Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
Durant el segle XVIII, les bases de l'Antic Règim a Europa
començaren a trontollar. |
Antic
Règim
Organització política, econòmica i social existent
a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme
fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat
francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte
historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti
variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim
s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la
consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més
centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions
econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una
societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen
de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes
populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia,
que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament
en consolidar-se la Revolució Industrial.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les
funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat
formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la
dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes,
el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un
individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve
a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre
corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió
del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis
de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la
sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial
no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o
parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema
polític absolutista.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i
feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els
representants.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on
una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria
de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé
monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran
desigualtat social i legal entre els individus.
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa
Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per
una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que
els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació
senyor-serf la que determina la forma de produir.
Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana,
caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el
pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona
d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels
pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però
els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la
servitud.
Sistema gremial
Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control
dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire
ampli de beneficis. El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només
assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants.
 |
|
El moviment cultural de la Il.lustració va criticar el sistema
vigent i va aportar idees de canvi. |
Il.lustració
Moviment filosòfic i cultural que es desenvolupà a
Europa a finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII. Fou a França on tingué més
rellevància. La base fonamental del moviment era l'ús de la raó i de la lògica per
il.luminar tot allò que forma part del coneixement humà, el retorn a la natura i la
reivindicació del gaudi de la felicitat. La Il.lustració preconitza el triomf de la
raó, com a fonament del progrés material i social i del benestar general. Manifesta una
concepció optimista del món i de la vida, basada en la confiança en la raó, la
ciència i l'educació com a factors d'un progrés capaç de portar els éssers humans a
la felicitat en la Terra. En política cal distingir una Il.lustració revolucionària
(que posà les bases intel.lectuals de la Revolució Francesa) i una altra, que
justificà l'absolutisme, anomenada Despotisme Il.lustrat. En el primer cas, feu
aparèixer el principi del monarca subordinat a la nació formada per ciutadans i la
divisió de poders. Les idees dels il.lustrats foren divulgades especialment a través de
l'Enciclopèdia francesa, dirigida per Diderot i D'Alembert i publicada entre
1751 i 1765. Els tres grans filòsofs il.lustrats del segle XVIII foren Montesquieu,
Rousseau i Voltaire, els quals aporten un nou marc ideològic que trenca amb les
concepcions vigents de l'Antic Règim. El seu pensament és anticlerical i
antiabsolutista.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren
en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat
davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política
sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la
primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim
constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana
en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle
XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i
el liberalisme radical o democràtic.
Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de
tots els comportaments individuals garanteix una producció òptima al mínim cost
possible. Creu que el mercat és el regulador natural de l'activitat econòmica i que s'ha
de deixar lliure amb el mínim d'intervenció per part dels poders públics.
Teoria econòmica que constitueix la base ideològica del capitalisme
sorgit de la Revolució Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus
principis doctrinaris. El liberalisme econòmic considera que per tal d'estimular el
creixement i el progrés econòmic cal que es donin les condicions següents: la
supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure
evolució dels preus segons el mercat i la llei de l'oferta i la demanda, la
llibertat d'ocupació i de contractació, i la intervenció mínima de l'Estat en matèria
econòmica, que només s'ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat
econòmica, d'igualtat, de propietat i de seguretat.
Racionalisme
Corrent filosòfic del segle XVIII que consisteix a comprendre, conèixer
i interpretar el món aplicant l'anàlisi racional. El desenvolupament científic de
l'època influí notablement en aquest corrent, especialment la matemàtica.
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font
radicalment molt més vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o
àdhuc l'única font absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la
interpretació veritable de la realitat. Contraposat tant a l'empirisme i a l'irracionalisme
com, consegüentment, a l'escepticisme, el racionalisme es pot discernir a gairebé
totes les èpoques, des de Parmènides fins a Hegel -els seus dos representants més
extrems-, bé que troba la seva típica i més estricta expressió en el corrent
filosòfic que, als ss XVII i XVIII, recull, d'una banda, el desig d'emancipació per
part de l'home de tota fe religiosa sobrenaturalista i, d'altra banda, l'entusiasme
provocat pels grans descobriments científics de l'època moderna.
|
|
Els il.lustrats definiren els principis de la nova doctrina,
el liberalisme, que defensava l'individu, tant en l'ambit polític com en
l'econòmic. |
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per
normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el
moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i
s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit
de les Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar
(judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits
per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs,
respectivament).
Contracte social
Acord entre els individus o entre aquests i
la comunitat, que hom suposa generalment implícit com a base de l'organització social.
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament,
elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
|
|
L'aplicació de les idees dels il.lustrats deixaren pas a unes
noves estructures. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les
estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i
a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el
sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no
és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
La idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les
seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa.
|
|
A l'Estat espanyol, i a d'altres països, cal parlar del
depotisme il.lustrat, una forma de reformisme, no pas de crítica profunda. |
Despotisme
il.lustrat
Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus
regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la Il.lustració.
El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs súbdits, però sense
comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat
es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració,
el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova
forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se contradictòria: es pretenia
promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim
absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats
foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa I d'Àustria, la tsarina Caterina II de
Rússia, Gustau III de Suècia i Carles III d'Espanya.
Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació
d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc
de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense
recórrer a la revolució.
|
|
Les idees il.lustrades a Espanya s'estengueren i s'aplicaren,
sobretot, durant el regnat de Carles III. El coneixement científic fou organitzat a
través de les acadèmies i les anomenades societats econòmiques d'amics del país. |
Acadèmia
Societat literària, artística o científica, generalment fundada o aprovada i
reglamentada i sostinguda per l'autoritat pública, constituïda per a l'avançament de
les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una ciència o art, mitjançant la
recepció i discussió de treballs i comunicacions dels seus membres, l'execució o el
sosteniment d'investigacions, l'edició de publicacions científiques, la concessió de
premis, etc.
Societat Econòmica d'Amics del País
Institució cultural creada a diferents regions de l'estat espanyol durant
el darrer terç del s XVIII. Constituïen un paral·lel de les diferents acadèmies i
societats d'agricultura aparegudes a Europa durant aquell segle. En llur naixença i
desenvolupament intervingueren el moviment il·lustrat amb la seva preocupació pels
coneixements útils, i també la forta embranzida agrícola del segle, que reviscolà
l'interès pel millorament dels procediments tècnics i per les modificacions del règim
de la propietat. Durant un cert temps hom ha considerat que les societats econòmiques
foren una manifestació dels nuclis burgesos, però avui hom les creu fonamentades en
l'aristocràcia i el clericat il·lustrat, vinculats ambdós amb l'alça de la renda de la
terra. Fou decisiva la intervenció directa de Campomanes i la participació de membres de
la burocràcia com a socis de les econòmiques. Aquestes tingueren com a origen les
reunions setmanals de Los Caballeritos de Azcoitia, nobles i clergues il·lustrats
de Guipúscoa que parlaven de temes econòmics i culturals d'actualitat. El 1764
establiren d'una manera formal i amb autorització règia una Sociedad Económica
Vascongada de Amigos del País, la qual desenvolupà una important tasca d'ensenyament
modern en el seu seminari de Bergara i la seva escola de metal·lúrgia. L'èxit assolit
per la Sociedad Vascongada i l'exemple d'altres models europeus (Dublín, etc) impulsaren
el fiscal del Consell de Castella, Pedro Rodríguez de Campomanes, a proposar la formació
de societats semblants arreu de l'estat espanyol, les quals tindrien per objecte la
formació tècnica dels menestrals i la promoció de la indústria rural o dispersa.
Aquestes idees es trobaven contingudes en el Discurso sobre el fomento de la industria
popular (1774), que fou distribuït per tot Espanya a expenses del govern. Campomanes
volia que les diferents entitats prenguessin com a model la Sociedad Económica Maritense
(1775), molt vinculada amb els cercles ministerials, i amb una forta proporció de
buròcrates en els seus rengles. La iniciativa de Campomanes donà preu que les inquietuds
culturals existents en moltes ciutat espanyoles cristal·litzessin en la formació de
societats econòmiques, bé que en alguns casos aquestes institucions, mancades de
vitalitat pròpia, no desenvoluparen una tasca positiva. La primera societat econòmica
apareguda als Països Catalans fou la Societat Econòmica d'Amics del País de València
(1776), fundada per iniciativa de l'ardiaca d'Alzira Pere Mayoral i per l'oïdor de
l'audiència, el murcià Francisco Pérez Mesía. Els estatuts definitius no foren
aprovats fins el 1785. Donaven la base social de la institució fonamentalment els
eclesiàstics, seguits pels funcionaris estatals i pels aristòcrates; la burgesia
mercantil i industrial i la menestralia també hi eren representades, però en un nombre
inferior. Les activitats de la societat, més aviat teòriques, se centraren en el
desenvolupament de l'agricultura, de la indústria i del comerç. A Barcelona tant
l'audiència com l'ajuntament disminuïren l'eufòria dels projectes de Campomanes, per
tal com ja hi havia, a la ciutat, la Junta de Comerç de Barcelona, portaveu de la
burgesia mercantil, centre d'ensenyament tècnic i de belles arts, així com una acadèmia
de ciències, amb una important direcció d'agricultura, que cobria aquest vessant de
l'activitat de les econòmiques. Malgrat el fracàs de Barcelona, es formaren societats de
poca volada a altres poblacions del Principat de Catalunya. La primera societat del
Principat fou la de Tàrrega (1776-77), establerta per la iniciativa de l'alcalde major
Francisco Antonio Muñiz, amb el títol de Societat d'Amics del Bé Públic, que el 1781
fiu canviat pel de Societat d'Amics del País d'Urgell. La seva actuació fou minsa, però
mantingué interessants relacions amb altres centres culturals, com els monestirs de
Poblet i de Bellpuig de les Avellanes. La societat de Girona (1777) no ultrapassà
l'estadi de projecte. La de Puigcerdà començà a actuar el 1781, després de tres anys
d'espera, però desaparegué aviat. El 1784 l'ajuntament de Tarragona proposà la creació
d'una societat econòmica a laciutat; el seu veritable creador fou l'arquebisbe Francesc
Armanyà, que com a prelat de Lugo havia organitzat la d'aquella població. La Societat
Econòmica d'Amics del País de Tarragona fou inaugurada el 1787, amb una clara majoria de
membres eclesiàstics. La seva trajectòria seguí una línia agrarista en el cas
d'Armanyà, i més aviat industrialista en la del secretari i canonge Fèlix Amat. Des del
1793 la Societat anà de davallada, i la seva decadència s'accentuà després de la mort
de l'arquebisbe (1803). Amb el fracàs d'establir una societat econòmica a Vic (1792) es
clou la visió d'aquestes institucions al Principat. El 1778 s'havia fundat la Societat
Econòmica Mallorquina d'Amics del País, que fou dirigida per la noblesa i el clericat de
l'illa (el futur cardenal Despuig) i per la burocràcia forastera. Les seves publicacions
cobrien la temàtica econòmica, educativa i sanitària. El 1781 encoratjà la traducció
castellana de l'obra de Coyer La noblesse commerçante. El 1789 establi una
Acadèmia Mèdico-Pràctica. Des del 1779 publicà regularment una "Noticia
Periódica", que es convertí en "Semanario Económico" (1789) i
"Semanario de Mallorca" (1802). Com a institucions representatives del moment
il·lustrat, les societats econòmiques sofriren les conseqüències de la crisi de la
Il·lustració a partir del 1789 i s'esllanguiren després de la guerra del Francès i
perderen llur caràcter capdavanter del moviment cultural. La societat de Tàrrega
desaparegué; la de Tarragona es transformà després del 1840 en Societat Arqueològica.
Les de València i Mallorca han continuat la seva existència fins als nostres dies. En
els primers anys del regnat d'Isabel II es fundaren, en una situació política molt
diferent, la Societat Econòmica d'Amics del País d'Alacant (1834), la Societat
Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (encara existent) i la Societat Econòmica
Gerundense d'Amics del País, que funcionava encara el 1892.
Junta de Comerç de Barcelona
Institució rectora de l'activitat comercial i industrial catalana, creada a Barcelona el
1758. Tenia com a precedents dues juntes de nom semblant, creades el 1692 i el 1735 per
tal de reactivar l'economia catalana. Fou fundada arran de la restauració del cos de
comerç de Barcelona, autoritzada, després de moltes peticions, per Ferran VI
d'Espanya. Carles III en confirmà la creació (1760) i n'aprovà les ordenances
(1763). El marquès de La Mina, capità general de Catalunya, es negà a cedir-li
l'edifici de la Llotja, però el seu successor, comte de Ricla, l'hi cedí (1767) en canvi
d'una quantitat destinada a obres públiques. La Junta tenia jurisdicció damunt tot el
Principat de Catalunya i s'esmerçà principalment en la millora de la indústria tèxtil;
reclamà de l'estat una política proteccionista per a les manufactures catalanes, donà
reglaments de fabricació i de gremis i encoratjà la investigació de mètodes de
manufactura, conreu, etc, amb premis i borses d'estudi. Assolí l'abolició de l'impost de
la bolla (1769) i l'obertura dels Països Catalans al comerç americà (1778). També féu
una obra cultural important, com el patrocini de la tasca històrica d'A.de Capmany i,
sobretot, la creació d'una sèrie d'escoles tècniques que supliren la manca
d'universitat a Barcelona: de nàutica (1769), de taquigrafia 1775), de dibuix i belles
arts (1775), de química (1805), de mecànica (1808), de física (1814), d'economia
(1814), etc. A partir del 1815, el paper de la Junta com a portaveu de la burgesia
catalana començà a ésser substituït per altres institucions, però conservà una
importància oficial considerable fins a la seva desaparició, l'any 1847.
|
|
Conflictes durant els regnats de Carles III i Carles IV. |
Motí
de Squillace
Avalot ocorregut a Madrid del 23 al 26 de març de 1766. En foren diverses les causes,
però es resumien en l'encariment dels productes de consum —sobretot, del pa—,
per les males collites dels tres anys anteriors, i en l'odi al poderós ministre de Carles
III marquès de Squillace, pel fet que era estranger i, en especial, per diverses mesures
que havia pres. Entre aquestes, les més impopulars foren l'alliberació del comerç de
grans —cosa que contribuí a encarir-los— i la prohibició d'usar capa llarga i
capell xamberg. Hom s'enfrontà a les tropes establertes a Madrid, féu diversos actes de
saqueig i de destrucció i es presentà al palau del rei. Aquest hagué de cedir a les
exigències dels amotinats —destitució de Squillace, rebaixa dels preus dels
productes de consum, revocació de la pragmàtica sobre la vestimenta, etc—. Poc
després, però, Carles III, dominada la situació, reimplantà diverses de les mesures
abolides; a més, aprofità l'avalot per a expulsar del país (1767) la Companyia de
Jesús.
Rebomboris del Pa
Revolta ocorreguda a Barcelona els dies 28 de febrer,
1 i 2 de març de 1789 (amb repercussions a Vic i a Mataró), motivada pel reiterat
encariment del pa. Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja
del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats
més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En
anunciar-se un nou augment de preu a partir del dia 1 de març, hi hagué un avalot
popular a Barcelona la nit abans: una multitud descontenta assaltà el pastim i
l'incendià en bona part, alhora que s'apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels
diners; al mateix temps calà foc a les barraques de venda de pa i assaltà les cases dels
arrendadors de la fabricació de pa. El capità general, Francisco González y de
Bassecourt, comte d'El Asalto, envià tropes per a reduir els amotinats, però aquests les
apedregaren i ell hagué de refugiar-se a la Ciutadella davant l'actitud amenaçadora de
la gent, que només fou dissuadida de cremar la casa de la ciutat per la presència de la
tropa. L'orde dels caputxins intentà d'apaivagar l'avalot, però només hi reeixí en
part i amb el lliurament de diners als amotinats. L'endemà, 1 de març, diumenge, es
reproduïren els incidents: una multitud es presentà al pla de Palau i reclamà la
rebaixa del preu del pa, cosa que obtingué per escrit, així com la llibertat dels
detinguts de la nit anterior. Els avalots es reproduïren, però, a la tarda, amb
l'exigència que fossin rebaixats els preus de la carn, del vi i de l'oli. Davant la
negativa, un grup nombrós penetrà a la catedral per la força, insultà el bisbe i tocà
a sometent. Les autoritats prometeren la reducció dels preus i el bisbe renuncià a una
part del dret de cóps, que encaria l'entrada de blat a la ciutat. Mentrestant els
regidors, la noblesa i els representants gremials organitzaren patrulles que dissolgueren
els grups de la ciutat i detingueren alguns amotinats, mentre des de la Ciutadella els
canons eren encarats a la ciutat. El 2 de març hi hagué encara aldarulls aïllats, però
les patrulles evitaren nous incidents i obligaren els botiguers a obrir llurs
establiments. Les campanes de les esglésies foren privades de llurs batalls durant una
setmana, per evitar nous tocs de sometent. La noblesa i els gremis es feren càrrec del
cost de mantenir el preu del pa i de millorar-ne la qualitat. La repressió del govern de
Carles IV fou molt dura: el capità general fou destituït i substituït pel comte de
Lacy, que imposà set penes capitals a Barcelona i d'altres a Vic i a Mataró; d'altres
amotinats foren deportats. La duresa de la repressió suscità la repulsa de la ciutat,
que demanà l'indult dels condemnats a mort, sense obtenir-lo. Molts barcelonins
abandonaren la ciutat el dia de l'execució en senyal de desaprovació, fet que
desmentiria el caràcter exclusivament plebeu de l'avalot. La ciutat romangué militarment
ocupada durant diversos mesos. Hom ha remarcat l'origen comú dels Rebomboris del Pa amb
la Revolució Francesa del mateix any, afavorida per la crisi agrària dels anys 1787 i
1788, comuna a tot l'occident europeu.
|
|
La política reformista del despotisme il.lustrat va fracassar i
restà aturat amb Carles IV, just quan esclata la Revolució Francesa, fet que ocasionà
greus tensions i problemes. |
Revolució
Francesa
Llarg i complex procés revolucionari que es va estendre des del 1789 fins
al 1799, durant el qual la burgesia i els menestrals van aconseguir violentament acabar
amb els privilegis de l'aristocràcia i van iniciar el camí de la llibertat i de la
democràcia. La Revolució, model de revolució política burgesa, començà el 5 de maig
de 1789 quan el rei va convocar uns Estats Generals i una bona part dels assistents es
constituïren en Assemblea Nacional disposats a obtenir una constitució per a França.
Després de diverses fases, va acabar el 1799 amb el cop d'Estat de Napoleó Bonaparte,
que inaugurà una nova etapa de la història de França i d'Europa (l'època napoleònica,
1799-1815). La revolució francesa va provocar notòries transformacions: destrucció dels
privilegis de l'aristocràcia, abolició dels drets feudals i eclesiàstics sobre els
camperols, unificació del mercat nacional, superació de la societat estamental,
obtenció d'una constitució escrita, limitació del poder monàrquic, separació de
poders, eleccións periòdiques i reconeixement dels drets humans.
Guerra Gran
Conflicte bèl·lic (1793-95) sorgit entre el govern de CarlesIV d'Espanya
i el de la Républica Francesa creat per la Revolució. Tot i que, de moment,
Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra França —per
manca de preparació militar i també amb l'esperança d'afavorir Lluís XVI—,
quan el rei francès fou executat declarà la guerra a la República. El tancament de
fronteres i l'estricta censura ideològica permeteren de crear a Catalunya un clima
d'hostilitat a la Revolució, presentada com a atea i regicida, fet que contrarestà la
propaganda revolucionària de les autoritats franceses des del Rosselló, que intentaven
d'apel·lar al sentiment català d'independència. Alhora, el malestar causat per
l'escassetat de queviures —que ja havia provocat l'any anterior els Rebomboris del
Pa— fou canalitzat contra els francesos, acusats de fer d'agitadors i de preparar la
revolució. El fet que l'allistament no fos forçós, sinó voluntari, augmentà la
popularitat de la lluita. A Barcelona fou creada una junta de comissionats de la ciutat
per tal d'organitzar la defensa de la plaça per cossos de ciutadans armats (a la manera
de l'antiga Coronela abolida el 1714) i contribuir amb 800 voluntaris a l'exèrcit del
general Antonio Ricardos, encarregat de dirigir les operacions. Aquest envaí el Vallespir
(17 d'abril de 1793) i ocupà Sant Llorenç de Cerdans, Arles, Ceret i, en caure el fort
de Bellaguarda, el dominà del tot. Per l'agost ocupà Vilafranca de Conflent i
aviat amenaçà Perpinyà. Però aquests èxits ocultaven una situació crítica: mancat
de recursos humans i materials, hagué de retirar-se a passar l'hivern al Voló.
Mentrestant, per primer cop en cent cinquanta anys, el govern de Madrid es recordà de la
catalanitat del Rosselló i féu publicar el tercer llibre de la Crònica de Bernat
Desclot (en castellà) sobre la invasió francesa del 1285, per tal d'enardir els
catalans, tot i que la política real del govern —i la practicada per Ricardos—
era merament la de col·laboració amb els reialistes francesos —que intervenien amb
tropes pròpies en la invasió— en l'enderrocament de la República. La mort
imprevista de Ricardos i, quasi immediatament, la del seu successor, el general O'Reilly,
deixà l'exèrcit a les ordres del capità general interí, Jerónimo Girón, marquès de
Las Amarillas, succeït finalment per Luis-Fermín de Carvajal Vargas y Brun, comte de La
Unión. La reacció francesa, mentrestant, trencà el front invasor i penetrà a la
Cerdanya, a la Vall d'Aran i a la seu d'Urgell i desallotjà del Voló l'exèrcit del
comte de La Unión (abril del 1794). Els francesos penetraren a l'Empordà i, en el pla
governatiu, discutiren les possibilitats d'una annexió de Catalunya a la República
Francesa o àdhuc la creació d'un estat satèl·lit que protegís la frontera meridional
de França. Malgrat que el comte de La Unión ressuscità el sometent general català
(abolit pels decrets de Nova Planta) per poder fer cara als francesos, aquests el
foragitaren dels darrers reductes vallespirans (Cotlliure i Portvendres) i ocuparen Sant
Llorenç de la Muga. Aquests fracassos provocaren un motí a Barcelona: el poble donà
mort a un centenar de soldats reialistes —molts d'ells rossellonesos— sospitosos
de simpatitzar amb la Revolució Francesa. En caure a mans franceses el fort de
Bellaguarda (setembre del 1794), el comte de La Unión intentà de defensar Figueres,
però morí a la derrota de Mont-roig —on també morí el general francès
Dugommier— i Figueres obrí les portes als invasors. Davant la situació crítica del
Principat, i a instàncies de l'ajuntament de Manresa, fou creada a Barcelona una junta de
diputats dels corregiments catalans (desembre del 1794 - gener del 1795), que continuà a
Girona sota el comandament del nou capità general, José de Urrutia, i que dreçà plans
de defensa i acordà de demanar al govern l'exempció del cadastre —que fou
denegada— i material bèl·lic. A Girona fou decidit l'allistament de 20 000
voluntaris catalans, cos de miquelets comandat pel mariscal de camp Joan Miquel de Vives.
La junta intentà de convertir-se en Junta de Govern del Principat, però Urrutia s'hi
oposà; subsistiren, però, les juntes de corregiment, entre les quals es destacà la de
Girona, i es crearen a València cossos de voluntaris honrats, per a ajudar a la
defensa. El redreçament català donà fruits: el general francès Perignon intentà,
debades, de travessar el Segre i més tard el Fluvià i fou derrotat a Pontós i Fluvià,
mentre que el general Cuesta arribà a Puigcerdà i Urrutia alliberà l'Empordà. La pau
de Basilea (agost del 1795) posà fi a la guerra.
Pau de Basilea
Denominació conjunta dels dos tractats conclosos
entre França i Prússia i entre França i Espanya, respectivament, que posaven fi a la
primera guerra contra la Revolució Francesa. Pel primer tractat (5 d'abril de 1795),
Prússia atorgava a França, provisionalment, la vora esquerra del Rin. Pel segon (22 de
juliol de 1795), França es retirava de la zona fronterera de l'Empordà i tornava als
límits fixats pel Tractat dels Pirineus, posant fi a la Guerra Gran. Intentà,
però, de fer-se cedir la Vall d'Aran, i se'n retirà només a canvi de la cessió de la
part castellana de l'illa de Santo Domingo.
|
|
Des de la Pau de Basilea, Espanya va estar subordinada als
interessos de França. |
Tractats
de San Ildefonso
Tractats signats entre Espanya i la República
francesa el 1796 i el 1801. Pel primer, Espanya entrà en guerra contra Anglaterra (era
una aliança ofensiva i defensiva). Pel segon, Espanya lliurà als francesos la Louisiana
en canvi de la Toscana, que fou incorporada al ducat de Parma. Aquest tractat establia, a
més, la cooperació militar de Carles IV a les empreses napoleòniques, motiu pel qual
fou ordenat un reclutament militar al País Valencià. Això provocà un seriós avalot a
València (estiu del 1801) que obligà Carles IV a renunciar-hi i a amnistiar els
revoltats.
Batalla de Trafalgar
Lluita naval entre la flota britànica i una coalició
franco-espanyola que tingué lloc el 21 d'octubre de 1805 prop del cap de Trafalgar, a la
costa SW de la Península Ibèrica, en el curs de la tercera coalició contra França.
Manava la flota anglesa, composta de 27 vaixells i 6 fragates, l'almirall H.Nelson, i la
franco-espanyola, composta de 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i de 15 vaixells
per part espanyola, l'almirall francès Pierre Charles de Villeneuve i l'espanyol Federico
Carlos Gravina. La flota franco-espanyola es trobava estesa en forma d'arc a sis
quilòmetres, i fou atacada perpendicularment per dues columnes angleses que dividiren la
flota i atacaren després els vaixells. Nelson morí sobre la nau Victory i
Villeneuve fou pres amb el seu vaixell Bucentaure. La victòria dels anglesos fou
total, i només nou vaixells comandats per Gravina tornaren a Cadis. És la batalla naval
més important de l'època, puix que frenà de cop la preponderància naval francesa
adquirida amb Lluís XIV i Colbert i donà a Anglaterra la preponderància marítima fins
a la Segona Guerra Mundial.
Tractat de Fontainebleau
Pacte signat entre Espanya i França el 27 d'octubre de 1807 pel qual era establerta la
partició de Portugal, únic aliat de la Gran Bretanya a Europa, entre les forces
espanyoles i les franceses. El tractat estipulava que el nord de Portugal (províncies de
Minho i Douro) formaria el regne de la Lusitània Septentrional i seria per al rei
d'Etrúria, nét de Carles IV, en comptes del seu regne italià; que les províncies
d'Alentejo i Algarve serien per al primer ministre espanyol, Manuel de Godoy, i que la
resta romandria de moment sota l'administració franco-espanyola. El tractat motivà la
concentració de tropes franceses a Espanya, fet que donà lloc a la guerra contra Napoleó.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Personatges del
regnat de Carles III (1759-1788).
2.
Personatges del regnat de Carles
IV (1788-1808).
3. Personatges
de la Guerra Gran (1793-1795).
4.
Pensadors il·lustrats de la primera
meitat del segle XVIII.
5.
Pensadors il·lustrats de la segona meitat del segle XVIII.
6.
Altres personatges. |
Personatges
del regnat de
Carles III
(1759-1788). |
Aranda,
Comte d' (1719-1798)
Títol amb el qual és conegut Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y
Ponts de Mendoza. Estadista aragonès, desè comte d'Aranda, marquès de Vilanant i
senyor d'Alcalatén. Després de participar en les campanyes de les guerres de Successió
de Polònia (1733-1738) i d'Àustria (1741-1748), viatjà per Europa, on es posà en
contacte amb els il·lustrats i potser amb la francmaçoneria. Després fou ambaixador a
Portugal (1755) i a Polònia (1759), i el 1762 dirigí la campanya de Portugal. Fruit del
seu contacte amb Europa fou l'orientació que volgué donar a la seva fàbrica de
ceràmica de l'Alcora. L'any 1763 fou nomenat capità general de València
(1763-66) i, després del motí de Squillace (1766), ocupà la presidència del consell de
Castella. Des d'aquest càrrec dirigí la política, impulsà les reformes il·lustrades,
el regalisme i l'expulsió dels jesuïtes, i afavorí en un principi l'actuació dels golillas;
més tard, però, els seus picapunts aristocràtics el convertiren en cap de l'anomenat
"partit aragonès", contraposat al partit dels golillas, dirigit pel
comte de Floridablanca. El 1773 dimití i es traslladà a París com a ambaixador. Aquí
menà una política obstinadament bel·licista contra la Gran Bretanya, que donà els seus
fruits en la guerra de la independència nord-americana i la consegüent pau de Versalles
(1783), alhora que era saludat pels "filòsofs" francesos com un nou Alcides.
Tornà a la península, el 1787, i atacà Floridablanca fins a aconseguir-ne la
destitució: aleshores el substituí com a primer secretari d'estat (febrer 1792), però
la seva política il·lustrada i la seva actitud neutralista, en un moment que la reacció
era molt poderosa, menaren a la seva destitució (novembre 1792) i al seu empresonament
(1794). Fou alliberat el 1795 i s'instal·là a les seves possessions d'Épila, on dugué
a terme una sèrie de reformes locals.
Cabarrús, Francisco (1752-1810)
Financer i polític al servei de la monarquia hispànica. Comte de
Cabarús. S'establí a Saragossa a casa d'un comerciant català, Gelabert, amb la filla
del qual es casà, i a Madrid, com a fabricant de sabons. A la seva iniciativa es degué
la creació del Banco de San Carlos (1782), el primer banc oficial de la monarquia, del
qual fou director, i de la formació de la Compañía de Filipinas (1785) —fusió de
la Companyia de Comerç de Barcelona i de la Compañía Guipuzcoana de Caracas—, que
monopolitzà el comerç amb Àsia. Des del 1783 fou conseller de finances. A la mort de
CarlesIII perdé la seva influència: hagué de dimitir la direcció del banc, fou
denunciat a la Inquisició per enciclopedisme i fou empresonat els anys 1790-92 acusat de
malversació. Godoy aconseguí de rehabilitar-lo. A partir del 1797 acomplí diverses
missions diplomàtiques a Europa a favor del Directori, organisme amb el qual estigué
relacionada la seva filla Thérésa Cabarrús; per això no fou acceptat el seu
nomenament com a ambaixador de CarlesIV a París (1798), encara que fou donat com a motiu
el seu naixement a França. Influí en el nomenament de Saavedra i Jovellanos com a
ministres. El 1800, a la caiguda d'Urquijo, fou desterrat de la cort. En accedir al tron
JosepI Bonaparte, fou nomenat ministre de finances. Entre els seus escrits sobre economia
i política, cal destacar Elogio del Conde de Gausa (1786), Elogio de CarlosIII (1789)
i, sobretot, les Cartas sobre los obstáculos, que la naturaleza, la opinión y las
leyes oponen a la felicidad pública (1808), escrites els anys 1792-93, dirigides a
Jovellanos, on exposa les seves idees, pròpies de la il·lustració i, en molts punts,
francament influïdes per l'esperit enciclopedista i revolucionari francès.
Campomanes, Comte de
(1723-1803)
Títol amb el qual és conegut Pedro Rodríguez de Campomanes. Polític
i economista. Es llicencià en dret a Sevilla i s'establí a Madrid. Ensems amb
Floridablanca promogué el reformisme de l'etapa final del regnat de Carles III
(1767-88). El 1762 fou nomenat fiscal del Consell de Castella. Secundà el comte d'Aranda
en l'expulsió dels jesuïtes (1766-67) i, gran defensor del poder de l'estat enfront de
l'església, fou un dels impulsors del regalisme de Carles III, del qual féu una
defensa en Juicio Imparcial sobre el Monitorio de Parma (1770) i Tratado de la
regalía de amortización (1765), on reprovà l'acumulació de béns per l'Església.
Propugnà una reforma agrària (Memoriales Ajustados de 1771 i 1784), que dugué a
terme, en part, essent president del Concejo de la Mesta (1779); insistí en la
transformació de l'arrendatari de la terra en censualista seguint el model de contracte
català de cens emfitèutic. Defensà també la repoblació i la colonització de
l'interior de la Península Ibèrica i prestà suport al projecte de colonització de
Sierra Morena (1767). En les Cartas político-económicas plantejà el problema,
nefast per a l'agricultura, de les anomenades mans mortes. Promogué la creació de
les societats econòmiques d'amics del país, els objectius de les quals definí en el Discurso
sobre el fomento de la industria popular (1774), del qual féu imprimir 30 000
exemplars, i en el seu famós Discurso sobre la educación popular de los artesanos y
su fomento (1775), alhora que advocava per la indústria privada i la llibertat de
comerç enfront dels gremis, dels quals demanava una reforma. Intentà de donar
representativitat del poble als municipis i, el 1783, com a governador del Consell de
Castella, dictà lleis contra els vagabunds, i plans d'ensenyament. El 1789 presidí les
corts que aboliren la llei sàlica, i abandonà la política el 1791. Autor de diversos
escrits de caràcter històric, fou membre de l'Academia de la Historia de Madrid des del
1748, i president en 1764-91 i a partir del 1798.
Carles III d'Espanya (1716-1788)
Duc de Parma i de Plasència (1731-35), rei de Nàpols (1734-59) i
d'Espanya (1759-88). Primogènit del segon matrimoni de Felip V amb Isabel de Parma. Arran
de la conquesta de Nàpols i Sicília per Felip V, en fou coronat rei a Palerm (1734). En
morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heretà (1759) el tron d'Espanya i deixà
el de Nàpols a Ferran, tercer fill mascle del seu matrimoni amb Maria Amàlia de
Saxònia. En marxar a Madrid s'endugué alguns dels ministres més competents dels que
l'havien assessorat durant el seu regnat a Nàpols (Squillace, Grimaldi), i els confià
missions de govern; prescindí, per contra, d'altres polítics castellans del regnat
anterior. S'esforçà a introduir a Madrid la salubritat i els bons costums; féu
pavimentar, adornar i il·luminar la ciutat i prohibí, a més, l'ús de la capa llarga i
del capell xamberg, que, juntament amb el costum de dur armes, propiciaven les renyines i
els crims. Això i l'encariment progressiu dels queviures causat per alguns anys de secada
i per les noves mesures econòmiques del govern, provocà un seriós tumult conegut pel
motí de Squillace (1766). Carles III hagué d'allunyar el ministre Squillace,
però atribuí el motí a l'acció dels jesuïtes, principals adversaris de les seves
tesis regalistes, l'expulsió dels quals (1767) fou executada pel comte d'Aranda i
completada amb l'obtenció, per part del futur comte de Floridablanca, d'una butlla papal
(1773) que extingia la Companyia. En política exterior Carles III trencà la neutralitat
observada pel seu antecessor i féu costat a França (Tercer Pacte de Família) en la
guerra dels Set Anys; Carles III hi perdé la Florida i rebé de França, en compensació,
la Louisiana (tractat de París, 1763), però no pas Menorca, que passà novament a mans
d'Anglaterra. Poc després hi passaren també les illes Malvines (1770); Aranda fou
exonerat i passà a París com a ambaixador. El fracàs d'una expedició a l'Àfrica del
nord per tal d'eliminar la pirateria barbaresca (1775) induí Carles III a prescindir de
Grimaldi i a confiar la secretaria d'estat al comte de Floridablanca, que hi restà fins a
la fi del regnat. Carles III lluità novament amb França contra Anglaterra en la guerra
de la independència nord-americana, per tal de guanyar Gibraltar (sense èxit, malgrat el
setge i assalt del 1782) i Menorca, que fou conquerida pel francès Crillon i passà a
mans de Carles III pel tractat de Versalles (1783). El regnat de Carles III es destaca per
l'adhesió als principals postulats del despotisme il·lustrat; el monarca s'envoltà de
col·laboradors competents que fomentaren el progrés cultural i de coneixements tècnics
i científics (creació de les Societats d'Amics del País i de la Junta de Comerç); hom
limità la influència de l'Església i el poder de la inquisició, assajà nous mètodes
de conreu i d'explotació agrària (colonització de Sierra Morena, duta a terme per Pablo
de Olavide, en la qual participaren famílies catalanes, alemanyes, flamenques, etc) i
liberalitzà definitivament el comerç amb Amèrica (1778), trencant el monopoli que havia
exercit de primer Sevilla i després Cadis, i permetent la relació directa de diversos
ports catalans amb les colònies. Els Països Catalans, bé que no recuperaren llurs
institucions tradicionals com havien sol·licitat en iniciar-se el regnat, pogueren
participar, especialment el Principat, de la prosperitat relativament important que
produïren les mesures de govern, prosperitat que malmeteren les guerres dels darrers
anys.
Floridablanca (1728-1808)
Nom amb el qual és conegutJosé Moñino y Redondo. Estadista. Doctor
en lleis per Salamanca, a instàncies d'Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d'afers
criminals del Consell de Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que
portaren a l'expulsió dels jesuïtes (1767). Col·laborà amb Aranda, Campomanes i
Grimaldi; aquest el nomenà ambaixador a Roma (1772), on influí sobre Climent XIV i
obtingué l'extinció de la Companyia de Jesús (1773); rebé en recompensa el títol de
comte de Floridablanca. Fou nomenat secretari d'estat (1777) i imposà uns criteris de
reformisme moderat, en col·laboració amb Campomanes. Des de la seva creació el 1787,
dirigí la Junta d'Estat. Atacat pel partit aragonès d'Aranda, presentà la dimissió en
un Memorial adreçat al rei (1788), però continuà en el càrrec, àdhuc sota
Carles IV. Alarmat per la Revolució Francesa, des del 1790 inicià una forta reacció,
especialment en la censura i en la repressió contra els reformistes més destacats
(Cabarrús, Jovellanos, Campomanes) i manifestada també en un apropament a la Gran
Bretanya. El 1792 fou destituït, desterrat, empresonat per Aranda i processat; però
Godoy, en pujar al govern, l'absolgué de les responsabilitats polítiques (1794-95).
Retirat a Múrcia, el 1808 organitzà la junta d'aquella ciutat contra l'ocupació
francesa i fou elegit president de la Junta Central, la qual, en arribar Napoleó a
Madrid, fou traslladada a Sevilla, on Floridablanca morí. Entre els seus escrits
destaquen Representación fiscal sobre el monitorio de Parma (1768), les
correccions al Juicio Imparcial de Campomanes (1768), on defensa el regalisme
il·lustrat, i la Instrucción reservada para la Junta de Estado (1787).
Grimaldi, Girolamo (1720-1786)
Polític genovès al servei d'Espanya. Marquès i, després, duc de Grimaldi. Ambaixador
de Carles III d'Espanya, signà el Tercer Pacte de Família (1761) i participà en
l'expulsió dels jesuïtes; després del fracàs de l'expedició al nord d'Àfrica per a
eliminar la pirateria barbaresca (1775), els seguidors d'Aranda aconseguiren la seva
dimissió (1776). Fou ambaixador a Roma (1777).
Olavide y Jáuregui, Pablo (1725-1803)
Polític genovès al servei d'Espanya. Marquès i, després, duc de Grimaldi. Ambaixador
de Carles III d'Espanya, signà el Tercer Pacte de Família (1761) i participà en
l'expulsió dels jesuïtes; després del fracàs de l'expedició al nord d'Àfrica per a
eliminar la pirateria barbaresca (1775), els seguidors d'Aranda aconseguiren la seva
dimissió (1776). Fou ambaixador a Roma (1777).
Olavide y Jáuregui, Pablo (1725-1803)
Intel·lectual il·lustrat espanyol. De família
comerciant, estudià lleis a Lima, i començà (1745) una carrera de funcionari judicial,
estroncada per una acusació i un procés per malversació que el portà (1750) a Espanya.
Empresonat (1757), fugí, viatjà per Europa i s'establí a París. Tornà (1765) a
Madrid, on es casà amb una dama d'una gran posició social, mantingué una tertúlia
selecta, freqüentada pels il·lustrats més significats de Madrid, i gràcies al comte
d'Aranda, amic seu, començà (1766) una nova carrera de funcionari com a director de
l'Hospicio de San Fernando. Intendent d'Andalusia i superintendent de les repoblacions de
Sierra Morena (1767), hi posà en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes
condicions per a l'explotació agrària —foment del progrés tècnic amb una
política d'incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim
d'emfiteusi—. Organitzà a Sevilla reformes urbanístiques i un nou sistema educatiu.
La prohibició d'establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en
contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li guanyaren l'odi dels
caputxins, i el 1776 fou acusat davant la Inquisició com a heretge, ateu i materialista
i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. Condemnat (1778) a penes
de presó, confiscació de béns i degradació i exclusió a perpetuïtat de càrrecs
públics, el 1780 fugí a França, d'on tornà el 1798, potser gràcies a la publicació
del seu Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797).
|
Personatges
del regnat de
Carles IV
(1788-1808). |
Carles
IV d'Espanya (1748-1819)
Rei d'Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III. El seu regnat
coincidí amb l'esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de
Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d'evitar la introducció d'idees
revolucionàries a la Península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera
dels Pirineus. Però aviat calgué intentar de reforçar la situació precària de Lluís
XVI de França i fou confiat el poder al comte d'Aranda, simpatitzant amb els
enciclopedistes, que mantingué davant la França revolucionària una actitud expectant.
Fou, però, destituït (1792) per la pressió de la reina Maria Lluïsa, a fi
d'encimbellar el seu favorit Manuel de Godoy, jove militar que gaudí del favor de Carles
IV durant tot el seu regnat. En ésser executat Lluís XVI (gener del 1793), Carles IV
declarà la guerra a la República Francesa. La campanya, molt popular i iniciada amb bons
auguris, acabà amb una invasió francesa de l'Empordà El Escorial, 1807). Les mires de
Napoleó sobre Portugal, aliada amb Anglaterra, conduïren Godoy a la signatura del
tractat de Fontainebleau (1807). La penetració en massa de tropes franceses a la
Península Ibèrica que comportava el tractat induïren Godoy a planejar una fugida dels
reis a Amèrica, però el motí d'Aranjuez (18 març de 1808) provocà la seva
caiguda i l'abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. Napoleó convocà ambdós a
Baiona, on obligà el fill a retornar el tron al seu pare, i aquest a renunciar-hi tot
seguit a favor seu. Carles IV es retirà amb Maria Lluïsa i Godoy a Itàlia. El regnat de
Carles IV representà la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un
retrocés en el procés de liberalització cultural del país. Les guerres continuades
contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia.
Catalunya en resultà especialment perjudicada: l'estament mercantil barceloní intentà,
en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d'apartar Carles de la política
francòfila de Godoy. Les circumstàncies personals del monarca, d'intel·ligència
limitadíssima —els retrats que en féu Goya ho palesen prou bé—, contribuïren
al desprestigi de l'absolutisme i de la institució monàrquica.
Ferran VII d'Espanya (1784-1833)
Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de
Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb
qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol d'alliberament,
intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez
(març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó,
desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l'arbitratge entre pare i fill.
Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a
Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a
Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el
captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment
d'emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli
i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia
suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant
cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran
VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a
València, signà els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de
Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que
els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817)
no reeixiren, el moviment donà proves d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de
l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de
l'estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions,
Ferran VII hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava
l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de
l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència
d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La
intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit
francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa
situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes
franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova
etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d'aquest
període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a excepció de
Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i
contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A
l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més
aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no
havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de
malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior,
preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta
oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de
Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per
part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La
repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat
a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el
seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts
simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué
diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com
l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre
vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria
Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de
qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia
promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu
pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron.
Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu
germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel.
S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.
Godoy y Álvarez de Faria, Manuel de (1767-1851)
Estadista extremeny. Era un hidalgo que el 1784 s'enrolà en els
guàrdies de corps a Madrid, on féu amistat amb els prínceps d'Astúries, sobretot amb
la futura reina Maria Lluïsa, de qui hom diu que fou amant. Això i els seus dots
polítics feren possible una ràpida carrera, i el 1792 substituí Aranda com a primer
ministre de Carles IV. Inicià la guerra contra la França revolucionària (1793-95), en
la qual abandonà Catalunya a les seves forces, desguarnida d'homes i de material. Però
després s'alià amb França, fet que ocasionà dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i
1804-08), causa del desballestament del circuit comercial amb les Índies, el qual,
juntament amb les mesures d'una certa llibertat industrial a les colònies americanes,
provocà una forta recessió econòmica, especialment notable per a la indústria del
Principat. Lligat amb això, i per pal·liar les necessitats de les finances públiques,
portà a terme l'anomenada desamortització de Godoy —de fet iniciada pels primers
ministres Saavedra i Urquijo (1798-1800)—, la qual el 1808 havia posat en circulació
un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; també en aquesta línia
aconseguí els breus pontificis de 1805-06, que possibilitaven la venda d'una setena part
dels béns eclesiàstics. Després de la pau amb França (Ginebra, 1795), es casà (1797)
amb Maria Teresa de Borbó, comtessa de Chinchón, cosina germana de Carles IV, de la qual
es divorcià, i es casà després secretament (1829) amb la seva amant Josefa de Tudó
i Catalán. Seguí una línia ambigua de teòrica protecció al pensament i les
personalitats de la Il·lustració i de severíssima repressió contra qualsevol crítica
als pilars de l'antic règim; les pressions dels grups il·lustrats i l'animadversió dels
membres del Directori francès provocaren la seva destitució el 1798, però al cap de dos
anys recuperà el poder efectiu. Com a generalíssim dirigí aleshores la guerra de les
taronges contra Portugal (1801). Els fracassos de la segona guerra contra Anglaterra
(sobretot la derrota de Trafalgar, 1805), el seu despotisme ministerial i la seva feblesa
davant les pressions de Napoleó (demostrada en el tractat de Fontainebleau, quan aquest
li prometé un principat a Portugal, 1807), li feren perdre prestigi. Aleshores una sèrie
de conxorxes entre l'aristocràcia i els mateixos francesos, encapçalades pel príncep
d'Astúries, el futur Ferran VII, portaren a la frustrada conspiració d'El Escorial
(1807); Godoy volgué processar Ferran, fet que el desprestigià més encara. En adonar-se
de les clares intencions franceses d'enderrocar els Borbó, Godoy probablement planejà
una fugida dels sobirans a Amèrica, que no fou possible, car, prèviament, el motí
d'Aranjuez (19 de març de 1808) obligà Carles IV a abdicar i aconseguí l'empresonament
de Godoy. Napoleó el reclamà a Baiona, on actuà com un ninot en l'afer de les
abdicacions. El 1812 es traslladà amb la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a
París, on escriví unes importants Memorias (1836-42). Bé que Isabel II el
rehabilità el 1847, ja no tornà a la Península Ibèrica.
Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de (1744-1811)
Escriptor i polític asturià. Fill d'una família de la petita noblesa,
deixà els estudis eclesiàstics pels de dret. Alcalde del crimen a Sevilla (1767)
i oïdor de la seva audiència (1774), fou a Madrid alcalde de casa y corte (1778);
però el 1790, per la seva amistat amb Cabarrús, fou desterrat a Gijón, on fundà
l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gràcia i justícia (1797), Godoy aconseguí la
seva destitució, després d'haver estat objecte d'un intent d'assassinat (1798). Es
distingí per les seves idees renovadores (humanització de la justícia, foment de les
obres públiques, regalisme, lluita contra la inquisició, racionalització de
l'ensenyament —que considerava el motor més potent de transformacions—,
liberalisme econòmic, etc), que en el moment de la reacció contra els il·lustrats de
l'època de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es negà a participar en
l'equip afrancesat, i formà part de la Junta central —on representà la tendència
il·lustrada oposada alhora a l'antic règim i al liberalisme polític—, i finalment
dimití. Exposà les seves idees politicoeconòmiques a Informe sobre el Banco de San
Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811) i especialment a
Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostrà partidari d'un
capitalisme agrari individualista, assenyalà els problemes bàsics del camp i proposà
solucions perfectament adequades als seus propòsits. Escriví també sobre els problemes
de l'educació: Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811).
És també autor de poemes neoclàssics i preromàntics i del drama burgès El
delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del cercle d'Olavide); sobre
belles arts escriví Elogio de las Bellas Artes (1782). Els seus Diarios (no
publicats fins el 1915) abasten el període 1790-1801 i són bàsics per a comprendre la
seva època i la seva evolució personal.
Maria Lluïsa de Parma (1751-1819)
Reina d'Espanya. Néta de Felip V d'Espanya (per part de pare) i de Lluís
XV de França (per part de mare), es casà (1765) amb el fill de Carles III, el príncep
d'Astúries Carles. Amb el seu marit, Carles IV, fou proclamada reina d'Espanya, el 1788;
ambdós abdicaren, a conseqüència del motí d'Aranjuez, pel març del 1808. El mes
següent, Napoleó, a Baiona, exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus
pares, i aconseguí immediatament la renúncia definitiva d'aquests a favor de Josep
Bonaparte. Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància,
immoralitzades pel pinzell de Goya, seguí el seu marit a l'exili, juntament amb l'antic
favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina.
|
|
Persontages
de la Guerra Gran (1793-1795). |
Dugommier,
general (1736-1794)
Nom amb què és conegut el militar francès Jacques-François Coquille.
Addicte a la Revolució, es reincorporà a l'exèrcit el 1791 (se n'havia retirat el 1763)
i fou cap dels guàrdies nacionals a la Martinica. El 1792 passà a França, i fou diputat
a la Convenció. Ascendit a general el 1793 a les campanyes d'Itàlia, el mateix any
reprengué Toló —ajudat per Napoleó Bonaparte, aleshores comandant—. Pel gener
del 1794 fou nomenat pel Comitè de Salvació Pública comandant en cap de l'exèrcit dels
Pirineus Orientals, després de la desastrosa campanya del Rosselló del 1793.
Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar: el 30 d'abril obtingué la
primera gran victòria sobre l'exèrcit espanyol al Voló (Rosselló), fet que li
comportà la recuperació d'una gran part del territori. D'acord amb Milhaud i amb
Soubrany, delegats del Comitè de Salvació Pública, presentà a aquest organisme (12 de
maig) un pla d'annexió de Catalunya a França. Conquerí el fort de Sant Elm (on fou
ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20 000 homes) en el setge
del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la divisió de la
Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i Camprodon. L'atac previst al
Principat no s'inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb l'avantguarda
acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte de La Unión
havia bastit per protegir Figueres. En l'acció moriren Dugommier i el comte de La Unión,
i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a la plaça de
la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.
Ricardos y Carrillo de Albornoz, Antonio Ramón (1727-1794)
Militar castellà. Fill del tinent general Felipe Nicolás Ricardos,
governador de Caracas, i de Leonor Carrillo de Albornoz y Antic, d'origen català. Lluità
a Itàlia (1744-48). En tornar a la Península Ibèrica, estudià l'organització militar
prussiana. El 1764 fou enviat a Mèxic per reorganitzar l'exèrcit, malmès per la guerra
dels Set Anys. Fou ascendit a tinent general (1771) i dirigí una expedició a Algèria
que fracassà. Nomenat inspector de l'arma de cavalleria (1773), fou molestat per la
inquisició per les seves idees innovadores. Suspecte de simpaties pel partit del comte
d'Aranda, Floridablanca el desterrà a Guipúscoa (1788) amb el pretext que vigilés la
frontera amb França del País Basc. En iniciar-se la Guerra Gran, li fou confiat
el comandament d'un exèrcit exigu (uns 3 000 homes) i el càrrec de capità general de
Catalunya; el 17 d'abril de 1793 inicià la invasió del Vallespir amb èxit i penetrà al
Conflent. La manca de visió del govern de Carles IV en no donar impuls a la campanya amb
l'oferiment de la restitució del Rosselló i la Cerdanya limità les seves possibilitats
d'èxit, tot i la coratjosa participació catalana en la lluita. Acabada la campanya del
1793 passà a Madrid, on morí inopinadament.
Vives i Feliu, Joan Miquel de (?-1809)
Militar. En esclatar la Guerra Gran (1793) era mariscal de camp. El capità general de
Catalunya, José de Urrutia, li confià (1795) el comandament dels 20 000 voluntaris
catalans allistats per la junta de diputats dels corregiments del Principat i coneguts amb
el nom de miquelets. Amb aquest motiu, publicà l'opuscle Obligacions dels
miquelets dels nous Tèrcios de Catalunya (1795). Hi incorporà també els voluntaris
honrats reunits a València i aconduïts a Barcelona pel marquès de la Romana. Al
davant d'aquestes tropes, assolí d'expulsar els francesos de la Baixa Cerdanya, assetjà
Montlluís i probablement hauria recuperat les posicions del general Ricardos al
Rosselló, si no hagués cessat la guerra arran de la pau de Basilea (1795). El
1799 fou nomenat capità general de Mallorca, càrrec que exercí amb prudència i
moderació, fins el 1808. Aquest any es declarà contrari a Napoleó i, nomenat capità
general de Catalunya per la Junta Superior de Govern del Principat, dirigí el setge que
les tropes lleials organitzaren a Barcelona, aprofitant la debilitat momentània dels
ocupants francesos. Fracassat aquest intent, fou nomenat capità general de Castella la
Vella (desembre del 1808), càrrec en el qual morí.
|
|
Pensadors
il.lustrats de la primera meitat del segle XVIII. |
Feijoo
y Montenegro, Benito Jerónimo (1676-1764)
Escriptor i erudit gallec. Monjo del monestir de Samos, cursà estudis a
Salamanca i fou professor de teologia al monestir de San Vicente (Monforte de Lemos) i a
la universitat d'Oviedo. La seva obra —vuit volums del Teatro crítico universal (1726-39)
i cinc de Cartas eruditas y curiosas (1742-60), als quals caldria afegir un volum
d'Adiciones (1783)— forma una vasta enciclopèdia sobre temes diversos.
Escriví estimulat per l'esperit crític i reformador que l'anàlisi del nivell cultural
del país i de les formes de vida li suscitava. La seva actitud, racionalista i empírica
motivà moltes polèmiques. La primera (1725) tingué lloc entorn de les idees
antiscolàstiques del metge Martín Martínez en la seva Medicina escéptica, que
el metge d'Oviedo López de Araujo atacà amb el Centinela médico-aristotélico; Feijoo
es declarà a favor del primer, defensà els nous mètodes del progrés científic i
limità les possibilitats de l'escolàstica. La revelació divina i l'empirisme
científic, considerats en diferents plans, són els elements bàsics amb què bastí el
seu esquema doctrinal, que aplicà a la crítica de les supersticions i de les
institucions polítiques. Amic de Martín Sarmiento i de José Francisco de Isla, hagué
de fer cara als detractors, com Salvador José Mañer, Diego Torres de Villarroel i
Francisco de Soto Marne. Ferran VI no permeté que l'obra de Feijoo fos processada
per la inquisició. Fou influït pel Journal des savants, per l'obra de Francis
Bacon i per la de Joan Lluís Vives.
Maians i Siscar, Gregori (1699-1781)
També Mayans. Erudit. El caràcter austriacista de la seva família l'obligà a
passar a Barcelona després de la batalla d'Almansa. Hi estudià llatí i retòrica. El
1713 tornà a València, i ingressà a la Universitat, on estudià dret i filosofia. Hi
féu estreta amistat amb els novatores Tosca, Coratjà i Íñigo i amb humanistes
deixebles de Martí, com Minyana. El 1719 anà a Salamanca, on perfeccionà els estudis
jurídics. El 1723 guanyà la càtedra de dret de Justinià de la Universitat de
València; aviat es féu remarcar pel seu caràcter reformista; en dret es plantejà la
necessitat de defensar la veritat abans que l'autoritat dels autors; en filosofia són
palesos els esforços que féu per superar l'escolàstica dins la línia eclèctica de
Tosca. En el terreny literari, la seva crítica del barroc decadent és dura i implacable,
i, pel que fa a la història, la seva evolució fou ràpida; de les biografies pietoses
passà al coneixement de Nicolás Antonio i de la història crítica. Maians esdevingué,
així, l'hereu del degà d'Alacant, Manuel Martí, i donà forma concreta a les inquietuds
dels intel·lectuals valencians, com Minyana, Segura i altres. El 1733 passà a Madrid, en
ésser nomenat bibliotecari reial; però això no modificà els seus projectes, que
cristal·litzaren en una Carta adreçada al secretari d'estat José Patiño, el
primer dels plans reformistes il·lustrats i presa de consciència de l'intel·lectual
modern. Rebutjat aquest projecte, Maians continuà en la seva doble línia: història
crítica i història literària. Les seves Vida de Miguel de Cervantes (1737) i Orígenes
de la lengua española (1737) són dues aportacions importants a la crítica
literària i a la filologia. La Vida de D.Antonio Agustín (1734) i la Censura de
l'España primitiva de Huerta (1739) palesen la seva evolució crítica. Però no
mancaren les intrigues, procedents de la biblioteca reial (Nasarre), de les acadèmies i
de les revistes afrancesades ("Diario de los Literatos de España"). Davant els
atacs, Maians defensà els seus punts de vista, i atacà tant l'afrancesament cultural com
la ignorància oficial. El menyspreu que suposà el fet que el Consell de Castella
acceptés la falsa crònica que era l'España primitiva, malgrat la seva censura,
li féu acabar la paciència, i abandonà la cort (1739). Des del seu recés d'Oliva, amb
l'estreta col·laboració del seu germà Joan Antoni, Maians inicià una activitat
intel·lectual prodigiosa. A través de la seva correspondència exercí un mestratge
cultural damunt València (el cronista Agustí Sales, Ascensi Sales, més tard bisbe de
Barcelona, Teixidor, els metges Piquer i Seguer, l'hebraista Pérez i Baier, etc), el
Principat (la seva amistat amb Finestres continuà, i la correspondència s'estén als
Dou, Aimeric, Gener, Gonser) i Castella (Andrés Marcos Burriel, Enrique Flórez, etc).
Cal afegir a això els seus escrits, com l'edició de la Censura de historias fabulosas
i les publicacions fetes a través de l'Acadèmia Valenciana, que fundà el 1742, i,
d'una manera especial, les seves relacions intel·lectuals amb erudits dels països
europeus principals, com Muratori (Itàlia), Meerman, que li facilità la publicació de
les obres dels grans juristes hispànics (Holanda), i Stredtmann, Walch, David Clemente,
etc (Alemanya). Maians és la figura cultural hispànica més ben relacionada amb la
intel·lectualitat europea del s XVIII. Amb el temps, arribà el reconeixement oficial
dels seus esforços: gràcies al nomenament de Roda com a secretari de gràcia i justícia
i del comte d'Aranda com a president del Consell de Castella Maians tingué valedors seus
a la cort. El 1766 Carles III li concedí el títol d'alcalde de casa i cort i una pensió
vitalícia. Maians prosseguí, emperò, amb el mateix entusiasme, la seva tasca; preparà
un pla d'estudis universitaris i l'edició de les Opera omnia de J.L.Vives. Maians
significa l'esforç màxim per tal de lligar la tradició reformista hispànica ancorada
en l'erasmisme amb els nous corrents del pensament europeu. Es mantingué dins un
catolicisme sincer, que no excloïa la tolerància i l'obertura, fins a l'extrem de
collaborar amb Voltaire. Regalista, connectà amb els homes del tiers parti. Davant
la influència francesa i de l'assaig a l'estil de Feijoo, Maians significa una rigor
metodològica i una obertura als corrents intel·lectuals europeus.
|
|
Pensadors
il.lustrats de la segona meitat del segle XVIII. |
Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de (1744-1811)
Escriptor i polític asturià. Fill d'una família de la petita noblesa,
deixà els estudis eclesiàstics pels de dret. Alcalde del crimen a Sevilla (1767)
i oïdor de la seva audiència (1774), fou a Madrid alcalde de casa y corte (1778);
però el 1790, per la seva amistat amb Cabarrús, fou desterrat a Gijón, on fundà
l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gràcia i justícia (1797), Godoy aconseguí la
seva destitució, després d'haver estat objecte d'un intent d'assassinat (1798). Es
distingí per les seves idees renovadores (humanització de la justícia, foment de les
obres públiques, regalisme, lluita contra la inquisició, racionalització de
l'ensenyament —que considerava el motor més potent de transformacions—,
liberalisme econòmic, etc), que en el moment de la reacció contra els il·lustrats de
l'època de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es negà a participar en
l'equip afrancesat, i formà part de la Junta central —on representà la tendència
il·lustrada oposada alhora a l'antic règim i al liberalisme polític—, i finalment
dimití. Exposà les seves idees politicoeconòmiques a Informe sobre el Banco de San
Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811) i especialment a
Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostrà partidari d'un
capitalisme agrari individualista, assenyalà els problemes bàsics del camp i proposà
solucions perfectament adequades als seus propòsits. Escriví també sobre els problemes
de l'educació: Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811).
És també autor de poemes neoclàssics i preromàntics i del drama burgès El
delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del cercle d'Olavide); sobre
belles arts escriví Elogio de las Bellas Artes (1782). Els seus Diarios (no
publicats fins el 1915) abasten el període 1790-1801 i són bàsics per a comprendre la
seva època i la seva evolució personal.
Capmany de Montpalau i Surís, Antoni de
(1742-1813)
Historiador, filòleg i polític. El seu cognom matern era Surís, però
utilitzà el familiar de Montpalau. Estudià humanitats al col·legi episcopal de
Barcelona i, a divuit anys, ingressà a l'exèrcit; ascendí a sotstinent i participà en
la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es casà amb una
dama andalusa i col·laborà, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de Sierra Morena, on
havia d'instal·lar una colònia de camperols i menestrals catalans. En ésser processat
Olavide per la inquisició, Capmany fixà la residència a Madrid (1775). Allí es mogué
dins l'element oficial i ocupà diversos càrrecs públics: secretari de l'Academia de la
Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de periòdics i col·laborador
del ministeri de finances. Organitzà i dirigí l'Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya
(1802), fou diputat de l'ajuntament de Barcelona a Madrid i mantingué constant relació
amb la Junta de Comerç barcelonina, la qual li havia encarregat, el 1777, l'estudi de
l'antic comerç i de l'antiga marina de Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica,
es refugià a Sevilla i col·laborà en la tasca de convocar les corts generals i
extraordinàries que es reuniren a Cadis (1810). Com a diputat per Catalunya, hi tingué
una intervenció molt destacada: proposà la supressió de la inquisició, com a catòlic
il·lustrat però amb una visió tradicionalista; defensà les institucions de l'antic
règim i s'oposà a la desaparició de les senyories. Fou redactor de la "Gaceta del
Gobierno" i demanà la plena dedicació dels diputats a llur tasca. Morí víctima de
la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les seves despulles foren traslladades
solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugurà, el 1871, la Galeria de Catalans
Il·lustres. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781). Es mostrà
partidari d'una història crítica i documentada i es preocupà per les normes i la
correcció de l'estil. La seva contradicció interna és visible en molts aspectes;
escriví sempre en castellà i considerà la llengua catalana "un idioma
provincial muerto hoy para la república de las letras", però enyorà la seva
esplendor com a llengua oficial de la cort. De família austriacista, exaltà les glòries
dels Borbó i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, combaté amb
virulència l'afrancesament i l'uniformisme napoleònic. Escriví una Apología de las
fiestas públicas de toros (1815). Fou un precursor del desvetllament català del s
XIX, tant pel seu interès per la història com pels seus elogis de les institucions
catalanes medievals, el seu regionalisme imprecís i la seva revaloració de l'art gòtic
i el treball. La seva obra tracta, en part, de temes filològics i gramaticals: Discursos
analíticos sobre la formación y perfección de las lenguas (Madrid 1776), Filosofía
de la elocuencia (1777), Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-1794);
temes polítics: Discurso económico-político en defensa del trabajo mecánico de los
menestrales y de la influencia de sus gremios en las costumbres populares, conservación
de las artes y honra de los artesanos, publicat, el 1778, amb el pseudònim Miguel
R.Palacios; Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política
y militar (1807), Centinela contra franceses (1808), Sueño del marqués de
Palacio y desvelos de la provincia de Cataluña (1812); estudis històrics: Antiguos
tratados de paces y alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes príncipes
infieles del África y de Asia desde el siglo XIII al XV (1786), Ordenanzas de las
armadas navales de la Corona de Aragón (1787), Código de las costumbres
marítimas de Barcelona (1791), que conté la traducció castellana del Llibre del
Consolat de Mar, i Práctica y estilo de celebrar Cortes en el reino de Aragón,
Principado de Cataluña y reino de Valencia, publicada pòstumament, el 1821. Però la
seva obra fonamental, màxim exponent de la historiografia catalana del s XVIII, fou
l'edició de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua
ciudad de Barcelona (1779-92), publicades per la Junta de Comerç de Barcelona.
|
|
Altres
personatges. |
Lluís
XVI de França (1754-1793)
Rei de França (1774-92). Fill del delfí Lluís, succeí el seu avi Lluís XV. Es casà
amb Maria Antonieta, filla de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria. Durant els primers
anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les
mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l'esperit de reforma dels seus
ministres (Turgot, Necker), que foren frustrades per la resistència dels privilegiats i
la indecisió del monarca. En esclatar la Revolució, la seva resistència passiva li féu
perdre popularitat, tot i jurar la constitució (1790). Decidit a no prestar suport a
l'ordre revolucionari i confiant en l'ajuda dels altres reis europeus, intentà la fugida
(1791); reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, fou mantingut com a símbol
necessari de l'ordre i jurà la constitució una altra vegada. En aquest període
estimulà els elements i les mesures que creia que portarien a l'anarquia i, superada
aquesta, a la restauració de l'antic règim. Així, permeté d'atacar Àustria. La
subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a
favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. Destronat i
empresonat, fou jutjat per la Convenció i fou condemnat a mort i guillotinat (gener del
1793).
Napoleó I (1769-1821)
Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els
francesos, estudià a França des del 1779. L'enyorança de la seva terra el féu decantar
cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat
lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu
pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia
nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la
Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà
una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després
dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament
reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del
Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a
Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio
(1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de
Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori,
molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força
després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i
poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb
Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a
Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir,
portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els
turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a
França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al
Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament
amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura
militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de
l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis,
designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus
interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives,
recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema
judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre
Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i
forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel
prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les
bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina,
minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la
fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La
constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu
successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà
un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i
repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels
reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren
excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a
consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i
una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una
noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució.
Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam
d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny
econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen
protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de
resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué
crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de
l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha
denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats
convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà
a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix
sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en
realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències
—Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra
França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península
Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els
francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb
un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria
(1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou
obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol
d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el
poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili
definitius.
|
|
