Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
Amb la caiguda de l'Imperi napoleònic, les forces
absolutistes van tornar a imposar el seu sistema.
Les bases ideològiques del període foren el tradicionalisme i el romanticisme
conservador. |
Restauració
Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del
representant d'una dinastia foragitada. Les principals restauracions monàrquiques
europees han estat: l'anglesa (1660-1702), que suposà el retorn dels Stuart; les dues
esdevingudes a França, protagonitzades, la primera (1814-15), per Lluís XVIII de Borbó,
i la segona (1815-30), per aquest i el seu germà Carles X; l'espanyola, que restablí la
monarquia borbònica.
Tradicionalisme
Doctrina filosòfico-religiosa sorgida en el catolicisme francès de la
Restauració, en oposició al pensament "il·lustrat" que inspirà la revolució
del 1789. Afirmava la necessitat de la monarquia i de l'Església com a vehicles pels
quals l'home arriba al contingut d'una revelació divina primitiva constituïda per les
veritats teòriques i pràctiques vitalment fonamentals. El seu menyspreu de la raó
(incapaç per ella mateix d'assolir qualsevol certesa), juntament amb l'enaltiment de
l'autoritat, foren censurats pel concicili I del Vaticà. Els seus representants més
destacats foren L.de Bonald, J.de Maistre, F.R.Lamennais i L.Bautain, i a la Península
Ibèrica, Juan Donoso Cortés.
Romanticisme conservador
Corrent del romanticisme lligat als principis de la Restauració. Els
orígens del Romanticisme són una clara reacció conservadora contra els principis i
l'estètica revolucionaris. La primera generació de romàntics es va aixecar contra
l'individualisme, el racionalisme abstracte i el cosmopolitisme del segle XVIII.
El Romanticisme conservador va trobar la seva millor expressió a Alemanya, on
pensadors com Fichte, Schelling i Hegel es van manifestar contra l'espèrit racionalista i
universalista del segle XVIII.
 |
|
El sistema de la Restauració va organitzar-se a partir del
Congrés de Viena. |
Congrés
de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de
juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic.
Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals
estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el
sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de
forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època
(Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança antinapoleònica),
que, representades respectivament pel príncep de Metternich-Winneburg, K.R. von
Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von Hardenberg, hi refongueren la divisió
política europea a llur conveniència. França hi féu un paper important gràcies a
l'habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu fou representada pel cardenal
Consalvi, i l'estat espanyol per P.Gómez Labrador. També hi hagué enviats de diversos
estats petits.
Legitimisme
Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca
dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra.
A l'inici de la Revolució liberal, els legitimistes eren partidaris del retorn
de l'Antic Règim.
Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III
de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la
iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l'extravagant
espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs corrents romàntics
irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en «les veritats
sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l'esperit de germanor,
essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d'una
família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los
llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa
Pius VII i del soldà de Constantinoble. Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és
perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències
vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria.
Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que
establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra
Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es
concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la
Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i
l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual
revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de
l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat
d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la
intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el
règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills
de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del
govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la
seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren
intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín
(1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia)
il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà
reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra
Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara
l'esperança d'una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del
pretendent.
Congrés d'Aquisgrà
Congrés celebrat a Aquisgrà el 1818 pels
plenipotenciaris de la Gran Bretanya, Prússia, Àustria i Rússia, els quals decidiren de
retirar de França llurs tropes d'ocupació i signaren un protocol secret que renovava la
Quàdruple Aliança. En ésser invitada a adherir-s'hi, la França de Lluís XVIII
ingressà en el concert de les potències de la Restauració.
Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa
Aliança, celebrat a Verona de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada
de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les
tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i,
sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran
VII.
|
Però l'oposició era ferma, alimentada pels nous corrents
ideològics sorgits de la revolució francesa.
D'una banda, el liberalisme. |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o
democràtic.
Liberalisme moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia
constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la
igualtat jurídica.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la
república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la
justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els
partits democràtics.
|
|
I d'altra, el nacionalisme. |
Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle
XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció
contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat
de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en
l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de
l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació
dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida
i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda
commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat
del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la
raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el
sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat,
però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.
En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que
s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran
multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als
principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es
presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència,
àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la
mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara
la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i
determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el
binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se
sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per
assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per
altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les
nacionalitats de l'Imperi austríac).
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees
conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la
nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris
(llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un
consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació
existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la
tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels
nacionalistes alemanys.
Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret
dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la
voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És
la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els
nacionalistes liberals italians.
|
|
Els principis liberals i nacionals van estendre´s per quasi tot
Europa i altres continents. |
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit
de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar
(judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits
per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs,
respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit
democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc,
els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per
normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el
moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i
s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una
constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap
d'Estat.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no
és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i
feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els
representants.
Sobirania nacional
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania
resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això
implica l'existència del sufragi universal.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una
determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou
les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret
de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més
particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena
identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les
nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb
el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs,
bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència
de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de
la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o
independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de
nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments
de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle
XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten
unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals
comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una
mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos
d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
|
|
L'oposició es canalitzava a través de diverses associacions,
encarregades de difondre el nou esperit liberal i nacionalista. |
Societat
secreta
Nom donat a una gran varietat d'associacions i organitzacions
caracteritzades per una iniciació secreta o per altres rituals, per l'ús d'insígnies,
símbols o altres signes de reconeixement, i sovint per uns costums i un llenguatge
particulars.
Carbonarisme
Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat
amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant
la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari ('carboners') i emprà
símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra frígia i el punyal. Els
membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es dividien en mestres i
aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o consell suprem. Els
carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució; esdevingueren
partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei agrària).
Maçoneria / Francmaçoneria
Associació secreta nascuda a Anglaterra a la fi del segle XVII i estesa
arreu, que preconitzava l'ajut mutu entre els seus membres i la fraternitat i la
tolerància; ha estat discutida la seva participació en els moviments liberals del segle
XIX.
Hetairies
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la
independència de Grècia.
Jove Europa
Associació política fundada a Berna, el 1834, per
Mazzini, amb una doctrina semblant a la de la Jove Itàlia. Reunia teòricament tots els
partidaris nacionalistes europeus i volia regenerar el continent. Fou dissolta el 1836,
quan el govern suís expulsà Mazzini.
|
|
Entre el 1815 i el 1848 tenen lloc un munt de revolucions
burgeses, repartides en tres onades: 1820, 1830 i 1848. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
(Veure revolucions liberal-burgeses)
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten
dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació
però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i
d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar
moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
|
|
La primera gran onada revolucionària de signe liberal fou la
de 1820. |
Revolucions
de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les
revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les
penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a
Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels
desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles).
Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups
insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es
convertí en el model a imitar).
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern
per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la
rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar
en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures
sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per
generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es
beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons
necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat
d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del
poder.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels
ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions,
com també el conjunt de relacions entre ells.
Constitució del 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la
monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis i fou promulgat per
la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou
coneguda popularment per la Pepa).
|
|
La independència de Grècia fou el moviment
revolucionari més significatiu d'aquesta primera tanda de revolucions
liberal-nacionalistes. |
Independència
de Grècia
Moviment d'alliberament de Grècia en contra de la dominació de l'Imperi
Otomà, que comportà una guerra d'independència (1821-1829). Els grecs es llançaren a
una lluita ferotge contra l'opressor, i als primers moments obtingueren èxits
considerables, però la reorganització de l'esquadra turcoegípcia significà
immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan,
després de sis anys d'una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de
deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d'acudir
en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l'esquadra turcoegípcia per l'aliada
a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l'autonomia de Grècia (tractat
d'Andrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres,
1830).
Fanariota
Dit especialment de l'aristocràcia grega que, entorn
del patriarca, a Constantinoble, aconseguí de sobreviure després de la caiguda de
l'Imperi. Els seus membres ocuparen càrrecs importants en el govern de la Sublim Porta,
als ss XVII i XVIII. Aprofitant la decadència de l'imperi Otomà i de l'Església, les
famílies fanariotes es convertiren en l'elit intel·lectual de Constantinoble, activaren
la cultura, impulsaren l'esperit nacional grec i foren la base de la renaixença
espiritual del poble, que havia de culminar amb la revolució alliberadora del 1821.
Philikí Etaireía
En grec, Societat d'Amics. Primera societat secreta grega, amb unes
aspiracions clarament nacionalistes i que cap al 1820 es va llançar a la insurrecció
armada.
Hetairies / Etaireíai
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la
independència de Grècia.
Congrés d'Epidaure
Congrés celebrat el 1822 a Epidaure, en el qual fou proclamada la independència
de Grècia i es va fer una crida perquè tot Europa acudís en el seu ajut.
Tractat de Londres
Tractat signat a Londres el 1827, pel qual la Gran Bretanya, França i
Rússia acordaren intervenir al costat dels grecs en la guerra que aquests lliuraven
contra les tropes turcoegípcies, en la guerra d'independència grega.
Batalla de Navarino
Batalla que tingué lloc a l'octubre del 1827, entre les forces aliades de França,
Anglaterra i Rússia i les flotes turca i egípcia, ancorades en el port de Navarino,
ciutat de la costa sud-occidental del Peloponès (Grècia). Fou una de les darreres
batalles navals en què intervingueren vaixells de vela i, per l'ajut concedit als
nacionalistes grecs, constituí políticament el fracàs definitiu dels principis de la
Santa Aliança. La derrota soferta pels otomans els obligà a acceptar (després que
Nicolau I de Rússia els hagués declarat la guerra) la independència grega (1829).
Tractat d'Adrianòpolis
Tractat signat el 1829 a la ciutat d'Adrianòpolis,
que posà fi a la guerra russo-turca de 1828-29, després de l'ocupació de la ciutat pels
russos, i que donà l'autonomia a Grècia, Sèrbia i les províncies romaneses. Grècia
fou declarada independent l'any següent. El tractat també sancionava el lliure trànsit
pels estrets (el Bòsfor i els Dardanels) dels vaixells comercials de qualsevol
nacionalitat.
Protocol de Londres
Protocol signat el 1930, pel qual Grècia és declarada
independent.
Qüestió d'Orient
Problema de la diplomàcia europea per a l'eventual liquidació de l'imperi Otomà
i, sobretot, per impedir a l'imperi rus una sortida a la mar Mediterrània. De fet,
aquesta qüestió, iniciada amb la decadència de l'imperi Otomà i amb el creixement
paral·lel de les ambicions orientals de l'imperi dels Habsburg i del rus, acabà amb la
penetració d'una altra potència a la zona: la Gran Bretanya, la qual, per tal
d'aconseguir la seguretat de la ruta de l'Índia, mantingué l'hegemonia a la
Mediterrània. Actualment, substituïda la Gran Bretanya pels EUA, l'aparició d'una
poderosa flota soviètica a la Mediterrània i els diversos conflictes entre Israel i els
estats àrabs han tornat a fer d'aquest conjunt territorial una zona altament conflictiva.
|
|
La segona onada foren les revolucions de 1830, entre les que
va destacar la de França i la independència de Bèlgica. |
Revolucions
de 1830
Segona onada revolucionària, que es va produir entre 1829 i 1839. Va
afectar tota l'Europa occidental. És de destacar la intervenció de les masses populars.
La revolució de 1830 va marcar la derrota definitiva del poder aristocràtic i
l'enfonsament del sistema de la Restauració a l'Europa occidental, on la burgesia
moderada, partidària del liberalisme censatari, fou la gran triomfadora, consolidant-se
en el poder. A l'Europa oriental, la majoria de les revolucions van fracassar i es va
mantenir l'economia senyorial i la monarquia absoluta.
Revolució Francesa de 1830
Coneguda com a Revolució de Juliol. Aixecament revolucionari que
tingué lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i que provocà la caiguda de
Carles X de França. Els anys precedents hi hagué una notable activitat política, tant
de la noblesa tradicional i de la burgesia orleanista com dels bonapartistes i els
carbonaris. El 18 de març de 1830 els diputats signaren un manifest on figuraven els
greuges de la cambra contra la guerra d'Algèria i la progressiva congelació dels drets
proclamats a la Carta del 1815. El 26 de juliol quatre ordenances del ministre Polignac
suprimien la llibertat de premsa, dissolien la cambra i modificaven el sistema electoral.
El 27 de juliol començà l'agitació a París. Quan el 29 de juliol Carles X retirà les
ordenances era massa tard: la guàrdia nacional, amb La Fayette com a cap, s'havia
reconstituït. Però els diputats Laffitte, Casimir, Périer i Thiers actuaren amb
rapidesa i, amb l'acord de La Fayette, cuitaren a cridar Lluís Felip, duc d'Orleans, que
fou nomenat (31 de juliol) lloctinent general del regne i el 7 d'agost, havent la cambra
declarat el tron vacant, acceptà el títol de rei.
Monarquia de Juliol
Nom donat al règim presidit per Lluís Felip I de França (1830-48). El
mal règim de Carles X provocà la revolució de Juliol (1830), que tingué com a
resultat l'entronització de Lluís Felip. Amb aquest fet hom instituïa una monarquia
constitucional basada en el pacte entre el rei i el poble francès. S'hi instaurava, així
mateix, un règim electoral selectiu. Davant l'oposició republicana i proletària,
s'endurí progressivament i es valgué de mitjans de repressió brutalíssims, fins que
fou enderrocat per la revolució del 1848.
Tres Glorioses Jornades
Nom amb què són conegudes les tres jornades revolucionàries del 27, 28
i 29 de juliol de 1830 a París.
Legitimisme
Doctrina que afirma la legitimitat de la branca d'una
dinastia. Hom l'aplica especialment als partidaris, a partir de la revolució del 1830, de
la branca dels Borbó francesos representants de Chambord, nét de Carles X. Quan
morí, sense successió, els legitimistes s'incorporaren al partit orleanista del comte de
París.
Orleanisme
Corrent polític sorgit a França sota la Restauració
i aglutinat entorn de Felip Igualtat. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics
—antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als
interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és
fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble,
identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit
d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.
Independència de Bèlgica
Moviment d'alliberament de Bèlgica en contra de la permanència en
l'Estat dels Països Baixos i la dominació d'Holanda. Les diferències de caire
religiós, lingüístic i econòmic entre holandesos i belgues, portaren a aquests darrers
a aixecar-se reclamant la independència. El conflicte va esclatar a Brussel.les a l'agost
de 1830 i ràpidament es va convertir en guerra civil. El 28 de març de 1831 l'Assemblea
Nacional Belga va proclamar, en un Manifest, la independència de Bèlgica, sota la forma
d'una monarquia constitucional (Leopold I). El triomf de la revolució va ser possible, en
part, gràcies al suport de França i a la no intervenció d'Anglaterra, que desitja el
debilitament d'Holanda.
Reform Act de 1832
Llei aprovada pel parlament britànic referent
a la reforma del sistema electoral per a la Cambra dels Comuns. El Reform Act del
1832, amb el govern Grey, comportà una revisió i modernització d'un sistema que ja
tenia tres segles.
Zollverein
Unió duanera i econòmica dels estats alemanys, que
fou duta a terme, sota la direcció de Prússia, a partir de l'any 1818, a la qual
s'afegiren successivament els diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg, l'any
1888) i que preparà la unitat política d'Alemanya. Àustria entrebancà aquesta
creació, tement, com de fet ocorregué, que la unitat econòmica propugnada per Prússia
comportaria l'hegemonia d'aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transformà Alemanya,
ja a la darreria del s XIX, en la primera potència industrial de l'Europa
continental. El gran propagandista d'aquesta unitat duanera fou l'economista Friedrich List.
La Unió es va crear el 1834 i reuní tots els Estats de la Confederació Germànica amb
l'exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria.
|
Les revolucions de 1848 respongueren a uns nous ideals. Són
etiquetades com "la primavera dels pobles".
Amb elles es tanca el cicle revolucionari burgès. La burgesia mai més va tornar a
revolucionar-se juntament amb les masses populars i des de llavors adoptà una actitud
clarament conservadora, davant del perill d'una revolució social que podria perjudicar
seriosament llurs interessos. |
Revolucions
de 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer
del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de
1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però
diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment
per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la
major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles
oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes
democràtics.
Les revolucions de 1848 marcaren la fi del sitema Metternich i posaren en primer
pla el doble problema de les llibertats individuals i dels drets dels pobles. Tanmateix,
cal destacar la irrupció de la classe obrera, que va participar moolt activament en totes
les revoltes, plantejant reivindicacions d'un caire molt més social. Els nous ideals
democràtics que es defensaran seran la sobirania popular, la llibertat i la igualtat
social.
Primavera dels pobles
Nom amb què són conegudes les revolucions del 1848, perque comportaren
el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i el desvetllament de moltes nacionalitats,
fins llavors adormides.
Revolució Francesa de 1848
S'inicià amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera
del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format
un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels
treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions -per
sufragi universal- per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants
de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes
populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la
subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de
Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se
emperador (1851-52).
Tallers Nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es
regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari
(febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc.
Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa
foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible
i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un
augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents
aldarulls.
Segona República Francesa
Període de la història de França que va des del 25
de febrer de 1848 fins al 21 de novembre de 1852. Proclamada després de l'abdicació de
Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals (Lamartine) i socialistes
(Louis Blanc). La insurrecció popular de París (juny del 1848), provocada per la
dissolució dels Tallers Nacionals, fou rigorosament reprimida pel general
Cavaignac i, amb el triomf del partit d'ordre, s'inicià una reacció conservadora. Lluís
Napoleó, elegit president, donà un cop d'estat (2 de desembre de 1851) que acabà
pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador.
Cop d'Estat de Lluís Napoleó
Acció protagonitzada per Lluís Napoleó el 1851, pel qual
proclama el Segon Imperi Francès.
Segon Imperi Francès
Període de la història de França que comprèn el període 1851-1870. Elegit president
Lluís Napoleó Bonaparte, mitjançant un cop d'estat (1851), es proclamà emperador i
basà el nou règim en l'exèrcit, l'Església i la burgesia. Napoleó III instituí
el lliure canvi i procurà debades d'unir liberals i obrers (dret de vaga). La gran
florida industrial, basada en el carbó, afavorí el nord del país. França disposà
d'una xarxa bancària i ferroviària centralitzada. París s'embellí i la burgesia es
féu rica. Després de ruïnoses guerres (Crimea, Mèxic), hom féu la guerra a Prússia:
fou el desastre, la caiguda del règim (1870) i la proclamació de la tercera república
francesa.
Assemblea Nacional de Frankfurt
També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent
reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica.
Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió
(Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal.
L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els
partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió
d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La
constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita
Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els
representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart,
però fou dissolta pel juny del 1849.
República Romana
Règim establert a Roma del 9 de febrer al 4 de juliol de 1849, arran de la revolució
produïda a la ciutat (novembre del 1848) i de la fugida subsegüent del papa Pius IX. El
parlament romà formà un govern provisional i convocà una assemblea constituent (5 de
febrer de 1849), que deposà el pontífex i proclamà la república. Governada per
Giuseppe Mazzini, que aviat compartí el poder amb Saffi i Armellini, en fou
confiat l'exèrcit a Giuseppe Garibaldi. Atacada per una expedició militar enviada
pel president de França Lluís Napoleó —que intentà d'atreure's així els
catòlics francesos i la simpatia del papa—, sucumbí després de prop d'un mes de
setge (3 de juliol). L'endemà Pius IX entrà a Roma i hi restablí el seu govern.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. El tradicionalisme.
2.
El romanticisme.
3.
El liberalisme.
4. El nacionalisme.
5. El sistema de la Restauració.
6.
La revolució francesa de 1830.
7. La revolució francesa de 1848.
8. La independència de Grècia.
9. La independència de Bèlgica.
10. Els moviments
revolucionaris a l'Imperi Austríac. |
|
El
tradicionalisme. |
Bonald,
Louis Gabriel Ambroise (1754-1840)
Vescomte de Bonald. Escriptor i polític francès. Exiliat durant la Revolució, retornà
sota el Directori i esdevingué membre del Consell d'Instrucció Pública (1814), diputat
per l'Avairon (1815-22) i ministre d'estat (1822). Fou membre de l'Académie Française
(1816) i par de França (1823), títol que renuncià arran de la revolució del 1830.
Capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme
filosòfic, afirmà que la font de tot coneixement és la revelació, que la monarquia és
de dret natural i, tot justificant l'esclavatge i l'antisemitisme, rebutjà els postulats
racionalistes del s XVIII oposant-hi les lliçons de l'experiència. Les seves obres
més importants són Théorie du pouvoir politique et religieux (1796), Essai
analytique sur les lois naturelles de l'ordre social (1800), Du divorce (1801),
Recherches philosophiques (1818) i Démonstration philosophique du principe
constitutif de la société (1830).
Maistre, Joseph de (1753-1821)
Polític i filòsof savoià. Fou un dels principals representants de la reacció
tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i
pràcticament. Lliurat a l'apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors
de l'ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit
comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l'home en una situació
d'insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així,
l'home s'ha de sotmetre a l'autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa
i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796),
Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou
Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du
Pape (1819) i De l'Église gallicane (1821).
Polític i filòsof savoià. Fou un dels principals representants de la reacció
tradicional contra la Revolució Francesa, la qual combaté intel·lectualment i
pràcticament. Lliurat a l'apologia de la teocràcia pontifícia, fou un dels inspiradors
de l'ultramuntanisme del s XIX. Al racionalisme del s XVIII oposà el sentit
comú i la fe. Segons ell, el pecat original ha deixat l'home en una situació
d'insuperable impotència per a conèixer per si mateix la veritat i el bé social. Així,
l'home s'ha de sotmetre a l'autoritat de Déu, representada legítimament només pel papa
i els monarques. És autor de Considérations sur la Révolution Française (1796),
Études sur la souveraineté (1797), Les soirées de Saint-Pétersbourg ou
Entretiens sur le gouvernement temporel de la Providence (publicada el 1821), Du
Pape (1819) i De l'Église gallicane (1821).
|
|
El
romanticisme. |
Müller,
Wilhelm (1794-1827)
Poeta alemany. Inscrit dins les últimes
manifestacions romàntiques, en els seus Griechenlieder ('Cants dels grecs',
1821-24) exaltà la lluita dels grecs per llur independència. Excel·lí, però, amb els
seus cicles de poemes d'inspiració popular Die schöne Müllerin ('La bella
molinera') i Die Winterreise ('El viatge d'hivern'), musicats per Franz
Schubert.
Savigny, Friederich Karl von (1779-1861)
Jurisconsult i polític alemany. Fou professor a les universitats de
Marburg, Landshut i Berlín. Com a ministre del govern prussià (1842-48) intervingué en
la revisió del codi civil. És considerat el fundador de l'escola històrica alemanya,
que defensa l'origen popular del dret i dóna una gran importància a l'element
consuetudinari. Contribuí a la renovació dels estudis jurídics. Especialista en dret
romà, és autor de Geschichte des römischen Rechts im Mittelalter ('Història del
dret romà a l'edat mitjana', 1815-31) i System des heutigen römischen Rechts ('Sistema
del dret romà actual', 1840-49).
Hegel, Georg Wilhelm Friedrich (1770-1831)
Filòsof alemany. Acabats els estudis al gimnasi de la ciutat natal, on
rebé una bona formació clàssica i volgué ja «comprendre la història», anà (1788)
al seminari protestant de Tübingen, on estudià filosofia i teologia i començà
l'amistat amb Schelling i Hölderlin. Renuncià, però, a fer-se pastor i, a Berna i a
Frankfurt, es dedicà a l'ensenyament privat del 1793 al 1800, època en què passà una
forta crisi religiosa. Al principi del s XX Dilthey descobrí els escrits corresponents a
aquests primers anys, publicats el 1907 i coneguts com a Escrits de joventut. El
1801 Hegel començà l'activitat docent a la universitat de Jena; les lliçons d'alguns
d'aquests cursos, conegudes com a Filosofia de Jena, no han estat publicades fins
entrat el sX (1923, 1931 i 1932). Aquell mateix any publicà un destacat article sobre la
diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling i escriví la tesi (De orbitis
planetarum), en què feia física especulativa. Amb Schelling, que també hi
ensenyava, edità una revista crítica de filosofia, on hom pot trobar els primers
articles publicats (bé que sense signar) per Hegel; aleshores, seguint les doctrines
d'aquell, defensava la identitat del subjectiu i l'objectiu en l'absolut. El 1807 anà a
Bamberg a dirigir un periòdic i publicà la seva primera gran obra, redactada a Jena i en
la qual anticipava ja la pròpia filosofia i se separava definitivament de Schelling: la Phänomenologie
des Geistes ('Fenomenologia de l'esperit'). Rector (1808-16) del gimnasi de Nuremberg,
on ensenyà propedèutica filosòfica, el 1812 començà la publicació de la Wissenschaft
der Logik ('Ciència de la lògica'). El 1817 anà a Heildelberg com a professor
universitari i publicà l'Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften im
Grundrisse ('Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendi'), on resumia
tot el seu sistema. Cridat, l'any següent, a la universitat de Berlín per fer-se càrrec
de la càtedra que Fichte havia deixat vacant. Hegel arribà al cim de la glòria
filosòfica. D'aquesta època és la darrera de les obres publicades durant la seva vida: Grundlinien
der Philosophie des Rechts oder Naturrecht und Staatswissenschaft im Grundrisse ('Línies
fonamentals de la filosofia del dret o esbós de dret natural i ciència política',
1821), coneguda com a Filosofia del dret, la teoria de l'estat proposada en la qual
no satisféu el partit liberal ni el conservador. Quan morí, sobtadament, la seva
filosofia era considerada perillosa per l'Església luterana, a la qual Hegel pertanyia, i
sospitosa per les autoritats polítiques de l'estat prussià. Altres obres, sovint
corresponents a les lliçons (Vorlesungen) fetes en diferents cursos acadèmics,
foren publicades pòstumament pels seus deixebles: la primera edició de les obres
completes (1832-87) recollia les de Filosofia de la història, d'Estètica,
de Filosofia de la religió i d'Història de la filosofia, totes de l'època
de Berlín. L'epistolari de Hegel fou editat el 1887 pel seu fill Karl. La tasca de la
filosofia, segons Hegel, consisteix a comprendre el propi temps, la qual cosa inclou
l'assimilació conceptual del pretèrit i també del fi de la història. Inicialment Hegel
es preocupà de la crítica de la religió empresa per la Il·lustració: acceptà la raó
com a instrument de crítica, però no veié en la religió un pur engany o superstició,
ans quelcom amb un contingut racional (l'anunci de la unitat del finit i l'infinit en una
comunitat futura d'homes lliures) que la filosofia ha de fer seu. Hegel s'oposa, per tant,
a una concepció transcendent de l'absolut: Déu és aquí i es manifesta progressivament
en la història, en la mesura que l'home conquereix la llibertat. Així, el sistema
hegelià reelabora tota la tradició metafísica i religiosa d'Occident per projectar-la
sobre la història i la política. Vol que el seu sistema reprodueixi el moviment de la
realitat, i per això refà la dialèctica com a llei de tot procés. Els tres moments
d'aquesta dialèctica són: simplicitat (identitat indiferenciada), escissió (oposició
interna) i reconciliació o síntesi (identitat diferenciada).
Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von ( 1775-1854)
Filòsof alemany. Estudià a Tübingen, amb Hölderlin
i Hegel, dels quals fou amic. Cridat el 1798 a la universitat de Jena, hi coincidí amb
Fichte, Hegel, els germans Schlegel, Novalis i Tieck. En aquest període, el més fecund
de la seva vida, elaborà una "filosofia de la natura", que exposà en el System
des transzendentalen Idealismus ('Sistema de l'idealisme transcendental', 1800) i en
el diàleg Bruno (1802). Després de la publicació de Philosophie und Religion (1804),
trencà amb Hegel, ruptura de la qual és testimoni el pròleg de la Fenomenologia de
l'esperit (1807) d'aquest, i a la qual cal atribuir la migrada obra publicada des del
1809, en què aparegueren els Philosophische Schriften ('Escrits filosòfics').
Residí a Würzburg, Erlangen i Munic, fins que el 1841 acceptà la invitació de Frederic
Guillem IV de Prússia d'ocupar la càtedra de Hegel a Berlín, on no obtingué, però,
cap mena d'èxit. Els cursos que hi donà i les seves dues últimes obres sobre la
religió i la revelació foren publicats pòstumament pel seu fill dins de les obres
completes, en 14 volums, Sämtliche Werke (1856-61). En l'evolució ideològica de
Schelling hom troba idees precursores de filosofies posteriors, com ara l'existencialisme.
La seva filosofia té Fichte com a punt de partida, però se'n separa radicalment per la
importància que atorga a la natura, que amb el jo constitueix un absolut indiferenciat
primordial. L'activitat intel·ligent de l'esperit és palesa, segons Schelling, en la
natura a través de l'organització i la finalitat, discernibles en els éssers vivents.
La identitat originària del real es fa vivència en l'estètica, per tal com l'art és la
consciència de la identitat absoluta. Per aquest camí, el darrer Schelling —la
filosofia del qual té un remarcable tarannà teosòfic— acaba sostenint l'aparença
del mal, fruit de l'acció del principi del mal, que conviu i lluita contra el principi
del bé en el si de l'absolut.
Lamartine, Alphonse de (1790-1869)
Poeta i novel·lista francès. Membre de la petita noblesa, tingué
càrrecs diplomàtics a Itàlia (Carnets du voyage en Italie, publicats
pòstumament, el 1908) i viatjà per l'Orient (Voyage en Orient, 1835, i Gethsémani
ou la mort de Julia, sobre la mort de la seva filla durant aquest viatge). Era
catòlic practicant, i vers el 1835 fou partidari d'un vague deisme humanitari, fonamentat
en la seguretat d'un avenir social més just. Partidari de la república autoritària,
fundà "Le Bien Public" (1834) i redactà l'Histoire des girondins.
Ministre d'afers estrangers (1848), escriví el Manifeste aux puissances, sobre els
esdeveniments de la revolució d'aquest any. Posteriorment publicà Les confidences (1849;
memòries), les novel·les Raphaël (1849) i Graziella (1852), productes
d'experiències sentimentals, les Nouvelles confidences (1851), novel·les
populistes, Histoire de la restauration (1851-53), Histoire des constituants (1854),
Histoire de la Turquie (1854-55), Histoire de la Russie (1855) i Cours
familier de littérature (1856-66). El 1820 publicà les Méditations poétiques,
on l'enyorament per la pèrdua de l'estimada el porta a la convicció de la caducitat dels
béns terrenals i a la fe en un destí sobrenatural; el llibre reflecteix l'aspiració a
una vida serena de la generació postbonapartista. Formalment, aquests poemes són típics
del sentimentalisme romàntic, vague i morbós; es destaquen L'isolement, Le vallon, Le
lac i L'automne. Publicà encara les Nouvelles méditations (1823), els Recueillements
poétiques (1839), Le dernier chant du pèlerinage de Childe Harold (1825),homenatge a Byron, i Le chant du sacre ou la veillée des
armes (1825), dedicat a Carles X. Al seu discurs d'ingrés a l'Académie
Française (1830), féu professió de liberalisme polític. Publicà Harmonies
poétiques et religieuses (1830), d'una religiositat vaga i melangiosa i tendents a la
profusió verbal, Jocelyn (1836), llarg poema moral i religiós, tragèdies i el
poema llarg La chute d'un ange (1838), on les idees poètiques i religioses són
embolcallades en una atmosfera irreal. L'obra de Lamartine fou traduïda al castellà als
Països Catalans ja des del 1839. Entre els escriptors de la Renaixença, influí sobretot
en certs aspectes de Verdaguer (la natura, la visió de Déu, etc) i al s XX fou
traduïda Graziella (1929).
|
|
El
liberalisme. |
Constant
de Rebecque, Benjamin (1767-1830)
Escriptor i home polític francès, de família noble
hugonot. El 1794 conegué Madame de Staël, amb la qual visqué una llarga unió de 14
anys plena de baralles i reconciliacions. Manifestà, tant en la seva vida privada com en
la seva carrera política i literària, les contradiccions d'un caràcter tumultuós i
inconstant. Dotat d'una voluntat feble i versàtil, fou incapaç de decidir-se
políticament i alternà durant la seva existència les manifestacions d'entusiasme i
d'oposició envers el règim de Napoleó i la restauració dels Borbó; el 1830
s'entusiasmà de bell nou per la Monarquia de Juliol, que considerava com la millor
solució constitucional possible. Morí essent president del Consell d'Estat. Hi ha,
tanmateix, dos aspectes del seu pensament polític que no canviaren gaire: defensa de la
llibertat individual contra el despotisme de l'autoritat i de les masses i defensa de la
monarquia parlamentària amb un monarca políticament neutre i irresponsable; l'essència
de la seva obra política és reunida en els seus Principis de política aplicables a
tots els governs representatius. Però les obres que contribuïren més fortament al
seu prestigi com a escriptor foren les seves dues novel·les, Adolphe, de caràcter
filosòfic, i Cécile, i a títol pòstum el Journal intime i la Correspondència.
Tocqueville, Charles Alexis Henri Clérel de
(1805-1859)
Polític, pensador i escriptor francès. Senyor de Tocqueville. Elegit diputat (1839-48),
es mostrà partidari d'un reformisme democràtic moderat. Ministre d'afers estrangers
(1848), es retirà de la política activa després del cop d'estat de Napoleó III (1851).
Com a pensador, intentà de conciliar el liberalisme amb el racionalisme i defensà la
democràcia com a motor d'anivellament social. És un dels teòrics principals del
liberalisme polític. Obres: Du système pénitentiaire aux États Units et son
application en France (1833), La démocratie en Amérique (1835-40) i L'Ancien
Régime et la Révolution (1856).
|
|
El
nacionalisme. |
Gioberti,
Vincenzo (1801-1852)
Filòsof i estadista italià. Sacerdot (1823), s'exilià a París. De tornada a Itàlia,
fou ministre i president del consell piemontès (1848-49). Ambaixador a París, es retirà
a la vida privada. Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer,
màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat (Primato
civile e morale degli italiani, 1843). Més tard atribuí la supremacia al Piemont (Rinnovamento
civile d'Italia, 1851). Polemitzà amb els jesuïtes en nom d'un catolicisme obert al
pensament liberal (Prolegomeni al primato, 1845; Il gesuita moderno, 1846-47).
Filosòficament s'oposà a l'idealisme i defensà l'ontologisme.
Balbo, Cesare (1789-1853)
Polític i escriptor italià. Els seus escrits
històrics i polítics Speranze d'Italia (1844) i Sommario della storia d'Italia
(1846) influïren en gran manera en el Risorgimento. Liberal moderat, fou president
del consell del govern de Torí (1848) i lluità en pro de la unitat italiana.
Mazzini, Giuseppe (1805-1872)
Patriota i polític italià. Fill d'un metge famós, estudià dret (1822-27). El 1828
s'uní als carbonaris, dels quals s'apartà aviat, a causa de llur monarquisme. Empresonat
(1830-31), passà després a Marsella, on fundà la societat secreta Jove Itàlia
(1831) i un diari homònim (1832), que propugnaven la unitat italiana dins un sistema
republicà. El 1833 l'organització fou desarticulada, i ell fugí a Ginebra, des d'on
planejà la invasió de Savoia i Nàpols, que no fou duta a terme. A Berna creà la
societat secreta Jove Europa (1834), per afavorir els nacionalismes i la
fraternitat europea. El 1835 fundà el diari "Giovane Svizzera". Expulsat del
país, es refugià a Londres (1837), on reprengué la Jove Itàlia (1839) i fundà els
diaris "L'Apostolato Popolare" i "Pellegrino" (després,
"L'Educatore"). En esclatar la revolució del 1848 a París, convertí la Jove
Itàlia en l'associació nacional italiana, i passà a Milà, en lluita contra Àustria, i
a Roma, on fou diputat i triumvir de la república (1849). Perseguit per Cavour i bandejat
pels republicans, a causa dels seus fracassos -conats d'invasió i de rebel·lió-, li fou
negat l'accés al parlament (1866) i àdhuc estigué empresonat uns quants mesos (1870).
Herder, Johann Gottfried von (1744-1803)
Filòsof, escriptor i pedagog alemany. Fou deixeble de Kant, que l'influí. Viatjà per
diversos països per tal de conèixer llurs investigacions pedagògiques i es posà en
relació amb Diderot, D'Alembert i els enciclopedistes. A Estrasburg féu amistat amb
Goethe, en el qual influí extraordinàriament. Influí sobre tota la literatura i
ideologia alemanyes, fou un precursor en el camp de la crítica literària i promogué el Sturm
und Drang. Experimentà els seus postulats pedagògics, donà impuls a la
investigació filològica i fixà les bases d'un estudi comparatiu de la religió i la
filosofia. És autor d'Über die neuere deutsche Literatur ('Sobre la nova
literatura alemanya', 1767), Kritische Wälder ('Selves crítiques', 1769) i Ideen
zur Philosophie der Geschichte der Menschheit ('Idees sobre la filosofia de la
història de la humanitat', 1784-91).
Fichte, Johann Gottlieb (1762-1814)
Filòsof alemany. Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a
l'estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de
la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ('Assaig d'una
crítica de qualsevol revelació', 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794 publicà
la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ('Fonaments de
tota la teoria de la ciència'), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d'on hagué
de sortir en ésser acusat d'ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806) i
Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el
cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i
Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden
an die deutsche Nation ('Discursos a la nació alemanya', 1808) són proclames
nacionalistes a favor de l'educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una
reconstrucció de la ciència, en un intent d'harmonitzar les condicions del coneixement
teòric amb l'activitat moral, social i religiosa. Parteix d'una crítica de la doctrina
kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la
realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el dogmatisme,
que únicament admet les coses en si, i l'idealisme, que es vincula exclusivament als
continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén
de deduir l'ésser del pensament—, la decisió, fruit d'una elecció pràctica
(l'única que permet l'espontaneïtat del jo), ha d'ésser feta a favor de l'idealisme, la
teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix jo.
Aquest, però, és limitat com a tal per l'existència del que no és el jo: el no-jo o
experiència de la limitació del jo. A partir d'aquí, mitjançant tot un procés
dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d'un Jo
absolut, fonament de la possibilitat de l'existència real. La natura, d'altra banda, és
un camp de resistència i d'exercitació de l'acció humana, de l'autorealització del jo,
la qual cosa constitueix el principi de l'acció moral. Aquesta autoafirmació del jo
—voluntat pura d'acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i
en el reconeixement dels altres. L'evolució del pensament fichtià anà d'una actitud
individualista, passant per un període liberal d'universalisme comunitari i per un altre
de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera
etapa d'explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa
míticament com l'U), expressió de la vida òptima.
|
|
El
sistema de la Restauració. |
Metternich,
príncep de (1773-1859)
De nom Klemens Wenzel Lothar von Metternich. Estadista austríac d'origen
renà, comte i més tard príncep de Metternich-Winneburg (1806). Estudià a Estrasburg
(1788-90) i entrà al servei de la diplomàcia austríaca a partir del 1790. Ambaixador a
França (1806), els seus informes contribuïren a la decisió austríaca de declarar la
guerra a França (1809). Després de la desfeta austríaca, passà a ésser canceller i
adoptà una política conciliatòria respecte a Napoleó. El 1813 decidí d'unir-se a la
setena coalició contra Napoleó. Fruint de la total confiança de FrancescI, restablí el
poder austríac a Itàlia i a Alemanya. Imposà un nou equilibri polític europeu en el
Congrés de Viena (1814-15). Per mitjà de la Quàdruple Aliança, intentà
d'oposar-se als principis de la llibertat i autodeterminació dels pobles. Abandonat per
la Gran Bretanya, hagué d'acceptar la independència de Grècia (1829) i les revolucions
de França i Bèlgica (1830). Únicament Rússia i Prússia restaren fidels a la política
de Metternich. La insurrecció de Viena de l'any 1848 l'obligà a dimitir i a fugir
temporalment d'Àustria.
Talleyrand-Périgord, Charles Maurice de (1754 - 1838)
Polític i diplomàtic francès. Príncep de Benevento i duc de Talleyrand. Fou bisbe
d'Autun (1788) i diputat als Estats Generals (1789). D'idees revolucionàries, defensà la
nacionalització dels béns eclesiàstics i es mostrà d'acord amb la constitució civil
del clergat; excomunicat pel papa, abandonà l'Església, amb la qual es reconcilià abans
de morir. Sospitós de reialisme, hagué d'exiliar-se (1792-96). Havent tornat a França,
fou ministre d'afers estrangers (1797-99) i participà en el cop d'estat del 18 de
brumari. Col·laborà inicialment amb Napoleó, però fou apartat (1807) en defensar un
sistema d'equilibri europeu. Caigut
Napoleó, fou nomenat cap del govern provisional que instaurà Lluís XVIII (1814) i
intervingué en el tractat de París i en el congrés de Viena. Després dels Cent Dies,
fou president del consell de ministres, però perdé les eleccions i hagué de dimitir.
Partidari de Lluís Felip, fou ambaixador a Londres (1830-35), des d'on preparà
l'aproximació franco-britànica. Es retirà de la política poc abans de morir. Escriví
unes Mémoires, publicades pòstumament (1891-92).
Frederic Guillem III de Prússia (1770-1840)
Rei de Prússia (1797-1840). Succeí el seu pare, Frederic Guillem II. Servà la
neutralitat mantinguda amb França des del 1795, fins que hagué d'atacar-la pressionat
per l'exèrcit (1806); derrotat a Jena, Auerstedt i Friedland, signà la pau de Tilsit
(1807), que li reduí força el regne. El 1813 s'uní a la coalició contra Napoleó, i el
congrés de Viena li restituí amb escreix els estats perduts (1815). Restaurà l'economia
i les llibertats, però suspengué les reformes socials empreses del 1807 al 1813.
Francesc I d'Àustria (1768-1835)
Emperador romanogermànic (1792-1806) i d'Àustria (Francesc I)
(1804-35) i rei de Bohèmia i Hongria (Francesc II) (1792-1835). Fill i successor
de Leopold II i de la infanta Maria Lluïsa d'Espanya. Conseqüent amb la seva
actitud política conservadora i antireformista, prengué part en diverses coalicions
europees contra la Revolució Francesa i hagué de cedir territoris considerables en les
paus de Campoformio (1797), Lunéville (1801), Bratislava (1805) i Viena (1809).
L'abdicació de la corona imperial (1806) posà fi a la història de l'imperi
Romanogermànic, però aconseguí de salvar la monarquia austríaca casant la seva filla
Maria Lluïsa amb Napoleó, el qual després vencé a Leipzig (1813) i a Waterloo (1815).
A l'interior la seva política es concretà en la repressió dels moviments liberals.
Ferran I d'Àustria (1793-1875)
Emperador d'Àustria (1835-1848) i rei de Bohèmia i d'Hongria (Ferran IV)
(1830-1848). Fill primogènit de l'emperador Francesc I. Poc capacitat per a exercir
el govern, deixà aquesta tasca al consell d'estat, format per l'arxiduc Lluís, el comte
de Kolowrat-Liebsteinsky i el príncep de Metternich. Sorprès per la revolució del 1848,
es refugià a Innsbruck; tornà a Viena, on visqué els fets d'octubre, i finalment es
retirà a Praga, després d'abdicar a favor del seu nebot Francesc Josep I (desembre
del 1848).
Alexandre I de Rússia (1777-1825)
Tsar de Rússia (1801-25). Després de participar en l'assassinat del seu
pare, Pau I, inicià una política pre-constitucionalista i il·lustrada, presidida per
l'anglòfil Czartoryski (senat amb dret a revisar les lleis, consell de ministres, reforma
de l'ensenyament, abolició de la censura prèvia i de la tortura, etc). El 1805 entrà a
la tercera coalició contra França, però els seus exèrcits foren derrotats a Austerlitz
(desembre 1805), i més tard a Eylau i Friedland (febrer i juny 1807); firmà la pau a
Tilsit (juny 1807) i a Erfurt (octubre 1808), i es comprometé a mantenir el bloqueig
continental contra la Gran Bretanya i a lluitar contra Àustria. Això li permeté de
continuar la guerra contra Turquia (iniciada el 1806), intervenir a Pèrsia (1808) i
ocupar Finlàndia (1809). El francòfil Speranskij dirigia aleshores (des del 1807) la
política interior en un sentit més liberal (responsabilitat ministerial, creació d'un
consell d'estat previ a una futura duma, 1810-11), però fou destituït el 1812, poc abans
d'iniciar-se una nova guerra contra França: Alexandre s'havia decidit a violar els acords
d'Erfurt davant l'amenaça cada vegada més clara de l'imperialisme francès (que arribà
a apoderar-se de Pomerània, gener 1812). La campanya de Rússia, que semblava un gran
èxit francès (presa de Moscou, setembre de 1812), acabà en una desfeta durant la
retirada de l'hivern. L'any 1813 el tsar es proclamà campió de l'Europa unida contra
Napoleó: aconseguí la victòria de Leipzig (octubre 1813) i entrà a París (març
1814). Al congrés de Viena s'oposà a Metternich i propugnà una mena de statu quo
ante, que tingué èxit després dels Cent Dies i de Waterloo (juny 1815). Aleshores
s'inicià l'etapa pietista del seu govern, que acabà en una simple autocràcia malgrat
l'alliberament dels serfs dels països bàltics (1816-19) i l'ajuda al tebi
constitucionalisme francès (congrés d'Aquisgrà, 1818); el seu ministre Galicin situà
l'ensenyament sota la influència indirecta de l'església ortodoxa, alhora que creava
colònies militars (1818). L'any 1820, amb les insurreccions liberals a Espanya, Itàlia i
Grècia, assenyalà la virada definitiva (accelerada per la revolta d'un regiment de la
seva guardia). Arakcejev tornà als mètodes tradicionals de govern despòtic, mentre
Alexandre propugnava la intervenció a Itàlia (congrés de Troppau, 1820) i a Espanya
(congrés de Verona, 1822), i negava tota mena d'ajut als grecs, malgrat la seva
tradicional oposició a Turquia.
|
|
La
revolució francesa de 1830. |
Lluís
XVIII de França (1755-1824)
Rei de França (1814-24). Fill del delfí Lluís de França, portà, abans d'ésser rei,
el títol de comte de Provença. A l'Assemblea de Notables (1787) es creà ja una
reputació política. El 1791 fugí de París i es titulà lloctinent general del regne,
i, mort el seu germà Lluís XVI, regent. En morir el seu nebot Lluís XVII es proclamà
rei i creà un govern a l'exili. El 1814 fou cridat pel senat i fou proclamat rei.
Representant de la tradició monàrquica i legitimista i desitjós de formes personals de
govern, tingué en compte, tanmateix, l'experiència de la Revolució i acceptà la Carta
del 1814, que introduïa un parlamentarisme moderat. Expulsat durant els Cent Dies,
recuperà el tron gràcies a les potències europees (1815). L'assassinat del qui es
considerava el seu successor i la reacció conservadora que se'n seguí, que donà el
poder a Villèle (1822), posaren fi al seu poder efectiu.
Carles X de França (1757-1836)
Rei de França (1824-30), germà de Lluís XVI i de Lluís XVIII. Fins a la seva
proclamació tenia el títol de comte d'Artois. En començar la Revolució emigrà, i fou
un dels dirigents del reialisme a Anglaterra des del 1795. El 1814 tornà a França, on
encapçalà el partit ultra. A la mort de Lluís XVIII pujà al tron (1824) i dugué a
terme una política d'implantació de l'absolutisme monàrquic. Després d'un breu
període d'una certa liberalització (ministeri Martignac), tornà novament als
procediments absolutistes (ministeri Polignac), període en el qual foren dictades les
ordenances de Saint-Cloud (juliol del 1830), que dissolien la cambra, modificaven la llei
electoral i suprimien la llibertat de premsa. Aquestes disposicions provocaren la
Revolució de Juliol del 1830, que l'obligà a abdicar en el seu nét, el duc de Bordeus,
i a marxar cap a l'exili. Durant el seu regnat tingué lloc la presa d'Alger, que inicià
l'expansió colonial francesa a Àfrica del nord.
Rei de França (1824-30), germà de Lluís XVI i de Lluís XVIII. Fins a la seva
proclamació tenia el títol de comte d'Artois. En començar la Revolució emigrà, i fou
un dels dirigents del reialisme a Anglaterra des del 1795. El 1814 tornà a França, on
encapçalà el partit ultra. A la mort de Lluís XVIII pujà al tron (1824) i dugué a
terme una política d'implantació de l'absolutisme monàrquic. Després d'un breu
període d'una certa liberalització (ministeri Martignac), tornà novament als
procediments absolutistes (ministeri Polignac), període en el qual foren dictades les
ordenances de Saint-Cloud (juliol del 1830), que dissolien la cambra, modificaven la llei
electoral i suprimien la llibertat de premsa. Aquestes disposicions provocaren la
Revolució de Juliol del 1830, que l'obligà a abdicar en el seu nét, el duc de Bordeus,
i a marxar cap a l'exili. Durant el seu regnat tingué lloc la presa d'Alger, que inicià
l'expansió colonial francesa a Àfrica del nord.
Lluís de França (1775-1844)
Duc d'Angulema i delfí de França. Fill gran del rei Carles X i de Maria Teresa de
Savoia. Intentà, vanament, de fer aixecar les terres occitanes contra Napoleó durant els
Cent Dies, comandà els Cent Mil Fills de Sant Lluís i evità que la repressió
dels absolutistes fos massa sagnant (ordenança d'Andújar, 8 d'agost). Quan Carles X
accedí al tron, ell esdevingué delfí. El 1830 hagué de renunciar als seus drets a la
corona i es retirà a Àustria. Els legitimistes el consideren rei Lluís XIX de
França.
Lluís Felip I de França (1773-1850)
Lluís Felip d'Orleans. Rei de França (1830-48). Duc d'Orleans (1793-1830), heretà
aquest títol del seu pare, Felip. Durant la Revolució pertangué al Club dels Jacobins i
fou oficial de l'exèrcit del nord. El 1795 s'exilià, i tornà a França sota Lluís
XVIII, però les seves simpaties liberals l'obligaren a tornar-se a exiliar (1815-17).
Establert a París, aviat es convertí, per les seves idees, en esperança de la burgesia
liberal, fins que la revolució del juliol del 1830 el proclamà rei. Tot i que el seu
poder provenia del reconeixement de la sobirania nacional i que havia ratificat la Carta
del 1814, molt aviat es decantà per formes més autoritàries, i protegí polítics
fidels a la seva persona, dels quals Guizot fou, des del 1840, el més representatiu. La
seva política afavorí la burgesia, que tingué una època de prosperitat, mentre creixia
el malestar de les classes treballadores. La seva política exterior fou d'una total
no-bel·ligerància. No es féu càrrec del progrés de la ideologia republicana i
socialista ni dels problemes socials i econòmics; així, la protesta republicana del 1848
per la repressió que hom va portar a terme forçà la seva abdicació, seguida de la
proclamació de la segona república.
|
|
La
revolució francesa de 1848. |
Ledru-Rollin,
Alexandre-Auguste (1807-1874)
Polític francès. Un dels promotors de la revolució del 1848, fou ministre de l'interior
del govern provisional i membre de la comissió executiva (maig del 1848). Oposat a Lluís
Napoleó, s'exilià a Londres (1849), on, juntament amb Mazzini i Kossuth, formà el
Comitè Democràtic Europeu.
Cavaignac, Louis-Eugène (1802-1857)
General i polític francès. Participà en la conquesta d'Algèria (1832-48). Després de
la revolució del febrer de 1848 fou nomenat ministre de la guerra i reprimí durament la
insurrecció del juny del mateix any. Nomenat cap de l'executiu, instaurà una veritable
dictadura per a restablir l'ordre. A les eleccions per a la presidència de la República
fou derrotat per Lluís Bonaparte.
Blanc, Louis (1811-1882)
Historiador, periodista i polític socialista
francès. Un dels banderers del pensament socialista des de les seves revistes «Bon
Sens» i «Revue du Progrès» (1839), i sobretot amb el seu fulletó L'Organisation du
travail, ampliat el 1848 amb Le Droit au travail, en els quals formulà els seu
principi, «de cada u segons les seves habilitats; a cada u segons les seves
necessitats»; la seva principal innovació fou la idea que l'estat era un instrument
necessari per a la reforma social; mentrestant, la seva Histoire de dix ans (1841)
actuava com a arma de descrèdit contra la monarquia de Lluís Felip. Membre del govern
provisional el 1848, portà a terme el seu projecte dels Ateliers Nationaux . A
causa dels fets del juny del 1848 fou acusat d'instigador i hagué de fugir a Anglaterra,
d'on no tornà fins el 1870, per prendre part en la resistència antiprussiana. Deplorà
la Comuna però demanà després a l'Assemblea l'amnistia dels comunards. El 1876 fundà
el partit radical-socialista.
Napoleó III (1808-1873)
Lluís Napoleó Bonaparte. Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda i
d'Hortènsia de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el
carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis.
Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu
propagandisme que el portà, el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer
insurreccionar la guarnició d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou
empresonat, bé que pogué passar (1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté
de tornar a França. Elegit diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya
propagandística alertant la gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics—
contra el perill de l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i
havia demostrat interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit
president. El triomf socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París
inquietà el partit d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració
orleanista. Napoleó intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i
presentant-se com estrany a les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2
de desembre de 1851 féu el cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de França:
dissolgué l'assemblea, declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i
convocà un plebiscit demanant poders extraordinaris per a dictar una constitució. La
repressió contra els republicans fou violenta i ni aquests ni cap altra força no
pogueren impedir que, fet el plebiscit, el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés
emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de Montijo, la nova cort imperial procurà de
popularitzar la figura de l'emperador. Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a
l'economia política, intentà de redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs
públics i reurbanitzà París. La seva política exterior fou, però, un seguit de
desencerts. Les guerres (Crimea, 1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a Mèxic,
1862-67), per més que portaren a França algun triomf palpable —Niça, Savoia—,
foren impopulars. La política colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons
francesos. El tractat de comerç amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que
les bases socials del seu règim trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments
populars, massa madurs ja per a caure en aquest parany (Primera Internacional). El
desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans de la qual caigué presoner (1870),
provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.
|
|
La
independència de Grècia. |
Mehmet
Alí (1769-1849)
També Muhammad 'Alí. Virrei d'Egipte (1805-48).
Comandà les forces albaneses que lluitaren contra Bonaparte a Egipte (1798), abolí el
cos mameluc i, amb el suport dels ciutadans del Caire (1803), fou reconegut paixà per
Selim III. Anorreà el moviment wahhabita a Aràbia i inicià la penetració egípcia al
Sudan (fundació de Khartum, 1821). Collaborà amb Turquia contra els grecs (1825-28),
però la seva política expansionista féu que la Porta li declarés la guerra (1839). Amb
l'únic ajut de França, hagué d'acceptar el tractat de Londres (1840), pel qual
renuncià al domini de Síria i de Creta, en canvi del govern hereditari d'Egipte. El 1848
abdicà a favor del seu fill Ibrahim.
Lord Byron (1788-1824)
George Gordon Noel Byron. Poeta romàntic anglès,
sisè baró Byron. Orfe d'un oficial a tres anys, fou educat a Aberdeen per la seva mare,
noble escocesa, amb qui tingué relacions difícils. El 1798 heretà del seu oncle el
títol de lord. Estudià a Harrow i a Cambridge, on es guarí d'un defecte físic que li
afectava un peu; portà una vida disbauxada, i publicà Hours of Idleness ('Hores
d'oci', 1807), recull poètic que fou atacat per Henry Peter Brougham, el qual ell
satiritzà en English Bards and Scotch Reviewers ('Poetes anglesos i crítics
escocesos', 1809). Del 1809 al 1812 viatjà per la Península Ibèrica, Grècia i Turquia;
havent-ne tornat, compongué els dos primers cants de Childe Harold's Pilgrimage ('Pelegrinatge
de Childe Harold', 1812), obra autobiogràfica que el féu immediatament famós. Del 1813
al 1816 publicà, imitant Walter Scott, els poemes narratius The Giaour ('La
infidel', 1813), The Bride of Abydos ('La núvia d'Abidos', 1813), The Corsair
('El corsari', 1814), Lara (1814) i The Siege of Corinth ('El setge de
Corint', 1816). El caràcter exòtic de les narracions i dels herois romàntics i
sinistres d'aquestes novel·les el convertiren en l'ídol dels cercles aristocràtics. El
1815 es casà amb Anne Isabella Milbanke, la qual se separà d'ell un any després,
acusant-lo de crueltat i bogeria. Acusat també de mantenir relacions incestuoses amb la
seva germanastra Augusta Leigh, es veié apartat dels cercles socials, i abandonà
definitivament Anglaterra el 1816. Viatjà per Bèlgica, Alemanya i Suïssa, on trobà
Percy Bysshe Shelley i tingué un afer amorós amb la cunyada d'aquest, Jane Clairmont.
Compongué llavors el tercer cant del Childe Harold's Pilgrimage, i l'any següent,
a Florència, n'escriví el quart. En aquest període escriví també els drames Manfred
(1817) i Cain (1821), on menysprea la moral, i les tragèdies Don Juan (1818)
—la millor—, Marino Faliero (1820), The two Foscari (1821) i Sardanapalus
(1821). El 1821 s'establí a Pisa, i fundà, amb Leigh Hunt, la revista "The
Liberal" (1822-23), on publicà The Vision of Judgement ('Visió del Judici'),
sàtira contra les idees conservadores de Robert Southey. El 1822, morts Shelley i la
filla tinguda amb Jane Clairmont, sofrí una forta depressió. El 1823 acceptà de
participar en la lluita per la independència de Grècia, on adquirí fama d'heroi
nacional. Morí al cap de poc temps, víctima de la febre reumàtica, al setge de
Mesolóngion. Poeta rebel i d'una extraordinària sensibilitat, excel·lí sobretot en el
vers d'intenció polèmica i contingut líric i en les obres satíriques. La seva obra, al
costat de la biografia, adquirí aviat importància històrica i esdevingué el prototip
de l'actitud del liberalisme i de l'individualisme romàntic a tot Europa.
|
|
La
independència de Bèlgica. |
Guillem
I dels Països Baixos (1772-1843)
També Guillem I d'Holanda. Rei dels Països Baixos i
gran duc de Guillem V de Nassau-Orange. Assolí de Napoleó alguns territoris germànics
(1802), però els perdé en aliar-se amb Prússia (1806). Reconegut com a rei dels Països
Baixos pel Congrés de Viena, hi regnà d'una manera absoluta. Amb la revolució del 1830
perdé Bèlgica i hagué d'acceptar un règim parlamentari. Impopular, abdicà en el seu
fill, Guillem II (1840).
Leopold I de Bèlgica (1790-1865)
Rei de Bèlgica (1831-65). Fill del duc Francesc de Saxònia-Coburg-Gotha. El 1830
rebutjà la corona de Grècia, per desacord amb les potències, però acceptà (1831) la
de Bèlgica, en obtenir llur suport. El temor d'una annexió del país a França l'acostà
a Prússia, en la qual s'emmirallà; no assolí, però, d'imposar-se al parlament.
Rei de Bèlgica (1831-65). Fill del duc Francesc de Saxònia-Coburg-Gotha. El 1830
rebutjà la corona de Grècia, per desacord amb les potències, però acceptà (1831) la
de Bèlgica, en obtenir llur suport. El temor d'una annexió del país a França l'acostà
a Prússia, en la qual s'emmirallà; no assolí, però, d'imposar-se al
parlament.
|
|
Els
moviments revolucionaris a l'Imperi Austríac. |
Francesc
Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de
l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en
abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena.
Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar
en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent
fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política
exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de
les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric
Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de
Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a
la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de
Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el
Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments
nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una
dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador,
coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme
de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques.
Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un
govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren
una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de
Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència
russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà
definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de
iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914)
del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la
Primera Guerra Mundial.
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de
l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en
abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena.
Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar
en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent
fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política
exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de
les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric
Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de
Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a
la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de
Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el
Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments
nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una
dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador,
coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme
de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques.
Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un
govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren
una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de
Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència
russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà
definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de
iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914)
del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la
Primera Guerra Mundial.
Palacký, Frantisek (1798-1876)
Historiador i polític txec. Impulsà el nacionalisme bohemi. Autor d'una Geschichte von
Böhmen ('Història de Bohèmia', 1836-67), presidí el congrés panslau de Praga (1848).
Antirevolucionari, defensà l'autonomia de Bohèmia dins un sistema austríac federal.
Diputat al parlament d'Àustria, dimití pel centralisme d'aquesta (1849).
Kossuth, Lajos (1802-1894)
Polític hongarès. Fou el principal cap de la revolució democràtico-burgesa del 1848 a
Hongria. Primer ministre, abolí el feudalisme i proclamà la independència de la
república hongaresa (1849), de la qual fou l'únic president. Bé que féu proclamar per
la Dieta la deposició dels Habsburg (abril del 1849), les tropes austro-russes derrotaren
l'exèrcit hongarès. Kossuth s'exilià a Turquia i després a Itàlia, on establí
contactes amb Mazzini i Garibaldi, amb l'esperança de promoure alhora la independència
d'Itàlia, Polònia i Hongria. Des de l'exili s'oposà categòricament al compromís
austro-hongarès del 1867.
|
|
