Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El feixisme és un model de dretes d'Estat totalitari de
masses. |
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de
la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal,
concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o
reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb
els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i
democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i
pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic
-disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un
cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i
traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de
comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i
militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins
l'estat.
Estat totalitari
Estat que desenvolupa un règim totalitari.
 |
|
Els màxims exponents són el feixisme italià i el nazisme
alemany. |
Feixisme
1. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918
Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben
definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a
les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives
contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de
l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa
sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei
Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per la
ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi economicosocial
del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que,
després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona (1923) i
de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del polític socialista
Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de
premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els
teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué
d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí d'imposar-se sobre diferents sectors de
la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i una bona part de l'exèrcit tradicional
se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la monarquia, molts grups de la petita
burgesia, per contra, amenaçats de proletarització, defensaren fanàticament una
política que convenia, més que a ningú —pel seu esperit antimarxista—, a
l'alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les associacions
obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la idea del
sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i treballadors
associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant el ministeri
de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale
delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938)
respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar una organització
social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut,
però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat es limitava a
intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el
feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol
dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. Fites d'aquesta
política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els plans agrícoles
del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la
industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l'automòbil), i, més
tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la
solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de
molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini
algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució
d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de
Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures
bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà:
conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i
conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial
(1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes
el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943),
pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a
Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència
partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.
Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s'imposà a Alemanya per obra
d'Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a
Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista . La ideologia
antimarxista i antiliberal d'ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes
característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys
semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal
(directori militar i govern d'Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski),
Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat
del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als
països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups profeixistes, com
els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de
Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa,
etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939,
aconseguiren d'imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i
antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp
nacionalista i combatiu, el desig d'un govern autoritari exercit per un sol conductor
carismàtic, l'existència d'un únic partit, controlat per l'estat, l'autarquia
econòmica i l'esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats
països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l'italià. Després de la
Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes
.
2. Ideologia que inspirà el sistema polític instaurat a Itàlia per Mussolini.
3. Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari,
de base corporativista, imperialista, racista, etc.
4. Règim polític inspirat en aquesta ideologia.
5. Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o
a un grup.
Nacionalsocialisme
Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit
Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà
Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat
pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de
Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi
i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità
públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein
Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren
impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten
Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul
Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren
poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors
i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de
Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston
Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments
del s XIX']); les regles geograficomilitars per a l'estratègia imperialista procedien de
la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de
Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel,
Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la
violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en
els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'),
etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus
d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines
(liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la
recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat
de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per
a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort,
totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el
poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost
carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de
parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de
Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la
ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la
participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans
empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929,
per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels
milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit
substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi
a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit
nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons
en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el
1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del
1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les
altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els
nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de
1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai
vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es
transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus
col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa
d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà
un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar
l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació
de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els
obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els
integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del
Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política
econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense
concessions a favor de les classes populars.
Nazisme
Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme.
Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que
mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme.
Ultradreta
Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta més autoritària,
sovint caracteritzats per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat.
El feixisme i el nazisme, així com determinats règims corporatius com el
franquisme, el salazarisme i l'Estado Novo hi són habitualment associats, i els límits
amb aquests moviments, imprecisos. Són també trets freqüents de la ultradreta el
tradicionalisme, el racisme (especialment l'antisemitisme) i el nacionalisme. Antiliberal
i antisocialista, té en la reacció legitimista a la Revolució Francesa (de Maistre,
Bonald) els antecedents més allunyats i, al principi del s XX, Ch.Maurras i l'Action
Française n'esdevingueren conspicus representants. A l'estat espanyol, inicialment el
franquisme convertí la Falange (1933) en un dels pilars del règim, però el creixent
predomini dels tecnòcrates l'acaba deixant en un lloc secundari els anys seixanta. Els
darrers anys del franquisme i els primers de la transició democràtica, la ultradreta
tingué una certa recuperació. Hom pot assenyalar-hi un sector neonazi i europeista
(CEDADE, fundat el 1965), un sector majoritari, integrista i vindicador del franquisme,
dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva, creada el 1977), que aglutinà també una part del
carlisme i els 'històrics' de Falange Española (Girón, Fernández Cuesta) i un sector
'laic' i activista (Frente Nacional de la Juventud, Frente de la Juventud). El fracàs de
l'intent de cop d'estat del vint-i-tres de febrer de 1981 commportà una severa pèrdua de
suport electoral i la dissolució formal dels nuclis més importants. A Catalunya, bé que
la ultradreta ha anat generalment aparellada amb l'espanyolisme, hom ha considerat
d'ultradreta alguns sectors d'Estat Català els anys trenta, especialment els relacionats
amb J.Dencàs. A l'Europa occidental, la ultradreta ha conegut un fort ascens des de la fi
de la guerra freda, amb un discurs centrat en el rebuig a la immigració, l'èmfasi en
l'ordre públic, l'antieuropeisme i contrari a la globalització. El Front National a
França, el Vlaams Blok a Bèlgica, el Partit Liberal austríac i l'Alleanza Nazionale
italiana són les formacions ultradretanes europees amb més representació, i en els dos
últims casos han format o formen part de coalicions de govern conservadores (2000-2002 i
des del 2001, respectivament). Als EUA destaca el Klu Klux Klan (1866).
Feixista
1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial.
2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència.
Nazi
Partidari del nazisme.
|
Els feixismes aparegueren en l'època d'entreguerres, en el context de
l'Europa de després de la Primera Guerra Mundial, una època amb dificultats
econòmiques, desenganys nacionalistes, rancúnies polítiques, debilitat de les
democràcies i frustracions socials.
|
Època
d'entreguerres
Període de la història comprès entre el final de la Primera Guerra
Mundial (1918) i el començament de la Segona Guerra Mundial (1939).
Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El
desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX
havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert
després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit
de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels
conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de
Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i
Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en
aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a
conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials
es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part
de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia
inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències
tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència
hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al
bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora
d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva
aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de
l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions
entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut
incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per
part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena
en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia
el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol
Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra
a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el
territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet
com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren
totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països:
amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària
(octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó
(agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del
1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius
estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels
enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla
alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en
direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit
francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà
(Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar
alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental,
creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada
efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord,
motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von
Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original
pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada
cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a
Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la
guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc
no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914
l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia
oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes
conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la
revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del
1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les
tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament
ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les
potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però
l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels
respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el
seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els
alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els
intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de
moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A
la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí
un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals
mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a
Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada
en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de
distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient
immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els
esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren
avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front
occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg
a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa
per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una
represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).
L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de
l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la
revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les
condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat
l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències
franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb
els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919
per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i
el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament
d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la
celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es
convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren
desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya,
França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en
concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes,
sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge
dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions.
L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de
Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i
Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat
inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el
desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
Revengisme
Estat d'esperit col.lectiu dels habitants d'una nació que inspira un gran
desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar.
Irredemptisme
Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1886. A la
postguerra mundial les terres irredemptes eren territoris poblats per italians
però que pertanyien abans del 1914 a l'Imperi austrohongarès. Aquest moviment
nacionalista italià reivindicava l'annexió a Itàlia del Trentino, Ístria, Trieste i
Dalmàcia.
Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la
reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç
internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents
sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del
mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs
pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la
crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament
dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats,
les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la
subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les
estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia
capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.
|
El feixisme apareix com una reacció contra l'expansió del moviment
obrer socialista enfrontat a la democràcia liberal.
És una reacció antiliberal i anticomunista, una solució de força i acció directa. |
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat
associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la
igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a
l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits
polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió,
premsa, religió, etc).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida
política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de
l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari,
presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei
constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del
poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda,
el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és
imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament
legitima l'autoritat del govern.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Organització social en què els béns són tinguts en comú.
Moviment obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista.
|
|
Trets bàsics de la doctrina feixista. |
Dogmatisme
Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic,
religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques,
enteses com a axiomes i no demostrades racionalment.
Populisme
Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos
del poble.
Demagògia
1. Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i
irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes
d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de
privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de
lideratge.
2. Segons el concepte aristotèlic, forma impura de govern democràtic que consisteix a
exercir el poder a profit de les masses indisciplinades.
Irracionalisme
Conjunt de tendències de pensament prou
diverses. Propugnen adés la irracionalitat del real —en el sentit que en fan quelcom
d'inaccessible, totalment o parcialment, a la comprensió racional, o estrany a la raó,
com és ara un impuls vital—, adés que l'objecte de la fe no és a l'abast de la
raó, adés el refús d'un coneixement conceptual a favor d'una altra potència
cognoscitiva, com, per exemple, el sentiment.
Antiracionalisme
Actitud o doctrina que nega a la raó la possibilitat de comprendre el
real.
Fanatisme
Zel, entusiasme, excessiu a favor d'una creença, d'un partit o d'una
causa.
Mein Kampf
Obra d'Adolf Hitler, elaborada bàsicament a la presó i publicada el 1925.
Fruit de l'experiència que li aportà el fracàs del putsch del 1923, reflecteix
la ideologia més típica del nazisme (supremacia de la raça ària, antisemitisme,
oposició a tot individualisme i liberalisme, per tal com la llibertat i la igualtat són
contràries a la natura, etc) i estableix les línies d'actuació per assolir el poder
polític. El 1925 Hitler elaborà una segona part de l'obra, que fou publicada l'any
següent.
La Doctrina del Feixisme
Obra de Benito Mussolini, publicada entre 1932 i 1934, en la que exposa
els principis bàsics de la seva ideologia.
|
Característiques dels feixismes:
1. Exaltació de l'Estat nacional.
Concepció totalitària de l'Estat, que ha de ser autoritari i centralista. |
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes
socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors
d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre
el socialisme.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en
els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència
inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc.
Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el
poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels
subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com
a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència
dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els
poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o
col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire
dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme,
nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona
Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que
subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un
poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de
militars.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat
consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica
reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració
pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una
organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una
restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades
d'ordre local o institucional.
|
2. Cabdillatge i govern elitista.
El líder era considerat el guia, el salvador, el conductor de la nació, i estava
recolzat per una elit eligida per ell, que garantia la continuïtat del règim.
|
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota
el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència
en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta
que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els
llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i
professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i
les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i
es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap
carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són
obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les
obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament
i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Cap
Persona que ocupa un lloc de preferència, que presideix o que té els
altres a les seves ordres; capitost.
Culte de la personalitat
Adhesió, veneració i submissió incondicionals, i
generalment mancades de tot sentit crític, que hom tributa a algunes persones, les quals
en són també fomentadores en virtut de mecanismes obsessius.
Messianisme
Moviment o doctrina establerts entorn d'un messies i que comporten un abús
de l'esperança messiànica o d'altres esperances semblants.
Messies
Capdavanter, home eficaç i carismàtic, que hom pren com a particularment inspirat per a
resoldre una situació difícil i angoixosa.
Carisma
Capacitat que posseeixen certs individus de conduir els altres i
d'inspirar-los sense emprar ni la coacció ni els incentius materials; virtut de menar una
munió de persones només per la força de la personalitat.
Duce, Il
Títol que es donà Benito Mussolini després de la marxa
sobre Roma (1922). Des del 1938 Mussolini fou oficialment cap del govern i duce del
feixisme. Equival a "el conductor".
Führer
Títol que es donà Adolf Hitler l'any 1934. Vol dir
"guia", "líder".
Caudillo, El
Nom amb què era conegut Francisco Franco.
Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur
paper.
Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim
polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una
classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
|
3. Concepció antiigualitària de la societat.
Societat jerarquitzada. |
Jerarquia
1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o
grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme
especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental
o d'orde i la de jurisdicció.
2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret
d'índole normativa, subjectiva o objectiva.
Paternalisme
Relació de tipus jeràrquic que es regeix segons el model de la relació
paternofilial tradicional, i en la qual el dominat deu a qui el domina obediència,
respecte i afecte, i el dominant li ofereix en canvi seguretat, protecció i afecte
recolzats en la seva autoritat.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la
representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics,
a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una
sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel
comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució
jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els
problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de
l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i
anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb
intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s
XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als
documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el
corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una
correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues
guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus
a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la
vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels
primers quinquennis de la postguerra.
Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat
política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona.
Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels
règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix
al text articulat d'una norma jurídica.
Vot corporatiu
Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les
corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o
cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a
Espanya sota la dictadura del general Franco.
|
4. Intervencio-
nisme en l'economia. |
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat
econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la
correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou
l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les
decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter
imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies
capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà
teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat
mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal,
la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona
Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de
fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a
través dels plans econòmics.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que
interessa una activitat econòmica.
Planificació econòmica
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions
preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El
sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims
comunistes.
Autarquia
Sistema econòmic per mitjà del qual es pretén que un país es basti a
si mateix sense dependre de la importació. Tot sistema autàrquic, per poder dur-se a la
pràctica, necessita una forta planificació i el control polític interior dels agents
econòmics. Mitjançant l'Estat redueix les importacions al mínim. L'autarquia, amb
diferents finalitats, fou defensada com a sistema econòmic pels partits feixistes.
Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet
que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les
societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per
a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica
aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus
grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament
en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions,
mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política
d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en
afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la
indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important
d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la
crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a
l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la
formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El
rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al
seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions
pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú,
petrolis sintètics, sacarines, etc).
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant
els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en
diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació
fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant
l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La
política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes
d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la
necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables
per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és
bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i
es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden
ésser rebaixats.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació
d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats
bèl.liques prioritàries.
Indústria de guerra
Indústria destinada a la producció d'armament.
|
|
5. Agressivitat nacionalista i imperialista, com a
reacció a un nacionalisme insatisfet, que vol projectar-se a l'exterior. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència,
però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc,
les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes,
més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa
en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i
immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans
sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i
estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden
manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al
concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte
d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències
nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un
enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un
Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació,
en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder
carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme opressor (o agressiu)
Tipus de nacionalisme, identificat amb l'estat i els seus interessos, que oprimeix
aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se.
L'exemple d'hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles
manifestacions nacionalistes, és l'estat francès napoleònic i postnapoleònic, que
d'altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové
d'aquesta identificació entre la nació i l'estat necessàriament s'identifica, també, a
l'hora d'escollir els seus fins i construir l'estratègia de la seva política, amb la
raó d'estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un mal
quasi suprem, obstacle radical a la solidaritat internacional i generador de guerres. És
també aquesta versió, en realitat parcial i substancialment desfigurada del
nacionalisme, la que nodreix el xovinisme i, portant a les últimes conseqüències la
dicotomia entre nació i poble, acaba situant a nivell mític la nació i l'estat que
l'encarna. L'antidemocràcia d'aquest nacionalisme i el seu evident reaccionarisme,
després d'haver estat congriat a França, acabà impregnant els nacionalismes,
transmutats ja en feixismes i, amb connotacions i condicionaments propis de les
respectives estructures socials, es concretà en el nazisme alemany hitlerià i en el
feixisme italià de Mussolini i ha estat evident, bé que molt menys coherent, en el
franquisme espanyol, més pragmàtic que no pas ideològic. Aquest tipus de nacionalisme
reaccionari no ha acabat de morir, i moltes crides nacionalistes, o simplement nacionals,
de l'extrema dreta d'arreu segueixen aquest camí.
Nacionalisme expansionista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera
superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini
sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou
aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista.
Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la
primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies
amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el
progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del
colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom
parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les
diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en
detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per
aquell. Equival a imperialisme.
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves
fronteres polítiques o naturals.
Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin
viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats
bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir
de les exigències de l'espai vital.
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar
mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els
pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del
problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de
tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher
Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no
germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès,
Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre
altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental.
Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un
caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la
raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte
colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la
desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg,
teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de
l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra
Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
Tercer Reich
Darrer imperi alemany (1933-45), que s'identifica amb el nazisme. La
designació de Hitler com a canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la
República alemanya configurada per la consitució de Weimar (1919) i la transformació de
l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de
garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del
sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista
en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats;
conversió de la presidència de la república en liderat d'un nou imperi germànic, etc.
El nou estat, instrument del capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós
exèrcit i, tot invocant la unitat dels pobles de parla alemanya, es llançà a la
conquesta de primeres matèries i de mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona
Guerra Mundial, durant la qual, temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí
en satèl·lits seus extensos territoris europeus.
Patriotisme
Amor zelós a la pàtria. Capteniment propi del
patriota.
Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats
els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és
confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar
a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat
originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat
políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i
crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es
relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves
guerres.
Xenofòbia
Odi als estrangers.
|
|
Bel.licisme: preparar-se per a la guerra. |
Bel.licisme
Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la
violència els conflictes internacionals, polítics, etc.
Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades,
paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre
la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i
l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars
(preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria
militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització,
disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a
la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers
interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder
polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen
multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es
troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe,
les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional.
Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna
autoperpetuador i autònom.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat
dissuasiva.
Armamentisme
Política de proveir-se, un país,
d'armament.
Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o
parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en presenten exemples
típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el servei militar
obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política americana de
guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics derrotats:
el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més dificultats, a
causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr) fou
creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa més
que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica pròpia.
Wehrmacht
En alemany, "potència de defensa". Nom donat per Hitler, en el moment
del rearmament alemany (1935), al conjunt de les forces militars: de terra (Herr),
de mar (Kriegsmarine) i de l'aire (Luftwaffe). Amb aquest nom es van
conèixer el conjunt de les forces armades alemanyes entre els anys 1935 i 1945.
Conjunt de les forces armades del III Reich, organitzades el 1935 sobre la
base del petit exèrcit de 100 000 soldats (Reichswehr) permès pel tractat de
Versalles. Els comandaments de l'exèrcit, la marina i l'aviació depenien del comandament
suprem (Oberkommando), estat major de Hitler, que n'era el cap suprem. La Wehrmacht
desaparegué el 1945 amb la desfeta nazi.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació
d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats
bèl.liques prioritàries.
Indústria de guerra
Indústria destinada a la producció d'armament.
|
6. Racisme i antisemitisme.
Molt evident en el nazisme alemany. |
Neodarwinisme
Teoria evolutiva que nega l'herència dels caràcters adquirits sota
l'acció del medi ambient i defensa el poder absolut de la selecció natural. Aquesta
teoria fou defensada per Wallace i Weissmann, i actualment els seus seguidors combinen el
neodarwinisme amb les investigacions de la genètica mendeliana i de la genètica de
poblacions.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la
qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació
econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma
activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El racisme blanc és un
fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que culminà al s XX amb
les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos —R.Kipling n'és el representant
més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de les nacions
d'Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i colonial del
món. A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l'iniciador —amb les
seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme, en intentar
demostrar que la noblesa procedia de la raça dominant dels francs (Essai sur la
noblesse, 1732). Més tard J.A.Gobineau defensà (entre el 1835 i el 1855) en el seu
llibre Essai sur l'inégalité des races humaines, que obtingué molt ressò en els
estats meridionals dels EUA i a Alemanya, que la raça blanca és superior a totes i que
dins aquesta la branca més pura és l'ària. Aquestes tesis serviren al
nacionalsocialisme alemany per a portar a terme, a partir del 1933, una lluita entre la
raça ària i els altres pobles que comportà l'extermini de milions de jueus i molts
gitanos. En algunes guerres d'alliberament per part d'antigues colònies hi ha hagut
fortes lluites racistes amb l'únic objecte de perpetuar el poder de la metròpoli.
Actualment a Sud-àfrica hom practica l'apartheid, mitjançant el qual la majoria
negra resta absolutament sotmesa a una petita minoria blanca. El racisme ha comportat
així mateix, en alguns estats africans, la supressió física de tribus senceres
enemigues de la tribu governant. A Amèrica el racisme començà amb la gran aportació
d'esclaus negres que substituïren els indis en els treballs més pesats al camp i a les
mines. Als EUA, el racisme sorgí, de fet, al s XIX als estats sudistes, on la
monocultura del cotó comportava la utilització d'una gran quantitat d'esclaus negres com
a mà d'obra; tot i que el president A.Lincoln abolí l'esclavatge (1862), el racisme
perviu encara amb virulència allí on la minoria blanca creu que pot ésser desplaçada
per la majoria de color; contemporàniament, en la dècada dels seixanta, alguns moviments
negres, com el Black Power, iniciaren la defensa dels drets de la població negra
com a resposta a la discriminació. A Europa hom pot trobar encara avui certes formes de
racisme en alguns països més desenvolupats, en relació amb els treballadors provinents
de la Mediterrània i del nord d'Àfrica.
Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior
als altres grups racials o culturals.
Ari Ària
1. Individu d'un antic poble de llengua indoeuropea que probablement habitava les estepes
de l'Àsia central i de la Rússia meridional, on practicava la ramaderia i també
l'agricultura i la caça. Vers el 2 000 aC emigrà cap al sud i es dividí en dues
branques, que s'instal·laren, respectivament, a l'Iran, a mitjan segon millenni, i a
l'Índia septentrional, aproximadament al s XII aC. El poble de la branca irànica
documentat des de la data més reculada són els mitannis, que crearen el regne homònim.
La denominació d'ari correspon, per tant, a la branca indoirànica dels pobles de
llengua indoeuropea. El mot arya, que significa noble, ha estat aplicat
tradicionalment pels pobles indis i irànics al tronc comú de llurs avantpassats. A part
aquest fet, la similitud de les respectives llengües en l'etapa més antiga coneguda
(avèstic i vèdic) confirma aquesta comunitat d'origen.
2. Indoeuropeu. Aquesta designació fou emprada pels defensors de les doctrines
germàniques racistes dels ss XIX i XX, les quals veien una pretesa raça ària (que
coincidia aproximadament amb la nòrdica) a la qual atribuïen superioritat sobre les
altres.
Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Aquest mot aparegué per
primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es
distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor
racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von Schlözer i Johann
Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup
filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de
llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries.
Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i
raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport
a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de
descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880
hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial
jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren
l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest
darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874,
del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa
polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre
estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita
fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance
Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a
Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada
confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista,
l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de
l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A
França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica
(Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna,
posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a
essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives
dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de
filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància
de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la
ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga
Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial
jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva
rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i
antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora
dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A
l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s
XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la
meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia,
que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un
tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un
període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar
Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades
d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882),
entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus
fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució
Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de
ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda
pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació
que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població
jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà
la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia
fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona
Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de
concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties
establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats
de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre
d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat
no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que
els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig
milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des
del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un
sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935)
forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb
l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la
Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i
els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus,
l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi
totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts
dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns
cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a
Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del
món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb
l'antisionisme.
Eugenèsia
Branca de la medicina que estudia els factors
socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les
generacions futures, tant en l'aspecte físic com en el psíquic. Des de temps antic hi ha
hagut el desig de preservar la qualitat de l'espècie humana i fins i tot de millorar-la.
Així, per exemple, Soló a Atenes i Licurg a Esparta establiren un seguit de lleis que
hom pot qualificar d'eugèniques. Bé que la idea de seleccionar els millors i
d'afavorir-ne la reproducció ja era antiga, no fou definitivament establerta fins al s
XVI en la Utopia (1516) de Tomàs Moro, i després en La ciutat del Sol
(1623) de T.Campanella. El científic anglès Francis Galton, cosí germà de Ch.Darwin,
pot ésser considerat com el fundador de l'eugenèsia; en la seva obra cabdal Hereditary
Genius (1869) considerà el problema del millorament de la població com una qüestió
d'ordre biològic i intentà de demostrar que les aptituds mentals són hereditàries i es
conserven a través de les generacions; el 1904 portà a la pràctica les seves idees i
creà l'oficina d'enregistrament eugènic. D'aleshores ençà les oficines eugèniques
s'expandiren per Anglaterra i els EUA; l'estat d'Indiana fou el primer (1907) a promulgar
i aplicar una llei per a esterilitzar els malalts mentals, els boigs i els epilèptics; el
1940 ja existien lleis semblants a trenta estats dels EUA; del 1907 al 1950 s'havien
efectuat als EUA més de 50 000 esterilitzacions. A partir del 1930, gairebé tots els
estats del món tenien societats d'eugenèsia. Després del 1930 l'eugenèsia galtoniana
fou modificada per la presa de consciència d'un gran nombre de científics sobre els
problemes sorgits del desenvolupament de la civilització tecnològica. Així, el 1945
aparegué un veritable corrent d'humanisme científic com a resultat de les publicacions
de L.Stoddard i R.B.Fosdick, corrent que es demana fonamentalment si és possible d'alguna
manera de poder controlar el sentit de l'evolució de la raça; hom conclou que és un
problema en el qual intervé la genètica, la sociologia, la psicologia, la pedagogia,
l'economia, la medicina i l'ètica. Si mesures d'ordre eugènic són aplicades només amb
l'aprovació del poder polític, pot esdevenir un instrument perillós en mans de l'estat.
La política racial del nazisme fou en gran part inspirada per suposats criteris eugènics
sobre la superioritat de la raça ària. Actualment l'eugenèsia com a ciència
independent ha desaparegut; per contra, ha sorgit l'eugenisme, que obeeix més a un
estat d'esperit que a uns postulats científics establerts.
|
7. Control ideològic.
Imposició valors feixistes a través de la propaganda i el terror.
|
Feixistització
Acció i efecte d'imposar els principis del feixisme.
Nazificació
Acció i efecte d'imposar els principis del
nazisme.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns
valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació
de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi
social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de
comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals
de socialització.
Propaganda
Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes
col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, etc. La
propaganda difereix profundament de l'educació (que crea actituds, conviccions, creences)
i es basa en eslògans, en l'ostentació i en la reiteració, cercant nous continguts de
creences i actituds amagades que suposa. La propaganda, en aquest sentit, actua
subreptíciament, fomentant l'emotivitat, reduint el camp de la visió i amagant les seves
darreres motivacions o intencions, o simplificant-les per fer-les més planeres,
comprensibles i acceptables. La seva finalitat és convèncer i aconseguir una acció
immediata. En particular, la propaganda política, fruit de les democràcies, és
el mitjà més eficaç per a arribar a les grans masses indecises a votar per un partit o
una persona i a sostenir o refusar determinats programes, governs i mesures. L'exemple de
Hitler, la presa i l'exercici del poder del qual es basà en un aparell propagandístic
fins aleshores desconegut en el camp polític i inspirat en els fanatismes religiosos més
primitius, mostra a quins excessos pot dur la propaganda en el camp polític. Però la
propaganda política, emprada amb discreció i sota les normes del joc democràtic, s'ha
convertit en un instrument inseparable de les democràcies occidentals, sobretot en
períodes electorals.
Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents
execucions de pena capital.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets
polítics.
Estat de setge
Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les
garanties jurídiques de la ciutadania.
Ordre
1. Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una
societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i
de cooperació entre els homes per a assegurar llur supervivència i el progrés comporta
la constitució d'unes regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del
funcionament de la societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre,
anomenat ordre establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la
llibertat de l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les
estructures socials establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert.
2. Manament, prescripció, que cal obeir, seguir, com a emanats d'una autoritat competent.
Disciplina
Conjunt de regles per a mantenir l'ordre i la subordinació entre els membres d'un cos.
Obediència
Virtut consistent a sotmetre la voluntat pròpia al judici d'un
altre, reconegut com a superior jeràrquic legítim.
Subordinació
Acció de posar en un estat de dependència a allò que és d'un rang
superior.
|
Bases socials dels règims feixistes.
Els feixismes tenen el suport, per diversos motius, de les classes altes (el gran
capital), les classes mitjanes (masses petit-burgeses), els sectors desarrelats o
desclassats i les classes populars. |
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema). La tècnica avançada exigeix d'utilitzar
mitjans de producció de cost elevat, allò que no és a l'abast de tothom, per la qual
cosa la propietat privada d'aquests mitjans significa propietat d'alguns i no propietat de
la resta de la població, que es veu forçada a vendre als primers la seva força de
treball.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de
relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura
social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del
capital industrial i financer. Fins a la formulació de la teoria marxista, hom entenia
per burgesia el conjunt de ciutadans de la classe mitjana urbana mercantil o industrial
d'una societat.
Classe mitjana
Constituïda per treballadors no productius (és a
dir, que no produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis estructurals, aquesta
classe és exigida per l'increment de la productivitat, i els seus membres tenen, entre
altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar i planificar el producte
excedent creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la classe mitjana són,
doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva marxista, en fan un
amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes, impedint una
polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi, veu la
classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte existent
entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la societat
postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar i als
fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat.
Desclassar
Fer que hom deixi la classe social a la qual
pertanyia, sia mitjançant una forta promoció o una radical degradació
socioeconòmiques.
|
|
També tenen el suport institucional de la burocràcia,
l'exèrcit i l'Església. |
Laterà, pactes del
Acords diplomàtics entre el regne d'Itàlia i
l'estat del Vaticà signats l'11 de febrer de 1929 per Mussolini i el secretari d'estat,
cardenal Gasparri, pels quals hom posava fi al conflicte entre la Itàlia unificada i els
Estats Pontificis desapareguts de fet amb l'ocupació de Roma el 1870. Comprenien tres
documents: un tractat polític reconeixent l'estat del Vaticà, un concordat i una
convenció financera. Pel primer era suprimida la llei de garanties del 1871, no acceptada
per Pius IX, i reconegut l'estat del Vaticà. El concordat signat, segon document,
representà l'acceptació de l'Església Catòlica com a oficial de l'estat italià, les
escoles confessionals, la validesa dels matrimonis canònics, subvencions al clergat, etc.
La signatura d'aquests pactes fou un triomf polític de Mussolini, que va
veure indirectament reconeguda la seva política per part de l'Església. Desaparegut el feixisme, la república ratificà el concordat, però
posteriorment hom n'ha plantejat la renovació, sobretot d'ençà de l'aprovació de la
llei del divorci (1970). El tercer document era el lliurament d'una quantitat en efectiu
en concepte de reparacions per les requises i els perjudicis causats amb l'ocupació de
Roma i altres territoris dels antics Estats Pontificis.
|
Organització de l'Estat feixista.
La missió del partit únic és organitzar i mobilitzar les masses apel.lant el sentiment
nacional. |
Partit
Nacional Feixista (PNF)
Partit fundat per Benito Mussolini el novembre de 1921, a partir dels Fasci
di Combattimento, organització que incloïa exsocialistes extremistes, com
Mussolini, futuristes anarconacionalistes, com Marinetti, sindicalistes revolucionaris
d'inspiració anarquista, excombatents (els "Arditi") guanyats pels
nous mites heroics de l'aventura bèl.lica i homes d'ordre escandalitzats per la
"rebel.lió de les masses" i per la debilitat de l'Estat liberal.
Cap al 1920 el feixisme va passar de ser un moviment integrament urbà, de petits
activistes, a ser un moviment més ampli que va aconseguir el suport dels propietaris
agrícoles, atemorits davant les ocupacions de terres.
El seu primer programa reflectia aquesta variada composició social i política i
presentava un fort eclecticisme. D'una banda, demanava un procés constituent, l'extensió
del sufragi a les dones, un salari mínim, el desenvolupament de la seguretat social i un
impost sobre el capital. De l'altra, pretenia promoure una reestructuració de l'estat
potenciant les forces armades i portant a terme una política exterior reivindicacionista
i annexionista destinada a rescatar la victòria del 1918 de la humiliació i de la
mutilació territorial (terres irredemptes). La combinació d'un programa demagògic amb
la crida a l'activisme de la joventut, dels excombatets i de la petita burgesia, va
atreure molts seguidors, encara que el feixisme va restar sempre com una força
minoritària en el terreny electoral. De fet la seva força radicava en la implacable
violència exercida per les Esquadres d'Acció. Pel novembre de 1921 Mussolini va
fundar el Partit Nacional Feixista, que va tenir molt aviat 700.000 membres. El partit va
rebre el suport financer de la Confindustria (associació patronal), el
recolzament de l'exèrcit i la complicitat d'una part dels partits liberals.
Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP)
Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (NSDAP). Sorgit del Partit
dels Treballadors Alemanys (DAP) (Deutsch Arbeiter Partei), minoritari
partit obrer alemany, de tendència pangermànica i antisemita, fundat per Anton Drexler
l'any 1919 a Munic, que fou la base de l'organització del moviment nacionalsocialista.
Hitler s'hi va adherir poc després de la seva fundació i aviat el va controlar
totalment. El 1920 va canviar de nom i s'anomenà partit obrer alemany nacionalsocialista
(NSDAP). Aquest mateix any va fixar el seu programa de 25 punts, en els quals es parlava
de formar un gran imperi alemany i es rendia culte a la guerra i a la violència, com a
mitjans per a aconseguir-ho. L'antisemitisme era un altre component important. Al judaisme
("explotador del poble alemany") se'l culpà de tots els desastres alemanys
anteriors i se l'identificà amb el marxisme i l'internacionalisme de les finances. El
partit va crear aviat el seu diari propi, el "Volkisher Beobachter", i
les seves forces d'assalt (SA), anomenades també camises brunes,
encarregades de pertorbar les reunions dels seus adversaris. Hitler també va donar al
partit un component antijueu i va adoptar una sèrie d'emblemes i de símbols semblants
als del feixisme italià: camisa bruna, salutació a la romana i la creu gammada. Pel
gener de 1923 el partit va celebrar el seu primer Congrés a Munic i pel setembre va fer a
Nuremberg la seva "primera jornada nacional", en el curs de la qual Hitler va
anunciar la seva voluntat d'abatre la República. El seu programa, confús i demagògic,
denunciava marxistes i jueus com els responsables dels mals que patia Alemanya i exigia la
supressió del Tractat de Versalles.
Arran del fracàs del putsch de Munic (9 de novembre de 1923), el partit
va ser prohibit i Hitler va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó, dels que
només va complir-ne sis mesos. Empresonat, Hitler va ampliar i va classificar el seu
ideari a "Mein Kampf" ("La meva lluita") (1924), llibre on
exposava les seves idees i el seu projecte polític. Quan Hitler va sortir de la presó,
la seva posició dins el partit i el seu lideratge ideològic estaven encara més
reforçats i el 1925 va crear la seva pròpia milícia, la SS (Grup de
Protecció). Entre 1924 i 1929, el partit nazi van tenir molt poca activitat, ja que la
recuperacio econòmica va fer predre terreny al seu radicalisme. Així, Hitler va posar en
pràctica una nova tàctica, consistent en la reducció de l'activisme i l'acceptació del
joc parlamentari com una manera d'accedir al poder. La difícil conjuntura derivada de la
crisi del 1929 va tornar a donar una oportunitat als nazis. En efecte, a partir de 1930,
l'agudització de la crisi econòmica va impulsar de nou el partit, que va ser
considerat pels mitjans conservadors com una possible solució de recanvi davant la
inèrcia dels partits de dreta tradicionals. A les eleccions de 1924, 1928, 1930, 1932 i
1933, el partit nacionalsocialista havia obtingut 10, 12, 107, 196 i 208 diputats,
respectivament. L'èxit electoral dels nazis cal buscar-lo en el suport que van trobar
entre les classes mitjanes i els camperols arruïnats i també entre els obrers
desesperats davant l'atur i la misèria. El nacionalisme radical dels nazis els va fer
guanyar adeptes entre els militars i excombatents i entre la burgesia, desitjosa d'un
poder fort. A més a més, Hitler comptava ja amb el suport d'importants personalitats de
la indústria i de les finances (com Thyssen i Stinnes) i disposava d'ajuts provinents
d'alguns grans empresaris (com A.Krupp).
Hitler representava per a una part de l'opinió pública alemanya un eficaç
defensor de l'ordre contra el comunisme. Per això, les forces conservadores van decidir,
pel gener de 1933, de nomenar Hitler canceller d'un govern heterogeni i de coalició en el
qual els nazis només tenien tres ministeris. El 30 de gener de 1933 Hitler va accedir a
la Cancelleria, va jurar la Constitució, però les seves intencions eren clares:
convertir la República en un Estat autoritari. Així, un cop enfortides les seves
funcions de repressió, encargades a les SA i a la policia especial del partit (SS),
va aconseguir plens poders dos mesos més tard. Immediatament, foren transformades les
estructures polítiques del país. Convertit ja el NSDAP en partit únic, el
nacionalsocialisme va imprimir a l'Estat característiques totalitàries, recolzades en
les mesures policíaques i terroristes de la Gestapo i dels camps de concentració. El
1933, el partit comptava amb uns vuit milions d'afiliats.
NSDAP
Sigla del partit nazi: Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (Partit
Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys).
|
|
Organitzacions paramilitars i policíaques
feixistes. |
Paramilitar
Dit de certes organitzacions civils que tenen
estructura o disciplina militar.
Fascio
Mot aplicat a grups polítics o socials tendents a una finalitat comuna i
d'acció generalment revolucionària. Els més coneguts són els fasci dei lavoratori (o
fasci siciliani), estesos per tot Sicília (1892-93), de caràcter socialista i en
lluita contra els latifundistes, i els fasci di combattimento, sorgits per
iniciativa de Mussolini (1919), d'on nasqué el partit feixista.
Fasci di combattimento
Les unitats de milícies fundades per Benito Mussolini el 1919 es van
anomenar fasci di combattimento (feixos de combat), i eren compostes per homes
que barrejaven un nacionalisme agressiu amb aspectes pseudorevolucionaris. El seu símbol
va ser el feix de vares amb una destral.
Arditi
Els arditi (valents, atrevits) eren tropes especialitzades,
exclusivament utilitzades durant els darrers anys de la primera guerra mundial com a
unitats d'assalt. Quan foren desmobilitzats no van trobar el seu lloc a la societat i,
sobretot els oficials, es van enquadrar en els fasci italiani di combattimento.
Els socialistes també van recórrer a aquest nom per crear les seves pròpies milícies
de defensa contra els atacs dels feixistes (arditi del popolo).
Esquadres d'Acció
Squadre d'Azione. Grups paramilitars italians que es van oposar al carrer al
moviment obrer i socialista.
SA
1. Sturmabteilungen o seccions d'assalt. Organització
paramilitar del Partit Nacionalsocialista Alemany. Creada a Baviera el 1921, la SA fou
freqüentment enquadrada per antics oficials i membres dels cossos francs. Al començament
dels anys trenta esdevingué un veritable exèrcit polític que tingué un paper decisiu
en la conquesta del poder per part del partit nazi. De 400 000 membres que la componia el
1933, passà a dos milions el 1934, després d'haver absorbit l'organització dels cascs
d'acer. Dirigida per Ernst Röhm des del 1931, a partir del 1933 la SA esdevingué una
força amenaçadora que propugnava una segona revolució i que rivalitzava amb l'exèrcit.
Sentint que en perdia el control, Hitler es recolzà en la SS per liquidar-ne
l'estat major en el sagnant atac anomenat de la nit dels coltells llargs. La SA fou
reduïda numèricament i políticament i passà a ésser una organització més
figurativa. El 1939, la majoria dels seus membres foren mobilitzats a la Wehrmacht.
2. Membre de la Sturmabteilung. Hom els ha anomenat també camises
brunes per raó de l'uniforme.
SS
1. Schutzstaffeln o brigades de protecció. Organització paramilitar i policíaca del Partit Nacionalista Alemany. La SS fou
creada el 1925 com a guàrdia personal de Hitler, i des del 1929 estigué a les ordres de
H.Himmler. Els seus membres, 400 en els inicis, s'elevaren a 100 000 el 1933 i a
240 000 el 1939. A partir del 1934, en què, amb l'eliminació d'E.Röhm i de la
Sturmabteilung, desaparegueren els seus rivals més directes, la SS assolí un notable
poder: hom li confià la seguretat de l'estat i, des del 1939, el control dels territoris
ocupats. Es transformà, doncs, en policia política del Tercer Reich i col·laborà amb
la Gestapo -també dependent de Himmler- en la lluita contra les organitzacions d'esquerra
i obreristes i contra els jueus. Fou responsable de l'administració i vigilància dels
camps de concentració, i, a partir del 1940, algunes de les seves seccions esdevingueren
unitats militars (Waffen SS), i combateren a Khàrkov, a les Ardenes, etc. La SS
contribuí decisivament al fracàs del putsch contra Hitler del 20 de juliol de
1944, arran del qual Himmler assumí el comandament militar de totes les forces del Tercer
Reich.
2. Membre de la Schutzstaffel.
Gestapo
Geheime Staatspolizei. Policia política de
l'estat nacionalsocialista alemany. L'origen consistí en la creació d'un òrgan prussià
(1933), encarregat a Hermann Göring, i d'un òrgan bavarès (1934), confiat a Heinrich
Himmler, però l'organització definitiva fou obra de Himmler i Reinhard Heydrich el 1936.
La Gestapo restà estructurada com a cos policíac únic del Reich i fou dividida en
policia d'ordre (Ordnungspolizei) i policia de seguretat (Sicherheitspolizei).
Esdevingué, així, la força repressiva nazi més important i disposà de mitjans
il·limitats per a aconseguir els seus fins; les seves decisions no necessitaven
l'aprovació dels tribunals de justícia, i així pogué anihilar qualsevol dissidència
dins l'estat i àdhuc dins el partit mateix. El primer cap, Rudolph Diehls, fou
substituït per R.Heydrich, que dirigí l'organització fins que fou assassinat per
patriotes txecs el 1942; la direcció passà llavors a Kaltenbrunner, que estengué a
quasi tot Europa aquest règim policíac. Una de les seves activitats fou l'espionatge i
el contraespionatge, en rivalitat amb l'Abwehr. A més, al costat de les SS
la Gestapo es destacà en la repressió dels grups de resistència dels països ocupats i
en l'eliminació dels jueus i de les minories polítiques. Així, fou la proveïdora dels
camps de concentració, l'administració dels quals tenia encarregada, bé que llur
vigilància era confiada a les SS. Després de la victòria dels aliats, els agents de la
Gestapo detinguts foren condemnats com a criminals de guerra; Himmler se suïcidà (1945)
i Kaltenbrunner fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg (1946).
|
|
Simbologia
feixista. |
Llenguatge
feixista
Dit del que és propi dels règims feixistes, inclou tot tipus de missatge
per estendre la seva ideologia i imposar el seu pensament. Inclou tant manifestacions
externes (desfilades, gran parades militars, mítings,etc.), com símbols (uniformes,
himnes, cançons, banderes, salutació a la romana, creu gammada, etc.) i missatges fets
amb eslògans, frases fetes, tòpics, etc. El llenguatge feixista va transmetre's a
través d'una preparada propaganda, que va utilitzar tots els mitjans que tenia al seu
abast (ràdio, cinema, art, etc.).
Símbol cultural
Segons C.Geertz, qualsevol tipus d'objecte, acte o esdeveniment que serveix
per a vehicular idees o significats. Es tracta de construccions mitjançant les quals
creences i idees s'expressen més concretament, resisteixen més els canvis i són més
fàcils de comunicar. Per altra banda, els símbols constitueixen una font d'informació
que l'individu utilitza per a organitzar la seva experiència i les seves relacions
socials.
Eslògan
Frase relativament breu adoptada com a símbol o divisa d'una empresa o
activitat, principalment amb fins publicitaris o propagandístics.
Tòpic
Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit.
Míting
Acte públic de propaganda, especialment sobre qüestions polítiques o
socials, en què intervenen un o diversos oradors.
Discurs
Desenrotllament ordenat sobre un tema determinat que un orador pronuncia
davant un públic amb una finalitat persuasiva.
Parada
Ostentació que hom fa d'alguna cosa. També, desfilada, generalment de
tipus militar.
Desfilada
Acció de desfilar les tropes, els participants en una processó, etc.
Salutació a la romana
Salutació pròpia dels romans consistent a estirar el braç dret, amb els
dits de la mà ajuntats i el palmell cap avall. Fou adaptat per la majoria dels règims
feixistes.
Àguila imperial
Emblema adoptat pels règims feixistes, com a símbol de fortalesa.
Vara
1. Rama dreta, prima i llarga, neta de fulles, usada com a bastó, com a mànec de
xurriaques, etc.
2. Bastó, derivat del bastó de comandament, usat com a insígnia d'autoritat, que porten
els alcaldes i els tinents d'alcalde.
Vares del lictor
Fascio littoiro. Símbol de la unitat, la força, la justícia,
fou un dels emblemes que el feixisme italià va prendre de la Roma antiga.
Feix
1. Cert nombre de tiges, branquillons, bastons, etc, disposats
paral·lelament i lligats ensems.
2. Reunió de vares d'om o de bedoll d'un metre i mig de llargada lligades amb una
corretja de cuir vermell, de les quals emergia una destral. A l'antiga Roma, era portat
pels lictors quan anaven davant determinats magistrats. La destral simbolitzava la
justícia, i el feix de vares, la força. El seu origen és etrusc. Fou reprès com a
emblema de la Revolució Francesa, i al s XX, com a símbol del feixisme italià.
Esvàstica
Creu gammada.
Creu gammada
Creu grega amb els quatre braços torçuts en angle
recte, levogirament o dextrogira, en forma de lletra gamma o d'escaire, i amb els dos
trossos d'igual longitud. És anomenada també esvàstica, i antigament, en llatí,
crux gammata. Aparagué a l'edat del bronze i fou coneguda pels pobles aris,
germànics i els primitius habitants d'Amèrica. Possiblement simbolitzava la rotació
diürna del Sol. Modernament, a Alemanya, es convertí en el símbol del partit nazi i, el
1933, en l'emblema del III Reich.
Camisa
Seguit d'un adjectiu de color distintiu d'un cos militar o d'un partit, nom donat als
membres d'aquest cos o partit.
Camises negres
Eren els militars feixistes italians a partir de 1919.
Camises brunes
Eren els militants nacional-socialistes alemanys (1925) i especialment les
SA (seccions d'assalt).
Camisas azules
Eren els militants de FET i de las JONS (1934). També han estat camisas
viejas els afiliats a la Falange Española abans del 18 de juliol de 1936.
|
Mètodes de l'Estat feixista.
Mitjans de repressió i de control. |
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents
execucions de pena capital.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets
polítics.
Estat de setge
Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les
garanties jurídiques de la ciutadania.
Violència
Acció violenta o coacció moral exercida sobre una
persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió. Tant el dret civil com
el penal lleven responsabilitat als actes comesos sota l'acció de la violència. A més,
el codi penal preveu una sèrie de delictes —rebel·lió, sedició, violació,
etc— en què la violència és una part integrant en llur descripció. La
jurisprudència i la doctrina distingeixen la violència física (vis absoluta) de
la coacció moral (vis compulsiva), i és castigada com a amenaça o coacció.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs
en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan
executiu o pels màxims dirigents.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres
mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar
que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós,
etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria
representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota
publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi
cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense
control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però
si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de
tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les
responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als
països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura
excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada
perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics,
i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on
és establerta.
Desterrament
Bandejament.
Bandejament
Mesura restrictiva de la llibertat, que no la priva plenament, sinó que només impedeix
de poder entrar, durant un cert temps, en determinat territori o una determinada zona
geogràfica. El bandejament, ensems amb d'altres mesures similars, fou antigament molt
aplicat. Modernament subsisteix com a pena i també com a mesura preventiva o de
seguretat, especialment en casos de delictes contra l'honor, l'honestedat, etc, en els
quals el retorn del delinqüent al lloc del delicte podria motivar la repetició dels
fets, situacions de tibantor, etc. Tècnicament, el bandejament es distingeix
específicament de l'estranyament i del confinament. El projecte del nou
Codi Penal espanyol el suprimeix com a pena.
Estranyament
Pena restrictiva de la llibertat que consisteix en l'expulsió del condemnat del territori
nacional durant el temps de la condemna.
Relegar
Exiliar (algú) en un lloc determinat, sense privar-lo dels seus drets civils i polítics.
Confinament
Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics, que
consisteix a fixar al condemnat un lloc determinat, on roman en llibertat vigilada.
Reprensió
Amonestació solemne feta pel tribunal per suscitar en el culpable d'una falta la
consciència del mal que ha fet, per tal que no torni a cometre-la, puix que aleshores
incorreria en penes més severes. En casos de falta greu (sobretot en cas de malversació
de béns públics per negligència del funcionari) és anomenada reprensió pública,
per tal com és celebrada en audiència pública; en faltes lleus (generalment contra la
propietat) hom fa la reprensió privada davant el tribunal a porta
tancada.
Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en
benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal
espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una
empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.
Espoliació
Acció i efecte de desposseir algú d'allò que li pertany.
Deportació
Pena consistent a trametre el condemnat a un territori
llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de
llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses,
hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou
practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs
colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
Esterilització
Intervenció que té per objecte d'anul·lar la facultat de reproducció
(quirúrgicament, químicament o per irradiacions). En l'home sol realitzar-se amb la
lligadura dels conductes deferents del testicle; en molts animals, per castració;
en la dona es fa amb resecció de les trompes de Fal·lopi, extirpació dels ovaris o de
l'úter, etc.
Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de
detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per
motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació.
L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel
comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la
culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità
general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima
vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments
anàlegs foren aplicats a l'Àfrica del sud pel governador britànic Horatio Herbert
Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels enfrontaments entre
nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a Espanya en la
guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi tots els paísos
del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps de concentració
tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on arribaren a
ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap suprem de
les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat nacionalsocialista, els de
Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín),
Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l'Alt
Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a Mecklenburg, per a dones) i
Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona Guerra Mundial foren creats,
al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen
(prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler
(Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek
(prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els enemics reals o suposats del
règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues
catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les considerades races inferiors
(gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats "asocials"; llur
treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà
d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les
epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments mèdics fets amb
internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després de l'anomenada
"solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a Polònia des
del 1941 camps d'extermini.
Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant
la Segona Guerra Mundial per a l'extermini en massa de la població jueva dels països
ocupats. A més dels que foren construïts al costat dels camps de concentració
d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin), sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka.
L'extermini era dut a terme en grans cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en
forns crematoris. Hi foren exterminats entre quatre i sis milions de jueus.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.
|
|
Un clar exemple de la intolerància dels règims feixistes el
trobem en la persecució dels jueus per part dels nazis. |
Gueto
Nom amb què es coneixien antigament, a l'Europa de l'Est, els barris on s'havien
d'establir obligatòriament les comunitats jueves. Durant la segona guerra mundial, els
alemanys van delimitar, en les principals ciutats de Polònia, unes zones per als jueus
absolutament tancades i aïllades de l'exterior, que van esdevenir autèntiques presons
d'on només podien sortir per treballar com a mà d'obra barata a les fàbriques nazis.
Extermini
Acció i efecte de destruir fins a l'últim, extirpar.
Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme 'genocidi', compost de
l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del sufix derivat del llatí caedere
('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis
Rule in Occupied Europe. La definició d'aquest crim en una fórmula legalment
tipificada és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim
de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de
1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes d'aquest text, el genocidi comprèn tant
l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que
n'impossibilitin del tot o en part la supervivència, i també les pràctiques contràries
a la continuïtat del grup, sigui impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació
dels infants. La Convenció estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a
jurisdicció internacional. En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la
sobirania o, quan és perpetrat al seu interior, considerar el genocidi un afer intern,
per a impedir els processos derivats d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels
acusats. Igualment, estableix que la incrimació per genocidi és aplicable tant en temps
de guerra com de pau, cosa que el diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el
processament per genocidi sempre s'exerceixen sobre individus particulars, independentment
de si actuen per compte propi o en representació d'un estat, un grup o una institució.
La Convenció delimita també la natura intencional del genocidi, i estableix que tant el
genocidi directe com la seva instigació, organització, complicitat o temptativa són
punibles. El document, en canvi, no considera els casos d'assimilació per la qual els
membres d'un grup són forçats a abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi
poden realitzar-se als països on té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que
les pràctiques genocides han estat una constant en la història de la humanitat, és a
partir del s XX que adquireixen especial importància; en primer lloc, per la
universalització dels drets humans, cosa que permet considerar-les un delicte sotmès a
jurisdicció internacional i, en segón lloc, per la multiplicació de la capacitat
tècnica i organitzativa per a la seva realització, especialment per part dels estats.
L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich fou l'experiència a partir de la qual
(especialment arran el procés de Nuremberg) fou formulada l'actual Convenció de
les Nacions Unides. El fet que la política de l'Alemanya nazi hagi esdevingut el
paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en casos en què és practicat amb un
caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no tant contra una ètnia sinó contra
la dissidència política. D'altra banda, les aliances polítiques i la posició dels
estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen les acusacions clares en
moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis més greus del s XX han
estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest no reconeix, les fams
provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja (1975-79), la guerra
civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la dècada dels anys
noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999), entre d'altres. Per
tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998 fou creat el Tribunal
Penal Internacional.
|
|
L'agressivitat imperialista dels règims feixistes va
portar a la Segona Guerra Mundial. |
Segona
Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945.
Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la
implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es
convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les
deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor
seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el
continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de
l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors
occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions
de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els
seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938)
Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques
les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de
govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al
Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits.
Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia,
trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya
reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de
conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de
Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia
portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig
del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939);
el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de
setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de
Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit
alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona
oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del
1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia
oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí
Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista
a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les
potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de
juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la
frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra
banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de
França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou
govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia
França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per
Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la
Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu
del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de
desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel
setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es
produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les
tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva
ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942).
Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania
(23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i
ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les
forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent.
Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de
juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més
de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus,
amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler,
contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal
d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà
l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el
desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al
contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades,
que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que
fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant
el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de
desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora
que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el
conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A
més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals
de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a
alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques
d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues
humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic,
on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova
ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que
fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de
novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles
caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es
deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al
Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a
l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del
1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre
del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània.
Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del
1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria
(7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes
ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la
invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del
règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència
alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora
que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses
de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes
aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un
increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels
alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció
i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de
l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la
capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació
incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de
maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament
nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig
atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern
japonès signava la capitulació davant els EUA.
|
|
Antifeixisme. |
Front
Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i
comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera,
dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del
feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del
1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO).
Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a
exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes
diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals,
que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals
i altres pel maig del 1936).
Resistència
Nom donat als moviments d'oposició que es produïren en els països
europeus ocupats per les tropes del Tercer Reich en el curs de la Segona Guerra Mundial.
L'ocupació militar alemanya provocà en primer lloc accions de boicot individual, que
més tard els partits i les organitzacions antifeixistes organitzaren en grups d'acció i
sabotatge. La resistència pacífica coexistí amb formes d'acció directa, com sabotatges
industrials, incendis de magatzems, voladures de línies elèctriques i de
telecomunicació i de vies fèrries, atemptats contra les forces d'ocupació i
col·laboracionistes, etc. Fou també molt important la difusió de premsa clandestina i
la propaganda oral i escrita contra les doctrines nazis i feixistes que els ocupants i
col·laboracionistes intentaven d'imposar. Els resistents col·laboraren eficaçment amb
els aliats en serveis d'informació i espionatge i en el salvament de pilots aliats
abatuts en territoris ocupats o de presoners de guerra evadits, i, en general,
dificultaren els moviments de les tropes alemanyes i, sobretot, l'avituallament i les
comunicacions. La intensitat de la lluita violenta anà augmentant al llarg del conflicte,
sobretot a l'Europa oriental (Txecoslovàquia, Polònia, URSS, Grècia, Albània i
Iugoslàvia), a França i, sobretot després de la caiguda de Mussolini, a Itàlia. En
canvi, als països ocupats de l'Europa occidental (Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i
Noruega), les formes de lluita no violentes foren preponderants. L'ajuda dels aliats, que
aviat s'adonaren de la importància de l'activitat resistent, fou decisiva: forniren a la
Resistència material bèl·lic i l'encoratjaren moralment amb les emissions
radiofòniques, com ara les de la BBC britànica. A mesura que augmentava la intensitat de
la lluita, el resistent entrà en la clandestinitat i actuava en règim de franctirador
integral, en grup reduït, o bé s'integrà en nuclis més nombrosos que actuaren d'acord
amb uns plans establerts segons previsions dels exèrcits aliats. Per intentar de
coordinar les activitats de la Resistència, fou creat a Londres el Servei Executiu
Operacional (SOE). L'heterogeneïtat de les forces que integraren la Resistència creà
tensions entre elles, i en alguns països, com Grècia, arribà a desembocar en una guerra
civil.
|
L'herència dels feixismes.
En temps de crisi han tornar a aparèixer noves formes de feixisme. |
Moviments neofeixistes
Al final dels anys vuitanta i el començament dels noranta apareixen i es consoliden a
Europa grups minoritaris que sense ésser equivalents al feixisme o el nazisme dels anys
trenta en presenten algunes de les característiques en la teoria o en la pràctica. D'una
banda, en molts països occidentals es produeix un creixement electoral de les opcions
polítiques d'extrema dreta que sense reivindicar-se explícitament feixistes presenten
una ideologia ultraconservadora i ultranacionalista. És el cas, essencialment, del Front
Nacional francès, liderat per Jean Marie le Pen, el qual en la dècada dels anys noranta
ha estabilitzat la seva quota electoral per damunt del 10%. D'altra banda, la simbologia
neo-nazi i alguns dels seus elements ideològics ha estat adoptada per grups juvenils
violents, especialment pels anomenats skinheads ('caps rapats'), amb actuació a
gairebé tots els països europeus. L'ultradreta política i les bandes juvenils
d'estètica militarista i neonazi convergeixen, cadascuna amb llurs mètodes, en el refús
dels immigrants del tercer món que arriben a Europa i han fet de la xenofòbia l'aspecte
central de llur discurs o actuació. En el cas dels grups neonazis s'hi afegeixen també
actuacions antisemites que reivindiquen directament la política hitleriana en els anys
trenta i quaranta. L'ultradreta política ha tingut a França els seus èxits electorals
més grans, però té també una presència activa especialment a Alemanya, Àustria i
Flandes. El Partit Republicà obtingué a Alemanya el 7,1% dels vots en les eleccions
europees del 1989. A Flandes, el Vlaams Blok se situà en les eleccions del 1991 amb 12
escons. A Àustria, el Partit Liberal superà en diverses ocasions en els anys noranta el
sostre del 10% dels vots. Pel que fa a les bandes juvenils que incorporen elements
estètics paramilitars o feixistes i que adopten actituds extremadament violentes, han
protagonitzat en el començament de la dècada dels noranta esporàdics esclats de
violència neonazi, amb la peculiaritat que han afectat d'una manera especial zones que
anteriorment es trobaven sota règims comunistes, sobretot a l'antiga República
Democràtica Alemanya. La profanació d'un cementiri jueu a la població francesa de
Carpentras l'any 1990 i l'incendi d'un alberg per a refugiats estrangers a la ciutat
alemanya de Rostock, a l'antiga RDA, l'estiu del 1992, han estat alguns dels episodis més
significatius d'aquesta onada, que s'ha concretat en agressions a immigrants africans i
magrebins o a refugiats eslaus en pràcticament tots els països europeus.
Neofeixisme
Nom donat al moviment ideològic i polític basat en els principis del feixisme. El
nucli inicial i més important radica a Itàlia, amb el Movimento Sociale Italiano (MSI),
que, juntament amb el neonazisme, ha estat l'inspirador de petits grups de l'extrema dreta
arreu del món occidental. A Itàlia, nuclis clandestins d'aquest signe (Ordine Nero,
Ordine Nuovo, etc), han protagonitzat, des dels anys setanta, sagnants accions
terroristes.
Neonazisme
Nom donat al moviment ideològic i polític inspirat en el nacionalsocialisme.
Grups neonazis i neofeixistes intentaren (1950 i 1951) la creació d'una internacional,
que no reeixí a causa de dissensions internes. El nucli principal neonazi es constituí a
Alemanya amb la creació, el 1964, de la National Demokratische Partei Deutschlands.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. El
feixisme italià.
2. El nazisme alemany.
3. Líders feixistes a
l'Europa occidental.
4.
Líders feixistes a l'Estat
espanyol.
5.
Líders feixistes a l'Europa central i oriental.
6.
Altres líders feixistes.
7.
Papes del període dels feixismes. |
El
feixisme
italià. |
Mussolini,
Benito (1883-1945)
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de
magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual
encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília
(1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del
partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a
favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del
diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il
Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o
grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del
partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada
de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921
aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al
capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava
l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre
tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la
complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap
de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual,
implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell
propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el
papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres,
dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en
alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió
d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil
espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i
ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual
signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles
els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà
d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental
l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els
progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als
Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la
zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En
apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels
partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva
amant Chiara Petacci.
|
|
El
nazisme alemany. |
Hitler,
Adolf (1889-1945)
Polític alemany. Fill d'un duaner austríac, residí, successivament, a
Linz, a Viena -on s'impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la
petita burgesia- i a Munic, i el 1914 s'incorporà com a voluntari a l'exèrcit bavarès.
El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, grup d'extrema dreta creat aquell mateix any;
aviat n'esdevingué membre de la junta directiva i redactor del seu setmanari, el
"Völkischer Beobachter", i el 1921 assolí la direcció del partit, el qual
prengué el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), vulgarment
conegut com a partit nazi. El 1923, influït per l'exemple de Mussolini, tractà
d'emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força (putsch de
Munich); detingut, fou condemnat a cinc anys de reclusió dels quals en complí només un,
durant el qual dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein
Kampf ('La meva lluita'). La crisi econòmica del 1929 féu possible la vertiginosa
ascensió del nacionalsocialisme; malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu
programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l'individu a la
comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els
seus seguidors aconseguiren 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies
als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.
Els magnats de la indústria, hostils a la política moderada de Brüning i de Schleicher
i atemorits per l'acció revolucionària esquerrana, donaren al nazisme un ajut decisiu;
amb ell el NSDAP esdevingué el partit amb major nombre de diputats al Reichstag (1932) i
el seu líder, Hitler, obtingué la designació de canceller (gener del 1933). Hitler es
féu atorgar amplíssims poders i ràpidament procedí a desfer-se dels adversaris i dels
col·laboradors de fidelitat dubtosa: acusà els comunistes de l'incendi del Reichstag (27
de febrer de 1933) i perseguí ferotgement els dirigents dels partits d'esquerra i dels
sindicats obrers, que foren prohibits; organitzà la Gestapo (1934), dictà lleis contra
els jueus, creà camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels
llargs coltells (30 de juny del 1934) féu assassinar, entre d'altres, els caps de la SA i
de l'ala moderada del seu propi partit. A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler
assumí també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de
tres anys d'intens rearmament començà a fer realitat els seus projectes expansionistes
amb l'ocupació de Renània (1936) i les annexions d'Àustria (Anschluss, 1938), de la
major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Davant la
negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdansk,
signà amb Stalin un pacte de no-agressió i atacà Polònia (setembre del 1939), fet que
provocà l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després d'una primera fase de
victòries alemanyes i a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43), el
conflicte canvià de signe i l'oposició interna al Führer augmentà; l'àmplia
conspiració de què aquest fou objecte, però, fracassà (juliol del 1944). El 30 d'abril
de l'any següent, assetjat Berlín per les tropes russes, Hitler se suïcidà, després
de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor
l'almirall Dönitz.
|
|
Líders
feixistes a l'Europa occidental. |
Pétain,
Henri-Philippe-Omer (1856-1951)
Militar i estadista francès. Professor a l'Escola de Guerra (1901-10), les
seves teories defensives el feren impopular. General als 58 anys, durant la Primera Guerra
Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i dirigí la defensa de Verdun
(1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap de l'exèrcit
francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d'Abd
el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue (1934) i
ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la desfeta francesa (1940), fou
nomenat vice-president i, després, president del Consell de govern. Sol·licitat
l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat i després de
reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb Alemanya i fundà un
estat totalitari, sota el lema "Treball, Família, Pàtria". Després dels
contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer del 1941), nomenà Laval
president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a refugiar-se a Suïssa. Tornà a
França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el qual observà un mutisme
absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua (1945).
Salazar, António de Oliveira (1889-1970)
Estadista portuguès. Professor d'economia política i diputat (1921), defensà la
concepció clàssica de la moneda i de l'economia, basada en un pressupost equilibrat que
evités la inflació i el dèficit. Catòlic conservador, fou influït per les doctrines
polítiques integristes i pel pensament de Charles Maurras. Es declarà nacionalista,
antimarxista i partidari d'una societat corporativista i paternalista, en la qual els
treballadors havien d'estar associats als terratinents i als empresaris. El cop d'estat
del 1926 el féu ministre de finances, però dimití poc després. Cridat novament pel
president Carmona (1928), en un any equilibrà el pressupost estatal, cosa que li atorgà
un gran prestigi internacional. Primer ministre el 1932, Salazar féu pressió per donar
una base política a les seves reformes econòmiques i inspirà la Constitució del 1933,
que instaurà l'Estado Novo amb fonaments corporativistes i nacionalistes,
regeneracionistes i republicans, autoritaris i igualitaris. A poc a poc instaurà una
fèrria dictadura corporativista i reaccionària. Congelà el progrés popular i limità
l'expansió de l'economia, que es basà en l'explotació de les colònies africanes,
l'emigració a Europa i el turisme. En política exterior pactà amb el general Franco
(1937 i 1942), amb els aliats (1942-43), amb l'OTAN (1949) i amb els EUA (1956). Els anys
seixanta l'oposició interior i colonial augmentà i Salazar endurí el seu règim,
establint un autèntic terror policíac. Al mateix temps es produí un cert
desenvolupament industrial. Malalt, l'any 1968 fou substituït pel seu ministre Marcelo
Caetano.
|
|
Líders
feixistes a l'Estat espanyol. |
Franco
Bahamonde, Francisco (1892-1975)
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar
a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917
es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a
les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà
amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al
Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera
(1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i
en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove
d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de
la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la
Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de
l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb
José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central
(1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on
participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu
càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i
organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament
assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim
de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de
Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com
a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern
alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada
la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un
estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les
potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45),
però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà
amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley
del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947),
etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge
diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general
Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia
com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova
constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts,
com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973
cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall
Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la
governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a
traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del
príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres,
emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos.
Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
Primo de Rivera y Orbaneja, Miguel (1870-1930)
Militar i polític andalús. Segon marquès d'Estella, pertanyia a una família de
militars que es distingí durant el s XIX, principalment el seu pare, Fernando Primo de
Rivera y Sobremonte, capità general de Castella la Nova i de Filipines, un dels caps
militars de les forces del govern durant la tercera guerra Carlina, i el seu avi José
Primo de Rivera, que participà en les guerres contra Napoleó i en la primera guerra
Carlina, amb els cristins. Ingressà a l'exèrcit el 1884 i prengué part en les guerres
de Cuba i de les Filipines. El 1902 es casà amb Casilda Sáenz de Heredia, de la qual
enviduà el 1908 i de la qual tingué sis fills, entre ells José Antonio Primo de Rivera.
Coronel (1908), tinent general (1919), prengué part en les operacions del Marroc. Capità
general de Madrid, fou destituït perquè es manifestà partidari d'abandonar el Marroc.
El 1922 fou nomenat capità general de Catalunya. La desfeta de les forces de la
comandància de Melilla a Annual (21 de juliol de 1921) i la situació política general
determinaren el predomini del corrent intervencionista dins l'exèrcit i, pel juny del
1923, Primo de Rivera assistí a una reunió de caps militars convocada a Madrid per tal
d'examinar la conveniència d'un cop d'estat. Aquest fou decidit i hom n'oferí la
direcció al general Francisco Aguilera. Un incident d'aquest amb el polític Sánchez
Guerra, que el bufetejà, féu que Aguilera fos descartat, i Primo de Rivera prengué la
direcció de la conspiració, per pròpia iniciativa, i es rebel·là per tal de salvar el
país "dels professionals de la política", el 13 de setembre de 1923. El dia
abans havia signat un manifest adreçat al país. El govern dimití el dia 14 i Alfons
XIII cridà a Madrid el general rebel. Aquest hi arribà el 15 i nomenà un Directori
militar amb el qual començà la Dictadura de Primo de Rivera. La
descomposició del règim, molt constant, sobretot a Catalunya, el dugué a un intent
d'assegurar-ne la successió, que no fou ben rebut pel rei i que motivà la dimissió de
tres ministres, entre ells Calvo Sotelo i el comte de Guadalhorce. El 26 de gener de 1930,
per tal de refermar-se en el poder, demanà als capitans generals que li ratifiquessin la
confiança. La consulta fou negativa i el 28 de gener Primo de Rivera dimití i publicà
la darrera de les seves famoses i pintoresques notes, aquesta de comiat. El 12 de febrer
es traslladà a París, on morí sobtadament un mes més tard. Fou un home simplista,
impulsiu i extrovertit, sense cap preparació ni aptitud polítiques, per al qual els mals
del país procedien del separatisme, dels polítics i dels intel·lectuals
polititzats.
|
|
Líders
feixistes a l'Europa central i oriental. |
Alexandre
I de Iugoslàvia (1888-1934)
Rei de Iugoslàvia (1921-34), fill de Pere I
Karadjordjevic de Sèrbia. A la Primera Guerra Mundial lluità contra les tropes
austrohongareses i dirigí la retirada d'Albània (1915). El 1921 esdevingué rei dels
serbis, dels croates i dels eslovens, i, a causa de les pressions del partit radical
serbi, promulgà una constitució (Vidovdan) que atorgava a Sèrbia un paper
predominant. Això provocà enfrontaments entre els serbis (centralistes) i els croats
(federalistes), que culminaren en l'assassinat (1925) del cap del partit camperol croata,
Radic. El rei aprofità la situació per a abolir la constitució del 1921, dissoldre el
parlament i implantar un règim dictatorial (1929). Aquest mateix any canvià el nom del
regne pel de Iugoslàvia i promulgà una reforma administrativa que preveia l'abolició de
les unitats històriques, i, el 1931, atorgà una nova constitució que legalitzava la
dictadura. A l'exterior cooperà amb txecs i romanesos a la Petita Entesa i mantingué
relacions amb els altres estats balcànics. Durant la seva visita oficial a França (1934)
per tractar de l'aliança franco iugoslava, fou mort juntament amb el ministre francès
d'afers estrangers, Barthou, per uns nacionalistes croats. El succeí el seu fill, PereII,
que governà sota un consell de regència.
Antonescu, Ion (1882-1946)
Militar i polític romanès. Agregat militar en diverses capitals europees, se sentí
atret per les doctrines nazis i feixistes. De tornada al seu país, s'oposà al rei
Carles II, fet pel qual fou arrestat. Tot i així, fou ministre de la guerra (1938),
però dimití aviat. El 1940 dirigí un cop d'estat. Carles II hagué d'abdicar en el
seu fill, Miquel, i Antonescu esdevingué primer ministre, amb el títol de conducator.
A la Segona Guerra Mundial es posà al costat de l'Eix, i en produir-se la desfeta
romanesa enfront de les tropes soviètiques, fou destituït i, després,
afusellat.
Carles II de Romania (1893-1953)
Rei de Romania (1930-40). Fill i successor de Ferran
I. Practicà una política d'aliances amb els estats centreeuropeus i balcànics. El 1938
dissolgué les organitzacions polítiques i promulgà una constitució de caràcter
autoritari. En començar la Segona Guerra Mundial es veié forçat a cedir territoris a
l'URSS, Hongria i Bulgària, la qual cosa provocà el seu descrèdit. Hitler l'obligà a
abdicar a favor del seu fill Miquel, i morí a l'exili.
Dollfuss, Engelbert (1892-1934)
Polític conservador austríac. Fou secretari del Landbund (lliga agrària) de la Baixa
Àustria i ministre d'agricultura el 1931. El 1932 ascendí a la cancelleria sostingut
pels socialcristians, el Landbund i el Heimatblock, braç polític dels grups armats
parafeixistes de la Heimwehr. El 1933 derogà la constitució i intentà l'establiment
d'un estat corporatiu a l'estil italià; fixà una nova constitució (1934) i afirmà una
política exterior d'aliança amb Mussolini (protocols romans de 1934). Prohibí el partit
nacionalsocialista, declarà il·legals tots els partits, excepte el nou Front Patriòtic,
i esclafà violentament una insurrecció dels socialdemòcrates a Viena. Els nazis
l'assassinaren pel juliol del 1934, en intentar un cop d'estat, que fracassà.
L'aixafament de la república democràtica a Àustria per Dollfuss, poc temps després que
Hitler arribés al poder a Alemanya, determinà un cert canvi de la política de la
socialdemocràcia europea (com és ara en el cas espanyol) envers les institucions
republicanes burgeses.
Horthy de Nagybánya, Miklós (1868-1957)
Home d'estat hongarès. Fou ajudant de camp de l'emperador Francesc-Josep i oficial de la
flota austro-hongaresa durant la Primera Guerra Mundial. Ministre de la guerra (1919),
dirigí l'esclafament de les forces revolucionàries dirigides per Béla Kun i romangué
al capdavant de l'estat, com a regent, fins el 1944. Sota el govern de Bethlen (1921-31)
actuà com a cap d'estat constitucional, però progressivament, els seus poders
esdevingueren dictatorials (1937) a la vegada que s'acostava a les potències de l'Eix.
Aliat del Reich durant la Segona Guerra Mundial, declarà la guerra a l'URSS (1941) però
volgué distanciar-se d'Alemanya després dels primers fracassos. Recelós, Hitler
l'obligà a acceptar l'ocupació d'Hongria per part de la Wehrmacht (1944). Cap a la fi de
la guerra intentà de negociar un armistici separat que fou impedit pels alemanys. Acabat
el conflicte, els aliats el forçaren a exiliar-se a Portugal, on escriví les seves
memòries.
Metaxàs, Ioannis (1871-1941)
General i polític grec. Sostingué la política de neutralitat grega i hagué
d'exiliar-se quan abdicà el rei Constantí I. Retornat definitivament el 1926, propugnà
la restauració monàrquica. President del consell el 1936, es proclamà dictador,
instaurà un règim totalitari i es féu nomenar cap de govern vitalici. Bé que prudent
en la política internacional, la seva actuació a l'interior del país fou nefasta i es
distingí per una sèrie de brutals repressions, dirigides particularment contra els
intel·lectuals i polítics dissidents. Es mostrà inflexible davant l'ultimàtum de
Mussolini (1940) i morí quan les tropes hel·lèniques entraven victorioses a
Albània.
Pavelic, Ante (1889-1959)
Polític croat. Diputat per Zagreb (1920) i creador del moviment nacionalista Ustasa,
organitzà l'assassinat del rei Alexandre I de Iugoslàvia (1934) i es refugià a la
Itàlia de Mussolini. Els alemanys el feren cap de l'Estat Independent de Croàcia (1941).
Cedí la Dalmàcia a Itàlia. En finir la guerra s'exilià a Àustria i, més tard, a
l'Argentina (1948) i a Espanya (1957).
Pilsudski, Józef (1867-1935)
Militar i polític polonès. Acusat de formar part d'un complot per a assassinar el tsar
Alexandre III, fou deportat a Sibèria (1887-92). Al seu retorn s'uní al nou Partit
Socialista Polonès, del qual passà ràpidament a ser un dels dirigents i fundà el diari
"Robotnik" ('El treballador'). Empresonat pels russos (1900) i traslladat a
Peterburg, se n'escapà l'any següent. En començar la guerra russo-japonesa, visità
Tòquio per demanar ajut als japonesos. Participà activament en la revolució russa de
1904-05 i, quan aquesta fou sufocada, dirigí la fracció revolucionària del seu partit i
posà en moviment l'organització de voluntaris independentistes. A la Primera Guerra
Mundial lluità al costat dels austro-hongaresos, però fou internat, per dissensions, a
Magdeburg (1917-18). Tornat a Varsòvia, fou investit pel consell de regència polonès de
poders dictatorials i, el 1919, es veié confirmat en els càrrecs de cap de l'exèrcit i
de cap de l'estat per la primera dieta polonesa, després de recobrada la independència
del seu país. Mariscal (1920), dirigí les operacions bèl·liques contra els bolxevics.
Prengué el poder el 1926, a conseqüència d'un cop d'estat, i, bé que de manera
indirecta, ocupà el poder a Polònia fins a la seva mort, amb l'ajut de l'exèrcit i dels
partits polítics més moderats.
Smetona, Antanas (1874-1944)
Polític lituà. Després de la Primera Guerra Mundial fou president
del Consell Nacional (1917) que proclamà la independència de Lituània. Nomenat
president de la República Lituana (1919-20), donà un cop d'estat (1926) amb l'ajut del
partit Tautininkai (nacionalista conservador) i implantà un govern autocràtic. Reelegit
el 1932 i el 1938, en produir-se l'annexió de Lituània a Rússia (1940) fugí a Alemanya
i després als EUA.
Tiso, Josef (1887-1947)
Polític eslovac. Clergue i diputat, fou un dels dirigents del partit
populista. President del govern autònom eslovac (1938), proclamà la independència
d'Eslovàquia sota la protecció de Hitler, i continuà al capdavant del govern (1939-45).
Després de la derrota dels nazis, fou condemnat a mort i executat.
Ulmanis, Karlis (1877-1952)
Polític letó. Cap del consell nacional que proclamà la república
de Letònia, en fou primer ministre en tres ocasions (1919, 1925-26, 1930-32). Mitjançant
un cop d'estat (1934), es proclamà capitost (vadonis) i es féu elegir president
(1936). En ocupar Letònia les tropes soviètiques (1940), fou deportat a l'URSS.
Zogu I d'Albània (1895-1961)
Mbret
o rei dels albanesos (1928-39). Fill gran
de Djemal Paixà Zogu, cap de la família de governadors hereditaris de Mati, i de Sadia
Toptani, parenta d'Essad Paixà Toptani. Fins a esdevenir rei d' Albània
fou conegut amb el nom d'Ahmed Beg Zogu. El 1921 fou nomenat ministre de
l'interior, i el 1922 president del consell de ministres. El 1924 es féu elegir president
de la república, i el 1928 es proclamà rei. El 1939 les tropes italianes envaïren
Albània i proclamaren rei Víctor Manuel III d'Itàlia, i Zogu hagué de refugiar-se a
Grècia, després a Egipte i finalment (1955) a França. El 1945 fou proclamada la
república a Albània, però Zogu mantingué el títol de rei a l'exili, reconegut per
tots els albanesos exiliats, que a la seva mort proclamaren rei el seu fill Leka
I.
|
|
Altres
líders feixistes. |
Quisling,
Vidkun (1887-1945)
Polític i militar noruec. Agregat militar a Moscou (1927-29) i ministre de defensa
(1931-33), fundà el Nasjional Samling, partit de tendència feixista. Simpatitzant del
nazisme, quan Noruega fou ocupada pels alemanys (1940) col·laborà amb ells, i el seu
partit passà a ésser l'únic permès al país. Cap de govern (1942), en finir la guerra
fou jutjat i executat. El seu cognom esdevingué sinònim de
col·laboracionista.
|
|
Papes
del període dels feixismes. |
Pius
XI (1857-1939)
Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca
Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a
Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de
col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus
scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937).
Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant
la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti
connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió
social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge,
contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a
la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat
pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli
(1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts
estats.
Pius XII (1876-1958)
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de
sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919)
i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu
pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939)
ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per
estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als
empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució
racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava
ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia
d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària
situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees,
condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell.
S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione
(1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria
romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels
moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma,
1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma
litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la
religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es
destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante
Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947),
sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de
l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el
sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme
dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el
dogma de l'Assumpció de Maria (1950).
|
|
