Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
El feixisme italià
(1922-1943). |
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim
autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià
fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per
Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de
la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una
autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als
delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims
autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim
autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot
s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què
hom s'imposa a una persona o a un grup.
Feixisme italià
Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918
Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben
definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a
les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives
contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de
l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa
sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei
Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per la
ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi economicosocial
del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que,
després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona (1923) i
de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del polític socialista
Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de
premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els
teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué
d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí d'imposar-se sobre diferents sectors de
la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i una bona part de l'exèrcit tradicional
se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la monarquia, molts grups de la petita
burgesia, per contra, amenaçats de proletarització, defensaren fanàticament una
política que convenia, més que a ningú —pel seu esperit antimarxista—, a
l'alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les associacions
obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la idea del
sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i treballadors
associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant el ministeri
de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale
delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938)
respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar una organització
social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut,
però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat es limitava a
intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el
feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol
dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. Fites d'aquesta
política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els plans agrícoles
del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la
industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l'automòbil), i, més
tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la
solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de
molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini
algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució
d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de
Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures
bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà:
conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i
conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial
(1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes
el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943),
pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a
Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència
partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.
Feixista
1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial.
2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència.
La Doctrina del Feixisme
Obra de Benito Mussolini, publicada entre 1932 i 1934, en la que exposa
els principis bàsics de la seva ideologia.
 |
|
Itàlia va parlar de victòria mutilada en acabar la
Primera Guerra Mundial. |
Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El
desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX
havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert
després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit
de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels
conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de
Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i
Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en
aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a
conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials
es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part
de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia
inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències
tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència
hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al
bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora
d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva
aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de
l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions
entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut
incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per
part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena
en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia
el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol
Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra
a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el
territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet
com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren
totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països:
amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària
(octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó
(agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del
1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius
estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels
enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla
alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en
direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit
francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà
(Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar
alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental,
creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada
efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord,
motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von
Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original
pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada
cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a
Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la
guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc
no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914
l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia
oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes
conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la
revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del
1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les
tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament
ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les
potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però
l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels
respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el
seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els
alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els
intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de
moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A
la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí
un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals
mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a
Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada
en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de
distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient
immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els
esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren
avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front
occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg
a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa
per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una
represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918).
L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de
l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la
revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les
condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat
l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències
franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.
Revengisme
Estat d'esperit col.lectiu dels habitants d'una nació que inspira un gran
desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar.
Irredemptisme
Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1866.
Propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren
encara sota la dominació d'altres potències (Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia,
Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta). L'irredemptisme tingué com a primera
organització l'Associazione in pro dell'Italia irredenta, fundada per M.R.Imbriani
el 1877, i més tard el grup Dante Alighieri, els quals aglutinaren els elements de
l'oposició, que acusaren el govern d'haver traït els ideals del Risorgimento,
quan foren establertes relacions diplomàtiques amb Àustria i Alemanya. En començar el
s XX les seves tradicionals reivindicacions esdevingueren part integrant de la
política exterior italiana i, més tard, de l'ideari polític feixista.
Fiume
Ciutat crota -Rijeka- que els irredemptistes italians reivindicaven com a
territori italià. Acabada la primera guerra mundial, el poeta Gabrielle d'Annunzio ocupà
durant uns mesos la ciutat amb milícies voluntàries. Pel tractat de Roma (1924), Fiume
va passar a sobirania italiana, però a la fi de la segona guerra mundial s'integrà a
Iugoslàvia.
|
|
La crisi va caracteritzar la Itàlia de la
postguerra. |
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La
situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota
la producció.
Moviment obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal
d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les
condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a
d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions
depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és
declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general.
|
En aquest context de crisi, els feixistes italians demanaren un
canvi de govern.
L'accés al poder: la "Marxa sobre Roma". |
Marxa
sobre Roma
Episodi de la conquesta del poder per Mussolini, a Itàlia. Amb la simpatia
tàcita de les forces armades, 40 000 camises negres convergiren, a partir del 27
d'octubre de 1922, sobre Roma. El govern Facta presentà la dimissió, i Mussolini, que
havia restat a Milà, arribà a Roma el dia 30, cridat per Víctor Manuel III per formar
govern. La marxa fou idea de D'Annunzio, i l'organitzà Italo Balbo i els altres
quadrumvirs: De Bono, De Vecchi i Bianchi.
Camises negres
Eren els militars feixistes italians a partir de 1919.
|
|
Un cop al poder, Mussolini va aprofitar el cas Matteotti per a
convertir la monarquia en un estat totalitari. |
Cas
Matteotti
L'assassinat del diputat socialista Giacomo
Matteotti, l'any 1924, per milicians feixistes provocà revoltes arreu del
país, que donaren peu que Mussolini suprimís les darreres llibertats polítiques. Els
assassins de Matteotti foren jutjats el 1947 i condemnats a presó.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de
la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal,
concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o
reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb
els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i
democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i
pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic
-disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un
cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i
traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de
comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i
militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins
l'estat.
Estat totalitari
Estat que desenvolupa un règim totalitari.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes
socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors
d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre
el socialisme.
|
|
El nou règim va combinar la centralització i
l'autoritarisme. |
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major
part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració
central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres
organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració
dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en
els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència
inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc.
Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el
poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels
subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder
posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es
caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur
exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire
dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme,
nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona
Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que
subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un
poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de
militars.
|
|
El cap del feixisme fou Benito Mussolini, el "Duce". |
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota
el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència
en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta
que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els
llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i
professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i
les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i
es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap
carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són
obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les
obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament
i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Duce, Il
Títol que es donà Benito Mussolini després de la marxa
sobre Roma (1922). Des del 1938 Mussolini fou oficialment cap del govern i duce del
feixisme.
|
|
Organització de l'Estat feixista. |
Gran
Consell Feixista
Organisme del feixisme italià que elegia, d'entre 1.000 noms proposats
per les corporacions i associacions, els 400 candidats que havien de ser plebiscitats.
Cambra dels Fasci i de les Corporacions
Òrgan consultiu format pels dirigents del partit i de les corporacions feixistes,
que va substituïr la Cambra dels Diputats a partir de gener del 1939.
Milizia Voluntaria
Cos de Seguretat Nacional del feixisme italià.
Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat
política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona.
Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels
règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix
al text articulat d'una norma jurídica.
Vot corporatiu
Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les
corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o
cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a
Espanya sota la dictadura del general Franco.
|
|
El partit únic. |
Partit
Nacional Feixista (PNF)
Partit fundat per Benito Mussolini el novembre de 1921, a partir dels Fasci
di Combattimento, organització que incloïa exsocialistes extremistes, com
Mussolini, futuristes anarconacionalistes, com Marinetti, sindicalistes revolucionaris
d'inspiració anarquista, excombatents (els "Arditi") guanyats pels
nous mites heroics de l'aventura bèl.lica i homes d'ordre escandalitzats per la
"rebel.lió de les masses" i per la debilitat de l'Estat liberal.
Cap al 1920 el feixisme va passar de ser un moviment integrament urbà, de petits
activistes, a ser un moviment més ampli que va aconseguir el suport dels propietaris
agrícoles, atemorits davant les ocupacions de terres.
El seu primer programa reflectia aquesta variada composició social i política i
presentava un fort eclecticisme. D'una banda, demanava un procés constituent, l'extensió
del sufragi a les dones, un salari mínim, el desenvolupament de la seguretat social i un
impost sobre el capital. De l'altra, pretenia promoure una reestructuració de l'estat
potenciant les forces armades i portant a terme una política exterior reivindicacionista
i annexionista destinada a rescatar la victòria del 1918 de la humiliació i de la
mutilació territorial (terres irredemptes). La combinació d'un programa demagògic amb
la crida a l'activisme de la joventut, dels excombatets i de la petita burgesia, va
atreure molts seguidors, encara que el feixisme va restar sempre com una força
minoritària en el terreny electoral. De fet la seva força radicava en la implacable
violència exercida per les Esquadres d'Acció. Pel novembre de 1921 Mussolini va
fundar el Partit Nacional Feixista, que va tenir molt aviat 700.000 membres. El partit va
rebre el suport financer de la Confindustria (associació patronal), el
recolzament de l'exèrcit i la complicitat d'una part dels partits liberals.
|
|
Organitzacions paramilitars. |
Paramilitar
Dit de certes organitzacions civils que tenen
estructura o disciplina militar.
Fascio
Mot aplicat a grups polítics o socials tendents a una finalitat comuna i
d'acció generalment revolucionària. Els més coneguts són els fasci dei lavoratori (o
fasci siciliani), estesos per tot Sicília (1892-93), de caràcter socialista i en
lluita contra els latifundistes, i els fasci di combattimento, sorgits per
iniciativa de Mussolini (1919), d'on nasqué el partit feixista.
Fasci di combattimento
Les unitats de milícies fundades per Benito Mussolini el 1919 es van
anomenar fasci di combattimento (feixos de combat), i eren compostes per homes
que barrejaven un nacionalisme agressiu amb aspectes pseudorevolucionaris. El seu símbol
va ser el feix de vares amb una destral.
Arditi
Els arditi (valents, atrevits) eren tropes especialitzades,
exclusivament utilitzades durant els darrers anys de la primera guerra mundial com a
unitats d'assalt. Quan foren desmobilitzats no van trobar el seu lloc a la societat i,
sobretot els oficials, es van enquadrar en els fasci italiani di combattimento.
Els socialistes també van recórrer a aquest nom per crear les seves pròpies milícies
de defensa contra els atacs dels feixistes (arditi del popolo).
Esquadres d'Acció
Squadre d'Azione. Grups paramilitars italians que es van oposar al carrer al
moviment obrer i socialista.
|
|
Altres partits italians, prohibits durant el
feixisme. |
Partit
Popular Italià (PPI)
Partito Popolare Italiano (PPI). Partit polític italià precedent de l'actual Partito Democrazia Cristiana.
Fou fundat el 1919 per Luigi Sturzo i es basava en la doctrina social de
l'Església, la descentralització regional, la reforma agrària i altres reformes
polítiques. En les eleccions del 1919 i el 1921 obtingué un centenar d'escons
parlamentaris i també aconseguí un notable èxit a les municipals del 1920. Participà
en el govern de coalició de Bonomi (1922), però l'abandonà tan bon punt aquest prengué
característiques poc democràtiques (1923), i passà a l'oposició. Els assassinats del
líder socialista Giacomo Matteotti i dom Minzoni i la desaparició de les
llibertats constitucionals conduïren el Partito Popolare a retirar-se del Parlament
(ritirata dell'Aventino). A partir d'aleshores els seus dirigents foren perseguits i el
darrer secretari general, Alcide De Gasperi, es refugià al Vaticà fins a la
caiguda del feixisme.
Partit Socialista Italià (PSI)
Partito Socialista Italiano (PSI). Agrupació política italiana fundada el 1892, amb el nom de Partito dei
Lavoratori Italiani (que canvià l'any següent per l'actual) per Filippo Turatti, Andrea
Costa i Gregorio Agnini. Dominà el sector sindicalista els anys 1904-08. Posteriorment se
n'escindiren els sectors reformistes i, amb la discussió sobre la neutralitat i
no-belligerància durant la Primera Guerra Mundial, també els grups capitanejats per
Mussolini. Però la crisi forta es produí amb la qüestió de l'adhesió a la Tercera Internacional
al congrés de Liorna (1921), on es produí l'escissió principal, la dels leninistes, que
fundaren el Partito Comunista Italiano. Amb el feixisme vingué la persecució; el
secretari del PSI, Giacomo Matteotti, fou assassinat (1924) i els socialistes es
reagruparen a l'exili i signaren (1934) un pacte d'acció amb els comunistes per a una
col·laboració en la Resistenza. El 1947 s'escindí en dues branques: el PSI, guiat per
Pietro Nenni, i el PSDI (Partito Socialista Democratico Italiano), guiat per
Giuseppe Saragat.
|
|
Simbologia feixista. |
Salutació
a la romana
Salutació pròpia dels romans consistent a estirar el braç dret, amb els
dits de la mà ajuntats i el palmell cap avall. Fou adaptat per la majoria dels règims
feixistes.
Àguila imperial
Emblema adoptat pels règims feixistes, com a símbol de fortalesa.
Vara
1. Rama dreta, prima i llarga, neta de fulles, usada com a bastó, com a mànec de
xurriaques, etc.
2. Bastó, derivat del bastó de comandament, usat com a insígnia d'autoritat, que porten
els alcaldes i els tinents d'alcalde.
Vares del lictor
Fascio littoiro. Símbol de la unitat, la força, la justícia,
fou un dels emblemes que el feixisme italià va prendre de la Roma antiga.
Feix
1. Cert nombre de tiges, branquillons, bastons, etc, disposats
paral·lelament i lligats ensems.
2. Reunió de vares d'om o de bedoll d'un metre i mig de llargada lligades amb una
corretja de cuir vermell, de les quals emergia una destral. A l'antiga Roma, era portat
pels lictors quan anaven davant determinats magistrats. La destral simbolitzava la
justícia, i el feix de vares, la força. El seu origen és etrusc. Fou reprès com a
emblema de la Revolució Francesa, i al s XX, com a símbol del feixisme italià.
Camises negres
Eren els militars feixistes italians a partir de 1919.
|
|
Política econòmica. |
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola
clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de
la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme
soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el
grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la
crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de
l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat
mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal,
la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona
Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de
fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a
través dels plans econòmics.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que
interessa una activitat econòmica.
Planificació econòmica
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions
preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El
sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims
comunistes.
Autarquia
Sistema econòmic per mitjà del qual es pretén que un país es basti a
si mateix sense dependre de la importació. Tot sistema autàrquic, per poder dur-se a la
pràctica, necessita una forta planificació i el control polític interior dels agents
econòmics. Mitjançant l'Estat redueix les importacions al mínim. L'autarquia, amb
diferents finalitats, fou defensada com a sistema econòmic pels partits feixistes.
Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet
que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les
societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per
a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica
aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus
grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament
en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions,
mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política
d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en
afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la
indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important
d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la
crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a
l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la
formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El
rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al
seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions
pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú,
petrolis sintètics, sacarines, etc).
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant
els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en
diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació
fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant
l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La
política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes
d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la
necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables
per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és
bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i
es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden
ésser rebaixats.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació
d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats
bèl.liques prioritàries.
Indústria de guerra
Indústria destinada a la producció d'armament.
Batalla del gra
Campanya populista per a augmentar la producció agrícola, que tenia per
objectiu dessecar i transformar en terres de conreu àmplies zones pantanoses d'Itàlia.
La campanya va ser més una operació demagògica de propaganda, que pretenia exalçar els
valors de la vida rural, limitar el creixement urbà i crear noves ciutats rurals, que no
pas una veritable empresa econòmica rendible.
|
|
Jerarquització social. |
Jerarquia
1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o
grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme
especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental
o d'orde i la de jurisdicció.
2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret
d'índole normativa, subjectiva o objectiva.
Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament.
Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur
paper.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim
polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una
classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
|
|
Política social. |
Feixistització
Acció i efecte d'imposar els principis del feixisme.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns
valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació
de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi
social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de
comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals
de socialització.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres
mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar
que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós,
etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria
representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota
publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi
cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense
control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però
si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de
tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les
responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als
països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura
excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada
perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics,
i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on
és establerta.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la
representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics,
a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una
sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel
comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució
jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els
problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de
l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i
anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb
intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s
XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als
documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el
corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una
correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues
guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus
a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la
vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels
primers quinquennis de la postguerra.
Vot corporatiu
Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les
corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o
cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a
Espanya sota la dictadura del general Franco.
Llei Rocco
Llei del 1926 per la qual només s'autoritzava l'existència de sindicats
feixistes, en els quals amos i obrers havien d'establir de comú acord els convenis
col.lectius que fixaven els salaris i les condicions laborals, mentre que les vagues van
ser absolutament prohibides.
Carta del Treball
Carta del Lavoro. Llei del 1927 que instituïa l'Estat corporatiu
i subordinava la iniciativa privada a l'interès nacional.
Consell Nacional de Corporacions
Consell feixista que integrava els delegats de les corporacions sindicals
(obrers i patrons) i els representants de l'Estat i del partit.
Opera Nazionale Balilla
Organització paramilitar creada el 1926 pel règim
feixista italià, destinada a la formació de la joventut. Comprenia els balilla (8-14
anys), els avanguardisti (14-18 anys) i l'organització per a noies Piccole e
Giovani Italiane. El nom prové del que hom donà a l'adolescent que provocà
l'alçament genovès contra els austríacs.
Opera Nazionale Dopolavoro
Institució encarregada d'enquadrar els adults fora de la vida laboral.
|
|
El compromís amb l'Església catòlica. |
Laterà,
pactes del
Acords diplomàtics entre el regne d'Itàlia i l'estat del Vaticà signats
l'11 de febrer de 1929 per Mussolini i el secretari d'estat, cardenal Gasparri, pels quals
hom posava fi al conflicte entre la Itàlia unificada i els Estats Pontificis desapareguts
de fet amb l'ocupació de Roma el 1870. Comprenien tres documents: un tractat polític
reconeixent l'estat del Vaticà, un concordat i una convenció financera. Pel primer era
suprimida la llei de garanties del 1871, no acceptada per Pius IX, i reconegut
l'estat del Vaticà. El concordat signat, segon document, representà l'acceptació de
l'Església Catòlica com a oficial de l'estat italià, les escoles confessionals, la
validesa dels matrimonis canònics, subvencions al clergat, etc. La
signatura d'aquests pactes fou un triomf polític de Mussolini, que va veure indirectament
reconeguda la seva política per part de l'Església. Desaparegut
el feixisme, la república ratificà el concordat, però posteriorment hom n'ha plantejat
la renovació, sobretot d'ençà de l'aprovació de la llei del divorci (1970). El tercer
document era el lliurament d'una quantitat en efectiu en concepte de reparacions per les
requises i els perjudicis causats amb l'ocupació de Roma i altres territoris dels antics
Estats Pontificis.
Qüestió romana
Nom donat al conjunt d'esdeveniments polítics de mitjan s XIX que
culminaren amb l'ocupació i la supressió dels Estats Pontificis per Víctor Manuel II
d'Itàlia (1870). Bé que des de la Revolució Francesa hi hagué un corrent a Itàlia que
propugnava la secularització dels béns eclesiàstics —i, amb ells, la dels Estats
Pontificis, dels quals Roma era la capital—, la qüestió no esdevingué seriosa fins
a la revolució del 1848, que menà a la proclamació de la República Romana (1849).
Esclafada aquesta i restaurat el poder papal, Pius IX adoptà una política
reaccionària, hostil a la possibilitat que la unificació italiana es produís sota la
corona de Savoia, que volia absorbir els seus estats, i això el féu dependre de la
protecció de Napoleó III de França. El problema s'agreujà amb la proclamació del
regne d'Itàlia (1861). En retirar-se les tropes franceses i caure Napoleó III (1870),
Roma fou presa pels italians. Tanmateix, cap papa no acceptà els fets fins el 1929, que
foren signats els pactes del Laterà.
|
|
Repressió. |
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents
execucions de pena capital.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets
polítics.
Estat de setge
Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les
garanties jurídiques de la ciutadania.
Violència
Acció violenta o coacció moral exercida sobre una
persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió. Tant el dret civil com
el penal lleven responsabilitat als actes comesos sota l'acció de la violència. A més,
el codi penal preveu una sèrie de delictes —rebel·lió, sedició, violació,
etc— en què la violència és una part integrant en llur descripció. La
jurisprudència i la doctrina distingeixen la violència física (vis absoluta) de
la coacció moral (vis compulsiva), i és castigada com a amenaça o coacció.
|
|
Formes de repressió. |
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs
en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan
executiu o pels màxims dirigents.
Desterrament
Bandejament.
Bandejament
Mesura restrictiva de la llibertat, que no la priva plenament, sinó que només impedeix
de poder entrar, durant un cert temps, en determinat territori o una determinada zona
geogràfica. El bandejament, ensems amb d'altres mesures similars, fou antigament molt
aplicat. Modernament subsisteix com a pena i també com a mesura preventiva o de
seguretat, especialment en casos de delictes contra l'honor, l'honestedat, etc, en els
quals el retorn del delinqüent al lloc del delicte podria motivar la repetició dels
fets, situacions de tibantor, etc. Tècnicament, el bandejament es distingeix
específicament de l'estranyament i del confinament. El projecte del nou
Codi Penal espanyol el suprimeix com a pena.
Estranyament
Pena restrictiva de la llibertat que consisteix en l'expulsió del condemnat del territori
nacional durant el temps de la condemna.
Relegar
Exiliar (algú) en un lloc determinat, sense privar-lo dels seus drets civils i polítics.
Confinament
Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics, que
consisteix a fixar al condemnat un lloc determinat, on roman en llibertat vigilada.
Reprensió
Amonestació solemne feta pel tribunal per suscitar en el culpable d'una falta la
consciència del mal que ha fet, per tal que no torni a cometre-la, puix que aleshores
incorreria en penes més severes. En casos de falta greu (sobretot en cas de malversació
de béns públics per negligència del funcionari) és anomenada reprensió pública,
per tal com és celebrada en audiència pública; en faltes lleus (generalment contra la
propietat) hom fa la reprensió privada davant el tribunal a porta
tancada.
Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en
benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal
espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una
empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.
Espoliació
Acció i efecte de desposseir algú d'allò que li pertany.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.
Deportació
Pena consistent a trametre el condemnat a un territori
llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de
llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses,
hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou
practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs
colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
|
|
Nacionalisme agressiu. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència,
però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc,
les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes,
més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa
en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i
immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans
sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i
estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden
manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al
concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte
d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències
nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un
enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un
Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació,
en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder
carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme opressor (o agressiu)
Tipus de nacionalisme, identificat amb l'estat i els seus interessos, que oprimeix
aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se.
L'exemple d'hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles
manifestacions nacionalistes, és l'estat francès napoleònic i postnapoleònic, que
d'altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové
d'aquesta identificació entre la nació i l'estat necessàriament s'identifica, també, a
l'hora d'escollir els seus fins i construir l'estratègia de la seva política, amb la
raó d'estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un mal
quasi suprem, obstacle radical a la solidaritat internacional i generador de guerres. És
també aquesta versió, en realitat parcial i substancialment desfigurada del
nacionalisme, la que nodreix el xovinisme i, portant a les últimes conseqüències la
dicotomia entre nació i poble, acaba situant a nivell mític la nació i l'estat que
l'encarna. L'antidemocràcia d'aquest nacionalisme i el seu evident reaccionarisme,
després d'haver estat congriat a França, acabà impregnant els nacionalismes,
transmutats ja en feixismes i, amb connotacions i condicionaments propis de les
respectives estructures socials, es concretà en el nazisme alemany hitlerià i en el
feixisme italià de Mussolini i ha estat evident, bé que molt menys coherent, en el
franquisme espanyol, més pragmàtic que no pas ideològic. Aquest tipus de nacionalisme
reaccionari no ha acabat de morir, i moltes crides nacionalistes, o simplement nacionals,
de l'extrema dreta d'arreu segueixen aquest camí.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i
crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es
relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves
guerres.
Xenofòbia
Odi als estrangers.
|
|
Expansionisme. |
Nacionalisme
expansionista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera
superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini
sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou
aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista.
Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la
primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies
amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el
progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del
colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom
parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les
diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en
detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per
aquell. Equival a imperialisme.
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves
fronteres polítiques o naturals.
Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin
viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats
bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir
de les exigències de l'espai vital.
Irredemptisme
Moviment polític de caràcter nacionalista sorgit a Itàlia el 1866.
Propugnava l'emancipació dels territoris italians que després de la unificació eren
encara sota la dominació d'altres potències (Alto Àdige, Trentino, Venècia Júlia,
Dalmàcia, Fiume, Niça, Còrsega i Malta). L'irredemptisme tingué com a primera
organització l'Associazione in pro dell'Italia irredenta, fundada per M.R.Imbriani
el 1877, i més tard el grup Dante Alighieri, els quals aglutinaren els elements de
l'oposició, que acusaren el govern d'haver traït els ideals del Risorgimento,
quan foren establertes relacions diplomàtiques amb Àustria i Alemanya. En començar el
s XX les seves tradicionals reivindicacions esdevingueren part integrant de la
política exterior italiana i, més tard, de l'ideari polític feixista.
Campanyes d'Etiòpia
Denominació donada als episodis bèl·lics
internacionals que tingueren com a escenari l'imperi etiòpic a les acaballes del s XIX i
a la primera meitat del s XX. La pretensió d'Itàlia d'imposar el seu protectorat sobre
Etiòpia, basada en una interpretació tendenciosa del tractat d'Uccialli (1889), conduí
a l'enfrontament militar d'ambdós països (1894). L'exèrcit italià, sota el comandament
del general Oreste Baratieri, vencé els etiòpics a Koatit i Adigrat i ocupà la
província del Tigre, però l'emperador MenelikII el derrotà a Amba Alaji, a Makalle i,
com a victòria decisiva, a Adwa (març del 1896). Pel tractat d'Addis Abeba (octubre del
1896) Itàlia reconegué la independència d'Etiòpia. El 1935 les dèries imperialistes
de Mussolini i la necessitat de primeres matèries i d'obertura de nous mercats
determinaren que Itàlia aprofités els incidents fronterers entre la Somàlia italiana i
Etiòpia per a emprendre, sense prèvia declaració de guerra, la conquesta d'Etiòpia.
Comandades per Graziani i De Bono (substituït de seguida per P.Badoglio) i equipades
modernament, les tropes italianes derrotaren l'exèrcit etíop, d'estructura quasi feudal
i mal armat, a Enderta, Shire i Tembien. L'emperador Haile Selassie intentà d'aturar
l'enemic, però novament fou vençut prop del llac Ashangi (1936); els italians ocuparen
Gondar i la regió del llac Tana i entraren a Addis Abeba. La Societat de Nacions es
limità a condemnar Itàlia com a agressora i a imposar-li sancions econòmiques. Entre el
març i el maig del 1941 les tropes britàniques comandades per Cunningham i Platt, en una
acció convergent des de Kenya i el Sudan i amb l'ajut de les guerrilles indígenes,
derrotaren l'exèrcit del duc d'Aosta i l'obligaren a capitular, fet que posà fi a la
dominació italiana a Etiòpia.
|
Preparació per
a la guerra. |
Bel.licisme
Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la
violència els conflictes internacionals, polítics, etc.
Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades,
paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre
la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i
l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars
(preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria
militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització,
disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a
la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers
interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder
polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen
multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es
troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe,
les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional.
Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna
autoperpetuador i autònom.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva.
Armamentisme
Política de proveir-se, un país,
d'armament.
Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o
parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en presenten exemples
típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el servei militar
obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política americana de
guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics derrotats:
el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més dificultats, a
causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr) fou
creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa més
que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica pròpia.
|
|
Pactes amb les altres potències
feixistes. |
Eix
Roma-Berlín
Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any
1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures
durant la segona guerra mundial.
Acord de Munic
Pacte subscrit a la nit del 29 al 30 de setembre de 1938 pels caps de
govern d'Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran Bretanya
(Chamberlain), sense intervenció del govern de Praga, que preveia la cessió de la regió
dels Sudets al Tercer Reich després d'un plebiscit supervisat internacionalment; però,
abans que aquest es pogués celebrar, l'exèrcit alemany ocupà el territori (1 d'octubre
de 1938).
Tractat de Berlín / Pacte d'Acer
Tractat signat el 22 de maig de 1939 entre Itàlia i Alemanya per temps indefinit. És
conegut també pel nom de Pacte d'Acer. Ultra constituir un mitjà de pressió
política contra França, féu pública la identificació entre el feixisme italià i el
nacionalsocialisme alemany enfront de les altres potències.
|
|
La Segona Guerra Mundial. |
Eix,
l'
Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format
per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i
Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a
l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.
Pacte Tripartit
Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el
Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais
vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives
zones d'influència. Pel novembre d'aquell mateix any s'hi adherien Hongria, Romania i
Eslovàquia, i pel març del 1941 Bulgària i Iugoslàvia.
Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945.
Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la
implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es
convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les
deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor
seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el
continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de
l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors
occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions
de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els
seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938)
Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques
les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de
govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al
Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits.
Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia,
trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya
reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de
conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de
Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia
portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig
del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939);
el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de
setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de
Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit
alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona
oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del
1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia
oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí
Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista
a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les
potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de
juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la
frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra
banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de
França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou
govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia
França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per
Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la
Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu
del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de
desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel
setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es
produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les
tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva
ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942).
Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania
(23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i
ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les
forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent.
Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de
juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més
de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus,
amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler,
contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal
d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà
l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el
desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al
contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades,
que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que
fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant
el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de
desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora
que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el
conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A
més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals
de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a
alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques
d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues
humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic,
on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova
ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que
fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de
novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles
caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es
deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al
Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a
l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del
1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre
del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània.
Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del
1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria
(7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes
ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la
invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del
règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència
alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora
que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses
de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes
aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un
increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels
alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció
i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de
l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la
capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació
incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de
maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament
nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig
atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern
japonès signava la capitulació davant els EUA.
|
|
La derrota italiana davant els aliats, l'any 1943, va posar fi
al règim feixista de Mussolini. |
Campanya
de Sicília
Conjunt d'operacions militars de la Segona Guerra Mundial mitjançant el
qual els aliats ocuparen l'illa (10 de juliol — 17 d'agost de 1943). Després d'un
intens bombardeig i de conquerir tres illes properes, els atacants —forces
anglo-nord-americanes comandades pels generals Eisenhower i Alexander— desembarcaren
al sud i sud-est de Sicília. Els defensors, inferiors en nombre i equip, eren
220 000 soldats italians, que oferiren poca resistència, i 70 000 alemanys, que
resistiren fortament prop de l'Etna. La campanya acabà amb l'ocupació de Messina.
Línia gòtica
Posició defensiva establerta pels alemanys a Itàlia (1944), des de l'Adriàtica
(Rímini) fins a la Tirrena (Massa), per afrontar l'avançament dels aliats; fou
travessada per aquests el 1945.
Conferència de París
Conferència internacional celebrada a París, al juliol de 1946,
amb delegats dels vint-i-un països que havien lluiitat contra l'Eix, en la que van ser
elaborats els tractats de pau amb Itàlia, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia, que
van ser signats l'any següent. El tractat amb Alemanya es va ajornar fins que el país
tingués un nou govern; de fet, no se signaria mai. Al llarg de la conferència es van
anar posant ja de manifest les diferències entre els dos grans blocs de països: d'una
banda, els liderats per l'URSS; i de l'altra, els Estats Units, la Gran Bretanya i els
seus aliats. Finalment, la conferència va aprovar unes recomanacions que, després, van
ser estudiades pels ministres d'afers estranfers de les principals potències. Els
tractats de pau van ser ratificats oficialment a París el 17 de febrer de 1947.
|
|
Mussolini va imposar encara un règim feixista al nord
d'Itàlia, fins que fou capturat i executat pels partisans, l'abril del 1945. |
República
Social Italiana
O República de Salò. Nom del règim feixista establert per
Benito Mussolini al nord d'Itàlia (1943-45), amb seu a Salò. Poc després d'ésser
alliberat pels alemanys i mercès a llur ajut, Mussolini formà un govern
republicà (setembre del 1943) a la zona d'Itàlia dominada per aquells, com a
contraposició al govern de la monarquia, que dominava —controlada pels aliats—
la resta del país. Concebuda com a presidencialista, amb eleccions previstes cada cinc
anys, es basà en un sol partit, el feixista. Ajudà els alemanys en accions de la policia
contra la resistència, però no reeixí a formar un exèrcit propi. Organitzà un judici
contra els pretesos culpables de la caiguda del règim feixista a Roma. Sucumbí davant
l'avanç aliat i l'acció dels partisans.
Procés de Verona
Procés polític que tingué lloc a Verona pel
gener del 1944, instruït pel govern de la República Social de Saló contra dinou membres
del gran consell, com a responsables de la caiguda del règim feixista a Roma. Tots els
membres d'aquest gran consell, llevat de Cianetti, foren condemnats a mort, i els cinc que
hi eren presents (Ciano, De Bona, Marinelli, Pareschi i Gottardi) foren afusellats.
Partisans / Maquis
Membres de grups civils organitzats per a la lluita armada clandestina, en
el propi país, contra les forces d'ocupació i els col.laboracionistes. Aquests termes
s'apliquen sobretot als qui van lluitar com a guerrillers en els moviments de resistència
contra els exèrcits i les instal.lacions de l'Eix durant la segona guerra mundial.
Partisà -ana
Militant d'un grup civil organitzat per a la lluita armada
clandestina contra un exèrcit d'ocupació o l'autoritat constituïda i que utilitza la
tècnica de la guerrilla. El terme és aplicat sobretot als qui lluitaren en els
moviments de resistència contra les forces de l'Eix a la Segona Guerra Mundial,
especialment a les guerrilles soviètiques, iugoslaves, italianes i franceses. El moviment
de guerrilles antifranquistes, que fou actiu a l'estat espanyol (1939-64), és conegut amb
el nom de maquis. De vegades hom dóna també el nom de partisans als membres de
les diverses guerrilles modernes.
|
|
Neofeixisme. |
Neofeixisme
Nom donat al moviment ideològic i polític basat en els principis del feixisme. El
nucli inicial i més important radica a Itàlia, amb el Movimento Sociale Italiano (MSI),
que, juntament amb el neonazisme, ha estat l'inspirador de petits grups de l'extrema dreta
arreu del món occidental. A Itàlia, nuclis clandestins d'aquest signe (Ordine Nero,
Ordine Nuovo, etc), han protagonitzat, des dels anys setanta, sagnants accions
terroristes.
Movimento Sociale Italiano
Partit polític neofeixista italià, creat el 1947, basat en els postulats de la República
Social Italiana. En 1948-93 tingué representació parlamentària, bé que fou exclòs
de les aliances de govern fins a l'esfondrament del sistema de partits polítics italià
de la postguerra. Integrat el 1994 en la coalició Pol de la Llibertat, aquest any canvià
el nom pel d'Alleanza Nazionale i aconseguí alguns ministeris en el govern sorgit de les
eleccions del març. El 1995 el partit renuncià explícitament a l'antisemitisme i als
elements més antidemocràtics del feixisme. N'han estat secretaris generals l'excap del
gabinet de Mussolini Giorgio Almirante (1948-50 i 1969-87) i, en 1987-90, Gianfranco Fini,
principal líder d'Alleanza Nazionale.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. La
monarquia italiana.
2. El cap del feixisme
italià, el "Duce".
3. Feixistes
italians destacats.
4. Polítics
destacats de l'època del feixisme.
5. Papes
durant el feixisme. |
|
La
monarquia italiana. |
Víctor
Manuel III d'Itàlia (1869-1947)
Rei d'Itàlia (1900-46) i d'Albània (1939-43) i emperador d'Etiòpia (1935-41). Fill i
successor d'Humbert I. Els primers anys del seu regnat el país prosperà, gràcies a la
política liberal de Giovanni Giolitti. A l'exterior acabà, amb èxit, la guerra de
Líbia (1911-12). Intervingué personalment i amb un gran prestigi en la Primera Guerra
Mundial, però a partir del 1922 tolerà que el feixisme s'emparés d'Itàlia. Sempre a
remolc de les decisions de Mussolini, consentí a la guerra d'Etiòpia (1935) —la
qual cosa li valgué el títol imperial—, a l'ajuda a les tropes franquistes a
Espanya (1936-39), a l'annexió d'Albània (1939) i a l'entrada d'Itàlia en la Segona
Guerra Mundial al costat de l'Eix. El 1943, obligat per la crisi político-militar,
autoritzà el cop d'estat que enderrocà Mussolini i demanà l'armistici als aliats. El
1944 nomenà lloctinent del regne el seu fill Humbert II, en qui abdicà el 1946.
S'exilià a Egipte, on morí.
|
|
El
cap del feixisme italià,
el "Duce". |
Mussolini,
Benito (1883-1945)
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de
magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual
encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília
(1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del
partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a
favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del
diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il
Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o
grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del
partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada
de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921
aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al
capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava
l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre
tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la
complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap
de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual,
implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell
propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el
papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres,
dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en
alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió
d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil
espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i
ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual
signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles
els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà
d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental
l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els
progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als
Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la
zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En
apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels
partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva
amant Chiara Petacci.
|
|
Feixistes
italians destacats. |
Balbo,
Italo (1896-1940)
Militar italià. Prengué part activa en la presa del poder pel feixisme.
Fou ministre de l'aire i cap de l'aviació militar (1929-33). L'any 1939 Mussolini el
nomenà governador de Líbia. Morí el 1940 a conseqüència d'un error de les pròpies
defenses antiaèries.
Bottai, Giusseppe (1895-1959)
Polític feixista italià. Dirigí el diari "L'Epoca" i la
revista "Critica Fascista" i participà, amb funcions de comandament, en la
Marxa sobre Roma. Ministre de les corporacions (1929-32) i d'educació (1935-36), fou
partidari del corporativisme, però s'oposà a Mussolini i sostingué la moció de Dino
Grandi (1943). Condemnat a mort pel tribunal feixista de Verona (1944), fugí a Algèria,
però posteriorment tornà a Itàlia i milità dins el moviment monàrquic. Publicà les
seves memòries: Vent'anni e un giorno (1949).
Ciano, Galeazzo (1903-1944)
Polític italià, comte de Cortellazzo. El seu pare, l'almirall
Costanzo Ciano, fou un dels primers feixistes italians. Ingressà molt jove a la carrera
diplomàtica. El 1930 es casà amb Edda, filla de Mussolini, el qual el nomenà
sotssecretari d'estat i després ministre de premsa i propaganda. Participà com a aviador
en la guerra d'Etiòpia, i el 1936 esdevingué ministre d'afers estrangers. Propugnà la
política imperialista de la Itàlia feixista i d'aliança amb Alemanya. Signà el
"pacte d'acer" (maig del 1939), que establia definitivament l'eix Roma-Berlín,
i fou un dels responsables de la invasió d'Albània, però no desitjava l'entrada
d'Itàlia a la guerra mundial. Mussolini el retirà del ministeri i el nomenà ambaixador
al Vaticà. A la reunió del Gran Consell (25 de juliol de 1943) votà la destitució de
Mussolini. El govern de la República Social el féu detenir i fou jutjat a Verona per un
tribunal especial i condemnat a mort i afusellat l'11 de gener de 1944. El seu Diario fou
publicat després de la guerra.
De Bono, Emilio (1866-1944)
Militar i polític italià. Col·laborà activament en
l'organització del moviment feixista. Amb Italo Balbo, Michele Branchi i Cesare de Vecchi
formà el directori dels quadrumviri, que posà Mussolini en el poder. Fou nomenat
director general de seguretat, primer comandant de la milizia i ministre de
colònies. L'any 1935 s'ocupà de l'alt comissariat de les colònies de l'Àfrica Oriental
Italiana i dirigí les operacions d'Etiòpia. El 1943 votà en contra de Mussolini. Jutjat
com a traïdor pel tribunal de Verona, fou executat.
Grandi, Dino (1895-1988)
Polític italià. Participà en la marxa sobre Roma i fou ministre
d'afers estrangers (1929-32), de justícia i president de la Camera dei Fasci e delle
Corporazioni (1939-43). Membre del Gran Consell feixista, dirigí (1943) la revolta que
derrocà Mussolini, però poc després fugí a Portugal, i posteriorment se n'anà al
Brasil. Tornà a Itàlia l'any 1957.
Marinetti, Filippo Tommaso
(1876-1944)
Escriptor italià. Inspirador i teoritzador del moviment futurista, en
redactà el primer manifest el 1909. Escriptor en poesia i en prosa molt fecund, propugnà
el trencament dels esquemes literaris tradicionals i de la sintaxi com a estructura
fonamental de la llengua. La seva obra, molt compromesa, s'inserí en l'actualitat dels
esdeveniments polítics de la primeria del s XX. Al Manifesto tecnico della letteratura
futurista (1912), coincident amb la conquesta de Líbia pels italians, celebrà la
guerra com "l'única higiene del món" i formulà un ideal estètic que
s'expressava en les "folles escultures que la nostra inspirada artilleria modela en
les masses enemigues". Després de la Primera Guerra Mundial s'adherí al feixisme,
del qual fou ideòleg i propagandista. Entre les seves obres es destaquen Spagna veloce
e toro futurista (1913), Poemi simultanei futuristi (1933), Canto eroico e
macchine della guerra mussoliniana (1942) i L'esercito italiano, poesia armata (1942),
en poesia, i Novelle con le labbra tinte (1930) i Patriottismo insetticida (1939),
en prosa.
|
|
Polítics
destacats de l'època del feixisme. |
Badoglio,
Pietro
(1871-1956)
Militar i polític italià. Duc d'Addis Abeba. Participà amb el grau de general a la
Primera Guerra Mundial, on es distingí en la presa de Sabotino. Fou cap d'estat major
(1919-21), governador de Líbia (1928-33), dirigí el cos expedicionari d'Abissínia
(1935) i fou virrei d'Etiòpia. El 1940 fou nomenat comandant en cap dels exèrcits
italians, càrrec que dimití (1941), mostrant-se contrari a la guerra amb Grècia. A la
caiguda de Mussolini, Víctor Manuel III el féu president del consell de ministres i
l'encarregà de signar la capitulació d'Itàlia (1943). L'any següent abandonà la vida
pública. Publicà les seves memòries: Badoglio racconta (1955).
Facta, Luigi (1861-1930)
Polític italià. Fou diputat entre 1892 i 1923 i el 26 de febrer de 1922 va
rellevar Giolitti com a president del govern italià, fins a l'octubre d'aquell mateix,
quan fou substituït per Mussolini, després de la "Marxa sobre Roma". Facta es
va veure incapaç de frenar els feixites i Mussolini va demanar la seva dimissió i la
formació d'un govern feixista. El 22 d'octubre de 1922 va dimitir i la "Marxa sobre
Roma" del dia 28 va obligar-lo, essent encara diputat, a signar la llei marcial. El
rei Víctor Manuel III va rebutjar signar el decret i quan Mussolini va entrar a Roma, li
va demanar que formés govern.
Matteotti, Giacomo (1885-1924)
Polític italià. Diputat des del 1919 i secretari del partit socialista (1924), fou un
dels caps de l'oposició parlamentària a Mussolini. El seu assassinat per milicians
feixistes provocà revoltes arreu del país, que donaren peu que Mussolini suprimís les
darreres llibertats polítiques. Els assassins de Matteotti foren jutjats el 1947 i
condemnats a presó.
|
Papes
durant
el feixisme. |
Pius
XI (1857-1939)
Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca
Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a
Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de
col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus
scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937).
Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant
la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti
connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió
social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge,
contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a
la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat
pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli
(1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts estats.
Pius XII (1876-1958)
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de
sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919)
i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu
pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939)
ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per
estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als
empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució
racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava
ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia
d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària
situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees,
condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell.
S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione
(1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria
romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels
moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma,
1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma
litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la
religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es
destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante
Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947),
sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de
l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el
sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme
dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el
dogma de l'Assumpció de Maria (1950).
|
|
