Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

DESCOLONITZACIÓ I TERCER MÓN

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

L'expansió colonial europea, lligada a les necessitats de les potències industrials de trobar nous espais on comprar, vendre i invertir, va tenir la seva rèplica en el procés de descolonització, o sigui, la independència de les colònies d'Àsia, Àfrica i Oceania de les seves metròpolis.
Els primers símptomes de crisi en els grans imperis colonials van començar en acabar la Primera Mundial. Des d'ençà, els moviments nacionalistes van estendre's i el colonialisme era rebutjat cada cop amb més força. Tot i això, no serà fins després de la Segona Guerra Mundial que la descolonització va ser un fenomen imparable, convertint-se en un dels esdeveniments més importants del segle XX. El 1914, el 84% del territori mundial era en mans de les potències colonials europees. En tan sols dues dècades (1945-1965) la majoria de les colònies europees van assolir la independència, encara que per a moltes no va ser gens fàcil i hi van arribar després de dures guerres d'alliberament.

En línies generals podem distingir tres grans etapes en el procés de descolonització:
Entre 1945 i 1955 té lloc l'emancipació de les colònies franceses i britàniques d'Àsia i també algunes del món àrab. La majoria van mantenir el contacte amb les antigues metròpolis, i van formar part d'organitzacions com el Commonwealth o la Unió Francesa.
Entre 1956 i 1969 es va descolonitzar la major part d'Àfrica;  fins al 1960, la zona del nord del continent (països del Magrib) i a partir d'aquesta data els països de l'Àfrica negra.
Finalment, a partir de 1970 cal destacar la independència d'alguns enclavaments britànics i les colònies africanes que encara conservaven Portugal i Espanya. En aquesta etapa, l'ONU va adquirir un protagonisme destacat pel que fa al suport a la descolonització i l'ajut als nous Estats.

Els pobles asiàtics i part del món àrab van ser els primers en aconseguir la independència, i van convocar la Conferència de Bandung el 1955, en què van donar suport a l'alliberament de la resta dels països àrabs i de l'Àfrica negra. En el context internacional de la guerra freda, amb el control de les dues superpotències, els EUA i l'URSS, les excolònies es van pronunciar i van apostar per una actitud de neutralisme i no-alineament, tot i que, en realitat, es van generalitzar les preses de posició per l'un o l'altre bàndol. La conferència va representar la presa de consciència de l'anomenat Tercer Món i la seva entrada en l'escena política mundial.

Si bé la descolonització va significar la independència de les excolònies, en realitat només es va tractar d'una independència política, i encara (en molts països hi va haver -i hi ha encara-  un evident control polític indirecte). De fet, els nous Estats han seguit presoners del seu passat colonial i han continuat mantenint una dependència econòmica envers les antigues metròpolis: és el que es coneix amb el nom de neocolonialisme, una nova forma d'imperialisme en què els nous països independitzats segueixen en clara inferioritat respecte els països rics. La situació de subdesenvolupament dels països del Tercer Món, amb tot el que aquesta situació comporta, és un dels grans indicadors de les desigualtats que existeixen en el nostre món.

Activa la música

We Are The World

Temes relacionats

Imperialisme i colonialisme
La Primera Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial
La guerra freda i la política de blocs
Els nacionalismes
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La descolonització.
2. Els antecedents.
- El passat colonial.
3. Els orígens de la descolonització.
- El context històric.
- Postures anticolonialistes.
- El dret a l'autodeterminació.
- El nacionalisme d'alliberament.
4. El procés descolonitzador.
- Vies d'accés a la independència.
5. La descolonització d'Àsia.
- La independència de l'Índia.
- La independència d'Indoxina.
- El despertar de la Xina.
6. La descolonització del món àrab.
- El problema palestí.
7. La descolonització del Magrib.
- La independència d'Algèria.
- Altres moviments nacionalistes del Magrib.
8. La descolonització de l'Àfrica negra.
- Moviments nacionalistes de l'Àfrica negra.
- L'apartheid a Sud-àfrica.
9. Característiques del Tercer Món.
- Subdesenvolupament.
- Fort creixement demogràfic.
- Escassa i mala alimentació.
- Urbanització i terciarització.
- Analfabetisme.
- Estancament econòmic.
- El neocolonialisme.
- La situació de pobresa.
- Inestabilitat política.
10. El naixement del Tercer Món.
- La Conferència de Bandung.
- El no-alineament.
11. Organismes del Tercer Món.
- Organismes asiàtics.
- Organismes àrabs.
- Organismes africans.
- Organismes americans.
- Altres organismes.
12. Les relacions Nord-Sud.
- Organismes mundials.
- L'organització dels vells Imperis.
- L'ajut al Tercer Món.
13. La revolta del Sud.
- L'integrisme islàmic.
- L'Amèrica Llatina.
La descolonització és el procés d'independència política de les antigues colònies. Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats. El colonialisme europeu, obligat pels moviments d'alliberament nacional i per la nova correlació de forces, amb el sorgiment dels estats socialistes, ha hagut de donar la independència política a la gran majoria de les seves colònies. El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s XX i avivat en el període d'entreguerres, adquirí una gran força d'ençà de la Segona Guerra Mundial, amb la creació de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament nacional al decenni dels seixanta. L'impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a favor de l'autodeterminació i l'interès de les metròpolis a mantenir llur dominació econòmica a les colònies originà la creació d'entitats suprastatals com el Commonwealth i la Union Française, alhora que es desenvolupava el panafricanisme i el panarabisme. La constitució de la República Popular de la Xina, la política intervencionista dels EUA i les guerres de Corea i d'Indo-xina impel·liren els moviments d'alliberament nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos precedit o seguit de guerres colonials (les Índies holandeses, Algèria, la Indo-xina, el Congo, etc). La conferència de Bandung (1955), animada per Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser, consolidà les ànsies emancipadores de les colònies i confirmà la irreversibilitat del procés que, després de les conferències del Caire (1957) i d'Accra (1958), i de la guerra d'Algèria (1954-62), comportà la independència política de la quasi-totalitat dels pobles colonials d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Central, completada en les dècades de 1970 i 1980 amb l'emancipació de la major part dels territoris del Pacífic. Tanmateix, subsisteixen, o s'han creat en el concert internacional, unes noves relacions de dominació econòmica i política conegudes com a neocolonialisme.
El passat colonial. Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista. Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització).
Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en colònia.

El mot colonització a l'època moderna és ambivalent. D'una banda, significa la introducció de la civilització europea a països socialment i econòmicament endarrerits, als quals hom imposà la llengua, els costums, les tècniques de producció i les creences religioses del país colonitzador. D'altra banda, significa l'explotació comercial, en règim de monopoli, dels recursos naturals d'un país o territori, condicionant l'estructura de la propietat de la terra, els sistemes de conreu i els sistemes d'explotació minera. Aquesta explotació significà, sovint, un procés irreversible d'exhauriment dels recursos de les colònies, i el fet que la metròpoli dictés lleis que hi prohibien les activitats manufactureres fou un fre per a llur desenvolupament industrial. La colonització moderna neix de l'interès per trobar una ruta marítima d'accés a les mars de l'Índia per tal de satisfer la demanda d'espècies de l'Europa occidental, però també per tal de satisfer la creixent necessitat de metalls preciosos provocada pel ple desenvolupament de l'economia monetària i perquè el comerç Europa-Extrem Orient se saldava sempre amb un dèficit europeu que calia cobrir amb un drenatge de metalls preciosos cap a Orient. Els capdavanters d'aquest moviment foren els portuguesos.
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme.
Imperi colonial
Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències europees i sotmesos a llur sobirania.
Metròpoli
Nom que rep l'estat colonitzador respecte a les seves colònies.
Colònia
A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència. Les primeres colònies d'aquest període foren les dels castellans i portuguesos a Amèrica, però ben aviat altres potències europees en expansió crearen llurs propis imperis colonials. Algun d'aquests territoris ha continuat sota el domini de la metròpoli fins a l'actualitat. La majoria de les vegades el règim colonial -llevat d'algunes aportacions culturals o institucionals- fou perjudicial des del punt de vista de la colònia, que estigué sotmesa a una explotació intensiva dels seus recursos naturals. L'explotació comercial de l'agricultura de les colònies les ha sotmeses a un règim de monocultura que sovint ha provocat greus desequilibris segons les fluctuacions dels preus en el mercat internacional. Durant la segona meitat del s XX, el colonialisme de vell encuny (político-econòmic) ha deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament econòmic però igualment eficaç per als interessos de la metròpoli. Segons el grau de dominació i segons llurs característiques trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament, protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU a favor de la descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat canviant i han aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar, províncies d'ultramar, estats associats, etc.
Colònia d'explotació
Territori on els interessos econòmics estaven absolutament sotmesos a les estructures econòmiques i administratives metropolitanes. Tota l'economia està sota el control d'empreses occidentals i la majoritària població indígena resta dominada per un govern minoritari integrat per funcionaris i militars europeus.
Colònia de poblament
Territori on s'estableix de manera permanent una abundant població europea, originant-se nuclis socials de tipus occidental que s'imposen a la població indígena. Els models d'aquest tipus de colonització són els Dominis britànics.
Protectorat
Part de sobirania que un estat exerceix sobre un altre, sense annexar-lo al territori nacional, respectant-li el govern intern però reservant-se les relacions exteriors. Règim convencional entre dos estats, suposa un tractat especial -no existeix un dret comú- que determina les diverses competències. La forma normal de l'estat protegit suposa només la intervenció del protector en les relacions exteriors, bé que existeixen els protectorats colonials, on les ingerències atenyen la mateixa política interna i, en conseqüència, manquen de personalitat jurídica internacional. Lligat al fenomen del colonialisme, sigui quina sigui la modalitat, pràcticament ha desaparegut amb la descolonització.
Administració metropolitana

Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen. És la forma de govern imposat per les metròpolis a les seves colònies per tal d'administrar-les.
Governador
Funcionari al capdavant d'una colònia. La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en funcionaris que regissin en nom seu les províncies.
Context històric de la descolonització. Context
Conjunt de circumstàncies que envolten i expliquen un esdeveniment, una situació, un individu, etc.

Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918.
Revolució Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera, coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre, segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.

Època d'entreguerres
Període de la història comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i el començament de la Segona Guerra Mundial (1939).
Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945.

Guerra freda
Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics.
En els orígens de la descolonització cal contemplar diversos factors.
Un context internacional favorable, amb postures contràries al colonialisme.
Anticolonialisme
Actitud d'oposició al colonialisme.
Antiimperialisme
Oposició a l'imperialisme.

Catorze Punts de Wilson
Proposta de 14 punts, elaborats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets. Foren presentats el 8 de gener de 1918.

Carta de l'Atlàntic
O Carta Atlàntica. Declaració signada el 14 d'agost de 1941 entre F.D.Roosevelt, president dels Estats Units, i W.Churchill, cap del govern britànic, que posteriorment donà lloc a l'OTAN. S'hi establien els principis fonamentals en què s'havia de basar el nou ordre internacional un cop acabada la guerra: la renúncia a les conquestes territorials, el dret dels pobles a disposar d'ells mateixos, la igualtat de tots els Estats en l'accés al comerç i a les matèries primeres, etc.

La carta, que resumia els principis dels aliats en política internacional, un cop acabada la guerra amb els alemanys garantia la lliure determinació de tots els pobles, la inviolabilitat territorial i l'accés de tots els estats a la cooperació econòmica internacional.
Carta de les Nacions Unides
També Carta de San Francisco. Carta promulgada l'any 1945, en la Conferència de San Francisco, en la que es fixava els objectius principals de la nova Organització de les Nacions Unides: igualtat sobirana de tots els Estats,no ingerència en els afers interiors de cada nació, dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i reglamentació pacífica dels conflictes entre els països.
Organització de les Nacions Unides (ONU)
Organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.
Declaració Universal dels Drets Humans
Document signat per l'assemblea de l'ONU, a París, el 1948, al qual s'han adherit gairebé tots els estats. Compost d'un preàmbul i de 30 articles, reconeix el dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat, a la lliure associació i a la resistència contra l'opressió, entre d'altres, com a drets fonamentals i irrenunciables de tota persona humana.
Va ser fonamental el reconeixement del dret dels pobles a l'autodeter-
minació.
Dret dels pobles a l'autodeterminació
És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític.
Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.

Malgrat la importància pràctica d'aquest principi, que domina la reestructuració política de l'Europa del s XIX, fins i tot a la independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s XX, tant a l'hora de la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat del s XX, és evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
L'esperit nacionalista va estendre's entre les elits indígenes, donant lloc a diversos partits i moviments nacionalistes. Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva, d'afirmació i d'alliberament.
Colon
Persona que forma part d'una colònia.
Indígena
Que és nat en el país que habita.
Que creix, que es fa o habita naturalment en una regió, no importat.
Que pertany a un grup ètnic existent en un país d'ultramar abans de la seva colonització.
Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament. L'aristocràcia ha estat des de temps antic un tipus molt clar d'elit, determinat pel rang familiar o per una situació de poder. N'hi ha hagut també d'altres tipus, integrats per persones que, sense poder polític, destaquen per llur competència en el camp industrial, comercial, intel·lectual o artístic. En la mesura que una elit pot imposar el que considera la seva gran missió (sense comprovar si té valor real o no), hom parla d'elit establerta, que esdevé elit formal en tant que s'oposa a la promoció d'altres elits, les quals responen precisament al concepte d'elit real, és a dir, la que és integrada per persones socialment dinàmiques. La substitució d'unes elits per unes altres, dins una alternança d'etapes de canvi dinàmic i d'estabilització conservadora, constitueix l'anomenada circulació de les elits, concepte enunciat per Pareto, que fou el primer a donar a les elits un estatut pròpiament sociològic.
El procés descolonitzador. Emancipació
Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats.
Autogovern

Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació, o de les colònies que volen desfer-se de la dominació de la metròpoli i organitzen moviments d'alliberament.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme.
Vies d'accés a la independència. Via armada o violenta
Va comportar una guerra d'alliberament nacional, i es va dur a terme bàsicament a les colònies que les metròpolis van voler recuperar després de la Segona Guerra Mundial (casos d'Indonèsia o Indoxina) o en les que tenien un nombre de colons europeus molt elevat (cas d'Algèria).
Guerra

Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.
Via negociadora o pacífica
Va comportar la negociació de la independència entre la metròpoli, que aconseguia així unes condicions favorables als seus interessos, i els moviments nacionalistes, que pressionaven mitjançant grans mobilitzacions populars (casos de l'Índia o Tunísia). Malgrat les negociacions, els processos d'independència pactada no van estar exempts d'enfrontaments violents.
Negociació

Acció de tractar (d'un afer) mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre'l favorablement, arribar a un acord.
No-violència
Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones. Síntesi de la tesi de la violència justa i de l'antítesi de l'actitud místico-legalista, esdevé una teoria i una praxi política que lluita per l'alliberament de la humanitat per mitjans estranys a la violència. Cal cercar-ne les arrels en la filosofia de l'Orient antic (Lao Tse, Confuci) i del cristianisme. Diversos grups pacifistes (quàquers, mennonites) li donaren un caire inicialment religiós, que durà fins a la Revolució Francesa. A partir d'aleshores, i amb l'aportació de Thoreau, James, Tolstoj, Gandhi, Huxley, King, Lanza del Vasto, etc, adquireix una maduresa filosòfica i es transforma en una eina de lluita sòcio-política. L'actitud elitista i exòtica d'alguns grups pacifistes n'ha amagat sovint la força revolucionària. La no-violència pot prendre formes i mitjans diversos: desobediència pacífica, manifestacions pacífiques, vaga de fam, etc. Els anys 1958-59 tingué lloc la primera relació amb el grup L'Arche de Lanza del Vasto a través de membres de la revista barcelonina "El Ciervo". Durant els anys seixanta la relació amb Lanza del Vasto originà els primers grups catalans, promoguts sobretot per Lluís Senollosa i Jordi Maluquer, així com la formació de l'Equip Objecció de Consciència, integrat a Pax Christi. Posteriorment nasqueren nous grups i tingué ressò l'actitud personal de Lluís M.Xirinacs. Al País Valencià, Josep Lluís Beúnza fou el primer objector de consciència catòlic a l'estat espanyol el 1971.
La descolonització de l'Àsia.
La independència de l'Índia.
Colònia d'explotació
Territori on els interessos econòmics estaven absolutament sotmesos a les estructures econòmiques i administratives metropolitanes. Tota l'economia està sota el control d'empreses occidentals i la majoritària població indígena resta dominada per un govern minoritari integrat per funcionaris i militars europeus.
La Joia de la Corona
Apel.latiu amb el qual es designava l'Índia pel fet de ser la colònia britànica més rendible.
Revolta dels sipais
Revolta protagonitzada pels sipais (soldats indígenes de l'exèrcit britànic) l'any 1857, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. La rebel.lió es va iniciar arran de la negativa dels soldats hindús d'utilitzar cartutxos engreixinats amb productes animals, ja que això anava contra les seves creences religioses. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858).
Sipai
Als ss XVIII i XIX, soldat indi al servei de França, Portugal i la Gran Bretanya. Organitzats sobretot pel francès Joseph-François Dupleix i l'anglès Robert Clive, foren mantinguts després per la Companyia de l'Índia Oriental. L'any 1857 esclatà una revolta d'aquestes tropes, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858). Posteriorment, els regiments de sipais foren reorganitzats.
Sikh

Membre de la comunitat religiosopolítica fundada per Nanak (1469-1538), establerta bàsicament al Panjab. El seu caràcter, originàriament pacifista i devocional, es convertí progressivament en guerrer, sobretot per obra del desè guru Gobind Singh (1666-1708), que, en intervenir a favor d'un dels seus germans derrotats el 1658 pel musulmà Aurangzeb, provocà la persecució per part dels mogols, que els obligà a fugir del Panjab oriental. Insurgits diverses vegades (s XVIII), el príncep Ranjit Singh creà un estat independent al Panjab i al Caixmir (1819). S'oposaren a la dominació britànica i foren reconeguts després de la primera guerra sikh (1844-48), bé que en una segona insurrecció (1849) foren vençuts. Després de la guerra indopakistanesa obtingueren, el 1966, la constitució d'un estat panjabi, on són poc més de la meitat de la població. Mantingueren, però, la seva oposició al govern i maldaren per obtenir una autonomia més àmplia, el reconeixement oficial de llur religió i la incorporació de la ciutat de Chandigarh a l'estat del Panjab. Vers el 1981 esclataren greus incidents, que posaren en evidència el progressiu enfrontament entre les comunitats sikh i hindú. El govern de l'estat menà, el 1984, una dura repressió dels elements extremistes, especialment al Temple d'Or, a Amrítsar, capital religiosa dels sikhs. El mateix any, la primera ministra de l'Índia, I.Gandhi, morí en un atemptat protagonitzat per militants sikhs membres de la seva guàrdia personal.
Partit del Congrés
Indian National Congress. Moviment, després partit polític indi, fundat el 1885. D'orientació socialitzant, democràtica, secularista, fou partidari del no-alineament, i entre els seus primers líders es destacaren el mahatma Gandhi (1920-33) i Nehru (1951-54). Protagonitzà el moviment per la independència de l'Índia (1947) i detingué el poder sense interrupció fins el 1977, bé que el 1969 se n'escindí l'Indian National Congress (Organization), esdevingut el primer partit de l'oposició i que el mateix any cofundà el partit Janata, el qual derrotà el Partit del Congrés. El 1978, I.Gandhi protagonitzà una escissió, l'Indian National Congress (I), que es convertí en la primera força de l'oposició i que des de les eleccions del 1980 tornà a governar el país fins el 1996. Morts en atemptat I.Gandhi (1984) i el seu successor, el seu fill Rajiv (1991), en 1991-96 Narasimha Rao fou primer ministre i president del partit, càrrec que posteriorment han ocupat Sitaram Kresi fins el 1998 i, des d'aquest any, Sonia Gandhi, vídua de Rajiv. Després de la derrota del partit en les eleccions parlamentàries d'abril-maig del 1996, Narasimha Rao renuncià el càrrec de primer ministre i, al setembre, el de president del partit. Narasimha Rao fou substituït en la presidència per Sitaram Kesri. Però l'any 1998 la vídua de Rajiv Gandhi, Sonia Gandhi, fou elegida cap del partit amb l'objectiu de reconstruir el suport dels sectors més pobres de la societat, i especialment dels musulmans. En les eleccions del 1999 el partit continuà perdent força. 

Lliga Musulmana
Organització política pro-musulmana fundada a l'Índia (1906) per Mohammed Ali Jinnah. Enfrontada amb el fort nacionalisme hindú del Congrés Nacional Indi, propugnà (1940) la creació d'un estat islàmic independent, el futur Pakistan. Amb la consecució d'aquest participà activament en la seva vida política fins que fou abolida per Iskander Mirza (1958). Tingué l'última revifalla durant el govern d'Yyyub Khan.
Acta Índia
Indian Independence act. Llei aprovada pel parlament anglès, en virtut de la qual el 15 d'agost de 1947 el territori indi assolí la independència, dividit —d'acord amb el desig dels musulmans i els interessos britànics— en dos estats: la Unió Índia i el Pakistan, tots dos dins el Commonwealth.
La independència d'Indoxina. Indoxina, península d'
Península d'Àsia, la més oriental de les tres penínsules meridionals del continent. Compresa la península de Malacca, perllongació unida per l'istme de Kra al S de la massa continental, envolten la Indoxina el golf de Bengala, a l'W, l'estret de Malacca i el golf de Tailàndia al S i al SE la mar de la Xina Meridional. L'extensió total és de 2 270 964 km2, distribuïts entre Birmània (678 033 km2), Tailàndia (513 115) i el territori de la Indoxina oriental integrat per Laos (236 800), Cambodja (181 035), Vietnam (331 653) i, a la península de Malacca, Malàisia (329 747) i Singapur (581).
Guerra d'Indoxina
Ho Chi Minh proclamà (1945) la República Democràtica del Vietnam, però l'intent francès de recuperar la sobirania a la Indoxina provocà la ruptura d'hostilitats (1946), malgrat la promesa de respectar la RDV dins la Unió Francesa; a més, la revolució xinesa refermà el Viêt Minh, i la guerra es generalitzà. El 1953 França assumí la defensa de Laos, independent des del 1949 sota la monarquia pro francesa de Luang Prabang. La protecció de Laos des de la base de Dien Bien Phu motivà una gran batalla (novembre del 1953 - març del 1954), en què les forces franceses foren totalment desfetes. El cop moral i la crisi interna de la Quarta República decidiren França a signar els acords de Ginebra (juliol del 1954), pels quals fou dividit el Vietnam en dos estats i foren previstes unes eleccions. A Cambodja el príncep Norodom Sihanuk restablí l'assemblea i negocià la retirada dels francesos. A Laos, després de l'armistici hom formà un govern de coalició (1957), que el 1960 caigué a conseqüència d'un cop d'estat de les dretes, i la guerra civil fou represa.
Viet-minh
Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamar la República Democràtica del Vietnam, de la qual fou designat president. Els francesos no la reconegueren i reinstauraren Bao-Dai. Començà així la guerra d'Indo-xina (1946-54), en la qual el Viet-minh obtingué la victòria definitiva a la batalla de Dien Bien Phu. Per la conferència de Ginebra, el Vietnam fou dividit en dues zones. El Viet-minh es retirà al N i fou substituït pel Partit dels Treballadors Vietnamites. Al S, els nuclis guerrillers del Viet-minh que hi restaren, juntament amb d'altres forces, formaren el Front Nacional d'Alliberament.
Batalla de Dien Bien Phu
Combat sostingut per la possessió de la localitat de Dien Bien Phu, al Vietnam del Nord, Tonquín, entre els francesos i les forces del Viet Minh (1954). Per tal de protegir Laos, el general francès Navarre llançà sis batallons cap a la depressió de Dien Bien Phu amb la intenció de convertir-la en base d'operacions (novembre del 1953). Vo Nguyen Giap hi concentrà els seus exèrcits a l'entorn i, salvant les dificultats de la selva, conduí l'artilleria pesant a les muntanyes que dominaven la depressió (desembre del 1953 — març del 1954) i reuní quatre divisions per a l'assalt de la localitat. Navarre, confiant en la superioritat militar dels francesos, acceptà la batalla. El 13 de març la infanteria i l'artilleria del Viet Minh es llançaren a una ofensiva a gran escala. El 7 de maig, Christian De Castries, coronel de la base, es rendí als vietnamites (que hi feren més de 10 000 presoners, després de sofrir 1 500 morts i 4 000 ferits. La derrota de Dien Bien Phu precipità l'armistici de Ginebra (juliol de l'any 1954).
Conferència de Ginebra
Reunió internacional que tingué lloc a Ginebra (26 d'abril — 21 de juliol de 1954) per tractar dels problemes de l'Extrem Orient. Quant a la unificació de Corea, no fou possible de prendre cap resolució. Pel que fa a la Indo-xina, davant la desfeta francesa a Dien Bien Phu (maig del 1954), els representants del Vietminh, la República del Vietnam, Laos, Cambodja, França, la Xina Popular, l'URSS, els EUA i la Gran Bretanya acordaren la fi de les hostilitats, la divisió provisional del Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17, atribuïdes al Vietminh (nord) i al règim de l'ex-emperador Bao-Dai (sud), i la celebració d'eleccions en ambdues zones en el termini de dos anys, amb l'objecte de reunificar el país mitjançant la designació d'un govern únic.
Guerra del Vietnam

Conflicte bèl·lic (1954-75) entre la República Democràtica del Vietnam, ajudada per la República Popular de la Xina i l'URSS, i la República del Vietnam, auxiliada pels EUA. La conferència de Ginebra (1954), que clogué la guerra d'Indo-xina, dividí el Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17. Unes eleccions generals previstes per al 1956 havien de reunificar el país. Ni els EUA ni la República del Vietnam, però, no acceptaren l'acord. A partir del 1957 sorgiren al S grups terroristes —nodrits per nacionalistes i per comunistes— amb el suport actiu del Vietnam del Nord. El 1960 hom creà el Front Nacional d'Alliberament (FNA), i el terrorisme donà pas a la guerrilla. Caigut Ngo Dinh Diem i eliminada l'opció neutralista, els EUA, per contrarestar l'ajuda del Vietnam del Nord al FNA, engegaren un programa d'ajut directe i en massa al Vietnam del Sud. A mitjan 1964, arran d'un incident confús, els EUA bombardejaren els principals nuclis industrials i militars del Vietnam del Nord, i el president Johnson fou autoritzat pel congrés a adoptar totes les mesures que cregués convenients amb relació al conflicte vietnamita: a la pràctica era una declaració de guerra. Els bombardeigs aeris foren intensificats a partir de febrer del 1965, però no anorrearen l'activitat guerrillera al S, que continuà rebent el suport del Vietnam del Nord, de la Xina i de l'URSS. Al final del 1965, 165 000 soldats nord-americans intervenien directament en la guerra; el règim de Saigon tenia 635 000 homes en peu de guerra, i el FNA i el Vietnam del Nord, uns 230 000. Pel novembre de 1965 una divisió nord-americana evità que tres regiments nord-vietnamites i guerrillers dividissin el Vietnam del Sud en dues parts. El 1967, de resultes d'una gran ofensiva dels EUA, el Viet-cong hagué d'abandonar molts territoris i tornar a l'activitat terrorista, mentre continuaven els bombardeigs al N del paral·lel 17. El 1968 el FNA llançà la gran ofensiva del Tet, o cap d'any budista. En dues setmanes els guerrillers ocuparen 34 capitals de província, 64 capitals de districte, totes les ciutats autònomes i alguns barris de Saigon i Hue. Solament un gran esforç per part de sud-vienamites i nord-americans permeté de contrarestar l'ofensiva. La guerra obrí una profunda crisi política, social i econòmica als EUA, i els seus aliats començaren a criticar severament la política de Washington. Pel març de 1968 els EUA suspengueren els bombardeigs aeris sobre el 90% del territori nord-vietnamita, i hom inicià converses preliminars amb el Vietnam del Nord, a París. Al final del 1968 els nord-americans al Vietnam sumaven 543 000 homes. Richard Nixon, el nou president nord-americà, procedí a la retirada gradual de tropes nord-americanes i formulà la "doctrina Guam", segons la qual l'exèrcit sud-vietnamita havia de dur la guerra per si sol amb el suport logístic i financer dels EUA. Era la "vietnamització" de la guerra. Mentrestant el FNA creà el Govern Revolucionari Provisional (GRP), que ampliava la base del Front davant les converses de París. El 1970 tropes sud-vietnamites entraren dins Cambodja per a tallar les rutes de proveïment del GRP, l'anomenada "ruta Ho Chi Minh", i el 1971 l'acció es repetí a Laos. Pel març del 1972 el GRP llançà una nova ofensiva general al sud de la zona desmilitaritzada, als altiplans centrals i a la rodalia de Saigon. Aquesta operació demostrà el fracàs dels trasllats forçosos de població rural a llocs fortificats de millor defensa (uns cinc milions de persones foren desplaçades així). Els bombardeigs aeris nord-americans contra el Vietnam del Nord foren represos, i també el blocatge dels ports. Pel desembre del 1972, malgrat els avenços fets a les converses de París, els EUA iniciaren el bombardeig total del Vietnam del Nord. Hanoi i Hai Phong foren pràcticament anorreades, i els estratègics dics del riu Roig foren amenaçats de destrucció. Finalment, fou signat el tractat de París entre els EUA, la República del Vietnam, la República Democràtica del Vietnam i el Govern Revolucionari Provisional, sobre la base de l'aplicació de la conferència de Ginebra. La República del Vietnam es negà a aplicar el tractat de París; però, retirats els nord-americans i reduït el seu ajut financer i logístic, la debilitat progressiva del règim de Saigon féu cada vegada més sensible l'activitat guerrillera del GRP. Al començament del 1975 una ofensiva dels guerrillers desllorigà el sistema defensiu sud-vietnamita, i tot el Vietnam central caigué en poder del GRP. Finalment, per l'abril del 1975, les tropes del GRP i del Vietnam del Nord ocuparen Saigon, després que el govern sud-vietnamita es rendís incondicionalment. El país fou immediatament pacificat i reunificat. Entre el 1961 i el 1975 foren morts o ferits gairebé 7 500 000 vietnamites; els nord-americans tingueren 46 000 morts i 300 000 ferits, i hi esmerçaren uns 140 bilions de dòlars.
Viet-cong
Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit despectiu, però després es popularitzà arreu del món.
Front Nacional d'Alliberament
Agrupació política revolucionària de l'antic Vietnam del Sud, fundada el 1960. Integrat per grups polítics de procedència diversa sota control comunista, amb el suport del Vietnam del Nord, el seu braç armat, el Viet-cong, dugué a terme des del 1962 la guerra de guerrilles contra el règim de Saigon, al qual donaven suport els EUA. De forta implantació en l'àmbit rural, fou admès a la conferència de pau de París (1968) i per mitjà del Govern Revolucionari Provisional (1969) controlà gran part del país. Després de la retirada de les tropes nord-americanes del Vietnam del Sud (1973), l'enderrocament del règim de Saigon (1975) i la reunificació (1976), aquest mateix any l'organització s'integrà dins el Partit Comunista Vietnamita.
Guerrilla

Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
Tet
Nom annamita del cap d'any del calendari xinès, que comença amb la primera lluna nova, entre el 20 de gener i el 19 de febrer del calendari gregorià. El 1968 hi tingué lloc el fet militar conegut com a ofensiva del Tet, en la guerra del Vietnam.
Converses de París
Conjunt de reunions celebrades a París (maig del 1968 - gener del 1973), entre una delegació nord-americana i una de nord-vietnamita, per negociar la fi de la guerra del Vietnam. Interrompudes diverses vegades, culminaren en un tractat de pau, negociat per H.Kissinger (EUA) i Le Duc Tho (Vietnam del Nord) i signat per ells (23 de gener del 1973) i pels ministres d'Afers Estrangers dels EUA, el Vietnam del Nord, el Vietnam del Sud i del govern revolucionari provisional del Vietnam del Sud (27 de gener). Entre d'altres, el tractat recollí els següents acords: l'alto el foc des del dia 28 de gener, la retirada de les forces americanes del Vietnam, la creació d'una comissió internacional de control i supervisió i la formació d'un consell nacional vietnamita de reconciliació i concòrdia.
El despertar de la Xina. Guomindang
Moviment i organització política xinesa fundada per Sun Yazen. Els seus orígens es troben en la Xing Zhonghui ('Associació per a la restauració de la Xina'), creada pel mateix Sun Yazen el 1895 i que el 1905 es convertí en la Zhonggao Tongmenghui ('Aliança xinesa'), organització antidinàstica, republicana i demòcrata que actuà en la clandestinitat i afavorí diversos aixecaments. Després de la revolució del 1911 es transformà (1912) en un partit polític nacionalista i burgès, inicià una acció parlamentària i prengué el nom de Guomindang. Prohibit amb la dissolució del parlament (1913), es convertí, al Japó, en Zhoughua Guomindang ('partit revolucionari xinès') i el 1919 Sun Yazen li tornà a donar el nom de Guomindang ('partit nacional'). Després d'un acord de Sun Yazen amb Rússia (1923) s'alià amb el partit comunista xinès i junts emprengueren la lluita contra els senyors feudals del N de la Xina (expedició del nord) i, després, contra la invasió japonesa. El 1927, però, Chiang Kai-shek, al cap del Guomindang després de la mort de Sun Yazen, esclafà l'aixecament de Canton, anihilant el partit comunista xinès, concentrat en bona part a la ciutat. A partir d'aquest moment els dos moviments romangueren periòdicament enfrontats. Bé que el 1936 arribaren a un acord de lluita unida contra la invasió japonesa, Chiang Kai-shek no perdé ocasió per atacar les zones controlades pels comunistes (1939-42, 1943), de manera que en acabar la Segona Guerra Mundial, la guerra civil continuà, enfrontant aquests dos blocs. Derrotat per les forces comunistes (1949), el Guomintang continuà la trajectòria de les forces de Chiang Kai-shek.
Llarga Marxa,la
Episodi de la revolució xinesa. Les tropes comunistes, per tal d'evitar l'encerclament i la destrucció per part de les forces del Guomindang, es retiraren des del Kiang-si (Xina meridional) al Shen-si (nord de la Xina), i feren quasi 10 000 quilòmetres (de l'octubre del 1934 a l'octubre del 1935). Passaren pel Yunnan, per les fonts del Iang-Tsé, pel Tibet oriental i pel Si-Kiang oriental. De 100 000 homes que la iniciaren n'arribaren al Shen-si 30 000. Els caps polítics i militars d'aquesta retirada, crucial en la guerra civil i la revolució xinesa, foren Mao Zedong, Zhue Te i Zhu Enlai.
Revolució Xinesa
Procés de transformació socialista de la Xina. Acabada la Segona Guerra Mundial i després d'una treva (gener-abril 1946), les forces del Guomindang dirigides per Chiang Kai-shek, després de la batalla de Huau Hai (octubre del 1948 - gener del 1949), retrocediren davant la contraofensiva dels comunistes, que rebien ajut de l'URSS. L'1 d'octubre de 1949 Mao Zedong, màxim dirigent dels comunistes, proclamà a Pequín la República Popular Xinesa i el 14 de febrer signà un tractat d'amistat i cooperació amb l'URSS. La victòria militar inicià una primera fase revolucionària destinada a combatre la burgesia reaccionària, el subdesenvolupament, la manca d'educació, les diferències regionals, el burocratisme, la corrupció, les drogues, les inundacions, les rates i els mosquits, etc. Quatre fets marcaren aquesta etapa: la primera reforma agrària (1947 i 1950), que eliminà els latifundis no conreats, la reforma de l'idioma, la llei de casament (1950), que emancipà la dona i ajudà a destruir la rígida estructura familiar tradicional, i la guerra de Corea (1950-53), la qual absorbí una gran part dels esforços revolucionaris, però en canvi li donà una imatge de credibilitat revolucionària a tot el Tercer Món. Aquesta fase de destrucció de la societat feudal donà pas a la concepció d'un model revolucionari agrari i diferent del soviètic i a l'establiment de les bases d'aquesta societat socialista. El 1953 fou posat en funcionament amb l'ajut soviètic el primer pla quinquennal (1953-57), el qual suprimí progressivament l'empresa privada i augmentà l'índex de creixement del PNB pel damunt del 10% anual. El nivell de vida millorà notablement com a conseqüència d'aquest esforç. Tanmateix la base del pla fou la nova reforma agrària (1955), portada a terme a base de cooperatives i granges estatals segons el model soviètic. La revolució política restà institucionalitzada en la constitució del 1954, basada en les assemblees populars. Les resistències als canvis foren anorreades sovint per mètodes violents, però en canvi fou estimulada la crítica popular. L'èxit del primer pla animà la primera fase del VIII Congrés del PC xinès (1956) a fomentar una certa liberalització (les "Cent Flors") a fi d'atreure's les capes intel·lectuals. La campanya fracassà a causa de les fortes crítiques al procés revolucionari i el PC xinès fou purgat radicalment (1957). Al mateix temps les relacions amb l'URSS empitjoraren a causa de les diferències estructurals entre ambdues revolucions. El segon pla quinquennal (1958-63) radicalitzà la reforma agrària, creà comunes populars, les quals esdevindrien el veritable eix econòmic i social de la revolució, i insistí en la industrialització pesada i en les obres d'interès col·lectiu. Havia d'ésser el "gran salt endavant". La intenció dels quadres revolucionaris era d'arribar a la societat comunista sense entretenir-se en l'estadi socialista. El pla fallí bàsicament per errors d'apreciació i d'organització, i la Xina hagué d'establir un rigorós racionament i importar aliments. Les rectificacions introduïdes al pla revisaren els objectius i les prioritats. Hom posà l'accent en la producció agrícola i la indústria lleugera i foren abandonats els grans projectes d'indústria pesant. La crisi del 1959 motivà fortes tensions al si del PC xinès, i Liu Shaoji substituí Mao Zedong a la presidència de la República. D'altra banda, les dificultats econòmiques i polítiques coincidiren amb la ruptura amb l'URSS (1960). Sotmesa a un sever blocatge occidental i perdut el suport soviètic, la Revolució Xinesa intensificà la seva línia tercermundista, ja posada en relleu el 1955, a Bandung. El 1962 es produí una reacció econòmica i un enduriment per part dels maoistes (X sessió plenària del VIII Congrés del Comitè Central a Lushan), cosa que provocà noves depuracions i nous enfrontaments amb l'URSS, així com una guerra fronterera amb l'Índia. El 1964 esclatà la primera bomba atòmica xinesa i cresqué l'interès de la revolució pel Tercer Món, política que es reflectí en el conflicte indo-xinès. Les resistències internes amb les quals topava la revolució xinesa motivaren una primera crida de Mao (juliol del 1964) a les masses a fi d'endegar de nou la revolució. Fou una revolució dins el sistema i volgué demostrar que la construcció d'una societat socialista xinesa no acabaria en la lluita de classes. Econòmicament significà el bandejament del poder del sector economicista. Les convulsions internes xineses provocaren l'expulsió dels seus diplomàtics de diversos països africans (1963-65). La revolució restà aïllada internacionalment. A la primavera del 1966 els sectors moderats començaren a ésser desplaçats pels maoistes. Liu Shaoji i Deng Xiaoping foren acusats de reaccionaris i la revolució fou accelerada a fi que arribés a totes les masses xineses pel damunt dels quadres del partit i estatals. Al començament del 1967 l'exèrcit s'incorporà a la Revolució Cultural i un any més tard Liu Shaoji fou destituït. El IX Congrés del PC xinès nomenà Lin Biao hereu de Mao Zedong, mentre xinesos i soviètics combatien a les vores dels rius Ussuri i Amur. Tanmateix el 1969, quan la revolució començà a estabilitzar-se, el govern xinès mirà de millorar les relacions amb l'URSS i amb els EUA. El IX Congrés decidí també una doble política exterior: suport incondicional a les guerres populars d'alliberament i coexistència pacífica amb tots els països, d'acord amb els cinc principis de Bandung. L'enemic veritable era l'imperialisme nord-americà i soviètic. Al ple del Comitè Central de Lushan es manifestaren les primeres desavinences entre Mao i Lin Biao. La polèmica amb l'URSS dividí l'equip revolucionari i Lin Biao es decantà cap a una reunificació del camp socialista, però el 13 de setembre de 1971 Lin Biao desaparegué en un accident aeri quan fugia cap a Moscou. Zhou Enlai imposà una política de recuperació econòmica i d'aproximació als EUA. Aquesta política es reflectí ràpidament a diversos nivells: el 1971 la Xina fou admesa a l'ONU i el 1972 el president nord-americà, Richard Nixon, visità la Xina. L'amenaça soviètica esdevingué l'eix de la revolució, que s'havia de defensar dels seus enemics forans. Al mateix temps començà una gran campanya contra el pensament de Confuci, la qual féu trontollar els fonaments filosòfics i ideològics tradicionals de la societat xinesa. El X Congrés del PC xinès (1973) confirmà Mao com a president del partit i equilibrà els càrrecs entre el corrent provinent de la Revolució Cultural i l'economicista. La mort de Zhou Enlai (gener 1976) i de Mao (setembre 1976) complicà la lluita entre les dues línies revolucionàries amb una pugna pel poder. Al començament del 1977 el corrent economicista, encapçalat per Hua Guofeng i Deng Xiaobing, havia conquerit el poder i decantà la revolució cap a la industrialització i la modernització del país pel damunt de l'estricta lluita de classes. El procés a la Banda dels Quatre (1976-81) representà la fi de la Revolució Cultural i l'inici de la desmaoització de la Xina.
Revolució Cultural
També anomenada Revolució Cultural Proletària. Campanya de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia. Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i, finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji, president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibing o guàrdies roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels "metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini del partit, l'estat i l'exèrcit.

Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong. Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident. Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64), que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les), l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta (les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
La descolonització del món àrab. Àrab
Individu d'un poble de llengua semítica originari de la península aràbiga. Per extensió, el terme és aplicat als individus dels pobles que han adoptat la llengua i la cultura àrabs.
Musulmà -ana
Adepte de l'islam.

Islam
Conjunt de pobles, països i estats musulmans, tant des del punt de vista sociocultural i polític com religiós.

Islamisme
1. Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans. Aquest sistema religiós, predicat per Mahoma a Aràbia al s VII dC, es basa en les successives revelacions fetes a aquest profeta per l'Enviat de Déu (Gabra'il), el conjunt de les quals constitueix el llibre sagrat anomenat Alcorà.
2. Moviment de renovació del pensament islàmic. Nascut en el període postcolonial i estès pràcticament a tots els països musulmans, crea un marc conceptual que permet criticar l'estat independent, vist com a fruit del domini occidental, per tal de construir un estat islàmic, inspirat en l'edat d'or de l'islam. Els moviments de renovació islàmica tenen bàsicament dues orientacions: reislamitzar la societat des de dalt, emparant-se en l'estat existent, i reislamitzar la societat des de baix, reislamitzant els individus. Aquest últim corrent, també anomenat comunitarista, dóna llum a l'islamisme polític, moviment que ambiciona construir un estat teocràtic, a l'estil de l'instaurat a l'Iran el 1978 i a l'Afganistan el 1996.
Panarabisme
Moviment polític sorgit a la fi del s XIX entre els països àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la dominació turca, i de la colonial, després. Una vegada esfondrat l'imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació (1945) de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d'Àfrica, sobretot. Després de diversos intents no reeixits d'unificació per part d'alguns estats àrabs (RAU, 1958-61; Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958; Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971; Unió de Líbia i Egipte, 1973; Unió de Líbia i Tunísia, 1974; Unió de Líbia i Síria, 1980; Unió de Líbia i Marroc, 1984) i de les distintes actituds adoptades davant les guerres àrabo-israelianes, l'entesa entre els països àrabs ha esdevingut més i més dífícil, entrebancada per les enormes diferències entre llurs règims polítics, les rivalitats regionals (entre l'Iraq i Síria, entre Líbia i Egipte, entre Algèria i el Marroc, entre l'Iran i l'Iraq, etc), el problema palestí i els interessos enfrontats entorn de l'explotació de petroli.
El problema palestí. Sionisme
Moviment creat a la segona meitat del s XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa oriental, encaminat a reconstruir a Palestina una pàtria jueva que acollís els jueus de tot el món que ho volguessin. De caràcter religiós i filantròpic al principi, anà prenent un aire més polític i nacionalista, d'acord amb les tendències emancipacionistes europees d'ençà del 1860. Els pogroms russos del 1881 provocaren l'arribada a Palestina de diversos grups de jueus —la primera alià ('pujada' a Sió)— que hi establiren les primeres colònies agrícoles. Fou, però, per l'obra de Theodor Herzl i d'ençà del primer congrés sionista (Basilea, 1897) que el moviment prengué caire polític: foren creades l'Organització Sionista Mundial i dues grans institucions de recaptació de fons per a l'establiment de jueus a Palestina. Amb aquest fi, Herzl s'entrevistà amb els principals caps d'estat europeus. El sisè congrés (1903) rebutjà l'oferta anglesa d'un estat jueu a Uganda. D'ençà del 1904, una segona alià i la restauració de l'hebreu com a llengua popular enfortiren la població jueva de Palestina, que, de 20 000 h el 1880, passà ja als 80 000 al començament de la Primera Guerra Mundial. La declaració de Balfour i el Mandat Britànic de Palestina afavoriren el moviment incrementant la tercera alià dels anys vint, amb la creació de la Jewish Agency (1922), però aviat provocaren l'oposició àrab en general i els nombrosos atemptats (1921, 1929, 1933, 1936-38), perpetrats sobretot per la Unió dels Sionistes Revisionistes, escissió d'extrema dreta de l'Organització Sionista Mundial. Els jueus arribaren als 250 000 el 1933 i al mig milió el 1939. Mentrestant, hom havia elaborat ja les estructures nacionals: creació del Consell Nacional i del Gran Rabinat (1920), aquest darrer animat pel rabí A.I.Kook. Foren fundades més de 150 aglomeracions cooperatives d'agricultura (kibbutzim i mosavim) i fou creat un sistema d'autodefensa, la Haganà. Acabada la Segona Guerra Mundial, amb la subsegüent immigració en massa dels escapats de l'extermini nazi, el sionisme aconseguí el seu objectiu: la fundació de l'estat d'Israel (1948). La pressió dels estats àrabs, basant-se en la situació del poble palestí, ha obtingut (1976) de l'ONU una condemna del sionisme com a moviment racista. D'altra banda, amb la fundació de l'estat d'Israel, l'Organització Sionista Mundial modificà la seva estructura i reorientà les seves funcions envers la coordinació del suport a l'estat d'Israel provinent de la diàspora i en l'organització de la immigració jueva a Israel a la postguerra.
Antisionisme
Actitud d'oposició a l'existència o a l'extensió de l'estat d'Israel.

OAP
Sigla de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, organisme político-militar creat el 1964 a Jerusalem que agrupa la major part de les organitzacions palestines sorgides arran de la creació de l'estat d'Israel, amb l'objectiu d'establir un estat palestí en aquest territori. Té els seus precedents en el moviment guerriller palestí sorgit a Gaza i Cisjordània que participà en la primera de les guerres àrabo-israelianes (1948-49). Fundada amb el suport de la primera Conferència dels estats àrabs al Caire, després de l'ocupació de Gaza i Cisjordània per Israel (1967) i amb la subsegüent diàspora dels refugiats palestins, l'organització tingué un gran creixement. Establí el seu quarter general a Jordània, des d'on perpetrà atacs contra Israel fins el 1970, que fou expulsada del país pel mateix rei Hussein. L'OAP passà aleshores al Líban, des d'on disposà de bases per a atacar Israel i on tingué un paper determinant en l'esclat de la guerra civil (1975). El 1974 l'OAP obtingué l'estatut d'observador a l'Assemblea General de l'ONU, i el 1979 rebutjà l'acord de pau entre Israel i Egipte. El 1982 Israel envaí el Líban i en foragità l'OAP, acció que fou seguida pels atacs a Tunis (1985 i 1988), on hi havia el nou quarter general de l'organització, i als camps de refugiats palestins del Líban. Aquests anys l'OAP s'escindí en moderats, comandats per Arafat, i radicals, els quals, amb el suport de Síria i Líbia, obligaren Arafat a dispersar les seves forces per Algèria, Tunísia i la República Àrab del Iemen. Els radicals protagonitzaren diverses accions terroristes, però el sector moderat acabà essent majoritari i rebé el suport de la intifada(1987). El 1988 el Consell Nacional anuncià a Alger la creació d'un estat palestí independent, amb capital a Jerusalem. Tot i el suport de l'OAP al bàndol iraquià en la guerra del Golf Pèrsic (1990), l'accés dels laboristes al govern israelià el 1992 obrí una etapa de negociacions que donaren lloc a la signatura d'un tractat de pau al setembre del 1993 entre l'estat d'Israel i Arafat, reconegut per l'ONU com a representant legítim del poble palestí, i que posava les bases per a un autogovern palestí als territoris ocupats. El 1994 fou constituïda una autoritat nacional palestina, provisional, presidida per Arafat, i les faccions de l'OAP contràries a l'acord formaren l'Aliança de Forces Palestines. Les primeres eleccions per a la presidència palestina i per al Consell Palestí (1996) consolidaren el lideratge d'Arafat i la facció encapçalada per ell dins l'OAP, Al-Fatah.
Després del deteriorament de la imatge internacional de l'OAP pel seu suport a Saddam Husayn durant la guerra del Golf, el procés de pau a l'Orient Mitjà donà una nova empenta a l'activitat de l'organització i s'obriren les possibilitats de negociació entre palestins i israelians, especialment arran de la victòria laborista a Israel el 1992. L'any 1993 l'OAP, liderada per Yasser Arafat, i el govern israelià signaren els acords de Washington, que significaren l'inici d'una autonomia limitada a Gaza i Jericó i el reconeixement per part d'Israel de l'OAP com a representant del poble palestí. L'any 1994 fou constituïda una Autoritat Nacional Palestina provisional, presidida per Arafat. Malgrat les fortes crítiques rebudes des dels sectors radicals palestins contraris al procés de pau, l'OAP quedà legitimada com a primera força política palestina a les eleccions presidencials i legislatives celebrades el 1996. L'OAP i el seu grup polític més important, Al Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del Consell Palestí. Yasser Arafat es convertí democràticament en president de l'Autoritat Nacional Palestina.

Al-Fatah
Sigla, al revés, de Haraka li-Tahrir Filastin ('Moviment d'Alliberament de Palestina'), organització política creada l'any 1956. Integrada en l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), en representa una branca moderada, però potser la més coneguda. És dirigida per Yasser Arafat.

Front Popular per a l'Alliberament de Palestina
Organització revolucionària palestina fundada el 1967 per Georges Habas. Fruit de la unió de diversos grups nacionalistes palestins, abraçà el marxisme. Hostil a Israel, als països pro-israelians i als estats àrabs conservadors, ha fet atemptats a Israel i a Europa i ha tingut diverses escissions. Aliat amb al-Fatah, (1973), des de la meitat dels anys setanta perdé protagonisme. Mantingué una posició ambigua en la crisi interna de l'OAP del 1982, i és contrari als acords entre Israel i l'OAP del 1993.
Guerres araboisraelianes
Conflictes bèl·lics produïts per la creació de l'estat d'Israel i la no acceptació d'aquest per part dels països àrabs. La decisió de l'ONU de novembre de 1947 de dividir Palestina en dos estats, l'un jueu i l'altre àrab, provocà, l'endemà mateix de la creació de l'estat d'Israel (15 de maig de 1948), la seva invasió per part dels països de la Lliga Àrab (primera guerra); però els exèrcits àrabs foren derrotats i part de la població de Palestina emigrà en massa (780 000 refugiats) als països àrabs; primerament Egipte (24 de febrer de 1949), i a continuació els altres estats àrabs hagueren de signar un armistici sobre la base d'abandonar a Israel Natzaret i la Galilea occidental, el desert del Nègueb i part de Jerusalem. L'aïllament internacional d'Egipte a causa de la nacionalització del canal de Suez (1956) donà ocasió a Israel per a respondre amb una guerra «preventiva» a les amenaces de Nasser (segona guerra). En tres dies (29 d'octubre-1 de novembre de 1956) les columnes blindades israelianes de Moshe Dayan s'apoderaren de la península del Sinaí; França i la Gran Bretanya, que tenien tropes estacionades a Xipre, exigiren la internacionalització del canal i la retirada dels contendents a 12 km de la seva vora. Davant la negativa egípcia, les tropes d'aquells països desembarcaren a Port Said (5-6 de novembre), però la intervenció de l'ONU i la negativa dels EUA a aprovar la temptativa neocolonial dels seus aliats, obligà aquests a abandonar Egipte (23 de desembre de 1956), i Israel a retornar a la línia d'armistici del 1949, vigilada en endavant per soldats de l'ONU. Malgrat l'armistici del 1957, les hostilitats entre Israel i els països àrabs anaren en augment. Pel maig de 1967 Nasser aconseguí l'acord de tots els estats àrabs i demanà l'evacuació de les forces de vigilància de l'ONU, al mateix temps que blocava el golf d''Aqaba (única sortida d'Israel a la mar Roja) i llançava contra Israel una propaganda violenta. Aquest fet desfermà la tercera guerra, dita també guerra dels sis dies. El 5 de juny del 1967 l'aviació israeliana destruí totalment les forces aèries dels països àrabs; obtinguda així la supremacia total en l'aire, l'aviació israeliana metrallà i bombardejà les columnes egípcies de la península del Sinaí, que tot seguit foren anihilades per les columnes blindades israelianes (5-8 de juny); les pèrdues humanes i materials foren quantioses, augmentades per l'abandó de presoners en ple desert. Els israelians atacaren aleshores Síria i Jordània i els venceren fàcilment (del 6 al 8 de juny combateren a Cisjordània i del 9 al 10 de juny al Golan). Proclamat l'alto el foc (10 de juny), Gaza, Sinaí, Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Est, restaren ocupats per Israel. La quarta guerra, dita també Guerra del Yom Kippur, esclatà el 6 d'octubre de 1973, quan Egipte i Síria —amb el suport de la Lliga Àrab— atacaren respectivament la banda oriental del canal de Suez i els alts del Golan. El dia 10 Israel havia recuperat la iniciativa a Síria, i el dia 15 travessà el canal de Suez i prengué importants posicions al marge esquerre del canal. L'alto el foc decretat per l'ONU el 22 d'octubre fou acceptat per Israel i Egipte el 22 d'octubre i per Síria el 24 del mateix mes. El 18 de gener de 1974 Israel i Egipte signaren un acord mitjançant el qual el darrer estat ocupava la zona al llarg del marge dret del canal. L'acord amb Síria, el 30 de maig, comportà un lleuger avanç de les posicions sirianes en relació amb les de 1967. A l'abril del 1982 Israel retornà definitivament el Sinaí a Egipte, però s'annexionà els alts del Golan, i el juny del mateix any envaí el Líban i n'expulsà (agost del 1982) l'OAP, organització que fins aleshores havia tingut les seves bases en aquest país; tanmateix, la intensitat de la resistència armada musulmana obligà l'exèrcit israelià a retirar-se gradualment del territori libanès (1984-85).

Autoritat Nacional Palestina
Autoritat de caràcter temporal i provisional sota control palestí sobre determinats territoris de Cisjordània que té per objectiu a llarg termini la creació d'un estat palestí. S'establí a partir de la declaració de principis sobre els acords provisionals per a l'autonomia, firmada a Washington per Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) el 13 de setembre de 1993, sota el patrocini dels Estats Units i Rússia. El text, que entrà en vigor el 13 d'octubre de 1994, definí les grans línies d'una autonomia destinada a ésser posada en pràctica durant els cinc anys següents, a l'espera d'arribar a una solució definitiva del conflicte araboisraelià. El 4 de maig de 1994 es firmà al Caire el primer acord, denominat Oslo I, en què es definiren les modalitats de l'autonomia palestina, i el 28 de setembre de 1995 es firmà a Washington un nou acord provisional, denominat Oslo II, que es referí a les vies d'establiment de l'autonomia, i a la seva ampliació geogràfica a Cisjordània. A partir de l'esmentada declaració de principis del 1993 i de l'acord de Washington del 28 de setembre de 1995, l'òrgan suprem de l'Autonomia Palestina és un Consell d'Autonomia de 88 membres elegits mitjançant sufragi universal directe per la població dels territoris autònoms i ocupats i els habitants de Jerusalem-Est. El president de l'Autoritat Executiva també és elegit per sufragi universal directe, al mateix temps que els membres del Consell. El Consell no té cap competència en matèria de defensa, ni tampoc de política exterior. Únicament l'OAP es troba capacitada per a dirigir les negociacions i firmar els acords. El president de l'Autoritat és a la vegada president del Comitè Executiu i de l'Autoritat Executiva, i els 88 membres del Consell són membres de ple dret del denominat Consell Nacional Palestí (CNP). En el segon acord provisional, l'Oslo II, es definí també l'autonomia en 3 zones diferents; una zona A, que representa menys del 4% de la superfície de Cisjordània i el 20% de la seva població, en què l'Autoritat disposa de tots els poders civils i policíacs; una zona B, que comprèn la quasi totalitat dels 450 poblats palestins de Cisjordània, el 23% de la seva superfície, en què l'Autoritat Palestina té els poders civils i una part dels poders de policia -en aquesta zona, l'exèrcit israelià té la responsabilitat de la seguretat i un dret permanent i unilateral d'intervenció-, i una zona C, equivalent al 73% de la superfície de Cisjordània, que comprèn les zones no poblades, les zones 'estratègiques' i la resta de colònies. L'any 2000 aquesta zona romania sota el control exclusiu d'Israel. El 5 de maig de 1996 tingué lloc l'obertura oficial a Taba (Egipte) de les negociacions sobre l'estatut definitu dels Territoris Autònoms, que foren immediatament suspeses i ajornades per a després de les eleccions legislatives israelianes. El 15 de gener de 1997 es firmà a Erez (entre Gaza i Israel) l'acord d'Hebron, pel qual el 80% de la ciutat d'Hebron passà a formar part de la zona A. El 23 d'octubre de 1998 es firmà a Wye Plantation (Estats Units) un memoràndum que establí un nou calendari de desplegaments militars que fou congelat fins el 3 de setembre de 1999, en què, amb la firma de l'acord de Sarm al-Sayh, es feren noves passes cap a la pau definitiva. Una nova intifada durant els mesos d'octubre i novembre de l'any 2000 enterbolí l'acord de pau definitiu. A l'inici de l'any 2001, amb l'elecció d'Ariel Sharon com a primer ministre, l'augment de la violència als territoris autònoms i l'anunci israelià de construcció de nous assentaments a Cisjordània es trencaren les negociacions. Alguns dels acords subscrits amb anterioritat quedaren en la pràctica en suspens, i diverses instal·lacions de l'Autoritat Nacional Palestina foren atacades per l'exèrcit hebreu.
La descolonització del Magrib.

Magrib
Regió natural del NW d'Àfrica, que s'estén pel Marroc, Algèria i Tunísia, entre la Mediterrània i el Sàhara, de característiques mediterrànies. En un sentit més ampli, hom sol incloure-hi també Líbia i Mauritània. És formada per un conjunt de terres altes, que comprenen la serralada de l'Atles, l'altiplà marroquí i altres planells algerians. També rep el nom d'Àfrica Menor i de Països de l'Atles. Habitada per població berber, fou islamitzada al s VII. Sovint en revolta envers el poder califal, es fraccionà en diversos estats autònoms a partir de l'esfondrament abbàssida.
La independència d'Algèria. FLN
Sigla del Front de Libération Nationale (Front d'Alliberament Nacional), partit nacionalista algerià format el 1954. El FLN fou l'element motor de la insurrecció i de la independència algerianes i constitueix, actualment, el partit únic de l'estat algerià. Controla el govern, l'assemblea nacional i l'exèrcit. Els seus estatuts el declaren socialista i regit pel principi del centralisme democràtic. El seu màxim organisme és el consell de la revolució, el qual delega els seus poders en un secretariat executiu.
Quarta República Francesa
Període de la història de França que va del 21 d'octubre de 1945 fins al 4 d'octubre de 1958. Alliberada França de l'ocupació alemanya, De Gaulle creà un govern provisional, hom elegí una Assemblea Constituent, fou promulgada una nova constitució, i el socialista V.Auriol fou elegit president. L'exclusió dels comunistes del govern (1947) i l'organització dels partidaris del general De Gaulle impossibilitaren la consolidació del nou règim, que patí una forta inestabilitat ministerial. Els seus polítics més destacats foren Edgar Faure, Pierre Mendès-France i Guy Mollet. El procés de descolonització (la Indoxina, Tunísia, el Marroc) culminà amb la crisi d'Algèria, que posà fi a la Quarta República: en produir-se el cop militar d'Algèria (13 de maig de 1958), el president Coty nomenà primer ministre De Gaulle, que controlà la situació i inicià una nova etapa: la Cinquena República Francesa.
Pied-noir
Nom que hom donà als colons francesos i europeus en general residents a Algèria. Un bon nombre era d'ascendència catalana (especialment valenciana, illencs i rossellonesos). La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la conquesta francesa d'Algèria (1830), i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les comarques valencianes del sud (conca del Vinalopó, l'Alacantí i la Marina) fou temporera durant molt de temps. Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica. Els menorquins s'establiren sobretot a la zona central (Fort de l'Eau, Ain Taia, etc); els valencians sobretot a l'Oranès (Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc). No trencaren mai els vincles amb els llocs d'origen, malgrat les naturalitzacions i l'assimilació progressiva; al principi del s XX arribaren a publicar periòdics en català, amb ortografia francesa: "Journal de Cagayous", "El Patuet", etc. Amb la independència algerina molts pied-noirs es refugiaren al Rosselló, al Llenguadoc i d'altres al País Valencià, on, cap al 1966, n'hi havia uns 40 000 (prop de 30 000 només a l'àrea d'Alacant), bastants d'ells vinculats a l'OAS. Molts assoliren crèdits i promogueren activitats turístiques franceses; hom arribà a publicar un efímer "Courrier du Soleil", setmanari propagandístic de la zona. Però la manca d'homogeneïtat del grup féu que s'anés dispersant cap a la fi dels anys seixanta.

OAS
Sigla de l'Organisation de l'Armée Secrète (Organització de l'Exèrcit Secret), organització político-militar d'europeus residents a Algèria, fundada pels generals Salan i Jouhaud després del fracàs de llur rebel·lió militar de l'abril del 1961 per tal d'oposar-se a la independència de la colònia. De la campanya terrorista que menà, cal subratllar-ne l'atemptat contra De Gaulle el 8 de setembre de 1961. Quan el govern francès i el Front d'Alliberament Algerià signaren l'armistici del març del 1962, intentà de frenar l'èxode de pieds noirs cap a Europa. Salan fou capturat a Alger per l'abril del mateix any i l'organització es dispersà a l'exili.
Front Islàmic de Salvació
Organització política algeriana fundada pel març del 1989. Té com a objectiu la creació d'un estat islàmic, i els seus líders principals són Abbasi Madani, Alí Belhadj i Rabah Kebir. D'implantació sòlida, en les eleccions municipals del 1990 obtingué una clara victòria, que repetí en la primera volta de les eleccions generals del juny del 1991. Després de cancel·lar la segona volta de les eleccions, el govern algerià il·legalitzà el FIS (març del 1992) i empresonà Madani i Belhadj. L'organització inicià aleshores una campanya contra el govern que conduí a una guerra civil no declarada. El 1994, el FIS consensuà amb altres forces d'oposició una plataforma de negociació que el govern algerià rebutjà. Exclòs el FIS de les eleccions organitzades el 1995 i el 1997, aquest darrer any, però, Madani fou deixat en llibertat i el braç armat del FIS, l'Exèrcit Islàmic de Salvació, decretà una treva. Tanmateix, altres grups fora del control del FIS, com ara el Grup Islàmic Armat han continuat els atemptats i el govern ha mantingut la negativa a negociar.
Altres moviments nacionalistes
del Magrib.
Istiqlal
Partit nacionalista marroquí, sorgit d'una escissió (1937) de l'Acció Marroquina, fundada el 1934 per 'Allal al-Fasi. Actiu impulsor de la independència del país, en assolir-se aquesta (1956) participà en el govern (1956-63), però arran de diverses escissions que patí declinà la seva influència en la vida política del país. Tot i això, participà en un govern d'unitat nacional en 1977-84. El 1984 fou l'únic partit (junt a la Unió Socialista de Forces Populars) que no s'integrà al govern de coalició. L'Istiqlal organitzà aldarulls contra l'ajornament de les eleccions del 1989. En les legislatives del 1993 s'integrà en l'anomenat Bloc Democràtic, format per les forces contràries a la Corona. El 1994 rebutjà la possibilitat, oferta per Hassan II, d'accedir a un gabinet dominat per ministres de les candidatures oficialistes.
Destur
Partit polític de Tunísia fundat el 1914 pel xeic al-Ta'alibi per reivindicar la fi del protectorat francès i l'elaboració d'una constitució (en àrab dustur). Promogué els disturbis de 1920-22, però la repressió l'afeblí i es dividí entre els partidaris d'un règim democràtic i els que volien romandre dins l'esperit tradicionalista i panarabista. Bourguiba, encapçalant el primer grup, el reorganitzà i fundà el Parti Socialiste Destourien (1934), el qual es posà al capdavant de la lluita contra els francesos. Després de la proclamació de la independència (1956), lluità a favor de la república (1957); actualment, el partit s'identifica amb l'estructura administrativa del règim de Bourguiba.
La descolonització de l'Àfrica negra. Àfrica negra
Denominació genèrica del conjunt de les regions d'Àfrica habitades principalment per pobles negres.

Negritud
Moviment social i intel·lectual que reivindica la tradició cultural negra. El terme negritud fou emprat per primera vegada l'any 1935 pels escriptors L.S.Senghor, A.Césaire, A.Diop, etc, els quals posteriorment s'agruparen a l'entorn de la revista «Présence africaine» (fundada a París el 1947). Després del congrés panafricà d'Alger (1969), el terme caigué en desús per tal com fou considerat inadequat per a la comprensió dels problemes del món actual.

Africanisme
Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics, etc, dels africans, especialment dels africans negres.
Moviments nacionalistes de l'Àfrica negra. Mau-Mau
Societat secreta político-religiosa creada el 1948 a Kenya en el si de les tribus kikuiu, embu i meru. Organitzà (tardor del 1952) una campanya de terrorisme contra les propietats dels blancs i els asiàtics, com a protesta per la detenció de Jomo Kenyatta, president de la Kenian African Union. La terrible repressió dels britànics contra els membres del Mau-Mau (40 000 morts i 80 000 empresonats) i l'aïllament que la secta mantingué respecte al poble indígena, per raó de la incoherència de la seva política (ferotgement xenòfoba i que vinculava els seus membres amb juraments i amb un ritual salvatge), foren causa de la seva desaparició. Només com a petita guerrilla, subsistí fins el 1959.
SWAPO
Sigla de la South West Africa People's Organisation, partit polític namibià. Té l'origen en l'organització política i guerrillera d'alliberament ovambo, fundada el 1957 per Herman Toivo ja Toivo, que el 1960 adoptà el nom actual, sota la direcció de Sam Nujoma. Multiracial i marxista, lluità contra l'intent de Sud-àfrica de consolidar la seva hegemonia a Namíbia. El braç militar del SWAPO, l'Exèrcit d'Alliberament Popular de Namíbia, atemptà des del 1966 contra objectius sud-africans al territori i rebé el suport d'Angola i Zàmbia (on instal·là les seves bases) i de forces cubanes. Com a represàlia, aquests estats foren atacats per Sud-àfrica. Del 1973 al 1989 el SWAPO fou reconegut per l'ONU com l'únic representant legítim del poble namibià. El conflicte armat es perllongà fins el 1989, que els diversos grups en conflicte (bàsicament Sud-àfrica, Angola i el SWAPO) accediren a desarmar-se i negociar la independència de Namíbia sota la vigilància de l'ONU. Aquest mateix any el SWAPO guanyà per majoria absoluta les eleccions per a una Assemblea Constituent, esdevinguda Assemblea Nacional el 1990, any en el qual Nujoma esdevingué president. En les eleccions del 1994 Nujoma i el SWAPO foren confirmats en el poder.
Després de la independència de Namíbia, la SWAPO esdevingué el partit més consolidat del país. En les eleccions del 1994, la SWAPO obtingué 53 escons sobre 70, i el seu líder, Sam Nujoma, fou reelegit president. Malgrat tot, els escàndols de corrupció del 1995 produïren un cert desencant envers la política d'aquest partit.
UNITA
Sigla d'Unió Nacional per la Independència Total d'Angola, guerrilla angolesa nascuda l'any 1966 com a branca dividida del Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA), amb l'objectiu d'obtenir la independència de Portugal. Després de la independència el 1974, l'FNLA, l'MPLA i la UNITA formaren un govern transitori que acabà amb l'enfrontament entre les tres faccions, el qual desembocà en una guerra civil. Els Estats Units donaren suport a l'FNLA i a la UNITA, i la Unió Soviètica a l'MPLA, de caràcter marxista. A partir de l'any 1990, la UNITA i el MPLA iniciaren negociacions, sota l'auspici del govern de Portugal, i el 1994 el govern d'Angola, controlat per l'MPLA, i la UNITA signaren el protocol de Lusaka, que significà la fi dels enfrontaments i la participació de la UNITA en el govern (1997). Tanmateix, el 1998 es reobriren les hostilitats i el 1999 començà novament la guerra. El 2002, després de la mort en combat del líder històric de la UNITA, Jonas Savimbi, la UNITA signà un acord de pau amb el govern.
L'apartheid a Sud-àfrica. Apartheid
Sistema de segregació de les poblacions no blanques instituït oficialment a la República de Sud-àfrica. L'apartheid es convertí en política oficial del govern sud-africà a partir del 1948, quan pujà al poder el National Party. Destinat en un principi a permetre el «desenvolupament per separat» de les diverses comunitats racials, l'apartheid es traduí aviat en una sèrie de lleis discriminatòries per a la majoria no blanca: separació de races en l'ensenyament, prohibició de matrimonis mixts, creació dels bantustans -veritables reserves de mà d'obra-, etc., reserva de la propietat del 87% de la terra per a la població blanca, establiment de zones de residència segons la raça, etc. Al final dels anys vuitanta, l'amplitud dels conflictes racials interns i el suport internacional que aconseguí la majoria negra portaren els governs de Botha i De Klerk a legalitzar els sindicats negres, els partits representants de la població negra (el 1990 l'African National Congres i el Pan-African Congress, entre d'altres) i a alliberar una part dels presos polítics. Al començament del 1991, De Klerk anuncià l'abolició de l'apartheid i obrí un procés constitucional.
Afrikaner Bond
Partit polític sud-africà fundat el 1879 a la colònia del Cap per Stephanus Jacobus du Toit, que propugnava la creació d'una federació sud-africana i el reconeixement de l'afrikaans com a llengua (objectiu, aquest darrer, aconseguit el 1885). El 1910 s'uní amb altres partits sud-africans per formar el South African Party.
SAP
Sigla del South African Party, partit polític sud-africà. Fou creat pel general Louis Botha, amb la fusió de diversos partits bòers i anglesos de tendència moderada. Vencé àmpliament a les eleccions del 1910 sobre els seus rivals més forts, els unionistes de Jameson i els laboristes de Creswell. El partit esclatà el 1913 quan Hertzog abandonà el govern i fundà el Partit Nacionalista. El 1924 una aliança entre laboristes anglesos i nacionalistes bòers vencé el SAP, dirigit pel general Smuts, i aquest el desféu, i originà més tard l'United Party.

ANC
Sigla de l'African National Congress (Congrés Nacional Africà), moviment polític sud-africà fundat el 1912 amb la finalitat d'abolir l'apartheid i convertit el 1994 en partit polític. Sorgí de la Native Education Association, fundada a Ciutat del Cap (1892) pels bantus; posteriorment es transformà en Native National Congress (Bloemfontein, 1912). El seu primer president fou el clergue zulu Mafukuzela, conegut com a J.Dube. Albert Luthuli fou un dels principals líders del moviment, del qual fou també president (1952). Il·legalitzat el 1960, en foren empresonats els dirigents més importants i, a partir del 1964, propugnà la lluita armada contra el règim sud-africà. L'establiment dels centres d'acció de l'ANC a Lesotho, Botswana, Moçambic, Angola i Zimbawe constituí un element de conflicte continu entre aquests estats i Sud-àfrica. Tot i ésser combatut amb una duríssima repressió, l'ANC augmentà la seva força interior i el ressò internacional: el 1988 fou alliberat el seu líder Nelson Mandela; el 1990 fou legalitzat, i Oliver Tambo, president de l'organització, retornà de l'exili; el 1992 fou abolit l'apartheid. Al juliol del 1991, Tambo cedí la presidència de l'organització a Mandela. Cap a la meitat d'aquest mateix any, l'ANC i altres forces polítiques sud-africanes organitzaren el procés constituent. El lideratge de l'ANC dins la comunitat no blanca topà amb l'oposició del partit zulu Inkatha, i partidaris d'aquest i de l'ANC protagonitzaren nombrosos enfrontaments violents. En les eleccions generals del 1994, convertit en partit polític, l'ANC assolí una clara victòria (66% dels vots), i Mandela obtingué la presidència de l'estat. El 1997 Thomas Mbeki el rellevà al capdavant del partit. En les eleccions generals del 1999, l'ANC confirmà la seva majoria parlamentària i Mbeki fou investit president de la República.
Pan-Africanist Congress
Partit nacionalista negre de Sud-àfrica, format el 1959 en escindir-se de l'African National Congress. Més radical que aquest en l'aspecte racial, defensa l'exclusivisme africà. Il·legalitzat el 1960, desplegà a partir de 1961 una discontínua activitat armada contra el règim blanc des de les seves bases a Zàmbia i a Tanzània. A les eleccions del 1994 aconseguí només 5 diputats a l'Assemblea Nacional.
Fou legalitzat el 1990. S'oposà al procés pactista endegat per l'ANC i pel Partit Nacional, i es posicionà clarament a l'esquerra de l'ANC, en favor d'importants reformes econòmiques. Tot i que inicialment rebutjà qualsevol mena de converses amb el govern blanc, a la fi s'integrà al procés democràtic. En les eleccions del 1994 tan sols aconseguí cinc diputats a l'assemblea nacional.
El Tercer Món. Tercer Món
Terme emprat en referència amb el conjunt de països sotmesos a condicions de subdesenvolupamet. Es generalitzà després de la Segona Guerra Mundial, quan els economistes dels països capitalistes desenvolupats es plantejaren les noves relacions econòmiques que calia establir en els antics països colonitzats o en els que la descolonització semblava inevitable. El terme, però, juntament amb el de països pre-industrialitzats o productors de primeres matèries o endarrerits no explica per ell mateix les causes del desenvolupament. Recorda, per analogia, l'anomenat tercer estat, a l'època de la Revolució Francesa, i, per tant, pot ésser aquella classe de països diferenciats tant dels països capitalistes com dels socialistes, representant una força potencial emergent i de signe nou. La crítica a la visió tercermundista del subdesenvolupament es basa en el fet que aquella no situa a primer terme la inserció dels països endarrerits dins els mecanismes imperialistes actuals com a primera causa dels processos de subdesenvolupament. Els trets fonamentals per a identificar els països que integren el Tercer Món solen ésser: baixa renda per capita, insuficiència alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell d'instrucció, industrialització reduïda, consum feble d'energia mecànica, nivells de subocupació importants i feblesa de la integració nacional.
Característiques del Tercer Món.
Subdesen-
volupament.
Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als països industrialitzats amb economia expansiva. L'estudi del subdesenvolupament es generalitzà després de la Segona Guerra Mundial, que els moviments independentistes de les diverses colònies plantejaren la necessitat d'unes noves relacions entre les metròpolis i els territoris dominats. Molts economistes dels països capitalistes desenvolupats cregueren que les característiques més colpidores d'aquells països, anomenats també el Tercer Món, com ara la fam, la mortalitat infantil, la manca d'estructures educatives, etc, podien ésser superades amb determinats programes d'ajut. El mot subdesenvolupament suggeria la idea que la situació d'aquells països era transitòria; les diferències, però, amb els països rics, en comptes de disminuir, augmentaren clarament. Aleshores hom assenyalà l'excés de natalitat i la manca d'estalvi com a factors que obstaculitzaven el creixement. Per tal de rompre aquesta dinàmica hom proposà, entre d'altres solucions, l'anomenada política del big push ('gran empenta'), consistent en projectes industrials de gran volada i complementaris. Això implica, en el cas que siguin dutes a terme, una quantitat d'ajut econòmic tan elevada, que, pràcticament, hom no pot preveure les condicions d'aquest tipus de política i que, si de cas, serien decidides fora dels països subdesenvolupats. Actualment va guanyant terreny el punt de vista segons el qual és la mateixa inserció dels països endarrerits dins els circuits comercials industrials i financers del capitalisme la que provoca situacions de dependència econòmica perjudicials per al creixement equilibrat. D'una banda, la relació real d'intercanvi perjudica els països de capitalisme dependent, perifèric, pel fet que els preus de les mercaderies que ofereixen al mercat mundial, generalment primeres matèries, són manipulats pels països desenvolupats en una gran majoria de casos; alguns autors han assenyalat que la degradació dels preus està en el salari més baix que perceben els treballadors d'aquells països. D'altra banda, les creixents inversions industrials de les multinacionals en les àrees subdesenvolupades no serveixen generalment per a crear una riquesa útil per a la població pel fet que són indústries destinades a l'exportació i no afavoreixen l'ampliació del mercat interior ni creen llocs de treball escaients, ans al contrari, moltes vegades desorganitzen les tradicionals formes de producció i àdhuc dificulten la supervivència de certs sectors de la societat. Les institucions d'ajut econòmic patrocinades pel Fons Monetari Internacional, per la CEE o per les Nacions Unides han estat incapaces de posar remei a aquesta situació. Molts programes d'ajut econòmic són condicionats a la fidelitat política o econòmica envers les grans potències i alhora, el deute dels països subdesenvolupats creix d'una manera espectacular. El diàleg entre països pobres i rics, en les anomenades conferències nord-sud, no han donat, de moment, cap resultat satisfactori.
Índex de desenvolupament humà (IDH)
Indicador sintètic que elabora el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) des del 1990. Aquest índex es calcula per a tots els països del món a partir del PIB per càpita, l'esperança de vida, la taxa d'escolaritat i la taxa d'alfabetització d'adults. En la setena edició d'aquest informe, que correspon a l'any 1996, el Canadà obté el valor més elevat, seguit dels EUA i el Japó. En canvi, Níger, Sierra Leone, Somàlia, Mali i Burkina Faso són els països que presenten uns valors més baixos.
Fort creixement demogràfic. Creixement de la població
Resultat del creixement vegetatiu net (natalitat menys mortalitat) més el saldo migratori net (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un període de temps.
Explosió demogràfica
Increment sobtat de la població d'un territori a partir d'elements preexistents.
Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup social. Tanmateix, com que el factor recurs és un fenomen en gran part social, és molt difícil de destriar quan el desajust població-recursos és degut a un excés de població o a una inadequada utilització o distribució social de les potencialitats del territori. És freqüent que en territoris grans i poc poblats, rics en potencialitats (estocs de primeres matèries i recursos humans), una gran part de la població visqui en la misèria a causa de la mala administració i l'egoisme de les classes dominants, mentre que en països petits i mal dotats per la natura visqui sense problemes un contingent de població comparativament nombrós. En conseqüència, la superpoblació és un concepte relatiu, relacionat tant amb l'estructura sòcio-econòmica com amb les potencialitats naturals. Per això, hom pot dir que la superpoblació apareix en un territori determinat quan, a causa d'unes estructures sòcio-econòmiques invariables, tot augment del nombre d'individus significa una minva dels nivells de vida de la majoria de la població i un obstacle de cara a un desenvolupament posterior.
Escassa i mala alimentació. Subalimentació
Alimentació insuficient o deficient; desnutrició.
Desnutrició
Trastorn en la nutrició degut al predomini de la desassimilació sobre l'assimilació, la qual cosa provoca una depauperació progressiva de l'organisme que pot acabar en la caquèxia. Les causes més freqüents són el dèficit de l'alimentació global (fam) o d'un dels elements nutritius necessaris, la pèrdua de la gana (anorèxia), les malalties infeccioses (tuberculosi), tumorals i endocrines (hipertiroïdisme, hipopituïtarisme) i els trastorns digestius que comportin una síndrome de mala absorció.
Fam
Sofriment general produït per l'extrema escassetat d'aliments. La fam ha estat sovint conseqüència dels avatars històrics de les col·lectivitats humanes: guerres, pestes, invasions, etc, però uns altres cops ha estat originada per condicions climatològiques desfavorables o catàstrofes naturals. Hom en troba descripcions a la Bíblia, com els cèlebres set anys de fam soferts per Egipte. Moltes de les migracions asiàtiques de l'edat antiga tingueren aquest motiu. A l'edat mitjana, la recessió econòmica europea i les lluites freqüents feren de la fam un dels flagells de la humanitat, especialment al s XIV. Les fams produïren sovint revoltes socials d'abast local, que es reproduïren amb més força al s XVII, quan el clima d'Europa empitjorà (com les revoltes dels croquants, al Llenguadoc, al primer terç del segle). Hom reconeix també un paper important a la fam de les classes populars en la gestació de la Revolució Francesa. Modernament foren especialment catastròfiques la fam d'Irlanda (1846-49), la de la Xina (1876-79) i les de Rússia (1918 i 1932-33). Actualment és pràcticament inexistent als països desenvolupats d'Occident, però persisteix en gran mesura a l'Àsia i a l'Àfrica. Aquest fet, denunciat per Josué de Castro a mitjan s XX, no ha estat resolt, malgrat la creació d'organismes internacionals, com la FAO; sovint, però, per motius bèl·lics (Biafra, Vietnam) o de superpoblament (Índia), els resultats assolits són ínfims en relació amb les necessitats.
Urbanització i terciarització. Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.
Bidonville
Al nord d'Àfrica, i per extensió a d'altres països francoparlants, barri de barraques. El mot ('ciutat de bidons') expressa l'important ús que hom fa de planxes procedents de bidons vells per a la construcció de les barraques.
Terciarització
Segons la interpretació del creixement econòmic en termes d'evolució, predomini del sector terciari com a fase més avançada d'aquesta evolució. Representa la preponderància de tota mena de servei i en particular de l'estat. En molts països, les activitats de l'economia postindustrial o terciària agrupen el 60% del total de la població ocupada i pel que fa al valor de la producció, tenen un percentatge molt semblant. Constitueix, doncs, un dels factors més importants de la història recent de les economies industrialitzades i és conseqüència d'un profund canvi estructural en les activitats productives i de consum. Cal fer, no obstant això, una important distinció amb els serveis que afegeixen més valor al PIB, que són els serveis lligats estretament a les empreses, autèntics motors de la indústria. Són els relacionats amb l'activitat específica de la indústria, la innovació empresarial i la tecnologia. De la mateixa manera que la indústria necessita els serveis, aquests necessiten la indústria —telecomunicacions, transports, informació—, és a dir, tenen una relació de reciprocitat. Així, doncs, els serveis no són la substitució de la indústria; aquests serveis, molt poc diferenciats de les activitats industrials —lluny dels serveis tradicionals— marquen el grau de desenvolupament d'una economia.
Analfabetisme. Analfabetisme
Estat d'analfabet (que no sap d'escriure o de llegir amb comprensió ni tan sols explicacions simples referents a la vida quotidiana). L'analfabetisme és conseqüència d'una insuficient escolarització, present o passada. Segons dades de la UNESCO, hom calcula (1980) que 814 milions d'adults, és a dir el 28,9% de la població mundial —prop de la meitat de la població adulta mundial— poden ésser considerats analfabets. Si bé en xifres absolutes l'analfabetisme és en augment, en xifres relatives disminueix, especialment a partir dels anys cinquanta, ja que el 1970 la taxa d'analfabetisme era del 32,4%. Per al 1990 hom preveu que la proporció d'analfabets sigui del 25,7% i que per a l'any 2000 hi hagi 1 000 milions d'illetrats. Bé que existeix a gairebé tots els països del món, on assoleix proporcions més notables és als països subdesenvolupats. En xifres rodones el 75% dels analfabets viuen a l'Àsia, el 20% a l'Àfrica i el 5% a l'Amèrica Llatina. Fins a èpoques recents els governs no havien considerat rendible invertir en l'educació, que consideraven un consum en lloc d'una inversió; d'altra banda, les poblacions pobres, necessitades d'un rendiment immediat, no han vist suficientment la utilitat de l'escola, considerada un luxe, i han preferit que els fills cerquin alguns mitjans propis de subsistència. Com a regla general, l'analfabetisme és estès a les poblacions rurals més que no pas a les urbanes, perquè són més pobres, però sobretot perquè la població és més dispersa i les escoles resten lluny, fins al punt que hi ha una correlació entre les xifres de població rural i les de població analfabeta. L'analfabetisme és més estès entre la població femenina (60% del total d'illetrats), i també entre els adults que no pas entre el joves per la raó que la majoria de les lleis d'escolarització obligatòria són recents. Els estudis del desenvolupament han demostrat que l'educació de la població és un aspecte de la infrastructura, un factor del desenvolupament econòmic i social. Als Països Catalans subsisteixen bosses d'analfabetisme, especialment a les zones de molta immigració. Segons els estudis del Servei d'Educació Permanent dels Treballadors existien al Principat, el 1978, un 7,2% d'adults analfabets, percentatge que se situava entre el 10 i el 20% en els suburbis de les grans ciutats.
La UNESCO calcula que l'analfabetisme s'ha estabilitzat al món durant la dècada dels noranta al voltant dels 885 milions d'illetrats (1995). Respecte a la població total mundial, percentualment, la proporció d'analfabets decreix lleugerament. El 22% de la població adulta mundial no sap llegir ni escriure (1995). El 43,8% d'africans són analfabets, a l'Àsia ho són el 27,7% de la població, mentre que a Amèrica són el 8,3, a Oceania el 5,2% i a Europa l'1,5%. L'analfabetisme femení supera en tots els continents el masculí. A Catalunya hi ha 122 892 persones amb dificultats per a llegir o escriure (cens del 1991) sobre un total de 2 637 057 adults sense el graduat escolar. La majoria (109 686 persones) tenen més de 50 anys.
Estancament econòmic. Estancament
Situació en la qual el creixement del producte total o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda. L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una acusada pèrdua de l'esperit empresarial.
Desequilibri
Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.
Els països del Tercer Món viuen una nova forma de dependència: el neocolonialisme, caracteritzat per la dependència comercial, financera, tecnològica i ideològica, i pel caràcter interessat dels donatius que reben. Neocolonialisme
Pràctica imperialista dels països industrialitzats sobre les antigues colònies i els països subdesenvolupats en general. A partir de la descolonització formal, les potències mundials conservaren llur preeminència política, econòmica i cultural i seguiren un procés de recolonització i d'intervenció en països subdesenvolupats, aprofitant el desequilibri econòmic. Les grans companyies monopolístiques, els programes d'ajuda i els organismes internacionals han estat els instruments clàssics del neocolonialisme. El seu fi és conservar l'orientació econòmica de les ex-colònies i els països subdesenvolupats en general cap a les necessitats de les grans potències. El control polític i econòmic és assolit per pressió directa o a través de pactes generals que inclouen els països subdesenvolupats dins l'estratègia de les potències. Molt sovint els poders locals (monarquia, burgesia administrativa i comercial, exèrcit, etc) col·laboren en aquest procés neocolonial; això no obstant, quan s'ha escaigut, els països imperialistes no han dubtat a intervenir directament per liquidar els intents d'alliberament dels pobles subdesenvolupats oprimits.
Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats. L'expansió de les despeses en armament fou empresa com una mesura amb efectes anticíclics i amortidors de la violència de les crisis, però també originà en bona part una tendència a la inflació permanent. D'altra banda, la creixent col·laboració entre els poders públics i els grans grups capitalistes privats es materialitzà en un nou estil de la política econòmica que generalitzà l'aplicació de "planificacions indicatives" i d'un ampli ventall de mesures, de polítiques econòmiques d'intervenció directa. La crisi que esclatà en el sistema capitalista a partir del 1973, resultat de les contradiccions que han generat els mecanismes anteriors, ha posat fi a aquesta fase expansiva del capitalisme.
Intercanvi desigual
Situació de dependència comercial dels països subdesenvolupats respecte dels països rics: els primers s'han convertit en proveïdors de primeres matèries a baix preu, però han d'importar productes elaborats dels països industrialitzats.
Monoproducció
Sistema d'explotació econòmica basada en el predomini, de vegades gairebé absolut, d'un sol producte -cafè, tabac, sucre, etc.-. En els països pobres, el règim de monoproducció ha generat una dependència de les exportacions i, en molts casos, ha contribuït a mantenir unes relacions econòmiques desiguals amb els països desenvolupats.

Economia dualista
Superposició, en els sistemes económics subdesenvolupats, de dues estructures productives que no tenen entre elles cap lligam econòmic. Una de tradicional, generlament de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta, i una altra de constituïda per un sector industrial modern en el qual la majoria d'empreses són de propietat estrangera, amb tecnologia moderna i amb poca mà d'obra autòctona, indústries normalment dedicades a la primera transformació d'alguna primera matèria de l'estat per a l'exportació. Aquesta situació generlament no és dóna, car el contacte amb l'economia dominant no afecta solament el sector de l'economia, sinó tota l'economia.

Royalty
Pagament a empreses estrangeres (o també, de vegades, entre empreses d'un mateix país) que es deriva de contractes d'assistència tècnica, de cessió de tecnologia, per a l'ús d'una patent, d'una marca comercial, etc. La quantia total dels royalties que paga un país pot ésser interpretada com un índex de la dependència tècnica de l'estranger; segons els casos, es donen les condicions objectives per a poder parlar dels royalties com d'un element de relacions neocolonialistes entre els països. En qualsevol cas, tenen un paper important en les relacions entre els països en vies de desenvolupament; la seva incidència econòmica més important és la seva repercussió negativa sobre la balança de pagaments. Contractualment, el royalty s'estableix bé a base d'una quantitat única determinada, en una sèrie de pagaments periòdics, o bé aplicant simultàniament ambdues formes de pagament. Els casos exemplificadors serien: la cessió d'una patent d'invenció, la cessió al dret d'utilitzar una marca comercial i els contractes de cessió de tecnologia (know how), respectivament.
Tot plegat fa que el Tercer Món visqui, en general, en una clara situació de pobresa.
Pobresa
1. Situació econòmica d'una unitat de consum amb ingressos insuficients, durant un període llarg, per a satisfer les seves necessitats humanes bàsiques (pobresa absoluta), o per a assolir el nivell de consum mitjà (pobresa relativa al país o al grup social). Als estats desenvolupats, la pobresa es presenta en categories professionals (menys remunerades) o marginals (vells), o bé en determinades zones (bosses de pobresa); de vegades és denominada nova pobresa la desocupació de llarga durada. Als estats desenvolupats, acostuma a afectar el conjunt social. Segons el BIRD, el 1991 hi havia al món 900 milions de pobres, és a dir, el 18% de la població. A Europa, segons la CEE, n'hi ha 51 milions.
La pobresa, entesa com a mancança dels béns més elementals, lluny de desaparèixer, s'ha incrementat al llarg dels darrers anys. La diferència entre els estats més rics i els més pobres s'ha engrandit, malgrat que el procés de globalització econòmica ha afavorit un grup de països anomenats emergents. La relació de la renda per capita entre el país industrialitzat més ric del món, Suïssa, i la del més pobre, Moçambic, és de 400 a 1. Fa 250 anys, aquesta relació era de cinc a un, segons les dades de l'historiador de l'economia David Landes. El Banc Mundial recull dades encara més alarmants; entorn de la meitat de la població del món, uns 2 800 milions de persones sobre un total de 6 000 milions, viuen amb menys de dos dòlars el dia. Tot i que aquesta proporció baixà del 27% el 1987 al 23% el 1998, el nombre de pobres es manté constant amb el creixement de la població. A més, el 20% de la població es reparteix el 80% de la riquesa. La pobresa més extrema es concentra al continent africà on, a més, es pateix de forma més intensa la sida. En altres àrees del món s'ha reduït la pobresa. La crisi patida al final del 1997 al Sud-Est asiàtic creà més bosses de pobresa en aquella regió, igual que a Rússia i altres països excomunistes.
2. Situació relativa de determinades zones o països, respecte a d'altres de considerats com a rics, que incideix fonamentalment en un repartiment desigual de la renda. Per a alguns autors aquestes zones o països es troben en la impossibilitat d'assolir un creixement autosostingut a causa de llurs relacions econòmiques internes, que impedeixen l'arrencada de llur producció i de la renda total a repartir. Aquesta situació, anomenada cercle viciós de la pobresa, es materialitza en l'existència d'un baix nivell de demanda, un mercat migrat i una escassa possibilitat d'estalviar. La insuficient disponibilitat de capital obliga a treballar amb productivitats molt baixes, que alhora donaran lloc a una migrada producció i a una renda que obligarà a recomençar un procés amb idèntiques limitacions. La principal objecció a aquesta explicació de la pobresa i del subdesenvolupament parteix de la consideració aïllada d'aquests reductes. La seva superació no depèn tant de l'arrencada de certes magnituds econòmiques fonamentals com del lloc que els correspon en el sistema capitalista mundial.

Pauperisme
Existència d'un elevat grau de pobresa en un estat, d'una manera permanent.

Misèria
Conjunt d'elements que són indici d'extrema pobresa.
Aquesta situació social i econòmica és responsable de la corrupció política i de les tensions socials. Colpisme
Tendència d'alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d'estat.
Cop d'Estat

Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Conspiració
Conjura o complot contra l'estat, un règim polític, un personatge polític o un organisme de poder.

Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Amb el sorgiment de nous estats socialistes i la tensió produïda per la guerra freda, els règims dictatorials de caire militar s'estengueren per Àsia i l'Amèrica Llatina i es multiplicaren de nou arran de la independència de les colònies africanes i asiàtiques. A les darreres dècades, les dictadures són, als estats del Tercer Món, una realitat cíclica lligada a l'evolució de la conjuntura econòmica mundial, a les oscil·lacions de la política exterior dels EUA i a la major o menor tensió entre l'Est i l'Oest, però troben sempre el terreny abonat per la feblesa de les estructures democràtiques i l'escassa vertebració social d'aquelles nacions.
Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe, les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional. Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna autoperpetuador i autònom.
Conflicte social
Desequilibri temporal en la cohesió d'un sistema social, causat per elements o forces dissidents, que poden ésser interns o externs a ell i que pretenen de restablir un nou equilibri, fonamentat en unes bases noves.

Guerrilla
1. Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
2. Grup de guerrillers.

Contraguerrilla

1.  Conjunt d'accions armades destinades a combatre la guerrilla.
2. Grup militar especialitzat en la lluita contra la guerrilla.
La Conferència de Bandung: el naixement del Tercer Món. Conferència
Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització internacional per a tractar de temes d'interès comú o negociar la conclusió d'un tractat.
Conferència de Bandung
Conferència convocada per l'abril del 1955 per l'Índia, el Pakistan, Indonèsia, Sri Lanka i Birmània, en la qual participaren 29 països de l'Àfrica i d'Àsia (entre els quals la Xina, Egipte, Etiòpia, el Japó, el Vietnam del Nord, etc). Significà la presa de consciència d'aquests pobles, molts dels quals independents de feia poc, enfront dels països desenvolupats. Remarcà la urgència del desenvolupament econòmic i d'una política anticolonialista i neutralista i condemnà el racisme. Sostingué les reivindicacions d'independència del Marroc, de Tunísia i d'Algèria i la lluita dels àrabs contra l'estat d'Israel. També s'adherí a la Declaració Universal dels Drets de l'Home. S'hi destacaren principalment les intervencions de Nehru, Zhou Enlai, Nasser i Sukarno.
Una nova actitud col.lectiva: el moviment de no-alineació. Alinear
En política internacional, arrenglerar-se al costat d'un gran bloc.

Alineament
En política internacional, acció i efecte d'alinear-se en un dels dos grans blocs encapçalats pels EUA i per l'URSS. El terme ha estat utilitzat sobretot en sentit negatiu, no-alineament, per a referir-se als països que fan professió de neutralisme i de no pertànyer a cap d'aquests dos blocs.

Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.

No-alineament
En política internacional, varietat de neutralisme consistent en el fet de no alinear-se en cap dels grans blocs.
Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt difícil la pràctica integral del neutralisme.
Moviment de Països No Alineats
Organització internacional formada per estats no integrats en cap dels dos blocs político-militars sorgits després de la Segona Guerra Mundial. Fundada el 1961 a Belgrad, els seus membres, majoritàriament estats del Tercer Món, promouen la cooperació mútua per a l'establiment d'un nou ordre econòmic i polític per tal de contrarestar el pes de les grans potències. Bé que l'organització es declarà neutral, en realitat pocs dels estats membres es pogueren sostreure de la influència dels EUA o de l'URSS. Ha admès com a membres alguns moviments d'alliberament, com l'OAP i el SWAPO. Tingué els antecedents en la conferència de Bandung (1955) i ha celebrat conferències periòdiques: Belgrad (1961), el Caire (1964), Lusaka (1970), Alger (1973), Colombo (1976), l'Havana (1979), Nova Delhi (1983), Harare (1986), Belgrad (1989) i Jakarta (1992). Amb la dissolució de l'URSS (1991) i la desaparició d'un món políticament bipolar, el moviment replantejà la seva estratègia posant l'èmfasi en el paper de portaveu del Tercer Món. Fins el 1992 la seu fou a Belgrad, i des d'aleshores no és permanent. El 1998 tenia 113 membres.
Conferència de Belgrad
Conferència de països neutralistes convocada el 1961 per Iugoslàvia i Egipte, en la qual participaren 25 països. La conferència acordà unes resolucions anticolonialistes, demanà el desarmament, la prohibició de les armes nuclears i l'ingrés de la Xina Popular a l'ONU.
Conferència Tricontinental
Assemblea de partits i forces d'alliberament d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Llatina que es reuniren a l'Havana entre el 3 i el 15 de gener de 1966. Hi assistiren 27 organitzacions africanes, 27 de llatino-americanes i 28 d'asiàtiques, 14 de les quals eren al poder. La conferència aprovà una sèrie de resolucions que condemnaven i combatien el colonialisme, el neocolonialisme i l'imperialisme. Hom refermà també el principi de la lluita armada en tots aquells indrets sotmesos a una de les tres forces esmentades. Els partits comunistes pro-soviètics i fins i tot pro-xinesos foren severament criticats. Al final fou creat un organisme permanent de solidaritat tricontinental.
La solidaritat entre els països del Tercer Món ha originat diversos moviments que cerquen la unió de pobles afins.

Aliança
Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades, pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.
Lliga
Acord temporal entre dos o més estats o sobirans, els quals entren en aliança o federació per tal d'aconseguir un fi comú. Aquest pot ésser polític (lligues ofensives i defensives) o econòmic (lligues duaneres, monetàries).
Acord internacional
Conveni entre estats per a establir una regulació comuna sobre qüestions d'interès mutu (comunicacions postals, aèries, intercanvi de ferits de guerra, etc). Per a l'eficàcia d'aquests acords no cal la ratificació dels caps d'estat, sinó que és suficient la intervenció dels ministres d'afers estrangers o dels agents diplomàtics dels estats signataris. Aquests acords són realitzats mitjançant diversos procediments (com, per exemple, intercanvi de notes, cartes, declaracions).
Acord regional
Conveni adoptat per dos o més països sobre qüestions relatives al manteniment de la pau, la seguretat internacional i d'altres, que afecten zones de determinada unitat geogràfica, com la Lliga Àrab, l'Organització d'Estats Americans (OEA) o l'Organització per a la Unitat Africana (OUA).
Organismes asiàtics. Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic
Organització internacional que impulsa el progrés econòmic, social i cultural dels països del SE d'Àsia i la pau i l'estabilitat de la regió. Creada a Bangkok el 1967, en són membres Brunei, les Filipines, Indonèsia, Malàisia, Singapur i Tailàndia. Té vuit comitès permanents (de comerç i turisme, indústria, alimentació, etc) i celebra una conferència anual de ministres d'afers estrangers dels països membres, i reunions a alt nivell no periòdiques. D'ençà del 1976 té una secretaria permanent a Djakarta. Té un paper econòmic i polític important per a l'estratègia dels seus membres i dels EUA davant els països socialistes asiàtics.
OPAEP
Sigla de l'Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli, organització creada, a la conferència de Bagdad (1968), per l'Aràbia Saudita, Kuwait i Líbia per aconseguir cooperació entre els estats membres pel que fa a l'explotació i la comercialització de llur petroli. També en són membres Líbia, Algèria, Bahrain, l'Iraq, Egipte (exclòs en 1979-89), Qatar, l'Aràbia Saudita, Síria i els Emirats Àrabs Units. Tunísia abandonà l'organització el 1987. Tot i controlar el 25% de la producció mundial de petroli (1992), la diversitat d'interessos i d'orientacions polítiques han frenat l'acció conjunta i àdhuc han provocat conflictes entre els seus membres (invasió de Kuwait per l'Iraq el 1990 i la guerra del Golf Pèrsic). La seu és a Kuwait.
Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf

Organització, coneguda més generalment amb el nom de Consell de Cooperació del Golf, que fou creada a Abu Zaby el 1981 amb la finalitat de promoure la coordinació econòmica, política, cultural, militar i social dels estats del golf Pèrsic. És constituïda per l'Aràbia Saudita, Bahrain, Kuwait, Oman, Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs. La seu és a Al-Riyad.
Organismes àrabs. Panarabisme
Moviment polític sorgit a la fi del s XIX entre els països àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la dominació turca, i de la colonial, després. Una vegada esfondrat l'imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació (1945) de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d'Àfrica, sobretot. Després de diversos intents no reeixits d'unificació per part d'alguns estats àrabs (RAU, 1958-61; Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958; Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971; Unió de Líbia i Egipte, 1973; Unió de Líbia i Tunísia, 1974; Unió de Líbia i Síria, 1980; Unió de Líbia i Marroc, 1984) i de les distintes actituds adoptades davant les guerres àrabo-israelianes, l'entesa entre els països àrabs ha esdevingut més i més dífícil, entrebancada per les enormes diferències entre llurs règims polítics, les rivalitats regionals (entre l'Iraq i Síria, entre Líbia i Egipte, entre Algèria i el Marroc, entre l'Iran i l'Iraq, etc), el problema palestí i els interessos enfrontats entorn de l'explotació de petroli.
Panislamisme
Moviment político-religiós que pretén unificar el món islàmic. Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita. Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Din al Afgani i el seu deixeble Muhammad 'Abduh, ambdós exiliats (1879 i 1882, respectivament). Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l'únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental. Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava terreny el panarabisme. La creació dels Germans Musulmans comportà una revifalla ideològica des del 1940, i el naixement de l'Organització de la Conferència Islàmica el 1971 fou un intent de concretar políticament i econòmicament l'ajut recíproc entre tots els estats islàmics, però llurs diverses posicions en el context mundial han fraccionat el moviment: així, al costat de l'islamisme revolucionari, representat sobretot pel règim islàmic instaurat el 1979 a l'Iran i propugnat també per grups com ara Hezbol·là, Hamàs, els mateixos Germans Musulmans, els talibans afganesos o altres grups radicalment antioccidentals que sovint empren mètodes violents, cal esmentar les monarquies de la península Aràbiga, regides per una observació estricta de la llei islàmica però alineats políticament amb occident. Finalment, estats com ara el Marroc, Egipte o Tunísia combinen els preceptes de la xara derivats de la condició de l'islam com a religió oficial amb un ordenament institucional molt influït per occident. Entre els conflictes que més profundament han erosionat el moviment panislamista cal esmentar el palestino-israelià i la guerra del Golf Pèrsic (1990).
Lliga Àrab
Associació d'estats àrabs fundada al Caire el 22 de març de 1945 per Egipte, Iraq, Síria, Líban, Transjordània, Aràbia Saudita i el Iemen. Posteriorment, i a mesura que accedien a la independència, s'hi adheriren Líbia (1953), Sudan (1956), Tunísia (1958), Marroc (1958), Kuwait (1961), Algèria (1962), el Iemen del Sud (1967), Bahrain (1971), Qatar (1971), Oman (1971), la Unió dels Emirats Àrabs (1971), Mauritània (1973), Somàlia (1974), Palestina (representada per l'Organització per l'Alliberament de Palestina) (1976), Djibouti (1977) i Comores (1993). La seu de l'organització és al Caire. Els signataris es comprometeren a recórrer a l'arbitratge de la Lliga en els conflictes entre ells i a estimular la cooperació recíproca en tots els terrenys. La principal finalitat de la Lliga ha estat, però, el manteniment de la lluita contra l'estat d'Israel, tasca dificultada per les grans diferències de règims i d'aliances internacionals entre els països membres, i també per les ambicions hegemòniques dels més importants (Egipte, Síria, Líbia, Iraq). Ja amb una influència molt minvada per les divisions internes, la Lliga sofrí, el 1979, la retirada d'Egipte, a causa del tractat de pau d'aquest estat amb Israel. Egipte, però, fou readmès a l'associació el 1989. L'esclat de la guerra del Golf Pèrsic, al gener del 1991, accentuà la crisi per la gran disparitat de les posicions que els diversos estats membres adoptaren davant del conflicte.
Al maig del 1991 fou escollit nou secretari general de la Lliga el ministre d'afers estrangers egipci, Ahmes Esmat Abdel Meguid. La divisió que es produí al si de l'organització arran de la guerra del Golf Pèrsic mediatitzà la seva actuació els anys següents. L'únic tema que rebé el suport unànime de tots els membres fou el procés de pau a l'Orient Mitjà, mantenint les crítiques a Israel per la seva actitud envers els palestins dels territoris ocupats i per les operacions armades al sud del Líban. Al setembre del 1993 les Comores foren admeses a la Lliga. Al maig del 1997 condemnà la incursió de tropes turques al N de l'Iraq per tal d'atacar les bases del PKK.
Organització de la Conferència Islàmica
Organisme de solidaritat islàmica creat el 1971. Promou la cooperació econòmica, social, cultural, científica, etc, entre els seus estats membres. A més, cerca l'eliminació de tota mena de colonialisme, el triomf de la causa palestina, la propagació de la cultura musulmana arreu del món i la pau internacional. Té una agència internacional de notícies, un banc de desenvolupament islàmic, una xarxa radiofònica i un fons econòmic. Sol celebrar una reunió anual de caps d'estat, cada vegada en una ciutat musulmana diferent. La seu és a Gidda, Aràbia Saudita.
Organismes africans. Africanisme
Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics, etc, dels africans, especialment dels africans negres.

Panafricanisme
Doctrina que en els seus origens propugnà l'emancipació dels homes de raça negra de l'hegemonia dels de raça blanca per derivar posteriorment vers l'anticolonialisme i, finalment, la cooperació entre els països africans. Protagonitzat a l'origen per antics esclaus de les Antilles i dels EUA, el 1900 Sylvester Williams introduí el terme i organitzà a Londres el primer congrés panafricanista. El moviment reclamà per als pobles africans els principis de Thomas Woodrow Wilson. Fins el 1945, el moviment celebrà congressos a París (1919), Londres (1921), Nova York (1927), i Manchester (1945) i donà lloc a dues concepcions antagòniques representades, respectivament, per Marcus Garvey i William E. B. Du Bois. El primer preconitzava la separació de races i la idea d'una Àfrica unida i poblada exclusivament per negres, mentre que el segon posava l'èmfasi en la igualtat de drets i l'educació. Aquestes idees a la llarga derivaren vers el marxisme i l'anticolonialisme de la següent fase, situada en la descolonització posterior a la Segona guerra mundial. El pes del moviment passà aleshores al continent africà i, mentre als nous estats anglòfons el panafricanisme, encapçalat, entre altres, per Kwame Nkrumah i Julius Nyerere tingué un fort accent polític, als estats francòfons predominà l'expressió culturalista de la negritud de Léopold Sédar Senghor. Assolida la descolonització, el panafricanisme maldà aleshores per enfortir la cooperació i la solidaritat entre els estats africans, denunciar el neocolonialisme, i, molt en particular, el règim racista de Sud-Àfrica. Els conflictes interètnics i interestatals, als quals se superposà la guerra freda, que tingué en el continent africà un dels principals escenaris, restaren molta efectivitat al moviment malgrat la creació d'organitzacions regionals i, sobretot, de l'Organització de la Unitat Africana (1963), l'única d'abast continental. El 1974 se celebrà a Dar es Salaam el Sisè Congrés Panafricà. Des de la dècada dels noranta, el terme ha tendit a caure en desús i els esforços de l'OUA i dels estats de l'Àfrica subsahariana s'han centrat més en la resolució de conflictes i en el desenvolupament econòmic dins del marc de l'economia de mercat que no pas en designis programàtics de tipus general.
Conferència d'Accra
Conferència celebrada del 15 al 22 d'abril de 1958 a Accra (Ghana), en la qual, sota la presidència de Kwane Nkrumah, primer ministre de Ghana, es reuniren representants de vuit dels nou estats africans independents (Líbia, Marroc, Sudan, Tunísia, República Àrab Unida, Etiòpia, Ghana i Libèria). El leitmotiv fou "Àfrica per als africans"; foren condemnats el colonialisme i el racisme i fou reafirmat el principi de cooperació econòmica i cultural africana. Foren ratificats unànimement tots els principis de la conferència de Bandung (1955).
Conseil de l'Entente
Organització internacional creada el 1959 per Benín, Burkina Faso, la Costa d'Ivori i el Níger, aleshores en procés d'independització del domini colonial francès. El 1966 s'hi incorporà el Togo. Promoguda sobretot pel president ivorià, Félix Houphouët-Boigny, i sostinguda pel seu país, es proposa la col·laboració mútua entre els estats membres per tal de promoure el desenvolupament econòmic de la regió. La seu és a Abidjan.
OUA

Sigla de l'Organització de la Unitat Africana, organisme, amb seu a Addis Abeba, fundat el 25 de maig de 1963 per promoure la lluita contra el colonialisme i la cooperació econòmica, política i cultural i per garantir la defensa de la independència dels estats africans damunt la base d'una posició de no-alineament. El seu òrgan principal és la conferència dels caps d'estat i de govern, que es reuneix anualment en un dels països membres. Integrada per 49 estats més la República Àrab Sahariana Democràtica, l'admissió d'aquesta organització a l'OUA, el 1984, provocà l'abandó del Marroc d'aquest organisme africà.
El 1990 Namíbia s'adherí a l'organització després d'independitzar-se. Eritrea hi ingressà el 1993. Però el canvi més profund per a la institució fou l'ingrés de Sud-àfrica, el 1994. Malgrat tot, la presència d'una potència com la República Sud-africana a l'OUA no aconseguí revitalitzar-la. Assolit el repte de desmantellar l'apartheid, el principal objectiu polític de l'OUA, aquest organisme perdé cohesió.
Al juliol del 2000, els caps d'estat de 25 països membres de l'OUA signaren l'acta de constitució de la Unió Africana, el primer pas del projecte de creació dels Estats Units d'Àfrica.
CEDEAO

Sigla de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica de l'Oest, organisme econòmic internacional creat el 1975 a Lagos (Nigèria) i constituït per nou estats francòfons (Burkina Faso, Benín, la Costa d'Ivori, Guinea, Mali, Mauritània, el Níger, el Senegal i el Togo), dos de parla portuguesa (Guinea Bissau i el Cap Verd) i cinc de parla anglesa (Gàmbia, Ghana, Libèria, Nigèria i Sierra Leone). La CEDEAO es proposa de promoure la cooperació i el desenvolupament dels estats membres per mitjà de la creació d'una unió duanera, d'una xarxa de transports entre els membres i d'uns projectes comuns agrícoles, industrials, energètics i minerals. La seu del secretari executiu és a Nigèria. El 1993 els estats membres acordaren la creació d'un Parlament Regional, un Consell Econòmic i Social i un Tribunal de Justícia, tractat que entrà en vigor al juliol del 1995.
La CEDEAO no aconseguí els seus objectius d'integració econòmica a conseqüència de les tensions entre els seus membres. Malgrat tot, el 1990 tingué un paper destacat en la tramesa d'una força d'interposició en el conflicte de Libèria (l'anomenada ECOMOG).
Organismes americans. Panamericanisme
Moviment polític, econòmic i cultural que aspira a la unió dels pobles d'Amèrica. Els seus orígens són atribuïts a Simón Bolívar, que el 1826 convocà a Panamà els representants de les joves repúbliques americanes per intentar d'establir la unió de les confederacions. El 1889, per iniciativa del secretari d'estat nord-americà James Blayne, fou convocada a Washington una conferència interamericana amb l'objectiu d'afavorir els intercanvis comercials entre els EUA i l'Amèrica Llatina i creà, alhora, l'Oficina de les Repúbliques Americanes. El 1901 es reuní a Mèxic i així, cada quatre anys, en una ciutat diferent. El 1910 hom creà la Unió Panamericana amb seu a Washington i presidida pel secretari d'estat dels EUA. Durant el comandament del president Franklin D&Roosevelt i en el curs de la Segona Guerra Mundial fou creat un comitè per a la defensa política del continent, amb l'objectiu de solidaritzar-se davant qualsevol agressió als països americans. El 1948 fou fundada l'Organització dels Estats Americans. El Mercado Común Centroamericano, l'Asociación Latinoamericana de Integración i el grup Andí preveuen la integració gradual de les economies dels estats membres. Tanmateix, el panamericanisme no ha dissolt les rivalitats nacionals entre els diversos estats del continent (conflictes fronterers entre l'Argentina i Xile, Xile i Bolívia, el Perú i l'Equador, etc), agreujades en ocasions per l'existència de règims marxistes (Cuba, Nicaragua, Grenada) i les ingerències dels EUA.
Conferència de Bogotà
Novena sessió de la Conferència Panamericana, organisme de la Unió Panamericana, celebrada a Bogotà (abril del 1948). Decidí la creació de l'Organització dels Estats Americans (OEA) amb la participació de 19 països americans.
OEA
Sigla de l'Organització dels Estats Americans, organisme fundat a Bogotà el 30 d'abril de 1948 per promoure la cooperació econòmica, política i cultural i per garantir la defensa dels seus membres. Actualment agrupa tots els estats americans exceptuant el Canadà. Amb seu a Washington, a la pràctica ha estat dominat pels EUA, que l'han emprat com un instrument més de llur control polític, econòmic i militar del continent.
L'any 1986 es creà la Comissió Interamericana per al Control de l'Abús de Drogues (CICAD), amb la finalitat de combatre el problema de la producció, el consum i el tràfic il·legal de drogues. D'altra banda, l'any 1991 s'adoptà la resolució 1 080, que establí mecanismes per a reaccionar als intents contra la democràcia a la regió. El 1994 se celebrà la cimera de les Amèriques a Miami. Els presidents i els caps de govern dels estats membres reafirmaren el paper de l'OEA en l'enfortiment dels valors democràtics i les seves institucions i establiren una sèrie de noves funcions i prioritats de l'organització. L'any 1996 s'establí el Consell Interamericà per al Desenvolupament Integral (CIDI), creat per a promoure la cooperació entre els països, sostenir el desenvolupament i combatre la pobresa. El mateix any, durant la 26a assemblea general, reunida a Panamà, l'OEA aprovà una resolució de condemna de la llei Helms-Burton, que enduria l'embargament comercial dels EUA contra Cuba. L'any 1997 es reformà la Carta de l'organització a través de la ratificació del protocol de Washington. L'acord, que enfortia la democràcia representativa, atorgava a l'OEA el dret de poder suspendre de participar-hi un estat membre el govern del qual, democràticament constituït, fos derrocat per la força. L'any 1999 es creà, en el marc de la CICAD, l'estructura bàsica per al Mecanisme d'Avaluació Multilateral, que tracta de mesurar el progrés regional i nacional en la lluita contra les drogues. Des del 1994, n'és el secretari general el colombià César Gaviria.

Organización de Estados Centroamericanos
Organització de l'Amèrica Central, fundada el 1951 per Costa Rica, Guatemala, Hondures, Nicaragua i el Salvador amb la finalitat de promoure la unitat i la cooperació política, militar, econòmica i social dels estats membres. La seu és a Sant Salvador.
Organización Latinoamericana de Solidaridad
Organització fundada pels representants llatinoamericans a la Conferència tricontinental de l'Havana (gener del 1966), per tal de combatre la influència dels EUA a l'Amèrica Llatina. A la primera conferència (l'Havana, 1967), fou aprovada la preeminència de la lluita armada. Fou dissolta l'any 1969.
Altres organismes. OPEP
Sigla de l'Organització dels Països Exportadors de Petroli, organisme creat per les Conferències de Bagdad (1960) i Caracas (1961) per unificar les polítiques petrolieres dels països membres (tots ells importants exportadors de petroli) i protegir llurs interessos. Després de la conferència de Teheran del 1971 i la guerra àrabo-israeliana del 1973, els països de l'OPEP aprofitaren la forta dependència i vulnerabilitat energètica mundial respecte a llurs petrolis per a formar un càrtel de pressió econòmica i política, elevant fortament els preus del petroli amb un gran trasbals en les balances de pagaments dels estats i augmentant llur capacitat de negociació amb d'altres països i amb les empreses multinacionals petrolieres. A partir dels anys vuitanta, com a conseqüència de la crisi econòmica que féu disminuir la demanda de petroli dels països industrialitzats, de la descoberta de nous jaciments de petroli (mar del Nord, Mèxic, etc), de noves formes d'obtenció d'energia (centrals nuclears) i de dissensions internes, com ara les produïdes per la revolució islàmica a l'Iran (1979), la guerra entre aquest i l'Iraq (1980-88) i la invasió de Kuwait per part de l'Iraq, que provocà la guerra del Golf Pèrsic (1990) i un embargament internacional sobre les exportacions iraquianes, ha minvat notablement el seu control sobre el mercat dels hidrocarburs. El 1990, amb el 39% de la producció mundial de petroli, l'OPEP controlava el 77% de les reserves conegudes. Té la seu a Viena i en són membres Algèria, l'Aràbia Saudita, el Gabon, Indonèsia, l'Iran, l'Iraq, Kuwait, Líbia, Nigèria, Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs, Veneçuela i, fins el 1993, l'Equador. El 1975 l'OPEP creà un Fons Especial per al Desenvolupament Internacional. El 1990, amb un 39% de la producció mundial de petroli, l'OPEP controlava un 77% de les reserves conegudes. El 1993 l'Equador deixà d'ésser membre de l'organització.
Les relacions entre Nord i Sud.
Organismes mundials.
Comunitat internacional
Unió lliure dels estats, basada en la solidaritat i que tendeix a resoldre els conflictes d'interessos internacionals. La insuficiència d'un estat per a assolir per si mateix els propis objectius ha desenvolupat el fenomen associatiu a través de la creació d'acords, tractats i organitzacions internacionals de composició i funcions variables. En un pla formal, la més alta expressió de comunitat internacional és l'Organització de les Nacions Unides.
Societat de Nacions
Organisme internacional, la creació del qual s'acordà en la conferència de pau de París, el 28 d'abril de 1919. L'acta constitucional, anomenada pacte, s'incorporà al tractat de Versalles, que entrà en vigor el 10 de gener de 1920. La seva finalitat fou el manteniment de la pau mitjançant la solució pacífica dels conflictes i el desenvolupament de les relacions internacionals. Malgrat ésser propugnada pel president Wilson (punt catorzè del seu missatge del 1918), els EUA, en no ratificar el tractat de Versalles, no arribaren a formar-ne part. Integrada inicialment per 41 estats, el 1925 s'hi incorporà Alemanya, i el 1934, amb l'admissió de l'URSS, arribà a tenir 59 estats membres. Els seus òrgans bàsics eren l'assemblea, el consell i el secretariat. Hi eren associats altres organismes, com l'OIT i el Tribunal Internacional de Justícia. Malgrat les esperances que suscità, no fou capaç de resoldre els greus problemes internacionals en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial, que no pogué evitar. Després de la retirada del Japó i d'Alemanya (1933), es mostrà inoperant davant la guerra italoetiòpica (entre dos estats membres), la guerra civil espanyola de 1936-39 i l'escalada imperialista de Hitler. En canvi, expulsà l'URSS per la seva agressió a Finlàndia (1939). La darrera assemblea se celebrà per l'abril del 1945, i s'hi acordà la dissolució i la transmissió de funcions a l'Organització de les Nacions Unides.
ONU
Sigla de l'Organització de les Nacions Unides, organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats de la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Successora de la Societat de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació foren la conferència de Dumbarton Oaks (1944) i la conferència de Jalta (1945). El 25 d'abril de 1945 cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on elaboraren i signaren, el 26 de juny, la Carta de les Nacions Unides. L'ONU entrà en funcionament el 24 d'octubre d'aquell mateix any. Per a ésser-hi admès cal acceptar els preceptes de la Carta, ésser recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos terços de l'Assemblea General. El fet que calgui la recomanació unànime dels membres del Consell de Seguretat ha estat un obstacle seriós per a l'admissió d'alguns estats. Els seus organismes empren cinc llengües oficials —anglès, castellà, francès, rus i xinès— i són finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les quals depèn de les possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l'Assemblea General, el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela, el Tribunal Internacional de Justícia i el Secretariat. L'Assemblea General, que es reuneix cada any, durant uns tres mesos, és composta pels representants de tots els estats membres. Cada estat hi disposa d'un vot. Les decisions sobre qüestions importants —segons la definició de la Carta— han d'ésser aprovades pels dos terços dels votants; la resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions electives, deliberatives, de supervisió i d'apropiació financera, ocupa una posició central dins l'organització. La seva influència política s'ha vist reforçada progressivament a causa de la manca d'avinença dels membres del Consell de Seguretat. Aquest (que funciona permanentment), tot i que la seva funció és fer recomanacions, pot demanar que s'apliquin sancions contra els estats que consideri culpables de pertorbar la pau o la seguretat internacionals. A la pràctica, els membres permanents poden oposar llur vet a qualsevol resolució. El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua principalment com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. El Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de Seguretat, pels estats que administren territoris i per un nombre igual d'estats que no n'administren, elegits per l'Assemblea General. La seva funció és supervisar l'administració dels territoris confiats a l'ONU. El Tribunal Internacional de Justícia té en la seva jurisdicció la interpretació de tractats i d'acords i els conflictes i les qüestions de dret internacional. El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez, l'ONU es dotà d'un exèrcit propi amb funcions de força d'interposició o de protecció, els anomenats cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El Secretariat és encapçalat pel secretari general, nomenat per l'Assemblea General, segons una proposta del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes funcions polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a l'organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie (1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96) i, des del 1996, Kofi Annan. Pertanyen a l'ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la FAO, la UNICEF, l'ACNUR, l'OIT, l'OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des de l'ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d'interposició, mediador en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades iniciatives, l'ONU ha intervingut en un gran nombre de conflictes: Congo (1960), Xipre (1963), a les guerres àrabo-israelianes i en el conflicte israeliano-palestí (1973, 1974, 1993), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (1991), Somàlia i Angola (1993) i, des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i Albània; Rwanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), entre d'altres. Tanmateix, aquestes forces sovint no han pogut assolir els seus objectius. Hom ha imputat part d'aquests fracassos a deficiències estructurals de la mateixa organització, entre les quals la burocratització, l'enorme deute i l'efecte paralitzant del dret de veto de les grans potències en el Consell de Seguretat en serien les més greus. L'ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d'abast mundial (medi ambient, fam, narcotràfic, etc). El 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional Permanent de les Nacions Unides. Sota el lideratge de Pérez de Cuéllar, i malgrat els seus esforços per aconseguir la pau, l'ONU hagué de prendre dramàtiques decisions, la més dolorosa de les quals fou sens dubte la d'autoritzar, a petició dels EUA, la guerra que aquest estat dugué a terme contra l'Iraq, invasor de Kuwait (29 de novembre de 1990). L'ONU també aprovà el final de la guerra (3 d'abril del 1991), després d'imposar dures sancions a l'Iraq, tot condemnant la repressió duta a terme per Husayn contra els kurds. Altrament, Espanya presentà entrà en el Consell de Seguretat (1991). Pel que fa al conflicte balcànic, l'ONU autoritzà l'ús de la força per introduir ajut humanitari en la confrontació serbobosniana (1992).

El 1991 Pérez de Cuéllar fou rellevat de la secretaria general per l'egipci Boutros Boutros Ghali, que assumí el càrrec al gener del 1992. Durant els quatre anys de l'únic mandat de Ghali, l'ONU intensificà les operacions humanitàries en diferents conflictes mundials (Bòsnia i Hercegovina, El Salvador, Angola, Haití, Líban, Geòrgia, Cambodja, Rwanda, Albània, Somàlia, etc), tot i que algunes informacions relacionades amb comportaments violents cap a la població -tortures i violacions- per part de cascos blaus enterboliren aquestes accions. Al desembre del 1995, el Consell de Seguretat de l'ONU encarregà a l'OTAN la missió de fer aplicar l'acord de pau a Bòsnia signat a París (14 de desembre) i desplegà una força de pau multinacional (Ifor) que, entre altres coses, s'encarregà de vigilar l'embargament a Sèrbia. Altrament, l'ONU continuà impulsant les converses de pau per mirar de posar fi a conflictes armats antics, i d'aquesta manera, la pau signada a Guatemala l'1 de gener de 1997 tancà 30 anys de guerra civil, i al juny del 1997 una delegació del govern marroquí i una altra del Front Polisario es reuniren a Lisboa per desencallar el conflicte del Sàhara Occidental. L'ONU continuà rebent crítiques per l'excessiva burocratització i per les conseqüències sobre la societat civil d'alguns embargaments vigents, com ara el decretat sobre l'Iraq des del 1990 i que no fou aixecat parcialment fins al maig del 1996. L'ONU arrossega un deute molt important, en part per l'impagament d'alguns països -entre els quals els EUA-, el pressupost de manteniment de l'estructura i el cost de les missions de pau. Al desembre del 1996, el ghanès Kofi Annan fou elegit, amb el suport dels EUA, nou secretari general -el primer originari dels països de l'Àfrica negra-, càrrec que començà a exercir al gener del 1997 en substitució de Boutros Ghali. El Senat dels EUA acordà, al juny del 1997, pagar el deute amb l'ONU, 819 milions de dòlars en tres anys.
L'organització dels vells Imperis. Estatut de Westminster
Llei que instituí el Commonwealth of Nations. Preparat per la conferència imperial del 1927, fou aprovat pel parlament britànic l'11 de desembre de 1931.
Commonwealth, The
Commonwealth of Nations. Associació de nacions constituïda per la Gran Bretanya (amb les seves colònies i dependències) i per una sèrie d'estats sobirans nascuts de l'imperi colonial britànic. Es regeix per un complex sistema de reunions i consultes, entre els quals sobresurten les reunions de ministres de finances i les conferències de caps de govern. L'òrgan permanent del Commonwealth és la seva secretaria general, creada el 1965. L'organització comprèn indistintament repúbliques i monarquies, totes les quals, però, accepten el monarca britànic com a cap. Dels 54 membres que el Commonwealth tenia l'any 2000, 33 eren repúbliques, 5 tenien monarquia pròpia i unes altres 16 monarquies tenien com a cap d'estat la reina d'Anglaterra. Les grans diferències econòmiques, culturals i polítiques que separen i sovint afronten els membres del Commonwealth n'esterilitzen en gran part l'eficàcia. Només en el terreny aranzelari (tarifes preferencials) hom ha assolit acords importants. Bé que fins el 1926 no es produí la primera formulació oficial, cal situar-ne els orígens a la segona meitat del s XIX i els primers decennis del s XX, període de temps durant el qual les colònies britàniques amb majoria de població blanca (el Canadà, Austràlia, etc) assoliren l'estatut de domini i, ensems, una autonomia que s'assemblava molt a la independència, perquè només en el terreny de les relacions internacionals seguien la tutela de la metròpoli. Els tractats de pau signats, en acabar-se la Primera Guerra Mundial, pels dominis en qualitat d'estats independents posaren en relleu la necessitat d'adequar les estructures legals a la realitat. Per això, la conferència imperial del 1926 proclamà que 'La Gran Bretanya i els dominis (el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Estat Lliure d'Irlanda i Terranova) constitueixen comunitats autònomes dins l'imperi Britànic, amb igualtat de drets i sobirania, bé que unides per una mateixa fidelitat a la corona i lliurement associades com a membres del British Commonwealth of Nations'. El 1931, el parlament britànic revocà, en virtut de l'estatut de Westminster, les disposicions que restringien el poder dels parlaments dels dominis. L'onada descolonitzadora que seguí la Segona Guerra Mundial amplià notablement el nombre d'estats membres del Commonwealth: l'Índia i el Pakistan (1947), Sri Lanka (1948), Ghana i Malàisia (1957), Nigèria (1960), Xipre, Sierra Leone i Tanganyika (1961) (aquest darrer país s'uní el 1964 a Zanzíbar i constituïren l'estat de Tanzània), Jamaica, Trinitat i Tobago i Uganda (1962), Zanzíbar i Kenya (1963), Malawi, Malta i Zàmbia (1964), Gàmbia i Singapur (1965), Guyana, Botswana, Lesotho i Barbados (1966), Maurici, Swazilàndia i Nauru (1968), les Tonga, Samoa Occidental (des del 1997 Samoa) i les Fiji (1970), Bangla Desh (1972), les Bahames (1973), Grenada (1974), Papua Nova Guinea (1975), les Seychelles (1976), les Salomó, Dominica i Tuvalu (1978), Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia i Kiribati (1979), Vanuatu i Zimbabwe (1980), Antigua i Barbuda i Belize (1981), les Maldives (1982), Saint Christopher i Nevis (1983), Brunei (1984), Namíbia (1990) i el Camerun (1995). L'excepció de Moçambic, antiga colònia portuguesa que el 1995 ingressà a l'organització, fou justificada adduint els lligams històrics d'aquest estat amb el Commonwealth des de la seva independència (1975). El 1976 fou concedit al Commonwealth el status d'observador a les Nacions Unides. L'any 2000, el Commonwealth constava de 54 membres. Alguns estats membres han abandonat l'organització: Irlanda (1949), Sri Lanka (1972, reintegrada poc després) i el Pakistan (1972, reintegrat el 1989). D'altra banda, el compromís genèric de tots els membres amb la democràcia, contra el racisme i la repressió política, subscrit en les declaracions de Singapur (1971) i Harare (1991), entre d'altres, ha determinat la sortida de l'organització de Sud-Àfrica (1961, readmesa el 1994), el Pakistan (des del 1999) i les Fiji (1987, readmeses el 1997). Per aquest motiu, han estat suspesos de l'estatut de membres Nigèria (1995) i Sierra Leone (1997). Les divisions internes per les sancions i l'embargament a la República de Sud-àfrica per l'apartheid s'allargaren durant els anys vuitanta i es començaren a suavitzar arran de l'abandó de Margaret Thatcher del govern, el 1991. Es reintegraren al Commonwealth el Pakistan (1989), la República de Sud-àfrica (1994), i s'hi integraren per primer cop el Camerun i Moçambic (1995). A la cimera d'Auckland (Nova Zelanda), el novembre del 1995, s'acordà suspendre Nigèria de l'organització després de l'execució de 9 opositors del partit del règim. Al juny del 1996 hi havia 53 estats membres.
Conferència de Brazzaville
Reunió celebrada a Brazzaville, al gener del 1944 pels representants de les colònies de França, presidida pel general De Gaulle i per René Pleven. La conferència establí els principis de les reformes diplomàtiques administratives i socials que conduïren a la creació de la Union Française (1946).
Unió Francesa
Union Française. Associació de països i territoris formada, d'acord amb la constitució francesa del 1946, per la França metropolitana, les seves colònies (que foren anomenades departaments i territoris d'Ultramar) i els seus mandats i protectorats (amb el nom de territoris i estats associats). Sota el president de la República, els seus organismes suprems eren l'Assemblea de la Unió, de caràcter consultiu, i l'Alt Consell. Fou un intent de transformar l'imperi colonial francès tot preservant-lo dels corrents independentistes que aparegueren després de la Segona Guerra Mundial; no ho aconseguí, però, i l'any 1958, d'acord amb la nova constitució, donà pas a la Communauté Française.
Comunitat Francesa
Communauté Française. Associació d'estats creada per la constitució francesa de 4 d'octubre de 1958 que comprenia, a més de l'estat francès, les dotze antigues colònies d'Àfrica que havien optat per l'estatut d'estat membre i que havien acceptat d'entrar a la Communauté. Els estats membres, que tenien una competència general fora de les matèries que la constitució havia expressament atribuït a la Communauté, és a dir, a l'estat francès, posseïen l'autonomia interna, però no pas la sobirania ni tampoc la independència internacional. De dret, podien sortir de la Communauté quan ho desitjaven reivindicant llur idependència. La Communauté se situava en una perspectiva de tipus federalista; havia estat imaginada pel general De Gaulle com una tècnica liberal de descolonització. La seva existència fou, però, molt efímera, perquè els estats africans de la Communauté accediren a la independència entre el 1959 i el 1960. Si oficialment no ha estat mai dissolta, en realitat ha deixat d'existir i només conserva un interès limitat pels territoris d'ultramar encara integrats dins l'estat francès.
L'ajut al Tercer Món. Ajut exterior
Béns de consum, d'equip o de capital cedits per les organitzacions de caràcter internacional, pels organismes crediticis estatals o pel sector privat, a un estat o país amb la finalitat d'assegurar-ne o d'afavorir-ne el desenvolupament. Un dels exemples més coneguts d'ajut exterior fou el fet sota el Pla Marshall. L'ajut exterior per al desenvolupament s'organitza de manera bilateral, és a dir, de país a país, o multilateral. Aquest últim el realitzen actualment institucions financeres internacionals com l'Associació per al Desenvolupament Internacional, filial del Banc Mundial, o els bancs regionals de desenvolupament (asiàtics, africans i interamericans) i organitzacions internacionals com la Comunitat Econòmica Europea. Dins de l'OCDE, cal destacar el paper del Comitè d'Ajut al Desenvolupament (CAD), que constitueix un fòrum on es reuneixen amb regularitat i freqüència els representants dels principals països membres de l'OCDE donants d'ajut, per estudiar la manera de millorar la quantitat i qualitat de l'ajut. El CAD realitza a més una important funció de recollida i normalització d'estadístiques sobre ajut exterior. El 1983 els països del CAD aportaren 27,5 mil milions de dòlars d'ajut públic al desenvolupament, el grup de països exportadors de petroli (OPEP) 5,5 mil milions i el bloc de països comunistes 2,9 mil milions. L'ONU ha fixat com a objectiu per a l'ajut públic al desenvolupament l'aportació del 0,7% del producte nacional brut de cada país. El 1983, el percentatge corresponent al grup de països del CAD fou del 0,36% i tan sols Noruega, Suècia i Holanda superaren l'objectiu de l'ONU.
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament
Programa promogut per les Nacions Unides per tal de millorar les condicions de vida presents i les perspectives futures de l'home en tot l'àmbit terrestre, tant pel que fa al medi natural com al medi humà. Té la seu a Ginebra. L'any 2000, tenia una xarxa de 132 oficines a tot el món i treballava en 170 països, especialment d'Àfrica, Àsia i el Pacífic, l'Amèrica Llatina i el Carib, els estats àrabs, l'Europa de l'Est i la Comunitat d'Estats Independents. Té un equip d'aproximadament 8 000 persones, un 85% de les quals es troben en països en via de desenvolupament. Les activitats principals del Programa se centren en set grans àmbits: eradicació de la pobresa i participació de la comunitat, dona i desenvolupament, transferència i adaptació de tecnologia, cooperació tècnica entre països en via de desenvolupament, governabilitat democràtica, energia i política mediambiental i sida. Amb caràcter transversal, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament elabora anualment un Informe de Desenvolupament Humà. L'any 2000, l'administrador general del PNUD fou Mark Malloch Brown.
UNCTAD
Sigla d'United Nations Conference on Trade and Development ('Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament'), òrgan permanent de l'Organització de les Nacions Unides que s'ocupa, principalment, de la negociació i l'adopció d'instruments jurídics multilaterals en l'àmbit del comerç internacional. Fou creat el 1964 a impuls de l'economista argentí Raúl Prebisch i celebra sessions plenàries cada quatre anys. Les discussions al si de l'UNCTAD, amb clars enfrontaments entre països pobres i rics, han donat credibilitat internacional a les reivindicacions dels primers per tal d'aconseguir un nou ordre econòmic internacional més just. Gràcies a la UNCTAD, ha estat endegat el sistema generalitzat de preferències aranzelàries a favor de les manufactures dels països subdesenvolupats, hom ha negociat acords per a l'estabilització dels mercats mundials de primeres matèries d'interès per a alguns països endarrerits i ha impulsat estudis sobre els problemes del desenvolupament econòmic.
Entre les qüestions que tracta l'UNCTAD es troben l'accés als mercats, les fluctuacions de preus dels productes bàsics, el finançament internacional del desenvolupament, etc. A la conferència de Nova Delhi, el 1968, es definí com a objectiu que els països rics transferissin el 0,7% del PIB als països menys desenvolupats mitjançant una ajuda oficial al desenvolupament.

Cooperació Econòmica Internacional
Conjunt d'accions tendents a regular les relacions econòmiques internacionals entre els estats. Concretament, hom parla de cooperació econòmica internacional a partir de la Segona Guerra Mundial, quan les relacions entre els estats foren institucionalitzades en forma d'organitzacions econòmiques internacionals. Antecedents de la cooperació internacional, bé que qualitativament diferents, ja es poden trobar des de fa segles en els simples acords i tractats comercials signats entre alguns països. Un antecedent més recent data del sIX, quan s'inicià una nova etapa en què, junt als tractats tradicionals, se celebraren conferències intergovernamentals i es crearen organismes econòmics internacionals. El primer exemple d'aquests fou la Comissió Central per a la Navegació del Rin (1815). El seguiren molts d'altres d'un caràcter fonamentalment tècnic: la Unió Postal Universal, la Unió Telegràfica Universal, etc. Actualment hom observa com el nombre de conferències, congressos i organitzacions internacionals governamentals i no governamentals creix d'una forma considerable, la qual cosa és deguda a l'augment de la importància quantitativa i qualitativa de les relacions internacionals que hom vol impulsar, regular o reorientar d'una forma més justa i equilibrada. D'entre els organismes internacionals governamentals de caràcter econòmic cal citar: BIRD, FMI, GATT, OCDE, OIT, UNCTAD, mentre que l'ONU ofereix un marc de cooperació més general. L'estadi més avançat de cooperació econòmica internacional ve donat pels fenòmens d'integració econòmica regional entre diferents països geogràficament pròxims i pot revestir les formes de zona de lliure comerç (com p ex l'EFTA), d'unió duanera (com p ex el Pacto Andino), de mercat comú (com p ex la Comunitat Econòmica Europea), i d'unió econòmica o integració econòmica amb total renúncia de sobirania dels estats integrants. Entre els països socialistes també es produeixen manifestacions de cooperació basades en l'establiment d'una planificació global. Com a fenòmens de cooperació econòmica mundial cal fer esment de les formes anomenades transnacionals i transideològiques. Les relacions transnacionals comprenen l'acció a través de les fronteres d'empreses privades (empreses multinacionals o altres), sindicats i associacions no governamentals. Les relacions transideològiques són les que es produeixen entre empreses capitalistes multinacionals occidentals i algunes dels països socialistes.
Ajut Oficial al Desenvolupament
Conjunt de recursos que els països desenvolupats destinen com a ajuda als menys desenvolupats. Prenen la forma d'assistència tècnica, assistència alimentària, crèdits a baix interès, préstecs especials i donacions de caràcter multilateral, tots ells en condicions més favorables que les de mercat. L'ONU (a través de la UNCTAD) establí com a objectiu, el 1968, que els països desenvolupats dediquessin el 0,7% del PIB a aquest tipus d'actuacions, xifra que només Suècia, Noruega i Dinamarca han assolit en els darrers anys.
Fons Europeu de Desenvolupament (FED)
Fons de cooperació financera de la Comunitat Econòmica Europea establert pels tractats de Roma. El fons és destinat a crear infrastructures econòmiques i socials als països en vies de desenvolupament associats a la Comunitat Europea que havien estat colònies dels països membres. Els tractats bàsics d'ajut són coneguts amb el nom de les ciutats on foren signats i en determinen les etapes de constitució; Yaoundé I (1963) i Yaoundé II (1969), Lomé I (1975) i Lomé II (1979). L'ajuda que el FED aporta als països beneficiaris és distribuïda en forma de subvencions, préstecs especials i capitals de risc. Hom destina una part de les subvencions a compensar les caigudes de preus de productes primaris d'exportació mitjançant la rebaixa del cost dels préstecs del Banc Europeu d'Inversions. El FED no té personalitat jurídica desvinculada de la CEE però té autonomia financera.
Des de la seva creació, el 1975, el FEDER ha tingut com a objectiu corregir els desequilibris regionals de la Unió Europea participant financerament en projectes d'inversió destinats a afavorir el creixement de les regions menys desenvolupades. Es regeix pel criteri d'addicionalitat que fa que la regió que rep l'ajut del FEDER hagi d'aportar una quantitat similar a la que rep. El FEDER representa al voltant del 53% del total dels Fons Estructurals de la Unió Europea.
Convenis de Yaoundé
Dos acords temporals, signats els anys 1963 i 1969, entre la CEE (que aleshores tenia sis membres) i divuit estats africans i el malgaix associats (EAMA), que estableixen preferències comercials i cooperació financera i tècnica per al desenvolupament. El 1969 també se signà a Arusha un conveni d'associació amb Kenya, Uganda i Tanzània. Foren substituïts pels convenis de Lomé.
Convenis de Lomé
Acords internacionals, temporals, pels quals és reconeguda la lliure entrada dins la Comunitat Europea dels productes procedents dels estats ACP, sense cap altra reciprocitat. Aquests acords, quatre en conjunt, signats després del de Yaoundé, entre els anys 1975 al 1985, preveuen la cooperació financera (Fons Europeu de Desenvolupament i el BEI) i tècnica per al desenvolupament. Hom ha creat institucions comunes per a la gestió dels acords.
ACP
Nom que rep el conjunt dels estats d'Àfrica, el Carib i el Pacífic, que, en nombre de seixanta-sis, són associats a la Unió Europea per la signatura dels convenis de Lomé (1975, renovats el 1979, 1984 i 1989). La majoria són antigues colònies dels estats membres de la Unió, d'estructura econòmica subdesenvolupada.
Conferència sobre la Cooperació Econòmica Internacional
Conferència que, en 1975-77, reuní a París 19 països en via de desenvolupament, 7 països industrialitzats i l'aleshores Comunitat Europea. El 1981 se'n realitzà una altra a Cancún (Mèxic). La conferència, també anomenada Diàleg Nord-Sud, intentà definir un nou ordre econòmic internacional que afavorís el creixement econòmic dels països en via de desenvolupament. Tingué com a precedents o corol·laris la UNCTAD, la declaració sobre l'establiment d'un nou ordre econòmic internacional i el seu pla d'acció (1974), la Carta de Deures i Drets Econòmics dels Estats (1974), l'establiment del Fons Comú per a Primeres Matèries (1979) i la reconsideració del marc legal del GATT a la Ronda de Tòquio (1979), entre d'altres.
La conferència s'emmarca dins un context que comprèn les accions que tenen lloc des dels anys seixanta per tal d'arribar a definir un nou ordre econòmic internacional (NOEI), en resposta a les crítiques que els països en desenvolupament han formulat respecte de les possibilitats de progrés que els obre l'ordre econòmic mundial tradicional. Els progressos fets per tal d'arribar a definir les noves normes comercials, financeres i de transferència tecnològica entre els països del nord (els desenvolupats) i els del sud (els pobres) han tingut lloc a través de l'acció de diferents organismes i reunions internacionals: l'UNCTAD, les sessions de les Nacions Unides dedicades a la definició dels decennis per al desenvolupament (1960-70 el primer, 1970-80 el segon i 1980-90 el tercer), la declaració sobre l'establiment d'un nou ordre econòmic internacional i el seu pla d'acció (1974), la Carta de Deures i Drets Econòmics dels Estats (1974), la declaració de la conferència de l'ONUDI a Lima sobre la industrialització dels països endarrerits endarrerits (1975), l'establiment del Fons Comú per a Primeres Matèries (1979) i la reconsideració del marc legal del GATT a la Ronda de Tòquio per tal d'afavorir la posició comercial dels països en desenvolupament (1979).
Diàleg Nord-Sud
Nom amb què és coneguda la Conferència sobre la Cooperació Econòmica Internacional.
Pla Colombo
Pla de desenvolupament econòmic regional nascut el 1950. Se circumscriu en principi al sud i sud-est asiàtic. Fou fundat a partir de la iniciativa de sis membres del Commonwealth: l'Índia, el Pakistan, Sri Lanka —aleshores Ceilan—, Austràlia, Nova Zelanda i la Gran Bretanya. Posteriorment s'hi afegiren el Japó i els EUA. Aquests darrers cinc membres es comprometien a proporcionar ajut econòmic i assistència tècnica; els beneficiaris de l'ajuda foren, fins a la fi de la guerra freda, estats no socialistes de l'Àsia del sud i del sud-est que s'anaren incorporant gradualment. Inicialment els plans d'ajuda foren sexennals, però a partir del 1980 es prorrogaren indefinidament. A més dels estats esmentats, el 2002 n'eren també membres l'Afganistan, Bangla Desh, el Bhutan, Cambodja, les Fiji, Indonèsia, l'Iran, la República de Corea, Laos, Malàisia, les Maldives, Myanmar, el Nepal, Papua Nova Guinea, les Filipines, Singapur, Tailàndia i el Vietnam.
Associació Internacional de Desenvolupament
Organització econòmica filial del BIRD, fundada l'any 1960 a Washington i coneguda generalment per la sigla IDA (International Development Association). Té com a objectius el foment de crèdits a llarg termini als països subdesenvolupats, a un interès de l'1% anual pagat en concepte de costs d'administració. L'associació és oberta a tots els membres del BIRD.
Aliança per al Progrés
Programa de desenvolupament per a Amèrica Llatina, per a 1961-70, elaborat per l'administració Kennedy i aprovat a Punta del Este, Uruguai (agost del 1961), pels EUA i per la resta dels membres de l'OEA, amb l'exclusió de Cuba. El seu objectiu principal era d'un creixement substancial de la renda per habitant -2,5% anual-, capaç d'assegurar el desenvolupament autosostingut per mitjà d'una formació suficient del capital. Entre els altres dotze objectius, cal destacar: la diversificació de la producció, l'acceleració de la industrialització, programes de reforma agrària global i integració econòmica. La ideologia política de l'Aliança per al Progrés, que volia afavorir els règims democràtics, no solament no es plasmà en fets, sinó que resultà contradita pels esdeveniments: en aquells anys, a la majoria de països s'instal·laren règims militars autoritaris: el Brasil, l'Argentina, el Perú, etc, o s'accentuaren les tendències autoritàries dels ja establerts: Veneçuela, Colòmbia, Mèxic, etc. L'objectiu de practicar reformes immediates i urgents a costa dels beneficis de les classes dirigents del continent, per tal d'evitar l'exemple de la revolució castrista, quedà bloquejat per determinats sectors dominants per tal com temien que la participació popular perjudiqués llurs interessos, i l'Aliança naufragà en la corrupció i el malbaratament.
ONG

Sigla d'organització no governamental, amb la qual hom designa una en particular o el conjunt d'aquestes associacions.
Organització no governamental (ONG)
Associació voluntària no lucrativa formada per particulars, independent de l'estat i dedicada a tasques amb finalitats solidàries. L'acció de les ONG es dirigeix a afavorir l'accés a drets o béns bàsics a individus o col·lectius que normalment en són privats. La solidaritat subjacent a totes les ONG inclou tant l'assistència immediata de necessitats elementals (salut, alimentació, habitatge, escolarització etc.), com el desenvolupament de recursos que permetin als individus un determinat nivell d'autosuficiència. Bé que històricament els estats occidentals han assumit en un grau variable tasques d'aquesta mena en forma de seguretat social, programes d'assistència i ajuts diversos a la població que administren, les prioritats i conjuntures polítiques, i les pressions dels grups d'interessos sovint han comportat limitacions a llur acompliment, constatació que és a l'origen de moltes ONG. Per la seva banda, els poders públics han retret a les ONG l'actuació al marge de la legislació. Malgrat els antagonismes, ambdues parts han tendit a acostar posicions i, en el que suposa un reconeixement de la seva tasca, moltes ONG reben actualment subvencions i són dotades d'estatut jurídic (cosa, d'altra banda, prou complexa, atesa llur gran diversitat tipològica). Hom pot identificar en les institucions benèfiques de caire religiós i les societats d'ajuda mútua que proliferaren durant la industrialització molts dels trets atribuïts a les actuals ONG, si bé hom sol citar-ne com a primer antecedent la Creu Roja (1863). Malgrat que després de la Primera Guerra Mundial els enfrontaments polítics tendiren a associar la realització dels ideals humanitaris amb el socialisme, la creació d'aquest tipus d'organitzacions des d'una posició independent i més o menys apolítica continuà, i tingué un notable creixement després de la Segona Guerra Mundial als estats democràtics del bloc occidental. Fou als anys cinquanta que es difongué l'expressió 'organització no governamental' per a referir-se a aquesta mena d'associacions bé que, atesa la seva vaguetat, en molts països (especialment els anglosaxons) hom ha preferit la d''organitzacions voluntàries' o similars. En aquest període, la cursa d'armaments i la vulneració dels drets humans derivats dels conflictes de la guerra freda comportaren la creació d'organitzacions com Pugwash (1945) i Amnistia Internacional (1961). L'aparició de la problemàtica mediambiental afavorí el sorgiment d'organitzacions ecologistes (Greenpeace, 1971). El component internacional de les ONG, d'altra banda, s'ha anat accentuant, com ho demostra el gran nombre d'ONG als països desenvolupats que presten els seus serveis al Tercer Món, i també en l'abast mundial de moltes d'elles, conseqüència de les implicacions de la globalització (interdependència o subordinació econòmica, increment de les emigracions, conflictes culturals, etc). A les dues darreres dècades del s XX s'ha produït una proliferació d'ONG. Hom ha interpretat el fenomen com una resposta al liberalisme econòmic hegemònic després de l'ensorrament de l'URSS (1985-91), el qual ha estat percebut com una amenaça al model d'estat de benestar implantat a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial; cal afegir-hi també l'acceleració de la mundialització i, finalment, el desconcert de sectors importants de l'esquerra davant l'adopció, per part dels partits majoritaris d'aquesta adscripció, de polítiques cada vegada menys diferenciades de les de la dreta. Als Països Catalans, les ONG han arrelat considerablement, especialment a Catalunya, on el 1995 s'uniren per a constituir una federació.
La Revolta del Sud.
De la crisi del petroli a la guerra santa.
Crisi econòmica del 1973
Coneguda com la crisi del petroli
, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
L'integrisme islàmic.. Guerra santa
Guerra que hom fa per motius religiosos. En són exemples particularment importants el gihad de l'islam i les croades del cristianisme.
Gihad
Terme utilitzat a l'islam per a designar l'acció de guerra encaminada a la seva expansió. Constitueix una obligació per als creients i va dirigida als pobles no musulmans veïns.
Integrisme islàmic
Moviment polític que considera que l'Alcorà ha de ser la base dels sistemes de govern musulmans. Mitjançant la religió, l'integrisme fa una dura crítica a les classes dirigents i planteja un canvi social en profunditat. Sorgí al final del segle XIX, i patí una forta expansió als anys vuitanta del segle XX. Els integristes aconseguiren el poder d'alguns estats, com l'Iran i el Sudan, i formaren grups terroristes que desestabilitzaren altres països, com Algèria i Egipte.
Intifada

Mot que vol dir 'alçament', 'insurrecció', i que es difongué en els mitjans de comunicació internacionals arran de la revolta palestina que esclatà el 1987 a Gaza i Cisjordània contra l'ocupació israeliana. Posteriorment, hom ha donat aquest nom a altres revoltes similars protagonitzades pels palestins.
Hamàs
Moviment de Resistència Islàmica. Nom amb el qual són coneguts als estats àrabs diversos partits d'adscripció fonamentalista islàmica. El més actiu és la Hamàs palestina, que sorgí als territoris ocupats per Israel amb l'esclat de la intifada, durant la qual aconseguí un gran protagonisme. Contrària als acords de pau signats per Israel i l'OAP el 1993, amb l'objectiu d'impedir-ne el desenvolupament ha dut a terme nombrosos atemptats contra objectius civils israelians.
Guerra del Golf Pèrsic
Coneguda també com a Guerra del Golf. Conflicte bèl·lic que es produí del 17 de gener al 28 de febrer de 1991, entre l'Iraq i una coalició militar de 29 estats encapçalada pels EUA i agrupada sota la bandera de l'ONU. L'esclat del conflicte fou precedit per una crisi que s'inicià arran de l'ocupació de Kuwait per part de l'Iraq, el 2 d'agost de 1990. Les causes de la contesa provingueren, d'una banda, de les reivindicacions territorials de l'Iraq damunt Kuwait i, de l'altra, del fet que l'Iraq no havia pogut imposar als països productors de petroli, l'alça dels preus del cru, que necessitava per a afrontar la crisi econòmica produïda per la llarga guerra contra l'Iran (1980-88). Arran de l'ocupació de Kuwait, l'ONU votà primer una resolució d'embargament econòmic absolut contra l'Iraq i, posteriorment, una altra autoritzant la intervenció militar, la qual fou encapçalada políticament i militar pels EUA, l'estat major dels quals dirigí els 700 000 homes desplaçats a la zona. L'exèrcit iraquià, aclaparat per la gran superioritat tècnica de les forces aliades, presentà escassa resistència i es rendí o fugí, tot abandonant l'armament. El 28 de febrer, els EUA aturaren l'ofensiva bèl·lica, després que Husayn hagués acceptat les resolucions de l'ONU, i el 3 d'abril fou firmat un alto el foc pel Consell de Seguretat.
L'esclat del conflicte fou precedit per una crisi que s'inicià arran de l'ocupació de Kuwait per part de l'Iraq, el 2 d'agost de 1990. Les causes de la contesa provingueren, d'una banda, de les reivindicacions històriques de l'Iraq damunt kuwait i, de l'altra, del fet que l'Iraq no havia pogut imposar als països productors de pretroli, l'alça dels preus del cru, que necessitava per afrontar la crisi econòmica produïda per la llarga guerra contra l'Iran (1980-88). Arran de l'ocupació de kuwait, l'ONU votà primer una resolució d'embargament militar, la qual fou encapçalada políticament i militar pels EUA, l'estat major dels quals dirigí els 700 000 homes desplaçats a la zona. L'exèrcit iraquià, aclaparat per la gran superioritat tècnica de les forces aliades, presentà escassa resistència i es rendí o fugí, tot abandonant l'armament . El 28 de febrer, els EUA aturaren l'ofensiva bèl·lica, després que Husayn hagués acceptat les resolucions de l'ONU, i el 3 d'abril fou firmat un alto el foc pel Consell de Seguretat.
L'Amèrica Llatina. Amèrica Llatina
Seguint criteris econòmics, polítics i socials, conjunt de regions americanes, continentals o insulars, al S del Río Grande del Norte. Seguint criteris culturals i històrics, però, l'Amèrica Llatina comprèn només els països colonitzats per castellans, portuguesos i francesos al S dels EUA.
Sandinisme
Moviment polític revolucionari nicaragüenc iniciat per Augusto César Sandino
, la lluita armada del qual (1927-1932) es va oposar a la ingerència nord-americana al seu país. A la mort d'aquest (1934), el moviment sandinista, malgrat la repressió a què estigué sotmès, es mantingué arrelat en el poble i cristal·litzà vers el 1960 en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). Des del 1974, els sandinistes dirigiren la lluita guerrillera contra la dictadura de Somoza, i el juliol del 1979 aconseguiren el control del poder a Nicaragua i el 1986 introduïa la primera constitució del període. Fou derrotat, però, el 1990 per una coalició de partits de centre i centre dreta (Unión Opositora Nacional), encapçalada per Violeta Chamorro. Instaurat, el 1979, el moviment sandinista, en el poder de Nicaragua i dirigit políticament per Daniel Ortega, aquest fou incapaç de dur-lo a un ple desenvolupament per manca d'un clima normal, ja que hagué de fer constantment front a la contra, la guerrilla que, amb el suport dels EUA, sotmeté el país en un estat de constants enfrontaments o guerra civil. Enderrocat el sandinisme oficial en les eleccions de febrer del 1990, que donaren la victòria a la liberal Violeta Chamorro, el sandinisme ideològic sobreviu entre les classes baixes, el funcionariat i l'exèrcit nicaragüenc.
Sandinista
Membre o partidari del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), organització política sorgida el 1961 a Nicaragua, seguidora dels principis ideològics i del moviment iniciat pel líder guerriller nicaragüenc Augusto César Sandino, la lluita armada del qual (1927-1932) es va oposar a la ingerència nord-americana al seu país. Des del 1974, els sandinistes dirigiren la lluita guerrillera contra la dictadura de Somoza, i el juliol del 1979 aconseguiren el control del poder a Nicaragua.
Front Farabundo Martí
Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN). Moviment guerriller d'El Salvador fundat pel març del 1980, que va agrupar l'oposició d'esquerra. Fou el braç armat del Frente Democrático Revolucionario.
Castrisme

Moviment polític revolucionari, desenvolupat a l'Amèrica Llatina a partir dels darrers anys de la dècada del 1950. Té origen en la crítica de la pràctica política dels partits comunistes ortodoxos i pren com a model la revolució cubana. Els seus principals teòrics foren Ernesto Che Guevara, Fidel Castro, Régis Debray i Douglas Bravo. El castrisme sosté que per a dur a terme les reformes socioeconòmiques que alliberin les masses llatinoamericanes de l'explotació i de la misèria cal l'enderrocament, mitjançant la revolució popular i nacional armada, dels règims oligàrquics aliats de l'imperialisme nord-americà, que detenen el poder en la majoria d'aquells països. El castrisme adopta la guerrilla —tant la urbana com la rural— com a sinònim de guerra revolucionària pel poder, i no pas com a simple tàctica defensiva. Per als seus teòrics, constitueix la correcta aplicació del marxisme leninisme a les condicions específiques d'Amèrica Llatina; no obstant això i d'acord amb la teoria del "focus" per al desencadenament de l'acció revolucionària, no és necessària l'existència prèvia d'un partit de masses organitzat i estructurat com a avantguarda revolucionària; el partit, moviment o organització sorgirà de la mateixa pràctica revolucionària del nucli guerriller inicial i configurarà la seva ideologia d'acord amb les necessitats d'aquesta pràctica. Experiències de caràcter castrista s'han desenvolupat gairebé en tots els països d'Amèrica Llatina des del 1959, bé que la majoria han fracassat a causa d'un equivocat plantejament tàctic o víctimes de la repressió. A la fi del decenni del 1970, aquests fracassos (especialment el de Che Guevara a Bolívia), l'estancament d'altres experiències (Veneçuela, Colòmbia) i una orientació de la política exterior cubana vers posicions prosoviètiques, han provocat una viva crisi en el moviment castrista llatinoamericà.
Revolució Cubana
Període de la història de Cuba que comprèn la insurrecció que enderrocà el govern de Fulgencio Batista (1959) i el règim establert posteriorment per Fidel Castro. Hom fixa l'inici de la insurrecció el 26 de juliol de 1953, amb l'assalt infructuós de Fidel Castro, al capdavant de 200 homes, a la caserna Moncada a Santiago. El 1956, amb el fracàs del desembarcament de Niquero, Castro començà la lluita guerrillera a Sierra Maestra on, gràcies al suport popular, es féu fort i publicà el Manifiesto de Sierra Maestra, constitucional i nacionalista. El 1958 la resistència urbana i la guerrilla rural establiren un front comú. Aquest any Ernesto Che Guevara ocupà Santa Clara, Raúl Castro Guantánamo i Fidel Castro Santiago. Batista fugí i el 2 de gener de 1959 l'Havana fou ocupada pels revolucionaris del Movimiento 26 de Julio. Malgrat el reformisme inicial del govern Urrutia-Miró Cardona, Fidel Castro esdevingué primer ministre i inicià la reforma agrària. El terrorisme contrarevolucionari fou aprofitat per a depurar els sectors moderats de la revolució. Les represàlies econòmiques dels EUA (1960) acostaren Cuba a l'URSS i decantaren la revolució cada cop més cap al socialisme. En negar-se a refinar petroli soviètic, les companyies petrolieres foren nacionalitzades, així com les grans empreses; la propietat arrendada fou abolida, i fou proclamada la Primera Declaració de l'Havana (1960) contra l'imperialisme dels EUA. La major part de la burgesia s'exilià, i hom inicià també una gran campanya alfabetitzadora, amb bon èxit. A l'abril del 1961 les milícies populars anorrearen un desembarcament organitzat des dels EUA a Playa Girón o Bahía Cochinos, i els EUA decretaren el blocatge econòmic de Cuba i l'expulsaren de l'OEA (1962). Aquest any Castro creà el PURS, partit únic, basat en el Partido Socialista Popular (comunista), que el 1965 es convertí en Partit Comunista de Cuba. La instal·lació de míssils soviètics a Cuba provocà una crisi internacional (1962), resolta amb la renúncia dels EUA a una invasió de l'illa a canvi del compromís de l'URSS a no subministrar armes ofensives. Malgrat l'evident dependència soviètica, Cuba ingressà en el Moviment de Països No Alineats, en el qual ha gaudit d'un important pes específic, i ha contribuït sovint a donar al moviment una orientació clarament contrària als EUA. Un pas més enllà en aquesta posició fou la celebració de la Conferència Tricontinental de l'Havana (1966), on hom decidí projectar la Revolució en altres escenaris conflictius del Tercer Món. La potenciació de la guerrilla llatinoamericana significà un cert allunyament de l'URSS, però el fracàs d'aquesta política i la crisi econòmica tornaren Cuba a l'àrea soviètica. A més, el relativament alt nivell de vida cubà (en relació amb la majoria d'estats llatinoamericà) recolzà principalment en l'URSS, que mantingué una participació de prop del 70% en el comerç exterior en unes condicions excepcionalment favorables (compra de petroli i venda de sucre a preus fora del mercat), a banda de nombrosos ajuts, situació que es mantingué fins al final de la dècada dels vuitanta. La coexistència pacífica es perllonga fins al començament dels anys setanta, que, amb la implicació cubana en els conflictes de l'Angola postcolonial (1975-90), a Etiòpia (1977) i en posteriors intervencions a l'Amèrica Central, especialment a la Nicaragua sandinista (1979), tornaren a deteriorar-se les relacions amb els EUA. El 1976 fou adoptada una nova constitució que confirmava el règim comunista de partit únic, s'institucionalitzava el paper dirigent del PCC sobre l'estat i es refermava el lideratge de Fidel Castro, objecte de culte a la personalitat. La constant pressió dels EUA posà la Revolució Cubana en dificultats creixents: ultra els intents de bloquejar el país econòmicament i diplomàticament, el suport nord-americà fou crucial per a convertir el milió llarg d'exiliats cubans (especialment des del 1980, quan un tractat entre ambdós països facilità les condicions d'emigració) en una poderosa força d'oposició que minava el règim des de l'exterior (emissions radiofòniques, propaganda anticastrista, etc). Des del 1985, les relacions cubano-soviètiques es deterioraren en negar-se Castro a aplicar mesures liberalitzadores anàloges a les que Gorbacov posà en marxa a l'URSS. Desaparegut aquest estat (1991), Cuba entrà en una gravíssima crisi econòmica, agreujada per l'enduriment de les sancions nord-americanes. L'empitjorament de les condicions de vida provocà una gran onada de fugides cap als EUA i un fort creixement de la dissidència. Per tal de contenir el malestar, el 1995 Castro millorà substancialment les condicions d'inversió estrangera a l'illa, però rebutjà obertament la introducció de reformes democràtiques.
Peronisme

Moviment sociopolític instaurat pel president Juan Domingo Perón a l'Argentina arran de les eleccions del 1946. Tingué en el Partido Justicialista, fundat pel mateix Perón el 1945, l'organització idònia per a propagar el seu missatge i aconseguir el poder. Amb el concurs de la Confederación General del Trabajo, el peronisme creà un cos de lleis laborals i socials molt avançades. Això li proporcionà un gran suport popular, sobre el qual muntà un populisme que es volia equidistant entre el capitalisme i el comunisme. Aprofitant l'expansió econòmica de la postguerra, proclamà la independència econòmica de l'Argentina i l'autarquia, política que fou aclamada pel proletariat industrial i urbà, no organitzat fins llavors. La influència d'Eva Duarte sobre les masses fou decisiva a l'hora de construir el sistema, que, d'altra banda, era una confusa i ambigua recopilació d'experiències i tesis feixistes, populistes, capitalistes i socialistes que designà amb el nom de justicialisme. No obstant les manifestacions nacionalistes i revolucionàries normalment molt demagògiques, el peronisme deixà intactes els instruments de poder de la burgesia i fins i tot de l'oligarquia. El peronisme romangué com a força social a la caiguda de Perón el 1955, però aliada a sectors burgesos com el representat pel president Arturo Frondizi. Durant la dictadura militar (1966-73), el moviment es dividí en múltiples corrents interns, però tots reivindicaren el retorn del general Perón, exiliat a Madrid. Aquest retorn es produí el 1973, després del triomf peronista a les dues eleccions presidencials d'aquell any, però la ràpida mort del líder (1974) posà el poder en mans dels seus seguidors més reaccionaris i corruptes i agreujà l'enfrontament amb els sectors joves i revolucionaris del moviment justicialista, els quals serien reprimits ferotgement per la nova dictadura militar del 1976 al 1983. Dividit, desprestigiat i sotmès a la presidència inoperant de la vídua de Perón, M. Estela Martínez, el peronisme perdé les eleccions del 1983 davant la Unión Cívica Radical; després, s'escindí entre l'ala oficialista, ultradretana i lligada a les màfies sindicals, i el sector renovador, dirigit per Antonio Cafiero fins el 1988 i després per Carlos Menem. El peronisme derrotà la UCR en les eleccions legislatives i en les presidencials del 1990 Menem resultà guanyador. En el càrrec durant nou anys, Menem liberalitzà l'economia i, en el terreny polític, s'inhibí envers les demandes d'esclariment de responsabilitats en els crims comesos durant la dictadura militar. Bé que les mesures econòmiques (especialment la paritat amb el dòlar, establerta el 1992) aconseguiren controlar la inflació, l'absència d'un sanejament de les finances públiques provocà a la llarga una gravíssima crisi econòmica que determinà la derrota del candidat peronista en les eleccions del 1999. Tanmateix, incapaç de controlar la situació, el candidat de la UCR dimití, i la presidència passà, al front d'un govern d'unitat, als peronistes Adolfo Rodríguez Saá (desembre del 2001) i Eduardo Duhalde (des del gener de 2002).
Guerra de les Malvines
Conflicte bèl.lic entre l'Argentina i la Gran Bretanya per la possessió de les illes Malvines, arxipèlag de l'Atlàntic meridional, situat uns 650 km al NE del cap d'Hornos. El 1982 l'exèrcit de l'Argentina ocupà les illes i dependències d'aquesta colònia britànica. La Gran Bretanya, que rebé el suport dels EUA i de la majoria dels estats europeus, després d'un període de gairebé dos mesos de conflicte bèl·lic, s'emparà de nou de les illes.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Àsia Bhutto, Zulfikar Ali (1928-1979)
Polític pakistanès. Estudià als EUA i a Anglaterra. Durant el govern d'Ayub Khan ocupà diversos ministeris (1958-66); en acabat, però, passà a l'oposició i fundà el partit popular. El 1970 aquest guanyà les eleccions generals del Pakistan Occidental. Viceprimer ministre del govern Yaya Khan, quan aquest caigué es convertí en president, primer ministre i administrador de la llei marcial (1971). Inicialment reformista, més tard es moderà. El 1974 reconegué la independència de Bangla Desh. Deposat per l'exèrcit (1977), fou executat.
Chiang Kai-shek (1887-1975)
Militar i polític xinès. Féu els estudis militars al Japó (1907-11). S'uní a la lluita revolucionària de Sun Yat-sen. El 1923 fou nomenat director de l'acadèmia militar de Huangpu, a Canton, i el 1925, a la mort de Sun Yat-sen, comandant en cap de l'exèrcit. El 1927 ocupà Nanjing i hi establí la capital del Guomindang. El mateix any trencà amb els comunistes després d'un període de col·laboració en la lluita contra els senyors de la guerra, i ordenà les matances de Canton i Xangai. El 1928 ocupà Pequín. El 1930 es convertí al cristianisme a instàncies de la seva muller. Abans d'enfrontar-se amb el perill del Japó, que envaí Manxúria el 1930, organitzà una ofensiva contra les guerrilles comunistes. El 1934 llançà un moviment de restauració confuciana, "Vida nova", i aconseguí també que els comunistes iniciessin la Llarga Marxa cap a Yan'an i abandonessin les bases de Jiangxi. La seva indecisió a enfrontar-se amb els japonesos fou resolta pels mateixos invasors, que ocuparen la costa des de Pequín fins a Canton (1937-38). Trencà amb el col·laboracionista Wang Jingwei, es retirà a Chongqing i acceptà el front unit amb els comunistes (1938). Alhora que acceptava l'ajuda militar nord-americana, permetia que es propagués la corrupció i enduria el seu autoritarisme. El 1944 es produí la ruptura amb Mao Zedong, que adquirí, amb la guerra, una gran popularitat i una millor situació estratègica. La guerra civil entre nacionalistes i comunistes esclatà el 1947. El 1949 Chiang Kai-shek hagué d'abandonar el continent i refugiar-se, sota protecció nord-americana, a l'illa de Taiwan, on establí un govern nacionalista, reconegut per nombrosos països i per l'ONU. President del nou règim (1950-75), no pogué impedir l'expulsió del país de l'ONU (1971) en benefici de la República Popular de la Xina i l'acostament d'aquesta als EUA. El 1972 convertí el seu fill, Chiang Ching-Kuo, en cap efectiu del govern.

Gandhi, Mohandas Karamchand (1869-1948)
Polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència de l'Índia. És conegut amb el títol honorífic de mahatma. Estudià dret a Oxford (1888-91) i exercí com a advocat a Bombai, fins el 1893, que partí a Natal, on inicià un moviment en defensa dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (satyagraha). Establí diferents granges cooperatives (ashrams) i se serví del diari «Indian Opinion», fundat per ell el 1904, per a difondre les seves idees. Empresonat diverses vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el colonialisme britànic, propugnà el retorn als sistemes sòcio-econòmics tradicionals com a enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Empresonat en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924), principal organisme d'enfrontament polític. Participà en la conferència de la Taula Rodona (Londres, 1931), en la qual reclamà la independència de l'Índia, però fou un fracàs. En tornar al seu país, inicià els dejunis en senyal de protesta i, empresonat novament, fou alliberat el 1944. El 1947 fou assignada l'acta d'independència amb la separació de l'Índia i el Pakistan, fet al qual ell era contrari. El 1948 fou assassinat per un extremista hindú; el seu cos fou incinerat i les cendres foren escampades al Ganges.

Gandhi, Shrimati Indira (1917-1984)
Estadista índia. Estudià a Suïssa i a Oxford, fins el 1942. Consellera política del seu pare, el pandit Nehru, arribà a la presidència del Partit del Congrés (1959) i fou ministra d'informació en el gabinet de Shastri, que succeí com a cap de govern el 1966. Consolidà la seva posició en les eleccions generals de l'any 1967 i en les del 1971. El 1975, però, fou declarada culpable de corrupció electoral per un tribunal. Com a resposta, decretà l'estat d'emergència, posà fora de la llei les activitats polítiques, empresonà centenars d'opositors al seu règim i incorporà el seu fill Sanjay a les tasques de reconstrucció política del partit del congrés, en el govern. Molt influïda políticament pel seu fill, la seva popularitat decaigué ràpidament. En les eleccions del 1977 el seu govern sofrí una greu derrota; ella mateixa perdé el seu escó al parlament i hagué de dimitir el govern. El 1978 encapçalà una fracció del Partit del Congrés que s'escindí. El 1980 esdevingué primera ministra de l'Índia per quarta vegada, a causa del col·lapse sofert pel partit Janata en el govern; aquell mateix any morí en accident aeri el seu fill Sanjay. Fou presidenta del Moviment de Països No Alineats (1983). Reprimí amb duresa les aspiracions autonomistes o independentistes de la comunitat sikh al Panjab i fou assassinada per membres sikhs de la seva escorta personal per l'octubre del 1984. El seu altre fill, Rajiv, la succeí com a primer ministre de l'Índia.

Giap, Vo Nguyen (1912)
Militar i polític vietnamita. Militant del partit comunista, s'uní de molt jove a la lluita anticolonialista. Advocat, ingressà al Viet-minh, organitzà els primers grups de guerrillers i el 1946 prengué la direcció de les forces nacionalistes contra els francesos. Vencedor a Diên Biên Phu (1954), ocupà el ministeri de defensa de la República Democràtica del Vietman fins el 1980 i dirigí la lluita contra les forces sud-vietnamites i nord-americanes fins a la victòria del 1975, i més tard l'ocupació de Cambodja (1979). Des del 1976 és viceprimer ministre del Vietnam reunificat. Ha escrit Guerre du Peuple, Armée du Peuple (1961). El 1992 fou escollit membre del politburó del Partit Comunista del Vietnam. Actualment, és considerat un heroi nacional. El 1995 es trobà per primera vegada amb l'exsecretari de defensa dels Estats Units, antic adversari, Robert McNamara.

Ho Chi Minh (1890-1969)
Nom que adoptà Nguyen That Thanh, revolucionari i polític vietnamita. Anà a Londres (1911) i a París, on esdevingué membre del partit socialista (1917) i participà en la fundació del partit comunista francès (1920). Després d'un viatge a Moscou, col·laborà a Canton amb Mikhail Borodin (1925-27) i es relacionà amb altres revolucionaris vietnamites, especialment amb Pham Van Dong. Amb el pseudònim de Nguyen Ai Quoc, fundà a Hong-Kong el partit comunista indo-xinès i fou empresonat pels britànics (1930). Alliberat, visqué a Xangai, Moscou, Berlín, Tailàndia i la Xina (1940), i sota el nom de Ho Chi Minh organitzà a la Xina la Lliga Vietnamita per a la Independència (Viêt-minh) i s'oposà a l'ocupació japonesa, però fou empresonat per les autoritats xineses (1942-43). Traslladat a Tonquín, organitzà la guerrilla i, després de rebre la rendició japonesa, ordenà la insurrecció general i a Hanoi proclamà la República Democràtica del Vietnam. Iniciades les negociacions (1945) amb França per al reconeixement del nou estat dins la Unió Francesa, aquestes fracassaren i començaren les hostilitats (desembre del 1946), que finiren el 1954 amb la participació del Vietnam. Elegit president de la República Democràtica del Vietnam, inicià la revolució socialista al Vietnam del Nord i treballà per la unificació dels dos Vietnams. Neutral en la disputa sino-soviètica, resistí l'intervencionisme nord-americà a la Indo-xina.

Jinnah, Mohammed Ali (1876-1948)
Polític pakistanès. Estudià a Anglaterra i exercí d'advocat a Bombai. President de la lliga musulmana des del 1916, rompé les relacions amb Gandhi i propugnà la creació del Pakistan. Fou el primer governador general i president de l'assemblea constituent del nou estat (1947).

Mao Zedong (1893-1976)
Polític i revolucionari xinès. Fill de camperols, fou influït en la seva joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El 1918 anà a Pequín com a ajudant de bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual compartí l'aspiració de conciliar el marxisme-leninisme amb el nacionalisme xinès. En ésser fundat el partit comunista xinès (1921), Mao fou un dels dotze delegats que es reuniren a Xangai. Cap de propaganda del partit (1925-26), tingué un paper secundari mentre durà l'aliança del partit comunista amb el Guomindang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek (1927), passà a Hunan, on començà a organitzar els camperols com a força revolucionària. Convençut del paper primordial que les masses camperoles havien de tenir en la revolució, s'oposà als dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i de Canton, continuaven creient en el proletariat urbà com a base de la revolució xinesa. Establí, a Kingsi, un govern soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià un programa de reforma agrària. Preveient que no podria resistir l'ofensiva de Chiang Kai-shek, el qual havia arribat a un acord amb els japonesos per a continuar lluitant contra les regions sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa (1934), que en un any conduí l'exèrcit comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs de la Llarga Marxa quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí d'arribar a Shensi i establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En esclatar el conflicte sino-japonès (1937), Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la instauració del comunisme a la Xina, pactà, en nom de la unitat nacional en contra de l'invasor, una treva amb Chiang Kai-shek. En plena guerra contra el Japó publicà Sobre la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina d'una dictadura conjunta de les distintes classes com a etapa de transició per als països feudals i dominats per l'imperialisme. A la fi del 1947, Mao féu un esquema de la política econòmica futura del govern comunista: requisa de les propietats feudals i distribució entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la banca, la indústria i el comerç exterior. Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes del Guomindang féu grans progressos, i l'1 d'octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la República Popular Xinesa. Mao fou successivament president del consell, de la república i secretari del partit. El 1957, d'una manera inesperada, inicià una política liberal, coneguda com el període de les «Cent Flors». Al cap de quatre mesos el partit suprimí l'experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les «comunes del poble», on s'unien l'activitat agrària, industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com «un gran salt endavant», fou desacreditat per l'URSS com un conjunt de mesures antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji. A la primavera del 1966, amb l'ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural, impulsada per un sector del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a objectiu la transformació de les consciències, sobretot de les generacions joves, i de garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig, recull de les citacions de Mao que conté l'essencial de la seva obra, fou un dels instruments de transformació de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La destitució de Liu Shaoji (1968) i la celebració del novè congrés del partit (1969) significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la implantació de la seva política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l'aïllament internacional de la Xina i afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència pacífica. En morir, la seva figura fou desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing, la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la Banda dels Quatre.
Nehru, Jawaharlal (1889-1964)
Polític indi. Educat a la Gran Bretanya, on conegué el socialisme fabianista i el moviment independentista irlandès, en tornar a l'Índia s'uní al partit del Congrés i lluità per l'alliberament del país i per la modernització de la seva estructura sòcio-econòmica.
Fou un dels seguidors més fidels de Gandhi. Col·laborà estretament amb Gandhi i, com ell, passà molts anys a la presó. Ingressà al Partit del Congrés el 1918, i en fou elegit president el 1929. Empresonat més de deu anys, actuà després com a interlocutor dels britànics en les negociacions sobre la independència. L'any 1947, en assolir la independència la Unió Índia, esdevingué cap del govern i ministre d'afers estrangers, càrrecs que ocupà fins a la mort. Fou cap de govern i ministre d'Afers Exteriors en els primers governs de l'Índia independent, i un dels líders mundials del moviment no alienat. El seu prestigi, però, minvà molt després de la guerra amb la Xina (1962).
Sukarno, Ahmet (1901-1970)
Polític indonesi. Enginyer, aviat destacà pel seu nacionalisme, que el portà a fundar (1927) el partit nacional indonesi, en el qual aplegà tots els grups partidaris de la independència del país respecte a Holanda. Prohibit el partit, fou empresonat (1929-31). El 1939 hom tornà a encarcerar-lo, i més tard fou deportat a Sumatra, on, durant la guerra del Pacífic, fou alliberat (1942) pels japonesos, amb els quals col·laborà, empès per la seva animositat envers Holanda. En acabar la guerra proclamà la independència d'Indonèsia (17 d'agost de 1945), però el govern holandès tornà a controlar el país fins a la fi del 1949, que l'hagué d'abandonar, després d'uns quants anys de negociacions i de lluita armada. El 1950 Sukarno esdevingué president de la República Unida d'Indonèsia. Amb el temps el seu poder personal anà augmentant, fins que el 1959 modificà la constitució i assumí atribucions dictatorials. Arran d'un intent revolucionari comunista (1965), dominat ràpidament per l'exèrcit, perdé el poder efectiu, i el 1967 fou obligat a dimitir i fou substituït (1968) pel general Suharto.

Suharto (1921)
Polític i militar indonesi. El 1940 ingressà en l'exèrcit holandès de les Índies Orientals, però durant la guerra del Pacífic es passà (1943) a les forces japoneses. Acabada la guerra, participà en la lluita contra el domini holandès (1945-49). General de brigada (1962), el 1965 dominà un intent revolucionari comunista i tot seguit assumí el poder efectiu. Cap d'estat major i ministre de defensa, el 1967 féu dimitir el president Ahmet Sukarno, el qual substituí (1968). Des d'aleshores encapçalà un règim autoritari, dominat pel nepotisme i la corrupció. Líder del partit oficialista Golkar i sostingut en l'exèrcit, Suharto perseguí les minories i l'oposició; s'annexà per la força Nova Guinea Occidental (1969) i l'antic Timor portuguès (1976), on menà una persecució ferotge contra la població autòctona que ha valgut al seu règim reiterades condemnes internacionals. El seu alineament amb occident durant la guerra freda, però, li permeté impulsar l'obertura a les inversions estrangeres i la liberalització del mercat, mesures que han afavorit un gran creixement econòmic, bé que dominat per l'anarquia. El 1998, la insurrecció popular provocada per la greu crisi financera que afectà el sud-est asiàtic obligà Suharto a dimitir al mes de maig. Tanmateix, la continuïtat del règim instituït per ell ha restat assegurada en imposar l'exèrcit el vicepresident Iusuf Habibie com a successor a la presidència.

Sun Yazen (1866-1925)
Revolucionari i nacionalista xinès, conegut també amb el nom de Sun Wen. Lluità contra la dinastia manxú (Qing) i és considerat "pare de la pàtria" a la Xina. Després d'haver fet estudis a Honolulu, Hong Kong i Canton, fou metge a Macao i es convertí al protestantisme. El 1894 fundà l'Associació per a la restauració de la Xina, ingressà en la societat secreta dels Triades i anà a Occident (1895). De tornada al Japó, fundà la Tongmenghui (Associació de l'Aliança, 1905), que el 1912 transformà en el Guomindang. La revolució contra la monarquia imperial xinesa començà a Wuchang (octubre del 1911); dos mesos més tard Sun Yazen desembarcà a Xangai i fou elegit president de la república a Nanjing, però hagué de dimitir poc temps després. Posteriorment constituí a Xangai, i després a Canton (1918), un govern revolucionari que tenia com a programa els Tres Principis del Poble: nacionalisme (supressió de les relacions desiguals amb les grans potències), democràcia i benestar social. A causa de l'anarquia que hi havia a la Xina hagué de fugir al Japó (1921), des d'on sol·licità, debades, l'ajut financer de les grans potències de l'època. Tanmateix, el govern de l'URSS li prestà suport, però hagué d'acceptar els comunistes en el seu partit, encara que rebé com a garantia que, en el cas de la constitució d'un govern de tipus marxista, seria assegurada la independència nacional (1923). El 1924 publicà el seu programa polític, durant el primer congrés del Guomindang celebrat a Canton. La superioritat de les seves forces i la seva propaganda entre el poble foren factors suficients per a assegurar el seu triomf, i fou rebut triomfalment a Pequín. Més teòric que no pas home d'acció, contribuí decisivament al naixement de la Xina moderna.
Yang Yong (1906-1983)
Líder militar xinès. Seguidor de Mao Zedong, participà en la Llarga Marxa (1934-35) en un recorregut de 10 000 km des del sud de la Xina fins a un santuari del nord-est. Relativament poques persones hi sobrevisqueren, tant per la duresa del camí com pels continus atacs de l'exèrcit de Chiang Kai-shek. Després de la derrota del Japó a la Segona Guerra Mundial, les tropes de Yang s'uniren amb l'exèrcit KMT i derrotaren Chiang Kai-shek, i el 1949 s'establí definitivament la República Popular. Yang esdevingué governador de la província de Guizhou. El 1959 fou nomenat comandant de la regió militar de Pequín. El 1967, durant la revolució cultural, fou destituït dels seus càrrecs juntament amb altres caps militars, però el 1973 se'l considerà apte per a comandar la regió militar de Xinjiang. El 1979 encapçalà una delegació a la Gran Bretanya.

Zhou Enlai (1898-1976)
Polític xinès. El 1918 participà en les manifestacions contra el govern i fou empresonat. Dos anys després (1920) anà a París a estudiar, i hi creà el primer cos juvenil del partit comunista xinès. Visità Anglaterra i Alemanya. El 1924 fou nomenat director d'entrenament polític a l'acadèmia militar de Whampoa. Com a membre del Guomindang, fou designat (1926) cap del primer exèrcit de Chiang Kai-shek. Organitzà i dirigí la insurrecció de Xangai; condemnat a mort, se n'escapà, i treballà en la clandestinitat. El 1931 fou nomenat ajudant de Chuteh, i contribuí a la reconciliació de Mao amb els caps del partit comunista. Participà en la Llarga Marxa (1934-35). Defensà la constitució d'un front únic amb el Guomindang contra els japonesos. Membre del consell polític del partit comunista xinès (1945), fou nomenat primer ministre i ministre d'afers exteriors (1949) del govern comunista, i assistí a diferents conferències internacionals. El 1958 deixà la cartera d'afers exteriors. Durant la Revolució Cultural s'oposà a les tesis de Lin Biao. Impulsà l'obertura a Occident de la política exterior xinesa. Durant els darrers dos anys de la seva vida, tot i conservar el càrrec de primer ministre, les seves funcions foren exercides pel vice-primer ministre Teng Xiaobing.

Zhu De (1886-1976)
Revolucionari i militar xinès. Es graduà a l'acadèmia militar del Yunnan (1911), i fou nomenat general el 1916. Des del 1922 estudià a Alemanya, d'on fou expulsat el 1926, per causa de les seves activitats comunistes. L'any següent, ja a la Xina, participà, al costat de Mao Zedong, en la creació de l'exèrcit comunista, del qual fou nomenat cap suprem (1931). Des del 1949 fins al 1954 fou vicepresident del govern, i del 1954 al 1959 vicepresident de la república; en aquesta darrera data fou designat president de l'assemblea nacional.
Món àrab Khomeynî, Ruhollah (1900-1989)
Aiatol·là i polític iranià. Fill d'un aiatol·là, sostingué el règim de Mosaddeq (1951-53). Cap xiïta de l'Iran (1962), el mateix any s'instal·là a Qom, on criticà el sistema del xa. Deportat per aquest a Turquia (1964), més tard passà a l'Iraq (1965) i França (1978). Des de l'exili conspirà contra la monarquia i fou la figura principal del moviment que la féu caure (1979). El mateix any instaurà a l'Iran la República Islàmica, règim teocràtic que perseguí tota oposició interna, especialment a partir del 1984, que el Partit Republicà Islàmic dominà totalment el parlament. Maldà posteriorment per estendre la revolució islàmica a altres països musulmans, i per la seva confrontació directa amb Occident, que portà a considerar el règim iranià com a principal suport del terrorisme internacional, fou sotmès a un embargament que, juntament amb la guerra contra l'Iraq (1980-88), n'agreujà la situació. El 1989 dictà la condemna a mort de l'escriptor Salman Rushdie.

Mosaddeq (1881-1967)
Polític iranià. Fou ministre de justícia (1920), de finances (1921) i d'afers exteriors (1923) i diputat (1923-27). Retirat de la política i empresonat (1938-43) amb motiu de la prohibició del partit procomunista Tudeh (1949), fundà el Front Nacional. Primer ministre (1951), nacionalitzà el petroli (1952) i assolí plens poders, però fou deposat (1953) pel general Zahedi (d'acord amb la CIA) i jutjat. La pena de mort li fou commutada per presó.
Muhammad Reza de l'Iran (1919-1980)
Xa de l'Iran. Fill i successor de Reza I de l'Iran, de la dinastia Pahlawi, estudià a Teheran i a Suïssa. Entronitzat el 1943, menà una política declarada d'occidentalització que li comportà l'animadversió del clergat xiïta del país el qual, emparant-se en l'autoritarisme i la corrupció del seu règim organitzà l'oposició i la revolta popular que finalment l'enderrocà per a instaurar una teocràcia islàmica a l'Iran (1979). Estigué casat amb la princesa Fawzieh d'Egipte (de la qual es divorcià el 1948), amb Soraya Bakhtiari (1951; divorci el 1958) i amb Farah Diba (1959), de qui tingué Reza, nascut el 1960 i nomenat successor i 'Ali. Exiliat el 1979, a la seva mort, el seu fill Reza es proclamà xa de l'Iran a l'exili.
Nasser (1918-1970)
Nom amb què és conegut Gamal 'Abd al-Nasir, polític i militar egipci. Lluità a la primera guerra àrabo-israelina (1948-49). Membre preeminent del grup d'"oficials lliures" que destronà el rei Faruk (1952), cedí, però, inicialment, la presidència de la nova república al general Naguib. Dos anys més tard el substituí i el confinà a l'interior del país. Amo incontestable del govern egipci, inicià una moderada reforma agrària, declarà la llibertat religiosa i portà a terme la nacionalització del canal de Suez (1956), tot propugnant un socialisme estretament lligat amb l'URSS, de la qual rebé ajuda econòmica, material bèl·lic i assessorament tècnic de tota mena. Constituïda la unió amb Síria, ocupà la presidència de la República Àrab Unida (1958-63). Intervingué també en la guerra civil que esclatà al Iemen, on lluità al costat del bàndol republicà (1965-67). L'èxit de la seva hàbil tasca diplomàtica —conferència de Bandung (1955), conferència de Casablanca i organització de la conferència de l'OUA al Caire (1961)— el convertí en líder indiscutible del panarabisme. La fama adquirida amb això, i també per la seva gestió a favor dels nacionalismes del tercer món, es mantingué malgrat els fracassos soferts contra Israel: després d'anunciar la seva dimissió, arran del desastre de la guerra dels Sis Dies (1967), li fou demanat de retirar-la.
Naguib, Mohamed (1901-1984)
Militar egipci. Membre preeminent de la junta militar que forçà l'abdicació de Faruk, darrer rei d'Egipte (1952), presidí el consell de regència nomenat per al fill d'aquest. Un any després de proclamada la república, bandejat (1954) del consell de la revolució i sotmès a arrest domiciliari. Acusat d'atemptar contra Nasser (1956), fou desterrat a l'interior del país. Alliberat pel president Sadat, donà suport al procés de pau amb Israel.
Muhammad Reza de l'Iran (1919-1980)
Conegut com a Reza Pahlawi. Xa de l'Iran. Fill i successor de Reza I de l'Iran, de la dinastia Pahlawi, estudià a Teheran i a Suïssa. Entronitzat el 1943, menà una política declarada d'occidentalització que li comportà l'animadversió del clergat xiïta del país el qual, emparant-se en l'autoritarisme i la corrupció del seu règim, organitzà l'oposició i la revolta popular que finalment l'enderrocà per a instaurar una teocràcia islàmica a l'Iran (1979). Estigué casat amb la princesa Fawzieh d'Egipte (de la qual es divorcià el 1948), amb Soraya Bakhtiari (1951; divorci el 1958) i amb Farah Diba (1959), de qui tingué Reza, nascut el 1960 i nomenat successor i 'Ali. L'any 1979 s'hagué d'exiliar a causa de la revolució que convertí l'Iran en una república islàmica. A la seva mort, el seu fill Reza es proclamà xa de l'Iran a l'exili.
Magrib. Abd el-Krim, Mohamed ibn (1882-1963)
Caid de la cabila dels Beni Uryagel. Fou cadi de Melilla i estigué al servei del govern espanyol fins el 1921, any en què es revoltà i predicà la guerra santa. Després de la victòria d'Annual (1921) es convertí en el cap de la insurrecció del Marroc. El 1925 atacà el territori francès; llavors els governs d'Espanya i de França acordaren una acció conjunta, iniciada amb el desembarcament d' Alhucemas. Però Abd el-Krim resistí encara fins a l'any següent; el 22 de maig de 1926 es lliurà als francesos i fou deportat a l'illa de la Reunió, on restà fins al 1947; el govern francès li concedí la llibertat i l'autoritzà a residir a la costa de Provença, però en el viatge de tornada a França s'escapà i es refugià a Egipte, des d'on continuà la lluita i presidí el Comitè per a l'alliberament d'Àfrica del Nord.
Ben Bella, Ahmed (1916)
Polític algerià. Membre de l'exèrcit francès, durant la Segona Guerra Mundial participà en la campanya d'Itàlia (1943). Tornà a Algèria (1945), i milità en organitzacions nacionalistes. Acusat de participar en l'atac a la delegació de correus d'Orà (1949), fou detingut (1950) i condemnat a vuit anys de presó. El 1952 aconseguí d'evadir-se i arribà al Caire (1953), on organitzà l'aparell exterior del Front de Libération National (FLN), nascut després de la insurrecció armada de l'1 de novembre de 1954. El 1956 fou detingut i empresonat per les autoritats franceses fins als acords d'Évian del 1962. Cap de govern (1962), president de la República Algeriana (1963) i secretari general del FLN (1964), l'acumulació de càrrecs accentuà el personalisme del seu règim, durant el qual prioritzà la reforma agrària de signe socialista. Enderrocat pel cop d'estat de H.Boumedienne (1965), fou empresonat fins el 1980. Expulsat del país (1981), anà a França, on el 1984 fundà el Mouvement pour la Democratie en Algerie (MDA). Retornà a Algèria en legalitzar-se els partits polítics (1990). Davant del conflicte civil desencadenat el 1992 per l'anul·lació del resultat de les eleccions municipals i la pujada al poder de la junta militar, Ben Bella i el MDA s'alinearen amb l'oposició moderada que reclamava el restabliment del multipartidisme. El 1997, poc abans de les eleccions generals, tot i no ésser un partit islamista, el MDA fou il·legalitzat.

Boumedienne, Houari (1925-1978)
Nom amb què és conegut Muhammad Bukharruba, militar i polític algerià. Fill de pagesos pobres, estudià i exercí de mestre, i des del 1955 actuà clandestinament a Algèria contra el govern francès. El 1962, i dins el bureau polític de Tilimsen, preparà la revolta militar que conduí Ahmed Ben Bella al poder. Esdevingué ministre de defensa (1963) i vicepresident del govern (1963). El 1965 dirigí el cop d'estat militar que enderrocà el president Ben Bella. A partir d'aleshores presidí el consell de la revolució. Seguí una orientació política basada en el socialisme i en el nacionalisme àrab, la qual cosa el portà a adoptar una actitud antisionista i antiimperialista militant.
Bourguiba, Habib ibn Ali (1903-2000)
Polític tunisià. Cursà lleis a la Sorbona. Militant del partit Destour, se'n separà el 1934 i fundà el Parti Socialiste Destourien. La seva intensa activitat a favor de la independència de Tunísia el convertí en l'interlocutor amb el govern de Mendès-France. President de l'assemblea nacional i cap del govern del nou estat tunisià independent (1956), deposà el bei i proclamà la república (1957), de la qual esdevingué president. En l'economia, assajà amb poc èxit un socialisme moderat. Féu costat al FNL d'Algèria i aconseguí la retirada de les forces franceses de la base de Bizerta, bé que en general mantingué bones relacions amb l'antiga metròpoli. El 1974 fou proclamat president vitalici del seu partit i, l'any següent, de Tunísia. Des del 1981 impulsà una liberalització moderada del seu règim, i hagué d'enfrontar-se a diverses revoltes populars. Fou també un dels líders àrabs més conciliadors en el conflicte àrabo-israelià. El 1987, el seu primer ministre el féu dimitir al·legant incapacitat.
al-Gadaffi, Moammar (1942)
Militar i polític libi. Essent capità, el 1969 dirigí el cop d'estat que derrocà la monarquia d'Idris, després del qual esdevindria comandant en cap de les forces armades, primer ministre (1970-72), ministre de defensa (1970), president del Consell de la Revolució Líbia (1970-77) i president de la República (1977). El 1970 féu desmantellar les bases britàniques i dels EUA i expulsà del país els habitants d'origen europeu. La seva política interna es caracteritza per la virulència antioccidental, el fervor islàmic, el culte a la personalitat, la repressió i la invocació d'una "tercera via universal" superadora del capitalisme i el marxisme: el govern dels Comitès Populars, culminat el 1976 amb la fundació de la Gamahirija o Estat de les Masses; en l'àmbit internacional, fou un aliat incòmode de l'URSS, dóna suport a diversos moviments guerrillers i, suposadament, a grups terroristes, motiu pel qual el 1986 la seva residència fou objecte d'un atac aeri per part dels EUA, del qual sortí il·lès. Ha alternat obsessivament diverses formes de panarabisme (com ara la creació d'un 'Gran Magrib') amb ulteriors enfrontaments amb els estats àrabs. El 1991, però, condemnà la invasió iraquiana de Kuwait. La negativa a extradir dos presumptes terroristes acusats d'un atemptat aeri el 1988 (cas Lockerbie), li valgué un duríssim embargament davant del qual, finalment, hagué de cedir (1999).
A l'abril del 1999, l'ONU suspengué l'embargament al govern libi, després que Gaddafi autoritzés el judici a Holanda de dos ciutadans naturals del país, acusats d'un atemptat contra un avió civil americà a Lockerbie (Escòcia). A partir d'aleshores, Gaddafi concentrà els seus esforços en un ambiciós projecte diplomàtic: la constitució dels Estats Units d'Àfrica, on Líbia seria el motor del desenvolupament econòmic i polític del continent. Es presentà des d'aquell moment com un estadista de la pau, per a normalitzar les seves relacions diplomàtiques després de deu anys d'aïllament. Però aquesta voluntat topà amb dues grans dificultats: l'opacitat del sistema i les acusacions de terrorisme i repressió tant en l'àmbit local com en l'internacional. En política interna, orientà les seves accions a rebaixar les tensions socials i polítiques al país i a rellançar una economia malmesa per deu anys d'embargament.
Hassan II del Marroc (1929-1999)
Rei del Marroc des del 1961. Fou desterrat juntament amb el seu pare Muhammad V (1953) i, en produir-se la independència del Marroc (1956), hi fou proclamat príncep hereu i cap de les forces armades (1957). Coronat rei a la mort del seu pare, l'any 1965 dissolgué el parlament i assumí tots els poders. L'any 1971 i l'any 1972 sofrí atemptats, però en sortí il·lès. Des d'aleshores, procurà de reforçar la seva omnímoda autoritat político-religiosa —malgrat ocasionals aparences parlamentàries— i de silenciar l'oposició interna amb una política exterior d'expansió territorial (annexió del Sàhara Occidental a partir del 1976, intents de satel·litzar Mauritània, reivindicació de Ceuta i Melilla), avalada pels EUA. Cada cop més aïllat del context africà pel conflicte del Sàhara i amenaçat per les dificultats econòmiques (revoltes del pa, gener del 1984), Hassan acordà amb M. al-Gaddafi, el 1984, una unió política entre el Marroc i Líbia, però l'any 1986 la unió fou dissolta. Nogensmenys, tot i que les hostilitats amb el Sàhara continuaren, el 1989 Hassan signà el tractat de constitució de la Unió del Magreb Àrab, que agrupà Marroc, Algèria, Líbia, Mauritània i Tunísia. Fou president de la Unió entre el 1989 i el 1990. El 1999 mor a Rabat. L'endemà mateix, el seu fill gran, Sidi Mohammed, fou entronitzat com a nou rei del Marroc amb el nom de Mohammed VI.

Muhammad V del Marroc (1909-1961)
Soldà (1927-53) i rei del Marroc (1957-61). Després de la Segona Guerra Mundial manifestà la seva simpatia pels partits nacionalistes Istiqlal i demòcrata i demanà la independència (discurs de Tànger, 1947). El govern francès replicà substituint-lo per Muhammad ibn 'Arafa (1953). Exiliat a Còrsega (1954) i a Madagascar, el poble forçà el seu retorn (1955). Reeixí a independitzar-se de França (març del 1956) i d'Espanya (abril del 1956) i es proclamà rei (1957). Exercí un govern moderat, de política amical envers França, i nomenà successor (1960) el seu fill Hassan II.
Àfrica negra. De Klerk, Frederik Willem (1936)
Polític sud-africà. Jurista, fou elegit diputat pel Partit Nacional el 1972. Ocupà diversos ministeris del 1978 al 1989. Succeí Pieter Willem Botha al capdavant del partit i la presidència (1989-94). Des d'aquest càrrec inicià un desmantellament gradual del sistema de l'apartheid i d'aproximació a l'ANC per tal d'introduir a Sud-àfrica un règim polític plenament democràtic. En 1994-96 ocupà la presidència del govern d'unitat nacional subsegüent a les primeres eleccions multiracials. Posteriorment exercí com a cap de l'oposició pel Partit Nacional. El 1993 compartí el premi Nobel de la pau amb Nelson Mandela.
Kaunda, Kenneth David (1924)
Polític zambià. Mestre d'escola (1943), el 1950 s'afilià a l'African National Congress, i en fou nomenat secretari general per a la Rhodèsia del Nord (1953). Fundador del Zambia African National Congress (1958) i de l'United National Independence Party (1960), fou elegit president del darrer. Des de la independència de Zàmbia (1964) és també president de la república. Els seus poders, dictatorials des de la crisi del 1973 darrerament encara s'han accentuat, a desgrat de les dificultats econòmiques del país.
La pressió popular el forçà a democratitzar el país. En les eleccions presidencials del 1991, fou batut per Frederick Chiluba, líder del Moviment per a la Democràcia Multipartidista. El 1992, Kaunda abandonà la direcció del Partit Unificat de la Independència Nacional, però la crisi de credibilitat de Chiluba l'animà a recuperar el càrrec en el partit el 1995.
Kenyatta, Jomo (1893-1978)
Nom adoptat per Johnstone Kamau Ngengi, polític kenyià. Dirigent dels kikuius, estudià a Londres (1931-46). Elegit president de la Kenya African National Union (1946), esdevingué el màxim dirigent independentista de Kenya, fet que li costà vuit anys de presó. Amb la independència del país, arribà a la presidència (1964) i hi instaurà un govern autoritari i conservador. El 1974 assolí el reconeixement vitalici del seu càrrec presidencial.
Lumumba, Patrice Emery (1925-1961)
Polític congolès. Fill d'un camperol, treballà com a funcionari de correus i d'una companyia belga. Dirigent sindical, el 1958 fou un dels fundadors del moviment nacional congolès, que presidí des del 1959. Participà activament en la lluita per la independència del Congo Belga i ajudà a la formació d'un estat lliure, unitari i progressista. Nomenat primer ministre poc abans de la independència (30 de juny de 1960), hagué d'afrontar la secessió de Katanga i Kassai. Durant la guerra civil demanà ajut a l'ONU i s'esforçà a conservar la unitat i la democràcia nacionals, però fou destituït, empresonat i assassinat, segurament per les forces de Moïse Tshombé.

Mandela, Nelson Rolihlahia (1918)
Polític sud-africà. Membre de l'African National Congress des del 1944, l'any 1956 fou acusat d'alta traïció, el 1961 en fou absolt, però el 1964 fou condemnat a presó perpètua. Dirigent de l'ANC des del 1967, esdevingué un símbol de la lluita antiapartheid i fou alliberat incondicionalment el 1990, any en què fou elegit president de l'ANC en substitució d'Oliver Tambo. Acceptà de renunciar a la violència en canvi de l'abolició de l'apartheid (assolida el 1992). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau, que compartí amb F. de Klerk, darrer president del règim segregacionista sud-africà. El 1994, arran de la victòria de l'ANC en les primeres eleccions multiracials de Sud-àfrica, accedí a la presidència de l'estat. És autor de No Easy Walk to Freedom (1965). Fou, amb Frederick de Klerk, el principal artífex de la Conferència per una Sud-àfrica Democràtica (CODESA). El 1993 li fou atorgat el premi Nobel de la pau (que compartí amb De Klerk). El 1994, després de les primeres eleccions multiracials, fou elegit president de la República. Des del seu càrrec endegà una política de reconciliació, que permeté disminuir la crispació que imperava en les comunitats blanca i zulu.

Mobutu Sese Seko (1930-1997)
Militar i polític zairès. Entre el 1949 i el 1956 treballà a les forces públiques locals de l'administració colonial i estudià a Brussel·les. Col·laborà amb Patrice Lumumba els primers temps de la independència del Congo Belga (1959-60). Cap d'estat major i comandant en cap de l'exèrcit (1961), fou ministre de Lumumba, però ajudà a la seva destitució i detenció el 1960. El 1965 dirigí un cop d'estat contra el president Joseph Kasavubu i poc després instaurà un règim de partit únic, el Mouvement Populaire de la Revolution, liderat per ell mateix. Autonomenat cap d'estat i cap suprem de les forces armades, concentrà els poders en la seva persona i instaurà un règim caracteritzat per l'autoritarisme, la corrupció i la demagògia. El 1971, en una iniciativa destinada, segons ell, a africanitzar el país, en modificà nombrosos topònims, entre els quals el nom de l'estat (que passà a dir-se Zaire), així com, el 1972, el seu mateix nom de Joseph-Desiré. En la pràctica, però, vinculà el país a una dependència absoluta del suport econòmic i militar occidental. Des del 1990, la fi de la guerra freda i la pressió de l'oposició el forçaren a introduir reformes de signe democratitzador, les quals intentà entorpir per tots els mitjans. Els conflictes de Rwanda i Burundi, que comportaren una intensificació de l'activitat guerrillera al Zaire, acceleraren la descomposició del seu règim, que fou enderrocat el 1996 mentre ell era a Europa per a tractar-se una greu malaltia. Morí l'any següent al Marroc, país on anà en no ser-li acceptat l'asil a França.

Nkrumah, Kwane (1909-1972)
Polític ghanès. Estudià als EUA i a la Gran Bretanya i esdevingué un dels màxims dirigents de l'independentista Convention People's Party de Costa d'Or. Primer president de la república de Ghana (1960), instaurà un règim centralista, unipartidista, progressista i panafricanista. Però el 1966, durant un viatge a Pequín, fou derrocat i exiliat a Guinea. Escriví diverses obres de política relativa a Àfrica i, sobretot, a Ghana, i una autobiografia.

Senghor, Léopold Sédar (1906-2001)
Polític i poeta senegalès en llengua francesa. Llicenciat en literatura a París (1932), fou diputat pel Senegal a l'Assemblea Constituent Francesa (1945-46) i a l'Assemblea Nacional (1946-48). Fundà (1948) el Bloc Democràtic Senegalès, convertit, després de l'autonomia, en Partit de Reagrupament Nacional, més tard en Unió Progressista Senegalesa (1956) i finalment en Partit Socialista Senegalès (1977). Creada la Federació Mali, fou president de l'Assemblea (1959), i des del 1960 president de la república independent del Senegal en trencar-se la Federació. Instaurà un règim autoritari que els anys setanta introduí mesures liberalitzadores. Intervencionista i socialitzant en economia, privilegià les relacions amb França. Malgrat les crisis i l'oposició d'importants sectors, aconseguí fer del Senegal un dels països més estables d'Àfrica. Dimití voluntàriament com a president de la república el 1980, i es traslladà a Normadia, on pràcticament visqué fins a la mort. En poesia, escriví obres de caràcter romàntic i traduí poemes tradicionals del seu país. En el seu primer recull, Chants d'ombre (1945), domina el tema de la negritud, mentre que el segon, Hosties noires, (1948), palesa la influència de la guerra. Chants pour Naëtt (1949), de caràcter amorós, Ethiopiques (1956) Nocturnes (1961) i Élégies majeures (1979) són altres obres seves, a més de diversos assaigs polítics. El 1984 es convertí en el primer africà membre de l'Académie Française. Lloat per uns com l'indiscutible modernitzador del Senegal i criticat per altres com a còmplice del neocolonialisme, la idea de negritud, creada per ell juntament amb el martiniquès Aimé Césaire, fou igualment motiu de polèmiques.
Smith, Ian Douglas (1919)
Polític zimbabwès. Fou un dels fundadors del Rhodesian Front (1961), de signe dretà i racista. Vencedor en les eleccions del 1962, esdevingué el primer cap de govern nadiu, i el 1965 proclamà unilateralment la independència de Rhodèsia. Reformà la constitució (1969) i proclamà la república (1970) amb l'ajut de sud-africans i portuguesos. Implantà un règim de segregació racial que provocà l'aïllament internacional de Rhodèsia i una sagnant guerra de guerrilles. Finalment, el 1979 es convocaren eleccions separades per grups racials, que donaren el triomf al bisbe Abel Muzorewa; Smith fou ministre sense cartera en l'etapa provisional de la república de Zimbabwe-Rhodèsia. Després de les eleccions lliures del 1980, fou membre del parlament de Zimbabwe com a cap del Rhodesian Front —des del 1981, Republican Front, i actualment, Conservative Alliance—, fins que el 1987 fou suspès com a parlamentari per la seva actitud a favor de l'apartheid i renuncià a la presidència del partit. Parlamentari gràcies al suport de la minoria blanca, Smith perdé l'escó el 1987, any en què foren suprimits els vint llocs de diputat reservats als blancs. Malgrat tot, Smith es mantingué a la vida política: després del retorn de Ndabaningi Sithole, ambdós formaren el Front Unit, que obtingué dos escons en les eleccions del 1995.

Touré, Ahmed Sékou (1922-1984)
Polític guineà. Essent funcionari de correus (1941), fou un dels fundadors del primer sindicat de Guinea, la Unió de Treballadors de Correus. Col·laborà en la creació del Reagrupament Democràtic Africà (1946) i fou secretari general del Partit Democràtic de Guinea (1952). Alcalde de Conakry (1955) i diputat a l'assemblea nacional francesa (1955), fou elegit primer president de la República de Guinea (1958). Reelegit en les eleccions presidencials successives (1961, 1968, 1974, 1978 i 1982), instaurà un règim revolucionari nacionalista i panafricanista, acostat ideològicament a l'URSS al principi i, a partir dels anys setanta, a França i al món occidental.

Tshombé, Moïse (1919-1969)
Polític congolès. Procedent de la burgesia colonial de la tribu lunda, el 1951 començà a ocupar càrrecs administratius a Katanga. Aviat esdevingué un home de confiança de la companyia anglo-belga Unió Minera de l'Alt Katanga, i assistí a la conferència de Brussel·les del 1960, on defensà la solució federal. El 10 de juliol de 1960 encapçalà una insurrecció independentista a Katanga, amb el suport de la UMAK. Combaté, alhora, les forces del govern central, de l'ONU i de les tribus rivals. Finalment, el 1963, la revolta katanguesa fou sufocada i Tshombé s'exilià a Europa. Triomfador en les eleccions del 1963, fou nomenat primer ministre pel president Joseph Kasabuvu i menà una política obertament centralista i pro-occidental, fins que el 1965 fou destituït i s'exilià a Madrid. Organitzà una invasió contra el règim del general Mobutu i fou condemnat a mort en rebel·lia (1967). Poc temps després fou segrestat misteriosament mentre volava entre Eivissa i Palma de Mallorca, i fou empresonat en algun indret d'Algèria, on morí.

Tutu, Desmond (1931)
Eclesiàstic sud-africà. Membre de l'Església Anglicana, fou ordenat de sacerdot el 1960. Bisbe de Lesotho (1977-78), secretari general del Consell Sud-africà de les Esglésies (1979-84) i bisbe de Johannesburg (1984), el 1985 fou nomenat arquebisbe de la Ciutat del Cap i, com a tal, cap de l'Església Anglicana de Sud-àfrica (primer negre que ocupa aquest càrrec). Lluitador incansable contra l'apartheid i a favor d'una reconciliació entre blancs i negres, rebé el premi Nobel de la pau el 1984. Algunes predicacions seves han estat recollides en els llibres Crying in the Wilderness (1982) i Hope and Suffering (1983). El 1996 presidí la Comissió per a la Reconciliació i la Veritat, destinada a esclarir els crims comesos durant l'apartheid.
Amèrica Llatina. Allende Gossens, Salvador (1908-1973)
Polític xilè. Llicenciat en medicina el 1932, i un dels fundadors, el 1933, del Partido Socialista Chileno, fou diputat del 1937 al 1946 i ministre de sanitat dins el govern de Pedro Aguirre Cerda en 1939-41 i 1941-42. Senador des del 1945, ocupà el càrrec de president del senat el 1952. Es presentà com a candidat presidencial el 1952, 1958 i 1964, però les tres vegades fou derrotat. Finalment, com a representant de la coalició d'esquerres Unidad Popular, assolí la presidència el 1970, amb el 36% dels vots. La seva política, anomenada via xilena al socialisme, maldà per un trànsit pacífic al socialisme. Nacionalitzà els bancs, les mines de coure i algunes grans empreses i hagué d'afrontar les pressions nord-americanes. Malgrat les creixents dificultats (elevada inflació, etc), la Unidad Popular obtingué, el 1973, el 43% dels vots en les eleccions legislatives. Al juny del 1973 superà un intent de cop d'estat, però al setembre del mateix any fou enderrocat per un cop d'estat militar que posà fi al règim democràtic i durant el qual Allende fou mort pels insurgents.

Castro Ruz, Fidel (1926)
Polític cubà. Fill d'un emigrat gallec benestant, estudià en un col·legi de jesuïtes i a la universitat de l'Havana, on fou president de la Federació d'Estudiants i es doctorà en lleis (1950). El 26 de juliol de 1953, al capdavant d'un grup de 165 joves, intentà, sense èxit, l'enderrocament de la dictadura de Batista mitjançant l'assalt a la caserna de Moncada a Santiago. Condemnat a mort (s'autodefensà en el judici), hom li commutà la pena i fou amnistiat el 1955. S'exilià a Mèxic, on fundà el moviment 26 de julio. Amb l'assessorament tècnic d'Alberto Bayo preparà la invasió de Cuba. Pel desembre del 1956, al capdavant de 82 homes, desembarcà en el «Granma» a la província d'Oriente. Després de nombroses baixes, els supervivents, entre els quals Raúl Castro i Ernesto Che Guevara, s'internaren a Sierra Maestra, on iniciaren la lluita de guerrilles contra Batista. Sota la direcció de Fidel Castro, el nucli inicial de guerrillers anà augmentant i estenent-se el camp d'operacions. L'1 de gener de 1959 Batista fugí de Cuba, i el dia 8 Castro entrà a l'Havana. El 15 de febrer Castro esdevingué cap de govern i instaurà un règim revolucionari, la primera mesura del qual fou de decretar una radical reforma agrària (17 maig 1959). L'expropiació, sense indemnització, de nombroses plantacions de propietat nord-americana marcà l'inici de l'afrontament amb els EUA, agreujat després del març del 1960 en decretar les primeres nacionalitzacions de refineries de petroli nord-americanes. Els EUA trencaren les relacions diplomàtiques amb Cuba pel gener del 1961. El 14 d'abril de 1961 Castro dirigí les operacions que frustraren el desembarcament d'elements contrarevolucionaris, assessorats pels EUA, a la badia de Cochinos, i pocs dies després declarà Cuba República Democràtica Socialista. En ésser creades les Organizaciones Revolucionarias Integradas (ORI) (3 juliol 1961), en fou nomenat secretari general, càrrec que continuà ocupant una vegada transformades en Partido Unido de la Revolución Socialista (PURS) (1962) i, finalment, en Partido Comunista Cubano (1 octubre 1965). En la Primera Declaración de l'Havana (2 setembre 1960) i especialment en la Segunda Declaración (febrer 1962), Castro exposà les directrius de la revolució socialista a Cuba i de la lluita d'alliberament nacional antiimperialista a l'Amèrica Llatina. Com a màxim líder cubà, havent d'afrontar nombroses dificultats econòmiques derivades del blocatge econòmic pels EUA, Castro ha reforçat els lligams econòmics i polítics amb l'URSS i, malgrat les discrepàncies motivades per la crisi del Carib (octubre 1962), pel suport cubà als moviments guerrillers llatinoamericans (Conferència Tricontinental de l'Havana, gener 1966, i de l'Organización Latino Americana de Solidaridad —OLAS—, agost 1967) i per les crítiques de Castro a diversos partits comunistes ortodoxos del continent, el seu règim, en nom de l'internacionalisme, ha tramès assessors i tropes a països com Angola, Etiòpia, Grenada i Nicaragua a partir del 1976. Amb l'entrada en vigor de la primera constitució socialista de Cuba (1976), Castro assumí els càrrecs de cap de l'estat, president del consell d'estat i president del consell de ministres tot conservant els costums (llargs discursos davant les masses, afany constant d'autocrítica...) que li han donat el seu singular carisma. Té el premi Lenin de la pau (1961) i ha publicat La historia me absolverá (1953) i Obra revolucionaria. Fou reelegit a la secretaria general del partit comunista el febrer del 1986, i confirmat en els càrrecs de cap de l'estat i del govern el desembre del mateix any. Segons els seus punts de vista —expressats en el congrés de traballadors que tingué lloc a l'Havana el 29 de gener del 1990— el bloc oriental era políticament mort, ja que les convulsions econòmiues i polítiques mundials havien "atomitzat" el front comunista, i l'Orient europeu s'havia anat esgarriant pels viaranys de la filosofia capitalista. Insistint en aquesta tesi, afirmà (juliol del 1991) que "la revolució cubana no canviaria mai" i, en el congrés del PC Cubà (octubre del 1991), culpà l'URSS de la crisi comunista d'arreu del món. En aquest mateix congrés, el Partit atorgà poders especials al Comitè central. A l'octubre del 1991, durant el IV Congrés del PCC, fou reelegit secretari general. El 1993 fou reelegit diputat i ratificat com a president del consell d'estat i consell de ministres. A pesar de les pressions de les nacions veïnes del continent i dels membres de la UE per la democratització del país, Castro només ha introduït algunes reformes econòmiques per poder afrontar la greu crisi que arrossega Cuba com a conseqüència de la desaparició d'altres règims comunistes que li havien donat suport material.
Guevara de la Serna, Ernesto (1928-1967)
Revolucionari sud-americà, més conegut com a Che Guevara. Procedent d'una família de l'alta burgesia, estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació «Granma» i se significà en la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la solidaritat de tots els pobles del tercer món per a combatre les forces imperialistes. El 1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina. Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960) i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).

Sandino, Augusto César (1893-1934)
Patriota nicaragüenc. Des del 1927 dirigí les guerrilles nacionalistes contra la dominació nord-americana. Finalment, en accedir a la presidència Juan Bautista Sacasa i retirar-se del país els marines nord-americans, pactà amb el govern, deposà les armes i llicencià les seves tropes (1933), però el cap de la guàrdia nacional, Anastasio Somoza, el féu assassinar i perseguí els seus partidaris.
Somoza Debayle, Anastasio
(1925-1980)
Polític i militar nicaragüenc, anomenat Tachito Somoza. Fill d'Anastasio Somoza, i germà de Luis Somoza Debayle —president de la república (1956-63)—, ocupà la presidència de Nicaragua (1967-72 i 1974-79) i la del Comité Nacional de Emergencia (1972-74), creat arran del terratrèmol de Managua. El seu règim, corrupte, s'encarà amb una oposició creixent, representada sobretot pel Frente Sandinista de Liberación Nacional, que l'enderrocà. Exiliat, morí en un atemptat.

Perón, Juan Domingo (1895-1974)
Militar i polític argentí. Oficial de l'exèrcit, fou destinat a les ambaixades de Xile i Itàlia i participà en la caiguda del president Hipólito Irigoyen. Dirigent del misteriós Grupo de Oficiales Unidos, fou un dels organitzadors del cop d'estat del 1943, favorable a les potències de l'Eix. Fou ministre del treball i de la guerra i vice-president del govern Farrell. Passà d'un neutralisme militar a un conservadorisme feixistitzant i desembocà en un populisme nacionalista pro-occidental (1945), basat en la Confederación General del Trabajo i en la manipulació informativa (1945). Una reacció de la burgesia el féu destituir arran de la derrota del règim nazi, però una gran mobilització popular conduïda per Eva Duarte, la seva muller, el tornà al poder. Guanyà les eleccions del 1946 enfront de la coalició conservadora-radical-socialista-comunista i començà una nova política sòcio-econòmica que es basava en l'onada de prosperitat de la postguerra. Establí un cert control estatal sobre l'economia i nacionalitzà els ferrocarrils i els telèfons, operacions que arruïnaren les finances públiques. En canvi, instaurà un règim dictatorial assentat en el Partido Único de la Revolución. En política exterior fou un dels pocs suports del règim de Franco, els anys 1945-48. Les masses treballadores li atorgaren el triomf electoral del 1951 enfront dels candidats burgesos, però la mort d'Eva Duarte el privà del seu principal nexe d'unió amb els sectors obrers. Aquest fet, sumat a la corrupció general del sistema i sobretot a la crisi econòmica (1953-55), li alienaren la voluntat popular, i el 1955 una part de l'exèrcit, aliat amb l'Església i els partits burgesos, el destituí, i s'exilià. Durant el seu exili es creà un mite sobre el seu retorn, àmpliament desitjat per les masses argentines. Aquest sentiment permeté als peronistes de guanyar les eleccions del 1973, i Perón tornà a l'Argentina i substituí el president Héctor Cámpora. La seva segona etapa presidencial, clarament favorable als sectors més conservadors del peronisme, fou molt curta i ineficaç. El 1961 s'havia casat amb María Estela (o Isabel) Martínez, que ell nomenà vice-president (1973) i que el succeí en la presidència (1974) fins que fou enderrocada pel cop d'estat militar del març del 1976.
Altres personatges De Gaulle, Charles (1890-1970)
Militar i estadista francès. Graduat a l'escola de Saint-Cyr, intervingué en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit i fet presoner pels alemanys (1916), i posteriorment fou membre del consell superior de guerra del mariscal Pétain (1925). Important teòric de l'exèrcit blindat, en començar la Segona Guerra Mundial manà la quarta divisió cuirassada, fou ascendit provisionalment a general de brigada i més tard a sots-secretari d'estat per a la defensa nacional i la guerra. Quan pel juny del 1940, consumada la desfeta de l'exèrcit francès, Pétain demanà l'armistici als alemanys, De Gaulle fugí a Londres, llançà la cèlebre proclama radiada del 18 de juny i organitzà tot seguit el moviment France Libre. Constituí (juny del 1944) el govern provisional de la República Francesa, reconegut per nombroses colònies franceses i per les potències aliades, i entrà, victoriós, a París el 25 d'agost de 1944. Acabada la guerra, l'assemblea constituent el nomenà president del govern provisional (novembre del 1945), però dimití (gener del 1946) per desacords amb la política partidista imperant. Aleshores fundà el grup Rassemblement du Peuple Français, que no obtingué la majoria a les eleccions legislatives del 1951. El 1958, en plena crisi de la IV República, després del putsch militar a Algèria, De Gaulle fou cridat a formar nou govern. A partir d'una nova constitució (la V República), que augmentava considerablement les atribucions del president, De Gaulle, elegit com a tal, refermà el seu poder personal i començà una política basada en la pacificació colonial, el desenvolupament econòmic i social, l'europeisme i la independència nacional francesa respecte als grans blocs. Criticà durament la política nord-americana al Vietnam, vetà l'ingrés de la Gran Bretanya a la CEE i inicià una política d'obertura a l'est. Malgrat els successius èxits electorals, el seu prestigi decresqué a mesura que les contradiccions socials de la societat francesa s'anaven agreujant, i li calgué ja una segona volta en les eleccions presidencials del 1965, enfront de François Mitterrand. Els fets del Maig del 1968 acabaren de fer minvar el seu prestigi i, amb motiu de la derrota política al referèndum sobre el regionalisme, dimití (1969). Escriví obres històriques i unes Mémoires (1954-59).
Mountbatten, Louis (1900-1979)
Primer comte Mountbatten de Birmània. Almirall britànic. Fill del príncep Ludwig von Battenberg. Ingressà en la Royal Navy (1913) i participà en la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial fou cap de les operacions aeronavals combinades (1942-43), i el 1943 fou nomenat comandant en cap de les forces aliades del SE asiàtic, on aconseguí la victòria sobre les forces nipones. Fou virrei de l'Índia (1946) i governador general (1947-48). Nomenat primer lord de l'almirallat (1955) i cap de l'estat major naval (1955-59), el 1956 fou també almirall de la flota, i després cap de l'estat major de la defensa (1959-65). Morí en un atemptat reivindicat per l'IRA Provisional.
Sauvy, Alfred
(1898-1990)
Demògraf i economista. Estudià a Montpeller i s'establí a París, on dirigí l'Institut National d'Études Démographiques (1945-62) i dirigí la revista "Population". Formulà una nova ciència, la demografia social. El seu estudi Théorie générale de la population (1952-54) ha estat traduït a un gran nombre d'idiomes. Altres obres seves són Richesse et population (1944), Bien-être et population (1945), De Malthus à Mao-Tsé-Tung (1958), Malthus et les deux Marx (1963), Le socialisme en liberté (1970), Croissance zéro (1973), Éléments de démographie (1977), Le travail noir et l'économie de demain (1984). És el creador de la denominació tercer món aplicada als països no industrialitzats d'Àsia, Amèrica i Àfrica. La seva contribució al volum Région Languedoc-Roussillon. Économie et population (1957) és important per a l'estudi de la Catalunya del nord de l'Albera. Jordi Nadal és el principal introductor de Sauvy dins el pensament demogràfic català.
Tito (1892-1980)
Nom amb què és conegut Josip Broz, polític iugoslau. Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del partit comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents de les Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i alliberà el país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou reelegit ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954 fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1922 Independència d'Egipte, amb presència militar britànica fins l'any 1954.
1945 Final de la Segona Guerra Mundial. Creació de la Lliga Àrab, amb Egipte, l'Iraq, Síria, el Líban i l'Aràbia Saudita.
1946 Independència de les Filipines.
1947 Independència de l'Índia i formació del Pakistan. Expulsió de les minories religioses d'ambdós estats.
1948 França trenca relacions amb el govern republicà d'Ho Chi Minh. Assassinat de Gandhi. Partició de Palestina i constitució de l'Estat d'Israel. Assassinat de Gandhi, líder pacifista de la independència de l'Índia. Primera guerra àrabo-israeliana. Independència de Ceilan (Sri Lanka). Proclamació de la república a Birmània. Detenció de Sukarno pels holandesos. Divisió de Corea en dues.
1949 Independència d'Indonèsia. Presa del poder a la Xina pel comunista Mao Zedong: proclamació de la República Popular de la Xina.
1950 Creació del regne de Jordània a partir de la unió de Transjordània i Cisjordània.
1951 Independència de Líbia. La Xina ocupa el Tíbet.
1952 Cop d'estat militar de Nasser a Egipte; abdicació del rei Faruk.
1953 Cop d'estat del xa iranià Rezha Palevhi. Independència de Cambotja i Laos.
1954 Capitulació francesa de Dien Bien Phu. Conferència de Ginebra que divideix Indo-xina en quatre estats independents: Vietnam del Nord, Vietnam del Sud, Cambotja i Laos. Insurrecció a Alger (novembre): el Front d'Alliberament Nacional (FLN) inicia la lluita armada per aconseguir la independència d'Algèria.
1955 Conferència afroasiàtica de Bandung, que impulsa el procés descolonitzador.
1956 Independència del Marroc (esdevé un regne independent) i de Tunísia. Crisi del canal de Suez, en què intervenen França, la Gran Bretanya i Egipte.
1957 Batalla d'Alger (gener-octubre). Independència de Malàisia i de Ghana.
1958 Independència de Guinea.
1959 Revolució cubana.
1960 "Any d'Àfrica", en què s'independitzen quinze Estats. Independència de les antigues colònies franco-anglo-belgues de l'Àfrica negra. Creació de l'OPEP (Organització dels Països Exportadors de Petroli).
1961 Consolidació del règim d'apartheid a Sud-àfrica.
1962 Independència d'Algèria (3 de juliol). Etiòpia s'annexiona la regió d'Eritrea. Independència d'Uganda, Rwanda i Burundi.
1963 Independència de Kenya.
1964 Rhodèsia del Nord (Zàmbia) i Nyassaland (Malawi) proclamen la seva independència. Tanganyika i Zanzíbar es fusionen i formen Tanzània.
1965 Ian Smith, primer ministre rhodesià del sud, proclama la independència del seu país amb un règim d'apartheid malgrat l'oposició de la Gran Bretanya.
1966 Inici de la "revolució cultural" a la Xina.
1967 Guerra dels Sis Dies.
1970 Gaddafi, president de Líbia. Les tropes nord-americanes envaeixen Cambotja.
1971 Admissió de la República Popular de la Xina a l'ONU. Idi Amin Dada arriba al poder a Uganda.
1972 Independència de Bangla Desh.
1973 Cop d'estat militar (Pinochet) a Xile (11 de setembre). Guerra entre Israel i Egipte. Crisi del petroli.
1974 Cop d'estat a Etiòpia. L'Índia experimenta la seva primera bomba atòmica.
1975 Independència de les colònies portugueses. Cessió del Sàhara espanyol al Marroc i a Mauritània.
1976 Mort de Mao Zedong. Fundació de la República Àrab Sahariana.
1977 Augmenta l'endeutament financer dels països del Tercer Món.
1978 Cambotja és envaïda pel Vietnam.
1979 Revolució a l'Iran: instauració de la República Islàmica, amb el retorn de l'aiatol.là Khomeini. El FNLS (Front Nacional d'Alliberament Sandinista) pren el poder a Nicaragua. Cop d'estat a Guinea Equatorial i fi del règim dictatorial de Macías. Invasió d'Uganda per Tanzània i fi del règim de terror d'Amin.
1980 Guerra Iran-Iraq per raons frontereres.
1981 Assassinat d'Anwar al-Sadat.
1982 Guerra de les Malvines entre la Gran Bretanya i l'Argentina. Invasió del Líban i entrada de les tropes israelianes a Beirut.
1983 S'inicia el procés de democratització de l'Argentina. Invasió nord-americana de l'illa de Grenada.
1984 Assassinat d'Indira Gandhi. Bancarrota de Mèxic i inici de la crisi del deute.
1985 Progressiu aïllament internacional de la política d'apartheid del règim sud-africà. Consolidació de la democràcia a la gran majoria de països de l'Amèrica Llatina.
1986 Fi de les dictadures a Haití i les Filipines.
1987 Els països centreamericans signen l'acord de pau d'Esquipulas-2. Intifada o aixecament popular palestí.
1989 Mort de l'aiatol.là Khomeini. Matança a la plaça de Tiannanmen de Pequín.
1990 Independència de Namíbia.
1991 Guerra del golf Pèrsic. Conferència de pau a Madrid entre Israel i l'OAP. El Front Islàmic de Salvació (FIS) algerià guanya les eleccions. Es crea MERCOSUR.
1993 Independència d'Eritrea.

Independència dels estats africans i asiàtics

1910 República Sud-africana. 1962 Algèria, Burundi, Ruanda, Uganda.
1911 Mongòlia. 1963 Kenya.
1922 Egipte. 1964 Malawi, Zàmbia.
1932 Aràbia Saudita, Iraq. 1965 Maldives, Singapur, Gàmbia.
1934 Iemen. 1966 Botswana, Lesotho.
1945 Vietnam. 1967 Iemen del Sud.
1946 Filipines, Jordània, Líban, Síria. 1968 Guinea Equatorial, Maurici, Swazilàndia (Ngwane).
1947 Índia, Pakistan. 1971 Bahrain, Bangla Desh, Unió dels Emirats Àrabs, Qatar.
1948 Birmània, Corea del Nord, Corea del Sud, Israel, Ceilan (Sri Lanka). 1973 Guinea Bissau.
1949 Bhutan, Indonèsia, República de Xina (Taiwan). 1975 Angola, Cap Verd, Comores, Moçambic, Sao Tomé i Príncipe.
1951 Nepal, Oman, Líbia. 1976 Seychelles.
1954 Cambodja, Laos. 1977 Djibouti.
1956 Marroc, Sudan, Tunísia 1980 Zimbabwe.
1957 Malàisia, Ghana. 1984 Brunei.
1958 Guinea. 1990 Namíbia.
1960 Alt Volta (Burkina Faso), Camerun, Dahomey (Benín), República Centreafricana, República del Congo (Zaire), Costa d'Ivori, Gabon, Madagascar, Mali, Mauritània, Níger, Nigèria, Senegal, Somàlia, Togo, Txad. 1992 Kazakhstan, Kirguizistan, Turkmenistan, Tadjikistan, Uzbekistan.
1961 Kuwait, Sierra Leone, Tanzània. 1993 Eritrea.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES SOBRE LA DESCOLONITZACIÓ

  • CALCHI NOVATI, G.P. La revolución del África negra. Bruguera. Barcelona, 1970.
  • CHAMBERLAIN, M.E. La descolonización. La caída de los imperios europeos. Ariel. Barcelona, 1997.
  • CHOMSKY, N. La guerra de Asia. Ariel. Barcelona, 1972.
  • MARTÍNEZ CARRERAS, J.U. Historia de la descolonización (1919-1986). Las independencias de Asia y África. Istmo. Madrid, 1987.
  • MIÈGE, J.L. Expansión europea y descolonización. Labor. Barcelona, 1980.
  • MORÁN, F. Revolución y tradición en África negra. Alianza. Madrid, 1971.
  • OBRES SOBRE EL TERCER MÓN

  • BARIOCH, P. El Tercer Mundo en la encrucijada. Alianza. Madrid, 1986.
  • CABRERA, M.A. Armas, conflictos, guerras contra el Tercer Mundo. Iepala. Madrid, 1985.
  • GUNDER FRANK, A. La crisis mundial del Tercer Mundo. Bruguera. Barcelona, 1980.
  • JACQUARD, A. La explosión demográfica. Debate. Madrid, 1994.
  • MESA, R. Las revoluciones del Tercer Mundo. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1971.
  • MYRDAL, G. Teoría económica y regiones subdesarrolladas. Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1959.
  • STYLOS LABINI, P. Subdesarrollo y economía contemporánea. Crítica. Barcelona, 1984.
  • WOR SELEY, P. El Tercer Mundo, una nueva fuerza vital en los asuntos internacionales. Siglo XXI. Madrid, 1972.
  • OBRES GENERALS

  • AMIN, S. El desarrollo desigual. Ensayo sobre las formaciones sociales del capitalismo periférico. Fontanella. Barcelona, 1975.
  • AMIN, S. La acumulación a escala mundial. Siglo XXI. Madrid, 1984.
  • CALVOCORESSI, P. Historia contemporánea de África: de Nkrumah a Mandela (desde 1940 hasta nuestros días). Mundo Negro. Madrid, 1995.
  • COQUERY-VIDROVICHT, X. i MONIOT, H. África negra de 1800 a nuestros días. Labor. Barcelona, 1978.
  • CORTÉS, J.L. La Organización para la Unidad Africana. CIDAF. Madrid, 1988.
  • EMMANUEL, E. El intercambio desigual. Siglo XXI. Madrid, 1973.
  • FAIRBANKS, J.K. Historia de China. Alianza. Madrid, 1990.
  • JALEE, P. El imperialismo en 1970. Siglo XXI. Madrid, 1971.
  • KI-ZERBO, J. Historia del África negra (2 volums). Alianza Editorial. Madrid, 1980.
  • KOHN-SOKOLSKY. El nacionalismo africano en el siglo XX. Alianza. Madrid, 1967.
  • LÓPEZ GARCÍA, B. El mundo árabo-islámico contemporáneo. Una historia política. Síntesis. Madrid, 1997.
  • MALAMUD RIKLES, C. América Latina siglo XX. Síntesis. Madrid, 1992.
  • MARTÍNEZ CARRERAS, J.U. El mundo árabe e Israel. El Próximo Oriente en el siglo XX. Istmo. Madrid, 1991.
  • OLIVER, R. i FAGE, J.D. Breu història d'Àfrica. Edicions 62. Barcelona, 1965.
  • OLIVER, R. i ATMORE, A. África desde 1800. Alianza. Madrid, 1997.
  • SANTAMARÍA, A. Suráfrica. Introducción histórica y política. La Catarata. Madrid, 1991.
  • SENGHOR, L.S. Los fundamentos de la africanidad. Negritud y arabitud. Zero. Algorta (Biscaia), 1972.
  • SEGURA, A. El Magreb: del colonialismo al islamismo. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1994.
  • SEGURA, A. El món àrab actual. Eumo. Vic, 1997.
  • SKIDMORE, T.E. i SMITH, P.H. Historia contemporánea de América Latina. América Latina en el siglo XX. Crítica. Barcelona, 1996.
  • VON GRUNEBAUN, G.E. El Islam, desde la caída de Constantinopla hasta nuestros días. Siglo XXI. Madrid, 1971.
  • ZERAQUI, Z. El mundo árabe: imperialismo y nacionalismo. Nueva Imagen. Mèxic, 1981.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • DD.AA. Multinacionales en Latinoamérica. Cuadernos Historia 16, nº 107. Madrid, 1988.
  • MARTÍNEZ, J. La independencia de la India. Cuadernos Historia 16, nº 217. Madrid, 1985.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • DURAS, M. Un dic contra el Pacífic. Ed. 62. Barcelona, 1994.
  • GANDHI, M.K. Todos los hombres son hermanos. Atenas. Madrid, 1981.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • La batalla d'Alger. Gillo Pontecorvo, 1966.
  • Gandhi. Richard Attenborough, 1982.
  • Memorias de África. Sidney Pollack, 1985.
  • Indoxina. Regis Wargnier, 1993.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà