|
Història
|
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
INTRODUCCIÓ
El regnat de Ferran VII (1814-1833) es
caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres
períodes.
En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII
decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura
l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses
revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà
el de Rafael del Riego l'any 1820.
Comença llavors el segon període, el
Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823).
Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola
torna a pintar-se de liberal. Però aquesta situació no va durar massa. El context
internacional, l'època de la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer
inviable el projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la
salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a
l'absolutisme.
El tercer període és la Dècada
Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren
perseguits novament.
La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més,
va fer que el rei fes algunes concessions als liberals.
Aquesta actitud contemporitzadora del rei, va fer que els sectors més conservadors
i intransigents, els reialistes, s'enfrontessin a ell i pensessin com a alternativa en
Carles Maria Isidre, el germà del monarca.
Donada la situació del rei, sense fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre
era perfectament possible per l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les
dones. Però la promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul.lava aquella llei, va fer
que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva.
El conflicte estava servit. Els
liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) aviat
entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només seria una disputa de pretendents
a la Corona, sinó una clara lluita entre els dos models polítics que defensaven cadacun
dels dos bàndols, l'absolutisme i el liberalisme.
La victòria dels isabelins va fer possible la construcció d'un estat liberal a
Espanya. |
|
| Temes relacionats |
L'Antic Règim
El reformisme borbònic
La Restauració i les revolucions
burgeses
La Guerra del Francès
L'emancipació de les colònies americanes
El carlisme
El regnat d'Isabel II
Economia i societat en el segle XIX |
| |
Dossier
didàctic Secundària |
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritza per la lluita
entre absolutistes i liberals. |
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les
funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat
formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la
dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes,
el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un
individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve
a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre
corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió
del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis
de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la
sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial
no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o
parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema
polític absolutista.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant
les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari,
la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme
radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848),
defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa
independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal
sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
 |
|
Durant el regnat de Ferran VII vegem diverses tendències
polítiques conservadores, opositores al liberalisme. |
Reialistes
Nom amb el qual foren coneguts, a partir de les corts de Cadis, els defensors de l'antic
règim i, per tant, contraris a la Constitució del 1812 i a la sobirania popular; sovint
foren anomenats també absolutistes. A Catalunya els reialistes foren nombrosos,
especialment entre les classes privilegiades de l'antic règim i la pagesia pobra.
Després de la insurrecció contra el règim constitucional i dels avalots i la guerra
dels Malcontents (1825-27), forniren la base social del carlisme.
Ultrareialistes
Dit de cadascun dels membres de la facció política sorgida entorn de Carles Maria Isidre
de Borbó els anys 1820-30. Formada principalment per militars descontents, partidaris
d'un absolutisme a ultrança, propugnaven la substitució de Ferran VII —massa
tolerant, en llur opinió, i culpable de no haver restablert la Inquisició— pel seu
germà Carles Maria Isidre. Uns grups ultrareialistes intentaren un alçament a Castella,
dirigits per Georges Bessières; poc després se succeïren les sedicions al Principat,
que culminaren en la guerra dels Malcontents i, més tard, en les guerres carlines.
Apostòlics
Membres de la facció extrema de l'absolutisme espanyol des del 1823 fins al començament
de la primera guerra Carlina. El nom deriva probablement de l'hàbit d'anomenar junta
apostòlica determinades reunions de clergues (per a repartiment de tributs, etc);
aquest mateix nom de junta apostòlica fou adoptat per una junta
constituïda a Galícia el 1820 per a lluitar contra el règim constitucional. Una altra
junta apostòlica devia ésser un dels organismes dirigents dels grups absolutistes que,
des del 1823, començaren a manifestar la seva hostilitat contra la moderació de Ferran
VII i a coordinar l'acció d'una sèrie de societats secretes, de composició bàsicament
clerical, esteses per tota la Península Ibèrica (societats de l'Àngel exterminador, de
la Puríssima, etc). Els apostòlics sostingueren des de molt aviat la candidatura de
l'infant Carles i donaren els primers nuclis dirigents del carlisme.
Carlins
O carlistes. Partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors
que han pretès la corona d'Espanya.
|
En un primer període (1814-1820), Ferran VII restaura
l'absolutisme.
Els liberals, fortament reprimits, intenten repetidament imposar les seves idees a través
de "pronuncia-
mientos". |
Tractat
de Valençay
Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la
localitat francesa de Valençay (departament d'Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó.
Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i
retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de
Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució.
Manifest dels Perses
Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup
de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII
d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la
constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a
posteriori el restabliment de l'absolutisme.
Restauració
Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del
representant d'una dinastia foragitada.
Camarilla
Grup de persones que, sense reconeixement oficial i
ocultament, influeix sobre les decisions del monarca o de l'autoritat superior de l'estat.
El terme té l'origen en el conjunt de persones que, reunides davant la cambra reial de
Ferran VII, influïren sobre la conducta política del rei durant els anys 1814-1820 i
1823-1833.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup
o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment,
sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de
mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació,
moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la
dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la
corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit
de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir
poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt
propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents
els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o
classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució
militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb
la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres
màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua
incomplint col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense enfrontar-s'hi
directament.
|
El segon període és el Trienni Liberal o Constitucional
(1820-1823).
El pronunciament de Riego força al rei a jurar la Constitució de 1812. |
Pronunciament
de Las Cabezas de San Juan
Aixecament militar de signe liberal promogut a
la vila de Las Cabezas de San Juan (Andalusia, província de Sevilla) pel comandant Rafael
del Riego, l'1 de gener de 1820, entre les tropes que havien d'ésser embarcades a Cadis
per anar a sufocar el moviment independentista americà. Com a conseqüència de
l'aixecament, que reeixí, hom restablí la Constitució del 1812 i s'inicià l'anomenat Trienni
Constitucional.
Trienni Liberal
O Trienni Constitucional. Període de la
història d'Espanya (març del 1820 — setembre del 1823), durant el regnat de Ferran
VII, en què estigué vigent la Constitució del 1812 o de Cadis. La proclamà Rafael del Riego
a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) l'1 de gener (1820), però el seu triomf no
fou general fins que es produïren tot d'aixecaments de caràcter netament federalista (la
Corunya, Barcelona, Saragossa, Pamplona). El 9 de març (1820) Ferran VII hagué de jurar
la Constitució i es formà el gabinet Pérez de Castro - Argüelles. Les corts es
reuniren pel juliol (1820) i aviat s'hi destriaren dos partits: el dels moderats, format
en gran part pels "presidiaris", o sia els empresonats per ordre del rei des de
l'any 14, i els exaltats, sorgits de l'extensió de les classes populars urbanes de
l'ideari liberal, les societats patriòtiques dels quals —n'hi havia algunes de
secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla— contribuïren a augmentar la
confusió política que hi hagué durant el Trienni. L'1 de març de 1821 es reuní la
segona legislatura, de la qual sorgí el ministeri Bardagí-Feliu, que es reorganitzà al
final d'aquell any a conseqüència de l'agitació provocada per l'assassinat del capellà
absolutista, condemnat per conspiració, Matías Vinuesa y López de Alfaro.
Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un
sentit moderat, puix la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política.
El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei,
que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per
Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar
d'esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya, on
Espoz y Mina la combatia amb aspror. L'estiu de 1822 fou establerta la regència d' Urgell,
formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d'Eroles, que n'era el
principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de
l'estat espanyol. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d'amagat pel
rei, fou decidida pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l'encarregà a
França. El 7 d'abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès de més de cent mil
homes (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s'afegiren immediatament com a
avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s'autodenominaren Exèrcit de la
Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d'abril de 1823) i, després, a
Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals
es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El
Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina (aquest a Catalunya). El setge de Cadis i la presa
per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, en
canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d'octubre de 1823). Encara
resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València. Ferran VII
declarà nul tot allò que havia estat actual o legislat des del 7 de març de 1820 i
inicià la persecució dels liberals (mitigada a les ciutats on hi havia guarnicions
franceses, algunes de les quals hi romangueren cinc anys). L'obra dels governs
constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l'any 1814:
supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre
llurs terres), limitacions per a l'adquisició de béns per part de l'Església,
restabliment de la llibertat d'impremta, constitució d'ajuntaments constitucionals,
ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici
fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí.
Constitució de 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia
espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou
promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per
això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l'antic règim, declara
que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada
hereditària, declara la religió catòlica com a única religió oficial de l'estat i
apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa provincial. El poder legislatiu
és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i el judicial als tribunals.
Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven
cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix
projecte de llei, és inviolable i irresponsable políticament i nomena els secretaris del
despatx responsables davant les corts. El Consell d'Estat és un organisme consultiu que
fa les funcions d'un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització
d'un pla uniforme de l'ensenyament. Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de
1814 per Ferran VII; tornà a regir durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada
de nou interinament després del motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment
fins al 24 d'octubre del mateix any, que el govern presentà el nou projecte
constitucional, promulgat el 18 de juny de 1837. La Constitució del 1812 fou bandera i
model del liberalisme europeu fins el 1830.
Milícia nacional
La milícia nacional espanyola fou creada per les corts (15 d'abril de 1814),
mitjançant decret, que fou anul·lat per Ferran VII (5 de maig de 1814). Restablerta
durant el Trienni Constitucional (1820-23), hi tingué un paper de protagonista (7 de
juliol de 1822, quan la milícia de Madrid derrotà la guàrdia reial). Dissolta en
restablir-se l'absolutisme, durant la Dècada Ominosa fou substituïda per una milícia
"servil" i policíaca: els voluntaris reialistes.
|
|
L'oposició al liberalisme, però, fou persistent, fins
que la intervenció de la Santa Aliança, el 1823, va acabar amb el règim constitucional.
|
Banda
de la fe
Durant el Trienni
Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les partides absolutistes. Actuaren
especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren les dirigides per Joan Costa (el
Misses), pel Trapense i per l'antic republicà Georges Bessièrs. Llur
actuació facilità l'establiment de la Regència d'Urgell (1822), però, davant els atacs
d'Espoz y Mina, la majoria passaren a França. Foren dissoltes el 1824, un cop restablert
l'absolutisme.
Regència d'Urgell
Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït
a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822).
El 15 d'agost fou instituïda oficialment, a partir d'una Junta Superior Provisional de
Catalunya, i era formada per l'arquebisbe preconitzat de Tarragona, Jaume Creus, per
Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per Joaquim d'Ibáñez-Cuevas, baró
d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida
en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de
convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat, tasca que li resultà
impossible. D'altra banda, no sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de
la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com a rei absolut fou seguida
d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava
l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la
Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya; el general Francisco
Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d'Espoz y Mina), nomenat capità general de
Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell (11 de
novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i, d'allí, a França, on els seus
membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest el poder
absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja fos per les queixes dels
mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja fos per les intrigues del
grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía. Només el baró d'Eroles
fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès
dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815
per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del
qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica,
reflecteix l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb
certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia
d'inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu
Salvador» i en l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a
governar les tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als
altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei
de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Però la Santa
Aliança no passà d'ésser un gest retòric al gust de l'època, i el mateix Metternich
la qualificà de «monument vide et sonore». Si el terme de Santa Aliança ha
perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les
potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur
victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814)
que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra
Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es
concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la
Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i
l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual
revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de
l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat
d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la
intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el
règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills
de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del
govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la
seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren
intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín
(1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia)
il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà
reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra
Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara
l'esperança d'una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del
pretendent.
Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa
Aliança, celebrat a Verona de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada
de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les
tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i,
sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran
VII.
Cent Mil Fills de Sant Lluís, els
Nom amb què és conegut l'exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó,
duc d'Angulema, que el 1823 penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim
constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII. La intervenció
d'aquest exèrcit francès (un 60 000 homes), dividit en cinc cossos, procedia dels acords
presos per les potències de la Santa Aliança al Congrés de Verona (1822). A les forces
franceses s'uní l'exèrcit de voluntaris reialistes (uns 30 000 homes) comandats pel
general Quesada, el comte d'Espanya i el baró d'Eroles. L'actitud poc resistent dels
generals liberals, López Ballesteros a Aragó i el comte de la Bisbal a Castella,
facilità l'avançada d'Angulema (que havia penetrat el 7 d'abril a la Península Ibèrica
pel Bidasoa), el qual entrà a Madrid el 23 de maig. Per l'agost, Morillo capitulà a la
Corunya sense resistència, i els francesos obtingueren, el 30 d'aquell mes, una victòria
decisiva al Trocadero (Cadis), on s'havia retirat el govern liberal amb el rei. Els
bombardeigs de l'esquadra francesa (setembre) i el suborn exercit sobre els diputats
espanyols contribuïren a la rendició final. L'1 d'octubre Ferran VII es reuní al Puerto
de Santa María amb el duc d'Angulema i pactà amb els francesos les condicions per a
posar fi a les hostilitats. Als Països Catalans la resistència fou molt més dura. El
quart cos de l'Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la
frontera catalana el 14 d'abril amb 18 000 homes, ajudat per les forces absolutistes del
baró d'Eroles (8 000 homes), que s'enfrontaren a les forces liberals del general Espoz i
Mina (20 000 homes), les quals lluitaren aferrissadament. La derrota de la Legió Liberal
Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Milans del Bosch, que defensava
Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de
contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya. Barcelona, centre de la resistència,
capitulà el 4 de novembre de 1823 i restà ocupada per l'exèrcit francès fins el 1827.
València encara resistí fins al juny del 1824.
|
El tercer període (1823-1833) és conegut com la Dècada
Ominosa.
Es tracta d'una època de retorn de l'absolutisme, de depuració de liberals i d'oposició
al rei per part dels sectors absolutistes més radicals. |
Dècada
Ominosa
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre
la represa del poder absolut per Ferran VII d'Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de
Sant Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833). Es caracteritzà
per una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes fanceses
pal·lià en part. Tot i això, el partit apostòlic considerà el rei massa
indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·là, mentre els liberals
intentaven alguns cops de mà (com Torrijos, el 1831). Del quart matrimoni de Ferran VII
—sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa
Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei,
Carles Maria Isidre, prepararen l'assalt al poder per a quan morís Ferran VII. Això
convencé Maria Cristina que, si volia salvar el tron per a Isabel, calia oferir als
liberals una amnistia i la participació en el futur govern d'Isabel II. En morir el rei
esclatà el conflicte.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica
d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i
desafectes.
Manifest dels Reialistes Purs
Manifiesto de la Federación de Realistas Puros. Proclama
publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris reialistes espanyols, partidaris de
l'absolutisme i descontents per l'actitud lleugerament més moderada de Ferran VII. El
document propugnava un pronunciament militar per tal de donar el poder al germà de Ferran
VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el primer acte públic del carlisme.
Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments absolutistes catalans.
Guerra dels Malcontents
O guerra dels Agraviats. Alçament armat
promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la
política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien
a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult (bé que molt parcial) atorgat als
liberals, a la permanència en l'exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per
liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni
Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència
il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances
ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà
Carles; la conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G.Bessières per
l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans,
principalment a través de personatges eclesiàstics, en contacte a la vegada amb antics
caps de partida. El 1825 les queixes es convertiren en un malestar de semiconspiració a
Cervera de Segarra, Manresa i algunes poblacions menors, i culminaren en un intent de
Llobet i Trilla d'ocupar Tortosa. El 1826 el reglament dels cossos de voluntaris
reialistes, molt poc favorable a les aspiracions d'aquests, produí una nova
efervescència, testimoniada per la proclama d'aquell any mateix. La revolta esclatà pel
març del 1827, amb l'aparició simultània de diverses partides. El fracàs d'un nou
intent de Llobet i Trilla sobre Tortosa i l'afusellament d'aquests i alguns altres caps de
partida fets presoners, juntament amb l'indult per a tots aquells qui deixessin les armes,
i les pastorals dels bisbes contra els revoltats posaren fi a la primera fase de la
rebel·lió. Però rebrotà aviat, amb una organització millor i amb l'obtenció del
suport de molts batallons de voluntaris reialistes. Una sèrie de partides, dirigides per
Planes, Narcís Abrés (el Carnisser), Bosc i Ballester, Guri (Dinat), Rafí
i Vidal, Vilella, Castells i altres, amb una autoritat superior, que es disputaren Agustí
Saperes (Cargol) i Josep Bussoms (Jep dels Estanys), dominaven a mitjan
agost una gran part de la Catalunya de l'interior, i el 25 entraren, sense resistència, a
Manresa, on Saperes organitzà la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de
Catalunya. Ràpidament foren ocupades Vic, Cervera, Valls, Reus, Talarn i Puigcerdà,
i romanien assetjades Cardona, Hostalric, Girona i Tarragona. Simultàniament aparegueren
grups de revoltats a Aragó, el País Basc, Còrdova i el Maestrat (excepte aquest darrer,
tots ràpidament abatuts). El govern actuà amb decisió. El 14 de setembre el marquès de
Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya,
alhora nomenat cap de l'exèrcit expedicionari, i el 18 Ferran VII anunciava el seu viatge
a Catalunya; el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes, i el 28 el
monarca i el comte entraren a Tarragona. La presència del rei, l'indult concedit i el
paper de la jerarquia eclesiàstica facilitaren la campanya del comte d'Espanya. Manresa
es rendí, sense lluita, el 8 d'octubre, i a continuació ho feren Cervera, Vic i Olot.
Quan tothom pensava en un tractament benigne dels implicats, Ferran VII defugí qualsevol
petició de gràcia; nou dels principals insurrectes foren afusellats a Tarragona, mentre
que uns 300 foren deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona, on, gràcies a
nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil;
restaven, així, delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.
|
|
A finals del regnat de Ferran VII esclatà la crisi
successòria. Era el començament del moviment carlista, que originarà tres guerres al
llarg del segle XIX. |
Llei
Sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents.
D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu
germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la
corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la,
bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la
vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març
de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
Pragmàtica Sanció
Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de
Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i
derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran
VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet
successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel
II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a
la primera guerra Carlina.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet
dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII.
Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i
els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió
antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia
absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió,
Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l'anomenada llei Sàlica, la qual
excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les
corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat
l'acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica
(1830) que promulgava l'acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel,
els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que
Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense
consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una
insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V
(Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d'una sèrie de
temptatives anteriors (Regència d'Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment
dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de
Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la
tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII.
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Personatges de la reialesa.
2.
Personatges absolutistes.
3.
Personatges liberals. |
|
Personatges
de la reialesa. |
Carles
Maria Isidre de Borbó (1788-1855)
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles V. Fill
de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a Valençay
fins el 1814, que retornà a la Península Ibèrica i fou nomenat general de brigada de
carrabiners. El 1823 començà d'agrupar els elements absolutistes més radicals
(apostòlics), descontents de l'actitud moderada de Ferran VII després del Trienni
Liberal, i tres anys després ja era cap visible d'aquesta fracció. El 1830 reconegué la
Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el govern
d'obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i llançà un
manifest (1 d'octubre de 1833), pel qual s'intitulava rei, i immediatament esclatà la
Primera Guerra Carlina (1833-40). L'entrada de les tropes isabelines l'obligà a
anar-se'n a Anglaterra (tractat d'Évora-Monte, 1834); el mateix any aconseguí de tornar
a la Península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant la guerra (en
maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou
rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839) l'obligà a
anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte de
Montemolín (1845); utilitzà des d'aleshores el títol de comte de Molina.
Ferran VII d'Espanya (1784-1833)
Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de
Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb
qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol d'alliberament,
intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez
(març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó,
desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l'arbitratge entre pare i fill.
Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a
Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a
Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el
captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment
d'emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli
i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia
suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant
cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran
VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a
València, signà els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de
Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que
els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817)
no reeixiren, el moviment donà proves d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de
l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de
l'estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions,
Ferran VII hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava
l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de
l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència
d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La
intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit
francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa
situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes
franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova
etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d'aquest
període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a excepció de
Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i
contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A
l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més
aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no
havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de
malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior,
preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta
oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de
Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per
part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La
repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat
a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el
seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts
simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué
diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com
l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre
vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria
Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de
qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia
promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu
pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron.
Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu
germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel.
S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.
Isabel II d'Espanya (1830-1904)
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest
títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a
tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent
—reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general
Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada
precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest
període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per
Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56),
la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern
d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del
1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu
cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran
vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó,
els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles
Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau
(1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué
sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de
les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una
dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu
els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.
Maria Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I
de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle
el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a
un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina
governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou
obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics
liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris
de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del
1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per
Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz
(fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues
temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament
progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero
i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Maria Josefa Amàlia de Saxònia (1803-1829)
Reina d'Espanya. Filla del príncep reial Maximilià de Saxònia i de
Carolina de Parma. Tercera muller de Ferran VII d'Espanya (1819), visqué completament
apartada de la política i de l'ambient de la cort, i es dedicà a fer obres benèfiques.
No tingué fills.
|
|
Personatges
absolutistes. |
Espagnac,
Charles d' (1775-1839)
També Charles d'Espagne o Carlos de España. Militar
d'origen llenguadocià. Fill del marquès d'Espanha, Henri d'Espagnac. Comte d'Espanya i
capità general de Catalunya (1827-32). Cabaler d'una família de la petita noblesa, arran
de la Revolució Francesa passà amb els seus pares a Anglaterra i, més tard, a Mallorca
(1792), on el 1801 es casà amb Dionísia Rossinyol de Defla i Comelles. Lluità al servei
dels Borbó d'Espanya a la guerra Gran i a la del Francès. Unit a la reacció absolutista
de Ferran VII, fou governador de Tarragona el 1815, es castellanitzà el nom el 1817 (Carlos
de España) i el 1819 fou creat comte d'Espanya. S'exilià durant el Trienni Liberal i
fou representant personal de Ferran VII davant la Santa Aliança. El 1823 penetrà amb els
francesos a Navarra i en fou nomenat capità general, però tingué dificultats a fer
reconèixer la seva autoritat davant els absolutistes exaltats que comandava El
Trapense. Pel juny del 1825 perseguí i anihilà l'aixecament ultrareialista de
Georges Bessières, el qual ell féu afusellar després de cremar tots els papers
—potser perquè hi estava embolicat ell mateix—, fet que li valgué la grandesa
d'Espanya (1826). El 1827 passà a Catalunya amb Ferran VII i hi combaté l'alçament dels
Malcontents; un cop resolt, hi restà com a capità general, càrrec en el qual palesà la
seva crueltat. El seu nomenament coincidí a Barcelona amb la retirada de les tropes
franceses, fet que li permeté d'implantar una època de terror arbitrari realçat amb
gests de monstruositat, com el de posar-se a ballar davant les forques on penjaven els
ajusticiats. Denunciat pels mateixos militars reialistes (Bretón, Fernández de
Córdoba), no fou destituït fins que el govern de Ferran VII hagué de jugar la carta
liberalitzant (1832). Adherit al carlisme, el 1838 fou nomenat capità general de la zona
carlina del Principat, a instàncies de la Junta de Berga. La manca d'èxits militars i el
seu comportament extravagant i cruel, que culminà amb l'incendi d'Olvan, de Gironella i
dels afores de Berga en el mateix territori carlí, motivaren la seva destitució i el
virtual empresonament per la Junta de Berga, que probablement n'ordenà també
l'execució, puix que afirmà que havia estat escortat fins a Andorra, mentre que en
realitat els seus acompanyants l'havien estrangulat i llançat al Segre, a Organyà.
Lluís de França (1775-1844)
Duc d'Angulema i delfí de França. Fill gran del rei Carles X i de Maria Teresa de
Savoia. Intentà, vanament, de fer aixecar les terres occitanes contra Napoleó durant els
Cent Dies, comandà els Cent Mil Fills de Sant Lluís i evità que la repressió
dels absolutistes fos massa sagnant (ordenança d'Andújar, 8 d'agost). Quan Carles X
accedí al tron, ell esdevingué delfí. El 1830 hagué de renunciar als seus drets a la
corona i es retirà a Àustria. Els legitimistes el consideren rei Lluís XIX de
França.
Mozo de Rosales, Bernardo (segle XVIII-1832)
Polític. Absolutista, fou, segons sembla, l'autor del Manifiesto de los Persas,
que encapçalà amb la seva signatura. Anà a València a dur-lo a Ferran VII, que el
premià amb el marquesat de Mataflorida. El 1819 fou ministre de gràcia i justícia.
Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on reuní recursos i, juntament amb
Jaume Creus i Martí i el baró d'Eroles, s'apoderà de la Seu d'Urgell (1822) i hi creà
la regència d' Urgell. Es posà en contacte amb els membres de la Santa Aliança,
reunits al congrés de Verona, i demanà llur intervenció per a restablir l'absolutisme.
En caure la Seu d'Urgell en mans dels liberals (1823) s'exilià a França. Es negà a
renunciar als seus suposats drets de govern i, descontent pel caire moderat de la
repressió de Ferran VII, es negà a tornar i restà a l'exili.
|
|
Personatges
liberals. |
Alcalá
Galiano, Antonio (1789-1865)
Polític i escriptor. Fou un dels caps del pronunciament de Cabezas de
San Juan (1820). Durant el trienni constitucional (1820-23) pertangué al grup dels
exaltats. Condemnat a mort en produir-se la reacció absolutista, es refugià a Gibraltar,
des d'on passà a Londres. El 1830 es traslladà a París i dos anys després retornà a
la Península, on fou nomenat ministre de marina per Istúriz, i derivà cap a posicions
ideològiques més moderades. Ministre de foment (1864) amb Narváez, a desgrat del seu
moderantisme, no acceptà la repressió de la nit de Sant Daniel contra els estudiants
(1865) desencadenada pel ministre González Bravo. Morí el dia següent d'un atac
d'apoplexia. La seva trajectòria es reflectí en l'obra literària i, així, bé que
intervingué en nom dels classicistes en la controvèrsia Böhl-Faber (1818-19), més
endavant escriví el pròleg revolucionari a El moro expósito (1834), bé que
aviat adoptà unes actituds més eclèctiques. Fou autor de la Floresta de rimas
antiguas castellanas (1822-25) i del Teatro español anterior a Lope de Vega (1832),
traduí Don Álvaro o la fuerza del sino al francès i deixà els Recuerdos de
un anciano (1878) i les Memorias (1886), que aparegueren pòstumament.
Espoz e Ilundain, Francisco (1781-1836)
Militar navarrès, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que
adoptà durant la guerra contra Napoleó. Nomenat cap de les partides de Navarra, assolí
esclatants victòries damunt els francesos i conquerí Tafalla (1813). En tornar Ferran
VII, encapçalà una conspiració liberal a Pamplona (1814) i s'hagué d'exiliar. Tornà
en triomfar la rebel·lió liberal de Riego (1820); el 1822 eliminà la Regència
d'Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós.
Nomenat capità general de Catalunya (1823), resistí a Barcelona la invasió francesa
absolutista, però hagué de capitular i passà a França. El 1830 intentà una
penetració al País Basc contra el règim de Ferran VII, però hagué de tornar
ràpidament a França. Amnistiat per Maria Cristina de Borbó, fou virrei de Navarra
(1834-35) i capità general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es
destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa
general.
Lacy y Gautier, Luis Roberto de (1775-1817)
Militar i polític liberal. Fill del militar irlandès al servei d'Espanya
Patricio de Lacy y Gould, entrà de molt jove a l'exèrcit (era oficial a 14 anys);
participà com a capità a la Guerra Gran. El 1799 fou enviat a les Canàries;
desavinences amb els seus caps, que arribaren a la insubordinació, li costaren un any de
presó a Cadis i l'expulsió de l'exèrcit. Se n'anà a França, i ingressà en la legió
irlandesa, amb la qual lluità a Alemanya. Havent-se traslladat a Espanya, desertà i
tornà a l'exèrcit espanyol. Capità general de Catalunya (1811-13), intentà de
reorganitzar l'exèrcit després de la pèrdua de Tarragona. Basà la defensa en la línia
la Seu d'Urgell Solsona Cardona, i muntà un camp de reclutament i instrucció a la
serra de Busa. En ràpides intervencions arribà a entrar a la Cerdanya francesa i a
ocupar momentàniament Igualada, Reus i les illes Medes. Però el fracàs davant Mataró i
les divergències creixents, d'origen sobretot polític, amb la Junta Superior de Govern
del Principat provocaren la seva substitució per Joaquim d'Ibáñez Cuevas i de Valonga,
baró d'Eroles. Sota la restauració absolutista fou apartat de l'exèrcit i es retirà a
Vinaròs. El 1817 dirigí des de Caldes d'Estrac una àmplia revolta de militars i civils
que havia d'utilitzar les tropes del Maresme per marxar sobre Barcelona i proclamar la
Constitució. Una delació, la manca de decisió dels conjurats i un préstec del bisbe
Sichar al capità general Castaños per a pagar els sous endarrerits a les tropes feren
fracassar el complot. Lacy no pogué embarcar a Blanes i fou detingut. Condemnat a mort,
la protesta popular barcelonina dirigida pels gremis i la por d'un motí popular
aconsellaren Castaños d'embarcar-lo cap a Mallorca, fent creure que fóra indultat;
arribat a l'illa fou, però, afusellat al castell de Bellver.
Pineda, Mariana (1804-1831)
Heroïna de la causa liberal. La seva vida va
estar marcada per la passió i la desgràcia. D'idees liberals, fou denunciada durant el regnat de Ferran
VII per estar bordant una bandera amb el lema "Ley, Libertad, Igualdad". Un
tribunal la va condemnar a mort i la sentència fou executada a Granada el 26 de maig de
1831. Degut a aquest tràgic final, la seva figura es va convertir ràpidament en un
símbol de la lluita contra la tirania. García
Lorca li va dedicar uns romanços populars i va portar al teatre la seva història.
Riego, Rafael del (1785-1823)
Militar asturià. Lluità en la guerra contra Napoleó i, fet presoner pels francesos,
tingué l'avinentesa de viatjar per Anglaterra i Alemanya (1814). L'1 de gener de 1820,
quan era tinent coronel i esperava amb les seves tropes d'ésser embarcat cap a Amèrica,
es rebel·là a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) i proclamà la Constitució del
1812. Malgrat que s'apoderà per sorpresa de l'arsenal de la Carraca, la seva columna, que
recorregué diverses poblacions andaluses, estava a punt de desfer-se quan el
pronunciament liberal i federalista de la Corunya i els de Barcelona, Saragossa i
Pamplona, davant l'apatia de les altres forces militars, decidiren el rei a acceptar la
Constitució del 1812. Aquest triomf valgué a Riego el nomenament de mariscal de camp i
una gran popularitat. Fou successivament capità general de Galícia i d'Aragó; Astúries
l'elegí diputat a Corts. En produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís,
Riego, que manava el Tercer Exèrcit, fou traït i fugí a Andalusia amb una petita
escorta. Fet presoner al poble d'Arquilles, fou traslladat a Madrid, jutjat, condemnat a
mort i executat ignominiosament (hom el traslladà a la forca damunt una sàrria
arrossegada per un ruc).
Torrijos, José María
(1791-1831)
Militar i polític castellà. Lluità contra els francesos a la guerra contra
Napoleó. Durant la restauració absolutista intervingué en diverses conspiracions
liberals i fou empresonat. Durant el Trienni Progressista lluità contra els reialistes
catalans. Restaurat l'absolutisme, hagué de refugiar-se a Londres (1824), des d'on
organitzà una expedició antiabsolutista. Es traslladà a Gibraltar (1830), i, després
d'efectuar alguns intents, frustrats, de desembarcament, fou víctima d'un parany ordit
pel general Vicente González Moreno, governador militar de Màlaga, el qual aconseguí de
fer-lo desembarcar a Fuengirola amb 50 homes. Capturat després de cinc dies de
resistència, fou afusellat amb els companys, sense judici previ.
Militar i polític castellà. Lluità contra els francesos a la guerra contra
Napoleó. Durant la restauració absolutista intervingué en diverses conspiracions
liberals i fou empresonat. Durant el Trienni Progressista lluità contra els reialistes
catalans. Restaurat l'absolutisme, hagué de refugiar-se a Londres (1824), des d'on
organitzà una expedició antiabsolutista. Es traslladà a Gibraltar (1830), i, després
d'efectuar alguns intents, frustrats, de desembarcament, fou víctima d'un parany ordit
pel general Vicente González Moreno, governador militar de Màlaga, el qual aconseguí de
fer-lo desembarcar a Fuengirola amb 50 homes. Capturat després de cinc dies de
resistència, fou afusellat amb els companys, sense judici previ.
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
CRONOLOGIA
| 1814 |
Armistici i evacuació de les
tropes franceses. L'exèrcit francès abandona Barcelona. Tornada de Ferran VII
(regna fins al 1833). Manifest dels Perses i retorn a l'absolutisme. Cop d'estat
absolutista. Període de la Restauració absolutista (fins al 1820). Restabliment de la
Inquisició. Final de l'Imperi napoleònic. |
| 1815 |
Ofensiva espanyola a Amèrica,
en un intent de recuperar les colònies. Restabliment dels gremis. Batalla de Waterloo i
exili de Napoleó. Congrés de Viena. Santa Aliança. |
| 1816 |
Restabliment del poder
espanyol a Veneçuela i Nova Granada. Congrés de Tucumán. Independència de l'Argentina. |
| 1817 |
Conspiració de Lacy. F.Cros
crea a Barcelona una indústria de productes químics. Comencen les obres del Canal
d'Urgell. Tractat amb el Regne Unit. Victòria de San Martín a Chacabuco (derrota
espanyola a Xile). |
| 1818 |
Derrota de les tropes
espanyoles a la batalla de Maipú. Independència de Xile. |
| 1819 |
Canal de la Infanta. Els EUA
compren Florida. Simón Bolívar aconsegueix la independència de Colòmbia. |
| 1820 |
Pronunciament de Riego.
Trienni Liberal (fins al 1823). Retorn a la Constitució de 1812. Primera onada de
revolucions liberals a Europa. Revolucions liberals a Portugal i Nàpols. Fundació
de la Comissió de Fàbriques. |
| 1821 |
Epidèmia de febre groga a
Barcelona. Primeres accions obreres contra les màquines a Alcoi (destrucció de telers).
San Martín entra al Perú. Independència de Perú, Veneçuela i formació de la Gran
Colòmbia. Independència de Mèxic. Iturbide es proclama emperador de Mèxic. |
| 1822 |
Constitució de la Milícia
Nacional. Cop d'estat monàrquic fracassat. Regència reialista d'Urgell. Primeres accions
obreres contra les màquines a Camprodon. Sucre derrota els espanyols a Pichincha.
Independència de l'Equador. Congrés de Verona. |
| 1823 |
Intervenció dels Cent Mil
Fills de Sant Lluís. L'exèrcit francès ocupa Barcelona (fins al 1827). Fi
del Trienni Liberal. Retorn a l'absolutisme (fins al 1833) (Dècada Ominosa). Guatemala,
Costa Rica, El Salvador, Nicaragua i Honduras es constitueixen en Províncies Unides
d'Amèrica Central. |
| 1824 |
Proclamació a Mèxic de la
república federal, després del destronament de l'emperador. |
| 1825 |
Batalla de Ayacucho (Perú).
Fi de la dominació espanyola a Amèrica (només resten com a colònies Cuba i Puerto
Rico) (a banda, les Filipines). Independència de l'Alt Perú (Bolívia). Independència
de gairebé tota l'Amèrica espanyola i portuguesa. |
| 1826 |
Publicació del Manifest
dels Reialistes purs. Inici de la política de proteccionisme aranzelari: aranzel
proteccionista. Congrés de Panamà. Fracàs del projecte de Bolívar de crear la Unió
Sud-americana. |
| 1827 |
Guerra dels Agraviats o dels
Malcontents. Ferran VII visita Catalunya. |
| 1829 |
Codi de Comerç. |
| 1830 |
Publicació de la
Pragmàtica Sanció. Naixement d'Isabel II. Segona onada revolucionària liberal a Europa.
Revolucions a França, Bèlgica i Polònia. Independència de Grècia i de Bèlgica. |
| 1832 |
Fundació a Barcelona de la
fàbrica Bonaplata (primera fàbrica de vapor de Catalunya i de l'Estat espanyol).
Prohibició d'importar manufactures de cotó estrangeres. Alt forn a Marbella. |
| 1833 |
Mor Ferran VII. Regència de
Maria Cristina (fins al 1840). Comença la Primera Guerra Carlina, que enfronta liberals i
absolutistes. Divisió provincial. Catalunya, esquarterada en quatre províncies.
Epidèmia de còlera morbo. Primera gran onada d'expansió de la indústria catalana (fins
al 1865). Inici de la Renaixença. |
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
BIBLIOGRAFIA OBRES GENERALS
ARTOLA, M. La burguesía revolucionaria (1808-1874).
Historia de España Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
ARTOLA, M. Antiguo Régimen y Revolución liberal.
Ariel. Barcelona, 1978.
ARTOLA, M. La España de Fernando VII. Historia de
España, vol.XXXII. Espasa-Calpe, Madrid, 1989.
ELORZA, A. La ideología liberal en la Ilustración
española. Tecnos. Madrid, 1970.
FONTANA, J. La crisis del Antiguo
Régimen,1808-1833. Crítica. Barcelona, 1979.
OBRES ESPECÍFIQUES
FONTANA, J. La quiebra de la monarquia
absoluta,1814-1820. Ariel. Barcelona, 1971.
FONTANA, J. La revolució de 1820 a Catalunya.
Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1961.
GIL NOVALES, A. Las sociedades patrióticas,
1820-1823 (2 volums). Tecnos. Madrid, 1975.
LLORRENS CASTILLO, V. Liberales y románticos. Una
emigración española en Inglaterra (1823-1834). El Colegio de México. Mèxic, 1954.
TORRAS, J. Liberalismo y rebeldía campesina,
1820-1823. Ariel. Barcelona, 1976.
TORRAS, J. La guerra de los Agraviados.
Universitat de Barcelona. Barcelona, 1967.
MATERIALS DIDÀCTICS
Grupo CRONOS. España: siglo XIX (1789-1833).
Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
SÁNCHEZ, R. Fernando VII. Historia de España,
núm. 21. Historia 16. Madrid, 1996.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
FILMOGRAFIA
Mariana Pineda. RTVE.
|
|
Inici
Tornar
a Temes
Tornar
a Història |
© 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà
|