Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL SISTEMA POLÍTIC ESPANYOL I CATALÀ

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

El sistema polític espanyol vigent està regulat per la Constitució Espanyola, aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978. Aquesta llei fonamental és la norma suprema que tothom, ciutadans i governants, ha d'obeir.

La Constitució regula, entre d'altres aspectes, els drets i els deures dels ciutadans, l'organització del poder de l'estat, les relacions entre el poder de l'Estat i els ciutadans i l'organització territorial de l'Estat.

La Constitució del 1978 estableix la monarquia parlamentària com la forma de govern, defineix la forma d'estat com a Estat social i democràtic de drets i l'estructura territorial com a Estat de les Autonomies.

El sistema autonòmic català està regulat per l'Estatut d'Autonomia del 1979, la llei constitucional que defineix les institucions polítiques sobre les quals es basa l'autogovern de Catalunya, descriu quins són els seus poders i estableix les relacions amb l'Estat espanyol.

Temes relacionats

Transició i Democràcia
La transició a Catalunya
Les constitucions espanyoles
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. El sistema polític espanyol.
- La Constitució Espanyola del 1978.
- Un Estat social i democràtic de drets.
- Drets i llibertats.
2. L'ordenament constitucional.
- La monarquia parlamentària.
- La Corona.
- Separació de poders.
- El poder legislatiu.
- El poder executiu.
- El poder judicial.
- Altres institucions.
3. El funcionament del sistema constitucional.
- La participació política.
- Els partits polítics.
- El procés electoral.
- El sistema parlamentari.
- Principals tipus de lleis.
4. L'organització territorial d'Espanya.
- L'Administració.
- L'administració municipal.
- L'administració provincial.
- L'Administració autonòmica.
- El sistema estatutari.
5. El sistema polític català.
- L'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979.
6. L'autogovern català.
- La Generalitat de Catalunya.
- El poder legislatiu.
- El poder executiu.
- El poder judicial.
- Altres institucions.
7. L'organització territorial de Catalunya.
- Ordenaments al llarg de la història.
- Divisions territorials i administratives.
- Òrgans de govern.
8. Altres autonomies.
- L'autonomia valenciana.
- L'autonomia balear.
- L'autonomia basca.
- L'autonomia gallega.
9. Partits polítics amb representació parlamentària a Espanya i/o Catalunya.

- Partits estatals.
- Partits catalans.
- Partits bascos.
- Altres partits.
10. Eleccions i referèndums.
- Eleccions a Corts Generals.
- Eleccions al Parlament de Catalunya.
- Eleccions municipals.
- Eleccions al Parlament Europeu.
- Referèndums.
El sistema polític espanyol està basat en la Constitució del 1978. Carta
Declaració programàtica i fonamental de principis generals.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.

Constitució de 1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret", que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques.
Constituent
Que té o s'atorga poder d'establir o reformar una constitució. Un cop acomplert el procés constitucional, la mateixa constitució estableix aquest poder de reformar-la. El poder constituent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de l'Assemblea Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles del 1812, 1836, 1845, 1854, 1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.

Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Dret constitucional
Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets fonamentals. En delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic estatal) i regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució territorial del poder (estructura territorial de l'estat).

La Constitució defineix Espanya com un Estat social i democràtic de drets.
L'Estat democràtic es fonamenta en dos principis: el pluralisme polític  i el respecte a les minories.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Estat democràtic
Tipus d'Estat en què els ciutadans participen directament en les tasques de govern o mitjançant l'elecció dels seus representants.
Estat social
Tipus d'Estat en què les institucions de govern (Parlament, Govern, Administració, etc.) intervenen en el sistema econòmic i en les relacions laborals i socials amb l'objectiu de garantir a tota la ciutadania unes condicions de vida dignes.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.

Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. L'antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n'expressà la formulació clàssica, fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre tots els seus súbdits, amb l'única limitació de les lleis de Déu i de la natura. Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix en la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini. La interdependència creixent de la societat mundial d'avui comporta una progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes supraestatals, com ara el Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU o la Unió Europea.

Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
El reconeixement de drets i llibertats garanteix el pluralisme. Ciutadania
Condició i dret que tenen els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres. La ciutadania genera, per als titulars, drets (protecció jurídica, participació en les funcions públiques, etc) i deures (submissió a les lleis, prestacions personals i materials, etc). Hom adquireix la ciutadania per naixement en el territori de l'estat (ius soli) o pel fet d'ésser fill de ciutadans (ius sanguinis), o bé per pròpia voluntat, ja sigui a través del matrimoni, especialment de la dona en casar-se, o per veïnatge o declaració expressa sempre que hom tingui els requisits exigits per les lleis. De manera restringida indica la capacitat per a exercir els drets, concretament els polítics. Cal no confondre ciutadania amb nacionalitat; aquesta és expressiva de la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada, que pot coincidir o no amb una comunitat política estatal.
Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta la forma d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d'imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L'estructura econòmica de la societat és constituïda per les forces productives i les relacions de producció, i és sobre aquesta base que s'aixeca la superestructura jurídica i política de la societat: l'estat i les seves institucions. Les relacions politicoestatals entre les classes d'una societat impregnen el contingut de la norma jurídica, l'efectivitat de la qual es basa en la força coactiva de l'estat. En aquesta esfera té lloc l'encreuament entre la política i el dret; d'ací que la problemàtica jurídica sigui inseparable de l'organització de l'estat. En general, les teories jurídiques estudien l'aspecte formal oblidant el contingut social del dret, o bé el subordinen a la realitat social, però mantenint una visió apriorística de la norma jurídica. La paraula dret és emprada en dos sentits diferents, que hom sol distingir designant-los mitjançant els qualificatius de subjectiu i objectiu. El dret subjectiu és el que pertany a una persona, tant si és individu com col·lectivitat. Hom parla de dret de vot, dret al treball, dret a la llibertat, etc. El dret objectiu és el conjunt de regles aplicades a la societat, les quals han d'ésser observades sota pena d'incórrer en una sanció. Sembla que aquests aspectes siguin contradictoris, però, de fet, la idea d'obligació es manté a la base de tot dret, puix que el dret subjectiu també constitueix un conjunt de regles a les quals corresponen sancions que tenen per objecte d'assegurar l'exercici de les llibertats que proclamen.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.

Drets polítics
Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la comunitat política.

Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.
Llibertats
Prerrogatives, privilegis, llicències, drets.
Llibertats individuals
O llibertats públiques. Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució.

Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.

Democràcia política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que asseguri el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de reunió, etc).

Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.

Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.

Dret de petició
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la facultat que té cada persona natural o jurídica d'adreçar-se a les autoritats demanant la reparació d'un dany o perjudici, la promulgació, la modificació o l'acompliment d'una disposició legal i, en general, tot el que sigui d'interès públic o privat; normalment, són exclosos d'aquest dret els membres de les forces armades, sobretot si es tracta de reclamacions col·lectives. Tenen dret a emprar-lo tots els majors d'edat, les persones jurídiques, les dones casades (sense vènia marital). De l'exercici d'aquest dret, no pot derivar-ne perjudici per al peticionari, llevat que incorri en delicte o falta.

Assistència al detingut
Dret irrenunciable que té tota persona detinguda a designar advocat perquè assisteixi a totes les declaracions i diligències que es practiquin per a la seva identificació. De renunciar a la designació, aquesta és feta, d'ofici, pel Col·legi respectiu.

Habeas corpus
Institució processal creada per a fer respectar les lleis que fan referència al dret fonamental a la llibertat personal i que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda il·legalment a disposició immediata de l'autoritat judicial competent. D'origen anglès, fou creada l'any 1678 per Carles II. Modernament, als països anglosaxons, constitueix una immunitat processal, fins que hom prova la culpabilitat. A l'estat espanyol, és reconeguda en la constitució del 1978.

Defensa
Dret de la persona de demostrar, per ella mateixa o mitjançant persona lletrada, la manca de fonament d'allò de què hom l'acusa.

Llibertat de pensament
Llibertat de jutjar sense imposició de dogmes ni de dictats. És un dret ancorat en la Declaració Universal dels Drets Humans vigent actualment.
Llibertat d'expressió
Dret fonamental mitjançant el qual tota persona pot manifestar públicament les seves opinions i creences.

Llibertat religiosa
Dret de l'individu a professar en el seu fur intern qualsevol creença religiosa (llibertat de consciència) i a manifestar-la exteriorment a través de cerimònies litúrgiques (llibertat de culte). Després d'un llarg període de total confessionalitat a l'estat espanyol durant la dictadura franquista, la Constitució espanyola del 1978, en el seu article 16, reconeix el principi de garantir la llibertat religiosa, ideològica i de culte dels individus i les comunitats, manifestant que hom no pot ésser obligat a declarar sobre la seva ideologia o religió. Així mateix manifesta que cap confessió no tindrà caràcter estatal, proclamant d'aquesta manera el principi d'aconfessionalitat. La Llei Orgànica de 5 de juliol de 1980 ha desenvolupat aquest principi que garanteix el que és considerat com un dret fonamental de la persona, tot derogant la llei franquista de 28 de juny de 1967 en la qual hom regulava la pretesa llibertat religiosa.
Objecció de consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. L'objecció de consciència més coneguda és la que fa referència al servei militar. Les motivacions que porten a aquesta actitud són d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint raons sobre el respecte a la persona humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa d'armaments. Els objectors de consciència no violents solen proposar l'establiment d'una defensa civil com una alternativa a la tradicional. A la major part dels països occidentals, els objectors poden fer un servei civil com a alternativa al militar en tasques d'alfabetització, sanitat, assistència social, etc, i d'una durada que ve a ésser uns quants mesos superior a la del servei militar.

Llibertat individual
Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.
Inviolabilitat del domicili
Dret fonamental dels ciutadans en virtut del qual hom prohibeix l'entrada i escorcoll del domicili sense el consentiment del seu titular o de resolució judicial, llevat casos de delicte flagrant.
Llibertat civil
Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
Dret de reunió
Dret de reunir-se les persones en un mateix lloc de comú acord amb la finalitat d'assistir a un esdeveniment, de discutir temes d'interès comú o simplement de conversar amigablement. No té l'oficialitat i solemnitat d'una assemblea o d'una convenció i, en general, suposa un nombre de persones no gaire gran. Dret fonamental i irrenunciable de tot ciutadà, fou inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans. La majoria de legislacions el reconeixen, si més no en teoria (la qual cosa és freqüent en estats totalitaris), en regulen l'exercici i en determinen els límits. En països democràtics aquest dret és molt ampli (les úniques limitacions solen fer referència al caràcter no pacífic i al fet de dur-hi armes); és, però, com més va més restringit en sistemes totalitaris a mesura que limiten els drets polítics i civils. A l'estat espanyol, durant el franquisme, malgrat que la legislació en teoria reconeixia el dret de reunió, de fet resultava impossible de practicar-lo, ateses les innombrables traves dels permisos governatius. La manca de requisits oficials convertia la reunió en delicte contra la seguretat de l'estat, que hom castigava amb dures penes repressives. La nova legislació sobre el tema (1976), així com el signament oficial de la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans (1977), han restablert la llibertat de reunió.

Llibertat sexual
Dret que té tota persona al lliure desenvolupament de la seva personalitat i, per tant, de la seva vida sexual. La llibertat sexual fou reconeguda com a dret en la Constitució del 1978, i com a conseqüència, són penalitzats com a delictes els actes realitzats contra l'esmentada llibertat. Les normes contingudes en el codi penal de l'any 1995 relatives als delictes contra la llibertat sexual foren objecte de revisió per part de l'estat espanyol, de la qual derivà la llei orgànica 11/1999, de 30 d'abril, que tipifica de manera més precisa els delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals amb relació a l'edat de les víctimes i amb les circumstàncies que hi concorren. Així, es fa la següent classificació: agressió sexual, abús sexual, assetjament sexual, exhibicionisme i provocació sexual, prostitució i corrupció de menors. En aquesta llei hom ha tingut també molt en compte els delicte sexuals amb relació als menors.

L'ordenament constitucional: govern i administració. Ordenament constitucional espanyol
El sistema polític i àdhuc administratiu del franquisme fou definitivament modificat per la Constitució del 1978, que instituí una monarquia parlamentària bicameral, reconegué tots els drets i les llibertats vigents a les democràcies occidentals i permeté la formació de comunitats autònomes. Bé que admetia també l'existència de les nacionalitats sota una única sobirania, no recollia el dret a l'autodeterminació dels pobles que integren l'estat espanyol. El rei és el cap de l'estat i el màxim representant d'aquest en les relacions internacionals. Correspon al rei d'aprovar i de promulgar lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, convocar eleccions i referèndums (segons la Constitució), proposar a les corts el candidat a president de govern, exercir el comandament suprem de les forces armades i declarar la guerra i la pau, prèvia autorització de les corts. La persona del rei és inviolable i no està subjecta a cap responsabilitat. L'hereu de la corona té la dignitat de príncep d'Astúries. Els actes del rei són ratificats pel president i, en el seu cas, pels ministres competents. El govern, presidit pel primer ministre, dirigeix la política interior i l'exterior, l'administració civil i militar i la defensa de l'estat. També executa les lleis. El president del govern és proposat pel rei, després de la consulta prèvia amb les forces parlamentàries, i s'ha de sotmetre a un vot d'investidura al Congrés dels Diputats. El poder legislatiu recau en les Corts Generals, les quals són compostes pel Congrés dels Diputats (350 diputats) i el Senat (208 senadors). Els membres d'ambdues cambres són elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. La circumscripció electoral és la província, i hom atén criteris de representació proporcional, si bé els corregeix mitjançant la llei d'Hondt. El Senat és la cambra de representació territorial; té quatre senadors per província, excepció feta dels territoris insulars (Mallorca, Gran Canària i Tenerife, tres senadors; Eivissa-Formentera, Menorca, Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma, un senador) i de les places fortes de Ceuta i Melilla, que n'elegeixen dos cadascuna. A més, els parlaments de cada comunitat autònoma elegeixen un altre senador més per cada milió d'habitants del territori autonòmic. Ambdues cambres tenen funcions legislatives, aproven els pressuposts estatals i controlen l'acció del govern. La Constitució estableix diverses institucions, com és ara el defensor del poble, el Consell d'Estat i el Tribunal de Comptes. El màxim intèrpret de la Constitució és el Tribunal Constitucional, que és competent per a dictaminar sobre els recursos d'inconstitucionalitat contra les lleis, els recursos d'empara per violació dels drets i les llibertats individuals i els conflictes de competències entre l'estat i les comunitats autònomes. A més, la Constitució encomana a les forces armades la defensa de la sobirania, la integritat territorial i la independència d'Espanya, com també del seu ordenament constitucional. El poder judicial és declarat independent i són anul·lades les jurisdiccions especials. Econòmicament es reconeix la llibertat de mercat. Finalment, la Constitució determina l'organització territorial de l'estat, que s'estructura en municipis, províncies i comunitats autònomes. El títol VII de la Constitució determina dues llistes de competències, les de l'estat i les de les comunitats autònomes, però, contràriament a la Constitució del 1931, no fixa les competències compartides. Cada estatut d'autonomia estableix els límits i l'abast de l'autogovern de cada comunitat autònoma. Cada una d'aquestes té una assemblea legislativa elegida per sufragi universal i representació proporcional, un govern amb funcions executives i administratives i un president elegit per l'assemblea d'entre els seus membres. No totes les comunitats autònomes, però, tenen el mateix nivell d'autonomia i de competències, a causa de la via d'accés a l'autogovern.
Els principals partits polítics d'àmbit estatal són el Partido Socialista Obrero Español (creat l'any 1879, membre de la Internacional Socialista), Partido Popular, de dreta (creat el 1976 amb el nom d'Alianza Popular i que adoptà el nom actual el 1989), i Izquierda Unida, federació de partits polítics d'esquerra creada el 1986 entorn del Partido Comunista de España (creat el 1922). El primer i el darrer d'aquests partits tenen branques més o menys autònomes segons les comunitats. A Catalunya i al País Basc hi ha dues formacions nacionalistes de centredreta, la coalició Convergència i Unió (1979) i el Partit Nacionalista Basc (1895), les quals, ultra el seu pes específic en els les respectives comunitats, tenen una considerable incidència al Parlament Espanyol. Des d'un punt de vista històric destaca la Unión de Centro Democrático, partit de centredreta creat el 1977 que tingué un paper molt important en la transició a la democràcia i que, sotmès a un seguit d'escissions des del 1981, es dissolgué el 1983.

La forma de govern de l'Estat espanyol és la monarquia parlamentària. Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat).
Al s XIX les monarquies constitucionals o limitades s'imposaren arreu d'Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d'aquestes formes d'estat foren substituïdes per repúbliques, fenomen que s'accentuà més després de la Segona. Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de l'estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del 1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí al franquisme. D'acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter constitucional, hereditari i vitalici. Fora d'Europa, i especialment en alguns estats àrabs del golf Pèrsic com ara l'Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt de qualsevol altra institució.
Monarquia parlamentària
També monarquia constitucional. Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
La Corona és la suprema autoritat de l'Estat espanyol.
La funció del rei és aconsellar, impulsar i moderar; no pot fer lleis, ni dirigir, ni jutjar.
El càrrec de rei és vitalici i hereditari.
Corona
1. Monarquia, conjunt d'estat governats per un sobirà.
2. En les monarquies constitucionals, la institució reial o imperial.

Monarca
Sobirà d'una monarquia.
Sobirà -ana
Persona que té l'autoritat suprema o sobirania dins un estat.
Rei
Persona que exerceix la sobirania d'un regne. El rei pot ésser rei electiu (quan ha estat triat per elecció), rei hereditari (quan assoleix el títol per dret d'herència), rei absolut (sense limitació de tipus jurídic, generalment basat el seu poder en el dret diví), rei constitucional (que té el poder definit per una constitució), rei associat (quan rep el títol d'un altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d'associar-lo a l'exercici del poder). Hom parla de rei titular o nominal, en el cas d'una persona que porta el títol de rei d'un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure, o rei legítim quan es tracta d'un individu a qui, no exercint de rei d'un país, correspondria d'ésser-ho pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica o dinàstica. Rei dels reis és títol portat pels sobirans de Pàrtia, Pèrsia i d'Etiòpia. La denominació de rei apostòlic, rei catòlic, rei cristianíssim, rei defensor de la fe, rei fidelíssim és, respectivament, la titulació oficial dels reis d'Hongria, Espanya, França, Anglaterra i Portugal.
Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc.
Cap d'Estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat.
Moderador -a
En els règims multipartidistes, el cap de l'estat (rei, president de la república, etc), el qual, situat pel damunt dels partits i del mateix govern i com a símbol d'unitat dels tres poders (legislatiu, judicial i executiu), regula la vida política d'acord amb l'expressió de la voluntat electoral.
Successió al tron
Sistema pel qual es regeix la successió hereditària a la corona o al tron. La Constitució Espanyola del 1978 estableix que la successió al tron segueix l'ordre regular de primogenitura i de representació, i és preferida sempre la línia anterior a les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix grau, l'home a la dona; i en el mateix sexe la persona major a la menor.
Dinastia

Sèrie de sobirans que pertanyen a una mateixa família.
Borbons espanyols

Branca dels Borbons, dinastia originària de França, que ha fornit de sobirans la casa reial d'Espanya entre 1700-1868, 1874-1931 i des de 1975.
Palau de la Zarzuela

Palau situat en els monts d'El Pardo, aprop de Madrid, és des de 1963, la llar de la Família Reial espanyola. L'edifici, construït en el segle XVII pel cardenal infant Don Fernando, germà de Felip IV, consta de tres plantes. La primera, ocupada per una zona de golfes, semisoterrani -on hi ha els serveis de cuina i "office"- i soterrani. La segona, pel despatx del Rei i dels seus ajudants, la biblioteca, el menjador i la sala de visites. La tercera, pels dormitoris, habitacions de convidats i quartos d'estudi. En els anys noranta, al primitiu edifici se li van afegir dues ales. En una d'elles es van instal·lar les habitacions privades de la Família Reial; en l'altra, les oficines i els departament de seguretat. El palau de la Zarzuela disposa, a més, d'una petita ermita, d'una zona esportiva i d'un heliport.
La Constitució estableix la separació de poders. Poder
Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc), que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han establert diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert la divisió de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president) exerceixen un poder moderador entre els tres poders. El principi de la divisió de poders fou formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII. Fou aplicat d'una manera rigorosa en la constitució dels EUA, on encara el poder executiu pertany al president (els caps dels departaments ministerials són responsables davant aquest i no davant el congrés); atesa la impossibilitat d'un control mutu entre els diversos poders, hom establí una sèrie de recursos (Checks and balances), els quals atorguen les atribucions a cada òrgan rival de poder i alhora n'asseguren l'equilibri. Malgrat les separacions i delimitacions, una anàlisi realista descobreix fàcilment que el poder executiu té sempre poders residuals tant del legislatiu (poder reglamentari, poders delegats legislatius, etc) com del judicial.

Divisió de poders
O separació de poders. Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
El poder legislatiu s'encarrega de fer les lleis.
Aquesta funció correspon al Parlament.
A Espanya el Parlament s'anomena Corts Generals i està format per dues cambres, el Congrés dels Diputats i el Senat.
Legislatiu
Òrgan encarregat oficialment de legislar.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Les seves funcions legislatives inclouen, entre altres, la d'estudiar —mitjançant comissions especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer el report de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar d'altres mesures legislatives i aprovar els pressuposts de l'estat. Per a ésser aprovada, una llei ha d'obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i l'alta varia d'un estat a l'altre, generalment la cambra baixa, després d'aprovar una llei, la tramet a l'alta perquè l'estudiï i l'aprovi o, si ho creu convenient, l'esmeni; la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s'esdevé un conflicte entre les dues cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d'una comissió mixta, composta per diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne l'aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força semblants, els seus poders també varien d'un estat a l'altre. Així, per exemple, a França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball, l'amnistia i els pressuposts de l'estat; el govern és responsable de totes les altres qüestions. D'altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius (per la tècnica anomenada de lleis-quadre o lleis de bases) en el govern, el qual, aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament ha perdut el caràcter —que tenia al s XIX— d'organisme deliberant en el qual les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d'un cantó o de l'altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda, és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l'ordre de prioritats de l'agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits decideixen d'alliberar els diputats d'aquesta disciplina, generalment en debats sobre qüestions (com la pena de mort, el divorci, l'avortament, etc) que poden provocar, per raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació política.
Cort
Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des de la Constitució de Cadis (1812). Al s XIX, amb la caiguda de l'antic règim, les corts esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el fet de mantenir el mateix nom fou degut a l'interès a entroncar amb la tradició històrica, posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les llibertats del poble. Fora d'aquest interès per mantenir el nom, la concepció d'aquestes noves corts partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims constitucionals europeus, especialment de França i d'Anglaterra. Les corts, en el règim polític constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara representaven la "nació", que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la "nació" és formada pel conjunt d'individus. En la "nació", representada per les corts, descansava el poder constituent capaç de donar-se la constitució i el règim polític que havia de governar el país (Constitucions del 1812, del 1869, del 1873 i del 1931). En moments de reacció monàrquica, hom tendia a no parlar de la "sobirania nacional", però el reconeixement hi era implícit, bé que compartit amb el poder reial (Constitucions del 1837, del 1845 i del 1876). Dins el sistema de divisió de poders, propi dels règims liberals i parlamentaris, les corts assumiren essencialment el poder legislatiu: en les constitucions del 1869, del 1873 i del 1931 aquest fou atribuït a la "nació", representada per les corts; en la resta de constitucions era compartit amb el monarca. En la Constitució del 1931 el control de l'exercici de la funció legislativa per les corts corresponia al Tribunal de Garanties Constitucionals. Les corts constitucionals adoptaren una organització unitària (Constitucions del 1812 i del 1931) o bicameral. El règim bicameral no tenia cap tradició a Espanya, però fou adoptat com a forma d'equilibri entre els nous poders i els tradicionals, seguint les teories de l'època i dels models constitucionals francès i anglès. El bicameralisme s'instaurà amb l'Estatut Reial i, en general, fou expressió de la ingerència del monarca en la vida de les corts. Ambdues cambres obeïen un sistema diferent de representació: en l'una, generalment anomenada Congrés dels Diputats, era territorial, i l'elecció, de primer en forma indirecta i més endavant en forma directa, podia recaure en qualsevol individu, al qual hom exigia solament una determinada edat i, fins a la Constitució del 1931, que fos del sexe masculí; en l'altra cambra, anomenada Senat, els membres ho eren per dret propi en assolir una determinada dignitat nobiliària, política, eclesiàstica, cultural o judicial, o bé per haver estat designats pel rei o per determinades corporacions, i generalment eren vitalicis, a diferència dels diputats, que eren temporals. En un cas (Constitució del 1873), seguint el model nord-americà, el Senat era format per representants dels diferents estats federats. Ambdues cambres actuaven independentment, gaudint de facultats semblants. En els períodes de règim constitucional monàrquic corresponia al rei de convocar i dissoldre les corts o alguna de llurs cambres. En el règim constitucional republicà (Constitucions del 1873 i del 1931) corresponia al president de la república la convocatòria i, en el cas de la del 1931, també la dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional. Les corts republicanes es reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de 1939, ja a les acaballes de la guerra civil. El nom fou donat després al principal òrgan legislatiu creat pel franquisme. La Ley de Reforma Política promulgada al desembre del 1976 restablí, amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés dels Diputats i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament aquestes dues cambres legislatives en el marc d'un sistema democràtic. Les sessions de les Corts Generals, o sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són presidides pel president del Congrés dels Diputats.

Corts Generals
Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés dels Diputats i el Senat.
Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres. En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes atribucions en matèria legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que posseeixen certes prerrogatives en matèria financera, judicial, ratificació de tractats, nomenaments, etc. A més, en els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable només davant la cambra baixa. Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és generalment l'elecció per sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre l'elecció indirecta, el nomenament —a vegades vitalici—, la successió hereditària, etc. El bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA, segons dues fórmules institucionals diferents que requereixen també dues justificacions doctrinals diferents. En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions, a d'altres règims parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció moderadora; en el bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal, la cambra alta representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El bicameralisme, d'un tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals.
Cambra
Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords.

Congrés dels Diputats
Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals. Els seus precedents són l'Estamento del Pueblo (constitució del 1808) i l'Estamento de Procuradores del Reino (estatut reial del 1834). La constitució del 1837 fou la primera que utilitzà aquest nom per designar la cambra de diputats. A la constitució republicana del 1931 el Congrés dels Diputats era sinònim de corts. Després de l'etapa franquista fou restablert per la llei de Reforma Política (aprovada per les Corts el novembre del 1976 i per referèndum el desembre del mateix any); la Constitució del 1978 consagrà definitivament la seva reinstauració. És format per 350 diputats elegits per sufragi universal cada quatre anys.
Hemicicle
Sala, graderia o altre tipus de construcció de forma semicircular.
Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec.

Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. A l'estat espanyol, deixant a part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament unicameral. L'Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers, integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic, d'elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada) accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la composició democràtica del senat, amb tres vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l'Església, la noblesa, l'administració i l'exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del 1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Senador -a
Membre d'un senat.
El poder executiu s'encarrega d'aplicar les lleis.
Aquesta funció correspon al govern.
A Espanya el govern està format pel president i pels ministres.
Executiu
Persona o òrgan que té a càrrec seu l'execució de les lleis, les ordres, els acords, etc.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.
Primer ministre
Cap o president del govern.
Govern
Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.

Consell de ministres
Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits sota la presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i l'administració de l'estat.
Gabinet
1. Conjunt dels ministres que, sota la direcció del cap del govern, constitueixen el poder executiu.
2. Òrgan d'assistència política i tècnica del president i del vicepresident del govern i dels ministres i secretaris d'estat.
Ministeri
Dins un sistema polític, cadascun dels departaments del poder executiu. Encapçalat per un ministre, té funcions polítiques i administratives: és, alhora, un instrument del govern per a dur a terme el seu programa polític i una institució estatal que correspon a una de les grans branques de l'administració pública. Pot ésser designat també per altres noms, com secretaria d'estat o departament d'estat. Dins el govern de la Generalitat de Catalunya fou anomenat conselleria fins el 1936 i en 1977-80; actualment és anomenat departament. La seva significació ha variat segons l'època i el règim polític. Per a alguns, cal cercar-ne l'origen a l'edat mitjana, en institucions com la diputació del general o generalitat de Catalunya o potser en les delegacions d'una part de les funcions reials a notables de confiança; per a d'altres, més tard, sota la monarquia absoluta, en els oficials que assessoraven el rei, antecessors dels ministres actuals. Quan aparegueren les monarquies constitucionals i les repúbliques modernes, els ministres perderen llur caràcter essencialment auxiliar i el ministeri esdevingué un organisme de l'estat, amb una autoritat pròpia i una competència definida. A l'estat espanyol, les seves funcions no foren determinades fins al s XVIII, sota el regnat de Felip V. Els camps d'acció i el nombre dels ministeris han variat en el curs de la història i, generalment, han tendit a estendre's a mesura que ha crescut el grau d'intervenció de l'estat en els diversos camps de la vida pública. Entre els ministeris més importants actualment a la majoria dels estats, cal assenyalar: el ministeri de l'interior (anomenat ministeri de la governació a l'estat espanyol fins el 1977), encarregat, entre altres coses, de mantenir l'ordre interior, d'organitzar eleccions, d'ordenar la vida administrativa local i, en certs estats, de nomenar delegats governamentals a les diferents circumscripcions administratives (governadors civils); el ministeri de les finances (anomenat ministeri d'hisenda a l'estat espanyol), encarregat del tresor de l'estat i, sovint, de supervisar la política econòmica del govern i els altres ministeris econòmics —indústria, comerç i agricultura—; el ministeri dels afers estrangers, encarregat de les relacions amb els altres estats per mitjà del cos diplomàtic; i el ministeri de la defensa (a vegades desglossat en tres ministeris: exèrcit, marina i aire), encarregat de protegir l'estat de perills exteriors. Els altres camps que solen cobrir els ministeris són: justícia, treball, educació, sanitat, habitatge, obres públiques, transports i comunicacions.
Ministre -a
Cap de cadascun dels departaments en què es divideix la governació d'un estat. Els ministres poden ésser nomenats pel cap de l'estat, pel primer ministre o perl parlament, i tenen per missió fixar col·lectivament les mesures polítiques i administratives a l'estat. A les democràcies europees són col·lectivament responsables davant el parlament de l'acció del govern.
Ministre sense cartera
Membre del govern que no té al seu càrrec la direcció de cap departament.
Raons d'estat
Consideracions mitjançant les quals un govern col·loca l'interès de l'estat pel damunt dels principis ordinàriament admesos.

Consell d'estat
Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat.
Palau de la Moncloa
Palau de Madrid, residència del president del govern espanyol des del 1977. Situat al parc de la Moncloa, que inclou la Ciudad Universitaria i altres establiments acadèmics i de recerca, l'edifici actual, construït sobre les ruïnes de l'original (1606), que fou destruït durant la guerra civil, és del 1945.

El poder judicial s'encarrega de fer justícia.
Aquesta funció correspon als juges i tribunals de justícia.
Organització judicial
Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de l'administració de justícia que determina llurs atribucions i els límits en què poden exercir llur autoritat. Administració de justícia
L'acció dels jutges i tribunals que exerceixen la potestat d'aplicar les lleis.

Jutge
1. Persona que té autoritat per a jutjar i sentenciar.
2. Funcionari dependent del ministeri de justícia que, per les seves capacitats, té jurisdicció per a decidir els plets civils i criminals.

Tribunal
Conjunt de funcionaris que constitueixen l'òrgan estatal encarregat de vetllar per la garantia de l'ordre jurídic, en nom del poble o del cap de l'estat que el representa i d'acord amb un sistema normatiu de legalitat. En l'ordenament vigent a l'estat espanyol, comprèn, genèricament, jutjats (unipersonals) i audiències (tribunals col·legiats); l'integren tots els funcionaris, ja siguin titulars judicials (lletrats), o persones alienes a la carrera (llecs). En l'ordre civil, poden ésser tribunals de primera instància i de segona instància o d'apel·lació; pel que fa a la jurisdicció, n'hi ha d'ordinaris i d'especials. Els tribunals ordinaris comprenen el jutjat de pau, integrat per un jutge, amb jurisdicció sobre el municipi on no hi ha jutjat de primera instància. Aquests tribunals entenen de les qüestions civils de poca importància o quantia i de la matèria criminal derivada de certes faltes; també duen el registre civil de les respectives demarcacions. Judicialment i governativament depenen del jutjat de primera instància i d'instrucció, presidit per un jutge, amb jurisdicció sobre un partit judicial. En els assumptes civils té competència, en primera instància, sobre tots els negocis de qualsevol quantia i, en segona instància, sobre els recursos d'apel·lació contra sentències dictades pels tribunals inferiors del seu partit judicial. En l'ordre penal, li pertoca la instrucció dels sumaris derivats dels delictes greus i la instrucció de justícia i enjudiciament de les diligències derivades de delictes menys greus o de faltes comesos dins la pròpia demarcació. La instància màxima provincial és anomenada audiència provincial, organisme col·legiat, integrat per seccions sota la jurisdicció del president de l'audiència. Per sobre d'aquestes hi ha el tribunal superior de justícia, amb jurisdicció sobre totes les audiències provincials d'una mateixa comunitat autònoma. Tots els tribunals, en darrer terme, depenen del tribunal suprem (creat el 1812), instància suprema judicial que exerceix en cassació sobre tot el territori de l'estat. Consta de quatre sales: la de causes civils, la de causes criminals, la de causes contencioses-administratives i la sala de les causes socials (qüestions laborals). En única instància resol els processos contra magistrats i contra alts càrrecs de l'estat, llevat dels militars quan es tracta de delictes tipificats i penats en el codi de justícia militar. La jurisdicció laboral i els tribunals tutelars de menors són integrats actualment dins la jurisdicció ordinària i queda únicament com a jurisdicció especial la militar.

Sala
Cadascuna de les seccions administratives o jurisdiccionals en què es divideixen el tribunal suprem, l'audiència nacional i els tribunals superiors de justícia.
Sala de govern
Organisme format al tribunal suprem, a l'audiència nacional i als tribunals superiors de justícia que té funcions disciplinàries, de govern i d'organització. És formada pel seu president i els presidents de sala; al tribunal suprem i a l'audiència nacional en formen part també un nombre igual de magistrats del mateix tribunal, i als tribunals superiors de justícia, un nombre igual de magistrats o jutges elegits per tots els magistrats i jutges que exerceixen al territori.

Jurisdicció ordinària
Jurisdicció que afecta l'aplicació de les lleis i que, fora de matèries especials, és duta a terme per l'anomenada administració de justícia, constituïda de menor grau a major grau per jutjats de pau, jutjats de districte, jutjats de primera instància, audiències provincials, audiències territorials, tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i tribunal suprem. Per raó de les matèries, la jurisdicció ordinària es divideix en civil, penal, contenciosa administrativa, social i de menors, i dins la civil en contenciosa, referent a qüestions i a litigis entre dues parts o més, i en voluntària, quan no hi ha cap altra part interessada que la que insta la petició i no es tracta, pròpiament, de judici, sinó d'expedient.
Jurisdicció especial
Jurisdicció que es troba fora del camp de la jurisdicció ordinària. Actualment l'única jurisdicció especial és la militar, en els seus rams de terra, mar i aire, que disposa de jutjats militars, permanents i eventuals, auditories i tribunal suprem de justícia militar; cal destacar que corresponen a la jurisdicció de marina moltes matèries no estrictament militars, com és ara el contraban de platges, la concessió d'establiments de banys, els conflictes i accidents en ports i costes, etc. Impròpiament hom pot considerar com a jurisdicció especial l'eclesiàstica, privativa en qüestions canòniques, causes beneficials i nul·litats matrimonials, amb tribunals radicats a cada bisbat amb apel·lació a la cúria metropolitana i, en casos limitats, al tribunal de la Rota de la nunciatura apostòlica.

Ministeri fiscal
O ministeri públic. Dins l'ordenament jurídic vigent a l'estat espanyol, institució integrada amb autonomia funcional en el poder judicial, estructurada en diferents òrgans propis, que té com a missió promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic, així com vetllar per la independència dels tribunals i procurar davant d'ells la satisfacció de l'interès social. La seva organització interna es fonamenta en els principis d'unitat i dependència jeràrquica; en l'actuació es regeix pels principis de legalitat i imparcialitat. És integrat pel fiscal general de l'estat, els funcionaris pertanyents a la carrera fiscal (fiscals generals, fiscals pròpiament dits i advocats fiscals) i fiscals de pau. L'ingrés en la carrera fiscal s'efectua mitjançant una oposició similar a la que dóna accés a la carrera judicial. Els fiscals de pau són veïns de les localitats on hi ha jutjat de pau, seleccionats pel fiscal de l'audiència provincial corresponent. Els membres del ministeri fiscal tenen els mateixos honors, retribucions i categories que els de la carrera judicial.

Consell General del Poder Judicial
Òrgan de govern de poder judicial a l'estat espanyol. És compost pel president del Tribunal Suprem i per vint membres més, dotze dels quals són elegits per jutges i magistrats, quatre pel Congrés dels Diputats i quatre pel Senat.
Tribunal Suprem
Màxim organisme judicial.
Tribunal de garanties constitucionals
Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.

Tribunal Constitucional
Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12 membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
Altres institucions. Consell d'Estat
Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat espanyol, creat per la Constitució del 1978. N'han estat presidents Antonio Jiménez Blanco (1978-82), Antonio Hernández Gil (1982-86), Fernando Ledesma Bartret (1991-96), Íñigo Cavero (1996-2003) i, des de 2003, José Manuel Romay Beccaría. Una llei orgànica en regeix el funcionament.
Tribunal de Comptes
1. Tribunal amb caràcter fiscal i polític, encarregat de la fiscalització de l'economia de les entitats estatals, de jutjar i condemnar els qui tenen cura dels comptes de l'estat i de vigilar i d'inspeccionar els expedients administratius de reintegraments i cancel·lacions de finances.
2. Organisme que controla els comptes de tots aquells que gestionen els cabals públics. A l'estat espanyol (Tribunal de Cuentas del Reino) és un organisme que depèn directament de les corts i que exerceix les seves funcions per delegació d'elles. La seva missió és la fiscalització i la censura dels comptes i de la gestió econòmica de l'estat i de tot el sector públic.

Ombudsman
Figura de l'ordenament juridicoadministratiu suec, encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a Portugal i defensore civico a Itàlia.
Defensor del Poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara.
La participació política: referèndum i eleccions.
En una democràcia,  la ciutadania participa en la política, ja sigui pronunciant-se sobre una qüestió important, sotmesa a referèndum, ja sigui elegint als seus representants, a través de les eleccions.
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial el referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en algunes constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa del 1919. La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el legislatiu, amb caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts constitucionals que s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha perdut importància, bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la italiana, la suïssa i l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del referèndum. A l'estat espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de l'any 1947, per a sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del estado, i el del 1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb l'adveniment de Joan Carles I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que derogà la major part de l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els de ratificació de la Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de Catalunya (octubre del 1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del 1980) i Andalusia (octubre del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació de l'estatut andalús, febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol en l'OTAN (març del 1986).
Consulta
Petició d'assentiment per part d'un grup polític als seus components o, si és al poder, a la comunitat nacional. La finalitat de la consulta és d'obtenir un consens, com més gran millor.

Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. En les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa, les eleccions foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com que tots els homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions polítiques a través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del dret de participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció. La designació dels governants a través de les eleccions pot seguir tres models diferents. El sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta en la primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El sistema de representació proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt, actualment el més estès, integra característiques dels altres dos. La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de tipus legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també pràctic, per tal com només tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics. Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, a conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats, manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les eleccions. En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió de poders, etc.
Eleccions generals
Procediment de designació dels escons de les cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat), mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades.
Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades.
Eleccions municipals
O eleccions locals. Procediment de designació de l'equip de govern municipal (alcalde i regidors), mitjançant votació. El procés electoral es repeteix invariablement cada quatre anys.
Eleccions europees
Procediment de designació dels diputats representants dels estats membres de la Unió Europea al Parlament Europeu. El procés electoral es repeteix cada cinc anys.
Sufragi
Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo. En els comicis de l'antiga Roma, el ius suffragii era propi únicament dels ciutadans. La plebs només hi tenia accés a través dels comicis centuriats o del sufragi censatari en cas d'ésser propietari d'immobles. De primer només hi tenien dret els llatins presents a Roma el dia dels comicis; més tard el dret s'estengué a tots els qui gaudien de la ciutadania romana (sempre que s'escaiguessin a Roma). Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitatiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. Al Regne Unit, després de successives reformes electorals, s'arribà al sufragi universal el 1918, bé que limitat als homes de més de 21 anys i a les dones de més de 30, i no fou fins el 1928 que els drets electorals de les dones foren equiparats als dels homes. Als EUA, l'esmena constitucional núm. 15 (1870) prohibeix tota discriminació en el dret al vot per motius racials, i la núm. 19 (1919), per motius de sexe. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.

Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
Els partits polítics són els canals a través dels quals la ciutadania participa en la vida política. Pluripartidisme
Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.

Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Dreta

Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.

Centredreta
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de la dreta. Hom l'anomena també dreta moderada.
Centreesquerra
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de l'esquerra. Hom l'anomena també esquerra moderada.
Extrema dreta
Tendència radical extremada dins una línia política de dreta.
Extrema esquerra
Tendència radical extremada dins una línia política d'esquerra.
Líder
Cap d'un partit polític.
Secretari general
Cap o dirigent principal d'alguns partits polítics.
Aparell
Part o sector d'un partit polític encarregat de tasques internes, especialment de les d'organització.
Base

Conjunt de membres efectius d'una organització formal que no ocupen càrrecs burocràtics ni directius. En els sindicats i en els partits polítics de massa hom anomena base el conjunt dels seus militants, tot i que a vegades el concepte s'estén als adherents o àdhuc als simples electors.
Programa
1. Enunciació i definició dels objectius i de les modalitats d'una activitat industrial, financera o política, d'un projecte arquitectural, d'urbanisme, etc.
2. Exposició dels propòsits polítics d'una persona o d'un grup o partit polític.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.

Aliança
Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició.
Coalició
Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició.

Avantvotació
Votació prèvia, efectuada entre els afiliats a alguns partits polítics, per tal de decidir el candidat o candidats que els representaran en unes eleccions.

Candidat -a
Persona que aspira a un càrrec (polític, administratiu, acadèmic), a una dignitat, un honor, etc, o que hi és proposada.

Llista
Full o conjunt de fulls en què hi ha escrita una sèrie enumerativa de noms de persones o coses, d'adreces o altres indicacions, especialment ordenades de dalt a baix.
En el cas dels partits polítics, relació de persones candidates a ocupar els càrrecs sotmesos a votació.

El procés electoral. Període electoral
Temps en què la llei preveu la presentació de candidats fins a llur proclamació, acabades les eleccions.

Campanya electoral
Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.
Cens
Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. Des dels inicis, l'elaboració de censos respon a la necessitat dels poders públics de disposar d'un instrument per a dur a terme amb la major eficàcia determinades funcions, com són la recaptació d'impostos o el reclutament. A mida que l'estat ha anat guanyant en poder i complexitat, els censos han esdevingut més comprensius i detallats i, al mateix temps, han esdevingut una de les fonts principals dels estudis demogràfics. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen i d'altres particularitats complementàries. Aquestes dades permeten classificacions, filiacions i enquadraments i donen lloc a registres útils a l'administració i al govern del país. Hi ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre), el de les persones d'edat escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a votar (cens electoral), el d'oficis (cens laboral) o professions (cens professional), el de classificacions per procedència o lloc de naixença (cens d'immigrats, d'estrangers, etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades fonts econòmiques, com el cens industrial, l'agrícola (cadastre), el ramader, l'avícola, el d'habitatges, etc.
Cens electoral
Llista oficial de les persones que tenen dret a votar.
Electorat
Conjunt dels electors, cos electoral. En solen formar part tots els membres d'un estat, d'un municipi, d'una ciutat o d'una associació, a fi d'elegir llurs representants o els qui els han de dirigir.
Elector -a
Persona que reuneix els requisits legals exigits per a exercitar el dret de sufragi.
Circumscripció electoral
Divisió administrativa electoral a la qual hom atribueix un nombre determinat d'escons a cobrir.
Districte electoral
Cadascuna de les demarcacions territorials on concorren els candidats d'una elecció.

Votació
1. Acció i efecte de votar.
2. Acte mitjançant el qual hom exerceix el dret de vot.

Vot
Acció en virtut de la qual una persona exerceix el dret de sufragi.
Papereta de vot
Full o cèdula que la persona que té dret a vot diposita dins una urna d'un col·legi electoral.
Abstenció
Acció i efecte de no prendre part en una votació. El vot pot ésser considerat com una funció pública o com un dret. En el primer cas, el vot és un deure, i no exercir-lo és una falta que ha d'ésser castigada. Amb el liberalisme s'imposà la concepció del vot com un dret i, per tant, la llibertat de votació. Però aquesta fou aviat limitada en alguns països, que readoptaren l'antiga concepció del vot com a deure, per tal d'evitar l'abstencionisme. Així, alguns règims (a Austràlia, a Bèlgica, a Espanya, a Itàlia, etc) forjaren diversos procediments coactius per tal d'assegurar el principi de l'obligatorietat del vot: econòmics, civils, administratius, etc. A Espanya, els mitjans de pressió per tal d'evitar l'abstencionisme eren consignats a la llei electoral del 1907 (anomenada llei Maura, actualment abolida): publicar el nom dels abstinguts sense justificació i anotar el fet com a nota desfavorable a l'expedient personal de cadascun, si pertanyien a l'administració pública; recarregar la contribució, si en pagaven, en un 2%; reduir els sous o havers que cobressin de l'estat en un 1%; originar una causa d'inelegibilitat, si fossin reincidents. En els tres darrers casos, els efectes desapareixien a partir del moment en què la persona afectada participava en una altra elecció. Actualment s'ha suprimit tota coacció per evitar l'abstencionisme. L'anarquisme propugna, com a norma general, l'abstenció en les lluites electorals polítiques.
Proclamació
En tècnica electoral, reconeixement per les juntes electorals d'una determinada persona com a candidat, així com el nomenament de representants efectius.

Sistema d'Hondt
Variant del sistema de càlcul electoral dit de representació proporcional aproximada que amb una sola operació permet d'obtenir un primer repartiment d'escons a base del quocient i un altre repartiment que té en compte la mitjana més forta. Al moment de repartir els escons, en nombre n, entre els candidats de les diverses llistes sotmeses a votació, el nombre de vots assolits per cadascuna d'elles són dividits successivament per 1, 2, etc fins a n. A continuació són ordenats, del més alt al més baix, els quocients obtinguts i el que ocupa el lloc n és el "quocient aproximat" o "divisor electoral". Talment com indica el seu nom, aquest "quocient" és emprat tot seguit com a "divisor" del nombre de vots de cadascuna de les llistes, operació que dóna com a resultat el repartiment d'escons segons la mitjana més forta. El sistema d'Hondt afavoreix lleugerament els grans partits.

El sistema parlamentari. Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser, la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris (actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment, però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa —el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims antidemocràtics.
Escon
1. Banc o seient que ocupen els diputats en les cambres legislatives.
2. Acta de diputat.
Majoria
1. En una votació, part més gran dels vots emesos en un sentit o en l'altre.
2. Fracció d'una assemblea la política de la qual reuneix habitualment el major nombre de vots.

Majoria absoluta
Majoria que excedeix la meitat del total dels vots emesos, o la meitat dels membres d'una assemblea.
Majoria relativa
O majoria simple. Majoria que excedeix el nombre de vots corresponents a les altres alternatives, o el nombre de membres dels altres partits o coalicions.

Minoria
Conjunt de votants que resten en inferioritat numèrica i de força en una assemblea, parlament, etc.
Minoria parlamentària
Conjunt de grups de diputats constituïts com a oposició i sovint units per certes afinitats.
Grup parlamentari
Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política deliberant, els membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una important funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria dels òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i en la designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç entre la cambra i els partits polítics.

Vot
Manifestació expressa de la voluntat de cadascun dels membres d'una assemblea o un grup de persones d'aprovar o rebutjar una proposició o mesura, d'elegir una persona per a un càrrec, etc.

Vot de censura
Vot que emet una cambra o corporació per negar la seva confiança al govern o a la junta directiva. El vot de censura d'una assemblea de diputats és anomenat moció de censura.

Moció
1. Proposició feta en una assemblea deliberant, en un congrés, etc.
2. Judici emès contra el govern, contra la direcció d'un organisme o d'una comunitat, etc, per una actuació, una decisió, etc, que hom considera desencertada.
Moció de censura
Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitrin el conflicte que l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del sistema parlamentari, i hom la regula de diverses formes, segons les constitucions. A la Gran Bretanya, perquè la moció de censura reïxi només cal una majoria simple. Contràriament, la constitució de la V República Francesa imposa moltes més traves, la més important de les quals és que els diputats que s'abstenen es consideren favorables al govern. A la RFA, el Bundestag no pot emetre una moció de censura contra el canceller a menys que n'elegeixi el successor. La Constitució espanyola del 1978, els estatuts d'autonomia de les Balears i del País Valencià i l'Estatut Interior de Catalunya estableixen també la denominada moció de censura constructiva, que ha d'incloure la proposta d'un candidat a la presidència del govern.
Legislatura
Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural de les legislatures és de quatre anys.
Dissolució del parlament
Procediment mitjançant el qual l'executiu escurça el període de mandat legislatiu del parlament. El decret de dissolució fixa la data de noves eleccions.
Iniciativa legislativa
Acte que obre el procediment per a fer una llei, que consisteix en la presentació al parlament d'un text articulat de prescripcions normatives. Són legitimats el govern, els membres del congrés i del senat, els parlaments de les comunitats autònomes i el poble (iniciativa popular).
Interpel.lació
Requeriment que un membre de la cambra o un grup parlamentari fa al govern o a un dels seus membres per tal que doni explicacions sobre els motius o propòsits de la conducta de l'executiu en qüestions de política general. Se substancien en el ple i, a diferència de les preguntes, poden donar lloc a una moció en la qual la cambra expressi la seva posició.
Ponència
Comunicació o proposta sobre un tema científic, projecte de llei, etc, que hom sotmet a l'examen i resolució d'una assemblea, d'un congrés, d'un parlament, etc.
Consensuar
Aprovar per consens de tots els partits o de llur majoria.
Assemblea constituent
Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional.
Convenció
Assemblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o modificar-la.

Diputació permanent
Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estan reunides.
Junta de portaveus
Òrgan intern del parlament que constitueix l'expressió més acabada de la penetració dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres parlamentàries. Participa especialment en la fase prèvia a la presa de decisions del parlament (programació del treball parlamentari, etc).
Comissió parlamentària
Òrgan de treball de les cambres legislatives integrat per un nombre reduït de membres que representen els diferents grups parlamentaris en proporció a llur importància en la respectiva cambra. Sol haver-hi quatre tipus de comissió: les permanents legislatives i no legislatives, les d'investigació i les extraordinàries. Normalment tenen una funció d'instrucció al ple, malgrat que excepcionalment, per delegació d'aquest, poden aprovar amb caràcter definitiu determinades lleis (comissions en seu legislativa plena). 

Comissió permanent
Aquella que emana de l'assemblea o òrgan deliberatiu màxim i té per missió alleugerir-ne les tasques.
Comissió
Nom que reben determinats òrgans administratius de caràcter col·legial (comissions delegades del govern, comissió jurídica assessora, comissió municipal permanent, comissió interministerial o interdepartamental, comissió provincial d'urbanisme, comissió de traspassos, etc).

Principals tipus de lleis. Ordenament jurídic
Conjunt de normes jurídiques d'un estat. En els estats descentralitzats políticament (federals, regionals, autonòmics) coexisteixen diferents ordenaments de cadascun dels centres de producció normativa (ordenament estatal, ordenament autonòmic, etc).
Legislació
Conjunt de lleis que regulen la vida jurídica d'una comunitat.
Llei
Norma jurídica, de caràcter general i obligatori, dictada pels òrgans estatals o autonòmics als quals la Constitució i els estatuts d'autonomia atribueixen el poder legislatiu. La llei constitueix la font més important del dret en la major part de les societats, i té per funció de regular la vida política, social i econòmica de la comunitat. La facultat de legislar ha estat diversament atribuïda a una sola persona (règims en què la sobirania nacional resideix en una sola persona, monarca o dictador) o tot el poble a través dels representants democràticament designats (règims parlamentaris en què la sobirania nacional resideix en el poble). En el sistema parlamentari hom estableix un sistema jeràrquic de normes basat en una llei fonamental on són definits els drets i els deures dels ciutadans i té el caràcter de norma programàtica. Per a la seva aprovació concorre generalment la votació popular directa a través d'un referèndum. D'acord amb aquesta llei fonamental hom articula tota la producció legislativa començant per les lleis ordinàries (que emanen dels òrgans parlamentaris) i seguint per les dictades pel govern per a llur execució. El govern disposa de la facultat de dictar normes, de rang inferior a la llei (decrets i reglaments), en la forma fixada per les lleis i dins els límits prevists en la constitució. D'acord amb aquest principi de jerarquia normativa, cap disposició de rang inferior no pot entrar en contradicció amb una de rang superior, i les infraccions a aquest principi són seguides per un procés especial. Als països anglosaxons basats en el dret comú consuetudinari, la llei ha ocupat des de sempre un lloc secundari, però darrerament hi ha estat produïda alguna modificació a aquest respecte. Com a font i alhora manifestació externa del dret, moltes de les específiques qualificacions particulars de diferents tipus de dret tenen llur correspondència quant a tipus de lleis. Així, hom parla de lleis administratives, canòniques, civils, comunes, constitucionals, laborals, locals, penals, processals o transitòries, entre d'altres.
Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Llei orgànica
En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.

Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.
Decret llei
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb caràcter provisional pel govern de l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat i que en el termini màxim de trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés dels Diputats. La constitució prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que considera dotades d'una especial transcendència. Els governs de les comunitats autònomes estan mancats de la facultat de dictar decrets llei.
Decret legislatiu
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada pel govern de l'estat o d'una comunitat autònoma, delegada prèviament pel parlament en una llei de bases o en una llei ordinària si es tracta de refondre diversos texts legals, i que no pot afectar matèries reservades a llei orgànica.

Base
Principi general establert per una llei de bases, per una llei marc o per una llei estatal en els casos de competències legislatives compartides amb les comunitats autònomes.
Llei de bases
Llei aprovada per l'assemblea legislativa que té per finalitat delegar en un altre òrgan la formació de texts articulats, delimitant amb precisió l'objecte i l'abast de la delegació i els principis i criteris que cal seguir en el seu exercici.
Estatut
Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.

Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.
Disposició administrativa
Reglament, circular o instrucció de caràcter general dictat per l'administració pública.
Reglament
Conjunt ordenat de regles, disposicions i preceptes, dictats per l'autoritat competent per a l'execució d'una llei, per al funcionament d'una corporació, d'una dependència o d'un servei o per a qualsevol altra activitat. Des d'un punt de vista legal, el reglament té un valor subordinat a la llei i és conseqüència de les competències pròpies que l'ordenament jurídic concedeix al poder executiu.
Circular
Disposició administrativa dictada per subsecretaris i directors generals o altres òrgans superiors de l'administració sobre l'organització interna i el funcionament dels serveis que en depenen.
Edicte
Avís, ordre o decret publicat per l'autoritat fent ús de les seves atribucions o donant compliment a un altre precepte legal, amb la finalitat de promulgar una disposició, fer pública alguna resolució, donar notícia de la celebració d'un acte o citar algú. L'edicte és fixat als llocs públics o publicat en els diaris oficials i en la premsa d'àmplia circulació.

Ban
Disposició de caràcter general en forma d'ordre que l'autoritat imposa directament a la població. És una manifestació de la potestat reglamentària del poder públic que és reconeguda a l'administració com un dels mitjans per a assolir els seus fins. La publicació d'un ban pot ésser feta mitjançant un cartell, una crida o algun altre mitjà de difusió. Hi ha bans periòdics, dictats en dates fixes, bans d'urgència per a atendre situacions imprevistes, i bans de bon govern, dictats per a ordenar millor la vida en comú.

L'organització territorial d'Espanya.
Segons la Constitució, l'Estat espanyol organitza el territori en municipis, províncies i Comunitats Autònomes.
Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i altres denominacions pròpies).
Territori
Extensió de terra que forma una circumscripció política.
Divisió
Cadascuna de les parts en què és estructurat el territori d'un estat a fi de facilitar-ne les funcions administratives. Dins l'administració espanyola hom distingeix, segons la dependència més o menys directa de l'autoritat central, una divisió administrativa major (la comunitat autònoma), una de mitjana (la província) i una de menor (el municipi).
Demarcació
Línia de separació, natural o convencional, entre dos o més territoris; es considera natural si el traçat s'adapta als principals accidents del relleu. Pot referir-se a les fronteres entre els estats o bé a divisions i subdivisions dins el mateix estat. La divisió de l'estat espanyol en províncies, per exemple, fou feta durant el s XIX —decret de 1833— i és coneguda amb el nom de demarcació territorial general. Hi ha també demarcacions especials, com és ara, entre altres, les eclesiàstiques, les militars i les universitàries.
Autonomia administrativa
Autonomia de què gaudeixen els municipis, les províncies i d'altres ens territorials, reconeguda i garantida per la constitució o per l'estatut d'autonomia. A diferència de l'autonomia política, no comporta la possibilitat de dictar normes amb rang de llei, però sí la potestat reglamentària i la funció executiva en l'àmbit de les competències prèviament determinades per la llei. És una forma de descentralització.
Ordenació del territori
Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels processos econòmics i socials en la configuració del territori. Conseqüències que exigeixen una intervenció específica de l'estat o comunitat autònoma en la mesura que constitueixen problemes socials i econòmics (desigualtats territorials en el nivell de renda i d'atur, desequilibris en la localització de la població i de l'activitat econòmica que provoquen situacions de congestió en les grans ciutats i de subdesenvolupament d'extenses zones agràries, efectes negatius sobre el medi ambient i sobre les condicions generals de vida de la població) que, d'altra banda, no se solucionen naturalment a través de les forces de mercat. La poca efectivitat de tals mesures s'explica pel fet que no existeix un conjunt coherent de mesures de política territorial, atès que la ciència regional és a l'inici i no existeix encara un model de desenvolupament regional acabat, que expliqui el comportament espacial dels agents econòmics i socials. Val a dir que el problema dels desequilibris territorials no es pot separar del caràcter més o menys centralitzat del sistema econòmic i polític, i la seva resolució va molt lligada a un procés efectiu de descentralització de les decisions polítiques i econòmiques.
L'Administració. Administració
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen.
Jurisdicció administrativa
En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de distintes jurisdiccions.
Administració pública
Conjunt de persones públiques i d'òrgans encarregats d'exercir les potestats administratives i l'administració central, autonòmica, institucional o corporativa. Als països occidentals i els que han rebut llur influència existeixen, normalment, tres grups de persones i òrgans públics: l'administració central, l'administració local, i l'administració institucional, a les quals hom pot afegir, en els estats federals o en aquells on existeixen regions autònomes, l'administració autonòmica o similars. El conjunt d'aquestes administracions integra, per mitjà de vinculacions jurídiques (més o menys intenses segons els països i les tendències polítiques), l'administració pública, i els fins d'interès general són acomplerts per una administració o una altra segons la constitució, els estatuts i les lleis que regulen les seves competències i la seva organització.
Administració institucional
O administració corporativa. Administració pública constituïda per aquelles persones públiques creades per l'administració central, l'autonòmica o l'administració local per tal d'acomplir un fi públic concret i determinat. És un òrgan que té el seu origen en aquelles funcions que hom considera abstretes del conjunt de les finalitats generals de l'administració central o local, i que, per motius de política administrativa, hom considera més eficaç que siguin realitzades per una entitat pública independent.
Administració central
Administració pública de caràcter únic però integrada per nombrosos organismes i que regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre tot el territori de l'estat. És regida pel govern i, per tant, pel cap de govern (càrrec que, en alguns països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres.
Administració autonòmica
Administració pública de nivell intermedi entre l'administració local i l'administració central. Es dóna en aquells països on l'estat reconeix l'autogovern i la potestat legislativa de determinats territoris, als quals transfereix part de les seves facultats. L'administració autonòmica sorgeix a Espanya arran de l'aprovació dels estatuts d'autonomia de la Segona República i, després del franquisme, a partir de l'aprovació de la constitució de 1978. El concepte d'administració autonòmica, bé que amb noms diferents, és substancialment el mateix que el que vigeix en els estats federals (Alemanya, EUA, etc.).
Administració local
Administració pública formada per un conjunt d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc. Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques històriques.

Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública.

L'administració municipal. Municipi
Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la jurisdicció d'un ajuntament.
Terme
Porció de territori limitada per propietat o jurisdicció, especialment territori que forma la jurisdicció d'un municipi. En aquest cas hom l'anomena generalment terme municipal.
Administració local
Administració pública formada per un conjunt d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc. Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques històriques.

Ajuntament
Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi.
El sistema de fonts del règim municipal és constituït actualment per la llei de bases del règim local de 2 d'abril de 1985, i, amb caràcter supletori, pel reial decret legislatiu de 18 d'abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D'aquesta forma la legislació autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou sistema diversificat del règim local, propi de l'estat de les autonomies concebut per la Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d'abril de 1985, reguladora de les bases de règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple. Els municipis de més de 5 000 h tenen també la comissió de govern; els altres poden gaudir d'aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l'alcalde és elegit pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per l'alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern. La comissió de govern és integrada per l'alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part d'aquests, nomenats i destituïts lliurement per l'alcalde. La comissió assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d'alcalde són nomenats per l'alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n'hi ha; en altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d'aquests. En alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases aïllades, etc), és admesa l'existència d'un alcalde pedani i d'una junta veïnal que funciona en règim d'assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d'altres òrgans mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim local. D'altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït pel consell en ple, que és l'òrgan deliberant màxim, integrat per tots els regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d'alcalde. Els ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l'ajuntament, llevat quan, per raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada trimestre i poden ésser-ne celebrades d'extraordinàries per iniciativa de l'alcalde o d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques, llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dóna el cas d'afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l'article 18.1 de la constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de transcendència municipal, com la fusió, l'agrupació o la segregació de municipis, el canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la transcendència de funcions a d'altres administracions públiques, la municipalització en règim de monopoli, els plans i els instruments d'ordenació urbanística, etc.
Ajuntament en ple
Òrgan de l'ajuntament, en tots els municipis. És integrat per l'alcalde, que el presideix, i per tots els regidors municipals. És el màxim òrgan deliberant del municipi i té competència per a decidir sobre totes les qüestions del govern municipal, llevat de les corresponents a la comissió permanent i a l'alcalde. Així, li pertoca de decidir sobre les qüestions següents: constitució de l'ajuntament, creació i modificació d'institucions municipals, adquisició de tota mena de drets i de béns, aprovació de les formes de gestió de serveis, contractació per a obres i serveis públics, aprovació de plans d'urbanisme i de tots els que impliquin expropiació, organització dels serveis públics municipals (transports, circulació, sanitat, etc), policia urbana, aprovació i liquidació dels pressupostos, bases per a la selecció dels funcionaris per mitjà de concursos i d'oposicions, aprovació d'ordenances fiscals, de la construcció i d'altres tipus, defensa de l'ajuntament davant els tribunals i d'altres organismes públics, etc. L'ajuntament en ple ha de celebrar sessió ordinària un cop el trimestre, com a mínim, i extraordinària quan la convoqui l'alcalde o la petició d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals.
Comissió de govern
Òrgan dels ajuntaments integrat per l'alcalde i per un nombre de regidors no superior a llur tercera part, que té per missió la coordinació de les funcions executives i, també, la d'iniciativa en el govern i l'administració del municipi. Assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els regidors són nomenats per l'alcalde, que també pot destituir-los lliurement.
Alcalde
President de l'ajuntament i cap de l'administració municipal.
L'alcalde és elegit pels regidors i l'elecció ha de recaure necessàriament en un d'ells. Correspon principalment a l'alcalde de fer que es compleixin les lleis i disposicions governatives, de mantenir l'ordre i de proveir a la seguretat pública i individual als llocs on no hi ha autoritat específica per a aquesta tasca, de tenir cura que siguin prestats amb exactitud els serveis i que siguin satisfetes les càrregues públiques imposades per l'estat, etc. Com a òrgan municipal, és president de l'ajuntament, de la comissió de govern i cap de l'administració municipal en funcions executives. La competència de l'alcalde és atractiva, és a dir, li corresponen totes les facultats de govern i administració del municipi no reservades expressament a l'ajuntament en ple o a la comissió de govern, i les que aquesta li delega. L'ajuntament de Barcelona, d'acord amb el seu règim municipal especial, és organitzat pel sistema anomenat "d'alcalde fort", segons el qual les atribucions de l'alcalde són superiors a les que té el mateix càrrec en els municipis de règim normal.
Tinent d'alcalde
Regidor de l'ajuntament, nomenat per l'alcalde per exercir funcions delegades, bé en relació amb determinats serveis, o bé en una part del territori municipal. Els tinents d'alcalde són nomenats entre els membres de la comissió de govern, si n'hi ha; sinó, entre els regidors, sense poder ultrapassar-ne la tercera part. Són nomenats segons un ordre jeràrquic i correlatiu d'acord amb el qual substitueixen l'alcalde en els casos d'absència, malaltia o qualsevol altre impediment. Els tinents d'alcalde de Barcelona i de Madrid gaudeixen d'atribucions especials en aplicació del règim municipal peculiar d'aquests municipis.

Regidor -a
Conseller d'un ajuntament. La Constitució del 1978 n'estableix el caràcter d'eligibilitat per sufragi universal.
Consell municipal
Òrgan deliberatiu i de govern d'un municipi.
Des dels decrets de Nova Planta (1707-16), els consells municipals dels Països Catalans reberen el nom d'ajuntament, que és el vigent a l'estat espanyol.
Junta municipal
Nom donat a diferents organismes d'actuació municipal per a determinades funcions. Cal destacar, en l'actual legislació de règim local, la junta municipal de districte constituïda a cadascuna de les demarcacions del territori municipal, i la junta municipal de cens electoral.
Llei municipal
Llei que regula l'organització, el funcionament i les competències dels municipis.
Règim local
Normes de dret públic reguladores de les corporacions que formen l'administració local. El dret local vigent a l'estat espanyol s'adapta al model francès i arrenca del nou règim sorgit de les Corts de Cadis, desenvolupat en diversos texts legals, com les lleis municipals dels anys 1823, 1845, 1870 i 1877 i les provincials del 1833 (de Javier de Burgos) i el 1882. La necessitat d'una reforma portà a l'elaboració de disset projectes de llei, entre els quals cal citar els de Maura, Canalejas i González Besada, així com els estatuts municipal (1924) i provincial (1925), obres molt acurades i basades en l'autonomia de les corporacions, malgrat que diverses implicacions polítiques desbarataren el pensament dels redactors. Amb les mateixes bases tècniques, la Segona República promulgà la llei municipal del 1935; després de la guerra civil de 1936-39 fou aprovada la llei de Bases (1945), articulada el 1950 i el 1955. Amb l'aprovació de la Constitució espanyola del 1978 quedà derogada formalment la legislació del règim dictatorial en matèria d'administració local, si bé continuà vigent part del text articulat de les lleis de bases de règim local de 1955, ja que el nou projecte de llei de bases no era encara elaborat totalment. La llei d'eleccions locals de 1978 reinstaurà el sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i el sistema proporcional. L'any 1985 hom aprovà la nova llei de bases de règim local, la qual ha d'ésser complementada per la legislació de règim local de les comunitats autònomes, amb la qual cosa es crearà un sistema diversificat de règim local. Les aportacions més singulars dels Països Catalans al règim local són, en primer lloc, la creació de la Mancomunitat de Catalunya, aprovada pel decret de 26 de març de 1914, i que absorbí les quatre diputacions provincials del Principat. Posteriorment, en 1933-34, la Generalitat, exercint la competència que li atorgava en matèria d'administració local l'article 10 de l'Estatut del 1932 i el títol IV de l'Estatut Interior del 1933, promulgà la llei municipal de Catalunya. El mateix any 1933, la Comissió Jurídica Assessora del Govern de la Generalitat (formada per J.Maluquer i Viladot, J.M.Pi i Sunyer, J.Roig i Bergadà, A.Hurtado, S.Gubern, J.Xirau, R.Coll i Rodés i J.Quero i Molares) redactà l'avantprojecte de llei, que passà al Parlament de Catalunya i a la comissió dictaminadora presidida per Arnau Cortina. En resultà l'aprovació d'un text legal molt perfecte, però no fou votat en un text únic, sinó que, per raó del moment, s'aprovaren en primer lloc els títols sobre règim orgànic i electoral (V i VI) i posteriorment els títols I a IV i VII a XV. La suspensió de l'autonomia pels fets del Sis d'Octubre de 1934 paralitzà la cloenda de la llei, que restà inacabada pel que fa als darrers títols sobre règim jurídic, qüestions de competències i finances municipals. A nivell docent són significatives les experiències catalanes amb l'Escola de Funcionaris de la Mancomunitat (1914-24), creada per Prat de la Riba i dirigida pel municipalista Isidre Lloret. La Generalitat en continuà l'obra (1930-36) amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, que especialitzà nodrides promocions de funcionaris municipals i d'organismes autònoms. Aquestes dues escoles foren les primeres de l'estat espanyol. L'any 1979 la Generalitat de Catalunya restablí l'Escola d'Administració Publica. Ajustant-se als trets fonamentals establerts per la llei de bases de règim local del 1985, el Parlament de Catalunya inicià, l'any 1987, el desplegament legislatiu que instaura el nou ordenament territorial de Catalunya. Les lleis aprovades estableixen la creació de les comarques partint de la divisió que féu la Generalitat republicana, una reducció del paper de les diputacions —els serveis de les quals passen a les comarques i a la Generalitat—, i la desaparició de la Corporació Metropolitana de Barcelona, òrgan creat l'any 1974. En el lloc de la corporació es creen dues entitats metropolitanes, amb caràcter d'ens locals, una per a gestionar els transports i l'altra per a les aigües i els residus.
Carta municipal
Segons la legislació espanyola, règim jurídic especial, de caràcter organitzatiu (carta orgànica) o econòmic (carta econòmica), que pot concedir l'estat als ajuntaments o diputacions, a petició prèvia d'aquests. La carta orgànica no pot pas modificar les característiques especials del règim general (nomenament d'alcalde i regidors, competències i fins municipals, règim de funcionaris, relacions amb l'estat, etc), sinó només aspectes secundaris (nombre de regidors, instauració de comissió permanent o sistema de gerència, i d'altres), i la carta econòmica només pot crear noves exaccions (llevat de les suprimides legalment), invertir llur ordre de preferència, modificar el sistema de cobrament i altres aspectes. Madrid (des del 1963) i Barcelona (des del 1960) no tenen pròpiament un règim especial de carta, sinó un règim legal especial, i és per extensió que hom designa així la Carta Municipal de Barcelona.
Agrupació de municipis
Previsió constitucional o estatutària per a poder establir circumscripcions territorials pròpies diferents de la província, mitjançant l'agrupació de municipis.
Àrea metropolitana
Agrupació territorial superior al terme municipal d'una gran ciutat, i que normalment inclou diversos municipis, per a l'endegament dels serveis públics que exigeixen una gestió o planificació sobre un territori més extens. La forta concentració urbana de moltes grans ciutats en provoca un creixement en extensió fins a arribar, sovint, a municipis veïns, i això exigeix de planificar-se urbanísticament i d'endegar molts de llurs serveis (accessos, transports, serveis de subsòl, etc.) amb un tractament que englobi tots els municipis afectats; exigeix també normalment la creació d'un organisme amb representativitat política, competència administrativa i mitjans econòmics suficients per a decidir sobre les actuacions públiques d'aquesta àmplia zona. Tenen legalment reconeguda àrea metropolitana —dita també regió, comarca i d'altres denominacions— les ciutats de Barcelona, Bilbao, Estocolm, Londres, Madrid, Milà, Moscou, París, València, Washington, i moltes altres.
El concepte d'àrea metropolitana ha experimentat una certa evolució els darrers anys. S'ha produït una tendència cap a la descentralització urbana i, a la vegada, cap a la difusió del fenomen urbà. Això implica una expansió de les àrees metropolitanes en l'espai, però, també, una autonomia creixent respecte del lloc central —la ciutat— d'origen de l'àrea, tot configurant la formació d'una sèrie de centres direccionals perifèrics en les corones metropolitanes que van transformant l'àrea metropolitana tradicional en una regió metropolitana.

Eleccions municipals
Procediment de designació de l'equip de govern municipal (alcalde i regidors), mitjançant votació.
L'administració provincial. Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina, Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc. Amb aquest nom hom sol reduir els termes autòctons equivalent en altres estats: Finlàndia, Iran , Iraq, Laos, Mongòlia, Paquistan, etc. L'antecedent immediat de l'actual divisió provincial a l'estat espanyol està en la realitzada l'any 1808 per Josep Bonaparte en 38 prefectures. Prescindint de l'anterior, Napoleó publicà un decret, datat a París el 1810, que establia els governs particulars de Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia, que preparava llur annexió a França. El 1810 el governador general de Catalunya, mariscal Auguereau, fixà les capitals de quatre departaments catalans a Barcelona, Girona, Reus i la Seu d'Urgell. Decretada l'annexió de Catalunya a l'estat francès (1812), queden establerts els quatre nous departaments del Principat. La divisió aprovada en les corts de Cadis establia una sola província per a la totalitat del principat de Catalunya, però el 1813 un nou propòsit territorial el tripartia a base de dues províncies marítimes amb capitals a Barcelona i Tarragona i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell. Ferran VII arraconà el projecte i subsistí la divisió anterior a l'ocupació francesa, fins el 1820, en què hom tornà a la divisió del 1813. El 1822, amb caràcter provisional fou aprovat d'establir 52 províncies a l'estat espanyol i s'hi preveia l'esquarterament del Principat, amb les capitals provincials a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i del Regne de València, amb capitals a Castelló de la Plana, València, Xàtiva i Alacant. La província amb capital a Barcelona rebia el nom restringit de Catalunya. Aquesta divisió quedà anul·lada el 1823. El decret del 30 de novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50 d'ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada província quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en el seu origen era d'elecció democràtica popular. El 1913 fou autoritzada la constitució de la Mancomunitat de Catalunya que incloïa les quatre províncies del Principat, i el 1932 es constituí la Generalitat, que decretà (1936) una divisió de Catalunya en nou regions o supercomarques i 38 comarques. El 1939 la desaparició de la Generalitat comportà el restabliment de les quatre províncies catalanes. Els límits de les fronteres provincials tallen pel mig zones d'identitat fisiogràfica, històrica i socioeconòmica i no respecten els límits naturals, particularment pel que fa a les províncies valèncianes, dins les quals queden elements castellans i aragonesos. Igualment les províncies del Principat exclouen terres de parla catalana que són assignades a les tres províncies en què fou dividit Aragó. Els territoris catalans annexionats a França, amb l'afegit de la comarca llenguadociana de la Fenolleda, formen el departament dels Pirineus Orientals, establert per l'Assemblea Constituent Francesa del 1790.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812), la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori, com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars; era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal, i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Consell insular
Entitat local de les illes Balears, amb funcions idèntiques a les de les diputacions i amb competències que en aquest sentit li són pròpies i les que li atribueix l'Estatut d'Autonomia. En són tres: el de Mallorca, el de Menorca, i el d'Eivissa i Formentera.
Capítol insular
Corporació local de cadascuna de les set illes Canàries, que té unes funcions idèntiques a les de les diputacions provincials a les províncies peninsulars espanyoles.
Governador civil
A l'estat espanyol, representant permanent del govern en una província. Històricament sorgeix a partir del prefecte, a imatge del francès, creat per Josep I (1810). El 1834, amb motiu de la divisió provincial del territori, aquest prefecte rep el nom de governador civil, bé que les seves funcions eren poc clares i depenien del moment polític. Aquesta situació romangué fins el 1958, que, en el marc de reestructuració de l'administració pública, li fou atorgat un estatut. Les seves funcions són de dues classes: polítiques i administratives. Entre les primeres li correspon de mantenir l'ordre públic en el territori; entre les segones hi ha la de direcció i coordinació de l'administració civil de l'estat en el territori.
Diputat provincial
A l'estat espanyol, persona que, tenint la condició prèvia de regidor, és designada en representació dels partits polítics, coalicions, federacions o agrupacions d'electors per a formar part de la diputació provincial. És designada d'acord amb el nombre de llocs per partit judicial que se'ls hagi atribuït en funció dels vots obtinguts.
L'administració autonòmica. Estat de les Autonomies
Nom amb què es coneix l'estructura territorial definida en la Constitució Espanyola del 1978.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.

Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies.
Comunitat Autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la Constitució de 1978.
Territori autònom
Porció de territori nacional o estatal que gaudeix d'un estatut d'autonomia.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia.

Administració autonòmica
Administració pública de nivell intermedi entre l'administració local i l'administració central. Es dóna en aquells països on l'estat reconeix l'autogovern i la potestat legislativa de determinats territoris, als quals transfereix part de les seves facultats. L'administració autonòmica sorgeix a Espanya arran de l'aprovació dels estatuts d'autonomia de la Segona República i, després del franquisme, a partir de l'aprovació de la constitució de 1978. El concepte d'administració autonòmica, bé que amb noms diferents, és substancialment el mateix que el que vigeix en els estats federals (Alemanya, EUA, etc.).

Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).
A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en què s'estructura l'estat espanyol.
Delegat del govern
A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu encarregat de dirigir l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma i coordinar-la, quan s'escaigui, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern central.

Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació.
El sistema estatutari.
L'administració autonòmica està regulada pels Estatuts d'Autonomia de cada Comunitat.
Cadascuna té un Parlament, un President i un Govern i un Tribunal amb jurisdicció sobre el seu territori.
El Tribunal Constitucional és l'arbitre entre l'Estat i les CC.AA. per resoldre possibles conflictes relatius al repartiment de competències.
Estatut
Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.

Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.
Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932, al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central).
Coordinació general
Funció que resta reservada a l'estat en relació amb algunes de les matèries sobre les quals la constitució i els estatuts estableixen el repartiment de competències amb les comunitats autònomes.
Prevalença
Principi constitucional que comporta la preferència d'aplicació de les normes de l'estat sobre les de les comunitats autònomes, en cas de conflicte, en les matèries que no siguin de la seva exclusiva competència.

Competència
Conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic.
Són totes aquelles matèries que el govern de l'Estat traspassa per a ser gestionades per les comunitats autònomes. Els Estatuts d'autonomia fixen el marc de les competències de cada comunitat.

El sistema polític català està basat en l'Estatut d'Autonomia del 1979. Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal en què s'inscriví l'Estatut, el qual recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern. Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió dels vint— encarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2 d'agost, començà el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'estat, que en fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom creà un organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'estat. Per altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Estatut Interior de Catalunya
Conjunt de lleis que desenvolupen l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l'autogovern català. Rep el mateix nom de la llei de 1933. Comprèn la llei del Parlament, del President i del Consell Executiu aprovada pel març del 1982, la llei del Consell Consultiu aprovada pel febrer del 1981, la llei del Síndic de Greuges aprovada pel febrer del 1984, i la de la Sindicatura de Comptes aprovada pel febrer del 1984. En el Parlament els diputats, que poden oscil·lar entre cent i cent cinquanta (en l'actualitat són cent trenta-cinc), s'ajunten en grups de més de cinc; però hom hi creà la figura del diputat no adscrit, en comptes del grup mixt. La Mesa i el seu President, òrgan col·lectiu de govern al Parlament, poden ésser sotmesos a moció de censura aprovada per majoria absoluta. Es consagra el president de la cambra com a segon personatge polític de la Generalitat de Catalunya que fins i tot substitueix el president del Consell Executiu en cas de vacant. El Parlament es reuneix anualment en dos períodes de sessions: de setembre a desembre i de febrer a juny. Pel setembre hi ha un debat sobre orientació política general, i així mateix el ple del Parlament pot tenir debats generals. Aquests debats poden concloure en resolucions. El Parlament pot nomenar comissions d'investigació i rebre peticions individuals i col·lectives. L'impuls a l'acció política i de govern també pot ésser exercit pel Parlament mitjançant l'aprovació de resolucions, mocions i proposicions no de llei. Un notable equilibri de poders fa que el president de la Generalitat no pugui dissoldre la cambra legislativa, però, alhora, aquesta només pot fer mocions de censura constructives, és a dir, amb la presentació d'un candidat a president i que ha d'ésser aprovat per majoria absoluta. D'altra banda aquesta moció ha d'ésser proposada per la desena part dels diputats. El president de la Generalitat pot delegar en un conseller temporalment totes o part de les funcions executives i recuperar-les en qualsevol moment. Els consellers que formen el govern o Consell Executiu són nomenats i cessats lliurement pel president de la Generalitat.
La Generalitat de Catalunya és la institució d'autogovern de Catalunya i està constituïda pel Parlament, la Presidència i el Consell Executiu. Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.
Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el desembre del 1975) exigia la constitució d'un govern provisional de la Generalitat de Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per l'estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres proposicions d'institucionalització d'una administració catalana, sense concretar-ne, però, la via ni l'abast. Per l'abril del mateix any una delegació del Consell s'entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la reinstauració de la Generalitat i dels principis de l'Estatut del 1932, és a dir, una Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la creació d'una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació, però acabà promovent la creació d'una Mancomunitat i d'un Consell General d'acord amb el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977 fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de l'Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l'Assemblea de la "Comissió dels 9", plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977 —primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez. Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern espanyol. L'Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el projecte d'Estatut d'Autonomia. Per l'agost el govern central i la Generalitat entaularen negociacions formals i el 9 de setembre s'assolí un acord global entre el govern i la Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans amplià l'abast de l'acord. A l'octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis que li fessin l'estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a Barcelona després de 38 anys d'exili, i com a president de la Generalitat enmig de l'entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d'una setmana, Tarradellas nomenà conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys d'exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, ja que fou l'Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L'Estatut estableix que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l'assemblea legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president, elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt representant de la Generalitat i l'ordinari de l'estat a Catalunya. L'Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura les institucions fonamentals de l'autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la Generalitat càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. Després de les eleccions del 17 d'octubre de 1999, Jordi Pujol revalidà el càrrec de president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC. L'estructura del govern fou remodelada, amb la creació d'un nou departament d'universitats, recerca i societat de la informació i distribuint tasques entre un nou departament d'interior i el departament de governació i relacions institucionals. L'any 2001 hom creà el càrrec de conseller en cap, que recaigué en la persona d'Artur Mas, secretari general de CDC.
Palau de la Generalitat de Catalunya
Edifici públic barceloní, a la plaça de Sant Jaume, davant la Casa de la Ciutat. Iniciat al s XV sobre un edifici anterior, té un dels millors patis gòtics catalans (1425), a la galeria del qual hi ha la capella de Sant Jordi (1432-34), de Marc Safont —acabada el 1535—, d'un elegant gòtic florit, que conté importants brodats i peces d'orfebreria. L'entrada lateral del carrer del Bisbe —porta de l'antic hort—, obra del mateix Safont, és coronada per un medalló de Sant Jordi, obra de Pere Joan (1418). El pati dels Tarongers marca la transició al Renaixement i és flanquejat en part per porxos clàssics, de Gil de Medina (1537-47); les sales contigües —la Daurada i el Consistori Major— foren agençades de nou el 1928. La façana principal (començada el 1597), per Pere Blai —adornada amb un Sant Jordi de l'escultor Andreu Aleu (1866)—, és un dels principals monuments renaixentistes catalans i s'inscriu en la tradició dels palaus italians; conté la gran sala de Sant Jordi, que els polítics de la Dictadura cobriren de murals pompiers per tapar els noucentistes que Joaquim Torres-Garcia hi havia fet per encàrrec de la Mancomunitat (1913-18) i que avui es conserven en unes altres dependències. Un complex arc neogòtic, de Joan Rubió i Bellver (1928), uneix el palau amb la casa dels Canonges, a l'altra banda del carrer del Bisbe. Des del 1977 és seu del govern autònom català.
El poder legislatiu correspon al Parlament de Catalunya. Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys. Les primeres eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1980 i el Parlament es constituí el 10 d'abril, amb la següent composició: 43 diputats de Convergència i Unió (35 de CDC i 8 d'UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18 de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d'Esquerra Republicana i 2 del Partido Socialista de Andalucía; d'aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD integraren un bloc, no sempre estable, de suport al govern presidit per Jordi Pujol, mentre que PSC i PSUC assumien el paper d'oposició. Sota la presidència d'Heribert Barrera i Costa, la cambra designà 7 dels seus membres senadors en representació de la Generalitat, i emprengué una tasca legislativa (lleis de transferència de les diputacions, del Consell Consultiu, de la funció pública, de biblioteques, de normalització lingüística, de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, etc) frenada sovint pels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel govern central. En les legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el Parlament català es caracteritzà per l'hegemonia de CiU resultant de la majoria absoluta (72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. En les eleccions del 1995, bé que CiU perdé la majoria absoluta (60 escons), Jordi Pujol, confirmat en el càrrec, continuà al capdavant d'un govern monocolor de CiU. Per la seva banda, el PSC s'ha mantingut com a primera força de l'oposició (41, 42, 40 i 34 escons) i s'han disputat la tercera posició el PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per Catalunya) amb 6, 9, 7 i 11 escons, ERC amb 5, 6, 11 i 13 escons, i Alianza Popular (des del 1989 Partit Popular) amb 11, 6, 7 i 17 escons. Per la seva banda, el CDS obtingué 3 escons el 1988. Des del 1984 han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-95), ambdós d'Unió Democràtica, el socialista Joan Reventós i Carner (1995-99) i, des del novembre del 1999, Joan Rigol i Roig, d'UDC.
En les eleccions del novembre del 1995, CiU aconseguí 60 escons, 10 menys que el 1992, i perdé la majoria absoluta. El PSC perdé 6 escons, i es quedà amb 34, mentre que el PP es convertí en el tercer partit en aconseguir 17 escons. ERC n'augmentà 2 i passà a tenir-ne 13, mentre que IC-EV (11 escons) quedà com a darrera força, tot i guanyar 4 escons respecte al 1992. Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, i la presidència de la cambra fou assignada al socialista Joan Reventós.
El 17 d'octubre de 1999 se celebraren les eleccions al Parlament, en les quals CiU aconseguí per sisena vegada consecutiva el major nombre d'escons (56). PSC-CpC n'obtingué 52 i IC-Verds, que a Tarragona, Lleida i Girona es presentà amb la coalició de CpC, n'obtingué 3 a Barcelona. Posteriorment, els dos escons aconseguits en coalició amb CpC s'incorporaren al grup parlamentari d'IC-Verds. ERC i el PP aconseguiren 12 escons cadascun. El resultat deixà en mans de Jordi Pujol la possibilitat de formar una majoria estable de govern amb el PP o ERC, partits que tenien els 12 escons que faltaven a CiU per assolir majoria absoluta. El diputat d'Unió Democràtica de Catalunya Joan Rigol fou elegit president del Parlament en substitució de Joan Reventós. Foren nomentats vicepresidents de la cambra Higini Clotas (PSC-CpC) i Dolors Montserrat (PP). El 16 de novembre de 1999, Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, amb els vots a favor de CiU i el PP i l'abstenció d'ERC.

Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec.

Oficial major
En femení, oficiala major. Cap superior del personal i dels serveis del Parlament de Catalunya.
El poder executiu correspon al President i al Consell Executiu o Govern de Catalunya. President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Conselleria
Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme departament, bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat provisional presidida per J.Tarradellas (1977-80).
Departament
Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de Catalunya que té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys homogènies i, com a autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en funció de les necessitats del moment; en depenen la secretaria general, les direccions generals i les oficines tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació desplaçà (1936) la primitiva de conselleria, llevat del període de la Generalitat provisional (1977-80).
Conseller -a
Membre de determinats organismes de govern territorial catalans. com són el Consell General de les Valls d'Andorra, els del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, del Consell del País Valencià, del Consell del Govern Balear, dels Consells Insulars, del Consell General de la Vall d'Aran o dels antics Gran i General Consell de Mallorca, Universitat i Consell General de Menorca, entre d'altres.
Conseller en cap
Primer conseller. Exerceix funcions delegades pel President de la Generalitat.
El poder judicial correspon als tribunals de justícia. Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)
Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós administratiu i del social.
Altres institucions autonòmiques catalanes. Consell Consultiu de la Generalitat
Organisme assessor previst en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 i que fou creat per llei del Parlament de Catalunya pel febrer de 1981. Els seus dictàmens són requisit previ a interposar recurs d'anticonstitucionalitat tant per part del Parlament com del govern de Catalunya. També dictamina sobre l'adequació a l'Estatut català dels projectes i proposicions de llei sotmesos al Parlament i sobre allò que li sigui requerit. És format per set membres elegits entre els juristes de reconeguda competència, cinc dels quals són designats pel Parlament i dos altres pel govern català. D'entre ells escullen un president. Constituït el Consell pel maig de 1981, en fou elegit president Francisco Fernández de Villavicencio.
Síndic -a
Encarregat dels interessos i les gestions administratives d'una corporació, una comunitat, un estament.

Síndic de Greuges
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les llibertats dels ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat. Creada aquesta institució per l'Estatut, el Parlament de Catalunya nomenà síndic de greuges Frederic Rahola, el 1984, al qual succeí en el càrrec Anton Cañellas (1992).
Sindicatura de Comptes
La Sindicatura de Comptes, que depèn orgànicament del Parlament de Catalunya, és un òrgan de control extern independent del poder executiu, que té com a finalitat la fiscalització de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic de Catalunya.

Síndic de Comptes
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya, encarregada de supervisar l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta els comptes i la gestió de cabals públics, en aquells àmbits en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat.
L'organització territorial de Catalunya.
Ordenaments al llarg de la història.
Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i altres denominacions pròpies).

Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. La divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi.
Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936 per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila, vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve, Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933) un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional, numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya. El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.

Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Regió
Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la Generalitat de Catalunya.

Llei d'Organització Territorial de Catalunya
Llei de 1987, aprovada pel Parlament de Catalunya, per la que es va recuperar la divisió comarcal aprovada per la Generalitat republicana l'any 1936 (Decret de Divisió Territorial de Catalunya). Més endavant, el 1988, es van crear tres noves comarques (el Pla de l'Estany, el Pla de l'Urgell i l'Alta Ribagorça) i el 1989 es van reestructurar els límits d'algunes comarques.
Pla Territorial General de Catalunya
Figura superior i marc global de referència en l'esquema de la planificació territorial a Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya el 1995. Heretant una tradició encetada en el Pla de Distribució en Zones del Territori Català del 1932, la Llei 23/1983 de Política Territorial introduí el Pla Territorial General sobre la base de les Directrius i Esquema del Pla Territorial aprovades pel Parlament de Catalunya el 1980. Els objectius del Pla són potenciar el desenvolupament del país tot creant les condicions adequades en cada territori, distribuir el creixement de manera equilibrada, mirar que s'assoleixin nivells de renda adequats arreu i ordenar el creixement augmentant i assegurant la qualitat de vida, els serveis i els equipaments, preservant sempre el medi. El Pla no és un pla projecte o pla programa, sinó un pla d'imatge objectiu o pla model, formulat a partir d'uns sistemes territorials organitzats en dos nivells (sistemes de proposta a partir de polaritats urbanes i àrees funcionals territorials), una imatge objectiu de distribució de la població (amb el projecte d'assolir la xifra de 7 500 000 h l'any 2026 i una desconcentració de població i activitats des de l'àmbit metropolità de Barcelona vers la resta de Catalunya), un esquema d'emplaçament de les grans infraestructures de comunicació, de sanejament i energètiques, unes normes de protecció dels espais oberts i dels equipaments, i unes directrius per als plans territorials parcials i sectorials. L'objectiu del Pla és fer del conjunt de Catalunya una unitat funcional, tot utilitzant integralment el territori.

Històricament, el territori de Catalunya s'ha dividit en diverses unitats territorials i administratives.
A l'Edat Mitjana, en comtats i vegueries. Al segle XVIII, en corregiments. A l'Edat Contemporània,  en províncies i comarques.
Comtat
Circumscripció territorial sota la jurisdicció d'un comte. El comtat carolingi era la principal unitat administrativa de l'Imperi; era subdividit en circumscripcions menors i en termes generals seguia els límits de les divisions romanes; sovint apareix amb el nom de pagus. Amb el feudalisme, el mot significa un feu o una terra senyorial dependent d'un comte i lligat al seu títol. Alguns grans feus, com Flandes i Tolosa, esdevingueren comtat-paria . Els territoris catalans que apareixen amb el títol de comtat són Barcelona, Osona (pràcticament sense comte propi), Manresa (sense comte); Girona, Empúries, Peralada (sense comte); Rosselló, Conflent (pràcticament sense comte propi), Urgell; Pallars (dividit després en Jussà i Sobirà), Ribagorça; Cerdanya, Besalú, Berga. A mesura que avançava la conquesta cristiana també aparegueren un quant temps amb el nom de comtat, Ripoll, Penedès, Tarragona. Al s XVI sorgiren nous comtats confiats a persones de la família reial.
Vegueria
Territori a què s'estenia la jurisdicció d'un veguer. A Catalunya, a mesura que el poder reial s'anà imposant a les jurisdiccions feudals, les vegueries augmentaren en nombre, que era de deu a la fi del s XII, i acabaren instaurant-se a tot el Principat com a demarcació bàsica de la seva administració territorial. Així, en el pas dels ss XIII al XIV, el territori dependent de Jaume II de Catalunya-Aragó era dividit en les vegueries de Tortosa, de Tarragona (o de Tarragona i el Camp), de Montblanc, de Barcelona (amb la sotsvegueria del Vallès), d'Osona (o de Vic i Osona), de Berguedà (o de Berga i Berguedà, poc després sotsvegueria dependent del veguer de Manresa), de Bages (o de Manresa i Bages, amb la sotsvegueria de Moianès, que després passà a dependre de Barcelona), de Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d'Igualada, que el 1381 passà a dependre de Barcelona), de Girona, de Besalú (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Girona), Camprodon, de la Ral (poc després sotsvegueria dependent del veguer d'Osona), de Ripollès (o de Ripoll i Ripollès, poc després sotsvegueria dependent del veguer d'Osona), de Lleida (amb la sotsvegueria de Balaguer), de Tàrrega, de Cervera (amb les sotsvegueries d'Agramunt i dels Prats de Rei), de Ribagorça (desapareguda al mateix s XIV), de Pallars (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Lleida) i de Camarasa (incorporada el 1396 a la de Lleida, que passà a anomenar-se de Lleida, Pallars i Camarasa); i el territori continental dependent de Jaume II de Mallorca, en les vegueries de Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir), de Conflent (o de Vilafranca de Conflent, amb la sotsvegueria de Capcir) i de Cerdanya (amb les sotsvegueries de Baridà i de Ribes, aquesta dependent més endavant del veguer de Camprodon). Durant l'edat mitjana aparegueren, encara, les vegueries d'Urgell i de Balaguer i, a partir del s XVI , la vegueria d'Agramunt (que comportà la desaparició de la d'Urgell) i la sotsvegueria de Lluçanès. Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa com a conseqüència del tractat dels Pirineus (1659), la vegueria de Puigcerdà perdé l'Alta Cerdanya (amb la qual fou constituïda la vegueria de Cerdanya amb centre a Sallagosa). Les vegueries incorporades a la monarquia francesa (Cerdanya, Vilafranca de Conflent i Capcir, Rosselló i Vallespir) perduraren fins a la Revolució Francesa (1790); la resta desaparegué amb la Nova Planta (1716) i serviren de base per a la nova demarcació corregimental. A Mallorca, les demarcacions dels dos veguers (el terme de la ciutat de Mallorca i el conjunt de termes forans) no prengueren mai el nom de vegueria, per tal com representaven una divisió original de l'illa. Les vegueries sorgiren igualment a Occitània; així, la Fenolleda fou (igualment fins el 1790) una vegueria dependent de la senescalia de Carcassona.
Corregiment
Demarcació administrativa en què Felip V dividí el Regne de València, el Principat de Catalunya i el Regne d'Aragó arran dels decrets de Nova Planta (1707-16), en substitució de les antigues governacions, vegueries i juntes. També fou anomenat partit, i en el cas d'ésser la capital una plaça forta, governació (denominació que predominà al País Valencià). Al Regne de València foren establerts els corregiments de València, Alacant, Castelló de la Plana, Xàtiva (San Felipe), Morella, Oriola, Alzira, Dénia —amb títol de corregiment de la Vila Joiosa—, Alcoi, Peníscola, Xixona, Montesa i Cofrents, bé que alguns foren, de fet, agregats a d'altres (com el de Montesa i Cofrents, al de Xàtiva). Al Principat de Catalunya hi hagué els de Barcelona, Mataró (amb alcaldia major a Granollers), Girona (amb alcaldia major a Besalú), Vic (amb alcaldia major a Camprodon), Puigcerdà, Talarn, Lleida (amb alcaldies majors a Balaguer i Tàrrega), Cervera (amb alcaldia major a Agramunt), Manresa (amb alcaldia major a Berga), Vilafranca del Penedès (amb alcaldia major a Igualada), Tarragona (amb alcaldia major a Montblanc) i Tortosa, amb un districte especial a la Vall d'Aran. Al Regne d'Aragó, suprimits els d'Aïnsa, Berdún i Fraga, restaren els de Calataiud, Daroca, Terol, Osca, Tarassona, Jaca, Cinco Villas (Sos del Rei), Albarrasí, Borja, Barbastre, Saragossa, Ribagorça (Benavarri) i Alcanyís (vinculat a l'orde de Calatrava amb alcaldies majors a la Freixneda i a Mont-roig de Tastavins). Al Principat, la divisió corregimental adaptà la divisió en vegueries, suprimint algunes sotsvegueries (Ribes de Freser, els Prats de Rei, Lluçanès, Moianès), transformant la resta de les sotsvegueries (Berga, Igualada, Besalú, Vallès) i algunes vegueries (Agramunt, Balaguer, Tàrrega, Camprodon, Montblanc) en alcaldies majors, i la sotsvegueria de Pallars en corregiment de Talarn, a més de crear Mataró com a cap de corregiment tot fraccionant l'antiga vegueria de Barcelona i d'atribuir part de la costa del Penedès al corregiment de Tarragona.
Intendència
Circumscripció administrativa dependent de l'intendent, també denominada província. Fou introduïda a l'estat espanyol per Felip V, a imitació de la intendència francesa; als Països Catalans en creà, en ocupar-los, arran de la guerra de Successió, a València (1711), a Catalunya (1713) i a Mallorca (1718), a la qual fou incorporada Menorca el 1782. Eivissa tenia la categoria inferior de sotsdelegació general de rendes, dependent de Madrid. Les intendències dels Països Catalans depenien de l'exèrcit —la de València, de l'exèrcit de Múrcia—. Tenia un assessor lletrat que dictaminava els afers judicials de tipus fiscal, comissaris de guerra per a les qüestions militars, etc. Els seus agents a les comarques eren els corregidors. Al Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya, arran de llur annexió a França, Lluís XIV hi creà una intendència (1660), que comprenia també el País de Foix. Durant la guerra del Francès, les autoritats napoleòniques suprimiren la intendència borbònica i convertiren els quatre corregiments creats primerament per Augereau (1810) en intendències d'hisenda, amb un intendent al davant i un consell d'intendència. Ferran VII restablí (1814) l'antiga intendència, que fou abolida el 1849. En el transcurs de la primera guerra Carlina, el pretendent Carles de Borbó, l'any 1837, creà a la ciutat de Berga la intendència de l'exèrcit de Catalunya.
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina, Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc. Amb aquest nom hom sol reduir els termes autòctons equivalent en altres estats: Finlàndia, Iran , Iraq, Laos, Mongòlia, Paquistan, etc. L'antecedent immediat de l'actual divisió provincial a l'estat espanyol està en la realitzada l'any 1808 per Josep Bonaparte en 38 prefectures. Prescindint de l'anterior, Napoleó publicà un decret, datat a París el 1810, que establia els governs particulars de Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia, que preparava llur annexió a França. El 1810 el governador general de Catalunya, mariscal Auguereau, fixà les capitals de quatre departaments catalans a Barcelona, Girona, Reus i la Seu d'Urgell. Decretada l'annexió de Catalunya a l'estat francès (1812), queden establerts els quatre nous departaments del Principat. La divisió aprovada en les corts de Cadis establia una sola província per a la totalitat del principat de Catalunya, però el 1813 un nou propòsit territorial el tripartia a base de dues províncies marítimes amb capitals a Barcelona i Tarragona i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell. Ferran VII arraconà el projecte i subsistí la divisió anterior a l'ocupació francesa, fins el 1820, en què hom tornà a la divisió del 1813. El 1822, amb caràcter provisional fou aprovat d'establir 52 províncies a l'estat espanyol i s'hi preveia l'esquarterament del Principat, amb les capitals provincials a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, i del Regne de València, amb capitals a Castelló de la Plana, València, Xàtiva i Alacant. La província amb capital a Barcelona rebia el nom restringit de Catalunya. Aquesta divisió quedà anul·lada el 1823. El decret del 30 de novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50 d'ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada província quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en el seu origen era d'elecció democràtica popular. El 1913 fou autoritzada la constitució de la Mancomunitat de Catalunya que incloïa les quatre províncies del Principat, i el 1932 es constituí la Generalitat, que decretà (1936) una divisió de Catalunya en nou regions o supercomarques i 38 comarques. El 1939 la desaparició de la Generalitat comportà el restabliment de les quatre províncies catalanes. Els límits de les fronteres provincials tallen pel mig zones d'identitat fisiogràfica, històrica i socioeconòmica i no respecten els límits naturals, particularment pel que fa a les províncies valèncianes, dins les quals queden elements castellans i aragonesos. Igualment les províncies del Principat exclouen terres de parla catalana que són assignades a les tres províncies en què fou dividit Aragó. Els territoris catalans annexionats a França, amb l'afegit de la comarca llenguadociana de la Fenolleda, formen el departament dels Pirineus Orientals, establert per l'Assemblea Constituent Francesa del 1790.
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional. A les terres muntanyoses —i, no cal dir-ho, als territoris separats per mar— és on persisteix més la identitat entre la comarca natural i la demarcació funcional, perquè els límits físics condicionen més la unitat de les relacions humanes; a la terra baixa, per contrast, les motivacions estructurals i econòmiques superen sovint els límits d'una geografia menys remarcada. Sobre el marc físic de la comarca natural s'han anat sobreposant les demarcacions jurisdiccionals, sovint supeditades a l'atzar de les modificacions de domini (com les transferències de jurisdicció per raó d'herència, de matrimoni o de venda) o a reorganitzacions administratives; amb tot, aquells països on no s'ha produït cap ruptura en llur divisió territorial disposen d'unes demarcacions que, tot i que estructuralment poden no ésser racionals i uniformes, gràcies a una tradició de convivència, han esdevingut còmodes i amb aptitud administrativa i funcional. Al Principat de Catalunya, per exemple, les vegueries, bé que només reflectien una certa part de la realitat comarcal, d'acord amb les possibilitats que oferien les necessitats administratives del territori i els interessos jurisdiccionals, sense l'acoblament i la reforma de la divisió borbònica en corregiments i, sobretot, sense l'anivellament de la divisió provincial —especialment per la poca significació funcional dels partits judicials—, haurien pogut esdevenir, bàsicament, unes demarcacions administratives i funcionals amb una forta concordança amb la comarca natural. Als països on ha calgut definir de nou demarcacions comarcals, els estudis de base pròpiament fisiogràfica i històrica han tendit tradicionalment al concepte de la comarca illot; però amb finalitats útils, ha calgut determinar l'afectació de les zones perifèriques, o faixes d'indiferència, a una demarcació o a l'altra. Tanmateix, amb les aportacions de la geografia humana i de l'economia hom ha conclòs que un territori no s'ha de dividir, sinó que s'ha d'estructurar de baix a dalt, partint de la base que només les petites agrupacions i els petits territoris tenen necessitats comunes; cal determinar les rodalies o petits grups de pobles limítrofs que, amb el major grau d'afinitats, es polaritzen al voltant d'un centre —sovint una població amb mercat, subordinada a un centre comarcal més important— amb el qual estiguin estretament vinculats i el qual pugui atendre llurs necessitats socials i econòmiques més immediates; diverses rodalies, amb els seus centres menors, són generalment satèl·lits d'un centre més important —el centre comarcal—, amb capacitat subsidiària per a cobrir els serveis d'existència difícil o innecessària a grau inferior i per a coordinar la convivència de les respectives rodalies, amb un nivell de major eficiència que des d'un altre centre comarcal. Tanmateix, la unitat d'un territori no depèn, essencialment, d'un centre polaritzador únic: en pot tenir diversos per l'estructura de les concentracions urbanes dins la comarca o per l'existència de fets subcomarcals prou caracteritzats. Als Països Catalans han estat abundants els estudis sobre les estructures comarcals. Ja del s XIII hom troba noms de comarques en els delmes i els fogatges, la qual cosa suposa llur preexistència, si més no en la consciència popular, bé que no constituïssin unitats administratives formals, sinó que estiguessin en relació amb l'organització feudal; algunes d'aquestes denominacions tenien pràcticament un origen protohistòric.
A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme. Diversos estudis realitzats entre els anys 1960 i 1970 al País Valencià, a les Balears i al territori català administrativament francès i aragonès completaren la divisió del territori català en comarques. Restablerta la Generalitat de Catalunya (1977), aquesta institució adoptà, l'any 1987, la divisió territorial de la Generalitat republicana, si bé conferí a la comarca el caràcter d'ens local, a diferència de la divisió del 1936, en què era tractada com una simple divisió administrativa. Posteriorment el mapa comarcal es modificà per tal de crear (1988) tres comarques noves i de modificar (1990) les demarcacions d'algunes altres. També el 1988 la Generalitat de Catalunya creà els consells comarcals, ens constituït per un cert nombre de regidors (que varia segons la població de la comarca) dels municipis que integren cada comarca. Els consells comarcals tenen competències sobre urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, ensenyament, esport i medi ambient i poden presentar proposicions de llei al Parlament català.

Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).
Els països petits es poden dividir en regions necessàriament petites, com les nou regions o vegueries de la Divisió Territorial de Catalunya.
Municipi
Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la jurisdicció d'un ajuntament.

Actualment, tant la Constitució com l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, divideix l'organització territorial de Catalunya en províncies, comarques i municipis. Cadascuna d'aquestes demarcacions té els seus propis òrgans de govern. Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Carta municipal o provincial
Segons la legislació espanyola, règim jurídic especial, de caràcter organitzatiu (carta orgànica) o econòmic (carta econòmica), que pot concedir l'estat als ajuntaments o diputacions, a petició prèvia d'aquests. La carta orgànica no pot pas modificar les característiques especials del règim general (nomenament d'alcalde i regidors, competències i fins municipals, règim de funcionaris, relacions amb l'estat, etc), sinó només aspectes secundaris (nombre de regidors, instauració de comissió permanent o sistema de gerència, i d'altres), i la carta econòmica només pot crear noves exaccions (llevat de les suprimides legalment), invertir llur ordre de preferència, modificar el sistema de cobrament i altres aspectes. Madrid (des del 1963) i Barcelona (des del 1960) no tenen pròpiament un règim especial de carta, sinó un règim legal especial, i és per extensió que hom designa així la Carta Municipal de Barcelona.
Consell comarcal
Òrgan deliberatiu i de govern d'una comarca.
És l'òrgan encarregat de dirigir diferents aspectes de l'àmbit comarcal, com ara els serveis culturals, sanitaris, d'ensenyament, urbanístics, etc. Està compost pel ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca.
Consell municipal
Òrgan deliberatiu i de govern d'un municipi.
Des dels decrets de Nova Planta (1707-16), els consells municipals dels Països Catalans reberen el nom d'ajuntament, que és el vigent a l'estat espanyol.
Ajuntament
Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi.
El Parlament de Catalunya promulgà la seva llei municipal els anys 1933 i 1934, que estigué en vigor fins l'any 1939. El règim local franquista fou objecte d'una llei de bases al 1945, articulada el 1950 i refosa el 1955 amb una altra del 1953.
El sistema de fonts del règim municipal és constituït actualment per la llei de bases del règim local de 2 d'abril de 1985, i, amb caràcter supletori, pel reial decret legislatiu de 18 d'abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D'aquesta forma la legislació autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou sistema diversificat del règim local, propi de l'estat de les autonomies concebut per la Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d'abril de 1985, reguladora de les bases de règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple. Els municipis de més de 5 000 h tenen també la comissió de govern; els altres poden gaudir d'aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l'alcalde és elegit pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per l'alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern. La comissió de govern és integrada per l'alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part d'aquests, nomenats i destituïts lliurement per l'alcalde. La comissió assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d'alcalde són nomenats per l'alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n'hi ha; en altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d'aquests. En alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases aïllades, etc), és admesa l'existència d'un alcalde pedani i d'una junta veïnal que funciona en règim d'assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d'altres òrgans mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim local. D'altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït pel consell en ple, que és l'òrgan deliberant màxim, integrat per tots els regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d'alcalde. Els ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l'ajuntament, llevat quan, per raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada trimestre i poden ésser-ne celebrades d'extraordinàries per iniciativa de l'alcalde o d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques, llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dóna el cas d'afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l'article 18.1 de la constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de transcendència municipal, com la fusió, l'agrupació o la segregació de municipis, el canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la transcendència de funcions a d'altres administracions públiques, la municipalització en règim de monopoli, els plans i els instruments d'ordenació urbanística, etc.
Carta Municipal de Barcelona
Document que institueix el règim especial del municipi de Barcelona. En la seva forma original, atorgada per una llei del 1957 amb text del 1960, no era una carta, per tal com fou elaborada i aplicada sense intervenció ciutadana i no concedia una major autonomia al municipi. Introduïa un alcalde gerent (nomenat pel cap d'estat) i una mena de govern per comissió (comissió executiva). Atesa l'absència d'un sistema democràtic, el consell en ple tenia únicament funcions planificadores, reglamentàries i fiscalitzadores, sense eficàcia pràctica. La Carta Municipal fou un èxit polític de J.M. de Porcioles, el qual aportà l'exigència de planificació, l'establiment de juntes de districtes, la simplificació de les obres municipals, l'autorització per a ampliar imposts, i representà l'inici de la descentralització industrial de Barcelona i d'un creixement ampli i desordenat. El 1985, amb la llei de bases hom adaptà el document al règim local comú democràtic. L'alcalde passà a adquirir les atribucions executives, la comissió executiva, a ser una comissió de govern, i el ple adquirí les funcions de control dels òrgans de govern municipal. Aquesta adaptació fou vigent amb caràcter provisional fins a l'aprovació d'una nova Carta Municipal, que tingué lloc de manera parcial el 1999 després de ser votada pel Parlament de Catalunya. Restaren pendents d'aprovació per part del Congrés dels Diputats els capítols corresponents a hisenda, seguretat i justícia. El nou text procurava més autonomia municipal, i introduïa aspectes nous (drets a la informació, l'ecologia i la iniciativa popular, etc).
La renovació pendent des de l'inici dels anys vuitanta de la llei de la ciutat de Barcelona s'inicià el 1997 amb la redacció, per part dels grups municipals, d'un avantprojecte de 189 articles, que fou finalment aprovat en el ple municipal del 16 de juliol de 1997. La nova carta procura més autonomia municipal, incidint en el desenvolupament dels drets a la informació, l'ecologia i la iniciativa popular. Abans d'entrar en vigor hagué d'ésser sotmesa a la comissió mixta Ajuntament-Generalitat, i posteriorment al Parlament de Catalunya, pel que fa a les competències pròpies catalanes, i al Congrés dels Diputats, pel que fa a les competències de l'administració central. La carta entrà en vigor parcialment al gener del 1999, després que el Parlament català hagués aprovat els articles relatius a les seves competències (desembre del 1998), mentre que tots els articles referents a competències centrals (seguretat, hisenda i justícia) quedaren pendents de la seva aprovació al Congrés.

L'autonomia valenciana. Estatut d'Autonomia del País Valencià del 1982
Llei orgànica promulgada l'1 de juliol de 1982 que atorga al País Valencià un règim d'autonomia. Durant els darrers temps del franquisme, les més diverses forces polítiques democràtiques avançaren posicions favorables a l'establiment d'un règim de màxima autonomia al País Valencià, immediat a l'arribada la democràcia. Llavors i durant la transició aparegueren nombrosos projectes. Els successius resultats electorals desfiguraren notablement les esperances inicials. El 17 de març de 1978 fou publicat el decret que establia el règim preautonòmic; el 8 d'octubre, nou partits signaren un compromís per a la "consecució del màxim grau d'autonomia dins del termini més breu que permetés la Constitució", amb una al·lusió clara a l'article 151 del text constitucional. Esdeveniments polítics posteriors (gir a la dreta d'UCD, intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i consegüent renúncia del PSPV-PSOE a la via assenyalada per l'article 151) conduïren a la redacció pels partits parlamentaris (UCD, PSPV-PSOE i PCPV) del projecte anomenat Estatut de Benicàssim (maig del 1981), aprovat pels parlamentaris i els diputats provincials el 19 de juny de 1981. El projecte finalment dictaminat (desembre) per la Comissió Constitucional, amb el vot contrari de socialistes i comunistes, fou derrotat al Congrés de Diputats (9 de març de 1982) en votar-se la denominació "reino de Valencia". Per l'abril, la ponència de l'Estatut arribà a un acord. El text final entrà en vigor el 10 de juliol de 1982. Hom ha remarcat nombrosos defectes i llacunes en l'Estatut de l'anomenada finalment "Comunidad Valenciana", tant pel que fa a qüestions tècniques com pel que fa a la desfavorable política lingüística que enuncia, a l'abandó de la senyera valenciana tradicional i a d'altres aspectes. Quant al sistema de competències, no difereix gaire dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Disposa que el conjunt de les institucions d'autogovern constitueixen la Generalitat Valenciana i que aquesta és formada per les corts valencianes, el President i el Govern o Consell.
Generalitat Valenciana
Institució d'autogovern del País Valencià, integrada per les Corts Valencianes, el president i el Govern Valencià o Consell. Creada per l'Estatut d'Autonomia del País Valencià del 1982, la potestat legislativa correspon a les Corts Valencianes. El Govern Valencià és l'òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives. El president de la Generalitat, que també ho és del Consell, dirigeix l'acció de govern, coordina les funcions d'aquest i deté la més alta representació de la comunitat autònoma; és elegit per les corts entre els membres d'aquesta. Joan Lerma i Blasco fou elegit primer president de la Generalitat l'any 1982 per les Corts Valencianes constituïdes provisionalment. Renovà el càrrec el 1983, el 1987 i el 1991. El 1996 la presidència passà a Eduardo Zaplana Hernández-Soro. Després de la victòria del PP per majoria absoluta en les eleccions del juny del 1999, Eduardo Zaplana fou reelegit president. El juliol de 2002, les Corts Valencianes elegeixen el diputat popular José Luis Olivas nou president de la Generalitat Valenciana, per ocupar la plaça deixada vacant per Eduardo Zaplana, en ser designat ministre de Treball del Govern de José María Aznar.
Govern Valencià
Òrgan col·legiat que al País Valencià ostenta la potestat executiva i reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. Designat també amb el nom de Consell Valencià, és compost pel president de la Generalitat i pels consellers, el nombre dels quals amb responsabilitats executives no pot excedir de deu. La seu és a la ciutat de València.
Corts Valencianes
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat Valenciana, que representa el poble dins aquesta institució. Creades per l'Estatut d'Autonomia del 1982, consten de 89 diputats elegits per sufragi universal cada quatre anys. Té la seu al palau de Benicarló, a València. Llurs funcions, entre d'altres, són les d'aprovar els pressuposts de la Generalitat Valenciana, controlar l'acció del Govern, elegir el president de la Generalitat, exercir el control parlamentari sobre l'acció de l'administració autonòmica, interposar recursos d'inconstitucionalitat i designar els senadors que han de representar el País Valencià. Les primeres eleccions a Corts se celebraren el 8 de maig de 1983. El PSOE se situà com a primera força (53 diputats), posició que conservà en les convocatòries del 1987 (42) i el 1991 (45). En segon lloc se situà Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), amb 32, 25 i 31 escons. S'alternaren en la tercera posició el PCE-PCPV (des del 1987 IU-EUPV), amb 6 escons, Unió Valenciana, amb 6 i 7 escons (1987 i 1991) i el CDS (10 escons el 1987). En les eleccions del 1995 el PP se situà com a primera força (42 escons), seguit del PSOE (32), EUPV (10) i UV (5), amb la qual formà govern. El 1999 el PP assolí majoria absoluta (49), seguit del PSOE (35) i EUPV (5). En 1983-95 fou president de la cambra el socialista Antoni Garcia Miralles, que ja ho era a l'etapa provisional, i posteriorment Vicent González Lizondo, d'UV, succeït el 1997 pel seu coreligionari Hèctor Villalba. El 1999 accedí al càrrec Marcel·la Miró Pérez (PP).

En les eleccions celebrades el 13 de juny de 1999, el Partit Popular aconseguí la majoria absoluta en passar de 42 a 49 escons, i Eduardo Zaplana fou reelegit president de la Generalitat Valenciana. El PSPV-PSOE també incrementà el nombre de vots i passà de 32 a 35 escons, mentre que Esquerra Unida del País Valencià perdé 5 dels 10 escons. Unió Valenciana deixà de tenir representació parlamentària. El Bloc Nacionalista Valencià, malgrat experimentar un important increment de vots, no aconseguí superar la barrera del 5% dels sufragis necessaris per a obtenir representació parlamentària.
L'autonomia balear. Estatut d'Autonomia de les Illes Balears del 1983
Llei orgànica promulgada el 25 de febrer de 1983 que atorga a les illes Balears un règim d'autonomia. La reivindicació autonomista a les Balears no començà a manifestar-se d'una manera clara fins a la fi de la dècada dels anys seixanta. Fins a eleccions generals del 1977 sorgiren molts grups polítics que tingueren en comú l'aspiració d'obtenir l'autonomia per a les Balears, encara que no coincidien en la definició d'aquesta autonomia, ja que uns partien de la concepció política dels Països Catalans i d'altres del federalisme espanyol. Mentrestant, la dreta balear dubtava i s'inhibia davant els anhels autonomistes. Finalment, hom aconseguí que fos signat, poc abans de les eleccions del 1977, un pacte autonòmic. El 1978, les illes Balears obtingueren un règim preautonòmic que representà la desaparició de la diputació provincial. Mentrestant, els dos partits majoritaris, UCD i FSB (PSOE), no coincidien en aspectes importants quant al contingut de l'Estat ni quant a la via constitucional a seguir per tal d'obtenir-lo, ja que els socialistes pretenien l'accés a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució i la UCD propugnava l'autonomia a través de l'article 143. Finalment, pel juny del 1980 fou creada una comissió de partits amb representació a les Corts Generals i al Consell General Interinsular, coneguda per la Comissió dels Onze, la qual acordà que l'estatut seguiria la via de l'article 143. Això no obstant, fins a l'agost del 1980 no fou possible d'assolir un acord total sobre un avantprojecte, la qual cosa representà que finalment la UCD balear acceptava que Mallorca tingués més representants al parlament balear que el conjunt de les illes menors. AP, però, majoritàriament establerta a Eivissa, s'oposà a aquell avantprojecte, perquè el text no reconeixia els principis de paritat i subsidiaritat, i no participà en l'Assemblea de Parlamentaris i Consellers que, reunida els primers dies de desembre de 1981, aprovà el projecte d'Estatut de les illes Balears. Hi votaren a favor UCD, FSB (PSOE) i la Candidatura Independent d'Esquerres al Senat per Menorca; s'abstingué el Partit Comunista de les Illes i hi votaren en contra el Partit Socialista de Mallorca, i el Partit Socialista de Menorca. No obstant això, pel fet d'haver estat interposats recursos contenciosoadministratius per part de ciutadans d'Eivissa —influïts per AP. contra la iniciativa autonòmica, el Congrés de Diputats demorà la tramitació del projecte, que no fou dictaminat per la Comissió Constitucional fins al juny del 1982. La dissolució de les Corts Generals per l'agost d'aquell mateix any sense l'aprovació de l'Estatut fou una de les causes de la crisi de la UCD balear, la qual, a les eleccions generals d'octubre del 1982, no aconseguí cap escó. Per contra, AP es convertí en la segona força política de les illes Balears, situació que aprofità per tal d'intentar modificar el projecte d'Estatut en el tràmit de la nova discussió al Congrés de Diputats. La nova correlació de forces al Congrés féu que AP s'abstingués en la votació final del projecte i que el PSOE acceptés que una llei del Parlament de la comunitat autònoma resoldria la qüestió del sistema electoral, mentre que, transitòriament, era respectat allò que disposava el projecte aprovat per l'Assemblea de parlamentaris i Consellers. Pel febrer del 1983 quedava, doncs, aprovat aquest projecte per les Corts Generals.
L'Estatut de les illes Balears, en allò que fa referència al sistema de competències, no difereix gaire dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Tanmateix, té unes característiques diferenciadores: reconeixement del fet que la comunitat autònoma té unes característiques de nacionalitat que els poders públics han de protegir i desenvolupar; el reconeixement que la llengua catalana és la pròpia de les illes Balears i que hi serà cooficial; la potenciació dels consells insulars, de manera que les competències de la comunitat autònoma podran ésser exercides per aquells; i finalment, l'establiment d'una sèrie de mecanismes que facin viable la relació entre les illes, com és ara el fet que els diputats de la comunitat autònoma siguin alhora els consellers de l'illa on hagin estat elegits. Quant a l'organització institucional autonòmica disposa que aquesta és integrada pel Parlament, pel Govern i pel President.

Govern Balear
Organisme col·legiat que exerceix a les Balears la funció executiva i la potestat reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. És format pel president, el vicepresident, si així pertoca, i els consellers, el nombre dels quals amb responsabilitat executiva no pot excedir de deu. La seu és a Palma de Mallorca. Juntament amb el Parlament de les Illes Balears i el President forma les institucions d'autogovern que estableix l'estatut d'autonomia del 1983.

Parlament de les Illes Balears
Òrgan legislatiu del règim autonòmic de les illes Balears establert el 1983 per l'Estatut d'Autonomia de les illes Balears. Altres funcions són les del control polític del Govern Balear i l'elecció del seu president. Té la seu al palau de can March, a Palma de Mallorca. Amb un total de 59 escons (54 fins el 1987), 33 dels quals per a Mallorca, 13 per a Menorca, 12 per a Eivissa i 1 per a Formentera, és renovat cada quatre anys i ha estat dominat des de la seva creació per Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), partit en el govern fins avui (entre el 1987 i el 1994 en coalició amb Unió Mallorquina), i que ha obtingut una representació de 21 (1983), 25 (1987), 31 (1991) i 30 (1995) diputats. Han estat presidents del govern balear Gabriel Cañellas (fins el 1995), Cristòfol Soler (1995-96) i, des del 1996, Jaume Matas. El primer partit de l'oposició és el PSOE, amb 21 escons fins el 1995, que baixà a 16. S'han disputat el tercer lloc el Partit Socialista de Mallorca i Esquerra Unida. El 1995, amb els vots del PP fou aprovada una reforma de la llei electoral que augmentava del 3% al 5% el límit mínim dels vots per a obtenir representació. Han estat presidents de la cambra Antoni Cirerol (1983-87), Jeroni Albertí (1987-91), Cristòfol Soler (1991-95) i, des del 1995, Joan Huguet.
L'autonomia basca. Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979
Llei orgànica d'autonomia, atorgada al País Basc per les Corts Generals i, prèviament, aprovada per referèndum pel poble basc el 25 d'octubre de 1979. Tot i que l'elaboració començà quatre mesos més tard que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, fou el primer presentat a les Corts i el primer aprovat. Ambdós s'assemblen molt, però els concerts econòmics i l'estructura històrica de les diputacions forals diferencien el text basc respecte del català. Inicialment semblava que l'estatut inclouria Navarra en la resta del País Basc, però els sectors més dretans i la UCD navarresa impediren que els navarresos participessin en les negociacions entre les Corts de Madrid i la delegació de l'Assemblea de Parlamentaris bascs. Aquesta Assemblea es reunia a Guernica, Biscaia, sota la presidència del navarrés Manuel de Irujo, del PNB. L'Estatut determina que el basc, juntament amb el castellà, és llengua oficial i que la Reial Acadèmia de la Llengua Basca és institució consultiva oficial referent al basc. El Parlament basc és constituït per vint diputats per cadascun dels tres territoris històrics, als quals caldrà afegir diputats navarresos si Navarra s'integra —mitjançant referèndum— a la comunitat autònoma del País Basc. Hom preveu la possibilitat jurídica d'agregació a la mateixa de l'enclavament del comtat de Treviño. La capital, que havia d'ésser designada per llei, recaigué en Vitòria. Sobre la base de miñones i migueletes s'estableix la constitució de la policia autonòmica basca. El president del govern basc és designat pel Parlament d'entre els seus membres i és nomenat pel rei. És previst que en els nomenaments de magistrats, jutges, secretaris i funcionaris de justícia sigui mèrit preferent el coneixement del dret basc i de l'euskera. És prevista l'adaptació de l'administració civil de l'estat a l'àmbit geogràfic de la comunitat autònoma. Els conflictes entre la comunitat autònoma i les diputacions forals se sotmetran a la decisió d'una comissió arbitral paritària presidida pel president del Tribunal Superior del País Basc. Les relacions tributàries amb l'estat són regulades pel sistema foral tradicional de concerts econòmics o convenis en els quals les diputacions tenen un paper important i que consisteix en l'aportació d'un cupó global corresponent a cadascun dels territoris com a contribució a totes les càrregues de l'estat que no assumeixen la comunitat autònoma. Aquest cupó necessita l'acord d'una comissió mixta paritària, d'una banda, per l'administració de l'estat i, de l'altra, pel govern basc i per un representant de cada diputació foral que alhora determinen la durada del concert. Una disposició addicional fa constar la norenúncia del poble basc als drets que com a tal podrien correspondre-li en virtut de la seva història.
Govern Basc
Eusko Jaurlaritza. Òrgan de govern del règim autonòmic del País Basc establert el 1979 per l'Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979. La seu és a Vitòria-Gasteiz.

Lehendakari
Títol donat sobretot al qui presideix el govern autonòmic basc.
Parlament Basc
Eusko Legebiltzarra. Òrgan legislatiu del règim autonòmic del País Basc establert el 1979 per l'Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979.
L'autonomia gallega. Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981
Llei orgànica promulgada el 28 d'abril de 1981 que atorga a Galícia un règim d'autonomia. Al juliol del 1978, Antonio Rosón, president de la Xunta de Galícia i membre d'UCD vinculat al galleguisme històric, convocà els parlamentaris per tal d'elaborar un projecte d'estatut. La comissió redactora formada per vuit representants d'UCD, dos del PSOE, dos d'AP, un del PCG i tres extraparlamentaris presentà a Rosón per l'abril de l'any següent un text consensuat. Al juny del 1979 el plenari de la Xunta elegí president José Quiroga en substitució de Rosón, la qual cosa representà el triomf dins la UCD del corrent no galleguista i la revisió de plantejaments del projecte d'estatut. Així, al mateix juny l'assemblea de parlamentaris de Galícia aprovà un altre projecte, estatuari elaborat per nou membres d'UCD, PSOE i AP. Aquest projecte, no acceptat per l'esquerra nacionalista, anà a parar a la ponència mixta comissió constitucional del Congrés-assemblea de parlamentaris de Galícia, per tal de determinar de comú acord una formulació definitiva. Després d'una etapa de confusions i discrepàncies centrades en la racionalització de l'autonomia gallega proposada per la UCD estatal que significa buidar de contingut l'autonomia, i després de nombroses mobilitzacions populars, s'arribà a un acord entre els diferents sectors de la UCD i hom aprovà definitivament la redacció de l'estatut. Els partits polítics que defensaven aquest projecte amb vista al referèndum foren UCD, PSOE, CD, PCG i PG; els que s'hi oposaven foren BNPG-PSG i diversos grups de l'extrema esquerra i extrema dreta extraparlamentaris. Realitzat el referèndum el 21 de desembre de 1980, foren obtinguts els següents resultats: 71% de vots afirmatius, 20,9 de vots negatius, 5,4 de vots en blanc, i 2,7 de nuls, amb una abstenció del 73,8%. L'Estatut entrà en vigor el 18 de maig de 1981.
L'Estatut de Galícia defineix aquesta com a nacionalitat històrica que assumeix com a tasca principal la defensa de la seva identitat i dels seus interessos. Hom no decidí quina seria la capital de Galícia, ja que la capitalitat era disputada entre Santiago de Compostel·la i la Corunya (al juny del 1982 l'assemblea de parlamentaris gallecs elegí com a capital Santiago de Compostel·la). En l'estatut es declara que el gallec és la llengua pròpia de galícia, i s'estableix la cooficialitat del gallec i del castellà i es reconeix el dret de conèixer-los i d'emparar-los. Quant als aspectes econòmics, presenta una notable semblança amb l'estatut català i no, en canvi, amb l'estatut basc, atès el règim de concerts que hi ha al País Basc.

Xunta de Galícia
Xunta de Galicia. Òrgan de govern del règim autonòmic de Galícia establert el 1981 per l'Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981. La seu és a Santiago de Compostel·la.
Parlament Gallec
Parlamento Galego. Òrgan legislatiu del règim autonòmic de Galícia establert el 1981 per l'Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981.
Partits polítics amb representació parlamentària a nivell estatal i/o a nivell català.
Partits estatals.
Izquierda Unida (IU)
Federació de partits polítics i organitzacions i moviments socials, formada el 1986 pel Partido Comunista de España (PCE), que en constituí el nucli principal. S'hi adheriren també el Partido de Acción Socialista (PASOC), el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE), Izquierda Republicana (IR) i altres grups, alguns dels quals l'abandonaren posteriorment. Es presenta amb un programa que proposa una alternativa de govern d'esquerra. Encapçalada per Julio Anguita i en coalició amb Iniciativa per Catalunya, ha concorregut a les eleccions generals espanyoles dels anys 1986, 1989, 1993 i 1996, en les quals obtingué 6, 17, 19 i 21 escons, respectivament. En les eleccions al Parlament Europeu del 1989, el 1994 i el 1999 la coalició obtingué 4, 9 i 4 escons. Les tensions a l'interior de la federació s'intensificaren especialment a partir del 1996, que el corrent crític Nueva Izquierda qüestionà l'estratègia seguida per Anguita, el qual tingué també importants diferències amb Iniciativa per Catalunya i amb la federació d'IU a Galícia (Esquerda Galega). La crisi culminà el 1997, any en què es produí l'escissió de Nueva Izquierda, que formà un nou partit polític, i el trencament amb Esquerda Galega i Iniciativa per Catalunya. El 1999, com a integrant del Pacte de Progrés, Esquerra Unida de les Illes Balears s'incorporà al govern balear. El 1999, Anguita cedí la direcció d'IU a Francesc Frutos, el qual fou substituit l'any següent per Gaspar Llamazares. Al setembre del 2001, IU-Esker Batua signà un pacte de govern tripartit amb el PNB i EA.

Partido Popular (PP)
Nom que adoptà Alianza Popular en el congrés celebrat el 1989. Encapçalat per José María Aznar, ha tingut una trajectòria ascendent en les successives eleccions generals: 106 diputats el 1989, 141 el 1993 i 156 el 1996. La majoria relativa que aquest resultat li donà al parlament espanyol l'obligà a negociar sengles pactes de legislatura amb els nacionalistes bascs (PNB), catalans (CiU) i els regionalistes de Coalición Canaria per a la investidura de J.M.Aznar com a cap de govern. En les eleccions del març del 2000 el PP obtingué majoria absoluta (183), cosa que li permeté prescindir del suport de CiU i PNB, accentuar el missatge espanyolista i mostrar-se molt més beligerant amb el nacionalisme perifèric, especialment amb el basc, situació agreujada per la persistència del terrorisme d'ETA. En l'àmbit autonòmic, passà de governar en 5 de les 17 comunitats autònomes el 1991 a fer-ho en 10 el 1995 i en 7 el 1999; al Parlament Europeu fou la formació espanyola més votada el 1994 (28 escons, 13 més que el 1989) i el 1999 (27 escons). A les Balears, el PP governà amb 31 (1991), 30 (1995) i 28 (1999) escons al Parlament. Coalitzat fins el 1994 amb Unió Mallorquina, ocupà la presidència del govern autonòmic Gabriel Cañellas, el qual dimití el 1995, acusat de corrupció. Fou succeït per Cristòfol Soler (1995-96), el qual, després d'intentar modificar l'orientació del partit pel que fa a la política lingüística i urbanística, fou substituït per Jaume Matas. Després de les eleccions del 1999, un acord de la resta de grups polítics situà el PP balear a l'oposició. Al País Valencià, el Partido Popular passà de ser la primera força de l'oposició (31 escons el 1991) a ser la més votada el 1995, en aconseguir 42 escons a les Corts Valencianes. Coalitzat amb Unió Valenciana (UV), la gestió del president Eduardo Zaplana es caracteritzà per l'aquiescència a l'anticatalanisme i el secessionisme lingüístic del seu soci de govern. El 1999 assolí la majoria absoluta (49 escons). A Catalunya, els migrats resultats del PP portaren a la substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras a la presidència del partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17 el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 la delegació catalana del PP passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a conseqüència de l'anomenat 'gir catalanista' promogut pel ministre d'afers estrangers Josep Piqué. Controla els ajuntaments de València i Palma des del 1991.
Partido Socialista Obrero Espanyol (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del 1950, R.Llopis. A partir del congrés de Tolosa (1972), la direcció recaigué en militants de l'interior, i els partidaris de R.Llopis s'escindiren. F.González fou elegit secretari general (1974). Deixant de banda el sector "històric" escindit el 1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido Acción Socialista (PASOC), el PSOE "renovat", estructurat federalment i agermanat amb la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots, com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb 121 diputats i 63 senadors. En endavant, la voluntat de la direcció —Felipe González Márquez, secundat per Alfonso Guerra González, E.Múgica, J.Solana, etc— d'afirmar el governamentalisme del partit i el seu caràcter d'alternativa a UCD imposaren una evolució socialdemòcrata que no impedí l'entesa municipal amb el PCE (1979) ni la pervivència, dins el PSOE, d'una ala esquerrana; d'altra banda, la fragilitat del sistema democràtic obligà a l'establiment de grans acords amb el govern sobre temes d'estat, acords que erosionaren momentàniament la força socialista al País Basc i Catalunya. En darrer terme, però, el desprestigi d'UCD i l'afany de canvi afavoriren el triomf electoral del 1982 —202 diputats—, que donà lloc al govern socialista presidit per Felipe González. L'accés del PSOE al poder en dotze comunitats autònomes i als principals municipis anà paral·lel a un canvi del partit de signe conservador: en el pla econòmic adoptà una política de caire neoliberal i, en l'autonòmic, la descentralització i els traspassos de competències sofriren una frenada. En política exterior, s'arrenglerà decididament al costat dels EUA i a favor de l'OTAN, i optà per la plena incorporació a les Comunitats Europees. En les eleccions del 1986 i el 1989 el PSOE conservà la majoria absoluta, bé que cada cop més migrada (de 184 a 176 diputats) a conseqüència de diverses mesures impopulars que provocaren mobilitzacions —entre les quals la vaga general del 1988, que acabà d'alienar-li el tradicional suport de la mateixa UGT—, però també de les acusacions de corrupció que implicaven dirigents del partit. En les primeres eleccions al Parlament Europeu (1989), el PSOE continuà al davant de les altres forces polítiques de l'estat (27 diputats). Al començament del 1991, el nomenament de Narcís Serra com a vicepresident del govern en substitució d'Alfonso Guerra inicià una etapa de lluites internes entre els partidaris d'un socialisme més ortodox, dirigit pel mateix Guerra, i el corrent més pròxim a posicions liberals pel qual es decantava cada cop més González, etapa que hom donà per tancada el 1994 amb el nomenament de Ciprià Ciscar com a secretari d'organització del PSOE en substitució de Guerra (en el càrrec des del 1991). A mitjan 1992 el PSOE arribà al nivell més baix de popularitat. Molt pressionat per l'oposició del PP, González hagué de convocar eleccions anticipades al juny del 1993 i, bé que en sortí vencedor, aquest cop perdé la majoria absoluta (159 diputats). Per tal de poder governar en minoria, González féu un pacte de legislatura amb nacionalistes bascs (PNB) i catalans (CiU). Tanmateix, el manteniment de la pressió per part del PP i el descobriment de nous casos de corrupció (que comportaren, entre d'altres, la dimissió del vicepresident del govern Narcís Serra el 1995) accentuaren el desgast del PSOE, evident primer en les eleccions al Parlament Europeu del 1994 (22 escons), i més tard en les autonòmiques del 1995, on perdé en 5 de les 8 comunitats autònomes que governava des del 1991. Finalment, en les eleccions generals anticipades del març del 1996, el PSOE fou derrotat pel PP, i restà com a primera força de l'oposició al Congrés dels Diputats amb 141 escons. El 1997, Joaquín Almunia succeí F.González en la secretaria general del partit, substituït el 1998 per Josep Borrell, el qual dimití l'any següent. El 2000 fou elegit en el càrrec José Luís Rodríguez Zapatero. Als Països Catalans la implantació del PSOE fou lenta i especialment dèbil al Principat. A les Illes aconseguí en el primer terç del s XX d'exercir un domini majoritari sobre el moviment obrer mallorquí. Al País Valencià tingué un fort reducte a la zona d'Elx i Alacant, que posteriorment, durant la Segona República, s'estengué a una part de les regions de Xàtiva i València. Amb la democràcia, el Partit Socialista del País Valencià integrà les diverses formacions socialistes existents al país. A Catalunya, després del franquisme es produí la unificació del socialisme, que acabà amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) el 1978.
Partits catalans. Convergència i Unió (CiU)
Coalició estable pactada el 1978 entre els partits Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya com a alternativa de centre nacionalista al Principat. Obtingué 8 diputats i 1 senador en les eleccions legislatives de l'estat espanyol del 1979. El 1980, amb 43 diputats, esdevingué la primera força al Parlament de Catalunya, i Jordi Pujol i Soley ocupà la presidència de la Generalitat de Catalunya. El 1982 assolí 12 diputats a corts i, en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, 5 senadors. El 1984, en les eleccions al Parlament català aconseguí, amb 73 diputats, la majoria absoluta, que mantingué en les eleccions del 1988 (69 diputats) i del 1992 (70), però que perdé en les del 1995 (60) i 1999 (56) tot i continuar com a primera força. En les eleccions del 1986 assolí 18 diputats a corts i 8 senadors, en les del 1989, 18 diputats i 10 senadors, i en les del 1993, 17 diputats i 10 senadors. La pèrdua de la majoria absoluta per part del PSOE en aquesta consulta obligà els socialistes a establir un pacte de governabilitat amb CiU, situació que es repetí en les eleccions generals anticipades del març del 1996 amb la victòria per majoria relativa del Partido Popular. CiU, que havia obtingut 16 diputats i 8 senadors, donà el seu suport extern al PP després de pactar un programa de govern. En les eleccions del 2000 oconseguí 15 escons. L'obtenció de majoria absoluta per part del PP i, al Parlament català, la dependendència de CiU d'aquest partit per a poder governar modificaren substancialment la relació entre ambdues formacions. Pel desembre del 1994 Miquel Roca abandonà el càrrec de portaveu de la coalició al Congrés dels Diputats, en el qual fou substituït pel convergent Joaquim Molins i, el 2000, per Xavier Trias. Al Parlament Europeu, CiU ha obtingut, successivament, una representació de 3 (1987), 2 (1989), 3 (1994) i 3 (1999) diputats.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa, etc) i revistes ("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell, etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicanocatalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des del 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista, donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament, en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982. Vers el 1977 rebé incorporacions de signe liberal (J.M.Pi-Sunyer, J.Hortalà, Jaume Carner) i nacionalista (una part del FNC). El 1980, amb 14 diputats al Parlament català, prestà suport al govern Pujol, mentre es distanciava dels socialistes. En les eleccions al Parlament català del 1984 —5 diputats— el seu electorat minvà. L'accés de Joan Hortalà a la secretaria general (1987) no millorà els resultats en les successives eleccions catalanas (1988) i generals (1989). Aquest any, Àngel Colom, amb el suport que li donà la incorporació d'un sector de la Crida a la Solidaritat i de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, substituí Hortalà en el càrrec i inicià una línia més radical, amb l'independentisme com a eix vertebrador del programa del partit, abandonant el federalisme i amb la projecció a tots els Països Catalans. En les eleccions autonòmiques del 1992, Esquerra Republicana es convertí en la tercera força catalana, amb 11 escons, posició que perdé en les eleccions del 1995, tot i aconseguir dos escons més, i que recuperà el 1999. En les eleccions generals del 1993, el 1996 i el 2000 obtingué un escó al Congrés dels Diputats. La creixent contestació al lideratge de Colom des del 1995 provocà una crisi que desembocà l'any següent en una escissió encapçalada pel mateix Colom i en l'elecció de Josep Lluís Carod-Rovira i Jordi Carbonell com a secretari general i president del partit, respectivament. En l'àmbit europeu, Esquerra Republicana formà, amb Eusko Alkartasuna i el Bloque Nacionalista Galego, la coalició Europa dels Pobles, formació amb representació al Parlament Europeu el 1987 i el 1999.

El nou projecte polític, dirigit per Josep Lluís Carod-Rovira, es caracteritzà per la voluntat de generar un discurs nacionalista d'esquerra que, sense renunciar a l'independentisme, adquirís la credibilitat i força suficients per a assumir tasques de govern. El 22è Congrés Nacional, celebrat a Girona al juliol del 1998, reelegí Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general. Les eleccions municipals del juny del 1999 refermaren el partit com a tercera força en aquest àmbit, després d'aconseguir 672 regidories, 45 alcaldies, dues presidències comarcals i representació a les quatre diputacions provincials. En les eleccions al Parlament Europeu del 1999, participà amb la coalició nacionalista Independents per a l'Europa dels pobles, juntament amb el PNB i EA. Obtingué un diputat, l'advocat nord-català Miquel Mayol, amb l'escó compartit amb el candidat d'Eusko Alkartasuna. En el debat previ a les eleccions catalanes, ERC rebutjà les ofertes d'unió de les esquerres fetes per Pasqual Maragall i optà per mantenir un projecte d'esquerra nacional enmig de la bipolarització entre les candidatures de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. En les eleccions al Parlament del 17 d'octubre de 1999, ERC assolí 12 diputats i perdé un escó respecte de les anteriors eleccions. No obstant això, la posició de minoria del govern de CiU reforçà la situació d'ERC, que s'abstingué en l'elecció del president de la Generalitat. Al març del 2000, el partit obtingué els seus millors resultats en unes eleccions generals, amb l'obtenció d'un escó, que fou ocupat per Joan Puigcercós. Pel que fa al Senat, l'aliança amb PSC i IC sota el nom d'Entesa Catalana de Progrés permeté la presència d'ERC a la cambra alta. Al llarg del 2000, ERC debaté la possibilitat de col·laborar amb el govern de CiU. La proposta de Carod-Rovira en aquest sentit fou posteriorment rebutjada pel govern de Jordi Pujol. En el seu 23è Congrés Nacional, celebrat el maig del 2001, ERC aprofundí aquesta línia política i reafirmà el lideratge de Carod-Rovira.
Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
Formació política creada al maig del 1998. Sorgí a partir de diversos col·lectius escindits d'Iniciativa per Catalunya, com el PSUC-viu o el col·lectiu Roig-Verd-Violeta. També integrà el PCC i alguns grups alternatius, llibertaris i republicans. Malgrat ser una formació política autònoma, és el referent polític a Catalunya d'Izquierda Unida, que en promogué la constitució. En les eleccions municipals del 1999 aconseguí representació en alguns ajuntaments importants com el de Badalona o l'Hospitalet. No obtingué representació parlamentària ni en les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999 ni en les del Congrés dels Diputats del 2000.
Iniciativa per Catalunya (IC)
Federació de partits fundada al febrer del 1987 pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de Catalunya, que el 1988 abandonà la formació. Aglutina diverses tendències a l'esquerra del PSC. Rafael Ribó en fou president en 1987-93, succeït per Joan Saura fins el 1996, que Ribó tornà a ocupar el càrrec. En les eleccions del 1988, el 1992, el 1995 i el 1999 al Parlament de Catalunya obtingué 9, 7, 11 i 5 escons, respectivament. Fora de Catalunya, es presentà a les eleccions conjuntament amb Izquierda Unida fins el 1996, formació dins de la qual obtingué 3 (1989 i 1993) i 2 diputats (1996) en les consultes a les Corts Espanyoles. Al Parlament Europeu mantingué un diputat el 1987, el 1989 i el 1994. El 1997, les creixents divergències amb la direcció d'Izquierda Unida motivaren el trencament de l'aliança entre ambdues formacions; un sector fidel a les directrius d'Izquierda Unida s'escindí d'IC amb el nom d'Esquerra Unida i Alternativa.
A les tensions amb Izquierda Unida se sumaren les tensions entre la direcció i el sector crític. El congrés del PSUC del 1998 produí l'escissió dels sectors que crearen Esquerra Unida i Alternativa, vinculada a Izquierda Unida. L'escissió tingué efectes electorals per a IC-Verds, tot i que en les eleccions municipals del 1999 mantingué la seva representació municipal. Pel que fa a les eleccions europees, IC liderà la coalició Els Verds-L'esquerra dels pobles, que per pocs vots no aconseguí representació. IC es decantà per la unió de les esquerres en les eleccions al Parlament de Catalunya, i es presentà en coalició amb el PSC-PSOE-Ciutadans pel Canvi a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Aconseguí 2 diputats en les llistes conjuntes amb el PSC-PSOE-CpC (que després s'incorporaren al grup parlamentari d'IC) i 3 a Barcelona. Els resultats acusaren l'efecte de les escissions, ja que perdé 6 escons amb relació a les eleccions anteriors. En les eleccions generals del 2000 obtingué un diputat per Barcelona, càrrec que fou ocupat per Joan Saura. Els dies 25 i 26 de novembre de 2000 es realitzà la sisena assemblea, en la qual Rafael Ribó abandonà la presidència de la formació, que passà a Joan Saura. D'altra banda, en l'àmbit estatal es decantà per edificar un espai polític ecosocialista i contribuí decisivament a la constitució, al maig del 2001, de la federació Los Verdes-Izquierda Verde, en la qual s'integrà.
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Partit constituït a Barcelona el 1978 per fusió dels preexistents Partit Socialista de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Federació Socialista Catalana. Federat al PSOE i estretament vinculat amb la UGT catalana, han estat primer secretari Joan Reventós i Carner (fins el 1983), Raimon Obiols i Germà (1983-96) i Narcís Serra i Serra (des del 1996). Ernest Lluch, Lluís Armet, Isidre Molas, Jaume Sobrequés, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Solé i Tura, Josep Borrell i Joaquim Nadal en són destacats dirigents. El partit hagué d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començamament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats obtinguts en les eleccions generals (17 diputats el 1979, 25 el 1982, 22 el 1986, 20 el 1989, 18 el 1993 i 19 el 1996). Amb cinc ministres (E.Lluch, N.Serra, J.Majó, J.Borrell i J.Solé Tura) i un vicepresident (N.Serra entre 1991-96) en el govern socialista de l'estat (1982-96), es disputa amb CiU el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des de les eleccions municipals del 1979 ha ocupat ininterrompudament les alcaldies de Girona (J.Nadal) i Barcelona (N.Serra fins el 1982, el qual fou succeït per P.Maragall i, des del 1997, Joan Clos). En canvi, tant l'assentiment als dictats del PSOE com la tradicional abstenció d'amplis sectors procedents de la immigració li han valgut successives derrotes en les eleccions al Parlament català, on ha liderat l'oposició al govern Pujol amb 33 escons (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992) i 34 (1995). El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i IC-V li proporcionà 52 escons, encara tres per sota CiU. El 1994, les diferències entre els diversos corrents a l'interior del partit conduïren a la formació d'una direcció col·legiada formada per J. Reventós (president), R.Obiols (primer secretari) i J.M.Sala, N.Serra, P.Maragall i J.Borrell (secretaris nacionals). En una ulterior renovació (1996), Obiols passà a ocupar la presidència del partit i Serra la primera secretaria.
El 1998, en les eleccions primàries del PSOE per a elegir el candidat a la presidència del govern de l'estat, la militància del PSC donà suport de manera majoritària a la candidatura de Josep Borrell. El 6 de març de 1999, Pasqual Maragall fou proclamat candidat a la presidència de la Generalitat després d'haver guanyat les eleccions primàries del PSC. En les eleccions municipals i europees del 1999 el partit tornà a ésser la primera força política en nombre de vots a Catalunya. El partit es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb Ciutadans pel Canvi i Iniciativa per Catalunya-Els Verds (aquesta darrera es presentà per separat a Barcelona). Per primer cop en unes eleccions catalanes, PSC-CpC fou la força política més votada, tot i que aquests resultats no comportaren la victòria en nombre d'escons. En les eleccions generals del 12 març de 2000 el partit experimentà un lleuger retrocés, en passar de 19 a 17 escons, però es mantingué com a primera força electoral a les circumscripcions catalanes, amb el 34% dels vots. Pel que fa al Senat, el PSC es presentà amb la candidatura Entesa Catalana per al Progrés, juntament amb ERC i IC. El 9è Congrés del PSC celebrat el 18 de juny de 2000 a Barcelona, implicà canvis importants en la direcció del partit. Pasqual Maragall fou elegit president del partit i Josep Montilla primer secretari, mentre que dos dirigents històrics, Narcís Serra i Raimon Obiols, n'abandonaren la direcció. L'òrgan de premsa del PSC és "L'Opinió Socialista".

Partit Popular de Catalunya (PPC)
Nom del Partido Popular a Catalunya. Els migrats resultats del PP portaren a la substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras a la presidència del partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17 el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 la delegació catalana del PP passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a conseqüència de l'anomenat 'gir catalanista' promogut pel ministre d'afers estrangers Josep Piqué.

Partits bascos. Eusko Alkartasuna (EA)
Partit basc creat el 1986 a partir de l'escissió en el PNB d'un sector encapçalat per Carlos Garaikoetxea. En les eleccions del 1986 i el 1990 esdevingué la quarta força dels parlaments autonòmics del País Basc i Navarra amb 13 i 9 escons, i 4 i 3 escons, respectivament, però la seva presència es reduí posteriorment a 8 (1994) i a 6 (1998) diputats al País Basc i a 2 (1995) i 2 (1999) escons a Navarra. En les eleccions al Parlament Europeu del 1987 i el 1989 aconseguí un diputat per la coalició Europa dels Pobles, integrada dins del grup nacionalista i ecologista Arc Iris, escó perdut el 1994 però recuperat el 1999. El 1998 entrà al govern de Juan José Ibarretxe i ocupà tres conselleries del govern basc. Des del 1999 el partit és presidit per Begoña Errazti. En les eleccions generals del 2000 aconseguí un diputat. Al maig del 2001, en coalició amb el PNB, obtingué 8 escons i s'incorporà en el nou govern basc.

Herri Batasuna (HB)
Coalició basca formada arran de les eleccions generals del 1979. Té l'origen en la Mesa de Alsasua, constituïda el 1977 per forces de l'esquerra abertzale (ESB, ANV, EIA, que l'abandonà, HASI [ex EHAS] i LAIA). El 1979 rebutjà l'estatut d'autonomia, política que li valgué 3 escons en les eleccions generals. Segona força al parlament autonòmic el 1980 (11 escons), posteriorment ha mantingut un espai electoral considerablement estable: en la representació autonòmica, al País Basc obtingué 11 escons el 1984 i el 1994; 13, el 1986 i el 1990; 14, el 1998, però 7, el 2001. A Navarra foren 6 (1983 i 1995), 7 (1987 i 1991) i 8 (1999) els diputats elegits. En l'àmbit estatal, obtingué successivament 2, 5, 4, 2 i 2 escons els anys 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996, respectivament. En les eleccions europees del 1987 i del 1989 obtingué un diputat. Reivindica la retirada de les forces de seguretat de l'estat, la unificació política amb Navarra i amb els departaments bascs de l'estat francès per a constituir el territori basc d'Euskal Herria, i la independència a través de l'autodeterminació. Ha practicat la confrontació sistemàtica amb els partits bascs d'obediència estatal i l'absentisme a les cambres del govern central i, amb un parèntesi (1998-2000), a les autonòmiques, però no així als ajuntaments. L'actitud de connivència davant el terrorisme d'ETA n'ha fet un objectiu freqüent de la repressió policíaca i judicial i d'accions terroristes, com ara l'assassinat del seu dirigent Santiago Brouard (1985) i del diputat a Corts Josu Muguruza (1989). El progressiu setge a ETA, sobretot des de la creixent col·laboració policíaca francesa i del pacte d'Ajuria Enea (1988), obrí un debat a l'interior d'HB (contrari al pacte) sobre el suport a aquella organització, en el qual prevalgueren les tesis menys conciliadores. Els anys següents es mantingué la no-condemna als atemptats d'ETA, i proliferaren les mobilitzacions contra la dispersió fora del País Basc dels presos etarres i contra les mesures policíaques, els actes vandàlics, les intimidacions i els disturbis. Des del 1997, la creixent pressió de la societat basca i de la resta de l'estat (suscitada sobretot pels assassinats d'ETA de personalitats, que tingueren una gran repercussió social) accentuà l'aïllament d'HB, la direcció de la qual fou empresonada, acusada de col·laboració amb ETA. Al març, la ruptura del pacte d'Ajuria Enea i, al setembre, l'anunci per part d'ETA d'una treva indefinida trencaren l'aïllament d'HB que, el mateix mes, signà, amb la resta de partits nacionalistes bascs i IU, l'anomenada 'declaració de Lizarra', que advocava per la negociació amb ETA. Després de les eleccions autonòmiques (octubre del 1998), Euskal Herritarrok ('Ciutadans bascs', nom amb el qual concorria HB a la consulta) donà suport al candidat del PNB a lehendakari. Bé que compartí amb el PNB i EA la iniciativa sobiranista de l'Assemblea de municipis bascs (Udalbitza), el trencament de la treva d'ETA, la represa dels atemptats (desembre del 1999) i la continuació de la violència al carrer (en basc, kale borroka), davant de les quals HB no modificà l'actitud de connivència, comportaren al juny del 2000 la ruptura amb el nacionalisme moderat i l'abandó del parlament. En les eleccions anticipades del maig del 2001, el fort descens del vot conduí a remodelar l'organització i a canviar-ne la denominació, que passà a ésser Batasuna ('unitat').
A l'octubre del 1998 es presentà a les eleccions al Parlament Basc sota les sigles d'Euskal Herritarrok. Durant els anys 2000 i 2001 HB abordà un procés de refundació que condugué a la seva conversió en Batasuna, al juliol del 2001, de la qual es desmarcà el corrent intern Aralar, descontent amb la línia oficial, especialment pel que fa a la seva actitud envers l'actuació d'ETA. Al maig del 2001 hagué d'afrontar la il·legalització de les seves joventuts.
Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El 1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons. En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la República. Mort Aguirre a l'exili el 1960, fou substituït en el càrrec per Leizaola, també membre del PNB. El partit prengué part en la resistència francesa durant l'ocupació nazi i a la seva seu parisenca es constituïren els NEI, germen de la Unió Mundial Demòcrata Cristiana. Legalitzat el 1977, en les eleccions generals d'aquest any el PNB obtingué 8 diputats i 3 senadors, que passaren a 7 i 8 el 1979, 8 i 7 el 1982, 6 i 7 el 1986, 5 i 4 el 1990, 5 i 3 el 1993, 5 i 4 el 1996 i 7 i 6 el 2000. Les eleccions municipals del 1979 convertiren en hegemònica la seva presència als territoris bascs, reproduïda en les noves institucions autonòmiques (25 dels 60 escons) del 1980, a partir de l'Estatut de Gernika, mercès a l'absentisme dels parlamentaris d'Herri Batasuna. Fruit d'aquesta situació fou la constitució (1980), amb Carlos Garaikoetxea Urriza com a lehendakari, d'un govern basc monocolor que permeté al PNB de governar amb comoditat i d'encaminar tot el procés autonòmic malgrat la persistència del terrorisme d'ETA. Consolidat com a primera força electoral i social a les tres províncies d'Àlaba, Guipúscoa i Biscaia, amb una certa presència a Navarra (3 diputats al parlament foral), revalidà el seu triomf als comicis autonòmics del 1984 (32 escons), però l'enfrontament entre l'aparell del partit, dominat per Xabier Arzallus, i el lehendakari forçaren la dimissió d'aquest, el qual, substituït per José Antonio Ardanza Garro, protagonitzà el 1985 una escissió que donà lloc a Eusko Alkartasuna i que tornà a repercutir negativament en els resultats de les eleccions autonòmiques del novembre (17 escons), com a resultat del qual el PNB establí un pacte de legislatura amb el PSOE basc (1985), que es repetí (amb 22 escons) el 1990 i el 1994, que s'hi afegí EA. El 1988 el PNB fou, amb la resta de partits bascos llevat d'HB, cosignant del pacte d'Ajuria Enea, que estipulava una acció concertada contra ETA. El 1993 i el 1996, el PNB donà, respectivament, el seu suport als governs en minoria socialista i popular al Parlament espanyol. La ruptura del pacte d'Ajuria Enea el 1998 i l'anunci d'una treva per part d'ETA precipità l'apropament del PNB a HB en l'anomenat pacte de Lizarra, de caire sobiranista, i en una coalició de govern PNB-HB, presidit per Juan José Ibarretxe, després de les eleccions del gener de 1999 (21 escons). Aquest viratge precipità una duríssima campanya del PP sobre el PNB, especialment a partir de la represa dels atemptats per part d'ETA, acusant-lo pràcticament de connivència amb ETA. Un dels resultats d'aquesta reacció fou l'expulsió del PNB de la Internacional Demòcratacristiana, el 2000, any en que també el PNB trencà els pactes amb HB. Tanmateix, en les eleccions anticipades de l'abril del 2001, el PNB reforçà la seva representació al parlament basc (25 escons), reforçat, a més per la coalició amb EA, amb la qual formà govern presidit, de nou, per Ibarretxe.

Altres partits. Bloque Nacionalista Galego (BNG)
Partit nacionalista gallec fundat el 1982. En el seu origen fou una agrupació de partits nacionalistes d'esquerres. Liderat des de la seva fundació per Xosé Manuel Beiras, els conflictes interns i l'escassa implantació el dugueren a abandonar el radicalisme inicial i a situar-se al centreesquerra, amb la qual cosa els seus resultats electorals experimentaren una progressió: d'un diputat autonòmic el 1985, passà a 5 el 1989, a 13 el 1993 i a 18 el 1997 (segona força política gallega). El 1996 aconseguí representació al Congrés (2 diputats), que augmentà a 3 el 2000. En les municipals del 1999 només obtingué 13 alcaldies, per bé que de ciutats importants com ara Vigo, Ferrol i Pontevedra.
Coalición Canaria (CC)
Coalició de partits regionalistes canaris, fundada el 1993. Resultat de l'aliança al voltant de la Agrupación de Independientes de Canarias, el 1995 i el 1999 fou la força més votada en les eleccions autonòmiques de Canàries (21 i 24 escons), on des d'aleshores governa en coalició amb el Partido Popular. Té representació al Congrés dels Diputats (quatre escons el 1996 i el 2000) i al Senat (1 i 4 senadors). Des del 1999 n'és el president Paulino Rivero.
Unió Valenciana (UV)
Partit polític regionalista valencià fundat a València el 1982 per V.González Lizondo i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d'una 'llengua valenciana' amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit (1982-95) les tensions amb el sector liderat pel nou president, H.Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre del 1996. Unió Valenciana obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, 2 en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí 6 escons els anys 1987 i 1991 i 5 el 1995. Aquest any, UV féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d'UV, el govern valencià mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la normalització lingüística en general. En les eleccions del 1999 UV patí una forta davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou substituït per J.M.Chiquillo en la presidència del partit.
Eleccions a Corts Generals. Eleccions generals
Procediment de designació dels escons de les cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat), mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades.
Eleccions generals de 1977
Eleccions celebrades el 15 de juny de 1977, les primeres eleccions democràtiques celebrades des de feia més de quaranta anys.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 166 (majoria relativa); PSOE, 118; PCE-PSUC, 19; AP, 16; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; PNB, 8; PSP-US, 6; UCD-IDCC, 2; EC (Esquerra de Catalunya), 1; EE, 1; CAIC (Candidatura Aragonesa Independiente de Centro), 1, i CIC (Candidatura Independiente de Centro), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 15; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; UCD, 9; PSUC, 8; UDC-IDCC, 2; Esquerra de Catalunya, 1, i AP, 1.
Eleccions generals de 1979
Eleccions celebrades l'1 de març de 1979. Van ratificar els resultats de les eleccions anteriors, el 1977, però amb un triomf més ajustat d'UCD.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 168 (majoria relativa); PSOE, 121; PCE-PSUC, 23; CD (Coalición Democrática), 10; CiU, 8; PNB, 7; PSA (Partido Socialista de Andalucía), 5; HB, 3; UN (Unión Nacional), 1; ERC, 1; EE, 1;  UPC (Unión del Pueblo Canario), 1, i PAR (Partido Aragonés Regionalista), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 17; CC-UCD, 12; PSUC, 8; CiU, 8, ERC, 1 i CD, 1.
Eleccions generals de 1982
Eleccions generals celebrades el 28 d'octubre de 1982, que es van saldar amb un triomf espectacular al PSOE, l'enfonsament de la UCD i del PCE, l'ascens relatiu d'AP i la consolidació de CiU i PNB. Feia 46 anys que l'esquerra no accedia al poder, i ara ho feia amb majoria absoluta.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 202 (majoria absoluta); Coalición Popular (Alianza Popular, Partido Popular Democrático i Unión Liberal), 107; CiU, 12; UCD, 11; PNB, 8; PCE-PSUC, 4; CDS, 2; HB, 2; ERC, 1, i EE, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 25; CiU, 12; AP, 8; PSUC, 1, i ERC, 1.

Eleccions generals de 1986
Eleccions celebrades el 22 de juny de 1986. Van donar per segona vegada consecutiva la majoria absoluta al PSOE.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 184 (majoria absoluta); Coalición Popular, 105; CDS, 19; CiU, 18; IU, 7; PNB, 6; HB, 5; EE, 2; CG (Coalición Galega), 1; PAR, 1; AIC (Agrupaciones Independientes de Canarias), 1,  i UV (Unió Valenciana), 1. 
A Catalunya, PSC-PSOE, 21; Ciu, 18; CP, 6; CDS, 1 i PSUC, 1.
Eleccions generals de 1989
Eleccions celebrades el 29 d'octubre de 1989. Van donar per tercera vegada consecutiva la majoria absoluta al PSOE.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 175 (fregant majoria absoluta); PP, 107; CiU, 18; IU, 17; CDS, 14; PNB, 5; HB, 4; PA (Partido Andalucista), 2; UV, 2; EA, 2; EE, 2; PAR, 1, i AIC, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 20; CiU, 18; PP, 4; IC, 3, i CDS, 1.
Eleccions generals de 1993
Eleccions celebrades el 6 de juny de 1993, que van donar el quart triomf consecutiu als socialistes, però aquest cop només van obtenir la majoria relativa, la qual cosa va obligar el president Felipe González a buscar el pacte amb els nacionalistes moderats bascos (PNB) i catalans (CiU).
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 159 (majoria relativa); PP, 141; IU, 18; CiU, 17; PNB, 5; CC (Coalición Canaria), 4; HB, 2; ERC, 1; PAR, 1; EA, 1, i UV, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 18; CiU, 17; PP, 8; IC, 3, i ERC, 1.
Eleccions generals de 1996
Eleccions celebrades el 3 de març de 1996. Van suposar el triomf del PP de José María Aznar, encara que només va obtenir majoria relativa. D'aquesta manera, acabaven més de tretze anys de govern socialista.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PP, 156 (majoria relativa); PSOE, 141; IU, 21; CiU, 16; PNB, 5; CC, 4; BNG, 2; HB, 2; ERC, 1; EA, 1, i UV, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 19; CiU, 16; PP, 8; IC-EV, 2, i ERC, 1.
Eleccions generals de 2000
Eleccions celebrades el 12 de març de 2000. El PP va aconseguir per primera vegada la majoria absoluta i va poder governar en solitari.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PP, 183 (majoria absoluta); PSOE, 125; CiU, 15; IU, 8; PNB, 7; CC, 4; BNG, 3; PA, 1; ERC, 1; IC-V, 1; EA, 1, i CHA (Chunta Aragonesista), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 17; CiU, 15; PP, 12; ERC, 1, i IC-V, 1.
Eleccions al Parlament de Catalunya. Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980
Eleccions celebrades el 20 de març de 1980. Eren les primeres eleccions autonòmiques de Catalunya des de Segona República.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 43 (majoria relativa); PSC-PSOE, 33; PSUC, 25; CC-UCD, 18; ERC, 14 i PSA (Partido Socialista de Andalucía), 2.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984
Eleccions celebrades el 29 d'abril de 1984. CiU va aconseguir la majoria absoluta davant la feblesa de la resta de partits.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 72 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 41; AP, 11; PSUC, 6, i ERC, 5.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1988
Eleccions celebrades el 29 de maig de 1988. CiU va repetir majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 69 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 42; IC, 9; ERC, 6; AP, 6, i CDS, 3.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1992
Eleccions celebrades el 15 de març de 1992. CiU aconseguia per tercera vegada consecutiva la majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 70 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 40; ERC, 11; IC-EV, 7, i PP, 7.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1995
Eleccions celebrades el 19 de novembre de 1995. CiU perd la majoria absoluta, trencant-se la dinàmica de les eleccions de 1984, 1988 i 1992, en les que va aconseguir la majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 60 (majoria relativa); PSC-PSOE, 34; PP, 17; ERC, 13, i IC-EV, 11.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1999
Eleccions celebrades el 17 d'octubre de 1999. CiU obté una victòria ajustadíssima.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 56 (majoria relativa); PSC-PSOE, 52; PP, 12; ERC, 12, i IC-EV, 3.
Eleccions municipals. Eleccions municipals
O eleccions locals. Procediment de designació de l'equip de govern municipal (alcalde i regidors), mitjançant votació. El procés elctoral es repeteix invariablement cada quatre anys.
Les primeres eleccions municipals des de la Segona República es van celebrar el 3 d'abril de 1979. Des de llavors s'han fet eleccions municipals el 8 de maig de 1983, el 10 de juny de 1987, el 26 de maig de 1991, el 28 de maig de 1995, el 13 de juny de 1999 i el 25 de maig de 2003.
Eleccions al Parlament Europeu. Eleccions europees
Procediment de designació dels diputats representants dels estats membres de la Unió Europea al Parlament Europeu. El procés elctoral es repeteix invariablement cada cinc anys.
Les primeres eleccions europees a l'Estat espanyol es van fer el 10 de juny de 1987 i s'han repetit el 15 de juny de 1989, el 12 de juny de 1994 i el 13 de juny de 1999.

Referèndums. Referèndum Reforma Política
Referèndum celebrat el 15 de desembre de 1976 perquè el poble es pronunciés sobre la Llei de Reforma Política. L'oposició moderada va propiciar el sí i la d'esquerres va defensar sense gaire èxit l'abstenció. El resultat fou favorable al govern per una aclaparadora majoria: van votar el 77,7 % dels electors; amb una abstenció del 23,3%; van votar sí el 94,2%; van votar no el 2,5%; vots en blanc, 3%,  i vots nuls, 0,3%. A Catalunya, van votar el 74% dels electors; amb una abstenció del 26%; van votar sí el 93,4%; van votar no el 2,1%; vots en blanc 4,3%, i vots nuls, 0,2%.
Referèndum Constitució
Referèndum celebrat el 6 de desembre de 1978 perquè el poble es pronunciés sobre la Constitució espanyola. Va ser aprovada majoritàriament. Amb una abstenció del 33%, que en el cas del País Basc fou del 54,5% a causa de la negativa dels nacionalistes a pronunciar-se, el 88% dels vots foren favorables a la nova Constitució i només el 8% foren negatius. Resultat del referèndum sobre la Constitució: votants, 67,2%; abstencions, 32,8%; van votar sí, 87,8%; van votar no, 7,8%; vots en blanc, 3,6%, i vots nuls: 0,8%.
Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya
Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979, perquè el poble català es pronunciés sobre l'Estatut d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el referèndum de l'Estatut del País Basc. L'Estatut català va ser aprovat per àmplia majoria (88,6%), encara que la participació no va ser gaire elevada (59,3%). A la província de Barcelona, el sí va guanyar amb el 88% dels vots; a Tarragona, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%, i a Girona, el 89,4%.
Referèndum OTAN
Referèndum celebrat el 12 de març de 1986 perquè el poble es pronunciés sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN. Els resultats foren: participació, 59,4%; abstenció, 40,6%; van votar sí, 52,5%; van votar no, 39,8%; vots en blanc, 6,5% i vots nuls, 1,1%. A Catalunya, al País Basc, a Navarra i a les Canàries, els vots foren majoritàriament negatius.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Llistat de personatges. 1.. La Monarquiaa.
2.. Presidents de Govern de l'Estat espanyol des de 19799.
3.. Presidents estatutaris de la Generalitat de Catalunya des de 19800.
4.. Presidents del Parlament de Catalunya des de 19800.
5.. Presidents estatutaris de la Generalitat Valencianaa.
6.. Presidents estatutaris del Govern Balearr.
7.. Presidents estatutaris del Govern Bascc.
8.. Presidents estatutaris de la Xunta de Galíciaa.
La MonarquiaLa Monarquia. Joan Carles I d'Espanya (1938)
Rei d'Espanya. Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies, quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es convertí en príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera; el 1993, a la mort del seu pare, n'heretà el títol de comte de Barcelona. Després de viure a Itàlia i Suïssa, el 1948 arribà a Espanya, on féu estudis humanístics i militars. El 1962 es casà amb la princesa Sofia de Grècia, filla del rei Pau I, i el 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d'Espanya i el designà successor seu en qualitat de rei. Assumí interinament les funcions de cap de l'estat pel juliol-setembre del 1974 i l'octubre-novembre del 1975, per malalties del dictador, i, a la mort d'aquest, fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975. D'ençà del 1976 (substitució de C.Arias per A.Suárez en la presidència del govern), afavorí la democratització del règim i contingué el malestar de l'exèrcit davant la reforma política i el terrorisme, i també millorà la imatge exterior de l'estat espanyol. Del seu matrimoni amb la reina Sofia nasqueren les infantes Helena (1963) i Cristina (1965) i el príncep d'Astúries, Felip (1968).
Sofia de Grècia (1938)
Reina d'Espanya. Filla gran del rei Pau I de Grècia i de Frederica de Hannover. Amb motiu de la invasió del seu país pels alemanys (1941) la família reial s'exilià a Creta, a Egipte i a l'Àfrica del Sud fins el 1947. Publicà un opuscle sobre les seves investigacions arqueològiques a l'Àtica. El 1962 es casà a Atenes amb el qui ha estat després rei Joan Carles I d'Espanya, de qui ha tingut tres fills. És una entusiasta patrocinadora de la música i el ballet.

Felip de Borbó i de Grècia (1968)
Príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer. Fill de Joan Carles I i de Sofia de Grècia, és l'hereu al tron d'Espanya.
Presidents de govern de l'Estat espanyol des de 1979. Suárez González, Adolfo (1932)
Polític castellà. Llicenciat en dret a Madrid, prestà serveis a la Delegación Nacional de Provincias (1958-64). Fou cap del Gabinete Técnico de la Vicesecretaría General del Movimiento i director del Gabinete Jurídico de la Delegación Nacional de Juventudes. Posteriorment esdevingué secretari general de Televisión Española i, més tard, director de la Primera Cadena de Televisión. Nomenat governador civil de Segòvia (1968), després fou director general de Radiodifusión y Televisión (1969-73). Pel març del 1975 ocupà la vicesecretaria general del Movimiento i, pel desembre següent, la secretaria general. Designat president del govern (juliol del 1976), impulsà la transformació del règim franquista en una democràcia de tipus occidental. Amb aquesta finalitat promogué la celebració d'un referèndum (15 de desembre de 1976), que li permeté de convocar eleccions generals, que tingueren lloc el 15 de juny de 1977. Guanyades per la coalició electoral Unión de Centro Democrático, que presidia, fou confirmat en el càrrec pel rei i formà un nou govern (juliol del 1977), en el qual introduí successius canvis parcials (febrer del 1978, abril del 1979, maig i setembre del 1980). Orientà amb criteri pragmàtic la configuració del nou sistema polític, tasca per a la qual obtingué el suport de l'oposició (pactes de la Moncloa, octubre del 1977), pactà amb J.Tarradellas el restabliment de la Generalitat de Catalunya i cultivà la seva popularitat com a líder carismàtic d'Unión de Centro Democrático. Fortament desgastat per l'exercici del poder i afeblit per les discòrdies al si del partit, pel gener del 1981 dimití la presidència del govern i la d'UCD, de la qual es separà i a l'agost del 1982 fundà un nou partit, Centro Democrático y Social (CDS). Diputat per Madrid (1977, 1979, 1982, 1986 i 1988), el 1989 fou nomenat president de la Internacional Liberal. El 1991, després dels mals resultats del CDS a les eleccions, dimití els seus càrrecs polítics. Duc de Suárez des del 1981, el 1994 la Generalitat li concedí el premi Blanquerna en agraïment a la seva tasca pel reconeixement i la projecció de Catalunya.
El 1991 decidí de renunciar tots els seus càrrecs polítics. El 1994 la Generalitat de Catalunya li concedí el premi Blanquerna en reconeixement a la seva contribució al desenvolupament i la projecció de Catalunya, guardó que recollí al gener del 1995. Al novembre del 1996 li fou lliurat el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia pel paper exercit durant la transició política espanyola.
Calvo Sotelo y Bustelo, Leopoldo (1926)
Polític castellà, nebot de José Calvo Sotelo. Enginyer de camins, participà en els plans de desenvolupament franquistes. Fou membre de l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas i procurador en corts (1971-75). Mort el general Franco, esdevingué ministre de comerç (1975-76) i d'obres públiques (1976-77), organitzà la Unión de Centro Democrático i ocupà encara la cartera de relacions amb la CEE (1978-80) i la vicepresidència per a afers econòmics (1980-81) abans de substituir A. Suárez com a president del govern (febrer del 1981 ­ desembre del 1982). La seva gestió tendí a la dretanització del sistema i es veié pertorbada per les discòrdies internes d'UCD, de la qual també exercí la presidència (1981-82). Fou diputat per Madrid en 1977-79, 1979-82 i 1982-86.
González Márquez, Felipe (1942)
Polític andalús. S'afilià el 1962 a les Juventudes Socialistas i, més tard (1964), al Partido Socialista Obrero Español en la clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 s'integrà a la comissió executiva del PSOE, del qual esdevingué primer secretari, sota el pseudònim d'Isidoro (1974). Mort Franco (1975), participà en les negociacions de la reforma democràtica i reeixí a donar del seu partit una imatge moderada que el convertí en la segona força política estatal i a ell en el líder de l'oposició. Malgrat que en el XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata l'apartaren uns mesos de la direcció del PSOE, hi retornà amb més força com a secretari general i cap indiscutit del socialisme espanyol (1979). Diputat al Congrés per Madrid des del 1977, a partir del 1982 presidí els governs del PSOE, partit que aquest any, el 1986 i el 1989 guanyà les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i occidentalista, el 1985 aconseguí l'ingrés espanyol a la CEE, i el 1987 es confirmava per referèndum la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la contestació social a la política econòmica liberal del seu govern anà augmentant i culminà el 1989 en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del PSOE, les divergències a l'interior d'aquest, la recessió iniciada el 1992 i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993, que aquest cop guanyà per majoria relativa. González governà amb el suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li fou retirat el 1995. Amb la derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març de 1996, abandonà la presidència del govern.
Les acusacions per corrupció d'alguns membres del seu partit, la crisi econòmica iniciada el 1992, les divergències a l'interior del partit i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993. Guanyà les eleccions, però perdé la majoria absoluta, i governà en minoria amb suport parlamentari de la coalició Convergència i Unió. La legislatura 1992-95 estigué marcada pels continus escàndols polítics i financers relacionats amb l'administració socialista, que, atiats per diferents mitjans de comunicació, deterioraren la imatge pública de Felipe González. Especialment greus foren la fugida i posterior captura i judici de l'antic director de la Guardia Civil, Luis Roldán, i les imputacions contra diversos exministres i altres alts càrrecs socialistes d'ésser responsables de l'activitat terrorista dels GAL. Perdé les legislatives del 3 de març de 1996 i passà a exercir de líder de l'oposició. En el 34è Congrés del PSOE, celebrat al juny del 1997, decidí no presentar-se a la reelecció a la secretaria general i fou substituït en el càrrec per Joaquín Almunia.
Des del 1997, que deixà la secretaria general del PSOE, es retirà de la primera línia política, tot i mantenir-se com a referent del partit. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés.

Aznar López, José María (1953)
Polític castellà. Llicenciat en dret, fou cap del Servei de Coordinació del ministeri d'economia. Fou diputat d'Alianza Popular per Àvila (1984-87) i per Madrid (1989), president d'AP per Castella i Lleó (1986) i d'aquesta comunitat autònoma (1989-90), i vicepresident (1989-90) i, des del 1990, president del Partido Popular. En guanyar aquest partit les eleccions generals el 1996, esdevingué cap de govern. La falta de majoria absoluta l'obligà a pactar el suport dels nacionalistes catalans (CiU) i bascs (PNB) i els regionalistes de Coalición Canaria. En aquesta legislatura prioritzà l'acompliment dels criteris per a l'accés a la moneda única europea (assolits el 1998). En les eleccions generals del març del 2000 revalidà el seu mandat, aquest cop amb majoria absoluta. A l'inici de la nova legislatura, la seva gestió es caracteritzà per la confrontació directa amb el nacionalisme basc com a part de l'estratègia governamental contra el terrorisme d'ETA, el reforçament de l'espanyolisme i la intensificació de les privatitzacions dels antics monopolis estatals. En les eleccions generals del 12 de març de 2000 aconseguí la majoria absoluta al Congrés i tornà a ésser investit president del govern espanyol. En la nova etapa com a president, sense necessitat de suports parlamentaris d'altres grups polítics, inicià un període de forta confrontació amb el Partit Nacionalista Basc. És vicepresident del Partit Popular Europeu i de la Unió Democràtica Internacional.
Presidents estatutaris de la Generalitat de Catalunya des de 1980. Pujol i Soley, Jordi (1930)
Polític. Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment universitari, pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages i fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) (1954). El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat. Acusat d'ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de "La Vanguardia", que havia insultat els catalans, i d'haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar. En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a la política amb el lema de "fer país", i aconseguí arreu l'adhesió de persones i de grups. Conseller-delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vice-president executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d'"El Correo Catalán" (1970-77) i de "Destino" (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l'Editorial Lavínia. Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual és el líder indiscutible; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. Diputat a les Corts Espanyoles (1977 i 1979), hi encapçalà la "minoria catalana" i, en 1977-80, fou conseller polític de la Generalitat provisional. El 1980 encapçalà les llistes de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, el qual l'elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. Des d'aquest càrrec ha desenvolupat una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en el marc de l'estat espanyol, posició que sovint li ha valgut confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts Espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l'autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l'estat. Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del Partit Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions de tribunal superior de justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt important de la seva actuació ha estat la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista. En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l'elecció a la vice-presidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d'Europa. Al començament del 1998 continuà garantint suport parlamentari al govern del Partit Popular. En les eleccions catalanes del 17 d'octubre de 1999, clarament polaritzades entre la seva candidatura i la de Pasqual Maragall, tornà a guanyar per sisena vegada consecutiva. Al novembre del mateix any el Parlament de Catalunya l'investí, un cop més, president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC. Les eleccions al Congrés dels Diputats del 12 de març de 2000 i la majoria absoluta que hi obtingué el PP suposaren una pèrdua de la influència que tenia el govern de la Generalitat sobre el govern de l'estat. A Catalunya, atesa la situació de govern en minoria al Parlament català, Pujol continuà acceptant la col·laboració amb el Partit Popular. En el congrés celebrat al novembre del 2000 fou reelegit president de CDC, inicià la complexa tasca de refundar la coalició amb UDC i promocionà Artur Mas com a futur líder del partit. Al març del 2001 anuncià que no es tornaria a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat, i assenyalà Artur Mas com el seu successor. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des dels turons a l'altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat reculls de discursos i conferències, entre els quals Tot compromís comporta risc (1997) i Passió per Catalunya (1999).
Presidents del Parlament de Catalunya des de 1980. Barrera i Costa, Heribert (1917)
Polític i científic, fill de Martí Barrera. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d'electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre National de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA). A més del seu treball com a especialista en química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d'investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes. El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l'ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí. El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular. Inicià la seva activitat política el 1934 a la FNEC, i el 1935 s'incorporà a les Joventuts d'ERC. Lluità durant la guerra de 1936-39 i, el 1952, després de tretze anys d'exili, emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat a corts (1977 i 1979), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984) i, en la primera legislatura, fou president de la cambra. Fou parlamentari europeu (1991-93) i, des del 1989, president d'ERC. Entre el 1989 i el 1995 fou president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i en 1991-93 fou parlamentari europeu. Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 acceleraren la seva retirada de la política activa. Al juliol d'aquell mateix any no optà a la reelecció a la presidència d'ERC, per estar en desacord amb la línia marcada per Àngel Colom. Fou substituït per Jaume Campabadal.
Coll i Alentorn, Miquel (1904-1990)
Historiador i polític. Fou un dels organitzadors de Palestra i dirigent de la joventut d'Acció Catalana Republicana (1931-32). El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern i del consell nacional i president. Enginyer industrial de professió, aviat inicià la seva activitat d'historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, a recer dels Estudis Universitaris Catalans, que reorganitzà amb Ramon Aramon (1942), i on succeí Ferran Soldevila com a professor d'història de Catalunya. Del 1969 al 1977 fou professor a la Universitat de Barcelona. Centrat en l'estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l'edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-51) i les d'altres cronicons catalans: el de Sant Cugat (1962), el de Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970). Es dedicà a desbrossar la part d'història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós (1953), Guillem Ramon de Montcada (La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, 1957), el fabulós Otger Cataló (1947-48) i el cas polèmic de Bernat Boades entorn de la falsificació del Llibre dels feits d'armes de Catalunya (1948); feu estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses. En articles i conferències tractà temes històrics, des de l'època visigòtica (sobre l'intrusisme reial en l'elecció de bisbes de Barcelona al s VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (adjunt el 1961, numerari el 1970), membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971), membre fundador de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946) i de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1951), delegat de l'IEC a la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970) i president de la Secció Historicoarqueològica de l'IEC. President del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu el 1976, des del 1977 en fou president honorari. Diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió el 1980, fou durant els quatre anys següents conseller adjunt a la presidència de la Generalitat i, del 1984 al 1988, president de la cambra autonòmica catalana. El 1988 deixà la presidència d'Unió Democràtica de Catalunya i l'agost del mateix any li fou atorgada la Medalla d'Or de la Generalitat. L'any de la seva mort hom publicà el seu darrer llibre Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda. El 1991 hom publicà un recull de treballs seus titulat Historiografia.
Xicoy i Bassegoda, Joaquim (1925)
Advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, s'especialitzà en assessoria empresarial i ha estat membre de la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Inicià la seva activitat política el 1954, en el Partit Demòcrata Cristià, i el 1975 s'incorporà a la Unió Democràtica de Catalunya, en la qual ha ocupat diversos càrrecs de direcció. Ha estat diputat al Congrés (1982-86) i membre de la diputació permanent del Congrés (1986). El 1986 fou nomenat conseller de justícia del govern de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins a les eleccions del 1988, després de les quals fou elegit president del Parlament català. El 1992 fou reelegit en el càrrec fins el 1995, que el substituí Joan Reventós i Carner.
Reventós i Carner, Joan (1927)
Polític. Fill de Manuel Reventós i Bordoy i nét de Jaume Carner i Romeu. Es llicencià en dret a Barcelona (1950), i a la universitat milità en el moviment catalanista (juntament amb Pere Figuera i Jordi Pujol, entre d'altres) i intervingué en la Primera antologia poètica universitària (1949). Havia format part del Grup Torras i Bages i de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Ingressà en el Moviment Socialista de Catalunya (1950) i n'esdevingué un dels líders, com, després, de la Convergència Socialista de Catalunya. Fou professor —expulsat— de les facultats de dret i d'econòmiques. Detingut per la seva militància de partit (1957), passà uns quants mesos a la presó. Vinculat a la Companyia d'Indústries Agrícoles per herència, treballà al grup editorial Seix-Ariel. Líder del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i cap de llista de la coalició electoral Socialistes de Catalunya (PSC-C i PSOE), fou elegit diputat al parlament (1977) i nomenat conseller de la Generalitat. En el 1978 fou elegit primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, després de la fusió dels dos PSC i de la federació catalana del PSOE. Reelegit diputat al Congrés per Barcelona el 1979, renuncià el càrrec el 1980 per disputar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, que no aconseguí. Líder de l'oposició al Parlament català, cercà la cohesió de les diverses tendències que integren el PSC, però el 1983 abandonà la secretaria general, passà a ocupar una presidència del partit més aviat honorífica i fou nomenat ambaixador a l'estat francès, càrrec que dimití el 1986. Senador en 1986-93, fou diputat al Parlament català des del 1988, i, en 1995-99, president d'aquesta cambra. L'any 2000 rebé la Medalla d'Or del Parlament. Amb el pseudònim de Pere Oliva publicà el llibre de poemes El Delta (1967). Ha publicat, entre altres, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en España (1960), Dos infants i la guerra (1975), Un sol combat (1986), Missió a París (1992) i Novíssimes semblances (2000).
Rigol i Roig, Joan (1943)
Polític. Ordenat de sacerdot, posteriorment se secularitzà i féu estudis d'administració i direcció d'empreses. En 1977-80 fou secretari general de l'organització de la petita i mitjana empresa de Catalunya (PIMEC). Membre d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1976, en fou elegit president el 1986. Fou diputat al Congrés (1979-83) per la coalició Convergència i Unió i representant de la Generalitat al Senat el 1993, cambra de la qual fou vicepresident primer fins el 1995. Conseller de treball (1980-84) i de cultura (1984-85), el 1999 fou elegit president del Parlament de Catalunya.
President d'Unió Democràtica de Catalunya en 1986-99, des del 1988 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya en totes les eleccions catalanes. Del 1993 al 1999 exercí de senador amb el càrrec de vicepresident de la cambra i en representació de la Generalitat. Després de les eleccions catalanes del 17 d'octubre de 1999 fou nomenat president del Parlament de Catalunya. És autor dels assaigs Crisi i país: reflexions a l'interior del meu poble (1982), Poble i consciència nacional (1986), Propostes i reflexions per al catalanisme polític (1989) i Política i comunitat (1996).
Presidents estatutaris de la Generalitat Valenciana. Lerma i Blasco, Joan (1951)
Polític valencià. Llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de València. Membre del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), l'any 1980 n'esdevingué el secretari general. Fou conseller de treball en el primer govern preautonòmic (1978-79), diputat a les Corts Generals per València (1979-83) i president de la Generalitat provisional (1982) i per les eleccions autonòmiques dels anys 1983, 1987 i 1991. En perdre el PSPV la convocatòria del 1995 deixà la presidència del govern valencià i fou nomenat ministre d'Administracions Públiques, càrrec que mantingué fins el 1996, que el PSOE fou derrotat pel PP en les eleccions generals. Perdé les eleccions a la Generalitat Valenciana del 28 de maig de 1995 i fou substituït per Eduardo Zaplana, del Partit Popular. Ocupà el càrrec de secretari general del PSOE-PSPV fins al congrés del juliol del 1997, en què renuncià a la reelecció, i és membre de l'executiva federal del PSOE.
Zaplana Hernández-Soro, Eduardo (1956)
Polític. Llicenciat en dret per la Universitat de València, fou diputat el 1977 per la UCD. Membre d'AP, el 1990 presidí la delegació del PP a Alacant. Alcalde de Benidorm (1991-94) i president regional del PP (1993), pel maig del 1995 guanyà, al capdavant del PP, la presidència de la Generalitat Valenciana i formà un govern de coalició amb Unió Valenciana, el secessionisme lingüístic del qual ha avalat amb mesures que han despertat polèmica per la seva oposició frontal al món universitari i a les institucions culturals en general. Per tal de desbloquejar aquesta situació, el 1998 creà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que no fou constituïda fins el 2001 i la composició de la qual pactà amb el PSPV. D'altra banda, ha impulsat una discutida política de grans obres públiques, una gestió de l'ens de comunicació públic autonòmic igualment polèmica, la liberalització d'alguns sectors i, pel que fa al finançament autonòmic, ha estat l'impulsor d'un model que l'ha acostat a les posicions de la Generalitat de Catalunya. El 1999 fou reelegit per majoria absoluta. Al febrer del 2002 fou elegit vicepresident del Comitè de les Regions de la UE. Pel juliol del 2002 fou elegit ministre de treball, motiu pel qual renuncià la presidència de la Generalitat Valenciana, que cedí a José Luis Olivas.
Olivas Martínez, José Luis (1952)
Polític. Llicenciat en Dret, participà en la fundació d'Unión de Centro Democrático (1977), partit pel qual fou elegit regidor de València (1979-81). El 1981 fou nomenat director general de Pressupostos de la conselleria d'Economia i Hisenda de la Generalitat Valenciana. Regidor de l'Ajuntament de València pel Partit Popular entre el 1987 i el 1995, fou tinent d'alcalde, delegat de l'àrea d'Hisenda i portaveu del Grup Popular a l'Ajuntament. El 1995 fou elegit diputat a les Corts Valencianes i nomenat conseller d'Economia i Hisenda de la Generalitat Valenciana. El 1997 esdevingué vicepresident primer del Govern valencià i el 2002 assumí la presidència de la Generalitat Valenciana.
Presidents estatutaris del Govern Balear. Cañellas i Fonts, Gabriel (1941)
Polític i advocat. Estudià dret a Deusto i a Valladolid i posteriorment exercí càrrecs directius en diverses empreses. D'ideologia conservadora, el 1978 ingressà a Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), partit amb què arribà a la presidència de les Balears pel juny del 1983 i revalidà el càrrec en les eleccions del 1987 i el 1991. Perdé la majoria absoluta en les eleccions del 28 de maig de 1995. Al juny del 1995 fou investit per quarta vegada president de les Balears, però al juliol, acusat d'irregularitats administratives en la contractació de les obres per a la construcció del túnel de Sóller, dimití com a president del govern i del PP a les Balears. Fou substituït en la presidència per Cristòfol Soler. Al juliol del 1997 fou absolt en el delicte de suborn per considerar-lo prescrit. El 1999 fou absolt per la justícia pel cas del túnel de Sóller. Aquest mateix any anuncià la seva retirada de la vida política.
Soler i Cladera, Cristòfol (1956)
Polític. Es llicencià en dret i ciències empresarials i es dedicà a l'empresa familiar. Ingressà al Partit Demòcrata Liberal d'Óscar Alzaga, formació que s'integrà dins Alianza Popular. Fou nomenat conseller d'economia i hisenda del primer govern de Gabriel Cañellas (1983), tot i que el 1987 abandonà la conselleria. El 1991 fou elegit president del Parlament balear, càrrec que exercí fins al juliol del 1995, quan fou investit president de les Illes en substitució de Gabriel Cañellas. Soler dimití al juny del 1996 i fou succeït per Jaume Matas.
Matas i Palou, Jaume (1956)
Polític. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València el 1978. Afiliat a Alianza Popular, fou cap del Servei de Finançament Autonòmic de les Illes Balears. Director general de Pressupostos de la Conselleria i membre dels grups de treball del Consell de Política Fiscal i Financera (1989-93), el 1993 fou nomenat conseller d'Economia i Hisenda, càrrec que deixà al juny del 1996, en ser elegit president del Govern Balear. Bé que el PP obtingué majoria relativa en les eleccions del 1999, el Pacte de Progrés de l'oposició li impedí renovar el càrrec. El 2000 fou designat ministre de medi ambient del govern espanyol.
Al juny del 1999 el seu partit, el PP, guanyà les eleccions al Parlament balear, però perdé la majoria absoluta i la resta de forces polítiques s'uniren per ocupar el Govern Balear. A l'abril del 2000, després de les eleccions al Congrés dels Diputats, fou designat ministre de medi ambient. L'any 2000 impulsà la posada en marxa del Pla Hidrològic Nacional, fet que generà importants protestes a diferents territoris de l'estat.
Antich i Oliver, Francesc (1958)
Polític. Llicenciat en dret, treballà en diversos organismes de l'ajuntament de Palma. Afiliat al PSOE, fou secretari de Política Institucional (1987-90) i d'ordenació del territori de la Comissió Executiva (1994-97) de la Federació Socialista de Mallorca, que presideix des del 1997 (des del 2000 amb el nom de Partit Socialista de les Illes Balears). Ha estat alcalde d'Algaida (1991-97) i, des del 1992, és diputat al Parlament Balear i conseller al Consell Insular de Mallorca, la Comissió de Medi Ambient del qual presidí en 1995-99. En les eleccions del 1999, un pacte entre els socialistes (segona força més votada), Unió Mallorquina, Esquerra Unida-Els Verds, el Pacte Progressista d'Eivissa i la Coalició d'Organitzacions Progressistes l'elegí president d'un govern de centreesquerra.
Presidents estatutaris del Govern Basc. Garaikoetxea Urriza, Carlos (1939)
Polític basc. Llicenciat en dret i en econòmiques per la universitat de Deusto, presidí durant deu anys la Cambra d'Indústria i Comerç de Navarra i fou membre del Consell Foral de Navarra. Afiliat al PNB, en fou president del 1977 al 1980. Diputat per Guipúscoa en les eleccions generals del 1979 i membre del Parlament Foral navarrès, fou designat el mateix any president del Consell General Basc preautonòmic, càrrec des del qual negocià amb A.Suárez l'Estatut de Gernika (1979). Lehendakari del govern basc en les eleccions al parlament basc (1980, reelegit el 1984), l'enfrontament amb X.Arzalluz el portà a dimitir el 1984 i encapçalar, el 1986, una escissió del PNB que adoptà el nom d'Eusko Alkartasuna (EA). En 1989-94 fou diputat al Parlament Europeu per la coalició Europa dels Pobles, i aquest darrer any fou elegit diputat al Parlament basc, càrrec que revalidà el 1998 i el 2001. Al novembre del 1999 dimití i va deixà de ser president d'Eusko Alkartasuna.
Ardanza Garro, José Antonio (1941)
Polític basc. Llicenciat en dret i figura destacada del moviment cooperativista a Euskadi, s'incorporà a les joventuts nacionalistes (ECI) el 1961, i al PNB el 1979. Alcalde d'Arrasate (1979-83) i diputat general de Guipúscoa des del 1983, la crisi interna del seu partit i la caiguda de Carlos Garaikoetxea el portaren, al gener del 1985, a la presidència del govern basc, càrrec en el qual fou reelegit el 1990 i el 1994, encapçalant governs de coalició amb el PSOE i, en la darrera legislatura, també amb Eusko Alkartasuna. Durant el seu mandat fou signat el pacte d'Ajuria Enea contra ETA (1988), el trencament del qual el 1998, amb motiu de la negativa del PP i el PSOE a subscriure un pla de pau proposat per Ardanza, determinaren la dissolució de la cambra i la convocatòria d'eleccions, a les quals aquest no es presentà. Al final del seu mandat proposà un pla de pau per al País Basc basat en el diàleg. Al desembre del 1998 deixà de ser lehendakari.
Ibarretxe Markuartu, Juan José (1957)
Polític basc. Economista, en 1983-87 fou alcalde de la seva ciutat natal. Procurador de les juntes generals d'Àlaba (1983-94), que presidí en 1986-91, des del 1984 és membre del parlament basc pel PNB, on fou president de la comissió d'economia i pressupostos (1986-94). Vicepresident del govern basc i conseller d'hisenda i administració pública del govern Ardanza (1995), el 1998 fou elegit lehendakari gràcies als vots del PNB, EA i Euskal Herritarrok (EH;), i formà un govern PNB-EA. El trencament de la treva d'ETA, que reprengué els atemptats, i l'hostilitat envers el PNB per part dels partits estatals arran del pacte de Lizarra (especialment per la inclusió d'EH) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al maig del 2001, en les quals la millora de resultats del seu partit li permeté revalidar el càrrec.
Presidents estatutaris de la Xunta de Galícia. Quiroga Suárez, José (1920)
Polític gallec. És metge de professió, i com a tal va exercir durant cinquanta anys a A Rúa. El seu interès per la política el va portar a fundar el Partit d'Acció Catòlica Orensana, el PP amb Pío Cabanillas i la UCD, i també va formar part de l'operació reformista amb Miquel Roca. Destacat dirigent polític, va ostentar nombrosos càrrecs públics. Va ser president de la Xunta de Galícia entre els anys 1979 i 1982, senador en quatre legislatures, diputat en el Parlament gallec, conseller de Sanitat i de Treball, vicepresident de la Comissió Política Econòmica i Fiscal de les Comunitats Autònomes, secretari de la Comissió de Drets Humans del Senat, i membre de la Comissió i del Consell d'Europa. Com president de la Galícia Preautonòmica, va viure el naixement i posterior fiançament de la Xunta de Galícia, i va ser testimoni directe de la redacció de l'Estatut d'Autonomia que va veure la llum a través de la Llei Orgànica 1/1981, de 6 d'abril. Gran afeccionat als estudis polítics i històrics sobre els quals té publicades diverses obres, conta en el seu haver amb altes distincions com la medalla de Caballero de la Orden de la Constitución i la Cruz de Venezuela de Fernández Miranda.
Fernández Albor, Gerardo (1917)
Polític gallec. Doctor en medicina i cirurgia. Fundador de l'Acadèmia Mèdico-Quirúrgica de Santiago de Compostel·la i de la Societat de Cirurgia de Galícia, la seva activitat pública també va estar profundament marcada per la política. Figura en la història de Galícia per haver estat el primer president de la Xunta durant la primera i part de la segona legislatures (1982-986, i 1986 a setembre de 1987). Després de fundar i presidir el PPdeG (Democràcia Cristiana Galega) a més d'ostentar el càrrec de vicepresident del Partit Popular d'Espanya, va ser parlamentari europeu durant dues legislatures i va participar en la Comissió d'Afers exteriors. Avui ostenta els càrrecs de president d'honor del PPdeGl –partit del que presideix el seu Consell Consultiu-, és assessor de la Conselleria de Presidència de la Xunta, vicepresident del Centre Llatinoamericà de Relacions amb Europa (CELARE) i president del Comitè Espanyol de PANEUROPA.
González Laxe, Fernando (1952)
Polític gallec. Llicenciat en Ciències Econòmiques i catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de La Corunya, forma part del panorama polític gallec on va ostentar diversos càrrecs: tinent alcalde de l'Ajuntament de La Corunya, director general d'Ordenació Pesquera i de Relacions Pesqueres Internacionals. Va ser president de la Xunta pel PSdeG-PSOE durant tres anys (de 28 de setembre de 1987 a 2 de febrer de 1990), que es van conèixer com els anys del Govern tripartitt al que s'arriba després de la moció de censura presentada contra el govern de Fernández Albor. Té publicades diverses obres sobre economia i pesca a Galícia, i posseeix distincions com l'Ordre d'Isabel la Catòlica o la Medalla d'Or de la ciutat de La Corunya.

Fraga Iribarne, Manuel (1922)
Polític gallec. Ministre d'informació i turisme de l'època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970 una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà amb el seu pas per l'ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del general Franco intentà de dirigir la transició política. Fou vice-president del gabinet Arias i ministre de la governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l'ascens d'A.Suárez, fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta liberal-conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d'UCD, l'èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de l'oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha valgut el rebuig d'amplis sectors d'opinió. Discutit posteriorment com a líder del bloc de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou obligat a dimitir (1987) la direcció del partit, si bé l'hagué de reprendre, breument, el 1989, i des d'on impulsà la reestructuració i la conversió d'Alianza Popular en Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l'any 1990 esdevingué president de la Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993 i el 1997. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y pasión de estado (1985).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1975 Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre).
1976 Adolfo Suárez, cap de govern. Les Corts aproven la Llei de Reforma Política, ratificada (15 desembre) en referèndum. Grans manifestacions a Barcelona, demanant l'amnistia, convocades per l'Assemblea de Catalunya (febrer).Commemoració de l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat.
1977 Campanya Volem l'Estatut! (gener). El Govern aprova la Llei d'Associacions Polítiques: legalització dels partits polítics i dels sindicats. Eleccions Generals (15 juny) (primeres eleccions democràtiques des del 1936): victòria d'UCD. Victòria socialista a Catalunya. Manifestació multitudinària de l'11 de setembre a Barcelona (un milió de persones). Restauració de la Generalitat (provisional) (octubre). Retorn del president Tarradellas (23 octubre). Primer govern d'unitat de la Generalitat (desembre). 
1978 Redacció de l'Estatut de Sau. Constitució sancionada pel rei Joan Carles I i aprovada en referèndum pel poble espanyol ( 6 desembre). Estableix la sobirania popular i reconeix la col.laboració de poders. Corts bicamerals. Separació Estat-Església; llibertat religiosa; especial cooperació amb l'Església catòlica. De caràcter progressista, és vigent des de 1978. Consta de 169 articles.
1979 Eleccions generals: victòria d'UCD (març). Eleccions municipals (abril). Aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en referèndum (25 octubre). Estatuts d'Autonomia de Catalunya i del País Basc (desembre).
1980 Eleccions al Parlament de Catalunya (primeres eleccions des de la República): victòria de CiU per majoria relativa (20 març). Jordi Pujol, president de la Generalitat (abril).
1981 Dimissió de Suárez (29 gener). Cop d'Estat del 23 de febrer: intent frustrat dels generals Armada i Milans del Bosch. Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern. Estatuts d'Autonomia de Galícia (abril), d'Andalusia, d'Astúries i de Cantàbria (desembre).
1982 Estatuts d'Autonomia de la Rioja, de Múrcia (juny), del País Valencià (juliol), de l' Aragó, de Canàries (amb règim especial), de Navarra i de Castella-la Manxa (agost). Eleccions generals: victòria del PSOE per majoria absoluta (28 octubre). Felipe González, president del govern.
1983 Estatuts d'Autonomia de Castella i Lleó, de Madrid, d'Extremadura i de les Illes Balears (febrer). Eleccions municipals (maig).
1984 Eleccions al Parlament: victòria de CiU per majoria absoluta (abril). Cas Banca Catalana.
1986 Eleccions generals: victòria del PSOE (juny).
1987 Eleccions municipals i europees (juny). El Parlament aprova la LOT.
1988 Eleccions autonòmiques: nova victòria de CiU per majoria absoluta (maig).
1989 Eleccions europees (juny). Eleccions generals: el PSOE perd la majoria absoluta (octubre).
1991 Eleccions municipals (maig).
1992 Eleccions autonòmiques: victòria de CiU (març).
1993 Eleccions generals: victòria apretada del PSOE, que perd la majoria absoluta (juny).
1994 Eleccions europees (juny).
1995 Estatuts d'Autonomia de Ceuta i de Melilla (març). Eleccions municipals (maig). Eleccions autonòmiques: victòria de CiU, que perd la majoria absoluta (novembre).
1996 Eleccions generals: victòria del PP (març). José María Aznar, president del govern.
1999 Eleccions municipals i europees (juny). Eleccions autonòmiques: victòria ajustada de CiU (octubre).
2000 Eleccions generals: victòria del PP per majoria absoluta (12 març).
2003 Eleccions municipals (maig). Eleccions autonòmiques: victòria ajustada de CiU (novembre). Canvi de govern a Catalunya: després de 23 anys de CiU en el poder, es forma un govern tripartit entre PSC, ERC i IC-V. Pasqual Maragall, nou president de la Generalitat (desembre).
2004 Eleccions generals: victòria del PSOE (març). José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern. Eleccions europees (juny).

ELECCIONS I REFERÈNDUMS

Data Tipus de consulta-elecció Triomf
Dimecres, 15 de desembre de 1977 Referèndum Reforma Política
Dimecres, 15 de juny de 1977 Eleccions Generals UCD
Dimecres, 6 de desembre de 1978 Referèndum Constitució
Dijous, 1 de març de 1979 Eleccions Generals UCD
Dimarts, 3 d'abril de 1979 Eleccions Municipals  
Dijous, 25 d'octubre de 1979 Referèndum Estatut Catalunya
Dijous, 20 de març de 1980 Eleccions Parlament Catalunya CiU
Dijous, 28 d'octubre de 1982 Eleccions Generals PSOE (*)
Diumenge, 8 de maig de 1983 Eleccions Municipals  
Diumenge, 29 d'abril de 1984 Eleccions Parlament Catalunya CiU (*)
Dimecres, 12 de març de 1986 Referèndum OTAN
Diumenge, 22 de juny de 1986 Eleccions Generals PSOE (*)
Dimecres, 10 de juny de 1987 Eleccions Municipals i Europees  
Diumenge, 29 de maig de 1988 Eleccions Parlament Catalunya CiU (*)
Dijous, 15 de juny de 1989 Eleccions Europees  
Diumenge, 29 d'octubre de 1989 Eleccions Generals PSOE (*)
Diumenge, 26 de maig de 1991 Eleccions Municipals  
Diumenge, 15 de març de 1992 Eleccions Parlament Catalunya CiU (*)
Diumenge, 6 de juny de 1993 Eleccions Generals PSOE
Diumenge, 12 de juny de 1994 Eleccions Europees  
Diumenge, 28 de maig de 1995 Eleccions Municipals  
Diumenge, 19 de novembre de 1995 Eleccions Parlament Catalunya CiU
Diumenge, 3 de març de 1996 Eleccions Generals PP
Diumenge, 13 de juny de 1999 Eleccions Municipals i Europees.  
Diumenge, 17 d'octubre de 1999 Eleccions Parlament Catalunya CiU
Diumenge, 12 de març de 2000 Eleccions Generals PP (*)
Diumenge, 25 de maig de 2003 Eleccions Municipals  
Diumenge, 16 de novembre de 2003 Eleccions Parlament Catalunya CiU
Diumenge, 14 de març de 2004 Eleccions Generals PSOE
Diumenge, 13 de juny de 2004 Eleccions Europees  
Diumenge, 20 de febrer de 2005 Referèndum Constitució Europea

(*) Majoria absoluta

ESTATUTS D'AUTONOMIA

Data d'aprovació de les lleis
de l'Estatut d'Autonomia
Comunitats Autònomes
18 de desembre de 1979 Catalunya i País Basc
6 d'abril de 1981 Galícia
30 de desembre de 1981 Andalusia, Principat d'Astúries i Cantàbria
9 de juny de 1982 La Rioja i Regió de Múrcia
1 de juliol de 1982 Comunitat Valenciana
10 d'agost de 1982 Comunitat Foral de Navarra, Aragó, Castella-La Manxa i Canàries
25 de febrer de 1983 Castella-Lleó, Comunitat de Madrid, Extremadura i Illes Balears
14 de març de 1995 Ceuta i Melilla

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES SOBRE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978

  • GARRIDO F. i altres. Comentarios a la Constitución. Cívitas. Madrid, 1985.
  • GARRONERA, A. El Estado español como Estado social y democrático de derecho. Col. Temas clave de la Constitución española. Tecnos. Madrid, 1990.
  • VIVER PI-SUNYER, C. La Constitución. Conocimiento del ordenamiento constitucional. Vicens Vives. Barcelona, 1980.
  • VIVER PI-SUNYER, C. Ordenament constitucional. La Constitució. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
  • OBRES SOBRE L'ESTATUT D'AUTONOMIA DE CATALUNYA DE 1979

  • GERPE, M. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya i l'Estat integral. Edicions 62. Barcelona, 1977.
  • SOBREQUÉS I CALLICÓ, J. Catalunya i l'Estatut d'Autonomia. L'Estatut de
    Núria. L'Estatut d'Autonomia. L'Estatut de règim interior
    . Undarius. Barcelona, 1976.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà