Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA RESTAURACIÓ I
LES REVOLUCIONS BURGESES (1815-1848)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

L'extensió de l'Imperi napoleònic va servir per escampar per quasi tota Europa els principis liberals que la burgesia moderada francesa havia assolit després de controlar l'oposició reialista i jacobina. Un cop derrotat Napoleó, el 1815, les potències absolutistes (Rússia, Àustria i Prússia) juntament amb la Gran Bretanya (enemiga tradicional de França) es reuniren en el Congrés de Viena on se sentaren les bases de la Restauració, es va redefinir el mapa europeu (amb predomini de la concepció imperialista i absolutista) i es fundà la Santa Aliança, un exèrcit per a reprimir qualsevol oposició al nou ordre establert.

Ben aviat la Restauració va veure créixer (de fet, mai s'havia apagat) l'oposició. Les ideologies contràries a l'esperit de Viena foren el liberalisme (defensa d'un sistema polític constitucional) i el nacionalisme (defensa del dret dels pobles a l'autodeterminació i rebuig dels imperis plurinacionals). Durant tot el segle XIX Europa va viure moviments revolucionaris de signe liberal-nacionalista. A la primera meitat del segle hi hagué tres onades de revolucions: 1820, 1830 i 1848. A la segona meitat, època d'expansió dels nacionalismes, cal destacar les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya.

Activa la música

La Primavera

Temes relacionats

L'Antic Règim
La Revolució Industrial

La Revolució Americana
La Revolució Francesa
L'època napoleònica
Els nacionalismes
La unificació italiana
La unificació alemanya

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El sistema de la Restauració.
- Bases ideològiques de la Restauració.
- El Congrés de Viena.
2. L'oposició al sistema de la Restauració.
- El liberalisme.
- El nacionalisme.
- Els principis liberal-nacionalistes.
- Els moviments d'oposició.
3. Les revolucions burgeses.
- Les revolucions de 1820.
- La independència de Grècia.
- Les revolucions de 1830.
- Les revolucions de 1848.
Amb la caiguda de l'Imperi napoleònic, les forces absolutistes van tornar a imposar el seu sistema.
Les bases ideològiques del període foren el tradicionalisme i el romanticisme conservador.
Restauració
Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada. Les principals restauracions monàrquiques europees han estat: l'anglesa (1660-1702), que suposà el retorn dels Stuart; les dues esdevingudes a França, protagonitzades, la primera (1814-15), per Lluís XVIII de Borbó, i la segona (1815-30), per aquest i el seu germà Carles X; l'espanyola, que restablí la monarquia borbònica.
Tradicionalisme
Doctrina filosòfico-religiosa sorgida en el catolicisme francès de la Restauració, en oposició al pensament "il·lustrat" que inspirà la revolució del 1789. Afirmava la necessitat de la monarquia i de l'Església com a vehicles pels quals l'home arriba al contingut d'una revelació divina primitiva constituïda per les veritats teòriques i pràctiques vitalment fonamentals. El seu menyspreu de la raó (incapaç per ella mateix d'assolir qualsevol certesa), juntament amb l'enaltiment de l'autoritat, foren censurats pel concicili I del Vaticà. Els seus representants més destacats foren L.de Bonald, J.de Maistre, F.R.Lamennais i L.Bautain, i a la Península Ibèrica, Juan Donoso Cortés.
Romanticisme conservador
Corrent del romanticisme lligat als principis de la Restauració. Els orígens del Romanticisme són una clara reacció conservadora contra els principis i l'estètica revolucionaris. La primera generació de romàntics es va aixecar contra l'individualisme, el racionalisme abstracte i el cosmopolitisme del segle XVIII.
El Romanticisme conservador va trobar la seva millor expressió a Alemanya, on pensadors com Fichte, Schelling i Hegel es van manifestar contra l'espèrit racionalista i universalista del segle XVIII.
El sistema de la Restauració va organitzar-se a partir del Congrés de Viena. Congrés de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic. Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època (Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança antinapoleònica), que, representades respectivament pel príncep de Metternich-Winneburg, K.R. von Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von Hardenberg, hi refongueren la divisió política europea a llur conveniència. França hi féu un paper important gràcies a l'habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu fou representada pel cardenal Consalvi, i l'estat espanyol per P.Gómez Labrador. També hi hagué enviats de diversos estats petits.
Legitimisme
Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra.
A l'inici de la Revolució liberal, els legitimistes eren partidaris del retorn de l'Antic Règim.

Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l'esperança d'una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del pretendent.
Congrés d'Aquisgrà

Congrés celebrat a Aquisgrà el 1818 pels plenipotenciaris de la Gran Bretanya, Prússia, Àustria i Rússia, els quals decidiren de retirar de França llurs tropes d'ocupació i signaren un protocol secret que renovava la Quàdruple Aliança. En ésser invitada a adherir-s'hi, la França de Lluís XVIII ingressà en el concert de les potències de la Restauració.
Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa Aliança, celebrat a Verona de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i, sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran VII.
Però l'oposició era ferma, alimentada pels nous corrents ideològics sorgits de la revolució francesa.
D'una banda, el liberalisme.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.
Liberalisme moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
I d'altra, el nacionalisme. Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.

En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.
Els principis liberals i nacionals van estendre´s per quasi tot Europa i altres continents. Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament

Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República

Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Sobirania popular

Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.

Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Independentisme

Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
L'oposició es canalitzava a través de diverses associacions, encarregades de difondre el nou esperit liberal i nacionalista. Societat secreta
Nom donat a una gran varietat d'associacions i organitzacions caracteritzades per una iniciació secreta o per altres rituals, per l'ús d'insígnies, símbols o altres signes de reconeixement, i sovint per uns costums i un llenguatge particulars.
Carbonarisme

Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari ('carboners') i emprà símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra frígia i el punyal. Els membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es dividien en mestres i aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o consell suprem. Els carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució; esdevingueren partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei agrària).
Maçoneria / Francmaçoneria
Associació secreta nascuda a Anglaterra a la fi del segle XVII i estesa arreu, que preconitzava l'ajut mutu entre els seus membres i la fraternitat i la tolerància; ha estat discutida la seva participació en els moviments liberals del segle XIX.
Hetairies
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.
Jove Europa

Associació política fundada a Berna, el 1834, per Mazzini, amb una doctrina semblant a la de la Jove Itàlia. Reunia teòricament tots els partidaris nacionalistes europeus i volia regenerar el continent. Fou dissolta el 1836, quan el govern suís expulsà Mazzini.
Entre el 1815 i el 1848 tenen lloc un munt de revolucions burgeses, repartides en tres onades: 1820, 1830 i 1848. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa. (Veure revolucions liberal-burgeses)
Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
La primera gran onada revolucionària de signe liberal fou la de 1820. Revolucions de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles). Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es convertí en el model a imitar).
Pronunciament

Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.

Constitució del 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis  i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa).
La independència de Grècia fou el moviment revolucionari més significatiu d'aquesta primera tanda de revolucions liberal-nacionalistes. Independència de Grècia
Moviment d'alliberament de Grècia en contra de la dominació de l'Imperi Otomà, que comportà una guerra d'independència (1821-1829). Els grecs es llançaren a una lluita ferotge contra l'opressor, i als primers moments obtingueren èxits considerables, però la reorganització de l'esquadra turcoegípcia significà immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan, després de sis anys d'una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d'acudir en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l'esquadra turcoegípcia per l'aliada a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l'autonomia de Grècia (tractat d'Andrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres, 1830).
Fanariota

Dit especialment de l'aristocràcia grega que, entorn del patriarca, a Constantinoble, aconseguí de sobreviure després de la caiguda de l'Imperi. Els seus membres ocuparen càrrecs importants en el govern de la Sublim Porta, als ss XVII i XVIII. Aprofitant la decadència de l'imperi Otomà i de l'Església, les famílies fanariotes es convertiren en l'elit intel·lectual de Constantinoble, activaren la cultura, impulsaren l'esperit nacional grec i foren la base de la renaixença espiritual del poble, que havia de culminar amb la revolució alliberadora del 1821.
Philikí Etaireía
En grec, Societat d'Amics. Primera societat secreta grega, amb unes aspiracions clarament nacionalistes i que cap al 1820 es va llançar a la insurrecció armada.
Hetairies / Etaireíai
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.
Congrés d'Epidaure
Congrés celebrat el 1822 a Epidaure, en el qual fou proclamada la independència de Grècia i es va fer una crida perquè tot Europa acudís en el seu ajut.
Tractat de Londres
Tractat signat a Londres el 1827, pel qual la Gran Bretanya, França i Rússia acordaren intervenir al costat dels grecs en la guerra que aquests lliuraven contra les tropes turcoegípcies, en la guerra d'independència grega.
Batalla de Navarino
Batalla que tingué lloc a l'octubre del 1827, entre les forces aliades de França, Anglaterra i Rússia i les flotes turca i egípcia, ancorades en el port de Navarino, ciutat de la costa sud-occidental del Peloponès (Grècia). Fou una de les darreres batalles navals en què intervingueren vaixells de vela i, per l'ajut concedit als nacionalistes grecs, constituí políticament el fracàs definitiu dels principis de la Santa Aliança. La derrota soferta pels otomans els obligà a acceptar (després que Nicolau I de Rússia els hagués declarat la guerra) la independència grega (1829).
Tractat d'Adrianòpolis

Tractat signat el 1829 a la ciutat d'Adrianòpolis, que posà fi a la guerra russo-turca de 1828-29, després de l'ocupació de la ciutat pels russos, i que donà l'autonomia a Grècia, Sèrbia i les províncies romaneses. Grècia fou declarada independent l'any següent. El tractat també sancionava el lliure trànsit pels estrets (el Bòsfor i els Dardanels) dels vaixells comercials de qualsevol nacionalitat.
Protocol de Londres
Protocol signat el 1930, pel qual Grècia és declarada independent.
Qüestió d'Orient
Problema de la diplomàcia europea per a l'eventual liquidació de l'imperi Otomà i, sobretot, per impedir a l'imperi rus una sortida a la mar Mediterrània. De fet, aquesta qüestió, iniciada amb la decadència de l'imperi Otomà i amb el creixement paral·lel de les ambicions orientals de l'imperi dels Habsburg i del rus, acabà amb la penetració d'una altra potència a la zona: la Gran Bretanya, la qual, per tal d'aconseguir la seguretat de la ruta de l'Índia, mantingué l'hegemonia a la Mediterrània. Actualment, substituïda la Gran Bretanya pels EUA, l'aparició d'una poderosa flota soviètica a la Mediterrània i els diversos conflictes entre Israel i els estats àrabs han tornat a fer d'aquest conjunt territorial una zona altament conflictiva.
La segona onada foren les revolucions de 1830, entre les que va destacar la de França i la independència de Bèlgica. Revolucions de 1830
Segona onada revolucionària, que es va produir entre 1829 i 1839. Va afectar tota l'Europa occidental. És de destacar la intervenció de les masses populars. La revolució de 1830 va marcar la derrota definitiva del poder aristocràtic i l'enfonsament del sistema de la Restauració a l'Europa occidental, on la burgesia moderada, partidària del liberalisme censatari, fou la gran triomfadora, consolidant-se en el poder. A l'Europa oriental, la majoria de les revolucions van fracassar i es va mantenir l'economia senyorial i la monarquia absoluta.
Revolució Francesa de 1830
Coneguda com a Revolució de Juliol. Aixecament revolucionari que tingué lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i que provocà la caiguda de Carles X de França. Els anys precedents hi hagué una notable activitat política, tant de la noblesa tradicional i de la burgesia orleanista com dels bonapartistes i els carbonaris. El 18 de març de 1830 els diputats signaren un manifest on figuraven els greuges de la cambra contra la guerra d'Algèria i la progressiva congelació dels drets proclamats a la Carta del 1815. El 26 de juliol quatre ordenances del ministre Polignac suprimien la llibertat de premsa, dissolien la cambra i modificaven el sistema electoral. El 27 de juliol començà l'agitació a París. Quan el 29 de juliol Carles X retirà les ordenances era massa tard: la guàrdia nacional, amb La Fayette com a cap, s'havia reconstituït. Però els diputats Laffitte, Casimir, Périer i Thiers actuaren amb rapidesa i, amb l'acord de La Fayette, cuitaren a cridar Lluís Felip, duc d'Orleans, que fou nomenat (31 de juliol) lloctinent general del regne i el 7 d'agost, havent la cambra declarat el tron vacant, acceptà el títol de rei.
Monarquia de Juliol
Nom donat al règim presidit per Lluís Felip I de França (1830-48). El mal règim de Carles X provocà la revolució de Juliol (1830), que tingué com a resultat l'entronització de Lluís Felip. Amb aquest fet hom instituïa una monarquia constitucional basada en el pacte entre el rei i el poble francès. S'hi instaurava, així mateix, un règim electoral selectiu. Davant l'oposició republicana i proletària, s'endurí progressivament i es valgué de mitjans de repressió brutalíssims, fins que fou enderrocat per la revolució del 1848.
Tres Glorioses Jornades
Nom amb què són conegudes les tres jornades revolucionàries del 27, 28 i 29 de juliol de 1830 a París.
Legitimisme

Doctrina que afirma la legitimitat de la branca d'una dinastia. Hom l'aplica especialment als partidaris, a partir de la revolució del 1830, de la branca dels Borbó francesos representants de Chambord, nét de Carles X. Quan morí, sense successió, els legitimistes s'incorporaren al partit orleanista del comte de París.
Orleanisme
Corrent polític sorgit a França sota la Restauració i aglutinat entorn de Felip Igualtat. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics —antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble, identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.
Independència de Bèlgica
Moviment d'alliberament de Bèlgica en contra de la permanència en l'Estat dels Països Baixos i la dominació d'Holanda. Les diferències de caire religiós, lingüístic i econòmic entre holandesos i belgues, portaren a aquests darrers a aixecar-se reclamant la independència. El conflicte va esclatar a Brussel.les a l'agost de 1830 i ràpidament es va convertir en guerra civil. El 28 de març de 1831 l'Assemblea Nacional Belga va proclamar, en un Manifest, la independència de Bèlgica, sota la forma d'una monarquia constitucional (Leopold I). El triomf de la revolució va ser possible, en part, gràcies al suport de França i a la no intervenció d'Anglaterra, que desitja el debilitament d'Holanda.
Reform Act de 1832

Llei aprovada pel parlament britànic referent a la reforma del sistema electoral per a la Cambra dels Comuns. El Reform Act del 1832, amb el govern Grey, comportà una revisió i modernització d'un sistema que ja tenia tres segles.
Zollverein
Unió duanera i econòmica dels estats alemanys, que fou duta a terme, sota la direcció de Prússia, a partir de l'any 1818, a la qual s'afegiren successivament els diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg, l'any 1888) i que preparà la unitat política d'Alemanya. Àustria entrebancà aquesta creació, tement, com de fet ocorregué, que la unitat econòmica propugnada per Prússia comportaria l'hegemonia d'aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transformà Alemanya, ja a la darreria del s XIX, en la primera potència industrial de l'Europa continental. El gran propagandista d'aquesta unitat duanera fou l'economista Friedrich List. La Unió es va crear el 1834 i reuní tots els Estats de la Confederació Germànica amb l'exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria.
Les revolucions de 1848 respongueren a uns nous ideals. Són etiquetades com "la primavera dels pobles".
Amb elles es tanca el cicle revolucionari burgès. La burgesia mai més va tornar a revolucionar-se juntament amb les masses populars i des de llavors adoptà una actitud clarament conservadora, davant del perill d'una revolució social que podria perjudicar seriosament llurs interessos.
Revolucions de 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics.
Les revolucions de 1848 marcaren la fi del sitema Metternich i posaren en primer pla el doble problema de les llibertats individuals i dels drets dels pobles. Tanmateix, cal destacar la irrupció de la classe obrera, que va participar moolt activament en totes les revoltes, plantejant reivindicacions d'un caire molt més social. Els nous ideals democràtics que es defensaran seran la sobirania popular, la llibertat i la igualtat social.
Primavera dels pobles
Nom amb què són conegudes les revolucions del 1848, perque comportaren el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i el desvetllament de moltes nacionalitats, fins llavors adormides.
Revolució Francesa de 1848
S'inicià amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions -per sufragi universal- per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52).
Tallers Nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari (febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.
Segona República Francesa

Període de la història de França que va des del 25 de febrer de 1848 fins al 21 de novembre de 1852. Proclamada després de l'abdicació de Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals (Lamartine) i socialistes (Louis Blanc). La insurrecció popular de París (juny del 1848), provocada per la dissolució dels Tallers Nacionals, fou rigorosament reprimida pel general Cavaignac i, amb el triomf del partit d'ordre, s'inicià una reacció conservadora. Lluís Napoleó, elegit president, donà un cop d'estat (2 de desembre de 1851) que acabà pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador.
Cop d'Estat de Lluís Napoleó
Acció protagonitzada per Lluísd Napoleó el 1851, pel qual   proclama el Segon Imperi Francès.
Segon Imperi Francès
Període de la història de França que comprèn el període 1851-1870. Elegit president Lluís Napoleó Bonaparte, mitjançant un cop d'estat (1851), es proclamà emperador i basà el nou règim en l'exèrcit, l'Església i la burgesia. Napoleó III instituí el lliure canvi i procurà debades d'unir liberals i obrers (dret de vaga). La gran florida industrial, basada en el carbó, afavorí el nord del país. França disposà d'una xarxa bancària i ferroviària centralitzada. París s'embellí i la burgesia es féu rica. Després de ruïnoses guerres (Crimea, Mèxic), hom féu la guerra a Prússia: fou el desastre, la caiguda del règim (1870) i la proclamació de la tercera república francesa.

Assemblea Nacional de Frankfurt

També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica. Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió (Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal. L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart, però fou dissolta pel juny del 1849.
República Romana
Règim establert a Roma del 9 de febrer al 4 de juliol de 1849, arran de la revolució produïda a la ciutat (novembre del 1848) i de la fugida subsegüent del papa Pius IX. El parlament romà formà un govern provisional i convocà una assemblea constituent (5 de febrer de 1849), que deposà el pontífex i proclamà la república. Governada per Giuseppe Mazzini, que aviat compartí el poder amb Saffi i Armellini, en fou confiat l'exèrcit a Giuseppe Garibaldi. Atacada per una expedició militar enviada pel president de França Lluís Napoleó —que intentà d'atreure's així els catòlics francesos i la simpatia del papa—, sucumbí després de prop d'un mes de setge (3 de juliol). L'endemà Pius IX entrà a Roma i hi restablí el seu govern.


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
El tradicionalisme. Bonald, Louis Gabriel Ambroise (1754-1840)
Vescomte de Bonald. Escriptor i polític francès. Exiliat durant la Revolució, retornà sota el Directori i esdevingué membre del Consell d'Instrucció Pública (1814), diputat per l'Avairon (1815-22) i ministre d'estat (1822). Fou membre de l'Académie Française (1816) i par de França (1823), títol que renuncià arran de la revolució del 1830. Capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic, afirmà que la font de tot coneixement és la revelació, que la monarquia és de dret natural i, tot justificant l'esclavatge i l'antisemitisme, rebutjà els postulats racionalistes del s XVIII oposant-hi les lliçons de l'experiència. Les seves obres més importants són Théorie du pouvoir politique et religieux (1796), Essai analytique sur les lois naturelles de l'ordre social (1800), Du divorce (1801), Recherches philosophiques (1818) i Démonstration philosophique du principe constitutif de la société (1830).

Maistre, Joseph de
(1753-1821)
Polític i filòsof savoià. Fou un dels principals representants de la reacció tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i pràcticament. Lliurat a l'apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors de l'ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l'home en una situació d'insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així, l'home s'ha de sotmetre a l'autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796), Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du Pape (1819) i De l'Église gallicane (1821).
El romanticisme. Müller, Wilhelm (1794-1827)
Poeta alemany. Inscrit dins les últimes manifestacions romàntiques, en els seus Griechenlieder ('Cants dels grecs', 1821-24) exaltà la lluita dels grecs per llur independència. Excel·lí, però, amb els seus cicles de poemes d'inspiració popular Die schöne Müllerin ('La bella molinera') i Die Winterreise ('El viatge d'hivern'), musicats per Franz Schubert.
Savigny, Friederich Karl von (1779-1861)
Jurisconsult i polític alemany. Fou professor a les universitats de Marburg, Landshut i Berlín. Com a ministre del govern prussià (1842-48) intervingué en la revisió del codi civil. És considerat el fundador de l'escola històrica alemanya, que defensa l'origen popular del dret i dóna una gran importància a l'element consuetudinari. Contribuí a la renovació dels estudis jurídics. Especialista en dret romà, és autor de Geschichte des römischen Rechts im Mittelalter ('Història del dret romà a l'edat mitjana', 1815-31) i System des heutigen römischen Rechts ('Sistema del dret romà actual', 1840-49).
Hegel, Georg Wilhelm Friedrich (1770-1831)
Filòsof alemany. Acabats els estudis al gimnasi de la ciutat natal, on rebé una bona formació clàssica i volgué ja «comprendre la història», anà (1788) al seminari protestant de Tübingen, on estudià filosofia i teologia i començà l'amistat amb Schelling i Hölderlin. Renuncià, però, a fer-se pastor i, a Berna i a Frankfurt, es dedicà a l'ensenyament privat del 1793 al 1800, època en què passà una forta crisi religiosa. Al principi del s XX Dilthey descobrí els escrits corresponents a aquests primers anys, publicats el 1907 i coneguts com a Escrits de joventut. El 1801 Hegel començà l'activitat docent a la universitat de Jena; les lliçons d'alguns d'aquests cursos, conegudes com a Filosofia de Jena, no han estat publicades fins entrat el sX (1923, 1931 i 1932). Aquell mateix any publicà un destacat article sobre la diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling i escriví la tesi (De orbitis planetarum), en què feia física especulativa. Amb Schelling, que també hi ensenyava, edità una revista crítica de filosofia, on hom pot trobar els primers articles publicats (bé que sense signar) per Hegel; aleshores, seguint les doctrines d'aquell, defensava la identitat del subjectiu i l'objectiu en l'absolut. El 1807 anà a Bamberg a dirigir un periòdic i publicà la seva primera gran obra, redactada a Jena i en la qual anticipava ja la pròpia filosofia i se separava definitivament de Schelling: la Phänomenologie des Geistes ('Fenomenologia de l'esperit'). Rector (1808-16) del gimnasi de Nuremberg, on ensenyà propedèutica filosòfica, el 1812 començà la publicació de la Wissenschaft der Logik ('Ciència de la lògica'). El 1817 anà a Heildelberg com a professor universitari i publicà l'Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften im Grundrisse ('Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendi'), on resumia tot el seu sistema. Cridat, l'any següent, a la universitat de Berlín per fer-se càrrec de la càtedra que Fichte havia deixat vacant. Hegel arribà al cim de la glòria filosòfica. D'aquesta època és la darrera de les obres publicades durant la seva vida: Grundlinien der Philosophie des Rechts oder Naturrecht und Staatswissenschaft im Grundrisse ('Línies fonamentals de la filosofia del dret o esbós de dret natural i ciència política', 1821), coneguda com a Filosofia del dret, la teoria de l'estat proposada en la qual no satisféu el partit liberal ni el conservador. Quan morí, sobtadament, la seva filosofia era considerada perillosa per l'Església luterana, a la qual Hegel pertanyia, i sospitosa per les autoritats polítiques de l'estat prussià. Altres obres, sovint corresponents a les lliçons (Vorlesungen) fetes en diferents cursos acadèmics, foren publicades pòstumament pels seus deixebles: la primera edició de les obres completes (1832-87) recollia les de Filosofia de la història, d'Estètica, de Filosofia de la religió i d'Història de la filosofia, totes de l'època de Berlín. L'epistolari de Hegel fou editat el 1887 pel seu fill Karl. La tasca de la filosofia, segons Hegel, consisteix a comprendre el propi temps, la qual cosa inclou l'assimilació conceptual del pretèrit i també del fi de la història. Inicialment Hegel es preocupà de la crítica de la religió empresa per la Il·lustració: acceptà la raó com a instrument de crítica, però no veié en la religió un pur engany o superstició, ans quelcom amb un contingut racional (l'anunci de la unitat del finit i l'infinit en una comunitat futura d'homes lliures) que la filosofia ha de fer seu. Hegel s'oposa, per tant, a una concepció transcendent de l'absolut: Déu és aquí i es manifesta progressivament en la història, en la mesura que l'home conquereix la llibertat. Així, el sistema hegelià reelabora tota la tradició metafísica i religiosa d'Occident per projectar-la sobre la història i la política. Vol que el seu sistema reprodueixi el moviment de la realitat, i per això refà la dialèctica com a llei de tot procés. Els tres moments d'aquesta dialèctica són: simplicitat (identitat indiferenciada), escissió (oposició interna) i reconciliació o síntesi (identitat diferenciada).
Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von ( 1775-1854)

Filòsof alemany. Estudià a Tübingen, amb Hölderlin i Hegel, dels quals fou amic. Cridat el 1798 a la universitat de Jena, hi coincidí amb Fichte, Hegel, els germans Schlegel, Novalis i Tieck. En aquest període, el més fecund de la seva vida, elaborà una "filosofia de la natura", que exposà en el System des transzendentalen Idealismus ('Sistema de l'idealisme transcendental', 1800) i en el diàleg Bruno (1802). Després de la publicació de Philosophie und Religion (1804), trencà amb Hegel, ruptura de la qual és testimoni el pròleg de la Fenomenologia de l'esperit (1807) d'aquest, i a la qual cal atribuir la migrada obra publicada des del 1809, en què aparegueren els Philosophische Schriften ('Escrits filosòfics'). Residí a Würzburg, Erlangen i Munic, fins que el 1841 acceptà la invitació de Frederic Guillem IV de Prússia d'ocupar la càtedra de Hegel a Berlín, on no obtingué, però, cap mena d'èxit. Els cursos que hi donà i les seves dues últimes obres sobre la religió i la revelació foren publicats pòstumament pel seu fill dins de les obres completes, en 14 volums, Sämtliche Werke (1856-61). En l'evolució ideològica de Schelling hom troba idees precursores de filosofies posteriors, com ara l'existencialisme. La seva filosofia té Fichte com a punt de partida, però se'n separa radicalment per la importància que atorga a la natura, que amb el jo constitueix un absolut indiferenciat primordial. L'activitat intel·ligent de l'esperit és palesa, segons Schelling, en la natura a través de l'organització i la finalitat, discernibles en els éssers vivents. La identitat originària del real es fa vivència en l'estètica, per tal com l'art és la consciència de la identitat absoluta. Per aquest camí, el darrer Schelling —la filosofia del qual té un remarcable tarannà teosòfic— acaba sostenint l'aparença del mal, fruit de l'acció del principi del mal, que conviu i lluita contra el principi del bé en el si de l'absolut.
Lamartine, Alphonse de (1790-1869)
Poeta i novel·lista francès. Membre de la petita noblesa, tingué càrrecs diplomàtics a Itàlia (Carnets du voyage en Italie, publicats pòstumament, el 1908) i viatjà per l'Orient (Voyage en Orient, 1835, i Gethsémani ou la mort de Julia, sobre la mort de la seva filla durant aquest viatge). Era catòlic practicant, i vers el 1835 fou partidari d'un vague deisme humanitari, fonamentat en la seguretat d'un avenir social més just. Partidari de la república autoritària, fundà "Le Bien Public" (1834) i redactà l'Histoire des girondins. Ministre d'afers estrangers (1848), escriví el Manifeste aux puissances, sobre els esdeveniments de la revolució d'aquest any. Posteriorment publicà Les confidences (1849; memòries), les novel·les Raphaël (1849) i Graziella (1852), productes d'experiències sentimentals, les Nouvelles confidences (1851), novel·les populistes, Histoire de la restauration (1851-53), Histoire des constituants (1854), Histoire de la Turquie (1854-55), Histoire de la Russie (1855) i Cours familier de littérature (1856-66). El 1820 publicà les Méditations poétiques, on l'enyorament per la pèrdua de l'estimada el porta a la convicció de la caducitat dels béns terrenals i a la fe en un destí sobrenatural; el llibre reflecteix l'aspiració a una vida serena de la generació postbonapartista. Formalment, aquests poemes són típics del sentimentalisme romàntic, vague i morbós; es destaquen L'isolement, Le vallon, Le lac i L'automne. Publicà encara les Nouvelles méditations (1823), els Recueillements poétiques (1839), Le dernier chant du pèlerinage de Childe Harold (1825),
homenatge a Byron, i Le chant du sacre ou la veillée des armes (1825), dedicat a Carles X. Al seu discurs d'ingrés a l'Académie Française (1830), féu professió de liberalisme polític. Publicà Harmonies poétiques et religieuses (1830), d'una religiositat vaga i melangiosa i tendents a la profusió verbal, Jocelyn (1836), llarg poema moral i religiós, tragèdies i el poema llarg La chute d'un ange (1838), on les idees poètiques i religioses són embolcallades en una atmosfera irreal. L'obra de Lamartine fou traduïda al castellà als Països Catalans ja des del 1839. Entre els escriptors de la Renaixença, influí sobretot en certs aspectes de Verdaguer (la natura, la visió de Déu, etc) i al s XX fou traduïda Graziella (1929).
El liberalisme. Constant de Rebecque, Benjamin (1767-1830)
Escriptor i home polític francès, de família noble hugonot. El 1794 conegué Madame de Staël, amb la qual visqué una llarga unió de 14 anys plena de baralles i reconciliacions. Manifestà, tant en la seva vida privada com en la seva carrera política i literària, les contradiccions d'un caràcter tumultuós i inconstant. Dotat d'una voluntat feble i versàtil, fou incapaç de decidir-se políticament i alternà durant la seva existència les manifestacions d'entusiasme i d'oposició envers el règim de Napoleó i la restauració dels Borbó; el 1830 s'entusiasmà de bell nou per la Monarquia de Juliol, que considerava com la millor solució constitucional possible. Morí essent president del Consell d'Estat. Hi ha, tanmateix, dos aspectes del seu pensament polític que no canviaren gaire: defensa de la llibertat individual contra el despotisme de l'autoritat i de les masses i defensa de la monarquia parlamentària amb un monarca políticament neutre i irresponsable; l'essència de la seva obra política és reunida en els seus Principis de política aplicables a tots els governs representatius. Però les obres que contribuïren més fortament al seu prestigi com a escriptor foren les seves dues novel·les, Adolphe, de caràcter filosòfic, i Cécile, i a títol pòstum el Journal intime i la Correspondència.
Tocqueville, Charles Alexis Henri Clérel de (1805-1859)
Polític, pensador i escriptor francès. Senyor de Tocqueville. Elegit diputat (1839-48), es mostrà partidari d'un reformisme democràtic moderat. Ministre d'afers estrangers (1848), es retirà de la política activa després del cop d'estat de Napoleó III (1851). Com a pensador, intentà de conciliar el liberalisme amb el racionalisme i defensà la democràcia com a motor d'anivellament social. És un dels teòrics principals del liberalisme polític. Obres: Du système pénitentiaire aux États Units et son application en France (1833), La démocratie en Amérique (1835-40) i L'Ancien Régime et la Révolution (1856).
El nacionalisme. Gioberti, Vincenzo (1801-1852)
Filòsof i estadista italià. Sacerdot (1823), s'exilià a París. De tornada a Itàlia, fou ministre i president del consell piemontès (1848-49). Ambaixador a París, es retirà a la vida privada. Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer, màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat (Primato civile e morale degli italiani, 1843). Més tard atribuí la supremacia al Piemont (Rinnovamento civile d'Italia, 1851). Polemitzà amb els jesuïtes en nom d'un catolicisme obert al pensament liberal (Prolegomeni al primato, 1845; Il gesuita moderno, 1846-47). Filosòficament s'oposà a l'idealisme i defensà l'ontologisme.

Balbo, Cesare (1789-1853)
Polític i escriptor italià. Els seus escrits històrics i polítics Speranze d'Italia (1844) i Sommario della storia d'Italia (1846) influïren en gran manera en el Risorgimento. Liberal moderat, fou president del consell del govern de Torí (1848) i lluità en pro de la unitat italiana.
Mazzini, Giuseppe (1805-1872)
Patriota i polític italià. Fill d'un metge famós, estudià dret (1822-27). El 1828 s'uní als carbonaris, dels quals s'apartà aviat, a causa de llur monarquisme. Empresonat (1830-31), passà després a Marsella, on fundà la societat secreta Jove Itàlia (1831) i un diari homònim (1832), que propugnaven la unitat italiana dins un sistema republicà. El 1833 l'organització fou desarticulada, i ell fugí a Ginebra, des d'on planejà la invasió de Savoia i Nàpols, que no fou duta a terme. A Berna creà la societat secreta Jove Europa (1834), per afavorir els nacionalismes i la fraternitat europea. El 1835 fundà el diari "Giovane Svizzera". Expulsat del país, es refugià a Londres (1837), on reprengué la Jove Itàlia (1839) i fundà els diaris "L'Apostolato Popolare" i "Pellegrino" (després, "L'Educatore"). En esclatar la revolució del 1848 a París, convertí la Jove Itàlia en l'associació nacional italiana, i passà a Milà, en lluita contra Àustria, i a Roma, on fou diputat i triumvir de la república (1849). Perseguit per Cavour i bandejat pels republicans, a causa dels seus fracassos -conats d'invasió i de rebel·lió-, li fou negat l'accés al parlament (1866) i àdhuc estigué empresonat uns quants mesos (1870).

Herder, Johann Gottfried von (1744-1803)
Filòsof, escriptor i pedagog alemany. Fou deixeble de Kant, que l'influí. Viatjà per diversos països per tal de conèixer llurs investigacions pedagògiques i es posà en relació amb Diderot, D'Alembert i els enciclopedistes. A Estrasburg féu amistat amb Goethe, en el qual influí extraordinàriament. Influí sobre tota la literatura i ideologia alemanyes, fou un precursor en el camp de la crítica literària i promogué el Sturm und Drang. Experimentà els seus postulats pedagògics, donà impuls a la investigació filològica i fixà les bases d'un estudi comparatiu de la religió i la filosofia. És autor d'Über die neuere deutsche Literatur ('Sobre la nova literatura alemanya', 1767), Kritische Wälder ('Selves crítiques', 1769) i Ideen zur Philosophie der Geschichte der Menschheit ('Idees sobre la filosofia de la història de la humanitat', 1784-91).

Fichte, Johann Gottlieb (1762-1814)
Filòsof alemany. Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a l'estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ('Assaig d'una crítica de qualsevol revelació', 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794 publicà la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ('Fonaments de tota la teoria de la ciència'), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d'on hagué de sortir en ésser acusat d'ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806) i Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden an die deutsche Nation ('Discursos a la nació alemanya', 1808) són proclames nacionalistes a favor de l'educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una reconstrucció de la ciència, en un intent d'harmonitzar les condicions del coneixement teòric amb l'activitat moral, social i religiosa. Parteix d'una crítica de la doctrina kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el dogmatisme, que únicament admet les coses en si, i l'idealisme, que es vincula exclusivament als continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén de deduir l'ésser del pensament—, la decisió, fruit d'una elecció pràctica (l'única que permet l'espontaneïtat del jo), ha d'ésser feta a favor de l'idealisme, la teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix jo. Aquest, però, és limitat com a tal per l'existència del que no és el jo: el no-jo o experiència de la limitació del jo. A partir d'aquí, mitjançant tot un procés dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d'un Jo absolut, fonament de la possibilitat de l'existència real. La natura, d'altra banda, és un camp de resistència i d'exercitació de l'acció humana, de l'autorealització del jo, la qual cosa constitueix el principi de l'acció moral. Aquesta autoafirmació del jo —voluntat pura d'acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i en el reconeixement dels altres. L'evolució del pensament fichtià anà d'una actitud individualista, passant per un període liberal d'universalisme comunitari i per un altre de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera etapa d'explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa míticament com l'U), expressió de la vida òptima.
El sistema de la Restauració. Metternich, príncep de (1773-1859)
De nom Klemens Wenzel Lothar von Metternich. Estadista austríac d'origen renà, comte i més tard príncep de Metternich-Winneburg (1806). Estudià a Estrasburg (1788-90) i entrà al servei de la diplomàcia austríaca a partir del 1790. Ambaixador a França (1806), els seus informes contribuïren a la decisió austríaca de declarar la guerra a França (1809). Després de la desfeta austríaca, passà a ésser canceller i adoptà una política conciliatòria respecte a Napoleó. El 1813 decidí d'unir-se a la setena coalició contra Napoleó. Fruint de la total confiança de FrancescI, restablí el poder austríac a Itàlia i a Alemanya. Imposà un nou equilibri polític europeu en el Congrés de Viena (1814-15). Per mitjà de la Quàdruple Aliança, intentà d'oposar-se als principis de la llibertat i autodeterminació dels pobles. Abandonat per la Gran Bretanya, hagué d'acceptar la independència de Grècia (1829) i les revolucions de França i Bèlgica (1830). Únicament Rússia i Prússia restaren fidels a la política de Metternich. La insurrecció de Viena de l'any 1848 l'obligà a dimitir i a fugir temporalment d'Àustria.

Talleyrand-Périgord, Charles Maurice de (1754 - 1838)
Polític i diplomàtic francès. Príncep de Benevento i duc de Talleyrand. Fou bisbe d'Autun (1788) i diputat als Estats Generals (1789). D'idees revolucionàries, defensà la nacionalització dels béns eclesiàstics i es mostrà d'acord amb la constitució civil del clergat; excomunicat pel papa, abandonà l'Església, amb la qual es reconcilià abans de morir. Sospitós de reialisme, hagué d'exiliar-se (1792-96). Havent tornat a França, fou ministre d'afers estrangers (1797-99) i participà en el cop d'estat del 18 de brumari. Col·laborà inicialment amb Napoleó, però fou apartat (1807) en defensar un sistema d'equilibri europeu.
Caigut Napoleó, fou nomenat cap del govern provisional que instaurà Lluís XVIII (1814) i intervingué en el tractat de París i en el congrés de Viena. Després dels Cent Dies, fou president del consell de ministres, però perdé les eleccions i hagué de dimitir. Partidari de Lluís Felip, fou ambaixador a Londres (1830-35), des d'on preparà l'aproximació franco-britànica. Es retirà de la política poc abans de morir. Escriví unes Mémoires, publicades pòstumament (1891-92).
Frederic Guillem III de Prússia (1770-1840)
Rei de Prússia (1797-1840). Succeí el seu pare, Frederic Guillem II. Servà la neutralitat mantinguda amb França des del 1795, fins que hagué d'atacar-la pressionat per l'exèrcit (1806); derrotat a Jena, Auerstedt i Friedland, signà la pau de Tilsit (1807), que li reduí força el regne. El 1813 s'uní a la coalició contra Napoleó, i el congrés de Viena li restituí amb escreix els estats perduts (1815). Restaurà l'economia i les llibertats, però suspengué les reformes socials empreses del 1807 al 1813.

Francesc I d'Àustria (1768-1835)
Emperador romanogermànic (1792-1806) i d'Àustria (Francesc I) (1804-35) i rei de Bohèmia i Hongria (Francesc II) (1792-1835). Fill i successor de Leopold II i de la infanta Maria Lluïsa d'Espanya. Conseqüent amb la seva actitud política conservadora i antireformista, prengué part en diverses coalicions europees contra la Revolució Francesa i hagué de cedir territoris considerables en les paus de Campoformio (1797), Lunéville (1801), Bratislava (1805) i Viena (1809). L'abdicació de la corona imperial (1806) posà fi a la història de l'imperi Romanogermànic, però aconseguí de salvar la monarquia austríaca casant la seva filla Maria Lluïsa amb Napoleó, el qual després vencé a Leipzig (1813) i a Waterloo (1815). A l'interior la seva política es concretà en la repressió dels moviments liberals.

Ferran I d'Àustria (1793-1875)
Emperador d'Àustria (1835-1848) i rei de Bohèmia i d'Hongria (Ferran IV) (1830-1848). Fill primogènit de l'emperador Francesc I. Poc capacitat per a exercir el govern, deixà aquesta tasca al consell d'estat, format per l'arxiduc Lluís, el comte de Kolowrat-Liebsteinsky i el príncep de Metternich. Sorprès per la revolució del 1848, es refugià a Innsbruck; tornà a Viena, on visqué els fets d'octubre, i finalment es retirà a Praga, després d'abdicar a favor del seu nebot Francesc Josep I (desembre del 1848).

Alexandre I de Rússia (1777-1825)
Tsar de Rússia (1801-25). Després de participar en l'assassinat del seu pare, Pau I, inicià una política pre-constitucionalista i il·lustrada, presidida per l'anglòfil Czartoryski (senat amb dret a revisar les lleis, consell de ministres, reforma de l'ensenyament, abolició de la censura prèvia i de la tortura, etc). El 1805 entrà a la tercera coalició contra França, però els seus exèrcits foren derrotats a Austerlitz (desembre 1805), i més tard a Eylau i Friedland (febrer i juny 1807); firmà la pau a Tilsit (juny 1807) i a Erfurt (octubre 1808), i es comprometé a mantenir el bloqueig continental contra la Gran Bretanya i a lluitar contra Àustria. Això li permeté de continuar la guerra contra Turquia (iniciada el 1806), intervenir a Pèrsia (1808) i ocupar Finlàndia (1809). El francòfil Speranskij dirigia aleshores (des del 1807) la política interior en un sentit més liberal (responsabilitat ministerial, creació d'un consell d'estat previ a una futura duma, 1810-11), però fou destituït el 1812, poc abans d'iniciar-se una nova guerra contra França: Alexandre s'havia decidit a violar els acords d'Erfurt davant l'amenaça cada vegada més clara de l'imperialisme francès (que arribà a apoderar-se de Pomerània, gener 1812). La campanya de Rússia, que semblava un gran èxit francès (presa de Moscou, setembre de 1812), acabà en una desfeta durant la retirada de l'hivern. L'any 1813 el tsar es proclamà campió de l'Europa unida contra Napoleó: aconseguí la victòria de Leipzig (octubre 1813) i entrà a París (març 1814). Al congrés de Viena s'oposà a Metternich i propugnà una mena de statu quo ante, que tingué èxit després dels Cent Dies i de Waterloo (juny 1815). Aleshores s'inicià l'etapa pietista del seu govern, que acabà en una simple autocràcia malgrat l'alliberament dels serfs dels països bàltics (1816-19) i l'ajuda al tebi constitucionalisme francès (congrés d'Aquisgrà, 1818); el seu ministre Galicin situà l'ensenyament sota la influència indirecta de l'església ortodoxa, alhora que creava colònies militars (1818). L'any 1820, amb les insurreccions liberals a Espanya, Itàlia i Grècia, assenyalà la virada definitiva (accelerada per la revolta d'un regiment de la seva guardia). Arakcejev tornà als mètodes tradicionals de govern despòtic, mentre Alexandre propugnava la intervenció a Itàlia (congrés de Troppau, 1820) i a Espanya (congrés de Verona, 1822), i negava tota mena d'ajut als grecs, malgrat la seva tradicional oposició a Turquia.
La revolució francesa de 1830. Lluís XVIII de França (1755-1824)
Rei de França (1814-24). Fill del delfí Lluís de França, portà, abans d'ésser rei, el títol de comte de Provença. A l'Assemblea de Notables (1787) es creà ja una reputació política. El 1791 fugí de París i es titulà lloctinent general del regne, i, mort el seu germà Lluís XVI, regent. En morir el seu nebot Lluís XVII es proclamà rei i creà un govern a l'exili. El 1814 fou cridat pel senat i fou proclamat rei. Representant de la tradició monàrquica i legitimista i desitjós de formes personals de govern, tingué en compte, tanmateix, l'experiència de la Revolució i acceptà la Carta del 1814, que introduïa un parlamentarisme moderat. Expulsat durant els Cent Dies, recuperà el tron gràcies a les potències europees (1815). L'assassinat del qui es considerava el seu successor i la reacció conservadora que se'n seguí, que donà el poder a Villèle (1822), posaren fi al seu poder efectiu.

Carles X de França
(1757-1836)
Rei de França (1824-30), germà de Lluís XVI i de Lluís XVIII. Fins a la seva proclamació tenia el títol de comte d'Artois. En començar la Revolució emigrà, i fou un dels dirigents del reialisme a Anglaterra des del 1795. El 1814 tornà a França, on encapçalà el partit ultra. A la mort de Lluís XVIII pujà al tron (1824) i dugué a terme una política d'implantació de l'absolutisme monàrquic. Després d'un breu període d'una certa liberalització (ministeri Martignac), tornà novament als procediments absolutistes (ministeri Polignac), període en el qual foren dictades les ordenances de Saint-Cloud (juliol del 1830), que dissolien la cambra, modificaven la llei electoral i suprimien la llibertat de premsa. Aquestes disposicions provocaren la Revolució de Juliol del 1830, que l'obligà a abdicar en el seu nét, el duc de Bordeus, i a marxar cap a l'exili. Durant el seu regnat tingué lloc la presa d'Alger, que inicià l'expansió colonial francesa a Àfrica del nord.

Lluís de França (1775-1844)
Duc d'Angulema i delfí de França. Fill gran del rei Carles X i de Maria Teresa de Savoia. Intentà, vanament, de fer aixecar les terres occitanes contra Napoleó durant els Cent Dies, comandà els Cent Mil Fills de Sant Lluís i evità que la repressió dels absolutistes fos massa sagnant (ordenança d'Andújar, 8 d'agost). Quan Carles X accedí al tron, ell esdevingué delfí. El 1830 hagué de renunciar als seus drets a la corona i es retirà a Àustria. Els legitimistes el consideren rei Lluís XIX de França.

Lluís Felip I de França
(1773-1850)
Lluís Felip d'Orleans. Rei de França (1830-48). Duc d'Orleans (1793-1830), heretà aquest títol del seu pare, Felip. Durant la Revolució pertangué al Club dels Jacobins i fou oficial de l'exèrcit del nord. El 1795 s'exilià, i tornà a França sota Lluís XVIII, però les seves simpaties liberals l'obligaren a tornar-se a exiliar (1815-17). Establert a París, aviat es convertí, per les seves idees, en esperança de la burgesia liberal, fins que la revolució del juliol del 1830 el proclamà rei. Tot i que el seu poder provenia del reconeixement de la sobirania nacional i que havia ratificat la Carta del 1814, molt aviat es decantà per formes més autoritàries, i protegí polítics fidels a la seva persona, dels quals Guizot fou, des del 1840, el més representatiu. La seva política afavorí la burgesia, que tingué una època de prosperitat, mentre creixia el malestar de les classes treballadores. La seva política exterior fou d'una total no-bel·ligerància. No es féu càrrec del progrés de la ideologia republicana i socialista ni dels problemes socials i econòmics; així, la protesta republicana del 1848 per la repressió que hom va portar a terme forçà la seva abdicació, seguida de la proclamació de la segona república.
La revolució francesa de 1848. Ledru-Rollin, Alexandre-Auguste (1807-1874)
Polític francès. Un dels promotors de la revolució del 1848, fou ministre de l'interior del govern provisional i membre de la comissió executiva (maig del 1848). Oposat a Lluís Napoleó, s'exilià a Londres (1849), on, juntament amb Mazzini i Kossuth, formà el Comitè Democràtic Europeu.

Cavaignac, Louis-Eugène (1802-1857)
General i polític francès. Participà en la conquesta d'Algèria (1832-48). Després de la revolució del febrer de 1848 fou nomenat ministre de la guerra i reprimí durament la insurrecció del juny del mateix any. Nomenat cap de l'executiu, instaurà una veritable dictadura per a restablir l'ordre. A les eleccions per a la presidència de la República fou derrotat per Lluís Bonaparte.

Blanc, Louis (1811-1882)
Historiador, periodista i polític socialista francès. Un dels banderers del pensament socialista des de les seves revistes «Bon Sens» i «Revue du Progrès» (1839), i sobretot amb el seu fulletó L'Organisation du travail, ampliat el 1848 amb Le Droit au travail, en els quals formulà els seu principi, «de cada u segons les seves habilitats; a cada u segons les seves necessitats»; la seva principal innovació fou la idea que l'estat era un instrument necessari per a la reforma social; mentrestant, la seva Histoire de dix ans (1841) actuava com a arma de descrèdit contra la monarquia de Lluís Felip. Membre del govern provisional el 1848, portà a terme el seu projecte dels Ateliers Nationaux . A causa dels fets del juny del 1848 fou acusat d'instigador i hagué de fugir a Anglaterra, d'on no tornà fins el 1870, per prendre part en la resistència antiprussiana. Deplorà la Comuna però demanà després a l'Assemblea l'amnistia dels comunards. El 1876 fundà el partit radical-socialista.
Napoleó III (1808-1873)
Lluís Napoleó Bonaparte. Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda i d'Hortènsia de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis. Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu propagandisme que el portà, el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer insurreccionar la guarnició d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou empresonat, bé que pogué passar (1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté de tornar a França. Elegit diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya propagandística alertant la gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics— contra el perill de l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i havia demostrat interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit president. El triomf socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París inquietà el partit d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració orleanista. Napoleó intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i presentant-se com estrany a les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2 de desembre de 1851 féu el cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de França: dissolgué l'assemblea, declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i convocà un plebiscit demanant poders extraordinaris per a dictar una constitució. La repressió contra els republicans fou violenta i ni aquests ni cap altra força no pogueren impedir que, fet el plebiscit, el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de Montijo, la nova cort imperial procurà de popularitzar la figura de l'emperador. Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a l'economia política, intentà de redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs públics i reurbanitzà París. La seva política exterior fou, però, un seguit de desencerts. Les guerres (Crimea, 1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a Mèxic, 1862-67), per més que portaren a França algun triomf palpable —Niça, Savoia—, foren impopulars. La política colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons francesos. El tractat de comerç amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que les bases socials del seu règim trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments populars, massa madurs ja per a caure en aquest parany (Primera Internacional). El desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans de la qual caigué presoner (1870), provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.
La independència de Grècia. Mehmet Alí (1769-1849)
També Muhammad 'Alí. Virrei d'Egipte (1805-48). Comandà les forces albaneses que lluitaren contra Bonaparte a Egipte (1798), abolí el cos mameluc i, amb el suport dels ciutadans del Caire (1803), fou reconegut paixà per Selim III. Anorreà el moviment wahhabita a Aràbia i inicià la penetració egípcia al Sudan (fundació de Khartum, 1821). Collaborà amb Turquia contra els grecs (1825-28), però la seva política expansionista féu que la Porta li declarés la guerra (1839). Amb l'únic ajut de França, hagué d'acceptar el tractat de Londres (1840), pel qual renuncià al domini de Síria i de Creta, en canvi del govern hereditari d'Egipte. El 1848 abdicà a favor del seu fill Ibrahim.
Lord Byron (1788-1824)
George Gordon Noel Byron. Poeta romàntic anglès, sisè baró Byron. Orfe d'un oficial a tres anys, fou educat a Aberdeen per la seva mare, noble escocesa, amb qui tingué relacions difícils. El 1798 heretà del seu oncle el títol de lord. Estudià a Harrow i a Cambridge, on es guarí d'un defecte físic que li afectava un peu; portà una vida disbauxada, i publicà Hours of Idleness ('Hores d'oci', 1807), recull poètic que fou atacat per Henry Peter Brougham, el qual ell satiritzà en English Bards and Scotch Reviewers ('Poetes anglesos i crítics escocesos', 1809). Del 1809 al 1812 viatjà per la Península Ibèrica, Grècia i Turquia; havent-ne tornat, compongué els dos primers cants de Childe Harold's Pilgrimage ('Pelegrinatge de Childe Harold', 1812), obra autobiogràfica que el féu immediatament famós. Del 1813 al 1816 publicà, imitant Walter Scott, els poemes narratius The Giaour ('La infidel', 1813), The Bride of Abydos ('La núvia d'Abidos', 1813), The Corsair ('El corsari', 1814), Lara (1814) i The Siege of Corinth ('El setge de Corint', 1816). El caràcter exòtic de les narracions i dels herois romàntics i sinistres d'aquestes novel·les el convertiren en l'ídol dels cercles aristocràtics. El 1815 es casà amb Anne Isabella Milbanke, la qual se separà d'ell un any després, acusant-lo de crueltat i bogeria. Acusat també de mantenir relacions incestuoses amb la seva germanastra Augusta Leigh, es veié apartat dels cercles socials, i abandonà definitivament Anglaterra el 1816. Viatjà per Bèlgica, Alemanya i Suïssa, on trobà Percy Bysshe Shelley i tingué un afer amorós amb la cunyada d'aquest, Jane Clairmont. Compongué llavors el tercer cant del Childe Harold's Pilgrimage, i l'any següent, a Florència, n'escriví el quart. En aquest període escriví també els drames Manfred (1817) i Cain (1821), on menysprea la moral, i les tragèdies Don Juan (1818) —la millor—, Marino Faliero (1820), The two Foscari (1821) i Sardanapalus (1821). El 1821 s'establí a Pisa, i fundà, amb Leigh Hunt, la revista "The Liberal" (1822-23), on publicà The Vision of Judgement ('Visió del Judici'), sàtira contra les idees conservadores de Robert Southey. El 1822, morts Shelley i la filla tinguda amb Jane Clairmont, sofrí una forta depressió. El 1823 acceptà de participar en la lluita per la independència de Grècia, on adquirí fama d'heroi nacional. Morí al cap de poc temps, víctima de la febre reumàtica, al setge de Mesolóngion. Poeta rebel i d'una extraordinària sensibilitat, excel·lí sobretot en el vers d'intenció polèmica i contingut líric i en les obres satíriques. La seva obra, al costat de la biografia, adquirí aviat importància històrica i esdevingué el prototip de l'actitud del liberalisme i de l'individualisme romàntic a tot Europa.
La independència de Bèlgica. Guillem I dels Països Baixos (1772-1843)
També Guillem I d'Holanda. Rei dels Països Baixos i gran duc de Guillem V de Nassau-Orange. Assolí de Napoleó alguns territoris germànics (1802), però els perdé en aliar-se amb Prússia (1806). Reconegut com a rei dels Països Baixos pel Congrés de Viena, hi regnà d'una manera absoluta. Amb la revolució del 1830 perdé Bèlgica i hagué d'acceptar un règim parlamentari. Impopular, abdicà en el seu fill, Guillem II (1840).
Leopold I de Bèlgica (1790-1865)
Rei de Bèlgica (1831-65). Fill del duc Francesc de Saxònia-Coburg-Gotha. El 1830 rebutjà la corona de Grècia, per desacord amb les potències, però acceptà (1831) la de Bèlgica, en obtenir llur suport. El temor d'una annexió del país a França l'acostà a Prússia, en la qual s'emmirallà; no assolí, però, d'imposar-se al parlament.
Els moviments revolucionaris a l'Imperi Austríac. Francesc Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena. Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador, coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques. Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914) del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Palacký, Frantisek (1798-1876)
Historiador i polític txec. Impulsà el nacionalisme bohemi. Autor d'una Geschichte von Böhmen ('Història de Bohèmia', 1836-67), presidí el congrés panslau de Praga (1848). Antirevolucionari, defensà l'autonomia de Bohèmia dins un sistema austríac federal. Diputat al parlament d'Àustria, dimití pel centralisme d'aquesta (1849).

Kossuth, Lajos (1802-1894)
Polític hongarès. Fou el principal cap de la revolució democràtico-burgesa del 1848 a Hongria. Primer ministre, abolí el feudalisme i proclamà la independència de la república hongaresa (1849), de la qual fou l'únic president. Bé que féu proclamar per la Dieta la deposició dels Habsburg (abril del 1849), les tropes austro-russes derrotaren l'exèrcit hongarès. Kossuth s'exilià a Turquia i després a Itàlia, on establí contactes amb Mazzini i Garibaldi, amb l'esperança de promoure alhora la independència d'Itàlia, Polònia i Hongria. Des de l'exili s'oposà categòricament al compromís austro-hongarès del 1867.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1775-1783 Guerra de la Independència dels Estats Units.
1776 Declaració d'independència dels Estats Units.
1787 Redacció de la Constitució dels Estats Units.
1789-1799 Revolució francesa.
1803 Compra de la Louisiana a França per part dels Estats Units.
1811 Independència de Veneçuela.
1815 Congrés de Viena.
1816 Independència de l'Argentina.
1818 Congrés d'Aquisgrà. França és admesa dins l'Europa legitimista (Santa Aliança).  Independència de Xile.
1819 Independència de la Gran Colòmbia. Compra de la Florida a Espanya per part dels Estats Units.
1820 Sublevacions liberals a Itàlia (Nàpols, insurrecció de Nola, Sicília i Estats Pontificis), Espanya (pronunciament de Riego) i Portugal. Congrés de Troppau (Opava). Metternich formula el principi d'intervenció de les potències legitimistes (Quàdruple Aliança). Distanciament de la Gran Bretanya (splendid isolation).
1821 Sublevació liberal al Piemont. Congrés de Laybach (Ljubljana). Se sufoquen les insurreccions liberals a Itàlia (repressió d'Àustria). Sublevació liberal a Grècia ("Guerra d'Alliberament"). Independència de Mèxic.
1822 Congrés de Verona. Conferència de Londres. Independència de Grècia. Independència del Brasil.
1823 Acabament del règim liberal espanyol (intervenció dels "Cent Mil Fills de Sant Lluís", exèrcit francès). Independència de les Províncies Unides de Centramèrica (Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Honduras i Costa Rica).
1824 Independència del Perú.
1830 Reconeixement de la independència de Grècia. Revolució liberal a França (juliol): caiguda del Règim de Carta Atorgada i fugida de Carles X; establiment de la Monarquia Constitucional (Lluís Felip d'Orleans) amb el suport de l'alta burgesia. Aixecaments liberal-nacionalistes a Bèlgica (Brussel.les) i Polònia (insurrecció de Varsòvia).
1831 Moviments revolucionaris a Itàlia (Mòdena, Parma i Romanya) i Alemanya (Saxònia, Hannover, Hessen-Kasel i Brunsvic). Reconeixement de la independència de Grècia i de Bèlgica. Sufocament de la insurrecció liberal a Itàlia (repressió d'Àustria). Se sufoca la insurrecció de Polònia (repressió de Rússia). Conferència de Londres.
1833-1840 Primera guerra carlina a Espanya.
1845 Incorporació de Texas als Estats Units.
1848 Revolució Francesa: Caiguda de la "Monarquia de Juliol" (abdicació de Lluís Felip d'Orleans); proclamació de la II República (abril-maig). Sublevació obrera del juny aixafada per l'exèrcit republicà ("els dies sagnants"); repressió militar (Cavaignac). Constitució del novembre (republicana). Lluís Napoleó és elegit president de la II República (desembre).
Revolucions liberal-nacionalistes a Itàlia: Nàpols i Sicília (gener), Piemont i Roma (febrer) i Milà i Venècia (març).
Revolucions liberal-nacionalistes a l'Imperi Austríac: aixecaments de Viena (març, maig i octubre), Hongria (abril), Praga i Galítzia.
Revolucions liberal-nacionalistes a Alemanya (març) amb centre a Prússia (aixecament de Berlín). Sufocament de les insurreccions populars a Prússia (Wrangel). Assemblea Nacional Constituent a Frankfurt (maig).
Se sufoca la insurrecció de Viena (Windischgratz) i dictadura de Schwarzenberg (octubre-novembre).
1849 Sufocació de l'aixecament de Milà i Venècia (repressió d'Àustria), Nàpols i Sicília (repressió dels Borbons) i Roma (repressió de França). Fracàs del Parlament de Frankfurt (març) i constitució del Parlament de Stuttgart, radical-democràtic (maig). Dissolució del parlament i repressió dels moviments populars.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • BERGERON, L. i altres. La época de las revoluciones europeas. 1780-1848. Siglo XXI. Madrid, 1974.
  • CALVO, J.J. Las claves del ciclo revolucionario. Planeta. Barcelona, 1990.
  • DROZ, J. Europa: Restauración y revolución ,1815-1848. Siglo XXI. Madrid, 1984.
  • HOBSBAWM, E.J. Las revoluciones burguesas (2 volums). Guadarrama, Madrid, 1974.
  • HOBSBAWM, E.J. Las revoluciones burguesas. Labor, Barcelona, 1981.
  • KOSSOK, M. i altres. Las revoluciones burguesas. Crítica. Barcelona, 1983.
  • MARTÍNEZ DE SAS, M.T. Las claves de la Restauración y el Liberalismo. Planeta. Barcelona, 1990.
  • NICOLSON, H. El Congreso de Viena. Sarpe. Madrid, 1985.
  • RUDÉ, G. Europa desde las guerras napoleónicas a la revolución de 1848. Cátedra. Madrid, 1982.
  • SIGMANN, J. 1848. Las revoluciones románticas y democráticas de Europa. Siglo XXI. Madrid, 1984.
  • OBRES GENERALS

  • HEFFER, J. i SERMAN, W. De las revoluciones a los imperialismos, 1815-1914. Akal. Madrid, 1988.
  • McCAULAY, N. i BUSHNELL, D. El nacimiento de los païses latinoamericanos. Nerea. Madrid, 1989.
  • PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • PERONNET, M. Del siglo de las luces a la Santa Alianza, 1740-1815. Akal. Madrid, 1991.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • BAROJA, P. Aviraneta o la vida de un conspirador. Espasa Calpe. Madrid, 1947.
  • TAYLLERAND, Ch. Memorias. Sarpe. Madrid, 1985.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà