Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939-1945)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La Segona Guerra Mundial va començar l'1 de setembre de 1939, amb la invasió alemanya a Polònia, i va acabar el 2 de setembre de 1945, amb la rendició del Japó davant els Estats Units. Entremig, sis anys de dura guerra, més que qualsevol altra, la més sagnant de la història de la humanitat.
La Segona Guerra Mundial va superar en tot la Primera:  no només en durada, sinó també en països participants, en mobilització de soldats, en escenaris afectats, en la intensitat dels combats, en la capacitat destructora de l'armament utilitzat, en el nombre de morts, en pèrdues materials, en els efectes econòmics, polítics i morals...

Va ser la primera guerra d'autèntic abast mundial ja que va afectar, directament o indirecta, els cinc continents. Es va combatre a quatre continents (menys a Amèrica) i a tots els oceans. Hi participaren 72 països, es van mobilitzar 110 milions d'homes i hi va haver uns 60 milions de morts.

En la guerra es van posar en pràctica noves estratègies militars i es va utilitzar un armament cada vegada més sofisticat i amb més capacitat destructiva. L'aparició de les grans unitats blindades (els tancs de combat), la utilització dels submarins, dels portaavions, dels míssils antiaeris, del radar, de l'aviació com a recurs habitual per a transportar tropes i per a bomdardejar la població civil i, finalment, la bomba atòmica, van fer d'aquest conflicte una veritable demostració de què la humanitat es podia autodestruir. I es que des de llavors, hom sap que una hipotètica Tercera Guerra Mundial seria el final de tot. La capacitat destructora de l'home va fer-se evident més que mai.

I tot va començar per la política agressiva i expansionista de les potències feixistes, les anomenades Potències de l'Eix (Alemanya, Itàlia i el Japó), a la que respongueren els Aliats ( la Gran Bretanya, França, l'URSS i els Estats Units).
En la primera fase de la guerra, fins al final del 1941, Alemanya i els seus aliats van aconseguir triomfs tan espectaculars que tot semblava que el món quedaria sota un nou ordre feixista; de fet, bona part d'Europa va caure sota el domini nazi. Al desembre de 1941 hi ha un fet clau en la guerra: un Japó ambiciós ataca la base naval nord-americana de Pearl Harbor, al Pacífic, i els Estats Units, fins llavors neutrals, decideixen entrar en la guerra. La participació dels americans va cambiar la sort dels aliats. A partir de llavors, les forces s'anaren equilibrant fins a arribar a la victòria definitiva dels aliats, que van fer valer la seva superioritat material.

Pel que fa a les conseqüències de la guerra, cal parlar dels greus efectes econòmics, polítics i morals, molts d'ells impossible de quantificar: desplaçaments forçats de poblacions senceres, desaparicions íntegres de ciutats sota els efectes dels bombardeigs, genocidi dels jueus, etc. Els escenaris més castigats per la guerra foren el nord de la Xina, el Japó i Europa.

La victòria dels aliats va significar la caiguda del feixisme i el triomf de la democràcia.
A partir de llavors es va imposar un nou ordenament polític a nivell mundial, que aviat es trencà amb l'aparició de nous conflictes entre les dues grans potències, els EUA i l'URSS, que lideraren dos blocs de països, enfrontats en la llarga i perillosa "Guerra Freda". El món havia aconseguit la pau, però no la pau definitiva. El feixisme havia estat abatut, però la democràcia liberal i el comunisme s'entestaren en fer prevaldre el seu sistema respectiu i imposar-lo arreu, a costa del que fos.
La humanitat seguia essent humana, seguia repetint errors.

Activa la música

Lili Marleen

Temes relacionats

La Primera Guerra Mundial
El crac de 1929
Els feixismes
El feixime italià
El nazisme alemany

La guerra freda i la política de blocs
Descolonització i Tercer Món

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. L'enfrontament feixisme-democràcia.
2. Les causes de la guerra.
- La política exterior alemanya.
3. La configuració dels dos bàndols.
- El sistema d'aliances.
- Els dos bàndols.
- Forces militars de l'Eix.
- Forces militars dels Aliats.
4. El desenvolupament del conflicte.
- La Segona Guerra Mundial.
- Tàctiques de guerra i armament.
5. Les fases de la guerra.
- 1ª fase: victòries alemanyes.
- 2ª fase: equilibri de forces.
- 3ª fase: victòries aliades.
6. El domini nazi durant la guerra.
- Col.laboracionisme.
- Resistència.
- La Resistència francesa.
- La Resistència grega.
- La persecució dels jueus.
7. L'organització de la pau.
- Les conferències de pau.
- La creació de l'ONU.
8. Després de la guerra.
- La reconstrucció econòmica.
- El nou ordre mundial.
- El trencament del nou ordre: la guerra freda.
La Segona Guerra Mundial va enfrontar feixismes i democràcies. Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Feixisme
1. Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
2. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi econòmico-social del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona (1923) i de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí d'imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i una bona part de l'exèrcit tradicional se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la monarquia, molts grups de la petita burgesia, per contra, amenaçats de proletarització, defensaren fanàticament una política que convenia, més que a ningú -pel seu esperit antimarxista-, a l'alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les associacions obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la idea del sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i treballadors associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant el ministeri de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio Nazionale delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle Corporazioni (1938) respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar una organització social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. Fites d'aquesta política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els plans agrícoles del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l'automòbil), i, més tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà: conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial (1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943), pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.
Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s'imposà a Alemanya per obra d'Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista . La ideologia antimarxista i antiliberal d'ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal (directori militar i govern d'Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski), Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups pro-feixistes, com els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa, etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939, aconseguiren d'imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp nacionalista i combatiu, el desig d'un govern autoritari exercit per un sol conductor carismàtic, l'existència d'un únic partit, controlat per l'estat, l'autarquia econòmica i l'esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l'italià. Després de la Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes.

Nazisme
Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme.
Nacionalsocialisme

Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments del s XIX']); les regles geogràfico-militars per a l'estratègia imperialista procedien de la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel, Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'), etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines (liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort, totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929, per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el 1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del 1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de 1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense concessions a favor de les classes populars.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Entre les causes de la guerra cal buscar els temes pendents de la Primera Guerra Mundial, les aspiracions nacionalistes i imperialistes,... Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.

Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.

... i especialment la política exterior agressiva del nazisme alemany. Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg, teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir de les exigències de l'espai vital.
Anschluss
Annexió d'Àustria al Tercer Reich alemany (1938). El moviment unionista, tendent a integrar en un sol estat tots els pobles de parla alemanya, fou proposat per primera vegada pel partit socialista austríac, immediatament després d'acabada la Primera Guerra Mundial. La inviabilitat econòmica del nou estat austríac, privat dels seus mercats tradicionals i els ressentiments nacionalistes davant la derrota promogueren l'aparició de nuclis d'extrema dreta i de nazis. La pujada de Hitler al poder donà força a les milícies feixistes de Seyss-Inquart partidàries de l'annexió, sobretot després de l'esclafament dels socialistes (febrer del 1934). El 13 de març de 1938 les tropes del Reich envaïren Àustria, i dos dies després proclamaren l'annexió, ratificada posteriorment mitjançant plebiscit.
Acord de Munic
Pacte subscrit a la nit del 29 al 30 de setembre de 1938 pels caps de govern d'Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran Bretanya (Chamberlain), sense intervenció del govern de Praga, que preveia la cessió de la regió dels Sudets al Tercer Reich després d'un plebiscit supervisat internacionalment; però, abans que aquest es pogués celebrar, l'exèrcit alemany ocupà el territori (1 d'octubre de 1938).
La configuració dels dos bàndols.
El sistema d'aliances.
Aliança
Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades, pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.

Tractat de les Quatre Potències
Acord signat a Roma, el 7 de juny de 1933, entre Itàlia, Alemanya, França i la Gran Bretanya, que establia la col·laboració per a la revisió dels tractats i les qüestions relatives a les fronteres en el marc de la Societat de Nacions. Aquest pacte, que no arribà a ésser ratificat, pretenia de frenar el rearmament d'Alemanya.

Eix Roma-Berlín
Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any 1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures durant la segona guerra mundial.
Pacte Antikomintern
Pacte signat per Alemanya i Japó el 25 de novembre de 1936 per oposar-se a la Internacional comunista, al qual més tard s'adheriren Itàlia (1937), Manxukuo i Espanya (1939), Hongria (1940) i Bulgària (1941). Fou renovat per cinc anys el novembre del 1941. El Komintern era la III Internacional fundada a Moscou al març de 1919, que reunia els representants de tots els partits comunistes.

Tractat de Berlín / Pacte d'Acer
Tractat signat el 22 de maig de 1939 entre Itàlia i Alemanya per temps indefinit. És conegut també pel nom de Pacte d'Acer. Ultra constituir un mitjà de pressió política contra França, féu pública la identificació entre el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany enfront de les altres potències.

Pacte germanosoviètic
Acord signat a Moscou (22 d'agost de 1939) per l'URSS i Hitler pel qual hom establí un compromís mutu de no-agressió i una limitació de les zones d'influència d'ambdós estats. Aquest pacte deixà les mans lliures a Hitler per a atacar Polònia, fet que desencadenà la Segona Guerra Mundial.
Entesa Balcànica
Acord signat el 1939 per Turquia, Romania, Grècia i Iugoslàvia per iniciativa del ministre romanès Titulesco. Els signataris s'obligaven a no recórrer a la força en el cas de litigi i a observar les divisions territorials establertes pel tractat de Versalles. Desaparegué amb la Segona Guerra Mundial.
Pacte Tripartit
Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives zones d'influència. Pel novembre d'aquell mateix any s'hi adherien Hongria, Romania i Eslovàquia, i pel març del 1941 Bulgària i Iugoslàvia.
Els dos bàndols. Aliats
En la segona guerra mundial, bloc format a l'inici del conflicte per França i la  Gran Bretanya, al qual es van afegir més endavant l'URSS i els Estats Units, entre altres països.
Eix, l'
Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.
Forces militars de les Potències de l'Eix. Luftwaffe
Nom donat a l'exèrcit alemany de l'aire a partir del 1935, que fou reconstituït per Göring. És utilitzat, encara, en les forces armades de la RF d'Alemanya.
Wehrmacht
En alemany, "potència de defensa". Nom donat per Hitler, en el moment del rearmament alemany (1935), al conjunt de les forces militars: de terra (Herr), de mar (Kriegsmarine) i de l'aire (Luftwaffe). Amb aquest nom es van conèixer el conjunt de les forces armades alemanyes entre els anys 1935 i 1945.

Conjunt de les forces armades del III Reich, organitzades el 1935 sobre la base del petit exèrcit de 100 000 soldats (Reichswehr) permès pel tractat de Versalles. Els comandaments de l'exèrcit, la marina i l'aviació depenien del comandament suprem (Oberkommando), estat major de Hitler, que n'era el cap suprem. La Wehrmacht desaparegué el 1945 amb la desfeta nazi.
Afrikakorps
Cos expedicionari de l'exèrcit alemany enviat a Àfrica durant la Segona Guerra Mundial (1941) per tal de contrarestar l'esfondrament de les forces italianes. L'Afrikakorps, manat pel mariscal Erwin Rommel, establí la seva base a Trípoli. Fou derrotat pels britànics a El-'Alamein (1942), fet que determinà la capitulació de Tunis (maig de 1943) i la pèrdua de l'hegemonia de l'Afrikakorps al N d'Àfrica.

Kamikaze
Membre d'un cos d'atac especial d'aviadors suïcides japonesos, organitzat l'any 1944, per afrontar la superioritat naval nord-americana al Pacífic —sobretot a les batalles d'Okinawa i les Filipines, on enfonsaren o inutilitzaren 365 vaixells nord-americans— durant la Segona Guerra Mundial.
División Azul
Nom donat a la División Española de Voluntarios que lluità al front soviètic al costat dels alemanys des de l'octubre del 1941 a l'octubre del 1943. El nom prové de la camisa blava que portaven en llur enrolament els combatents falangistes, que constituïen una quarta part del contingent total. Englobada dins la Wehrmacht, aquesta divisió (la 250 ID) constava de 18 000 homes i 12 000 cavalls. Era formada per quatre regiments sota el comandament dels coronels Pimentel, Vierna, Martínez Esparta (infanteria) i Badillo (artilleria), i hi havia també una esquadrilla de caça manada pel comandant Salas. El cap de la unitat era el general Agustín Muñoz Grandes, substituït més tard pel general Emilio Esteban Infantes. Lluità al front de Novgorod i al setge de Leningrad. Els combatents espanyols al front soviètic foren, en conjunt, uns 40 000, i hi hagué 4 000 baixes. Quan la unitat fou repatriada, restaren al front uns dos milers de voluntaris, enquadrats dins una legió composta de tres "banderes", sota el comandament del coronel García Navarro, que combateren fins el març del 1944.
Forces militars dels Aliats. Royal Air Force (RAF)
Nom amb el qual són conegudes les forces aèries angleses. Fou formada el 1918, per la fusió del cos aeronàutic amb el servei aeri naval. Durant la Segona Guerra Mundial salvà Anglaterra de la invasió i tallà l'ofensiva aèria alemanya. A partir del 1943 recuperà el domini aeri.
Rànger
En la Segona Guerra Mundial, membre de les tropes d'assalt dels EUA.
La Segona Guerra Mundial (1939-1945).
Desenvolupament del conflicte.
Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.
Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938) Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits. Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia, trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939); el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del 1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942). Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania (23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent. Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus, amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler, contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades, que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic, on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del 1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània. Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del 1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria (7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern japonès signava la capitulació davant els EUA.
Tàctiques de guerra i armament. Guerra llampec
Estratègia de guerra que té per objectiu eliminar l'adversari d'una manera ràpida i curta.
Els alemanys van utilitzar aquesta estratègia en la invasió de Polònia (amb èxit), contra els francesos i els britàmics a l'estiu de 1940 (amb èxit a França), als Balcans l'any 1941 i fins i tot van intentar fer-la servir en la invasió de l'URSS (amb fracàs, donat que allà els grans espais i les grans mases de soldats ho feren impossible). L'estratègia alemanya va consistir en l'ús massiu de tancs i aviació en un punt de la línia adversària per desarticular-la completament i aprofitar l'èxit amb gran rapidesa.

Blitzkrieg
"Guerra llampec", en alemany.

Terra cremada
Territori d'una de les parts bel·ligerants on hom ha destruït tot allò que pot servir per als moviments, l'alimentació, etc, de l'enemic.

Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil), des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri). Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Baka
Projectil dirigit japonès tripulat per un pilot suïcida, emprat durant la Segona Guerra Mundial. De forma semblant a la d'un avió i proveït d'un motor-coet i d'una tona de càrrega explosiva, era transportat sota un bombarder, i en arribar prop de l'objectiu (invariablement un vaixell de guerra), però fora de l'abast de les seves armes, era llançat en picat devers aquest pel seu pilot.

Bomba atòmica
També bomba A. Bomba nuclear basada en la fissió de nuclis atòmics.

Bomba de napalm
Bomba incendiària que conté una substància inflamable composta de gasolina i sabons d'alumini. Aquesta mescla transforma el combustible en una gelatina anomenada napalm. Han estat molt emprades pels EUA durant la Segona Guerra Mundial i en les guerres de Corea i del Vietnam.
Napalm

Matèria gelatinosa molt inflamable amb què es carreguen bombes incendiàries que tenen un gran radi d'acció. Les bombes de napalm van començar a emprar-se durant la segona guerra mundial i es van anar perfeccionant al llarg de les guerres de Corea i del Vietnam, on van ser utilitzades per l'exèrcit dels Estats Units.
Bomba nuclear
Bomba carregada de materials susceptibles d'alliberar d'una manera incontrolada l'energia de fissió (bomba A o atòmica) o de fusió (bomba H, d'hidrogen o termonuclear) de determinats nuclis atòmics. El principi de funcionament de la bomba A és semblant al d'un reactor nuclear, en el qual la massa del combustible és àmpliament superior a la massa crítica; inicialment, el combustible és fragmentat, i cada un dels trossos, suficientment allunyat dels altres, de manera que no sigui atesa la talla crítica; l'explosió es produeix en apropar els fragments entre ells bruscament. A fi d'augmentar el rendiment i l'eficàcia d'una bomba A cal emprar combustibles pràcticament purs; els utilitzats fins ara han estat l'urani 235 i el plutoni 239. El primer és difícil i car d'obtenir, perquè no és possible de separar-lo químicament de l'urani natural i hom ha de recórrer a procediments físics com la difusió gasosa; el segon, que apareix com a subproducte en els reactors d'urani natural, pot ésser aïllat per procediments químics clàssics. En la bomba H, la fusió dels nuclis d'àtoms lleugers (correntment hidrogen 2 i hidrogen 3) desprèn una energia calorífica específica molt més gran que les bombes A. Això no obstant, per a iniciar la reacció de fusió són necessàries temperatures molt elevades, aconseguides correntment associant una bomba A a una bomba H. Contràriament a les bombes A, les bombes H no contaminen el lloc d'explosió amb productes radioactius. Hom mesura l'energia explosiva de les bombes nuclears per comparació amb la despresa per una massa d'un milió de tones de TNT (megatona). Arran de la descoberta de la fissió vers la fi del 1938, una sèrie de científics es dedicaren especialment a estudiar aquest fenonem. Leo Szilard, Eugene Paul Wigner, Albert Einstein i d'altres reberen (1939) del govern dels EUA un crèdit inicial per a fer una investigació aprofundida de l'energia nuclear. El fet d'intervenir els nord-americans en la guerra féu augmentar notablement els pressuposts de les investigacions, cosa que les accelerà. El 2 de desembre de 1942 aconseguiren d'engegar el primer reactor nuclear, amb intervenció directa d'Enrico Fermi, que fou la base dels primers càlculs seriosos de l'energia que es podia alliberar en una bomba nuclear. Els treballs per a la consecució de la primera bomba nuclear de fissió foren duts a terme a Los Alamos sota la direcció de Jacob Robert Oppenheimer amb el nom de projecte Manhattan, i la prova tingué lloc a Alamogordo (New Mexico) el 16 de juliol de 1945; el combustible emprat fou plutoni 239. Una bomba d'urani 235 fou llançada sobre Hiroshima (Japó) el 6 d'agost de 1945; el 9 d'agost del mateix any una bomba de plutoni 239 arrasà Nagasaki (Japó). Posteriorment, l'URSS (1949), el Regne Unit (1952), França (1960) i la República Popular de la Xina (1965) han provat i construït llurs pròpies bombes nuclears.
Fases de la guerra.
Primera fase
(setembre 1939-
juny 1941):
victòries alemanyes.
Campanyes de Polònia
Operacions bèl·liques que tingueren com a escenari el territori polonès durant les dues guerres mundials. Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos emprengueren (primera campanya) amb poc èxit l'ocupació de la Polònia russa; mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la Prússia oriental obligà les tropes alemanyes —comandades per Hindenburg i Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i els altres obtingueren, alternativament, victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en què els Imperis Centrals, en una gran ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que retingueren fins a l'armistici amb la naixent Unió Soviètica. L'u de setembre de 1939 (segona campanya), sense prèvia declaració de guerra, les forces alemanyes —la Wehrmacht, amb el suport de la Luftwaffe— ocuparen la major part de Polònia en una ràpida campanya, completada el 29 del mateix mes amb la capitulació de Varsòvia després de tres setmanes d'heroica resistència; mentrestant, des del dia 17, l'exèrcit soviètic (d'acord amb el pacte amb el Tercer Reich) ocupava les províncies orientals del país. L'ocupació de Polònia per Alemanya féu esclatar la Segona Guerra Mundial. En la tercera campanya, els habitants de Varsòvia, encoratjats pels avenços dels aliats, es revoltaren contra els invasors nazis (1 d'agost de 1944) i lluitaren desesperadament fins el 2 d'octubre, que hagueren de capitular. L'alliberació de Polònia del domini nazi fou duta a terme entre el gener i el març del 1945 pels exèrcits soviètics amb la col·laboració dels partisans.
Línia Maginot
Sistema de fortificacions construït a la frontera entre França i Alemanya durant el període d'entreguerres per iniciativa d'André Maginot, ministre francès de defensa. No va ser gens efectiu per aturar l'avançament alemany durant la segona guerra mundial.
Batalla d'Anglaterra
Nom donat als enfrontaments entre la RAF i la Luftwaffe que es produïren al cel britànic durant la Segona Guerra Mundial (del 10 de juliol al 31 d'octubre de 1940). Com a preludi de la invasió de Gran Bretanya, els alemanys iniciaren una sèrie d'atacs aeris i bombardejaren els principals aeròdroms, ports i centres industrials. Els britànics, dirigits pel mariscal de l'aire Dowding, aconseguiren, amb la meitat de forces, d'abatre un gran nombre de bombarders alemanys. Des del 15 de setembre, Alemanya canvià de tàctica i el seu objectiu foren les grans ciutats i, concretament, Londres. Aquests esdeveniments feren fracassar l'intent d'invasió i causaren 1 733 baixes entre els bombarders alemanys i 915 entre els caces britànics.
Batalla de l'Atlàntic
Conjunt d'operacions navals que tingueren lloc a l'oceà Atlàntic en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. La superioritat naval de la Gran Bretanya permeté a aquest país d'establir ja des del començament de la guerra un blocatge a distància dels països de l'Eix. Després d'accions d'una certa importància, com la batalla del riu de la Plata on fou enfonsat el cuirassat de butxaca alemany «Admiral Graf Spee», la prioritat fou donada a la guerra aèria; foren inventats uns sistemes de detecció submarina; i aparegueren nous tipus de vaixells adaptats a l'escorta de combois. Per part dels alemanys, el perfeccionament més important fou la introducció del schnorchel en els submarins. El 1943, les pèrdues aliades decreixeren fins a 7 000 000 de tones; el 1944, els EUA construïren 2 000 vaixells mercants tipus Liberty (equivalents a 23 000 000 de tones). La pèrdua de les bases alemanyes de submarins a la costa atlàntica francesa (1944) fou un fet decisiu que determinà pràcticament l'acabament de la batalla.
Segona fase
(juny 1941-
setembre 1943):
equilibri de forces.
Guerra germanosoviètica
Fase de la Segona Guerra Mundial (1941-45) que enfrontà l'URSS, amb l'ajut dels aliats, al Tercer Reich, sostingut per les potències de l'Eix, i que finí amb la victòria soviètica.

Campanya de Rússia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en territori rus, des del començament  de l'estiu del 1941, per part de les forces alemanyes, amb l'objectiu d'eliminar el règim bolxevic i apropiar-se dels recursos soviètics d'aliments, minerals i petroli. Les tropes alemanyes avançaren per Polònia i van entrar a Rússia, però foren detingudes per una resistència heroica prop de Leningrad, que restà assetjada durant gairebé tres anys, i de Moscou (desembre del 1941).
Batalla de Br'ansk
Acció militar de la Segona Guerra Mundial en la qual s'enfrontaren enormes efectius alemanys i soviètics de l'1 al 20 d'octubre de 1941. Les forces alemanyes, en una ofensiva en forma de tenalla que es tancà entorn de Br'ansk, feren presoners més de 200 000 soldats soviètics; les unitats blindades alemanyes, comandades pel general Heinz Guderian, se situaren a 170 km de Moscou.
Batalla de Moscou
Combats lliurats a les proximitats de Moscou durant la Segona Guerra Mundial pels exèrcits alemany i soviètic (hivern de 1941-42). La presa de V'az'ma per l'exèrcit del mariscal Von Bock, el mes d'octubre del 1941, portà la Wehrmacht a 200 km de Moscou; iniciada pel novembre una maniobra de setge de la capital per l'exèrcit alemany, la resistència soviètica féu fracassar l'ofensiva final. Des d'aleshores la iniciativa de les operacions militars passà a l'exèrcit soviètic, que pel gener del 1942 havia fet retrocedir els alemanys a més de 200 km de Moscou.
Batalla de Pearl Harbor
Atac sobtat de l'aviació i la flota japoneses a la base naval nord-americana homònima (7 de desembre de 1941), situada a l'illa d'Oahu, a l'arxipèlag de les Hawaii (Oceania). Culminació de les tensions entre el Japó i els EUA, causades per l'imperialisme del primer i les ambicions del segon a l'Àsia, pretengué la destrucció de les forces americanes al Pacífic, que sofriren pèrdues greus, però no pas decisives. Aquest atac, fet sense declaració prèvia, menà els EUA a entrar a la Segona Guerra Mundial.
Batalla de les Filipines
Operacions militars a les Filipines durant la Segona Guerra Mundial. La invasió japonesa (10 de desembre de 1941) obligà McArthur a abandonar les illes (març del 1942) i a la rendició dels últims contingents nord-americans a Batan (9 d'abril) i Corregidor (6 de maig). La resistència dels guerrillers impedí el control total de les Filipines pels invasors. El contraatac aliat s'inicià a Leyte el 20 d'octubre de 1944; anorreada la flota nipona (23-26 d'octubre), fou reconquerit l'arxipèlag i alliberada Manila, després d'una batalla sagnant (3-23 de febrer de 1945).
Batalla de Stalingrad
Combat que es desenvolupà a Stalingrad, l'actual Volgograd (1942-43). Després de franquejar el Don, les tropes alemanyes, a les ordres de Von Paulus, atacaren la ciutat, defensada aferrissadament pels soviètics, comandats per Cujkov. Els alemanys ocuparen algunes zones de la ciutat, però no aconseguiren de passar el Volga. En contra del parer de Von Paulus, Hitler ordenà de continuar la batalla. A la fi de novembre, les tropes soviètiques, dirigides per Rokosovskij i per Iremenko, atacaren i encerclaren les tropes de Von Paulus. Fracassada una contraofensiva alemanya el mes de desembre, Von Paulus capitulà amb 100 000 homes (21 de gener de 1943). Aquest fet fou portat al cinema —Stalingradskaja Bitva— per Vladimir Petrov el 1948.
Guerra del Pacífic
Conjunt d'operacions navals efectuades a l'oceà Pacífic, a partir del 1942, per part de les forces nord-americanes contra les japoneses. Els americans van infringir una primera derrota als japonesos a la batalla del mar de Corall (maig del 1942) que va salvar Austràlia de caure en mans del Japó. A la tardor del mateix any els Estats Units van iniciar una gran ofensiva desembarcant a les illes Salomó i obligant els japonesos a evacuar Guadalcanal, cosa que va frenar definitivament l'expansió de l'imperi japonès.
Batalla de Midway
Batalla que va tenir lloc en aquest arxipèlag d'Oceania, pel juny del 1942, en la qual l'aviació naval nord-americana deturà l'avanç dels japonesos.
Batalles d'El-'Alamein
El-'Alamein, localitat egípcia, situada a 100 km al SW d'Alexandria, fou escenari durant la Segona Guerra Mundial de dos importants combats. En el primer, del 30 de juny al 25 de juliol de 1942, el general britànic Auchinleck aconseguí d'aturar l'avanç de l'exèrcit alemany de Rommel cap al Nil. El segon, del 23 d'octubre al 4 de novembre de 1942 i més famós, fou lliurat entre l'Afrikakorps de Rommel i l'exèrcit britànic comandat per Montgomery. La desfeta dels alemanys assenyalà el començament de l'alliberació del nord d'Àfrica de les tropes de l'Eix.
Conferència de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de Casablanca (Marroc), durant la Segona Guerra Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre Churchill i Roosevelt, els quals decidiren la invasió d'Itàlia, la intensificació dels bombardeigs a Alemanya i l'exigència d'una capitulació sense condicions d'aquesta, d'Itàlia i del Japó.
Campanya de Tunísia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en territori tunisià entre el febrer i el maig del 1943 per part de les forces anglo-nord-americanes, d'una banda, i les germano-italianes, de l'altra. A la conferència de Casablanca els aliats acordaren la reconquesta total del Magrib abans d'iniciar l'ocupació d'Itàlia. Mentre els nord-americans tractaven de separar les forces alemanyes del general Jürgen von Arnim, al nord, de les del general Erwin J.Rommel, al sud, aquest contraatacà, ocupà la ciutat de Gafsa i marxà sobre Tebesa, on s'havien replegat els nord-americans. Tot i això, les diferències entre Hitler i Rommel permeteren als britànics ocupar el sud de Tunísia. Per la seva banda, von Arnim refusà de rebre reforços donant per perdut el cap de pont tunisià. Els anglo-nord-americans iniciaren l'ofensiva final el 19 d'abril, i el 7 de maig ocuparen Tunis i Bizerta. Les últimes forces italianes es rendiren el 12 de maig. La campanya de Tunísia comportà la pèrdua, per part de l'Eix, d'uns 250 000 homes, i d'uns 70 000 en el bàndol aliat. Significà també l'inici del control de la Mediterrània per part dels aliats, que poc després iniciaren la invasió de Sicília.
Campanya de Sicília
Conjunt d'operacions militars de la Segona Guerra Mundial mitjançant el qual els aliats ocuparen l'illa (10 de juliol — 17 d'agost de 1943). Després d'un intens bombardeig i de conquerir tres illes properes, els atacants —forces anglo-nord-americanes comandades pels generals Eisenhower i Alexander— desembarcaren al sud i sud-est de Sicília. Els defensors, inferiors en nombre i equip, eren 220 000 soldats italians, que oferiren poca resistència, i 70 000 alemanys, que resistiren fortament prop de l'Etna. La campanya acabà amb l'ocupació de Messina.
Tercera fase
(setembre 1943-
agost 1945):
victòries dels aliats i enfonsament de les potències de l'Eix.
Ardenes, les
Regió natural que s'estén sobre la part oriental de Bèlgica, el nord de Luxemburg i el departament francès d'Ardenes. El 1940, durant la Segona Guerra Mundial, la Wehrmacht trencà en aquesta regió el front francès; al final del 1944 hi tingué lloc la darrera contraofensiva de les tropes alemanyes de Von Rundstedt, les quals aconseguiren de trencar les línies americanes prop de Givet, però aquest darrer avanç alemany fracassà davant la resistència dels americans a Bastogne.
Batalla del Rin
Conjunt de combats que, a la darreria de la Segona Guerra Mundial, i per traspassar el Rin i ocupar l'W i el centre d'Alemanya, lliuraren els exèrcits aliats —comandats per Montgomery, Bradley i Devers i coordinats per Eisenhower i Patton— contra les forces de la Wehrmacht. Els aliats, havent trencat la línia Sigfrid i mentre prosseguien els combats a les Ardenes, conqueriren la riba esquerra del Rin (febrer del 1945), creuaren el riu a Remagen (7 de març), Wesel (24 de març), Worms (26 de març), etc, ocuparen el Ruhr (defensat per 22 divisions alemanyes, que capitularen el 14 d'abril) i, avançant vers l'E, arribaren més enllà de l'Elba, després de prendre contacte amb els soviètics a Torgau el 25 d'abril.
Batalla d'Arnhem
Acció bèl·lica de la Segona Guerra Mundial en la qual la 1ª divisió aerotransportada britànica tractà de mantenir un cap de pont sobre el Rin a l'altura d'Arnhem (17 a 25 de setembre de 1944). Els britànics hagueren de cedir després de sofrir fortes pèrdues.
Línia gòtica
Posició defensiva establerta pels alemanys a Itàlia (1944), des de l'Adriàtica (Rímini) fins a la Tirrena (Massa), per afrontar l'avançament dels aliats; fou travessada per aquests el 1945.

Procés de Verona
Procés polític que tingué lloc a Verona pel gener del 1944, instruït pel govern de la República Social de Saló contra dinou membres del gran consell, com a responsables de la caiguda del règim feixista a Roma. Tots els membres d'aquest gran consell, llevat de Cianetti, foren condemnats a mort, i els cinc que hi eren presents (Ciano, De Bona, Marinelli, Pareschi i Gottardi) foren afusellats.
Desembarcament de Normandia
Ofensiva de la Segona Guerra Mundial, iniciada pels aliats el 6 de juny de 1944, que els permeté d'ocupar una part de la costa normanda i de preparar-hi l'avançament que desféu el front occidental alemany. Coneguda com a operació Overlord, fou dirigida pel general nord-americà Dwight D. Eisenhower. L'assalt implicà un total de 156 000 homes —23 500 dels quals foren llançats en paracaiguda a la rereguarda alemanya—, entre nord-americans, anglesos i canadencs, desplaçats des de la costa britànica en una flota de 4 266 vaixells de transport i 722 de guerra. L'èxit es degué, principalment, al factor sorpresa, a la creixent superioritat numèrica dels aliats i a llur domini aeri.
Armistici
Acord entre les forces bel.ligerants en una guerra pel qual s'estableix l'aturada temporal de les hostilitats i l'inici de les negociacions de pau.

V
Abreviatura de victòria, usat pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Actualment hom sol indicar aquest símbol amb l'índex i amb el dit del mig.
En la primera fase de la fase, Europa va quedar sota el domini nazi. Tercer Reich
Darrer imperi alemany (1933-45), que s'identifica amb el nazisme. La designació de Hitler com a canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la República alemanya configurada per la consitució de Weimar (1919) i la transformació de l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la república en liderat d'un nou imperi germànic, etc. El nou estat, instrument del capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós exèrcit i, tot invocant la unitat dels pobles de parla alemanya, es llançà a la conquesta de primeres matèries i de mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, durant la qual, temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí en satèl·lits seus extensos territoris europeus.
Els col.laboracio-
nistes donaren suport als nazis.
Col.laboracionisme
Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i col·laboració amb l'invasor. Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. A Dinamarca, Noruega, Bèlgica, França, etc, ja abans de l'ocupació nazi alguns grups polítics (seguidors de Clausen i Quisling, rexistes de Léon Degrelle, antics militants d'Action Française, etc) havien demostrat llurs simpaties pels règims totalitaris d'Itàlia i Alemanya. Després de l'ocupació se sumaren a aquest grup nombrosos oportunistes convençuts de la victòria final de l'Eix i d'altres que temien les reformes socials que pretenien d'imposar els resistents. A l'Europa oriental, els col·laboracionistes foren reclutats en general entre els grups nacionalistes i les minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc) que veieren en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament. La lloança del nacionalsocialisme a la premsa (a França, «Les Nouveaux Temps», «Aujourd'hui», «L'Oeuvre»), la denúncia i repressió dels moviments de resistència, la participació en els governs «titelles» i la cooperació econòmica i militar (al front rus combateren, amb uniforme alemany, la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme i els batallons ucraïnesos i tàtars, del general Vlasov) foren les formes més freqüents de col·laboració.
Govern de Vichy
Règim polític instaurat pel mariscal Pétain, des del 1940 fins al 1944, a la zona no ocupada de França. Traslladat el govern a Vichy després de la derrota francesa, Pétain es proclamà cap de l'estat i inicià una "revolució nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites, reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i l'alliberament de França.
L'oposició als nazis la va protagonitzar la Resistència. Resistència
Nom donat als moviments d'oposició que es produïren en els països europeus ocupats per les tropes del Tercer Reich en el curs de la Segona Guerra Mundial. L'ocupació militar alemanya provocà en primer lloc accions de boicot individual, que més tard els partits i les organitzacions antifeixistes organitzaren en grups d'acció i sabotatge. La resistència pacífica coexistí amb formes d'acció directa, com sabotatges industrials, incendis de magatzems, voladures de línies elèctriques i de telecomunicació i de vies fèrries, atemptats contra les forces d'ocupació i col·laboracionistes, etc. Fou també molt important la difusió de premsa clandestina i la propaganda oral i escrita contra les doctrines nazis i feixistes que els ocupants i col·laboracionistes intentaven d'imposar. Els resistents col·laboraren eficaçment amb els aliats en serveis d'informació i espionatge i en el salvament de pilots aliats abatuts en territoris ocupats o de presoners de guerra evadits, i, en general, dificultaren els moviments de les tropes alemanyes i, sobretot, l'avituallament i les comunicacions. La intensitat de la lluita violenta anà augmentant al llarg del conflicte, sobretot a l'Europa oriental (Txecoslovàquia, Polònia, URSS, Grècia, Albània i Iugoslàvia), a França i, sobretot després de la caiguda de Mussolini, a Itàlia. En canvi, als països ocupats de l'Europa occidental (Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Noruega), les formes de lluita no violentes foren preponderants. L'ajuda dels aliats, que aviat s'adonaren de la importància de l'activitat resistent, fou decisiva: forniren a la Resistència material bèl·lic i l'encoratjaren moralment amb les emissions radiofòniques, com ara les de la BBC britànica. A mesura que augmentava la intensitat de la lluita, el resistent entrà en la clandestinitat i actuava en règim de franctirador integral, en grup reduït, o bé s'integrà en nuclis més nombrosos que actuaren d'acord amb uns plans establerts segons previsions dels exèrcits aliats. Per intentar de coordinar les activitats de la Resistència, fou creat a Londres el Servei Executiu Operacional (SOE). L'heterogeneïtat de les forces que integraren la Resistència creà tensions entre elles, i en alguns països, com Grècia, arribà a desembocar en una guerra civil.
Partisans / Maquis
Membres de grups civils organitzats per a la lluita armada clandestina, en el propi país, contra les forces d'ocupació i els col.laboracionistes. Aquests termes s'apliquen sobretot als qui van lluitar com a guerrillers en els moviments de resistència contra els exèrcits i les instal.lacions de l'Eix durant la segona guerra mundial.
Partisà -ana
Militant d'un grup civil organitzat per a la lluita armada clandestina contra un exèrcit d'ocupació o l'autoritat constituïda i que utilitza la tècnica de la guerrilla. El terme és aplicat sobretot als qui lluitaren en els moviments de resistència contra les forces de l'Eix a la Segona Guerra Mundial, especialment a les guerrilles soviètiques, iugoslaves, italianes i franceses. El moviment de guerrilles antifranquistes, que fou actiu a l'estat espanyol (1939-64), és conegut amb el nom de maquis. De vegades hom dóna també el nom de partisans als membres de les diverses guerrilles modernes.
Maquis
1. Lloc poc accessible on, sota l'ocupació alemanya de França, s'agrupaven els membres de la Resistència.

2. Organització de resistència armada, a França, contra l'ocupació alemanya.
Casos rellevants de Resistència es donaren a França... Resistència francesa
La Resistència francesa s'organitzà sobretot a la zona ocupada pels alemanys i, més tardanament, a la zona controlada pel govern de Vichy, l'ambigüitat inicial del qual retardà la creació d'un moviment fort. Sota l'impuls del general de Gaulle i del seu representant a l'interior, Jean Moulin, hom constituí el Conseil National de Résistence (1943) i creà l'Armée Secrète (AS) i més tard les Forces Françaises de l'Intérieur (FFI), l'any 1944. Els comunistes per llur banda, després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, impulsaren l'organització dels Francs Tireurs et Partisans (FTP). La Resistència afectà també el Rosselló com a zona situada, primerament, sota el control del govern de Vichy (1940-42) i, més tard, sota l'ocupació directa de les forces nazis. Entre els resistents es destacaren diversos dirigents polítics rossellonesos i un gran nombre de refugiats catalans de la guerra civil de 1936-39. Les accions principals, a part accions de sabotatge, consistiren en l'organització d'expedicions per treure de l'estat francès els militars i civils dels països aliats, jueus i resistents francesos en perill, aprofitant la proximitat de la frontera amb l'estat espanyol, normalment a través de les rutes muntanyoses, per Andorra, fins al Principat -on la neutralitat de l'estat espanyol no impedia l'acció encoberta de la Gestapo alemanya-, des d'on hom procurava assegurar llur emigració a Anglaterra o a Amèrica. Es destacà en aquesta tasca la cadena de guies organitzada per l'ex-diputat lleidatà Francesc Viadiu.

Conseil National de la Résistance
Organisme creat el 27 de juny de 1943 per coordinar la resistència interior francesa a l'ocupació alemanya. Comprenia dos representants de les centrals sindicals, vuit dels diversos moviments de la resistència i sis dels partits polítics. Presidit de primer per Jean Moulin i, després del seu arrest i de la seva mort, per Georges Bidault, es consagrà essencialment a la lluita immediata contra l'ocupant per mitjà de la unió de tots els moviments clandestins de resistència i l'establiment d'un pla de reformes de caire social (sobretot nacionalitzacions), que calia aplicar després de l'alliberament de França.
France Libre
Les Forces Françaises Libres eren un grup de partisans que s'oposaven a la política col.laboracionista del règim de Vichy i que van continuar la lluita contra Alemanya després de l'ocupació de França. Procedien de membres de l'exèrcit francès i d'exiliats residents a la Gran Bretanya. El general De Gaulle, des de Londres, les va organitzar i va aconseguir que britànics i nord-americans els acceptessin com a autèntics representants de la sobirania francesa. Van col.laborar amb els moviments de resistència de l'interior del país.
...i a Grècia. EDES
Sigla d'una organització militar grega que lluità contra l'ocupació alemanya (1940-44). Monàrquica i anglòfila, combaté també les forces d'esquerra en la guerra civil de 1945-49.
EAM
Organització de resistència grega contra els italians i els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, creada l'any 1941. Les seves organitzacions armades prengueren el nom d'ELAS. De tendència comunista, arribà a alliberar una part del territori grec. Oposada a la restauració monàrquica, a la fi del conflicte mundial, intervingué en la guerra civil (1945-49).
ELAS
Sigla d'unes unitats comunistes de la resistència grega durant la Segona Guerra Mundial. Fundades per l'EAM a partir del 1942, s'oposaren primerament als alemanys, i després al govern monàrquic d'Atenes. Foren vençudes el 1949.
La persecució dels jueus. Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Aquest mot aparegué per primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries. Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880 hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874, del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista, l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica (Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna, posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia, que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882), entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935) forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus, l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb l'antisionisme.
Gueto
Nom amb què es coneixien antigament, a l'Europa de l'Est, els barris on s'havien d'establir obligatòriament les comunitats jueves. Durant la segona guerra mundial, els alemanys van delimitar, en les principals ciutats de Polònia, unes zones per als jueus absolutament tancades i aïllades de l'exterior, que van esdevenir autèntiques presons d'on només podien sortir per treballar com a mà d'obra barata a les fàbriques nazis.
Solució final
Descisió presa per Hitler per tal d'acabar amb els jueus. Al principi, Hitler va imaginar traslladar els jueus a l'illa de Madagascar, però finalment va optar per enviar-los als camps de concentració.

Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant la Segona Guerra Mundial per a l'extermini en massa de la població jueva dels països ocupats. A més dels que foren construïts al costat dels camps de concentració d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin), sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka. L'extermini era dut a terme en grans cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en forns crematoris. Hi foren exterminats entre quatre i sis milions de jueus.
Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments anàlegs foren aplicats a l'Àfrica del sud pel governador britànic Horatio Herbert Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels enfrontaments entre nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a Espanya en la guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi tots els paísos del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps de concentració tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on arribaren a ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap suprem de les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat nacionalsocialista, els de Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l'Alt Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona Guerra Mundial foren creats, al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els enemics reals o suposats del règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les considerades races inferiors (gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats "asocials"; llur treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments mèdics fets amb internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després de l'anomenada "solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a Polònia des del 1941 camps d'extermini.

Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per asfixiar. Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en els camps de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a l'execució de condemnats a mort en alguns estats dels EUA.
Genocidi

Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme 'genocidi', compost de l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del sufix derivat del llatí caedere ('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició d'aquest crim en una fórmula legalment tipificada és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes d'aquest text, el genocidi comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la supervivència, i també les pràctiques contràries a la continuïtat del grup, sigui impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació dels infants. La Convenció estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a jurisdicció internacional. En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la sobirania o, quan és perpetrat al seu interior, considerar el genocidi un afer intern, per a impedir els processos derivats d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels acusats. Igualment, estableix que la incrimació per genocidi és aplicable tant en temps de guerra com de pau, cosa que el diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el processament per genocidi sempre s'exerceixen sobre individus particulars, independentment de si actuen per compte propi o en representació d'un estat, un grup o una institució. La Convenció delimita també la natura intencional del genocidi, i estableix que tant el genocidi directe com la seva instigació, organització, complicitat o temptativa són punibles. El document, en canvi, no considera els casos d'assimilació per la qual els membres d'un grup són forçats a abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi poden realitzar-se als països on té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que les pràctiques genocides han estat una constant en la història de la humanitat, és a partir del s XX que adquireixen especial importància; en primer lloc, per la universalització dels drets humans, cosa que permet considerar-les un delicte sotmès a jurisdicció internacional i, en segón lloc, per la multiplicació de la capacitat tècnica i organitzativa per a la seva realització, especialment per part dels estats. L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich fou l'experiència a partir de la qual (especialment arran el procés de Nuremberg) fou formulada l'actual Convenció de les Nacions Unides. El fet que la política de l'Alemanya nazi hagi esdevingut el paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en casos en què és practicat amb un caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no tant contra una ètnia sinó contra la dissidència política. D'altra banda, les aliances polítiques i la posició dels estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen les acusacions clares en moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis més greus del s XX han estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest no reconeix, les fams provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja (1975-79), la guerra civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la dècada dels anys noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999), entre d'altres. Per tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional.
Holocaust, l'
Nom amb el qual és designat el genocidi dut a terme pel règim nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i 1945.

Procés de Nuremberg
Judici celebrat a Nuremberg per un tribunal militar internacional (britànic, francès, rus i nord-americà) contra vint-i-quatre membres del partit nazi i vuit organitzacions, acusats de crims de guerra (20 de novembre de 1945 — 1 d'octubre de 1946). El veredicte condemnà a ésser penjats Göring, que se suïcidà la vigília de l'execució (16 d'octubre), Ribbentrop, Rosenberg, Frank, Frick, Streicher, Sauckel, Seyss-Inquart, Kaltenbrunner, Keitel i Jodl. R.Ley se suïcidà per l'octubre del 1945, el cas de Krupp fou examinat a part, i Bormann, fugitiu, fou condemnat per contumàcia; foren sentenciats a presó Dönitz, Raeder, K.von Neurath Funk, Speer, B.von Schirach i Hess. Foren absolts Schacht, Fritsch i F.von Papen. Quatre organitzacions foren condemnades: el partit nazi, la Gestapo, les SS i el SD (Servei de Seguretat). El veredicte permeté a l'ONU de definir el delicte de genocidi.
L'organització de la pau. Carta de l'Atlàntic
O Carta Atlàntica. Declaració signada el 14 d'agost de 1941 entre F.D.Roosevelt, president dels Estats Units, i W.Churchill, cap del govern britànic, que posteriorment donà lloc a l'OTAN. S'hi establien els principis fonamentals en què s'havia de basar el nou ordre internacional un cop acabada la guerra: la renúncia a les conquestes territorials, el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat de tots els Estats en l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc.

La carta, que resumia els principis dels aliats en política internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la lliure determinació de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i l'accés de tots els estats a la cooperació econòmica internacional.
Conferència de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de Casablanca (Marroc), durant la Segona Guerra Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre Churchill i Roosevelt, els quals decidiren la invasió d'Itàlia, la intensificació dels bombardeigs a Alemanya i l'exigència d'una capitulació sense condicions d'aquesta, d'Itàlia i del Japó.

Conferència de Teheran
Reunió celebrada a Teheran, del 28 de novembre a l'1 de desembre de l'any 1943, entre Churchill, Stalin i Franklin D.Roosevelt. Stalin hi prometé d'iniciar una ofensiva a l'E coincidint amb la invasió de França. Hom hi tractà també de la desmembració d'Alemanya, amb el trasllat de la frontera polonesa a l'Oder-Neisse, dels estats alemanys que hom havia de crear i de l'organització de les Nacions Unides.
Conferència de Dumbarton Oaks
Pla (agost-octubre del 1944) per a organitzar la seguretat internacional en acabar la Segona Guerra Mundial. A la conferència, presidida pel secretari d'estat dels EUA Stettinius, participaren delegacions britàniques, nord-americanes, soviètiques i xineses. Atès que l'URSS encara no havia declarat la guerra al Japó, invasor de la Xina, les converses foren dividides en dues fases: en la primera, foren fetes les propostes sense el concurs dels xinesos, i en la segona, aquests les reiteraren en absència dels soviètics. Les decisions preses foren polides a la conferència de Jalta (1945) i serviren de base a la de San Francisco, on fou projectada la Carta de l'ONU.
Conferència de Jalta
Encontre a Jalta dels tres grans caps aliats de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt, Churchill i Stalin) els dies 4-12 de febrer de 1945. Hom ratificà que només seria acceptada la rendició incondicional d'Alemanya i que aquesta seria dividida en quatre zones d'ocupació. No hi hagué acord sobre les fronteres de Polònia. Hom decidí la reunió d'una conferència prèvia a la fundació de l'ONU a San Francisco per l'abril del 1945. Stalin es comprometé a declarar la guerra al Japó després de la capitulació d'Alemanya.
Conferència de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol - 2 d'agost de 1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i Molotov per l'URSS, Truman i Byrnes pels EUA i Churchill i Eden per la Gran Bretanya. Després de les eleccions angleses (25 de juliol) s'hi afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords sobre la sort d'Alemanya: l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya, així com de Berlín, en quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa, britànica i soviètica; el desarmament i la desmilitarització del Reich; la dissolució del partit nazi; l'abolició de les lleis de Hitler i la descentralització política d'Alemanya; el judici dels criminals de guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental entre l'URSS i Polònia, així com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a l'est de la línia Oder-Neisse. Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol) l'URSS s'associà a l'ultimàtum dirigit pels nord-americans al Japó. Alguns dels acords, que exigien la unitat dels «tres grans», al cap de pocs mesos es revelaren caducs.
Conferència de París
Conferència internacional celebrada a París, al juliol de 1946, amb delegats dels vint-i-un països que havien lluiitat contra l'Eix, en la que van ser elaborats els tractats de pau amb Itàlia, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia, que van ser signats l'any següent. El tractat amb Alemanya es va ajornar fins que el país tingués un nou govern; de fet, no se signaria mai. Al llarg de la conferència es van anar posant ja de manifest les diferències entre els dos grans blocs de països: d'una banda, els liderats per l'URSS; i de l'altra, els Estats Units, la Gran Bretanya i els seus aliats. Finalment, la conferència va aprovar unes recomanacions que, després, van ser estudiades pels ministres d'afers estranfers de les principals potències. Els tractats de pau van ser ratificats oficialment a París el 17 de febrer de 1947.
La creació de l'ONU. Carta de les Nacions Unides
També Carta de San Francisco. Carta promulgada l'any 1945, en la Conferència de San Francisco, en la que es fixava els objectius principals de la nova Organització de les Nacions Unides: igualtat sobirana de tots els Estats,no ingerència en els afers interiors de cada nació, dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i reglamentació pacífica dels conflictes entre els països.
Organització de les Nacions Unides (ONU)
Organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Successora de la Societat de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació foren la conferència de Dumbarton Oaks (1944) i la conferència de Jalta (1945). El 25 d'abril de 1945 cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on elaboraren i signaren, el 26 de juny, la Carta de les Nacions Unides. L'ONU entrà en funcionament el 24 d'octubre d'aquell mateix any. Per a ésser-hi admès cal acceptar els preceptes de la Carta, ésser recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos terços de l'Assemblea General. El fet que calgui la recomanació unànime dels membres del Consell de Seguretat ha estat un obstacle seriós per a l'admissió d'alguns estats. Els seus organismes empren cinc llengües oficials —anglès, castellà, francès, rus i xinès— i són finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les quals depèn de les possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l'Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela, el Tribunal Internacional de Justícia i el Secretariat. L'Assemblea General, que es reuneix cada any, durant uns tres mesos, és composta pels representants de tots els estats membres. Cada estat hi disposa d'un vot. Les decisions sobre qüestions importants —segons la definició de la Carta— han d'ésser aprovades pels dos terços dels votants; la resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions electives, deliberatives, de supervisió i d'apropiació financera, ocupa una posició central dins l'organització. La seva influència política s'ha vist reforçada progressivament a causa de la manca d'avinença dels membres del Consell de Seguretat. Aquest (que funciona permanentment), tot i que la seva funció és fer recomanacions, pot demanar que s'apliquin sancions contra els estats que consideri culpables de pertorbar la pau o la seguretat internacionals. A la pràctica, els membres permanents poden oposar llur vet a qualsevol resolució. El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. El Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de Seguretat, pels estats que administren territoris i per un nombre igual d'estats que no n'administren, elegits per l'Assemblea General. La seva funció és supervisar l'administració dels territoris confiats a l'ONU. El Tribunal Internacional de Justícia té en la seva jurisdicció la interpretació de tractats i d'acords i els conflictes i les qüestions de dret internacional. El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez, l'ONU es dotà d'un exèrcit propi amb funcions de força d'interposició o de protecció, els anomenats cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El Secretariat és encapçalat pel secretari general, nomenat per l'Assemblea General, segons una proposta del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes funcions polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a l'organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie (1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96) i, des del 1996, Kofi Annan. Pertanyen a l'ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la FAO, la UNICEF, l'ACNUR, l'OIT, l'OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des de l'ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d'interposició, mediador en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades iniciatives, l'ONU ha intervingut en un gran nombre de conflictes: Congo (1960), Xipre (1963), a les guerres àrabo-israelianes i en el conflicte israeliano-palestí (1973, 1974, 1993), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (1991), Somàlia i Angola (1993) i, des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i Albània; Rwanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), entre d'altres. Tanmateix, aquestes forces sovint no han pogut assolir els seus objectius. Hom ha imputat part d'aquests fracassos a deficiències estructurals de la mateixa organització, entre les quals la burocratització, l'enorme deute i l'efecte paralitzant del dret de veto de les grans potències en el Consell de Seguretat en serien les més greus. L'ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d'abast mundial (medi ambient, fam, narcotràfic, etc). El 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional Permanent de les Nacions Unides.
Sota el lideratge de Pérez de Cuéllar, i malgrat els seus esforços per aconseguir la pau, l'ONU hagué de prendre dramàtiques decisions, la més dolorosa de les quals fou sens dubte la d'autoritzar, a petició dels EUA, la guerra que aquest estat dugué a terme contra l'Iraq, invasor de Kuwait (29 de novembre de 1990). L'ONU també aprovà el final de la guerra (3 d'abril del 1991), després d'imposar dures sancions a l'Iraq, tot condemnant la repressió duta a terme per Husayn contra els kurds. Altrament, Espanya presentà entrà en el Consell de Seguretat (1991). Pel que fa al conflicte balcànic, l'ONU autoritzà l'ús de la força per introduir ajut humanitari en la confrontació serbobosniana (1992).
El 1991 Pérez de Cuéllar fou rellevat de la secretaria general per l'egipci Boutros Boutros Ghali, que assumí el càrrec al gener del 1992. Durant els quatre anys de l'únic mandat de Ghali, l'ONU intensificà les operacions humanitàries en diferents conflictes mundials (Bòsnia i Hercegovina, El Salvador, Angola, Haití, Líban, Geòrgia, Cambodja, Rwanda, Albània, Somàlia, etc), tot i que algunes informacions relacionades amb comportaments violents cap a la població -tortures i violacions- per part de cascos blaus enterboliren aquestes accions. Al desembre del 1995, el Consell de Seguretat de l'ONU encarregà a l'OTAN la missió de fer aplicar l'acord de pau a Bòsnia signat a París (14 de desembre) i desplegà una força de pau multinacional (Ifor) que, entre altres coses, s'encarregà de vigilar l'embargament a Sèrbia. Altrament, l'ONU continuà impulsant les converses de pau per mirar de posar fi a conflictes armats antics, i d'aquesta manera, la pau signada a Guatemala l'1 de gener de 1997 tancà 30 anys de guerra civil, i al juny del 1997 una delegació del govern marroquí i una altra del Front Polisario es reuniren a Lisboa per desencallar el conflicte del Sàhara Occidental. L'ONU continuà rebent crítiques per l'excessiva burocratització i per les conseqüències sobre la societat civil d'alguns embargaments vigents, com ara el decretat sobre l'Iraq des del 1990 i que no fou aixecat parcialment fins al maig del 1996. L'ONU arrossega un deute molt important, en part per l'impagament d'alguns països -entre els quals els EUA-, el pressupost de manteniment de l'estructura i el cost de les missions de pau. Al desembre del 1996, el ghanès Kofi Annan fou elegit, amb el suport dels EUA, nou secretari general -el primer originari dels països de l'Àfrica negra-, càrrec que començà a exercir al gener del 1997 en substitució de Boutros Ghali. El Senat dels EUA acordà, al juny del 1997, pagar el deute amb l'ONU, 819 milions de dòlars en tres anys. Una de les intervencions més destacades de les Nacions Unides darrerament fou al Timor Oriental. Al juny del 1999 es creà la UNAMET, una missió de l'ONU encarregada de vetllar pel referèndum sobre la independència de la regió. L'onada de violència posterior al plebiscit portà el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, a autoritzar la creació d'una força d'intervenció multinacional, la INTERFET, formada per uns 8 000 homes, la majoria australians, neozelandesos i gurkha de l'exèrcit britànic, amb l'objectiu de protegir la població i garantir el procés de pau. Un cop estabilitzada la situació, a l'octubre del mateix any, arribà un contingent d'11 000 persones pertanyents a la UNTAET, l'administració territorial de l'ONU al Timor Oriental encarregada de gestionar l'illa durant el període transitori fins a la seva independència. El 5 de setembre de 2000, Kofi Annan inaugurà a la seu de les Nacions Unides de Nova York les sessions de la Cimera del Mil·lenni, que aplegà 154 mandataris mundials sota un ambiciós programa en el qual es tractà des de la pobresa al Tercer Món i els efectes de la globalització fins a la protecció del medi ambient. Durant els anys 1999 i 2000 l'organització seguí enfrontant-se a la seva dèbil situació financera. Al setembre del 2000, els estats membres devien a les Nacions Unides més de 3 000 milions de dòlars en concepte de quotes del mateix any i quotes endarrerides, dos terços dels quals corresponien només als EUA. El pressupost biennal aprovat per les Nacions Unides per al 2000-01 es basà en un pla rigorós de creixement nominal zero que parteix amb cent milions de dòlars menys que les consignacions per al bienni 1994-95. Al desembre del 2000 els estats membres arribaren a un acord per a reformar el sistema de finançament de l'ONU, després de satisfer la petició dels EUA de rebaixar la seva aportació. El 2001 Kofi Annan fou reelegit en el càrrec de secretari general i l'Acadèmia Sueca li concedí, juntament amb l'ONU, el premi Nobel de la pau.

Assemblea General
Organisme plenari de l'ONU format pels representants de tots els Estats membres. Cada Estat té dret a vot, i per adoptar decisions és necessària una majoria dels 2/3. Els Cinc Grans (els Estats Units, l'URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina) tenen dret a vetar-ne les resolucions per impedir una hegemonia excessiva dels països petits. L'Assemblea és només deliberant i no pot legislar amb caràcter vinculant i en general només adopta recomanacions no obligatòries.
Consell de Seguretat

Organisme executiu de l'ONU creat el 1946 que té per missió garantir la pau i la seguretat internacionals i aplicar les recomanacions de l'Assemblea General. Dels quinze membres que el componen, cinc són permanents (la Xina, els EUA, França, la Gran Bretanya i Rússia, que ocupà el lloc de l'URSS el 1991), i els altres deu, no permanents, i elegits per l'Assemblea General per a un període de dos anys, són distribuïts geogràficament de la manera següent: estats africans i asiàtics, cinc; estats d'Europa Oriental, un; estats llatinoamericans, dos; i dos d'Europa Occidental i altres.
Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides
Organisme de l'ONU que s'ocupa dels aspectes econòmics i socials de la cooperació internacional. Les seves decisions no tenen caràcter vinculant i només en reflecteixen l'opinió. Els seus objectius són aconseguir el creixement dels nivells de vida i cercar el respecte universal dels drets de l'home i de les seves llibertats fonamentals. Compost per 54 membres elegits per l'Assemblea General cada tres anys, actua principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. Porta a terme la seva tasca a través de les comissions funcionals (estadística, població, desenvolupament social, drets humans, narcòtics i situació de la dona). El Consell es reuneix dues vegades l'any, una a Nova York i l'altra a Ginebra.
L'objectiu del Consell és vetllar pels assumptes econòmics i socials i és sota l'autoritat de l'Assemblea. En depenen tot un seguit de comissions encarregades de problemes concrets, com per exemple la Comissió dels Drets Humans, la Comissió per al Desenvolupament Socials, les Comissions Regionals, la UNICEF i la UNESCO.

Tribunal Internacional de Justícia
Tribunal internacional creat el 1945, amb seu a l'Haia, conegut també com a Tribunal Internacional de l'Haia, que té jurisdicció damunt tots els estats membres de l'ONU i sobre d'altres, com Suïssa, que s'hi han sotmès voluntàriament. Només hi poden comparèixer els estats com a tals. Successor de l'antic Tribunal Permanent de Justícia Internacional (1920-39) de la Societat de Nacions, és format per quinze jutges elegits per l'Assemblea i el Consell de Seguretat. Entre els nombrosos afers judicats, destaca el de la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited.
FAO
Sigla en anglès de l'Organització per a l'Alimentació i l'Agricultura (Food and Agriculture Organization). Va ser fundada per les Nacions Unides l'any 1945 i, actualment, té la seu a Roma. El seu objectiu és augmentar la rendibilitat de les explotacions agràries i pesqueres, així com el nivell de vida de la població amb relació a l'alimentació.
UNESCO
Sigla en anglès de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (United Nations Educational Scientific and Cultural Organization). És una institució especialitzada de les Nacions Unides, creada el 1946 i amb seu a París. El seu objectiu és promoure la cooperació entre els diferents països del món a través de l'edeucació i la cultura.

UNICEF
Sigla en anglès del Fons Internacional de les Nacions Unides d'Ajuda a la Infància (United Nations International Children's Emergency Fund). És un organisme internacional de les Nacions Unides, creat el 1946 i amb seu a Nova York. El seu objectiu és desenvolupar projectes de promoció de la infància i la joventut en els països pobres.
La reconstrucció econòmica. Conferència Bretton Woods
Conferència monetària i financera de les Nacions Unides que se celebrà el 1944 a Bretton Woods, New Hampshire, EUA. Hi participaren delegacions oficials de 44 estats. Donà naixement a dues institucions de caràcter internacional: el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament L'objecte essencial de la conferència fou d'evitar els desajusts monetaris que precediren la Segona Guerra Mundial i afavorir la tornada al multilateralisme dels pagaments. Hom presentà dos plans, un de patrocinat per la delegació del Regne Unit, conegut per pla Keynes, i un altre de nord-americà, el pla White. El primer, que fou rebutjat, propugnava la creació del bancor, la constitució d'una unió internacional de pagaments per a la compensació, dirigida per un banc de caràcter supranacional, i reflectia la convicció de Keynes en el control de l'economia mitjançant les manipulacions monetàries. El pla White proclamava la tornada indirecta al patró or i la constitució d'un banc internacional que respectés l'autonomia de les polítiques monetàries dels estats i que acompliria les funcions de cambra internacional de compensació. La positura dels EUA, que prevalgué, reflectia la situació d'un estat que posseïa les dues terceres parts de les reserves d'or. El pla White, més ortodox, tenia ensems un caràcter estabilitzador, enfront del caràcter expansiu del pla Keynes. Els acords signats pels 44 estats no foren ratificats posteriorment pels estats socialistes.
Fons Monetari Internacional (FMI)
Agència de l'ONU durant la conferència monetària i financera celebrada a Bretton Woods (New Hampshire, EUA) el 1944. Inicià les activitats l'any 1947. Té com a objectiu promoure la cooperació monetària internacional i facilitar el creixement equilibrat del comerç mundial, mitjançant la creació d'un sistema de pagaments multilaterals per a les transaccions corrents i l'eliminació de les restriccions del comerç exterior dels països membres.

Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD)
Entitat bancària, afiliada a l'Organització de les Nacions Unides, més coneguda pel nom de Banc Mundial. La seu és a Washington DC, EUA. Fou creat el 1945 pels aliats després de la Segona Guerra Mundial. El 1947 féu els primers préstecs, destinats a la recuperació econòmica dels països europeus que havien pres part a la guerra. A partir del pla Marshall (1948), finançà projectes per a països en vies de desenvolupament. Els òrgans rectors de la institució són l'assemblea de governadors, cadascu dels quals representa (el 1997) un dels 180 estats membres, i, pel que fa als assumptes corrents, una junta de 24 directors executius, cinc dels quals pertanyen als cinc països amb més participació en la institució, que el 1996 eren els EUA, el Japó, Alemanya, França i la Gran Bretanya; la resta representen grups de països. Els vots dels directors són ponderats pel pes de la participació del país o grups de països en el capital total del banc. El president de la junta de directors és alhora cap de l'assemblea de governadors. A més de les subscripcions dels països, el banc obté recursos de la venda d'obligacions i de la de participacions en préstecs. El BIRD encapçala el grup del Banc Mundial. L'estratègia del banc parteix de la situació concreta de cada país candidat a rebre l'ajuda per tal d'elaborar plans de desenvolupament específics, la realització dels quals és sotmesa a un seguiment. Entre els projectes més destacats hi ha els relatius a agricultura i desenvolupament rural, educació, planificació familiar, nutrició, creació d'infrastructures per a les zones urbanes i increment de la productivitat de les indústries petites. Amb tot i això, les àrees especialment ateses són els sectors de l'energia, els plans d'ajustament estructural i les investigacions agronòmiques. Des del 1990, el BIRD té també una important participació en les economies dels estats de l'antic bloc comunista, o dels que sorgiren, en general força deteriorades i sotmeses a una problemàtica reestructuració.
Al final de la guerra apareix un nou ordre mundial. Cinc Grans
Grup de països que tenen un paper hegemònic en el nou ordenament polític sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Els Cinc Grans són els Estats Units, l'URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina, i tenen dret a vet en l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
Potència
Estat poderós, capacitat global d'un estat. El 1890 Thayer Mahan n'aplicà el concepte als estats marítims, els quals creia destinats a imposar-se als estats continentals (navalisme), teoria que fou impugnada després per la geopolítica alemanya i els escrits de Mitchell i Douhet sobre el poder aeri. A la Segona Guerra Mundial i després, el mot era un sinònim dels quatre aliats, els EUA, l'URSS, la Gran Bretanya i França, als quals fou afegida la Xina insular (Formosa). Cadascun d'aquests estats fou, des de l'any 1945, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i tingué dret al veto. La manca de poder anglo-francès, fruit de la descolonització, i la victòria dels comunistes xinesos capgiraren aquest concepte. Actualment, el terme és menys categòric i serveix com a sinònim d'estat, en tant que és considerat en funció del seu paper econòmico-político-militar respecte als altres estats.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser, la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris (actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment, però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa —el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims antidemocràtics.

Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
La Segona Guerra Mundial afavorí l'extensió del Front Popular, moltes vegades sota el nom de Front Nacional, sobretot als països ocupats pel feixisme. La formació d'aquests fronts, l'avançada de l'Exèrcit Roig soviètic sobre Alemanya a partir del 1944 i la participació comunista en els moviments de resistència originaren la força que el comunisme tingué a Europa en acabar la guerra, bé que l'aliança de l'URSS amb els aliats obligà a la dissolució del Komintern (1943).
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats (Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria). Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
...aviat trencat per la formació de dos grans blocs de països, que s'enfrontaran en l'anomenada Guerra Freda durant molts anys. Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.
Guerra freda
Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics. En foren els principals episodis la creació del Kominform (1947), de l'OTAN (1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea (1950-53), la creació del pacte de Varsòvia (1955), l'erecció del mur a Berlín (1961) i l'intent d'invasió de Cuba, seguit de l'establiment d'un règim comunista a l'illa (1961). Les diferències sovieticoxineses, les dificultats de l'URSS i els EUA envers llurs aliats europeus i, sobretot, el temor a una destrucció total com a conseqüència d'una possible guerra nuclear (equilibri del terror) afavoriren, des del començament dels anys seixanta, un canvi en les relacions entre les dues superpotències, canvi que es materialitzà en l'acord sobre la suspensió de les proves nuclears no subterrànies (1963), en el tractat de no-proliferació d'armes nuclears (1967) i en la confirmació del repartiment del món en zones d'influència, d'acord amb les bases establertes a Jalta el 1945. Aquest període de «coexistència pacífica» restà truncat a partir del desembre del 1979, amb la invasió de l'Afganistan per tropes soviètiques i, poc després, per l'accés a la presidència dels EUA de Ronald Reagan (1981), el qual, amb la Iniciativa de Defensa Estratègica i el reforçament de les bases militars a Europa occidental, rellançà el rearmament. Reagan, d'altra banda, també endurí la política nord-americana envers els règims comunistes de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que culminà amb la intervenció directa a Grenada (1983) i els atacs a Líbia (1986). Per part del bloc soviètic, la crisi polonesa iniciada el 1981 contribuí a agreujar el clima de confrontació, i hom suspengué totes les converses sobre desarmament. En assolir la presidència de l'URSS (1985), M.Gorbacov inicià una política de distensió, que tingué com a resultats més palpables la retirada soviètica de l'Afganistan (1989) i un substancial avenç de les negociacions sobre desarmament (cimera de Reykjavík el 1986, signatura dels acords START el 1991). La guerra freda, entesa com a enfrontament de potències que disputaven no tan sols l'hegemonia, sinó també el model de societat a establir a escala mundial, acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica, que havia estat precedida per la del pacte de Varsòvia al febrer d'aquest any.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Polítics del bàndol de l'Eix Antonescu, Ion Pitesti (1882-1946)
Militar i polític romanès. Agregat militar en diverses capitals europees, se sentí atret per les doctrines nazis i feixistes. De tornada al seu país, s'oposà al rei Carles II, fet pel qual fou arrestat. Tot i així, fou ministre de la guerra (1938), però dimití aviat. El 1940 dirigí un cop d'estat. Carles II hagué d'abdicar en el seu fill, Miquel, i Antonescu esdevingué primer ministre, amb el títol de conducator. A la Segona Guerra Mundial es posà al costat de l'Eix, i en produir-se la desfeta romanesa enfront de les tropes soviètiques, fou destituït i, després, afusellat.

Badoglio, Pietro (1871-1956)
Militar i polític italià. Duc d'Addis Abeba. Participà amb el grau de general a la Primera Guerra Mundial, on es distingí en la presa de Sabotino. Fou cap d'estat major (1919-21), governador de Líbia (1928-33), dirigí el cos expedicionari d'Abissínia (1935) i fou virrei d'Etiòpia. El 1940 fou nomenat comandant en cap dels exèrcits italians, càrrec que dimití (1941), mostrant-se contrari a la guerra amb Grècia. A la caiguda de Mussolini, Víctor Manuel III el féu president del consell de ministres i l'encarregà de signar la capitulació d'Itàlia (1943). L'any següent abandonà la vida pública. Publicà les seves memòries: Badoglio racconta (1955).
Göring, Hermann Wilhelm
(1893-1946)
Militar i estadista alemany. Pilot distingit durant la Primera Guerra Mundial, el 1922 s'adherí al partit nazi, i el 1923, per la seva intervenció en el fracassat putsch de Munic, hagué de fugir d'Alemanya, fins el 1927. Membre del Reichstag (1928), passà a presidir-lo el 1932. Nomenat per Hitler ministre sense cartera del Reich, cap del govern de Prússia i responsable de les forces aèries (1933), organitzà la Gestapo i la Luftwaffe. Director del segon pla econòmic quadriennal (1936) i president del consell d'economia de guerra (1940), exercí una veritable dictadura sobre la indústria d'Alemanya i dels països conquerits, la qual li permeté d'acumular una gran fortuna. Del 1940 al 1945 hom el considerà el lloctinent del Führer, però a la fi aquest ordenà que fos executat. Salvat i detingut per l'exèrcit nord-americà (maig del 1945), fou jutjat pel tribunal de Nuremberg i condemnat a mort. Se suïcidà la nit abans de l'execució.

Hess, Rudolph (1894-1987)
Polític alemany. Membre del partit nazi des del 1920, participà en el putsch de Munic (1923) i fou secretari particular de Hitler (1925) i president del comitè central del partit (1932). Pel maig de 1941 volà secretament a la Gran Bretanya, amb el propòsit d'obtenir del govern anglès un tractat de pau que permetés a Alemanya de dedicar tot el seu exèrcit a combatre l'URSS. Detingut pels britànics i jutjat a Nuremberg, fou condemnat a cadena perpètua i reclòs a la presó de Spandau. Malgrat insistents demandes a favor del seu alliberament, aquest li fou estat sempre negat.

Hirohito I del Japó (1901-1989)
Emperador del Japó des del 1926. Fill de l'emperador Yoshihito i regent des del 1921. Permeté la política agressiva del govern Tojo, que menà el Japó a la Segona Guerra Mundial. El 1945 el general Mac Arthur es mostrà partidari de la permanència de l'emperador, que hagué d'acceptar, però, una monarquia constitucional. Perdé el caràcter de divinitat que havia ostentat fins aleshores; el seu càrrec és simplement representatiu. Fou succeït pel seu fill Aki Hito.

Hitler, Adolf (1889-1945)
Polític alemany. Fill d'un duaner austríac, residí, successivament, a Linz, a Viena -on s'impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia- i a Munic, i el 1914 s'incorporà com a voluntari a l'exèrcit bavarès. El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, grup d'extrema dreta creat aquell mateix any; aviat n'esdevingué membre de la junta directiva i redactor del seu setmanari, el "Völkischer Beobachter", i el 1921 assolí la direcció del partit, el qual prengué el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), vulgarment conegut com a partit nazi. El 1923, influït per l'exemple de Mussolini, tractà d'emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força (putsch de Munich); detingut, fou condemnat a cinc anys de reclusió dels quals en complí només un, durant el qual dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf ('La meva lluita'). La crisi econòmica del 1929 féu possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme; malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l'individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors aconseguiren 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa. Els magnats de la indústria, hostils a la política moderada de Brüning i de Schleicher i atemorits per l'acció revolucionària esquerrana, donaren al nazisme un ajut decisiu; amb ell el NSDAP esdevingué el partit amb major nombre de diputats al Reichstag (1932) i el seu líder, Hitler, obtingué la designació de canceller (gener del 1933). Hitler es féu atorgar amplíssims poders i ràpidament procedí a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa: acusà els comunistes de l'incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i perseguí ferotgement els dirigents dels partits d'esquerra i dels sindicats obrers, que foren prohibits; organitzà la Gestapo (1934), dictà lleis contra els jueus, creà camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels llargs coltells (30 de juny del 1934) féu assassinar, entre d'altres, els caps de la SA i de l'ala moderada del seu propi partit. A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler assumí també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d'intens rearmament començà a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l'ocupació de Renània (1936) i les annexions d'Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdansk, signà amb Stalin un pacte de no-agressió i atacà Polònia (setembre del 1939), fet que provocà l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després d'una primera fase de victòries alemanyes i a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43), el conflicte canvià de signe i l'oposició interna al Führer augmentà; l'àmplia conspiració de què aquest fou objecte, però, fracassà (juliol del 1944). El 30 d'abril de l'any següent, assetjat Berlín per les tropes russes, Hitler se suïcidà, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l'almirall Dönitz.
Horthy de Nagybánya, Miklós (1868-1957)
Home d'estat hongarès. Fou ajudant de camp de l'emperador Francesc-Josep i oficial de la flota austro-hongaresa durant la Primera Guerra Mundial. Ministre de la guerra (1919), dirigí l'esclafament de les forces revolucionàries dirigides per Béla Kun i romangué al capdavant de l'estat, com a regent, fins el 1944. Sota el govern de Bethlen (1921-31) actuà com a cap d'estat constitucional, però progressivament, els seus poders esdevingueren dictatorials (1937) a la vegada que s'acostava a les potències de l'Eix. Aliat del Reich durant la Segona Guerra Mundial, declarà la guerra a l'URSS (1941) però volgué distanciar-se d'Alemanya després dels primers fracassos. Recelós, Hitler l'obligà a acceptar l'ocupació d'Hongria per part de la Wehrmacht (1944). Cap a la fi de la guerra intentà de negociar un armistici separat que fou impedit pels alemanys. Acabat el conflicte, els aliats el forçaren a exiliar-se a Portugal, on escriví les seves memòries.
Kaltenbrunner, Ernst
(1903-1946)
Advocat i polític austríac. Membre del partit nacionalsocialista, el 1942 succeí R.Heydrich com a cap de la Gestapo i del servei de contraespionatge de les SS. Fou un dels principals responsables del terror dels darrers anys de la guerra i, com a tal, condemnat a mort en el procés de Nuremberg.
Matsuoka, Yosuke (1880-1946)
Polític japonès. Representava el Japó a la Societat de Nacions quan es produí la invasió de Manxúria (1931). Ministre d'afers estrangers, negocià el pacte tripartit amb Alemanya i Itàlia (1940) i el de no-agressió amb l'URSS (1941). Empresonat pels nord-americans com a criminal de guerra, morí abans del judici.

Mussolini, Benito (1883-1945)
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília (1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921 aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual, implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres, dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva amant Chiara Petacci.
Tojo, Hideki (1884-1948)
Militar i polític japonès. Ministre de la guerra (1940-41) i cap del govern (1941-44), impulsà una política bel·licista, d'acord amb les seves idees imperialistes. Ordenà l'atac de Pearl Harbor (1941), que provocà la guerra amb els EUA. Dirigí l'ofensiva japonesa fins a la seva dimissió (1944) com a conseqüència del canvi de signe de la lluita. Detingut pels nord-americans (1945), fou jutjat com a criminal de guerra i penjat (1948).

Víctor Manuel III d'Itàlia (1869-1947)
Rei d'Itàlia (1900-46) i d'Albània (1939-43) i emperador d'Etiòpia (1935-41). Fill i successor d'Humbert I. Els primers anys del seu regnat el país prosperà, gràcies a la política liberal de Giovanni Giolitti. A l'exterior acabà, amb èxit, la guerra de Líbia (1911-12). Intervingué personalment i amb un gran prestigi en la Primera Guerra Mundial, però a partir del 1922 tolerà que el feixisme s'emparés d'Itàlia. Sempre a remolc de les decisions de Mussolini, consentí a la guerra d'Etiòpia (1935) —la qual cosa li valgué el títol imperial—, a l'ajuda a les tropes franquistes a Espanya (1936-39), a l'annexió d'Albània (1939) i a l'entrada d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial al costat de l'Eix. El 1943, obligat per la crisi político-militar, autoritzà el cop d'estat que enderrocà Mussolini i demanà l'armistici als aliats. El 1944 nomenà lloctinent del regne el seu fill Humbert II, en qui abdicà el 1946. S'exilià a Egipte, on morí.
Militars del bàndol de l'Eix Dönitz, Karl (1892-1980)
Almirall alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial com a comandant de submarí, i el 1918 els anglesos el feren presoner. Hitler li encarregà el comandament (1935) de la flotilla de submarins de la marina alemanya. Ascendí a contraalmirall (1939) i a vice-almirall (1940). Els primers anys de la Segona Guerra Mundial dirigí les accions submarines contra la Gran Bretanya. Després d'haver fet costat a Hitler, enfront dels crítics, a l'atac a l'URSS, fou nomenat almirall (març del 1942) i, poc temps després (gener del 1943), cap suprem de la Kriegsmarine. Els darrers dies del Tercer Reich, proclamat successor de Hitler, intentà, sense èxit, d'evitar la rendició incondicional. A Nuremberg fou condemnat a 10 anys de presó, que complí a Spandau. Excarcerat el 1956, publicà Zehn Jahre und zwanzig Tage ('Deu anys i vint dies', 1958).

Jodl, Alfred (1890-1946)
General alemany. Participà a la Primera Guerra Mundial com a artiller. El 1939 fou nomenat cap major de la Wehrmacht, i fou un dels principals responsables de les campanyes d'aquesta. El 1945, nomenat cap major del govern de Dönitz, signà la rendició alemanya. Acusat de crims de guerra pel tribunal de Nuremberg, fou executat.

Keitel, Wilhelm von (1882-1946)
Militar alemany. Ascendit a general el 1934, Hitler el nomenà (1938) cap del comandament suprem de la Wehrmacht. Fou el principal responsable de la política militar nazi. Signà la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. El Tribunal Militar Internacional de Nuremberg el considerà reu de crims de guerra i fou condemnat a mort.

Kesselring, Albert (1885-1960)
Mariscal alemany. Fou un dels creadors de la Luftwaffe i n'esdevingué cap d'estat-major (1936). Del 1939 al 1941 comandà la primera i la segona flotes aèries a les campanyes contra Polònia, França i Rússia. Més tard fou destacat a la Mediterrània. Fou condemnat a mort per un tribunal britànic (1947), però el 1952 li fou commutada la pena.
Paulus, Friedrich (1890-1957)
Militar alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial. General (1939), participà en les campanyes de Polònia (1939) i França (1940), com a cap d'estat major de Reichenau. Destinat a la de Rússia (1941), el 1942 atacà Stalingrad; encerclat pels russos, hi resistí fins el 31 de gener de 1943 —el mateix dia Hitler el nomenà mariscal—. Testimoni al procés de Nuremberg, el 1953 fou alliberat pels russos i s'establí a l'Alemanya oriental.
Raeder, Erich (1876-1960)
Militar alemany. Comandant de la marina (1935) i gran almirall del Reich (1939), durant la Segona Guerra Mundial dirigí la campanya de Noruega (1940) i dissuadí Hitler de la invasió de la Gran Bretanya. Fou substituït per l'almirall Dönitz (1943) per discrepàncies amb Hitler. Jutjat pel tribunal de Nuremberg, fou condemnat a presó perpètua (1946) i alliberat (1955) per motius de salut.

Rommel, Erwin Johannes (1891-1944)
Militar alemany. En la Primera Guerra Mundial aconseguí la creu de ferro (1915). Després estudià a la universitat, simpatitzà amb les SA i reingressà a l'exèrcit (1933) i participà en la direcció dels moviments de joventut nazis. Durant la Segona Guerra Mundial es destacà en la campanya de França al capdavant de la Setena Divisió Blindada (1940), que li comportà el comandament de les tropes de l'Afrikakorps (1941), amb les quals assolí importants victòries que feren que Hitler el promogués a mariscal de camp el 1942 fins que, aquest mateix any, topà amb Montgomery a El-'Alamein, on s'inicià la fi del domini alemany al nord d'Àfrica. En tornar a Europa li fou encomanada la defensa atlàntica des de la costa holandesa fins al Loira. Retirat a Baviera després del desembarcament de Normandia i d'ésser ferit (1944) en un atac aliat, hom el relacionà amb els conjurats del 20 de juliol de 1944 (bé que mai participà en la conspiració), i fou comminat al suïcidi pel mateix Hitler.
Yamamoto, Isoroku (1884-1943)
Almirall japonès. Estudià a l'acadèmia naval de Yetajuna i combaté a Tsushima en la guerra russojaponesa de 1904-05. Després fou agregat naval a l'ambaixada japonesa als EUA (1925) i delegat del seu país a les conferències de Londres (1929 i 1934) sobre armaments navals. Viceministre de la marina (1936) i comandant en cap de la flota (1939), promogué l'aviació naval i es mostrà molt actiu en les preparacions bèl·liques. Almirall en cap de la flota que dugué a terme l'atac a Pearl Harbor (1941), dirigí amb èxit l'ofensiva japonesa al Pacífic. Morí en ésser abatut el seu avió pels nord-americans.

Yamashita, Tomoyuki (1883-1946)
General japonès. Comandà les forces japoneses al N de la Xina (1938), dirigí la campanya de Malàisia (1941-42) i completà després la conquesta de les Filipines. Després del desembarcament dels nord-americans a Leyte (1944), s'encarregà de dirigir la resistència, i es reté el 1945. Fou condemnat a mort pel tribunal militar, a causa dels seus crims contra la població civil.
Col.laboracio-
nistes
Laval, Pierre (1883-1945)
Polític francès. Diputat socialista (1914-19), abandonà el partit i tornà a la Cambra com a independent (1923-44). Ocupà diverses carteres ministerials fins el 1931, que es féu càrrec del govern. La seva política pacifista el portà a multiplicar les concessions als estats totalitaris, i llur connivència amb Mussolini provocà la seva caiguda (1936). Després de la capitulació de França (1940) davant les forces del III Reich, fou nomenat vice-primer ministre pel mariscal Pétain. Accentuà la seva política col·laboracionista i d'adhesió incondicional al règim nazi, gràcies a la qual fou president del govern (1942-44). Després de la victòria aliada, intentà de cercar refugi a Barcelona, però el govern espanyol l'obligà a tornar a Àustria, d'on procedia. Lliurat pels nord-americans a les autoritats franceses, fou condemnat a mort i executat.

Pétain, Henri-Philippe-Omer (1856-1951)
Militar i estadista francès. Professor a l'Escola de Guerra (1901-10), les seves teories defensives el feren impopular. General als 58 anys, durant la Primera Guerra Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i dirigí la defensa de Verdun (1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap de l'exèrcit francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d'Abd el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue (1934) i ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la desfeta francesa (1940), fou nomenat vice-president i, després, president del Consell de govern. Sol·licitat l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat i després de reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb Alemanya i fundà un estat totalitari, sota el lema "Treball, Família, Pàtria". Després dels contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer del 1941), nomenà Laval president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a refugiar-se a Suïssa. Tornà a França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el qual observà un mutisme absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua (1945).
Quisling, Vidkun (1887-1945)
Polític i militar noruec. Agregat militar a Moscou (1927-29) i ministre de defensa (1931-33), fundà el Nasjional Samling, partit de tendència feixista. Simpatitzant del nazisme, quan Noruega fou ocupada pels alemanys (1940) col·laborà amb ells, i el seu partit passà a ésser l'únic permès al país. Cap de govern (1942), en finir la guerra fou jutjat i executat. El seu cognom esdevingué sinònim de col·laboracionista.
Polítics del bàndol dels Aliats Chamberlain, Arthur Neville (1869-1940)
Polític britànic. Diputat conservador (1918), col·laborà amb Stanley Baldwin en la reunificació del partit (1924). Ministre de finances (1923), de sanitat (1924) i novament de finances (1931), desenvolupà una política social avançada i participà en els acords d'Ottawa. El 1937 fou elegit primer ministre. A fi de conservar la pau internacional, cedí sovint a les exigències de Hitler i de Mussolini. Durant la crisi germanotxeca (1938) signà l'acord de Munic, però l'ocupació de Txecoslovàquia pels alemanys significà el fracàs de la seva política conciliadora. Envaïda Polònia (1939), declarà la guerra a l'Eix. Al maig del 1940 cedí el poder a Winston Churchill.
Churchill, Winston Leonard Spencer (1874-1965)
Polític, estadista i escriptor anglès. Fill de Randolph H.S.Churchill. Ingressà a l'exèrcit (1895) després d'uns estudis mediocres. Fou corresponsal de guerra a Cuba i a l'Àfrica del Sud, on fou fet presoner pels bòers, però aconseguí d'evadir-se. Diputat conservador (1900), simpatitzà amb Lloyd George, però abandonà el partit per unir-se als liberals. Fou sots-secretari d'estat de colònies (1906), lloc des del qual defensà la Home Rule irlandesa i la concessió de l'autonomia als bòers. Fou ministre de comerç (1908-10) i de l'interior (1910-11). Passà a l'almirallat (1911), des d'on preparà eficaçment l'armada per a la futura guerra europea, que ell creia inevitable. El fracàs dels Dardanels (1915) motivà la seva dimissió. El 1917, però, esdevingué ministre de municions, i després (1919-22), ministre de la guerra. Gran enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador (1924), decebut del paper dels liberals enfront del socialisme. Canceller de l'Exchequer conservador (1924-29), fou el responsable de la tornada del patró or, mesura exigida per la City, i que comportà la deflació. Els anys trenta demanà amb insistència una política d'oposició a l'expansionisme hitlerià. En esclatar la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939) fou nomenat primer lord de l'almirallat i primer ministre (1940). Promogué una política de sacrificis ('sang, fatiga, llàgrimes i suor', anuncià en el seu primer discurs als Comuns, mentre demanava 'la victòria a qualsevol preu'), i amb el seu suport moral estimulà la resistència anglesa (el signe de la V de victòria fet amb la mà esdevingué famós); a l'exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin, cooperà amb l'URSS quan fou atacada per Hitler i s'apressà a establir la Gran Aliança amb els EUA quan aquests entraren en la guerra (1941); s'oposà, més tard, a la creació d'un segon front rus; participà en la conferència de Casablanca (1943) i, quan el desembarcament nord-americà a Itàlia féu la victòria aliada més factible, promogué amb especial interès el desembarcament a la costa atlàntica del continent (Normandia, 6 de juny de 1944) i supervisà les operacions a França i Alemanya fins a la fi de la guerra. La seva desconfiança envers l'URSS no trobà eco en Roosevelt, i a la conferència de Jalta (febrer del 1945) maldà debades per impedir que l'Europa oriental restés sota control rus (el 'teló d'acer', en expressió seva). Les eleccions del 1945 donaren la victòria als laboristes i passà a ésser líder de l'oposició. Tornat al poder (1951), l'abandonà (1955) a Eden, ministre de l'interior. Churchill ha estat probablement la més forta personalitat britànica del s XX. Entre els seus llibres, que li valgueren el premi Nobel de literatura el 1953, destaquen la biografia del seu pare Lord Randolph Churchill (1906), The World Crisis (1923-31), Marlborough; His Life and Times (1933-38) i The Second World War (1948-54).
Daladier, Édouard
(1884-1970)
Polític francès. Fou professor d'història i diputat radical-socialista (1919-40 i 1946-58), ministre de colònies (1924), d'obres públiques (1930-31) i de la guerra (1932), i cap de govern (1933 i 1934). Sostingué el Front Popular, en el qual participà com a ministre de la guerra (1936-37), i fou cap de govern per tercera vegada (1938-40). La crisi econòmica l'obligà a cercar ajut entre els moderats, i, bé que cedí davant les exigències alemanyes a Munic (1938), el 1939 declarà la guerra al III Reich. Ocupà el ministeri de la guerra (març del 1940) i el d'afers estrangers (maig del 1940), però fou detingut pel govern de Vichy (juny del 1940) i deportat a Alemanya (1943-45). Fou diputat (1946-58) i president del partit radical (1957-58).

Eisenhower, Dwight David (1890-1969)
General i estadista nord-americà. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí el desembarcament aliat al nord d'Àfrica (1942), la campanya de Tunísia i els desembarcaments de Sicília i Itàlia (1943), el desembarcament de Normandia (1944) i les operacions que portaren a la fi de la guerra. Fou cap d'estat major de l'exèrcit (1945) i comandant suprem de les forces de l'OTAN (1950-52). Candidat pel partit republicà, el 1952 assolí la presidència dels EUA, i fou reelegit el 1956, però sense majoria al Congrés. Encarregà la seva política exterior a John Foster Dulles, i el 1957 exposà la doctrina Eisenhower, que preveia la intervenció nord-americana a l'Orient Mitjà per mantenir-hi l'equilibri. Publicà les seves memòries de la guerra (Crusade in Europe, 1948) i dels anys que fou president.

Roosevelt, Franklin Delano (1882-1945)
Polític nord-americà. D'origen holandès i de l'alta societat nord-americana, estudià dret a Harvard i es casà amb una neboda del president Theodore Roosevelt. Membre del partit demòcrata, fou senador de l'estat de Nova York (1910-13) i secretari adjunt de la marina (1913-20). Un atac de poliomielitis (1921) el deixà paralític de mig cos. Governador de l'estat de Nova York (1929-32), féu cara a la depressió del 1929 amb mesures econòmiques intervencionistes. Elegit president dels Estats Units (1932), fou reelegit ininterrompudament fins a la seva mort. Rodejat de col·laboradors de mentalitat liberal, impulsà la reactivació de l'economia nord-americana mitjançant un programa legislatiu de control i intervenció en l'economia del país per part del govern federal, que es coneix amb el nom de New Deal i que incloïa mesures de reforma bancària, impuls al crèdit, política social i lluita contra l'atur. Aquest programa, que establí les bases del capitalisme nord-americà modern, no fou totalment aprovat pel Congrés, i algunes de les mesures ja aprovades foren considerades anticonstitucionals i anul·lades pel Tribunal Suprem. A les eleccions presidencials del 1936 aconseguí un triomf rotund, que significà l'aprovació popular de la seva política. Reforçà el poder federal, però fracassà en el seu intent de reorganitzar el Tribunal Suprem. Practicà una política exterior de bonveïnatge, especialment amb les repúbliques llatinoamericanes, i reconegué l'URSS. En desencadenar-se la Segona Guerra Mundial, mantingué inicialment la neutralitat dels EUA, bé que ajudà les democràcies i sobretot el Regne Unit (Lend-Lease Act, del 1941). L'entrada en guerra dels EUA, provocada per l'atac japonès a Pearl Harbor, comportà un augment de l'activitat de Roosevelt, especialment en el camp diplomàtic (entrevistes amb Churchill, Chiang Kai-shek i Stalin). Oposant-se als plans de guerra britànics, evità la ruptura amb l'URSS. Impulsà la creació de les Nacions Unides. Morí poc abans de la fi de la guerra, després d'haver estat elegit president per quarta vegada consecutiva.
Stalin, Josif (1879-1953)
Nom amb què és conegut Josif Visarionovic Dzugasvili, revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una família proletària georgiana, ingressà al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la seva militància socialista; des d'aleshores, adherit al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l'activitat revolucionària clandestina entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses vegades, el 1904 es decantà pel bolxevisme, i participà en els moviments revolucionaris del 1905; assistí als congressos del partit a Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per Lenin membre del comitè central i primer director de "Pravda" (1912); en aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913 redactà a Viena El marxisme i la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17). Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció d'octubre. Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola (1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del consell de defensa i discutit inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l'abril del 1922 fou elegit, malgrat l'oposició de Trockij, secretari general del partit, càrrec que li permeté de controlar tot l'aparell de l'organització comunista i de l'administració i esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el cap de l'estat soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij —el qual s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i en Bukharin, Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de l'URSS el teòric de la revolució permanent i eliminar tant l'oposició d'esquerra com l'ala dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de Stalin s'identifica amb la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol país, decretà l'abandó de la NEP, la industrialització ràpida, la supressió dels kulaks i la col·lectivització forçosa de l'agricultura, i posà en marxa el primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la resistència camperola i exaltant el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L'assassinat de Kirov (1934) serví a Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran "purga" dins el PCUS, que provocà un milió d'execucions i afermà la seva dictadura damunt el partit i el país. Després de l'acord de Munic, signà amb l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió (1939) que atorgà a l'URSS importants guanys territorials, però no evità l'atac de Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà tots els poders en les seves mans i dirigí personalment l'esforç militar i econòmic soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern a l'aliança anglo­nord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de zones d'influència que li permeté, des del 1945, d'exportar la revolució socialista als països de l'Europa oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda, s'enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà l'avenç econòmic i tecnològic rus, mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes econòmics del socialisme a l'URSS (1952), portava a formes extremes el "culte a la personalitat" i desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista (complot dels metges, 1953). La mort de Stalin obrí un procés de crítica de la seva política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i les desviacions, engegant una "desstalinització" que afectà fins i tot el cadàver del dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.
Truman, Harry Swinomish (1884-1972)
Polític nord-americà. D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934) i vice-president (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la mort de Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps d'haver pres possessió del càrrec ordenà el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En política interior fou partidari de mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947), que limita el dret de vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la immigració. La seva actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme i, en política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una política intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització de les Nacions Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950). No es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per Eisenhower.
Militars del bàndol dels Aliats Bradley, Omar Nelson (1893-1981)
General nord-americà. Prengué part en la Segona Guerra Mundial. Ocupà Bizerta (1943) i participà en la campanya de Sicília. El 1944 dirigí les forces nord-americanes en el desembarcament de Normandia, ocupà Bretanya, es dirigí al Rin i penetrà fins a l'Elba, on enllaçà amb l'exèrcit soviètic. Fou president del comitè de caps d'estat major i representant nord-americà al comitè de defensa del pacte de l'Atlàntic (1949-53). Publicà les seves memòries: A Soldier's Story (1951).

MacArthur, Douglas (1880-1964)
Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941), resistí l'atac japonès fins al març del 1942. Comandà l'ofensiva al Pacífic (1943), i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic (1945), aconseguí la victòria sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l'ONU a Corea (1950), però fou destituït per Truman (1951).

Montgomery, Bernard Law (1887-1976)
Mariscal anglès. Vescomte d'El-'Alamein. Lluità i fou ferit a la Primera Guerra Mundial. En 1939-40 fou comandant de divisió a França, i el 1942 com a cap de l'exèrcit d'Àfrica dirigí l'ofensiva victoriosa d'El-'Alamein i perseguí les forces de l'Eix fins a Tunis (1943). Participà després en les campanyes de Sicília i Itàlia, el 1944 comandà les forces de terra en el desembarcament de Normandia, i posteriorment dirigí l'alliberament del nord de França i de Bèlgica. El 1945 rebé la rendició dels exèrcits alemanys del NW, l'any següent fou nomenat cap de l'estat major imperial britànic i el 1951 comandant adjunt de l'OTAN a Europa. El 1958 es retirà i escriví les seves memòries.

Mountbatten, Louis (1900-1979)
Primer comte Mountbatten de Birmània. Almirall britànic. Fill del príncep Ludwig von Battenberg. Ingressà en la Royal Navy (1913) i participà en la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial fou cap de les operacions aeronavals combinades (1942-43), i el 1943 fou nomenat comandant en cap de les forces aliades del SE asiàtic, on aconseguí la victòria sobre les forces nipones. Fou virrei de l'Índia (1946) i governador general (1947-48). Nomenat primer lord de l'almirallat (1955) i cap de l'estat major naval (1955-59), el 1956 fou també almirall de la flota, i després cap de l'estat major de la defensa (1959-65). Morí en un atemptat reivindicat per l'IRA Provisional.

Patton, George Smith (1885-1945)
Militar nord-americà. Principal especialista en blindats en l'exèrcit dels EUA, a la Segona Guerra Mundial participà en les campanyes de Tunísia i Sicília. Cap del tercer exèrcit, es destacà a la batalla de Normandia (1944). Morí d'accident.

Rokossowski, Konstantin (1896-1968)
Mariscal soviètic d'origen polonès. Ingressat a l'exèrcit imperial rus (1914), amb la Revolució del 1917 es passà a l'exèrcit roig. A l'hivern de 1940-41 contribuí a la derrota dels alemanys, que intentaven apoderar-se de Moscou. Tingué una participació decisiva en la batalla de Stalingrad. Mariscal (1944), fou proclamat heroi nacional de l'URSS (1949). Nomenat mariscal de Polònia, adoptà la nacionalitat polonesa. Vicepresident del consell de ministres de Polònia (1952), comandant en cap de les forces del pacte de Varsòvia (1955), després de la reacció nacional polonesa que tingué com a conseqüència la pujada de Gomulka al poder (1956), tornà a l'URSS, on rebé càrrecs al ministeri de defensa.

Tedder, Arthur (1890-1967)
Militar escocès. Baró de Tedder. General d'aviació, manà les forces aèries britàniques a l'Extrem Orient (1936-38). Durant la Segona Guerra Mundial fou responsable de la fabricació d'avions de combat i el 1941 manà les forces aèries al Pròxim Orient, i participà en la campanya del Nord d'Àfrica. El 1944 fou nomenat adjunt del general Dwight Eisenhower a l'alt comandament aliat i col·laborà en el desembarcament de Normandia, l'alliberament de França i la invasió d'Alemanya. Mariscal de l'aire (1945), fou cap d'estat major britànic (1946-50). Publicà unes memòries poc abans de morir.

Wilson, Henry Maitland (1881-1964)
Militar britànic. Lluità a la guerra dels bòers i a la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial lluità al N d'Àfrica contra els italians, dirigí l'evacuació britànica de Grècia, i combaté a Síria contra les tropes franceses de Vichy. Nomenat comandant suprem interaliat de la Mediterrània, dirigí el desembarcament aliat a Provença (1944).

Zukov, Grigorij Konstantinovic (1896-1974)
Militar soviètic rus. Fill de camperols, enrolat en l'exèrcit tsarista el 1915, el 1918 passà a l'exèrcit roig i l'any següent ingressà en el partit bolxevic. Fou observador soviètic en la Guerra Civil Espanyola. Lluità a Manxúria contra el Japó (1939). General el 1940, cap de l'estat major, viceministre de defensa i membre suplent del comitè central (1941), fou comandant en cap del front de l'W durant la Segona Guerra Mundial, i participà en la defensa de Moscou. El 1942 passà a formar part del quarter general de Stalin, de qui fou conseller militar. Fou enviat a Stalingrad, i més tard a Leningrad. Mariscal de l'URSS (1943) i vicecomandant en cap, dirigí la gran ofensiva del front de l'W i ocupà Berlín (1945). Com a representant del govern soviètic, signà l'acta de capitulació alemanya. Fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit soviètic i viceministre de defensa. A causa de la seva popularitat, fou relegat per Stalin a càrrecs menors. Després de la mort de Stalin s'alià amb Khruscov i fou nomenat ministre de defensa (1955) i membre del praesidium del PCUS (1956). El 1957 fou novament relegat, i visqué retirat fins a la mort de Khruscov. És autor d'unes Memòries (1971).
Personatges de la Resistència Tito (1892-1980)
Nom amb què és conegut Josip Broz, polític iugoslau. Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del partit comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents de les Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i alliberà el país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou reelegit ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954 fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.
Zervas, Napoleon (1891-1957)
Militar i polític grec. Participà en els diversos pronunciaments militars entre el 1922 i el 1926. Expulsat de l'exèrcit, hi retornà (1936) sota la dictadura del general I.Metaxàs. Durant la Segona Guerra Mundial, un cop desfetes les forces regulars, fundà i dirigí l'EDES, grup guerriller monàrquic que lluità primer contra les forces d'ocupació i després contra l'altra força guerrillera socialista ELAS. Reincorporat a l'exèrcit amb els seus homes durant el govern de Tsaldaris (1946), fundà el partit nacionalista i, ja reinstaurada la monarquia de Jordi II, fou ministre de l'interior (1947) i d'obres públiques (1950-52).
Altres personatges Pius XI (1857-1939)
Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937). Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge, contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli (1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts estats.

Pius XII (1876-1958)
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919) i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939) ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees, condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell. S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione (1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma, 1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947), sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el dogma de l'Assumpció de Maria (1950).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1931 Ocupació de Manxúria per part del Japó.
1936 Ocupació d'Etiòpia per part de l'Itàlia de Mussolini. Intervenció de Mussolini i Hitler en favor de Franco en la guerra civil espanyola (1936-1939). Acord de no-intervenció, en la guerra civil espanyola, per part de la Gran Bretanya i França. Invasió alemanya d'Àustria.
1938 Conferència de Munic. Invasió dels Sudets (Txecoslovàquia) per part d'Alemanya.
1939 Invasió alemanya de la resta de Txecoslovàquia (13 de març). Pacte de no agressió germanosoviètic (Ribbentrop-Molòtov) (23 d'agost). Invasió de Polònia per les tropes alemanyes i inici de la segona guerra mundial (1 de setembre). Declaració de guerra de la Gran Bretanya i França a Alemanya (3 de setembre). Ocupació de l'est de Polònia per l'exèrcit soviètic (17 de setembre). Nou pacte germanosoviètic que delimitava les conquestes a Polònia i establia zones d'influència a l'est d'Europa (28 de setembre). Oferta de pau de Hitler, rebutjada per França i la Gran Bretanya (8 d'octubre). Atac soviètic contra Finlàndia (30 de novembre).
1940 Ocupació alemanya de Dinamarca i invasió de Noruega (9 d'abril). Govern de coalició a la Gran Bretanya, presidit per Churchill . Invasió alemanya de Bèlgica i dels Països Baixos (10 de maig). Capitulació dels Països Baixos (15 de maig). Rendició de Bèlgica (28 de maig). Inici de l'atac alemany contra França (5 de juny). Declaració de guerra de Mussolini a França i la Gran Bretanya (10 de juny). Ocupació de París pels alemanys (14 de juny). Armistici francoalemany (25 de juny). Pétain, cap de l'Estat francès (organitza "l'Estat francès col.laboracionista" de Vichy) (10 de juliol). Batalla d'Anglaterra (atacs aeris nazis) (juliol-octubre). Declaració de Hitler del bloqueig total contra la Gran Bretanya (17 d'agost). Pacte tripartit entre Alemanya, el Japó i Itàlia (27 de setembre). Romania també s'incorpora a l'Eix (20 de novembre).
1941 Arribada de l'Africakorps (9 de febrer). Ocupació alemanya de Creta, Iugoslàvia i Grècia (31 de maig). Atac de Hitler a l'URSS per tots els fronts de l'est (22 de juny). "Carta Atlàntica" anglonord-americana (11 d'agost). Bulgària s'incorpora a l'aliança de l'Eix (25 de novembre).  Paralització de l'avenç alemany cap a Moscou (6 de desembre). Bombardeig japonès a la flota nord-americana a Pearl Harbor: els Estats Units declaren la guerra al Japó (7 de desembre).
1942 Ocupació japonesa de Singapur, Manila i les Índies Holandeses (gener-febrer). Primera derrota dels japonesos (batalla del mar del Corall) (4-6 de maig). Aparició dels maquis a Grècia (maig). Victòria dels aliats a El-Alamein (Egipte) (juny-juliol). Construcció del camp de concentració alemany de Treblinka (Polònia) (juny). Batalla de Midway (juny). Avenç alemany fins al Caucàs (juliol). Nova victòria dels aliats (Montgomery) a El-Alamein (octubre-novembre) Desembarcament aliat al nord d'Àfrica (a l'Àfrica francesa) (8 de novembre). Primera reacció nuclear en un laboratori de Chicago (2 de desembre).
1943 Capitulació de les tropes alemanyes a Stalingrad (21 de gener). Els japonesos es retiren de Guadalcanal i Nova Guinea (10 de febrer). Insurrecció al gueto de Varsòvia (abril-maig). Final de la resistència germano-italiana a l'Àfrica: derrota de les tropes de Rommel a Tunísia (12 de maig). Desembarcament aliat a Sicília (10 de juliol). Dimissió i arrest de Mussolini (26 de juliol). Rendició incondicional d'Itàlia. Desembarcament aliat a Itàlia (3 de setembre). Els soviètics creuen el Dnièper i els aliats occidentals entren a Nàpols (octubre). Els Estats Units desembarquen a les illes Gilbert (24 de novembre).
1944 Tropes soviètiques a Polònia (5 de gener). Desembarcament nord-americà a les illes Marshall (31 de gener). Els soviètics a la frontera txecoslovaca (8 d'abril). Els soviètics entren a Romania (11 d'abril). Entrada dels aliats a Roma (4 de juny). Desembarcament nord-americà i britànic a Normandia (6 de juny). Primer bombardeig amb bombes V-1 sobre Anglaterra (13 de juny). Els nord-americans reconquereixen Guam (21 de juliol). Inici de la insurrecció de Varsòvia (agost). Alliberament de París (25 d'agost). Armisticis entre la Unió Soviètica, Bulgària i Romania (11-12 de setembre). Armistici amb Finlàndia (19 de setembre). Batalla aeronaval de Filipines (19-25 d'octubre). Alliberament de Belgrad (20 d'octubre). Ofensiva alemanya a les Ardenes (16 de desembre).
1945 Els soviètics alliberen Varsòvia (17 de gener). L'Exèrcit Roig arriba a l'Oder (23 de gener). Celebració de la conferència de Ialta (4-11 de febrer). Els aliats occidentals arriben al Rin (15 de febrer). Els nord-americans a Okinawa (1 d'abril). Els soviètics arriben a Àustria (8 d'abril). Batalla de Berlín (20 d'abril). Suïcidi de Hitler (30 d'abril). Capitulació sense condicions d'Alemanya (7 de maig). Fundació de l'Organització de les Nacions Unides (26 de juny). Primer assaig de la bomba atòmica a Alamogordo (Nou Mèxic) (16 de juliol). Celebració de la conferència de Potsdam (17 de juliol-2 d'agost). Llançament de bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki pels nord-americans ( 6 i 9 d'agost). Capitulació del Japó i final de la guerra (2 de setembre). Establiment del règim comunista a Iugoslàvia.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • ARTOLA, R. La Segunda Guerra Mundial. Altaya. Barcelona, 1996 / Alianza. Madrid, 1998.
  • BERNARD, H. Historia de la Resistencia europea. Martínez Roca. Barcelona, 1970.
  • CALVOCORESSI, P. i WINT, G. Guerra total (2 volums). Alianza. Madrid, 1988.
  • CAMPBELL, J. La Segunda Guerra Mundial. Aguilar. Madrid, 1992.
  • HILLGRUBER, A. La Segunda Guerra Mundial. Objetivos de guerra y estrategia de las grandes potencias. Alianza. Madrid, 1995.
  • LATREILLE, A. La Segunda Guerra Mundial (2 volums). Guadarrama. Madrid, 1971.
  • LIDDELL HARD, B.H. Historia de la Segunda Guerra Mundial. Luis de Caralt. Barcelona, 1972.
  • MICHEL, H. La Segunda Guerra Mundial. Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1972.
  • SNYDER, L.L. La guerra, 1939-1945. Martínez Roca. Barcelona, 1972.
  • WEINBERG, G.L. Un mundo en llamas. La Segunda Guerra Mundial: una visión de conjunto. Grijalbo. Barcelona, 1995.
  • ZENTNER, K. La resistencia en Europa (1939-1945). Círculo de Lectores. Barcelona, 1970.
  • OBRES GENERALS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de las grandes guerras. Anaya. Madrid, 1994.
  • BRUNET, J.P. i LAUNAY, M. De una guerra a otra. 1914-1945. Iniciación a la Historia. Akal. Madrid, 1991.
  • TOYNBEE, A.J. La Europa de Hitler. Sarpe. Madrid, 1985.
  • WISKEMANN, E. La Europa de las dictaduras. Siglo XXI. Madrid, 1978.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • DD.AA. Col.lecció "Cuadernos de Historia 16", núms. 65, 66 i 67.
  • DD.AA. "Historia Universal del siglo XX"  Historia 16, volums 14, 16, 17 i 18.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • CHURCHILL, W. La Segunda Guerra Mundial. Orbis. Barcelona, 1985.
  • GRASS, G. El timbal de llauna. Edicions 62. Barcelona, 1993.
  • POLIAKOV, L. Auschwitz. Orbis. Barcelona, 1985.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Aquesta terra és meva. Jean Renoir, 1943.
  • Roma ciutat oberta. Roberto Rossellini, 1945.
  • El puente. Bernhard Wicki, 1959.
  • Vencedors o vençuts. Stanley Kramer, 1961.
  • El día más largo. Ken Annakin i altres, 1962.
  • El timbal de llauna. Volker Schlöndorff, 1978.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà