Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA SEGONA REPÚBLICA A CATALUNYA
(1931-1936)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Per a Catalunya, la Segona República fou un període clau en la seva història.
Des del 1716, amb els Decrets de Nova Planta, Catalunya no tenia institucions pròpies, i ara, més de 200 anys després, les recuperava, per bé que en forma parcial i sota la fórmula de l'autonomia.
Francesc Macià, que havia proclamat la República Catalana dins la Federació Ibèrica, va acabar acceptant la formació d'un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, les competències del qual foren fixades en l'Estatut d'Autonomia del 1932.
El govern català, en el que Esquerra Republicana de Catalunya fou sempre hegemònica, amb els presidents Macià (1931-1933) i Companys (1933-1940), va anar més o menys bé mentres les esquerres estaven en el govern central; i al contrari quan governaren les dretes, durant el Bienni Negre, amb greus enfrontaments amb el govern central, que li valeren la suspensió de l'Estatut i del govern autonòmic.

Cal destacar l'obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia, etc).

Amb la guerra civil, el govern de la Generalitat i les forces populars milicianes dels partits i organitzacions esquerranes defensaren la República, la qual cosa volia dir defensar Catalunya. Amb la derrota dels republicans en la Guerra Civil, tot es va perdre.
Catalunya tardaria quasi 40 anys a recuperar l'autonomia que tant havia costat d'aconseguir. La dictadura franquista en va ser la culpable.

Activa la música

Els Segadors

Temes relacionats

La crisi de la Restauració
La Segona República espanyola
La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Segona República espanyola (1931-1936).
- La Segona República a Catalunya.
2. La recuperació de l'autogovern.
2.1. Les bases que van fer-ho possible.
- La Constitució del 1931.
- El reconeixement de l'autonomia.
2.2. Els antecedents.
- La pèrdua de l'autogovern: els Decrets de Nova Planta.
- La lluita per l'autonomia.
2.3. La consecució de l'autonomia.
- L'Estatut de Catalunya del 1932.
- L'organització del poder autònom.
2.4. L'obra de la Generalitat de Catalunya.
- Política educativa i cultural.
- Política social i sanitària.
- Política territorial.
3. Fets destacats durant la Segona República a Catalunya.
- La divisió interna de la CNT.
- El conflicte de la Llei de Contractes de Conreu.
- La vaga general d'octubre del 1934.
- El Sis d'Octubre.
- La suspensió de l'autogovern.
- Les eleccions de febrer del 1936.
- Altres fets destacats.
- El cop d'Estat de juliol del 1936.
4. Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República a Catalunya.
- Partits catalanistes d'esquerra.
- Partits catalanistes de centre.
- Partits catalanistes de dreta.
- Partits republicans d'esquerra.
- Partits republicans de dreta.
- Organitzacions socialistes.
- Organitzacions comunistes.
- Organitzacions anarquistes.
- Organitzacions sindicals camperoles.
- Organitzacions sindicals catòliques.
- Partits de dreta.
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola. Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
Catorze d'Abril, el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14 d'abril fou declarat festa nacional.
La República a Catalunya: la recuperació de la Generalitat.
Al matí del 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana, transformada tres dies més tard, en Generalitat de Catalunya.
La Segona República a Catalunya
La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana, sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi, complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera, desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del 19 de juliol i la guerra civil.

República Catalana
Règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. En realitat, el gest inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista. Les successives fórmules emprades foren: primer, la proclamació de "l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques"; poc després digué: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics"; per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". A més, Macià es veié obligat des d'un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l'audiència. Val a dir, d'altra banda, que, a part l'espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l'autoritat de Francesc Macià com a part d'una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya "dins l'estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen").
La República va regir-se per la Constitució del 1931. Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.

Constitució del 1931
Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931). Discutida per les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y Gallardo, conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per donar una orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República democràtica de treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal, directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats. L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i, ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26). D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president, elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39.
Aquesta Constitució obria les portes al reconeixement de les autonomies, concretades en els Estatuts. Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932, al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central).
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer.
Catalunya va perdre les seves institucions pròpies pels Decrets de Nova Planta de 1716, després de la Guerra de Successió. Decrets de Nova Planta
Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella. Com a conseqüència de la victòria que havia assolit a Almansa (1707), Felip V decidí l'abolició del règim constitucional dels regnes de València i d'Aragó, països que foren integrats, en qualitat de províncies, al govern i a les lleis de Castella, amb el pretext del "delicte de rebel·lió i la manca al jurament de llurs habitants" i "el just dret de conquesta, l'atribut de la sobirania règia i... la conveniència de reduir tots els regnes d'Espanya a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals... que hauran d'ésser els de Castella, tan lloables en tot l'univers". Així ho estipulà en el primer decret, del 29 de juny de 1707. De moment hom hi establí un tribunal de justícia o chancillería, com a Castella, que ben aviat (1716) fou transformada en una reial audiència, sotmesa al Consell de Castella, tribunal de justícia i alhora òrgan assessor o acord reial (real acuerdo) del capità general que la presidia. La novetat administrativa més important fou el nomenament (1711) d'un intendent, successor de l'antic batlle general, amb jurisdicció econòmica i fiscal sobre tota la seva província o intendència, dependent de l'exèrcit de Múrcia. Macanaz proposà l'encabezamiento de la ciutat de València (fixació d'un tant a pagar per la totalitat dels veïns), més tard anomenat equivalent, pel fracàs que suposava l'aplicació literal de les alcabalas i els cientos castellans. Hom introduí també corregidors i foren establerts els corregiments de València, Alacant, Oriola, Xàtiva (San Felipe), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia (corregiment de la Vila Joiosa). Aquests corregidors castellans presidiren els nous ajuntaments, als quals hom deixà la percepció de les sisas i drets de duanes. Les lleis castellanes foren establertes al País Valencià d'una manera total, fins i tot en el dret privat. Malgrat les protestes i el malestar inicials, els valencians desaprofitaren ocasions posteriors (com la visita de Felip V a València, el 1719) per a recobrar la part de l'antiga organització que salvaren, en canvi, Aragó, el Principat de Catalunya i les Illes, en llurs respectius decrets de Nova Planta. Aquesta reorganització comportà també un seguit de mesures lingüístiques castellanitzadores, que consolidaren un procés ja iniciat al s XVI. El regne d'Aragó també perdé, pel decret de l'any 1707, les seves peculiaritats polítiques (recobrades fugaçment durant la reconquesta del regne duta a terme pel rei arxiduc Carles III, l'any 1710), però ja el càrrec de justícia havia estat abolit per Felip II (1592). Hom establí corregiments a Saragossa i a dotze altres ciutats i viles. L'audiència, que substituí, com al País Valencià el 1711, la fracassada chancillería, fou igualment presidida pel capità general, i la intendència es confongué amb la dignitat corregimental de Saragossa. La tributació fou refosa per via de simple repartiment en l'anomenada única contribución. El 1711 fou restablert el dret civil aragonès. La persistència de la guerra de Successió al Principat i a les Balears impedí a Felip V d'integrar aquests països al nou sistema. Amb tot, llur càstig no fou superior al de València i d'Aragó, sinó a l'inrevés, en part per l'experiència negativa que n'havia resultat; el decret de Nova Planta del Principat de Catalunya (1716) fou redactat a la vista de la sociologia del país, d'una anàlisi de les seves institucions antigues i de la conveniència del rei. Hom no hi aplicà, doncs, a priori, les lleis de Castella, sinó que hom l'emmotllà a l'absolutisme borbònic. El dictamen del Consell de Castella no s'imposà pas del tot; tingueren més influència els parers de José Patiño i Francesc Ametller. El dret civil català fou respectat. Hom envigorí la reial audiència amb l'entrada, almenys per meitat, d'oïdors castellans, no pas sense que alguns filipistes catalans hi tinguessin un gran predicament; fou presidida pel governador i el capità general, el primer dels quals fou el marquès de Castel-Rodrigo. També perdurà la funció de l'escrivà major de l'audiència, que fou privatiu de la dinastia dels Prats i Matas. El binomi capità general-audiència (real acuerdo) governà mancomunadament Catalunya, bé que supeditat, com al País Valencià i a Aragó, al Consell de Castella; aquest s'inhibia, en els afers judicials, a favor de l'audiència. El superintendent, des de Patiño, fou una figura importantíssima, per tal com absorbí el patrimoni reial i l'antiga batllia general del Principat. Les rendes de la suprimida generalitat foren aplicades a la intendència de nou encuny (1713), que inaugurà el mateix Patiño. Establí a Catalunya el cadastre, en substitució de les rendes provincials castellanes, imposició que pesà com una llosa de plom damunt Catalunya, puix que no eximia pas del pagament de les gabelles de la corona (tabac, sal i paper segellat). La major part d'aquests diners serví per a cobrir les despeses administratives (funcionaris reials, en primer lloc) i, sobretot, per a sostenir un exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya subjecta. També hi foren aplicades les rendes del Consell de Cent barceloní (substituït de moment per una junta de setze administradors), i s'ocupà d'administrar les generalitats i de distribuir estretament els fons que Felip V destinà al funcionament del nou ajuntament de Barcelona. El nou ajuntament de Barcelona, per la Cèdula de Dotació del 1718, fou compost de 24 regidors de reial ordre i perpetus, que substituïren la junta de 16 administradors creada provisionalment el 1714. Així, el nou ajuntament, tot i ésser preceptivament aristocràtic, visqué sempre precàriament i a remolc de l'intendent. Hom dividí el Principat en dotze corregiments (Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa) i un districte especial (la Vall d'Aran). Els corregidors foren gairebé sempre militars, i presidiren els nous ajuntaments formats també per regidors vitalicis. En les altres poblacions la renovació era anual, i era feta a proposta de l'audiència. En canvi, fou mantinguda la jurisdicció senyorial exempta i els gremis perderen llur representació a les municipalitats. La llengua castellana hi fou introduïda oficialment (a l'audiència d'una manera obligatòria), però amb cura i discreció. Foren suprimides les fundacions universitàries de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic, les dotacions de les quals foren aplicades a la flamant Universitat de Cervera. En caure el Principat, Mallorca no oferí cap resistència, i pel juliol del 1715 caigué en mans dels filipistes. Inicialment l'illa, juntament amb Eivissa (Menorca restà en mans d'Anglaterra en virtut del tractat d'Utrecht del 1713), fou regida com abans de la guerra. D'Asfeld, conqueridor de l'illa, recomanà el respecte a les velles institucions i la supressió només d'allò que contrariés la prerrogativa reial. Amb tot, el decret de Nova Planta de Mallorca (28 de novembre de 1715) establí un comandant militar com a president de l'audiència, sense vot en els afers judicials. Fou creat un ajuntament de regidors. Cessaren els oficis de procurador i de batlle de les fortificacions i hom subjectà els mallorquins a l'allotjament de soldats. L'intendent s'apoderà dels imposts damunt les mercaderies que sostenien el consolat, i el rei es reservà l'encunyament de monedes a les Illes. A partir del 1718 hi hagué corregidors a Palma de Mallorca i a Alcúdia. La llengua castellana fou introduïda als tribunals, bé que la testificació continuà fent-se en llengua catalana. El dret civil hi fou igualment respectat.
Guerra de Successió
Conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria. De fet fou el darrer dels nombrosos desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. L'any 1700, arran de la mort de Carles II, darrer dels Àustria hispànics, l'emperador Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències al nét de Lluís XIV Felip d'Anjou, i abonaren els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria. Alhora, els adversaris dels Borbó posaren en joc tots els recursos, entre els quals el de basar llurs operacions a la Península en els conflictes que sorgien a la corona catalanoaragonesa per la manca de respecte a les seves constitucions per part de la nova dinastia dels Borbó-Anjou. Els catalans, de moment, no gosaren contradir les disposicions testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Castella anà en persona al Principat; hi fou proclamat tan bon punt hagué jurat (Felip IV de Catalunya-Aragó) les constitucions i hi presidí una cort de catalans molt important (Barcelona, 1701-02). L'esperit hostil al nou sobirà traspuava per tot, tant per una afecció a la dinastia extingida com per la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per part d'un príncep francès, crescut en l'admiració envers l'absolutisme regi i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. D'altra banda, l'oposició catalana als Borbó s'ha volgut explicar per raons econòmiques, puix el tractat dels Pirineus del 1659 havia convertit el Principat en una mena de colònia d'explotació francesa, a causa del règim lliurecanvista a què la monarquia castellana s'havia vist obligada a accedir. Les guerres imperialistes de Lluís XIV, però, havien ocasionat el tancament de la frontera amb l'estat francès i havien impossibilitat, així, les relacions comercials. Catalunya, per tant, pogué refer les seves manufactures durant la segona meitat del s XVII, sense la competència de l'estat veí. La recuperació del Principat, la substitució de l'oligarquia burgesa pels menestrals com a minoria dirigent del país contribueixen a fer entendre la francofòbia dels catalans d'aquell temps i, en definitiva, l'oposició a Felip V de Castella, que comportava el retorn al sacrifici econòmic de Catalunya per part dels governants francesos. Aquest desig de desvetllament econòmic, manifestat per l'estament menestral barceloní, havia arrencat a Felip V de Castella el permís de comerciar amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, amb la condició que fessin escala abans a Sevilla i s'unissin a la flota que feia la travessia. Felip V de Castella hagué de condescendir, puix que la guerra contra l'Imperi es presentava com a inevitable a les possessions d'Itàlia i li calien recursos per a portar-hi l'exèrcit; per això, en canvi d'un donatiu important de les corts catalanes, aprovà totes les constitucions que li foren sotmeses. Amb tot, mai no hi hagué una compenetració entre la majoria dels catalans i les autoritats filipistes, especialment el lloctinent Fernández de Velasco, que es mostrà malfiat i inhàbil. Les noves de la guerra a Llombardia i a Flandes, la de l'arribada de l'arxiduc a Portugal i la difusió del seu manifest eren rebudes cada cop amb més interès a Catalunya, on l'opinió austròfila predominava, a despit de les arbitrarietats i la vigilància del lloctinent. Però el tomb decisiu partí de la petita noblesa de la plana de Vic, centre de totes les conspiracions a favor del pretendent. Diversos cavallers vigatans atorgaren plens poders a Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Eimeric, per tal que s'entrevistessin amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna I d'Anglaterra, amb la missió d'arrenglerar Catalunya amb els membres de la Gran Aliança de l'Haia. La reunió se celebrà a Gènova, on se signà un pacte oficiós, però transcendental, pel qual Anglaterra es comprometia a proveir d'armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mil cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i les constitucions catalanes en qualsevol contingència i estenia aquesta garantia fins i tot en cas d'adversitat per a les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. El pas fet en rebutjar aquest, al qual Catalunya havia jurat amb totes les formalitats era, doncs, arriscat. Barcelona romangué expectant en produir-se el primer intent (maig del 1704) del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels exèrcits de l'arxiduc, i tant la ciutat com la generalitat encara ajudaren el lloctinent Fernández de Velasco en la defensa. Però la presència d'una figura tan popular entre els catalans com Darmstadt, que havia estat lloctinent a la darreria del segle anterior, i l'activitat incessant dels agitadors austròfils, en correspondència amb el cercle carolí de Portugal, inclinaren decididament la població a favor d'un sobirà més comprensiu dels seus problemes. El lloctinent Fernández de Velasco, temorós de l'expansió d'aquest sentiment antiborbònic, reaccionà d'una manera esvalotada i féu créixer de retop un moviment fins aleshores inconcret. Efectivament, n'hi hagué prou que l'esquadra anglesa, en una segona temptativa de desembarcament a Catalunya, dugués a bord el mateix Carles d'Àustria, juntament amb Darmstadt i el general anglès Peterborough, perquè el poble barceloní es bolqués a rebre'l. Després d'un atac a Montjuïc i un bombardeig a la ciutat, Fernández de Velasco accedí a la capitulació (octubre del 1705). Mentrestant, les tropes desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a Dénia havia proclamat rei l'arxiduc amb el nom de Carles III com a legítim successor de la monarquia (agost del 1705), avançaven cap a València. L'arxiduc Carles pogué entrar triomfalment a Barcelona i ben aviat les corts catalanes aplegades per ell (1706) el reconegueren no solament com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de Catalunya-Aragó) i declararen en la primera constitució aprovada els Borbó perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres regnes de la monarquia hispànica. Ben aviat tot el Principat prengué les armes a favor del rei arxiduc (amb l'excepció de la vila de Roses, controlada per les forces de Felip V), i el mateix feren Aragó i el País Valencià; ací, davant els èxits de Basset, el lloctinent marquès de Villagarcía organitzà una resistència que fou anorreada gràcies a la cooperació del regiment reial que comandava el coronel Josep Nebot; aquest, juntament amb Basset, ocupà Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, i pel desembre del 1705 entraren a la capital. El lloctinent filipista fou substituït per Josep de Cardona i d'Erill. Al regne d'Aragó l'alçament s'inicià a Alcanyís i es propagà per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s'alçà tot el comtat de Ribagorça fins a la vila de Montsó. Mentrestant Felip V havia acudit personalment per tal de reconquerir Barcelona i l'assetjà amb les seves forces (maig del 1706), però fou ràpidament rebutjat, fins al punt que hagué d'internar-se a França per tal de poder guanyar novament les seves bases castellanes. Aleshores Saragossa i totes les altres poblacions aragoneses es declararen pel rei arxiduc. D'aquesta manera s'aplegava entorn d'ell la corona catalanoaragonesa. Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà, de moment, sense trobar-hi gens d'entusiasme; a l'inrevés: Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del s XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d'un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es convertí de retop en el puntal més ferm de la dinastia francesa, sobretot llavors que semblava que Lluís XIV de França, desitjós de retrobar la pau amb les potències aliades, s'inclinava a abandonar el seu nét Felip V. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d'una propaganda contrària al rei arxiduc, sinó també contra els catalans, als quals hom atribuïa tenebrosos propòsits de subjecció o esclavatge de Castella. Aquest redreçament, d'altra banda, fou possible gràcies a la gestió dels tècnics francesos (Orry, D'Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat les forces armades, amb l'aprofitament dels immensos recursos que fornia a la metròpoli l'imperi americà. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no trigaren a manifestar-se; el rei arxiduc hagué d'abandonar Madrid i les forces borbòniques assoliren poc després, a la batalla d' Almansa, una victòria ressonant (25 d'abril de 1707), que desorganitzà completament l'exèrcit carolí i l'obligà a abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat pel jurista castellà M.de Macanaz i pel francès Amelot, dictà la famosa pragmàtica que anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes. És molt possible que, malgrat tot, el suport castellà no hauria estat suficient per a afermar la seva posició, sense ajut exterior. Però els aliats mostraren un excés d'ambicions en exigir de Lluís XIV, per a poder concertar la pau, molt més que no pas el mer abandonament del seu nét: calia que el rei de França s'unís a la coalició de l'Haia per tal de foragitar Felip V de la Península si al cap de dos mesos de signats els pactes no renunciava a les corones hispàniques. I Lluís XIV, malgrat la derrota de Malplaquet (1709) i l'esgotament que suportava el seu país, optà per continuar la lluita a favor del seu nét. Les tropes aliades, per llur costat, reberen importants reforços, i Sardenya, Nàpols i les Balears foren arrabassades als Borbó. El 1710 Carles III, assistit per forces angleses i alemanyes (Stanhope, Starhemberg) repetí la proesa de l'assalt a la Meseta. Aragó fou recobrat i, a Saragossa, el pretendent pogué restaurar les constitucions tradicionals. Però la demora en arribar a Madrid impedí l'enllaç de l'exèrcit aliat amb les forces portugueses, de manera que l'estada de Carles III a Madrid fou, aquest cop, encara més breu que la primera. La contraofensiva francocastellana a La Alcarria (batalles de Brihuega i Villaviciosa) provocà l'enfonsament de les pretensions de Carles III d'instal·larse a Madrid i, al principi del 1711, s'hagué de replegar a Catalunya, on també la situació empitjorava; els francesos, manats pel comte de Fiennes, franquejaren la frontera i arribaren davant Girona. La plana de Vic, feu inicial de la revolta carolina, s'acollí al perdó de Felip V, que ja ocupava una bona part del Principat. Els exèrcits borbònics prengueren Morella, un dels darrers reductes del País Valencià, i arribaren a Solsona i a Calaf. Restaven encara Cardona, Tarragona i Barcelona, només, com a places importants en poder de Carles III, quan aquest, per la mort sobtada del seu germà Josep I, esdevingué emperador. Els aliats es trobaren davant l'alternativa de veure refer-se l'imperi de Carles V si triomfava el pretendent a la Península. Anglaterra i Holanda decidiren, per tant, de no enviar-hi més tropes. A més, l'adveniment al poder dels tories, partidaris d'una pau avantatjosa econòmicament, contribuí encara més a remarcar aquest viratge d'Anglaterra. Els avantatges comercials a Amèrica oferts per Felip V (el dret d'establiment de negres, el vaixell anual de permís, a redós del qual els anglesos esperaven d'incrementar el contraban) eren prou importants per a decidir el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest renunciés a la corona de França. Carles d'Àustria, ja emperador, hagué d'acontentar-se amb Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya —la resta de l'imperi hispànic a Europa—, països que els aliats tenien ja ocupats, mentre Anglaterra retenia Gibraltar (conquerit en l'expedició del 1704) i Menorca, i l'illa de Sicília fou donada al duc de Savoia. Restava a resoldre el Cas dels Catalans, que es resistien a perdre llurs constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i, per segon cop, a Aragó. Carles, des de Viena, proposà que se li reservessin els quatre regnes de la corona catalanoaragonesa, per a demostrar que no es desentenia dels afers hispànics. Més tard, veient-s'ho perdut, llançà la idea d'una república catalana sota la protecció d'Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Bolingbroke. En canvi, aquest, que havia de fer quelcom per a fer honor al pacte de Gènova i no podia abandonar els catalans a la venjança de Felip V, aconseguí almenys una amnistia general amb restitució de béns i honors, si els catalans es retien. Després d'un minuciós regateig, l'article 13 del tractat d'Utrecht fa constar l'interès del govern de Londres a favor dels privilegis dels catalans i, si més no, Felip V promet de donar-los els que els castellans tenen (és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les institucions pròpies). Però la majoria del poble català no s'hi conformà i, recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir quan el lloctinent carolí Starhemberg i els darrers aliats, precedits per l'emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, abandonaren Catalunya (30 de juny de 1713), d'acord amb els termes del conveni de l'Hospitalet. Aplegades extraordinàriament les corts catalanes, amb el sobirà absent i sense cap representant seu directe, la reunió s'anomenà junta de braços i la convocà la generalitat. Les deliberacions duraren més de vuit dies i traspuen que la direcció del moviment antiborbònic havia escapat de mans de la petita noblesa de muntanya i que la decisió extrema seria imposada pel pes del braç popular, sota la pressió de les masses menestrals barcelonines, el poble menut, els guerrillers que corrien de punta a punta el Principat i, a més, la força moral dels refugiats valencians, aragonesos i àdhuc castellans. A mans de les tropes borbòniques, mentrestant, anaven caient les poblacions catalanes, i s'iniciava (juliol del 1713) el setge de Barcelona. Signada per l'emperador la pau de Rastadt amb Lluís XIV (març del 1714), ja no calia esperar cap ajut; en canvi, el rei de França podia reforçar els efectius militars del seu nét amb tropes de refresc. Fou aleshores (6 de juliol de 1714) que el duc de Berwick fou posat al davant de les forces assetjadores de Barcelona, i intensificà el bloqueig amb un increment de la vigilància marítima i el completament del circuit de trinxeres. L'exèrcit francocastellà tenia 35 000 homes i 5 000 de cavalleria, a part les tropes escampades per tot Catalunya. Barcelona, en canvi, no disposava sinó de 5 000 homes per a la seva defensa, i només 2 000 d'aquests eren de forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela, compostes per ciutadans agrupats per gremis, quadres bigarrats i informes, però amb un gran tremp combatiu. Les fortificacions de Barcelona, minses i arcaiques, no eren les més aptes per a rebutjar l'atac formidable que s'acostava. Berwick adoptà una tàctica d'extenuació, sense presses, amb bombardeigs freqüents, envestides furioses i explosions de mines que esmotxessin la muralla, alhora que impedia l'entrada de queviures de l'exterior. Des de Mallorca el lloctinent austriacista Josep Antoni de Rubí i de Boixadors ajudà els barcelonins assetjats amb queviures i petits contingents armats. El 3 de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses, Berwick intimà la rendició de la ciutat. Tot i que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el general comandant Villarroel eren partidaris d'una capitulació honrosa, els comuns, per una majoria aclaparadora, no l'acceptaren. La ciutat resistí fins a la dramàtica jornada de l'Onze de Setembre. El conseller Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, fou ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita la primera línia de les defenses ja era en poder de l'enemic. Hom temia que de nit la fosca facilitaria el saqueig i l'extermini. Les deliberacions dels prohoms i consellers no desembocaren en res i aleshores Villarroel prengué la responsabilitat d'enviar el coronel Ferrer amb l'ordre de tocar a capitulació. El mariscal duc de Berwick no volgué dialogar respecte a les constitucions de Catalunya i Mallorca ni en canvi de l'obediència de les Illes. Prometé de no incoar cap procés per la rebel·lió contra el rei i que tothom podria restar a casa seva. L'entrada de les tropes francocastellanes fou fixada per a l'endemà. La ciutat lliurà a l'invasor el port i tot l'armament i envià al comandant de Cardona l'ordre de retre's. L'illa de Mallorca no fou ocupada fins al juliol del 1715 pel cavaller D'Asfeld, després d'una resistència simbòlica. Sardenya, altrament, restà en mans de l'emperador fins el 1718, que fou ocupada per l'expedició enviada per Alberoni. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar, a part els qui havien seguit ja l'emperador (1711) o l'emperadriu (1713) a Viena. Els béns de nobles i militars foren confiscats, els eclesiàstics foren privats de llurs càrrecs, les ciutats del Principat foren privades de llurs universitats en benefici de Cervera (Segarra) i les constitucions catalanes foren abolides pel decret de Nova Planta (1716), com ho foren també les de Mallorca per un decret similar (1715).

Onze de Setembre, l'
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.
La lluita per l'autonomia.
Antecedents de les reivindicacions d'autogovern.
Catalanisme
Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX.
Memorial de Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès.

Missatge a la Reina Regent
Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.
Bases de Manresa

Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera instància tota mena de plets i causes.
Mancomunitat de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Constitució de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda, atorgava la igualtat de sexes davant la lei, no reconeixia els títols nobiliaris i comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment, introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
La Generalitat Provisional i l'Estatut.
L'Estatut d'autonomia del 1932, aprovat després de molts entrebancs, va regular l'autonomia catalana.
Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica.
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seva natura, obligatori o facultatiu.
Estatut de Núria
(veure Estatut d'Autonomia del 1932)
Estatut de Catalunya del 1932
Llei que atorgava al Principat de Catalunya un règim d'autonomia, aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. Malgrat la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, el govern provisional de la República Espanyola s'oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L'estat català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l'elaboració d'un avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures corts constituents espanyoles. El govern provisional de la Generalitat elegí, a través dels ajuntaments, una assemblea o diputació, formada per membres de la conjunció republicano-socialista catalana i antics dirigents del republicanisme nacionalista, la qual designà una ponència redactora presidida per Jaume Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes esmenes introduïdes de comú acord pel govern de la República i per la Generalitat, l'avantprojecte fou aprovat successivament per la diputació provisional, per la Generalitat i per la població del Principat. El plebiscit tingué dues fases. Els ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i el referèndum popular del 2 d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del cens, fou afirmatiu en el 99%. Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren unes 400 000 signatures d'adhesió a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la Generalitat declarava voluntat oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18 fou presentat a les corts espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de Núria propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències entre la República i la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació exclusiva i la execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió territorial, el dret civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques, la beneficència, la riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia competència executiva en diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts i recaptacions; era integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu consell i un tribunal superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia hom preveia com a principals recursos els de les antigues diputacions provincials del territori català, els imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no vinculats a funcions de poder central.
La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut, mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya.
Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis (una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de 1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del 1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia.

Estatut Interior de Catalunya del 1933
Primera de les lleis aprovada amb el rang de llei fonamental de Catalunya pel Parlament de Catalunya, discutida a partir del 5 de gener de 1933 i votada el 25 de maig del mateix any. Fou oficialment una norma interna per al Principat, que desenvolupava i aplicava l'Estatut de Catalunya del 1932, considerat pels polítics catalans com a «exterior». Però en realitat aquesta contraposició coincidia amb l'existent entre l'Estatut de Núria i l'atorgat per les corts i expressava la tensió política i conceptual entre una consciència nacional, que exigia una Constitució o llei fonamental de Catalunya, i l'obligació legal de sotmetre's a les normes de l'ordenament jurídic espanyol. La part dogmàtica d'aquest Estatut Interior és molt semblant a la de la Constitució espanyola del 1931, bé que més moderada en matèria de socialització de la propietat. Les innovacions més interessants introduïdes al règim autonòmic, dins els límits imposats per l'Estatut del 1932, són les referents a l'organització dels sistemes de govern de Catalunya: consagra una fórmula original de parlamentarisme que pretén d'impedir alhora les tendències cap al règim d'assemblea i cap al de gabinet, produïdes, respectivament, per la impossibilitat de dissoldre el parlament per part de l'executiu i per l'existència d'un partit dominant amb majoria parlamentària. Permet al 40% del cens electoral la dissolució del parlament, a proposta del president de la Generalitat o del 20% del cens. Tant a la dissolució parlamentària com al refús del cens a la proposta presidencial, havia de seguir automàticament la dimissió del president i del seu govern.
Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya
Organisme polític constituït per representants dels ajuntaments del Principat de Catalunya (45 diputats, un per cada partit judicial), els quals aprovaren (14 de juliol de 1931) el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya elaborat a Núria.
Competència
1. Deure i dret atorgats per la llei a un òrgan jurisdiccional, amb exclusió de qualsevol altre, d'administrar justícia en un cas concret. La competència és objectiva o vertical quan fa referència a jutjats o tribunals de diferent grau; és territorial o horitzontal quan s'estableix entre òrgans jurisdiccionals del mateix grau; i és funcional quan es refereix a la distribució de les diferents instàncies d'un mateix assumpte. En el procediment civil la competència objectiva és determinada principalment per la quantia; els seus elements són aquells que, en virtut d'una submissió expressa o tàcita, estableixen la competència territorial, i quan manca l'acord són aplicats els denominats furs de competència sempre que aquesta no sigui improrrogable com ho són els judicis de desnonament, matrimonials, etc. En el procés penal la competència és improrrogable, és a dir, no susceptible d'acord entre les parts; la competència objectiva és determinada per la natura i la gravetat del delicte o falta, i la competència territorial pel lloc de consumació del delicte.
2. Capacitat legal.
L'organització del poder autònom. Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.

Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys.
President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Tribunal de Cassació de Catalunya
Organisme judicial de la Generalitat de Catalunya creat el 2 de març de 1934. La seva actuació era purament jurídica, i es referia a matèries de dret civil català, en el qual la seva competència fou total, i contenciós administratiu. No tenia funcions polítiques, com el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, ni sala per a afers penals, puix que la Generalitat no hi tenia competències pròpies. En foren presidents S.Gubern i Fàbregues (1934-36) i J.Andreu i Abelló (fins el 1939). Entre els magistrats es destacaren Borrell i Soler, Martí i Miralles, Comes i Calvet i Roca i Sastre. Atesa la seva curta durada i el fet que les seves decisions no pogueren ésser invocades després del 1939, les seves sentències han estat pràcticament desconegudes.
Himne dels Segadors
A Catalunya, l'any 1870 l'associació Jove Catalunya proposà l'adopció, a la manera d'himne nacional, de la cançó popular Els Segadors, que fou efectivament emprada com a tal per la República Catalana (1931) i per la Generalitat de Catalunya fins el 1939. Prohibit durant el franquisme, hom tendí a emprar d'altres cançons en substitució, com La Balanguera, La Santa Espina, El cant dels ocells, El cant de la senyera, de l'Orfeó Català, i àdhuc, en cercles confessionals, El Virolai. Amb l'adveniment de la democràcia, Els Segadors ha recuperat la funció oficiosa d'himne nacional català.
Comissari delegat de la Generalitat de Catalunya
Càrrec polític de la Generalitat, creat per decrets d'abril i maig de 1931. Nomenats en nombre de tres, foren encarregats d'exercir, a Girona, Lleida i Tarragona, les funcions de caràcter executiu fins aleshores pròpies de les desaparegudes comissions provincials, i representaren el govern de la Generalitat en totes llurs relacions amb les altres autoritats. Els primers foren Josep Irla i Bosch per Girona, Epifani Bellí i Castiel per Lleida, i Ramon Nogués i Biset per Tarragona. Ja en la guerra civil, ho foren Lluís Mestres i Capdevila per Tarragona, i Domènec Carrové i Viola per Lleida.
Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat
Organisme creat per decret de la conselleria de justícia i dret de 24 d'abril de 1932 per a preparar el text articulat dels avantprojectes de llei de dret civil o administratiu local encomanats pel govern de la Generalitat de Catalunya. Preparà, entre altres, el de majoria d'edat, el de capacitat jurídica de la dona, el de successió intestada, el de contractes de conreu i el de la llei municipal. Funcionà fins el 1936, que fou suspesa la funció parlamentària.
Política educativa i cultural. Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya (decret de 9 de juny de 1931) per tal d'estructurar i regir la seva obra cultural. L'integraven vint consellers, aplegats en cinc ponències (ensenyament superior, ensenyament secundari, ensenyament primari, ensenyament tècnic, i arxius, biblioteques i belles arts), presidits pel conseller d'instrucció pública i pel president de la Generalitat. A la pràctica, n'actuà de president Jaume Serra i Húnter, amb Pompeu Fabra de vicepresident i Alexandre Galí de secretari. En fou l'inspirador el conseller d'instrucció pública Ventura Gassol del 1931 al 1936, que fou succeït per Carles Pi i Sunyer, i, durant el Bienni Negre (1934-36), per Lluís Duran i Ventosa. Fou l'organisme fonamental de la tasca cultural de la Generalitat.
Institut-Escola
Centre d'ensenyament creat a Barcelona per la Generalitat de Catalunya el 1932, segons el model de l'Instituto Escuela de Madrid, per a l'estructuració de l'ensenyament secundari. El dirigí Josep Estalella i fou instal·lat al parc de la Ciutadella. El 1933 foren creats els nous instituts Ausiàs Marc i Pi i Margall, dirigits, respectivament, per Joan Ras i Manuel Mateu i Martorell. L'Institut-Escola tingué un paper destacat en la formació de professorat, i l'ensenyament impartit —en català— fou sobretot formatiu, davant la tradició informativa anterior. Durant la guerra civil, davant el perill de bombardeigs a l'edifici del parc, l'Institut-Escola, que s'hi allotjava, fou traslladat a Sants. El 1939 significà la fi de l'Institut-Escola, però la seva línia pedagògica fou continuada en escoles privades creades per alguns dels seus membres. Publicà el "Butlletí de l'Institut-Escola".

Llei de defensa del Patrimoni Artístic de Catalunya
Llei promulgada per la Generalitat de Catalunya el 3 de juliol de 1934, per a protegir tots els béns mobles i immobles d'interès artístic, històric, científic i arqueològic de Catalunya, exceptuant les obres d'autors vivents i les que no tinguessin encara 50 anys d'antiguitat. En virtut del seu article 23 la Generalitat s'emparà el 21 de juliol de 1936 de tots els edificis religiosos, mesura que frenà en part les destruccions portades a terme per l'extrema esquerra com a resposta a l'aixecament militar.
Política social i sanitària. Llei de Sindicats Agrícoles
Llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de març de 1934, essent conseller d'economia i agricultura J.Comorera, segons la qual la sindicació no era obligatòria. Els sindicats constituïts s'hi havien d'acollir i remetre llurs estatuts i reglament al Consell Superior de la Cooperació, i els que es constituïssin ho havien de fer en una assemblea general, en la qual s'establien els estatuts i l'acta de la qual s'havia de trametre també al Consell Superior.
Consell Superior de la Cooperació
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya el 17 de febrer de 1934 en aplicació de la llei de bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats Agrícoles; deixà de funcionar a conseqüència de l'estructuració adoptada pel departament d'economia el 2 d'octubre de 1936. El 16 de juliol de 1937 reprengué l'activitat, destinada a l'aplicació de l'organització cooperativa de consum, al control de la distribució dels productes de primera necessitat, a la regularització de les cooperatives de producció, creades des del 19 de juliol de 1936, i a perfeccionar i coordinar les mutualitats de Catalunya.

Institut Contra l'Atur Forçós
Organisme creat el 26 de maig de 1933 i adscrit com a organisme autònom al departament de presidència per a alleujar la crisi de treball existent. El 28 de març de 1934 es fongué amb el Comissariat de la Casa Obrera, i prengué a càrrec seu les obres de la Casa Bloc. Publicà un Estudi sobre la crisi de la indústria tèxtil (1936).
Llei Catalana sobre la Capacitat Jurídica de la Dona i els Cònjuges
Llei aprovada per la Generalitat, el 19 de juny de 1934, que eliminava el principi d'autoritat marital i establia la igualtat entre els cònjuges, de manera que les dones podien exercir professions o càrrecs sense el permís del marit, i també disposar de passaport sense l'autorització marital prèvia.
Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs

Decret aprovat el 25 de desembre de 1936 per la presidència de la Generalitat de Catalunya que autoritzava la interrupció de l'embaràs durant els tres primers mesos, per motius terapèutics, eugènics o ètics. Formava part d'una reforma més general que havia d'incloure els contraceptius i l'atenció obstetricoginecològica. L'avortament havia d'ésser efectuat en centres sanitaris dependents de la Generalitat de Catalunya amb un equipament adequat, i després d'un examen meèdicopsicològic de la sol·licitant.
Política territorial. Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.

Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Regió
Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la Generalitat de Catalunya.
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional.
A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme.

Fets destacats durant la Segona República a Catalunya.
La divisió interna de la CNT.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT.

Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica.
Manifest dels Trenta
Escrit signat per trenta anarcosindicalistes de Catalunya l'agost de 1931. Significà un esforç per a fixar una posició constructiva envers el paper del moviment obrer dins la Segona República i alhora era tot un programa contra el predomini de la FAI dins la CNT. Hom assenyalava els recursos de poder i resistència de l'estat i de la classe capitalista i recriminava els intents d'unes minories enfront de la seva proposta d'una preparació sindical a llarg terme. El manifest sembla que fou redactat per Àngel Pestaña, i entre els signants cal destacar Joan López, Agustí Gibanel, Ricard Fornells, Progreso Alfarache, Camil Piñón, Joaquim Cortès, Pere Massoni, Francesc Arias, Roldán Cortada, Sebastià Clara, Joan Peiró, Pere Cané, Espartaco Puig, Marià Prat, etc. De fet, però, el manifest fou superat pels esdeveniments (vaga general de la construcció al setembre del 1931, insurrecció de l'alt Llobregat al gener del 1932, etc) i no pogué evitar una gradual marginació del sector més sindicalista de la CNT.
Trentisme
Doctrina i estratègia preconitzades pel sector de la CNT favorable als signants del manifest dels Trenta. En realitat, recollí l'ideari formulat pels principals dirigents sindicalistes de la CNT durant la Dictadura de Primo de Rivera davant els partidaris de convertir la CNT en un organisme explícitament anarquista, bé que el 1931 hom mirà de limitar el paper de la FAI dins l'organització confederal. El trentisme impulsà, a la fi, la constitució dels Sindicats d'Oposició.
Faisme
Doctrina política pròpia de la Federació Anarquista Ibèrica, que defensava en les discussions amb el sindicalisme revolucionari una certa ortodòxia anarquista, especialment l'antipoliticisme de la CNT.
Actitud política que pretenia de subvertir el règim capitalista d'una manera violenta mitjançant insurreccions i cops de mà contra l'estat, defensada especialment a l'estat espanyol pel grup anarco-bolxevic Nosotros 1 en 1931-33.

Aixecament de l'alt Llobregat
Insurrecció organitzada per grups anarquistes relacionats amb la FAI (gener del 1932), al Bages i al Berguedà, especialment a Manresa, Cardona, Balsareny, Súria, Sant Vicenç de Castellet, Fígols, Berga i Gironella. Fou una derivació d'una vaga dels sectors tèxtil i del metall, estesa als minaires i convertida en general (18 i 19 de gener). Els dies 20 i 21 grups d'obrers armats proclamaren el comunisme llibertari, ocuparen els ajuntaments i constituïren comitès revolucionaris; la situació fou restablerta per l'exèrcit i la guàrdia civil el dia 23. El moviment, al Principat, fou la culminació de l'agitació social del començament de gener a tot l'estat espanyol (fets de Castilblanco, Zalamea, Épila, Puertollano, Arnedo, etc). Les autoritats republicanes deportaren a Fernando Poo —i després a Bata— 108 anarquistes significats (com Durruti, els germans Ascaso i Cano Ruiz). La FAI aprofità aquests fets per a atacar els trentistes, i féu dimitir Emili Mira (secretari de la CNT a Catalunya) i Ángel Pestaña (secretari del comitè nacional de la CNT), acusats d'haver dificultat la solidaritat amb els insurrectes.
La crisi econòmica dels anys 30 va aguditzar les tensions socials.
Cal destacar els enfrontaments entre camperols i propietaris, per la Llei de Contractes de Conreu.
Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.

Llei de Contractes de Conreu
Disposició reguladora de l'arrendament agrícola tendent a millorar la situació de l'arrendatari, promulgada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934. Per tal de resoldre els conflictes existents en el camp català i revisar els contractes de rabassa morta a les comarques vitícoles i els de terra campa a les altres, el govern de la Generalitat encarregà a la Comissió Jurídica Assessora la redacció d'un avantprojecte de llei de contractes de conreu que recollís les promeses electorals que donaren el triomf, el 1931, al partit majoritari d'Esquerra Republicana de Catalunya, aliat amb la Unió de Rabassaires. El text de la Comissió passà íntegrament al Parlament per al seu estudi i discussió (novembre del 1933 — març del 1934). La llei fou aprovada l'11 d'abril de 1934 amb 56 vots a favor i cap en contra, per absència de Lliga Catalana, partit que havia combatut el projecte i havia abandonat el Parlament. La llei era una disposició que es proposava d'aplicar, sense extremismes, el principi de la propietat de la terra com una funció social: diferenciava entre arrendament i parceria, segons la participació del propietari, fixava un mínim de 6 anys de contracte, establia el caràcter familiar de les explotacions i pràcticament impedia el desnonament dels pagesos. Fou combatuda apassionadament per Lliga Catalana i per alguns terratinents agrupats en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la denunciaren a les corts de la República. Fou impugnada, per anticonstitucional, pel govern de la República, presidit pel radical Ricard Samper, en virtut d'un recurs presentat al Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual anul·là la llei per 13 vots contra 10 (sentència del 8 de juny de 1934). Aquest intent de limitar les facultats legislatives reconegudes per l'Estatut de Catalunya motivà la reacció de les forces polítiques catalanes i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. El Parlament de Catalunya tornà a votar el projecte primitiu, sense cap modificació, i s'obrí un procés de negociació entre ambdós governs fins a convenir la fórmula de no recórrer novament contra el text aprovat en canvi d'esmenar en el reglament alguns punts relacionats amb la preceptiva constitucional o el nomenament de les juntes arbitrals. Els esdeveniments del 6 d'octubre de 1934 capgiraren aquell estat de coses. El capità general Domènec Batet revocà els judicis de revisió de contractes rústics favorables als rabassaires en favor dels terratinents; en dos anys, es plantejaren uns 1 400 casos. El 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front Popular, fou restablerta la legalitat anterior. Represes les sessions del Parlament, Lliga Catalana acceptà la llei i assegurà que col·laboraria al seu millorament. Durant la guerra civil de 1936-39 la terra no fou col·lectivitzada, malgrat alguns intents, per haver-s'hi oposat la pagesia catalana. La llei del 8 de setembre de 1939 deixà sense efecte les disposicions del Parlament de Catalunya, restablint el dret anterior a l'Estatut d'Autonomia.
Rabassa morta

Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el 1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera. També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (enfiteuta) el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment, l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada.

Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Tribunal de Garanties Constitucionals
Organisme fundat per la Constitució de la Segona República Espanyola per al control de la constitucionalitat de les lleis i que entenia dels recursos d'inconstitucionalitat d'aquestes. Era format per un president, que nomenava el parlament, el president de l'alt cos consultiu de la República, el president del tribunal de comptes, dos diputats elegits per les corts, dos advocats i quatre professors de dret. Qualsevol persona podia dirigir-se a aquest tribunal per tal d'obtenir, si procedia, la declaració d'inconstitucionalitat de les lleis.

L'entrada al govern de la CEDA desencadenà una vaga general a tot l'Estat. Aliança Obrera
Pacte d'acció revolucionària que uní les forces obreres durant la Segona República Espanyola davant la victòria electoral de les dretes (1933). Sorgí de la iniciativa del Bloc Obrer i Camperol; en formaren part el PSOE, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, l'Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires, bé que aquesta se'n separà després. La CNT i el Partit Comunista d'Espanya quedaren al marge. Estesa a tot el territori de la República, l'Aliança es consolidà el 1934 i adquirí especial força a Astúries, on la regional de la CNT s'hi adherí. Pel setembre d'aquest any el Partit Comunista, que l'havia atacada inicialment, decidí de participar-hi. L'Aliança fou el motor de l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934 a Astúries i formulà un programa reivindicatiu concret (nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, de l'exèrcit i de la guàrdia civil, etc).
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general.
Estat de guerra
Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, que transmet a l'autoritat militar els poders relatius al manteniment de l'ordre públic i substitueix la jurisdicció ordinària per la jurisdicció militar.
Fets d'Octubre
Moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona República, per l'octubre del 1934, desencadenat per l'entrada de membres de la CEDA al govern (4 d'octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre i dreta (novembre del 1933), i la subsegüent repressió i control de les organitzacions d'esquerra. Convocada la vaga general per la Aliança Obrera, aquest moviment fou especialment important a Catalunya i a Astúries. Aquesta regió, únic lloc de l'estat on l'Aliança Obrera havia aconseguit de reunir totes les organitzacions treballadores, la vaga general aviat prengué un caràcter insurreccional i, durant quinze dies, la zona minera fou controlada pels comitès locals de treballadors —coordinats en un Comitè Revolucionari— i per les forces de xoc (Exèrcit Roig) que organitzaren els miners asturians. Els obrers oferiren una aferrissada resistència, durant la qual esperaven la incorporació de la resta de l'estat a la sublevació. Després, però, de duríssims combats, aquesta fou brutalment esclafada per destacaments de l'èxèrcit del Marroc dirigits pels generals Yagüe i López de Ochoa i es produïren quatre mil morts i una cruelíssima repressió.
El 6 d'octubre de 1934, Companys va declarar l'Estat català dins la República Federal Espanyola. Sis d'Octubre, el
Nom amb què és conegut el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934. Cal cercar les causes llunyanes de la revolta en la dissociació política entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centre-dreta de Madrid, a partir del desembre del 1933, ço que dificultava les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l'autonomia. A dins de Catalunya, i en un període de crisi econòmica i creixents tensions socials, l'aprovació pel Parlament d'una moderada llei de Contractes de Conreu (abril del 1934) suscità la immediata oposició de Lliga Catalana i dels grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern de Samper, aconseguiren l'anul·lació de la llei per anticonstitucional. Aquesta agressió a la integritat de l'Estatut obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona, i provocà al Principat una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d'Estat Català, dirigides per Josep Dencàs; la destrucció de l'obra reformista del primer bienni republicà impulsà també les forces obreres —llevat de la CNT— a constituir l' Aliança Obrera. Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i Madrid durant l'estiu semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper el 2 d'octubre, i la formació d'un govern de Lerroux, amb ministres de la CEDA —organització considerada no republicana—, precipitaren els esdeveniments. Mentre el PSOE i altres partits de tot l'estat trencaven llurs relacions amb les institucions, i a Astúries esclatava la revolució proletària, a Barcelona s'imposava la vaga general i, el dia 6, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia de deturar la trajectòria reaccionària del règim i de tornar-lo a l'orientació esquerrana del 1931. L'Aliança Obrera i Estat Català, per llur banda, perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. El general Batet, comminat a posar-se a les ordres del govern català, respongué proclamant l'estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. Els combats entre l'exèrcit i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del palau de la Generalitat, que defensaven els mossos d'esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. A la matinada del dia 7, vista la manca de suport popular al moviment, Companys ordenà la rendició. A les comarques —Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, etc— la revolta fou controlada fonamentalment per l'Aliança Obrera, i comportà alguns incendis i saqueigs d'esglésies —Sant Vicenç de Castellet, Navars, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc—, però fou sufocada molt aviat per l'exèrcit. Ultra l'empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del president i els consellers de la Generalitat, la repressió comprengué la detenció de centenars de militants i dirigents de les esquerres, la clausura de centres polítics, suspensió de periòdics, desnonaments de rabassaires al camp, i l'anul·lació de fet de l'Estatut de Catalunya, substituït per un règim d'excepció que controlaven radicals, cedistes i la Lliga, i que es mantingué, com les darreres conseqüències repressives del moviment d'octubre, fins al triomf electoral del Front Popular, el febrer de 1936.
Arran dels fets del Sis d'Octubre, el govern central de dretes va suspendre l'Estatut i va empresonar Companys i la resta del govern català. Estat d'excepció
A l'estat espanyol, supòsit d'estat de crisi previst en la Constitució que permet la modificació transitòria del règim constitucional ordinari. És declarat pel govern, amb autorització prèvia del Congrés dels Diputats, per a combatre alteracions de l'ordre públic que posen en perill el lliure exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans, el funcionament de les institucions democràtiques o els serveis públics essencials. L'estat d'excepció faculta els poders públics a prendre diverses mesures extraordinàries, com és ara la suspenció de determinats drets dels ciutadans.
Uruguay
Vaixell de la Companyia Transatlàntica, convertit en presó flotant, al port de Barcelona, durant la Segona República. Freqüentat de primer per presos socials anarquistes, arran dels fets del Sis d'Octubre serví, juntament amb el "Ciudad de Cádiz", l'"Argentina" i el "Manuel Arnús" (aquest darrer al port de Tarragona), com a centre de detenció dels complicats en la revolta, entre ells el govern de la Generalitat, regidors d'esquerra de Barcelona, diputats i altres personalitats. Després del 19 de juliol de 1936 hi foren empresonats molts dels participants o simpatitzants amb l'aixecament militar.
Governador general de Catalunya
Càrrec creat el 1934 pel govern de la República després de la suspensió de l'Estatut de Catalunya, per tal d'assumir els poders prevists per aquest per al govern de la Generalitat. Perdurà fins al febrer del 1936. A partir de l'abril del 1935, els governadors generals de Catalunya nomenaren i presidiren uns consells de la Generalitat.
A les eleccions de febrer de 1936 acudiren dos blocs antagònics.
La victòria del Front Popular va permetre restaurar la Generalitat.
Front d'Esquerres de Catalunya
Coalició electoral que triomfà ampliament en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Fonamentada en el Manifest signat a Barcelona el 4 de febrer anterior per l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista de Catalunya. Solidari del programa de les esquerres espanyoles, proclamà com a objectius, entre d'altres, l'amnistia política i social, el restabliment de l'organització política de la Catalunya autònoma, la vigència de l'Estatut, l'acabament del traspàs de serveis i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu.
Front Català d'Ordre
Coalició electoral de les forces polítiques de dreta que, sota l'hegemonia centrista de Lliga Catalana, fou derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Era constituïda per Lliga Catalana, Acció Popular Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española (solament a la ciutat de Barcelona). Sense un programa coherent, la seva propaganda es fonamentà en l'atac al Front d'Esquerres i en la idea que no es podia tornar al Sis d'Octubre.

Front Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes, socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular, signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc. Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé la majoria de les vegades no ha fructificat.
Altres fets destacats de la República a Catalunya. Olimpíada Popular
Nom donat a la competició atlètica que hom pretengué de celebrar a Barcelona al juliol del 1936, com a protesta contra els jocs olímpics de Berlín del mateix any, utilitzada propagandísticament per Hitler. Funcionaren dos comitès esportius, organitzats al maig del 1936, a Madrid i Barcelona; aquest fou presidit per Josep Antoni Trabal i en foren secretaris Jaume Miravitlles i Pere Aznar. A més del caràcter antifeixista de la manifestació, hom pretenia de portar a terme una popularització de l'esport, allunyant-lo de la simple competitivitat medallística. Lluís Companys en fou nomenat president d'honor i en el seu finançament intervingueren, juntament amb la Generalitat de Catalunya, el govern de Madrid i el de París. S'hi inscriviren com a participants atletes de França, EUA, Algèria, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Suïssa, Marroc, Grècia, Suècia, Noruega, etc, amb un total d'unes 5 000 persones (a més d'unes 3 000 més que havien de participar en diferents manifestacions folklòriques). Hom féu un gran esforç propagandístic (segells pro-olimpíada, himne —escrit per Josep M.de Sagarra—, etc). Programada per als dies 19-26 de juliol, hagué d'ésser suspesa arran de l'aixecament militar del dia 19. Alguns atletes s'incorporaren a la lluita el mateix dia 19, però, en contra del que sovint s'ha volgut veure com una prèvia organització de les brigades internacionals, solament uns 200 s'incorporaren a les columnes de milícies i el gros dels participants s'acomiadà el 23 de juliol. Cal consignar, també, que la partida de Mallorca el dia 18 d'un vaixell amb els participants mallorquins, permeté a molts frontpopulistes illencs de no quedar sota el domini militar imperant a l'illa.
La República es va veure agredida pel cop estat de juliol de 1936, que menà a la Guerra Civil espanyola (1936-1939).
Catalunya i la Generalitat reistiren l'embat feixista.
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República a Catalunya. Ideologia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.

Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.

Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Dreta

Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.

Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Partits catalanistes d'esquerra.
ERC fou la força política hegemònica durant la República.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa; etc) i revistes ("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell; etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanelles, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicano-catalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas).

Estat Català
Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren «Estat Català», «Diari de Barcelona» (juliol del 1936 ­ juliol del 1937), «Estat Català» (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.

Estat Català-Partit Proletari
Partit polític del Principat originat (1932) per un dels sectors d'Estat Català que no ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb un programa social més esquerrà. Els seus dirigents foren Jaume Compte, Ramon Fabregat, Pere Aznar, Artur Cussó, etc, i pel gener del 1934 es convertí en el Partit Català Proletari. El seu òrgan de premsa fou «L'insurgent» (1932).
Partit Català Proletari
Grup polític creat per Jaume Compte pel gener del 1934 després que Estat Català-Partit Proletari intentés sense èxit la formació d'un gran partit obrer catalanista. Romangué molt arrelat al CADCI i, mort Compte en els fets d'octubre del 1934, passà a ésser encapçalat per Pere Aznar i Artur Cussó. El seu òrgan de premsa fou "L'Insurgent" i tingué uns 500 afiliats. Integrat al Front d'Esquerres de Catalunya, pel juliol del 1936 fou cofundador del PSUC.

Partit Nacionalista Català
Grup polític de caràcter separatista creat el 1932 per un grup escindit d'Esquerra Republicana de Catalunya i un de procedent d'Estat Català. Els principals dirigents foren Francesc M.Masferrer, Josep Casals, Josep M.Xammar, etc. Pel juny del 1936 s'autodissolgué per a reconstruir Estat Català amb part de les joventuts d'ERC i el grup Nosaltres Sols.
Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra
Grup polític fundat per l'octubre del 1933 entorn del denominat grup de "L'Opinió", expulsat de l'Esquerra Republicana en no acceptar les condicions fixades per al traspàs de serveis a la Generalitat. En la seva comissió d'actuació política figuraren J.Lluhí i Vallescà, Antoni Xirau i Palau, Martí Feced, Josep Tarradelles, etc. Constituïren un apreciable quadre de dirigents polítics però no pogueren reunir una audiència de masses. Pel desembre del 1935 participaren en el govern Companys i pel maig del 1936, després d'haver participat en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 (amb Lluhí), reingressaren a l'ERC.
Partits catalanistes de centre. Acció Catalana Republicana (ACR)
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit Catalanista Republicà (PCR), creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana. A les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya i fou derrotat. Proclamada la República, el 14 d'abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau d'Olwer, formà part com a ministre d'economia del govern provisional de la República Espanyola. El partit participà activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l'abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates. El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front Popular de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.
Acció Republicana de Catalunya
Partit Catalanista Republicà
(veure Acció Catalana Republicana)
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
Partit polític català, fundat el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional. La major part dels seus membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana, o no havien actuat fins llavors en cap organització política. Tingué un diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva. Tingué en tot moment una actitud de defensa dels drets de Catalunya, de la democràcia i del progrés social. Votà a favor de la llei de Contractes de Conreu, mantenint, però, els vots parcials contraris emesos durant la discussió del text. Desaprovà l'actuació del govern de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934. Durant la guerra civil es trobà en una difícil situació, i es mantingué fidel a les institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la política dels governs que les regien. Tingué víctimes per tots dos costats: mentre Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos pel règim del general Franco, dos dirigents, Francesc de P.Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i molts afiliats, foren assassinats a Catalunya. Actuà intensament en la salvació de gent injustament perseguida, especialment en la dels sacerdots, els quals protegí i ajudà, amb la cooperació obtinguda gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i la Santa Seu. En acabar-se la guerra civil, la major part dels dirigents s'exiliaren. Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida. Formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina des que, el 1944, començaren a formar-se.
Partits catalanistes de dreta. Acció Popular Catalana
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936 formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.
Dreta de Catalunya
Organització política conservadora constituïda a Barcelona el 1935. Aplegà els elements dels antics partits monàrquics (l'advocat Santiago Torent, l'industrial Joan Campmajó) i es presentà a les eleccions per a diputats a les corts del 16 de febrer de 1936, dins el Front Català d'Ordre, sense èxit.
Dreta Liberal Republicana de Catalunya
Secció catalana de la Derecha Liberal Republicana organitzada a Barcelona el 26 de maig de 1930 per A. Sanahuja, Gonçal de Reparaz i Felip Solà i de Cañizares. No aconseguí d'atreure's cap dirigent monàrquic important. Tingué uns 500 militants, la majoria de Barcelona, però també amb nuclis a Lleida i Girona. Aconseguí dos regidors en les eleccions del 12 d'abril de 1931 (Francesc Costa a Lleida i Solà i de Cañizares a Barcelona). Intentava una posició centrista entre l'Esquerra Republicana de Catalunya i Lliga Catalana, a la qual s'incorporà el 29 d'octubre de 1932.
Lliga Catalana
Nom que adoptà la Lliga Regionalista l'any 1933, en reestructurar-se com a partit i incorporar-hi diverses formacions polítiques afins, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya. Aquest fet rubricà la vinculació de la Lliga a la República i la incorporació del sector cofessional d'Acció Catalana, quan aquest es negà a continuar formant part d'Acció Catalana Republicana. El nou bloc representava l'alternativa oposada a l'Esquerra Republicana de Catalunya, amb vista a les eleccions del novembre del 1933, que foren un èxit. Això irrità els sectors republicans i esquerrans, que es reorganitzaren per a les eleccions municipals del gener del 1934, on la Lligà sofrí un cert retrocés i una campanya d'agressions, que dugué els seus representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. En absència dels diputats de la Lliga, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu, a la qual aquesta s'oposava aferrissadament. Davant els fets que se'n succeïren, la Lliga intentà d'oposar-se a la defecció de la dreta agrària cap a posicions més radicals. No participà en els fets del Sis d'Octubre del 1934 i protestà tímidament contra la retallada de l'autonomia catalana que suposà la victòria del govern, alhora que expressava la seva repulsa envers els revoltats. La Lliga intervingué en els governs de la Generalitat del 1935 (abril) i el 1936 (gener), el segon cop íntegrament format per homes seus i presidit per Fèlix Escalas. Però l'intent d'introducció d'un partit filial de la CEDA — Acció Popular Catalana— en la vida política del Principat trencà el pacte tàcit de col·laboració de la Lliga amb el partit castellà. A les eleccions del febrer del 1936, la Lliga restà privada del sector més dretà, fet que la dugué cap al centre, a la col·laboració amb el Parlament de Catalunya restaurat i a l'acceptació de la llei de Contractes de Conreu. L'esclat de la guerra civil de 1936-39 posà la Lliga en la impossibilitat de seguir l'ideari del camp republicà, i desaparegué; molts dels seus dirigents se n'anaren a l'exili o passaren al bàndol de Franco.
Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya".
La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
Altres partits protagonistes a Catalunya.
Partits republicans d'esquerra.
Partit Republicà Radical Socialista
Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la participació de Marcel·lí Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat en un verbal radicalisme econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En les corts constituents republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran nombre d'escissions (en especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix 1931, l'Esquerra Radical Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les dues tendències principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren mantenir-se prop de la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa amb els republicans per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt fidel a Marcel·lí Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934 tenia uns 16 000 afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet, Manuel Abós, Carles Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda Republicana, passà al Partit Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes, els radicals socialistes s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear.
Partit Català d'Acció Republicana
Denominació adoptada pel grup d'Acción Republicana d'Azaña (fundada el 1925) al Principat. Els seus principals dirigents eren Faustí Ballvé, Eduard Albors, etc. El 1932 publicà el setmanari "Acción" i actuà en 1932-33 en coalició electoral amb els radicalsocialistes i amb Acció Catalana Republicana. Quan a nivell espanyol es constituí Izquierda Republicana (abril del 1934) es fusionà amb els radicalsocialistes dins el Partit Republicà d'Esquerra.
Partit Republicà d'Esquerra
Denominació adoptada a partir del juny del 1935 pels grups catalans de la Izquierda Republicana, creada per l'abril del 1934 a nivell espanyol amb la fusió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicals socialistes de Domingo i l'ORGA. El seu comitè executiu estigué format per Faustí Ballvé i Eduard Albors (de l'anterior Partit Català d'Acció Republicana) i per Brauli Solsona, Ramon Nogués i Comet i Ramon Nogués i Bizet (dels radicals socialistes). Presentà tres candidats (Domingo, Nogués i Bizet, i Ballvé) en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 que resultaren elegits diputats.
Partits republicans de dreta. Partit Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona.
A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.

Organitzacions socialistes. Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries.

Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició.
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona època de "Justícia Social", secretari general el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.
Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya
Central sindical creada a Barcelona el 29 de juliol de 1934, per escissió d'una gran part dels sindicats de la UGT catalana, contraris al centralisme del comitè executiu estatal. Estretament vinculada a la Unió Socialista de Catalunya, en formaven part, inicialment, 41 sindicats i 19429 afiliats, sota la presidència de Joan Fronjosà. La seva principal força es trobava en els sectors d'empleats de banca (l'Associació de Treballadors de Banca i Borsa de Barcelona), tècnics, administratius i obrers qualificats (el sindicat L'Obrer Fabril). N'eren dirigents Marià Martínez i Cuenca, Joan Sánchez i Marín, Carles Sala i Franqueza, Gonçal Martínez i Lozano i Ramon Palomas i Tudó. Participà, durant la primera meitat del 1936, en els fronts únics sindicals amb la UGT, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i el CADCI; el 21 de juliol de 1936, davant les excepcionals circumstàncies provocades per l'aixecament militar, s'integrà dins la Unió General de Treballadors, simultàniament a la fusió de l'USC dins el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Unió General de Treballadors (UGT)

Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil.
Organitzacions comunistes. Bloc Obrer i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter marxista, fundada a Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (independent) i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey), Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita revolucionària, l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits nacionals i el dret d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la política social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d'atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d'un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials del Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
Federació Obrera d'Unitat Sindical
Central sindical creada pel maig del 1936, a Barcelona, pels sindicats influïts pel POUM. Intentà de promoure una lluita reivindicativa basada en la formació de fronts únics sindicals, coordinant l'acció, al Principat, de totes les organitzacions sindicals d'una determinada indústria. Defensà també la unió entre la UGT i la CNT. Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i Tarragona, afirmà de tenir uns 60 000 afiliats. El secretari general fou Andreu Nin. Pel setembre del 1936 es dissolgué i ingressà a la UGT catalana.
Partido Comunista de España (PCE)

Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade.
En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran).
Partit Comunista de Catalunya (PCC)
Grup polític català adscrit al PCE i format a l'estiu del 1932 amb Ramon Casanellas, Antoni del Barrio i Hilari Arlandis. Aconseguí amb aquest també la incorporació d'alguns dirigents del Bloc Obrer i Camperol (Antoni Sesé, Joaquim Masmano, etc). Celebrà el seu primer congrés al maig del 1934 i el 1936 tenia uns 2 000 militants. El seu òrgan de premsa fou "Catalunya Roja". Influí en alguns sindicats, en especial a la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya (FOSIG). El 1936 participà en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent. Reorganitzà les seves forces sindicals procedents la majoria del BOC, en la Federació Obrera d'Unitat Sindical. Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin.
Organitzacions anarquistes. Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional".

Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els "anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions; el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari. La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars.
Partit Sindicalista
Partit polític fundat el 7 d'abril de 1934 per Ángel Pestaña, amb l'esperança de convertir-se en el partit polític de la CNT i trencar així la tradicional ortodòxia anarcosindicalista. No pogué arrossegar ni la Federació Sindicalista Llibertària ni els Sindicats d'Oposició. La seva influència romangué limitada a petits nuclis a Madrid (Natividad Adalia), a Andalusia (Gómez de Loma), a Saragossa (Pabón) i al Principat i al País Valencià. Al Principat els seus principals dirigents foren Ricard Fornells —president des de Sabadell de la Federació Regional Catalana del partit— i Josep Robusté (des de Barcelona), i a València, Francesc Fenollar, Marí Civera, Josep Sànchez Requena, Prudencio Caja, etc. L'òrgan central del partit, "El Sindicalista", passà aviat, pel setembre del 1935, a Madrid, però esclatada la guerra civil a Barcelona aparegueren "Hora Sindicalista"(1936-37) i "Mañana" (1937-39). Doctrinalment, el partit defensà per a la societat postrevolucionària un model de societat basat en el control de la producció pels sindicats, de la distribució per les cooperatives i dels afers públics pels municipis, en una mena d'estat sindicalista. Participà en el pacte del Front Popular —Pestaña resultà elegit diputat per Cadis— i durant la guerra civil tingué un cert desenvolupament, assolint uns 30 000 afiliats segons pròpies afirmacions.

Sindicats d'Oposició
Organització sindical escindida de la CNT pel març del 1933, després del ple de sindicats confederals de Catalunya celebrat a Barcelona. L'escissió es produí arran de la radicalització de les posicions entre els dirigents de la FAI, que gradualment en 1932-33 passaren a dirigir la Confederació Regional del Treball de Catalunya, i els líders sindicalistes signants del manifest dels Trenta. El conflicte concret que desencadenà l'escissió se centrà en el plet presentat per la Federació Local de Sindicats Obrers de Sabadell (després anomenada Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell), que des del 1932 es negà a pagar el segell confederal. El 4 de juny de 1933 se celebrà el primer ple sindical de l'oposició a Barcelona (es reuniren 53 delegats en representació d'uns 26 000 afiliats), que fou seguit d'un altre celebrat a Mataró, on es creà un comitè regional sota la secretaria de Manuel Mascarell. Els Sindicats d'Oposició a Catalunya obtingueren una xifra màxima propera als 50 000 afiliats a la fi del 1933. Els nuclis més importants eren els de Mataró, Badalona, Manresa, Valls i Sabadell. El suport fora del Principat vingué del País Valencià, que reuní el seu primer ple regional pel febrer del 1934 a València, amb la representació d'uns 24 000 afiliats (més de 15 000 de València i uns 2 000 d'Alcoi). Inicialment, hom intentà d'afirmar l'ortodòxia de la seva posició i la voluntat d'aconseguir amb el seu gest un redreçament de la CNT. Joan Peiró al Principat i Joan López al País Valencià foren els principals ideòlegs d'aquesta actitud. Però Ángel Pestaña fundà un Partit Sindicalista i la Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell inicià una evolució que abocà el 1936 en el seu ingrés a la UGT i el pas d'alguns dels seus dirigents, com Josep Moix, al PSUC. A la fi, després d'haver participat en l'Aliança Obrera de Catalunya el 1934, els Sindicats d'Oposició iniciaren diverses converses per al reingrés dins la CNT. Així, pel febrer del 1936 Joan López aconseguí de pactar la reunificació al País Valencià, mentre que a Catalunya Joan Peiró i Manuel Mascarell intentaven l'ingrés amb unes millors condicions. Finalment, al congrés confederal de Saragossa assistiren representacions de l'oposició i se sancionà la reunificació, que a Catalunya es féu efectiva els mesos de juliol-agost del 1936.
Organitzacions sindicals camperoles. Federació Nacional de Treballadors de la Terra
Organització camperola d'abast espanyol adscrita a la UGT. Fundada per l'abril del 1930, experimentà un espectacular ascens numèric durant el primer bienni republicà (passà de 36 639 afiliats pel juny del 1930 a 451 337 pel juny del 1933, que significava prop del 40% del total dels efectius de la UGT), especialment a Extremadura, la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fou un feu de la tendència caballerista del PSOE, sobretot a partir de la substitució del primer secretari general, Martínez Gil, per Ricardo Zabalza (gener del 1934). Desencadenà la primera vaga general camperola del país (1-20 de juny de 1934), que la deixà exhausta. Refeta ràpidament en els primers mesos de 1936 (dictà l'ocupació de les grans propietats de Badajoz per part dels camperols, pel març del 1936), durant la guerra civil aconseguí d'ésser present al Principat (a mitjan 1937 hi tingué uns 58 000 afiliats) i defensà, en aquest cas fent costat a la CNT, les col·lectivitzacions agràries del País Valencià. Edità «El Obrero de la Tierra». Reconstruïda, com tota la UGT, des del 1976, el 1978 deia de tenir, en les seves dues branques —assalariats i petits agricultors autònoms— més de 150 000 afiliats, sobretot a Andalusia, el País Valencià, Múrcia, la Manxa i Extremadura; no existeix, en canvi, a Catalunya i a les Balears.
Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra". Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542 afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En 1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC, radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista. Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.
Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Poderosa associació de cooperatives agrícoles fundada a Barcelona el 12 de juliol de 1931 i presidida, successivament, per Francesc Santacana (1931), Carles Jordà (1931-35), Pere Cabot (1935) i Ferran Zuleta (1936); el seu òrgan de premsa era "La Pagesia" (agost del 1932 — desembre del 1936), i tenia diverses seccions especialitzades: cereals, fruites i verdures, oli, ramaderia, unió de vinyaters de Catalunya, etc. Formada sobretot per mitjans i per petits propietaris, pretenia d'ésser una entitat apolítica, exclusivament econòmica i preocupada només per la revaloració dels productes del camp i l'augment de la producció agrària; conseqüentment, intentà de mantenir-se neutral en el conflicte entre rabassaires i grans propietaris, però, obligada a pronunciar-se, la seva moderació mostrà que s'atansava més als propietaris que no pas als parcers. Al juliol del 1936 restà sota el control de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, bo i conservant una autonomia teòrica, que perdé al gener del 1937 en integrar-se en la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.
Organitzacions sindicals catòliques. Unió de Treballadors Cristians de Catalunya
Organització sindical catòlica fundada a Barcelona el 26 d'octubre de 1934, que aplegava entitats obreres cristianes preexistents, sota la presidència d'Enric Escamilla i Pich, substituït més tard per Audaç Gallego. De filiació democratacristiana, defensava la doctrina social de l'Església i estava estretament connectada amb el partit Unió Democràtica de Catalunya, mantenint també relacions amb l'obrerisme catòlic europeu. Encapçalada per Josep Farré i Escamilla, Teodor Porta, Manuel Surribas i Zanuy i d'altres, desenvolupà una considerable activitat, i el 1935 tenia tres mil afiliats, especialment en el sector agrícola i de dependents i empleats de comerç. Per difondre el seu pensament, creà l'Editorial Obrera Lleó XIII i publicà el setmanari bilingüe "Defensa Obrera" (22 de desembre de 1934 — 18 de juliol de 1936), dirigit per Arcadi de Larrea i Palacín.
Partits de dreta. Acció Popular Catalana (APC)
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936 formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.
Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA)
Partit polític creat a Madrid al començament del març del 1933, que agrupà nuclis dretistes de diverses parts d'Espanya. El grup principal fou Acción Popular, però també hi havia bona part dels mauristes que abans del 14 d'abril de 1931 volien formar amb Cambó el Centre Constitucional, i finalment la Derecha Regional Valenciana, dirigida per Lluís Lucia. A les eleccions del novembre del 1933 la CEDA fou el partit que aconseguí més diputats (115), però no els suficients per a governar tot sol, i deixà als radicals —primerament Lerroux i després Samper— que governessin tots sols fins el 4 d'octubre de 1934; així aconseguiren de desfer, ja abans d'assolir el poder, una gran part de l'obra del bienni esquerrà anterior: hom restaurà parcialment el pagament de sous al clergat, frenà la reforma agrària, tornà als grans d'Espanya les terres expropiades, amnistià els homes de la Dictadura i del pronunciament del 10 d'agost de 1932 i posà traves al traspàs de serveis de l'estat a la Generalitat de Catalunya, a la qual s'enfrontaren les corts i declararen anticonstitucional la llei de Contractes de Conreu, favorable als parcers i arrendataris catalans. Alarmats per la reacció patronal incontrolada al camp i a les ciutats, per la possibilitat que Gil-Robles donés un cop d'estat com Hitler a Alemanya el 1933 o com el canceller catòlic conservador Dollfuss a Àustria, els socialistes amenaçaren amb una revolució si la CEDA pujava al poder. L'entrada de tres cedistes al nou govern Lerroux tingué com a resposta la revolució obrera d'Astúries i la revolta de la Generalitat. Després de la repressió del moviment, la CEDA demostrà la seva incapacitat per a reactivar l'economia en crisi i per a esdevenir un grup "democratacristià" en fracassar i dimitir el ministre d'agricultura Giménez Fernández, representant de l'ala esquerra del partit. El 6 de març de 1935 entraren 5 cedistes al govern, entre els quals Gil-Robles al ministeri de la guerra, i nomenaren Franco cap de l'estat major i Goded, inspector general de l'exèrcit. Això no obstant, l'extrema dreta reprotxà a Gil-Robles que no s'apoderés del poder completament i no donés un cop d'estat amb la força que tenia. A les eleccions del febrer del 1936 la CEDA perdé el 20% dels seus llocs a les corts, dominades ara per les esquerres. Una bona part de les seves joventuts passaren a la Falange Española poc temps abans del 18 de juliol. La CEDA es dissolgué amb l'esclat de la guerra civil, i Serrano Suñer, una de les figures principals, actuà destacadament en el nou règim antirepublicà, mentre Gil-Robles residia a França i a Portugal durant el conflicte.

Partit Agrari de Catalunya
Grup polític català format el 1931 entorn d'alguns grans propietaris terratinents, amb Josep M.Fortuny, Enric Ràfols, Carles Padró, etc. Poc estructurat i sense força davant la Lliga Catalana, acabà ingressant pel novembre del 1934 en l'Acció Popular Catalana. Hom l'ha confós amb la delegació al Principat, encapçalada per José Gómez Monche, del Partido Agrario Español de Martínez de Velasco.
Peña Blanca
També Penya Blanca. Agrupació política d'ideologia monàrquica i espanyolista, partidària d'Alfons XIII, creada a Barcelona el mateix dia de la proclamació de la República (14 d'abril de 1931), per l'aristòcrata i poeta en català Miquel de Gomis i Casas, que en fou el primer president. Entre el centenar de membres inicials figuraren Lluís de Foronda i Gómez, Santiago Nadal i Gaya, Ildefons i Joan Carles d'Ayguavives i de Solà, Enric García del Ramal i Cellalbo, Aureli Joaniquet i Extremo, Josep Bertran i Güell baró de Viver, el comte del Montseny, etc. Posteriorment cresqué fins a assolir uns milers d'afiliats. El seu finançament fou aportat principalment pel compte de Fígols. Organitzà cicles de conferències en les quals intervingueren monàrquics, principalment del grup ideològic d'Acción Española, com Antonio Goicoechea i José María Pemán. El 1932 anà a les eleccions del Parlament de Catalunya, en coalició amb els tradicionalistes. En crear-se el partit Renovación Española (1933), s'hi integrà.

Renovación Española
Grup polític constituït per Antonio Goicochea, José Calvo Sotelo, Pedro Sainz Rodríguez, conde de Vallellano, etc, a Madrid pel març del 1933. Al Principat aconseguí l'adhesió de la Peña Blanca (Josep Bertran i Güell, Jordi Girona, baró de Viver, Santiago Nadal, Lluís de Foronda, etc) i després de la Dreta de Catalunya (Fernando Álvarez de la Compa, comte de Fígols, etc). L'assumpció de la defensa dels interessos agraris per part de la Lliga en dificultà enormement l'extensió i fora de Barcelona sols tingué una certa presència a Girona, a Terrassa i a Arenys de Mar. Pel novembre del 1933 s'alià electoralment amb el Partit Agrari i pel febrer del 1936 obtingué un lloc (Santiago Torent) dins el Front Català d'Ordre. A Mallorca, aparegué públicament per l'agost del 1934 sota la direcció de Manuel Gavira i Josep M.Conrado. Participà, d'altra banda, en l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Presidents i caps de govern de la Segona República Espanyola. Alcalá Zamora y Torres, Niceto (1877-1949)
Polític i jurista. Fou elegit diputat el 1905 com a membre del Partido Liberal. En fraccionar-se aquest, s'incorporà al grup de García Prieto, que el nomenà ministre de foment (1917) i de guerra (1922). El 1930 es declarà republicà i formà part del comitè revolucionari. Com a cap d'aquest comitè, exigí el traspàs de poders després del triomf electoral de l'abril del 1931 i presidí el govern provisional. Davant les posicions laiques i reformistes de la majoria parlamentària, dimití (octubre), però, dos mesos més tard, acceptà la presidència de la república. Durant el seu mandat es mantingué en una posició conservadora i intentà, debades, de crear un partit centrista, per tal d'estabilitzar el règim republicà. En conseqüència, topà tant amb els partits d'esquerra com amb els de dreta, els quals frenà en ocasió de la repressió del 1934. Després del triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, fou destituït per les corts, per iniciativa dels partits d'esquerra (7 abril) i marxà a França, des d'on posteriorment passà a l'Argentina.
Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919). La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.

Casares Quiroga, Santiago
(1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.

Chapapietra y Torregrosa, Joaquín (1871-1951)
Polític i financer. Fou ministre de treball en el govern de García Prieto (1922). A l'adveniment de la República (1931) dirigí, amb Miquel Maura, la propaganda electoral de Derecha Republicana i es presentà a les eleccions a les corts del 1933 amb la Unió de Dretes alacantina. Durant el Bienni Negre, a la crisi del govern de Lerroux arran de l'afer de l'estraperlo, Alcalá Zamora li encarregà la formació d'un nou govern (5 de setembre de 1935), en la qual col·laboraren la CEDA, els radicals, els agraris i la Lliga Catalana. A més de la presidència del consell, es reservà la cartera de finances i aconseguí d'augmentar la cotització del deute estatal. Però l'oposició de la CEDA al nou pressupost i un nou escàndol dels radicals (l'acusació de malversació d'Antonio Nombela) ocasionaren la crisi del govern (desembre del 1935). Fou ministre de finances en el govern de Portela Valladares (febrer del 1936) i diputat del Front Popular el 1936. Les seves memòries polítiques, escrites el 1937, foren publicades el 1971: La paz fue posible.
Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del Movimiento.
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili.

Portela Valladares, Manuel (1866-1952)
Polític. Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al partit liberal de Canalejas. Es relacionà estretament amb certs sectors conservadors catalans arran de la seva estada a Barcelona com a governador civil en 1910-12 i el 1923, intentant en ambdues ocasions una gestió moderada de la repressió del terrorisme. Ministre de foment en el govern de García Prieto pel setembre del 1923. Pel gener del 1935 fou nomenat governador general de Catalunya i president en funcions de la Generalitat, poc després d'ésser decretada la suspensió de l'estatut. Tanmateix aviat passà al ministeri de la governació (abril-desembre del 1935). Davant la desorganització de la coalició radical-cedista, intentà com a cap del govern (desembre del 1935 — febrer del 1936) la formació d'una força centrista, però obligat a la prematura dissolució de les corts solament assolí un minoritari grup de diputats fidels (24) en les eleccions del febrer del 1936 i deixà el poder fins i tot abans de la fixació definitiva dels resultats (19 de febrer de 1936). La seva actuació durant la guerra civil fou ambigua: primer s'oferí al general Franco, però després assistí a la sessió de corts republicanes celebrada a València l'1 d'octubre de 1937. Fou un destacat membre de la maçoneria, gran mestre i grau 33.
Samper i Ibáñez, Ricard
(1881-1938)
Polític. Advocat, començà la seva carrera política dins el partit d'Unió Republicana Autonomista i fou alcalde de València (1920-22). Diputat a les corts constituents de la Segona República (1931), fou ministre de treball i d'indústria i comerç el 1933, en dos governs presidits per Alejandro Lerroux. El 1934 (28 d'abril — 1 d'octubre) fou president del consell de ministres en un govern de transició. Necessitat dels vots de la Lliga al Parlament, per tal de tenir majoria, impugnà davant el Tribunal de Garanties la competència del Parlament de Catalunya per a promulgar la llei de Contractes de Conreu, si bé després col·laborà en la resolució del plet, d'acord amb els enviats de la Generalitat. Cessà per pressions de la CEDA i fou immediatament ministre d'estat. Sortí definitivament del govern, acusat de feblesa en la repressió dels fets d'Octubre al Principat i a Astúries. En començar la guerra civil fou detingut quan tractava d'eixir a l'estranger i finalment (1936) fou autoritzat a sortir.
Presidents de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República. Companys i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad» deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de «L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera.
Escalas i Chamení, Fèlix (1880-1972)
Polític i home de finances. Col·laborà a la premsa mallorquina ("La Almudaina", "El Correo de Mallorca") i barcelonina ("La Veu de Catalunya", "Hispània", "Economia i Finances"). Participà en la tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant d'Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19), en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 ­ febrer del 1936). Publicà alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i la Comissió Abat Oliba. Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Moles i Ormella, Joan (1871-1945)
Polític i advocat. Regidor per Barcelona (1901), fou diputat a corts (1906) per Lleida durant la Solidaritat. Republicà independent, fou senador (1913) i es féu un gran prestigi com a professional. Fou degà del col·legi d'advocats de Barcelona. Defensà els implicats en el complot de Garraf i el patrimoni de la família Macià. Governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d'Espanya al Marroc (1933), governador general de Catalunya i president de la Generalitat (del 17 de febrer al 4 de març de 1936) i ministre de la governació (del 13 de maig al 18 de juliol de 1936). Acabada la guerra civil, s'exilià, el 1939, a Mèxic. Publicà en aquest país, a la Col·lecció Catalònia, fundada per catalans, Mossèn Cinto (1944), amb dades molt personals del poeta, atès que fou marmessor de Verdaguer.
Polítics d'esquerra. Badia i Capell, Miquel (1906-1936)
Polític. De família pagesa, el 1922 es traslladà a Barcelona per cursar estudis a l'Escola de Nàutica. Nacionalista radical, durant la Dictadura s'afilià a La Bandera Negra. Al juny del 1925 fou detingut, acusat de participació en el complot de Garraf. A l'agost del 1926 fou condemnat a dotze anys de presidi, que complí a Alcalá de Henares i, a partir del 1928, al penal d'Ocaña fins que fou amnistiat a la caiguda de la Dictadura. Proclamada la República, fou designat cap de les Joventuts d'Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d'ordre públic, càrrec del que fou obligat a dimitir arran d'un incident en el procés Xammar (setembre). Intervingué en els fets del 6 d'octubre com a dirigent de les forces d'Estat Català. Exiliat a França, d'on fou expulsat, es traslladà a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf electoral del Front Popular, el 1936 tornà a Barcelona, i reorganitzà les Joventuts d'Estat Català. El 28 d'abril fou assassinat, juntament amb el seu germà Josep, per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.
Besteiro Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any 1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925. L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el 1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).

Comorera i Soler, Joan (1895-1958)
Polític. Féu estudis de magisteri. En 1913-14 dirigí el periòdic quinzenal republicà "Escuela". S'exilià a França en 1917-19, i el 1919 publicà La trágica ignorancia española. Exiliat novament a la vinguda de la Dictadura, es traslladà a l'Argentina, on es naturalitzà argentí i dirigí el setmanari bilingüe "Nación Catalana" (1923-30). Una campanya de premsa l'obligà a anar-se'n a l'Uruguai (1930). A la proclamació de la República Espanyola (1931), tornà a Catalunya. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i dirigí la tercera època del setmanari socialista "Justicia Social" (1931-36). Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i president del comitè executiu de la USC al seu segon congrés (abril del 1933). Al congrés d'unificació de la USC amb la federació catalana del Partido Socialista Obrero Español (juliol del 1933) —unificació que no arribà a prosperar—, fou elegit president de la direcció. Fou conseller d'agricultura i economia del primer govern de la Generalitat format pel president Companys (gener-octubre del 1934) i organitzà el Consell Superior de la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Participà en els fets del Sis d'Octubre; condemnat a trenta anys de reclusió major al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis), en triomfar el Front Popular (febrer del 1936) fou alliberat i ocupà novament el departament d'agricultura i economia. A partir d'aleshores impulsà la tendència esquerrana de la USC, que portà a la unificació de les seves joventuts amb les del Partit Català Proletari (abril del 1936) i a la formació (juliol del 1936) del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual fou nomenat secretari general. Ja durant la guerra civil, els anys 1936 i 1937 ocupà els departaments d'economia, de serveis públics, de proveïments, de treball, obres públiques, de justícia i d'economia del govern de la Generalitat. Alhora participà activament en la política d'unitat amb la CNT i firmà en nom del PSUC el pacte d'unitat sindical (agost del 1936). Assistí a les reunions plenàries del Partido Comunista Español i presentà l'informe polític a la Primera Conferència nacional del PSUC (juliol del 1937) després d'atacar la política del POUM i de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França, passà a Moscou (maig del 1939) i després a Mèxic (agost del 1940). Viatjà per Cuba i tornà a França (1945). Dugué a terme una política d'independència orgànica del PSUC respecte al Partido Comunista Español. Fou apartat de la direcció del PSUC, acusat d'ésser partidari de la política de Tito (1947). Després de ser objecte d'una temptativa frustrada d'assassinat, es refugià a Sallagosa (Alta Cerdanya), i per l'abril del 1951 entrà clandestinament a l'estat espanyol. S'establí a Ripoll amb el nom de Josep Planes i Valls. Fou detingut a Barcelona (1954), jutjat i empresonat. Malalt de bronquitis asmàtica i d'insuficiència cardíaca, fou traslladat a l'Hospital Militar del Generalísimo (abril del 1957) i, més tard, al penal de Burgos, on morí. L'any 1985 les seves despulles foren traslladades a Barcelona.
Domingo y Sanjuán, Marcel.lí (1884-1939)
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El 1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l'apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917 com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble) i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori, s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el 1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra; del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista: col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial», «España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans.

Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid.

Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes després dels fets de Maig.
Dirigents sindicalistes. Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.
Polítics de dreta. Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran, que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba (agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest (1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional, presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España. El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat, es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera, continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936, tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra.

Pich i Pon, Joan (1878-1937)
Polític republicà. Lerrouxista, fou membre del Partit Republicà Radical des de la seva fundació. Regidor des del 1905, diputat provincial en 1907-11 i de nou regidor en 1912-15 (fou en diverses ocasions alcalde accidental), el 1919 passà a presidir la Cambra de Propietat Urbana. El 1918 fou senador i el 1919 elegit diputat a corts per Gandesa. Fou l'iniciador del projecte de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona, i posteriorment, juntament amb Cambó, fou comissari regi de l'Exposició Internacional del 1929. Participà en l'Assemblea Nacional de la Dictadura. Fundà els diaris "El Día Gráfico" i "La Noche". Durant la República fou sots-secretari de marina (1934), després dels fets d'octubre alcalde de Barcelona i el 1935 governador general interí de Catalunya, ambdós càrrecs per decisió governamental i suspesa en gran part la vigència de l'estatut d'autonomia. Complicat en l'afer de l'estraperlo, hagué de dimitir (octubre del 1935). S'exilià en començar la guerra civil. Fou cèlebre pels seus errors de lèxic (popularment anomenats "pich-i-ponades").
Militars. Batet i Mestres, Domènec (1872-1937)
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona. Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el 16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en. Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou afusellat el 18 de febrer següent.
López de Ochoa y Portuondo, Eduard (1877-1936)
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica. General de la brigada de l'arma d'infanteria (1918), donà suport des de Barcelona al cop d'estat de Primo de Rivera pel setembre del 1923 i es féu càrrec inicialment del govern militar de la ciutat. S'enfrontà a la dictadura a partir del 1924. D'idees liberals, pro-republicà i francmaçó, fou empresonat (1925), i posteriorment hagué d'exiliar-se, a París, des d'on intervingué activament en la conspiració encapçalada per Sánchez Guerra en 1928-29, i intentà, sense èxit, de revoltar la guarnició del Principat. El 14 d'abril de 1931 ocupà la capitania general de Catalunya i reconegué l'autoritat de Francesc Macià. Fou cridat per a encapçalar les operacions militars contra la insurrecció obrera a Astúries, per l'octubre del 1934; intentà de limitar l'escampament de sang, criticà les accions de les forces de la Legión, comandades per Yagüe, i pactà amb Belarmino Tomás la rendició de tota la conca minera. Tanmateix, no pogué evitar d'ésser considerat com a responsable de la repressió i, després d'ésser processat i empresonat (març del 1936), fou mort el 21 de juliol de 1936, quan era internat a l'hospital militar de Carabanchel. És autor de De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).
Altres personatges destacats. Iglésies i Fort, Josep (1902-1986)
Historiador, geògraf i escriptor. De ben jove escrivia a la «Revista del Centre de Lectura» i militava en el moviment catalanista. Estudià dret i direcció d'indústries tèxtils, per dedicar-se a la fàbrica familiar de la Riba. El 1918 es traslladà a Barcelona, i a l'època de la Generalitat fou el secretari de la comissió que establí la divisió comarcal del Principat. La seva vasta curiositat intel·lectual i erudició l'especialitzaren en diverses matèries. Com a investigador de la població publicà fogatges i censos de totes les èpoques: el de 1365-70 (1961-64), el del primer segle de la idea moderna de cens, 1857-1950 (1961), La població de Catalunya en la dècada 1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70) i Estadístiques de la població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974). Dels seus treballs bàsics sobre geografia i història agrícola es destaquen el seu paper dirigent a la Geografia de Catalunya (1960-74) i La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1968), i l'estudi de les àrees de conreu al Camp de Tarragona, a la Conca de Barberà i a Terra Alta. Redactà els dos primers volums de l'Enciclopèdia de l'excursionisme (1964-65) i publicà diversos «Episodis de la Història», la biografia Pau Vila (1981), etc. Són clàssiques les seves guies —fetes en collaboració— Les muntanyes de Prades, el Montsant i la serra la Llena (1929) i Les valls del Gaià, de Foix i de Miralles (1934). Com a narrador de tradicions i costums del Camp publicà, entre altres obres, La terra d'en Gallarí (1932), La gerra d'ossos (1949), Siurana (1960), L'aiguat de Santa Tecla (1971), Capta de fantasies (1976), etc. Fou secretari de la Societat Catalana de Geografia. A casa seva foren celebrades cent lectures poètiques, entre el 1946 i el 1953. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències de Barcelona i del Patronat de la Fundació Vives i Casajuana i, des del 1981, de l'Institut d'Estudis Catalans.

Vila i Dinarès, Pau (1881-1980)
Pedagog i geògraf. De família de teixidors, hagué d'abandonar els estudis per a dedicar-se a l'ofici familiar. De temperament autodidàctic i creador, fundà el 1905, després d'uns contactes truncats amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, l'Escola Horaciana. El decenni següent fou decisiu en la seva orientació. El curs 1912-13 deixà l'Escola i es diplomà a Ginebra a l'École des Sciences de l'Éducation, i descobrí l'escola geogràfica francesa de P.Vidal de la Blache i el geògraf J.Brunhes. Anà contractat a Bogotà (1915-18), on fou rector del Gimnasio Moderno, del qual renovà l'orientació pedagògica. Simultàniament publicava a Barcelona La geografía física y astronómica (1915), prova que la geografia li interessava, almenys en el seu vessant pedagògic, abans de tenir-hi un lloc. En tornar de Colòmbia, J.Palau i Vera, que, com a geògraf, li havia encomanat l'obra, s'havia mort, i Vila, bé que nomenat secretari de l'Escola de Treball, com a adjunt del director, Rafael Campalans (1917-24), s'orientà decididament cap a la geografia, que el 1920 ja ensenyava als Estudis Normals de la Mancomunitat. Però li calia una formació científica. El 1923 marxà a França, on assolí aquesta formació a l'Institut de Géographie Alpine de Grenoble, dirigit per R.Blanchard. Traduí i completà el curset en l'Assaig de geografia humana de la muntanya (1925) i es lliurà a la interpretació geogràfica de Catalunya amb sistema, profunditat i intuïció. El 1926 publicava La Cerdanya, iniciant, com diu el pròleg, un nou gènere d'estudis a Catalunya, el de la geografia moderna d'abast comarcal. És possible que l'únic capítol realment envellit avui sigui el degut a un mestre seu, M.Chevalier. Ràpidament aparegueren breus estudis comarcals —Les Marques de Ponent, nom que donà a l'anomenada aleshores Catalunya aragonesa; el Vallès, la seva comarca— que preludiaven la millor síntesi personal que hom té per al coneixement geogràfic del país: el Resum de geografia de Catalunya, en nou volumets (1928-35). Al pròleg diu que tenia el material recollit de temps i que era un resum en quatre volums de la primera part d'una Geografia general de Catalunya, València i Balears, que encara manca. Alhora publicà una col·lecció de mapes escolars i inicià els articles geogràfics a "La Publicitat" (1929-38), suggestius i engrescadors, dins la tècnica periodística més acurada. La Generalitat aprofità la seva vocació cívica, com ja havia fet la Mancomunitat. La seva gran obra és la Divisió Territorial de Catalunya (1932 i 1937), però encara escrivia per als combatents La fesomia geogràfica de Catalunya (1937), i presentà al congrés d'Amsterdam del 1938 Le peuplement de la Catalogne. Le problème géographique de l'eau. Aquests anys fou catedràtic de l'Escola Normal de Mestres i de la Institució d'Estudis Comercials, professor dels Estudis Universitaris Catalans i president del Centre Excursionista de Catalunya i de la Societat Catalana de Geografia, filial de l'Institut. El 1939 s'exilià a Colòmbia, on ensenyà a l'Escuela Normal Superior de Bogotà fins el 1946; hi publicà (1945) la Nueva geografía de Colombia. Cridat a Veneçuela el 1946, hi fundà i dirigí el departament de geografia i història de l'Instituto Pedagógico de Caracas, fins que es jubilà, el 1961, quan ja s'havia naturalitzat veneçolà. La seva gran obra allí és la Geografía de Venezuela, en dos volums, dels quals redactà tot sol el primer (1960), i el segon en col·laboració amb deixebles veneçolans. Hi publicà, també, els estudis Los descubrimientos de la Gran Sabana i Visiones geo-históricas de Venezuela (1969). Fou membre del Centre Català de Caracas, del qual fou nomenat president honorari. El 1965, poc després d'haver tornat a Catalunya (però passant els hiverns a Veneçuela), publicà un article polèmic: Origen i evolució de la Rambla barcelonina (1965), que inicià la seva darrera etapa, centrada en la geografia urbana de Barcelona. El 1968 s'incorporà a la redacció de la Geografia de Catalunya dirigida per L.Solé i Sabarís, on publicà El Barcelonès i Barcelona ciutat, resum de la més extensa Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), culminació de la seva obra de repatriat. També ha publicat Joan Orpí, l'home de la Nova Catalunya (1969), on enllaça les seves afeccions en estudiar la Barcelona de Veneçuela. El 1969 fou elegit membre de l'Institut d'Estudis Catalans, com a numerari de la nova secció de Filosofia i Ciències Socials, i el 1976 hom li atorgà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Dins de la darrera etapa, cal esmentar, també, Selecció d'escrits de geografia (1978-79). El 1979 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. L'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona instituí el Premi Pau Vila de Geografia, l'any 1981. Ha estat fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: les de Catalunya, Colòmbia i Veneçuela.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1931 Francesc Macià retorna de l'exili (febrer). Govern monàrquic presidit per l'almirall Aznar (febrer). Fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (març). Francesc Cambó crea el Centro Constitucional (març). Eleccions municipals (12 abril): victòria de les forces republicanes. Proclamació de la II República espanyola (14 abril). Macià proclama la República Catalana dins la República Federal Espanyola (14 abril), convertida tres dies més tard en Generalitat de Catalunya. Formació del govern de la Generalitat provisional (abril). Elecció de la Diputació provisional de la Generalitat (maig). Redacció a Núria de l'avantprojecte de l'Estatut (juny). Eleccions per a l'Assemblea Constituent (28 juny): triomf de la coalició republicano-socialista; a Catalunya, victòria de l'Esquerra. Aprovació en referèndum de l'Estatut de Núria (agost). Demanda massiva de revisions de contractes de conreu (agost). Manuel Azaña, president del govern republicà (octubre). Promulgació de la Constitució republicana (desembre). Alcalá Zamora, president de la República (desembre). Es reconeix el sufragi femení. Manifest trentista i escissió de la CNT. Control absolut de la CNT per la FAI. Decret de bilingüisme escolar.
1932 Aixecament anarquista a l'Alt Llobregat (gener). Les Corts comencen la discussió de l'Estatut de Núria (maig). Cop d'Estat fracassat del general Sanjurjo (agost). Les Corts aproven l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la Llei de Reforma Agrària (setembre). Eleccions al Parlament de Catalunya (novembre): triomf de l'Esquerra. Francesc Macià, president de la Generalitat (desembre). Dissolució de la Companyia de Jesús.
1933 Insurrecció anarquista a l'Alt Llobregat (gener). Intent fracassat de revolta general anarquista (gener). La Lliga Regionalista pren el nom de Lliga Catalana (febrer). Congrés de creació de la CEDA (febrer). Fundació del Partit Sindicalista (abril). El Parlament aprova l'Estatut de Règim Interior (maig). Creació dels Sindicats d'Oposició (setembre). Alejandro Lerroux, president d'un govern radical (setembre). Eleccions per a l'Assemblea Constituent (novembre): triomf del centre-dreta (CEDA); a Catalunya, victòria de la Lliga Catalana. Primer Govern Lerroux (novembre). Mort de Francesc Macià (25 desembre). Lluís Companys, president de la Generalitat (desembre). Autonomia de la Universitat de Barcelona.
1934 Victòria de l'Esquerra a les eleccions municipals (gener). La Lliga abandona el Parlament de Catalunya (gener). El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de Conreu (abril). El radical Ricard Samper, president del govern (maig). Aprovació definitiva de la Llei de Contractes de Conreu (setembre). Els diputats de la Lliga tornen al Parlament (octubre). Alejandro Lerroux forma un govern de coalició amb la CEDA (octubre). Vaga general (octubre). Insurrecció i revolució a Astúries (octubre). Fets del Sis d'Octubre: Lluís Companys proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola. L'Exèrcit pren el poder. Detenció del Govern de la Generalitat. Companys és empresonat. El Govern presenta recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de Contractes de Conreu.
1935 Suspensió indefinida de l'Estatut de Catalunya (gener). Manuel Portela, governador general de Catalunya (gener). Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya (abril). El general Franco, cap de l'Estat Major Central (maig). Dimissió de Lerroux per l'escàndol de l'estraperlo (octubre). Ignasi Villalonga, governador general de Catalunya (novembre). Fèlix Escalas, governador general de Catalunya (desembre). Paralització de la Reforma Agrària.
1936 Formació del Front Popular (gener). El govern Portela dissol les Corts i convoca eleccions (gener). Triomf del Front Popular (Front d'Esquerres, a Catalunya) en les eleccions (16 febrer). Manuel Azaña frorma un govern monocolor republicà (febrer). Retorn de Companys i del govern de la Generalitat (febrer). L'Estatut torna a entrar en vigor (febrer). Companys nomena un Consell de centre-esquerra (maig). Azaña és elegit president de la República; el republicà Santiago Casares Quiroga forma un nou govern (maig). Preparatius colpistes. Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril). Alçament militar contra la República (17-18 juliol): comença la Guerra Civil espanyola. La guarnició de Barcelona s'adhereix a l'alçament militar (19 juliol). Fracàs de l'aixecament militar. Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol). Comença la guerra i la revolució a Catalunya (juliol).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • BALCELLS, A.  Cataluña Contemporánea (1900-1936). Siglo XXI. Madrid, 1979.
  • BECARUD, J. La Segunda República Española (1931-1936). Taurus. Madrid, 1967.
  • CARR, R. Estudios sobre la república y la guerra civil española. Ariel. Barcelona, 1973.
  • CUCURULL, F. Catalunya republicana i autònoma (1931-1936). La Magrana - Institut Municipal d'Història (Ajuntament de Barcelona). Barcelona, 1984.
  • DD.AA. La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923-1939). Historia de España, vol. IX. Labor. Barcelona, 1981.
  • GABRIEL, P. (dir.) República, autogovern i guerra, 1931-1939. Història de la cultura catalana, vol. IX. Edicions 62. Barcelona, 1998.
  • JACKSON, G. La República española i la guerra civil (1931-1939). Grijalbo. Barcelona, 1976 / Orbis. Barcelona, 1985.
  • JACKSON, G. i CENTELLES, A. Catalunya republicana i revolucionària (1931-1939). Grijalbo. Barcelona.
  • TAMAMES, R. La República. La Era de Franco. Historia de España Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • UCELAY DA CAL, E. La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l'etapa republicana (1931-1939). La Magrana. Barcelona, 1986.
  • VILAR, P. Historia de España. Crítica. Barcelona, 1990.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BALCELLS, A. L'Estatut de Catalunya de 1932 i la seva apliació. Arimany. Barcelona, 1978.
  • BALCELLS, A. Crisis económica y agitación social en Cataluña (1900-1936). Ariel-ICESB. Barcelona, 1971.
  • BONAMUSA, F. El Bloc Obrer i Camperol, els primers anys (1930-1932). Curial. Barcelona, 1974.
  • CAMPS I ARBOIX, J. Història de la Llei de Contractes de Conreu. Rafael Dalmau editor. Barcelona, 1971.
  • CRUELLS, M. El 6 d'octubre a Catalunya. Pòrtic. Barcelona, 1971.
  • GERPE, M. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya i l'Estat integral. Edicions 62. Barcelona, 1977.
  • IVERN I SALVÀ, M.D. Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936) (2 volums). Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1988.
  • MOLAS, I. Lliga Catalana (2 volums). Edicions 62. Barcelona, 1973.
  • MOLAS, I.  El sistema de partits polítics a Catalunya (1931-1936). Edicions 62. Barcelona, 1972.
  • MUNIESA, B. La burguesía catalana ante la II República española (2 volums). Anthropos. Barcelona, 1985.
  • NAVARRO, R. Educació a Catalunya durant la Generalitat, 1931-1939. Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • POBLET, J.M. Història de l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936). Dopesa. Barcelona, 1975.
  • SALLÉS, A. Quan Catalunya era d'esquerra. Edicions 62. Barcelona, 1986.
  • SALLÉS, A. La República i la Guerra Civil. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
  • SOBREQUÉS I CALLICÓ, J. Catalunya i l'Estatut d'Autonomia. L'Estatut de
    Núria. L'Estatut d'Autonomia. L'Estatut de règim interior
    . Undarius. Barcelona, 1976.
  • VINYAS, R. La Catalunya Internacionalista. El frontpopulisme en l'exemple català. Curial. Barcelona, 1984.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • RODOREDA, M. Mirall trencat.
  • ROVIRA I VIRGILI, A. Quinze articles.
  • SAGARRA, J.M. DE. Vida privada.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • PALOMERO, R. República i autonomia. La Generalitat republicana (1931-1936). Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1991.
  • PANIAGUA, J.A. España: siglo XX (1931-1939). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1988.
  • TUÑÓN DE LARA, M. La 2ª República. Cuadernos de Historia 16, núm. 220. Madrid.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Belle Époque. Fernando Trueba, 1992.
  • Tierra sin pan. Luis Buñuel, 1932.
  • Los años vividos. M.Odiña (dir.), RTVE, 1991.
  • Réquiem por un campesino español. Francesc Betriu, 1985.
  • Companys, procés a Catalunya. Josep M. Forn, 1979.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà