Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-1874)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

El Sexenni 1868-1874 és l'etapa més democràtica del segle XIX, però també la més inestable. En poc més de sis anys l'Estat espanyol va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història).

La revolució de Setembre del 1868, "La Gloriosa", tenia un objectiu clar: fer fora la reina Isabel II i apartar del govern els moderats. L'èxit de la revolució va provocar, en efecte, l'exili de la reina i l'arribada al poder de les forces polítiques més o menys marginades durant el regnat d'Isabel II (progressistes i demòcrates, especialment).

En el Sexenni es va intentar crear un règim liberal democràtic estable, però les divisions entre els partits polítics (amb projectes diferents), a part d'altres factors, van fer fracassar l'intent.

Durant el Sexenni (1868-1874) hem de parlar de quatre fases:

En la primera fase (1868-1871) té lloc la Revolució de Setembre del 1868, protagonitzada per les forces polítiques signants del Pacte d'Ostende, que donarà pas a la creació, a bona part del país, de Juntes revolucionàries (Cuba es va declarar independent i va forçar una guerra de deu anys, 1868-1878, contra Espanya) i finalment a la formació d'un Govern Provisional presidit pel general Serrano. Aquest govern fou l'encarregat de preparar un nou règim per a Espanya, que va quedar regulat per la nova Constitució del 1869. Segons la Constitució, Espanya seria una monarquia constitucional democràtica. Descartats els Borbons i els carlins, calia trobar un rei que assumís la nova monarquia. Finalment, després d'un dur període de selecció, es va elegir com a candidat idoni a Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia.

La segona fase (1871-1873) correspon al regnat d'Amadeu I. La monarquia no va acabar de funcionar, els carlins van provocar la Tercera Carlina (1872-1876) i el rei cada cop es trobava més aïllat, tant que finalment va acabar abdicant. Fracassada l'opció monàrquica, va arribar l'hora dels republicans.

La tercera fase és la Primera República espanyola (1873-1874), onze mesos amb quatre presidents i amb molts problemes. La divisió entre els republicans unitaris i els republicans federals, més l'acció revolucionària dels sectors radicals del federalisme (impulsors del cantonalisme o d'insurreccions federals), va fer fracassar també el model d'estat republicà. La Constitució republicana federal del 1873 no va ser més que un projecte. El cop d'Estat del general Pavía (gener del 1874) va posar punt i final a la República.

En la quarta fase (1874), Espanya va seguir essent oficialment una república, però en realitat hem de parlar d'una república presidencialista, amb un Govern Provisional, com el primer també presidit pel general Serrano, per decidir el futur polític del país.
I entre tanta incertesa i després de tant fracàs (ni monarquia ni república havien funcionat), l'alternativa de restaurar els Borbons en el poder va anar guanyant adeptes.
Un cop més, però, serà la força de les armes la que va decidir-ho. El cop d'Estat de Martínez Campos, el desembre de 1874, va facilitar la vinguda d'Alfons XII, fill d'Isabel II, per a ser coronat rei d'Espanya.

Sis anys després tornaven els Borbons. Començava una nova etapa en la història d'Espanya, la Restauració. I amb el retorn dels Borbons, tornarà el règim liberal moderat, ara ben preparat i organitzat (per Cánovas del Castillo, l'ànima del nou règim), amb l'objectiu d'acabar amb els problemes pendents (Tercera Guerra carlina, Guerra de Cuba,...), consolidar un règim liberal moderat estable, reduït a dos grans partits de centre (i marginant, per tant, totes les altres forces polítiques) i impedir l'acció revolucionària de les masses populars. En definitiva, la Restauració va tornar a dissenyar un poder, bé que modernitzat, que assegurés l'hegemonia del més rics (noblesa terratinent i alta burgesia).
D'aquesta manera quedaven exclosos del sistema just aquells que durant el Sexenni havien perdut l'oportunitat d'assentar-se en el poder.

Activa la música

One More Time

Temes relacionats

El regnat d'Isabel II
La Restauració
El catalanisme
Economia i societat en el segle XIX
El moviment obrer espanyol i català
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El Sexenni revolucionari.
- La Revolució de Setembre del 1868.
2. Primera fase: Juntes i govern provisional (1868-1871.
- Les Juntes revolucionàries.
- La Guerra dels Deu Anys.
- El govern provisional del general Serrano.
3. Segona fase: la monarquia d'Amadeu I de Savoia (1873-1874).

- El regnat d'Amadeu I.
4. Tercera fase: la Primera República espanyola (1873-1874).
- El règim republicà.
- La Primera República espanyola.
- Republicanisme unitari.
- Republicanisme federal.
- La constitució republicana del 1873.
- El cantonalisme.

5. Quarta fase: la república presidencialista (1874).
- El segon govern provisional del general Serrano.
6. Grups polítics durant el Sexenni.
- Partits polítics.
7. La Restauració dels Borbons.
El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874) fou una etapa de govern progressista, després del regnat d'Isabel II, amb majoria de governs moderats. Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del
1874.

Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
La Revolució de Setembre del 1868 obre aquesta nova etapa . Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes, que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.

Gloriosa la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del 1868.

Voluntaris de la Llibertat
Milícies formades espontàniament en esclatar la Revolució de Setembre (1868), amb les armes preses als arsenals militars. Formats per l'ala radical dels revolucionaris, persistiren a Catalunya malgrat els esforços del govern central per a dissoldre'ls. Reorganitzats pel setembre del 1869, prengueren una part important en els fets de Barcelona en ésser proclamada la Primera República. Possibilitaren l'ocupació de la capitania general de Catalunya pel pro-federalista general Contreras i, per un decret de la diputació, passaren a substituir l'exèrcit regular (9 de març de 1873), fet que resultà aviat inviable. En caure la República (gener del 1874) foren desarmats per l'exèrcit.
Batalla d'Alcolea
Batalla que tingué lloc el 28 de setembre de 1868 vora el pont que travessa el Guadalquivir, als voltants d'Alcolea (Còrdova). Les forces revoltades a Cadis, manades pel general Serrano, aconseguiren de derrotar l'exèrcit reial del general Pavía, la qual cosa els permeté d'avançar fins a Madrid. Aquest combat assenyalà la fi del regnat d'Isabel II i el triomf de la revolució de setembre.

Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
1ª fase del Sexenni:Juntes revolucionàries i Govern Provisional del general Serrano (1868-1871).
Les Juntes revolucionàries aparegueren després de la Revolució de Setembre del 1868.
Junta revolucionària del 1868
Cadascuna de les juntes sorgides a l'estat espanyol arran de la Revolució de Setembre de l'any 1868. A Barcelona, el 29 de setembre de 1868 es constituí una Junta Provisional Revolucionària de Barcelona, presidida per Tomàs Fàbregas i amb Núñez de Arce com a secretari, que assumí el poder al Principat i, juntament amb la defensa del programa revolucionari i la presa d'unes primeres mesures semblants a les de la resta d'Espanya (expulsió dels jesuïtes, dissolució del cos de mossos d'esquadra, rebaixa dels drets aranzelaris, destrucció d'edificis religiosos, etc), insistí especialment en la descentralització administrativa i en la necessitat d'elegir una junta suprema de tot l'estat espanyol. La seva reticència envers els caps de la Revolució de Setembre es posà de manifest amb la rebuda freda de Prim i Topete (3 d'octubre) i sobretot en ésser nomenat el nou govern provisional directament per la junta revolucionària de Madrid. Intentà de resistir, sense èxit, la dissolució dictada pel govern (21 d'octubre) i, malgrat ésser confirmada per elecció en sufragi universal (26 000 vots), es dissolgué el 29 d'octubre. Hi hagué, al Principat, altres juntes revolucionàries, com la de Reus i la de Figueres, dita Junta Revolucionària de l'Empordà. Al País Valencià es constituí una Junta Revolucionària Superior de València, presidida per Josep Peris i amb Josep Antoni Guerrero de vice-president, que mantingué sense entrebancs l'entesa entre progressistes i demòcrates i acceptà sense resistència la seva dissolució (24 d'octubre). La Junta Provisional de Govern de les Balears es formà, presidida per Marià de Quintana, l'1 d'octubre de 1868 i fou reestructurada el 19 d'octubre mitjançant l'elecció per sufragi universal, encapçalada per Joaquim Fiol. No es dissolgué fins el 27 d'octubre. Com a mesures específiques concedí, en especial, la llibertat d'edificació a la zona militar que envoltava la muralla de Palma, la supressió de la sots-governació de Menorca, etc.
Comencen les guerres de Cuba. Guerres de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la població on tingué lloc.
Guerra dels Deu Anys
Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.
El Govern Provisional del general Serrano. Govern Provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Constitució del 1869
Constitució de l'estat espanyol, sorgida després de la Revolució de Setembre que enderrocà IsabelII, de les corts constituents del 1869, on progressistes i unionistes es pronunciaren a favor de la monarquia constitucional com a forma de govern, enfront de republicans, carlins i reialistes. L'1 de juny fou aprovada per majoria de vots i promulgada el 6 de juny. Hi destacava en primer lloc la implantació del sufragi universal. Afirmava la sobirania nacional i atribuïa el poder legislatiu a les corts i el poder executiu al rei a través de la fórmula «mitjançant els seus ministres». El monarca tenia el dret de veto i, d'altra banda, l'obligació de triar els ministres, responsables davant les corts, entre els partits de la majoria. Ambdues cambres, amb igualtat de facultats, eren elegides per sufragi universal. Les llibertats individuals foren ampliades (d'ensenyament, de premsa, d'associació i de reunió, garantides també per als detinguts, i unitat i independència judicial). Establí també la llibertat de culte i la separació de l'església i de l'estat, però aquest s'obligava a mantenir el culte i els ministres de l'Església Catòlica. Implantava el servei militar obligatori. Aquesta constitució no acceptà, ultra la forma republicana de govern, el programa descentralitzador dels republicans, i posà les diputacions i ajuntaments sota el control del rei i de les corts. El 17 de juliol de 1873 fou presentat a les corts el nou projecte de la Constitució Federal de la República Espanyola, elaborat pràcticament per Castelar, però hom no l'arribà a promulgar pel fet que Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869 modificant-ne l'article 33 (declaració de la monarquia com a forma de govern), que vigí fins al pronunciament de Sagunt (29 de desembre de 1874).
Pacte de Tortosa
Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era, alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869, l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal, estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya.
Insurrecció Federal
Aixecament provocat, després de l'ordre de dissolució de les juntes revolucionàries locals manada per la junta de Madrid, a diversos indrets del Principat pels federals i els carlins que no acceptaren la Constitució del 1869. Els federals intransigents formaren una junta revolucionària, a Barcelona, dirigida per Baldomer Lostau i Josep Anselm Clavé; a l'Empordà, Pere Caimó i Bascós i Francesc Sunyer i Capdevila organitzaren diverses partides, que, amb uns 2000 components, es feren forts a la Bisbal, fins a llur rendició. Pel novembre del 1869 els diputats federals tornaren a les corts i foren ben acollits pel general Prim.

Foc de la Bisbal
Enfrontament que tingué lloc a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869, durant la revolta federalista, entre les tropes del governador militar de Girona i una força republicana de 2 000 homes que s'havien fet forts a la ciutat. Aquests, en llur majoria menestrals de la indústria surera, havien constituït una junta revolucionària, dirigida pel diputat Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica Federal. En caure presoner Caimó, i davant l'anunci de l'arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren.

Telegrama d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar, adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.
Guerra Francoprussiana
Conflicte armat entre França i Prússia que durà des del juliol del 1870 fins al maig del 1871. La rivalitat entre ambdós estats fou agreujada per les aspiracions d'un Hohenzollern a la corona espanyola; malgrat que aquest renuncià davant les pressions de Napoleó III, la temerària diplomàcia francesa, volent obtenir de Prússia una concessió pública, féu inevitable la ruptura; ruptura desitjada, d'altra banda, per Bismarck, puix que la guerra situà Prússia definitivament al capdavant dels estats alemanys. El 19 de juliol de 1870 França declarà la guerra. Després d'alguns avanços francesos sense importància, es produí l'ofensiva prussiana, comandada per Moltke, el qual, després de derrotar l'exèrcit de Napoleó III a Froeschwiller (agost del 1870), l'encerclà a Estrasburg i a Metz; Mac-Mahon i l'emperador mateix foren assetjats a Sedan i capitularen el 2 de setembre. El 4 de setembre fou proclamada a París la república; el nou govern, anomenat de defensa nacional, no pogué aturar l'ofensiva prussiana. El 18 de gener de 1871 París caigué en poder de Bismarck, que aprofità l'avinentesa per a proclamar l'imperi Alemany. Per les paus de Versalles (febrer del 1871) i Frankfurt (maig del 1871), França perdia Alsàcia-Lorena i havia d'acceptar el pagament de cinc mil milions de francs i l'ocupació prussiana de l'est del país.
2ª fase del Sexenni: el regnat d'Amadeu I (1871-1873). Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat).
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Tercera Guerra Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del 1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors, el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia, Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que, més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6 d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao (desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica) havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del 1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1 de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15 d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret, Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental. Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés, Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i, sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del 1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6 de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876); Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.
Abdicació
Renúncia voluntària del monarca a favor de qui el segueix en la línia successòria. Bé que normalment l'abdicació es produeix per un acte explícit de renúncia, històricament ha estat admesa l'abdicació per actes tàcits, tals com el matrimoni del monarca o la seva absència del regne, realitzats sense l'autorització de l'assemblea parlamentària.
El fracàs de la monarquia constitucional d'Amadeu I, amb la seva abdicació, va provocar l'aparició de la república, per primera vegada en la història d'Espanya. República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució.Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de les edats mitjana i moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.
President de la República
El titular que en una república encarna la representació de l'estat. Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa els tractats internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres legislatives, nomena cap de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius, té el dret de gràcia i és el cap dels exèrcits. A moltes repúbliques amb institucions calcades de les monarquies constitucionals, llur president, políticament irresponsable, no sol ésser elegit per sufragi universal, bé que amb excepcions (a l'Alemanya de Weimar, a Àustria i a França a partir del 1962). Sovint es dóna el cas de presidències col·legiades (a Suïssa, i, abans, a l'Uruguai). Sempre que exerceix les funcions de cap del govern, però sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim és anomenat presidencialista.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.
3ª fase del Sexenni: la Primera República espanyola (1873-1874). Primera República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que abasta des de l'11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les corts, després d'haver abdicat Amadeu I d'Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació d'Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de laRestauració. Hi ha dues etapes en la República: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de gener de 1874, quan les forces del general Pavía dissolgueren les corts) i la presidencialista, en què es féu càrrec del poder executiu el general Serrano. De vegades hom restringeix el nom de República a la primera època, i aleshores la segona és considerada un règim de transició. En qualsevol cas, el govern de Serrano clou el Sexenni, obert per la revolució de setembre del 1868. Durant la primera etapa hi hagué quatre presidents del poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s'explica per la pugna entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i els republicans federals. Sota el primer president compartiren el poder, però l'intent frustrat de cop d'estat de Cristino Martos, un dels caps dels republicans unitaris, el 23 d'abril, féu que el segon gabinet de Pi i Margall abandonés la política de conciliació. Tanmateix Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients, volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons. Salmerón plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal d'evitar un viratge cap al federalisme, Pavía donà el seu cop d'estat. Aquell mateix dia un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de l'executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de diferenciar-la de l'anterior, democràtica, federal i de tendència convencional; de fet, instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret, de caràcter macmahonista, però sense arrels en l'opinió pública. Serrano reduí el cantó de Cartagena, combaté els carlins i els insurrectes cubans i no oposà cap resistència a la proclamació d' Alfons XII d'Espanya.

La Primera República Espanyola als Països Catalans
Sobrevinguda la República inesperadament, federals intransigents i internacionalistes n'assumiren el control al Principat, i la diputació de Barcelona esdevingué govern de Catalunya; enmig d'un clima de crisi d'autoritat, hom intentà diverses vegades la proclamació de l'Estat Català federal, i fou dissolt l'exèrcit regular (març del 1873). Simultàniament, la tercera guerra Carlina, iniciada en els mesos finals del regnat d'Amadeu I, arrelà al camp català a causa de les mesures anticlericals de la República. Forts a la muntanya, amb centres a la Seu d'Urgell, Camprodon i Olot, els carlins hostilitzaren constantment les ciutats i les viles liberals de la perifèria —Igualada, Girona, Manresa, Sant Feliu de Guíxols— i aconseguiren importants victòries militars, com la de Francesc Savalls a Alpens (9 de juliol de 1873). A la vegada, el pretendent Carles VII intentà de guanyar-se la voluntat dels regionalistes amb la promesa del restabliment dels furs i les institucions catalanes. És ja durant la presidència de Castelar quan els republicans moderats, majoritaris, aconsegueixen el control de la situació a Barcelona; gràcies a això, a l'amenaça del carlisme, i també al major realisme de les organitzacions obreres catalanes, el Principat romandrà al marge de la Insurrecció Cantonalista. L'aixecament, iniciat pel juliol al País Valencià —Castelló de la Plana, Vinaròs, València, Alacant, Alcoi—, Múrcia i Andalusia, era promogut pels nuclis locals de federals exaltats, menys a Alcoi, on tenia un caràcter internacionalista, i fou ràpidament reprimit per l'exèrcit. Donat el cop d'estat del general Pavía, el nou capità general de Catalunya i vencedor dels cantonalistes valencians, Arsenio Martínez de Campos, desarmà els Voluntaris de la República i dissolgué la Internacional; la resistència obrera i federal, simbolitzada en les barricades que a Sarrià defensava Joan Martí, el Xic de les Barraquetes, fou vençuda per les tropes el 12 de gener de 1874, mentre l'exèrcit també aixafava els darrers baluards cantonals a Cartagena. Prosseguí, durant el govern del general Serrano, la lluita contra els carlins, que ocupaven Berga, Olot i la Seu d'Urgell. Però ja les burgesies catalana i valenciana, esporuguides per les darreres conseqüències de la Revolució de Setembre, i per la irrupció a l'escena política de les masses obreres, es preparaven per a la Restauració, que precipità llur heroi, Martínez de Campos, amb la proclamació de Sagunt, i que restava simbolitzada en el triomfal desembarcament d'Alfons XII a Barcelona el 9 de gener de 1875.
Voluntaris de la República
Milícia ciutadana organitzada a Barcelona i en altres municipis de Catalunya durant la Primera República com a transformació dels antics Voluntaris de la Llibertat. Ja al febrer del 1873 la diputació de Barcelona havia creat, amb paisans, dues companyies de Guies de la Diputació, que, comandades per B.Lostau, lluitaren contra els carlins, però fou després de la dissolució de l'exèrcit regular (març) que els quatre batallons de Voluntaris barcelonins prengueren importància. Nodrits bàsicament per elements de la petita burgesia, menestrals i alguns simpatitzants internacionalistes, desenvoluparen tasques d'ordre públic i participaren, amb eficàcia variable, en la campanya anticarlina. Decretat llur desarmament després del cop d'estat del general Pavía, protagonitzaren la darrera resistència armada republicana a Barcelona i Sarrià.
Republicanisme unitari. República unitària
Forma d'organització estatal republicana, sota una concepció unitària i centralitzada. S'oposa a república federal.

Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política.
Republicanisme federal. República federal
Forma d'organització estatal republicana que es basa en la unió voluntària, mitjançant un pacte, d'estats, nacions o altres entitats territorials sota una mateixa Constitució política.

Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix. Si la primera direcció tendeix a crear a la llarga noves nacions o integracions culturals més grans i intenses, fins a arribar a l'ideal d'una federació universal basada en el lliure pacte d'homes i de pobles que conserven sense alienació llur personalitat, la segona direcció pretén de restablir la personalitat de determinats grups humans, històricament alienada per unificacions imposades de forma no gens democràtica. La lluita per l'alliberament popular, la conquesta de les llibertats fonamentals i el dret d'autodeterminació dels pobles coincideixen aleshores, i tenen el federalisme com el millor instrument polític per a transformar l'antiga unitat imposada en una nova unitat més forta i durable, car es basa en el lliure consentiment de la població. La direcció centrípeta del federalisme ha seguit generalment el camí progressiu de les aliances circumstancials; la confederació d'estats independents i sobirans o associació de caràcter internacional, permanent i orgànic; i l'estat federal o federació d'estats, amb sobirania dividida entre el primer i els segons. La marxa cap a la unitat ha fet dels actuals estats federals la culminació del federalisme en tant que creador d'importants estats moderns (Estats Units d'Amèrica, Suïssa), però la mateixa complexitat de les societats de capitalisme avançat ha reduït l'abast del federalisme i ha afavorit una nova centralització i un augment dels poders reals de l'estat federal sobre els estats federats. La federació es produeix quan es donen certs vincles més o menys sòlids d'unió entre els grups incorporats a l'estat federal (raça, llengua, contigüitat territorial, tradicions històriques comunes o interessos econòmics complementaris); per això la construcció d'unitats polítiques d'abast continental, com l'europea, topa de moment amb la insuficiència d'elements unificadors objectius. D'altra banda, el procés federatiu té un caràcter conscient i lliure, el qual ha de cristal·litzar en un pacte entre estats o constitució federal. La constitució representa en l'estat federal quelcom més que una formalitat legal: és l'instrument jurídic del pacte entre estats i, per tant, la seva permanència és reforçada per procediments de reforma constitucional dificultosos i complexos. Al costat de la constitució federal sobreviuen o s'estableixen les constitucions dels estats federats com a lleis fonamentals d'una autonomia de contingut constitucional, la qual comprèn la competència més àmplia sobre legislació. El principi de la divisió de poders s'articula en l'estat federal de forma funcional i territorial. Els estats membres de la federació i l'estat federal es divideixen llurs respectives competències segons una doble enumeració d'aquestes. Els poders "residuals" no enumerats en la constitució són atribuïts d'una manera flexible als estats federals. La divisió territorial de competències és molt variada en les diferents federacions, però, en general, són atribuïdes a l'estat federal les relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les comunicacions i el comerç interior, la moneda, els pesos i les mesures, el règim polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals. La dualitat d'ordres constitucionals i de competències legislatives es reflecteix en la dualitat de cambres parlamentàries. Cada estat federat participa directament mitjançant la segona cambra federal, al costat de la primera cambra, la qual representa tota la població de la federació, amb independència de la distribució geogràfica. La cambra federal representa el poble de cada estat, i el nombre de representants és igual per a cadascú, car així equilibren les desigualtats de població o territori que puguin existir en la federació. El poder executiu federal correspon generalment a un president de la República i a un consell, els quals actuen de formes molt diverses, segons el sistema específic de govern adoptat (presidencialista, parlamentari, directorial, etc). El poder judicial és també dual, és a dir, hi ha una doble jerarquia judicial al costat d'un tribunal federal constitucional característic, encarregat de resoldre els conflictes entre la federació i els estats federats, o bé entre els estats mateixos o entre els ciutadans de diversos estats.
El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton, aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de Pruneda en un periòdic d'Osca defensant la república federal i de la seva divulgació per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a "El Eco de la Revolución" i a "La Revolución y la Reacción" (1854), i també de Garrido i de Josep M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i, a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic "El Federalista", que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del 1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club Republicà Democràtic Federal i el periòdic "La Razón") i la radical o dels intransigents (Club dels Federalistes, "El Estado Catalán" i dirigents com Valentí Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc, i en certs aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s'alçaren l'any 1869, més particularistes, partien de l'autonomia integral de l'individu i exigien la independència a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d'igualtat entre estats (Catalunya, Castella, etc); defensaven també el dret d'autodeterminació dels cubans i la federació ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món. El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys 1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creaci&a;o de cooperatives, tot i que criticaven l'apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873), s'aguditzà l'oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc, i que pressionaren la diputació de Barcelona (amb el suport de dirigents de l'ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch, Labán, etc), per a proclamar l'estat català. La Insurrecció Cantonalista no tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc), però d'altres restaren independents (Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l'exili, formà el Partit Federal Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes autònomes i que des del 1879 publicà "El Diari Català", se separà de Pi i Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d'aquest al Principat. El federalisme d'Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del 1883) fou aprovat un projecte de constitució de l'estat català dins la federació espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc, i pel juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per Eduardo Benot, s'accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà (CNR), estimulà la unificaci&a;o d'aquest amb la Unió Republicana i amb els federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la desaparició d'aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s'afebliren progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però l'atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l'Extrema Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida per l'Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no signaren el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s'anaren dispersant.
La Constitució republicana. Constitució del 1873
Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola presentat a les corts el 17 de juliol de 1873, després de la proclamació de la república (1 de juny). Aquesta constitució no fou a votació perquè el 3 de gener de 1874 el general Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869. El document, redactat principalment per Castelar, afirmava l'existència d'uns drets naturals (a la vida, la llibertat de pensament i d'expressió, d'ensenyament, de reunió, d'associació, de treball, de propietat, etc) anteriors i superiors a qualsevol legislació positiva. La República Federal es declarava constituïda per la unió de diferents estats —en principi els antics regnes de la monarquia espanyola— que tenien autonomia econòmica i administrativa i la política compatible amb l'existència de la nació. Entenia sobre els afers legislatius econòmics i militars comuns. El poder legislatiu de la federació era exercit exclusivament per les corts, el poder executiu, pels ministres, i un nou poder definit, el de relació, pel president de la república. El bicameralisme de les corts responia a les exigències de l'organització federal de l'estat: el congrés era elegit per sufragi universal entre tots els espanyols, i cada estat federal tenia dret a tenir quatre senadors al senat. El poder executiu disposava d'amples atribucions, especialment referents al manteniment de l'ordre públic i a les necessitats de defensa. El president de la república, lliurement, podia nomenar el cap del consell de ministres i separar-l'en. Alguns altres punts eren semblants als de la constitució del 1869 (servei militar obligatori, milícia nacional, etc).
El cantonalisme. Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX.
(veure Insurrecció Cantonalista)
Insurrecció Cantonalista
Aixecament esdevingut en diversos llocs del País Valencià, d'Andalusia i de Múrcia, el juliol de 1873, amb objecte d'instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Per bé que les corts ja havien votat la república federal, l'oposició del govern Pi i Margall a realitzar la federació «des de baix» impulsà els sectors federals «intransigents» a llançar-se a la proclamació dels cantons federals, com a cop de força que obligaria el poder a acceptar el fet consumat. La insurrecció fou iniciada el 12 de juliol a Cartagena i s'estengué per tota la costa meridional mediterrània, on predominava el federalisme. Pi i Margall dimití i fou substituït per Salmerón (18 de juliol) a la presidència del poder executiu de la República, fet que donà lloc a una extensió del cantonalisme. La insurrecció no tingué, pràcticament, ressò al Principat de Catalunya, on l'activitat de les partides carlines insurrectes posava en greu perill el conjunt heterogeni de les «forces liberals». El moviment rebé, en alguns llocs (València, Cadis, Sevilla), el suport dels anarcosindicalistes de la Primera Internacional, que feren coincidir aquests fets amb el frustrat aixecament d'Alcoi. Els cantons tingueren una vida breu, llevat del de Cartagena, que s'havia erigit en Cantó Murcià i que, dotat de base naval, pogué disposar d'una bona part de l'esquadra del país, amb la qual atacà diverses poblacions, com Almeria i Alacant, perquè s'adherissin al moviment. El 19 de juliol s'aixecà València, que es constituí en Cantó Valencià, i el 20, Castelló de la Plana, de manera independent. El 26 de juliol les forces centralistes del general Manuel Villacampa entraren a Castelló, i el 8 d'agost les del general Arsenio Martínez Campos ocuparen València després d'haver-la bombardejada; Cartagena resistí fins el 13 de gener de 1874. L'ideal cantonalista s'havia estès també a les Illes, on aparegué el periòdic «El Cantón Balear»- (1873-74). Els cantonalistes iniciaren, en les zones que dominaven, algunes tímides «reformes socials»: reconeixement del dret al treball, fixació de la jornada laboral de vuit hores, abolició de la contribució de consums. La insurrecció cantonalista —continuació i acció similar a la Comuna de París (1871)— fou obra, essencialment, de la petita burgesia, però els conservadors hi veieren la mà de la Internacional.
4ª fase del Sexenni: la república presidencialista del general Serrano (1874). Cop Estat de Pavía
Cop d'Estat protagonitzat pel general Pavía el 3 de gener de 1874, coneixedor de la derrota de Castelar a les Corts. Hi entrà i, en dissoldre l'Assemblea, posà fi a la Primera República.
República presidencialista

Forma antidemocràtica d'organització estatal republicana, en la qual el president de la República assumeix tots els poders.
Presidencialisme
Règim polític fonamentat en la separació entre el poder executiu i el poder legislatiu en el qual el president de la república, elegit directament pels ciutadans i responsable davant d'ells de la seva gestió, és alhora el cap de l'estat i el cap del govern.
Grups polítics destacats durant el Sexenni. Unitari -ària
Relatiu o pertanyent a una forma de govern en què els poders són en mans d'un sol cos sobirà. S'oposa a federal.
Republicans unitaris

Liderats per Castelar, eren partidaris d'un Estat no federal, sinó centralitzat, i també mantenien posicions molt més conservadores des del punt de vista polític i social.
Federal
Partidari del moviment republicà federal.
Federals moderats o "benèvols"
Liderats per Pi i Margall, controlaven la direcció del partit i mostraven especial preocupació pel respecte a la legalitat, bo i essent contraris a les insurreccions armades i a les mobilitzacions populars reivindicatives.
Federals radicals o "intransigents"
Liderats per José María de Orense, defensaven el recurs a la via insurreccional com a mètode per proclamar la República federal. Una república que exigia com a pas previ la proclamació inicial de la independència dels diferents territoris amb una personalitat històrica diferenciada.
Alfonsí -ina
Partidari d'Alfons XII d'Espanya (per oposició a carlí).
Carlí -ina
Partidari de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors que han pretès la corona d'Espanya.
Partits polítics destacats durant el Sexenni. Partido Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido Liberal, constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de la Restauració. Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè admetia principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas del Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat. El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions. El succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions: la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
Partit Republicà Democràtic Federal
Associació política d'abast espanyol, amb una especial força i influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del 1868. Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme. Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall. Comptà de fet amb diversos centres d'iniciativa, mancat d'una direcció incontestada: la representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871, 52 a l'abril del 1872 i 77 a l'agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot "El Federalista", "El Estado Catalán" i "La Alianza de los Pueblos" de Barcelona, "El Ampurdanés" de Figueres, "El Iris del Pueblo" de Palma de Mallorca, etc, a part "La Igualdad", "La Discusión" o "El Pueblo Español" de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà de l'Estat Balear de Palma de Mallorca, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació parlamentària i cercaren l'acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l'actuació al carrer o a la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d'un "pacte nacional" (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat en contra de les quintes. A partir del 1870 l'hegemonia dins el partit de Pi i Margall es basà en el manteniment d'un difícil equilibri entre l'esquerra i la dreta. La Primera Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d'aquell any significà un important canvi orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l'atac de la dreta (Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a l'unitarisme), però no pogué evitar l'agreujament de la divisió interna (constitució de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a València, a Palma de Mallorca, etc). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La inclusió d'una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a la política "legalista" de Pi (esperar a l'elecció d'unes corts constituents per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern. Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d'una tendència de centre (amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc) que, juntament amb la dreta (Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels carlins (victòries de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l'11 de juliol), el qual refrenà les diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc, tendiren vers posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s'inicià una certa reorganització del partit, afavorida indirectament per l'ascens al poder de Sagasta. Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s'alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany, Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes). Fracassaren uns tímids intents d'acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més, aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb Josep Vallès i Ribot —que havia d'esdevenir el gran cap federal al Principat i el més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En l'Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya celebrat els mesos d'abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l'Estat Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido Federal, s'arribà per fi a una fixació clara i concreta de l'ideari federalista. De tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886, així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s'aguditzà el quasi exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents reunificadors del republicanisme i el manteniment d'una rígida ortodòxia doctrinal li restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i Margall (i el seu òrgan "El Nuevo Régimen", fundat el 1890) com el partit a Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta desorganització. Al País Valencià es trobà davant l'embranzida del blasquisme. A les Illes la formació del Partit d'Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la direcció pi-margalliana ja amb l'intent d'aproximació al catalanisme del 1899 i, sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d'Unió Republicana Catalana. Després de la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot, empitjorà. L'oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l'acció dispersa dels cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà als diferents intents de dinamització d'un republicanisme catalanista. El partit, després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l'Esquerra Catalana i finalment el 1910 s'incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l'escissió de l'Extrema Esquerra Federal, després Partit Federal Ibèric.
El fracàs des Sexenni democràtic va facilitar la Restauració dels Borbons, en el fill
d'Isabel II, Alfons XII.
Manifest de Sandhurst
Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest
sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.
Pronunciament de Sagunt
Alçament militar ocorregut a Sagunt (Camp de Morvedre) el 29 de desembre de 1874, en pronunciar-se els generals Arsenio Martínez de Campos i Luis Dabán Ramírez de Arellano, juntament amb un grup de coronels, a favor de la restauració monàrquica d'Alfons XII. L'alçament tingué lloc malgrat l'opinió contrària de Cànovas del Castillo, que confiava en una restauració mitjançant eleccions. Els batallons pronunciats es dirigiren a Massamagrell, on el capità general de València, Ignacio M.del Castillo, s'hi adherí. Alhora s'alçà, a Nules, el general Jovellar; des d'aleshores es propagà la revolta per tot l'estat espanyol i el 31 de desembre es formà a Madrid el primer govern de la Restauració.

Saguntada, la
Nom amb què es coneix el pronunciament de Sagunt de desembre de 1874.

Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un "cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.
La Restauració als Països Catalans
Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica, però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista, comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions, al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics, sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista, restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—, que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys 1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme "balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa política coherent al sistema oficial.


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
La Revolució de Setembre i el Govern Provisional. Prim i Prats, Joan (1814-1870)
Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.
Serrano y Domínguez, Francisco
(1810-1885)
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona. Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el 1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez Borrell.
Topete y Carballo, Juan Bautista
(1821-1885)
Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II, en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).
La monarquia constitucional d'Amadeu I. Amadeu I d'Espanya (1845-1890)
Duc d'Aosta i rei d'Espanya (1871-73), de la casa de Savoia, fill de Víctor Manuel II d'Itàlia. Fou elegit rei per les corts (16 de novembre de 1870) i proclamat el 2 de gener de 1871. Amb aquest acte s'acabà el període d'interinitat obert amb la revolució del 1868. Durant el seu breu regnat hagué d'enfrontar-se amb una gran part de les forces polítiques, sense que els seus partidaris arribessin a constituir un bloc capaç d'estabilitzar la nova dinastia. Molt aviat es trencà la coalició governamental entre els progressistes democràtics i la Unión Liberal de Francisco Serrano. Posteriorment es produïren les rivalitats entre Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, que de fet encapçalaren dues noves formacions polítiques (constitucionalistes i radicals), i el resultat fou una gran inestabilitat, que aprofità l'oposició. A la política d'aïllament i de ridiculització de la nova dinastia practicada des dels primers moments per alfonsins, carlins i republicans, cal afegir els intents d'aixecament armat (començament de la Tercera Guerra Carlina, revolta federalista del 1872) i les primeres manifestacions del moviment obrer organitzat (Primera Internacional). Davant aquestes dificultats, agreujades pel conflicte amb els artillers, Amadeu I, que s'havia mantingut sempre dins les prerrogatives que li concedia la constitució, abdicà (11 de febrer de 1873) i retornà a Itàlia.
La Primera República espanyola. Castelar y Ripoll, Emilio (1832-1899)
Polític, orador i escriptor. Estudià dret, filosofia i història. Ocupà la càtedra d'història d'Espanya de la Universidad Central (1858). Militant del partit demòcrata, des del 1863 dirigí "La Democracia", on defensà les posicions econòmiques liberals d'un sector del republicanisme espanyol, enfront de les tendències socialitzants i federalistes, patrocinades per Pi i Margall, director de «La Discusión». Separat de la càtedra (1865) a causa d'un article de caire antimonàrquic, el conflicte universitari i polític que suscità la seva depuració s'inserí en els moviments que portaren a la Revolució del Setembre de 1868. A les corts constituents del 1869, Castelar, amb Pi i Margall i Figueras, dirigí la campanya per a la implantació de la República. Tanmateix, es mostrà partidari de l'oposició legal a la monarquia democràtica d'Amadeu I. Proclamada la República (1873), Castelar ocupà la cartera d'estat. Les crisis del règim republicà (insurrecció carlina, revolució cantonalista) el portaren a la presidència del poder executiu (1873), des del qual intentà una república unitària i conservadora. Clausurà les corts, interrompé la discussió del projecte de constitució federal, suspengué les garanties constitucionals i exercí poders absoluts amb la col·laboració dels monàrquics democràtics. Reorganitzà l'exèrcit i en reforçà la disciplina, amb l'ajuda dels caps militars conservadors. La seva gestió governamental fou censurada pels parlamentaris republicans (1874), cosa que facilità el cop de força del general Pavía. Amb la Restauració borbònica (1874), fou, per concessió de Cánovas, l'únic diputat republicà de les corts del 1876, primeres de la monarquia restaurada. Tingué, des d'aquell any fins al 1883, l'acta de diputat per Barcelona. El 1880 fundà el partit «possibilista», que preparà l'acceptació de la monarquia per part d'un grup d'antics republicans. Des del 1888, es retirà progressivament de la política i es dedicà als estudis literaris i històrics, que el portaren a les acadèmies de la Lengua, de la Historia i de Bellas Artes. Ha estat considerat l'orador per excel·lència del parlamentarisme espanyol del s XIX. Imaginatiu i brillant, creà un model retòric de gran efecte. En són notables els discursos en pro de la llibertat de consciència i de l'abolició de l'esclavitud (corts del 1869). Té una àmplia producció històrica i literària d'inspiració romàntica. En matèria filosòfica, sintetitza sense originalitat aportacions de l'idealisme alemany i d'espiritualisme cristià.
Figueras i de Moragas, Estanislau
(1819-1882)
Dirigent republicà. Advocat (1844), exercí a Tarragona (amb un breu parèntesi, el 1848, a Madrid), essent ja membre del partit progressista. Adscrit posteriorment al partit democràtic, fou elegit per primer cop diputat el 1851, per Tarragona, on participà en la revolució del juliol del 1854. Aquest any tornà a les corts, i fou un dels 21 diputats que pel novembre votaren contra la monarquia. Fixà la residència a Madrid. Reelegit diputat (1862 i 1865), el 1867 fou desterrat a Navarra per la seva actitud hostil als moderats; de nou a Madrid, hi fundà el periòdic "La Igualdad" (1868), adscrit al Partit Republicà Democràtic Federal, del directori del qual fou membre (1869-73). Proper als benèvols del partit i contrari a la insurrecció, en les eleccions del 1869 i el 1870 fou elegit diputat i encapçalà, per la seva experiència parlamentària i els seus dots oratoris, la minoria republicana a les corts. Primer president de la Primera República (12 de febrer de 1873), s'hagué d'enfrontar a la crisi provocada pels radicals (24 de febrer) i a la proclamació de l'estat català a Barcelona (8 de març) per part dels republicans federals (Lostau) i els principals dirigents obrers internacionalistes, intent que aconseguí d'aturar pocs dies després en canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya. Arran de la crisi política del 10 de juny, fugí a França, d'on retornà a mitjan setembre del 1873, quan encara no havia estat sufocat el cantonalisme, i intentà d'unir-se amb Pi i amb Salmerón contra Castelar (desembre del 1873 - gener del 1874). Imposada la Restauració pel cop d'estat de Pavía, s'apartà de la política activa, tot i l'intent del 1880 de creació d'un Partit Republicà Federal Orgànic, contrari al federalisme pactista de Pi i Margall.
Pi i Margall, Francesc
(1824-1901)
Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890).
Salmerón y Alonso, Nicolás
(1830-1908)
Polític republicà. Deixeble de Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del Partit Democràtic, fou diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a les Corts. Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou president del congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà un govern de tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista, la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el 6 de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit Republicà Progressista i fundà elPartido Republicano Centralista (1887), de tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble, puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del 1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix, la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.
Altres polítics del Sexenni. Palanca i Asensi, Eduard (1834-1900)
Polític. Residí gairebé sempre a Andalusia i a Madrid. Advocat i republicà, partidari de Salmerón, fou diputat a corts (1869), membre de les corts constituents de la república i, durant aquest règim, ministre d'ultramar (1873).
Rivero, Nicolás María
(1814-1878)
Polític castellà. Estudià medicina i dret. Membre fundador del Partido Demócrata (1849), fou governador de Valladolid (1854-56) i participà en la rebel·lió del Cuartel de San Gil (1886). Durant la revolució del 1868 romangué a Madrid, d'on fou nomenat batlle (1868). Fou president de les Corts Constituents (1869-70 i 1872) i com a tal rebé l'abdicació d'Amadeu I. Proclamada la Primera República, fou un dels causants de la ruptura entre federals i radicals.
Ruiz Zorrilla, Manuel
(1833-1895)
Polític castellà. Progressista ardorós, participà en la rebel·lió de la caserna madrilenya de San Gil (1866) i hagué d'emigrar. Fou un dels caps de la revolució de setembre del 1868. Ministre de foment en el govern del duc de la Torre, decretà la llibertat d'ensenyament, suprimí les facultats de teologia i assajà d'organitzar un ensenyament de coneixements pràctics (tècnics, agraris). Ministre de justícia el 1869, introduí el matrimoni civil i l'organització del jurat. President del consell el 1870, fou el ministre més fidel i més eficaç d'Amadeu I. Establí el servei militar obligatori i fundà el banc hipotecari; presentà els projectes de llei de dotació del clergat i de l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. En abdicar Amadeu, l'acompanyà fins a Lisboa. Quan es produí la restauració dels Borbó es declarà republicà, fou expulsat d'Espanya i des de l'exili, o bé entrant d'amagat en territori espanyol, organitzà diverses conspiracions republicanes o hi participà, entre elles les de la Seu d'Urgell (1884), Santa Coloma de Farners (1884) i Madrid (1886), dirigida per Villacampa. Malalt, tornà a Espanya i es retirà de la política.
Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903)
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d'exiliar-se a França. Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any 1863 adquirí i dirigí el diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d'on passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari. Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat amb Prim, esdevingué una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la candidatura d'Amadeu de Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any següent. Ministre en dues ocasions més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i organitzà el grup constitucional, que, refós en l'assemblea del 1880, rebé el nom de Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal. President del Consell des del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el 1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d'afrontar la guerra amb els EUA i la liquidació de l'imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de ministres per darrera vegada.
La fi del Sexenni. Cánovas del Castillo, Antonio (1828-1897)
Polític i escriptor. Fill d'un mestre d'escola. Treballà com a periodista i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política protegit per Joaquín Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de Narváez. Participà en la preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que inicià el Bienni Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854), declaració programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre d'aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat successivament director general d'administració local i sots-secretari de governació en el ministeri O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i d'ultramar en l'últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la Revolució del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El 1873 fou designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una política d'atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb excepció de l'extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i de Pi i Margall. L'obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876, reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i disposicions conservadores (reimplantació de l'obligatorietat del matrimoni canònic, reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l'ambigüitat o el silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta, recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política d'aïllament coincident amb una política d'intransigència respecte a les colònies, que tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i històrics, especialment sobre la casa d'Àustria i la decadència del s XVII (Estudios literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria, 1869; Problemas contemporáneos, 1884-90). Fou director de l'Academia de la Historia de Madrid i president de l'Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).

Pavía y Rodríguez de Alburquerque, Manuel (1827-1895)
Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra. Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de 1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81) i novament de Castella la Nova (1885-86).
Martínez de Campos y Antón, Arsenio
(1831-1900)
Militar. Format a l'Escuela de Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel, formà part de l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim. Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a la Península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a València a reprimir l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8 d'agost), en qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena, però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia borbònica; malgrat l'oposició de Cánovas del Castillo, que preferia d'arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d'Alfons XII d'Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria, i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos. Recuperà Olot i ocupà la Seu d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra. Aconseguí d'atreure's la població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel desembre; la incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el feren decantar cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà l'alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat en diverses ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou objecte del cèlebre atemptat de l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les forces d'Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra, però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.
La guerra de Cuba. Cisneros Betancourt, Salvador (1828-1914)
Polític cubà. El 1868 donà la llibertat als seus esclaus i es lliurà plenament a la lluita per la independència de Cuba; fou empresonat a la fortalesa del Morro, a l'Havana. El 1895 s'uní al moviment separatista de Máximo Gómez i participà a l'assemblea de Jimaguaiú, que l'elegí president de la república, càrrec que exercí fins el 1898, que es retirà a la vida privada.
Altres personatges. Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (1853-1905)
Príncep prussià. Fill de l'últim príncep sobirà de Hohenzollern-Sigmaringen, Carles Antoni I, es casà (1861) amb la princesa Antònia de Portugal. Aquest matrimoni i el fet d'ésser catòlic afavoriren la seva candidatura a la corona d'Espanya, vacant des de l'enderrocament d'Isabel II. El 1869 inicià negociacions amb Prim, fet que comportà l'enfrontament franco-prussià, però la candidatura no prosperà.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1868 Pronunciament a Cadis de l'almirall Topete. Revolució de Setembre, que suprimí la monarquia borbònica (caiguda d'Isabel II). Comença l'etapa democràtica del Sexenni Revolucionari (fins al 1874). Junta de Barcelona. Comença la Primera Guerra de Cuba (la guerra dels deu anys). La pesseta, unitat monetària espanyola. Llibertat d'associació. G.Fanelli arriba a Madrid. Creació de la Central de Societats Obreres de Barcelona. Sublevació a Barcelona (fins al 1870).
1869 Nova Constitució, democràtica, monàrquica però basada en la sobirania nacional. Serrano, regent i Prim, cap de govern. Pacte de Tortosa: republicans federals catalans propugnen el retorn de la Confederació catalano-aragonesa sota un estat republicà de caire federal (aixecament federal: els republicans dels antics territoris de la Corona d'Aragó s'autoorganitzen en confederació d'acord amb els principis federals). Aranzel lliurecanvista de Figuerola. Campanyes proteccionistes. Constitució del Fomento de la Producción Nacional. Creació de nuclis de la Internacional a Espanya. Constitució del sindicat Les Tres Classes de Vapor.
1870 Assassinat de J.Prim. Amadeu de Savoia, rei (monarquia parlamentària). Fort creixement del moviment obrer organitzat. Primer Congrés Obrer Espanyol, dins del marc de la Internacional, a Barcelona (Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT). S'adopten les tesis de Bakunin. Revolta contra les quintes.
1872 Tercera Guerra Carlina (fins al 1876). Partides federals. Carles VII promet restaurar els furs de Catalunya. Congressos obrers a Saragossa i Còrdova, on s'enfronten bakuninistes i marxistes. Divisió del moviment obrer espanyol.
1873 Abdicació d'Amadeu I. Proclamació de la Primera República espanyola. Governs de Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Insurrecció cantonalista a Cartagena i expansió del moviment a altres llocs de l'estat. Insurreccions cantonalistes al País Valencià. Intents de proclamar l'Estat Federal Català. Els carlins ocupen Berga. Companyies estrangeres a les mines de Río Tinto i Biscaia. Apropiacions de terres a Andalusia. Projecte de llei de jurats mixtes. Vaga general a Barcelona. Inici de la Gran Depressió, la primera crisi econòmica del capitalisme (crisi econòmica mundial).
1874 Cop d'Estat de Pavía. Dissolució de les Corts. Pronunciament de Martínez Campos. Restauració dels Borbons. Els carlins ocupen Olot i Vic. Comença l'etapa d'expansió de l'economia catalana coneguda popularment com "la febre d'or" (fins al 1886). Monopoli del Banc d'Espanya per a l'emissió de bitllets. L'AIT és declarada il.legal. Les associacions obreres passen a la clandestinitat.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ARTOLA, M. La burguesía revolucionaria (1808-1874). Historia de España Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • DD.AA.  Revolución burguesa, oligarquía y constitucionalismo (1834-1923). Historia de España, vol. VIII. Labor. Barcelona, 1985.
  • TERMES, J. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil, 1868-1939. Història de Catalunya, vol. VI. Edicions 62.   Barcelona, 1987.

  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • ARÓSTEGUI, J. El carlismo alavés y la guerra civil de 1870-1876. Diputación Foral de Álava. Vitòria, 1970.
  • GONZÁLEZ CASANOVA, J.A. Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938). Curial. Barcelona, 1974.
  • JUTGLAR A. Pi i Margall i el federalismo español (2 volums). Taurus. Madrid, 1975-76.
  • LIDA, C.E. i ZAVALA, I.M. La revolución de 1868. Historia, pensamiento, literatura (Selección de...). Las Américas Publishing Co. Nova York, 1970.
  • MARTÍNEZ CUADRADO, M. Elecciones y partidos políticos en España, 1868-1931 (2 volums). Madrid, 1969.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1834-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • LLORENS, J. Liberals, carlins i federals. Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona.
  • RISQUES, M. La Primera República. Graó - Diputació de Barcelona. Barcelona.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • El maestro de esgrima. Pedro Olea, 1992.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà