Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA UNIFICACIÓ D'ALEMANYA

O


 Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Els màxims exponents del nacionalisme europeu a la segona meitat del segle XIX foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya. Eren dues nacions dividides en diversos estats que aspirararen a convertir-se en un sol Estat. En el cas italià, el Piemont, amb llur rei Víctor Manuel II i el primer ministre Cavour, foren els artífexs de la unitat nacional. En el cas alemany ho foren Prússia, el seu monarca Guillem I i el canceller Bismarck. Per a Itàlia, el principal obstacle era la dominació d'una part del territori per part d'Àustria. Per a Alemanya, la rivalitat entre les dues grans potències germàniques (Prússia i Àustria).

Les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX ja havien posat de manifest els desitjos unificadors de la Confederació Germànica. L'any 1834, Prússia, l'estat més industrialitzat i amb més poder militar, havia constituït una unió duanera (Zollverein) amb els estats del nord de la Confederació, per a facilitar el comerç i el desenvolupament econòmic. El 1848 hi va haver un intent de crear un govern liberal elegit en l'Assemblea Nacional de Frankfurt, però va fracassar. Esgotada la via parlamentària i liberal, Prússia va liderar el procés d'unificació que es faria per la via diplomàtica i militar.

El principal artífex de la unificació alemanya (1864-1871) fou el prussià Bismarck, el "canceller de ferro", que va comptar amb el suport de la monarquia, de la noblesa terratinent (junkers) i de l'alta burgesia industrial. A través de tres guerres successives, contra Dinamarca (1864), Àustria (1866) i França (1870), Bismarck aconseguirà la unió de tots els estats alemanys i es proclamarà el Segon Imperi (II Reich) alemany (1871).

Activa la música

Die Walküre

Temes relacionats

La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes

La unificació d'Itàlia

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. Nacionalisme i liberalisme.
2. Les revolucions liberal-burgeses.
3. Corrents nacionalistes del segle XIX.
4. El nacionalisme germànic.
- El Romanticisme.
- Volksgeist i pangermanisme.
5. La unificació alemanya.
- Els antecedents.
- La unió duanera (Zollverein).
- Les revolucions de 1848.
6. El procés d'unificació nacional.
- La Realpolitik de Bismarck.
- La guerra dels Ducats.
- La guerra austroprussiana.
- La guerra francoprussiana.

- El Segon Reich.
El nacionalisme neix al segle XIX, lligat al liberalisme, com a forces d'oposició al sistema de la Restauració. La burgesia farà seves aquestes ideologies. Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.

Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Plebiscit
Consulta directa d'un Estat o territori amb personalitat política per obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. També s'anomena "plebiscit" la votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un Estat o el canvi de sobirania d'un Estat.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.

Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament

Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
El nacionalisme va impulsar diversos moviments revolucionaris durant el segle XIX, tant d'alliberament com d'unificació. Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Independentisme

Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
El nacionalisme del segle XIX presenta dos corrents, basats en dues concepcions diferents de nació. Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Les arrels del nacionalisme cal cercar-les en el romanticisme, que donarà lloc a diversos moviments culturals que ajudaran a desvetllar el sentiment nacional. Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Romanticisme
Àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona. Exaltà la consciència de poble i potencià els sentiments nacionals. Una característica típica de l'art romàntic va ser el retrobament del paisatge autòcton com a introspecció de la identitat nacional.

El nacionalisme germànic. Volksgeist
Idea de l'esperit nacional alemany,  basat en el passat medieval, en els mites tradicionals, en el folklore i, sobretot, en la llengua. El principal teoritzador d'aquesta idea fou Herder, segons el qual es podia donar el cas que els pobles no tinguessin consciència de posseir esperit nacional, però no per això deixaven de ser una nació. Es tracta de la concepció conservadora de nació (la nació està per sobre de la pròpia voluntat dels individus).
Nationalverein
Societat creada el 1859 per a la unió nacional, sota la iniciativa de Prússia, que va voler reunir al seu voltant tots els anhels unificadors fent valer la seva situació hegemònica (política i econòmica) dins de la Confederació Germànica.
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg, teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
La unificació alemanya. La unificació d'Alemanya
L'accessió de Napoleó III al poder a França, en fer renéixer el record de les invasions napoleòniques, fou motiu d'una major entesa entre els estats alemanys, sobretot entre Àustria i Prússia. També hi hagué una major obertura interior vers els sectors liberals. Al principi del decenni 1860-70, en un moment agut del conflicte entre parlamentaris i militars, el rei de Prússia encomanà la direcció del govern a Bismarck (1862). Bismarck realitzà, en el curs d'un dilatat període de govern, de gairebé 30 anys, l'ambició prussiana d'establir l'hegemonia sobre els estats alemanys, és a dir, de crear les bases de la unitat alemanya. Després d'establir relacions de confiança amb Rússia i França, el 1864, Prússia, aliada amb Àustria, féu la guerra a Dinamarca per tal de recuperar els ducats alemanys de Schleswig i de Holstein per a la Confederació. L'administració d'aquests ducats donà motiu a Bismarck per a desencadenar una guerra contra Àustria, que acabà amb la victòria de Sadová (1866). Com a resultat d'aquesta guerra, fou dissolta la Confederació Alemanya. L'any 1867 fou constituïda, amb l'exclusió d'Àustria, la Confederació d'Alemanya del Nord, de la qual el rei de Prússia fou nomenat president. Bismarck preparà acuradament cada conflicte armat, tot cercant d'entrada l'aïllament diplomàtic de l'enemic de torn. La darrera maniobra fou la guerra contra França. El moment adequat arribà el juliol de 1870. Bismarck aprofità un incident relacionat amb els problemes dinàstics d'Espanya per a aconseguir que Napoleó III declarés la guerra a Prússia. Tal com esperava Bismarck, els estats de Baviera, Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt, que s'havien mantingut al marge de la Confederació presidida pel rei de Prússia, s'associaren totalment a la guerra contra França. Aprofitant l'onada d'entusiasme que l'espectacular victòria sobre França promogué en tot el poble alemany, el rei de Prússia, Guillem I, fou proclamat emperador d'Alemanya, el gener de 1871, a la Versalles ocupada. Alsàcia i Lorena foren incorporades al nou imperi, com també Baviera, Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt. El període comprès entre el març de 1848 i el 1871 fou el període de desclosa en l'evolució del pensament i de la ciència alemanys. La continuïtat de la filosofia idealista arribà a la seva culminació en Hegel i contribuí d'una manera decisiva, juntament amb altres elements de molt diversa procedència, a la síntesi de les idees de Karl Marx i Friedrich Engels. Els estudis històrics, estimulats per l'interès romàntic pel passat, arribaren durant aquest període a un grau molt notable de precisió científica en el mètode històric. L'èmfasi posat en aquests estudis, alhora que afavorí el desplegament de tota mena de filosofies de la història, provocà al capdavall el naixement d'una tendència filosòfica, l'historicisme, de gran influència posterior. Relacionat amb l'anterior procés, hom registra l'afermament dels estudis lingüístics amb el perfeccionament del mètode comparatiu, que hom bastí sobre la sòlida base dels seus predecessors romàntics i de les idees de Humboldt. El ràpid desenvolupament industrial que s'inicia en aquest període pot ésser mesurat per la brusca redistribució de la població: per cada 100 habitants de les ciutats, el 1849 hi havia 300 habitants del camp; el 1871, 177; el 1900, 84. El 1871, Alemanya tenia vuit ciutats amb més de 100 000 habitants; el 1900 ja en tenia quaranta vuit. L'expansió industrial impulsà la investigació en el camp de les ciències naturals, pures i aplicades, especialment en el de la química, amb aportacions fonamentals. L'allunyament i posterior exclusió d'Àustria de la política alemanya deixà el moviment d'unificació nacional sota l'impuls de Prússia. La Prússia de Bismarck era encara un estat agrari, dominat per una forta classe noble terratinent, els Junker, que, malgrat l'abolició del servatge el 1811, havien aconseguit que del 1815 al 1848 fos doblada la proporció dels dominis senyorials (Rittergüter) en relació a la superfície total; així, els Junker duien una acció sostinguda contra la llibertat d'indústria i tenien el monopoli dels càrrecs militars del que havia d'ésser l'exèrcit del Segon Reich. El govern prussià s'esforçà a guanyar la burgesia renana, econòmicament forta, dinàmica i progressista, però políticament subordinada, malgrat les pressions que els interessos de la gran indústria exercien sobre els militars i sobre l'opinió, a través de la premsa que controlaven. Aquesta actitud, el patrocini del Zollverein, tan desitjat, i l'arrogant política exterior anaren adherint les forces i els sectors alemanys a la causa prussiana. Així, el nou estat unificat que nasqué el 1871 era, fonamentalment, l'estat prussià, conservador, autoritari i militarista, estès a tot l'àmbit alemany.
Els antecedents de la unificació alemanya. Confederació del Rin
Unió política que agrupà, del 1806 al 1813, diversos estats alemanys. Sorgí a conseqüència de la dissolució del Sacre Imperi, arran de la derrota d'Àustria a Austerlitz (desembre del 1805) per les forces de Napoleó. Inicialment, la Confederació era formada per setze estats alemanys, que constituïren així un instrument polític a les mans de Napoleó, el qual se'n declarà protector, hi firmà una aliança i se'n reservà la direcció de la política exterior i el comandament de les forces armades. La submissió de la Confederació a l'imperi francès fou reforçada pels matrimonis d'Eugène de Beauharnais, cunyat de Napoleó, amb Augusta de Baviera, i de Jeroni Bonaparte amb Caterina de Württemberg (1807); els estats foren convertits en regnes, mentre Murat rebia el ducat de Berg. La derrota de Prússia a la batalla de Jena (1806) enfortí, d'altra banda, la Confederació, a la qual s'uniren el duc de Würzburg i l'elector de Saxònia, promogut també a la dignitat de rei, i, posteriorment, el regne de Westfàlia (1807), creat per a Jeroni Bonaparte. El 1808 tots els estats alemanys llevat de Prússia formaven part de la Confederació: 4 regnes, 5 grans ducats i 23 principats. El 1811 Napoleó incorporà la zona marítima de la Confederació a l'imperi francès, per tal de mantenir més estretament el blocatge contra Anglaterra. Les simpaties secretes per Prússia de molts membres de la Confederació es manifestaren quan els francesos, batuts a Leipzig (1813), perderen el control dels territoris alemanys. El 1815 Metternich decidí de reagrupar aquests territoris en un Bund o Confederació Germànica.
Confederació Germànica
Unió política que agrupà (1815-66) els estats alemanys. Fou creada al Congrés de Viena (1815) per tal de mantenir en equilibri la influència d'Àustria i la de Prússia damunt els petits estats alemanys i evitar que formessin un país unificat sota l'hegemonia prussiana. La formaren 38 estats sobirans: un imperi (Àustria), cinc regnes (Prússia, Baviera, Hannover, Saxònia i Württemberg), vuit grans ducats, deu principats, deu ducats i quatre ciutats lliures (Franckfurt del Main, Hamburg, Bremen i Lübeck). La presidència honorífica corresponia a l'emperador d'Àustria. Hi participaven també el rei d'Holanda, com a duc de Luxemburg, el de Dinamarca, com a duc de Holstein, i el d'Anglaterra com a rei de Hannover. El seu òrgan de govern més important era la dieta de Frankfurt, que disposava d'un exèrcit de 300 000 soldats aportats pels estats integrants. Àustria vetllà pel manteniment de la Confederació i suprimí amb fortes repressions qualsevol temptativa liberal. La tendència dels estats alemanys cap a la unificació fou afavorida per Prússia: un primer pas fou, el 1834, la unió duanera o Zollverein. Bismarck intentà de reduir l'autoritat de l'emperador d'Àustria a la Confederació; el 1865 l'invità a participar en una guerra contra Dinamarca per apoderar-se dels ducats de Schleswig i Holstein; les disputes sorgides sobre la manera d'administrar aquests territoris (guerra austro-prussiana, 1866) provocaren la desaparició de la Confederació i la formació d'una nova unió, o Confederació d'Alemanya del Nord, sense Àustria.
Dieta
Assemblea política amb potestat per legislar. D'orígen medieval, desaparegué com a institució el 1806, i fou restablerta a Frankfurt el 1814 amb el nom de Bundesrat.
Bundesrat
Consell federal dels territoris germànics.
Dieta de Frankfurt

Assemblea formada pels representants dels estats de la Confederació Germànica i que en constituïa l'òrgan de govern. Creada al congrés de Viena (1815) i presidida per Àustria, funcionava com una assemblea federal, però disposà dels recursos financers i militars necessaris. Les rivalitats entre Àustria i Prússia, després de la victòria prussiana a Sadowa (1866), portaren a la dissolució de la Confederació i de la dieta.
Vorzmärz
Nom amb què la historiografia alemanya anomena l'etapa anterior a les revolucions del març de 1848, caracteritzada per l'oposició entre les forces conservadores (representades per les grans potències alemanyes, Àustria i Prússia) i les progressistes (limitades a alguns cercles d'estudiants i intel.lectuals i en les assemblees parlamentàries dels estats alemanys del sud).
En els anys 1830, Prússia va fer un primer pas important: la unificació econòmica. Zollverein
Unió duanera i econòmica dels estats alemanys, que fou duta a terme, sota la direcció de Prússia, a partir de l'any 1818, a la qual s'afegiren successivament els diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg, l'any 1888) i que preparà la unitat política d'Alemanya. Àustria entrebancà aquesta creació, tement, com de fet ocorregué, que la unitat econòmica propugnada per Prússia comportaria l'hegemonia d'aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transformà Alemanya, ja a la darreria del s XIX, en la primera potència industrial de l'Europa continental. El gran propagandista d'aquesta unitat duanera fou l'economista Friedrich List. La Unió es va crear el 1834 i reuní tots els Estats de la Confederació Germànica amb l'exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria.
En el 1848 va fracassar la via parlamentària i liberal. Revolució del 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics.
Manifest d'Heidelberg
Manifest publicat el 1848 en el que es fa una crida per a la formació d'un parlament que reunís els representants escollits per sufragi universal de tota la Confederació Germànica i que substituís l'antiga Dieta. El manifest d'Heidelberg reflexa la conjunció dels ideals liberals i nacionalistes alemanys, en un intent de crear un estat unificat.
Assemblea Nacional de Frankfurt

També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica. Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió (Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal. L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart, però fou dissolta pel juny del 1849.
La unificació alemanya fou dirigida des del regne de Prússia. Bismarck en fou l'artífex.
A través de tres guerres va aconseguir la unificació nacional.
Realpolitik
Nom que rep la política d'estat seguida per Bismarck, segons la qual calia servir els interessos de l'estat, per damunt de qualsevol altra consideració. En aquest sentit, Bismarck va escollir la via autoritària per a dur a terme la unificació alemanya. La unificació no es faria per decisions de la majoria, sinó, com ell mateix deia, "pel ferro i per la sang". Per a aconseguir el seu objectiu va dedicar el màxim esforç a preparar l'enfrontament contra Àustria, primer dotant Prússia d'un govern fort i reforçant l'exèrcit sota el comandament de von Moltke, i després assegurant-se la neutralitat d'Europa i l'aïllament d'Àustria. Tanmateix, mitjançant una política lliurecanvista va atreure la burgesia i va poder rebre suport econòmic a la seva tasca unificadora.
La Guerra dels Ducats (1864). Guerra dels Ducats
Conflicte territorial entre Dinamarca i Prússia per la possessió dels ducats de Slesvig i Holstein. El congrés de Viena (1815) havia decidit que eren territoris danesos, però que gaudien d'un estatut especial d'autonomia. Els intents d'annexió abocaren a una sèrie de guerres, que acabaren amb la derrota danesa (1864) i derivaren cap al conflicte dins el bàndol vencedor.
Tractat de Viena
Acord signat a Viena, el 1864, que posà fi a la guerra dels Ducats. Els danesos cediren els ducats de Schleswig, Holstein i Lauenburg i la ciutat de Kiel a les altres dues potències.
La Guerra Austroprussiana (1866). Guerra Austroprussiana
Conflicte bèl·lic motivat per la rivalitat entre Àustria i Prússia per l'hegemonia dins el conjunt d'estats alemanys i provocat per l'administració conjunta dels ducats de Slesvig i Holstein, que havien estat cedits per Dinamarca arran de la guerra del 1864. L'intent de Bismarck d'annexionar Slesvig a Prússia i d'excloure Àustria de la Confederació Germànica provocà la guerra (juny del 1866). Lluitaren al costat d'Àustria la majoria dels estats alemanys (Baviera, Saxònia, Baden, Württemberg, Hannover); Prússia s'alià amb Itàlia, desitjosa d'expulsar els austríacs del Vèneto. Les victòries austríaques a Custoza (24 de juny) i el combat naval de Lissa (19 de juliol) enfront dels italians no evitaren l'avanç dels exèrcits prussians, més ben entrenats, i amb un armament superior. Abans que Àustria pogués intervenir, Prússia havia desfet els petits exèrcits de Hannover, de Baviera i de Saxònia i envaïa Bohèmia. L'acció definitiva fou la de Sadova (o de Königrätz), que deixava obert als prussians el camí de Viena (3 de juliol). L'oferta de Napoleó III per a la mediació en les negociacions mogué Bismarck a iniciar converses de pau, pau que fou ratificada a Praga i a Viena amb Prússia i Itàlia, respectivament. Àustria restà completament bandejada d'Alemanya, fou dissolta la Confederació Germànica, i Prússia s'incorporà Hannover, Hessen, el gran ducat de Nassau i la ciutat de Frankfurt, a més dels ducats de Slesvig i Holstein; d'aquesta manera Prússia aconseguia d'unir tots els seus territoris. Àustria perdé el Vèneto, que passà a Itàlia. La derrota influí en la nova forma d'organització de l'imperi d'Àustria, que es convertí en la Monarquia Austro-hongaresa (1867).
Batalla de Sadowa
Combat que tingué lloc el 3 de juliol de 1866, prop de la vila txeca de Sadowa, entre prussians i austríacs, amb la victòria dels primers. La victòria prussiana va sancionar la primacia de Prússia dins la Confederació Germànica, de la que Àustria en va ser expulsada. Amb la victòria, Bismarck va aconseguir apartar definitivament Àustria d'Alemanya. La derrota influí en la nova forma d'organització de l'imperi d'Àustria, que es convertí en la Monarquia Austrohongaresa (1867).
Pau de Praga
Acord signat el 23 d'agost de 1866, que conclogué la guerra austro-prussiana, iniciada aquell mateix any. Àustria s'hi avingué a pagar una indemnització de guerra i a permetre la formació d'una Confederació d'Alemanya del Nord i la incorporació dels ducats de Slesvig i Holstein a Prússia. Significà un pas decisiu envers la unitat alemanya i l'hegemonia prussiana.
Confederació d'Alemanya del Nord

Unió dels estats alemanys septentrionals (1867-71), que substituí la Confederació Germànica arran de la derrota d'Àustria per Prússia a la batalla de Sadova (1866). La creació d'aquesta nova confederació per Bismarck eliminava Àustria del conjunt d'estats alemanys i consagrava l'hegemonia prussiana. Formada per 22 estats, adquirí una estructura federal de tendència centralista, per la preponderància que hi adquirí Prússia, el major dels estats confederals. El govern comú controlava no solament les forces armades, sinó les comunicacions, les duanes, la política i el comerç exterior. Per imposició de Napoleó III i per un vague sentiment d'independència, els quatre estats d'Alemanya del Sud (Baden, Baviera, Hessen-Darmstadt i Württemberg) s'havien mantingut al marge de la Confederació, però Bismarck havia signat amb ells un tractat d'ajut mutu en cas de guerra (1866) i una unió duanera o Zollverein (1867). La guerra franco-prussiana del 1870 permeté de reunir finalment els estats del Nord amb els del Sud; simultàniament desaparegué la Confederació, que esdevingué el segon imperi alemany (1871).
La Guerra Francoprussiana (1870-1871). Telegrama d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar, adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.
Guerra Francoprussiana
Conflicte armat entre França i Prússia que durà des del juliol del 1870 fins al maig del 1871. La rivalitat entre ambdós estats fou agreujada per les aspiracions d'un Hohenzollern a la corona espanyola; malgrat que aquest renuncià davant les pressions de Napoleó III, la temerària diplomàcia francesa, volent obtenir de Prússia una concessió pública, féu inevitable la ruptura; ruptura desitjada, d'altra banda, per Bismarck, puix que la guerra situà Prússia definitivament al capdavant dels estats alemanys. El 19 de juliol de 1870 França declarà la guerra. Després d'alguns avanços francesos sense importància, es produí l'ofensiva prussiana, comandada per Moltke, el qual, després de derrotar l'exèrcit de Napoleó III a Froeschwiller (agost del 1870), l'encerclà a Estrasburg i a Metz; Mac-Mahon i l'emperador mateix foren assetjats a Sedan i capitularen el 2 de setembre. El 4 de setembre fou proclamada a París la república; el nou govern, anomenat de defensa nacional, no pogué aturar l'ofensiva prussiana. El 18 de gener de 1871 París caigué en poder de Bismarck, que aprofità l'avinentesa per a proclamar l'imperi Alemany. Per les paus de Versalles (febrer del 1871) i Frankfurt (maig del 1871), França perdia Alsàcia-Lorena i havia d'acceptar el pagament de cinc mil milions de francs i l'ocupació prussiana de l'est del país.
Batalla de Sedan
Batalla que tingué lloc a la vila de Sedan, a la Xampanya francesa, el 1870, en el curs de la guerra Francoprussiana, entre les tropes prussianes del general Moltke i l'exèrcit francès del general Mac-Mahon, que es veié obligat a rendir-se i fou fet presoner. La derrota francesa significà la fi del II Imperi i la proclamació de la tercera república (4 de setembre).
Pau de Versalles
Acords preliminars presos a Versalles pel febrer de 1871, entre França i Alemanya que fixaren les condicions de la pau un cop acabada la guerra francoprussiana, i que es concretaren en el tractat de Frankfurt de maig d'aquell any.
Tractat de Frankfurt
Tractat de pau entre França i Alemanya (maig del 1871) que posà fi a la guerra franco-prussiana (1870-71). Els acords preliminars foren presos a Versalles (febrer del 1871). França perdé Alsàcia i una gran part de Lorena; a més, es comprometé a pagar una indemnització de guerra i com a garantia accedí a l'ocupació del nord i l'est del país per les tropes prussianes.
El resultat final serà la creació del Segon Reich alemany. Segon Reich
Imperi (1871-1918) que coronà la reunificació de l'Alemanya estricta, obra de Bismarck. Englobava 25 estats (4 regnes, 6 grans ducats, 5 ducats, 7 principats i 3 ciutats lliures) i el territori d'Alsàcia-Lorena i s'organitzà federativament, tot atorgant amplíssima preeminència al rei de Prússia, investit amb el títol de kàiser.
Kàiser
Títol alemany aplicat a l'emperador d'Àustria des del 1804 i al d'Alemanya des del 1871. El terme procedeix etimològicament del llatí caesar.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Nacionalistes alemanys. Herder, Johann Gottfried von (1744-1803)
Filòsof, escriptor i pedagog alemany. Fou deixeble de Kant, que l'influí. Viatjà per diversos països per tal de conèixer llurs investigacions pedagògiques i es posà en relació amb Diderot, D'Alembert i els enciclopedistes. A Estrasburg féu amistat amb Goethe, en el qual influí extraordinàriament. Influí sobre tota la literatura i ideologia alemanyes, fou un precursor en el camp de la crítica literària i promogué el Sturm und Drang. Experimentà els seus postulats pedagògics, donà impuls a la investigació filològica i fixà les bases d'un estudi comparatiu de la religió i la filosofia. És autor d'Über die neuere deutsche Literatur ('Sobre la nova literatura alemanya', 1767), Kritische Wälder ('Selves crítiques', 1769) i Ideen zur Philosophie der Geschichte der Menschheit ('Idees sobre la filosofia de la història de la humanitat', 1784-91).

Fichte, Johann Gottlieb (1762-1814)
Filòsof alemany. Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a l'estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ('Assaig d'una crítica de qualsevol revelació', 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794 publicà la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ('Fonaments de tota la teoria de la ciència'), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d'on hagué de sortir en ésser acusat d'ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806) i Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden an die deutsche Nation ('Discursos a la nació alemanya', 1808) són proclames nacionalistes a favor de l'educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una reconstrucció de la ciència, en un intent d'harmonitzar les condicions del coneixement teòric amb l'activitat moral, social i religiosa. Parteix d'una crítica de la doctrina kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el dogmatisme, que únicament admet les coses en si, i l'idealisme, que es vincula exclusivament als continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén de deduir l'ésser del pensament—, la decisió, fruit d'una elecció pràctica (l'única que permet l'espontaneïtat del jo), ha d'ésser feta a favor de l'idealisme, la teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix jo. Aquest, però, és limitat com a tal per l'existència del que no és el jo: el no-jo o experiència de la limitació del jo. A partir d'aquí, mitjançant tot un procés dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d'un Jo absolut, fonament de la possibilitat de l'existència real. La natura, d'altra banda, és un camp de resistència i d'exercitació de l'acció humana, de l'autorealització del jo, la qual cosa constitueix el principi de l'acció moral. Aquesta autoafirmació del jo —voluntat pura d'acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i en el reconeixement dels altres. L'evolució del pensament fichtià anà d'una actitud individualista, passant per un període liberal d'universalisme comunitari i per un altre de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera etapa d'explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa míticament com l'U), expressió de la vida òptima.
Hegel, Georg Wilhelm Friedrich (1770-1831)
Filòsof alemany. Acabats els estudis al gimnasi de la ciutat natal, on rebé una bona formació clàssica i volgué ja «comprendre la història», anà (1788) al seminari protestant de Tübingen, on estudià filosofia i teologia i començà l'amistat amb Schelling i Hölderlin. Renuncià, però, a fer-se pastor i, a Berna i a Frankfurt, es dedicà a l'ensenyament privat del 1793 al 1800, època en què passà una forta crisi religiosa. Al principi del s XX Dilthey descobrí els escrits corresponents a aquests primers anys, publicats el 1907 i coneguts com a Escrits de joventut. El 1801 Hegel començà l'activitat docent a la universitat de Jena; les lliçons d'alguns d'aquests cursos, conegudes com a Filosofia de Jena, no han estat publicades fins entrat el sX (1923, 1931 i 1932). Aquell mateix any publicà un destacat article sobre la diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling i escriví la tesi (De orbitis planetarum), en què feia física especulativa. Amb Schelling, que també hi ensenyava, edità una revista crítica de filosofia, on hom pot trobar els primers articles publicats (bé que sense signar) per Hegel; aleshores, seguint les doctrines d'aquell, defensava la identitat del subjectiu i l'objectiu en l'absolut. El 1807 anà a Bamberg a dirigir un periòdic i publicà la seva primera gran obra, redactada a Jena i en la qual anticipava ja la pròpia filosofia i se separava definitivament de Schelling: la Phänomenologie des Geistes ('Fenomenologia de l'esperit'). Rector (1808-16) del gimnasi de Nuremberg, on ensenyà propedèutica filosòfica, el 1812 començà la publicació de la Wissenschaft der Logik ('Ciència de la lògica'). El 1817 anà a Heildelberg com a professor universitari i publicà l'Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften im Grundrisse ('Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendi'), on resumia tot el seu sistema. Cridat, l'any següent, a la universitat de Berlín per fer-se càrrec de la càtedra que Fichte havia deixat vacant. Hegel arribà al cim de la glòria filosòfica. D'aquesta època és la darrera de les obres publicades durant la seva vida: Grundlinien der Philosophie des Rechts oder Naturrecht und Staatswissenschaft im Grundrisse ('Línies fonamentals de la filosofia del dret o esbós de dret natural i ciència política', 1821), coneguda com a Filosofia del dret, la teoria de l'estat proposada en la qual no satisféu el partit liberal ni el conservador. Quan morí, sobtadament, la seva filosofia era considerada perillosa per l'Església luterana, a la qual Hegel pertanyia, i sospitosa per les autoritats polítiques de l'estat prussià. Altres obres, sovint corresponents a les lliçons (Vorlesungen) fetes en diferents cursos acadèmics, foren publicades pòstumament pels seus deixebles: la primera edició de les obres completes (1832-87) recollia les de Filosofia de la història, d'Estètica, de Filosofia de la religió i d'Història de la filosofia, totes de l'època de Berlín. L'epistolari de Hegel fou editat el 1887 pel seu fill Karl. La tasca de la filosofia, segons Hegel, consisteix a comprendre el propi temps, la qual cosa inclou l'assimilació conceptual del pretèrit i també del fi de la història. Inicialment Hegel es preocupà de la crítica de la religió empresa per la Il·lustració: acceptà la raó com a instrument de crítica, però no veié en la religió un pur engany o superstició, ans quelcom amb un contingut racional (l'anunci de la unitat del finit i l'infinit en una comunitat futura d'homes lliures) que la filosofia ha de fer seu. Hegel s'oposa, per tant, a una concepció transcendent de l'absolut: Déu és aquí i es manifesta progressivament en la història, en la mesura que l'home conquereix la llibertat. Així, el sistema hegelià reelabora tota la tradició metafísica i religiosa d'Occident per projectar-la sobre la història i la política. Vol que el seu sistema reprodueixi el moviment de la realitat, i per això refà la dialèctica com a llei de tot procés. Els tres moments d'aquesta dialèctica són: simplicitat (identitat indiferenciada), escissió (oposició interna) i reconciliació o síntesi (identitat diferenciada).
List, Friedrich (1789-1846)
Economista alemany. Professor d'economia política a Tübingen (1816-19) i membre de la Dieta (1819-21). Fou empresonat per les seves idees polítiques, i fou obligat a emigrar als EUA (1825-32). Predecessor de l'escola històrica i partidari de considerar el procés econòmic des d'una perspectiva nacional, fou un gran defensor de la protecció duanera. Des del seu retorn dels EUA, fins al seu suïcidi, féu una activa tasca de propaganda a favor de la Unió Duanera Alemanya (Zollverein). Fundà una publicació econòmica, «Das Zollvereinsblatt», destinada a difondre les idees proteccionistes. En la seva obra principal, Das nationale System der Politischen Ökonomie (1841), exposa la seva teoria del desenvolupament nacional.

Wagner, Richard (1813-1883)
Compositor alemany. No inicià els estudis musicals fins a quinze anys; el 1831 ingressà a la universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a Würzburg. Influït per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia en do, única obra seva d'aquest gènere. Atret per l'òpera, cap al 1833 compongué Die Feen ('Les fades'), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d'estimar (1836), que no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un cert punt, la grand' opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la influència del qual es palesà encara en les dues següents: Rienzi, que pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der Fliegende Holländer ('L'holandès errant'), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys foren de dificultats econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a París, on hagué de recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La favorita, de Donizetti, a una versió per a cant i piano). Amb Der Fliegende Holländer la seva obra inicià un nou estil i l'ús de la idea de l'amor com a mitjà de redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí des d'aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d'aquest període que tingué algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s'apartà definitivament del model tradicional d'òpera, i procurà de donar una continuïtat al discurs musical, sense interrupcions ni peces soltes com l'ària tradicional. Assajà també l'ús del leitmotiv, o tema musical vinculat amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet determinat (amor, odi, venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc). L'aparició d'aquests leitmotive a l'orquestra o a la línia vocal evoca, així, situacions anteriors i informa l'auditori sobre el rerefons de l'acció o del pensament, les intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d'al·lusions musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D'altra banda, donà una importància molt superior a l'orquestra, i llevà a les veus el predomini que exercien fins aleshores en el camp de l'òpera (les deixà reduïdes a una funció semblant a la d'instruments destacats de l'orquestra). Amb Lohengrin (1850), però, encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes tradicionals, i no fou fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la seva evolució. En aquests anys Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué de fugir de Dresden arran de la revolució del 1848, i es refugià a Suïssa), però la seva música començà a obrir-se camí a Alemanya, gràcies a l'ajut de Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar. A Suïssa conegué Mathilde Wesendonck, a la qual dedicà lieder; sembla que aquesta relació amorosa fou la inspiració de Tristany i Isolda, obra a la qual no donà ja el nom d'òpera, sinó el de drama líric. Tornà a provar fortuna a París (on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del Venusberg) per tal d'acomodar-se al gust francès. Finalment, però, trobà suport en el rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos treballs. Provocà alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt i muller del director d'orquestra Hans von Bülow). D'aquests anys daten la seva òpera còmica Die Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels drames lírics de la Tetralogia; en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold ('L'or del Rin'), el 1869, i aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de finançar l'estrena de tot el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la seva obra. El 1876 assolí, així, d'estrenar la Tetralogia completa en el que havia d'ésser el primer festival de Bayreuth, que assenyalà la seva consagració com el compositor més important del seu temps en el camp escènic. Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà "festival sacre" ( Parsifal) i que estrenà a Bayreuth el 1882. La profunda arrel germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical alemany; en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s XIX i no plenament acceptada fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees pròximes a les de Nietzsche, bé que en molts moments no deixa d'haver-hi també una certa atracció del cristianisme. La seva obra exercí una influència capital damunt la música europea subsegüent, i també en altres cercles no directament vinculats amb la música ( wagnerisme). La revolució que Wagner representà en el camp de l'òpera influí fins i tot en Verdi i en els autors posteriors de l'òpera italiana, i donà un nou impuls a l'escenografia; però, tot i que Wagner pretengué d'igualar la funció de la música amb la de la poesia i de les altres arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert predomini, pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària. Als Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en un dels seus concerts populars als Jardins d'Euterpe, l'any 1862, però amb un caràcter més anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble Joaquim Marsillach i Lleonart. Posteriorment es distingiren en el culte a la música wagneriana el director d'orquestra Antoni Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, i sobretot l' Associació Wagneriana (1901), la creació de la qual significà el triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya. Al País Valencià la música de Wagner fou molt afavorida d'ençà del 1888 per les importants representacions protagonitzades per Francesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal wagnerià per altres països. La importància de la influència de Wagner damunt els compositors catalans fou molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de Bayreuth es desplaçà a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre del Liceu; d'aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.
Personatges de la unificació alemanya. Bismarck, Otto von (1815-1898)
Príncep de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg. Primer ministre de Prússia i després canceller d'Alemanya -anomenat "el canceller de ferro"- entre els anys 1862 i 1890. D'una família de Junkern, establerta des del s XIII a l'Altmark, estudià a Berlín i a Göttingen i ingressà a l'administració prussiana el 1835. El 1847 fou diputat en el primer Landtag (parlament) general de Prússia, convocat a Berlín per Frederic Guillem IV. Fou extremadament conservador, i en el seu primer discurs demanà la creació d'un banc de crèdit agrari. Preconitzà la repressió enèrgica del moviment revolucionari del 1848, i es mostrà realista i calculador quan Àustria imposà a Prússia la renúncia a una primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). En 1851-59 fou conseller de l'ambaixada de Prússia a la Dieta de Frankfurt; aleshores perfeccionà els seus coneixements polítics: el Junker conservador, devot de l'imperi dels Habsburg, adversari del liberalisme, es convertí en un diplomàtic hàbil lliurat a la causa de Prússia i de la unitat alemanya contra l'hegemonia de Viena, amb les ajudes possibles: Rússia i també la França de Napoleó III. Del 1859 al 1862 Bismarck fou ambaixador de Prússia a Rússia, i el 1862 a París. Pel setembre d'aquell mateix any esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de Prússia. Durant els primers anys de govern, Bismarck es lliurà a la seva obra: la unitat alemanya i l'establiment de l'Imperi Alemany (Segon Reich). En col·laboració amb Àustria, imposà a Dinamarca la cessió dels ducats de Slesvig i Holstein (1864). El 1865 li fou concedit el títol de comte de Bismarck-Schönhausen. Les discòrdies sorgides entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la guerra austro-prussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb França i amb Itàlia). Així es trencà el dualisme alemany del s XVIII i Prússia s'alçà amb la clara hegemonia a través de la creació de la Confederació d'Alemanya del Nord i del Zollverein. El tercer pas fou la guerra amb França. Els exèrcits de Napoleó III, derrotats a Metz i a Sedan, capitularen (2 de setembre de 1870). El 18 de gener de 1871 fou proclamat a Versalles el Segon Imperi Alemany; Bismarck en fou nomenat canceller i rebé el títol de príncep. El 10 de març següent la pau de Frankfurt annexà Alsàcia i Lorena a Alemanya. Bismarck dominà la política internacional europea fins a la seva retirada del poder, l'any 1890: el seu sistema -la "pau armada"- es basà en l'aïllament de França i l'aliança amb les potències orientals (aliança dels tres emperadors: Alemanya, Àustria, Rússia). Amb motiu de les rivalitats austro-russes als Balcans, Bismarck intervengué al congrés de Berlín del 1878, que presidí; féu això mateix en virtut dels antagonismes colonials entre França, Itàlia i el Regne Unit. El 1882 Itàlia s'adherí a l'eix Berlín-Viena (Triple Aliança), que mantingué excel.lents relacions amb Anglaterra; i el 1887 Bismarck signà un pacte d'amistat amb Rússia; França restà, doncs, aïllada. Bismarck, disconforme amb les orientacions del nou emperador Guillem II, dimití el 18 de març de 1890. Del 1872 al 1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del protestantisme prussià. A partir del 1881 el canceller (que havia mantigut contactes amb el socialista Ferdinand Lassalle uns quants anys abans) impulsà una legislació social (llei d'accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties, accidents o invalidesa), convençut que només l'acció de l'estat podria neutralitzar les idees revolucionàries. El "canceller de ferro" governà Alemanya com un veritable dictador, bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de l'Imperi. Primerament tingué el suport dels nacional-liberals contra els catòlics; després el del centre contra els socialistes i, darrerament, el dels conservadors contra el centre, amb l'objectiu de consolidar la unitat alemanya, amb l'ajuda d'un exèrcit nacional i de la unificació econòmica, jurídica i financera. Morí retirat a les seves terres de Friedrichsruh. Deixà escrites les seves memòries (Erinnerung und Gedanke).

Frederic Guillem IV de Prússia (1795-1861)
Rei de Prússia (1840-61). Succeí el seu pare, Frederic Guillem III. Reprimí la revolució del 1848 pressionat pels nobles i per Rússia, però hagué d'atorgar una constitució (1848), modificada després. Havent enfollit (1857), el seu germà Guillem assumí la regència.

Guillem I de Prússia (1797-1888)
Rei de Prússia (1861-88) i emperador alemany (1871-88). Segon fill del rei Frederic Guillem III, succeí el seu germà Frederic Guillem IV, de qui havia estat regent des del 1858. Amb l'ajut de Bismarck aconseguí que el parlament votés els crèdits necessaris per a reformar l'exèrcit (1862). Així conquerí els ducats danesos de Slesvig i Holstein (1864-65) i obtingué la victòria en la guerra austro-prussiana (1866). Després del triomf en la franco-prussiana (1870), fou coronat a Versalles emperador alemany. No estigué sempre d'acord amb la política del seu primer ministre Bismarck, sobretot pel que fa referència al Kulturkampf; això no obstant, el conservà fins al final del seu regnat.
Moltke, Helmuth Karl Bernhard von (1800-1891)
Militar prussià. Nomenat cap de l'estat major general prussià (1857), amb el ministre de la guerra, Albert von Roon, reorganitzà i millorà l'exèrcit prussià, alhora que li donà una nova concepció tàctica i estratègica, contrària a tot esquema o llei absoluta. Intervingué en la segona part de la campanya contra Dinamarca i dirigí les operacions contra Àustria (1866) i França (1870), que li donaren prou prestigi per a accedir com a diputat conservador al Reichstag (1867), al càrrec de mariscal de camp (1871) i al de membre vitalici de la cambra alta (1872). El 1888 fou rellevat de cap de l'estat major general per Guillem II. Escriví diferents obres sobre estratègia i història militar.

Frederic VII de Dinamarca (1808-1863)
Rei de Dinamarca (1848-63). Fill de Cristià VIII. La revolució del 1848 l'induí a abolir el règim absolutista i a atorgar una constitució liberal (1849), comuna a Dinamarca i als ducats de Slesvig i Holstein, però els separatistes dels ducats es revoltaren; això provocà un conflicte amb Prússia i la Confederació Germànica, però pel tractat de Londres (1852) restà garantida la integritat dels territoris danesos.
Francesc Josep I d'Àustria (1830-1916)
Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena. Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador, coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques. Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914) del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Napoleó III (1808-1873)
Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda i d'Hortènsia de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats Pontificis. Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu propagandisme que el portà, el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer insurreccionar la guarnició d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou empresonat, bé que pogué passar (1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté de tornar a França. Elegit diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya propagandística alertant la gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics— contra el perill de l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i havia demostrat interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit president. El triomf socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París inquietà el partit d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració orleanista. Napoleó intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i presentant-se com estrany a les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2 de desembre de 1851 féu el cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de França: dissolgué l'assemblea, declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i convocà un plebiscit demanant poders extraordinaris per a dictar una constitució. La repressió contra els republicans fou violenta i ni aquests ni cap altra força no pogueren impedir que, fet el plebiscit, el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de Montijo, la nova cort imperial procurà de popularitzar la figura de l'emperador. Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a l'economia política, intentà de redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs públics i reurbanitzà París. La seva política exterior fou, però, un seguit de desencerts. Les guerres (Crimea, 1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a Mèxic, 1862-67), per més que portaren a França algun triomf palpable —Niça, Savoia—, foren impopulars. La política colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons francesos. El tractat de comerç amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que les bases socials del seu règim trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments populars, massa madurs ja per a caure en aquest parany (Primera Internacional). El desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans de la qual caigué presoner (1870), provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1861 Guillem I  és proclamat rei de Prússia.
1862 Guillem I nomena Otto von Bismarck canceller.
1864 Guerra dels Ducats (Slesvig, Holstein i Lauenburg). Mort de Frederic VII de Dinamarca i intervenció militar austro-prussiana. Prússia ocupa Slesvig i Holstein. Pau de Viena. Dinamarca cedeix els ducats, en condomini, a Àustria i Prússia. Tensió entre ambdues potències.
1865 Pacte de Gastein. Àustria administra Holstein, i Prússia, Slesvig. Bismarck obté el suport de França i d'Itàlia. Prússia envaeix Holstein i Àustria mobilitza la Confederació (Bund) vers els prussians.
1866 Guerra Austro-prussiana. Victòria prussiana a Sadowa (Helmut von Moltke). Armistici de Nikolsburg i pau de Praga. Àustria reconeix l'annexió prussiana dels ducats danesos i tots els territoris situats al nord del riu Main, Hannover, Hesse-Kasel i Frankfurt. Prússia dissol la Confederació Germànica (Deutscher Bund).
1867 Proclamació de la Constitució de la Confederació Alemanya del Nord (Nord Deutscher Bund). Organització federal dels estats alemanys del Nord sota direcció prussiana: president, Guillem I; canceller, Bismarck; Consell Federal (Bundesrat) i Parlament (Reichstag).
1869 Crisi amb França (successió al tron espanyol).
1870 Guerra Franco-prussiana (juliol). Aliança antifrancesa de la Confederació Alemanya del Nord i dels Estats del sud. Victòries prussianes (von Moltke) a Sedan (setembre) i Metz (octubre). Caiguda de Napoleó III i del II Imperi francès.
1871 Capitulació francesa (gener). Proclamació del II Reich Alemany (gener): Guillem I, emperador (kàiser) d'Alemanya. Pau de Frankfurt. França perd Alsàcia i Lorena, que s'incorporen al Reich, paga una indemnització de 5.000 milions de marcs i ha de mabntenir un exèrcit d'ocupació durant tres anys.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • ABELLÁN, J. Nación y nacionalismo en Alemania. Tecnos. Madrid, 1997.
  • AYÇOBERRIE, P. La unidad alemana. Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1988.
  • DROZ, J. La formación de la unidad alemana (1789-1871). Vicens Vives. Barcelona, 1973.
  • GORMAN, H. La unificación de Alemania. Akal. Madrid, 1994.
  • OBRES GENERALS

  • GRENVILLE, J.A.S. La Europa remodelada, 1848-1878. Siglo XXI. Madrid, 1984.
  • GUIBERNAU, M. Nacionalismes. L'Estat nació i el nacionalisme al segle XX. Proa. Barcelona, 1997.
  • HEFFER, J. i SERMAN, W. De las revoluciones a los imperialismos, 1815-1914. Akal. Madrid, 1988.
  • KOHN, H. El nacionalismo. Su significado y su historia. Paidos. Buenos Aires.
  • KOHN, H. Historia del nacionalismo. Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1984.
  • PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de los nacionalismos (1848-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • DD.AA. Así nació Alemania. Cuadernos Historia 16, nº 19. Madrid, 1985.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà