|
Història
|
|
|
|
| Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
INTRODUCCIÓ
Els màxims exponents del nacionalisme
europeu a la segona meitat del segle XIX foren les unificacions nacionals d'Itàlia i
d'Alemanya. Eren dues nacions dividides en diversos estats que aspirararen a convertir-se
en un sol Estat. En el cas italià, el Piemont, amb llur rei Víctor Manuel II i el primer
ministre Cavour, foren els artífexs de la unitat nacional. En el cas alemany ho foren
Prússia, el seu monarca Guillem I i el canceller Bismarck. Per a Itàlia, el principal
obstacle era la dominació d'una part del territori per part d'Àustria. Per a Alemanya,
la rivalitat entre les dues grans potències germàniques (Prússia i Àustria).
Les revolucions liberals de la primera meitat del
segle XIX ja havien posat de manifest els desitjos unificadors de la Confederació
Germànica. L'any 1834, Prússia, l'estat més industrialitzat i amb més poder militar,
havia constituït una unió duanera (Zollverein) amb els estats del nord de la
Confederació, per a facilitar el comerç i el desenvolupament econòmic. El 1848 hi va
haver un intent de crear un govern liberal elegit en l'Assemblea Nacional de Frankfurt,
però va fracassar. Esgotada la via parlamentària i liberal, Prússia va liderar el
procés d'unificació que es faria per la via diplomàtica i militar.
El principal artífex de la unificació alemanya
(1864-1871) fou el prussià Bismarck, el "canceller de ferro", que va comptar
amb el suport de la monarquia, de la noblesa terratinent (junkers) i de l'alta burgesia
industrial. A través de tres guerres successives, contra Dinamarca (1864), Àustria
(1866) i França (1870), Bismarck aconseguirà la unió de tots els estats alemanys i es
proclamarà el Segon Imperi (II Reich) alemany (1871). |
|
| Temes relacionats |
La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes
La unificació d'Itàlia |
| |
Dossier
didàctic Secundària |
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El nacionalisme neix al segle XIX, lligat al liberalisme, com a
forces d'oposició al sistema de la Restauració. La burgesia farà seves aquestes
ideologies. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència,
àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la
mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara
la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i
determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el
binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se
sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per
assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per
altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les
nacionalitats de l'Imperi austríac).
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant
les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari,
la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme
radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848),
defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa
independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal
sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a
cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions,
en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic
i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar),
lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui
es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té
el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Plebiscit
Consulta directa d'un Estat o territori amb personalitat política per
obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. També s'anomena
"plebiscit" la votació de la població d'un territori per a la modificació de
fronteres interiors o exteriors d'un Estat o el canvi de sobirania d'un Estat.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit
democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc,
els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per
normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el
moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i
s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els
drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs
formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
 |
|
El nacionalisme va impulsar diversos moviments
revolucionaris durant el segle XIX, tant d'alliberament com
d'unificació. |
Revolució
burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten
dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació
però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i
d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar
moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de
nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments
de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle
XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten
unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals
comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una
mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos
d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
|
|
El nacionalisme del segle XIX presenta dos corrents, basats en dues
concepcions diferents de nació. |
Nacionalisme
progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret
dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la
voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És
la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els
nacionalistes liberals italians.
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees
conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la
nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris
(llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un
consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació
existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la
tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels
nacionalistes alemanys.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena
identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les
nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb
el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs,
bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència
de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de
la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o
independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
|
|
Les arrels del nacionalisme cal cercar-les en el romanticisme, que
donarà lloc a diversos moviments culturals que ajudaran a desvetllar el sentiment
nacional. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència,
àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la
mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara
la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i
determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el
binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se
sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per
assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per
altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les
nacionalitats de l'Imperi austríac).
Romanticisme
Àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va
produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va
reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va
exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que
va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés
tecnològic i en la creativitat de la persona. Exaltà la consciència de poble i
potencià els sentiments nacionals. Una característica típica de l'art romàntic va ser
el retrobament del paisatge autòcton com a introspecció de la identitat nacional.
|
|
El nacionalisme germànic. |
Volksgeist
Idea de l'esperit nacional alemany, basat en el passat medieval, en
els mites tradicionals, en el folklore i, sobretot, en la llengua. El principal
teoritzador d'aquesta idea fou Herder, segons el qual es podia donar el cas que els pobles
no tinguessin consciència de posseir esperit nacional, però no per això deixaven de ser
una nació. Es tracta de la concepció conservadora de nació (la nació està per sobre
de la pròpia voluntat dels individus).
Nationalverein
Societat creada el 1859 per a la unió nacional, sota la iniciativa de
Prússia, que va voler reunir al seu voltant tots els anhels unificadors fent valer la
seva situació hegemònica (política i econòmica) dins de la Confederació Germànica.
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar
mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els
pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del
problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de
tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher
Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no
germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès,
Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre
altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental.
Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un
caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la
raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte
colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la
desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg,
teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de
l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra
Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
|
|
La unificació alemanya. |
La
unificació d'Alemanya
L'accessió de Napoleó III al poder a França, en fer renéixer el record de les
invasions napoleòniques, fou motiu d'una major entesa entre els estats alemanys, sobretot
entre Àustria i Prússia. També hi hagué una major obertura interior vers els sectors
liberals. Al principi del decenni 1860-70, en un moment agut del conflicte entre
parlamentaris i militars, el rei de Prússia encomanà la direcció del govern a Bismarck
(1862). Bismarck realitzà, en el curs d'un dilatat període de govern, de gairebé 30
anys, l'ambició prussiana d'establir l'hegemonia sobre els estats alemanys, és a dir, de
crear les bases de la unitat alemanya. Després d'establir relacions de confiança amb
Rússia i França, el 1864, Prússia, aliada amb Àustria, féu la guerra a Dinamarca per
tal de recuperar els ducats alemanys de Schleswig i de Holstein per a la Confederació.
L'administració d'aquests ducats donà motiu a Bismarck per a desencadenar una guerra
contra Àustria, que acabà amb la victòria de Sadová (1866). Com a resultat d'aquesta
guerra, fou dissolta la Confederació Alemanya. L'any 1867 fou constituïda, amb
l'exclusió d'Àustria, la Confederació d'Alemanya del Nord, de la qual el rei de
Prússia fou nomenat president. Bismarck preparà acuradament cada conflicte armat, tot
cercant d'entrada l'aïllament diplomàtic de l'enemic de torn. La darrera maniobra fou la
guerra contra França. El moment adequat arribà el juliol de 1870. Bismarck aprofità un
incident relacionat amb els problemes dinàstics d'Espanya per a aconseguir que Napoleó
III declarés la guerra a Prússia. Tal com esperava Bismarck, els estats de Baviera,
Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt, que s'havien mantingut al marge de la
Confederació presidida pel rei de Prússia, s'associaren totalment a la guerra contra
França. Aprofitant l'onada d'entusiasme que l'espectacular victòria sobre França
promogué en tot el poble alemany, el rei de Prússia, Guillem I, fou proclamat emperador
d'Alemanya, el gener de 1871, a la Versalles ocupada. Alsàcia i Lorena foren incorporades
al nou imperi, com també Baviera, Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt. El període
comprès entre el març de 1848 i el 1871 fou el període de desclosa en l'evolució del
pensament i de la ciència alemanys. La continuïtat de la filosofia idealista arribà a
la seva culminació en Hegel i contribuí d'una manera decisiva, juntament amb altres
elements de molt diversa procedència, a la síntesi de les idees de Karl Marx i Friedrich
Engels. Els estudis històrics, estimulats per l'interès romàntic pel passat, arribaren
durant aquest període a un grau molt notable de precisió científica en el mètode
històric. L'èmfasi posat en aquests estudis, alhora que afavorí el desplegament de tota
mena de filosofies de la història, provocà al capdavall el naixement d'una tendència
filosòfica, l'historicisme, de gran influència posterior. Relacionat amb l'anterior
procés, hom registra l'afermament dels estudis lingüístics amb el perfeccionament del
mètode comparatiu, que hom bastí sobre la sòlida base dels seus predecessors romàntics
i de les idees de Humboldt. El ràpid desenvolupament industrial que s'inicia en aquest
període pot ésser mesurat per la brusca redistribució de la població: per cada 100
habitants de les ciutats, el 1849 hi havia 300 habitants del camp; el 1871, 177; el 1900,
84. El 1871, Alemanya tenia vuit ciutats amb més de 100 000 habitants; el 1900 ja en
tenia quaranta vuit. L'expansió industrial impulsà la investigació en el camp de les
ciències naturals, pures i aplicades, especialment en el de la química, amb aportacions
fonamentals. L'allunyament i posterior exclusió d'Àustria de la política alemanya
deixà el moviment d'unificació nacional sota l'impuls de Prússia. La Prússia de
Bismarck era encara un estat agrari, dominat per una forta classe noble terratinent, els Junker,
que, malgrat l'abolició del servatge el 1811, havien aconseguit que del 1815 al 1848 fos
doblada la proporció dels dominis senyorials (Rittergüter) en relació a la
superfície total; així, els Junker duien una acció sostinguda contra la
llibertat d'indústria i tenien el monopoli dels càrrecs militars del que havia d'ésser
l'exèrcit del Segon Reich. El govern prussià s'esforçà a guanyar la burgesia renana,
econòmicament forta, dinàmica i progressista, però políticament subordinada, malgrat
les pressions que els interessos de la gran indústria exercien sobre els militars i sobre
l'opinió, a través de la premsa que controlaven. Aquesta actitud, el patrocini del Zollverein,
tan desitjat, i l'arrogant política exterior anaren adherint les forces i els sectors
alemanys a la causa prussiana. Així, el nou estat unificat que nasqué el 1871 era,
fonamentalment, l'estat prussià, conservador, autoritari i militarista, estès a tot
l'àmbit alemany.
|
|
Els antecedents de la unificació alemanya. |
Confederació del Rin
Unió política que agrupà, del 1806 al 1813,
diversos estats alemanys. Sorgí a conseqüència de la dissolució del Sacre Imperi,
arran de la derrota d'Àustria a Austerlitz (desembre del 1805) per les forces de
Napoleó. Inicialment, la Confederació era formada per setze estats alemanys, que
constituïren així un instrument polític a les mans de Napoleó, el qual se'n declarà
protector, hi firmà una aliança i se'n reservà la direcció de la política exterior i
el comandament de les forces armades. La submissió de la Confederació a l'imperi
francès fou reforçada pels matrimonis d'Eugène de Beauharnais, cunyat de Napoleó, amb
Augusta de Baviera, i de Jeroni Bonaparte amb Caterina de Württemberg (1807); els estats
foren convertits en regnes, mentre Murat rebia el ducat de Berg. La derrota de Prússia a
la batalla de Jena (1806) enfortí, d'altra banda, la Confederació, a la qual s'uniren el
duc de Würzburg i l'elector de Saxònia, promogut també a la dignitat de rei, i,
posteriorment, el regne de Westfàlia (1807), creat per a Jeroni Bonaparte. El 1808 tots
els estats alemanys llevat de Prússia formaven part de la Confederació: 4 regnes, 5
grans ducats i 23 principats. El 1811 Napoleó incorporà la zona marítima de la
Confederació a l'imperi francès, per tal de mantenir més estretament el blocatge contra
Anglaterra. Les simpaties secretes per Prússia de molts membres de la Confederació es
manifestaren quan els francesos, batuts a Leipzig (1813), perderen el control dels
territoris alemanys. El 1815 Metternich decidí de reagrupar aquests territoris en un Bund
o Confederació Germànica.
Confederació Germànica
Unió política que agrupà (1815-66) els estats
alemanys. Fou creada al Congrés de Viena (1815) per tal de mantenir en equilibri la
influència d'Àustria i la de Prússia damunt els petits estats alemanys i evitar que
formessin un país unificat sota l'hegemonia prussiana. La formaren 38 estats sobirans: un
imperi (Àustria), cinc regnes (Prússia, Baviera, Hannover, Saxònia i Württemberg),
vuit grans ducats, deu principats, deu ducats i quatre ciutats lliures (Franckfurt del
Main, Hamburg, Bremen i Lübeck). La presidència honorífica corresponia a l'emperador
d'Àustria. Hi participaven també el rei d'Holanda, com a duc de Luxemburg, el de
Dinamarca, com a duc de Holstein, i el d'Anglaterra com a rei de Hannover. El seu òrgan
de govern més important era la dieta de Frankfurt, que disposava d'un exèrcit de 300 000
soldats aportats pels estats integrants. Àustria vetllà pel manteniment de la
Confederació i suprimí amb fortes repressions qualsevol temptativa liberal. La
tendència dels estats alemanys cap a la unificació fou afavorida per Prússia: un primer
pas fou, el 1834, la unió duanera o Zollverein. Bismarck intentà de reduir
l'autoritat de l'emperador d'Àustria a la Confederació; el 1865 l'invità a participar
en una guerra contra Dinamarca per apoderar-se dels ducats de Schleswig i Holstein; les
disputes sorgides sobre la manera d'administrar aquests territoris (guerra
austro-prussiana, 1866) provocaren la desaparició de la Confederació i la formació
d'una nova unió, o Confederació d'Alemanya del Nord, sense
Àustria.
Dieta
Assemblea política amb potestat per legislar. D'orígen medieval,
desaparegué com a institució el 1806, i fou restablerta a Frankfurt el 1814 amb el nom
de Bundesrat.
Bundesrat
Consell federal dels territoris germànics.
Dieta de Frankfurt
Assemblea formada pels representants dels estats de la
Confederació Germànica i que en constituïa l'òrgan de govern. Creada al
congrés de Viena (1815) i presidida per Àustria, funcionava com una assemblea federal,
però disposà dels recursos financers i militars necessaris. Les rivalitats entre
Àustria i Prússia, després de la victòria prussiana a Sadowa (1866), portaren a la
dissolució de la Confederació i de la dieta.
Vorzmärz
Nom amb què la historiografia alemanya anomena l'etapa anterior a les
revolucions del març de 1848, caracteritzada per l'oposició entre les forces
conservadores (representades per les grans potències alemanyes, Àustria i Prússia) i
les progressistes (limitades a alguns cercles d'estudiants i intel.lectuals i en les
assemblees parlamentàries dels estats alemanys del sud).
|
|
En els anys 1830, Prússia va fer un primer pas important: la
unificació econòmica. |
Zollverein
Unió duanera i econòmica dels estats alemanys, que
fou duta a terme, sota la direcció de Prússia, a partir de l'any 1818, a la qual
s'afegiren successivament els diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg, l'any
1888) i que preparà la unitat política d'Alemanya. Àustria entrebancà aquesta
creació, tement, com de fet ocorregué, que la unitat econòmica propugnada per Prússia
comportaria l'hegemonia d'aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transformà Alemanya,
ja a la darreria del s XIX, en la primera potència industrial de l'Europa
continental. El gran propagandista d'aquesta unitat duanera fou l'economista Friedrich List.
La Unió es va crear el 1834 i reuní tots els Estats de la Confederació Germànica amb
l'exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria.
|
|
En el 1848 va fracassar la via parlamentària i liberal. |
Revolució
del 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer
del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de
1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però
diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment
per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la
major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles
oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes
democràtics.
Manifest d'Heidelberg
Manifest publicat el 1848 en el que es fa una crida per a la formació
d'un parlament que reunís els representants escollits per sufragi universal de tota la
Confederació Germànica i que substituís l'antiga Dieta. El manifest d'Heidelberg
reflexa la conjunció dels ideals liberals i nacionalistes alemanys, en un intent de crear
un estat unificat.
Assemblea Nacional de Frankfurt
També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent
reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica.
Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió
(Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal.
L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els
partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió
d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La
constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita
Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els
representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart,
però fou dissolta pel juny del 1849.
|
La unificació alemanya fou dirigida des del regne de Prússia.
Bismarck en fou l'artífex.
A través de tres guerres va aconseguir la unificació nacional. |
Realpolitik
Nom que rep la política d'estat seguida per Bismarck, segons la qual
calia servir els interessos de l'estat, per damunt de qualsevol altra consideració. En
aquest sentit, Bismarck va escollir la via autoritària per a dur a terme la unificació
alemanya. La unificació no es faria per decisions de la majoria, sinó, com ell mateix
deia, "pel ferro i per la sang". Per a aconseguir el seu objectiu va dedicar el
màxim esforç a preparar l'enfrontament contra Àustria, primer dotant Prússia d'un
govern fort i reforçant l'exèrcit sota el comandament de von Moltke, i després
assegurant-se la neutralitat d'Europa i l'aïllament d'Àustria. Tanmateix, mitjançant
una política lliurecanvista va atreure la burgesia i va poder rebre suport econòmic a la
seva tasca unificadora.
|
|
La Guerra dels Ducats (1864). |
Guerra
dels Ducats
Conflicte territorial entre Dinamarca i Prússia per
la possessió dels ducats de Slesvig i Holstein. El congrés de Viena (1815) havia decidit
que eren territoris danesos, però que gaudien d'un estatut especial d'autonomia. Els
intents d'annexió abocaren a una sèrie de guerres, que acabaren amb la derrota danesa
(1864) i derivaren cap al conflicte dins el bàndol vencedor.
Tractat de Viena
Acord signat a Viena, el 1864, que posà fi a la
guerra dels Ducats. Els danesos cediren els ducats de Schleswig, Holstein i
Lauenburg i la ciutat de Kiel a les altres dues potències.
|
|
La Guerra Austroprussiana (1866). |
Guerra Austroprussiana
Conflicte bèl·lic motivat per la rivalitat entre
Àustria i Prússia per l'hegemonia dins el conjunt d'estats alemanys i provocat per
l'administració conjunta dels ducats de Slesvig i Holstein, que havien estat cedits per
Dinamarca arran de la guerra del 1864. L'intent de Bismarck d'annexionar Slesvig a
Prússia i d'excloure Àustria de la Confederació Germànica provocà la guerra (juny del
1866). Lluitaren al costat d'Àustria la majoria dels estats alemanys (Baviera, Saxònia,
Baden, Württemberg, Hannover); Prússia s'alià amb Itàlia, desitjosa d'expulsar els
austríacs del Vèneto. Les victòries austríaques a Custoza (24 de juny) i el combat
naval de Lissa (19 de juliol) enfront dels italians no evitaren l'avanç dels exèrcits
prussians, més ben entrenats, i amb un armament superior. Abans que Àustria pogués
intervenir, Prússia havia desfet els petits exèrcits de Hannover, de Baviera i de
Saxònia i envaïa Bohèmia. L'acció definitiva fou la de Sadova (o de Königrätz), que
deixava obert als prussians el camí de Viena (3 de juliol). L'oferta de Napoleó III per
a la mediació en les negociacions mogué Bismarck a iniciar converses de pau, pau que fou
ratificada a Praga i a Viena amb Prússia i Itàlia, respectivament. Àustria restà
completament bandejada d'Alemanya, fou dissolta la Confederació Germànica, i Prússia
s'incorporà Hannover, Hessen, el gran ducat de Nassau i la ciutat de Frankfurt, a més
dels ducats de Slesvig i Holstein; d'aquesta manera Prússia aconseguia d'unir tots els
seus territoris. Àustria perdé el Vèneto, que passà a Itàlia. La derrota influí en
la nova forma d'organització de l'imperi d'Àustria, que es convertí en la Monarquia
Austro-hongaresa (1867).
Batalla de Sadowa
Combat que tingué lloc el 3 de juliol
de 1866, prop de la vila txeca de Sadowa, entre prussians i austríacs, amb la victòria dels primers. La victòria
prussiana va sancionar la primacia de Prússia dins la Confederació Germànica, de la que
Àustria en va ser expulsada. Amb la victòria, Bismarck va aconseguir apartar
definitivament Àustria d'Alemanya. La derrota influí en la nova forma d'organització de
l'imperi d'Àustria, que es convertí en la Monarquia Austrohongaresa (1867).
Pau de Praga
Acord signat el 23 d'agost de 1866, que conclogué la guerra
austro-prussiana, iniciada aquell mateix any. Àustria s'hi avingué a pagar una
indemnització de guerra i a permetre la formació d'una Confederació d'Alemanya del Nord
i la incorporació dels ducats de Slesvig i Holstein a Prússia. Significà un pas decisiu
envers la unitat alemanya i l'hegemonia prussiana.
Confederació d'Alemanya del Nord
Unió dels estats alemanys septentrionals (1867-71),
que substituí la Confederació Germànica arran de la derrota d'Àustria per
Prússia a la batalla de Sadova (1866). La creació d'aquesta nova confederació per
Bismarck eliminava Àustria del conjunt d'estats alemanys i consagrava l'hegemonia
prussiana. Formada per 22 estats, adquirí una estructura federal de tendència
centralista, per la preponderància que hi adquirí Prússia, el major dels estats
confederals. El govern comú controlava no solament les forces armades, sinó les
comunicacions, les duanes, la política i el comerç exterior. Per imposició de Napoleó
III i per un vague sentiment d'independència, els quatre estats d'Alemanya del Sud
(Baden, Baviera, Hessen-Darmstadt i Württemberg) s'havien mantingut al marge de la
Confederació, però Bismarck havia signat amb ells un tractat d'ajut mutu en cas de
guerra (1866) i una unió duanera o Zollverein (1867). La guerra franco-prussiana
del 1870 permeté de reunir finalment els estats del Nord amb els del Sud; simultàniament
desaparegué la Confederació, que esdevingué el segon imperi alemany (1871).
|
|
La Guerra Francoprussiana (1870-1871). |
Telegrama
d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que
originà la guerra entre França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que
Bismarck féu publicar, adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un
delegat de Napoleó III a la ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat,
República Federal d'Alemanya) per demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del
príncep Leopold de Hohenzollern com a candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868.
França aprofità l'ocasió per a declarar la guerra, que era precisament la pretensió de
Bismarck.
Guerra Francoprussiana
Conflicte armat entre França i Prússia que durà des
del juliol del 1870 fins al maig del 1871. La rivalitat entre ambdós estats fou agreujada
per les aspiracions d'un Hohenzollern a la corona espanyola; malgrat que aquest renuncià
davant les pressions de Napoleó III, la temerària diplomàcia francesa, volent obtenir
de Prússia una concessió pública, féu inevitable la ruptura; ruptura desitjada,
d'altra banda, per Bismarck, puix que la guerra situà Prússia definitivament al
capdavant dels estats alemanys. El 19 de juliol de 1870 França declarà la guerra.
Després d'alguns avanços francesos sense importància, es produí l'ofensiva prussiana,
comandada per Moltke, el qual, després de derrotar l'exèrcit de Napoleó III a
Froeschwiller (agost del 1870), l'encerclà a Estrasburg i a Metz; Mac-Mahon i l'emperador
mateix foren assetjats a Sedan i capitularen el 2 de setembre. El 4 de setembre fou
proclamada a París la república; el nou govern, anomenat de defensa nacional, no
pogué aturar l'ofensiva prussiana. El 18 de gener de 1871 París caigué en poder de
Bismarck, que aprofità l'avinentesa per a proclamar l'imperi Alemany. Per les paus de
Versalles (febrer del 1871) i Frankfurt (maig del 1871), França perdia Alsàcia-Lorena i
havia d'acceptar el pagament de cinc mil milions de francs i l'ocupació prussiana de
l'est del país.
Batalla de Sedan
Batalla que tingué lloc a la vila de Sedan, a la
Xampanya francesa, el 1870, en el curs de la guerra Francoprussiana, entre les
tropes prussianes del general Moltke i l'exèrcit francès del general Mac-Mahon, que es
veié obligat a rendir-se i fou fet presoner. La derrota francesa significà la fi del II
Imperi i la proclamació de la tercera república (4 de setembre).
Pau de Versalles
Acords preliminars presos a Versalles pel febrer de 1871, entre França i
Alemanya que fixaren les condicions de la pau un cop acabada la guerra francoprussiana, i
que es concretaren en el tractat de Frankfurt de maig d'aquell any.
Tractat de Frankfurt
Tractat de pau entre França i Alemanya (maig
del 1871) que posà fi a la guerra franco-prussiana (1870-71). Els acords preliminars
foren presos a Versalles (febrer del 1871). França perdé Alsàcia i una gran part de
Lorena; a més, es comprometé a pagar una indemnització de guerra i com a garantia
accedí a l'ocupació del nord i l'est del país per les tropes
prussianes.
|
|
El resultat final serà la creació del Segon Reich
alemany. |
Segon Reich
Imperi (1871-1918) que coronà la reunificació de
l'Alemanya estricta, obra de Bismarck. Englobava 25 estats (4 regnes, 6 grans ducats, 5
ducats, 7 principats i 3 ciutats lliures) i el territori d'Alsàcia-Lorena i s'organitzà
federativament, tot atorgant amplíssima preeminència al rei de Prússia, investit amb el
títol de kàiser.
Kàiser
Títol alemany aplicat a l'emperador d'Àustria des del 1804 i al
d'Alemanya des del 1871. El terme procedeix etimològicament del llatí caesar.
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Nacionalistes alemanys.
2. Personatges de la
unificació alemanya. |
|
Nacionalistes
alemanys. |
Herder,
Johann Gottfried von (1744-1803)
Filòsof, escriptor i pedagog alemany. Fou deixeble de Kant, que l'influí. Viatjà per
diversos països per tal de conèixer llurs investigacions pedagògiques i es posà en
relació amb Diderot, D'Alembert i els enciclopedistes. A Estrasburg féu amistat amb
Goethe, en el qual influí extraordinàriament. Influí sobre tota la literatura i
ideologia alemanyes, fou un precursor en el camp de la crítica literària i promogué el Sturm
und Drang. Experimentà els seus postulats pedagògics, donà impuls a la
investigació filològica i fixà les bases d'un estudi comparatiu de la religió i la
filosofia. És autor d'Über die neuere deutsche Literatur ('Sobre la nova
literatura alemanya', 1767), Kritische Wälder ('Selves crítiques', 1769) i Ideen
zur Philosophie der Geschichte der Menschheit ('Idees sobre la filosofia de la
història de la humanitat', 1784-91).
Fichte, Johann Gottlieb (1762-1814)
Filòsof alemany. Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a
l'estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de
la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ('Assaig d'una
crítica de qualsevol revelació', 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794 publicà
la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ('Fonaments de
tota la teoria de la ciència'), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d'on hagué
de sortir en ésser acusat d'ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806) i
Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el
cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i
Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden
an die deutsche Nation ('Discursos a la nació alemanya', 1808) són proclames
nacionalistes a favor de l'educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una
reconstrucció de la ciència, en un intent d'harmonitzar les condicions del coneixement
teòric amb l'activitat moral, social i religiosa. Parteix d'una crítica de la doctrina
kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la
realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el dogmatisme,
que únicament admet les coses en si, i l'idealisme, que es vincula exclusivament als
continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén
de deduir l'ésser del pensament—, la decisió, fruit d'una elecció pràctica
(l'única que permet l'espontaneïtat del jo), ha d'ésser feta a favor de l'idealisme, la
teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix jo.
Aquest, però, és limitat com a tal per l'existència del que no és el jo: el no-jo o
experiència de la limitació del jo. A partir d'aquí, mitjançant tot un procés
dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d'un Jo
absolut, fonament de la possibilitat de l'existència real. La natura, d'altra banda, és
un camp de resistència i d'exercitació de l'acció humana, de l'autorealització del jo,
la qual cosa constitueix el principi de l'acció moral. Aquesta autoafirmació del jo
—voluntat pura d'acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i
en el reconeixement dels altres. L'evolució del pensament fichtià anà d'una actitud
individualista, passant per un període liberal d'universalisme comunitari i per un altre
de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera
etapa d'explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa
míticament com l'U), expressió de la vida òptima.
Hegel, Georg Wilhelm Friedrich (1770-1831)
Filòsof alemany. Acabats els estudis al gimnasi de la ciutat natal, on
rebé una bona formació clàssica i volgué ja «comprendre la història», anà (1788)
al seminari protestant de Tübingen, on estudià filosofia i teologia i començà
l'amistat amb Schelling i Hölderlin. Renuncià, però, a fer-se pastor i, a Berna i a
Frankfurt, es dedicà a l'ensenyament privat del 1793 al 1800, època en què passà una
forta crisi religiosa. Al principi del s XX Dilthey descobrí els escrits corresponents a
aquests primers anys, publicats el 1907 i coneguts com a Escrits de joventut. El
1801 Hegel començà l'activitat docent a la universitat de Jena; les lliçons d'alguns
d'aquests cursos, conegudes com a Filosofia de Jena, no han estat publicades fins
entrat el sX (1923, 1931 i 1932). Aquell mateix any publicà un destacat article sobre la
diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling i escriví la tesi (De orbitis
planetarum), en què feia física especulativa. Amb Schelling, que també hi
ensenyava, edità una revista crítica de filosofia, on hom pot trobar els primers
articles publicats (bé que sense signar) per Hegel; aleshores, seguint les doctrines
d'aquell, defensava la identitat del subjectiu i l'objectiu en l'absolut. El 1807 anà a
Bamberg a dirigir un periòdic i publicà la seva primera gran obra, redactada a Jena i en
la qual anticipava ja la pròpia filosofia i se separava definitivament de Schelling: la Phänomenologie
des Geistes ('Fenomenologia de l'esperit'). Rector (1808-16) del gimnasi de Nuremberg,
on ensenyà propedèutica filosòfica, el 1812 començà la publicació de la Wissenschaft
der Logik ('Ciència de la lògica'). El 1817 anà a Heildelberg com a professor
universitari i publicà l'Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften im
Grundrisse ('Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendi'), on resumia
tot el seu sistema. Cridat, l'any següent, a la universitat de Berlín per fer-se càrrec
de la càtedra que Fichte havia deixat vacant. Hegel arribà al cim de la glòria
filosòfica. D'aquesta època és la darrera de les obres publicades durant la seva vida: Grundlinien
der Philosophie des Rechts oder Naturrecht und Staatswissenschaft im Grundrisse ('Línies
fonamentals de la filosofia del dret o esbós de dret natural i ciència política',
1821), coneguda com a Filosofia del dret, la teoria de l'estat proposada en la qual
no satisféu el partit liberal ni el conservador. Quan morí, sobtadament, la seva
filosofia era considerada perillosa per l'Església luterana, a la qual Hegel pertanyia, i
sospitosa per les autoritats polítiques de l'estat prussià. Altres obres, sovint
corresponents a les lliçons (Vorlesungen) fetes en diferents cursos acadèmics,
foren publicades pòstumament pels seus deixebles: la primera edició de les obres
completes (1832-87) recollia les de Filosofia de la història, d'Estètica,
de Filosofia de la religió i d'Història de la filosofia, totes de l'època
de Berlín. L'epistolari de Hegel fou editat el 1887 pel seu fill Karl. La tasca de la
filosofia, segons Hegel, consisteix a comprendre el propi temps, la qual cosa inclou
l'assimilació conceptual del pretèrit i també del fi de la història. Inicialment Hegel
es preocupà de la crítica de la religió empresa per la Il·lustració: acceptà la raó
com a instrument de crítica, però no veié en la religió un pur engany o superstició,
ans quelcom amb un contingut racional (l'anunci de la unitat del finit i l'infinit en una
comunitat futura d'homes lliures) que la filosofia ha de fer seu. Hegel s'oposa, per tant,
a una concepció transcendent de l'absolut: Déu és aquí i es manifesta progressivament
en la història, en la mesura que l'home conquereix la llibertat. Així, el sistema
hegelià reelabora tota la tradició metafísica i religiosa d'Occident per projectar-la
sobre la història i la política. Vol que el seu sistema reprodueixi el moviment de la
realitat, i per això refà la dialèctica com a llei de tot procés. Els tres moments
d'aquesta dialèctica són: simplicitat (identitat indiferenciada), escissió (oposició
interna) i reconciliació o síntesi (identitat diferenciada).
List, Friedrich (1789-1846)
Economista alemany. Professor d'economia política a Tübingen (1816-19) i membre de la
Dieta (1819-21). Fou empresonat per les seves idees polítiques, i fou obligat a emigrar
als EUA (1825-32). Predecessor de l'escola històrica i partidari de considerar el procés
econòmic des d'una perspectiva nacional, fou un gran defensor de la protecció duanera.
Des del seu retorn dels EUA, fins al seu suïcidi, féu una activa tasca de propaganda a
favor de la Unió Duanera Alemanya (Zollverein). Fundà una publicació econòmica,
«Das Zollvereinsblatt», destinada a difondre les idees proteccionistes. En la seva obra
principal, Das nationale System der Politischen Ökonomie (1841), exposa la seva
teoria del desenvolupament nacional.
Wagner, Richard (1813-1883)
Compositor alemany. No inicià els estudis musicals fins a quinze anys; el
1831 ingressà a la universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a Würzburg.
Influït per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia en do,
única obra seva d'aquest gènere. Atret per l'òpera, cap al 1833 compongué Die Feen ('Les
fades'), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d'estimar (1836), que
no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un cert punt, la grand'
opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la influència del qual es palesà encara
en les dues següents: Rienzi, que pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der
Fliegende Holländer ('L'holandès errant'), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys
foren de dificultats econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a
París, on hagué de recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La
favorita, de Donizetti, a una versió per a cant i piano). Amb Der Fliegende
Holländer la seva obra inicià un nou estil i l'ús de la idea de l'amor com a mitjà
de redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí des
d'aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d'aquest període que tingué
algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s'apartà definitivament del
model tradicional d'òpera, i procurà de donar una continuïtat al discurs musical, sense
interrupcions ni peces soltes com l'ària tradicional. Assajà també l'ús del leitmotiv,
o tema musical vinculat amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet
determinat (amor, odi, venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc).
L'aparició d'aquests leitmotive a l'orquestra o a la línia vocal evoca, així,
situacions anteriors i informa l'auditori sobre el rerefons de l'acció o del pensament,
les intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d'al·lusions
musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D'altra banda, donà
una importància molt superior a l'orquestra, i llevà a les veus el predomini que
exercien fins aleshores en el camp de l'òpera (les deixà reduïdes a una funció
semblant a la d'instruments destacats de l'orquestra). Amb Lohengrin (1850), però,
encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes tradicionals, i no fou
fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la seva evolució. En aquests anys
Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué de fugir de Dresden arran de la
revolució del 1848, i es refugià a Suïssa), però la seva música començà a obrir-se
camí a Alemanya, gràcies a l'ajut de Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar.
A Suïssa conegué Mathilde Wesendonck, a la qual dedicà lieder; sembla que
aquesta relació amorosa fou la inspiració de Tristany i Isolda, obra a la qual no
donà ja el nom d'òpera, sinó el de drama líric. Tornà a provar fortuna
a París (on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat
violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del
Venusberg) per tal d'acomodar-se al gust francès. Finalment, però, trobà suport en el
rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos treballs. Provocà
alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt i muller del director
d'orquestra Hans von Bülow). D'aquests anys daten la seva òpera còmica Die
Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels drames lírics de la Tetralogia;
en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold ('L'or del Rin'), el 1869, i
aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de finançar l'estrena de tot
el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la seva obra. El 1876 assolí, així,
d'estrenar la Tetralogia completa en el que havia d'ésser el primer festival de Bayreuth,
que assenyalà la seva consagració com el compositor més important del seu temps en el
camp escènic. Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà "festival
sacre" ( Parsifal) i que estrenà a Bayreuth el 1882. La profunda arrel
germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical alemany;
en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s XIX i no plenament acceptada
fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees pròximes a les de Nietzsche, bé
que en molts moments no deixa d'haver-hi també una certa atracció del cristianisme. La
seva obra exercí una influència capital damunt la música europea subsegüent, i també
en altres cercles no directament vinculats amb la música ( wagnerisme). La
revolució que Wagner representà en el camp de l'òpera influí fins i tot en Verdi i en
els autors posteriors de l'òpera italiana, i donà un nou impuls a l'escenografia; però,
tot i que Wagner pretengué d'igualar la funció de la música amb la de la poesia i de
les altres arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert
predomini, pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària.
Als Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en un
dels seus concerts populars als Jardins d'Euterpe, l'any 1862, però amb un caràcter més
anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor
Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble
Joaquim Marsillach i Lleonart. Posteriorment es distingiren en el culte a la
música wagneriana el director d'orquestra Antoni Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que
introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, i
sobretot l' Associació Wagneriana (1901), la creació de la qual significà el
triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya. Al País Valencià la música de
Wagner fou molt afavorida d'ençà del 1888 per les importants representacions
protagonitzades per Francesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal
wagnerià per altres països. La importància de la influència de Wagner damunt els
compositors catalans fou molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de
Bayreuth es desplaçà a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre
del Liceu; d'aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha
tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.
|
|
Personatges
de la unificació alemanya. |
Bismarck,
Otto von
(1815-1898)
Príncep de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg. Primer ministre de Prússia i
després canceller d'Alemanya -anomenat "el canceller de ferro"- entre els anys
1862 i 1890. D'una família de Junkern, establerta des del s XIII a l'Altmark,
estudià a Berlín i a Göttingen i ingressà a l'administració prussiana el 1835. El
1847 fou diputat en el primer Landtag (parlament) general de Prússia, convocat a
Berlín per Frederic Guillem IV. Fou extremadament conservador, i en el seu primer discurs
demanà la creació d'un banc de crèdit agrari. Preconitzà la repressió enèrgica del
moviment revolucionari del 1848, i es mostrà realista i calculador quan Àustria imposà
a Prússia la renúncia a una primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). En
1851-59 fou conseller de l'ambaixada de Prússia a la Dieta de Frankfurt; aleshores
perfeccionà els seus coneixements polítics: el Junker conservador, devot de
l'imperi dels Habsburg, adversari del liberalisme, es convertí en un diplomàtic hàbil
lliurat a la causa de Prússia i de la unitat alemanya contra l'hegemonia de Viena, amb
les ajudes possibles: Rússia i també la França de Napoleó III. Del 1859 al 1862
Bismarck fou ambaixador de Prússia a Rússia, i el 1862 a París. Pel setembre d'aquell
mateix any esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de
Prússia. Durant els primers anys de govern, Bismarck es lliurà a la seva obra: la unitat
alemanya i l'establiment de l'Imperi Alemany (Segon Reich). En col·laboració amb
Àustria, imposà a Dinamarca la cessió dels ducats de Slesvig i Holstein (1864). El 1865
li fou concedit el títol de comte de Bismarck-Schönhausen. Les discòrdies sorgides
entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la guerra
austro-prussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a
les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb
França i amb Itàlia). Així es trencà el dualisme alemany del s XVIII i Prússia
s'alçà amb la clara hegemonia a través de la creació de la Confederació d'Alemanya
del Nord i del Zollverein. El tercer pas fou la guerra amb França. Els exèrcits
de Napoleó III, derrotats a Metz i a Sedan, capitularen (2 de setembre de 1870). El 18 de
gener de 1871 fou proclamat a Versalles el Segon Imperi Alemany; Bismarck en fou nomenat
canceller i rebé el títol de príncep. El 10 de març següent la pau de Frankfurt
annexà Alsàcia i Lorena a Alemanya. Bismarck dominà la política internacional europea
fins a la seva retirada del poder, l'any 1890: el seu sistema -la "pau armada"-
es basà en l'aïllament de França i l'aliança amb les potències orientals (aliança
dels tres emperadors: Alemanya, Àustria, Rússia). Amb motiu de les rivalitats
austro-russes als Balcans, Bismarck intervengué al congrés de Berlín del 1878, que
presidí; féu això mateix en virtut dels antagonismes colonials entre França, Itàlia i
el Regne Unit. El 1882 Itàlia s'adherí a l'eix Berlín-Viena (Triple Aliança), que
mantingué excel.lents relacions amb Anglaterra; i el 1887 Bismarck signà un pacte
d'amistat amb Rússia; França restà, doncs, aïllada. Bismarck, disconforme amb les
orientacions del nou emperador Guillem II, dimití el 18 de març de 1890. Del 1872 al
1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els
catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del
protestantisme prussià. A partir del 1881 el canceller (que havia mantigut contactes amb
el socialista Ferdinand Lassalle uns quants anys abans) impulsà una legislació social
(llei d'accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties,
accidents o invalidesa), convençut que només l'acció de l'estat podria neutralitzar les
idees revolucionàries. El "canceller de ferro" governà Alemanya com un
veritable dictador, bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de
l'Imperi. Primerament tingué el suport dels nacional-liberals contra els catòlics;
després el del centre contra els socialistes i, darrerament, el dels conservadors contra
el centre, amb l'objectiu de consolidar la unitat alemanya, amb l'ajuda d'un exèrcit
nacional i de la unificació econòmica, jurídica i financera. Morí retirat a les seves
terres de Friedrichsruh. Deixà escrites les seves memòries (Erinnerung und Gedanke).
Príncep de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg. Primer ministre de Prússia i
després canceller d'Alemanya -anomenat "el canceller de ferro"- entre els anys
1862 i 1890. D'una família de Junkern, establerta des del s XIII a l'Altmark,
estudià a Berlín i a Göttingen i ingressà a l'administració prussiana el 1835. El
1847 fou diputat en el primer Landtag (parlament) general de Prússia, convocat a
Berlín per Frederic Guillem IV. Fou extremadament conservador, i en el seu primer discurs
demanà la creació d'un banc de crèdit agrari. Preconitzà la repressió enèrgica del
moviment revolucionari del 1848, i es mostrà realista i calculador quan Àustria imposà
a Prússia la renúncia a una primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). En
1851-59 fou conseller de l'ambaixada de Prússia a la Dieta de Frankfurt; aleshores
perfeccionà els seus coneixements polítics: el Junker conservador, devot de
l'imperi dels Habsburg, adversari del liberalisme, es convertí en un diplomàtic hàbil
lliurat a la causa de Prússia i de la unitat alemanya contra l'hegemonia de Viena, amb
les ajudes possibles: Rússia i també la França de Napoleó III. Del 1859 al 1862
Bismarck fou ambaixador de Prússia a Rússia, i el 1862 a París. Pel setembre d'aquell
mateix any esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de
Prússia. Durant els primers anys de govern, Bismarck es lliurà a la seva obra: la unitat
alemanya i l'establiment de l'Imperi Alemany (Segon Reich). En col·laboració amb
Àustria, imposà a Dinamarca la cessió dels ducats de Slesvig i Holstein (1864). El 1865
li fou concedit el títol de comte de Bismarck-Schönhausen. Les discòrdies sorgides
entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la guerra
austro-prussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a
les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb
França i amb Itàlia). Així es trencà el dualisme alemany del s XVIII i Prússia
s'alçà amb la clara hegemonia a través de la creació de la Confederació d'Alemanya
del Nord i del Zollverein. El tercer pas fou la guerra amb França. Els exèrcits
de Napoleó III, derrotats a Metz i a Sedan, capitularen (2 de setembre de 1870). El 18 de
gener de 1871 fou proclamat a Versalles el Segon Imperi Alemany; Bismarck en fou nomenat
canceller i rebé el títol de príncep. El 10 de març següent la pau de Frankfurt
annexà Alsàcia i Lorena a Alemanya. Bismarck dominà la política internacional europea
fins a la seva retirada del poder, l'any 1890: el seu sistema -la "pau armada"-
es basà en l'aïllament de França i l'aliança amb les potències orientals (aliança
dels tres emperadors: Alemanya, Àustria, Rússia). Amb motiu de les rivalitats
austro-russes als Balcans, Bismarck intervengué al congrés de Berlín del 1878, que
presidí; féu això mateix en virtut dels antagonismes colonials entre França, Itàlia i
el Regne Unit. El 1882 Itàlia s'adherí a l'eix Berlín-Viena (Triple Aliança), que
mantingué excel.lents relacions amb Anglaterra; i el 1887 Bismarck signà un pacte
d'amistat amb Rússia; França restà, doncs, aïllada. Bismarck, disconforme amb les
orientacions del nou emperador Guillem II, dimití el 18 de març de 1890. Del 1872 al
1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els
catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del
protestantisme prussià. A partir del 1881 el canceller (que havia mantigut contactes amb
el socialista Ferdinand Lassalle uns quants anys abans) impulsà una legislació social
(llei d'accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties,
accidents o invalidesa), convençut que només l'acció de l'estat podria neutralitzar les
idees revolucionàries. El "canceller de ferro" governà Alemanya com un
veritable dictador, bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de
l'Imperi. Primerament tingué el suport dels nacional-liberals contra els catòlics;
després el del centre contra els socialistes i, darrerament, el dels conservadors contra
el centre, amb l'objectiu de consolidar la unitat alemanya, amb l'ajuda d'un exèrcit
nacional i de la unificació econòmica, jurídica i financera. Morí retirat a les seves
terres de Friedrichsruh. Deixà escrites les seves memòries (Erinnerung und Gedanke).
Frederic Guillem IV de Prússia (1795-1861)
Rei de Prússia (1840-61). Succeí el seu pare, Frederic Guillem III. Reprimí la
revolució del 1848 pressionat pels nobles i per Rússia, però hagué d'atorgar una
constitució (1848), modificada després. Havent enfollit (1857), el seu germà Guillem
assumí la regència.
Guillem I de Prússia (1797-1888)
Rei de Prússia (1861-88) i emperador alemany (1871-88). Segon fill del rei Frederic
Guillem III, succeí el seu germà Frederic Guillem IV, de qui havia estat regent des
del 1858. Amb l'ajut de Bismarck aconseguí que el parlament votés els crèdits
necessaris per a reformar l'exèrcit (1862). Així conquerí els ducats danesos de Slesvig
i Holstein (1864-65) i obtingué la victòria en la guerra austro-prussiana (1866).
Després del triomf en la franco-prussiana (1870), fou coronat a Versalles emperador
alemany. No estigué sempre d'acord amb la política del seu primer ministre Bismarck,
sobretot pel que fa referència al Kulturkampf; això no obstant, el conservà fins
al final del seu regnat.
Moltke, Helmuth Karl Bernhard von (1800-1891)
Militar prussià. Nomenat cap de l'estat major general prussià (1857), amb el ministre de
la guerra, Albert von Roon, reorganitzà i millorà l'exèrcit prussià, alhora que li
donà una nova concepció tàctica i estratègica, contrària a tot esquema o llei
absoluta. Intervingué en la segona part de la campanya contra Dinamarca i dirigí les
operacions contra Àustria (1866) i França (1870), que li donaren prou prestigi per a
accedir com a diputat conservador al Reichstag (1867), al càrrec de mariscal de camp
(1871) i al de membre vitalici de la cambra alta (1872). El 1888 fou rellevat de cap de
l'estat major general per Guillem II. Escriví diferents obres sobre estratègia i
història militar.
Frederic VII de Dinamarca (1808-1863)
Rei de Dinamarca (1848-63). Fill de Cristià VIII. La
revolució del 1848 l'induí a abolir el règim absolutista i a atorgar una constitució
liberal (1849), comuna a Dinamarca i als ducats de Slesvig i Holstein, però els
separatistes dels ducats es revoltaren; això provocà un conflicte amb Prússia i la
Confederació Germànica, però pel tractat de Londres (1852) restà garantida la
integritat dels territoris danesos.
Francesc Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de
l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en
abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena.
Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar
en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent
fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política
exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de
les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric
Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de
Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a
la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de
Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el
Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments
nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una
dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador,
coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme
de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques.
Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un
govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren
una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de
Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència
russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà
definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de
iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914)
del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la
Primera Guerra Mundial.
Napoleó III (1808-1873)
Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda i d'Hortènsia
de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el carbonarisme
italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis. Des del 1832 es
considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu propagandisme que el portà,
el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer insurreccionar la guarnició
d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou empresonat, bé que pogué passar
(1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté de tornar a França. Elegit
diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya propagandística alertant la
gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics— contra el perill de
l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i havia demostrat
interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit president. El triomf
socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París inquietà el partit
d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració orleanista. Napoleó
intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i presentant-se com estrany a
les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2 de desembre de 1851 féu el
cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de França: dissolgué l'assemblea,
declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i convocà un plebiscit demanant
poders extraordinaris per a dictar una constitució. La repressió contra els republicans
fou violenta i ni aquests ni cap altra força no pogueren impedir que, fet el plebiscit,
el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de
Montijo, la nova cort imperial procurà de popularitzar la figura de l'emperador.
Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a l'economia política, intentà de
redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs públics i reurbanitzà París.
La seva política exterior fou, però, un seguit de desencerts. Les guerres (Crimea,
1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a Mèxic, 1862-67), per més que portaren a
França algun triomf palpable —Niça, Savoia—, foren impopulars. La política
colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons francesos. El tractat de comerç
amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que les bases socials del seu règim
trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments populars, massa madurs ja per a caure en
aquest parany (Primera Internacional). El desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans
de la qual caigué presoner (1870), provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.
|
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
CRONOLOGIA
| 1861 |
Guillem I és proclamat
rei de Prússia. |
| 1862 |
Guillem I nomena Otto von
Bismarck canceller. |
| 1864 |
Guerra dels Ducats (Slesvig,
Holstein i Lauenburg). Mort de Frederic VII de Dinamarca i intervenció militar
austro-prussiana. Prússia ocupa Slesvig i Holstein. Pau de Viena. Dinamarca cedeix els
ducats, en condomini, a Àustria i Prússia. Tensió entre ambdues potències. |
| 1865 |
Pacte de Gastein. Àustria
administra Holstein, i Prússia, Slesvig. Bismarck obté el suport de França i d'Itàlia.
Prússia envaeix Holstein i Àustria mobilitza la Confederació (Bund) vers els prussians. |
| 1866 |
Guerra Austro-prussiana.
Victòria prussiana a Sadowa (Helmut von Moltke). Armistici de Nikolsburg i pau de Praga.
Àustria reconeix l'annexió prussiana dels ducats danesos i tots els territoris situats
al nord del riu Main, Hannover, Hesse-Kasel i Frankfurt. Prússia dissol la Confederació
Germànica (Deutscher Bund). |
| 1867 |
Proclamació de la
Constitució de la Confederació Alemanya del Nord (Nord Deutscher Bund).
Organització federal dels estats alemanys del Nord sota direcció prussiana: president,
Guillem I; canceller, Bismarck; Consell Federal (Bundesrat) i Parlament (Reichstag). |
| 1869 |
Crisi amb França (successió
al tron espanyol). |
| 1870 |
Guerra Franco-prussiana
(juliol). Aliança antifrancesa de la Confederació Alemanya del Nord i dels Estats del
sud. Victòries prussianes (von Moltke) a Sedan (setembre) i Metz (octubre). Caiguda de
Napoleó III i del II Imperi francès. |
| 1871 |
Capitulació francesa (gener).
Proclamació del II Reich Alemany (gener): Guillem I, emperador (kàiser)
d'Alemanya. Pau de Frankfurt. França perd Alsàcia i Lorena, que s'incorporen al Reich,
paga una indemnització de 5.000 milions de marcs i ha de mabntenir un exèrcit
d'ocupació durant tres anys. |
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
BIBLIOGRAFIA OBRES ESPECÍFIQUES
ABELLÁN, J. Nación y nacionalismo en Alemania.
Tecnos. Madrid, 1997.
AYÇOBERRIE, P. La unidad alemana. Oikos-Tau.
Vilassar de Mar, 1988.
DROZ, J. La formación de la unidad alemana (1789-1871).
Vicens Vives. Barcelona, 1973.
GORMAN, H. La unificación de Alemania. Akal.
Madrid, 1994.
OBRES GENERALS
GRENVILLE, J.A.S. La Europa remodelada, 1848-1878.
Siglo XXI. Madrid, 1984.
GUIBERNAU, M. Nacionalismes. L'Estat nació i el
nacionalisme al segle XX. Proa. Barcelona, 1997.
HEFFER, J. i SERMAN, W. De las revoluciones a los
imperialismos, 1815-1914. Akal. Madrid, 1988.
KOHN, H. El nacionalismo. Su significado y su historia.
Paidos. Buenos Aires.
KOHN, H. Historia del nacionalismo. Fondo de
Cultura Económica. Mèxic, 1984.
PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI.
Madrid, 1985.
MATERIALS DIDÀCTICS
ARÓSTEGUI, J. La Europa de los nacionalismos
(1848-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
DD.AA. Así nació Alemania. Cuadernos Historia 16,
nº 19. Madrid, 1985.
|
|
Inici
Tornar
a Temes
Tornar
a Història |
© 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà
|