Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA
(1936-1939)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Durant la guerra civil espanyola (juliol 1936-abril 1939), Catalunya, amb el govern autònom de la Generalitat al capdavant, va romandre fidel a la República.

El 19 de juliol de 1936 va tenir lloc l'aixecament militar a Barcelona, com s'havia fet, amb sort diversa, en molts altres indrets de l'Estat el dia anterior. També com en d'altres llocs, la sublevació va fracassar. El fracàs del cop militar a Catalunya fou degut a la resistència tant de les forces oficials de la Generalitat, com de les milícies populars.

Foren aquestes darreres, controlades per la CNT-FAI, les que van organitzar la resistència, creant (21 juliol 1936) el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Durant uns mesos, el poder real de Catalunya estava en mans d'aquest Comitè, l'acció del qual va desbordar les institucions republicanes.

De seguida, la CNT-FAI va iniciar un procés revolucionari de caire socialista, que va tenir la màxima expressió en les col.lectivitzacions d'empreses. La Generalitat, tan bon punt va poder controlar la situació (setembre 1936), va regularitzar les col.lectivitzacions amb el Decret del 24 d'octubre de 1936.

La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM , partidaris de la revolució, i la resta dels partits (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català), defensors de prioritzar la guerra, esclatà violentament pel maig del 1937 a Barcelona.

I entre tant d'enrenou intern, la guerra.

Com a territori de rereguarda, Catalunya va patir bombardeigs per part de l'aviació italiana, cosa que va fer necessari la construcció de refugis antiaeris.
També cal destacar l'arribada  de refugiats d'altres indrets de l'Estat, que escapaven de la presència dels nacionals. I l'escassetat d'aliments, el racionament, el mercat negre. I també la repressió de la FAI i la de Falange.

Tot acabava sent rutinari: la gana, la sirena estrident que avisava de perill, les bombes, les corredisses als refugis, la cerca d'informació en la premsa, els comunicats per ràdio, les notícies del front, les cartes dels soldats....sempre amb l'ai al cor, sabent que la guerra seguia i que ningú sabia fins quan.

Pel que fa a les operacions bèl.liques, milers de catalans van actuar sobretot al front d'Aragó, enquadrats en les columnes de l'Exèrcit Popular,  ajudats per les Brigades Internacionals. El moment clau per a Catalunya fou l'arribada de les tropes nacionals al Mediterrani, perquè des de llavors (15 d'abril de 1938), Catalunya restava aïllada de la resta del territori republicà. La resposta de l'Exèrcit Popular de la República, la resposta catalana, fou la batalla de l'Ebre. La pèrdua de la batalla donà pas a l'ocupació general de Catalunya per part de les tropes franquistes (desembre 1938-febrer 1939).

La guerra s'havia perdut i les conseqüències serien dramàtiques. Milers de catalans emprengueren el llarg camí cap a l'exili (França, Argentina, Mèxic...). Molts altres no tingueren tanta sort i foren detinguts, executats o empresonats, depurats...

A la fi de la guerra, Catalunya perdria tot allò que tant li havia costat aconseguir. Franco havia abolit l'Estatut d'Autonomia del 1932 poc després d'entrar en terres catalanes (abril 1938). La Generalitat i tota la seva obra fou abolida. La democràcia deixava pas a una dura dictadura presidida pels guanyadors de la contesa bèl.lica.
Quedaven per davant molts anys de foscor per a Catalunya. No seria fins passada la mort del dictador, quan Catalunya recuperaria la Generalitat i les seves institucions d'autogovern (any 1977).
El govern autònom, la llibertat, els drets, el pluralisme polític, etc. no tenien cabuda en la "nueva España" que van imposar els franquistes.

Activa la música

A les Barricades

Temes relacionats

La Segona República espanyola
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil espanyola
El franquisme
El franquisme a Catalunya
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Guerra Civil espanyola (1936-1939).
- L'Espanya republicana.
2. La Guerra Civil a Catalunya.
- El cop d'Estat de juliol de 1936.
- La resistència oficial.
- La resistència popular.
3. Els esdeveniments durant la guerra.
- La divisió ideològica.
- La revolució social.
- Les col.lectivitzacions.
- Els fets de maig de 1937.
4. La vida a la rereguarda.
- La repressió.
5. Les operacions bèl.liques.
- Forces militars i populars participants en la guerra.
- La batalla de Terol.
- La batalla de l'Ebre.
- L'ocupació militar de Catalunya.
6. Les conseqüències de la guerra.
- L'exili dels vençuts.
- La dictadura franquista.
7. L'obra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra.
- Organismes polítics.
- Política de guerra.
- Política econòmica.
- Política reguladora de les col.lectivitzacions.
- Política financera.
- Política d'habitatge i urbanisme.
- Política territorial.
- Política social.
- Política cultural.
8. Partits polítics i sindicats durant la Guerra Civil a Catalunya.
La Guerra Civil espanyola comença el juliol de 1936 i acaba l'abril de 1939.
Va enfrontar nacionals i republicans.
Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Nacionals
També denominats rebels, sublevats, franquistes. D'ideologia conservadora, van protagonitzar l'aixecament contra la República, per tal d'imposar un nou règim d'arrel feixista, liderat pel general Franco. Van ser els guanyadors de la guerra.
Republicans
Defensors de la República, responen a l'agressió dels nacionals, amb la guerra i la revolució social. La manca d'unitat i l'escàs ajut internacional, expliquen la seva derrota en la guerra. Eren coneguts com els "rojos" pel bàndol nacional.
Roig roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Catalunya va romandre fidel a la República.

L'Espanya republicana
A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials (col.lectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española», particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero, molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior, sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid, intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren profundament la moral de la rereguarda republicana.
La Guerra Civil a Catalunya. La guerra civil a Catalunya
El 17 de juliol de 1936 s'alçà l'exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes altres guarnicions de l'estat espanyol. El govern es resistí fins a la matinada del 19 a donar armes als militants de la UGT i de la CNT, la qual cosa significava la revolució social. El 19 es lluità a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l'ajut de la policia, les tropes aixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder. La supremacia de la CNT i la FAI fou total. La Generalitat, desbordada pels esdeveniments, fou quasi inoperant durant els primers quatre mesos de la guerra civil. Els anarcosindicalistes renunciaren, però, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb participació dels dos partits marxistes i àdhuc de l'Esquerra Republicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven. A la darreria del setembre del 1936 s'inicià el restabliment de l'estructura estatal republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de la Generalitat, bé que amb escrúpols de contradir llur ideologia àcrata, per tal d'institucionalitzar les conquestes proletàries i per evitar una divisió del camp republicà, que podia representar la derrota militar, puix que socialistes i comunistes eren partidaris de mantenir l'antic estat republicà i de refrenar el procés revolucionari a fi de no perdre la col·laboració de la petita burgesia i dels pagesos autònoms ni la simpatia —si doncs no l'ajut— de França i del Regne Unit, i compensar, així, la intervenció decidida i eficaç d'Itàlia i d'Alemanya a favor del general Franco. Stalin, cap de l'única gran potència que ajudava la República, influïa també decididament en aquest sentit.
Ja abans de la incorporació de la CNT al govern, alguns dels seus dirigents havien denunciat els crims comesos enmig del desordre revolucionari. Un cop organitzada amb una certa regularitat la justícia contra els enemics actius de la República, no cessà, però, la proscripció total de l'Església. Els partits burgesos conservadors, com Lliga Catalana, romangueren, de fet, dissolts. En canvi de llur incorporació a l'estructura estatal, els anarquistes assoliren d'institucionalitzar la col·lectivització de les empreses industrials importants i la participació dels obrers en la gestió de les altres pel decret de Col·lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços, de la Generalitat, el 24 d'octubre de 1936, fruit d'un compromís entre totes les forces republicanes dins el Consell d'Economia de Catalunya. Hom intentà d'organitzar, per primera vegada al món, un sistema socialista descentralitzat, en el qual participessin directament els treballadors amb llur intervenció en la gestió de les empreses i indirectament amb llurs representants en els organismes planificadors i coordinadors; un sistema amb el qual la petita burgesia conservava la propietat i la gestió de les petites empreses comercials i industrials (que ocupaven gairebé la meitat de la població obrera catalana), i en el qual la col·lectivització dels mitjans de producció no comportés fatalment la creació d'una burocràcia i d'una tecnocràcia omnipotents i inamovibles. El sistema restà deficient, a Catalunya, per manca de la prevista institució financera suprema, que amb exaccions sobre els beneficis de les empreses imposés, a través del crèdit, la imprescindible coherència planificadora. A la resta de l'Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions polítiques foren més profundes al Principat que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya —resultat de la fusió, al juliol del 1936, dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM— cresqué rapidíssimament; el mateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el nombre d'afiliats. El prestigi i l'autoritat dels comunistes fidels al Komintern augmentà per llur disciplina interna i llur influència dins l'exèrcit republicà des de la militarització de les milícies; llur postura d'ajornament de la revolució per a després de guanyar la guerra satisfeia una bona part de les classes mitjanes, anticenetistes i receloses davant l'onada proletària. El descontentament per l'augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l'enfrontament sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d'un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l'ERC, de l'altre. El motí, desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tres dies. Quan, poc després, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM —calumniat com a agent provocador a sou del feixisme— i a limitar el poder de la CNT, es trobà en minoria dins el seu consell, a València, davant l'oposició dels republicans, l'ala socialista moderada de Negrín i Prieto i els comunistes, i hagué de dimitir juntament amb els ministres de la CNT. Aquesta era, poc temps després, exclosa també de la Generalitat. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat. Privada de la major part dels seus mercats peninsulars i amb creixents dificultats per a aconseguir primeres matèries de l'exterior, la indústria catalana s'adaptà a la producció bèl·lica d'una manera irregular. El cost de la vida es quadruplicà entre el 1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A l'abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l'Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i València. Des de l'octubre del 1937 el govern Negrín s'havia establert a Barcelona. A l'agost del 1938 l'estat intervingué la indústria de guerra i l'administració de justícia de Catalunya, malgrat la protesta de la Generalitat. Entre el juliol i el novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran contingent de l'exèrcit republicà. A la darreria del desembre començà un ràpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
El cop d'Estat militar va fracassar a Catalunya. Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.
La sublevació va esclatar a Barcelona el 19 de juliol de 1936.
La resistència oficial a Catalunya: el suport de les forces armades al govern de la Generalitat  va impedir l'èxit dels colpistes.
Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona.
Els fets del 19 de juliol de 1936 representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament.

Guàrdia d'Assalt
Força de policia de la Segona República creada davant l'hostilitat popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la República; fou suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada.
Mossos d'Esquadra
Cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policíaco-militar dels anys següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana.
Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional, estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat adoptant el nom d'Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D'altra banda, com a unitat organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel mateix conseller, entre caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i carrabiners. Després dels fets del 6 d'octubre de 1934, el govern central s'apropià els serveis policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de Mossos d'Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, s'apropava a les 600 persones i s'estructurava en dues Planes Majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d'Esquadra de Barcelona, com a cos de nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial.
Guàrdia Civil
Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
La resistència popular a Catalunya: l'actitud dels militants dels partits i sindicats d'esquerra, enquadrats en les milícies, fou clau per a fer fracassar la revolta dretana. Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya
Organisme creat el 21 de juliol de 1936 a Barcelona per organitzar militarment les forces que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Format a proposta de Lluís Companys, s'hi aplegaren les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular. Figuraren en el primer comitè central dirigents de la CNT (3), de la FAI (2), del PSUC (1), del POUM (1), d'ERC (3), de la Unió de Rabassaires (1), d'Acció Catalana Republicana (1) i Ll.Prunés i dos militars, assessors de la Generalitat. El comitè organitzà les milícies obreres i les columnes que partiren al front, principalment al d'Aragó. Fou dissolt el 27 de setembre pel govern de la Generalitat i les milícies obreres, militaritzades, foren absorbides per l'exèrcit regular republicà.
Comissió Central de Proveïments
Organisme creat des dels primers dies de la guerra de 1936-39 com a annex del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, destinat a resoldre el problema del proveïment de Barcelona, organitzar la compra-venda d'excedents, crear cantines per als obrers desocupats i proveir hospitals, hospicis i el front. Estigué format per representants de la CNT, de la FAI, de la UGT, del POUM, d'ERC, de la Unió de Rabassaires i per un tècnic. La dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i la recuperació del control de la situació per part de la Generalitat comportaren la dissolució del Comitè Central de Proveïments (17 d'octubre de 1936) i la seva substitució pel departament de Proveïments, format el 6 d'octubre.
Comitè local de control
Organisme polític establert a Catalunya d'una manera espontània durant la guerra de 1936-39 per substituir els ajuntaments i les forces d'ordre públic. Eren formats per membres de les organitzacions polítiques o sindicals afectes al Front Popular, especialment les anarcosindicalistes. Foren dissolts després dels Fets de Maig del 1937 i substituïts per organismes dependents del govern republicà o de la Generalitat de Catalunya.
Comitè obrer de control
Organisme de control obrer sorgit espontàniament a les empreses de Catalunya els primers dies de la guerra de 1936-39. Foren acceptats per la Generalitat de Catalunya com a òrgans legals de decisió, i per l'agost del 1936 hom en regulà l'organització i el funcionament. Assumia la gestió d'una empresa si el propietari era declarat desaparegut; en uns altres casos efectuava només una funció de control de l'antic consell d'administració. La seva intervenció havia d'ésser aprovada pel Consell d'Economia de la Generalitat. Pel decret de col·lectivitzacions de 24 d'octubre.
La divisió ideològica va portar molts problemes en el bàndol republicà, i Catalunya va ser escenari d'aquestes disputes internes.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.

Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).
Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals.
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica.
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.
A les zones amb domini de la CNT, com Catalunya, les institucions republicanes quedaren desborbades i començà un procés revolucionari de caire socialista, que va portar grans transformacions socials. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.
Nacionalització

1. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat.
Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització)
2. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic.
Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.

Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.

Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.
Ocupació
Presa de possessió per part dels poders públics d'una propietat privada per a l'estudi o l'execució de treballs públics. El propietari desposseït n'ha de rebre una indemnització.
Expropiació

Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administració pública.
Faisme
Acció de fer ús de la força i la violència, sovint indiscriminada, apel·lant a l'excusa de perseguir la contrarevolució, sense admetre ni respectar la creació d'una nova legalitat revolucionària. En especial, hom fa referència a l'actuació dels grups incontrolats, molts d'ells membres de la FAI, en començar la guerra civil de 1936-39.

En els primers mesos de la guerra, la CNT-FAI va controlar la situació i va dirigir la revolució social.
La principal mesura revolucionària foren les col.lectivitza-
cions.
Col.lectivitzacions
La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.

Fets de la Fatarella
Esdeveniments violents sobrevinguts els darrers dies del gener del 1937 per la resistència dels camperols de la Fatarella als intents de col·lectivització. Menats per grups de la CNT-FAI procedents d'unes altres localitats (Reus, etc), que dugueren a terme una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de l'aixecament d'una quinta columna). L'arribada de forces de la Generalitat (guàrdies d'assalt, entre altres) aclarí la situació. El resultat fou d'una cinquantena de morts, la gran majoria dels quals pagesos del poble.
La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM, partidaris de la revolució, i la resta dels partits (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català), defensors de prioritzar la guerra, va esclatar violentament pel maig de 1937 a Barcelona.
Fets de Maig
Esdeveniments provocats, pel maig del 1937, per l'enfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l'altra. En un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d'ordre públic (amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'interior), intentà d'emparar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats, i assassinats per ambdós bàndols (Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el dia 5; també foren morts Camilo Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts Llibertàries; el dia 7 hom atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i altres). No aconseguiren d'aturar els fets ni les crides per ràdio dels principals dirigents sindicals (com Garcia i Oliver, Marià R.Vàzquez, Frederica Montseny —que arribà el dia 6 a Barcelona amb amplis poders del govern central— i altres) ni la formació d'un govern provisional de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé, substituït el dia 6 per Vidiella). El govern central, aleshores a València, es féu càrrec de l'ordre públic (nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa (general Pozas), i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. Hi hagué uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut deturar l'anada a Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena divisió (del POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, hi hagué enfrontaments forts en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de Maig significaren la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo Caballero (15 de maig) i un marginament notable del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la influència del PCE i del PSUC. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb Franco, mentre Andreu Nin era assassinat (juny del 1937).
Durant la guerra, Catalunya va estar a la rereguarda.
No era gens fàcil viure en temps de guerra.
Rereguarda
Espai que resta darrere un front de guerra, en el qual hom duu a terme les operacions d'abastament i evacuació. És especialment vulnerable per l'aviació, els míssils i els paracaigudistes. La guerra de guerrilles es basa en accions per dominar-la o convertir-la en zona de combat, on l'enemic es desgasta sense profit mentre no es donen les condicions favorables per a atacar-lo.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.

Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil), des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri). Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Bombardeig aeri
Atac efectuat amb bombes, per l'aviació.

Refugi
Trinxera, construcció subterrània, etc, feta o habilitada per a protegir-se dels bombardeigs.
Refugi antiaeri
Construcció adequada, destinada a protegir les persones dels efectes dels bombardeigs aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb accés protegit i proveïda de ventilació artificial i, eventualment, de serveis sanitaris i contra incendis.

Barricada
Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes, barrils, carros, mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas. Les barricades, originàriament lligades a un episodi de les guerres de religió a França —quan el 12 de maig de 1588 el poble de París obstruí els carrers amb cadenes, llambordes i barrils—, han estat un mitjà d'insurrecció i de resistència de les masses urbanes d'Europa. El poble de París recorregué a les barricades el 1830, el 1848 i el 1871. El de Barcelona hi recorregué tan sovint i amb tanta magnitud, que Engels escriví (1873) que la història de Barcelona enregistra més lluites de barricades que cap altra ciutat del món. Els anarquistes les han exaltades com a símbol de la lluita obrera, especialment en llur himne A les barricades.
La repressió fou constant entre els dos bàndols. Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Depuració

Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).
Patrulla de control
Denominació aplicada a les seccions de la Comissió d'Investigació del Comitè Central de Milícies de Catalunya i dirigida per Aureli Fernández. El comitè central de patrulles de control tenia com a secretari general Josep Asens. Sorgiren pel juliol del 1936 amb funcions de policia per a garantir l'ordre revolucionari i estigueren majoritàriament dominades pels anarcosindicalistes. Sembla que assoliren un total d'uns 700 membres (325 de la CNT, 145 de l'UGT, 185 d'ERC i 45 del POUM). Foren aviat molt criticades, sobretot des que es refermà el poder del govern de la Generalitat. Per l'octubre del 1936 passaren a dependre del Comissariat d'Ordre Públic adscrit a la conselleria de Seguretat Interior. Foren formalment dissoltes per decret del 4 de març de 1937.

Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar. Durant la guerra civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans, organitzats pel govern republicà, alguns camps de treball per a presos polítics, com el dels Omells de Na Gaia (Urgell). Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol procura que tot penat i fins i tot pres preventiu pugui exercitar el dret al treball, aquest mai no pot ésser imposat com a pena, ni tan sols de forma subsidiària.
Forces militars i populars participants en la guerra. Milícia
Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a la de l'exèrcit (exèrcit; host).
Milícies populars

Nom donat durant la guerra civil espanyola de 1936-39 a forces compostes per elements civils armats que generalment diposaren d'assessors militars i foren organitzades pels grups polítics d'esquerra i les organitzacions sindicals. Tingueren en els primers mesos un important paper, puix que permeteren de fer cara a la rebel·lió militar. Al Principat, hom intentà de centralitzar l'esforç de guerra a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, però, de fet, cada agrupació política creà les pròpies columnes. Les organitzades pels anarcosindicalistes, comandades una per Durruti (amb Pérez Farràs com a assessor militar) i l'altra per Antoni Ortiz, que marxaren al front d'Aragó el 23 i el 24 de juliol de 1936, foren seguides per les del POUM, manades per Josep Rovira i Jordi Arquer, i del PSUC (Lluís del Barrio i Àngel Estivill) i posteriorment la columna Macià-Companys (sota el comandament de Pérez-Salas). Altres columnes de milícies foren les anarquistes Ascaso, Aguiluchos i Rojo y Negro, les Milícies Alpines (influïdes per ERC) o la del capità Bayo, que intentà la reconquesta de les Balears. Al País Valencià, juntament amb l'existència d'un Comitè Executiu Popular, foren especialment notòries les milícies organitzades per la CNT i els anarquistes (columna Torres-Benedito, Columna de Hierro, Fernández Bujande, etc), que intervingueren en el front de Terol. Tanmateix, tant per raons polítiques com d'eficàcia militar, hi hagué aviat per part del govern —de la República i de la Generalitat— diferents intents de militarització. La Generalitat, fracassat l'intent de creació d'un Exèrcit Popular de Catalunya pel desembre del 1936, acordà la implantació del comandament únic i la incorporació de les milícies catalanes a l'Exèrcit Popular creat pel govern republicà central per decret de l'octubre del 1936 (febrer del 1937).
Les Brigades Internacionals
Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l'Olimpíada Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota la direcció comunista. El projecte, patrocinat per l'especialista anglès en qüestions militars Tom Wintringham, per l'ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosemberg, i per Palmiro Togliatti, Maurice Thorez i Georgi Dimitrov, fou aprovat en una reunió celebrada a Madrid (22 d'octubre de 1936) entre el representant del govern de la Républica espanyola, Diego Martínez Barrio, i els delegats del Komintern, Luigi Longo, italià, Pierre Rebière, francès, i Stephan Wisniewski, polonès. El centre de reclutament s'establí a París, dirigit pel iugoslau Josip Broz —el futur mariscal Tito— i l'italià Giulio Cerreti. El centre d'instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L'escriptor francès André Malraux dirigí l'esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l'italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi, l'escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d'El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l'Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l'1 d'octubre de 1938, n'ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L'acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l'experiència militar d'alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat.
Exèrcit Popular
Nom de l'Exèrcit republicà, en el que s'integraren també milicians. Fou fundat, per dcret del 9 d'0ctubre de 1936.
Exèrcit Popular de Catalunya
Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se.
Milícies Pirinenques
Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya
. Nom que rebé, des del novembre del 1936, la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d'Entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d'Estat Català i de Nosaltres Sols. Les Milícies Alpines s'oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d'Aragó (agost del 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l'oficial de complement Josep M.Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques. Poc després reberen l'ordre d'organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre del 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya. Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l'estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent. Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l'Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l'anomenada bossa de Bielsa (març-juny del 1938).
Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat
Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l'Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts. Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.
L'avanç dels nacionals va començar a posar en perill Catalunya.
El primer moment clau de la guerra per als catalans fou quan els nacionals arribaren al Mediterrani i deixaren aïllada Catalunya de la resta de la República.
Batalla de Terol
Batalla de la guerra civil espanyola lliurada des del 15 de desembre de 1937 al 23 de febrer de 1938. Iniciada pels republicans per tal d'evitar un atac imminent de Franco sobre Madrid, les forces de la república s'infiltraren i encerclaren per sorpresa Terol (1516 de desembre), on entraren (21 de desembre), vencent una resistència tenaç, i feren rendir la seva guarnició després de combats molt violents (1-8 de gener). Un intent dels franquistes de socórrer la guarnició assetjada (24-31 de desembre) fou rebutjat. Franco hagué de muntar una gran contraofensiva i assolí la recuperació de Terol (17-23 de febrer), prèvia la batalla d'encerclament d'Alfambra (5-7 de febrer). Lliurada en unes condicions climatològiques molt dures —grans nevades i temperatures que arribaren a 20 graus sota zero—, la batalla causà nombroses baixes (43 000 franquistes i uns 54 000 republicans) i comportà la destrucció de la ciutat. Les forces millors de l'Exèrcit Popular sofriren un crebant greu, sobretot per la superioritat de l'artilleria i l'aviació franquistes. La conseqüència pitjor d'aquesta batalla per a la República fou que deixà la porta oberta a una nova ofensiva franquista: la d'Aragó i el Maestrat, decisiva per al resultat de la guerra, ja que Franco dividí en dues parts la zona republicana, quan arribà a la mar per Vinaròs i la costa de la Plana (març-abril del 1938).
La decisiva batalla de l'Ebre (juliol-novembre 1938) fou el preludi de l'ocupació franquista de Catalunya. Batalla de l'Ebre
Acció militar, una de les més importants de la guerra civil espanyola de 1936-39, la més sagnant i pugnaç i també la principal de les lliurades per les forces de Catalunya. Fou planejada com una maniobra diversiva destinada a interrompre l'ofensiva de les forces del govern de Burgos al País Valencià, consecutiva a la ruptura del front d'Aragó i l'arribada a la Mediterrània (abril del 1938), maniobra que dividí en dues zones el territori republicà. Aquest objectiu fou plenament atès: Franco suspengué les operaciones contra València, concentrà forces al front nou i acceptà la batalla, jutjant que les tropes republicanes que havien travessat l'Ebre lluitarien en una posició difícil, amb el riu a l'esquena (de fet, els pontoners republicans guanyaren llur batalla particular contra l'aviació contrària, car mantingueren els ponts oberts). Les forces republicanes cediren terreny lentament, en un seguit de combats frontals acarnissats, i finalment evacuaren la vora dreta del riu, però tan delmades i crebantades, que la defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament compromesa. Així, doncs, si la batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria territorialment limitada, en les seves conseqüències cal considerar-la decisiva. La resistència republicana a ultrança en el curs de la batalla havia estat justificada per la possibilitat d'un empitjorament en la situació internacional; però l'apaivagament que comportà el pacte de Munic (30 de setembre de 1938) li llevà sentit. La batalla, amb dues breus interrupcions motivades per sengles temporals de pluja, durà 116 dies. L'escenari fou la vora dreta de l'Ebre, des de Faió a Xerta i, a Terra Alta, les serres de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes de la Fatarella al nord, i la vall del riu Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra d'Ebre), al centre: un terreny trencat idoni per a una defensa escalonada. El front tenia, el 3 d'agost, un desenvolupament lineal d'uns 35 km. El pas del riu pels republicans es produí el 25 de juliol a les 0,15 (a gual, amb barques i, després, mitjançant ponts metàl·lics i passeres). Als flancs hi hagué dues accions secundàries: la d'Amposta, que fracassà, i la de Mequinensa-Faió, on la divisió 42 reeixí en un cap de pont precari, que es mantingué fins el 7 d'agost. Al sector central, l'operació assolí una gran amplitud: forces del quinzè cos d'exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i del cinquè, per Miravet i des de Benifallet; la progressió fou ràpida, però les avantguardes republicanes foren aturades als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera vila, centre de comunicacions molt important, era un dels objectius principals de l'atac. El 3 d'agost, les forces republicanes, vist el reforçament de l'enemic, que ja tenia neta superioritat d'artilleria i aèria, i el desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les forces del govern de Burgos, després de reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d'agost), muntaren una contraofensiva per Pàndols (10-15 d'agost), que no reeixí; després, també atacaren (19-25 d'agost) pel sector dels Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment, amb mitjans poderosos, romperen el front per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un mes fins a arribar a l'encreuament de les Camposines, nus vital de les comunicacions republicanes. El 30-31 d'octubre, un atac contra la serra de Cavalls reeixí totalment i evidencià el grau de fatiga de les forces republicanes, sotmeses a un càstig molt dur. El comandament republicà ordenà el replegament de les forces que defensaven Pàndols, amenaçades d'encerclament, i després la retirada a la vora esquerra de l'Ebre: les forces del govern de Burgos ocuparen Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra d'Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els darrers escamots republicans evacuaren Flix, que fou ocupat el 17. La batalla es caracteritzà per les grans concentracions de foc d'artilleria i per la intensitat dels atacs aeris, per la duresa de la lluita (les forces republicanes solien contraatacar de nit) i per l'escreix de sofriments que produí la set. Pel costat republicà, hi participaren totes les divisions de l'Exèrcit de l'Ebre i la major part de les de l'Exèrcit de l'Est, unitats formades en bona part —àdhuc les internacionals— per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del 40, del 41, del 25 i del 26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat majoritàriament catalana: el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es distingí als combats dels Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament més les de les tropes republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de 20 000 morts, potser 30 000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del 40 al 60% de baixes (morts, ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns batallons, assolí el 80%. El 22 de setembre, els internacionals, que hom retirava, lliuraren llur darrer combat.
Entre desembre de 1938 i febrer de 1939 va tenir lloc l'ocupació militar de Catalunya. Batalla de Seròs
Cap de pont format per les forces franquistes l'abril de 1938, en l'etapa final de l'ofensiva d'Aragó. És situat a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l'indret anomenat Costa de la Barca. Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per la 135 Brigada Mixta de Carrabiners i després per la 144 Brigada Mixta (44 Divisió) republicanes. Posteriorment fou l'escenari d'una àmplia operació ofensiva, també de l'Exèrcit Popular (7 al 22 de novembre de 1938), per tal d'alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l'Ebre. El XXII Cos d'Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poder profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont. Del cap de pont de Seròs partí l'atac principal de l'ofensiva franquista contra Catalunya (desembre del 1938).
Batalla de Catalunya
Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39, iniciades amb l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938, contra les forces republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts del Principat de Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les primeres (uns 300 000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García Valiño, Moscardó, Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i uns 500 avions) i la feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals Hernández Sarabia i Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien refet de les pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les forces republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès, on foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues direccions: el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els Pirineus i ocupà Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos d'exèrcit de Navarra, el marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15 de gener), Barcelona (26 de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb França el 10 de febrer, i, amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les unitats que defensaren Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al Principat.
Les conseqüències de la derrota dels republicans foren dramàtiques.
Milers de catalans van haver d'emprendre el llarg camí de l'exili.
Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política.
Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba.
Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual.

Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.
I amb la fi de la guerra, Catalunya va conèixer una llarga època de privació de llibertat. Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.

Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Obra de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola.
Organismes polítics.
Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.
Consell de la Generalitat
Nom que prengué el govern de la Generalitat de Catalunya després del 31 de juliol de 1936, en iniciar la nova col·laboració amb els anarquistes i per imposició d'aquests.
Junta de Seguretat Interior de Catalunya
Organisme creat pel setembre del 1936 i posat sota l'autoritat de la conselleria de l'interior de la Generalitat de Catalunya, per a garantir l'ordre interior i posar fi a les accions dels incontrolats. En fou secretari general Aureli Fernández, i era composta per delegats de les patrulles de control, de la guàrdia nacional republicana i dels partits i les organitzacions sindicals. Intentà de resistir l'ordre de dissolució de les patrulles de control (26 de març de 1937), però fou suprimida després de la crisi de maig (5 de juny de 1937).
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Organisme dependent de la presidència de la Generalitat, dedicat a la propaganda política, creat per decret de 5 d'octubre de 1936, el primer d'aquest tipus en un país de l'Europa occidental. Actuà a través de la premsa diària («Comunicat de Premsa», ciclostilat, en set llengües, inclosos el llatí i l'esperanto), de revistes («Nova Ibèrica», «Amic», «Butlletí Especial per als Catalans Absents de la Pàtria»), de quaderns fotogràfics («Visions de Guerra i de Reraguarda»), d'edicions en quatre llengües, sovint il·lustrades, del cinema, de mascotes (El més petit de tots), de discs, de cartells, de teatres de titelles, de cors de cantaires (Sagetes Roges), de biblioteques ambulants (a les Llars Catalanes al Front). Tingué un personal fix que arribà a 300 persones. El comissari fou Jaume Miravitlles.
Comissariat d'Ordre Públic
Organisme dependent de la conselleria de seguretat interior de la Generalitat de Catalunya, creat l'octubre de 1936 per a la reorganització dels serveis d'ordre públic i per a l'acoblament dins aquests dels d'investigació i les patrulles de control que duia a terme el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
Comissió de Responsabilitats
Organisme creat pel decret del Consell de la Generalitat de 9 de gener de 1937 que dissolgué el Comitè d'Apropiacions, creat el 5 d'agost de 1936. Tenia la funció de determinar responsabilitats i fer declaracions sobre apropiacions definitives i embargaments preventius i la d'acordar la retenció provisional dels saldos de comptes i dipòsits de persones incorregudes en responsabilitats. La seva actuació fou molt intensa el 1938.

Departament de Defensa
Organisme politicoadminsitratiu de la Generalitat de Catalunya. Fou creat el 31 de juliol de 1936 a causa de les circumstàncies sorgides amb la guerra civil i malgrat l'article 14 de la constitució de la Segona República Espanyola, segons el qual, l'exèrcit, la marina de guerra i la defensa eren d'exclusiva competència de l'estat espanyol. Funcionà fins a la centralització de poders efectuada pel govern central de la República, després dels Fets de Maig de 1937. Foren consellers de defensa el militar Felip Díaz i Sandino i l'anarcosindicalista Francesc Isgleas. Creà un secretariat general, que assumí les funcions del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (després de la seva dissolució), l'Exèrcit Popular de Catalunya i l'Escola Popular de Guerra. Tenia una forta representació a la Comissió d'Indústries de Guerra, dirigia el Consell de Sanitat de Guerra i publicava un butlletí.
Política de guerra. Exèrcit Popular de Catalunya
Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se.

Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat
Òrgan creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 7 d'agost de 1936, presidit per Josep Tarradellas i destinat a centralitzar la fabricació i emmagatzemar material de guerra, cosa que féu sovint a través de simples intervencions en les empreses, sense expropiar-les. Tot i l'oposició del govern de la Generalitat i el de la República, aquest acabà expropiant les indústries de guerra de Catalunya per decret l'11 d'agost de 1938.

Escola Popular de Guerra de Catalunya
Institució creada per decret del departament de defensa de la Generalitat de Catalunya del dia 26 d'octubre de 1936, per a formar instructors de guerra. Ensenyava tàctica, armament, topografia, tir, etc. Els primers professors honoraris foren Joan Garcia i Oliver i Abad de Santillán, delegats de la CNT, Rossend Cabré i J. Duran i Rosell, delegats del PSUC, i Emili Escobar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana.
Política econòmica. Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.

Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment.
Decrets de S'Agaró, els
També Pla Tarradellas. Nom amb què és conegut el pla de 58 disposicions (decrets i ordres) del departament de finances de la Generalitat de Catalunya promulgades els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937. El pla fou preparat a la localitat de S'Agaró (Baix Empordà) per un grup d'alts càrrecs de la Generalitat i d'economistes convocats pel primer conseller i conseller de finances, Josep Tarradellas, arran del decret de Facultats Excepcionals aprovat pel Consell de la Generalitat (20 de novembre de 1936), el qual li concedia àmplies facultats per a endegar l'activitat financera i administrativa del departament. El pla, amb els problemes de guerra com a punt de referència, intentà de sistematitzar les institucions financeres de Catalunya, de normalitzar la vida administrativa i municipal i d'eixugar el dèficit del sector públic. Les disposicions regularen la vida municipal, el règim d'apropiacions, el sistema creditici i financer, les finances de la Generalitat (hom creà nous imposts, com el de la xifra d'afers), l'estatge, el comerç exterior, la radiodifusió, la remuneració de funcionaris, etc.

Pla Tarradellas
Nom amb què són conegudes les 58 disposicions aprovades els dies 8, 9 i 12 de gener de 1937 a S'Agaró (són anomenades també decrets de S'Agaró) i publicades al "Diari Oficial de la Generalitat" extraordinari del dia 18. Són unes mesures per a endegar les finances de la Generalitat de Catalunya i substituir els articles de l'Estatut relatius a les relacions financeres amb l'estat espanyol ateses les noves exigències que la guerra suposà en el pressupost català. Fou reorganitzat el departament de finances i foren creats organismes de direcció de la política fiscal i financera (Consell Superior de Crèdit i de la Banca, Consell General de la Banca Catalana, Comissaria de la Generalitat del Banc Hipotecari d'Espanya, Consell General de l'Estalvi, Consell General d'Assegurances, Servei Tècnic del Crèdit i de l'Estalvi, etc). Establí un impost sobre la xifra de negocis, figura inèdita encara aleshores i que fou d'una gran eficàcia.
Nova Economia
Conjunt de mesures de política econòmica elaborades durant la guerra civil de 1936-39 conjuntament pel Consell d'Economia i per les conselleries de caire econòmic de la Generalitat de Catalunya. Tenien per objectiu transformar d'una manera gradual el mode de producció capitalista en un nou sistema econòmic presidit per la idea d'igualtat per a uns (anarcosindicalistes) i concretat en una economia socialista per a d'altres (marxistes). Les mesures resultaren d'una síntesi de les propostes de les diferents formacions polítiques que participaren al govern de la Generalitat (els partits republicans, l'anarcosindicalisme i els grups marxistes) i tendiren a la socialització davant una situació canviant que imposava la guerra. Així, mesos després de l'aprovació del decret de col·lectivitzacions, la conselleria d'economia decretà un conjunt de mesures: regulació dels consells generals d'indústria (9 de juliol de 1937), creació de la Comissió Reguladora de Preus, de la Comissió Reguladora de Salaris i de la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya i decret d'Intervencions Especials, dirigides a un major control i coordinació de l'economia per part dels òrgans de govern. Formaren part, també, de la Nova Economia, l'adopció de la nova Divisió Territorial de Catalunya, la municipalització de la propietat urbana, la política d'aprofitament industrial de les riqueses naturals de Catalunya (CAIRN), la política d'electrificació total de Catalunya, la nacionalització de les indústries de guerra, la municipalització dels serveis, les mesures financeres del pla Tarradellas i la sindicació obligatòria dels treballadors del camp. El govern de la Generalitat organitzà, els dies 5 i 6 de desembre de 1936, al Palau Nacional de Montjuïc, la Primera Jornada de la Nova Economia, en la qual presentà públicament el primer programa de transformació econòmica del país, elaborat pel Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya, en la qual participaren Lluís Companys, Diego Abad de Santillán, Joan P.Fàbregas, Josep Giménez i Estanislau Ruiz i Pontesi.
Decret d'Intervencions Especials
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 20 de novembre de 1937 que suposava la instauració d'una economia dirigida en determinats sectors o empreses. La decisió havia d'ésser presa pel conseller d'economia a iniciativa pròpia o a petició del Consell d'Economia; els motius d'intervenció eren: irregularitats del consell d'empresa, protecció d'interessos estrangers, producció de guerra o d'articles molt escassos, empresa no constituïda d'acord amb el decret de Col·lectivitzacions, avançar-se a una possible intervenció del govern republicà, evitar l'acció dels tribunals sobre l'empresa, defensa de les empreses apropiades per la sots-secretaria d'armament del ministeri de defensa nacional i que la central de l'empresa no radiqués a Catalunya i hagués estat intervinguda per la República.
Delegat de la Generalitat
Interventor de la Generalitat de Catalunya en la vida de les empreses sota l'organització econòmica que regí durant la guerra civil de 1936-39 (decret de 6 d'agost de 1936). Era nomenat pel conseller d'economia d'acord amb el comitè obrer de control de l'empresa: tenia funcions inspectores i de control, tant a nivell intern de l'empresa com en les seves relacions amb d'altres empreses —control d'ingressos i despeses— i la coordinació amb organismes econòmics superiors.
Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya
Organisme de control econòmic de la Generalitat de Catalunya, creat l'11 d'agost de 1936. N'havia estat un precedent el Consell Consultiu d'Economia de la Generalitat de Catalunya, creat pel març del 1934 i que havia funcionat amb intermitències. Tingué la missió de dirigir l'economia catalana i de formalitzar un programa comú de totes les organitzacions polítiques i sindicals (Pla de Transformació Socialista del País); els seus punts principals eren: col·lectivització de la gran indústria, dels serveis públics i de la gran propietat rural i urbana, control obrer de la banca i de la petita indústria no col·lectivitzada, intervenció dels establiments abandonats pels propietaris, reabsorció dels obrers sense feina i política fiscal orientada a crear un impost únic. A partir del setembre del 1936 les facultats normatives foren atribuïdes al departament d'economia i al Consell de la Generalitat, fet que donà al Consell d'Economia un caràcter consultiu que confirmà el reglament del 17 d'agost de 1937. Era format per quinze membres, presidit pel conseller d'economia. Pel decret de Col·lectivitzacions hom establí que el president de cada consell general d'indústria en fos també membre.

Comissió Reguladora de Preus
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 14 de setembre de 1937 amb la finalitat de dirigir el consum. Tractà de restringir el de luxe i fer assequibles els productes indispensables, però la multiplicitat de departaments que entenien en transaccions dificultà una política de preus eficaç. Per decret de la República de 6 de gener de 1938, que establia que el proveïment de Catalunya era competència del govern central, n'assumí les funcions el Comité Regulador de Precios, ampliat amb un delegat de la Generalitat.
Comissió Reguladora de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya de 5 d'octubre de 1937, amb l'objectiu de formular una política de salaris. A més dels funcionaris de la Generalitat, en formaven part també dos representants de les centrals sindicals CNT i UGT.
Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 2 d'octubre de 1936, que formava part de la Junta de Control Sindical Econòmic del departament d'economia. Assegurava el pagament dels salaris a tot el país; ho feia concedint crèdits a les empreses que no tenien recursos, i en contrapartida, s'establí el Decret de Mobilització Civil dels treballadors subsidiats.
Oficina de l'Ou
Organisme creat el 29 de desembre de 1936 pel Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya per tal de promoure el desenvolupament de la producció d'aviram i d'ous per a fer cara a l'escassetat d'aliments causada per la guerra civil. Tenia funcions de control, organitzà campanyes de propaganda —la "batalla de l'ou"— i podia decidir la intervenció o l'apropiació de granges o altres establiments. El director era nomenat pel conseller d'agricultura. L'Oficina disposava d'un comitè consultiu format per un representant de cada sindicat d'avicultors (CNT i UGT), dos representants de la Federació de Sindicats Agrícoles i un de la Federació de Cooperatives de Consum.
Departament de Proveïments
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 6 d'octubre de 1936. Fins aleshores, l'organització de l'abastament havia estat a càrrec del comitè de Proveïments i de la conselleria d'agricultura. Fou dirigit per membres de la CNT fins al mes de desembre del 1936. El nou conseller, Joan Comorera (PSUC), impulsà la creació de cooperatives de distribució i reduí el paper dels sindicats en aquesta funció. Per l'agost del 1937 hi hagué una altra reestructuració que separà més clarament les seves funcions de les del departament d'economia i agricultura als quals estava estretament lligat. Fou dissolt el 6 de gener de 1938 i les seves funcions passaren al govern de la República, que amplià la Comisión Nacional de Abastos amb una representació de la Generalitat.

Federació econòmica d'indústria
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya pel juliol del 1937, de finalitat semblant a la dels consells generals d'indústria, però amb objectius especialitzats. Havia d'impulsar l'organització de serveis comuns en les empreses d'una mateixa branca industrial a fi d'estimular i harmonitzar llur desenvolupament. Havia d'arribar a agrupar totes les empreses del país, i de fet el Consell d'Economia acabà assignant-li les mateixes funcions dels agrupaments o concentracions; però només es constituí molt parcialment en la indústria química, en el ram del comerç i del crèdit i en la indústria tèxtil.
Política reguladora de les col.lectivit-
zacions.
Decret de Col.lectivitzacions
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre de 1936 que legalitzava el procés de col.lectivització que s'havia endegat fins al moment. Les empreses van quedar classificades en col.lectivitzades (les de més de 100 treballadors o que havien estat abandonades pels propietaris, i les d'entre 50 i 100 treballadors que així ho haguessin acordat) i privades, fiscalitzades pels comitès obrers.
Consell de Relacions Internacionals de la Generalitat
Organisme constituït a Barcelona l'any 1938 a fi de garantir que l'aplicació del decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya del 24 d'octubre de 1936 a les empreses amb capital estranger no lesionaria els interessos d'aquest. Era integrat per representants de les indústries amb aportació estrangera, i havia de discutir amb els consells d'empresa els termes de la indemnització.
Empresa col.lectivitzada
A Catalunya, forma adoptada per les empreses confiscades durant el període 1936-39 i que passaren a ésser propietat dels obrers, d'acord amb la llei. El seu funcionament es regulava pel decret de Col·lectivitzacions de 24 d'octubre de 1936 i pel decret de 30 de gener de 1937, que n'establí els estatuts.
Concentració
Unitat productiva (coneguda també com a agrupament) proposada pel decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (1936) a fi de promoure la constitució dels consells generals d'indústria, formada per totes o unes quantes de les diverses empreses d'una mateixa branca industrial que existissin al territori català, sempre que la nova organització assegurés unes possibilitats majors en l'àmbit econòmic, comercial i tècnic i no lesionessin els interessos del petits empresaris. El Consell d'Economia havia d'aprovar les propostes de concentració. Fou un intent de control de les branques econòmiques pel sindicat respectiu.

Consell d'empresa
Òrgan creat pel decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya, el 24 d'octubre de 1936, per assumir, en les empreses col·lectivitzades, les funcions dels antics consells d'administració. Constaven de l'interventor de la Generalitat i de cinc a quinze obrers, segons decisió de l'empresa, elegits per l'assemblea tenint en compte els diversos serveis (producció, administració, serveis tècnics, comercials) i la influència de les centrals sindicals a què pertanyien els treballadors. Eren responsables de llur gestió davant els treballadors de l'empresa i del consell general d'indústria respectiu.

Consell General d'Indústria
Organisme creat per a cada sector industrial pel decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya del 24 d'octubre de 1936. Els consells generals d'indústria tenien dues finalitats: possibilitar el reagrupament de les empreses col·lectivitzades per sectors de producció i facilitar la comunicació del Consell d'Economia amb les unitats productives. El primer a crear-se fou el de la indústria química pel març de 1937; la resta foren creats l'octubre del mateix any. Havien d'ésser constituïts per 4 tècnics, 4 membres dels consells d'empresa, 8 representants dels sindicats, i eren presidits pel vocal del ram en el Consell d'Economia. Al si de cada consell general es constituí un comitè executiu d'indústria, format per un membre de la UGT, un de la CNT, un representat dels consells d'empresa, un dels tècnics i el president del ram.
Política financera. Comissaria General d'Assegurances
Organisme creat per decret de la Generalitat de Catalunya el 28 de juliol de 1936, dependent de la conselleria de finances, a fi d'intervenir en el funcionament de les companyies i mutualitats d'assegurances. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part dels decrets de S'Agaró) fou creat el Servei Tècnic d'Assegurances, que havia d'exercir les funcions de la Comissaria General d'Assegurances (vida, incendi, transports i diversos) i de la Comissaria d'Assegurances Socials (maternitat, accidents de treball, retir-vellesa). Pel mateix decret fou creat el Consell General d'Assegurances, amb atribucions consultives i executives.

Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi
Organisme creat per decret de 23 de juliol de 1936 com a Comissaria General de Banca, dependent de la conselleria de finances de la Generalitat de Catalunya, a fi de regular la funció bancària per evitar les sortides innecessàries de fons dels bancs i resoldre el problema del pagament de jornals. Per decret de 8 d'agost es convertí en Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi, articulada en tres comissaries delegades per a cada una de les funcions. Per decret de 9 de gener de 1937 (formant part dels decrets de s'Agaró) fou dissolta i substituïda pel Consell Superior del Crèdit i de la Banca, de caràcter consultiu, i pel Consell General de la Banca Catalana i el Consell General de l'Estalvi, de caràcter executiu. Amb aquests canvis hom reforçà la intervenció de la Generalitat en la gestió del crèdit i de l'estalvi.
Política d'habitatge i urbanisme. Comissariat de l'Estatge
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 18 de setembre de 1936 per elaborar la política de l'habitatge, administrar —dissoltes les cambres de la propietat urbana— els béns immobles urbans i actuar com a organisme consultiu. Havia d'ésser format pel conseller de justícia, com a president, i per representants del Front Popular i dels sindicats; aquests darrers, tanmateix, no hi aportaren llur col·laboració. Fou dissolt pel gener del 1937 en ésser creada la Comissió per a l'Estudi del Règim Immobiliari.
Comissió Mixta de l'Administració i Control de la Propietat Urbana
Organisme definit pel decret de 9 de gener de 1937 i constituït l'1 de febrer del mateix any. S'encarregà d'estudiar la qüestió de l'estatge, especialment la procedència de la seva municipalització a Catalunya, i d'administrar els béns immobles urbans. Fou formada per nou vocals (tres de designats pel conseller de finances de la Generalitat de Catalunya, tres pel Sindicat de la Construcció de la CNT i tres pel Sindicat de la Construcció de la UGT). En ésser aprovada la municipalització de la propietat urbana (11 de juny de 1937), hauria hagut de desaparèixer, però davant les dificultats de creació de la Caixa Immobiliària, continuà les seves funcions fins el 1939.
Consell d'Urbanisme
Organisme projectat el 1937 per la Generalitat de Catalunya per a orientar i controlar la urbanització de les ciutats i les comarques a partir de l'aprovació d'un Estatut urbanístic. La municipalització de la propietat urbana (11 de juny de 1937) fou el primer pas cap a la creació d'aquest consell.
Política territorial. Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.

Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Regió
Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la Generalitat de Catalunya.
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional.
A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme.

Política social. Ajut Infantil a Reraguarda
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 1937 per tal de socórrer els nens afectats per la Guerra d'Espanya. Organitzada per la mestra Estel·la Cortics, la primera colònia s'instal·là a l'Estartit i després, el 1938, a Canet de Mar. Acollia nens abandonats o orfes, principalment del nord de l'estat espanyol, de Madrid i d'Aragó, i els retornava als parents que legalment poguessin fer-se'n càrrec. Al gener del 1939 l'AIR quedà incomunicada de Barcelona i nombrosos nens foren portats a l'URSS, bé que alguns tornaren a Barcelona pocs dies després.

Decret de Mobilització Social
Decret de la Generalitat de Catalunya del 23 de setembre de 1937 signat pels consellers de finances, economia i treball, que establia la mobilització de tots els treballadors d'empreses que obtenien préstecs de l'Oficina Reguladora de Pagament de salaris per a ocupar uns llocs de treball determinats. Un segon decret (5 d'octubre) establí la mobilització civil de tots els treballadors de la construcció i d'explotacions mineres de productes no indispensables per a la guerra.

Decret de Sindicació Obligatòria dels Conreadors de la Terra
Decret de 27 d'agost de 1936 que establia el principi, proposat pel Consell d'Economia, de la sindicació obligatòria de tots els conreadors de la terra a fi d'articular en un sistema ordenat els diversos aspectes de l'activitat agrícola. La llei establia l'organització conjunta dels sindicats agrícoles existents d'acord amb els criteris de la llei de 1934 i l'entrada en la nova organització de tots els conreadors no sindicats. Es preveia la creació de les institucions complementàries (de crèdit, assegurances, compres en comú, comercialització) a fi que el treball agrícola obtingués un nivell superior de productivitat. El Servei de la Cooperació facilitava estatuts tipus. La conselleria d'agricultura i economia designà una comissió que elaborà el reglament d'aplicació del decret, que fou aprovat per decret de 19 d'octubre de 1936.
Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Organisme constituït d'acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya (agost del 1936), per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
Política cultural. Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU)
Institució creada per decret de 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat d'iniciar una escola nova, única, gratuïta, laica, amb coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Es proposava de coordinar els serveis d'ensenyament de l'estat, de l'ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Era dirigit per quatre representants de la UGT (Federació de Treballadors de l'Ensenyament), quatre de la CNT (Sindicat de Professions Liberals), un de l'Escola Normal de la Generalitat, un de la Universitat Autònoma, un de la Universitat Industrial i un de Belles Arts. El comitè executiu era format per Joan Puig i Elias, Francesc Albert, Joan Hervàs i Miquel Escorihuela. En 1936-37 elaborà el Pla General d'Ensenyament basat en l'ensenyament permanent en grups i en una distribució segons les capacitats i els interessos. Preveia, a més, que cada escola fos adscrita a una col·lectivitat de producció. En 1936-37 les reformes en edificis expropiats possibilitaren l'escolarització de 50 000 nens. El 1937 foren matriculats 111 000 infants, dels quals 21 000 no pogueren ésser escolaritzats, bé que el CENU encarregà al Sindicat d'Arquitectes de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. La mobilització progressiva dels mestres en 1937-38, però, representà un obstacle decisiu per a la nova pedagogia. Fou dissolt pel febrer del 1939.

Servei de Biblioteques al Front
Organisme dependent del departament de cultura de la Generalitat, creat per iniciativa d'Antoni M.Sbert el 1937. El seu objectiu era el de regular el trasllat de llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants connectada amb la direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat, vinculada a la Institució de les Lletres Catalanes, del departament de cultura. Així es recollia i regularitzava la iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost del 1936 iniciaren remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó. Hom radicà dos grans dipòsits de 10 000 llibres a Cervera i Tarragona, a partir dels quals s'enviaven llibreries mòbils als diversos fronts. Les bibliotecàries eren les de la Generalitat.
Servei de Cultura al Front
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya, el 13 de setembre de 1937, per tal de fer arribar als fronts en lluita les diverses manifestacions de la cultura catalana. Llurs objectius eren, fonamentalment, d'estimular la producció de literatura de guerra en català i de fer-la arribar al front, intensificar en un pla conjunt el Servei de Biblioteques al Front i organitzar les milícies de cultura integrades per mestres catalans. Depenia del departament de cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes i tenia l'assessorament del Comissariat de Guerra.

Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya, durant la guerra civil, per tal de gestionar i preservar edificis, obres d'art i col.leccions. Va endegar una eficaç política preventiva amb l'adopció de mesures de seguretat.
Partits i sindicats protagonistes durant la guerra a Catalunya. Acció Catalana Republicana (ACR)
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit Catalanista Republicà, creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana.
Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny). Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez, secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i, alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà, per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT (octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general.
Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des de 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic.
Estat Català

Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren «Estat Català», «Diari de Barcelona» (juliol del 1936 ­ juliol del 1937), «Estat Català» (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans.

En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid).

Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent.
Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin. Participà des del primer moment en el front de guerra d'Aragó amb diverses unitats que formaren la 29 divisió de l'Exèrcit de l'Est comandada per Josep Rovira. La creixent i mútua oposició entre el POUM i el PSUC-PCE i les arrels sindicalistes de molts dels seus dirigents inclinaren el POUM cap a la recerca d'unes relacions amb la CNT-FAI, que mai no arribaren a ésser estables. Aquest aïllament progressiu s'accelerà en prendre posicions extremistes en pro d'una organització miliciana de l'exèrcit, de la socialització de la indústria i del transport, de la formació d'un cos únic de seguretat interior basat en les patrulles de control i de la convocatòria d'un Congrés constituent de delegats dels obrers, dels camperols i dels combatents. Amb aquest programa xocà obertament amb el PSUC-PCE, que aprofità els fets de Maig del 1937 per desenvolupar al màxim la seva tesi d'una sola organització comunista i, sota la falsa acusació de trotskisme i de feixisme, desencadenà una forta ofensiva contra el POUM, que significà l'assassinat del seu secretari, Nin, i el procés d'altres dirigents (Arquer, Bonet, Adroher, etc). Continuà actuant amb una activitat molt reduïda a la clandestinitat i acabada la guerra, en l'exili, fou víctima d'un nou procés, aquesta vegada sota el règim de Vichy.
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Les primeres converses per a la unificació tingueren lloc al començament del 1935, amb la participació del BOC, Esquerra Comunista, Unió Socialista de Catalunya, PCP i la federació catalana del PSOE, però hom no arribà a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes com l'hostilitat de l'organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. L'evolució de la Unió Socialista cap a posicions revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista (agost del 1935) proposaren l'articulació d'un ampli front antifeixista, deixaren la porta oberta a una possible reunificació amb l'esquerra socialista i donaren un nou impuls al procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935 s'havien creat dos blocs, format un pel BOC i Esquerra Comunista, que formaren el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i l'altre per les altres quatre organitzacions restants. En produir-se l'aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP. La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s'organitzà seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la Internacional Comunista —a la qual s'adherí— li fou confirmat pel ple d'aquesta del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60 000 pel juliol del 1937 (15 000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari "Treball" i el de les joventuts "Juliol".
Unió de Rabassaires (UR)
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra".
Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.

Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Militars del bàndol republicà, relacionats amb Catalunya. Aranguren Roldán, José (1875-1939)
General. Cap de les forces de la guàrdia civil a Catalunya el 1936. No col·laborà en l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i posà les forces sota el seu comandament al servei del govern de la Generalitat. La intervenció de la guàrdia civil en els combats del 19 de juliol fou decisiva. Per ordre del govern de la República es féu càrrec del comandament militar del Principat. Més tard fou comandant militar de València. Fou afusellat al final de la guerra civil.

Batet i Mestres, Domènec (1872-1937)
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona. Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el 16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en. Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou afusellat el 18 de febrer següent.
Bayo Piraud, Alberto (1892-1967)
Militar. De mare cubana i pare castellà, des dels sis anys residí a Madrid, on obtingué, el 1915, el títol de pilot militar. Establert a Barcelona a l'inici de la guerra civil de 1936-39, comandà, amb èxit, l'expedició republicana per a sotmetre Eivissa. Passà després a Mallorca, on desembarcà a Portocristo, però el contraatac, ajudat per l'aviació italiana, obligà el cos expedicionari a retirar-se. Per l'octubre del mateix any obstaculitzà l'ofensiva contra Madrid amb la tàctica de guerrilla. En acabar la guerra (1939) s'instal·là de primer a Cuba, on es lliurà a l'ensenyament, i tres anys després a Mèxic, on ocupà una càtedra a l'escola d'aviació militar. Més tard intervingué en els esdeveniments de Guatemala i de Nicaragua, i a partir del 1955, que conegué Fidel Castro a Mèxic, el qual li demanà la col·laboració, dirigí l'entrenament dels membres de l'organització Gramma. A més de Mi desembarco en Mallorca (Mèxic 1944) i Mi aporto a la Revolución Cubana, és autor d'una vintena d'obres dedicades a la guerrilla.

Campesino, el (1909-1983)

Nom amb què és conegut Valentín González. Revolucionari. Minaire a Peñarroya i afiliat al partit comunista des del 1929; en començar la guerra civil, el 1936, s'enrolà al cinquè regiment. Cap de brigada i de divisió, es distingí pel seu valor en la defensa de Madrid i en les batalles de Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol i Lleida. Acabada la guerra, passà a Algèria i després s'exilià a l'URSS, d'on fugí a França. Després de trencar totes les relacions amb el partit comunista, el 1963 dirigí un grup terrorista als Pirineus. Publicà Vida y muerte en la URSS (1939-1949) (1950).

Escofet i Alsina, Frederic (1898-1987)
Militar. Sortí d'alferes de l'acadèmia de cavalleria de Valladolid. Lluità com a voluntari al Marroc i hi fou ferit tres vegades. Més tard fou destinat a Barcelona i a Vilafranca del Penedès, ja com a capità. El 1930 ingressà al cos de mossos d'esquadra, del comandament del qual es féu càrrec, amb l'adveniment de la República, fins que el substituí Enric Pérez i Farràs. Romangué al cos com a capità-caporal i fou ajudant del president Macià. Durant els fets del Sis d'Octubre del 1934 li fou encarregada la comissaria general d'ordre públic, per abandó del titular. Intentà la defensa del palau de la Generalitat, però, fet presoner, hom el condemnà a mort en un consell de guerra sumaríssim. Alcalá Zamora li commutà la pena per la de presó perpètua. Alliberat arran del triomf del Front Popular (febrer del 1936), es reintegrà a l'exèrcit i tornà a assumir la comissaria general. La seva actuació fou decisiva per a dominar l'alçament militar del 19 de juliol a Barcelona i a la resta de Catalunya. De l'agost del 1936 al maig del 1937 anà en comissió de servei a l'estranger. En tornar, ascendit a comandant, passà al front d'Aragó, com a cap d'estat major de la brigada de cavalleria. Fou ferit a les batalles de Belchite i de Terol. Un cop restablert, comandà les Esquadres de Catalunya i fou ajudant del president Companys. Exiliat el 1939, s'establí a Brussel·les, si bé des del 1979 viatjà sovint a Catalunya. El 1973 publicà en dos volums Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6 d'octubre de 1934) i II. La victòria (19 de juliol de 1936), a més de nombrosos articles.
Guarner i Vivancos, Josep (1899-1972)

Militar. Germà de Vicent Guarner. Combaté al Marroc (1921-28). Amb motiu dels fets del Sis d'Octubre de 1934 fou desterrat a França. Estigué adscrit a la Secretaria General d'Ordre Públic (1936), fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i comandant cap de l'estat major de l'Exèrcit de Catalunya al front d'Aragó i, després, a la defensa de les costes. Essent tinent coronel, s'exilià a França el 1939, on fou internat a Argelers. Passà després a Mèxic.
Guarner i Vivancos, Vicenç (1893-1981)
Militar. Féu els seus estudis militars a l'Academia de Infantería de Toledo i rebé formació d'Estat Major a Madrid. Fou tinent (1911), capità (1917) i diplomat d'estat major (1919). Entre el 1918 i el 1925 participà en la guerra del Marroc. Fou professor de l'Academia Militar de Infantería de Toledo i el destinaren al Sàhara (1927-30) i en el mateix període fou cap segon en el territori de Cabo Juby. Fou professor de tàctica a l'Escuela Superior de Guerra de Madrid. Proclamada la República, tornà a Catalunya i, el 1933, féu cursos per a oficials a l'exèrcit francès i participà en el Salisbury Plain (primeres maniobres mundials de tancs). Nomenat cap superior dels serveis d'ordre públic de la Generalitat (1935), reorganitzà les forces de seguretat, d'assalt i de policia. Durant l'alçament militar del 1936 formà part de la minoria de militars que restaren fidels a la República; el 19 de juliol de 1936 es destacà a Barcelona per la repressió del moviment dels militars alçats. Fou sotssecretari de la Conselleria de Defensa (agost del 1936) i s'ocupà d'organitzar columnes per al front, d'establir indústries de guerra, escoles d'oficials i fortificacions. Cap del front d'Aragó (1937), participà en multitud de cops de mà i d'accions victorioses (Belchite, Codo, etc). Cap d'estat major de l'Exèrcit de l'Est, comandat pel general Pozas, lluità als fronts de Còrdova i Extremadura. Fou director de l'Escola Popular d'Estat Major (1938), agregat militar a la Legació d'Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. El mateix 1939 s'exilià a Mèxic, on es naturalitzà mexicà i s'incorporà a l'exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l'ambaixada republicana (1945-49). Fou col·laborador de les revistes "Tiempo", "Mundo Libre", "Anáhuac", "La Propiedad", entre d'altres. També col·laborà en l'enciclopèdia UTEHA i fou subgerent del Banco de la Propiedad. Dins de la seva obra, publicà a Mèxic: El analfabeto que conquistó un reino (1954), El divino equivocado descubridor de un mundo (1954) i El asesinato del general Humberto Delgado (1966). Entre les seves obres de temàtica militar, cal esmentar Carros de Combate, Tècnica de l'art militar modern , L'aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1980), El Sahara y el sur marroquí españoles; Empleo de carros de combate por el alto mando; Técnica del arte militar i Cataluña en la guerra de España. Col·laborà a la revista "Quaderns de l'Exili", publicada pels catalans residents en aquest país.
Líster Forján, Enrique (1907-1994)
Polític i militar comunista. Obrer picapedrer, ingressà al Partido Comunista de España i anà a l'URSS, on treballà i estudià a l'acadèmia Frunze (1932-35). Durant la guerra civil de 1936-39 fou un dels caps del cinquè regiment, i es destacà en la defensa de Madrid. Cap de l'onzena divisió (dita la divisió Líster) i del cinquè cos d'exèrcit, tingué un paper important en les batalles de Guadalajara i de l'Ebre. S'exilià a l'URSS i obtingué el grau de general dels exèrcits soviètic, polonès i iugoslau per la seva participació en la Segona Guerra Mundial. Membre de la direcció del PCE, el 1970 hi trencà per discrepància amb la crítica d'aquest a la invasió soviètica de Txecoslovàquia i creà el Partido Comunista Obrero Español (PCOE), fidel a les directrius ideològiques de l'URSS, que al Principat prengué el nom de Partit Comunista Obrer de Catalunya. Havent retornat de l'exili el 1977, participà sense èxit en diverses consultes electorals i afavorí, l'any 1986, la integració del seu partit en el PCE.

Modesto, Juan (1906-1968)
Nom amb què és conegut Juan Modesto Guilloto i León, militar andalús. Ingressà (1930) al Partido Comunista de España, i anà (1933) a Rússia, on seguí cursos de formació política i probablement també militar; tornà a Espanya (~1935), i en esclatar la guerra civil de 1936-39 combaté, com a cap del batalló Thaelmann, al front de la Sierra (Madrid); manà després, successivament, el V Regiment, la XVIII Brigada Mixta, la IV Divisió, l'Agrupació de Vallecas i el V Cos d'Exèrcit, amb el qual participà en les batalles de Brunete, Belchite, Terol i Aragó. Ascendit a tinent coronel de milícies (1938), passà a comandar l'Agrupació Autònoma (més tard Exèrcit) de l'Ebre, al capdavant de la qual lliurà la batalla de l'Ebre i assolí el grau de coronel (fou l'únic militar de l'escala de milícies que l'obtingué). Acabada la guerra, passà a l'URSS. És autor de Soy del Quinto Regimiento, publicat pòstumament el 1969.

Rojo i Lluch, Vicent (1894-1966)
Militar. Pertangué a l'arma d'infanteria. Comandant i professor d'estratègia a l'acadèmia de Toledo en començar la guerra civil, es mantingué fidel a la república. Participà en la batalla d'Illescas (octubre del 1936) i durant el setge de Madrid fou nomenat pel general Miaja cap del seu estat major. Ocupà el mateix càrrec a l'estat major central. Prengué part en la campanya de Catalunya amb el grau de general. S'exilià primer a França i després a Amèrica. Fou instructor de l'acadèmia militar de Cochabamba (1943) i el 1958 li fou permès el retorn a Espanya.
Militars del bàndol nacional, relacionats amb Catalunya. Dávila Arrondo, Fidel (1878-1962)
Militar. Lluità a Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada. En ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Prengué part en l'alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l'exèrcit que ocupà el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l'ocupació de Terol (1938) i en la batalla de l'Ebre. Fou ministre de l'exèrcit el 1938 i en 1945-51. El 1948 fou creat marquès de Dávila.

Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975)
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
Goded Llopis, Manuel (1882-1936)
Militar. Ingressà a l'Academia de Infantería el 1896, i el 1925, després d'intervenir en el desembarcament d'Alhucemas (Marroc), fou ascendit a general. Implicat en l'aixecament de Sanjurjo per l'agost del 1932, posteriorment Gil Robles el nomenà director general d'aeronàutica, inspector general d'aviació militar i magistrat de la sala sisena del Tribunal Suprem. Pel febrer del 1936 fou designat comandant militar de les Balears. Hi preparà l'aixecament, i la Junta Suprema de la conspiració li assignà, en un principi, l'encapçalament del sollevament a València, però ell preferí (i convencé Mola) encarregar-se de Barcelona. El matí del 19 de juliol proclamà l'estat de guerra a Mallorca; després, sense esperar el seu substitut (el general Bosch, de Menorca) i sense saber quina era la situació a Barcelona, s'hi dirigí amb un hidroavió. Hi arribà prop de la una de la tarda, i des de capitania general (on detingué el general Llano de la Encomienda) intentà, sense èxit d'obtenir la col·laboració de la guàrdia civil (general Aranguren). A la tarda, les forces republicanes i populars penetraren a l'edifici i fou detingut personalment pel comandant Pérez Farrás. Després, Companys aconseguí que parlés per ràdio induint a la rendició els militars revoltats. Traslladat al vaixell Uruguay, l'11 d'agost fou sotmès a un consell de guerra; fou afusellat a Montjuïc l'endemà.

Martínez Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Muñoz Grandes, Agustín (1896-1970)
Militar i polític castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt. Comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern (1962-67).
Yagüe Blanco, Juan (1892-1952)
Militar castellà. Participà en la guerra d'Àfrica a partir del 1914, i en la repressió de la revolució asturiana del 1934. De simpaties falangistes, intervingué en la guerra civil de 1936-39, sobretot en la campanya d'Extremadura, i ocupà Barcelona al capdavant de les tropes marroquines. Fou ministre de l'aire (1939-40).
Presidents de la República i caps  de govern de la República. Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919). La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.

Casares Quiroga, Santiago
(1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.

Giral, José (1879-1962)
Polític. Químic i catedràtic a la universitat de Madrid (1928). S'oposà a la dictadura de Primo de Rivera i participà en la fundació d'Acción Republicana. En ésser proclamada la República, el 1931, fou conseller d'estat, rector de la universitat de Madrid i ministre de marina (1931-33). Ministre també amb el Front Popular (1936), fou cap de govern (19 de juliol — 5 de setembre), però no pogué impedir que la revolta militar s'estengués i que esclatés la revolució a la zona republicana. Fou ministre amb els governs de Largo Caballero i Negrín, i el 1939 s'exilià a Mèxic, on presidí el govern republicà a l'exili (1945-47).

Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid.
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili.

Negrín López, Juan (1889-1956)
Polític i metge. Especialitzat en fisiologia, féu estudis a Leipzig i el 1922 obtingué una càtedra a la universitat de Madrid. En el terreny científic féu una tasca molt important i mai no destacà en política fins a la guerra civil de 1936-39. Però ja des de la Dictadura s'inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou elegit diputat. Durant la guerra civil fou ministre de finances en el govern Largo Caballero (setembre del 1936). Des d'aquest càrrec reorganitzà l'economia de guerra i ordenà el trasllat a l'URSS (via Cartagena-Odessa) d'una gran part de les reserves d'or del Banco de España, amb la garantia de les quals es feien efectives les ordres de pagament internacionals que lliurava Negrín mateix. Amb la dimissió de Largo Caballero arran dels fets de Maig fou nomenat primer ministre (17 de maig de 1937). Immediatament constituí un govern amb la participació de dos ministres comunistes per tal d'assegurar-se l'ajut de l'URSS. Malgrat tot, es mantingué molt distant del Partido Comunista de España. A remolc de l'evolució de la guerra, el mes d'octubre del 1937 decidí el trasllat del govern a Barcelona, el mes d'abril del 1938 donà entrada a ministres sindicals (CNT-UGT) i pel setembre del mateix any intentà de negociar la pau sobre la base d'un programa de tretze punts. Pel febrer del 1939, amb la desfeta de Catalunya, s'exilià. Després tornà a entrar a la zona republicana, però el 5 de març ell i el seu govern emprengueren per via aèria el camí definitiu de l'exili. Acabada la guerra, organitzà el Servicio de Emigración para Republicanos Españoles, que rivalitzava amb una organització de fins similars organitzada a Mèxic per Indalecio Prieto. Després de la seva mort (1956), el seu fill, Rómulo, lliurà a l'ambaixador de l'estat espanyol a París documentació interessant relacionada amb el dipòsit d'or fet per Negrín a l'URSS.
Dirigents anarquistes. Abad de Santillán, Diego (1897-1983)
Pseudònim de Sinesio García Fernández, economista, polític i anarquista espanyol. Residí en diversos períodes de la seva joventut a l'Argentina, on col·laborà a la Federación Obrera Regional. Tornà per estudiar filosofia a Madrid (1915-17), on conegué Salvador Seguí, i medicina a Berlín (1922-26). A l'Argentina, fou col·laborador de la revista "La Protesta", amb Enrique Nieto, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i publicà El anarquismo en el movimiento Obrero (1925). A Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes i dirigí "Tierra y Libertad". Més endavant publicà Reconstrucción social. Bases para una nueva edificación económica argentina (1933) i escrigué La bancarrota del sistema económico y político del capitalismo. Féu una breu estada a l'Uruguai, retornà a Europa i s'establí a Barcelona el 1933. Durant aquest període es caracteritzà per una intensa activitat política i intel·lectual que culminà amb la creació de tres revistes —"Tiempos Nuevos", "Butlletí de la Conselleria d'Economia" i "Timón". El juliol del 1936 representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, el mateix any publicà a nom de la CNT El organismo económico de la revolución. Com a membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya defensà la política de participació anarquista en el govern republicà. Després de la guerra civil, el 1939, s'exilià a l'Argentina, on residí fins el seu retorn definitiu a Catalunya el 1976. Publicà, entre altres obres i traduccions, Por qué perdimos la guerra (1940), La crisis del capitalismo y la misión del proletariado (1946) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-65). Rellançà la revista "Timón" i col·laborà en la Gran enciclopedia argentina. Retornat de l'exili, publicà a Barcelona el llibre de records, Memorias (1977).
Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
García i Oliver, Joan (1901-1980)
Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on s'uní amb Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el congrés de la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de Barcelona), es destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la República i fou qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat (gener del 1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver impedit una vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell mateix any i insistí en la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21 de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936), però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l'organització de les Escoles Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell any figurà com a cap de la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938 intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l'exili, primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d'un Partit Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942. Diverses recopilacions d'articles seus són Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), Problemas y Cintarazos (1946), Pensamiento de Juan Peiró (1959) i Escrits (1975).

Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.
President de la Generalitat de Catalunya durant la guerra. Companys i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad» deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de «L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera.
Polítics catalans durant la guerra. Carrasco i Formiguera, Manuel (1890-1938)
Polític i advocat. Doctor en dret i en filosofia i lletres. Exercí l'advocacia a Barcelona i s'especialitzà en dret mercantil. Fou professor d'aquesta matèria a l'Escola d'Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya, i publicà l'obra de divulgació Normes del comerciant (1928). A partir del 1931 fou secretari del Comitè Industrial Cotoner i, després, delegat del port franc de Barcelona. Des de jove milità en el moviment catalanista, primerament en la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista i, després, en Acció Catalana, partit del qual fou un dels fundadors (1922). El 1920 havia estat elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona. Per l'agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular «L'Estevet», dirigit per ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més populars, especialment entre els joves. Pel juny de 1923, a causa d'unes caricatures aparegudes en aquest setmanari, fou condemnat a sis mesos de presó. Instaurada la Dictadura, fou obligat a complir-los al penal de Burgos. Alliberat, fou elegit membre de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Pel fet de negar-se aquesta Junta a deixar de publicar en català la Guia Jurídica de Catalunya, els seus membres foren multats, destituïts en mantenir llur posició, i, finalment, confinats en distintes poblacions petites de fora el Principat, durant sis mesos; Carrasco fou enviat a Tamarit de Llitera. Acabat el confinament, continuà actuant en la clandestinitat contra la Dictadura. Caiguda aquesta, participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), en representació d'Acció Catalana. Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s'hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l'Estatut d'Autonomia votat pel poble català i, així mateix, per la defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Aquesta actuació donà lloc a la seva dimissió d'Acció Catalana. Passà a Unió Democràtica de Catalunya, que hom acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents. Col·laborà en diversos periòdics, com «Catalunya Comercial», «La Rambla de Catalunya», «El Matí» i «El Temps». En esclatar la guerra civil de 1936-39, es mantingué fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. S'esforçà a evitar estralls i salvà la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de finances de la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el seu govern autònom. Pel febrer següent tornà a Barcelona; però, perseguit encara, decidí de tornar a Euskadi. Acompanyat de la seva família, embarcà a França, els primers dies de març, en el vaixell mercant «Galdames», que es dirigia a Bilbao. Capturat pel creuer «Canarias», fou fet presoner i traslladat al penal de Burgos. El 28 d'agost de 1937 fou condemnat a mort. Fou executat el 9 d'abril de l'any següent.
Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes després dels fets de Maig.

Ruiz i Ponsetí, Estanislau (1889-1967)
Economista i polític. Llicenciat (1911) i doctor (1913) en ciències exactes i enginyer industrial (1915). Tingué càrrecs importants en diverses empreses i féu de traductor d'obres tècniques. Participà en la creació del Sindicat General de Tècnics de Catalunya (1920) i en la de la Federació d'Empleats i Tècnics (1932). Cofundador i dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i també dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fou diputat per la minoria socialista al Parlament de Catalunya (1932 -39), des d'on participà en els principals debats parlamentaris. Al juliol-agost del 1936 fou conseller de proveïments; des de l'agost del 1936 fou membre del Consell d'Economia de Catalunya com a representant del PSUC, i entre el 1937 i el 1939, sots-secretari d'economia de la Generalitat. Fou un dels principals artífexs de la Nova Economia; és autor de L'aplicació del decret de col·lectivitzacions i control obrer (1937), Les empreses col·lectivitzades i el nou ordre econòmic (1937). Com a publicista col·laborà al «Butlletí del Sindicat General de Tècnics de Catalunya», «Justícia Social», «Tècnica», «Treball» i al «Butlletí» de la conselleria d'economia. Dedicat també a l'activitat docent, fou professor de geometria a la Universitat de Barcelona (1912-14) i d'economia a l'Ateneu Polytechnicum (1934-35) i a l'Escola Industrial, de la qual fou director (1936-37). El 1937 fou nomenat director de l'Escola del Treball. És autor de Lugares geométricos de curvatura estacionaria en el cuadrilátero de manivela cilíndrica i de Curso de geometría descriptiva. Tingué cura de les edicions tècniques de l'editorial Gustau Gili, on fou cridat pel seu professor Eduard Fontserè. Durant la guerra civil donà conferències, algunes de les quals foren publicades. En acabar la guerra civil, després de passar per França, s'exilià el 1939 a Mèxic. En aquest país col·laborà a la creació d'escoles i museus. El 1954 fou elegit vice-president segon del Parlament i ocupà el càrrec de gerent-apoderat de l'editorial UTEHA (1940-65), des d'on ajudà i donà feina a desenes d'intel·lectuals catalans i altres republicans exiliats.
Tarradellas i Joan, Josep (1899-1988)
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l'Esquerra. Des de l'inici de la guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d'economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l'extradició, que fou denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de l'entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats— l'elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d'agost fou elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Eclesiàstics catalans relacionats amb la Guerra Civil Espanyola. Gomà i Tomàs, Isidre (1869-1940)
Eclesiàstic i escriptor. Successivament canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona (1927), arquebisbe de Toledo (1933) i cardenal (1935), fou reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil representà oficiosament la Santa Seu davant del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix. No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s'adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l'afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l'espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica.Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i setze llibres: María, Madre y Señora (1920), El evangelio explicado (1931), en quatre volums, La familia (1931), Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l'Academia Española i un gran propagandista de la "Hispanidad" (Discurso de la Raza, 1934).

Vidal i Barraquer, Francesc (1868-1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). De família de propietaris rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat, al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i s'hi doctorà a la de Madrid (1900). Els estudis jurídics li donaren una cultura i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics del seu temps. Després d'haver exercit d'advocat a Barcelona, decidí de passar al servei de l'Església. Dissuadit per Torras i Bages d'entrar a la Companyia de Jesús, per motius altament religiosos cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorà en ambdues facultats. Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents càrrecs a la cúria arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat canonge el 1907 i elegit vicari capitular el 1911, a la mort de l'arquebisbe Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona. El 1914 els bisbes de la Tarraconense l'elegiren senador. Renuncià el 1917 a la mitra de Cadis per tal de poder contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud, unida a la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Església, constituí el tret característic de tota la seva vida. Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal des del 1921, el 1923 rebutjà d'ésser presentat per a la seu de Toledo. Els anys de la Dictadura defensà la llibertat de l'Església, i mantingué amb tots els altres bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de la predicació i de la catequesi. El 1924 no acceptà el seu trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard s'oposà tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat a Roma com a cardenal de cúria. Proclamada la República el 1931, contribuí a evitar incendis d'esglésies o de convents a Catalunya. Cap de l'episcopat espanyol arran de l'exili del cardenal Segura, s'esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional —amb el president del qual, Alcalá Zamora, l'uní una sincera amistat— a mitigar les disposicions del projecte de constitució que afectaven els drets de l'Església; intentà també, en va, que la Santa Seu acceptés Luis de Zulueta com a ambaixador de la República i informà el papa de la veritable situació política i religiosa d'Espanya. Fou partidari de dirigir col·legiadament amb els arquebisbes, en les conferències metropolitanes, els afers religiosos i político-eclesiàstics d'Espanya, i en la preparació dels documents collectius cercà també la col·laboració de tots els bisbes. Com a president (fins a l'abril del 1936) de la conferència de metropolitans, treballà estrènuament en la implantació de l'Acció Catòlica, tot i que les bases d'aquesta, aprovades per la Santa Seu, no responien pas a la seva mentalitat, més dúctil i menys centralitzadora. Insistí, sempre, que els títols primacials a Espanya eren purament honorífics, defensà el títol de primat de les Espanyes que tenia l'arquebisbe de Tarragona i desitjava que les diferents seus primades estenguessin llur jurisdicció honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que hi havien estat històricament unides. Esclatada la revolució a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es refugià a Poblet, com a hoste d'Eduard Toda i Güell. L'hi anaren a cercar uns milicians de la FAI de l'Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué més escaient que el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, restés a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla abandonada, però aquest morí prest assassinat. Traslladat a Barcelona amb el seu secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació i de cultura de la Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d'ésser embarcats cap a Itàlia en vaixells de la marina de guerra italiana. Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, fins que el 1943, a causa de l'ocupació alemanya, es traslladà a Suïssa. Des de Farneta treballà incansablement a favor de la pau, del salvament de sacerdots i de catòlics que es trobaven en greu perill a Catalunya, i més endavant, del bisbe de Terol, que hi era presoner i que fou mort per represàlies de guerra. Per poder dur a terme aquestes activitats, es negà a signar la lletra col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 a favor de l'Espanya del general Franco, i també perquè no creia adient que els bisbes, ni que fos en aquelles greus circumstàncies, prenguessin un partit excloent, en una guerra civil, a petició d'una de les parts bel·ligerants. Per algunes d'aquelles activitats, que hom judicà antiespanyoles, i per aquesta negativa, no li fou permès de retornar en vida a la seva diòcesi, que governaren en nom seu els vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives. Tot i les pressions del govern del general Franco perquè renunciés la seu de Tarragona, no hi accedí, ni Pius XI no les acceptà, ni foren tolerades pel cardenal Gomà ni admeses pel nou papa Pius XII, elegit el 1939 en un conclave en què prengueren part tots dos purpurats catalans. En el seu testament palesà el desig que les seves despulles fossin traslladades a la seu de Tarragona i sebollides prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs. Això fou, finalment, realitzat el maig de 1978.
Altres personatges relacionats amb la Guerra Civil a Catalunya. Orwell, George (1903-1950)
Nom amb què és conegut l'assagista i novel·lista anglès Eric Arthur Blair. En desacord amb la política colonial britànica, dimití el seu càrrec de funcionari i es dedicà a la literatura i al periodisme, on destacà amb claredat obsessiva les realitats de la vida política i social del seu temps. A les obres autobiogràfiques, com Down and Out in Paris and London (1933), i Burmese Days (1934) ja mostrava una actitud d'esquerra molt clara i donava una informació desproveïda de sentimentalismes. Els seus ideals i la seva actitud personal s'anaren reflectint al llarg de la seva obra. Així el 1936 participà en la guerra civil espanyola al costat del POUM. Orwell explica aquest fet a Homage to Catalonia (1938; traducció catalana de R.Folch i Camarasa, 1969), on fa constar la contradicció entre les forces d'esquerra a Barcelona; l'obra ha estat traduïda també a altres llengües. La seva millor obra, Animal Farm (1945, traduïda al català: La revolta dels animals, 1964, i representada a Barcelona en forma de comèdia musical el 1976), és una al·legoria política, on és atacada la revolució que traeix els qui lluitaren per ella. Nineteen Eighty-four (1949; traducció catalana de Joan Vinyes, 1965) és una visió espantosa d'un totalitarisme del futur i contradiu les observacions fetes a The Road to Wigan Pier (1937), Inside the Whale (1940) i The Lion and the Unicorn (1941), on havia defensat l'existència d'un proletariat capaç de fer-se sentir contra l'actitud burgesa del poble anglès.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1936 Victòria del Front Popular a les Eleccions Generals (febrer). Companys i els polítics catalans surten de la presó i tornen a la Generalitat (abril). Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril). Azaña, president de la República (maig). Preparatius colpistes. Alçament militar contra la República (17-18 juliol): comença la Guerra Civil espanyola. Fracàs de l'aixecament militar. Dimissió Casares Quiroga i govern llampec de Martínez Barrio (18 juliol). Govern Giral (19 juliol). Alçament militar a Barcelona (19 juliol). Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol). Comença la guerra i la revolució a Catalunya (juliol). Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-setembre). La CNT-FAI dirigeix el moviment revolucionari i s'apodera del control de Catalunya. Aldarulls. Els militants obrers decreten la vaga general i obtenen armes. Assassinats indiscriminats. Divisió comarcal de Catalunya (agost). Junta de Defensa Nacional, a Burgos (23 juliol). La "Columna Durruti" parteix cap al front d'Aragó (24 juliol). Constitució del Comitè de No-Intervenció (agost). Govern de Largo Caballero (4 setembre). Govern Tarradellas (entrada dels anarquistes) i dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (26 setembre). Les Corts del Front Popular aproven l'Estatut del País Basc (1 octubre): formació del Govern d'Euskadi (octubre). Franco, cap d'Estat i Generalíssim (1 octubre). Junta Tècnica de l'Estat, a Burgos (3 octubre). Fundació de l'Exèrcit Popular (9 octubre). Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (24 octubre).
1937 Decrets de S'Agaró (Pla Tarradellas) (gener). Fets de Maig a Barcelona. Persecució del POUM. La Generalitat de Catalunya perd algunes competències. Dimissió de Largo Caballero i govern de Negrín (15 maig). Barcelona, capital de la República (31 octubre). Govern basc a Barcelona (novembre). Batalla de Terol (desembre-febrer).
1938 Primer govern de Franco, a Burgos (30 gener). Barcelona, severament bombardejada (març). Ocupació de Lleida (3 abril). El govern de Franco decreta l'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (5 abril). Arribada de les tropes nacionals al Mediterrani: la República, partida en dos (15 abril). Programa dels "13 punts" de Negrín (1 maig). Bombardeig de Granollers (31 maig). Batalla de l'Ebre (juliol-novembre). Procés contra el POUM a Barcelona (octubre). Retirada de les Brigades Internacionals (octubre). Ofensiva final sobre Catalunya (desembre-febrer).
1939 Ocupació de Tarragona (15 gener). Caiguda de Barcelona (26 gener). Últimes Corts republicanes en territori de l'Estat espanyol, a Figueres (1 febrer). Caiguda de Girona (4 febrer). Final de la guerra civil a Catalunya (10 febrer). Exili de milers de catalans. Dimissió d'Azaña (27 febrer). Constitució del Consell Nacional de Defensa, a Madrid (Casado) (5 març). Ocupació de Madrid (28 març). Ocupació de València (30 març). Fi de la guerra civil (1 abril).

DIARI DE LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

ABANS DE LA GUERRA TRIOMF DEL FRONT POPULAR: LES ESQUERRES TORNEN AL PODER
CREIXEN LES TENSIONS ENTRE LES DRETES I LES ESQUERRES
16 febrer Eleccions Generals. A Catalunya, victòria del Front d'Esquerres.
28 abril Assassinat del germans Badia (Miquel i Josep) per pistolers de la FAI, a Barcelona.
6 maig Manuel Azaña, president de la República Espanyola.
JULIOL 1936 SUBLEVACIÓ MILITAR CONTRA LA REPÚBLICA
COMENÇA LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
LA SUBLEVACIÓ FRACASSA A BARCELONA I A CATALUNYA
18 juliol L'aixecament militar s'estén per tota la península: els sublevats aconsegueixen el control d'una tercera part de l'Estat.
19 juliol A la matinada, se subleva Barcelona i altres guarnicions. Guàrdies d'Assalt i voluntaris, principalment de la CNT-FAI, planten clara als sublevats. A les 11 del matí, el general Goded, procedent de Mallorca, que havia dominat, arriba a Barcelona i és detingut per les forces lleials a la República. S'inaugura l'Olimpíada Popular a Barcelona, que no arribarà a fer-se per la lluita entre militars insurrectes i republicans. Formació d'un nou govern a Madrid presidit per José Giral, que decideix armar a les organitzacions sindicals i partits del Front Popular.
20 juliol Durant tot el matí, són conquerits a Barcelona els últims reductes rebels. La CNT-FAI s'apodera de considerable armament i controla la ciutat. Comencen a perfilar-se ambdúes zones i s'organitzen columnes.
21 juliol Creació a Barcelona del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, per organitzar militarment les forces que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Dominat per la CNT-FAI, és el veritable òrgan de poder executiu a la ciutat.
22 juliol Socialistes i comunistes catalans creen a Barcelona el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
23 juliol El general Mola constitueix a Burgos la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars. El general Cabanellas és nomenat president.
24 juliol Els primers milicians voluntaris catalans, la "Columna Durruti", formada per uns 3.000 homes, la majoria treballadors, comandats per Buenaventura Durruti, surten de Barcelona per dirigir-se cap al front d'Aragó.
27 juliol Creació per decret del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU).
AGOST 1936 NOU GOVERN DE LA GENERALITAT
CONSTITUCIÓ DEL COMITÈ DE NO-INTERVENCIÓ
1 agost Nou govern de la Generalitat de Catalunya, amb tres ministres del PSUC. França i la Gran Bretanya formen el Comitè de No-Intervenció.
3 agost La CNT-FAI crea la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.
4-5 agost A Londres s'estableix l'acord de constitució del Comité de No-intervenció.
7 agost Creació per decret de la Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat, presidida per Josep Tarradellas.
8 agost França tanca la frontera amb Espanya d'acord al Tractat de No-Intervenció. La Generalitat de Catalunya crea el Comitè d'Indústries de Guerra.
11 agost Creació del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya.
12 agost Els generals Goded i Fernández Burriel són afusellats a Montjuïc (Barcelona).
16 agost Sota el comandament del capità Bayo, un contingent republicà de quasi 10.000 homes, procedent de Barcelona i València, desembarca a Mallorca, malgrat el bombardeig intens dels avions italians, però l'operació fracassà (3 setembre). Acaben els Jocs Olímpics de Berlín.
25 agost Arriba a Barcelona el cònsol soviètic Antonov Ovseenko.
27 agost i
23 desembre
Disposicions del Decret de Divisió Territorial de Catalunya, per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. Dividia el territori català en 9 regions o vegueries i 38 comarques.
SETEMBRE 1936 GOVERN LARGO CABALLERO
GOVERN TARRADELLAS A LA GENERALITAT
3 setembre El capità Alberto Bayo és obligat a retirar-se de Mallorca: els republicans són definitivament rebutjats de Mallorca.
4 setembre El govern Giral dimiteix. Largo Caballero (PSOE) forma el primer govern de guerra, en el que entren, juntament amb republicans i socialistes, els comunistes.
26 setembre Constitució del primer govern Tarradellas a la Generalitat de Catalunya, amb la participació del POUM i la CNT-FAI. Es dissol el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. La CNT passa a formar part del govern de la Generalitat.Decret nacional que anul.la la Reforma Agrària i restitueix les terres als antics propietaris.
27 setembre El PSUC entra en el govern de la Generalitat de Catalunya.
29 setembre La Junta de Defensa de Burgos declara Franco "generalíssim" de tots els exèrcits.
30 setembre Primeres decisions del govern Largo Caballero per a incorporar a les milícies els efectius militars lleials a la República.
Setembre Creació de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya, per garantir l'ordre interior i posar fi a l'acció dels incontrolats. Fou suprimida el 5 de juny de 1937.
OCTUBRE 1936 ESTATUT D'AUTONOMIA BASC
FUNDACIÓ DE L'EXÈRCIT POPULAR
LA GENERALITAT DE CATALUNYA REGULA PER DECRET LES COL.LECTIVITZACIONS
1 octubre Promulgació de l'Estatut d'Autonomia del País Basc. A Burgos, Franco assumeix la Jefatura de l'Estat; és proclamat generalíssim dels exèrcits del nou estat espanyol.
3 octubre Formació, a Burgos, de la Junta Técnica del Estado, amb funcions governamentals. El general Fidel Dávila n'és nomenat president.
5 octubre Creació de la Comissió de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
6 octubre Creació per decret del Departament de Proveïments, dissolt el 6 de gener de 1938.
9 octubre Decret republicà de fundació de l'Exèrcit Popular, en el que s'integraren també milicians.
19 octubre Manuel Azaña, president de la República, acompanyat de tres ministres, abandona Madrid i es dirigeix a València.
24 octubre Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (Decret de Col.lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços), que col.lectivitza les empreses de més de 200 treballadors.
26 octubre Creació per decret de l'Escola Popular de Guerra de Catalunya.
NOVEMBRE 1936 EL GOVERN ES TRASLLADA A VALÈNCIA
COMENÇA LA BATALLA DE MADRID
4 novembre Reestructuració del govern de Largo Caballero, cercant una major unitat política, amb l'entrada de quatre ministres cenetistes: García Oliver, Frederica Montseny, Peiró i Juan López.
6 novembre El Govern en ple abandona Madrid per anar-se'n a València i deixa formada una Junta Delegada de Defensa presidida pel general José Miaja, que es fa càrrec de la defensa de Madrid.
14 novembre La "Columna Durruti", amb Durruti al capdavant, que havia abandonat el front d'Aragó, arriba a Madrid per a la seva defensa.
19 novembre L'anarquista Durruti mor, en circumstàncies confuses, en la defensa de Madrid, davant la Ciutat Universitària.
DESEMBRE 1936 GEORGE ORWELL, MILICIÀ DEL POUM
6 desembre Creació per decret de l'Exèrcit Popular de Catalunya, reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se.
17 desembre Constitució del Consell de Defensa d'Aragó, govern a l'Aragó.
23 desembre Decret amb el que el govern de la República reconeix oficialment el Consell de Defensa d'Aragó.
30 desembre George Orwell s'allista en una milícia republicana (del POUM) per a lluitar contra el feixisme.
GENER 1937 PLA TARRADELLAS
8, 9 i 12 gener Decrets de S'Agaró (Pla Tarradellas).
9 gener Creació de la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya.
30 gener Carta pastoral del cardenal Gomá titulada "La cuaresma de España" en la que es pronuncïa a favor dels rebels i culpa a massons, jueus i comunistes.
FEBRER 1937 LA REPÚBLICA NACIONALITZA EMPRESES
18 febrer Mor afusellat a Burgos el general Batet.
23 febrer La República promulga un decret de nacionalització d'empreses.
MARÇ 1937 ELS ANARQUISTES SURTEN DEL GOVERN DE LA GENERALITAT
2 març La ració màxima de pa a Barcelona és de 250 grams per persona.
5 març Primer congrés del Partit Comunista d'Espanya (PCE) durant la guerra, en el que es declara el recolzament a la democràcia i el rebuig a les idees trotskistes de revolució. En el ple del PCE es demana la unificació de l'exèrcit i la liquidació del trotskisme.
18 març "La Vanguardia" passa a ser òrgan del govern de la Generalitat de Catalunya.
27 març Dimiteixen els consellers anarquistes de la Generalitat de Catalunya.
ABRIL 1937 L'AVIACIÓ ALEMANYA BOMBARDEJA GERNIKA
8 abril El PCE i el PSOE signen el "pacte de la unió", comprometent-se a treballar conjuntament. L'acord crea tensions entre els socialistes i els anarquistes de la CNT.
19 abril Decret d'unificació de carlistes i falangistes, pel que Franco decideix la creació de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), suprimint els partits no frontpopulistes més o menys tolerats fins llavors. Tots els partits de dreta resten units en un partit únic, liderat per Franco.
23 abril Dissolució de la Junta de Defensa de Madrid.
26 abril Bombardeig alemany de la legió Còndor sobre Gernika, amb bombes de fòsfor.
MAIG 1937 FETS DE MAIG A BARCELONA
GOVERN NEGRÍN
1 maig La Generalitat de Catalunya prohibeix la desfilada del Dia del Treball a Barcelona, arran dels incidents haguts els dies anteriors.
Maig Fets de maig a Catalunya. Enfrontaments entre militants de la CNT-FAI i POUM contra forces de la Generalitat i militants del PSUC, UGT , ERC i Estat Català, sobretot a Barcelona. Conseqüències: persecució del POUM, enfortiment dels comunistes i pèrdua d'algunes competències de la Generalitat.
3 maig Incidents a la Telefònica de Barcelona: membres de la Generalitat visiten la Telefònica de Barcelona preocupats per l'activitat que el Comitè de Censura de la CNT realitza sobre tot tipus de trucades oficials i es produeix un tiroteig.
4 maig Vaga general i tiroteigs a Barcelona. El POUM lluita al costat de la CNT contra republicans i comunistes. Companys demana el retorn a la normalitat així com diversos dirigents anarquistes.
5 maig El president Companys aconsegueix una treva entre els grups enfrontats.
6 maig Fets de maig a Barcelona: lluites entre anarquistes i comunistes, enquadrats a la CNT i el POUM per un costat, i el PCE, per l'altre.
8 maig L'ordre va restablint-se a Barcelona.
11 maig El POUM és acusat dels incidents de Barcelona.
15 maig Largo Caballero presenta la dimissió després d'intentar formar un altre govern amb anarquistes i socialistes, que es boicotejat per comunistes. Azaña ofereix el càrrec a Negrín, molt més proper a la línia política comunista, que accepta. Comença el govern republicà del Dr.Negrín. Serà l'últim govern de la República (fins al març de 1939).
27 maig Suspensió del diari "La Batalla", òrgan del POUM.
JUNY 1937 REPRESSIÓ CONTRA EL POUM
16 juny Comença la repressió contra el POUM dirigida directament por la policia soviètica. La policia secreta arresta a la majoria dels líders del POUM, menys Andreu Nin.
17 juny Andreu Nin, líder del POUM, és detingut a Barcelona.
20 juny Possible assassinat d'Andreu Nin, dirigent del POUM, a la presó d'Alcalá de Henares a mans de russos.
21 juny A França dimiteix el Govern del Front Popular del socialista Léon Blum.
JULIOL 1937 NOVA OBERTURA DE LA FRONTERA AMB FRANÇA
12 juliol El govern francès obre la frontera.
AGOST 1937 MILITARITZACIÓ DE LES INDÚSTRIES
10 agost Decret de dissolució del Consell d'Aragó, que estava controlat per la CNT. El signa Prieto.
28 agost Decret republicà que permet la militarització de qualsevol indústria.
SETEMBRE 1937 GOVERN REPUBLICÀ SOTA CONTROL COMUNISTA
13 setembre La Generalitat de Catalunya crea el Servei de Cultura al Front.
15 setembre El govern Negrín passa a controlar la CNT i el POUM.
29 setembre Espanya demana a Ginebra, a la Societat de Nacions, el restabliment de la seva llibertat de comerç.
OCTUBRE 1937 BARCELONA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA
28 octubre S'anuncia el trasllat del govern a Barcelona.
31 octubre El govern republicà trasllada la seva seu a Barcelona, que d'aquesta manera es converteix en la capital de la República.
NOVEMBRE 1937 EL GOVERN BASC EXILIAT A BARCELONA
2 novembre El govern basc es trasllada a Barcelona.
20 novembre Decret d'Intervencions Especials: la Generalitat de Catalunya instaura l'economia dirigida.
DESEMBRE 1937 COMENÇA LA BATALLA DE TEROL
8 desembre Els nacionals bombardegen Barcelona. Els republicans, en represàlia, bombardegen Palma de Mallorca.
11 desembre El líder sindical anarquista Àngel Pestaña mor a Barcelona.
15 desembre-
22 febrer '38
Batalla de Terol: tercer projecte d'ofensiva republicana per a evitar el projecte franquista d'atacar Madrid.

GENER 1938

ELS REPUBLICANS RECUPEREN TEROL
PRIMER GOVERN DE FRANCO
7 gener Després d'evacuar als civils, Rey d´Harcourt es rendeix a Terol. Els republicans recuperen Terol: les tropes nacionals es rendeixen a les forces republicanes a Terol, encara que els franquistes segueixen acosant.
18 gener Es reemprèn la lluita a Terol. Entra en combat el cos d'exèrcit marroquí a les ordres de Yagüe. Comença el replegament republicà.
23 gener Dissolució de la Comissió d'Indústries de Guerra de Catalunya.
30 gener Franco dissol la Junta Técnica del Estado i constitueix el primer govern, el "Govern de Burgos", en el que assumeix la jefatura. Serrano Suñer, Martínez Anido i Fernández Cuesta són alguns dels ministres del nou govern, que durarà fins el 9 d'agost de 1939.

FEBRER 1938

ELS NACIONALS RECUPEREN TEROL
1 febrer Les Corts republicanes es reuneixen a Montserrat, presidides per Martínez Barrio.
7 febrer El front republicà de Terol es trenca en tres punts.
22 febrer Els nacionals tornen a fer-se amb el control de Terol i fa presoners a 14.500 soldats republicans.
27 febrer El PCE insisteix en unificar el PSOE amb els comunistes.

MARÇ 1938

LES BOMBES FEIXISTES CASTIGUEN SEVERAMENT BARCELONA
1 març Manifest de més de 200 intel.lectuals del món hispà en favor de l'Espanya democràtica i la República. Entre els signants figuren noms com Pablo Picasso, Juan Ramón Jiménez, Pere Bosch Gimpera, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Joaquim Xirau, Jacinto Benavente, etc.
6 març Barcelona és bombardejada per avions italians.
9 març Després de l'èxit de Terol, comença l'ofensiva nacional al sud de l'Ebre amb l'objectiu final d'arribar al Mediterrani i tallar la zona republicana en dos.
16-18 març Barcelona pateix 13 atacs aeris per part de l'aviació italiana. Els bombardeigs es dirigeixen sobre la població civil, no contra objectius militars. Moren més de mil persones, entre elles el vicecònsul de França a Barcelona. La Catedral de Barcelona és bombardejada.
17 març El cap del Govern de París, Léon Blum, reobre la frontera francesa per donar pas a les armes destinades a la República.
22 març Comença la campanya del Maestrat.
27 març El cos d'exèrcit marroquí entra a Fraga: els nacionals ocupen Fraga.
29 març Solchaga i Moscardó arriben al riu Cinca. Bombardeig sobre Tarragona.

ABRIL 1938

LLEIDA ÉS OCUPADA PELS NACIONALS
FRANCO ABOLEIX L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE CATALUNYA
ELS NACIONALS ARRIBEN AL MEDITERRANI: LA REPÚBLICA PARTIDA EN DOS
3 abril Els nacionals, dirigits per García Valiño, ocupen Gandesa. Malgrat la dura defensa de "El Campesino", Yagüe ocupa Lleida.
5 abril Des de Burgos, després d'entrar les primeres tropes nacionals al territori català, Franco decreta l'abolició de l'Estatut de Catalunya. Nou govern de Negrín, sense Indalecio Prieto. Es consuma la caiguda de Prieto. Negrín assumeix la cartera de Defensa.
7 abril Els nacionals ocupen Tremp i Camarasa.
8 abril El president del govern francès Léon Blum dimiteix a París. El nou president és Daladier.
9 abril El líder del partit catòlic català, Manuel Carrasco i Formiguera, és executat a Burgos pels franquistes. El Vaticà envia una nota de protesta al general Franco.
15 abril Els nacionals (Camilo Alonso Vega) ocupen Vinaròs: les tropes nacionals arriben al Mediterrani i la zona republicana queda partida en dos. Catalunya queda aïllada de la resta de la República. França torna a tancar la frontera.
16 abril Nous bombardeigs sobre Barcelona.
18 abril La 62ª Divisió nacional ocupa Vielha i la vall d'Aran.
19 abril Els nacionals (Yagüe) ocupen Tortosa.
20 abril Nous atacs aeris sobre Barcelona.
23 abril Comença la batalla de Llevant, en un intent dels nacionals d'atacar València.
29 abril Durruti és honorat, a títol pòstum, com a tinent coronel de l'exèrcit republicà espanyol.

MAIG 1938

PROGRAMA DELS TRETZE PUNTS DE NEGRÍN
SAGNANT BOMBARDEIG SOBRE GRANOLLERS
1 maig Negrín fa públics els seus "13 puntos para una España en paz" ("13 puntos para la victoria"), per acabar amb la guerra. El programa, però, no té cap acollida.
12 maig Atac aeri sobre Barcelona: 50 morts.
14 maig Atac aeri al port de Barcelona. André Malraux visita Barcelona.
21 maig L'exèrcit republicà comença una maniobra divergent sobre Sort, Tremp i Balaguer que fracassarà totalment.
28 maig Bombardeig sobre l'àrea portuària de Barcelona
31 maig Bombardeig sobre Granollers: més de 200 morts i uns 450 ferits.

JUNY 1938

SEGUEIX L'OFENSIVA NACIONAL A CATALUNYA, MAESTRAT I OSCA
2 juny Atacs nacionals a la zona de La Pobla de Segur.
3 juny Atacs nacionals a la zona del Maestrat i a la "Bossa de Bielsa".
8 juny Bombardeig sobre Figueres: 39 morts.
12 juny El president del govern francès Daladier ordena tornar a tancar la frontera amb Espanya.
13 juny Els nacionals (Aranda) ocupen Castelló de la Plana. França tanca la frontera espanyola.
16 juny Els nacionals eliminen la "Bossa de Bielsa". Rojo ordena una ofensiva parcial de l'Exèrcit de l'Est: contraatacs de tropes republicanes, comandades pel general Rojo, a La Pobla de Segur.

JULIOL 1938

COMENÇA LA BATALLA DE L'EBRE
1 juliol Atacs aeris italians sobre Badalona i Blanes.
4 juliol Els nacionals travessen el riu Túria en la seva ofensiva sobre València.
13 juliol Varela comença les operacions per a acabar amb la bossa de resistència republicana de Mora de Rubielos, molt fortificada. "Neteja cultural" a la zona nacional: els llibres, les pintures, les escultures, els gravats, etc. han de transmetre "valors nacionalistes i cristians". Pintures clàssiques, com la Maja de Goya (considerada una obra pornogràfica), queden prohibides al públic. El català, i les altres llengües no castellanes, queden prohibides (només s'acceptarà la llengua castellana).
19 juliol Durant els atacs aeris diaris sobre Barcelona, una bomba impacta en la Catedral, causant greus danys.
25 juliol A les 0:15 hores, les tropes republicanes travessen l'Ebre per sorpresa i per diversos punts, entre Mequinensa i Amposta, i progressen fins als afores de Gandesa. L'objectiu és ocupar la vital zona de Gandesa i, en cas d'èxit, continuar cap a Vinaròs unificant de nou les dues zones republicanes i evitar així que els nacionals avancin sobre València. Comença la decisiva batalla de l'Ebre, la més llarga i cruenta de tota la guerra civil ("Un altre Verdun") (fins al 15 de novembre).
26 juliol L'Exèrcit Popular avança per la vall de l'Ebre i recupera Móra d'Ebre.
28 juliol Es deté l'ofensiva republicana. Tagüeña ataca inútilment Gandesa. Bombardeig sobre Tarragona.
29 juliol Com a venjança per l'ofensiva republicana de l'Ebre, els nacionals bombardegen València, Alacant i Dènia. Els atacs aeris van dirigits sobre blancs civils i militars.
30 juliol Comencen els combats a la serra de Pàndols. Nous atacs republicans contra Gandesa i Vilalba, sense èxit.
31 juliol Els continus bombardeigs frenen l'avanç republicà en la batalla de l'Ebre. Una delegació del Partit Socialista Belga visita Lluís Companys

AGOST 1938

ELS NACIONALS FRENEN L'AVANÇ REPUBLICÀ AL FRONT DE L'EBRE
1 agost Els republicans passen a la defensiva a l'Ebre: comença una terrible batalla de desgast. L'escriptor nord-americà Theodore Dreiser  visita Barcelona.
4 agost Durs combats a Mequinensa, alt Guadalaviar i Móra d'Ebre.
7 agost Els republicans han de retirar-se de Mequinensa, es veuen obligats a tornar a travessar l'Ebre.
9 agost Ofensiva republicana al Segre: les tropes ataquen Balaguer i travessen el riu. Atacs nacionals del general Queipo de Llano a Castuera (Extremadura).
11 agost El govern republicà posa sota control directe seu les indústries de guerra més importants. Segueixen els combats a la serra de Pàndols.
13 agost Combat ferotge a la serra de Pàndols.
14 agost Les forces nacionals frenen l'avanç dels republicans al front de l'Ebre. Franco conmina l'exèrcit republicà a retirar-se de la batalla de l'Ebre.
17 agost Negrín presenta el seu nou govern.
18 agost Una comissió britànica arriba a Barcelona per a examinar les destrosses ocasionades pels bombardeigs diaris sobre la ciutat.
20 agost Yagüe comença l'ofensiva nacional a l'Ebre amb un gran desplegament d'artilleria. L'escriptor alemany Ernst Toeller visita Barcelona.
24 agost Els nacionals avancen molt lentament a l'Ebre. Nombroses baixes en ambdos bàndols.

SETEMBRE 1938

LA BATALLA DE L'EBRE S'ENDUREIX
3 setembre L'alt comandament nacional decideix portar la batalla de l'Ebre fins a les últimes conseqüències i comença una ofensiva sobre el front de Gandesa dirigida per García Valiño: atac nacional a Gandesa.
9 setembre S'endureixen els combats a les serres de Cavalls i Pàndols.
16 setembre Nou atac aeri sobre el port de Barcelona.
29 setembre Les Corts espanyoles es reuneixen a Sant Cugat del Vallès.

OCTUBRE 1938

LES BRIGADES INTERNACIONALS ES RETIREN DE LA GUERRA
PROCÉS CONTRA EL POUM
8 octubre Atac aeri nacional sobre un tren civil parat a l'estació de Sant Vicenç de Calders: 30 morts.
21 octubre El govern republicà accepta les condicions establertes pel tractat de no intervenció en la guerra i anuncia oficialment la retirada de les Brigades Internacionals del front.
24 octubre Comença a Barcelona el procés contra el POUM.
25 octubre Negrín fa un discurs de comiat als voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals.
28 octubre Ramon Franco, germà del general Franco, mor en accident d'aviació. Desfilada de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona: un gran nombre de ciutadans els aclamen.
29 octubre Acaba el procés contra el POUM amb diverses condemnes de presó.
30 octubre Comença l'ofensiva nacional sobre l'Ebre. La 1ª Divisió navarresa ocupa la serra de Cavalls.

NOVEMBRE 1938

ELS NACIONALS GUANYEN LA BATALLA DE L'EBRE
3 novembre Els nacionals ocupen la serra de Pàndols.
4 novembre S'ensorra definitivament el sistema defensiu que Líster havia disposat a l'Ebre.
6 novembre Ofensiva republicana a Fraga.
7 novembre El front republicà de l'Ebre comença a trencar-se. Els nacionals (García Valiño) arriben a Móra d'Ebre. Des de llavors, l'únic objectiu de Modesto serà el de fer tornar a travessar l'Ebre a les seves tropes en les millors condicions possibles.
13 novembre Julián Besteiro, lider socialista moderat de Madrid, visita el govern a Barcelona, per a mostrar el seu enfadament per la influència dels comunistes a Catalunya.
15 novembre El front de l'Ebre es trenca i les tropes republicanes es retiren totalment. Les últimes tropes de Modesto travessen l'Ebre. Líster ha deixat a García Valiño 4.607 presoners. Final de la batalla de l'Ebre: les últimes tropes republicanes creuen en sentit invers l'Ebre. Des de l'inici de la batalla (25 juliol), l'Exèrcit Popular ha deixat 30.000 morts i 20.000 presoners. El front resta igual que al començament de la batalla. Negrín i Azaña assisteixen a la desfilada de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona. Amb discursos de Negrín i "La Pasionaria", s'agraeix l'esforç als voluntaris estrangers que han defensat la República i la democràcia.
22 novembre El govern català rep aliments dels Estats Units.

DESEMBRE 1938

COMENÇA L'OFENSIVA NACIONAL SOBRE CATALUNYA
10 desembre El mal temps retarda l'ofensiva nacional sobre Catalunya.
23 desembre Comença l'ofensiva nacional sobre Catalunya. El front republicà es trenca en diversos punts.

GENER 1939

TARRAGONA I BARCELONA CAUEN EN MANS FRANQUISTES
4 gener Continua l'avanç nacional a Catalunya amb l'ocupació d'Artesa de Segre i Les Borges Blanques. Les tropes de Modesto, nucli bàsic de l'exèrcit republicà, estan pràcticament destrossades.
12 gener Ruptura del front republicà a Les Borges Blanques.
13 gener Els nacionals ocupen Tortosa.
15 gener Els nacionals ocupen Tarragona i Reus: Juan Bautista Sánchez entra a Tarragona i Yagüe a Reus.
23 gener El govern republicà decreta, després de trenta mesos de lluita, l'estat de guerra. L'ordre nomena Miaja generalíssim de las forces de Terra, Mar i Aire, cosa que el converteix pràcticament en cap civil i militar del territori republicà.
24 gener Les tropes de l'exèrcit nacional arriben al Llobregat.
26 gener Caiguda de Barcelona en mans de l'exèrcit franquista: les tropes de Yagüe i Solchaga entren a Barcelona sense trobar resistència. El govern de Negrín s'ha traslladat a Figueres.

FEBRER 1939

GIRONA CAU EN MANS FRANQUISTES
LES TROPES FRANQUISTES ARRIBEN A LA JONQUERA
EL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA, MANUEL AZAÑA, PRESENTA LA SEVA DIMISSIÓ
1 febrer Els nacionals (García Valiño) ocupen Vic. Reunió de les Corts republicanes (l'últim cop que ho fan a l'Estat espanyol) al castell de Figueres.
3 febrer Primers contactes a Madrid entre el coronel Casado i Besteiro, ambdos partidaris de negociar amb Franco la pau.
4 febrer Els nacionals (Solchaga) ocupen Girona.
5 febrer Azaña, Martínez Barrio, Companys i Aguirre travessen la frontera francesa. Els nacionals (Muñoz Grandes) ocupen La Seu d´Urgell.
8 febrer Els nacionals (Solchaga) ocupen Figueres. Negrín travessa la frontera. Decret nacional pel que es cessa a 15.000 funcionaris de la Generalitat de Catalunya.
9 febrer Publicació de la "Ley de Responsabilidades Políticas": s'institucionalitza la depuració franquista dels funcionaris de l'Estat.
10 febrer Les tropes de Franco, ocupada tota Catalunya, arriben a la frontera francesa a Port-Bou i La Jonquera. La guerra a Catalunya ha acabat. Uns 100.000 civils i 200.000 soldats republicans han creuat els Pirineus. Comencen a funcionar a França els camps de concentració per als refugiats espanyols. Procedent de França, Negrín aterra a Alacant i anima a continuar la resistència.
11 febrer Els nacionals ocupen Llívia.
21 febrer Franco presideix a Barcelona la Desfilada de la Victòria, en la que hi participen més de 100.000 homes.
22 febrer Mor a Cotlliure el poeta Antonio Machado.
27 febrer A París, Azaña presenta la seva dimissió com a president de la República. El Regne Unit i França, al complir-se un mes de la caiguda de Barcelona, reconeixen oficialment el govern de Franco.

MARÇ 1939

ELS NACIONALS OCUPEN MADRID, SENSE TROBAR RESISTÈNCIA
VALÈNCIA OCUPADA PELS NACIONALS
5 març Una brigada afecta al Govern entra a Cartagena i comença a dominar la situació. A mitjanit, Casado anuncia des de Madrid la constitució del "Consejo Nacional de Defensa", amb recolzament anarquista i amb l'oposició dels comunistes. Casado acabava de protagonitzar un cop d'estat antirrepublicà, amb la intenció de posar fi a la guerra.
28 març Les tropes nacionals entren a Madrid, sense trobar resistència. Franco, ignorant les propostes de Casado, havia decidit la capitulació incondicional.
30 març La República s'ensorra totalment: els nacionals ocupen València i Alacant.

ABRIL 1939

ACABA LA GUERRA CIVIL AMB LA VICTÒRIA DELS NACIONALS
1 abril El general Franco dóna el darrer i victoriós comunicat de guerra. Últim parte oficial de guerra: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."

DESPRÉS DE LA GUERRA

CONSOLIDACIÓ DEL NOU RÈGIM FRANQUISTA
7 maig Reobertura de l'Ateneu Barcelonès, prèvia depuració dels fitxers de la seva biblioteca.
22 juliol Visita oficial del mariscal Pétain a Barcelona.
27 juliol La permanent de les Corts republicanes decideix dissoldre el govern.
8 agost Promulgació de la llei que reforça els poders de Franco com a Cap d'Estat.
9 agost Formació del segon govern de Franco ("Govern de la neutralitat i la no-bel.ligerància") (fins al juliol del 1945).
1 setembre Alemanya envaeix Polònia: inici de la Segona Guerra Mundial.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • BELLOTEN, B. La revolución española. Grijalbo. Barcelona, 1980.
  • DD.AA. La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923-1939). Historia de España, vol. IX. Labor. Barcelona, 1981.
  • DD.AA. La Guerra Civil española 50 años después. Labor. Barcelona, 1985.
  • DD.AA. Catalunya i la guerra civil. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1988.
  • FRASER, R. Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la Guerra Civil Española (2 volums). Crítica. Barcelona, 1979.
  • GABRIEL, P. (dir.) República, autogovern i guerra, 1931-1939. Història de la cultura catalana, vol. IX. Edicions 62. Barcelona, 1998.
  • JACKSON, G. La República española i la guerra civil (1931-1939). Grijalbo. Barcelona, 1976 / Orbis. Barcelona, 1985.
  • JACKSON, G. i CENTELLES, A. Catalunya republicana i revolucionària (1931-1939). Grijalbo. Barcelona.
  • PAGÈS, P. La guerra civil espanyola a Catalunya (1936-1939). Els Llibres de la Frontera. Barcelona, 1987.
  • PALACIOS BAÑUELOS, L. Historia de la Guerra Civil española (1936-1939) (7 volums i 12 vídeos). Club Internacional del Libro. Madrid, 1996.
  • SARIOL BADÍA, J. Petita història de la Guerra Civil. Dopesa. Barcelona, 1977.
  • SALLÉS, A. La República i la Guerra Civil. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
  • TAMAMES, R. La República. La Era de Franco. Historia de España Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • THOMAS, H. La guerra civil española (2 volums). Grijalbo. Barcelona, 1976.
  • VILAR, P. La guerra civil espanyola. Crítica. Barcelona, 1986.
  • VILAR, P. La guerra civil española. Grijalbo-Mondadori. Barcelona, 1986 / Crítica. Barcelona, 1998.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BRICALL, J.M. Política econòmica de la Generalitat (1936-1939). Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • CRUELLS, M. La societat catalana durant la Guerra Civil. Edhasa. Barcelona, 1978.
  • GUARNER, V.  L'aixecament militar a Catalunya, 1936-1939. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1980.
  • LANGDON-DAVIS, J. La Setmana Tràgica de 1937. Els fets de maig. Llibres a l'abast, núm. 225. Edicions 62. Barcelona, 1987.
  • NAVARRO, R. Educació a Catalunya durant la Generalitat, 1931-1939. Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • PÉREZ BARÓ, A. Trenta mesos de col.lectivisme a Catalunya, cinquanta anys després. Llibres a l'abast, núm. 212. Edicions 62. Barcelona, 1986.
  • SABATER, J.  Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la guerra civil. Edicions 62. Barcelona, 1986.
  • SAURET, J. L'exili polític català. Proa. Barcelona, 1979.
  • SOLÉ I SABATÉ, J.M. i VILLARROYA, J. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939) (2 volums). Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1989.
  • SOLÉ I SABATÉ, J.M. La repressió franquista a Catalunya (1938-1953). Edicions 62. Barcelona, 1985.
  • UCELAY DA CAL, E. La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l'etapa republicana (1931-1939). La Magrana. Barcelona, 1982.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • ABELLA, R. La vida cotidiana durante la guerra civil: la España republicana. Planeta. Barcelona, 1976.
  • HEMINGWAY, E. Per qui toquen les campanes?
  • ORWELL, G. Homenaje a Cataluña. Ariel. Barcelona, 1970.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • ARÓSTEGUI, J. La guerra civil, 1936-1939. La ruptura democrática. Historia 16. Madrid, 1997.
  • PANIAGUA, J.A. España: siglo XX (1931-1939). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1988.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Dragon Rapide. Jaime Camino, 1986.
  • Las largas vacaciones del 36. Jaime Camino, 1976.
  • Libertarias. Vicente Aranda, 1996.
  • Tierra y libertad. Ken Loach, 1996.
  • Soldados de Salamina. David Trueba, 2002.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà