Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
L'expansió colonial va lligada a la Segona Revolució Industrial. |
Segona
Revolució Industrial
La segona revolució industrial és una nova etapa de creixement econòmic,
caracteritzada per un extraordinari progrés científic i tècnic que va facilitar un
ràpid desenvolupament de tots els mitjans de producció i de noves formes d'organitzar la
producció i el treball. Aquesta nova etapa en el desenvolupament econòmic de les
potències industrials es va perllongar fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial
el 1914. L'aplicació de noves fonts d'energia (petroli i electricitat) i noves primeres
matèries (acer, alumini...) van afavorir la diversificació dels sectors industrials. La
siderúrgia va prendre el relleu de la tèxtil com a sector punta i apareixen noves
indústries, molt dinàmiques, com ara l'elèctrica i la química. L'expansió de
l'economia industrial i la concentració empresarial comporten la consolidació
del sistema capitalista i l'aparició de noves potències industrials, dins i
fora d'Europa, que van superar la Gran Bretanya. El predomini de la gran indústria i la
gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a
fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l'anomenat capitalisme
monopolista o financer.
 |
|
Imperialisme i colonialisme. |
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini
sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou
aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista.
Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la
primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies
amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el
progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del
colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom
parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les
diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics,
econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de
subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia,
colonització).
Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en
colònia.
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en
detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per
aquell. Equival a imperialisme.
|
|
Conceptes bàsics. |
Imperi
colonial
Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències
europees i sotmesos a llur sobirania.
Colònia
Establiment fundat per un cert nombre d'habitants d'un
país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.
A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un
domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència.
Les primeres colònies d'aquest període foren les dels castellans i portuguesos a
Amèrica, però ben aviat altres potències europees en expansió crearen llurs propis
imperis colonials. Algun d'aquests territoris ha continuat sota el domini de la metròpoli
fins a l'actualitat. La majoria de les vegades el règim colonial -llevat d'algunes
aportacions culturals o institucionals- fou perjudicial des del punt de vista de la
colònia, que estigué sotmesa a una explotació intensiva dels seus recursos naturals.
L'explotació comercial de l'agricultura de les colònies les ha sotmeses a un règim de
monocultura que sovint ha provocat greus desequilibris segons les fluctuacions dels preus
en el mercat internacional. Durant la segona meitat del s XX, el colonialisme de vell
encuny (político-econòmic) ha deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament
econòmic però igualment eficaç per als interessos de la metròpoli. Segons el grau de dominació i segons llurs característiques
trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament, protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU a favor de la
descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat canviant i han
aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar, províncies
d'ultramar, estats associats, etc.
Metròpoli
Nom que rep l'Estat colonitzador respecte a les seves colònies.
Colon
Persona que forma part d'una colònia.
Indígena
Que és nat en el país que habita. Que creix, que es fa o habita naturalment en una regió, no
importat.
Que pertany a un grup ètnic existent en un país
d'ultramar abans de la seva colonització.
|
Hi ha diversos factors impulsors de l'imperialisme.
Causes demogràfiques.
|
Pressió
demogràfica
Relació entre el nombre d'individus d'una població i
els recursos de què disposa.
Excedent demogràfic
Inadequació entre la població i els recursos econòmics en un lloc i un moment donats.
Aquest concepte, estretament lligat amb el de superpoblació, és molt relatiu, puix que
la pressió de la població sobre els recursos pot ésser d'intensitat molt variable, i
és difícil de precisar quan és insostenible o quan sobra població i quan els recursos
són mal mobilitzats. El concepte té validesa per a aquelles societats d'economia
teòricament estable on tot augment quantitatiu de la població dóna lloc a un descens de
la renda per càpita i a una manca de llocs de treball. Tot l'escreix de població
respecte al volum d'equilibri constitueix l'excedent que, o bé emigra, o bé és eliminat
per una mortalitat accentuada provocada per la fam i les epidèmies
consegüents.
|
|
Causes econòmiques. |
Imperialisme
comercial
Imperialisme lligat a les necessitats comercials. Segons aquesta teoria,
la causa de l'expansionisme europeu va ser la recerca d'uns mercats susceptibles tant de
rebre productes de la metròpoli com de facilitar-ne el proveïment de primeres matèries
necessàries per a la indústria. A la segona meitat del segle XIX, amb la implantació
del capitalisme monopolista, les indústries no podien subsistir sense els
mercats exteriors, atesa l'existència als països industrialitzats d'un mercat limitat.
La Gran Depressió (crisis de 1873, 1882 i 1890) va fer indispensable poder
disposar de mercats i de recursos en altres zones del món i els països desenvolupats van
haver de dirigir-se cap a d'altres àrees no explotades (Àsia, Àfrica i l'Amèrica
Llatina). Un cop iniciat el procés de colonització, cada país va tendir a garantir el
seu domini imperial i a assegurar-se un mercat sense competències (proteccionisme).
Imperialisme financer
Imperialisme lligat a la necessitat d'inversió de capitals. Segons
aquesta teoria, la causa de l'expansionisme europeu va ser la recerca de nous territoris
per invertir-hi els excedents de capital. En arribar-se al capitalisme monopolista
(capitalisme financer), les expectatives de beneficis són limitades, a causa del control
del mercat i dels preus per part d'un nombre reduït d'empreses, la qual cosa fa que no
sigui rendible reinvertir els beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per
això els capitalistes van buscar altres territoris on invertir llurs capitals, i els van
trobar on hi havia primeres matèries abundants i mà d'obra barata.
Gran Depressió
Fase de recessió econòmica que afectà Europa entre 1873 i 1890,
caracteritzada per un descens general dels preus, tant de les primeres matèries com dels
productes agrícoles i industrials. Aquesta baixa de preus, però, no va anar acompanyada
d'una disminució ni de la producció ni del comerç. Es va tractar d'una crisi de
sobreproducció: l'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i moltes empreses van
haver de tancar. Això va significar una davallada dels beneficis i un augment encara més
fort de la competència. Aquesta situació va facilitar la concentració industrial,
característica de la Segona Revolució Industrial.
Crisi de sobreproducció
Excés d'oferta d'un producte que no es ven, o es ven poc, perquè ja el posseeixen
la major part dels qui el volen i tenen mitjans per obtenir-lo (la demanda).
Crisi de subconsum
Desajust en la circulació econòmica motivat per una
insuficiència de la demanda per a absorbir tots els productes que s'ofereixen en el
mercat.
Capitalisme financer o monopolista
Fase del capitalisme posterior a la de la lliure
competència i caracteritzada per les creixents restriccions als lliures moviments de
l'oferta i la demanda. Es desenvolupa a través d'un procés de concentració que suposa
un increment progressiu de la quantitat de capital sota el control d'una sola unitat de
producció.
Capital financer
Procés d'interpretació i difusió entre el gran capital bancari i el
capital industrial per formar grups financers sovint dominats pels bancs.
Proteccionisme
Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat,
protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant
l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que
consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant
l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la
sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme.
Revolució dels transports
Procés en què es millora el sistema de transport. Experimentat des de la
segona meitat del segle XIX, amb l'aparició del ferrocarril i del vaixell de vapor, va
permetre una millor, més ràpida, més segura i més barata, circulació de passatgers i
de mercaderies.
|
|
Causes polítiques. |
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els
seus veïns o confederats.
Potència
Estat poderós, capacitat global d'un estat.
|
|
Causes ideològiques. |
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny
ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
Nacionalisme expansionista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera
superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races
humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin
sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De
fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El
racisme blanc és un fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que
culminà al s XX amb les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos
—R.Kipling n'és el representant més contemporani— defensaren, influïts pel
darwinisme, el destí de les nacions d'Occident com a potències civilitzadores en una
concepció eurocèntrica i colonial del món.
Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior
als altres grups racials o culturals.
Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques
pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el
de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni
identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la
consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i
econòmico-socials i unes determinades contingències històriques.
|
|
La conquesta i organització dels imperis colonials passa per tres
fases: la primera, l'exploració del territori. |
Exploració
Acció d'examinar minuciosament (una cosa o un lloc)
per trobar-hi el que hi ha i que hom desconeix.
Conquesta
Acció de fer-se seu per la força (un país, un territori, etc).
Expedició
Anada o tramesa d'homes, de naus, etc, a una regió determinada, amb un fi militar,
científic, comercial, etc.
Missió
Tramesa de sacerdots i de missioners en general a noves terres per a propagar-hi una
doctrina religiosa.
Missioner -a
Persona dedicada a l'evangelització d'un país de majoria no cristiana, on no és
establerta la jerarquia indígena.
|
|
La segona, l'organització de la colònia. |
Administració metropolitana
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i
activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen
l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les
lleis els atorguen. És la forma de govern imposat per les metròpolis a les seves
colònies per tal d'administrar-les.
Governador
Funcionari al capdavant d'una colònia. La designació
de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs
conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en
funcionaris que regissin en nom seu les províncies.
Autogovern
Situació d'una entitat política que manté una
subjecció envers un altre estat (normalment en els aspectes de defensa i de relacions
exteriors) però que gaudeix de sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització
política, econòmica, social i cultural i quan a l'administració interior. Sovint
constitueix una etapa d'una antiga colònia vers la plena independència.
|
Hi ha diversos tipus de colònies.
Segons la seva forma de govern, poden ser colònies o protectorats. |
Colònia
Són les colònies pròpiament dites, anomenades
"colònies de la Corona" a l'Imperi Britànic. No tenen govern propi i depenen
directament de l'administració metropolitana, que hi exerceix una veritable política
d'ocupació. L'autoritat és en mans d'un governador, que actua ajudat per funcionaris,
que constitueixen una autèntica elit dirigent.
Protectorat
Relació de tutela que s'instaura entre dos estats mitjançant un tractat
que assigna al més fort el poder de control sobre la política exterior del més feble.
Als segles XIX i XX les grans potències el van imposar, sovint unilateralment, a alguns
països colonials per intervenir també en la seva política interna. Fou un model
utilitzat per França i també per la Gran Bretanya a l'Índia i a Birmània.
Part de sobirania que un estat exerceix sobre un
altre, sense annexar-lo al territori nacional, respectant-li el govern intern però
reservant-se les relacions exteriors. Règim convencional entre dos estats, suposa un
tractat especial -no existeix un dret comú- que determina les diverses competències. La
forma normal de l'estat protegit suposa només la intervenció del protector en les
relacions exteriors, bé que existeixen els protectorats colonials, on les
ingerències atenyen la mateixa política interna i, en conseqüència, manquen de
personalitat jurídica internacional. Lligat al fenomen del colonialisme, sigui
quina sigui la modalitat, pràcticament ha desaparegut amb la descolonització.
|
|
Altres formes de dominació. |
Territoris metropolitans
Es consideraven les colònies com una prolongació del territori metropolità i les
institucions de la metròpolis representaven els habitants. Sistema emprat per França. El
cas més característic fou Algèria, que es dividí en tres departaments, segons el
sistema administratiu francès.
Concessió
O concessió internacional. Conveni segons el qual un estat cedeix a un altre l'exercici
efectiu de la sobirania sobre una part del seu territori —bé que conservant-ne la
sobirania teòrica— per un temps determinat i en canvi d'un cànon. L'estat
cessionari pot establir-s'hi i desenvolupar-hi lliurement el propi comerç sota la
protecció de la pròpia autoritat. La concessió pot ésser feta a diversos estats o a un
de sol. Bé que actualment no són emprades, les concessions foren molt nombroses a la fi
del s XIX i a començament del XX, especialment obtingudes de la Xina pels estats
europeus.
|
|
Segons el grau d'explotació econòmica, poden ser colònies
d'explotació o colònies de poblament. |
Colònia
d'explotació
Territori on els interessos econòmics estaven absolutament sotmesos a les
estructures econòmiques i administratives metropolitanes. Tota l'economia està sota el
control d'empreses occidentals i la majoritària població indígena resta dominada per un
govern minoritari integrat per funcionaris i militars europeus.
Colònia de poblament
Territori on s'estableix de manera permanent una abundant població
europea, originant-se nuclis socials de tipus occidental que s'imposen a la població
indígena. Els models d'aquest tipus de colonització són els Dominis britànics.
Domini / Dominion
En l'Imperi colonial britànic, nom que, des de 1907, van rebre les antigues
colònies de poblament. Els dominis (dominion) es caracteritzaven per tenir
abundant població europea i una forma de vida força occidentalitzada; disposaven d'un
govern autònom, però en política exterior depenien de la metròpoli.
Conjunt dels territoris que formaven part de l'imperi britànic i que són
ara estats sobirans i gaudeixen d'una plena capacitat de decisió tant en l'ordre intern
com en llur política exterior. El primer dominion a obtenir l'autonomia fou el
Canadà (s XIX), seguit més tard (principi del s XX) per Austràlia, Nova
Zelanda i la República de Sud-àfrica. A poc a poc, però, accediren a la independència,
reconeguda de fet pels estatuts de Westminster del 1931. Des del 1977 el terme
s'anà substituint pel de membre de la Commonwealth.
|
|
La tercera fase és l'explotació
econòmica. |
Monocultiu
Cultiu d'un sol producte molt rendible comercialment, en extenses zones d'un
país determinat.
Monoproducció
Sistema d'explotació econòmica basada en el predomini, de vegades gairebé
absolut, d'un sol producte -cafè, tabac, sucre, etc.-. En els països pobres, el règim
de monoproducció ha generat una dependència de les exportacions i, en molts casos, ha
contribuït a mantenir unes relacions econòmiques desiguals amb els països
desenvolupats.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la metròpoli i les colònies que
consistia en el fet que les colònies actuaven com un gran mercat on la metròpoli venia
la seva producció manufacturera. El país colonitzador obtenia de les colònies tot tipus
de matèries primeres amb les quals fabricava bona part de les manufactures que
posteriorment hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar amb la seva pròpia
metròpoli.
|
Les potències industrials van repartir-se el món,
rivalitzant entre elles o imposant-se a la resistència indígena.
|
Conferència de Berlín
Conferència política reunida a Berlín del 15 de
novembre de 1884 al 26 de febrer de 1885, promoguda per França i Alemanya per defensar
llurs interessos comercials i colonials contra l'amenaça de la influència
anglo-portuguesa sobre la zona del baix Congo. Anomenada oficialment Conferència de
l'Àfrica Occidental, hi participaren delegats de Rússia, Àustria-Hongria, Bèlgica,
Dinamarca, Espanya, els Estats Units, Suècia, Noruega, Turquia, Itàlia i els Països
Baixos, i Bismarck n'ocupà la presidència. La conferència deliberà la creació de
l'estat independent del Congo, sota la sobirania del rei Leopold II de Bèlgica, acordà
la llibertat de navegació pels rius Níger i Congo i proclamà la neutralitat del
territori congolès. Els membres s'obligaren a notificar les annexions i els tractats de
protectorat. Jurídicament, consolidà la teoria de les zones d'influència, i foren
creades les bases per a l'expansió imperialista i el posterior repartiment de l'Àfrica
entre les potències colonials.
|
|
Conflictes en l'ocupació d'Àfrica. |
Projecte
britànic
El projecte britànic a l'Àfrica tractava de connectar el nord amb el sud
(ferrocarril des del Cap al Caire) i dominar la façana oriental del continent per tal de
controlar l'oceà Índic.
Projecte francès
El projecte francès a l'Àfrica pretenia dominar des de l'oest a l'est
del continent. El seu projecte va topar amb el projecte britànic a la zona del Sudan.
Canal de Suez
Via navegable artificial de 161 km que connecta la Mediterrània amb la
mar Roja, excavada entre el 1859 i el 1869 segons el projecte de l'enginyer francès
Ferdinand de Lesseps. Fou inaugurada el 17 de novembre de 1869.
Incident de Fashoda
Incident diplomaticomilitar entre francesos i britànics, que va tenir lloc a
l'aldea sudanesa de Fashoda, a la riba del Nil, l'any 1898, pel domini d'aquella zona de
l'Àfrica. Quan una expedició francesa hi va arribar, els britànics la van obligar a
retirar-se, tot i que a l'any següent van arribar a un acord, fruit del qual va ser el
domini francès del Txad.
Guerra dels bòers
Lluita armada entre el Regne Unit i les dues
repúbliques bòers d'Orange i Transvaal (1899-1902), que acabà amb la incorporació
d'ambdues repúbliques com a colònies britàniques. L'expansionisme britànic a l'Àfrica
del Sud, la no-acceptació per part dels boèrs dels nous immigrats anglesos (uitlanders),
cada cop més nombrosos, i la política divergent d'uns o altres envers els nadius
originaren el conflicte. Iniciada la guerra, els bòers assetjaren Ladysmith, Kimberley i
Mafikeng i obtingueren diverses victòries, sota la direcció d'hàbils generals, com
Louis Botha i Christian de Wet, i gràcies a la millor adaptació de llurs tropes a les
condicions de la guerra, però els britànics, comandats per Frederick Sleigh Roberts,
derrotaren definitivament els bòers a Paardeberg (febrer del 1900), els quals, perdudes
les principals ciutats (Pretòria i Bloemfontein), continuaren la lluita en forma de
guerrilles fins a la pau de Vereeniging (1902).
Bòer
Individu d'un poble de l'Àfrica del Sud
d'ascendència principalment neerlandesa, anomenat també afrikaner.
Afrikaner
Individu d'un poble de l'Àfrica del Sud, anomenat també bòer,
format pels descendents dels pagesos (boeren, en neerlandès) procedents dels
Països Baixos i establerts a partir del 1652 per la Companyia Neerlandesa de les Índies
Orientals al cap de Bona Esperança. La població resultant, que practicà un calvinisme
estricte, anà endinsant-se pel territori veí, llavors poblat per hotentots i boiximans.
A partir del 1685 (abrogació de l'edicte de Nantes) reberen el reforç de molts hugonots
francesos que havien primerament fugit a les Províncies Unides. Arran de la conquesta
britànica i amb motiu dels conflictes que esclataren entre els afrikaner i el nou
poder (abolició de l'esclavitud, 1833), una gran part d'afrikaner començà el
procés de penetració més enllà de l'Orange i, després, del Vaal, on constituïren
diversos estats republicans. El primer fou el de Graaff-Reynet (1795) de curta durada.
L'estat lliure d'Orange, creat entre el 1836 i el 1842, fou reconegut pels anglesos el
1854, però, a causa d'haver-se aliat amb el Transvaal en la guerra anglo-bòer
(1899-1902), passà a formar part de la corona britànica. La república independent de
Natal, creada el 1839, fou annexada com a colònia pels anglesos el 1843. Les dues
repúbliques del Transvaal (Lydenburg i Utrecht), creades al voltant del 1850, s'uniren el
1860 formant la República de Sud-àfrica, que el 1881 fou reconeguda pels anglesos i
prengué el nom de Transvaal (que el 1884 prengué de nou el nom de República de
Sud-àfrica) i que el 1902, derrotada en la guerra anglo-bòer, passà a la corona
britànica. Els estats de Stellaland i Goosen foren creats el 1882, i el 1884 foren
annexionats amb l'ocupació britànica de Betxuanalàndia. La població afrikaner,
que actualment és de 3 000 000 h, conserva les seves característiques de poble
fonamentalment pagès, la seva religió calvinista i la seva llengua afrikaans.
|
|
Conflictes en l'ocupació d'Àsia. |
Revolta dels sipais
Revolta protagonitzada pels sipais (soldats indígenes
de l'exèrcit britànic) l'any 1857, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les
terres del curs mitjà del Ganges. La rebel.lió es va iniciar arran de la negativa dels
soldats hindús d'utilitzar cartutxos engreixinats amb productes animals, ja que això
anava contra les seves creences religioses. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran
Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire
a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia
Oriental fou dissolta (1858).
Sipai
Soldat indi al servei de França, Portugal i la Gran Bretanya durant els
segles XVIII i XIX. Organitzats sobretot pel francès Joseph-François Dupleix i l'anglès
Robert Clive, foren mantinguts després per la companyia de les Índies Orientals.
L'any 1857 esclatà una revolta d'aquestes tropes contra la penetració dels britànics a
l'Índia, però aquests darrers no trigaren gaire a dominar la rebel.lió.
Nom amb què eren coneguts els soldats indis integrants de les tropes colonials
britàniques, comandades per oficials anglesos.
Als ss XVIII i XIX, soldat indi al servei de França,
Portugal i la Gran Bretanya. Organitzats sobretot pel francès Joseph-François Dupleix i l'anglès Robert Clive, foren mantinguts després per la Companyia de l'Índia Oriental.
L'any 1857 esclatà una revolta d'aquestes tropes, capitanejada per Nana Sahib, que
afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. Bahadur Sah, l'últim descendent
del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no
trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la
Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858). Posteriorment, els regiments de sipais
foren reorganitzats.
Guerres de l'opi
Guerres de la Gran Bretanya contra la Xina per mantenir i assegurar el
lliure comerç de l'opi en el mercat xinès, on n'estava prohibit el consum i del qual
s'obtenien elevats rendiments.
La primera guerra començà quan la dinastia Qing ordenà que es confisquessin i es
cremessin a Canton grans quantitats d'opi, la major part propietat de comerciants
anglesos. La guerra acabà amb la victòria de la Gran Bretanya, que va obligar la Xina a
mantenir oberts cinc ports al comerç internacional i a cedir-los el territori de Hong
Kong.
Conflicte que enfrontà la Xina amb la Gran Bretanya
(1839-42). L'emperador xinès, preocupat per l'increment del consum d'opi entre els seus
súbdits, afavorit pel contraban i protegit pels britànics, en prohibí la importació i
en féu llançar 20 000 caixes a la mar. La Gran Bretanya respongué a aquest acte amb la
guerra (1840). Després d'haver ocupat Xangai, els britànics obtingueren pel tractat de
Nanquín la cessió de Hong-Kong, l'obertura de la Xina al comerç europeu, la rebaixa
dels drets de duana i el dret de llurs súbdits a ésser jutjats només per llurs
cònsols. Aquest tractat, del qual les altres potències europees volgueren beneficiar-se
immediatament, obrí la Xina als occidentals.
Tractat de Nanquín
Tractat signat a Nanquín el 1842 entre la Gran
Bretanya i la Xina, que clogué les guerres de l'opi i pel que els britànics
obtingueren la cessió de Hong-Kong, l'obertura de la Xina al comerç europeu, la rebaixa
dels drets de duana i el dret de llurs súbdits a ésser jutjats només per llurs
cònsols. Aquest tractat, del qual les altres potències europees volgueren beneficiar-se
immediatament, obrí la Xina als occidentals.
Revolta dels Bòxers
La revolta dels bòxers, que culminà amb l'assalt de
les legacions estrangeres a Pequín (1900), fou l'expressió del descontentament nacional
xinès davant la penetració occidental. Com en altres ocasions, les societats secretes
actuaren d'element aglutinador. L'any 1898 començà a manifestar-se al nord de la Xina
l'agrupació "Punys de justícia i de concòrdia" (Yihequan), procedent
de la Bailian hui, en les activitats de la qual ocupava un lloc important la boxa
ritual. D'aquí deriva el nom anglès (boxer, boxador) del moviment. Els bòxers
s'identificaren amb les milícies locals (tuan), obtingueren l'ajuda d'alguns
elements de la cort manxú i, rompent la tradició legitimista de les altres sectes
secretes que aspiraven a la restauració de l'antiga dinastia nacional Ming, adoptaren el
lema "defensa dels Qing (manxús) i destrucció dels estrangers". El moviment
reclutà partidaris entre els camperols sense terra i els desocupats. Els seus objectius,
tanmateix, no eren socials, sinó de lluita contra les missions cristianes, que fruïen de
privilegis irritants, contra el maquinisme industrial i l'ensorrament de la Xina enfront
de la pressió estrangera. Després d'unes vacil·lacions inicials, la cort imperial
s'inclinà a favor dels bòxers. Les legacions de Pequín foren atacades i les potències
occidentals enviaren un cos expedicionari que alliberà els assetjats per l'agost de 1900.
L'emperadriu vídua de Cixi fugí amb la cort a Xi'an, d'on no tornà fins el 1902. El
protocol del 1901 imposà a la Xina el pagament d'una forta indemnització i la concessió
de més avantatges a les potències occidentals. La Xina actual considera els bòxers com
un moviment popular i nacional.
Bòxer
Membre d'una societat secreta xinesa de caràcter
xenòfob sorgida arran de la derrota xinesa davant el Japó (1895) i de les pressions
politicoeconòmiques de les potències europees a la darrera dècada del s XIX. La revolta
dels bòxers, que culminà amb l'assalt de les legacions estrangeres a Pequín
(1900), fou l'expressió d'aquest descontentament nacional xinès davant la penetració
occidental.
Guerra russojaponesa
Conflicte entre Rússia i el Japó (1904-1905) per la supremacia militar a
l'Extrem Orient i pel control de Corea i Manxúria.
Conflicte armat (1904-05) que es desenvolupà a
Manxúria, provocat per l'oposició dels interessos russos i japonesos a l'Àsia Oriental.
L'imperi japonès, contrari a la creixent intervenció de les potències europees a la
Xina, decidí d'intervenir contra Rússia quan aquesta potència s'instal·là a Liaodong.
Fracassades les negociacions russo-japoneses sobre l'evacuació de Manxúria (1903),
l'esquadra japonesa atacà Port Arthur (1904) i s'assegurà el domini marítim de la zona,
que confirmà en destruir l'esquadra russa de Vladivostok. Forces japoneses desembarcaren
a Corea i ocuparen Seül, travessaren el Yalu i s'apoderaren del port de Dalian. El 1905,
després de la capitulació russa de Port Arthur, es produí la batalla de Shenyang, de
resultat indecís, i la destrucció de l'armada russa de la Bàltica a Tsushima. La guerra
acabà amb la victòria del Japó (tractat de Portsmouth, 1905). Les
conseqüències d'aquesta guerra foren importants tant des del punt de vista tàctic
(utilització de la metralladora i del canó de tret ràpid i creació de fronts continus
sòlidament organitzats, amb la decadència subsegüent de les càrregues de cavalleria)
com del polític (enfonsament de l'imperi tsarista i aparició del Japó com a gran
potència). Pel que fa a les pèrdues territorials, Corea, el S de Manxúria, Port Arthur
i Dalian (actual Lüda) i la meitat S de Sakhalin passaren al Japó.
Tractat de Portsmouth
Acord signat a la ciutat homònima de l'estat de Nou
Hampshire, als EUA, entre Rússia i el Japó (1905), que conclogué la guerra entre els
dos països. Els nord-americans hi feren de mitjancers. Suposà un seguit de concessions
russes als japonesos, entre les quals es destacà la del protectorat de Corea.
|
L'imperi més important fou el que bastí la Gran Bretanya.
Entre les seves colònies destacava l'Índia, "la joia de la Corona". |
Imperi
Britànic
Conjunt de territoris colonials sota sobirania britànica, els quals des
del 1917 començaren a ésser anomenats Commonwealth; aquesta denominació, però, no fou
precisada fins a la conferència imperial del 1926 i, definitivament, a l'estatut de
Westminster del 1931. A la segona meitat del s XVI Anglaterra impulsà les seves
expedicions comercials (Muscovy Company), i durant el s XVII organitzà les grans
companyies privilegiades capdavanteres de la colonització anglesa a l'Àsia, Amèrica del
Nord i Àfrica (British East India Company, 1 600; Hudson's Bay Company, 1670; Royal
African Company, 1672, etc). La colonització anglesa, que, segons les teories
mercantilistes del pacte colonial, aspirà més a establir bones bases comercials i
estratègiques que no pas a incorporar amplis territoris, hagué de lluitar amb la
competència francesa, holandesa, castellana i portuguesa. L'esforç comercial i
colonitzador anglès rebé un impuls important amb la Navigation Act del 1651, el
triomf whig del 1689 i les dissidències religioses de l'anglicanisme. Des dels
darrers decennis del s XVII i durant el s XVIII l'Imperi Britànic consolidà el comerç
triangular, que assolí el màxim desenvolupament en 1760-70 i en el qual cal destacar
sobretot l'exportació de manufactures angleses a les colònies, l'intercanvi de primeres
matèries i de productes alimentaris entre les colònies i llur explotació a Europa, i
l'exportació d'esclaus negres d'Àfrica a les Índies occidentals amb el sucre com a
carregament de retorn a la metròpoli. A través de la guerra de Successió hispànica
(1702-14) i de la guerra dels Set Anys (1756-63), la Gran Bretanya engrandí el seu imperi
(a Amèrica, a les Índies Orientals i a l'Àfrica occidental) i les seves possibilitats
comercials en l'àmbit de l'imperi castellà.
Companyia de l'Índia Oriental
Societat mercantil privada anglesa que va tenir el monopoli del comerç amb
l'Índia des del 1616 fins al 1858. Des del segle XVIII tingué plena jurisdicció civil i
militar sobre els territoris que dominava en aquell país. Al segle XIX el govern
britànic va intervenir directament en els afers d'aquesta Companyia, i va alliberar el
comerç a l'ïndia als seus súbdits. El 1858 l'ïndia passà a ser controlada directament
pel govern britànic, i la Companyia es dissolgué.
Societat anglesa fundada el 1599, per explotar el
comerç amb l'Índia i l'Extrem Orient, des del 1600 amb privilegi de monopoli. Assolí
grans beneficis, bé que la rivalitat holandesa provocà seriosos conflictes. El 1691
aparegué una companyia rival, protegida pels whigs, però el 1709 es fusionaren
totes dues en la Companyia Unida de Comerciants, de caire similar. El 1813 perdé el
monopoli del comerç amb l'Índia, i des del 1833 s'introduí a la Xina. El 1858 els seus
béns passaren a la corona anglesa.
La Joia de la Corona
Apel.latiu amb el qual es designava l'Índia pel fet de ser la colònia
britànica més rendible.
Sahib
Tractament ('amo') donat pels indígenes a la població blanca durant l'època
colonial a l'Índia.
Presidència
Divisió administrativa de l'Índia britànica, governada per un president. Creades per la
Companyia de l'Índia Oriental (1672-99), les de Madràs i de Bombai)
sobrevisqueren a l'acta del 1784, en què passaren sota l'autoritat del governador
general de l'Índia; la de Bengala (1699), dividida en dues (Agra i Fort Williams),
hi passà el 1834. Foren transformades en províncies el 1937.
Imperial
Dit de la sèrie de conferències convocades per la corona britànica i celebrades, des
del 1887 al 1937, en diverses ciutats de l'Imperi per tal de tractar sobre diversos
problemes comuns.
|
Impacte de la colonització sobre els pobles
dominats.
Conseqüències demogràfiques. |
Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un
desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un
excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per
fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al
futur desenvolupament del grup social. Tanmateix, com que el factor recurs és un fenomen
en gran part social, és molt difícil de destriar quan el desajust població-recursos és
degut a un excés de població o a una inadequada utilització o distribució social de
les potencialitats del territori. És freqüent que en territoris grans i poc poblats,
rics en potencialitats (estocs de primeres matèries i recursos humans), una gran part de
la població visqui en la misèria a causa de la mala administració i l'egoisme de les
classes dominants, mentre que en països petits i mal dotats per la natura visqui sense
problemes un contingent de població comparativament nombrós. En conseqüència, la
superpoblació és un concepte relatiu, relacionat tant amb l'estructura sòcio-econòmica
com amb les potencialitats naturals. Per això, hom pot dir que la superpoblació apareix
en un territori determinat quan, a causa d'unes estructures sòcio-econòmiques
invariables, tot augment del nombre d'individus significa una minva dels nivells de vida
de la majoria de la població i un obstacle de cara a un desenvolupament posterior.
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la
totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil
l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions
episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí
un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp.
L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà,
absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població
rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La
despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un
augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment
succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els
més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica
l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països
industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la
llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les
ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara
que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels
elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada
amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població
urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el
circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari
a posicions marginals.
|
|
Conseqüències econòmiques. |
Economia dualista
Superposició, en els sistemes económics subdesenvolupats, de dues estructures
productives que no tenen entre elles cap lligam econòmic. Una de tradicional, generlament
de producció agrària de subsistència, amb sistema de permuta, i una altra de
constituïda per un sector industrial modern en el qual la majoria d'empreses són de
propietat estrangera, amb tecnologia moderna i amb poca mà d'obra autòctona, indústries
normalment dedicades a la primera transformació d'alguna primera matèria de l'estat per
a l'exportació. Aquesta situació generlament no és dóna, car el contacte amb
l'economia dominant no afecta solament el sector de l'economia, sinó tota l'economia.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És
pròpia dels estats capitalistes.
Economia de bescanvi
Procés de circulació de mercaderies en el qual no intervé el diner com a
mesura de valor. Com a sistema econòmic, constitueix la forma més simple de tràfic
mercantil, per la qual cosa ha estat identificat amb l'economia natural, bé que aquesta
implica la inexistència de la divisió del treball. L'economia de bescanvi és vigent en
moltes zones del món d'una manera més o menys encoberta, i també a l'interior de
comunitats tancades de caràcter agrícola i ramader. Com a fenomen marginal també
apareix en les societats desenvolupades quan són sotmeses a situacions anormals (guerres)
que comporten l'alteració o la paralització dels mecanismes econòmics i del circuit
monetari.
Subalimentació
Alimentació insuficient o deficient;
desnutrició.
Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran,
caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials
respecte als països industrialitzats amb economia expansiva.
|
|
Conseqüències socials. |
Societat
classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de
propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Tribu
Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles
lingüístics, racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota
l'obediència d'un cap. Homogènia i autònoma des del punt de vista sòcio-polític, la
tribu és la unitat més extensa de població de què s'ocupa tradicionalment
l'etnografia. Una tribu és formada de grups més reduïts, com els clans, i es pot
associar temporalment o permanentment amb altres tribus i formar una confederació amb
finalitats militars o religioses, però no pas polítiques: quasi mai no té un sistema
centralitzat d'autoritat política o jurídica sobre la confederació.
Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a la qual pertany.
|
|
Conseqüències culturals. |
Aculturació
Procés d'adquisició, per part d'una comunitat determinada, d'elements culturals
aliens (formes de comunicació, llengua, costums...), que comporta la pèrdua dels propis,
com a conseqüència del contacte directe amb una altra civilització.
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que
determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials
d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment
diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de
conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys,
adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida
-el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de
contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un
intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la
freqüència o duració d'aquest contacte.
Subcultura
Cadascuna de les cultures dels grups (classes, minories, etc) que formen un
sistema cultural major. La cultura d'un imperi, d'un estat modern, etc, és en realitat un
conglomerat de subcultures. En una tribu o en una civilització pre-industrial les
subcultures corresponen als distints grups socials (dirigents, sacerdots, guerrers, etc)
més o menys permanents dins la societat. Més extensament hom pot aplicar el mot a les
classes socials (subcultura del proletariat, de la burgesia, de l'aristocràcia, etc).
Cada subcultura difereix de les restants, i la cultura major comprèn la suma de les
subcultures més llur interacció. Bé que hom pot conèixer diverses subcultures,
difícilment es comporta segons els models d'una cultura que no sigui la pròpia. La
subcultura és el símbol de la seva pertinença a la cultura major i, doncs, de la seva
identitat. Generalment les subcultures s'adapten les unes a les altres; amb tot, en
algunes societats, les diverses subcultures poden funcionar amb una relativa
independència (el cas dels antics gremis).
Evangelització
Difusió de l'evangeli en els pobles on no és
conegut. La història de l'evangelització és més coneguda com a història de les missions.
Indigenisme
Veu o modisme incorporat a una llengua d'un poble invasor o colonitzador i provinent de la
llengua indígena, generalment no europea, del lloc ocupat.
|
|
Amb el temps, les colònies iniciaren el camí cap a
l'emancipació. |
Emancipació
Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a
la seva independència.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena
identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les
nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb
el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs,
bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència
de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de
la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o
independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de
nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments
de separació, o de les colònies que volen desfer-se de la dominació de la metròpoli i
organitzen moviments d'alliberament.
Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació
que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o
amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva,
d'afirmació i d'alliberament.
Negritud
Moviment social i intel·lectual que reivindica la tradició cultural
negra.
Africanisme
Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics, etc, dels
africans, especialment dels africans negres.
Congrés Nacional Indi
Indian National Congress. Moviment, després partit polític indi,
fundat el 1885. D'orientació socialitzant, democràtica, secularista, fou partidari del
no-alineament, i entre els seus primers líders es destacaren el mahatma Gandhi (1920-33)
i Nehru (1951-54). Protagonitzà el moviment per la independència de l'Índia (1947) i
detingué el poder sense interrupció fins el 1977, bé que el 1969 se n'escindí l'Indian
National Congress (Organization), esdevingut el primer partit de l'oposició i que el
mateix any cofundà el partit Janata, el qual derrotà el Partit del Congrés. El 1978,
I.Gandhi protagonitzà una escissió, l'Indian National Congress (I), que es convertí en
la primera força de l'oposició i que des de les eleccions del 1980 tornà a governar el
país fins el 1996. Morts en atemptat I.Gandhi (1984) i el seu successor, el seu fill
Rajiv (1991), en 1991-96 Narasimha Rao fou primer ministre i president del partit, càrrec
que posteriorment han ocupat Sitaram Kresi fins el 1998 i, des d'aquest any, Sonia Gandhi,
vídua de Rajiv.
Lliga Musulmana
Organització política pro-musulmana fundada a l'Índia (1906) per Mohammed Ali Jinnah.
Enfrontada amb el fort nacionalisme hindú del Congrés Nacional Indi, propugnà (1940) la
creació d'un estat islàmic independent, el futur Pakistan. Amb la consecució d'aquest
participà activament en la seva vida política fins que fou abolida per Iskander Mirza
(1958). Tingué l'última revifalla durant el govern d'Yyyub Khan.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels
països colonitzats. El colonialisme europeu, obligat pels
moviments d'alliberament nacional i per la nova correlació de forces, amb el sorgiment
dels estats socialistes, ha hagut de donar la independència política a la gran majoria
de les seves colònies. El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s XX
i avivat en el període d'entreguerres, adquirí una gran força d'ençà de la Segona
Guerra Mundial, amb la creació de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament
nacional al decenni dels seixanta.
|
|
El rastre de
l'imperialisme. |
Estatut de Westminster
Llei que instituí el Commonwealth of Nations.
Preparat per la conferència imperial del 1927, fou aprovat pel parlament britànic l'11
de desembre de 1931.
The Commonwealth
O Commonwealth of Nations. Associació de nacions
constituïda per la Gran Bretanya (amb les seves colònies i dependències) i per una
sèrie d'estats sobirans nascuts de l'imperi colonial britànic. Es regeix per un complex
sistema de reunions i consultes, entre els quals sobresurten les reunions de ministres de
finances i les conferències de caps de govern. L'òrgan permanent del Commonwealth és la
seva secretaria general, creada el 1965. L'organització comprèn indistintament
repúbliques i monarquies, totes les quals, però, accepten el monarca britànic com a
cap. Dels 54 membres que el Commonwealth tenia l'any 2000, 33 eren repúbliques, 5 tenien
monarquia pròpia i unes altres 16 monarquies tenien com a cap d'estat la reina
d'Anglaterra. Les grans diferències econòmiques, culturals i polítiques que separen i
sovint afronten els membres del Commonwealth n'esterilitzen en gran part l'eficàcia.
Només en el terreny aranzelari (tarifes preferencials) hom ha assolit acords importants.
Bé que fins el 1926 no es produí la primera formulació oficial, cal situar-ne els
orígens a la segona meitat del s XIX i els primers decennis del s XX, període de temps
durant el qual les colònies britàniques amb majoria de població blanca (el Canadà,
Austràlia, etc) assoliren l'estatut de domini i, ensems, una autonomia que s'assemblava
molt a la independència, perquè només en el terreny de les relacions internacionals
seguien la tutela de la metròpoli. Els tractats de pau signats, en acabar-se la Primera
Guerra Mundial, pels dominis en qualitat d'estats independents posaren en relleu la
necessitat d'adequar les estructures legals a la realitat. Per això, la conferència
imperial del 1926 proclamà que 'La Gran Bretanya i els dominis (el Canadà, Austràlia,
Nova Zelanda, Sud-àfrica, Estat Lliure d'Irlanda i Terranova) constitueixen comunitats
autònomes dins l'imperi Britànic, amb igualtat de drets i sobirania, bé que unides per
una mateixa fidelitat a la corona i lliurement associades com a membres del British
Commonwealth of Nations'. El 1931, el parlament britànic revocà, en virtut de l'estatut
de Westminster, les disposicions que restringien el poder dels parlaments dels dominis.
L'onada descolonitzadora que seguí la Segona Guerra Mundial amplià notablement el nombre
d'estats membres del Commonwealth: l'Índia i el Pakistan (1947), Sri Lanka (1948), Ghana
i Malàisia (1957), Nigèria (1960), Xipre, Sierra Leone i Tanganyika (1961) (aquest
darrer país s'uní el 1964 a Zanzíbar i constituïren l'estat de Tanzània), Jamaica,
Trinitat i Tobago i Uganda (1962), Zanzíbar i Kenya (1963), Malawi, Malta i Zàmbia
(1964), Gàmbia i Singapur (1965), Guyana, Botswana, Lesotho i Barbados (1966), Maurici,
Swazilàndia i Nauru (1968), les Tonga, Samoa Occidental (des del 1997 Samoa) i les Fiji
(1970), Bangla Desh (1972), les Bahames (1973), Grenada (1974), Papua Nova Guinea (1975),
les Seychelles (1976), les Salomó, Dominica i Tuvalu (1978), Saint Vincent i les
Grenadines, Saint Lucia i Kiribati (1979), Vanuatu i Zimbabwe (1980), Antigua i Barbuda i
Belize (1981), les Maldives (1982), Saint Christopher i Nevis (1983), Brunei (1984),
Namíbia (1990) i el Camerun (1995). L'excepció de Moçambic, antiga colònia portuguesa
que el 1995 ingressà a l'organització, fou justificada adduint els lligams històrics
d'aquest estat amb el Commonwealth des de la seva independència (1975). El 1976 fou
concedit al Commonwealth el status d'observador a les Nacions Unides. L'any 2000,
el Commonwealth constava de 54 membres. Alguns estats membres han abandonat
l'organització: Irlanda (1949), Sri Lanka (1972, reintegrada poc després) i el Pakistan
(1972, reintegrat el 1989). D'altra banda, el compromís genèric de tots els membres amb
la democràcia, contra el racisme i la repressió política, subscrit en les declaracions
de Singapur (1971) i Harare (1991), entre d'altres, ha determinat la sortida de
l'organització de Sud-Àfrica (1961, readmesa el 1994), el Pakistan (des del 1999) i les
Fiji (1987, readmeses el 1997). Per aquest motiu, han estat suspesos de l'estatut de
membres Nigèria (1995) i Sierra Leone (1997). Les divisions internes per les sancions i
l'embargament a la República de Sud-àfrica per l'apartheid s'allargaren durant
els anys vuitanta i es començaren a suavitzar arran de l'abandó de Margaret Thatcher del
govern, el 1991. Es reintegraren al Commonwealth el Pakistan (1989), la República de
Sud-àfrica (1994), i s'hi integraren per primer cop el Camerun i Moçambic (1995). A la
cimera d'Auckland (Nova Zelanda), el novembre del 1995, s'acordà suspendre Nigèria de
l'organització després de l'execució de 9 opositors del partit del règim. Al juny del
1996 hi havia 53 estats membres.
Conferència de Brazzaville
Reunió celebrada a Brazzaville, al gener del 1944
pels representants de les colònies de França, presidida pel general De Gaulle i per
René Pleven. La conferència establí els principis de les reformes diplomàtiques
administratives i socials que conduïren a la creació de la Union Française (1946).
Unió Francesa
Union Française. Associació de països i territoris formada,
d'acord amb la constitució francesa del 1946, per la França metropolitana, les seves
colònies (que foren anomenades departaments i territoris d'Ultramar) i els seus mandats i
protectorats (amb el nom de territoris i estats associats). Sota el president de la
República, els seus organismes suprems eren l'Assemblea de la Unió, de caràcter
consultiu, i l'Alt Consell. Fou un intent de transformar l'imperi colonial francès tot
preservant-lo dels corrents independentistes que aparegueren després de la Segona Guerra
Mundial; no ho aconseguí, però, i l'any 1958, d'acord amb la nova constitució, donà
pas a la Communauté Française.
Comunitat Francesa
Communauté Française. Associació
d'estats creada per la constitució francesa de 4 d'octubre de 1958 que comprenia, a més
de l'estat francès, les dotze antigues colònies d'Àfrica que havien optat per l'estatut
d'estat membre i que havien acceptat d'entrar a la Communauté. Els estats membres, que
tenien una competència general fora de les matèries que la constitució havia
expressament atribuït a la Communauté, és a dir, a l'estat francès, posseïen
l'autonomia interna, però no pas la sobirania ni tampoc la independència internacional.
De dret, podien sortir de la Communauté quan ho desitjaven reivindicant llur
idependència. La Communauté se situava en una perspectiva de tipus federalista; havia
estat imaginada pel general De Gaulle com una tècnica liberal de descolonització. La
seva existència fou, però, molt efímera, perquè els estats africans de la Communauté
accediren a la independència entre el 1959 i el 1960. Si oficialment no ha estat mai
dissolta, en realitat ha deixat d'existir i només conserva un interès limitat pels
territoris d'ultramar encara integrats dins l'estat francès.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Exploradors.
2. Personatges lligats a
l'imperialisme.
3.
Personatges lligats a l'antiimperialisme.
4.
Altres personatges.
5.
Nacionalistes a l'Índia
britànica. |
|
Exploradors. |
Amundsen,
Roald (1872-1928)
Explorador noruec. El 1897 fou timoner en l'expedició de De Gerlache a
l'Antàrtida. Estimulat per alguns científics ale manys, i després d'un període
d'estudis a Hamburg, elaborà un detallat projecte per a descobrir el pas del nord-est,
que comunica l'Atlàntic amb el Pacífic a l'Amèrica àrtica. Al juny del 1903 sortí
d'Oslo amb el petit vaixell "Gjøa" cap a l'estret de Lancaster, l'illa del Rei
Guillem i finalment a l'illa Herschel, on arribà el 1905. Les seves observacions en
aquest període confirmaren el moviment del pol magnètic de la Terra. A l'agost del 1906
seguí vorejant la costa nord d'Amèrica i arribà a Nome, ja en el Pacífic. Projectà
una altra expedició a l'Àrtic, aprovada per la Societat Geogràfica de Noruega, però ja
en ruta, la notícia de l'arribada de Peary al Pol Nord el féu variar de pla, i es
dirigí llavors a l'Antàrtida: el 14 de desembre de 1911 fou el primer d'arribar al Pol
Sud, dos mesos abans que Scott. El 1925 intentà de sobrevolar el Pol Nord amb l'aviador i
mecenes Ellsworth i l'italià Nobile, però no ho aconseguí. Un segon intent (11 de maig
de 1926), a bord del dirigible Norge, reeixí. Amundsen desaparegué al juny del
1928 quan anava a socórrer l'expedició del dirigible "Italia" de Nobile, a
bord de l'hidroavió "Latham". Publicà molts resums de les seves exploracions,
entre els quals Die Eroberung des Südpols (1912)i My life as an Explorer
(1927).
Livingstone, David (1813-1873)
Explorador i missioner escocès. Del 1849 al 1856 explorà el Kalahari, i navegà pel
Zambesi i descobrí les cascades de Victòria. El 1858 començà noves exploracions per
l'Àfrica oriental i occidental, en particular per les regions dels llacs Moero i
Tanganyika, on el trobà Stanley. Morí durant una expedició —a la recerca de les
fonts del Nil—, víctima de la disenteria i la fatiga. Escriví, entre altres obres, Missionary
Travels and Researches in South Africa (1857). El seu nom fou donat a les cascades que
forma el riu Congo en travessar la serralada costanera.
McClure, Robert John Le Mesurier(1807-1873)
Explorador britànic de l'Àrtida. Recorregué la darrera secció del pas del NW (des de
l'estret de Bering, per la mar de Beaufort, fins al de Melville).
Nansen, Fridtjof (1861-1930)
Naturalista, explorador i científic noruec. El 1888
travessà Grenlàndia d'est a oest; posteriorment, i a bord del vaixell Fram,
arribà a l'arxipèlag de Nova Sibèria i, després de deixar el vaixell, assolí,
juntament amb Johansen, la latitud 86°14' nord, la màxima aconseguida el 1895. Fou
professor de zoologia (1897-1908) i d'oceanografia a la universitat d'Oslo. El 1905 fou
designat primer ministre plenipotenciari de la Noruega independent (1906-08). A partir del
1920 fins a la mort serví com a delegat de la Societat de Nacions, que el nomenà alt
comissari per a la repatriació de presoners de guerra per als refugiats russos (1921-23)
i per als refugiats en general (1923-24). Li fou concedit el premi Nobel de la pau el
1922. Publicà The Norwegian North Polar Expedition (1893-96) i Scientific
Results (1900-06).
Nordenskiöld, Nils Adolf Erik (1832-1901)
Explorador i cartògraf suec. Del 1858 al 1872 participà en cinc expedicions polars.
Navegà per la mar de Kara fins a la desembocadura del Ienissei i, en 1878-79, resolgué
la incògnita del pas del Nord-est navegant des de la desembocadura d'aquest riu fins al
Japó, a bord del Vega. Encara féu una darrera expedició a Grenlàndia. Són
importants les seves descripcions dels viatges i els estudis que féu sobre la història
de la cartografia.
Peary, Robert Edwin (1856-1920)
Marí i explorador nord-americà. Entre el 1886 i el
1901 féu expedicions a Grenlàndia, on explorà l'interior d'aquelles terres i en
comprovà la insularitat. El 1909 descobrí el pol Nord. Escriví Northward over the
Great Ice (1898), The North Pole: Its Discovery in 1909 (1910).
Stanley, Henry Morton (1841-1904)
Nom que prengué John Rowlands, periodista i explorador britànic. Mariner, fou adoptat
per un nord-americà anomenat Stanley. El 1869 fou enviat pel "New York Herald"
a l'Àfrica, a la recerca de Livingstone, que trobà a la riba oriental del llac
Tanganyika. Havent tornat a Europa, el 1874 començà un nou viatge a l'Àfrica explorant
regions de la zona intertropical: llacs Victòria, Albert, Tanganyika, conca del riu
Congo. En una altra expedició (1879-84) remuntà, en una primera etapa, el riu Congo fins
al Stanley Pool. De retorn a Anglaterra, després d'haver fet una sèrie d'altres
exploracions, rebé el títol de sir i fou elegit membre de la cambra dels comuns.
Entre els molts relats dels seus viatges, hom pot esmentar How I Found Livingstone (1872),
Through the Dark Continent (1878), Through South Africa (1898).
Nom que prengué John Rowlands, periodista i explorador britànic. Mariner, fou adoptat
per un nord-americà anomenat Stanley. El 1869 fou enviat pel "New York Herald"
a l'Àfrica, a la recerca de Livingstone, que trobà a la riba oriental del llac
Tanganyika. Havent tornat a Europa, el 1874 començà un nou viatge a l'Àfrica explorant
regions de la zona intertropical: llacs Victòria, Albert, Tanganyika, conca del riu
Congo. En una altra expedició (1879-84) remuntà, en una primera etapa, el riu Congo fins
al Stanley Pool. De retorn a Anglaterra, després d'haver fet una sèrie d'altres
exploracions, rebé el títol de sir i fou elegit membre de la cambra dels comuns.
Entre els molts relats dels seus viatges, hom pot esmentar How I Found Livingstone (1872),
Through the Dark Continent (1878), Through South Africa (1898).
Thompson, David (1770-1857)
Explorador britànic. De família modesta, de jove
entrà al servei de la Hudson's Bay Company, al Canadà. Durant les seves primeres
exploracions viatjà per la província d'Alberta i el 1785 arribà fins al llac Athabasca.
Més tard passà al servei de la North Western Fur Company i tingué més possibilitats
d'ampliar les seves exploracions per la regió de les Rocalloses i la vall del Columbia.
Dugué a terme també una gran tasca cartogràfica. Entre el 1816 i el 1822 fou membre de
la comissió internacional de fronteres entre els EUA i el Canadà.
Wilkes, Charles (1798-1877)
Explorador i marí nord-americà. Féu llargs viatges
d'exploració per les mars australs, i particularment per l'Antàrtic. Cartografià la
costa occidental dels EUA i una part de les costes de l'Antàrtida. L'any 1838 sortí de
Hampton Road amb sis naus a les seves ordres, per a un llarg periple. Després d'haver
passat per la Terra del Foc, arribà a 70° de latitud S; continuà el viatge i anà cap a
Austràlia. De Sidney, embarcà l'any 1839 cap a l'Antàrtida (sector de l'actual Terra de
Wilkes), i després continuà pel Pacífic, fins a la costa occidental dels EUA. Finalment
es féu de nou a la mar i, a través del Pacífic, l'Índic i el cap de Bona Esperança,
arribà a les costes orientals nord-americanes.
Wilkins, George Hubert (1888-1958)
Explorador britànic. S'interessà de jove pels
estudis d'enginyeria, però es dedicà aviat, durant una bona part de la seva vida, a les
exploracions de les regions àrtiques i antàrtiques. Les primeres foren realitzades entre
els anys 1913 i 1921. A partir del 1926 emprà l'avió per a explorar l'Àrtic (1926-27) i
l'Antàrtic (1928-29) i cartografià la Terra de Graham, se serví d'un submarí (1931)
per a una expedició sota la banquisa àrtica, i finalment, els anys 1933 i 1936, com a
comandant de la nau Wyatt Earp, prengué part en una expedició a l'Antàrtic.
Deixà una sèrie de relacions escrites dels seus viatges, entre les quals Flying the
Artic (1928) i Under the North Pole (1931). Rebé el títol de sir el
1928.
|
|
Personatges
lligats a l'imperialisme. |
Bismarck,
Otto von (1815-1898)
Príncep de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg. Primer ministre de Prússia i
després canceller d'Alemanya -anomenat "el canceller de ferro"- entre els anys
1862 i 1890. D'una família de Junkern, establerta des del s XIII a l'Altmark,
estudià a Berlín i a Göttingen i ingressà a l'administració prussiana el 1835. El
1847 fou diputat en el primer Landtag (parlament) general de Prússia, convocat a
Berlín per Frederic Guillem IV. Fou extremadament conservador, i en el seu primer discurs
demanà la creació d'un banc de crèdit agrari. Preconitzà la repressió enèrgica del
moviment revolucionari del 1848, i es mostrà realista i calculador quan Àustria imposà
a Prússia la renúncia a una primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). En
1851-59 fou conseller de l'ambaixada de Prússia a la Dieta de Frankfurt; aleshores
perfeccionà els seus coneixements polítics: el Junker conservador, devot de
l'imperi dels Habsburg, adversari del liberalisme, es convertí en un diplomàtic hàbil
lliurat a la causa de Prússia i de la unitat alemanya contra l'hegemonia de Viena, amb
les ajudes possibles: Rússia i també la França de Napoleó III. Del 1859 al 1862
Bismarck fou ambaixador de Prússia a Rússia, i el 1862 a París. Pel setembre d'aquell
mateix any esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de
Prússia. Durant els primers anys de govern, Bismarck es lliurà a la seva obra: la unitat
alemanya i l'establiment de l'Imperi Alemany (Segon Reich). En col·laboració amb
Àustria, imposà a Dinamarca la cessió dels ducats de Slesvig i Holstein (1864). El 1865
li fou concedit el títol de comte de Bismarck-Schönhausen. Les discòrdies sorgides
entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la guerra
austro-prussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a
les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb
França i amb Itàlia). Així es trencà el dualisme alemany del s XVIII i Prússia
s'alçà amb la clara hegemonia a través de la creació de la Confederació d'Alemanya
del Nord i del Zollverein. El tercer pas fou la guerra amb França. Els exèrcits
de Napoleó III, derrotats a Metz i a Sedan, capitularen (2 de setembre de 1870). El 18 de
gener de 1871 fou proclamat a Versalles el Segon Imperi Alemany; Bismarck en fou nomenat
canceller i rebé el títol de príncep. El 10 de març següent la pau de Frankfurt
annexà Alsàcia i Lorena a Alemanya. Bismarck dominà la política internacional europea
fins a la seva retirada del poder, l'any 1890: el seu sistema -la "pau armada"-
es basà en l'aïllament de França i l'aliança amb les potències orientals (aliança
dels tres emperadors: Alemanya, Àustria, Rússia). Amb motiu de les rivalitats
austro-russes als Balcans, Bismarck intervengué al congrés de Berlín del 1878, que
presidí; féu això mateix en virtut dels antagonismes colonials entre França, Itàlia i
el Regne Unit. El 1882 Itàlia s'adherí a l'eix Berlín-Viena (Triple Aliança), que
mantingué excel.lents relacions amb Anglaterra; i el 1887 Bismarck signà un pacte
d'amistat amb Rússia; França restà, doncs, aïllada. Bismarck, disconforme amb les
orientacions del nou emperador Guillem II, dimití el 18 de març de 1890. Del 1872 al
1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els
catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del
protestantisme prussià. A partir del 1881 el canceller (que havia mantigut contactes amb
el socialista Ferdinand Lassalle uns quants anys abans) impulsà una legislació social
(llei d'accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties,
accidents o invalidesa), convençut que només l'acció de l'estat podria neutralitzar les
idees revolucionàries. El "canceller de ferro" governà Alemanya com un
veritable dictador, bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de
l'Imperi. Primerament tingué el suport dels nacional-liberals contra els catòlics;
després el del centre contra els socialistes i, darrerament, el dels conservadors contra
el centre, amb l'objectiu de consolidar la unitat alemanya, amb l'ajuda d'un exèrcit
nacional i de la unificació econòmica, jurídica i financera. Morí retirat a les seves
terres de Friedrichsruh. Deixà escrites les seves memòries (Erinnerung und Gedanke).
Chamberlain, Joseph (1836-1914)
Polític britànic. Prestigiós industrial i home de
negocis, fou alcalde de Birmingham (1873-76). Elegit diputat liberal (1876), fou nomenat
ministre de comerç (1880-85). Trencà amb William Gladstone oposant-se a la Home Rule
irlandesa i creà el partit liberalunionista (1886). Ministre de colònies (1895),
sostingué una política imperialista que contribuí a l'esclat de la guerra contra els
bòers (1899-1902). Acordà l'estatut de domini a Austràlia i a Nova Zelanda (1900).
Contrari al lliure canvi, elaborà un sistema comercial proteccionista, favorable al
comerç entre els membres de l'imperi Britànic. El projecte no fou acceptat per la resta
del govern, la qual cosa provocà la seva dimissió (1903). Derrotat el partit
liberalunionista en les eleccions del 1906, es retirà de la política. Les tarifes del
seu sistema proteccionista foren posades en pràctica, després de la seva mort, el 1919 i
el 1932.
Disraeli, Benjamin (1804-1881)
Polític anglès. Descendent d'una família de jueus venecians que es traslladà a
Anglaterra al s XVIII, fou elegit membre del parlament anglès el 1837, després
d'haver-ho intentat anteriorment tres vegades, sense èxit. El 1839 es casà amb Wyndham
Lewis. Políticament es decantà cap a l'ala radical del Tory Party, i el 1842 féu costat
al moviment de la Young England. Durant els primers anys de la seva carrera política fou
un ferm defensor del proteccionisme, però acabà acceptant el lliure canvi com un fet
consumat i intentà, com a mesura d'oportunisme polític, que el proteccionisme deixés
d'ésser una de les consignes del conservadorisme. Fou chancellor of the exchequer
(ministre de finances) en tres ocasions (1852, 1858-59 i 1866-67). De febrer a desembre de
1868 fou primer ministre. El 1872 establí les bases de The Conservative and Unionist
Party. Esdevingué un altre cop primer ministre (febrer del 1874, abril del 1880) i
fou líder del partit fins a la seva mort. El 1876 li fou concedit el títol de comte de
Beaconsfield. Com a primer ministre, el centre de la seva actuació fou l'expansió
imperialista de la Gran Bretanya. Alguns dels resultats d'aquesta política foren la seva
participació al congrés de Berlín, on aconseguí la cessió de Xipre a la Gran
Bretanya, i la coronació de la reina Victòria emperadriu de l'Índia. Creà les bases de
l'expansió imperial a l'Àsia i a l'Àfrica i adquirí un 40% de les accions del canal de
Suez per assegurar la lliure circulació de la ruta de les Índies. Escriví algunes
novel·les, on expressava els seus punts de vista polítics: Vivian Grey (1826-27),
Coningsby (1844) i Sybil (1845).
Ferry, Jules-François-Camille (1832-1893)
Polític francès. Diputat republicà (1869), formà
part del gabinet de defensa nacional i fou alcalde de París (1870). Fou ambaixador a
Atenes (1872-73), ministre d'instrucció pública i de belles arts (1879-83), president
del consell (1880-81 i 1883-85) i ministre d'afers estrangers (1883-85). Amb
l'assessorament de Buisson, elaborà lleis escolars noves. Decretà l'ensenyament primari
gratuït, laic i obligatori, féu efectives una sèrie de reformes (escola normal
superior, nous instituts, etc) i fou relativament intransigent amb els ordes religiosos
dedicats a l'ensenyament. Hom el considera creador de l'aparell escolar francès
republicano-burgès. Són notables, també, els
seus escrits en defensa del colonialisme.
Gambetta, Léon (1838-1882)
Polític francès. Advocat, fou elegit diputat
el 1869 i dirigí els republicans radicals, oposat a Napoleó III. Elaborà un
programa radical basat en el sufragi universal, la supressió de títols, l'elecció de
funcionaris, la supressió de l'exèrcit, l'abolició dels monopolis, etc. El 1870
proclamà la Tercera República i maldà per salvar París; dimití com a protesta per la
cessió d'Alsàcia i de Lorena. Reelegit pel juliol del 1871, féu costat a Thiers contra
els monàrquics i dirigí la unió republicana basada en la petita burgesia, però més
tard s'alià amb els centristes i votà la constitució del 1875. Presidí la cambra de
diputats (1879) i fou uns quants mesos cap de govern, el 1881. Fou un gran orador d'idees
democràtiques i anticlericals, influí molt sobre els governs radicals de la seva època
i afavorí l'expansió colonial.
Gladstone, William Ewart (1809-1898)
Estadista britànic. D'origen escocès aristocràtic, estudià a Oxford, d'on sortí
afiliat al Tory Party i amb unes fortes conviccions anglicanes. Formà part del govern de
Peel com a ministre de comerç (1843-45) i com a ministre de les colònies (1845-46).
Fracassat aquest govern, les seves conviccions tradicionalistes i conservadores
trontollaren i acabà presentant-se al Liberal Party. Ministre de finances (1852-55 i
1859-66), aconseguí la reducció d'imposts, menà una política lliurecanvista i
propugnà una nova reforma electoral. Dirigent del partit (1867) i primer ministre
(1868-74), desplegà una activitat reformadora de caràcter progressista. Vençut a les
eleccions del 1874 per Disraeli, inicià una dura campanya de crítica a les pretensions
imperialistes d'aquest, i propugnava, a canvi, una política d'equilibri europeu. Tornà
al poder (1880-85), però tingué nombroses dificultats en política internacional (la
guerra dels bòers, l'agitació a Egipte i la qüestió irlandesa), que feren minvar
notablement el seu prestigi. Novament cap de govern (1886 i 1892-94), intentà de concedir
una àmplia autonomia per resoldre el problema irlandès (Home rule); però,
presentat al parlament el projecte, no aconseguí de superar l'oposició dels seus enemics
polítics. Cansat, dimití i es retirà a Penarlâg.
Kipling, Rudyard (1865-1936)
Escriptor anglès. S'educà a la Gran Bretanya i el 1882 tornà a l'Índia, el seu país
natal, on adquirí una ràpida popularitat com a periodista i autor de contes (Plain
Tales of the Hills, 'Contes planers dels turons', 1887). Novament a Anglaterra (1889),
fou el gran cantor de l'imperialisme britànic, en novel·les com The Light that Failed
('La llum que s'acabà', 1891) i els poemes de Barrack-room Ballads ('Balades
de la caserna', 1892), tot i que les seves obres més reeixides són les que recreen
ambients de l'Índia, com The Jungle Book ('El llibre de la jungla', 1894;
traducció catalana de M& Manent, 1962) i, sobretot, Kim (1901). Obtingué
el Premi Nobel de literatura el 1907.
Leopold II de Bèlgica (1835-1909)
Rei de Bèlgica (1865-1909) i de l'antiga colònia del Congo Belga (1885-1907), actual
estat independent del Zaire. Succeí el seu pare, Leopold I. El suport d'Anglaterra li
permeté de seguir una política de neutralitat a Europa. L'any 1876 fundà l'Associació
Internacional Africana, que explotà el Congo en benefici del rei, el qual el deixà
(1890) en testament a Bèlgica. Nogensmenys, el 1908 hagué de cedir-lo a aquesta, a causa
de la pressió del parlament. Els seus amors amb Blanche Lacroix i amb Cléo de Mérode
foren cèlebres a Europa.
Monroe, James (1758-1831)
Polític nord-americà. Elegit diputat per Virgínia (1782-86), fou senador (1790),
ambaixador a París (1794-96) i governador de Virgínia (1799-1802). El 1803 Jefferson li
encarregà la compra de la Louisiana. Secretari d'estat (1811-17), candidat pels
republicans, fou elegit president (1817-21) i reelegit (1821-25). Obtingué la Florida de
la monarquia hispànica (1819) i intentà d'oposar-se als estats esclavistes del sud en
limitar llur expansió (compromís de Missouri, 1820). Reconegué les repúbliques
sud-americanes i preconitzà la denominada doctrina Monroe, que proclamava el tancament
d'Amèrica a la colonització europea i que fou sintetitzada en el lema "Amèrica per
als americans"; el 1854 fou reconeguda oficialment com a doctrina del govern dels
EUA.
Mutsuhito I del Japó (1852-1912)
Emperador del Japó
(1867-1912), conegut també amb el nom de Meiji Tenno. Succeí el seu pare, Komei
Tenno. Ajudat per homes capaços, fou un sobirà previsor i prudent. L'any 1868 va suprimir el shogunat i el règim feudal.
Instal.là la capital a Tòquio, i el 1889 atorgà al Japó una constitució. Introduí la
civilització occidental al país i posà les bases per al seu desenvolupament industrial.
Amb ell s'inaugura l'època Meiji al Japó.Durant el seu regnat tingueren lloc les guerres contra la Xina
(1894-95) i contra Rússia (1904-05), que iniciaren l'expansió del Japó i el seu
desenvolupament com a potència mundial. Excel·lí també com a poeta.
Rhodes, Cecil John (1853-1902)
Colonitzador anglès. Fill d'un pastor protestant, el 1870 emigrà per raons de salut a
l'Àfrica del Sud, on es dedicà al conreu del cotó fins el 1872. Representant del
capitalisme colonial britànic, enriquit amb l'explotació de diamants a Kimberley
(Àfrica del Sud), fou elegit diputat al parlament del Cap (1881) i des del seu escó
exigí l'expansió anglesa cap a l'interior. La penetració alemanya cap al Transvaal
donà força als seus arguments i el govern del Cap estengué el seu protectorat a
Betxuanalàndia (1885). Fundà la British South Africa Company, que finançà amb
l'explotació de les mines d'or, i obtingué dels bantus concessions mineres a l'actual
Rhodèsia del Sud (1893) i estengué després les activitats de la companyia entre el
Zambesi i el llac Tanganyika, territori sota protectorat britànic. Primer ministre del
Cap (1890), s'esforçà a conciliar els interessos britànics amb els dels bòers. Les
relacions estaven especialment enverinades per les explotacions auríferes de
Witwatersrand. També es revelà com un bon administrador, que desenvolupà la colònia
del Cap. La resistència dels bòers a federar-se amb el Cap l'enfrontà directament al
Transvaal. El 1896 fracassà una expedició britànica manada per Jameson des de
Betxuanalàndia contra el Transvaal, i Rhodes hagué de dimitir, a causa de les crítiques
al Cap i a la Gran Bretanya. Es lliurà a la colonització de Rhodèsia i s'esforçà per
unir el Cap i el Caire per ferrocarril i per telègraf.
Roosevelt, Theodore (1858-1919)
Polític nord-americà. Membre del partit republicà, fou diputat a la cambra de
representants de l'estat de Nova York (1882-84). Nomenat secretari adjunt de la marina
(1897), dimití per poder participar en la guerra de Cuba, en la qual fou coronel dels Rough
Riders (voluntaris de cavalleria). Governador de l'estat de Nova York (1898) i
vice-president amb McKinley (1900), fou president dels Estats Units en ésser assassinat
McKinley per un anarquista (1901) i fou reelegit l'any 1904. Impulsà una política
econòmica contrària als interessos dels grans monopolis i afavorí la conservació i
explotació racional de les riqueses naturals. En política exterior, afavorí
l'intervencionisme sobretot en les repúbliques sud-americanes (política del big stick,
o bon bastó) i creà la Zona Americana del Canal de Panamà. No es presentà a la
reelecció l'any 1909 i abonà el republicà Taft. Més tard s'escindí del partit
republicà i fou candidat pel partit progressista a les eleccions presidencials del 1912,
però fou derrotat pel demòcrata Wilson.
Polític nord-americà. Membre del partit republicà, fou diputat a la cambra de
representants de l'estat de Nova York (1882-84). Nomenat secretari adjunt de la marina
(1897), dimití per poder participar en la guerra de Cuba, en la qual fou coronel dels Rough
Riders (voluntaris de cavalleria). Governador de l'estat de Nova York (1898) i
vice-president amb McKinley (1900), fou president dels Estats Units en ésser assassinat
McKinley per un anarquista (1901) i fou reelegit l'any 1904. Impulsà una política
econòmica contrària als interessos dels grans monopolis i afavorí la conservació i
explotació racional de les riqueses naturals. En política exterior, afavorí
l'intervencionisme sobretot en les repúbliques sud-americanes (política del big stick,
o bon bastó) i creà la Zona Americana del Canal de Panamà. No es presentà a la
reelecció l'any 1909 i abonà el republicà Taft. Més tard s'escindí del partit
republicà i fou candidat pel partit progressista a les eleccions presidencials del 1912,
però fou derrotat pel demòcrata Wilson.
Victòria I d'Anglaterra (1819-1901)
Reina de la Gran Bretanya i d'Irlanda (1837-1901) i emperadriu de l'Índia (1876-1901).
Filla del príncep Eduard d'Anglaterra, duc de Kent, succeí en el tron britànic el seu
oncle Guillem IV. Es casà (1840) amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg-Gotha,
cosí-germà seu. Malgrat certes tibantors amb Palmerston i Russell i algunes ingerències
en la política exterior, en general fou respectuosa amb les tradicions parlamentàries
britàniques, i la seva figura esdevingué el símbol d'una etapa brillant de la història
britànica, anomenada 'era victoriana", durant la qual l'imperi colonial britànic
assolí l'esplendor màxima. Durant el seu llarg regnat (65 anys), la Gran Bretanya
adoptà el lliurecanvisme (Peel), fou fundat el Labour Party (1900), fou duta a
terme la segona reforma electoral (Disraeli, 1867) i, sobretot, tingué lloc la gran
empenta colonial, amb l'increment de la colonització de Birmània, la creació del
protectorat de l'Afganistan, l'acabament de la conquesta de l'Índia —de la qual
Disraeli la féu proclamar emperadriu—, el gran impuls de la penetració colonial a
l'Àfrica (Egipte, el Sudan, Nigèria, Rhodèsia, Àfrica del Sud, etc), la concessió de
l'estatut de domini al Canadà i, en general, l'assentament de les bases del Commonwealth.
A Europa, en canvi, la Gran Bretanya tendí a evitar d'involucrar-se en els conflictes
continentals ("l'aïllament esplèndid"). Continuà, però, i amb una
virulència creixent, l'agitació irlandesa, amb relació a la qual la reina Victòria fou
partidària de la submissió total dels irlandesos a la Gran Bretanya. En conjunt, la
corona britànica assolí un gran prestigi, i el país visqué uns quants anys d'eufòria
i de prosperitat econòmica i cultural. Per la política d'aliances matrimonials que
portà amb el seu espòs fou anomenada "l'àvia d'Europa". La succeí el seu
fill Eduard VII.
|
|
Personatges
lligats a l'antiimperialisme. |
Clemenceau,
Georges (1841-1929)
Polític francès. Durant la Comuna intentà en va de fer de mediador entre
el govern i els revolucionaris. Diputat per París (1876-93), milità entre els
republicans radicals i atacà la política dels moderats. Orador incisiu, féu perdre la
majoria al govern Ferry (1885) en denunciar-ne la política colonial. Les relacions amb
persones implicades en l'escàndol del canal de Panamà li feren perdre l'escó de diputat
(1893). Més tard, el cas Dreyfus li féu guanyar popularitat, novament, en publicar al
diari «L'Aurore», que ell dirigia, l'article de Zola J'accuse. Quan la victòria
del dreyfusisme determinà l'ascensió dels radicals al poder, Clemenceau fou elegit
senador pel Var (1902). Fou ministre de l'interior (1906) i president del consell
(1906-09). Durant aquest període rehabilità plenament Dreyfus i continuà la política
de separació de l'església i l'estat; també reprimí amb energia diverses vagues, la
qual cosa l'enemistà amb els socialistes. El 1910 se separà del partit radical. Durant
la Primera Guerra Mundial propugnà la concentració de tots els recursos nacionals en
l'esforç bèl·lic. Pel novembre del 1917 fou designat cap de govern; restablí la
disciplina a l'exèrcit i la moral de victòria. En el tractat de Versalles (1919) féu
incloure les clàusules d'ocupació del Rin i d'indemnitzacions de guerra i es negà a
prendre en consideració cap reivindicació catalana. En ésser derrotat en l'elecció per
a president de la República (1920), es retirà de la política.
Hobson, John Atkinson (1858-1940)
Economista britànic. S'oposà a l'ortodòxia
marshalliana de la seva època i elaborà la teoria del subconsum: els consumidors es
comporten irracionalment perquè hi ha factors institucionals que els condicionen. Per
contrastar els efectes de la injusta distribució de la renda proposà la implantació
reformista de l'estat providència (política de salaris mínims, gestió social
dels negocis, etc). Obres: The Physiology of Industry (1889), The Evolution of
Modern Capitalism (1894), The Industrial System (1909) i The Economics of
Unemployment (1922). La seva aportació teòrica, poc reconeguda en principi, fou
recollida en l'obra de J.M.Keynes.
Jaurès, Jean (1858-1914)
Polític francès. Fou professor de filosofia a la universitat de Tolosa (Llenguadoc).
Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un socialisme amb
finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès (1901), fou
diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904) i defensor
de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No acceptà la
dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural
i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen
de la Revolució Francesa. De les seves obres cal destacar l'Histoire Socialiste de la
Repúblique Française (1901-08), en tretze volums. A L'armée nouvelle (1911)
defensava un exèrcit popular preparat per a la defensa nacional. Fou assassinat per un
nacionalista exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia
estat indultat, fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements
anarco-sindicalistes.
Lenin, Vladimir Il'ic (1870-1924)
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric
marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà
Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de
Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i
socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà
grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900)
a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el
mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905:
amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit
Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que
propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica
dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb
els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la
duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin
s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la
Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional
(conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en
guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut
alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà
a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a
l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les
terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics
prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder
(Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris
del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la
pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional,
la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs
cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat
per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any
perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits,
de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el
marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit,
la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les
aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la
revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava
concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin
accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats
revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració
capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les
colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia
de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus
aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte
a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de
dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser
destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal
que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora
que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell
mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit
dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto
delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme
i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els
bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme,
estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la
revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme,
malaltia infantil del comunisme', 1920).
|
|
Altres
personatges. |
Bahadur,
Ahmad Khan (1817-1898)
Erudit i polític indi que entrà al servei de l'administració anglesa. Convençut de la
superioritat de la cultura europea, lluità per tal d'aconseguir la modernització de
l'islam. Fundà el 1878 l'Aligarh High School, col·legi anglooriental, que fou convertit
en universitat el 1920, i creà una societat reformista, la Muslim Educational Conference
(1886). La seva actuació reformista promogué grans reaccions, però el moviment seguí
endavant sostingut per nombrosos homes de lletres (Muhammad Iqbal, Nazir
Ahmad, Hali).
Lesseps, Ferdinand-Marie de (1805-1894)
Diplomàtic i administrador francès. Nomenat cònsol
al Caire, el 1833, la seva intervenció durant l'epidèmia de pesta a Alexandria (1834-35)
li guanyà l'amistat de l'hereu del tron, Sa'id, fill de Mehmet 'Ali. Durant aquest temps
s'interessà pel projecte d'obertura d'un canal entre la Mediterrània i la mar Roja.
Traslladat a Barcelona, com a cònsol (1842-48), intervingué a favor de la ciutat durant
el bombardeig d'Espartero (1842). El 1849 abandonà la diplomàcia, i el 1854 obtingué de
Sa'id la concessió de la companyia internacional que havia d'obrir el canal de Suez i
explotar-lo. El 1876 fundà una companyia per a obrir un canal a Panamà.
Nana Sahib (~1820-~1859)
Nom amb què és conegut el príncep indi Dhondu Pant. Cap preeminent de la rebel·lió
dels sipais (juny del 1857), ocupà Kanpur i es destacà per la crueltat de la repressió
contra els britànics. Proclamat pesva (juliol), fou derrotat pel general Henry Havelock i
per sir Colin Campbell (desembre) i fou conduït al Nepal, on morí.
|
|
Nacionalistes
a l'Índia britànica. |
Gandhi,
Mohandas Karamchand (1869-1948)
Polític i pensador indi, capdavanter del moviment a favor de la independència de
l'Índia. És conegut amb el títol honorífic de mahatma. Estudià dret a Oxford
(1888-91) i exercí com a advocat a Bombai, fins el 1893, que partí a Natal, on inicià
un moviment en defensa dels indis emigrats basat en la resistència no violenta (satyagraha).
Establí diferents granges cooperatives (ashrams) i se serví del diari «Indian
Opinion», fundat per ell el 1904, per a difondre les seves idees. Empresonat diverses
vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el colonialisme
britànic, propugnà el retorn als sistemes sòcio-econòmics tradicionals com a
enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Empresonat
en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del partit del congrés (1924),
principal organisme d'enfrontament polític. Participà en la conferència de la Taula
Rodona (Londres, 1931), en la qual reclamà la independència de l'Índia, però fou un
fracàs. En tornar al seu país, inicià els dejunis en senyal de protesta i, empresonat
novament, fou alliberat el 1944. El 1947 fou assignada l'acta d'independència amb la
separació de l'Índia i el Pakistan, fet al qual ell era contrari. El 1948 fou assassinat
per un extremista hindú; el seu cos fou incinerat i les cendres foren escampades al
Ganges.
Jinnah, Mohammed Ali (1876-1948)
Polític pakistanès. Estudià a Anglaterra i exercí
d'advocat a Bombai. President de la lliga musulmana des del 1916, rompé les relacions amb
Gandhi i propugnà la creació del Pakistan. Fou el primer governador general i president
de l'assemblea constituent del nou estat (1947).
|
|
