Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La guerra civil espanyola va començar el 18-19 de juliol de 1936 i va acabar l'1 d'abril de 1939. Les tensions acumulades durant anys, bipolaritzades en les forces de dreta i d'esquerra, van esclatar violentament pel juliol de 1936. Un cop d'estat orquestrat des de la dreta contra el govern del Front Popular esquerrà, elegit democràticament pel febrer d'aquell mateix any, va donar lloc a una guerra sagnant d'àmplies conseqüències.

La guerra s'explica perquè el cop d'estat no va triomfar arreu. Mentres en algunes zones triomfava de seguida, en d'altres la resistència de les forces lleials a la República va impedir-ho.

D'aquesta manera, l'Estat espanyol quedava dividit en dues zones completament antagòniques: d'una banda, l'Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans; d'altra banda, l'Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren els sectors dretans.

La guerra civil espanyola, però, no fou només una guerra local. Va tenir una àmplia transcendència internacional. En el context en què es vivia, l'epoca d'entreguerres, a Europa hi havia tres grans tipus d'estats: les democràcies liberals, les democràcies populars (comunisme) i els feixismes. El que es disputava a Espanya entrava dins d'aquesta lluita ideològica. Mentres els nacionals pretenien imposar un règim feixista (llavors en plena expansió a Europa), els republicans pretenien mantenir el sistema democràtic liberal, i els més radicals fins i tot pensaven en imposar el comunisme. Així, els tres grans models polítics de l'època tingueren protagonisme en la guerra espanyola. És per això que no va deixar a ningú indiferent. Uns no dubtaren a venir a lluitar a Espanya, defensant la democràcia o el feixisme; altres, enviaren suport moral o ajuts materials o militars; i d'altres s'ho van mirar de lluny, adoptant postures neutrals.

Per a entendre el desenllaç final de la contesa, cal tenir en compte l'actuació política i l'organització militar d'ambdos bàndols.

El bàndol nacional tenia un objectiu clar: acabar amb el govern d'esquerres, el govern legítim, i imposar un nou règim de dretes, conservador, de caire feixista. El seu èxit s'explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar (ben aviat el poder va ser acaparat pel general Franco), com per l'ajut decisiu de les potències feixistes, especialment de l'Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini.

El bàndol republicà va demostrar més desunió. A nivell polític, les lluites internes entre les forces d'esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un poder unificat. A nivell militar, i durant massa temps, la resistència es trobava dividida: d'un cantó, l'Exèrcit, d'altre, les milícies populars.
Els republicans, a més, estaven dividits pel que fa a l'objectiu a assolir.
Uns pretenien concentrar els esforços per guanyar la guerra i posposar qualsevol tipus de transformació socioeconòmica.
Altres, en canvi, els més radicals, van intentar aprofitar la guerra i l'escomesa de les dretes, per a llançar-se a la revolució social socialista.
Aquesta dispersió explica en bona part el seu fracàs. Però també ho explica l'escàs ajut internacional rebut, només recursos de l'URSS d'Stalin i la col.laboració de les Brigades Internacionals, com també, per desgràcia per als republicans, pel fet que les potències democràtiques europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-se neutrals, temeroses de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i mundial. Per als països democràtics, en fi, els feia tanta por l'èxit dels feixistes, com un eventual triomf dels comunistes espanyols.

A la fi de la guerra, els nacionals de Franco van aconseguir una pau sense condicions. Va ser la seva "victòria" i la van aplicar sense contemplacions. A partir d'abril de 1939 començava a tot el territori espanyol una nova etapa de la seva història, sota la dictadura franquista. Els vençuts no caberen en la nova Espanya: la presó, els treballs forçats o la mort per als detinguts; amb sort, només la depuració, i per a molts l'exili, foren les úniques sortides que els esperava.

Les dues Espanyes quedaren reduïdes a una de sola, la dels vencedors. La guerra, en realitat, no va arreglar pas les diferències. Però només uns van poder seguir vivint amb normalitat. Els altres se'ls va fer callar. I aquesta gent va haver d'esperar molts anys per a tornar a conèixer un règim democràtic, com el que els sublevats havien destrossat amb la força de les armes.

Activa la música

Ay Carmela

Temes relacionats

La Segona República espanyola
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil a Catalunya
El franquisme
El franquisme a Catalunya
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. El context històric.
- Totalitarisme i democràcia.
- La divisió ideològica a l'Estat espanyol.
2. La guerra civil espanyola (1936-1939).
- El cop d'Estat militar.
3. La intervenció estrangera.
4. Els dos bàndols.
- El bàndol nacional.
- El bàndol republicà.
5. Les operacions bèl.liques.
- 1ª fase: agost 1936-març 1937.
- 2ª fase: abril-novembre 1937.
- 3ª fase: desembre 1937-novembre 1938.
- 4ª fase: desembre 1938-abril 1939.
6. La vida al front.
7. Evolució de l'Espanya nacional.
- Els organismes de govern.
- La legislació franquista.
- La ideologia dels franquistes.
8. Evolució de l'Espanya republicana.
- Els organismes de govern.
- La legislació republicana.
- La ideologia dels republicans.
- La revolució social.
- Les col.lectivitzacions.
- Els fets de maig de 1937.
9. La vida a la rereguarda.
- La repressió.
10. Les conseqüències de la guerra.
- L'exili dels vençuts.
- La dictadura franquista.
11. Organitzacions polítiques i sindicals durant la guerra civil espanyola.
- Organitzacions socialistes.
- Organitzacions comunistes.
- Organitzacions anarquistes.
- Partits nacionalistes.
- Partits de dreta.
- Organitzacions militars.
Context històric de la Guerra Civil espanyola: l'expansió dels règims totalitaris, enfrontats als règims democràtics. Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.

Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Front Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936).

Els antecedents de la guerra:  les eleccions del febrer de 1936 havien donat la victòria a les forces esquerranes, reunides en el Front Popular.
Les eleccions, però, reflectiren la divisió d'Espanya en dues tendències antagòniques.
Dreta
Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Front Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes, socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular, signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc. Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé la majoria de les vegades no ha fructificat.
La Guerra Civil espanyola
(1936-1939).
Els orígens.
Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Tot comença amb la sublevació militar contra la República, a partir d'un cop d'Estat tramat pels sectors dretans, que no païren el triomf electoral de les esquerres.
Els sublevats rebutjaren amb la força de les armes el que el poble espanyol havia decidit en sufragi.
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.

Movimiento Nacional
Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958.
Nom amb què els franquistes designaren la sublevació contra el règim republicà.

Alzamiento Nacional
Nom donat pels franquistes a l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936.

La lluita ideològica entre feixisme i democràcia, en el context del perill d'una guerra europea, explica la intervenció estrangera en la guerra.
Els països totalitaris van intervenir-hi activament: Alemanya i Itàlia al costat dels nacionals, i l'URSS dels republicans.
Els països democràtics, en canvi, es mantingueren neutrals.
La intervenció estrangera
Des del primer moment de la guerra les grans potències europees feren esforços que tendien a limitar el conflicte a un àmbit exclusivament espanyol i a evitar una guerra europea. França, l'únic país occidental que limitadament podia ajudar els republicans, proposà la política de no-intervenció (el Comitè de No-intervenció es reuní a Londres per primera vegada el 9 de setembre de 1936). De fet, però, Alemanya i Itàlia enviaren a la zona del govern de Burgos armament i forces militars (legió Còndor, Corpo di Truppe Voluntarie), i l'URSS, als republicans, armament i tècnics militars. A més, la República, ajudada pel Komintern, reclutà voluntaris antifeixistes estrangers, amb els quals organitzà, a Albacete, les Brigades Internacionals. Però el fet és que hom evità la guerra mundial per causa d'Espanya i que el tractat de Noyon (setembre del 1937), que tendia a restringir l'actuació de submarins a la Mediterrània per tal d'evitar els atacs dels submergibles italians, fou respectat. En definitiva, la no-intervenció serví per a limitar l'ajut als dos bàndols en lluita. Com era previsible, l'actuació de països totalitaris —Alemanya, Itàlia i l'URSS. fou molt més decidida que la de democràcies profundament dividides: França i la Gran Bretanya es mantingueren neutrals.
Eix Roma-Berlín

Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any 1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures durant la segona guerra mundial.
Komintern
Abreviació de la Kommunisticeski Internacional ('Internacional comunista') amb què els comunistes russos designaven la Tercera Internacional.
Comitè de No-intervenció
Organisme internacional destinat a evitar interferències en la guerra civil espanyola (1936-39). Pressionat pel govern britànic, que volia evitar l'extensió de la guerra, i davant la divisió de l'opinió pública, el president francès Léon Blum proposà, el 25 de juliol de 1936, la no-intervenció de les potències i demanà l'adhesió al Comitè a la Gran Bretanya, els EUA, Itàlia, Alemanya, l'URSS, Bèlgica, Holanda, Txecoslovàquia i Polònia. Malgrat les adhesions, el Comitè no pogué evitar l'ajut italià, alemany i portuguès al general Franco, i el soviètic, unit als voluntaris, a la República. Les patrulles navals i terrestres creades pel febrer del 1937 foren insuficients, però entre l'agost i el setembre del 1938 aconseguí l'evacuació de les brigades internacionals i d'una gran part de les forces alemanyes i italianes. Fou dissolt el 20 d'abril de 1939.

Els dos bàndols. Nacionals
També denominats rebels, sublevats, franquistes. D'ideologia conservadora, van protagonitzar l'aixecament contra la República, per tal d'imposar un nou règim d'arrel feixista, liderat pel general Franco. Van ser els guanyadors de la guerra.
Republicans
Defensors de la República, responen a l'agressió dels nacionals, amb la guerra i la revolució social. La manca d'unitat i l'escàs ajut internacional, expliquen la seva derrota en la guerra. Eren coneguts com els "rojos" pel bàndol nacional.
Roig - roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Forces i cossos militars del bàndol nacional. Legió Còndor
Nom oficial, des del novembre de 1936, de les forces aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco, en la guerra civil espanyola de 1936-39. Abans de la seva constitució oficial, ja havia estat especialment important l'ajut de l'aviació alemanya al govern de Burgos: en una gran part foren avions alemanys els que efectuaren el primer pont aeri de la història, en transportar les tropes de Franco des d'Àfrica a Andalusia (més de 13 000 soldats entre l'agost i l'octubre de 1936). Pel novembre foren incrementats els efectius de l'aviació alemanya i fou constituïda la legió Còndor sota el comandament del general Hugo von Sperrle. La formaven quatre esquadrilles de bombardeig, quatre de caça, una d'hidroavions de reconeixement, bateries antiaèries i uns 6 500 homes, en gran part voluntaris, que eren rellevats molt sovint, puix que l'alt comandament alemany la concebia més com a camp d'experimentació que com a ajut als combatents. Hom ha calculat que hi passaren en total uns 16 000 homes. Participà en la majoria de les accions decisives de la guerra i practicà campanyes en massa de bombardeig en el front del Nord (Durango, Guernica) i a Brunete, Belchite, Terol i a la batalla de l'Ebre. El 1937 el comandament passà al general H. Volkmann, i el 1938, al general Wolfram von Richthofen. Després de la victòria de Franco, els seus efectius foren repatriats a Alemanya.
Corpo di Truppe Volontarie (CTV)
Nom amb el qual eren designades oficialment les tropes italianes que lluitaren a favor del general Franco durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers contingents, arribats pel setembre del 1936, foren comandats pel general Roatta fins a la presa de Màlaga (febrer del 1937). Derrotades a Guadalajara (març del 1937), actuaren al País Basc i a Catalunya, comandades successivament pels generals Bastico, Berti i Gambara. Assoliren un total d'uns 60 000 homes, sense comptar els efectius de l'aviació, i sofriren unes 14 000 baixes. Cap a la fi de la guerra operaren sovint en unitats mixtes formades per italians i espanyols (divisions Flechas Negras, Flechas Azules, Littorio).
Requetè
Hom coneix amb aquest nom, sobretot, els grups armats carlins que durant la monarquia alfonsina i la Segona República es preparaven militarment i que, organitzats en terços, participaren en la guerra civil de 1936-39.
Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat
Unitat militar organitzada a la zona franquista pel gener del 1937 i formada bàsicament per catalans fugitius de la zona republicana. Disposava de 180 homes quan es distingí en la defensa de Codo. Reorganitzat i amb els efectius d'un batalló, operà a la comarca de La Serena i participà en la batalla de l'Ebre (enquadrat en la 74 Divisió), en els sectors de Vilalba dels Arcs, on lliurà uns duríssims combats, i de Gandesa. Operà encara a Pena-roja. Tingué en total 316 morts. Hi ha un monument commemoratiu als morts del Terç a l'antiga posició dels Quatre Camins, i un altre, erigit també per la Germandat del Terç, als soldats republicans morts a la posició dita Targa, totes dues del sector de Vilalba. Un altre monument, amb una capella funerària que conté les despulles dels membres del Terç morts a la guerra i on es conserva la bandera del Terç, fou erigit a Montserrat, al lloc anomenat Els Apòstols.
Legió
A l'estat espanyol, amb el nom de tercio, fou creada l'any 1920 per Millán Astray, durant la guerra del Marroc. La integren diversos regiments i banderas (batallons).
Regular
Nom donat a cadascun del soldats moros que eren manats per oficials espanyols. A imitació francesa, foren creats, des del 1911, grups de regulars (regiments), articulats en tabores (batallons) i mías (companyies). Excel·liren com a força de xoc a la guerra d'Àfrica i a la guerra civil de 1936-39, incrementats amb soldats de la Península, i es dissolgueren a partir de la independència del Marroc (1956); perpetuen alguns dels seus noms i símbols unitats espanyoles de la guarnició de Ceuta i Melilla.

Cinquena columna
O quinta columna. Grup d'individus encarregat d'acomplir un treball polític i militar que s'efectua en el mateix territori de l'adversari. A Espanya, en la primera fase de la guerra civil (1936) hom donà el nom de cinquena columna als partidaris del govern de Burgos que actuaven en el camp republicà.

Forces i cossos militars del bàndol republicà. Les Brigades Internacionals
Unitats militars integrades per voluntaris estrangers que lluitaren a favor dels republicans durant la guerra civil espanyola de 1936-39. Els primers grups es formaren pel juliol del 1936 amb participants a l'Olimpíada Popular de Barcelona, enquadrats en les centúries Thaelmann, alemanya, Gastone Sozzi i Giustizia e Libertà, italianes, Commune de París, franco-belga, i Thomas Mann, anglesa. La seva organització es plantejà en la reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936, amb el propòsit d'integrar tots els voluntaris (d'ideologia antifeixista diversa) sota la direcció comunista. El projecte, patrocinat per l'especialista anglès en qüestions militars Tom Wintringham, per l'ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosemberg, i per Palmiro Togliatti, Maurice Thorez i Georgi Dimitrov, fou aprovat en una reunió celebrada a Madrid (22 d'octubre de 1936) entre el representant del govern de la Républica espanyola, Diego Martínez Barrio, i els delegats del Komintern, Luigi Longo, italià, Pierre Rebière, francès, i Stephan Wisniewski, polonès. El centre de reclutament s'establí a París, dirigit pel iugoslau Josip Broz —el futur mariscal Tito— i l'italià Giulio Cerreti. El centre d'instrucció militar fou establert a Albacete, on es concentraren els primers contingents arribats de diversos països europeus a mitjan octubre del 1936. El cap militar era Lazar Stern (Emilio Kléber), i exerciren el comandament suprem el francès André Marty i els italians Luigi Longo (Gallo) i Giuseppe de Vittorio (Nicoletti). L'escriptor francès André Malraux dirigí l'esquadró aeri, i el noruec Oscar Telge, els serveis sanitaris. Hi tingueren una actuació destacada l'italià Randolfo Pacciardi, que manà el batalló Garibaldi, l'escriptor hongarès Mate Zalka (general Luckács), el polonès Karel Swierezeski (general Walter) i el batalló nord-americà Abraham Lincoln. Hi participaren combatents de més de 50 països de tot el món, amb un total de 40 000 homes al llarg de la guerra, organitzats en 15 brigades. Els principals contingents foren francesos (10 000 voluntaris), italians (2 500), belgues, iugoslaus, anglesos, canadencs i nord-americans. Intervingueren eficaçment en la defensa de Madrid (novembre del 1936) i a les batalles d'El Jarama, Brunete, Belchite, Terol i, finalment, a l'Ebre. El govern republicà, en compliment de la resolució de la Societat de Nacions de l'1 d'octubre de 1938, n'ordenà la retirada, bé que restaren a Catalunya, fins al febrer del 1939, alguns petits contingents. L'acte de comiat, molt espectacular, tingué lloc a Barcelona el dia 15 de novembre de 1938. Per l'experiència militar d'alguns de llurs membres i per llur entusiasme foren una valuosa aportació a la causa republicana. Una tercera part de llurs components moriren en combat.
Milícia
Tropa o gent de guerra, especialment aquella que té un grau de militarització inferior a la de l'exèrcit (exèrcit; host).
Milícies populars

Nom donat durant la guerra civil espanyola de 1936-39 a forces compostes per elements civils armats que generalment diposaren d'assessors militars i foren organitzades pels grups polítics d'esquerra i les organitzacions sindicals. Tingueren en els primers mesos un important paper, puix que permeteren de fer cara a la rebel·lió militar. Al Principat, hom intentà de centralitzar l'esforç de guerra a través del Comitè de Milícies Antifeixistes, però, de fet, cada agrupació política creà les pròpies columnes. Les organitzades pels anarcosindicalistes, comandades una per Durruti (amb Pérez Farràs com a assessor militar) i l'altra per Antoni Ortiz, que marxaren al front d'Aragó el 23 i el 24 de juliol de 1936, foren seguides per les del POUM, manades per Josep Rovira i Jordi Arquer, i del PSUC (Lluís del Barrio i Àngel Estivill) i posteriorment la columna Macià-Companys (sota el comandament de Pérez-Salas). Altres columnes de milícies foren les anarquistes Ascaso, Aguiluchos i Rojo y Negro, les Milícies Alpines (influïdes per ERC) o la del capità Bayo, que intentà la reconquesta de les Balears. Al País Valencià, juntament amb l'existència d'un Comitè Executiu Popular, foren especialment notòries les milícies organitzades per la CNT i els anarquistes (columna Torres-Benedito, Columna de Hierro, Fernández Bujande, etc), que intervingueren en el front de Terol. Tanmateix, tant per raons polítiques com d'eficàcia militar, hi hagué aviat per part del govern —de la República i de la Generalitat— diferents intents de militarització. La Generalitat, fracassat l'intent de creació d'un Exèrcit Popular de Catalunya pel desembre del 1936, acordà la implantació del comandament únic i la incorporació de les milícies catalanes a l'Exèrcit Popular creat pel govern republicà central per decret de l'octubre del 1936 (febrer del 1937).
Exèrcit Popular
Nom de l'Exèrcit republicà, en el que s'integraren també milicians. Fou fundat, per dcret del 9 d'0ctubre de 1936.
Exèrcit Popular de Catalunya
Exèrcit que la Generalitat de Catalunya intentà de crear per decret de 6 de desembre de 1936 reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. Era format per 9 regiments d'infanteria, 3 d'artilleria, 3 grups de cavalleria, 3 agrupacions d'enginyers, un grup d'intendència i un de sanitat. Les forces foren distribuïdes en tres divisions, comandades pels coronels Guillem de la Peña i Cusí i Josep A. Villaba i Rubio i el comandant Eduard Medrano i Ribas. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se.
Milícies Pirinenques
Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya
. Nom que rebé, des del novembre del 1936, la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d'Entitats com l'Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d'Estat Català i de Nosaltres Sols. Les Milícies Alpines s'oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d'Aragó (agost del 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l'oficial de complement Josep M.Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques. Poc després reberen l'ordre d'organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre del 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya. Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l'estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent. Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l'Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l'anomenada bossa de Bielsa (març-juny del 1938).
Brigada de xoc
Antiga unitat equivalent a la brigada normal però amb més potència de foc i amb forces especialment entrenades per al combat. L'exèrcit popular de la República Espanyola les organitzà el 1937.

El desenvolupament del conflicte: les operacions bèl.liques. Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.

Les operacions bèl·liques
El pla dels militars sollevats comportava una operació convergent sobre Madrid. Les columnes procedents de Valladolid i de Navarra foren deturades per les milícies a la Sierra. Però, per contra, les forces del Marroc, amb el Terç i els regulars, després de travessar l'estret (5 d'agost de 1936), contribuïren a consolidar les posicions a Còrdova i a Granada i sobretot avançaren cap al nord. Amb la presa de Badajoz (14 d'agost), enllaçaren Andalusia amb Castella i la resta de la zona nord no republicana. Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun (15 de setembre de 1936) i Sant Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França. A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part oriental d'Aragó fins a les envistes d'Osca, que restà assetjada, i les proximitats de Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València desembarcà a Mallorca (16 d'agost), però l'operació fracassà (4 de setembre), en part per la manca d'entesa entre la Generalitat i el govern de Madrid. El 7 de novembre de 1936 començà l'atac directe de les tropes de Franco a Madrid. La lluita fou aferrissada; per la banda republicana intervingueren les primeres brigades mixtes, espanyoles i internacionals. El 23 de novembre, les tropes de Franco, suspès l'atac directe a Madrid, iniciaren una àmplia operació d'encerclament que donà lloc als atacs sobre la carretera de la Corunya (29 de novembre de 1936 - 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, a la duríssima batalla del Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i a la batalla de Guadalajara (8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se. No podent encerclar Madrid, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el «cinyell de ferro» de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 de setembre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla. La primera donà lloc a la curta però duríssima (de 90 000 homes hi hagué 40 000 baixes) batalla de Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou l'ofensiva contra Saragossa, que permeté als republicans de prendre Belchite (6 de setembre de 1937); l'ofensiva, que havia començat el 24 d'agost, fracassà perquè no constituí cap amenaça seriosa contra la capital d'Aragó. L'ofensiva republicana contra Terol —que es rendí el 7 de gener de 1938— fou una operació destinada a desviar l'atac que preparava el comandament de Franco contra Madrid per terres de La Alcarria. En el curs de la llarga batalla de Terol (80 dies), agreujada per un hivern particularment fred, les tropes del govern de Burgos tornaren a prendre la ciutat (22 febrer de 1938) a la batalla dita de l'Alfambra, i així obtingueren una brillant victòria basada en la maniobra. Després de Terol, encara no s'havia produït cap decisió, però era evident que les forces republicanes anaven de cara a una situació difícil. El 9 de març de 1938, les tropes del govern de Burgos iniciaren una gran ofensiva al front d'Aragó, que el govern central i el comandament republicà havien considerat secundari incomprensiblement durant molt de temps. Aquesta operació fou decisiva en la guerra, i també la de més gran amplitud. Les forces republicanes situades al nord de l'Ebre foren empeses fins al Baix Segre i la Noguera Pallaresa (Lleida caigué el 4 d'abril de 1938); al sud de l'Ebre, les tropes de Franco continuaren l'avanç fins a la mar; el 15 d'abril de 1938 arribaven a Vinaròs. L'ofensiva d'Aragó finí el 19 d'abril, i el 23 començà la batalla de Llevant, determinada per la progressió de l'exèrcit de Franco en direcció a València. Per tal de deturar aquesta ofensiva (Castelló de la Plana caigué el 14 de juny) el comandament republicà en planejà una de nova amb les seves millors forces, que havien restat a Catalunya: el 25 de juliol de 1938 les forces republicanes travessaren l'Ebre per diversos punts entre Mequinensa i Amposta i progressaren fins als afores de Gandesa. Les forces de Franco, que havien arribat a Nules, deturaren l'ofensiva sobre València i concentraren forces a la bossa formada a l'Ebre. Aquesta batalla, dita de l'Ebre, que durà fins el 16 de novembre de 1938, fou la més sagnant de la guerra: «un altre Verdun». El front restà com abans de començar l'ofensiva: a la vora esquerra de l'Ebre els republicans; a la dreta, els nacionals. Però, els fruits de la batalla, els collí el govern de Burgos, quan inicià, el 23 de desembre de 1938, l'ofensiva general sobre Catalunya: aleshores es veié que l'exèrcit de Catalunya hi havia gastat totes les seves reserves (entre 40 000 i 50 000 baixes, més 20 000 presoners). Així, l'ofensiva progressà fàcilment: el 15 de gener de 1939 caigué Tarragona; el 19 finí la campanya. Mig milió de persones, entre civils i militars, passaren a territori francès, en un dels èxodes de més gran amplitud vists a Europa fins aleshores. Ni durant la batalla de l'Ebre ni durant l'ofensiva de Catalunya no feren res de seriós les tropes de la zona Centre-Llevant-Sud per distreure les forces enemigues. I, de fet, les batalles s'havien acabat: Negrín tornà a València, però Azaña dimití la presidència de la República en territori francès (27 de febrer de 1939). Negrín, amb l'ajut dels comunistes, preconitzava la resistència a ultrança, però evidentment l'esperit de les forces armades i de la població civil no participava d'aquesta determinació. I, així, el cap del front del Centre, coronel Segismundo Casado, en col·laboració amb el polític socialista Julián Besteiro, formà a Madrid (6 de març de 1939) un Consell de Defensa que intentà endebades una pau pactada. El 5 ja s'havia revoltat, d'una manera confusa, la base de Cartagena, d'on salpà l'esquadra republicana rumb a Biserta, on es rendí a les autoritats navals franceses. A Madrid, comunistes i casadistes lluitaren pels carrers, fins a la derrota d'aquests el 12 de març. El 26 de març de 1939 les tropes de Franco trencaren el front gairebé sense oposició; el 28 entraren a Madrid i el 30 a València; l'1 d'abril de 1939 el general Franco donà el darrer i victoriós comunicat de guerra. La Guerra Civil Española és una de les primeres de la història en què l'aviació actuà com una arma, si no decisiva, almenys indispensable. Els republicans tingueren superioritat aèria els dos primers mesos de lluita i, menys clara, durant l'hivern de 1936-37. En les altres èpoques, la superioritat fou del govern de Burgos, tant en aviació de caça com en aviació de bombardeig. A l'aviació republicana, hi lluitaren pilots soviètics en esquadrilles mixtes; amb el general Franco, lluitaren, al costat dels aviadors espanyols, els italians de l'Aviació Legionària i els alemanys de la legió Còndor.
Primera fase de la guerra (agost 1936-març 1937): primers combats i batalla de Madrid.
La resitència a la capital estatal va frustrar els plans dels rebels, que pretenien una victòria ràpida.
Batalla de Madrid
Assalt de Madrid per part de les forces del general Franco i defensa per part de les republicanes durant la guerra civil espanyola de 1936-39. La batalla tingué tres fases: l'atac des del S per la columna del general Varela (7-23 de novembre de 1936), l'assalt per l'W (del 29 de novembre de 1936 al 16 de gener de 1937) i per l'E (febrer-març del 1937). Aquesta darrera ofensiva donà lloc a les batalles del Jarama i la de Guadalajara.
Batalla del Jarama
Operació bèl·lica de la guerra civil de 1936-39 (6-7 de febrer de 1937) en l'episodi de la lluita per la possessió de Madrid, en què les forces de Franco intentaren endebades de desbordar la defensa de Madrid pel sud. Fou una de les més aspres de la guerra, amb caràcter de batalla de desgast i amb moltes baixes. L'epicentre de la lluita fou el vèrtex dit El Pingarrón, a l'est del riu. Els guanys territorials de les forces de Franco no comportaren cap amenaça greu contra les comunicacions de Madrid amb València. Probablement aquests combats assenyalen el moment òptim de l'Exèrcit Popular, per l'equilibri entre l'organització i l'esperit ofensiu.
Batalla de Guadalajara
Acció militar de la guerra civil de 1936-39 (8-22 de març de 1937) que tingué lloc prop de la ciutat de Guadalajara (Castella la Nova). Va ser un intent de les tropes de Franco d'encerclar Madrid. La iniciativa fou confiada al Corpo di Truppe Volontarie italià, que fou estrepitosament derrotat per la contraofensiva republicana, la qual tallà en sec l'intent. El Corpo di Truppe Volontarie italià, format per tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se.
Segona fase de la guerra (abril-novembre 1937): campanya del Nord.
Els nacionals centraren llurs esforços en conquerir la zona cantàbrica, des del País Basc fins a Astúries.
Mentrestant, els republicans llançaren les primeres ofensives per tal re recuperar el territori perdut.
Campanya del Nord
No podent encerclar Madrid, després dels intents fracassats en les batalles del Jarama i Guadalajara, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l'anomenada campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d'abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, de tanta repercussió internacional; l'11 de juny fou trencat el "cinyell de ferro" de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. La lluita fou molt aspra: el gudaris bascs i els batallons asturians oferiren una gran resistència (Santander, per contra, fou pres sense gaires dificultats el 26 d'agost de 1937). La campanya finí amb l'entrada de les tropes de Franco a Gijón (21 d'octubre de 1937). El comandament republicà muntà dues ofensives per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla, que es concretaren en les batalles de Brunete i Belchite.
Batalla de Brunete
Acció militar (del 5 de juliol de 1937 al 25 d'agost) de la guerra civil espanyola esdevinguda entorn de la població de Brunete, localitat de Castella la Nova (Madrid) (826 h [1965]). L'objectiu de les forces republicanes que dugueren la iniciativa fou centrat en l'aixecament del setge de Madrid i la distracció de l'ofensiva del nord, en una maniobra de trencament i encerclament del front. Les forces atacants, manades pel general Miaja, es compongueren dels cossos V i XVIII, el primer amb la XI brigada internacional. Havent trencat el front (6 de juliol), Brunete fou ocupat per la divisió Líster. Refetes les tropes del govern de Burgos, amb l'ajut de la Legión Cóndor recuperaren Brunete (25 de juliol). El balanç de l'acció fou negatiu per als republicans, car havien guanyat una petita àrea de terreny a canvi d'un nombre desproporcionat de baixes.
Batalla de Belchite
Acció militar de la guerra civil espanyola (1936-39) corresponent a l'ofensiva republicana al front d'Aragó d'agost-setembre de 1937 que tenia, per objectiu, d'evitar el col·lapse del front del Nord. La direcció de les forces republicanes corresponia al general Pozas, cap de l'exèrcit de l'Est. L'atac inicial, diversificat sobre vuit punts, escindí el front per Azaila i es consolidà a l'altura de Mediana-Fuendetodos-Fuentes de Ebro, aïllant Belchite després d'haver neutralitzat Quinto i Codo, situats més al nord. La penetració republicana fou dificultada per la dura resistècia que oferí Belchite, població ben fortificada i defensada per 2 000 homes, bé que fou ocupada el 6 de setembre, quan l'ofensiva general estava aturada davant Saragossa.
Tercera fase de la guerra (desembre 1937-novembre 1938): l'avanç nacional cap a la Mediterrània.
Amb aquesta operació estratègica, els nacionals aconseguiren aïllar Catalunya de la resta de la República.
La batalla de l'Ebre fou el preludi de l'ocupació franquista de Catalunya.
Batalla de Terol
Batalla de la guerra civil espanyola lliurada des del 15 de desembre de 1937 al 23 de febrer de 1938. Iniciada pels republicans per tal d'evitar un atac imminent de Franco sobre Madrid, les forces de la república s'infiltraren i encerclaren per sorpresa Terol (1516 de desembre), on entraren (21 de desembre), vencent una resistència tenaç, i feren rendir la seva guarnició després de combats molt violents (1-8 de gener). Un intent dels franquistes de socórrer la guarnició assetjada (24-31 de desembre) fou rebutjat. Franco hagué de muntar una gran contraofensiva i assolí la recuperació de Terol (17-23 de febrer), prèvia la batalla d'encerclament d'Alfambra (5-7 de febrer). Lliurada en unes condicions climatològiques molt dures —grans nevades i temperatures que arribaren a 20 graus sota zero—, la batalla causà nombroses baixes (43 000 franquistes i uns 54 000 republicans) i comportà la destrucció de la ciutat. Les forces millors de l'Exèrcit Popular sofriren un crebant greu, sobretot per la superioritat de l'artilleria i l'aviació franquistes. La conseqüència pitjor d'aquesta batalla per a la República fou que deixà la porta oberta a una nova ofensiva franquista: la d'Aragó i el Maestrat, decisiva per al resultat de la guerra, ja que Franco dividí en dues parts la zona republicana, quan arribà a la mar per Vinaròs i la costa de la Plana (març-abril del 1938).
Batalla de Seròs
Cap de pont format per les forces franquistes l'abril de 1938, en l'etapa final de l'ofensiva d'Aragó. És situat a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l'indret anomenat Costa de la Barca. Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per la 135 Brigada Mixta de Carrabiners i després per la 144 Brigada Mixta (44 Divisió) republicanes. Posteriorment fou l'escenari d'una àmplia operació ofensiva, també de l'Exèrcit Popular (7 al 22 de novembre de 1938), per tal d'alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l'Ebre. El XXII Cos d'Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poder profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont. Del cap de pont de Seròs partí l'atac principal de l'ofensiva franquista contra Catalunya (desembre del 1938).
Batalla de l'Ebre
Acció militar, una de les més importants de la guerra civil espanyola de 1936-39, la més sagnant i pugnaç i també la principal de les lliurades per les forces de Catalunya. Fou planejada com una maniobra diversiva destinada a interrompre l'ofensiva de les forces del govern de Burgos al País Valencià, consecutiva a la ruptura del front d'Aragó i l'arribada a la Mediterrània (abril del 1938), maniobra que dividí en dues zones el territori republicà. Aquest objectiu fou plenament atès: Franco suspengué les operaciones contra València, concentrà forces al front nou i acceptà la batalla, jutjant que les tropes republicanes que havien travessat l'Ebre lluitarien en una posició difícil, amb el riu a l'esquena (de fet, els pontoners republicans guanyaren llur batalla particular contra l'aviació contrària, car mantingueren els ponts oberts). Les forces republicanes cediren terreny lentament, en un seguit de combats frontals acarnissats, i finalment evacuaren la vora dreta del riu, però tan delmades i crebantades, que la defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament compromesa. Així, doncs, si la batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria territorialment limitada, en les seves conseqüències cal considerar-la decisiva. La resistència republicana a ultrança en el curs de la batalla havia estat justificada per la possibilitat d'un empitjorament en la situació internacional; però l'apaivagament que comportà el pacte de Munic (30 de setembre de 1938) li llevà sentit. La batalla, amb dues breus interrupcions motivades per sengles temporals de pluja, durà 116 dies. L'escenari fou la vora dreta de l'Ebre, des de Faió a Xerta i, a Terra Alta, les serres de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes de la Fatarella al nord, i la vall del riu Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra d'Ebre), al centre: un terreny trencat idoni per a una defensa escalonada. El front tenia, el 3 d'agost, un desenvolupament lineal d'uns 35 km. El pas del riu pels republicans es produí el 25 de juliol a les 0,15 (a gual, amb barques i, després, mitjançant ponts metàl·lics i passeres). Als flancs hi hagué dues accions secundàries: la d'Amposta, que fracassà, i la de Mequinensa-Faió, on la divisió 42 reeixí en un cap de pont precari, que es mantingué fins el 7 d'agost. Al sector central, l'operació assolí una gran amplitud: forces del quinzè cos d'exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i del cinquè, per Miravet i des de Benifallet; la progressió fou ràpida, però les avantguardes republicanes foren aturades als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera vila, centre de comunicacions molt important, era un dels objectius principals de l'atac. El 3 d'agost, les forces republicanes, vist el reforçament de l'enemic, que ja tenia neta superioritat d'artilleria i aèria, i el desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les forces del govern de Burgos, després de reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d'agost), muntaren una contraofensiva per Pàndols (10-15 d'agost), que no reeixí; després, també atacaren (19-25 d'agost) pel sector dels Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment, amb mitjans poderosos, romperen el front per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un mes fins a arribar a l'encreuament de les Camposines, nus vital de les comunicacions republicanes. El 30-31 d'octubre, un atac contra la serra de Cavalls reeixí totalment i evidencià el grau de fatiga de les forces republicanes, sotmeses a un càstig molt dur. El comandament republicà ordenà el replegament de les forces que defensaven Pàndols, amenaçades d'encerclament, i després la retirada a la vora esquerra de l'Ebre: les forces del govern de Burgos ocuparen Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra d'Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els darrers escamots republicans evacuaren Flix, que fou ocupat el 17. La batalla es caracteritzà per les grans concentracions de foc d'artilleria i per la intensitat dels atacs aeris, per la duresa de la lluita (les forces republicanes solien contraatacar de nit) i per l'escreix de sofriments que produí la set. Pel costat republicà, hi participaren totes les divisions de l'Exèrcit de l'Ebre i la major part de les de l'Exèrcit de l'Est, unitats formades en bona part —àdhuc les internacionals— per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del 40, del 41, del 25 i del 26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat majoritàriament catalana: el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es distingí als combats dels Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament més les de les tropes republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de 20 000 morts, potser 30 000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del 40 al 60% de baixes (morts, ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns batallons, assolí el 80%. El 22 de setembre, els internacionals, que hom retirava, lliuraren llur darrer combat.
Quarta fase de la guerra (desembre 1938-abril 1939): la fi de la guerra.
Els nacionals ocuparen victoriosament Catalunya.
Pel febrer de 1939, tot el territori català restava a mans dels sublevats.
Poc després queia Madrid.
L'1 d'abril de 1939, Franco comunicava l'últim parte de guerra.
Batalla de Catalunya
Conjunt d'accions militars de la guerra civil de 1936-39, iniciades amb l'ofensiva de les forces del general Franco, el 23 de desembre de 1938, contra les forces republicanes integrants de l'exèrcit de l'est que cobrien els fronts del Principat de Catalunya. L'àmplia superioritat de l'artilleria i l'aviació de les primeres (uns 300 000 homes agrupats en 6 cossos d'exèrcit manats pels generals García Valiño, Moscardó, Muñoz Grandes, Solchaga, Yagüe i Gambara; 600 peces d'artilleria i uns 500 avions) i la feblesa dels republicans (uns 250 000 homes, dirigits pels generals Hernández Sarabia i Rojo; 300 peces d'artilleria i un centenar d'avions), que no s'havien refet de les pèrdues de la batalla de l'Ebre, féu que davant l'ofensiva les forces republicanes es retiressin ordenadament i escalonadament fins a territori francès, on foren internades. Les forces del general Franco actuaren bàsicament en dues direccions: el cos d'exèrcit d'Urgell, des del front lleidatà, es dirigí vers els Pirineus i ocupà Solsona, Manresa, Berga i la Seu d'Urgell, mentre que els cossos d'exèrcit de Navarra, el marroquí i la divisió italiana Littorio ocuparen Tarragona (15 de gener), Barcelona (26 de gener) i Girona (4 de febrer), arribaren a la frontera amb França el 10 de febrer, i, amb l'ocupació de Llívia (11 de febrer) i la retirada de les unitats que defensaren Molló (13 de febrer), posaven fi a les operacions militars al Principat.
Parte final de guerra
Comunicat del final de la guerra civil, signat pel general Franco a Burgos, el primer d'abril del 1939: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."
La vida al front. Batalla
Acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel·ligerants, un esforç combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu. Durant la batalla els exèrcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i logística per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra.
Combat
Acció de guerra que revesteix freqüentment un caràcter espontani, de transcendència tàctica, modalitat definida i d'una sola direcció, el propòsit de la qual és la conquesta o conservació d'un objectiu. Es desenvolupa en fases successives en el temps i l'espai, li és consubstancial la maniobra i l'acció conjunta i l'assalt n'esdevé la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a diferència del combat, obeeix motius estratègics i és ordenada en un pla de guerra. El combat rep innombrables noms segons les forces que hi intervenen, l'actitud adoptada, la finalitat, el temps, el terreny on té lloc i les conseqüències que se'n deriven (combat de les gran unitats, defensiu, ofensiu, de reconeixament, de nit, en localitats, atòmic, naval, aeri, etc).
Combatent
1. Persona que, enquadrada dins les forces que componen un exèrcit regular, bé per la seva nacionalitat (obligació de ciutadania), bé per contracte (mercenari), combat per un país.
2. Persona civil que, respectant les lleis de la guerra, fa servir les armes com a membre de milícies voluntàries o bé de moviments de resistència.
Trinxera
Excavació llarga i més o menys estreta, la terra extreta de la qual hom fa servir de parapet, que serveix per a protegir els soldats contra el foc dels enemics. Emprada des de molt abans com a fortificació, la tàctica de les trinxeres es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial, després que la seva utilització hagué aconseguit d'aturar moltes ofensives.
Front
Extensió de terreny on hom combat. Al llarg de la guerra hi hagueren diversos fronts, en funció dels espais on combateren els dos bàndols: del Sud, del Centre, del Nord, d'Aragó, de l'Ebre, de Catalunya, etc.
Durant la guerra l'Estat espanyol va quedar dividit en dues zones antagòniques: l'Espanya nacional i l'Espanya republicana.
L'evolució política a la zona sublevada es va caracteritzar per la tendència a la concentració del poder en mans del general Franco.
L'Espanya nacional
El 24 de juliol, Espanya restava dividida en dues zones antagòniques, amb límits encara fluids, sobretot a Andalusia i a Extremadura, i hom iniciava la lluita a camp obert. A la zona dominada pels sollevats el poder fou assumit pels militars; els partits de dreta —àdhuc a Navarra, homogènia en la seva fidelitat al carlisme— hi tingueren un paper secundari. I això només fins que, per decret de 19 d'abril de 1937, hom procedí a la unificació de tots ells en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el cap de la qual passava a ésser el general Franco, que ja era generalíssim i cap de l'estat. El 23 de juliol de 1936 fou constituïda a Burgos una Junta de Defensa integrada per militars que oferí el comandament suprem de les forces armades i el càrrec de cap del govern de l'estat al general Francisco Franco, que acceptà (primer d'octubre) i creà una junta tècnica de l'estat presidida pel general Dávila. El primer govern de Burgos fou format el 30 de gener de 1938. Aquests organismes estructuraren un estat autoritari políticament inspirat en la ideologia de la Falange, de la qual adoptaren també els símbols i el llenguatge. La seva preocupació principal fou la marxa de la guerra, l'efectivitat de l'exèrcit i l'ordre públic.

Organismes de govern a l'Espanya nacional. Junta de Defensa Nacional
Òrgan de govern de la zona nacional, creada a Burgos el 23 de juliol de 1936, composada per militars i presidida pel general Miguel Cabanellas, de la qual formava part el general Mola, i a la qual s'incorporaren Franco i Queipo de Llano. Tenia la comesa de governar la zona ocupada, però no la direcció de la guerra. Entre d'altres mesures preses, va prohibir els partits polítics i les llibertats, va suspendre la Constitució i ordenà la paralització de la reforma agrària. El 29 de setembre de 1936 la Junta va nomenar al general Franco cap del Govern, el 1r d'octubre va transmetre els seus poders a la Junta Técnica del Estado, la qual va cessar en llurs funcions a l'organitzar-se l'administració de l'estat en departaments ministerials el 30 gener de 1938.
Junta Técnica del Estado
Òrgan de govern, que substituí la Junta de Defensa Nacional, amb seus a Valladolid i Burgos.
Govern de Burgos
Durant la guerra civil de 1936-39 a Burgos s'hi constituí (23 de juliol de 1936) la Junta de Defensa i esdevingué la seu del govern de Franco, proclamat allí l'1 d'octubre de 1936, generalíssim dels exèrcits del nou estat espanyol.

Central Nacional Sindicalista (CNS)
Organisme provincial dels antics sindicats verticals de l'estat espanyol, vigent del 1938 al 1976.
Legislació franquista.
A l'Espanya  franquista, va començar la institucionalit-
zació política del nou règim, basada en lleis d'ideologia falangista.
Ley de Administración Central del Estado
Llei decretada pel govern de Burgos el gener de 1938, amb la qual Franco va culminar el procés d'estructuració política i administrativa del nou règim. Aquesta llei conferia a Franco tots els poders: la potestat legislativa i la suprema autoritat de l'Estat, del govern, de l'exèrcit i del partit únic, de manera que es consolidava una dictadura autoritària de caire feixista.
Fuero del Trabajo
Text legal que regulava les condicions del treball a l'estat espanyol durant el franquisme. Fou promulgat pel cap de l'estat el 9 de març de 1938 i fou modificat per la Llei Orgànica de l'Estat del 10 de gener de 1967. Declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l'estat en el foment de l'economia, l'ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l'estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d'una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres. Fou derogat per la Constitució del 1978.
Ley de Responsabilidades Políticas
Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, que permetia de perseguir els sospitosos d'haver defensat la causa republicana. Va tenir caràcter retroactiu des de 1934.
Ideologia dels franquistes.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars.
Caudillo, el
Nom amb què era conegut Francisco Franco.
Nacionalsindicalisme
Conjunt de teories propugnades per Falange Española i adaptades pel règim polític regit pel general Franco, segons les quals implantà el totalitarisme estatal, el partit únic i el sindicat vertical, unificant amos i treballadors, d'afiliació obligatòria i que forma part de l'aparell de l'estat.
Nacionalcatolicisme
Denominació donada a la situació político-religiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic. Fou divulgada a partir del llibre de J.M.González Ruiz Creer es comprometerse (1967).
Corporativisme
Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
Carta Col.lectiva de l'Episcopat Espanyol
Document sobre la guerra civil espanyola de caràcter historicodoctrinal, publicat el primer de juliol de 1937. Fou redactat pel cardenal Isidre Gomà a instàncies del general Franco. El signaren tots els prelats de l'estat espanyol, llevat de Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i de Mateo Múgica, bisbe de Vitòria. El document, molt divulgat internacionalment, ajudà decisivament el Movimiento Nacional en reconèixer a l'alçament una legitimitat patrioticoreligiosa contra el comunisme.

L'evolució política a la zona republicana es va caracteritzar per la radicalització com a resposta a la sublevació. L'Espanya republicana
A la zona republicana, els partits polítics del Front Popular i les sindicals, armats, constituïren un poder paral·lel al poder estatal, que acomplí un seguit de reformes socials (col.lectivitzacions) que donen sentit a l'expressió «revolució española», particularment en els llocs on dominava la CNT (Catalunya i la zona oriental d'Aragó). En una segona fase, a partir dels fets de maig del 1937 a Barcelona, l'evolució interior de la zona republicana es caracteritzà per la reinstauració d'un ordre públic i la regressió de les conquestes revolucionàries. El 18 de juliol de 1936 dimití Casares Quiroga i el substituí Martínez Barrio, que féu un intent vague de pactar amb Mola. A la matinada del 19 formà govern José Giral, i una de les seves primeres mesures fou armar les sindicals i els partits del Front Popular. La Generalitat, presidida per Lluís Companys, havia reaccionat amb més rapidesa que el govern central. La caiguda de Talavera de la Reina (3 de setembre de 1936) provocà la dimissió del govern Giral i la constitució d'un nou gabinet presidit pel líder socialista Francisco Largo Caballero, molt més representatiu de la realitat política del país que el govern anterior, sobretot quan Largo el reestructurà incorporant-hi quatre ministres de la CNT (4 de novembre de 1936). El 7 de novembre, el govern deixà Madrid, amenaçat directament per les forces de Franco, i es traslladà a València. A Madrid, hi restà una Junta Delegada de Defensa, presidida pel general José Miaja. Largo, tot proveint a la defensa de Madrid, intentà de transformar les milícies en un exèrcit (l'Exèrcit Popular), començant per les unitats del front del centre. Els fets de maig del 1937, en què s'enfrontaren, a Catalunya, la Generalitat, el PSUC i l'Esquerra Republicana, més la UGT, amb el POUM i la CNT-FAI, marquen una fita en la història de la zona republicana: el 18 de maig caigué Largo Caballero, i Juan Negrín formà un govern amb més influència comunista. Negrín abandonà el doble objectiu guerra-revolució per tal de dirigir tots els esforços a la guerra; restà atribucions a la Generalitat, sobretot quan el govern central es traslladà de València a Barcelona, jugulà la CNT-FAI a Aragó, on aquella tenia solidíssimes posicions i cercà l'adhesió de les classes mitjanes i dels camperols propietaris de terres. La seva política autoritària i centralitzadora no resolgué ni els problemes militars ni el dels proveïments i, a la rereguarda republicana, sobretot a les grans ciutats, regnà la fam. Aquesta penúria, més que els freqüents bombardeigs, minaren profundament la moral de la rereguarda republicana.
Organismes de govern a l'Espanya republicana. Junta de Defensa
Òrgan creat a Madrid, un cop el govern republicà decidí traslladar la seva seu a València (novembre del 1936), encarregada d'organitzar i coordinar les operacions militars. Va crear les milícies populars i va comptar amb l'ajut de les Brigades Internacionals i del primer material bèl.lic rus. Va ser presidida pel general José Miaja. L'oposició dels comunistes a la Junta va desencadenar una lluita interna que va dividir encara més el bàndol republicà.
Consejo Nacional de Defensa
Òrgan creat a Madrid, arran del cop d'Estat contra el govern de Negrín (d'orientació comunista) el 5 de març de 1939, protagonitzat per un grup de militars dirigits pel coronel Casado i amb el suport dels civils (sobretot anarquistes i socialistes). La Junta de Defensa tenia per objectiu negociar una "pau honrosa" basada en la "generosidad del Caudillo". Finalment, la Junta de Defensa va ordenar l'abandonament dels fronts sense resistència, i el 28 de març de 1939 el coronel Casado va lliurar Madrid.
Comitè Executiu Popular
Organisme de govern creat a València durant els primers mesos de la guerra civil, d'agost a desembre de 1936. Originàriament fou compost per dotze membres: dos representant la CNT, dos la UGT, i un el Partit Sindicalista, el Partit Comunista, el POUM, el PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana Nacional, Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d'Esquerra. Posteriorment s'hi afegí un representant de la FAI. Fou, de fet, l'única autoritat existent al País Valencià. S'organitzà en distints departaments (defensa, transports, propaganda, etc) com un poder plenament autònom. Tot i això, el seu poder a penes ultrapassà normalment els estrictes límits de la ciutat de València, per tal com arreu del país sovintejaren organismes similars. Creà tribunals populars, una guàrdia popular antifeixista i un consell d'economia per a planificar la producció. El canvi de signe evidenciat a la zona republicana arran del novembre de 1936 —formació del gabinet de Largo Caballero— i l'establiment a València de la capitalitat de la República posà terme a la vida del Comitè Executiu Popular, que fou dissolt el mes de desembre i substituït pel Consell Provincial de València.
Consell provincial
Organisme de govern creat pel govern de la Segona República Espanyola, presidit per Largo Caballero, amb atribucions equivalents a les antigues diputacions provincials, destinat a les zones no autònomes. El Consell Provincial de València, constituït el 7 de gener de 1937, fou controlat, en principi, per la CNT i la UGT, alhora que els represtants dels partits polítics de l'antic Front Popular es mantenien en minoria. Amb la reorganització del 8 de novembre del mateix 1937 el Partit Comunista hi augmentà notòriament la seva influència, hi minvà força la dels sindicats i el POUM en fou expulsat. S'extingí el 1939.
Consell de Defensa d'Aragó
O Consell d'Aragó. Organisme que exercí funcions de govern a les zones d'Aragó dependents del govern republicà des del juliol de 1936 fins a l'agost de 1937. Fou creat per les forces anarcosindicalistes que lluitaven al front d'Aragó, i el presidí Joaquín Ascaso. La capital fou, primer, a Fraga i, posteriorment, a Casp. Originàriament el constituïen vuit consellers anarquistes, corresponents a vuit departaments: justícia, ordre públic, agricultura, informació i propaganda, transports i comerç, instrucció pública, economia i proveïments, i treball. Fou el primer organisme de govern anarquista, i decretà, entre altres mesures radicals, la col·lectivització agrària. El govern de la República el reconegué oficialment (decret de 23 de desembre de 1936), però l'amplià a catorze consellers: set anarquistes, dos d'Izquierda Republicana, dos del Partido Comunista Español, dos de la UGT i un del Partido Socialista. El govern presidit per Juan Negrín en decretà la supressió el 10 d'agost de 1937 i ordenà a la divisió Líster la detenció de Joaquín Ascaso i dels principals col·laboradors, i també la derogació de totes les disposicions emanades del Consell.
Legislació republicana. Programa dels 13 Punts
Programa presentat pel president del govern republicà Juan Negrín el maig de 1938, amb la finalitat d'obtenir el suport internacional, i com a proposta indirecta als sublevats. El programa contenia les bases per a finalitzar la guerra i els principis polítics que havien de regir la República. Les seves repercussions, però, foren escasses tant a l'interior com a nivell internacional.
Estatut d'Autonomia del País Basc del 1936

Llei d'autonomia atorgada al País Basc per la República Espanyola per l'octubre del 1936. El primer projecte d'estatut (juny del 1931) i el segon (abril del 1932) havien trobat l'oposició del govern Azaña i dels municipis de Navarra, respectivament. Així mateix, el projecte definitiu aprovat per Àlaba, Guipúscoa i Biscaia i ratificat per plebiscit (novembre del 1933), havia estat impedit per tradicionalistes, monàrquics i cedistes d'ésser aprovat a les corts. Això provocà, a l'estiu del 1934, que els diputats bascs se'n retiressin i que l'assemblea de parlamentaris a Zumárraga fos seguida de la dimissió col·lectiva dels ajuntaments i facilités un apropament a l'Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la guerra civil, el Partit Nacionalista Basc participà en el govern Largo Caballero, i les corts aprovaren l'estatut d'Euzkadi. Les atribucions i la distribució de competències entre els òrgans autonòmics i el poder central eren semblants a les de l'estatut català. El País Basc fou regit per un govern provisional sota la presidència de José Antonio de Aguirre, cap del Partit Nacionalista Basc.
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938
Llei d'autonomia atorgada a Galícia per la República Espanyola l'1 de febrer de 1938 en sessió de corts celebrada a Montserrat. En foren avantprojecte les «Bases per a l'Estatut de Galícia», elaborades per la Federació Republicana Gallega (maig del 1931), i el projecte definitiu sortí d'una assemblea regional dels ajuntaments reunida a Santiago de Compostel·la pel juliol del 1932 i fou ratificat per plebiscit pel juny del 1936, després que els principals grups galleguistes s'uniren amb la Izquierda Republicana. L'estatut, però, no arribà a tenir vigència.

Ideologia dels republicans.
La dispersió d'ideologies, sobretot la divisió entre anarquistes i comunistes, va portar molts problemes en el bàndol republicà.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.

Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Aplicat a la construcció del socialisme a l'URSS, es caracteritzava per la prioritat donada a la pràctica revolucionària, que es realitzava a través de l'organització revolucionària del proletariat en el partit comunista. Sovint hom veié en les deformacions burocràtiques de l'URSS una conseqüència de les concepcions leninistes sobre la relació entre la classe proletària i el partit. De fet, hom seguí anomenant marxisme-leninisme la doctrina oficial emanada dels estaments burocràtics de l'URSS després de la mort de Lenin fins a la perestrojka (1985).

Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari.

Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.

Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals.

Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica.
Anticlericalisme

Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Col.lectivisme
Doctrina social que proposa la propietat comuna dels mitjans de producció com a forma més avançada d'organització social de la unitat, més o menys global, a què es refereixi.
A molts indrets, els republicans van respondre a la sublevació amb la guerra i la revolució.
A les zones amb domini de la CNT les institucions republicanes quedaren desborbades i començà un procés revolucionari de caire socialista, que va portar grans transformacions socials.
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.
Nacionalització

1. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat.
Nacionalitzar és l'acte pel qual l'estat adquireix la propietat de determinades empreses i béns privats. (veure Socialització)
2. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic.
Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.

Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.
Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.

Ocupació
Presa de possessió per part dels poders públics d'una propietat privada per a l'estudi o l'execució de treballs públics. El propietari desposseït n'ha de rebre una indemnització.
Expropiació

Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administració pública.
Faisme
Acció de fer ús de la força i la violència, sovint indiscriminada, apel·lant a l'excusa de perseguir la contrarevolució, sense admetre ni respectar la creació d'una nova legalitat revolucionària. En especial, hom fa referència a l'actuació dels grups incontrolats, molts d'ells membres de la FAI, en començar la guerra civil de 1936-39.

La principal mesura revolucionària foren les col.lectivitza-
cions.
Col.lectivitzacions
La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39 gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a llurs fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'arquiescència de la Generalitat de Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o de sector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries de Guerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, puix que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. De fet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de la Generalitat en els casos següents: quan l'empresa tenia més de 100 obrers; quan en tenia de 50 a 100 si eren de majoria qualificada; per acord amb el propietari, si en tenia menys de 50; en cas d'abandonament de l'empresa pel propietari; i per salvaguarda d'interessos generals, a judici del Consell d'Economia; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Les diferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedent econòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de reconversió industrial a causa del paper polaritzador de la indústria bèl·lica. Aquesta doble pressió afectà les formes de producció, raó per la qual la Generalitat i el govern de la República iniciaren una certa intervenció indirecta a través dels instruments monetaris i fiscals (Decrets de S'Agaró del 1937) i de les institucions financeres (Caixa de Reparacions i Auxilis, Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions, Consell de la Banca Catalana, Oficina Reguladora de Salaris, etc). La minva de la producció industrial es palesà fortament a partir d'octubre-novembre del 1937, fet que reclamà una intensificació de les mesures de política econòmica, que hom dugué a terme bàsicament pel decret d'Intervencions Especials (20 de novembre de 1937), que preveia el nomenament d'interventors, als quals era confiada la direcció pràctica de les empreses que fossin sotmeses a aquest règim. Al País Valencià, després de l'alçament militar del juliol del 1936, obrers i camperols iniciaren l'expropiació i l'explotació directa de fàbriques i finques, i hi implantaren la col·lectivització. La manca d'una ordenació legal, com el decret de Col·lectivitzacions al Principat, plantejà aviat el problema de la legalitat de les intervencions. La secció d'economia del comitè nacional de la CNT es pronuncià d'una manera poc concreta, basant-se en l'absència de lleis tant a favor com en contra de les col·lectivitzacions. Les fàbriques, empreses o finques intervingudes o abandonades per llurs propietaris foren explotades en comú pels treballadors; els patrons disposats a col·laborar foren admesos com a simples col·lectivistes. Les col·lectivitats així creades s'integraren en l'anomenada Federació Regional del Llevant d'Espanya, que incloïa la regió murciana. Adoptaren formes molt diverses d'un poble a l'altre, i fins i tot en una mateixa localitat. Les col·lectivitzacions d'Alcoi foren les més característiques del país, per llur organització i realitzacions, que afectaren totes les branques de la producció, des de la indústria tèxtil i paperera fins als espectacles públics i els venedors ambulants. La indústria tèxtil romangué sota el control de 129 comitès de fàbrica, que depenien de la Comissió Tècnica de Control Tèxtil. A tot el País Valencià les col·lectivitzacions, en general, foren dutes a terme conjuntament per la CNT i la UGT, bé que amb una majoria de la primera a tots els nivells. A la fi de la guerra de 1936-39 les empreses tornaren al règim anterior tant al Principat com al País Valencià. Paral·lelament, foren fetes d'una manera espontània les col·lectivitzacions de la terra; a l'enquesta enviada a tots els ajuntaments de Catalunya per la conselleria d'agricultura de la Generalitat al novembre del 1936 per tal de poder reconèixer-les legalment, respongueren 349 ajuntaments, dels quals només 66 afirmaren que hi havia hagut col·lectivitzacions de terra en llur jurisdicció.

Decret de Col.lectivitzacions
Decret promulgat per la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre de 1936 que legalitzava el procés de col.lectivització que s'havia endegat fins al moment. Les empreses van quedar classificades en col.lectivitzades (les de més de 100 treballadors o que havien estat abandonades pels propietaris, i les d'entre 50 i 100 treballadors que així ho haguessin acordat) i privades, fiscalitzades pels comitès obrers.
Fets de la Fatarella
Esdeveniments violents sobrevinguts els darrers dies del gener del 1937 per la resistència dels camperols de la Fatarella als intents de col·lectivització. Menats per grups de la CNT-FAI procedents d'unes altres localitats (Reus, etc), que dugueren a terme una dura repressió (arribaren a parlar fins i tot de l'aixecament d'una quinta columna). L'arribada de forces de la Generalitat (guàrdies d'assalt, entre altres) aclarí la situació. El resultat fou d'una cinquantena de morts, la gran majoria dels quals pagesos del poble.

Les discrepàncies entre anarquistes i comunistes esclataren violentament pel maig de 1937 a Barcelona.
Fets de Maig
Esdeveniments provocats, pel maig del 1937, per l'enfrontament armat, sobretot a Barcelona, entre forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d'una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l'altra. En un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes, els fets s'iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d'ordre públic (amb una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i conseller de l'interior), intentà d'emparar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d'extralimitació en les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats, i assassinats per ambdós bàndols (Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el dia 5; també foren morts Camilo Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts Llibertàries; el dia 7 hom atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i altres). No aconseguiren d'aturar els fets ni les crides per ràdio dels principals dirigents sindicals (com Garcia i Oliver, Marià R.Vàzquez, Frederica Montseny —que arribà el dia 6 a Barcelona amb amplis poders del govern central— i altres) ni la formació d'un govern provisional de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé, substituït el dia 6 per Vidiella). El govern central, aleshores a València, es féu càrrec de l'ordre públic (nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa (general Pozas), i envià forces de guàrdia d'assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou restablerta aquest dia sense cap triomf clar per a ningú. Hi hagué uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut deturar l'anada a Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena divisió (del POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, hi hagué enfrontaments forts en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de Maig significaren la pèrdua d'atribucions de la Generalitat, la crisi del govern Largo Caballero (15 de maig) i un marginament notable del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la influència del PCE i del PSUC. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb Franco, mentre Andreu Nin era assassinat (juny del 1937).
La vida a la rereguarda.
Les dificultats en temps de guerra.
Rereguarda
Espai que resta darrere un front de guerra, en el qual hom duu a terme les operacions d'abastament i evacuació. És especialment vulnerable per l'aviació, els míssils i els paracaigudistes. La guerra de guerrilles es basa en accions per dominar-la o convertir-la en zona de combat, on l'enemic es desgasta sense profit mentre no es donen les condicions favorables per a atacar-lo.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.

Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil), des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri). Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Bombardeig aeri
Atac efectuat amb bombes, per l'aviació.
Refugi
Trinxera, construcció subterrània, etc, feta o habilitada per a protegir-se dels bombardeigs.
Refugi antiaeri
Construcció adequada, destinada a protegir les persones dels efectes dels bombardeigs aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb accés protegit i proveïda de ventilació artificial i, eventualment, de serveis sanitaris i contra incendis.

Barricada
Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes, barrils, carros, mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas. Les barricades, originàriament lligades a un episodi de les guerres de religió a França —quan el 12 de maig de 1588 el poble de París obstruí els carrers amb cadenes, llambordes i barrils—, han estat un mitjà d'insurrecció i de resistència de les masses urbanes d'Europa. El poble de París recorregué a les barricades el 1830, el 1848 i el 1871. El de Barcelona hi recorregué tan sovint i amb tanta magnitud, que Engels escriví (1873) que la història de Barcelona enregistra més lluites de barricades que cap altra ciutat del món. Els anarquistes les han exaltades com a símbol de la lluita obrera, especialment en llur himne A les barricades.
La repressió fou constant en els dos bàndols. Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Depuració

Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).
Patrulla de control
Denominació aplicada a les seccions de la Comissió d'Investigació del Comitè Central de Milícies de Catalunya i dirigida per Aureli Fernández. El comitè central de patrulles de control tenia com a secretari general Josep Asens. Sorgiren pel juliol del 1936 amb funcions de policia per a garantir l'ordre revolucionari i estigueren majoritàriament dominades pels anarcosindicalistes. Sembla que assoliren un total d'uns 700 membres (325 de la CNT, 145 de l'UGT, 185 d'ERC i 45 del POUM). Foren aviat molt criticades, sobretot des que es refermà el poder del govern de la Generalitat. Per l'octubre del 1936 passaren a dependre del Comissariat d'Ordre Públic adscrit a la conselleria de Seguretat Interior. Foren formalment dissoltes per decret del 4 de març de 1937.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar. Durant la guerra civil de 1936-39 funcionaren als Països Catalans, organitzats pel govern republicà, alguns camps de treball per a presos polítics, com el dels Omells de Na Gaia (Urgell). Actualment, si bé el règim penitenciari espanyol procura que tot penat i fins i tot pres preventiu pugui exercitar el dret al treball, aquest mai no pot ésser imposat com a pena, ni tan sols de forma subsidiària.

Les conseqüències per als vençuts foren dramàtiques. Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política.
Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba.
Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual.

Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.

Acabada la guerra començava la dictadura franquista
(1939-1975).
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.

Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.

Organitzacions polítiques i sindicals durant la Guerra Civil espanyola. Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Organitzacions socialistes. Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries.
Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició.
Unió General de Treballadors (UGT)

Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda.

Organitzacions comunistes. Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade.
En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran).

Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent.
Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin. Participà des del primer moment en el front de guerra d'Aragó amb diverses unitats que formaren la 29 divisió de l'Exèrcit de l'Est comandada per Josep Rovira. La creixent i mútua oposició entre el POUM i el PSUC-PCE i les arrels sindicalistes de molts dels seus dirigents inclinaren el POUM cap a la recerca d'unes relacions amb la CNT-FAI, que mai no arribaren a ésser estables. Aquest aïllament progressiu s'accelerà en prendre posicions extremistes en pro d'una organització miliciana de l'exèrcit, de la socialització de la indústria i del transport, de la formació d'un cos únic de seguretat interior basat en les patrulles de control i de la convocatòria d'un Congrés constituent de delegats dels obrers, dels camperols i dels combatents. Amb aquest programa xocà obertament amb el PSUC-PCE, que aprofità els fets de Maig del 1937 per desenvolupar al màxim la seva tesi d'una sola organització comunista i, sota la falsa acusació de trotskisme i de feixisme, desencadenà una forta ofensiva contra el POUM, que significà l'assassinat del seu secretari, Nin, i el procés d'altres dirigents (Arquer, Bonet, Adroher, etc). Continuà actuant amb una activitat molt reduïda a la clandestinitat i acabada la guerra, en l'exili, fou víctima d'un nou procés, aquesta vegada sota el règim de Vichy.
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Les primeres converses per a la unificació tingueren lloc al començament del 1935, amb la participació del BOC, Esquerra Comunista, Unió Socialista de Catalunya, PCP i la federació catalana del PSOE, però hom no arribà a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes com l'hostilitat de l'organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. L'evolució de la Unió Socialista cap a posicions revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista (agost del 1935) proposaren l'articulació d'un ampli front antifeixista, deixaren la porta oberta a una possible reunificació amb l'esquerra socialista i donaren un nou impuls al procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935 s'havien creat dos blocs, format un pel BOC i Esquerra Comunista, que formaren el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i l'altre per les altres quatre organitzacions restants. En produir-se l'aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP. La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s'organitzà seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la Internacional Comunista —a la qual s'adherí— li fou confirmat pel ple d'aquesta del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60 000 pel juliol del 1937 (15 000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari "Treball" i el de les joventuts "Juliol".
Organitzacions anarquistes. Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes.
La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny). Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez, secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i, alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà, per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT (octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.

Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans.

En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid).
Partits nacionalistes. Acció Catalana Republicana (ACR)
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit Catalanista Republicà, creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana.
Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general.
Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des de 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic.
Estat Català

Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren «Estat Català», «Diari de Barcelona» (juliol del 1936 ­ juliol del 1937), «Estat Català» (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.
Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El 1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons. En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la República. Mort Aguirre a l'exili el 1960, fou substituït en el càrrec per Leizaola, també membre del PNB.

Partits de dreta. Falange Española
Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i «imperialista», i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les «milícies» com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un «gigantesco sindicato de productores», el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra.
Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials.

FET y de las JONS
Sigles de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (veure Falange Española)
Movimiento Nacional
Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936, integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958. Dins l'organització hi havia la Jefatura Nacional (que corresponia al cap de l'estat o al president del govern), el Consejo Nacional del Movimiento, la Secretaría General (amb rang de ministeri des del 1939) i els consejos provinciales i els locales. Segons l'article quart de la Llei Orgànica de l'Estat, del 1967, el Movimiento informava l'ordre polític obert a tots els espanyols, i promovia la vida política en règim d'ordenada concurrència de criteris. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l'estat totalitari i, alhora, l'àmbit polític dins el qual es preveia l'evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l'element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l'existència d'amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d'una ruptura. Fou abolit el primer d'abril de 1977, dins el context de reforma política d'Espanya duta a terme pel govern d'A.Suárez.

Organitzacions militars. Unión Militar Española (UME)
Organització clandestina de dreta creada al principi del 1934 entre els oficials de l'exèrcit espanyol. Estructurada en una junta central i grups provincials, molt poc coordinats entre ells, en foren caps el tinent coronel retirat i falangista Emilio Rodríguez Tarduchy, el capità d'estat major Bartolomé Barba Hernández i el tinent coronel Valentín Galarza. La reacció provocada pels fets d'octubre del 1934 atragué cap als seus rengles alguns generals antirepublicans —Goded, Fanjul—, i apropà l'UME a la Falange i als grups monàrquics; però fou després de les eleccions del febrer del 1936 que l'organització conegué una espectacular creixença (arribà a enquadrar més de la meitat dels oficials en actiu) i una ràpida radicalització; des de la primavera d'aquell any, el general Mola n'esdevingué el cap i director de la conspiració militar, en la qual l'UME tingué una participació decisiva. A Catalunya els dirigents de l'UME eren els tinents coronels F.Isarre Bescós i E.Sanz Álvarez, el comandant F.Mut Ramón i el capità Luis López Varela, els quals posseïen una xarxa completa de delegats a totes les unitats de la quarta regió, però llurs plans, parcialment coneguts per les autoritats republicanes, fracassaren el 19 de juliol.

Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA)
Organització semisecreta de militars d'esquerra de l'exèrcit espanyol, sorgida al començament del 1936 o, segons altres fonts, el 1934, per oposició a la Unión Militar Española. La creà el capità Eleuterio Díaz Tendero, i aplegà sobretot oficials joves i també classe de tropa; en foren membres el comandant Sarabia, el tinent coronel Carratalà, el coronel Mangada i el general Sebastián Pozas Perea, i proporcionà instructors a les milícies socialistes, dos dels quals —el capità Carlos Faraudo i el tinent José Castillo— foren assassinats per l'extrema dreta. A Catalunya, fou organitzador de l'UMRA el comandant Vicenç Guarner, que aconseguí d'enquadrar uns setanta afiliats, els quals col·laboraren eficaçment a descobrir les activitats conspiratives de l'UME. Després d'haver-se destacat en la lluita contra l'aixecament dretà del 19 de juliol, els membres de l'UMRA participaren en l'estructuració del nou Exèrcit Popular.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Militars del bàndol republicà. Aranguren Roldán, José (1875-1939)
General. Cap de les forces de la guàrdia civil a Catalunya el 1936. No col·laborà en l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i posà les forces sota el seu comandament al servei del govern de la Generalitat. La intervenció de la guàrdia civil en els combats del 19 de juliol fou decisiva. Per ordre del govern de la República es féu càrrec del comandament militar del Principat. Més tard fou comandant militar de València. Fou afusellat al final de la guerra civil.

Batet i Mestres, Domènec (1872-1937)
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona. Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el 16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en. Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou afusellat el 18 de febrer següent.
Bayo Piraud, Alberto (1892-1967)
Militar. De mare cubana i pare castellà, des dels sis anys residí a Madrid, on obtingué, el 1915, el títol de pilot militar. Establert a Barcelona a l'inici de la guerra civil de 1936-39, comandà, amb èxit, l'expedició republicana per a sotmetre Eivissa. Passà després a Mallorca, on desembarcà a Portocristo, però el contraatac, ajudat per l'aviació italiana, obligà el cos expedicionari a retirar-se. Per l'octubre del mateix any obstaculitzà l'ofensiva contra Madrid amb la tàctica de guerrilla. En acabar la guerra (1939) s'instal·là de primer a Cuba, on es lliurà a l'ensenyament, i tres anys després a Mèxic, on ocupà una càtedra a l'escola d'aviació militar. Més tard intervingué en els esdeveniments de Guatemala i de Nicaragua, i a partir del 1955, que conegué Fidel Castro a Mèxic, el qual li demanà la col·laboració, dirigí l'entrenament dels membres de l'organització Gramma. A més de Mi desembarco en Mallorca (Mèxic 1944) i Mi aporto a la Revolución Cubana, és autor d'una vintena d'obres dedicades a la guerrilla.
Casado López, Segismundo (1893-1968)
Militar castellà. Fou cap d'escorta del president de la República (1934-36) i, en esclatar la guerra civil, detingué alts càrrecs dins l'exèrcit republicà. Pel febrer del 1939 fou nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, càrrec que no arribà a ocupar per tal com s'aixecà contra el govern Negrín i passà a conseller de defensa del Consejo Nacional de Defensa (març del 1939), cosa que provocà l'enfrontament militar amb les unitats comunistes. Féu afusellar el coronel Barceló, cap del primer cos d'exèrcit, i el comissari Conesa. Intentà, infructuosament, d'arribar a un acord amb el govern de Burgos i ordenà la rendició dels exèrcits republicans. S'exilià a Londres, on fou comentarista polític de la BBC amb el pseudònim de Juan de Padilla. Anà a Amèrica del Sud el 1947 i tornà a Espanya el 1961. Escriví The Last Days of Madrid (1939) i Así cayó Madrid (1968).

Militar castellà. Fou cap d'escorta del president de la República (1934-36) i, en esclatar la guerra civil, detingué alts càrrecs dins l'exèrcit republicà. Pel febrer del 1939 fou nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, càrrec que no arribà a ocupar per tal com s'aixecà contra el govern Negrín i passà a conseller de defensa del Consejo Nacional de Defensa (març del 1939), cosa que provocà l'enfrontament militar amb les unitats comunistes. Féu afusellar el coronel Barceló, cap del primer cos d'exèrcit, i el comissari Conesa. Intentà, infructuosament, d'arribar a un acord amb el govern de Burgos i ordenà la rendició dels exèrcits republicans. S'exilià a Londres, on fou comentarista polític de la BBC amb el pseudònim de Juan de Padilla. Anà a Amèrica del Sud el 1947 i tornà a Espanya el 1961. Escriví The Last Days of Madrid (1939) i Así cayó Madrid (1968).
Campesino, el (1909-1983)
Nom amb què és conegut Valentín González. Revolucionari. Minaire a Peñarroya i afiliat al partit comunista des del 1929; en començar la guerra civil, el 1936, s'enrolà al cinquè regiment. Cap de brigada i de divisió, es distingí pel seu valor en la defensa de Madrid i en les batalles de Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol i Lleida. Acabada la guerra, passà a Algèria i després s'exilià a l'URSS, d'on fugí a França. Després de trencar totes les relacions amb el partit comunista, el 1963 dirigí un grup terrorista als Pirineus. Publicà Vida y muerte en la URSS (1939-1949) (1950).
Escofet i Alsina, Frederic (1898-1987)
Militar. Sortí d'alferes de l'acadèmia de cavalleria de Valladolid. Lluità com a voluntari al Marroc i hi fou ferit tres vegades. Més tard fou destinat a Barcelona i a Vilafranca del Penedès, ja com a capità. El 1930 ingressà al cos de mossos d'esquadra, del comandament del qual es féu càrrec, amb l'adveniment de la República, fins que el substituí Enric Pérez i Farràs. Romangué al cos com a capità-caporal i fou ajudant del president Macià. Durant els fets del Sis d'Octubre del 1934 li fou encarregada la comissaria general d'ordre públic, per abandó del titular. Intentà la defensa del palau de la Generalitat, però, fet presoner, hom el condemnà a mort en un consell de guerra sumaríssim. Alcalá Zamora li commutà la pena per la de presó perpètua. Alliberat arran del triomf del Front Popular (febrer del 1936), es reintegrà a l'exèrcit i tornà a assumir la comissaria general. La seva actuació fou decisiva per a dominar l'alçament militar del 19 de juliol a Barcelona i a la resta de Catalunya. De l'agost del 1936 al maig del 1937 anà en comissió de servei a l'estranger. En tornar, ascendit a comandant, passà al front d'Aragó, com a cap d'estat major de la brigada de cavalleria. Fou ferit a les batalles de Belchite i de Terol. Un cop restablert, comandà les Esquadres de Catalunya i fou ajudant del president Companys. Exiliat el 1939, s'establí a Brussel·les, si bé des del 1979 viatjà sovint a Catalunya. El 1973 publicà en dos volums Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6 d'octubre de 1934) i II. La victòria (19 de juliol de 1936), a més de nombrosos articles.
Guarner i Vivancos, Josep (1899-1972)
Militar. Germà de Vicent Guarner. Combaté al Marroc (1921-28). Amb motiu dels fets del Sis d'Octubre de 1934 fou desterrat a França. Estigué adscrit a la Secretaria General d'Ordre Públic (1936), fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i comandant cap de l'estat major de l'Exèrcit de Catalunya al front d'Aragó i, després, a la defensa de les costes. Essent tinent coronel, s'exilià a França el 1939, on fou internat a Argelers. Passà després a Mèxic.
Guarner i Vivancos, Vicenç (1893-1981)
Militar. Féu els seus estudis militars a l'Academia de Infantería de Toledo i rebé formació d'Estat Major a Madrid. Fou tinent (1911), capità (1917) i diplomat d'estat major (1919). Entre el 1918 i el 1925 participà en la guerra del Marroc. Fou professor de l'Academia Militar de Infantería de Toledo i el destinaren al Sàhara (1927-30) i en el mateix període fou cap segon en el territori de Cabo Juby. Fou professor de tàctica a l'Escuela Superior de Guerra de Madrid. Proclamada la República, tornà a Catalunya i, el 1933, féu cursos per a oficials a l'exèrcit francès i participà en el Salisbury Plain (primeres maniobres mundials de tancs). Nomenat cap superior dels serveis d'ordre públic de la Generalitat (1935), reorganitzà les forces de seguretat, d'assalt i de policia. Durant l'alçament militar del 1936 formà part de la minoria de militars que restaren fidels a la República; el 19 de juliol de 1936 es destacà a Barcelona per la repressió del moviment dels militars alçats. Fou sotssecretari de la Conselleria de Defensa (agost del 1936) i s'ocupà d'organitzar columnes per al front, d'establir indústries de guerra, escoles d'oficials i fortificacions. Cap del front d'Aragó (1937), participà en multitud de cops de mà i d'accions victorioses (Belchite, Codo, etc). Cap d'estat major de l'Exèrcit de l'Est, comandat pel general Pozas, lluità als fronts de Còrdova i Extremadura. Fou director de l'Escola Popular d'Estat Major (1938), agregat militar a la Legació d'Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol. Exiliat el 1939 al Marroc francès, fou detingut per la Gestapo i se salvà de la deportació a Espanya gràcies al general francès Vergès, antic professor seu. El mateix 1939 s'exilià a Mèxic, on es naturalitzà mexicà i s'incorporà a l'exèrcit mexicà com a coronel. Hi fou agregat militar de l'ambaixada republicana (1945-49). Fou col·laborador de les revistes "Tiempo", "Mundo Libre", "Anáhuac", "La Propiedad", entre d'altres. També col·laborà en l'enciclopèdia UTEHA i fou subgerent del Banco de la Propiedad. Dins de la seva obra, publicà a Mèxic: El analfabeto que conquistó un reino (1954), El divino equivocado descubridor de un mundo (1954) i El asesinato del general Humberto Delgado (1966). Entre les seves obres de temàtica militar, cal esmentar Carros de Combate, Tècnica de l'art militar modern , L'aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1980), El Sahara y el sur marroquí españoles; Empleo de carros de combate por el alto mando; Técnica del arte militar i Cataluña en la guerra de España. Col·laborà a la revista "Quaderns de l'Exili", publicada pels catalans residents en aquest país.
Líster Forján, Enrique (1907-1994)
Polític i militar comunista. Obrer picapedrer, ingressà al Partido Comunista de España i anà a l'URSS, on treballà i estudià a l'acadèmia Frunze (1932-35). Durant la guerra civil de 1936-39 fou un dels caps del cinquè regiment, i es destacà en la defensa de Madrid. Cap de l'onzena divisió (dita la divisió Líster) i del cinquè cos d'exèrcit, tingué un paper important en les batalles de Guadalajara i de l'Ebre. S'exilià a l'URSS i obtingué el grau de general dels exèrcits soviètic, polonès i iugoslau per la seva participació en la Segona Guerra Mundial. Membre de la direcció del PCE, el 1970 hi trencà per discrepància amb la crítica d'aquest a la invasió soviètica de Txecoslovàquia i creà el Partido Comunista Obrero Español (PCOE), fidel a les directrius ideològiques de l'URSS, que al Principat prengué el nom de Partit Comunista Obrer de Catalunya. Havent retornat de l'exili el 1977, participà sense èxit en diverses consultes electorals i afavorí, l'any 1986, la integració del seu partit en el PCE.
Miaja Menant, José (1878-1958)
Militar. General el 1932, en esclatar la guerra civil (1936) féu costat al règim republicà. Fou nomenat president de la Junta de Defensa de Madrid (novembre del 1936), cap dels exèrcits del centre (febrer del 1937) i de la zona centre-sud (abril del 1938). Acceptà la presidència del Consejo Nacional de Defensa després del cop d'estat de Casado (març del 1939) i s'exilià a Mèxic.

Militar. General el 1932, en esclatar la guerra civil (1936) féu costat al règim republicà. Fou nomenat president de la Junta de Defensa de Madrid (novembre del 1936), cap dels exèrcits del centre (febrer del 1937) i de la zona centre-sud (abril del 1938). Acceptà la presidència del Consejo Nacional de Defensa després del cop d'estat de Casado (març del 1939) i s'exilià a Mèxic.
Modesto, Juan (1906-1968)
Nom amb què és conegut Juan Modesto Guilloto i León, militar andalús. Ingressà (1930) al Partido Comunista de España, i anà (1933) a Rússia, on seguí cursos de formació política i probablement també militar; tornà a Espanya (~1935), i en esclatar la guerra civil de 1936-39 combaté, com a cap del batalló Thaelmann, al front de la Sierra (Madrid); manà després, successivament, el V Regiment, la XVIII Brigada Mixta, la IV Divisió, l'Agrupació de Vallecas i el V Cos d'Exèrcit, amb el qual participà en les batalles de Brunete, Belchite, Terol i Aragó. Ascendit a tinent coronel de milícies (1938), passà a comandar l'Agrupació Autònoma (més tard Exèrcit) de l'Ebre, al capdavant de la qual lliurà la batalla de l'Ebre i assolí el grau de coronel (fou l'únic militar de l'escala de milícies que l'obtingué). Acabada la guerra, passà a l'URSS. És autor de Soy del Quinto Regimiento, publicat pòstumament el 1969.

Rojo i Lluch, Vicent (1894-1966)
Militar. Pertangué a l'arma d'infanteria. Comandant i professor d'estratègia a l'acadèmia de Toledo en començar la guerra civil, es mantingué fidel a la república. Participà en la batalla d'Illescas (octubre del 1936) i durant el setge de Madrid fou nomenat pel general Miaja cap del seu estat major. Ocupà el mateix càrrec a l'estat major central. Prengué part en la campanya de Catalunya amb el grau de general. S'exilià primer a França i després a Amèrica. Fou instructor de l'acadèmia militar de Cochabamba (1943) i el 1958 li fou permès el retorn a Espanya.
Civils del bàndol republicà. Abad de Santillán, Diego (1897-1983)
Pseudònim de Sinesio García Fernández, economista, polític i anarquista espanyol. Residí en diversos períodes de la seva joventut a l'Argentina, on col·laborà a la Federación Obrera Regional. Tornà per estudiar filosofia a Madrid (1915-17), on conegué Salvador Seguí, i medicina a Berlín (1922-26). A l'Argentina, fou col·laborador de la revista "La Protesta", amb Enrique Nieto, deixeble de Francesc Ferrer i Guàrdia, i publicà El anarquismo en el movimiento Obrero (1925). A Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes i dirigí "Tierra y Libertad". Més endavant publicà Reconstrucción social. Bases para una nueva edificación económica argentina (1933) i escrigué La bancarrota del sistema económico y político del capitalismo. Féu una breu estada a l'Uruguai, retornà a Europa i s'establí a Barcelona el 1933. Durant aquest període es caracteritzà per una intensa activitat política i intel·lectual que culminà amb la creació de tres revistes —"Tiempos Nuevos", "Butlletí de la Conselleria d'Economia" i "Timón". El juliol del 1936 representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, el mateix any publicà a nom de la CNT El organismo económico de la revolución. Com a membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya defensà la política de participació anarquista en el govern republicà. Després de la guerra civil, el 1939, s'exilià a l'Argentina, on residí fins el seu retorn definitiu a Catalunya el 1976. Publicà, entre altres obres i traduccions, Por qué perdimos la guerra (1940), La crisis del capitalismo y la misión del proletariado (1946) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-65). Rellançà la revista "Timón" i col·laborà en la Gran enciclopedia argentina. Retornat de l'exili, publicà a Barcelona el llibre de records, Memorias (1977).

Aguirre y Lecube, José Antonio de (1903-1960)
Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en dret a la Universitat de Deusto. Inicià l'activitat política com a president de les joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de 1931, amb un grup de correligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els dirigents del Partit Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la República, i com a alcalde de Guetxo presidí la comissió d'alcaldes que fou designada per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva personalitat s'imposà com la més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva evolució durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la revolución 1930-1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el Partit Nacionalista Basc romangué al costat de la república, i les corts aprovaren l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou elegit lehendakari (president) del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre el seu partit i els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i incrementà l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí personalment el comandament de les forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del 1939, es traslladà, amb el seu govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i després d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a l'exili, el qual presidí fins al final de la seva vida.
Álvarez del Vayo, Julio (1891-1975)
Polític i periodista castellà. Estudià a la London School of Economics. A Alemanya, on anà com a periodista, prengué contacte amb el moviment de Rosa Luxemburg. Membre del PSOE des del 1915, fou un dels dirigents de l'ala esquerra i, sense abandonar el partit, es mostrà partidari de la col·laboració amb la Tercera Internacional. Fou ambaixador de la República Espanyola a Mèxic i després a la Unió Soviètica. Durant la guerra civil de 1936-39 fou ministre d'estat amb Largo Caballero (de qui ell i Luis Araquistain eren els consellers polítics) i comissari general de guerra. Exiliat a la fi del conflicte, continuà participant activament en el moviment socialista internacional. És autor d'unes memòries autobiogràfiques, Las batallas de la libertad, publicades en versió anglesa el 1940 i en versió francesa el 1963, i de reportatges, com Reportaje en China (1958).

Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919). La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.
Besteiro Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any 1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925. L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el 1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).
Casares Quiroga, Santiago (1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.

Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.
Carrasco i Formiguera, Manuel (1890-1938)
Polític i advocat. Doctor en dret i en filosofia i lletres. Exercí l'advocacia a Barcelona i s'especialitzà en dret mercantil. Fou professor d'aquesta matèria a l'Escola d'Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya, i publicà l'obra de divulgació Normes del comerciant (1928). A partir del 1931 fou secretari del Comitè Industrial Cotoner i, després, delegat del port franc de Barcelona. Des de jove milità en el moviment catalanista, primerament en la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista i, després, en Acció Catalana, partit del qual fou un dels fundadors (1922). El 1920 havia estat elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona. Per l'agost del 1921 aparegué el setmanari nacionalista popular «L'Estevet», dirigit per ell, el qual es convertí en una de les publicacions polítiques més populars, especialment entre els joves. Pel juny de 1923, a causa d'unes caricatures aparegudes en aquest setmanari, fou condemnat a sis mesos de presó. Instaurada la Dictadura, fou obligat a complir-los al penal de Burgos. Alliberat, fou elegit membre de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Pel fet de negar-se aquesta Junta a deixar de publicar en català la Guia Jurídica de Catalunya, els seus membres foren multats, destituïts en mantenir llur posició, i, finalment, confinats en distintes poblacions petites de fora el Principat, durant sis mesos; Carrasco fou enviat a Tamarit de Llitera. Acabat el confinament, continuà actuant en la clandestinitat contra la Dictadura. Caiguda aquesta, participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), en representació d'Acció Catalana. Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat per Girona (28 de juny de 1931), a les corts constituents de la República, s'hi destacà per la seva defensa del text íntegre de l'Estatut d'Autonomia votat pel poble català i, així mateix, per la defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Aquesta actuació donà lloc a la seva dimissió d'Acció Catalana. Passà a Unió Democràtica de Catalunya, que hom acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents. Col·laborà en diversos periòdics, com «Catalunya Comercial», «La Rambla de Catalunya», «El Matí» i «El Temps». En esclatar la guerra civil de 1936-39, es mantingué fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. S'esforçà a evitar estralls i salvà la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de finances de la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el seu govern autònom. Pel febrer següent tornà a Barcelona; però, perseguit encara, decidí de tornar a Euskadi. Acompanyat de la seva família, embarcà a França, els primers dies de març, en el vaixell mercant «Galdames», que es dirigia a Bilbao. Capturat pel creuer «Canarias», fou fet presoner i traslladat al penal de Burgos. El 28 d'agost de 1937 fou condemnat a mort. Fou executat el 9 d'abril de l'any següent.
Companys i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad» deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de «L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera.
Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
García i Oliver, Joan (1901-1980)
Dirigent anarcosindicalista. Cambrer, anà a Barcelona, on s'uní amb Durruti i Ascaso i formà el grup Los Solidarios (1922). Sota la Dictadura, fou empresonat a Burgos (1924) i a Pamplona (1926), i no tingué intervenció directa en la fundació de la FAI. Després d'oposar-se a les federacions nacionals d'indústria, en el congrés de la CNT del juny del 1931 (on representà el Sindicat d'Art Fabril de Barcelona), es destacà com a partidari de l'immediat putschisme revolucionari contra la República i fou qualificat d'anarco-bolxevic. Implicat en l'aixecament de l'Alt Llobregat (gener del 1932), fou empresonat, i des de la presó acusà públicament Pestaña d'haver impedit una vaga general de solidaritat amb els deportats i aconseguí que dimitís. Posteriorment impulsà la creació d'un Comitè Nacional Revolucionari i fou el dirigent principal de la insurrecció del 8 de gener de 1933, i novament fou detingut. Es mantingué després en un segon pla davant el moviment revolucionari del desembre d'aquell mateix any i insistí en la necessitat d'una organització paramilitar (en especial, els grups de defensa confederals), tesi que formulà al congrés confederal de Saragossa (maig del 1936). El 21 de juliol, a l'inici de la guerra civil, imposà la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que dominà els primers temps de la secretaria de guerra. De bon principi s'oposà a l'entrada de la CNT al Consell de la Generalitat (setembre del 1936), però després ell mateix acceptà el càrrec de ministre de justícia del govern Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Posà en funcionament un camp de treball per als detinguts polítics i intentà de crear unes ciutats penitenciàries de readaptació a curt termini per a delinqüents comuns. Com a membre del Consell Superior de Guerra de la República (novembre del 1936), inicià l'organització de les Escoles Populars de Guerra. Durant els Fets de Maig del 1937 anà a Barcelona amb Frederica Montseny per aturar la lluita al carrer. Des del juliol d'aquell any figurà com a cap de la Comissió Auxiliar Política del comitè regional de Catalunya. A partir del 1938 intentà la centralització organitzativa del moviment confederal mitjançant la creació d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya (abril del 1938). A l'exili, primerament a Suècia (1939) i després a Mèxic (1940), intentà la creació d'un Partit Obrer del Treball que exercís la direcció política de la CNT.
Giral, José (1879-1962)
Polític. Químic i catedràtic a la universitat de Madrid (1928). S'oposà a la dictadura de Primo de Rivera i participà en la fundació d'Acción Republicana. En ésser proclamada la República, el 1931, fou conseller d'estat, rector de la universitat de Madrid i ministre de marina (1931-33). Ministre també amb el Front Popular (1936), fou cap de govern (19 de juliol — 5 de setembre), però no pogué impedir que la revolta militar s'estengués i que esclatés la revolució a la zona republicana. Fou ministre amb els governs de Largo Caballero i Negrín, i el 1939 s'exilià a Mèxic, on presidí el govern republicà a l'exili (1945-47).

Ibárruri Gómez, Dolores (1895-1989)
Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels fundadors del Partido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè central. Redactora de "Mundo Obrero", fou detinguda i empresonada en diverses ocasions. Membre del comitè executiu després del quart congrés del partit (1932), participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936, durant la guerra civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des d'aquest càrrec, i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les principals activitats polítiques del comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries. Publicà les memòries El único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964). Entre d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de Lenin.
Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid.
López Sánchez, Juan (1900-1972)
Anarcosindicalista. Fill d'un guàrdia civil, a Barcelona ingressà el 1910 a la CNT. Empresonat (1920-26), formà part més tard del grup Solidaridad, dirigí el setmanari "Acción" i fou secretari del comitè nacional de la CNT (1930). Signà el manifest dels Trenta (1931), fou cofundador de la Federació Sindicalista Llibertària i dirigí "Sindicalismo" (1933-35). Dins els Sindicats d'Oposició, fou secretari de la regional del País Valencià, i en 1935-36 impulsà el reingrés a la CNT. Membre del Comitè Executiu Popular de València des del 1936, fou ministre de comerç del govern de Largo Caballero (1936-37). El 1938 passà a la redacció de "Fragua Social" (que havia fundat el 1936). En 1939-67 s'exilià a Mèxic. Autor de Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1932).

Anarcosindicalista. Fill d'un guàrdia civil, a Barcelona ingressà el 1910 a la CNT. Empresonat (1920-26), formà part més tard del grup Solidaridad, dirigí el setmanari "Acción" i fou secretari del comitè nacional de la CNT (1930). Signà el manifest dels Trenta (1931), fou cofundador de la Federació Sindicalista Llibertària i dirigí "Sindicalismo" (1933-35). Dins els Sindicats d'Oposició, fou secretari de la regional del País Valencià, i en 1935-36 impulsà el reingrés a la CNT. Membre del Comitè Executiu Popular de València des del 1936, fou ministre de comerç del govern de Largo Caballero (1936-37). El 1938 passà a la redacció de "Fragua Social" (que havia fundat el 1936). En 1939-67 s'exilià a Mèxic. Autor de Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1932).
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.
Negrín López, Juan (1889-1956)
Polític i metge. Especialitzat en fisiologia, féu estudis a Leipzig i el 1922 obtingué una càtedra a la universitat de Madrid. En el terreny científic féu una tasca molt important i mai no destacà en política fins a la guerra civil de 1936-39. Però ja des de la Dictadura s'inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou elegit diputat. Durant la guerra civil fou ministre de finances en el govern Largo Caballero (setembre del 1936). Des d'aquest càrrec reorganitzà l'economia de guerra i ordenà el trasllat a l'URSS (via Cartagena-Odessa) d'una gran part de les reserves d'or del Banco de España, amb la garantia de les quals es feien efectives les ordres de pagament internacionals que lliurava Negrín mateix. Amb la dimissió de Largo Caballero arran dels fets de Maig fou nomenat primer ministre (17 de maig de 1937). Immediatament constituí un govern amb la participació de dos ministres comunistes per tal d'assegurar-se l'ajut de l'URSS. Malgrat tot, es mantingué molt distant del Partido Comunista de España. A remolc de l'evolució de la guerra, el mes d'octubre del 1937 decidí el trasllat del govern a Barcelona, el mes d'abril del 1938 donà entrada a ministres sindicals (CNT-UGT) i pel setembre del mateix any intentà de negociar la pau sobre la base d'un programa de tretze punts. Pel febrer del 1939, amb la desfeta de Catalunya, s'exilià. Després tornà a entrar a la zona republicana, però el 5 de març ell i el seu govern emprengueren per via aèria el camí definitiu de l'exili. Acabada la guerra, organitzà el Servicio de Emigración para Republicanos Españoles, que rivalitzava amb una organització de fins similars organitzada a Mèxic per Indalecio Prieto. Després de la seva mort (1956), el seu fill, Rómulo, lliurà a l'ambaixador de l'estat espanyol a París documentació interessant relacionada amb el dipòsit d'or fet per Negrín a l'URSS.
Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes després dels fets de Maig.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942. Diverses recopilacions d'articles seus són Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), Problemas y Cintarazos (1946), Pensamiento de Juan Peiró (1959) i Escrits (1975).
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.
Prieto Tuero, Indalecio (1883-1962)
Polític i periodista asturià. Milità sempre al Partido Socialista Obrero Español i en fou un dels líders de l'ala moderada. Redactor, director i finalment propietari del diari "El Liberal", de Bilbao, ciutat per la qual fou diputat. Tingué intervencions notables a les corts (com la denúncia del pistolerisme dels sindicats grocs a Barcelona), s'oposà a la Dictadura i signà, a títol personal, el pacte de Sant Sebastià. Ministre d'hisenda i d'obres públiques amb Azaña (1931-33), un cop proclamada la Segona República, estabilitzà la pesseta i impulsà les obres hidràuliques i la modernització dels transports. Exiliat arran dels fets d'octubre del 1934, tornà a Espanya en triomfar el Front Popular (febrer del 1936). El president Azaña li oferí la presidència del consell de ministres, però no pogué formar govern perquè la majoria del seu partit seguia les directrius esquerranes i revolucionàries de Largo Caballero. Durant la guerra civil fou ministre de marina i aire (agost del 1936-maig del 1937) amb Largo Caballero i de defensa nacional amb Juan Negrín (maig del 1937-març del 1938). Titllat de pessimista, però en realitat perquè no acceptava les directrius comunistes, fou obligat a dimitir. Exiliat a Mèxic, hi dirigí la JARE. Periodista excel·lent i d'una gran força polèmica, és autor de Cómo y por qué salí del ministerio de la Defensa nacional (1940), Palabras al viento, Convulsiones de España, De mi vida.
Ruiz i Ponsetí, Estanislau (1889-1967)
Economista i polític. Llicenciat (1911) i doctor (1913) en ciències exactes i enginyer industrial (1915). Tingué càrrecs importants en diverses empreses i féu de traductor d'obres tècniques. Participà en la creació del Sindicat General de Tècnics de Catalunya (1920) i en la de la Federació d'Empleats i Tècnics (1932). Cofundador i dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i també dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fou diputat per la minoria socialista al Parlament de Catalunya (1932 -39), des d'on participà en els principals debats parlamentaris. Al juliol-agost del 1936 fou conseller de proveïments; des de l'agost del 1936 fou membre del Consell d'Economia de Catalunya com a representant del PSUC, i entre el 1937 i el 1939, sots-secretari d'economia de la Generalitat. Fou un dels principals artífexs de la Nova Economia; és autor de L'aplicació del decret de col·lectivitzacions i control obrer (1937), Les empreses col·lectivitzades i el nou ordre econòmic (1937). Com a publicista col·laborà al «Butlletí del Sindicat General de Tècnics de Catalunya», «Justícia Social», «Tècnica», «Treball» i al «Butlletí» de la conselleria d'economia. Dedicat també a l'activitat docent, fou professor de geometria a la Universitat de Barcelona (1912-14) i d'economia a l'Ateneu Polytechnicum (1934-35) i a l'Escola Industrial, de la qual fou director (1936-37). El 1937 fou nomenat director de l'Escola del Treball. És autor de Lugares geométricos de curvatura estacionaria en el cuadrilátero de manivela cilíndrica i de Curso de geometría descriptiva. Tingué cura de les edicions tècniques de l'editorial Gustau Gili, on fou cridat pel seu professor Eduard Fontserè. Durant la guerra civil donà conferències, algunes de les quals foren publicades. En acabar la guerra civil, després de passar per França, s'exilià el 1939 a Mèxic. En aquest país col·laborà a la creació d'escoles i museus. El 1954 fou elegit vice-president segon del Parlament i ocupà el càrrec de gerent-apoderat de l'editorial UTEHA (1940-65), des d'on ajudà i donà feina a desenes d'intel·lectuals catalans i altres republicans exiliats.
Tarradellas i Joan, Josep (1899-1988)
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l'Esquerra. Des de l'inici de la guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d'economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l'extradició, que fou denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de l'entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats— l'elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d'agost fou elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Militars del bàndol nacional. Aranda Mata, Antonio (1888-1979)
Militar. El mes de juliol de 1936 era cap de la guarnició militar d'Oviedo; després d'haver fingit adhesió al govern durant els primers dies, se sumà a l'alçament i resistí els atacs de les forces republicanes fins que tot el nord fou ocupat per les forces del general Franco. Després fou cap del cos d'exèrcit de Galícia, capità general de València (1939) i, posteriorment, dirigí l'Escuela Superior de Guerra fins a la darreria del 1942. Els seus intents de propiciar, en 1942-44, una restauració monàrquica, l'enfrontaren amb Franco, que el postergà i, per fi (1949) el passà a la reserva. El 1976, el rei Joan Carles I el rehabilità i l'ascendí a tinent general.
Cabanellas Ferrer, Miguel (1872-1938)
Militar. Durant la Segona República fou director general de la Guàrdia Civil. El 18 de juliol de 1936 secundà l'aixecament militar. Presidí la Junta de Defensa, com a general més antic, fins al nomenament (1 d'octubre) del general Franco com a cap de l'estat i generalíssim.
Dávila Arrondo, Fidel (1878-1962)
Militar. Lluità a Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada. En ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Prengué part en l'alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l'exèrcit que ocupà el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l'ocupació de Terol (1938) i en la batalla de l'Ebre. Fou ministre de l'exèrcit el 1938 i en 1945-51. El 1948 fou creat marquès de Dávila.
Fanjul Goñi, Joaquín (1880-1936)
Militar basc. Intervingué en les campanyes del Marroc i ascendí a general l'any 1926. Fou diputat del grup agrari per Conca (1931-33) i sots-secretari del ministeri de la guerra (1935). Participà en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936, i dirigí a Madrid la rebel·lió de la caserna de la Montaña, però, fracassada aquesta, fou afusellat.

Militar basc. Intervingué en les campanyes del Marroc i ascendí a general l'any 1926. Fou diputat del grup agrari per Conca (1931-33) i sots-secretari del ministeri de la guerra (1935). Participà en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936, i dirigí a Madrid la rebel·lió de la caserna de la Montaña, però, fracassada aquesta, fou afusellat.
Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975)
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
García Valiño y Marcén, Rafael (1898-1972)
Militar. Tinent coronel en esclatar la guerra civil (1936), lluità contra la República i arribà a general. Fou governador de Melilla, cap de l'estat major, darrer alt comissari al Marroc (1951-56), director de l'escola de l'exèrcit i capità general de Valladolid i de Madrid. Escriví Guerra de liberación española. Campañas de Aragón y Maestrazgo. Batalla de Teruel. Batalla del Ebro (1938-1939) (1949).
Goded Llopis, Manuel (1882-1936)
Militar. Ingressà a l'Academia de Infantería el 1896, i el 1925, després d'intervenir en el desembarcament d'Alhucemas (Marroc), fou ascendit a general. Implicat en l'aixecament de Sanjurjo per l'agost del 1932, posteriorment Gil Robles el nomenà director general d'aeronàutica, inspector general d'aviació militar i magistrat de la sala sisena del Tribunal Suprem. Pel febrer del 1936 fou designat comandant militar de les Balears. Hi preparà l'aixecament, i la Junta Suprema de la conspiració li assignà, en un principi, l'encapçalament del sollevament a València, però ell preferí (i convencé Mola) encarregar-se de Barcelona. El matí del 19 de juliol proclamà l'estat de guerra a Mallorca; després, sense esperar el seu substitut (el general Bosch, de Menorca) i sense saber quina era la situació a Barcelona, s'hi dirigí amb un hidroavió. Hi arribà prop de la una de la tarda, i des de capitania general (on detingué el general Llano de la Encomienda) intentà, sense èxit d'obtenir la col·laboració de la guàrdia civil (general Aranguren). A la tarda, les forces republicanes i populars penetraren a l'edifici i fou detingut personalment pel comandant Pérez Farrás. Després, Companys aconseguí que parlés per ràdio induint a la rendició els militars revoltats. Traslladat al vaixell Uruguay, l'11 d'agost fou sotmès a un consell de guerra; fou afusellat a Montjuïc l'endemà.
Martínez Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Millán Astray, José (1879-1954)
Militar. General des del 1932, després d'estudiar a Algèria l'organització de la legió estrangera francesa, el 1920 fundà el Tercio de Extranjeros (legió espanyola). Ferit diverses vegades al Marroc, presidí el cos de mutilats de guerra. L'any 1936 s'adherí a l'alçament de Franco i protagonitzà un cèlebre incident amb Unamuno.
Mola Vidal, Emilio (1887-1937)
Militar castellà. Combaté al Marroc (1909-30), on fou ascendit a general (1924). Director general de seguretat del govern Berenguer (1930), en caure la monarquia fou separat de l'exèrcit, però hi tornà (1934) i, amb el nom d'el Director, planejà l'aixecament contra la República. Comandant militar de Pamplona, el 18 de juliol de 1936 organitzà, amb l'ajut dels requetès, les columnes que marxaren contra Sant Sebastià i contra Madrid, des de Navarra. Establí la junta de Burgos i quan, per l'octubre, Franco fou nomenat cap de l'estat, passà a comandar l'exèrcit del nord. Mentre atacava Bilbao, pel juny de l'any següent, morí en un accident d'aviació.
Moscardó Ituarte, José (1878-1956)
Militar castellà. Coronel des del 1929, en produir-se l'aixecament militar, del qual no tenia notícia, era cap de l'escola de gimnàstica de Toledo. S'hi adherí i es tancà a l'alcàsser d'aquella ciutat —seu de l'Academia de Infantería— amb una guarnició integrada per guàrdies civils, i hi resistí (22 de juliol ­ 28 de setembre de 1936) fins que Varela obligà les forces republicanes a aixecar el setge. Manà la divisió reforçada de Sòria. Capità general de Catalunya (1943-45), Franco li atorgà (1948) el títol de comte de l'Alcázar.
Muñoz Grandes, Agustín (1896-1970)
Militar i polític castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt. Comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern (1962-67).
Queipo de Llano y Sierra, Gonzalo (1875-1951)
Militar castellà. Oficial de cavalleria, féu carrera en les guerres de Cuba i el Marroc. Ja general, s'enemistà amb Primo de Rivera i per això fou objecte de represàlies, passat a la reserva i empresonat tres mesos. Rebel·lat el 15 de desembre de 1930 a Cuatro Vientos, s'exilià fins a l'abril del 1931. Rehabilitat per la República, capità general de Madrid i després cap del Cuarto Militar del president, conservà la fidelitat fins a la cessació del seu consogre, Alcalá-Zamora. Inspector dels carrabiners, s'aixecà contra el govern el 1936 i s'apoderà de Sevilla, des d'on féu una sèrie d'emissions radiofòniques que foren molt conegudes. Després del 1939, discrepà del general Franco i morí marginat.
Saliquet i Zumeta, Andreu (1877-1959)
Militar. Lluità a Puerto Rico, a Cuba i al Marroc. Passà a Barcelona, on col·laborà en la repressió de la vaga general del 1917. El 1923 assolí el grau de general, al Marroc. Destituït per la República (1931), s'acollí a la llei Azaña i passà a la reserva. El 18 de juliol de 1936 fou cap de la Junta Suprema de l'alçament a Valladolid, on s'apoderà de la capitania general. Formà part de la Junta de Burgos que nomenà Franco generalíssim. Dirigí l'ocupació de Madrid (març del 1939). Des d'aleshores hi residí. Fou cap del Tribunal para la Represión del Comunismo y la Masonería fins que morí.

Sanjurjo Secanell, José (1872-1936)
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica, i fou ascendit a tinent general (1925) i nomenat director de la Guàrdia Civil (1928) i del cos de carrabiners (1932). El 1929 fou capità general de València. El 10 d'agost de 1932 s'aixecà contra la República, però fracassà i fou empresonat. Amnistiat (1934), es traslladà a Portugal, des d'on conspirà contra la República. Morí en accident aeri quan anava a posar-se al capdavant dels rebels el 18 de juliol de 1936.

Varela e Iglesias, José Enrique (1891-1951)
Militar andalús. Lluità en la guerra del Marroc, on guanyà dues grans creus llorejades de Sant Ferran (1920 i 1921). Ascendit a general de brigada (1935), promogué la participació dels carlins a la rebel·lió contra la República, i s'aixecà a Cadis, que ocupà (1936), així com Toledo. Lluità al front de Madrid, a Brunete i a Terol. Fou ministre de l'exèrcit (1939-42), tinent general (1941) i alt comissari d'Espanya al Marroc (1945-51). El 1951 Franco li concedí, pòstumament, el títol de marquès de Varela de San Fernando.
Yagüe Blanco, Juan (1892-1952)
Militar castellà. Participà en la guerra d'Àfrica a partir del 1914, i en la repressió de la revolució asturiana del 1934. De simpaties falangistes, intervingué en la guerra civil de 1936-39, sobretot en la campanya d'Extremadura, i ocupà Barcelona al capdavant de les tropes marroquines. Fou ministre de l'aire (1939-40).
Civils del bàndol nacional. Calvo Sotelo, José (1893-1936)
Polític. Fou advocat de l'estat i inicià la carrera política al costat d'Antoni Maura, que el nomenà governador civil de València (1921-22). Durant la Dictadura de Primo de Rivera ocupà els càrrecs de director general d'administració local (1923-25) i ministre de finances (1925-30), des dels quals redactà l'Estatut Municipal (1924), introduí el sistema de «pressuposts extraordinaris», creà el monopoli de petrolis i, durant la crisi del 1929, intentà de mantenir la paritat internacional de la pesseta (per la qual cosa fou combatut, entre altres, per Francesc Cambó). Instaurada la república (1931), s'exilià a Portugal i després a França (on entrà en contacte amb Charles Maurras). Influït per l'exemple italià d'organització de l'estat, es mostrà partidari del poder unipersonal i de les institucions corporativistes. Després de l'amnistia del 1934 fou nomenat de nou diputat. De cara a les eleccions del 1936 constituí una coalició de dretes, a la qual no s'integraren ni la CEDA ni Falange Española. El seu assassinat per uns guàrdies d'assalt (13 de juliol de 1936) precipità l'alçament militar (17 de juliol).
Fal y Conde, Manuel José (1894-1975)
Polític andalús. Advocat, organitzà el requetè d'Andalusia i participà en la rebel·lió de Sanjurjo (1932). Nomenat secretari general de la causa tradicionalista, intervingué en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936; presidí, a Barcelona (febrer del 1936), una reunió de delegats carlins per procurar la integració del tradicionalisme dins el Bloque Nacional de Calvo Sotelo. Ja començada la guerra civil, el seu criteri i la seva actuació independents provocaren dificultats en el camp del govern de Burgos, la qual cosa féu que s'exiliés a Portugal. En tornar-ne, restà apartat de les activitats polítiques.
Fernández-Cuesta Merelo, Raimundo (1896-1992)
Polític castellà. Advocat, fou un dels fundadors de la Falange Española (1933), de la qual fou secretari general (1934). Empresonat pel govern republicà, el 1937 fou bescanviat, i poc després ocupà la secretaria general de FET y de las JONS. Fou ministre d'agricultura (1938-39), de justícia (1945-51), ministre secretari general del Movimiento (1951-56), ambaixador al Brasil i a Itàlia, conseller del Regne, conseller nacional del Movimiento i procurador a corts. Contrari a la reforma política i a la democràcia parlamentària, el 1975 promogué l'associació Frente Nacional Español i, el 1976, la transformà en Falange Española de las JONS, partit ultradretà i nostàlgic del franquisme que presidí fins el febrer del 1983.
Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, José Antonio (1903-1936)
Polític castellà. Fill de Miguel Primo de Rivera, es llicencià en dret (1925) i en caure la Dictadura (1930) ingressà a la Unión Monárquica, des de la qual defensà l'actuació del seu pare. Candidat dretà a les eleccions del 1931, hi fou derrotat. Antiliberal i antimarxista, abraçà un nacionalisme tradicionalista i totalitari, influït pel feixisme italià. Col·laborà en la revista "El Fascio". El 1933 fou elegit diputat i fundà l'agrupació política Falange Española, que es fusionà amb les JONS (1934). Aviat cap únic del partit, fou derrotat a les eleccions del febrer del 1936. Encarcerat el mes següent arran dels fets de violència del moment i traslladat a la presó d'Alacant, sostingué l'alçament del 18 de juliol. Condemnat a mort, fou afusellat.
Serrano Suñer, Ramón (1901)
Polític castellà. Es llicencià en dret i exercí d'advocat de l'estat. De pares catalans, s'integrà totalment a la cultura i la societat castellanes. Diputat a les corts per la CEDA (1933-36), fou detingut a Madrid en iniciar-se la guerra civil, però aconseguí de fugir d'un hospital i de passar a la zona franquista (1937). Aviat es convertí en una figura clau del nou règim: amic molt directe de José Antonio Primo de Rivera i cunyat del general Franco, del qual fou secretari polític. Redactà el decret d'unificació de falangistes i carlins. Fou ministre de l'interior (1938) i de la governació (1939), en un període molt dur de repressió, i d'afers estrangers (1940-42). Durant la Segona Guerra Mundial es distingí per la seva simpatia per l'Eix i s'entrevistà repetidament amb Hitler i Mussolini: fou un dels principals promotors de l'organització de la División Azul (1941). Per precisar la seva intervenció entre el règim i els nazi-feixistes, escriví (1947) Entre Hendaya y Gibraltar, molt reeditat. Retirat de la política i exercint brillantment la professió, fou, però, favorable als generals revoltats a Algèria contra De Gaulle. Sense abjurar de la seva procedència autoritària, als darrers anys adoptà una postura distanciada i més i més crítica envers el règim franquista.
Eclesiàstics relacionats amb la Guerra Civil Espanyola. Gomà i Tomàs, Isidre (1869-1940)
Eclesiàstic i escriptor. Successivament canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona (1927), arquebisbe de Toledo (1933) i cardenal (1935), fou reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil representà oficiosament la Santa Seu davant del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix. No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s'adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l'afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l'espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica.Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i setze llibres: María, Madre y Señora (1920), El evangelio explicado (1931), en quatre volums, La familia (1931), Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l'Academia Española i un gran propagandista de la "Hispanidad" (Discurso de la Raza, 1934).
Múgica, Mateo (1879-1968)
Eclesiàstic basc. Bisbe de Vitòria des del 1928, fou expulsat de l'estat espanyol (1931) perquè conspirà contra el règim republicà, però tornà poc després. Féu costat de bon principi a l'aixecament del 18 de juliol, però hagué d'anar-se'n (octubre del 1936) perquè simpatitzava amb el nacionalisme basc. No signà la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol d'adhesió al general Franco (juliol del 1937).

Pius XI (1857-1939)
Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937). Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge, contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli (1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts estats.
Vidal i Barraquer, Francesc (1868-1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). De família de propietaris rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat, al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i s'hi doctorà a la de Madrid (1900). Els estudis jurídics li donaren una cultura i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics del seu temps. Després d'haver exercit d'advocat a Barcelona, decidí de passar al servei de l'Església. Dissuadit per Torras i Bages d'entrar a la Companyia de Jesús, per motius altament religiosos cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorà en ambdues facultats. Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents càrrecs a la cúria arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat canonge el 1907 i elegit vicari capitular el 1911, a la mort de l'arquebisbe Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona. El 1914 els bisbes de la Tarraconense l'elegiren senador. Renuncià el 1917 a la mitra de Cadis per tal de poder contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud, unida a la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Església, constituí el tret característic de tota la seva vida. Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal des del 1921, el 1923 rebutjà d'ésser presentat per a la seu de Toledo. Els anys de la Dictadura defensà la llibertat de l'Església, i mantingué amb tots els altres bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de la predicació i de la catequesi. El 1924 no acceptà el seu trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard s'oposà tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat a Roma com a cardenal de cúria. Proclamada la República el 1931, contribuí a evitar incendis d'esglésies o de convents a Catalunya. Cap de l'episcopat espanyol arran de l'exili del cardenal Segura, s'esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional —amb el president del qual, Alcalá Zamora, l'uní una sincera amistat— a mitigar les disposicions del projecte de constitució que afectaven els drets de l'Església; intentà també, en va, que la Santa Seu acceptés Luis de Zulueta com a ambaixador de la República i informà el papa de la veritable situació política i religiosa d'Espanya. Fou partidari de dirigir col·legiadament amb els arquebisbes, en les conferències metropolitanes, els afers religiosos i político-eclesiàstics d'Espanya, i en la preparació dels documents collectius cercà també la col·laboració de tots els bisbes. Com a president (fins a l'abril del 1936) de la conferència de metropolitans, treballà estrènuament en la implantació de l'Acció Catòlica, tot i que les bases d'aquesta, aprovades per la Santa Seu, no responien pas a la seva mentalitat, més dúctil i menys centralitzadora. Insistí, sempre, que els títols primacials a Espanya eren purament honorífics, defensà el títol de primat de les Espanyes que tenia l'arquebisbe de Tarragona i desitjava que les diferents seus primades estenguessin llur jurisdicció honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que hi havien estat històricament unides. Esclatada la revolució a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es refugià a Poblet, com a hoste d'Eduard Toda i Güell. L'hi anaren a cercar uns milicians de la FAI de l'Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué més escaient que el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, restés a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla abandonada, però aquest morí prest assassinat. Traslladat a Barcelona amb el seu secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació i de cultura de la Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d'ésser embarcats cap a Itàlia en vaixells de la marina de guerra italiana. Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, fins que el 1943, a causa de l'ocupació alemanya, es traslladà a Suïssa. Des de Farneta treballà incansablement a favor de la pau, del salvament de sacerdots i de catòlics que es trobaven en greu perill a Catalunya, i més endavant, del bisbe de Terol, que hi era presoner i que fou mort per represàlies de guerra. Per poder dur a terme aquestes activitats, es negà a signar la lletra col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 a favor de l'Espanya del general Franco, i també perquè no creia adient que els bisbes, ni que fos en aquelles greus circumstàncies, prenguessin un partit excloent, en una guerra civil, a petició d'una de les parts bel·ligerants. Per algunes d'aquelles activitats, que hom judicà antiespanyoles, i per aquesta negativa, no li fou permès de retornar en vida a la seva diòcesi, que governaren en nom seu els vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives. Tot i les pressions del govern del general Franco perquè renunciés la seu de Tarragona, no hi accedí, ni Pius XI no les acceptà, ni foren tolerades pel cardenal Gomà ni admeses pel nou papa Pius XII, elegit el 1939 en un conclave en què prengueren part tots dos purpurats catalans. En el seu testament palesà el desig que les seves despulles fossin traslladades a la seu de Tarragona i sebollides prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs. Això fou, finalment, realitzat el maig de 1978.
Altres personatges relacionats amb la Guerra Civil Espanyola. Blum, Léon (1872-1950)
Polític francès de família jueva. Estudià dret. El 1906 fundà, amb Jaurès, el periòdic «L'Humanité». Durant la guerra (1914-18) fou director del gabinet del ministre Sembat. Al congrés de Tours (1920) encapçalà el moviment d'oposició a la Tercera Internacional i passà a ésser el cap del nou partit socialista francès (SFIO), després de la separació dels comunistes, i director de «Le Populaire». Després del triomf del front popular tingué accés a la presidència del consell. El seu primer ministeri (juny del 1936-juny del 1937) es caracteritzà per importants reformes econòmiques i socials. Essent cap de govern esclatà la guerra civil (1936-39) a Espanya. Partidari, en un primer moment, d'ajudar militarment la república espanyola, Blum fou qui proposà la no-intervenció de les potències estrangeres al conflicte. Els desacords que produí entre l'esquerra la política de no-intervenció desembocaren en un vot de censura del Senat, que el féu dimitir (juny 1937). Sota el règim de Vichy fou deportat a Alemanya al camp de Buchenwald, d'on fou alliberat pels aliats (1945). En retornar, presidí un govern transitori (1946-47). Publicà À l'échelle humaine (1945), on intentà de conciliar les tesis marxistes amb l'humanisme occidental.
Daladier, Édouard (1884-1970)
Polític francès. Fou professor d'història i diputat radical socialista (1919-40 i 1946-58), ministre de colònies (1924), d'obres públiques (1930-31) i de la guerra (1932), i cap de govern (1933 i 1934). Sostingué el Front Popular, en el qual participà com a ministre de la guerra (1936-37), i fou cap de govern per tercera vegada (1938-40). La crisi econòmica l'obligà a cercar ajut entre els moderats, i, bé que cedí davant les exigències alemanyes a Munic (1938), el 1939 declarà la guerra al III Reich. Ocupà el ministeri de la guerra (març del 1940) i el d'afers estrangers (maig del 1940), però fou detingut pel govern de Vichy (juny del 1940) i deportat a Alemanya (1943-45). Fou diputat (1946-58) i president del partit radical (1957-58).
García Lorca, Federico (1898-1936)
Poeta i dramaturg. Estudià dret i filosofia i lletres a Granada i a Madrid, on residí des del 1919. A la Residencia de Estudiantes conegué Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado i es féu amic de Salvador Dalí i dels seus condeixebles Rafael Alberti, Jorge Guillén i Pedro Salinas, a la generació dels quals —dita del 1927— cal adscriure la seva obra. A través de la seva amistat amb Salvador Dalí, a qui dedicà una oda (1926), conegué Catalunya, des del 1925. Sebastià Gasch i el grup de "L'Amic de les Arts" li feren conèixer la vida popular i cultural de Barcelona, on féu la seva primera exposició de dibuixos, a les galeries Dalmau (1927). Aviat es relacionà amb els grups de "Mirador" i de "Quaderns de Poesia" i féu conferències i lectures. A través de Margarida Xirgu, principal protagonista de les estrenes lorquianes a Barcelona, conegué el món teatral. García Lorca ha influït sobre els poetes de la promoció de Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, etc. Participà en els actes de l'aniversari de la mort de Góngora amb una conferència sobre La imagen poética en Don Juan Luis de Góngora, que constitueix un document important sobre la concepció i l'elaboració de la seva pròpia poesia. Excepcionalment dotat per a tota activitat artística, a més de poesies i peces teatrals féu dibuixos i versions musicals de cançons populars. El 1931 fundà La Barraca, grup de teatre universitari que dirigí Eduardo Ugarte i que recorria els pobles de Castella. Féu viatges a Galícia, a Nova York, a Cuba (1929-30) i a l'Argentina (1933-34). Quan esclatà la guerra civil, el 1936, era a Granada, on, potser més per raons personals que per activitats polítiques, fou detingut per la guàrdia civil franquista i afusellat el 19 d'agost. La seva obra poètica, iniciada amb Impresiones y paisajes (1918) i Libro de poemas (1921), que a través d'elements romàntics i modernistes mostren progressivament la sensibilitat personal de l'autor en formes i motius de gust popular, arriba a la plenitud amb Canciones (1927), Romancero gitano (1928), Poema del cante jondo (1931) i Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935), on assimila formes i elements populars amb les adquisicions de l'avantguardisme i de la poesia culta de la seva generació, en poemes d'una estilitzada elegància, que oscil·len entre la tragèdia i el lirisme; més decantat cap a les formes d'avantguarda és Poeta en Nueva York (1940), cant angoixós a la gran ciutat com a nucli deshumanitzador. En la seva producció teatral el llenguatge líric, les cançons i els romanços que hi intercala i la concepció poemàtica de l'obra són característiques essencials: Mariana Pineda (1927) i La zapatera prodigiosa (1930), una fina caricatura de la relació entre una muller jove i un marit vell. Hom pot considerar tragèdies Bodas de sangre (1933), on l'amor il·legítim és perseguit pel fatalisme, Yerma (1937), sobre la maternitat frustrada, i La casa de Bernarda Alba, estrenada per Margarida Xirgu a Buenos Aires el 1945, colpidor retaule del tabú de la virginitat en un medi rural. Unes altres peces —Así que pasen cinco años (1931), Retablillo de don Cristóbal (1931), Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1931), El público (1933), Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores (1935)— exemplifiquen aspectes més experimentals o recreatius de la seva obra.
Hemingway, Ernest (1899-1961)
Novel·lista nord-americà. Integrat en la Generació Perduda, basà les seves novel·les en experiències personals i usà la guerra com a fons dramàtic dels seus escrits, on, formalment, hom troba un estil de conversa amb frases curtes. A Farewell to Arms ('Adéu a les armes', 1929) fou producte de la seva actuació al front italià durant la Primera Guerra Mundial. El 1937 fou corresponsal de guerra als fronts d'Aragó; visqué els bombardeigs de Barcelona de l'abril del 1938, i al novembre, la batalla de l'Ebre. D'aquestes experiències sorgiren una sèrie de reportatges per a diversos periòdics nord-americans i la novel·la For Whom the Bell Tolls ('Per a qui toquen les campanes', 1940; traducció catalana 1971). Escriví també Death in the Afternoon ('Mort a la tarda', 1932), The Fifth Column ('La quinta columna', 1938), Across the River and into the Trees ('Més enllà del riu i sota els arbres', 1950; traducció catalana de R. Folch i Camarasa, 1967) i The Old Man and the Sea ('El vell i la mar', 1952; traducció catalana de Ferran de Pol, 1966), pel qual li fou concedit el premi Pulitzer. Rebé el premi Nobel de literatura el 1954. Internat sovint en centres frenopàtics, se suïcidà.
Hernández Gilabert, Miguel (1910-1942)
Poeta. Fill de pastors, després de l'ensenyança primària es dedicà a les tasques familiars alhora que completava d'una manera autodidàctica la seva formació. Publicà les primeres poesies a diverses publicacions locals, com "El Gallo Crisis" (1934), revista fundada per l'escriptor Ramón Sijé, a la mort del qual dedicà una notable Elegía. Després de dues estades a Madrid (1931 i 1934), es relacionà amb Jorge Guillén, Pablo Neruda i Vicente Aleixandre, que li facilitaren l'accés a "Cruz y Raya", "Caballo verde para la poesía" i "Revista de Occidente". Durant la guerra civil fou voluntari de les milícies populars, comissari de cultura del batalló d'El Campesino, i col·laborador d'"El Mono Azul", "Hora de España" i "Nueva Cultura". La primera etapa de la seva producció —Perito en lunas (1933), El rayo que no cesa (1936)— es caracteritza per l'assimilació de les formes de la poesia culta vigent, configurades d'acord amb la pròpia situació i sensibilitat, després pregonament projectada en les obres estimulades per la guerra civil —Viento del pueblo (1937), El hombre acecha (1939)— i sobretot en el Cancionero y romancero de ausencias: 1938-1941, mena de dietari líric publicat a Buenos Aires (1958). Escriví també obres teatrals, inspirades en el seu catolicisme de joventut —Quién te ha visto y quién te vé (1934)— i en la seva actitud combativa posterior: Los hijos de la piedra (1935), El labrador de más aire (1937), Teatro en la guerra: La cola; El hombrecito; El refugiado; Los sentados (1937). Morí a la presó d'Alacant.
Machado Ruiz, Antonio (1875-1939)
Poeta andalús. Germà de Manuel Machado Ruiz, hom sol adscriure'l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l'actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza, es doctorà en lletres a Madrid i assistí als cursos de Bergson a la Sorbona. Catedràtic de francès als instituts de Sòria (1907) —on es casà amb Leonor Izquierdo, que morí al cap de poc temps—, Baeza (1912), Segòvia (1919) i Madrid (1931), durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener del 1939 s'exilià. Començà a publicar a les revistes "Electra", "Helios", "Alma Española", etc. Rebutjà la influència del modernisme hispanoamericà i s'adscriví al que anomenà "poesia eterna", és a dir, mancada de qualsevol mena de retòrica. Trobà el seu precedent immediat en Bécquer. D'acord amb la seva concepció de la poesia com "una honda palpitación del espíritu", defensà un apropament a aquest gènere més intuïtiu que intel·lectual, tesi sistematitzada a través de Juan de Mairena, Abel Martín i altres personatges apòcrifs, barreja de poetes, preceptistes i filòsofs alter ego de Machado. En la seva poesia hom pot distingir les etapes de la conquesta de la simplicitat, la soriana i l'andalusa, que corresponen a tres interpretacions diferents dels temes i de la realitat. La primera etapa (Soledades, 1903, i Soledades, galerías y otros poemas, 1907) és vinculada al romanticisme més pur; la segona (Campos de Castilla, 1912) constitueix la descoberta de la terra castellana i la seva visió històrica simbolitzada en el paisatge gairebé tel·lúric de Sòria. Allí troba, conjuntament amb l'amor de Leonor, la seva patria espiritual. En la tercera etapa (Nuevas canciones, 1925, i el que hi ha inclòs a Poesías completas, 1928, més la producció apareguda en revistes i publicacions diverses), al mateix temps que empra les formes d'encuny popular, tot és convertit en somni i en record enmig de la gran solitud que envaeix el poeta. Escriví algunes peces teatrals en col·laboració amb el seu germà Manuel. No prou valorat en vida pels poetes de la Generació del 27, vers el 1950 començà un intens corrent reivindicatiu de la seva obra.

Orwell, George (1903-1950)
Nom amb què és conegut l'assagista i novel·lista anglès Eric Arthur Blair. En desacord amb la política colonial britànica, dimití el seu càrrec de funcionari i es dedicà a la literatura i al periodisme, on destacà amb claredat obsessiva les realitats de la vida política i social del seu temps. A les obres autobiogràfiques, com Down and Out in Paris and London (1933), i Burmese Days (1934) ja mostrava una actitud d'esquerra molt clara i donava una informació desproveïda de sentimentalismes. Els seus ideals i la seva actitud personal s'anaren reflectint al llarg de la seva obra. Així el 1936 participà en la guerra civil espanyola al costat del POUM. Orwell explica aquest fet a Homage to Catalonia (1938; traducció catalana de R.Folch i Camarasa, 1969), on fa constar la contradicció entre les forces d'esquerra a Barcelona; l'obra ha estat traduïda també a altres llengües. La seva millor obra, Animal Farm (1945, traduïda al català: La revolta dels animals, 1964, i representada a Barcelona en forma de comèdia musical el 1976), és una al·legoria política, on és atacada la revolució que traeix els qui lluitaren per ella. Nineteen Eighty-four (1949; traducció catalana de Joan Vinyes, 1965) és una visió espantosa d'un totalitarisme del futur i contradiu les observacions fetes a The Road to Wigan Pier (1937), Inside the Whale (1940) i The Lion and the Unicorn (1941), on havia defensat l'existència d'un proletariat capaç de fer-se sentir contra l'actitud burgesa del poble anglès.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1936 Victòria del Front Popular a les Eleccions Generals (febrer). Companys i els polítics catalans surten de la presó i tornen a la Generalitat (abril). Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril). Azaña, president de la República (maig). Preparatius colpistes. Assassinat del tinent Castillo (12 juliol). Assassinat de Calvo Sotelo (13 juliol). Alçament militar contra la República (17-18 juliol): comença la Guerra Civil espanyola. Fracàs de l'aixecament militar. Dimissió Casares Quiroga i govern llampec de Martínez Barrio (18 juliol). Govern Giral (19 juliol). Alçament militar a Barcelona (19 juliol). Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol). Comença la guerra i la revolució a Catalunya (juliol). Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-setembre). La CNT-FAI dirigeix el moviment revolucionari i s'apodera del control de Catalunya. Aldarulls. Els militants obrers decreten la vaga general i obtenen armes. Assassinats indiscriminats. Divisió comarcal de Catalunya (agost). Junta de Defensa Nacional, a Burgos (23 juliol). La "Columna Durruti" parteix cap al front d'Aragó (24 juliol). Constitució del Comitè de No-Intervenció (agost). L'Exèrcit d'Àfrica arriba a la Península (agost). Desembarcament del capità Bayo a Mallorca (agost). Govern de Largo Caballero (4 setembre).  Els nacionalistes ocupen Irun (5 setembre) i Sant Sebastià (13 setembre). Govern Tarradellas (entrada dels anarquistes) i dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (26 setembre). Les Corts del Front Popular aproven l'Estatut del País Basc (1 octubre): formació del Govern d'Euskadi (octubre). Franco, cap d'Estat i Generalíssim (1 octubre). Junta Tècnica de l'Estat, a Burgos (3 octubre). Fundació de l'Exèrcit Popular (9 octubre). Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (24 octubre).Trasllat del govern de la República a València i creació Junta Delegada de Defensa a Madrid (Miaja) (6 novembre). Comença la batalla de Madrid (7 novembre). Hitler i Mussolini reconeixen el govern de Franco (novembre).
1937 Decrets de S'Agaró (Pla Tarradellas) (gener). Batalla del Jarama (febrer). Caiguda de Málaga (8 febrer). Batalla de Guadalajara (març). Campanya del Nord (abril-octubre). Bombardeig alemany (Legió Còndor) de Guernica (26 abril). Fets de Maig a Barcelona. Persecució del POUM. La Generalitat de Catalunya perd algunes competències. Dimissió de Largo Caballero i govern de Negrín (15 maig). Caiguda de Bilbao (19 juny). Batalla de Brunete (juliol). Batalla de Belchite (agost-setembre). Ocupació de Santander (26 agost). Caiguda de Gijón (21 octubre). Fi del front del Nord. Barcelona, capital de la República (31 octubre). Govern basc a Barcelona (novembre). Batalla de Terol (desembre-febrer).
1938 Primer govern de Franco, a Burgos (30 gener). Conquesta de Terol pels nacionals (22 febrer). Barcelona, severament bombardejada (març). Ofensiva al front d'Aragó. Ocupació de Lleida (3 abril). El govern de Franco decreta l'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (5 abril). Arribada de les tropes nacionals al Mediterrani: la República, partida en dos (15 abril). Programa dels "13 punts" de Negrín (1 maig). Bombardeig de Granollers (31 maig). Batalla de l'Ebre (juliol-novembre). Procés contra el POUM a Barcelona (octubre). Retirada de les Brigades Internacionals (octubre). Ofensiva final sobre Catalunya (desembre-febrer).
1939 Ocupació de Tarragona (15 gener). Caiguda de Barcelona (26 gener). Últimes Corts republicanes en territori de l'Estat espanyol, a Figueres (1 febrer). Caiguda de Girona (4 febrer). Final de la guerra civil a Catalunya (10 febrer). Exili de milers de catalans. Dimissió d'Azaña (27 febrer). Constitució del Consell Nacional de Defensa, a Madrid (Casado) (5 març). Ocupació de Madrid (28 març). Ocupació de València (30 març). Fi de la guerra civil (1 abril).

DIARI DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

ABANS DE LA GUERRA TRIOMF DEL FRONT POPULAR: LES ESQUERRES TORNEN AL PODER
CREIXEN LES TENSIONS ENTRE LES DRETES I LES ESQUERRES
16 febrer Eleccions Generals. El dia 18 es coneixen els resultats: gran triomf del Front Popular, liderat per Azaña (272 sobre 484 diputats). A Catalunya, victòria del Front d'Esquerres.
4 abril Reunió de les Corts per primera vegada després de les eleccions de febrer.
28 abril Assassinat del germans Badia (Miquel i Josep) per pistolers de la FAI, a Barcelona.
6 maig Manuel Azaña, president de la República Espanyola.
Juny Mola i Fal Conde arriben a un acord fixant l'aixecament militar per a una data entre el 10 i el 20 de juliol de 1936.
JULIOL 1936 SUBLEVACIÓ MILITAR CONTRA LA REPÚBLICA
COMENÇA LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
MADRID I BARCELONA RESISTEIXEN L'EMBAT FEIXISTA
12 juliol Un oficial socialista, José Castillo, tinent de carrabiners de la Guàrdia d'Assalt, és assassinat a primeres hores de la tarda per uns pistolers falangistes a Madrid.
13 juliol Com a represàlia per la mort del tinent Castillo, és assasinat per membres de la policia a Madrid el diputat José Calvo Sotelo, líder del partit monàrquic.
14 juliol Intercanvi de trets entre la Guàrdia d'Assalt i grups de falangistas als voltants del cementiri de Madrid, mentres es fan els enterraments de José Castillo i Calvo Sotelo. Moren quatre persones.
17 juliol A les 5 de la tarda comença l'aixecament militar contra la República, a Melilla. Sublevació militar de la Legió Estrangera al Marroc. El general Manuel Romerales, oficial en cap de l'Exèrcit de l'Est, és assassinat pels rebels. A última hora de la tarda les colònies espanyoles al Marroc passen a mans dels rebels. El general Franco declara des de les Canàries l'"estat de guerra" a tot el territori espanyol. Els rebels dominen la situació. El govern, creient que es tracta d'un pronunciament, pren mesures insuficients.
18 juliol L'aixecament militar s'estén per tota la península: els sublevats aconsegueixen el control d'una tercera part de l'Estat. La situació és molt incerta. A les 6 del matí, a Pamplona, Mola decreta l'estat de guerra: comença l'aixecament militar a la Península. Franco se subleva a les Canàries i fa una crida a les divisions i bases navals i marxa cap al Marroc.  Queipo de Llano es fa amb el comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia s'aixequen Jerez, Cadis, Algesires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra recolzant al govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Recolzament dels falangistes i dretans a Castella la Vella. Franco passa la nit a Casablanca. Dimissió del president del govern republicà Casares Quiroga i substitució per Martínez Barrio, que féu un intent de pactar amb Mola. Govern llampec de Martínez Barrio, que ni tan sols arriba a formar-se, en el que s'ofereix dues carteres a militars compromesos, entre elles el càrrec de Ministre de la Guerra al general Mola, cap dels militars sollevats. Fracassa l'intent. El general Cabanellas subleva les guarnicions d'Aragó i envia a Mola fusells i municions. La CNT respon amb la vaga general.
19 juliol A la matinada, se subleva Barcelona i altres guarnicions. Guàrdies d'Assalt i voluntaris, principalment de la CNT-FAI, planten clara als sublevats. El general Mola se subleva a Pamplona amb la col.laboració del requetès. Aixecament a moltes ciutats de Castella la Vella i Lleó. Mallorca cau a mans dels nacionals. A les 11 del matí, el general Goded, procedent de Mallorca, que havia dominat, arriba a Barcelona i és detingut per les forces lleials a la República. Sublevacions a Vitòria, Oviedo i Cáceres. Sevilla passa a control dels rebels (Queipo de Llano) després de derrotar als efectius policials i a les milícies obreres. S'inaugura l'Olimpíada Popular a Barcelona, que no arribarà a fer-se per la lluita entre militars insurrectes i republicans. Formació d'un nou govern a Madrid presidit per José Giral, que decideix armar a les organitzacions sindicals i partits del Front Popular.
20 juliol Fracassa l'aixecament militar a Madrid: atac contra el "Cuartel de la Montaña" i contra els sublevats de Getafe i Carabanchel que, després d'un combat breu però intens, són reduïts. Sublevació a Galícia i combats a La Corunya i Vigo. Durant tot el matí, són conquerits a Barcelona els últims reductes rebels. La CNT-FAI s'apodera de considerable armament i controla la ciutat. El general Sanjurjo mor en accident d'aviació quan venia de Lisboa per a fer-se càrrec de la direcció de l'aixecament militar. Comencen a perfilar-se ambdúes zones i s'organitzen columnes.
21 juliol Creació a Barcelona del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, per organitzar militarment les forces que lluitaren contra l'alçament a Catalunya. Dominat per la CNT-FAI, és el veritable òrgan de poder executiu a la ciutat.
22 juliol Socialistes i comunistes catalans creen a Barcelona el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
23-24 juliol Se celebren a Londres les primeres conversacions francobritàniques que conduïran a la creació del Comitè de No-intervenció.
23 juliol El general Mola constitueix a Burgos la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars. El general Cabanellas és nomenat president. Alacant en poder dels republicans. Mor Onésimo Redondo a Labajos (Segòvia).
24 juliol Els primers milicians voluntaris catalans, la "Columna Durruti", formada per uns 3.000 homes, la majoria treballadors, comandats per Buenaventura Durruti, surten de Barcelona per dirigir-se cap al front d'Aragó.
25 juliol Durruti pren Casp. París decideix recolzar la República: avions francesos aterren a Barcelona. Alemanya decideix recolzar els sublevats. La jerarquia eclesiàstica espanyola recolza la sublevació militar i la considera una Croada.
27 juliol Creació per decret del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU).
28 juliol Arriben els primers avions enviats per Itàlia i Alemanya. Avions italians recolzen la sublevació feixista al Marroc. Fundació de la legió Còndor alemanya.
AGOST 1936 CONSTITUCIÓ DEL COMITÈ DE NO-INTERVENCIÓ
L'EXÈRCIT D'ÀFRICA ARRIBA A LA PENÍNSULA
FRACASSA L'EXPEDICIÓ DEL CAPITÀ BAYO A MALLORCA
1 agost Nou govern de la Generalitat de Catalunya, amb tres ministres del PSUC. Comencen els Jocs Olímpics de Berlín 1936. França renúncia, sota pressió britànica, a declarar la seva ajuda a la República Espanyola. França i la Gran Bretanya formen el Comitè de No-Intervenció.
2 agost Tropes rebels de la Legió comencen a Sevilla l'avenç cap a Madrid. Decret republicà d'incautació de totes les indústries abandonades pels seus propietaris, que passen a ser administrades per comitès d'obrers. Capitulació de les casernes sublevades a València.
3 agost La CNT-FAI crea la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.
4-5 agost A Londres s'estableix l'acord de constitució del Comité de No-intervenció.
5 agost L'Exèrcit d'Àfrica, amb el Terç i els regulars, travessen l'estret de Gibraltar i arriben a la Península (Algeciras).
6 agost Procedent del Marroc, Franco fixa el seu quarter general a Sevilla. L'URSS s'uneix als acords del Comitè de No-intervenció, amb excepcions.
7 agost L'Exèrcit d'Àfrica ocupa Almendralejo (Badajoz). Creació per decret de la Comissió d'Indústries de Guerra de la Generalitat, presidida per Josep Tarradellas.
8 agost França tanca la frontera amb Espanya d'acord al Tractat de No-Intervenció. Eivissa i Formenteren tornen a ser controlades per la República. Mallorca segueix a mans dels nacionals. La Generalitat de Catalunya crea el Comitè d'Indústries de Guerra.
10 agost Els nacionals ocupen Mérida (Badajoz). El govern republicà decreta la clausura de les institucions religioses.
11 agost Creació del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya.
12 agost Els generals Goded i Fernández Burriel són afusellats a Montjuïc (Barcelona).
14 agost El general Yagüe ocupa Badajoz i hi aplica una sagnant repressió (matança a la Plaça de Braus).
16 agost Sota el comandament del capità Bayo, un contingent republicà de quasi 10.000 homes, procedent de Barcelona i València, desembarca a Mallorca, malgrat el bombardeig intens dels avions italians, però l'operació fracassà (3 setembre). Acaben els Jocs Olímpics de Berlín.
19 agost Mor afusellat pels nacionals a Víznar (Granada) el poeta Federico García Lorca.
21 agost La República transforma la Guàrdia Civil en Guàrdia Nacional Republicana i reorganitza la carrera diplomàtica.
23 agost A la presó Model de Madrid són assassinats Melquíades Álvarez, Ruiz de Alda i Fernando Primo de Rivera, entre d'altres. Es creen a Madrid els tribunals populars (creació, entre d'altres, del Tribunal Especial de Madrid per a jutjar els delictes especials contra l'Estat).
24 agost Itàlia i Alemanya s'adhereixen oficialment al Tractat de No-Intervenció.
25 agost Arriba a Barcelona el cònsol soviètic Antonov Ovseenko.
27 agost Primer bombardeig aeri sobre Madrid per junkers alemanys.
27 agost i
23 desembre
Disposicions del Decret de Divisió Territorial de Catalunya, per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. Dividia el territori català en 9 regions o vegueries i 38 comarques.
SETEMBRE 1936 GOVERN LARGO CABALLERO
GOVERN TARRADELLAS A LA GENERALITAT
2 setembre Manuel Hedilla és nomenat a Valladolid cap provisional de la "Junta de Mando" de la Falange.
3 setembre Els nacionals ocupen Talavera de la Reina (Toledo). El capità Alberto Bayo és obligat a retirar-se de Mallorca: els republicans són definitivament rebutjats de Mallorca.
4 setembre El govern Giral dimiteix. Largo Caballero (PSOE) forma el primer govern de guerra, en el que entren, juntament amb republicans i socialistes, els comunistes.
5 setembre Les tropes del general Mola ocupen Irun: els nacionals controlen el pas fronterer a França.
9 setembre Primera reunió oficial del Comitè de No-intervenció, a Londres. Hi assisteixen 25 països, amb l'absència de Portugal. El tinent coronel Vicente Rojo intenta alliberar els hostatges segrestats pels nacionals a l'Alcàsser de Toledo des del 21 de juliol.
13 setembre El general Mola ocupa Sant Sebastià. El govern republicà decideix enviar part de la reserva nacional d'or, via Cartagena, a la Unió Soviètica.
14 setembre En una audiència concedida a 500 peregrins espanyols, Pius XI es refereix a l'"odi satànic cap a Déu" dels republicans espanyols.
19 setembre Els nacionals ocupen Eivissa.
22 setembre Prieto, ministre de Marina i Aire, ordena el trasllat de la flota republicana al Cantàbric.
24 setembre Franco decideix retardar l'avanç cap a Madrid per a ajudar els assetjats a l'Alcàsser de Toledo.
25 setembre Es prohibeix per decret qualsevol activitat política i sindical a la zona rebel.
26 setembre Constitució del primer govern Tarradellas a la Generalitat de Catalunya, amb la participació del POUM i la CNT-FAI. Es dissol el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. La CNT passa a formar part del govern de la Generalitat. Les tropes nacionals arriben a Toledo. Decret nacional que anul.la la Reforma Agrària i restitueix les terres als antics propietaris.
27 setembre El general Varela trenca el cercle de l'Alcàsser de Toledo. El PSUC entra en el govern de la Generalitat de Catalunya.
28 setembre El Comitè de No-Intervenció refusa considerar les acusacions contra Portugal.
29 setembre La Junta de Defensa de Burgos declara Franco "generalíssim" de tots els exèrcits.
30 setembre Primeres decisions del govern Largo Caballero per a incorporar a les milícies els efectius militars lleials a la República.
Setembre Creació de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya, per garantir l'ordre interior i posar fi a l'acció dels incontrolats. Fou suprimida el 5 de juny de 1937.
OCTUBRE 1936 ESTATUT D'AUTONOMIA BASC
FUNDACIÓ DE L'EXÈRCIT POPULAR
LA GENERALITAT DE CATALUNYA REGULA PER DECRET LES COL.LECTIVITZACIONS
1 octubre Promulgació de l'Estatut d'Autonomia del País Basc. A Burgos, Franco assumeix la Jefatura de l'Estat; és proclamat generalíssim dels exèrcits del nou estat espanyol.
3 octubre Formació, a Burgos, de la Junta Técnica del Estado, amb funcions governamentals. El general Fidel Dávila n'és nomenat president.
4 octubre Talavera de la Reina (Toledo) presa pels nacionals.
5 octubre Creació de la Comissió de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
6 octubre Creació per decret del Departament de Proveïments, dissolt el 6 de gener de 1938. L'URSS decideix ajudar la República espanyola.
7 octubre José Antonio Aguirre, president del Govern basc. Fundació de les Brigades Internacionals a Albacete.
8 octubre El general Varela a la província de Madrid.
9 octubre Decret republicà de fundació de l'Exèrcit Popular, en el que s'integraren també milicians.
12 octubre En un acte a la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno s'enfronta al general Millán Astray.
15 octubre Largo Caballero crea el Comissariat de Guerra i pren el comandament de totes les forces militars de la República.
17 octubre Les tropes nacionals procedents de Galícia trenquen el cercle republicà d'Oviedo.
18 octubre L'Exèrcit d'Àfrica ocupa Illescas (Toledo) i queda a només 17 kms. de Madrid.
19 octubre Manuel Azaña, president de la República, acompanyat de tres ministres, abandona Madrid i es dirigeix a València.
21 octubre Els nacionals ocupen Navalcarnero, aprop de Madrid.
24 octubre El govern republicà nomena a Asensio sotsecretari de Guerra i a Pozas cap de l'Exèrcit del Centre. Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya (Decret de Col.lectivització i Control Obrer d'Indústries i Comerços), que col.lectivitza les empreses de més de 200 treballadors.
25 octubre Signatura del pacte UGT-CNT. L'or de la República surt de Cartagena cap a Odessa: primer enviament de les reserves d'or espanyoles a l'URSS. Es detecta la presència de tropes alemanyes, conegudes com la "Legió Còndor", per ajudar l'exèrcit franquista. Es crea l'Eix Berlín-Roma amb un tractat de cooperació entre Alemanya i Itàlia.
26 octubre Creació per decret de l'Escola Popular de Guerra de Catalunya.
27 octubre Els primers tancs russos arriben a Madrid.
29 octubre Són afusellats a Madrid Ramiro de Maeztu i Ledesma Ramos.
30 octubre Atac aeri contra Madrid: balanç del bombardeig, 16 persones mortes i 60 ferits.
Octubre La República legalitza les ocupacions camperoles de terres de propietaris facciosos.
NOVEMBRE 1936 EL GOVERN ES TRASLLADA A VALÈNCIA
COMENÇA LA BATALLA DE MADRID
4 novembre Les forces franquistes ocupen Alcorcón, Leganés, Getafe y Cuatro Vientos situant-se a només 5 kms. de Madrid. Això força la reestructuració del govern de Largo Caballero, cercant una major unitat política, amb l'entrada de quatre ministres cenetistes: García Oliver, Frederica Montseny, Peiró i Juan López.
6 novembre Franco llança una proclama als madrilenys convidant-los a la rendició. El Govern en ple abandona Madrid per anar-se'n a València i deixa formada una Junta Delegada de Defensa presidida pel general José Miaja, que es fa càrrec de la defensa de Madrid.
7 novembre Primera fase de la batalla de Madrid: atac des del Sud per la columna del general Varela (l'atac durarà fins al 23 de novembre). Amb aquesta operació, comença l'atac directe de les tropes de Franco a Madrid: els milicians madrilenys i les tropes lleials resisteixen.
8 novembre Participació de les primeres quatre brigades internacionals, a Madrid.
13 novembre El general Varela pren el turó Garabitas, a la Casa de Campo de Madrid.
14 novembre La "Columna Durruti", amb Durruti al capdavant, que havia abandonat el front d'Aragó, arriba a Madrid per a la seva defensa.
17 novembre Duríssims combats al Clínic de Madrid. L'aviació nacional segueix bombardejant la capital de l'Estat.
18 novembre Alemanya i Itàlia reconeixen oficialment el govern de Franco a Burgos.
19 novembre L'anarquista Durruti mor, en circumstàncies confuses, en la defensa de Madrid, davant la Ciutat Universitària.
20 novembre Mor afusellat a Alacant José Antonio Primo de Rivera, cap de la Falange Española.
23 novembre Franco suspèn els atacs contra Madrid.
29 novembre Segona fase de la batalla de Madrid: l'assalt per l'Oest (durarà fins al 16 de gener de 1937).
DESEMBRE 1936 LA REPÚBLICA AÏLLADA INTERNACIONALMENT
1 desembre Estabilitzat el front de Madrid, les Corts de la República es reuneixen a València.
6 desembre Creació per decret de l'Exèrcit Popular de Catalunya, reorganitzant les forces militars de Catalunya i intentant de militaritzar les milícies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, després de la seva dissolució. La seva formació real no arribà mai a acomplir-se.
11 desembre Álvarez del Vayo es queixa davant la Societat de Nacions, a Ginebra, del suport de Portugal, Itàlia i Alemanya als nacionals i de l'aïllament polític i econòmic de la República espanyola afavorit pel Comitè de No-Intervenció. Sol.licita la condemna d'Itàlia i Alemanya per haver reconegut a Franco i ataca la no intervenció.
15 desembre Els nacionals reemprenen l'ofensiva sobre Madrid intentant aïllar als republicans del Guadarrama tallant la carretera de La Corunya.
17 desembre Constitució del Consell de Defensa d'Aragó, govern a l'Aragó.
22 desembre Desembarca a Cadis el primer contingent de 3.000 "camises negres" italians.
Arriben a Càdis milers de voluntaris italians, que formaran el Corpo di Truppe Volontarie (CTV).
23 desembre Decret amb el que el govern de la República reconeix oficialment el Consell de Defensa d'Aragó.
24 desembre L'exèrcit republicà d'Andalusia llança una ofensiva en el sector de Còrdova però fracassa. Queipo de Llano contraataca i conquesta uns 1.500 quilòmetres quadrats de terreny.
27 desembre Ofensiva republicana contra Terol.
30 desembre George Orwell s'allista en una milícia republicana (del POUM) per a lluitar contra el feixisme.
31 desembre Mor Miguel de Unamuno a la seva casa de Salamanca, on estava retingut pels nacionals després del seu enfrontament amb Millán Astray.
GENER 1937 PLA TARRADELLAS
2 gener Es reemprenen els combats al front de Madrid. Els nacionals ocupen Villanueva del Castillo.
8, 9 i 12 gener Decrets de S'Agaró (Pla Tarradellas).
9 gener Creació de la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya.
10 gener Madrid es troba sota una intensa ofensiva de les tropes nacionals, per la qual cosa La Junta de Defensa Nacional ha donat l'ordre d'evacuar a la població civil.
11 gener Els vaixells "Canarias" i "Almirante Cervera" bombardegen Málaga. Comença l'ofensiva contra la ciutat.
14 gener Comença l'ofensiva dels nacionals contra Málaga.
19 gener S'inaugura a Salamanca "Radio Nacional de España" dirigida per Antonio Tovar.
30 gener Carta pastoral del cardenal Gomá titulada "La cuaresma de España" en la que es pronuncïa a favor dels rebels i culpa a massons, jueus i comunistes.
FEBRER 1937 BATALLA DEL JARAMA
Febrer-Març Tercera fase de la batalla de Madrid: l'assalt per l'Est. Aquesta ofensiva donà lloc a les batalles del Jarama i la de Guadalajara.
6-23 febrer Batalla del Jarama: els nacionals no poden aconseguir l'objectiu d'aïllar Madrid de la resta de la zona republicana.
8 febrer Els nacionals ocupen Málaga.
15 febrer El general Miaja substitueix Pozas en el comandament del front del Jarama.
16 febrer Últim intent nacional de trencar el front del Jarama.
18 febrer Mor afusellat a Burgos el general Batet.
23 febrer Miaja contraataca al Jarama. Els nacionals detenen l'atac i acaba la batalla del Jarama. La República promulga un decret de nacionalització d'empreses.
24 febrer L'URSS prohibeix enviar voluntaris a Espanya.
28 febrer L'Espanya nacional decreta com a himne nacional l'antiga Marcha Real, juntament amb el Cara al Sol, l'Oriamendi (himne carlí) i l'himne de la Legió.
MARÇ 1937 BATALLA DE GUADALAJARA
COMENÇA LA CAMPANYA DEL NORD
2 març La ració màxima de pa a Barcelona és de 250 grams per persona.
5 març Primer congrés del Partit Comunista d'Espanya (PCE) durant la guerra, en el que es declara el recolzament a la democràcia i el rebuig a les idees trotskistes de revolució. En el ple del PCE es demana la unificació de l'exèrcit i la liquidació del trotskisme.
8-21 març Batalla de Guadalajara, tercer intent fallit d'ocupar Madrid.
10 març Les tropes italianes entren a Brihuega. Decideixen continuar el seu avanç, molt ràpid gràcias als motorizats. Comença la resistència republicana sota un temps fred i plujós.
12 març Superioritat aèria republicana a Guadalajara.
13 març Comença el contraatac republicà a Guadalajara. La divisió Littorio defensa Trijueque tot el dia, però Líster el reconquesta a la nit.
15 març Continua l'avanç republicà a Guadalajara. La retirada italiana és molt més desordenada.
18 març Els republicans reconquesten Brihuega. "La Vanguardia" passa a ser òrgan del govern de la Generalitat de Catalunya.
21 març Acaba la batalla de Guadalajara. Franco es decideix a llançar la campanya del Nord.
27 març Dimiteixen els consellers anarquistes de la Generalitat de Catalunya.
31 març Mola i Vigón comencen l'ofensiva contra Bilbao, activant la guerra al Nord. Comença la campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo).
ABRIL 1937 L'AVIACIÓ ALEMANYA BOMBARDEJA GERNIKA
3 abril La CNT declara que la revolució ha de continuar.
5 abril L'exèrcit republicà planteja una gran ofensiva sobre Brunete.
7 abril Acaba la primera fase de l'ofensiva nacional al Nord. El lehendakari basc Aguirre fa una crida a la resistència per ràdio.
8 abril El PCE i el PSOE signen el "pacte de la unió", comprometent-se a treballar conjuntament. L'acord crea tensions entre els socialistes i els anarquistes de la CNT.
9 abril Miaja contraataca al Centre per a intentar desarticular l'ofensiva nacional al Nord.
11 abril Als estudis de Hollywood es recapta prop d'un milió i mig de dòlars per a la causa republicana.
16 abril El govern republicà restringeix les atribucions dels comissaris de guerra. Franco ha decidit la unificació de carlistes i falangistes. Els primers accepten, encara que no majoritàriament, la fussió, convençuts per Rodezno. A la Falange la situació és mes confusa. Aznar, Dávila i Garcerán expulsen Hedilla del seu despatx. Un escamot d'hedillistes intenta detenir a Dávila i es produeix un tiroteig i la posterior detenció de tots els implicats.
18 abril El Consejo Nacional de Falange nomena Hedilla cap nacional.
19 abril Decret d'unificació de carlistes i falangistes, pel que Franco decideix la creació de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET y de las JONS), suprimint els partits no frontpopulistes més o menys tolerats fins llavors. Tots els partits de dreta resten units en un partit únic, liderat per Franco.
20 abril Les tropes republicanes es repleguen al "cinyell de ferro", dispositiu de la defensa de Bilbao.
23 abril Dissolució de la Junta de Defensa de Madrid.
24 abril Es reemprèn l'ofensiva nacional al Nord. A la zona sublevada s'institucionalitza la salutació braç en alt. Hedilla renuncïa al seu lloc en la Junta Política recentment creada per Franco.
25 abril Hedilla és detingut.
26 abril Bombardeig alemany de la legió Còndor sobre Gernika, amb bombes de fòsfor.
29 abril La IV Brigada navarresa entra a Gernika.
30 abril Les forces republicanes han enfonsat el cuirassat "España" a les costes de Santander.
MAIG 1937 FETS DE MAIG A BARCELONA
GOVERN NEGRÍN
1 maig Episodi de  Santa María de la Cabeza. La Generalitat de Catalunya prohibeix la desfilada del Dia del Treball a Barcelona, arran dels incidents haguts els dies anteriors.
Maig Fets de maig a Catalunya. Enfrontaments entre militants de la CNT-FAI i POUM contra forces de la Generalitat i militants del PSUC, UGT , ERC i Estat Català, sobretot a Barcelona. Conseqüències: persecució del POUM, enfortiment dels comunistes i pèrdua d'algunes competències de la Generalitat.
3 maig Incidents a la Telefònica de Barcelona: membres de la Generalitat visiten la Telefònica de Barcelona preocupats per l'activitat que el Comitè de Censura de la CNT realitza sobre tot tipus de trucades oficials i es produeix un tiroteig.
4 maig Vaga general i tiroteigs a Barcelona. El POUM lluita al costat de la CNT contra republicans i comunistes. Companys demana el retorn a la normalitat així com diversos dirigents anarquistes.
5 maig El president Companys aconsegueix una treva entre els grups enfrontats.
6 maig Fets de maig a Barcelona: lluites entre anarquistes i comunistes, enquadrats a la CNT i el POUM per un costat, i el PCE, per l'altre.
8 maig L'ordre va restablint-se a Barcelona. Al Nord continua l'avanç nacional.
11 maig El POUM és acusat dels incidents de Barcelona.
13 maig Els ministres comunistes del govern republicà exigeixen la supressió del POUM. Els comunistes demanen en Consell de Ministres el càstig del POUM; Largo Caballero s'hi oposa.
15 maig Largo Caballero presenta la dimissió després d'intentar formar un altre govern amb anarquistes i socialistes, que es boicotejat per comunistes. Azaña ofereix el càrrec a Negrín, molt més proper a la línia política comunista, que accepta. Comença el govern republicà del Dr.Negrín. Serà l'últim govern de la República (fins al març de 1939).
17 maig Inauguració de l'Exposició Universal de París 1937.
27 maig Suspensió del diari "La Batalla", òrgan del POUM.
29 maig L'aviació republicana bombardeja el cuirassat alemany "Deutschland", a les costes d'Eivissa. A la zona nacional s'estableix la censura de premsa i impremta.
30 maig Els republicans llancen una ofensiva en el front de Segòvia intentant descongestionar la tenalla de Bilbao. En represàlia pel bombardeig del "Deutschland", l'"Admiral Scheer" bombardeja Almería.
JUNY 1937 ELS NACIONALS OCUPEN BILBAO
1 juny Gamir Ulíbarri pren el comandament de l'exèrcit republicà al País Basc en substitució de Llano de la Encomienda.
3 juny Mor el general Mola a Alcocero (Burgos), en accident d'aviació, en circumstàncies misterioses. El substitueix en la direcció de l'exèrcit del Nord el general Dávila.
8 juny Se signa l'ordre per a l'atac republicà a Osca, en un intent de descongestionar el front nord.
11 juny Assassinat a Osca del general Lukacs de les Brigades Internacionals.
13 juny Les tropes de Solchaga trenquen el "cinyell de ferro" de Bilbao.
16 juny Els republicans llancen un dels atacs més durs de la guerra contra Osca. Comença la repressió contra el POUM dirigida directament por la policia soviètica. La policia secreta arresta a la majoria dels líders del POUM, menys Andreu Nin.
17 juny El govern basc abandona Bilbao. Andreu Nin, líder del POUM, és detingut a Barcelona.
19 juny Els nacionals ocupen Bilbao.
20 juny Possible assassinat d'Andreu Nin, dirigent del POUM, a la presó d'Alcalá de Henares a mans de russos. La desmoralització de l'exèrcit gudari és total.
21 juny A França dimiteix el Govern del Front Popular del socialista Léon Blum.
30 juny Les tropes de Franco continuen el seu avanç per l'oest de Biscaia.
JULIOL 1937 BATALLA DE BRUNETE
1 juliol Publicació de la Carta Col.lectiva de l'Episcopat Espanyol: carta col.lectiva dels bisbes espanyols a favor de Franco. No la signen ni Múgica ni Vidal i Barraquer.
6-25 juliol Batalla de Brunete: és la primera ofensiva de l'Exèrcit Popular; d'aquesta manera, la República tracta de disminuir la pressió dels nacionals en el front Nord.
6 juliol Els republicans ataquen Brunete, a l'oest de Madrid. Líster ocupa el poble a les 7 del matí.
9 juliol "El Campesino" ocupa Quijorna.
11 juliol En el que serà el darrer avanç de l'exèrcit republicà a la batalla, Miaja conquesta Villanueva del Pardillo.
12 juliol El govern francès obre la frontera. Se signa a Salamanca un acord econòmic entre l'España nacional i Alemanya.
14 juliol Prieto ordena a les seves tropes passar a la defensiva a Brunete.
19 juliol Contraofensiva nacional a Brunete. La Legió Còndor bombardeja Villanueva de la Cañada. Hi ha moltes baixes d'ambdos bàndols, però la batalla sigueix sense decidir-se.
25 juliol Els nacionals ocupen definitivament Brunete. La batalla ha acabat.
AGOST 1937 BATALLA DE BELCHITE
CAU SANTANDER
2 agost El líder feixista Hedilla ingressa a la presó de Las Palmas, on passarà quatre anys.
9 agost Per decret de Prieto s'organitza el SIM.
10 agost Decret de dissolució del Consell d'Aragó, que estava controlat per la CNT. El signa Prieto.
13 agost Comença l'atac dels nacionals a Santander.
14 agost Les brigades navarreses ataquen per Reinosa i el CTV pel port de l'Escudo aconseguint ambdos objectius. A València, el govern prohibeix les crítiques a l' URSS a la premsa anarquista i trotskista.
22 agost Els nacionals avancen cap a Santander. Prieto demana a Gamir Ulíbarri que resisteixi tres dies per a poder llançar una ofensiva a Belchite.
23 agost-
6 setembre
Batalla de Belchite: segona ofensiva republicana; nou intent de treure pressió al front del Nord.
23 agost Comença la batalla de Belchite. Al front del Nord els nacionals continuen el seu avanç per Santander. Comença l'evacuació de la ciutat. Es crea a Salamanca el "Servicio Nacional del Trigo".
24 agost Els republicans ataquen Quinto i ocupen Codo a l'Aragó. A Santander la posició republicana és desesperada.
26 agost Segueixen els atacs republicans a la zona de Belchite. Els nacionals ocupen Santander.
27 agost Es dissol la Junta de Defensa del nord d'Espanya.
28 agost Decret republicà que permet la militarització de qualsevol indústria.
29 agost Franco és nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Valladolid.
SETEMBRE 1937 GOVERN REPUBLICÀ SOTA CONTROL COMUNISTA
1 setembre Comença l'ofensiva nacional d'Astúries. Fundació a Madrid de la "Alianza de la Juventud contra el Fascismo".
4 setembre Un cop ocupat Santander, els nacionals comencen la penetració a Astúries. Segueixen els combats a l'Aragó.
6 setembre Els republicans ocupen finalment Belchite.
13 setembre La Generalitat de Catalunya crea el Servei de Cultura al Front. Els nacionals avancen per Astúries. A Ginebra, Negrín presideix l' Assemblea de la Societat de Nacions.
14 setembre Signatura del Tractat de Noyon contra la "pirateria" en el Mediterrani.
15 setembre El govern Negrín passa a controlar la CNT i el POUM.
20 setembre Aranda ocupa el port de Pajares.
27 setembre Batalla ferotge entre les tropes nacionals i les Brigades Internacionals a Fuentes de Ebro.
29 setembre Espanya demana a Ginebra, a la Societat de Nacions, el restabliment de la seva llibertat de comerç.
OCTUBRE 1937 LARGO CABALLERO ARRESTAT
AMB LA CAIGUDA DE GIJÓN, DESAPAREIX EL FRONT DEL NORD
BARCELONA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA
1 octubre Largo Caballero és apartat de la direcció de la UGT. Els nacionals ocupen Covadonga. Sessió extraordinària de les Corts republicanes a València.
5 octubre El president nord-americà Roosevelt condemna l'agressió feixista a Espanya.
7 octubre Decret republicà d'expropiació sense indemnització de les terres dels sollevats. Es crea a la zona nacional el "Servicio Social", obligatori per a totes les dones.
12 octubre El Congrés del PCE acorda el suport total al govern de Negrín.
17 octubre Largo Caballero és arrestat a Madrid. La 4ª Brigada navarresa travessa el riu Sella. El Consejo Soberano de Asturias, presidit per Belarmino Tomás, decideix l'evacuació del territori.
21 octubre Els nacionals ocupen Gijón i Avilés. Desapareix el front Nord.
28 octubre S'anuncia el trasllat del govern a Barcelona.
31 octubre El govern republicà trasllada la seva seu a Barcelona, que d'aquesta manera es converteix en la capital de la República.
NOVEMBRE 1937 EL GOVERN BASC EXILIAT A BARCELONA
2 novembre El govern basc es trasllada a Barcelona.
11 novembre L'Espanya nacional i la Gran Bretanya estableixen relacions comercials.
19 novembre Un nou decret de Franco crea el Consejo Nacional del Movimiento.
20 novembre Decret d'Intervencions Especials: la Generalitat de Catalunya instaura l'economia dirigida.
25 novembre Es clausura l'Exposició Internacional de París.
DESEMBRE 1937 COMENÇA LA BATALLA DE TEROL
1 desembre El Japó reconeix oficialment el govern de Franco.
2 desembre Fernández Cuesta és nomenat secretari general de Falange.
6 desembre Uruguai reconeix oficialment el govern de Franco.
8 desembre Els nacionals bombardegen Barcelona. Els republicans, en represàlia, bombardegen Palma de Mallorca.
11 desembre El líder sindical anarquista Àngel Pestaña mor a Barcelona.
15 desembre-
22 febrer '38
Batalla de Terol: tercer projecte d'ofensiva republicana per a evitar el projecte franquista d'atacar Madrid.
15 desembre Comença l'atac republicà contra Terol. Rey d´Harcourt dirigeix la defensa de la ciutat. Franco ordena enviar reforços.
18 desembre En condicions climàtiques duríssimes continua a Terol l'avanç republicà amb la presa de La Muela de Teruel.
21 desembre Les forces republicanes assetgen Terol.
22 desembre Dues divisions republicanes entren a Terol. Franco decideix suspendre l'ofensiva sobre Madrid i recuperar Terol.
24 desembre Contraatac nacional a Terol, dirigit pel general Varela. L'intens fred paralitza la lluita.
29 desembre Segueix l'ofensiva nacional sobre Terol. La resistència dels republicans és aferrissada però al final són desallotjats de La Muela.

GENER 1938

ELS REPUBLICANS RECUPEREN TEROL
PRIMER GOVERN DE FRANCO
1 gener Segueix la batalla de Terol. Els republicans ataquen amb duresa La Muela.
5 gener Neix a Roma el príncep Joan Carles de Borbó.
7 gener Després d'evacuar als civils, Rey d´Harcourt es rendeix a Terol. Els republicans recuperen Terol: les tropes nacionals es rendeixen a les forces republicanes a Terol, encara que els franquistes segueixen acosant.
11 gener El líder del partit laborista britànic Attlee visita Madrid per donar suport a la República.
18 gener Es reemprèn la lluita a Terol. Entra en combat el cos d'exèrcit marroquí a les ordres de Yagüe. Comença el replegament republicà.
21 gener La força aèria republicana bombardeja Salamanca.
22 gener Els republicans es retiren a l'altre costat del riu Alfambra.
23 gener Dissolució de la Comissió d'Indústries de Guerra de Catalunya.
28 gener Turquia reconeix el govern de Franco.
30 gener Franco dissol la Junta Técnica del Estado i constitueix el primer govern, el "Govern de Burgos", en el que assumeix la jefatura. Serrano Suñer, Martínez Anido i Fernández Cuesta són alguns dels ministres del nou govern, que durarà fins el 9 d'agost de 1939.

FEBRER 1938

ELS NACIONALS RECUPEREN TEROL
1 febrer Les Corts republicanes es reuneixen a Montserrat, presidides per Martínez Barrio. Promulgació de l'Estatut d'Autonomia de Galícia, que no va arribar a tenir vigència.
5-7 febrer Batalla de l'Alfambra (els nacionals pretenen l'encerclament de Terol).
5 febrer Comença la segona ofensiva nacional sobre Terol que dóna inici a la batalla d'Alfambra.
7 febrer El front republicà de Terol es trenca en tres punts.
17 febrer Yagüe travessa el riu Alfambra i avança vuit quilòmetres.
20 febrer Es tanca l'encerclament nacional sobre Terol. "El Campesino" queda aïllat a la ciutat i ha d'obrir-se pas amb grans dificultats.
22 febrer Els nacionals tornen a fer-se amb el control de Terol i fa presoners a 14.500 soldats republicans.
27 febrer El PCE insisteix en unificar el PSOE amb els comunistes.

MARÇ 1938

LES BOMBES FEIXISTES CASTIGUEN SEVERAMENT BARCELONA
1 març Manifest de més de 200 intel.lectuals del món hispà en favor de l'Espanya democràtica i la República. Entre els signants figuren noms com Pablo Picasso, Juan Ramón Jiménez, Pere Bosch Gimpera, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Joaquim Xirau, Jacinto Benavente, etc.
2 març Es fa públic a la zona nacional un decret que elimina la llibertat d'expressió i reunió.
6 març Barcelona és bombardejada per avions italians. Destructors republicans enfonsen el creuer "Baleares" a l'alçada del cap de Palos.
9 març Després de l'èxit de Terol, comença l'ofensiva nacional al sud de l'Ebre amb l'objectiu final d'arribar al Mediterrani i tallar la zona republicana en dos. A Burgos es promulga el "Fuero del Trabajo".
10 març Els nacionals recuperen Belchite.
12 març Abolició del divorci a la zona nacional.
15 març Els nacionals ocupen Alcañiz (Terol).
16 març Campanya comunista contra Indalecio Prieto.
16-18 març Barcelona pateix 13 atacs aeris per part de l'aviació italiana. Els bombardeigs es dirigeixen sobre la població civil, no contra objectius militars. Moren més de mil persones, entre elles el vicecònsul de França a Barcelona. La Catedral de Barcelona és bombardejada.
17 març Els nacionals ocupen Casp. El cap del Govern de París, Léon Blum, reobre la frontera francesa per donar pas a les armes destinades a la República.
21 març Abolició dels matrimonis civils a la zona nacional.
22 març Comença la campanya del Maestrat.
27 març El cos d'exèrcit marroquí entra a Fraga: els nacionals ocupen Fraga.
28 març Els nacionals ocupen Barbastro.
29 març Solchaga i Moscardó arriben al riu Cinca. Bombardeig sobre Tarragona.
30 març Pressionat pel PCE, Indalecio Prieto dimiteix

ABRIL 1938

LLEIDA ÉS OCUPADA PELS NACIONALS
FRANCO ABOLEIX L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE CATALUNYA
ELS NACIONALS ARRIBEN AL MEDITERRANI: LA REPÚBLICA PARTIDA EN DOS
3 abril Els nacionals, dirigits per García Valiño, ocupen Gandesa. Malgrat la dura defensa de "El Campesino", Yagüe ocupa Lleida.
5 abril Des de Burgos, després d'entrar les primeres tropes nacionals al territori català, Franco decreta l'abolició de l'Estatut de Catalunya. Nou govern de Negrín, sense Indalecio Prieto. Es consuma la caiguda de Prieto. Negrín assumeix la cartera de Defensa.
6 abril Creació a Burgos del "Servicio Nacional de Reforma Económica i Social de la Tierra": comença formalment la contrareforma agrària.
7 abril Els nacionals ocupen Tremp i Camarasa.
8 abril El president del govern francès Léon Blum dimiteix a París. El nou president és Daladier.
9 abril El líder del partit catòlic català, Manuel Carrasco i Formiguera, és executat a Burgos pels franquistes. El Vaticà envia una nota de protesta al general Franco.
15 abril Els nacionals (Camilo Alonso Vega) ocupen Vinaròs: les tropes nacionals arriben al Mediterrani i la zona republicana queda partida en dos. Catalunya queda aïllada de la resta de la República. França torna a tancar la frontera.
16 abril Nous bombardeigs sobre Barcelona.
18 abril La 62ª Divisió nacional ocupa Vielha i la vall d'Aran.
19 abril Els nacionals (Yagüe) ocupen Tortosa.
20 abril Nous atacs aeris sobre Barcelona.
22 abril "Ley Serrano Súñer": els franquistes imposen la censura de premsa.
23 abril Comença la batalla de Llevant, en un intent dels nacionals d'atacar València.
29 abril Durruti és honorat, a títol pòstum, com a tinent coronel de l'exèrcit republicà espanyol.

MAIG 1938

PROGRAMA DELS TRETZE PUNTS DE NEGRÍN
SAGNANT BOMBARDEIG SOBRE GRANOLLERS
1 maig Negrín fa públics els seus "13 puntos para una España en paz" ("13 puntos para la victoria"), per acabar amb la guerra. El programa, però, no té cap acollida.
4 maig El Vaticà reconeix oficialment el règim de Franco.
11 maig La República autoritza el culte catòlic, sempre que se celebri en privat. Portugal (presidit pel dictador Salazar) reconeix oficialment el govern de Franco.
12 maig Atac aeri sobre Barcelona: 50 morts.
14 maig Atac aeri al port de Barcelona. André Malraux visita Barcelona. Mor a Málaga el general Cabanellas.
21 maig A la zona nacional es prohibeix l'ús de noms que no figuren en el santoral catòlic o els de caire separatista. L'exèrcit republicà comença una maniobra divergent sobre Sort, Tremp i Balaguer que fracassarà totalment.
28 maig Bombardeig sobre l'àrea portuària de Barcelona
29 maig Es crea el GERO, dirigit per Hernández Saravia. El formen l'Exèrcit de l'Est, comandat per Perea i l'Exèrcit de l'Ebre comandat per Modesto.
31 maig Bombardeig sobre Granollers: més de 200 morts i uns 450 ferits. Franco visita les seves tropes a Vinaròs.

JUNY 1938

SEGUEIX L'OFENSIVA NACIONAL A CATALUNYA, MAESTRAT I OSCA
2 juny Atacs nacionals a la zona de La Pobla de Segur.
3 juny Atacs nacionals a la zona del Maestrat i a la "Bossa de Bielsa".
8 juny Bombardeig sobre Figueres: 39 morts.
12 juny El president del govern francès Daladier ordena tornar a tancar la frontera amb Espanya.
13 juny Els nacionals (Aranda) ocupen Castelló de la Plana. França tanca la frontera espanyola.
16 juny Els nacionals eliminen la "Bossa de Bielsa". Rojo ordena una ofensiva parcial de l'Exèrcit de l'Est: contraatacs de tropes republicanes, comandades pel general Rojo, a La Pobla de Segur.
26 juny L'aviació nacional bombardeja Alacant.

JULIOL 1938

COMENÇA LA BATALLA DE L'EBRE
1 juliol Atacs aeris italians sobre Badalona i Blanes.
4 juliol Els nacionals travessen el riu Túria en la seva ofensiva sobre València.
5 juliol El Comitè de No-Intervenció presenta un pla per treure els voluntaris estrangers d'Espanya. El pla està dirigit tant als voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals com als soldats alemanys de la legió Còndor i els italians del CTV.
13 juliol Varela comença les operacions per a acabar amb la bossa de resistència republicana de Mora de Rubielos, molt fortificada. "Neteja cultural" a la zona nacional: els llibres, les pintures, les escultures, els gravats, etc. han de transmetre "valors nacionalistes i cristians". Pintures clàssiques, com la Maja de Goya (considerada una obra pornogràfica), queden prohibides al públic. El català, i les altres llengües no castellanes, queden prohibides (només s'acceptarà la llengua castellana).
16 juliol Els nacionals trenquen el front de Mora de Rubielos.
18 juliol El president de la República, Manuel Azaña, demana en un discurs públic que es deturi la guerra i promet "Pau, Pietat i Perdó", per als que van aixecar-se contra el poder legítim.
19 juliol Durant els atacs aeris diaris sobre Barcelona, una bomba impacta en la Catedral, causant greus danys. Comença a Extremadura una ofensiva nacional contra la bossa de Don Benito.
24 juliol Queipo de Llano ocupa Don Benito, Villanueva de la Serena i Castrena.
25 juliol A les 0:15 hores, les tropes republicanes travessen l'Ebre per sorpresa i per diversos punts, entre Mequinensa i Amposta, i progressen fins als afores de Gandesa. L'objectiu és ocupar la vital zona de Gandesa i, en cas d'èxit, continuar cap a Vinaròs unificant de nou les dues zones republicanes i evitar així que els nacionals avancin sobre València. Comença la decisiva batalla de l'Ebre, la més llarga i cruenta de tota la guerra civil ("Un altre Verdun") (fins al 15 de novembre).
26 juliol L'Exèrcit Popular avança per la vall de l'Ebre i recupera Móra d'Ebre.
27 juliol Franco arriba a la zona de l'Ebre, per dirigir personalment les operacions de l'exèrcit nacional. Els Països Baixos reconeixen oficialment el règim de Franco.
28 juliol Es deté l'ofensiva republicana. Tagüeña ataca inútilment Gandesa. Bombardeig sobre Tarragona.
29 juliol Com a venjança per l'ofensiva republicana de l'Ebre, els nacionals bombardegen València, Alacant i Dènia. Els atacs aeris van dirigits sobre blancs civils i militars.
30 juliol Comencen els combats a la serra de Pàndols. Nous atacs republicans contra Gandesa i Vilalba, sense èxit.
31 juliol Els continus bombardeigs frenen l'avanç republicà en la batalla de l'Ebre. Una delegació del Partit Socialista Belga visita Lluís Companys

AGOST 1938

ELS NACIONALS FRENEN L'AVANÇ REPUBLICÀ AL FRONT DE L'EBRE
1 agost Els republicans passen a la defensiva a l'Ebre: comença una terrible batalla de desgast. L'escriptor nord-americà Theodore Dreiser  visita Barcelona.
4 agost Durs combats a Mequinensa, alt Guadalaviar i Móra d'Ebre.
7 agost Els republicans han de retirar-se de Mequinensa, es veuen obligats a tornar a travessar l'Ebre.
9 agost Ofensiva republicana al Segre: les tropes ataquen Balaguer i travessen el riu. Atacs nacionals del general Queipo de Llano a Castuera (Extremadura).
10 agost Els nacionals, sota el comandament de Saliquet, avancen per Extremadura.
11 agost El govern republicà posa sota control directe seu les indústries de guerra més importants. Segueixen els combats a la serra de Pàndols.
12 agost Contraatac republicà a Castuera.
13 agost Combat ferotge a la serra de Pàndols.
14 agost Les forces nacionals frenen l'avanç dels republicans al front de l'Ebre. Franco conmina l'exèrcit republicà a retirar-se de la batalla de l'Ebre. Reunió entre el president de la República, Azaña, i el president del govern, Negrín.
17 agost Negrín presenta el seu nou govern.
18 agost Una comissió britànica arriba a Barcelona per a examinar les destrosses ocasionades pels bombardeigs diaris sobre la ciutat.
19 agost Ofensiva nacional sobre Villalba de los Arcos.
20 agost Yagüe comença l'ofensiva nacional a l'Ebre amb un gran desplegament d'artilleria. L'escriptor alemany Ernst Toeller visita Barcelona.
24 agost Els nacionals avancen molt lentament a l'Ebre. Nombroses baixes en ambdos bàndols.
29 agost Ofensiva republicana al front d'Extremadura.
31 agost Al front de l'Ebre, ofensiva nacional a la Venta de Camposines, rebutjada pels republicans. Franco insisteix en una victòria militar total i rebutja qualsevol negociació de pau.

SETEMBRE 1938

NEGRIN CLAMA PER LA PAU
1 setembre El govern republicà suspèn totes les execucions a mort.
3 setembre L'alt comandament nacional decideix portar la batalla de l'Ebre fins a les últimes conseqüències i comença una ofensiva sobre el front de Gandesa dirigida per García Valiño: atac nacional a Gandesa.
9 setembre S'endureixen els combats a les serres de Cavalls i Pàndols. El Dr.Negrin i l'ambaixador a la Gran Bretanya i el Duc d'Alba, primer ministre de Franco, trenquen les negociacions secretes de pau, sense cap resultat.
16 setembre Nou atac aeri sobre el port de Barcelona.
18 setembre Els nacionals llancen una altra ofensiva sobre la Venta de Camposines. L'avanç és molt lent perque les tropes de Modesto es defensen bé a les serres.
21 setembre Negrín demana a la Societat de Nacions la retirada de tots els alemanys i italians de la guerra d'Espanya.
29 setembre Les Corts espanyoles es reuneixen a Sant Cugat del Vallès. Pacte de Munic: Chamberlain, Daladier, Hitler i Mussolini signen l'acord que suposa el desmembrament de Txecoslovàquia.

OCTUBRE 1938

LES BRIGADES INTERNACIONALS ES RETIREN DE LA GUERRA
2 octubre Segueix el lent avanç nacional en el front de l'Ebre. Les brigades navarreses es troben a un quilòmetre de la Venta de Camposines.
8 octubre Atac aeri nacional sobre un tren civil parat a l'estació de Sant Vicenç de Calders: 30 morts.
10 octubre Els nacionals arriben a la Venta de Camposines.
21 octubre El govern republicà accepta les condicions establertes pel tractat de no intervenció en la guerra i anuncia oficialment la retirada de les Brigades Internacionals del front.
24 octubre Comença a Barcelona el procés contra el POUM.
25 octubre Negrín fa un discurs de comiat als voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals.
28 octubre Ramon Franco, germà del general Franco, mor en accident d'aviació. Desfilada de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona: un gran nombre de ciutadans els aclamen.
29 octubre Acaba el procés contra el POUM amb diverses condemnes de presó.
30 octubre Comença l'ofensiva nacional sobre l'Ebre. La 1ª Divisió navarresa ocupa la serra de Cavalls.

NOVEMBRE 1938

ELS NACIONALS GUANYEN LA BATALLA DE L'EBRE
3 novembre Els nacionals ocupen la serra de Pàndols.
4 novembre S'ensorra definitivament el sistema defensiu que Líster havia disposat a l'Ebre.
6 novembre Ofensiva republicana a Fraga.
7 novembre El front republicà de l'Ebre comença a trencar-se. Els nacionals (García Valiño) arriben a Móra d'Ebre. Des de llavors, l'únic objectiu de Modesto serà el de fer tornar a travessar l'Ebre a les seves tropes en les millors condicions possibles.
8 novembre Franco anuncia que no hi haurà amnistia política i sí en canvi càstigs severs contra els que van oposar-se als seus objectius.
13 novembre Julián Besteiro, lider socialista moderat de Madrid, visita el govern a Barcelona, per a mostrar el seu enfadament per la influència dels comunistes a Catalunya.
15 novembre El front de l'Ebre es trenca i les tropes republicanes es retiren totalment. Les últimes tropes de Modesto travessen l'Ebre. Líster ha deixat a García Valiño 4.607 presoners. Final de la batalla de l'Ebre: les últimes tropes republicanes creuen en sentit invers l'Ebre. Des de l'inici de la batalla (25 juliol), l'Exèrcit Popular ha deixat 30.000 morts i 20.000 presoners. El front resta igual que al començament de la batalla. Negrín i Azaña assisteixen a la desfilada de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona. Amb discursos de Negrín i "La Pasionaria", s'agraeix l'esforç als voluntaris estrangers que han defensat la República i la democràcia.
22 novembre El govern català rep aliments dels Estats Units.

DESEMBRE 1938

COMENÇA L'OFENSIVA NACIONAL SOBRE CATALUNYA
10 desembre El mal temps retarda l'ofensiva nacional sobre Catalunya.
18 desembre L'exrei Alfons XIII rep de Franco la nacionalitat espanyola.
23 desembre Comença l'ofensiva nacional sobre Catalunya. El front republicà es trenca en diversos punts.
24 desembre Mor als 76 anys el general Severiano Martínez Anido.

GENER 1939

TARRAGONA I BARCELONA CAUEN EN MANS FRANQUISTES
4 gener Continua l'avanç nacional a Catalunya amb l'ocupació d'Artesa de Segre i Les Borges Blanques. Les tropes de Modesto, nucli bàsic de l'exèrcit republicà, estan pràcticament destrossades.
5 gener El govern republicà decreta la mobilització total. Per tal de descongestionar el front català, la República llança una ofensiva a Extremadura.
12 gener Ruptura del front republicà a Les Borges Blanques.
13 gener Els nacionals ocupen Tortosa.
15 gener Els nacionals ocupen Tarragona i Reus: Juan Bautista Sánchez entra a Tarragona i Yagüe a Reus.
23 gener El govern republicà decreta, després de trenta mesos de lluita, l'estat de guerra. L'ordre nomena Miaja generalíssim de las forces de Terra, Mar i Aire, cosa que el converteix pràcticament en cap civil i militar del territori republicà.
24 gener Les tropes de l'exèrcit nacional arriben al Llobregat.
26 gener Caiguda de Barcelona en mans de l'exèrcit franquista: les tropes de Yagüe i Solchaga entren a Barcelona sense trobar resistència. El govern de Negrín s'ha traslladat a Figueres. Hernández Saravia, cap del GERO, és substituït pel general Jurado.

FEBRER 1939

LES TROPES FRANQUISTES ARRIBEN A LA JONQUERA
EL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA, MANUEL AZAÑA, PRESENTA LA SEVA DIMISSIÓ
1 febrer Els nacionals (García Valiño) ocupen Vic. Reunió de les Corts republicanes (l'últim cop que ho fan a l'Estat espanyol) al castell de Figueres.
3 febrer Primers contactes a Madrid entre el coronel Casado i Besteiro, ambdos partidaris de negociar amb Franco la pau.
4 febrer Els nacionals (Solchaga) ocupen Girona. L'Estat Major Central republicà intenta salvar el seu exèrcit fent-lo passar a França.
5 febrer Azaña, Martínez Barrio, Companys i Aguirre travessen la frontera francesa. Els nacionals (Muñoz Grandes) ocupen La Seu d´Urgell. A Madrid, Casado s'entrevista amb el tinent coronel Centaño, agent de Franco.
8 febrer Els nacionals (González Ubieta) ocupen Menorca. Els nacionals (Solchaga) ocupen Figueres. Negrín travessa la frontera. Decret nacional pel que es cessa a 15.000 funcionaris de la Generalitat de Catalunya.
9 febrer Publicació de la "Ley de Responsabilidades Políticas": s'institucionalitza la depuració franquista dels funcionaris de l'Estat.
10 febrer Les tropes de Franco, ocupada tota Catalunya, arriben a la frontera francesa a Port-Bou i La Jonquera. La guerra a Catalunya ha acabat. Uns 100.000 civils i 200.000 soldats republicans han creuat els Pirineus. Comencen a funcionar a França els camps de concentració per als refugiats espanyols. Procedent de França, Negrín aterra a Alacant i anima a continuar la resistència.
11 febrer Els nacionals ocupen Llívia.
21 febrer Franco presideix a Barcelona la Desfilada de la Victòria, en la que hi participen més de 100.000 homes.
22 febrer Mor a Cotlliure el poeta Antonio Machado.
23 febrer El Comitè Central del PCE llança un manifest en el que sosté que la resistència és possible i que només ella permetrà salvar milers de vides. Casado prohibeix la circulació de "Mundo Obrero".
25 febrer Casado, del que Negrín coneix les seves activitats conspiratòries, és ascendit a general.
27 febrer Negrín presideix a l'aeròdrom Los Llanos un consell de guerra. Només Miaja recolza les tesis de Negrín, referents a continuar la lluita. A París, Azaña presenta la seva dimissió com a president de la República. El Regne Unit i França, al complir-se un mes de la caiguda de Barcelona, reconeixen oficialment el govern de Franco.

MARÇ 1939

ELS NACIONALS OCUPEN MADRID, SENSE TROBAR RESISTÈNCIA
VALÈNCIA OCUPADA PELS NACIONALS
3 març Negrín nomena comandants militars d'Alacant, Múrcia i de la base naval de Cartagena a Vega, Mendiola i Galán respectivament. Tots són comunistes.
4 març La base de Cartagena decideix oposar-se al nomenament de Galán i se subleva. Participen en la sublevació membres de la quinta columna i presoners alliberats. Buiza amenaça als sublevats i aquests alliberen Galán, però diversos oficials es fan forts al parc d'Artilleria i demanen ajuda a Franco.
5 març Una brigada afecta al Govern entra a Cartagena i comença a dominar la situació. A mitjanit, Casado anuncia des de Madrid la constitució del "Consejo Nacional de Defensa", amb recolzament anarquista i amb l'oposició dels comunistes. Casado acabava de protagonitzar un cop d'estat antirrepublicà, amb la intenció de posar fi a la guerra.
6 març A Madrid comença la lluita entre casadistes i comunistes. La flota republicana es trasllada a Bizerta (Tunícia). Els nacionals ocupen Cartagena.
7 març A Cartagena la situació es ressol a favor de la República. Els vaixells nacionals que van en ajuda dels sublevats han de recular, però el "Castillo de Olite" i el "Castillo de Peñafiel" entren a Cartagena desconeixent la situació. Una bateria governamental obre foc i enfonsa al "Castillo de Olite". A Madrid la situació de Casado empitjora.
8 març Casado, cada cop més aïllat, demana l'ajut del IV Cos d'Exèrcit.
12 març Els comunistes veuen reduïdes les seves posicions als "Nuevos Ministerios" d'on seran desallotjats pels casadistes. La lluita ha acabat. Molts comunistes són empresonats. Acaba la resistència comunista contra el cop antirepublicà a Madrid: Barceló és afusellat per ordre del coronel Casado.
13 març Comencen les conversacions entre Casado i el govern de Burgos.
14 març Casado explica per Ràdio Madrid que la seva missió és aconseguir una pau honrosa que satisfagui als que han lluitat. El missatge senta malament a Burgos i les negociacions se suspenen.
22 març El "Consejo de Defensa" accepta la rendició sense condicions.
25 març El "Consejo de Defensa" demana com a única condició als nacionals que es justifiqui l'actuació de la Junta de Casado. Burgos trenca les negociacions.
26 març Franco ordena a les seves tropes que comencin l'ofensiva de la victòria. Els marroquís de Yagüe trenquen el front per Peñarroya, sense trobar resistència.
27 març El govern de Burgos s'addereix al Pacte Antikomintern.
28 març Les tropes nacionals entren a Madrid, sense trobar resistència. Franco, ignorant les propostes de Casado, havia decidit la capitulació incondicional.
30 març La República s'ensorra totalment: els nacionals ocupen València i Alacant.
31 març Signatura a Burgos del "Tractat germanoespanyol d'amistat".

ABRIL 1939

ACABA LA GUERRA CIVIL AMB LA VICTÒRIA DELS NACIONALS
1 abril El general Franco dóna el darrer i victoriós comunicat de guerra. Últim parte oficial de guerra: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."

DESPRÉS DE LA GUERRA

CONSOLIDACIÓ DEL NOU RÈGIM FRANQUISTA
7 maig Reobertura de l'Ateneu Barcelonès, prèvia depuració dels fitxers de la seva biblioteca.
1 juny Els legionaris italians tornen al seu país després de participar en la guerra al costat dels nacionals.
22 juliol Visita oficial del mariscal Pétain a Barcelona.
27 juliol La permanent de les Corts republicanes decideix dissoldre el govern.
8 agost Promulgació de la llei que reforça els poders de Franco com a Cap d'Estat. Afusellament de les "Tretze Roses", un grup de dones marxistes que havien atemptat contra diversos falangistes.
9 agost Formació del segon govern de Franco ("Govern de la neutralitat i la no-bel.ligerància") (fins al juliol del 1945).
1 setembre Alemanya envaeix Polònia: inici de la Segona Guerra Mundial.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • BELLOTEN, B. La revolución española. Grijalbo. Barcelona, 1980.
  • CARR, R. Estudios sobre la república y la guerra civil española. Ariel. Barcelona, 1973.
  • DD.AA. La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923-1939). Historia de España, vol. IX. Labor. Barcelona, 1981.
  • DD.AA. La Guerra Civil española 50 años después. Labor. Barcelona, 1985.
  • FRASER, R. Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la Guerra Civil Española (2 volums). Crítica. Barcelona, 1979.
  • JACKSON, G. La República española i la guerra civil (1931-1939). Grijalbo. Barcelona, 1976 / Orbis. Barcelona, 1985.
  • JACKSON, G. Entre la reforma y la revolución, 1931-1939. Crítica. Barcelona, 1980.
  • PALACIOS BAÑUELOS, L. Historia de la Guerra Civil española (1936-1939) (7 volums i 12 vídeos). Club Internacional del Libro. Madrid, 1996.
  • RAMA, C. La crisis española del siglo XX. Fondo de Cultura Económica. Madrid, 1976.
  • SALLÉS, A. La República i la Guerra Civil. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
  • TAMAMES, R. La República. La Era de Franco. Historia de España Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • THOMAS, H. La guerra civil española (2 volums). Grijalbo. Barcelona, 1976.
  • VILAR, P. La guerra civil espanyola. Crítica. Barcelona, 1986.
  • VILAR, P. La guerra civil española. Grijalbo-Mondadori. Barcelona, 1986 / Crítica. Barcelona, 1998.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • ABELLA, R. La vida cotidiana durante la guerra civil: la España nacional. Planeta. Barcelona, 1973.
  • ABELLA, R. La vida cotidiana durante la guerra civil: la España republicana. Planeta. Barcelona, 1976.
  • BRENAN, G. El laberinto español. Antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil. Ruedo Ibérico. París, 1978.
  • VIÑAS, A. La Alemania nazi y el 18 de julio. Antecedentes de la intervención alemana en la guerra civil española. Alianza Editorial. Madrid, 1977.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • AZAÑA, M. Memorias políticas y de guerra (2 volums). Crítica. Barcelona, 1981.
  • HEMINGWAY, E. Per qui toquen les campanes?
  • ORWELL, G. Homenaje a Cataluña. Ariel. Barcelona, 1970.
  • ROJO, V. España heroica. Diez bocetos de la guerra española. Ariel. Barcelona, 1975.
  • ROJO, V. ¡Alerta los pueblos! Estudio político-militar del período final de la guerra española. Ariel. Barcelona, 1974.
  • SOUTHWORTH, H.R. El mito de la cruzada de Franco. Ruedo Ibérico. París, 1963.
  • VIVER PI-SUNYER, C. El personal político de Franco (1936-1945). Vicens Vives. Barcelona, 1978.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • ARÓSTEGUI, J. La guerra civil, 1936-1939. La ruptura democrática. Historia 16. Madrid, 1997.
  • PANIAGUA, J.A. España: siglo XX (1931-1939). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1988.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Dragon Rapide. Jaime Camino, 1986.
  • Las largas vacaciones del 36. Jaime Camino, 1976.
  • Libertarias. Vicente Aranda, 1996.
  • Tierra y libertad. Ken Loach, 1996.
  • Soldados de Salamina. David Trueba, 2002.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà