Introducció
Vocabulari
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
Conceptes bàsics. |
Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però
diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història
comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat
d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar
d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i
enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de
la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat
activa en la història contemporània.
La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb
un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un
terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a
conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un
concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut
obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom
pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la
Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció
als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el
nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a
l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi
senten oprimides.
Nacional
Relatiu o pertanyent a la nació. El seu sentit primer
i ple correspon, doncs, al concepte genuí de nació. Però, com a conseqüència de la
identificació entre nació i estat, el terme esdevé l'equivalent d'estatal o d'originari
o subjecte d'un estat. Aleshores és oposat a estranger i també a internacional, o bé
és el determinatiu de símbols o d'afers estatals (bandera nacional, interessos
nacionals, etc). Com a derivat del concepte de nació desvinculat autènticament del poble
i encara més assimilat a l'estat mitificat característic dels feixismes, el terme
"nacional" apareix abundosament en aquest tipus d'ideologia, i en aquest sentit
són emprades les expressions "nacionalsocialisme",
"nacionalsindicalisme", etc.
Nacionalitat
Caràcter nacional, condició ètnica, política i
institucional que constitueix una nació. El terme, però, és emprat per alguns com a
sinònim de nació.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena
identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les
nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb
el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs,
bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència
de la nació o del fet nacional.
Malgrat la importància pràctica d'aquest principi,
que domina la reestructuració política de l'Europa del s XIX, fins i tot a la
independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s XX, tant a l'hora de
la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de
Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la
descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat del s XX, és
evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat
subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà
Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de
coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes
tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
Nacionalització
Adopció de la condició legal de membre o ciutadà
d'un estat concret.
Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb
característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern,
funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat
per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima,
producció, topografia, administració, etc).
Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats
els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és
confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar
a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat
originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat
políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
País
Territori propi d'una ètnia determinada.
Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques
pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el
de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni
identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la
consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i
econòmico-socials i unes determinades contingències històriques.
 |
El terme nacionalisme es presta a moltes confusions. Pot designar
tres coses ben diferents: una ideologia política, un imperialisme i un independentisme.
En resum, hi ha dos grans tipus de nacionalismes: els ideològics i els no ideològics
(aquests poden ser expansionistes o d'alliberament). |
Nacionalisme
ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al
concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte
d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències
nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un
enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un
Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació,
en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder
carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme no ideològic
Es refereix a una nació concreta i determinada, i al seu amor per ella. És, per
tant, compatible amb totes les ideologies. N'hi ha de dos tipus: els nacionalismes
expansionistes o imperialistes, i els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament,
que de vegades es presenten, també, amb el nom de moviments d'alliberament nacional.
Aquestes dues menes de nacionalisme es troben contraposats; el segon sempre és
conseqüència del primer. Hi haurà nacionalismes d'afirmació i d'alliberament mentre hi
hagi altres nacionalismes agressius, opressors i expansionistes.
Ideologia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar
els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de
l'individu i la col·lectivitat.
Doctrina
Conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions
defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o
polític).
|
|
Els nacionalismes expansionistes o imperialistes,
són agressius i opressors. |
Nacionalisme
expansionista o imperialista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera
superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat
consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica
reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració pública
de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització
unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa
de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o
institucional.
Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària,
especialment en política.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i
crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es
relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves
guerres.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini
sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou
aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista.
Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la
primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies
amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el
progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del
colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom
parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les
diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en
detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per
aquell. Equival a imperialisme.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els
seus veïns o confederats.
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves
fronteres polítiques o naturals.
|
|
Els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament,
són defensius i es contraposen als anteriors. |
Nacionalisme
d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació
que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o
amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva,
d'afirmació i d'alliberament.
Front d'alliberament
Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals.
Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector
numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint
numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la
ideologia, etc.
Consciència col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada
societat.
Consciència nacional
Quan una comunitat té consciència de pertànyer a un grup amb unes característiques
diferenciadores (signes d'identitat nacional) d'altres comunitats, fins al punt de
voler-se constituir en ens polític, ja sigui sota la fòrmula d'autonomia, de federalisme
o, en darrer extrem, d'independència.
|
|
Aquests nacionalismes defensius presenten dues formes
d'expressió. |
Nacionalisme
cultural
Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la
seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la
resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta
identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en
el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació
dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes.
Nacionalisme polític
Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional
d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o
menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes
pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes).
|
|
Nacionalisme cultural. |
Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper
dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del
concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada
de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país,
el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a
moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella
personalitat regional.
Provincialisme
Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder
central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els
regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a
l'afirmació de la pròpia autonomia.
|
|
Les ambicions del nacionalisme polític poden anar des del desig
d'autonomia... |
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells
organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a
donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals
(i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena
llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre
constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la
potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi
autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides
sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o
l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder
central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització.
L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest
cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena
sobirania i la creació d'un estat.
Autogovern
1. Facultat per la qual un país constituït en
estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social
i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix
l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals
és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat
(normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de
sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i
cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga
colònia vers la plena independència.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat.
Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia,
si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim
financer.
Autonomia administrativa
Autonomia de què gaudeixen els municipis, les
províncies i d'altres ens territorials, reconeguda i garantida per la constitució o per
l'estatut d'autonomia. A diferència de l'autonomia política, no comporta la possibilitat
de dictar normes amb rang de llei, però sí la potestat reglamentària i la funció
executiva en l'àmbit de les competències prèviament determinades per la llei. És una
forma de descentralització.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part
de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat
pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés
descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia
en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret
anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de
potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.
Moviments autonomistes
Grups organitzats políticament que pretenen aconseguir el dret de
donar-se lleis pròpies i governar-se en alguns aspectes dins els límits d'un territori
en el marc d'un Estat més ampli.
Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les
regions i nacions d'un estat. En el cas de l'estat espanyol és cadascuna de les regions i
nacions que poden exercir el dret d'autogovern segons la constitució de 1978.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a
diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de
l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i
Galícia.
|
|
...a una fòrmula de sobirania compartida... |
Federalisme
Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles,
nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les
particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que
preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal
implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat
federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el
qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.
Federació
Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una
mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i
estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells
i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats
federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal
és determinada per la constitució.
Confederalisme
Teoria política que preconitza el pacte confederal.
Confederació
Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió,
dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i
totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la
representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en
el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu.
|
|
... fins a la voluntat nacional de constituïr-se en Estat, amb
sobirania plena. |
Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana,
dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de
constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta
representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a
decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest
darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació
considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una
facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a
l'autodeterminació.
Dret dels pobles a l'autodeterminació
És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu
destí polític.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena
identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les
nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb
el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs,
bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència
de la nació o del fet nacional.
Malgrat la importància pràctica d'aquest principi,
que domina la reestructuració política de l'Europa del s XIX, fins i tot a la
independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s XX, tant a l'hora de
la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de
Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la
descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat del s XX, és
evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat
subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà
Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de
coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes
tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat
d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que
estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de
Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu
poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o
suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual
forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou
estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes
secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap
definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en
les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat
conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals
freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la,
qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han
negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible
autodeterminació.
Emancipació
1. Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència. Hom
empra sovint aquest concepte per a designar el procés d'independència de les colònies
americanes.
2. Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.
Unitat
Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i
consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten
unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals
comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una
mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos
d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels
ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions,
com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i
correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva
promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria
d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot
ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de
constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o
modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol
norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la
constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes
constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder,
existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre
poder.
|
Articulacions plurinacionals i supraestatals.
En realitat, donat que no sempre coincideix nació i estat, ens trobem amb diverses
situacions.
|
Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però
diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història
comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat
d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar
d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i
enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de
la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat
activa en la història contemporània.
La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb
un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació.
Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb
característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern,
funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat
per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Estat-nació
Dit de la nació amb estat propi. L'estructura estatal inclou a un sol
poble. És la fòrmula ideal d'organització política de les nacions, i l'aspiració
d'aquelles nacions que no tenen estat propi o estan dins d'un estat que depassa la seva
demarcació nacional. En aquest últim cas,la nació pot sentirs-se discriminada (estats
centralistes o unitaris) o no (estats federals).
Nació sense Estat
Poble sense organització político-administrativa pròpia, o dependent
d'una administració superior (estatal).
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves
fronteres polítiques o naturals.
Estat plurinacional
Dit d'aquell estat que inclou més d'una nació. Ens trobem amb dos tipus
d'estats plurinacionals: aquells en els que una nació s'imposa a les altres (estat
centralista o unitari) i aquells en què tots els pobles integrants tenen idèntica
consideració (estat descentralitzat o federal).
Nació supraestatal
Dit d'aquella nació que, per diferents motius, de bell antuvi raons
polítiques o militars, pertany a més d'un estat. En aquests casos, l'únic vincle
nacional es dóna a nivell cultural.
|
El nacionalisme durant el segle XIX.
El Congrés de Viena va trepitjar els drets dels pobles d'Europa en favor dels grans
imperis. |
Congrés
de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de
juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic.
Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals
estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el
sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de
forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època
(Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança antinapoleònica),
que, representades respectivament pel príncep de Metternich-Winneburg, K.R. von
Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von Hardenberg, hi refongueren la divisió
política europea a llur conveniència. França hi féu un paper important gràcies a
l'habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu fou representada pel cardenal
Consalvi, i l'estat espanyol per P.Gómez Labrador. També hi hagué enviats de diversos
estats petits.
|
|
Això va fer que es despertés el sentiment nacional
en molts països i es lluités pels drets dels pobles, donant lloc a diversos moviments
nacionalistes. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència,
àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la
mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara
la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i
determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el
binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se
sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per
assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per
altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les
nacionalitats de l'Imperi austríac).
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten
dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació
però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i
d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar
moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de
nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments
de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle
XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten
unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals
comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una
mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos
d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
|
|
El nacionalisme neix lligat al
Romanticisme... |
Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle
XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció
contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat
de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en
l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de
l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació
dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida
i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda
commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat
del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la
raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el
sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat,
però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.
En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que
s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran
multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als
principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es
presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
|
|
...i al liberalisme. |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant
les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari,
la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme
radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848),
defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa
independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal
sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
|
|
El nacionalisme del segle XIX presenta dos corrents, basats en dues
concepcions diferents de nació. |
Nacionalisme
conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees
conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la
nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris
(llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un
consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació
existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la
tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels
nacionalistes alemanys.
Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret
dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la
voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És
la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els
nacionalistes liberals italians.
|
|
Principals moviments nacionalistes del segle XIX. |
Revolucions
de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les
revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les
penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a
Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels
desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles).
Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups
insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es
convertí en el model a imitar).
Independència de Grècia
Moviment d'alliberament de Grècia en contra de la dominació de l'Imperi
Otomà, que comportà una guerra d'independència (1821-1829). Els grecs es llançaren a
una lluita ferotge contra l'opressor, i als primers moments obtingueren èxits
considerables, però la reorganització de l'esquadra turcoegípcia significà
immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan,
després de sis anys d'una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de
deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d'acudir
en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l'esquadra turcoegípcia per l'aliada
a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l'autonomia de Grècia (tractat
d'Andrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres,
1830).
Revolucions de 1830
Segona onada revolucionària, que es va produir entre 1829 i 1839. Va
afectar tota l'Europa occidental. És de destacar la intervenció de les masses populars.
La revolució de 1830 va marcar la derrota definitiva del poder aristocràtic i
l'enfonsament del sistema de la Restauració a l'Europa occidental, on la burgesia
moderada, partidària del liberalisme censatari, fou la gran triomfadora, consolidant-se
en el poder. A l'Europa oriental, la majoria de les revolucions van fracassar i es va
mantenir l'economia senyorial i la monarquia absoluta.
Independència de Bèlgica
Moviment d'alliberament de Bèlgica en contra de la permanència en
l'Estat dels Països Baixos i la dominació d'Holanda. Les diferències de caire
religiós, lingüístic i econòmic entre holandesos i belgues, portaren a aquests darrers
a aixecar-se reclamant la independència. El conflicte va esclatar a Brussel.les a l'agost
de 1830 i ràpidament es va convertir en guerra civil. El 28 de març de 1831 l'Assemblea
Nacional Belga va proclamar, en un Manifest, la independència de Bèlgica, sota la forma
d'una monarquia constitucional (Leopold I). El triomf de la revolució va ser possible, en
part, gràcies al suport de França i a la no intervenció d'Anglaterra, que desitja el
debilitament d'Holanda.
Revolucions de 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer
del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de
1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però
diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment
per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la
major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles
oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes
democràtics.
Les revolucions de 1848 marcaren la fi del sitema Metternich i posaren en primer
pla el doble problema de les llibertats individuals i dels drets dels pobles. Tanmateix,
cal destacar la irrupció de la classe obrera, que va participar moolt activament en totes
les revoltes, plantejant reivindicacions d'un caire molt més social. Els nous ideals
democràtics que es defensaran seran la sobirania popular, la llibertat i la igualtat
social.
Primavera dels pobles
Nom amb què són conegudes les revolucions del 1848, perque comportaren
el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i el desvetllament de moltes nacionalitats,
fins llavors adormides.
Assemblea Nacional de Frankfurt
També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent
reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica.
Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió
(Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal.
L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els
partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió
d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La
constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita
Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els
representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart,
però fou dissolta pel juny del 1849.
Unificació d'Itàlia
Procés històric (1848-1870) d'unificació política dels diversos estats
italians.
Unificació d'Alemanya
Procés històric (1815-1871) d'unificació política dels diversos estats
alemanys.
|
|
