Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874) fou una etapa de
govern progressista, després del regnat d'Isabel II, amb majoria de governs
moderats. |
Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari.
Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre
de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la
persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni
comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia
constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i
república del
1874.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la
república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la
justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els
partits democràtics.
 |
|
La Revolució de Setembre del 1868 obre aquesta nova etapa . |
Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del
tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual
irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment
obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les
necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de
1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la
burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per
l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi
universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via
insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la
involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder
per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més
zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet
que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les
classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i
hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i
brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de
setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment
revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el
manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern
provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les
tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont
d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de
setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de
setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i
Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats,
les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven
més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la
batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de
setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria
mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels
Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels
símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la
dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí
aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes,
que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat
el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com
J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa
llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova
situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment
obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres
Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació
Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà
encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de
l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que
es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per
l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor
del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta
d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de
rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a
l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut
—Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs,
inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona
d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí
contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja
destorbar.
Gloriosa la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del
1868.
Voluntaris de la Llibertat
Milícies formades espontàniament en esclatar la Revolució de Setembre (1868), amb les
armes preses als arsenals militars. Formats per l'ala radical dels revolucionaris,
persistiren a Catalunya malgrat els esforços del govern central per a dissoldre'ls.
Reorganitzats pel setembre del 1869, prengueren una part important en els fets de
Barcelona en ésser proclamada la Primera República. Possibilitaren l'ocupació de la
capitania general de Catalunya pel pro-federalista general Contreras i, per un decret de
la diputació, passaren a substituir l'exèrcit regular (9 de març de 1873), fet que
resultà aviat inviable. En caure la República (gener del 1874) foren desarmats per
l'exèrcit.
Batalla d'Alcolea
Batalla que tingué lloc el 28 de setembre de 1868 vora el pont que travessa el
Guadalquivir, als voltants d'Alcolea (Còrdova). Les forces revoltades a Cadis, manades
pel general Serrano, aconseguiren de derrotar l'exèrcit reial del general Pavía, la qual
cosa els permeté d'avançar fins a Madrid. Aquest combat assenyalà la fi del regnat
d'Isabel II i el triomf de la revolució de setembre.
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un
sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses .
Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim
polític anterior.
|
1ª fase del Sexenni:Juntes revolucionàries i Govern Provisional del
general Serrano (1868-1871).
Les Juntes revolucionàries aparegueren després de la Revolució de Setembre del 1868. |
Junta
revolucionària del 1868
Cadascuna de les juntes sorgides a l'estat espanyol
arran de la Revolució de Setembre de l'any 1868. A Barcelona, el 29 de setembre de 1868
es constituí una Junta Provisional Revolucionària de Barcelona, presidida per
Tomàs Fàbregas i amb Núñez de Arce com a secretari, que assumí el poder al Principat
i, juntament amb la defensa del programa revolucionari i la presa d'unes primeres mesures
semblants a les de la resta d'Espanya (expulsió dels jesuïtes, dissolució del cos de
mossos d'esquadra, rebaixa dels drets aranzelaris, destrucció d'edificis religiosos,
etc), insistí especialment en la descentralització administrativa i en la necessitat
d'elegir una junta suprema de tot l'estat espanyol. La seva reticència envers els caps de
la Revolució de Setembre es posà de manifest amb la rebuda freda de Prim i Topete (3
d'octubre) i sobretot en ésser nomenat el nou govern provisional directament per la junta
revolucionària de Madrid. Intentà de resistir, sense èxit, la dissolució dictada pel
govern (21 d'octubre) i, malgrat ésser confirmada per elecció en sufragi universal (26
000 vots), es dissolgué el 29 d'octubre. Hi hagué, al Principat, altres juntes
revolucionàries, com la de Reus i la de Figueres, dita Junta Revolucionària de
l'Empordà. Al País Valencià es constituí una Junta Revolucionària
Superior de València, presidida per Josep Peris i amb Josep Antoni Guerrero de
vice-president, que mantingué sense entrebancs l'entesa entre progressistes i demòcrates
i acceptà sense resistència la seva dissolució (24 d'octubre). La Junta Provisional
de Govern de les Balears es formà, presidida per Marià de Quintana, l'1 d'octubre
de 1868 i fou reestructurada el 19 d'octubre mitjançant l'elecció per sufragi universal,
encapçalada per Joaquim Fiol. No es dissolgué fins el 27 d'octubre. Com a mesures
específiques concedí, en especial, la llibertat d'edificació a la zona militar que
envoltava la muralla de Palma, la supressió de la sots-governació de Menorca, etc.
|
|
Comencen les guerres de Cuba. |
Guerres
de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i
que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita"
(1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels
independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises—
caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10
d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la
població on tingué lloc.
Guerra dels Deu Anys
Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment
nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació
colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868
facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes,
que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba
lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime:
els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia
identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren
essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de
l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç
d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials
característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se
succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general
Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.
|
|
El Govern Provisional del general Serrano. |
Govern
Provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i
per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de
dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants
(convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una
Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat
circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Constitució del 1869
Constitució de l'estat espanyol, sorgida després de la Revolució de
Setembre que enderrocà IsabelII, de les corts constituents del 1869, on progressistes
i unionistes es pronunciaren a favor de la monarquia constitucional com a forma de govern,
enfront de republicans, carlins i reialistes. L'1 de juny fou aprovada per majoria de vots
i promulgada el 6 de juny. Hi destacava en primer lloc la implantació del sufragi
universal. Afirmava la sobirania nacional i atribuïa el poder legislatiu a les corts i el
poder executiu al rei a través de la fórmula «mitjançant els seus ministres».
El monarca tenia el dret de veto i, d'altra banda, l'obligació de triar els ministres,
responsables davant les corts, entre els partits de la majoria. Ambdues cambres, amb
igualtat de facultats, eren elegides per sufragi universal. Les llibertats individuals
foren ampliades (d'ensenyament, de premsa, d'associació i de reunió, garantides també
per als detinguts, i unitat i independència judicial). Establí també la llibertat de
culte i la separació de l'església i de l'estat, però aquest s'obligava a mantenir el
culte i els ministres de l'Església Catòlica. Implantava el servei militar obligatori.
Aquesta constitució no acceptà, ultra la forma republicana de govern, el programa
descentralitzador dels republicans, i posà les diputacions i ajuntaments sota el control
del rei i de les corts. El 17 de juliol de 1873 fou presentat a les corts el nou projecte
de la Constitució Federal de la República Espanyola, elaborat pràcticament per
Castelar, però hom no l'arribà a promulgar pel fet que Pavía dissolgué les corts i
confirmà la constitució del 1869 modificant-ne l'article 33 (declaració de la monarquia
com a forma de govern), que vigí fins al pronunciament de Sagunt (29 de desembre
de 1874).
Pacte de Tortosa
Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País
Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig
de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues llibertats de
la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà
un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics
on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que
servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era,
alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut
revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució
reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica
i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869,
l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal,
estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la
revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat
rei d'Espanya.
Insurrecció Federal
Aixecament provocat, després de l'ordre de dissolució de les juntes revolucionàries
locals manada per la junta de Madrid, a diversos indrets del Principat pels federals i els
carlins que no acceptaren la Constitució del 1869. Els federals intransigents formaren
una junta revolucionària, a Barcelona, dirigida per Baldomer Lostau i Josep Anselm
Clavé; a l'Empordà, Pere Caimó i Bascós i Francesc Sunyer i Capdevila organitzaren
diverses partides, que, amb uns 2000 components, es feren forts a la Bisbal, fins a llur
rendició. Pel novembre del 1869 els diputats federals tornaren a les corts i foren ben
acollits pel general Prim.
Foc de la Bisbal
Enfrontament que tingué lloc a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869, durant la
revolta federalista, entre les tropes del governador militar de Girona i una força
republicana de 2 000 homes que s'havien fet forts a la ciutat. Aquests, en llur majoria
menestrals de la indústria surera, havien constituït una junta revolucionària, dirigida
pel diputat Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica
Federal. En caure presoner Caimó, i davant l'anunci de l'arribada de reforços
governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren.
Telegrama d'Ems
Telegrama que provocà un incident diplomàtic que originà la guerra entre
França i Prússia (1870). L'incident consistí en el fet que Bismarck féu publicar,
adulterat, el text del telegrama oficial sobre la visita d'un delegat de Napoleó III a la
ciutat d'Ems (actualment Bad Ems, a Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) per
demanar a Guillem I de Prússia la renúncia del príncep Leopold de Hohenzollern com a
candidat al tron d'Espanya, vacant des del 1868. França aprofità l'ocasió per a
declarar la guerra, que era precisament la pretensió de Bismarck.
Guerra Francoprussiana
Conflicte armat entre França i Prússia que durà des del juliol del 1870
fins al maig del 1871. La rivalitat entre ambdós estats fou agreujada per les aspiracions
d'un Hohenzollern a la corona espanyola; malgrat que aquest renuncià davant les pressions
de Napoleó III, la temerària diplomàcia francesa, volent obtenir de Prússia una
concessió pública, féu inevitable la ruptura; ruptura desitjada, d'altra banda, per
Bismarck, puix que la guerra situà Prússia definitivament al capdavant dels estats
alemanys. El 19 de juliol de 1870 França declarà la guerra. Després d'alguns avanços
francesos sense importància, es produí l'ofensiva prussiana, comandada per Moltke, el
qual, després de derrotar l'exèrcit de Napoleó III a Froeschwiller (agost del 1870),
l'encerclà a Estrasburg i a Metz; Mac-Mahon i l'emperador mateix foren assetjats a Sedan
i capitularen el 2 de setembre. El 4 de setembre fou proclamada a París la república; el
nou govern, anomenat de defensa nacional, no pogué aturar l'ofensiva prussiana. El
18 de gener de 1871 París caigué en poder de Bismarck, que aprofità l'avinentesa per a
proclamar l'imperi Alemany. Per les paus de Versalles (febrer del 1871) i Frankfurt (maig
del 1871), França perdia Alsàcia-Lorena i havia d'acceptar el pagament de cinc mil
milions de francs i l'ocupació prussiana de l'est del país.
|
|
2ª fase del Sexenni: el regnat d'Amadeu I (1871-1873). |
Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per
una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter
representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, ,
absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada
o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions
sobiranes en règim de paritat).
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna
però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del
president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Tercera Guerra Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors
de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de
Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del
1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions
convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una
declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors,
el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el
Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia,
Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa
als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president
del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual
s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra
banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos
econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la
partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que,
més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en
proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors
monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver
estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de
les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que
durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la
Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a
Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut
de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà
inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6
d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en
els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao
(desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries
carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la
Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica)
havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha
marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de
juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de
la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del
pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment
passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del
1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren
èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les
accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien
arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt
més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1
de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15
d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien
estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels
carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps
de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret,
Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de
tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé
tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de
juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà
Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap
moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins
disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era
semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius
molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental.
Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés,
Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i
altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador
Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins
obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i,
sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a
Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del
1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué
conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6
de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al
capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes
governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler
pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació
d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la
majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit
alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín
Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels
esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per
Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general
posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà
la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de
la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península
Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on
intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué
lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876);
Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de
Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després
d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella
desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per
Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.
Abdicació
Renúncia voluntària del monarca a favor de qui el segueix en la línia
successòria. Bé que normalment l'abdicació es produeix per un acte explícit de
renúncia, històricament ha estat admesa l'abdicació per actes tàcits, tals com el
matrimoni del monarca o la seva absència del regne, realitzats sense l'autorització de
l'assemblea parlamentària.
|
|
El fracàs de la monarquia constitucional d'Amadeu I, amb la
seva abdicació, va provocar l'aparició de la república, per primera vegada en la
història d'Espanya. |
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és
hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En
aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la
formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del
mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són
determinades per la constitució.Segons la natura d'aquestes relacions, la
república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració
política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en
les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de les edats mitjana i moderna,
la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves
primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La
forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir
de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i
asiàtic al s XX.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal
del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder
ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la
Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents
principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de
la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples
divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els
progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades
Álvarez, etc.
President de la República
El titular que en una república encarna la representació de l'estat.
Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa els tractats
internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres legislatives, nomena cap
de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius, té el dret de gràcia i
és el cap dels exèrcits. A moltes repúbliques amb institucions calcades de les
monarquies constitucionals, llur president, políticament irresponsable, no sol ésser
elegit per sufragi universal, bé que amb excepcions (a l'Alemanya de Weimar, a Àustria i
a França a partir del 1962). Sovint es dóna el cas de presidències col·legiades (a
Suïssa, i, abans, a l'Uruguai). Sempre que exerceix les funcions de cap del govern, però
sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim és anomenat
presidencialista.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel
cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a
la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer
ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat
designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni
perquè tingui la confiança del parlament.
|
|
3ª fase del Sexenni: la Primera República espanyola
(1873-1874). |
Primera República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que abasta des de l'11 de febrer de 1873 (en
què fou proclamada la República per les corts, després d'haver abdicat Amadeu I
d'Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació d'Alfons XII, a Sagunt, pel
general Martínez de Campos), data inicial de laRestauració. Hi ha dues etapes en
la República: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de gener de 1874, quan
les forces del general Pavía dissolgueren les corts) i la presidencialista, en què es
féu càrrec del poder executiu el general Serrano. De vegades hom restringeix el nom de
República a la primera època, i aleshores la segona és considerada un règim de
transició. En qualsevol cas, el govern de Serrano clou el Sexenni, obert per la
revolució de setembre del 1868. Durant la primera etapa hi hagué quatre presidents del
poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras, Pi i Margall,
Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s'explica per la pugna
entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i els
republicans federals. Sota el primer president compartiren el poder, però l'intent
frustrat de cop d'estat de Cristino Martos, un dels caps dels republicans unitaris, el 23
d'abril, féu que el segon gabinet de Pi i Margall abandonés la política de
conciliació. Tanmateix Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué
estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients,
volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons. Salmerón
plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les
guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la
República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament
autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal
d'evitar un viratge cap al federalisme, Pavía donà el seu cop d'estat. Aquell mateix dia
un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de
l'executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de
diferenciar-la de l'anterior, democràtica, federal i de tendència convencional; de fet,
instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret, de caràcter
macmahonista, però sense arrels en l'opinió pública. Serrano reduí el cantó de
Cartagena, combaté els carlins i els insurrectes cubans i no oposà cap resistència a la
proclamació d' Alfons XII d'Espanya.
La Primera República Espanyola als Països
Catalans
Sobrevinguda la República inesperadament, federals intransigents i internacionalistes
n'assumiren el control al Principat, i la diputació de Barcelona esdevingué govern de
Catalunya; enmig d'un clima de crisi d'autoritat, hom intentà diverses vegades la
proclamació de l'Estat Català federal, i fou dissolt l'exèrcit regular (març del
1873). Simultàniament, la tercera guerra Carlina, iniciada en els mesos finals del
regnat d'Amadeu I, arrelà al camp català a causa de les mesures anticlericals de la
República. Forts a la muntanya, amb centres a la Seu d'Urgell, Camprodon i Olot, els
carlins hostilitzaren constantment les ciutats i les viles liberals de la perifèria
—Igualada, Girona, Manresa, Sant Feliu de Guíxols— i aconseguiren importants
victòries militars, com la de Francesc Savalls a Alpens (9 de juliol de 1873). A la
vegada, el pretendent Carles VII intentà de guanyar-se la voluntat dels regionalistes amb
la promesa del restabliment dels furs i les institucions catalanes. És ja durant la
presidència de Castelar quan els republicans moderats, majoritaris, aconsegueixen el
control de la situació a Barcelona; gràcies a això, a l'amenaça del carlisme, i també
al major realisme de les organitzacions obreres catalanes, el Principat romandrà al marge
de la Insurrecció Cantonalista. L'aixecament, iniciat pel juliol al País
Valencià —Castelló de la Plana, Vinaròs, València, Alacant, Alcoi—, Múrcia
i Andalusia, era promogut pels nuclis locals de federals exaltats, menys a Alcoi, on tenia
un caràcter internacionalista, i fou ràpidament reprimit per l'exèrcit. Donat el cop
d'estat del general Pavía, el nou capità general de Catalunya i vencedor dels
cantonalistes valencians, Arsenio Martínez de Campos, desarmà els Voluntaris de la
República i dissolgué la Internacional; la resistència obrera i federal,
simbolitzada en les barricades que a Sarrià defensava Joan Martí, el Xic de les
Barraquetes, fou vençuda per les tropes el 12 de gener de 1874, mentre l'exèrcit també
aixafava els darrers baluards cantonals a Cartagena. Prosseguí, durant el govern del
general Serrano, la lluita contra els carlins, que ocupaven Berga, Olot i la Seu d'Urgell.
Però ja les burgesies catalana i valenciana, esporuguides per les darreres
conseqüències de la Revolució de Setembre, i per la irrupció a l'escena política de
les masses obreres, es preparaven per a la Restauració, que precipità llur heroi,
Martínez de Campos, amb la proclamació de Sagunt, i que restava simbolitzada en el
triomfal desembarcament d'Alfons XII a Barcelona el 9 de gener de 1875.
Voluntaris de la República
Milícia ciutadana organitzada a Barcelona i en altres municipis de Catalunya durant la
Primera República com a transformació dels antics Voluntaris de la Llibertat. Ja al
febrer del 1873 la diputació de Barcelona havia creat, amb paisans, dues companyies de
Guies de la Diputació, que, comandades per B.Lostau, lluitaren contra els carlins, però
fou després de la dissolució de l'exèrcit regular (març) que els quatre batallons de
Voluntaris barcelonins prengueren importància. Nodrits bàsicament per elements de la
petita burgesia, menestrals i alguns simpatitzants internacionalistes, desenvoluparen
tasques d'ordre públic i participaren, amb eficàcia variable, en la campanya
anticarlina. Decretat llur desarmament després del cop d'estat del general Pavía,
protagonitzaren la darrera resistència armada republicana a Barcelona i Sarrià.
|
|
Republicanisme unitari. |
República unitària
Forma d'organització estatal republicana, sota una concepció unitària i
centralitzada. S'oposa a república federal.
Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política.
|
|
Republicanisme federal. |
República federal
Forma d'organització estatal republicana que es basa en la unió voluntària,
mitjançant un pacte, d'estats, nacions o altres entitats territorials sota una mateixa
Constitució política.
Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre
mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les
diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador,
entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes,
les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur
federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però
convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la
centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma
en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix.
Si la primera direcció tendeix a crear a la llarga noves nacions o integracions culturals
més grans i intenses, fins a arribar a l'ideal d'una federació universal basada en el
lliure pacte d'homes i de pobles que conserven sense alienació llur personalitat, la
segona direcció pretén de restablir la personalitat de determinats grups humans,
històricament alienada per unificacions imposades de forma no gens democràtica. La
lluita per l'alliberament popular, la conquesta de les llibertats fonamentals i el dret
d'autodeterminació dels pobles coincideixen aleshores, i tenen el federalisme com el
millor instrument polític per a transformar l'antiga unitat imposada en una nova unitat
més forta i durable, car es basa en el lliure consentiment de la població. La direcció
centrípeta del federalisme ha seguit generalment el camí progressiu de les aliances
circumstancials; la confederació d'estats independents i sobirans o associació de
caràcter internacional, permanent i orgànic; i l'estat federal o federació d'estats,
amb sobirania dividida entre el primer i els segons. La marxa cap a la unitat ha fet dels
actuals estats federals la culminació del federalisme en tant que creador d'importants
estats moderns (Estats Units d'Amèrica, Suïssa), però la mateixa complexitat de les
societats de capitalisme avançat ha reduït l'abast del federalisme i ha afavorit una
nova centralització i un augment dels poders reals de l'estat federal sobre els estats
federats. La federació es produeix quan es donen certs vincles més o menys sòlids
d'unió entre els grups incorporats a l'estat federal (raça, llengua, contigüitat
territorial, tradicions històriques comunes o interessos econòmics complementaris); per
això la construcció d'unitats polítiques d'abast continental, com l'europea, topa de
moment amb la insuficiència d'elements unificadors objectius. D'altra banda, el procés
federatiu té un caràcter conscient i lliure, el qual ha de cristal·litzar en un pacte
entre estats o constitució federal. La constitució representa en l'estat federal quelcom
més que una formalitat legal: és l'instrument jurídic del pacte entre estats i, per
tant, la seva permanència és reforçada per procediments de reforma constitucional
dificultosos i complexos. Al costat de la constitució federal sobreviuen o s'estableixen
les constitucions dels estats federats com a lleis fonamentals d'una autonomia de
contingut constitucional, la qual comprèn la competència més àmplia sobre legislació.
El principi de la divisió de poders s'articula en l'estat federal de forma funcional i
territorial. Els estats membres de la federació i l'estat federal es divideixen llurs
respectives competències segons una doble enumeració d'aquestes. Els poders
"residuals" no enumerats en la constitució són atribuïts d'una manera
flexible als estats federals. La divisió territorial de competències és molt variada en
les diferents federacions, però, en general, són atribuïdes a l'estat federal les
relacions internacionals, les forces armades, el comerç exterior i les duanes, les
comunicacions i el comerç interior, la moneda, els pesos i les mesures, el règim
polític i les institucions polítiques i jurídiques fonamentals. La dualitat d'ordres
constitucionals i de competències legislatives es reflecteix en la dualitat de cambres
parlamentàries. Cada estat federat participa directament mitjançant la segona cambra
federal, al costat de la primera cambra, la qual representa tota la població de la
federació, amb independència de la distribució geogràfica. La cambra federal
representa el poble de cada estat, i el nombre de representants és igual per a cadascú,
car així equilibren les desigualtats de població o territori que puguin existir en la
federació. El poder executiu federal correspon generalment a un president de la
República i a un consell, els quals actuen de formes molt diverses, segons el sistema
específic de govern adoptat (presidencialista, parlamentari, directorial, etc). El poder
judicial és també dual, és a dir, hi ha una doble jerarquia judicial al costat d'un
tribunal federal constitucional característic, encarregat de resoldre els conflictes
entre la federació i els estats federats, o bé entre els estats mateixos o entre els
ciutadans de diversos estats.
El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton,
aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de
Pruneda en un periòdic d'Osca defensant la república federal i de la seva divulgació
per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a "El Eco de la Revolución"
i a "La Revolución y la Reacción" (1854), i també de Garrido i de Josep
M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució
de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i,
a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic "El Federalista",
que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del
1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club
Republicà Democràtic Federal i el periòdic "La Razón") i la radical o dels intransigents
(Club dels Federalistes, "El Estado Catalán" i dirigents com Valentí
Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc, i en certs
aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s'alçaren l'any 1869, més
particularistes, partien de l'autonomia integral de l'individu i exigien la independència
a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d'igualtat entre estats (Catalunya,
Castella, etc); defensaven també el dret d'autodeterminació dels cubans i la federació
ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món.
El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys
1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres
de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu
propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creaci&a;o de
cooperatives, tot i que criticaven l'apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873),
s'aguditzà l'oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que
proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant
Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc, i que pressionaren la diputació de
Barcelona (amb el suport de dirigents de l'ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch,
Labán, etc), per a proclamar l'estat català. La Insurrecció Cantonalista no
tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras
fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a
pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep
Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc), però d'altres restaren independents
(Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana
dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l'exili, formà el Partit Federal
Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els
conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes
autònomes i que des del 1879 publicà "El Diari Català", se separà de Pi i
Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d'aquest al Principat. El
federalisme d'Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras
portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del
1883) fou aprovat un projecte de constitució de l'estat català dins la federació
espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc, i pel
juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una
contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès
i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i
Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels
temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per
Eduardo Benot, s'accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme
català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a
partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió
Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se
una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà
(CNR), estimulà la unificaci&a;o d'aquest amb la Unió Republicana i amb els
federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal
Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i
Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la
desaparició d'aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s'afebliren
progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però
l'atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un
federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l'Extrema
Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida
per l'Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació
en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no
signaren el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s'anaren
dispersant.
|
|
La Constitució republicana. |
Constitució
del 1873
Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola presentat a les
corts el 17 de juliol de 1873, després de la proclamació de la república (1 de juny).
Aquesta constitució no fou a votació perquè el 3 de gener de 1874 el general Pavía
dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869. El document, redactat
principalment per Castelar, afirmava l'existència d'uns drets naturals (a la vida, la
llibertat de pensament i d'expressió, d'ensenyament, de reunió, d'associació, de
treball, de propietat, etc) anteriors i superiors a qualsevol legislació positiva. La
República Federal es declarava constituïda per la unió de diferents estats —en
principi els antics regnes de la monarquia espanyola— que tenien autonomia econòmica
i administrativa i la política compatible amb l'existència de la nació. Entenia
sobre els afers legislatius econòmics i militars comuns. El poder legislatiu de la
federació era exercit exclusivament per les corts, el poder executiu, pels ministres, i
un nou poder definit, el de relació, pel president de la república. El bicameralisme de
les corts responia a les exigències de l'organització federal de l'estat: el congrés
era elegit per sufragi universal entre tots els espanyols, i cada estat federal tenia dret
a tenir quatre senadors al senat. El poder executiu disposava d'amples atribucions,
especialment referents al manteniment de l'ordre públic i a les necessitats de defensa.
El president de la república, lliurement, podia nomenar el cap del consell de ministres i
separar-l'en. Alguns altres punts eren semblants als de la constitució del 1869 (servei
militar obligatori, milícia nacional, etc).
|
|
El cantonalisme. |
Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons
federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la
Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX.
(veure Insurrecció Cantonalista)
Insurrecció Cantonalista
Aixecament esdevingut en diversos llocs del País Valencià, d'Andalusia i
de Múrcia, el juliol de 1873, amb objecte d'instaurar un règim federal per als antics
estats històrics, les províncies i els municipis (els cantons). Per bé que les
corts ja havien votat la república federal, l'oposició del govern Pi i Margall a
realitzar la federació «des de baix» impulsà els sectors federals «intransigents» a
llançar-se a la proclamació dels cantons federals, com a cop de força que obligaria el
poder a acceptar el fet consumat. La insurrecció fou iniciada el 12 de juliol a Cartagena
i s'estengué per tota la costa meridional mediterrània, on predominava el federalisme.
Pi i Margall dimití i fou substituït per Salmerón (18 de juliol) a la presidència del
poder executiu de la República, fet que donà lloc a una extensió del cantonalisme. La
insurrecció no tingué, pràcticament, ressò al Principat de Catalunya, on l'activitat
de les partides carlines insurrectes posava en greu perill el conjunt heterogeni de les
«forces liberals». El moviment rebé, en alguns llocs (València, Cadis, Sevilla), el
suport dels anarcosindicalistes de la Primera Internacional, que feren coincidir aquests
fets amb el frustrat aixecament d'Alcoi. Els cantons tingueren una vida breu, llevat del
de Cartagena, que s'havia erigit en Cantó Murcià i que, dotat de base naval, pogué
disposar d'una bona part de l'esquadra del país, amb la qual atacà diverses poblacions,
com Almeria i Alacant, perquè s'adherissin al moviment. El 19 de juliol s'aixecà
València, que es constituí en Cantó Valencià, i el 20, Castelló de la Plana,
de manera independent. El 26 de juliol les forces centralistes del general Manuel
Villacampa entraren a Castelló, i el 8 d'agost les del general Arsenio Martínez Campos
ocuparen València després d'haver-la bombardejada; Cartagena resistí fins el 13 de
gener de 1874. L'ideal cantonalista s'havia estès també a les Illes, on aparegué el
periòdic «El Cantón Balear»- (1873-74). Els cantonalistes iniciaren, en les
zones que dominaven, algunes tímides «reformes socials»: reconeixement del dret al
treball, fixació de la jornada laboral de vuit hores, abolició de la contribució de
consums. La insurrecció cantonalista —continuació i acció similar a la Comuna de
París (1871)— fou obra, essencialment, de la petita burgesia, però els conservadors
hi veieren la mà de la Internacional.
|
|
4ª fase del Sexenni: la república
presidencialista del general Serrano (1874). |
Cop
Estat de Pavía
Cop d'Estat protagonitzat pel general Pavía el 3 de gener de 1874, coneixedor de
la derrota de Castelar a les Corts. Hi entrà i, en dissoldre l'Assemblea, posà fi a la
Primera República.
República presidencialista
Forma antidemocràtica d'organització estatal
republicana, en la qual el president de la República assumeix tots els poders.
Presidencialisme
Règim polític fonamentat en la separació entre el poder executiu i el poder legislatiu
en el qual el president de la república, elegit directament pels ciutadans i responsable
davant d'ells de la seva gestió, és alhora el cap de l'estat i el cap del
govern.
|
|
Grups polítics destacats durant el Sexenni. |
Unitari -ària
Relatiu o pertanyent a una forma de govern en què els poders són en mans d'un sol cos
sobirà. S'oposa a federal.
Republicans unitaris
Liderats per Castelar, eren partidaris
d'un Estat no federal, sinó centralitzat, i també mantenien posicions molt més
conservadores des del punt de vista polític i social.
Federal
Partidari del moviment republicà federal.
Federals moderats o "benèvols"
Liderats per Pi i Margall, controlaven la direcció del partit i mostraven
especial preocupació pel respecte a la legalitat, bo i essent contraris a les
insurreccions armades i a les mobilitzacions populars reivindicatives.
Federals radicals o "intransigents"
Liderats per José María de Orense, defensaven el recurs a la via insurreccional
com a mètode per proclamar la República federal. Una república que exigia com a pas
previ la proclamació inicial de la independència dels diferents territoris amb una
personalitat històrica diferenciada.
Alfonsí -ina
Partidari d'Alfons XII d'Espanya (per oposició a carlí).
Carlí -ina
Partidari de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors que han pretès la
corona d'Espanya.
|
|
Partits polítics destacats durant el
Sexenni. |
Partido
Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido
Liberal, constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de la
Restauració. Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè
admetia principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas
del Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat.
El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions.
El succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona
època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i
Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions:
la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que
absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per
irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els
mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de
Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
Partit Republicà Democràtic Federal
Associació política d'abast espanyol, amb una especial força i
influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del
1868. Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme.
Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un
moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall.
Comptà de fet amb diversos centres d'iniciativa, mancat d'una direcció incontestada: la
representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871,
52 a l'abril del 1872 i 77 a l'agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals
correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot "El Federalista",
"El Estado Catalán" i "La Alianza de los Pueblos" de Barcelona,
"El Ampurdanés" de Figueres, "El Iris del Pueblo" de Palma de
Mallorca, etc, a part "La Igualdad", "La Discusión" o "El Pueblo
Español" de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al
Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà
de l'Estat Balear de Palma de Mallorca, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols
i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació
parlamentària i cercaren l'acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els
segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l'actuació al carrer o a
la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant
la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d'un "pacte
nacional" (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció
Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat
en contra de les quintes. A partir del 1870 l'hegemonia dins el partit de Pi i Margall es
basà en el manteniment d'un difícil equilibri entre l'esquerra i la dreta. La Primera
Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d'aquell any significà un important canvi
orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del
partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou
elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una
major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l'atac de la dreta
(Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a
l'unitarisme), però no pogué evitar l'agreujament de la divisió interna (constitució
de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a
València, a Palma de Mallorca, etc). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els
successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La
inclusió d'una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la
constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que
recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada
pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí
l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a
la política "legalista" de Pi (esperar a l'elecció d'unes corts constituents
per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els
intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i
Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i
polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern.
Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions
generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d'una tendència de centre
(amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc) que, juntament amb la dreta
(Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de
Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí
força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels
intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini
de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La
força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels carlins (victòries
de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l'11 de juliol), el qual refrenà les
diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la
diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l'Estat Català (12 de
febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer
Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc, tendiren vers
posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació
de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el
cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s'inicià una certa
reorganització del partit, afavorida indirectament per l'ascens al poder de Sagasta.
Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s'alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany,
Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes).
Fracassaren uns tímids intents d'acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més,
aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb
Josep Vallès i Ribot —que havia d'esdevenir el gran cap federal al Principat i el
més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En
l'Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i
recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya
celebrat els mesos d'abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l'Estat
Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot,
Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido
Federal, s'arribà per fi a una fixació clara i concreta de l'ideari federalista. De
tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886,
així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s'aguditzà el quasi
exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents
reunificadors del republicanisme i el manteniment d'una rígida ortodòxia doctrinal li
restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i
Margall (i el seu òrgan "El Nuevo Régimen", fundat el 1890) com el partit a
Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta
desorganització. Al País Valencià es trobà davant l'embranzida del blasquisme.
A les Illes la formació del Partit d'Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi
del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la
direcció pi-margalliana ja amb l'intent d'aproximació al catalanisme del 1899 i,
sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d'Unió Republicana Catalana. Després de
la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot,
empitjorà. L'oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El
republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà
incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l'acció dispersa dels
cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà
als diferents intents de dinamització d'un republicanisme catalanista. El partit,
després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l'Esquerra
Catalana i finalment el 1910 s'incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya
amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l'escissió de l'Extrema Esquerra
Federal, després Partit Federal Ibèric.
|
El fracàs des Sexenni democràtic va facilitar la Restauració
dels Borbons, en el fill
d'Isabel II, Alfons XII. |
Manifest de Sandhurst
Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors
alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest
manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la
monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de
respecte a la constitució. El manifest sintetitzava
el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i
catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema
polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.
Pronunciament de Sagunt
Alçament militar ocorregut a Sagunt (Camp de Morvedre) el 29 de desembre de 1874, en
pronunciar-se els generals Arsenio Martínez de Campos i Luis Dabán Ramírez de Arellano,
juntament amb un grup de coronels, a favor de la restauració monàrquica d'Alfons XII.
L'alçament tingué lloc malgrat l'opinió contrària de Cànovas del Castillo, que
confiava en una restauració mitjançant eleccions. Els batallons pronunciats es dirigiren
a Massamagrell, on el capità general de València, Ignacio M.del Castillo, s'hi adherí.
Alhora s'alçà, a Nules, el general Jovellar; des d'aleshores es propagà la revolta per
tot l'estat espanyol i el 31 de desembre es formà a Madrid el primer govern de la Restauració.
Saguntada, la
Nom amb què es coneix el pronunciament de Sagunt de desembre de 1874.
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a
l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de
Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot
distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i
s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la
Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del
ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia
inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la
Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de
grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el
republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del
liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el
carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats
a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema
s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el
senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el
proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també
la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema
s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes
que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent
regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys
europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del
Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi
social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final
(1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les
colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la
classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909)
desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el
mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917,
la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a
Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi
la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar
l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al
Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació
d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el
principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien,
en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un
"cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels
intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza
foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat,
víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors
—el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà
ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.
La Restauració als Països Catalans
Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració
afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren
possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat
d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica,
però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es
manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes
conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El
desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista
i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista,
comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la
decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir
d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se
sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren
llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades
explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs
repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment
assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs
projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a
Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions,
al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el
nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana
confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics,
sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat
el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al
País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en
plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el
republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general
revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al
país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista,
restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—,
que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta
implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i
darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses
conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el
desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del
règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys
1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme
"balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa
política coherent al sistema oficial.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. La Revolució de Setembre i el
Govern provisional.
2. La monarquia
constitucional d'Amadeu I.
3. La Primera
República espanyola.
4. Altres
polítics del Sexenni.
5. La fi del Sexenni.
6. La guerra de Cuba.
7.
Altres personatges. |
|
La
Revolució de Setembre i el Govern Provisional. |
Prim
i Prats, Joan (1814-1870)
Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú
(Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que
alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra
del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de
Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el 1833, en el
primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra
els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu
primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de
Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys,
era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus
llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort
personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada
d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet
d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves
d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal
convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà
entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i el 30 de maig de 1843
s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri
universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid,
però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des
del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests
fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte
del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per
facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la
colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense
més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el
govern li designés un successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop
diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos
dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el
govern debatés el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les
arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar
espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de
la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que
posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i
l'ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la
Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a
la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més distingit,
bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los
Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França,
Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que
Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità
a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la
suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De
fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització
i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan
de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els
altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per
discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález
Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els
representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que
Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou
règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les
seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la
Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de
Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra
de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba.
Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li encarregarien l'intent de
negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de
l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració,
fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb
O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València,
juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna
madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868
encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i
recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre
del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de
Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra
i, amb l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a
Cadis. Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid
(batalla d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a
arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a
Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del
govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la
constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el
ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb
realisme, la necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la
respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha,
regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres
provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es
decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que
l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la
Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al
carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus,
però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no
aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els
negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà
exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de
la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i
Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.
Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885)
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra
Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero
l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano
s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà
el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona.
Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig
del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el
príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una
expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà
amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la
política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el
1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a
capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest
a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de
San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la
conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap
més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou
nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del
primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer
conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants
mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del
poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins
que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un
paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez
Borrell.
Topete y Carballo, Juan Bautista (1821-1885)
Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i
participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió
Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II,
en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del
duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a
ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard
la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).
|
|
La
monarquia constitucional d'Amadeu I. |
Amadeu I d'Espanya
(1845-1890)
Duc d'Aosta i rei d'Espanya (1871-73), de
la casa de Savoia, fill de Víctor Manuel II d'Itàlia. Fou elegit rei per les corts (16
de novembre de 1870) i proclamat el 2 de gener de 1871. Amb aquest acte s'acabà el
període d'interinitat obert amb la revolució del 1868. Durant el seu breu regnat hagué
d'enfrontar-se amb una gran part de les forces polítiques, sense que els seus partidaris
arribessin a constituir un bloc capaç d'estabilitzar la nova dinastia. Molt aviat es
trencà la coalició governamental entre els progressistes democràtics i la Unión
Liberal de Francisco Serrano. Posteriorment es produïren les rivalitats entre Práxedes
Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, que de fet encapçalaren dues noves formacions
polítiques (constitucionalistes i radicals), i el resultat fou una gran inestabilitat,
que aprofità l'oposició. A la política d'aïllament i de ridiculització de la nova
dinastia practicada des dels primers moments per alfonsins, carlins i republicans, cal
afegir els intents d'aixecament armat (començament de la Tercera Guerra Carlina, revolta
federalista del 1872) i les primeres manifestacions del moviment obrer organitzat (Primera
Internacional). Davant aquestes dificultats, agreujades pel conflicte amb els artillers,
Amadeu I, que s'havia mantingut sempre dins les prerrogatives que li concedia la
constitució, abdicà (11 de febrer de 1873) i retornà a Itàlia.
|
|
La
Primera República espanyola. |
Castelar y Ripoll, Emilio
(1832-1899)
Polític, orador i escriptor.
Estudià dret, filosofia i història. Ocupà la càtedra d'història d'Espanya de la
Universidad Central (1858). Militant del partit demòcrata, des del 1863 dirigí "La
Democracia", on defensà les posicions econòmiques liberals d'un sector del
republicanisme espanyol, enfront de les tendències socialitzants i federalistes,
patrocinades per Pi i Margall, director de «La Discusión». Separat de la càtedra
(1865) a causa d'un article de caire antimonàrquic, el conflicte universitari i polític
que suscità la seva depuració s'inserí en els moviments que portaren a la Revolució
del Setembre de 1868. A les corts constituents del 1869, Castelar, amb Pi i Margall i
Figueras, dirigí la campanya per a la implantació de la República. Tanmateix, es
mostrà partidari de l'oposició legal a la monarquia democràtica d'Amadeu I. Proclamada
la República (1873), Castelar ocupà la cartera d'estat. Les crisis del règim republicà
(insurrecció carlina, revolució cantonalista) el portaren a la presidència del poder
executiu (1873), des del qual intentà una república unitària i conservadora. Clausurà
les corts, interrompé la discussió del projecte de constitució federal, suspengué les
garanties constitucionals i exercí poders absoluts amb la col·laboració dels
monàrquics democràtics. Reorganitzà l'exèrcit i en reforçà la disciplina, amb
l'ajuda dels caps militars conservadors. La seva gestió governamental fou censurada pels
parlamentaris republicans (1874), cosa que facilità el cop de força del general Pavía.
Amb la Restauració borbònica (1874), fou, per concessió de Cánovas, l'únic diputat
republicà de les corts del 1876, primeres de la monarquia restaurada. Tingué, des
d'aquell any fins al 1883, l'acta de diputat per Barcelona. El 1880 fundà el partit
«possibilista», que preparà l'acceptació de la monarquia per part d'un grup d'antics
republicans. Des del 1888, es retirà progressivament de la política i es dedicà als
estudis literaris i històrics, que el portaren a les acadèmies de la Lengua, de la
Historia i de Bellas Artes. Ha estat considerat l'orador per excel·lència del
parlamentarisme espanyol del s XIX. Imaginatiu i brillant, creà un model retòric de
gran efecte. En són notables els discursos en pro de la llibertat de consciència i de
l'abolició de l'esclavitud (corts del 1869). Té una àmplia producció històrica i
literària d'inspiració romàntica. En matèria filosòfica, sintetitza sense
originalitat aportacions de l'idealisme alemany i d'espiritualisme cristià.
Figueras i de Moragas, Estanislau
(1819-1882)
Dirigent republicà. Advocat (1844),
exercí a Tarragona (amb un breu parèntesi, el 1848, a Madrid), essent ja membre del
partit progressista. Adscrit posteriorment al partit democràtic, fou elegit per primer
cop diputat el 1851, per Tarragona, on participà en la revolució del juliol del 1854.
Aquest any tornà a les corts, i fou un dels 21 diputats que pel novembre votaren contra
la monarquia. Fixà la residència a Madrid. Reelegit diputat (1862 i 1865), el 1867 fou
desterrat a Navarra per la seva actitud hostil als moderats; de nou a Madrid, hi fundà el
periòdic "La Igualdad" (1868), adscrit al Partit Republicà Democràtic
Federal, del directori del qual fou membre (1869-73). Proper als benèvols del
partit i contrari a la insurrecció, en les eleccions del 1869 i el 1870 fou elegit
diputat i encapçalà, per la seva experiència parlamentària i els seus dots oratoris,
la minoria republicana a les corts. Primer president de la Primera República (12 de
febrer de 1873), s'hagué d'enfrontar a la crisi provocada pels radicals (24 de febrer) i
a la proclamació de l'estat català a Barcelona (8 de març) per part dels republicans
federals (Lostau) i els principals dirigents obrers internacionalistes, intent que
aconseguí d'aturar pocs dies després en canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a
Catalunya. Arran de la crisi política del 10 de juny, fugí a França, d'on retornà a
mitjan setembre del 1873, quan encara no havia estat sufocat el cantonalisme, i intentà
d'unir-se amb Pi i amb Salmerón contra Castelar (desembre del 1873 - gener del 1874).
Imposada la Restauració pel cop d'estat de Pavía, s'apartà de la política activa, tot
i l'intent del 1880 de creació d'un Partit Republicà Federal Orgànic, contrari al
federalisme pactista de Pi i Margall.
Pi i Margall, Francesc
(1824-1901)
Polític republicà. Fill d'un obrer
del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la
Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La
España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví
part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52).
La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el
1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres
polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides
per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en
el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al
moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la
Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La
Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i
Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència
proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i
d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat,
l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la
sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure"
o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials.
El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de
les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de
l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La
Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar
un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En
especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari
"socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la
vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68,
aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres
importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista
trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer
del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins
el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit
Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment
parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar,
després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de
la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre
majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte
compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar
ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873),
el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat
dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no
pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada
en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una
reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però
el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia,
publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar
les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y
la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la
reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor
del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els
anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la
seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí
tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic
que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a
favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el
marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de
Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou
potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica
burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent
en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers
anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per
Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els
anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres
importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva
actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de
nuestros días (1890).
Salmerón y Alonso, Nicolás
(1830-1908)
Polític republicà. Deixeble de
Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del
Partit Democràtic, fou diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a
les Corts. Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou
president del congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà
un govern de tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista,
la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el
6 de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la
Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on
col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent
tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari
de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per
Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit
Republicà Progressista i fundà elPartido Republicano Centralista (1887), de
tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del
republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals
i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió
Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La
influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble,
puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa
penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del
1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La
Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta
penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es
produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un
dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix,
la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans
centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió
Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.
|
|
Altres
polítics del Sexenni. |
Palanca i Asensi, Eduard
(1837-1900)
Polític. Residí gairebé sempre a Andalusia i a Madrid. Advocat i republicà,
partidari de Salmerón, fou diputat a corts (1869), membre de les corts constituents de la
república i, durant aquest règim, ministre d'ultramar (1873).
Rivero, Nicolás María
(1814-1878)
Polític castellà. Estudià
medicina i dret. Membre fundador del Partido Demócrata (1849), fou governador de
Valladolid (1854-56) i participà en la rebel·lió del Cuartel de San Gil (1886). Durant
la revolució del 1868 romangué a Madrid, d'on fou nomenat batlle (1868). Fou president
de les Corts Constituents (1869-70 i 1872) i com a tal rebé l'abdicació d'Amadeu I.
Proclamada la Primera República, fou un dels causants de la ruptura entre federals i
radicals.
Ruiz Zorrilla, Manuel
(1833-1895)
Polític castellà. Progressista
ardorós, participà en la rebel·lió de la caserna madrilenya de San Gil (1866) i hagué
d'emigrar. Fou un dels caps de la revolució de setembre del 1868. Ministre de foment en
el govern del duc de la Torre, decretà la llibertat d'ensenyament, suprimí les facultats
de teologia i assajà d'organitzar un ensenyament de coneixements pràctics (tècnics,
agraris). Ministre de justícia el 1869, introduí el matrimoni civil i l'organització
del jurat. President del consell el 1870, fou el ministre més fidel i més eficaç
d'Amadeu I. Establí el servei militar obligatori i fundà el banc hipotecari; presentà
els projectes de llei de dotació del clergat i de l'abolició de l'esclavitud a Puerto
Rico. En abdicar Amadeu, l'acompanyà fins a Lisboa. Quan es produí la restauració dels
Borbó es declarà republicà, fou expulsat d'Espanya i des de l'exili, o bé entrant
d'amagat en territori espanyol, organitzà diverses conspiracions republicanes o hi
participà, entre elles les de la Seu d'Urgell (1884), Santa Coloma de Farners (1884) i
Madrid (1886), dirigida per Villacampa. Malalt, tornà a Espanya i es retirà de la
política.
Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903)
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí
en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit
diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d'exiliar-se a França.
Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any 1863 adquirí i dirigí el
diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d'on
passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de
San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a
França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari.
Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat amb Prim, esdevingué
una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la candidatura d'Amadeu de
Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat
amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del
consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any següent. Ministre en dues ocasions
més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no
hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i
organitzà el grup constitucional, que, refós en l'assemblea del 1880, rebé el nom de
Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal. President del Consell des
del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb
Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el
1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar
les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi
civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d'afrontar la guerra amb els EUA i la
liquidació de l'imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra
sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de
ministres per darrera vegada.
|
|
La
fi del Sexenni. |
Cánovas
del Castillo, Antonio (1828-1897)
Polític i escriptor. Fill d'un mestre d'escola. Treballà com a periodista
i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política protegit per Joaquín
Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de Narváez. Participà en la
preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que inicià el Bienni
Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854), declaració
programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre
d'aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat successivament
director general d'administració local i sots-secretari de governació en el ministeri
O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i d'ultramar en
l'últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la Revolució
del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El 1873 fou
designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la
monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou
proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap
de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint
una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una
política d'atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb
excepció de l'extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i
de Pi i Margall. L'obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876,
reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de
cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i
disposicions conservadores (reimplantació de l'obligatorietat del matrimoni canònic,
reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l'ambigüitat o el
silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets
polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del
torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta,
recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la
fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política
proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou
hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents
del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el
regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions
internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política
d'aïllament coincident amb una política d'intransigència respecte a les colònies, que
tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i
històrics, especialment sobre la casa d'Àustria i la decadència del s XVII (Estudios
literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria, 1869; Problemas
contemporáneos, 1884-90). Fou director de l'Academia de la Historia de Madrid i
president de l'Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia
per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).
Pavía y Rodríguez de Alburquerque, Manuel
(1827-1895)
Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la
federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra.
Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de
1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre
l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81)
i novament de Castella la Nova (1885-86).
Martínez de Campos y Antón, Arsenio
(1831-1900)
Militar. Format a l'Escuela de
Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit
a tinent coronel, formà part de l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres
del general Prim. Posteriorment anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada.
El 1872 tornà a la Península Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en
col·laboració amb Cabrinetty, féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a
València a reprimir l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8
d'agost), en qualitat de capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i
Cartagena, però, enemistat amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità
general i fou confinat a Mallorca. Passà a Castella, on conspirà per restaurar la
monarquia borbònica; malgrat l'oposició de Cánovas del Castillo, que preferia
d'arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt,
en nom d'Alfons XII d'Espanya. El col·lapse del govern provisional li donà la victòria,
i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat capità general de Catalunya (1874-86), inicià
la campanya contra els carlins, amb els quals pactà un tracte humanitari dels ferits i
els presos. Recuperà Olot i ocupà la Seu d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de
capità general, i passà a Cuba, on exercí el comandament suprem de la guerra.
Aconseguí d'atreure's la població i alhora de derrotar els insurrectes (pau de Zanjón,
del 1878). Tornà a la Península, i pel març del 1879 formà govern, però dimití pel
desembre; la incomprensió dels problemes cubans que trobà en les esferes del govern el
feren decantar cap al partit liberal, que ajudà a triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà
l'alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons XII, féu de mitjancer entre Cánovas i
Sagasta per tal que signessin el pacte del Pardo (1885); ocupà la presidència del senat
en diverses ocasions. Novament fou capità general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer
cop fou objecte del cèlebre atemptat de l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de
les forces d'Àfrica (1893), liquidà la guerra de Melilla. Nomenat capità general de
Castella la Nova (1895), fou enviat tot seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra,
però, convençut que era una causa perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué
censures. Els darrers anys féu costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou
concedit el marquesat de Martínez de Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.
|
|
La
guerra de Cuba. |
Cisneros
Betancourt, Salvador (1828-1914)
Polític cubà. El 1868 donà la llibertat als seus esclaus i es lliurà plenament a la
lluita per la independència de Cuba; fou empresonat a la fortalesa del Morro, a l'Havana.
El 1895 s'uní al moviment separatista de Máximo Gómez i participà a l'assemblea de
Jimaguaiú, que l'elegí president de la república, càrrec que exercí fins el 1898, que
es retirà a la vida privada.
|
|
Altres
personatges. |
Leopold
de Hohenzollern-Sigmaringen (1853-1905)
Príncep prussià. Fill de l'últim príncep sobirà de Hohenzollern-Sigmaringen,
Carles Antoni I, es casà (1861) amb la princesa Antònia de Portugal. Aquest matrimoni i
el fet d'ésser catòlic afavoriren la seva candidatura a la corona d'Espanya, vacant des
de l'enderrocament d'Isabel II. El 1869 inicià negociacions amb Prim, fet que comportà
l'enfrontament franco-prussià, però la candidatura no prosperà.
|
|
