Història

Washington, George (1732-1799)
Militar i polític nord-americà. Ric propietari rural, dirigí les milícies virginianes en la guerra franco-britànica (1756-63). Delegat de Virgínia als congressos de Filadèlfia, fou un partidari decidit de la independència de les colònies nord-americanes, i fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit independentista (1775), que hagué d'organitzar, amb grans dificultats, vencent la mentalitat localista dels voluntaris i els recels de les diferents colònies entre elles. Després de sis anys de guerra, amb alternatives variables, aconseguí la capitulació de les tropes britàniques a Yorktown (1781), fet que decidí la independència. Delegat de Virgínia a la convenció de Filadèlfia (1787), intervingué decisivament en l'aprovació de la constitució i fou elegit primer president de la Unió. Es dedicà a posar les bases de l'estructura política del nou estat (creà moltes de les tradicions constitucionals) i a assegurar-ne la independència econòmica i financera (tarifes duaneres, banca nacional, emissió de monedes). Féu un paper de moderador entre els federalistes de Hamilton i els republicans de Jefferson. Fou reelegit l'any 1792, però perdé popularitat en acceptar un acord amb la Gran Bretanya (1795). En acabar el seu segon mandat es retirà als seus dominis de Mount Vernon. Davant el perill d'una guerra amb el Directori francès, fou nomenat general en cap de l'exèrcit nord-americà (1798).
Adams, John (1735-1826)
Estadista nord-americà. L'any 1755 es graduà en Dret a Harvard. Fou diputat per Massachusetts, redactà el Bill of Rights d'aquest estat i dirigí la protesta contra la Stamp Act del 1765. S'uní als radicals i el 1774 fou elegit delegat al primer congrés continental de Filadèlfia. Formà part del comitè encarregat de redactar la declaració d'independència i s'esforçà a guanyar els països europeus per a la causa americana. Dugué a terme missions diplomàtiques a França (1778, 1780) i intervingué en les negociacions del tractat de pau amb la Gran Bretanya (1783). Fou el primer ambaixador nord-americà a la Gran Bretanya (1785). El partit federalista el conduí a la vice-presidència (1789-93 i 1793-96) i, després d'haver vençut l'oposició dels demòcrata-republicans, a la presidència (1797-1801). L'actitud intransigent d'Adet, agent del directori francès, provocà una guerra encoberta a la qual posà fi el tractat del 1800 amb Bonaparte. La seva actitud aristocratitzant, manifestada en la promulgació de la Alien Act (contra els estrangers) i de la Sedition Act, qualificades ambdues d'anticonstitucionals pels demòcrates, i per les mesures que hagué de prendre per tal d'imposar-les (repressió d'insurreccions, moderació de la llibertat de premsa, etc) el feren impopular, talment que el 1800 fou elegit el demòcrata Jefferson, i ell es retirà a les seves terres de Massachusetts. Publicà entre altres obres, Defence of the Constitution of the United States (1787).
Jefferson, Thomas (1743-1826)
Polític nord-americà, tercer president dels EUA. Fill d'un propietari rural, estudià advocacia (1767) i redactà la Declaració d'Independència (4 de juliol de 1776). Aviat fou el cap indiscutible del partit republicà. Per diferències sorgides amb els federalistes partidaris del centralisme, el 1793 dimití el càrrec de secretari d'estat per als afers estrangers (ho era des del 1790). Vice-president (1796), el 1801 succeí Adams com a president. Fundà la universitat de Virgínia i l'escola militar de West Point. A més de polític, Jefferson fou un dels arquitectes més actius del seu temps, introductor de l'estil Jove República, que, en coincidència amb el neoclàssic europeu, renovà el vell estil colonial anglès. Fou reelegit l'any 1805.

Jordi III d'Anglaterra (1738-1820)
Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda, elector de Hannover (1760-1820) i rei de Hannover (Jordi III; 1814-20). Fill del príncep de Gal·les, Frederic Lluís (mort el 1751), succeí el seu avi, Jordi II. Bandejà el grup whig, que aleshores regia el país, i durant vint anys nomenà els ministres a gust seu i de signe tory, fins a la promoció de Pitt, el jove, que hi posà fre. Identificat amb la política, popular, que acabà amb la pèrdua de les colònies americanes (1783), arribà a blocar, a desgrat dels polítics dirigents, l’emancipació dels catòlics (1803). Havent sucumbit a una crisi d’alienació mental (1788), el 1811 assumí la regència el seu successor, Jordi IV.
Franklin, Benjamin (1706-1790)
Físic i polític nord-americà. L’any 1726 s’establí a Filadèlfia i fundà una impremta, un diari i el Poor Richard’s Almanack (1732-57). El 1736 fou elegit secretari de l’assemblea de Pennsilvània. Investigà els fenòmens elèctrics, descobrí el poder de les puntes metàl·liques, enuncià el principi de la conservació de l’electricitat i el 1752 descobrí la natura elèctrica dels llampecs i inventà el parallamps. Estudià alguns dels problemes relacionats amb el creixement demogràfic, la contaminació de l’aire i la higiene, investigà el corrent del Golf i inventà les ulleres bifocals i l’estufa que duu el seu nom. El 1753 fou nomenat director general de correus i en reorganitzà el servei, i el 1757 fou enviat a Londres per defensar els interessos de les colònies revoltades. En tornar a Filadèlfia (1775) fou nomenat diputat per Pennsilvània en el segon congrés continental. El 1776 redactà, amb Jefferson i John Adams, la declaració d’independència dels EUA. Negocià el tractat d’amistat amb França (1778) i amb Espanya (1779). El 13 de setembre de 1783 signà la pau de Versalles, en la qual la Gran Bretanya reconeixia la independència nord-americana. El 1785, de nou als EUA, presidí el consell executiu de Filadèlfia, i participà en la convenció de Filadèlfia (1787). Escriví nombrosos assaigs i una autobiografia, Memoirs of the Life and Writtings of Benjamin Franklin (1817-19).
Adams, Samuel (1722-1803)
Polític nord-americà, un dels promotors de la independència de les tretze colònies. Fundà el Caucus Club per tal de reunir els patriotes i féu crear "comitès de correspondència" a les ciutats del nord dels EUA per tal de divulgar les idees independentistes. Del 1794 al 1797 fou governador de Massachusetts.
Hamilton, Alexander (1757-1804)
Polític i economista. Independentista, als EUA féu costat a George Washington i a la constitució del 1787. Fou secretari del tresor (1790-95), sostingué idees federalistes enfront de Jefferson i es mostrà partidari de la industrialització. EscrivíThe Federalist (1789), First Report on the Public Credit (1790), Report on a National Bank (1790) i Report on Manufactures (1791).

Arnold, Benedict (1741-1801)
General nord-americà (1776). Es distingí a la guerra de la independència dels EUA (1775-83). Participà en el setge de Quebec (1775), en les batalles de Ridyefield i de Saratoga (1777). Fou nomenat comandant de Filadèlfia (1778-79) i, poc temps després, de l'arsenal de West Point, que reté als britànics (1780). En desertar, fugí a Gran Bretanya (1781).
Clinton, Henry (1738-1795)
General britànic. Participà en la guerra de la independència dels EUA, com a comandant en cap, del 1778 al 1781. Derrotà els nord-americans a Long Island (1776) i prengué Charleston (1780). Després fou governador de Gibraltar.
Cornwallis, marquès de (1738-1805)
Nom pel qual fou més conegut el general britànic Charles Mann. Durant la guerra de la independència nord-americana, es distingí en els combats de Germantown i de Redbank (1777) però, el 1781, hagué de capitular a Yorktown davant les forces francoamericanes. El 1786 fou nomenat governador de Bengala on lluità contra Tippu Sahib, el qual vencé a Seringapatam. En 1798-1801, fou cridat a combatre els insurgents irlandesos, que reprimí amb moderació.
Ferragut i Mesquida, Jordi Antoni Magí (1755-1817)
Militar i mariner. Entrà a la marina, on es graduà. Participà en la guerra entre Rússia i Turquia, al costat de l'exèrcit rus. El 1773 anà a Amèrica com a mariner mercant, i ja el 1775 era capità d'un petit vaixell que feia viatges de l'Havana a Veracruz. Participà en la guerra d'independència dels EUA; nomenat primer tinent de la marina a Carolina del Sud, intervingué en moltes accions navals, entre les quals cal esmentar, com a comandant d'una galera, la defensa de Savannah. Presoner dels anglesos el 1780, fou bescanviat i ingressà a l'exèrcit de terra, a l'estat major del general Francis Marion. Participà en les batalles de Wilmington i Cowpens, en la qual es digué que salvà la vida a Washington i Beaufort Bridge; en mèrit a la seva tasca militar fou ascendit a comandant d'artilleria. En acabar la guerra, el 1783, s'establí a Tennessee a Knoxville i Third Creek; en recompensa als seus serveis, rebé 340 acres de terra a Grass Valley. El 1812 tornà a participar en la guerra contra Anglaterra, amb els seus fills William i David. David Glasgow Farragut (1801-1870) fou cap de l'esquadra nordista en la Guerra de Secessió (victòries de Nova Orleans i de Mobile) i primer almirall dels Estats Units.
Gage, Thomas (1718/19-1787)
General britànic, conegut pels seus molts anys de servei a Amèrica del Nord, incloent-hi la seva funció com comandant militar en els primers dies de la Revolució Americana. Nascut en una família aristocràtica a Anglaterra, va servir a l'exèrcit, on va participar en la Guerra Franco-Índia servint al costat del seu futur adversari George Washington a la batalla de Monongahela, el 1755. Després de la caiguda de Montreal el 1760, va ser-ne nomenat governador militar. Durant aquest temps no es va distingir militarment, però va mostrar-se com un administrador competent. De 1763 a 1775 va servir com a comandant en cap de les forces britàniques a Amèrica del Nord, supervisant la resposta britànica a la rebel·lió de Pontiac de 1763. El 1774 va ser nomenat també governador militar de la Província de la Badia de Massachusetts, amb instruccions per implementar les Lleis intolerables, castigant Massachusetts pel Boston Tea Party. El seu intent per prendre els arsenals militars de les milícies patriotes l'abril de 1775 van provocar les Batalles de Lexington i Concord, iniciant la Guerra d'Independència. Després de la victòria pírrica a la Batalla de Bunker Hill el juny de 1775, va ser substituït pel general William Howe l'octubre del mateix any i retornà a la Gran Bretanya.
Howe, William (1729-1814)
Cinquè vescomte Howe. Oficial de l'exèrcit britànic i comandant en cap de les forces britàniques durant la Guerra d'Independència dels Estats Units. Va unir-se a l'exèrcit britànic el 1746 i participà en la guerra de Successió Austríaca i la guerra dels Set Anys. El 1775 va ser enviat a Amèrica del Nord. Va liderar l'exèrcit britànic a la batalla de Bunker Hill. El setembre d'aquell any va prendre el control de les forces britàniques, aleshores sota el comandament del general Thomas Gage. Els èxits més notables sota el seu comandament foren la captura de la ciutat de Nova York i de Filadèlfia. Malgrat això, la derrota del general John Burgoyne a la batalla de Saratoga va ser decisiva per a l'entrada de França a la guerra. Howe va renunciar al comandament en cap l'any 1778. Amb la mort del seu germà Richard, el 1799 va heretar el vescomtat de Howe. Es va casar però no tingué descendència, de manera que el vescomtat s'extingí a la seva mort, l'any 1814.
La Fayette, marquès de (1757-1834)
Militar i polític. De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, marquès de La Fayette. Amic de Necker, fou un dels nobles liberals més actius, primer a l'Assemblea de Notables, després als Estats Generals i finalment a l'Assemblea Constituent. Comandant de la guàrdia nacional de París (1789), fou el cap d'un grup de polítics moderats que intentà un compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren. "L'heroi d'ambdós mons", finalment, s'enfrontà amb el poble en l'afusellament del Camp de Mart (17 de juliol de 1791), cosa que li féu perdre definitivament la popularitat, posada ja en entredit per les denúncies de Marat. Afavorí la guerra, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonà el front per presentar-se davant l'Assemblea; però, sense prou ajut, hagué de tornar-se'n; finalment es passà a l'enemic (agost). Tornà a França el 1800, però es mantingué aïllat durant l'Imperi. A l'època de la Restauració fou un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; membre dels grups carbonaris) i intervingué en les accions que portaren a la revolució del 1830: nomenat cap de la guàrdia nacional, afavorí l'entronització de Lluís Felip, però hagué de renunciar el seu càrrec i es retirà a una oposició discreta.
North, Frederick (1732-1792)
Polític anglès. Comte de Guilford. Canceller de l'exchequer (1767), líder del Tory Party a la Cambra dels Comuns (1767-70) i primer ministre (1770-82), fou responsable de les mesures que desencadenaren la guerra de la independència de les colònies de l'Amèrica del Nord. Formà part del govern (abril-desembre del 1783) i fou un dels caps de l'oposició a Pitt.
Pulaski, Kazimierz (1748-1779)
General polonès. Organitzador de la confederació de Bar, es distingí en la defensa de Berdicev (1768) i Czestochowa (1770-71) contra els russos. Acusat falsament d'intentar raptar i assassinar Estanislau II, després de la invasió austríaca i prussiana (1772) s'exilià a París, i després (1776) als EUA, on combaté al costat de Washington en la guerra de la independència. Morí a la batalla de Savannah i és considerat als EUA heroi nacional.
Rochambeau, Jean Baptiste (1725-1807)
Mariscal francès, comte de Rochambeau. En el marc de la guerra dels Set Anys es distingí en la conquesta de Menorca (1756), que era llavors possessió anglesa. Participà en les lluites per la independència dels EUA (Yorktown, 1781). Governador de Picardia, fou detingut durant el Terror.
Sullivan, John (1740-1795)
Militar i polític nord-americà. Després del setge de Boston (1775), envaí el Canadà, però la desfeta de Quebec l'obligà a retirar-se'n (1775). Presoner a Long Island (1776), fou intercanviat, i dirigí la columna de Washington (1776-77). Desféu els iroquesos a Newtown (Nova York) i incendià llurs poblats. Presidí la convenció que ratificà la constitució federal dels EUA (1788).