Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El sistema polític espanyol està basat en la Constitució
del 1978. |
Carta
Declaració programàtica i fonamental de principis generals.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i
regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el
conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les
disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és
sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé
consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un
sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que
estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible,
i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha
d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció.
Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una
duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit
en la seva constitució.
Constitució de 1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el
27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del
franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una
Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i
Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de
Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne,
Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca,
Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris
pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el
dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública,
per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també
l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8
abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text
del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el
següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de
nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara
del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim
dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el
reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la
independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial
que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions
públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un
aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat
social i democràtic de dret", que recull la voluntat de transformació social dels
ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a
valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la
igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de
les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat,
sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les
característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat,
que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats
territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb
facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es
reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per
comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma
institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i
empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la
pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet
que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats
autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius
confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter
pluralista de les concepcions pedagògiques.
Constituent
Que té o s'atorga poder d'establir o reformar una constitució. Un cop acomplert el
procés constitucional, la mateixa constitució estableix aquest poder de reformar-la. El
poder constituent sol ésser un assemblea o cambra: aquest fou el cas de l'Assemblea
Constituent francesa del 1789 i el de les corts espanyoles del 1812, 1836, 1845, 1854,
1869, 1873, 1876, 1931 i 1977.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables,
escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment
constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per
Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el
constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Dret constitucional
Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets fonamentals. En
delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic estatal) i
regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de govern), les
relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) entre
aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució territorial del poder
(estructura territorial de l'estat).
 |
La Constitució defineix Espanya com un Estat social i
democràtic de drets.
L'Estat democràtic es fonamenta en dos principis: el pluralisme polític i el
respecte a les minories.
|
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en
l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat
associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la
igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a
l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits
polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió,
premsa, religió, etc).
Estat democràtic
Tipus d'Estat en què els ciutadans participen directament en les tasques
de govern o mitjançant l'elecció dels seus representants.
Estat social
Tipus d'Estat en què les institucions de govern (Parlament, Govern,
Administració, etc.) intervenen en el sistema econòmic i en les relacions laborals i
socials amb l'objectiu de garantir a tota la ciutadania unes condicions de vida dignes.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en
qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena
de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia
formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com
sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja
que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a
l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre
poder. L'antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la
rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n'expressà la formulació clàssica,
fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre
tots els seus súbdits, amb l'única limitació de les lleis de Déu i de la natura.
Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de
poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica,
formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la
sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als
governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant,
però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional,
formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix en la nació, considerada com
a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un
parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu
domini. La interdependència creixent de la societat mundial d'avui comporta una
progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes supraestatals, com ara el
Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU o la Unió Europea.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra
força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per
definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional
postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions
periòdiques.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania
resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això
implica l'existència del sufragi universal.
|
|
El reconeixement de drets i llibertats garanteix el
pluralisme. |
Ciutadania
Condició i dret que tenen els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat,
que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres. La ciutadania
genera, per als titulars, drets (protecció jurídica, participació en les funcions
públiques, etc) i deures (submissió a les lleis, prestacions personals i materials,
etc). Hom adquireix la ciutadania per naixement en el territori de l'estat (ius
soli) o pel fet d'ésser fill de ciutadans (ius sanguinis), o bé per pròpia
voluntat, ja sigui a través del matrimoni, especialment de la dona en casar-se, o per
veïnatge o declaració expressa sempre que hom tingui els requisits exigits per les
lleis. De manera restringida indica la capacitat per a exercir els drets, concretament els
polítics. Cal no confondre ciutadania amb nacionalitat; aquesta és
expressiva de la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada, que pot
coincidir o no amb una comunitat política estatal.
Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions
socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta la forma
d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d'imparcialitat i de
neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de
tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les
relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L'estructura econòmica de la
societat és constituïda per les forces productives i les relacions de producció, i és
sobre aquesta base que s'aixeca la superestructura jurídica i política de la societat:
l'estat i les seves institucions. Les relacions politicoestatals entre les classes d'una
societat impregnen el contingut de la norma jurídica, l'efectivitat de la qual es basa en
la força coactiva de l'estat. En aquesta esfera té lloc l'encreuament entre la política
i el dret; d'ací que la problemàtica jurídica sigui inseparable de l'organització de
l'estat. En general, les teories jurídiques estudien l'aspecte formal oblidant el
contingut social del dret, o bé el subordinen a la realitat social, però mantenint una
visió apriorística de la norma jurídica. La paraula dret és emprada en dos
sentits diferents, que hom sol distingir designant-los mitjançant els qualificatius de
subjectiu i objectiu. El dret subjectiu és el que pertany a una persona, tant si
és individu com col·lectivitat. Hom parla de dret de vot, dret al treball, dret a la
llibertat, etc. El dret objectiu és el conjunt de regles aplicades a la societat,
les quals han d'ésser observades sota pena d'incórrer en una sanció. Sembla que aquests
aspectes siguin contradictoris, però, de fet, la idea d'obligació es manté a la base de
tot dret, puix que el dret subjectiu també constitueix un conjunt de regles a les quals
corresponen sancions que tenen per objecte d'assegurar l'exercici de les llibertats que
proclamen.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions
polítiques.
Drets polítics
Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la
comunitat política.
Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal
dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.
Llibertats
Prerrogatives, privilegis, llicències, drets.
Llibertats individuals
O llibertats públiques. Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a
fonamentals i inviolables en la constitució.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la
participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de
pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa,
ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Democràcia política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que asseguri el
lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de
reunió, etc).
Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El
sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat
és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que
consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels
drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del
parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb
caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes
armades o a elements terroristes.
Dret de petició
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la
facultat que té cada persona natural o jurídica d'adreçar-se a les autoritats demanant
la reparació d'un dany o perjudici, la promulgació, la modificació o l'acompliment
d'una disposició legal i, en general, tot el que sigui d'interès públic o privat;
normalment, són exclosos d'aquest dret els membres de les forces armades, sobretot si es
tracta de reclamacions col·lectives. Tenen dret a emprar-lo tots els majors d'edat, les
persones jurídiques, les dones casades (sense vènia marital). De l'exercici d'aquest
dret, no pot derivar-ne perjudici per al peticionari, llevat que incorri en delicte o
falta.
Assistència al detingut
Dret irrenunciable que té tota persona detinguda a designar advocat perquè assisteixi a
totes les declaracions i diligències que es practiquin per a la seva identificació. De
renunciar a la designació, aquesta és feta, d'ofici, pel Col·legi
respectiu.
Habeas corpus
Institució processal creada per a fer respectar les lleis que fan referència al dret
fonamental a la llibertat personal i que té per finalitat posar qualsevol persona
detinguda il·legalment a disposició immediata de l'autoritat judicial competent.
D'origen anglès, fou creada l'any 1678 per Carles II. Modernament, als països
anglosaxons, constitueix una immunitat processal, fins que hom prova la culpabilitat. A
l'estat espanyol, és reconeguda en la constitució del 1978.
Defensa
Dret de la persona de demostrar, per ella mateixa o mitjançant persona lletrada, la manca
de fonament d'allò de què hom l'acusa.
Llibertat de pensament
Llibertat de jutjar sense imposició de dogmes ni de dictats. És un dret ancorat en la
Declaració Universal dels Drets Humans vigent actualment.
Llibertat d'expressió
Dret fonamental mitjançant el qual tota persona pot manifestar públicament les seves
opinions i creences.
Llibertat religiosa
Dret de l'individu a professar en el seu fur intern qualsevol creença religiosa
(llibertat de consciència) i a manifestar-la exteriorment a través de cerimònies
litúrgiques (llibertat de culte). Després d'un llarg període de total confessionalitat
a l'estat espanyol durant la dictadura franquista, la Constitució espanyola del 1978, en
el seu article 16, reconeix el principi de garantir la llibertat religiosa, ideològica i
de culte dels individus i les comunitats, manifestant que hom no pot ésser obligat a
declarar sobre la seva ideologia o religió. Així mateix manifesta que cap confessió no
tindrà caràcter estatal, proclamant d'aquesta manera el principi d'aconfessionalitat. La
Llei Orgànica de 5 de juliol de 1980 ha desenvolupat aquest principi que garanteix el que
és considerat com un dret fonamental de la persona, tot derogant la llei franquista de 28
de juny de 1967 en la qual hom regulava la pretesa llibertat religiosa.
Objecció de consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable,
fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. L'objecció
de consciència més coneguda és la que fa referència al servei militar. Les motivacions
que porten a aquesta actitud són d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint
raons sobre el respecte a la persona humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa
d'armaments. Els objectors de consciència no violents solen proposar l'establiment d'una
defensa civil com una alternativa a la tradicional. A la major part dels països
occidentals, els objectors poden fer un servei civil com a alternativa al militar en
tasques d'alfabetització, sanitat, assistència social, etc, i d'una durada que ve a
ésser uns quants mesos superior a la del servei militar.
Llibertat individual
Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.
Inviolabilitat del domicili
Dret fonamental dels ciutadans en virtut del qual hom prohibeix l'entrada i escorcoll del
domicili sense el consentiment del seu titular o de resolució judicial, llevat casos de
delicte flagrant.
Llibertat civil
Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil
organitzada.
Dret de reunió
Dret de reunir-se les persones en un mateix lloc de comú acord amb la finalitat
d'assistir a un esdeveniment, de discutir temes d'interès comú o simplement de conversar
amigablement. No té l'oficialitat i solemnitat d'una assemblea o d'una convenció i, en
general, suposa un nombre de persones no gaire gran. Dret fonamental i irrenunciable de
tot ciutadà, fou inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans. La majoria
de legislacions el reconeixen, si més no en teoria (la qual cosa és freqüent en estats
totalitaris), en regulen l'exercici i en determinen els límits. En països democràtics
aquest dret és molt ampli (les úniques limitacions solen fer referència al caràcter no
pacífic i al fet de dur-hi armes); és, però, com més va més restringit en sistemes
totalitaris a mesura que limiten els drets polítics i civils. A l'estat espanyol, durant
el franquisme, malgrat que la legislació en teoria reconeixia el dret de reunió, de fet
resultava impossible de practicar-lo, ateses les innombrables traves dels permisos
governatius. La manca de requisits oficials convertia la reunió en delicte contra la
seguretat de l'estat, que hom castigava amb dures penes repressives. La nova legislació
sobre el tema (1976), així com el signament oficial de la Convenció Europea per a la
Salvaguarda dels Drets Humans (1977), han restablert la llibertat de reunió.
Llibertat sexual
Dret que té tota persona al lliure desenvolupament de la seva personalitat i, per tant,
de la seva vida sexual. La llibertat sexual fou reconeguda com a dret en la Constitució
del 1978, i com a conseqüència, són penalitzats com a delictes els actes realitzats
contra l'esmentada llibertat. Les normes contingudes en el codi penal de l'any 1995
relatives als delictes contra la llibertat sexual foren objecte de revisió per part de
l'estat espanyol, de la qual derivà la llei orgànica 11/1999, de 30 d'abril, que
tipifica de manera més precisa els delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals amb
relació a l'edat de les víctimes i amb les circumstàncies que hi concorren. Així, es
fa la següent classificació: agressió sexual, abús sexual, assetjament sexual,
exhibicionisme i provocació sexual, prostitució i corrupció de menors. En aquesta llei
hom ha tingut també molt en compte els delicte sexuals amb relació als
menors.
|
|
L'ordenament constitucional: govern i
administració. |
Ordenament
constitucional espanyol
El sistema polític i àdhuc administratiu del franquisme fou definitivament modificat per
la Constitució del 1978, que instituí una monarquia parlamentària bicameral, reconegué
tots els drets i les llibertats vigents a les democràcies occidentals i permeté la
formació de comunitats autònomes. Bé que admetia també l'existència de les
nacionalitats sota una única sobirania, no recollia el dret a l'autodeterminació dels
pobles que integren l'estat espanyol. El rei és el cap de l'estat i el màxim
representant d'aquest en les relacions internacionals. Correspon al rei d'aprovar i de
promulgar lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals, convocar eleccions i
referèndums (segons la Constitució), proposar a les corts el candidat a president de
govern, exercir el comandament suprem de les forces armades i declarar la guerra i la pau,
prèvia autorització de les corts. La persona del rei és inviolable i no està subjecta
a cap responsabilitat. L'hereu de la corona té la dignitat de príncep d'Astúries. Els
actes del rei són ratificats pel president i, en el seu cas, pels ministres competents.
El govern, presidit pel primer ministre, dirigeix la política interior i l'exterior,
l'administració civil i militar i la defensa de l'estat. També executa les lleis. El
president del govern és proposat pel rei, després de la consulta prèvia amb les forces
parlamentàries, i s'ha de sotmetre a un vot d'investidura al Congrés dels Diputats. El
poder legislatiu recau en les Corts Generals, les quals són compostes pel Congrés dels
Diputats (350 diputats) i el Senat (208 senadors). Els membres d'ambdues cambres són
elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. La circumscripció
electoral és la província, i hom atén criteris de representació proporcional, si bé
els corregeix mitjançant la llei d'Hondt. El Senat és la cambra de representació
territorial; té quatre senadors per província, excepció feta dels territoris insulars
(Mallorca, Gran Canària i Tenerife, tres senadors; Eivissa-Formentera, Menorca,
Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma, un senador) i de les places fortes de
Ceuta i Melilla, que n'elegeixen dos cadascuna. A més, els parlaments de cada comunitat
autònoma elegeixen un altre senador més per cada milió d'habitants del territori
autonòmic. Ambdues cambres tenen funcions legislatives, aproven els pressuposts estatals
i controlen l'acció del govern. La Constitució estableix diverses institucions, com és
ara el defensor del poble, el Consell d'Estat i el Tribunal de Comptes. El màxim
intèrpret de la Constitució és el Tribunal Constitucional, que és competent per a
dictaminar sobre els recursos d'inconstitucionalitat contra les lleis, els recursos
d'empara per violació dels drets i les llibertats individuals i els conflictes de
competències entre l'estat i les comunitats autònomes. A més, la Constitució encomana
a les forces armades la defensa de la sobirania, la integritat territorial i la
independència d'Espanya, com també del seu ordenament constitucional. El poder judicial
és declarat independent i són anul·lades les jurisdiccions especials. Econòmicament es
reconeix la llibertat de mercat. Finalment, la Constitució determina l'organització
territorial de l'estat, que s'estructura en municipis, províncies i comunitats
autònomes. El títol VII de la Constitució determina dues llistes de competències, les
de l'estat i les de les comunitats autònomes, però, contràriament a la Constitució del
1931, no fixa les competències compartides. Cada estatut d'autonomia estableix els
límits i l'abast de l'autogovern de cada comunitat autònoma. Cada una d'aquestes té una
assemblea legislativa elegida per sufragi universal i representació proporcional, un
govern amb funcions executives i administratives i un president elegit per l'assemblea
d'entre els seus membres. No totes les comunitats autònomes, però, tenen el mateix
nivell d'autonomia i de competències, a causa de la via d'accés a l'autogovern.
Els principals partits polítics d'àmbit estatal són el Partido Socialista Obrero
Español (creat l'any 1879, membre de la Internacional Socialista), Partido Popular, de
dreta (creat el 1976 amb el nom d'Alianza Popular i que adoptà el nom actual el 1989), i
Izquierda Unida, federació de partits polítics d'esquerra creada el 1986 entorn del
Partido Comunista de España (creat el 1922). El primer i el darrer d'aquests partits
tenen branques més o menys autònomes segons les comunitats. A Catalunya i al País Basc
hi ha dues formacions nacionalistes de centredreta, la coalició Convergència i Unió
(1979) i el Partit Nacionalista Basc (1895), les quals, ultra el seu pes específic en els
les respectives comunitats, tenen una considerable incidència al Parlament Espanyol. Des
d'un punt de vista històric destaca la Unión de Centro Democrático, partit de
centredreta creat el 1977 que tingué un paper molt important en la transició a la
democràcia i que, sotmès a un seguit d'escissions des del 1981, es dissolgué el 1983.
|
|
La forma de govern de l'Estat espanyol és la
monarquia parlamentària. |
Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit
realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza
per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari
o no, absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del
monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca,
existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat).
Al s XIX les monarquies constitucionals o limitades s'imposaren arreu
d'Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d'aquestes formes d'estat foren
substituïdes per repúbliques, fenomen que s'accentuà més després de la Segona.
Actualment les monarquies que resten són gairebé totes constitucionals o
parlamentàries, i la persona del rei hi és, sobretot, un símbol. Aquest és el cas de
l'estat espanyol, on la monarquia, representada actualment en el rei Joan Carles I des del
1975, que fou entronitzat, ha estat un dels fonaments del règim democràtic que succeí
al franquisme. D'acord amb la constitució del 1978, la monarquia és de caràcter
constitucional, hereditari i vitalici. Fora d'Europa, i especialment en alguns estats
àrabs del golf Pèrsic com ara l'Aràbia Saudita o també al Marroc, resten règims de
tipus monàrquic en els quals el poder del sobirà és absolut o, de fet, molt per damunt
de qualsevol altra institució.
Monarquia parlamentària
També monarquia constitucional. Règim polític democràtic en el qual el
rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser
avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
|
La Corona és la suprema autoritat de l'Estat espanyol.
La funció del rei és aconsellar, impulsar i moderar; no pot fer lleis, ni dirigir, ni
jutjar.
El càrrec de rei és vitalici i hereditari. |
Corona
1. Monarquia, conjunt d'estat governats per un sobirà.
2. En les monarquies constitucionals, la institució reial o imperial.
Monarca
Sobirà d'una monarquia.
Sobirà -ana
Persona que té l'autoritat suprema o sobirania dins un estat.
Rei
Persona que exerceix la sobirania d'un regne. El rei pot ésser rei electiu (quan
ha estat triat per elecció), rei hereditari (quan assoleix el títol per
dret d'herència), rei absolut (sense limitació de tipus jurídic,
generalment basat el seu poder en el dret diví), rei constitucional (que té el
poder definit per una constitució), rei associat (quan rep el títol d'un
altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d'associar-lo a l'exercici
del poder). Hom parla de rei titular o nominal, en el cas d'una persona
que porta el títol de rei d'un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no
n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure, o rei
legítim quan es tracta d'un individu a qui, no exercint de rei d'un país,
correspondria d'ésser-ho pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica o dinàstica. Rei
dels reis és títol portat pels sobirans de Pàrtia, Pèrsia i d'Etiòpia. La
denominació de rei apostòlic, rei catòlic, rei cristianíssim,
rei defensor de la fe, rei fidelíssim és, respectivament, la
titulació oficial dels reis d'Hongria, Espanya, França, Anglaterra i Portugal.
Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un
sobirà, etc.
Cap d'Estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies
acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president.
En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el
president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al
contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i
de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la
major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un
òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les
funcions pròpies d'un cap d'estat.
Moderador -a
En els règims multipartidistes, el cap de l'estat (rei, president de la república, etc),
el qual, situat pel damunt dels partits i del mateix govern i com a símbol d'unitat dels
tres poders (legislatiu, judicial i executiu), regula la vida política d'acord amb
l'expressió de la voluntat electoral.
Successió al tron
Sistema pel qual es regeix la successió hereditària a la corona o al tron. La
Constitució Espanyola del 1978 estableix que la successió al tron segueix l'ordre
regular de primogenitura i de representació, i és preferida sempre la línia anterior a
les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim al més remot; en el mateix
grau, l'home a la dona; i en el mateix sexe la persona major a la menor.
Dinastia
Sèrie de sobirans que pertanyen a una mateixa
família.
Borbons espanyols
Branca dels Borbons, dinastia originària de França,
que ha fornit de sobirans la casa reial d'Espanya entre 1700-1868, 1874-1931 i des de
1975.
Palau de la Zarzuela
Palau situat en els monts d'El Pardo, aprop de Madrid,
és des de 1963, la llar de la Família Reial espanyola. L'edifici, construït en el segle
XVII pel cardenal infant Don Fernando, germà de Felip IV, consta de tres plantes. La
primera, ocupada per una zona de golfes, semisoterrani -on hi ha els serveis de cuina i
"office"- i soterrani. La segona, pel despatx del Rei i dels seus ajudants, la
biblioteca, el menjador i la sala de visites. La tercera, pels dormitoris, habitacions de
convidats i quartos d'estudi. En els anys noranta, al primitiu edifici se li van afegir
dues ales. En una d'elles es van instal·lar les habitacions privades de la Família
Reial; en l'altra, les oficines i els departament de seguretat. El palau de la Zarzuela
disposa, a més, d'una petita ermita, d'una zona esportiva i d'un heliport.
|
|
La Constitució estableix la separació de
poders. |
Poder
Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i interpretar
lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre públic. Llur
concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc), que hom
coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en dictadura.
Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han establert
diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert la divisió
de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament
o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder
judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president)
exerceixen un poder moderador entre els tres poders. El principi de la divisió
de poders fou formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII. Fou aplicat d'una manera
rigorosa en la constitució dels EUA, on encara el poder executiu pertany al president
(els caps dels departaments ministerials són responsables davant aquest i no davant el
congrés); atesa la impossibilitat d'un control mutu entre els diversos poders, hom
establí una sèrie de recursos (Checks and balances), els quals atorguen les
atribucions a cada òrgan rival de poder i alhora n'asseguren l'equilibri. Malgrat les
separacions i delimitacions, una anàlisi realista descobreix fàcilment que el poder
executiu té sempre poders residuals tant del legislatiu (poder reglamentari, poders
delegats legislatius, etc) com del judicial.
Divisió de poders
O separació de poders. Teoria política divulgada per Montesquieu en la
seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis
(legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han
d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o
parlaments, tribunals i governs, respectivament).
|
El poder legislatiu s'encarrega de fer les lleis.
Aquesta funció correspon al Parlament.
A Espanya el Parlament s'anomena Corts Generals i està format per dues cambres, el
Congrés dels Diputats i el Senat. |
Legislatiu
Òrgan encarregat oficialment de legislar.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són
regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els
règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes
d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels
ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta,
sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a
vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més
important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions
legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques. Les seves funcions
legislatives inclouen, entre altres, la d'estudiar —mitjançant comissions
especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer el report
de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar d'altres mesures
legislatives i aprovar els pressuposts de l'estat. Per a ésser aprovada, una llei ha
d'obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments
bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que
modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les
dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i
l'alta varia d'un estat a l'altre, generalment la cambra baixa, després d'aprovar una
llei, la tramet a l'alta perquè l'estudiï i l'aprovi o, si ho creu convenient, l'esmeni;
la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la
baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s'esdevé un conflicte entre les dues
cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d'una comissió mixta, composta per
diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne
l'aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra
baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus
tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força
semblants, els seus poders també varien d'un estat a l'altre. Així, per exemple, a
França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi
civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball,
l'amnistia i els pressuposts de l'estat; el govern és responsable de totes les altres
qüestions. D'altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius
(per la tècnica anomenada de lleis-quadre o lleis de bases) en el govern, el qual,
aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament
ha perdut el caràcter —que tenia al s XIX— d'organisme deliberant en el qual
les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d'un cantó o de
l'altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels
diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans
de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda,
és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu
programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de
procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l'ordre de prioritats de
l'agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats
en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament
el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits
decideixen d'alliberar els diputats d'aquesta disciplina, generalment en debats sobre
qüestions (com la pena de mort, el divorci, l'avortament, etc) que poden provocar, per
raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació
política.
Cort
Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des de la
Constitució de Cadis (1812). Al s XIX, amb la caiguda de l'antic règim, les corts
esdevingueren una institució de característiques essencialment diferents. Però el fet
de mantenir el mateix nom fou degut a l'interès a entroncar amb la tradició històrica,
posant en relleu llur importància com a institució vetlladora de les llibertats del
poble. Fora d'aquest interès per mantenir el nom, la concepció d'aquestes noves corts
partia de la pràctica i de les doctrines polítiques dels règims constitucionals
europeus, especialment de França i d'Anglaterra. Les corts, en el règim polític
constitucional i parlamentari, no eren ja una institució estamentària; ara representaven
la "nació", que és per damunt de qualsevol altra sobirania, i la
"nació" és formada pel conjunt d'individus. En la "nació",
representada per les corts, descansava el poder constituent capaç de donar-se la
constitució i el règim polític que havia de governar el país (Constitucions del 1812,
del 1869, del 1873 i del 1931). En moments de reacció monàrquica, hom tendia a no parlar
de la "sobirania nacional", però el reconeixement hi era implícit, bé que
compartit amb el poder reial (Constitucions del 1837, del 1845 i del 1876). Dins el
sistema de divisió de poders, propi dels règims liberals i parlamentaris, les corts
assumiren essencialment el poder legislatiu: en les constitucions del 1869, del 1873 i del
1931 aquest fou atribuït a la "nació", representada per les corts; en la resta
de constitucions era compartit amb el monarca. En la Constitució del 1931 el control de
l'exercici de la funció legislativa per les corts corresponia al Tribunal de Garanties
Constitucionals. Les corts constitucionals adoptaren una organització unitària
(Constitucions del 1812 i del 1931) o bicameral. El règim bicameral no tenia cap
tradició a Espanya, però fou adoptat com a forma d'equilibri entre els nous poders i els
tradicionals, seguint les teories de l'època i dels models constitucionals francès i
anglès. El bicameralisme s'instaurà amb l'Estatut Reial i, en general, fou expressió de
la ingerència del monarca en la vida de les corts. Ambdues cambres obeïen un sistema
diferent de representació: en l'una, generalment anomenada Congrés dels Diputats,
era territorial, i l'elecció, de primer en forma indirecta i més endavant en forma
directa, podia recaure en qualsevol individu, al qual hom exigia solament una determinada
edat i, fins a la Constitució del 1931, que fos del sexe masculí; en l'altra cambra,
anomenada Senat, els membres ho eren per dret propi en assolir una determinada
dignitat nobiliària, política, eclesiàstica, cultural o judicial, o bé per haver estat
designats pel rei o per determinades corporacions, i generalment eren vitalicis, a
diferència dels diputats, que eren temporals. En un cas (Constitució del 1873), seguint
el model nord-americà, el Senat era format per representants dels diferents estats
federats. Ambdues cambres actuaven independentment, gaudint de facultats semblants. En els
períodes de règim constitucional monàrquic corresponia al rei de convocar i dissoldre
les corts o alguna de llurs cambres. En el règim constitucional republicà (Constitucions
del 1873 i del 1931) corresponia al president de la república la convocatòria i, en el
cas de la del 1931, també la dissolució, segons un delimitat mecanisme constitucional.
Les corts republicanes es reuniren per darrera vegada a Figueres el dia 1 de febrer de
1939, ja a les acaballes de la guerra civil. El nom fou donat després al principal òrgan
legislatiu creat pel franquisme. La Ley de Reforma Política promulgada al desembre
del 1976 restablí, amb el nom de Corts Generals, un parlament bicameral format pel Congrés
dels Diputats i el Senat. La Constitució del 1978 consagrà definitivament
aquestes dues cambres legislatives en el marc d'un sistema democràtic. Les sessions de
les Corts Generals, o sessions conjuntes de les cambres alta i baixa, són presidides pel
president del Congrés dels Diputats.
Corts Generals
Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma
Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés dels Diputats i el Senat.
Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes
dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa— es
diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres.
En molts casos ambdues cambres frueixen de les mateixes atribucions en matèria
legislativa (adopció del mateix text), però n'hi ha que posseeixen certes prerrogatives
en matèria financera, judicial, ratificació de tractats, nomenaments, etc. A més, en
els règims parlamentaris, el govern sol ésser responsable només davant la cambra baixa.
Així com la forma de reclutament de les cambres baixes és generalment l'elecció per
sufragi universal, el de les cambres altes oscil·la entre l'elecció indirecta, el
nomenament —a vegades vitalici—, la successió hereditària, etc. El
bicameralisme sorgí independentment a la Gran Bretanya i als EUA, segons dues fórmules
institucionals diferents que requereixen també dues justificacions doctrinals diferents.
En el model britànic, que s'ha estès, amb més o menys variacions, a d'altres règims
parlamentaris, la cambra alta o aristocràtica exerceix una funció moderadora; en el
bicameralisme americà, adoptat per molts països d'estructura federal, la cambra alta
representa els estats, mentre que la baixa representa la població. El bicameralisme, d'un
tipus o un altre, s'ha imposat a la majoria d'estats demoliberals.
Cambra
Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats
del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa,
que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa
l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament.
La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada
del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera
República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra
de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a
Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra
dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és
anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords.
Congrés dels Diputats
Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des
del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals. Els seus precedents són
l'Estamento del Pueblo (constitució del 1808) i l'Estamento de Procuradores del Reino
(estatut reial del 1834). La constitució del 1837 fou la primera que utilitzà aquest nom
per designar la cambra de diputats. A la constitució republicana del 1931 el Congrés
dels Diputats era sinònim de corts. Després de l'etapa franquista fou restablert per la
llei de Reforma Política (aprovada per les Corts el novembre del 1976 i per referèndum
el desembre del mateix any); la Constitució del 1978 consagrà definitivament la seva
reinstauració. És format per 350 diputats elegits per sufragi universal cada quatre
anys.
Hemicicle
Sala, graderia o altre tipus de construcció de forma semicircular.
Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a
partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977,
anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors
per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut
d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del
Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona);
l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció
dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats
són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur
càrrec.
Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta,
que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. A l'estat espanyol, deixant a
part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel
rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història
constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament
unicameral. L'Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers,
integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris
i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic,
d'elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes
presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en
disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense
restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada)
accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la
constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el
triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la
composició democràtica del senat, amb tres vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb
caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l'Església, la noblesa,
l'administració i l'exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit
per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del
1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el
Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els
seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada
en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa
ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats
autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Senador -a
Membre d'un senat.
|
El poder executiu s'encarrega d'aplicar les lleis.
Aquesta funció correspon al govern.
A Espanya el govern està format pel president i pels ministres. |
Executiu
Persona o òrgan que té a càrrec seu l'execució de les lleis, les ordres, els acords,
etc.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és
exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de
ministres, de primer ministre i de canceller.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat
d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran
Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per
la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a
proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui
la confiança del parlament.
Primer ministre
Cap o president del govern.
Govern
Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.
Consell de ministres
Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits sota la
presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i
l'administració de l'estat.
Gabinet
1. Conjunt dels ministres que, sota la direcció del cap del govern, constitueixen el
poder executiu.
2. Òrgan d'assistència política i tècnica del president i del vicepresident del govern
i dels ministres i secretaris d'estat.
Ministeri
Dins un sistema polític, cadascun dels departaments del poder executiu. Encapçalat per
un ministre, té funcions polítiques i administratives: és, alhora, un instrument
del govern per a dur a terme el seu programa polític i una institució estatal que
correspon a una de les grans branques de l'administració pública. Pot ésser designat
també per altres noms, com secretaria d'estat o departament d'estat. Dins el govern de la
Generalitat de Catalunya fou anomenat conselleria fins el 1936 i en 1977-80; actualment
és anomenat departament. La seva significació ha variat segons l'època i el règim
polític. Per a alguns, cal cercar-ne l'origen a l'edat mitjana, en institucions com la
diputació del general o generalitat de Catalunya o potser en les delegacions d'una part
de les funcions reials a notables de confiança; per a d'altres, més tard, sota la
monarquia absoluta, en els oficials que assessoraven el rei, antecessors dels ministres
actuals. Quan aparegueren les monarquies constitucionals i les repúbliques modernes, els
ministres perderen llur caràcter essencialment auxiliar i el ministeri esdevingué un
organisme de l'estat, amb una autoritat pròpia i una competència definida. A l'estat
espanyol, les seves funcions no foren determinades fins al s XVIII, sota el regnat de
Felip V. Els camps d'acció i el nombre dels ministeris han variat en el curs de la
història i, generalment, han tendit a estendre's a mesura que ha crescut el grau
d'intervenció de l'estat en els diversos camps de la vida pública. Entre els ministeris
més importants actualment a la majoria dels estats, cal assenyalar: el ministeri de
l'interior (anomenat ministeri de la governació a l'estat espanyol fins el
1977), encarregat, entre altres coses, de mantenir l'ordre interior, d'organitzar
eleccions, d'ordenar la vida administrativa local i, en certs estats, de nomenar delegats
governamentals a les diferents circumscripcions administratives (governadors civils); el ministeri
de les finances (anomenat ministeri d'hisenda a l'estat espanyol), encarregat
del tresor de l'estat i, sovint, de supervisar la política econòmica del govern i els
altres ministeris econòmics —indústria, comerç i agricultura—;
el ministeri dels afers estrangers, encarregat de les relacions amb els altres
estats per mitjà del cos diplomàtic; i el ministeri de la defensa (a vegades
desglossat en tres ministeris: exèrcit, marina i aire), encarregat de
protegir l'estat de perills exteriors. Els altres camps que solen cobrir els ministeris
són: justícia, treball, educació, sanitat, habitatge, obres públiques, transports i
comunicacions.
Ministre -a
Cap de cadascun dels departaments en què es divideix
la governació d'un estat. Els ministres poden ésser nomenats pel cap de l'estat, pel
primer ministre o perl parlament, i tenen per missió fixar col·lectivament les mesures
polítiques i administratives a l'estat. A les democràcies europees són col·lectivament
responsables davant el parlament de l'acció del govern.
Ministre sense cartera
Membre del govern que no té al seu càrrec la direcció de cap departament.
Raons d'estat
Consideracions mitjançant les quals un govern col·loca l'interès de l'estat pel damunt
dels principis ordinàriament admesos.
Consell d'estat
Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat.
Palau de la Moncloa
Palau de Madrid, residència del president del govern espanyol des del 1977. Situat al
parc de la Moncloa, que inclou la Ciudad Universitaria i altres establiments acadèmics i
de recerca, l'edifici actual, construït sobre les ruïnes de l'original (1606), que fou
destruït durant la guerra civil, és del 1945.
|
El poder judicial s'encarrega de fer justícia.
Aquesta funció correspon als juges i tribunals de justícia. |
Organització judicial
Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de l'administració de justícia
que determina llurs atribucions i els límits en què poden exercir llur autoritat. Administració
de justícia
L'acció dels jutges i tribunals que exerceixen la potestat d'aplicar les lleis.
Jutge
1. Persona que té autoritat per a jutjar i
sentenciar.
2. Funcionari dependent del ministeri de justícia que, per les seves capacitats, té
jurisdicció per a decidir els plets civils i criminals.
Tribunal
Conjunt de funcionaris que constitueixen l'òrgan estatal encarregat de vetllar per la
garantia de l'ordre jurídic, en nom del poble o del cap de l'estat que el representa i
d'acord amb un sistema normatiu de legalitat. En l'ordenament vigent a l'estat espanyol,
comprèn, genèricament, jutjats (unipersonals) i audiències (tribunals col·legiats);
l'integren tots els funcionaris, ja siguin titulars judicials (lletrats), o persones
alienes a la carrera (llecs). En l'ordre civil, poden ésser tribunals de primera instància
i de segona instància o d'apel·lació; pel que fa a la jurisdicció, n'hi ha
d'ordinaris i d'especials. Els tribunals ordinaris comprenen el jutjat de pau,
integrat per un jutge, amb jurisdicció sobre el municipi on no hi ha jutjat de primera
instància. Aquests tribunals entenen de les qüestions civils de poca importància o
quantia i de la matèria criminal derivada de certes faltes; també duen el registre civil
de les respectives demarcacions. Judicialment i governativament depenen del jutjat de
primera instància i d'instrucció, presidit per un jutge, amb jurisdicció sobre un partit
judicial. En els assumptes civils té competència, en primera instància, sobre tots
els negocis de qualsevol quantia i, en segona instància, sobre els recursos
d'apel·lació contra sentències dictades pels tribunals inferiors del seu partit
judicial. En l'ordre penal, li pertoca la instrucció dels sumaris derivats dels delictes
greus i la instrucció de justícia i enjudiciament de les diligències derivades de
delictes menys greus o de faltes comesos dins la pròpia demarcació. La instància
màxima provincial és anomenada audiència provincial, organisme col·legiat,
integrat per seccions sota la jurisdicció del president de l'audiència. Per sobre
d'aquestes hi ha el tribunal superior de justícia, amb jurisdicció sobre totes les
audiències provincials d'una mateixa comunitat autònoma. Tots els tribunals, en darrer
terme, depenen del tribunal suprem (creat el 1812), instància suprema judicial
que exerceix en cassació sobre tot el territori de l'estat. Consta de quatre
sales: la de causes civils, la de causes criminals, la de causes
contencioses-administratives i la sala de les causes socials (qüestions laborals). En
única instància resol els processos contra magistrats i contra alts càrrecs de l'estat,
llevat dels militars quan es tracta de delictes tipificats i penats en el codi de
justícia militar. La jurisdicció laboral i els tribunals tutelars de menors són
integrats actualment dins la jurisdicció ordinària i queda únicament com a jurisdicció
especial la militar.
Sala
Cadascuna de les seccions administratives o jurisdiccionals en què es divideixen el
tribunal suprem, l'audiència nacional i els tribunals superiors de justícia.
Sala de govern
Organisme format al tribunal suprem, a l'audiència nacional i als tribunals superiors de
justícia que té funcions disciplinàries, de govern i d'organització. És formada pel
seu president i els presidents de sala; al tribunal suprem i a l'audiència nacional en
formen part també un nombre igual de magistrats del mateix tribunal, i als tribunals
superiors de justícia, un nombre igual de magistrats o jutges elegits per tots els
magistrats i jutges que exerceixen al territori.
Jurisdicció ordinària
Jurisdicció que afecta l'aplicació de les lleis i que, fora de matèries especials, és
duta a terme per l'anomenada administració de justícia, constituïda de menor grau a
major grau per jutjats de pau, jutjats de districte, jutjats de primera instància,
audiències provincials, audiències territorials, tribunals superiors de justícia de les
comunitats autònomes i tribunal suprem. Per raó de les matèries, la jurisdicció
ordinària es divideix en civil, penal, contenciosa administrativa, social i de
menors, i dins la civil en contenciosa, referent a qüestions i a litigis entre
dues parts o més, i en voluntària, quan no hi ha cap altra part interessada que
la que insta la petició i no es tracta, pròpiament, de judici, sinó d'expedient.
Jurisdicció especial
Jurisdicció que es troba fora del camp de la jurisdicció ordinària. Actualment l'única
jurisdicció especial és la militar, en els seus rams de terra, mar i aire, que disposa
de jutjats militars, permanents i eventuals, auditories i tribunal suprem de justícia
militar; cal destacar que corresponen a la jurisdicció de marina moltes matèries no
estrictament militars, com és ara el contraban de platges, la concessió d'establiments
de banys, els conflictes i accidents en ports i costes, etc. Impròpiament hom pot
considerar com a jurisdicció especial l'eclesiàstica, privativa en qüestions
canòniques, causes beneficials i nul·litats matrimonials, amb tribunals radicats a cada
bisbat amb apel·lació a la cúria metropolitana i, en casos limitats, al tribunal de la
Rota de la nunciatura apostòlica.
Ministeri fiscal
O ministeri públic. Dins l'ordenament jurídic vigent a l'estat espanyol,
institució integrada amb autonomia funcional en el poder judicial, estructurada en
diferents òrgans propis, que té com a missió promoure l'acció de la justícia en
defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic, així com
vetllar per la independència dels tribunals i procurar davant d'ells la satisfacció de
l'interès social. La seva organització interna es fonamenta en els principis d'unitat i
dependència jeràrquica; en l'actuació es regeix pels principis de legalitat i
imparcialitat. És integrat pel fiscal general de l'estat, els funcionaris pertanyents a
la carrera fiscal (fiscals generals, fiscals pròpiament dits i advocats fiscals) i
fiscals de pau. L'ingrés en la carrera fiscal s'efectua mitjançant una oposició similar
a la que dóna accés a la carrera judicial. Els fiscals de pau són veïns de les
localitats on hi ha jutjat de pau, seleccionats pel fiscal de l'audiència provincial
corresponent. Els membres del ministeri fiscal tenen els mateixos honors, retribucions i
categories que els de la carrera judicial.
Consell General del Poder Judicial
Òrgan de govern de poder judicial a l'estat espanyol.
És compost pel president del Tribunal Suprem i per vint membres més, dotze dels quals
són elegits per jutges i magistrats, quatre pel Congrés dels Diputats i quatre pel
Senat.
Tribunal Suprem
Màxim organisme judicial.
Tribunal de garanties constitucionals
Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La
garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i,
en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel
mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre
alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i
determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978
atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.
Tribunal Constitucional
Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb
jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer
dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o
categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels
conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12
membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del
govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
|
|
Altres institucions. |
Consell
d'Estat
Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat espanyol, creat per la
Constitució del 1978. N'han estat presidents Antonio Jiménez Blanco (1978-82), Antonio
Hernández Gil (1982-86), Fernando Ledesma Bartret (1991-96), Íñigo Cavero (1996-2003)
i, des de 2003, José Manuel Romay Beccaría. Una llei orgànica en regeix el
funcionament.
Tribunal de Comptes
1. Tribunal amb caràcter fiscal i polític, encarregat de la
fiscalització de l'economia de les entitats estatals, de jutjar i condemnar els qui tenen
cura dels comptes de l'estat i de vigilar i d'inspeccionar els expedients administratius
de reintegraments i cancel·lacions de finances.
2. Organisme que controla els comptes de tots aquells que gestionen els cabals públics. A
l'estat espanyol (Tribunal de Cuentas del Reino) és un organisme que depèn directament
de les corts i que exerceix les seves funcions per delegació d'elles. La seva missió és
la fiscalització i la censura dels comptes i de la gestió econòmica de l'estat i de tot
el sector públic.
Ombudsman
Figura de l'ordenament juridicoadministratiu suec,
encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets
fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es
poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es
creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països
amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor
del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a
Portugal i defensore civico a Itàlia.
Defensor del Poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat
per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets
dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració
civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del
1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país
on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir
modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular
advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos
d'inconstitucionalitat i empara.
|
La participació política: referèndum i eleccions.
En una democràcia, la ciutadania participa en la política, ja sigui pronunciant-se
sobre una qüestió important, sotmesa a referèndum, ja sigui elegint als seus
representants, a través de les eleccions. |
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional
o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més
usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una
manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública.
Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o
jurisdiccional; atenent els efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i,
per la natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial el
referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en algunes
constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa del 1919.
La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el legislatiu, amb
caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts constitucionals que
s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha perdut importància,
bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la italiana, la suïssa i
l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del referèndum. A l'estat
espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de l'any 1947, per a
sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del estado, i el del
1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb l'adveniment de Joan Carles
I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que derogà la major part de
l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els de ratificació de la
Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de Catalunya (octubre del
1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del 1980) i Andalusia (octubre
del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació de l'estatut andalús,
febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol
en l'OTAN (març del 1986).
Consulta
Petició d'assentiment per part d'un grup polític als seus components o, si és al poder,
a la comunitat nacional. La finalitat de la consulta és d'obtenir un consens, com
més gran millor.
Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. En
les ciutats gregues i romanes, regides pel sistema de democràcia directa, les eleccions
foren utilitzades per a designar determinats càrrecs públics; però, com que tots els
homes amb categoria de ciutadans participaven en la presa de decisions polítiques a
través de les assemblees, sense que hi hagués cap mena de delegació del dret de
participar-hi, el paper de les eleccions fou secundari. El sistema de democràcia
representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també
del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el
funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a
representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté
tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els
elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat
rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels
partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan
possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els
electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i
els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren
els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva
reelecció. La designació dels governants a través de les eleccions pot seguir tres
models diferents. El sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats
que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no
han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola
volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a
dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta en la
primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran
Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot
votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús,
fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El sistema de representació
proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en
la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa
una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema
electoral mixt, actualment el més estès, integra característiques dels altres dos.
La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta,
car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal
com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de
representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen
representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme,
atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de
candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de
tipus legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també pràctic, per tal com només
tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra
banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació
com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits
polítics. Els resultats de les eleccions poden no reflectir la voluntat dels electors, a
conseqüència de pressions externes (trucatge de les urnes, emissió de vots falsejats,
manipulacions sobre els candidats i sobre els electors). Hom ha anat compensant aquesta
mena de pràctiques amb el perfeccionament del sistema electoral, la pràctica del vot
secret i la competència atribuïda als tribunals per a jutjar sobre la regularitat de les
eleccions. En els sistemes autocràtics de govern, el procediment electoral té unes
altres característiques, per tal com no hi entren en joc el multipartidisme, la divisió
de poders, etc.
Eleccions generals
Procediment de designació dels escons de les cambres de les Corts
Generals (Congrés dels Diputats i Senat), mitjançant votació. La
legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es
convoquen eleccions anticipades.
Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons
dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no
s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions
anticipades.
Eleccions municipals
O eleccions locals. Procediment
de designació de l'equip de govern municipal (alcalde i regidors), mitjançant votació.
El procés electoral es repeteix invariablement cada quatre anys.
Eleccions europees
Procediment de designació dels diputats representants dels estats membres de la
Unió Europea al Parlament Europeu. El
procés electoral es repeteix cada cinc anys.
Sufragi
Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o
un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a
les modalitats d'interpretar-lo. En els comicis de l'antiga Roma, el ius suffragii era
propi únicament dels ciutadans. La plebs només hi tenia accés a través dels comicis
centuriats o del sufragi censatari en cas d'ésser propietari d'immobles. De primer només
hi tenien dret els llatins presents a Roma el dia dels comicis; més tard el dret
s'estengué a tots els qui gaudien de la ciutadania romana (sempre que s'escaiguessin a
Roma). Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns
amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció,
referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe
(quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus
representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau,
és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants).
El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte
sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició
de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit
és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitatiu),
la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert
nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en
canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La
lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a
ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. Al Regne Unit, després de successives
reformes electorals, s'arribà al sufragi universal el 1918, bé que limitat als homes de
més de 21 anys i a les dones de més de 30, i no fou fins el 1928 que els drets
electorals de les dones foren equiparats als dels homes. Als EUA, l'esmena constitucional
núm. 15 (1870) prohibeix tota discriminació en el dret al vot per motius racials, i la
núm. 19 (1919), per motius de sexe. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de
Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari.
La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el
triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi
universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció
electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona
República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses.
El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de
reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi
universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors
d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el
sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del
1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la
Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890)
no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que
caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República
significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El
franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de
reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi
universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
|
|
Els partits polítics són els canals a través dels quals la
ciutadania participa en la vida política. |
Pluripartidisme
Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i
estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Dreta
Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format,
tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França
en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder
reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o
partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant
qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format
tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França
a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder
popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia
o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per
extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències
polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.
Centredreta
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de la dreta. Hom
l'anomena també dreta moderada.
Centreesquerra
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de l'esquerra. Hom
l'anomena també esquerra moderada.
Extrema dreta
Tendència radical extremada dins una línia política de dreta.
Extrema esquerra
Tendència radical extremada dins una línia política d'esquerra.
Líder
Cap d'un partit polític.
Secretari general
Cap o dirigent principal d'alguns partits polítics.
Aparell
Part o sector d'un partit polític encarregat de tasques internes, especialment de les
d'organització.
Base
Conjunt de membres efectius d'una organització formal que no ocupen càrrecs burocràtics
ni directius. En els sindicats i en els partits polítics de massa hom anomena base
el conjunt dels seus militants, tot i que a vegades el concepte s'estén als adherents o
àdhuc als simples electors.
Programa
1. Enunciació i definició dels objectius i de les modalitats d'una
activitat industrial, financera o política, d'un projecte arquitectural, d'urbanisme,
etc.
2. Exposició dels propòsits polítics d'una persona o d'un grup o partit polític.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen
públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.
Aliança
Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un
govern de coalició.
Coalició
Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la
finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions.
En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament
electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació
d'un govern de coalició.
Avantvotació
Votació prèvia, efectuada entre els afiliats a alguns partits polítics, per tal de
decidir el candidat o candidats que els representaran en unes eleccions.
Candidat -a
Persona que aspira a un càrrec (polític, administratiu, acadèmic), a una dignitat, un
honor, etc, o que hi és proposada.
Llista
Full o conjunt de fulls en què hi ha escrita una sèrie enumerativa de noms de persones o
coses, d'adreces o altres indicacions, especialment ordenades de dalt a baix.
En el cas dels partits polítics, relació de persones candidates a ocupar els càrrecs
sotmesos a votació.
|
|
El procés electoral. |
Període electoral
Temps en què la llei preveu la presentació de candidats fins a llur proclamació,
acabades les eleccions.
Campanya electoral
Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs
programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a
aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.
Cens
Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts
essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions
demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. Des dels inicis, l'elaboració
de censos respon a la necessitat dels poders públics de disposar d'un instrument per a
dur a terme amb la major eficàcia determinades funcions, com són la recaptació
d'impostos o el reclutament. A mida que l'estat ha anat guanyant en poder i complexitat,
els censos han esdevingut més comprensius i detallats i, al mateix temps, han esdevingut
una de les fonts principals dels estudis demogràfics. En els censos generals hom fa
figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la
instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la
constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen i d'altres
particularitats complementàries. Aquestes dades permeten classificacions, filiacions i
enquadraments i donen lloc a registres útils a l'administració i al govern del país. Hi
ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre), el de les persones d'edat
escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a votar (cens electoral),
el d'oficis (cens laboral) o professions (cens professional), el de
classificacions per procedència o lloc de naixença (cens d'immigrats, d'estrangers,
etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades fonts econòmiques, com el cens
industrial, l'agrícola (cadastre), el ramader, l'avícola, el d'habitatges, etc.
Cens electoral
Llista oficial de les persones que tenen dret a votar.
Electorat
Conjunt dels electors, cos electoral. En solen formar part tots els membres d'un estat,
d'un municipi, d'una ciutat o d'una associació, a fi d'elegir llurs representants o els
qui els han de dirigir.
Elector -a
Persona que reuneix els requisits legals exigits per a exercitar el dret de sufragi.
Circumscripció electoral
Divisió administrativa electoral a la qual hom atribueix un nombre determinat d'escons a
cobrir.
Districte electoral
Cadascuna de les demarcacions territorials on concorren els candidats d'una elecció.
Votació
1. Acció i efecte de votar.
2. Acte mitjançant el qual hom exerceix el dret de vot.
Vot
Acció en virtut de la qual una persona exerceix el dret de sufragi.
Papereta de vot
Full o cèdula que la persona que té dret a vot diposita dins una urna d'un col·legi
electoral.
Abstenció
Acció i efecte de no prendre part en una votació. El vot pot ésser considerat com una
funció pública o com un dret. En el primer cas, el vot és un deure, i no exercir-lo és
una falta que ha d'ésser castigada. Amb el liberalisme s'imposà la concepció del vot
com un dret i, per tant, la llibertat de votació. Però aquesta fou aviat limitada en
alguns països, que readoptaren l'antiga concepció del vot com a deure, per tal d'evitar
l'abstencionisme. Així, alguns règims (a Austràlia, a Bèlgica, a Espanya, a Itàlia,
etc) forjaren diversos procediments coactius per tal d'assegurar el principi de
l'obligatorietat del vot: econòmics, civils, administratius, etc. A Espanya, els mitjans
de pressió per tal d'evitar l'abstencionisme eren consignats a la llei electoral del 1907
(anomenada llei Maura, actualment abolida): publicar el nom dels abstinguts sense
justificació i anotar el fet com a nota desfavorable a l'expedient personal de cadascun,
si pertanyien a l'administració pública; recarregar la contribució, si en pagaven, en
un 2%; reduir els sous o havers que cobressin de l'estat en un 1%; originar una causa
d'inelegibilitat, si fossin reincidents. En els tres darrers casos, els efectes
desapareixien a partir del moment en què la persona afectada participava en una altra
elecció. Actualment s'ha suprimit tota coacció per evitar l'abstencionisme. L'anarquisme
propugna, com a norma general, l'abstenció en les lluites electorals polítiques.
Proclamació
En tècnica electoral, reconeixement per les juntes electorals d'una determinada persona
com a candidat, així com el nomenament de representants efectius.
Sistema d'Hondt
Variant del sistema de càlcul electoral dit de representació proporcional aproximada que
amb una sola operació permet d'obtenir un primer repartiment d'escons a base del quocient
i un altre repartiment que té en compte la mitjana més forta. Al moment de repartir els
escons, en nombre n, entre els candidats de les diverses llistes sotmeses a
votació, el nombre de vots assolits per cadascuna d'elles són dividits successivament
per 1, 2, etc fins a n. A continuació són ordenats, del més alt al més baix,
els quocients obtinguts i el que ocupa el lloc n és el "quocient
aproximat" o "divisor electoral". Talment com indica el seu nom, aquest
"quocient" és emprat tot seguit com a "divisor" del nombre de vots de
cadascuna de les llistes, operació que dóna com a resultat el repartiment d'escons
segons la mitjana més forta. El sistema d'Hondt afavoreix lleugerament els grans
partits.
|
|
El sistema parlamentari. |
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida
política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de
l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari,
presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei
constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del
poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda,
el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és
imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament
legitima l'autoritat del govern. De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en
certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d'elaborar i de
presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l'estat i totes les
mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d'acció del govern és
controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels
ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot
interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a
examinar aspectes determinats d'aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una
moció de censura. En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims
presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre
el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi
per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui
unes eleccions parlamentàries. L'exemple més pur d'un règim parlamentari és, potser,
la Gran Bretanya: el cap de l'estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer
la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la
majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari
general d'aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris
(actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament
responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el
suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport
i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al
rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers
ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l'oposició); generalment,
però, les eleccions són celebrades quan s'esgota el mandat dels diputats. D'altres
estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el
govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el
canceller— és responsable davant del parlament; d'altra banda, la cambra baixa
—el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller
només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor. Aquest model fou l'adoptat a la
Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista
dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina
dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui
derrotat al parlament entre eleccions i, d'altra banda, que el parlament es limiti, ben
sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot
acomplir així el seu programa amb fluïdesa. Actualment, doncs, la posició del poder
executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals
la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el
govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa
legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els
seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al
capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l'establiment de règims
antidemocràtics.
Escon
1. Banc o seient que ocupen els diputats en les cambres legislatives.
2. Acta de diputat.
Majoria
1. En una votació, part més gran dels vots emesos en un sentit o en l'altre.
2. Fracció d'una assemblea la política de la qual reuneix habitualment el major nombre
de vots.
Majoria absoluta
Majoria que excedeix la meitat del total dels vots emesos,
o la meitat dels membres d'una assemblea.
Majoria relativa
O majoria simple. Majoria que excedeix el nombre de vots corresponents a
les altres alternatives, o el nombre de membres dels altres partits o coalicions.
Minoria
Conjunt de votants que resten en inferioritat numèrica i de força en una assemblea,
parlament, etc.
Minoria parlamentària
Conjunt de grups de diputats constituïts com a oposició i sovint units per certes
afinitats.
Grup parlamentari
Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política deliberant, els
membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una important
funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria dels
òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i en la
designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç entre
la cambra i els partits polítics.
Vot
Manifestació expressa de la voluntat de cadascun dels membres d'una assemblea o un grup
de persones d'aprovar o rebutjar una proposició o mesura, d'elegir una persona per a un
càrrec, etc.
Vot de censura
Vot que emet una cambra o corporació per negar la seva confiança al govern o a la junta
directiva. El vot de censura d'una assemblea de diputats és anomenat moció de censura.
Moció
1. Proposició feta en una assemblea deliberant, en un congrés, etc.
2. Judici emès contra el govern, contra la direcció d'un organisme o d'una comunitat,
etc, per una actuació, una decisió, etc, que hom considera desencertada.
Moció de censura
Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la
intenció de "censurar" el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva
línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la
dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitrin el conflicte que
l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del
sistema parlamentari, i hom la regula de diverses formes, segons les constitucions. A la
Gran Bretanya, perquè la moció de censura reïxi només cal una majoria simple.
Contràriament, la constitució de la V República Francesa imposa moltes més traves, la
més important de les quals és que els diputats que s'abstenen es consideren favorables
al govern. A la RFA, el Bundestag no pot emetre una moció de censura contra el canceller
a menys que n'elegeixi el successor. La Constitució espanyola del 1978, els estatuts
d'autonomia de les Balears i del País Valencià i l'Estatut Interior de Catalunya
estableixen també la denominada moció de censura constructiva, que ha d'incloure la
proposta d'un candidat a la presidència del govern.
Legislatura
Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una
cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat
espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural
de les legislatures és de quatre anys.
Dissolució del parlament
Procediment mitjançant el qual l'executiu escurça el període de mandat legislatiu del
parlament. El decret de dissolució fixa la data de noves eleccions.
Iniciativa legislativa
Acte que obre el procediment per a fer una llei, que consisteix en la presentació al
parlament d'un text articulat de prescripcions normatives. Són legitimats el govern, els
membres del congrés i del senat, els parlaments de les comunitats autònomes i el poble
(iniciativa popular).
Interpel.lació
Requeriment que un membre de la cambra o un grup parlamentari fa al govern o a un dels
seus membres per tal que doni explicacions sobre els motius o propòsits de la conducta de
l'executiu en qüestions de política general. Se substancien en el ple i, a diferència
de les preguntes, poden donar lloc a una moció en la qual la cambra expressi la seva
posició.
Ponència
Comunicació o proposta sobre un tema científic, projecte de llei, etc, que hom sotmet a
l'examen i resolució d'una assemblea, d'un congrés, d'un parlament, etc.
Consensuar
Aprovar per consens de tots els partits o de llur majoria.
Assemblea constituent
Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional.
Convenció
Assemblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o
modificar-la.
Diputació permanent
Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives de les corts generals que té
com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat
dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no
estan reunides.
Junta de portaveus
Òrgan intern del parlament que constitueix l'expressió més acabada de la penetració
dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres
parlamentàries. Participa especialment en la fase prèvia a la presa de decisions del
parlament (programació del treball parlamentari, etc).
Comissió parlamentària
Òrgan de treball de les cambres legislatives integrat per un nombre reduït de membres
que representen els diferents grups parlamentaris en proporció a llur importància en la
respectiva cambra. Sol haver-hi quatre tipus de comissió: les permanents legislatives i
no legislatives, les d'investigació i les extraordinàries. Normalment tenen una funció
d'instrucció al ple, malgrat que excepcionalment, per delegació d'aquest, poden aprovar
amb caràcter definitiu determinades lleis (comissions en seu legislativa plena).
Comissió permanent
Aquella que emana de l'assemblea o òrgan deliberatiu màxim i té per missió
alleugerir-ne les tasques.
Comissió
Nom que reben determinats òrgans administratius de caràcter col·legial (comissions
delegades del govern, comissió jurídica assessora, comissió municipal permanent,
comissió interministerial o interdepartamental, comissió provincial d'urbanisme,
comissió de traspassos, etc).
|
|
Principals tipus de lleis. |
Ordenament jurídic
Conjunt de normes jurídiques d'un estat. En els estats descentralitzats políticament
(federals, regionals, autonòmics) coexisteixen diferents ordenaments de cadascun dels
centres de producció normativa (ordenament estatal, ordenament autonòmic, etc).
Legislació
Conjunt de lleis que regulen la vida jurídica d'una comunitat.
Llei
Norma jurídica, de caràcter general i obligatori, dictada pels òrgans estatals o
autonòmics als quals la Constitució i els estatuts d'autonomia atribueixen el poder
legislatiu. La llei constitueix la font més important del dret en la major part de
les societats, i té per funció de regular la vida política, social i econòmica de la
comunitat. La facultat de legislar ha estat diversament atribuïda a una sola persona
(règims en què la sobirania nacional resideix en una sola persona, monarca o dictador) o
tot el poble a través dels representants democràticament designats (règims
parlamentaris en què la sobirania nacional resideix en el poble). En el sistema
parlamentari hom estableix un sistema jeràrquic de normes basat en una llei fonamental
on són definits els drets i els deures dels ciutadans i té el caràcter de norma
programàtica. Per a la seva aprovació concorre generalment la votació popular directa a
través d'un referèndum. D'acord amb aquesta llei fonamental hom articula tota la
producció legislativa començant per les lleis ordinàries (que emanen dels
òrgans parlamentaris) i seguint per les dictades pel govern per a llur execució. El
govern disposa de la facultat de dictar normes, de rang inferior a la llei (decrets i
reglaments), en la forma fixada per les lleis i dins els límits prevists en la
constitució. D'acord amb aquest principi de jerarquia normativa, cap disposició de rang
inferior no pot entrar en contradicció amb una de rang superior, i les infraccions a
aquest principi són seguides per un procés especial. Als països anglosaxons basats en
el dret comú consuetudinari, la llei ha ocupat des de sempre un lloc secundari, però
darrerament hi ha estat produïda alguna modificació a aquest respecte. Com a font i
alhora manifestació externa del dret, moltes de les específiques qualificacions
particulars de diferents tipus de dret tenen llur correspondència quant a tipus de lleis.
Així, hom parla de lleis administratives, canòniques, civils, comunes, constitucionals,
laborals, locals, penals, processals o transitòries, entre d'altres.
Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques
d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i
regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el
conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les
disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és
sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé
consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un
sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que
estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible,
i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha
d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció.
Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una
duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit
en la seva constitució.
Llei orgànica
En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels
drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del
règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la
constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la
majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat
o de les comunitats autònomes.
Decret llei
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb caràcter provisional pel govern de
l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat i que en el termini màxim de
trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés dels Diputats. La constitució
prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que considera dotades d'una especial
transcendència. Els governs de les comunitats autònomes estan mancats de la facultat de
dictar decrets llei.
Decret legislatiu
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada pel govern de l'estat o d'una comunitat
autònoma, delegada prèviament pel parlament en una llei de bases o en una llei
ordinària si es tracta de refondre diversos texts legals, i que no pot afectar matèries
reservades a llei orgànica.
Base
Principi general establert per una llei de bases, per una llei marc o per una llei estatal
en els casos de competències legislatives compartides amb les comunitats autònomes.
Llei de bases
Llei aprovada per l'assemblea legislativa que té per finalitat delegar en un altre òrgan
la formació de texts articulats, delimitant amb precisió l'objecte i l'abast de la
delegació i els principis i criteris que cal seguir en el seu exercici.
Estatut
Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a
l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que
formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de
Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura
franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les
nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts
d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el
cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La
Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el
País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a
referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren
l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut
però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents
estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979,
Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià,
Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any
1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.
Disposició administrativa
Reglament, circular o instrucció de caràcter general dictat per l'administració
pública.
Reglament
Conjunt ordenat de regles, disposicions i preceptes, dictats per l'autoritat competent per
a l'execució d'una llei, per al funcionament d'una corporació, d'una dependència o d'un
servei o per a qualsevol altra activitat. Des d'un punt de vista legal, el reglament té
un valor subordinat a la llei i és conseqüència de les competències pròpies que
l'ordenament jurídic concedeix al poder executiu.
Circular
Disposició administrativa dictada per subsecretaris i directors generals o altres òrgans
superiors de l'administració sobre l'organització interna i el funcionament dels serveis
que en depenen.
Edicte
Avís, ordre o decret publicat per l'autoritat fent ús de les seves atribucions o donant
compliment a un altre precepte legal, amb la finalitat de promulgar una disposició, fer
pública alguna resolució, donar notícia de la celebració d'un acte o citar algú.
L'edicte és fixat als llocs públics o publicat en els diaris oficials i en la premsa
d'àmplia circulació.
Ban
Disposició de caràcter general en forma d'ordre que l'autoritat imposa directament a la
població. És una manifestació de la potestat reglamentària del poder públic que és
reconeguda a l'administració com un dels mitjans per a assolir els seus fins. La
publicació d'un ban pot ésser feta mitjançant un cartell, una crida o algun
altre mitjà de difusió. Hi ha bans periòdics, dictats en dates fixes, bans d'urgència
per a atendre situacions imprevistes, i bans de bon govern, dictats per a ordenar millor
la vida en comú.
|
L'organització territorial d'Espanya.
Segons la Constitució, l'Estat espanyol organitza el territori en municipis, províncies
i Comunitats Autònomes. |
Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats
autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i
altres denominacions pròpies).
Territori
Extensió de terra que forma una circumscripció política.
Divisió
Cadascuna de les parts en què és estructurat el territori d'un estat a fi de
facilitar-ne les funcions administratives. Dins l'administració espanyola hom distingeix,
segons la dependència més o menys directa de l'autoritat central, una divisió
administrativa major (la comunitat autònoma), una de mitjana (la província) i una de
menor (el municipi).
Demarcació
Línia de separació, natural o convencional, entre dos o més territoris; es considera
natural si el traçat s'adapta als principals accidents del relleu. Pot referir-se a les
fronteres entre els estats o bé a divisions i subdivisions dins el mateix estat. La
divisió de l'estat espanyol en províncies, per exemple, fou feta durant el s XIX
—decret de 1833— i és coneguda amb el nom de demarcació territorial general.
Hi ha també demarcacions especials, com és ara, entre altres, les
eclesiàstiques, les militars i les universitàries.
Autonomia administrativa
Autonomia de què gaudeixen els municipis, les províncies i d'altres ens territorials,
reconeguda i garantida per la constitució o per l'estatut d'autonomia. A diferència de
l'autonomia política, no comporta la possibilitat de dictar normes amb rang de llei,
però sí la potestat reglamentària i la funció executiva en l'àmbit de les
competències prèviament determinades per la llei. És una forma de descentralització.
Ordenació del territori
Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels
processos econòmics i socials en la configuració del territori. Conseqüències que
exigeixen una intervenció específica de l'estat o comunitat autònoma en la mesura que
constitueixen problemes socials i econòmics (desigualtats territorials en el nivell de
renda i d'atur, desequilibris en la localització de la població i de l'activitat
econòmica que provoquen situacions de congestió en les grans ciutats i de
subdesenvolupament d'extenses zones agràries, efectes negatius sobre el medi ambient i
sobre les condicions generals de vida de la població) que, d'altra banda, no se
solucionen naturalment a través de les forces de mercat. La poca efectivitat de tals
mesures s'explica pel fet que no existeix un conjunt coherent de mesures de política
territorial, atès que la ciència regional és a l'inici i no existeix encara un model de
desenvolupament regional acabat, que expliqui el comportament espacial dels agents
econòmics i socials. Val a dir que el problema dels desequilibris territorials no es pot
separar del caràcter més o menys centralitzat del sistema econòmic i polític, i la
seva resolució va molt lligada a un procés efectiu de descentralització de les
decisions polítiques i econòmiques.
|
|
L'Administració. |
Administració
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les
entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en
l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen.
Jurisdicció administrativa
En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves
variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega
aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de
distintes jurisdiccions.
Administració pública
Conjunt de persones públiques i d'òrgans encarregats d'exercir les potestats
administratives i l'administració central, autonòmica, institucional o corporativa. Als
països occidentals i els que han rebut llur influència existeixen, normalment, tres
grups de persones i òrgans públics: l'administració central, l'administració local,
i l'administració institucional, a les quals hom pot afegir, en els estats
federals o en aquells on existeixen regions autònomes, l'administració autonòmica
o similars. El conjunt d'aquestes administracions integra, per mitjà de vinculacions
jurídiques (més o menys intenses segons els països i les tendències polítiques),
l'administració pública, i els fins d'interès general són acomplerts per una
administració o una altra segons la constitució, els estatuts i les lleis que regulen
les seves competències i la seva organització.
Administració institucional
O administració corporativa. Administració pública constituïda per aquelles
persones públiques creades per l'administració central, l'autonòmica o l'administració
local per tal d'acomplir un fi públic concret i determinat. És un òrgan que té el seu
origen en aquelles funcions que hom considera abstretes del conjunt de les finalitats
generals de l'administració central o local, i que, per motius de política
administrativa, hom considera més eficaç que siguin realitzades per una entitat pública
independent.
Administració central
Administració pública de caràcter únic però integrada per nombrosos organismes i que
regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre tot el territori de
l'estat. És regida pel govern i, per tant, pel cap de govern (càrrec que, en alguns
països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres.
Administració autonòmica
Administració pública de nivell intermedi entre l'administració local i
l'administració central. Es dóna en aquells països on l'estat reconeix l'autogovern i
la potestat legislativa de determinats territoris, als quals transfereix part de les seves
facultats. L'administració autonòmica sorgeix a Espanya arran de l'aprovació dels
estatuts d'autonomia de la Segona República i, després del franquisme, a partir de
l'aprovació de la constitució de 1978. El concepte d'administració autonòmica, bé que
amb noms diferents, és substancialment el mateix que el que vigeix en els estats federals
(Alemanya, EUA, etc.).
Administració local
Administració pública formada per un conjunt d'entitats independents entre elles i
cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix
sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi,
però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els
municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una
unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc.
Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones
intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les
èpoques històriques.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de
l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit
geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de
mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o
aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la
descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar
el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret
administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions
públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i
funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació
pública.
|
|
L'administració municipal. |
Municipi
Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les
necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la
jurisdicció d'un ajuntament.
Terme
Porció de territori limitada per propietat o jurisdicció, especialment territori que
forma la jurisdicció d'un municipi. En aquest cas hom l'anomena generalment terme
municipal.
Administració local
Administració pública formada per un conjunt d'entitats independents entre elles i
cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix
sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi,
però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els
municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una
unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc.
Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones
intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les
èpoques històriques.
Ajuntament
Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis
d'un municipi.
El sistema de fonts del règim municipal és constituït actualment per la llei de bases
del règim local de 2 d'abril de 1985, i, amb caràcter supletori, pel reial decret
legislatiu de 18 d'abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats
autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D'aquesta forma la legislació
autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou sistema
diversificat del règim local, propi de l'estat de les autonomies concebut per la
Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d'abril de 1985, reguladora de les bases de
règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l'alcalde, els tinents d'alcalde
i el ple. Els municipis de més de 5 000 h tenen també la comissió de govern; els altres
poden gaudir d'aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són
elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l'alcalde és elegit
pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre
el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per
l'alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en
particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern. La comissió de govern
és integrada per l'alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part
d'aquests, nomenats i destituïts lliurement per l'alcalde. La comissió assisteix
l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d'alcalde
són nomenats per l'alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n'hi ha; en
altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d'aquests. En
alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases
aïllades, etc), és admesa l'existència d'un alcalde pedani i d'una junta
veïnal que funciona en règim d'assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a
més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta
organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d'altres òrgans
mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim
local. D'altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal
especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït
pel consell en ple, que és l'òrgan deliberant màxim, integrat per tots els
regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de
govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d'alcalde. Els
ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l'ajuntament, llevat quan, per
raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són
legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada
trimestre i poden ésser-ne celebrades d'extraordinàries per iniciativa de l'alcalde o
d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques,
llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dóna el cas
d'afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l'article 18.1 de la
constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té
vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la
majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de
transcendència municipal, com la fusió, l'agrupació o la segregació de municipis, el
canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de
les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria
qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per
aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la
transcendència de funcions a d'altres administracions públiques, la municipalització en
règim de monopoli, els plans i els instruments d'ordenació urbanística, etc.
Ajuntament en ple
Òrgan de l'ajuntament, en tots els municipis. És integrat per l'alcalde, que el
presideix, i per tots els regidors municipals. És el màxim òrgan deliberant del
municipi i té competència per a decidir sobre totes les qüestions del govern municipal,
llevat de les corresponents a la comissió permanent i a l'alcalde. Així, li pertoca de
decidir sobre les qüestions següents: constitució de l'ajuntament, creació i
modificació d'institucions municipals, adquisició de tota mena de drets i de béns,
aprovació de les formes de gestió de serveis, contractació per a obres i serveis
públics, aprovació de plans d'urbanisme i de tots els que impliquin expropiació,
organització dels serveis públics municipals (transports, circulació, sanitat, etc),
policia urbana, aprovació i liquidació dels pressupostos, bases per a la selecció dels
funcionaris per mitjà de concursos i d'oposicions, aprovació d'ordenances fiscals, de la
construcció i d'altres tipus, defensa de l'ajuntament davant els tribunals i d'altres
organismes públics, etc. L'ajuntament en ple ha de celebrar sessió ordinària un cop el
trimestre, com a mínim, i extraordinària quan la convoqui l'alcalde o la petició d'una
quarta part, com a mínim, dels regidors municipals.
Comissió de govern
Òrgan dels ajuntaments integrat per l'alcalde i per un nombre de regidors no superior a
llur tercera part, que té per missió la coordinació de les funcions executives i,
també, la d'iniciativa en el govern i l'administració del municipi. Assisteix l'alcalde
i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els regidors són nomenats per
l'alcalde, que també pot destituir-los lliurement.
Alcalde
President de l'ajuntament i cap de l'administració municipal. L'alcalde
és elegit pels regidors i l'elecció ha de recaure necessàriament en un d'ells.
Correspon principalment a l'alcalde de fer que es compleixin les lleis i disposicions
governatives, de mantenir l'ordre i de proveir a la seguretat pública i individual als
llocs on no hi ha autoritat específica per a aquesta tasca, de tenir cura que siguin
prestats amb exactitud els serveis i que siguin satisfetes les càrregues públiques
imposades per l'estat, etc. Com a òrgan municipal, és president de l'ajuntament, de la
comissió de govern i cap de l'administració municipal en funcions executives. La
competència de l'alcalde és atractiva, és a dir, li corresponen totes les facultats de
govern i administració del municipi no reservades expressament a l'ajuntament en ple
o a la comissió de govern, i les que aquesta li delega. L'ajuntament de Barcelona,
d'acord amb el seu règim municipal especial, és organitzat pel sistema anomenat
"d'alcalde fort", segons el qual les atribucions de l'alcalde són superiors a
les que té el mateix càrrec en els municipis de règim normal.
Tinent d'alcalde
Regidor de l'ajuntament, nomenat per l'alcalde per exercir funcions delegades, bé en
relació amb determinats serveis, o bé en una part del territori municipal. Els tinents
d'alcalde són nomenats entre els membres de la comissió de govern, si n'hi ha; sinó,
entre els regidors, sense poder ultrapassar-ne la tercera part. Són nomenats segons un
ordre jeràrquic i correlatiu d'acord amb el qual substitueixen l'alcalde en els casos
d'absència, malaltia o qualsevol altre impediment. Els tinents d'alcalde de Barcelona i
de Madrid gaudeixen d'atribucions especials en aplicació del règim municipal peculiar
d'aquests municipis.
Regidor -a
Conseller d'un ajuntament. La Constitució del 1978 n'estableix el
caràcter d'eligibilitat per sufragi universal.
Consell municipal
Òrgan deliberatiu i de govern d'un municipi. Des dels decrets de Nova Planta (1707-16), els consells municipals
dels Països Catalans reberen el nom d'ajuntament, que és el vigent a l'estat
espanyol.
Junta municipal
Nom donat a diferents organismes d'actuació municipal per a determinades funcions. Cal
destacar, en l'actual legislació de règim local, la junta municipal de districte
constituïda a cadascuna de les demarcacions del territori municipal, i la junta municipal
de cens electoral.
Llei municipal
Llei que regula l'organització, el funcionament i les competències dels municipis.
Règim local
Normes de dret públic reguladores de les corporacions que formen l'administració local.
El dret local vigent a l'estat espanyol s'adapta al model francès i arrenca del nou
règim sorgit de les Corts de Cadis, desenvolupat en diversos texts legals, com les lleis
municipals dels anys 1823, 1845, 1870 i 1877 i les provincials del 1833 (de Javier de
Burgos) i el 1882. La necessitat d'una reforma portà a l'elaboració de disset projectes
de llei, entre els quals cal citar els de Maura, Canalejas i González Besada, així com
els estatuts municipal (1924) i provincial (1925), obres molt acurades i basades en
l'autonomia de les corporacions, malgrat que diverses implicacions polítiques
desbarataren el pensament dels redactors. Amb les mateixes bases tècniques, la Segona
República promulgà la llei municipal del 1935; després de la guerra civil de 1936-39
fou aprovada la llei de Bases (1945), articulada el 1950 i el 1955. Amb l'aprovació de la
Constitució espanyola del 1978 quedà derogada formalment la legislació del règim
dictatorial en matèria d'administració local, si bé continuà vigent part del text
articulat de les lleis de bases de règim local de 1955, ja que el nou projecte de llei de
bases no era encara elaborat totalment. La llei d'eleccions locals de 1978 reinstaurà el
sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i el sistema proporcional. L'any 1985
hom aprovà la nova llei de bases de règim local, la qual ha d'ésser complementada per
la legislació de règim local de les comunitats autònomes, amb la qual cosa es crearà
un sistema diversificat de règim local. Les aportacions més singulars dels Països
Catalans al règim local són, en primer lloc, la creació de la Mancomunitat de
Catalunya, aprovada pel decret de 26 de març de 1914, i que absorbí les quatre
diputacions provincials del Principat. Posteriorment, en 1933-34, la Generalitat, exercint
la competència que li atorgava en matèria d'administració local l'article 10 de
l'Estatut del 1932 i el títol IV de l'Estatut Interior del 1933, promulgà la llei
municipal de Catalunya. El mateix any 1933, la Comissió Jurídica Assessora del Govern de
la Generalitat (formada per J.Maluquer i Viladot, J.M.Pi i Sunyer, J.Roig i Bergadà,
A.Hurtado, S.Gubern, J.Xirau, R.Coll i Rodés i J.Quero i Molares) redactà
l'avantprojecte de llei, que passà al Parlament de Catalunya i a la comissió
dictaminadora presidida per Arnau Cortina. En resultà l'aprovació d'un text legal molt
perfecte, però no fou votat en un text únic, sinó que, per raó del moment, s'aprovaren
en primer lloc els títols sobre règim orgànic i electoral (V i VI) i posteriorment els
títols I a IV i VII a XV. La suspensió de l'autonomia pels fets del Sis d'Octubre de
1934 paralitzà la cloenda de la llei, que restà inacabada pel que fa als darrers títols
sobre règim jurídic, qüestions de competències i finances municipals. A nivell docent
són significatives les experiències catalanes amb l'Escola de Funcionaris de la
Mancomunitat (1914-24), creada per Prat de la Riba i dirigida pel municipalista Isidre
Lloret. La Generalitat en continuà l'obra (1930-36) amb l'Escola d'Administració
Pública de Catalunya, que especialitzà nodrides promocions de funcionaris municipals i
d'organismes autònoms. Aquestes dues escoles foren les primeres de l'estat espanyol.
L'any 1979 la Generalitat de Catalunya restablí l'Escola d'Administració Publica.
Ajustant-se als trets fonamentals establerts per la llei de bases de règim local del
1985, el Parlament de Catalunya inicià, l'any 1987, el desplegament legislatiu que
instaura el nou ordenament territorial de Catalunya. Les lleis aprovades estableixen la
creació de les comarques partint de la divisió que féu la Generalitat republicana, una
reducció del paper de les diputacions —els serveis de les quals passen a les
comarques i a la Generalitat—, i la desaparició de la Corporació Metropolitana de
Barcelona, òrgan creat l'any 1974. En el lloc de la corporació es creen dues entitats
metropolitanes, amb caràcter d'ens locals, una per a gestionar els transports i l'altra
per a les aigües i els residus.
Carta municipal
Segons la legislació espanyola, règim jurídic especial, de caràcter organitzatiu
(carta orgànica) o econòmic (carta econòmica), que pot concedir l'estat als ajuntaments
o diputacions, a petició prèvia d'aquests. La carta orgànica no pot pas modificar les
característiques especials del règim general (nomenament d'alcalde i regidors,
competències i fins municipals, règim de funcionaris, relacions amb l'estat, etc), sinó
només aspectes secundaris (nombre de regidors, instauració de comissió permanent o
sistema de gerència, i d'altres), i la carta econòmica només pot crear noves exaccions
(llevat de les suprimides legalment), invertir llur ordre de preferència, modificar el
sistema de cobrament i altres aspectes. Madrid (des del 1963) i Barcelona (des del 1960)
no tenen pròpiament un règim especial de carta, sinó un règim legal especial, i és
per extensió que hom designa així la Carta Municipal de Barcelona.
Agrupació de municipis
Previsió constitucional o estatutària per a poder establir circumscripcions territorials
pròpies diferents de la província, mitjançant l'agrupació de municipis.
Àrea metropolitana
Agrupació territorial superior al terme municipal d'una gran ciutat, i que normalment
inclou diversos municipis, per a l'endegament dels serveis públics que exigeixen una
gestió o planificació sobre un territori més extens. La forta concentració urbana de
moltes grans ciutats en provoca un creixement en extensió fins a arribar, sovint, a
municipis veïns, i això exigeix de planificar-se urbanísticament i d'endegar molts de
llurs serveis (accessos, transports, serveis de subsòl, etc.) amb un tractament que
englobi tots els municipis afectats; exigeix també normalment la creació d'un organisme
amb representativitat política, competència administrativa i mitjans econòmics
suficients per a decidir sobre les actuacions públiques d'aquesta àmplia zona. Tenen
legalment reconeguda àrea metropolitana —dita també regió, comarca i d'altres
denominacions— les ciutats de Barcelona, Bilbao, Estocolm, Londres, Madrid, Milà,
Moscou, París, València, Washington, i moltes altres.
El concepte d'àrea metropolitana ha experimentat una certa evolució els darrers anys.
S'ha produït una tendència cap a la descentralització urbana i, a la vegada, cap a la
difusió del fenomen urbà. Això implica una expansió de les àrees metropolitanes en
l'espai, però, també, una autonomia creixent respecte del lloc central —la
ciutat— d'origen de l'àrea, tot configurant la formació d'una sèrie de centres
direccionals perifèrics en les corones metropolitanes que van transformant l'àrea
metropolitana tradicional en una regió metropolitana.
Eleccions municipals
Procediment de designació de l'equip de govern municipal (alcalde i
regidors), mitjançant votació.
|
|
L'administració provincial. |
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina,
Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc. Amb
aquest nom hom sol reduir els termes autòctons equivalent en altres estats: Finlàndia,
Iran , Iraq, Laos, Mongòlia, Paquistan, etc. L'antecedent immediat de l'actual divisió
provincial a l'estat espanyol està en la realitzada l'any 1808 per Josep Bonaparte en 38
prefectures. Prescindint de l'anterior, Napoleó publicà un decret, datat a París el
1810, que establia els governs particulars de Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia, que
preparava llur annexió a França. El 1810 el governador general de Catalunya, mariscal
Auguereau, fixà les capitals de quatre departaments catalans a Barcelona, Girona, Reus i
la Seu d'Urgell. Decretada l'annexió de Catalunya a l'estat francès (1812), queden
establerts els quatre nous departaments del Principat. La divisió aprovada en les corts
de Cadis establia una sola província per a la totalitat del principat de Catalunya, però
el 1813 un nou propòsit territorial el tripartia a base de dues províncies marítimes
amb capitals a Barcelona i Tarragona i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell.
Ferran VII arraconà el projecte i subsistí la divisió anterior a l'ocupació francesa,
fins el 1820, en què hom tornà a la divisió del 1813. El 1822, amb caràcter
provisional fou aprovat d'establir 52 províncies a l'estat espanyol i s'hi preveia
l'esquarterament del Principat, amb les capitals provincials a Barcelona, Tarragona,
Lleida i Girona, i del Regne de València, amb capitals a Castelló de la Plana,
València, Xàtiva i Alacant. La província amb capital a Barcelona rebia el nom
restringit de Catalunya. Aquesta divisió quedà anul·lada el 1823. El decret del 30 de
novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50 d'ençà
del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la
distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i
Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada província
quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat
dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en
el seu origen era d'elecció democràtica popular. El 1913 fou autoritzada la constitució
de la Mancomunitat de Catalunya que incloïa les quatre províncies del Principat, i el
1932 es constituí la Generalitat, que decretà (1936) una divisió de Catalunya en nou
regions o supercomarques i 38 comarques. El 1939 la desaparició de la Generalitat
comportà el restabliment de les quatre províncies catalanes. Els límits de les
fronteres provincials tallen pel mig zones d'identitat fisiogràfica, històrica i
socioeconòmica i no respecten els límits naturals, particularment pel que fa a les
províncies valèncianes, dins les quals queden elements castellans i aragonesos.
Igualment les províncies del Principat exclouen terres de parla catalana que són
assignades a les tres províncies en què fou dividit Aragó. Els territoris catalans
annexionats a França, amb l'afegit de la comarca llenguadociana de la Fenolleda, formen
el departament dels Pirineus Orientals, establert per l'Assemblea Constituent Francesa del
1790.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes
competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província.
Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola
en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica.
Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812), la de València i
la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en nombre proporcional
al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori, com a superior
jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars; era sotmesa,
d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern absolutista
de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni Liberal
(1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova divisió
provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal, i,
acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes el
1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les diputacions
foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit provincial,
regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les diputacions,
que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren designats
directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats
autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials.
Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que
des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el
nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí
el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l'òrgan
màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la
població de la província, i la seva designació, distribuïda segons els partits
judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada
partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa
autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la
divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i
tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913
quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les
diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat
de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià
no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada
la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les
quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i
amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més
que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat,
dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la
Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una
comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a
Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i
les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Consell insular
Entitat local de les illes Balears, amb funcions idèntiques a les de les diputacions i
amb competències que en aquest sentit li són pròpies i les que li atribueix l'Estatut
d'Autonomia. En són tres: el de Mallorca, el de Menorca, i el d'Eivissa i Formentera.
Capítol insular
Corporació local de cadascuna de les set illes Canàries, que té unes funcions
idèntiques a les de les diputacions provincials a les províncies peninsulars espanyoles.
Governador civil
A l'estat espanyol, representant permanent del govern en una província. Històricament
sorgeix a partir del prefecte, a imatge del francès, creat per Josep I (1810). El 1834,
amb motiu de la divisió provincial del territori, aquest prefecte rep el nom de
governador civil, bé que les seves funcions eren poc clares i depenien del moment
polític. Aquesta situació romangué fins el 1958, que, en el marc de reestructuració de
l'administració pública, li fou atorgat un estatut. Les seves funcions són de dues
classes: polítiques i administratives. Entre les primeres li correspon de mantenir
l'ordre públic en el territori; entre les segones hi ha la de direcció i coordinació de
l'administració civil de l'estat en el territori.
Diputat provincial
A l'estat espanyol, persona que, tenint la condició prèvia de regidor, és designada en
representació dels partits polítics, coalicions, federacions o agrupacions d'electors
per a formar part de la diputació provincial. És designada d'acord amb el nombre de
llocs per partit judicial que se'ls hagi atribuït en funció dels vots obtinguts.
|
|
L'administració autonòmica. |
Estat de les Autonomies
Nom amb què es coneix l'estructura territorial
definida en la Constitució Espanyola del 1978.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes
que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis
pròpies.
Comunitat Autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions
de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la Constitució de 1978.
Territori autònom
Porció de territori nacional o estatal que gaudeix d'un estatut d'autonomia.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a
diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de
l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i
Galícia.
Administració autonòmica
Administració pública de nivell intermedi entre l'administració local i
l'administració central. Es dóna en aquells països on l'estat reconeix l'autogovern i
la potestat legislativa de determinats territoris, als quals transfereix part de les seves
facultats. L'administració autonòmica sorgeix a Espanya arran de l'aprovació dels
estatuts d'autonomia de la Segona República i, després del franquisme, a partir de
l'aprovació de la constitució de 1978. El concepte d'administració autonòmica, bé que
amb noms diferents, és substancialment el mateix que el que vigeix en els estats federals
(Alemanya, EUA, etc.).
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies
(clima, producció, topografia, administració, etc).
A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del
terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des
de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat
administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les
aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en
què s'estructura l'estat espanyol.
Delegat del govern
A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu encarregat de dirigir
l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma i
coordinar-la, quan s'escaigui, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern central.
Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons dels Parlaments autonòmics,
mitjançant votació.
|
El sistema estatutari.
L'administració autonòmica està regulada pels Estatuts d'Autonomia de cada Comunitat.
Cadascuna té un Parlament, un President i un Govern i un Tribunal amb jurisdicció sobre
el seu territori.
El Tribunal Constitucional és l'arbitre entre l'Estat i les CC.AA. per resoldre possibles
conflictes relatius al repartiment de competències. |
Estatut
Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a
l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que
formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de
Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura
franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les
nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts
d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el
cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La
Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el
País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a
referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren
l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut
però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents
estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979,
Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià,
Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any
1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.
Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell
mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és
anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la
independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a
través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes
que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis
pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant,
infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa
dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins
el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de
caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes
potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància
d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin
ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment
autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat
de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació
constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat.
Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del
territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a
aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del
territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania,
característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de
qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant
la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la
promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada
de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització
interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions
i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que
representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts
per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per
un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat.
A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament
es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia
constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la
constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral
era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de
l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties
Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que
sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional
foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932,
al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat
l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central).
Coordinació general
Funció que resta reservada a l'estat en relació amb algunes de les matèries sobre les
quals la constitució i els estatuts estableixen el repartiment de competències amb les
comunitats autònomes.
Prevalença
Principi constitucional que comporta la preferència d'aplicació de les normes de l'estat
sobre les de les comunitats autònomes, en cas de conflicte, en les matèries que no
siguin de la seva exclusiva competència.
Competència
Conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic.
Són totes aquelles matèries que el govern de l'Estat traspassa per a ser gestionades per
les comunitats autònomes. Els Estatuts d'autonomia fixen el marc de les competències de
cada comunitat.
|
|
El sistema polític català està basat en
l'Estatut d'Autonomia del 1979. |
Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979
que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal
en què s'inscriví l'Estatut, el qual recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern.
Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió
dels vint— encarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2
d'agost, començà el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de
Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots
els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu
del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas
i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual
eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les
eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió
Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de
Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a
referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1%
de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou
ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de
desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es
constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què
s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el
president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini
de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació
proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova
els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la
Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i
coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la
Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és
l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut
delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'estat, que en
fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses
matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix
Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom creà un
organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix
o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'estat. Per
altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i,
juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la
Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les
mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que
permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de
Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i
d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització
territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot
mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió
territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que
el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol
altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres
comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un
nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i
mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que
l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit
territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Estatut Interior de Catalunya
Conjunt de lleis que desenvolupen l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 i
estructuren les institucions fonamentals de l'autogovern català. Rep el mateix nom de la
llei de 1933. Comprèn la llei del Parlament, del President i del Consell Executiu
aprovada pel març del 1982, la llei del Consell Consultiu aprovada pel febrer del 1981,
la llei del Síndic de Greuges aprovada pel febrer del 1984, i la de la Sindicatura de
Comptes aprovada pel febrer del 1984. En el Parlament els diputats, que poden oscil·lar
entre cent i cent cinquanta (en l'actualitat són cent trenta-cinc), s'ajunten en grups de
més de cinc; però hom hi creà la figura del diputat no adscrit, en comptes del grup
mixt. La Mesa i el seu President, òrgan col·lectiu de govern al Parlament, poden ésser
sotmesos a moció de censura aprovada per majoria absoluta. Es consagra el president de la
cambra com a segon personatge polític de la Generalitat de Catalunya que fins i tot
substitueix el president del Consell Executiu en cas de vacant. El Parlament es reuneix
anualment en dos períodes de sessions: de setembre a desembre i de febrer a juny. Pel
setembre hi ha un debat sobre orientació política general, i així mateix el ple del
Parlament pot tenir debats generals. Aquests debats poden concloure en resolucions. El
Parlament pot nomenar comissions d'investigació i rebre peticions individuals i
col·lectives. L'impuls a l'acció política i de govern també pot ésser exercit pel
Parlament mitjançant l'aprovació de resolucions, mocions i proposicions no de llei. Un
notable equilibri de poders fa que el president de la Generalitat no pugui dissoldre la
cambra legislativa, però, alhora, aquesta només pot fer mocions de censura
constructives, és a dir, amb la presentació d'un candidat a president i que ha d'ésser
aprovat per majoria absoluta. D'altra banda aquesta moció ha d'ésser proposada per la
desena part dels diputats. El president de la Generalitat pot delegar en un conseller
temporalment totes o part de les funcions executives i recuperar-les en qualsevol moment.
Els consellers que formen el govern o Consell Executiu són nomenats i cessats lliurement
pel president de la Generalitat.
|
|
La Generalitat de Catalunya és la institució
d'autogovern de Catalunya i està constituïda pel Parlament, la Presidència i el Consell
Executiu. |
Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya,
integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern.
Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda
pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues
institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la
Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de
Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou
govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern
provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la
Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte
d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona.
Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les
funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim
local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim
de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de
comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut
Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel
president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de
primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les
seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia
delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o
govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en
segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera
vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel
desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit
pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les
conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret,
cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques,
agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme,
encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze
magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació
de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme
mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué
per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà
el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es
limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una
participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis
traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de
l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la
suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals,
nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les
eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el
seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol
d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el
Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions
en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya,
intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del
1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà
a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central
de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova
Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que,
a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies
Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les
institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà
el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de
Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la
Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la
presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern
de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins
al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats
del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.
Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la
institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre
del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del
programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el
desembre del 1975) exigia la constitució d'un govern provisional de la Generalitat de
Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per
l'estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres
proposicions d'institucionalització d'una administració catalana, sense concretar-ne,
però, la via ni l'abast. Per l'abril del mateix any una delegació del Consell
s'entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la
reinstauració de la Generalitat i dels principis de l'Estatut del 1932, és a dir, una
Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests
contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la
creació d'una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de
donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per
aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest
favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació,
però acabà promovent la creació d'una Mancomunitat i d'un Consell General d'acord amb
el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977
fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de
l'Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l'Assemblea de la "Comissió dels
9", plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a
la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel
que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977
—primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits
catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots
els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de
Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez.
Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas
anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern
espanyol. L'Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic
al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i
diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el
projecte d'Estatut d'Autonomia. Per l'agost el govern central i la Generalitat entaularen
negociacions formals i el 9 de setembre s'assolí un acord global entre el govern i la
Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder
legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de
Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre
el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans
amplià l'abast de l'acord. A l'octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb
caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i
coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis
que li fessin l'estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a
Barcelona després de 38 anys d'exili, i com a president de la Generalitat enmig de
l'entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d'una setmana, Tarradellas nomenà
conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys
d'exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració
que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat
provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya
del 1979, ja que fou l'Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L'Estatut estableix
que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l'assemblea
legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president,
elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt
representant de la Generalitat i l'ordinari de l'estat a Catalunya. L'Estatut Interior
de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura
les institucions fonamentals de l'autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres
eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i
Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la
Generalitat càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999.
Després de les eleccions del 17 d'octubre de 1999, Jordi Pujol revalidà el càrrec de
president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC.
L'estructura del govern fou remodelada, amb la creació d'un nou departament
d'universitats, recerca i societat de la informació i distribuint tasques entre un nou
departament d'interior i el departament de governació i relacions institucionals. L'any
2001 hom creà el càrrec de conseller en cap, que recaigué en la persona d'Artur Mas,
secretari general de CDC.
Palau de la Generalitat de Catalunya
Edifici públic barceloní, a la plaça de Sant Jaume,
davant la Casa de la Ciutat. Iniciat al s XV sobre un edifici anterior, té un dels
millors patis gòtics catalans (1425), a la galeria del qual hi ha la capella de Sant
Jordi (1432-34), de Marc Safont —acabada el 1535—, d'un elegant gòtic florit,
que conté importants brodats i peces d'orfebreria. L'entrada lateral del carrer del Bisbe
—porta de l'antic hort—, obra del mateix Safont, és coronada per un medalló de
Sant Jordi, obra de Pere Joan (1418). El pati dels Tarongers marca la transició al
Renaixement i és flanquejat en part per porxos clàssics, de Gil de Medina (1537-47); les
sales contigües —la Daurada i el Consistori Major— foren agençades de nou el
1928. La façana principal (començada el 1597), per Pere Blai —adornada amb un Sant
Jordi de l'escultor Andreu Aleu (1866)—, és un dels principals monuments
renaixentistes catalans i s'inscriu en la tradició dels palaus italians; conté la gran
sala de Sant Jordi, que els polítics de la Dictadura cobriren de murals pompiers per
tapar els noucentistes que Joaquim Torres-Garcia hi havia fet per encàrrec de la
Mancomunitat (1913-18) i que avui es conserven en unes altres dependències. Un complex
arc neogòtic, de Joan Rubió i Bellver (1928), uneix el palau amb la casa dels Canonges,
a l'altra banda del carrer del Bisbe. Des del 1977 és seu del govern autònom català.
|
|
El poder legislatiu correspon al Parlament de
Catalunya. |
Parlament
de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de
Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per
l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de
l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les
fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució
—les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal
prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932.
Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i
J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats
d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció
Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt
condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se
centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la
llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi
absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del
Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel
Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local,
pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació,
els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un
total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de
1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de
l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda,
només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del
Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són
homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert
per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma
i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre
els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i
de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb
criteris de representació proporcional per un període de quatre anys. Les primeres
eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1980 i el Parlament es constituí el 10
d'abril, amb la següent composició: 43 diputats de Convergència i Unió (35 de CDC i 8
d'UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18
de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d'Esquerra Republicana i 2 del Partido Socialista de
Andalucía; d'aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD integraren un bloc, no sempre estable, de
suport al govern presidit per Jordi Pujol, mentre que PSC i PSUC assumien el paper
d'oposició. Sota la presidència d'Heribert Barrera i Costa, la cambra designà 7
dels seus membres senadors en representació de la Generalitat, i emprengué una tasca
legislativa (lleis de transferència de les diputacions, del Consell Consultiu, de la
funció pública, de biblioteques, de normalització lingüística, de la Sindicatura de
Comptes, del Síndic de Greuges, etc) frenada sovint pels recursos d'inconstitucionalitat
presentats pel govern central. En les legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el
Parlament català es caracteritzà per l'hegemonia de CiU resultant de la majoria absoluta
(72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. En les eleccions
del 1995, bé que CiU perdé la majoria absoluta (60 escons), Jordi Pujol, confirmat en el
càrrec, continuà al capdavant d'un govern monocolor de CiU. Per la seva banda, el PSC
s'ha mantingut com a primera força de l'oposició (41, 42, 40 i 34 escons) i s'han
disputat la tercera posició el PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per
Catalunya) amb 6, 9, 7 i 11 escons, ERC amb 5, 6, 11 i 13 escons, i Alianza Popular (des
del 1989 Partit Popular) amb 11, 6, 7 i 17 escons. Per la seva banda, el CDS obtingué 3
escons el 1988. Des del 1984 han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn
(1984-88), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-95), ambdós d'Unió Democràtica, el
socialista Joan Reventós i Carner (1995-99) i, des del novembre del 1999, Joan
Rigol i Roig, d'UDC.
En les eleccions del novembre del 1995, CiU aconseguí 60 escons, 10 menys
que el 1992, i perdé la majoria absoluta. El PSC perdé 6 escons, i es quedà amb 34,
mentre que el PP es convertí en el tercer partit en aconseguir 17 escons. ERC n'augmentà
2 i passà a tenir-ne 13, mentre que IC-EV (11 escons) quedà com a darrera força, tot i
guanyar 4 escons respecte al 1992. Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, i
la presidència de la cambra fou assignada al socialista Joan Reventós.
El 17 d'octubre de 1999 se celebraren les eleccions al Parlament, en les quals CiU
aconseguí per sisena vegada consecutiva el major nombre d'escons (56). PSC-CpC
n'obtingué 52 i IC-Verds, que a Tarragona, Lleida i Girona es presentà amb la coalició
de CpC, n'obtingué 3 a Barcelona. Posteriorment, els dos escons aconseguits en coalició
amb CpC s'incorporaren al grup parlamentari d'IC-Verds. ERC i el PP aconseguiren 12 escons
cadascun. El resultat deixà en mans de Jordi Pujol la possibilitat de formar una majoria
estable de govern amb el PP o ERC, partits que tenien els 12 escons que faltaven a CiU per
assolir majoria absoluta. El diputat d'Unió Democràtica de Catalunya Joan Rigol fou
elegit president del Parlament en substitució de Joan Reventós. Foren nomentats
vicepresidents de la cambra Higini Clotas (PSC-CpC) i Dolors Montserrat (PP). El 16 de
novembre de 1999, Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, amb els vots a
favor de CiU i el PP i l'abstenció d'ERC.
Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a
partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977,
anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors
per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut
d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del
Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona);
l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció
dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats
són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur
càrrec.
Oficial major
En femení, oficiala major. Cap superior del personal i dels
serveis del Parlament de Catalunya.
|
|
El poder executiu correspon al President i al Consell
Executiu o Govern de Catalunya. |
President
de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta
representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel
Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria
absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és
suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a
conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la
denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i
l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de
la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat
reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la
Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la
Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la
presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Conselleria
Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció
d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme departament,
bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat provisional presidida
per J.Tarradellas (1977-80).
Departament
Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de
Catalunya que té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys
homogènies i, com a autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en
funció de les necessitats del moment; en depenen la secretaria general, les direccions
generals i les oficines tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació
desplaçà (1936) la primitiva de conselleria, llevat del període de la
Generalitat provisional (1977-80).
Conseller -a
Membre de determinats organismes de govern territorial catalans. com
són el Consell General de les Valls d'Andorra, els del Consell Executiu de la
Generalitat de Catalunya, del Consell del País Valencià, del Consell del Govern Balear,
dels Consells Insulars, del Consell General de la Vall d'Aran o dels antics Gran i General
Consell de Mallorca, Universitat i Consell General de Menorca, entre d'altres.
Conseller en cap
Primer conseller. Exerceix funcions delegades pel President de la
Generalitat.
|
|
El poder judicial correspon als tribunals de
justícia. |
Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)
Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon
al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a Catalunya. És integrat per tres
sales: del civil i penal, del contenciós administratiu i del social.
|
|
Altres institucions autonòmiques catalanes. |
Consell Consultiu de la Generalitat
Organisme assessor previst en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 i que fou creat
per llei del Parlament de Catalunya pel febrer de 1981. Els seus dictàmens són requisit
previ a interposar recurs d'anticonstitucionalitat tant per part del Parlament com del
govern de Catalunya. També dictamina sobre l'adequació a l'Estatut català dels
projectes i proposicions de llei sotmesos al Parlament i sobre allò que li sigui
requerit. És format per set membres elegits entre els juristes de reconeguda
competència, cinc dels quals són designats pel Parlament i dos altres pel govern
català. D'entre ells escullen un president. Constituït el Consell pel maig de 1981, en
fou elegit president Francisco Fernández de Villavicencio.
Síndic -a
Encarregat dels interessos i les gestions administratives d'una corporació, una
comunitat, un estament.
Síndic de Greuges
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les
llibertats dels ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la
Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en
què l'Estatut dóna competència a la Generalitat. Creada aquesta institució per
l'Estatut, el Parlament de Catalunya nomenà síndic de greuges Frederic Rahola, el 1984,
al qual succeí en el càrrec Anton Cañellas (1992).
Sindicatura de Comptes
La Sindicatura de Comptes, que depèn orgànicament del Parlament de Catalunya, és un
òrgan de control extern independent del poder executiu, que té com a finalitat la
fiscalització de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic de
Catalunya.
Síndic de Comptes
Persona nomenada pel Parlament de
Catalunya, encarregada de supervisar l'actuació de l'administració pública de la
Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta els comptes i la
gestió de cabals públics, en aquells àmbits en què l'Estatut dóna competència a la
Generalitat.
|
L'organització territorial de Catalunya.
Ordenaments al llarg de la història. |
Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats
autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i
altres denominacions pròpies).
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució
Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió
Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits
en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. La divisió territorial era basada
en la comarca natural i el municipi.
Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936
per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la
Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el
territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en
comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals
nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i
en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent
aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat
final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per
la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila,
vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve,
Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que
canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya,
inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual
hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a
quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos
confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels
partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos
projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un
altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions
que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la
República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933)
un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de
municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció
filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell
de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà
immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al
Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis
d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la
guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb
alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional,
numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió
de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i
l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya.
El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en
estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió
provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya
establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.
Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou
distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió
Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Regió
Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial
de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la
Generalitat de Catalunya.
Llei d'Organització Territorial de Catalunya
Llei de 1987, aprovada pel Parlament de Catalunya, per la que es
va recuperar la divisió comarcal aprovada per la Generalitat republicana l'any 1936 (Decret de Divisió Territorial de Catalunya). Més endavant, el 1988, es van crear tres noves comarques
(el Pla de l'Estany, el Pla de l'Urgell i l'Alta Ribagorça) i el 1989 es van
reestructurar els límits d'algunes comarques.
Pla Territorial General de Catalunya
Figura superior i marc global de referència en l'esquema de la planificació territorial
a Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya el 1995. Heretant una tradició encetada
en el Pla de Distribució en Zones del Territori Català del 1932, la Llei 23/1983 de
Política Territorial introduí el Pla Territorial General sobre la base de les Directrius
i Esquema del Pla Territorial aprovades pel Parlament de Catalunya el 1980. Els objectius
del Pla són potenciar el desenvolupament del país tot creant les condicions adequades en
cada territori, distribuir el creixement de manera equilibrada, mirar que s'assoleixin
nivells de renda adequats arreu i ordenar el creixement augmentant i assegurant la
qualitat de vida, els serveis i els equipaments, preservant sempre el medi. El Pla no és
un pla projecte o pla programa, sinó un pla d'imatge objectiu o pla model, formulat a
partir d'uns sistemes territorials organitzats en dos nivells (sistemes de proposta a
partir de polaritats urbanes i àrees funcionals territorials), una imatge objectiu de
distribució de la població (amb el projecte d'assolir la xifra de 7 500 000 h l'any 2026
i una desconcentració de població i activitats des de l'àmbit metropolità de Barcelona
vers la resta de Catalunya), un esquema d'emplaçament de les grans infraestructures de
comunicació, de sanejament i energètiques, unes normes de protecció dels espais oberts
i dels equipaments, i unes directrius per als plans territorials parcials i sectorials.
L'objectiu del Pla és fer del conjunt de Catalunya una unitat funcional, tot utilitzant
integralment el territori.
|
Històricament, el territori de Catalunya s'ha dividit en
diverses unitats territorials i administratives.
A l'Edat Mitjana, en comtats i vegueries. Al segle XVIII, en corregiments. A l'Edat
Contemporània, en províncies i comarques. |
Comtat
Circumscripció territorial sota la jurisdicció d'un comte. El comtat carolingi
era la principal unitat administrativa de l'Imperi; era subdividit en circumscripcions
menors i en termes generals seguia els límits de les divisions romanes; sovint apareix
amb el nom de pagus. Amb el feudalisme, el mot significa un feu o una terra
senyorial dependent d'un comte i lligat al seu títol. Alguns grans feus, com Flandes i
Tolosa, esdevingueren comtat-paria . Els territoris catalans que apareixen amb el
títol de comtat són Barcelona, Osona (pràcticament sense comte propi), Manresa (sense
comte); Girona, Empúries, Peralada (sense comte); Rosselló, Conflent (pràcticament
sense comte propi), Urgell; Pallars (dividit després en Jussà i Sobirà), Ribagorça;
Cerdanya, Besalú, Berga. A mesura que avançava la conquesta cristiana també aparegueren
un quant temps amb el nom de comtat, Ripoll, Penedès, Tarragona. Al s XVI sorgiren
nous comtats confiats a persones de la família reial.
Vegueria
Territori a què s'estenia la jurisdicció d'un veguer. A Catalunya, a mesura que
el poder reial s'anà imposant a les jurisdiccions feudals, les vegueries augmentaren en
nombre, que era de deu a la fi del s XII, i acabaren instaurant-se a tot el Principat com
a demarcació bàsica de la seva administració territorial. Així, en el pas dels ss XIII
al XIV, el territori dependent de Jaume II de Catalunya-Aragó era dividit en les
vegueries de Tortosa, de Tarragona (o de Tarragona i el Camp), de Montblanc, de Barcelona
(amb la sotsvegueria del Vallès), d'Osona (o de Vic i Osona), de Berguedà (o de Berga i
Berguedà, poc després sotsvegueria dependent del veguer de Manresa), de Bages (o de
Manresa i Bages, amb la sotsvegueria de Moianès, que després passà a dependre de
Barcelona), de Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d'Igualada, que el 1381 passà
a dependre de Barcelona), de Girona, de Besalú (poc després sotsvegueria dependent del
veguer de Girona), Camprodon, de la Ral (poc després sotsvegueria dependent del veguer
d'Osona), de Ripollès (o de Ripoll i Ripollès, poc després sotsvegueria dependent del
veguer d'Osona), de Lleida (amb la sotsvegueria de Balaguer), de Tàrrega, de Cervera (amb
les sotsvegueries d'Agramunt i dels Prats de Rei), de Ribagorça (desapareguda al mateix s
XIV), de Pallars (poc després sotsvegueria dependent del veguer de Lleida) i de Camarasa
(incorporada el 1396 a la de Lleida, que passà a anomenar-se de Lleida, Pallars i
Camarasa); i el territori continental dependent de Jaume II de Mallorca, en les vegueries
de Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir), de Conflent (o de Vilafranca de Conflent,
amb la sotsvegueria de Capcir) i de Cerdanya (amb les sotsvegueries de Baridà i de Ribes,
aquesta dependent més endavant del veguer de Camprodon). Durant l'edat mitjana
aparegueren, encara, les vegueries d'Urgell i de Balaguer i, a partir del s XVI , la
vegueria d'Agramunt (que comportà la desaparició de la d'Urgell) i la sotsvegueria de
Lluçanès. Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa com
a conseqüència del tractat dels Pirineus (1659), la vegueria de Puigcerdà perdé l'Alta
Cerdanya (amb la qual fou constituïda la vegueria de Cerdanya amb centre a Sallagosa).
Les vegueries incorporades a la monarquia francesa (Cerdanya, Vilafranca de Conflent i
Capcir, Rosselló i Vallespir) perduraren fins a la Revolució Francesa (1790); la resta
desaparegué amb la Nova Planta (1716) i serviren de base per a la nova demarcació
corregimental. A Mallorca, les demarcacions dels dos veguers (el terme de la ciutat de
Mallorca i el conjunt de termes forans) no prengueren mai el nom de vegueria, per tal com
representaven una divisió original de l'illa. Les vegueries sorgiren igualment a
Occitània; així, la Fenolleda fou (igualment fins el 1790) una vegueria dependent de la
senescalia de Carcassona.
Corregiment
Demarcació administrativa en què Felip V dividí el Regne de València, el
Principat de Catalunya i el Regne d'Aragó arran dels decrets de Nova Planta (1707-16), en
substitució de les antigues governacions, vegueries i juntes. També fou anomenat partit,
i en el cas d'ésser la capital una plaça forta, governació (denominació que
predominà al País Valencià). Al Regne de València foren establerts els corregiments de
València, Alacant, Castelló de la Plana, Xàtiva (San Felipe), Morella, Oriola, Alzira,
Dénia —amb títol de corregiment de la Vila Joiosa—, Alcoi, Peníscola, Xixona,
Montesa i Cofrents, bé que alguns foren, de fet, agregats a d'altres (com el de Montesa i
Cofrents, al de Xàtiva). Al Principat de Catalunya hi hagué els de Barcelona, Mataró
(amb alcaldia major a Granollers), Girona (amb alcaldia major a Besalú), Vic (amb
alcaldia major a Camprodon), Puigcerdà, Talarn, Lleida (amb alcaldies majors a Balaguer i
Tàrrega), Cervera (amb alcaldia major a Agramunt), Manresa (amb alcaldia major a Berga),
Vilafranca del Penedès (amb alcaldia major a Igualada), Tarragona (amb alcaldia major a
Montblanc) i Tortosa, amb un districte especial a la Vall d'Aran. Al Regne d'Aragó,
suprimits els d'Aïnsa, Berdún i Fraga, restaren els de Calataiud, Daroca, Terol, Osca,
Tarassona, Jaca, Cinco Villas (Sos del Rei), Albarrasí, Borja, Barbastre, Saragossa,
Ribagorça (Benavarri) i Alcanyís (vinculat a l'orde de Calatrava amb alcaldies majors a
la Freixneda i a Mont-roig de Tastavins). Al Principat, la divisió corregimental adaptà
la divisió en vegueries, suprimint algunes sotsvegueries (Ribes de Freser, els Prats de
Rei, Lluçanès, Moianès), transformant la resta de les sotsvegueries (Berga, Igualada,
Besalú, Vallès) i algunes vegueries (Agramunt, Balaguer, Tàrrega, Camprodon, Montblanc)
en alcaldies majors, i la sotsvegueria de Pallars en corregiment de Talarn, a més de
crear Mataró com a cap de corregiment tot fraccionant l'antiga vegueria de Barcelona i
d'atribuir part de la costa del Penedès al corregiment de Tarragona.
Intendència
Circumscripció administrativa dependent de l'intendent, també denominada província.
Fou introduïda a l'estat espanyol per Felip V, a imitació de la intendència
francesa; als Països Catalans en creà, en ocupar-los, arran de la guerra de Successió,
a València (1711), a Catalunya (1713) i a Mallorca (1718), a la qual fou incorporada
Menorca el 1782. Eivissa tenia la categoria inferior de sotsdelegació general de rendes,
dependent de Madrid. Les intendències dels Països Catalans depenien de l'exèrcit
—la de València, de l'exèrcit de Múrcia—. Tenia un assessor lletrat que
dictaminava els afers judicials de tipus fiscal, comissaris de guerra per a les qüestions
militars, etc. Els seus agents a les comarques eren els corregidors. Al Rosselló, el
Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya, arran de llur annexió a França, Lluís XIV hi
creà una intendència (1660), que comprenia també el País de Foix. Durant la guerra del
Francès, les autoritats napoleòniques suprimiren la intendència borbònica i
convertiren els quatre corregiments creats primerament per Augereau (1810) en intendències
d'hisenda, amb un intendent al davant i un consell d'intendència. Ferran VII
restablí (1814) l'antiga intendència, que fou abolida el 1849. En el transcurs de la
primera guerra Carlina, el pretendent Carles de Borbó, l'any 1837, creà a la ciutat de
Berga la intendència de l'exèrcit de Catalunya.
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina,
Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc. Amb
aquest nom hom sol reduir els termes autòctons equivalent en altres estats: Finlàndia,
Iran , Iraq, Laos, Mongòlia, Paquistan, etc. L'antecedent immediat de l'actual divisió
provincial a l'estat espanyol està en la realitzada l'any 1808 per Josep Bonaparte en 38
prefectures. Prescindint de l'anterior, Napoleó publicà un decret, datat a París el
1810, que establia els governs particulars de Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia, que
preparava llur annexió a França. El 1810 el governador general de Catalunya, mariscal
Auguereau, fixà les capitals de quatre departaments catalans a Barcelona, Girona, Reus i
la Seu d'Urgell. Decretada l'annexió de Catalunya a l'estat francès (1812), queden
establerts els quatre nous departaments del Principat. La divisió aprovada en les corts
de Cadis establia una sola província per a la totalitat del principat de Catalunya, però
el 1813 un nou propòsit territorial el tripartia a base de dues províncies marítimes
amb capitals a Barcelona i Tarragona i una d'interior amb capital a la Seu d'Urgell.
Ferran VII arraconà el projecte i subsistí la divisió anterior a l'ocupació francesa,
fins el 1820, en què hom tornà a la divisió del 1813. El 1822, amb caràcter
provisional fou aprovat d'establir 52 províncies a l'estat espanyol i s'hi preveia
l'esquarterament del Principat, amb les capitals provincials a Barcelona, Tarragona,
Lleida i Girona, i del Regne de València, amb capitals a Castelló de la Plana,
València, Xàtiva i Alacant. La província amb capital a Barcelona rebia el nom
restringit de Catalunya. Aquesta divisió quedà anul·lada el 1823. El decret del 30 de
novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50 d'ençà
del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la
distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i
Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada província
quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat
dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en
el seu origen era d'elecció democràtica popular. El 1913 fou autoritzada la constitució
de la Mancomunitat de Catalunya que incloïa les quatre províncies del Principat, i el
1932 es constituí la Generalitat, que decretà (1936) una divisió de Catalunya en nou
regions o supercomarques i 38 comarques. El 1939 la desaparició de la Generalitat
comportà el restabliment de les quatre províncies catalanes. Els límits de les
fronteres provincials tallen pel mig zones d'identitat fisiogràfica, històrica i
socioeconòmica i no respecten els límits naturals, particularment pel que fa a les
províncies valèncianes, dins les quals queden elements castellans i aragonesos.
Igualment les províncies del Principat exclouen terres de parla catalana que són
assignades a les tres províncies en què fou dividit Aragó. Els territoris catalans
annexionats a França, amb l'afegit de la comarca llenguadociana de la Fenolleda, formen
el departament dels Pirineus Orientals, establert per l'Assemblea Constituent Francesa del
1790.
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat,
entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes
certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La
delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques
fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o
de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals,
històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les
activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses
rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica
essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva
aptitud funcional. A les terres muntanyoses —i, no cal dir-ho, als territoris
separats per mar— és on persisteix més la identitat entre la comarca natural i la
demarcació funcional, perquè els límits físics condicionen més la unitat de les
relacions humanes; a la terra baixa, per contrast, les motivacions estructurals i
econòmiques superen sovint els límits d'una geografia menys remarcada. Sobre el marc
físic de la comarca natural s'han anat sobreposant les demarcacions jurisdiccionals,
sovint supeditades a l'atzar de les modificacions de domini (com les transferències de
jurisdicció per raó d'herència, de matrimoni o de venda) o a reorganitzacions
administratives; amb tot, aquells països on no s'ha produït cap ruptura en llur divisió
territorial disposen d'unes demarcacions que, tot i que estructuralment poden no ésser
racionals i uniformes, gràcies a una tradició de convivència, han esdevingut còmodes i
amb aptitud administrativa i funcional. Al Principat de Catalunya, per exemple, les
vegueries, bé que només reflectien una certa part de la realitat comarcal, d'acord amb
les possibilitats que oferien les necessitats administratives del territori i els
interessos jurisdiccionals, sense l'acoblament i la reforma de la divisió borbònica en
corregiments i, sobretot, sense l'anivellament de la divisió provincial
—especialment per la poca significació funcional dels partits judicials—,
haurien pogut esdevenir, bàsicament, unes demarcacions administratives i funcionals amb
una forta concordança amb la comarca natural. Als països on ha calgut definir
de nou demarcacions comarcals, els estudis de base pròpiament fisiogràfica i històrica
han tendit tradicionalment al concepte de la comarca illot; però amb finalitats
útils, ha calgut determinar l'afectació de les zones perifèriques, o faixes
d'indiferència, a una demarcació o a l'altra. Tanmateix, amb les aportacions de la
geografia humana i de l'economia hom ha conclòs que un territori no s'ha de dividir,
sinó que s'ha d'estructurar de baix a dalt, partint de la base que només les petites
agrupacions i els petits territoris tenen necessitats comunes; cal determinar les rodalies
o petits grups de pobles limítrofs que, amb el major grau d'afinitats, es polaritzen
al voltant d'un centre —sovint una població amb mercat, subordinada a un centre
comarcal més important— amb el qual estiguin estretament vinculats i el qual pugui
atendre llurs necessitats socials i econòmiques més immediates; diverses rodalies, amb
els seus centres menors, són generalment satèl·lits d'un centre més important —el
centre comarcal—, amb capacitat subsidiària per a cobrir els serveis d'existència
difícil o innecessària a grau inferior i per a coordinar la convivència de les
respectives rodalies, amb un nivell de major eficiència que des d'un altre centre
comarcal. Tanmateix, la unitat d'un territori no depèn, essencialment, d'un centre
polaritzador únic: en pot tenir diversos per l'estructura de les concentracions urbanes
dins la comarca o per l'existència de fets subcomarcals prou caracteritzats. Als Països
Catalans han estat abundants els estudis sobre les estructures comarcals. Ja del s XIII
hom troba noms de comarques en els delmes i els fogatges, la qual cosa suposa llur
preexistència, si més no en la consciència popular, bé que no constituïssin unitats
administratives formals, sinó que estiguessin en relació amb l'organització feudal;
algunes d'aquestes denominacions tenien pràcticament un origen protohistòric.
A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de
municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els
òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del
gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que
es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi
indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de
representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la
comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona)
fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de
Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió
Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué
vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme. Diversos estudis realitzats
entre els anys 1960 i 1970 al País Valencià, a les Balears i al territori català
administrativament francès i aragonès completaren la divisió del territori català en
comarques. Restablerta la Generalitat de Catalunya (1977), aquesta institució adoptà,
l'any 1987, la divisió territorial de la Generalitat republicana, si bé conferí a la
comarca el caràcter d'ens local, a diferència de la divisió del 1936, en què era
tractada com una simple divisió administrativa. Posteriorment el mapa comarcal es
modificà per tal de crear (1988) tres comarques noves i de modificar (1990) les
demarcacions d'algunes altres. També el 1988 la Generalitat de Catalunya creà els
consells comarcals, ens constituït per un cert nombre de regidors (que varia segons la
població de la comarca) dels municipis que integren cada comarca. Els consells comarcals
tenen competències sobre urbanisme, sanitat, serveis socials, cultura, ensenyament,
esport i medi ambient i poden presentar proposicions de llei al Parlament català.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies
(clima, producció, topografia, administració, etc).
Els països petits es poden dividir en regions necessàriament petites,
com les nou regions o vegueries de la Divisió Territorial de Catalunya.
Municipi
Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les
necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la
jurisdicció d'un ajuntament.
|
|
Actualment, tant la Constitució com l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya, divideix l'organització territorial de Catalunya en províncies, comarques i
municipis. Cadascuna d'aquestes demarcacions té els seus propis òrgans de
govern. |
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes
competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa
autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la
divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i
tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913
quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les
diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat
de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià
no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada
la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les
quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i
amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més
que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat,
dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la
Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una
comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a
Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i
les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Carta municipal o provincial
Segons la legislació espanyola, règim jurídic especial, de caràcter organitzatiu
(carta orgànica) o econòmic (carta econòmica), que pot concedir l'estat als ajuntaments
o diputacions, a petició prèvia d'aquests. La carta orgànica no pot pas modificar les
característiques especials del règim general (nomenament d'alcalde i regidors,
competències i fins municipals, règim de funcionaris, relacions amb l'estat, etc), sinó
només aspectes secundaris (nombre de regidors, instauració de comissió permanent o
sistema de gerència, i d'altres), i la carta econòmica només pot crear noves exaccions
(llevat de les suprimides legalment), invertir llur ordre de preferència, modificar el
sistema de cobrament i altres aspectes. Madrid (des del 1963) i Barcelona (des del 1960)
no tenen pròpiament un règim especial de carta, sinó un règim legal especial, i és
per extensió que hom designa així la Carta Municipal de Barcelona.
Consell comarcal
Òrgan deliberatiu i de govern d'una comarca. És
l'òrgan encarregat de dirigir diferents aspectes de l'àmbit comarcal, com ara els
serveis culturals, sanitaris, d'ensenyament, urbanístics, etc.
Està compost pel ple, el president i la comissió especial
de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat
de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal
és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis
agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons
els residents a la comarca.
Consell municipal
Òrgan deliberatiu i de govern d'un municipi. Des dels decrets de Nova Planta (1707-16), els consells municipals
dels Països Catalans reberen el nom d'ajuntament, que és el vigent a l'estat
espanyol.
Ajuntament
Corporació pública que a Espanya
representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi.
El Parlament de Catalunya promulgà la seva llei municipal els anys 1933 i
1934, que estigué en vigor fins l'any 1939. El règim local franquista fou objecte d'una
llei de bases al 1945, articulada el 1950 i refosa el 1955 amb una altra del 1953.
El sistema de fonts del règim municipal és constituït
actualment per la llei de bases del règim local de 2 d'abril de 1985, i, amb caràcter
supletori, pel reial decret legislatiu de 18 d'abril de 1986. La legislació de règim
local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D'aquesta forma
la legislació autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou
sistema diversificat del règim local, propi de l'estat de les autonomies concebut per la
Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d'abril de 1985, reguladora de les bases de
règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l'alcalde, els tinents d'alcalde
i el ple. Els municipis de més de 5 000 h tenen també la comissió de govern; els altres
poden gaudir d'aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són
elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l'alcalde és elegit
pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre
el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per
l'alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en
particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern. La comissió de govern
és integrada per l'alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part
d'aquests, nomenats i destituïts lliurement per l'alcalde. La comissió assisteix
l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d'alcalde
són nomenats per l'alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n'hi ha; en
altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d'aquests. En
alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases
aïllades, etc), és admesa l'existència d'un alcalde pedani i d'una junta
veïnal que funciona en règim d'assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a
més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta
organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d'altres òrgans
mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim
local. D'altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal
especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït
pel consell en ple, que és l'òrgan deliberant màxim, integrat per tots els
regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de
govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d'alcalde. Els
ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l'ajuntament, llevat quan, per
raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són
legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada
trimestre i poden ésser-ne celebrades d'extraordinàries per iniciativa de l'alcalde o
d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques,
llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dóna el cas
d'afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l'article 18.1 de la
constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té
vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la
majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de
transcendència municipal, com la fusió, l'agrupació o la segregació de municipis, el
canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de
les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria
qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per
aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la
transcendència de funcions a d'altres administracions públiques, la municipalització en
règim de monopoli, els plans i els instruments d'ordenació urbanística, etc.
Carta Municipal de Barcelona
Document que institueix el règim especial del municipi de Barcelona. En la seva forma
original, atorgada per una llei del 1957 amb text del 1960, no era una carta, per tal com
fou elaborada i aplicada sense intervenció ciutadana i no concedia una major autonomia al
municipi. Introduïa un alcalde gerent (nomenat pel cap d'estat) i una mena de govern per
comissió (comissió executiva). Atesa l'absència d'un sistema democràtic, el consell en
ple tenia únicament funcions planificadores, reglamentàries i fiscalitzadores, sense
eficàcia pràctica. La Carta Municipal fou un èxit polític de J.M. de Porcioles, el
qual aportà l'exigència de planificació, l'establiment de juntes de districtes, la
simplificació de les obres municipals, l'autorització per a ampliar imposts, i
representà l'inici de la descentralització industrial de Barcelona i d'un creixement
ampli i desordenat. El 1985, amb la llei de bases hom adaptà el document al règim local
comú democràtic. L'alcalde passà a adquirir les atribucions executives, la comissió
executiva, a ser una comissió de govern, i el ple adquirí les funcions de control dels
òrgans de govern municipal. Aquesta adaptació fou vigent amb caràcter provisional fins
a l'aprovació d'una nova Carta Municipal, que tingué lloc de manera parcial el 1999
després de ser votada pel Parlament de Catalunya. Restaren pendents d'aprovació per part
del Congrés dels Diputats els capítols corresponents a hisenda, seguretat i justícia.
El nou text procurava més autonomia municipal, i introduïa aspectes nous (drets a la
informació, l'ecologia i la iniciativa popular, etc).
La renovació pendent des de l'inici dels anys vuitanta de la llei de la ciutat de
Barcelona s'inicià el 1997 amb la redacció, per part dels grups municipals, d'un
avantprojecte de 189 articles, que fou finalment aprovat en el ple municipal del 16 de
juliol de 1997. La nova carta procura més autonomia municipal, incidint en el
desenvolupament dels drets a la informació, l'ecologia i la iniciativa popular. Abans
d'entrar en vigor hagué d'ésser sotmesa a la comissió mixta Ajuntament-Generalitat, i
posteriorment al Parlament de Catalunya, pel que fa a les competències pròpies
catalanes, i al Congrés dels Diputats, pel que fa a les competències de l'administració
central. La carta entrà en vigor parcialment al gener del 1999, després que el Parlament
català hagués aprovat els articles relatius a les seves competències (desembre del
1998), mentre que tots els articles referents a competències centrals (seguretat, hisenda
i justícia) quedaren pendents de la seva aprovació al Congrés.
|
|
L'autonomia valenciana. |
Estatut
d'Autonomia del País Valencià del 1982
Llei orgànica promulgada l'1 de juliol de 1982 que
atorga al País Valencià un règim d'autonomia. Durant els darrers temps del franquisme,
les més diverses forces polítiques democràtiques avançaren posicions favorables a
l'establiment d'un règim de màxima autonomia al País Valencià, immediat a l'arribada
la democràcia. Llavors i durant la transició aparegueren nombrosos projectes. Els
successius resultats electorals desfiguraren notablement les esperances inicials. El 17 de
març de 1978 fou publicat el decret que establia el règim preautonòmic; el 8 d'octubre,
nou partits signaren un compromís per a la "consecució del màxim grau d'autonomia
dins del termini més breu que permetés la Constitució", amb una al·lusió clara a
l'article 151 del text constitucional. Esdeveniments polítics posteriors (gir a la dreta
d'UCD, intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 i consegüent renúncia del
PSPV-PSOE a la via assenyalada per l'article 151) conduïren a la redacció pels partits
parlamentaris (UCD, PSPV-PSOE i PCPV) del projecte anomenat Estatut de Benicàssim (maig
del 1981), aprovat pels parlamentaris i els diputats provincials el 19 de juny de 1981. El
projecte finalment dictaminat (desembre) per la Comissió Constitucional, amb el vot
contrari de socialistes i comunistes, fou derrotat al Congrés de Diputats (9 de març de
1982) en votar-se la denominació "reino de Valencia". Per l'abril, la ponència
de l'Estatut arribà a un acord. El text final entrà en vigor el 10 de juliol de 1982.
Hom ha remarcat nombrosos defectes i llacunes en l'Estatut de l'anomenada finalment
"Comunidad Valenciana", tant pel que fa a qüestions tècniques com pel que fa a
la desfavorable política lingüística que enuncia, a l'abandó de la senyera valenciana
tradicional i a d'altres aspectes. Quant al sistema de competències, no difereix gaire
dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Disposa que el conjunt de les
institucions d'autogovern constitueixen la Generalitat Valenciana i que aquesta és
formada per les corts valencianes, el President i el Govern o Consell.
Generalitat Valenciana
Institució d'autogovern del País Valencià, integrada per les Corts Valencianes, el
president i el Govern Valencià o Consell. Creada per l'Estatut d'Autonomia del País
Valencià del 1982, la potestat legislativa correspon a les Corts Valencianes.
El Govern Valencià és l'òrgan col·legiat amb funcions executives i
administratives. El president de la Generalitat, que també ho és del Consell, dirigeix
l'acció de govern, coordina les funcions d'aquest i deté la més alta representació de
la comunitat autònoma; és elegit per les corts entre els membres d'aquesta. Joan Lerma
i Blasco fou elegit primer president de la Generalitat l'any 1982 per les Corts
Valencianes constituïdes provisionalment. Renovà el càrrec el 1983, el 1987 i el 1991.
El 1996 la presidència passà a Eduardo Zaplana Hernández-Soro. Després de la
victòria del PP per majoria absoluta en les eleccions del juny del 1999, Eduardo Zaplana
fou reelegit president. El juliol de 2002, les Corts Valencianes elegeixen el diputat
popular José Luis Olivas nou president de la Generalitat Valenciana, per ocupar
la plaça deixada vacant per Eduardo Zaplana, en ser designat ministre de Treball del
Govern de José María Aznar.
Govern Valencià
Òrgan col·legiat que al País Valencià ostenta la potestat executiva i reglamentària
referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. Designat també amb el nom
de Consell Valencià, és compost pel president de la Generalitat i pels consellers, el
nombre dels quals amb responsabilitats executives no pot excedir de deu. La seu és a la
ciutat de València.
Corts Valencianes
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat Valenciana, que representa el
poble dins aquesta institució. Creades per l'Estatut d'Autonomia del 1982, consten de 89
diputats elegits per sufragi universal cada quatre anys. Té la seu al palau de
Benicarló, a València. Llurs funcions, entre d'altres, són les d'aprovar els
pressuposts de la Generalitat Valenciana, controlar l'acció del Govern, elegir el
president de la Generalitat, exercir el control parlamentari sobre l'acció de
l'administració autonòmica, interposar recursos d'inconstitucionalitat i designar els
senadors que han de representar el País Valencià. Les primeres eleccions a Corts se
celebraren el 8 de maig de 1983. El PSOE se situà com a primera força (53 diputats),
posició que conservà en les convocatòries del 1987 (42) i el 1991 (45). En segon lloc
se situà Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), amb 32, 25 i 31 escons.
S'alternaren en la tercera posició el PCE-PCPV (des del 1987 IU-EUPV), amb 6 escons,
Unió Valenciana, amb 6 i 7 escons (1987 i 1991) i el CDS (10 escons el 1987). En les
eleccions del 1995 el PP se situà com a primera força (42 escons), seguit del PSOE (32),
EUPV (10) i UV (5), amb la qual formà govern. El 1999 el PP assolí majoria absoluta
(49), seguit del PSOE (35) i EUPV (5). En 1983-95 fou president de la cambra el socialista
Antoni Garcia Miralles, que ja ho era a l'etapa provisional, i posteriorment Vicent
González Lizondo, d'UV, succeït el 1997 pel seu coreligionari Hèctor Villalba. El 1999
accedí al càrrec Marcel·la Miró Pérez (PP).
En les eleccions celebrades el 13 de juny de 1999, el Partit Popular aconseguí la
majoria absoluta en passar de 42 a 49 escons, i Eduardo Zaplana fou reelegit president de
la Generalitat Valenciana. El PSPV-PSOE també incrementà el nombre de vots i passà de
32 a 35 escons, mentre que Esquerra Unida del País Valencià perdé 5 dels 10 escons.
Unió Valenciana deixà de tenir representació parlamentària. El Bloc Nacionalista
Valencià, malgrat experimentar un important increment de vots, no aconseguí superar la
barrera del 5% dels sufragis necessaris per a obtenir representació parlamentària.
|
|
L'autonomia balear. |
Estatut
d'Autonomia de les Illes Balears del 1983
Llei orgànica promulgada el 25 de febrer de 1983 que atorga a les
illes Balears un règim d'autonomia. La reivindicació autonomista a les Balears no
començà a manifestar-se d'una manera clara fins a la fi de la dècada dels anys
seixanta. Fins a eleccions generals del 1977 sorgiren molts grups polítics que tingueren
en comú l'aspiració d'obtenir l'autonomia per a les Balears, encara que no coincidien en
la definició d'aquesta autonomia, ja que uns partien de la concepció política dels
Països Catalans i d'altres del federalisme espanyol. Mentrestant, la dreta balear dubtava
i s'inhibia davant els anhels autonomistes. Finalment, hom aconseguí que fos signat, poc
abans de les eleccions del 1977, un pacte autonòmic. El 1978, les illes Balears
obtingueren un règim preautonòmic que representà la desaparició de la diputació
provincial. Mentrestant, els dos partits majoritaris, UCD i FSB (PSOE), no coincidien en
aspectes importants quant al contingut de l'Estat ni quant a la via constitucional a
seguir per tal d'obtenir-lo, ja que els socialistes pretenien l'accés a l'autonomia per
la via de l'article 151 de la Constitució i la UCD propugnava l'autonomia a través de
l'article 143. Finalment, pel juny del 1980 fou creada una comissió de partits amb
representació a les Corts Generals i al Consell General Interinsular, coneguda per la
Comissió dels Onze, la qual acordà que l'estatut seguiria la via de l'article 143. Això
no obstant, fins a l'agost del 1980 no fou possible d'assolir un acord total sobre un
avantprojecte, la qual cosa representà que finalment la UCD balear acceptava que Mallorca
tingués més representants al parlament balear que el conjunt de les illes menors. AP,
però, majoritàriament establerta a Eivissa, s'oposà a aquell avantprojecte, perquè el
text no reconeixia els principis de paritat i subsidiaritat, i no participà en
l'Assemblea de Parlamentaris i Consellers que, reunida els primers dies de desembre de
1981, aprovà el projecte d'Estatut de les illes Balears. Hi votaren a favor UCD, FSB
(PSOE) i la Candidatura Independent d'Esquerres al Senat per Menorca; s'abstingué el
Partit Comunista de les Illes i hi votaren en contra el Partit Socialista de Mallorca, i
el Partit Socialista de Menorca. No obstant això, pel fet d'haver estat interposats
recursos contenciosoadministratius per part de ciutadans d'Eivissa —influïts per AP.
contra la iniciativa autonòmica, el Congrés de Diputats demorà la tramitació del
projecte, que no fou dictaminat per la Comissió Constitucional fins al juny del 1982. La
dissolució de les Corts Generals per l'agost d'aquell mateix any sense l'aprovació de
l'Estatut fou una de les causes de la crisi de la UCD balear, la qual, a les eleccions
generals d'octubre del 1982, no aconseguí cap escó. Per contra, AP es convertí en la
segona força política de les illes Balears, situació que aprofità per tal d'intentar
modificar el projecte d'Estatut en el tràmit de la nova discussió al Congrés de
Diputats. La nova correlació de forces al Congrés féu que AP s'abstingués en la
votació final del projecte i que el PSOE acceptés que una llei del Parlament de la
comunitat autònoma resoldria la qüestió del sistema electoral, mentre que,
transitòriament, era respectat allò que disposava el projecte aprovat per l'Assemblea de
parlamentaris i Consellers. Pel febrer del 1983 quedava, doncs, aprovat aquest projecte
per les Corts Generals.
L'Estatut de les illes Balears, en allò que fa referència al sistema de competències,
no difereix gaire dels altres estatuts tramitats per la via de l'article 143. Tanmateix,
té unes característiques diferenciadores: reconeixement del fet que la comunitat
autònoma té unes característiques de nacionalitat que els poders públics han de
protegir i desenvolupar; el reconeixement que la llengua catalana és la pròpia de les
illes Balears i que hi serà cooficial; la potenciació dels consells insulars, de manera
que les competències de la comunitat autònoma podran ésser exercides per aquells; i
finalment, l'establiment d'una sèrie de mecanismes que facin viable la relació entre les
illes, com és ara el fet que els diputats de la comunitat autònoma siguin alhora els
consellers de l'illa on hagin estat elegits. Quant a l'organització institucional
autonòmica disposa que aquesta és integrada pel Parlament, pel Govern i pel President.
Govern Balear
Organisme col·legiat que exerceix a les Balears la funció executiva i la potestat
reglamentària referent a les matèries concretades en l'estatut d'autonomia. És format
pel president, el vicepresident, si així pertoca, i els consellers, el nombre dels quals
amb responsabilitat executiva no pot excedir de deu. La seu és a Palma de Mallorca.
Juntament amb el Parlament de les Illes Balears i el President forma les institucions
d'autogovern que estableix l'estatut d'autonomia del 1983.
Parlament de les Illes Balears
Òrgan legislatiu del règim autonòmic de les illes
Balears establert el 1983 per l'Estatut d'Autonomia de les illes Balears. Altres
funcions són les del control polític del Govern Balear i l'elecció del seu
president. Té la seu al palau de can March, a Palma de Mallorca. Amb un total de 59
escons (54 fins el 1987), 33 dels quals per a Mallorca, 13 per a Menorca, 12 per a Eivissa
i 1 per a Formentera, és renovat cada quatre anys i ha estat dominat des de la seva
creació per Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), partit en el govern fins avui
(entre el 1987 i el 1994 en coalició amb Unió Mallorquina), i que ha obtingut una
representació de 21 (1983), 25 (1987), 31 (1991) i 30 (1995) diputats. Han estat
presidents del govern balear Gabriel Cañellas (fins el 1995), Cristòfol Soler (1995-96)
i, des del 1996, Jaume Matas. El primer partit de l'oposició és el PSOE, amb 21 escons
fins el 1995, que baixà a 16. S'han disputat el tercer lloc el Partit Socialista de
Mallorca i Esquerra Unida. El 1995, amb els vots del PP fou aprovada una reforma de la
llei electoral que augmentava del 3% al 5% el límit mínim dels vots per a obtenir
representació. Han estat presidents de la cambra Antoni Cirerol (1983-87), Jeroni
Albertí (1987-91), Cristòfol Soler (1991-95) i, des del 1995, Joan Huguet.
|
|
L'autonomia basca. |
Estatut
d'Autonomia del País Basc del 1979
Llei orgànica d'autonomia, atorgada al País Basc per
les Corts Generals i, prèviament, aprovada per referèndum pel poble basc el 25 d'octubre
de 1979. Tot i que l'elaboració començà quatre mesos més tard que l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya del 1979, fou el primer presentat a les Corts i el primer
aprovat. Ambdós s'assemblen molt, però els concerts econòmics i l'estructura històrica
de les diputacions forals diferencien el text basc respecte del català. Inicialment
semblava que l'estatut inclouria Navarra en la resta del País Basc, però els sectors
més dretans i la UCD navarresa impediren que els navarresos participessin en les
negociacions entre les Corts de Madrid i la delegació de l'Assemblea de Parlamentaris
bascs. Aquesta Assemblea es reunia a Guernica, Biscaia, sota la presidència del navarrés
Manuel de Irujo, del PNB. L'Estatut determina que el basc, juntament amb el castellà, és
llengua oficial i que la Reial Acadèmia de la Llengua Basca és institució consultiva
oficial referent al basc. El Parlament basc és constituït per vint diputats per cadascun
dels tres territoris històrics, als quals caldrà afegir diputats navarresos si Navarra
s'integra —mitjançant referèndum— a la comunitat autònoma del País Basc. Hom
preveu la possibilitat jurídica d'agregació a la mateixa de l'enclavament del comtat de
Treviño. La capital, que havia d'ésser designada per llei, recaigué en Vitòria. Sobre
la base de miñones i migueletes s'estableix la constitució de la policia
autonòmica basca. El president del govern basc és designat pel Parlament d'entre els
seus membres i és nomenat pel rei. És previst que en els nomenaments de magistrats,
jutges, secretaris i funcionaris de justícia sigui mèrit preferent el coneixement del
dret basc i de l'euskera. És prevista l'adaptació de l'administració civil de l'estat a
l'àmbit geogràfic de la comunitat autònoma. Els conflictes entre la comunitat autònoma
i les diputacions forals se sotmetran a la decisió d'una comissió arbitral paritària
presidida pel president del Tribunal Superior del País Basc. Les relacions tributàries
amb l'estat són regulades pel sistema foral tradicional de concerts econòmics o convenis
en els quals les diputacions tenen un paper important i que consisteix en l'aportació
d'un cupó global corresponent a cadascun dels territoris com a contribució a totes les
càrregues de l'estat que no assumeixen la comunitat autònoma. Aquest cupó necessita
l'acord d'una comissió mixta paritària, d'una banda, per l'administració de l'estat i,
de l'altra, pel govern basc i per un representant de cada diputació foral que alhora
determinen la durada del concert. Una disposició addicional fa constar la norenúncia del
poble basc als drets que com a tal podrien correspondre-li en virtut de la seva història.
Govern Basc
Eusko Jaurlaritza. Òrgan de govern del règim autonòmic del País Basc
establert el 1979 per l'Estatut d'Autonomia del País Basc del 1979. La seu és a
Vitòria-Gasteiz.
Lehendakari
Títol donat sobretot al qui presideix el govern
autonòmic basc.
Parlament Basc
Eusko Legebiltzarra. Òrgan legislatiu del
règim autonòmic del País Basc establert el 1979 per l'Estatut d'Autonomia del País
Basc del 1979.
|
|
L'autonomia gallega. |
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981
Llei orgànica promulgada el 28 d'abril de 1981 que
atorga a Galícia un règim d'autonomia. Al juliol del 1978, Antonio Rosón, president de
la Xunta de Galícia i membre d'UCD vinculat al galleguisme històric, convocà els
parlamentaris per tal d'elaborar un projecte d'estatut. La comissió redactora formada per
vuit representants d'UCD, dos del PSOE, dos d'AP, un del PCG i tres extraparlamentaris
presentà a Rosón per l'abril de l'any següent un text consensuat. Al juny del 1979 el
plenari de la Xunta elegí president José Quiroga en substitució de Rosón, la qual cosa
representà el triomf dins la UCD del corrent no galleguista i la revisió de
plantejaments del projecte d'estatut. Així, al mateix juny l'assemblea de parlamentaris
de Galícia aprovà un altre projecte, estatuari elaborat per nou membres d'UCD, PSOE i
AP. Aquest projecte, no acceptat per l'esquerra nacionalista, anà a parar a la ponència
mixta comissió constitucional del Congrés-assemblea de parlamentaris de Galícia, per
tal de determinar de comú acord una formulació definitiva. Després d'una etapa de
confusions i discrepàncies centrades en la racionalització de l'autonomia gallega
proposada per la UCD estatal que significa buidar de contingut l'autonomia, i després de
nombroses mobilitzacions populars, s'arribà a un acord entre els diferents sectors de la
UCD i hom aprovà definitivament la redacció de l'estatut. Els partits polítics que
defensaven aquest projecte amb vista al referèndum foren UCD, PSOE, CD, PCG i PG; els que
s'hi oposaven foren BNPG-PSG i diversos grups de l'extrema esquerra i extrema dreta
extraparlamentaris. Realitzat el referèndum el 21 de desembre de 1980, foren obtinguts
els següents resultats: 71% de vots afirmatius, 20,9 de vots negatius, 5,4 de vots en
blanc, i 2,7 de nuls, amb una abstenció del 73,8%. L'Estatut entrà en vigor el 18 de
maig de 1981.
L'Estatut de Galícia defineix aquesta com a nacionalitat històrica que assumeix com a
tasca principal la defensa de la seva identitat i dels seus interessos. Hom no decidí
quina seria la capital de Galícia, ja que la capitalitat era disputada entre Santiago de
Compostel·la i la Corunya (al juny del 1982 l'assemblea de parlamentaris gallecs elegí
com a capital Santiago de Compostel·la). En l'estatut es declara que el gallec és la
llengua pròpia de galícia, i s'estableix la cooficialitat del gallec i del castellà i
es reconeix el dret de conèixer-los i d'emparar-los. Quant als aspectes econòmics,
presenta una notable semblança amb l'estatut català i no, en canvi, amb l'estatut basc,
atès el règim de concerts que hi ha al País Basc.
Xunta de Galícia
Xunta de Galicia. Òrgan de govern del règim autonòmic de
Galícia establert el 1981 per l'Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981. La seu
és a Santiago de Compostel·la.
Parlament Gallec
Parlamento Galego. Òrgan legislatiu del règim autonòmic de Galícia
establert el 1981 per l'Estatut d'Autonomia de Galícia del 1981.
|
Partits polítics amb representació parlamentària a nivell
estatal i/o a nivell català.
Partits estatals. |
Izquierda Unida (IU)
Federació de partits polítics i organitzacions i moviments socials, formada el 1986 pel
Partido Comunista de España (PCE), que en constituí el nucli principal. S'hi adheriren
també el Partido de Acción Socialista (PASOC), el Partido Comunista de los Pueblos de
España (PCPE), Izquierda Republicana (IR) i altres grups, alguns dels quals l'abandonaren
posteriorment. Es presenta amb un programa que proposa una alternativa de govern
d'esquerra. Encapçalada per Julio Anguita i en coalició amb Iniciativa per Catalunya,
ha concorregut a les eleccions generals espanyoles dels anys 1986, 1989, 1993 i 1996, en
les quals obtingué 6, 17, 19 i 21 escons, respectivament. En les eleccions al Parlament
Europeu del 1989, el 1994 i el 1999 la coalició obtingué 4, 9 i 4 escons. Les tensions a
l'interior de la federació s'intensificaren especialment a partir del 1996, que el
corrent crític Nueva Izquierda qüestionà l'estratègia seguida per Anguita, el qual
tingué també importants diferències amb Iniciativa per Catalunya i amb la federació
d'IU a Galícia (Esquerda Galega). La crisi culminà el 1997, any en què es produí
l'escissió de Nueva Izquierda, que formà un nou partit polític, i el trencament amb
Esquerda Galega i Iniciativa per Catalunya. El 1999, com a integrant del Pacte de
Progrés, Esquerra Unida de les Illes Balears s'incorporà al govern balear. El 1999,
Anguita cedí la direcció d'IU a Francesc Frutos, el qual fou substituit l'any següent
per Gaspar Llamazares. Al setembre del 2001, IU-Esker Batua signà un pacte de govern
tripartit amb el PNB i EA.
Partido Popular (PP)
Nom que adoptà Alianza Popular en el congrés celebrat el 1989. Encapçalat per
José María Aznar, ha tingut una trajectòria ascendent en les successives eleccions
generals: 106 diputats el 1989, 141 el 1993 i 156 el 1996. La majoria relativa que aquest
resultat li donà al parlament espanyol l'obligà a negociar sengles pactes de legislatura
amb els nacionalistes bascs (PNB), catalans (CiU) i els regionalistes de Coalición
Canaria per a la investidura de J.M.Aznar com a cap de govern. En les eleccions del març
del 2000 el PP obtingué majoria absoluta (183), cosa que li permeté prescindir del
suport de CiU i PNB, accentuar el missatge espanyolista i mostrar-se molt més beligerant
amb el nacionalisme perifèric, especialment amb el basc, situació agreujada per la
persistència del terrorisme d'ETA. En l'àmbit autonòmic, passà de governar en 5 de les
17 comunitats autònomes el 1991 a fer-ho en 10 el 1995 i en 7 el 1999; al Parlament
Europeu fou la formació espanyola més votada el 1994 (28 escons, 13 més que el 1989) i
el 1999 (27 escons). A les Balears, el PP governà amb 31 (1991), 30 (1995) i 28 (1999)
escons al Parlament. Coalitzat fins el 1994 amb Unió Mallorquina, ocupà la presidència
del govern autonòmic Gabriel Cañellas, el qual dimití el 1995, acusat de corrupció.
Fou succeït per Cristòfol Soler (1995-96), el qual, després d'intentar modificar
l'orientació del partit pel que fa a la política lingüística i urbanística, fou
substituït per Jaume Matas. Després de les eleccions del 1999, un acord de la resta de
grups polítics situà el PP balear a l'oposició. Al País Valencià, el Partido Popular
passà de ser la primera força de l'oposició (31 escons el 1991) a ser la més votada el
1995, en aconseguir 42 escons a les Corts Valencianes. Coalitzat amb Unió Valenciana
(UV), la gestió del president Eduardo Zaplana es caracteritzà per l'aquiescència a
l'anticatalanisme i el secessionisme lingüístic del seu soci de govern. El 1999 assolí
la majoria absoluta (49 escons). A Catalunya, els migrats resultats del PP portaren a la
substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras a la presidència del
partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí
situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17
el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb
qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en
minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 la delegació
catalana del PP passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a
conseqüència de l'anomenat 'gir catalanista' promogut pel ministre d'afers estrangers
Josep Piqué. Controla els ajuntaments de València i Palma des del 1991.
Partido Socialista Obrero Espanyol (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El
seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona
(1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General
de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els
medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers
regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre
ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910,
gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les
reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en
l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció
contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la
negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més
radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità
la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús.
Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República
(1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero
s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la
unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del
1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles
governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del
1950, R.Llopis. A partir del congrés de Tolosa (1972), la direcció recaigué en
militants de l'interior, i els partidaris de R.Llopis s'escindiren. F.González fou elegit
secretari general (1974). Deixant de banda el sector "històric" escindit el
1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido Acción
Socialista (PASOC), el PSOE "renovat", estructurat federalment i agermanat amb
la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots,
com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb
121 diputats i 63 senadors. En endavant, la voluntat de la direcció —Felipe González
Márquez, secundat per Alfonso Guerra González, E.Múgica, J.Solana, etc—
d'afirmar el governamentalisme del partit i el seu caràcter d'alternativa a UCD imposaren
una evolució socialdemòcrata que no impedí l'entesa municipal amb el PCE (1979) ni la
pervivència, dins el PSOE, d'una ala esquerrana; d'altra banda, la fragilitat del sistema
democràtic obligà a l'establiment de grans acords amb el govern sobre temes d'estat,
acords que erosionaren momentàniament la força socialista al País Basc i Catalunya. En
darrer terme, però, el desprestigi d'UCD i l'afany de canvi afavoriren el triomf
electoral del 1982 —202 diputats—, que donà lloc al govern socialista presidit
per Felipe González. L'accés del PSOE al poder en dotze comunitats autònomes i als
principals municipis anà paral·lel a un canvi del partit de signe conservador: en el pla
econòmic adoptà una política de caire neoliberal i, en l'autonòmic, la
descentralització i els traspassos de competències sofriren una frenada. En política
exterior, s'arrenglerà decididament al costat dels EUA i a favor de l'OTAN, i optà per
la plena incorporació a les Comunitats Europees. En les eleccions del 1986 i el 1989 el
PSOE conservà la majoria absoluta, bé que cada cop més migrada (de 184 a 176 diputats)
a conseqüència de diverses mesures impopulars que provocaren mobilitzacions —entre
les quals la vaga general del 1988, que acabà d'alienar-li el tradicional suport de la
mateixa UGT—, però també de les acusacions de corrupció que implicaven dirigents
del partit. En les primeres eleccions al Parlament Europeu (1989), el PSOE continuà al
davant de les altres forces polítiques de l'estat (27 diputats). Al començament del
1991, el nomenament de Narcís Serra com a vicepresident del govern en substitució
d'Alfonso Guerra inicià una etapa de lluites internes entre els partidaris d'un
socialisme més ortodox, dirigit pel mateix Guerra, i el corrent més pròxim a posicions
liberals pel qual es decantava cada cop més González, etapa que hom donà per tancada el
1994 amb el nomenament de Ciprià Ciscar com a secretari d'organització del PSOE en
substitució de Guerra (en el càrrec des del 1991). A mitjan 1992 el PSOE arribà al
nivell més baix de popularitat. Molt pressionat per l'oposició del PP, González hagué
de convocar eleccions anticipades al juny del 1993 i, bé que en sortí vencedor, aquest
cop perdé la majoria absoluta (159 diputats). Per tal de poder governar en minoria,
González féu un pacte de legislatura amb nacionalistes bascs (PNB) i catalans (CiU).
Tanmateix, el manteniment de la pressió per part del PP i el descobriment de nous casos
de corrupció (que comportaren, entre d'altres, la dimissió del vicepresident del govern
Narcís Serra el 1995) accentuaren el desgast del PSOE, evident primer en les eleccions al
Parlament Europeu del 1994 (22 escons), i més tard en les autonòmiques del 1995, on
perdé en 5 de les 8 comunitats autònomes que governava des del 1991. Finalment, en les
eleccions generals anticipades del març del 1996, el PSOE fou derrotat pel PP, i restà
com a primera força de l'oposició al Congrés dels Diputats amb 141 escons. El 1997,
Joaquín Almunia succeí F.González en la secretaria general del partit, substituït el
1998 per Josep Borrell, el qual dimití l'any següent. El 2000 fou elegit en el càrrec
José Luís Rodríguez Zapatero. Als Països Catalans la implantació del PSOE fou lenta i
especialment dèbil al Principat. A les Illes aconseguí en el primer terç del s XX
d'exercir un domini majoritari sobre el moviment obrer mallorquí. Al País Valencià
tingué un fort reducte a la zona d'Elx i Alacant, que posteriorment, durant la Segona
República, s'estengué a una part de les regions de Xàtiva i València. Amb la
democràcia, el Partit Socialista del País Valencià integrà les diverses
formacions socialistes existents al país. A Catalunya, després del franquisme es produí
la unificació del socialisme, que acabà amb la creació del Partit dels Socialistes
de Catalunya (PSC-PSOE) el 1978.
|
|
Partits catalans. |
Convergència i Unió (CiU)
Coalició estable pactada el 1978 entre els partits Convergència Democràtica de
Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya com a alternativa de centre
nacionalista al Principat. Obtingué 8 diputats i 1 senador en les eleccions legislatives
de l'estat espanyol del 1979. El 1980, amb 43 diputats, esdevingué la primera força al
Parlament de Catalunya, i Jordi Pujol i Soley ocupà la presidència de la
Generalitat de Catalunya. El 1982 assolí 12 diputats a corts i, en coalició amb Esquerra
Republicana de Catalunya, 5 senadors. El 1984, en les eleccions al Parlament català
aconseguí, amb 73 diputats, la majoria absoluta, que mantingué en les eleccions del 1988
(69 diputats) i del 1992 (70), però que perdé en les del 1995 (60) i 1999 (56) tot i
continuar com a primera força. En les eleccions del 1986 assolí 18 diputats a corts i 8
senadors, en les del 1989, 18 diputats i 10 senadors, i en les del 1993, 17 diputats i 10
senadors. La pèrdua de la majoria absoluta per part del PSOE en aquesta consulta obligà
els socialistes a establir un pacte de governabilitat amb CiU, situació que es repetí en
les eleccions generals anticipades del març del 1996 amb la victòria per majoria
relativa del Partido Popular. CiU, que havia obtingut 16 diputats i 8 senadors, donà el
seu suport extern al PP després de pactar un programa de govern. En les eleccions del
2000 oconseguí 15 escons. L'obtenció de majoria absoluta per part del PP i, al Parlament
català, la dependendència de CiU d'aquest partit per a poder governar modificaren
substancialment la relació entre ambdues formacions. Pel desembre del 1994 Miquel Roca
abandonà el càrrec de portaveu de la coalició al Congrés dels Diputats, en el qual fou
substituït pel convergent Joaquim Molins i, el 2000, per Xavier Trias. Al Parlament
Europeu, CiU ha obtingut, successivament, una representació de 3 (1987), 2 (1989), 3
(1994) i 3 (1999) diputats.
Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada
els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup
de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000
afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans
(1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis
polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de
l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de
la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga
i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances
obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en
seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat
de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu
central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment
l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí
i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit
Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres
foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc.
"L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la
proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit
disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La
Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a
Sabadell; "L'Acció", a Terrassa, etc) i revistes ("Esquerra", a Olot;
"La Fornal", al Vendrell, etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de
68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens,
Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de
"L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Josep Tarradellas, etc)
que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el
Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió
de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934),
hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària
(Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana,
democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada
amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas,
Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El
Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicanocatalanista. Pel febrer
del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la
guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un
secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret.
Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les
conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del
1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les
institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la
Generalitat (Josep Irla i, des del 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé
que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a
Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i
al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els
socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que
passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert
Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista,
donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament,
en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982. Vers el 1977 rebé incorporacions de
signe liberal (J.M.Pi-Sunyer, J.Hortalà, Jaume Carner) i nacionalista (una part del FNC).
El 1980, amb 14 diputats al Parlament català, prestà suport al govern Pujol, mentre es
distanciava dels socialistes. En les eleccions al Parlament català del 1984 —5
diputats— el seu electorat minvà. L'accés de Joan Hortalà a la secretaria general
(1987) no millorà els resultats en les successives eleccions catalanas (1988) i generals
(1989). Aquest any, Àngel Colom, amb el suport que li donà la incorporació d'un sector
de la Crida a la Solidaritat i de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra,
substituí Hortalà en el càrrec i inicià una línia més radical, amb l'independentisme
com a eix vertebrador del programa del partit, abandonant el federalisme i amb la
projecció a tots els Països Catalans. En les eleccions autonòmiques del 1992, Esquerra
Republicana es convertí en la tercera força catalana, amb 11 escons, posició que perdé
en les eleccions del 1995, tot i aconseguir dos escons més, i que recuperà el 1999. En
les eleccions generals del 1993, el 1996 i el 2000 obtingué un escó al Congrés dels
Diputats. La creixent contestació al lideratge de Colom des del 1995 provocà una crisi
que desembocà l'any següent en una escissió encapçalada pel mateix Colom i en
l'elecció de Josep Lluís Carod-Rovira i Jordi Carbonell com a secretari general i
president del partit, respectivament. En l'àmbit europeu, Esquerra Republicana formà,
amb Eusko Alkartasuna i el Bloque Nacionalista Galego, la coalició Europa dels Pobles,
formació amb representació al Parlament Europeu el 1987 i el 1999.
El nou projecte polític, dirigit per Josep Lluís Carod-Rovira, es
caracteritzà per la voluntat de generar un discurs nacionalista d'esquerra que, sense
renunciar a l'independentisme, adquirís la credibilitat i força suficients per a assumir
tasques de govern. El 22è Congrés Nacional, celebrat a Girona al juliol del 1998,
reelegí Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general. Les eleccions municipals del
juny del 1999 refermaren el partit com a tercera força en aquest àmbit, després
d'aconseguir 672 regidories, 45 alcaldies, dues presidències comarcals i representació a
les quatre diputacions provincials. En les eleccions al Parlament Europeu del 1999,
participà amb la coalició nacionalista Independents per a l'Europa dels pobles,
juntament amb el PNB i EA. Obtingué un diputat, l'advocat nord-català Miquel Mayol, amb
l'escó compartit amb el candidat d'Eusko Alkartasuna. En el debat previ a les eleccions
catalanes, ERC rebutjà les ofertes d'unió de les esquerres fetes per Pasqual Maragall i
optà per mantenir un projecte d'esquerra nacional enmig de la bipolarització entre les
candidatures de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. En les eleccions al Parlament del 17
d'octubre de 1999, ERC assolí 12 diputats i perdé un escó respecte de les anteriors
eleccions. No obstant això, la posició de minoria del govern de CiU reforçà la
situació d'ERC, que s'abstingué en l'elecció del president de la Generalitat. Al març
del 2000, el partit obtingué els seus millors resultats en unes eleccions generals, amb
l'obtenció d'un escó, que fou ocupat per Joan Puigcercós. Pel que fa al Senat,
l'aliança amb PSC i IC sota el nom d'Entesa Catalana de Progrés permeté la presència
d'ERC a la cambra alta. Al llarg del 2000, ERC debaté la possibilitat de col·laborar amb
el govern de CiU. La proposta de Carod-Rovira en aquest sentit fou posteriorment rebutjada
pel govern de Jordi Pujol. En el seu 23è Congrés Nacional, celebrat el maig del 2001,
ERC aprofundí aquesta línia política i reafirmà el lideratge de Carod-Rovira.
Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
Formació política creada al maig del 1998. Sorgí a
partir de diversos col·lectius escindits d'Iniciativa per Catalunya, com el PSUC-viu o el
col·lectiu Roig-Verd-Violeta. També integrà el PCC i alguns grups alternatius,
llibertaris i republicans. Malgrat ser una formació política autònoma, és el referent
polític a Catalunya d'Izquierda Unida, que en promogué la constitució. En les eleccions
municipals del 1999 aconseguí representació en alguns ajuntaments importants com el de
Badalona o l'Hospitalet. No obtingué representació parlamentària ni en les eleccions al
Parlament de Catalunya del 1999 ni en les del Congrés dels Diputats del 2000.
Iniciativa per Catalunya (IC)
Federació de partits fundada al febrer del 1987 pel Partit Socialista Unificat de
Catalunya, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de
Catalunya, que el 1988 abandonà la formació. Aglutina diverses tendències a l'esquerra
del PSC. Rafael Ribó en fou president en 1987-93, succeït per Joan Saura fins el 1996,
que Ribó tornà a ocupar el càrrec. En les eleccions del 1988, el 1992, el 1995 i el
1999 al Parlament de Catalunya obtingué 9, 7, 11 i 5 escons, respectivament. Fora de
Catalunya, es presentà a les eleccions conjuntament amb Izquierda Unida fins el
1996, formació dins de la qual obtingué 3 (1989 i 1993) i 2 diputats (1996) en les
consultes a les Corts Espanyoles. Al Parlament Europeu mantingué un diputat el 1987, el
1989 i el 1994. El 1997, les creixents divergències amb la direcció d'Izquierda Unida
motivaren el trencament de l'aliança entre ambdues formacions; un sector fidel a les
directrius d'Izquierda Unida s'escindí d'IC amb el nom d'Esquerra Unida i Alternativa.
A les tensions amb Izquierda Unida se sumaren les
tensions entre la direcció i el sector crític. El congrés del PSUC del 1998 produí
l'escissió dels sectors que crearen Esquerra Unida i Alternativa, vinculada a Izquierda
Unida. L'escissió tingué efectes electorals per a IC-Verds, tot i que en les eleccions
municipals del 1999 mantingué la seva representació municipal. Pel que fa a les
eleccions europees, IC liderà la coalició Els Verds-L'esquerra dels pobles, que per pocs
vots no aconseguí representació. IC es decantà per la unió de les esquerres en les
eleccions al Parlament de Catalunya, i es presentà en coalició amb el PSC-PSOE-Ciutadans
pel Canvi a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Aconseguí 2 diputats en
les llistes conjuntes amb el PSC-PSOE-CpC (que després s'incorporaren al grup
parlamentari d'IC) i 3 a Barcelona. Els resultats acusaren l'efecte de les escissions, ja
que perdé 6 escons amb relació a les eleccions anteriors. En les eleccions generals del
2000 obtingué un diputat per Barcelona, càrrec que fou ocupat per Joan Saura. Els dies
25 i 26 de novembre de 2000 es realitzà la sisena assemblea, en la qual Rafael Ribó
abandonà la presidència de la formació, que passà a Joan Saura. D'altra banda, en
l'àmbit estatal es decantà per edificar un espai polític ecosocialista i contribuí
decisivament a la constitució, al maig del 2001, de la federació Los Verdes-Izquierda
Verde, en la qual s'integrà.
Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE)
Partit constituït a Barcelona el 1978 per fusió dels preexistents Partit Socialista
de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Federació
Socialista Catalana. Federat al PSOE i estretament vinculat amb la UGT catalana, han
estat primer secretari Joan Reventós i Carner (fins el 1983), Raimon Obiols i
Germà (1983-96) i Narcís Serra i Serra (des del 1996). Ernest Lluch, Lluís
Armet, Isidre Molas, Jaume Sobrequés, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Solé i
Tura, Josep Borrell i Joaquim Nadal en són destacats dirigents. El partit hagué
d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començamament restà sotmès a
la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu
caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola,
marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest, fruit de
la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats
obtinguts en les eleccions generals (17 diputats el 1979, 25 el 1982, 22 el 1986, 20 el
1989, 18 el 1993 i 19 el 1996). Amb cinc ministres (E.Lluch, N.Serra, J.Majó, J.Borrell i
J.Solé Tura) i un vicepresident (N.Serra entre 1991-96) en el govern socialista de
l'estat (1982-96), es disputa amb CiU el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des
de les eleccions municipals del 1979 ha ocupat ininterrompudament les alcaldies de Girona
(J.Nadal) i Barcelona (N.Serra fins el 1982, el qual fou succeït per P.Maragall i, des
del 1997, Joan Clos). En canvi, tant l'assentiment als dictats del PSOE com la tradicional
abstenció d'amplis sectors procedents de la immigració li han valgut successives
derrotes en les eleccions al Parlament català, on ha liderat l'oposició al govern Pujol
amb 33 escons (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992) i 34 (1995). El 1999, la coalició
amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i IC-V li proporcionà 52 escons, encara tres per
sota CiU. El 1994, les diferències entre els diversos corrents a l'interior del partit
conduïren a la formació d'una direcció col·legiada formada per J. Reventós
(president), R.Obiols (primer secretari) i J.M.Sala, N.Serra, P.Maragall i J.Borrell
(secretaris nacionals). En una ulterior renovació (1996), Obiols passà a ocupar la
presidència del partit i Serra la primera secretaria.
El 1998, en les eleccions primàries del PSOE per a elegir el candidat a la presidència
del govern de l'estat, la militància del PSC donà suport de manera majoritària a la
candidatura de Josep Borrell. El 6 de març de 1999, Pasqual Maragall fou proclamat
candidat a la presidència de la Generalitat després d'haver guanyat les eleccions
primàries del PSC. En les eleccions municipals i europees del 1999 el partit tornà a
ésser la primera força política en nombre de vots a Catalunya. El partit es presentà a
les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb Ciutadans pel Canvi i Iniciativa
per Catalunya-Els Verds (aquesta darrera es presentà per separat a Barcelona). Per primer
cop en unes eleccions catalanes, PSC-CpC fou la força política més votada, tot i que
aquests resultats no comportaren la victòria en nombre d'escons. En les eleccions
generals del 12 març de 2000 el partit experimentà un lleuger retrocés, en passar de 19
a 17 escons, però es mantingué com a primera força electoral a les circumscripcions
catalanes, amb el 34% dels vots. Pel que fa al Senat, el PSC es presentà amb la
candidatura Entesa Catalana per al Progrés, juntament amb ERC i IC. El 9è Congrés del
PSC celebrat el 18 de juny de 2000 a Barcelona, implicà canvis importants en la direcció
del partit. Pasqual Maragall fou elegit president del partit i Josep Montilla primer
secretari, mentre que dos dirigents històrics, Narcís Serra i Raimon Obiols,
n'abandonaren la direcció. L'òrgan de premsa del PSC és "L'Opinió
Socialista".
Partit Popular de Catalunya (PPC)
Nom del Partido Popular a Catalunya. Els migrats resultats del PP portaren a la
substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras a la presidència del
partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí
situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17
el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb
qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en
minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 la delegació
catalana del PP passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a
conseqüència de l'anomenat 'gir catalanista' promogut pel ministre d'afers estrangers
Josep Piqué.
|
|
Partits bascos. |
Eusko Alkartasuna (EA)
Partit basc creat el 1986 a partir de l'escissió en el PNB d'un sector encapçalat per
Carlos Garaikoetxea. En les eleccions del 1986 i el 1990 esdevingué la quarta força dels
parlaments autonòmics del País Basc i Navarra amb 13 i 9 escons, i 4 i 3 escons,
respectivament, però la seva presència es reduí posteriorment a 8 (1994) i a 6 (1998)
diputats al País Basc i a 2 (1995) i 2 (1999) escons a Navarra. En les eleccions al
Parlament Europeu del 1987 i el 1989 aconseguí un diputat per la coalició Europa dels
Pobles, integrada dins del grup nacionalista i ecologista Arc Iris, escó perdut el 1994
però recuperat el 1999. El 1998 entrà al govern de Juan José Ibarretxe i ocupà tres
conselleries del govern basc. Des del 1999 el partit és presidit per Begoña Errazti. En
les eleccions generals del 2000 aconseguí un diputat. Al maig del 2001, en coalició amb
el PNB, obtingué 8 escons i s'incorporà en el nou govern basc.
Herri Batasuna (HB)
Coalició basca formada arran de les eleccions generals del 1979. Té l'origen en la Mesa
de Alsasua, constituïda el 1977 per forces de l'esquerra abertzale (ESB, ANV, EIA,
que l'abandonà, HASI [ex EHAS] i LAIA). El 1979 rebutjà l'estatut d'autonomia, política
que li valgué 3 escons en les eleccions generals. Segona força al parlament autonòmic
el 1980 (11 escons), posteriorment ha mantingut un espai electoral considerablement
estable: en la representació autonòmica, al País Basc obtingué 11 escons el 1984 i el
1994; 13, el 1986 i el 1990; 14, el 1998, però 7, el 2001. A Navarra foren 6 (1983 i
1995), 7 (1987 i 1991) i 8 (1999) els diputats elegits. En l'àmbit estatal, obtingué
successivament 2, 5, 4, 2 i 2 escons els anys 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996,
respectivament. En les eleccions europees del 1987 i del 1989 obtingué un diputat.
Reivindica la retirada de les forces de seguretat de l'estat, la unificació política amb
Navarra i amb els departaments bascs de l'estat francès per a constituir el territori
basc d'Euskal Herria, i la independència a través de l'autodeterminació. Ha practicat
la confrontació sistemàtica amb els partits bascs d'obediència estatal i l'absentisme a
les cambres del govern central i, amb un parèntesi (1998-2000), a les autonòmiques,
però no així als ajuntaments. L'actitud de connivència davant el terrorisme d'ETA n'ha
fet un objectiu freqüent de la repressió policíaca i judicial i d'accions terroristes,
com ara l'assassinat del seu dirigent Santiago Brouard (1985) i del diputat a Corts Josu
Muguruza (1989). El progressiu setge a ETA, sobretot des de la creixent col·laboració
policíaca francesa i del pacte d'Ajuria Enea (1988), obrí un debat a l'interior d'HB
(contrari al pacte) sobre el suport a aquella organització, en el qual prevalgueren les
tesis menys conciliadores. Els anys següents es mantingué la no-condemna als atemptats
d'ETA, i proliferaren les mobilitzacions contra la dispersió fora del País Basc dels
presos etarres i contra les mesures policíaques, els actes vandàlics, les intimidacions
i els disturbis. Des del 1997, la creixent pressió de la societat basca i de la resta de
l'estat (suscitada sobretot pels assassinats d'ETA de personalitats, que tingueren una
gran repercussió social) accentuà l'aïllament d'HB, la direcció de la qual fou
empresonada, acusada de col·laboració amb ETA. Al març, la ruptura del pacte d'Ajuria
Enea i, al setembre, l'anunci per part d'ETA d'una treva indefinida trencaren l'aïllament
d'HB que, el mateix mes, signà, amb la resta de partits nacionalistes bascs i IU,
l'anomenada 'declaració de Lizarra', que advocava per la negociació amb ETA. Després de
les eleccions autonòmiques (octubre del 1998), Euskal Herritarrok ('Ciutadans bascs', nom
amb el qual concorria HB a la consulta) donà suport al candidat del PNB a lehendakari.
Bé que compartí amb el PNB i EA la iniciativa sobiranista de l'Assemblea de municipis
bascs (Udalbitza), el trencament de la treva d'ETA, la represa dels atemptats (desembre
del 1999) i la continuació de la violència al carrer (en basc, kale borroka),
davant de les quals HB no modificà l'actitud de connivència, comportaren al juny del
2000 la ruptura amb el nacionalisme moderat i l'abandó del parlament. En les eleccions
anticipades del maig del 2001, el fort descens del vot conduí a remodelar l'organització
i a canviar-ne la denominació, que passà a ésser Batasuna ('unitat').
A l'octubre del 1998 es presentà a les eleccions al Parlament Basc sota les
sigles d'Euskal Herritarrok. Durant els anys 2000 i 2001 HB abordà un procés de
refundació que condugué a la seva conversió en Batasuna, al juliol del 2001, de
la qual es desmarcà el corrent intern Aralar, descontent amb la línia oficial,
especialment pel que fa a la seva actitud envers l'actuació d'ETA. Al maig del 2001
hagué d'afrontar la il·legalització de les seves joventuts.
Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko
Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament
del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la
sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i
provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El
1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de
l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons.
En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la
legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que
presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un
altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la
República. Mort Aguirre a l'exili el 1960, fou substituït en el càrrec per Leizaola,
també membre del PNB. El partit prengué part en la resistència francesa durant
l'ocupació nazi i a la seva seu parisenca es constituïren els NEI, germen de la Unió
Mundial Demòcrata Cristiana. Legalitzat el 1977, en les eleccions generals d'aquest any
el PNB obtingué 8 diputats i 3 senadors, que passaren a 7 i 8 el 1979, 8 i 7 el 1982, 6 i
7 el 1986, 5 i 4 el 1990, 5 i 3 el 1993, 5 i 4 el 1996 i 7 i 6 el 2000. Les eleccions
municipals del 1979 convertiren en hegemònica la seva presència als territoris bascs,
reproduïda en les noves institucions autonòmiques (25 dels 60 escons) del 1980, a partir
de l'Estatut de Gernika, mercès a l'absentisme dels parlamentaris d'Herri Batasuna. Fruit
d'aquesta situació fou la constitució (1980), amb Carlos Garaikoetxea Urriza com
a lehendakari, d'un govern basc monocolor que permeté al PNB de governar amb
comoditat i d'encaminar tot el procés autonòmic malgrat la persistència del terrorisme
d'ETA. Consolidat com a primera força electoral i social a les tres províncies d'Àlaba,
Guipúscoa i Biscaia, amb una certa presència a Navarra (3 diputats al parlament foral),
revalidà el seu triomf als comicis autonòmics del 1984 (32 escons), però l'enfrontament
entre l'aparell del partit, dominat per Xabier Arzallus, i el lehendakari forçaren la
dimissió d'aquest, el qual, substituït per José Antonio Ardanza Garro,
protagonitzà el 1985 una escissió que donà lloc a Eusko Alkartasuna i que tornà
a repercutir negativament en els resultats de les eleccions autonòmiques del novembre (17
escons), com a resultat del qual el PNB establí un pacte de legislatura amb el PSOE basc
(1985), que es repetí (amb 22 escons) el 1990 i el 1994, que s'hi afegí EA. El 1988 el
PNB fou, amb la resta de partits bascos llevat d'HB, cosignant del pacte d'Ajuria Enea,
que estipulava una acció concertada contra ETA. El 1993 i el 1996, el PNB donà,
respectivament, el seu suport als governs en minoria socialista i popular al Parlament
espanyol. La ruptura del pacte d'Ajuria Enea el 1998 i l'anunci d'una treva per part d'ETA
precipità l'apropament del PNB a HB en l'anomenat pacte de Lizarra, de caire sobiranista,
i en una coalició de govern PNB-HB, presidit per Juan José Ibarretxe, després de les
eleccions del gener de 1999 (21 escons). Aquest viratge precipità una duríssima campanya
del PP sobre el PNB, especialment a partir de la represa dels atemptats per part d'ETA,
acusant-lo pràcticament de connivència amb ETA. Un dels resultats d'aquesta reacció fou
l'expulsió del PNB de la Internacional Demòcratacristiana, el 2000, any en que també el
PNB trencà els pactes amb HB. Tanmateix, en les eleccions anticipades de l'abril del
2001, el PNB reforçà la seva representació al parlament basc (25 escons), reforçat, a
més per la coalició amb EA, amb la qual formà govern presidit, de nou, per
Ibarretxe.
|
|
Altres partits. |
Bloque Nacionalista Galego (BNG)
Partit nacionalista gallec fundat el 1982. En el seu origen fou una agrupació de partits
nacionalistes d'esquerres. Liderat des de la seva fundació per Xosé Manuel Beiras, els
conflictes interns i l'escassa implantació el dugueren a abandonar el radicalisme inicial
i a situar-se al centreesquerra, amb la qual cosa els seus resultats electorals
experimentaren una progressió: d'un diputat autonòmic el 1985, passà a 5 el 1989, a 13
el 1993 i a 18 el 1997 (segona força política gallega). El 1996 aconseguí
representació al Congrés (2 diputats), que augmentà a 3 el 2000. En les municipals del
1999 només obtingué 13 alcaldies, per bé que de ciutats importants com ara Vigo, Ferrol
i Pontevedra.
Coalición Canaria (CC)
Coalició de partits regionalistes canaris, fundada el 1993. Resultat de l'aliança al
voltant de la Agrupación de Independientes de Canarias, el 1995 i el 1999 fou la força
més votada en les eleccions autonòmiques de Canàries (21 i 24 escons), on des
d'aleshores governa en coalició amb el Partido Popular. Té representació al Congrés
dels Diputats (quatre escons el 1996 i el 2000) i al Senat (1 i 4 senadors). Des del 1999
n'és el president Paulino Rivero.
Unió Valenciana (UV)
Partit polític regionalista valencià fundat a València el 1982 per V.González Lizondo
i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència
ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d'una 'llengua
valenciana' amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i
president del partit (1982-95) les tensions amb el sector liderat pel nou president,
H.Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre del 1996. Unió Valenciana
obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, 2 en les del 1989 i un en les del
1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí 6 escons els anys 1987 i 1991 i 5 el
1995. Aquest any, UV féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de
les Corts Valencianes i una conselleria. Amb el concurs d'UV, el govern valencià
mantingué posicions bel·ligerants contra institucions culturals valencianes i contra la
normalització lingüística en general. En les eleccions del 1999 UV patí una forta
davallada i no aconseguí cap escó al Parlament valencià. Aquest mateix any Villalba fou
substituït per J.M.Chiquillo en la presidència del partit.
|
|
Eleccions a Corts Generals. |
Eleccions
generals
Procediment de designació dels escons de les cambres de les Corts
Generals (Congrés dels Diputats i Senat), mitjançant votació. La
legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es
convoquen eleccions anticipades.
Eleccions generals de 1977
Eleccions celebrades el 15 de juny de 1977, les primeres eleccions
democràtiques celebrades des de feia més de quaranta anys.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 166 (majoria relativa);
PSOE, 118; PCE-PSUC, 19; AP, 16; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; PNB, 8;
PSP-US, 6; UCD-IDCC, 2; EC (Esquerra de Catalunya), 1; EE, 1; CAIC (Candidatura Aragonesa
Independiente de Centro), 1, i CIC (Candidatura Independiente de Centro), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 15; PDC (Pacte Democràtic per Catalunya), 11; UCD, 9; PSUC,
8; UDC-IDCC, 2; Esquerra de Catalunya, 1, i AP, 1.
Eleccions generals de 1979
Eleccions celebrades l'1 de març de 1979. Van ratificar els resultats de
les eleccions anteriors, el 1977, però amb un triomf més ajustat d'UCD.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: UCD, 168 (majoria relativa);
PSOE, 121; PCE-PSUC, 23; CD (Coalición Democrática), 10; CiU, 8; PNB, 7; PSA (Partido
Socialista de Andalucía), 5; HB, 3; UN (Unión Nacional), 1; ERC, 1; EE, 1; UPC
(Unión del Pueblo Canario), 1, i PAR (Partido Aragonés Regionalista), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 17; CC-UCD, 12; PSUC, 8; CiU, 8, ERC, 1 i CD, 1.
Eleccions generals de 1982
Eleccions generals celebrades el 28 d'octubre de 1982,
que es van saldar amb un triomf espectacular al PSOE, l'enfonsament de la UCD i del PCE,
l'ascens relatiu d'AP i la consolidació de CiU i PNB. Feia 46 anys que l'esquerra no
accedia al poder, i ara ho feia amb majoria absoluta.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se
així: PSOE, 202 (majoria absoluta);
Coalición Popular (Alianza Popular, Partido Popular Democrático i Unión Liberal), 107;
CiU, 12; UCD, 11; PNB, 8; PCE-PSUC, 4; CDS, 2; HB, 2; ERC, 1, i EE, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 25; CiU, 12; AP, 8; PSUC, 1, i ERC, 1.
Eleccions generals de 1986
Eleccions celebrades el 22 de juny de 1986. Van donar per segona vegada
consecutiva la majoria absoluta al PSOE.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 184 (majoria absoluta);
Coalición Popular, 105; CDS, 19; CiU, 18; IU, 7; PNB, 6; HB, 5; EE, 2; CG (Coalición
Galega), 1; PAR, 1; AIC (Agrupaciones Independientes de Canarias), 1, i UV (Unió
Valenciana), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 21; Ciu, 18; CP, 6; CDS, 1 i PSUC, 1.
Eleccions generals de 1989
Eleccions celebrades el 29 d'octubre de 1989. Van donar per tercera vegada
consecutiva la majoria absoluta al PSOE.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 175 (fregant majoria
absoluta); PP, 107; CiU, 18; IU, 17; CDS, 14; PNB, 5; HB, 4; PA (Partido Andalucista), 2;
UV, 2; EA, 2; EE, 2; PAR, 1, i AIC, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 20; CiU, 18; PP, 4; IC, 3, i CDS, 1.
Eleccions generals de 1993
Eleccions celebrades el 6 de juny de 1993, que van donar el quart triomf
consecutiu als socialistes, però aquest cop només van obtenir la majoria relativa, la
qual cosa va obligar el president Felipe González a buscar el pacte amb els
nacionalistes moderats bascos (PNB) i catalans (CiU).
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PSOE, 159 (majoria relativa);
PP, 141; IU, 18; CiU, 17; PNB, 5; CC (Coalición Canaria), 4; HB, 2; ERC, 1; PAR, 1; EA,
1, i UV, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 18; CiU, 17; PP, 8; IC, 3, i ERC, 1.
Eleccions generals de 1996
Eleccions celebrades el 3 de març de 1996. Van suposar el triomf del PP
de José María Aznar, encara que només va obtenir majoria relativa. D'aquesta
manera, acabaven més de tretze anys de govern socialista.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PP, 156 (majoria relativa);
PSOE, 141; IU, 21; CiU, 16; PNB, 5; CC, 4; BNG, 2; HB, 2; ERC, 1; EA, 1, i UV, 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 19; CiU, 16; PP, 8; IC-EV, 2, i ERC, 1.
Eleccions generals de 2000
Eleccions celebrades el 12 de març de 2000. El PP va aconseguir per
primera vegada la majoria absoluta i va poder governar en solitari.
Els escons al Congrés (350) van repartir-se així: PP, 183 (majoria absoluta);
PSOE, 125; CiU, 15; IU, 8; PNB, 7; CC, 4; BNG, 3; PA, 1; ERC, 1; IC-V, 1; EA, 1, i CHA
(Chunta Aragonesista), 1.
A Catalunya, PSC-PSOE, 17; CiU, 15; PP, 12; ERC, 1, i IC-V, 1.
|
|
Eleccions al Parlament de Catalunya. |
Eleccions
autonòmiques
Procediment de designació dels escons
dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no
s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions
anticipades.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980
Eleccions celebrades el 20 de març de 1980. Eren les primeres eleccions
autonòmiques de Catalunya des de Segona República.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 43 (majoria relativa); PSC-PSOE,
33; PSUC, 25; CC-UCD, 18; ERC, 14 i PSA (Partido Socialista de Andalucía), 2.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984
Eleccions celebrades el 29 d'abril de 1984. CiU va aconseguir la majoria
absoluta davant la feblesa de la resta de partits.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 72 (majoria absoluta); PSC-PSOE,
41; AP, 11; PSUC, 6, i ERC, 5.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1988
Eleccions celebrades el 29 de maig de 1988. CiU va repetir majoria
absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 69 (majoria absoluta); PSC-PSOE,
42; IC, 9; ERC, 6; AP, 6, i CDS, 3.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1992
Eleccions celebrades el 15 de març de 1992. CiU aconseguia per tercera
vegada consecutiva la majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 70 (majoria absoluta); PSC-PSOE,
40; ERC, 11; IC-EV, 7, i PP, 7.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1995
Eleccions celebrades el 19 de novembre de 1995. CiU perd la majoria
absoluta, trencant-se la dinàmica de les eleccions de 1984, 1988 i 1992, en les que va
aconseguir la majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 60 (majoria relativa); PSC-PSOE,
34; PP, 17; ERC, 13, i IC-EV, 11.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1999
Eleccions celebrades el 17 d'octubre de 1999. CiU obté una victòria
ajustadíssima.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 56 (majoria relativa); PSC-PSOE,
52; PP, 12; ERC, 12, i IC-EV, 3.
|
|
Eleccions municipals. |
Eleccions
municipals
O eleccions locals. Procediment de designació de l'equip de govern
municipal (alcalde i regidors), mitjançant votació. El procés elctoral es repeteix
invariablement cada quatre anys.
Les primeres eleccions municipals des de la Segona República es van celebrar el 3
d'abril de 1979. Des de llavors s'han fet eleccions municipals el 8 de maig de 1983, el 10
de juny de 1987, el 26 de maig de 1991, el 28 de maig de 1995, el 13 de juny de 1999 i el
25 de maig de 2003.
|
|
Eleccions al Parlament Europeu. |
Eleccions
europees
Procediment de designació dels diputats representants dels estats membres de la
Unió Europea al Parlament Europeu. El
procés elctoral es repeteix invariablement cada cinc anys.
Les primeres eleccions europees a l'Estat espanyol es van fer el 10 de juny de 1987 i
s'han repetit el 15 de juny de 1989, el 12 de juny de 1994 i el 13 de juny de 1999.
|
|
Referèndums. |
Referèndum
Reforma Política
Referèndum celebrat el 15 de desembre de 1976 perquè el poble es
pronunciés sobre la Llei de Reforma Política. L'oposició moderada va propiciar el sí i
la d'esquerres va defensar sense gaire èxit l'abstenció. El resultat fou favorable al
govern per una aclaparadora majoria: van votar el 77,7 % dels electors; amb una abstenció
del 23,3%; van votar sí el 94,2%; van votar no el 2,5%; vots en blanc, 3%, i vots
nuls, 0,3%. A Catalunya, van votar el 74% dels electors; amb una abstenció del 26%; van
votar sí el 93,4%; van votar no el 2,1%; vots en blanc 4,3%, i vots nuls, 0,2%.
Referèndum Constitució
Referèndum celebrat el 6 de desembre de 1978 perquè el poble es pronunciés sobre
la Constitució espanyola. Va ser aprovada majoritàriament. Amb una
abstenció del 33%, que en el cas del País Basc fou del 54,5% a causa de la negativa dels
nacionalistes a pronunciar-se, el 88% dels vots foren favorables a la nova Constitució i
només el 8% foren negatius. Resultat del referèndum sobre la Constitució: votants,
67,2%; abstencions, 32,8%; van votar sí, 87,8%; van votar no, 7,8%; vots en blanc, 3,6%,
i vots nuls: 0,8%.
Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya
Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979, perquè el poble català es
pronunciés sobre l'Estatut d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el referèndum de
l'Estatut del País Basc. L'Estatut català va ser aprovat per àmplia majoria (88,6%),
encara que la participació no va ser gaire elevada (59,3%). A la província de Barcelona,
el sí va guanyar amb el 88% dels vots; a Tarragona, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%, i a
Girona, el 89,4%.
Referèndum OTAN
Referèndum celebrat el 12 de març de 1986 perquè el poble es
pronunciés sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN. Els resultats foren: participació,
59,4%; abstenció, 40,6%; van votar sí, 52,5%; van votar no, 39,8%; vots en blanc, 6,5% i
vots nuls, 1,1%. A Catalunya, al País Basc, a Navarra i a les Canàries, els vots foren
majoritàriament negatius.
|
|
