Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

ECONOMIA I SOCIETAT
EN EL SEGLE XIX

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La instauració de l'Estat liberal va facilitar tot un conjunt de transformacions econòmiques i socials que coneixem amb el nom de Revolució Industrial. L'accés al poder de la burgesia va fer possible el desmantellament de l'Antic Règim i la consolidació de l'economia capitalista i la societat industrial.

En el cas de l'Estat espanyol, les estructures demogràfiques, econòmiques i socials es van transformar amb lentitud i amb moltes dificultats al llarg del segle XIX. La població va créixer, però aquest creixement no va poder ser aprofitat arreu per al desenvolupament industrial; l'agricultura de mercat va desenvolupar-se, però només en algunes zones; la indústria va modernitzar-se -mecanitzar-se- però només a Catalunya (la tèxtil) i al País Basc (la siderúrgia); el mercat interior no va acabar d'articular-se, tot i la millora en els transports, etc. En definitiva, hem de parlar d'un procés d'industrialització molt parcial. El capitalisme a l'Estat espanyol no seria una realitat fins ben entrat el segle XX. El segle XIX és el moment de l'arrencada. En acabar el segle XIX, Espanya era encara una societat predominantment agrària. Aquest fracàs de la revolució industrial espanyola explica l'endarreriment econòmic respecte els altres països de l'Europa industrialitzada.

Els pocs territoris que sí van conèixer la modernització, van experimentar canvis profunds: apareixia una nova societat, les ciutats van créixer i es van transformar i van ser els testimonis dels nous temps.
En aquest sentit, Catalunya va ser la pionera. Tot i les dificultats, al darrer terç del segle XIX ja era un territori industrialitzat. És per això que Catalunya va ser considerada "la fàbrica d'Espanya".

Activa la música

Stan

Temes relacionats

L'Antic Règim
La Revolució Industrial
La Segona Revolució Industrial
Les teories socialistes

El moviment obrer espanyol i català
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La revolució liberal.
2. L'economia espanyola en el segle XIX.
- La industrialització espanyola.
- Primer terç: estancament.
- Segon terç: inici del creixement.
- Tercer terç: desenvolupament.
- Lliurecanvisme i proteccionisme.
3. L'evolució demogràfica.
4. Els canvis en l'agricultura.
4.1. La revolució agrària.

- L'agricultura tradicional.
- L'agricultura moderna.
4.2. Els canvis jurídics de la propietat de la terra.

- L'antic règim de propietat.
- Desamortitzacions i desvinculacions.
- Les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz.
- Les conseqüències de les desamortitzacions.
4.3. Els canvis tècnics.

- Canvis en les tècniques de conreu.
4.4. La nova agricultura.

- L'agricultura catalana.
- Els contractes agraris.
4.5. La crisi agrària.

- La crisi de la vinya: la fil.loxera i el conflicte rabassaire.
5. El desenvolupament industrial.
5.1. La revolució industrial.
- La indústria tradicional.
- La indústria moderna.

5.2. El sector tèxtil.
- El sector tèxtil cotoner.

- La mecanització del sector tèxtil.
- Els centres de producció industrial.

- Els vapors: les fàbriques tèxtils catalanes.
- Les colònies industrials catalanes.

- La crisi del tèxtil als anys seixanta.
- La indústria llanera.
5.3. La indústria sidero-metal.lúrgica.
- La siderúrgia tradicional.
- La siderúrgia moderna.

- Noves tècniques de producció.
- Les empreses metal.lúrgiques.

5.4. Altres indústries.
- La indústria naval.
- La indústria energètica.
- La indústria química.
- La indústria paperera.
- La indústria surera.
- Les indústries alimentàries.
- La construcció.
6. El comerç.
- La revolució comercial.
- El debat de la política comercial.
7. Els transports.
- La revolució dels transports.
- El transport per carretera.
- El ferrocarril.
- Companyies ferroviàries a Catalunya.
- Altres companyies ferroviàries.
- El transport marítim.
8. L'organització financera i bancària.
- Entitats bancàries catalanes.
- Entitats bancàries de l'Estat espanyol.
9. El procés d'urbanització.
10. La nova societat.
- La societat estamental.
- La societat classista.
10.1. Les classes altes.
- L'alta burgesia.
- La ideologia política.
- Les associacions burgeses.
10.2. Les classes mitjanes.
- La ideologia política.
10.3. Les classes baixes o populars.
- El proletariat rural.
- El proletariat industrial o urbà.
- El moviment obrer.
- El feminisme.
La revolució liberal suposa la transformació de les estructures econòmiques i socials pròpies de l'Antic Règim i la implantació de l'economia capitalista industrial i de la societat burgesa. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
En el cas d'Espanya, el procés d'industrialització fou lent, condicionat per molts obstacles i localitzat en àrees perifèriques.
Això explica l'endarreriment econòmic respecte d'altres països europeus.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
En l'evolució econòmica del segle XIX podem distingir-hi diverses etapes, en funció del tipus de govern, de l'estabilitat política, etc.
Durant el primer terç del segle, estancament.
Economia
Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució.
Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.
Economia tradicional
Economia preindustrial.
Economia agrària
Economia on les activitats primàries, especialment l'agricultura, són predominants, tant pel que fa a la major capacitat de generar riquesa, com per la majoritària ocupació de la població.
Estancament

Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit empresarial.
Durant el segon terç, amb el regnat d'Isabel II, comença un procés d'industrialització.
L'estancament general de l'època preindustrial deixarà pas a una etapa de creixement econòmic.
La crisi de 1866 va deturar l'expansió econòmica.
Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell internacional hom arribi a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots. A mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma extrema amb l'oposició a la regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes anglesos donaren una nova base teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara invocada actualment, d'un òptim col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la interacció dels comportaments individuals. El desenvolupament del capitalisme féu acceptar un major control estatal, sobretot per impedir interferències i fer funcionar amb la màxima eficàcia -en especial després de la crisi econòmica dels anys trenta- el mecanisme competitiu. La crisi dels setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha caracteritzada enfront de situacions del passat, com ha estat la persistència de la inflació, conjuntament amb un alt nivell d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels plantejaments liberals, en identificar com a causa determinant de la crisi l'excessiu intervencionisme estatal, que s'ha traduït en disminució de la productivitat i en l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris.

Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Guerra de Crimea
Conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l'imperi tsarista sobre una part del territori turc i, d'una manera immediata, per la pretensió russa d'exercir una certa jurisdicció damunt els cristians ortodoxos que vivien a Turquia. La negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi. La guerra esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions fins que França i la Gran Bretanya, tement l'expansió territorial de Rússia, decidiren d'intervenir-hi (27 de març de 1854). Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i Rússia restà completament aïllada. L'acció bèl·lica es concentrà a la península de Crimea. Pel gener del 1855 Cavour envià 10 000 soldats per ajudar els aliats en nom del Piemont. El desenllaç de les accions de guerra (setge de Sebastòpol), fou favorable als aliats, i Rússia accedí a negociar la pau (1 de febrer de 1856). El tractat de París (30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia, la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de la mar Negra. A Espanya, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l'economia gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D'ací la dita popular "Déu nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol".
Crisi econòmica de 1866
Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó, per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
Durant l'últim terç del segle, gràcies a l'estabilitat política de l'època de la Restauració, hi ha un cert desenvolupament econòmic fins al 1887, coincidint amb un període de crisi a Europa, que a Catalunya es coneix com el període de la "febre d'or".
L'expansió es veu estroncada amb la crisi del sector agrari, especialment el cerealista i el vitivinícola.
A més, la crisi de 1898, amb la pèrdua del mercat colonial, farà que Espanya es quedi sense un mercat exterior molt important.
Expansió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.

Prosperitat
Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
Especulació
Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les operacions ordinàries de compra-venda perquè no respon a la satisfacció de cap necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, especialment en el cas dels productes agrícoles, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions, especialment les compres considerables de certs títols per fer-los pujar artificialment (especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per desvalorar-los (especulació a la baixa).
Febre d'Or, la
Nom amb el qual és designat a Catalunya el període comprès aproximadament entre el 1871 i el 1885. Es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l'aparició de la fil·loxera a França), l'augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom, i de coure i l'estabilitat política de la Restauració. La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l'extensió de la fil·loxera a l'Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d'or.
La febre d'or
Novel·la (1890-93) de Narcís Oller que planteja les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l'alça borsària, durant la Febre d'Or, en una família menestral de Barcelona. La primera part de l'obra (La pujada) narra l'escalada econòmica, social i política del protagonista —Gil Foix— fins a la direcció d'un ambiciós projecte ferroviari, entre l'adulació interessada dels uns, la desconfiança menestral dels seus i l'atordiment eufòric d'ell mateix, que amaga la contradicció entre la amoralitat dels negocis i la moral tradicional familiar. La segona (L'estimbada) analitza l'esperada fallida del protagonista i les seves causes i conseqüències morals, de les quals romanen al marge —amb moralitzant esquematisme— tots els qui no es deixaren enlluernar per l'opulència i no abandonaren llurs ideals artístics. L'autor reconeix, tanmateix, al món dels negocis una contribució cega però positiva al progrés. L'obra —narrada en tercera persona i situada, amb notables inexactituds, entre el 1880 i el 1882— vol tipificar, constantment, la improvisada burgesia de la Restauració (utilitza deliberadament abundants castellanismes), com una part del retaule de la Catalunya contemporània que inicià amb La papallona i Vilaniu, alguns dels personatges de la qual reapareixen en La febre d'or.
Mercat colonial
Intercanvi comercial entre la metròpoli i les seves colònies.

Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Durant el segle XIX, la política econòmica de l'Estat liberal es va caracteritzar per l'enfrontament continu entre les concepcions lliurecanvistes i proteccionistes. Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme.
Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els lliurecanvistes defensaven la lliure competència perquè així s'ajudaria a la modernització. Els comerciants i els accionistes del ferrocarril i la indústria siderúrgica (generalment de capital estranger) donaven suport a aquesta concepció.
Proteccionisme
Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat, protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme.
Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els proteccionistes demanaven l'aplicació de taxes aranzelàries per als productes estrangers, motiu pel qual els seus màxims defensors eren la burgesia industrial i els productors cerealistes, que havien de competir amb els productes importats, generalment més barats a causa d'una major rendibilitat en la producció.
L'evolució demogràfica.
A partir de la segona meitat del segle XVIII va augmentar la població mundial, sobretot l'europea, després de segles d'estancament.
A partir de la segona meitat del segle XIX es produeix el canvi de règim demogràfic. També, bé que amb molt de retard, a l'Estat espanyol.
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població.

Model demogràfic
Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural.
Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i  una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Cicle demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris.

Revolució demogràfica
Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports.
Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa.
Primera transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials. Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la transició demogràfica.
Canvis en l'agricultura.
La revolució agrària va significar el pas de l'agricultura tradicional, orientada a l'autoconsum...
Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles.
Revolució agrària
Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar la màxima explotació dels camps.
Agricultura tradicional
També agricultura de subsistència. Agricultura típica de l'epoca preindustrial, caracteritzada per l'escassa producció d'excedents. A diferència de l'agricultura moderna, orientada al mercat, l'agricultura tradicional és orientada a l'autoconsum. Les explotacions agràries, majoritàriament de tipus familiar, es caracteritzen per un nivell tècnic molt baix, la qual cosa explica la baixa productivitat.
Agricultura de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital.
Autoconsum
Tipus de consum basat en la producció que un mateix duu a terme. S'ha donat especialment durant les èpoques esclavista i feudal; actualment encara te vigència en zones de mercat tancat. És molt corrent en règims agraris o d'economia domèstica, sobretot en allò que fa referència a serveis personals i a béns de consum no durables (aliments) o semidurables (roba, estris). Es basa en gran part en l'estalvi familiar, forçat per una escassa circulació monetària, en el fet de no ésser possible l'existència d'una mà d'obra especialitzada i en la necessitat de satisfer una escala de preferències. Actualment, en l'agriculura, la policultura impulsa l'autoconsum, alhora que ajuda la mà d'obra poc ocupada i permet l'obtenció de guanys en la utilització de subproductes que no serien emprats en una situació normal. L'autoconsum adquireix també importància en els grans conglomerats industrials.
Crisi de subsistència
Crisi econòmica periòdica que patia la població durant l'Antic Règim degut a la irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la manca d'aliments i llur encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la típica crisi de subproducció de l'època preindustrial.
... a l'agricultura moderna, orientada al mercat. Agricultura moderna
També agricultura de mercat, o agricultura capitalista. Agricultura típica de l'epoca industrial, caracteritzada per la producció d'excedents. A diferència de l'agricultura tradicional, orientada a l'autoconsum, l'agricultura moderna és orientada al mercat. Les explotacions agràries funcionaran com a empreses que buscaran el màxim de beneficis en la venda dels seus productes. Aquest nou tipus d'agricultura serà possible gràcies a la introducció de nous mètodes de treball i de noves tècniques i està lligada als canvis que acompanyaran la Revolució Industrial: augment de la demanda (per l'increment de la població), revolució tecnològica, revolució dels transports, nova mentalitat capitalista, etc.
Excedent
Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per sobreviure. A l'època industrial l'excedent és la part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per obtenir-lo.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És pròpia dels estats capitalistes.
Agricultura extensiva
Tipus d'agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic més pel baix cost d'explotació que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny; sovint utilitza la pràctica del guaret i és aplicada a conreus que necessiten poca mà d'obra i que admeten un grau elevat de mecanització.

Agricultura intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals.
En la revolució agrària va ser fonamental el canvi del règim de propietat de la terra.
L'estructura feudal de l'Antic Règim impedia el creixement.
Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana, caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la servitud.

Terres vinculades
Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i comuns-) o a la Corona. El propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no la podia vendre.
Terres senyorials
Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans extensions de terreny propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat senyorial constava de dues parts: la reserva senyorial i els masos.
Masos
Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien de servir per alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que conreaven la terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes prestacions de productes i treball.
Terres comunals
També anomenades béns de propis i comuns, eren terres vinculades als municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la contrada. Eren terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa en treia profit.

Béns comunals
O simplement comunals. Béns pertanyents al comú, és a dir, a tota la població d'un municipi. A la Península Ibèrica sorgiren com a conseqüència del procés d'ocupació de terres durant la reconquesta. N'hi havia de dues classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren béns del municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia (arrendament, explotació directa) eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses, prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l'ús directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre la població a la sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més necessitats. A partir del s XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que en fos propugnada l'abolició per tal de posar en circulació el major nombre possible de propietats. Carles III posà l'administració dels propis a les mans del Consell de Castella, i el 1770 disposà una liquidació parcial d'aquests béns, que restà pràcticament sense efecte. Les Corts de Cadis en disposaren la venda (1813), però la restauració absolutista del 1814 en deturà el procés; igualment succeí amb la decisió (1822) del govern liberal, en recuperar Ferran VII el poder absolut (1823). La desamortització de Mendizábal (1835), principalment eclesiàstica, dreçà també un pla de venda de béns comunals per a finançar-ne un altre de construcció de canals i camins; però no fou fins a la desamortització del 1855 que foren realment afectats: propis i comuns foren venuts indiscriminadament; només foren respectats els béns comunals que fossin efectivament utilitzats col·lectivament.
Béns propis
O simplement propis. Part de les terres comunals que pertanyia al municipi com a entitat i els beneficis de la qual eren destinats a satisfer les despeses dels serveis públics.

Mayorazgo
Nom donat a Castella, durant l'edat mitjana, a la institució per la qual un determinat nombre de béns del patrimoni familiar era considerat una unitat inalienable per tal de preveure, així, l'ordre successori, basat en l'heretatge per primogenitura. Sorgí al s XII, al si d'algunes famílies nobles, com a concessió reial per a perpetuar els béns d'uns llinatges determinats. Bé que Alfons X introduí, a Las Partidas, una llei que facilitava aquesta pràctica successòria, la institució continuà essent una concessió reial fins al s XVI (lleis de Toro, 1505), que fou ordenat jurídicament. Aleshores la burgesia també començà a practicar el dret de mayorazgo, que podia ésser inter vivos (escriptura) o mortis causa (testament). Limitat des de la darreria del s XVIII, a causa dels desequilibris socials que provocaren els grans mayorazgos (que sempre es podien ampliar per matrimoni), les corts de Cadis n'intentaren l'abolició. Aquesta fou promulgada per llei del 27 de setembre de 1828, que no entrà en vigor, per diverses causes, fins els anys 1836-37.
Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven bàsicament cereals.
Minifundi
Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat, amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha.
Minifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de minifundi.
A l'Estat espanyol, els canvis jurídics van venir al llarg del segle XIX, quan els governs liberals van començar la reforma de les estructures de la propietat agrària. Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat.
La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola.
A la Península Ibèrica, fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814), però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions: fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles. El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim (1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom procurà de frenar l'acaparament de terres.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra, al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades, especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10 321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell; els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes.

Desvinculació
Desvinculació de patrimonis. Legislació complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de dependència de tipus feudal a Espanya.
Les principals desamortitzacions van ser les de Mendizábal i Madoz. Desamortització de Mendizábal
Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia.
La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%, i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada (342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%). Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València. Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats, places i carrers.

Desamortització de Madoz
Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins al començament del s XX.
Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s XX, havia passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns comunals.
La conseqüència de les desamortitzacions va ser la consolidació de la propietat latifundista.
El fet de vendre les terres en subhasta va fer que molt pocs poguessin accedir a la propietat de terres. Els compradors van ser la noblesa, que va ampliar les seves propietats, i la burgesia, que va esdevenir terratinent.
Subhasta
Sistema de venda pública consistent a atorgar una cosa al millor postor, és a dir, a la persona que n'ofereix un preu més elevat.
Latifundi
Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat, col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials.

Latifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de latifundi.

Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Canvis en les tècniques de conreu. Associació de conreus
Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes (associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada).
Rotació de conreus
Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.

Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Màquina agrícola
Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles, en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora, segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé hom les pot acoblar a un tractor.
Tot i els canvis, a l'Estat espanyol predominava l'agricultura tradicional.
Només al litoral mediterrani, especialment a Catalunya, València i zones d'Andalusia, es va donar una agricultura moderna, preocupada pels avenços tècnics.
Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació.

Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles.

Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Calendari del Pagès
Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques, etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries sobre temes rurals.

Canal
Obra destinada a conduir, per a finalitats diverses, masses d'aigua derivades de rius, torrents, llacs naturals i artificials o d'aigües subterrànies mitjançant una captació adequada. Hom pot classificar els canals en: industrials, d'abastament de poblacions, de regatge i de drenatge (o de sanejament); els dels dos primers tipus porten un cabal constant, mentre que el cabal minva en els de regatge i augmenta en els de drenatge.
Canal de la Infanta
Canal construït del 1817 al 1819 pels propietaris del pla esquerre del Llobregat, entre Molins de Rei i Cantunis (17 km). Amb un volum mitjà de 3 000 l/s, regava 3 000 ha dels termes de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà del Llobregat, l'Hospitalet del Llobregat i Sants. El projectà Tomàs Soler i Ferrer i l'inaugurà el 1819 Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies, infanta d'Espanya, de la qual prengué el nom. A més de l'ús agrícola, en els seus salts d'aigua s'instal·laren fins a 16 petites indústries (molins fariners, serradores i un molí paperer), la majoria de les quals a l'Hospitalet. L'aprofitament industrial es féu marginal a partir de 1880 per la introducció de les modernes farineres i l'electricitat. A la dècada de 1960 la construcció del cinturó de ronda de Barcelona tallà el canal a Sants.
Canal d'Urgell
Canal que rega terres de l'Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues, sector de la Depressió Central comprès entre el Segre i els primers altiplans de la Segarra. La necessitat de regar la Catalunya àrida de ponent, que en anyades bones gairebé abastava de blat la Catalunya humida, era sentida de segles, i en temps de Carles I hom ja parlava d'obrir-hi un canal. L'expansió dels regatges el s XVIII semblava que n'indicava el moment propici, però els perceptors de delmes, els ramaders i els bladers segarrencs, que no se'n podrien beneficiar, aconseguiren paralitzar la construcció del canal fins el 1853, que una empresa barcelonina, Girona, Clavé i Companyia, aconseguí una concessió per 99 anys a partir de l'acabament dels treballs i fundà la Societat Anònima del Canal d'Urgell, que emprengué les obres. El canal, de 144 km de llarg, arrenca del Segre aigua avall del Tossal (Noguera), passa a tocar d'Artesa de Segre i Foradada, deixa fora Agramunt, travessa la serra d'Almenara, passa entremig de Tàrrega (no regada) i Bellpuig d'Urgell i, tombant a l'W, voreja les Borges Blanques, rega Juneda i Artesa de Lleida i desguassa al Segre entre Albatàrrec (regat) i Montoliu de Lleida. L'obra fou inaugurada el 1861, però no s'acabà fins el 1865.
Canal de la dreta de l'Ebre
Canal de regadiu del Baix Ebre i del Montsià, que arrenca de l'assut de Xerta, uns 3 km aigua amunt de la vila. Segueix l'Ebre de prop, llevat del tram de Roquetes, fins a Amposta, d'on, a la sortida, havia d'alimentar el canal de navegació a Sant Carles de la Ràpita, avui reduït a sèquia. Segueix riu avall fins a l'illa de Buda, on arriba mitjançant un sifó (canal de Buda). Inaugurat el primer tram el 1857, a fi de fornir d'aigua el canal de navegació, el 1861 ja fou emprat per al regadiu, amb una dotació de 25 m3/s i uns 60 km de llarg, la meitat dels quals ja han estat revestits (1985) dins del projecte global de revestir enterament els dos canals principals (el de la dreta i el de l'esquerra) i 85 km més de sèquies i petites canalitzacions, per tal de millorar-ne l'aprofitament. Rega unes 13 000 ha entre la vall baixa i el delta, completat per una xarxa de sèquies, entre les quals es destaca el canal de Calent, que arrenca de l'Enveja i arriba als sorrals de la Platjola.
Canal de la dreta del Llobregat
Canal del Baix Llobregat, que té la presa passat l'aiguabarreig amb la riera de Torrelles, en el terme de Sant Vicenç dels Horts. Travessa, paral·lel al Llobregat, els municipis de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i el Prat, i mor a llevant de l'estany de la Ricarda, on primerament abocava les aigües d'escolament. Inaugurat el 1855, no fou acabat fins el 1885, amb un cabal real d'1,3 m3/s, que permetia el regatge de 1 200 ha quan el consum del canal de la Infanta, amb la presa, situada aigua amunt, ho permetia. L'acabament del pantà de Sant Ponç, al Cardener i el complement, després del 1890, de l'aigua artesiana del delta han permès l'aprofitament regular de 3,75 m3/s (que ja era el cabal teòric del canal), amb una xarxa de sèquies que domina 4 517 ha, 4 303 de les quals efectivament regades, als municipis de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà i Castelldefels.

Contractes agraris. Contracte de masoveria
Contracte de parceria en virtut del qual una persona s'obliga a conrear la finca d'una altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada dels fruits i actuar com a encarregat del propietari.

Parceria
Contracte d'explotació agrícola o agro-pecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits.
Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
Hereu -eva

1. Persona que rep una herència, o només una part, per heretament, disposició testamentària o legal, a títol universal (drets i béns). Si concorren dos hereus o més, hi ha comunitat hereditària, que es desfà per partició, a la qual tenen tots dret a parts alíquotes. Es tracta sempre d'hereu o successor a títol universal (que inclou els drets i els béns), a diferència del legatari, que ho és a títol particular o singular.
2. Institució jurídica catalana, per la qual l'instituït (que quan és una dona s'anomena pubilla) rep els béns dels seus pares. L'hereu té una preeminència en el sistema successori romanocatalà que es caracteritza pel fet d'organitzar la successió per causa de mort col·locant l'hereu en el lloc del difunt, cosa que representa una idea de continuïtat de les relacions jurídiques que afectaven el causant, les quals continuen subsistint a favor i càrrec de l'hereu. Però, en el sistema successori català, l'hereu, com a successor en totes les relacions jurídiques actives i passives del causant, encarna igualment la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar, especialment tractant-se de patrimonis agrícoles, la subsistència dels quals a través de les generacions exigeix la institució d'hereu únic, i en aquest sentit l'hereu es contraposa al legitimari, que només té dret a percebre un valor patrimonial concretat a la quarta part del valor dels béns de l'herència, repartit entre tots els fills. D'acord amb els precedents romans, el dret civil català exigeix necessàriament la institució d'hereu en tot testament sota pena de nul·litat. Però des de la compilació del 1960 aquest requisit no és absolut, car el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d'hereu en el testament. Segons el dret civil que tradicionalment vigeix a Tortosa, hom pot distribuir tota l'herència en llegats. El dret balear preveu la figura de l'hereu distribuïdor, que té una certa semblança amb la "clàusula de confiança" catalana, però permet altres possibilitats. Aquesta figura fiduciària es produeix quan el testador encomana a la persona instituïda hereva, bé que sigui només en l'usdefruit de tots o una part dels béns de l'herència que té per acte entre vius o d'última voluntat, que els assigni a un o els distribueixi entre els diversos parents del testador o de l'hereu distribuïdor mateix, que el testador estableixi, sense perjudici de les llegítimes. L'assignació o distribució feta pel distribuïdor serà revocable si es fa amb testament i irrevocable si s'escau entre vius.
A finals de segle, crisi agrària en els sectors cerealista i vitivinícola.
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.

Cerealicultura
Conreu dels cereals.

Cerealista
Persona que es dedica a produir cereals o a comerciar-hi.
Viticultura
Branca de l'agricultura dedicada a l'estudi i al conreu de la vinya. La viticultura és especialment dedicada a l'obtenció d'una primera matèria adient per a l'elaboració de vi de la qualitat desitjada, tenint en compte que el raïm és un producte complex que depèn del sòl, l'aigua, el sol i sobretot la temperatura. Per a mantenir les característiques dels ceps, la reproducció sol ésser vegetativa, sovint amb empelts de ceps americans (d'ençà de la crisi de la fil·loxera). Les feines que cal efectuar inclouen fonamentalment la plantació, a una distància adient, segons les varietats, amb prèvia rompuda del terreny i adobament del sòl, i l'esporgada i els tractaments amb plaguicides, per tal de combatre el míldiu, l'oïdi, la fil·loxera, etc. Hom ha de renovar els conreus al cap d'una trentena d'anys.
Vitivinicultura
Art de conrear les vinyes destinades a l'elaboració de vi.
Aiguardent
Beguda obtinguda per destil·lació de líquids procedents de la fermentació alcohòlica de diverses matèries hidrocarbonades naturals. D'entre aquestes matèries cal esmentar: la canya de sucre, les cireres, les prunes, les peres (williams i perry), malta i ordi, pomes, vi, brisa, arròs i atzavara. Cada cultura agrària ha desenvolupat històricament el destil·lat corresponent a la font fermentable de què disposa. La destil·lació, tradicionalment discontínua, pot fer-se avui per procediments continus, i s'obté en general un destil·lat de 65°-70° alcohòlics, conegut també com a 'holandès'. La selecció de la primera matèria i el procés de producció són factors fonamentals de la qualitat del producte final. Alguns tipus d'aiguardent, com el brandi, el conyac i el whisky, necessiten envellir en recipients de roure, dels quals van dissolent la matèria colorant (tanins) i altres components; els recipients cal que hagin estat usats, ja que els nous cedeixen massa color i taní. L'envelliment dóna el cos, el color, el gust i el tast característics. Alguns aiguardents (com el whisky) es filtren a través de carbó o torba; d'altres aconsegueixen el seu tast peculiar per redestil·lació d'un aiguardent previ que ha estat macerat amb herbes o fruites, com la ginebra o gin. Normalment, abans de l'envasament final s'ajusta la concentració alcohòlica, de 40°-45° per dilució amb aigua destil·lada o aigua de pluja. Els aiguardents industrials (més pròpiament alcohols industrials) són obtinguts de grans, patates, bleda-raves, etc; per a destinar-los a consum de boca són mesclats amb aiguardent de vi o de fruita a fi de millorar-ne el gust i l'aroma i rebaixar-ne la graduació alcohòlica.
En el sector del vi, la crisi de la fil.loxera va transformar l'agricultura i va originar el conflicte rabassaire, que continuarà durant uns quants anys. Fil.loxera
Phylloxera vastatrix, família dels afídids. Insecte de l'ordre dels homòpters que parasita en massa els ceps, dels quals succiona la saba fins que en provoca la mort. Presenta un cicle biològic complex, tal com és propi dels afídids, que comporta fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles àpteres que es reprodueixen partenogenèticament, i d'individus mascles i femelles, alats o no, que es reprodueixen sexualment. Els efectes de la fil·loxera són diferents sobre els ceps americans i sobre els europeus. Els primers no en són gaire afectats, però en els segons els ous de l'hivern donen lloc a un pugó, que habita al damunt de les arrels petites, i el cep es debilita i a l'últim mor. L'atac de la fil·loxera es manifesta a rodals, que destaquen enmig del color verd de la vinya; la mort dels ceps comença pel centre del rodal. Per a lluitar contra la fil·loxera hom empra portaempelts americans, resistents a l'atac. Originària de l'Amèrica del Nord, la fil·loxera fou transportada a Europa, d'una manera accidental (el 1863 a Anglaterra i el 1865 al continent), i constituí una arrasadora plaga de les vinyes europees.
Des de l'aparició de la fil·loxera a Narbona (1867), Joan Miret i l'Institut Català de Sant Isidre intentaren de fixar una línia de defensa (destruint les vinyes) entre el Rosselló i l'Empordà i, en declarar-se a Prada (Conflent), el 1878, hom sol·licità mesures amb caràcter urgent al congrés dels diputats, que adoptà una gran part dels punts proposats pel congrés antifil·loxèric de Madrid; mentrestant, el focus s'anava estenent per tot el Conflent, el Rosselló i el Vallespir (i també a Portugal i a Màlaga). El 1879 aparegué a Sant Quirze de Colera (Alt Empordà), i, davant la inactivitat del govern, l'Institut reuní els delegats de totes quatre diputacions del Principat, foren creades unes juntes i fou nomenat Joan Miret com a comissari reial; aquest cridà al Principat el doctor Monnier, propagador del procediment de neolina i sulfur de carboni, però la tramesa d'aquests productes fou deturada a la frontera 54 dies, mentre la plaga s'expandia (en una primera campanya, els ceps contaminats i arrencats ascendiren a 800 000); la llei d'indemnitzacions disposava que hom no pagués els ceps afectats de fil·loxera, la qual cosa provocà un gran descontentament. Els pagesos de Llers s'aixecaren i impediren l'entrada a llur terme de la comissió antifil·loxèrica, i a tot l'Empordà sorgí un viu estat d'opinió contra Joan Miret, que dimití, i els treballs foren deturats. Al congrés antifil·loxèric de Saragossa del 1880 s'enfrontaren els partidaris de la utilització dels ceps americans o americanistes i els insecticidistes, i els acords foren una transacció. La plaga havia envaït ja tot l'Empordà i la Garrotxa, i l'Institut aconseguí que el govern aprovés el pla de Ricard Rubió (1881) d'aïllar aquestes comarques per tal de salvar les barcelonines; hom seguí el procediment de Miret de cremar ceps o aplicar sulfur de carboni, però els pagesos continuaven plantant amb redoltes contaminades, i la plaga s'estengué per tota la Selva. El 1883 travessà la Tordera i penetrà al Vallès i al Maresme, on hi hagué avalots contra les brigades de la comissió antifil·loxèrica, especialment a Calella, i hom deturà les mesures dos anys. El 1886 aparegué la fil·loxera a Sant Andreu de Palomar, i el 1887 al Penedès, i aviat s'estengué per l'Anoia; el 1890 fou localitzada a Vilafranca del Penedès i a la riba del Gaià, ja dins el Camp de Tarragona, com també a les comarques pirinenques de l'Urgellet i el Baridà; el 1891 es manifestà a Tarragona i a Mallorca (Llucmajor), el 1892 al Bages, el 1893 a la Conca de Barberà i el Priorat, el 1899 a la Ribera d'Ebre, les Garrigues i la Terra Alta, i el 1900 a l'Urgell, la Segarra i el Pallars; tot Catalunya, doncs, estava delmada. Hom decidí, finalment, de deixar morir els ceps vells i de replantar amb peus americans. Però els pagesos toparen amb la lentitud burocràtica a aplicar l'exempció tributària, quan les vinyes ja eren mortes, mentre hom els exigia encara l'impost per a combatre la fil·loxera. Hom presentà a les corts (1894) els acords d'una reunió de viticultors a Terrassa, i el 1895, finalment, fou publicat el decret que declarava l'epidèmia calamitat pública, però que establia que els tributs dispensats als viticultors afectats haurien d'ésser repartits entre els altres contribuents de cada poble o de cada província. La diputació de Barcelona sol·licità l'exempció per a la seva demarcació, però els diputats no catalans es negaren àdhuc a discutir el repartiment de l'exempció entre llurs províncies. El malestar es complicà, encara, amb el reviscolament del problema dels rabassaires, especialment al Penedès, on aquests efectuaren represàlies destrossant boscs i hortes, en trobar-se desposseïts de llurs drets damunt els ceps.

Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.

Capficat
Sarment que hom capfica. Els capficats eren ja en ús en els temps de Columel·la per a perpetuar la producció de la vinya. Als ss XVIII i XIX foren utilitzats pels rabassaires a fi de perllongar indefinidament el contracte de rabassa morta. La licitud de la pràctica dels capficats fou molt discutida, malgrat ésser aquests elements constitutius de la rabassa morta originària.

Rabassaire
Nom que rep la persona que conrea una terra amb contracte de rabassa morta.
Conflicte rabassaire

Conflicte originat entre propietaris i rabassaires arran de la crisi de la fil.loxera. El conflicte fou una mostra de l'agitació social provocada per les condicions de treball i de tinença de les terra dels pagesos. La major part de les queixes dels pagesos estaven causades pels contractes de rabassa morta, que, amb la fil.loxera, els propietaris van considerar com a extingits. Així es va iniciar un seguit d'enfrontaments entre arrendataris (que el 1893 es van organitzar en la Federació d'Obrers Agrícoles, que més tard, s'orientarà cap a la Unió de Rabassaires, fundada el 1922) i propietaris, conegut com a conflicte rabassaire, per tal de millorar les condicions de tinença de la terra. La necessitat de plantar nous ceps resistents a la plaga i de continuar la producció va facilitar una entesa entre les dues parts cap al 1896, tot i que els nous contractes van ser majoritàriament de parceria.
El desenvolupament industrial.
El procés d'industrialització a l'Estat espanyol va ser molt lent, incomplet, localitzat i dependent de l'exterior.
Només Catalunya i el País Basc, van iniciar el procés d'industrialització.
Catalunya, anomenada la fàbrica d'Espanya, en serà la pionera.
Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
La revolució industrial va significar el pas de la indústria tradicional... Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà. Des de l'Edat Mitjana estava organitzada en torn els gremis.
Sistema gremial
Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire ampli de beneficis.
Gremi
Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un element característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis, col·legis, confraries, arts, etc). El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants. L'origen és relacionat amb el desenvolupament de l'autonomia municipal i la revifalla de l'artesania i del comerç, a partir del s XII. Era basat alhora en la comunitat de treball i en els factors religiosos i assistencials. Les ordinacions evolucionaren cap a la legislació tècnica i el control del treball i de la producció, assegurats a través d'un seguit de mesures cooperatives (tallers comunals) i més aviat coercitives (inspecció dels productes, reglamentació, etc).
Durant el s XVIII i el primer terç del XIX, els gremis experimentaren un procés de decadència, bé que lent i molt matisat, seguint l'evolució general de la producció menestral davant els progressos industrials. Al principi del s XIX encara conservaven a Catalunya una certa empenta econòmica i una evident significació social. Els diferents estats de la Il·lustració seguiren una política de supressió progressiva dels privilegis gremials, que culminà amb l'establiment dels règims liberals. A Espanya, la política de reforma fou aplicada pels ministres de Carles III i de Carles IV i fou ultrapassada pels decrets del 1813, definitivament implantats el 1836, els quals proclamaven la llibertat d'indústria i de treball, tot permetent la continuïtat dels gremis com a associacions voluntàries de petits empresaris. La majoria, però, anaren desapareixent ràpidament.
Indústria domèstica
Sistema econòmic mixte en què una família pagesa alterna les feines del camp amb l'elaboració de productes manufacturats (generalment, fil o teixits) a casa, que venien després a la ciutat.
Domestic system / Treball a domicili
Forma de producció industrial que combina camp i ciutat, que consistia a donar feina a domicili a les famílies pageses. Un artesà o un comerciant de la ciutat encarregava una feina a una família pagesa subministrant-li la primera matèria i les eines necessàries; passat un temps recollia la mercaderia, la pagava al preu convingut i s'encarregava de comerciar-la pel seu compte als mercats urbans. Aquest sistema fou creat per escapar del control dels gremis i va permetre augmentar la producció i abaratir els preus, donant un fort impuls al comerç de l'època. Es desenvolupà paral.lelament a l'augment de la demanda que va originar el comerç colonial dels segles XVI i XVII i s'aplicà sobretot al sector tèxtil i especialment a Anglaterra i Flandes i no tant a l'Europa continental, on els gremis eren més poderosos i les estructures senyorials més rígides. També s'anomena putting out system.
Manufactura
La manufactura és una forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats, impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).
... a la indústria moderna. Indústria moderna
Indústria capitalista, orientada al mercat. Es caracteritza per la progressiva modernització tècnica i un nou sistema de treball (sistema fabril).
Sistema fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica.
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Mecanització

Utilització generalitzada de maquinària en el procés de producció, que suposa una reconversió en l'aplicació de la força de treball, de manera que sigui més productiva.
Capital

Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període en període.
Empresa

Unitat economicojurídica que duu a terme la síntesi dels elements de la producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al canvi. No és, doncs, un conjunt de béns, sinó un centre d'activitat i de decisió de produir. La combinació dels factors de la producció és, alhora, tècnica, en el sentit de reunir els elements necessaris (capitals, mà d'obra, emplaçament, patents, etc), i comercial, en el sentit de tenir en compte els preus dels elements utilitzats i les diverses magnituds de l'entorn econòmic. Aquesta combinació constitueix una entitat, dotada d'una existència jurídica, com en el cas d'una societat, o bé com un agrupament de persones sense vincle d'associació entre elles, com en el cas del patró que contracta obrers. L'activitat de l'empresa, destinada a la producció de béns o a la prestació de serveis, implica un risc, en ésser col·locats al mercat, i a aquest risc són exposats els resultats de l'empresa, els seus membres i fins la seva pròpia existència.
Societat Anònima (SA)
Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per tal de portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada. Segons l'objectiu concret que pretengui, prendrà una forma específica, regulada en tot cas per la legislació vigent. Així les principals característiques de la societat anònima són: una societat mercantil sigui quin sigui el seu objecte; és una societat evidentment capitalista, a diferència de la col·lectiva, en la qual predomina l'element personal; el capital de la societat és dividit en accions; la responsabilitat dels socis es limita al capital que han aportat o s'han compromès a aportar; tots els accionistes tenen els mateixos drets, en proporció a les accions que posseeixin; els socis exerceixen el poder de direcció per mitjà de llur intervenció en els òrgans de gestió de la societat: junta general d'accionistes i consell d'administració. La societat anònima laboral és un tipus social anònim en què com a mínim la meitat del capital social resta en mans dels treballadors de la mateixa empresa. Això provoca algunes modificacions del règim de transmissió d'accions i d'altres normes d'organització interna, atès que hom mira de fer realitat el principi de l'autogestió. En la societat col·lectiva els socis responen personalment, subsidiàriament, solidàriament i d'una manera il·limitada dels deutes socials, no solament amb el capital que han aportat a la societat, sinó amb tots llurs béns. Tots els socis tenen dret a dirigir la societat, llevat que en l'escriptura de constitució s'estableixi una altra cosa, i la qualitat de soci no es pot transmetre sense el consentiment dels altres socis. És, doncs, una societat eminentment personalista. En la societat en comandita, o comanditària, hi ha dues classes de socis: els col·lectius i els comandataris. Per als socis col·lectius, la responsabilitat és personal, subsidiària, solidària i il·limitada, igual que en el cas de la societat col·lectiva, mentre que els socis comandataris només responen amb el capital que han aportat o s'han compromès a aportar. La direcció de la societat és encomanada exclusivament als socis col·lectius. La societat cooperativa és de capital variable i organitzada sota els principis democràtics d'igualtat absoluta de drets i deures entre els socis i de lliure entrada i sortida sense discriminacions dels seus membres. La característica més important n'és l'acompliment del cicle econòmic amb els seus propis socis, destinataris naturals dels serveis que presta l'organització, de tal manera que esdevenen empresaris d'ells mateixos. Organitzada sota el principi d'autogestió, no és admissible l'aportació a títol de capitalista o similar. La responsabilitat pot ser limitada o il·limitada segons la forma prescrita en els estatuts. La societat de capital risc és un instrument de la reconversió industrial que consisteix en l'aportació de capital de risc a una societat per part de l'administració pública, com a fórmula alternativa a la concessió de crèdit o de subvencions, a fons perdut, assumint la titularitat d'unes participacions amb el pacte de retrocessió un cop sanejada l'empresa. En la societat de cartera (o holding) els actius estan formats exclusivament per accions d'altres societats a les quals participa amb l'objecte de poder influir en la seva política empresarial. La seva activitat es limita a la gerència i l'administració de les participacions que deté. La societat de garantia recíproca és constituïda per empresaris amb uns límits legals de capital i quota de participació dels socis, amb la finalitat de garantir les operacions de gir i tràfic de les empreses de les quals els socis són titulars, mitjançant aval o qualsevol altre dels procediments admesos pel dret. La societat d'empreses és una societat anònima amb personalitat jurídica pròpia, constituïda per diferents societats o empreses individuals agrícoles, industrials o mercantils, que conserven llur personalitat independent, a fi d'assolir conjuntament els objectius d'una política de racionalització. La societat de responsabilitat limitada reuneix característiques de l'anònima i de la col·lectiva. La responsabilitat tanbé es limita al capital aportat, però hi predomina l'element personal. La societat d'inversió és una societat anònima de capital fix o variable (amb un mínim establert), que es dedica a l'adquisició, la tinença i el gaudi i en general a l'administració i l'alienació de valors mobiliaris per a compensar els riscs i tipus de rendiment, amb prohibició de posseir una participació majoritària, política o econòmica en qualsevol altra societat, La societat estatal és una societat mercantil en la qual el capital de l'estat o d'un organisme autònom és majoritari. També s'entén per societat estatal l'entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia que, en virtut de llei hagi d'ajustar la seva activitat a l'ordenament jurídic privat. La societat limitada és una societat mercantil en què la responsabilitat dels socis és limitada a llur participació i el capital és representat per participacions. La societat mixta de cartera és una societat de cartera que comparteix l'activitat de gestió i administració de les participacions posseïdes, amb l'activitat productiva (holding mixt).
L'inici de la industrialització catalana.
Durant el regnat d'Isabel II, només Catalunya va iniciar la Revolució Industrial.
El nucli de la industrialització catalana fou la indústria tèxtil, principalment la cotonera.
Indústria lleugera / Indústria de béns de consum
Indústria que proporciona béns per al consum directe. Es localitza prop dels centres de consum. La indústria tèxtil n'és un exemple.
Indústria tèxtil

Nom donat genèricament al conjunt d'indústries lleugeres directament relacionades amb l'obtenció de fils i amb llur tissatge. Inclou les indústries dels filats, dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests. Com a factors de localització de la indústria tèxtil han predominat, més que no pas les matèries primeres, l'existència d'un mercat consumidor, l'estat de la tècnica, les disponibilitats de mà d'obra i de fonts d'energia i també una tradició industrial.
Cotó

Fibra tèxtil natural procedent de les llavors del cotoner.
A Catalunya el cotó fou treballat almenys des del s XIII. La fibra en floca o filada era importada de la Mediterrània oriental, primerament, i, des de mitjan s XIV, de Sicília i de Malta en proporció creixent. Hom l'utilitzava per a teixir cotonines primes per a llenceria, fustanys per a folres, cobrellits, peces de vestir senzilles, etc, i veles per a la flota. Tant en les veles com en els fustanys el cotó era teixit barrejat amb lli o cànem, segons les qualitats (ordit de lli o cànem i trama de cotó). Els oficis dels treballadors del cotó (cotoners, fustanyers i velers) foren reglamentats a Barcelona des del s XIII. Durant l'edat mitjana i els ss XVI i XVII, la indústria del cotó, malgrat la seva importància, no aconseguí mai, ni en capitals emprats ni en consideració social, l'alt nivell assolit pel sector de la llana. Les prohibicions d'importar teixits de cotó, promulgades per Felip V (1718, 1728), que pretenien d'evitar la competència de les indianes, afavoriren la introducció de la manufactura cotonera al Principat. L'estampació era feta damunt empeses importades. El 1738 Esteve Canals i Bonaventura Canet establiren a Barcelona la primera fàbrica d'indianes a la Península Ibèrica; el 1760 ja funcionaven telers cotoners, i la primitiva filatura menestral s'inicià el 1765. Les fonts d'abastament de la floca eren el Llevant mediterrani, Malta i la zona andalusa de Motril; hom importava també filats, en quantitats àdhuc superiors a la floca. El 1772 els manufacturers crearen la Companyia de Filats de Cotó per a la defensa de llurs interessos. La indústria cotonera moderna, però, no s'inicià al Principat fins a la introducció de les primitives màquines de filar inventades a Anglaterra. Així la spinning-jenny, de James Hargreaves (1767), moguda manualment, arribà vers el 1780 i derivà en berguedana, versió autòctona notablement millorada; la water-frame de Richard Arkwright (1769), que ja emprà l'energia hidràulica, fou introduïda el 1791; i finalment la mule-frame, moguda per aigua o per vapor, perfeccionament de les dues anteriors per Samuel Crompton (1775), arribà vers 1803-04. L'ús de l'energia hidràulica féu que s'establís la filatura al llarg dels rius, sobretot del Llobregat i del Cardener, fet que fou característic de la filatura catalana. La guerra del Francès pertorbà profundament la indústria catalana, que no es redreçà fins pels voltants del 1830; entre el 1835 i el 1861 hi hagué una màxima expansió de la indústria cotonera al Principat. El 1861 tota la filatura i el 44,6% dels telers eren mecanitzats. S'estengué la utilització del vapor, iniciada (1832) per la fàbrica barcelonina de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia, destruïda en els avalots del 1835. L'emplaçament de les fàbriques canvià i adoptà la forma actual: les mogudes per vapor s'instal·laren al litoral. La puixança de Vilanova i la Geltrú coincidí amb el declivi d'Igualada. El 1860 les filatures catalanes transformaven anualment unes vint mil tones de floca, deu vegades més que el 1820. La descoberta de la desgranadora mecànica (1794), als EUA, els donà el domini del mercat europeu vers el 1850, però la guerra de Secessió (1861-65) provocà una aguda penúria de cotó, que a Catalunya produí una greu crisi industrial amb alternatives de prosperitat i de depressió. Des del 1868 la lluita entre partidaris del proteccionisme i del lliure canvi esdevingué aferrissada. Els interessos catalans foren defensats pel Foment del Treball Nacional. D'altra banda, la primera manifestació de les lluites socials fou la destrucció (1835) de la fàbrica Bonaplata. El 1854 es produí el conflicte de les màquines selfactines, i el 1855, la primera vaga general. Però fou al darrer terç del s XIX quan la lluita social s'endurí: les societats obreres, com Les Tres Classes de Vapor, prengueren volada i es definiren les ideologies reivindicatives. La crisi produïda per la pèrdua dels mercats colonials coincidí amb l'inici del s XX.
Floca
Qualsevol matèria tèxtil abans d'entrar en manufactura.

Indiana
Nom genèric dels teixits de cotó, o de cotó amb mescla d'altres fibres vegetals o artificials, estampats per una sola cara en un color o més. Inicialment procedien de l'Índia; el procés d'estampació era llarg i complicat, amb ploma i pinzell o bé per reserva, amb cera. Hom les imità a Europa amb motlles de fusta amb el gravat en relleu. L'exagerat consum d'aquests teixits al final del s XVII perjudicà els fabricants de sedes i llanes, els quals sol·licitaren protecció. Felip V féu cremar tots els teixits d'indianes, i a França en fou prohibida la fabricació i el comerç; també ho fou un quant temps a Anglaterra. Però poc després es liberalitzà, i a mitjan s XIX els procediments mecanitzats de teixit i estampació permeteren el desenvolupament de grans empreses. Actualment hom aplica el nom d'indiana a teixits de cotó de baixa qualitat, estampats per una cara, amb lligament tafetà, de trama més gruixuda que l'ordit i amb densitat igual o poc inferior a la d'aquest.
Mecanització del sector tèxtil cotoner. Filatura
Conjunt d'operacions a què hom sotmet una fibra tèxtil per reduir-la a fil.
Tissatge

Operació de teixir, teixidura.
Fus
Aparell o màquina (fus mecànic) que serveix per fer fil.
Berguedana
Antiga màquina de filar construïda a la fi del s XVIII, entre el 1790 i el 1795, per Ramon Farguell i Montorcí, conegut per Maixerí, de Berga, que fou emprada a Catalunya fins pels volts del 1870. Té una certa semblança amb la màquina de l'anglès Hargreaves (1764), i és probable que ambdues fossin modificacions d'altres de més antigues, derivades de l'antic torn de filar. La berguedana era constituïda per dues bancades de fusta paral·leles unides perpendicularment per la testa a una tercera bancada, també de fusta. Una roda accionada a mà feia girar, per mitjà d'un cordill sense fi, una roda solidària d'un joc d'engranatges. La berguedana era anomenada també maixerina.
Spining-jenny
Primera màquina filadora, feta anar manualment, que podia filar diversos fils alhora. Fou inventada cap el 1764 per Hargreaves.
Water frame
Filadora de cotó inventada el 1768 per Arkwright, que, com que funcionava amb energia hidràulica, es movia contínuament.
La water frame no reproduïa les operacions manuals, sinó que el procés del filat era concebut per a ésser fet mecànicament.
Mule-jenny
Filadora inventada el 1779 per Crompton, que de seguida va funcionar amb vapor. Fou la primera filadora que va utilitzar l'energia del vapor.
Aquesta nova màquina de filar cotó combinava elements de la spinning-jenny de Hargreaves i de la water-frame de Highs, produïa un fil fi i fort alhora, apte per a la fabricació de tota mena de teixits; pel seu caràcter híbrid la màquina de Crompton rebé el nom de mule-jenny.
Teler
Aparell o màquina (teler mecànic) que serveix per teixir.

Jacquard
Màquina inventada el 1801 per Jacquard que, acoblada a un teler, permetia l'evolució independent de cadascun dels fils d'ordit i, així, la reproducció de dibuixos més grans i més complicats que amb la maquineta de lliços.

Llançadora
Peça de fusta dura, de fusta resinificada i premsada o de material sintètic, en forma de barca, amb les extremitats afusades i guarnides amb puntes de ferro, que hom empra per a teixir.
Llançadora de volant
Llançadora proveïda de rodes que hom emprava en els telers de mà que tenien taules. Fou inventada el 1733 per Kay, que l'aplicà al teler manual.
Teler mecànic
Teler que funciona per mitjans mecànics.
El 1784 Cartwright inventà el primer teler mecànic utilitzable a escala industrial. Substituí els antics telers manuals.
Màquina de vapor

Màquina tèrmica de funcionament alternatiu que utilitza el vapor d'aigua com a substància de treball i que transforma una part de l'energia interna del vapor en energia mecànica.
Centres de producció industrial: vapors a les ciutats i colònies a la vora dels rius. Sistema fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la fàbrica.
Fàbrica

Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.
Colònia industrial

Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.
Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat: el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del 1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable. Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses: obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del 1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i l'Ametlla de Merola.
La primera fàbrica de vapor a l'Estat espanyol fou El Vapor Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia., inaugurada a Barcelona l'any 1832.
Al Vapor Bonaplata en seguiren moltes d'altres.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.
Màquina de vapor
Màquina tèrmica de funcionament alternatiu que utilitza el vapor d'aigua com a substància de treball i que transforma una part de l'energia interna del vapor en energia mecànica.
El Vapor
Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l'any anterior per iniciativa de Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l'estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d'obra, fou el motiu de l'incendi de la fàbrica, el 5 d'agost de 1835, durant els avalots d'aquell estiu.
El Vapor Vell
Nom amb el qual fou popularment coneguda la fàbrica tèxtil establerta a Sants (Barcelona) per Joan Güell i Ferrer, el 1840. Assolí una remarcable prosperitat gràcies al privilegi d'introducció de primeres matèries que obtingué per a la fabricació de velluts. El 1848 passà a formar part del patrimoni de la nova societat Güell, Ramis i Companyia. El 1855, durant la vaga general, hi fou assassinat Josep Sol i Padrís. Eusebi Güell i Bacigalupi la tancà i la traslladà a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), l'any 1891, on formà part de la colònia Güell.
Companyia Fabril de Teixidors de Cotó de Barcelona
Empresa industrial creada a Barcelona el 1842 per obrers tèxtils associats, en un intent de producció socialitzada, guiada per dirigents obrers com Joan Munts i Josep Sugranyes. S'inicià amb un préstec concedit per l'ajuntament i amb aportacions dels obrers mateixos; arribà a ocupar 200 persones i en sostenia, amb subsidis, 700 en desocupació forçosa. Assolí de sobreviure a la repressió de les associacions obreres per Espartero (1842-43), tot i la seva vinculació a l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera. Durant la crisi econòmica del 1848 fou cedida a uns particulars.
Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats
Indústria tèxtil amb seu a Barcelona. Té l'origen en la fàbrica de fil per a cosir instal·lada el 1843 a Sant Andreu de Palomar per Ferran Puig, capdavantera de la indústria de fil de cotó. El 1860 formà companyia amb el seu gendre Camil Fabra i Fontanills. La societat Camil Fabra i Companyia s'uní el 1884 amb Manuel Portabella i Companyia, i en sorgí Fabra i Portabella. El 1903 esdevingué Fabra i Coats per l'entrada de la firma anglesa J. and P. Coats Ltd. Té fàbriques a Sant Andreu, Borgonyà (Osona), i magatzems a Sant Martí de Provençals, coneguts antigament com la fàbrica de La Xarxa. La participació britànica en el capital és del 68%. Produeix fil per a cosir i labors i comercialitza cremalleres, agulles, botons, tisores i llanes. El 1984 les vendes foren de 5 614 milions de pessetes, amb una plantilla de 1 275 persones.
L'Espanya Industrial
Empresa industrial fundada a Madrid el 1847 pels germans igualadins Joan, Pau, Bernat, Jaume, Ignasi, Isidre i Josep Antoni Muntadas i Campeny, amb un capital de cinquanta milions de rals de billó. Sorgida gràcies a l'aranzel proteccionista aleshores vigent, fou la primera societat limitada cotonera de l'estat espanyol. La seva junta de govern inicial era de caràcter centralista, però la societat passà a Barcelona (1851) i hom creà els centres de producció a la ciutat (al carrer de la Riereta) i a Sants (El Vapor Nou, el 1849). La maquinària, anglesa i francesa, movia 41 748 bobines i 1 000 telers. Les seves accions assoliren cotitzacions molt altes a la borsa de Barcelona. El 1854 fou afectada per l'oposició obrera a les selfactines, filadores automàtiques; en l'aldarull, morí un contramestre de filats. El 1860 ocupava 1 170 obrers, però la fam de cotó creada per la guerra de Secessió nord-americana provocà una crisi (1864-68), seguida per la produïda per l'aranzel lliurecanvista de Laureà Figuerola (1869). Foren superades amb una política prudent de dividends anuals baixos, però una nova crisi, el 1880, hi féu necessària una reforma total. L'aranzel proteccionista del 1891 afavorí l'exportació a les darreres colònies espanyoles i provocà un fort augment de producció. Del 1882 al 1924 en fou director Maties Muntadas i Rovira. El 1921, en un atemptat contra el cap de filats, moriren dos col·laboradors d'aquest darrer. El 1931 l'empresa adquirí la fàbrica Filats Mohair SA, de Sabadell, i el 1935 la de Ricard Sada i Moneo, de València. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada. A la postguerra arribà a tenir 2 000 treballadors (1947). L'empresa creà (1943) un equip de futbol del mateix nom, dut pels treballadors, que figurà habitualment en la segona divisió, i el 1956 es transformà en el Club de Futbol Comtal. Després d'una sèrie d'exercicis amb pèrdues, la fàbrica fou liquidada i els terrenys de Sants foren venuts (1969) i convertits en parc municipal (1985).
La Propagadora del Trabajo
Fàbrica de teixits que funcionava com a cooperativa de producció, la primera de Catalunya, fundada abans del desembre del 1865 per Josep Roca i Galés, Jaume Esteve i Joan Fargas. Representants seus prengueren part en el congrés obrer celebrat a Barcelona pel desembre del 1865.
Colònies tèxtils catalanes. Colònia Güell, la
Colònia fabril del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), al límit amb el de Sant Boi de Llobregat. Té l'origen en la fàbrica de panes i altres teixits de cotó El Vapor Vell, de Sants, creada per Joan Güell i Ferrer el 1840. Eusebi Güell i Bacigalupi la passà a Santa Coloma de Cervelló (1891), on ja havia traslladat, associat amb Ferran Alsina, la fàbrica que aquest tenia a Roda de Ter, i en confià la construcció a Antoni Gaudí, que féu els plans de l'església de la colònia; només fou construïda la cripta, sens dubte l'obra cabdal de Gaudí i la més important per a la història de l'arquitectura. La disposició urbanística s'atribueix al seu col·laborador Francesc Berenguer, així com l'escola i algunes cases dels treballadors; unes altres són de Joan Rubió i Bellver. El 1910 hi treballaven 1 000 obrers i el 1917 uns 1 200. El 1920 es convertí en Colònia Güell SA. Col·lectivitzada durant la guerra civil, el 1943 fou venuda als Bertrand. El 1972 hi treballaven 1 500 obrers; el 1973 fou tancada la factoria.
Colònia Sedó, la
Antiga colònia tèxtil d'Esparreguera (Baix Llobregat), situada a 1,2 km del centre urbà, a la dreta del riu Llobregat, al congost del Cairat, on hi ha la presa del mateix nom, aprofitada per a la fàbrica. Des del tancament de la factoria tèxtil (1977), ha perdut gran part de la població, que passà de 406 h el 1970 a 111 el 1991. Actualment part dels edificis són utilitzats per altres indústries i el 1993 s'hi inaugurà el Museu Colònia Sedó, vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Colònia Rosal
Cal Rosal. Colònia tèxtil compartida pels municipis berguedans d'Avià, Berga i Olvan, a la dreta del Llobregat. Fou fundada el 1858 per l'industrial berguedà Lluís Rosal i Cortina (la primera fàbrica de la família fou establerta a la ciutat de Berga el 1769 per Antoni Rosal i Farriols; durant la primera guerra Carlina fou traslladada a Mataró, on restà fins el 1853, que tornà a Berga). La colònia continuà regida pels descendents de Rosal i Cortina; la societat s'anomena SA Tèxtil Colònia Rosal, des del 1940. Fabrica filats, teixits i acabats de cotó i barreges amb fibres químiques i confecciona llençols estampats. Disposa de 1 013 treballadors.

Can Vidal
Colònia industrial tèxtil del municipi de Puig-reig (Berguedà), a la dreta del Llobregat, dins el terme i vora l'església de Merola. La fàbrica és de filats de cotó (Companyia Anònima Tèxtil).
Borràs, el
Colònia industrial tèxtil i cap del municipi de Castellbell i el Vilar (Bages), a l'esquerra del Llobregat. És inclosa a la parròquia de Castellbell.
l'Ametlla de Merola
Colònia industrial (362 h agl [1996]) del terme municipial de Puig-reig (Berguedà), situada a la vora dreta del Llobregat a 1 km avall de l'aiguabarreig amb la riera de Merola, davant mateix del llogaret de la Galera, del municipi de Gaià (Bages) i a 1 km amunt del poble de Navars (Bages). Es troba dins el terme parroquial de Santa Maria de Merola.
El sector del tèxtil cotoner va patir una forta crisi als anys 1860: la "fam del cotó". Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.
Guerra de Secessió

Conflicte armat que tingué lloc els anys 1861-65, als EUA, entre els Estats del Nord, industrials i proteccionistes, i els del Sud, agraris i lliurecanvistes. El punt fonamental de discòrdia era l'esclavitud. El Nord volia abolir-la o almenys que no es propagués als nous estats de la Unió. El Sud, contràriament, volia mantenir-la i estendre-la. Durant anys les tensions s'havien resolt a base de compromisos provisionals. Però l'elecció d'A.Lincoln —decidit abolicionista— com a president de la Unió (1859) provocà la separació d'onze estats del Sud, que constituïren la Confederació Sudista, i el desencadenament de la guerra, que tingué tres fronts. El front de l'E, entre Washington i la capital confederada, Richmond, que no era gaire lluny, fou estacionari durant tota la guerra, a causa de l'esperit de defensa de la capital. En el front de la mar, el Nord tingué una clara superioritat: l'almirall Farragut ocupà places tan importants com Nova Orleans i Mobile i blocà el comerç del Sud. En el front de l'Oest, el més actiu, el Nord tingué un paper dominant i s'hi distingiren nombrosos generals, entre ells el general Grant, que, en ocupar Vicksburg (1863), reeixí a dominar la vall del Mississipí i separà de la Confederació els estats d'Arkansas, Texas i Louisiana. Una nova incursió del Nord, aquesta vegada comandada per Sherman, arribà a Savannah, a l'Atlàntic (1864), i dividí en dues meitats el territori que restava a la Confederació. Els exèrcits sudistes, malgrat llur millor organització i l'habilitat de llurs generals (Jackson, Johnston i sobretot Lee), no pogueren impedir el domini del Nord i el 9 d'abril de 1865 Lee capitulà a Appomattox.
Fam del cotó
Crisi que va patir el sector tèxtil català quan, a causa de la guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), va cessar el subministrament de cotó. Aquesta crisi va tancar la primera, i la més important, etapa d'expansió de la indústria tèxtil. En acabar-se la guerra, es van restablir les importacions procedents dels Estats Units, però això no va posar fi a la crisi, ja que la fallida de les companyies ferroviàries catalanes entre 1864 i 1866, i la crisi financera de 1866, molt important a Barcelona, van provocar un estancament econòmic general que no es va superar fins el decenni 1870-1880.
Crisi (1864-68) creada per la guerra de Secessió nord-americana, seguida per la produïda per l'aranzel lliurecanvista de Laureà Figuerola (1869).

Crisi econòmica de 1866
Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó, per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
La indústria llanera. Llana
Fibra procedent del pèl de les ovelles i els moltons.
A la fi del s XVIII acabà imposant-se la llibertat de fabricació (1789) de la llana, fet que provocà la desaparició del gremi de teixidors de llana, mentre el control de la fabricació passava totalment als paraires, encapçalats per Vicent Vernis, la fàbrica del qual impressionà l'anglès Joseph Townsend quan visità Barcelona (1786). Però, en general, la llibertat assolida no beneficià especialment els paraires. En iniciar-se el s XIX hi havia 19 fàbriques de teixits a Sabadell i 18 a Terrassa (1805); però el contraban continuà perjudicant la indústria, que restà aviat profundament trasbalsada per la guerra del Francès. El 1825 Joan Giner establí una gran fàbrica a Morella, i el 1833 hom introduí el vapor a Terrassa (i el 1839 a Sabadell). El 1840 la fàbrica Quadres de Terrassa inicià el pentinament i la filatura de l'estam. Aquest any el Principat emprà 131 633 roves de llana d'importació, amb un valor de prop de dotze milions de rals. El 1844 fou establerta la fàbrica de mantes de Bonaventura Solà, esdevinguda més tard la fàbrica Sert Germans i Solà. Gradualment anà desapareixent el treball de menestralia, amb la mecanització i la concentració industrial. El 1857 Catalunya tenia un 45% del total de màquines llaneres de l'estat espanyol; a Sabadell hi havia 138 fàbriques, que elaboraven unes 2 100 tones anuals de llana. La fam de cotó produïda per la guerra de Secessió nord-americana (1861-65) motivà la reconversió de moltes fàbriques de cotó a la indústria llanera. El 1868 fou creat el Gremi de Fabricants de Terrassa, continuador del Gremi i Societat de Sant Antoni Abat (creat el 1401), que el 1873 s'uní amb l'Associació de Fabricants per la compra i venda de deixalles de llana i formà l'Institut Industrial de Terrassa. L'aranzel lliurecanvista del 1869 significà una bona oportunitat per a la indústria llanera, puix que li permetia d'adquirir llanes australianes i alemanyes d'alta qualitat, fet que produí l'arrencada definitiva del triangle Sabadell-Terrassa-Barcelona, mentre que a Alcoi hom assolia també un moment d'especial prosperitat entre el 1874 i el 1878. L'aranzel del 1877 fou també favorable a la llana, i encara que el tractat amb França (1882) resultà perjudicial, hom ho compensà amb el comerç amb les colònies. A partir del 1888, el consum d'estam augmentà decisivament, en detriment de la filatura de carda. Amb el retorn al proteccionisme, entre el 1892 i el 1897, la indústria llanera experimentà un nou auge, que la pèrdua de les colònies (1898) desmuntà en bona part.
Paraire

Persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge. El paraire fou essencial en la indústria tèxtil dels Països Catalans des del s XIII fins a les acaballes del XVIII i el principi del XIX: dins la indústria de la llana, exercia l'element empresarial i directiu; comprava la llana i la donava a treballar als oficis subalterns —teixidors, tintorers, abaixadors— tot reservant-se l'aprest final i la comercialització. Gaudia d'una situació preeminent dins la jerarquia dels gremis des del s XV fins al XVII. Es diferenciava del draper o comerciant de teixits de llana perquè la seva activitat era essencialment industrial i, sembla que la indústria de la llana als Països Catalans durant l'antic règim es caracteritzà pel seu accentuat caire menestral, puix que la direcció requeia en ell i no en el draper. La indústria de teixits de llana era important a les ciutats, però també s'estenia per petits nuclis de muntanya, en terres ramaderes i amb abundor d'aigües; sovint els oficis de paraire i de teixidor coincidien en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador.
Drap
Teixit de llana, fil, seda o cotó; quan la paraula era emprada sense al·ludir a la matèria, designava generalment el teixit de llana.
El segon gran sector modernitzat, després del tèxtil, fou la siderúrgia, la metal.lúrgia del ferro. Indústria pesant / Indústria de béns d'equipament
Indústria que fabrica productes acabats que serveixen com a eines o màquines dels altres tipus d'indústries. La indústria siderúrgica n'és un exemple.
Mineria
Conjunt de tècniques emprades en la prospecció, el reconeixement i l'explotació de les mines.
Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és el producte de la descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la matèria orgànica, principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el seu origen o el tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o mineral, carbó vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.

Metal.lúrgia
Branca de la ciència i de la tècnica que estudia els procediments per a l'obtenció dels metalls i llur transformació i elaboració per a una utilització racional.

Siderúrgia
Conjunt de tècniques i de procediments que permeten l'extracció del ferro i l'elaboració de tots els seus derivats. És comú de definir com a indústria siderúrgica la que integra tot el procés que va des del tractament de primeres matèries, previ a l'entrada en el forn, fins a l'obtenció del producte siderúrgic, l'acer, inclosos els estadis de producció intermedis, i també la fabricació d'acers amb aliatges i els acers anomenats especials.

Indústria metal.lúrgica a Catalunya
El prestigi de la farga catalana medieval no pogué aconseguir en cap època posterior l'arrencada d'una indústria metal·lúrgica de base que alimentés en productes mig elaborats les indústries transformadores del metall als Països Catalans. Al Principat, la temptativa d'una metal·lúrgia moderna sorgí vers el 1800, estimulada sens dubte per l'èxit de la indústria tèxtil, que reclamava una maquinària autòctona.

Ferreria
Establiment on hom tracta el mineral per tal d'extreure'n el ferro.
La siderúrgia tradicional. Forn
Lloc clos dins el qual qualsevol tipus d'energia, generalment química o elèctrica, es converteix en energia calorífica per tal de transformar, físicament o químicament, la matèria que hom hi introdueix.

Forn baix
Forn de cup de poca alçària (més o menys 1 m) que era emprat en l'extracció del ferro en el procediment de la farga catalana. Tenia la forma d'un tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una de convexa (la cara de l'ore) per tal de facilitar l'extracció del producte final. El forn era construït de pedres fogueres, revestides parcialment de planxes de ferro. La paret contrària a la cara de l'ore, el piec del foc, era la més consistent i on hom aplicava la tovera. Hom li sobreposava una peça de ferro —les porgues—, foradada per donar pas a la tovera, la qual injectava l'aire amb una inclinació de 35°C a 45°C. La tovera anava connectada amb la caixa de vents, on hi havia una sobrepressió d'aire deguda a l'estrangulació del conducte d'entrada. Per l'efecte Venturi es produïa un arrossegament d'aire a través dels ventalls, que arribava a la caixa dels vents. El forn era carregat amb capes alternatives de mineral de ferro i carbó vegetal, i el producte que hom n'obtenia era molt esponjós i amb un alt contingut de carboni.
Carbó vegetal
Carbó que hom obté per carbonització de la fusta.
Farga
Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el ferro pel procediment conegut arreu d'Europa com a procediment català o de la farga catalana . Als Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana (ss IX o X al XVI), les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques muntanyenques, des de la Vall d'Aran i la Fenolleda fins a l'Alcalatén i enllà. Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració metal·lúrgica comparable a la de l'occità, l'aragonès i el basc. Els ss XVII i XVIII són els de plenitud; la producció d'algunes fargues podia assolir 100 tones anuals (Alins de Vallferrera, Ordino, Ripoll), i la producció total devia ésser de dos milers de tones, xifra que permetia l'exportació de ferro en barres a Itàlia, Occitània i l'Amèrica castellana. A la fi del s XVIII, però, l'augment de consum i el declivi en la producció obligà a importar el metall del País Basc i fins i tot de Suècia. L'exhauriment dels meners de ferro superficials, el progrés tècnic (alts forns) i l'aïllament de les comunicacions modernes comportaren, als ss XIX i XX, la decadència de les fargues; al final del s XIX algunes foren dedicades al treball de l'aram (farga d'aram) amb desferres d'aquest metall; fabricaren gairebé exclusivament perols i peroles. Les darreres fargues foren les d'Ainet de Besan, a la vall Ferrera, de les Ferreries, prop de Malgrat, d'Arles (1932), de Lacambra (d'aram), a Torelló (1934), d'Encamp (1937) i de Banyoles (d'aram, fins després del 1950); la farga Palau de Ripoll, d'aram, és l'única que és actualment en funcionament. Al moment de difusió màxima, n'hi hagué una vuitantena, entre les de ferro i de coure, només 15 de les quals fora dels Pirineus i la Serralada Transversal, la gran majoria agrupades en sis conques, generalment a les capçaleres: les del Segre (amb la Noguera de Vallferrera i la Valira), la Tet (afluents de la dreta), el Tec-Sant Llorenç, la Muga-el Ricardell, el Ter-Freser-Rigard i el Llobregat (sobretot, els afluents de l'esquerra).
Procediment de la farga catalana

Procediment per a l'obtenció del ferro per reducció del mineral, en què aquest era convertit, en una sola operació, en una matèria soldable i mal·leable per l'acció del carbó vegetal. El metall no arribava a l'estat de fusió, sinó que romania convertit en una massa esponjosa amomenada masser. Fou practicat als països de l'Europa occidental des de l'edat mitjana fins a la fi del s XIX, i subsistí fins en aquesta època, malgrat el desenvolupament del sistema d'alt forn, gràcies a l'alta qualitat del ferro i l'acer obtinguts. Malgrat el nom, no és d'origen català; potser deu el nom al fet que les evolucions més essencials foren dutes a terme a Catalunya, o bé a la fama aconseguida per la perfecció del treball dels obradors catalans. Tres elements eren indispensables per a aquest sistema: mena, carbó i aigua; per això hom instal·lava les fargues prop de rius o de torrents. La composició d'una farga incloïa el forn, on es feia l'operació de reduir el mineral, la trompa, enginy destinat a produir el corrent d'aire necessari per a avivar el foc del forn, i el mall, que efectuava la doble operació de forjar el masser a fi de treure-li les escòries i d'estirar-lo en barres.
La modernització de la siderúrgia.
El primer alt forn es va instal.lar a Marbella (1833), encara amb carbó vegetal.
Amb la utilització del carbó mineral, els principals centres siderúrgics estaven a Astúries i, més tard, al País Basc, sobretot Biscaia.
Alt forn
Forn de cup, d'uns 30 m d'alçària, format per dues seccions troncocòniques (la superior, anomenada cup, i la inferior, etalatge), unides per llur base més gran i emprat en la siderúrgia moderna per a l'extracció del ferro. El desenvolupament de l'alt forn ha anat estretament lligat a la producció del coc, únic tipus de carbó que, per la seva puresa i la seva resistència mecànica, podia permetre d'atènyer altures de més d'1 m, que era el límit del forn baix.
Carbó mineral

O carbó de pedra. Matèria mineral sòlida i combustible d'origen vegetal, color negre, pes específic 1,0-1,8 i duresa 0,5-2,5. És composta de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i altres components no volàtils (argila, sílice, carbonats, òxids de ferro, etc) que formen, després de la combustió del carbó, les cendres.
Antracita
Carbó mineral, el més antic per la seva edat geològica i el més ric en carboni (del 90 al 97%). Amorfa, d'aparença homogènia, fràgil i de fractura irregular. És de color negre o gris de ferro, de superfícies irisades i opaca, i té una lluïssor vítria amb tendència metàl·lica. Crema bé, sense fum i amb flama curta, però li cal corrent d'aire perquè conté molt poques substàncies volàtils. El seu poder calorífic pot sobrepassar les 8 000 calories, motiu pel qual és emprada com a combustible. Els principals països productors són la Gran Bretanya (Gal·les), RFA i els EUA (Pennsilvània).
Lignit
Carbó mineral, el més pobre en carboni (del 55 al 75%) i quasi sempre d'origen terciari. El color és marró fosc i mat, bé que a vegades pot ésser negre i brillant. És tou i suau. La seva densitat oscil·la entre 1,12 i 1,14 i la seva estructura quasi sempre és vegetal, bé que a vegades, en algunes varietats, sembla homogeni, terrós, fullós o esquistós. És utilitzat essencialment com a combustible. L'inferior poder calorífic del lignit respecte a l'hulla, a causa d'un menor contingut en carbó i un excessiu percentatge de substàncies volàtils, repercuteix en una elevació del cost del transport amb referència al preu, per la qual cosa és convenient d'utilitzar-lo a poca distància del lloc d'extracció. La poca profunditat permet l'extracció a cel obert, amb utilització de mitjans mecànics, que afavoreixen una productivitat elevada. També la urgència del problema dels combustibles ha portat a desenvolupaments extensius del lignit.

Hulla
Carbó mineral que, atenent la classificació dels carbons basada en el contingut de carboni i d'elements volàtils, és situat entre els carbons subbituminosos i l'antracita. Conté entre un 74% i un 94% de carboni. El color és negre, i té l'esclat com el del vidre. Certes natures del fang orgànic originari donen lloc a tipus especials d'hulla, com el cannelcoal i el boghead. És utilitzat per a la producció de gas d'enllumenat i en processos metal·lúrgics.

Carbó de coc
Residu de la destil·lació seca dels carbons bituminosos, o d'altres combustibles, com el petroli, en el procés anomenat coquització. És un material coherent, d'estructura cel·lular, de color fosc que va del negre pur al gris argentós, i de mides, porositat i duresa variables. La seva densitat real oscil·la entre 1,85 i 1,90, però la seva porositat fa que tingui una densitat aparent inferior a la del carbó de pedra. El poder calorífic pot arribar fins a 35 600 kJ/kg. La composició varia segons el material de partida i sobretot segons la temperatura de destil·lació. És emprat principalment com a combustible d'alt forn, com a reductor en altres processos metal·lúrgics i com a combustible domèstic. El coc metal·lúrgic ha de posseir un alt contingut de carboni, i, si és destinat a alts forns, ha de tenir, a més, resistència a la compressió per tal de suportar la càrrega, propietats que són obtingudes en la coquització, a alta temperatura (més de 900°C). Els cocs obtinguts a baixa temperatura, com el que prové de la fabricació del gas d'enllumenat (amb volàtils de l'ordre del 16%), són emprats solament com a combustibles domèstics.
Noves tècniques de producció de ferro i d'acer. Ferro
El ferro és el metall més emprat, car n'hi ha en abundància, és molt distribuït (el 5% de les pedres ígnies), hom el pot obtenir amb facilitat i puresa comercial, té propietats físiques i mecàniques molt variades i pot fomar aliatges de característiques molt útils. Els dos aliatges més importants de ferro són l'acer i la fosa o ferro colat.
El ferro industrial pot ésser classificat, segons el mètode d'obtenció, en ferro pudelat, obtingut per oxidació del ferro colat líquid per mitjà d'una escòria ferruginosa, procediment que ha estat abandonat fa uns quants anys; ferro escolat, que es confon amb l'acer extra dolç (menys del 0,05% de carboni) i és obtingut pels procediments clàssics de l'acer, amb perfeccionament de la fase d'afinament; ferro Armco, caracteritzat per una gran puresa, propietats magnètiques i resistència a la corrosió, obtingut en els forns Martin o elèctrics; ferro electrolític, obtingut per electròlisi del clorur ferrós amb ànode soluble d'acer o d'acer colat, que és de ferro d'una gran puresa, però fràgil, a causa dels gasos que conté, molt apreciat per les propietats magnètiques i d'un gran interès en la metal·lúrgia de les pólvores; ferro aluminotèrmic, produït en la reacció exotèrmica entre l'òxid de ferro i les pólvores d'alumini i que permet de soldar dues peces de ferro; ferrocarbonil, obtingut per descomposició del pentacarbonil de ferro, que és un ferro d'una gran puresa i és emprat en quantitats limitades en la metal·lúrgia de les pólvores, per a obtenir peces d'un alt poder magnètic (ferro dolç especial); i ferro reduït, obtingut per reducció d'òxids o de minerals en medi gasós reductor i que té les mateixes utilitzacions que el ferrocarbonil.

Ferroaliatge
Cadascun dels aliatges del ferro amb certs elements, metàl·lics o no metàl·lics, que hom empra com a matèria d'addició en la fabricació d'acers especials i en l'obtenció d'altres aliatges als quals hom vol conferir unes propietats determinades. Alguns són emprats també com a desoxidants per llur capacitat de fixació de l'oxigen. Els elements d'aliatge més comuns són el crom, el manganès, el molibdè, el silici, el titani, el vanadi i el tungstè. Sovint, malgrat el nom, el ferro n'és l'element minoritari. L'ús dels ferroaliatges en siderúrgia es remunta a l'any 1856. El 1850 hom havia descobert, casualment, les característiques especials de l'acer obtingut a partir d'un mineral amb una certa quantitat de tungstè. El ferromanganès fou descobert el 1866, i el 1869 hom descobrí el ferrocrom. Hom els pot obtenir en alt forn, en forn elèctric o per metal·lotèrmia.

Acer

Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen quan aquest és de baix contingut en carboni.
Pudelació
Procediment metal·lúrgic d'obtenció de ferro industrial o d'acer de baix contingut de carboni. Inventat el 1784 per l'anglès Cort, anà caient en desús i fou abandonat fa uns quants anys. Consisteix a agitar manualment en un forn de reverber un bany de ferro colat líquid al qual hom afegeix una determinada quantitat d'escòria ferruginosa fins que el carboni és eliminat i les impureses són acumulades en l'escòria, que és separada del ferro, en estat pastós i formant boles, per martelleig.
Laminatge
Operació de laminar un material. En el cas de la siderúrgia, el laminatge anà lligat a la pudelació.
Forn d'injecció d'aire calent
Forn en el que s'injectava aire calent convertia el ferro en acer, un material dur i flexible, ideal per a construir tot tipus de màquines i eines. Fou inventat el 1829 per Neilson.

Convertidor
Nom genèric dels diferents aparells emprats en el tractament del ferro i del coure en estat líquid per mitjà de l'oxidació dels elements indesitjables (procediment de Bessemer, procediment LD, procediment Kaldo).
Convertidor Bessemer / Procediment de Bessemer
Mètode de fabricació d'acer per l'oxidació de ferro fos, en un convertidor (dit Bessemer o de Bessemer), mitjançant un corrent d'aire. El convertidor té forma de bóta amb uns quants orificis a la part inferior, pels quals és injectat l'aire a pressió que, en passar a través de la fosa, permet la combustió de les impureses, que són eliminades en forma de gasos o d'escòria. La calor despresa en la combustió manté el metall fos i permet de prosseguir la reacció. Aquesta oxidació elimina els constituents menors de la fosa menys nobles que el ferro (carboni, sofre, fòsfor, etc), i és aconseguit un acer dolç que, mitjançant l'addició controlada d'aliatges mares dels elements necessaris, hom porta a la composició desitjada. Aquest procediment, que dóna un acer de bona qualitat i a baix preu, fou molt emprat durant la segona meitat del s XIX, i, bé que ha cedit importància al procediment de Siemens-Martin, continua essent emprat a gran escala. Des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial el procediment ha tingut una nova revifalla a causa de la introducció del procediment LD.
Procediment de Siemens-Martin
També Procediment de Martin-Siemens. Mètode d'obtenció d'acer descobert simultàniament, amb petites variants, per Pierre Martin i pels germans Siemens. En aquest procediment l'escòria que es forma entre el bany metàl·lic i l'atmosfera oxidant del forn fa de vehicle portador d'oxigen. Hom pot obtenir diferents tipus d'acer a partir de fosa de ferro i de ferralla. En funció de les impureses que hom pretén d'eliminar durant l'operació, cal que el revestiment del forn sigui de silici (procediment àcid), per a l'eliminació del manganès, de l'oxigen i del carboni, o bé de magnèsia o de dolomia (procediment bàsic), el qual permet, a més, la dessulfuració i la desfosforació. Amb aquest darrer procediment hom pot assolir un nivell de descarburació del 0,02% de carboni; a més, permet de treballar únicament amb càrrega de fosa, sense ferralla, o bé amb una barreja de fosa i de mineral de ferro. L'ús de desoxidants especials a la fi de l'operació fa possible l'eliminació total dels gasos dissolts (acers calmats).
Empreses sidero-
metal.lúrgiques.
La Nueva Vulcano
Empresa metal.lúrgica fundada l'any 1836 a la Barceloneta, que va construir el primer vaixell a vapor espanyol.
La Maquinista Terrestre i Marítima

Societat anònima constituïda a Barcelona el 14 de setembre de 1855 i aprovada l'any següent pel govern d'Isabel II. La seva finalitat era la construcció de tota mena de maquinària pesant. L'origen de la societat fou la fusió dels tallers de Valentí Esparó i Giralt (Valentí Esparó i Consocis, adquirits a la companyia Bonaplata el 1839) i la societat La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar i Companyia), fundada el 1838 per Nicolau Tous i Mirapeix i Celedonio Ascacíbar. El capital, de vint milions de rals de billó, era repartit en cinc mil accions de quatre mil rals cadascuna. Els principals accionistes foren, a més dels propietaris esmentats, Ramon Bonaplata, Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous i Soler. L'inici de les activitats de la nova empresa coincidí amb l'auge de les construccions navals de vapor i de ferrocarrils, fet que la impulsà decisivament. Superada la gran crisi de 1866-68, assolí una gran expansió els primers anys de la Restauració (1875-78), bé que sempre estigué sotmesa als avatars del proteccionisme, pel fet que havia d'importar una bona part de les primeres matèries i, doncs, el preu dels seus productes no podia competir amb la tecnologia estrangera. El 1917 creà uns grans tallers a Sant Andreu de Palomar per a la fabricació de locomotores. Els anys 1920-30 li fou confiada la construcció de les unitats dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, que ha continuat fins avui. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada per la Generalitat, mentre dirigents i propietaris, fugits a la zona franquista, hi reconstituïren una direcció i un consell d'empresa (Sant Sebastià, maig del 1937), que entrà en relacions amb la fàbrica Krupp d'Alemanya. Pel novembre del 1937 la fàbrica passà en poder de la sots-secretaria d'armament i fou destinada a la fabricació de material bèl·lic amb el nom de Fàbrica 0. El 1939 la Maquinista passà sota el control de la direcció formada a Sant Sebastià, que reprengué les activitats anteriors de l'empresa. L'Instituto Nacional de Industria hi prengué una participació minoritària el 1956, que es convertí en majoritària el 1972, quan començaren els problemes de l'empresa. L'any 1986, l'INI tenia prop d'un 90% del capital. El darrer dividend fou pagat amb càrrec a l'exercici del 1977. Des del 1980 controla Equipos Nucleares SA, una altra empresa de l'INI. El volum de vendes de l'any 1985 fou de 7 906 milions de pessetes i tenia una plantilla de 1 724 persones.
Material y Construcciones SA
Empresa metal·lúrgica, els orígens de la qual es remunten a l'any 1857 amb la fundació de la Herrería Barcelonesa, controlada des del 1862 pels germans Ignasi i Casimir Girona. El 1881 fou creada la societat Material per a Ferrocarrils i Construccions SA, productora de material ferroviari i productes siderúrgics que, el 1947, en fusionar-se amb Construccions Devis, de València, prengué el nom actual. Les seves instal·lacions actuals són al barri barceloní del Poblenou, a València i Alcázar de San Juan (Castella-la Manxa) i produeix laminats, automotors, vagons de ferrocarril, ballestes, construccions metàl·liques i escales mecàniques, amb una forta activitat exportadora. Pertany al grup del Banc Central. La xifra de vendes assolí 10 452 milions de pessetes el 1985 i donava feina a 2 687 empleats.
La Farga Casanova
Empresa fundada el 1875 a Campdevànol (Ripollès) i constituïda en forma de societat anònima el 1924. Era l'antiga farga de Campdevànol, la qual produí ferro fins el 1875, que fou transformada pels seus darrers fargaires, els Casanova i Costa, en fàbrica d'eines, activitat que dugué a terme fins el 1939, i a partir d'aquest any centrà les activitats en la producció de peces forjades i estampades en calent destinades a la indústria de l'automòbil i a la mecànica general. Posseeix, a més de la de Campdevànol, fàbriques a Ripoll i a Reinosa (Castella). El Banc Industrial de Catalunya hi tingué una participació, traspassada el 1985 a Forjas Nasarre, Afora i Fundiciones Echevarría. L'INI té el 25% del capital i la Caixa d'Estalvis Provincial de Girona el 22%. El 1984, la xifra de vendes fou de 3 205 milions de pessetes, amb una plantilla de 600 persones.
Basconia SA
Companyia basca fundada el 1892 a Bilbao per a la fabricació de llauna, acer, ferro i productes derivats. El capital augmentà des de 40 milions de pessetes el 1950 fins a 632,9 milions de pessetes el 1969. Té les fàbriques a Basauri, i participació majoritària a diferents empreses, com SA Basauri (100%) i Instalación de Laminación de Bandas de Echévarri (dues terceres parts). El 1969 es fusionà amb Altos Hornos de Vizcaya.

Sociedad Metalúrgica Duro Felguera SA
Empresa espanyola de construccions mecàniques fundada l'any 1900, continuadora de les antigues instal·lacions de Duro y Cía a Astúries. El domicili social és a Madrid i les fàbriques a Astúries —Gijón i la Felguera— i a Galícia —Vigo i Barro—. Les vendes el 1983 foren de 13 589 milions de pessetes i tenia 2 000 empleats. La seva principal activitat és la fabricació de béns d'equipament per a la indústria siderúrgica, centrals hidroelèctriques i nuclears, ciment i mineria.
Altos Hornos de Vizcaya SA
Empresa fundada a Bilbao el 1902, per aportació de tres empreses del País Basc. El seu objectiu social fou l'explotació de les fàbriques de ferro i acer de Baracaldo, Sestao, Echévarri i Sagunt.
La indústria naval. Indústria naval
Indústria de la construcció naval.
Construcció naval
Branca de la indústria que comprèn el projecte i la construcció de vaixells. En un principi els vaixells eren construïts amb fusta de xiprer, de cedre i d'acàcia, però aviat hom emprà els metalls en les àncores i certs additaments bèl·lics o decoratius.

Des de la construcció del primer vaixell amb buc de ferro, a Anglaterra, l'any 1821, només fou utilitzada la fusta per a vaixells de tonatge molt petit o amb finalitats esportives. Des del s XIX hom empra diverses classes d'acer pels seus avantatges de pes i de durada respecte a la fusta.
Drassana
Establiment vora la mar o vora el riu on són fabricats i reparats els vaixells.
En general, des del 1778, que s'inicià la llibertat de comerç amb Amèrica, fins a la fi del s XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l'activitat màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l'aplicació del vapor a la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d'esperit renovador dels naviliers. Llevat d'alguna fusa esporàdica, les drassanes començaren a llanguir i a plegar, bé que algunes, en especialitzar-se en la construcció de barques de pesca i embarcacions esportives, han perdurat fins avui.
La indústria energètica. Electricitat
Agent físic, subjecte a la llei de la conservació, que constitueix una de les formes possibles d'energia i al qual són deguts diversos fenòmens molt variats (mecànics, calorífics, químics, lluminosos, etc).
Energia elèctrica
Barcelona inicià la indústria elèctrica als Països Catalans i a l'estat espanyol amb la tèrmica Dalmau i Xifra, el 1875, instal·lada al Paral·lel.
Compañía Sevillana de Electricidad SA
Empresa productora d'energia elèctrica fundada a Sevilla el 1894 amb capital basc. El 1945 creà Saltos del Guadiana SA (conjuntament amb Hidroeléctrica Española SA i Unión Eléctrica SA) per explotar la conca d'aquest riu. Durant els anys cinquanta i seixanta absorbí diverses empreses que la portaren a controlar la distribució elèctrica d'Andalusia. Té centrals hidràuliques, tèrmiques i nuclears —una tercera part d'Almaraz i participació a Valdecaballeros, en construcció—. El 1985 tingué uns ingressos de 143 517 milions de pessetes amb una plantilla de 6 443 treballadors.

Turbina
Motor rotatiu que transforma l'energia cinètica, potencial, interna o de pressió d'un fluid en energia mecànica. Hi ha tres tipus fonamentals de turbines, segons la natura del fluid emprat: les hidràuliques, les de gas i les de vapor.

Les turbines hidràuliques són motors atèrmics rotatius mitjançant els quals es transfereix i es transforma l'energia potencial de l'aigua en un treball útil, com l'accionament d'un alternador, derivades de les primitives rodes hidràuliques, sobre les quals tenen els avantatges que permeten d'aconseguir un nombre molt elevat de voltes i un rendiment de fins el 96%.
Les turbines de gas són motors endotèrmics, rotatius, constituïts per dos conjunts principals: el generador de gas i l'element productor de treball útil.
Les turbines de vapor són motors exotèrmics, rotatius, constituïts per un generador de vapor (caldera), la turbina pròpiament dita, un condensador i l'equip de bombament.

Energia hidràulica
La que s'obté per mitjà de l'aigua.

Hidràulica
Branca de la física i de l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids, principalment en funció de llurs aplicacions tècniques, i els aparells, les instal·lacions i els sistemes destinats a llur manipulació mecànica.

Companyia Industrial del Llobregat
Empresa sorgida de la concessió feta a Manuel Guteras i Vila (1866) d'un cabal d'aigua de 400 l/s. La concessió fou cedida a l'ajuntament de Barcelona (1871) i es constituí l'Empresa Concessionària d'Aigües Subterrànies del Riu Llobregat. El 1881 féu la captació d'aigües de Sants i construí la conducció entre Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles (1882). Féu fallida el 1883, però fou rehabilitada (1896). Actualment és la Corporació Financera Agbar, filial de la Societat General d'Aigües de Barcelona.
Societat General d'Aigües de Barcelona
Empresa constituïda en forma de societat anònima a París el 1882, amb capital francès. En ésser nacionalitzada el 1920, establí el domicili social a Barcelona. Té per objecte les explotacions d'aigua, la compra i l'arrendament a tot l'estat espanyol d'empreses que tinguin relació amb la dotació d'aigua potable a les poblacions, la purificació d'aigues de claveguera, de canals de navegació, etc. Abasta d'aigua Barcelona i quinze municipis de l'àrea metropolitana de la ciutat. Capta aigües de la conca del Llobregat, del Ter i del Besòs. L'any 1983 tenia 978 000 abonats, la seva facturació fou de 9 847 milions de pessetes i tenia 994 empleats. L'any 1981 absorbí l'Empresa d'Aigües del Besòs SA. Entre les seves participacions destaquen Corporació Financera Agbar, Aguas Municipalizadas de Alicante SA, Materiales y Tubos Bonna SA i Material para Servicios Urbanos SA. L'any 1984 tenia 990 treballadors i una facturació de 10 283 milions de pessetes.
Gas

Mescla combustible de gasos emprada per a la producció de calor, per a l'enllumenat, etc.
Als Països Catalans, la primera aplicació del gas per a l'enllumenat fou feta el 29 de juny de 1826 per Josep Roura, catedràtic de química, que instal·là un fanal de gas a l'aula de dibuix de la Llotja de Barcelona. El 1842 hom inicià l'enllumenat dels carrers de Barcelona, el 1843 a València i, posteriorment, en d'altres ciutats de l'estat espanyol. El 1866 hom inaugurà la fàbrica de la Barceloneta.

La indústria química. Química
Ciència que estudia la composició, l'estructura i les propietats dels diferents tipus de substàncies, i també llurs transformacions recíproques. Atenent la natura de les substàncies estudiades, hom ha dividit tradicionalment la química en química inorgànica i química orgànica.

Històricament, l'inici de la segona meitat del s XIX representa, com a conseqüència del gran increment adquirit en els coneixements químics, la fi del químic general i el naixement de l'especialista, inicialment en les branques orgànica, inorgànica i analítica, i, cap a la fi del segle, en la de la química física, la industrial i la biològica.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles.

Hom pot dir que als Països Catalans la indústria química data de la segona meitat del s XIX i el començ del XX. L'aranzel proteccionista del 1892 permeté que prenguessin volada les noves indústries de colorants, àcids i sals, adobs, fibres artificials, elements químics.

Cros
Empresa de productes químics creada a Sants (Barcelonès) el 1817 per Francesc Cros (Montpeller 1768 — Barcelona? 1831). Convertida en la raó social Francesc Cros i Companyia (1819), fou transformada pel seu fill Joan Cros i Possel (Barcelona? ? — 1862) en 1831-33 i novament vers el 1844. El 1866 fou constituïda la raó social Amadeu Cros, que instal·là una fàbrica a Badalona (1874) i que es transformà (1904) en la Societat Anònima Cros, iniciada amb un capital social de 7 500 000 pessetes. Bona part del control de la societat anà a les mans d'una empresa italogrega el 1970, i, el 1972, del Banco de Santander. Té factories a Badalona, Flix, Lleida, València, Palma de Mallorca i també a Madrid, Sevilla, Santander, la Corunya i Màlaga. Participa majoritàriament a Transportes, Aduanas y Consignaciones (TAC) —empresa naviliera—, Agrocros —productes agroquímics—, Combustibles de Fabero —mines de carbó—, Doctor Andreu —productes farmacèutics—, Electro Metal·lúrgica de l'Ebre —energia elèctrica—, Indústries Químiques de Tarragona —fertilitzants—. Les fortes pèrdues derivades de l'activitat de fertilitzants l'han abocada a una major diversificació, i al tancament d'algunes fàbriques (Alacant, Sant Carles de la Ràpita). El 1984 les seves vendes foren de 48 343 milions de pessetes, però les vendes consolidades del grup eren de 70 786, amb una plantilla de 2 945 empleats.
La indústria paperera. Indústria paperera
Al començament del s XIX, la localització de la indústria paperera als Països Catalans depenia bàsicament de la necessitat d'aigua, com a força hidràulica i com a element d'elaboració i així alguns rius esdevingueren un enfilall de molins paperers (de nord a sud: Tec, Fluvià, Ter, Besòs, Llobregat-Anoia, Francolí, Millars, Xúquer-Cànyoles, d'Alcoi). També comptava la proximitat de les ciutats grans, proveïdores de la primera matèria: el drap. La substitució d'aquest per la fusta i l'ús d'energia elèctrica han modificat aquestes circumstàncies.
Paper
Substància feta amb fibres vegetals adherides les unes a les altres i que pren la forma de làmines molt primes.
Molí paperer
Molí que serveix per a trinxar els draps dels quals hom fa la pasta de paper.
La indústria surera. Indústria surera
Als Països Catalans, la indústria surera esdevingué ja en l'estadi menestral la primera del món i s'hi ha mantingut durant uns dos segles. La conjunció de factors favorables explica aquest fet únic: la primera matèria autòctona, l'excel·lent tradició menestral i la situació d'una part de Catalunya dins el primer mercat mundial.
Al s XIX els tapers catalans milloraren les tècniques i desenvoluparen la indústria, que disposà d'una producció de suro creixent. La producció de taps, gairebé l'única indústria d'acabats de suro, s'expandí ràpidament: de 700-800 milions de taps el 1845, hom passà a 1 100 milions (només els exportats, que representaven el 90%) el 1881, a 1 818,6 milions produïts el 1891 i 3 300 milions el 1900.

Suro
Part exterior de l'escorça d'alguns arbres constituïda per un teixit molt lleuger (d'una densitat 0,240), porós i impermeable, que protegeix els troncs, les branques i les arrels grosses, i les cèl·lules del qual són impregnades de suberina, la qual li confereix la impermeabilitat. El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d'haver estat pelada o escorçada. Del suro, tret en pannes, amb eines apropiades, se n'origina una important indústria.

Tap
Peça de suro, de fusta, de cautxú, de plàstic, de vidre, etc, generalment troncocònica, que, introduïda o adaptada a la boca d'un recipient de boca relativament estreta o d'un conducte, intercepta la comunicació del seu contingut amb l'exterior. Els taps ordinaris de les ampolles i de les garrafes solen ésser de suro natural o d'aglomerat de suro, la porositat dels quals permet de comprimir-los, especialment si el tapament és efectuat a màquina, i d'assegurar-ne un ajust perfecte a la boca o al coll del recipient que hom tapa i, fins i tot, hermètic per als gasos que desprenen alguns líquids, com és ara el xampany.
Les indústries alimentàries. Indústria alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per al bestiar. La importància de la indústria alimentària és donada en la mesura que progressivament els aliments són consumits mitjançant un procés productiu, tendència que s'afermà durant el s XIX. Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a l'industrial en el terreny de l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la sucrera, l'alcohòlica, la de greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i la de begudes no alcohòliques.
Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota una sèrie de processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments, des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació; la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància tradicional i la indústria càrnia.

Agroalimentari -ària
Dit d'un producte agrícola que ha estat condicionat o transformat industrialment.

Sistema agroalimentari
Conjunt heterogeni d'indústries i empreses que participen en la producció, la transformació, l'elaboració, el condicionament i la comercialització d'una gran diversitat de productes d'origen vegetal o animal destinats principalment a l'alimentació humana, però també a la del bestiar o a ser transformats en primeres matèries per tal de poder elaborar posteriorment d'altres productes.
La indústria de la construcció. Construcció
Art o tècnica de construir. Com a part de l'arquitectura, la construcció tracta de la realització de les obres tenint en compte les propietats dels materials emprats, les condicions del terreny, les possibles accions exteriors sobre l'obra, etc . La construcció és un dels sectors econòmics més importants en els llocs industrialitzats o en vies d'industrialització. Comprèn un gran nombre d'activitats diverses, que van des de la fabricació dels materials de construcció, el més important dels quals és el ciment, fins al bastiment de cases, fàbriques i grans obres públiques.
Ciment
Material pulverulent que, mesclat amb un líquid, esdevé adhesiu i capaç d'unir fragments o masses sòlides. De manera més restringida, hom aplica aquesta denominació als ciments emprats en construcció, o ciments calcaris. Aquests són materials en pols, constituïts fonamentalment per composts de calci, els quals, amassats amb aigua, donen pastes plàstiques (pasta de ciment) que permeten l'adheriment adequat de pedres, rajoles, etc.
El comerç. Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda, i de bescanvi de productes naturals o industrials amb l'objectiu de connectar la producció amb el consum o la inversió.
Revolució comercial
Procés a través del qual s'amplia l'àmbit comercial. Per a poder vendre la producció en massa que caracteritza l'agricultura i la indústria modernes, va caldre ampliar els mercats locals i comarcals de l'Antic Règim i consolidar un mercat molt més ampli i homogeni. Fou la resposta a la necessitat creixent de trobar nous canals de distribució dels productes. La recerca de consumidors-compradors, va obligar a obrir mercats nous, tant a l'interior del país (articulació del mercat nacional) com a l'exterior (comerç internacional o mundial).  La revolució comercial fou possible gràcies a la millora i l'augment dels mitjans de transport (revolució dels transports), entre d'altres factors.
Mercat
Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que es dóna amb altres Estats.
Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es duen a terme intercanvis regulars i on els preus de les mercaderies tendeixen a equiparar-se. El mercat articulat requereix la presència d'una demanda sòlida i regular, d'una divisió regional del treball que garanteixi la producció i comercialització d'excedents i d'uns mitjans de comunicació adequats.
Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les indústries, permetia vendre productes manufacturats i donava grans beneficis. Aquesta expansió comercial va afavorir la proliferació de mercaders, banquers i prestamistes i el desenvolupament de bancs i companyies comercials. L'acumulació de capitals del comerç colonial va permetre una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, que fou clau per a forçar l'enderrocament de les estructures de l'Antic Règim.
Tràfic d'esclaus
Transport de negres africans a Amèrica per a ésser venuts com a esclaus. Malgrat que, dirigit a Europa, ja existia a la baixa edat mitjana, cobrà nou impuls amb el descobriment d'Amèrica. Els portuguesos foren els primers a dedicar-s'hi, des de llurs possessions de Guinea i Angola; ben aviat foren seguits per holandesos, francesos i anglesos, que obtingueren contractes d'asiento amb la monarquia hispànica i crearen l'anomenat tràfic triangular. La lluita contra el tràfic d'esclaus té molta relació amb la lluita per l'abolició de l'esclavitud. Després de les prohibicions establertes per diferents països (la Gran Bretanya, per exemple, el 1807) i de diversos acords internacionals, s'arribà a l'acord definitiu de prohibició a la conferència de Brussel·les (1889-90). Finalment, les Nacions Unides aprovaren, l'any 1956, un conveni internacional de prohibició de tràfic d'éssers humans.
Negrer -a
Persona que es dedicava al comerç d'homes negres. Aquesta denominació correspongué especialment als traficants musulmans i europeus que, entre els ss XVI i XIX, abastaren les plantacions americanes de mà d'obra africana. Els mercaders musulmans i els reis africans mateixos capturaven els esclaus a les contrades interiors i els duien a les costes occidentals, on eren embarcats cap a Europa, cap a l'imperi turc i, sobretot, cap a Amèrica. Els negrers portuguesos iniciaren aquest comerç cap a mitjan s XV i s'hi afegiren després els castellans, els francesos, els holandesos, els alemanys i els anglesos. Els monarques solien protegir o, si més no, tolerar els negrers i fins i tot venien llicències (asientos a Castella). Després d'una etapa d'expansió als ss XVII i XVIII, l'abolició del tràfic d'esclaus al s XIX suprimí els negrers, però certes pràctiques negreres subsistiren tant a l'Àfrica com a Amèrica.
El gran debat econòmic del segle XIX fou la polèmica entre proteccionistes i lliurecanvistes. Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme.
Proteccionisme
Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat, protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme.
Aranzel

Impost que paguen els béns importats a un estat i, en alguns casos, certs béns exportats. Els primers aranzels tenien la finalitat de recaptar fons per al fisc. Amb l'adveniment de la industrialització, l'aplicació de l'aranzel respon més pròpiament al desig de protegir la producció nacional de la competència estrangera que a l'obtenció de recursos fiscals. L'aranzel pot ésser específic si és calculat prenent com a base una propietat física del producte (pes, volum, etc); ad valorem, si és calculat sobre el preu, i mixt, si hom fa intervenir elements ad valorem i específics. L'aranzel específic té l'avantatge de la simplicitat en la seva aplicació, però té l'inconvenient de no prendre en consideració l'evolució dels preus. L'aplicació de l'aranzel ad valorem és més raonable, però presenta la dificultat de la determinació del preu del producte. Els drets aranzelaris poden ésser definitius o transitoris i mòbils o fixos. Poden existir dos o més drets per a cada mercaderia. La introducció sistemàtica de l'aranzel a Espanya fou iniciada el primer terç del s XIX; tots els aranzels que han existit, entre ells els del 1892, del 1906 i del 1922 (dit aranzel Cambó), tenen un signe marcadament proteccionista, i només escapa a aquesta tendència l'aranzel del 1869 (dit aranzel Figuerola) i, en certa manera, el del 1960.
La revolució dels transports. Transport
Activitat que proporciona els mitjans per a efectuar el transport de persones o de coses.
Revolució dels transports
Procés en què es millora el sistema de transport. Experimentat des de la segona meitat del segle XIX , amb l'aparició del ferrocarril i del vaixell de vapor, va permetre una millor, més ràpida, més segura i més barata, circulació de passatgers i de mercaderies.
La revolució dels transports experimentada des de la segona meitat del s XIX (amb el ferrocarril i el transport marítim) i, sobretot, al s XX (amb el transport aeri i per carretera) ha anat sempre unida a la revolució industrial i al desenvolupament econòmic derivat de l'obertura de nous mercats.
El transport per carretera. Xarxa de carreteres
Conjunt de les carreteres d'una zona determinada (estat, nació, regió, comarca, etc).

Camí
Via rural, natural o construïda.
Carretera

1. Camí apropiat per al pas dels carros.
2. Via de comunicació, generalment pavimentada, que permet la circulació, simultània i en dos sentits, d'automòbils (originàriament, de vehicles de quatre o més rodes) a través de dues o més vies de circulació.
Camí ral

Camí públic, el més important abans de la construcció de les carreteres, utilitzat per a les comunicacions generals i de més trànsit. Era patrimoni de la corona (després, de l'estat) i construït a expenses seves. Posava en comunicació poblacions importants.
Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona
Empresa dedicada al transport de viatgers en diligència, creada a Barcelona el 1840 per Ignasi Girona i Targa i el seu fill, Manuel Girona i Agrafel; posteriorment fou controlada per la firma Girona Germans, Clavé i Companyia. Servia les comunicacions entre Barcelona i València i altres recorreguts interiors del Principat. La mateixa empresa intervingué en la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona, que substituí gradualment les línies de diligències.
Junta de Carreteres de Catalunya

Organisme creat per la diputació de Barcelona el 1848, amb jurisdicció sobre tot el Principat, que organitzà el perllongament de les carreteres des de Barcelona als Pirineus. Fou reconeguda per l'estat i perdurà fins a la revolució del 1868.
El ferrocarril va ser la gran novetat en els tranports terrestres. Xarxa ferroviària
Conjunt de les línies de ferrocarril que pertanyen a una mateixa companyia o administració o que corresponen a una nació, a un estat, a una regió, etc.

Ferrocarril

Sistema de comunicació i de transport en el qual els vehicles, enllaçats formant trens i remolcats per un vehicle motor, circulen per vies, constituïdes per dues peces d'acer paral·leles, els carrils, que sostenen i guien les rodes, amb pestanya, dels vehicles. En un sentit ampli, hom entén per ferrocarril el conjunt de les vies, amb els trens que hi circulen i les instal·lacions annexes.
Locomotora de vapor
Locomotora  accionada per una màquina de vapor alternativa. El generador de vapor és una caldera de tubs de fum, i el vapor és pres del dom, situat a la part superior de la caldera.
Llei General de Ferrocarrils
Llei aprovada el 3 de juny de 1855, per tal de regular la construcció de la xarxa ferroviària, oferint amplis incentius a les empreses que hi intervinguessin. Amb aquesta llei, les empreses concessionàries van poder importar, lliures de drets, els materials necessaris per construir i explotar les línies.

Aquesta llei va possibilitar la construcció de la xarxa ferroviària. Es va dissenyar una estructura radial amb centre a Madrid, i l'Estat va elaborar un sistema de subvencions, concessions i franquícies per a la importació de materials, que van afavorir les inversions de capitals estrangers, sobretot francesos.
Línia Barcelona-Mataró

Primera via fèrria a l'estat espanyol, i a la Península Ibèrica, inaugurada el 28 d'octubre de 1848, que unia les ciutats de Barcelona i Mataró (30 km), per a la qual havia calgut obrir el túnel de Montgat. Fou una obra promoguda per Miquel Biada, un mataroní enriquit a Cuba.
Companyies ferroviàries a Catalunya. Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró
Societat creada a Barcelona el 1844, amb un capital de vint milions de rals, per tal de construir la primera línia de ferrocarril de la Península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró. La societat fou creada per Miquel Biada aprofitant la concessió atorgada pel govern (1843) a Josep M.Roca, el qual assolí aportacions de capital angleses. La línia, inaugurada el 28 d'octubre de 1848, fou aviat prolongada fins a Arenys de Mar (1852-57). El 1860 aquesta companyia es fusionà amb la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Granollers (abans, Camins de Ferro del Nord de Barcelona) i en resultà la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona (després anomenada Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres).
Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona
Societat creada a Barcelona el 1850 per a construir la línia de ferrocarrils de Barcelona a Granollers (28,5 km), que entrà en servei el 1854, i que fou prolongada el 1860 fins a prop de Maçanet de la Selva. Aviat canvià el nom pel de Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Granollers, que el 1860 es fusionà amb la Companyia Espanyola dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i donà lloc a la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona.
Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona
Societat creada el 1852 per a construir i explotar la línia de ferrocarril de Saragossa a Barcelona per Lleida. El 1855 hom inaugurà el tros de Montcada a Sabadell, el 1860 arribà a Lleida i el 1861 a Saragossa. Fins el 1862 no fou inaugurada una línia pròpia entre Montcada i Barcelona, recorregut que hom feia per mitjà de la línia de Barcelona a Granollers. El 1864 començà a explotar també una petita branca de Tardienta —estació de la línia de Saragossa a Barcelona— a Osca. El 1865 es fusionà amb la Compañía del Ferrocarril de Zaragoza a Pamplona, i formà una nova societat, la Companyia dels Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona que el 1878 fou absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Granollers
Nom que prengué la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona poc després d'entrar en servei la línia de ferrocarril de Barcelona a Granollers (1854). El 1860 es fusionà amb la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró, i en resultà la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona.
Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Martorell
Nom que prengué la Companyia dels Camins de Ferro del Centre de Catalunya en obtenir la concessió de prolongació de la línia de Barcelona a Molins de Rei fins a Martorell. El 1861 fou autoritzada per a prolongar la línia fins a Tarragona, i passà a anomenar-se Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.
Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres
Societat inicialment anomenada Companyia de Camins de Ferro de Barcelona a Girona, formada el 1860 per la fusió de les dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i de Barcelona a Granollers. El 1863 fou autoritzada la continuació a Figueres i el 1864 la prolongació de la línia fins a la frontera francoespanyola, entre Portbou i Cervera. El fracàs a assolir aquests objectius determinà la seva fusió amb la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell (1875) amb el nom de Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.
Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona
Nom que prengué la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Martorell en obtenir la concessió, el 1861, per a construir i explotar la línia del ferrocarril entre Tarragona i Martorell per Altafulla, Sant Vicenç de Calders i Vilafranca del Penedès. El 1875 es fusionà amb la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, i en resultà la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.
Companyia dels Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona
Societat formada l'any 1865 per la fusió de la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona i la Compañía del Ferrocarril de Zaragoza a Pamplona. L'any 1878 fou absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
Companyia del Ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona
Societat creada el 1867 en funsionar-se les tres petites empreses que es constituïren per a construir la línia de Lleida a Reus i Tarragona. Hom inaugurà el tros de Reus a Tarragona el 1856, el de Reus a Montblanc el 1863 i el de Montblanc a Lleida el 1879. Fou absorbida el 1884 per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
Companyia de Ferrocarrils i Tramvies SA
Societat que obtingué, el 1872, la concessió per a construir i explotar la línia de Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881. El 1890 es fusionà amb la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l'Empresa Sagalés, d'autobusos.
Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA
Companyia creada el 1874, successora d'una anterior Societat del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià el 1863 que havia inaugurat la línia de ferrocarril de doble via de la plaça de Catalunya, de Barcelona, a la vila de Sarrià. Fou absorbida per la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, que presidia Frederick S. Pearson; la línia fou electrificada (1905), i l'ample de via (1 668 mm) fou canviat per l'internacional (1 435 mm). A partir del 1912, la línia fou explotada conjuntament amb els Ferrocarrils de Catalunya. El 1929 fou inaugurat el pas subterrani des de la plaça de Catalunya fins a Sant Gervasi, i el 1953, el tram final, fins a Sarrià. Explota també, des del 1954, la branca que va de Gràcia a l'avinguda del Tibidabo. Des del 1979 depèn de l'entitat de dret públic Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses
Societat formada per la companyia propietària de les mines de Surroca i Ogassa en obtenir, el 1877, per transferència, la concessió per a construir i explotar la línia de Llerona a Sant Joan de les Abadesses, que fou inaugurada el 1880. El 1884 comprà a la Societat General Catalana de Crèdit la concessió de la línia de Sant Martí de Provençals a Llerona, que entrà en servei el 1886. A partir del 1887 la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España explotà aquesta línia, i el 1902 l'absorbí definitivament.
Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona
Societat fundada el 1878, i dirigida per Francesc Gumà i Ferran, per tal de construir i explotar la línia de Valls a Vilanova i la Geltrú i Barcelona, inaugurada fins a Vilanova el 1881 i que el 1883 arribà a Valls i a Picamoixons, estació d'enllaç amb la línia Tarragona-Reus-Lleida (entrà en servei el 1885). El 1887 hom uní aquesta línia amb la de la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, i aquell mateix any es fusionaren ambdues empreses. El 1881 adquirí la branca de Saragossa a la Puebla de Híjar, propietat de la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a la Mediterrània, i poc després obtingué la concessió de la línia directa Madrid - Molina de Aragón - Calamocha - Montalbà - Casp, que l'any 1882 cedí a la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona. Demanà seguidament la concessió de la línia de Saragossa a Barcelona per Casp. El 1886 es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.
Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona
Societat creada l'any 1881 per tal de construir i explotar la línia directa de Madrid a Barcelona per Molina de Aragón, Calamocha, Montalbà, Utrillas i Casp; havia d'enllaçar Roda de Berà amb les línies del ferrocarril de Valls a Vilanova i la Geltrú i Barcelona. Fou promoguda per la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona; en fou director Francesc Gumà i Ferran, director d'aquella companyia. Construí el tram de Roda de Berà a Reus, que començà a funcionar el 1884. A causa de dificultats econòmiques, renuncià al projecte inicial i demanà la concessió de la línia de Saragossa a Barcelona per Casp; poc després es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (1886).
Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França
Nom de la societat que resultà de la fusió de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona. El 1882 uní aquestes dues línies a través del carrer d'Aragó, i convertí l'estació de França en la terminal de totes les seves línies. Absorbí la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona (1886) i la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (1887). Fou absorbida el 1891 per la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant; les seves línies foren explotades, però, fins el 1925 com una línia independent: Xarxa Catalana de MSA. Hom inaugurà, el 1894, la línia completa de Reus a Saragossa per Casp.
Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents SA
Companyia fundada a Barcelona el 1882 per tal de construir i explotar la concessió del ferrocarril de cremallera de Monistrol de Montserrat a Montserrat obtinguda el 1881 per Josep M. González (hi intervingué la Unió de Banques Suïsses). Fou inaugurat entre el 1892 i el 1905. Construí també els funiculars de Sant Joan (1918) i de la Santa Cova (1929), a la muntanya de Montserrat i, el ferrocarril de cremallera de Ribes de Freser al Santuari de Núria, als Pirineus (1931). El 1957 clausurà el ferrocarril de cremallera de Montserrat. El 1982 la Generalitat de Catalunya n'adquirí la majoria de les accions i inicià la renovació del material i la compra de nous actius: el funicular aeri de Sant Jeroni a Montserrat i l'estació d'esquí de la Molina. El 1985 els accionistes acordaren la integració dins l'empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat.
Companyia del Ferrocarril d'Olot a Girona
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d'Olot a Girona obtinguda el 1883 per Domènec Puigoriol. Cedí els seus drets a The Olot and Gerona Railways Co Ltd; el 1909 tornà, però, a recuperar-los. Aquesta línia fou inaugurada entre el 1895 i el 1911. El 1963 se'n féu càrrec la companyia estatal dels Ferrocarrils de Via Estreta, que poc temps després la clausurà (1969).
Tramvies del Baix Empordà
Societat concessionària del ferrocarril de via estreta de Girona a Palamós. Formada per capital belga, es constituí en obtenir la concessió (1884). El 1913 obtingué una altra concessió per a una extensió fins a Banyoles. La companyia fou absorbida per l'estat espanyol el 1942, i el ferrocarril de Girona a Palamós, malgrat la protesta popular, fou suprimit a la darreria del 1955.
Societat del Tramvia Econòmic de Reus a Salou
Companyia concessionària del ferrocarril establert entre Reus i Salou, de via estreta, i 8,2 km de recorregut, inaugurat el 23 de juny de 1887. Inicialment de vapor, des del 1966 emprà màquines amb motor dièsel. El ferrocarril, popularment anomenat carrilet, desaparegué el 1975.

Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona SA
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia de Sant Feliu de Guíxols a Girona obtinguda el 1889 per Joan C. Arxer; fou inaugurada el 1892. La prolongació fins al port de Sant Feliu de Guíxols, d'ús exclusiu per a mercaderies, entrà en servei el 1924. El 1963 passà a dependre dels Ferrocarrils de Via Estreta. La línia, considerada poc rendible, fou clausurada el 1970.

Ferrocarril Central Català
També Ferrocarril Econòmic d'Igualada a Martorell. Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d'Igualada a Martorell obtinguda el 1884; fou inaugurada el 1892. El 1919 entrà a formar part de la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans.
Altres companyies ferroviàries de l'Estat espanyol. Sociedad Española Mercantil e Industrial
Empresa constituïda el 18 de gener de 1856, controlada per la família Rothschild, que es féu càrrec de la Companyia del Ferrocarril d'Alacant a Almansa i de la conversió de la línia de Madrid a Almansa. Aquest mateix any obtingué la concessió de la línia de Madrid a Saragossa i decidí de constituir una nova societat, la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (31 de desembre de 1856).
Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España
Societat creada el 1858 per a construir i explotar la línia de Madrid a Hendaia. Explotà una important xarxa de ferrocarrils, formada tant per les seves línies (Segòvia-Medina del Campo, Villalba-Segòvia, Osca-Jaca) i per les construïdes per la Comisión de Ferrocarriles Transpirenaicos del Estado (Ripoll-Puigcerdà, Lleida-Balaguer, Jaca-Canfranc), com per les línies de les companyies que absorbí (Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona, Ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, Ferrocarril Silla-Cullera, Ferrocarril de l'Est d'Espanya, Ferrocarril de Tudela a Bilbao i Ferrocarrils d'Astúries, Galícia i Lleó). Desaparegué el 1941 amb la creació de la RENFE.
El transport marítim. Vaixell de vapor
Vaixell propulsat per l'energia del vapor d'aigua.

Companyia Transatlàntica
Empresa de transports marítims, constituïda el 1881 a Barcelona pel santanderí Antonio López i López. Aquest havia iniciat les activitats en el sector el 1850 a Cuba, amb la línia Guantánamo-Santiago. El 1856, Antonio López tornà a Espanya creant la línia de vapors Alacant- Marsella. El 1861 la companyia Antonio López y Cía, amb base a Cadis, obtingué la concessió del transport del correu entre Espanya, Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo. L'empresa es traslladà a Barcelona, on canvià la seva denominació per l'actual, i entrà en un període de forta expansió que la convertí en la primera empresa naviliera espanyola, amb línies regulars als EUA, les Antilles, les colònies espanyoles, en el continent americà i les Filipines. Perdudes les colònies, la Transatlàntica mantingué les seves línies, ara al servei del comerç i, després, de la nombrosa emigració espanyola. Durant la Segona República reduí les línies i inicià un procés de decadència, augmentat després de la guerra civil per l'aïllament internacional i per la baixa del transport de passatgers. El 1977, una empresa de l'Institut Nacional d'Indústria prengué el control de la societat, que arrossegava fortes pèrdues. El 1986 transportà 726 419 t de mercaderia i 53 316 contenidors en 174 viatges. El domicili social és a Madrid.
Organització financera i bancària. Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les activitats productives, comercials i àdhuc bancàries.
Capital financer

Capital controlat pels bancs i emprat pels empresaris.
Banca

Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners en forma de préstec. L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari, que comprèn, d'una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de l'administració de l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i que actua com a tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de dipòsits.
Al s XIX les entitats financeres s'estructuraren com a bancs, en el sentit modern d'aquest concepte, i el Banc de Barcelona inicià aquesta trajectòria l'any 1844, com a banc d'emissió. A partir de la segona meitat del s XIX foren creades les societats financeres de crèdit, que participaren en la industrialització, per les mateixes persones que n'eren protagonistes: el Crèdit i Docs de Barcelona (1881), la Societat Catalana General de Crèdit (1856), el Crèdit Mercantil (1864), el Crèdit Balear (1872) i el Banc Hispanocolonial (1876). El 1881, l'any de la "febre d'or", foren creats molts bancs en forma de societats anònimes, constituïts per capitals poc importants, que volien associar-se per prendre part en aquell nou món econòmic que es desvetllava (Banc Sabadell, Banc de Terrassa, Banc de Reus, Banc de Vilanova). Aquest fenomen no tingué una continuïtat immediata. A la fi del s XIX i els primers anys del XX la repatriació de capitals colonials motivà la nova orientació del Banc Hispanocolonial i la creació del Banc de València (1900) com a entitats industrials i comercials alhora. Barcelona esdevingué, mentrestant, el primer mercat de capitals dins l'àmbit de l'estat espanyol. A redós del Casino Mercantil i, després, de l'Associació del Mercat Lliure de Valors, es desenvolupà una banca pròpia, especialitzada en les operacions relacionades amb els títols mobiliaris. Els seus principals representants foren la Societat Anònima Arnús-Garí, la Banca Marsans i la Banca Arnús. Fora de Barcelona, només les comarques amb projecció econòmica exterior crearen bancs de més volada, estretament vinculats a una producció: l'Empordà, el Camp de Tarragona, etc.
Banc
Institució econòmica que pren fons a préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar fons a qui desitgi un préstec. Com més gran serà la diferència entre ambdós components, més elevats seran els beneficis resultants, producte de la diferència entre el tipus d'interès que hom cobra i el que hom paga. La rendibilitat, però, és en contradicció amb la liquiditat i, per tant, amb la solvència del banc. Els bancs poden ésser classificats segons diversos criteris, però generalment hom accepta com a bàsic, quant als països capitalistes, el criteri que atén a la propietat del capital, a l'àmbit d'actuació i a les funcions específiques. Per la propietat del capital, els bancs poden ésser privats, quan tot el capital és aportat per entitats privades; públics, quan el capital és d'origen estatal o governamental, i mixts, quan l'estat intervé en la composició del capital. Per l'àmbit de llur actuació, hom classifica els bancs en locals, circumscrits a un sol domicili, regionals, difosos en una regió o en bona part d'ella, nacionals, si operen dins un àmbit estatal, i internacionals, si operen en diversos àmbits estatals. Per les funcions que acompleixen, els bancs poden ésser classificats en centrals, comercials de dipòsits, industrials i especialitzats.

Caixa
Establiment financer o administratiu que rep fons en dipòsit, els quals administra o fa rendir.
Caixa d'estalvis
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu destinada a l'administració de dipòsits d'estalvis de primer grau a profit dels imposants (pagant-los més interessos que la banca) i de la comunitat. A diferència de la resta d'intermediaris financers, els beneficis o excedents són destinats a obres benèfiques, culturals, sanitàries i socials en general; els directius han d'ésser representatius dels imposants i de les institucions locals i fer la gestió gratuïtament, i s'han de vincular als projectes privats i públics, tant socials com financers, de la localitat, la comarca, la regió o l'estat on radiquen. Llur funció econòmica bàsica és de fomentar l'estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió, evitant la tesaurització. Les inversions, fetes sempre amb les màximes garanties de seguretat, són dirigides principalment a l'empresa petita i mitjana, a l'agricultura, als mateixos impositors (facilitant-los l'accés a la propietat) i a la previsió per a la vellesa. Modernament han intervingut en projectes de moderada rendibilitat però d'interès col·lectiu.
Llei de Bancs d'Emissió i Societats de Crèdit
Llei del 1874, per la que es concedia al Banco de España el monopoli en l'emissió de bitllets, per tal de pal.liar els problemes de la hisenda i a canvi d'un préstec a l'Estat. Des de llavors, la banca privada es va orientar al finançament de la indústria.
Pesseta

Unitat monetària de l'estat espanyol vigent de 1868 al 2002. Dividida en 100 cèntims, fou adoptada el 1868 pel govern provisional a iniciativa del ministre d'hisenda Laureà Figuerola, i establerta pel decret del 19 d'octubre.
Borsa
Mercat organitzat i abstracte, en el qual es reuneixen professionals, de forma periòdica, per tal de realitzar compres i vendes de valors (públics o privats) o productes. És organitzat per l'existència d'una reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte, per tal com les operacions s'estableixen sense que calgui la presència material de les mercaderies.

Borsa de Barcelona
Als Països Catalans la borsa no nasqué a conseqüència d'una disposició oficial, sinó que sorgí a Barcelona, a la manera saxona, com a òrgan necessari per al compliment d'una funció, i fins a la creació de la borsa oficial es regí pels usos i els costums de la plaça mercantil. El tràfic mercantil tenia organització pròpia abans de la construcció de l'edifici de la Llotja, i l'ordinació dels corredors de llotja i d'orella, promulgada pels magistrats municipals de Barcelona, data del darrer terç del s XIII (1271). Hom constata la tradició del tràfic financer, dins el tràfic mercantil, per la denominació de corredors de canvi que hom donava als mediadors l'any 1372, i per la constitució l'any 1401 de la Taula de Canvi de Barcelona. Fins l'any 1840 als llibres dels corredors reials de canvis no hi hagué registrades altres partides que vales reales i lletres de canvi. Després d'aquest any començaren a aparèixer les anotacions de títols, bé que sense especificar. Atenent les demandes del públic, el 21 de desembre de 1851 el "Diario de Barcelona" publicà la primera llista de cotitzacions, i dos dies després la junta de govern del Col·legi de Corredors publicà la primera cotització oficial. Les sessions de contractació de la borsa se celebraven al saló gòtic de Llotja, i la liquidació es feia al Casino Mercantil, associació que agrupava corredors de canvi, banquers i homes de negocis, i que donà naixença al Borsí de Barcelona. Els socis podien operar per a ells mateixos o per compte d'altri al Borsí, el qual aviat aconseguí un lloc significat dins el mercat espanyol de valors per raó de la dinàmica de la seva tècnica operatòria. Les particularitats del mercat barceloní atragueren l'atenció de centres mercantils estrangers, els quals n'estudiaren els sistemes i n'adoptaren algunes formes. Les figures pròpies més característiques del mercat barceloní foren la dobla i el compte d'efectes bancaris, dins la tècnica de liquidacions a terme.
Entitats bancàries catalanes. Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona
Institució creditícia fundada el 1844, a partir d'un projecte presentat el 1839 a la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i a la Junta de Comerç pel liberal Josep Melcior Prat, a la iniciativa del qual s'afegí l'ajuntament de Barcelona. Primerament tingué el nom de Caixa d'Estalvis de la Província de Barcelona. Per tal com fou la primera caixa catalana, serví de model per a la fundació d'altres, com la de Sabadell i la d'Igualada. El seu caràcter burgès liberal fou substituït, ja al s XIX, pel de la noblesa catalana, que ocupà, durant anys, la majoria de places del consell. Després de l'etapa liberalitzadora de les caixes d'estalvis iniciada l'any 1977, modificà la seva orientació, bàsicament immobiliària, i incrementà la seva presència en el conjunt de l'activitat econòmica amb la creació, el 1980, del Grup de Serveis. El 1990 es fusionà amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears per crear la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.
Banc de Barcelona
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1844. L'ànima del banc fou Manuel Girona i Agrafel. En morir ell (1905), el banc abandonà la política realitzada fins aleshores, molt conservadora, de suport a la indústria i el comerç i es llançà a l'especulació de divises i als negocis fàcils, cosa que coincidí amb la crisi capitalista dels anys 1920-21 i en precipità la fi. La seva liquidació per suspensió de pagaments donà lloc al naixement del Banc Comercial de Barcelona, que intentà, sense aconseguir-ho, de pagar totalment els creditors Fou un banc bàsicament comercial. Emeté paper-moneda fins el 1874, que fou instituït el monopoli emissor del Banco de España. El 1915 absorbí la casa Taberner, Carles Tolrà i Manaut (més coneguda per Caixa Vilumara). El 1920 adquirí la majoria d'accions del Banc de Préstecs i Descomptes, i també absorbí la Societat de Crèdit Mercantil.

Banca Mas Sardà
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1844 per Antoni Vilalta sota el nom de Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas Sardà, el 1876 era ja coneguda per F.Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual. Des dels seus inicis participà en la promoció d'algunes importants empreses de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i a especialitzar-se en el mercat de valors mobiliaris. El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes, estratègia que li reportà una progressió espectacular (el 1982 disposava de 43 000 milions de pessetes de recursos propis). El 1982 una sèrie de dificultats en determinaren el traspàs del control al Banco de Bilbao. El 1988, dins del procés de fusió del Banco de Vizcaya i el Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.

Caixa d'Estalvis de Sabadell
Institució creditícia, constituïda el 1854, que inicià les seves activitats el 1859. El seu promotor i principal impulsor fou l'industrial llaner Pere Turull i Sallent. El 1941 obrí la primera sucursal a Montcada i Reixac. Des d'aleshores la seva expansió geogràfica ha estat continuada. La seva activitat es concentra sobretot a la Catalunya central, i és a Barcelona des del 1974. Al marge de la seva obra social i cultural, cal destacar el seu paper de finançadora del procés industrial de la ciutat i de tota la comarca.
Banco Hispanocolonial

Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1876 per Antoni López i López i Manuel Girona i Agrafel. La base fou un crèdit de 125 milions de pessetes al tresor de Cuba. La pèrdua de la colònia capgirà totalment el seu objectiu, que orientà llavors preferentment cap al sector industrial. Aquesta activitat el féu promotor i partícip d'empreses com la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), la Sociedad Española de Construcción Naval, la Companyia Transatlàntica, la Societat General d'Aigües de Barcelona, la Companyia de Tramvies de Barcelona, la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics, la Compañía Telefónica Española i moltes més. El 1905 obtingué de l'ajuntament de Barcelona la concessió del seu servei de tresoreria, i el 1907 el de la realització de la reforma urbanística. El 1934 entrà dins l'òrbita del Banco Central, esdevingué un banc eminentment comercial i creà nombroses sucursals per tot Catalunya. El 1942 absorbí el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans, i se situà, al cap de poc temps, com a primer banc català (cinquè dins l'àmbit de l'estat espanyol) per la importància dels dipòsits. El 1950 la junta d'accionistes aprovà l'absorció pel Banco Central.
Banc Sabadell

Entitat bancària constituïda el 1881 per membres del gremi de fabricants i d'altres corporacions patronals de Sabadell, amb un capital inicial de 10 milions de pessetes. Estretament lligat a la indústria tèxtil llanera, entre el 1882 i el 1906 es dedicà a la compra i venda de llana; relacionada amb aquesta activitat funcionà una sucursal a Buenos Aires (1891-94). Defensà els interessos llaners prop del govern, especialment per mitjà de Joan Sallarès i Pla. El seu creixement s'inicià en aprofitar els avantatges de la nova ordenació bancària del 1962. Ha esdevingut un dels bancs més rendibles de l'estat i el primer banc català per la importància dels seus dipòsits: en l'exercici de l'any 2000 el total de recursos gestionats sumava 3,2 bilions de pessetes, el total dels dipòsits de clients, 2 bilions i el total d'inversió, 2,1 bilions; els recursos propis eren de 129 000 milions. La xarxa comprenia 931 oficines a l'estat espanyol (una minoria de les quals corresponia a filials i a entitats participades majoritàriament pel Banc Sabadell), 429 de les quals a Catalunya, 94 a Madrid, 71 al País Valencià, i 26 a les Balears. El nombre d'empleats era de 6 500 i el nombre d'accionistes era d'uns 40 000. Forma un grup bancari amb el 100% de participació de Sabadell Multibanca, amb el 79,8% de Solbank, el 72,4% del Banco de Asturias i el 51% del Banc Sabadell d'Andorra, a més de diverses societats d'assegurances, gestores de fons de pensions, establiments financers de crèdit, etc. El 2000 s'alià amb el Banco Comercial Portuguès, del qual esdevingué el primer accionista, i el 2001 ho feu amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, que es convertí en accionista majoritària del banc. L'any 2000 la xarxa internacional disposava de representació en 16 estats. Manté acords específics amb el Baden-Württembergische Bank, la Banca Popolare di Verona, la Banque Nationale du Canada, el Raiffeisen Zentralbank (Àustria) i el Mediterranean Bank Network.

Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears
Institució creditícia fundada el 1904 a Barcelona. A iniciativa de les set agrupacions patronals més importants, es proposà crear una caixa de retir per als obrers. En fou el primer president Lluís Ferrer-Vidal i Soler, i el primer director Francesc Moragas (1904-35), el qual rebé, l'assessorament d'Enric Prat de la Riba. Del 1910 al 1939 representà l'Instituto Nacional de Previsión al Principat i a les Balears. Els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915 i internacionalitzats el 1928 a través del Congrés d'Assistència Pública i Privada) i les institucions de la caixa, com l'Institut de la Dona que Treballa (1920, actual Institut de Santa Madrona), el Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi (1921) o les cases de cultura i biblioteques (iniciades el 1923), li donaren una imatge d'empresa d'interès general. Del 1915 al 1939 s'hi fusionaren 29 caixes menors. Des del 1931 col·laborà en importants operacions de crèdit amb la Generalitat. Amb el franquisme, el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Tot i les pèrdues, mantingué el primer lloc entre les caixes catalanes. Amb una nova direcció, el 1976 reprengué el seu esperit d'iniciativa, sota un model d'entitat financera. Algunes mesures liberalitzadores li permeteren d'expandir-se fora del Principat i de les Illes. El 1979 absorbí la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.
Altres entitats bancàries a l'Estat espanyol. Banco de España
Organisme financer oficial i banc central de l'estat espanyol. La seu és a Madrid. Fins el 1782 hom no aconseguí la fundació d'un banc oficial, el Banco de San Carlos, decretada per Carles III. La inflació produïda per les guerres de 1793 a 1814 dugué la institució gairebé a la fallida. El 1829 fou substituït pel Banco Español de San Fernando, que acabà en una situació semblant a la del seu antecessor. La fusió amb el Banco de Isabel II (fundat l'any 1844 per José de Salamanca) originà el Nuevo Banco Español de San Fernando, en el qual l'estat incrementà el control atorgant-se el nomenament del governador i de dos sots-governadors, i li concedí el privilegi de l'emissió de bitllets per a tot l'estat. El 1856 rebé la denominació actual. El 1874 li fou atorgat el monopoli de l'emissió de bitllets per un període de 30 anys. A conseqüència d'aquesta mesura absorbí onze dels quinze bancs que fins aleshores detenien, juntament amb ell, el privilegi d'emissió. Amb la reforma del 1898, fins el 1914 gaudí de més independència i el 1921, amb la llei d'ordenació bancària li foren assignades funcions de banc central: inspecció de la banca privada, tipus d'interès preferent per a les operacions de redescompte amb altres bancs i regulació de la política de canvi amb l'exterior. Tanmateix, la insuficiència d'ingressos del tresor públic el convertí novament en una font per al finançament de les despeses estatals, sobretot mitjançant títols del deute públic, cosa que impedí l'existència efectiva d'una veritable política monetària fins a la llei de reforma bancària del 1962, per la qual esdevingué la columna vertebral del sistema financer de l'estat espanyol. Des d'aleshores, estatitzat i convertit en organisme públic autònom, dependent del ministeri de finances, detingué les funcions següents: assessorament i execució de la política monetària i creditícia, emissió de bitllets de curs legal, finançament a curt termini del sector públic i el servei de tresoreria de l'estat, manteniment d'un compte de l'IREM com a contrapartida, en pessetes, de la reserva de divises; control i inspecció de la banca privada (actuant com a banc de bancs), i operacions de mercat obert i operacions en el sector privat, en el cas d'emissió d'interessos públics. En 1985-92 tingué un paper cabdal en la integració econòmica de l'estat espanyol a les Comunitats Europees, especialment en la contenció de la inflació, la liberalització i modernització del sistema financer i la integració (1989) de la pesseta en el Sistema Monetari Europeu. La llei d'autonomia del 1994, resultat del tractat de Maastricht, reconeix la independència de l'entitat i estableix les seves competències en les polítiques monetària i de canvi, la supervisió de la banca privada i el manteniment de l'estabilitat del sistema financer, l'emissió de bitllets i monedes de curs legal i la tresoreria, el finançament i l'assessorament del govern. L'entrada en vigor de la unió monetària (1999) comporta la integració del Banco de España en el Sistema Europeu de Bancs Centrals sota l'autoritat del Banc Central Europeu. Els òrgans rectors del Banco Central s'estructuren en quatre nivells: el governador, el sots-governador, el consell de govern i la comissió executiva.
Banco de Bilbao
Entitat bancària constituïda a Bilbao l'any 1857 i que tingué, fins el 1874, funcions de banc comercial i de banc emissor. Promoguda per la junta de comerç de Bilbao, amb la finalitat de donar suport a les empreses basques (siderometal·lúrgia, transport marítim i ferroviari), la primera sucursal fou la de París (1902). El 1963 creà el Banco Industrial de Bilbao, el 1970 absorbí quatre bancs vinculats: el Castellano, l'Asturiano de Industria y Comercio, el de la Coruña i el d'Irún, i el 1979 absorbí el Banco de Huesca, amb seu a Barcelona. La crisi bancària li donà l'oportunitat d'adquirir alguns bancs afectats, entre els quals tres del grup RUMASA, un del País Valencià —Banc de Promoció de Negocis— i un del Principat —Banca Mas Sardà—. Pertangué també al grup el Banco de Comercio. A Andorra té el Banc Internacional i la Banca Móra. L'oficina de Barcelona s'obrí el 1920. El 1988 es fusionà amb el Banco de Vizcaya per a formar el Banco de Bilbao Vizcaya.

Banco de Santander
Entitat bancària constituïda el 1857 a Santander i reconstituïda el 1875 amb el mateix nom, en passar l'anterior societat a ésser integrada pel Banco de España i perdre el privilegi d'emissió. Es mantingué com a entitat local fins després de la Guerra Civil Espanyola, en què començà una forta expansió de la mà de la família Botín, que ha ocupat des d'aleshores els primers càrrecs executius de l'entitat. La base del seu creixement fou la d'un banc comercial, però prenent al mateix temps participacions en empreses industrials i de serveis. El banc obrí la primera oficina a Barcelona el 1951 i creà una àmplia xarxa d'agències urbanes per tot Catalunya, on també absorbí el Banc de Mataró (1967), el Banc de Foment de Girona (1967), la Banca Industrial de Barcelona (1970) i la Banca Jover (1978); a més, controlà i traspassà el Banc Soler i Torra (1964) i el 1984 li fou adjudicat el Banc Comercial de Catalunya, pertanyent a RUMASA. El Banc té una forta projecció internacional, a través de filials i participades, majoritàriament a Europa i a l'Amèrica Llatina (sucursals a 9 països diferents i 18 bancs filials a 16 països). El 1997 els recursos propis eren de 525 000 milions de pessetes i els aliens, de 6 bilions. El grup Santander és format per 13 entitats més, entre les quals destaquen Bankinter —el seu banc industrial—, Banesto, adquirit el 1994, i Open Bank, entitat financera que creà l'any 1995 i que opera sense sucursals a través del telèfon i per mitjà d'Internet. Les principals empreses del grup que operen en territori espanyol són el Banco de Albacete, Banco de Desarrollo Económico Español, S.A., Banco de Vitoria, S.A. i Banco General, S.A. El 1998 tenia una participació del 9,51% en el Royal Bank of Scotland i del 7,11% en l'Istituto Bancario San Paolo di Torino. Dins de les principals empreses del grup hi ha 16 empreses financeres, repartides en 10 països diferents, i 15 empreses consultores i gestores d'actius repartides en 6 països americans. El 1998 l'actiu consolidat del grup era de 26,6 bilions de pessetes. L'any 2000 es fusionà amb el Banco Central Hispano i creà el grup bancari Banco Santander Hispano (BSCH).

Banco Hispano Americano
Entitat bancària fundada a Madrid el 1900 per A. Basagoiti amb capitals repatriats de Cuba, Mèxic i Puerto Rico, per tal de fomentar els intercanvis entre Espanya i l'Amèrica Llatina. El 1913 féu suspensió de pagaments a conseqüència del pànic creat per la revolució mexicana. Fou el primer banc espanyol que posà en pràctica el model comercial de banca i captació de comptes corrents, descompte comercial i xarxa important d'oficines. En el Pacto de las Jarillas (1944) amb el Banco Urquijo, l'intercanvi d'accions accentuava el caràcter comercial i industrial, de l'un i l'altre respectivament. Absorbí també les filials del Banco Urquijo Catalán. El 1982, a petició del Banco de España, assumí la gestió del Banco Urquijo i de Bankunion, dels quals promogué la fusió, que donà lloc al Banco Urquijo-Unión. En dificultats des del 1985, el 1991 fou absorbit pel Banco Central. La nova entitat adoptà el nom de Banco Central Hispano.
Banco de Vizcaya

Entitat bancària constituïda el 1901 a Bilbao. Inicialment de caràcter industrial clar —Altos Hornos de Vizcaya, Iberduero, etc—, posteriorment obrí sucursals per tot Espanya i es convertí en un banc mixt. A Catalunya entrà el 1920 per absorció dels negocis del London Country Westminster and Parr's Foreign Bank a Barcelona. El 1968 absorbí la Banca Vilella, de Reus. El 1984 comprà les accions de Banca Catalana en mans del consorci bancari del qual formava part, que se les havia adjudicades procedents del Fons de Garantia de Dipòsits. Amb Banca Catalana adquirí el control del Banc Industrial de Catalunya, Banc Industrial del Mediterrani i Banc de Barcelona. Absorbí també altres entitats afectades per la crisi bancària. El 1988 es fusionà amb el Banco de Bilbao per formar el Banco de Bilbao Vizcaya.
La concentració de fàbriques i de mà d'obra a les ciutats va modificar les ciutats, que van créixer espectacularment, però amb forts dèficits d'equipaments. Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire sòcio-econòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats. Hi caben una gran varietat de menes d'emigració, segons quins siguin els factors que porten a aquest transvasament. El cas més simple és aquell en què la població d'un espai creix a major ritme que l'economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda per càpita —en sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible i, per tant, a exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l'excedent demogràfic.

Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació sòcio-econòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població.

Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.

Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats. Ildefons Cerdà i Sunyer fou el primer teoritzador del concepte. Als Països Catalans, tenen especial importància l'Eixample de Barcelona (1859), el de Palma de Mallorca (començament del s XX) i els de València (1865, 1887, 1912).
l'Eixample de Barcelona
Sector de Barcelona. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica trama urbana en forma de quadrícula. Hom sol distingir la dreta i l'esquerra de l'Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada en gran part durant la segona meitat del s XIX per la burgesia industrial i comercial, ha sofert des del 1960 un procés de reconversió de l'ús d'habitatges residencials en serveis (oficines, bancs, hotels); l'esquerra, d'edificació més tardana, fou zona mixta d'habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però, l'oposició és entre el centre i els extrems, on s'han anat concentrant establiments industrials i l'hàbitat més deteriorat. L'Eixample concentra el 42% dels llocs de treball de Barcelona (77% de serveis, i la resta, indústria). La població resident és en el 66% nascuda al Principat. La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l'espectacular creixement demogràfic de Barcelona (175 331 h [1850], 537 354 h [1900]). A l'ajuntament fou creada la Comissió d'Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana. Les adulteracions del pla (augment de l'alçada prevista, edificació dels quatre costats de l'illa, anul·lació dels passatges per a vianants, edificació de l'interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat (el volum edificable de l'illa era de 67 200 m3 segons Cerdà, i actualment és de 294 771,6 m3) i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei d'Eixample de 1856.
Exposició Universal de Barcelona
Exposició internacional de mercaderies (1888), la primera realitzada a Barcelona. Per a allotjar-la fou urbanitzada l'antiga Ciutadella de Barcelona, que es convertí en el parc de la Ciutadella, segons els plans de Josep Fontserè (1872). Davant la ineficàcia de les obres fetes per la societat concessionària creada per Eugeni Serrano, l'ajuntament se'n féu càrrec el 1887. L'exposició, inaugurada el 20 de maig de 1888 amb la presència de la reina Maria Cristina, coincidí amb la crisi econòmica iniciada el 1882, després de l'eufòria de la febre d'or, i acabà amb un dèficit fort. Artísticament, l'exposició, sota la direcció arquitectònica d'Elies Rogent, ajudat per August Font i Antoni M. Gallissà, significà el primer esclat d'un art modernista encara incipient: Domènech i Montaner en construí el restaurant i el desaparegut Hotel Internacional, Josep Vilaseca féu l'Arc de Triomf, de maó vist, amb grans frisos en relleu de Josep Reynés, Josep Llimona, Torquat Tasso i Antoni Vilanova. Altres edificis, alguns desapareguts, de Josep Amargós —l'interessant hivernacle—, Pere Falqués, August Font o Jaume Gustà sovint encara participaven d'un estil premodernista que lligava amb el de la resta del parc. El monument a Colom, a la porta de la Pau, columna de seixanta metres de ferro colat bastida per Gaietà Buïgas, amb escultures d'Atché —la que corona el monument— i de la plana major de l'escultura anecdotista, fou també una realització lligada a l'exposició.
La nova societat: burgesos i proletaris.
Els canvis econòmics van comportar canvis en l'organització social: la societat estamental típica de l'Antic Règim...
Societat
Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el més ampli grup social. Generalment es confon amb un país, nació o estat, o amb una unitat lingüística o cultural. Un cop establerta, la societat és reconeguda com a anterior a cadascun dels individus i grups que la integren i es basa en llur voluntat implícita de viure en comú per possibilitar l'acompliment de diversos objectius fonamentals (econòmics, educacionals, recreatius, etc) i l'establiment, el manteniment i el desenvolupament, mitjançant lleis i costums, de diferents grups, anomenats també societats intermèdies, que fan de pont entre l'individu i el grup social en tota la seva amplitud (escoles, associacions polítiques, socials, d'esbarjo, etc). Bé que la societat o el grup humà primari i principal és constituït per la família, són tots els grups que integren la societat global els que determinen l'estructura general d'aquesta, en virtut de la qual són assignats a llurs membres, des que neixen fins a llur mort, diversos llocs, normes d'actuació, etc, més o menys institucionalitzats. És per això que el canvi global d'aquestes normes, institucions i estructures implica el pas a una nova societat. L'organització clau de la societat és la política, l'objectiu de la qual és la mateixa vida en comú; l'acció conscient a favor de la conservació, reforma o canvi de la societat té relació íntima amb l'activitat política general que és a l'origen dels governs, partits o associacions cíviques. La ciència dedicada a l'estudi de la societat, els seus grups, institucions i estructures és anomenada sociologia.

Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran desigualtat social i legal entre els individus.
Estament

A l'antic règim, grup social amb una certa base jurídica i dotat d'esperit corporatiu, no tan impermeable com la casta, però que implicava l'existència d'unes normes per a entrar-hi o sortir-ne. La posició econòmica podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats estaments privilegiats. Els estaments privilegiats eren grups tancats, als quals només es podia accedir per herència (títol de noblesa hereditari) o per mèrits (concessió de títols o guardons feta pel rei).
Des de l'època feudal hi havia tres ordres o estaments: els oratores (el clergat, que resaven i asseguraven la protecció divina), els bellatores (la noblesa, que combatien i asseguraven la protecció terrenal) i els laboratores (la resta de la població, que produïen tot el necessari per a la societat).
... va deixar pas a la societat de classes característica de l'època industrial. Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució. Segons l'anàlisi marxista, les forces i relacions de producció constitueixen la base que determina l'estructura de la societat, corresponentment dividida en classes, i la consciència i ideologia d'aquestes. El fet que Marx i el marxisme hagin destacat aquest problema fou preparat per Saint-Simon i els seus seguidors, així com per Proudhon; per contra, els sociòlegs anglosaxons tendeixen a diluir les classes socials sota el concepte genèric d'estratificació social, que, tot i que pugui superposar-se al de classe, designa un fenomen completament diferent. Les classes socials apareixen amb la propietat privada dels mitjans de producció i amb l'existència d'un estat que sigui instrument de dominació d'una classe sobre les altres, i llur problemàtica es plantejà de forma particular amb la liquidació de tot vestigi de l'antic règim i dels privilegis formals anteriors a la Revolució Francesa. Com a grups característics de les societats industrials les classes socials s'han anat desenvolupant a partir del s XVII. Amb la Revolució Industrial aparegué una burgesia de nous capitalistes que sorgien de l'artesanat o havien estat anteriorment comerciants modests, i a mesura que la burgesia creixia sorgí en el seu si un nou proletariat, compost per emigrants del camp, per artesans que havien vist degradar-se llur situació i havien perdut llur funció social, i per les primeres generacions nascudes en aquestes condicions; amb el proletariat sorgiren, així mateix, una cultura obrera, unes repostes, unes creences i uns costums diferents, formats per la situació de la classe obrera en una societat de lliure competència, en què les conveniències del mercat exclogueren aquesta classe de l'ensenyament. Bé que, inicialment, només palesa en conflictes parcials i momentanis, i en fets subversius, sorgí també aleshores la lluita de classes. D'altra banda, la concentració de la classe capitalista -dins el capitalisme avançat- en l'augment de la plus-vàlua relativa no solament modifica la relació entre capitalisme i proletariat, sinó que crea entre ells l'anomenada classe mitjana, la qual aferma la seguretat i el poder de les classes superiors. Constituïda per treballadors no productius (és a dir, que no produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta nova classe és exigida per l'increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte excedent creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són, doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva marxista, en fan un amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la societat postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat.
Classes altes.
La classe dirigent (oligarquia) estava formada per la noblesa...
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
Noblesa
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Als Països Catalans era formada pels barons o magnats amb exclusió dels simples cavallers i donzells, generosos, homes de paratge, infançons i altres gentilhomes; de fet, però, sovint hom distingia, com en altres països, l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat (només al regne d'Aragó constituïren permanentment dos braços).
Des de la fi de l'antic règim i amb la confusió d'estats (vers el 1836) només la noblesa titulada, formada pels grans d'Espanya i els títols del regne, gaudí de reconeixement oficial. La noblesa no titulada deixà de tenir-lo, i el darrer sobirà a concedir privilegis de noble, cavaller o ciutadà honrat fou Isabel II. Els nobles no titulats, però, continuaren entrant —mitjançant proves de noblesa— als ordes militars i a les corporacions nobiliàries.

Amb l'arribada del règim liberal, al segle XIX, malgrat la pèrdua dels seus privilegis senyorials i fiscals, va mantenir les seves propietats territorials, i fins i tot les va ampliar amb l'adquisició de terres desamortitzades. Així, doncs, es va adaptar al règim liberal per a mantenir el seu poder econòmic, però va conservar una mentalitat rendista i absentista durant bona part del segle. Vivia majoritàriament de les rendes de les seves propietats agrícoles.
Renda

Allò que hom obté com a conseqüència de la propietat d'un actiu material o financer, per unitat de temps o el pagament efectuat per l'ús, durant un període de temps determinat, d'un actiu que pertany a una altra persona.
Absentisme
Fet de viure el propietari fora de la localitat on són situats els seus béns, tot deixant llur gestió a un tercer i percebent-ne uns ingressos en concepte de parceria o d'arrendament. L'absentisme rural aparegué a Europa a mitjan s XVII. El problema fou analitzat ja a la França prerevolucionària i a la Irlanda del començament del s XIX, i estudiat pels economistes de l'escola clàssica (J.R.Mc Culloch, N.W.Senior i M.Mongfield), però qui l'estudià sistemàticament fou Thorstein Veblen (Absentee Ownership,1924). L'absentisme rural, comú a nombrosos estats europeus, és un dels problemes que les reformes agràries pretenen de resoldre.
Clericat
O clerecia, o clergat. Estament eclesiàstic dels clergues. Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri; amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'antic règim. El concepte de clericat és, doncs, el d'un grup, i després el d'una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions.
Al segle XIX, van perdre els seus privilegis senyorials i fiscals i les seves propietats foren desamortitzades, per la qual cosa van perdre el su poder econòmic. La separació de l'Església i l'Estat, impulsada pel règim liberal, els va perdre poder polític. Des d'ençà, l'Església ha desenvolupat les tasques específicament religioses. Com a compensació a la pèrdua dels seus ingressos com a propietaris de terres, amb les desamortitzacions, l'Estat liberal espanyol, a través del Concordat de 1851, es comprometé a finançar el culte i a retribuir els eclesiàstics.

Concordat de 1851
Concordat signat el 16 de març de 1851, entre la reina Isabel II i el papa Pius IX, que liquidà els problemes derivats de la desamortització de Mendizábal. El concordat amb la Santa Seu pretenia la reconciliació amb l'Església mitjançant la suspensió de la venda dels béns desamortitzats, el retorn dels no-venuts i el finançament del culte i del clergat. L'Església acceptava el fet consumat de les desamortitzacions, però en contrapartida l'Estat feia concessions importants: reconeixia la religió catòlica com l´única de la nació espanyola, assumia el caràcter catòlic de l'ensenyament i es comprometia a mantenir el culte i els eclesiàstics a través d'una retribució econòmica anual.
... i sobretot per la burgesia industrial i financera. Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
La burgesia es formà al si de la societat feudal com un nou tipus de grup social que, abandonant tota dependència directa de la terra, s'emancipà de l'estructura feudal i fonamentà la seva existència en l'intercanvi de béns que ell no havia produït. Als ss XVI i XVII l'augment de població, el comerç colonial, amb la considerable afluència d'or, l'aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia comercial. Amb les transformacions agràries i la formació del capital comercial al s XVIII la burgesia esdevingué prou potent per a posar fi a l'antic règim, ocupar el poder polític (1789) i, tot formulant el concepte de nació, crear l'estat liberal burgès. Per al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i pageses, però consolidà el seu ascens sobre la repressió d'aquestes classes, a les quals, a més, negà sovint la participació en la gestió política (sufragi censatari). La burgesia creà i imposà nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals (individualisme, llibertat de consciència, tolerància de cultes, llibertat d'expressió, igualtat civil i fiscal, el concepte de ciutadà i de sobirania nacional, inviolabilitat de la propietat privada, etc), i al llarg del s XIX anà concretant les formes de lluita política democràtica pròpia de la burgesia industrial a través de la creació dels partits i la lluita parlamentària. La burgesia al poder, en una primera etapa lluità a favor del liberalisme en matèria econòmica. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial, amb la qual, a través ja de mesures proteccionistes, es consolidà la unificació del mercat nacional, que a Alemanya i a Itàlia havia de tenir un caràcter polític de lluita d'independència i d'unificació nacional. Amb la burgesia industrial aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.

Als Països Catalans, en general, el comerç amb Amèrica i els negocis fets al marge de la guerra contra la Revolució Francesa i contra Napoleó donaren lloc a una nova onada de prosperitat: Gaspar Remisa i Miarons fou un representant d'aquest grup de grans especuladors del mercat negre, que dugueren a terme, a través de la Comissió de Fàbriques (1826), la revolució industrial del Principat en estreta relació amb l'estranger. Entre el 1838 i el 1868 la burgesia del Principat assolí un primer moment de plenitud. Constituïda per les velles famílies de l'aristocràcia mercantil urbana, els industrials del cotó i del ferro, sorgits amb la difusió del vapor i la introducció del maquinisme, els propietaris de terrenys edificables urbans i els indians tornats d'Amèrica, era una burgesia partidària d'una llibertat moderada, d'una propietat ben definida i defensada, d'un cert progressisme cultural —els escriptors romàntics procedien generalment d'aquesta classe o estaven al seu servei— que forjà un tipus peculiar de vida social intel·lectual en llocs de reunió apropiats, com el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Per contra, al País Valencià, la burgesia mercantil no esmerçà, en general, les rendes del camp en la industrialització del país, sinó que les reinvertí per millorar el mateix camp o les dedicà a l'especulació. La crisi revolucionària del 1868 al 1873 produí, al Principat, un afermament del sentit burgès, sobretot per reacció enfront de les organitzacions obreres, les quals reprengueren el mot burgès, del francès, per aplicar-lo als fins aleshores anomenats capitalistes i industrials. La burgesia, allunyada ja de la primitiva ideologia progressista i plenament identificada amb la Restauració, prengué consciència específica de la seva entitat com a classe social i acceptà la denominació que li havia estat brindada. S'aferrava, a més, al proteccionisme quan, paral·lelament, al País Valencià s'esdevenia el cas invers: el predomini de les taronges sobre la seda, el cànem i l'arròs decantaren decididament, a la segona meitat del s XIX, la burgesia valenciana vers el lliurecanvisme. Com a conseqüència de les repercussions econòmiques de la independència de Cuba (1898) només es mantingueren actives les estructures burgeses més desenvolupades, a Barcelona, i també a Terrassa, Sabadell, Manresa, Igualada, Girona i Reus, ciutats en què la burgesia donà suport al moviment nacionalista i es mostrà partidària d'una monarquia més democràtica i descentralitzada i d'una renovació de l'economia. La seva concepció tancada de l'economia capitalisa féu esclatar, però, el descontentament obrer (vagues de 1901-02; Setmana Tràgica, del 1909; vagues del 1911). Això provocà en la burgesia una reacció defensiva, i es mostrà partidària de la crítica del sistema parlamentari, de la formació d'un cos defensiu contra el sindicalisme, del recurs a les armes i de l'ajuda de les autoritats militars. Amb la Primera Guerra Mundial, que permeté beneficis excepcionalment elevats amb poc esforç, sorgí una nova mena de burgès, el "nou ric", més reaccionari que el burgès tradicional. Una part d'aquesta burgesia tradicional s'entroncà definitivament amb l'aristocràcia latifundista; una altra part s'ha internacionalitzat, amb negocis a Amèrica i a Europa.
Burgès -esa
Membre de la classe social dita burgesia. Als Països Catalans, aquest terme és en desús des del s XVI en les seves accepcions històriques; fou reintroduït a partir del francès pels obrers de la Primera Internacional en llurs actes de propaganda, per a designar el propietari de fàbriques o posseïdor de capital.

Alta burgesia
Al segle XIX, en general mantenia aliances familiars que contribuïen a concentrar els patrimonis. També va cultivar socialment les formes aristocràtiques i va aspirar a barrejar-se amb la noblesa, tal com ho demostra la concessió de títols nobiliaris a personatges rellevants de la política, l'exèrcit o les finances, com en el cas del marquès de Comillas.

Burgesia terratinent
Al segle XIX, també es va beneficiar de la desamortització. Va monopolitzar el poder polític, juntament amb la noblesa, i va formar l'oligarquia dirigent que va construir el model d'Estat liberal a Espanya. Estava integrada tant per latifundistes com per financers i especuladors dedicats a la Borsa, la compra de deute públic, l'arrendament de serveis públics o l'especulació immobiliària.
Burgesia industrial
Al segle XIX, va ser més dinàmica, però pràcticament inexistent fora dels nuclis industrialitzats de Catalunya i el País Basc. Defensava els valors capitalistes del treball i l'estalvi, contraris a l'especulació financera, com a base de la riquesa. Políticament era molt conservadora i proteccionista, per tal de defensar els seus interessos econòmics, però fins al segle XX no va poder formar part de l'oligarquia dirigent espanyola.
Les classes altes era el grup que va tenir dret a votar i a ser elegit. Liberalisme moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica.
Liberals moderats
Eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants i intel.lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, de l'alt clergat i dels alts comandaments militars. Eren defensors a ultrança de la propietat privada, garantia del model social que volien preservar, i van trobar en el sufragi censatari (vot reservat a aquells que tenien béns o rendes; només podien votar la noblesa terratinent i l'alta burgesia) l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a la política. Així mateix, defensaven el principi de la sobirania compartida entre les Corts i la Corona, tot atorgant a aquesta amplis poders d'intervenció política (nomenar ministres, dissoldre les Corts, etc.), i es van mostrar partidaris de limitar els drets dels ciutadans, especialment els col.lectius, com la llibertat de premsa, opinió, reunió i associació. Finalment, representaven l'opció més clerical del liberalisme, en defensar la confessionalitat catòlica de l'Estat i la influència ideològica de l'Església catòlica.
Durant el regnat d'Isabel II, tenien el suport de la Corona i foren els únics cridats a formar govern.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

Va impulsar associacions patronals i culturals. Junta de Fàbriques
Nom que adoptà la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó el 1847, quan amplià el camp a d'altres activitats industrials, com la llanera, la sedera, la de construcció i la metal·lúrgica, entre altres. En fou nomenat president Joan Güell. La seva actuació proteccionista fou reforçada amb la creació de l'Institut Industrial de Catalunya. El 1861 fou dissolta a causa de la creació de les juntes provincials d'agricultura, indústria i comerç, però l'Institut Industrial de Catalunya continuà existint.
Institut Industrial de Catalunya
Entitat defensora del proteccionisme, fundada el 23 de juny de 1848 per Joan Güell i Ferrer, per tal d'evitar el caràcter massa oficial de la Junta de Fàbriques. Inicialment tenia 390 membres i 14 seccions —algunes no estrictament econòmiques, com la de literatura i la de nobles arts—. Agrupà, entre els seus socis, Joan Illas i Vidal, Josep Sol i Padrís, Joan Jaumandreu (que en fou president dos cops), Valentí Esparó i el jove Laureà Figuerola. A partir del 1849 el seu òrgan d'expressió fou "El Bien Público", que aviat abandonà el provincialisme i adoptà una actitud pararegionalista per al Principat. Publicà fulletons com Barcelona antigua y Barcelona moderna (1848), d'Illas i Vidal, i l'Informe sobre el proyecto de tratado especial de comercio con Inglaterra (1868). El 1862 organitzà a Madrid la publicació "La Verdad Económica", que dirigí B.C.Aribau. Intervingué en l'Exposició Industrial i Artística de Barcelona del 1860 i pressionà perquè fos creat el ministeri d'ultramar. El 1879 es fusionà amb el Foment de la Producció Nacional i formà l'Institut de Foment del Treball Nacional.
Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Institut de Foment del Treball Nacional

Institució proteccionista creada el 1879 a partir de la fusió entre el Foment de la Producció Nacional i l'Institut Industrial de Catalunya. Entre els seus dirigents cal esmentar els presidents Josep Ferrer i Vidal i Manuel Feliu i Coma i els secretaris Francisco José Orellana i Pere Estasén i Cortada. Organitzà exposicions sobre productes industrials catalans, muntà una biblioteca econòmica, s'oposà a la reforma de la contribució industrial del 1881, convocà diverses manifestacions proteccionistes per combatre l'aplicació de la base cinquena de l'aranzel del 1869 i publicà nombrosos manifests contra els tractats comercials perjudicials per a la indústria catalana. Des del 1880 publicà una revista: 'El Eco de la Producción'. El 1889 s'uní amb el Foment de la Producció Espanyola a fi de constituir el Foment del Treball Nacional.
Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista i defensora de la indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya durant el s XIX i el primer terç del XX.
Gran Teatre del Liceu
Sala d'espectacles construïda a Barcelona per iniciativa del Liceu Filharmonicodramàtic Barcelonès. Joaquim de Gispert, director de l'entitat, assolí la cessió dels terrenys de l'antic convent de trinitaris de la Rambla (1844) i confià la direcció de les obres a l'arquitecte F.d'A.Soler i, des del 1845, als arquitectes Josep Oriol Mestres i Miquel Garriga i Roca, que seguiren els plans d'un arquitecte anònim (possiblement un francès anomenat Viguier). Abans d'ésser destruït gairebé del tot per un incendi (1994), l'edifici, amb capacitat per a 3.500 persones, tenia cinc pisos i platea, fet que a l'època de la seva construcció el convertia en un dels més espaiosos del món. L'escenari tenia una amplada de boca de 15,90 m i una profunditat de 33,26 m. La sala tenia una amplada màxima de 27,16 m i una llargada —fins al teló— de 32,72 m, i una acústica excel·lent. Annexos a la sala hi havia salons de descans i dependències de l'administració i del Cercle del Liceu, damunt el qual fou instal·lat el Conservatori del Liceu. Damunt la sala hi havia els tallers d'escenografia. L'edifici fou construït amb aportacions produïdes per la venda de les llotges i les butaques millors a membres de la burgesia barcelonina, que constituïren una junta o societat de propietaris, la qual delegà l'explotació del teatre a empresaris de la seva confiança, sistema poc rendible, per tal com aquests no podien disposar de les millors localitats. El teatre fou inaugurat el 4 d'abril de 1847 amb una peça de concert, un ball, l'obra teatral Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, i la cantata de Marià Obiols Il regio imene, al·lusiva a les noces d'Isabel II, el nom de la qual duien la societat del Liceu i el teatre. L'esplendor del nou local contrastava amb l'antic Teatre de la Santa Creu (que aleshores fou anomenat Teatre Principal), fet que motivà les rivalitats de liceistes i cruzados. Hom alternà els sainets catalans amb teatre en castellà i òpera d'autors italians, com Rossini, Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, Mercadante, Pacini, etc, francesos, com Auber, Meyerbeer o Halévy, o alemanys, com Weber. La primera òpera representada fou Anna Bolena, de Donizetti. El 9 d'abril de 1861 el teatre fou gairebé totalment destruït per un incendi, però fou reconstruït en un any, i redecorat per un equip presidit per Josep Mirabent i Gatell. Des d'aleshores tendí a conrear especialment l'òpera, el ballet i els concerts. La seva condició de lloc de reunió i esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial motivà que, l'any 1893, fos objecte d'un atac anarquista. La nit de la inauguració de la temporada (7 de novembre), durant la representació de Guglielmo Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la platea dues bombes, una de les quals esclatà i produí vint morts. Vers la fi del segle, les òperes de Wagner s'anaren introduint al repertori, fins aleshores majoritàriament italià, gràcies a l'empresari Bernis; l'empresari Joan Mestres i Calvet (1915-47) introduí el repertori rus, les principals òperes de Mozart i R.Strauss i el costum de dedicar les temporades de primavera al ballet, arran de l'èxit sorollós dels Ballets Russes de Serge Diaghilev (1917). Durant la guerra civil de 1936-39, la Generalitat nacionalitzà el Liceu, que fou anomenat Teatre Nacional de Catalunya. El 1939 el teatre tornà al règim anterior; el 1947 n'esdevingueren empresaris J.Fugarolas i Arquer i Joan Antoni Pàmias. Aquest plantejà la crisi a la junta de propietaris (1963) i, obtinguda la seva confiança, emprengué una expansió de les activitats del teatre, convertí en cossos estables l'orquestra i el ballet i en millorà la qualitat i l'abast. Mort Pàmias (1980), la Generalitat de Catalunya, l'ajuntament de Barcelona i la junta de propietaris (l'any 1986 s'hi incorporà el ministeri de cultura) crearen el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1981), que en porta l'administració i que endegà una sèrie d'iniciatives orientades a millorar la qualitat dels cossos estables (orquestra i cor) i modernitzar-ne les instal·lacions. Hom allargà les temporades i el nombre de representacions, la qualitat artística dels muntatges escènics millorà i s'establiren programacions més variades i musicalment més agosarades i continuà la política de presentar les millors veus de l'òpera mundial. Al llarg de prop de 150 anys d'activitat, el Liceu presentà els primers cantants de tots els temps, des de Gayarre i Masini, els anys 1880, fins a Caruso (1902), Kirsten Flagstad (1950), Renata Tebaldi (1953), Maria Callas (1959), Joan Sutherland (1960) i Plácido Domingo (1966), com també grans ballarins, com Nizinskij (1917), Anna Pavlova (1930), Margot Fonteyn (1966) o Rudolf Nurejev (1969), i figures catalanes, des de Francesc Viñas (1887), C. Supervia (1912), Hipòlit Lázaro (1914) i Mercè Capsir (1914) fins a Victòria dels Àngels (1944), Montserrat Caballé (1961), Jaume Aragall (1961) i Josep M. Carreras (1969), i els ballarins Roseta Mauri (1873), Pauleta Pàmies (1880), Joan Magrinyà (1930), Joan Sánchez (1961) i Alfons Rovira (1965). Hi dirigiren òperes o concerts compositors de fama mundial, com Richard Strauss (1901), P. Mascagni (1906), V. d'Indy (1908), G.Fauré (1909), I. Stravinskij (1924), O. Respighi (1929) i P. Boulez (1987), com també un gran nombre de directors d'orquestra internacionals i catalans. El 31 de gener de 1994 un incendi destruí totalment l'escenari i el pati de butaques. Les tres institucions públiques coparticipants del Consorci del Liceu es comprometeren a reconstruir l'edifici en el mateix emplaçament; les obres començaren el 1995. Paral·lelament, a l'abril del 1994, la junta de propietaris aprovà la cessió de la propietat del teatre a les institucions públiques, que finalment es dugué a terme pel febrer del 1998. D'altra banda, l'accident provocà una espontània i àmplia resposta popular, tant per part de particulars com d'entitats, que aportaren donacions en quantitats molt considerables per a col·laborar en les tasques de reconstrucció. Dinou d'aquestes entitats s'uniren en l'associació Liceu'97. Per tal de no aturar l'activitat operística, el mateix any, la direcció del teatre posà en marxa una programació reduïda que hom dugué a terme en teatres, sales de concert o espais diversos, tant a Barcelona, especialment al Palau de la Música, al Teatre Victòria, al Teatre Nacional de Catalunya i a l'Auditori, com en altres ciutats catalanes. El nou Gran Teatre del Liceu manté intactes les parts no afectades per l'incendi. Pel que fa a la sala, totalment reconstruïda, conserva la imatge i la decoració d'abans de l'incendi, però presenta com a novetat l'aportació de l'artista català Perejaume, que ha pintat els vuit òculs del sostre i els tres plafons de damunt del l'arc del prosceni amb un paisatge de butaques. A més, s'hi han incorporat nous espais per a facilitar la cobertura mediàtica, s'han eliminat les llotges i s'ha dotat l'escenari d'una tecnologia més moderna que permet incrementar l'oferta artística. També s'ha creat un nou espai, el foyer, amb una capacitat per a 350 persones, destinat a acollir activitats complementàries de la programació: concerts de música de cambra, exposicions, sessions golfes, sessions infantils per a escoles i altres activitats organitzades pels Amics del Liceu. El projecte de reconstrucció, amb un cost de més de 14 000 milions de pessetes, és obra dels arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré. L'acte d'inauguració oficial tingué lloc el 7 d'octubre de 1999 amb la representació de l'òpera Turandot, de Puccini.
Cinc anys i mig després d'haver estat devastat pel foc (1994), el nou edifici, convertit ara en teatre públic, fou inaugurat oficialment el 7 d'octubre de 1999.

El nou edifici és considerablement més gran que l'anterior (dels 12 000 m2 passà als 32 000 m2 de superfície construïda) i incorpora un gran nombre de millores. La sala té 2 292 localitats i la platea està lleugerament inclinada (el 8%) per a poder oferir una millor visibilitat de l'escenari. La boca d'escena té gairebé 14 m, i l'escena mòbil, 15 m d'amplada per 16 de profunditat. Els elements escenogràfics d'una producció van fermats sobre un sistema mòbil de quatre carros de 4 per 15 m. Les caixes escèniques auxiliars, que serveixen per al moviment i el muntatge de les escenografies, estan disposades en forma de creu al voltant de l'escena i una part se situen a un nivell inferior, a 16 m per sota l'escenari. Els camions per al transport de les escenografies tenen accés directe des del carrer a les caixes escèniques. Dos elevadors porten les escenografies des del nivell d'escena al nivell inferior. Aquesta infraestructura fa possible muntar o desmuntar una escenografia mentre una altra està en escena i gràcies a això el Liceu pot tenir en cartell fins a tres òperes simultàniament. La reconstrucció també ha permès construir un nou foyer general de 1 260 m2 sota la platea, que serveix d'espai de descans i de relació durant les funcions i on, a més, es presenten concerts, sessions infantils i altres activitats complementàries i de contextualització de la temporada artística. Del nou aspecte interior de la sala del teatre destaquen les pintures realitzades per l'artista Perejaume i el disseny del llum central i el teló, encarregats a Antoni Miró.

Ateneu Català
Associació fundada a Barcelona el 1860 i que el 1872 prengué el nom d'Ateneu Barcelonés després de la seva fusió amb el Casino Mercantil Barcelonès.

Ateneu Barcelonès
ssociació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un bon principi l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita i d'informació alhora— un «Butlletí», que no visquè llarg temps; acollí penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el 1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart, Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71), el 1981 fou declarada monument històrico-artístic.
Classes mitjanes. Classes mitjanes
Al segle XIX, constituïen un grup heterogeni, sense consciència ni característiques pròpies de classe, i amb molts dels seus membres exclosos de la participació política en virtut del sufragi censatari. Aquest grup estava format per la petita burgesia urbana i els mitjans propietaris rurals o arrendataris. En general era un grup poc emprenedor i que tenia la seva màxima aspiració en la possessió de la terra i els béns immobles.
Petita burgesia urbana
Grup format per comerciants, propietaris de tallers i petites fàbriques tradicionals, etc.

Arrendament
Acció d'arrendar. L'arrendament és un negoci jurídic que té per objecte de donar una cosa pròpia a una altra persona perquè en faci ús i se'n beneficiï per un temps determinat mitjançant el pagament d'una renda convinguda. Al costat d'aquesta figura general de l'arrendament de coses, hom sol regular legalment els anomenats arrendaments d'obres i de serveis.

Arrendatari -ària
Que rep o que pren en arrendament alguna cosa o realitza, amb aquest caràcter, una obra o presta un servei a favor d'altri.
Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Al segle XIX, els funcionaris públics constituïen un grup nombrós, que no tenia estabilitat professional, ja que eren substituïts amb els canvis de govern, sobretot durant la Restauració.
Professió liberal

Professió que comporta autonomia laboral, desenvolupament d'una activitat intel·lectual i, sovint, una posició social elevada o mitjana.
Políticament, les classes mitjanes es decantaren pel liberalisme progressista. Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
Liberals progressistes
Eren un grup heterogeni, en el qual predominaven els sectors burgesos i urbans, que tenien com a denominador comú l'esperit de reforma. Defensaven el principi de sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema polític; rebutjaven el poder moderador de la Corona i no acceptaven la seva intervenció directa en la política. Defensaven que la sobirania nacional pertanyia únicament a les Corts, i que la Corona no havia d'exercir cap funció moderadora ni d'intervenció directa en la vida política, tot i que podia dissoldre les Corts. Eren partidaris d'enfortir els poders locals (Ajuntaments lliurement elegits, Milícia Nacional,...) i defensaven amplis drets individuals i col.lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió, etc.). D'altra banda, també mantenien el principi del sufragi censatari, però eren partidaris d'ampliar el cos electoral. La seva posició a favor de la reforma agrària i de la restricció de la influència eclesial feia que tinguessin una base popular de classes mitjanes i d'artesans a les ciutats, completada amb una part de l'oficialitat de l'exèrcit, i dels professionals liberals (professors, periodistes, advocats, etc.).
Només accediren al poder a través dels "pronunciamientos".
Classes baixes o populars. Classes baixes o populars
Grup que agrupa tots aquells que, en el procés de la revolució liberal, van passar a constituir el grup social menys afavorit, és a dir: artesans, camperols pobres i jornalers sense terres i el nou proletariat sorgit amb la industrialització.
Proletariat

Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del capital. Aquest fenomen comportava, d'una banda, l'enriquiment progressiu del capital gràcies a l'apropiació de la plusvàlua produïda per la força de treball i, de l'altra, a través de la competència capitalista, que anava proletaritzant els petits propietaris, comportava l'ampliació de la base del proletariat i la seva concentració en grans fàbriques i a les grans ciutats. La consciència de classe, nascuda de la reacció contra l'explotació i, alhora, de la consciència de la pròpia força i capacitat d'organització, desembocà en la lluita de classes : l'enemic no era ja l'antic règim contra el qual lluitaven burgesia i poble plegats, sinó la mateixa burgesia. Marx i Engels, en llur interpretació d'aquest procés, anunciaren una proletarització creixent a mesura que es desenvoluparia el capitalisme, començant per la integració en el proletariat de la pagesia sense recursos i del subproletariat o lumpenproletariat i, després, pel despoblament de la petita burgesia (les classes mitjanes, en termes sociològics), que es posaria al costat d'una de les classes en conflicte. Base material de la revolució socialista, segons Marx no podia excloure tampoc la intel·liguèntsia de les seves organitzacions. Actualment l'existència d'un capitalisme imperialista i d'uns estats socialistes explica la diversa evolució del proletariat. Mentre que en alguns països deté el poder polític, en altres, sobretot a Europa, el millorament del nivell de vida li ha llevat mordent revolucionari. L'imperialisme, encara, n'ha ampliat el concepte fins a confondre'l amb l'anomenat Tercer Món.
Proletari -ària
Que pertany a la categoria dels treballadors assalariats.
Treballador -ora
Persona que treballa en qualitat d'assalariat. Per tal que es doni la figura jurídica del treballador, cal que hi hagi un contracte de treball entre aquest i l'empresari, però el sol fet de treballar per compte d'altri ja fa sorgir la figura del treballador. El treballador pot ésser fix, eventual o temporer. Com a contraprestació del seu treball, l'empresari satisfà un sou al treballador. Són considerats treballadors els aprenents, encara que no rebin salari, els obrers i operaris, especialitzats o no, en oficis i professions manuals o mecàniques, els encarregats d'empreses i els caps de tallers o d'oficines, els empleats de banca, comerços i oficines, els treballadors intel·lectuals i tots els qui fan feina en situació de dependència amb relació a persones que l'ordenen o la imposen.

Assalariat -ada
Persona que treballa per compte d'empresaris privats o públics, dels quals rep un salari en canvi de la seva força de treball en el mercat. L'existència dels assalariats com a classe és una de les condicions necessàries per a l'existència del règim de producció capitalista (capitalisme, obrer).
El camperolat era el grup més nombrós dins la societat del segle XIX.
El malestar produït per les transformacions liberals va fer que els pagesos es decantessin per posicions radicals, bé recolzant el carlisme, bé l'anarquisme.
Pagesia
Conjunt dels pagesos, els pagesos considerats col·lectivament.
Proletariat rural o jornalers
Al segle XIX, era el grup més nombrós. La seva situació va empitjorar amb les desamortitzacions, que van anul.lar molts arrendaments i van privatitzar les terres comunals. Predominaven als latifundis del sud com a assalariats estacionals, suportant unes condicions de vida molt dures que van afavorir les insurreccions i van estimular l'arrelament de l'anarquisme a partir de 1870.
Jornaler
Assalariat agrari. Durant la primera meitat del segle XIX, el seu nombre va anar augmentant considerablement, degut a la progressiva transformació dels anteriors pagesos de les terres sentyorials o arrendataris, convertits en assalariats, juntament amb les seves famílies, de pagesos benestants o de grans latifundistes.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre públic.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs.
Anarquisme

Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Les classes populars urbanes.
La nova classe social, sorgida del procés d'industrialització, va ser el proletariat industrial.
Al principi només n'hi havia a Catalunya.
Classes baixes urbanes
Al segle XIX, van créixer constantment. Una part important d'aquesta població es dedicava al servei domèstic (el 90% eren dones); també eren nombrosos els oficis artesanals, i només un petit sector, en progressió creixent, estava format per la nova classe social d'obrers de les fàbriques o proletariat industrial.
Artesà-ana
Grup que treballava en oficis artesanals. Al llarg del segle XIX, amb el procés de modernització de la indústria, van anar dismunuïnt.
Proletariat industrial o urbà
Al segle XIX, aquest grup es concentrava a l'àrea de Barcelona, on representava més d'un terç del total, però també va començar a ser nombrós a Astúries, Biscaia o Màlaga.
Es tractava d'un grup que aviat es va organitzar per tal de lluitar per la millores laborals i socials. Moviment obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Marxisme

Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
La condició social de la dona.
El liberalisme va negar els drets polítics a les dones i no els va concedir ni el dret de votar ni de ser elegides.
Discriminació
Infravaloració d'un grup per part d'un altre i el corresponent comportament de segregació. És deguda generalment a causes econòmiques, però sovint hi ha implicades motivacions de caràcter social, racial, lingüístic, religiós, etc. Els fenòmens discriminants responen a unes situacions de contradiccions entre classes o grups socials, en les quals l'estament més proper al poder intenta d'imposar un estat d'inferioritat al grup discriminat.
Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Empresaris. Arnús i de Ferrer, Evarist (1820-1890)
Financer. Fou funcionari municipal des del 1840 fins al 1843. Entrà en el món de la borsa i aprofità el boom de 1843-46 per a fer-se una posició —primer com a col·laborador d'algun corredor, però des del 1846 pel seu compte—, la qual cosa consolidà els anys posteriors mitjançant bones jugades. El 1852 inaugurà la seva casa de banca, que esdevingué, la dècada dels seixanta, una de les més importants del Principat. S'especialitzà en les inversions borsàries. Imprimí a l'estalvi català una preferència vers els valors de renda fixa, sobretot en obligacions ferroviàries, i fou sempre enemic de les operacions de crèdit. Fou el primer promotor del Casino Mercantil (1860). Fundà el Teatre Líric de Barcelona (1881), i fou president de la Casa de Caritat de Barcelona. Visqué la Febre d'Or i fou un dels promotors de l'Exposició Universal del 1888. Bé que no participà activament en política, se sentia identificat amb els ideals econòmics del partit liberal i es destacà sempre pel seu ideari lliurecanvista. El seu nét Gonçal Arnús i Pallós fundà el 1910 la Banca Arnús.
Batlló i Barrera, Fèlix (?-1878)

Industrial. Fundà, juntament amb els seus germans Joan i Jacint, la fàbrica Batlló Germans, dedicada a la filatura i al teixit, que, amb els seus 2 200 treballadors, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l'època. El 1876 la raó social canvià el nom per Batlló i Batlló, i funcionà fins el 1895; l'edifici, venut el 1906, acollí més tard la Universitat Industrial de Barcelona.
Biada i Bunyol, Miquel (1789-1848)
Armador i empresari. Pilot, emigrà a Amèrica i s'establí com a armador i consignatari a Maracaibo (Veneçuela). Es mostrà contrari al moviment d'independència de Simón Bolívar. En triomfar aquest, es traslladà a l'Havana, on reféu la seva posició econòmica. A Cuba tingué notícia de la construcció dels primers ferrocarrils. De tornada a Mataró, i amb Josep M. Roca, que demanà la concessió del ferrocarril Barcelona-Mataró, encarregà a uns enginyers anglesos el traçat del carril, que era el desè establert al món. El 1845 aconseguí que els treballs comencessin, enmig de la desconfiança general; tot i les dificultats de l'empresa i la difícil obtenció del capital, en part anglès, el primer tren circulà poc després de la seva mort.
Bonaplata, Josep (1795-1843)
Industrial, fill d'un impressor d'indianes de Barcelona, s'associà amb Joan Vilaregut i establí a Sallent (Bages) una fàbrica amb els primers telers mecànics de cotó. A fi de millorar-la, viatjà a Anglaterra per conèixer-ne el procés industrial i per comprar maquinària. Demanà autorització al govern espanyol per a importar-la i constituí el 1832 la societat en comandita Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. en la qual participaven també tres germans —Salvador, Ramon i Narcís— per dedicar-se a la filatura i al tissatge del cotó, amb una foneria i un taller mecànic adjunts, aplicats a la construcció de màquines. Aquesta instal·lació industrial utilitzà per primera vegada a Catalunya i a l'estat espanyol la màquina de vapor com a font d'energia i ha estat considerada com el moment més significatiu en l'inici del procés d'industrialització català. La fàbrica, instal·lada al carrer dels Tallers de Barcelona, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al novembre del 1833 fou cremada durant els avalots de l'agost del 1835. Josep Bonaplata abandonà Barcelona i creà una foneria a Madrid, amb l'ajut del govern, i amb la col·laboració dels seus germans Ramon i Narcís. El seu gendre, Valentí Esparó i Giralt bastí un taller de maquinària, aprofitant la part de la fàbrica Bonaplata que no fou destruïda, i fou una de les bases de La Maquinista Terrestre y Marítima.

Ferrer i Vidal, Josep (1817-1893)

Fabricant de teixits i economista. Afiliat al partit conservador, fou diputat i senador. Fou membre de les principals institucions culturals i econòmiques barcelonines, i un prohom de la burgesia catalana de l'època. Viatjà per Anglaterra i per França, d'on importà innovacions tecnològiques. Des del senat fou un aferrissat defensor del proteccionisme, d'acord amb els interessos fabrils catalans. Es preocupà també per millorar l'eficàcia dels sistemes de treball, i exposà una doctrina per a contrarestar les crisis econòmiques basada en la noció d'equilibri. Per a la història econòmica, tenen interès les seves Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el hilar y tejer el algodón... (1875) i les Consideraciones sobre la crisis económica europea (1879), i també els seus escrits per a resseguir la història aranzelària. Fou pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler i del primer marquès de Ferrer-Vidal.
Girona i Agrafel, Manuel (1818-1905)
Banquer. Fill d'Ignasi Girona i Targa. El 1839 amplià la casa de banca del seu pare, i el 1842 gestionà l'aprovació d'un nou banc de descompte, que fou aprovat el 1844 amb el nom de Banc de Barcelona. Participà en el finançament de la xarxa ferroviària (especialment de les línies Barcelona-Saragossa i Barcelona-Portbou), del nou port de Barcelona i de la Universitat, del Teatre del Liceu i de l'Exposició Universal (1888), de la qual fou comissari reial. Facilità crèdits importants al govern, que ajudaren en una gran manera a la Restauració. Alcalde de Barcelona (1876), reduí notablement el dèficit crònic de l'administració municipal. Propulsà la constitució de la cambra de comerç de Barcelona, de la qual fou president (1886). Fou un dels creadors del Banc Hispano-Colonial, del Banco Hipotecario de España, de la Companyia General de Tabacs de Filipines, etc. Fou president de l'Ateneu (1886), diputat conservador i senador. Tres vegades Cánovas del Castillo el volgué nomenar ministre de finances, però ho declinà perquè no disposava del poder necessari per a un sanejament de les finances estatals. Comprà el castell de Castelldefels (1879) i el restaurà, així com les ruïnes del d'Eramprunyà. Pagà la façana de la catedral de Barcelona. Es casà amb Carolina Vidal i Ramon, filla del banquer Manuel Vidal i Quadras. Rebutjà el títol de marquès del Pla de Barcelona, que li oferia Cánovas; els seus descendents, però, reberen nombrosos títols nobiliaris. Entre els seus treballs sobresurten Ensayos para arreglar el crédito y mejorar la situación de España (1865) i Arreglo, unificación y estimación completa de la deuda pública de España (1880). Propugnà la introducció, d'una manera sistemàtica, del diner bancari com a mitjà de pagament i l'ús del crèdit, la protecció de la indústria, la construcció d'obres públiques per part de l'estat i, en cas de manca de recursos, de la iniciativa privada, la necessitat d'un banc de bancs, monopolitzador de l'emissió de bitllets i que actués en el territori de l'estat a través d'un sistema bancari federat i descentralitzat, la utilització del crèdit per part de l'administració, l'assoliment de l'equilibri pressupostari i el reforçament de la imposició directa i l'abolició —o la transformació— de l'impost de consums.
Güell i Bacigalupi, Eusebi (1846-1918)
Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Estudià mecànica, economia política, dret i ciències aplicades, a Barcelona, França i Anglaterra, i continuà els negocis del seu pare. El 1871 es casà amb Isabel López y Bru, hereva dels marquesos de Comillas, la qual, en esdevenir vídua, fou creada (1919) gran d'Espanya. Associat amb Ferran Alsina, creà a Santa Coloma de Cervelló una fàbrica de panes, que esdevingué la colònia Güell (1891). Fundà la Companyia General d'Asfalts i Pòrtland Asland, amb plantes a la Pobla de Lillet (1901) i Montcada i Reixac (1916), que foren les primeres de pòrtland a Catalunya. Intervingué a les empreses de la família de la seva muller de les quals fou conseller: Banc Hispano-Colonial, Compañía Tabacos de Filipinas, Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, etc. Desenvolupà una indústria vinícola a la seva propietat de Garraf i a les muntanyes de Prades en els vinyars del comellar de la Pena. Elegit regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, fou també president del Centre Català, fins que se'n separà amb els qui formaren la Lliga Regionalista. Propulsor de la cultura catalana, fou president i mantenidor del consistori dels jocs florals (1900), on féu un discurs sobre les llengües romàniques. Fou també acadèmic a l'Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona i mecenes de l'arquitecte Gaudí (que li construí el palau Güell i el parc Güell, El Capricho a Comilles, etc), dels músics J. García i Robles i M. Rodríguez de Alcántara, dels poetes J.M. López-Picó i R. Picó i Campamar, del pintor A. Clapés i Puig i del novel·lista J. Pin i Soler. Fou autor d'un treball científic on exposà una curiosa teoria microbiològica titulada L'immunité par les leucomaïnes (París, 1889), conreà l'aquarel·la i el dibuix i l'arquitectura. El 1918 li fou concedit el comtat de Güell.
Güell i Ferrer, Joan (1800-1872)
Fabricant i economista, brillant polemista i figura central del proteccionisme. El 1809 s'inicià en el negoci del seu pare, el comerciant Pau Güell i Roig, emigrat a la República Dominicana, i passà amb ell a Amèrica. Tornà molt aviat a Catalunya amb la finalitat de fer estudis de pilot a l'Escola de Nàutica de Barcelona. En morir el seu pare, arruïnat, es traslladà a Cuba el 1818, on residí més de quinze anys. A partir de 1821 es dedicà de ple a l'activitat empresarial, i arran de la seva capacitat arribà a monopolitzar pràcticament el mercat de l'Havana i s'enriquí; esdevingué cap de l'associació del grup d'empreses comercials de la ciutat. El 1835 tornà de nou a Barcelona amb una fortuna considerable que reinvertí, i esdevingué cap d'una important dinastia d'industrials i financers. Fou deixeble d'Eudald Jaumeandreu a la Junta de Comerç. El 1839, participà en la fundació de La Barcelonesa, empresa dedicada a la foneria de ferro i a la reparació i la construcció de maquinària tèxtil. El 1840 instal·là una modesta fàbrica de teixits a Martorell. Aquell mateix any creà la fàbrica de filats El Vapor Vell de Sants, dedicada a la fabricació de pana i teixits de cotó, transformada el 1848 en Güell, Ramis i Companyia. Des del 1847 fou l'ànima de la Junta de Fàbriques. Posteriorment, cal esmentar la creació de la fàbrica La Maquinista Terrestre i Marítima (1855). El 1848 figurà entre els fundadors de l'Institut Industrial de Catalunya i, el 1869, entre els del Foment de la Producció Nacional. El 1864 fou membre de la junta de govern de la Societat d'Assegurances contra Incendis de Barcelona. S'oposà activament a la lluita per la independència cubana des del Cercle Hispà Ultramarí, del qual fou president, que defensava els interessos espanyols a Amèrica. El 1871 publicà Rebelión cubana . Fou capdavanter de la política proteccionista que propugnava la nova burgesia industrial catalana davant el govern de Madrid, política que defensà en una sèrie d'obres i opuscles recollits a Escritos económicos (1880), obra impresa pel Foment de la Producció Nacional. Fomentà l'agricultura, principalment a Lleida. Fou regidor de Barcelona i dues vegades diputat a les corts de Barcelona i, més tard, senador (1862). El seu opuscle Examen de la crisis actual (1866) fou reimprès el 1867 (10 000 exemplars) per l'ajuntament de Barcelona. Impulsà i protegí el procés d'industrialització, basant-se en les teories proteccionistes de Carey i List. Es basava en tres tipus de relacions bàsiques: el nivell d'ocupació, el consum i l'estalvi. La funció de producció era definida, només, pels dèficits o superàvits en el comerç exterior del país. Atacava amb això l'escola de Manchester i l'escola lliurecanvista de Bastiat, la qual es basava en la prioritat del consum i afirmava que l'origen del valor radicava en el bescanvi de serveis. Tot i que Güell es proposà, explícitament, d'impulsar el desenvolupament econòmic d'Espanya, contribuí de fet a fer cristal·litzar un mode de producció capitalista que havia començat a esdevenir hegemònic, en gran part, només al Principat de Catalunya. En la seva obra Comercio de Cataluña con las demás provincias de España... (1853) calculà la balança comercial interior del Principat, de la qual resultà un escàs superàvit a favor del territori no català. Criticà, en repetides ocasions, el context político-administratiu espanyol i les finances públiques i hi acusà la manca de racionalitat econòmica. Li fou erigit un monument a la Granvia de Barcelona —enderrocat el 1936 i aixecat de nou posteriorment— i el seu retrat, fet per Claudio Lorenzale, fou col·locat a la Galeria de Catalans Il·lustres.

López i López, Antoni (1817-1883)
Comerciant, navilier i banquer. Originari d'una família d'hidalgos agricultors de Ruiloba, extremament pobra. El seu pare, Santiago López i Ruiz de Piélago, morí a Cadis, on havia anat a treballar, quan Antoni tenia dos anys. El 1831 passà a Cuba, on amassà una gran fortuna, gràcies sobretot al tràfic de negres. Es dedicà al transport marítim. El 1852 constituí, a Santiago de Cuba, A. López i Cía., societat que féu bastir el primer vaixell espanyol d'hèlix, primera nau de la Compañía Transatlántica Española (1881). Passà a residir a Barcelona el 1856, a la casa dels banquers indianos Vidal i Quadras, establí la línia Alacant-Marsella i el 1861 obtingué que s'adjudiqués a la seva companyia el transport de la correspondència entre la Península Ibèrica i les Antilles, ampliada el 1877 a altres parts d'Amèrica. Fou sots-president del Cercle Hispano-Ultramarí de Barcelona (1871) i membre de la comissió organitzadora de la Liga Nacional (1873), organismes de defensa dels interessos colonials espanyols a les Antilles i oposats a l'abolició de l'esclavitud. Fou un dels fundadors del Crèdit Mercantil (1864), i amb Manuel i Jaume Girona i Agrafel creà el Banc Hispano-Colonial (1876). Fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881). Comprà la conca minera de l'Aller i creà la Compañía Hullera Española (1883), que facilitava el carbó utilitzat pels vapors de la Transatlántica. Obtingué diverses concessions de línies ferroviàries. Finançà la construcció del seminari de Comillas. Alfons XII i la seva família foren amics particulars seus i sovintejaren el seu palau de Sobrellano, a Comillas, construït per Joan Martorell i Montells. Fou creat marquès de Comillas (1878), i hom li agregà la grandesa d'Espanya (1881); passà, conseqüentment, a ésser senador. Protegí Jacint Verdaguer (el posà a la Compañía Transatlántica), que li dedicà L'Atlàntida. Personalitat controvertida, el seu cunyat Francesc Bru portà a terme una ferotge campanya en contra seva, continuada després contra el seu fill, per mitjà de la publicació de La verdadera vida de Antonio López y López (1885), on atribuïa la seva considerable fortuna a l'oportunisme, el tràfic negrer, l'engany i la crueltat; el seu monument a Barcelona fou conegut popularment com el Negro Domingo; enderrocat el 1936, fou restablert després del 1939.

Muntadas i Campeny, Josep Antoni (1816-1880)
Industrial. Era fill de Maties Muntadas i Font. Mort el seu pare, ell i els seus germans fundaren l'empresa L'Espanya Industrial (1847). Defensà les activitats proteccionistes; formà part de la junta del Banc de Barcelona i de la dels ferrocarrils de Barcelona a Saragossa i a Pamplona. El 1869 formà part d'una comissió d'industrials i de comerciants que aplegaren recursos per a reprimir la insurrecció cubana.

Remisa i Miarons, Gaspar (1784-1847)
Banquer. De família modesta, passà a Barcelona, on s'enriquí ràpidament amb el comerç de queviures i el 1812 ja era un assentador important que assegurava els proveïments de la ciutat. La seva col·laboració amb els francesos no li impedí de cooperar, quan Ferran VII recuperà el poder, amb el capità general F.J.Castaños; secundà les seves iniciatives, com la creació d'una societat d'accionistes que regís el Teatre de la Santa Creu, per tal de millorar-hi les representacions d'òpera italiana i teatrals. Malgrat la crisi dels anys 1817-23, aconseguí de mantenir la seva fortuna. El 1822 es casà amb Teresa Rafo i Tolosa. Amb el seu cosí Josep Casals i Remisa fundà (1823) la Banca Casals i Remisa, en la qual la major part del capital era seu. En iniciar-se l'ocupació francesa de Barcelona per tropes dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823-27), signà, amb el banquer francès Gabriel-Julien Ouvrard, un contracte pel qual s'encarregava dels proveïments a l'exèrcit francès. Dificultats de cobrament d'aquest servei el dugueren a Madrid, on el ministre de finances, Luis López Ballesteros, el nomenà director del Tresor Reial (1826), càrrec que exercí fins el 1833. Fou aquest any que un col·laborador seu, Bonaventura Carles Aribau, li dedicà la cèlebre Oda a la pàtria, testimoni de l'enyorament de l'autor i també del destinatari, residents a Madrid. També fou membre del consell reial, però des del 1834 es dedicà exclusivament a negocis particulars: arrendà les mines de Guadalcanal i Riotinto i obrí uns importants magatzems a Madrid, alhora que engrandia la sucursal de la seva banca, que aviat controlà la major part del moviment financer madrileny. Aquesta fortuna li valgué una gran influència, que arribà fins a la cort. La seva amistat amb la reina regent Maria Cristina li valgué el títol de marquès de Casa Remissa (més tard de Remissa), el 1840, i poc després casà la filla gran Dolors (més tard segona marquesa de Remissa) amb Jesús Muñoz y Sánchez, comte de Retamoso i germà del marit morganàtic de la reina. El 1836 anà a Nàpols, on assessorà el rei Ferran II de les Dues Sicílies en matèria de finances. Des del 1839 emprengué a Madrid una campanya proteccionista de la indústria catalana, per a la qual fundà el diari "El Corresponsal" (1839-44), dirigit per B.C. Aribau, en oposició al lliurecanvisme d'Espartero. En contra d'aquest, fou un ferm puntal del partit moderat i, assolida la victòria d'aquest (1843), fou l'àrbitre de les finances madrilenyes de l'època moderada. Protegí també les arts, reuní una col·lecció remarcable de pintura i presidí el Liceo Artístico y Literario Español, de Madrid. En 1846-47 hagué de fer cara a la forta crisi econòmica a què havia menat l'especulació borsària dels anys immediats. La seva salut se'n ressentí d'una manera definitiva. Deixà els seus béns a les seves dues filles, la menor de les quals, Concepció, es casà amb Segismundo Moret y Quintana.
Altres personatges. Cerdà i Sunyer, Ildefons (1815-1876)
Enginyer, urbanista i polític. Cursà els primers estudis de llatí i de filosofia al seminari de Vic, ciutat on s'havia traslladat la seva família, de tradició liberal, en produir-se l'alçament dels Malcontents el 1827. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona, i el 1835 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins, i n'obtingué el títol el 1841. S'allistà a la milícia nacional madrilenya i assolí el grau de tinent d'una companyia de granaders. Com a enginyer de l'estat fou destinat, successivament, a Terol, Tarragona, Girona i Barcelona, on s'establí el 1849. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, es relacionà amb els medis progressistes i revolucionaris de Barcelona, influïts per les doctrines del socialisme utòpic, especialment les de Cabet, i fou amic de Narcís Monturiol i de Ramon Martí i Alsina. Centra els seus estudis sobre els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines, amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. S'afilià al partit progressista i fou diputat a corts per Barcelona el 1850 i, durant el Bienni Progressista, comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona (1854). El 1855 acompanyà una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, que motivà aspres polèmiques ciutadanes. Per aquell temps començà a recollir els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l'urbanisme, titulat Teoría general de la urbanización (1867). La Revolució del 1868 el portà novament a la vida pública, i ingressà en el partit federal. Intervingué, com a vice-president de la diputació de Barcelona, en les discussions per a la proclamació de la República (1873) i en les de la proclamació de l'Estat Català, formant part de la diputació que presidí Ramon Arabia, amb ell i amb Francesc Sunyer i Capdevila de vice-presidents. En 1873-74 fou elegit president de la diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d'estat del general Pavía. Amb la salut consentida i en una situació econòmica difícil, per tal com el govern li devia els honoraris, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, on morí. L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización i la publicació de la seva biografia, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona.

Figuerola i Ballester, Laureà (1816-1903)
Economista. Deixeble d'Eudald Jaumeandreu a la càtedra d'economia política de la Junta de Comerç de Barcelona, en la qual presentà, en 1835-36, un examen públic sobre la Necesidad del sistema prohibitivo en España. Estudià dret a Barcelona (1840), i el 1856 es doctorà. El 1842 participà en la Junta Revolucionària de Barcelona. Guanyà la càtedra de dret administratiu i d'economia política de la Universitat de Barcelona, el 1847, i des del 1853 ocupà la de dret polític i de legislació mercantil a Madrid, on s'instal·là. Féu un paper de propagandista del lliurecanvisme, a través de nombrosos discursos i mítings. Fou elegit diputat per Barcelona, el 1854, any que entrà al partit progressista. Més tard, el 1870, formà part del partit radical de Ruiz Zorrilla. Fou membre de l'Asociación para la Reforma de Aranceles (1859), del Cobden-Club de Londres, de l'Academia de Ciencias Morales y Políticas (president en 1898-1904), de l'Ateneo Científico y Literario de Madrid (que presidí), de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d'altres institucions. Fou senador per Madrid (1870) i president del senat (1872). S'adherí a la Primera República —sense prendre-hi part directament—, i el 1876 signà un manifest contra la Restauració, del qual sortí el partit republicà progressista, que més tard (1883) abandonà. Escriví un dels llibres més importants d'aquella època sobre el fenomen urbà: l'Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), del qual no es conserva l'edició completa, on fa una important aportació a l'estudi de la demografia, els fluxos de comerç interior i l'estructura industrial i on pren consciència de l'existència de la revolució industrial en el marc català i, més específicament, dins la regió de Barcelona. El seu paper com a ministre de finances (del setembre del 1868 fins al juny del 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer del 1870) fou modernitzador. En el pla de la reforma monetària, cercà l'homogeneïtat amb els països llatins i creà (1868) la unitat de compte, la pesseta, dins el context d'un sistema bimetàl·lic que comportava una devaluació realista; en l'aspecte bancari, fou partidari d'evitar controls i de donar llibertat a la creació de nous bancs emissors i bancs territorials —aquests darrers, per a impulsar l'agricultura—. Favorable a la disciplina pressupostària, Figuerola procedí a la liquidació de la Caixa de Dipòsits, amb l'objecte de sanejar el tresor. Quant al comerç exterior, suprimí el dret diferencial de bandera (novembre del 1868) i tingué una gran repercussió la seva reforma aranzelària del 1869, presidida per un lliurecanvisme moderat. Amb tot, no arribà a ésser gaire operativa, car la base cinquena (que establia per al 1875 reduccions successives de drets fins a un sostre màxim del 15%) fou suspesa per llei el 1876 i derogada el 1890. El 1879, per a justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869, on estudià minuciosament el comerç exterior del 1827 al 1876 i féu una història de la política aranzelària a la monarquia hispànica a partir del s XV. Finalment, cal destacar la tasca de Figuerola com a educador: el 1846 fundà l'Escola Normal de Barcelona, i publicà obres que constribuïren a la normalització i la unificació de l'ensenyament a Espanya (Manual completo de enseñanza simultánea, mútua y mixta..., Madrid 1841; Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria, Madrid 1844; Elementos de gramàtica castellana, escrita juntament amb J. Illas, publicada el 1853, i amb més de 30 edicions). Fou designat primer president de la Institución Libre de Enseñanza, en el moment de la fundació. Uns altres escrits seus notables són Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofía del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.
Feminisme. Arenal, Concepción (1820-1893)
Sociòloga, pedagoga i assagista gallega. De formació autodidàctica, visqué amb austeritat, dedicada a l'estudi i a l'acció de reforma social. Llevat d'uns anys passats a Madrid, mai no sortí de Galícia i de la muntanya santanderina, bé que féu contribucions a congressos penitenciaris celebrats a Estocolm, Roma i Petersburg, i publicà treballs a revistes científiques estrangeres. Vídua el 1855 de l'advocat i escriptor Fernando García Carrasco, amb el qual s'havia casat el 1847, es reclogué amb els seus fills a Potes (Santander), aleshores racó quasi inaccessible, on escriví dos dels seus treballs més coneguts: La Beneficencia, la Filantropía y la Caridad i el Manual del Visitador del Pobre, que assoliren un èxit immediat. De retorn a Galícia, desenvolupà una intensa activitat en la publicació d'assaigs sobre temes sociològics i en l'organització d'obres d'assistència social. Ja coneguda i admirada internacionalment, l'any 1864 el govern espanyol creà per a ella el càrrec de visitadora general de prisiones de mujeres, càrrec que, amb algunes vicissituds, exercí durant el regnat d'Amadeu de Savoia i la Primera República Espanyola. Per bé que a les seves obres (més de vint llibres i diversos centenars d'articles) tractà del paper de la dona en la societat (La mujer del porvenir, La condición de la mujer en España), de problemes educatius intentant de desvetllar l'interès de la gent per l'educació del poble (La instrucción del pueblo), d'organització social (Cartas a un obrero, Cartas a un señor) i dret internacional (Ensayo sobre el derecho de gentes), la seva producció més important es troba en els nombrosos i coneguts estudis de ciència penal, on és palès l'estudi directe de la realitat, amb una visió sociològica i antropològica, i un pregon respecte per la dignitat de qualsevol home, baldament sigui delinqüent. Així, cal destacar Las colonias penales de Australia y la pena de deportación; la fundació de la revista "La voz de la caridad", dedicada als estudis penitenciaris; El derecho de gracia ante la justícia; El delito colectivo, etc.
Claramunt, Teresa (1862-1931)
Dirigent anarcosindicalista. Obrera del ram tèxtil, organitzà un grup anarquista a Sabadell el 1884, influïda per l'enginyer Tarrida del Mármol. Detinguda a conseqüència dels atemptats anarquistes del 1893 i del 1896, i bandejada després del procés de Montjuïc (1896), residí a França i a Anglaterra, però tornà a Barcelona el 1898. Participà molt activament com a propagandista en la campanya de reivindicacions socials promoguda a Barcelona al començament del s XX. Fundà la revista «El Productor» (1901). Al gran míting obrer del Circ Barcelonès (16 de febrer de 1902) féu una crida de solidaritat amb els vaguistes del ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona (17-24 de febrer de 1902). Fou detinguda novament i encara un tercer cop després de la Setmana Tràgica (1909). Confinada a Saragossa, hi contribuí a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Tornà a Barcelona el 1924, afectada d'una paràlisi que l'allunyà de la vida pública fins a la mort.
Pardo Bazán, Emilia (1851-1921)

Novel·lista, assagista i feminista gallega. De noble família (el seu pare, José Pardo Bazán y Mosquera, obtingué del papa el comtat de Pardo Bazán per la defensa de la religió a les Corts revolucionàries del 68), s'inicià en la lectura dels clàssics des de la seva infància. La preocupació literària, social i política marcà la seva obra i la seva vida. En el pròleg de la seva primera novel·la (Viaje de novios, 1881), es declarà partidària del realisme. El 1883 publicà setmanalment, al full literari de "La Época", La cuestión palpitante, on exposà les seves opinions sobre el naturalisme francès i esbossà una teoria de la novel·la. Del 1883 és també la novel·la La Tribuna, en la qual descriu l'ambient de la fàbrica de tabacs de la Corunya, on treballen quatre mil dones. El 1886 aparegué la seva novel·la més important, Los Pazos de Ulloa, seguida, entre altres, de La Madre naturaleza, Morriña, Insolación, La Quimera, La piedra angular, en la qual s'enfronta amb el tema de la pena de mort, i el recull de contes Cuentos sacro-profanos. El 1892 dirigí la "Biblioteca de la Mujer", que edità llibres de reivindicació feminista. En "Nuevo teatro crítico", publicació periòdica que edità durant l'any 1891, recollint el propòsit del "Teatro Crítico" de Feijoo, opinà, polemitzà i intervingué en la vida social i política del país.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1736 Comencen a funcionar les primeres fàbriques d'indianes.
1756 Es crea la Reial Companyia de Barcelona.
1758 Fundació de la Junta de Comerç.
1772 Creació de la Companyia de Filats de cotó.
1778 Decret de lliure comerç amb Amèrica: s'autoritza el comerç català amb Amèrica.
1782 Fundació del Banco de San Carlos.
1783 Introducció de la maquinària de filar anglesa del tipus jenny i water-frame. Invenció de la berguedana.
1786 Prohibició de l'entrada de manufacturats estrangers a Amèrica.
1789 Decret de llibertat de fabricació de la llana.
1790 Introducció de la cinta contínua per a la fabricació de tires de paper.
1796 La guerra amb el Regne Unit paralitza el comerç amb Amèrica.
1802 Prohibició d'importar teixits de cotó.
1803 Primera filadora mecànica moguda per energia hidràulica al Rec Comtal.
1804 Suspensió definitiva del comerç colonial.
1808 Comença la Guerra del Francès.
1811 Les Corts de Cadis aboleixen les senyories.
1814 Acaba la Guerra del Francès. Crisi econòmica.
1815 Es funden les primeres companyies de diligències, que estableixen comunicacions entre diverses regions espanyoles. Restabliment dels gremis.
1817 F.Cros crea a Barcelona una indústria de productes químics. Comencen les obres del Canal d'Urgell.
1819 Canal de la Infanta.
1820 Revifalla de la indústria motivada per l'arribada dels liberals al poder. Fundació de la Comissió de Fàbriques.
1821 Epidèmia de febre groga a Barcelona. Primeres accions obreres contra les màquines a Alcoi (destrucció de telers)
1822 Primeres accions obreres contra les màquines a Camprodon.
1823 Perllongació de la crisi del 1814.
1826 Inici de la política de proteccionisme aranzelari: aranzel proteccionista. Primera aplicació del gas ciutat a Catalunya (Llotja de Mar, Barcelona).
1828 Tímid impuls industrial.
1829 Codi de Comerç.
1832 Fundació a Barcelona de la fàbrica Bonaplata (Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia), primera fàbrica de vapor de Catalunya i de l'Estat espanyol. Prohibició d'importar manufactures de cotó estrangeres.S'introdueixen els telers mecànics. Alt forn a Marbella.
1833 Primera Guerra Carlina (fins al 1840). Primera gran onada d'expansió de la indústria catalana (fins al 1865). Epidèmia de còlera morbo.
1834 Llibertat d'indústria. Supressió definitiva dels gremis.
1835 Les importacions de cotó en floca es multipliquen per set a Catalunya (fins al 1860). Destrucció (crema) de la fàbrica Bonaplata (acte ludista). Sublevació a Barcelona (crema de convents, exclaustracions) (juliol).
1836 Lleis de desamortització i desvinculació (fins al 1837). Desamortització de Mendizábal: comença la desamortització de béns eclesiàstics. Fundació de l'empresa metal.lúrgica Nuevo Vulcano a la Barceloneta. Primer vaixell de vapor.
1837 Abolició definitiva dels drets senyorials i de la dècima.
1838 Fundació de les empreses tèxtils més importants de la Catalunya vuitcentista (fins al 1847).
1840 Primeres societats (mutualitats) obreres. Constitució a Barcelona de la primera associació obrera: l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera.
1841 Mesures econòmiques lliurecanvistes. Moviments per la llibertat d'associació i d'organització obrera. Creació de l'Institut Industrial d'Espanya.
1842 Fundació de la Societat Catalana per a l'enllumenat per Gas.
1843 S'inicia la fabricació de paper mecànic. S'instal.len les fàbriques papereres La Gerundense a Girona i La Aurora a Olot. Bullanga a Barcelona. Revolta de La Jamància a Barcelona i bombardeig de la ciutat.
1844 Mecanització de la filatura amb la introducció de les selfactines. Alt forn de Camprodon (primer alt forn, amb carbó vegetal). Creació del Banc de Barcelona. Caixa d'Estalvis de Barcelona. Creació del Banc d'Isabel II. Prohibició de les societats obreres.
1845 Reforma de la hisenda.
1848 Publicació del Manifest Comunista. El proletariat actua amb política pròpia.
1847 Junta de Fàbriques. Creació de la fàbrica L'Espanya Industrial dels germans Muntades a Sants (Barcelona). Fusió del Banc de San Fernando i el d'Isabel II.
1848 Creació de la Junta de Carreteres de Catalunya. Línia ferroviària entre Barcelona i Mataró (primer ferrocarril de Catalunya i de l'Estat espanyol). Creació de l'Institut Industrial de Catalunya.
1851 Fundació de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Ferrocarril Madrid-Aranjuez.
1852 Fundació de la Banca Evarist Arnús. Fundació a Cuba de la naviliera A.López y Compañía.
1853 Creació de la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Obres del Canal d'Urgell.
1854 Sublevació a Barcelona (juliol). Revolta dels obrers contra les noves màquines selfactines. Ferrocarril Barcelona-Granollers. Epidèmia de còlera a Barcelona. Expansió econòmica. Reorganització del moviment obrer (fins al 1856)
1855 Conflicte de les selfactines. Fundació a Barcelona de La Maquinista Terrestre i Marítima. Llei de Ferrocarrils. Primera vaga general a Catalunya. Desamortització de Madoz. Llei de Bancs. Llei de Ferrocarrils. Alts forns a Biscaia.
1856 Fundació de les companyies de crèdit:Catalana General de Crèdit i Crèdito Mobiliario Barcelonés. El Banc de San Fernando passa a ser Banc d'Espanya. Llei de Bancs. Les organitzacions obreres tornen a la clandestinitat.
1857 Primera turbina Fontaine per a la utilització de l'energia de l'aigua. Primer cens modern de població. Avalots causats per la crisi de subsistència.
1859 Aprovació del Pla d'Eixample de Barcelona (I.Cerdà). Primera immersió de l'Ictíneo. Llei de Mines.
1860 Les importacions de cotó en floca es multipliquen per més de tres (fins al 1895). Comença a funcionar la Borsa de Barcelona.
1861 Expansió de la xarxa ferroviària (fins al 1867). Línia ferroviària Barcelona-Lleida. Ferrocarril Barcelona-Saragossa, per Lleida. Quinze mil obrers catalans demanen a les Corts llibertat d'associació. Fundació de l'Ateneu de la Classe Obrera. Incendi del Liceu.
1862 Crisi cotonera (fins al 1865). Ferrocarril Barcelona-Girona. Primeres màquines cosidores espanyoles.
1864 Fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) (la Primera Internacional) a Londres. Ferrocarril Madrid-Irun.
1865 Resituació de la indústria tèxtil cotonera en no poder continuar utilitzant el carbó com a energia primera i utilització de l'aigua amb l'aprofitament intensiu de les conques del Llobregat i del Ter (fins al 1900).
1866 Crisi econòmica i financera.
1867 Línia ferroviària Barcelona-València, per Tarragona.
1868 Creació de la Central de Societats Obreres de Barcelona. Sublevació a Barcelona (fins al 1870) La pesseta, unitat monetària espanyola. Llibertat d'associació. G.Fanelli arriba a Madrid.
1869 Fundació del sindicat Les Tres Classes del Vapor. Campanyes proteccionistes. Aranzel lliurecanvista de Figuerola.Constitució del Fomento de la Producción Nacional. Creació de nuclis de la Internacional a Espanya.
1870 Fort creixement de l'economia i concentració de capitals (fins al 1886). Fort creixement del moviment obrer organitzat. Primer Congrés Obrer Espanyol, dins del marc de la Internacional, a Barcelona (Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT). S'adopten les tesis de Bakunin. Revolta contra les quintes.
1872 Tercera Guerra Carlina (fins al 1876). Escissió de l'AIT. Divisió del moviment obrer espanyol. Congressos obrers a Saragossa i Còrdova, on s'enfronten bakuninistes i marxistes.
1873 Vaga general a Barcelona. Companyies estrangeres a les mines de Río Tinto i Biscaia. Apropiacions de terres a Andalusia. Projecte de llei de jurats mixtes. Primera central elèctrica, instal.lada al Paral.lel de Barcelona. Inici de la Gran Depressió, la primera crisi econòmica del capitalisme (crisi econòmica mundial)
1874 Comença l'etapa d'expansió de l'economia catalana coneguda popularment com "la febre d'or" (fins al 1886). Monopoli del Banc d'Espanya per a l'emissió de bitllets. L'AIT és declarada il.legal. Les associacions obreres passen a la clandestinitat.
1875 Restabliment de l'aranzel proteccionista.
1876 Dissolució de l'AIT. Fundació del Banc Hispano-Colonial.
1878 Creació de l'empresa La Farga Casanovas a Campdevànol. Ferrocarril Barcelona-Portbou, per Girona.
1879 La fil.loxera travessa els Pirineus i en pocs anys destrueix pràcticament tota la vinya catalana (fins al 1889). Fundació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
1880 Fundació de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona.
1881 Creació de l'empresa Material para Ferrocarriles. Constitució a Barcelona de la Sociedad Española de Electricidad. Banc de Sabadell. Congrés obrer a Barcelona que crea la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, de tendència anarquista.
1882 Crisi agrària. Llei de relacions comercials que autoritza l'exportació de teixits a les colònies sense pagar drets duaners. Creació del Crèdit i Docks.
1883 Enllumenat elèctric de Girona. Fan fallida dinou entitats bancàries. Crisi financera i industrial. Fets de la Mano Negra, a Andalusia.
1885 Presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII. Epidèmia de còlera.
1886 Instal.lació a Sant Martí de Provençals de la fàbrica Rivière dedicada a la fabricació de teixits metàl.lics.
1888 Congrés fundacional de la UGT a Barcelona (el 1899, la UGT i el PSOE es traslladaran a Madrid). Exposició Universal de Barcelona.
1889 Segona Internacional a París. Campanya contra el Codi Civil. Fundació del Foment del Treball Nacional.
1890 Instauració del primer de maig com a dia internacional de la classe treballadora. Primera manifestació del Primer de Maig. Sufragi universal masculí.
1891 Forta agitació rabassaire a causa dels desastres de la fil.loxera (fins al 1896). Aranzel proteccionista.
1892 Període d'atemptats anarquistes (acció directa) (fins al 1897). Aixecament anarquista de Jerez. Atemptat anarquista a Espanya contra Martínez Campos.
1893 Comencen els atemptats anarquistes amb bombes a Barcelona (fins al 1897). Bombes del Liceu.
1894 Creació de la Compañía de Electricidad que construí les primeres centrals hidroelèctriques pirinenques. Execució d'anarquistes a Barcelona (Montjuïc).
1895 Inici de la replantació amb ceps americans a la vinya catalana (fins al 1900). Comença la guerra d'independència cubana (fins al 1898).
1896 Atemptat del carrer de Canvis Nous. Procés de Montjuïc. Llei de repressió de l'anarquisme.
1897 Barcelona annexiona els municipis del seu Pla. Fundació de l'Electroquímica de Flix.
1898 Pèrdua de les darreres colònies espanyoles (Cuba i les Filipines).
1899 "Tancament de caixes" i lluita pel concert econòmic (moviment de resistència passiva contra la nova llei tributària). La UGT trasllada la seva seu a Madrid.
1900 Primeres lleis de caire social. Llei d'Accidents de Treball.
1901 Vagues a les conques del Ter i Freser. Fundació dels bancs Hispanoamericà i de Biscaia.
1902 Vaga general revolucionària a Barcelona reivindicant la jornada de vuit hores (febrer). Reconeixement del dret de vaga.
1903 Fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), sindicat dels dependents del comerç i de la indústria. Vaga general a Reus.
1904 Fundació de l'empresa d'automòbils Hispano Suiza. Fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Fundació de la mutualitat L'Aliança. Llei del Descans Dominical.
1905 Inauguració de la línia de tren Sarrià-Barcelona, la primera electrificada d'Espanya.
1906 Aranzel proteccionista.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL DE CATALUNYA - OBRES GENERALS

  • CABANA, F. (assessor). El medi social. Proa. Enciclopèdia Catalana Temàtica, vol. V. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1998.
  • CABANA, F. i CASASSAS, J. (assessors). El medi social. Proa. Enciclopèdia Catalana Temàtica, vol. VI. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1999.
  • MALUQUER DE MOTES, J.  Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya - Edicions Proa. Barcelona, 1998.
  • NADAL, J. (dir.) Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums). Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988-1998.
  • HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL DE CATALUNYA - SEGLE XIX

  • ANGUERA, P. (dir.)  La consolidació del món burgès, 1860-1900. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. VII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1996.
  • BALCELLS, A. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire, 1890-1936. Nova Terra. Barcelona, 1968.
  • DD.AA. El comerç entre Catalunya i Amèrica (segles XVIII i XIX). L'Avenç. Barcelona, 1986.
  • DD.AA. Terra, treball i propietat. Classes agràries i règim senyorial als Països Catalans. Crítica. Barcelona, 1986.
  • FONTANA, J. La fi de l'Antic Règim i la industrialització, 1787-1868. Història de Catalunya, vol. V. Edicions 62.   Barcelona, 1988.
  • FRADERA, J.M. Indústria i mercat (1814-1845). Crítica. Barcelona, 1987.
  • IZARD, M. El segle XIX. Burgesos i Proletaris. Col.lecció Conèixer Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1978.
  • IZARD, M. Industrialización y Obrerismo. Las Tres Clases de Vapor (1869-1913). Ariel. Barcelona, 1973.
  • JUTGLAR, A. Historia crítica de la burguesía en Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1972.
  • NADAL, J. (dir.) Segle XIX. La transformació d'una societat industrial. Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. I.   Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1994.
  • NADAL, J. (dir.) Segle XIX. Població i agricultura. Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. II.  Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1990.
  • NADAL, J. (dir.) Segle XIX. Indústria, transports i finances. Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. III.   Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1991.
  • NADAL, J. i MALUQUER DE MOTES, J. Catalunya, la fàbrica d'Espanya: un segle d'industrialització catalana, 1833-1936. Generalitat de Catalunya - Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1985.
  • VICENS VIVES, J. i LLORENS, M.  Industrials i polítics al segle XIX. Biografies Catalanes, núm. 11. Vicens Vives. Barcelona, 1980.
  • HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL D'ESPANYA - OBRES GENERALS

  • ARACIL, R. i SEGURA, A. Història econòmica mundial i d'Espanya. Teide. Barcelona, 1993.
  • ARACIL, R. i GARCÍA BONAFE, M. Lecturas de historia económica de España. Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1976-77.
  • FUENTES QUINTANA, E. i altres. El desarrollo económico de España. Revista de Occidente. Madrid.
  • HARRISON, J. Historia económica de la España contemporánea. Vicens Vives. Barcelona, 1980.
  • SHUBERT, A. Historia social de España (1800-1990). Nerea. Madrid, 1991.
  • TAMAMES, R. La estructura económica de España. Guadiana. Madrid, 1977.
  • TORTELLA, G.  El desarrollo de la España contemporánea. Historia económica de los siglos XIX y XX. Alianza Universidad. Madrid, 1997.
  • TUÑÓN DE LARA, M. i altres. Sociedad, política y cultura en la España de los siglos XIX y XX. Edicusa. Madrid, 1973.
  • VICENS VIVES, J. Historia económica de España. Vicens Vives. Barcelona, 1979.
  • HISTÒRIA ECONÒMICA I SOCIAL D'ESPANYA - SEGLE XIX

  • CALERO, A.M. Movimientos sociales en Andalucía, 1820-1936. Siglo XXI. Madrid, 1976.
  • CONNELLY, J.  Crisis del Antiguo Régimen e Industrialización en la España del siglo XIX. VII Col.loqui de Pau. Edicusa. Madrid, 1977.
  • DÍAZ DEL MORAL, J. Historia de las agitaciones campesinas andaluzas. Alianza Editorial. Madrid, 1967.
  • DD.AA. Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la España contemporánea. Actas del Primer Coloquio de Historia Económica de España. Ariel. Barcelona, 1974.
  • DONGES, J.B. La industrialización en España. Oikos-Tau. Barcelona, 1976.
  • FONTANA, J. Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX. Ariel. Barcelona, 1975.
  • GARCÍA DELGADO, J.L. Orígenes y desarrollo del capitalismo en España. Notas críticas. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1975.
  • GARCÍA SANZ, A. i GARRABOU, R.  Historia Agraria de la España Contemporánea, vol. I 1800-1850. Crítica. Barcelona, 1985.
  • IZARD, M. Manufactureros, industriales y revolucionarios. Crítica. Barcelona, 1979.
  • NADAL, J. El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913. Ariel. Barcelona, 1980.
  • NASH, M.  Mujer, familia y trabajo en España (1875-1936). Anthropos. Barcelona, 1983.
  • NÚÑEZ, R. Tal como éramos. España hace un siglo. Espasa-Calpe. Madrid, 1998.
  • SÁNCHEZ ALBORNOZ, N. (editor)  La modernización económica de España, 1830-1930. Alianza Editorial. Madrid, 1985.
  • SÁNCHEZ ALBORNOZ, N. España hace un siglo: una economía dual. Península. Barcelona, 1968.
  • SIMÓN SEGURA, F. La desamortización española del siglo XIX. Instituto de Estudios Fiscales. Madrid, 1973.
  • TOMÁS Y VALIENTE, F. El marco político de la desamortización en España. Ariel. Barcelona, 1971.
  • TORTELLA, F. Los orígenes del capitalismo en España. Banca, Industria y Ferrocarriles en el siglo XIX. Tecnos. Madrid, 1973.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • Catàleg de l'exposició "Catalunya la fàbrica d'Espanya".
  • DD.AA. Les colònies industrials. Materials Didàctics. Raimà. Moià, 1990.
  • GATELL, C. Dones d'ahir i d'avui. Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1993.
  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1834-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • HUERTAS CLAVERIA, J.M. Obrers a Catalunya. L'Avenç. Barcelona, 1982.
  • IBERO, A. Les dones a la Història Contemporània. Materials i eines didàctiques. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1995.
  • PÉREZ YRUELA.  La reforma agraria en España. Cuadernos de Historia 16, núm. 239. Madrid.
  • PIQUERAS, J.A. El movimiento obrero. Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1992.
  • RIBAS, I. Màquines i vapors. El procés d'industrialització (segles XVIII i XIX). Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1991.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • ALAS "CLARÍN", L.  La Regenta.
  • BLASCO IBÁÑEZ, V.  La bodega.
  • CASSANY, E. Quadres de costums urbans del vuit-cents. Edicions 62. Barcelona.
  • MENDOZA, E.  La ciudad de los prodigios.
  • OLLER, N.  La febre d'or.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Bilbao, Portugalete y Altos Hornos. Fructuós Gelabert, 1906.
  • Sólo para hombres. Fernando Fernán Gómez, 1960.
  • Fortunata y Jacinta (RTVE). Mario Camus, 1979-80.
  • La febre d'or. Gonzalo Herralde, 1991-93.
  • La Regenta (RTVE). Fernando Méndez Leite, 1992.
  • La ciudad de los prodigios. Mario Camus, 1999.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà