|
Història
|
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
INTRODUCCIÓ
La Revolució Francesa
(1789-1799) va significar l'enderrocament de l'Antic Règim dominat per la monarquia
absoluta i l'aristocràcia feudal i la implantació del liberalisme dominat per la
burgesia.
En el decurs de deu anys de revolució, França va experimentar profundes transformacions
a tots els nivells. A nivell polític, la monarquia absoluta va deixar pas a una monarquia
constitucional, i aquesta a una república liberal de caire moderat, llevat del parèntesi
radical del govern jacobí. A nivell socioeconòmic, i impulsat pel canvi polític,
França va iniciar el camí cap a la industrialització moderna i l'establiment de la
societat burgesa.
En la revolució francesa podem
distingir tres grans etapes:
1) La Monarquia constitucional
(1789-1792). En separar-se dels Estats Generals els representants del Tercer Estat i
alguns dels representants dels altres dos, es constituí l'Assemblea Nacional que
transformarà França en una monarquia constitucional, amb sobirania nacional, divisió de
poders i sufragi censatari. Se suprimiren tots els vestigis del sistema feudal i es
promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (agost de 1789).
Paral.lelament als seus inicis es produí una revolta popular en el camp i a París (presa
de la Bastilla). L'Assemblea Constituent aprovà la primera constitució de la revolució
el 1791.
2) La Convenció Republicana
(1792-1794). La persistència dels problemes econòmics i socials, juntament amb
l'oposició de la noblesa i del rei, motivaren una nova onada revolucionària que
desembocà en la instauració d'una República, l'assemblea de la qual era la Convenció.
El rei Lluís XVI fou jutjat, condemnat i executat. En un primer període la República
estigué a mans dels girondins (Convenció Girondina). Després accediren al poder els
jacobins, grup radical que instaurà una dictadura de caire popular, presidida per
Robespierre.
3) El Directori (1795-1799). Tot i
mantenir-se la República, una nova Constitució (la tercera) venia a consolidar una
reacció moderada contra el terror implantat al final de l'anterior etapa i tornava el
poder a la burgesia. Hagué de mantenir-se enfront de les tendències monàrquiques i
l'esquerra jacobina. Precisament la por a un nou triomf d'aquests darrers promou un cop
d'Estat (1799) que porta Napoleó al poder i posa fi al procés
revolucionari.
Des de 1799 i fins 1815, Napoleó
regirà els destins de França, primer com a cònsol i després com a emperador, en
aconseguir fer-se amo de bona part d'Europa. |
|
| Temes relacionats |
L'Antic Règim
La Revolució Industrial
L'època napoleònica
La Restauració i les revolucions burgeses |
| |
Dossier
didàctic Secundària |
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El món contemporani es forja a través d'una sèrie de
revolucions protagonitzades per la burgesia. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o
de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
 |
|
Una de les més significatives fou la francesa. |
Revolució
Francesa
Llarg i complex procés revolucionari que es va estendre des del 1789 fins
al 1799, durant el qual la burgesia i els menestrals van aconseguir violentament acabar
amb els privilegis de l'aristocràcia i van iniciar el camí de la llibertat i de la
democràcia. La Revolució, model de revolució política burgesa, començà el 5 de maig
de 1789 quan el rei va convocar uns Estats Generals i una bona part dels assistents es
constituïren en Assemblea Nacional disposats a obtenir una constitució per a França.
Després de diverses fases, va acabar el 1799 amb el cop d'Estat de Napoleó Bonaparte,
que inaugurà una nova etapa de la història de França i d'Europa (l'època napoleònica,
1799-1815). La revolució francesa va provocar notòries transformacions: destrucció dels
privilegis de l'aristocràcia, abolició dels drets feudals i eclesiàstics sobre els
camperols, unificació del mercat nacional, superació de la societat estamental,
obtenció d'una constitució escrita, limitació del poder monàrquic, separació de
poders, eleccións periòdiques i reconeixement dels drets humans.
Ancien Régime
Designació de l'organització política, econòmica i social de la
monarquia francesa anterior a la revolució del 1789. Emprada d'antuvi pels revolucionaris
francesos per a indicar el canvi radical que pretenien acomplir.
|
|
A partir de la Il.lustració van anar canviant les mentalitats.
El liberalisme serà la nova doctrina que permeterà avançar cap a un nou règim
polític... |
Il.lustració
Moviment filosòfic i cultural que es desenvolupà a Europa a finals del segle XVII
i al llarg del segle XVIII. Fou a França on tingué més rellevància. La base fonamental
del moviment era l'ús de la raó i de la lògica per il.luminar tot allò que forma part
del coneixement humà, el retorn a la natura i la reivindicació del gaudi de la
felicitat. La Il.lustració preconitza el triomf de la raó, com a fonament del progrés
material i social i del benestar general. Manifesta una concepció optimista del món i de
la vida, basada en la confiança en la raó, la ciència i l'educació com a factors d'un
progrés capaç de portar els éssers humans a la felicitat en la Terra. En política cal
distingir una Il.lustració revolucionària (que posà les bases intel.lectuals de la Revolució
Francesa) i una altra, que justificà l'absolutisme, anomenada Despotisme
Il.lustrat. En el primer cas, feu aparèixer el principi del monarca subordinat a la
nació formada per ciutadans i la divisió de poders. Les idees dels il.lustrats foren
divulgades especialment a través de l'Enciclopèdia francesa, dirigida per
Diderot i D'Alembert i publicada entre 1751 i 1765. Els tres grans filòsofs
il.lustrats del segle XVIII foren Montesquieu, Rousseau i Voltaire, els quals aporten un
nou marc ideològic que trenca amb les concepcions vigents de l'Antic Règim. El
seu pensament és anticlerical i antiabsolutista.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant
les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari,
la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme
radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848),
defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa
independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal
sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
|
|
...amb uns principis democràtics. |
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit
de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar
(judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits
per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs,
respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit
democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc,
els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per
normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el
moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i
s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
|
|
El resultat de tot això fou la conversió de la monarquia
absoluta en una monarquia constitucional. Més endavant va arribar la República. |
Monarquia
absoluta
Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en
què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder
absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.
Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que
exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no
és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
La idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les
seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa.
|
El nou sistema polític va facilitar els canvis econòmics i
socials. La societat feudal-
estamental deixa pas a la societat capitalista-
classista. |
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa
Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per
una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que
els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació
senyor-serf la que determina la forma de produir.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on
una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria
de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé
monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran
desigualtat social i legal entre els individus.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
|
|
Durant el procés revolucionari ens trobem amb diverses
forces polítiques i socials. |
Girondins
Dit dels membres d'un grup polític de la Revolució Francesa que actuà a
l'Assemblea Legislativa i a la Convenció. Els girondins provenien de la burgesia
enriquida pels béns comunals. El nom els venia del fet que tenien diversos diputats del
districte de la Gironda. Llurs caps foren Brissot, Condorcet, Vergniaud, Gensonné i
Guadet, entre altres. Feren perseguir els contrarevolucionaris i votar les lleis contra
els emigrats i el clericat refractari (1791). Formaren un govern efímer, dirigit per
Dumouriez (març del 1792), i en formar-se la Convenció (setembre) constituïren el grup
moderat; defensaven la propietat, el lliurecanvisme i la república il·lustrada i temien
el poble de París. Pel novembre foren eclipsats pels montagnards -radicals-, i la
deserció de Dumouriez (abril del 1793) inicià llur caiguda, que culminà amb llur
expulsió de la Convenció (juny) i llur persecució.
Montagnards
Dit dels membres de la Montagne, grup polític
de la Revolució Francesa, que actuà dins l'Assemblea Legislativa, integrat pels elements
revolucionaris més idealistes, i fou dirigit per Danton, Marat i Robespierre.
Antimonàrquics, es declaraven republicans, bé que eren partidaris d'un centralisme
equivalent a la dictadura de la Comuna de París. D'ideologia socialitzant, es deien
representants de les masses, identificaven nació i revolució i dins la Convenció
Nacional recolzaven llur capacitat de maniobra enfront dels girondins en les classes
populars parisenques (sans-culottes). S'imposaren als girondins en el curs del
procés de Lluís XVI, forçaren després, com a mesura de defensa davant la reacció de
l'absolutisme europeu, la creació del Tribunal Revolucionari, dels comitès de
Vigilància i del de Salvació Pública (març-abril del 1793), i per un cop d'estat
s'erigiren en àrbitres indiscutibles de la Convenció (juny del 1793). Mort Marat i
allunyat Danton del poder, Robespierre en fou el màxim representant en el període
subsegüent de govern revolucionari, conegut com el Terror. Les dissensions i els
enfrontaments interns consegüents debilitaren la Montagne fins a la caiguda
iexecució de Robespierre (juliol del 1794). Desunits, els montagnards s'escamparen
per França i foren perseguits i executats majoritàriament.
Jacobins
Nom que reberen les persones que actuaren durant la Revolució Francesa
d'acord amb uns mateixos principis ideològics que s'orientaven cap al republicanisme
radical i la defensa de la democràcia directa, defensores també d'uns principis ètics i
morals de tipus espartà, de l'antimilitarisme i del centralisme. El nom es deu al fet que
els jacobins solien reunir-se a París en un convent dels dominics anomenat dels Jacobins.
Els principals dirigents foren Maximilien de Robespierre, Louis-Antoine Saint-Just,
Jean-Paul Marat i Georges-Jacques Danton.
Feuillants
Membres del Club des Feuillants, societat
francesa de l'època de la Revolució formada pels elements moderats del club dels
Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que havia estat convent dels feuillants
(orde cistercenc originari de l'abadia de Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres
principals foren La Fayette, Bailly, Duport, Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució
del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta de l'assemblea legislativa.
Hebertistes
Seguidors de J.R.Hébert, constituïren l'ala radical dels jacobins i
controlaren el Club dels Cordeliers, i la major part de les societats populars.
Foren hebertistes destacats P.G. Chaumette, J.N. Pache, J.B.N. Bouchotte, F.N. Vincent,
C.P.H. Ronsin, A.F. Momoro i A.Cloots, entre altres. Aprofitant la seva influència en la
Comuna, defensaren la taxació i la requisa de les provisions, contra els acaparadors i
contra els rics, envers els quals propugnaren una política de terror. Sota la seva
pressió foren votades diverses lleis —la dels suspectes i la dels màxims
(1793)— i fou instituït el culte a la Raó. Havent organitzat una insurrecció
(març del 1794), Robespierre, a qui acusaven de moderat, els féu arrestar i executar per
la Convenció. El Club dels Cordeliers fou dissolt.
La Plana / El Pantà
La Plaine. Durant la Convenció Nacional, dit del poderós centre que
donava suport tant als girondins com als jacobins.
Sans-culottes
Denominació que rebia la gent de les classes baixes i populars de la
ciutat. Els seus principis, molt radicals, contenien elements propers als plantejaments
socialistes de l'època. Defensaven la idea de la democràcia igualitària i directa i van
actuar moltes vegades com a força de xoc en moments àlgids de la Revolució donant
suport als jacobins. A partir de la reacció termidoriana foren neutralitzats.
Rebien aquest nom perquè solien vestir pantalons a ratlles en lloc del pantaló curt o culotte
característic de les classes benestants de l'Antic Règim.
|
|
Clubs polítics. |
Club
polític
Al s XVIII aparegueren també, a la França de la Revolució, clubs polítics de
les tendències més diverses (Cordeliers, Feuillants, Jacobins,
etc), que desenvoluparen una important funció político-revolucionària. Hi destacà el
Club dels Jacobins (1789), conegut primer amb el nom de Club Breton i de Société des
Amis de la Constitution i, des del 1792, amb el de Société des Jacobins, Amis de la
Liberté et de l'Egalité. Durant la Convenció, aquests clubs adquiriren el caràcter
d'entitats públiques que actuaven com a grups de pressió sobre el govern, i ressorgiren
novament el 1848 amb caràcter republicà.
Club dels Jacobins
Agrupació política francesa. Creada el 1789 a
Versalles, tingué diversos noms, però hom la conegué pel de club dels Jacobins pel fet
d'haver instal·lat la seva seu, a París, en un convent de dominics, coneguts popularment
com a jacobins. Inicialment fou un club parlamentari moderat (hi figuraren des de
Mirabeau fins a Lafayette), però el 1792 el dominaren els republicans radicals, com
Robespierre, Saint-Just, Pétion, etc, cosa que provocà la sortida del grup girondí,
que des d'aleshores fou el seu enemic declarat; no obstant això, a la seva esquerra
figurà encara el Club dels Cordeliers. La seva línia política preconitzava en
teoria una França de petits propietaris i productors independents inspirada en els
principis de Rousseau de democràcia directa; però a la pràctica, després de maig-juny
del 1793, quan s'emparà del poder com a grup dominant dins els montagnards, es
convertí en portaveu del «despotisme de la llibertat», fins al punt de prohibir tota
organització política que no tingués, d'una manera o altra, lligams de filiació amb
ella (maig del 1794). Després del cop d'estat de termidor (juliol del 1794) fou posat
fora de la llei, però reflorí en diverses ocasions, fins a la seva definitiva
dissolució, per l'agost del 1799.
Club dels Cordeliers
Un dels clubs polítics de la Revolució Francesa.
Fundat el 1790 a París, era anomenat «Societat dels amics dels drets de l'home i del
ciutadà», i es reunia en un antic convent de franciscans, anomenats popularment cordeliers.
Els seus membres eren d'origen popular i exigien l'aplicació de la democràcia
directa, l'acció revolucionària, la igualtat absoluta, la persecució del clericat
refractari, etc. El club dirigí els fets republicans del juliol del 1791, però el seu
radicalisme, particularment a partir de la fi del 1792, topà amb la política de
Robespierre. Tement l'excessiva influència del club, el Comitè de Salvació Pública en
féu detenir i guillotinar (març-abril del 1794) els dirigents, tant els més radicals
(Hébert), primerament, com els moderats (Danton i Desmoulins), després, i eliminà de la
Convenció llurs partidaris, els quals foren absorbits pels jacobins.
Club dels Feuillants
Societat francesa de l'època de la Revolució formada
pels elements moderats del club dels Jacobins. El nom provenia del fet de reunir-se al que
havia estat convent dels feuillants (orde cistercenc originari de l'abadia de
Feuillant, a la Gascunya). Els seus membres principals foren La Fayette, Bailly, Duport,
Sieyès i Barnave. Defensaren la constitució del 1791 i la reialesa, i formaren la dreta
de l'assemblea legislativa.
|
La revolució francesa comença quan
la rebel.lió de l'aristocràcia força la convocatòria dels Estats Generals.
Els representants del Tercer Estat decideixen autoproclamar-se Assemblea Nacional, que
instaurarà la monarquia constitucional. |
Assemblea
dels Notables
A França, a l'antic règim, assemblea formada pels membres més
representatius de cadascun dels tres estats que era convocada pel rei en els moments de
crisi amb caràcter consultiu. Les més importants foren celebrades poc abans de la
Revolució Francesa: el 1787 per discutir la reforma fiscal de Calonne i el 1788 per
regular la composició dels estats generals.
Estats Generals
Durant la monarquia francesa, assemblea dels tres estaments (noblesa,
clergat i tercer estat) i de totes les províncies convocada pel rei per obtenir subsidis
extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament
unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven a llurs representants, però
l'assemblea no prenia decisions. Foren reunits el 1789 per Lluís XVI, a proposta de
Necker, amb un nombre més gran de membres del tercer estat que el dels altres dos
estaments junts. Reunits a Versalles (maig del 1789), el tercer estat refusà el vot per
estaments i exigí el vot individual. La negativa reial motivà que el tercer estat es
proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'Antic Règim, al grup
social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les
classes populars urbanes i els camperols lliures.
Quart estat
Nom amb què era conegut el proletariat a
l'època de la Revolució Francesa. Els tres primers estats eren constituïts, segons
l'ordre jeràrquic de l'antic règim, per la clerecia, la noblesa i la
burgesia.
Quaderns de queixes
Llistats de peticions o queixes elaborats pels estaments abans de la
reunió dels Estats Generals el 1789. Aquests quaderns reflecteixen perfectament
les apiracions de tots els grups socials, i, mentre que tots coincideixen en el
descontentament respecte a la monarquia de Lluís XVI, privilegiats i no privilegiats
difereixen radicalment en qüestions com ara la igualtat social o la dissolució del
règim senyorial. Els cahiers de doléances reflecteixen clarament l'estat
d'insatisfacció de la societat francesa.
Jurament del Jeu de Paume
Jurament que tingué lloc al trinquet (Jeu de Paume) de Versalles, el 20 de
juny de 1789, per part dels diputats del tercer estat i de la clerecia. Mounier, diputat
pel Delfinat, proposà que l'Assemblea jurés que no es dissoldria fins a l'establiment i
la consolidació de la Constitució.
Assemblea Nacional
Assemblea Nacional Constituent francesa constituïda el 9 de juliol de 1789, que es
transformà en Assemblea Legislativa el 1791. Entre la tasca legislativa duta a terme per
l'Assemblea Nacional cal destacar la Constitució de 1791 i la promulgació de la
Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (1789).
|
|
Paral.lelament, el poble s'aixecà contra el sistema
vigent. |
Presa
de la Bastilla
El 14 de juliol de 1789, en un dels episodis més destacats de la Revolució
Francesa, la Bastilla, símbol de l'absolutisme reial (era una fortalesa que s'utilitzava
com a presó per a reus il.lustres o aristòcrates), fou assaltada i presa pel poble de
París. La diada del 14 de juliol, aniversari d'aquest fet, fou declarada festa nacional
l'any 1880.
Comuna de París
Administració revolucionària de París (1789-95). A
partir del 14 de juliol de 1789 substituí el cos municipal i fou presidida per Bailly;
fou constituïda legalment el 21 de maig de 1790 a base de membres elegits per les 48
seccions de la capital. La Comuna insurreccional (9 d'agost de 1792), no sotmesa a
cap llei i dominada successivament per jacobins i hebertistes, esdevingué el veritable
motor de la revolució i imposà la voluntat del poble treballador parisenc tant a
l'assemblea nacional com, mitjançant comissaris delegats, als departaments: insurrecció
del 10 d'agost, proscripció dels girondins, primeres mesures terroristes, matances de
setembre, etc. Acceptà d'ésser progressivament suplantada (~setembre de 1793) pel
Comitè de Salvació Pública, en virtut del prestigi de Robespierre. Quan aquest fou
acusat, la Comuna intentà vanament de salvar-lo i desaparegué com a força política (83
membres guillotinats), bé que continuà funcionant fins a la dissolució de la
Convenció.
Guàrdia Nacional
Organització armada ciutadana sorgida de la Revolució Francesa per a la
defensa de la llibertat i de l'ordre intern.
La Gran Por
La Grand Peur. Revolta antisenyorial desencadenada a França als
inicis de la revolució, consistent en l'assalt dels castells i monestirs i la crema dels
arxius que contenien la documentació sobre la percepció dels drets feudals. La causa
foren els rumors que, entre el 20 de juliol i el 6 d'agost, es difongueren pel camp
francès i que parlaven de la invasió de tropes estrangeres o de bandits contractats pels
nobles per tal de reprimir les revoltes.
|
|
El règim liberal, força moderat, tenia els seus
defectes. |
Ciutadans
actius
Aquells ciutadans que tenien dret a vot, és a dir, els majors de
vint-i-cinc anys que pagaven una contribució almenys igual al valor de tres dies de
treball. Els que no tenien dret a vot eren els ciutadans passius.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una
determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou
les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret
de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
|
|
Tasca de la
monarquia. |
Declaració
dels Drets de l'Home i del Ciutadà
Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26 d'agost de 1789. La seva
redacció recollia la influència de la declaració d'independència dels EUA (1776) i del
pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la igualtat de tots els homes (article 1),
i també els seus drets naturals i inalienables, que són la llibertat, la propietat, la
seguretat i la resistència a l'opressió (article 2). Declarà la preeminència de la
sobirania de la nació, afirmà que la llei havia d'ésser l'expressió de la voluntat
general (article 6), instaurà la llibertat d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la
separació de poders i, en el darrer article, insistí en la inviolabilitat del dret de
propietat. Fou utilitzada com a preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran
influència en tots els moviments posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta
tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats
d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques
o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació
en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot
mantenint i respectant llur titularitat.
Béns nacionals
Nom que prengué el conjunt de béns,
col·lectius o privats, apropiats per la Revolució Francesa . A França l'origen
d'aquests béns radicà en les reformes de la Revolució Francesa, quan una sèrie de
lleis, dictades des del 2 de novembre de 1789 al 3 de març de 1794, confiscaren els béns
del clericat, dels emigrats, els comunals i els dels sospitosos. Els béns nacionals
beneficiaren sobretot la classe mitjana adinerada, que els adquirí quan foren posats a la
venda per l'estat.
Assignat
Bitllet, precedent del paper moneda, pertanyent a
l'emissió hipotecària feta per l'Assemblea Nacional Francesa (1789-97) amb garantia
sobre el producte de la conversió del patrimoni eclesiàstic. El 1790 l'assemblea
declarà el seu curs forçós, però la reiteració indiscriminada de les emissions
anul·là l'interès hipotecari i convertí els assignats en paper moneda d'un poder
adquisitiu inestable i amb forta tendència a la baixa.
Constitució Civil del Clergat
Conjunt de disposicions legislatives de l'Assemblea
Constituent de França (1790), sancionades per Lluís XVI, que regulaven la distribució
dels oficis eclesiàstics, els nomenaments i la dotació del clergat. Les diòcesis
passaren de 135 a 85, dividides entre 10 metròpolis, i les parròquies no podien tenir un
àmbit inferior a les 6 000 persones; els únics càrrecs admesos eren els de bisbe i
rector, amb desaparició de tots els altres (arquebisbes, canonges, etc); tots els pastors
havien d'ésser designats per elecció popular directa, i els bisbes electes informarien
el papa, però no en demanarien la confirmació; la jurisdicció diocesana era detinguda
pel consell episcopal, el clergat era retribuït per l'estat, i els serveis religiosos
eren gratuïts. Els bisbes diputats oposaren un moderat refús, insistint en el fet que el
nou ordenament fos tractat amb l'Església. Pius VI publicà un breu (1791)
condemnant aquesta constitució, fet que encara agreujà la situació de l'Església
Gal·licana. Efectivament, la constitució havia estat aplicada i una seixantena de bisbes
havien estat elegits i consagrats. La ruptura amb Roma significà la divisió entre
l'Església «nacional» (constitucional, juramentada) i l'Església «de l'antic
règim», d'obediència romana.
Departament
Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un
territori. A França, els departaments, en nombre de 96 (a més de les colònies
d'ultramar, com Guadalupe, la Martinica, etc, que són considerades també com a
departaments), foren instituïts l'any 1790, en plena època revolucionària; tenen una
certa personalitat administrativa i són regits per un consell general. Llur toponímia
recorda sovint un accident geogràfic característic.
|
|
La monarquia no satisfeia bona part de la població. El mateix rei
intentà conspirar. |
Contrarevolució
Moviment polític orientat a combatre una
revolució o a neutralitzar-ne els efectes. Sovint cerca una restauració de les
institucions i privilegis anteriors i comporta sempre una consegüent repressió dels
elements revolucionaris. Un exemple típic de contrarevolució és la que seguí la
Revolució Francesa i que portà a la Restauració (1814-15).
Fugida de Varennes
Nom donat a la temptativa d'evasió de Lluís XVI de
França —disfressat de majordom— amb la família reial (a la nit del 20 al 21 de
juny de 1791). Preparada pel comte suec H.Axel de Fersen, amic de Maria Antonieta, hauria
lliurat els reis a l'exèrcit del marquès de Bouillé i, en acabat, a la protecció
d'Àustria. Reconegut per J.-B. Drouet, fill d'un mestre de postes, Lluís XVI fou tornat
a París amb la seva família. La fugida desacredità el rei davant els revolucionaris.
Manifest de Brunsvic
També conegut com a Manifest de Coblença.
Proclama signada pel duc Carles-Guillem Ferran de Brunsvic a Coblença el 25 de juliol de
1792, en la qual, en nom de les potències coalitzades (en nom de l'emperador d'Àustria i
del tsar de Rússia), amenaçava París amb la destrucció total, si la família reial
patia el més petit ultratge i exigia restablir Lluís XVI en la plenitud de la seva
sobirania. Aquest manifest provocà en el poble de París una reacció que determinà
l'atac al palau de les Tulleries del 10 d'agost i el rei fou empresonat al Temple.
Guerra de Vendée
Insurrecció contrarevolucionària que tingué lloc a la regió francesa de
Vendée (1793-94). La causa immediata fou una lleva general, que incidí en el
descontentament popular per la venda dels béns nacionals. El moviment aglutinà
camperols, burgesos i aristòcrates reialistes, i fou atiat pels sermons dels capellans
refractaris. Els insurrectes venceren a Châtillon-sur-Sèvres i a Vihiers, però foren
derrotats a Nantes, Graville, Angers, Le Mans i Savenay, i, sotmesos a una repressió
sagnant, s'acolliren a l'amnistia termidoriana.
Chouannerie
Nom amb què fou conegut l'aixecament camperol reialista contra el govern
republicà francès (1793-99) que tingué lloc a Bretanya, Normandia, Maine, Anjou i
Turena. Fou dirigit pel bretó Jean Cottereau, anomenat Chouan (en bretó,
'òliba'); els adeptes foren anomenats chouans. L'aixecament recollia les
tendències adverses al centralisme jacobí, l'oposició als atacs de la Convenció al
sacerdoci i, sobretot, la resistència al reclutament militar (lleva de 300 000 homes
decretada pel febrer del 1793). La Chouannerie se sumà a la insurrecció de La Vendée, i
no fou sufocada fins a l'inici del 1800. Sobre aquest tema, Balzac escriví la novel·la Les
Chouans.
|
La monarquia queia i s'instaurava a França la primera
República.
La Convenció Nacional, la nova assemblea, va estar en mans, succesivament, dels
girondins, dels jacobins i dels termidorians. |
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no
és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Primera República Francesa
Període de la història de França que va des del 21
de setembre de 1792 al 18 de maig de 1804. Hom hi distingeix el període de la Convenció
Nacional (1792-1795), el del Directori (1795-99) i el del Consolat
(1799-1804), que donà pas a l'imperi hereditari de Napoleó I.
Convenció Nacional
Assemblea constituent que governà França des del 21
de setembre de 1792 fins al 25 d'octubre de 1795. Successora de l'Assemblea Legislativa,
era composta per 749 diputats electes. Encarregada de redactar una nova constitució,
proclamà la Primera República Francesa el mateix 21 de setembre. Pel desembre de 1792
obrí un procés contra Lluís XVI, que fou condemnat a mort. Aquest judici oposà
definitivament els dos partis predominants, els girondins i els muntanyencs, que es
disputaven per aconseguir els diputats independents, anomenats "els de la
plana". Les primeres victòries franceses sobre els aliats afavoriren els girondins,
però la derrota de Neerwiden (març de 1793), la retirada de Bèlgica i la traïció del
general Dumouriez en comprometeren la situació. La Convenció hagué d'enfrontar-se
alhora amb la primera coalició antirepublicana, amb l'aixecament reialista d'algunes
regions, sobretot la Vendée, i amb l'agitació interna. Per inspiració dels jacobins,
foren creats un Tribunal Revolucionari (març del 1793) i un Comitè de Salvació Pública
(abril del 1793). La revolta del 2 de juny de 1793 donà el poder als jacobins, que
desencadenaren el Terror i proclamaren una nova constitució. La invasió fou
vençuda, però augmentaren la repressió, les execucions i la crisi econòmica. El 27 de
juliol de 1794 (9 de termidor) Robespierre fou enderrocat pels moderats de "la
plana", que amb l'ajut de l'exèrcit eliminaren la influència jacobina dins la
Convenció. Els termidorians recuperaren la col·laboració girondina, optaren per la
moderació a l'interior i l'agressió a l'exterior i proclamaren una nova constitució
(setembre del 1795). L'1 d'octubre Bèlgica fou reincorporada a França, i el dia 5 fou
sufocada una revolta reialista. Vint dies més tard la Convenció fou
dissolta.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
|
|
La fase més radical de la revolució va coincidir amb el govern dels
jacobins. |
El
Terror
Període de la Revolució Francesa que va des del
setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per
Robespierre, imposaren un règim dictatorial a tot el país, a través de l'actuació del Comitè
de Salvació Pública. Un precedent fou l'anomenat "primer Terror", pel
setembre del 1792, quan es produí una matança indiscriminada de presoners
contrarevolucionaris, en un clima d'excitació per la invasió estrangera del territori
francès. La primera onada, per l'octubre del 1793, fou provocada pel perill militar
contra la Convenció; fou el moment de l'execució de Maria Antonieta i de nombrosos
girondins. La segona onada (el Gran Terror), els mesos de juny i juliol del 1794, fou
impulsada per Robespierre per tal de mantenir-se en el poder. El Tribunal Revolucionari
de París en fou el gran instrument: ampliada la seva jurisdicció a tota la
República, foren suprimides les garanties de l'acusat i hom podia dictar només dues
menes de sentència: llibertat o mort. El Terror, que es complementà amb mesures de caire
econòmic, finí amb la caiguda de Robespierre i l'inici de la reacció
termidoriana.
Comitè de Salvació Pública
Òrgan de govern col·lectiu que regí França de l'abril del 1793 al
juliol del 1794. L'elecció, per la Convenció, dels seus membres —primerament 9, i
després 12— esdevingué una simple formalitat, i el Comitè, per sobre l'Assemblea,
acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del
territori. Hom distingeix el primer Comitè de Salvació Pública, dominat per Danton, del
segon o Gran Comitè de Salvació Pública (a partir de juliol-agost de 1793), que
acomplí, amb l'ajut de dotze comissions executives, una labor ingent. Comprenia un grup
polític: Robespierre, assistit per Couthon i Saint-Just (el «triumvirat»), a més de
Barère, Billaud-Varenne i Collot d'Herbois i un grup de tècnics, com Carnot (guerra),
Prieur de la Côte d'Or (armament), Jean-Bon Saint-André (marina militar), Lindet
(proveïments). Contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels preus
i l'eliminació dels acaparadors. Contra els enemics interiors, practicà el règim del
terror (execució de contrarevolucionaries, dantonistes, hebertistes), suprimí les
llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització, implantà el
calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en un intent de
centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants la missió d'imposar
la seva política als departaments. Contra els enemics de l'exterior que havien envaït
França, portà a cap la mobilització general, la fabricació d'armaments,
l'organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de redreçar la situació i
d'emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra. Després de termidor i de
l'execució de Robespierre i els seus, el Comitè perdé una gran part de les atribucions,
que retornaren a la Convenció; i quan aquesta s'extingí, el 1795, desaparegué amb ella.
Tribunal Revolucionari de París
Organisme judicial d'excepció creat a París durant la Revolució
Francesa. Funcionà del 10 de març de 1793 al 31 de maig de 1795, per tal de jutjar els
contrarevolucionaris i els qui atemptaven contra la seguretat pública. Utilitzava
procediments sumaríssims, i les sentències, que no podien ésser apel·lades, eren
executades en el termini de 24 hores. El 16 d'abril de 1794 la jurisdicció d'aquest
tribunal s'estengué a tot el territori de l'estat. Fou un dels instruments principals del
Terror.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què
totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques
prioritàries.
Calendari republicà
Calendari decretat com d'ús obligatori a França per la Convenció el 24
d'octubre de 1793. Perdurà fins que Napoleó en decretà l'abolició i reintroduí el
gregorià a partir de l'u de gener de 1806. Hom prengué el 22 de setembre de 1792, dia de
l'equinocci de tardor, la data de la proclamació de la República, com a començament
d'una nova era, i fou decretat que l'any civil comencés per l'equinocci de tardor. L'any
era dividit en dotze mesos, tots de 30 dies: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor);
Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor,
Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després
del darrer dia del mes de Fructidor eren col·locats cinc dies suplementaris per obtenir
un any de 365 dies; cada quatre anys, en comptes d'afegir-hi cinc dies, hom n'hi afegia
sis.
|
|
L'últim període de la revolució és el del Directori: representa
el retorn al poder de la burgesia moderada. |
Reacció
termidoriana
Cop d'estat que tingué lloc el 9 termidor de
l'any II (27 de juliol de 1794) a la França revolucionària. Aprofitant que els atacs de
Robespierre contra hebertistes i dantonistes havien debilitat les forces revolucionàries,
els moderats provocaren la caiguda de Robespierre, que fou executat el 10 termidor
juntament amb Saint-Just, Couthon i d'altres caps jacobins i, amb l'ajut de l'exèrcit,
venceren la resistència popular de la Comuna de París. El triomf del cop d'estat
significà la fi del Terror i del domini jacobí a la Convenció Nacional i
posà el procés revolucionari a les mans dels elements moderats, que promulgaren la
constitució de l'any III (1795).
Directori
Règim de l'estat francès establert per la Constitució de l'any III
(setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de
França comprès entre el 26 d'ocubre de 1795 (4 de brumari de l'any IV) i el 9 de
novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII) i creà una república dirigida per la
burgesia de negocis, més moderada que la del 1789. Instituí dos consells legislatius,
els Cinc-cents i els Ancians (250 membres), que, elegits per sufragi censual en dos graus,
tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les votaven; el Directori, format per
cinc membres, era elegit pels Ancians entre una llista de cinquanta membres proposada pels
Cinc-cents; legislatiu i executiu eren renovats anualment, els consells en un terç i el
Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres, però no controlava
les finances, que eren gestionades per comitès especials nomenats pel legislatiu.
Consell dels Cinc-Cents
Assemblea que amb el Consell dels Ancians formava el cos legislatiu del Directori.
Era composta per 500 membres elegits per tres anys i que havien de tenir més de trenta
anys. Creat el 1795, pel cop d'estat de brumari (1799) fou dissolt per Bonaparte.
Conjura dels Iguals
L'intent més important d'assalt al poder des de les esquerres durant l'època
del Directori francès. Dirigida per Babeuf, la conspiració (1796) va fracassar i els
seus dirigents van ser empresonats i executats. En el Manifest dels Iguals, on
Babeuf criticà l'obra de la revolució, afirmant que calia fer un pas més endavant per
anar cap a la igualtat real, teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat
individual i de col·lectivitzar la terra.
Pau de Basilea
Denominació conjunta dels dos tractats conclosos
entre França i Prússia i entre França i Espanya, respectivament, que posaven fi a la
primera guerra contra la Revolució Francesa. Pel primer tractat (5 d'abril de 1795),
Prússia atorgava a França, provisionalment, la vora esquerra del Rin. Pel segon (22 de
juliol de 1795), França es retirava de la zona fronterera de l'Empordà i tornava als
límits fixats pel Tractat dels Pirineus, posant fi a la Guerra Gran. Intentà,
però, de fer-se cedir la Vall d'Aran, i se'n retirà només a canvi de la cessió de la
part castellana de l'illa de Santo Domingo.
Tractat de Campoformio
Tractat signat entre França (negociat per Bonaparte i ratificat pel Directori) i Àustria
el 1797 a Campoformio (Friül), que posà fi a la Guerra d'Itàlia. Àustria reconeixia a
França la possessió dels Països Baixos austríacs, es comprometia a cedir-li un sector
de terres alemanyes a l'esquerra del Rin i reconeixia la República Cisalpina. França,
per contra, li atorgava el marge esquerre de l'Àdige amb Venècia, Ístria i
Dalmàcia.
Divuit de Fructidor
Cop d'Estat que tingué lloc el 4 de setembre de 1797, durant el Directori.
Va ocórrer després del resultat de les eleccions que donaren una majoria a la dreta
monàrquica. Tres dels cinc directors, amb l'ajut militar de Napoleó Bonaparte, imposaren
la seva voluntat per salvar la República i van cessar dels dos consells legislatius els
membres considerats massa monàrquics.
Divuit de Brumari
Cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de
novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori. Fou patrocinat per Sieyès,
amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les conquestes burgeses de la
Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte,
cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en
virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb amplis poders per un període
de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius.
|
|
Amb el cop d'estat del 18 de brumari, Napoleó substituí el Directori
pel Consolat. Acabava la revolució i començava l'època napoleònica. |
Consolat
Règim polític de la darrera etapa de la Revolució
Francesa (10 de novembre de 1799 — 18 de maig de 1804), nascut del cop d'estat del 18
de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el
Directori. Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que
garantís les conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del
jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger
Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII,
primer cònsol amb amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols
merament consultius, Cambacères i Lebrun; hom repartí el poder legislatiu en consell
d'estat, tribunal, cos legislatiu i senat (els tres últims, elegits per sufragi universal
indirecte). Foren reorganitzats amb un criteri centralitzador l'ensenyament,
l'administració, la justícia i les finances: posà fi al problema religiós creat per la
Revolució (Concordat de 1801), i arribà a una pau favorable amb la segona coalició
(1801-02). Aprofitant l'ambient propici creat, Bonaparte fou designat cònsol vitalici en
un plebiscit (1802), i finalment el senatus-consultum del 16 de termidor de l'any X
(3 d'agost de 1802) augmentà la centralització i les seves atribucions i li conferí la
facultat de designar successor; el 1804 establí, finalment, l'Imperi hereditari.
Cònsol
A França, cadascun dels tres caps del poder executiu segons la constitució de l'any VIII
(9 de novembre de 1799); el càrrec perdurà fins a la proclamació de l'Imperi (18 de
maig de 1804).
|
|
Més conceptes relacionats amb la
revolució. |
La
Carmagnole
Cant revolucionari francès, compost i difós a
París a partir del 1792. El nom prové d'un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat
piemontesa de Carmagnola, estesa per Provença a partir del s XVII i portada a París
pels revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i
una gorra vermella).
La Marsellesa
Himne patriòtic militar compost el 1792 per
Claude-Joseph Rouget de Lisle, oficial de l'exèrcit francès, a Estrasburg, sobre text
propi. Dos mesos més tard fou cantat a Marsella en un banquet patriòtic, fet d'on prové
el seu nom. Amb el temps foren fetes diverses modificacions al text i a la música.
Actualment és l'himne de l'estat francès, bé que arreu té una significació
republicanista i revolucionària.
El Catorze de Juliol
Nom amb què és conegut l'aniversari de la presa
de la Bastilla.
Guillotina
Làmina tallant que cau
guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort. Aquest
instrument de suplici, emprat al s XVI al migdia de França i a la península
itàlica, fou proposat l'any 1789 per Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814) a l'Assemblea
Nacional com a mitjà de suplici únic a fi d'evitar sofriments als condemnats. Adoptada
el 1792, quedà en desús en ésser abolida la pena de mort a França (1981).
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Els
orígens de la revolució i el final del regnat de Lluís XVI.
2.
Girondins.
3. Jacobins.
4. Feuillants (jacobins moderats).
5.
La Convenció Termidoriana i
el Directori.
6. Altres personatges.
7. El final de la revolució. |
|
Els orígens de la revolució i el final del regnat de Lluís XVI. |
Beauharnais,
Alexandre de (1760-1794)
Vescomte de Beauharnais. Fou diputat als estats generals i president de l'assemblea
constituent. Comandant de l'exèrcit del Rin (1793), no acceptà el càrrec de ministre de
la guerra. Fracassà en socórrer Magúncia, i fou guillotinat.
Brienne, Étienne-Charles (1727-1794)
Eclesiàstic i polític francès. A l'assemblea de
notables (1787) criticà asprament la gestió financera de Calonne, que substituí com a
ministre de finances. Tanmateix, hagué de continuar la mateixa línia del seu predecessor
(impost territorial) i hagué de convocar els Estats Generals (1788). Dimití el mateix
any.
Brunsvic, Carles II Guillem Ferran de (1735-1806)
Duc de Brunsvic (1780-1806). Nebot del rei Frederic II de Prússia. Féu de general al
servei de Prússia i fou comandant en cap dels exèrcits austroprussians que envaïren
(1792-94) França durant la Revolució Francesa. Després de publicar un manifest, envaí
la Xampanya, però es retirà després de Valmy (1792). El 1806 fou vençut per les forces
napoleòniques a Jena i morí d'una ferida rebuda a la batalla d'Auerstedt.
Calonne, Charles Alexandre (1743-1802)
Polític francès. Nomenat inspector general de finances el 1783, intentà el redreç
econòmic. Volgué evitar (1786) la fallida nacional amb reformes radicals, d'acord amb
l'escola fisiocràtica: imposts territorials tant sobre els estaments privilegiats com
sobre el tercer estat, assemblees provincials, reforma de les antigues prestacions
feudals, abolició de les duanes internes, etc. Sotmeté aquestes propostes davant una
assemblea de notables (1787), però fracassà per l'oposició de la noblesa, de l'alt
clergat, dels magistrats i de Necker (Revolució dels Nobles). Emigrà a Anglaterra, i des
de la Revolució Francesa (1789), instal·lat a Torí, esdevingué un dels caps de la
contrarevolució.
Lluís XVI de França (1754-1793)
Rei de França (1774-92). En esclatar la Revolució, la seva resistència passiva li féu
perdre popularitat, tot i jurar la constitució (1790). Decidit a no prestar suport a
l'ordre revolucionari i confiant en l'ajuda dels altres reis europeus, intentà la fugida
(1791); reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, fou mantingut com a símbol
necessari de l'ordre i jurà la constitució una altra vegada. En aquest període
estimulà els elements i les mesures que creia que portarien a l'anarquia i, superada
aquesta, a la restauració de l'antic règim. Així, permeté d'atacar Àustria. La
subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a
favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. Destronat i
empresonat, fou jutjat per la Convenció i fou condemnat a mort i guillotinat (gener del
1793).
Lluís XVII de França (1785-1795)
Rei nominal de França (1793-95), delfí de Vienès (1789-93) i duc de Normandia. Segon
fill de Lluís XVI, en morir aquest els reialistes el reconegueren com a rei de França,
però la Comuna el posà sota la tutela del sabater Simó, el qual l'educà com un fill
del poble. Morí d'escròfula, i fou enterrat en secret al cementiri de Santa Margarida.
Entorn de la seva suposada supervivència circularen moltes llegendes.
Maria Antonieta d'Àustria (1755-1793)
Reina de França, muller de Lluís XVI. Sota la Revolució, fou la principal instigadora
de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la
caiguda i al procés de Lluís XVI. Feta presonera amb el rei (13 d'agost de 1792), fou
executada l'any següent (10 d'octubre).
Mirabeau, marquès de (1749-1791)
De nom Honoré Gabriel Riqueti. Polític francès. Marquès de Mirabeau. Diputat del
tercer estat per Ais de Provença, la seva oratòria ardent i apassionada, al servei d'un
ideari ben concret, el convertí en un dels portaveus d'aquella assemblea. Volia per a
França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder
limitat, que equilibrés l'Assemblea i fos equilibrada per ella. Aquesta coherència
profunda explica l'aparent contradicció de determinades posicions polítiques seves. A
partir de la tardor del 1789 esdevingué conseller secret del rei -que li donà diners en
canvi- sense trair mai les seves conviccions. D'altra banda, ni Lluís XVI
ni Maria Antonieta no seguiren els seus consells. Nomenat president de l'Assemblea pel
febrer del 1791, morí a l'abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la
disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, gaudí d'una
popularitat immensa i fou enterrat al Panteó, d'on fou tret posteriorment per la
Convenció quan foren descobertes les memòries que adreçava a Lluís XIV.
Necker, Jacques (1732-1804)
Financer i home d'estat francès. Nomenat director general del tresor (1776) i de finances
(1777), seguí una política de reformes parcials —estalvi, supressió de càrrecs,
finançament per emprèstits—. Introduí també reformes de caire filantròpic
—abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc—. El
1780 la creació de les primeres assemblees provincials, els membres de les quals eren, en
part, nomenats pel rei i, en part, electes, provocà l'oposició de la cort i dels
parlaments. El 1781 publicà el Compte-rendu au Roi, denunciant les injustificables
despeses de la cort, i l'escàndol subsegüent el forçà a dimitir. El 1788, davant la
bancarrota, el rei el tornà a cridar. La seva gestió fou inútil, car la necessitat de
reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació conjunta
dels estaments als estats generals, l'11 de juliol de 1789 cessà per ordre del rei, que
el tornà a cridar el dia 16. Impotent davant l'evolució dels fets, renuncià
definitivament el 1790.
Santerre, Antoine Joseph (1752-1809)
Polític francès. Participà en la presa de la Bastilla (1789) i fou el principal
dirigent de l'assalt a les Tulleries (1792). Comandant de la guàrdia nacional de París
i, més tard, general, fou encarregat de la protecció de la família
reial.
|
|
Girondins. |
Brissot,
Jacques-Pierre (1754-1793)
Escriptor i polític francès. Membre de la primera Comuna de París, fundador del
periòdic «Le Patriote Français», fou elegit a l'assemblea legislativa i, després, a
la convenció. La seva actuació contra l'anarquia, a favor de la guerra contra les
colònies espanyoles, o contra l'execució del rei, no es pot dissociar de la del seu
partit, els girondins o brissotins. Caigué amb els seus i fou guillotinat.
Escriptor i polític francès. Membre de la primera Comuna de París, fundador del
periòdic «Le Patriote Français», fou elegit a l'assemblea legislativa i, després, a
la convenció. La seva actuació contra l'anarquia, a favor de la guerra contra les
colònies espanyoles, o contra l'execució del rei, no es pot dissociar de la del seu
partit, els girondins o brissotins. Caigué amb els seus i fou
guillotinat.
Condorcet, Marie Jean Antoine de Caritat
(1743-1794)
Polític i enciclopedista francès, marquès de
Condorcet. El 1772 fou nomenat secretari perpetu de l'Académie des Sciences. Juntament
amb D'Alembert, el seu mestre, i Voltaire, que havia suscitat en ell l'afecció
literària, es relacionà amb Turgot, del qual es féu deixeble i el qual li proporcionà
el càrrec d'inspector general de la moneda (1774-76). El 1791 París el nomenà diputat
per l'Assemblea legislativa, i n'assolí la presidència el 1792, any que presentà
l'informe sobre Organisation générale de l'Instruction Publique, convertit en
norma de la pedagogia republicana. Propugnà el control de natalitat, l'elevació cultural
de la dona i la coeducació. Enderrocat Lluís XVI, fou l'ànima de la Convenció
encarregada d'estudiar una nova constitució. Els seus termes conciliadors el declararen
partidari dels girondins, i en alçar-se (1793) els jacobins fou condemnat a mort. Amagat,
en aquesta darrera època es dedicà a desenvolupar el seu pensament filosòfic, exponent
del progressisme il·lustrat. Havent estat fet presoner, s'emmetzinà.
Corday D'Armont, Charlotte (1768-1793)
Revolucionària francesa. D'origen noble, fou educada en els principis de la
Il·lustració. Visqué a Caen, on estigué en contacte amb un grup de girondins exiliats
de París (Petion de Villeneuve, Buzot i, sobretot, Charles de Barbaroux) que conspiraven
contra la Convenció i el Terror i es lliurà a la causa girondina. Es traslladà a
París, on decidí d'assassinar Marat. El 13 de juliol de 1793 aconseguí que aquest la
rebés amb l'excusa de facilitar-li informació i l'apunyalà mentre ell era al bany. Pocs
dies després fou guillotinada.
|
|
Jacobins. |
Collot
d'Herbois, Jean Marie (1749-1796)
Polític francès. Fou un dels responsables de
la jornada del 10 d'agost i dels assassinats del setembre del 1792. Diputat de la
Convenció i membre del Comitè de Salvació Pública (1793), reprimí amb una gran duresa
la insurrecció de Lió. S'oposà a Robespierre el 9 termidor, però també fou acusat i
deportat a Guaiana.
Couthon, Georges (1755-1794)
Polític revolucionari alvernès. Formà part, amb Robespierre i
Saint-Just, del triumvirat del Comitè de Salvació Pública. Pel maig del 1794 propugnà
d'erigir Catalunya en república independent per a garantir la seguretat meridional de la
França revolucionària. Acusat de col·laborar en l'organització del Gran Terror, fou
guillotinat el 9 de termidor.
Danton, Georges Jacques (1759-1794)
Polític francès. Procurador del consell del rei del 1785 al 1791; des del 1789
s'arrenglerà entre els revolucionaris: membre de la guàrdia nacional, president del
districte dels Cordeliers, membre del club del mateix nom (1790), membre del departament i
de la comuna de París (1791). Reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes,
s'escapolí immediatament abans de l'escopeteig del Camp de Mart (juliol del 1791).
Col·laborà en la preparació del moviment d'agost del 1792; però, en plena
efervescència, se n'anà a Arcis. Després del 10 d'agost, fou nomenat ministre de
justícia i, de fet, governà França: alhora que aconseguia la mobilització de la
nació, intentava negociacions de pau, permetia les matances de setembre i utilitzava per
a finalitats mai no explicades els diners de l'estat. Fou elegit membre de la Convenció
(setembre) i, després de dimitir (octubre), es convertí, amb Marat i Robespierre, en un
dels triumvirs de la Muntanya: el més moderat i contradictori, tant pel que fa a la
guerra (predicava les «fronteres naturals», però negociava amb l'estranger; és molt
obscura la seva relació amb el traïdor Dumoriez) com en l'actitud envers els girondins
(en alguns moments semblava dirigir la Plana com una força autònoma), i també en el
procés contra el rei (probablement volia salvar-lo, però votà la seva mort). En ésser
format el Comitè de Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta
antigirondina de maig-juny intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el
consegüent aixecament federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni
mitjançat batalles. Finalment, fou destituït (juliol); aleshores propugnà que el
Comitè es convertís en el govern revolucionari (agost), però quan, pel setembre, li
proposaren de tornar a formar-ne part, s'hi negà i s'instal·là a Arcis fins a la fi de
novembre. En tornar a París, adoptà una actitud antiterrorista contra els hebertistes i
contra el mateix Robespierre, encapçalant el grup dels «indulgents»; i encara insistí
en una pau negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra
revolucionària. Això, i el fet que els seus amics (cal destacar-hi Desmoulins) fossin
barrejats en l'anomenada «conspiració de l'estranger» i en els negocis bruts de la
Companyia de les Índies, provocà la seva detenció (30 de març de 1794), el seu judici
(en el qual no es pogué defensar) i la seva mort (5 d'abril).
Desmoulins, Camille (1760-1794)
Polític francès. En saber-se la destitució de Necker (12 de juliol de
1789), fou un dels oradors populars més enardits (als jardins del Palais-Royal,
residència del duc d'Orleans, de qui esdevindria un agent polític). Molt influït
per Robespierre (amb qui havia estudiat), en defensà les posicions, però després fundà
el Club dels Cordeliers, on s'apropà a Danton; malgrat això, a l'hivern de 1791-92
s'arrenglerà amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra. Després
de participar molt activament en la revolució del 10 d'agost de 1792, Danton el nomenà
secretari general del ministeri de justícia, però s'oposà a la seva política de guerra
expansionista. Fou diputat a la Convenció (setembre) i continuà lluitant contra els
girondins. Des de l'estiu de 1793 encapçalà una política de compromís i antiterrorista
(sobretot contra els enragés i contra els hébertistes). Robespierre l'atacà, el
foragità del club dels jacobins i finalment el féu processar i guillotinar (5 d'abril de
1794). La seva vídua, Lucille, també fou guillotinada al cap de vuit dies.
Hébert, Jacques René (1757-1794)
Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le
Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou
dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament
amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre,
que consideraven moderat. Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le
Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou
dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament
amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre,
que consideraven moderat. Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le
Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou
dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament
amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre,
que consideraven moderat. Polític revolucionari francès. Fundador de l'òrgan dels extremistes "Le
Père Duchesne" (1790) i membre influent del Club dels Cordeliers, fou
dirigent de l'ala més revolucionària dels montagnards. Fou executat, juntament
amb alguns dels seus partidaris, perquè organitzà una insurrecció contra Robespierre,
que consideraven moderat.
Marat, Jean-Paul (1743-1793)
Revolucionari francès. Dedicat des de 1783 a la propaganda política, el
1789 edità el «Publiciste Parisien» i l'«Ami du Peuple». El radicalisme polític de
les idees que hom hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La
Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Identificat amb les necessitats
i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formà part
dels cordeliers i, més tard, dels jacobins, i fou un dels inspiradors i el
principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. Membre del Comitè
de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10
d'agost i del setembre (1792). Diputat de París a la Convenció, continuà instigant les
masses de la capital a l'acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de
l'exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les
províncies contra els girondins; aquests l'acusaren davant la Convenció, però fou
absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió
dels Dotze. Exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, i el mes
següent morí assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la
Gironda. Mite revolucionari en morir, passà més tard a ésser considerat com a símbol
dels excessos revolucionaris.
Saint-Just, Louis Antoine Léon (1767-1794)
Polític francès. Es donà a conèixer en l'ambient revolucionari amb Esprit de la
révolution et de la constitution de la France (1791). Diputat d'un radicalisme
extremat, a la Convenció (1792), i fervent partidari de Robespierre, formà part del
Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d'on propugnà una política de terror.
Plenament lliurat a la revolució, reorganitzà els exèrcits del Rin i del nord, que
aconseguiren èxits importants, actuà amb decisió contra Hébert i Danton i inicià una
política de reformes socials, basades en les lleis de ventós, que confiscaven els béns
dels sospitosos per a donar-los als indigents. En produir-se la reacció termidoriana, fou
guillotinat.
Robespierre, Maximilien de (1758-1794)
Polític i revolucionari francès. Exercí d'advocat a Arras (1781), on fou
elegit diputat del tercer estat als Estats Generals (1789). Transformats aquests en
Assemblea Nacional Constituent, formà part de l'oposició democràtica i, influït per
les idees de Rousseau, reclamà el sufragi universal i defensà la plena democràcia
política i social, d'acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva honestedat i
vida senzilla li valgueren el sobrenom de l'Incorruptible. Fou president del club
dels Jacobins (1790), l'evolució democràtica del qual impulsà decididament.
S'oposà a la política bel·licista dels girondins, que creia perillosa sense haver
consolidat l'obra revolucionària a l'interior del país, i acusà La Fayette de cercar el
poder absolut. Després de les jornades de l'agost del 1792, augmentà la seva influència
i esdevingué un del dirigents principals de la Comuna de París. Elegit diputat a
la Convenció, dirigí, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins. Fou
partidari de l'execució de Lluís XVI, de l'eliminació dels girondins i de la creació
del Comitè de Salvació Pública, del qual fou el màxim dirigent. En satisfer
bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, obtingué llur suport, que li
permeté d'exercir un poder absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà
les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a
l'Ésser Suprem. Aprofità la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per
a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i envià Hébert i Danton a la
guillotina. Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures
excepcionals, la seva actuació autoritària li féu perdre el suport popular i no pogué
evitar d'ésser detingut durant el cop d'estat del 9 termidor, que ell havia provocat amb
les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de
la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, intentà de
suïcidar-se. Fou guillotinat, juntament amb Saint-Just i d'altres dirigents jacobins, el
10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperà el
control del procés revolucionari, que havia passat a mans dels radicals.
|
|
Feuillants (jacobins moderats). |
Bailly,
Jean Sylvain (1736-1793)
Astrònom i polític francès. Diputat pel tercer estat, esdevingué
popular i fou elegit president del consell municipal de París el 1789. Volent evitar
desordres, manà de carregar contra la multitud el 17 de juliol de 1791. Fou guillotinat
el 1793, durant el període del Terror. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències de París.
Publicà diversos estudis sobre la història de l'astronomia.
Barnave, Antoine-Pierre (1761-1793)
Polític francès. Advocat i publicista. Diputat als Estats Generals (1788), n'esdevingué
un dels millors oradors i arribà a ésser-ne president. Després de la fugida frustrada
de Lluís XVI, establí contacte personal amb el rei, i li aconsellà l'establiment d'una
monarquia constitucional moderada. Féu votar, amb aquest fi, la inviolabilitat del rei.
Descoberts, però, aquests contactes, fou condemnat a mort i guillotinat.
La Fayette, marquès de (1757-1834)
Militar i polític. De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier,
marquès de La Fayette. Amic de Necker, fou un dels nobles liberals més actius, primer a
l'Assemblea de Notables, després als Estats Generals i finalment a l'Assemblea
Constituent. Comandant de la guàrdia nacional de París (1789), fou el cap d'un grup de
polítics moderats que intentà un compromís amb la monarquia, però les seves querelles
amb la reina, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren. "L'heroi
d'ambdós mons", finalment, s'enfrontà amb el poble en l'afusellament del Camp de
Mart (17 de juliol de 1791), cosa que li féu perdre definitivament la popularitat, posada
ja en entredit per les denúncies de Marat. Afavorí la guerra, i després de la jornada
del 20 de juny de 1792 abandonà el front per presentar-se davant l'Assemblea; però,
sense prou ajut, hagué de tornar-se'n; finalment es passà a l'enemic (agost). Tornà a
França el 1800, però es mantingué aïllat durant l'Imperi. A l'època de la
Restauració fou un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30;
membre dels grups carbonaris) i intervingué en les accions que portaren a la revolució
del 1830: nomenat cap de la guàrdia nacional, afavorí l'entronització de Lluís Felip,
però hagué de renunciar el seu càrrec i es retirà a una oposició discreta.
Sieyès, Emmanuel Joseph (1748-1836)
Polític francès. Influí en els inicis de la Revolució Francesa amb les
seves obres Essai sur les privilèges (1788) i, sobretot, Qu'est-ce que le Tiers
État (1789). Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment
fou membre del Club dels Jacobins, però l'any 1791 evolucionà cap a posicions més
moderades i formà part del Club des Feuillants. L'any 1799 formà part del consell
executiu del Directori, i cercant la creació d'un govern fort capaç de solidar les
conquestes revolucionàries burgeses enfront de la pressió dels jacobins i dels
monàrquics, fou un dels fautors del cop d'estat del 18 de brumari. Fou un dels tres
cònsols provisionals i col·laborà en la redacció de la constitució de l'any VIII,
però aviat fou bandejat dels llocs de decisió. En produir-se la Restauració, fou
desterrat (1816-30).
|
|
La Convenció Termidoriana i el Directori. |
Babeuf,
Gracchus (1760-1797)
Pseudònim que adoptà François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès. Fundà, a
París, el diari «Le Tribun du Peuple», portaveu del seu ideari comunista igualitari,
des d'on combaté Robespierre per conservador. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir
la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. Fundà el Club dels Iguals
(Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795. Al començament del 1796 creà una
organització secreta per tal d'enderrocar el Directori. A més dels seus adeptes, hi
participaren antics jacobins i terroristes, i tingué ramificacions dins la policia i
l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada al maig del mateix any a
Carnot, i Babeuf i d'altres conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme
intentaren un nou aixecament de les tropes, que fracassà. L'any següent Babeuf fou
condemnat a mort i executat.
Barras, Paul de (1755-1829)
Polític francès, vescomte de Barras. Fou un dels promotors dels fets del 9 de termidor i
dirigí la detenció de Robespierre. Fou president de la Convenció i comandant en cap de
l'exèrcit a l'interior. Elegit membre del Directori, esdevingué, a partir del 18 de
fructidor, el veritable cap executiu del país. Després del 18 de brumari fou destituït
dels seus càrrecs i es retirà a la vida privada, però no cessà de conspirar contra els
règims bonapartista i imperial, malgrat l'ajut que havia prestat a Napoleó Bonaparte al
començament de la seva carrera; visqué molts anys exiliat o internat.
Buonarroti, Filippo (1761-1837)
Polític italià, naturalitzat francès. Intervingué molt activament en
les etapes successives de la Revolució Francesa, en el Club dels Jacobins i com a
representant de la Convenció. Al costat de Babeuf, fou el teòric de la
conspiració dels Iguals i n'esdevingué el cronista (Histoire de la Conspiration de
l'Égalité, 1828).
Portalis, Jean-Étienne
(1746-1807)
Jurista. Defensor dels protestants, tingué una important intervenció moderada en la
Revolució Francesa presidint el Conseil des Cinq-Cents (1796), per la qual cosa hagué de
fugir, i tornà posteriorment per ocupar un càrrec al Conseil d'État i en la redacció
del Codi de Napoleó, on defensà el dret escrit i les institucions occitanes.
Collaborà activament amb Napoleó, de qui fou ministre de cultes (1804).
Jurista. Defensor dels protestants, tingué una important intervenció moderada en la
Revolució Francesa presidint el Conseil des Cinq-Cents (1796), per la qual cosa hagué de
fugir, i tornà posteriorment per ocupar un càrrec al Conseil d'État i en la redacció
del Codi de Napoleó, on defensà el dret escrit i les institucions occitanes.
Collaborà activament amb Napoleó, de qui fou ministre de cultes (1804).
Rewbell, Jean-François (1747-1807)
Polític francès. Diputat dels Estats Generals (1789), durant la Revolució Francesa fou
membre del comitè de salut pública, seguretat nacional i del triumvirat, amb Barras i La
Révellière-Lépeaux, del Directori (1795-99). Organitzà el cop d'estat del 18 de
fructidor (4 de setembre de 1797).
Polític francès. Diputat dels Estats Generals (1789), durant la Revolució Francesa fou
membre del comitè de salut pública, seguretat nacional i del triumvirat, amb Barras i La
Révellière-Lépeaux, del Directori (1795-99). Organitzà el cop d'estat del 18 de
fructidor (4 de setembre de 1797).
|
|
Altres personatges. |
Cadoudal,
Georges (1771-1804)
Conspirador reialista bretó. Fou un dels dirigents de la Vendée (1793) i del moviment
dels chouans. El 1800 dirigí una conspiració contra Napoleó, llavors primer
cònsol. Refugiat a Anglaterra, tornà a França el 1803 i organitzà un altre complot,
amb Pichegru i Moreau, per tal de reinstaurar la monarquia. Descoberta la conspiració,
fou executat, juntament amb el duc d'Enghien.
Conspirador reialista bretó. Fou un dels dirigents de la Vendée (1793) i del moviment
dels chouans. El 1800 dirigí una conspiració contra Napoleó, llavors primer
cònsol. Refugiat a Anglaterra, tornà a França el 1803 i organitzà un altre complot,
amb Pichegru i Moreau, per tal de reinstaurar la monarquia. Descoberta la conspiració,
fou executat, juntament amb el duc d'Enghien.
Cambon, Pierre Joseph (1756-1820)
Polític francès. Membre de l'Assemblea legislativa, de la Convenció i
del primer Comitè de Salvació Pública (1793), establí el Grand Livre de la Dette
Publique. Provocà la primera votació contrària a Robespierre, però Tallien l'acusà de
malversació i fou exclòs del Comitè. Retirat vint anys de la política, fou membre de
la cambra napoleònica dels Cent Dies. S'exilià a Bèlgica.
Carnot, Lazare Nicolas Marguerite (1753-1823)
Polític i militar francès, anomenat el gran Carnot. El 1791,
essent capità d'enginyers, fou elegit diputat per a l'Assemblea Legislativa i després
per a la Convenció. El 1793 fou nomenat membre del Comitè de Salvació Pública, on
s'ocupà dels afers militars i contribuí a posar en peu de guerra catorze exèrcits que
salvaren la Revolució de les coalicions de les potències europees, entre els quals
l'exèrcit dit del Midi, que envaí Catalunya (Guerra Gran). Durant el
Directori, del qual fou elegit membre (1795), s'oposà a Paul de Barras i hagué
d'exiliar-se (1797). Contrari al poder personal de Napoleó durant l'Imperi (inicialment,
però, havia estat ministre de la guerra el 1800), el 1814, davant la imminent invasió de
França, es posà al servei de Napoleó i fou el defensor d'Anvers. Més tard, durant els
Cent Dies, fou ministre de l'interior. A l'adveniment de la Restauració hagué
d'exiliar-se a Varsòvia i, finalment, a Magdeburg, on morí.
Carrier, Joan Baptista (1756-1794)
Revolucionari francès. Membre de la Convenció (1792), fou enviat a reprimir la revolta
contrarevolucionària de Vendée, on dugué a terme una terrible repressió: organitzà
les noyades de Nantes, execucions en massa per immersió al Loira enfonsant
embarcacions amb cent persones dins. Hom calcula que executà setze mil persones. A la
caiguda de Robespierre fou executat.
Revolucionari francès. Membre de la Convenció (1792), fou enviat a reprimir la revolta
contrarevolucionària de Vendée, on dugué a terme una terrible repressió: organitzà
les noyades de Nantes, execucions en massa per immersió al Loira enfonsant
embarcacions amb cent persones dins. Hom calcula que executà setze mil persones. A la
caiguda de Robespierre fou executat.
Dumouriez, Charles François (1739-1829)
Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític francès.
Actuà en la diplomàcia secreta de Lluís XV i Lluís XVI, amb tendència
antiaustríaca. Des del 1789 fou oficial de la guàrdia nacional i s'afilià al club dels
jacobins. El 1792 fou nomenat ministre d'afers estrangers i planejà la guerra contra
Àustria d'acord amb Lluís XVI, però es produí la traïció dels militars: quan
els girondins reaccionaren amb mesures radicals, el rei els destituí. Dumouriez dimití i
es convertí en un dels caps de l'exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy i de
Jemmapes obtingué la conquesta dels Països Baixos austríacs, on portà a terme una
sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava llur independència sota el seu
comandament; Bèlgica fou annexada a França. Mentrestant, inicià la conquesta de les
Províncies Unides (1793), seguint la política de "fronteres naturals", però,
fou vençut a Neerwinden. Dumouriez es posà en contacte amb el general austríac per tal
d'assolir l'aturada de les hostilitats en canvi d'anar amb les seves tropes cap a París i
restablir la monarquia; lliurà als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra
Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes
no el seguiren i s'hagué de passar a l'enemic amb el duc de Chartres, futur
Lluís XVIII. Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des
de l'estranger foren sempre un fracàs, i no tornà mai més a França.
Merlin de Douai, Philippe Antoine (1754-1838)
Polític francès. Diputat als Estats Generals (1789), aconseguí l'abolició del dret de
primogenitura. Membre jacobí de la convenció i del Comitè de Salvació Pública,
després del cop d'estat del 9 de termidor de l'any II (27 de juliol de 1794), fou
ministre de justícia (1795-97) i formà part del Directori. Napoleó li atorgà el
títol de comte.
Merlin de Thionville, Antoine Christophe (1762-1833)
Polític francès. Diputat de l'Assemblea legislativa (1791) i a la Convenció, féu
decretar la confiscació dels béns dels emigrats reialistes i la deportació dels
clergues refractaris. Contribuí a la caiguda de Robespierre i fou membre del Consell dels
Cinc-cents.
Pétion de Villeneuve, Jérôme (1753-1794)
Polític francès. Advocat, obert a les idees reformistes, fou elegit diputat als Estats
Generals (1789) i, juntament amb Robespierre, lluità per l'alliberament de les classes
baixes i per altres reformes democràtiques. Dissolta l'Assemblea Nacional, fou elegit
batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Unit amb els
girondins i membre del Comitè de Salut Pública, atacà Robespierre (1793) i fou
proscrit. A l'exili, amb Buzot i Barbaroux, intentà de revoltar Normandia, però,
després del fracàs de Vernon, fugí a Bordeus, on, vençut, se suïcidà.
Polític francès. Advocat, obert a les idees reformistes, fou elegit diputat als Estats
Generals (1789) i, juntament amb Robespierre, lluità per l'alliberament de les classes
baixes i per altres reformes democràtiques. Dissolta l'Assemblea Nacional, fou elegit
batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Unit amb els
girondins i membre del Comitè de Salut Pública, atacà Robespierre (1793) i fou
proscrit. A l'exili, amb Buzot i Barbaroux, intentà de revoltar Normandia, però,
després del fracàs de Vernon, fugí a Bordeus, on, vençut, se
suïcidà.
Tallien, Jean Lambert (1767-1820)
Polític francès. A l'inici de la Revolució Francesa, fou diputat montagnard,
s'oposà enèrgicament als girondins i es destacà en la repressió de Bordeus (1793).
Enemistat amb Robespierre, fou un dels principals fautors de la reacció termidoriana i
formà part del nou Comitè de Salvació Pública. Durant el Directori, fou membre del
Consell dels Cinc-cents, addicte a Barras. Participà
en l'expedició francesa a Egipte i fou cònsol a Alacant (1804). En caure
Napoleó, es retirà de la política.
|
|
El final de la revolució. |
Fouché,
Joseph (1759-1820)
Polític francès. Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes
dels jacobins. Cap de policia durant el Directori, col·laborà amb Napoleó Bonaparte en
el cop d'estat del 1799. Napoleó I el conservà en el càrrec i el nomenà ministre
de l'interior, senador i duc d'Òtranto. Fou governador d'Il·líria (1813) i després de
la caiguda de l'emperador (contra el qual conspirà) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà
amb Napoleó durant els Cent Dies (1814), i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a
Saxònia; però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste.
Josefina Tascher de La Pagerie
(1763-1814)
Emperadriu dels francesos. Filla d'un gentilhome
pobre, es casà a setze anys amb el vescomte Alexandre de Beauharnais, amb el qual
tingué dos fills, Eugène de Beauharnais i Hortènsia de Beauharnais.
Barras, protector seu, li féu conèixer el jove general Napoleó Bonaparte, amb el qual
es casà (1796) i a l'ascensió del qual contribuí, sense, però, ésser-li fidel.
Malgrat els consells de la família, Napoleó associà Josefina al seu triomf i la coronà
emperadriu, després d'haver-s'hi casat per l'Església (1804). Com que no li donava cap
fill, hagué d'acceptar el divorci que li demanà Napoleó (1809).
Napoleó I (1769-1821)
Emperador dels francesos (1804-15). Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la
guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions
amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i
començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat
després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de
l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar,
per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se
n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio
(1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de
Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori,
molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força
després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i
poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb
Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a
Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir,
portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els
turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a
França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al
Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament
amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura
militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de
l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis,
designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus
interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives,
recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema
judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre
Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i
forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel
prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les
bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina,
minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la
fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La
constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu
successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà
un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i
repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels
reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren
excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a
consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i
una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una
noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució.
Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam
d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny
econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen
protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de
resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué
crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de
l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha
denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats
convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà
a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix
sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en
realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències
—Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra
França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península
Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els
francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb
un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria
(1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou
obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol
d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el
poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili
definitius.
Talleyrand-Périgord, Charles Maurice de (1754 - 1838)
Polític i diplomàtic francès. Príncep de Benevento i duc de Talleyrand. Fou bisbe
d'Autun (1788) i diputat als Estats Generals (1789). D'idees revolucionàries, defensà la
nacionalització dels béns eclesiàstics i es mostrà d'acord amb la constitució civil
del clergat; excomunicat pel papa, abandonà l'Església, amb la qual es reconcilià abans
de morir. Sospitós de reialisme, hagué d'exiliar-se (1792-96). Havent tornat a França,
fou ministre d'afers estrangers (1797-99) i participà en el cop d'estat del 18 de
brumari. Col·laborà inicialment amb Napoleó, però fou apartat (1807) en defensar un
sistema d'equilibri europeu. Caigut
Napoleó, fou nomenat cap del govern provisional que instaurà Lluís XVIII (1814) i
intervingué en el tractat de París i en el congrés de Viena. Després dels Cent Dies,
fou president del consell de ministres, però perdé les eleccions i hagué de dimitir.
Partidari de Lluís Felip, fou ambaixador a Londres (1830-35), des d'on preparà
l'aproximació franco-britànica. Es retirà de la política poc abans de morir. Escriví
unes Mémoires, publicades pòstumament (1891-92).
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
CRONOLOGIA
| 1774 |
Lluís XVI, rei de
França. |
| 1776 |
Destitució de
Turgot com a ministre d'Hisenda. És substituït per Necker (fins 1781). |
| 1787 |
Assemblea dels
Notables per a intentar solucionar la crisi financera. El Parlament de París exigeix la
convocatòria dels Estats Generals. |
| 1788-1789 |
Revolta dels
privilegiats. |
| 1788 |
Avalots populars a
Dijon, Pau, Grenoble i Rennes (maig-juny). Necker, de nou ministre d'Hisenda. |
| 1789 |
Convocatòria dels
Estats Generals (24 gener). Redacció dels Cahiers de Doléances (febrer-abril). Obertura
a Versalles dels Estats Generals (5 maig). El Tercer Estat es constitueix en Assemblea
Nacional (17 juny). Jurament del Jeu de Paume (20 juny). Assemblea Nacional Constituent (9
juliol). |
| 1789-1791 |
L'Assemblea
Constituent. |
| 1789 |
Presa de la
Bastilla (14 juliol). Comença la Gran Por (20 juliol). Abolició del règim feudal (4
agost). Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (26 agost). Marxa a Versalles: el
rei és obligat a signar els decrets d'agost i a fixar la seva residència a París (5
octubre); trasllat forçat del rei i la Cort a París (5-6 octubre). Fundació del Club
dels Jacobins. Nacionalització dels béns eclesiàstics (2 novembre). Emissió dels
assignats (14 desembre). |
| 1790 |
Abolició de la
noblesa (19 juny). Constitució Civil del Clergat: els eclesiàstics es converteixen en
funcionaris de l'Estat (12 juliol). |
| 1791 |
Llei Le
Chapelier: prohibició de les vagues i associacions de treballadors (14 juny). Intent de
fugida del rei i la seva família: es reconegut i retingut a Varennes (20-21 juny).
Concentració popular a París (es demana el destronament del rei) i repressió militar
(Lafayette): les tropes disparen (matança del Camp de Mart) (17 juliol). Proclamació de
la Constitució, que estableix la Monarquia parlamentària (3 setembre). Es reuneix
l'Assemblea Legislativa (octubre). El rei accepta la Constitució (14 desembre). Fundació
dels primers clubs polítics de dones. Publicació de la Declaració dels drets de la
dona i de la ciutadana, d'Olympe de Gouges. |
| 1791-1792 |
L'Assemblea
Legislativa. |
| 1792 |
França declara la
guerra a Àustria (20 abril). La Guàrdia Nacional protegeix París (juny). Manifest del
duc de Brunswick (25 juliol). Assalt al palau de les Tulleries: formació de la Comuna de
París i destitució (empresonament) del rei (10 agost). Victòria francesa a Valmy (20
setembre). |
| 1792-1793 |
La Convenció
Girondina. |
| 1793 |
Proclamació de la
República Francesa (22 setembre).Comença el nou calendari republicà (22
setembre).Lluís XVI és executat (21 gener). França declara la guerra a Anglaterra i als
Països Baixos (1 febrer). Revolta de la Vendeé (març). Creació del Tribunal
Revolucionari (març). Creació del Comitè de Salvació Pública (6 abril). |
| 1793-1794 |
La Convenció
Jacobina. |
| 1793 |
Aixecament dels
sans-culottes. Govern jacobí (31 maig-2 juny). Detenció dels girondins (2 juny).
Proclamació de la Constitució republicana de l'any I (24 juny). Marat és assassinat (13
juliol). Servei militar obligatori (23 agost). Llei del Màximum General (29 setembre).
Començament d'El Terror (10 octubre). |
| 1794 |
Hébert i altres
radicals són executats (24 març). Danton i altres moderats són executats (5 abril).
Últims esclats populars revolucionaris, durament reprimits (maig-juny). Victòria
decisiva de les tropes republicanes a Fleurus (Bèlgica) sobre Àustria (26 juny). 9 de
Termidor: caiguda i execució de Robespierre, Saint-Just i 20 dels seus partidaris (27
juliol). |
| 1794-1795 |
La Convenció
Termidoriana. |
| 1794 |
Abolició del
Màximum General (24 desembre). |
| 1795 |
Cessament de
l'emissió d'assignats (19 febrer). Fracassa una sublevació sans-culotte (12 de Germinal)
(1 abril). Supressió del Tribunal Revolucionari (31 maig). Proclamació de la
Constitució de l'any III (22 agost). Fracassa un aixecament reialista (13 de Vendimiari)
(5 octubre). |
| 1795-1799 |
El Directori. |
| 1795 |
Es forma el primer
Directori (31 octubre). |
| 1796 |
Conjura dels
Iguals. Babeuf i els Iguals són detinguts (10 maig). |
| 1797 |
Execució de
Babeuf (27 maig). Fallida de l'Estat. Cop d'Estat d'alguns directors, recolzats per
Napoleó Bonaparte (18 de Fructidor) (4 setembre). |
| 1798 |
Napoleó Bonaparte
comença l'expedició a Egipte (19 maig). Victòria de Bonaparte a les Piràmides. Derrota
de la flota francesa a Abu Qir enfront dels britànics (1 agost). |
| 1799 |
Napoleó Bonaparte
torna a França (9 octubre). 18 de Brumari: Cop d'Estat de Napoleó Bonaparte (9
novembre). Final de la revolució. Constitució de l'any VIII. Napoleó, Primer Cònsol. |
Principals
esdeveniments de la revolució
| Període |
Any |
Data |
Esdeveniments |
Assemblea
Nacional
Constituent
(1789-1791) |
1789 |
17 juny |
Constitució de l'Assemblea
Nacional. |
| 1-15 juliol |
Moviments camperols. |
| 14 juliol |
Sublevació del poble de
París: presa de la Bastilla, fortalesa-presó. |
| 4 agost |
Abolició del feudalisme. |
| 6 agost |
Lluís XVI, a París. |
| 26 agost |
Declaració dels Drets de
l'Home i del Ciutadà. |
| 2 novbre. |
Nacionalització dels béns de
l'Església. |
| 1790 |
14 juliol |
Federació de la Guàrdia
Nacional. |
| 24 agost |
Constitució civil del
clergat. |
| 1791 |
20 juny |
Lluís XVI fuig de París i
és capturat a Varennes-en-Argome. |
| 30 setbre. |
Constitució de 1791. |
Assemblea
Legislativa
(1791-1792) |
1792 |
20 abril |
Guerra contra Àustria (que
aviat esdevé guerra europea). |
| 10 agost |
Caiguda de Lluís XVI. |
Convenció
Nacional
(1792-1795) |
1792 |
22 setbre. |
Proclamació de la República
i instauració del nou calendari. |
| 1793 |
21 gener |
Execució de Lluís XVI. |
| març |
Revolta camperola de La
Vendée. |
| 2 juny |
Els muntanyesos al poder. |
| juny |
Constitució de 1793. |
| 10 setbre. |
Proclamació del govern
revolucionari d'excepció. |
| 17 setbre. |
Detencions en massa de
sospitosos. |
| 29 setbre. |
"Màximum general"
de preus i salaris. |
| 1794 |
març-abril |
Execució de dirigents
radicals i moderats. |
| 27 juliol |
Caiguda de Robespierre. |
| 1795 |
9 febrer |
Pau amb Prússia. |
| 1 abril |
Annexió de Bèlgica. |
| abril-maig |
Revoltes dels sans-culottes
a París. |
| 16 maig |
Pau amb els Països Baixos. |
| 22 juliol |
Pau amb Espanya. |
| 17 agost |
Constitució de 1795. |
| 5 octubre |
Insurrecció reialista a
París. |
Directori
(1795-1799) |
1796 |
10 maig |
Detenció de Babeuf i els
Iguals. |
| 10 octubre |
Pau amb Nàpols. |
| 1797 |
19 febrer |
Pau amb el papat. |
| 5 abril |
Pau amb el Piemont. |
| 18 abril |
Armistici amb Àustria i fi de
la guerra europea. |
| 3-4 setbre. |
Detenció dels conspiradors
reialistes. |
| 18 octubre |
Tractat de pau de Campo
Formio. |
| 1798 |
11 maig |
Cop d'estat contra els
jacobins. |
| 1 juliol |
Campanya d'Egipte. Reinici de
la guerra a Europa. |
| 5 setbre. |
Establiment definitiu del
servei militar obligatori i universal. |
| 1799 |
19 juny |
Cop d'estat: els jacobins al
poder. |
| 9 novbre. |
Cop d'estat de Napoleó: inici
del Consolat. |
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
BIBLIOGRAFIA OBRES ESPECÍFIQUES
CASTELLS, I. La Revolución Francesa (1789-1799).
Síntesis. Madrid, 1997.
GODECHOT, J. Los orígenes de la revolución francesa.
Península. Barcelona, 1974/Sarpe. Madrid, 1985.
LEFEBRVE, G. 1789. Laia. Barcelona, 1981.
LEFEBRVE, G. La revolución y el imperio. Fondo de
Cultura Económica. Mèxic, 1960.
PERONNET, M. Vocabulario básico de la revolución
francesa. Crítica. Barcelona, 1981.
SCHMITT, E. Introducción a la historia de la
revolución francesa. Cátedra. Madrid, 1980.
SOBOUL, A. La revolución francesa. Tecnos. Madrid,
1975.
SOBOUL, A. La revolució francesa. La Llar del
Llibre. Barcelona, 1990.
VOVELLE, M. Introducción a la historia de la
revolución francesa. Crítica. Barcelona, 1981.
OBRES GENERALS
GODECHOT, J. Las revoluciones (1770-1799). Labor.
Barcelona, 1991.
HOBSBAWM, E.J. Las revoluciones burguesas. Labor,
Barcelona, 1981.
LABROUSSE, E. Fluctuaciones económicas e historia
social. Tecnos. Madrid, 1977.
PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI.
Madrid, 1985.
PERONNET, M. Del siglo de las luces a la Santa Alianza,
1740-1815. Akal. Madrid, 1991.
RUDÉ, G. La Europa revolucionaria (1783-1815).
Siglo XXI. Madrid, 1971.
MATERIALS DIDÀCTICS
BIENZOBAS, E. Las revoluciones burguesas. La Revolución
Francesa. Col.Historia del Mundo Contemporáneo. Akal. Madrid, 1984.
YLLÁN, E. La Revolución Francesa. Biblioteca
Básica de Historia-Monografías. Anaya. Madrid, 1989.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
FILMOGRAFIA
La Marsellesa. Jean Renoir, 1937.
Historia de dos ciudades. Ralph Thomas, 1958.
Marat-Sade. Peter Brook, 1967.
La nit de Varennes. Ettore Scola, 1981.
|
|
Inici
Tornar
a Temes
Tornar
a Història |
© 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà
|