Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
Napoleó Bonaparte protagonitza la història de França i
de bona part d'Europa entre 1799 i 1815. Ell va ser qui va tancar el procés revolucionari
francès. |
Revolució
Francesa
Llarg i complex procés revolucionari que es va estendre des del 1789 fins
al 1799, durant el qual la burgesia i els menestrals van aconseguir violentament acabar
amb els privilegis de l'aristocràcia i van iniciar el camí de la llibertat i de la
democràcia. La Revolució, model de revolució política burgesa, començà el 5 de maig
de 1789 quan el rei va convocar uns Estats Generals i una bona part dels assistents es
constituïren en Assemblea Nacional disposats a obtenir una constitució per a França.
Després de diverses fases, va acabar el 1799 amb el cop d'Estat de Napoleó Bonaparte,
que inaugurà una nova etapa de la història de França i d'Europa (l'època napoleònica,
1799-1815). La revolució francesa va provocar notòries transformacions: destrucció dels
privilegis de l'aristocràcia, abolició dels drets feudals i eclesiàstics sobre els
camperols, unificació del mercat nacional, superació de la societat estamental,
obtenció d'una constitució escrita, limitació del poder monàrquic, separació de
poders, eleccións periòdiques i reconeixement dels drets humans.
Directori
Règim de l'estat francès establert per la Constitució de l'any III
(setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de
França comprès entre el 26 d'ocubre de 1795 (4 de brumari de l'any IV) i el 9 de
novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII) i creà una república dirigida per la
burgesia de negocis, més moderada que la del 1789. Instituí dos consells legislatius,
els Cinc-cents i els Ancians (250 membres), que, elegits per sufragi censual en dos graus,
tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les votaven; el Directori, format per
cinc membres, era elegit pels Ancians entre una llista de cinquanta membres proposada pels
Cinc-cents; legislatiu i executiu eren renovats anualment, els consells en un terç i el
Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres, però no controlava
les finances, que eren gestionades per comitès especials nomenats pel legislatiu.
Divuit de Brumari
Cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de
novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori. Fou patrocinat per Sieyès,
amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les conquestes burgeses de la
Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte,
cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en
virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb amplis poders per un període
de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius.
 |
|
El primer període de l'època napoleònica fou el del Consolat
(1799-1804). |
Consolat
Règim polític de la darrera etapa de la Revolució
Francesa (10 de novembre de 1799 - 18 de maig de 1804), nascut del cop d'estat del 18 de
brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori.
Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les
conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el
moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del
cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb
amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius,
Cambacères i Lebrun; hom repartí el poder legislatiu en consell d'estat, tribunal, cos
legislatiu i senat (els tres últims, elegits per sufragi universal indirecte). Foren
reorganitzats amb un criteri centralitzador l'ensenyament, l'administració, la justícia
i les finances: posà fi al problema religiós creat per la Revolució (Concordat de
1801), i arribà a una pau favorable amb la segona coalició (1801-02). Aprofitant
l'ambient propici creat, Bonaparte fou designat cònsol vitalici en un plebiscit (1802), i
finalment el senatus-consultum del 16 de termidor de l'any X (3 d'agost de 1802)
augmentà la centralització i les seves atribucions i li conferí la facultat de designar
successor; el 1804 establí, finalment, l'Imperi hereditari.
Cònsol
A França, cadascun dels tres caps del poder executiu segons la constitució de l'any VIII
(9 de novembre de 1799); el càrrec perdurà fins a la proclamació de l'Imperi (18 de
maig de 1804).
|
|
L'obra legislativa del Consolat consolida el model reformista
del 1791. |
Codi
civil
Ordenament jurídic positiu que regula les relacions entre particulars. El primer codi
civil és el Codi de Napoleó (1804), que tingué una àmplia repercussió a Europa
i Amèrica. De fet, però, no fou fins a partir de la segona meitat del s XIX que s'anà
estenent entre els estats, especialment els no vinculats amb el dret anglès o no
influïts per ell, de donar-se un codi civil.
Codi de Napoleó
Recopilació del dret civil revolucionari francès, elaborada entre el 1800 i el 1804, a
base de la ponència redactada pels advocats Félix Bigot, Jean Portalis i François
Tronchet, pel consell d'estat i pels cossos collegisladors del consolat bonapartista. Poc
modificat per la Restauració, ha estat la norma de la vida jurídica francesa
contemporània i ha influït també en el dret civil d'altres estats europeus i americans.
Fou traduït al català el 1812 a instàncies del baró de Gerando, conseller
d'estat-intendent dels departaments del Ter i del Segre. No arribà mai a ésser promulgat
al Principat perquè la majoria dels juristes catalans s'hi oposaren, especialment per la
supressió dels fideïcomisos, tan arrelats en el dret català.
Codi Penal
Text de dret positiu que estableix els delictes i les
penes. La majoria dels codis penals es basen en el francès, del 1810.
|
|
En aquest període, Napoleó aconsegueix la pacificació
interior ... |
Concordat
Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el govern d'un Estat i la Santa Seu de
Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a l'altra garanties i concessions. Concordat
de 1801
Concordat signat el 1801 entre el govern francès del Consolat i el Papa Pius VII,
amb el que es posava fi a deu anys d'hostilitats i d'enfrontaments entre la República
Francesa i l'Església Catòlica. Amb
aquest concordat, Napoleó aconseguí la submissió definitiva del clergat francès.
|
|
... i l'exterior, derrotant els seus grans rivals,
Àustria i la Gran Bretanya. |
Batalla
de Marengo
Batalla lliurada el 14 de juny de 1800 a la plana de
Marengo (localitat situada prop d'Alessandria, al Piemont) entre les tropes franceses,
dirigides per Napoleó Bonaparte, i els austríacs. Aquests s'havien establert a la regió
piemontesa-lígur. Bonaparte, havent travessat els Alps, arribà a Milà sense haver
trobat resistència. D'entrada, els austríacs enfonsaren les línies franceses, però les
càrregues de la cavalleria de Kellermann i l'arribada de Desaix (que morí en el combat)
amb tropes fresques, invertiren la situació i els austríacs sofriren una derrota
greu.
Tractat de Campoformio
Tractat signat entre França (negociat per Bonaparte i
ratificat pel Directori) i Àustria el 1797 a Campoformio (Friül), que posà fi a la
Guerra d'Itàlia. Àustria reconeixia a França la possessió dels Països Baixos
austríacs, es comprometia a cedir-li un sector de terres alemanyes a l'esquerra del Rin i
reconeixia la República Cisalpina. França, per contra, li atorgava el marge esquerre de
l'Àdige amb Venècia, Ístria i Dalmàcia.
Tractat de Lunéville
Tractat signat el 9 de febrer de 1801 a la ciutat de Lunéville, a la Lorena francesa,
entre França i Àustria que confirmava
el tractat de Campoformio.
Pau d'Amiens
Tractat de pau signat el 25 de març de 1802 entre
Espanya, França, Gran Bretanya i Holanda, després de les converses preliminars tingudes
a Londres l'any anterior. Representà una treva en la política expansionista de Napoleó.
Gran Bretanya tornava els territoris conquerits —entre ells Menorca— però es
quedava Trinitat i Ceilan. França abandonava Roma, Nàpols i Portugal, i hom garantia la
independència de les illes Jòniques i de Portugal. Com a conseqüència del tractat, el
16 de juny de 1802, Joan Miquel Vives, capità general de Mallorca, prengué possessió de
l'illa de Menorca en nom de Carles IV d'Espanya, amb la qual cosa s'acabà la tercera i
darrera dominació britànica de l'illa. Tanmateix, gran part dels acords no foren duts a
terme i el maig de 1803 recomençà la guerra.
|
|
El segon període és el de l'Imperi (1804-1815), període en el que les
tropes napoleòniques van conquerir Europa, enfrontant-se a diverses
coalicions. |
Coalició
Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú. En especial, hom
designa amb el nom de coalicions les aliances de diversos països d'Europa contra Lluís
XIV de França i, posteriorment, contra la Revolució i l'Imperi francesos.
Coalicions antinapoleòniques
Les coalicions contra la República francesa i l'Imperi francès foren dirigides i
promogudes gairebé sempre per la Gran Bretanya, per tal de resguardar l'equilibri
continental i impedir l'expansió de la ideologia de la Revolució. Participà en la
primera coalició (1793) gairebé tot Europa: uns estats, per defensar la institució
monàrquica (Espanya, Rússia i Nàpols), i uns altres, per evitar l'expansionisme
francès. El 1799 es formà la segona coalició contra el Directori, i posteriorment
(1805, 1806, 1807, 1809, 1813, 1815) se'n constituïren contra el Consolat i l'Imperi.
Aquestes coalicions eren la resposta defensiva d'Europa davant l'imperialisme napoleònic.
Batalla de Trafalgar
Lluita naval entre la flota britànica i una coalició
franco-espanyola que tingué lloc el 21 d'octubre de 1805 prop del cap de Trafalgar, a la
costa SW de la Península Ibèrica, en el curs de la tercera coalició contra França.
Manava la flota anglesa, composta de 27 vaixells i 6 fragates, l'almirall H.Nelson, i la
franco-espanyola, composta de 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i de 15 vaixells
per part espanyola, l'almirall francès Pierre Charles de Villeneuve i l'espanyol Federico
Carlos Gravina. La flota franco-espanyola es trobava estesa en forma d'arc a sis
quilòmetres, i fou atacada perpendicularment per dues columnes angleses que dividiren la
flota i atacaren després els vaixells. Nelson morí sobre la nau Victory i
Villeneuve fou pres amb el seu vaixell Bucentaure. La victòria dels anglesos fou
total, i només nou vaixells comandats per Gravina tornaren a Cadis. És la batalla naval
més important de l'època, puix que frenà de cop la preponderància naval francesa
adquirida amb Lluís XIV i Colbert i donà a Anglaterra la preponderància marítima fins
a la Segona Guerra Mundial.
Batalla d'Ulm
Batalla que tingué lloc a Ulm,
ciutat del land de Baden-Württemberg, Alemanya, el 1805, amb la victòria de
Napoleó sobre els austríacs.
Batalla d'Austerlitz
Batalla lliurada prop de Slavkov (en alemany Austerlitz),
Moràvia, on els exèrcits de Francesc II i d'Alexandre I de Rússia foren vençuts (2 de
desembre de 1805) per Napoleó I, que acabava d'ocupar Viena. Els aliats s'agruparen en
dues posicions (Olmütz i Marburg) entre les quals es trobava l'exèrcit francès. Les
condicions climatològiques i la intuïció del pla dels aliats permeteren la victòria de
Napoleó. Les baixes aliades foren molt superiors a les franceses. Amb aquesta derrota
finalitzà la Tercera Coalició, i Àustria signà l'humiliant tractat de Pressburg.
Tractat de Pressburg
Acord signat entre Napoleó I i l'emperador Francesc II a la ciutat homònima, pel
desembre del 1805, poc després de la victòria francesa a Austerlitz. Àustria hi cedí
un seguit de territoris al regne d'Itàlia, Baviera, Württemberg i Baden, i els tres
darrers estats hi assoliren l'emancipació respecte a aquella.
Confederació del Rin
Unió política que agrupà, del 1806 al 1813,
diversos estats alemanys. Sorgí a conseqüència de la dissolució del Sacre Imperi,
arran de la derrota d'Àustria a Austerlitz (desembre del 1805) per les forces de
Napoleó. Inicialment, la Confederació era formada per setze estats alemanys, que
constituïren així un instrument polític a les mans de Napoleó, el qual se'n declarà
protector, hi firmà una aliança i se'n reservà la direcció de la política exterior i
el comandament de les forces armades. La submissió de la Confederació a l'imperi
francès fou reforçada pels matrimonis d'Eugène de Beauharnais, cunyat de Napoleó, amb
Augusta de Baviera, i de Jeroni Bonaparte amb Caterina de Württemberg (1807); els estats
foren convertits en regnes, mentre Murat rebia el ducat de Berg. La derrota de Prússia a
la batalla de Jena (1806) enfortí, d'altra banda, la Confederació, a la qual s'uniren el
duc de Würzburg i l'elector de Saxònia, promogut també a la dignitat de rei, i,
posteriorment, el regne de Westfàlia (1807), creat per a Jeroni Bonaparte. El 1808 tots
els estats alemanys llevat de Prússia formaven part de la Confederació: 4 regnes, 5
grans ducats i 23 principats. El 1811 Napoleó incorporà la zona marítima de la
Confederació a l'imperi francès, per tal de mantenir més estretament el blocatge contra
Anglaterra. Les simpaties secretes per Prússia de molts membres de la Confederació es
manifestaren quan els francesos, batuts a Leipzig (1813), perderen el control dels
territoris alemanys. El 1815 Metternich decidí de reagrupar aquests territoris en un Bund
o Confederació Germànica.
Batalla de Jena
Batalla que tingué lloc a Jena, ciutat de Turíngia,
Alemanya, on el 14 d'octubre de 1806 l'exèrcit prussià, manat per Hohenlohe, fou
derrotat per Napoleó I.
Batalla d'Auerstedt
Acció lliurada simultàniament amb la batalla de Jena
(14 d'octubre de 1806) al poble d'Auerstedt, Turíngia, en la qual els prussians comandats
pel duc Carles de Brunsvic foren derrotats per les forces napoleòniques comandades per
Davout.
Batalla d'Eylau
Combat que tingué lloc el 1807 a Preussisch Eylau (actualment
Bagrationovsk) entre l'exèrcit de Napoleó I i un exèrcit russo-prussià comandat per
Beunigsen.
Batalla de Friedland
Batalla que tingué lloc a Friedland, ciutat de
Prússia, actualment Pravdinsk, al S de Kaliningrad, Rússia, on els exèrcits
francesos de Napoleó venceren, el 14 de juny de 1807, els russos. La victòria francesa
obligà el tsar Alexandre I de Rússia a demanar un armistici, preludi de la pau de
Tilsit.
Tractat de Tilsit
Acord, signat a la ciutat homònima (actual Sovetsk, a l'oblast' de
Kaliningrad, a Rússia), entre Napoleó I i el tsar Alexandre I (juliol del 1807) per
posar fi a la coalició antinapoleònica. Europa fou dividida en dues zones d'influència:
l'occident per a França i l'orient per a Rússia. Es preveié l'aliança franco-russa en
cas de guerra amb la Gran Bretanya. A expenses de Prússia es formà el regne de
Westfàlia i el Gran Ducat de Varsòvia, i Gdansk fou declarada ciutat lliure.
Pau de Viena
Tractat signat a Viena el 14 d'octubre de 1809, que posà fi a la campanya de Napoleó
d'aquell any. França hi obtingué d'Àustria les Províncies Illíries —aquestes
perderen la sortida a la mar—, i s'avingué a servar el blocatge continental i a
limitar l'exèrcit; el gran ducat de Varsòvia rebé Cracòvia i Lublin; Rússia obtingué
Tarnopol, i Baviera assolí Salzburg.
Batalla de Bailèn
Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de
Bailèn (Andalusia) entre l'exèrcit francès comandat pel general Dupont i les tropes
reunides per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general
Castaños. A les tropes andaluses s'afegí un cos de voluntaris format en gran part per
genets garrochistas andalusos.Els francesos es deixaren dividir i encerclar, i,
després de repetits atacs per a rompre el cercle, Dupont decidí de rendir-se amb totes
les tropes. Els presoners foren conduïts a l'illa de Cabrera, on en moriren molts. Fou la
primera derrota a camp obert soferta pels exèrcits napoleònics i tingué un gran ressò
a tot Europa; com a conseqüència de la derrota, Josep Bonaparte sortí de Madrid i
deixà tot el sud de la Península Ibèrica a les mans de les juntes de defensa.
Blocatge Continental
Conjunt de mesures preses per Napoleó I per tal de
tancar al Regne Unit tots els ports del continent. El decret de Berlín del 1806 prohibia
tot comerç o correspondència amb les illes Britàniques. La Gran Bretanya compensà la
pèrdua del mercat europeu intensificant el seu comerç amb les colònies espanyoles
d'Amèrica. Europa patí les conseqüències del blocatge, reflectides en una baixa del
comerç colonial.
Batalla de Wagram
Batalla que tingué lloc els dies 5 i 6 de juliol de 1809, a la plana de
Marchfeld, prop de Wagram (Baixa Àustria), entre les tropes franceses de Napoleó
(ajudades per l'exèrcit d'Itàlia, comandat del príncep Eugeni, i el cos saxó de
Bernadotte) i l'exèrcit austríac, dirigit per l'arxiduc Carles. Napoleó derrotà els
austríacs, que fugiren devers la Moràvia; al cap de pocs dies, a Znaim, l'arxiduc Carles
demanà l'armistici.
|
|
Durant l'Imperi, Napoleó va imposar un règim de notables molt
autoritari. |
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la
classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la
concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i
absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Noblesa imperial
Nova noblesa creda per Napoleó a la seva mida. Aquesta noblesa
napoleònica es distingia de la de l'Antic Règim perquè no gaudia de cap privilegi
fiscal i perquè havia d'anar avalada forçosament per una determinada fortuna, sense la
qual era imposiible la transmissió hereditària. Provenia de les classes populars
(bàsicament militars), de la vella aristocràcia i, la majoria, de la burgesia (alts
funcionaris i industrials>). Els gustos, els vestits i els costums de la cort
napoleònica van crear un nou estil, l'anomenat "estil Imperi", que va
modificar els gustos de tot Europa. Per assegurar-se el suport dels notables, Napoleó va
crear la Legió d'Honor.
Orde de la Legió d'Honor
Orde nacional francès, civil i militar, creat pel
primer cònsol Napoleó Bonaparte el 1802. Fou mantingut, amb alguns canvis, per tots els
règims, i avui dia és el més important de França.
Estil Imperi
Fase del neoclassicisme corresponent al Primer Imperi francès. Promogut per Napoléo I,
fou dirigit per C.Percier i P.F.Fontaine. Inspirat en les arts grecoromanes i egípcies,
imposà els angles rectes i una certa rigidesa en la decoració. Els mobles d'aquest
estil, el principal creador dels quals fou G.Jacob, eren de superfícies llises amb
aplicacions de bronze daurat. Aquest darrer material fou també molt emprat en rellotges,
canelobres i tota mena d'objectes decoratius.
|
|
Napoleó va estendre els principis liberals per tot Europa. |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o
democràtic.
Liberalisme moderat o doctrinari
Defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional,
la llibertat de premsa i la igualtat jurídica.
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit
democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc,
els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per
normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el
moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i
s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una
determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou
les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret
de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més
particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
|
L'expansió revolucionària va trobar, però, nombroses
resistències nacionals.
La caiguda de l'Imperi fou inevitable a partir de 1812. |
Batalla
de Borodino
Fet d'armes que tingué lloc el 1812 a la localitat de
Borodino, prop de Moscou, que acabà amb la victòria de Napoleó en la seva campanya de
Rússia (5-7 de setembre de 1812). Fou el darrer intent d'Alexandre I i del seu nou
generalíssim, Mikhail Illarionovic Kutuzov, per defensar Moscou.
Batalla de Leipzig
Batalla que tingué lloc el 1813 a la localitat
saxona de Leipzig, en la que les tropes alemanyes van
derrotar l'exèrcit napoleònic.
Batalla de Vitòria
Combat que tingué lloc prop de Vitòria, el 21 de
juny de 1813, a les acaballes de la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses,
comandades per Josep Bonaparte i el mariscal Jourdan, es retiraven cap a França, però
foren escomeses i batudes per un exèrcit integrat per tropes britàniques, espanyoles i
portugueses a les ordres de Wellington. Aquesta derrota dels francesos, que fou seguida
per la de San Marcial, significà la fi de la guerra.
Tractat de Valençay
Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la
localitat francesa de Valençay (departament d'Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó.
Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i
retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de
Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució.
Tractat de París
Tractat signat a París el 1814 que posa fi a la guerra contra la França
revolucionària i napoleònica i pel qual França es queda amb les mateixes fronteres que
tenia el 1792 i Lluís XVIII n'és declarat rei.
Els Cent Dies
Nom donat a l'últim període del regnat de NapoleóI,
que començà el 20 de març de 1815, quan l'emperador arribà a París després
d'escapar-se de l'illa d'Elba, i acabà el 28 de juny del mateix any amb la segona
restauració borbònica, deu dies després de la batalla de Waterloo.
Batalla de Waterloo
Batalla que tingué lloc el 18 de juny de 1815, en una
vasta planura prop de la ciutat de Waterloo (Brabant) entre l'exèrcit de Napoleó i les
tropes aliades anglo-prussianes a les ordres de Wellington. Napoleó, que havia derrotat
el mariscal prussià Blücher a Ligny, intentà de forçar les línies britàniques abans
que aquestes rebessin els socors prussians i saxons. Malgrat els esforços de Ney, els
britànics aconseguiren de resistir els atacs francesos fins a l'arribada de les tropes
prussianes i saxones de Blücher, que provocaren la retirada de l'exèrcit francès. La
derrota de Waterloo significà la destrucció del poder militar francès, la fi de
l'imperi dels Cent Dies i la caiguda definitiva de Napoleó.
Segona Pau de París
Tractat signat a París el 1815, pocs dies després de la batalla de
Waterloo, que va establir la presència d'un exèrcit d'ocupació a França durant cinc
anys. Napoleó va ser confinat a Saint Helena i a tot Europa es va establir el
sistema de la Restauració.
|
|
I les potències vencedores de Napoleó van voler tornar a la
tradició. |
Restauració
Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del
representant d'una dinastia foragitada. Les principals restauracions monàrquiques
europees han estat: l'anglesa (1660-1702), que suposà el retorn dels Stuart; les dues
esdevingudes a França, protagonitzades, la primera (1814-15), per Lluís XVIII de Borbó,
i la segona (1815-30), per aquest i el seu germà Carles X; l'espanyola, que restablí la
monarquia borbònica.
Tradicionalisme
Doctrina filosòfico-religiosa sorgida en el catolicisme francès de la
Restauració, en oposició al pensament "il·lustrat" que inspirà la revolució
del 1789. Afirmava la necessitat de la monarquia i de l'Església com a vehicles pels
quals l'home arriba al contingut d'una revelació divina primitiva constituïda per les
veritats teòriques i pràctiques vitalment fonamentals. El seu menyspreu de la raó
(incapaç per ella mateix d'assolir qualsevol certesa), juntament amb l'enaltiment de
l'autoritat, foren censurats pel concicili I del Vaticà. Els seus representants més
destacats foren L.de Bonald, J.de Maistre, F.R.Lamennais i L.Bautain, i a la Península
Ibèrica, Juan Donoso Cortés.
Congrés de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de
juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic.
Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals
estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el
sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de
forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època
(Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança antinapoleònica),
que, representades respectivament pel príncep de Metternich-Winneburg, K.R. von
Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von Hardenberg, hi refongueren la divisió
política europea a llur conveniència. França hi féu un paper important gràcies a
l'habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu fou representada pel cardenal
Consalvi, i l'estat espanyol per P.Gómez Labrador. També hi hagué enviats de diversos
estats petits.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1.
Napoleó Bonaparte.
2.
Altres personatges de l'època. |
|
Napoleó
Bonaparte. |
Napoleó
I (1769-1821)
Emperador dels francesos (1804-15). Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la
guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions
amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i
començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat
després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de
l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar,
per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se
n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio
(1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de
Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori,
molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força
després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i
poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb
Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a
Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir,
portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els
turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a
França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al
Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament
amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura
militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de
l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis,
designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus
interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives,
recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema
judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre
Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i
forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel
prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les
bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina,
minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la
fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La
constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu
successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà
un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i
repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels
reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren
excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a
consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i
una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una
noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució.
Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam
d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny
econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen
protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de
resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué
crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de
l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha
denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats
convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà
a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix
sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en
realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències
—Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra
França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península
Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els
francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb
un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria
(1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou
obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol
d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el
poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili
definitius.
|
|
Altres
personatges de l'època. |
Sieyès,
Emmanuel Joseph (1748-1836)
Polític francès. Influí en els inicis de la Revolució Francesa amb les
seves obres Essai sur les privilèges (1788) i, sobretot, Qu'est-ce que le Tiers
État (1789). Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment
fou membre del Club dels Jacobins, però l'any 1791 evolucionà cap a posicions més
moderades i formà part del Club des Feuillants. L'any 1799 formà part del consell
executiu del Directori, i cercant la creació d'un govern fort capaç de solidar les
conquestes revolucionàries burgeses enfront de la pressió dels jacobins i dels
monàrquics, fou un dels fautors del cop d'estat del 18 de brumari. Fou un dels tres
cònsols provisionals i col·laborà en la redacció de la constitució de l'any VIII,
però aviat fou bandejat dels llocs de decisió. En produir-se la Restauració, fou
desterrat (1816-30).
Nelson, Horatio (1758-1805)
Almirall anglès. Fill d'un pastor anglicà, el 1770 entrà com a
guardiamarina a les ordres del seu oncle, el capità Maurice Suckling. Viatjà en vaixells
mercants i en missions exploratòries a l'Àrtic i, malgrat haver passat dos anys a terra
sense feina, el 1779 fou nomenat capità. La carrera naval de Nelson començà de fet el
1793 durant la guerra contra la república francesa. A Nàpols conegué lady Hamilton,
muller de l'ambaixador anglès, que esdevingué la seva amant. En un desembarcament a
Còrsega perdé un ull, però en la batalla del cap de San Vicente la seva intel·ligent
decisió atorgà la victòria a la flota anglesa (febrer del 1797). Poc temps després
perdé el braç dret en un combat a Tenerife. Almirall el 1798, fou destinat a blocar la
flota francesa a Toló. Una tempesta escampà els seus vaixells i Napoleó Bonaparte
pogué desembarcar un exèrcit a Egipte. Un cop refeta l'esquadra, Nelson sorprengué i
destruí la francesa a Abu Qir (1 d'agost de 1798), i deixà aïllat l'exèrcit francès a
Egipte. El 1800 rebé el comandament d'una flota que s'uní a la de l'almirall Parker per
combatre la coalició entre Dinamarca, Suècia, Rússia i Prússia anomenada la
"neutralitat armada". Malgrat les ordres de l'almirall Parker que es retirés,
Nelson atacà i destruí la flota danesa a Copenhaguen (abril del 1801). La coalició es
desféu immediatament. El 1803 fou nomenat almirall de la flota anglesa a la
Mediterrània, en el moment que Napoleó preparava la invasió de les illes Britàniques.
Durant dos anys Nelson blocà el port de Toló i impedí que la flota hispanofrancesa
s'agrupés a l'Atlàntic i assolís el control del canal de la Mànega, com desitjava
Napoleó. Al començament del 1805 l'esquadra francesa de Toló, manada per l'almirall
Villeneuve, reeixí a sortir a l'Atlàntic, s'uní a l'espanyola i navegà fins a les
Antilles amb la intenció d'allunyar la flota anglesa d'Europa. Això no obstant, la flota
combinada tornà aviat, seguida sempre per Nelson, i Villeneuve es refugià a Cadis, on
fou assetjat per Nelson, i rebé ordres de Napoleó de sortir. Ho féu sobtadament el 21
d'octubre de 1805, però la flota francoespanyola no solament no pogué forçar el
blocatge anglès, sinó que fou destruïda per l'esquadra de Nelson, en la batalla de Trafalgar.
Ferit greument durant el combat, Nelson morí al pont del seu vaixell. Les tres victòries
de Nelson atorgaren a la Gran Bretanya una absoluta superioritat naval que perdurà fins
el 1945. Per això l'almirall Nelson és considerat pels anglesos com un de llurs màxims
herois militars. Fou creat baró (1798) i vescomte Nelson (1801) i, el 1800, el rei de
Nàpols-Sicília el féu duc de Brontë.
Wellington, duc de (1769-1852)
Arthur Colley Wellesley. Militar i polític britànic. Les corts de Cadis el crearen
(1812) duc de Ciudad Rodrigo i gran d'Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als
Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de
Vimiero a Portugal. Terratinent a Irlanda, ingressà a l'exèrcit (1787), i aviat ascendí
a tinent coronel (1793). Governador britànic a l'Índia (1793-1805), reduí les darreres
resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general (1801). Tornà a la Gran
Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d'Irlanda (1807-08). Passà a
Portugal amb les tropes expedicionàries britàniques enviades en socors dels portuguesos
revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagué de capitular a Cintra
(1808). Defensà Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingué la victòria de
Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutjà els intents de Massena
d'ocupar Lisboa (1810) i es féu fort a la línia Torres Vedras. Com a comandant en cap de
les tropes aliades a la Península Ibèrica el 1812 inicià l'ofensiva i ocupà Ciudad
Rodrigo i Badajoz, obtingué la victòria d'Arapiles i entrà a Madrid. El 1813 inicià
l'ofensiva final, amb les victòries de Vitòria, San Marcial i la definitiva de Tolosa,
al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt
tibants; políticament afavorí el restabliment de l'absolutisme de Ferran VII. Participà
en el Congrés de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l'exèrcit aliat durant
l'Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l'exèrcit d'ocupació de França (1815-18).
D'idees polítiques conservadores, formà part del govern tory de 1818-27,
participà en el Congrés d'Aquisgrà (1818), que prohibia als no anglicans d'accedir a
càrrecs públics. Fou també ministre d'afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant
en cap de l'exèrcit britànic (1827-28 i 1842-52).
Pius VII (1740 - 1823)
Nom que adoptà Gregorio Luigi Barnaba Chiaramonti en esdevenir papa (1800-23). Bisbe de
Tívoli (1782) i d'Imola (1785) i cardenal (1786), fou elegit papa a Venècia gràcies en
part als esforços del cardenal Antoni Despuig. Acollí els desigs de Napoleó de signar
un concordat (1801), de coronar-lo emperador (1804), però no, per contra, de prendre part
en el blocatge antibritànic, actitud que provocà l'ocupació dels Estats Pontificis
(1808), la supressió del poder temporal papal (maig del 1808) i el propi exili a Savona i
a Fontainebleau (1808-14), on l'emperador pogué arrencar-li un concordat que legalitzava
el gal·licanisme. Recuperada la llibertat i els Estats Pontificis en el congrés
de Viena, l'obra del seu secretari d'estat, Ercole Consalvi, estimulà la reforma i
modernització. Restablí la Companyia de Jesús (1814), nomenà els primers bisbes
sud-americans i defensà les minories catòliques de ritu oriental enfront del
tsar.
Lluís XVIII de França (1755-1824)
Rei de França (1814-24). Fill del delfí Lluís de França, portà, abans d'ésser rei,
el títol de comte de Provença. A l'Assemblea de Notables (1787) es creà ja una
reputació política. El 1791 fugí de París i es titulà lloctinent general del regne,
i, mort el seu germà Lluís XVI, regent. En morir el seu nebot Lluís XVII es proclamà
rei i creà un govern a l'exili. El 1814 fou cridat pel senat i fou proclamat rei.
Representant de la tradició monàrquica i legitimista i desitjós de formes personals de
govern, tingué en compte, tanmateix, l'experiència de la Revolució i acceptà la Carta
del 1814, que introduïa un parlamentarisme moderat. Expulsat durant els Cent Dies,
recuperà el tron gràcies a les potències europees (1815). L'assassinat del qui es
considerava el seu successor i la reacció conservadora que se'n seguí, que donà el
poder a Villèle (1822), posaren fi al seu poder efectiu.
|
|
