Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
La Guerra Civil espanyola comença el juliol de 1936 i
acaba l'abril de 1939.
Va enfrontar nacionals i republicans. |
Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou
provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de
les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española,
els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les
simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent
foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la
convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del
Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La
insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17
de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes,
però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot
militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió
d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses
forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid,
Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i
Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos,
Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà
fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid
i Cartagena.
Nacionals
També denominats rebels, sublevats, franquistes. D'ideologia conservadora, van
protagonitzar l'aixecament contra la República, per tal d'imposar un nou règim d'arrel
feixista, liderat pel general Franco. Van ser els guanyadors de la guerra.
Republicans
Defensors de la República, responen a l'agressió dels nacionals, amb la guerra i la
revolució social. La manca d'unitat i l'escàs ajut internacional, expliquen la seva
derrota en la guerra. Eren coneguts com els "rojos" pel bàndol
nacional.
Roig - roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant
socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a
sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou
adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol
republicà.
 |
Catalunya va romandre fidel a la República.
|
L'Espanya republicana
A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats,
constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes
socials (col.lectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española»,
particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En
una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de
la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la
regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares
Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A
la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou
armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís
Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera
de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la
constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero,
molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior,
sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de
novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per
les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada
de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid,
intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per
les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a
Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la
CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué
Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín
abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la
guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà
de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes
posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de
terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes
militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans
ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren
profundament la moral de la rereguarda republicana.
|
|
La Guerra Civil a Catalunya. |
La guerra civil a Catalunya
El 17 de juliol de 1936 s'alçà l'exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes
altres guarnicions de l'estat espanyol. El govern es resistí fins a la matinada del 19 a
donar armes als militants de la UGT i de la CNT, la qual cosa significava la revolució
social. El 19 es lluità a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l'ajut de la
policia, les tropes aixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder.
La supremacia de la CNT i la FAI fou total. La Generalitat, desbordada pels esdeveniments,
fou quasi inoperant durant els primers quatre mesos de la guerra civil. Els
anarcosindicalistes renunciaren, però, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen
el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb participació dels dos partits
marxistes i àdhuc de l'Esquerra Republicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven.
A la darreria del setembre del 1936 s'inicià el restabliment de l'estructura estatal
republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de la Generalitat, bé
que amb escrúpols de contradir llur ideologia àcrata, per tal d'institucionalitzar les
conquestes proletàries i per evitar una divisió del camp republicà, que podia
representar la derrota militar, puix que socialistes i comunistes eren partidaris de
mantenir l'antic estat republicà i de refrenar el procés revolucionari a fi de no perdre
la col·laboració de la petita burgesia i dels pagesos autònoms ni la simpatia —si
doncs no l'ajut— de França i del Regne Unit, i compensar, així, la intervenció
decidida i eficaç d'Itàlia i d'Alemanya a favor del general Franco. Stalin, cap de
l'única gran potència que ajudava la República, influïa també decididament en aquest
sentit.
Ja abans de la incorporació de la CNT al govern, alguns dels seus dirigents havien
denunciat els crims comesos enmig del desordre revolucionari. Un cop organitzada amb una
certa regularitat la justícia contra els enemics actius de la República, no cessà,
però, la proscripció total de l'Església. Els partits burgesos conservadors, com Lliga
Catalana, romangueren, de fet, dissolts. En canvi de llur incorporació a l'estructura
estatal, els anarquistes assoliren d'institucionalitzar la col·lectivització de les
empreses industrials importants i la participació dels obrers en la gestió de les altres
pel decret de Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços, de la
Generalitat, el 24 d'octubre de 1936, fruit d'un compromís entre totes les forces
republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya. Hom intentà d'organitzar, per
primera vegada al món, un sistema socialista descentralitzat, en el qual participessin
directament els treballadors amb llur intervenció en la gestió de les empreses i
indirectament amb llurs representants en els organismes planificadors i coordinadors; un
sistema amb el qual la petita burgesia conservava la propietat i la gestió de les petites
empreses comercials i industrials (que ocupaven gairebé la meitat de la població obrera
catalana), i en el qual la col·lectivització dels mitjans de producció no comportés
fatalment la creació d'una burocràcia i d'una tecnocràcia omnipotents i inamovibles. El
sistema restà deficient, a Catalunya, per manca de la prevista institució financera
suprema, que amb exaccions sobre els beneficis de les empreses imposés, a través del
crèdit, la imprescindible coherència planificadora. A la resta de l'Espanya republicana
no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937
les tensions polítiques foren més profundes al Principat que no a la resta de la zona
republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya —resultat de la fusió, al
juliol del 1936, dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM— cresqué
rapidíssimament; el mateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el
nombre d'afiliats. El prestigi i l'autoritat dels comunistes fidels al Komintern augmentà
per llur disciplina interna i llur influència dins l'exèrcit republicà des de la
militarització de les milícies; llur postura d'ajornament de la revolució per a
després de guanyar la guerra satisfeia una bona part de les classes mitjanes,
anticenetistes i receloses davant l'onada proletària. El descontentament per l'augment
del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l'enfrontament
sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM,
d'un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l'ERC, de l'altre. El motí,
desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tres dies. Quan, poc després, el
cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM —calumniat
com a agent provocador a sou del feixisme— i a limitar el poder de la CNT, es trobà
en minoria dins el seu consell, a València, davant l'oposició dels republicans, l'ala
socialista moderada de Negrín i Prieto i els comunistes, i hagué de dimitir juntament
amb els ministres de la CNT. Aquesta era, poc temps després, exclosa també de la
Generalitat. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del
PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat.
Privada de la major part dels seus mercats peninsulars i amb creixents dificultats per a
aconseguir primeres matèries de l'exterior, la indústria catalana s'adaptà a la
producció bèl·lica d'una manera irregular. El cost de la vida es quadruplicà entre el
1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La
guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A
l'abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida,
arribaren al delta de l'Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i
València. Des de l'octubre del 1937 el govern Negrín s'havia establert a Barcelona. A
l'agost del 1938 l'estat intervingué la indústria de guerra i l'administració de
justícia de Catalunya, malgrat la protesta de la Generalitat. Entre el juliol i el
novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran
contingent de l'exèrcit republicà. A la darreria del desembre començà un ràpida
ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer
del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya.
|
|
El cop d'Estat militar va fracassar a Catalunya. |
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la
totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir
en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític
anterior.
Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc,
tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes
—Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les
Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre
sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc
els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos;
el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les
guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es
produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió
de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no
arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En
general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla
respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa
respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya,
València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és
l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana.
A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren
fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les
forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la
guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre
i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de
Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del
primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt
d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran
nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la
FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la
situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior,
s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil;
aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren
ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded,
que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base
aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat,
amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la
República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi
hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà
el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o
sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La
guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló,
Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les
casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que,
els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra
assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja
s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al
poble.
|
La sublevació va esclatar a Barcelona el 19 de juliol de
1936.
La resistència oficial a Catalunya: el suport de les forces armades al govern de la
Generalitat va impedir l'èxit dels colpistes. |
Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel
Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per
l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern
provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues
institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la
Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de
Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou
govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern
provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la
Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte
d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona.
Els fets del 19 de juliol de 1936 representaren un nou capgirament institucional: mentre
que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves
funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de
Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del
maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern
republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats
—Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell
de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i
decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè
Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel
febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president
Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril
del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i,
doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà
interinament la presidència J.Irla, president del Parlament.
Guàrdia d'Assalt
Força de policia de la Segona República creada davant l'hostilitat
popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la República; fou
suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada.
Mossos d'Esquadra
Cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21
aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien distingit durant la guerra
de Successió i en la repressió policíaco-militar dels anys següents, a les ordres del
batlle de Valls Pere Anton Veciana.
Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre
interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional,
estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i
estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat
adoptant el nom d'Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les
esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D'altra banda, com a unitat
organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel
mateix conseller, entre caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i carrabiners.
Després dels fets del 6 d'octubre de 1934, el govern central s'apropià els serveis
policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de
Mossos d'Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions
del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i
retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les
Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a
mitjan 1938, s'apropava a les 600 persones i s'estructurava en dues Planes Majors
(Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per
tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim
franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà
autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d'Esquadra de Barcelona, com a cos de
nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió
Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial.
Guàrdia Civil
Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de
l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis.
Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada
l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el
1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el
bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de
l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre
els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una
sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia
d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència
al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa
d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha
estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i
fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
|
|
La resistència popular a Catalunya: l'actitud dels
militants dels partits i sindicats d'esquerra, enquadrats en les milícies, fou clau per a
fer fracassar la revolta dretana. |
Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya
Organisme creat el 21 de juliol de 1936 a Barcelona per organitzar militarment les forces
que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Format a proposta de Lluís Companys, s'hi
aplegaren les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular. Figuraren en el
primer comitè central dirigents de la CNT (3), de la FAI (2), del PSUC (1), del POUM (1),
d'ERC (3), de la Unió de Rabassaires (1), d'Acció Catalana Republicana (1) i Ll.Prunés
i dos militars, assessors de la Generalitat. El comitè organitzà les milícies obreres i
les columnes que partiren al front, principalment al d'Aragó. Fou dissolt el 27 de
setembre pel govern de la Generalitat i les milícies obreres, militaritzades, foren
absorbides per l'exèrcit regular republicà.
Comissió Central de Proveïments
Organisme creat des dels primers dies de la guerra de 1936-39 com a annex del Comitè de
Milícies Antifeixistes de Catalunya, destinat a resoldre el problema del proveïment de
Barcelona, organitzar la compra-venda d'excedents, crear cantines per als obrers
desocupats i proveir hospitals, hospicis i el front. Estigué format per representants de
la CNT, de la FAI, de la UGT, del POUM, d'ERC, de la Unió de Rabassaires i per un
tècnic. La dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i la recuperació del
control de la situació per part de la Generalitat comportaren la dissolució del Comitè
Central de Proveïments (17 d'octubre de 1936) i la seva substitució pel departament de Proveïments,
format el 6 d'octubre.
Comitè local de control
Organisme polític establert a Catalunya d'una manera espontània durant la guerra
de 1936-39 per substituir els ajuntaments i les forces d'ordre públic. Eren formats per
membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front Popular,
especialment les anarcosindicalistes. Foren dissolts després dels Fets de Maig del 1937 i
substituïts per organismes dependents del govern republicà o de la Generalitat de
Catalunya.
Comitè obrer de control
Organisme de control obrer sorgit espontàniament a les empreses de Catalunya els primers
dies de la guerra de 1936-39. Foren acceptats per la Generalitat de Catalunya com a
òrgans legals de decisió, i per l'agost del 1936 hom en regulà l'organització i el
funcionament. Assumia la gestió d'una empresa si el propietari era declarat desaparegut;
en uns altres casos efectuava només una funció de control de l'antic consell
d'administració. La seva intervenció havia d'ésser aprovada pel Consell d'Economia de
la Generalitat. Pel decret de col·lectivitzacions de 24 d'octubre.
|
La divisió ideològica va portar molts problemes en el
bàndol republicà, i Catalunya va ser escenari d'aquestes disputes internes.
|
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció
del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la
idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme,
definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern
respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de
partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió,
reunió, premsa, religió, etc).
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical
de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la
col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme,
col·lectivització).
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació
de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia
esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme
(explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la
classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al
reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit
Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop
en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme
i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat
donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització
revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les
deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes
sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme
la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort
de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de
les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest
s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes
revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de
trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme
són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució
socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de
l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la
forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats
anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la
construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius
del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf
revolucionari.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la
desaparició de l'estat i de la propietat privada.
L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de
Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i
Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir
l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els
sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la
Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats
als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren
greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé
que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir
manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la
Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una
tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada
després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el
moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista
o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que
passà a la clandestinitat o a l'exili.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i
principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com
col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada
persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més
limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada
persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i
morals.
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral
obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del
pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un
primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península
Ibèrica.
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les
persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina
l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció
com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a
què es refereixi.
|
|
A les zones amb domini de la CNT, com Catalunya, les
institucions republicanes quedaren desborbades i començà un procés revolucionari de
caire socialista, que va portar grans transformacions socials. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica,
reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de
l'estat.
Nacionalització
1. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per
part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat.
Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de
determinades empreses i béns privats. (veure Socialització)
2. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social
en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat
social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet
que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en
socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més
importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom
intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació
d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic.
Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social,
etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries,
mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme
per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva
suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques
necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els
objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha
comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la
producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament
utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i
que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.
Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de
l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal espanyol no preveu
la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una empresa per salvaguardar
els drets dels treballadors.
Ocupació
Presa de possessió per part dels poders públics d'una propietat privada per a l'estudi o
l'execució de treballs públics. El propietari desposseït n'ha de rebre una
indemnització.
Expropiació
Forma d'extinció del dret de propietat i
despossessió d'un bé fet per l'administració pública.
Faisme
Acció de fer ús de la força i la violència, sovint indiscriminada, apel·lant a
l'excusa de perseguir la contrarevolució, sense admetre ni respectar la creació d'una
nova legalitat revolucionària. En especial, hom fa referència a l'actuació dels grups
incontrolats, molts d'ells membres de la FAI, en començar la guerra civil de 1936-39.
|
En els primers mesos de la guerra, la CNT-FAI va controlar
la situació i va dirigir la revolució social.
La principal mesura revolucionària foren les col.lectivitza-
cions. |
Col.lectivitzacions
La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de
1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament
militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es
trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que
permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals
i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la
considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment
afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència
anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional
ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una
assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de
control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels
antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació
paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat
de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè
d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els
sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació
del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista
del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern
Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el
decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de
1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la
tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la
idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les
empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa
i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses
—deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de
Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en
règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director,
assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia
més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord
amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel
propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en
segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i
en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en
agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una
zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part
dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes
virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més
enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un
per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit
Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual
restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades.
L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament
de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les
primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en
dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un
procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria
bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la
Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a
través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de
les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i
Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva
de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet
que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a
terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que
preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les
empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament
militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació
directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una
ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el
problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional
de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant
a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques
intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels
treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples
col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada
Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren
formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les
col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur
organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de
la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants.
La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien
de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les
col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT,
bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39
les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià.
Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la
terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria
d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les
legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut
col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.
Fets de la Fatarella
Esdeveniments violents sobrevinguts els darrers dies del gener del 1937 per la
resistència dels camperols de la Fatarella als intents de col·lectivització. Menats per
grups de la CNT-FAI procedents d'unes altres localitats (Reus, etc), que dugueren a terme
una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de l'aixecament d'una quinta columna).
L'arribada de forces de la Generalitat (guàrdies d'assalt, entre altres) aclarí la
situació. El resultat fou d'una cinquantena de morts, la gran majoria dels quals pagesos
del poble.
|
La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM,
partidaris de la revolució, i la resta dels partits (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat
Català), defensors de prioritzar la guerra, va esclatar violentament pel maig de 1937 a
Barcelona.
|
Fets de Maig
Esdeveniments provocats, pel maig del 1937, per l'enfrontament armat, sobretot a
Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i
Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de
Durruti, i el POUM, de l'altra. En un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i
comunistes, els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i
comissari general d'ordre públic (amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra
Republicana i conseller de l'interior), intentà d'emparar-se de l'edifici de la
Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en
les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou
intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant
Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats, i assassinats per ambdós bàndols
(Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el dia 5; també foren morts Camilo
Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts Llibertàries; el dia 7 hom
atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i altres). No aconseguiren d'aturar
els fets ni les crides per ràdio dels principals dirigents sindicals (com Garcia i
Oliver, Marià R.Vàzquez, Frederica Montseny —que arribà el dia 6 a Barcelona amb
amplis poders del govern central— i altres) ni la formació d'un govern provisional
de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé, substituït el dia 6 per
Vidiella). El govern central, aleshores a València, es féu càrrec de l'ordre públic
(nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa (general Pozas), i envià
forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou
restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. Hi hagué uns cinc-cents morts
i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut deturar l'anada a
Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena divisió (del
POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, hi hagué
enfrontaments forts en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de Maig
significaren la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo
Caballero (15 de maig) i un marginament notable del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la
influència del PCE i del PSUC. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i
assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb
Franco, mentre Andreu Nin era assassinat (juny del 1937).
|
Durant la guerra, Catalunya va estar a la rereguarda.
No era gens fàcil viure en temps de guerra. |
Rereguarda
Espai que resta darrere un front de guerra, en el qual
hom duu a terme les operacions d'abastament i evacuació. És especialment vulnerable per
l'aviació, els míssils i els paracaigudistes. La guerra de guerrilles es basa en accions
per dominar-la o convertir-la en zona de combat, on l'enemic es desgasta sense profit
mentre no es donen les condicions favorables per a atacar-lo.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir
necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a
l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels
productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en
funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El
racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i
si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del
mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la
guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i
primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya
creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de
racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco
mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació
nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i
restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué
d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb
prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli
d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim
franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint
com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i
l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de
1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres
matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria
tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.
Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té
normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació
naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil),
des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri).
Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel
fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Bombardeig aeri
Atac efectuat amb bombes, per l'aviació.
Refugi
Trinxera, construcció subterrània, etc, feta o habilitada per a protegir-se dels
bombardeigs.
Refugi antiaeri
Construcció adequada, destinada a protegir les persones dels efectes dels bombardeigs
aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb accés protegit i proveïda de
ventilació artificial i, eventualment, de serveis sanitaris i contra
incendis.
Barricada
Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes,
barrils, carros, mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas. Les barricades,
originàriament lligades a un episodi de les guerres de religió a França —quan el
12 de maig de 1588 el poble de París obstruí els carrers amb cadenes, llambordes i
barrils—, han estat un mitjà d'insurrecció i de resistència de les masses urbanes
d'Europa. El poble de París recorregué a les barricades el 1830, el 1848 i el 1871. El
de Barcelona hi recorregué tan sovint i amb tanta magnitud, que Engels escriví (1873)
que la història de Barcelona enregistra més lluites de barricades que cap altra ciutat
del món. Els anarquistes les han exaltades com a símbol de la lluita obrera,
especialment en llur himne A les barricades.
|
|
La repressió fou constant entre els dos bàndols. |
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un
estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida
en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els
autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el
dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels
milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de
camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració —
i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot
l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta
Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).
Patrulla de control
Denominació aplicada a les seccions de la Comissió d'Investigació del
Comitè Central de Milícies de Catalunya i dirigida per Aureli Fernández. El comitè
central de patrulles de control tenia com a secretari general Josep Asens. Sorgiren pel
juliol del 1936 amb funcions de policia per a garantir l'ordre revolucionari i estigueren
majoritàriament dominades pels anarcosindicalistes. Sembla que assoliren un total d'uns
700 membres (325 de la CNT, 145 de l'UGT, 185 d'ERC i 45 del POUM). Foren aviat molt
criticades, sobretot des que es refermà el poder del govern de la Generalitat. Per
l'octubre del 1936 passaren a dependre del Comissariat d'Ordre Públic adscrit a la
conselleria de Seguretat Interior. Foren formalment dissoltes per decret del 4 de març de
1937.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar. Durant la guerra
civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans, organitzats pel govern republicà,
alguns camps de treball per a presos polítics, com el dels Omells de Na Gaia (Urgell).
Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol procura que tot penat i fins i tot pres
preventiu pugui exercitar el dret al treball, aquest mai no pot ésser imposat com a pena,
ni tan sols de forma subsidiària.
|
|
Forces militars i populars participants en la guerra. |
Milícia
Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a
la de l'exèrcit (exèrcit; host).
Milícies populars
Nom donat durant la guerra civil espanyola de 1936-39
a forces compostes per elements civils armats que generalment diposaren d'assessors
militars i foren organitzades pels grups polítics d'esquerra i les organitzacions
sindicals. Tingueren en els primers mesos un important paper, puix que permeteren de fer
cara a la rebel·lió militar. Al Principat, hom intentà de centralitzar l'esforç de
guerra a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, però, de fet, cada
agrupació política creà les pròpies columnes. Les organitzades pels
anarcosindicalistes, comandades una per Durruti (amb Pérez Farràs com a assessor
militar) i l'altra per Antoni Ortiz, que marxaren al front d'Aragó el 23 i el 24 de
juliol de 1936, foren seguides per les del POUM, manades per Josep Rovira i Jordi Arquer,
i del PSUC (Lluís del Barrio i Àngel Estivill) i posteriorment la columna
Macià-Companys (sota el comandament de Pérez-Salas). Altres columnes de milícies foren
les anarquistes Ascaso, Aguiluchos i Rojo y Negro, les Milícies Alpines (influïdes per
ERC) o la del capità Bayo, que intentà la reconquesta de les Balears. Al País
Valencià, juntament amb l'existència d'un Comitè Executiu Popular, foren
especialment notòries les milícies organitzades per la CNT i els anarquistes (columna
Torres-Benedito, Columna de Hierro, Fernández Bujande, etc), que intervingueren en el
front de Terol. Tanmateix, tant per raons polítiques com d'eficàcia militar, hi hagué
aviat per part del govern —de la República i de la Generalitat— diferents
intents de militarització. La Generalitat, fracassat l'intent de creació d'un Exèrcit
Popular de Catalunya pel desembre del 1936, acordà la implantació del comandament
únic i la incorporació de les milícies catalanes a l'Exèrcit Popular creat pel govern
republicà central per decret de l'octubre del 1936 (febrer del 1937).
Les Brigades Internacionals
Unitats militars integrades per voluntaris
estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de
1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l'Olimpíada
Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i
Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa.
La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936,
amb el propòsit d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota la
direcció comunista. El projecte, patrocinat per l'especialista anglès en qüestions
militars Tom Wintringham, per l'ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosemberg, i per
Palmiro Togliatti, Maurice Thorez i Georgi Dimitrov, fou aprovat en una reunió celebrada
a Madrid (22 d'octubre de 1936) entre el representant del govern de la Républica
espanyola, Diego Martínez Barrio, i els delegats del Komintern, Luigi Longo, italià,
Pierre Rebière, francès, i Stephan Wisniewski, polonès. El centre de reclutament
s'establí a París, dirigit pel iugoslau Josip Broz —el futur mariscal Tito— i
l'italià Giulio Cerreti. El centre d'instrucció militar fou establert a Albacete, on es
concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan
octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el
comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i
Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L'escriptor francès André Malraux dirigí
l'esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una
actuació destacada l'italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi,
l'escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski
(general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren
combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al
llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos
(10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i
nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a
les batalles d'El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l'Ebre. El govern
republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l'1 d'octubre de
1938, n'ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns
petits contingents. L'acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia
15 de novembre de 1938. Per l'experiència militar d'alguns de llurs membres i per llur
entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs
components moriren en combat.
Exèrcit Popular
Nom de l'Exèrcit republicà, en el que s'integraren també milicians. Fou fundat, per
dcret del 9 d'0ctubre de 1936.
Exèrcit Popular de Catalunya
Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de
1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les
milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució.
Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3
agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren
distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i
Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no
arribà mai a acomplir-se.
Milícies Pirinenques
Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya. Nom que rebé, des del novembre del 1936, la unitat
militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra
civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de
Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d'Entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular,
el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d'Estat Català i
de Nosaltres Sols. Les Milícies Alpines s'oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes
per cobrir el front nord d'Aragó (agost del 1936), difícil per la seva muntanyositat, i
foren posades a les ordres de l'oficial de complement Josep M.Benet i de Caparà (amb el
grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de
Milícies Pirinenques. Poc després reberen l'ordre d'organitzar-se segons el sistema
militar tradicional (setembre del 1936); la unitat restà sota la dependència directa de
la Generalitat de Catalunya. Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el
contraban a la frontera amb l'estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren
atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de
manera semi-independent. Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es
distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat
a l'Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102,
que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a
l'anomenada bossa de Bielsa (març-juny del 1938).
Terç de Requetès de la Mare de Déu de
Montserrat
Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i
formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes
quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d'un batalló,
operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l'Ebre (enquadrat en la 74
Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de
Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts. Hi ha un monument
commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins, i un altre,
erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita
Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària que
conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera
del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.
|
L'avanç dels nacionals va començar a posar en perill Catalunya.
El primer moment clau de la guerra per als catalans fou quan els nacionals arribaren al
Mediterrani i deixaren aïllada Catalunya de la resta de la República. |
Batalla
de Terol
Batalla de la guerra civil espanyola lliurada des del 15 de desembre de
1937 al 23 de febrer de 1938. Iniciada pels republicans per tal d'evitar un atac imminent
de Franco sobre Madrid, les forces de la república s'infiltraren i encerclaren per
sorpresa Terol (1516 de desembre), on entraren (21 de desembre), vencent una resistència
tenaç, i feren rendir la seva guarnició després de combats molt violents (1-8 de
gener). Un intent dels franquistes de socórrer la guarnició assetjada (24-31 de
desembre) fou rebutjat. Franco hagué de muntar una gran contraofensiva i assolí la
recuperació de Terol (17-23 de febrer), prèvia la batalla d'encerclament d'Alfambra (5-7
de febrer). Lliurada en unes condicions climatològiques molt dures —grans nevades i
temperatures que arribaren a 20 graus sota zero—, la batalla causà nombroses baixes
(43 000 franquistes i uns 54 000 republicans) i comportà la destrucció de la ciutat. Les
forces millors de l'Exèrcit Popular sofriren un crebant greu, sobretot per la
superioritat de l'artilleria i l'aviació franquistes. La conseqüència pitjor d'aquesta
batalla per a la República fou que deixà la porta oberta a una nova ofensiva franquista:
la d'Aragó i el Maestrat, decisiva per al resultat de la guerra, ja que Franco dividí en
dues parts la zona republicana, quan arribà a la mar per Vinaròs i la costa de la Plana
(març-abril del 1938).
|
|
La decisiva batalla de l'Ebre (juliol-novembre 1938) fou el
preludi de l'ocupació franquista de Catalunya. |
Batalla
de l'Ebre
Acció militar, una de les més importants de la guerra civil espanyola de
1936-39, la més sagnant i pugnaç i també la principal de les lliurades per les forces
de Catalunya. Fou planejada com una maniobra diversiva destinada a interrompre l'ofensiva
de les forces del govern de Burgos al País Valencià, consecutiva a la ruptura del front
d'Aragó i l'arribada a la Mediterrània (abril del 1938), maniobra que dividí en dues
zones el territori republicà. Aquest objectiu fou plenament atès: Franco suspengué les
operaciones contra València, concentrà forces al front nou i acceptà la batalla,
jutjant que les tropes republicanes que havien travessat l'Ebre lluitarien en una posició
difícil, amb el riu a l'esquena (de fet, els pontoners republicans guanyaren llur batalla
particular contra l'aviació contrària, car mantingueren els ponts oberts). Les forces
republicanes cediren terreny lentament, en un seguit de combats frontals acarnissats, i
finalment evacuaren la vora dreta del riu, però tan delmades i crebantades, que la
defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament compromesa. Així, doncs, si la
batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria territorialment limitada, en les seves
conseqüències cal considerar-la decisiva. La resistència republicana a ultrança en el
curs de la batalla havia estat justificada per la possibilitat d'un empitjorament en la
situació internacional; però l'apaivagament que comportà el pacte de Munic (30 de
setembre de 1938) li llevà sentit. La batalla, amb dues breus interrupcions motivades per
sengles temporals de pluja, durà 116 dies. L'escenari fou la vora dreta de l'Ebre, des de
Faió a Xerta i, a Terra Alta, les serres de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes
de la Fatarella al nord, i la vall del riu Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra
d'Ebre), al centre: un terreny trencat idoni per a una defensa escalonada. El front tenia,
el 3 d'agost, un desenvolupament lineal d'uns 35 km. El pas del riu pels republicans es
produí el 25 de juliol a les 0,15 (a gual, amb barques i, després, mitjançant ponts
metàl·lics i passeres). Als flancs hi hagué dues accions secundàries: la d'Amposta,
que fracassà, i la de Mequinensa-Faió, on la divisió 42 reeixí en un cap de pont
precari, que es mantingué fins el 7 d'agost. Al sector central, l'operació assolí una
gran amplitud: forces del quinzè cos d'exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i
del cinquè, per Miravet i des de Benifallet; la progressió fou ràpida, però les
avantguardes republicanes foren aturades als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba
dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera vila, centre de comunicacions molt important, era
un dels objectius principals de l'atac. El 3 d'agost, les forces republicanes, vist el
reforçament de l'enemic, que ja tenia neta superioritat d'artilleria i aèria, i el
desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les forces del govern de Burgos, després de
reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d'agost), muntaren una contraofensiva per Pàndols
(10-15 d'agost), que no reeixí; després, també atacaren (19-25 d'agost) pel sector dels
Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment, amb mitjans poderosos, romperen el front
per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un mes fins a arribar a l'encreuament de
les Camposines, nus vital de les comunicacions republicanes. El 30-31 d'octubre, un atac
contra la serra de Cavalls reeixí totalment i evidencià el grau de fatiga de les forces
republicanes, sotmeses a un càstig molt dur. El comandament republicà ordenà el
replegament de les forces que defensaven Pàndols, amenaçades d'encerclament, i després
la retirada a la vora esquerra de l'Ebre: les forces del govern de Burgos ocuparen Miravet
(el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra d'Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i
Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els darrers escamots republicans evacuaren
Flix, que fou ocupat el 17. La batalla es caracteritzà per les grans concentracions de
foc d'artilleria i per la intensitat dels atacs aeris, per la duresa de la lluita (les
forces republicanes solien contraatacar de nit) i per l'escreix de sofriments que produí
la set. Pel costat republicà, hi participaren totes les divisions de l'Exèrcit de l'Ebre
i la major part de les de l'Exèrcit de l'Est, unitats formades en bona part —àdhuc
les internacionals— per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del
40, del 41, del 25 i del 26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat
majoritàriament catalana: el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es
distingí als combats dels Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament
més les de les tropes republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de
20 000 morts, potser 30 000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del
40 al 60% de baixes (morts, ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns
batallons, assolí el 80%. El 22 de setembre, els internacionals, que hom retirava,
lliuraren llur darrer combat.
|
|
Entre desembre de 1938 i febrer de 1939 va tenir lloc
l'ocupació militar de Catalunya. |
Batalla
de Seròs
Cap de pont format per les forces franquistes l'abril de 1938, en l'etapa
final de l'ofensiva d'Aragó. És situat a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el
pont de Seròs no havia estat volat, a l'indret anomenat Costa de la Barca. Els dies 22 al
27, aquest cap de pont fou atacat endebades per la 135 Brigada Mixta de Carrabiners i
després per la 144 Brigada Mixta (44 Divisió) republicanes. Posteriorment fou l'escenari
d'una àmplia operació ofensiva, també de l'Exèrcit Popular (7 al 22 de novembre de
1938), per tal d'alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies
republicanes en els darrers moments de la batalla de l'Ebre. El XXII Cos d'Exèrcit
republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poder profunditzar. La
contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló
que, isolat, encara defensava el cap de pont. Del cap de pont de Seròs partí l'atac
principal de l'ofensiva franquista contra Catalunya (desembre del 1938).
Batalla de Catalunya
Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39, iniciades amb
l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938, contra les forces
republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts del Principat de
Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les primeres (uns 300
000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García Valiño, Moscardó,
Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i uns 500 avions) i la
feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals Hernández Sarabia i
Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien refet de les
pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les forces
republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès, on
foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues direccions:
el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els Pirineus i ocupà
Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos d'exèrcit de Navarra, el
marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15 de gener), Barcelona (26
de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb França el 10 de febrer, i,
amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les unitats que defensaren
Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al Principat.
|
Les conseqüències de la derrota dels republicans foren dramàtiques.
Milers de catalans van haver d'emprendre el llarg camí de l'exili. |
Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment
per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una
mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi
país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política.
Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a
Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa
de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un
nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb
l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut
pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat
cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre
el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per
Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic,
l'Argentina, Veneçuela o Cuba.
Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists
per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de
seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és
ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i
sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual.
Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses
al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39
considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim
penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.
|
|
I amb la fi de la guerra, Catalunya va conèixer una llarga època
de privació de llibertat. |
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la
classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la
concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i
absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a
resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde
detingué el poder hegemònic.
|
Obra de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil
espanyola.
Organismes polítics. |
Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de
l'estat o de les comunitats autònomes.
Consell de la Generalitat
Nom que prengué el govern de la Generalitat de Catalunya després del 31 de juliol de
1936, en iniciar la nova col·laboració amb els anarquistes i per imposició d'aquests.
Junta de Seguretat Interior de Catalunya
Organisme creat pel setembre del 1936 i posat sota l'autoritat de la conselleria de
l'interior de la Generalitat de Catalunya, per a garantir l'ordre interior i posar fi a
les accions dels incontrolats. En fou secretari general Aureli Fernández, i era composta
per delegats de les patrulles de control, de la guàrdia nacional republicana i dels
partits i les organitzacions sindicals. Intentà de resistir l'ordre de dissolució de les
patrulles de control (26 de març de 1937), però fou suprimida després de la crisi de
maig (5 de juny de 1937).
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Organisme dependent de la presidència de la Generalitat, dedicat a la propaganda
política, creat per decret de 5 d'octubre de 1936, el primer d'aquest tipus en un país
de l'Europa occidental. Actuà a través de la premsa diària («Comunicat de Premsa»,
ciclostilat, en set llengües, inclosos el llatí i l'esperanto), de revistes («Nova
Ibèrica», «Amic», «Butlletí Especial per als Catalans Absents de la Pàtria»), de
quaderns fotogràfics («Visions de Guerra i de Reraguarda»), d'edicions en quatre
llengües, sovint il·lustrades, del cinema, de mascotes (El més petit de tots),
de discs, de cartells, de teatres de titelles, de cors de cantaires (Sagetes Roges), de
biblioteques ambulants (a les Llars Catalanes al Front). Tingué un personal fix que
arribà a 300 persones. El comissari fou Jaume Miravitlles.
Comissariat d'Ordre Públic
Organisme dependent de la conselleria de seguretat interior de la Generalitat de
Catalunya, creat l'octubre de 1936 per a la reorganització dels serveis d'ordre públic i
per a l'acoblament dins aquests dels d'investigació i les patrulles de control que duia a
terme el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
Comissió de Responsabilitats
Organisme creat pel decret del Consell de la Generalitat de 9 de gener de
1937 que dissolgué el Comitè d'Apropiacions, creat el 5 d'agost de 1936. Tenia la
funció de determinar responsabilitats i fer declaracions sobre apropiacions definitives i
embargaments preventius i la d'acordar la retenció provisional dels saldos de comptes i
dipòsits de persones incorregudes en responsabilitats. La seva actuació fou molt intensa
el 1938.
Departament de Defensa
Organisme politicoadminsitratiu de la Generalitat de Catalunya. Fou creat el 31 de juliol
de 1936 a causa de les circumstàncies sorgides amb la guerra civil i malgrat l'article 14
de la constitució de la Segona República Espanyola, segons el qual, l'exèrcit, la
marina de guerra i la defensa eren d'exclusiva competència de l'estat espanyol. Funcionà
fins a la centralització de poders efectuada pel govern central de la República,
després dels Fets de Maig de 1937. Foren consellers de defensa el militar Felip Díaz i
Sandino i l'anarcosindicalista Francesc Isgleas. Creà un secretariat general, que assumí
les funcions del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (després de la seva
dissolució), l'Exèrcit Popular de Catalunya i l'Escola Popular de Guerra. Tenia una
forta representació a la Comissió d'Indústries de Guerra, dirigia el Consell de Sanitat
de Guerra i publicava un butlletí.
|
|
Política de guerra. |
Exèrcit Popular de Catalunya
Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de
1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les
milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució.
Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3
agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren
distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i
Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no
arribà mai a acomplir-se.
Comissió d'Indústries de Guerra de la
Generalitat
Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7 d'agost
de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i
emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions
en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el
de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per
decret l'11 d'agost de 1938.
Escola Popular de Guerra de Catalunya
Institució creada per decret del departament de defensa de la Generalitat de Catalunya
del dia 26 d'octubre de 1936, per a formar instructors de guerra. Ensenyava tàctica,
armament, topografia, tir, etc. Els primers professors honoraris foren Joan Garcia i
Oliver i Abad de Santillán, delegats de la CNT, Rossend Cabré i J. Duran i Rosell,
delegats del PSUC, i Emili Escobar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana.
|
|
Política econòmica. |
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació
d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats
bèl.liques prioritàries.
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat
en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les
regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur
compliment.
Decrets de S'Agaró, els
També Pla Tarradellas. Nom amb què és conegut el pla de 58
disposicions (decrets i ordres) del departament de finances de la Generalitat de Catalunya
promulgades els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937. El pla fou preparat a la localitat de
S'Agaró (Baix Empordà) per un grup d'alts càrrecs de la Generalitat i d'economistes
convocats pel primer conseller i conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del
decret de Facultats Excepcionals aprovat pel Consell de la Generalitat (20 de novembre de
1936), el qual li concedia àmplies facultats per a endegar l'activitat financera i
administrativa del departament. El pla, amb els problemes de guerra com a punt de
referència, intentà de sistematitzar les institucions financeres de Catalunya, de
normalitzar la vida administrativa i municipal i d'eixugar el dèficit del sector públic.
Les disposicions regularen la vida municipal, el règim d'apropiacions, el sistema
creditici i financer, les finances de la Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la
xifra d'afers), l'estatge, el comerç exterior, la radiodifusió, la remuneració de
funcionaris, etc.
Pla Tarradellas
Nom amb què són conegudes les 58 disposicions aprovades els dies 8, 9 i 12 de gener de
1937 a S'Agaró (són anomenades també decrets de S'Agaró) i publicades al
"Diari Oficial de la Generalitat" extraordinari del dia 18. Són unes mesures
per a endegar les finances de la Generalitat de Catalunya i substituir els articles de
l'Estatut relatius a les relacions financeres amb l'estat espanyol ateses les noves
exigències que la guerra suposà en el pressupost català. Fou reorganitzat el
departament de finances i foren creats organismes de direcció de la política fiscal i
financera (Consell Superior de Crèdit i de la Banca, Consell General de la Banca
Catalana, Comissaria de la Generalitat del Banc Hipotecari d'Espanya, Consell General de
l'Estalvi, Consell General d'Assegurances, Servei Tècnic del Crèdit i de l'Estalvi,
etc). Establí un impost sobre la xifra de negocis, figura inèdita encara aleshores i que
fou d'una gran eficàcia.
Nova Economia
Conjunt de mesures de política econòmica elaborades durant la guerra civil de 1936-39
conjuntament pel Consell d'Economia i per les conselleries de caire econòmic de la
Generalitat de Catalunya. Tenien per objectiu transformar d'una manera gradual el mode de
producció capitalista en un nou sistema econòmic presidit per la idea d'igualtat per a
uns (anarcosindicalistes) i concretat en una economia socialista per a d'altres
(marxistes). Les mesures resultaren d'una síntesi de les propostes de les diferents
formacions polítiques que participaren al govern de la Generalitat (els partits
republicans, l'anarcosindicalisme i els grups marxistes) i tendiren a la socialització
davant una situació canviant que imposava la guerra. Així, mesos després de
l'aprovació del decret de col·lectivitzacions, la conselleria d'economia decretà un
conjunt de mesures: regulació dels consells generals d'indústria (9 de juliol de 1937),
creació de la Comissió Reguladora de Preus, de la Comissió Reguladora de
Salaris i de la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya i decret
d'Intervencions Especials, dirigides a un major control i coordinació de
l'economia per part dels òrgans de govern. Formaren part, també, de la Nova Economia,
l'adopció de la nova Divisió Territorial de Catalunya, la municipalització
de la propietat urbana, la política d'aprofitament industrial de les riqueses naturals de
Catalunya (CAIRN), la política d'electrificació total de Catalunya, la nacionalització
de les indústries de guerra, la municipalització dels serveis, les mesures financeres
del pla Tarradellas i la sindicació obligatòria dels treballadors del camp. El govern de
la Generalitat organitzà, els dies 5 i 6 de desembre de 1936, al Palau Nacional de
Montjuïc, la Primera Jornada de la Nova Economia, en la qual presentà públicament el
primer programa de transformació econòmica del país, elaborat pel Consell d'Economia
de la Generalitat de Catalunya, en la qual participaren Lluís Companys, Diego Abad de
Santillán, Joan P.Fàbregas, Josep Giménez i Estanislau Ruiz i Pontesi.
Decret d'Intervencions Especials
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 20 de novembre de 1937 que suposava la
instauració d'una economia dirigida en determinats sectors o empreses. La decisió havia
d'ésser presa pel conseller d'economia a iniciativa pròpia o a petició del Consell
d'Economia; els motius d'intervenció eren: irregularitats del consell d'empresa,
protecció d'interessos estrangers, producció de guerra o d'articles molt escassos,
empresa no constituïda d'acord amb el decret de Col·lectivitzacions, avançar-se a una
possible intervenció del govern republicà, evitar l'acció dels tribunals sobre
l'empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria d'armament del
ministeri de defensa nacional i que la central de l'empresa no radiqués a Catalunya i
hagués estat intervinguda per la República.
Delegat de la Generalitat
Interventor de la Generalitat de Catalunya en la vida de les empreses sota l'organització
econòmica que regí durant la guerra civil de 1936-39 (decret de 6 d'agost de 1936). Era
nomenat pel conseller d'economia d'acord amb el comitè obrer de control de l'empresa:
tenia funcions inspectores i de control, tant a nivell intern de l'empresa com en les
seves relacions amb d'altres empreses —control d'ingressos i despeses— i la
coordinació amb organismes econòmics superiors.
Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya
Organisme de control econòmic de la Generalitat de Catalunya, creat l'11 d'agost de 1936.
N'havia estat un precedent el Consell Consultiu d'Economia de la Generalitat de Catalunya,
creat pel març del 1934 i que havia funcionat amb intermitències. Tingué la missió de
dirigir l'economia catalana i de formalitzar un programa comú de totes les organitzacions
polítiques i sindicals (Pla de Transformació Socialista del País); els seus
punts principals eren: col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i
de la gran propietat rural i urbana, control obrer de la banca i de la petita indústria
no col·lectivitzada, intervenció dels establiments abandonats pels propietaris,
reabsorció dels obrers sense feina i política fiscal orientada a crear un impost únic.
A partir del setembre del 1936 les facultats normatives foren atribuïdes al departament
d'economia i al Consell de la Generalitat, fet que donà al Consell d'Economia un
caràcter consultiu que confirmà el reglament del 17 d'agost de 1937. Era format per
quinze membres, presidit pel conseller d'economia. Pel decret de Col·lectivitzacions hom
establí que el president de cada consell general d'indústria en fos també membre.
Comissió Reguladora de Preus
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 14 de setembre
de 1937 amb la finalitat de dirigir el consum. Tractà de restringir el de luxe i fer
assequibles els productes indispensables, però la multiplicitat de departaments que
entenien en transaccions dificultà una política de preus eficaç. Per decret de la
República de 6 de gener de 1938, que establia que el proveïment de Catalunya era
competència del govern central, n'assumí les funcions el Comité Regulador de Precios,
ampliat amb un delegat de la Generalitat.
Comissió Reguladora de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 5 d'octubre de
1937, amb l'objectiu de formular una política de salaris. A més dels funcionaris de la
Generalitat, en formaven part també dos representants de les centrals sindicals CNT i
UGT.
Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 2 d'octubre de 1936, que
formava part de la Junta de Control Sindical Econòmic del departament d'economia.
Assegurava el pagament dels salaris a tot el país; ho feia concedint crèdits a les
empreses que no tenien recursos, i en contrapartida, s'establí el Decret de Mobilització
Civil dels treballadors subsidiats.
Oficina de l'Ou
Organisme creat el 29 de desembre de 1936 pel Departament d'Agricultura de la Generalitat
de Catalunya per tal de promoure el desenvolupament de la producció d'aviram i d'ous per
a fer cara a l'escassetat d'aliments causada per la guerra civil. Tenia funcions de
control, organitzà campanyes de propaganda —la "batalla de l'ou"— i
podia decidir la intervenció o l'apropiació de granges o altres establiments. El
director era nomenat pel conseller d'agricultura. L'Oficina disposava d'un comitè
consultiu format per un representant de cada sindicat d'avicultors (CNT i UGT), dos
representants de la Federació de Sindicats Agrícoles i un de la Federació de
Cooperatives de Consum.
Departament de Proveïments
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 6 d'octubre de 1936. Fins
aleshores, l'organització de l'abastament havia estat a càrrec del comitè de
Proveïments i de la conselleria d'agricultura. Fou dirigit per membres de la CNT fins al
mes de desembre del 1936. El nou conseller, Joan Comorera (PSUC), impulsà la creació de
cooperatives de distribució i reduí el paper dels sindicats en aquesta funció. Per
l'agost del 1937 hi hagué una altra reestructuració que separà més clarament les seves
funcions de les del departament d'economia i agricultura als quals estava estretament
lligat. Fou dissolt el 6 de gener de 1938 i les seves funcions passaren al govern de la
República, que amplià la Comisión Nacional de Abastos amb una representació de la
Generalitat.
Federació econòmica d'indústria
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya pel juliol del 1937, de finalitat semblant
a la dels consells generals d'indústria, però amb objectius especialitzats. Havia
d'impulsar l'organització de serveis comuns en les empreses d'una mateixa branca
industrial a fi d'estimular i harmonitzar llur desenvolupament. Havia d'arribar a agrupar
totes les empreses del país, i de fet el Consell d'Economia acabà assignant-li les
mateixes funcions dels agrupaments o concentracions; però només es constituí molt
parcialment en la indústria química, en el ram del comerç i del crèdit i en la
indústria tèxtil.
|
Política reguladora de les col.lectivit-
zacions.
|
Decret de Col.lectivitzacions
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre de 1936 que
legalitzava el procés de col.lectivització que s'havia endegat fins al moment. Les
empreses van quedar classificades en col.lectivitzades (les de més de 100 treballadors o
que havien estat abandonades pels propietaris, i les d'entre 50 i 100 treballadors que
així ho haguessin acordat) i privades, fiscalitzades pels comitès obrers.
Consell de Relacions Internacionals de la Generalitat
Organisme constituït a Barcelona l'any 1938 a fi de garantir que l'aplicació del decret
de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya del 24 d'octubre de 1936 a les
empreses amb capital estranger no lesionaria els interessos d'aquest. Era integrat per
representants de les indústries amb aportació estrangera, i havia de discutir amb els
consells d'empresa els termes de la indemnització.
Empresa col.lectivitzada
A Catalunya, forma adoptada per les empreses confiscades durant el període 1936-39 i que
passaren a ésser propietat dels obrers, d'acord amb la llei. El seu funcionament es
regulava pel decret de Col·lectivitzacions de 24 d'octubre de 1936 i pel decret de 30 de
gener de 1937, que n'establí els estatuts.
Concentració
Unitat productiva (coneguda també com a agrupament) proposada pel decret de
Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (1936) a fi de promoure la
constitució dels consells generals d'indústria, formada per totes o unes quantes de les
diverses empreses d'una mateixa branca industrial que existissin al territori català,
sempre que la nova organització assegurés unes possibilitats majors en l'àmbit
econòmic, comercial i tècnic i no lesionessin els interessos del petits empresaris. El
Consell d'Economia havia d'aprovar les propostes de concentració. Fou un intent de
control de les branques econòmiques pel sindicat respectiu.
Consell d'empresa
Òrgan creat pel decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya, el 24
d'octubre de 1936, per assumir, en les empreses col·lectivitzades, les funcions dels
antics consells d'administració. Constaven de l'interventor de la Generalitat i de cinc a
quinze obrers, segons decisió de l'empresa, elegits per l'assemblea tenint en compte els
diversos serveis (producció, administració, serveis tècnics, comercials) i la
influència de les centrals sindicals a què pertanyien els treballadors. Eren
responsables de llur gestió davant els treballadors de l'empresa i del consell general
d'indústria respectiu.
Consell General d'Indústria
Organisme creat per a cada sector industrial
pel decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya del 24 d'octubre de
1936. Els consells generals d'indústria tenien dues finalitats: possibilitar el
reagrupament de les empreses col·lectivitzades per sectors de producció i facilitar la
comunicació del Consell d'Economia amb les unitats productives. El primer a crear-se fou
el de la indústria química pel març de 1937; la resta foren creats l'octubre del mateix
any. Havien d'ésser constituïts per 4 tècnics, 4 membres dels consells d'empresa, 8
representants dels sindicats, i eren presidits pel vocal del ram en el Consell d'Economia.
Al si de cada consell general es constituí un comitè executiu d'indústria,
format per un membre de la UGT, un de la CNT, un representat dels consells d'empresa, un
dels tècnics i el president del ram.
|
|
Política financera. |
Comissaria General d'Assegurances
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 28 de juliol de 1936,
dependent de la conselleria de finances, a fi d'intervenir en el funcionament de les
companyies i mutualitats d'assegurances. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part
dels decrets de S'Agaró) fou creat el Servei Tècnic d'Assegurances, que havia d'exercir
les funcions de la Comissaria General d'Assegurances (vida, incendi, transports i
diversos) i de la Comissaria d'Assegurances Socials (maternitat, accidents de treball,
retir-vellesa). Pel mateix decret fou creat el Consell General d'Assegurances, amb
atribucions consultives i executives.
Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi
Organisme creat per decret de 23 de juliol de 1936 com a Comissaria General de Banca,
dependent de la conselleria de finances de la Generalitat de Catalunya, a fi de regular la
funció bancària per evitar les sortides innecessàries de fons dels bancs i resoldre el
problema del pagament de jornals. Per decret de 8 d'agost es convertí en Comissaria
General de Banca, Borsa i Estalvi, articulada en tres comissaries delegades per a cada una
de les funcions. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part dels decrets de s'Agaró)
fou dissolta i substituïda pel Consell Superior del Crèdit i de la Banca, de caràcter
consultiu, i pel Consell General de la Banca Catalana i el Consell General de l'Estalvi,
de caràcter executiu. Amb aquests canvis hom reforçà la intervenció de la Generalitat
en la gestió del crèdit i de l'estalvi.
|
|
Política d'habitatge i urbanisme. |
Comissariat de l'Estatge
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 18 de setembre de 1936 per elaborar
la política de l'habitatge, administrar —dissoltes les cambres de la propietat
urbana— els béns immobles urbans i actuar com a organisme consultiu. Havia d'ésser
format pel conseller de justícia, com a president, i per representants del Front Popular
i dels sindicats; aquests darrers, tanmateix, no hi aportaren llur col·laboració. Fou
dissolt pel gener del 1937 en ésser creada la Comissió per a l'Estudi del Règim
Immobiliari.
Comissió Mixta de l'Administració i Control de la Propietat Urbana
Organisme definit pel decret de 9 de gener de 1937 i constituït l'1 de febrer del mateix
any. S'encarregà d'estudiar la qüestió de l'estatge, especialment la procedència de la
seva municipalització a Catalunya, i d'administrar els béns immobles urbans. Fou formada
per nou vocals (tres de designats pel conseller de finances de la Generalitat de
Catalunya, tres pel Sindicat de la Construcció de la CNT i tres pel Sindicat de la
Construcció de la UGT). En ésser aprovada la municipalització de la propietat urbana
(11 de juny de 1937), hauria hagut de desaparèixer, però davant les dificultats de
creació de la Caixa Immobiliària, continuà les seves funcions fins el 1939.
Consell d'Urbanisme
Organisme projectat el 1937 per la Generalitat de Catalunya per a orientar i controlar la
urbanització de les ciutats i les comarques a partir de l'aprovació d'un Estatut
urbanístic. La municipalització de la propietat urbana (11 de juny de 1937) fou el
primer pas cap a la creació d'aquest consell.
|
|
Política territorial. |
Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936
per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la
Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el
territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en
comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals
nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i
en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent
aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat
final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per
la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila,
vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve,
Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que
canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya,
inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual
hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a
quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos
confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels
partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos
projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un
altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions
que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la
República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933)
un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de
municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció
filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell
de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà
immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al
Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis
d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la
guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb
alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional,
numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió
de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i
l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya.
El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en
estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió
provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya
establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.
Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou
distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió
Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Regió
Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial
de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la
Generalitat de Catalunya.
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat,
entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes
certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La
delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques
fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o
de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals,
històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les
activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses
rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica
essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva
aptitud funcional.
A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de
municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els
òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del
gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que
es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi
indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de
representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la
comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona)
fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de
Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió
Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué
vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme.
|
|
Política social. |
Ajut
Infantil a Reraguarda
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 1937 per tal de
socórrer els nens afectats per la Guerra d'Espanya. Organitzada per la mestra Estel·la
Cortics, la primera colònia s'instal·là a l'Estartit i després, el 1938, a Canet de
Mar. Acollia nens abandonats o orfes, principalment del nord de l'estat espanyol, de
Madrid i d'Aragó, i els retornava als parents que legalment poguessin fer-se'n càrrec.
Al gener del 1939 l'AIR quedà incomunicada de Barcelona i nombrosos nens foren portats a
l'URSS, bé que alguns tornaren a Barcelona pocs dies després.
Decret de Mobilització Social
Decret de la Generalitat de Catalunya del 23 de setembre de 1937 signat pels consellers de
finances, economia i treball, que establia la mobilització de tots els treballadors
d'empreses que obtenien préstecs de l'Oficina Reguladora de Pagament de salaris per a
ocupar uns llocs de treball determinats. Un segon decret (5 d'octubre) establí la
mobilització civil de tots els treballadors de la construcció i d'explotacions mineres
de productes no indispensables per a la guerra.
Decret de Sindicació Obligatòria dels
Conreadors de la Terra
Decret de 27 d'agost de 1936 que establia el
principi, proposat pel Consell d'Economia, de la sindicació obligatòria de tots els
conreadors de la terra a fi d'articular en un sistema ordenat els diversos aspectes de
l'activitat agrícola. La llei establia l'organització conjunta dels sindicats agrícoles
existents d'acord amb els criteris de la llei de 1934 i l'entrada en la nova organització
de tots els conreadors no sindicats. Es preveia la creació de les institucions
complementàries (de crèdit, assegurances, compres en comú, comercialització) a fi que
el treball agrícola obtingués un nivell superior de productivitat. El Servei de la
Cooperació facilitava estatuts tipus. La conselleria d'agricultura i economia designà
una comissió que elaborà el reglament d'aplicació del decret, que fou aprovat per
decret de 19 d'octubre de 1936.
Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Organisme constituït d'acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de
la Generalitat de Catalunya (agost del 1936), per la fusió de la Unió de Rabassaires
i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de
Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
|
|
Política cultural. |
Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU)
Institució creada per decret de 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat
d'iniciar una escola nova, única, gratuïta, laica, amb coeducació i en llengua
catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana.
Es proposava de coordinar els serveis d'ensenyament de l'estat, de l'ajuntament de
Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Era dirigit per quatre representants de la UGT
(Federació de Treballadors de l'Ensenyament), quatre de la CNT (Sindicat de Professions
Liberals), un de l'Escola Normal de la Generalitat, un de la Universitat Autònoma, un de
la Universitat Industrial i un de Belles Arts. El comitè executiu era format per Joan
Puig i Elias, Francesc Albert, Joan Hervàs i Miquel Escorihuela. En 1936-37 elaborà el Pla
General d'Ensenyament basat en l'ensenyament permanent en grups i en una distribució
segons les capacitats i els interessos. Preveia, a més, que cada escola fos adscrita a
una col·lectivitat de producció. En 1936-37 les reformes en edificis expropiats
possibilitaren l'escolarització de 50 000 nens. El 1937 foren matriculats 111 000
infants, dels quals 21 000 no pogueren ésser escolaritzats, bé que el CENU encarregà al
Sindicat d'Arquitectes de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. La
mobilització progressiva dels mestres en 1937-38, però, representà un obstacle decisiu
per a la nova pedagogia. Fou dissolt pel febrer del 1939.
Servei de Biblioteques al Front
Organisme dependent del departament de cultura de la Generalitat, creat per
iniciativa d'Antoni M.Sbert el 1937. El seu objectiu era el de regular el trasllat de
llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants connectada amb la
direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat, vinculada a la Institució
de les Lletres Catalanes, del departament de cultura. Així es recollia i regularitzava la
iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost del 1936 iniciaren
remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó. Hom radicà dos grans dipòsits de
10 000 llibres a Cervera i Tarragona, a partir dels quals s'enviaven llibreries
mòbils als diversos fronts. Les bibliotecàries eren les de la Generalitat.
Servei de Cultura al Front
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya, el 13 de setembre de 1937,
per tal de fer arribar als fronts en lluita les diverses manifestacions de la cultura
catalana. Llurs objectius eren, fonamentalment, d'estimular la producció de literatura de
guerra en català i de fer-la arribar al front, intensificar en un pla conjunt el Servei
de Biblioteques al Front i organitzar les milícies de cultura integrades per mestres
catalans. Depenia del departament de cultura a través de la Institució de les Lletres
Catalanes i tenia l'assessorament del Comissariat de Guerra.
Servei del Patrimoni Històric, Artístic i
Científic de Catalunya
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya, durant la guerra civil, per tal de
gestionar i preservar edificis, obres d'art i col.leccions. Va endegar una eficaç
política preventiva amb l'adopció de mesures de seguretat.
|
|
Partits i sindicats protagonistes durant la guerra a
Catalunya. |
Acció Catalana Republicana (ACR)
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit
Catalanista Republicà, creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció
Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de
professions liberals i classe mitjana.
Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué
representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns
dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.
Confederació Nacional del
Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del
8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la
desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera
manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat
Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència
obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la
fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31
d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del
Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i
Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de
Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari
francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també
socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per
84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació
General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels
anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de
juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits
aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració
política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A
Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya,
acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del
mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó
intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al
govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny).
Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina
militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament
als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de
forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern
Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del
consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de
revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez,
secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i,
alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions
i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març
del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front
Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al
programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà,
per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també
l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de
Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio
Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT
(octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas,
Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego
Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència
d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit
Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la
Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè
d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana
(maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat
nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres
pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt
la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada
màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de
treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada
província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés
nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el
secretari general.
Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la
creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i
Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat,
les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del
1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les
institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la
Generalitat (Josep Irla i, des de 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que
irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic.
Estat Català
Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de
la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra
Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de
Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de
premsa foren «Estat Català», «Diari de Barcelona» (juliol del 1936 juliol del
1937), «Estat Català» (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de
Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en
esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i
Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60,
participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a
Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit
com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar
suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius,
manté una presència testimonial.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica,
constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte
d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua
Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta
federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista
Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació
de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment
Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón);
també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics
republicans.
En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou
absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític
(presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la
República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI
assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi,
la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau
d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els
nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous
agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment
Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats
el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y
Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid).
Partit Obrer d'Unificació Marxista
(POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la
Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc
Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la
unificació foren la lluita per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa
del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del
proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança
Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la
unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de
front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front
d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general,
Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i
defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat
independent.
Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun
dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies
Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el
govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin. Participà
des del primer moment en el front de guerra d'Aragó amb diverses unitats que formaren la
29 divisió de l'Exèrcit de l'Est comandada per Josep Rovira. La creixent i mútua
oposició entre el POUM i el PSUC-PCE i les arrels sindicalistes de molts dels seus
dirigents inclinaren el POUM cap a la recerca d'unes relacions amb la CNT-FAI, que mai no
arribaren a ésser estables. Aquest aïllament progressiu s'accelerà en prendre posicions
extremistes en pro d'una organització miliciana de l'exèrcit, de la socialització de la
indústria i del transport, de la formació d'un cos únic de seguretat interior basat en
les patrulles de control i de la convocatòria d'un Congrés constituent de delegats dels
obrers, dels camperols i dels combatents. Amb aquest programa xocà obertament amb el
PSUC-PCE, que aprofità els fets de Maig del 1937 per desenvolupar al màxim la
seva tesi d'una sola organització comunista i, sota la falsa acusació de trotskisme i de
feixisme, desencadenà una forta ofensiva contra el POUM, que significà l'assassinat del
seu secretari, Nin, i el procés d'altres dirigents (Arquer, Bonet, Adroher, etc).
Continuà actuant amb una activitat molt reduïda a la clandestinitat i acabada la guerra,
en l'exili, fou víctima d'un nou procés, aquesta vegada sota el règim de Vichy.
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir
de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la
Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Les primeres
converses per a la unificació tingueren lloc al començament del 1935, amb la
participació del BOC, Esquerra Comunista, Unió Socialista de Catalunya, PCP i la
federació catalana del PSOE, però hom no arribà a cap acord malgrat els esforços del
PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes
com l'hostilitat de l'organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. L'evolució de la Unió Socialista cap a posicions
revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista (agost
del 1935) proposaren l'articulació d'un ampli front antifeixista, deixaren la porta
oberta a una possible reunificació amb l'esquerra socialista i donaren un nou impuls al
procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935 s'havien
creat dos blocs, format un pel BOC i Esquerra Comunista, que formaren el Partit Obrer
d'Unificació Marxista, i l'altre per les altres quatre organitzacions restants. En
produir-se l'aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació
Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP.
La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la
fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s'organitzà seguint
els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la
Internacional Comunista —a la qual s'adherí— li fou confirmat pel ple d'aquesta
del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la
guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60
000 pel juliol del 1937 (15 000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari
"Treball" i el de les joventuts "Juliol".
Unió de Rabassaires (UR)
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que
com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses
entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats
d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del
Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus
subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires,
sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell
Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay,
Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra".
Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern
de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme
de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la
Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les
altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles,
única de Catalunya.
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés
fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12
al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats
obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT,
tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat
espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els
primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT
donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi
cresqué, i una nova directiva, presidida per Ramón González Peña, donà suport al
govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el
seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Militars del bàndol
republicà relacionats amb Catalunya.
2.
Militars del bàndol nacional
relacionats amb Catalunya.
3.
Presidents i Caps de Govern
de la República.
4. Dirigents
anarquistes.
5. President de la
Generalitat de Catalunya.
6.
Polítics catalans durant la guerra.
7.
Eclesiàstics catalans durant la guerra.
8. Altres personatges relacionats amb la
guerra a Catalunya. |
|
Militars
del bàndol republicà relacionats amb Catalunya. |
Aranguren
Roldán, José (1875-1939)
General. Cap de les forces de la guàrdia civil a Catalunya el 1936. No col·laborà en
l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i posà les forces sota el seu comandament
al servei del govern de la Generalitat. La intervenció de la guàrdia civil en els
combats del 19 de juliol fou decisiva. Per ordre del govern de la República es féu
càrrec del comandament militar del Principat. Més tard fou comandant militar de
València. Fou afusellat al final de la guerra civil.
Batet i Mestres, Domènec (1872-1937)
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a
tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la
Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou
designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres
militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que
corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou
destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent
d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou
detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser
proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el
destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona.
Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte
al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre
alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els
esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de
destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns
sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap
de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després
de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb
seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el
16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general
Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver
estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en.
Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus
oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou
afusellat el 18 de febrer següent.
Bayo Piraud, Alberto (1892-1967)
Militar. De mare cubana i pare castellà, des dels sis anys residí a Madrid, on
obtingué, el 1915, el títol de pilot militar. Establert a Barcelona a l'inici de la
guerra civil de 1936-39, comandà, amb èxit, l'expedició republicana per a sotmetre
Eivissa. Passà després a Mallorca, on desembarcà a Portocristo, però el contraatac,
ajudat per l'aviació italiana, obligà el cos expedicionari a retirar-se. Per l'octubre
del mateix any obstaculitzà l'ofensiva contra Madrid amb la tàctica de guerrilla. En
acabar la guerra (1939) s'instal·là de primer a Cuba, on es lliurà a l'ensenyament, i
tres anys després a Mèxic, on ocupà una càtedra a l'escola d'aviació militar. Més
tard intervingué en els esdeveniments de Guatemala i de Nicaragua, i a partir del 1955,
que conegué Fidel Castro a Mèxic, el qual li demanà la col·laboració, dirigí
l'entrenament dels membres de l'organització Gramma. A més de Mi desembarco en
Mallorca (Mèxic 1944) i Mi aporto a la Revolución Cubana, és autor d'una
vintena d'obres dedicades a la guerrilla.
Campesino, el (1909-1983)
Nom amb què és conegut Valentín González. Revolucionari. Minaire
a Peñarroya i afiliat al partit comunista des del 1929; en començar la guerra civil, el
1936, s'enrolà al cinquè regiment. Cap de brigada i de divisió, es distingí pel seu
valor en la defensa de Madrid i en les batalles de Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol i
Lleida. Acabada la guerra, passà a Algèria i després s'exilià a l'URSS, d'on fugí a
França. Després de trencar totes les relacions amb el partit comunista, el 1963 dirigí
un grup terrorista als Pirineus. Publicà Vida y muerte en la URSS (1939-1949) (1950).
Escofet i Alsina, Frederic (1898-1987)
Militar. Sortí d'alferes de l'acadèmia de cavalleria de Valladolid.
Lluità com a voluntari al Marroc i hi fou ferit tres vegades. Més tard fou destinat a
Barcelona i a Vilafranca del Penedès, ja com a capità. El 1930 ingressà al cos de
mossos d'esquadra, del comandament del qual es féu càrrec, amb l'adveniment de la
República, fins que el substituí Enric Pérez i Farràs. Romangué al cos com a
capità-caporal i fou ajudant del president Macià. Durant els fets del Sis d'Octubre del
1934 li fou encarregada la comissaria general d'ordre públic, per abandó del titular.
Intentà la defensa del palau de la Generalitat, però, fet presoner, hom el condemnà a
mort en un consell de guerra sumaríssim. Alcalá Zamora li commutà la pena per la de
presó perpètua. Alliberat arran del triomf del Front Popular (febrer del 1936), es
reintegrà a l'exèrcit i tornà a assumir la comissaria general. La seva actuació fou
decisiva per a dominar l'alçament militar del 19 de juliol a Barcelona i a la resta de
Catalunya. De l'agost del 1936 al maig del 1937 anà en comissió de servei a l'estranger.
En tornar, ascendit a comandant, passà al front d'Aragó, com a cap d'estat major de la
brigada de cavalleria. Fou ferit a les batalles de Belchite i de Terol. Un cop restablert,
comandà les Esquadres de Catalunya i fou ajudant del president Companys. Exiliat el 1939,
s'establí a Brussel·les, si bé des del 1979 viatjà sovint a Catalunya. El 1973
publicà en dos volums Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6
d'octubre de 1934) i II. La victòria (19 de juliol de 1936), a més de
nombrosos articles.
Guarner i Vivancos, Josep (1899-1972)
Militar. Germà de Vicent Guarner. Combaté al Marroc
(1921-28). Amb motiu dels fets del Sis d'Octubre de 1934 fou desterrat a França. Estigué
adscrit a la Secretaria General d'Ordre Públic (1936), fou membre del Comitè de
Milícies Antifeixistes i comandant cap de l'estat major de l'Exèrcit de Catalunya al
front d'Aragó i, després, a la defensa de les costes. Essent tinent coronel, s'exilià a
França el 1939, on fou internat a Argelers. Passà després a Mèxic.
Guarner i Vivancos, Vicenç (1893-1981)
Militar. Féu els seus estudis militars a l'Academia
de Infantería de Toledo i rebé formació d'Estat Major a Madrid. Fou tinent (1911),
capità (1917) i diplomat d'estat major (1919). Entre el 1918 i el 1925 participà en la
guerra del Marroc. Fou professor de l'Academia Militar de Infantería de Toledo i el
destinaren al Sàhara (1927-30) i en el mateix període fou cap segon en el territori de
Cabo Juby. Fou professor de tàctica a l'Escuela Superior de Guerra de Madrid. Proclamada
la República, tornà a Catalunya i, el 1933, féu cursos per a oficials a l'exèrcit
francès i participà en el Salisbury Plain (primeres maniobres mundials de tancs).
Nomenat cap superior dels serveis d'ordre públic de la Generalitat (1935), reorganitzà
les forces de seguretat, d'assalt i de policia. Durant l'alçament militar del 1936 formà
part de la minoria de militars que restaren fidels a la República; el 19 de juliol de
1936 es destacà a Barcelona per la repressió del moviment dels militars alçats. Fou
sotssecretari de la Conselleria de Defensa (agost del 1936) i s'ocupà d'organitzar
columnes per al front, d'establir indústries de guerra, escoles d'oficials i
fortificacions. Cap del front d'Aragó (1937), participà en multitud de cops de mà i
d'accions victorioses (Belchite, Codo, etc). Cap d'estat major de l'Exèrcit de l'Est,
comandat pel general Pozas, lluità als fronts de Còrdova i Extremadura. Fou director de
l'Escola Popular d'Estat Major (1938), agregat militar a la Legació d'Espanya a Tànger,
on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc
francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al
general francès Vergès, antic professor seu. El mateix 1939 s'exilià a Mèxic, on es
naturalitzà mexicà i s'incorporà a l'exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat
militar de l'ambaixada republicana (1945-49). Fou col·laborador de les revistes
"Tiempo", "Mundo Libre", "Anáhuac", "La
Propiedad", entre d'altres. També col·laborà en l'enciclopèdia UTEHA i fou
subgerent del Banco de la Propiedad. Dins de la seva obra, publicà a Mèxic: El
analfabeto que conquistó un reino (1954), El divino equivocado descubridor de un
mundo (1954) i El asesinato del general Humberto Delgado (1966). Entre les
seves obres de temàtica militar, cal esmentar Carros de Combate, Tècnica de
l'art militar modern , L'aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1980),
El Sahara y el sur marroquí españoles; Empleo de carros de combate por el alto
mando; Técnica del arte militar i Cataluña en la guerra de España.
Col·laborà a la revista "Quaderns de l'Exili", publicada pels catalans
residents en aquest país.
Líster Forján, Enrique (1907-1994)
Polític i militar comunista. Obrer picapedrer, ingressà al Partido Comunista de España
i anà a l'URSS, on treballà i estudià a l'acadèmia Frunze (1932-35). Durant la guerra
civil de 1936-39 fou un dels caps del cinquè regiment, i es destacà en la defensa de
Madrid. Cap de l'onzena divisió (dita la divisió Líster) i del cinquè cos
d'exèrcit, tingué un paper important en les batalles de Guadalajara i de l'Ebre.
S'exilià a l'URSS i obtingué el grau de general dels exèrcits soviètic, polonès i
iugoslau per la seva participació en la Segona Guerra Mundial. Membre de la direcció del
PCE, el 1970 hi trencà per discrepància amb la crítica d'aquest a la invasió
soviètica de Txecoslovàquia i creà el Partido Comunista Obrero Español (PCOE), fidel a
les directrius ideològiques de l'URSS, que al Principat prengué el nom de Partit
Comunista Obrer de Catalunya. Havent retornat de l'exili el 1977, participà sense èxit
en diverses consultes electorals i afavorí, l'any 1986, la integració del seu partit en
el PCE.
Modesto, Juan (1906-1968)
Nom amb què és conegut Juan Modesto Guilloto i León, militar andalús.
Ingressà (1930) al Partido Comunista de España, i anà (1933) a Rússia, on seguí
cursos de formació política i probablement també militar; tornà a Espanya (~1935), i
en esclatar la guerra civil de 1936-39 combaté, com a cap del batalló Thaelmann, al
front de la Sierra (Madrid); manà després, successivament, el V Regiment, la XVIII
Brigada Mixta, la IV Divisió, l'Agrupació de Vallecas i el V Cos d'Exèrcit, amb el qual
participà en les batalles de Brunete, Belchite, Terol i Aragó. Ascendit a tinent coronel
de milícies (1938), passà a comandar l'Agrupació Autònoma (més tard Exèrcit) de
l'Ebre, al capdavant de la qual lliurà la batalla de l'Ebre i assolí el grau de coronel
(fou l'únic militar de l'escala de milícies que l'obtingué). Acabada la guerra, passà
a l'URSS. És autor de Soy del Quinto Regimiento, publicat pòstumament el 1969.
Rojo i Lluch, Vicent (1894-1966)
Militar. Pertangué a l'arma d'infanteria. Comandant i professor d'estratègia a
l'acadèmia de Toledo en començar la guerra civil, es mantingué fidel a la república.
Participà en la batalla d'Illescas (octubre del 1936) i durant el setge de Madrid fou
nomenat pel general Miaja cap del seu estat major. Ocupà el mateix càrrec a l'estat
major central. Prengué part en la campanya de Catalunya amb el grau de general. S'exilià
primer a França i després a Amèrica. Fou instructor de l'acadèmia militar de
Cochabamba (1943) i el 1958 li fou permès el retorn a Espanya.
|
|
Militars
del bàndol nacional relacionats amb Catalunya. |
Dávila
Arrondo, Fidel (1878-1962)
Militar. Lluità a Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada. En
ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Prengué part
en l'alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l'exèrcit que ocupà
el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l'ocupació de Terol (1938) i en la
batalla de l'Ebre. Fou ministre de l'exèrcit el 1938 i en 1945-51. El 1948 fou creat
marquès de Dávila.
Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975)
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar
a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917
es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a
les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà
amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al
Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera
(1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i
en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove
d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de
la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la
Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de
l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb
José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central
(1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on
participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu
càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i
organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament
assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim
de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de
Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com
a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern
alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada
la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un
estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les
potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45),
però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà
amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley
del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947),
etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge
diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general
Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia
com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova
constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts,
com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973
cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall
Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la
governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a
traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del
príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres,
emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos.
Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
Goded Llopis, Manuel (1882-1936)
Militar. Ingressà a l'Academia de Infantería el 1896, i el 1925, després
d'intervenir en el desembarcament d'Alhucemas (Marroc), fou ascendit a general. Implicat
en l'aixecament de Sanjurjo per l'agost del 1932, posteriorment Gil Robles el nomenà
director general d'aeronàutica, inspector general d'aviació militar i magistrat de la
sala sisena del Tribunal Suprem. Pel febrer del 1936 fou designat comandant militar de les
Balears. Hi preparà l'aixecament, i la Junta Suprema de la conspiració li assignà, en
un principi, l'encapçalament del sollevament a València, però ell preferí (i convencé
Mola) encarregar-se de Barcelona. El matí del 19 de juliol proclamà l'estat de guerra a
Mallorca; després, sense esperar el seu substitut (el general Bosch, de Menorca) i sense
saber quina era la situació a Barcelona, s'hi dirigí amb un hidroavió. Hi arribà prop
de la una de la tarda, i des de capitania general (on detingué el general Llano de la
Encomienda) intentà, sense èxit d'obtenir la col·laboració de la guàrdia civil
(general Aranguren). A la tarda, les forces republicanes i populars penetraren a l'edifici
i fou detingut personalment pel comandant Pérez Farrás. Després, Companys aconseguí
que parlés per ràdio induint a la rendició els militars revoltats. Traslladat al
vaixell Uruguay, l'11 d'agost fou sotmès a un consell de guerra; fou afusellat a
Montjuïc l'endemà.
Martínez Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al
Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat
quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents
sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció
de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà,
successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a
França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament
militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després
d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Muñoz Grandes, Agustín (1896-1970)
Militar i polític castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i
durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt. Comandà, en la
zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre secretari general
del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de
l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern
(1962-67).
Yagüe Blanco, Juan (1892-1952)
Militar castellà. Participà en la guerra d'Àfrica a partir del 1914, i en la repressió
de la revolució asturiana del 1934. De simpaties falangistes, intervingué en la guerra
civil de 1936-39, sobretot en la campanya d'Extremadura, i ocupà Barcelona al capdavant
de les tropes marroquines. Fou ministre de l'aire (1939-40).
|
|
Presidents i Caps de Govern
de la República. |
Azaña
y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels
agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per
oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de
secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19),
del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació
d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i
intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu
primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919).
La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no
començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan
Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb
una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la
autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum
que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat
director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención
del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de
lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat
també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de
George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del
sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren
les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un
dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del
comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14
d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell
temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt
aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la
personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre
del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera
de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la
política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit,
disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària
lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la
història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista".
L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del
novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la
insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no
estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit
políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana),
que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i
s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions
del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix
any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins
al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra
a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que
contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història
política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.
Casares Quiroga, Santiago (1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i
diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que
dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de
la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació
(1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la
República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la
cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils
circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol
del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a
la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i
diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que
dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de
la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació
(1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la
República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la
cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils
circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol
del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a
la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a
França.
Giral, José (1879-1962)
Polític. Químic i catedràtic a la universitat de Madrid (1928). S'oposà a la dictadura
de Primo de Rivera i participà en la fundació d'Acción Republicana. En ésser
proclamada la República, el 1931, fou conseller d'estat, rector de la universitat de
Madrid i ministre de marina (1931-33). Ministre també amb el Front Popular (1936), fou
cap de govern (19 de juliol — 5 de setembre), però no pogué impedir que la revolta
militar s'estengués i que esclatés la revolució a la zona republicana. Fou ministre amb
els governs de Largo Caballero i Negrín, i el 1939 s'exilià a Mèxic, on presidí el
govern republicà a l'exili (1945-47).
Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al
PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915,
respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de
presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà
com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el
comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou
elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la
col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou
empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de
l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política
revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat.
Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes
moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat
(febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de
Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937
a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT.
Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de
concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol
de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de
París a Madrid.
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i
fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el
Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern
amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà
amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les
eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la
República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a
l'exili.
Negrín López, Juan (1889-1956)
Polític i metge. Especialitzat en fisiologia, féu estudis a Leipzig i el
1922 obtingué una càtedra a la universitat de Madrid. En el terreny científic féu una
tasca molt important i mai no destacà en política fins a la guerra civil de 1936-39.
Però ja des de la Dictadura s'inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou elegit diputat. Durant
la guerra civil fou ministre de finances en el govern Largo Caballero (setembre del 1936).
Des d'aquest càrrec reorganitzà l'economia de guerra i ordenà el trasllat a l'URSS (via
Cartagena-Odessa) d'una gran part de les reserves d'or del Banco de España, amb la
garantia de les quals es feien efectives les ordres de pagament internacionals que
lliurava Negrín mateix. Amb la dimissió de Largo Caballero arran dels fets de Maig
fou nomenat primer ministre (17 de maig de 1937). Immediatament constituí un govern amb
la participació de dos ministres comunistes per tal d'assegurar-se l'ajut de l'URSS.
Malgrat tot, es mantingué molt distant del Partido Comunista de España. A remolc de
l'evolució de la guerra, el mes d'octubre del 1937 decidí el trasllat del govern a
Barcelona, el mes d'abril del 1938 donà entrada a ministres sindicals (CNT-UGT) i pel
setembre del mateix any intentà de negociar la pau sobre la base d'un programa de tretze
punts. Pel febrer del 1939, amb la desfeta de Catalunya, s'exilià. Després tornà a
entrar a la zona republicana, però el 5 de març ell i el seu govern emprengueren per via
aèria el camí definitiu de l'exili. Acabada la guerra, organitzà el Servicio de
Emigración para Republicanos Españoles, que rivalitzava amb una organització de fins
similars organitzada a Mèxic per Indalecio Prieto. Després de la seva mort (1956), el
seu fill, Rómulo, lliurà a l'ambaixador de l'estat espanyol a París documentació
interessant relacionada amb el dipòsit d'or fet per Negrín a l'URSS.
|
|
Dirigents
anarquistes. |
Abad
de Santillán, Diego (1897-1983)
Pseudònim de Sinesio García Fernández,
economista, polític i anarquista espanyol. Residí en diversos períodes de la seva
joventut a l'Argentina, on col·laborà a la Federación Obrera Regional. Tornà per
estudiar filosofia a Madrid (1915-17), on conegué Salvador Seguí, i medicina a Berlín
(1922-26). A l'Argentina, fou col·laborador de la revista "La Protesta", amb
Enrique Nieto, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i publicà El anarquismo en el
movimiento Obrero (1925). A Espanya participà, des del 1931, en diferents grups
anarquistes i dirigí "Tierra y Libertad". Més endavant publicà Reconstrucción
social. Bases para una nueva edificación económica argentina (1933) i escrigué La
bancarrota del sistema económico y político del capitalismo. Féu una breu estada a
l'Uruguai, retornà a Europa i s'establí a Barcelona el 1933. Durant aquest període es
caracteritzà per una intensa activitat política i intel·lectual que culminà amb la
creació de tres revistes —"Tiempos Nuevos", "Butlletí de la
Conselleria d'Economia" i "Timón". El juliol del 1936 representà la FAI
en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, el mateix any publicà a nom de la
CNT El organismo económico de la revolución. Com a membre del Consell d'Economia
de la Generalitat de Catalunya defensà la política de participació anarquista en el
govern republicà. Després de la guerra civil, el 1939, s'exilià a l'Argentina, on
residí fins el seu retorn definitiu a Catalunya el 1976. Publicà, entre altres obres i
traduccions, Por qué perdimos la guerra (1940), La crisis del capitalismo y la
misión del proletariado (1946) i Contribución a la historia del movimiento obrero
español (1962-65). Rellançà la revista "Timón" i col·laborà en la Gran
enciclopedia argentina. Retornat de l'exili, publicà a Barcelona el llibre de
records, Memorias (1977).
Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la
Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit,
s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar
de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i
participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en
ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco
Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup
anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de
sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió
Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el
complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina.
Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per
un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a
Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de
la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros».
Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García
Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les
federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat
(1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després.
Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i
fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de
la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè
insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la
CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934,
fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on
preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de
1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de
Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El
Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar
sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz,
impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències
amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto.
Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari
a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern
republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb
la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu
enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
García i Oliver, Joan (1901-1980)
Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on s'uní amb
Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat
a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de
la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el congrés de
la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de Barcelona), es
destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la República i fou
qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat (gener del
1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver impedit una
vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment
impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la
insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un
segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell mateix any i insistí en
la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa
confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21
de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon
principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936),
però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo
Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball
per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de
readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior
de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l'organització de les Escoles
Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica
Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell any figurà com a cap de
la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938
intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació
d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l'exili,
primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d'un Partit
Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa
Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una
cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a
"La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica
feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre,
1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis
llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable,
1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de
"La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué
una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan
ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident
campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment
influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè
regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932.
Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del
1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny
del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es
convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà
fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè
regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del
comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa,
guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als
intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de
Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de
consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat
en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà
posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les
seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de
Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment
les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938),
que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de
diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La
Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el
Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu
tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el
funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos
òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir").
Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres
en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y
muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de
CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis
años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977
participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del
sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de
Llenguadoc.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a
Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de
Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou
redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El
Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de
societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera"
(1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a
l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió
desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a
quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del
desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat
a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la
secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment
adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro
bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà
l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou
l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper
polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i,
establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí
la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25
desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi
fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició
per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el
federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del
Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc,
favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de
fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la
clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans
catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment
revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la
seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest
d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la
legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical"
(1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès
paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un
dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir
l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre
les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats
d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i
redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà,
tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà
successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de
Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves
condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra
civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de
"Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència
individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo
Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec
de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia
elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats
militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de
juliol de 1942. Diverses recopilacions d'articles seus són Ideas sobre sindicalismo y
anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), Problemas y Cintarazos
(1946), Pensamiento de Juan Peiró (1959) i Escrits (1975).
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a
mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a
col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del
1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical.
S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y
Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on
sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué
en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà
també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador
(1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que
demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya.
Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà
provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou,
juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa
anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe
de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta
días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a
la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la
conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una
altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns
pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la
destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu
decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran
especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i
per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu
del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad
Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en
defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups
anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà
en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida
Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig
del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu
sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup
Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la
CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT
(juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a
partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i
possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la
Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932),
però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el
trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació
Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una
intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de
Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué
quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo
que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de
l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president.
Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual
resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a
Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina
militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i
l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la
federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del
mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a
València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el
Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido
Sindicalista?.
|
|
President
de la Generalitat de Catalunya durant la guerra. |
Companys
i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a
la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità
en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas.
Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de
les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La
Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del
reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus
(juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i
Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual
sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del
1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions
municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i
d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad»
deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La
seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà,
amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916,
que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit
Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En
representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des
d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una
intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la
tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí
d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que
perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions
internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep
Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret
es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del
desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit
Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat.
Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra
el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i
Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la
Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a
la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per
l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la
Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà.
Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des
del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició
política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè
Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des
d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans
catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la
Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de
Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català.
Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14
entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on
deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia
i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical
Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de
maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra
Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la
segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona
(juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué
activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola
(setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president
de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner
(gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de
l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del
càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre
de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el
seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933
fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan
Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la
Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i
l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de
concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas
a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de
«L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de
Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de
l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou
plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de
Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les
tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el
seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins
la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre.
Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República
Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).
Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel
Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En
produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de
serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona.
Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà
a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil,
dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern
d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les
forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les
forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després
d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de
Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la
Pedrera.
|
|
Polítics
catalans durant la guerra. |
Carrasco
i Formiguera, Manuel (1890-1938)
Polític i advocat. Doctor en dret i en filosofia i
lletres. Exercí l'advocacia a Barcelona i s'especialitzà en dret mercantil. Fou
professor d'aquesta matèria a l'Escola d'Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de
Catalunya, i publicà l'obra de divulgació Normes del comerciant (1928). A partir
del 1931 fou secretari del Comitè Industrial Cotoner i, després, delegat del port franc
de Barcelona. Des de jove milità en el moviment catalanista, primerament en la Joventut
Nacionalista de la Lliga Regionalista i, després, en Acció Catalana, partit del qual fou
un dels fundadors (1922). El 1920 havia estat elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona.
Per l'agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular «L'Estevet», dirigit
per ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més populars,
especialment entre els joves. Pel juny de 1923, a causa d'unes caricatures aparegudes en
aquest setmanari, fou condemnat a sis mesos de presó. Instaurada la Dictadura, fou
obligat a complir-los al penal de Burgos. Alliberat, fou elegit membre de la Junta de
Govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Pel fet de negar-se aquesta Junta a deixar
de publicar en català la Guia Jurídica de Catalunya, els seus membres foren
multats, destituïts en mantenir llur posició, i, finalment, confinats en distintes
poblacions petites de fora el Principat, durant sis mesos; Carrasco fou enviat a Tamarit
de Llitera. Acabat el confinament, continuà actuant en la clandestinitat contra la
Dictadura. Caiguda aquesta, participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), en
representació d'Acció Catalana. Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931,
formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el
primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de
1931), a les corts constituents de la República, s'hi destacà per la seva defensa del
text íntegre de l'Estatut d'Autonomia votat pel poble català i, així mateix, per la
defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Aquesta actuació
donà lloc a la seva dimissió d'Acció Catalana. Passà a Unió Democràtica de
Catalunya, que hom acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents.
Col·laborà en diversos periòdics, com «Catalunya Comercial», «La Rambla de
Catalunya», «El Matí» i «El Temps». En esclatar la guerra civil de 1936-39, es
mantingué fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. S'esforçà a evitar
estralls i salvà la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de finances de
la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per
elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les
congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb
les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el seu govern
autònom. Pel febrer següent tornà a Barcelona; però, perseguit encara, decidí de
tornar a Euskadi. Acompanyat de la seva família, embarcà a França, els primers dies de
març, en el vaixell mercant «Galdames», que es dirigia a Bilbao. Capturat pel creuer
«Canarias», fou fet presoner i traslladat al penal de Burgos. El 28 d'agost de 1937 fou
condemnat a mort. Fou executat el 9 d'abril de l'any següent.
Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on
fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola
Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les
joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix
Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de
Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb
intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el
nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica
amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com
a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució
russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya,
col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé
que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la
CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la
Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la
CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per
la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol
del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del
comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa
central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel
govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de
la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà
d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla,
entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional
sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per
Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan
1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà
a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i
havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica
que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el
feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió
nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català,
directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen
(Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin,
Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà
políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola.
En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una
autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de
1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora
d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935).
Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics.
Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la
revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín,
ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou
nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya
(setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de
Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La
creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb
la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels
serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes
després dels fets de Maig.
Ruiz i Ponsetí, Estanislau (1889-1967)
Economista i polític. Llicenciat (1911) i doctor
(1913) en ciències exactes i enginyer industrial (1915). Tingué càrrecs importants en
diverses empreses i féu de traductor d'obres tècniques. Participà en la creació del
Sindicat General de Tècnics de Catalunya (1920) i en la de la Federació d'Empleats i
Tècnics (1932). Cofundador i dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i també
dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fou diputat per la minoria
socialista al Parlament de Catalunya (1932 -39), des d'on participà en els principals
debats parlamentaris. Al juliol-agost del 1936 fou conseller de proveïments; des de
l'agost del 1936 fou membre del Consell d'Economia de Catalunya com a representant del
PSUC, i entre el 1937 i el 1939, sots-secretari d'economia de la Generalitat. Fou un dels
principals artífexs de la Nova Economia; és autor de L'aplicació del decret
de col·lectivitzacions i control obrer (1937), Les empreses col·lectivitzades i
el nou ordre econòmic (1937). Com a publicista col·laborà al «Butlletí del
Sindicat General de Tècnics de Catalunya», «Justícia Social», «Tècnica»,
«Treball» i al «Butlletí» de la conselleria d'economia. Dedicat també a l'activitat
docent, fou professor de geometria a la Universitat de Barcelona (1912-14) i d'economia a
l'Ateneu Polytechnicum (1934-35) i a l'Escola Industrial, de la qual fou director
(1936-37). El 1937 fou nomenat director de l'Escola del Treball. És autor de Lugares
geométricos de curvatura estacionaria en el cuadrilátero de manivela cilíndrica i
de Curso de geometría descriptiva. Tingué cura de les edicions tècniques de
l'editorial Gustau Gili, on fou cridat pel seu professor Eduard Fontserè. Durant la
guerra civil donà conferències, algunes de les quals foren publicades. En acabar la
guerra civil, després de passar per França, s'exilià el 1939 a Mèxic. En aquest país
col·laborà a la creació d'escoles i museus. El 1954 fou elegit vice-president segon del
Parlament i ocupà el càrrec de gerent-apoderat de l'editorial UTEHA (1940-65), des d'on
ajudà i donà feina a desenes d'intel·lectuals catalans i altres republicans exiliats.
Tarradellas i Joan, Josep (1899-1988)
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels
fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i
"L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica
Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en
crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou
elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament
català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933.
Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc
Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit Nacionalista
Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels
fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l'Esquerra. Des de l'inici de la
guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller
de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d'economia
(agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la
conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937).
Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a
la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà
decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França.
El govern franquista en demanà l'extradició, que fou denegada, arran de la protesta
indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de
l'entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el
dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la
República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili,
Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on
residia el grup més nombrós de diputats— l'elecció de la Mesa del Parlament de
Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d'agost
fou elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic,
pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només
testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a
formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la
residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general
Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència
de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb
polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb
el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977,
enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional
per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un
Consell Executiu unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en
ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya,
el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la
Generalitat i es retirà a una posició d'observador crític de la política del país. El
1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc).
El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat
Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió
d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
|
|
Eclesiàstics
catalans relacionats amb la guerra. |
Gomà
i Tomàs, Isidre (1869-1940)
Eclesiàstic i escriptor. Successivament canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona (1927),
arquebisbe de Toledo (1933) i cardenal (1935), fou reticent amb la República o hostil a
ella, en esclatar la guerra civil representà oficiosament la Santa Seu davant del govern
de Salamanca. Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconeixement de
la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado
español (1937), escrita per ell mateix. No aconseguí, malgrat les pressions, la
signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s'adreçà públicament a José Antonio Aguirre
per excusar l'afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a
Madrid (1939) rebé l'espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra
y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica.Apologeta activíssim,
escriví més de tres-centes pastorals i setze llibres: María, Madre y Señora (1920),
El evangelio explicado (1931), en quatre volums, La familia (1931), Por
Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de
l'Academia Española i un gran propagandista de la "Hispanidad" (Discurso de
la Raza, 1934).
Vidal i Barraquer, Francesc (1868-1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). De família de propietaris
rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat, al col·legi dels
jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de
Barcelona, i s'hi doctorà a la de Madrid (1900). Els estudis jurídics li donaren una
cultura i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics del seu
temps. Després d'haver exercit d'advocat a Barcelona, decidí de passar al servei de
l'Església. Dissuadit per Torras i Bages d'entrar a la Companyia de Jesús, per motius
altament religiosos cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari de
Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorà en ambdues
facultats. Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents càrrecs a la cúria
arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat canonge el 1907 i elegit vicari capitular el
1911, a la mort de l'arquebisbe Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe
titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona. El 1914 els bisbes de
la Tarraconense l'elegiren senador. Renuncià el 1917 a la mitra de Cadis per tal de poder
contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud,
unida a la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Església, constituí el
tret característic de tota la seva vida. Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal
des del 1921, el 1923 rebutjà d'ésser presentat per a la seu de Toledo. Els anys de la
Dictadura defensà la llibertat de l'Església, i mantingué amb tots els altres bisbes de
la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de la predicació i de la
catequesi. El 1924 no acceptà el seu trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard
s'oposà tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat a Roma com
a cardenal de cúria. Proclamada la República el 1931, contribuí a evitar incendis
d'esglésies o de convents a Catalunya. Cap de l'episcopat espanyol arran de l'exili del
cardenal Segura, s'esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional —amb el
president del qual, Alcalá Zamora, l'uní una sincera amistat— a mitigar les
disposicions del projecte de constitució que afectaven els drets de l'Església; intentà
també, en va, que la Santa Seu acceptés Luis de Zulueta com a ambaixador de la
República i informà el papa de la veritable situació política i religiosa d'Espanya.
Fou partidari de dirigir col·legiadament amb els arquebisbes, en les conferències
metropolitanes, els afers religiosos i político-eclesiàstics d'Espanya, i en la
preparació dels documents collectius cercà també la col·laboració de tots els bisbes.
Com a president (fins a l'abril del 1936) de la conferència de metropolitans, treballà
estrènuament en la implantació de l'Acció Catòlica, tot i que les bases d'aquesta,
aprovades per la Santa Seu, no responien pas a la seva mentalitat, més dúctil i menys
centralitzadora. Insistí, sempre, que els títols primacials a Espanya eren purament
honorífics, defensà el títol de primat de les Espanyes que tenia l'arquebisbe de
Tarragona i desitjava que les diferents seus primades estenguessin llur jurisdicció
honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que hi havien estat històricament
unides. Esclatada la revolució a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es
refugià a Poblet, com a hoste d'Eduard Toda i Güell. L'hi anaren a cercar uns milicians
de la FAI de l'Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué més escaient que el seu bisbe
auxiliar, Manuel Borràs, restés a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla
abandonada, però aquest morí prest assassinat. Traslladat a Barcelona amb el seu
secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació i de cultura de la
Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d'ésser embarcats cap a Itàlia en vaixells
de la marina de guerra italiana. Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop
de Lucca, fins que el 1943, a causa de l'ocupació alemanya, es traslladà a Suïssa. Des
de Farneta treballà incansablement a favor de la pau, del salvament de sacerdots i de
catòlics que es trobaven en greu perill a Catalunya, i més endavant, del bisbe de Terol,
que hi era presoner i que fou mort per represàlies de guerra. Per poder dur a terme
aquestes activitats, es negà a signar la lletra col·lectiva de l'episcopat espanyol de
l'1 de juliol de 1937 a favor de l'Espanya del general Franco, i també perquè no creia
adient que els bisbes, ni que fos en aquelles greus circumstàncies, prenguessin un partit
excloent, en una guerra civil, a petició d'una de les parts bel·ligerants. Per algunes
d'aquelles activitats, que hom judicà antiespanyoles, i per aquesta negativa, no li fou
permès de retornar en vida a la seva diòcesi, que governaren en nom seu els vicaris
generals Salvador Rial i Francesc Vives. Tot i les pressions del govern del general Franco
perquè renunciés la seu de Tarragona, no hi accedí, ni Pius XI no les acceptà, ni
foren tolerades pel cardenal Gomà ni admeses pel nou papa Pius XII, elegit el 1939 en un
conclave en què prengueren part tots dos purpurats catalans. En el seu testament palesà
el desig que les seves despulles fossin traslladades a la seu de Tarragona i sebollides
prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs. Això fou, finalment, realitzat
el maig de 1978.
|
|
Altres personatges relacionats amb la
guerra a Catalunya. |
Orwell,
George (1903-1950)
Nom amb què és conegut l'assagista i novel·lista anglès Eric Arthur Blair. En desacord
amb la política colonial britànica, dimití el seu càrrec de funcionari i es dedicà a
la literatura i al periodisme, on destacà amb claredat obsessiva les realitats de la vida
política i social del seu temps. A les obres autobiogràfiques, com Down and Out in
Paris and London (1933), i Burmese Days (1934) ja mostrava una actitud
d'esquerra molt clara i donava una informació desproveïda de sentimentalismes. Els seus
ideals i la seva actitud personal s'anaren reflectint al llarg de la seva obra. Així el
1936 participà en la guerra civil espanyola al costat del POUM. Orwell explica aquest fet
a Homage to Catalonia (1938; traducció catalana de R.Folch i Camarasa, 1969), on
fa constar la contradicció entre les forces d'esquerra a Barcelona; l'obra ha estat
traduïda també a altres llengües. La seva millor obra, Animal Farm (1945,
traduïda al català: La revolta dels animals, 1964, i representada a Barcelona en
forma de comèdia musical el 1976), és una al·legoria política, on és atacada la
revolució que traeix els qui lluitaren per ella. Nineteen Eighty-four (1949;
traducció catalana de Joan Vinyes, 1965) és una visió espantosa d'un totalitarisme del
futur i contradiu les observacions fetes a The Road to Wigan Pier (1937), Inside
the Whale (1940) i The Lion and the Unicorn (1941), on havia defensat
l'existència d'un proletariat capaç de fer-se sentir contra l'actitud burgesa del poble
anglès.
|
|
