Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA REVOLUCIÓ FRANCESA (1789-1799)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La Revolució  Francesa (1789-1799) va significar l'enderrocament de l'Antic Règim dominat per la monarquia absoluta i l'aristocràcia feudal i la implantació del liberalisme dominat per la burgesia.
En el decurs de deu anys de revolució, França va experimentar profundes transformacions a tots els nivells. A nivell polític, la monarquia absoluta va deixar pas a una monarquia constitucional, i aquesta a una república liberal de caire moderat, llevat del parèntesi radical del govern jacobí. A nivell socioeconòmic, i impulsat pel canvi polític, França va iniciar el camí cap a la industrialització moderna i l'establiment de la societat burgesa.

En la revolució francesa podem distingir tres grans etapes:

1) La Monarquia constitucional (1789-1792). En separar-se dels Estats Generals els representants del Tercer Estat i alguns dels representants dels altres dos, es constituí l'Assemblea Nacional que transformarà França en una monarquia constitucional, amb sobirania nacional, divisió de poders i sufragi censatari. Se suprimiren tots els vestigis del sistema feudal i es promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (agost de 1789). Paral.lelament als seus inicis es produí una revolta popular en el camp i a París (presa de la Bastilla). L'Assemblea Constituent aprovà la primera constitució de la revolució el 1791.

2) La Convenció Republicana (1792-1794). La persistència dels problemes econòmics i socials, juntament amb l'oposició de la noblesa i del rei, motivaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una República, l'assemblea de la qual era la Convenció. El rei Lluís XVI fou jutjat, condemnat i executat. En un primer període la República estigué a mans dels girondins (Convenció Girondina). Després accediren al poder els jacobins, grup radical que instaurà una dictadura de caire popular, presidida per Robespierre.

3) El Directori (1795-1799). Tot i mantenir-se la República, una nova Constitució (la tercera) venia a consolidar una reacció moderada contra el terror implantat al final de l'anterior etapa i tornava el poder a la burgesia. Hagué de mantenir-se enfront de les tendències monàrquiques i l'esquerra jacobina. Precisament la por a un nou triomf d'aquests darrers promou un cop d'Estat (1799) que porta Napoleó al poder i posa fi al procés revolucionari.

Des de 1799 i fins 1815, Napoleó regirà els destins de França, primer com a cònsol i després com a emperador, en aconseguir fer-se amo de bona part d'Europa.

Activa la música

La Marsellesa

Temes relacionats

L'Antic Règim
La Revolució Industrial
L'època napoleònica
La Restauració i les revolucions burgeses

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. Les revolucions burgeses.
2. La Revolució Francesa.
- Il.lustració i liberalisme.
- La democràcia.
- La dinàmica política.
- El canvi social.
3. Forces polítiques i socials durant la revolució.
- Clubs polítics.
4. Etapes de la revolució.
- La revolta aristocràtica.
- La revolta popular.
- El règim liberal moderat.
- La tasca de la monarquia constitucional.
- L'oposició a la monarquia.
- La Convenció Nacional.
- El període del Terror jacobí.
- El Directori.
- El Consolat.
5. Altres conceptes.
El món contemporani es forja a través d'una sèrie de revolucions protagonitzades per la burgesia. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Una de les més significatives fou la francesa. Revolució Francesa
Llarg i complex procés revolucionari que es va estendre des del 1789 fins al 1799, durant el qual la burgesia i els menestrals van aconseguir violentament acabar amb els privilegis de l'aristocràcia i van iniciar el camí de la llibertat i de la democràcia. La Revolució, model de revolució política burgesa, començà el 5 de maig de 1789 quan el rei va convocar uns Estats Generals i una bona part dels assistents es constituïren en Assemblea Nacional disposats a obtenir una constitució per a França. Després de diverses fases, va acabar el 1799 amb el cop d'Estat de Napoleó Bonaparte, que inaugurà una nova etapa de la història de França i d'Europa (l'època napoleònica, 1799-1815). La revolució francesa va provocar notòries transformacions: destrucció dels privilegis de l'aristocràcia, abolició dels drets feudals i eclesiàstics sobre els camperols, unificació del mercat nacional, superació de la societat estamental, obtenció d'una constitució escrita, limitació del poder monàrquic, separació de poders, eleccións periòdiques i reconeixement dels drets humans.
Ancien Régime
Designació de l'organització política, econòmica i social de la monarquia francesa anterior a la revolució del 1789. Emprada d'antuvi pels revolucionaris francesos per a indicar el canvi radical que pretenien acomplir.
A partir de la Il.lustració van anar canviant les mentalitats. El liberalisme serà la nova doctrina que permeterà avançar cap a un nou règim polític... Il.lustració
Moviment filosòfic i cultural que es desenvolupà a Europa a finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII. Fou a França on tingué més rellevància. La base fonamental del moviment era l'ús de la raó i de la lògica per il.luminar tot allò que forma part del coneixement humà, el retorn a la natura i la reivindicació del gaudi de la felicitat. La Il.lustració preconitza el triomf de la raó, com a fonament del progrés material i social i del benestar general. Manifesta una concepció optimista del món i de la vida, basada en la confiança en la raó, la ciència i l'educació com a factors d'un progrés capaç de portar els éssers humans a la felicitat en la Terra. En política cal distingir una Il.lustració revolucionària (que posà les bases intel.lectuals de la Revolució Francesa) i una altra, que justificà l'absolutisme, anomenada Despotisme Il.lustrat. En el primer cas, feu aparèixer el principi del monarca subordinat a la nació formada per ciutadans i la divisió de poders. Les idees dels il.lustrats foren divulgades especialment a través de l'Enciclopèdia francesa, dirigida per Diderot i D'Alembert i publicada entre 1751 i 1765.  Els tres grans filòsofs il.lustrats del segle XVIII foren Montesquieu, Rousseau i Voltaire, els quals aporten un nou marc ideològic que trenca amb les concepcions vigents de l'Antic Règim. El seu pensament és anticlerical i antiabsolutista.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
...amb uns principis democràtics. Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament

Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
El resultat de tot això fou la conversió de la monarquia absoluta en una monarquia constitucional. Més endavant va arribar la República. Monarquia absoluta
Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.
Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
La idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa.
El nou sistema polític va facilitar els canvis econòmics i socials. La societat feudal-
estamental deixa pas a la societat capitalista-
classista.
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació senyor-serf la que determina la forma de produir.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran desigualtat social i legal entre els individus.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Durant el procés revolucionari ens trobem amb diverses forces polítiques i socials. Girondins
Dit dels membres d'un grup polític de la Revolució Francesa que actuà a l'Assemblea Legislativa i a la Convenció. Els girondins provenien de la burgesia enriquida pels béns comunals. El nom els venia del fet que tenien diversos diputats del districte de la Gironda. Llurs caps foren Brissot, Condorcet, Vergniaud, Gensonné i Guadet, entre altres. Feren perseguir els contrarevolucionaris i votar les lleis contra els emigrats i el clericat refractari (1791). Formaren un govern efímer, dirigit per Dumouriez (març del 1792), i en formar-se la Convenció (setembre) constituïren el grup moderat; defensaven la propietat, el lliurecanvisme i la república il·lustrada i temien el poble de París. Pel novembre foren eclipsats pels montagnards -radicals-, i la deserció de Dumouriez (abril del 1793) inicià llur caiguda, que culminà amb llur expulsió de la Convenció (juny) i llur persecució.

Montagnards
Dit dels membres de la Montagne, grup polític de la Revolució Francesa, que actuà dins l'Assemblea Legislativa, integrat pels elements revolucionaris més idealistes, i fou dirigit per Danton, Marat i Robespierre. Antimonàrquics, es declaraven republicans, bé que eren partidaris d'un centralisme equivalent a la dictadura de la Comuna de París. D'ideologia socialitzant, es deien representants de les masses, identificaven nació i revolució i dins la Convenció Nacional recolzaven llur capacitat de maniobra enfront dels girondins en les classes populars parisenques (sans-culottes). S'imposaren als girondins en el curs del procés de Lluís XVI, forçaren després, com a mesura de defensa davant la reacció de l'absolutisme europeu, la creació del Tribunal Revolucionari, dels comitès de Vigilància i del de Salvació Pública (març-abril del 1793), i per un cop d'estat s'erigiren en àrbitres indiscutibles de la Convenció (juny del 1793). Mort Marat i allunyat Danton del poder, Robespierre en fou el màxim representant en el període subsegüent de govern revolucionari, conegut com el Terror. Les dissensions i els enfrontaments interns consegüents debilitaren la Montagne fins a la caiguda iexecució de Robespierre (juliol del 1794). Desunits, els montagnards s'escamparen per França i foren perseguits i executats majoritàriament.
Jacobins
Nom que reberen les persones que actuaren durant la Revolució Francesa d'acord amb uns mateixos principis ideològics que s'orientaven cap al republicanisme radical i la defensa de la democràcia directa, defensores també d'uns principis ètics i morals de tipus espartà, de l'antimilitarisme i del centralisme. El nom es deu al fet que els jacobins solien reunir-se a París en un convent dels dominics anomenat dels Jacobins. Els principals dirigents foren Maximilien de Robespierre, Louis-Antoine Saint-Just, Jean-Paul Marat i Georges-Jacques Danton. 
Feuillants

Membres del Club des Feuillants, societat francesa de l'època de la Revolució formada pels elements moderats del club dels Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que havia estat convent dels feuillants (orde cistercenc originari de l'abadia de Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres principals foren La Fayette, Bailly, Duport, Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta de l'assemblea legislativa.
Hebertistes
Seguidors de J.R.Hébert, constituïren l'ala radical dels jacobins i controlaren el Club dels Cordeliers, i la major part de les societats populars. Foren hebertistes destacats P.G. Chaumette, J.N. Pache, J.B.N. Bouchotte, F.N. Vincent, C.P.H. Ronsin, A.F. Momoro i A.Cloots, entre altres. Aprofitant la seva influència en la Comuna, defensaren la taxació i la requisa de les provisions, contra els acaparadors i contra els rics, envers els quals propugnaren una política de terror. Sota la seva pressió foren votades diverses lleis —la dels suspectes i la dels màxims (1793)— i fou instituït el culte a la Raó. Havent organitzat una insurrecció (març del 1794), Robespierre, a qui acusaven de moderat, els féu arrestar i executar per la Convenció. El Club dels Cordeliers fou dissolt.
La Plana / El Pantà
La Plaine. Durant la Convenció Nacional, dit del poderós centre que donava suport tant als girondins com als jacobins.
Sans-culottes
Denominació que rebia la gent de les classes baixes i populars de la ciutat. Els seus principis, molt radicals, contenien elements propers als plantejaments socialistes de l'època. Defensaven la idea de la democràcia igualitària i directa i van actuar moltes vegades com a força de xoc en moments àlgids de la Revolució donant suport als jacobins. A partir de la reacció termidoriana foren neutralitzats. Rebien aquest nom perquè solien vestir pantalons a ratlles en lloc del pantaló curt o culotte característic de les classes benestants de l'Antic Règim.
Clubs polítics. Club polític
Al s XVIII aparegueren també, a la França de la Revolució, clubs polítics de les tendències més diverses (Cordeliers, Feuillants, Jacobins, etc), que desenvoluparen una important funció político-revolucionària. Hi destacà el Club dels Jacobins (1789), conegut primer amb el nom de Club Breton i de Société des Amis de la Constitution i, des del 1792, amb el de Société des Jacobins, Amis de la Liberté et de l'Egalité. Durant la Convenció, aquests clubs adquiriren el caràcter d'entitats públiques que actuaven com a grups de pressió sobre el govern, i ressorgiren novament el 1848 amb caràcter republicà.
Club dels Jacobins
Agrupació política francesa. Creada el 1789 a Versalles, tingué diversos noms, però hom la conegué pel de club dels Jacobins pel fet d'haver instal·lat la seva seu, a París, en un convent de dominics, coneguts popularment com a jacobins. Inicialment fou un club parlamentari moderat (hi figuraren des de Mirabeau fins a Lafayette), però el 1792 el dominaren els republicans radicals, com Robespierre, Saint-Just, Pétion, etc, cosa que provocà la sortida del grup girondí, que des d'aleshores fou el seu enemic declarat; no obstant això, a la seva esquerra figurà encara el Club dels Cordeliers. La seva línia política preconitzava en teoria una França de petits propietaris i productors independents inspirada en els principis de Rousseau de democràcia directa; però a la pràctica, després de maig-juny del 1793, quan s'emparà del poder com a grup dominant dins els montagnards, es convertí en portaveu del «despotisme de la llibertat», fins al punt de prohibir tota organització política que no tingués, d'una manera o altra, lligams de filiació amb ella (maig del 1794). Després del cop d'estat de termidor (juliol del 1794) fou posat fora de la llei, però reflorí en diverses ocasions, fins a la seva definitiva dissolució, per l'agost del 1799.
Club dels Cordeliers
Un dels clubs polítics de la Revolució Francesa. Fundat el 1790 a París, era anomenat «Societat dels amics dels drets de l'home i del ciutadà», i es reunia en un antic convent de franciscans, anomenats popularment cordeliers. Els seus membres eren d'origen popular i exigien l'aplicació de la democràcia directa, l'acció revolucionària, la igualtat absoluta, la persecució del clericat refractari, etc. El club dirigí els fets republicans del juliol del 1791, però el seu radicalisme, particularment a partir de la fi del 1792, topà amb la política de Robespierre. Tement l'excessiva influència del club, el Comitè de Salvació Pública en féu detenir i guillotinar (març-abril del 1794) els dirigents, tant els més radicals (Hébert), primerament, com els moderats (Danton i Desmoulins), després, i eliminà de la Convenció llurs partidaris, els quals foren absorbits pels jacobins.
Club dels Feuillants
Societat francesa de l'època de la Revolució formada pels elements moderats del club dels Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que havia estat convent dels feuillants (orde cistercenc originari de l'abadia de Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres principals foren La Fayette, Bailly, Duport, Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta de l'assemblea legislativa.
La revolució francesa comença quan
la rebel.lió de l'aristocràcia força la convocatòria dels Estats Generals.
Els representants del Tercer Estat decideixen autoproclamar-se Assemblea Nacional, que instaurarà la monarquia constitucional.
Assemblea dels Notables
A França, a l'antic règim, assemblea formada pels membres més representatius de cadascun dels tres estats que era convocada pel rei en els moments de crisi amb caràcter consultiu. Les més importants foren celebrades poc abans de la Revolució Francesa: el 1787 per discutir la reforma fiscal de Calonne i el 1788 per regular la composició dels estats generals.
Estats Generals
Durant la monarquia francesa, assemblea dels tres estaments (noblesa, clergat i tercer estat) i de totes les províncies convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven a llurs representants, però l'assemblea no prenia decisions. Foren reunits el 1789 per Lluís XVI, a proposta de Necker, amb un nombre més gran de membres del tercer estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles (maig del 1789), el tercer estat refusà el vot per estaments i exigí el vot individual. La negativa reial motivà que el tercer estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'Antic Règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures.
Quart estat
Nom amb què era conegut el proletariat a l'època de la Revolució Francesa. Els tres primers estats eren constituïts, segons l'ordre jeràrquic de l'antic règim, per la clerecia, la noblesa i la burgesia.
Quaderns de queixes
Llistats de peticions o queixes elaborats pels estaments abans de la reunió dels Estats Generals el 1789. Aquests quaderns reflecteixen perfectament les apiracions de tots els grups socials, i, mentre que tots coincideixen en el descontentament respecte a la monarquia de Lluís XVI, privilegiats i no privilegiats difereixen radicalment en qüestions com ara la igualtat social o la dissolució del règim senyorial. Els cahiers de doléances reflecteixen clarament l'estat d'insatisfacció de la societat francesa.
Jurament del Jeu de Paume
Jurament que tingué lloc al trinquet (Jeu de Paume) de Versalles, el 20 de juny de 1789, per part dels diputats del tercer estat i de la clerecia. Mounier, diputat pel Delfinat, proposà que l'Assemblea jurés que no es dissoldria fins a l'establiment i la consolidació de la Constitució.
Assemblea Nacional
Assemblea Nacional Constituent francesa constituïda el 9 de juliol de 1789, que es transformà en Assemblea Legislativa el 1791. Entre la tasca legislativa duta a terme per l'Assemblea Nacional cal destacar la Constitució de 1791 i la promulgació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (1789).
Paral.lelament, el poble s'aixecà contra el sistema vigent. Presa de la Bastilla
El 14 de juliol de 1789, en un dels episodis més destacats de la Revolució Francesa, la Bastilla, símbol de l'absolutisme reial (era una fortalesa que s'utilitzava com a presó per a reus il.lustres o aristòcrates), fou assaltada i presa pel poble de París. La diada del 14 de juliol, aniversari d'aquest fet, fou declarada festa nacional l'any 1880.
Comuna de París

Administració revolucionària de París (1789-95). A partir del 14 de juliol de 1789 substituí el cos municipal i fou presidida per Bailly; fou constituïda legalment el 21 de maig de 1790 a base de membres elegits per les 48 seccions de la capital. La Comuna insurreccional (9 d'agost de 1792), no sotmesa a cap llei i dominada successivament per jacobins i hebertistes, esdevingué el veritable motor de la revolució i imposà la voluntat del poble treballador parisenc tant a l'assemblea nacional com, mitjançant comissaris delegats, als departaments: insurrecció del 10 d'agost, proscripció dels girondins, primeres mesures terroristes, matances de setembre, etc. Acceptà d'ésser progressivament suplantada (~setembre de 1793) pel Comitè de Salvació Pública, en virtut del prestigi de Robespierre. Quan aquest fou acusat, la Comuna intentà vanament de salvar-lo i desaparegué com a força política (83 membres guillotinats), bé que continuà funcionant fins a la dissolució de la Convenció.
Guàrdia Nacional
Organització armada ciutadana sorgida de la Revolució Francesa per a la defensa de la llibertat i de l'ordre intern.
La Gran Por
La Grand Peur. Revolta antisenyorial desencadenada a França als inicis de la revolució, consistent en l'assalt dels castells i monestirs i la crema dels arxius que contenien la documentació sobre la percepció dels drets feudals. La causa foren els rumors que, entre el 20 de juliol i el 6 d'agost, es difongueren pel camp francès i que parlaven de la invasió de tropes estrangeres o de bandits contractats pels nobles per tal de reprimir les revoltes.
El règim liberal, força moderat, tenia els seus defectes. Ciutadans actius
Aquells ciutadans que tenien dret a vot, és a dir, els majors de vint-i-cinc anys que pagaven una contribució almenys igual al valor de tres dies de treball. Els que no tenien dret a vot eren els ciutadans passius.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

Tasca de la monarquia. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26 d'agost de 1789. La seva redacció recollia la influència de la declaració d'independència dels EUA (1776) i del pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la igualtat de tots els homes (article 1), i també els seus drets naturals i inalienables, que són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article 2). Declarà la preeminència de la sobirania de la nació, afirmà que la llei havia d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6), instaurà la llibertat d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la separació de poders i, en el darrer article, insistí en la inviolabilitat del dret de propietat. Fou utilitzada com a preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran influència en tots els moviments posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
Desamortització

Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat.
Béns nacionals
Nom que prengué el conjunt de béns, col·lectius o privats, apropiats per la Revolució Francesa . A França l'origen d'aquests béns radicà en les reformes de la Revolució Francesa, quan una sèrie de lleis, dictades des del 2 de novembre de 1789 al 3 de març de 1794, confiscaren els béns del clericat, dels emigrats, els comunals i els dels sospitosos. Els béns nacionals beneficiaren sobretot la classe mitjana adinerada, que els adquirí quan foren posats a la venda per l'estat.
Assignat
Bitllet, precedent del paper moneda, pertanyent a l'emissió hipotecària feta per l'Assemblea Nacional Francesa (1789-97) amb garantia sobre el producte de la conversió del patrimoni eclesiàstic. El 1790 l'assemblea declarà el seu curs forçós, però la reiteració indiscriminada de les emissions anul·là l'interès hipotecari i convertí els assignats en paper moneda d'un poder adquisitiu inestable i amb forta tendència a la baixa.
Constitució Civil del Clergat
Conjunt de disposicions legislatives de l'Assemblea Constituent de França (1790), sancionades per Lluís XVI, que regulaven la distribució dels oficis eclesiàstics, els nomenaments i la dotació del clergat. Les diòcesis passaren de 135 a 85, dividides entre 10 metròpolis, i les parròquies no podien tenir un àmbit inferior a les 6 000 persones; els únics càrrecs admesos eren els de bisbe i rector, amb desaparició de tots els altres (arquebisbes, canonges, etc); tots els pastors havien d'ésser designats per elecció popular directa, i els bisbes electes informarien el papa, però no en demanarien la confirmació; la jurisdicció diocesana era detinguda pel consell episcopal, el clergat era retribuït per l'estat, i els serveis religiosos eren gratuïts. Els bisbes diputats oposaren un moderat refús, insistint en el fet que el nou ordenament fos tractat amb l'Església. Pius VI publicà un breu (1791) condemnant aquesta constitució, fet que encara agreujà la situació de l'Església Gal·licana. Efectivament, la constitució havia estat aplicada i una seixantena de bisbes havien estat elegits i consagrats. La ruptura amb Roma significà la divisió entre l'Església «nacional» (constitucional, juramentada) i l'Església «de l'antic règim», d'obediència romana.
Departament

Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori. A França, els departaments, en nombre de 96 (a més de les colònies d'ultramar, com Guadalupe, la Martinica, etc, que són considerades també com a departaments), foren instituïts l'any 1790, en plena època revolucionària; tenen una certa personalitat administrativa i són regits per un consell general. Llur toponímia recorda sovint un accident geogràfic característic.
La monarquia no satisfeia bona part de la població. El mateix rei intentà conspirar. Contrarevolució
Moviment polític orientat a combatre una revolució o a neutralitzar-ne els efectes. Sovint cerca una restauració de les institucions i privilegis anteriors i comporta sempre una consegüent repressió dels elements revolucionaris. Un exemple típic de contrarevolució és la que seguí la Revolució Francesa i que portà a la Restauració (1814-15).
Fugida de Varennes
Nom donat a la temptativa d'evasió de Lluís XVI de França —disfressat de majordom— amb la família reial (a la nit del 20 al 21 de juny de 1791). Preparada pel comte suec H.Axel de Fersen, amic de Maria Antonieta, hauria lliurat els reis a l'exèrcit del marquès de Bouillé i, en acabat, a la protecció d'Àustria. Reconegut per J.-B. Drouet, fill d'un mestre de postes, Lluís XVI fou tornat a París amb la seva família. La fugida desacredità el rei davant els revolucionaris.
Manifest de Brunsvic
També conegut com a Manifest de Coblença. Proclama signada pel duc Carles-Guillem Ferran de Brunsvic a Coblença el 25 de juliol de 1792, en la qual, en nom de les potències coalitzades (en nom de l'emperador d'Àustria i del tsar de Rússia), amenaçava París amb la destrucció total, si la família reial patia el més petit ultratge i exigia restablir Lluís XVI en la plenitud de la seva sobirania. Aquest manifest provocà en el poble de París una reacció que determinà l'atac al palau de les Tulleries del 10 d'agost i el rei fou empresonat al Temple.
Guerra de Vendée
Insurrecció contrarevolucionària que tingué lloc a la regió francesa de Vendée (1793-94). La causa immediata fou una lleva general, que incidí en el descontentament popular per la venda dels béns nacionals. El moviment aglutinà camperols, burgesos i aristòcrates reialistes, i fou atiat pels sermons dels capellans refractaris. Els insurrectes venceren a Châtillon-sur-Sèvres i a Vihiers, però foren derrotats a Nantes, Graville, Angers, Le Mans i Savenay, i, sotmesos a una repressió sagnant, s'acolliren a l'amnistia termidoriana.
Chouannerie
Nom amb què fou conegut l'aixecament camperol reialista contra el govern republicà francès (1793-99) que tingué lloc a Bretanya, Normandia, Maine, Anjou i Turena. Fou dirigit pel bretó Jean Cottereau, anomenat Chouan (en bretó, 'òliba'); els adeptes foren anomenats chouans. L'aixecament recollia les tendències adverses al centralisme jacobí, l'oposició als atacs de la Convenció al sacerdoci i, sobretot, la resistència al reclutament militar (lleva de 300 000 homes decretada pel febrer del 1793). La Chouannerie se sumà a la insurrecció de La Vendée, i no fou sufocada fins a l'inici del 1800. Sobre aquest tema, Balzac escriví la novel·la Les Chouans.
La monarquia queia i s'instaurava a França la primera República.
La Convenció Nacional, la nova assemblea, va estar en mans, succesivament, dels girondins, dels  jacobins i dels termidorians.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Primera República Francesa

Període de la història de França que va des del 21 de setembre de 1792 al 18 de maig de 1804. Hom hi distingeix el període de la Convenció Nacional (1792-1795), el del Directori (1795-99) i el del Consolat (1799-1804), que donà pas a l'imperi hereditari de Napoleó I.
Convenció Nacional
Assemblea constituent que governà França des del 21 de setembre de 1792 fins al 25 d'octubre de 1795. Successora de l'Assemblea Legislativa, era composta per 749 diputats electes. Encarregada de redactar una nova constitució, proclamà la Primera República Francesa el mateix 21 de setembre. Pel desembre de 1792 obrí un procés contra Lluís XVI, que fou condemnat a mort. Aquest judici oposà definitivament els dos partis predominants, els girondins i els muntanyencs, que es disputaven per aconseguir els diputats independents, anomenats "els de la plana". Les primeres victòries franceses sobre els aliats afavoriren els girondins, però la derrota de Neerwiden (març de 1793), la retirada de Bèlgica i la traïció del general Dumouriez en comprometeren la situació. La Convenció hagué d'enfrontar-se alhora amb la primera coalició antirepublicana, amb l'aixecament reialista d'algunes regions, sobretot la Vendée, i amb l'agitació interna. Per inspiració dels jacobins, foren creats un Tribunal Revolucionari (març del 1793) i un Comitè de Salvació Pública (abril del 1793). La revolta del 2 de juny de 1793 donà el poder als jacobins, que desencadenaren el Terror i proclamaren una nova constitució. La invasió fou vençuda, però augmentaren la repressió, les execucions i la crisi econòmica. El 27 de juliol de 1794 (9 de termidor) Robespierre fou enderrocat pels moderats de "la plana", que amb l'ajut de l'exèrcit eliminaren la influència jacobina dins la Convenció. Els termidorians recuperaren la col·laboració girondina, optaren per la moderació a l'interior i l'agressió a l'exterior i proclamaren una nova constitució (setembre del 1795). L'1 d'octubre Bèlgica fou reincorporada a França, i el dia 5 fou sufocada una revolta reialista. Vint dies més tard la Convenció fou dissolta.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.

La fase més radical de la revolució va coincidir amb el govern dels jacobins. El Terror
Període de la Revolució Francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, imposaren un règim dictatorial a tot el país, a través de l'actuació del Comitè de Salvació Pública. Un precedent fou l'anomenat "primer Terror", pel setembre del 1792, quan es produí una matança indiscriminada de presoners contrarevolucionaris, en un clima d'excitació per la invasió estrangera del territori francès. La primera onada, per l'octubre del 1793, fou provocada pel perill militar contra la Convenció; fou el moment de l'execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), els mesos de juny i juliol del 1794, fou impulsada per Robespierre per tal de mantenir-se en el poder. El Tribunal Revolucionari de París en fou el gran instrument: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, foren suprimides les garanties de l'acusat i hom podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El Terror, que es complementà amb mesures de caire econòmic, finí amb la caiguda de Robespierre i l'inici de la reacció termidoriana.
Comitè de Salvació Pública
Òrgan de govern col·lectiu que regí França de l'abril del 1793 al juliol del 1794. L'elecció, per la Convenció, dels seus membres —primerament 9, i després 12— esdevingué una simple formalitat, i el Comitè, per sobre l'Assemblea, acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del territori. Hom distingeix el primer Comitè de Salvació Pública, dominat per Danton, del segon o Gran Comitè de Salvació Pública (a partir de juliol-agost de 1793), que acomplí, amb l'ajut de dotze comissions executives, una labor ingent. Comprenia un grup polític: Robespierre, assistit per Couthon i Saint-Just (el «triumvirat»), a més de Barère, Billaud-Varenne i Collot d'Herbois i un grup de tècnics, com Carnot (guerra), Prieur de la Côte d'Or (armament), Jean-Bon Saint-André (marina militar), Lindet (proveïments). Contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels preus i l'eliminació dels acaparadors. Contra els enemics interiors, practicà el règim del terror (execució de contrarevolucionaries, dantonistes, hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització, implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants la missió d'imposar la seva política als departaments. Contra els enemics de l'exterior que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la fabricació d'armaments, l'organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de redreçar la situació i d'emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra. Després de termidor i de l'execució de Robespierre i els seus, el Comitè perdé una gran part de les atribucions, que retornaren a la Convenció; i quan aquesta s'extingí, el 1795, desaparegué amb ella.
Tribunal Revolucionari de París
Organisme judicial d'excepció creat a París durant la Revolució Francesa. Funcionà del 10 de març de 1793 al 31 de maig de 1795, per tal de jutjar els contrarevolucionaris i els qui atemptaven contra la seguretat pública. Utilitzava procediments sumaríssims, i les sentències, que no podien ésser apel·lades, eren executades en el termini de 24 hores. El 16 d'abril de 1794 la jurisdicció d'aquest tribunal s'estengué a tot el territori de l'estat. Fou un dels instruments principals del Terror.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Calendari republicà
Calendari decretat com d'ús obligatori a França per la Convenció el 24 d'octubre de 1793. Perdurà fins que Napoleó en decretà l'abolició i reintroduí el gregorià a partir de l'u de gener de 1806. Hom prengué el 22 de setembre de 1792, dia de l'equinocci de tardor, la data de la proclamació de la República, com a començament d'una nova era, i fou decretat que l'any civil comencés per l'equinocci de tardor. L'any era dividit en dotze mesos, tots de 30 dies: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor); Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor, Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després del darrer dia del mes de Fructidor eren col·locats cinc dies suplementaris per obtenir un any de 365 dies; cada quatre anys, en comptes d'afegir-hi cinc dies, hom n'hi afegia sis.
L'últim període de la revolució és el del Directori: representa el retorn al poder de la burgesia moderada. Reacció termidoriana
Cop d'estat que tingué lloc el 9 termidor de l'any II (27 de juliol de 1794) a la França revolucionària. Aprofitant que els atacs de Robespierre contra hebertistes i dantonistes havien debilitat les forces revolucionàries, els moderats provocaren la caiguda de Robespierre, que fou executat el 10 termidor juntament amb Saint-Just, Couthon i d'altres caps jacobins i, amb l'ajut de l'exèrcit, venceren la resistència popular de la Comuna de París. El triomf del cop d'estat significà la fi del Terror i del domini jacobí a la Convenció Nacional i posà el procés revolucionari a les mans dels elements moderats, que promulgaren la constitució de l'any III (1795).
Directori
Règim de l'estat francès establert per la Constitució de l'any III (setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de França comprès entre el 26 d'ocubre de 1795 (4 de brumari de l'any IV) i el 9 de novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII) i creà una república dirigida per la burgesia de negocis, més moderada que la del 1789. Instituí dos consells legislatius, els Cinc-cents i els Ancians (250 membres), que, elegits per sufragi censual en dos graus, tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les votaven; el Directori, format per cinc membres, era elegit pels Ancians entre una llista de cinquanta membres proposada pels Cinc-cents; legislatiu i executiu eren renovats anualment, els consells en un terç i el Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres, però no controlava les finances, que eren gestionades per comitès especials nomenats pel legislatiu.
Consell dels Cinc-Cents
Assemblea que amb el Consell dels Ancians formava el cos legislatiu del Directori. Era composta per 500 membres elegits per tres anys i que havien de tenir més de trenta anys. Creat el 1795, pel cop d'estat de brumari (1799) fou dissolt per Bonaparte.

Conjura dels Iguals
L'intent més important d'assalt al poder des de les esquerres durant l'època del Directori francès. Dirigida per Babeuf, la conspiració (1796) va fracassar i els seus dirigents van ser empresonats i executats. En el Manifest dels Iguals, on Babeuf criticà l'obra de la revolució, afirmant que calia fer un pas més endavant per anar cap a la igualtat real, teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra.
Pau de Basilea

Denominació conjunta dels dos tractats conclosos entre França i Prússia i entre França i Espanya, respectivament, que posaven fi a la primera guerra contra la Revolució Francesa. Pel primer tractat (5 d'abril de 1795), Prússia atorgava a França, provisionalment, la vora esquerra del Rin. Pel segon (22 de juliol de 1795), França es retirava de la zona fronterera de l'Empordà i tornava als límits fixats pel Tractat dels Pirineus, posant fi a la Guerra Gran. Intentà, però, de fer-se cedir la Vall d'Aran, i se'n retirà només a canvi de la cessió de la part castellana de l'illa de Santo Domingo.
Tractat de Campoformio
Tractat signat entre França (negociat per Bonaparte i ratificat pel Directori) i Àustria el 1797 a Campoformio (Friül), que posà fi a la Guerra d'Itàlia. Àustria reconeixia a França la possessió dels Països Baixos austríacs, es comprometia a cedir-li un sector de terres alemanyes a l'esquerra del Rin i reconeixia la República Cisalpina. França, per contra, li atorgava el marge esquerre de l'Àdige amb Venècia, Ístria i Dalmàcia.
Divuit de Fructidor
Cop d'Estat que tingué lloc el 4 de setembre de 1797, durant el Directori. Va ocórrer després del resultat de les eleccions que donaren una majoria a la dreta monàrquica. Tres dels cinc directors, amb l'ajut militar de Napoleó Bonaparte, imposaren la seva voluntat per salvar la República i van cessar dels dos consells legislatius els membres considerats massa monàrquics.
Divuit de Brumari

Cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori. Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius.
Amb el cop d'estat del 18 de brumari, Napoleó substituí el Directori pel Consolat. Acabava la revolució i començava l'època napoleònica. Consolat
Règim polític de la darrera etapa de la Revolució Francesa (10 de novembre de 1799 — 18 de maig de 1804), nascut del cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori. Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius, Cambacères i Lebrun; hom repartí el poder legislatiu en consell d'estat, tribunal, cos legislatiu i senat (els tres últims, elegits per sufragi universal indirecte). Foren reorganitzats amb un criteri centralitzador l'ensenyament, l'administració, la justícia i les finances: posà fi al problema religiós creat per la Revolució (Concordat de 1801), i arribà a una pau favorable amb la segona coalició (1801-02). Aprofitant l'ambient propici creat, Bonaparte fou designat cònsol vitalici en un plebiscit (1802), i finalment el senatus-consultum del 16 de termidor de l'any X (3 d'agost de 1802) augmentà la centralització i les seves atribucions i li conferí la facultat de designar successor; el 1804 establí, finalment, l'Imperi hereditari.
Cònsol
A França, cadascun dels tres caps del poder executiu segons la constitució de l'any VIII (9 de novembre de 1799); el càrrec perdurà fins a la proclamació de l'Imperi (18 de maig de 1804).
Més conceptes relacionats amb la revolució. La Carmagnole
Cant revolucionari francès, compost i difós a París a partir del 1792. El nom prové d'un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat piemontesa de Carmagnola, estesa per Provença a partir del s XVII i portada a París pels revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i una gorra vermella).
La Marsellesa

Himne patriòtic militar compost el 1792 per Claude-Joseph Rouget de Lisle, oficial de l'exèrcit francès, a Estrasburg, sobre text propi. Dos mesos més tard fou cantat a Marsella en un banquet patriòtic, fet d'on prové el seu nom. Amb el temps foren fetes diverses modificacions al text i a la música. Actualment és l'himne de l'estat francès, bé que arreu té una significació republicanista i revolucionària.
El Catorze de Juliol
Nom amb què és conegut l'aniversari de la presa de la Bastilla.
Guillotina
Làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort. Aquest instrument de suplici, emprat al s XVI al migdia de França i a la península itàlica, fou proposat l'any 1789 per Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814) a l'Assemblea Nacional com a mitjà de suplici únic a fi d'evitar sofriments als condemnats. Adoptada el 1792, quedà en desús en ésser abolida la pena de mort a França (1981).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Els orígens de la revolució i el final del regnat de Lluís XVI. Beauharnais, Alexandre de (1760-1794)
Vescomte de Beauharnais. Fou diputat als estats generals i president de l'assemblea constituent. Comandant de l'exèrcit del Rin (1793), no acceptà el càrrec de ministre de la guerra. Fracassà en socórrer Magúncia, i fou guillotinat.

Brienne, Étienne-Charles (1727-1794)
Eclesiàstic i polític francès. A l'assemblea de notables (1787) criticà asprament la gestió financera de Calonne, que substituí com a ministre de finances. Tanmateix, hagué de continuar la mateixa línia del seu predecessor (impost territorial) i hagué de convocar els Estats Generals (1788). Dimití el mateix any.
Brunsvic, Carles II Guillem Ferran de (1735-1806)
Duc de Brunsvic (1780-1806). Nebot del rei Frederic II de Prússia. Féu de general al servei de Prússia i fou comandant en cap dels exèrcits austroprussians que envaïren (1792-94) França durant la Revolució Francesa. Després de publicar un manifest, envaí la Xampanya, però es retirà després de Valmy (1792). El 1806 fou vençut per les forces napoleòniques a Jena i morí d'una ferida rebuda a la batalla d'Auerstedt.

Calonne, Charles Alexandre (1743-1802)
Polític francès. Nomenat inspector general de finances el 1783, intentà el redreç econòmic. Volgué evitar (1786) la fallida nacional amb reformes radicals, d'acord amb l'escola fisiocràtica: imposts territorials tant sobre els estaments privilegiats com sobre el tercer estat, assemblees provincials, reforma de les antigues prestacions feudals, abolició de les duanes internes, etc. Sotmeté aquestes propostes davant una assemblea de notables (1787), però fracassà per l'oposició de la noblesa, de l'alt clergat, dels magistrats i de Necker (Revolució dels Nobles). Emigrà a Anglaterra, i des de la Revolució Francesa (1789), instal·lat a Torí, esdevingué un dels caps de la contrarevolució.

Lluís XVI de França (1754-1793)
Rei de França (1774-92). En esclatar la Revolució, la seva resistència passiva li féu perdre popularitat, tot i jurar la constitució (1790). Decidit a no prestar suport a l'ordre revolucionari i confiant en l'ajuda dels altres reis europeus, intentà la fugida (1791); reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, fou mantingut com a símbol necessari de l'ordre i jurà la constitució una altra vegada. En aquest període estimulà els elements i les mesures que creia que portarien a l'anarquia i, superada aquesta, a la restauració de l'antic règim. Així, permeté d'atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. Destronat i empresonat, fou jutjat per la Convenció i fou condemnat a mort i guillotinat (gener del 1793).

Lluís XVII de França (1785-1795)
Rei nominal de França (1793-95), delfí de Vienès (1789-93) i duc de Normandia. Segon fill de Lluís XVI, en morir aquest els reialistes el reconegueren com a rei de França, però la Comuna el posà sota la tutela del sabater Simó, el qual l'educà com un fill del poble. Morí d'escròfula, i fou enterrat en secret al cementiri de Santa Margarida. Entorn de la seva suposada supervivència circularen moltes llegendes.

Maria Antonieta d'Àustria (1755-1793)
Reina de França, muller de Lluís XVI. Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou executada l'any següent (10 d'octubre).

Mirabeau, marquès de (1749-1791)
De nom Honoré Gabriel Riqueti. Polític francès. Marquès de Mirabeau. Diputat del tercer estat per Ais de Provença, la seva oratòria ardent i apassionada, al servei d'un ideari ben concret, el convertí en un dels portaveus d'aquella assemblea. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l'Assemblea i fos equilibrada per ella. Aquesta coherència profunda explica l'aparent contradicció de determinades posicions polítiques seves. A partir de la tardor del 1789 esdevingué conseller secret del rei -que li donà diners en canvi- sense trair mai les seves conviccions. D'altra banda, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta no seguiren els seus consells. Nomenat president de l'Assemblea pel febrer del 1791, morí a l'abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, gaudí d'una popularitat immensa i fou enterrat al Panteó, d'on fou tret posteriorment per la Convenció quan foren descobertes les memòries que adreçava a Lluís XIV.

Necker, Jacques (1732-1804)
Financer i home d'estat francès. Nomenat director general del tresor (1776) i de finances (1777), seguí una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—. Introduí també reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc—. El 1780 la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei i, en part, electes, provocà l'oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 publicà el Compte-rendu au Roi, denunciant les injustificables despeses de la cort, i l'escàndol subsegüent el forçà a dimitir. El 1788, davant la bancarrota, el rei el tornà a cridar. La seva gestió fou inútil, car la necessitat de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta dels estaments als estats generals, l'11 de juliol de 1789 cessà per ordre del rei, que el tornà a cridar el dia 16. Impotent davant l'evolució dels fets, renuncià definitivament el 1790.

Santerre, Antoine Joseph (1752-1809)
Polític francès. Participà en la presa de la Bastilla (1789) i fou el principal dirigent de l'assalt a les Tulleries (1792). Comandant de la guàrdia nacional de París i, més tard, general, fou encarregat de la protecció de la família reial.
Girondins. Brissot, Jacques-Pierre (1754-1793)
Escriptor i polític francès. Membre de la primera Comuna de París, fundador del periòdic «Le Patriote Français», fou elegit a l'assemblea legislativa i, després, a la convenció. La seva actuació contra l'anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l'execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins. Caigué amb els seus i fou guillotinat.

Condorcet, Marie Jean Antoine de Caritat (1743-1794)
Polític i enciclopedista francès, marquès de Condorcet. El 1772 fou nomenat secretari perpetu de l'Académie des Sciences. Juntament amb D'Alembert, el seu mestre, i Voltaire, que havia suscitat en ell l'afecció literària, es relacionà amb Turgot, del qual es féu deixeble i el qual li proporcionà el càrrec d'inspector general de la moneda (1774-76). El 1791 París el nomenà diputat per l'Assemblea legislativa, i n'assolí la presidència el 1792, any que presentà l'informe sobre Organisation générale de l'Instruction Publique, convertit en norma de la pedagogia republicana. Propugnà el control de natalitat, l'elevació cultural de la dona i la coeducació. Enderrocat Lluís XVI, fou l'ànima de la Convenció encarregada d'estudiar una nova constitució. Els seus termes conciliadors el declararen partidari dels girondins, i en alçar-se (1793) els jacobins fou condemnat a mort. Amagat, en aquesta darrera època es dedicà a desenvolupar el seu pensament filosòfic, exponent del progressisme il·lustrat. Havent estat fet presoner, s'emmetzinà.
Corday D'Armont, Charlotte (1768-1793)
Revolucionària francesa. D'origen noble, fou educada en els principis de la Il·lustració. Visqué a Caen, on estigué en contacte amb un grup de girondins exiliats de París (Petion de Villeneuve, Buzot i, sobretot, Charles de Barbaroux) que conspiraven contra la Convenció i el Terror i es lliurà a la causa girondina. Es traslladà a París, on decidí d'assassinar Marat. El 13 de juliol de 1793 aconseguí que aquest la rebés amb l'excusa de facilitar-li informació i l'apunyalà mentre ell era al bany. Pocs dies després fou guillotinada.
Jacobins. Collot d'Herbois, Jean Marie (1749-1796)
Polític francès. Fou un dels responsables de la jornada del 10 d'agost i dels assassinats del setembre del 1792. Diputat de la Convenció i membre del Comitè de Salvació Pública (1793), reprimí amb una gran duresa la insurrecció de Lió. S'oposà a Robespierre el 9 termidor, però també fou acusat i deportat a Guaiana.
Couthon, Georges (1755-1794)
Polític revolucionari alvernès. Formà part, amb Robespierre i Saint-Just, del triumvirat del Comitè de Salvació Pública. Pel maig del 1794 propugnà d'erigir Catalunya en república independent per a garantir la seguretat meridional de la França revolucionària. Acusat de col·laborar en l'organització del Gran Terror, fou guillotinat el 9 de termidor.

Danton, Georges Jacques (1759-1794)
Polític francès. Procurador del consell del rei del 1785 al 1791; des del 1789 s'arrenglerà entre els revolucionaris: membre de la guàrdia nacional, president del districte dels Cordeliers, membre del club del mateix nom (1790), membre del departament i de la comuna de París (1791). Reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes, s'escapolí immediatament abans de l'escopeteig del Camp de Mart (juliol del 1791). Col·laborà en la preparació del moviment d'agost del 1792; però, en plena efervescència, se n'anà a Arcis. Després del 10 d'agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governà França: alhora que aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de l'estat. Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra (predicava les «fronteres naturals», però negociava amb l'estranger; és molt obscura la seva relació amb el traïdor Dumoriez) com en l'actitud envers els girondins (en alguns moments semblava dirigir la Plana com una força autònoma), i també en el procés contra el rei (probablement volia salvar-lo, però votà la seva mort). En ésser format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançat batalles. Finalment, fou destituït (juliol); aleshores propugnà que el Comitè es convertís en el govern revolucionari (agost), però quan, pel setembre, li proposaren de tornar a formar-ne part, s'hi negà i s'instal·là a Arcis fins a la fi de novembre. En tornar a París, adoptà una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels «indulgents»; i encara insistí en una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària. Això, i el fet que els seus amics (cal destacar-hi Desmoulins) fossin barrejats en l'anomenada «conspiració de l'estranger» i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies, provocà la seva detenció (30 de març de 1794), el seu judici (en el qual no es pogué defensar) i la seva mort (5 d'abril).

Desmoulins, Camille (1760-1794)
Polític francès. En saber-se la destitució de Necker (12 de juliol de 1789), fou un dels oradors populars més enardits (als jardins del Palais-Royal, residència del duc d'Orleans, de qui esdevindria un agent polític).  Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), en defensà les posicions, però després fundà el Club dels Cordeliers, on s'apropà a Danton; malgrat això, a l'hivern de 1791-92 s'arrenglerà amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra. Després de participar molt activament en la revolució del 10 d'agost de 1792, Danton el nomenà secretari general del ministeri de justícia, però s'oposà a la seva política de guerra expansionista. Fou diputat a la Convenció (setembre) i continuà lluitant contra els girondins. Des de l'estiu de 1793 encapçalà una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes). Robespierre l'atacà, el foragità del club dels jacobins i finalment el féu processar i guillotinar (5 d'abril de 1794). La seva vídua, Lucille, també fou guillotinada al cap de vuit dies.
Hébert, Jacques René (1757-1794)
Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre, que consideraven moderat.
Marat, Jean-Paul (1743-1793)
Revolucionari francès. Dedicat des de 1783 a la propaganda política, el 1789 edità el «Publiciste Parisien» i l'«Ami du Peuple». El radicalisme polític de les idees que hom hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formà part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins, i fou un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d'agost i del setembre (1792). Diputat de París a la Convenció, continuà instigant les masses de la capital a l'acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l'exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l'acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze. Exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, i el mes següent morí assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda. Mite revolucionari en morir, passà més tard a ésser considerat com a símbol dels excessos revolucionaris.
Saint-Just, Louis Antoine Léon (1767-1794)
Polític francès. Es donà a conèixer en l'ambient revolucionari amb Esprit de la révolution et de la constitution de la France (1791). Diputat d'un radicalisme extremat, a la Convenció (1792), i fervent partidari de Robespierre, formà part del Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d'on propugnà una política de terror. Plenament lliurat a la revolució, reorganitzà els exèrcits del Rin i del nord, que aconseguiren èxits importants, actuà amb decisió contra Hébert i Danton i inicià una política de reformes socials, basades en les lleis de ventós, que confiscaven els béns dels sospitosos per a donar-los als indigents. En produir-se la reacció termidoriana, fou guillotinat.

Robespierre, Maximilien de (1758-1794)
Polític i revolucionari francès. Exercí d'advocat a Arras (1781), on fou elegit diputat del tercer estat als Estats Generals (1789). Transformats aquests en Assemblea Nacional Constituent, formà part de l'oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamà el sufragi universal i defensà la plena democràcia política i social, d'acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren el sobrenom de l'Incorruptible. Fou president del club dels Jacobins (1790), l'evolució democràtica del qual impulsà decididament. S'oposà a la política bel·licista dels girondins, que creia perillosa sense haver consolidat l'obra revolucionària a l'interior del país, i acusà La Fayette de cercar el poder absolut. Després de les jornades de l'agost del 1792, augmentà la seva influència i esdevingué un del dirigents principals de la Comuna de París. Elegit diputat a la Convenció, dirigí, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins. Fou partidari de l'execució de Lluís XVI, de l'eliminació dels girondins i de la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual fou el màxim dirigent. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, obtingué llur suport, que li permeté d'exercir un poder absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l'Ésser Suprem. Aprofità la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i envià Hébert i Danton a la guillotina. Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària li féu perdre el suport popular i no pogué evitar d'ésser detingut durant el cop d'estat del 9 termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, intentà de suïcidar-se. Fou guillotinat, juntament amb Saint-Just i d'altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperà el control del procés revolucionari, que havia passat a mans dels radicals. 
Feuillants (jacobins moderats) Bailly, Jean Sylvain (1736-1793)
Astrònom i polític francès. Diputat pel tercer estat, esdevingué popular i fou elegit president del consell municipal de París el 1789. Volent evitar desordres, manà de carregar contra la multitud el 17 de juliol de 1791. Fou guillotinat el 1793, durant el període del Terror. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències de París. Publicà diversos estudis sobre la història de l'astronomia.
Barnave, Antoine-Pierre (1761-1793)
Polític francès. Advocat i publicista. Diputat als Estats Generals (1788), n'esdevingué un dels millors oradors i arribà a ésser-ne president. Després de la fugida frustrada de Lluís XVI, establí contacte personal amb el rei, i li aconsellà l'establiment d'una monarquia constitucional moderada. Féu votar, amb aquest fi, la inviolabilitat del rei. Descoberts, però, aquests contactes, fou condemnat a mort i guillotinat.

La Fayette, marquès de (1757-1834)
Militar i polític. De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, marquès de La Fayette. Amic de Necker, fou un dels nobles liberals més actius, primer a l'Assemblea de Notables, després als Estats Generals i finalment a l'Assemblea Constituent. Comandant de la guàrdia nacional de París (1789), fou el cap d'un grup de polítics moderats que intentà un compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren. "L'heroi d'ambdós mons", finalment, s'enfrontà amb el poble en l'afusellament del Camp de Mart (17 de juliol de 1791), cosa que li féu perdre definitivament la popularitat, posada ja en entredit per les denúncies de Marat. Afavorí la guerra, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonà el front per presentar-se davant l'Assemblea; però, sense prou ajut, hagué de tornar-se'n; finalment es passà a l'enemic (agost). Tornà a França el 1800, però es mantingué aïllat durant l'Imperi. A l'època de la Restauració fou un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; membre dels grups carbonaris) i intervingué en les accions que portaren a la revolució del 1830: nomenat cap de la guàrdia nacional, afavorí l'entronització de Lluís Felip, però hagué de renunciar el seu càrrec i es retirà a una oposició discreta.

Sieyès, Emmanuel Joseph (1748-1836)
Polític francès. Influí en els inicis de la Revolució Francesa amb les seves obres Essai sur les privilèges (1788) i, sobretot, Qu'est-ce que le Tiers État (1789). Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però l'any 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club des Feuillants. L'any 1799 formà part del consell executiu del Directori, i cercant la creació d'un govern fort capaç de solidar les conquestes revolucionàries burgeses enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, fou un dels fautors del cop d'estat del 18 de brumari. Fou un dels tres cònsols provisionals i col·laborà en la redacció de la constitució de l'any VIII, però aviat fou bandejat dels llocs de decisió. En produir-se la Restauració, fou desterrat (1816-30).
La Convenció Termidoriana i el Directori. Babeuf, Gracchus (1760-1797)
Pseudònim que adoptà François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès. Fundà, a París, el diari «Le Tribun du Peuple», portaveu del seu ideari comunista igualitari, des d'on combaté Robespierre per conservador. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. Fundà el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795. Al començament del 1796 creà una organització secreta per tal d'enderrocar el Directori. A més dels seus adeptes, hi participaren antics jacobins i terroristes, i tingué ramificacions dins la policia i l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada al maig del mateix any a Carnot, i Babeuf i d'altres conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme intentaren un nou aixecament de les tropes, que fracassà. L'any següent Babeuf fou condemnat
a mort i executat.
Barras, Paul de (1755-1829)
Polític francès, vescomte de Barras. Fou un dels promotors dels fets del 9 de termidor i dirigí la detenció de Robespierre. Fou president de la Convenció i comandant en cap de l'exèrcit a l'interior. Elegit membre del Directori, esdevingué, a partir del 18 de fructidor, el veritable cap executiu del país. Després del 18 de brumari fou destituït dels seus càrrecs i es retirà a la vida privada, però no cessà de conspirar contra els règims bonapartista i imperial, malgrat l'ajut que havia prestat a Napoleó Bonaparte al començament de la seva carrera; visqué molts anys exiliat o internat.

Buonarroti, Filippo (1761-1837)
Polític italià, naturalitzat francès. Intervingué molt activament en les etapes successives de la Revolució Francesa, en el Club dels Jacobins i com a representant de la Convenció. Al costat de Babeuf, fou el teòric de la conspiració dels Iguals i n'esdevingué el cronista (Histoire de la Conspiration de l'Égalité, 1828).
Portalis, Jean-Étienne
(1746-1807)
Jurista. Defensor dels protestants, tingué una important intervenció moderada en la Revolució Francesa presidint el Conseil des Cinq-Cents (1796), per la qual cosa hagué de fugir, i tornà posteriorment per ocupar un càrrec al Conseil d'État i en la redacció del Codi de Napoleó, on defensà el dret escrit i les institucions occitanes. Collaborà activament amb Napoleó, de qui fou ministre de cultes (1804).

Rewbell, Jean-François (1747-1807)
Polític francès. Diputat dels Estats Generals (1789), durant la Revolució Francesa fou membre del comitè de salut pública, seguretat nacional i del triumvirat, amb Barras i La Révellière-Lépeaux, del Directori (1795-99). Organitzà el cop d'estat del 18 de fructidor (4 de setembre de 1797).
Altres personatges. Cadoudal, Georges (1771-1804)
Conspirador reialista bretó. Fou un dels dirigents de la Vendée (1793) i del moviment dels chouans. El 1800 dirigí una conspiració contra Napoleó, llavors primer cònsol. Refugiat a Anglaterra, tornà a França el 1803 i organitzà un altre complot, amb Pichegru i Moreau, per tal de reinstaurar la monarquia. Descoberta la conspiració, fou executat, juntament amb el duc d'Enghien.

Cambon, Pierre Joseph (1756-1820)
Polític francès. Membre de l'Assemblea legislativa, de la Convenció i del primer Comitè de Salvació Pública (1793), establí el Grand Livre de la Dette Publique. Provocà la primera votació contrària a Robespierre, però Tallien l'acusà de malversació i fou exclòs del Comitè. Retirat vint anys de la política, fou membre de la cambra napoleònica dels Cent Dies. S'exilià a Bèlgica.
Carnot, Lazare Nicolas Marguerite (1753-1823)
Polític i militar francès, anomenat el gran Carnot. El 1791, essent capità d'enginyers, fou elegit diputat per a l'Assemblea Legislativa i després per a la Convenció. El 1793 fou nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, on s'ocupà dels afers militars i contribuí a posar en peu de guerra catorze exèrcits que salvaren la Revolució de les coalicions de les potències europees, entre els quals l'exèrcit dit del Midi, que envaí Catalunya (Guerra Gran). Durant el Directori, del qual fou elegit membre (1795), s'oposà a Paul de Barras i hagué d'exiliar-se (1797). Contrari al poder personal de Napoleó durant l'Imperi (inicialment, però, havia estat ministre de la guerra el 1800), el 1814, davant la imminent invasió de França, es posà al servei de Napoleó i fou el defensor d'Anvers. Més tard, durant els Cent Dies, fou ministre de l'interior. A l'adveniment de la Restauració hagué d'exiliar-se a Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on morí.
Carrier, Joan Baptista
(1756-1794)
Revolucionari francès. Membre de la Convenció (1792), fou enviat a reprimir la revolta contrarevolucionària de Vendée, on dugué a terme una terrible repressió: organitzà les noyades de Nantes, execucions en massa per immersió al Loira enfonsant embarcacions amb cent persones dins. Hom calcula que executà setze mil persones. A la caiguda de Robespierre fou executat.

Dumouriez, Charles François (1739-1829)
Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès. Actuà en la diplomàcia secreta de Lluís XV i Lluís XVI, amb tendència antiaustríaca. Des del 1789 fou oficial de la guàrdia nacional i s'afilià al club dels jacobins. El 1792 fou nomenat ministre d'afers estrangers i planejà la guerra contra Àustria d'acord amb Lluís XVI, però es produí la traïció dels militars: quan els girondins reaccionaren amb mesures radicals, el rei els destituí. Dumouriez dimití i es convertí en un dels caps de l'exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy i de Jemmapes obtingué la conquesta dels Països Baixos austríacs, on portà a terme una sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava llur independència sota el seu comandament; Bèlgica fou annexada a França. Mentrestant, inicià la conquesta de les Províncies Unides (1793), seguint la política de "fronteres naturals", però, fou vençut a Neerwinden. Dumouriez es posà en contacte amb el general austríac per tal d'assolir l'aturada de les hostilitats en canvi d'anar amb les seves tropes cap a París i restablir la monarquia; lliurà als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes no el seguiren i s'hagué de passar a l'enemic amb el duc de Chartres, futur Lluís XVIII. Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des de l'estranger foren sempre un fracàs, i no tornà mai més a França.

Merlin de Douai, Philippe Antoine (1754-1838)
Polític francès. Diputat als Estats Generals (1789), aconseguí l'abolició del dret de primogenitura. Membre jacobí de la convenció i del Comitè de Salvació Pública, després del cop d'estat del 9 de termidor de l'any II (27 de juliol de 1794), fou ministre de justícia (1795-97) i formà part del Directori. Napoleó li atorgà el títol de comte.

Merlin de Thionville, Antoine Christophe (1762-1833)
Polític francès. Diputat de l'Assemblea legislativa (1791) i a la Convenció, féu decretar la confiscació dels béns dels emigrats reialistes i la deportació dels clergues refractaris. Contribuí a la caiguda de Robespierre i fou membre del Consell dels Cinc-cents.

Pétion de Villeneuve, Jérôme
(1753-1794)
Polític francès. Advocat, obert a les idees reformistes, fou elegit diputat als Estats Generals (1789) i, juntament amb Robespierre, lluità per l'alliberament de les classes baixes i per altres reformes democràtiques. Dissolta l'Assemblea Nacional, fou elegit batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Unit amb els girondins i membre del Comitè de Salut Pública, atacà Robespierre (1793) i fou proscrit. A l'exili, amb Buzot i Barbaroux, intentà de revoltar Normandia, però, després del fracàs de Vernon, fugí a Bordeus, on, vençut, se suïcidà.

Tallien, Jean Lambert (1767-1820)
Polític francès. A l'inici de la Revolució Francesa, fou diputat montagnard, s'oposà enèrgicament als girondins i es destacà en la repressió de Bordeus (1793). Enemistat amb Robespierre, fou un dels principals fautors de la reacció termidoriana i formà part del nou Comitè de Salvació Pública. Durant el Directori, fou membre del Consell dels Cinc-cents, addicte a Barras. Participà en l'expedició francesa a Egipte i fou cònsol a Alacant (1804). En caure Napoleó, es retirà de la política.
El final de la revolució. Fouché, Joseph (1759-1820)
Polític francès. Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes dels jacobins. Cap de policia durant el Directori, col·laborà amb Napoleó Bonaparte en el cop d'estat del 1799. Napoleó I el conservà en el càrrec i el nomenà ministre de l'interior, senador i duc d'Òtranto. Fou governador d'Il·líria (1813) i després de la caiguda de l'emperador (contra el qual conspirà) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà amb Napoleó durant els Cent Dies (1814), i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a Saxònia; però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste.
Josefina Tascher de La Pagerie
(1763-1814)
Emperadriu dels francesos. Filla d'un gentilhome pobre, es casà a setze anys amb el vescomte Alexandre de Beauharnais, amb el qual tingué dos fills, Eugène de Beauharnais i Hortènsia de Beauharnais. Barras, protector seu, li féu conèixer el jove general Napoleó Bonaparte, amb el qual es casà (1796) i a l'ascensió del qual contribuí, sense, però, ésser-li fidel. Malgrat els consells de la família, Napoleó associà Josefina al seu triomf i la coronà emperadriu, després d'haver-s'hi casat per l'Església (1804). Com que no li donava cap fill, hagué d'acceptar el divorci que li demanà Napoleó (1809).

Napoleó I (1769-1821)
Emperador dels francesos (1804-15). Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria (1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili definitius.

Talleyrand-Périgord, Charles Maurice de (1754 - 1838)
Polític i diplomàtic francès. Príncep de Benevento i duc de Talleyrand. Fou bisbe d'Autun (1788) i diputat als Estats Generals (1789). D'idees revolucionàries, defensà la nacionalització dels béns eclesiàstics i es mostrà d'acord amb la constitució civil del clergat; excomunicat pel papa, abandonà l'Església, amb la qual es reconcilià abans de morir. Sospitós de reialisme, hagué d'exiliar-se (1792-96). Havent tornat a França, fou ministre d'afers estrangers (1797-99) i participà en el cop d'estat del 18 de brumari. Col·laborà inicialment amb Napoleó, però fou apartat (1807) en defensar un sistema d'equilibri europeu.
Caigut Napoleó, fou nomenat cap del govern provisional que instaurà Lluís XVIII (1814) i intervingué en el tractat de París i en el congrés de Viena. Després dels Cent Dies, fou president del consell de ministres, però perdé les eleccions i hagué de dimitir. Partidari de Lluís Felip, fou ambaixador a Londres (1830-35), des d'on preparà l'aproximació franco-britànica. Es retirà de la política poc abans de morir. Escriví unes Mémoires, publicades pòstumament (1891-92).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1774 Lluís XVI, rei de França.
1776 Destitució de Turgot com a ministre d'Hisenda. És substituït per Necker (fins 1781).
1787 Assemblea dels Notables per a intentar solucionar la crisi financera. El Parlament de París exigeix la convocatòria dels Estats Generals.
1788-1789 Revolta dels privilegiats.
1788 Avalots populars a Dijon, Pau, Grenoble i Rennes (maig-juny). Necker, de nou ministre d'Hisenda.
1789 Convocatòria dels Estats Generals (24 gener). Redacció dels Cahiers de Doléances (febrer-abril). Obertura a Versalles dels Estats Generals (5 maig). El Tercer Estat es constitueix en Assemblea Nacional (17 juny). Jurament del Jeu de Paume (20 juny). Assemblea Nacional Constituent (9 juliol).
1789-1791 L'Assemblea Constituent.
1789 Presa de la Bastilla (14 juliol). Comença la Gran Por (20 juliol). Abolició del règim feudal (4 agost). Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (26 agost). Marxa a Versalles: el rei és obligat a signar els decrets d'agost i a fixar la seva residència a París (5 octubre); trasllat forçat del rei i la Cort a París (5-6 octubre). Fundació del Club dels Jacobins. Nacionalització dels béns eclesiàstics (2 novembre). Emissió dels assignats (14 desembre).
1790 Abolició de la noblesa (19 juny). Constitució Civil del Clergat: els eclesiàstics es converteixen en funcionaris de l'Estat (12 juliol).
1791 Llei Le Chapelier: prohibició de les vagues i associacions de treballadors (14 juny). Intent de fugida del rei i la seva família: es reconegut i retingut a Varennes (20-21 juny). Concentració popular a París (es demana el destronament del rei) i repressió militar (Lafayette): les tropes disparen (matança del Camp de Mart) (17 juliol). Proclamació de la Constitució, que estableix la Monarquia parlamentària (3 setembre). Es reuneix l'Assemblea Legislativa (octubre). El rei accepta la Constitució (14 desembre). Fundació dels primers clubs polítics de dones. Publicació de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, d'Olympe de Gouges.
1791-1792 L'Assemblea Legislativa.
1792 França declara la guerra a Àustria (20 abril). La Guàrdia Nacional protegeix París (juny). Manifest del duc de Brunswick (25 juliol). Assalt al palau de les Tulleries: formació de la Comuna de París i destitució (empresonament) del rei (10 agost). Victòria francesa a Valmy (20 setembre).
1792-1793 La Convenció Girondina.
1793 Proclamació de la República Francesa (22 setembre).Comença el nou calendari republicà (22 setembre).Lluís XVI és executat (21 gener). França declara la guerra a Anglaterra i als Països Baixos (1 febrer). Revolta de la Vendeé (març). Creació del Tribunal Revolucionari (març). Creació del Comitè de Salvació Pública (6 abril).
1793-1794 La Convenció Jacobina.
1793 Aixecament dels sans-culottes. Govern jacobí (31 maig-2 juny). Detenció dels girondins (2 juny). Proclamació de la Constitució republicana de l'any I (24 juny). Marat és assassinat (13 juliol). Servei militar obligatori (23 agost). Llei del Màximum General (29 setembre). Començament d'El Terror (10 octubre).
1794 Hébert i altres radicals són executats (24 març). Danton i altres moderats són executats (5 abril). Últims esclats populars revolucionaris, durament reprimits (maig-juny).  Victòria decisiva de les tropes republicanes a Fleurus (Bèlgica) sobre Àustria (26 juny). 9 de Termidor: caiguda i execució de Robespierre, Saint-Just i 20 dels seus partidaris (27 juliol).
1794-1795 La Convenció Termidoriana.
1794 Abolició del Màximum General (24 desembre).
1795 Cessament de l'emissió d'assignats (19 febrer). Fracassa una sublevació sans-culotte (12 de Germinal) (1 abril). Supressió del Tribunal Revolucionari (31 maig). Proclamació de la Constitució de l'any III (22 agost). Fracassa un aixecament reialista (13 de Vendimiari) (5 octubre).
1795-1799 El Directori.
1795 Es forma el primer Directori (31 octubre).
1796 Conjura dels Iguals. Babeuf i els Iguals són detinguts (10 maig).
1797 Execució de Babeuf (27 maig). Fallida de l'Estat. Cop d'Estat d'alguns directors, recolzats per Napoleó Bonaparte (18 de Fructidor) (4 setembre).
1798 Napoleó Bonaparte comença l'expedició a Egipte (19 maig). Victòria de Bonaparte a les Piràmides. Derrota de la flota francesa a Abu Qir enfront dels britànics (1 agost).
1799 Napoleó Bonaparte torna a França (9 octubre). 18 de Brumari: Cop d'Estat de Napoleó Bonaparte (9 novembre). Final de la revolució. Constitució de l'any VIII. Napoleó, Primer Cònsol.

Principals esdeveniments de la revolució

Període Any Data Esdeveniments
Assemblea
Nacional
Constituent
(1789-1791)
1789 17 juny Constitució de l'Assemblea Nacional.
1-15 juliol Moviments camperols.
14 juliol Sublevació del poble de París: presa de la Bastilla, fortalesa-presó.
4 agost Abolició del feudalisme.
6 agost Lluís XVI, a París.
26 agost Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2 novbre. Nacionalització dels béns de l'Església.
1790 14 juliol Federació de la Guàrdia Nacional.
24 agost Constitució civil del clergat.
1791 20 juny Lluís XVI fuig de París i és capturat a Varennes-en-Argome.
30 setbre. Constitució de 1791.
Assemblea
Legislativa
(1791-1792)
1792 20 abril Guerra contra Àustria (que aviat esdevé guerra europea).
10 agost Caiguda de Lluís XVI.
Convenció
Nacional
(1792-1795)
1792 22 setbre. Proclamació de la República i instauració del nou calendari.
1793 21 gener Execució de Lluís XVI.
març Revolta camperola de La Vendée.
2 juny Els muntanyesos al poder.
juny Constitució de 1793.
10 setbre. Proclamació del govern revolucionari d'excepció.
17 setbre. Detencions en massa de sospitosos.
29 setbre. "Màximum general" de preus i salaris.
1794 març-abril Execució de dirigents radicals i moderats.
27 juliol Caiguda de Robespierre.
1795 9 febrer Pau amb Prússia.
1 abril Annexió de Bèlgica.
abril-maig Revoltes dels sans-culottes a París.
16 maig Pau amb els Països Baixos.
22 juliol Pau amb Espanya.
17 agost Constitució de 1795.
5 octubre Insurrecció reialista a París.
Directori
(1795-1799)
1796 10 maig Detenció de Babeuf i els Iguals.
10 octubre Pau amb Nàpols.
1797 19 febrer Pau amb el papat.
5 abril Pau amb el Piemont.
18 abril Armistici amb Àustria i fi de la guerra europea.
3-4 setbre. Detenció dels conspiradors reialistes.
18 octubre Tractat de pau de Campo Formio.
1798 11 maig Cop d'estat contra els jacobins.
1 juliol Campanya d'Egipte. Reinici de la guerra a Europa.
5 setbre. Establiment definitiu del servei militar obligatori i universal.
1799 19 juny Cop d'estat: els jacobins al poder.
9 novbre. Cop d'estat de Napoleó: inici del Consolat.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • CASTELLS, I. La Revolución Francesa (1789-1799). Síntesis. Madrid, 1997.
  • GODECHOT, J. Los orígenes de la revolución francesa. Península. Barcelona, 1974/Sarpe. Madrid, 1985.
  • LEFEBRVE, G. 1789. Laia. Barcelona, 1981.
  • LEFEBRVE, G. La revolución y el imperio. Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1960.
  • PERONNET, M. Vocabulario básico de la revolución francesa. Crítica. Barcelona, 1981.
  • SCHMITT, E. Introducción a la historia de la revolución francesa. Cátedra. Madrid, 1980.
  • SOBOUL, A. La revolución francesa. Tecnos. Madrid, 1975.
  • SOBOUL, A. La revolució francesa. La Llar del Llibre. Barcelona, 1990.
  • VOVELLE, M. Introducción a la historia de la revolución francesa. Crítica. Barcelona, 1981.
  • OBRES GENERALS

  • GODECHOT, J. Las revoluciones (1770-1799). Labor. Barcelona, 1991.
  • HOBSBAWM, E.J. Las revoluciones burguesas. Labor, Barcelona, 1981.
  • LABROUSSE, E. Fluctuaciones económicas e historia social. Tecnos. Madrid, 1977.
  • PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • PERONNET, M. Del siglo de las luces a la Santa Alianza, 1740-1815. Akal. Madrid, 1991.
  • RUDÉ, G. La Europa revolucionaria (1783-1815). Siglo XXI. Madrid, 1971.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • BIENZOBAS, E. Las revoluciones burguesas. La Revolución Francesa. Col.Historia del Mundo Contemporáneo. Akal. Madrid, 1984.
  • YLLÁN, E. La Revolución Francesa. Biblioteca Básica de Historia-Monografías. Anaya. Madrid, 1989.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • La Marsellesa. Jean Renoir, 1937.
  • Historia de dos ciudades. Ralph Thomas, 1958.
  • Marat-Sade. Peter Brook, 1967.
  • La nit de Varennes. Ettore Scola, 1981.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà