Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
La Segona Guerra Mundial va enfrontar feixismes i
democràcies. |
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de
la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal,
concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o
reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb
els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i
democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i
pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic
-disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un
cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i
traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de
comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i
militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins
l'estat.
Feixisme
1. Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un
règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De
l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento
creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc
després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que
esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals
militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol
dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres
o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració
d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El
mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb
què hom s'imposa a una persona o a un grup.
2. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra
Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un
programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran
importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren
expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper
de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922,
després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats
italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i
preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti Bonomi, Facta) davant la crisi
econòmico-social del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a
Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva
persona (1923) i de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del
polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb
partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc
(1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i
Giovanni Gentile, es valgué d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí
d'imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Bé que l'aristocràcia i
una bona part de l'exèrcit tradicional se'n mantingueren al marge i restaren fidels a la
monarquia, molts grups de la petita burgesia, per contra, amenaçats de proletarització,
defensaren fanàticament una política que convenia, més que a ningú -pel seu esperit
antimarxista-, a l'alta banca, als industrials del nord i als latifundistes del sud. Les
associacions obreres foren substituïdes per un sistema de corporacions inspirat en la
idea del sindicalisme, no horitzontal o de classe, sinó vertical, amb empresaris i
treballadors associats obligatòriament dins les diferents branques de la producció. Tant
el ministeri de corporacions (1926) i la Carta del Lavoro (1927) com el Consiglio
Nazionale delle Corporazioni (1930) i la més tardana Camera dei Fasci e delle
Corporazioni (1938) respongueren a la intenció de posar en funcionament i de perfeccionar
una organització social que no afavoria pas el món treballador. Foren prohibides les
vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat
es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política
econòmica, el feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés
Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi.
Fites d'aquesta política, que no sempre reeixí, foren la batalla del blat (1925), els
plans agrícoles del Pontino, la política de grans obres públiques, la campanya per la
industrialització, des del 1930 (indústria tèxtil, química i de l'automòbil), i, més
tard (1935-1942), l'extraordinari desenvolupament de la indústria de guerra. A més, la
solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de
molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini
algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució
d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de
Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures
bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà:
conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i
conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial
(1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes
el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943),
pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a
Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència
partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.
Onze anys més tard que a Itàlia, un sistema semblant s'imposà a Alemanya per obra
d'Adolf Hitler, el creador del III Reich. El partit únic, anomenat feixista a
Itàlia, fou conegut a Alemanya amb el nom de nacionalsocialista . La ideologia
antimarxista i antiliberal d'ambdós sistemes prengué sota el règim hitlerià unes
característiques específiques: racisme i antisemitisme. Règims o moviments més o menys
semblants havien arrelat en altres països europeus: Espanya (Falange Española), Portugal
(directori militar i govern d'Oliveira Salazar), Polònia (dictadura de Pilsudski),
Hongria (Gömbös, Imredy), Grècia (Metaxàs), Letònia (Ulmanis), etc. Tots ells, llevat
del falangisme i del salazarisme, desaparegueren després de la Segona Guerra Mundial. Als
països de més pregona tradició democràtica tampoc no faltaren grups pro-feixistes, com
els camises negres de Mosley, a la Gran Bretanya, els francesos afiliats a la Croix de
Feu, els membres de les Heimwehren austríaques, els rexistes belgues, la NSB holandesa,
etc. També al Japó, en aquells anys de crisi econòmica, entre el 1929 i el 1939,
aconseguiren d'imposar-se les faccions polítiques més nacionalistes i
antidemocràtiques. Característiques de tots aquests moviments feixistes foren el tremp
nacionalista i combatiu, el desig d'un govern autoritari exercit per un sol conductor
carismàtic, l'existència d'un únic partit, controlat per l'estat, l'autarquia
econòmica i l'esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats
països, per un sistema corporatiu, més o menys semblant a l'italià. Després de la
Segona Guerra Mundial, han sorgit noves tendències feixistes, que hom anomena neofeixistes.
Nazisme
Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme.
Nacionalsocialisme
Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei
(NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler,
dominà Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer
Alemany), fundat pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de
Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi
i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità
públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein
Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren
impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten
Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul
Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren
poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors
i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de
Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston
Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments
del s XIX']); les regles geogràfico-militars per a l'estratègia imperialista procedien
de la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de
Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel,
Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la
violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en
els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'),
etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus
d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines
(liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la
recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat
de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per
a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort,
totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el
poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost
carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de
parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de
Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la
ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la
participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans
empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929,
per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels
milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit
substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi
a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit
nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons
en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el
1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del
1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les
altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els
nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de
1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai
vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es
transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus
col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa
d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà
un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar
l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació
de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els
obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els
integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del
Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política
econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense
concessions a favor de les classes populars.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
 |
|
Entre les causes de la guerra cal buscar els temes pendents de la
Primera Guerra Mundial, les aspiracions nacionalistes i imperialistes,...
|
Tractat
de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de
la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i
les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb
l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena
a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de
plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en
ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les
colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó.
S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra;
l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni
aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà,
també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats
amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària,
Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els
nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment
que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra
Mundial.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència,
però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc,
les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes,
més que no pas de nacionalisme.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.
|
|
... i especialment la política exterior agressiva del
nazisme alemany. |
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar
mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els
pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del
problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de
tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher
Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no
germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès,
Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre
altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental.
Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un
caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la
raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte
colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la
desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg,
teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de
l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra
Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin
viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats
bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir
de les exigències de l'espai vital.
Anschluss
Annexió d'Àustria al Tercer Reich alemany (1938). El moviment unionista,
tendent a integrar en un sol estat tots els pobles de parla alemanya, fou proposat per
primera vegada pel partit socialista austríac, immediatament després d'acabada la
Primera Guerra Mundial. La inviabilitat econòmica del nou estat austríac, privat dels
seus mercats tradicionals i els ressentiments nacionalistes davant la derrota promogueren
l'aparició de nuclis d'extrema dreta i de nazis. La pujada de Hitler al poder donà
força a les milícies feixistes de Seyss-Inquart partidàries de l'annexió, sobretot
després de l'esclafament dels socialistes (febrer del 1934). El 13 de març de 1938 les
tropes del Reich envaïren Àustria, i dos dies després proclamaren l'annexió,
ratificada posteriorment mitjançant plebiscit.
Acord de Munic
Pacte subscrit a la nit del 29 al 30 de setembre de 1938 pels caps de
govern d'Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran Bretanya
(Chamberlain), sense intervenció del govern de Praga, que preveia la cessió de la regió
dels Sudets al Tercer Reich després d'un plebiscit supervisat internacionalment; però,
abans que aquest es pogués celebrar, l'exèrcit alemany ocupà el territori (1 d'octubre
de 1938).
|
La configuració dels dos bàndols.
El sistema d'aliances. |
Aliança
Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o
militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos
(seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o
multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades,
pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.
Tractat de les Quatre Potències
Acord signat a Roma, el 7 de juny de 1933, entre Itàlia, Alemanya, França i la Gran
Bretanya, que establia la col·laboració per a la revisió dels tractats i les qüestions
relatives a les fronteres en el marc de la Societat de Nacions. Aquest pacte, que no
arribà a ésser ratificat, pretenia de frenar el rearmament d'Alemanya.
Eix Roma-Berlín
Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any 1936 entre
Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures durant la
segona guerra mundial.
Pacte Antikomintern
Pacte signat per Alemanya i Japó el 25 de novembre de 1936 per oposar-se a
la Internacional comunista, al qual més tard s'adheriren Itàlia (1937), Manxukuo i
Espanya (1939), Hongria (1940) i Bulgària (1941). Fou renovat per cinc anys el novembre
del 1941. El Komintern era la III Internacional fundada a Moscou al
març de 1919, que reunia els representants de tots els partits comunistes.
Tractat de Berlín / Pacte d'Acer
Tractat signat el 22 de maig de 1939 entre Itàlia i Alemanya per temps indefinit. És
conegut també pel nom de Pacte d'Acer. Ultra constituir un mitjà de pressió
política contra França, féu pública la identificació entre el feixisme italià i el
nacionalsocialisme alemany enfront de les altres potències.
Pacte germanosoviètic
Acord signat a Moscou (22 d'agost de 1939) per l'URSS i Hitler pel qual hom
establí un compromís mutu de no-agressió i una limitació de les zones d'influència
d'ambdós estats. Aquest pacte deixà les mans lliures a Hitler per a atacar Polònia, fet
que desencadenà la Segona Guerra Mundial.
Entesa Balcànica
Acord signat el 1939 per Turquia, Romania, Grècia i Iugoslàvia per iniciativa del
ministre romanès Titulesco. Els signataris s'obligaven a no recórrer a la força en el
cas de litigi i a observar les divisions territorials establertes pel tractat de Versalles.
Desaparegué amb la Segona Guerra Mundial.
Pacte Tripartit
Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el
Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais
vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives
zones d'influència. Pel novembre d'aquell mateix any s'hi adherien Hongria, Romania i
Eslovàquia, i pel març del 1941 Bulgària i Iugoslàvia.
|
|
Els dos bàndols. |
Aliats
En la segona guerra mundial, bloc format a l'inici del conflicte per
França i la Gran Bretanya, al qual es van afegir més endavant l'URSS i els Estats
Units, entre altres països.
Eix, l'
Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format
per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i
Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a
l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.
|
|
Forces militars de les Potències de l'Eix. |
Luftwaffe
Nom donat a l'exèrcit alemany de l'aire a
partir del 1935, que fou reconstituït per Göring. És utilitzat, encara, en les forces
armades de la RF d'Alemanya.
Wehrmacht
En alemany, "potència de defensa". Nom donat per Hitler, en el moment
del rearmament alemany (1935), al conjunt de les forces militars: de terra (Herr),
de mar (Kriegsmarine) i de l'aire (Luftwaffe). Amb aquest nom es van
conèixer el conjunt de les forces armades alemanyes entre els anys 1935 i 1945.
Conjunt de les forces armades del III Reich,
organitzades el 1935 sobre la base del petit exèrcit de 100 000 soldats (Reichswehr)
permès pel tractat de Versalles. Els comandaments de l'exèrcit, la marina i l'aviació
depenien del comandament suprem (Oberkommando), estat major de Hitler, que n'era el
cap suprem. La Wehrmacht desaparegué el 1945 amb la desfeta nazi.
Afrikakorps
Cos expedicionari de l'exèrcit alemany enviat a Àfrica durant la Segona
Guerra Mundial (1941) per tal de contrarestar l'esfondrament de les forces italianes.
L'Afrikakorps, manat pel mariscal Erwin Rommel, establí la seva base a Trípoli. Fou
derrotat pels britànics a El-'Alamein (1942), fet que determinà la capitulació
de Tunis (maig de 1943) i la pèrdua de l'hegemonia de l'Afrikakorps al N d'Àfrica.
Kamikaze
Membre d'un cos d'atac especial d'aviadors suïcides japonesos, organitzat l'any 1944, per
afrontar la superioritat naval nord-americana al Pacífic —sobretot a les batalles
d'Okinawa i les Filipines, on enfonsaren o inutilitzaren 365 vaixells nord-americans—
durant la Segona Guerra Mundial.
División Azul
Nom donat a la División Española de Voluntarios que lluità al front soviètic al costat
dels alemanys des de l'octubre del 1941 a l'octubre del 1943. El nom prové de la camisa
blava que portaven en llur enrolament els combatents falangistes, que constituïen una
quarta part del contingent total. Englobada dins la Wehrmacht, aquesta divisió (la 250
ID) constava de 18 000 homes i 12 000 cavalls. Era formada per quatre regiments sota
el comandament dels coronels Pimentel, Vierna, Martínez Esparta (infanteria) i Badillo
(artilleria), i hi havia també una esquadrilla de caça manada pel comandant Salas. El
cap de la unitat era el general Agustín Muñoz Grandes, substituït més tard pel general
Emilio Esteban Infantes. Lluità al front de Novgorod i al setge de Leningrad. Els
combatents espanyols al front soviètic foren, en conjunt, uns 40 000, i hi hagué 4 000
baixes. Quan la unitat fou repatriada, restaren al front uns dos milers de voluntaris,
enquadrats dins una legió composta de tres "banderes", sota el comandament del
coronel García Navarro, que combateren fins el març del 1944.
|
|
Forces militars dels Aliats. |
Royal Air Force (RAF)
Nom amb el qual són conegudes les forces aèries angleses. Fou formada el 1918, per la
fusió del cos aeronàutic amb el servei aeri naval. Durant la Segona Guerra Mundial
salvà Anglaterra de la invasió i tallà l'ofensiva aèria alemanya. A partir del 1943
recuperà el domini aeri.
Rànger
En la Segona Guerra Mundial, membre de les tropes d'assalt dels EUA.
|
La Segona Guerra Mundial (1939-1945).
Desenvolupament del conflicte. |
Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més
estats.
Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945.
Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la
implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es
convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les
deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor
seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el
continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de
l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors
occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions
de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els
seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938)
Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques
les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de
govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al
Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits.
Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia,
trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya
reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de
conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de
Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia
portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig
del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939);
el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de
setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de
Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit
alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona
oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del
1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia
oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí
Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista
a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les
potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de
juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la
frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra
banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de
França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou
govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia
França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per
Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la
Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu
del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de
desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel
setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es
produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les
tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva
ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942).
Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania
(23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i
ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les
forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent.
Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de
juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més
de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus,
amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler,
contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal
d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà
l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el
desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al
contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades,
que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que
fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant
el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de
desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora
que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el
conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A
més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals
de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a
alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques
d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues
humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic,
on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova
ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que
fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de
novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles
caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es
deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al
Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a
l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del
1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre
del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània.
Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del
1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria
(7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes
ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la
invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del
règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència
alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora
que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses
de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes
aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un
increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels
alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció
i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de
l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la
capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació
incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de
maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament
nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig
atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern
japonès signava la capitulació davant els EUA.
|
|
Tàctiques de guerra i armament. |
Guerra llampec
Estratègia de guerra que té per objectiu eliminar l'adversari d'una manera
ràpida i curta.
Els alemanys van utilitzar aquesta estratègia en la invasió de Polònia (amb èxit),
contra els francesos i els britàmics a l'estiu de 1940 (amb èxit a França), als Balcans
l'any 1941 i fins i tot van intentar fer-la servir en la invasió de l'URSS (amb fracàs,
donat que allà els grans espais i les grans mases de soldats ho feren impossible).
L'estratègia alemanya va consistir en l'ús massiu de tancs i aviació en un punt de la
línia adversària per desarticular-la completament i aprofitar l'èxit amb gran
rapidesa.
Blitzkrieg
"Guerra llampec", en alemany.
Terra cremada
Territori d'una de les parts bel·ligerants on hom ha destruït tot allò que pot servir
per als moviments, l'alimentació, etc, de l'enemic.
Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té
normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació
naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil),
des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri).
Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel
fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Baka
Projectil dirigit japonès tripulat per un pilot suïcida, emprat durant la Segona Guerra
Mundial. De forma semblant a la d'un avió i proveït d'un motor-coet i d'una tona de
càrrega explosiva, era transportat sota un bombarder, i en arribar prop de l'objectiu
(invariablement un vaixell de guerra), però fora de l'abast de les seves armes, era
llançat en picat devers aquest pel seu pilot.
Bomba atòmica
També bomba A. Bomba nuclear basada en la fissió de nuclis
atòmics.
Bomba de napalm
Bomba incendiària que conté una substància inflamable composta de gasolina i sabons
d'alumini. Aquesta mescla transforma el combustible en una gelatina anomenada napalm.
Han estat molt emprades pels EUA durant la Segona Guerra Mundial i en les guerres de Corea
i del Vietnam.
Napalm
Matèria gelatinosa molt inflamable
amb què es carreguen bombes incendiàries que tenen un gran radi d'acció. Les bombes de
napalm van començar a emprar-se durant la segona guerra mundial i es van anar
perfeccionant al llarg de les guerres de Corea i del Vietnam, on van ser utilitzades per
l'exèrcit dels Estats Units.
Bomba nuclear
Bomba carregada de materials susceptibles d'alliberar d'una manera incontrolada l'energia
de fissió (bomba A o atòmica) o de fusió (bomba H, d'hidrogen o termonuclear) de
determinats nuclis atòmics. El principi de funcionament de la bomba A és semblant al
d'un reactor nuclear, en el qual la massa del combustible és àmpliament superior
a la massa crítica; inicialment, el combustible és fragmentat, i cada un dels
trossos, suficientment allunyat dels altres, de manera que no sigui atesa la talla
crítica; l'explosió es produeix en apropar els fragments entre ells bruscament. A fi
d'augmentar el rendiment i l'eficàcia d'una bomba A cal emprar combustibles pràcticament
purs; els utilitzats fins ara han estat l'urani 235 i el plutoni 239. El primer és
difícil i car d'obtenir, perquè no és possible de separar-lo químicament de l'urani
natural i hom ha de recórrer a procediments físics com la difusió gasosa; el segon,
que apareix com a subproducte en els reactors d'urani natural, pot ésser aïllat per
procediments químics clàssics. En la bomba H, la fusió dels nuclis d'àtoms
lleugers (correntment hidrogen 2 i hidrogen 3) desprèn una energia calorífica
específica molt més gran que les bombes A. Això no obstant, per a iniciar la reacció
de fusió són necessàries temperatures molt elevades, aconseguides correntment associant
una bomba A a una bomba H. Contràriament a les bombes A, les bombes H no contaminen el
lloc d'explosió amb productes radioactius. Hom mesura l'energia explosiva de les bombes
nuclears per comparació amb la despresa per una massa d'un milió de tones de TNT (megatona).
Arran de la descoberta de la fissió vers la fi del 1938, una sèrie de científics es
dedicaren especialment a estudiar aquest fenonem. Leo Szilard, Eugene Paul Wigner, Albert
Einstein i d'altres reberen (1939) del govern dels EUA un crèdit inicial per a fer una
investigació aprofundida de l'energia nuclear. El fet d'intervenir els nord-americans en
la guerra féu augmentar notablement els pressuposts de les investigacions, cosa que les
accelerà. El 2 de desembre de 1942 aconseguiren d'engegar el primer reactor nuclear, amb
intervenció directa d'Enrico Fermi, que fou la base dels primers càlculs seriosos de
l'energia que es podia alliberar en una bomba nuclear. Els treballs per a la consecució
de la primera bomba nuclear de fissió foren duts a terme a Los Alamos sota la direcció
de Jacob Robert Oppenheimer amb el nom de projecte Manhattan, i la prova tingué
lloc a Alamogordo (New Mexico) el 16 de juliol de 1945; el combustible emprat fou plutoni
239. Una bomba d'urani 235 fou llançada sobre Hiroshima (Japó) el 6 d'agost de 1945; el
9 d'agost del mateix any una bomba de plutoni 239 arrasà Nagasaki (Japó). Posteriorment,
l'URSS (1949), el Regne Unit (1952), França (1960) i la República Popular de la Xina
(1965) han provat i construït llurs pròpies bombes nuclears.
|
Fases de la guerra.
Primera fase
(setembre 1939-
juny 1941):
victòries alemanyes. |
Campanyes
de Polònia
Operacions bèl·liques que tingueren com a escenari el territori polonès
durant les dues guerres mundials. Havent declarat Alemanya i Àustria-Hongria la guerra a
Rússia (1 i 6 d'agost de 1914), els austro-hongaresos emprengueren (primera campanya) amb
poc èxit l'ocupació de la Polònia russa; mentrestant, l'escomesa de Rússia contra la
Prússia oriental obligà les tropes alemanyes —comandades per Hindenburg i
Ludendorff— a intervenir-hi. Els uns i els altres obtingueren, alternativament,
victòries i derrotes, fins a mitjan 1915, en què els Imperis Centrals, en una gran
ofensiva, ocuparen Polònia i Lituània, que retingueren fins a l'armistici amb la naixent
Unió Soviètica. L'u de setembre de 1939 (segona campanya), sense prèvia declaració de
guerra, les forces alemanyes —la Wehrmacht, amb el suport de la Luftwaffe—
ocuparen la major part de Polònia en una ràpida campanya, completada el 29 del mateix
mes amb la capitulació de Varsòvia després de tres setmanes d'heroica resistència;
mentrestant, des del dia 17, l'exèrcit soviètic (d'acord amb el pacte amb el Tercer
Reich) ocupava les províncies orientals del país. L'ocupació de Polònia per Alemanya
féu esclatar la Segona Guerra Mundial. En la tercera campanya, els habitants de
Varsòvia, encoratjats pels avenços dels aliats, es revoltaren contra els invasors nazis
(1 d'agost de 1944) i lluitaren desesperadament fins el 2 d'octubre, que hagueren de
capitular. L'alliberació de Polònia del domini nazi fou duta a terme entre el gener i el
març del 1945 pels exèrcits soviètics amb la col·laboració dels partisans.
Línia Maginot
Sistema de fortificacions construït a la frontera entre França i
Alemanya durant el període d'entreguerres per iniciativa d'André Maginot, ministre
francès de defensa. No va ser gens efectiu per aturar l'avançament alemany durant la
segona guerra mundial.
Batalla d'Anglaterra
Nom donat als enfrontaments entre la RAF i la Luftwaffe que es produïren
al cel britànic durant la Segona Guerra Mundial (del 10 de juliol al 31 d'octubre de
1940). Com a preludi de la invasió de Gran Bretanya, els alemanys iniciaren una sèrie
d'atacs aeris i bombardejaren els principals aeròdroms, ports i centres industrials. Els
britànics, dirigits pel mariscal de l'aire Dowding, aconseguiren, amb la meitat de
forces, d'abatre un gran nombre de bombarders alemanys. Des del 15 de setembre, Alemanya
canvià de tàctica i el seu objectiu foren les grans ciutats i, concretament, Londres.
Aquests esdeveniments feren fracassar l'intent d'invasió i causaren 1 733 baixes
entre els bombarders alemanys i 915 entre els caces britànics.
Batalla de l'Atlàntic
Conjunt d'operacions navals que tingueren lloc a l'oceà Atlàntic en el
transcurs de la Segona Guerra Mundial. La superioritat naval de la Gran Bretanya permeté
a aquest país d'establir ja des del començament de la guerra un blocatge a distància
dels països de l'Eix. Després d'accions d'una certa importància, com la batalla del riu
de la Plata on fou enfonsat el cuirassat de butxaca alemany «Admiral Graf Spee», la
prioritat fou donada a la guerra aèria; foren inventats uns sistemes de detecció
submarina; i aparegueren nous tipus de vaixells adaptats a l'escorta de combois. Per part
dels alemanys, el perfeccionament més important fou la introducció del schnorchel
en els submarins. El 1943, les pèrdues aliades decreixeren fins a 7 000 000 de
tones; el 1944, els EUA construïren 2 000 vaixells mercants tipus Liberty
(equivalents a 23 000 000 de tones). La pèrdua de les bases alemanyes de
submarins a la costa atlàntica francesa (1944) fou un fet decisiu que determinà
pràcticament l'acabament de la batalla.
|
Segona fase
(juny 1941-
setembre 1943):
equilibri de forces. |
Guerra germanosoviètica
Fase de la Segona Guerra Mundial (1941-45) que enfrontà l'URSS, amb l'ajut dels
aliats, al Tercer Reich, sostingut per les potències de l'Eix, i que finí amb la
victòria soviètica.
Campanya de Rússia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en
territori rus, des del començament de l'estiu del 1941, per part de les forces
alemanyes, amb l'objectiu d'eliminar el règim bolxevic i apropiar-se dels recursos
soviètics d'aliments, minerals i petroli. Les tropes alemanyes avançaren per Polònia i
van entrar a Rússia, però foren detingudes per una resistència heroica prop de
Leningrad, que restà assetjada durant gairebé tres anys, i de Moscou (desembre del
1941).
Batalla de Br'ansk
Acció militar de la Segona Guerra Mundial en la qual s'enfrontaren enormes
efectius alemanys i soviètics de l'1 al 20 d'octubre de 1941. Les forces alemanyes, en
una ofensiva en forma de tenalla que es tancà entorn de Br'ansk, feren presoners més de
200 000 soldats soviètics; les unitats blindades alemanyes, comandades pel general
Heinz Guderian, se situaren a 170 km de Moscou.
Batalla de Moscou
Combats lliurats a les proximitats de Moscou durant la Segona Guerra
Mundial pels exèrcits alemany i soviètic (hivern de 1941-42). La presa de V'az'ma per
l'exèrcit del mariscal Von Bock, el mes d'octubre del 1941, portà la Wehrmacht a 200 km
de Moscou; iniciada pel novembre una maniobra de setge de la capital per l'exèrcit
alemany, la resistència soviètica féu fracassar l'ofensiva final. Des d'aleshores la
iniciativa de les operacions militars passà a l'exèrcit soviètic, que pel gener del
1942 havia fet retrocedir els alemanys a més de 200 km de Moscou.
Batalla de Pearl Harbor
Atac sobtat de l'aviació i la flota japoneses a la base naval
nord-americana homònima (7 de desembre de 1941), situada a l'illa d'Oahu, a l'arxipèlag
de les Hawaii (Oceania). Culminació de les tensions entre el Japó i els EUA, causades
per l'imperialisme del primer i les ambicions del segon a l'Àsia, pretengué la
destrucció de les forces americanes al Pacífic, que sofriren pèrdues greus, però no
pas decisives. Aquest atac, fet sense declaració prèvia, menà els EUA a entrar a la
Segona Guerra Mundial.
Batalla de les Filipines
Operacions militars a les Filipines durant la Segona Guerra Mundial. La
invasió japonesa (10 de desembre de 1941) obligà McArthur a abandonar les illes (març
del 1942) i a la rendició dels últims contingents nord-americans a Batan (9 d'abril) i
Corregidor (6 de maig). La resistència dels guerrillers impedí el control total de les
Filipines pels invasors. El contraatac aliat s'inicià a Leyte el 20 d'octubre de 1944;
anorreada la flota nipona (23-26 d'octubre), fou reconquerit l'arxipèlag i alliberada
Manila, després d'una batalla sagnant (3-23 de febrer de 1945).
Batalla de Stalingrad
Combat que es desenvolupà a Stalingrad, l'actual Volgograd (1942-43).
Després de franquejar el Don, les tropes alemanyes, a les ordres de Von Paulus, atacaren
la ciutat, defensada aferrissadament pels soviètics, comandats per Cujkov. Els alemanys
ocuparen algunes zones de la ciutat, però no aconseguiren de passar el Volga. En contra
del parer de Von Paulus, Hitler ordenà de continuar la batalla. A la fi de novembre, les
tropes soviètiques, dirigides per Rokosovskij i per Iremenko, atacaren i encerclaren les
tropes de Von Paulus. Fracassada una contraofensiva alemanya el mes de desembre, Von
Paulus capitulà amb 100 000 homes (21 de gener de 1943). Aquest fet fou portat al cinema
—Stalingradskaja Bitva— per Vladimir Petrov el 1948.
Guerra del Pacífic
Conjunt d'operacions navals efectuades
a l'oceà Pacífic, a partir del 1942, per part de les forces nord-americanes contra les
japoneses. Els americans van infringir una primera derrota als japonesos a la batalla
del mar de Corall (maig del 1942) que va salvar Austràlia de caure en mans del
Japó. A la tardor del mateix any els Estats Units van iniciar una gran ofensiva
desembarcant a les illes Salomó i obligant els japonesos a evacuar Guadalcanal,
cosa que va frenar definitivament l'expansió de l'imperi japonès.
Batalla de Midway
Batalla que va tenir lloc en aquest
arxipèlag d'Oceania, pel juny del 1942, en la qual l'aviació naval nord-americana
deturà l'avanç dels japonesos.
Batalles d'El-'Alamein
El-'Alamein, localitat egípcia, situada a 100 km al SW d'Alexandria, fou
escenari durant la Segona Guerra Mundial de dos importants combats. En el primer, del 30
de juny al 25 de juliol de 1942, el general britànic Auchinleck aconseguí d'aturar
l'avanç de l'exèrcit alemany de Rommel cap al Nil. El segon, del 23 d'octubre al 4 de
novembre de 1942 i més famós, fou lliurat entre l'Afrikakorps de Rommel i
l'exèrcit britànic comandat per Montgomery. La desfeta dels alemanys assenyalà el
començament de l'alliberació del nord d'Àfrica de les tropes de l'Eix.
Conferència de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de
Casablanca (Marroc), durant la Segona Guerra Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre
Churchill i Roosevelt, els quals decidiren la invasió d'Itàlia, la intensificació dels
bombardeigs a Alemanya i l'exigència d'una capitulació sense condicions d'aquesta,
d'Itàlia i del Japó.
Campanya de Tunísia
Conjunt d'operacions bèl·liques efectuades en territori tunisià entre el
febrer i el maig del 1943 per part de les forces anglo-nord-americanes, d'una banda, i les
germano-italianes, de l'altra. A la conferència de Casablanca els aliats acordaren la
reconquesta total del Magrib abans d'iniciar l'ocupació d'Itàlia. Mentre els
nord-americans tractaven de separar les forces alemanyes del general Jürgen von Arnim, al
nord, de les del general Erwin J.Rommel, al sud, aquest contraatacà, ocupà la ciutat de
Gafsa i marxà sobre Tebesa, on s'havien replegat els nord-americans. Tot i això, les
diferències entre Hitler i Rommel permeteren als britànics ocupar el sud de Tunísia.
Per la seva banda, von Arnim refusà de rebre reforços donant per perdut el cap de pont
tunisià. Els anglo-nord-americans iniciaren l'ofensiva final el 19 d'abril, i el 7 de
maig ocuparen Tunis i Bizerta. Les últimes forces italianes es rendiren el 12 de maig. La
campanya de Tunísia comportà la pèrdua, per part de l'Eix, d'uns 250 000 homes, i d'uns
70 000 en el bàndol aliat. Significà també l'inici del control de la Mediterrània per
part dels aliats, que poc després iniciaren la invasió de Sicília.
Campanya de Sicília
Conjunt d'operacions militars de la Segona Guerra Mundial mitjançant el
qual els aliats ocuparen l'illa (10 de juliol — 17 d'agost de 1943). Després d'un
intens bombardeig i de conquerir tres illes properes, els atacants —forces
anglo-nord-americanes comandades pels generals Eisenhower i Alexander— desembarcaren
al sud i sud-est de Sicília. Els defensors, inferiors en nombre i equip, eren
220 000 soldats italians, que oferiren poca resistència, i 70 000 alemanys, que
resistiren fortament prop de l'Etna. La campanya acabà amb l'ocupació de Messina.
|
Tercera fase
(setembre 1943-
agost 1945):
victòries dels aliats i enfonsament de les potències de l'Eix. |
Ardenes, les
Regió natural que s'estén sobre la part
oriental de Bèlgica, el nord de Luxemburg i el departament francès d'Ardenes. El 1940, durant la Segona Guerra Mundial, la Wehrmacht trencà en
aquesta regió el front francès; al final del 1944 hi tingué lloc la darrera
contraofensiva de les tropes alemanyes de Von Rundstedt, les quals aconseguiren de trencar
les línies americanes prop de Givet, però aquest darrer avanç alemany fracassà davant
la resistència dels americans a Bastogne.
Batalla del Rin
Conjunt de combats que, a la darreria de la Segona Guerra Mundial, i per
traspassar el Rin i ocupar l'W i el centre d'Alemanya, lliuraren els exèrcits aliats
—comandats per Montgomery, Bradley i Devers i coordinats per Eisenhower i
Patton— contra les forces de la Wehrmacht. Els aliats, havent trencat la línia
Sigfrid i mentre prosseguien els combats a les Ardenes, conqueriren la riba esquerra del
Rin (febrer del 1945), creuaren el riu a Remagen (7 de març), Wesel (24 de març), Worms
(26 de març), etc, ocuparen el Ruhr (defensat per 22 divisions alemanyes, que capitularen
el 14 d'abril) i, avançant vers l'E, arribaren més enllà de l'Elba, després de prendre
contacte amb els soviètics a Torgau el 25 d'abril.
Batalla d'Arnhem
Acció bèl·lica de la Segona Guerra Mundial en la qual la 1ª divisió
aerotransportada britànica tractà de mantenir un cap de pont sobre el Rin a l'altura
d'Arnhem (17 a 25 de setembre de 1944). Els britànics hagueren de cedir després de
sofrir fortes pèrdues.
Línia gòtica
Posició defensiva establerta pels alemanys a Itàlia (1944), des de l'Adriàtica
(Rímini) fins a la Tirrena (Massa), per afrontar l'avançament dels aliats; fou
travessada per aquests el 1945.
Procés de Verona
Procés polític que
tingué lloc a Verona pel gener del 1944, instruït pel govern de la República Social de
Saló contra dinou membres del gran consell, com a responsables de la caiguda del règim
feixista a Roma. Tots els membres d'aquest gran consell, llevat de Cianetti, foren
condemnats a mort, i els cinc que hi eren presents (Ciano, De Bona, Marinelli, Pareschi i
Gottardi) foren afusellats.
Desembarcament de Normandia
Ofensiva de la Segona Guerra Mundial, iniciada pels
aliats el 6 de juny de 1944, que els permeté d'ocupar una part de la costa normanda i de
preparar-hi l'avançament que desféu el front occidental alemany. Coneguda com a
operació Overlord, fou dirigida pel general nord-americà Dwight D. Eisenhower.
L'assalt implicà un total de 156 000 homes —23 500 dels quals foren llançats en
paracaiguda a la rereguarda alemanya—, entre nord-americans, anglesos i canadencs,
desplaçats des de la costa britànica en una flota de 4 266 vaixells de transport i 722
de guerra. L'èxit es degué, principalment, al factor sorpresa, a la creixent
superioritat numèrica dels aliats i a llur domini aeri.
Armistici
Acord entre les forces bel.ligerants en una guerra pel qual s'estableix
l'aturada temporal de les hostilitats i l'inici de les negociacions de pau.
V
Abreviatura de victòria, usat pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Actualment hom
sol indicar aquest símbol amb l'índex i amb el dit del mig.
|
|
En la primera fase de la fase, Europa va quedar sota el domini
nazi. |
Tercer
Reich
Darrer imperi alemany (1933-45), que s'identifica amb el nazisme. La
designació de Hitler com a canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la
República alemanya configurada per la consitució de Weimar (1919) i la transformació de
l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de
garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del
sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista
en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats;
conversió de la presidència de la república en liderat d'un nou imperi germànic, etc.
El nou estat, instrument del capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós
exèrcit i, tot invocant la unitat dels pobles de parla alemanya, es llançà a la
conquesta de primeres matèries i de mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona
Guerra Mundial, durant la qual, temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí
en satèl·lits seus extensos territoris europeus.
|
Els col.laboracio-
nistes donaren suport als nazis. |
Col.laboracionisme
Actitud ideològica i pràctica de qui, en un
país sotmès a un règim d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i
col·laboració amb l'invasor. Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels
partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. A Dinamarca,
Noruega, Bèlgica, França, etc, ja abans de l'ocupació nazi alguns grups polítics
(seguidors de Clausen i Quisling, rexistes de Léon Degrelle, antics militants d'Action
Française, etc) havien demostrat llurs simpaties pels règims totalitaris d'Itàlia i
Alemanya. Després de l'ocupació se sumaren a aquest grup nombrosos oportunistes
convençuts de la victòria final de l'Eix i d'altres que temien les reformes socials que
pretenien d'imposar els resistents. A l'Europa oriental, els col·laboracionistes foren
reclutats en general entre els grups nacionalistes i les minories ètniques oprimides
(croats, eslovacs, ucraïnesos, etc) que veieren en els alemanys uns aliats que podien
afavorir llur alliberament. La lloança del nacionalsocialisme a la premsa (a França,
«Les Nouveaux Temps», «Aujourd'hui», «L'Oeuvre»), la denúncia i repressió dels
moviments de resistència, la participació en els governs «titelles» i la cooperació
econòmica i militar (al front rus combateren, amb uniforme alemany, la Légion des
Volontaires Français contre le Bolchevisme i els batallons ucraïnesos i tàtars, del
general Vlasov) foren les formes més freqüents de col·laboració.
Govern de Vichy
Règim polític instaurat pel mariscal Pétain, des del 1940 fins
al 1944, a la zona no ocupada de França. Traslladat el govern a Vichy després de la
derrota francesa, Pétain es proclamà cap de l'estat i inicià una "revolució
nacional" amb el lema de "treball, família, pàtria". Fou instaurada una
dictadura feixista, que prohibí els partits i els sindicats, promulgà lleis antisemites,
reprimí violentament tota oposició i col·laborà amb els alemanys, sobretot durant el
govern Laval (1942-44). El règim dictatorial es dissolgué amb la derrota alemanya i
l'alliberament de França.
|
|
L'oposició als nazis la va protagonitzar la
Resistència. |
Resistència
Nom donat als moviments d'oposició que es produïren en els països
europeus ocupats per les tropes del Tercer Reich en el curs de la Segona Guerra Mundial.
L'ocupació militar alemanya provocà en primer lloc accions de boicot individual, que
més tard els partits i les organitzacions antifeixistes organitzaren en grups d'acció i
sabotatge. La resistència pacífica coexistí amb formes d'acció directa, com sabotatges
industrials, incendis de magatzems, voladures de línies elèctriques i de
telecomunicació i de vies fèrries, atemptats contra les forces d'ocupació i
col·laboracionistes, etc. Fou també molt important la difusió de premsa clandestina i
la propaganda oral i escrita contra les doctrines nazis i feixistes que els ocupants i
col·laboracionistes intentaven d'imposar. Els resistents col·laboraren eficaçment amb
els aliats en serveis d'informació i espionatge i en el salvament de pilots aliats
abatuts en territoris ocupats o de presoners de guerra evadits, i, en general,
dificultaren els moviments de les tropes alemanyes i, sobretot, l'avituallament i les
comunicacions. La intensitat de la lluita violenta anà augmentant al llarg del conflicte,
sobretot a l'Europa oriental (Txecoslovàquia, Polònia, URSS, Grècia, Albània i
Iugoslàvia), a França i, sobretot després de la caiguda de Mussolini, a Itàlia. En
canvi, als països ocupats de l'Europa occidental (Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i
Noruega), les formes de lluita no violentes foren preponderants. L'ajuda dels aliats, que
aviat s'adonaren de la importància de l'activitat resistent, fou decisiva: forniren a la
Resistència material bèl·lic i l'encoratjaren moralment amb les emissions
radiofòniques, com ara les de la BBC britànica. A mesura que augmentava la intensitat de
la lluita, el resistent entrà en la clandestinitat i actuava en règim de franctirador
integral, en grup reduït, o bé s'integrà en nuclis més nombrosos que actuaren d'acord
amb uns plans establerts segons previsions dels exèrcits aliats. Per intentar de
coordinar les activitats de la Resistència, fou creat a Londres el Servei Executiu
Operacional (SOE). L'heterogeneïtat de les forces que integraren la Resistència creà
tensions entre elles, i en alguns països, com Grècia, arribà a desembocar en una guerra
civil.
Partisans / Maquis
Membres de grups civils organitzats per a la lluita armada clandestina, en
el propi país, contra les forces d'ocupació i els col.laboracionistes. Aquests termes
s'apliquen sobretot als qui van lluitar com a guerrillers en els moviments de resistència
contra els exèrcits i les instal.lacions de l'Eix durant la segona guerra mundial.
Partisà -ana
Militant d'un grup civil organitzat per a la lluita armada
clandestina contra un exèrcit d'ocupació o l'autoritat constituïda i que utilitza la
tècnica de la guerrilla. El terme és aplicat sobretot als qui lluitaren en els
moviments de resistència contra les forces de l'Eix a la Segona Guerra Mundial,
especialment a les guerrilles soviètiques, iugoslaves, italianes i franceses. El moviment
de guerrilles antifranquistes, que fou actiu a l'estat espanyol (1939-64), és conegut amb
el nom de maquis. De vegades hom dóna també el nom de partisans als membres de
les diverses guerrilles modernes.
Maquis
1. Lloc poc accessible on, sota l'ocupació alemanya de França, s'agrupaven els membres
de la Resistència.
2. Organització de resistència armada, a França, contra l'ocupació
alemanya.
|
|
Casos rellevants de Resistència es donaren a
França... |
Resistència francesa
La Resistència francesa s'organitzà sobretot a la zona ocupada pels
alemanys i, més tardanament, a la zona controlada pel govern de Vichy, l'ambigüitat
inicial del qual retardà la creació d'un moviment fort. Sota l'impuls del general de Gaulle
i del seu representant a l'interior, Jean Moulin, hom constituí el Conseil
National de Résistence (1943) i creà l'Armée Secrète (AS) i més tard les Forces
Françaises de l'Intérieur (FFI), l'any 1944. Els comunistes per llur banda, després de
la invasió alemanya de la Unió Soviètica, impulsaren l'organització dels Francs
Tireurs et Partisans (FTP). La Resistència afectà també el Rosselló com a zona
situada, primerament, sota el control del govern de Vichy (1940-42) i, més tard, sota
l'ocupació directa de les forces nazis. Entre els resistents es destacaren diversos
dirigents polítics rossellonesos i un gran nombre de refugiats catalans de la guerra
civil de 1936-39. Les accions principals, a part accions de sabotatge, consistiren en
l'organització d'expedicions per treure de l'estat francès els militars i civils dels
països aliats, jueus i resistents francesos en perill, aprofitant la proximitat de la
frontera amb l'estat espanyol, normalment a través de les rutes muntanyoses, per Andorra,
fins al Principat -on la neutralitat de l'estat espanyol no impedia l'acció encoberta de
la Gestapo alemanya-, des d'on hom procurava assegurar llur emigració a Anglaterra o a
Amèrica. Es destacà en aquesta tasca la cadena de guies organitzada per l'ex-diputat
lleidatà Francesc Viadiu.
Conseil National de la Résistance
Organisme creat el 27
de juny de 1943 per coordinar la resistència interior francesa a l'ocupació alemanya.
Comprenia dos representants de les centrals sindicals, vuit dels diversos moviments de la
resistència i sis dels partits polítics. Presidit de primer per Jean Moulin i, després
del seu arrest i de la seva mort, per Georges Bidault, es consagrà essencialment a la
lluita immediata contra l'ocupant per mitjà de la unió de tots els moviments clandestins
de resistència i l'establiment d'un pla de reformes de caire social (sobretot
nacionalitzacions), que calia aplicar després de l'alliberament de
França.
France Libre
Les Forces Françaises Libres eren un grup de partisans
que s'oposaven a la política col.laboracionista del règim de Vichy i que van continuar
la lluita contra Alemanya després de l'ocupació de França. Procedien de membres de
l'exèrcit francès i d'exiliats residents a la Gran Bretanya. El general De Gaulle, des
de Londres, les va organitzar i va aconseguir que britànics i nord-americans els
acceptessin com a autèntics representants de la sobirania francesa. Van col.laborar amb
els moviments de resistència de l'interior del país.
|
|
...i a Grècia. |
EDES
Sigla d'una
organització militar grega que lluità contra l'ocupació alemanya (1940-44). Monàrquica
i anglòfila, combaté també les forces d'esquerra en la guerra civil de 1945-49.
EAM
Organització de
resistència grega contra els italians i els alemanys durant la Segona Guerra Mundial,
creada l'any 1941. Les seves organitzacions armades prengueren el nom d'ELAS. De
tendència comunista, arribà a alliberar una part del territori grec. Oposada a la
restauració monàrquica, a la fi del conflicte mundial, intervingué en la guerra civil
(1945-49).
ELAS
Sigla d'unes unitats comunistes de la resistència grega durant la Segona Guerra Mundial.
Fundades per l'EAM a partir del 1942, s'oposaren primerament als alemanys, i
després al govern monàrquic d'Atenes. Foren vençudes el 1949.
|
|
La persecució dels jueus. |
Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic.
Aquest mot aparegué per primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar
un moviment que es distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a
base el factor racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von
Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques
com a grup filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme
correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries.
Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i
raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport
a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de
descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880
hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial
jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren
l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest
darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874,
del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa
polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre
estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita
fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance
Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a
Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada
confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista,
l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de
l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A
França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica
(Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna,
posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a
essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives
dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de
filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància
de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la
ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga
Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial
jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva
rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i
antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora
dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A
l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s
XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la
meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia,
que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un
tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un
període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar
Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades
d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882),
entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus
fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució
Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de
ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda
pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació
que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població
jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà
la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia
fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona
Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de
concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties
establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats
de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre
d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat
no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que
els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig
milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des
del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un
sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935)
forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb
l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la
Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i
els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus,
l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi
totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts
dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns
cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a
Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del
món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb
l'antisionisme.
Gueto
Nom amb què es coneixien antigament, a l'Europa de l'Est, els barris on s'havien
d'establir obligatòriament les comunitats jueves. Durant la segona guerra mundial, els
alemanys van delimitar, en les principals ciutats de Polònia, unes zones per als jueus
absolutament tancades i aïllades de l'exterior, que van esdevenir autèntiques presons
d'on només podien sortir per treballar com a mà d'obra barata a les fàbriques nazis.
Solució final
Descisió presa per Hitler per tal d'acabar amb els jueus. Al principi,
Hitler va imaginar traslladar els jueus a l'illa de Madagascar, però finalment va optar
per enviar-los als camps de concentració.
Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant
la Segona Guerra Mundial per a l'extermini en massa de la població jueva dels països
ocupats. A més dels que foren construïts al costat dels camps de concentració
d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin), sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka.
L'extermini era dut a terme en grans cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en
forns crematoris. Hi foren exterminats entre quatre i sis milions de
jueus.
Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists
per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de
seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és
ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i
sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual.
El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità general Valerià Weyler creà,
el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima vigilància militar per tal de
combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments anàlegs foren aplicats a l'Àfrica
del sud pel governador britànic Horatio Herbert Kitchner, el 1901, durant la guerra
anglo-bòer; amb motiu dels enfrontaments entre nord-americans i japonesos; a la Rússia
dels tsars i dels sòviets; a Espanya en la guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i,
després del 1945, a quasi tots els paísos del Tercer Món que han viscut lluites
anticolonials. Però on els camps de concentració tingueren especial importància i
significació fou a l'Alemanya nazi, on arribaren a ésser camps d'extermini. Des del 1934
foren creats, sota la direcció del cap suprem de les SS Heinrich Himmler i com a
instrument de terror de l'estat nacionalsocialista, els de Dachau (prop de Munic),
Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar),
Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l'Alt Palatinat), Neuengamme (prop
d'Hamburg), Ravensbruck (a Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz); a partir
de l'inici de la Segona Guerra Mundial foren creats, al costat de molts altres de menors,
els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen
(Turíngia), 'sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt
(Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublin) i Riga
(Letònia). Hom hi confinà els enemics reals o suposats del règim nazi (especialment
comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues catòlics i protestants,
intel·lectuals, empresaris), les considerades races inferiors (gitanos i, sobretot,
jueus), homosexuals i els anomenats "asocials"; llur treball forçat, en
condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà d'obra de la indústria
de l'armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i
els turments, a més dels experiments mèdics fets amb internats, produïren una gran
mortaldat o greus danys físics. Després de l'anomenada "solució final",
donada a la qüestió jueva, foren establerts a Polònia des del 1941 camps
d'extermini.
Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per asfixiar.
Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en els camps
de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a l'execució de
condemnats a mort en alguns estats dels EUA.
Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme
'genocidi', compost de l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del
sufix derivat del llatí caedere ('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès
Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició
d'aquest crim en una fórmula legalment tipificada és recollida en la Convenció sobre la
Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de
les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes
d'aquest text, el genocidi comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el
sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la
supervivència, i també les pràctiques contràries a la continuïtat del grup, sigui
impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació dels infants. La Convenció
estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a jurisdicció internacional.
En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la sobirania o, quan és perpetrat al
seu interior, considerar el genocidi un afer intern, per a impedir els processos derivats
d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels acusats. Igualment, estableix que la
incrimació per genocidi és aplicable tant en temps de guerra com de pau, cosa que el
diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el processament per genocidi sempre
s'exerceixen sobre individus particulars, independentment de si actuen per compte propi o
en representació d'un estat, un grup o una institució. La Convenció delimita també la
natura intencional del genocidi, i estableix que tant el genocidi directe com la seva
instigació, organització, complicitat o temptativa són punibles. El document, en canvi,
no considera els casos d'assimilació per la qual els membres d'un grup són forçats a
abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi poden realitzar-se als països on
té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que les pràctiques genocides han
estat una constant en la història de la humanitat, és a partir del s XX que adquireixen
especial importància; en primer lloc, per la universalització dels drets humans, cosa
que permet considerar-les un delicte sotmès a jurisdicció internacional i, en segón
lloc, per la multiplicació de la capacitat tècnica i organitzativa per a la seva
realització, especialment per part dels estats. L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich
fou l'experiència a partir de la qual (especialment arran el procés de Nuremberg)
fou formulada l'actual Convenció de les Nacions Unides. El fet que la política de
l'Alemanya nazi hagi esdevingut el paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en
casos en què és practicat amb un caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no
tant contra una ètnia sinó contra la dissidència política. D'altra banda, les aliances
polítiques i la posició dels estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen
les acusacions clares en moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis
més greus del s XX han estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest
no reconeix, les fams provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja
(1975-79), la guerra civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la
dècada dels anys noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999),
entre d'altres. Per tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998
fou creat el Tribunal Penal Internacional.
Holocaust, l'
Nom amb el qual és designat el genocidi dut a terme pel règim
nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i
1945.
Procés de Nuremberg
Judici celebrat a Nuremberg per un tribunal militar internacional (britànic, francès,
rus i nord-americà) contra vint-i-quatre membres del partit nazi i vuit organitzacions,
acusats de crims de guerra (20 de novembre de 1945 — 1 d'octubre de 1946). El
veredicte condemnà a ésser penjats Göring, que se suïcidà la vigília de l'execució
(16 d'octubre), Ribbentrop, Rosenberg, Frank, Frick, Streicher, Sauckel, Seyss-Inquart,
Kaltenbrunner, Keitel i Jodl. R.Ley se suïcidà per l'octubre del 1945, el cas de Krupp
fou examinat a part, i Bormann, fugitiu, fou condemnat per contumàcia; foren sentenciats
a presó Dönitz, Raeder, K.von Neurath Funk, Speer, B.von Schirach i Hess. Foren absolts
Schacht, Fritsch i F.von Papen. Quatre organitzacions foren condemnades: el partit nazi,
la Gestapo, les SS i el SD (Servei de Seguretat). El veredicte permeté a l'ONU de definir
el delicte de genocidi.
|
|
L'organització de la
pau. |
Carta
de l'Atlàntic
O Carta Atlàntica. Declaració signada el 14 d'agost de 1941
entre F.D.Roosevelt, president dels Estats Units, i W.Churchill, cap del govern britànic,
que posteriorment donà lloc a l'OTAN. S'hi establien els principis fonamentals
en què s'havia de basar el nou ordre internacional un cop acabada la guerra: la renúncia
a les conquestes territorials, el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat
de tots els Estats en l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc.
La carta, que resumia els principis dels aliats en
política internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la lliure
determinació de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i l'accés de tots els
estats a la cooperació econòmica internacional.
Conferència de Casablanca
Conferència que tingué lloc a la ciutat de Casablanca (Marroc), durant la Segona Guerra
Mundial, del 14 al 24 de gener de 1943, entre Churchill i Roosevelt, els quals decidiren
la invasió d'Itàlia, la intensificació dels bombardeigs a Alemanya i l'exigència d'una
capitulació sense condicions d'aquesta, d'Itàlia i del Japó.
Conferència de Teheran
Reunió celebrada a Teheran, del 28 de novembre a l'1 de desembre de l'any
1943, entre Churchill, Stalin i Franklin D.Roosevelt. Stalin hi prometé d'iniciar una
ofensiva a l'E coincidint amb la invasió de França. Hom hi tractà també de la
desmembració d'Alemanya, amb el trasllat de la frontera polonesa a l'Oder-Neisse, dels
estats alemanys que hom havia de crear i de l'organització de les Nacions Unides.
Conferència de Dumbarton Oaks
Pla (agost-octubre del 1944) per a organitzar la
seguretat internacional en acabar la Segona Guerra Mundial. A la conferència, presidida
pel secretari d'estat dels EUA Stettinius, participaren delegacions britàniques,
nord-americanes, soviètiques i xineses. Atès que l'URSS encara no havia declarat la
guerra al Japó, invasor de la Xina, les converses foren dividides en dues fases: en la
primera, foren fetes les propostes sense el concurs dels xinesos, i en la segona, aquests
les reiteraren en absència dels soviètics. Les decisions preses foren polides a la
conferència de Jalta (1945) i serviren de base a la de San Francisco, on fou
projectada la Carta de l'ONU.
Conferència de Jalta
Encontre a Jalta dels tres grans caps aliats de la Segona Guerra Mundial
(Roosevelt, Churchill i Stalin) els dies 4-12 de febrer de 1945. Hom ratificà que només
seria acceptada la rendició incondicional d'Alemanya i que aquesta seria dividida en
quatre zones d'ocupació. No hi hagué acord sobre les fronteres de Polònia. Hom decidí
la reunió d'una conferència prèvia a la fundació de l'ONU a San Francisco per l'abril
del 1945. Stalin es comprometé a declarar la guerra al Japó després de la capitulació
d'Alemanya.
Conferència de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol - 2 d'agost de
1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de la Segona Guerra
Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i Molotov per l'URSS, Truman i Byrnes pels
EUA i Churchill i Eden per la Gran Bretanya. Després de les eleccions angleses (25 de
juliol) s'hi afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords sobre la sort d'Alemanya:
l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya, així com de Berlín, en
quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa, britànica i soviètica; el
desarmament i la desmilitarització del Reich; la dissolució del partit nazi; l'abolició
de les lleis de Hitler i la descentralització política d'Alemanya; el judici dels
criminals de guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental entre l'URSS i Polònia, així
com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a l'est de la línia Oder-Neisse.
Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol) l'URSS s'associà a l'ultimàtum
dirigit pels nord-americans al Japó. Alguns dels acords, que exigien la unitat dels
«tres grans», al cap de pocs mesos es revelaren caducs.
Conferència de París
Conferència internacional celebrada a
París, al juliol de 1946, amb delegats dels vint-i-un països que havien lluiitat contra
l'Eix, en la que van ser elaborats els tractats de pau amb Itàlia, Romania, Bulgària,
Hongria i Finlàndia, que van ser signats l'any següent. El tractat amb Alemanya es va
ajornar fins que el país tingués un nou govern; de fet, no se signaria mai. Al llarg de
la conferència es van anar posant ja de manifest les diferències entre els dos grans
blocs de països: d'una banda, els liderats per l'URSS; i de l'altra, els Estats Units, la
Gran Bretanya i els seus aliats. Finalment, la conferència va aprovar unes recomanacions
que, després, van ser estudiades pels ministres d'afers estranfers de les principals
potències. Els tractats de pau van ser ratificats oficialment a París el 17 de febrer de
1947.
|
|
La creació de l'ONU. |
Carta
de les Nacions Unides
També Carta de San Francisco. Carta promulgada l'any 1945, en la
Conferència de San Francisco, en la que es fixava els objectius principals de la
nova Organització de les Nacions Unides: igualtat sobirana de tots els Estats,no
ingerència en els afers interiors de cada nació, dret dels pobles a disposar d'ells
mateixos i reglamentació pacífica dels conflictes entre els països.
Organització de les Nacions Unides (ONU)
Organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats
de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i
humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat
i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Successora de la Societat
de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació foren la conferència de Dumbarton
Oaks (1944) i la conferència de Jalta (1945). El 25 d'abril de 1945
cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on elaboraren i signaren, el 26 de juny,
la Carta de les Nacions Unides. L'ONU entrà en funcionament el 24 d'octubre
d'aquell mateix any. Per a ésser-hi admès cal acceptar els preceptes de la Carta, ésser
recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos terços de l'Assemblea General. El
fet que calgui la recomanació unànime dels membres del Consell de Seguretat ha estat un
obstacle seriós per a l'admissió d'alguns estats. Els seus organismes empren cinc
llengües oficials —anglès, castellà, francès, rus i xinès— i són
finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les quals depèn de les
possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l'Assemblea General, el Consell
de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela, el Tribunal
Internacional de Justícia i el Secretariat. L'Assemblea General, que es reuneix cada
any, durant uns tres mesos, és composta pels representants de tots els estats membres.
Cada estat hi disposa d'un vot. Les decisions sobre qüestions importants —segons la
definició de la Carta— han d'ésser aprovades pels dos terços dels votants; la
resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions electives, deliberatives,
de supervisió i d'apropiació financera, ocupa una posició central dins l'organització.
La seva influència política s'ha vist reforçada progressivament a causa de la manca
d'avinença dels membres del Consell de Seguretat. Aquest (que funciona permanentment),
tot i que la seva funció és fer recomanacions, pot demanar que s'apliquin sancions
contra els estats que consideri culpables de pertorbar la pau o la seguretat
internacionals. A la pràctica, els membres permanents poden oposar llur vet a qualsevol
resolució. El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua principalment com a
òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. El
Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de Seguretat, pels
estats que administren territoris i per un nombre igual d'estats que no n'administren,
elegits per l'Assemblea General. La seva funció és supervisar l'administració dels
territoris confiats a l'ONU. El Tribunal Internacional de Justícia té en la seva
jurisdicció la interpretació de tractats i d'acords i els conflictes i les qüestions de
dret internacional. El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez, l'ONU es dotà
d'un exèrcit propi amb funcions de força d'interposició o de protecció, els anomenats
cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El Secretariat és
encapçalat pel secretari general, nomenat per l'Assemblea General, segons una proposta
del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes funcions
polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a
l'organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la
iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie
(1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier
Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96) i, des del 1996, Kofi Annan.
Pertanyen a l'ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la
FAO, la UNICEF, l'ACNUR, l'OIT, l'OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des
de l'ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d'interposició, mediador
en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a
decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades
iniciatives, l'ONU ha intervingut en un gran nombre de conflictes: Congo (1960), Xipre
(1963), a les guerres àrabo-israelianes i en el conflicte israeliano-palestí (1973,
1974, 1993), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (1991), Somàlia i Angola (1993) i,
des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i
Albània; Rwanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), entre
d'altres. Tanmateix, aquestes forces sovint no han pogut assolir els seus objectius. Hom
ha imputat part d'aquests fracassos a deficiències estructurals de la mateixa
organització, entre les quals la burocratització, l'enorme deute i l'efecte paralitzant
del dret de veto de les grans potències en el Consell de Seguretat en serien les més
greus. L'ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d'abast mundial
(medi ambient, fam, narcotràfic, etc). El 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional
Permanent de les Nacions Unides.
Sota el lideratge de Pérez de Cuéllar, i malgrat els seus esforços per
aconseguir la pau, l'ONU hagué de prendre dramàtiques decisions, la més dolorosa de les
quals fou sens dubte la d'autoritzar, a petició dels EUA, la guerra que aquest estat
dugué a terme contra l'Iraq, invasor de Kuwait (29 de novembre de 1990). L'ONU també
aprovà el final de la guerra (3 d'abril del 1991), després d'imposar dures sancions a
l'Iraq, tot condemnant la repressió duta a terme per Husayn contra els kurds. Altrament,
Espanya presentà entrà en el Consell de Seguretat (1991). Pel que fa al conflicte
balcànic, l'ONU autoritzà l'ús de la força per introduir ajut humanitari en la
confrontació serbobosniana (1992).
El 1991 Pérez de Cuéllar fou rellevat de la secretaria general per l'egipci
Boutros Boutros Ghali, que assumí el càrrec al gener del 1992. Durant els quatre anys de
l'únic mandat de Ghali, l'ONU intensificà les operacions humanitàries en diferents
conflictes mundials (Bòsnia i Hercegovina, El Salvador, Angola, Haití, Líban, Geòrgia,
Cambodja, Rwanda, Albània, Somàlia, etc), tot i que algunes informacions relacionades
amb comportaments violents cap a la població -tortures i violacions- per part de cascos
blaus enterboliren aquestes accions. Al desembre del 1995, el Consell de Seguretat de
l'ONU encarregà a l'OTAN la missió de fer aplicar l'acord de pau a Bòsnia signat a
París (14 de desembre) i desplegà una força de pau multinacional (Ifor) que, entre
altres coses, s'encarregà de vigilar l'embargament a Sèrbia. Altrament, l'ONU continuà
impulsant les converses de pau per mirar de posar fi a conflictes armats antics, i
d'aquesta manera, la pau signada a Guatemala l'1 de gener de 1997 tancà 30 anys de guerra
civil, i al juny del 1997 una delegació del govern marroquí i una altra del Front
Polisario es reuniren a Lisboa per desencallar el conflicte del Sàhara Occidental. L'ONU
continuà rebent crítiques per l'excessiva burocratització i per les conseqüències
sobre la societat civil d'alguns embargaments vigents, com ara el decretat sobre l'Iraq
des del 1990 i que no fou aixecat parcialment fins al maig del 1996. L'ONU arrossega un
deute molt important, en part per l'impagament d'alguns països -entre els quals els EUA-,
el pressupost de manteniment de l'estructura i el cost de les missions de pau. Al desembre
del 1996, el ghanès Kofi Annan fou elegit, amb el suport dels EUA, nou secretari general
-el primer originari dels països de l'Àfrica negra-, càrrec que començà a exercir al
gener del 1997 en substitució de Boutros Ghali. El Senat dels EUA acordà, al juny del
1997, pagar el deute amb l'ONU, 819 milions de dòlars en tres anys. Una de les
intervencions més destacades de les Nacions Unides darrerament fou al Timor Oriental. Al
juny del 1999 es creà la UNAMET, una missió de l'ONU encarregada de vetllar pel
referèndum sobre la independència de la regió. L'onada de violència posterior al
plebiscit portà el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, a autoritzar la creació d'una
força d'intervenció multinacional, la INTERFET, formada per uns 8 000 homes, la majoria
australians, neozelandesos i gurkha de l'exèrcit britànic, amb l'objectiu de
protegir la població i garantir el procés de pau. Un cop estabilitzada la situació, a
l'octubre del mateix any, arribà un contingent d'11 000 persones pertanyents a la UNTAET,
l'administració territorial de l'ONU al Timor Oriental encarregada de gestionar l'illa
durant el període transitori fins a la seva independència. El 5 de setembre de 2000,
Kofi Annan inaugurà a la seu de les Nacions Unides de Nova York les sessions de la Cimera
del Mil·lenni, que aplegà 154 mandataris mundials sota un ambiciós programa en el qual
es tractà des de la pobresa al Tercer Món i els efectes de la globalització fins a la
protecció del medi ambient. Durant els anys 1999 i 2000 l'organització seguí
enfrontant-se a la seva dèbil situació financera. Al setembre del 2000, els estats
membres devien a les Nacions Unides més de 3 000 milions de dòlars en concepte de quotes
del mateix any i quotes endarrerides, dos terços dels quals corresponien només als EUA.
El pressupost biennal aprovat per les Nacions Unides per al 2000-01 es basà en un pla
rigorós de creixement nominal zero que parteix amb cent milions de dòlars menys que les
consignacions per al bienni 1994-95. Al desembre del 2000 els estats membres arribaren a
un acord per a reformar el sistema de finançament de l'ONU, després de satisfer la
petició dels EUA de rebaixar la seva aportació. El 2001 Kofi Annan fou reelegit en el
càrrec de secretari general i l'Acadèmia Sueca li concedí, juntament amb l'ONU, el
premi Nobel de la pau.
Assemblea General
Organisme plenari de l'ONU format pels representants de tots els Estats
membres. Cada Estat té dret a vot, i per adoptar decisions és necessària una majoria
dels 2/3. Els Cinc Grans (els Estats Units, l'URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina)
tenen dret a vetar-ne les resolucions per impedir una hegemonia excessiva dels països
petits. L'Assemblea és només deliberant i no pot legislar amb caràcter vinculant i en
general només adopta recomanacions no obligatòries.
Consell de Seguretat
Organisme executiu de l'ONU creat el 1946 que té per
missió garantir la pau i la seguretat internacionals i aplicar les recomanacions de
l'Assemblea General. Dels quinze membres que el componen, cinc són permanents (la Xina,
els EUA, França, la Gran Bretanya i Rússia, que ocupà el lloc de l'URSS el 1991), i els
altres deu, no permanents, i elegits per l'Assemblea General per a un període de dos
anys, són distribuïts geogràficament de la manera següent: estats africans i
asiàtics, cinc; estats d'Europa Oriental, un; estats llatinoamericans, dos; i dos
d'Europa Occidental i altres.
Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides
Organisme de l'ONU que s'ocupa dels aspectes econòmics i socials de la
cooperació internacional. Les seves decisions no tenen caràcter vinculant i només en
reflecteixen l'opinió. Els seus objectius són aconseguir el creixement dels nivells de
vida i cercar el respecte universal dels drets de l'home i de les seves llibertats
fonamentals. Compost per 54 membres elegits per l'Assemblea General cada tres anys, actua
principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències
especialitzades. Porta a terme la seva tasca a través de les comissions funcionals
(estadística, població, desenvolupament social, drets humans, narcòtics i situació de
la dona). El Consell es reuneix dues vegades l'any, una a Nova York i l'altra a Ginebra.
L'objectiu del Consell és vetllar pels assumptes econòmics i socials i és sota
l'autoritat de l'Assemblea. En depenen tot un seguit de comissions encarregades de
problemes concrets, com per exemple la Comissió dels Drets Humans, la Comissió per al
Desenvolupament Socials, les Comissions Regionals, la UNICEF i la UNESCO.
Tribunal Internacional de Justícia
Tribunal internacional creat el 1945, amb seu a
l'Haia, conegut també com a Tribunal Internacional de l'Haia, que té jurisdicció
damunt tots els estats membres de l'ONU i sobre d'altres, com Suïssa, que s'hi han
sotmès voluntàriament. Només hi poden comparèixer els estats com a tals. Successor de
l'antic Tribunal Permanent de Justícia Internacional (1920-39) de la Societat de Nacions,
és format per quinze jutges elegits per l'Assemblea i el Consell de Seguretat. Entre els
nombrosos afers judicats, destaca el de la Barcelona Traction, Light and Power Company,
Limited.
FAO
Sigla en anglès de l'Organització per a l'Alimentació i l'Agricultura (Food
and Agriculture Organization). Va ser fundada per les Nacions Unides l'any 1945 i,
actualment, té la seu a Roma. El seu objectiu és augmentar la rendibilitat de les
explotacions agràries i pesqueres, així com el nivell de vida de la població amb
relació a l'alimentació.
UNESCO
Sigla en anglès de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la
Ciència i la Cultura (United Nations Educational Scientific and Cultural Organization).
És una institució especialitzada de les Nacions Unides, creada el 1946 i amb seu a
París. El seu objectiu és promoure la cooperació entre els diferents països del món a
través de l'edeucació i la cultura.
UNICEF
Sigla en anglès del Fons Internacional de les Nacions Unides d'Ajuda a la
Infància (United Nations International Children's Emergency Fund). És un
organisme internacional de les Nacions Unides, creat el 1946 i amb seu a Nova York. El seu
objectiu és desenvolupar projectes de promoció de la infància i la joventut en els
països pobres.
|
|
La reconstrucció econòmica. |
Conferència
Bretton Woods
Conferència monetària i financera de les Nacions Unides que se celebrà
el 1944 a Bretton Woods, New Hampshire, EUA. Hi participaren delegacions oficials de 44
estats. Donà naixement a dues institucions de caràcter internacional: el Fons
Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament
L'objecte essencial de la conferència fou d'evitar els desajusts monetaris que precediren
la Segona Guerra Mundial i afavorir la tornada al multilateralisme dels pagaments. Hom
presentà dos plans, un de patrocinat per la delegació del Regne Unit, conegut per pla
Keynes, i un altre de nord-americà, el pla White. El primer, que fou rebutjat,
propugnava la creació del bancor, la constitució d'una unió internacional de
pagaments per a la compensació, dirigida per un banc de caràcter supranacional, i
reflectia la convicció de Keynes en el control de l'economia mitjançant les
manipulacions monetàries. El pla White proclamava la tornada indirecta al patró or
i la constitució d'un banc internacional que respectés l'autonomia de les polítiques
monetàries dels estats i que acompliria les funcions de cambra internacional de
compensació. La positura dels EUA, que prevalgué, reflectia la situació d'un estat que
posseïa les dues terceres parts de les reserves d'or. El pla White, més ortodox, tenia
ensems un caràcter estabilitzador, enfront del caràcter expansiu del pla Keynes. Els
acords signats pels 44 estats no foren ratificats posteriorment pels estats socialistes.
Fons Monetari Internacional (FMI)
Agència de l'ONU durant la conferència monetària i financera celebrada a
Bretton Woods (New Hampshire, EUA) el 1944. Inicià les activitats l'any 1947. Té com a
objectiu promoure la cooperació monetària internacional i facilitar el creixement
equilibrat del comerç mundial, mitjançant la creació d'un sistema de pagaments
multilaterals per a les transaccions corrents i l'eliminació de les restriccions del
comerç exterior dels països membres.
Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (BIRD)
Entitat bancària, afiliada a l'Organització de
les Nacions Unides, més coneguda pel nom de Banc Mundial. La seu és a Washington DC,
EUA. Fou creat el 1945 pels aliats després de la Segona Guerra Mundial. El 1947 féu els
primers préstecs, destinats a la recuperació econòmica dels països europeus que havien
pres part a la guerra. A partir del pla Marshall (1948), finançà projectes per a països
en vies de desenvolupament. Els òrgans rectors de la institució són l'assemblea de
governadors, cadascu dels quals representa (el 1997) un dels 180 estats membres, i, pel
que fa als assumptes corrents, una junta de 24 directors executius, cinc dels quals
pertanyen als cinc països amb més participació en la institució, que el 1996 eren els
EUA, el Japó, Alemanya, França i la Gran Bretanya; la resta representen grups de
països. Els vots dels directors són ponderats pel pes de la participació del país o
grups de països en el capital total del banc. El president de la junta de directors és
alhora cap de l'assemblea de governadors. A més de les subscripcions dels països, el
banc obté recursos de la venda d'obligacions i de la de participacions en préstecs. El
BIRD encapçala el grup del Banc Mundial. L'estratègia del banc parteix de la
situació concreta de cada país candidat a rebre l'ajuda per tal d'elaborar plans de
desenvolupament específics, la realització dels quals és sotmesa a un seguiment. Entre
els projectes més destacats hi ha els relatius a agricultura i desenvolupament rural,
educació, planificació familiar, nutrició, creació d'infrastructures per a les zones
urbanes i increment de la productivitat de les indústries petites. Amb tot i això, les
àrees especialment ateses són els sectors de l'energia, els plans d'ajustament
estructural i les investigacions agronòmiques. Des del 1990, el BIRD té també una
important participació en les economies dels estats de l'antic bloc comunista, o dels que
sorgiren, en general força deteriorades i sotmeses a una problemàtica reestructuració.
|
|
Al final de la guerra apareix un nou ordre mundial. |
Cinc Grans
Grup de països que tenen un paper hegemònic en el nou
ordenament polític sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Els Cinc Grans són els
Estats Units, l'URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina, i tenen dret a vet en
l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
Potència
Estat poderós, capacitat global d'un estat. El 1890 Thayer Mahan n'aplicà
el concepte als estats marítims, els quals creia destinats a imposar-se als estats
continentals (navalisme), teoria que fou impugnada després per la geopolítica alemanya i
els escrits de Mitchell i Douhet sobre el poder aeri. A la Segona Guerra Mundial i
després, el mot era un sinònim dels quatre aliats, els EUA, l'URSS, la Gran Bretanya i
França, als quals fou afegida la Xina insular (Formosa). Cadascun d'aquests estats fou,
des de l'any 1945, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i tingué dret al
veto. La manca de poder anglo-francès, fruit de la descolonització, i la victòria dels
comunistes xinesos capgiraren aquest concepte. Actualment, el terme és menys categòric i
serveix com a sinònim d'estat, en tant que és considerat en funció del seu paper
econòmico-político-militar respecte als altres estats.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els
seus veïns o confederats.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants.
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida
política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de
l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari,
presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei
constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del
poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda,
el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és
imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament
legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en
certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de
presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les
mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és
controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels
ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot
interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a
examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una
moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims
presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre
el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi
per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui
unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser,
la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer
la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la
majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari
general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris
(actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament
responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el
suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport
i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al
rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers
ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment,
però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres
estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el
govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el
canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa
—el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller
només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la
Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista
dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina
dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui
derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben
sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot
acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder
executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals
la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el
govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa
legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els
seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al
capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims
antidemocràtics.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
La Segona Guerra Mundial afavorí l'extensió del Front Popular, moltes vegades
sota el nom de Front Nacional, sobretot als països ocupats pel feixisme. La formació
d'aquests fronts, l'avançada de l'Exèrcit Roig soviètic sobre Alemanya a partir del
1944 i la participació comunista en els moviments de resistència originaren la força
que el comunisme tingué a Europa en acabar la guerra, bé que l'aliança de l'URSS amb
els aliats obligà a la dissolució del Komintern (1943).
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos
estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats
de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a
un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la
derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de
resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura
del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats
(Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria).
Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció
de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia
enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa
una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària
i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
|
|
...aviat trencat per la formació de dos grans blocs de països,
que s'enfrontaran en l'anomenada Guerra Freda durant molts anys. |
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna,
coalició.
Guerra freda
Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el
1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el
bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de
distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans
potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis
locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents
diplomàtics. En foren els principals episodis la creació del Kominform (1947), de l'OTAN
(1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea (1950-53), la creació del pacte
de Varsòvia (1955), l'erecció del mur a Berlín (1961) i l'intent d'invasió de Cuba,
seguit de l'establiment d'un règim comunista a l'illa (1961). Les diferències
sovieticoxineses, les dificultats de l'URSS i els EUA envers llurs aliats europeus i,
sobretot, el temor a una destrucció total com a conseqüència d'una possible guerra
nuclear (equilibri del terror) afavoriren, des del començament dels anys seixanta, un
canvi en les relacions entre les dues superpotències, canvi que es materialitzà en
l'acord sobre la suspensió de les proves nuclears no subterrànies (1963), en el tractat
de no-proliferació d'armes nuclears (1967) i en la confirmació del repartiment del món
en zones d'influència, d'acord amb les bases establertes a Jalta el 1945. Aquest període
de «coexistència pacífica» restà truncat a partir del desembre del 1979, amb la
invasió de l'Afganistan per tropes soviètiques i, poc després, per l'accés a la
presidència dels EUA de Ronald Reagan (1981), el qual, amb la Iniciativa de Defensa
Estratègica i el reforçament de les bases militars a Europa occidental, rellançà
el rearmament. Reagan, d'altra banda, també endurí la política nord-americana envers
els règims comunistes de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que culminà amb la
intervenció directa a Grenada (1983) i els atacs a Líbia (1986). Per part del bloc
soviètic, la crisi polonesa iniciada el 1981 contribuí a agreujar el clima de
confrontació, i hom suspengué totes les converses sobre desarmament. En assolir la
presidència de l'URSS (1985), M.Gorbacov inicià una política de distensió, que tingué
com a resultats més palpables la retirada soviètica de l'Afganistan (1989) i un
substancial avenç de les negociacions sobre desarmament (cimera de Reykjavík el 1986,
signatura dels acords START el 1991). La guerra freda, entesa com a enfrontament de
potències que disputaven no tan sols l'hegemonia, sinó també el model de societat a
establir a escala mundial, acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica, que
havia estat precedida per la del pacte de Varsòvia al febrer d'aquest any.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Polítics del bàndol de l'Eix.
2. Militars del bàndol de l'Eix.
3.
Col·laboracionistes.
4.
Polítics del bàndol dels Aliats.
5.
Militars del bàndol dels Aliats.
6.
Personatges de la Resistència.
7. Altres personatges. |
|
Polítics
del bàndol de l'Eix. |
Antonescu,
Ion Pitesti (1882-1946)
Militar i polític romanès. Agregat militar en diverses capitals europees, se sentí
atret per les doctrines nazis i feixistes. De tornada al seu país, s'oposà al rei
Carles II, fet pel qual fou arrestat. Tot i així, fou ministre de la guerra (1938),
però dimití aviat. El 1940 dirigí un cop d'estat. Carles II hagué d'abdicar en el
seu fill, Miquel, i Antonescu esdevingué primer ministre, amb el títol de conducator.
A la Segona Guerra Mundial es posà al costat de l'Eix, i en produir-se la desfeta
romanesa enfront de les tropes soviètiques, fou destituït i, després,
afusellat.
Badoglio, Pietro
(1871-1956)
Militar i polític italià. Duc d'Addis Abeba. Participà amb el grau de general a la
Primera Guerra Mundial, on es distingí en la presa de Sabotino. Fou cap d'estat major
(1919-21), governador de Líbia (1928-33), dirigí el cos expedicionari d'Abissínia
(1935) i fou virrei d'Etiòpia. El 1940 fou nomenat comandant en cap dels exèrcits
italians, càrrec que dimití (1941), mostrant-se contrari a la guerra amb Grècia. A la
caiguda de Mussolini, Víctor Manuel III el féu president del consell de ministres i
l'encarregà de signar la capitulació d'Itàlia (1943). L'any següent abandonà la vida
pública. Publicà les seves memòries: Badoglio racconta (1955).
Göring, Hermann Wilhelm
(1893-1946)
Militar i estadista alemany. Pilot distingit durant la Primera Guerra Mundial, el 1922
s'adherí al partit nazi, i el 1923, per la seva intervenció en el fracassat putsch de
Munic, hagué de fugir d'Alemanya, fins el 1927. Membre del Reichstag (1928), passà a
presidir-lo el 1932. Nomenat per Hitler ministre sense cartera del Reich, cap del govern
de Prússia i responsable de les forces aèries (1933), organitzà la Gestapo i la
Luftwaffe. Director del segon pla econòmic quadriennal (1936) i president del consell
d'economia de guerra (1940), exercí una veritable dictadura sobre la indústria
d'Alemanya i dels països conquerits, la qual li permeté d'acumular una gran fortuna. Del
1940 al 1945 hom el considerà el lloctinent del Führer, però a la fi aquest ordenà que
fos executat. Salvat i detingut per l'exèrcit nord-americà (maig del 1945), fou jutjat
pel tribunal de Nuremberg i condemnat a mort. Se suïcidà la nit abans de l'execució.
Hess, Rudolph (1894-1987)
Polític alemany. Membre del partit nazi des del 1920, participà en el putsch de
Munic (1923) i fou secretari particular de Hitler (1925) i president del comitè central
del partit (1932). Pel maig de 1941 volà secretament a la Gran Bretanya, amb el propòsit
d'obtenir del govern anglès un tractat de pau que permetés a Alemanya de dedicar tot el
seu exèrcit a combatre l'URSS. Detingut pels britànics i jutjat a Nuremberg, fou
condemnat a cadena perpètua i reclòs a la presó de Spandau. Malgrat insistents demandes
a favor del seu alliberament, aquest li fou estat sempre negat.
Hirohito I del Japó (1901-1989)
Emperador del Japó des del 1926. Fill de l'emperador Yoshihito i regent des del 1921.
Permeté la política agressiva del govern Tojo, que menà el Japó a la Segona Guerra
Mundial. El 1945 el general Mac Arthur es mostrà partidari de la permanència de
l'emperador, que hagué d'acceptar, però, una monarquia constitucional. Perdé el
caràcter de divinitat que havia ostentat fins aleshores; el seu càrrec és simplement
representatiu. Fou succeït pel seu fill Aki Hito.
Hitler, Adolf (1889-1945)
Polític alemany. Fill d'un duaner austríac, residí, successivament, a
Linz, a Viena -on s'impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la
petita burgesia- i a Munic, i el 1914 s'incorporà com a voluntari a l'exèrcit bavarès.
El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, grup d'extrema dreta creat aquell mateix any;
aviat n'esdevingué membre de la junta directiva i redactor del seu setmanari, el
"Völkischer Beobachter", i el 1921 assolí la direcció del partit, el qual
prengué el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), vulgarment
conegut com a partit nazi. El 1923, influït per l'exemple de Mussolini, tractà
d'emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força (putsch de
Munich); detingut, fou condemnat a cinc anys de reclusió dels quals en complí només un,
durant el qual dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein
Kampf ('La meva lluita'). La crisi econòmica del 1929 féu possible la vertiginosa
ascensió del nacionalsocialisme; malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu
programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l'individu a la
comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els
seus seguidors aconseguiren 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies
als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.
Els magnats de la indústria, hostils a la política moderada de Brüning i de Schleicher
i atemorits per l'acció revolucionària esquerrana, donaren al nazisme un ajut decisiu;
amb ell el NSDAP esdevingué el partit amb major nombre de diputats al Reichstag (1932) i
el seu líder, Hitler, obtingué la designació de canceller (gener del 1933). Hitler es
féu atorgar amplíssims poders i ràpidament procedí a desfer-se dels adversaris i dels
col·laboradors de fidelitat dubtosa: acusà els comunistes de l'incendi del Reichstag (27
de febrer de 1933) i perseguí ferotgement els dirigents dels partits d'esquerra i dels
sindicats obrers, que foren prohibits; organitzà la Gestapo (1934), dictà lleis contra
els jueus, creà camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels
llargs coltells (30 de juny del 1934) féu assassinar, entre d'altres, els caps de la SA i
de l'ala moderada del seu propi partit. A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler
assumí també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de
tres anys d'intens rearmament començà a fer realitat els seus projectes expansionistes
amb l'ocupació de Renània (1936) i les annexions d'Àustria (Anschluss, 1938), de la
major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Davant la
negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdansk,
signà amb Stalin un pacte de no-agressió i atacà Polònia (setembre del 1939), fet que
provocà l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després d'una primera fase de
victòries alemanyes i a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43), el
conflicte canvià de signe i l'oposició interna al Führer augmentà; l'àmplia
conspiració de què aquest fou objecte, però, fracassà (juliol del 1944). El 30 d'abril
de l'any següent, assetjat Berlín per les tropes russes, Hitler se suïcidà, després
de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor
l'almirall Dönitz.
Horthy de Nagybánya, Miklós (1868-1957)
Home d'estat hongarès. Fou ajudant de camp de l'emperador Francesc-Josep i oficial de la
flota austro-hongaresa durant la Primera Guerra Mundial. Ministre de la guerra (1919),
dirigí l'esclafament de les forces revolucionàries dirigides per Béla Kun i romangué
al capdavant de l'estat, com a regent, fins el 1944. Sota el govern de Bethlen (1921-31)
actuà com a cap d'estat constitucional, però progressivament, els seus poders
esdevingueren dictatorials (1937) a la vegada que s'acostava a les potències de l'Eix.
Aliat del Reich durant la Segona Guerra Mundial, declarà la guerra a l'URSS (1941) però
volgué distanciar-se d'Alemanya després dels primers fracassos. Recelós, Hitler
l'obligà a acceptar l'ocupació d'Hongria per part de la Wehrmacht (1944). Cap a la fi de
la guerra intentà de negociar un armistici separat que fou impedit pels alemanys. Acabat
el conflicte, els aliats el forçaren a exiliar-se a Portugal, on escriví les seves
memòries.
Kaltenbrunner, Ernst
(1903-1946)
Advocat i polític austríac. Membre del partit nacionalsocialista, el 1942
succeí R.Heydrich com a cap de la Gestapo i del servei de contraespionatge de les SS. Fou
un dels principals responsables del terror dels darrers anys de la guerra i, com a tal,
condemnat a mort en el procés de Nuremberg.
Matsuoka, Yosuke (1880-1946)
Polític japonès. Representava el Japó a la Societat de Nacions quan es produí la
invasió de Manxúria (1931). Ministre d'afers estrangers, negocià el pacte tripartit amb
Alemanya i Itàlia (1940) i el de no-agressió amb l'URSS (1941). Empresonat pels
nord-americans com a criminal de guerra, morí abans del judici.
Mussolini, Benito (1883-1945)
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de
magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual
encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília
(1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del
partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a
favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del
diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il
Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o
grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del
partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada
de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921
aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al
capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava
l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre
tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la
complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap
de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual,
implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell
propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el
papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres,
dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en
alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió
d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil
espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i
ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual
signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles
els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà
d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental
l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els
progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als
Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la
zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En
apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels
partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva
amant Chiara Petacci.
Tojo, Hideki (1884-1948)
Militar i polític japonès. Ministre de la guerra (1940-41) i cap del govern (1941-44),
impulsà una política bel·licista, d'acord amb les seves idees imperialistes. Ordenà
l'atac de Pearl Harbor (1941), que provocà la guerra amb els EUA. Dirigí l'ofensiva
japonesa fins a la seva dimissió (1944) com a conseqüència del canvi de signe de la
lluita. Detingut pels nord-americans (1945), fou jutjat com a criminal de guerra i penjat
(1948).
Víctor Manuel III d'Itàlia (1869-1947)
Rei d'Itàlia (1900-46) i d'Albània (1939-43) i emperador d'Etiòpia (1935-41). Fill i
successor d'Humbert I. Els primers anys del seu regnat el país prosperà, gràcies a la
política liberal de Giovanni Giolitti. A l'exterior acabà, amb èxit, la guerra de
Líbia (1911-12). Intervingué personalment i amb un gran prestigi en la Primera Guerra
Mundial, però a partir del 1922 tolerà que el feixisme s'emparés d'Itàlia. Sempre a
remolc de les decisions de Mussolini, consentí a la guerra d'Etiòpia (1935) —la
qual cosa li valgué el títol imperial—, a l'ajuda a les tropes franquistes a
Espanya (1936-39), a l'annexió d'Albània (1939) i a l'entrada d'Itàlia en la Segona
Guerra Mundial al costat de l'Eix. El 1943, obligat per la crisi político-militar,
autoritzà el cop d'estat que enderrocà Mussolini i demanà l'armistici als aliats. El
1944 nomenà lloctinent del regne el seu fill Humbert II, en qui abdicà el 1946.
S'exilià a Egipte, on morí.
|
|
Militars
del bàndol de l'Eix. |
Dönitz,
Karl (1892-1980)
Almirall alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial com a comandant de submarí, i el
1918 els anglesos el feren presoner. Hitler li encarregà el comandament (1935) de la
flotilla de submarins de la marina alemanya. Ascendí a contraalmirall (1939) i a
vice-almirall (1940). Els primers anys de la Segona Guerra Mundial dirigí les accions
submarines contra la Gran Bretanya. Després d'haver fet costat a Hitler, enfront dels
crítics, a l'atac a l'URSS, fou nomenat almirall (març del 1942) i, poc temps després
(gener del 1943), cap suprem de la Kriegsmarine. Els darrers dies del Tercer Reich,
proclamat successor de Hitler, intentà, sense èxit, d'evitar la rendició incondicional.
A Nuremberg fou condemnat a 10 anys de presó, que complí a Spandau. Excarcerat el 1956,
publicà Zehn Jahre und zwanzig Tage ('Deu anys i vint dies', 1958).
Jodl, Alfred (1890-1946)
General alemany. Participà a la Primera Guerra Mundial com a artiller. El
1939 fou nomenat cap major de la Wehrmacht, i fou un dels principals responsables de les
campanyes d'aquesta. El 1945, nomenat cap major del govern de Dönitz, signà la rendició
alemanya. Acusat de crims de guerra pel tribunal de Nuremberg, fou executat.
Keitel, Wilhelm von (1882-1946)
Militar alemany. Ascendit a general el 1934, Hitler el nomenà (1938) cap del comandament
suprem de la Wehrmacht. Fou el principal responsable de la política militar nazi. Signà
la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. El Tribunal Militar Internacional de
Nuremberg el considerà reu de crims de guerra i fou condemnat a mort.
Kesselring, Albert (1885-1960)
Mariscal alemany. Fou un dels creadors de la Luftwaffe
i n'esdevingué cap d'estat-major (1936). Del 1939 al 1941 comandà la primera i la segona
flotes aèries a les campanyes contra Polònia, França i Rússia. Més tard fou destacat
a la Mediterrània. Fou condemnat a mort per un tribunal britànic (1947), però el 1952
li fou commutada la pena.
Paulus, Friedrich (1890-1957)
Militar alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial.
General (1939), participà en les campanyes de Polònia (1939) i França (1940), com a cap
d'estat major de Reichenau. Destinat a la de Rússia (1941), el 1942 atacà Stalingrad;
encerclat pels russos, hi resistí fins el 31 de gener de 1943 —el mateix dia Hitler
el nomenà mariscal—. Testimoni al procés de Nuremberg, el 1953 fou alliberat pels
russos i s'establí a l'Alemanya oriental.
Raeder, Erich (1876-1960)
Militar alemany. Comandant de la marina (1935) i gran almirall del Reich (1939), durant la
Segona Guerra Mundial dirigí la campanya de Noruega (1940) i dissuadí Hitler de la
invasió de la Gran Bretanya. Fou substituït per l'almirall Dönitz (1943) per
discrepàncies amb Hitler. Jutjat pel tribunal de Nuremberg, fou condemnat a presó
perpètua (1946) i alliberat (1955) per motius de salut.
Rommel, Erwin Johannes (1891-1944)
Militar alemany. En la Primera Guerra Mundial aconseguí la creu de ferro
(1915). Després estudià a la universitat, simpatitzà amb les SA i reingressà a
l'exèrcit (1933) i participà en la direcció dels moviments de joventut nazis. Durant la
Segona Guerra Mundial es destacà en la campanya de França al capdavant de la Setena
Divisió Blindada (1940), que li comportà el comandament de les tropes de l'Afrikakorps
(1941), amb les quals assolí importants victòries que feren que Hitler el promogués a
mariscal de camp el 1942 fins que, aquest mateix any, topà amb Montgomery a El-'Alamein,
on s'inicià la fi del domini alemany al nord d'Àfrica. En tornar a Europa li fou
encomanada la defensa atlàntica des de la costa holandesa fins al Loira. Retirat a
Baviera després del desembarcament de Normandia i d'ésser ferit (1944) en un atac aliat,
hom el relacionà amb els conjurats del 20 de juliol de 1944 (bé que mai participà en la
conspiració), i fou comminat al suïcidi pel mateix Hitler.
Yamamoto, Isoroku (1884-1943)
Almirall japonès. Estudià a l'acadèmia naval de Yetajuna i combaté a Tsushima en la
guerra russojaponesa de 1904-05. Després fou agregat naval a l'ambaixada japonesa als EUA
(1925) i delegat del seu país a les conferències de Londres (1929 i 1934) sobre
armaments navals. Viceministre de la marina (1936) i comandant en cap de la flota (1939),
promogué l'aviació naval i es mostrà molt actiu en les preparacions bèl·liques.
Almirall en cap de la flota que dugué a terme l'atac a Pearl Harbor (1941), dirigí amb
èxit l'ofensiva japonesa al Pacífic. Morí en ésser abatut el seu avió pels
nord-americans.
Yamashita, Tomoyuki (1883-1946)
General japonès. Comandà les forces japoneses al N de la Xina (1938), dirigí la
campanya de Malàisia (1941-42) i completà després la conquesta de les Filipines.
Després del desembarcament dels nord-americans a Leyte (1944), s'encarregà de dirigir la
resistència, i es reté el 1945. Fou condemnat a mort pel tribunal militar, a causa dels
seus crims contra la població civil.
|
Col.laboracio-
nistes. |
Laval,
Pierre (1883-1945)
Polític francès. Diputat socialista (1914-19), abandonà el partit i tornà a la Cambra
com a independent (1923-44). Ocupà diverses carteres ministerials fins el 1931, que es
féu càrrec del govern. La seva política pacifista el portà a multiplicar les
concessions als estats totalitaris, i llur connivència amb Mussolini provocà la seva
caiguda (1936). Després de la capitulació de França (1940) davant les forces del III
Reich, fou nomenat vice-primer ministre pel mariscal Pétain. Accentuà la seva política
col·laboracionista i d'adhesió incondicional al règim nazi, gràcies a la qual fou
president del govern (1942-44). Després de la victòria aliada, intentà de cercar refugi
a Barcelona, però el govern espanyol l'obligà a tornar a Àustria, d'on procedia.
Lliurat pels nord-americans a les autoritats franceses, fou condemnat a mort i executat.
Polític francès. Diputat socialista (1914-19), abandonà el partit i tornà a la Cambra
com a independent (1923-44). Ocupà diverses carteres ministerials fins el 1931, que es
féu càrrec del govern. La seva política pacifista el portà a multiplicar les
concessions als estats totalitaris, i llur connivència amb Mussolini provocà la seva
caiguda (1936). Després de la capitulació de França (1940) davant les forces del III
Reich, fou nomenat vice-primer ministre pel mariscal Pétain. Accentuà la seva política
col·laboracionista i d'adhesió incondicional al règim nazi, gràcies a la qual fou
president del govern (1942-44). Després de la victòria aliada, intentà de cercar refugi
a Barcelona, però el govern espanyol l'obligà a tornar a Àustria, d'on procedia.
Lliurat pels nord-americans a les autoritats franceses, fou condemnat a mort i
executat.
Pétain, Henri-Philippe-Omer (1856-1951)
Militar i estadista francès. Professor a
l'Escola de Guerra (1901-10), les seves teories defensives el feren impopular. General als
58 anys, durant la Primera Guerra Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i
dirigí la defensa de Verdun (1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional.
Comandant en cap de l'exèrcit francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de
Rivera la rebel·lió d'Abd el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern
dretà de Doumergue (1934) i ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la
desfeta francesa (1940), fou nomenat vice-president i, després, president del Consell de
govern. Sol·licitat l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat
i després de reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb
Alemanya i fundà un estat totalitari, sota el lema "Treball, Família,
Pàtria". Després dels contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer
del 1941), nomenà Laval president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a
refugiar-se a Suïssa. Tornà a França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el
qual observà un mutisme absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per
cadena perpètua (1945).
Quisling, Vidkun
(1887-1945)
Polític i militar noruec. Agregat militar a Moscou (1927-29) i ministre de defensa
(1931-33), fundà el Nasjional Samling, partit de tendència feixista. Simpatitzant del
nazisme, quan Noruega fou ocupada pels alemanys (1940) col·laborà amb ells, i el seu
partit passà a ésser l'únic permès al país. Cap de govern (1942), en finir la guerra
fou jutjat i executat. El seu cognom esdevingué sinònim de col·laboracionista.
Polític i militar noruec. Agregat militar a Moscou (1927-29) i ministre de defensa
(1931-33), fundà el Nasjional Samling, partit de tendència feixista. Simpatitzant del
nazisme, quan Noruega fou ocupada pels alemanys (1940) col·laborà amb ells, i el seu
partit passà a ésser l'únic permès al país. Cap de govern (1942), en finir la guerra
fou jutjat i executat. El seu cognom esdevingué sinònim de
col·laboracionista.
|
|
Polítics
del bàndol dels Aliats. |
Chamberlain, Arthur Neville (1869-1940)
Polític britànic. Diputat conservador (1918), col·laborà amb Stanley
Baldwin en la reunificació del partit (1924). Ministre de finances (1923), de sanitat
(1924) i novament de finances (1931), desenvolupà una política social avançada i
participà en els acords d'Ottawa. El 1937 fou elegit primer ministre. A fi de conservar
la pau internacional, cedí sovint a les exigències de Hitler i de Mussolini. Durant la
crisi germanotxeca (1938) signà l'acord de Munic, però l'ocupació de
Txecoslovàquia pels alemanys significà el fracàs de la seva política conciliadora.
Envaïda Polònia (1939), declarà la guerra a l'Eix. Al maig del 1940 cedí el poder a
Winston Churchill.
Churchill, Winston Leonard Spencer (1874-1965)
Polític, estadista i escriptor anglès. Fill de Randolph H.S.Churchill.
Ingressà a l'exèrcit (1895) després d'uns estudis mediocres. Fou corresponsal de guerra
a Cuba i a l'Àfrica del Sud, on fou fet presoner pels bòers, però aconseguí
d'evadir-se. Diputat conservador (1900), simpatitzà amb Lloyd George, però abandonà el
partit per unir-se als liberals. Fou sots-secretari d'estat de colònies (1906), lloc des
del qual defensà la Home Rule irlandesa i la concessió de l'autonomia als bòers. Fou
ministre de comerç (1908-10) i de l'interior (1910-11). Passà a l'almirallat (1911), des
d'on preparà eficaçment l'armada per a la futura guerra europea, que ell creia
inevitable. El fracàs dels Dardanels (1915) motivà la seva dimissió. El 1917, però,
esdevingué ministre de municions, i després (1919-22), ministre de la guerra. Gran
enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador (1924), decebut del paper dels
liberals enfront del socialisme. Canceller de l'Exchequer conservador (1924-29), fou el
responsable de la tornada del patró or, mesura exigida per la City, i que comportà la
deflació. Els anys trenta demanà amb insistència una política d'oposició a
l'expansionisme hitlerià. En esclatar la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939) fou
nomenat primer lord de l'almirallat i primer ministre (1940). Promogué una política de
sacrificis ('sang, fatiga, llàgrimes i suor', anuncià en el seu primer discurs als
Comuns, mentre demanava 'la victòria a qualsevol preu'), i amb el seu suport moral
estimulà la resistència anglesa (el signe de la V de victòria fet amb la mà
esdevingué famós); a l'exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin,
cooperà amb l'URSS quan fou atacada per Hitler i s'apressà a establir la Gran Aliança
amb els EUA quan aquests entraren en la guerra (1941); s'oposà, més tard, a la creació
d'un segon front rus; participà en la conferència de Casablanca (1943) i, quan el
desembarcament nord-americà a Itàlia féu la victòria aliada més factible, promogué
amb especial interès el desembarcament a la costa atlàntica del continent (Normandia, 6
de juny de 1944) i supervisà les operacions a França i Alemanya fins a la fi de la
guerra. La seva desconfiança envers l'URSS no trobà eco en Roosevelt, i a la
conferència de Jalta (febrer del 1945) maldà debades per impedir que l'Europa oriental
restés sota control rus (el 'teló d'acer', en expressió seva). Les eleccions del 1945
donaren la victòria als laboristes i passà a ésser líder de l'oposició. Tornat al
poder (1951), l'abandonà (1955) a Eden, ministre de l'interior. Churchill ha estat
probablement la més forta personalitat britànica del s XX. Entre els seus llibres, que
li valgueren el premi Nobel de literatura el 1953, destaquen la biografia del seu pare Lord
Randolph Churchill (1906), The World Crisis (1923-31), Marlborough; His
Life and Times (1933-38) i The Second World War (1948-54).
Daladier, Édouard
(1884-1970)
Polític francès. Fou professor d'història i diputat radical-socialista
(1919-40 i 1946-58), ministre de colònies (1924), d'obres públiques (1930-31) i de la
guerra (1932), i cap de govern (1933 i 1934). Sostingué el Front Popular, en el qual
participà com a ministre de la guerra (1936-37), i fou cap de govern per tercera vegada
(1938-40). La crisi econòmica l'obligà a cercar ajut entre els moderats, i, bé que
cedí davant les exigències alemanyes a Munic (1938), el 1939 declarà la guerra al III
Reich. Ocupà el ministeri de la guerra (març del 1940) i el d'afers estrangers (maig del
1940), però fou detingut pel govern de Vichy (juny del 1940) i deportat a Alemanya
(1943-45). Fou diputat (1946-58) i president del partit radical (1957-58).
Eisenhower, Dwight David (1890-1969)
General i estadista nord-americà. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí el
desembarcament aliat al nord d'Àfrica (1942), la campanya de Tunísia i els
desembarcaments de Sicília i Itàlia (1943), el desembarcament de Normandia (1944) i les
operacions que portaren a la fi de la guerra. Fou cap d'estat major de l'exèrcit (1945) i
comandant suprem de les forces de l'OTAN (1950-52). Candidat pel partit republicà, el
1952 assolí la presidència dels EUA, i fou reelegit el 1956, però sense majoria al
Congrés. Encarregà la seva política exterior a John Foster Dulles, i el 1957
exposà la doctrina Eisenhower, que preveia la intervenció nord-americana a
l'Orient Mitjà per mantenir-hi l'equilibri. Publicà les seves memòries de la guerra (Crusade
in Europe, 1948) i dels anys que fou president.
Roosevelt, Franklin Delano (1882-1945)
Polític nord-americà. D'origen holandès i de l'alta societat
nord-americana, estudià dret a Harvard i es casà amb una neboda del president Theodore
Roosevelt. Membre del partit demòcrata, fou senador de l'estat de Nova York (1910-13) i
secretari adjunt de la marina (1913-20). Un atac de poliomielitis (1921) el deixà
paralític de mig cos. Governador de l'estat de Nova York (1929-32), féu cara a la
depressió del 1929 amb mesures econòmiques intervencionistes. Elegit president dels
Estats Units (1932), fou reelegit ininterrompudament fins a la seva mort. Rodejat de
col·laboradors de mentalitat liberal, impulsà la reactivació de l'economia
nord-americana mitjançant un programa legislatiu de control i intervenció en l'economia
del país per part del govern federal, que es coneix amb el nom de New Deal i que
incloïa mesures de reforma bancària, impuls al crèdit, política social i lluita contra
l'atur. Aquest programa, que establí les bases del capitalisme nord-americà modern, no
fou totalment aprovat pel Congrés, i algunes de les mesures ja aprovades foren
considerades anticonstitucionals i anul·lades pel Tribunal Suprem. A les eleccions
presidencials del 1936 aconseguí un triomf rotund, que significà l'aprovació popular de
la seva política. Reforçà el poder federal, però fracassà en el seu intent de
reorganitzar el Tribunal Suprem. Practicà una política exterior de bonveïnatge,
especialment amb les repúbliques llatinoamericanes, i reconegué l'URSS. En
desencadenar-se la Segona Guerra Mundial, mantingué inicialment la neutralitat dels EUA,
bé que ajudà les democràcies i sobretot el Regne Unit (Lend-Lease Act, del
1941). L'entrada en guerra dels EUA, provocada per l'atac japonès a Pearl Harbor,
comportà un augment de l'activitat de Roosevelt, especialment en el camp diplomàtic
(entrevistes amb Churchill, Chiang Kai-shek i Stalin). Oposant-se als plans de guerra
britànics, evità la ruptura amb l'URSS. Impulsà la creació de les Nacions Unides.
Morí poc abans de la fi de la guerra, després d'haver estat elegit president per quarta
vegada consecutiva.
Stalin, Josif (1879-1953)
Nom amb què és conegut Josif Visarionovic Dzugasvili,
revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una família proletària georgiana, ingressà
al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la seva militància
socialista; des d'aleshores, adherit al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el
pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l'activitat revolucionària clandestina
entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses vegades, el 1904
es decantà pel bolxevisme, i participà en els moviments revolucionaris del 1905;
assistí als congressos del partit a Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per
Lenin membre del comitè central i primer director de "Pravda" (1912); en
aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913 redactà a Viena El marxisme i
la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17).
Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció
d'octubre. Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola
(1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del consell de defensa i discutit
inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l'abril del 1922 fou elegit,
malgrat l'oposició de Trockij, secretari general del partit, càrrec que li
permeté de controlar tot l'aparell de l'organització comunista i de l'administració i
esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el cap de l'estat
soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij —el qual
s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i en Bukharin,
Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de l'URSS el
teòric de la revolució permanent i eliminar tant l'oposició d'esquerra com l'ala
dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de Stalin s'identifica amb
la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol
país, decretà l'abandó de la NEP, la industrialització ràpida, la supressió
dels kulaks i la col·lectivització forçosa de l'agricultura, i posà en marxa el
primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la resistència camperola i exaltant
el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L'assassinat de Kirov (1934) serví a
Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que
liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran "purga" dins el PCUS, que
provocà un milió d'execucions i afermà la seva dictadura damunt el partit i el país.
Després de l'acord de Munic, signà amb l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió
(1939) que atorgà a l'URSS importants guanys territorials, però no evità l'atac de
Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà
tots els poders en les seves mans i dirigí personalment l'esforç militar i econòmic
soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern
a l'aliança anglonord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de
zones d'influència que li permeté, des del 1945, d'exportar la revolució socialista als
països de l'Europa oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda,
s'enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà l'avenç econòmic i tecnològic rus,
mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes econòmics del
socialisme a l'URSS (1952), portava a formes extremes el "culte a la
personalitat" i desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista
(complot dels metges, 1953). La mort de Stalin obrí un procés de crítica de la seva
política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i les desviacions,
engegant una "desstalinització" que afectà fins i tot el cadàver del
dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.
Truman, Harry Swinomish (1884-1972)
Polític nord-americà. D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934)
i vice-president (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la mort de
Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps d'haver pres possessió del
càrrec ordenà el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En
política interior fou partidari de mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947),
que limita el dret de vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la
immigració. La seva actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme
i, en política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una política
intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització de les Nacions
Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic
Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950).
No es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per Eisenhower.
Polític nord-americà. D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934)
i vice-president (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la mort de
Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps d'haver pres possessió del
càrrec ordenà el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En
política interior fou partidari de mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947),
que limita el dret de vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la
immigració. La seva actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme
i, en política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una política
intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització de les Nacions
Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic
Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950).
No es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per
Eisenhower.
Polític nord-americà. D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934)
i vice-president (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la mort de
Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps d'haver pres possessió del
càrrec ordenà el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En
política interior fou partidari de mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947),
que limita el dret de vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la
immigració. La seva actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme
i, en política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una política
intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització de les Nacions
Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic
Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950).
No es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per
Eisenhower.
|
|
Militars
del bàndol dels Aliats. |
Bradley,
Omar Nelson (1893-1981)
General nord-americà. Prengué part en la Segona Guerra Mundial. Ocupà Bizerta (1943) i
participà en la campanya de Sicília. El 1944 dirigí les forces nord-americanes en el
desembarcament de Normandia, ocupà Bretanya, es dirigí al Rin i penetrà fins a l'Elba,
on enllaçà amb l'exèrcit soviètic. Fou president del comitè de caps d'estat major i
representant nord-americà al comitè de defensa del pacte de l'Atlàntic (1949-53).
Publicà les seves memòries: A Soldier's Story (1951).
MacArthur, Douglas (1880-1964)
Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941),
resistí l'atac japonès fins al març del 1942. Comandà l'ofensiva al Pacífic (1943),
i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic (1945), aconseguí la victòria
sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l'ONU a Corea
(1950), però fou destituït per Truman (1951).
Montgomery, Bernard Law (1887-1976)
Mariscal anglès. Vescomte d'El-'Alamein. Lluità i fou ferit a la Primera Guerra Mundial.
En 1939-40 fou comandant de divisió a França, i el 1942 com a cap de l'exèrcit
d'Àfrica dirigí l'ofensiva victoriosa d'El-'Alamein i perseguí les forces de l'Eix fins
a Tunis (1943). Participà després en les campanyes de Sicília i Itàlia, el 1944
comandà les forces de terra en el desembarcament de Normandia, i posteriorment dirigí
l'alliberament del nord de França i de Bèlgica. El 1945 rebé la rendició dels
exèrcits alemanys del NW, l'any següent fou nomenat cap de l'estat major imperial
britànic i el 1951 comandant adjunt de l'OTAN a Europa. El 1958 es retirà i escriví les
seves memòries.
Mountbatten, Louis (1900-1979)
Primer comte Mountbatten de Birmània. Almirall britànic. Fill del príncep Ludwig von
Battenberg. Ingressà en la Royal Navy (1913) i participà en la Primera Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial fou cap de les operacions aeronavals combinades (1942-43),
i el 1943 fou nomenat comandant en cap de les forces aliades del SE asiàtic, on
aconseguí la victòria sobre les forces nipones. Fou virrei de l'Índia (1946) i
governador general (1947-48). Nomenat primer lord de l'almirallat (1955) i cap de l'estat
major naval (1955-59), el 1956 fou també almirall de la flota, i després cap de l'estat
major de la defensa (1959-65). Morí en un atemptat reivindicat per l'IRA Provisional.
Patton, George Smith (1885-1945)
Militar nord-americà. Principal especialista en blindats en l'exèrcit dels EUA, a la
Segona Guerra Mundial participà en les campanyes de Tunísia i Sicília. Cap del tercer
exèrcit, es destacà a la batalla de Normandia (1944). Morí d'accident.
Rokossowski, Konstantin (1896-1968)
Mariscal soviètic d'origen polonès. Ingressat a l'exèrcit imperial rus (1914), amb la
Revolució del 1917 es passà a l'exèrcit roig. A l'hivern de 1940-41 contribuí a la
derrota dels alemanys, que intentaven apoderar-se de Moscou. Tingué una participació
decisiva en la batalla de Stalingrad. Mariscal (1944), fou proclamat heroi nacional de
l'URSS (1949). Nomenat mariscal de Polònia, adoptà la nacionalitat polonesa.
Vicepresident del consell de ministres de Polònia (1952), comandant en cap de les forces
del pacte de Varsòvia (1955), després de la reacció nacional polonesa que tingué com a
conseqüència la pujada de Gomulka al poder (1956), tornà a l'URSS, on rebé càrrecs al
ministeri de defensa.
Tedder, Arthur (1890-1967)
Militar escocès. Baró de Tedder. General d'aviació, manà les forces aèries
britàniques a l'Extrem Orient (1936-38). Durant la Segona Guerra Mundial fou responsable
de la fabricació d'avions de combat i el 1941 manà les forces aèries al Pròxim Orient,
i participà en la campanya del Nord d'Àfrica. El 1944 fou nomenat adjunt del general
Dwight Eisenhower a l'alt comandament aliat i col·laborà en el desembarcament de
Normandia, l'alliberament de França i la invasió d'Alemanya. Mariscal de l'aire (1945),
fou cap d'estat major britànic (1946-50). Publicà unes memòries poc abans de morir.
Wilson, Henry Maitland (1881-1964)
Militar britànic. Lluità a la guerra dels bòers i a la Primera Guerra Mundial. Durant
la Segona Guerra Mundial lluità al N d'Àfrica contra els italians, dirigí l'evacuació
britànica de Grècia, i combaté a Síria contra les tropes franceses de Vichy. Nomenat
comandant suprem interaliat de la Mediterrània, dirigí el desembarcament aliat a
Provença (1944).
Zukov, Grigorij Konstantinovic (1896-1974)
Militar soviètic rus. Fill de camperols, enrolat en l'exèrcit tsarista el 1915, el 1918
passà a l'exèrcit roig i l'any següent ingressà en el partit bolxevic. Fou observador
soviètic en la Guerra Civil Espanyola. Lluità a Manxúria contra el Japó (1939).
General el 1940, cap de l'estat major, viceministre de defensa i membre suplent del
comitè central (1941), fou comandant en cap del front de l'W durant la Segona Guerra
Mundial, i participà en la defensa de Moscou. El 1942 passà a formar part del quarter
general de Stalin, de qui fou conseller militar. Fou enviat a Stalingrad, i més tard a
Leningrad. Mariscal de l'URSS (1943) i vicecomandant en cap, dirigí la gran ofensiva del
front de l'W i ocupà Berlín (1945). Com a representant del govern soviètic, signà
l'acta de capitulació alemanya. Fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit soviètic i
viceministre de defensa. A causa de la seva popularitat, fou relegat per Stalin a càrrecs
menors. Després de la mort de Stalin s'alià amb Khruscov i fou nomenat ministre de
defensa (1955) i membre del praesidium del PCUS (1956). El 1957 fou novament
relegat, i visqué retirat fins a la mort de Khruscov. És autor d'unes Memòries (1971).
|
|
Personatges
de la Resistència. |
Tito
(1892-1980)
Nom amb què és conegut Josip Broz,
polític iugoslau. Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23).
Cofundador del partit comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un
dels dirigents de les Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil
Espanyola (1936-39). Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi
i alliberà el país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou
proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció
del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de
desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda
dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del
partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou
reelegit ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de
reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954
fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.
Zervas, Napoleon
(1891-1957)
Militar i polític grec. Participà en els diversos pronunciaments militars entre el 1922
i el 1926. Expulsat de l'exèrcit, hi retornà (1936) sota la dictadura del general
I.Metaxàs. Durant la Segona Guerra Mundial, un cop desfetes les forces regulars, fundà i
dirigí l'EDES, grup guerriller monàrquic que lluità primer contra les forces
d'ocupació i després contra l'altra força guerrillera socialista ELAS.
Reincorporat a l'exèrcit amb els seus homes durant el govern de Tsaldaris (1946), fundà
el partit nacionalista i, ja reinstaurada la monarquia de Jordi II, fou ministre de
l'interior (1947) i d'obres públiques (1950-52).
Militar i polític grec. Participà en els diversos pronunciaments militars entre el 1922
i el 1926. Expulsat de l'exèrcit, hi retornà (1936) sota la dictadura del general
I.Metaxàs. Durant la Segona Guerra Mundial, un cop desfetes les forces regulars, fundà i
dirigí l'EDES, grup guerriller monàrquic que lluità primer contra les forces
d'ocupació i després contra l'altra força guerrillera socialista ELAS.
Reincorporat a l'exèrcit amb els seus homes durant el govern de Tsaldaris (1946), fundà
el partit nacionalista i, ja reinstaurada la monarquia de Jordi II, fou ministre de
l'interior (1947) i d'obres públiques (1950-52).
|
|
Altres
personatges. |
Pius
XI (1857-1939)
Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca
Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a
Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de
col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus
scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937).
Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant
la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti
connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió
social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge,
contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a
la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat
pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli
(1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts
estats.
Pius XII (1876-1958)
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de
sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919)
i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu
pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939)
ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per
estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als
empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució
racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava
ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia
d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària
situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees,
condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell.
S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione
(1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria
romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels
moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma,
1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma
litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la
religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es
destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante
Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947),
sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de
l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el
sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme
dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el
dogma de l'Assumpció de Maria (1950).
|
|
