Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.
En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.

Comença llavors el segon període, el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823).
Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal. Però aquesta situació no va durar massa. El context internacional, l'època de la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer inviable el projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a l'absolutisme.

El tercer període és la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren perseguits novament.
La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als liberals.
Aquesta actitud contemporitzadora del rei, va fer que els sectors més conservadors i intransigents, els reialistes, s'enfrontessin a ell i pensessin com a alternativa en Carles Maria Isidre, el germà del monarca.
Donada la situació del rei, sense fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre era perfectament possible per l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones. Però la promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul.lava aquella llei, va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva.

El conflicte estava servit. Els liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) aviat entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només seria una disputa de pretendents a la Corona, sinó una clara lluita entre els dos models polítics que defensaven cadacun dels dos bàndols, l'absolutisme i el liberalisme.
La victòria dels isabelins va fer possible la construcció d'un estat liberal a Espanya.

Temes relacionats

L'Antic Règim
El reformisme borbònic
La Restauració i les revolucions burgeses
La Guerra del Francès
L'emancipació de les colònies americanes
El carlisme

El regnat d'Isabel II
Economia i societat en el segle XIX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. El regnat de Ferran VII (1814-1833).
- La lluita entre absolutistes i liberals.
- Grups absolutistes.

2. La Restauració absolutista (1814-1820).
3. El Trienni Liberal (1820-1823).
- L'oposició absolutista.
4. La Dècada Ominosa (1823-1833).
- La crisi successòria.
El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritza per la lluita entre absolutistes i liberals. Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Durant el regnat de Ferran VII vegem diverses tendències polítiques conservadores, opositores al liberalisme. Reialistes
Nom amb el qual foren coneguts, a partir de les corts de Cadis, els defensors de l'antic règim i, per tant, contraris a la Constitució del 1812 i a la sobirania popular; sovint foren anomenats també absolutistes. A Catalunya els reialistes foren nombrosos, especialment entre les classes privilegiades de l'antic règim i la pagesia pobra. Després de la insurrecció contra el règim constitucional i dels avalots i la guerra dels Malcontents (1825-27), forniren la base social del carlisme.
Ultrareialistes
Dit de cadascun dels membres de la facció política sorgida entorn de Carles Maria Isidre de Borbó els anys 1820-30. Formada principalment per militars descontents, partidaris d'un absolutisme a ultrança, propugnaven la substitució de Ferran VII —massa tolerant, en llur opinió, i culpable de no haver restablert la Inquisició— pel seu germà Carles Maria Isidre. Uns grups ultrareialistes intentaren un alçament a Castella, dirigits per Georges Bessières; poc després se succeïren les sedicions al Principat, que culminaren en la guerra dels Malcontents i, més tard, en les guerres carlines.
Apostòlics
Membres de la facció extrema de l'absolutisme espanyol des del 1823 fins al començament de la primera guerra Carlina. El nom deriva probablement de l'hàbit d'anomenar junta apostòlica determinades reunions de clergues (per a repartiment de tributs, etc); aquest mateix nom de junta apostòlica fou adoptat per una junta constituïda a Galícia el 1820 per a lluitar contra el règim constitucional. Una altra junta apostòlica devia ésser un dels organismes dirigents dels grups absolutistes que, des del 1823, començaren a manifestar la seva hostilitat contra la moderació de Ferran VII i a coordinar l'acció d'una sèrie de societats secretes, de composició bàsicament clerical, esteses per tota la Península Ibèrica (societats de l'Àngel exterminador, de la Puríssima, etc). Els apostòlics sostingueren des de molt aviat la candidatura de l'infant Carles i donaren els primers nuclis dirigents del carlisme.
Carlins
O carlistes. Partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors que han pretès la corona d'Espanya.
En un primer període (1814-1820), Ferran VII restaura l'absolutisme.
Els liberals, fortament reprimits, intenten repetidament imposar les seves idees a través de "pronuncia-
mientos".
Tractat de Valençay
Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la localitat francesa de Valençay (departament d'Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó. Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució.
Manifest dels Perses
Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme.

Restauració
Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada.
Camarilla
Grup de persones que, sense reconeixement oficial i ocultament, influeix sobre les decisions del monarca o de l'autoritat superior de l'estat. El terme té l'origen en el conjunt de persones que, reunides davant la cambra reial de Ferran VII, influïren sobre la conducta política del rei durant els anys 1814-1820 i 1823-1833.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.

Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua incomplint col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense enfrontar-s'hi directament.

El segon període és el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823).
El pronunciament de Riego força al rei a jurar la Constitució de 1812.
Pronunciament de Las Cabezas de San Juan
Aixecament militar de signe liberal promogut a la vila de Las Cabezas de San Juan (Andalusia, província de Sevilla) pel comandant Rafael del Riego, l'1 de gener de 1820, entre les tropes que havien d'ésser embarcades a Cadis per anar a sufocar el moviment independentista americà. Com a conseqüència de l'aixecament, que reeixí, hom restablí la Constitució del 1812 i s'inicià l'anomenat Trienni Constitucional.
Trienni Liberal
O Trienni Constitucional. Període de la història d'Espanya (març del 1820 — setembre del 1823), durant el regnat de Ferran VII, en què estigué vigent la Constitució del 1812 o de Cadis. La proclamà Rafael del Riego a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) l'1 de gener (1820), però el seu triomf no fou general fins que es produïren tot d'aixecaments de caràcter netament federalista (la Corunya, Barcelona, Saragossa, Pamplona). El 9 de març (1820) Ferran VII hagué de jurar la Constitució i es formà el gabinet Pérez de Castro - Argüelles. Les corts es reuniren pel juliol (1820) i aviat s'hi destriaren dos partits: el dels moderats, format en gran part pels "presidiaris", o sia els empresonats per ordre del rei des de l'any 14, i els exaltats, sorgits de l'extensió de les classes populars urbanes de l'ideari liberal, les societats patriòtiques dels quals —n'hi havia algunes de secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla— contribuïren a augmentar la confusió política que hi hagué durant el Trienni. L'1 de març de 1821 es reuní la segona legislatura, de la qual sorgí el ministeri Bardagí-Feliu, que es reorganitzà al final d'aquell any a conseqüència de l'agitació provocada per l'assassinat del capellà absolutista, condemnat per conspiració, Matías Vinuesa y López de Alfaro. Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, puix la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política. El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei, que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar d'esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya, on Espoz y Mina la combatia amb aspror. L'estiu de 1822 fou establerta la regència d' Urgell, formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d'Eroles, que n'era el principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de l'estat espanyol. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d'amagat pel rei, fou decidida pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l'encarregà a França. El 7 d'abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès de més de cent mil homes (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s'afegiren immediatament com a avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s'autodenominaren Exèrcit de la Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d'abril de 1823) i, després, a Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina (aquest a Catalunya). El setge de Cadis i la presa per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, en canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d'octubre de 1823). Encara resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València. Ferran VII declarà nul tot allò que havia estat actual o legislat des del 7 de març de 1820 i inicià la persecució dels liberals (mitigada a les ciutats on hi havia guarnicions franceses, algunes de les quals hi romangueren cinc anys). L'obra dels governs constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l'any 1814: supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre llurs terres), limitacions per a l'adquisició de béns per part de l'Església, restabliment de la llibertat d'impremta, constitució d'ajuntaments constitucionals, ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí.
Constitució de 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l'antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió oficial de l'estat i apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d'Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d'un pla uniforme de l'ensenyament. Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment fins al 24 d'octubre del mateix any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de 1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830.

Milícia nacional
La milícia nacional espanyola fou creada per les corts (15 d'abril de 1814), mitjançant decret, que fou anul·lat per Ferran VII (5 de maig de 1814). Restablerta durant el Trienni Constitucional (1820-23), hi tingué un paper de protagonista (7 de juliol de 1822, quan la milícia de Madrid derrotà la guàrdia reial). Dissolta en restablir-se l'absolutisme, durant la Dècada Ominosa fou substituïda per una milícia "servil" i policíaca: els voluntaris reialistes.
L'oposició al liberalisme, però, fou persistent, fins que la intervenció de la Santa Aliança, el 1823, va acabar amb el règim constitucional. Banda de la fe
Durant el Trienni Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les partides absolutistes. Actuaren especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren les dirigides per Joan Costa (el Misses), pel Trapense i per l'antic republicà Georges Bessièrs. Llur actuació facilità l'establiment de la Regència d'Urgell (1822), però, davant els atacs d'Espoz y Mina, la majoria passaren a França. Foren dissoltes el 1824, un cop restablert l'absolutisme.
Regència d'Urgell
Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d'Urgell després de la presa d'aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822). El 15 d'agost fou instituïda oficialment, a partir d'una Junta Superior Provisional de Catalunya, i era formada per l'arquebisbe preconitzat de Tarragona, Jaume Creus, per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per Joaquim d'Ibáñez-Cuevas, baró d'Eroles. Si bé l'arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d'Eroles s'ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat, tasca que li resultà impossible. D'altra banda, no sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d'aquesta en nom de Ferran VII com a rei absolut fou seguida d'una altra de particular del baró d'Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l'existència d'unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya; el general Francisco Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d'Espoz y Mina), nomenat capità general de Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté d'ocupar la Seu d'Urgell (11 de novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i, d'allí, a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest el poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja fos per les queixes dels mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja fos per les intrigues del grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía. Només el baró d'Eroles fou nomenat per a dirigir l'avantguarda de reialistes que s'adherí a l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Però la Santa Aliança no passà d'ésser un gest retòric al gust de l'època, i el mateix Metternich la qualificà de «monument vide et sonore». Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l'esperança d'una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del pretendent.

Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa Aliança, celebrat a Verona de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i, sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran VII.
Cent Mil Fills de Sant Lluís, els
Nom amb què és conegut l'exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó, duc d'Angulema, que el 1823 penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII. La intervenció d'aquest exèrcit francès (un 60 000 homes), dividit en cinc cossos, procedia dels acords presos per les potències de la Santa Aliança al Congrés de Verona (1822). A les forces franceses s'uní l'exèrcit de voluntaris reialistes (uns 30 000 homes) comandats pel general Quesada, el comte d'Espanya i el baró d'Eroles. L'actitud poc resistent dels generals liberals, López Ballesteros a Aragó i el comte de la Bisbal a Castella, facilità l'avançada d'Angulema (que havia penetrat el 7 d'abril a la Península Ibèrica pel Bidasoa), el qual entrà a Madrid el 23 de maig. Per l'agost, Morillo capitulà a la Corunya sense resistència, i els francesos obtingueren, el 30 d'aquell mes, una victòria decisiva al Trocadero (Cadis), on s'havia retirat el govern liberal amb el rei. Els bombardeigs de l'esquadra francesa (setembre) i el suborn exercit sobre els diputats espanyols contribuïren a la rendició final. L'1 d'octubre Ferran VII es reuní al Puerto de Santa María amb el duc d'Angulema i pactà amb els francesos les condicions per a posar fi a les hostilitats. Als Països Catalans la resistència fou molt més dura. El quart cos de l'Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d'abril amb 18 000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d'Eroles (8 000 homes), que s'enfrontaren a les forces liberals del general Espoz i Mina (20 000 homes), les quals lluitaren aferrissadament. La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya. Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 de novembre de 1823 i restà ocupada per l'exèrcit francès fins el 1827. València encara resistí fins al juny del 1824.
El tercer període (1823-1833) és conegut com la Dècada Ominosa.
Es tracta d'una època de retorn de l'absolutisme, de depuració de liberals i d'oposició al rei per part dels sectors absolutistes més radicals.
Dècada Ominosa
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la represa del poder absolut per Ferran VII d'Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833). Es caracteritzà per una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes fanceses pal·lià en part. Tot i això, el partit apostòlic considerà el rei massa indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·là, mentre els liberals intentaven alguns cops de mà (com Torrijos, el 1831). Del quart matrimoni de Ferran VII —sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei, Carles Maria Isidre, prepararen l'assalt al poder per a quan morís Ferran VII. Això convencé Maria Cristina que, si volia salvar el tron per a Isabel, calia oferir als liberals una amnistia i la participació en el futur govern d'Isabel II. En morir el rei esclatà el conflicte.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

Manifest dels Reialistes Purs
Manifiesto de la Federación de Realistas Puros. Proclama publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris reialistes espanyols, partidaris de l'absolutisme i descontents per l'actitud lleugerament més moderada de Ferran VII. El document propugnava un pronunciament militar per tal de donar el poder al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el primer acte públic del carlisme. Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments absolutistes catalans.
Guerra dels Malcontents
O guerra dels Agraviats. Alçament armat promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l'indult (bé que molt parcial) atorgat als liberals, a la permanència en l'exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l'exèrcit, amb llicència il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s'anaren decantant cap al seu germà Carles; la conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G.Bessières per l'agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics, en contacte a la vegada amb antics caps de partida. El 1825 les queixes es convertiren en un malestar de semiconspiració a Cervera de Segarra, Manresa i algunes poblacions menors, i culminaren en un intent de Llobet i Trilla d'ocupar Tortosa. El 1826 el reglament dels cossos de voluntaris reialistes, molt poc favorable a les aspiracions d'aquests, produí una nova efervescència, testimoniada per la proclama d'aquell any mateix. La revolta esclatà pel març del 1827, amb l'aparició simultània de diverses partides. El fracàs d'un nou intent de Llobet i Trilla sobre Tortosa i l'afusellament d'aquests i alguns altres caps de partida fets presoners, juntament amb l'indult per a tots aquells qui deixessin les armes, i les pastorals dels bisbes contra els revoltats posaren fi a la primera fase de la rebel·lió. Però rebrotà aviat, amb una organització millor i amb l'obtenció del suport de molts batallons de voluntaris reialistes. Una sèrie de partides, dirigides per Planes, Narcís Abrés (el Carnisser), Bosc i Ballester, Guri (Dinat), Rafí i Vidal, Vilella, Castells i altres, amb una autoritat superior, que es disputaren Agustí Saperes (Cargol) i Josep Bussoms (Jep dels Estanys), dominaven a mitjan agost una gran part de la Catalunya de l'interior, i el 25 entraren, sense resistència, a Manresa, on Saperes organitzà la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya. Ràpidament foren ocupades Vic, Cervera, Valls, Reus, Talarn i Puigcerdà, i romanien assetjades Cardona, Hostalric, Girona i Tarragona. Simultàniament aparegueren grups de revoltats a Aragó, el País Basc, Còrdova i el Maestrat (excepte aquest darrer, tots ràpidament abatuts). El govern actuà amb decisió. El 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d'Espanya, alhora nomenat cap de l'exèrcit expedicionari, i el 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya; el 23 el comte d'Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes, i el 28 el monarca i el comte entraren a Tarragona. La presència del rei, l'indult concedit i el paper de la jerarquia eclesiàstica facilitaren la campanya del comte d'Espanya. Manresa es rendí, sense lluita, el 8 d'octubre, i a continuació ho feren Cervera, Vic i Olot. Quan tothom pensava en un tractament benigne dels implicats, Ferran VII defugí qualsevol petició de gràcia; nou dels principals insurrectes foren afusellats a Tarragona, mentre que uns 300 foren deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona, on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s'atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil; restaven, així, delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina.
A finals del regnat de Ferran VII esclatà la crisi successòria. Era el començament del moviment carlista, que originarà tres guerres al llarg del segle XIX. Llei Sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.

Pragmàtica Sanció
Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerra Carlina.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l'anomenada llei Sàlica, la qual excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat l'acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica (1830) que promulgava l'acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel, els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V (Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d'una sèrie de temptatives anteriors (Regència d'Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Llistat de personatges. 1. Personatges de la reialesa.
2. Personatges absolutistes.
3. Personatges liberals.
Personatges de la reialesa. Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855)
Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV i germà de Ferran VII. Durant la Guerra del Francès residí a Valençay fins el 1814, que retornà a la Península Ibèrica i fou nomenat general de brigada de carrabiners. El 1823 començà d'agrupar els elements absolutistes més radicals (apostòlics), descontents de l'actitud moderada de Ferran VII després del Trienni Liberal, i tres anys després ja era cap visible d'aquesta fracció. El 1830 reconegué la Pragmàtica Sanció, però la reacció dels seus partidaris determinà el govern d'obligar-lo a marxar a Portugal. Mort Ferran VII, no reconegué Isabel II i llançà un manifest (1 d'octubre de 1833), pel qual s'intitulava rei, i immediatament esclatà la Primera Guerra Carlina (1833-40). L'entrada de les tropes isabelines l'obligà a anar-se'n a Anglaterra (tractat d'Évora-Monte, 1834); el mateix any aconseguí de tornar a la Península Ibèrica (juliol del 1834) i residí a Navarra durant la guerra (en maig-juliol del 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona). El conveni de Bergara (1839) l'obligà a anar a França; residí a Bourges, on abdicà a favor de Carles Lluís, comte de Montemolín (1845); utilitzà des d'aleshores el títol de comte de Molina.
Ferran VII d'Espanya (1784-1833)
Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol d'alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez (març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l'arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment d'emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a València, signà els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment donà proves d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de l'estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, Ferran VII hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d'aquest període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a excepció de Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior, preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron. Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel. S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.
Isabel II d'Espanya (1830-1904)
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.
Maria Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del 1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz (fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Maria Josefa Amàlia de Saxònia (1803-1829)
Reina d'Espanya. Filla del príncep reial Maximilià de Saxònia i de Carolina de Parma. Tercera muller de Ferran VII d'Espanya (1819), visqué completament apartada de la política i de l'ambient de la cort, i es dedicà a fer obres benèfiques. No tingué fills.
Personatges absolutistes. Espagnac, Charles d' (1775-1839)
També Charles d'Espagne o Carlos de España. Militar d'origen llenguadocià. Fill del marquès d'Espanha, Henri d'Espagnac. Comte d'Espanya i capità general de Catalunya (1827-32). Cabaler d'una família de la petita noblesa, arran de la Revolució Francesa passà amb els seus pares a Anglaterra i, més tard, a Mallorca (1792), on el 1801 es casà amb Dionísia Rossinyol de Defla i Comelles. Lluità al servei dels Borbó d'Espanya a la guerra Gran i a la del Francès. Unit a la reacció absolutista de Ferran VII, fou governador de Tarragona el 1815, es castellanitzà el nom el 1817 (Carlos de España) i el 1819 fou creat comte d'Espanya. S'exilià durant el Trienni Liberal i fou representant personal de Ferran VII davant la Santa Aliança. El 1823 penetrà amb els francesos a Navarra i en fou nomenat capità general, però tingué dificultats a fer reconèixer la seva autoritat davant els absolutistes exaltats que comandava El Trapense. Pel juny del 1825 perseguí i anihilà l'aixecament ultrareialista de Georges Bessières, el qual ell féu afusellar després de cremar tots els papers —potser perquè hi estava embolicat ell mateix—, fet que li valgué la grandesa d'Espanya (1826). El 1827 passà a Catalunya amb Ferran VII i hi combaté l'alçament dels Malcontents; un cop resolt, hi restà com a capità general, càrrec en el qual palesà la seva crueltat. El seu nomenament coincidí a Barcelona amb la retirada de les tropes franceses, fet que li permeté d'implantar una època de terror arbitrari realçat amb gests de monstruositat, com el de posar-se a ballar davant les forques on penjaven els ajusticiats. Denunciat pels mateixos militars reialistes (Bretón, Fernández de Córdoba), no fou destituït fins que el govern de Ferran VII hagué de jugar la carta liberalitzant (1832). Adherit al carlisme, el 1838 fou nomenat capità general de la zona carlina del Principat, a instàncies de la Junta de Berga. La manca d'èxits militars i el seu comportament extravagant i cruel, que culminà amb l'incendi d'Olvan, de Gironella i dels afores de Berga en el mateix territori carlí, motivaren la seva destitució i el virtual empresonament per la Junta de Berga, que probablement n'ordenà també l'execució, puix que afirmà que havia estat escortat fins a Andorra, mentre que en realitat els seus acompanyants l'havien estrangulat i llançat al Segre, a Organyà.
Lluís de França (1775-1844)
Duc d'Angulema i delfí de França. Fill gran del rei Carles X i de Maria Teresa de Savoia. Intentà, vanament, de fer aixecar les terres occitanes contra Napoleó durant els Cent Dies, comandà els Cent Mil Fills de Sant Lluís i evità que la repressió dels absolutistes fos massa sagnant (ordenança d'Andújar, 8 d'agost). Quan Carles X accedí al tron, ell esdevingué delfí. El 1830 hagué de renunciar als seus drets a la corona i es retirà a Àustria. Els legitimistes el consideren rei Lluís XIX de França.
Mozo de Rosales, Bernardo (segle XVIII-1832)
Polític. Absolutista, fou, segons sembla, l'autor del Manifiesto de los Persas, que encapçalà amb la seva signatura. Anà a València a dur-lo a Ferran VII, que el premià amb el marquesat de Mataflorida. El 1819 fou ministre de gràcia i justícia. Destituït pels liberals (1820), s'exilià a França, on reuní recursos i, juntament amb Jaume Creus i Martí i el baró d'Eroles, s'apoderà de la Seu d'Urgell (1822) i hi creà la regència d' Urgell. Es posà en contacte amb els membres de la Santa Aliança, reunits al congrés de Verona, i demanà llur intervenció per a restablir l'absolutisme. En caure la Seu d'Urgell en mans dels liberals (1823) s'exilià a França. Es negà a renunciar als seus suposats drets de govern i, descontent pel caire moderat de la repressió de Ferran VII, es negà a tornar i restà a l'exili.
Personatges liberals. Alcalá Galiano, Antonio (1789-1865)
Polític i escriptor. Fou un dels caps del pronunciament de Cabezas de San Juan (1820). Durant el trienni constitucional (1820-23) pertangué al grup dels exaltats. Condemnat a mort en produir-se la reacció absolutista, es refugià a Gibraltar, des d'on passà a Londres. El 1830 es traslladà a París i dos anys després retornà a la Península, on fou nomenat ministre de marina per Istúriz, i derivà cap a posicions ideològiques més moderades. Ministre de foment (1864) amb Narváez, a desgrat del seu moderantisme, no acceptà la repressió de la nit de Sant Daniel contra els estudiants (1865) desencadenada pel ministre González Bravo. Morí el dia següent d'un atac d'apoplexia. La seva trajectòria es reflectí en l'obra literària i, així, bé que intervingué en nom dels classicistes en la controvèrsia Böhl-Faber (1818-19), més endavant escriví el pròleg revolucionari a El moro expósito (1834), bé que aviat adoptà unes actituds més eclèctiques. Fou autor de la Floresta de rimas antiguas castellanas (1822-25) i del Teatro español anterior a Lope de Vega (1832), traduí Don Álvaro o la fuerza del sino al francès i deixà els Recuerdos de un anciano (1878) i les Memorias (1886), que aparegueren pòstumament.
Espoz e Ilundain, Francisco (1781-1836)
Militar navarrès, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que adoptà durant la guerra contra Napoleó. Nomenat cap de les partides de Navarra, assolí esclatants victòries damunt els francesos i conquerí Tafalla (1813). En tornar Ferran VII, encapçalà una conspiració liberal a Pamplona (1814) i s'hagué d'exiliar. Tornà en triomfar la rebel·lió liberal de Riego (1820); el 1822 eliminà la Regència d'Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós. Nomenat capità general de Catalunya (1823), resistí a Barcelona la invasió francesa absolutista, però hagué de capitular i passà a França. El 1830 intentà una penetració al País Basc contra el règim de Ferran VII, però hagué de tornar ràpidament a França. Amnistiat per Maria Cristina de Borbó, fou virrei de Navarra (1834-35) i capità general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa general.
Lacy y Gautier, Luis Roberto de (1775-1817)
Militar i polític liberal. Fill del militar irlandès al servei d'Espanya Patricio de Lacy y Gould, entrà de molt jove a l'exèrcit (era oficial a 14 anys); participà com a capità a la Guerra Gran. El 1799 fou enviat a les Canàries; desavinences amb els seus caps, que arribaren a la insubordinació, li costaren un any de presó a Cadis i l'expulsió de l'exèrcit. Se n'anà a França, i ingressà en la legió irlandesa, amb la qual lluità a Alemanya. Havent-se traslladat a Espanya, desertà i tornà a l'exèrcit espanyol. Capità general de Catalunya (1811-13), intentà de reorganitzar l'exèrcit després de la pèrdua de Tarragona. Basà la defensa en la línia la Seu d'Urgell ­ Solsona ­ Cardona, i muntà un camp de reclutament i instrucció a la serra de Busa. En ràpides intervencions arribà a entrar a la Cerdanya francesa i a ocupar momentàniament Igualada, Reus i les illes Medes. Però el fracàs davant Mataró i les divergències creixents, d'origen sobretot polític, amb la Junta Superior de Govern del Principat provocaren la seva substitució per Joaquim d'Ibáñez Cuevas i de Valonga, baró d'Eroles. Sota la restauració absolutista fou apartat de l'exèrcit i es retirà a Vinaròs. El 1817 dirigí des de Caldes d'Estrac una àmplia revolta de militars i civils que havia d'utilitzar les tropes del Maresme per marxar sobre Barcelona i proclamar la Constitució. Una delació, la manca de decisió dels conjurats i un préstec del bisbe Sichar al capità general Castaños per a pagar els sous endarrerits a les tropes feren fracassar el complot. Lacy no pogué embarcar a Blanes i fou detingut. Condemnat a mort, la protesta popular barcelonina dirigida pels gremis i la por d'un motí popular aconsellaren Castaños d'embarcar-lo cap a Mallorca, fent creure que fóra indultat; arribat a l'illa fou, però, afusellat al castell de Bellver.
Pineda, Mariana (1804-1831)
Heroïna de la causa liberal. La seva vida va estar marcada per la passió i la desgràcia. D'idees liberals, fou denunciada durant el regnat de Ferran VII per estar bordant una bandera amb el lema "Ley, Libertad, Igualdad". Un tribunal la va condemnar a mort i la sentència fou executada a Granada el 26 de maig de 1831. Degut a aquest tràgic final, la seva figura es va convertir ràpidament en un símbol de la lluita contra la tirania. García Lorca li va dedicar uns romanços populars i va portar al teatre la seva història.
Riego, Rafael del (1785-1823)
Militar asturià. Lluità en la guerra contra Napoleó i, fet presoner pels francesos, tingué l'avinentesa de viatjar per Anglaterra i Alemanya (1814). L'1 de gener de 1820, quan era tinent coronel i esperava amb les seves tropes d'ésser embarcat cap a Amèrica, es rebel·là a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) i proclamà la Constitució del 1812. Malgrat que s'apoderà per sorpresa de l'arsenal de la Carraca, la seva columna, que recorregué diverses poblacions andaluses, estava a punt de desfer-se quan el pronunciament liberal i federalista de la Corunya i els de Barcelona, Saragossa i Pamplona, davant l'apatia de les altres forces militars, decidiren el rei a acceptar la Constitució del 1812. Aquest triomf valgué a Riego el nomenament de mariscal de camp i una gran popularitat. Fou successivament capità general de Galícia i d'Aragó; Astúries l'elegí diputat a Corts. En produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, Riego, que manava el Tercer Exèrcit, fou traït i fugí a Andalusia amb una petita escorta. Fet presoner al poble d'Arquilles, fou traslladat a Madrid, jutjat, condemnat a mort i executat ignominiosament (hom el traslladà a la forca damunt una sàrria arrossegada per un ruc).
Torrijos, José María (1791-1831)
Militar i polític castellà. Lluità contra els francesos a la guerra contra Napoleó. Durant la restauració absolutista intervingué en diverses conspiracions liberals i fou empresonat. Durant el Trienni Progressista lluità contra els reialistes catalans. Restaurat l'absolutisme, hagué de refugiar-se a Londres (1824), des d'on organitzà una expedició antiabsolutista. Es traslladà a Gibraltar (1830), i, després d'efectuar alguns intents, frustrats, de desembarcament, fou víctima d'un parany ordit pel general Vicente González Moreno, governador militar de Màlaga, el qual aconseguí de fer-lo desembarcar a Fuengirola amb 50 homes. Capturat després de cinc dies de resistència, fou afusellat amb els companys, sense judici previ.
Militar i polític castellà. Lluità contra els francesos a la guerra contra Napoleó. Durant la restauració absolutista intervingué en diverses conspiracions liberals i fou empresonat. Durant el Trienni Progressista lluità contra els reialistes catalans. Restaurat l'absolutisme, hagué de refugiar-se a Londres (1824), des d'on organitzà una expedició antiabsolutista. Es traslladà a Gibraltar (1830), i, després d'efectuar alguns intents, frustrats, de desembarcament, fou víctima d'un parany ordit pel general Vicente González Moreno, governador militar de Màlaga, el qual aconseguí de fer-lo desembarcar a Fuengirola amb 50 homes. Capturat després de cinc dies de resistència, fou afusellat amb els companys, sense judici previ.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1814 Armistici i evacuació de les tropes franceses. L'exèrcit francès abandona Barcelona. Tornada de Ferran VII (regna fins al 1833). Manifest dels Perses i retorn a l'absolutisme. Cop d'estat absolutista. Període de la Restauració absolutista (fins al 1820). Restabliment de la Inquisició. Final de l'Imperi napoleònic.
1815 Ofensiva espanyola a Amèrica, en un intent de recuperar les colònies. Restabliment dels gremis. Batalla de Waterloo i exili de Napoleó. Congrés de Viena. Santa Aliança.
1816 Restabliment del poder espanyol a Veneçuela i Nova Granada. Congrés de Tucumán. Independència de l'Argentina.
1817 Conspiració de Lacy. F.Cros crea a Barcelona una indústria de productes químics. Comencen les obres del Canal d'Urgell. Tractat amb el Regne Unit. Victòria de San Martín a Chacabuco (derrota espanyola a Xile).
1818 Derrota de les tropes espanyoles a la batalla de Maipú. Independència de Xile.
1819 Canal de la Infanta. Els EUA compren Florida. Simón Bolívar aconsegueix la independència de Colòmbia.
1820 Pronunciament de Riego. Trienni Liberal (fins al 1823). Retorn a la Constitució de 1812. Primera onada de revolucions liberals a Europa. Revolucions liberals a Portugal i Nàpols. Fundació de la Comissió de Fàbriques.
1821 Epidèmia de febre groga a Barcelona. Primeres accions obreres contra les màquines a Alcoi (destrucció de telers). San Martín entra al Perú. Independència de Perú, Veneçuela i formació de la Gran Colòmbia. Independència de Mèxic. Iturbide es proclama emperador de Mèxic.
1822 Constitució de la Milícia Nacional. Cop d'estat monàrquic fracassat. Regència reialista d'Urgell. Primeres accions obreres contra les màquines a Camprodon. Sucre derrota els espanyols a Pichincha. Independència de l'Equador. Congrés de Verona.
1823 Intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. L'exèrcit francès ocupa Barcelona (fins al 1827). Fi del Trienni Liberal. Retorn a l'absolutisme (fins al 1833) (Dècada Ominosa). Guatemala, Costa Rica, El Salvador, Nicaragua i Honduras es constitueixen en Províncies Unides d'Amèrica Central.
1824 Proclamació a Mèxic de la república federal, després del destronament de l'emperador.
1825 Batalla de Ayacucho (Perú). Fi de la dominació espanyola a Amèrica (només resten com a colònies Cuba i Puerto Rico) (a banda, les Filipines). Independència de l'Alt Perú (Bolívia). Independència de gairebé tota l'Amèrica espanyola i portuguesa.
1826 Publicació del Manifest dels Reialistes purs. Inici de la política de proteccionisme aranzelari: aranzel proteccionista. Congrés de Panamà. Fracàs del projecte de Bolívar de crear la Unió Sud-americana.
1827 Guerra dels Agraviats o dels Malcontents. Ferran VII visita Catalunya.
1829 Codi de Comerç.
1830 Publicació de la Pragmàtica Sanció. Naixement d'Isabel II. Segona onada revolucionària liberal a Europa. Revolucions a França, Bèlgica i Polònia. Independència de Grècia i de Bèlgica.
1832 Fundació a Barcelona de la fàbrica Bonaplata (primera fàbrica de vapor de Catalunya i de l'Estat espanyol). Prohibició d'importar manufactures de cotó estrangeres. Alt forn a Marbella.
1833 Mor Ferran VII. Regència de Maria Cristina (fins al 1840). Comença la Primera Guerra Carlina, que enfronta liberals i absolutistes. Divisió provincial. Catalunya, esquarterada en quatre províncies. Epidèmia de còlera morbo. Primera gran onada d'expansió de la indústria catalana (fins al 1865). Inici de la Renaixença.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ARTOLA, M. La burguesía revolucionaria (1808-1874). Historia de España Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • ARTOLA, M.  Antiguo Régimen y Revolución liberal. Ariel. Barcelona, 1978.
  • ARTOLA, M. La España de Fernando VII. Historia de España, vol.XXXII. Espasa-Calpe, Madrid, 1989.
  • ELORZA, A. La ideología liberal en la Ilustración española. Tecnos. Madrid, 1970.
  • FONTANA, J.  La crisis del Antiguo Régimen,1808-1833. Crítica. Barcelona, 1979.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • FONTANA, J.  La quiebra de la monarquia absoluta,1814-1820. Ariel. Barcelona, 1971.
  • FONTANA, J.  La revolució de 1820 a Catalunya. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1961.
  • GIL NOVALES, A.  Las sociedades patrióticas, 1820-1823 (2 volums). Tecnos. Madrid, 1975.
  • LLORRENS CASTILLO, V. Liberales y románticos. Una emigración española en Inglaterra (1823-1834). El Colegio de México. Mèxic, 1954.
  • TORRAS, J. Liberalismo y rebeldía campesina, 1820-1823. Ariel. Barcelona, 1976.
  • TORRAS, J.  La guerra de los Agraviados. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1967.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1789-1833). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • SÁNCHEZ, R. Fernando VII. Historia de España, núm. 21. Historia 16. Madrid, 1996.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Mariana Pineda. RTVE.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà