Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA UNIFICACIÓ D'ITÀLIA

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Els màxims exponents del nacionalisme europeu a la segona meitat del segle XIX foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya. Eren dues nacions dividides en diversos estats que aspirararen a convertir-se en un sol Estat. En el cas italià, el Piemont, amb llur rei Víctor Manuel II i el primer ministre Cavour, foren els artífexs de la unitat nacional. En el cas alemany ho foren Prússia, el seu monarca Guillem I i el canceller Bismarck. Per a Itàlia, el principal obstacle era la dominació d'una part del territori per part d'Àustria. Per a Alemanya, la rivalitat entre les dues grans potències germàniques (Prússia i Àustria).

A inicis del segle XIX, Itàlia estava dividida en diversos estats i, en particular, ocupada per l'Imperi austríac. En la primera meitat del segle els estats del nord van protagonitzar insurreccions liberals i antiaustríaques que van afavorir la formació del moviment anomenat Risorgimento, que defensava una mateixa identitat cultural i un sentiment nacional per a tot el territori italià. Estava emparat bàsicament per la burgesia, a qui interessava de formar un Estat independent i liberal moderat i que, per tant, havia de promoure el sentiment nacional en totes les classes socials.

El procés de la unitat italiana es produí entre 1859 i 1871 i va ser impulsat pel comte de Cavour, primer ministre del regne de Piemont-Sardenya, un estat industrialitzat governat per una monarquia constitucional. Cavour va aconseguir el suport francès per derrotar Àustria, i va incorporar la Llombardia i alguns estats del centre. Mentrestant, Garibaldi havia aconseguit apoderar-se de Nàpols i Sicília i expulsar els Borbons del sud d'Itàlia. El març de 1861, el Parlament italià va constituir el Regne d'Itàlia i va declarar rei Víctor Manuel II. Fins al 1866 no s'hi van incorporar el Vèneto i, el 1870, Roma, que es va convertir en la capital.

Activa la música

Va Pensiero

Temes relacionats

La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes

La unificació d'Alemanya
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. Nacionalisme i liberalisme.
2. Les revolucions liberal-burgeses.
3. Corrents nacionalistes del segle XIX.
4. El nacionalisme italià.
- El Risorgimento.
- Les societats liberals i nacionalistes.
5. La unificació italiana.
- Antecedents: les revolucions de 1848.
6. El procés d'unificació nacional.
- La guerra contra Àustria.
- La unió territorial.
El nacionalisme neix al segle XIX, lligat al liberalisme, com a forces d'oposició al sistema de la Restauració. La burgesia farà seves aquestes ideologies. Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.

Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Plebiscit
Consulta directa d'un Estat o territori amb personalitat política per obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. També s'anomena "plebiscit" la votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un Estat o el canvi de sobirania d'un Estat.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.

Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament

Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
El nacionalisme va impulsar diversos moviments revolucionaris durant el segle XIX, tant d'alliberament com d'unificació. Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Independentisme

Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
El nacionalisme del segle XIX presenta dos corrents, basats en dues concepcions diferents de nació. Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Les arrels del nacionalisme cal cercar-les en el romanticisme, que donarà lloc a diversos moviments culturals que ajudaran a desvetllar el sentiment nacional. En el cas d'Itàlia serà el Risorgimento. Romanticisme
Àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona. Exaltà la consciència de poble i potencià els sentiments nacionals. Una característica típica de l'art romàntic va ser el retrobament del paisatge autòcton com a introspecció de la identitat nacional.

Risorgimento

Moviment polític i literari italià del s XIX que culminà amb la unitat estatal d'Itàlia. En foren les causes principals la influència del pensament del s XVIII, sobretot del revolucionari francès, i del romanticisme; el desenvolupament de l'economia i les comunicacions, amb l'aparició consegüent d'una burgesia cada vegada més àmplia i forta; i la dependència de bona part dels estats italians respecte a les potències que s'imposaren a Europa l'any 1815 —especialment d'Àustria—, dependència que contribuí decisivament a esperonar el sentiment nacional. Format per diversos corrents, comuns en llur odi a la dominació estrangera, s'hi distingiren el republicà, dirigit per Mazzini; el monàrquico-liberal, conduït per Camillo Benso di Cavour, que fundà el diari «Il Risorgimento» (1847) —òrgan d'expressió dels partidaris que la unificació italiana es realitzés sota la corona sarda, detinguda per la casa de Savoia—; i el tradicionalista, defensat per Gioberti, que propugnava una confederació dels prínceps italians sota la direcció del papa. D'aquests corrents, el republicà fou sempre minoritari i, en certes èpoques, perseguit pel monàrquic. Aquest acabà imposant-se, perquè el regne de Sardenya —que també governava el Piemont— era el més fort dels estats italians, l'únic que servà una constitució després de la reacció del 1849 i comptà amb el concurs de polítics i literats d'anomenada, com Cesari Balbo i Massimo d'Azeglio, i de militars, com Garibaldi. A més, la casa de Savoia es beneficià del fracàs de l'opció papal i del descrèdit progressiu de la republicana.
Diverses societats liberals i nacionalistes ajudaren a formar el sentiment nacional italià i a desitjar un estat  democràtic. Societat secreta
Nom donat a una gran varietat d'associacions i organitzacions caracteritzades per una iniciació secreta o per altres rituals, per l'ús d'insígnies, símbols o altres signes de reconeixement, i sovint per uns costums i un llenguatge particulars.
Carbonarisme

Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari ('carboners') i emprà símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra frígia i el punyal. Els membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es dividien en mestres i aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o consell suprem. Els carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució; esdevingueren partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei agrària).
Jove Itàlia

Associació política fundada a Marsella l'any 1831 per Giuseppe Mazzini. Tenia per objectiu de convertir Itàlia en una república democràtica i unitària. Fou dissolta el 1848.
La unificació italiana. La unificació d'Itàlia
Els conceptes sostinguts per la Revolució Francesa, especialment els de nació i d'igualtat de l'home davant la llei, arrelaren aviat als estats italians, de primer per llur dependència majoritària de França i més tard com a reacció contra el restabliment de l'absolutisme monàrquic, imposat per les potències que derrotaren l'imperi francès. A més, les monarquies absolutes, reunides al congrés de Viena (1814-15), reestructuraren el mapa polític italià a llur conveniència: al nord deixaren el principat del Piemont i el regne de Sardenya sota Víctor Manuel I, i passaren la Llombardia i Venècia a Àustria; al centre hom establí el gran ducat de Toscana, sota Ferran III, els ducats de Parma i Piacenza, atorgats a l'arxiduquessa Maria Lluïsa, el de Mòdena, sota Francesc IV, i els Estats Pontificis, que comprenien Roma, Úmbria i les Marques; i al sud, el regne de Nàpols fou restituït a Ferran IV (Ferran I del regne unit de les Dues Sicílies). Aquest retorn a l'antic règim i la influència austríaca a la península menaren a una intensificació del moviment carbonari, antiabsolutista i defensor dels conceptes revolucionaris. Fomentaren aquest moviment clandestí una part de l'aristocràcia i, sobretot, l'alta burgesia, aquesta per tal d'assolir els seus objectius: la llibertat civil i econòmica i la independència i la unificació nacionals. L'acció subversiva dels carbonaris, canalitzada en societats secretes, com la Jove Itàlia, inicià l'etapa històrica anomenada del Risorgimento, esperonada per les idees revaloradores del romanticisme, que afirmaven els valors de la nació. El patriotisme i la consecució de les llibertats esdevingueren, així, les banderes i l'aglutinant de la pugna burgesa contra la societat estamental i la dominació estrangera. El triomf liberal a l'estat espanyol, el 1820, induí una part de l'exèrcit de Nàpols a alçar-se, pel juliol del mateix any, i a fer jurar al rei una constitució imitada de la hispànica. Les potències absolutistes, unides pel pacte de la Santa Aliança, es reuniren als congressos de Troppau i Laybach (1820-21) i autoritzaren a intervenir-hi Àustria, la qual esclafà els liberals napolitans. Com a reacció, a Sardenya els carbonaris i la Federació Italiana —integrada pels liberals monàrquics— s'aliaren amb el príncep Carles Albert de Savoia, que esdevingué regent i promulgà una constitució idèntica a l'espanyola. Àustria hi intervingué de nou i restablí l'absolutisme. El 1830 el triomf liberal francès provocà a Itàlia nous alçaments, que foren dominats pels austríacs (a Mòdena, els Estats Pontificis i la Romanya) i pels francesos (a les Marques). El 1848 la nova revolució burgesa a França incidí encara amb més força als estats italians: la Llombardia i el Piemont cridaren Carles Albert I, rei de Sardenya, que atorgà una constitució, s'enfrontà amb Àustria i fou derrotat a Custozza. Daniele Manin restablí la república a Venècia i Giuseppe Mazzini ho féu a la Toscana; hom la proclamà també als Estats Pontificis l'any següent. La segona derrota de Carles Albert I davant els austríacs (Novara, 1849) obligà aquest a abdicar en el seu fill Víctor Manuel II i comportà una recessió política en tota la península; només el Piemont pogué conservar la constitució, amb la qual cosa es convertia en el centre de l'ideal de la unificació nacional. L'emperador Napoleó III de França, interessat a contrarestar la influència d'Àustria a Itàlia i simpatitzant amb els moviments nacionalistes, s'alià (1858) amb el comte de Cavour, primer ministre del Piemont, contra els austríacs, els quals foren derrotats a Magenta i a Solferino (1859) i hagueren de cedir la Llombardia als piemontesos; Napoleó III s'annexà l'alta Savoia, d'acord amb els termes de l'aliança. Cavour, partidari de la unificació, afavorí revoltes als petits estats italians (Parma, Mòdena, etc), que s'anaren incorporant, així, al regne de Savoia-Piemont-Llombardia, i el 1859 aconseguí que el gran duc abandonés la Toscana, que fou governada per un comissari de Víctor Manuel II, fins que un plebiscit la hi lliurà (1860). Aliat amb Giuseppe Garibaldi, el militar carbonari més prestigiós, Cavour envaí Sicília i Nàpols, i el rei Francesc II hagué de refugiar-se als Estats Pontificis. El 1861 hom proclamà Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia i obrí el primer parlament peninsular. El 1866 els austríacs derrotaren els italians a Custozza i a Lisa, però Garibaldi els vencé al Trentino; Itàlia, d'altra banda, obtingué el Vèneto de França. Restaven al marge de la unificació nacional Trieste, la Dalmàcia, l'Ístria i el Trentino, a més dels Estats Pontificis, protegits per Napoleó III, a causa de llur significació religiosa. Però després d'un fracàs de Garibaldi (1867) i de la derrota de França a la guerra Francoprussiana (1870-71), Roma fou ocupada pels nacionalistes (1870) i esdevingué la capital del regne italià.
Els antecedents de la unificació italiana. Revolució del 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics.
El procés d'unificació nacional a Itàlia fou dirigit des del regne del Piemont. El primer pas fou la guerra contra Àustria. Batalles de Custozza
Batalles durant el moviment d'unificació i d'independència d'Itàlia en aquesta localitat del Vèneto. A la primera (juliol del 1848), les forces austríaques de Radetzky derrotaren el rei Carles Albert, cridat pels llombards i els piemontesos. A la segona (juny del 1866), l'arxiduc Albert d'Àustria derrotà les forces del nou rei, Víctor Manuel II.
Acord de Plombières
Acord concertat el 1858 entre Cavour i Napoleó III, pel qual el govern del Piemont i el de França es comprometien a expulsar Àustria d'Itàlia i a repartir-se la península. Oberta la guerra amb Àustria (1859), l'acord unilateral de Napoleó III amb els austríacs (armistici de Villafranca de Llombardia) deixà sense efecte el tractat de Plombières.
Preliminars de Villafranca

Acords fixats arran de la reunió de Napoleó III de França i Francesc Josep d'Àustria a Villafranca di Verona (12 de juliol de 1859), després de la batalla de Solferino. Àustria s'hi avingué a deixar la Llombardia i a donar l'autonomia a Venècia; a més, hom hi acordà de respectar la sobirania de Toscana i de Mòdena i de formar una confederació italiana presidida pel papa. Malgrat llur rebuig per part dels nacionalistes italians —Cavour dimití—, foren importants per al Risorgimento i foren ratificats pel tractat de Zuric.
Batalla de Magenta
Batalla que tingué lloc el 4 de juny de 1859, a la vila llombarda de Magenta, en el curs de la segona guerra per la independència d'Itàlia, que enfrontà els austríacs i els francopiemontesos, favorable als darrers, amb la qual cosa tingueren el camí lliure cap a Milà.
Batalla de Solferino

Combat que tingué lloc el 24 de juny de 1859, prop de la vila llombarda de Solferino, entre les tropes franco-piemonteses —dirigides per Napoleó III— i les austríaques —comandades per l'emperador Francesc Josep I—, en el curs de la segona guerra per la independència d'Itàlia. Les forces d'Àustria hi foren derrotades, la qual cosa, juntament amb la desfeta anterior de Magenta, obligà Francesc Josep a cedir la Llombardia a França, que la lliurà al Piemont, en canvi de l'alta Savoia. El carnatge produït en la batalla contribuí decisivament a impulsar la creació de la Creu Roja Internacional.
Pau de Zuric
Acord signat el 10 de novembre de 1859 entre Àustria i França-Sardenya, que ratificava els acords preliminars de Villafranca di Verona (12 de juliol) i reunificava la Llombardia (cedida per Àustria a Sardenya) i el Piemont, preparant així la unió territorial d'Itàlia. Àustria i França s'inclinaren per una confederació italiana sota la presidència honorària del papa. Uns quants mesos més tard, la Savoia i el comtat de Niça foren annexats a França.
El segon pas, la unió territorial. El resultat final fou la creació del Regne d'Itàlia. Expedició dels Mil
Nom donat a l'expedició de voluntaris, dits també camises roges, que, sota la direcció de Giuseppe Garibaldi, conqueriren Sicília i el regne de Nàpols (maig del 1860). Camises roges ( o vermelles)

Els camises roges eren els voluntaris que seguiren Garibaldi a l'expedició de Sicília (1860).
Tractat de Viena

Acord de pau signat a Viena el 1866 entre Àustria i Itàlia, pel qual la primera reconegué el regne italià i abandonà el Vèneto, en canvi d'una compensació. Fou ratificat pel tractat de Venècia.
Qüestió Romana
Nom donat al conjunt d'esdeveniments polítics de mitjan s XIX que culminaren amb l'ocupació i la supressió dels Estats Pontificis per Víctor Manuel II d'Itàlia (1870). Bé que des de la Revolució Francesa hi hagué un corrent a Itàlia que propugnava la secularització dels béns eclesiàstics —i, amb ells, la dels Estats Pontificis, dels quals Roma era la capital—, la qüestió no esdevingué seriosa fins a la revolució del 1848, que menà a la proclamació de la República Romana (1849). Esclafada aquesta i restaurat el poder papal, Pius IX adoptà una política reaccionària, hostil a la possibilitat que la unificació italiana es produís sota la corona de Savoia, que volia absorbir els seus estats, i això el féu dependre de la protecció de Napoleó III de França. El problema s'agreujà amb la proclamació del regne d'Itàlia (1861). En retirar-se les tropes franceses i caure Napoleó III (1870), Roma fou presa pels italians. Tanmateix, cap papa no acceptà els fets fins el 1929, que foren signats els pactes del Laterà.
Problema polític sorgit entre la Santa Seu i el govern de la Itàlia unificada arran de la pervivència d'un poder temporal dels papes amb plena sobirania sobre la ciutat de Roma. Des del pontificat de Pius IX, el papat no acceptà el nou Estat italià ni les garanties que aquest li donava, i es considerà presoner dins del Vaticà. Als pactes del Laterà amb Mussolini (1929), Pius XI reconeixia l'Estat italià, que restituïa al papat la sobirania sobre l'Estat del Vaticà.
Irredemptisme

Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1866. Propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren encara sota la dominació d'altres potències (Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia, Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta). L'irredemptisme tingué com a primera organització l'Associazione in pro dell'Italia irredenta, fundada per M.R.Imbriani el 1877, i més tard el grup Dante Alighieri, els quals aglutinaren els elements de l'oposició, que acusaren el govern d'haver traït els ideals del Risorgimento, quan foren establertes relacions diplomàtiques amb Àustria i Alemanya. En començar el s XX les seves tradicionals reivindicacions esdevingueren part integrant de la política exterior italiana i, més tard, de l'ideari polític feixista.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Nacionalistes italians. Mazzini, Giuseppe (1805-1872)
Patriota i polític italià. Fill d'un metge famós, estudià dret (1822-27). El 1828 s'uní als carbonaris, dels quals s'apartà aviat, a causa de llur monarquisme. Empresonat (1830-31), passà després a Marsella, on fundà la societat secreta Jove Itàlia (1831) i un diari homònim (1832), que propugnaven la unitat italiana dins un sistema republicà. El 1833 l'organització fou desarticulada, i ell fugí a Ginebra, des d'on planejà la invasió de Savoia i Nàpols, que no fou duta a terme. A Berna creà la societat secreta Jove Europa (1834), per afavorir els nacionalismes i la fraternitat europea. El 1835 fundà el diari "Giovane Svizzera". Expulsat del país, es refugià a Londres (1837), on reprengué la Jove Itàlia (1839) i fundà els diaris "L'Apostolato Popolare" i "Pellegrino" (després, "L'Educatore"). En esclatar la revolució del 1848 a París, convertí la Jove Itàlia en l'associació nacional italiana, i passà a Milà, en lluita contra Àustria, i a Roma, on fou diputat i triumvir de la república (1849). Perseguit per Cavour i bandejat pels republicans, a causa dels seus fracassos -conats d'invasió i de rebel·lió-, li fou negat l'accés al parlament (1866) i àdhuc estigué empresonat uns quants mesos (1870).

Gioberti, Vincenzo
(1801-1852)
Filòsof i estadista italià. Sacerdot (1823), s'exilià a París. De tornada a Itàlia, fou ministre i president del consell piemontès (1848-49). Ambaixador a París, es retirà a la vida privada. Preocupat per la reunificació dels estats italians, fou, de primer, màxim exponent del güelfisme i defensà una confederació sota el papat (Primato civile e morale degli italiani, 1843). Més tard atribuí la supremacia al Piemont (Rinnovamento civile d'Italia, 1851). Polemitzà amb els jesuïtes en nom d'un catolicisme obert al pensament liberal (Prolegomeni al primato, 1845; Il gesuita moderno, 1846-47). Filosòficament s'oposà a l'idealisme i defensà l'ontologisme.

Balbo, Cesare (1789-1853)
Polític i escriptor italià. Els seus escrits històrics i polítics Speranze d'Italia (1844) i Sommario della storia d'Italia (1846) influïren en gran manera en el Risorgimento. Liberal moderat, fou president del consell del govern de Torí (1848) i lluità en pro de la unitat italiana.
Azeglio, Massimo d' (1798-1866)
Nom amb el qual és conegut Massimo Taparelli, marquès d'Azeglio, polític, pintor i novel·lista italià. Gendre de Manzoni. S'exilià a Florència a l'època de l'ocupació francesa. Novament a Torí, emprengué la carrera militar, la qual abandonà per dedicar-se a la pintura. En les novel·les Ettore Fieramosca (1833) i Niccolò de'Lapi (1841) és notable la vivacitat de color amb què sabia reunir caràcters històrics i moderns. La forma de "novel·la històrica" i la força d'alguns tipus expliquen el gran èxit d'aquestes primeres experiències. Propagandista polític els anys de la revolució, escriví els opuscles Degli ultimi casi di Romagna i I lutti di Lombardia. Fou president del consell de ministres; com a tal, aprovà els tractats de pau i promulgà la llei Siccardi contra els privilegis eclesiàstics. Més tard fou ambaixador a París i a Londres. L'obra més interessant és la seva biografia I miei ricordi, iniciada el 1863, que aparegué pòstumament, escrita amb la intenció d'educar políticament el poble italià.
Verdi, Giuseppe (1813-1901)
Compositor italià. De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills). Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista). Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D'Italia). Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d'Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s'apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera ('anys de presidi')—. El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d'una sèrie d'òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s'inicià l'evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi. Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855). No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s'espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d'inauguració de l'Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció. El 1873, per al funeral d'Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any féu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l'ajut d'Arrigo Boito emprengué la revisió d'algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881. Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d'escriure una nova òpera, basada en l'excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otello que renovava l'òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L'èxit assolit (1887) l'animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l'esperit tradicional de l'òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l'apartà de tota activitat. S'establí al Gran Hotel de Milà, on morí al cap de poc temps. Considerat el més gran operista italià, la seva extensa vida artística dugué l'òpera italiana del romanticisme incipient al verisme dels seus successors. Des de fa més d'un segle és pràcticament impossible d'organitzar una temporada d'òpera en la qual no figurin algunes de les seves obres, i bé que cap als anys 1920 hom tendí a restringir cada cop més el cercle de les interpretades habitualment, d'ençà del 1960 s'ha produït un moviment de redescobriment de títols fins ara considerats oblidats, tasca en la qual sovint la indústria discogràfica ha estat capdavantera.
Personatges de la unificació italiana. Cavour, Camillo Benso di (1810-1861)
Polític italià, comte de Cavour. Seguí la carrera militar. A Gènova entrà en contacte amb les idees liberals. Desterrat a la Vall d'Aosta per la seva adhesió a la Revolució del 1830, abandonà l'exèrcit (1831). Entre el 1835 i el 1847 viatjà per la Gran Bretanya i França i desplegà una àmplia activitat periodística en diverses publicacions europees. També residí un quant temps a Leri, on es dedicà a escriure diversos estudis de política econòmica. Després de l'establiment de la llibertat de premsa (1847) fundà «Il Risorgimento», des d'on preconitzà la unitat italiana i l'adopció de reformes dins un liberalisme conservador (sufragi censatari), sobretot després de la Revolució del 1848. Entre el 1848 i el 1850 fou diputat i defensà a la cambra l'abolició dels privilegis eclesiàstics; posteriorment formà part del gabinet moderat d'Azeglio com a ministre d'agricultura i de comerç (1850-51) i després de finances (1851), i impulsà una política lliurecanvista envers Europa. L'aliança d'Azeglio amb els sectors socials més conservadors induí Cavour a aliar-se amb el grup de centre esquerra d'Urbano Rattazzi el 1852 (connubio), amb la qual cosa afavorí la penetració dels sectors burgesos al govern i provocà, en canvi, el desplaçament dels partidaris de l'antic règim. Cavour fou elegit aleshores president del consell de ministres, i des del seu nou càrrec organitzà l'estat del Piemont segons els principis del liberalisme burgès i reprimí durament l'esquerra republicana de Mazzini. Amb el nou estat piemontès Cavour consolidà la plataforma política per a emprendre la doble tasca d'unió italiana i d'expulsió dels austríacs d'Itàlia. La diplomàcia desenvolupada entorn d'Anglaterra i de França ¾que comportà la participació italiana en la guerra de Crimea (1855)¾ també fou decisiva i donà a la qüestió italiana una dimensió internacional. El 1858 Cavour concertà amb França el tractat de Plombières, pel qual el govern del Piemont i el de França es comprometien a expulsar Àustria d'Itàlia i a repartir-se la península. Oberta la guerra amb Àustria (1859), l'acord unilateral de Napoleó III amb els austríacs (armistici de Villafranca de Llombardia) deixà sense efecte el tractat de Plombières. El fracàs obligà Cavour a dimitir temporalment (1859-60). Les insurreccions de Parma, Mòdena i Toscana, però, contribuïren a la incorporació d'aquestes regions al Piemont per plebiscit (1860), mentre Niça i Savoia passaven a França. Assegurada la unitat del nord, les victòries de Garibaldi al sud, malgrat les tensions entre aquest i Cavour, facilitaren la incorporació al nou estat, també per plebiscit, del regne de Nàpols, de les Marques i d'Úmbria. Cavour, aleshores, transformà jurídicament el regne de Sardenya (Sardenya i Piemont) en regne d'Itàlia i féu proclamar rei, pel parlament nacional, Víctor Manuel II de Savoia (Torí 1861). Morí mentre desplegava una intensa activitat diplomàtica per tal d'incorporar al regne d'Itàlia els Estats Pontificis i de trobar una fórmula de compromís entre l'estat italià i l'Església.
Garibaldi, Giuseppe (1807-1882)
Militar i polític italià. D'origen sard, navegà per la Mediterrània i assolí el grau de capità. Assabentat de les teories de Saint-Simon i de la situació política d'Itàlia, anà a Marsella a conèixer Mazzini, que l'admeté a la Giovine Italia. El 1834 participà en la revolta, fallida, de la marina sarda, i el 1835 anà a Rio de Janeiro, on lluità en la rebel·lió antiimperial de Rio Grande do Sul (1836). El 1842 passà a l'Uruguai, on combaté contra el candidat Oribe. Tornà a Itàlia (1848), i amb un cos de voluntaris atacà els austríacs a Milà. Durant la república romana, fou diputat i lluità contra els francesos (1849). Refugiat al Piemont, en fou expulsat, i el 1850 anà a Nova York, des d'on viatjà per l'Amèrica Central, el Perú, Oceania i la Xina; el 1854 es retirà a l'illa de Caprera. Atret per Cavour (1856), el 1859 vencé els austríacs a Varese i a San Fermo, però s'oposà a la política de Víctor Manuel II i fou destituït. El 1860 prengué Sicília i Nàpols, d'acord amb Cavour, però la qüestió romana l'enfrontà de nou amb el rei, que el derrotà i el capturà a Aspromonte (Calàbria) (1862). Indultat, s'uní a Mazzini i presidí el Comitè Nacional Unitari Italià. El 1866 derrotà Àustria al Trentino, bé que fou vençut pels francesos en intentar de prendre Roma (1867); nogensmenys, lluità per França en la guerra franco-prussiana (1870-71). Fou elegit diputat del parlament italià (1875), però poc després es retirà definitivament.

Carles Albert I de Sardenya
Rei de Sardenya (1831-49). Fill de Carles Manuel de Savoia, príncep de Carignano. Fou educat a França. Participà en l'aixecament del març del 1821, i amb l'abdicació del seu cosí, Víctor Manuel I, s'instituí regent del reialme i proclamà la constitució de les Corts de Cadis del 1812. Davant la intervenció d'Àustria i l'entronització de Carles Fèlix I (1821), hagué de retirar-se. Amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís combaté els liberals espanyols (1823). El 1831 fou proclamat rei i adoptà una actitud ambigua respecte al Risorgimento: reprimí l'agitació mazziniana de 1833-34, però després adoptà mesures liberals; encapçalà la guerra per a la unitat i fou derrotat a San Donato (1848) i a Novara (1849). Abdicà a favor del seu fill Víctor Manuel II. Víctor Manuel II d'Itàlia (1820-1878)
Darrer rei de Sardenya (1849-61) i primer rei d'Itàlia (1861-78). Fill i successor de Carles Albert I de Sardenya, portà el títol de duc de Savoia. A desgrat d'ésser tradicionalista i poc obert als corrents constitucionals, fou un home dúctil i polític. Signà amb Àustria la pau de Milà (1849). Malgrat alguns desacords, secundà la política de Cavour: acord de Plombières (1858), annexió de la Itàlia central (1859) i expedició de Garibaldi de conquesta de Sicília i Nàpols (1860). Prengué el títol de rei d'Itàlia (1861) i continuà la campanya d'unificació amb l'annexió de Venècia (1866) i l'ocupació de Roma (1870).

Napoleó III (1808-1873)
Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda i d'Hortènsia de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis. Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu propagandisme que el portà, el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer insurreccionar la guarnició d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou empresonat, bé que pogué passar (1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté de tornar a França. Elegit diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya propagandística alertant la gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics— contra el perill de l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i havia demostrat interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit president. El triomf socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París inquietà el partit d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració orleanista. Napoleó intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i presentant-se com estrany a les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2 de desembre de 1851 féu el cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de França: dissolgué l'assemblea, declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i convocà un plebiscit demanant poders extraordinaris per a dictar una constitució. La repressió contra els republicans fou violenta i ni aquests ni cap altra força no pogueren impedir que, fet el plebiscit, el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de Montijo, la nova cort imperial procurà de popularitzar la figura de l'emperador. Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a l'economia política, intentà de redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs públics i reurbanitzà París. La seva política exterior fou, però, un seguit de desencerts. Les guerres (Crimea, 1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a Mèxic, 1862-67), per més que portaren a França algun triomf palpable —Niça, Savoia—, foren impopulars. La política colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons francesos. El tractat de comerç amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que les bases socials del seu règim trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments populars, massa madurs ja per a caure en aquest parany (Primera Internacional). El desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans de la qual caigué presoner (1870), provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.
Francesc Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena. Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador, coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques. Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914) del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Francesc II de les Dues Sicílies (1836-1894)

Darrer rei de les Dues Sicílies (1859-60). Fill de Ferran II, es mantingué neutral en la guerra austrosarda (1859). El 1860 no pogué impedir que Garibaldi ocupés Sicília i Nàpols. Refugiat a Gaeta, hi resistí heroicament, però hagué de capitular i es refugià a Roma (1861). Obligat a anar-se'n el 1870, es traslladà successivament a Baviera, Bèlgica, París i Àustria, on morí sense haver renunciat als seus drets al tron.
Pius IX (1792-1878)
Nom que adoptà Giovanni Maria Mastai Ferretti en esdevenir papa (1846-78). Curial, acompanyà a Amèrica monsenyor Muzzi (1823-25); bisbe de Spoleto (1827) i d'Imola (1832), s'hi mostrà obert i modern. Ja papa, la seva actitud moderadament oberta a la reforma dels Estats Pontificis, que el féu aparèixer com un possible cap del moviment d'unitat italiana sota el signe neogüelf, fou estroncada quan, en negar-se a declarar la guerra a Àustria, com li demanava Carles Albert del Piemont, esclatà la revolta a Roma (1848) amb la proclamació de la república romana. En tornar de Gaeta, on s'havia refugiat gràcies a la intervenció armada francesa, el seu pontificat s'endurí. Ocupada Roma (20 de setembre de 1870), es tancà a tota negociació, refusà la llei de garanties i prohibí als catòlics tota intervenció activa en la política italiana. Del seu magisteri cal destacar la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció (1854), el Syllabus (1874) i la convocatòria del concili I del Vaticà (1869-70); la definició del primat contribuí encara més a l'enfortiment del centralisme romà. Tingué una especial atenció a l'aspecte missioner, a l'Església Oriental i a la restauració de la jerarquia a Holanda i a Anglaterra (1853).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1852 Camilo Benso di Cavour és nomenat President del Consell de Ministres del regne del Piemont, pel rei Víctor Manuel II.
1857 Fundació de la "Societat Nacional" per assolir la unitat i la independència d'Itàlia (Garibaldi, Pallavicino, Cavour).
1858 Entrevista de Plombières (Napoleó III-Cavour): suport militar francès al Piemont envers Àustria, a canvi de Niça i Savoia.
1859 Guerra Austro-piemontesa. Derrotes austríaques a Montebello, Magenta i Solferino (juny). Armistici de Villafranca (juliol) entre França i Àustria. Pau de Zuric (novembre). El Piemont s'annexiona la Llombardia. Pebiscits anticonfederacionistes a Parma, Mòdena, Toscana i Bolonya. El resultat afavoreix la integració al Piemont.
1860 Tractat de Torí. Cessió de Niça i Savoia a França. Elecció del parlament italià (març). Expedició de Garibaldi i els "Mil camises vermelles" a Sicília i Nàpols (maig-setembre). Derrotes borbòniques a Calatafimi (Sicília), Volturno i Caserta (Nàpols). Intervenció militar piemontesa als Estats Pontificis. Acord entre Víctor Manuel II i Garibaldi. Incorporació al Piemont, mitjançant plebiscits, del Regne de les Dues Sicílies, l'Úmbria i les Marques.
1861 El parlament italià proclama Roma capital d'Itàlia (febrer). Proclamació de Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia (març). Mort de Cavour (juny).
1864 Trasllat del govern italià de Torí a Florència. Convenció del setembre entre Itàlia i França. Les tropes franceses es retiren de Roma. El Papa Pius IX proclama la seva encíclica Syllabus errorum. Condemna de totes les idees nacionalistes i liberal-democràtiques.
1866 Guerra Austro-prussiana. Suport militar d'Itàlia a Prússia. Derrotes italianes a Lisa i Custozza, i austríaca a Sadowa enfront els prussians. Àustria cedeix Venècia al regne d'Itàlia.
1867 Marxa de Garibaldi sobre Roma. Retorn de les tropes franceses que el derroten a Mentana.
1869 El Papa Pius IX convoca el Primer Concili Vaticà.
1870 Proclamació del dogma de la "infal.libilitat" pontifícia (excathedra). Guerra Franco-prussiana. Retirada de la guarnició francesa de Roma. Ocupació e Roma per les tropes italianes del general Cadorna (setembre). El barri romà del Vaticà resta definitivament com l'únic àmbit de la sobirania papal.
1871 Roma es converteix, mitjançant plebiscit, en capital del regne d'Itàlia (agost).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • GRENVILLE, J.A.S. La Europa remodelada, 1848-1878. Siglo XXI. Madrid, 1984.
  • GUIBERNAU, M. Nacionalismes. L'Estat nació i el nacionalisme al segle XX. Proa. Barcelona, 1997.
  • HEFFER, J. i SERMAN, W. De las revoluciones a los imperialismos, 1815-1914. Akal. Madrid, 1988.
  • KOHN, H. El nacionalismo. Su significado y su historia. Paidos. Buenos Aires.
  • KOHN, H. Historia del nacionalismo. Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1984.
  • PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de los nacionalismos (1848-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • DD.AA. Así nació Italia. Cuadernos Historia 16, nº 43. Madrid, 1985.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • DI LAMPEDUSA, G.T. El guepard. Club Editor. Barcelona, 1983.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Senso. Luchino Visconti, 1955.
  • El guepard. Luchino Visconti, 1965.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà