Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
La Restauració borbònica
(1874 -1931).
Els historiadors en distingeixen dues etapes: una fins al 1898, de consolidació del
sistema, i una altra fins al 1931, de crisi. |
Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a
l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de
Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot
distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i
s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la
Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del
ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia
inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la
Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de
grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el
republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del
liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el
carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats
a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema
s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el
senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el
proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també
la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema
s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes
que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent
regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys
europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del
Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi
social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final
(1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les
colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la
classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909)
desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el
mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917,
la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a
Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi
la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar
l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al
Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació
d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el
principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien,
en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un
"cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels
intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza
foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat,
víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors
—el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà
ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.
La Restauració als Països Catalans
Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració
afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren
possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat
d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica,
però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es
manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes
conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El
desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista
i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista,
comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la
decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir
d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se
sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren
llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades
explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs
repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment
assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs
projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a
Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions,
al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el
nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana
confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics,
sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat
el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al
País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en
plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el
republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general
revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al
país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista,
restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—,
que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta
implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i
darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses
conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el
desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del
règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys
1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme
"balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa
política coherent al sistema oficial.
 |
|
La Restauració dels Borbons, en la figura d'Alfons XII,
fill d'Isabel II, va estar preparada durant el Sexenni. |
Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari.
Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre
de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la
persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni
comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia
constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i
república del
1874.
Manifest de Sandhurst
Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors
alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest
manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la
monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de
respecte a la constitució. El manifest sintetitzava
el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i
catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema
polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.
Pronunciament de Sagunt
Alçament militar ocorregut a Sagunt (Camp de Morvedre) el 29 de desembre de 1874, en
pronunciar-se els generals Arsenio Martínez de Campos i Luis Dabán Ramírez de Arellano,
juntament amb un grup de coronels, a favor de la restauració monàrquica d'Alfons XII.
L'alçament tingué lloc malgrat l'opinió contrària de Cànovas del Castillo, que
confiava en una restauració mitjançant eleccions. Els batallons pronunciats es dirigiren
a Massamagrell, on el capità general de València, Ignacio M.del Castillo, s'hi adherí.
Alhora s'alçà, a Nules, el general Jovellar; des d'aleshores es propagà la revolta per
tot l'estat espanyol i el 31 de desembre es formà a Madrid el primer govern de la Restauració.
Saguntada, la
Nom amb què es coneix el pronunciament de Sagunt de desembre de 1874.
|
|
Amb la Restauració assistim al triomf de l'opció
liberal conservadora. |
Liberalisme
moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia
constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la
igualtat jurídica.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per
a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc.
Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal
passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d'aparença parlamentària,
que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou
rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a
la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans
partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el
poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses
diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas
(liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta
(liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les forces disperses dels grups que
havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns sectors conservadors de la societat
catalana la idea mateixa del liberalisme resultava inassimilable en el terreny polític o
religiós. Duran i Bas, lligat al partit de Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de
l'organització a Barcelona dugués el nom de liberal-conservador, com li pertocava, i
només transigí amb la inversió dels dos adjectius, per posar en relleu la primacia del
caràcter conservador del grup. Més a la dreta encara, des de posicions integristes,
Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com "un conjunt d'idees falses i de fets
criminals, conseqüència pràctica d'aquestes idees" al seu famós llibre El
liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però, que els dos grans partits de la
Restauració tingueren escassa importància real en la vida política catalana. Des del
començament del s XX, amb l'aparició de la Lliga com a opció pròpia de la burgesia
catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells equips i l'enfonsament dels
cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del triomf ressonant de la
Solidaritat Catalana. No era sinó l'avenç del que s'havia d'esdevenir a escala
hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al 1923.
|
|
El sistema de la Restauració es basava en la Constitució
del 1876. |
Constitució
del 1876
Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny
de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la
intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt
el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el
reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions
progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII «en
unió i d'acord» amb les corts. L'estat era confessional, però hom admetia en privat la
pràctica d'altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El
senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis,
nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l'estat i renovables
cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del
rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d'ascens i recompenses a
les forces armades, l'indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o
pau, distribució dels fons de l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i
honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les
corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com
l'electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop
d'estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930,
després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona
República (14 d'abril de 1931).
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no
governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president
del govern o del ministre que en sigui responsable.
Sobirania compartida
La legitimitat del poder recau, de manera compartida, en el rei i les Corts.
Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues
cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa
(cambra 10)— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de
reclutament de llurs membres. En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes
atribucions en matèria legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que
posseeixen certes prerrogatives en matèria financera, judicial, ratificació de tractats,
nomenaments, etc. A més, en els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable
només davant la cambra baixa. Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és
generalment l'elecció per sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre
l'elecció indirecta, el nomenament —a vegades vitalici—, la successió
hereditària, etc. El bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA,
segons dues fórmules institucionals diferents que requereixen també dues justificacions
doctrinals diferents. En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions,
a d'altres règims parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció
moderadora; en el bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal,
la cambra alta representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El
bicameralisme, d'un tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada
renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i
la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar
segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Llibertats individuals (o públiques)
Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la
constitució.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la
participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de
pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa,
ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració
dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major
part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració
central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres
organitzacions separades d'ordre local o institucional.
|
Cánovas del Castillo va sentar les bases del nou règim.
El sistema canovista consistia en l'existència de dos grans partits:
el Partit Conservador
i el Partit Liberal. |
Sistema
canovista
Nom del sistema creat per Antonio Cánovas del Castillo, el qual va organitzar un
sistema monàrquic liberal, tot i que no democràtic, les bases del qual es van establir i
consolidar durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina. El seu objectiu
era aconseguir l'estabilitat política integrant les diverses concepcions liberals en un
projecte comú, sobre la base de la monarquia. Per a Cánovas, l'estabilitat del sistema
passava per la col.laboració amb els liberals i la millor manera d'aconseguir-la
era integrant-los en el sistema a través d'un mecanisme d'alternança pacífica en el
govern o torn de partits. El que es pretenia era que l'oposició política que
acceptava la monarquia (oposició dinàstica) no hagués de recórrer a la força, militar
o revolucionària, per arribar a governar, com havia succeït des de 1836. Això es va
reflectir en l'organització d'un sistema bipartidista, seguint el model
britànic, i en l'aprovació d'una Constitució prou flexible com perquè pogués
daptar-se als programes dels dos partits. El sistema es basava en l'establiment d'un
sistema de partits, restringit de fet a dos (conservadors i liberals), que s'alternaven al
poder i en la coacció i marginació de la vida política d'amplis sectors de les classes
populars mitjançant el caciquisme.
Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues
organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues
acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política.
Partits dinàstics
Nom amb què es coneixien els dos partits polítics lleials a la Corona, el
Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquests dos partits van ser els que es van
alternar en el poder mitjançant els mecanismes propis d'un sistema parlamentari, mentre
que la resta de les formacions polítiques van quedar excloses del joc polític.
Les diferències ideològiques i polítiques entre tots dos partits eren mínimes. Quant a
la política, els conservadors eren més autoritaris, més donats a l'immobilisme polític
i a la defensa de l'ordre social i els valors establerts, mentre que els liberals eren
més inclinats al reformisme jurídic de caire progressista i laic, estaven més
preocupats per les reformes socials i per l'educació. En la pràctica, però, l'actuació
de tots dos partits en el poder no diferia gaire, ja que existia un acord tàcit de no fer
mai una llei que forcés l'altre a abolir-la quan tornés al govern. Tots dos eren partits
de minories, de "notables", al voltant dels quals s'organitzaven faccions, que
corresponien més a interessos locals o de clientelisme polític que no pas a vertaderes
discrepàncies polítiques.
|
|
El Partit Conservador. |
Partido Conservador
Organitzat al voltant del seu líder indiscutible, Antonio Cánovas del Castillo,
va aglutinar l'antic Partit Moderat, la Unió Liberal i una bona part del Partit
Progressista. Era, doncs, l'hereu del moderantisme, l'unionisme i part del progressisme de
l'època isabelina. Representava els interessos de la burgesia latifundista (grans
propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups
residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió
catòlics (va aconseguir el suport de l'episcopat i es va atreure una bona part dels
sectors catòlics no integristes).
Moderantisme
Ideologia dels moderats.
Moderat -ada
Dit de la persona, el moviment, etc, que ideològicament defuig tot
extremisme.
Immobilisme
Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials, polítiques,
etc, pròpia de la classe dominant.
|
|
El Partit Liberal. |
Partido Liberal
O Partit Liberal Fusionista. Liderat per Práxedes Mateo Sagasta,
integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats. Pretenia incorporar a la
Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868. Això li va comportar
el suport de professionals liberals, de sectors de la burgesia industrial i comercial
(comerciants, banquers), de militars i dels funcionaris, així com de sectors de
l'aristocràcia terratinent.
Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació
d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc
de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense
recórrer a la revolució.
Reformista
Partidari del reformisme.
|
El funcionament del sistema.
El torn pacífic de partits. |
Torn pacífic
Sistema del bipartidisme, en què els dos partits
s'encarreguen de formar govern per ordre successiu i alternat. Durant la Restauració,
l'alternaça pactada dels governs entre els dos partits dinàstics (Conservador i Liberal
Fusionista), es podia assegurar gràcies a la fèrria disciplina interna dels dos partits
oficials o partits del torn, i al fet que el govern, des del Ministeri de la Governació,
controlava eficaçment l'entramat del caciquisme, que s'encarregava de que a les eleccions
guanyés el partit que li corresponia governar.
El mecanisme del torn era el següent. Periòdicament, i de forma pactada, el rei
encarregava la formació d'un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des
del Ministeri de Governació, confeccionava l'encasellat o llista de diputats que
havien de sortir elegits en cada districte, reservant sempre alguns escons a l'oposició
dinàstica. L'encasellat es lliurava als governadors civils perquè l'imposessin a la
província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es
manipulaven els censos d'electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n'hi havia
prou, es canviaven les actes de resultats. Les llistes de diputats estaven formades per
membres de l'alta burgesia i l'aristocràcia, que constituïen una oligarquia que
monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les Corts. D'aquesta
manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les
classes dominants a les quals representaven.
|
Era habitual el frau electoral.
La pràctica del caciquisme assegurava el triomf dels partits dinàstics i garantia el
poder a l'oligarquia burgesa. |
Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. El
sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les
eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de
les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són
elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme
a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat
del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom
en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del
sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és
transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els
partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la
consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar
els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans
per a assegurar la seva reelecció.
Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per
la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre
l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A l'estat espanyol la
corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política
municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a
partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies
l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El cacic local
era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben
relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del districte, que
controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec
de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les
consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses
maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb
facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels
vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar
paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del
1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito
Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes,
reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries
i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del
caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució
per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30).
Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència excessiva en
assumptes polítics i administratius.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".
1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït
de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o
polític.
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos
d'un país.
Coacció
1. Acció de constrènyer la voluntat d'algú a dir alguna cosa o a fer-la.
2. Influència que un grup exerceix sobre els membres del seu àmbit social, i també
sobre el seu propi grup, per tal que se sotmetin a les lleis i normes del grup i per
impedir que vagin contra la moral, els interessos o la manera de viure d'aquest. La
coacció és una categoria del control social, i pot adoptar formes i sistemes
diversos: la intimidació, les amenaces, les sancions i fins i tot l'acció psicològica i
la tortura.
Encasellat
En catellà, encasillado. Relació dels candidats que haurien de
ser elegits per cadascun dels districtes electorals (encasillado), independentment de la
seva relació o vinculació amb els electors. El ministre de la Governació era qui
elaborava aquestes llistes. Els governadors civils trametien la llista dels candidats
"ministerials" als alcaldes i cacics, i tot l'aparell administratiu i d'ordre
públic es posava al seu servei per tal d'aconseguir que els elegissin (confecció del
cens electoral, compra de vots, manipulació de les actes de les meses electorals, etc.).
Amb la generalització d'aquestes pràctiques s'assegurava així el triomf electoral dels
candidats "oficials" i es barrava també el pas a la resta de forces
polítiques.
Topinada
Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en una urna electoral
o a alterar-ne el compte.
|
El regnat d'Alfons XII
(1875-1885). |
Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina
o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un
sobirà, etc.
Comissió de Reformes Socials
Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter
informatiu i consultiu, que es va encarregar d'estudiar els problemes socials. Els seus
treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors,
però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar
denunciant que l'esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia.
|
Un dels primers objectius del nou règim fou la
pacificació militar.
D'una banda, es va posar fi a la Tercera Guerra Carlina: el País Basc i Navarra van
perdre els seus furs tradicionals i només van conservar el concert
econòmic. |
Tercera
Guerra Carlina
Guerra civil (1872-76) iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors
de Borbó, pretendent carlí (Carles VII). Aquest, hereu (1868) dels drets del comte de
Montemolín, aprofità la situació d'interinitat sorgida de la Revolució de Setembre del
1868 i el fracàs dels candidats carlins partidaris de la via legal a les eleccions
convocades per Práxedes Mateo Sagasta (abril del 1872), i féu pública a Ginebra una
declaració de guerra (15 d'abril). Els escenaris de la guerra foren, com a les anteriors,
el País Basc (anomenat el Nord) i el Principat de Catalunya; secundàriament, el
Maestrat (anomenat oficialment el Centre), i d'una manera esporàdica, Galícia,
Lleó, Castella i fins i tot Andalusia. Al Nord, la primera fase de la guerra fou adversa
als carlins, manats per Eustaquio Díaz de Rada, i el general Francisco Serrano, president
del consell de ministres, els oferí el conveni d'Amorebieta (24 de maig de 1872), al qual
s'acolliren alguns caps bascs. Aquest conveni no tingué aplicació a Catalunya; d'altra
banda, Carles VII declarà traïdors els qui l'acceptessin. La manca de recursos
econòmics s'aguditzà a l'estiu del 1872 i comprometé al nord de la Península la
partida del capellà d'Ernialde, Manuel Santa Cruz, que féu una guerra bàrbara, i que,
més tard, fou perseguit pels mateixos carlins. La guerra agafà una nova empenta en
proclamar-se la República (febrer del 1873) i afegir-se als carlins diversos sectors
monàrquics. Antonio Dorregaray, nomenat comandant en cap del País Basc, malgrat haver
estat derrotat inicialment per Ramon Nouvilas a Monreal, acabà portant la iniciativa de
les operacions (victòries d'Eraul i d'Irurzun) i dominà un territori més extens que
durant la primera guerra. El pretendent, que comptava amb l'ajut del segon president de la
Tercera República Francesa, general Patrice Maurice Mac Mahon, entrà per segon cop a
Navarra pel juliol del 1872 (el primer cop havia estat derrotat a Orokieta i havia hagut
de tornar a França). El cap de l'exèrcit republicà del Nord, Domingo Moriones, intentà
inútilment de trencar les línies carlines (combat de Santa Bárbara de Mañeru, 6
d'octubre; batalla de Montejurra, 7-9 de novembre de 1873); la guerra es desenrotllà, en
els seus trets generals, com la de 1833-40. Els carlins iniciaren el setge de Bilbao
(desembre del 1873), però la resistència de la plaça permeté, malgrat les victòries
carlines de Lutxana i Portugalete, que els generals Serrano i Manuel Gutiérrez de la
Concha acabessin vencent Joaquín Elío (Nicolás Ollo i Teodoro Rada (Radica)
havien mort en combat) i l'obliguessin a abandonar el setge (2 de maig de 1874). Concha
marxà contra Estella, però fou mortalment ferit al mont Muru, prop d'Abrazuza (27 de
juny). A Catalunya es repetí la manca d'entesa entre els caps carlins, característica de
la guerra dels Set Anys, malgrat la presència de l'infant Alfons Carles, germà del
pretendent, que el representava i que havia de coordinar l'acció militar. Posteriorment
passà al Centre, on fracassà, i acabà retirant-se de la guerra, a França (octubre del
1874). Però les forces carlines catalanes, disciplinades i ben instruïdes, obtingueren
èxits, en part a causa de la major indisciplina de les forces republicanes, que les
accions dels guerrillers republicans, com el Xic de les Barraquetes, no podien
arribar a contrarestar. En general, l'acció de les forces carlines catalanes fou molt
més àgil que no pas durant la primera guerra: l'audaç atac de Joan Francesc a Reus (1
de juliol de 1872) i la conquesta per sorpresa de la plaça forta de la Seu d'Urgell (15
d'agost de 1874). Ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que ni tan sols no havien
estat amenaçades durant les guerres anteriors, foren simultàniament ocupades pels
carlins. Entre llurs caps principals cal citar Rafael Tristany, que exercí un quant temps
de comandant en cap, Francesc i Ramon Tristany, el vell Joan Castells, Martí Miret,
Huguet, Vila de Viladrau, Vila de Prat, Muxí, Guiu i d'altres. Però el més destacat de
tots, per la seva perícia en la guerra de guerrilles, fou Francesc Savalls, que vencé
tots els generals que operaren a Catalunya, especialment Josep Cabrinetty (Alpens, 9 de
juny de 1873) i Ramon Nouvilas (Castellfollit de la Roca, 14 de març de 1874), i guanyà
Berga i Olot, bé que fracassà a Puigcerdà. Al Maestrat, la lluita no assolí en cap
moment la volada de la primera guerra, bé que al començament del 1875 els carlins
disposaven de més de 10 000 homes i quasi un miler de cavalls. La situació era
semblant a la de Catalunya: diferències i rivalitats entre els caps carlins i efectius
molt reduïts en relació amb les exigències de la guerra i de l'exèrcit governamental.
Els caps principals foren Pascual Cucala (que operà també al Principat), Josep Santés,
Manuel Marco (Marco de Bello), Pascual Garmundi, Vallès, Juan de Dios Polo i
altres; exerciren el comandament, a més de l'infant Alfons Carles, Manuel Salvador
Palacios, Quintín Velasco, Antonio Lizárraga i Antonio Dorregaray. Els carlins
obtingueren uns quants èxits brillants però efímers: presa de Sogorb, de Sagunt i,
sobretot, de Conca (16 d'octubre de 1873), contrarestats per fracassos i derrotes (a
Gandesa, l'Alcora, València, etc). L'expedició de Miguel Lozano a Múrcia (setembre del
1874) no admet comparació amb la de Miguel Gómez el 1836, i, com aquesta, no tingué
conseqüències positives per als carlins. La caiguda de la base carlina de Cantavella (6
de juliol de 1875) completà la desmoralització dels carlins, que, amb Dorregaray al
capdavant, intentaren de passar a Navarra, però, rebutjats per les columnes
governamentals, s'hagueren de refugiar a Catalunya sense que el general Valerià Weyler
pogués evitar llur unió amb les forces carlines del Principat (juliol). La proclamació
d'Alfons XII (29 de desembre de 1874) havia, però, reagrupat al voltant del nou règim la
majoria de les forces conservadores; Arsenio Martínez de Campos, cap de l'exèrcit
alfonsí de Catalunya, prengué Olot (25 de març de 1875) i, juntament amb Joaquín
Jovellar, cap de l'exèrcit del Centre, la Seu d'Urgell (27 d'agost), a despit dels
esforços de Tristany, Savalls, Castells i Dorregaray. La guerra, sostinguda sobretot per
Castells, que encara obtingué algun èxit, durà fins al novembre; un sometent general
posà fi als darrers escamots carlins. El 19 de novembre de 1875 Martínez de Campos donà
la lluita per acabada i posà en llibertat els carlins presos a Barcelona. L'acabament de
la guerra de Catalunya permeté de reforçar l'exèrcit del nord de la Península
Ibèrica, que ja lluitava amb èxit, malgrat l'episòdica victòria carlina de Lakar, on
intervingué personalment el rei Alfons XII (3 de febrer de 1875). A l'hivern tingué
lloc l'ofensiva general: Martínez de Campos ocupà la vall del Baztan (gener del 1876);
Jenaro de Quesada lliurà una aspra batalla al pas d'Elgeta contra les forces carlines de
Biscaia i Guipúscoa, i Fernando Primo de Rivera entrà a Estella (19 de febrer), després
d'haver lliurat, dos dies abans, el combat de Montejurra. La pèrdua d'Estella
desmoralitzà els carlins, i el 27 de febrer de 1876 Carles VII passava a França per
Arnegi, mentre que Alfons XII entrava a Pamplona.
Fur
Norma jurídica d'origen consuetudinari o per
concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o
territori.
Concert econòmic
A l'estat espanyol, conveni entre el ministeri de
finances i l'administració de determinats territoris que gaudeixen d'un règim fiscal
propi i diferenciat.
Segons la Constitució del 1978, tenen concert econòmic
les Canàries per raó de la seva insularitat, Ceuta i Melilla pel seu estatut especial,
i, per motius històrics, les comunitats autònomes del País Basc i Navarra. En aquests
dos darrers casos, el concert econòmic arrenca de la fi de les guerres carlines (1876),
després de les quals l'estat espanyol no estengué a les províncies de Biscaia, Àlaba,
Guipúscoa i Navarra el règim fiscal ordinari prevalent a la resta de l'estat, sinó que
hi aplicà un règim (1878) amb molts elements del sistema foral anterior. Segons els
respectius estatuts d'autonomia, tant Navarra com el País Basc gaudeixen de capacitat
normativa i d'autonomia en la gestió i recaptació d'imposts, i transfereixen a
l'administració central una quantitat pactada proporcional a la capacitat tributària
d'aquests territoris, en concepte de despeses generals. Des de Catalunya, històricament
hom ha reclamat un tractament fiscal similar (campanya del Concert Econòmic).
|
|
D'altra banda, es va posar fi a la Guerra dels Deu Anys amb
Cuba: la colònia va obtenir l'autonomia.
|
Guerres
de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i
que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita"
(1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels
independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises—
caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10
d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la
població on tingué lloc.
Guerra dels Deu Anys
Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment
nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació
colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868
facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes,
que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba
lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime:
els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia
identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren
essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de
l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç
d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials
característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se
succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general
Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.
Pau de Zanjón
Tractat signat el 10 de febrer de 1878 a Zanjón (Camagüey, Cuba) entre
els insurrectes cubans i el capità general de Cuba, Martínez de Campos. La pau, que
cloïa deu anys de guerra, atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia
administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. El capitost nacionalista
Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880; però, malgrat això,
la treva fou efectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de
Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes
que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis
pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant,
infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa
dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins
el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de
caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes
potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància
d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin
ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment
autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat
de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació
constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat.
Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del
territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a
aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del
territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania,
característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de
qualsevol altra natura de grups infrastatals.
|
La regència de Maria Cristina d'Àustria
(1885-1902). |
Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se
durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica
seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia
història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern
del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi
ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria
(1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43)
i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la
d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952
(Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada
des d'aleshores a cap dinastia.
Regent
Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la
minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.
Pacte d'El Pardo
Pacte establert després de les entrevistes entre Cánovas i Sagasta, a la
mort d'Alfons XII d'Espanya (1885), on fou acordada la substitució del govern conservador
pel liberal sancionant així el torn pacífic de partits existent des del 1881.
Parlament llarg
Exercici de govern liberal (1885-1890) que fou anomenat d'aquesta manera
perquè va durar gairebé la totalitat del període establert en la Constitució, fet poc
freqüent.
En aquest període en què els liberals de Sagasta van governar el país, es va dur
a terme la liberalització del règim, desenvolupant el programa de reformes més avançat
de l'època, i la consolidació del sistema.
Llei d'Associacions
Llei aprovada el 1887, que permetia l'exercici del dret a la lliure
sindicació dels obrers. Va afavorir el desenvolupament de les forces antidinàstiques.
Codi Civil
El codi civil espanyol, precedit d'un projecte (1851) i d'una llei de bases
(1888), data del 1889. Agrupa, de manera articulada, un títol preliminar i quatre
llibres. Les matèries que formen el seu contingut bàsic són la persona individual, la
seva condició i el seu estat, la persona jurídica, la família en els seus aspectes
patrimonial i personal, i l'atribució i el tràfic de béns. De tecnicisme deficient i de
mentalitat individualista i liberal, respon a un criteri ensems unificador i centralista.
Fou mal rebut allà on hi havia dret propi pel que significà d'afrontament amb els antics
drets genuïns, i, de fet, no ha aconseguit d'imposar-se com a font única sinó a
Castella i a d'altres regions de dret comú. Han estat respectats els drets propis de
Catalunya, Aragó, Balears, Navarra i País Basc, on, llevat d'alguns aspectes concrets,
el codi civil actua com a font supletòria.
|
|
La crisi de 1898 marca un punt d'inflexió en l'època de la
Restauració. |
Crisi
de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a
Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de
Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi
colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la
guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre
segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera
satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua
definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb
els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
|
La fi de l'Imperi.
La crisi colonial de 1898. |
Guerres de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la
independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la
"guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció
dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises—
caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10
d'octubre de 1868 al crit de "¡Viva Cuba libre!", anomenat "Grito de
Yara" per la població on tingué lloc, i finí el 10 de febrer de 1878 amb la pau de
Zanjón, signada entre el general Arsenio Martínez de Campos i el president cubà Vicente
García, en un moment d'afebliment de la insurrecció que, enfront dels 70 000 soldats de
Martínez de Campos, només podia arrenglerar-ne 7 000. Seguiren uns quants anys
d'apaivagament amb alguns intents fracassats de reprendre la guerra (obra de Calixto
García, Guillermo Moncada, José Maceo i Quintín Bandera el 1879, de Francisco Varona el
1885, etc), fins que José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb
l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou
iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra,
l'ajut dels EUA s'accentuà fins a arribar a la intervenció directa (ultimàtum del
govern de Washington al de Madrid, el 20 d'abril de 1898). La feblesa de la marina de
guerra espanyola no permetia de tenir gens d'esperança en un enfrontament amb la dels
EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent
d'aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau —que fou signada a París el 10
de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els
insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nord-americana i llatinoamericana
en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50%
del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava
la igualtat de races. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies d'Oriente
—de relleu aspre i cobertes per la manigua— i Camagüey —ramadera i
especialment adequada per a la lluita d'escamots de cavalleria—. Mal armats, tot i
les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els
insurrectes començaren una guerra de guerrilles; els combats importants foren escassos;
els encontres menors, les emboscades, l'hostilització de combois, els atacs als béns
dels partidaris d'Espanya —incendi d'ingenis, etc—, molt nombrosos; en
definitiva, fou una lluita efectiva, malgrat les divergències o l'animadversió que solia
imperar entre els caps de partides i la dificultat d'instaurar un comandament únic
efectiu. Hi destacaren dos caps militars: Máximo Gómez i Antonio Maceo, ídol dels
negres i dels mulatos. Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en
armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les
ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de
personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. En el darrer període de la
guerra dels Deu Anys (que no hi havia a Cuba gaire més de 80 000 soldats, que
esdevingueren 200 000 a la darrera guerra), la situació dels cubans insurrectes era molt
difícil. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les
condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i
pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit
que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32 500, 14 500 dels quals havien estat
víctimes del tifus i de la disenteria, 7 000 de la malària i 6 000 de la febre groga.
Fou molt característica d'aquesta guerra la importància de l'ajut que prestà la
colònia espanyola de Cuba; si els seus voluntaris foren uns auxiliars interessants per a
les missions de policia i de vigilància, llur pes polític sobre la colònia espanyola
fou catastròfic, perquè la intransigència i l'ultraisme barraren el pas a qualsevol
solució possible de compromís. Entre els caps militars espanyols destacaren Domingo
Dulce i Arsenio Martínez de Campos per llur visió de la totalitat del problema, que els
portà a cercar una fórmula d'entesa en el terreny polític, i el comte de Valmaseda i el
general Weyler, per llur actuació militar en una línia de duresa. Els mètodes de
Weyler, molt criticats a l'època, anunciaren els de tot un seguit de guerres colonials
posteriors. Una aportació catalana a la guerra fou el batalló de Voluntaris que,
organitzat i equipat per la diputació de Barcelona, desembarcà a l'Havana l'any 1869.
Els interessos catalans a Cuba eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia,
propietats, inversions i un mercat molt interessant per a les exportacions de productes
agrícoles i industrials catalans. Donen fe de la sensibilitat de Catalunya envers els
problemes que plantejà la guerra de Cuba la creació de la Comissió Permanent per a la
Defensa dels Interessos Espanyols a Cuba i la fundació del Banc Hispanocolonial, l'any
1875, de capital bàsicament català, creat per tal de posar remei a la crítica situació
de l'illa. Entre els independentistes d'origen català cal destacar el general Josep Miró
i Argenter, cap de l'estat major d'Antonio Maceo i cronista de la guerra, Lluís Robau, el
general més jove de l'exèrcit cubà, i Tomás Estrada Palma, primer president de la
República independent de Cuba.
Grito de Baire
Nom que rep l'inici de la insurrecció nacional encapçalada per José
Martí, el mes de febrer de 1895, quan els independentistes cubans s'aixecaren en armes
contra els espanyols. Amb una gran rapidesa aconseguiren el control de la part oriental de
l'illa. Els líders José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo van fer avançar la
insurrecció des de la part oriental cap a les regions centrals i occidentals, i van posar
en perill l'Havana, que era la seu de la capitania general.
Reconcentrados
Nom amb què eren coneguts els cubans agrupats en camps. En començar la
guerra d'independència cubana, el responsable de la defensa espanyola, el general Weyler,
va aplicar els principis de guerra total sense concessions amb els revoltats. Va
concentrar la població rural dispersa en camps amb l'objectiu de restar ajuts als
insurrectes, i va reconquerir parcialment l'illa.
Guerra de les Filipines
Les reformes administratives que Moret intentà
d'imposar a les Filipines foren boicotejades pels ordes religiosos. L'aixecament a la
província de Cavite (1872) fou sufocat per la intervenció de les tropes, i el perill
d'una conjura, denunciat pels religiosos, hi desfermà una forta repressió, amb
l'execució de 41 filipins. Des d'aleshores, l'estat d'agitació fou continu. El 1888
José Rizal fundà la lliga filipina; però, enganyat per les autoritats, fou detingut el
1892, i fou executat a Manila el 1896. Un seguidor seu, Andrés Bonifacio, fundà el
Katipunan (1892), que des del 1896, amb un dirigent més moderat, Aguinaldo, protagonitzà
l'aixecament general contra els espanyols (1896-97). Aguinaldo, però, pactà amb
l'exèrcit, i només la guerra hispano-nord-americana del 1898 impedí que els espanyols
es mantinguessin a les Filipines.
Katipunan
Societat secreta filipina, fundada el 1892 per Andrés Bonifacio, que des
del 1896, amb un dirigent més moderat, Aguinaldo, protagonitzà l'aixecament general
contra els espanyols (1896-97).
Pacte de Biac-na-Bató
Pacte signat al campament de Biac-na-Bató de
l'illa de Luzón (Filipines) el 1897 entre el capità general Fernando Primo de Rivera i
el cap dels independentistes filipins Emilio Aguinaldo. En virtut d'aquest acord foren
alliberats uns presoners espanyols, fou permès a Aguinaldo i a d'altres caps de la
rebel·lió d'embarcar-se cap a Hong Kong, i fou concedida una amnistia general.
|
La intervenció dels Estats Units: la guerra
hispanonord-
americana |
Maine
Cuirassat nord-americà. El fet que fos volat per una explosió interna (15
de febrer de 1898) a la badia de l'Havana fou aprofitat pels EUA per a declarar la guerra
a Espanya.
Guerra Hispanonord-americana
Conflicte bèl·lic entre Espanya i els EUA (abril-agost
del 1898). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a dominar les rutes comercials
del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya
per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, envià a
l'Havana el cuirassat Maine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no
aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per a iniciar una campanya pro guerra adduint
que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya
irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la
superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril Espanya trencà les relacions
diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nord-americà declarà la guerra. La desfeta
de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines
sense defensa per a resistir la invasió nord-americana. L'esquadra de l'almirall Cervera
es dirigí a les Antilles, i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del
blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia
Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les
negociacions de pau i, amb el tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de
les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà per als
espanyols un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític.
Batalla de Cavite
Batalla naval hispanonord-americana que tingué
lloc a la ciutat filipina de Cavite, l'1 de maig de 1898, en què l'esquadra
nord-americana, molt superior, desféu l'espanyola. Després de la batalla, i durant
la guerra hispano-nord-americana fou ocupada per les tropes nord-americanes i fou
convertida en base naval dels EUA (ocupada del 1941 al 1945 pels japonesos), que encara
perdura en l'actualitat.
El desastre naval de Cavite va significar la destrucció de la flota espanyola del
Pacífic.
Batalla de Santiago de Cuba
Batalla naval hispanonord-americana que tingué lloc a la ciutat de Santiago de
Cuba, el 3 de juliol de 1898, per la qual la ciutat fou ocupada poc després pels
nord-americans i els insurrectes.
El desastre naval de Santiago de Cuba va significar la destrucció de l'esquadra de
l'Atlàntic i fou seguit pel desembarcament nord-americà a Puerto Rico.
Tractat de París
Pau signada
a París el 10 de desembre de 1898, per la qual Espanya va acceptar el lliurament als Estats Units
de les possessions de les Antilles -Cuba i Puerto Rico-, Filipines i l'illa de Guam (a
l'arxipèlag de les Mariannes). Les Filipines i Puerto Rico es van convertir en
possessions nord-americanes, i Cuba, encara que formalment una república independent, va
quedar sota control nord-americà. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral
que evidencià la crisi del sistema polític de la Restauració.
illes Carolines
Conjunt d'illes i atols de la Micronèsia, a l'oceà Pacífic. Descobertes per Toribio
Alonso Salazar el 1526 i annexades a la corona castellana el 1686, el 1899 foren venudes
per l'estat espanyol a Alemanya i restaren sota el seu domini fins el 1914, que foren
annexades al Japó.
|
|
Repercussions de la
crisi. |
Generació
del 98
Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i
principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la
Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la
decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi,
entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el
novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el
dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María
del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa
pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de
generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de
l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les
orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets
més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts
d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins
i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració
en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un
conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja).
L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció
en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions
d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica
(Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix
un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de
la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme
de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la
història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà
o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals
amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara
animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies
entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i
europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació
del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s
XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del
grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme
d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats
per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic,
reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer.
Regeneracionisme
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del
s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898
però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la
Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la
necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi
propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren:
J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías
Picaviesa.
|
|
L'oposició política al sistema de la
Restauració. |
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder
polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia
parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la
constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas
de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per
exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que
exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no
és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
|
|
1. El carlisme formava una oposició dèbil i dividida, un cop
derrotat en les guerres carlines. |
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la
successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII.
La proclamació d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de
1874), decidí els catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en
bona part la pèrdua de la Tercera Guerra Carlina (febrer del 1876), iniciada el 1872,
coincidint amb la crisi política espanyola produïda arran de l'entronització
d'Amadeu I de Savoia. Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal, antic cap
parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia evolucionat
durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat l'orientació
regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista, representada
pel setmanari «Lo Mestre Tites» (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i que ressorgí
els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del carlisme català, el
diari «El Correo Catalán», fundat per Manuel Milà de la Roca i Lluís M. de Llauder i
Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements
anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal,
tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als
Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al
moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume
de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió
encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector
més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i
que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup
manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume
(1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques
carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió
Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre
Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de
mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració
del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en
la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc
carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro
Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos
a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península
Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els
altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange
Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió
produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons
Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent
el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels
drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment
restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
Foralisme
Doctrina que propugna la conservació i el conreu dels
diversos drets forals.
Integrisme
Corrent político-religiós, sorgit del camp catòlic a l'ensulsiada de l'antic
règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina
cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme,
tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que
defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia
respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi. Aquest corrent
doctrinal de signe intransigent, que el 1888 cristal·litzà a Espanya en un partit
polític dit integrista, tingué molta virulència al Principat de Catalunya. Arrelà
gràcies a l'existència d'una mentalitat catòlica de base popular, pietista i d'una
absoluta intransigència amb el que considerava erroni, fomentada per mitjà de
predicacions i grans pelegrinatges i campanyes en revistes religioso-polítiques de molta
difusió, com ara «Revista Popular». Hi influí molt poderosament El liberalismo es
pecado (1884), de Fèlix Sardà i Salvany. El partit nasqué arran de l'escissió del
grup d'«El Siglo Futuro», dirigit per Ramón Nocedal, el qual renuncià a l'ortodòxia
carlina del pretendent Carles VII, en ésser desautoritzat per aquest, i es refermà
en una pretesa ortodòxia religiosa. Els periòdics «Semanario de Figueras», «El Norte
Catalán», «El Integrista», «Semanario de Tortosa», «Diario de Lérida» i d'altres,
filials d'«El Siglo Futuro», feren costat a Nocedal i foren expulsats del partit carlí,
la qual cosa consumà l'escissió. El partit defensà a ultrança la integritat de la
veritat catòlica, es posà al marge del plet dinàstic i s'acollí a la protecció del
Sagrat Cor de Jesús. Llavors esdevingué una versió espanyola dels corrents ultramuntans
de Louis Veuillot i de «La Civiltà Cattolica» dels jesuïtes. El radicalisme integrista
motivà una carta de plany de Lleó XIII al bisbe d'Urgell. Un dels capdavanters del
corrent fou Segimon Pey i Ordeix, fundador de la revista «El Urbión», que amb «Revista
Popular», «El Correo Catalán», «La Vespa» i altres mogueren una guerra civil entre
catòlics. Els atacs contra la jerarquia i contra Josep Torras i Bages, acusats de
liberalisme, foren molt virulents. Sardà i Salvany, però, proposà un Alto el fuego (1896),
article que confirmà una evolució més moderada d'ell mateix en la conferència ¿Integristas?
(1899). La Solidaritat Catalana fou combatuda pels integristes, àdhuc per alguns
clergues que també eren catalanistes, com Gaietà Soler. La nova mentalitat dels
eclesiàstics catalanistes, amb implicacions culturals, anà esbandint l'integrisme, que,
no obstant això, s'ha perllongat fins avui en reductes com la revista «El Cruzado
Español».
Integristes
Liderats per Ramón Nocedal, criticaven l'excessiu liberalisme
del pretendent Carles VII i exaltaven els valors del catolicisme i la seva influència en
tots els àmbits de la vida pública.
Tradicionalisme
Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions
pròpies de la societat foral i estamental.
Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base doctrinal més
intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors neocatòlics i
elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per determinats
sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l'anomenat Movimiento
Nacional.
Tradicionalistes
Influïts ideològicament per Vázquez de Mella, van evolucionar
cap a posicions regionalistes. Enfront del centralisme estatal, van proposar un nou marc
institucional que comprengués la monarquia tradicional catòlica i les noves aspiracions
regionalistes per tal d'evitar que sorgissin opcions separatistes que podien posar en
perill la unitat d'Espanya. Tanmateix, el desvetllament del nacionalisme els va restar
importància.
|
|
2. El republicanisme s'oposava a la monarquia, però estava molt
dividit. |
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de
Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868).
Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans
aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual
foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.
Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé
eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els
possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux,
els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de
coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la
figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i
amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la
dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre
dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté,
amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República
Espanyola (1931).
A Catalunya, després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de
l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou
majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el
republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies
al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de
Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz
Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del
caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a
Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç
de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic,
d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal
Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català).
L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim
monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups
polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren
la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una
oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups
dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional
Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els
tradicionalistes.
Federalistes
Enquadrats en el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat
per Francesc Pi i Margall, s'inclinaren cap a posicions socialitzants i trobaren ressò
entre sectors populars urbans de Catalunya i el litoral valencià.
Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la
construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre
els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats.
Unionistes
Liderats per Nicolás Salmerón, van formar el Partido Republicano
Centralista (1891). Eren partidaris de la unitat territorial i política de l'Estat i
representaven el liberalisme d'un sector de la intel.lectualitat burgesa.
Radicals
Van crear el Partit Republicà Progressista, dirigit des de
l'exili per Manuel Ruiz Zorrilla. Partidaris de la lluita armada, protagonitzaren diverses
insurreccions fins a la mort del seu líder en els anys noranta.
Possibilistes
Grup minoritari conservador, enquadrat en el Partido Demócrata
Posibilista, liderat per Emilio Castelar, que va donar suport al règim per a
aconseguir alguns objectius, com el sufragi universal. Finalment es va integrar en el
Partit Liberal.
Possibilisme
Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un
particular que, tot i conservar la fe en els propis principis ideològics, està disposat
a cedir en alguns punts del propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en
canvi d'obtenir objectius parcials i immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al
radicalisme i hom el justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves
circumstàncies.
Revolta republicana del 1886
Insurrecció protagonitzada per Manuel Villacampa, l'any 1886, el qual,
d'acord amb Ruiz Zorrilla, es revoltà a Madrid a favor de la República; però, un cop
fracassada la insurrecció i abandonat pels seus soldats, fou empresonat i condemnat a
mort.
|
|
3. El regionalisme i el nacionalisme s'oposava al centralisme i
reclamava poder territorial. |
Regionalisme
Moviment que reivindica el reconeixement de la identitat diferencial d'una regió,
ja sigui cultural, econòmica, administrativa o política. És a dir, propugna un Estat
descentralitzat i, en alguns casos, el federalisme.
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper
dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del
concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada
de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país,
el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a
moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella
personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el
regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari
peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua
pròpia (el cas de Nova Anglaterra, als EUA), i fins pot vorejar el localisme, com
s'esdevé en l'exaltació de les característiques distintives d'algunes contrades
angleses (Wessex, Sussex, York); hi ha, també, regionalismes administratius,
destinats només a facilitar a l'estat, mitjançant la descentralització, instruments
d'anàlisi i planificació econòmiques més manejables (i en aquest sentit hom parla de
"ciència de la regió"), però sense cap transferència real de poder a les
societats regionals; en són exemples les 22 "circumscripcions d'acció
regional" creades a França el 1961. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests
diversos tipus de regionalisme —cultural, econòmic, jurídic— no són més que
fases preparatòries de la formulació d'un regionalisme polític, el qual, per la
seva banda, sol ésser la primera etapa dels moviments nacionalistes dins els estats
multinacionals contemporanis. Així, malgrat que la demanda bàsica d'aquest regionalisme
és l'autonomia política i el respecte a les característiques sòcio-econòmiques
diferencials de la regió, en la seva forma extrema pot desembocar en el separatisme,
la secessió i la independència (els estats del sud dels EUA, Bangla Desh).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència,
però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc,
les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes,
més que no pas de nacionalisme.
Quan el regionalisme accentua la seva dimensió política i reivindica fites
elevades d'autogovern, basant-se en el principi de les nacionalitats (a cada nació, un
Estat), parlem de nacionalisme. El terme nacionalisme va estendre's a
finals del segle XIX, quan els nacionalistes van incidir en el sistema polític per mitjà
de partits ben estructurats.
Provincialisme
Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del
poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també
els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a
l'afirmació de la pròpia autonomia.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de
l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit
geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de
mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o
aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la
descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar
el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret
administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions
públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i
funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació
pública.
|
|
El catalanisme. |
Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les
característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels
Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX.
Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien
imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb
els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien
aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble
català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del
poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la
Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments
d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona
promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat,
amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la
diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició
del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i
l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de
diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament
s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns
escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia
plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de
Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels
jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya
estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els carlins,
amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme;
i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins
la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la
burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B.
Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta
descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari "La
Corona de Aragón", fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als
antics territoris de la corona catalano-aragonesa. Davant aquestes manifestacions de
catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d'una personalitat
col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l'actitud del Principat a la
d'Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment
republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el
pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i
d'Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà
repetidament de proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. D'altra
banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà
d'esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní
i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els
republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874)
significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista. Però, en
realitat, n'iniciaren un nou període en que s'expressà particularment per mitjà
d'organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviemnts polítics
establerts. Ja el 1870 havi estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament
catalanista, amb un nom tan significatiu com l'Europa d'aquell temps com La Jove
Catalunya, la qual promogué la publicació de "La Gramalla". El 1871 aparegué
el periòdic "La Renaixença", que tanta importància havia de ternir en el
moviment catalanista. Un moviement regionalista començava també a aparèixer al País
valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l'any següent creà els
jocs florals, bé que bilingües.
A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el "Diari
Català", al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés
Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es
reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català,
oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre
Català, que l'any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un
acord de molta transcendència: cap català no havia d'intervenir en política a través
de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics
catalanistes, i "La Renaixença" s'havia ja convertit en diari. El moviment
influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut
Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un
projecte de constitució de l'Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per
Vallès i Ribot, d'una gran amplitud. D'altra banda, el Centre Català, sota l'impuls del
seu president Almirall, decidí, per fi, d'intervenir en la vida política, bé que sense
formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges
(1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb
elements directius de l'economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es
proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de
l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà
fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els
resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els
dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de
Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes
de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria
Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli
règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de
l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals
Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua
catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius.
L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català,
amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en
aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com
"la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de
les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus
capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu
Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les
entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal
de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l'assamblea constitutiva
celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional
Catalanadites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió
continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però
en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en
admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La
doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo
Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El
Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició
catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la
doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes
"Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
Regionalisme
Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia
identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la
restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les
tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas
provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud
més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major
força dels avatars polítics del període 1868-74. Aquesta diferenciació, poc clara els
primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament
contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al
"Diari de Barcelona" i en el llibre El regionalismo (1887), i que
tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes
idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme
adquirí entitat pròpia arran de l'escissió sorgida en el Centre Català de
Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l'ala més conservadora i el Centre Escolar
Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part
englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre
Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del
regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i
abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.
|
Mostres de catalanisme durant el període
1874-1898. |
Primer
Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona el 1880 per a fixar l'ideari catalanista.
Hi participaren elements molt diversos: polítics del «Diari Català», castelaristes de
«La Publicidad», elements de la «Gaceta de Cataluña», apolítics de «La
Renaixença», literats de «Lo Gai Saber», amb un total d'uns 1 200 congressistes.
Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del «Diari Català», davant
Albert de Quintana, presentat pels apolítics de «La Renaixença», que es retiraren del
congrés. Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del
dret català, el de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat,
que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.
Segon Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona pel juny del 1883,
convocada pel Centre Català; hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els
elements de «La Renaixença»; els afectes a la política centralista espanyola no hi
acudiren. L'acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana
dependent de partits generals espanyols.
Memorial de Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los
intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels
greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per
iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la
Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques,
polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim
Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució
del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en
ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els
intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou
Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren
representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant
anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en
el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels
elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de
la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona,
hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat
espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya,
de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat
cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per
regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i
austro-hongarès.
Missatge a la Reina Regent
Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina
d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició
Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i
es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.
Campanya contra la redacció de l'article 15
Campanya dirigida pels sectors catalanistes i regionalistes contra els
intents dels polítics liberals centralistes d'uniformitzar el codi civil espanyol. El 28
de febrer de 1889, el Senat va aprovar el codi civil amb un article 15 clarament contrari
als drets forals. Els sectors jurídics catalans més conscienciats van reaccionar de
manera immediata orgnaitzant una campanya contra la redacció de l'article 15.
Segons aquest article, totes les persones nascudes fora del territori foral, malgrat que
s'hi haguessin establert de manera definitiva, i les que haguessin viscut un mínim de dos
anys fora del territori, es regirien pel nou codi civil i no pel dret foral. La campanya,
dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista, va
ser liderada per l'advocat Narcís Verdaguer i Callís, que va participar en
nombrosos mítings contra l'esmentat article. El setmanari catòlic La Veu del
Montserrat es va convuertir en el portaveu de la campanya. Malgrat les protestes, les
Corts van aprovar el text el mes d'abril, però l'article 15 va ser reformat el mes de
juliol en un sentit favorable a les regions forals gràcies a la intervenció de la reina
regent. Narcís Verdaguer ho qualificà com "la primera victòria del
catalanisme".
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució
Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió
Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits
en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís
Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de
l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista,
amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un
regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el
concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint
el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants
regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el
poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la
responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional
eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser
mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial
a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els
catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la
comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern
interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que
s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de
tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en
la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts
funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia
de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera
instància tota mena de plets i causes.
|
|
Premsa catalana de
l'època. |
La Veu del Montserrat
Setmanari en català fundat per Jaume Collell a Vic el
2 de febrer de 1878; a la fi del 1900 passà a ésser mensual. Fou, de fet, una creació
personal de Collell, que hi publicà una gran quantitat d'articles, però hi
col·laboraren també destacades personalitats, especialment Jacint Verdaguer i Torras i
Bages a partir del 1880. Fou un portaveu del catolicisme moderat català, i sostingué
violentes polèmiques amb el "Diari Català" i amb el Centre Català de Valentí
Almirall. Des de les seves pàgines foren impulsades nombroses campanyes catalanes,
sobretot la del mil·lenari de Montserrat (1880) i la de la restauració de Ripoll (1886).
El 1890 Collell deixà la publicació, després d'intentar de traslladar-la a Barcelona a
instàncies de Narcís Verdaguer i Callís —fou substituït en la direcció per Ramon
Sala—, i la seva dimissió fou seguida per la de molts dels col·laboradors més
destacats. Perdé aleshores el seu caràcter polític —que fou continuat pel
setmanari La Veu de Catalunya (1891), inspirat per Collell—, i tingué un
interès simplement cultural (en aquest sentit cal remarcar la col·laboració de Josep
Gudiol). Deixà de publicar-se el 24 de desembre de 1901).
Diari Català
Primer diari català, fundat a Barcelona per
Valentí Almirall i Llozer el 4 de maig de 1879. En les suspensions utilitzà els
títols "Lo Tibidabo" (1879), "La Veu de Catalunya" (1880) i "Lo
Catalanista". Eixí fins el 30 de juny de 1881 en què fou suspès per Almirall arran
del seu trencament amb Pi i Margall. Defensà el republicanisme federal i intentà de
formar consciència catalanista. Prestà una atenció especial a la informació de les
comarques i procurà d'actuar com a portaveu de les classes populars.
|
|
El nacionalisme basc. |
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l'autonomia
més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc. Les regions basques,
cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa,
reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi
plena independència. Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut
consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l'èuscar s'inicià
tardanament, al s XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació
nacionalista són fenòmens contemporanis. La Real Sociedad Bascongada de los Amigos del
País (1766), a l'article primer dels seus estatuts, parlà de conrear la inclinació i el
gust de la nació basca vers les ciències, les belles lletres i les arts. Però el
sentit del mot nació era al s XVIII diferent del contemporani. La mateixa entitat
adoptà el lema Irurac-bat ('Tres en Una') per a representar l'aspiració d'unir
les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, representat iconogràficament per tres
mans enllaçades. La pèrdua de l'autonomia foral es produí primerament a les regions de
Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el 1789, sota la centralització imposada per la
Revolució Francesa. Fou precisament en aquestes regions on sorgiren, sense constituir cap
moviment popular, les primeres formulacions nacionalistes: el senador Garat, de Lapurdi,
proposà a Napoleó la creació dins l'Imperi d'un estat basc que enclogués les regions
peninsulars i les continentals, i Augustin Chaho, de Zuberoa, en el seu llibre Voyage
en Navarre descriví inexactament la primera guerra Carlina com una lluita de
nacionalistes bascs contra la supremacia castellana. Encara resulta problemàtica als
historiadors una interpretació convincent del que fou la guerra Carlina, però tendeix a
imposar-se la que atribueix importància primordial a una reacció clericalista
singularment sensibilitzada pels episodis de la Revolució Francesa, que per raons
tàctiques féu seva la causa foralista. Per a les regions peninsulars, les autonomies
forals perderen llur caràcter absolut el 1839, arran de la derrota carlina i de l'acord
de Bergara. Una nova minva dels furs tradicionals es produí el 1876, després de la
segona guerra Carlina. El principal fur subsistent fou el concert econòmic mitjançant el
qual cada diputació foral liquidaria a l'estat globalment els tributs corresponents de la
demarcació respectiva. La primavera del 1882, en una data que cinquanta anys més tard
seria commemorada amb la instauració de l'Aberri Eguna, els germans Sabino i Luis
de Arana Goiri, parlant entre ells, despertaren del somni foralista i descobriren,
especialment el primer, llur vocació de donar una consciència de nacionalitat al País
Basc. Seguidament aquesta vocació madurà, durant cinc anys d'estada a Barcelona dels dos
germans per a cursar estudis superiors, amb el contacte amb el catalanisme. Un avenç
extraordinari en la difusió del credo nacionalista fou assolit el 1893 quan Sabino de
Arana definí el seu ideal en el discurs pronunciat a Larrazabal i es produïren els
aldarulls de la sanrocada a Guernica. El mateix any, Germán Gamazo, ministre del
tresor, proposà un augment de les quantitats que les diputacions forals basco-navarreses
havien d'abonar al govern central. La gamazada produí un moviment d'agitació,
dins el qual destaquen els fets violents de Sant Sebastià; això afavorí
extraordinàriament l'expansió nacionalista, que ràpidament, en uns quants mesos,
tingué masses de seguidors. El 1894 foren establertes les bases del Partit Nacionalista
Basc. Enfront del foralisme anterior, els trets principals del moviment nacionalista
inspirat per Sabino de Arana consistiren a valorar l'ensenyament i el conreu de la llengua
èuscara com a eix de l'activitat cultural dels bascs, a considerar el catolicisme com un
tret connatural del País Basc, a donar un gran valor a la puresa radical dels bascs i a
llançar una acció política dinàmica sobre sectors populars: els joves, els obrers (que
dins l'orientació del catolicisme social organitzà dins la Solidaritat d'Obrers Bascs,
el 1911) i els excursionistes (els mendigotzale, que organitzà de faisó
paramilitar). El 1906 el Partit Nacionalista Basc formà, amb altres forces polítiques,
la Lliga Foral, entitat paral·lela a la Solidaritat Catalana, per obtenir un concert
econòmic favorable entre les diputacions forals i el govern central per a un període de
vint anys de durada. Pel desembre del 1917 les tres diputacions forals de Biscaia,
Guipúscoa i Àlaba lliuraren un missatge al govern de Madrid en sol·licitud de
l'autonomia. El 1918 els nacionalistes bascs aconseguiren set actes de diputats a les
corts de Madrid (sobre un total de vint elegits al País Basc) i fruïren d'una posició
influent a les diputacions forals, principalment a la de Biscaia. La tendència de cada
regió a salvaguardar la seva autonomia enfront de les altres féu descartar la
possibilitat de constituir una mancomunitat basca. En les eleccions del 1919, el 1920 i el
1923 els nacionalistes experimentaren un retrocés notable. La proclamació del directori
militar del general Primo de Rivera coincidí amb un moment de predomini conservador a les
diputacions forals, les quals foren les úniques a la Península Ibèrica que no
resultaren dissoltes pel nou règim. El nacionalisme basc, que fins a la Segona República
Espanyola sempre estigué molt associat amb la Lliga catalana, es mantingué al marge del
pacte de Sant Sebastià (1930). Els primers moments de la república el nacionalisme
constituí amb els tradicionalistes la coalició basco-navarresa, que impulsà el primer
avantprojecte d'estatut autonòmic general, aprovat a l'Assemblea d'Estella (1931), i el
segon avantprojecte, que fou rebutjat per Navarra a l'Assemblea de Pamplona (1932) i
repudiat posteriorment per Àlaba. El tercer avantprojecte d'estatut per a les tres
províncies basques reeixí a l'Assemblea de Vitòria (1932), i el 7 de novembre de 1932
rebé en plebiscit 411 756 vots afirmatius i només 14 576 vots en contra. El projecte,
però, restà bloquejat pel gir cap a la dreta experimentat pel govern de Madrid després
de les eleccions del 1933. Davant la reticent col·laboració dels tradicionalistes, José
Antonio de Aguirre, jove líder del Partit Nacionalista Basc, trencà aviat la coalició
inicial basco-navarresa; davant l'oposició de les dretes de Madrid, intensificà la
cooperació amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i amb el Partido Socialista Obrero
Español (molt introduït al País Basc sota el liderat d'Indalecio Prieto). Després de
les eleccions del 1936 els nacionalistes es trobaren en condicions de col·laborar amb les
forces del Front Popular. En esclatar la Guerra d'Espanya (juliol del 1936), el Partit
Nacionalista Basc participà en el govern de Largo Caballero, i les Corts aprovaren a
l'octubre del mateix any l'estatut d'autonomia del País Basc. Hom formà un govern basc
de concentració sota la presidència de José Antonio de Aguirre, del PNB, elegit
democràticament a través dels ajuntaments. El govern creà un exèrcit propi, una
universitat basca, emeté moneda, mantingué relacions exteriors, oficialitzà la ikurriña
o bandera basca, etc. Amb l'entrada a Bilbao de les tropes franquistes al juny del
1937, el govern basc continuà la lluita des del territori republicà, a l'agost del 1937
s'instal·là a Barcelona i al gener del 1939 es traslladà a París. Acabada la guerra,
només Àlaba i Navarra, que havien quedat sotmeses a les tropes rebels des de l'inici de
la conflagració, conservaren el caràcter foral de llurs diputacions. El franquisme
desmantellà tota la infrastructura institucional del País Basc autònom i destruí
l'estructura política, cultural i cívica basca. El sentiment nacionalista, però, no fou
eradicat.
Euskeros
O euskaros. Corrent de defensors de la llengua i de la cultura
basques, contraris al procés d'espanyolització provocat per l'emigració massiva de
no-bascos cap a les zones industrialitzades de Biscaia.
Fueristas
Seguidors del moviment foralista, que defensava el manteniment de la
societat tradicional basca i rebutjava la imposició de la política i dels partits
polítics espanyols a Euskadi. Els fueristas lluitaven per la recuperació dels furs
tradicionals.
|
|
El nacionalisme gallec. |
Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX. El galleguisme
polític s'inicià en un grup d'intel·lectuals que actuaren a partir del 1840 a través
de periòdics com «El Porvenir», «El Recreo Compostelano» i «El Idólatra de
Galicia». En fou una figura destacada Antolín Faraldo, que a l'assemblea federal de Lugo
(1843) reclamà la independència de Galícia. Faraldo Añón i Rua Figueroa foren els
inspiradors ideològics de la revolució gallega del 1846, però, quan aquesta fracassà,
s'hagueren d'exiliar. El 1855 aparegué a la Corunya el periòdic de signe regionalista
«El Clamor de Galicia», dirigit per Benito Vicetto. Però la formulació del galleguisme
del s XIX fou obra d'Alfredo Brañas, mantenidor dels jocs florals de Barcelona el
1893, ciutat on publicà El regionalismo (1899), llibre que influí sobre els
inicis de la Lliga Regionalista. Menys conservador fou El Regionalismo gallego (1889),
de Manuel Murguía. El 1916, per iniciativa d'Antón Villar Ponte, foren creades a la
Corunya As Irmandades da Fala, societat política i cultural que, enfront del regionalisme
del s XIX, accentuava la qüestió lingüística com a element fonamental. El
plantejament nacionalista és obra de la Generación Nos, l'orientador inicial de la qual,
Vicente Risco, publicà Teoría do Nacionalismo Galego (1920) dins els
plantejaments wilsonians. La incorporació del galleguisme al moviment republicà fou obra
de l'ORGA, grup de Santiago Casares Quiroga. En col·laboració amb l'ORGA, un altre grup,
integrat per intel·lectuals gallecs nacionalistes, fundà el 1931 el partit galleguista,
que, enfront de la tebior política de Casares Quiroga, plantejà decididament la
qüestió de l'Estatut. El 1936 les eleccions del front popular provocaren l'escissió
dins el partit; Risco passà a una posició de dreta i Alfonso Rodríguez Castelao
restà com a guia del nacionalisme d'esquerra. L'acció del partit galleguista es
concretà en la preparació, la votació i el triomf de l'Estatut d'Autonomia de Galícia
(juny del 1936). Tot just iniciada la guerra del 1936, el galleguisme sofrí una
repressió molt forta. Entre els galleguistes víctimes de la repressió cal esmentar
Alexandre Bóveda, inspirador de l'Estatut del 1936, i l'editor Anxel Casal. Els diputats
gallecs exiliats, mentrestant, constituïren a Buenos Aires el Consello de Galicia,
que féu un política d'aproximació a Catalunya i al País Basc (ratificació del pacte Galeusca).
Rexurdimento
Moviment cultural i literari de Galícia, amb el que s'inicia el
regionalisme galleg. Corrent iniciat a la meitat del segle XIX, que va significar el
redescobriment romàntic i literari de la llengua, la història i les tradicions
gallegues, però amb un caràcter bàsicament culturalista i apolític. Va buscar
respostes i solucions al retard econòmic i cultural de Galícia. Els iniciadors d'aquest
moviment foren els intel.lectuals, que a través de les seves accions de denúncia van
sentar les bases del sentiment galleguista. Les figures més destacades foren Rosalía
de Catro i Manuel Murguía, exponents d'un liberalisme progressista i Alfredo
Brañas, exponent d'un regionalisme conservador.
|
|
Valencianisme. |
Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques
nacionals catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País
Valencià. El primer grup organitzat, València Nova (1904), convocà i celebrà (1907) la
Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari
valencià, semblant al de la Solidaritat Catalana (1906). L'intent fracassà per
l'enemistat del republicanisme blasquista i dels partits alfonsins. La conversió de
València Nova en Centre Regionalista Valencià (1907) i la creació de la seva Joventut
Valencianista (1908), relacionada amb la Joventut Nacionalista (1909) de Castelló de la
Plana i la Joventut Valencianista del Principat, plantejaren una major ambició política,
però fracassaren llurs intents d'aplegar les diverses opcions polítiques actuants al
país entorn de les reivindicacions valencianes. A partir del 1915 començaren a
manifestar-se les primeres tendències nacionalistes en el si del blasquisme. Més èxit
tingué la Unió Valencianista (1918-33, amb el parèntesi de la Dictadura de Primo de
Rivera), formació relacionada amb la Lliga Regionalista de Barcelona i d'ideologia
semblant. Fins el 1923 es produí un augment de la influència política del valencianisme
burgès, i paral·lelament l'aparició de grups valencianistes rurals (els Solitaris
Nacionalistes) o proletaris (Joventut Nacionalista Obrera, 1921), de vida curta. Al mateix
temps hi hagué un esforç per a aclarir doctrinalment la posició del País Valencià
respecte a la resta dels Països Catalans, i aparegueren posicions obertament
pancatalanistes (M.Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando) i d'altres que, si més
no, reconeixien la pertinença del país a l'àrea nacional catalana. La fundació de
l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), federalista, fou conseqüència de la
radicalització de la petita burgesia. Aquest i altres grups dugueren fins el 1936
diverses activitats a favor de l'autonomia, malgrat l'oposició de la Dreta Regional
Valenciana (lligada a la CEDA) i dels radicals. Els grups polítics del període
republicà foren el Centre d'Actuació Valencianista (1931-36), constituït com a front
patriòtic nacionalista i controlat per Unió Valencianista; Acció Nacionalista
Valenciana (1933), que el 1935 adoptà el nom d'Acció Valenciana, grup catòlic producte
d'una escissió de l'Agrupació Valencianista de la Dreta (1930), prolongació de la DRV;
el Partit Valencianista d'Esquerra (1935), fusió de la AVR, el CAV i diversos grups
locals; Esquerra Valenciana (1934), escissió del blasquisme; Esquerra Republicana del
País Valencià (1934), partit d'esquerra burgesa creat a Castelló de la Plana i que
s'integrà amb Esquerra Valenciana durant la guerra civil; i Nova Germania (1935),
escissió de la AVR no conforme amb la política del PVE, en el qual aquella s'incorporà.
No aconseguiren d'ultrapassar el marc de la política regional i, en general, ni tan sols
actuaren a la totalitat del país. Només Esquerra Valenciana col·locà un diputat a les
corts de la república (1936), Vicent Marco i Miranda, que ingressà a la minoria
parlamentària d'Esquerra Republicana de Catalunya. EV i PVE, favorables al Front Popular,
mantingueren, amb altres grups, la reivindicació autonomista durant la guerra civil.
Després de la dura repressió del primer franquisme, els anys seixanta sorgiren les
primeres organitzacions nacionalistes, la majoria d'adscripció esquerrana, com ara el
Front Marxista Valencià, el Partit Socialista Valencià (1962-68) i, entre els
democratacristians, la Unió Democràtica del Poble Valencià (1962), tots d'influència
molt limitada.
|
|
Mallorquinisme. |
Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de
Mallorca o de les illes Balears.
2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat
política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països
Catalans propugnat pel catalanisme. Tot i que els escriptors i historiadors
mallorquins inserits dins el corrent romàntic historicista acceptaren i estimularen una
renaixença cultural autòctona que menà a un acostament real entre Mallorca i els altres
països catalans, la societat mallorquina, d'economia agrària i econòmicament poc
desenvolupada, no possibilità la politització del moviment fins a la desfeta colonial de
la darreria del s XIX. Abans hi havia hagut temptatives, per part de grups federals
mallorquins, d'incorporar les illes en els corrents pre-nacionalistes del Principat, com
foren la participació en el Pacte de Tortosa, promogut per V.Almirall (1868), i la
sol·licitud de la diputació balear d'integrar-se dins l'intent de formació d'un estat
català (1873). Fins a Miquel dels Sants Oliver no sorgí cap teoria autonomista
pròpiament dirigida als mallorquins i pensada a partir de les realitats socials i
culturals de l'illa, i la dita teoria fou exposada en el seu llibre La cuestión
regional (1899), que recull articles publicats a «La Almudaina», diari que ell
dirigia i des d'on havia intentat de crear una opinió pública favorable al regionalisme;
fins el 1898, però, el moviment no fou impulsat per determinats grups dirigents,
representats per la cambra de comerç i d'indústria. Alhora, la idea autonomista fou
impulsada per un grup de joves escriptors que fundaren «Nova Palma» (1898) i «La Veu de
Mallorca» (1900, primera època), publicacions dirigides per Joan Torrandell i en les
quals Gabriel Alomar començà a exposar la seva teoria nacionalista superadora del
regionalisme. De la banda republicana, l'ex-federal Lluís Martí intentà d'acostar
federals i republicans al catalanisme, i arribà a proclamar la necessitat de la formació
d'un parlament interprovincial entre els Països Catalans. Dins aquest sector hi hagué
una tendència que defensava formes autonomistes i que aconseguí que el republicanisme
mallorquí s'adherís en bloc al moviment de la Solidaritat Catalana, a les festes de la
qual assistí, en representació de Mallorca, Lluís Martí, la qual cosa provocà una
protesta per part dels grups més conservadors i reaccionaris, temorosos del que podria
significar l'acostament polític entre Mallorca i el Principat. Les temptatives d'aquella
època no arribaren a concretar-se en cap organització política que superés l'esquema
dels partits de la Restauració. L'església mallorquina fou la institució que actuà
més d'acord amb les doctrines regionalistes. Bé que el bisbe Pere J.Campins personalment
no formulà cap teoria, amb actes pastorals i a través de mossèn Antoni M. Alcover
permeté i estimulà un sentiment clarament mallorquinista entre el clergat. Fins l'any
1909 no s'organitzà el primer grup polític regionalista, conegut per L'Espurna, que fou
planejat per a participar en les eleccions municipals de Palma de Mallorca, però no
reeixí en els seus projectes, entre altres raons per l'oposició dels conservadors
mauristes, que, de sempre, havien obstaculitzat qualsevol moviment regionalista a
Mallorca. Amb motiu de la crisi de l'any 1917, s'organitzà un moviment nacionalista que
es concretà en el Centre Regionalista de Mallorca, presidit per Guillem Forteza, la qual
organització recollia les idees polítiques que un grup de joves escriptors i polítics
plasmaven a «La Veu de Mallorca» (1917, segona època), dirigida per Joan Estelrich. La
publicació d'un manifest d'adhesió a l'Assemblea de Parlamentaris aconseguí la unió
temporal de nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes, que, alhora que volien
bandejar el sistema de cacics de l'illa, propugnaven un sistema autonomista, i amb aquesta
finalitat foren intensificades les relacions entre polítics de Mallorca i del Principat.
Davant el progrés notori del moviment, Lluís Alemany i Pujol, cap del partit liberal,
organització a la qual s'havia adscrit Joan March i Ordinas, de conegudes idees
anticatalanistes, elaborà una teoria balearista que, malgrat que acceptava determinades
formes d'autonomisme, era contrària al mallorquinisme catalanista propugnat pels
nacionalistes. El Centre Regionalista, davant la impossibilitat de fer-se escoltar i no
podent superar l'organització dels vells partits de la Restauració, optà per
integrar-se en el partit liberal, tot acceptant aquests determinats plantejaments
regionalistes, i d'aquesta manera Guillem Forteza arribà a ésser batlle de Palma de
Mallorca; no tots els nacionalistes, però, aprovaren l'acord. D'altra banda, l'actitud de
mossèn Antoni M.Alcover enfront de la Lliga Regionalista influí en el sentit de
refredar, i en certa manera dividir, el moviment entre el clergat, de molta influència
entre les classes populars. Per tal de superar les tensions, hom fundà l'Associació
per la Cultura de Mallorca, entitat bàsicament apolítica, però, en el fons,
dirigida a estendre la idea nacionalista, tot partint de la cultura pròpia de Mallorca,
tal com es reflecteix en els editorials i articles de la revista «La Nostra Terra».
Caiguda la Dictadura, el reagrupament de forces polítiques féu que hom fundés el Centre
Autonomista de Mallorca, que seguia molt de prop la Lliga Regionalista i que tenia «La
Veu de Mallorca» (1931, tercera època) com a portaveu, i el Partit Regionalista de
Mallorca, integrat sobretot pels ex-mauristes, amb un comitè mixt entre ambdues
organitzacions, dirigit a una actuació conjunta. Les esquerres mallorquinistes fundaren
el Partit Republicà Federal de Mallorca, que publicà el setmanari «Ciutadania». Amb la
proclamació de la República, l'Associació per a la Cultura de Mallorca convocà una
assemblea per discutir un Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, a la qual no s'adherí
Menorca, on hi havia un important corrent favorable a l'Estatut de Catalunya. Bé que
l'Estatut fou aprovat —només per a Mallorca i Eivissa—, no arribà a ésser dut
a la pràctica, perquè la majoria dels mallorquins no tenien consciència autonòmica i,
també, perquè partits polítics influents, que representaven les forces econòmiques
importants, no feren de l'autonomia un objectiu inequívoc de llur política. Ultra això,
les personalitats polítiques mallorquinistes de més relleu actuaven dins partits
d'àmbit espanyol —Emili Darder, Alexandre Jaume, Bernat Jofre i d'altres— o
català —Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni M.Sbert i d'altres—, i no totes
estaven d'acord amb l'autonomia propugnada per l'Estatut, per tal com aquest hauria pogut
significar la consolidació del poder dels grups que tradicionalment controlaven l'illa.
Aquesta tendència fou defensada per Gabriel Alomar, el qual, a les corts constituents,
quan es prohibí la federació de regions autònomes, argumentà que Mallorca no tenia
prou personalitat política per a l'autonomia i que havia d'anar unida amb el Principat,
declaració que provocà protestes per part de diferents grups polítics mallorquins. El
projecte estatutari restà marginat fins a les eleccions del Front Popular, que a Mallorca
fou derrotat. L'any 1934 les esquerres mallorquinistes que actuaven en partits distints
s'uniren i formaren l'Esquerra Republicana Balear —en foren els inspiradors
principals Emili Darder i Bernat Jofre—, que volia actuar a partir d'uns principis
nacionalistes i esquerrans més precisos. Pel juny del 1936 un nombrós grup de
professionals i polítics mallorquins publicaren un missatge als intel·lectuals catalans
on proclamaven la identitat cultural d'ambdues comunitats i l'ambició constant
d'aconseguir objectius que unissin encara més ambdós pobles.
|
|
Andalusisme. |
Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia.
Malgrat l'escassa força que històricament tingué el sentiment d'identitat andalusa, ja
el 1883 elements de la petita burgesia federal reunits en l'Assemblea d'Antequera
aprovaren un projecte de Constitució per a Andalusia; els anys següents, davant la
posició oligàrquica i pro-centralista de la burgesia andalusa, foren els sectors
intel·lectuals i professionals els qui, en part sota la influència del catalanisme,
impulsaren el desenvolupament d'un regionalisme cultural i polític —el 1915, Blas
Infante publicà El ideal andaluz—, lligat a la problemàtica social agrària
i decantat cap a l'esquerra. L'any 1918, el Congrés de Ronda fixà la bandera, l'himne i
l'escut d'Andalusia, i el 1930 Infante creà la Junta Liberalista de Andalucía, organisme
que, al llarg de la Segona República, maldà inútilment per tirar endavant un estatut
d'autonomia. L'aixecament militar del juliol del 1936, durant el qual fou mort Blas
Infante, anorreà el feble andalusisme, però, després, els gravíssims desequilibris
estructurals que el franquisme no féu més que agreujar, conscienciaren gradualment les
capes intel·lectuals i polítiques en favor de l'autogovern andalús com a millor vehicle
de les transformacions socials imprescindibles.
|
|
4. El moviment obrer no fou una oposició política real, però
va atacar el sistema amb insurreccions, vagues i atemptats. |
Moviment
obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació
capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i
més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents
acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària.
Moviment obrer en els primers anys de la Restauració
El cop d'estat del general Pavía i poc després la Restauració del 1875 posà en
la il·legalitat les societats obreres. La Federació Regional Espanyola de l'AIT
continuà existint clandestinament, però la seva incidència real entre els obrers es
féu cada cop més petita, mentre en el seu si s'aguditzaven les tendències radicals
insurreccionalistes i apareixien formulacions nihilistes. Es produïren llavors alguns
intents legalitzadors per part de sindicalistes moderats. Hom creà el 1876 un Centre
Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, dirigit per Josep Pàmias, i el 1881 hom
reorganitzà l'Ateneu Català de la Classe Obrera, amb la denominació d'Ateneu Obrer de
Barcelona, dirigit per Manuel Bochons. Hi hagué alhora la constitució d'algunes
organitzacions obreres amb una forta influència republicana, com és ara la Unió
Obrera Balear, encapçalada per Fèlix Mateu. Tanmateix, aquest obrerisme moderat i
reformista fou de bell antuvi marginat momentàniament pel renaixement d'un moviment obrer
internacionalista amb la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola el 1881 gràcies al grup anarcocol·lectivista català (especialment Farga i
Pellicer, Llunas, Pellicer i Paraire, i Tomàs), que vencé dins la Federació Regional
clandestina les resistències a la legalització. La Federació de Treballadors agrupà en
1881-83 la major part dels obrers organitzats del Principat (més de 13 000 a l'estiu del
1882) i del País Valencià (prop de 2 500). La situació, tanmateix, no pogué
mantenir-se. La desfeta de la Federació de Treballadors com a organització sindical
operativa —malgrat el manteniment d'una existència formal fins el 1888— anà
acompanyada d'una primera diferenciació clara entre l'anarquisme i el moviment sindical.
Una multiplicitat de tendències anarquistes coincidiren en el gradual rebuig del
sindicalisme qualificat de reformista. Els repetits intents de renovar la relació amb el
moviment obrer (arran de la campanya per la jornada de les 8 hores a partir del 1886, que
desembocà en les vagues del 1890 i en la celebració de la diada de l'1 de maig) foren
seguits de successius fracassos i no permeteren, fora de les agitacions intenses
momentànies, la construcció d'una estructura organitzativa amb vitalitat. Després, la
Federació Regional Espanyola de Societats de Resistència al Capital, creada el 1900 a
Madrid, fou més aviat fantasmagòrica en no abocar-s'hi els obrers catalans, que sí que
participaren, en canvi, en la vaga general del 1902. Fou en aquesta situació de marasme
anarquista que es produïren els primers intents als Països Catalans d'endegar un
moviment obrer dirigit pel socialisme marxista. El 1872 l'escissió marxista de la Primera
Internacional només havia tingut un cert ressò a València. Però a partir del 1879 hom
constituí un grup socialista a Barcelona, amb Josep Pàmias, Ramon Arrufat, Josep
Caparó, etc, el qual, influint dins Les Tres Classes de Vapor, assolí aviat una
incidència real. Volgué, per a contestar la constitució de la Federació de
Treballadors de la Regió Espanyola, fundar una Associació Nacional de Treballadors
(agost del 1882). Després, protagonitzà la celebració dels congressos fundacionals de
la UGT i del PSOE a Barcelona (1888). En especial l'activitat d'Antonio García Quejido,
més que no la de Toribio Reoyo, tingué un paper important en la consolidació de grups
socialistes, tant al Principat com a València (1890) o a Mallorca (1892). Tanmateix, la
ruptura de Pàmias amb el PSOE, explicitada en 1889-90, i, posteriorment, el definitiu
trasllat de la direcció de la UGT a Madrid el 1899, minvaren el pes dels obrers dels
Països Catalans en el si de la UGT: mentre en 1888-89 representaven més del 70% del
total del nombre d'afiliats (3 355), en un descens aguditzat després del 1899 arribà el
1907 al 8,9% [sobre un total de 30 066 afiliats). La proposta de sindicalisme
reivindicatiu, legalista, de conjuminació de l'acció política i l'acció econòmica,
fou de difícil acceptació, possiblement per l'excessiva burocratització, el centralisme
organitzatiu i la rigidesa davant qüestions com és ara el sentiment republicà o
l'anticentralisme polític de les classes populars. Nogensmenys, hom no pot oblidar la
gradual i forta implantació ugetista en llocs com Castelló de la Plana i Alacant, o a
Mallorca. Els primers anys del s XX es produí una renovació important de la tradicional
concepció sindical de l'anarquisme en aparèixer el sindicalisme revolucionari, i això
també en el PSOE. L'aparició d'una tendència sindicalista dins d'ambdós corrents
ideològics, posat de manifest en els respectius congressos internacionals de Stuttgart i
Amsterdam (agost del 1907), permeté la col·laboració d'uns i altres en el si de la Solidaritat
Obrera, que pel setembre del 1908 es convertí en Confederació Regional, del
Principat.
Primera Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres el 1864 amb el
nom d'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Adoptà una gran part de
les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, on hom afirmava que l'emancipació
dels treballadors només podia ésser obra d'aquests mateixos i es pronunciava per la
col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en federacions locals i
regionals i un Consell general. Celebrà congressos a Ginebra (1866), Lausana (1867),
Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comuna de París aguditzà
la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional s'escindí
al congrés de l'Haia del 1872. Els partidaris de Marx celebraren nous congressos, a
Ginebra (1873) i, el darrer, a Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin
reconstruïren una altra Internacional a Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés
a Gant (1877).
Subversió
1. Activitat delictiva encaminada a subvertir
l'estructura del poder i de l'estat.
2. Alteració de l'ordre públic.
Insurrecció
Acció d'insurgir-se una guarnició, un poble, una nació o una part
d'ella.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal
d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les
condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a
d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions
depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és
declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general.
Atemptat
Delicte consistent en l'ús de violències, amenaces i resistències contra
les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les
lleis o en l'exercici de llurs funcions. La majoria de les legislacions castiguen aquests
fets per tal de garantir una eficaç execució de la funció pública. Hom ha discutit el
problema de la possible licitud o il·licitud de la defensa contra les autoritats o llurs
agents quan aquests, en l'exercici de llurs funcions, executen actes violents i de força
i s'excedeixen en llurs atribucions. El dret de resistir actes abusius ja era reconegut en
el dret romà, i els intèrprets ensenyaren la mateixa doctrina que predomina actualment
entre els autors i la jurisprudència de la majoria del països. Normalment, les
legislacions preveuen tipus agreujants de l'atemptat en sentit propi: l'agressió
realitzada amb armes; la condició de funcionari públic del qui realitza l'atemptat; si
l'autoritat com a conseqüència de la coacció, haguès accedit a les exigències dels
delinqüents, etc. D'altres tipus agreujants ho són atesa la condició de l'ofès
(atemptat contra el cap de l'estat o contra els ministres i autoritats i funcionaris que
exerceixen missions o càrrecs especials).
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint
indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així
ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un
grup reduït de persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma
moderna aparegué amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881)
i amb l'onada de magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi
Carnot, president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900;
McKinley, president dels EUA, el 1901). Barcelona en fou particularment afectada: atemptat
de Pallàs contra Martínez de Campos (1893), bomba del Liceu (1893), bomba contra la
processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896), i l'enfrontament, entre el 1918 i
el 1923, entre colles armades del Sindicat Únic (CNT), d'una banda, i de la Patronal o
Sindicat Lliure, de l'altra: assassinats de Barret i Moner (1918), Layret (1920) i el Noi
del Sucre (1923). A la resta de l'estat espanyol tingueren lloc els assassinats de
Cánovas del Castillo (1897), Canalejas (1912) i Dato (1921), i l'atemptat de Morral
contra Alfons XIII (1906).
|
|
La qüestió social. |
Rerum
Novarum
Encíclica de Lleó XIII publicada amb data del 15 de maig de 1891. Per
primera vegada hom es plantejava en un document d'aquesta mena els problemes dels obrers
en el món industrial. Denuncia el liberalisme polític i econòmic que destruí el teixit
d'institucions socials del món anterior a la Revolució Francesa, debilità la
influència religiosa i deixà l'obrer indefens davant la nova situació. A la vegada,
defensava enèrgicament la propietat privada contra els corrents socialistes i condemnava
solemnement aquests corrents. Presenta la lluita de classes com a resultat de l'odi dels
pobres contra els rics, la qual, fomentada pels socialistes, no respecta les desigualtats
naturals i inevitables entre els homes. Per solucionar el problema social han d'intervenir
l'Església, amb el seu missatge moral, l'estat, amb l'organització de l'economia i amb
la defensa dels més dèbils, i les associacions obreres, ja d'obrers sols o mixtes amb
patrons. En conjunt, és una exposició de doctrina moral que parteix d'anàlisis
econòmiques i socials deficients. Als Països Catalans tingué repercussió a través del
jesuïta Antoni Vicent, que n'escriví un comentari, Socialismo y Anarquismo (València
1895), i impulsà els cercles d'obrers, difosos especialment en les zones agràries del
País Valencià i de la comarca de Tortosa.
|
|
Els principals moviments obreristes eren el socialisme, estès a
Astúries, Madrid i Euskadi... |
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució
(col·lectivisme, col·lectivització).
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de
llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i
històric.
El socialisme als Països Catalans
L'arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà lloc a la formació,
a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el
Partido Socialista Obrero Español; des d'aquell moment, el pes de la capital de l'estat
havia d'ésser determinant en l'orientació del socialisme espanyol. Les agrupacions
socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren entre el 1880 i el 1882 a
Barcelona —on hom creà un efímer Partit Democràtic Socialista Obrer—,
Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de
Xàtiva (1887), València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888
amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat per tretze
agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i de la Unió General de
Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou partit un pes
apreciable, i el creixement d'aquest entre la classe obrera catalana, fortament influïda
per l'anarquisme, s'estroncà aviat. També al País Valencià el socialisme tingué una
implantació feble, sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos
locals (Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda, Alcoi—
i, en general, als nuclis de la incipient industrialització és on aconseguí més
força. Tot i que l'escissió comunista del 1921 no hi tingué conseqüències
apreciables, el PSOE, mancat d'un programa agrari per al camp valencià, cresqué molt
lentament i no representà, almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT,
malgrat haver gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la
conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català, encapçalada per
Fabra i Ribas, s'oposà a l'excessiu parlamentarisme i reformisme del PSOE, i hom intentà
de crear una federació socialista catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de
les Illes. Sense posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE
considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe treballadora;
tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de l'estat obligà el partit a un
canvi d'orientació, i el 1916, quan ja havia fracassat l'intent de Martí i Julià de
portar la Unió Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista
Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li valgué
l'adhesió de nombroses personalitats d'esquerra: Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera,
Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del 1920, i després del fracàs de la campanya
pro-Estatut, el PSOE —a instàncies del sector prietista— es féu enrere i
s'allunyà del catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar,
propugnaven la creació d'una alternativa socialista específicament catalana. El
projecte, ajornat per l'assassinat de Layret, es concretà pel juliol del 1923 amb la
formació de la Unió Socialista de Catalunya, la qual, però, no pogué
desenvolupar-se per l'adveniment de la Dictadura. A les Illes, on hi havia grups
socialistes entorn del periòdic "El Obrero Balear" des del començament del
segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l'escissió
comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el
partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una
línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb
una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc
cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué
també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat
per sindicalistes i comunistes, mentre s'hi dibuixava el predomini intern del sector
caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l'USC
i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la
Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l'àmbit
polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933
tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes,
i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis
d'Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una
evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se
sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la
guerra civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit
a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer
europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la
pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els
Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i,
sobretot, després del 1939.
|
|
...i l'anarquisme, estès a Andalusia i Catalunya. |
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona
humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la
desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas
More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William
Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista,
car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia
arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els
homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els
dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX. El primer d'ells fou traduït al
castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una
àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de
l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de
gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El
bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena
d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de
construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional,
el bakuninisme s'enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la
Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de
Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans
Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero
Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l'obrerisme
català es mostrà partidari de l'anarcosindicalisme. En l'últim terç del sXIX
les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però
foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer. A la Península
Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un
govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep
Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d'ortodòxia bakuninista, es dividí en dos
corrents: el primer i més important, l'anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin,
assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per
aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat
sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme
col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria
segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent,
l'anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) -més influït per
Kropotkin i Malatesta-, s'oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans
burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de
grups d'afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals
era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l'acció violenta) la societat
burgesa; l'anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria
segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de
producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència,
dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892
pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs
dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s
XIX, l'anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l'escrita podrien
arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda
pel fet (o per l'acte), i homes d'aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i
actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l'exemple dels nihilistes russos:
bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la
República Francesa (1894), de l'emperadriu Isabel d'Àustria (1898), del rei Humbert
d'Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d'Amèrica (1901). Apaivagada
l'onada terrorista, l'anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a
gairebé tots els estats del món, excepte a l'espanyol, els seus militants passaren a
enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l'estat espanyol, els intents
frustrats d'aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del
primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes
(partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i
socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l'acció legal), al
mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l'acció directa:
atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez
Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous
de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l'estat exercí indiscriminadament
contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu
néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del
Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold
Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a
Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims
radicats a Catalunya. L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX,
aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers,
sinó també en alguns dels intel·lectuals. Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a
Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics,
llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista
«L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en
compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida
catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué
gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el
món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi
en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya
com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de
França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General». En 1910-11 fou fundada
a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les
organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme. La CNT
propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució
social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme
llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels
sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici. En el congrés
de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació
Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera
Internacional, i que tingué poca força. L'anarquisme estricte, que desconfiava de
l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també
Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica
insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb
els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions
de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i
desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de
la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la
guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i
els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de
la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la
guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran
part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic
lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari
sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra
civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.
|
|
Presenta dues
tendències. |
Anarcosindicalisme
També anomenat Anarco-col.lectivisme. Doctrina que atribueix als
sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la
consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció
societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista,
fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el
1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials
de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el
capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i
patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació
social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes.
L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i
l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que
fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de
l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a
considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de
masses.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme
llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de
propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig
que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu
treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i
que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions
físiques i morals.
A l'estat espanyol, un corrent minoritari de la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola seguí aquesta orientació, especialment en determinats nuclis
d'Andalusia. El 1882, Miguel Rubio combaté les doctrines col·lectivistes del delegat
barceloní Josep Llunas al congrés de Sevilla. A Gràcia (Barcelona) aparegué el primer
periòdic comunista, "La Justícia Humana". Tanmateix, l'anarquisme català
restà fidel al col·lectivisme, i en ésser el grup predominant obtingué l'hegemonia a
tot l'estat. Però a partir de 1890-93 la nova orientació s'estengué profusament i s'hi
adheriren antics col·lectivistes, com Tarrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, etc. Després
de l'onada terrorista i l'època de repressió al tombant del s XIX, el comunisme
llibertari ressorgí en els congressos de la CNT. Durant la Segona República,
l'anarquisme, especialment a través de la FAI, desenvolupà una gran activitat des de la
premsa, sobretot la de Barcelona ("Solidaridad Obrera", "Tierra y
Libertad", "La Revista Blanca", etc), per difondre les idees del comunisme
llibertari, i s'inicià una àmplia polèmica entorn dels seus trets fonamentals entre
Federico Urales, Diego Abad de Santillán, Alexandre Gilabert i Isaac Puente; aquest
darrer fou un dels qui més influí en el dictamen sobre comunisme llibertari que aprovà
el congrés de la CNT de Saragossa (1936). Alhora, durant les insurreccions del gener del
1932 i del gener i desembre del 1933, hom intentà d'implantar el comunisme llibertari,
sobre la base dels anomenats "municipis lliures", a diversos pobles de Catalunya
i de la resta de la península.
|
El moviment anarquista de l'època utilitza l'acció
directa i la propaganda pel fet.
Les seves accions violentes són freqüents entre 1893 i 1897. |
Acció
directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament
directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a
acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé
organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga,
el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el
sabotatge.
Propaganda pel fet
Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la Internacional
Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la violència d'un
nucli reduït d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a la revolució.
Així s'arribà a formular els principis de l'anomenada "propaganda pel fet",
que propugnava la realització d'atemptats dirigits directament contra l'Estat,
l'Església i els grans capitalistes.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la
lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els
estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de
persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma moderna aparegué
amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881) i amb l'onada de
magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi Carnot,
president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900; McKinley,
president dels EUA, el 1901).
Mano Negra, La
Suposada organització secreta anarquista andalusa, l'existència de la
qual fou feta pública el 1883. Li foren atribuïts assassinats i altres accions violentes
i delictes comuns. La relació que les autoritats establiren entre La Mano Negra i la Federació
de Treballadors de la Regió Espanyola justificà una gran repressió sobre aquesta
organització. Centenars d'afiliats de Cadis i de Jerez de la Frontera foren detinguts i
processats en la causa que se'n seguí, tot i que la FTRE negà tota relació amb la
suposada organització. Set persones en resultaren condemnades a mort i executades i
centenars d'altres reberen penes de presó i foren confinades a les Filipines. Vint anys
després (1903) fou revisat el procés i els presos foren alliberats.
Atemptat al Liceu
La seva condició de lloc de reunió i esplai de la nova burgesia industrial,
financera i comercial motivà que, l'any 1893, fos objecte d'un atac anarquista. La nit de
la inauguració de la temporada (7 de novembre), durant la representació de Guglielmo
Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la platea dues bombes, una de les quals
esclatà i produí vint morts.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Procés de Montjuïc
Denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat terrorista
contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de
1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió afectà especialment
l'obrerisme anarquista català, i foren detingudes unes quatre-centes persones, entre les
quals els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes Anselmo
Lorenzo, Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve i Teresa Claramunt,
així com l'intel·lectual Pere Coromines. Posteriorment, reclosos al castell de
Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats. Les diligències foren
dutes a terme sense garanties jurídiques, i les proves es basaren en les declaracions
dels principals implicats, en especial Tomàs Ascheri, obtingudes mitjançant tortures
comandades pel tinent de la guàrdia civil Narciso Portas; en foren afectats,
principalment, el mateix Ascheri, Francesc Callís, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís
Mas —que es tornà boig—, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Ollé, Francesc Gana i
el francès Joseph Thiolouse. Un primer consell de guerra se celebrà en el mateix castell
de l'11 al 15 de desembre de 1896, però la sentència definitiva fou dictada pel Suprem
de Guerra i Marina per l'abril del 1897 a Madrid. Foren condemnats a mort (i executats el
3 de maig de 1897) Ascheri, Nogués, Molas, Mas i Joan Alsina, i es dictaren diverses
penes més, així com el desterrament de 63 absolts. La denúncia del procés es produí
inicialment el mateix 1896, sobretot gràcies a l'activitat, a l'estranger, de Tarrida del
Mármol, que havia estat alliberat i escriví Les Inquisiteurs d'Espagne (1897),
així com de les campanyes de premsa de "La Revue Blanche" i de
"L'Intransigeant" de París. A Espanya fou la premsa republicana ("El Nuevo
Régimen", "El País", etc) i el llibre La Barbarie Gubernamental en
España (1897), atribuït a Ricardo Mella i a Josep Prat. Posteriorment, hom inicià
una intensa campanya per la revisió, especialment en 1898-99, des d'"El
Progreso", "La Revista Blanca" i "Vida Nueva", auspiciada
sobretot per Joan Montseny, Alejandro Lerroux i Pere Coromines a Madrid. Finalment,
després de l'assassinat de Cánovas del Castillo per l'agost del 1897, Sagasta permeté
la tornada dels desterrats, i pel gener del 1901 dictà l'indult dels qui encara restaven
empresonats.
|
|
5. Intel.lectuals crítics amb l'immobilisme del sistema. |
Institución
Libre de Enseñanza
Institució pedagògica privada fundada a Madrid el 1876 per iniciativa
d'intel·lectuals i professors apartats de l'ensenyament oficial en ésser suspesa la
llibertat de càtedra i influïts per la filosofia krausista. Entre aquests cal assenyalar
els germans Giner de los Ríos, Manuel B.Cossío, G.Azcárate, N.Salmerón. L.Figuerola i
J.Costa. Allunyada de tot interès de tipus confessional, filosòfic i polític, la
institució assajà, en règim de coeducació, els mètodes de Fröbel i Pestalozzi, i
afavorí la intuïció i el treball personal i creador, com també la individualització
de la tasca educativa fora i dins de l'escola. Inicialment orientada a l'ensenyament
universitari, l'elaboració de les seves idees pedagògiques la portà a una creixent
preocupació per l'ensenyament mitjà (creació, el 1918, de l'Instituto-Escuela de
Madrid, model reconegut arreu d'Europa i aplicat a Barcelona en l'Institut-Escola)
i àdhuc pel dels pàrvuls, amb la pretensió d'organitzar una «educació general». En
sortí la generació dels homes de la República i, de la dinàmica d'alguns dels seus
membres, el Museo Pedagógico Nacional (1882), l'Extensión Universitaria de R. Altamira
(1892), la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (1907), deguda
a l'habilitat de J.Castillejo, secretari de la Institución, etc, i també el «Boletín
de la Institución Libre de Enseñanza». A Catalunya, a partir de la visita de Giner a
Barcelona (1906), el moviment de la institució es propagà mitjançant personalitats com
les de J.Maragall, J.Pijoan, J.Palau i Vera i E.d'Ors, que influïren sobre els pedagogs
catalans dels anys trenta, com els germans Xirau i Cassià Costal.
|
|
Partits i sindicats durant la Restauració (1874-1898). |
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus
membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa
sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
|
|
Partits dinàstics. |
Partido Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido Liberal,
constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de la Restauració.
Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè admetia
principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas
del Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat.
El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions.
El succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona
època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i
Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions:
la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que
absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per
irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els
mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de
Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
El Partido Conservador als Països Catalans
La implantació del canovisme al Principat xocà inicialment amb la posició de Mañé i
Flaquer —i del "Diario de Barcelona"—, que tendí, més que no pas a
una obertura cap a l'esquerra liberal, a l'apropament vers la dreta tradicionalista i en
especial el foralisme carlí. La resistència catalana al centralisme estatal espanyol
dificultà un arrelament ampli del partit conservador. El canovisme es veié obligat a
crear enfront del "Diario de Barcelona" i com a òrgan propi, "La
Dinastía" (1883). No pogué evitar tampoc l'allunyament de Manuel Duran i Bas,
consumat el 1890, després d'haver estat juntament amb Mañé una de les seves
personalitats més importants al Principat. D'altra banda, una part considerable del
sector social conservador català s'uní a grups polítics catalanistes com la Lliga de
Catalunya (1887), la Unió Catalanista (1891) o el 1899 el Centre Nacional Català i la
Unió Regionalista. Finalment a partir del 1901, el caciquisme electoral canovista
presidit per Planes i Casals no pogué evitar la seva desfeta davant l'assalt conjunt
—des de posicions molt distintes— de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. A
les Illes, especialment després de la implantació del sufragi universal del 1890,
conegué així mateix una certa debilitat, mancat el partit de personalitats
"regionals" i incapaç de marginar o aglutinar el pes del tradicionalisme
d'arrels carlines i l'integrisme. El seu esmicolament sols se salvà a partir del 1899
quan Antoni Maura ingressà a la Unión Conservadora de Silvela.
Partido Liberal
També Partido Liberal-Fusionista. Partit polític de l'estat espanyol que,
durant la Restauració, alternà en el govern del país amb el Partido
Conservador. Nasqué, el 1880, al voltant del grup constitucional de Sagasta,
amb el nom de Partido Liberal Fusionista. Ideològicament no era gaire diferent del partit
conservador, tot i que accentuava alguns principis de caràcter liberal i que era menys
autoritari en l'exercici del poder. Cánovas cedí el poder a Sagasta l'any 1881 i aquest
fou el cap indiscutible del partit fins a la seva mort (1903), malgrat els inevitables
fraccionaments (els de Gamazo i López Domínguez, principalment). A la mort de Sagasta es
produí una escissió entre els centristes (Romanones, Moret) i els radicals (Canalejas,
Montero Ríos, Vega de Armijo). La repressió de la Setmana Tràgica mogué els liberals a
fer un front comú, contra els conservadors, amb republicans i socialistes. Finalment
acabà imposant el seu liderat Canalejas i per un moment semblà que es repetiria el joc
Cánovas-Sagasta amb les figures d'Antoni Maura i Canalejas, renovadors de llurs
respectius partits. L'assassinat de Canalejas (1912), les diferències entre Romanones,
García Prieto i Santiago Alba afebliren el partit, la decadència del qual era ja molt
gran quan es produí la crisi del 1917 i el final del torn efectiu dels partits (liberal i
conservador) en el poder.
El Partido Liberal als Països Catalans
Inicialment, al Principat Sagasta aconseguí de reunir algunes personalitats brillants com
Pere Bosch i Labrús o Víctor Balaguer i tingué com a principal òrgan de premsa
"La Crónica de Cataluña". Posteriorment, després de la gran davallada que
provocà en el partit al Principat la posició lliurecanvista dels governs liberals el
1881 i el 1886, i, d'altra banda, després de la implantació del sufragi universal
(1890), el partit liberal es refugià en l'activitat caciquista de Comas i Masferrer i en
el suport econòmic sobretot del grup financer d'Evarist Arnús. Assolí tanmateix un
extens control sobre les diputacions i en especial a l'alcaldia de Barcelona a través de
Rius i Taulet i Josep Collaso. A les Illes, a partir del 1881 aconseguí una gran força
basada en el caciquisme electoral d'Antoni Maura i del seu lloctinent Pasqual Ribot.
Romangué majoritàriament adscrit al gamacisme. En el decenni del 1890 el seu principal
òrgan de premsa fou "El Liberal Palmesano". La seva força reculà quan Maura
passà als conservadors el 1899. En 1912-22, tanmateix, Joan March renovà el partit.
|
|
Altres partits liberals. |
Unión
Conservadora
Grup polític d'àmbit espanyol fundat el 1898
entorn de la figura de Francisco Silvela. Ja des del 1891 existia dins del Partido
Conservador un corrent dissident defensor d'una més gran honestedat administrativa,
anomenat silvelista, que en morir Cánovas del Castillo arrossegà la majoria dels
conservadors i es concretà en un nou agrupament. Al País Valencià en fou el principal
suport Teodor Llorente i Olivares, i tingué com a òrgan el diari "Las
Provincias". Al Principat, el seguiren Manuel Duran i Bas, Joan Sallarès i Pla,
Josep Cucurella i Tort, Eduard Maluquer del Tirrell, etc. Amb un programa regeneracionista
i descentralitzador, confluí amb el polaviejisme, i assolí el poder al març del 1899, a
través del govern Silvela, del qual Duran i Bas era ministre de gràcia i justícia.
Però la política silvelista d'atracció de la burgesia conservadora fracassà
ràpidament, a causa de les mesures fiscals del ministre Fernández Villaverde, que
provocaren la dimissió de Duran i el Tancament de Caixes de l'octubre del 1899.
|
|
Partits republicans. |
Partit
Republicà Democràtic Federal
Associació política d'abast espanyol, amb una especial força i
influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del
1868. Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme.
Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un
moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall.
Comptà de fet amb diversos centres d'iniciativa, mancat d'una direcció incontestada: la
representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871,
52 a l'abril del 1872 i 77 a l'agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals
correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot "El Federalista",
"El Estado Catalán" i "La Alianza de los Pueblos" de Barcelona,
"El Ampurdanés" de Figueres, "El Iris del Pueblo" de Palma de
Mallorca, etc, a part "La Igualdad", "La Discusión" o "El Pueblo
Español" de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al
Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà
de l'Estat Balear de Palma de Mallorca, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols
i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació
parlamentària i cercaren l'acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els
segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l'actuació al carrer o a
la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant
la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d'un "pacte
nacional" (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció
Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat
en contra de les quintes. A partir del 1870 l'hegemonia dins el partit de Pi i Margall es
basà en el manteniment d'un difícil equilibri entre l'esquerra i la dreta. La Primera
Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d'aquell any significà un important canvi
orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del
partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou
elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una
major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l'atac de la dreta
(Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a
l'unitarisme), però no pogué evitar l'agreujament de la divisió interna (constitució
de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a
València, a Palma de Mallorca, etc). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els
successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La
inclusió d'una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la
constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que
recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada
pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí
l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a
la política "legalista" de Pi (esperar a l'elecció d'unes corts constituents
per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els
intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i
Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i
polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern.
Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions
generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d'una tendència de centre
(amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc) que, juntament amb la dreta
(Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de
Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí
força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels
intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini
de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La
força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels carlins (victòries
de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l'11 de juliol), el qual refrenà les
diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la
diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l'Estat Català (12 de
febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer
Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc, tendiren vers
posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació
de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el
cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s'inicià una certa
reorganització del partit, afavorida indirectament per l'ascens al poder de Sagasta.
Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s'alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany,
Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes).
Fracassaren uns tímids intents d'acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més,
aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb
Josep Vallès i Ribot —que havia d'esdevenir el gran cap federal al Principat i el
més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En
l'Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i
recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya
celebrat els mesos d'abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l'Estat
Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot,
Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido
Federal, s'arribà per fi a una fixació clara i concreta de l'ideari federalista. De
tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886,
així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s'aguditzà el quasi
exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents
reunificadors del republicanisme i el manteniment d'una rígida ortodòxia doctrinal li
restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i
Margall (i el seu òrgan "El Nuevo Régimen", fundat el 1890) com el partit a
Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta
desorganització. Al País Valencià es trobà davant l'embranzida del blasquisme.
A les Illes la formació del Partit d'Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi
del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la
direcció pi-margalliana ja amb l'intent d'aproximació al catalanisme del 1899 i,
sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d'Unió Republicana Catalana. Després de
la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot,
empitjorà. L'oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El
republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà
incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l'acció dispersa dels
cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà
als diferents intents de dinamització d'un republicanisme catalanista. El partit,
després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l'Esquerra
Catalana i finalment el 1910 s'incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya
amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l'escissió de l'Extrema Esquerra
Federal, després Partit Federal Ibèric.
Partido Demócrata Posibilista
Grup polític republicà format per Castelar el 1876 com a Partido
Demócrata i que adoptà la denominació de Demócrata Posibilista el 1879 per a
diferenciar-se dels progressistes demòcrates de Martos. Comptant amb la benevolència del
règim monàrquic de la Restauració, centrà el seu programa sols en la consecució del
sufragi universal i en la participació electoral —sempre amb el suport, en especial,
del partit liberal—. El seu òrgan de premsa era "El Pueblo Español" de
Madrid. Al Principat, bé que força diferenciat, hi hagué des del 1876 un important
nucli possibilista amb Eusebi Pascual i Eusebi Coromines, que el 1878 feren aparèixer
"La Publicidad". Aquest grup, però, en produir-se l'ingrés de Castelar i el
seu lloctinent Abarzuza en el partit sagastí (1894), s'hi oposà i permeté el
manteniment d'una certa estructura republicana, dita llavors dels republicans històrics i
encapçalada a Madrid per Miguel Morayta. D'altra banda, a Mallorca, on el possibilisme
s'havia agrupat entorn de "La Opinión" de Joaquim Fiol en 1879-90, el pas al
partit liberal es consumà sense pràcticament oposició el mateix 1890, any de la
promulgació del sufragi universal.
Partit Republicà Progressista
Grup polític republicà sorgit a partir de
l'entesa entre Salmerón i Ruiz Zorrilla a l'exili per l'abril del 1880. L'acord es
produí després que Ruiz Zorrilla fes pública professió de fe republicana per l'agost
del 1876. Aportà al nou grup inicialment la major part dels progressistes democràtics de
Martos, així com una empenta reorganitzadora del republicanisme. Salmerón, per la seva
banda, els antics republicans del centre. Doctrinalment, hom pretengué combinar un cert
unitarisme —que no rebutjava totalment alguna forma d'autonomia regional—, el
republicanisme i el reformisme social radical del 1872. Però el revolucionarisme
conspiratori —especialment adreçat als militars— de Ruiz Zorrilla i la seva
política d'abstencionisme electoral i de total intransigència envers el règim
monàrquic originaren un seguit de crisis internes. Així el 1881 foren molts antics
martistes que desobeïren la consigna de retraïment i s'integraren o bé al partit
liberal o bé al possibilista de Castelar. Després, el fracàs de les conspiracions del
1883 (Badajoz, Santo Domingo de la Calzada, la Seu d'Urgell) i sobretot la del 1886 (del
brigadier Villacampa) determinaren l'escissió de Salmerón, que ja el 1884 havia tornat
al país i havia aconseguit la participació electoral el mateix 1886. Salmerón passà a
constituir el Partido Republicano Centralista i el grup ruiz-zorrillista,
encapçalat sobretot per Muro, Esquerdo i el català Sol i Ortega, hagué d'acceptar
l'electoralisme i també deixar de banda els treballs conspiratoris. Es resistí de tota
manera a entrar en les diferents coalicions republicanes per por a ésser absorbit, però
no pogué evitar un esmicolament que esclatà en l'assemblea de l'estat espanyol celebrada
a Madrid pel març del 1895. Mentre una part del grup català seguí a Sol i Ortega, al
País Valencià el blasquisme desorganitzava el propi partit. Alhora també a Mallorca
Jeroni Pou s'independitzà creant el Partit d'Unió Republicana de Mallorca. I, sobretot,
Lerroux encapçalà una tendència radical de gran audiència atès el seu pes dins el
principal òrgan de premsa "El País". A la mort, el mateix 1895, de Ruiz
Zorrilla, el partit restà sols amb petits nuclis agrupats a Madrid entorn d'Esquerdo, al
Principat entorn de Josep Antoni Mir i Miró i Eusebi Jover, i a l'Alacantí entorn de
"La Unión Democrática". Posteriorment el fenomen del lerrouxisme i, d'altra
banda, de Solidaritat Catalana, acabaren de desfer el grup.
Partit Republicà Federal Orgànic
Grup polític que Estanislau Figueras volgué crear
a partir del 1880, després de no posar-se d'acord amb Ruiz Zorrilla ni amb Pi i Margall.
A diferència d'aquest propugnà un federalisme jerarquitzat ("orgànic") sense
acceptar la teoria del pacte continguda a Las nacionalidades. La seva mort frustrà
l'intent i la majoria dels republicans fidels a Figueras passaren al Partit Republicà
Democràtic Federal reconstruït per Pi i Margall.
Partido Republicano Centralista
Grup republicà creat el 1887 per Salmerón, disconforme amb la política
de conspiracions militars imposada per Ruiz Zorrilla dins el Partit Republicà
Progressista. L'actitud inicialment antifederal i centralista del partit fixà la seva
força especialment a Madrid. Però la seva insistència a procurar la formació de blocs
electorals republicans i el relatiu èxit d'aquests li procurà una certa audiència
també al Principat, en especial a Gràcia. Així mateix la Fusión Republicana creada el
1898 —i que substituí de fet el partit centralista— aconseguí una projecció a
través de "La Publicidad" i d'Eusebi Corominas i Emili Junoy. Integrat a la
Solidaritat Catalana, el partit no sobrevisqué a la mort del seu capitost el 1908.
Partit Republicà Nacional
Grup polític creat per Joan Sol i Ortega el 1895
arran de la crisi que esmicolà el Partit Republicà Progressista. Pretengué
distanciar-se del radicalisme creixent dins aquest partit encapçalat per Lerroux.
Tanmateix el nou grup restà de fet un nucli d'addictes de Barcelona a Sol i Ortega.
Partit d'Unió Republicana de Mallorca
Grup polític
constituït a Palma de Mallorca pel setembre del 1896 i encapçalat pel republicà
progressista Jeroni Pou. Sorgí a partir del treball d'aquest envers la Unió Republicana
del 1893 i aconseguí d'agrupar quasi la totalitat dels grups republicans illencs.
Disposà com a òrgan de premsa del diari "La Unión Republicana" (1896-1904).
Unió Republicana
Partit polític constituït a Madrid, l'any 1903, sota la presidència de
Salmerón. Fou el resultat de diversos intents d'aliança o fusió de les forces
republicanes de l'estat espanyol realitzats al llarg del període de la Restauració. Les
unions més o menys àmplies pactades el 1893 i el 1900 havien donat èxits electorals
considerables als republicans, especialment a Catalunya, però l'heterogeneïtat del
republicanisme de l'estat espanyol, la multiplicitat de disciplines i els enfrontaments
personals n'havien frustrat fins aleshores les possibilitats. Un cop constituït, el nou
partit abraçà tots els grups republicans de l'estat, llevat dels federals (els quals,
tanmateix, pactaren l'aliança electoral); les eleccions li donaren una important
victòria al Principat, al País Valencià i a Madrid i l'empenta republicana es
mantingué fins el 1905, bé que ja amb símptomes de crisi. Els fets del novembre
d'aquell any i la promulgació de la llei de Jurisdiccions trencaren la Unió;
mentre que Salmerón i una part del republicanisme català se sumaven a la Solidaritat
Catalana, la Fraternidad Republicana de Lerroux i el gros dels nuclis de la Unió a la
resta de l'estat espanyol s'hi oposaven. La Unió Republicana restava així com un partit
específicament català, amb homes com Francesc Layret, Albert Bastardas, Eusebi
Corominas, Emili Junoy, Lluís Companys, Josep Roca i Roca, etc, que, coalitzat amb el Centre
Nacionalista Republicà i els federals, formà l'aliança electoral anomenada Esquerra
Catalana (1909); aquesta, consolidada per successives conteses electorals, havia de
desembocar, a l'abril del 1910, gràcies a les gestions de J.Lluhí i Rissech, en un únic
partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana.
|
|
Organitzacions socialistes. |
Partido
Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes
expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de
Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué
lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió
General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà
en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els
primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments,
entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910,
gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les
reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en
l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció
contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la
negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més
radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità
la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús.
Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República
(1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero
s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la
unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del
1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles
governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del
1950, R.Llopis.
Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol
Grup polític creat pel juliol del 1882 arran de
l'acord del grup marxista de Madrid (representat per Francisco Mora) i el grup d'"El
Obrero" de Barcelona i Les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Joan Nuet, etc). El
mateix any de la fundació impulsà la constitució d'una Associació Nacional de
Treballadors d'Espanya, en resposta a l'anarcocol·lectivista FTRE. Hom hi ha vist un
precedent de la formació del PSOE el 1888.
Federació Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de
Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació
Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa,
Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El
Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou
agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic
convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada
en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi
hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació
col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i
Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al
segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona,
Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalano-balear; hi fou aprovada
l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i
Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra
i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el
1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia
Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona,
hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de
catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923,
però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya.
Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia
agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró,
Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i
dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al
Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué
contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual
cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933
establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera
i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de
Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou
reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes
estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT—
i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que
gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer
i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions
amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt
reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà
acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE).
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés
fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12
al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats
obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
El primer consell estatal fou presidit per Antonio García Quejido. Formada inicialment
per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya —on
s'enfrontà a Les Tres Classes de Vapor—, però sí a Madrid (hi acollia la meitat
dels seus afiliats), al País Basc (on destacà l'activitat del seu dirigent Facundo
Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat,
d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà
en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir
millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també
associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble.
Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català Josep Comaposada, el 1899 el consell
estatal es traslladà a Madrid, on Pablo Iglesias ocupà la presidència i García Quejido
la secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis
(tipògrafs, ferrers, boters, etc) i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions
d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu creixement fou lent,
però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000 el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el
1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major
part per obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà en nombroses ocasions
amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà
Antoni Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué actituds clarament
revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917.
En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on
destacaren els seus dirigents Manuel Llaneza i Ramón González Peña; a partir del 1920
inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió
comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per Francisco
Largo Caballero i Julián Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de
Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità
la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central
sindical en la legalitat per intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne
l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i
Aragó. Es negà, però, en contra del parer de Julián Besteiro, a participar en
l'Assemblea Nacional creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la
República. Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el
1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí
un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933).
En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu
creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió
d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers
governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la
seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi
imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou
elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera,
que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració
de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del
moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació
General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular
del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de
fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del
1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a
les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes
revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en
formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana.
Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida
per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general
Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització
destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a
què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius
foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de
diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista.
Als Països Catalans, la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les
zones d'implantació d'aquest organisme. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir
d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, Josep Pàmies, Josep
Caparó i Ramon Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà
perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones
industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de
la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906, però,
s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera.
La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una
preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de
millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència
al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al
Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30;
d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A
les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de
Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué, des
d'aleshores, el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada
pels secretaris generals Llorenç Bisbal (1923-25) i Jaume Bauzà (1925-31). Entre les
societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera, que assolí un
èxit remarcable en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Al cinquè congrés de
la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En
proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al
Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de
la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La
UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè
de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector
d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència
clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se.
Partit Socialista Oportunista
Grup polític creat pel desembre del 1890 pel grup
d'"El Obrero" i Josep Pàmias. La seva formació significà la resposta
d'aquests a la ruptura amb el marxisme madrileny i els congressos marxistes del 1888, i es
produí després d'assistir el 1889 al congrés socialista possibilista internacional de
París. Ressuscità així mateix l'intent, amb participació d'elements de les Tres
Classes de Vapor, de formar a Madrid un Partido Demócrata Socialista per l'agost del
1890. Acceptant les teories de Paul Brousse —que havia residit anteriorment a
Barcelona—, el nou partit preconitzà sols la demanda de reformes possibles i la
col·laboració amb els republicans. De tota manera no pogué superar la crisi de les Tres
Classes de Vapor els primers anys del s XX.
|
|
Organitzacions anarquistes. |
Federació
Regional Espanyola de l'AIT
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del
Treball. Primera organització sindical obrera d'abast
espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de
la formació, el 1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora,
González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc).
Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué,
fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al
Principat. Adherida a l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer
desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou
declarada il·legal pel gener del 1872. La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins
aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul
Lafargue, en l'escissió d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el
1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet
que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes
bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa
de l'abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs,
S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les
delegacions espanyoles a les reunions de l'AIT; finalment, el congrés de Còrdova
(1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l'expulsió del grup marxista. La
Federació s'alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents
congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal
(que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín,
V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del
juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi,
per raó de l'actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli
sector no volgué anar contra els republicans federals. Posteriorment, amb l'adveniment de
la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i
això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del
1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà
majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions
nihilistes. L'estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació
Regional en una organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació
perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i
els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i
García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar
una tornada a la legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses
(especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).
Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
Organització sindical, proclamada
anarco-col·lectivista, que substituí, a partir del 1881, la Federació Regional
Espanyola de l'AIT. Sorgí dels esforços del grup anarcosindicalista català —en
especial de Farga i Pellicer—, partidari de posar fi a la clandestinitat, en contra
del parer de García Viñas, Trinidad Soriano, Anselmo Lorenzo, etc. El primer congrés es
reuní a Barcelona pel setembre del 1881, i aviat assolí un nombre d'afiliats semblants
als de la Regional del 1870-73; al congrés de Sevilla, pel setembre del 1882, hi hagué
representats 57 934 obrers (38 349 dels quals d'Andalusia, 13 201 de
Catalunya i 2 355 del País Valencià). De tota manera, la seva actuació restà
esterilitzada per la lluita interna, per tal com la comissió federal, resident a
Barcelona fins el 1883 (Francesc Tomàs, Pellicer i Paraire, Canibell, Llunàs i
segurament també Farga i Pellicer), hagué de fer cara, especialment a Andalusia, tant
als grups anarquistes nihilistes (impulsats pels Desheredados, doctrinalment
anarco-col·lectivistes) com als anarco-comunistes (el sevillà Miguel Rubio, Vicente
Daza, de Madrid, Martí Borràs, de Gràcia, etc). A més, malgrat la condemna formal de
La Mano Negra feta al congrés de València per l'octubre del 1883, no pogué aturar la
forta repressió governamental de 1883-84, i de fet deixà d'existir com a central
sindical. Tanmateix, actuaren diferents comissions federals (a Valladolid, 1883-86; i de
nou a Barcelona, 1887-88), i hom celebrà un congrés extraordinari a Barcelona (setembre
del 1884) i un quart congrés a Madrid (maig del 1887) abans de decidir la seva conversió
en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola (a València, pel setembre del
1888). Anteriorment, des del 1886, s'havia ja intentat una renovació, en una altra
direcció, mitjançant l'establiment dels pactes d'Unió i Solidaritat a Barcelona
i a València.
|
|
Entitats i partits catalanistes. |
Centre
Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals
i materials de Catalunya i per aconseguir la unió de tots els catalans. La idea inicial
havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer Congrés Catalanista (1880), i
l'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882. En fou
elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el
dirigent principal. El seu lema fou «Catalunya i avant!». En la seva primera etapa fou
apolític, en un intent d'atreure's els components de «La Renaixença», i en els seus
estatuts prohibí la discussió sobre temes polítics i religiosos. Valentí Almirall
procurà l'abandonament d'aquesta actitud política inicial i aconseguí que el Centre
Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la
intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys.
Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial de Greuges al
rei Alfons XII el 1885. La unió de grups polítics i socials tan heterogenis no es pogué
mantenir gaire temps, i els elements socialment més conservadors, com Joan Permanyer,
Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, se separaren per formar la Lliga de
Catalunya el 1887. Contribuí a aquesta escissió (que inicià l'etapa de decadència
del Centre Català) el temperament absorbent de Valentí Almirall i la seva oposició
acèrrima al projecte d'Exposició Universal a Barcelona que defensava l'alcalde Rius i
Taulet. El 1890, per intentar de recuperar el control del moviment catalanista, presentà
un programa polític de tendència autonomista, en un acte presidit per Frederic Soler i
Manuel de Lasarte. La idea no obtingué l'èxit que esperaven els seus promotors i
accelerà el procés de decadència que portà el Centre Català, lentament, a perdre tota
influència política.
Centre Escolar Catalanista
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 21 d'octubre de 1886 per un grup
d'estudiants universitaris com a filial del Centre Català. En fou elegit primer president
Martí Roger. En produir-se l'escissió del Centre Català (1887), la majoria dels socis
estudiants ingressaren a la Lliga de Catalunya, presidits per Narcís Verdaguer i Callís.
La seva tendència era socialment conservadora, però d'una ideologia política que, a
partir del regionalisme, es concretà en el nacionalisme. Els fundadors es destacaren
aviat en el moviment catalanista: Enric Prat de la Riba, president del curs 1890-91; Josep
Puig i Cadafalch, president del curs 1891-92; Lluís Duran i Ventosa, Pere Muntanyola,
Josep Rogent i Francesc Cambó. El 1889 intervingué en la campanya en defensa del dret
català, i el 1891 sol·licità de la diputació provincial de Barcelona l'establiment
d'una càtedra lliure de dret català a la Universitat de Barcelona. S'adherí a la Unió
Catalanista el 1892, i participà en l'elaboració de les bases de Manresa. Subsistí fins
a la creació de la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou l'origen remot.
Lliga de Catalunya
Club polític català. Fundat el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un
grup de membres del Centre Català, d'ideologia conservadora, com Joan Permanyer,
Àngel Guimerà, Eusebi Güell i Bacigalupi i Lluís Domènech i Montaner, descontents per
l'elecció de Valentí Almirall com a president, i pels membres del Centre Escolar
Catalanista —igualment de tendència consevadora dins el Centre Català—,
com Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Puig i
Cadafalch, etc. Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per a formar el
consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren —amb la protesta i la defecció
del Centre Català— per tal que hi assistís com a reina de la festa la regent Maria
Cristina, a la qual adreçaren un escrit per a demanar-li una àmplia autonomia per al
Principat. El 1889, la Lliga de Catalunya inicià la campanya contra el nou codi civil de
l'estat espanyol, que atemptava contra el règim jurídic català, moviment que assolí un
èxit sorollós. Fou una de les principals entitats que formaren la Unió Catalanista,
i prengué part en l'Assemblea de Manresa, que redactà les cèlebres Bases (1892).
La majoria dels seus membres passaren a formar part de la Lliga Regionalista
(1901).
Unió Catalanista
Entitat política formada a Barcelona, el 1891, per
diverses corporacions i associacions catalanistes. Aquesta fusió sorgí dels contactes
mantinguts per aquestes associacions arran de la campanya realitzada contra l'article 15
del codi civil de l'estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català.
La primera actuació de la Unió Catalanista fou la convocatòria de les reunions de
Manresa, que culminaren amb l'aprovació de les Bases de Manresa (1892);
posteriorment la Unió Catalanista celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els
mitjans d'actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a
Olot (1895, sobre obres públiques). El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà
entrada, a més d'associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així,
tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que
cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels
representants d'associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió.
Dins l'entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d'apolític, entorn dels homes de
"La Renaixença", i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E.Prat
de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre
Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís. L'èxit assolit pels
escindits en les eleccions del 1901 (en què s'associaren amb la Unió Regionalista)
obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou
acceptada la participació electoral i l'adhesió a la petició de concert econòmic per a
Catalunya. En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un
caràcter més obert a posicions d'esquerra i l'integrà en el moviment de la Solidaritat
Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que
acabà abandonant-la després d'haver-ne proposat la dissolució. Des d'aleshores dugué
una existència apagada. L'any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de
Catalunya. Desaparegué el 1936.
Centre Nacional Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1899 per
elements dissidents de la Unió Catalanista, partidaris d'una acció política. La
integraren figures del catalanisme tradicional, com Ramon d'Abadal, Lluís Domènech i
Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Enric Prat de
la Riba o Narcís Verdaguer i Callís, i elements possibilistes, més liberals, com Jaume
Carner, Ildefons Sunyol o Joaquim Casas i Carbó. Acceptà com a programa polític el de
les bases de Manresa del 1892, definint el catalanisme no pas com un partit polític,
sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans. El presidí Narcís Verdaguer
i Callís, amb Jaume Carner de vice-president i Enric Prat de la Riba de secretari. Es
fusionà amb la Unió Regionalista, el 25 d'abril de 1901, per formar la Lliga
Regionalista.
Unió Regionalista
Grup polític format a Barcelona a la darreria del
1899. Era, de fet, una transformació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del
General Polavieja, que, davant el fracàs del polaviejisme i de la temptativa de
col·laboració amb el partit de Silvela, adoptà aquest nom nou. El 1901 es fusionà amb
el Centre Nacional Català i formà la Lliga Regionalista.
Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de
la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se
conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les
eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu
Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per
l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el
diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es
repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors
dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí
(1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la
ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una
ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el
compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits
republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre
del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet
de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i
promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i
al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que
seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció
efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat.
El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat
s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió
que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat
de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la
Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura,
sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les
eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué
en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la
Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la
nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa
derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato,
president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de
diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant
deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat
de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per
unanimitat. L'esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els
primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de
la Lliga dins la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar
al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una
tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits
republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Un mes abans, Prat de la Riba
redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la
Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat
en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un
nou canvi en l'actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l'Assemblea de
Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El
mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impulsà l'extensió
de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al
País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i
Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar
el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918
palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova crisi de govern
(1918), iniciada per la pugna entre S.Alba i Cambó, aleshores ministre de foment,
exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment
proautonomia de Catalunya (novembre del 1918): tres dels seus membres figuraren en la
comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà
una nova crisi. El fet que la lluita per l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou
analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase:
"Monarquia? República? Catalunya!". Però en aquesta lluita la Lliga fou
ultrapassada pels seus aliats de l'esquerra catalana. D'altra banda, la intensitat
creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es
palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). I, en el sector més dretà
dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i
Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi
industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita
política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys
1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb
participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de
la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció
Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no
compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats
provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots.
A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat
espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que
explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13
de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista
espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les
seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII
(desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus
centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de
Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del
1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però,
efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar
l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la
concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell
(finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les
eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana
de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon
d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i
acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut
(agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana
donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de
Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta
tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors,
com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga
Catalana.
|
|
Altres partits nacionalistes o
regionalistes. |
Partit
Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és
Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament
del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la
sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i
provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El
1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de
l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons.
En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la
legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que
presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un
altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la
República.
|
|
Partits de dreta. |
Partit
Integrista
Partit polític espanyol sorgit el 1888 com a
cristal·lització de l'integrisme.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. La Monarquia.
2.
Els líders dels partits dinàstics.
3. Militars.
4.
Carlistes.
5. Republicans.
6.
Socialistes.
7.
Anarquistes.
8. Catalanistes.
9.
Anticatalanistes.
10.
Altres regionalistes o
nacionalistes.
11. La crisi de 1898.
12. El regeneracionisme.
13.
Altres personatges. |
|
La
Monarquia. |
Alfons
XII d'Espanya (1857-1885)
Rei d'Espanya (1875-85), fill d'Isabel II. A causa de la revolució liberal
del setembre de 1868 hagué de fugir a França amb la resta de la família reial. L'any
1870 rebé els drets a la corona gràcies a la renúncia d'Isabel II, mentre Cánovas del
Castillo organitzava el partit alfonsí amb elements moderats i unionistes, que s'oposaven
a la monarquia d'Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els monàrquics,
llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d'estat de Pavía (gener del
1874) acabà, de fet, amb la República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt,
desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica. Cánovas es féu càrrec del
govern, i Alfons XII tornà a la cort. El rei presidí la vida política sense
immiscir-s'hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia.
Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana (1878), i fou
promulgada una nova constitució (1876), molt més moderada que la del 1869. Sota la
direcció de Cánovas (que presidí quatre dels vuit governs d'aquesta etapa), foren
establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador
i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març
del 1885), que rebé amb simpatia, però l'actitud intransigent de Cánovas féu que
aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller,
María de las Mercedes d'Orleans, morí poc després de les noces, i la segona, Maria
Cristina d'Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d'ambdós, Alfons
XIII.
Maria Cristina d'Àustria
(1858-1929)
Reina (1879-85) i regent (1885-1902) d'Espanya. Filla de l'arxiduc Carles Ferran
d'Àustria i d'Elisabet d'Àustria-Este-Mòdena, fou la segona muller d'Alfons XII (1879).
En morir aquest (1885), fou proclamada regent. El naixement d'Alfons XIII (1886), fill
pòstum d'Alfons XII, posà terme a les especulacions successòries. La regència de Maria
Cristina es caracteritzà per l'aplicació del pacte d'El Pardo. Afavorí el seu
amic personal Sagasta, raó per la qual el partit liberal fou autor de les reformes
polítiques més importants de la Restauració. Inaugurà l'Exposició Universal de
Barcelona (1888). L'agudització del problema del Marroc, la crisi social (anarquisme), la
pèrdua de Cuba i les Filipines i l'aparició del catalanisme polític caracteritzaren la
darrera època de la seva regència, que acabà amb la proclamació (maig del 1902) de la
majoritat del seu fill.
Reina (1879-85) i regent (1885-1902) d'Espanya. Filla de l'arxiduc Carles Ferran
d'Àustria i d'Elisabet d'Àustria-Este-Mòdena, fou la segona muller d'Alfons XII (1879).
En morir aquest (1885), fou proclamada regent. El naixement d'Alfons XIII (1886), fill
pòstum d'Alfons XII, posà terme a les especulacions successòries. La regència de Maria
Cristina es caracteritzà per l'aplicació del pacte d'El Pardo. Afavorí el seu
amic personal Sagasta, raó per la qual el partit liberal fou autor de les reformes
polítiques més importants de la Restauració. Inaugurà l'Exposició Universal de
Barcelona (1888). L'agudització del problema del Marroc, la crisi social (anarquisme), la
pèrdua de Cuba i les Filipines i l'aparició del catalanisme polític caracteritzaren la
darrera època de la seva regència, que acabà amb la proclamació (maig del 1902) de la
majoritat del seu fill.
Maria Mercè d'Orleans-Montpensier (1860-1878)
Reina d'Espanya. Filla d'Antoni d'Orleans, duc de Montpensier, i de la
infanta Maria Lluïsa Ferranda d'Espanya. Es casà (1878) amb el seu cosí germà el rei
Alfons XII, i morí de tifus al cap de sis mesos.
|
|
Els
líders dels partits dinàstics. |
Cánovas
del Castillo, Antonio (1828-1897)
Polític i escriptor. Fill d'un mestre d'escola. Treballà com a periodista
i es llicencià en dret (1853) a Madrid. Entrà a la vida política protegit per Joaquín
Francisco Pacheco, cap dels moderats dissidents adversaris de Narváez. Participà en la
preparació del moviment militar de la Vicalvarada (1854), que inicià el Bienni
Progressista; fou el redactor del Manifiesto de Manzanares (1854), declaració
programàtica del pronunciament que prenunciava la futura Unión Liberal. Com a membre
d'aquesta agrupació política, fou elegit diputat a corts i designat successivament
director general d'administració local i sots-secretari de governació en el ministeri
O'Donnell (1858). Fou ministre de governació en el govern Mon (1864) i d'ultramar en
l'últim ministeri O'Donnell (1865). No intervingué en la preparació de la Revolució
del 1868. Diputat a les corts del 1869, defensà posicions conservadores. El 1873 fou
designat cap del partit alfonsí i dirigí la campanya per a la restauració de la
monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, que, contra la seva opinió, fou
proclamat rei militarment a Sagunt (1874) pel general Martínez Campos. Com a primer cap
de govern (1875), Cánovas bastí el nou sistema polític de la Restauració. Tot exercint
una dictadura civil i derogant disposicions del règim democràtic anterior, practicà una
política d'atracció per aconseguir la col·laboració de tots els grups polítics, amb
excepció de l'extrema dreta carlina i del republicanisme intransigent de Ruiz Zorrilla i
de Pi i Margall. L'obra legislativa de Cánovas, especialment la constitució del 1876,
reflecteix alhora concessions liberals (drets individuals, mitigada tolerància de
cultes), una política centralista (supressió del règim polític del País Basc) i
disposicions conservadores (reimplantació de l'obligatorietat del matrimoni canònic,
reintroducció del senat, depuració de professors), juntament amb l'ambigüitat o el
silenci sobre algunes qüestions fonamentals (dret de sufragi, reglamentació dels drets
polítics). Aquest pragmatisme permeté la presència alternativa en el poder (sistema del
torn) dels dos grans partits, el conservador de Cánovas i el liberal de Sagasta,
recolzats en el caciquisme, fins que aquesta regularitat fou alterada per les crisis de la
fi del segle. En el terreny econòmic, passà del lliurecanvisme a una política
proteccionista. Malgrat aquest acostament als interessos de la indústria catalana, fou
hostil al catalanisme: Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents
del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el
regionalisme (supressió dels furs bascs, codi civil), trencaren amb ell. En relacions
internacionals, i conscient de la feblesa de la situació espanyola, seguí una política
d'aïllament coincident amb una política d'intransigència respecte a les colònies, que
tingué conseqüències en la crisi del 1898. Cánovas conreà els estudis literaris i
històrics, especialment sobre la casa d'Àustria i la decadència del s XVII (Estudios
literarios, 1868; Bosquejo histórico de la Casa de Austria, 1869; Problemas
contemporáneos, 1884-90). Fou director de l'Academia de la Historia de Madrid i
president de l'Ateneo de Madrid. Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia
per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1897).
Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903)
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí
en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit
diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d'exiliar-se a França.
Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any 1863 adquirí i dirigí el
diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d'on
passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de
San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a
França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari.
Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat amb Prim, esdevingué
una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la candidatura d'Amadeu de
Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat
amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del
consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any següent. Ministre en dues ocasions
més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no
hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i
organitzà el grup constitucional, que, refós en l'assemblea del 1880, rebé el nom de
Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal. President del Consell des
del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb
Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el
1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar
les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi
civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d'afrontar la guerra amb els EUA i la
liquidació de l'imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra
sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de
ministres per darrera vegada.
Silvela y de Le Vielleuze, Francisco
(1845-1905)
Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb
Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz,
constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel
Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou
ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de
governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i
formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta
militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández
Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el
lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un
escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin
pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.
Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb
Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz,
constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel
Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou
ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de
governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i
formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta
militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández
Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el
lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un
escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin
pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.
|
|
Militars. |
García
de Polavieja y del Castillo, Camilo
(1838-1914)
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en
la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba,
reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de
Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes
victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans
de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà
un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà
d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa,
fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional
d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del
gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del
ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a
Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la
fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí
Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou
nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán
Cortés (1909).
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en
la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba,
reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de
Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes
victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans
de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà
un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà
d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa,
fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional
d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del
gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del
ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a
Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la
fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí
Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou
nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán
Cortés (1909).
Martínez de Campos y Antón, Arsenio (1831-1900)
Militar. Format a l'Escuela de Estado Mayor, hi fou catedràtic. Lluità a
la guerra d'Àfrica, on es distingí. Ascendit a tinent coronel, formà part de
l'expedició que anà a Mèxic (1861-62), a les ordres del general Prim. Posteriorment
anà a Cuba (1869), on fou ascendit a general de brigada. El 1872 tornà a la Península
Ibèrica, i lluità a Catalunya contra els carlins; en col·laboració amb Cabrinetty,
féu alçar el setge de Berga. L'any següent fou enviat a València a reprimir
l'alçament cantonalista; bombardejà la ciutat i l'ocupà (8 d'agost), en qualitat de
capità general. Operà contra els cantonalistes de Múrcia i Cartagena, però, enemistat
amb el govern republicà, dimití el càrrec de capità general i fou confinat a Mallorca.
Passà a Castella, on conspirà per restaurar la monarquia borbònica; malgrat l'oposició
de Cánovas del Castillo, que preferia d'arribar-hi per la via parlamentària, el 29 de
desembre de 1874 es pronuncià a Sagunt, en nom d'Alfons XII d'Espanya. El col·lapse del
govern provisional li donà la victòria, i el rei fou proclamat a Madrid. Nomenat capità
general de Catalunya (1874-86), inicià la campanya contra els carlins, amb els quals
pactà un tracte humanitari dels ferits i els presos. Recuperà Olot i ocupà la Seu
d'Urgell. Fou recompensat amb el grau de capità general, i passà a Cuba, on exercí el
comandament suprem de la guerra. Aconseguí d'atreure's la població i alhora de derrotar
els insurrectes (pau de Zanjón, del 1878). Tornà a la Península, i pel març del 1879
formà govern, però dimití pel desembre; la incomprensió dels problemes cubans que
trobà en les esferes del govern el feren decantar cap al partit liberal, que ajudà a
triomfar l'any 1881. El 1883 sufocà l'alçament republicà de Badajoz. Mort Alfons XII,
féu de mitjancer entre Cánovas i Sagasta per tal que signessin el pacte del Pardo
(1885); ocupà la presidència del senat en diverses ocasions. Novament fou capità
general de Catalunya (1890 i 1893); el darrer cop fou objecte del cèlebre atemptat de
l'anarquista Pallàs. Nomenat general en cap de les forces d'Àfrica (1893), liquidà la
guerra de Melilla. Nomenat capità general de Castella la Nova (1895), fou enviat tot
seguit a Cuba, per tal de sufocar la nova guerra, però, convençut que era una causa
perduda, dimití (gener del 1896), fet que li valgué censures. Els darrers anys féu
costat al ministre conservador Silvela. El 1902 fou concedit el marquesat de Martínez de
Campos i la grandesa d'Espanya a la seva vídua.
Pavía y Rodríguez de Alburquerque, Manuel
(1827-1895)
Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la
federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra.
Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de
1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre
l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81)
i novament de Castella la Nova (1885-86).
Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la
federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra.
Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de
1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre
l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81)
i novament de Castella la Nova (1885-86).
Villacampa, Manuel (1827-1887)
Militar gallec. Separat de l'exèrcit per les seves idees republicanes
(1877), hi fou readmès i passà a la reserva (1883). D'acord amb Ruiz Zorrilla, es
revoltà a Madrid a favor de la República (1886); però, un cop fracassada la
insurrecció i abandonat pels seus soldats, fou empresonat i condemnat a mort. Indultat,
fou deportat a Fernando Poo i, més tard, a Melilla.
Weyler i Nicolau, Valerià (1838-1930)
Militar. Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d'estat major, el 1862
n'era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo Domingo (1863-64,
durant l'efímera reversió d'aquesta illa a la sobirania espanyola); arran d'aquesta
darrera intervenció, fou condecorat amb la «Laureada de San Fernando». Tornà a la
Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra Carlina. Es distingí
en l'acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a quaranta anys, ja
era tinent general. Com a home públic, estigué molt vinculat a Catalunya, de la qual fou
capità general diverses vegades. Establí una gran amistat amb el general Joan Prim,
militar que actuà també a Amèrica. Fou capità general de les illes Canàries, i li fou
atorgat el títol de marquès de Tenerife. Després passà a la capitania general de
Mallorca (1883-86), a la de les Filipines i a la de Catalunya (1893-96). S'oferí per
resoldre la guerra independentista de Cuba, i li fou ofert el comandament de l'exèrcit
colonial (1896), pel govern de Cánovas del Castillo, que el nomenà capità general i
governador general de Cuba. Hi inicià una repressió violenta de la insurrecció cubana,
amb mètodes com el de la creació de camps de concentració, considerats els primers de
la història, mètode feroçment criticat pels EUA i per Gran Bretanya. Manà un exèrcit
de dos-cents mil homes, el més gran de tota la història colonial d'Espanya, però el seu
fracàs fou aclaparador, i fou cessat (1897). Anys més tard intentà de reivindicar la
seva actuació amb el seu llibre Mi mando en Cuba (cinc volums, 1910-11). Fou
capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-02, 1905, 1906-07) i, poc
després de la Setmana Tràgica, capità general de Catalunya per segon cop (1909-14), i
encara una tercera vegada (1920), enmig de l'hostilitat general. Tot i el seu caràcter
poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i fins i tot intervingué en
l'anomenada Sanjuanada (1926) contra el dictador, que no s'atreví, però, a
sancionar-lo.
|
|
Carlistes. |
Nocedal,
Cándido (1821-1885)
Polític. Va començar la seva actuació política en el progressisme i va
evolucionar cap a l'extrema dreta. El 1856 fou nomenat ministre de Governació en un
govern presidit per Narváez. Des del seu ministeri va fer aprovar una llei
d'impremta que per la seva intransigència va adquirir una trista celebritat (1857). Al
ser destronada Isabel II va passar-se al carlisme i va dirigir la minoria carlina
a les Corts, que va posar tota mena d'obstruccions al procés democràtic iniciat amb la Revolució
de Setembre. Per desavenences amb Don Carlos, va separar-se del seu partit i en va
fundar un altre de tendències ultracatòliques, que va destacar per la seva intolerància
religiosa en defensa de la unitat catòlica d'Espanya. Va distingir-se també com a
periodista per les seves campanyes integristes i antidemocràtiques. Per recolzar aquestes
campanyes va fundar els periòdics "La Constancia" i "El Siglo
Futuro".
Nocedal, Ramón (1846-1907)
Polític. Fill de Cándido Nocedal, va seguir les seves idees
polítiques. Fou durant molts anys diputat a Corts, malgrat ser un enemic acèrrim del
sistema parlamentari. Va separar-se del carlisme per defensar un tradicionalisme polític
que segons ell era més pur. Com a director de "El Siglo Futuro", va
atacar amb gran intransigència els carlistes i els catòlics que col.laboraven amb la
monarquia liberal.
Vázquez de Mella y Fanjul, Juan (1861-1928)
Polític asturià, una de les figures principals del tradicionalisme. Diputat des del 1893
i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la
Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb
Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i
"El Pensamiento Español" (1919). Per a ell, els tres puntals del
tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat
municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era
partidari de la federació amb Portugal i de l'acostament a l'Amèrica Llatina. Els seus
escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del
1933).
|
|
Republicans. |
Castelar y Ripoll, Emilio
(1832-1899)
Polític, orador i escriptor.
Estudià dret, filosofia i història. Ocupà la càtedra d'història d'Espanya de la
Universidad Central (1858). Militant del partit demòcrata, des del 1863 dirigí "La
Democracia", on defensà les posicions econòmiques liberals d'un sector del
republicanisme espanyol, enfront de les tendències socialitzants i federalistes,
patrocinades per Pi i Margall, director de «La Discusión». Separat de la càtedra
(1865) a causa d'un article de caire antimonàrquic, el conflicte universitari i polític
que suscità la seva depuració s'inserí en els moviments que portaren a la Revolució
del Setembre de 1868. A les corts constituents del 1869, Castelar, amb Pi i Margall i
Figueras, dirigí la campanya per a la implantació de la República. Tanmateix, es
mostrà partidari de l'oposició legal a la monarquia democràtica d'Amadeu I. Proclamada
la República (1873), Castelar ocupà la cartera d'estat. Les crisis del règim republicà
(insurrecció carlina, revolució cantonalista) el portaren a la presidència del poder
executiu (1873), des del qual intentà una república unitària i conservadora. Clausurà
les corts, interrompé la discussió del projecte de constitució federal, suspengué les
garanties constitucionals i exercí poders absoluts amb la col·laboració dels
monàrquics democràtics. Reorganitzà l'exèrcit i en reforçà la disciplina, amb
l'ajuda dels caps militars conservadors. La seva gestió governamental fou censurada pels
parlamentaris republicans (1874), cosa que facilità el cop de força del general Pavía.
Amb la Restauració borbònica (1874), fou, per concessió de Cánovas, l'únic diputat
republicà de les corts del 1876, primeres de la monarquia restaurada. Tingué, des
d'aquell any fins al 1883, l'acta de diputat per Barcelona. El 1880 fundà el partit
«possibilista», que preparà l'acceptació de la monarquia per part d'un grup d'antics
republicans. Des del 1888, es retirà progressivament de la política i es dedicà als
estudis literaris i històrics, que el portaren a les acadèmies de la Lengua, de la
Historia i de Bellas Artes. Ha estat considerat l'orador per excel·lència del
parlamentarisme espanyol del s XIX. Imaginatiu i brillant, creà un model retòric de
gran efecte. En són notables els discursos en pro de la llibertat de consciència i de
l'abolició de l'esclavitud (corts del 1869). Té una àmplia producció històrica i
literària d'inspiració romàntica. En matèria filosòfica, sintetitza sense
originalitat aportacions de l'idealisme alemany i d'espiritualisme cristià.
Figueras i de Moragas, Estanislau
(1819-1882)
Dirigent republicà. Advocat (1844),
exercí a Tarragona (amb un breu parèntesi, el 1848, a Madrid), essent ja membre del
partit progressista. Adscrit posteriorment al partit democràtic, fou elegit per primer
cop diputat el 1851, per Tarragona, on participà en la revolució del juliol del 1854.
Aquest any tornà a les corts, i fou un dels 21 diputats que pel novembre votaren contra
la monarquia. Fixà la residència a Madrid. Reelegit diputat (1862 i 1865), el 1867 fou
desterrat a Navarra per la seva actitud hostil als moderats; de nou a Madrid, hi fundà el
periòdic "La Igualdad" (1868), adscrit al Partit Republicà Democràtic
Federal, del directori del qual fou membre (1869-73). Proper als benèvols del
partit i contrari a la insurrecció, en les eleccions del 1869 i el 1870 fou elegit
diputat i encapçalà, per la seva experiència parlamentària i els seus dots oratoris,
la minoria republicana a les corts. Primer president de la Primera República (12 de
febrer de 1873), s'hagué d'enfrontar a la crisi provocada pels radicals (24 de febrer) i
a la proclamació de l'estat català a Barcelona (8 de març) per part dels republicans
federals (Lostau) i els principals dirigents obrers internacionalistes, intent que
aconseguí d'aturar pocs dies després en canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a
Catalunya. Arran de la crisi política del 10 de juny, fugí a França, d'on retornà a
mitjan setembre del 1873, quan encara no havia estat sufocat el cantonalisme, i intentà
d'unir-se amb Pi i amb Salmerón contra Castelar (desembre del 1873 - gener del 1874).
Imposada la Restauració pel cop d'estat de Pavía, s'apartà de la política activa, tot
i l'intent del 1880 de creació d'un Partit Republicà Federal Orgànic, contrari al
federalisme pactista de Pi i Margall.
Pi i Margall, Francesc
(1824-1901)
Polític republicà. Fill d'un obrer
del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la
Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La
España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví
part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52).
La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el
1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres
polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides
per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en
el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al
moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la
Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La
Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i
Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència
proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i
d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat,
l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la
sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure"
o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials.
El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de
les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de
l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La
Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar
un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En
especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari
"socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la
vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68,
aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres
importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista
trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer
del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins
el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit
Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment
parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar,
després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de
la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre
majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte
compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar
ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873),
el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat
dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no
pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada
en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una
reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però
el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia,
publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar
les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y
la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la
reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor
del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els
anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la
seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí
tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic
que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a
favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el
marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de
Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou
potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica
burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent
en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers
anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per
Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els
anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres
importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva
actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de
nuestros días (1890).
Salmerón y Alonso, Nicolás
(1830-1908)
Polític republicà. Deixeble de
Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del
Partit Democràtic, fou diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a
les Corts. Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou
president del congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà
un govern de tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista,
la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el
6 de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la
Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on
col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent
tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari
de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per
Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit
Republicà Progressista i fundà elPartido Republicano Centralista (1887), de
tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del
republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals
i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió
Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La
influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble,
puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa
penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del
1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La
Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta
penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es
produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un
dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix,
la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans
centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió
Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.
Ruiz Zorrilla, Manuel
(1833-1895)
Polític castellà. Progressista ardorós, participà en la rebel·lió de la caserna
madrilenya de San Gil (1866) i hagué d'emigrar. Fou un dels caps de la revolució de
setembre del 1868. Ministre de foment en el govern del duc de la Torre, decretà la
llibertat d'ensenyament, suprimí les facultats de teologia i assajà d'organitzar un
ensenyament de coneixements pràctics (tècnics, agraris). Ministre de justícia el 1869,
introduí el matrimoni civil i l'organització del jurat. President del consell el 1870,
fou el ministre més fidel i més eficaç d'Amadeu I. Establí el servei militar
obligatori i fundà el banc hipotecari; presentà els projectes de llei de dotació del
clergat i de l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. En abdicar Amadeu, l'acompanyà
fins a Lisboa. Quan es produí la restauració dels Borbó es declarà republicà, fou
expulsat d'Espanya i des de l'exili, o bé entrant d'amagat en territori espanyol,
organitzà diverses conspiracions republicanes o hi participà, entre elles les de la Seu
d'Urgell (1884), Santa Coloma de Farners (1884) i Madrid (1886), dirigida per Villacampa.
Malalt, tornà a Espanya i es retirà de la política.
Polític castellà. Progressista ardorós, participà en la rebel·lió de la caserna
madrilenya de San Gil (1866) i hagué d'emigrar. Fou un dels caps de la revolució de
setembre del 1868. Ministre de foment en el govern del duc de la Torre, decretà la
llibertat d'ensenyament, suprimí les facultats de teologia i assajà d'organitzar un
ensenyament de coneixements pràctics (tècnics, agraris). Ministre de justícia el 1869,
introduí el matrimoni civil i l'organització del jurat. President del consell el 1870,
fou el ministre més fidel i més eficaç d'Amadeu I. Establí el servei militar
obligatori i fundà el banc hipotecari; presentà els projectes de llei de dotació del
clergat i de l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. En abdicar Amadeu, l'acompanyà
fins a Lisboa. Quan es produí la restauració dels Borbó es declarà republicà, fou
expulsat d'Espanya i des de l'exili, o bé entrant d'amagat en territori espanyol,
organitzà diverses conspiracions republicanes o hi participà, entre elles les de la Seu
d'Urgell (1884), Santa Coloma de Farners (1884) i Madrid (1886), dirigida per Villacampa.
Malalt, tornà a Espanya i es retirà de la política.
|
|
Socialistes. |
Iglesias
Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de
pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a
la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la
qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat
secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de
tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de
Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i
clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores
fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió
de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista»
(març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a
Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional,
on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració
canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor
de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un
defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà
i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del
PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la
Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del
Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap
successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en
l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en
el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca
política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint
els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un
demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
|
|
Anarquistes. |
Angiolillo,
Michele (1872-1897)
Anarquista italià. Treballava de tipògraf a Londres i s'assabentà de les persecucions
que els anarquistes sofrien a la Península Ibèrica (procés de Montjuïc) i decidí
d'atemptar contra Antonio Cánovas del Castillo, cap del govern espanyol. A París rebé
ajut econòmic de Henri Rochefort i dels insurgents cubans. Anà a Madrid, on fingí
d'ésser periodista, i seguí Cánovas al balneari de Santa Águeda (Àlaba), on
l'assassinà disparant-li tres trets (8 d'agost del 1897). Fou condemnat a mort i executat
a garrot.
Archs, Manuel (?-1894)
Dirigent
obrer de Sants. Després de l’afusellament de Paulí Pallàs
(octubre del 1893) i de les bombes del Liceu (novembre del 1893),
Archs, juntament amb nombrosos dirigents obrers i coneguts militants
anarquistes, fou detingut i empresonat al castell de Montjuïc. Archs,
ensems amb Josep Codina, Marià Cerezuela, Josep Sàbat, Josep Bernat
i Jaume Sogas, després d’ésser víctima de maltractaments, fou
condemnat a mort (en el judici del 29 d’abril de 1894) i executat el
21 de maig. Abans de morir escriví una carta al seu fill (17 de maig
de 1894), on li demanava que morís com ell, si calia, en la tasca
d’emancipació del proletariat.
Ascheri, Tomàs (?-1897)
Obrer italià resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat
d'ésser confident del governador civil) i fou detingut després d'ésser llançada una
bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (juny 1896). Empresonat
al castell de Montjuïc, fou un dels qui sofriren més maltractaments i, tot i no ésser
veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d'altres anarquistes, fet que fou la base
legal per a iniciar el procés de Montjuïc. Fou afusellat el 4 de maig de 1897.
Pallàs i Latorre, Paulí (?-1893)
Terrorista anarquista. Obrer litògraf, el 24 de setembre de 1893 llançà
una bomba als peus del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos quan
aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a Barcelona. Causà la mort
d'un guàrdia civil i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general. No
intentà de fugir i el 5 d'octubre fou afusellat al castell de Montjuïc.
Salvador Franch, Santiago
(1864-1894)
Terrorista anarquista. Sense tenir un ofici definit, mantingué relacions amb el grup
anarquista Benvenuto, implicat en l'atemptat contra Martínez de Campos dut a terme per
Paulí Pallàs. En acció individual, i per venjar la mort de Pallàs, el 7 de novembre de
1893 llançà dues bombes Orsini al pati de butaques del Liceu i causà la mort de vint
persones. Aconseguí de fugir i no fou detingut fins als darrers dies de desembre, a
Saragossa. Dins la presó de Barcelona simulà ésser convertit pel jesuïta Goberna,
però en ésser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894
reafirmà públicament el seu anarquisme. Fou ajusticiat el 21 de novembre, i amb ell sis
més dels vint-i-set implicats en el procés, entre els quals l'anarquista Manuel
Archs.
|
|
Catalanistes. |
Almirall
i Llozer, Valentí (1841-1904)
Polític i escriptor. Fill d'una família benestant de la burgesia
comercial barcelonina, estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué
d'abandonar-la pel fet d'haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale.
Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou
persona d'una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a
l'advocacia, només l'exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida
pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del
ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la
revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit
Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels
Federalistes, dirigí "El Federalista", i col·laborà, entre d'altres
periòdics, a la "Revista Republicano-Federal"; publicà també diversos fulls i
opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución
federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el
modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es
declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el
pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes
del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà
a Barcelona el diari "El Estado Catalán", que dirigí fins a la seva
desaparició el 1873. Pel setembre del 1869 prengué part a la revolta federal de
Barcelona. Fet presoner, fou conduït a les Balears, d'on juntament amb altres presos,
aconseguí d'evadir-se a Alger. Després es traslladà a Marsella, on residí fins a la
concessió d'una amnistia. De nou a Barcelona, fou elegit regidor de l'ajuntament, i hom
intentà de fer-lo alcalde; com que es negà a un jurament que considerà incompatible amb
les seves idees republicanes, no pogué ocupar el càrrec. Actuà també en el moviment
popular contra les quintes de l'abril del 1870. Arran d'aquest fet ideà la publicació i
el títol del periòdic "La Campana de Gràcia", on col·laborà. A la fi del
1869 havia publicat Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la
República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer
de 1873), es traslladà a Madrid, per a continuar-hi la publicació del diari "El
Estado Catalán" (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme. En
desacord amb la marxa de la República, tornà a Barcelona, i intervingué en la creació
de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director; en caure la
República (18 de desembre de 1874) dimití el càrrec. L'any 1871, la diputació
provincial republicana, presidida per Josep Anselm Clavé, l'havia nomenat president de la
junta de govern de la Casa de Caritat de Barcelona, on realitzà una obra benemèrita de
reorganització. Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es
mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues
novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un
gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z.Sota el mateix pseudònim publicà Escritos
catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña, obra
que, per error, consta datada el 1868. El mateix any fou elegit president del nou Ateneu
Lliure de Barcelona, fruit d'una escissió per motius ideològics de l'Ateneu Barcelonès.
El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del
primer diari en llengua catalana, "El Diari Català", que suspengué pel juny
del 1881, en rompre amb Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic
Federal català. El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i en fou elegit president
per la majoria dels mil dos-cents congressistes. L'any següent intervingué en
l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret
català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona. El 1883, organitzà el II
Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics
sotmesos a la disciplina dels de Madrid. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en
defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de
Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca.
Publicà uns articles que es feren famosos a La Revue du Monde Latin, aplegats a
l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà
per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886); l'any següent n'aparegué a
París una nova edició, en francès, considerablement augmentada. És notable la Contestación
al discurso leído por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid, on exposa els
fonaments i les aspiracions del moviment catalanista i refuta els atacs d'aquell poeta
contra aquell moviment. El mateix any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de
Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen,
fonaments científics i solucions pràctiques , primera exposició sistemàtica de la
doctrina catalanista en el període regionalista del moviment. Fou el moment del màxim
apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es
produí una escissió, i els dissidents, sobretot joves, com Àngel Guimerà i Lluís
Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya. Ultra les diferències ideològiques
i d'orientació i el seu caràcter cantellut i poc flexible, contribuí a l'escissió la
seva actitud hostil al projecte d'Exposició Universal de Barcelona i a l'alcalde Rius i
Taulet. Dels Jocs Florals del 1888, els de l'Exposició Universal, dels quals fou
designada reina de la festa Maria Cristina, la reina regent, Almirall i els seus amics del
Centre Català dissentiren de l'organització i en celebraren uns de paral·lels. El 1887
començà la davallada de la seva forta personalitat; una minva de la seva salut comportà
una pèrdua de la seva puixança intel·lectual i un empitjorament del seu caràcter.
D'altra banda, les generacions joves que començaven a dominar el moviment catalanista
l'oblidaven i eren més radicals. La seva reacció personal —remarca el seu biògraf,
Rovira i Virgili— fou deplorable: el ressentiment s'accentuà fins a convertir-se en
despit. Tanmateix, encara, com a marmessor de Rossend Arús, creà la Biblioteca Pública
Arús, de Barcelona; escriví alguns articles a L'Avenç, i elegit president de
l'Ateneu Barcelonès, com a successor d'Àngel Guimerà, el 1896, pronuncià un notable
discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre
els processos de Montjuïc. Alguns nuclis federals i catalanistes intentaren de treure'l
de la reclosió en què vivia, especialment el "Club Autonomista Català", que
li reimprimí alguns escrits, Regionalisme i particularisme (Barcelona, 1901) i Aspecte
polític i social del renaixement català (Barcelona, 1901). També intentaren de
reintegrar-lo a la vida pública alguns republicans que seguien Alejandro Lerroux.
D'aquest temps és el pròleg que consta a la traducció castellana de Lo Catalanisme
(El catalanismo, Barcelona, 1902), del qual, però, segons que reporta el seu amic
Eudald Canibell, va quedar malcontent. La malaltia i l'isolament ennegriren els darrers
anys de la seva vida. En morir, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona per crear-hi
escoles públiques, i els seus llibres a la Biblioteca Pública Arús. Era baró del
Papiol, però mai no va retreure aquest títol. Com moltes personalitats de la
Renaixença, fou un infatigable excursionista. A la seva bibliografia, ultra les obres
esmentades, consten: Idea exacta de la Federación. La República Federal Española.
Datos para su organización (Barcelona, 1873); La Casa de Caridad de Barcelona (Barcelona,
1879); La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (Barcelona-Vilanova
i la Geltrú, 1881?); El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (Barcelona,
1883); Los Estados Unidos de América. Estudio Político (Vilanova i la Geltrú,
1884); Lo "Cobden Club" (Barcelona, 1886); Poesia del Regionalisme (Barcelona,
1886); Explicaciones. Cartas Políticas. (Barcelona, sd); Catalanisme (Barcelona,
"La Lectura Popular", sd); Articles literaris (Barcelona, 1904).
Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del
moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de
classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en
dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president
del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís
Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent
fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el
qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en
l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en
un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil
parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat
en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà
en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del
1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un
dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era
pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema
nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran,
que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de
Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però
l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes
d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba
(agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en
reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de
constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest
(1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i
Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia
constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional,
presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu
llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de
finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España.
El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una
intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi
polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la
política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la
Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la
qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual
cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació
d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat,
es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la
Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el
seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera,
continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions
d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la
pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres
rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per
la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra
concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de
Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i
iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la
Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat
constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima
revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general
espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat
abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona
República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a
l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió
parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga
Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels
màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis
d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el
manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936,
tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la
preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà
residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat
davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell
ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada
la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada
la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà
a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el
condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per
tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social
conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá
Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el
Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la
cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica
Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la
redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de
Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu
Fabra. En morir llegà la major part de la seva col·lecció de pintura, reunida per a
completar les col·leccions públiques catalanes (unes cinquanta obres, especialment
d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la
majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929),
a la ciutat de Barcelona (actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya) i algunes obres
al Museo del Prado de Madrid. Pòstumament, han estat editades les seves Memòries
(1876-1936) (1981) i Meditacions (1936-1946) (1982).
Domènech i Montaner, Lluís (1850-1923)
Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i Saló.
Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875
fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de
Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca
docent. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de
construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8
setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular
del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de
ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu
company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les
arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí d'altres edificis monumentals, en
un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada
policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música
Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al
passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de
Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que
l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any. A Canet de Mar construí el
Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus,
bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran
Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d'un art
nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra
arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme
mundial. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a
la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs
florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l'Acadèmia de Bones
Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a «La Renaixença», «Lo Catalanista»,
«Revista de Catalunya» i «La Veu de Catalunya», de la qual se separà el 1904, i
fundà «El Poble Català». Inicià de molt jove la seva actuació política,
catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà
l'any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la
Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que
aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la
política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les
reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898).
Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901).
Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents,
elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l'actuació de
Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui
publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista
«Joventut», i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari «El Poble
Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador,
però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la
història, fruit de la qual foren les obres Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de
la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura
del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930)
i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades
pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. Havia publicat
també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación
solar de los edificios, 1877) i assaigs (La política tradicional d'Espanya,
1898; Estudis polítics, 1905, Conservació de la personalitat de Catalunya,
1912).
Mañé i Flaquer, Joan (1823-1901)
Periodista i escriptor. Fill d'un comerciant en gra d'idees liberals, fou
membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista «El Genio»,
dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on col·laborà a
«La Discusión» de Pau Piferrer i a «El Ángel Exterminador», i dirigí «La Lira
Española». Professor i director de l'Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la càtedra
de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves tasques al
«Diario de Barcelona» com a crític teatral; exercí una gran influència sobre el seu
propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un caire polític
arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865, restà al capdavant
de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador, però amb un cert aire
liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder central, alhora que
publicava la millor informació periodística del seu temps a l'estat espanyol. Proper a
l'ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari «La Época» (1863),
però tornà aviat a Barcelona. A partir d'aleshores els seus articles mostraren una
moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i sancionat.
Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i es convertí
en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un típic
exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que fou
secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant els
progressistes. Les seves obres més importants són La revolución de 1868 juzgada por
sus autores (1876), La paz y los fueros (1876) i El oasis: viaje al país de
los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra) (1876-80), obra reeditada, en part, el
1967, per la qual fou nomenat fill adoptiu per les diputacions basques.
Prat de la Riba i Sarrà, Enric (1870-1917)
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid
(1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient
legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El
1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista
Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic,
històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de
l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre
Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres
(1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs
nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i
intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà
les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La
qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració
del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que
promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests
Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra
hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de
Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de
doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi
d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per
Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del
català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i
de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la
nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal.
Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n
separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i
impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del
1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà
part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut
com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907),
el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909)
i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité
Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a
publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del
qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la
societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la
publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre
d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales
y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre
patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia
conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play
i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment,
en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte
organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder,
Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns
individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix
sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu
de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme
i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics
sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de
les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es
pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa
de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit
membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de
Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència
sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de
les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular
les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el
feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou
reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu
objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí
perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni
Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José
Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià
el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de
molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la
Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i
reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a
president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En
l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà
la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el
restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà
oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica,
redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les
declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà
la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars
per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de
les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris
d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i
d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità
la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de
tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors
l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
Puig i Cadafalch, Josep (1867-1956)
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i
ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró
l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a
Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció
de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del
seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la
tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb
escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa
Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el
Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura
popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca,
la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també féu a
la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905),
sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la
residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra
(1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres
edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona.
L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la
Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica
Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i formes goticitzants, els
projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició Internacional de Barcelona, les
cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista
projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la
capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que
dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants.
Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà
les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual
fou cofundador i president durant molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval
català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18,
amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930),
La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932),
L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a
Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i
dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona
(1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de
París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés
Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de
l'art de París (1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i
Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923),
París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar
Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles
especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa
(1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La Renaixença" i
al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix
nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la
Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905
fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la
constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació
de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons
museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades
dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les
eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al
missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions
gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat
provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia
collaborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com
a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i
Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel
novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el
1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat
de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat
en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques
populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació
dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts
Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la
d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia
Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut
d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la
substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del
dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit
contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més
significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí
del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats
polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i
després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la
guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
Torras i Bages, Josep (1846-1916)
Eclesiàstic i escriptor. De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà
a Barcelona. Entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de
las Casas i Llorens i Barba. El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l'any
següent passà al de Vic, on s'inicià en la doctrina de Tomàs d'Aquino, que l'havia de
marcar profundament. El 1871 fou ordenat de sacerdot a Girona, però continuà estudiant
teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller (1875) i la
llicència (1876) al seminari de València. El 1873 residí uns quants mesos a Vinçà,
prop de Perpinyà, fugint dels avalots de la Primera República, i al començament del
1874 féu, amb el seu amic Jaume Collell, un viatge a França i a Itàlia i romangué un
mes a Roma, on tingué una audiència privada amb Pius IX. Fins que fou nomenat bisbe de
Vic, a proposta del ministre català Duran i Bas (1899), exercí una intensa labor
pastoral i intel·lectual a Barcelona. Fou capellà de diverses cases religioses, entre
les quals el monestir cistercenc de Valldonzella, i confessor dels seminaristes; dirigí
la secció catalanista de la Congregació de Maria Immaculada i Sant Lluís Gonzaga, del
pare Lluís Fiter; fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i gran amic del seu
fundador, Joan Llimona; presidí la secció de Propaganda religiosa de la Unió
Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual
esdevingué —un cop bisbe— president honorari. Intervingué en la redacció de
les Bases de Manresa (1892), com a delegat de les entitats catalanistes de
Barcelona, i des del 1880 publicà llibres piadosos en català i col·laborà en diverses
revistes. El 1892 aparegué el seu llibre més important, La tradició catalana, de
signe moderadament conservador —rèplica a Lo catalanisme, obra influïda per
Marià Aguiló i Fuster que es convertí durant decennis en una mena de breviari dels
catòlics catalans, que adoptaren amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages
("Catalunya serà cristiana o no serà"), que no es troba enlloc dels seus
escrits, però que reflecteix amb precisió el seu pensament. D'altra banda, El clero
en la vida social moderna (1888), desautoritzat per Fèlix Sardà i Salvany, el
constituí capdavanter de la clerecia més conciliadora amb els canvis sòcio-polítics de
l'època. El 1896 ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i el 1898 a
l'Acadèmia de Bones Lletres. Durant els seus disset anys d'episcopat, dugué a terme una
labor notable, que sortí dels límits de la seva diòcesi i arribà a tot el Principat i
a altres indrets dels Països Catalans. Les seves pastorals —en català i algun cop
en castellà— foren llegides amb entusiasme, i la seva actitud clarament favorable al
programa defensat per la Lliga Regionalista s'imposà sense discussió entre els
catòlics. Totes les grans figures del moviment de renovació cristiana de Catalunya
durant la primera meitat del s XX (Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, Miquel d'Esplugues,
Carles Cardó, Lluís Carreras i tants d'altres) es declararen —religiosament i
políticament— fidels al seu mestratge i miraren de continuar i aprofundir el seu
pensament. Les seves Obres completes —on figuren escrits religiosos, estètics
i polítics, d'investigació i de divulgació, pastorals, sermons, etc— han estat
publicades el 1935, el 1948 i, en 1984-94, en una nova edició en 10 volums, crítica i
anotada. En 1994-98 hom en publicà també l'epistolari complet, en cinc volums. El 1934
hom inicià el seu procés de beatificació.
|
|
Anticatalanistes. |
Núñez
de Arce, Gaspar (1834-1903)
Poeta castellà. Intervingué en la política del seu temps i ocupà
càrrecs administratius importants (governador civil de Barcelona el 1868, secretari de la
presidència i ministre d'ultramar el 1883). Bé que escriví algunes obres de teatre, es
destacà com a poeta i, juntament amb Campoamor —ambdós representants del prosaisme
poètic—, obtingué èxits assenyalats. Anticatalanista furibund, el 1886, en ocasió
d'un discurs pronunciat a l'Ateneo de Madrid, atacà grollerament Catalunya. Els seus
insults foren replicats en el "Diario de Barcelona" pel seu director Mañé i
Flaquer i per Valentí Almirall.
|
|
Altres
regionalistes o nacionalistes. |
Arana
Goiri, Sabino de (1865-1903)
Polític basc, fundador del nacionalisme basc. Pertanyia a una família
benestant i de tradició carlina; el seu pare, armador, que fou alcalde d'Abando i
representant d'aquesta població a les Juntes de Guernica, participà activament en la
preparació de l'aixecament (1872) del pretendent Carles VII. Sabino de Arana s'inicià en
les idees nacionalistes el 1882, influït pel seu germà Lluís. En 1883-88 estudià a
Barcelona part de la carrera de dret; l'elecció de Barcelona (el País Basc no tenia
universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d'afinitat amb el moviment catalanista.
En retornar a Bilbao, es presentà, en oposició amb Miguel de Unamuno i Resurrección M.
de Azkue, per a la càtedra de llengua basca acabada de crear a l'Institut de Bilbao, que
fou concedida al darrer dels citats. Des d'aleshores es dedicà plenament a definir i
propagar el nacionalisme basc, al qual donà el seus primers fonaments teòrics, que
resumí en el lema Jaungoikua eta Lagizarra ('Déu i Llei vella'), tot unint la
tesi de la independència per a Bascònia amb una rígida confessionalitat religiosa i amb
una posició de marcat caràcter burgès enfront del problema social. El seu proselitisme
es projectà en el llibre Bizkaya por su independencia (1892), el seu escrit
polític fonamental, i en diverses publicacions periòdiques ("Bizkaitarra",
"Baserritarra", "Euzkadi", "La Patria"), així com en
treballs de revaloració de la cultura autòctona, sobretot lingüístics: Gramática
elemental del euzkera bizkaino (1888, incompleta), Lecciones de ortografía del
euzkera bizkaino (1896), obra que establí el sistema ortogràfic que ha prevalgut en
part en la literatura basca de la zona peninsular. El 1900 es casà amb Nicolasa de
Atxikallende Iturri. En 1895-96 i el 1902 fou empresonat per motius polítics.
Brañas Menéndez, Alfredo (1850-1900)
Escriptor i polític gallec. Fou catedràtic d'economia i de finances a la
universitat de Santiago de Compostel·la. Impulsà el moviment regionalista gallec i
mantingué relacions amb Catalunya, on fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el
1893. És autor d'El Regionalismo (1889), Deos Patresque galaicos (1892) i La
crisis económica en la época presente y la descentralización regional (1892).
Castro, Rosalía de (1837-1885)
Escriptora en llengua gallega i castellana. Descendent per línia materna d'una família
de la vella noblesa, el seu naixement il·legítim, agreujat per la condició sacerdotal
del seu pare, la marcà profundament. El 1857 publicà el seu primer llibre, La flor,
poemes en castellà influïts per Espronceda. El 1859 es casà amb Manuel Murguía, el
qual la decantà a escriure en gallec. De tota manera, a causa dels condicionaments de
l'època, gairebé tota la seva obra és en castellà. Les novel·les La hija del mar
(1859) i Flavio (1861) són, encara, obres de joventut i, fins al recull de poemes A
mi madre (1863), no començà la seva obra important i personal. La seva primera
composició en gallec, Adiós rios, adiós fontes, aparegué el 1858. El 1863
publicà Cantares gallegos, visió de la Galícia rural. El 1866 publicà Ruinas,
i el 1867 la seva millor novel·la en castellà, El caballero de las botas azules.
El segon llibre en gallec, Follas Novas (1880), és una angoixosa meditació sobre
la mort i la solitud, d'una profunditat metafísica molt diferent del to jovenívol i
popular del llibre anterior. La consciència de la solitud radical de l'home, la saudade,
enllaça aquests poemes amb els temes bàsics de la literatura existencial. El conjunt de
l'obra de Rosalía de Castro gira entorn de tres temes bàsics: la visió costumista de la
Galícia rural, el contingut metafísic proper a la filosofia existencial, i la denúncia
de les condicions socials del camp gallec, que obliguen a l'emigració. La crítica ha
assenyalat semblances temàtiques i formals entre l'obra de Rosalía de Castro i la de
Gustavo Adolfo Bécquer, però aquestes similituds, més que de la imitació, procedeixen
d'influències comunes, especialment de Heine. En prosa gallega escriví solament els
pròlegs als dos llibres de poemes gallecs i el Conto galego, de publicació
pòstuma.
Escriptora en llengua gallega i castellana. Descendent per línia materna d'una família
de la vella noblesa, el seu naixement il·legítim, agreujat per la condició sacerdotal
del seu pare, la marcà profundament. El 1857 publicà el seu primer llibre, La flor,
poemes en castellà influïts per Espronceda. El 1859 es casà amb Manuel Murguía, el
qual la decantà a escriure en gallec. De tota manera, a causa dels condicionaments de
l'època, gairebé tota la seva obra és en castellà. Les novel·les La hija del mar
(1859) i Flavio (1861) són, encara, obres de joventut i, fins al recull de poemes A
mi madre (1863), no començà la seva obra important i personal. La seva primera
composició en gallec, Adiós rios, adiós fontes, aparegué el 1858. El 1863
publicà Cantares gallegos, visió de la Galícia rural. El 1866 publicà Ruinas,
i el 1867 la seva millor novel·la en castellà, El caballero de las botas azules.
El segon llibre en gallec, Follas Novas (1880), és una angoixosa meditació sobre
la mort i la solitud, d'una profunditat metafísica molt diferent del to jovenívol i
popular del llibre anterior. La consciència de la solitud radical de l'home, la saudade,
enllaça aquests poemes amb els temes bàsics de la literatura existencial. El conjunt de
l'obra de Rosalía de Castro gira entorn de tres temes bàsics: la visió costumista de la
Galícia rural, el contingut metafísic proper a la filosofia existencial, i la denúncia
de les condicions socials del camp gallec, que obliguen a l'emigració. La crítica ha
assenyalat semblances temàtiques i formals entre l'obra de Rosalía de Castro i la de
Gustavo Adolfo Bécquer, però aquestes similituds, més que de la imitació, procedeixen
d'influències comunes, especialment de Heine. En prosa gallega escriví solament els
pròlegs als dos llibres de poemes gallecs i el Conto galego, de publicació
pòstuma.
Murguía, Manuel Martínez (1833-1923)
Escriptor i historiador gallec. Casat amb Rosalía de Castro, fou un dels principals
promotors de la renaixença gallega. Del 1860 al 1875 ocupà el càrrec de director de
l'Arxiu General de Galícia. En ésser fundada la Real Academia Galega (1906) en fou
nomenat president. Escriví Historia de Galicia (1901-13), Diccionario de
escritores gallegos (1862), Los precursores (1885) i Galicia (1888).
Oliver i Tolrà, Miquel dels Sants (1864-1920)
Ideòleg, periodista, historiador, narrador i poeta. Fill de Joan Lluís
Oliver i Sabrafín, que milità en els moviments progressistes de l'illa a partir del 1868
i fou un dels introductors del periodisme modern a Mallorca, començà a col·laborar de
molt jove a publicacions mallorquines i s'inserí en el corrent renaixentista autòcton.
Es llicencià en dret a Barcelona. Instal·lat Palma, col·laborà en "Museo
Balear" i "La Roqueta" i participà en la creació de "La
Almudaina", on inicià una acció de propaganda autonomista concretada en una
vindicació de la personalitat històrica i cultural de Mallorca. El 1891 publicà Cosecha
periodística i l'any següent ingressà, com a secretari, al banc Foment Agrícola de
Mallorca, del qual arribà a ésser director. Participà també en diverses accions
ciutadanes que intentaven modernitzar la vida local mallorquina, però la seva principal
influència fou d'ordre cultural i ideològic. Format dins els corrents liberals i molt
influït per J.M.Quadrado, per J.Ll.Pons i Gallarza i per Marià Aguiló, féu els primers
plantejaments polítics de la renaixença a Mallorca, que radicalitzà arran de la pèrdua
de les colònies americanes. El 1899 publicà La cuestión regional, que recull
part de la seva campanya autonomista i on es manifesten una actitud regeneracionista i les
principals influències que rebé d'ordre polític, concretament de V.Almirall i de
H.Taine; del primer acceptà el sistema federal, i del segon el positivisme i la crítica
al centralisme estatal i als processos revolucionaris, i també la metodologia històrica
i la crítica literària. Publicà, el 1901, Mallorca durante la primera revolución
(1808-1814) i, el 1903, Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903),
primer intent d'estudiar el procés renaixentista a Mallorca, a l'apèndix del qual
introduí ja una part dels pressupòsits modernistes imperants al Principat. Acostat més
i més al catalanisme polític i davant la falta d'identificació amb els grups dirigents
mallorquins, anà el 1904 a residir a Barcelona, gràcies a l'ajuda de Maragall, que li
donà feina a l'Ateneu i al "Diario de Barcelona"; per aquests anys reprengué
les seves investigacions sobre la Revolució Francesa i els seus precedents i la seva
activitat literària: publicà les obres narratives de caire costumista L'Hostal de la
Bolla (1903), Illa daurada-la Ciutat de Mallorques (1906), col·laboracions a
"Empori" i a "Ilustració Catalana", el recull Poesies (1906),
de sensibilitat modernista, etc. Des de la direcció del "Diario de Barcelona"
donà a conèixer la seva visió del problema nacional català, ja anunciada en la
conferència Extensió i evolució del catalanisme (1904) i àmpliament recollida
en el llibre Entre dos Españas; si bé afirmava el procés nacionalista català,
el supeditava a un intervencionisme hegemònic dins l'estat espanyol. Començà a
popularitzar la figura d'Antoni Maura i propugnà una entesa amb els conservadors i els
regionalistes. Partidari de la Solidaritat Catalana, dimití de director del "Diario
de Barcelona", antisolidari, i entrà a "La Vanguardia". Després de la
Setmana Tràgica i davant la falta de suport de la Lliga a Maura, arribà a difícils
tensions amb els seus dirigents i presentà la dimissió (1914) com a membre de l'Institut
d'Estudis Catalans, del qual fou un dels fundadors. A partir d'aleshores desenvolupà una
teoria conservadora i maurista que el conduí a ressuscitar l'obra de Balmes i d'Almirall
i que quedà reflectida en El caso Maura (1914), El fet i la idea de la
Civilització (1917) i en nombrosos editorials de "La Vanguardia" —que
amb ell de director esdevingué el de més tiratge del Principat—. Es convertí,
d'aquesta manera i, potser, un poc a contracor, en el principal teòric d'aquest corrent
ideològic distanciat de la Lliga, encara que tota la seva obra només es pugui entendre a
partir d'una catalanitat sense reserves. Com a historiador publicà Notes històriques
sobre Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1911-12; reeditada el 1917), Los
españoles en la Revolución Francesa (1914), La Herencia de Rousseau i Historia
de los tiempos terribles, incloses a la sèrie Hojas del Sábado, entre altres
obres. El 1917 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès; la seva actitud era, però,
més i més pessimista, especialment davant els esdeveniments provocats per la Primera
Guerra Mundial. Escriví nombrosos pròlegs i centenars d'articles. Hom pot afegir a la
seva bibliografia Vida y semblanza de Cervantes (1917), Treinta años de
provincia (1924), La literatura del desastre (1974) i Història i política
(1975). El 1922 foren editades les seves Obres catalanes, reeditades el 1948 amb el
títol inexacte d'Obres completes; altres obres seves han estat reeditades i
traduïdes al castellà.
|
|
La
crisi de 1898. |
Aguinaldo,
Emilio (1869-1964)
Polític filipí. Fou un dels dirigents de les societats secretes que organitzaren la
insurrecció contra la dominació espanyola. El 1896 prengué part a l'aixecament, però
hagué de sotmetre's (pacte de Biac-na-bató, 1897) i s'exilià a Hong Kong.
Després de la revolució del 1898, presidí l'efímera República Filipina. El 1901 fou
empresonat pels nord-americans, amb els quals abans havia col·laborat contra Espanya.
Durant la Segona Guerra Mundial organitzà un partit feixista filojaponès; el 1945
caigué a les mans dels nord-americans, però, poc temps després, fou alliberat pel
govern filipí.
Polític filipí. Fou un dels dirigents de les societats secretes que organitzaren la
insurrecció contra la dominació espanyola. El 1896 prengué part a l'aixecament, però
hagué de sotmetre's (pacte de Biac-na-bató, 1897) i s'exilià a Hong Kong.
Després de la revolució del 1898, presidí l'efímera República Filipina. El 1901 fou
empresonat pels nord-americans, amb els quals abans havia col·laborat contra Espanya.
Durant la Segona Guerra Mundial organitzà un partit feixista filojaponès; el 1945
caigué a les mans dels nord-americans, però, poc temps després, fou alliberat pel
govern filipí.
Gómez, Máximo (1836-1905)
Independentista cubà. El 1868 s'uní als rebels cubans i assolí el comandament militar
de les províncies d'Oriente i Camagüey. El 1878 s'exilià, però continuà lluitant per
la independència de Cuba amb José Martí. Elegit cap de les forces insurgents el 1895,
dirigí la lluita durant la guerra de 1895-98 i ocupà l'Havana (1899). Fou destituït en
negar-se a col·laborar amb els nord-americans, però aprovà la candidatura de Tomás
Estrada Palma (1901).
Martí, José (1853-1895)
Polític, escriptor, periodista i orador cubà. Fill d'un valencià, fou artífex de la
independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li
foren commutats per l'exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts
polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions;
fundà la «Revista Venezolana» i dirigí «Patria», de Nova York. Representà
consularment l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual
preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del
partido revolucionario cubano. Participà en el desembarcament de Playitas i morí
pocs dies més tard. Professor a l'escola normal i a la universitat de Guatemala,
propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa
tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del modernisme. Publicà Versos
Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l'assaig
polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en
Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las
reformas (1873), etc.
Rizal, José (1862-1896)
Independentista i escriptor filipí. Estudià filosofia i lletres i medicina a Madrid. El
1887 publicà la seva primera novel·la, Noli me tangere, on denunciava la tirania
colonial espanyola. Havent tornat a Manila, criticà els ordes religiosos. Hagué de fugir
i viatjà pel Japó, els EUA i Europa. El 1888 fundà a Hong-Kong la Liga Filipina, de
signe independentista, i a la Península Ibèrica féu amistat amb Francesc Pi i Margall.
El 1891, publicà a Gant la seva segona novel·la, El filibusterismo. Havent tornat
a les Filipines (1892), fou deportat a l'illa de Mindanao, on practicà la medicina. Es
presentà voluntari per anar a Cuba, però el 1895 fou empresonat en arribar a Barcelona,
mentre la revolta filipina del Katipunan creixia. Traslladat a Manila, fou jutjat i
afusellat, després d'escriure el cèlebre poema Adiós a mi patria. Immediatament
esdevingué un màrtir de la independència i heroi nacional filipí.
|
|
El
regeneracionisme. |
Costa
y Martínez, Joaquín (1846-1911)
Escriptor i polític. El 1852 es traslladà a Graus, on assistí a l'escola i féu de
pagès, fins que a 17 anys se n'anà a Osca, on treballà com a criat i en altres oficis,
tot continuant els estudis. El 1870 inicià estudis universitaris a Madrid, i, en 1872-75,
es llicencià i es doctorà en dret i filosofia i lletres. Fins en aquest moment la seva
vida havia estat una lluita constant contra la pobresa, la malaltia i la manca de suport
afectiu. Havia estat molt influït pel krausisme, i després també ho fou per
l'historicisme alemany, mentre que políticament es declarava «republicà federalista de
bona fe», i religiosament havia esdevingut un racionalista cristià, enemic obert del
neocatolicisme. Encara no havia acabat els estudis que inicià una sèrie d'oposicions
acadèmiques, que fracassaren per motius polítics i ideològics, bé que aconseguí un
lloc com a supernumerari (1874) i d'oficial lletrat d'hisenda (1875); més tard exercí
d'advocat (1881) i obtingué una notaria (1889). La seva activitat intel·lectual se
centrà aleshores fonamentalment en qüestions de dret polític (La vida del derecho,
1876; Derecho consuetudinario del Alto Aragón, 1880; Teoría del hecho
jurídico individual y social, 1880; Introducción a un tratado de política,
1881; Estudios jurídicos y políticos, 1884), en les quals distingeix llibertat
civil de llibertat política, i fonamenta aquesta en la primera, alhora que basa el dret
no pas en la llei, sinó en la pràctica humana històrica i comunitària. La seva
actuació pública es manifestà en el terreny colonial (l'africanisme defensat des de la
seva «Revista de geografía comercial», 1885), en el de l'advocacia (afer de La Solana,
on defensà la propietat col·lectiva de la terra), com a professor (des del 1880 a la
Institución Libre de Enseñanza i des del 1887 a l'Academia de Jurisprudencia) i com a
membre d'institucions político-culturals (Academia de la Historia, Academia de Ciencias
Morales y Políticas i Ateneo de Madrid). Mentrestant havia nascut la seva filla María
del Pilar Antígono (1883), haguda amb la vídua del seu amic Teodoro Bergnes, Elisa; per
raons força obscures no s'hi casà mai i solament n'adoptà la filla. Des del 1891
inicià una activitat que el conduí al primer pla de la política espanyola: fundà la
Liga de Contribuyentes de Ribagorza, que el 1892 es transformà en Cámara Agrícola del
Alto Aragón. Amb aquesta plataforma es presentà a les eleccions municipals de Graus
(1893) i a les de diputat per Barbastre (1896), però hi fou derrotat. El 1898, en el
moment brillant del regeneracionisme, féu una crida per a la constitució d'un partit que
s'oposés al sistema de la Restauració; un moviment paral·lel, però molt més tímid i
«corporatiu», havia estat iniciat per Basilio Paraíso (després s'hi afegí Santiago
Alba); ambdós es posaren en contacte (assemblees del 1898 i del 1899 a Saragossa) i
crearen, primerament, una Liga Nacional de productores (1899) i, finalment, la Unión
Nacional (1900), bé que hi prevalgué la línia reformista, la qual cosa impel·lí Costa
a abandonar la formació i a passar-se a la Unión Republicana (1903). Fou elegit diputat
(1904), però no arribà a actuar al parlament. Desenganyat del nou grup i de les
intrigues internes (sobretot de Lerroux), es retirà a Graus (per això hom l'anomena el
lleó de Graus) i, vers el 1906, trencà les relacions amb els grups polítics, bé
que anà a Madrid (1908) per protestar contra el projecte de llei per a la repressió del
terrorisme. En aquesta lluita política i en les seves obres de maduresa (Colectivismo
agrario en España, 1895; El problema de la ignorancia del derecho, 1901; Oligarquía
y caciquismo como la actual forma de gobierno de España, 1901-02) es perfila
l'evolució del seu pensament. Partint de la seva teoria inicial, arribà a una total
oposició al liberalisme doctrinari de la Restauració, al qual oposà la doctrina del selfgovernment,
basat en la democràcia federal, que pressuposava una reforma agrària de tipus
col·lectivista. Per a realitzar aquest desideràtum es basà en les «classes neutres»
(petita burgesia i petits camperols) i considerà la possibilitat d'un període de
transició consistent en una dictadura o en un règim presidencialista. Durant la darrera
etapa de la seva vida abandonà la idea de la necessitat d'un «cirurgià de ferro» i
decidí que les revolucions es fan de baix o no es fan.
|
|
Altres
personatges. |
Lleó
XIII (1810-1903)
Nom que adoptà Vincenzo Gioacchino Pecci en esdevenir papa (1878-1903). Elegit en
circumstàncies difícils per a l'Església (la qüestió romana, el capitalisme i el
socialisme, el cientisme, el colonialisme, les lluites entre cristians de diferents
tendències polítiques), amb la seva actitud tolerant es distingí dels seus immediats
antecessors Gregori XVI i Pius IX i contribuí a reconciliar els catòlics amb els governs
liberals. L'encíclica Cum multa (1882) desautoritzà la intransigència dels
integristes a Espanya. A França patrocinà el famós ralliement dels catòlics al
règim republicà, en l'encíclica Au milieu des sollicitudes (1892). A Alemanya
contribuí a posar fi al Kulturkampf. A Suïssa i a l'Amèrica del Nord procurà de
millorar la sort dels catòlics. Impulsà l'estudi de sant Tomàs d'Aquino i la
neoecolàstica. Organitzà la jerarquia catòlica a l'Índia, al Japó i a Àfrica. En
l'encíclica Rerum Novarum (1891) denuncià les injustícies del liberalisme i del
socialisme. Aquesta encíclica, a l'estat espanyol, fou publicada només pel bisbe
Morgades, el qual fou recompensat pel papa amb la donació del mosaic de la Mare de Déu
que presideix la basílica de Ripoll. La qüestió romana, en canvi, més aviat s'agreujà
durant el seu pontificat; tampoc no fou afortunat en les temptatives d'unió entre
anglicans i catòlics.
|
|
