Introducció
Vocabulari
Personatges
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El món contemporani neix a partir de la crisi de l'Antic
Règim. |
Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent
a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions
burgeses. El terme
fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat
francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte
historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti
variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim
s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la
consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més
centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions
econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una
societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i
clergat- que fruïen
de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes
populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la
burgesia,
que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament
en consolidar-se la Revolució Industrial.
 |
|
La població estava estancada. El ritme de creixement demogràfic
seguia essent molt lent i eren freqüents les crisis de subsistència. |
Cicle
demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població
presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per
unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de
vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes,
epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Crisi de subsistència
Crisi econòmica periòdica que patia la població durant l'Antic Règim degut a la
irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la manca d'aliments i llur
encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la típica crisi de
subproducció de l'època preindustrial.
Rebomboris del pa
Revoltes populars contra la manca d'aliments, produïdes especialment a les
ciutats.
|
|
L'economia de l'Antic Règim estava basada en el sistema
senyorial.
|
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa
Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per
una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa
producció, en la que
els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació
senyor-serf la que determina la forma de produir.
Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat
Mitjana,
caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el
pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona
d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels
pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren
vigents, però
els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la
servitud.
Senyor
Titular d'una senyoria, fos personal,
dominical, jurisdiccional i també feudal.
Senyoria
Territori sota la jurisdicció d'un senyor.
Terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d'un
poderós,
generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de
població que hi resideix (serfs, vassalls).
Serf
Persona sotmesa a la situació de servitud, habitual en la
població camperola de l'occident medieval.
Servitud
A l'Antic Règim, condició no plenament lliure ni estrictament esclava
d'amplis col.lectius camperols, que implicava la subjecció a un senyor feudal i la
limitació de la llibertat de moviments (adscripció a la terra). Si bé a l'Europa
occidental la servitud va ser abolida, en general, en el segle XV, en molts estats de
l'Europa central central i oriental va perdurar fins al segle XIX.
Vassall
Home de condició noble que, mitjançant jurament de
fidelitat envers un altre noble o bé envers el rei, contreia amb ells una relació de vassallatge,
amb tots els deures que li eren inherents, basada fonamentalment en l'ajuda guerrera.
Vassallatge
Element integrant del vincle feudal constitutiu d'una relació de
servei, amistat i
protecció pactada entre dues persones de condició noble, per la qual una d'elles
(vassall) s'encomana a l'altra (senyor) mitjançant un jurament de fidelitat
(homenatge)
amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, en canvi de rebre'n una
protecció, un sosteniment domèstic o la concessió d'uns béns en usdefruit (armes,
diners, terres, etc.).
|
|
La terra era la principal font de riquesa. Hi havia diverses formes de
propietat.
|
Terres
vinculades
Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar
lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol
nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i
comuns-) o a la Corona. El
propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi
jurisdicció, però no
la podia vendre.
Terres senyorials
Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans extensions de terreny
propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat senyorial constava de dues
parts: la reserva senyorial i els masos.
Reserva senyorial
Dins la propietat senyorial, eren les terres més bones, que el senyor es reservava
per a l'explotació directa, i que eren treballades pels serfs. Allí hi havia la
residència del senyor i els establiments principals del domini (cuina,
forn, forja,
molí, estables, graners,...), que els pagesos podien utilitzar pagant una
taxa.
Masos
Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien de servir per
alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que conreaven la
terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes prestacions de
productes i treball.
Terres comunals
També anomenades béns de propis i comuns, eren terres vinculades als
municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la
contrada. Eren
terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa en treia
profit.
Alou
Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o
personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en
emfiteusi. Prové del mot franc alôd, que significa domini
íntegre.
Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona
(enfiteuta) el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg
termini,
per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un
cànon, pensió o cens o altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil;
generalment, a
l'acte d'establiment, l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
|
|
Els senyors feudals tenien una sèrie de drets sobre les seves
propietats, que es traduïen en fortes càrregues per als camperols.
|
Drets
senyorials
Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors
feudals. N'hi
havia de dues classes: els drets territorials, resultat de l'explotació
econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en
espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el senyor podia
exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i
reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i
gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder
reial.
Cens
Impost directe de prestació periòdica -ordinàriament anual-, tant en
diner com en espècie, que pagaven els pagesos al senyor feudal.
Monopoli
Dret que tenia el senyor feudal en la creació
d'establiments i en l'explotació de serveis d'interès comú (molí,
forn, forja).
L'explotació directa d'aquests o llur arrendament a tercers reportaven al senyor una part
considerable dels seus ingressos, atès que els habitants del domini senyorial havien de
servir-se necessàriament dels establiments o serveis objecte del
monopoli.
En contrapartida, el senyor els havia de protegir, garantir aliments en èpoques de fam i
subministrar llavors o utillatge per treballar la terra.
Banalitat
Obligació que tenien els pagesos d'emprar el forn, el molí i el trull propietat
del senyor mitjançant el pagament d'una part del que hi duien.
Delme
A l'Antic Règim, impost que hom pagava a l'Església.
Inicialment, corresponia al
10% de la collita (en el cas dels camperols) o de les rendes i beneficis. Era un impost
destinat a assegurar el manteniment del clergat i dels edificis religiosos.
Tasca
Imposició senyorial que equival a una onzena part de la
collita.
Talla
Impost directe pagat pels pagesos a l'Antic Règim.
|
L'activitat econòmica més important era
l'agricultura.
Una agricultura estancada i endarrerida, que es feia en dos tipus d'explotacions
agràries: els openfields i les terres comunals.
|
Agricultura
de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats
d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta
la totalitat del treball i del capital.
Agricultura extensiva
Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu
del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de
secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i
és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de
mecanització.
Autoconsum
Tipus de consum basat en la producció que un
mateix duu a terme. S'ha donat especialment durant les èpoques esclavista i feudal;
actualment encara te vigència en zones de mercat tancat. És molt corrent en règims
agraris o d'economia domèstica, sobretot en allò que fa referència a serveis personals
i a béns de consum no durables (aliments) o semidurables (roba, estris). Es basa en gran
part en l'estalvi familiar, forçat per una escassa circulació
monetària, en el fet de
no ésser possible l'existència d'una mà d'obra especialitzada i en la necessitat de
satisfer una escala de preferències.
Policultiu
Cultiu de diversos productes, en una mateixa zona, destinats a alimentar
la població local.
Rotació de conreus
Sistema de conreu consistent a alternar els conreus anuals sobre la mateixa
terra. Generalment se sembra només una part de la terra deixant l'altra en guaret
per sembrar-hi l'any següent (rotació biennal) o al cap de dos anys (rotació
triennal).
Guaret
Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny
empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.
Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven bàsicament
cereals. L'open field és el tipus de paisatge agrari
caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les
terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural
en pobles.
Béns comunals
O simplement comunals. Béns
pertanyents al comú, és a dir, a tota la població d'un
municipi. N'hi
havia de dues classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren
béns del municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia (arrendament,
explotació directa) eren destinats a cobrir despeses dels serveis
públics. Els altres
eren terres, deveses, prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren
destinats a l'ús directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre
la població a la sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en
teoria,
als veïns més necessitats. A partir del s XVIII la necessitat creixent de terres de
conreu féu que en fos propugnada l'abolició per tal de posar en circulació el major
nombre possible de propietats.
|
La indústria era una activitat minoritària i tradicional.
A ciutat hi havia una escassa artesania, controlada pels gremis.
|
Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà. Des de l'Edat Mitjana estava
organitzada en torn els gremis.
Producció d'obres decoratives o amb pretensions
artístiques fetes a mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals han donat
lloc a formes d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de
l'aram,
la vidrieria (vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc.
Sistema gremial
Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control
dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire
ampli de beneficis. El sistema gremial fou un fenomen essencialment
urbà, que només
assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats
importants.
Gremi
Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada,
reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un element
característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà
els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis,
col·legis, confraries, arts, etc).
Els gremis eren corporacions laborals constituïdes pels artesans o comerciants
dedicats a un mateix ofici i encarregades de la direcció i reglamentació dels diversos
aspectes professionals dins d'una localitat, sota la supervisió dels
municipis. La seva
finalitat era, a més de l'assistència mútua dels associats, controlar les tècniques de
treball, la qualitat dels productes, el volum i els preus de la
producció, el nombre de
mestres que podien exercir l'ofici, etc. Apareixen cap el segle XI.
|
|
La rigidesa del sistema gremial va fer que es desenvolupessin
altres formes de producció industrial, tant al camp com a ciutat.
|
Indústria
domèstica
Sistema econòmic mixte en què una família pagesa alterna les feines del
camp amb l'elaboració de productes manufacturats (generalment, fil o
teixits) a casa, que
venien després a la ciutat.
Domestic system
També anomenat treball a domicili o putting out system. Forma de
producció industrial que combina camp i ciutat, que consistia a donar feina a domicili a
les famílies pageses. Un artesà o un comerciant de la ciutat encarregava una feina a una
família pagesa subministrant-li la primera matèria i les eines
necessàries; passat un
temps recollia la mercaderia, la pagava al preu convingut i s'encarregava de comerciar-la
pel seu compte als mercats urbans. Aquest sistema fou creat per escapar del control dels
gremis i va permetre augmentar la producció i abaratir els preus, donant un fort impuls
al comerç de l'època. Es desenvolupà paral.lelament a l'augment de la demanda que va
originar el comerç colonial dels segles XVI i XVII i s'aplicà sobretot al sector tèxtil
i especialment a Anglaterra i Flandes i no tant a l'Europa continental, on els gremis eren
més poderosos i les estructures senyorials més rígides.
Manufactura
Etimològicament vol dir "fet amb la mà" i es refereix als productes
elaborats manualment, especialment els del ram tèxtil (filats i teixits). Els pagesos
anglesos del segle XVIII elaboraven fil o teixits a casa (domestic system), que
venien després a la ciutat; més endavant, el comerciant de la ciutat els deixava les
eines i les matèries primeres per un preu convingut (putting out system);
finalment, els comerciants van reunir treballadors en un mateix local amb les màquines
(mogudes manualment) i les eines (factory system). Aquesta tradició
manufacturera constituí una de les bases de la Revolució Industrial.
Forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de
dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment
productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats
internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia
entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans
dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments
subvencionats,
impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a
Anglaterra).
|
Amb un mercat interior molt limitat, la burgesia va anar acumulant
capitals gràcies, sobretot, al comerç colonial.
Això va fer que, durant el segle XVIII, s'anés desenvolupant un capitalisme comercial
incipient. |
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Capitalisme comercial
Sistema econòmic basat en l'acumulació de capitals a través del
comerç.
Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les
seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les
indústries, permetia
vendre productes manufacturats i donava grans beneficis. Aquesta expansió comercial va
afavorir la proliferació de mercaders, banquers i prestamistes i el desenvolupament de
bancs i companyies comercials. L'acumulació de capitals del comerç colonial va permetre
una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, que fou clau per a forçar
l'enderrocament de les estructures de l'Antic Règim.
Mercantilisme
Corrent de pensament econòmic, dominant a Europa del
s XV al XVIII, caracteritzat pel principi que la riquesa d'un estat depèn del seu comerç
exterior i és directament proporcional al volum de reserves de metalls preciosos
(especialment l'or), així com pel fet de fomentar les exportacions i de reduir les
importacions (proteccionisme de l'estat, dirigit a assolir una balança de pagaments
favorable).
|
|
La societat era de tipus estamental.
|
Societat
estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus
aristocràtic, on
una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria
de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé
monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran
desigualtat social i legal entre els individus.
Estament
A l'antic règim, grup social amb una certa base
jurídica i dotat d'esperit corporatiu, no tan impermeable com la casta, però que
implicava l'existència d'unes normes per a entrar-hi o sortir-ne. La posició econòmica
podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era
aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per
extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els
eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats
estaments privilegiats. Els estaments
privilegiats eren grups tancats, als quals només es podia accedir per herència
(títol
de noblesa hereditari) o per mèrits (concessió de títols o guardons feta pel
rei).
Des de l'època feudal hi havia tres ordres o estaments: els oratores (el
clergat, que resaven i asseguraven la protecció divina), els bellatores (la
noblesa, que combatien i asseguraven la protecció terrenal) i els laboratores (la
resta de la població, que produïen tot el necessari per a la societat).
|
|
La desigualtat civil, bàsicament davant la llei i davant
l'impost, es concretava en l'existència d'una minoria de
privilegiats. |
Clergat
Era el primer estament. Representava un petit percentatge de la
població. No
pagava impostos directes i rebia ingressos del delme i de llurs propietats urbanes i
rurals (lloguers, rendes, collites...). Cal distingir entre un alt clergat
(arquebisbes, bisbes, canonges i abats), d'origen nobiliari i amb una vida luxosa i amb
privilegis, i un baix clergat (capellans i vicaris de les
parròquies, frares),
d'orígen pagès i amb una vida modesta i sense privilegis.
Noblesa
Era el segon estament. Era una minoria dins la població. Les seves propietats
territorials els donaven una gran riquesa i els permetia gaudir d'una situació
benestant. Tenia privilegis de divers tipus: honorífics (dret a portar
espasa, banc
reservat a l'església, monopoli d'accés a càrrecs superiors), econòmics
(dret de caça, exempció de treballar a les obres públiques) i fiscals
(exempció de pagar
impostos i dret a cobrar-ne). Cal distingir entre diferentes categories
nobiliàries:
noblesa de cort, la de províncies, la de toga, etc.
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la
societat, els membres
del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o
de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per
l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de
càrrec). Cal distingir entre l'alta noblesa (els nobles pròpiament
dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven
units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a
les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per
separat.
|
|
La majoria de la població formava part del Tercer
Estat, en el
que hi destacava, pel seu poder econòmic, la burgesia, una minoria urbana. La gran part
de la població eren camperols.
|
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces
productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols
lliures. La coherència del grup
provenia de l'oposició comuna als privilegis dels eclesiàstics (primer
estat) i dels
nobles (segon estat). L'hegemonia corresponia a la burgesia, que lluitava per aconseguir
un poder polític d'acord amb la seva potencialitat econòmica. El procés és ben visible
a l'Anglaterra del s XVII i a la França del final del s XVIII, amb l'aportació teòrica
de Sièyes (Qu'est-ce que le Tiers État, 1789). L'accés de la burgesia al poder
rompé la cohesió del grup i, juntament amb el desenvolupament de la Revolució
Industrial, donà pas a un nou tipus d'estructura social, de caràcter
classista.
Representava la gran majoria de la població, no tenia
cap privilegi i havia de suportar totes les càrregues fiscals de la
societat. Tot i
incloure grups socials molt diferents en condició econòmica i social, els unia
l'oposició als privilegis i al manteniment del sistema senyorial, i la reivindicació de
la igualtat civil.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la
propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en
estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i
financer.
La burgesia es formà al si de la societat feudal com un nou tipus de grup social que,
abandonant tota dependència directa de la terra, s'emancipà de l'estructura feudal i
fonamentà la seva existència en l'intercanvi de béns que ell no havia
produït. Als ss
XVI i XVII l'augment de població, el comerç colonial, amb la considerable afluència
d'or, l'aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels
mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia
comercial. Amb les transformacions agràries i la formació del capital comercial al s
XVIII la burgesia esdevingué prou potent per a posar fi a l'antic
règim, ocupar el poder
polític (1789) i, tot formulant el concepte de nació, crear l'estat liberal
burgès. Per
al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i pageses, però consolidà el
seu ascens sobre la repressió d'aquestes classes, a les quals, a més, negà sovint la
participació en la gestió política (sufragi censatari). La burgesia creà i imposà
nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals (individualisme, llibertat de
consciència, tolerància de cultes, llibertat d'expressió, igualtat civil i fiscal, el
concepte de ciutadà i de sobirania nacional, inviolabilitat de la propietat privada,
etc), i al llarg del s XIX anà concretant les formes de lluita política democràtica
pròpia de la burgesia industrial a través de la creació dels partits i la lluita
parlamentària. La burgesia al poder, en una primera etapa lluità a favor del liberalisme
en matèria econòmica. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a
Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al
continent,
aparegué la burgesia industrial, amb la qual, a través ja de mesures
proteccionistes, es
consolidà la unificació del mercat nacional, que a Alemanya i a Itàlia havia de tenir
un caràcter polític de lluita d'independència i d'unificació nacional. Amb la burgesia
industrial aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del
proletariat. La seva
història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Classes populars urbanes
Treballadors manuals de les ciutats: artesans (oficials i
aprenents), obrers de les
manufactures, personal domèstic i petits oficis.
Camperolat
Era el grup més nombrós a l'antic règim. La seva condició variava segons la
seva situació jurídica (serfs i homes lliures) i la possessió o no de la terra
(homes
lliures propietaris i homes lliures arrendataris). La majoria de la pagesia no tenia
terres i havien de pagar impostos reials, eclesiàstics i senyorials.
|
|
En aquella època a Europa predominava el sistema polític
absolutista. En alguns països es va promoure, al segle XVIII, una experiència
reformista: el Despotisme Il.lustrat.
|
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les
funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat
formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la
monàrquica, com la
dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de
l'absolutisme. Hobbes,
el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un
individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve
a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre
corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió
del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de
Maistre, Louis
de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la
sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial
no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o
parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal,
especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema
polític absolutista.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i
feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de
Déu, de qui eren els representants.
Despotisme il.lustrat
Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus
regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la
Il.lustració.
El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs
súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat
es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de
l'administració,
el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova
forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se
contradictòria: es pretenia
promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim
absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats
foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa I d'Àustria, la tsarina Caterina II de
Rússia, Gustau III de Suècia i Carles III d'Espanya.
|
|
Unes noves idees van anar preparant els canvis a venir.
|
Il.lustració
Moviment intel·lectual europeu, centrat en el període comprès entre la
segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789, caracteritzat pel
racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita
per la consecució de l'hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la
presa del poder polític, i de conformació de la seva ideologia com a
dominant. El moviment, originat a la Gran Bretanya, s'estengué bàsicament a França
-on tenia arrels pròpies, i s'esbatanà en la seva forma més plena, l'enciclopedisme- i després a
tot Europa, afavorit per la cada vegada major independència econòmica dels
intel·lectuals i mitjançant societats científico-literàries (des de clubs a
acadèmies, des de cafès a societats econòmiques), la premsa periòdica i la
internacionalització de les edicions. Es proposava d'il·luminar la humanitat amb les
llums de la raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per
a posseir.
Moviment filosòfic i cultural que es desenvolupà a Europa a finals del segle XVII
i al llarg del segle XVIII. Fou a França on tingué més rellevància. La base fonamental
del moviment era l'ús de la raó i de la lògica per il.luminar tot allò que forma part
del coneixement humà, el retorn a la natura i la reivindicació del gaudi de la
felicitat. La Il.lustració preconitza el triomf de la raó, com a fonament del progrés
material i social i del benestar general. Manifesta una concepció optimista del món i de
la vida, basada en la confiança en la raó, la ciència i l'educació com a factors d'un
progrés capaç de portar els éssers humans a la felicitat en la Terra. En política cal
distingir una Il.lustració revolucionària (que posà les bases intel.lectuals de la Revolució
Francesa) i una altra, que justificà l'absolutisme, anomenada Despotisme
Il.lustrat. En el primer cas, feu aparèixer el principi del monarca subordinat a la
nació formada per ciutadans i la divisió de poders. Les idees dels il.lustrats foren
divulgades especialment a través de l'Enciclopèdia francesa, dirigida per
Diderot i D'Alembert i publicada entre 1751 i 1765. Els tres grans filòsofs
il.lustrats del segle XVIII foren Montesquieu, Rousseau i Voltaire, els quals aporten un
nou marc ideològic que trenca amb les concepcions vigents de l'Antic Règim. El
seu pensament és anticlerical i antiabsolutista.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les
Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i
d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones
i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs,
respectivament).
Contracte social
Acord entre els individus o entre aquests i la
comunitat, que hom suposa generalment implícit com a base de l'organització social.
Fisiocràcia
Corrent doctrinal del pensament econòmic aparegut a França a la segona
meitat del s XVIII, enfront del mercantilisme vigent fins
aleshores. François
Quesnay i els seus seguidors, que s'autodenominaren economistes, constituïren la
primera escola econòmica coherent. L'obra de Quesnay Tableau économique (1758)
fou el primer model econòmic que descriví la interdependència entre les diferents
classes socials (agricultors, propietaris i l'anomenada classe estèril)
donant-los
una comprensió global i dinàmica; posà en relleu que l'agricultura era l'únic sector
capaç de produir un excedent o una riquesa, mentre que la indústria i els serveis eren
sectors exclusivament transformadors, a càrrec de la classe estèril. Com que aquest
excedent es traspassava íntegrament a la classe propietària de la
terra, els
fisiòcrates en deduïren que la reforma fiscal adequada havia d'incloure un impost
únic sobre aquesta classe social.
Fisiòcrates
Grup d'economistes de la segona meitat del segle XVIII que consideraven que
l'agricultura era l'única activitat que podia generar riquesa, i que era necessari que la
classe que s'apoderava d'aquesta riquesa, la noblesa, fos gravada amb un impost
únic.
Participaren també dels principis del liberalisme econòmic. El seu principal
representant fou François Quesnay.
Racionalisme
Corrent filosòfic del segle XVIII que consisteix a comprendre, conèixer i interpretar el món aplicant l'anàlisi racional. El
desenvolupament científic de l'època influí notablement en aquest
corrent, especialment
la matemàtica.
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font
radicalment molt més vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o
àdhuc l'única font absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la
interpretació veritable de la realitat. Contraposat tant a l'empirisme i a l'irracionalisme
com, consegüentment, a l'escepticisme, el racionalisme es pot discernir a gairebé
totes les èpoques, des de Parmènides fins a Hegel -els seus dos representants més
extrems-, bé que troba la seva típica i més estricta expressió en el corrent
filosòfic que, als ss XVII i XVIII, recull, d'una banda, el desig d'emancipació per
part de l'home de tota fe religiosa sobrenaturalista i, d'altra banda, l'entusiasme
provocat pels grans descobriments científics de l'època moderna.
|
|
Una nova ideologia que va tenir els seus mitjans de
divulgació. |
Enciclopèdia
Obra publicada sota la direcció de Denis Diderot
entre el 1751 i el 1765. Es tractava, de primer, d'adaptar al francès una obra equivalent
publicada a Anglaterra per Chambers. Però molt aviat Diderot i els seus col·laboradors
-D'Alembert per a les matemàtiques, Voltaire, Montesquieu, Rousseau i
d'altres, tots
competents i il·lustrats- decidiren de fer una obra original que exposés l'ideal
filosòfic i humà del s XVIII. És notable l'interès tècnic i científic que
enriqueix l'obra mitjançant nombroses làmines. L'obra consta de disset
volums, als quals
el llibreter Panckouke n'afegí quatre més. A més d'exposar les idees dels pensadors de
la Il·lustració, l'obra és el primer recull de les ciències i de les
tècniques i marca una fita en el naixement del món industrial.
És bàsicament un diccionari enciclopèdic que recull l'estat en què es trobava a
l'època el coneixement de les ciències, les arts i els oficis. Els seus autors i
directors foren Denis Diderot i Jean Baptiste d'Alembert. El conjunt de l'obra el formen
vint-i-vuit volums, dels quals disset són de text i onze de gravats.
L'Encyclopédie
fou la plataforma de divulgació de la Il.lustració.
Enciclopedisme
Visió de la natura i de la societat, variant radical
de la Il·lustració, pròpia dels creadors de l'Enciclopèdia. El pensament
enciclopedista pot ésser identificat amb el dels anomenats «filòsofs» francesos de la
segona meitat del s XVIII. Fora de França, la influència de l'enciclopedisme fou
força notable, especialment a Suïssa, a Polònia i a les penínsules ibèrica i
italiana. En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se visiblement en el
racionalisme i l'empirisme, els enciclopedistes pretenen d'assolir l'objectivitat crítica
mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxis social. En el terreny
sòcio-econòmic, acullen certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de
llibertat de producció i de comerç. Políticament, basen llurs teoritzacions en la
sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica.
Sociològicament, llurs addictes procedien de determinades capes de la burgesia
(administració, professions liberals, medis industrials i comerciants) lligades al
procés de producció. Llur acció ajudà, bàsicament en el terreny
ideològic, a fer
veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder
polític,
però durant la Revolució Francesa el grup perdé expectativa en
l'opinió, sobretot
davant els jacobins. De llurs rengles sorgiren els idéologues, que tingueren
força pes durant el període directorial i napoleònic.
|
|
I que impulsarà una sèrie de revolucions que
facilitaran l'aparició d'una nova època.
|
Revolució
burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i
l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les
estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i
a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el
sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1.
Els reis il·lustrats.
2.
Els filòsofs de la Il·lustració.
3.
L'Enciclopèdia.
4.
La fisiocràcia. |
|
Els reis il.lustrats. |
Carles
III d'Espanya (1716-1788)
Duc de Parma i de Plasència (1731-35), rei de Nàpols (1734-59) i
d'Espanya (1759-88). El regnat de Carles III es destaca per l'adhesió als principals
postulats del despotisme il·lustrat; el monarca s'envoltà de col·laboradors competents
que fomentaren el progrés cultural i de coneixements tècnics i científics
(creació de
les Societats d'Amics del País i de la Junta de Comerç); hom limità la influència de
l'Església i el poder de la Inquisició, assajà nous mètodes de conreu i d'explotació
agrària (colonització de Sierra Morena, duta a terme per Pablo de
Olavide, en la qual
participaren famílies catalanes, alemanyes, flamenques, etc) i liberalitzà
definitivament el comerç amb Amèrica (1778), trencant el monopoli que havia exercit de
primer Sevilla i després Cadis, i permetent la relació directa de diversos ports
catalans amb les colònies.
Caterina II de Rússia (1729-1796)
Tsarina de Rússia (1762-96). Convertida en emperadriu de
Rússia,
ambicionà convertir la noblesa en un estat potent, per a la qual finalitat comprengué
que li calia reforçar l'efectivitat del poder autocràtic i modernitzar les classes
dirigents d'acord amb els principis de la Il·lustració: fundà escoles, protegí les
ciències i les lletres, afavorí l'establiment d'artistes estrangers a Rússia i
conreà,
ella i tot, la literatura i la història, cosa que li valgué la lloança i l'amistat dels
principals filòsofs de l'època (Voltaire, D'Alembert, Diderot, Grimm). Després del
fracàs de la gran comissió reunida el 1767 per modificar el codi rus, per a la qual
havia redactat unes instruccions força liberals, refermà el poder dels nobles, sobretot
després de la revolta d'E.I.Pugacev (1773-75), que uní els obrers
industrials, els
cosacs i els serfs de la gleva de l'est i el sud de Rússia. Una gran reforma
administrativa de l'estat fou empresa el 1775 i refermada el 1785: hom creà noves
demarcacions territorials i, per primera vegada, foren separats els poders executius dels
judicials; el poder local restà a les mans dels nobles, però aquests es veieren
estretament subjectes a la corona. L'esclat de la Revolució Francesa (1789) provocà una
reacció antiil·lustrada en els seus darrers anys de regnat.
Frederic II de Prússia (1712-1786)
Rei a Prússia (1740-73) i de Prússia (1773-86). Fill de Frederic
Guillem I i de Sofia Dorotea de Hannover. Contra l'educació devota i militarista
imposada pel seu pare, Frederic II es rebel·là, sia intentant de fugir a
Prússia,
sia obtenint del seu preceptor Duhan de Jandun (un hugonot d'origen
francès) els elements
teòrics necessaris per a convertir-se en un il·lustrat de cultura francesa. Hom ha dit
de Frederic II que era un rei filòsof, el paradigma del dèspota
il·lustrat; però la
il·lustració fou posada al servei del despotisme i el despotisme al servei d'una
revigorització de les classes feudals mitjançant el mercantilisme. Frederic es convertí
en el comandant en cap d'una burocràcia renovada, però dugué alhora a terme una pregona
reforma infraestructural tècnica (tot mantenint intactes o reforçant les estructures
socioeconòmiques feudals): reformes de repoblació, de colonització
agrària,
d'enderrocament de barreres duaneres, de transformacions fiscals i
hisendístiques, de
creació d'una xarxa de canals navegables, d'implantació de nous mètodes agronòmics i
de nous conreus, de creació d'una banca estatal, d'implantació del proteccionisme per
als productes industrials bàsics, etc. El manteniment de les relacions de producció
feudals, actualitzades, es manifestà sobretot en la perduració de la servitud dels
camperols, en l'ajut econòmic estatal a les grans explotacions agràries de productes per
al mercat dels junker (que restaren lligades de dret a una mateixa
família) i en
la vinculació de la indústria naixent (també subvencionada per
l'estat, especialment en
el sector tèxtil) als mateixos grups dels junker. Però a la Prússia polonesa hi
hagué un intent d'alliberar els camperols de la servitud envers els starosty, i es
produí una tendència similar a les possessions directes de Frederic. La seva ideologia
política, areligiosa, pretengué de deslligar l'absolutisme de tota relació amb la
voluntat divina i creà el concepte d'estat benefactor, presidit pel rei com a cap de
l'estat. D'altra banda, el rei prussià es proposà de convertir Berlín en un centre
intel·lectual i artístic comparable a París-Versalles mitjançant institucions com
l'Acadèmia, i acollí pensadors fugits de França, músics, pintors,
arquitectes, etc.
Gustau III de Suècia (1746-1792)
Rei de Suècia (1771-92), fill del rei Adolf Frederic. Inspirat en els principis del
despotisme il·lustrat, concedí la llibertat de premsa (1747) i la tolerància religiosa
(1781) i fundà l'Òpera i l'Acadèmia Sueca. Després de vèncer els danesos imposà
l'acta d'unió i seguretat (1789), per la qual obtenia poders absoluts i establia la
igualtat jurídica de tots els ciutadans. Morí assassinat per un oficial
mogut per l'aristocràcia.
Maria Teresa I d'Àustria (1717-1780)
Arxiduquessa d'Àustria, reina d'Hongria i de Bohèmia (1740-80) i emperadriu
romanogermànica. Seguint les directrius del seu ministre Kaunitz, inicià reformes
fiscals i administratives i reorganitzà l'exèrcit.
|
|
Els filòsofs de la Il.lustració.
|
Montesquieu
(1689-1755)
Nom amb què és conegut Charles-Louis de Secondat,
baró de La Brède i de Montesquieu, filòsof racionalista i jurista francès.
A les "Cartes Perses" (Lettres Persanes) (1721) fa una sàtira
de les institucions i costums francesos. Gran admirador del règim constitucional
anglès,
en la seva obra "L'esperit de les Lleis" (L'esprit des Lois)
(tractat escrit, probablement, en el llarg període que va del 1734
al 1748) defensa el sistema de govern
parlamentari i la divisió de poders (distinció i equilibri dels poders
executiu,
legislatiu i judicial). Seguint el seu propi mètode racionalista,
aprofundí l'estudi dels problemes de la llibertat
política, insistint en la necessitat d'un control i delimitació dels diversos poders
operants en un estat per garantir-los contra el poder mateix. A partir d'aquí elaborà la
doctrina d'independència i separació dels tres poders fonamentals de l'estat (el
legislatiu, l'executiu i el judicial), doctrina que, amb adaptacions i
additaments, ha
estat introduïda en la praxi institucional de totes les nacions
civilitzades.
Rousseau, Jean-Jacques (1712-1778)
Escriptor i filòsof suís en llengua francesa. Per a
ell,
l'ésser humà és bo per naturalesa, és la civilització el que el fa
corrupte. Propugna
el retorn a l'estat natural en el que tots els humans eren bons, iguals entre si i
pacífics, perquè encara no estaven corrumputs per la civilització i el
progrés. En el
"Contracte Social" (Du contrat social ou Principes du droit politique)
(1762) diu que la relació entre governants i governats ha de basar-se en la
"voluntat general". La seva sensibilitat per la natura,
els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa en feren, fins a un cert
punt,
un inadaptat social, la qual cosa fa comprendre —i alhora permet de matisar— el
seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en
contraposició a l'estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la
raó moderna. Tanmateix, en molts camps anà més enllà que Voltaire i Montesquieu, i,
desconfiat del progrés i de la raó, anuncià la sensibilitat romàntica.
Voltaire (1694-1778)
Nom amb què és conegut François-Marie Arouet, escriptor i pensador
francès. El resum de la seva filosofia, molt pràctica i acomodatícia, es troba en el
"Diccionari filosòfic" (Dictionnaire philosophique) (1764): deisme,
religió i moral naturals, rebuig de les religions positives i de tota metafísica,
racionalisme i lluita contra els criteris d'autoritat i la intolerància; posicions
relativament moderades i sovint ambigües, que encara ho són més en la seva versió
política i social (odi a l'absolutisme i simpaties per un règim liberal a l'anglesa,
sense excloure la constant temptació del dèspota il·lustrat). Defensor
del racionalisme, la tolerància i la llibertat política i religiosa, va satiritzar la
societat francesa i en va criticar la intolerància i l'autoritat. Per a ell calia
humanitzar les institucions. Fou la figura més representativa i popular del racionalisme
francès.
|
|
L'Enciclopèdia.
|
Alembert,
Jean-Baptiste le Rond D' (1717-1783)
Enciclopedista francès. Fou nomenat codirector de l'Encyclopédie amb
Diderot (1747), i s'encarregà de la part de matemàtiques i física. En el Discours
préliminaire (1751), exposà les línies mestres de l'obra. En els seus articles no
pròpiament tècnics, apareix com un crític agut de la societat del seu temps. Una sèrie
de raons el feren abandonar la codirecció de l'Encyclopédie (1758). Amic dels
sobirans il·lustrats (hi ha una abundosa correspondència amb Caterina II de Rússia i,
especialment, amb Frederic II de Prússia, que li passava una pensió i que el tingué a
la seva cort el 1763) i dels ministres de Lluís XV, fou nomenat secretari perpetu de
l'Académie Française (1772). La seva posició ambigua li valgué l'apel·latiu de
"Diògenes decent".
Diderot, Denis (1713-1784)
Filòsof i polígraf francès. Té un lloc privilegiat en la Il·lustració francesa. Tot
i que la seva activitat s'estengué a diversos camps, l'obra que ocupà tota la seva vida
fou la direcció de l'Enciclopèdia, que féu aparèixer entre el 1750 i el 1772
malgrat l'oposició de l'Església i del poder establert. La natura de l'home, la
seva condició, els problemes de moral, el sentit del destí, el preocuparen constantment.
Rebutjant qualsevol moral racional, tractà de fonamentar una moral individual que
conciliés alhora la llibertat individual i les exigències socials. Segons ell, la
dignitat humana està en la recerca de la veritat personal i no en la fe.
|
|
La fisiocràcia.
|
Quesnay,
François (1694-1774)
Economista francès, cap de la fisiocràcia. Metge de professió, estudià també
botànica, química, matemàtiques i filosofia. Tenia ja més de seixanta anys quan
conreà l'economia. Escriptor prolífic, a part els seus tractats de medicina i biologia,
té vint-i-tres edicions d'obres d'economia política o filosofia social. Redactà alguns
articles per a l'Encyclopédie. El seu treball més important és el Tableau
économique (1758), obra basada en la història del pensament econòmic on introduí
per primera vegada la idea de circulació, de la qual féu diferents
versions.
|
|
