Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

A començaments de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l'excusa de la invasió de Portugal, segons l'acord près en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les principals ciutats. L'ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència (1808-1814), que a Catalunya fou coneguda com la guerra del Francès.
La guerra entre Espanya i França cal inserir-la dins del context de la política expansionista de Napoleó Bonaparte per Europa.

En aquest període cal fixar-se en dos aspectes. D'una banda, el conflicte bèl.lic entre l'exèrcit francès i la resistència espanyola, tant de l'exèrcit, recolzat per la Gran Bretanya i Portugal, com de les guerrilles, grans protagonistes de la contesa. D'altra banda, la doble situació política que va viure el país: per un cantó, el règim oficial de Josep I, de talant liberal, acceptat pels anomenats afrancesats; per un altre, el govern clandestí format per les Juntes locals i provincials, aviat coordinades per la Junta Suprema Central, que a partir de 1810 esdevindrà Regència, en actuar en nom de Ferran VII. Aquest govern provisional i clandestí va convocar les Corts de Cadis, des d'on es van dur a terme les primeres transformacions polítiques de caire liberal a Espanya, encapçalades per la Constitució de 1812.

La guerra havia servit per a bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament la guerra, l'any 1814, l'arribada de Ferran VII, "el Desitjat", va resultar clau. El nou estat dissenyat per les Corts de Cadis, no fou acceptat ni pel rei ni per la majoria de la població, encara poc preparada per assumir un canvi tan radical, i Ferran VII va restaurar l'absolutisme.  D'aquesta manera, l'obra legislativa de Cadis va quedar en un no res, al menys momentàniament.
L'Antic Règim va continuar dempeus, però s'havia fet evident que un sector de la població estaria disposat a tot per tal d'imposar el liberalisme a Espanya. Començava llavors una època d'enfrontament entre absolutistes i liberals, una lluita perfectament palesa durant el regnat de Ferran VII.

Activa la música

Unbreak My Hearth

Temes relacionats

El reformisme borbònic
L'època napoleònica
El regnat de Ferran VII
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. Els antecedents.
2. La guerra contra Napoleó.
- Formes de lluita.
- La participació popular.
- La resistència als invasors.
3. Les fases de la guerra.
- 1ª fase: èxits de la resistència.
- 2ª fase: l'ofensiva francesa.
- 3ª fase: l'ofensiva aliada.
4. La monarquia de Josep I.
5. L'organització de la resistència.
- Les Juntes de Defensa.
- Les Juntes a Catalunya.
6. Les Corts de Cadis.
- Els principis liberals.
- La Constitució de 1812.
7. La restauració de l'absolutisme.
La invasió francesa va provocar tensions polítiques dins la monarquia de Carles IV, que va saber aprofitar Napoleó.
La resposta popular no es va fer esperar.
Començava la guerra del Francès.
Tractat de Fontainebleau
Pacte signat entre Espanya i França el 27 d'octubre de 1807 pel qual era establerta la partició de Portugal, únic aliat de la Gran Bretanya a Europa, entre les forces espanyoles i les franceses. El tractat estipulava que el nord de Portugal (províncies de Minho i Douro) formaria el regne de la Lusitània Septentrional i seria per al rei d'Etrúria, nét de Carles IV, en comptes del seu regne italià; que les províncies d'Alentejo i Algarve serien per al primer ministre espanyol, Manuel de Godoy, i que la resta romandria de moment sota l'administració franco-espanyola. El tractat motivà la concentració de tropes franceses a Espanya, fet que donà lloc a la guerra contra Napoleó.

Procés d'El Escorial
Procés que seguí la conspiració d'un sector de la noblesa cortesana dirigida pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, contra Manuel de Godoy i Carles IV d'Espanya (1807). Descoberta la conspiració a El Escorial, on es trobava la cort, i arrestat el príncep, aquest signà una petició de perdó, que li fou concedit (novembre 1807), i delatà els seus col·laboradors, els quals foren absolts en el procés (gener 1808); no obstant això, el monarca els desterrà. Davant aquests fets el poble radicalitzà encara més l'hostilitat envers Godoy, palesa poc després en el motí d'Aranjuez.
Motí d'Aranjuez
Insurrecció que tingué lloc a Aranjuez la nit del 17 al 18 de març de 1808. Després de l'ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, es dirigí a Madrid. Davant d'això, la cort es traslladà a Aranjuez i Godoy aconseguí de convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés a Andalusia camí d'Amèrica. Aquesta decisió fou aprofitada pels nobles partidaris de l'infant Ferran per a intentar de treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill. Godoy fou empresonat i destituït, i Carles IV abdicà (19 de març) en el seu fill, Ferran VII.
Abdicacions de Baiona

L'any 1808 Napoleó convocà a Baiona la família reial espanyola i arrencà les successives abdicacions de Ferran VII a favor del seu pare Carles IV i la d'aquest a favor seu.
El Dos de Maig
Motí popular madrileny (1808) que fou la guspira que encengué la guerra contra Napoleó. La llibertat de Godoy, l'anada d'alguns membres de la família reial a França i el mal comportament de les tropes imperials d'ocupació indignaven el poble de Madrid. Entre els elements militars de la guarnició espanyola, animats pels capitans Luis Daoíz i Pedro Velarde, hom conspirava contra els invasors. Mentrestant circularen ordres secretes perquè el dia 2 de maig sortissin de Madrid la reina d'Etrúria, l'infant Antoni (president de la Real Junta de Gobierno) i l'infant Francesc de Paula. De bon matí d'aquella diada, escamots d'homes armats s'aplegaven davant el palau. En veure que s'enduien les últimes persones de la família reial que restaven a Madrid, la gent congregada intentà d'abalançar-se damunt els carruatges, però fou repel·lida per les forces de Murat. Ràpidament els madrilenys organitzaren la resistència: hom lluità amb armes improvisades a tots els barris de la ciutat. El capità general espanyol, Negrete, havia manat d'aquarterar la tropa; però no pogué evitar que Daoíz i Velarde s'imposessin a llurs superiors i organitzessin la defensa del parc d'artilleria de Monteleón, juntament amb el tinent d'infanteria Jacinto Ruiz i el capità Andreu Rovira, amb un grup de catalans. Això no obstant, els francesos s'empararen del parc. A la Casa de Correos s'instal·là una comissió militar que, sense informació de cap mena, condemnà a mort tots els presoners, que foren afusellats a la muntanya del Príncipe Pío i en altres indrets de Madrid. L'endemà, Murat publicava una proclama avisant que hom procediria militarment contra tothom qui portés armes.
La guerra va durar sis anys, entre 1808 i 1814. Guerra contra Napoleó
També guerra de la Independència. Resistència armada i persistent del poble hispànic a les pretensions de Napoleó Bonaparte d'imposar-hi el seu germà Josep com a rei, en substitució dels Borbó. Ferran VII, el monarca que fou encimbellat pel motí d'Aranjuez (març del 1808), hagué de renunciar els seus drets a Baiona, on l'havia induït el propòsit que l'omnipotent emperador dels francesos el reconegués. Poc abans el poble de Madrid, ajudat pels artillers Daoiz i Velarde, es rebel·là contra les tropes napoleòniques, que es disposaven endur-se els darrers representants de la família reial, rebel·lió severament reprimida per Murat, nomenat lloctinent general del regne. Pel juny la insurrecció s'estengué per tot el país, i els francesos no la pogueren sufocar. El mariscal Bessières obrí la marxa cap a Madrid de Josep Bonaparte. Aquest, tot just proclamat, hagué d'abandonar la capital, en rebre la notícia que l'exèrcit francès d'Andalusia, sota el comandament de Dupont, havia estat copat a Bailèn (19 de juliol) per les forces regulars espanyoles de Castaños i Reding. Tot el dispositiu imperial es replegà llavors a la línia de l'Ebre, mentre a Aranjuez es constituí una Junta Central, a nom de Ferran VII, per a coordinar la resistència. Napoleó mateix hagué d'anar a la Península Ibèrica (novembre-desembre del 1808), entrà a Madrid i reposà Josep I. Mentrestant, els anglesos havien desembarcat a Portugal, i Napoleó, endut cap al front austríac, no pogué evitar que s'hi instal·lessin. Les temptatives angloespanyoles de reconquerir Madrid es repertiren al llarg del 1809, però després de la batalla d'Ocaña les forces imperials pogueren dominar tota la Meseta castellana. Josep I penetrà a Andalusia al començament del 1810 i s'emparà de Còrdova, Sevilla i Granada, però l'exèrcit hispànic es fortificà a Cadis, protegit per l'esquadra anglesa. Mentrestant, els mariscals Massena i Soult intentaven d'arraconar els britànics a les línies fortificades de Torres Vedras (Portugal). El 1811 el mariscal Suchet obtingué grans victòries a l'est peninsular: Tarragona, Tortosa i el País Valencià, però a partir de la batalla d'Albuera (Extremadura) la iniciativa passà als anglesos. La guerra de Rússia (1812) obligà Napoleó a treure grans contingents de la Península. Llavors Wellington derrotà estrepitosament l'exèrcit francès de Marmont a Los Arapiles (22 de juliol) i obligà Josep I a refugiar-se a València, ocupada per Suchet. Malgrat la reconquesta de la capital, ajudat per Soult (març de 1813), hagué d'abandonar-la definitivament, i posteriorment la batalla de Vitòria (28 de juny) foragità el rei intrús de la Península Ibèrica.
Guerra del Francès
Nom que hom dóna, als Països Catalans, a la guerra contra Napoleó, que tingué lloc del 1808 al 1814. Als Països Catalans, la trajectòria de la guerra fou marginal al Principat i al País Valencià, i encara més a les Balears, on, gràcies a l'ajut de la flota anglesa, no es produí la invasió napoleònica: Menorca i, sobretot, Mallorca foren refugi dels resistents catalans i valencians i alhora una bona font de recursos frumentaris i militars, especialment al principi de la guerra. La penetració francesa als Països Catalans es produí com a conseqüència del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l'entrada de cossos d'exèrcit francesos per tal d'atacar Portugal. Un d'aquests cossos, el del general Duhesme, entrà al Principat amb 11 000 soldats i 3 600 cavalls el 10 de febrer de 1808, i el 13 entrà a Barcelona, malgrat les ordres en contra del capità general, comte d'Ezpeleta. Duhesme al·legà que havia de continuar cap a Cadis, juntament amb 15 000 soldats més, que entraren pel Portús poc després. Però el 29 de febrer s'apoderà per sorpresa de la Ciutadella, i poc després, amb amenaces, féu que li fos lliurada la fortalesa de Montjuïc, que Mariano Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona, hagué de cedir perquè no hi havia al castell ni pertrets ni aliments disponibles que permetessin la resistència. Entre Barcelona i França hi havia unes altres places fortes (Roses, Figueres, Girona i Hostalric) que podien interceptar les comunicacions. Girona fou descartada per l'estat ruïnós dels seus murs. Altrament, la petita guarnició que Duhesme deixà a Figueres s'apoderà aviat del castell de Sant Ferran.
La guerra va presentar diverses formes de lluita. Batalla
Acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel·ligerants, un esforç combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu. Durant la batalla els exèrcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i logística per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra.
Combat
Acció de guerra que revesteix freqüentment un caràcter espontani, de transcendència tàctica, modalitat definida i d'una sola direcció, el propòsit de la qual és la conquesta o conservació d'un objectiu. Es desenvolupa en fases successives en el temps i l'espai, li és consubstancial la maniobra i l'acció conjunta i l'assalt n'esdevé la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a diferència del combat, obeeix motius estratègics i és ordenada en un pla de guerra.
Guerrilla

Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials.
Setge

Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i emparar-se'n. Aquest mètode fou utilitzat a les guerres napoleòniques. Girona i Saragossa en són els més clars exponents durant la guerra contra Napoleó a l'Estat espanyol.

Aixecament
Acció d'aixecar-se un poble, una partida de gent, un grup de militars, etc, revoltar-se, agafar les armes contra l'autoritat, contra un invasor, etc.
I una important participació popular. Milícia
Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a la de l'exèrcit.
Miquelets
Membres
d'una milícia especial, de caràcter mercenari o, alguns cops, voluntari, reclutada per diputacions o juntes de guerra dels Països Catalans per tal d'efectuar accions especials o de reforçar les tropes regulars. Durant la guerra del Francès actuaren com a cos organitzat per les forces napoleòniques.
Sometent

Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en l'antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Fou novament actiu durant la guerra del Francès (1808-14), i destorbà els atacs francesos davant Roses, Barcelona i Tarragona.
La resistència al francès queda reflectida en els setges de Saragossa i de Girona. Setges de Saragossa
Nom amb el qual són coneguts els dos setges a què fou sotmesa la ciutat de Saragossa durant la guerra del Francès per part de les tropes napoleòniques. Durant la guerra contra Napoleó, Saragossa es féu famosa arreu d'Europa pels setges i esdevingué un símbol de la resistència a Napoleó. En el primer (juny-agost del 1808, seixanta dies en total) el general Verdier hagué de desistir de prendre-la; en el segon (del final de desembre del 1808 al 21 de febrer de 1809) capitulà després d'un seguit de combats violentíssims; la població col·laborà entusiàsticament amb les tropes defensores, a les ordres de Palafox i Melci, que s'hi tancà amb 30 000 homes. Moncey i després Lannes dirigiren el segon setge. Hom calcula en 8 000 els morts dels francesos i en 40 000 els dels defensors, perquè hi hagué dins la ciutat una epidèmia de tifus.
Setges de Girona
Nom amb el qual són coneguts els tres setges a què fou sotmesa la ciutat de Girona durant la guerra del Francès per part de les tropes napoleòniques. Deixada de banda, inicialment, per les forces napoleòniques, Girona fou encerclada el 20 de juny de 1808 per una força de 5 000 homes comandada pel general Duhesme; però, malgrat el mal estat de les fortificacions, els 300 soldats del regiment Ultònia, amb l'ajut de la població civil, assoliren de rebutjar els atacs. L'endemà Duhesme es retirà a Barcelona, on reorganitzà les forces i preparà un segon setge —amb 6 000 homes, als quals se n'afegiren 5 000 de manats per Honoré de Reille—, iniciat el 22 de juliol de 1808. Els gironins, auxiliats per les tropes del general Milans i pel sometent de l'Empordà, que comandava Joan Clarós, feren una sortida i destruïren les instal·lacions bèl·liques franceses (16 d'agost), fet que obligà Duhesme a retirar-se un altre cop a Barcelona. El destorb que representava Girona per a les comunicacions franceses decidí els invasors a un nou setge, iniciat pel maig del 1809 per Gouvion Saint-Cyr, amb tropes que ultrapassaven els 22 000 homes. El setge s'estrenyé al principi de juny, i deixà la ciutat incomunicada. Dirigia la defensa el nou governador militar, Mariano Álvarez de Castro: la població masculina fou enquadrada en companyies militars, i la femenina, en la companyia de Santa Bàrbara. Els assalts francesos se succeïren des del 4 de juliol; malgrat la resistència de Girona, els baluards de Sant Lluís, de Sant Narcís i de Sant Daniel i el castell de Montjuïc caigueren gradualment en mans de l'enemic; els assetjats foren auxiliats des de l'exterior per les tropes del general Blake, que assoliren de penetrar en la ciutat, però hagueren d'abandonar-la davant la penúria de queviures. Álvarez de Castro s'obstinà a mantenir la resistència a ultrança, malgrat que era palesa la inutilitat del sacrifici, que costà a Girona 4 000 morts entre la població civil (aproximadament un 50% de la població d'aleshores). Malalt, Álvarez de Castro hagué de cedir el comandament al general Bolívar, que pactà la capitulació de la ciutat (10 de desembre) amb el mariscal Augereau.
La guerra presenta tres grans fases.
La primera, entre juny i novembre de 1808, d'èxits de la resistència, davant un exèrcit francès agafat a contrapeu.
Batalles del Bruc:
- Primer combat del Bruc
Combat lliurat el 6 de juny de 1808 en una collada prop del Bruc (Anoia) entre una columna de 3 800 soldats, la majoria italians, de l'exèrcit francès del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, i les tropes resistents integrades per un destacament de suïssos del regiment d'infanteria Wimpffen número 1, un grup de guàrdies valons escàpols de la guarnició francesa de Barcelona i entre 1 000 i 2 000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i del seu corregiment i d'Igualada i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent suís Francesc Krutter i Grotz. La presència inesperada d'un exèrcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i manà de recular; les baixes franceses, però, foren unes 300. La victòria popular, la primera des de la invasió francesa, desvetllà l'esperit de resistència, amb àmplies repercussions per al futur de la guerra. La presència real de sometents, dirigits de fet per una minoria rectora predominant, eclesiàstica i gremial, i impel·lits possiblement també pel malestar social i econòmic, donà lloc a una llegenda en la qual la victòria era obra d'un exèrcit integrat exclusivament per gent del poble sense preparació militar i armada molt primitivament, i a la confusió que creà l'eco del repic del timbal d'un minyó, que féu suposar als francesos un gros exèrcit.
- Segon combat del Bruc
Combat lliurat el 14 de juny de 1808 entre una divisió francesa, comandada pel general Chabran i enviada a la zona com a represàlia pels fets del primer combat del Bruc-, i les forces resistents. Aquestes eren integrades per 1 500 voluntaris de Lleida, comandats per Joan Baget, els sometents de Manresa i els d'Igualada —en menor nombre que en el primer combat pel fet de coincidir aquesta vegada amb el temps de la sega—, els terços de Cervera —una part dels quals era formada per dues companyies—, i encara 100 soldats més provinents de Lleida, del regiment suís de Wimpffen, vestits de paisà i amb barretina, i un considerable nombre de soldats provinents de Barcelona, entre els quals molts artillers. Les forces resistents eren superiors a les del primer combat, però molt inferiors a les franceses. Tanmateix, malgrat que el factor sorpresa era exclòs, el combat es resolgué amb la fugida dels napoleònics. La victòria rubricà els efectes del primer combat del Bruc, en confirmar la possibilitat de victòria contra els francesos, i provocà la creació d'un exèrcit regular.

Batalla de Bailèn
Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de Bailèn (Andalusia) entre l'exèrcit francès comandat pel general Dupont i les tropes reunides per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general Castaños. A les tropes andaluses s'afegí un cos de voluntaris format en gran part per genets garrochistas andalusos.Els francesos es deixaren dividir i encerclar, i, després de repetits atacs per a rompre el cercle, Dupont decidí de rendir-se amb totes les tropes. Els presoners foren conduïts a l'illa de Cabrera, on en moriren molts. Fou la primera derrota a camp obert soferta pels exèrcits napoleònics i tingué un gran ressò a tot Europa; com a conseqüència de la derrota, Josep Bonaparte sortí de Madrid i deixà tot el sud de la Península Ibèrica a les mans de les juntes de defensa.
En la segona, entre novembre de 1808 i juny de 1812, assistim a l'ofensiva francesa, que permet Josep I de controlar la situació. Batalla de Somosierra
Batalla lliurada el 30 de novembre de 1808, en l'inici de la guerra contra Napoleó. Les tropes espanyoles, que, comandades per Benito San Juan, havien pres posicions al coll de Somosierra per barrar la marxa de Napoleó cap a Madrid, foren batudes per les tropes franceses del general Senarmont. La victòria dels francesos els deixà el pas franc a Madrid, on entraren el 2 de desembre.
Batalla d'Uclés
Fet d'armes que tingué lloc a Uclés, a la Manxa (Conca), el 13 de gener de 1809, en el curs de la Guerra contra Napoleó, entre les tropes franceses del mariscal Victor i l'exèrcit espanyol del Centre, comandat pel duc d'El Infantado, que sofrí una gran desfeta.
Batalla d'Altafulla
Acció bèl·lica de la Guerra contra Napoleó en què l'exèrcit antifrancès, que operava al Principat sota el comandament del baró d'Eroles, fou completament derrotat per les forces napoleòniques, a les ordres dels generals Maurice-Mathieu i Lamarque (24 de gener de 1812). La principal conseqüència d'aquesta desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d'aleshores el primer exèrcit defugí les grans accions en camp obert, i fins al començament del 1813 les operacions militars tingueren un caire gairebé exclusivament guerriller.
Batalla de la Albuera
Combat en el qual les forces hispanobritanolusitanes de Blake, Castaños, Carlos de España i Beresford venceren les franceses de Soult, durant la guerra contra Napoleó (16 de maig de 1811). Els francesos es disposaven a socórrer Badajoz, assetjada pels aliats, quan l'exèrcit de Blake els atacà al llogaret de La Albuera, prop de Badajoz. Després d'una batalla amb més de 13 000 baixes, els francesos es retiraren, però encara impediren la presa de Badajoz.
En la tercera, entre juny de 1812 i desembre de 1813, assitim a l'ofensiva aliada (Espanya, Gran Bretanya i Portugal), que dóna el tomb definitiu a la guerra. Batalla d'Arapiles
Batalla que tingué lloc a Arapiles (Lleó) pel juliol del 1812, durant la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses del mariscal Marmont foren vençudes per l'exèrcit de lord Wellington. Gràcies a aquesta victòria, els francesos abandonaren definitivament Andalusia.

Batalla de Vitòria
Combat que tingué lloc prop de Vitòria, el 21 de juny de 1813, a les acaballes de la guerra contra Napoleó. Les tropes franceses, comandades per Josep Bonaparte i el mariscal Jourdan, es retiraven cap a França, però foren escomeses i batudes per un exèrcit integrat per tropes britàniques, espanyoles i portugueses a les ordres de Wellington. Aquesta derrota dels francesos, que fou seguida per la de San Marcial, significà la fi de la guerra.
Batalla d'Ordal
Fet d'armes ocorregut a les envistes d'Ordal (Alt Penedès), el 9 de setembre de 1813, entre les forces franceses manades per Suchet i les catalanes del general Manso, amb l'ajuda dels anglesos i calabresos manats per Bentinck. Els francesos foren rebutjats, bé que quatre dies més tard, en un nou atac, assoliren d'obrir-se pas i de retirar-se cap al nord.
Tractat de Valençay
Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la localitat francesa de Valençay (departament d'Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó. Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de Cadis es negaren a ratificar l'acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució.
El govern legal era la monarquia de Josep Bonaparte, germà de Napoleó, que va instaurar un règim liberal.
Catalunya va quedar integrada més tard a l'Imperi francès.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.

Constitució de 1808
Constitució (o Estatut) de Baiona. Text legal aprovat a Baiona per una assemblea de notables (que mai no passà de 91 membres), qualificada de «corts», convocada per Murat i per la junta de govern pel juny-juliol del 1808. Després de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, aquest text reconeixia Josep, germà de Napoleó, com a rei d'Espanya i es volia atreure la confiança del poble. La constitució era la base del pacte que unia el poble amb el sobirà. El text comprenia 13 títols i 146 articles. La religió del país seria la catòlica. El poder executiu es compondria de nou ministeris. Hom instaurava un senat, un consell d'estat i unes corts integrades per tres estaments, que es reunirien cada tres anys per discutir lleis fonamentals i aprovar els pressuposts. Hom reconeixia la independència del poder judicial i els drets a la seguretat personal i la inviolabilitat del domicili. Aquesta constitució mai no tingué plena vigència.
Afrancesats
Nom amb què es conegueren els individus que col.laboraren amb el rei Josep I d'Espanya, germà de Napoleó Bonaparte. Cal situar l'aparició del mot cap al 1811, car abans hom parla de cooperació amb l'invasor, d'infidelitat, de traïció. En principi, el partit afrancesat s'havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel motí d'Aranjuez (març 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del 1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, però que, convençuts, a la fi, de la ruïna inevitable dels Borbó, acabaren per reconèixer la conveniència d'un canvi dinàstic que regenerés el país. Amb tot, el bàndol afrancesat no cristal.litzà netament fins després de la batalla de Bailèn (juliol de 1808), ja que alguns dels qui concorregueren a l'assemblea de Baiona (el ministre Cavallos, els consellers de Castella, molts grans d'Espanya) es desferen llavors de l'obediència a Josep I. Cal distingir entre els afrancesats: primerament, aquells que, com Azanza, O'Farril, Urquijo o Cabarrús, ministres de Josep I, o Llorente i Meléndez Valdés, consellers d'estat, es lligaren des d'un començament a la sort de la causa josefina i hi persistiren fins al final; en segon lloc, un grup d'escriptors sevillans (Arjona, Lista, Miñano), que s'afiliaren al partit afrancesat el 1810, en tenir lloc l'expedició triomfal de Josep I a Andalusia; finalment, els funcionaris de l'estat que no tingueren el coratge suficient per a prescindir de llurs ingressos. Dels afrancesats catalans, el més rellevant fou el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, càrrec que no ostentà sinó pocs mesos, a causa de la creixent orientació del Principat vers l'imperi francès des del 1810. Més efectives foren les gestions de Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d'apel.lació del Principat, del corregidor Pujol i March, catalanitzador del "Diario de Barcelona", del "mere" de Barcelona Melcior de Guàrdia, d'Antoni de Ferreter i d'altres. Acabada la Guerra del Francès, els afrancesats sofriren l'exili, i algun, com Meléndez Valdés, hi morí. Però els constitucionalistes del trienni els amnistiaren (1820), i encara, uns anys més tard, el mateix Ferran VII els atorgaria càrrecs oficials, per tal com els antics afrancesats representaven un sector intermedi entre el liberalisme perseguit i l'absolutisme ultrancer, que el rei aleshores (1827) desitjava de pal.liar.
Departament

Durant la guerra del Francès, després de la incorporació a l'imperi Francès, el Principat de Catalunya fou dividit en quatre departaments, per decret de Napoleó (26 de gener de 1812): del Ter, del Segre, de Montserrat i de les Boques d'Ebre. La Vall d'Aran fou agregada al departament francès de l'Alta Garona i, per contra, Andorra ho fou al del Segre, i les terres catalanes d'Aragó foren, en part, afegides al de les Boques d'Ebre.
La resistència es va organitzar a través de les Juntes, que es constituïren en govern sobirà.
La Junta Suprema Central va actuar com a govern provisional fins el 1810, en què fou substituïda per la Junta de Regència.
Junta
Conjunt de persones nomenades per a dirigir els assumptes d'una col·lectivitat.
Junta Suprema Central Governativa del Regne
O simplement Junta Suprema Central. Organisme polític constituït el 1808, amb funcions de govern, per a la unificació de les diferents juntes provincials que sorgiren en començar la guerra contra Napoleó. Aquestes juntes provincials començaren a actuar espontàniament a causa del desprestigi de la Junta Suprema Central, constituïda a Madrid per l'abril del mateix any per Ferran VII. La Junta de València proposà un pacte federatiu entre totes elles, i pel setembre del 1808 es reuniren a Aranjuez i formaren la nova entitat. Pel desembre s'instal·là a Sevilla, on acordà la convocatòria de les antigues corts del regne, i pel gener del 1810 passà a Isla de León (Cadis), on fou elegit un consell de Regència. Subsistí fins a l'acabament de la guerra contra Napoleó.

Consell Suprem de Regència
O Junta de Regència. Òrgan suprem de govern, nomenat per la Junta Suprema Central durant la guerra contra Napoleó, i de la qual fou successor. Tenia la missió de dirigir, en nom de Ferran VII, la resistència contra els francesos i de reunir unes corts per reorganitzar el país. El decret del 29 de gener de 1810 establí una regència de cinc persones. La primera regència era formada per Pedro de Quevedo, bisbe d'Orense, el general Francisco Javier Castaños, Francisco de Saavedra, Antonio Escaño, general de la marina, i el mexicà Miguel de Lardizábal, i presentà la dimissió en reunir-se les corts el 24 de setembre de 1810; el mes d'octubre es reduí a tres persones: el general Joaquín Blake i dos marins, Gabriel Síscar i Pedro Agar. Poc temps després (1811), hom tornà a la regència de cinc membres (Regencia del Quintillo). La quarta governà, amb dura oposició de les corts, fins al retorn de Ferran VII (1814).
Catalunya també va organitzar les seves juntes de defensa. Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya
Organisme autònom que regí, de fet, el Principat de Catalunya (1808-12) durant la guerra del Francès. El seu origen està en les juntes de corregiment organitzades davant la invasió francesa; la primera que es formà, la de Lleida, convocà representants de les altres per constituir la Junta Superior (Lleida, 18 de juny de 1808). Aquesta es declarà investida de les facultats de l'audiència de Barcelona i de poder legislatiu; es posà en contacte amb la Junta de València i posteriorment envià representants a la Junta Central de Sevilla. Nomenà un nou capità general en substitució d'Ezpeleta (Domingo Traggia, marquès d'El Palacio) i li confià la direcció de la guerra; imposà tributs i aixecà exèrcits per lluitar contra els francesos, i el 1809 organitzà un congrés a Manresa per aplegar homes i recursos, davant la caiguda imminent de Girona. Fou suprimida per ordre de les corts de Cadis (1812), i en lloc seu fou creada una diputació provincial de Catalunya.

Junta de Lleida
Organisme polític constituït a Lleida el 29 de maig de 1808, davant la invasió napoleònica i la claudicació a Baiona de Ferran VII d'Espanya. Fou la primera de les juntes locals del Principat. El 9 de juny adreçà una circular a les altres juntes creades per tal de crear una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya.

Junta de Subsistències
Organisme creat a Barcelona el 9 de juny de 1808 pel capità general Ezpeleta i l'intendent Asanza, per tal de satisfer les exigències de proveïments i tributs de les tropes franceses que ocupaven la ciutat i d'activar el cobrament d'imposts per a pagar-los. Formaven la Junta elements de l'audiència i de l'ajuntament, nobles, clergues i comerciants. El poc interès posat a reunir les quantioses sumes exigides pels francesos féu que, en absència del general en cap francès Duhesme, el seu lloctinent, Lechi, empresonés nobles i comerciants barcelonins fins que la Junta trobés més recursos. La progressiva fugida dels seus membres de Barcelona deixà la Junta sense efectius; desaparegué el 28 d'agost.
La Junta de Regència va convocar les Corts de Cadis. Corts de Cadis
Assemblea de diputats reunida del 24 de setembre de 1810 al 14 de maig de 1814 a Isla de León (actual San Fernando, prop de Cadis), Cadis i Madrid. Fou reunida durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapoleònica, sota la pressió dels grups cultes il·lustrats i liberals minoritaris, que proposaven la promulgació d'una constitució política per a la monarquia espanyola, de liquidar l'antic règim i de transformar la monarquia en un estat liberal. Les juntes de govern regional contribuïren decisivament a la seva celebració; a la mateixa Junta Central es donaren tres tendències: la conservadora, representada per Floridablanca, la reformista i moderada, de patró anglès, representada per Jovellanos, i la progressista, influïda per la Revolució Francesa, representada per Calvo de Rozas. Mentre alguns n'eren partidaris com a mesura d'emergència davant la crisi de la monarquia borbònica, d'altres, com Rozas, pensaven en la liquidació dels fonaments econòmics i jurídics de la vella societat estamentària. Pel gener del 1810 es dissolgué la Junta Central, i una regència convocà les corts pel juny del 1810. Malgrat la concepció jovellanista de la Junta Central i les posteriors activitats de la regència, les corts eren formades per diputats «nacionals» (no estamentaris), reunits en cambra única, segons el model francès, i elegits a través d'una elecció escalonada, primer entre les parròquies i després entre corregiments de cada «província». Les zones més nombrosament representades foren Galícia, Catalunya i el País Valencià, amb 15 diputats cadascuna, i les més dèbilment representades, les Balears i Ultramar. La categoria social més nombrosa era la dels eclesiàstics, seguida dels advocats, funcionaris, militars, catedràtics, propietaris, nobles, comerciants, escriptors i metges. La tendència de l'assemblea no fou homogènia; al costat d'actituds liberals (Argüelles, Calatrava, García Herreros, Martínez Marina, Luján, Oliveros, Pérez de Castro, els catalans Espiga i Villanueva), destacaren les tendències més conservadores, com García de la Huerta, Mejía Larrazábal, els catalans Jaume Creus i Francesc Xavier Borrull i alguns homes de conservadorisme matisat, com els catalans Ramon Llàtzer de Dou, primer president de les corts, i Antoni de Capmany. Entre els temes debatuts cal destacar el principi de sobirania nacional, la divisió de poders, la llibertat de premsa, el sistema electoral, la constitució, l'organització fiscal de l'estat, l'abolició de les senyories jurisdiccionals i la secularització dels béns eclesiàstics, el repartiment de les terres de baldío i comunals, la supressió dels serveis personals dels indis a particulars, la supressió del requisit de noblesa per a l'entrada als col·legis militars, l'abolició de la regulació gremial, de la inquisició i de la tortura, la divisió provincial i la unitat del codi civil i de la instrucció pública. La major part dels diputats dels Països Catalans defensaren els postulats d'un tradicionalisme social i polític, i en la seva majoria es mantingueren en una prudent reserva davant la possible implantació de novetats sense base històrica, és a dir, davant l'uniformisme liberal, com la centralització fiscal, l'abolició del sistema gremial, etc. El diputat Felip Aner d'Esteve, en les seves instruccions als diputats catalans, havia indicat la necessitat de conservar els usos vigents a Catalunya i, si era possible, de recuperar els privilegis perduts amb l'entronització dels Borbó. Cal destacar, d'altra banda, el paper de Josep Espiga i de Joaquim Llorenç Villanueva (el qual dirigí pràcticament, juntament amb Pere Aparici i Antoni Llobet, la discussió de les senyories, defensant, amb les tesis més radicals, l'abolició total del règim senyorial). Llur labor fou anul·lada pel cop d'estat de Ferran VII (4 de maig de 1814).
A les Corts de Cadis van imposar-se els principis liberals, amb la intenció d'eliminar les estructures socials i polítiques de l'Antic Règim. Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix una producció òptima al mínim cost possible. Creu que el mercat és el regulador natural de l'activitat econòmica i que s'ha de deixar lliure amb el mínim d'intervenció per part dels poders públics.
Teoria econòmica que constitueix la base ideològica del capitalisme sorgit de la Revolució Industrial. Fou Adam Smith qui va formular els seus principis doctrinaris. El liberalisme econòmic considera que per tal d'estimular el creixement i el progrés econòmic cal que es donin les condicions següents: la supressió de les reglamentacions que limiten la llibertat per invertir, la lliure evolució dels preus segons el mercat i la llei de l'oferta i la demanda, la llibertat d'ocupació i de contractació, i la intervenció mínima de l'Estat en matèria econòmica, que només s'ha de reservar el paper de garant dels principis de llibertat econòmica, d'igualtat, de propietat i de seguretat.
L'obra legislativa de les Corts de Cadis culmina amb la promulgació de la Constitució de 1812. Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Constitució de 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l'antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió oficial de l'estat i apunta el propòsit d'establir una divisió administrativa provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l'executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d'Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d'un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d'un pla uniforme de l'ensenyament. Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del motí de La Granja (13 d'agost de 1836), regí formalment fins al 24 d'octubre del mateix any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de 1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830.
La Pepa
Nom donat a la constitució de la monarquia espanyola proclamada el 19 de març de 1812, dia de sant Josep.
El nou estat dissenyat pels diputats de Cadis no va ser aplicat a la pràctica, per la guerra i per la negativa de Ferran VII. Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

Monarquia absoluta
Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.
Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.

Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.

Restauració
Període històric que comença amb la reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada.

Manifest dels Perses
Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d'Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l'absolutisme.


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Personatges clau. Carles IV d'Espanya (1748-1819)
Rei d'Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III. El seu regnat coincidí amb l'esclat i les conseqüències de la Revolució Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intentà d'evitar la introducció d'idees revolucionàries a la Península Ibèrica i establí un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat calgué intentar de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França i fou confiat el poder al comte d'Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, que mantingué davant la França revolucionària una actitud expectant. Fou, però, destituït (1792) per la pressió de la reina Maria Lluïsa, a fi d'encimbellar el seu favorit Manuel de Godoy, jove militar que gaudí del favor de Carles IV durant tot el seu regnat. En ésser executat Lluís XVI (gener del 1793), Carles IV declarà la guerra a la República Francesa. La campanya, molt popular i iniciada amb bons auguris, acabà amb una invasió francesa de l'Empordà El Escorial, 1807). Les mires de Napoleó sobre Portugal, aliada amb Anglaterra, conduïren Godoy a la signatura del tractat de Fontainebleau (1807). La penetració en massa de tropes franceses a la Península Ibèrica que comportava el tractat induïren Godoy a planejar una fugida dels reis a Amèrica, però el motí d'Aranjuez (18 març de 1808) provocà la seva caiguda i l'abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. Napoleó convocà ambdós a Baiona, on obligà el fill a retornar el tron al seu pare, i aquest a renunciar-hi tot seguit a favor seu. Carles IV es retirà amb Maria Lluïsa i Godoy a Itàlia. El regnat de Carles IV representà la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país. Les guerres continuades contra Anglaterra arruïnaren el comerç i malmeteren greument el crèdit de la monarquia. Catalunya en resultà especialment perjudicada: l'estament mercantil barceloní intentà, en va, durant la visita dels reis a la ciutat (1802), d'apartar Carles de la política francòfila de Godoy. Les circumstàncies personals del monarca, d'intel·ligència limitadíssima —els retrats que en féu Goya ho palesen prou bé—, contribuïren al desprestigi de l'absolutisme i de la institució monàrquica.
Ferran VII d'Espanya (1784-1833)
Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol d'alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez (març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l'arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment d'emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a València, signà els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment donà proves d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de l'estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, Ferran VII hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d'aquest període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a excepció de Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior, preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron. Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel. S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.
Josep Bonaparte (1768-1844)
Rei intrús (Josep I) de Nàpols (1806-08) i d'Espanya (1808-13), germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella. Originàriament destinat a l'advocacia, passà a ésser oficial, i durant la república fou diputat de Còrsega al consell dels Cinc-cents i ambaixador a Roma (1797). Contribuí a preparar el cop d'estat del 18 de brumari. Nomenat príncep imperial en constituir-se l'imperi napoleònic, Napoleó li oferí la corona de Nàpols, on combaté el feudalisme encara imperant. Més tard, li oferí la d'Espanya; tot seguit, però, n'hagué de fugir, l'endemà mateix de la batalla de Bailèn. Napoleó l'hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres. Mancat d'acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813). L'endemà de Waterloo (1815) se n'anà als EUA en qualitat de comte de Survilliers, fins que, pocs anys abans de morir, tornà a Anglaterra, i després a Itàlia.

Napoleó I (1769-1821)
Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els francesos, estudià a França des del 1779. L'enyorança de la seva terra el féu decantar cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio (1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc representatives, recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria (1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili definitius.
Polítics espanyols. Calvo de Rozas, Lorenzo (~1780- ~1850)
Polític liberal castellà. Comerciant i banquer a Madrid, contribuí amb la seva fortuna a la defensa de Saragossa; representà Aragó a la Junta Suprema Central (1808) i fou el primer a proposar la reunió de les corts de Cadis. Durant el Trienni Constitucional fou director general de rendes, i el 1823 ministre de finances en el gabinet de Flórez Estrada. Afiliat al partit progressista, el 1834 fracassà en un intent de restablir la constitució de Cadis; el 1849 contribuí a la formació del partit progressista-democràtic, de tendències republicanes i socialitzants.

Godoy y Álvarez de Faria, Manuel de (1767-1851)
Estadista extremeny. Era un hidalgo que el 1784 s'enrolà en els guàrdies de corps a Madrid, on féu amistat amb els prínceps d'Astúries, sobretot amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui hom diu que fou amant. Això i els seus dots polítics feren possible una ràpida carrera, i el 1792 substituí Aranda com a primer ministre de Carles IV. Inicià la guerra contra la França revolucionària (1793-95), en la qual abandonà Catalunya a les seves forces, desguarnida d'homes i de material. Però després s'alià amb França, fet que ocasionà dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-08), causa del desballestament del circuit comercial amb les Índies, el qual, juntament amb les mesures d'una certa llibertat industrial a les colònies americanes, provocà una forta recessió econòmica, especialment notable per a la indústria del Principat. Lligat amb això, i per pal·liar les necessitats de les finances públiques, portà a terme l'anomenada desamortització de Godoy —de fet iniciada pels primers ministres Saavedra i Urquijo (1798-1800)—, la qual el 1808 havia posat en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; també en aquesta línia aconseguí els breus pontificis de 1805-06, que possibilitaven la venda d'una setena part dels béns eclesiàstics. Després de la pau amb França (Ginebra, 1795), es casà (1797) amb Maria Teresa de Borbó, comtessa de Chinchón, cosina germana de Carles IV, de la qual es divorcià, i es casà després secretament (1829) amb la seva amant Josefa de Tudó i Catalán. Seguí una línia ambigua de teòrica protecció al pensament i les personalitats de la Il·lustració i de severíssima repressió contra qualsevol crítica als pilars de l'antic règim; les pressions dels grups il·lustrats i l'animadversió dels membres del Directori francès provocaren la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys recuperà el poder efectiu. Com a generalíssim dirigí aleshores la guerra de les taronges contra Portugal (1801). Els fracassos de la segona guerra contra Anglaterra (sobretot la derrota de Trafalgar, 1805), el seu despotisme ministerial i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó (demostrada en el tractat de Fontainebleau, quan aquest li prometé un principat a Portugal, 1807), li feren perdre prestigi. Aleshores una sèrie de conxorxes entre l'aristocràcia i els mateixos francesos, encapçalades pel príncep d'Astúries, el futur Ferran VII, portaren a la frustrada conspiració d'El Escorial (1807); Godoy volgué processar Ferran, fet que el desprestigià més encara. En adonar-se de les clares intencions franceses d'enderrocar els Borbó, Godoy probablement planejà una fugida dels sobirans a Amèrica, que no fou possible, car, prèviament, el motí d'Aranjuez (19 de març de 1808) obligà Carles IV a abdicar i aconseguí l'empresonament de Godoy. Napoleó el reclamà a Baiona, on actuà com un ninot en l'afer de les abdicacions. El 1812 es traslladà amb la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on escriví unes importants Memorias (1836-42). Bé que Isabel II el rehabilità el 1847, ja no tornà a la Península Ibèrica.
Floridablanca (1728-1808)

Nom amb què és conegut José Moñino y Redondo. Estadista. Doctor en lleis per Salamanca, a instàncies d'Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d'afers criminals del Consell de Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que portaren a l'expulsió dels jesuïtes (1767). Col·laborà amb Aranda, Campomanes i Grimaldi; aquest el nomenà ambaixador a Roma (1772), on influí sobre Climent XIV i obtingué l'extinció de la Companyia de Jesús (1773); rebé en recompensa el títol de comte de Floridablanca. Fou nomenat secretari d'estat (1777) i imposà uns criteris de reformisme moderat, en col·laboració amb Campomanes. Des de la seva creació el 1787, dirigí la Junta d'Estat. Atacat pel partit aragonès d'Aranda, presentà la dimissió en un Memorial adreçat al rei (1788), però continuà en el càrrec, àdhuc sota Carles IV. Alarmat per la Revolució Francesa, des del 1790 inicià una forta reacció, especialment en la censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes) i manifestada també en un apropament a la Gran Bretanya. El 1792 fou destituït, desterrat, empresonat per Aranda i processat; però Godoy, en pujar al govern, l'absolgué de les responsabilitats polítiques (1794-95). Retirat a Múrcia, el 1808 organitzà la junta d'aquella ciutat contra l'ocupació francesa i fou elegit president de la Junta Central, la qual, en arribar Napoleó a Madrid, fou traslladada a Sevilla, on Floridablanca morí. Entre els seus escrits destaquen Representación fiscal sobre el monitorio de Parma (1768), les correccions al Juicio Imparcial de Campomanes (1768), on defensa el regalisme il·lustrat, i la Instrucción reservada para la Junta de Estado (1787).
Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de (1744-1811)
Escriptor i polític asturià. Fill d'una família de la petita noblesa, deixà els estudis eclesiàstics pels de dret. Alcalde del crimen a Sevilla (1767) i oïdor de la seva audiència (1774), fou a Madrid alcalde de casa y corte (1778); però el 1790, per la seva amistat amb Cabarrús, fou desterrat a Gijón, on fundà l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gràcia i justícia (1797), Godoy aconseguí la seva destitució, després d'haver estat objecte d'un intent d'assassinat (1798). Es distingí per les seves idees renovadores (humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la inquisició, racionalització de l'ensenyament —que considerava el motor més potent de transformacions—, liberalisme econòmic, etc), que en el moment de la reacció contra els il·lustrats de l'època de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es negà a participar en l'equip afrancesat, i formà part de la Junta central —on representà la tendència il·lustrada oposada alhora a l'antic règim i al liberalisme polític—, i finalment dimití. Exposà les seves idees politicoeconòmiques a Informe sobre el Banco de San Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811) i especialment a Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostrà partidari d'un capitalisme agrari individualista, assenyalà els problemes bàsics del camp i proposà solucions perfectament adequades als seus propòsits. Escriví també sobre els problemes de l'educació: Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811). És també autor de poemes neoclàssics i preromàntics i del drama burgès El delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del cercle d'Olavide); sobre belles arts escriví Elogio de las Bellas Artes (1782). Els seus Diarios (no publicats fins el 1915) abasten el període 1790-1801 i són bàsics per a comprendre la seva època i la seva evolució personal.
Militars espanyols. Álvarez de Castro, Mariano (1749-1810)
Militar castellà. Prengué part al setge de Gibraltar, a la Guerra Gran i a la guerra contra Portugal. El 1808 era governador del castell de Montjuïc a Barcelona, que lliurà als francesos per ordre del capità general de Catalunya. Posteriorment intervingué en diverses accions contra els francesos a la conca del Fluvià i passà a reforçar Girona; el 1809 fou nomenat governador de la plaça i dirigí les obres de consolidació de les fortificacions. En assetjar per tercera vegada Girona les tropes d'Honoré Reille, dirigí l'actuació dels seus defensors, que no es rendiren fins després de set mesos de setge (maig-desembre 1809) en una resistència que alguns han qualificat d'excessivament perllongada i inútilment destructiva. Álvarez de Castro, que per malaltia havia hagut de deixar el comandament en els últims moments, fou internat a França i dut després a la presó de Figueres, on morí.

Castaños y Aragorri, Francisco Javier (1758-1852)
Militar i polític. Duc de Bailèn i marquès de Portugalete. Fill de José Felipe Castaños, fou educat a Barcelona i a Madrid. Lluità a les ordres del duc de Crillon contra Anglaterra, principalment en la reconquesta de Menorca (1782) i en el setge de Gibraltar. El 1793 lluità, com a coronel i a les ordres del general Pere Caro i Sureda, contra la República Francesa als Pirineus occidentals fins a la pau de Basilea el 1795, any que fou destinat a Madrid. Assidu de la tertúlia de la comtessa de Benavente, Godoy l'exilià a Badajoz. El 1802, ascendit a tinent coronel, fou nomenat governador del Camp de Gibraltar. En esclatar la guerra contra Napoleó, formà un exèrcit improvisat i derrotà el general Dupont a Bailèn (1809). La victòria li valgué el títol de duc de Bailèn (1883). El 1810 fou president de la Regència i es mostrà contrari a la convocatòria i més tard a l'obra de les Corts de Cadis. El restabliment absolutista de Ferran VII li valgué el nomenament de capità general de Catalunya (1815). Al moment del Congrés de Viena, a l'agost del 1815, ocupà el Vallespir amb la intenció de forçar la reincorporació del Rosselló a la corona d'Espanya. Fomentà a Barcelona les representacions d'òpera (1815) i fou un dels principals propugnadors de la restauració universitària; procurà de sufocar el ferment liberal i el no-conformisme d'amplis sectors de la població: establí una forta censura prèvia al "Diario de Barcelona" i reprimí l'aixecament del general Luis Lacy (1817), l'afusellament del qual el féu molt impopular. El 1820 fou obligat a dimitir després d'aclamar la constitució. A la mort de Ferran VII (1833), el pretendent Carles de Borbó intentà d'atreure'l, però es mantingué fidel a Isabel II i ocupà càrrecs polítics importants: membre del Consell de Regència, president del Consell d'Estat, president del Congrés i tutor d'Isabel II.
Cienfuegos y Jovellanos, José de (1768-1825)
Militar. Durant la guerra contra Napoleó dirigí les tropes d'Astúries; el 1816 fou nomenat capità general de Cuba, on seguí una política d'atracció i protecció dels criolls. Per pal·liar la majoria negra existent a Cuba donà facilitats per a establir-se a l'illa a immigrants estrangers; una de les noves poblacions fundades prengué el nom de Cienfuegos. Tornà a Espanya (1819), i en el Trienni Constitucional fou ministre interí de la guerra (1822).

Daoíz y Torres, Luis (1767-1808)
Militar. Oficial d'artilleria, participà en les campanyes al nord d'Àfrica (1790-91), en la guerra contra França (1794) i en la defensa de Cadis (1797). Ascendí a capità (1798) i el 1808 fou destinat a Madrid. El 2 de maig s'uní a la revolta antifrancesa i proporcionà armament als rebels. Morí en el combat.

Díaz Porlier, Juan (1788-1815)
Militar. Participà en la batalla de Trafalgar. Durant la guerra contra Napoleó, amb el grau de general, contribuí a les victòries de San Marcial i Vitòria. Després de la tornada de Ferran VII, intentà (1815) un pronunciament liberal a la Corunya, que fracassà per la manca de col·laboració de la tropa quan es proposava d'ocupar Santiago. Jutjat per un consell de guerra, fou penjat. La seva muller, Josefa Queipo de Llano, fou condemnada a presidi.

Espoz e Ilundain, Francisco (1781-1836)
Militar navarrès, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que adoptà durant la guerra contra Napoleó. Nomenat cap de les partides de Navarra, assolí esclatants victòries damunt els francesos i conquerí Tafalla (1813). En tornar Ferran VII, encapçalà una conspiració liberal a Pamplona (1814) i s'hagué d'exiliar. Tornà en triomfar la rebel·lió liberal de Riego (1820); el 1822 eliminà la Regència d'Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós. Nomenat capità general de Catalunya (1823), resistí a Barcelona la invasió francesa absolutista, però hagué de capitular i passà a França. El 1830 intentà una penetració al País Basc contra el règim de Ferran VII, però hagué de tornar ràpidament a França. Amnistiat per Maria Cristina de Borbó, fou virrei de Navarra (1834-35) i capità general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa general.

Palafox y Melci, José Rebolledo de (1776-1847)
Militar aragonès. A Baiona tractà, sense èxit, d'assolir el retorn de FerranVII (1808). Capità general d'Aragó, legitimà el moviment popular antifrancès mitjançant la convocatòria de les corts aragoneses. Assumí la defensa de Saragossa, que fou assetjada dues vegades pels francesos (1808-09). Deportat a Vincennes fins el 1813, tornà a la Península Ibèrica amb FerranVII. Dos cops senador per Saragossa, el 1836 en fou nomenat duc.
Velarde, Pedro (1779-1808)
Militar espanyol, capità d'artilleria (1804). De primer fou entusiasta de Napoleó, però després s'hi oposà obertament i projectà un alçament general amb L.Daoíz y Torres que no reeixí a causa de la disgregació dels oficials d'artilleria. S'uní a la revolta popular antifrancesa del 2 de maig (1808) i morí en el combat.

Villacampa y Periel, Pedro de (1776-d.1845)
Militar aragonès. El 1793 ingressà en l'exèrcit, i lluità a la Guerra Gran (1793-95), a la guerra contra Portugal (1801) i a la guerra contra Napoleó, en la qual participà en la defensa de Saragossa; fet presoner, assolí de fugir i, ascendit a mariscal de camp, operà per Aragó (Daroca, 1810), el Principat i el País Valencià, on substituí Joaquín Blake y Joyes (desembre del 1811) com a cap de les forces que lluitaven contra Napoleó. Ascendit a tinent general (1814), es mostrà descontent del règim absolutista restaurat per Ferran VII; pel fet d'haver assistit a un sopar considerat subversiu fou condemnat a vuit anys d'empresonament al castell de Montjuïc, de Barcelona (1815). En proclamar-se la constitució, el 1820, el poble barceloní l'alliberà i el nomenà capità general de Catalunya (únic cas de capità general elegit per vot popular). Més tard ho fou de Granada (1822-23); però, en restablir-se l'absolutisme, s'exilià a Malta, i més tard passà a Tunis. Tornà el 1833, i ocupà diversos càrrecs, com el de capità general de Mallorca (1838-39) i senador per Osca (1843-44) i vitalici (1845).
Guerrillers. Empecinado, el (1775-1825)
Nom pel qual fou conegut el guerriller castellà Juan Martín Díaz. Adquirí experiència militar a la guerra Gran, i sembla que aleshores aprengué el català. El 1808 aixecà una guerrilla contra els francesos que esdevingué un veritable exèrcit semiregular. Home d'una gran força física i d'un coratge i una intel·ligència notables, per la seva rapidesa de moviments i el braó dels atacs fou molt temut entre els francesos, i hom en féu un ídol popular arreu de la Península. Actuà principalment per terres de Conca i Guadalajara; un dels seus perseguidors més tenaços fou el general Hugo, pare de l'escriptor. Participà en la defensa d'Alcalá de Henares, i entrà als Països Catalans (1813) en socors de Tarragona, Tortosa i València. Donà proves constants d'humanitat i noblesa de caràcter. Nomenat mariscal de camp pel Consell de Regència, el 1814 exigí de Ferran VII el restabliment de la Constitució de Cadis, per la qual raó fou desterrat. Secundà l'aixecament de Riego (1820) i combaté els Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823); fou el primer cap militar dels liberals. Fet presoner pel corregidor de Roa, cada dia de mercat, durant dos anys, fou exposat, dins una gàbia, als insults dels absolutistes. Finalment condemnat a la forca, mentre era portat al cadafal trencà les cadenes que el lligaven i arrabassà l'espasa d'un guàrdia per obrir-se pas, però fou mort a cops de baioneta. El seu cos, tanmateix, fou penjat.

Mina, Francisco Javier (1789-1817)
Guerriller, dit Mina el Jove. Nebot de Francisco Espoz y Mina. A Saragossa, on estudiava, participà en l'alçament antifrancès del 1808. En contacte amb les autoritats de Lleida, lluità a l'alt Aragó. Capturat per Suchet, fou dut presoner a França. Alliberat (1814), lluità contra Ferran VII d'Espanya i fugí a Mèxic, on s'uní als independentistes. Capturat pels espanyols, fou afusellat.
Herois. Agustina d'Aragó (1786?-1857)
Nom amb què és coneguda Agustina Saragossa i Domènec. Heroïna. Casada amb un militar, hagué de separar-se'n durant la guerra del Francès i es refugià a casa d'uns parents, a Saragossa. Allí sofrí el setge de les tropes franceses, durant el qual cooperà en la distribució de municions i queviures als defensors. L'1 de juliol de 1808, al baluard del Portillo, restà sola davant un canó, els artillers del qual havien mort, i el disparà contra l'enemic, fet que li valgué l'admiració dels resistents i el grau d'oficial de l'exèrcit. Empresonada pels francesos, s'escapà i, reunida amb el seu marit, lluità al seu costat a Tortosa i Vitòria.
Militars aliats. Duc de Wellington (1769-1852)
De nom Arthur Colley Wellesley. Militar i polític britànic, fill del primer comte de Mornington. És més conegut com a duc de Wellington, títol que rebé el 1814. Les corts de Cadis el crearen (1812) duc de Ciudad Rodrigo i gran d'Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a Portugal. Terratinent a Irlanda, ingressà a l'exèrcit (1787), i aviat ascendí a tinent coronel (1793). Governador britànic a l'Índia (1793-1805), reduí les darreres resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general (1801). Tornà a la Gran Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d'Irlanda (1807-08). Passà a Portugal amb les tropes expedicionàries britàniques enviades en socors dels portuguesos revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagué de capitular a Cintra (1808). Defensà Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingué la victòria de Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutjà els intents de Massena d'ocupar Lisboa (1810) i es féu fort a la línia Torres Vedras. Com a comandant en cap de les tropes aliades a la Península Ibèrica el 1812 inicià l'ofensiva i ocupà Ciudad Rodrigo i Badajoz, obtingué la victòria d'Arapiles i entrà a Madrid. El 1813 inicià l'ofensiva final, amb les victòries de Vitòria, San Marcial i la definitiva de Tolosa, al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt tibants; políticament afavorí el restabliment de l'absolutisme de Ferran VII. Participà en el Congrés de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l'exèrcit aliat durant l'Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l'exèrcit d'ocupació de França (1815-18). D'idees polítiques conservadores, formà part del govern tory de 1818-27, participà en el Congrés d'Aquisgrà (1818), que prohibia als no anglicans d'accedir a càrrecs públics. Fou també ministre d'afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant en cap de l'exèrcit britànic (1827-28 i 1842-52).
Militars francesos. Augereau, Pierre-François-Charles (1757-1816)
Mariscal napoleònic. D'origen humil, s'allistà a l'exèrcit revolucionari el 1792 i al cap d'un any ascendí a general. Féu llavors la campanya dels Pirineus Orientals contra els exèrcits de Carles IV (1793). Després lluità contra els austríacs a Itàlia (1796) i es barrejà àdhuc en la política del Directori com a protagonista del cop d'estat del 18 fructidor (1797). El 1804 Napoleó el nomenà mariscal i, el 1806, duc de Castiglione. El 1809, sota l'imperi, fou enviat de nou a Catalunya per a l'expugnació definitiva de Girona. En aconseguir-ho fou nomenat governador general de Catalunya (1810), en virtut dels decrets imperials que segregaven les províncies de l'esquerra de l'Ebre de la corona del rei Josep Bonaparte. En la seva gestió al Principat (gener-maig del 1810) Augereau intentà de reviscolar els sentiments particularistes dels catalans, mitjançant proclames i altres mesures polítiques: catalanització del «Diario de Barcelona» —hi canvià el nom per «Diari del Govern de Catalunya i Barcelona»—, i de l'administració municipal, nova divisió del Principat en quatre corregiments més extensos que els anteriors, reforma fiscal, remoció de les autoritats barcelonines addictes a Duhesme, acusades d'arbitrarietats i abús de poder, i amnistia per a tots aquells que havien emigrat de Barcelona per raons polítiques. Els seus dos principals col·laboradors foren el jurista empordanès Tomàs de Puig i el regidor barceloní Josep Pujol i March. Augereau descurà, però, la prossecució de la guerra, fet que disgustà Napoleó, el qual el rellevà del seu comandament a Catalunya (28 de maig de 1810).
Duhesme, Philippe Guillaume (1766-1815)
Militar francès i comte de Duhesme. Ascendit a general el 1794, es destacà en les campanyes de la Vendée i d'Itàlia. Per ordre de Napoleó, al febrer del 1808 entrà al Principat de Catalunya al davant de l'exèrcit anomenat Cos d'Observació del Pirineu Oriental. A Barcelona ocupà per sorpresa la Ciutadella i Montjuïc; quan esclatà la revolta antifrancesa (maig del 1808) dirigí les operacions per tal de sufocar-la al Principat, però Schwartz fou derrotat al Bruc, Chabran a Tarragona, i ell mateix fracassà en l'intent d'apoderar-se de Girona. Es retirà a Barcelona, tot esperant reforços, on dugué a terme una política repressiva, especialment des que es constituí (22 d'agost) —en trencar-se les comunicacions amb la cort de Josep I— en suprema autoritat del Principat, i nomenà un nou capità general; organitzà el primer cos de policia modern a Barcelona, que actuà sense escrúpols. Malgrat l'arribada del general Saint-Cyr, superior seu, que trencà el setge que el general Vives sostenia a Barcelona (desembre del 1808), continuà governant de fet la ciutat: empresonà (abril) les autoritats locals que s'havien negat a jurar públicament Josep I i nomenà una audiència i un ajuntament amb afrancesats i dirigí el famós procés de la Ciutadella dels encartats en la Conspiració de l'Ascensió. Pel gener del 1810, a l'entrada d'Augereau a Barcelona, fou cridat a París a donar compte de les nombroses irregularitats comeses; estigué en l'ostracisme fins el 1814. S'uní a Napoleó a la tornada d'Elba i morí a Waterloo.
Junot, Jean Andoche (1771-1813)
General francès. Conegué Bonaparte al setge de Toló, i obtingué el grau de general a Egipte (1798). Es distingí a Austerlitz. Manà l'exèrcit encarregat d'ocupar Portugal (1807), campanya que li valgué el títol de duc d'Abrantes i el nomenament de governador del país. Vençut per Arthur Wellesley a Vimeiro (1808), hagué d'acceptar la capitulació de Sintra i evacuar Portugal. Lluità a Espanya (el 1809 dirigí, unes quantes setmanes, el segon setge de Saragossa), acompanyà Masséna a Portugal (1810-11) i prengué part en la campanya de Rússia. Malgrat que ja manifestava símptomes de demència, Napoleó li encarregà el govern de les Províncies Il·líriques (1813). De retorn a França, ja delirant, se suïcidà. Era casat amb Laure Saint-Martin Permon, duquessa d'Abrantes.

Murat, Joachim (1767-1815)
Mariscal francès. Intervingué en les campanyes napoleòniques, especialment a Austerlitz i a Jena, i fou el braç executor de la política espanyola de Napoleó, que li oferí la corona de Nàpols (1801-15). Havent dirigit la retirada en la campanya de Rússia, pensà de pactar amb els aliats i rompre amb Napoleó, però no hi reeixí, cosa que l'obligà a sostenir-lo durant la guerra dels Cent Dies. En un intent per recobrar els seus dominis amb un exèrcit reduït, fou capturat a Calàbria i afusellat.

Saint-Cyr, Laurent de Gouvion (1764-1830)
Militar francès. Era marquès de Gouvion-Saint-Cyr. Lluità com a voluntari en les guerres de la Revolució Francesa i, al servei de Napoleó, a Itàlia. Fou ambaixador francès a Madrid (1801) i lluità a Prússia (1806-07). El 1808 fou nomenat general en cap del setè exèrcit napoleònic a Catalunya, on anà a apuntalar la vacil·lant ocupació francesa. En arribar, derrotà els generals Vives i Reding a la batalla de Llinars-Cardedeu (desembre del 1808) i trencà el setge a què estaven sotmesos els ocupants francesos de Barcelona. Intentà aleshores, sense èxit, apoderar-se de Tarragona, si bé assolí victòries a Igualada i a Valls. Com a màxima autoritat de Catalunya, moderà les arbitrarietats polítiques i fiscals del general Duhesme i els seus subalterns i afavorí el retorn d'emigrats a Barcelona, però alhora imposà el jurament de fidelitat a Josep Bonaparte a les autoritats del país que encara romanien en actiu i suprimí el càrrec de capità general. Pel maig del 1809 inicià el tercer setge de Girona, però la manca d'èxit i els fracassos anteriors feren que Napoleó el substituís pel mariscal Augereau (estiu del 1809). Més tard lluità a Rússia, on la victòria de Polotsk li valgué el títol de mariscal de l'imperi (1812); el 1813 defensà Dresden sense èxit. Durant la Restauració, fou ministre de la guerra de Lluís XVIII (1815 i 1817-19). El 1831 es publicaren les seves Mémoires... i el 1865 un Journal des opérations de l'Armés de Catalogne en 1808 et 1809...

Suchet, Louis-Gabriel (1770-1826)
Militar francès. Fill d'un comerciant, l'any 1791 ingressà a la Garde Nationale i més tard a l'exèrcit. Es destacà al setge de Toló (1793), a la batalla de Neumark, on fou ferit (1797), i a les campanyes napoleòniques d'Itàlia, Alemanya, Polònia i Àustria (victòries d'Austerlitz, Jena, etc). Napoleó li atorgà el títol de comte (1808) i li confià el comandament del cinquè cos d'exèrcit de la Península Ibèrica, amb el qual intervingué en el setge de Saragossa; l'any següent fou nomenat general en cap de l'exèrcit d'Aragó i virtual autòcrata d'aquesta zona, pràcticament independent del govern del rei Josep Bonaparte. Derrotà Blake i O'Donnell i s'apoderà de Lleida i Mequinensa (1810); continuà la seva campanya per terres catalanes i s'apoderà de Tortosa (gener del 1811) i prengué Tarragona a l'assalt (juny); aquests èxits li valgueren l'ascens al grau de mariscal de camp. Posteriorment s'apoderà de Morella, Morvedre i, després de derrotar Blake a l'Albufera, de València (gener del 1812); aquest èxit li valgué el títol de duc de l'Albufera (títol que els patriotes valencians ridiculitzaren, pel fet que la seva jurisdicció no tenia habitants, anomenant-lo duc de les fotges). Però les derrotes napoleòniques a la resta de la Península, l'obligaren a abandonar València (juny del 1813) i situar-se a Tarragona, on es mantingué a l'expectativa davant l'enfonsament de l'imperi napoleònic, fins que a la primavera del 1814 abandonà Girona i entrà a l'estat francès, havent deixat, però, guarnicions a Barcelona, Figueres, Morvedre i Peníscola, que no es rendiren fins al maig-juny del 1814. Reconegué el govern dels Borbó de França i fou nomenat par de França. El 1823 participà en l'expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que envaí l'estat espanyol per a restaurar-hi l'absolutisme.
Diputats catalans de les Corts de Cadis. Capmany de Montpalau i Surís, Antoni (1742-1813)
Historiador, filòleg i polític. El seu cognom matern era Surís, però utilitzà el familiar de Montpalau. Estudià humanitats al col·legi episcopal de Barcelona i, a divuit anys, ingressà a l'exèrcit; ascendí a sots-tinent i participà en la guerra contra Portugal (1762). Retirat de la carrera militar el 1770, es casà amb una dama andalusa i col·laborà, amb Pablo de Olavide, en el repoblament de Sierra Morena, on havia d'instal·lar una colònia de camperols i menestrals catalans. En ésser processat Olavide per la inquisició, Capmany fixà la residència a Madrid (1775). Allí es mogué dins l'element oficial i ocupà diversos càrrecs públics: secretari de l'Academia de la Historia (1790), a la qual havia ingressat el 1776, censor de periòdics i col·laborador del ministeri de finances. Organitzà i dirigí l'Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya (1802), fou diputat de l'ajuntament de Barcelona a Madrid i mantingué constant relació amb la Junta de Comerç barcelonina, la qual li havia encarregat, el 1777, l'estudi de l'antic comerç i de l'antiga marina de Catalunya. En produir-se la invasió napoleònica, es refugià a Sevilla i col·laborà en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reuniren a Cadis (1810). Com a diputat per Catalunya, hi tingué una intervenció molt destacada: proposà la supressió de la inquisició, com a catòlic il·lustrat però amb una visió tradicionalista; defensà les institucions de l'antic règim i s'oposà a la desaparició de les senyories. Fou redactor de la "Gaceta del Gobierno" i demanà la plena dedicació dels diputats a llur tasca. Morí víctima de la pesta i fou enterrat a Cadis. El 1854, les seves despulles foren traslladades solemnialment a Barcelona, i el seu retrat inaugurà, el 1871, la Galeria de Catalans Il·lustres. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1781). Es mostrà partidari d'una història crítica i documentada i es preocupà per les normes i la correcció de l'estil. La seva contradicció interna és visible en molts aspectes; escriví sempre en castellà i considerà la llengua catalana "un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras", però enyorà la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. De família austriacista, exaltà les glòries dels Borbó i, gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, combaté amb virulència l'afrancesament i l'uniformisme napoleònic.

Llàtzer de Dou i de Bassols, Ramon (1742-1832)
Jurista, polític i economista. Estudià al Col·legi de Cordelles de Barcelona i a la Universitat de Cervera, on fou deixeble de Josep Finestres, del qual escriví un elogi, el 1777. Doctorat el 1765, el 1770 era professor ajudant de dret canònic, però tornà a Barcelona per ajudar el seu germà Ignasi, assessor jurídic de la Junta de Comerç. Tanmateix, tornà una altra vegada a Cervera (1776) com a catedràtic de decretals i de dret civil. Havia rebut ordes menors el 1757, però no fou ordenat fins el 1795. La seva obra principal és Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en cualquier estado (en nou volums, 1800-03), acabada el 1793, però que, tot i el seu caràcter regalista, no obtingué permís oficial ni ajut per a l'edició fins que no hi accentuà aquest aspecte. Aquesta obra ha estat considerada la millor síntesi del dret públic positiu de l'antic règim, especialment pel que fa a la policia i a l'economia, i hi considera que els monarques no són obligats per la llei. Hi féu, a més, un balanç sistemàtic dels furs catalans no suprimits per Felip V. El 1805 fou nomenat canceller de la Universitat de Cervera, malgrat que havia intentat d'abandonar-la i que l'havia criticada amb duresa, el qual càrrec ocupà fins a la mort. Defensà la continuació de la Univesitat de Cervera, en contra de l'opinió liberal, que propugnava de traslladar-la a Barcelona, i d'aquesta manera la vinculà a una actitud reaccionària. Diputat a les corts de Cadis, en fou el primer president i figurà entre els moderats. Defensà que els diputats eren representants de Catalunya i no pas personals, i que, doncs, calia consultar-los per als afers importants. A la seva Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra (1810) intentà de defensar el sanejament de les finances per mitjà de la monetització dels vals reials. Protestà que la contribució extraordinària gravava excessivament l'economia de Catalunya (1811) i afirmà —contra l'opinió d'Alcalá Galiano— que després del 1714 el Principat havia pagat molt més, en relació amb la seva població, que la corona de Castella ("a Cataluña se la trató como a provincia conquistada"), idees que publicà en bona part a Equivalencia del catastro de Cataluña con las rentas provinciales de Castilla (1822). El 1817 havia publicat La riqueza de las naciones nuevamente explicada, divulgació de les idees d'Adam Smith matisada pel mercantilisme i àdhuc per l'escolàstica. Partidari de l'emfiteusi, acabà transformant-la en l'únic mitjà de canvi a Conciliación económica y legal de... laudemios y proyectos enfitéuticos (1829) i a Proyecto sobre laudemios (1831).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1807 Tractat de Fontainebleau. Napoleó ordena l'ocupació militar d'Espanya.
1808 Ocupació francesa. Motí d'Aranjuez. Caiguda de Godoy. Abdicacions de Baiona. Josep I, rei d'Espanya. Constitució de Baiona. Comença la Guerra del Francès contra la invasió de Napoleó. Juntes locals i Junta Suprema Central. Batalla de Bailén. Junta de Lleida. Batalles del Bruc. Constitució de la Junta Superior de Catalunya, per organitzar la resistència. Inici de moviments separatistes a les colònies americanes.
1809 Conspiració antifrancesa a Barcelona. Setge i ocupació de Girona. Setges de Saragossa
1810 Josep I ocupa Andalusia. Inici de les Corts de Cadis.  Els francesos ocupen Lleida. Política conciliatòria d'Augereau. La Junta Suprema de Catalunya reclama la restitució dels furs i privilegis. Juntes de govern a Amèrica. Establiment de Juntes provisionals a Caracas i a les províncies del Río de la Plata. Insurrecció d'Hidalgo a Dolores (Mèxic).
1811 Les Corts de Cadis aboleixen les senyories. Caiguda de Tortosa i Tarragona. Saqueig de Montserrat. Independència de Veneçuela.
1812 Constitució de Cadis, primera constitució espanyola, de caire unitarista i liberal. Batalla d'Arapiles. Annexió de fet de Catalunya a l'Imperi francès.
1813 Batalles de Vitòria i San Marcial. Tractat de Valençay. Josep I abandona Espanya.
1814 Armistici i evacuació de les tropes franceses. L'exèrcit francès abandona Barcelona. Tornada de Ferran VII (regna fins al 1833).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ARTOLA, M. La burguesía revolucionaria (1808-1874). Historia de España Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • ARTOLA, M.  Antiguo Régimen y Revolución liberal. Ariel. Barcelona, 1978.
  • ELORZA, A. La ideología liberal en la Ilustración española. Tecnos. Madrid, 1970.
  • FONTANA, J.  La crisis del Antiguo Régimen,1808-1833. Crítica. Barcelona, 1979.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • ARTOLA, M.  Los afrancesados. Sociedad de Estudios y Publicaciones. Madrid, 1953 / Turner. Madrid, 1976.
  • AYMES, J.R.  La guerra de la Independencia en España (1808-1814). Siglo XXI. Madrid, 1974.
  • JARDÍ, E.  Els catalans de les Corts de Cadis. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1963.
  • JURETSCHKE, H. Los afrancesados en la guerra de la independencia. Rialp. Madrid, 1962.
  • MERCADER, J.  Catalunya i l'Imperi Napoleònic. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1978.
  • MOLINER I PRADA, A. La Catalunya resistent a la dominació francesa (1808-1812). Edicions 62.  Barcelona, 1989.
  • MOXO, S. DE. La disolución del régimen señorial en España. CSIC. Madrid, 1965.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • BÉCQUER, G.A. "El beso" dins Rimas y Leyendas.
  • PÉREZ GALDÓS, B. Episodios nacionales (volums III i IV).
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • CASTRO, E.  La guerra de la independencia española. Historia del mundo para jóvenes. Akal. Madrid, 1995.
  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1789-1833). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • LLIMARGAS, J.  Guerra i revolució. Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1992.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Agustina de Aragón. Juan de Orduña, 1948.
  • Los desastres de la guerra. RTVE.
  • Curro Jiménez. RTVE.
  • Carmen, la de Ronda. Tulio Demicheli, 1959.
  • La leyenda del tambor. Jordi Grau, 1981.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà