Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA TRANSICIÓ A CATALUNYA
(DES DE 1975)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La transició de la dictadura a la democràcia va significar per a Catalunya la reconstrucció i normalització cultural, política i social del país, després de les privacions de la llarga dictadura franquista.

La recuperació de la democràcia a l'Estat espanyol va obrir les portes al restabliment de l'autogovern català, abolit per Franco. El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, amb la formació d'un govern provisional dirigit pel president Josep Tarradellas l'any 1977.

La Constitució espanyola de 1978 contemplava el desplegament d'un règim autonòmic, al que es van acollir primer les nacionalitats històriques i després la resta.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 va ser la base legal que va permetre de recuperar les institucions d'autogovern catalanes.

Les eleccions al Parlament de Catalunya de març de 1980, van inaugurar aquesta nova etapa d'autonomia política i a partir de llavors es va encetar un període llarg i estable per a Catalunya, que ha estat liderat políticament per la coalició Convergència i Unió i el seu líder, Jordi Pujol.
Tot i les limitacions de l'autonomia, i els enfrontaments, a vegades aspres, amb el Govern central, el Parlament de Catalunya ha pogut tirar endavant una important tasca legislativa en diferents àmbits.
En aquest marc, la societat catalana ha avançat en un procés de catalanització i ha viscut grans transformacions, com les derivades de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992.

Tanmateix, la política catalana ha tingut, al llarg de tot el període, una gran repercussió en la política general espanyola, jugant un paper clau en els moments en què el Govern central de torn no tenia la majoria absoluta per a governar.

La transició ens ha dut a una situació similar a la que es tenia en la Segona República, però no per a tothom és una situació satisfactòria. L'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol segueix essent una assignatura pendent. I per a molts, seguim estant en transició...

Activa la música

Eres Tú

Temes relacionats

El franquisme
El franquisme a Catalunya
Transició i Democràcia
El sistema polític espanyol i català
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Transició espanyola.
2. La lluita per l'autogovern.
- Iniciatives i manifestacions populars.
3. El marc polític de la recuperació de l'autogovern.
- La reforma política.
- La Constitució de 1978.
- L'Estat de les Autonomies.

4. La recuperació de l'autogovern.
4.1. La restauració de la Generalitat.
4.2.  L'Estatut d'Autonomia de 1979.
Les competències estatutàries.
4.3. L'organització del poder autònom a Catalunya.
- L'Estatut Interior de Catalunya.

- La Generalitat de Catalunya.
- El poder legislatiu.
- El poder executiu.
- El poder judicial.
- Altres institucions autonòmiques.
5. La dinàmica política.
5.1. Les eleccions al Parlament de Catalunya.
5.2. Les relacions amb el govern central.
- La política de pactes.
- Els enfrontaments.
- Les negociacions per l'autonomia financera.
6. L'acció de govern de la Generalitat.
- La política territorial.
- La política de seguretat.
- La política d'ocupació.
- La política sanitària.
- La política lingüística.
7. La Catalunya autonòmica.
7.1. La catalanització de la societat.
- La ràdio i la televisió.
- La premsa nacional i comarcal.
- El bilingüisme.
7.2. Les infraestructures.
- L'impacte dels Jocs Olímpics de Barcelona.
- Altres equipaments.
7.3.  El problema de la gestió politicoadministrativa.
8. Partits polítics i coalicions de Catalunya.
- Partits conservadors.
- Partits liberals.
- Partits demòcrata-cristians.
- Partits socialistes.
- Partits comunistes.
- Partits catalanistes.
- Coalicions entre partits.
9. El sindicalisme a Catalunya.
- Organitzacions sindicals.
10. Altres organitzacions.

- Organitzacions revolucionàries.
El context històric: la Transició espanyola. Transició
Procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un de democràtic i que implica el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques i el suport dels poders fàctics. La transició espanyola constituí el procés de desmantellament de la dictadura franquista per donar pas a una democràcia constitucional fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat.

Transició espanyola
Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.

Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Des de finals del franquisme, i sobretot a patir de la mort de Franco, i fins al 1977, Catalunya va lluitar  per la recuperació de les llibertats i de l'autogovern. Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

Assemblea de Catalunya
Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.

Consell de Forces Polítiques de Catalunya
Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el 1977.

Llibertat, Amnistia i Estatut d'autonomia
Consigna llançada per l'Assemblea de Catalunya. Va fer-se famosa arran de les manifestacions dels diumenges 1 i 8 de febrer de 1976.
Volem l'Estatut
Lema de la manifestació convocada per l'Assemblea de Catalunya en la diada de Sant Jordi de 1977 a Barcelona.
Llibertat

Manca de subjecció i subordinació.
Llibertat civil
Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Amnistia
Decisió del poder públic, dictada per raons d'alta política i generalment destinada a aconseguir la pacificació i la reconciliació després d'una contesa civil, que esborra el rellevament penal de determinats actes i n'extingeix completament la pena i tots els seus efectes. Si els autors dels actes ja han estat condemnats, l'amnistia fa cessar el compliment de la pena principal i de totes les accessòries i anul·la els antecedents penals, i en cas contrari extingeix l'acció legal per perseguir els fets amnistiats; en canvi l'amnistia no esborra la responsabilitat civil deguda a terceres persones. Bé que normalment l'amnistia és concedida només pels delictes anomenats polítics, pot incloure també els delictes comuns. En alguns casos l'amnistia, ultra esborrar l'antijuridicitat de l'acte amnistiat, suposa fins i tot la seva justificació a posteriori. L'amnistia es diferencia de l'indult, entre altres raons, pel fet que, bé que l'indult fa cessar l'execució de la pena, deixa subsistent l'antijuridicitat del fet condemnat. Són famoses a Catalunya algunes campanyes populars proamnistia, com la realitzada durant la Dictadura a favor dels condemnats en l'anomenat procés de Garraf, i més endavant pels condemnats pels fets d'octubre del 1934. Les darreres amnisties concedides pel poder públic a l'estat espanyol són: la concedida pel reial decret llei de 5 de febrer de 1930, durant el govern Berenguer, en caure la Dictadura del general Primo de Rivera; la concedida pel govern provisional de la República el 14 d'abril de 1931, per a tota mena de delictes polítics i socials i d'impremta comesos fins a aquella data; la concedida per la llei de 24 d'abril de 1934, que beneficià especialment el general José Sanjurjo i altres condemnats per l'aixecament del 10 d'agost de 1932; la concedida pel decret llei de 21 de febrer, concedida després del triomf del Front Popular en les eleccions legislatives del febrer de 1936, per a tots els delictes polítics i socials comesos fins a aquella data, com a mesura —segons deia l'esmentada disposició— de pacificació convenient per al bé públic i la tranquil·litat nacional; finalment, la concedida per la llei de 23 de setembre de 1939, per a tots els delictes comesos contra la constitució republicana, l'ordre públic, infracció de les lleis de tinença d'armes i explosius, homicidis, lesions, danys, amenaces i coaccions, i tots aquells altres que guardessin connexió amb els esmentats, executats des del 14 d'abril de 1931 fins al 18 juliol de 1936, per persones respecte a les quals consti de manera explícita llur ideologia coincident amb el Movimiento Nacional, i sempre que els esmentats fets, per llur motivació politicosocial, puguin estimar-se realitzats —diu la llei— com a protesta contra el sentit antipatriòtic de les organitzacions i els governs que amb llur conducta justificaren l'esmentat Movimiento Nacional. El 30 de juliol de 1976 fou dictada una llei d'amnistia per a tots els delictes d'intencionalitat política comesos amb anterioritat, si bé en quedaren exclosos els que haguessin posat en perill o lesionat la vida o la integritat física de les persones. Posteriorment, per llei de 15 d'octubre de 1977 foren amnistiats tots els actes d'intencionalitat política, sense tenir en compte el seu resultat, anteriors al dia 15 de desembre de 1976 i als posteriors a aquesta data fins el dia 15 de juny de 1977 si conjuntament amb la seva intencionalitat política s'apreciés un mòbil de restabliment de les llibertats polítiques o de reivindicació de les autonomies dels pobles de l'estat espanyol.
Diverses iniciatives i mobilitzacions populars  van posar de manifest la voluntat dels catalans de tornar a gaudir d'un règim democràtic i de tenir de nou autogovern, després de tants anys de repressió de la cultura catalana i de privació de llibertats. Congrés de Cultura Catalana
Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en defensa i per a la promoció de la cultura catalana. Nasqué d'una iniciativa aprovada, pel gener del 1975, per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La convocatòria rebé immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l'octubre d'aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d'honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d'honor: Joan Miró Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma de Mallorca el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400 congressistes. La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l'aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits.
Marxa de la Llibertat
Iniciativa política unitària promoguda especialment per Lluís M. Xirinacs i per Pax Christi, i sostinguda per alguns partits i entitats cíviques catalanes. Consistí, a l'estiu del 1976, en el recorregut arreu del Principat —amb ramificacions al País Valencià i la Catalunya del Nord— de cinc columnes de "marxaires" que difongueren, mitjançant concentracions, mítings, col·loquis, etc, i a desgrat de la forta repressió policíaca, les reivindicacions nacionalistes i democràtiques de l'Assemblea de Catalunya.
Pax Christi
Organització internacional catòlica per a la pau. De primer fou un simple moviment nascut a Lorda (1945), en ocasió d'una assemblea de catòlics francesos i alemanys. La primera finalitat de pregar per la pau entre els pobles s'anà transformant també en acció concreta. El 1950 Pax Christi es convertí en una associació internacional, que té per finalitat difondre l'esperit de pau evangèlica i formar els catòlics amb vista a llurs deures internacionals. Periòdicament organitza assemblees internacionals, marxes pacífiques, treballs en comú, etc. A Catalunya, ultra un compromís polític i una acció de denúncia de tortures, està unida a grups d'objectors de consciència i, entre altres actes, organitzà (estiu del 1976) la "Marxa de la Llibertat" per terres catalanes.

Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Onze de Setembre, l'

Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalanoaragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.
Manifestació de l'Onze de Setembre de 1976
Manifestació celebrada a Sant Boi de Llobregat, on van concentrar-se unes 100 000 persones.
Manifestació de l'Onze de Setembre de 1977
Manifestació celebrada a Barcelona, on van concentrar-se gairebé un milió de persones. Ha estat la manifestació més multitudinària feta a Catalunya.
Serà amb la reforma política impulsada pel govern  Suárez, a partir de l'any 1976, quan s'obre la possibilitat d'implantar un règim democràtic a l'Estat espanyol. Llei de Reforma Política
Ley de Reforma Política (LRP). Llei aprovada per les Corts pel novembre de 1976, que liquidava les principals institucions polítiques del franquisme. La LRP era un text curt, que proclamava la democràcia com l'organització política pròpia de l'Estat espanyol i reclamava la sobirania popular, preveia la transformació de les Corts existents en un Congrés de Duiputats i un Senat elegits per sufragi universal i anunciava unes futures eleccions democràtiques, organitzades pel govern i convocades per decret-llei i amb el concurs de partits polítics. Representava, doncs, l'inici del desmantellament del franquisme. La llei fou aprovada per les Corts franquistes per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions, i fou ratificada en el referèndum del desembre del mateix any, malgrat que l'oposició democràtica patrocinà l'abstenció perquè sostenia la tesi de la ruptura democràtica enfront de la de l'evolució del règim.
Referèndum Reforma Política
Referèndum celebrat el 15 de desembre de 1976 perquè el poble es pronunciés sobre la Llei de Reforma Política. L'oposició moderada va propiciar el sí i la d'esquerres va defensar sense gaire èxit l'abstenció. El resultat fou favorable al govern per una aclaparadora majoria: van votar el 77,7 % dels electors; amb una abstenció del 23,3%; van votar sí el 94,2%; van votar no el 2,5%; vots en blanc, 3%,  i vots nuls, 0,3%. A Catalunya, van votar el 74% dels electors; amb una abstenció del 26%; van votar sí el 93,4%; van votar no el 2,1%; vots en blanc 4,3%, i vots nuls, 0,2%.
Llei d'Associacions Polítiques

Llei aprovada el 1977, que va permetre la legalització de tots els partits polítics, inclosos els comunistes.
Durant la primera meitat del 1977 Suárez negocià amb l'oposició democràtica unes eleccions generals. La legitimitat de les eleccions passava per la participació sense exclusions de totes les forces polítiques i la pedra de toc era la legalització de l'esquerra comunista, a la que el búnquer, especialment els militars, s'hi negava, en considerar els comunistes els culpables de la guerra civil. Finalment, el PCE fou legalitzat el 9 d'abril de 1977 i, poc després, el PSUC també ho va ser. La legalització del PCE i del PSUC va provocar un gran malestar entre els militars i la dimissió del ministre de Marina, Pita da Veiga.
Les Corts constituents espanyoles van redactar la Constitució de 1978, aprovada en referèndum popular. Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Constitució de 1978
Constitució de l'estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978. El 1977, després de les primeres eleccions generals després del franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que designà la ponència redactora de l'avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces Barba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura. Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d'octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també l'aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de nuls. L'abstenció fou del 32,89%. La Constitució del 1978 és la referència més clara del canvi produït en el règim polític espanyol. D'una banda clausurà el règim dictatorial del general Franco, i d'una altra inaugurà un estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l'estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques. La modernitat constitucional espanyola aporta a la definició de l'estat un aspecte innovador altament positiu en afirmar que "Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret", que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals. Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. La constitució consagra la supremacia de les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'estat, que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Per primera vegada en la història constitucional espanyola es reconeix que l'estat espanyol no solament és format per regions, sinó també per comunitats nacionals. Hom disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l'estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques.
Referèndum Constitució
Referèndum celebrat el 6 de desembre de 1978 perquè el poble es pronunciés sobre la Constitució espanyola. Va ser aprovada majoritàriament. Amb una abstenció del 33%, que en el cas del País Basc fou del 54,5% a causa de la negativa dels nacionalistes a pronunciar-se, el 88% dels vots foren favorables a la nova Constitució i només el 8% foren negatius. Resultat del referèndum sobre la Constitució: votants, 67,2%; abstencions, 32,8%; van votar sí, 87,8%; van votar no, 7,8%; vots en blanc, 3,6%, i vots nuls: 0,8%.
La Constitució de 1978 va permetre el desplegament d'una ordenació autonòmica de l'Estat. Estat de les Autonomies
Nom amb què es coneix l'estructura territorial definida en la Constitució Espanyola del 1978.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.

Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies.

Comunitat Autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la Constitució de 1978.
Territori autònom
Porció de territori nacional o estatal que gaudeix d'un estatut d'autonomia.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).
A l'estat espanyol, la fi de l'antic règim comportà la substitució gradual del terme "províncies" pel de "regions històriques", indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà en la creació de les comunitats autònomes en què s'estructura l'estat espanyol.

Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública.

Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978).
Vies autonomistes
La Constitució de 1978 va definir dues vies per accedir a l'autonomia, en funció de la naturalesa de la Comuniat Autònoma (històrica o no) i de la capacitat d'autogovern que inicialment se li reconeixia : la "via lenta" (article 143) per a totes les comunitats, menys les històriques, i la "via ràpida" (article 151), que van seguir les comuniats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia). Malgrat el que estava previst per la Constitució, la dinàmica posterior va tendir a la igualació política entre elles.
Café para todos
Davant la generalització de les manifestacions populars en favor de l'autonomia també en altres regions, les forces polítiques optaren per generalitzar la creació d'autonomies, una solució que seria coneguda com a "cafè per a tothom". A Catalunya i al País Basc això fou interpretat com un intent de diluir el nacionalisme històric i de rebaixar l'abast de les seves reivindicacions descentralitzadores, mentre que per als sectors del búnquer franquista era el camí cap a la immediata desintegració de la pàtria.

Estatut
Usat sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.

Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983, i Ceuta i Melilla l'any 1995. Cada Estatut defineix les competències i l'entramat institucional de la Comunitat.

Llei orgànica
En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
El procés estatutari català.
El primer pas va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya, que arriba després de les negociacions entre Tarradellas i Suárez, fruit de la pressió popular.
El govern provisional de Tarradellas impulsa la redacció d'un nou Estatut d'autonomia.
Assemblea de Parlamentaris
Organisme extraoficial format pels 47 diputats i els 16 senadors votats pel Principat de Catalunya en les eleccions legislatives espanyoles del 1977 —més tard, s'hi afegiren els 4 senadors designats pel rei—. Es constituí al palau del Parlament, a Barcelona, el 25 de juny de 1977 i demanà el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Tot i que el plenari de l'Assemblea es reuní encara diverses vegades —a l'agost, a Lleida—, foren més aviat una comissió permanent de 14 membres, presidida per J. Reventós, i una de negociadora de 6 parlamentaris les que participaren en el procés d'organització de la preautonomia catalana. A mitjan 1978 l'Assemblea designà la Comissió dels Vint, redactora de l'avantprojecte d'Estatut de Sau i, revisat aquell, l'aprovà al desembre següent, per 58 vots a favor i una abstenció, com a pas previ a la seva tramesa a les Corts.
Ja sóc aquí!
Expressió amb què el president de la Generalitat, legalment restaurada, Josep Tarradellas, va saludar els catalans concentrats a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona el dia del seu retorn a Catalunya, el 23 d'octubre de 1977.
Govern provisional de Tarradellas
Govern format per Josep Tarradellas poc després de tornar a Catalunya. Es tractava d'un govern d'unitat i consens amb tots els partits catalans (llevat d'AP), però que tenia una capacitat d'actuació molt reduïda perquè gairebé no disposava d'atribucions. Incloïa polítics de diferents sectors i ideologies, com Jordi Pujol (CDC), Narcís Serra (PSC-PSOE), Ramon Espasa (PSUC), Antoni Gutiérrez (PSUC) o Carles Sentís (UCD). L'objectiu bàsic d'aquest govern provisional era la redacció d'un nou Estatut d'autonomia.
Govern Provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Comissió dels Vint
Comissió creada per redactar l'Estatut, constituïda el juliol de 1978 i de la que formaven part tots els partits catalans amb representació parlamentària, que es van reunir al parador de Sau, prop de Vic. Els seus components (vint), reunits al parador de Sau, prop de Vic, van ser els encarregats de redactar l'Estatut de Sau, projecte del futur Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979. Estatut de Sau
Nom amb què és conegut el projecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1978 redactat al parador de Sau (Osona) per una comissió de polítics del Principat. El 1982 fou inaugurat, al costat del parador, un monument dedicat a l'Estatut, obra de l'escultor Josep Ricart.
Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució del 1978 fou el marc legal en què s'inscriví l'Estatut, el qual recollia l'àmplia reivindicació a l'autogovern. Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió dels vint— encarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2 d'agost, començà el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment Estatut de Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d'estatut fou aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat és integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressuposts i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l'acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'estatut delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'estat, que en fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, hom creà un organisme a propòsit. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'estat. Per altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes així com prendre les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l'acompliment de les activitats de l'estat. A la vegada, estableix que el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que d'acord amb el determini la junta de seguretat formada per un nombre igual de representants del govern de l'estat i de la Generalitat pot crear i mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Referèndum Estatut d'Autonomia de Catalunya
Referèndum celebrat el 25 d'octubre de 1979, perquè el poble català es pronunciés sobre l'Estatut d'Autonomia. Va ser el mateix dia que el referèndum de l'Estatut del País Basc. L'Estatut català va ser aprovat per àmplia majoria (88,6%), encara que la participació no va ser gaire elevada (59,3%). A la província de Barcelona, el sí va guanyar amb el 88% dels vots; a Tarragona, el 86,8%; a Lleida, el 90,2%, i a Girona, el 89,4%.
L'Estatut  d'Autonomia defineix les competències i l'entramat institucional de la Comunitat. Competència
Conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic.
Són totes aquelles matèries que el govern de l'Estat traspassa per a ser gestionades per les comunitats autònomes. Els Estatuts d'autonomia fixen el marc de les competències de cada comunitat.

Competències
L'Estatut ampliava els poders de la Generalitat en la majoria dels àmbits, en comparació al del 1932. D'una banda, deixava a mans del futur Parlament de Catalunya la regulació de moltes qüestions, entre les quals algunes de tan decisives com l'estructura institucional de la Generalitat o la llei electoral. De l'altra, atorgava unes competències plenes al govern català en educació, sanitat, obres públiques, ordenació del territori, justícia, i política lingüística i cultural.
L'Estatut de 1979 definia quines eren les competències exclusives de la Generalitat i en quines matèries la institució catalana només tenia la comesa de gestionar les competències de l'Estat. Les competències exclusives principals eren les matèries de cultura, sanitat i educació. Però, a més a més, la Generalitat podia legislar sobre aspectes rellevants com, per exemple, obres públiques i urbanisme, ordenació del territori, justícia, política lingüística i cultural, turisme, habitatge, entre d'altres.
Les competències de la Generalitat poden ser: exclusives (depenen exclusivament de la Generalitat, com ara: Dret civil, cultura, ordenació territorial, turisme, obres públiques, joventut...), concurrents (capacitat legislativa i executòria dins el marc de la legislació bàsica estatal, com en regulació minera i pesquera, protecció mediambental...) i plenes (només hi té capacitat executòria però no legislativa, com en agricultura, indústria, relacions laborals, ensenyament...).

Coordinació general
Funció que resta reservada a l'estat en relació amb algunes de les matèries sobre les quals la constitució i els estatuts estableixen el repartiment de competències amb les comunitats autònomes.
Prevalença
Principi constitucional que comporta la preferència d'aplicació de les normes de l'estat sobre les de les comunitats autònomes, en cas de conflicte, en les matèries que no siguin de la seva exclusiva competència.
L'Estatut Interior de Catalunya organitza el poder autònom. Estatut Interior de Catalunya
Conjunt de lleis que desenvolupen l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l'autogovern català. Rep el mateix nom de la llei de 1933. Comprèn la llei del Parlament, del President i del Consell Executiu aprovada pel març del 1982, la llei del Consell Consultiu aprovada pel febrer del 1981, la llei del Síndic de Greuges aprovada pel febrer del 1984, i la de la Sindicatura de Comptes aprovada pel febrer del 1984. En el Parlament els diputats, que poden oscil·lar entre cent i cent cinquanta (en l'actualitat són cent trenta-cinc), s'ajunten en grups de més de cinc; però hom hi creà la figura del diputat no adscrit, en comptes del grup mixt. La Mesa i el seu President, òrgan col·lectiu de govern al Parlament, poden ésser sotmesos a moció de censura aprovada per majoria absoluta. Es consagra el president de la cambra com a segon personatge polític de la Generalitat de Catalunya que fins i tot substitueix el president del Consell Executiu en cas de vacant. El Parlament es reuneix anualment en dos períodes de sessions: de setembre a desembre i de febrer a juny. Pel setembre hi ha un debat sobre orientació política general, i així mateix el ple del Parlament pot tenir debats generals. Aquests debats poden concloure en resolucions. El Parlament pot nomenar comissions d'investigació i rebre peticions individuals i col·lectives. L'impuls a l'acció política i de govern també pot ésser exercit pel Parlament mitjançant l'aprovació de resolucions, mocions i proposicions no de llei. Un notable equilibri de poders fa que el president de la Generalitat no pugui dissoldre la cambra legislativa, però, alhora, aquesta només pot fer mocions de censura constructives, és a dir, amb la presentació d'un candidat a president i que ha d'ésser aprovat per majoria absoluta. D'altra banda aquesta moció ha d'ésser proposada per la desena part dels diputats. El president de la Generalitat pot delegar en un conseller temporalment totes o part de les funcions executives i recuperar-les en qualsevol moment. Els consellers que formen el govern o Consell Executiu són nomenats i cessats lliurement pel president de la Generalitat.
La Generalitat de Catalunya és la institució d'autogovern de Catalunya i està constituïda pel Parlament, la Presidència i el Consell Executiu. Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21 d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable —juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya, elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya, compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República. Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936, que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc); aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31 d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.
Josep Tarradellas, instal·lat a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès) mantingué viva la institució, però no formà cap consell executiu. A la mort del general Franco (novembre del 1975), reclamà una amnistia i el restabliment de la Generalitat. El primer punt del programa del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (organisme creat el desembre del 1975) exigia la constitució d'un govern provisional de la Generalitat de Catalunya, que assumís el poder a partir dels principis i institucions configurats per l'estatut del 1932. A començament del 1976 les autoritats estatals feren les primeres proposicions d'institucionalització d'una administració catalana, sense concretar-ne, però, la via ni l'abast. Per l'abril del mateix any una delegació del Consell s'entrevistà amb el president Tarradellas, i convingueren a lluitar tots plegats per la reinstauració de la Generalitat i dels principis de l'Estatut del 1932, és a dir, una Generalitat amb poder polític i legislatiu. El president Tarradellas amplià aquests contactes a l'Assemblea de Catalunya i pel juliol proposà als seus delegats la creació d'una Assemblea Nacional Provisional, proposta que satisfeia les aspiracions de donar un contingut polític i legislatiu a la reivindicació autonòmica sostinguda per aquest organisme popular. El nou govern Suárez (juliol del 1976) féu un primer manifest favorable a una certa autonomia regional amb capacitat de decisió i de representació, però acabà promovent la creació d'una Mancomunitat i d'un Consell General d'acord amb el projecte redactat per forces catalanes properes al govern central. Pel febrer del 1977 fou creat un Consell Consultiu de la Presidència de la Generalitat amb representants de l'Assemblea de Catalunya. La retirada del suport de l'Assemblea de la "Comissió dels 9", plataforma unitària estatal per a negociar amb el president Suárez el retorn a la democràcia, donà pas al Consell Consultiu com a veu única pactant de Catalunya pel que feia al restabliment de la Generalitat. Durant la campanya electoral del juny del 1977 —primeres eleccions generals després del franquisme— tots els partits catalans, llevat de la dreta sucursalista, reivindicaren el retorn de la Generalitat. Tots els diputats i senadors elegits en aquestes eleccions es constituïren en Assemblea de Parlamentaris i iniciaren contactes amb el president del govern, Adolfo Suárez. Mentre aquesta Assemblea designava una comissió negociadora, el president Tarradellas anà sobtadament a Madrid (juny del 1977) i inicià unes negociacions amb el govern espanyol. L'Assemblea de Parlamentaris elaborà un esborrany de decret llei, fet públic al juliol, que restablia una Generalitat composta per president, consell provisional i diputació provisional amb funcions de parlament. La diputació havia de redactar el projecte d'Estatut d'Autonomia. Per l'agost el govern central i la Generalitat entaularen negociacions formals i el 9 de setembre s'assolí un acord global entre el govern i la Generalitat: aquesta seria restablerta però amb caràcter provisional i sense poder legislatiu, i Josep Tarradellas seria nomenat també president de la diputació de Barcelona per a enfortir el seu poder efectiu. Una reunió al setembre a Perpinyà entre el president Tarradellas, S.Sánchez Terán i els caps de fila dels parlamentaris catalans amplià l'abast de l'acord. A l'octubre, fou restablerta la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional i amb capacitat per a dictar normes de règim interior, integrar i coordinar les quatre diputacions provincials i gestionar les transferències de serveis que li fessin l'estat i les diputacions. El mateix mes el president J.Tarradellas tornà a Barcelona després de 38 anys d'exili, i com a president de la Generalitat enmig de l'entusiasme popular i amb honors oficials. Al cap d'una setmana, Tarradellas nomenà conseller de governació Frederic Rahola, antic delegat seu a Catalunya durant els anys d'exili, i pel desembre del 1977 nomenà el seu primer consell executiu de concentració que acollia representants de tots els partits polítics parlamentaris. La Generalitat provisional intervingué molt poc en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, ja que fou l'Assemblea de Parlamentaris qui el redactà. L'Estatut estableix que la Generalitat és integrada pel Parlament de Catalunya, que és l'assemblea legislativa de la comunitat autònoma, el president i el Consell Executiu. El president, elegit pel Parlament i nomenat pel rei, presideix el Consell Executiu i és el més alt representant de la Generalitat i l'ordinari de l'estat a Catalunya. L'Estatut Interior de Catalunya, aprovat pel Parlament entre el 1982 i el 1984, desenvolupa i estructura les institucions fonamentals de l'autogovern. El 1980 tingueren lloc les primeres eleccions al Parlament, guanyades per majoria relativa per la coalició Convergència i Unió (CiU) i el seu líder, Jordi Pujol i Soley, esdevingué president de la Generalitat càrrec en el qual fou confirmat els anys 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. Després de les eleccions del 17 d'octubre de 1999, Jordi Pujol revalidà el càrrec de president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC. L'estructura del govern fou remodelada, amb la creació d'un nou departament d'universitats, recerca i societat de la informació i distribuint tasques entre un nou departament d'interior i el departament de governació i relacions institucionals. L'any 2001 hom creà el càrrec de conseller en cap, que recaigué en la persona d'Artur Mas, secretari general de CDC.
Palau de la Generalitat de Catalunya

Edifici públic barceloní, a la plaça de Sant Jaume, davant la Casa de la Ciutat. Iniciat al s XV sobre un edifici anterior, té un dels millors patis gòtics catalans (1425), a la galeria del qual hi ha la capella de Sant Jordi (1432-34), de Marc Safont —acabada el 1535—, d'un elegant gòtic florit, que conté importants brodats i peces d'orfebreria. L'entrada lateral del carrer del Bisbe —porta de l'antic hort—, obra del mateix Safont, és coronada per un medalló de Sant Jordi, obra de Pere Joan (1418). El pati dels Tarongers marca la transició al Renaixement i és flanquejat en part per porxos clàssics, de Gil de Medina (1537-47); les sales contigües —la Daurada i el Consistori Major— foren agençades de nou el 1928. La façana principal (començada el 1597), per Pere Blai —adornada amb un Sant Jordi de l'escultor Andreu Aleu (1866)—, és un dels principals monuments renaixentistes catalans i s'inscriu en la tradició dels palaus italians; conté la gran sala de Sant Jordi, que els polítics de la Dictadura cobriren de murals pompiers per tapar els noucentistes que Joaquim Torres-Garcia hi havia fet per encàrrec de la Mancomunitat (1913-18) i que avui es conserven en unes altres dependències. Un complex arc neogòtic, de Joan Rubió i Bellver (1928), uneix el palau amb la casa dels Canonges, a l'altra banda del carrer del Bisbe. Des del 1977 és seu del govern autònom català.
El poder legislatiu correspon al Parlament de Catalunya. Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons; Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura, l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys. Les primeres eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1980 i el Parlament es constituí el 10 d'abril, amb la següent composició: 43 diputats de Convergència i Unió (35 de CDC i 8 d'UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18 de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d'Esquerra Republicana i 2 del Partido Socialista de Andalucía; d'aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD integraren un bloc, no sempre estable, de suport al govern presidit per Jordi Pujol, mentre que PSC i PSUC assumien el paper d'oposició. Sota la presidència d'Heribert Barrera i Costa, la cambra designà 7 dels seus membres senadors en representació de la Generalitat, i emprengué una tasca legislativa (lleis de transferència de les diputacions, del Consell Consultiu, de la funció pública, de biblioteques, de normalització lingüística, de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, etc) frenada sovint pels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel govern central. En les legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el Parlament català es caracteritzà per l'hegemonia de CiU resultant de la majoria absoluta (72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. En les eleccions del 1995, bé que CiU perdé la majoria absoluta (60 escons), Jordi Pujol, confirmat en el càrrec, continuà al capdavant d'un govern monocolor de CiU. Per la seva banda, el PSC s'ha mantingut com a primera força de l'oposició (41, 42, 40 i 34 escons) i s'han disputat la tercera posició el PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per Catalunya) amb 6, 9, 7 i 11 escons, ERC amb 5, 6, 11 i 13 escons, i Alianza Popular (des del 1989 Partit Popular) amb 11, 6, 7 i 17 escons. Per la seva banda, el CDS obtingué 3 escons el 1988. Des del 1984 han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-95), ambdós d'Unió Democràtica, el socialista Joan Reventós i Carner (1995-99) i, des del novembre del 1999, Joan Rigol i Roig, d'UDC.
En les eleccions del novembre del 1995, CiU aconseguí 60 escons, 10 menys que el 1992, i perdé la majoria absoluta. El PSC perdé 6 escons, i es quedà amb 34, mentre que el PP es convertí en el tercer partit en aconseguir 17 escons. ERC n'augmentà 2 i passà a tenir-ne 13, mentre que IC-EV (11 escons) quedà com a darrera força, tot i guanyar 4 escons respecte al 1992. Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, i la presidència de la cambra fou assignada al socialista Joan Reventós.
El 17 d'octubre de 1999 se celebraren les eleccions al Parlament, en les quals CiU aconseguí per sisena vegada consecutiva el major nombre d'escons (56). PSC-CpC n'obtingué 52 i IC-Verds, que a Tarragona, Lleida i Girona es presentà amb la coalició de CpC, n'obtingué 3 a Barcelona. Posteriorment, els dos escons aconseguits en coalició amb CpC s'incorporaren al grup parlamentari d'IC-Verds. ERC i el PP aconseguiren 12 escons cadascun. El resultat deixà en mans de Jordi Pujol la possibilitat de formar una majoria estable de govern amb el PP o ERC, partits que tenien els 12 escons que faltaven a CiU per assolir majoria absoluta. El diputat d'Unió Democràtica de Catalunya Joan Rigol fou elegit president del Parlament en substitució de Joan Reventós. Foren nomentats vicepresidents de la cambra Higini Clotas (PSC-CpC) i Dolors Montserrat (PP). El 16 de novembre de 1999, Jordi Pujol fou reelegit president de la Generalitat, amb els vots a favor de CiU i el PP i l'abstenció d'ERC.

Diputat -ada
Persona que esdevé, per elecció, membre d'una cambra o parlament. A l'estat espanyol, a partir de la constitució de Cadis (1812) i fins al 1939, i de nou a partir del 1977, anomenats diputats a corts els membres designats directament pels electors per a formar part de les corts. Al Parlament de Catalunya, segons l'Estatut d'Autonomia del 1932, eren elegits per a un màxim de 5 anys per les circumscripcions del Principat (ciutat de Barcelona, província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona); l'Estatut del 1979 fixa en 4 anys la durada de la legislatura i estableix que l'elecció dels diputats ha d'ésser feta amb criteris de representació proporcional. Els diputats són inviolables pels vots i opinions que emeten en l'exercici de llur càrrec.

Oficial major
En femení, oficiala major. Cap superior del personal i dels serveis del Parlament de Catalunya.
El poder executiu correspon al President i al Consell Executiu o Govern de Catalunya. President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'administració de la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de la Generalitat, és així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària. És compost pel president —que és alhora el president de la Generalitat de Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la Generalitat comporta la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Conselleria
Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme departament, bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat provisional presidida per J.Tarradellas (1977-80).
Departament
Cadascuna de les parts de l'administració de la Generalitat de Catalunya que té com a finalitat la direcció d'unes funcions més o menys homogènies i, com a autoritat superior, el conseller. Llur nombre ha evolucionat en funció de les necessitats del moment; en depenen la secretaria general, les direccions generals i les oficines tècniques, comissions, juntes, etc. Aquesta designació desplaçà (1936) la primitiva de conselleria, llevat del període de la Generalitat provisional (1977-80).
Conseller -a
Membre de determinats organismes de govern territorial catalans. com són el Consell General de les Valls d'Andorra, els del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, del Consell del País Valencià, del Consell del Govern Balear, dels Consells Insulars, del Consell General de la Vall d'Aran o dels antics Gran i General Consell de Mallorca, Universitat i Consell General de Menorca, entre d'altres.
Conseller en cap
Primer conseller. Exerceix funcions delegades pel President de la Generalitat.
El poder judicial correspon als tribunals de justícia. Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)
Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós administratiu i del social.
Altres institucions autonòmiques catalanes. Consell Consultiu de la Generalitat
Organisme assessor previst en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 i que fou creat per llei del Parlament de Catalunya pel febrer de 1981. Els seus dictàmens són requisit previ a interposar recurs d'anticonstitucionalitat tant per part del Parlament com del govern de Catalunya. També dictamina sobre l'adequació a l'Estatut català dels projectes i proposicions de llei sotmesos al Parlament i sobre allò que li sigui requerit. És format per set membres elegits entre els juristes de reconeguda competència, cinc dels quals són designats pel Parlament i dos altres pel govern català. D'entre ells escullen un president. Constituït el Consell pel maig de 1981, en fou elegit president Francisco Fernández de Villavicencio.
Síndic -a
Encarregat dels interessos i les gestions administratives d'una corporació, una comunitat, un estament.

Síndic de Greuges
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les llibertats dels ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat. Creada aquesta institució per l'Estatut, el Parlament de Catalunya nomenà síndic de greuges Frederic Rahola, el 1984, al qual succeí en el càrrec Anton Cañellas (1992).
Sindicatura de Comptes
La Sindicatura de Comptes, que depèn orgànicament del Parlament de Catalunya, és un òrgan de control extern independent del poder executiu, que té com a finalitat la fiscalització de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic de Catalunya.

Síndic de Comptes
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya, encarregada de supervisar l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta els comptes i la gestió de cabals públics, en aquells àmbits en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat.
Pel març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, des de la Segona República.
Des d'ençà, CiU ha estat la força política hegemònica.
Eleccions autonòmiques
Procediment de designació dels escons dels Parlaments autonòmics, mitjançant votació. La legislatura dura quatre anys. Si no s'esgota aquest termini, per diversos motius, es convoquen eleccions anticipades. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya es van fer el 20 de març de 1980.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980
Eleccions celebrades el 20 de març de 1980. Eren les primeres eleccions autonòmiques de Catalunya i van significar un canvi en l'orientació política del vot dels catalans: CiU aconseguia situar-se per davant del PSC i PSUC. L'elevada abstenció (entorn del 38%), derivada del cansament electoral (set convocatòries en tres anys), de la crisi econòmica (l'atur) i de la menor identificació política per part d'alguns sectors, sobretot immigrants, amb el contingut autonòmic d'aquestes eleccions, van explicar la derrota dels socialistes.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 43 (majoria relativa); PSC-PSOE, 33; PSUC, 25; CC-UCD, 18; ERC, 14 i PSA (Partido Socialista de Andalucía), 2.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1984
Eleccions celebrades el 29 d'abril de 1984. CiU va aconseguir la majoria absoluta davant la feblesa de la resta de partits.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 72 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 41; AP, 11; PSUC, 6, i ERC, 5.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1988
Eleccions celebrades el 29 de maig de 1988. CiU va repetir majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 69 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 42; IC, 9; ERC, 6; AP, 6, i CDS, 3.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1992
Eleccions celebrades el 15 de març de 1992. CiU aconseguia per tercera vegada consecutiva la majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 70 (majoria absoluta); PSC-PSOE, 40; ERC, 11; IC-EV, 7, i PP, 7.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1995
Eleccions celebrades el 19 de novembre de 1995. CiU perd la majoria absoluta, trencant-se la dinàmica de les eleccions de 1984, 1988 i 1992, en les que va aconseguir la majoria absoluta.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 60 (majoria relativa); PSC-PSOE, 34; PP, 17; ERC, 13, i IC-EV, 11.
Eleccions al Parlament de Catalunya de 1999
Eleccions celebrades el 17 d'octubre de 1999. CiU obté una victòria ajustadíssima.
Distribució dels 135 escons del Parlament: CiU, 56 (majoria relativa); PSC-PSOE, 52; PP, 12; ERC, 12, i IC-EV, 3.
Hegemonia

Preeminència comercial, artística o intel·lectual d'un poble, d'una ciutat o d'una institució damunt d'altres.
Majoria absoluta
Majoria que excedeix la meitat del total dels vots emesos, o la meitat dels membres d'una assemblea.
Majoria relativa
O majoria simple. Majoria que excedeix el nombre de vots corresponents a les altres alternatives, o el nombre de membres dels altres partits o coalicions.
Les relacions amb el govern central han oscil.lat entre l'entesa i els enfrontaments.
Quan el PSOE o el PP no han obtingut majoria absoluta, han pactat amb CiU.
La política catalana en clau espanyola ha estat fonamental en aquestes ocasions.
Coalició
Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició. En el camp de l'economia, les coalicions mai no canvien el subjecte econòmic que controla cadascuna de les empreses en qüestió, i, doncs, es diferencien del trust. Quan la coalició té com a fi primordial de reduir la competència, hom acostuma a denominar-la càrtel. Aquestes coalicions són expressament prohibides per la legislació antimonopolista de la major part dels estats.
Aliança
Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició.

Govern de coalició
Pacte entre partits per tal de governar conjuntament. Es sol donar quan un partit parlamentari no té majoria absoluta per governar en solitari, o quan la dispersió de forces polítiques d'un parlament fa necessari un govern entre dos o més partits per tal de garantir un mínim d'estabilitat.
En determinats moments es van viure moments de dur enfrontament, com en el cas de la LOHPA (govern UCD) o el cas de Banca Catalana (govern PSOE). Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA)
Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA). Llei aprovada el juliol de 1981, amb la qual es pretenia regular el procés autònomic, però que en realitat tendia a reduir el sostre de les competències de les comunitats autònomes. Tant el Parlament català com el basc van interposar un recurs d'inconstitucionalitat que finalment va comportar l'anul.lació d'alguns dels seus articles. Aquesta llei va permetre d'unificar els criteris del govern i de l'oposició sobre l'elaboració dels estatuts d'autonomia, encara que fou criticada des del nacionalisme català i basc. A Catalunya aquesta llei es va percebre com un atemptat directe contra l'autonomia catalana. La llei, a més, va tenir una forta repercussió política i social a Catalunya: va enfortir el nacionalisme radical, representat per grups com la Crida a la Solidaritat; va perjudicar la imatge dels socialistes catalans, que havien fet costat al PSOE en l'aprovació de la llei, i va ser utilitzada per CiU per a presentar-se com el principal impulsor del nacionalisme i com a defensor dels drets catalans, fet que li va permetre d'adquirir l'hegemonia enfront de la resta de partits catalans.
Recurs

1. Demanda, instància, reclamació, feta a una autoritat administrativa superior amb vista a anul·lar o reformar un acte d'un òrgan inferior, que hom considera perjudicial als propis drets.
2. Mitjà d'impugnació que la llei concedeix a les parts, en tota mena de judicis, per a demanar l'esmena d'una resolució judicial o un nou examen de la causa, ja sia davant el mateix jutge o tribunal que l'ha dictada, ja sia davant un tribunal superior. Constitueix un veritable procés autònom, divers de les oposicions formulades durant el procés anterior, bé que sobre el mateix contingut en causa. Entre els recursos interposats davant el mateix òrgan que ha dictat la resolució, hi ha els d'aclariment, de força, de queixa, de nul·litat, de reforma, de reposició, de rescissió, de responsabilitat, de súplica i de terceria. Entre els interposats davant un tribunal superior, hi ha l'apel·lació, la cassació i el recurs de revisió.

Recurs d'inconstitucionalitat
Demanda feta al Tribunal Constitucional amb vista a anul·lar o reformar una llei o un acte, que hom considera fora de la legalitat constitucional i perjudicial als propis drets.
Crida a la Solidaritat
Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Organització creada a Barcelona l'any 1981. Nasqué com un moviment espontani de defensa davant els obstacles al desenvolupament de la cultura catalana, als intents de restablir el centralisme i com a reacció a un manifest en què hom denunciava la pretesa discriminació dels castellanoparlants a Catalunya. Posteriorment la Crida evolucionà fins a reivindicar la independència dels Països Catalans. Ha convocat actes multitudinaris (camp del F.C. Barcelona, 1981), manifestacions (contra la LOAPA, 1982), campanyes de solidaritat internacional (Etiòpia, Eritrea, Nicaragua, etc), viatges en massa a institucions internacionals i accions directes no violentes exigint la catalanització de diversos sectors socials. A l'agost del 1985 patí un atemptat a la seu de Barcelona reivindicat per un grup d'ultradeta anomenat Milícia Catalana. Durant la meitat de la dècada dels anys vuitanta els seus membres basaren l'estratègia en actes reivindicatius a favor de la catalanització dels rètols dels establiments comercials, autopistes i l'aeroport. També dugueren a terme actes contra les centrals nuclears catalanes i la presència de vaixells de guerra ancorats als ports catalans. Després de desestimar l'oferta d'ERC d'integrar-se en el seu si, s'autodissolgué en un acte que tingué lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 29 de juny de 1993, al mateix lloc on es creà dotze anys abans. S'autodissolgué en considerar que l'organització havia assolit els objectius que li permetia la mobilització popular, procediment que li era propi. Molts dels seus membres passaren a Esquerra Republicana de Catalunya.
Banca Catalana
Entitat bancària sorgida pel març del 1959 de la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup no bancari d'homes de sectors econòmics diversos. L'any 1961 traslladà a Barcelona la central i canvià el nom per l'actual. Els anys seixanta i setanta realitzà una forta expansió a l'empara de la nova llei d'Ordenació bancària, i obrí oficines a Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, així com en algunes grans ciutats espanyoles —Madrid, Saragossa, Bilbao, Sant Sebastià—. Absorbí el Banc d'Expansió Comercial (Capellades) el 1971 i, el 1980, el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona. Aquest mateix any integrà el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari.
A petició del Banco de España es féu càrrec de dos bancs amb dificultats: el Banc de Girona (1975) i el Banc Industrial del Mediterrani (1979). El 1981, Banca Catalana encapçalava el primer grup bancari català amb uns dipòsits de 262 226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5 256 empleats. Mantenia també posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions. Era el desè grup bancari de l'estat espanyol. A l'exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic. El 1982, en un ambient de crisi bancària, que havia arrossegat diverses entitats financeres catalanes, un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una sortida del 38% dels dipòsits. Un primer intent de solució fracassà, en un ambient de moltes connotacions polítiques. El Banco de España nomenà tres administradors al novembre del 1982, els quals anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i, coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits al desembre del 1982, una forta ampliació per a revitalitzar l'entitat. El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola. El 1984, el Banco de Vizcaya, gestor del grup, es féu càrrec de prop del 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El 1988 passà a formar part del grup Banco de Bilbao Vizcaya. L'any 2000, el BBVA dugué a terme l'absorció total de Banca Catalana, eliminant-ne fins i tot els signes externs que s'havien conservat, com ara la mateixa denominació. El 1998, els actius superaven els 700 000 milions de pessetes, amb 86 000 milions de recursos propis. La seva xarxa comprenia 355 oficines repartides entre Catalunya, Balears i Madrid. L'entitat bancària desaparegué com a marca l'any 2000. El BBVA decidí integrar amb un sol nom tota la seva xarxa d'oficines a Catalunya, unes 370 de les quals eren de Banca Catalana. Al moment de la plena integració, els empleats eren 1 974 i l'actiu del banc superava els 6 010 milions d'euros.

Querella
Acusació escrita, presentada davant el jutge contra algú que hom fa reu d'un delicte que l'agreujat demana que sigui castigat i perseguit. Mitjà que la llei ofereix als qui es creuen perjudicats per un delicte públic; l'escrit cal que sigui presentat a través de procurador i amb les formalitats degudes.
La constant en les relacions amb el govern central ha estat la negociació pel traspàs de competències.
Una qüestió clau ha estat la de l'autonomia financera.
Autonomia financera
Capacitat d'autofinançament. L'autonomia financera de la Generalitat, garantida amb els recursos propis i amb la cessió de part dels impostos recollits per l'Estat, és absolutament necessària perquè sense la qual no seria possible l'autonomia política.
Acord finançament PSOE-CiU
Acord entre el PSOE i CiU per al finançament de les comunitats autònomes, que preveia que aquestes gestionessin el 15% de l'import recaptat en l'impost sobre la renda. Aquest acord va provocar una polèmica política i periodística de gran abast, en la qual el PP i els comentaristes favorables a aquest acusaven el PSOE d'iniciar la disgregació d'Espanya davant les demandes de CiU.
Acord finançament PP-CiU
Acord entre el PP i CiU per al finançament de les comunitats autònomes, que va augmentar el percentatge de gestió de l'impost sobre la renda fins al 30% i, a més a més, va cedir a les autonomies la capacitat normativa sobre aquest impost.
L'acció de govern de la Generalitat.
Política territorial.
Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i altres denominacions pròpies).

Ordenació del territori
L'any 1987 es va aprovar l'actual divisió territorial de Catalunya. El territori català s'organitzà en comarques formades per un conjunt de municipis amb uns trets físics, econòmics i culturals comuns. De fet, la divisió comarcal actual és pràcticament la mateixa que Pau Vila va elaborar l'any 1936. L'única diferència ha estat l'ampliació de les 38 comarques a 41, amb la creació de les del Pla de l'Estany, l'Alta Ribagorça i el Pla d'Urgell.

Llei d'Organització Territorial de Catalunya
Llei de 1987, aprovada pel Parlament de Catalunya, per la que es va recuperar la divisió comarcal aprovada per la Generalitat republicana l'any 1936 (
Decret de Divisió Territorial de Catalunya). Més endavant, el 1988, es van crear tres noves comarques (el Pla de l'Estany, el Pla de l'Urgell i l'Alta Ribagorça) i el 1989 es van reestructurar els límits d'algunes comarques.
Pla Territorial General de Catalunya
Figura superior i marc global de referència en l'esquema de la planificació territorial a Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya el 1995. Heretant una tradició encetada en el Pla de Distribució en Zones del Territori Català del 1932, la Llei 23/1983 de Política Territorial introduí el Pla Territorial General sobre la base de les Directrius i Esquema del Pla Territorial aprovades pel Parlament de Catalunya el 1980. Els objectius del Pla són potenciar el desenvolupament del país tot creant les condicions adequades en cada territori, distribuir el creixement de manera equilibrada, mirar que s'assoleixin nivells de renda adequats arreu i ordenar el creixement augmentant i assegurant la qualitat de vida, els serveis i els equipaments, preservant sempre el medi. El Pla no és un pla projecte o pla programa, sinó un pla d'imatge objectiu o pla model, formulat a partir d'uns sistemes territorials organitzats en dos nivells (sistemes de proposta a partir de polaritats urbanes i àrees funcionals territorials), una imatge objectiu de distribució de la població (amb el projecte d'assolir la xifra de 7 500 000 h l'any 2026 i una desconcentració de població i activitats des de l'àmbit metropolità de Barcelona vers la resta de Catalunya), un esquema d'emplaçament de les grans infraestructures de comunicació, de sanejament i energètiques, unes normes de protecció dels espais oberts i dels equipaments, i unes directrius per als plans territorials parcials i sectorials. L'objectiu del Pla és fer del conjunt de Catalunya una unitat funcional, tot utilitzant integralment el territori.
Política de seguretat. Policia autonòmica
A l'estat espanyol, cos policíac civil, jerarquitzat, amb una competència i unes funcions situades teòricament entre les de la policia de l'estat i les de les policies municipals o locals. La Constitució del 1978 contempla la possiblitat de creació d'un cos policíac per part dels òrgans de govern autonòmic d'arcord amb els articles 149-29 d'aquest text, en la forma que els respectius estatuts determinin, dins del marc del que disposi una llei orgànica. Només els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc (articles 13 i 17, respectivament) ajuden a configurar el concepte legal de policia autonòmica. Si bé en principi els cossos tradicionals i forals d'algunes nacionalitats són exclosos d'aquest concepte, a Catalunya els mossos d'esquadra i al País Basc els Miñones d'Àlaba i Biscaia i els Miqueletes de Guipúscoa han constituït la base de la policia autonòmica. Segons l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la Generalitat pot crear una policia autonòmica de la qual tindrà el comandament suprem que exercirà les funcions de protecció de persones i béns, el manteniment de l'ordre públic, la vigilància i la protecció dels edificis i les instal·lacions de la Generalitat i totes aquelles altres atribucions que pugui atorgar-li la llei orgànica. Queden reservats als òrgans de seguretat de l'estat els serveis policíacs de caràcter supracomunitari i extracomunitari. La constant superposició de funcions, però, ha estat el principal obstacle al desenvolupament dels cossos policials autonòmics. La Junta de Seguretat de Catalunya coordina l'actuació de la policia de la Generalitat i la dels cossos estatals, i determina l'estatut, el reglament, les dotacions, la composició numèrica i l'estructura de la policia autonòmica. Els comandaments han d'ésser designats entre caps i oficials dels cossos i les forces armades i de la seguretat de l'estat. Al País Basc la creació de la policia autonòmica (Ertzaina) s'ha fet mitjançant l'actualització del règim foral. Amb unes funcions definides per un decret reial del 1980, la policia autonòmica basca, constituïda inicialment pels cossos tradicionals, als quals s'han anat afegint els nous agents preparats a l'acadèmia especial de policia d'Euskadi, acabà el seu desplegament el 1995, any en què substituí completament els cossos de seguretat de l'estat a la comunitat autònoma.

Mossos d'esquadra
Cos de forces policíaques institucionalitzat a Catalunya des de 1719-21 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s'havien distingit durant la guerra de Successió i en la repressió policiacomilitar dels anys següents, a les ordres del batlle de Valls Pere Anton Veciana. Del 1721 al 1836 els mossos d'esquadra foren dirigits, respectivament, pel fill, el nét i el besnét de Pere Anton Veciana; el rebesnét, Pere Pau Veciana, sembla que per simpaties carlines, renuncià el càrrec en morir el seu pare (1836), en nom propi i en el dels seus hereus (el càrrec era hereditari i els Veciana l'unien al de batlles de Valls i representants del fisc en aquesta vila). Els mossos, tots originaris de la comarca on servien, havien de saber el català, conèixer les dreceres, les coves i els amagatalls de cada terme; gaudien de fur militar i depenien simultàniament del capità general i de l'audiència de Catalunya. Per tant, eren menys centralitzats (bé que igualment estatals) que la intendència general de policia, establerta el 1817, o la futura guàrdia civil (1844), enviada sistemàticament a les comarques d'on no procedia, les quals desconeixia. Les esquadres de Valls, o esquadres de Catalunya, tenien 45 mossos l'any 1723, distribuïts entre Valls, Riudoms, Piera i la Llacuna; 60 l'any 1725 (esquadres noves a l'Arboç, Cardona, Calaf, Prades i Arbeca); 83 l'any 1745 (esquadres noves a Falset, Santa Coloma de Queralt, Amer, Solsona, Torres de Segre, Santa Coloma de Farners i Figueres). El 1780 hi havia 180 mossos, amb establiments nous a la Seu d'Urgell, Olot, Móra d'Ebre, Balaguer i Barcelona. Alhora, els Veciana foren enviats a Andalusia, Aragó, etc, on contribuïren a establir forces policíaques similars: Minyons de València, Fusileros de Aragón (1766), Compañías de Escopeteros Voluntarios de Granada y de Sevilla (1776), algunes basades en cossos ja existents. Els mossos d'esquadra restaren més o menys eclipsats durant la guerra del Francès (passaren més de cinc anys sense sou), però foren afavorits per Ferran VII: el 1816 eren 250, amb partides noves a Torelló, Peralada, Moià i la Pobla de Segur. Amb la guerra dels Malcontents (1827) arribaren a 395, i amb la primera guerra Carlina a més de 500. Del 1721 al 1869 les esquadres de Catalunya foren una força policíaca moderna completa (alhora armada i secreta, brigada politicosocial, judicial i de costums, rural i —en menor grau i més tardanament— urbana). Dissoltes per la Primera República (1873), la restauració alfonsina creà, amb el mateix nom i un uniforme igual a l'antic, un cos que no en fou sinó la supervivència folklòrica a la ciutat, i una guàrdia rural al camp (1877-1939). Durant el s XVIII i la primera meitat del XIX els delictes més freqüentment perseguits pels mossos foren, successivament, polítics (conspiradors i guerrillers antifilipistes), de bandidatge rural —més freqüent al s XVIII del que hom no suposa—, de lladres sacrílegs i contrabandistes (sota Carles III i el tercer Veciana) i, novament, bandidatge rural. El nucli originari de les esquadres (Valls, Riudoms, Rodonyà) era en una zona de muntanya, situada entre les dues úniques carreteres reials del Principat, on abundaven els delinqüents. Els mossos d'esquadra també actuaren com a reclutadors per a l'exèrcit, repressors de revoltes i avalots urbans (1766-68, 1789, 1797, 1800, etc). Del comandant de les esquadres depengueren els cossos de zeladors de gitanos, vereders (encarregats de dur ordres oficials) i, ocasionalment, d'auxiliars del resguardo de rentas, així com els mossos d'esquadra particulars (dels monestirs de Poblet, d'Escaladei, de Montalegre, etc). Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1932, els serveis de policia i ordre interior de Catalunya —llevat dels de caràcter supraregional i extraregional, estrangers i migracions— començaren a dependre directament del govern català, i estengueren els seus serveis de guarderia rural a totes les comarques del Principat adoptant el nom d'Esquadres de Catalunya. El 1934 totes les atribucions sobre les esquadres recaigueren ja en el conseller de governació. D'altra banda, com a unitat organitzada militarment, els seus comandaments eren elegits mitjançant concurs, pel mateix conseller, entre caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i carrabiners. Després dels fets del 6 d'octubre de 1934, el govern central s'apropià els serveis policíacs de Catalunya i foren suprimides les Esquadres, convertides de nou en Cos de Mossos d'Esquadra de Barcelona, dependent del govern de la República. Amb les eleccions del 1936, Catalunya recuperà totes les seves competències en matèria policíaca i retornà les Esquadres al seu estat anterior. Durant els anys de la guerra civil, les Esquadres, manades per Frederic Escofet i Alsina, augmentaren la plantilla, que, a mitjan 1938, s'apropava a les 600 persones i s'estructurava en dues Planes Majors (Comandància i Guarderia rural, i Patrimoni Artístic) i en tres Esquadres, esteses per tot Catalunya, subdividides en seccions, escamots i esquadretes. Suprimit pel règim franquista el cos de les Esquadres de Catalunya, la diputació de Barcelona quedà autoritzada per a organitzar una Secció de Mossos d'Esquadra de Barcelona, com a cos de nova creació, sense cap lligam històric, i dependent del capità general de la IV Regió Militar i del ministeri de governació i amb unes funcions limitades al Palau provincial. Assolida novament l'autonomia de Catalunya, el 1980 foren traspassades a la Generalitat les atribucions que el ministeri de l'interior tenia sobre el cos, i fou definit com un cos d'ordre públic, d'estructura militar, no vinculat a les forces armades. El 1981 fou signat el primer decret que definia les funcions i l'estructura del cos, i el 1982 en fou aprovat el reglament. La implantació gradual del cos és coordinada per la Junta de Seguretat, òrgan mixt de l'estat i la Generalitat que el 1994 estimà en 10 000 el nombre d'agents requerits. El 1995, el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya arribaren a un acord de finançament del cos, i l'any següent se n'inicià el desplegament a les comarques de la Catalunya central i de la regió de Girona, que es va estenent gradualment a la resta del territori. Paral·lelament, té lloc la retirada gradual dels efectius de la guàrdia civil, que conserva tanmateix competències exclusives sobre el control de ports i aeroports, narcotràfic i terrorisme de Catalunya. El 1997 hom acordà el traspàs de les competències sobre el trànsit. El 1998 el cos es coordinà amb l'Europol (policia de la Unió Europea creada el 1995).
Un cop fet el desplegament a les demarcacions de Lleida i Girona, al desembre del 2000 es completà el procés del control del trànsit amb les incorporacions de Tarragona i Barcelona. El nou sistema viari consisteix en la divisió del treball entre el Servei Català de Trànsit, que s'encarrega de la gestió del trànsit, la informació viària, la tramitació de multes i educació i formació viària, i les prefectures provincials de trànsit, que es limitaran a matriculació i documentació de vehicles, i també a l'obtenció i renovació de permisos de conduir. El següent pas en l'obtenció de poders són les competències de seguretat ciutadana i ordre públic, que aniran essent assumides pels mossos d'esquadra de manera progressiva.
Política d'ocupació. Oficina de Treball de la Generalitat
Servei dependent del govern català que coordina la implementació de les polítiques actives d'ocupació a Catalunya des del gener del 1998, en substitució de les antigues oficines de l'INEM. Aquest traspàs de competències afectà 944 funcionaris i 74 oficines, que conservaren el nom d'INEM pel fet que les competències en polítiques passives (pagaments dels subsidis d'atur) continuen depenent d'aquest organisme.
Política sanitària. Institut Català de la Salut (ICS)
Organisme creat l'any 1983 en el marc del departament de sanitat i seguretat social de la Generalitat de Catalunya. Recull les competències de l'Instituto Nacional de la Salud (INSALUD), i integra tots els serveis sanitaris públics de Catalunya de tipus assistencial, preventiu i de promoció de la salut. Té les següents funcions: garantir l'assistència sanitària en cas de malaltia (comuna o laboral), accident (laboral o no) i maternitat; proporcionar atenció mèdica i subvencionar part de les prestacions farmacèutiques i sanitàries; administrar el personal, els centres, els serveis i els establiments sanitaris públics; fer efectives les prestacions relatives a medicina preventiva i promoció de la salut individual i comunitària; coordinar campanyes sanitàries amb altres entitats privades o públiques, i establir convenis o concerts amb institucions privades. Té també funcions docents i d'investigació.
Institut Català d'Assistència i Serveis Socials
Organisme creat l'any 1983 en el marc del departament de sanitat i seguretat social de la Generalitat de Catalunya que recull les competències de l'Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO). Té cura de la gestió de les prestacions complementàries de la seguretat social, és a dir, de l'assistència social. Comprèn tres grans seccions: serveis a la tercera edat, que inclouen residències i centres geriàtrics amb funcions tant d'esbarjo com d'assistència terapèutica; serveis als minusvàlids físics, psíquics i sensorials, dirigits sobretot a la rehabilitació i la integració social i laboral, i els programes especials.
Política lingüística. Política lingüística
Conjunt d'intervencions en matèria lingüística dutes a terme pels poders públics. Comprèn tant les disposicions més generals en aspectes lingüístics de l'ensenyament, la cultura o l'administració, com les actuacions més sistemàtiques i més directament controlades destinades a produir un canvi en les varietats i els usos lingüístics d'una comunitat, com és el cas de la planificació lingüística, amb la qual sovint és confosa.

Normalització lingüística
Procés sòcio-cultural a través del qual una llengua no cultivada, o un parlar, s'adapta a una regulació ortogràfica, lexical i gramatical (normativització o estandardització) i, al mateix temps, accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d'aquella (extensió social o normalització lingüística en sentit estricte segons alguns autors). Aquest concepte ha tingut una remarcable circulació, especialment als països llatins, després dels treballs de Ll.V.Aracil (1965).

Per més que Fabra ja havia usat el terme "normalització" referint-se a la gramàtica catalana en un treball del 1929, l'elaboració del concepte sociolingüístic de normalització lingüística es deu a Lluís V. Aracil (1965). Segons aquest autor, el conflicte lingüístic fruit d'una situació de contacte de llengües es pot entendre com un cercle funcional en el qual actuen dos corrents recíprocs, comparables als llaços o circuits retroactius (feedback loops) d'un sistema cibernètic. D'una banda, hi intervenen les funcions socials de la llengua, que Aracil presenta com a sortida o resultat del sistema lingüístic, i que consisteixen en el ventall de situacions comunicatives en què una comunitat utilitza la seva llengua. D'altra banda, hi actuen el que Aracil anomena funcions lingüístiques de la societat, presentades com a entrada del sistema lingüístic, o sia el conjunt d'estructures i processos socials aferents a la llengua. Entre aquestes funcions lingüístiques de la societat, Aracil en distingeix dues de fonamentals: la consciència lingüística (inseparable del sistema global de coneixements, creences i actituds) i el control lingüístic (inextricablement lligat als mecanismes de control social, com per exemple la legislació). En aquesta doble relació activa entre el sistema lingüístic i el seu entorn sòcio-cultural, la retroacció pot funcionar en els dos sentits: hi ha autocorrecció (retroacció negativa) quan un dèficit en un ordre de funcions desencadena un esforç compensador en l'altre ordre funcional (la normalització lingüística); i, al contrari, hi ha amplificació (retroacció positiva) quan el dèficit inicial arrossega un dèficit acumulatiu en les funcions recíproques, de manera que s'agreuja successivament el desequilibri, en un procés de substitució lingüística, que porta a l'eliminació del sistema lingüístic. El dilema es planteja, doncs, entre dos processos similars, però de signe invers: d'una banda, la substitució i l'extinció i, d'altra banda, la normalització, que consisteix en la reorganització de les funcions lingüístiques de la societat per tal de readaptar les funcions socials de la llengua a unes condicions externes canviants i aconseguir o restablir una situació d'equilibri en la igualtat. La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic, i avança simultàniament en un doble front: lingüístico-cultural (desenvolupament de les funcions sòcio-culturals de la llengua) i sòcio-polític (reorganització de les funcions lingüístiques de la societat). Per tant, és una autèntica macrodecisió sobre el futur de la comunitat i pressuposa l'exercici d'un cert poder, almenys pròxim a la sobirania. En la difusió del concepte, al llarg de la segona meitat dels anys 60 i 70, hi intervingueren de forma destacada Rafael L. Ninyoles i Francesc Vallverdú. Amb la seva divulgació, l'abstracció teòrica dels conceptes d'Aracil deixà pas a una formulació més senzilla i sens dubte més apta per a finalitats pedagògiques o polítiques, però no sense sacrificar una part de la precisió i alguns valors del model original. Així, la proximitat entre normalització lingüística i normalització o estandardització industrial ha fet centrar l'atenció en l'establiment de normes lingüístiques, en detriment de la importància de les normes d'ús o pautes socials de comportament lingüístic. Vallverdú, per exemple, introdueix el terme normativització amb aquest sentit, com un dels dos fronts de la normalització lingüística, al costat de l'extensió social de la llengua. D'altra banda, també s'ha subratllat la relació entre normalització i normal, de forma que la normalització s'entén com el procés que condueix a una situació lingüística de normalitat. Progressivament, el concepte de normalització lingüística s'ha difós des de l'àrea catalana a la resta de l'estat espanyol, tant entre cercles sociolingüístics com polítics, i també a escala internacional. Segurament ha afavorit aquesta difusió —especialment en àmbits polítics— el fet que el terme "normalització lingüística", com el quebequès aménagement linguistique, no té les connotacions dirigistes i tecnocràtiques del terme més habitual internacionalment, planificació lingüística, per més que sovint són usats amb valors molt semblants. L'aprovació de lleis anomenades de normalització lingüística per diversos parlaments autonòmics a partir de la Constitució espanyola del 1978 ha consolidat el caràcter oficial d'aquest concepte.
Llei de Normalització Lingüística a Catalunya

Llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 6 d'abril de 1983, sense cap vot en contra i amb una sola abstenció. La voluntat d'aconseguir-hi un consens general explica la seva llarga gestació (1980-83): a partir d'un esborrany promogut pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat el 1980, una ponència nomenada per la Comissió de Política Cultural del Parlament elaborà una proposició de llei conjunta (juny de 1982), sotmesa a dictamen del Consell Consultiu (desembre de 1982), abans de ser aprovada pel ple l'abril següent. Concebuda com a llei de desenvolupament de l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, després de fer referència als drets dels ciutadans (títol preliminar) se centra especialment en alguns àmbits competencials en què la Generalitat té capacitat regulativa: l'ús oficial (títol I) i l'ensenyament (títol II), en els quals el català és declarat llengua pròpia, o els mitjans de comunicació propis o sotmesos a la competència o la gestió dels poders autonòmics (títol III). En els altres àmbits de la societat, sols preveu intervencions de foment o suport. Els títols IV i V tracten, respectivament, de l'impuls institucional i de la normalització de l'ús de l'aranès. Una sentència del juny de 1986 del Tribunal Constitucional n'anul·là l'article 4,2, que legitimava el Consell Executiu per defensar els drets lingüístics dels ciutadans, i un incís de l'article 6,1, que establia que en cas d'interpretació dubtosa, el text català de les lleis del Parlament de Catalunya seria l'autèntic.
Al final del 1993 es començà a treballar en un projecte de reforma de la Llei de 1983, que havia de suposar una segona fase dins del procés de normalització: un cop estès el coneixement de la llengua a la major part de la població, calia promoure'n l'ús social. Aquesta reforma quedà paralitzada el 15 de febrer de 1994, quan el Tribunal Suprem plantejà la possible inconstitucionalitat d'alguns articles. Tanmateix, les sentències del Tribunal Constitucional del 23 de desembre de 1994 i del Tribunal Suprem del 13 de juliol de 1995 declararen la constitucionalitat de la llei de Normalització i, per tant, de la immersió lingüística a les escoles. L'any 1997 hom creà una ponència parlamentària per tal de reformar aquesta llei. L'any 1998 entrà en vigor la nova llei de Política Lingüística a Catalunya, reforma de la llei del 1983.
Llei de Política Lingüística a Catalunya

Llei del Parlament de Catalunya que regula l'ús del català. Entrà en vigor l'any 1998 i consisteix en una reforma de la llei de Normalització Lingüística a Catalunya del 1983. La nova llei fou aprovada amb un ampli consens (CiU, PSC, IC-Els Verds i el PI), però amb l'oposició del PP i ERC, i l'abstenció del PCC. Mentre que ERC considerà la llei insuficient, el PP la trobà innecessària i que vulnerava la llibertat d'ús de les dues llengües cooficials. Elaborada pel conseller Joan Maria Pujals, la llei consta de trenta-nou articles, vuit disposicions addicionals, tres de transitòries i tres de finals; l'articulat es distribueix en set capítols: capítol preliminar, l'ús institucional (I), l'onomàstica (II), l'ensenyament (III), els mitjans de comunicació i les indústries culturals (IV), l'activitat socioeconòmica (V) i l'impuls institucional (VI). Els objectius principals d'aquesta llei són: emparar i fomentar l'ús del català; donar efectivitat a l'ús oficial del català i del castellà, sense cap discriminació; normalitzar i fomentar l'ús del català en l'administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació social, les indústries culturals i el món socioeconòmic; assegurar l'extensió del coneixement del català a tots els ciutadans i ciutadanes, i assolir la igualtat pel que fa als drets i els deures lingüístics. En definitiva, consolidar el procés impulsat per la llei del 1983 i avançar en la generalització del coneixement complet i de l'ús normal de la llengua catalana. La llei introdueix entre altres modificacions l'eliminació de les sancions a les persones, fa més flexible l'establiment de quotes i introdueix garanties per a l'ús de la llengua castellana. Poc després que la llei entrés en vigor el director general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, Lluís Jou, assegurà que la seva aplicació es faria de manera coordinada amb els sectors afectats per facilitar l'adaptació a la llei sense urgències, i que els àmbits prioritaris eren els sectors on existeix un dèficit clar, com ara el món del dret, l'etiquetatge o el cinema.
Els mitjans de comunicació, com la televisió i la ràdio, han estat bàsics en l'intent de catalanitzar la societat. Catalanització
Acció i efecte de revestir de la forma catalana, adaptar a la manera catalana.

Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV)
Entitat pública creada pel Parlament de Catalunya el 1983 i que inclou les emissores de ràdio Catalunya Ràdio i Ràdio Associació de Catalunya i el canal de televisió TV3. Els òrgans de l'entitat són la direcció general, el consell d'administració, nomenat pel Parlament de Catalunya i que reflecteix la correlació de forces polítiques a l'inici de cada legislatura, i el conselll assessor, amb representants de l'IEC, de les universitats catalanes, del govern de la Generalitat i de les emissores. N'han estat directors Pere Cuxart (1983-84), Josep Caminal (1984), Joan Granados (1984-95) i, a partir del 1995, Jordi Vilajoana. Posteriorment, hom ha incorporat a l'entitat les emissores radiofòniques Catalunya Música (1987) i Catalunya Informació (1992) i el canal televisiu TVC Satèl·lit.
L'any 2000, l'estructura empresarial de la CCRTV incloïa sis empreses filials —Televisió de Catalunya, SA; Catalunya Ràdio SGR, SA; Principal d'Edicions, SA; Principal de Vídeo, SA; CCRTV Serveis Generals, SA, i TVC Multimèdia, SA—, quatre empreses participades —Media Park, Vía Digital, Audiovisual Sport i Vang-3— i la Fundació La Marató de TV3, que gestiona la concessió de recursos econòmics aconseguits amb les edicions anuals del programa benèfic "La Marató de TV3". Al febrer del 2000 en fou nomenat director general Miquel Puig. A través del departament de relacions internacionals, la CCRTV ha mantingut la representació en organismes com ara Circom, que agrupa prop de 400 radiotelevisions públiques europees; el Centre Mediterrani de Comunicació Audiovisual (CMCA); la Conferència Permanent de l'Audiovisual de la Mediterrània (CopeAM); Eurovisioni i l'Institut Europeu de la Comunicació.
Televisió de Catalunya (TVC)
Emissora de televisió catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, coneguda també amb el nom de TV3. Començà les seves emissions, íntegrament en català, el 10 de setembre de 1983, de primer al Barcelonès i, gradualment, per tot el Principat. En dos anys, TV3 aconseguí de fixar una programació regular i estable i d'ampliar els seus horaris, i el 1987 oferia programació del matí a mitjanit. El 1986 inaugurà els locals de Sant Joan Despí i, el mateix any, les seves emissions començaren a ésser rebudes al País Valencià. L'any següent, la xarxa de repetidors ja en permetia la recepció a la major part de la població valenciana i a la de les Illes. Aquest mateix any la millora de les relacions amb RTVE permeté que l'emissora connectés amb les xarxes d'Eurovisió. El 1988, després de les eleccions al parlament català, TV3 inicià proves encaminades a la creació d'un altre canal, el Canal 33, que començà a emetre regularment a partir del 1989.
Acull els canals TV3, Canal 33 i TVC Satèl·lit i participa en la programació del canal via satèl·lit Galeusca. Amb seu a Sant Joan Despí, les instal·lacions de l'emissora, amb més de 30 000 m2 construïts, inclouen el Centre d'Emissió d'Informatius, el Centre de Producció d'Audiovisuals, el Centre de Serveis i Energies i el Centre d'Accés i Control. N'han estat directors Alfons Quintà (1983-84), Enric Canals (1984-89), Jaume Ferrús (1989-95) i Lluís Oliva (1995).
L'evolució de l'empresa en funció dels nous escenaris audiovisuals donà lloc a la creació de dos nous canals de televisió via satèl·lit, TVC Internacional i TVC Sat, que supleixen les anteriors propostes en aquest àmbit —TVC Satèl·lit i Galeusca—. Així mateix, com a productora de continguts, la televisió pública catalana elabora els canals temàtics Meteo i Teletiempo, dedicats a la meteorologia, i Club Super3, dedicat al públic infantil. Una altra realització de TVC és el portal d'Internet TVC on Line, des del qual ofereix serveis diversos que inclouen la programació de les seves emissores i també d'altres de caràcter general, com ara agendes d'actes, informació sobre l'estat de carreteres i horaris d'aeroports i consultes a organismes diversos. L'activitat de TVC com a productora de continguts comportà la creació, l'any 1998, de l'empresa TVC Multimèdia, l'objecte social de la qual és l'adquisició, gestió, explotació i administració de tot tipus de drets audiovisuals en l'àmbit de la difusió radiofònica, televisiva, telemàtica i en altres suports multimèdia, com ara l'edició i comercialització de revistes i publicacions periòdiques, suplements, monogràfics, fascicles, llibres i productes similars. L'any 2000, Miquel Puig es féu càrrec de la direcció de l'emissora en substitució de Lluís Oliva.
Catalunya Ràdio
Emissora radiofònica catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Començà les seves emissions musicals el 18 de juny de 1983 i posteriorment s'incorporà a una programació tradicional. Emet en FM i té una cobertura a tot Catalunya.
Amb el pas del temps, la seva oferta de continguts s'ha consolidat i ha esdevingut un punt de referència obligat en el panorama radiofònic català. Emet les vint-i-quatre hores del dia una programació variada on hi ha lloc per a tots els gèneres radiofònics, temàtiques diverses i programes de diferents formats, des de magazins fins a programes especialitzats. Han estat directors de Catalunya Ràdio, Jordi Costa (1982-83), Josep Maria Francino (1983, en funcions), Carles Vilarrubí (1983-84), Agustí Ferrer (1984-86), Jordi Daroca (1986-88), Lluís Oliva (1988-95) i, des del 1995, Joan Maria Clavaguera.
L'any 1998 creà un portal propi d'Internet on posa al servei del públic la possibilitat de fer el seguiment de les emissions en directe i també d'accedir a un seguit de programes ja emesos. El 1999 creà el canal temàtic Catalunya Cultura, dedicat de manera exclusiva al seguiment de l'actualitat cultural en les seves diverses manifestacions: literatura, música, espectacles, debat intel·lectual, etc. El grup completà el procés de digitalització dels serveis i les emissions que començà el 1995.
Ràdio Associació de Catalunya (RAC)
Emissora radiofònica fundada a Barcelona el 23 de desembre de 1929, amb el distintiu EAJ-15. La seva creació fou una resposta a l'absorció de Ràdio Barcelona per Unión Radio de Madrid, afavorida per la Dictadura de Primo de Rivera. Ràdio Associació, presidida per Jaume Rosquelles (des del 1931), esdevingué molt popular i el 1933 inaugurà el seu nou local a la Rambla dels Estudis de Barcelona. El 1934 organitzà les festes commemoratives del desè aniversari de la radiodifusió catalana (el 1924 havia estat fundada a Barcelona l'Associació Nacional de Radiodifusió). Formà una cadena radiofònica integrada per Ràdio Girona, Ràdio Lleida i Ràdio Tarragona. Entre les transmissions destacades d'aquells anys figuraren la de l'òpera El giravolt de maig, de Toldrà, les dels concerts de l'Orquestra Pau Casals, les internacionals des del Teatro alla Scala de Milà, i del Maggio Musicale Fiorentino, etc. El 1934 l'emissora adquirí uns terrenys a Viladecans per a ampliar les instal·lacions, i una emissora nova i més potent. Alhora l'empresa es convertí en una societat cooperativa. El 1935 promogué la publicació del diari català "L'Instant". El 1936 l'emissora fou intervinguda per la Generalitat de Catalunya. El 1939 fou convertida en Radio España de Barcelona per les forces d'ocupació de Franco. El 1980 es constituí una cooperativa que traspassà els drets de gestió a la Generalitat de Catalunya i Ràdio Associació tornà a emetre a partir del 2 d'abril de 1984, a l'empara de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Catalunya Música
Emissora radiofònica catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió especialitzada en música clàssica i contemporània. Inicià les emissions al maig del 1987. A part de la seva programació regular també du a terme una intensa activitat en l'enregistrament i la transmissió en directe de concerts, temporades, cicles i festivals musicals.
Catalunya Informació
Emissora radiofònica catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió especialitzada en la informació. Inicià les emissions l'onze de setembre de 1992. Ofereix exclusivament notícies durant tot el dia a través de blocs de mitja hora de durada que recorden la informació emesa amb anterioritat i incorporen les novetats. És la primera emissora que empra aquesta modalitat a l'estat. Són habituals a Catalunya Informació les transmissions en directe d'actes i rodes de premsa d'interès general, a més de la presència de dades relatives a la informació esportiva, a la situació de trànsit i a la meteorologia.
La premsa nacional i comarcal hi ha jugat també un paper molt important. Avui
Primer diari en català publicat després de la guerra civil de 1936-39. Fou fruit d'una inèdita mobilització popular, xifrada en l'objectiu de crear un diari català, independent, democràtic i popular. Sobre la base de les aportacions del grup fundador, aglutinat entorn de Josep Espar i Ticó, l'empresa Premsa Catalana SA assolí de comprometre-hi unes trenta mil persones com a compte-partícips i subscriptors. Publicà el seu primer número el dia de Sant Jordi del 1976. S'acollí a l'edifici d'"El Noticiero Universal" i fou imprès als tallers d'"Editorial Mencheta" fins el 1981, que es traslladà a un local de propietat a l'edifici on hi havia "El Correo Catalán". El diari incorporà tallers propis de fotocomposició i muntatge. Amb aquest motiu, reduí el format inicial i procedí a una renovació del disseny. Sobre la base d'ésser un diari d'informació general, dóna prioritat a la informació dels Països Catalans, i també a la política i la cultura catalanes. Publica diversos suplements diaris de caràcter monogràfic i un suplement dominical en color. Cada any, la Nit de Santa Llúcia, atorga diversos premis periodístics, entre els quals el Premi Avui d'articles periodístics, instituït el 1975, en vigílies de l'aparició del diari. El seu primer director fou Josep Faulí i posteriorment han ocupat el càrrec Jordi Maluquer, Jaume Serrats, Santiago Ramentol i Albert Viladot. Dirigit per Vicenç Villatoro des del 1993, per l'octubre del 1994 dugué a terme una important remodelació de disseny i de contingut
. El 1994 es redissenyà per complet l'estètica del diari a partir d'un projecte del dissenyador especialitzat nord-americà Roger Black. El redisseny comportà la renovació tant de l'aspecte gràfic de la capçalera com de tota la resta del producte i també un augment de la paginació. El nou model sortí al carrer per primer cop el 18 d'octubre d'aquest any i presentà els suplements Esports (dilluns), La pissarra (dimarts), Rock & Clàssic (dimecres), Cultura (dijous), Cap de setmana (divendres), Avui diumenge i les pàgines especialitzades Ciència i Medi Ambient (diumenge). La secció d'infografia fou guardonada amb dos premis Malofiej, concedits per la Society of Newspaper Design (SND), un en cadascuna de les edicions a les quals s'ha presentat. Des de l'any 1975, en vigílies de l'aparició del diari, cada any, la Nit de Santa Llúcia, concedeix els premis Avui a articles periodístics; per altra banda durant els anys vuitanta i d'acord amb el departament d'ensenyament de la Generalitat de Catalunya es publicaren pàgines especials per a ser utilitzades com a eina didàctica a les escoles. Després del període de direcció de Jaume Serrats (1982-85), han estat al capdavant del diari Santiago Ramentol (1987-89), Albert Viladot (1989-92), Vicenç Villatoro (1993-96) i, des del 1996, Vicent Sanchis.
El 1999 tingué una mitjana de venda de 31 840 exemplars diaris. L'any 1997 publicà el seu Llibre d'estil i el 1998 començà la publicació d'un suplement en aranès, "Anè". El 2000 publicà els suplements "Esports", "Cultura", guardonat en diverses ocasions per la seva qualitat i sentit de l'actualitat cultural, "Rock & Clàssic", dedicat a l'actualitat de tota mena de músiques, "DDD", dedicat a les activitats dels caps de setmana, "Economia" i "Ciència i medi ambient", a més del "Dominical".

El Punt
Diari publicat en català a Girona des del febrer del 1979 (fundat el 1978), amb finalitats informatives regionals i com a alternativa catalana a l'exclusiva oficialista de "Los Sitios". Fins el 1990 s'anomenà "Punt Diari". Ha estat dirigit per Xavier Roig, Jordi Negre, Pius Pujades, Josep Collelldemont, Carles Revés, Enric Matarrodona, Joan Vall i Emili Gispert. És el diari més venut en el seu àmbit territorial (15 000 exemplars el 1994). És notable la seva informació local i el seu bon aprofitament dels recursos periodístics. Des del 1982 disposa de rotativa pròpia i publica i distribueix Presència com a suplement setmanal. Se'n publiquen edicions a Badalona (1994) i Mataró (1995).
El 1999 tingué una mitjana de venda de 27 187 exemplars, 18 000 dels quals corresponien a l'edició de Girona; 5 159, a la de Barcelona; 3 962, a la de Tarragona, i 271, a la de Perpinyà. L'any 2000 traslladà la seva seu a la Farinera de Girona. El 2001, juntament amb altres vuit publicacions catalanes, creà la Coordinadora de Mitjans. Aquest mateix any aparegué "El 9 Punt", diari que nasqué de la fusió del "9 Nou" del Vallès i "El Punt".

Regió 7
Periòdic d'informació intercomarcal en català, aparegut a Manresa pel desembre del 1978. Inicialment bisetmanal, des del 1980 esdevingué trisetmanal. El 1982 publicà una quarta edició setmanal, tipus revista de cap de setmana, i el 1983 aparegué també els dilluns. És un periòdic independent i progressista que cobreix informativament les comarques del Bages, el Solsonès i el Berguedà i, des del 1986, de la Cerdanya. L'empresa editora, Edicions Intercomarcals SA, es basa en l'accionariat popular. El 1993 tingué un tiratge de 8 100 exemplars. Des del 1995 té també una edició a Igualada.
L'any 1983 aparegué l'edició del dilluns, que se sumava a les que ja apareixien el dimarts, dijous i caps de setmana, i el 1991 es convertí en diari. Amb edicions per a les comarques del Bages, el Solsonès, el Berguedà, la Cerdanya (1986) i l'Anoia (1995), també inclou informacions de l'Alt Urgell i del sector nord del Baix Llobregat. El 1999 tingué una mitjana de venda de 10 798 exemplars diaris. El 2001 creà, amb altres vuit publicacions catalanes, la Coordinadora de Mitjans.

El 9 Nou
Setmanari fundat a Vic l'any 1978. El 1981 la seva periodicitat passà a ésser bisetmanal. Centrat en la informació comarcal, constituí una innovació amb relació a l'oficialisme periodístic del període franquista. Els bons resultats de la fórmula portaren la publicació a expandir-se. El 1989 s'en realitzà una edició per al Vallès Oriental; el 1992, al Vallès Occidental, es féu càrrec de l'"Actualitat" de Terrassa, que el 1995 esdevingué diari, i el 1994 en fou iniciada una edició bisetmanal per a Sabadell. El 1996 ambdós periòdics es fusionaren en el diari El 9 Nou del Vallès Occidental. La capçalera original és dedicada a les comarques del Ripollès i d'Osona. El tiratge de les tres edicions en conjunt assolí, el 1998, els 20 124 exemplars.
Presència
Setmanari fundat a Girona el 10 d'abril de 1965 per Manuel Bonmatí, que dirigí els primers trenta-nou números. Substituït per Carmen Alcalde, al capdavant d'un grup d'intel·lectuals barcelonins, continuà fins el 1968 amb moltes dificultats administratives, malgrat que era redactat gairebé tot en castellà. En el número 103 agafà el relleu un grup de Girona, dirigit per Narcís Jordi Aragó, i es catalanitzà totalment, però patí una sèrie de sancions i una suspensió de dos anys i mig (1971-74). El 1978 passà a periodicitat mensual. Des del setembre del 1979 fins a l'octubre del 1982 fou dirigida per Pere Madrenys i Caballé. Novament setmanari, des del 1982 passà a ser distribuït com a suplement setmanal d'El Punt, i posteriorment d'altres revistes comarcals, i es convertí en la publicació catalana més llegida (60 000 exemplars el 1994). El 1995, sense canviar la seva forma de distribució, es reconvertí en una revista d'informació general d'abast català.
Malgrat tot, la política lingüística ha topat amb el bilingüisme oficial i l'oposició d'alguns sectors espanyolistes. Bilingüisme
Ús alternatiu de dues llengües en un individu i, per extensió, en un grup social. Alguns autors contemporanis prefereixen el terme de multilingüisme, que abraçaria un nombre indeterminat de llengües en contacte. El bilingüisme no és un fenomen de la llengua, sinó del seu ús; la lingüística, doncs, s'hi interessa pràcticament en funció dels fenòmens d'interferència. La psicologia i la pedagogia s'interessen, per contra, per les conseqüències del bilingüisme en la formació de l'individu. Modernament la sociologia s'ha ocupat també del bilingüisme com a element del conflicte entre cultures diverses, i això ha contribuït a la naixença de la sociolingüística. En matèria de política o de planificació lingüística el bilingüisme pot tenir funcions diferents; així, en territoris on conviuen dues llengües, el foment del bilingüisme pot ésser útil a una política assimilista o, per contra, hom pot cercar-hi una situació relativament estable implantant la cooficialitat lingüística (bilingüisme oficial). Durant el s XX el terme bilingüisme ha estat aplicat a diferents situacions. De primer indicava només una situació en què un individu o un grup feien servir amb igual domini dues llengües. Després d'una etapa d'extensió del concepte a gairebé totes les situacions d'índole col·lectiva, actualment és una tendència prevalent de circumscriure'l als individus (entre d'altres raons perquè els grups socials dits bilingües no ho solen ésser homogèniament). En contrapartida, ha estat elaborat el concepte de diglòssia, que cobreix certes situacions de bilingüisme col·lectiu.

Fòrum Babel
Plataforma d'oposició a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, per entendre que era discriminatòria per als castellanoparlants. Des del seu primer manifest (abril 1997) reclamava el dret dels ciutadans catalans a utilitzar les dues llengües oficials del territori i que la legislació de la Generalitat havia de fer
compatible l'exercici de les dues llengües en igualtat de drets de tots els ciutadans, fossin castellanoparlants o catalanoparlants.
A nivell econòmic, el més destacat ha estat la creació d'importants infraestructures, sobretot arran dels Jocs Olímpics de Barcelona. Eix Transversal
Autovia de 204 quilòmetres que uneix Lleida i Girona. Construïda en 1990-97, trenca amb la tradicional estructura radial de les comunicacions catalanes, tot passant per les comarques del Segrià, el Pla d'Urgell, l'Urgell, la Segarra, l'Anoia, el Bages, Osona, la Selva i el Gironès. Disposa de 38 enllaços. Tingué un precedent en un projecte de carretera semblant de l'any 1935 que la guerra civil impedí construir.

Jocs Olímpics de Barcelona
Jocs Olímpics d'Estiu, els XXV de l'era moderna, celebrats a Barcelona del 25 de juliol al 9 d'agost de 1992. La ciutat havia optat a la candidatura dels Jocs en 1920, 1936 i 1972, i el 1936 s'hi havia celebrat l'Olimpíada Popular. Promoguda per l'ajuntament de la ciutat, el 1981 fou presentada la candidatura, i el 1986, designada seu dels Jocs del 1992 pel president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. L'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol foren les tres entitats públiques promotores de les transformacions urbanístiques i l'organització de l'esdeveniment. Hom constituí el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona (COOB) (1987), integrat per l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el govern espanyol i el Comitè Olímpic Espanyol, i presidit per l'alcalde de Barcelona. Fou constituïda també HOLSA (Holding Olímpic SA), integrada pel govern espanyol i l'ajuntament de Barcelona, organisme que dugué a terme el finançament del projecte. La participació en les inversions correspongué, per ordre decreixent, a l'empresa privada, l'estat espanyol, l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el COOB (que finançava la seva aportació amb els drets de televisió venuts a cadenes estrangeres) i la resta a altres administracions (entre les quals la Diputació de Barcelona). Hom aprofità l'esdeveniment per a dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques pendents de feia temps, en particular les referides a la xarxa viària (Barcelona. Les infraestructures), i hom amplià l'aeroport. Pel que fa a les instal·lacions olímpiques pròpiament dites, foren concentrades en les quatre àrees olímpiques (Barcelona. Àrees olímpiques), de les quals la principal fou l'anomenada Anella Olímpica, a Montjuïc. Hom cercà, per altra banda, la col·laboració d'arquitectes de renom per a la construcció o remodelació d'edificis. Destaquen entre altres, el Palau Sant Jordi, d'A.Isozaki, la Torre de Comunicacions de Collserola, de N.Foster, l'edifici de l'INEF, de R.Bofill, la Torre de Telefònica, de S.Calatrava i el remodelatge de l'estadi de Montjuïc, a càrrec d'un equip dirigit per F.Correa. Per altra banda, la façana de mar fou l'espai més transformat, amb la construcció de la Vila Olímpica (Barcelona, Vila Olímpica de). Paral·lelament a la concentració de la majoria dels esports a Barcelona, hom transferí la celebració d'algunes competicions a d'altres poblacions de Catalunya que presentaven condicions més adients o bé que tenien una arrelada tradició en algun esport concret. Hom hi dugué a terme, també, la remodelació d'antigues instal·lacions o la construcció de noves. Aquestes ciutats foren: la Seu d'Urgell, amb la construcció del Parc del Segre per a les proves de piragüisme, Badalona, amb el nou Palau dels Esports per al basquetbol, Sant Sadurní d'Anoia (ciclisme), Terrassa, on l'estadi d'hoquei sobre herba fou completament transformat, Banyoles (rem), Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc) i Castelldefels, on hom construí el Canal Olímpic per a les proves de rem. Al Muntanyà (Osona) se celebraren competicions d'hípica i, fora de Catalunya, hom jugà partits de futbol als estadis de Saragossa i València. Pel que fa als mitjans de comunicació, el projecte de Ràdio Televisió Olímpica (RTO) permeté cobrir totes les proves. Per tal de dur a terme les tasques auxiliars i de suport als Jocs, el COOB comptà amb uns 30 000 voluntaris. En el terreny estrictament esportiu, l'absència de boicots permeté la participació, per primer cop, de tots els comitès olímpics nacionals existents (172). Destacà la participació de Sud-àfrica arran de la supressió de l'apartheid, la de les exrepúbliques soviètiques integrades en l'Equip Unificat, a excepció de les repúbliques bàltiques, que hi assistien per separat, i les recentment creades repúbliques de l'antiga Iugoslàvia, que també prengueren part a títol individual. Les cerimònies d'obertura i cloenda destacaren per la seva vistositat. Un aspecte remarcable d'aquests Jocs fou la utilització d'una llengua —el català— no oficial a tot el territori de l'estat on se celebraven els Jocs, com a llengua de les competicions i les cerimònies al costat de les altres llengües oficials.
Comitè Olímpic Internacional (COI)
Organisme internacional responsable de la promoció, organització i reglamentació dels Jocs Olímpics i llur programa. Fou constituït a París el 23 de juny de 1894 en restaurar-se les olimpíades modernes pel baró de Coubertin. És compost per representants dels comitès olímpics nacionals de cada país i per personalitats a títol individual. Té la seva seu a Lausana.
COOB'92
Consorci format per l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el govern central de l'estat i el Comitè Olímpic Espanyol (COE), que tingué com a finalitat l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona. Constituït el 13 de març de 1987 d'acord amb la carta olímpica, fou presidit per l'alcalde de Barcelona Pasqual Maragall i en fou conseller delegat Josep Miquel Abad. El seu màxim òrgan de govern era l'assemblea general formada per més de cent persones representants de les quatre institucions que integraven el consorci olímpic.
Jocs Paralímpics de Barcelona
IX Jocs Paralímpics, que se celebraren a Barcelona del 3 al 14 de setembre de 1992. Hi participaren 4 000 esportistes d'alt nivell, amb diversos graus de discapacitats físiques o sensorials, en representació de 82 països. Foren organitzats pel COOB'92 (Comité Organitzador Olímpic Barcelona'92) i tingueren un pressupost de 9 000 milions de pessetes, amb una gran col·laboració per part de l'ONCE, que aportà 4 000 milions. La mascota dels Jocs, Petra, fou creada per Xavier Mariscal, i el logotip fou dissenyat per Josep Maria Trias. La Vila Olímpica s'adaptà per a disminuïts, eliminant-ne les possibles barreres arquitectòniques. En aquests jocs, que tingueren una gran acceptació popular, col·laboraren 7 000 voluntaris i hi foren acreditats 900 periodistes i 29 cadenes de televisió. Els 15 esports oficials foren: l'atletisme, el bàsquet, la boccia, l'esgrima, el ciclisme, el futbol-7, el goalball, l'halterofília, el judo, la natació, el tennis, el tennis de taula, el tir amb arc, el tir olímpic i el voleibol. Les categories dels participants eren establertes per una qualificació mèdica, amb relació al tipus i el grau de minusvalia que patien. Quant a la classificació final, l'encapçalà l'equip dels Estats Units d'Amèrica, amb 176 medalles (76 d'or, 52 d'argent i 48 de bronze); en segona posició quedà Alemanya, amb 169 medalles (60 d'or, 50 d'argent i 59 de bronze), i el tercer lloc fou per la Gran Bretanya, amb 126 medalles (38 d'or, 47 d'argent i 40 de bronze). L'equip espanyol aconseguí la cinquena posició, amb 106 medalles (34 d'or, 30 d'argenti 42 de bronze), i els millors esportistes foren els atletes Javier Conde (de Basauri, amb 4 medalles d'or) i Purificación Santamarta (de Burgos, amb 4 medalles d'or); i els nedadors Arancha González (de Madrid, 3 medalles d'or), Jesús Iglesias (de Barcelona, 1 medalla d'or, 2 d'argent i 3 de bronze) i Xavier Torres (de Palma de Mallorca, 1 medalla d'or, 2 d'argent i 2 de bronze).
Àrees olímpiques de Barcelona
Conjunt d'instal·lacions esportives i d'allotjament construïdes en quatre zones de Barcelona amb vistes als jocs de la XXV Olimpíada, celebrats en aquesta ciutat. Les quatre àrees inclouen l'Anella Olímpica de Montjuïc, que comprèn l'estadi, el Palau Sant Jordi i les piscines Picornell; la Vila Olimpica del Poblenou, convertida posteriorment en zona residencial, amb el port olímpic i les residències dels atletes (Vila Olímpica de Barcelona); la zona de la Diagonal, entorn de les instal·lacions ja existents del Futbol Club Barcelona i del Reial Club de Polo; i finalment la Vall d'Hebron, que fou sotmesa a una important remodelació urbanística entorn del Velòdrom d'Horta.
Estadi Olímpic de Montjuïc
Estadi esportiu de Barcelona. Fou construït arran de l'Exposició Internacional del 1929 de Barcelona per l'arquitecte Pere Domènech i Roura. Entre els anys 1986 i 1989 els arquitectes V. Gregotti, F. Correa, A. Milà, J. Margarit i C. Buxadé el reformaren i només en conservaren la façana. Pel que fa a les reformes, hom enfonsà el nivell de les pistes per tal d'augmentar la capacitat d'espectadors i substituí les graderies per una estructura de formigó, coronada per una gran marquesina metàl·lica. Des del març del 2001 rep el nom d'Estadi Olímpic de Montjuïc Lluís Companys.
Palau Sant Jordi
Poliesportiu que forma part de l'Anella Olímpica de Montjuïc, inaugurada l'any 1990. Obra de l'arquitecte japonés Arata Isozaki, representa unes solucions tecnològicament molt avançades en la concepció i la realització estructurals. Amb una capacitat de 17 000 espectadors, consta d'una gran sala poliesportiva, on hom també realitza actes culturals i espectacles, i una sala polivalent, a la part posterior.
Vila Olímpica de Barcelona
Nom amb què és coneguda la zona residencial construïda al Poblenou en ocasió de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992. Destinada, en un principi, a allotjar els participants en els Jocs, es troba als terrenys que abans ocupaven els locals industrials situats entre la via del tren i la mar. El projecte urbanístic general anà a càrrec dels arquitectes J.Martorell, O.Bohigas, D.Mackay i A.Puigdomènech, i les diverses unitats residencials foren assignades a arquitectes que havien obtingut algun premi FAD. Del conjunt arquitectònic destaquen els cinc edificis porta, destinats a oficines o equipaments tecnològics, els parcs del Litoral, del Poblenou i de Carles I, el port Olímpic, els dos gratacels bessons i la font monumental de la cruïlla del passeig de Carles I amb l'avinguda del Litoral. Dels edificis d'equipaments cal esmentar el centre meteorològic, el centre de convencions, el pavelló esportiu, la caserna de bombers, el centre ecumènic i el centre d'assistència primària.

Rondes de Barcelona
Vies ràpides de circumval.lació de la ciutat de Barcelona, inaugurades el 1992, que, amb 49,5 km, descongestionaren el trànsit intern; la ronda de Dalt uneix el nus de la Trinitat amb el del Llobregat pel sector nord de la ciutat i la ronda del Litoral enllaça aquests dos nusos seguint la línia de costa. Va ser la infraestructura més important creada a Barcelona arran dels Jocs Olímpics.
Altres equipaments. Port Aventura
Parc temàtic situat als municipis de Vila-seca i Salou (Tarragonès). Té l'origen en l'intent previ d'atreure la instal·lació d'una rèplica de Disneyland a Europa. El 1989 la Generalitat de Catalunya acordà amb l'empresa nord-americana Anheuser-Busch la construcció d'un parc de característiques semblants. En el moment de la seva obertura (maig del 1995), l'accionariat es repartia entre els grups Pearson, la Caixa, Anheuser Busch i Fecsa. El parc ocupa 115 ha i conté cinc zones temàtiques (el Far West, la Polinèsia, el Mèxic maia i colonial, la Xina imperial i la costa mediterrània) els trets típics de les quals hom n'ha reproduït, amb espectacles folklòrics inclosos. Hi ha també atraccions convencionals, com ara les muntanyes russes del Dragon Khan.
Amb el relleu de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona com a impulsora del projecte, la multinacional Anheuser Busch cedí protagonisme en favor de la britànica Pearson, que finalment es retirà en favor dels estudis Universal. Al final del 1999, la Caixa controlava gairebé el 40% del parc temàtic, directament i a través de la seva participada ACESA. El segon accionista era Universal, que, a més, gestiona el centre lúdic i li dóna la seva imatge. Finalment, Anheuser Busch es mantingué amb el 17% de la participació.
Circuit de Catalunya
Circuit permanent de velocitat situat als municipis de Montmeló i Granollers, al Vallès Oriental, per a curses d'automobilisme i motociclisme. Inaugurat el 1991, la longitud del circuit és de 4 747 m, 2 800 dels quals corresponen a trams rectes, amb una recta principal de 1 047 m, i 1 937 als 15 revolts. Acull el Gran Premi d'Espanya de Fórmula 1 i el Gran Premi de Catalunya de Motociclisme. Des del 1995 hom hi disputa les 24 Hores de Montjuïc, i també des d'aquest any el circuit disposa d'una variant amb tres traçats de competició (Gran Premi, Nacional i Escola). L'any 2002 hom inaugurà la nova tribuna remodelada, a la zona dels boxes, que doblà la seva capacitat i passà dels 5 000 seients als 10 000, la qual cosa permet l'assistència a més de 100 000 espectadors al circuit.
Un dels problemes de Catalunya és la complexa gestió políticoadminis-
trativa, degut a la gran fragmentació de les institucions, que actuen i se superposen en el territori.
Hi ha fins a sis òrgans competencials: la Unió Europea, la Generalitat, els ajuntaments, els consells comarcals, l'administració perifèrica de l'Estat i les diputacions.
Administració central
Administració pública de caràcter únic però integrada per nombrosos organismes i que regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre tot el territori de l'estat. És regida pel govern i, per tant, pel cap de govern (càrrec que, en alguns països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres.
Administració autonòmica
Administració pública de nivell intermedi entre l'administració local i l'administració central. Es dóna en aquells països on l'estat reconeix l'autogovern i la potestat legislativa de determinats territoris, als quals transfereix part de les seves facultats. L'administració autonòmica sorgeix a Espanya arran de l'aprovació dels estatuts d'autonomia de la Segona República i, després del franquisme, a partir de l'aprovació de la constitució de 1978. El concepte d'administració autonòmica, bé que amb noms diferents, és substancialment el mateix que el que vigeix en els estats federals (Alemanya, EUA, etc.).
Administració local
Administració pública formada per un conjunt d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc. Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques històriques.
Unió Europea (UE)
Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits econòmic, polític i jurídic.

Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern.
Ajuntament
Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi.
El Parlament de Catalunya promulgà la seva llei municipal els anys 1933 i 1934, que estigué en vigor fins l'any 1939. El règim local franquista fou objecte d'una llei de bases al 1945, articulada el 1950 i refosa el 1955 amb una altra del 1953.
El sistema de fonts del règim municipal és constituït actualment per la llei de bases del règim local de 2 d'abril de 1985, i, amb caràcter supletori, pel reial decret legislatiu de 18 d'abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D'aquesta forma la legislació autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou sistema diversificat del règim local, propi de l'estat de les autonomies concebut per la Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d'abril de 1985, reguladora de les bases de règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple. Els municipis de més de 5 000 h tenen també la comissió de govern; els altres poden gaudir d'aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l'alcalde és elegit pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per l'alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern. La comissió de govern és integrada per l'alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part d'aquests, nomenats i destituïts lliurement per l'alcalde. La comissió assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d'alcalde són nomenats per l'alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n'hi ha; en altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d'aquests. En alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases aïllades, etc), és admesa l'existència d'un alcalde pedani i d'una junta veïnal que funciona en règim d'assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d'altres òrgans mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim local. D'altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït pel consell en ple, que és l'òrgan deliberant màxim, integrat per tots els regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d'alcalde. Els ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l'ajuntament, llevat quan, per raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada trimestre i poden ésser-ne celebrades d'extraordinàries per iniciativa de l'alcalde o d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques, llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dóna el cas d'afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l'article 18.1 de la constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de transcendència municipal, com la fusió, l'agrupació o la segregació de municipis, el canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la transcendència de funcions a d'altres administracions públiques, la municipalització en règim de monopoli, els plans i els instruments d'ordenació urbanística, etc.

Consell municipal
Òrgan deliberatiu i de govern d'un municipi.
Des dels decrets de Nova Planta (1707-16), els consells municipals dels Països Catalans reberen el nom d'ajuntament, que és el vigent a l'estat espanyol.
Consell comarcal
Òrgan deliberatiu i de govern d'una comarca.
És l'òrgan encarregat de dirigir diferents aspectes de l'àmbit comarcal, com ara els serveis culturals, sanitaris, d'ensenyament, urbanístics, etc. Està compost pel ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la comarca.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.
Partits polítics i coalicions de la Transició a Catalunya. Pluripartidisme
Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.

Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Partits conservadors. Alianza Popular (AP)
Organització política espanyola fundada el 1976 com a federació de set grups dretans preexistents, encapçalats per M. Fraga, L. López Rodó, C. Martínez Esteruelas, G. Fernández de la Mora, L. de la Fuente, F. Silva Muñoz i B. Thomas de Carranza.
Als Països Catalans, AP mantingué els resultats electorals del 1983, que la situaren com a primera força política a les Balears, com a segona força al País Valencià i com a tercera al Principat.
Des del congrés del 1989, després de la reincorporació transitòria de Manuel Fraga al davant del Partit, a quest passà a denominar-se Partido Popular i té com a president José María Aznar.
Partit Popular de Catalunya (PPC)
Nom del Partido Popular a Catalunya. Els migrats resultats del PP portaren a la substitució de Jordi Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras a la presidència del partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17 el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Alberto Fernández Díaz, amb qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 la delegació catalana del PP passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a conseqüència de l'anomenat 'gir catalanista' promogut pel ministre d'afers estrangers Josep Piqué.
Partits liberals. Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC)
Grup polític de centre reformista creat al Principat a la fi del 1975 per elements procedents, en part, d'Esquerra Republicana, i conegut inicialment com a Partit Liberal Català. Membre de la Internacional Liberal, nacionalista, federalista, arrelà en sectors vinculats a l'empresa mitjana i figurà en el Consell de Forces Polítiques. Integrat en el Pacte Democràtic per Catalunya, obtingué dos escons per als seus principals líders —Ramon Trias i Fargas i Macià Alavedra i Moners— i el 1978 es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya.

Lliga Liberal Catalana (LLC)
Grup polític del Principat de Catalunya fundat el 1976 per Salvador Millet i Bel —procedent del Club Catalònia—, amb Octavi Saltor, Modest Sabaté, etc. Pretenia de recuperar l'espai de la històrica Lliga Regionalista, i es presentà com una opció de dreta liberal, no vinculada al franquisme, regionalista i monàrquica. El mateix any es fusionà amb Acció Democràtica, de J.M.Figueras i Bassols, la qual cosa donà lloc a la Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català, però la desfeta electoral del 1977 provocà la desintegració del partit —formalment dissolt el 1979—, l'ala més jove del qual ingressà a la Unió de Centre de Catalunya.
Centre Català (CC)
Partit polític creat a Barcelona el 1976. Sorgí per iniciativa d'empresaris i professionals vinculats al Centre d'Economia i la Jove Cambra, entre els quals hi havia J.Mas i Cantí —president—, J.Molins i Amat —secretari general—, C.Ferrer i Salat i C.Güell de Sentmenat. Catalanista, federalista, europeista i defensor de l'economia de mercat, intentà d'ocupar l'espai de centredreta democràtic i avançat i, el 1977, formà part de la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. El 1978 s'integrà en la nova Unió del Centre de Catalunya.
Unió del Centre de Catalunya (UCC)
Partit polític sorgit el 1978 de la fusió de Centre Català, Lliga de Catalunya, Partit del Poble Català i altres col·lectius i grups menors de caire democratacristià, liberal i socialdemòcrata. Presidit per Carles Güell i de Sentmenat ingressà en la coalició Centristes de Catalunya-UCD, per la qual obtingué dos diputats (1979), però, a darrera hora, el gros del partit abandonà el procés d'unificació del centrisme català per la seva excessiva dependència de Madrid i el 1981 s'integrà en els rengles de Convergència Democràtica de Catalunya.
Partits
demòcrata-
cristians
.
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
Partit polític català, fundat el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional. La major part dels seus membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana, o no havien actuat fins llavors en cap organització política. Tingué un diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva. Tingué en tot moment una actitud de defensa dels drets de Catalunya, de la democràcia i del progrés social. Votà a favor de la llei de Contractes de Conreu, mantenint, però, els vots parcials contraris emesos durant la discussió del text. Desaprovà l'actuació del govern de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934. Durant la guerra civil es trobà en una difícil situació, i es mantingué fidel a les institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la política dels governs que les regien. Tingué víctimes per tots dos costats: mentre Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos pel règim del general Franco, dos dirigents, Francesc de P.Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i molts afiliats, foren assassinats a Catalunya. Actuà intensament en la salvació de gent injustament perseguida, especialment en la dels sacerdots, els quals protegí i ajudà, amb la cooperació obtinguda gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i la Santa Seu. En acabar-se la guerra civil, la major part dels dirigents s'exiliaren. Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida. Formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina des que, el 1944, començaren a formar-se. Es coordinà també amb altres partits democràtics d'inspiració cristiana de l'estat espanyol, fins a formar amb ells l'anomenat Equip Democratacristià d'aquest estat (1965). Amb aquest Equip s'integrà a les Unions Europea i Internacional Demòcrates Cristianes, dins les quals ha ocupat càrrecs importants. Ajudà a la fundació de la Unió Democràtica del Poble Valencià (després anomenada del País Valencià), el 1965, i de la Unió Democràtica de les Illes, el 1974, i participà en el procés de normalització democràtica de l'estat espanyol, accentuat des de la mort del general Franco. Concorregué a les eleccions del 1977 dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, i hi obtingué resultats molt modestos. Arran del seu setè congrés (1978), Anton Cañellas, diputat i cap visible del partit, l'abandonà per vincular-se a la UCD i crear després Centristes de Catalunya-UCD. Des que el 1979 formalitzà amb CDC la coalició Convergència i Unió ha aconseguit en les diferents convocatòries electorals representació al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament català i al Parlament Europeu, a més d'un bon nombre d'alcaldes i regidors, i ha ocupat entre dues i tres conselleries en tots els governs de la Generalitat de Catalunya formats des del 1980. Llevat de la legislatura 1995-99, la presidència del Parlament de Catalunya ha recaigut en un membre d'aquest partit (M.Coll i Alentorn, 1984-88; J.Xicoy i Bassegoda, 1988-95, i J.Rigol i Roig des del 1999). El 2001 inicià un procés de federació amb CDC. La UDC té per portaveu quinzenal des del 1985 "La Veu d'Unió" (entre el 1977 i el 1985, "Nova Veu"). Ha estat presidida per Miquel Coll i Alentorn fins el 1988, Joan Rigol i Roig (1988-90) i, des del 1990, n'és president Josep Antoni Duran i Lleida. El partit és membre del Partit Popular Europeu i de la Internacional Democratacristiana.
Democràcia Social Cristiana de Catalunya
Grup polític de centredreta, catòlic i catalanista, creat a Barcelona el 1976. Fundat per Antoni Miserachs (el qual l'abandonà el 1977) i vinculat en principi a la Federación Popular Democrática, de Gil-Robles, aviat se'n deslligà. Obtingué migrats resultats electorals els anys 1977 i 1979, i cessà la seva activitat el 1980.
Partits socialistes. Federació Socialista Catalana (FSC)
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona, Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalanobalear; hi fou aprovada l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el 1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona, hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923, però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró, Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933 establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT— i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
Moviment Socialista de Catalunya (MSC)
Partit polític fundat simultàniament a Tolosa, Mèxic i Catalunya (clandestí) pel gener del 1945. S'hi agruparen membres del POUM —potser majoritàriament—, de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, que abandonaren el PSUC, alguns militants d'Esquerra Republicana i de la CNT i, a l'interior, un grup d'estudiants laboristes de la Universitat de Barcelona. L'antecedent immediat és el Front de la Llibertat de Josep Rovira, una de les figures destacades entre els fundadors del Moviment, amb Manuel Serra i Moret, Enric Brufau i Joan Aleu. L'òrgan del partit fou "Endavant" (1945-68), editat a França i dirigit per Josep Pallach. El 1968, per raons conjunturals i ideològiques, el moviment es dividí. El grup de Joan Reventós promogué, el 1974, l'anomenada Convergència Socialista de Catalunya, la qual, juntament amb altres grups, desembocà en el Partit Socialista de Catalunya (Congrés); el grup de Josep Pallach, juntament amb altres forces, es constituí (1974) en l'anomenat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que el 1976 adoptà el nom de Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).
Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R)
Nom que adoptà el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, sorgit el 1974 de la fusió de l'ala moderada del MSC, encapçalada per Josep Pallach i Carolà, amb socialistes d'inspiració cristiana com Josep Verde i Joaquim Ferrer, i el Bloc Popular de Lleida, de Joaquim Arana; transitòriament, ERC també s'hi adherí. Socialdemòcrata, europeista i federalista, tingué per òrgans "Unitat Socialista" (1975-76) i "Informació Socialista" (1978), i l'ús de les sigles PSC l'encarà amb Convergència Socialista de Catalunya. La mort de Pallach —substituït en la secretaria general per J.Verde i Aldea— afectà durament el partit, el qual, després d'haver obtingut 3 diputats el 1977 dins del Pacte Democràtic per Catalunya, sofrí una greu crisi d'identitat i nombroses pèrdues de sectors nacionalistes abans d'integrar-se (1978) en el nou Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
Convergència Socialista de Catalunya (CSC)
Organització política formada el 1974 per l'ala esquerra del Moviment Socialista de Catalunya —encapçalada per Joan Reventós—, el Movimiento para la Autogestión y el Socialismo, Reconstrucción Socialista de Catalunya, i altres grups i persones independents. Membre de l'Assemblea de Catalunya, del Consell de Forces Polítiques i de la Federació de Partits Socialistes, des d'un socialisme marxista, nacionalista, democràtic i autogestionari, volgué vertebrar la unificació dels socialistes del Principat des del federalisme. Assolit parcialment aquest objectiu després d'un míting al Palau Blaugrana de Barcelona (juny del 1976), al novembre següent contribuí a la creació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés.
Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C)
Partit polític del Principat creat el 1976 com a culminació d'un ampli procés unitari iniciat el mateix any entre Convergència Socialista de Catalunya, Grup d'Independents pel Socialisme, Partit Popular de Catalunya (J.Colomines), un sector del POUM (E.Adroher) i persones procedents d'ERC (J.Andreu i Abelló), del PSC-R i del PSUC (de la línia de J. Comorera). Amb Joan Reventós i Carner com a secretari general i Raimon Obiols i Narcís Serra com a principals dirigents, defensà un marxisme no dogmàtic, l'autogestió i l'autodeterminació de Catalunya en un marc federal de l'estat espanyol. Assolí una forta base d'intel·lectuals, classe mitjana i pagesia, però més feble entre els treballadors industrials i immigrats. El 1977 féu una aliança electoral (coneguda amb el nom de Pacte d'Abril) amb la Federació Catalana del PSOE, amb el nom de Socialistes de Catalunya, que assolí 15 escons, fou vencedora a Catalunya en les eleccions legislatives espanyoles d'aquell any i esdevingué el nucli d'un nou procés d'unificació que desembocà en la formació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). En foren principals òrgans de premsa "L'Hora Socialista" (1977-78) i "Company" (1976-78).
Federació de Partits Socialistes
Organització federal de partits i moviments socialistes de les diverses nacionalitats i regions de l'estat espanyol, creada el 1976. N'eren antecedents la Coordinadora Socialista Federal Ibèrica (1964) i, més directament, la Conferència Socialista Ibèrica (1974), i aplegava Convergència Socialista de Catalunya (més tard PSC-Congrés), Partit Socialista del País Valencià, Partit Socialista de les Illes —vinculats, a més, en una Coordinadora Socialista dels Països Catalans—, Partido Socialista Galego, Eusko Socialistak, Partido Socialista de Andalucia i altres grups. De línia socialista d'esquerra autogestionària i federalista, la força electoral del PSOE el 1977 i el pas a l'òrbita d'aquest partit d'importants membres de la Federació (PSC-C, PSPV) en provocaren el desmantellament.
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Partit constituït a Barcelona el 1978 per fusió dels preexistents Partit Socialista de Catalunya-Congrés, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Federació Socialista Catalana. Federat al PSOE i estretament vinculat amb la UGT catalana, han estat primer secretari Joan Reventós i Carner (fins el 1983), Raimon Obiols i Germà (1983-96) i Narcís Serra i Serra (des del 1996). Ernest Lluch, Lluís Armet, Isidre Molas, Jaume Sobrequés, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Jordi Solé i Tura, Josep Borrell i Joaquim Nadal en són destacats dirigents. El partit hagué d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començamament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter nacionalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats obtinguts en les eleccions generals (17 diputats el 1979, 25 el 1982, 22 el 1986, 20 el 1989, 18 el 1993 i 19 el 1996). Amb cinc ministres (E.Lluch, N.Serra, J.Majó, J.Borrell i J.Solé Tura) i un vicepresident (N.Serra entre 1991-96) en el govern socialista de l'estat (1982-96), es disputa amb CiU el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des de les eleccions municipals del 1979 ha ocupat ininterrompudament les alcaldies de Girona (J.Nadal) i Barcelona (N.Serra fins el 1982, el qual fou succeït per P.Maragall i, des del 1997, Joan Clos). En canvi, tant l'assentiment als dictats del PSOE com la tradicional abstenció d'amplis sectors procedents de la immigració li han valgut successives derrotes en les eleccions al Parlament català, on ha liderat l'oposició al govern Pujol amb 33 escons (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992) i 34 (1995). El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i IC-V li proporcionà 52 escons, encara tres per sota CiU. El 1994, les diferències entre els diversos corrents a l'interior del partit conduïren a la formació d'una direcció col·legiada formada per J. Reventós (president), R.Obiols (primer secretari) i J.M.Sala, N.Serra, P.Maragall i J.Borrell (secretaris nacionals). En una ulterior renovació (1996), Obiols passà a ocupar la presidència del partit i Serra la primera secretaria.
El 1998, en les eleccions primàries del PSOE per a elegir el candidat a la presidència del govern de l'estat, la militància del PSC donà suport de manera majoritària a la candidatura de Josep Borrell. El 6 de març de 1999, Pasqual Maragall fou proclamat candidat a la presidència de la Generalitat després d'haver guanyat les eleccions primàries del PSC. En les eleccions municipals i europees del 1999 el partit tornà a ésser la primera força política en nombre de vots a Catalunya. El partit es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb Ciutadans pel Canvi i Iniciativa per Catalunya-Els Verds (aquesta darrera es presentà per separat a Barcelona). Per primer cop en unes eleccions catalanes, PSC-CpC fou la força política més votada, tot i que aquests resultats no comportaren la victòria en nombre d'escons. En les eleccions generals del 12 març de 2000 el partit experimentà un lleuger retrocés, en passar de 19 a 17 escons, però es mantingué com a primera força electoral a les circumscripcions catalanes, amb el 34% dels vots. Pel que fa al Senat, el PSC es presentà amb la candidatura Entesa Catalana per al Progrés, juntament amb ERC i IC. El 9è Congrés del PSC celebrat el 18 de juny de 2000 a Barcelona, implicà canvis importants en la direcció del partit. Pasqual Maragall fou elegit president del partit i Josep Montilla primer secretari, mentre que dos dirigents històrics, Narcís Serra i Raimon Obiols, n'abandonaren la direcció. L'òrgan de premsa del PSC és "L'Opinió Socialista".
Partits comunistes. Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democraticosocialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent. Reorganitzà les seves forces sindicals procedents la majoria del BOC, en la Federació Obrera d'Unitat Sindical. Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin. Participà des del primer moment en el front de guerra d'Aragó amb diverses unitats que formaren la 29 divisió de l'Exèrcit de l'Est comandada per Josep Rovira. La creixent i mútua oposició entre el POUM i el PSUC-PCE i les arrels sindicalistes de molts dels seus dirigents inclinaren el POUM cap a la recerca d'unes relacions amb la CNT-FAI, que mai no arribaren a ésser estables. Aquest aïllament progressiu s'accelerà en prendre posicions extremistes en pro d'una organització miliciana de l'exèrcit, de la socialització de la indústria i del transport, de la formació d'un cos únic de seguretat interior basat en les patrulles de control i de la convocatòria d'un Congrés constituent de delegats dels obrers, dels camperols i dels combatents. Amb aquest programa xocà obertament amb el PSUC-PCE, que aprofità els fets de Maig del 1937 per desenvolupar al màxim la seva tesi d'una sola organització comunista i, sota la falsa acusació de trotskisme i de feixisme, desencadenà una forta ofensiva contra el POUM, que significà l'assassinat del seu secretari, Nin, i el procés d'altres dirigents (Arquer, Bonet, Adroher, etc). Continuà actuant amb una activitat molt reduïda a la clandestinitat i acabada la guerra, en l'exili, fou víctima d'un nou procés, aquesta vegada sota el règim de Vichy. El 1945 sofrí una escissió que donà lloc al Moviment Socialista de Catalunya. Abans del maig del 1937 disposà de diversos òrgans de premsa, com "La Batalla", "L'Espurna", "Front", "Combat", "La Nueva Era", etc, i d'una emissora de ràdio. Entre els seus dirigents destacaren Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer, Pere Bonet, Enric Adroher, Julià Gorkin, Juan Andrade, etc. La majoria de la seva força organitzada, que passà d'uns sis mil a trenta mil afiliats, es trobava a Catalunya (Lleida, sobretot) amb nuclis a Madrid i a Astúries. Reaparegut a l'interior el 1973, un petit sector que havia evolucionat cap a la socialdemocràcia, encapçalat per Enric Adroher, s'integrà el 1976 en el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, mentre la fracció "pura", present a Catalunya, País Valencià, País Basc i Andalusia, i representada per W.Solano, Pelai Pagès i A.Ubierna, mantingué una línia marxista revolucionària divulgada a través d'"Alianza obrera" (1974-76) i "La Batalla" (1976-80). El 1978 intentà sense èxit de fondre's amb Acción Comunista, i darrerament ha evolucionat vers l'esquerra independentista de les diferents nacionalitats, diluint-se en el si de coalicions com el BEAN, Esquerra Unida del País Valencià, Herri Batasuna, etc.

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. Les primeres converses per a la unificació tingueren lloc al començament del 1935, amb la participació del BOC, Esquerra Comunista, Unió Socialista de Catalunya, PCP i la federació catalana del PSOE, però hom no arribà a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes com l'hostilitat de l'organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. L'evolució de la Unió Socialista cap a posicions revolucionàries i la celebració del VII Congrés de la Internacional Comunista (agost del 1935) proposaren l'articulació d'un ampli front antifeixista, deixaren la porta oberta a una possible reunificació amb l'esquerra socialista i donaren un nou impuls al procés unitari dels partits obrers catalans. Tanmateix, a la darreria del 1935 s'havien creat dos blocs, format un pel BOC i Esquerra Comunista, que formaren el Partit Obrer d'Unificació Marxista, i l'altre per les altres quatre organitzacions restants. En produir-se l'aixecament del 18 de juliol, només faltava el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, PCC i PCP. La guerra civil i la situació política i social existents a Catalunya n'acceleraren la fusió, i fou nomenat secretari general Joan Comorera; el nou partit s'organitzà seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins la Internacional Comunista —a la qual s'adherí— li fou confirmat pel ple d'aquesta del juny del 1939 en admetre'l com a la secció catalana. El seu creixement durant la guerra fou notable: dels sis o set mil militants del juliol del 1936 passà a prop de 60 000 pel juliol del 1937 (15 000 de Barcelona). El seu portaveu era el diari "Treball" i el de les joventuts "Juliol". Des dels primers moments de l'exili, la direcció del PCE intentà d'integrar-lo sota la seva autoritat, fet que provocà l'oposició de Comorera i de bona part de dirigents i militants del PSUC. Aquesta tensió s'agreujà després que en el ple del PCE del març del 1947 Dolores Ibárruri plantegés, sense haver-ho consultat prèviament amb el PSUC, la seva fusió en "un todo orgánico" amb el PCE. També, a l'estiu del 1949, "Mundo Obrero" defensà la tesi que el problema capital del partit català era la lluita contra el nacionalisme burgès de dins i de fora de l'organització; accelerà així la crisi que desembocà en l'expulsió de Comorera de la direcció del PSUC (setembre del 1949) i del partit (novembre). Aquest intentà de reorganitzar els seus partidaris, però la seva tasca fou interrompuda en ésser detingut el 1954. La gran majoria de l'organització interior —que havia estat reorganitzada amb la contribució de quadres del PCE— acceptà la seva expulsió, justificada com un fet obligat per les seves desviacions nacionalistes i titistes. A partir d'aleshores, el PSUC quedà fermament lligat al PCE i perdé la seva independència, alhora que es presentava explicítament com a l'organització dels comunistes catalans. Fou elegit secretari general Josep Moix (1949), que ocupà després la presidència i fou substituït per Gregori López i Raimundo (1965). D'acord amb la seva concepció de la lluita per la democràcia (pacte del més ampli ventall de forces), tingué un paper destacat a l'Assemblea de Catalunya i participà, des de la seva creació, al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.
El 1988, sempre en federació a Iniciativa per Catalunya, obtingué 5 dels 9 diputats que aquesta formació aconseguí a les eleccions al Parlament de Catalunya. a les eleccions generals del 1989 el PSUC aconseguí 3 escons. A les autonòmiques al Parlament català, del març del 1992, la federació Iniciativa per Catalunya cedí dos diputats dels 9 que havia assolit a les anteriors eleccions (1988). Amb Izquierda Unida i el Partido Comunista Italiano, el PSUC decidí d'abandonar, el 18 de juliol del 1989, el Grup Comunista i afins del Parlament Europeu per crear-ne un de nou.
En les autonòmiques del novembre del 1995, la coalició IC-EV, dins la qual es troba el PSUC, obtingué 11 escons al parlament de Catalunya. A partir de l'agost del 1996 s'intensificà la polèmica amb relació a una hipotètica dissolució del PSUC, possibilitat a què s'ha oposat un sector crític. Aquestes disputes al si del PSUC sobre el paper d'aquesta formació dins IC es posaren a debat en el 9è congrés del PSUC (maig del 1997), quan el seu secretari general, Rafael Ribó, es manifestà a favor de mantenir el projecte del PSUC com estava i no optar ni per la revitalització ni tampoc per la dissolució, mentre que altres membres del PSUC com ara Antoni Gutiérrez —en la línia de Francesc Frutos (PCE)— s'han mostrat a favor de la recuperació de la tradició històrica de la formació. En aquest congrés el sector crític, representat per Antoni Luchetti i Alfred Clemente, s'aplegà en l'anomenat 'Manifest del PSUC'.
El partit decidí en el 9è congrés (1997) cedir tota la seva representació política a Iniciativa per Catalunya-Els Verds. El grup Manifest pel PSUC, disconforme amb la direcció de Rafael Ribó, s'escindí i constituí el PSUC-viu, nova formació política amb l'objectiu de recuperar la tradició comunista del partit i els lligams amb el PCE. El PSUC-viu esdevingué un dels nuclis fundadors d'Esquerra Unida i Alternativa. Paral·lelament, el PSUC continuà en la situació d'inactivitat com a element integrat a Iniciativa per Catalunya-Els Verds.
Partido del Trabajo de España (PTE)
Partit polític procedent d'una escissió esquerrana del PSUC (1967) que donà lloc al PCE (internacional), el qual, després d'haver sofert la separació del sector més radical (1971), l'any 1975 esdevingué PTE. De tendència maoista, propugnà un Front Democràtic per a la ruptura amb el franquisme. Amb presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT) i creà la Joven Guardia Roja; el 1977 absorbí el Partido Comunista de Unificación. Tingué per òrgans de premsa "Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo" (1975-77) i "La Unión del Pueblo" (1977-79). Dirigit per Eladio García Castro, es fusionà amb l'ORT en el Partit dels Treballadors. A Catalunya es constituí el 1975 i figurà en l'Assemblea de Catalunya i publicà "Avant"; el 1977 participà en la coalició "Esquerra de Catalunya"; encapçalat per Joan A.Sánchez Carraté —que el 1977 protagonitzà una escissió nacionalista— i per Manuel Gracia, el 1979 recollí 40 000 vots.
Partit dels Treballadors (PT)
Partit polític d'àmbit estatal espanyol, amb organitzacions autònomes a les nacionalitats i regions (Partit dels Treballadors de Catalunya) nascut de la fusió del PTE i l'ORT (1979), amb un programa de consolidació democràtica, parlamentarista i moderat. A mitjan 1980 les divisions internes provocaren la desfeta del partit. A Andalusia, el grup esdevingué Partido Andaluz Unido, nacionalista, integrat (1982) en el PSA. Al Principat, el 1981 una part dels militants s'integrà en Nacionalistes d'Esquerra.
Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC)
Organització política del Principat de Catalunya creada el 1982 a partir de l'escissió del sector prosoviètic del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Reivindica la tradició comunista clàssica i aplega bona part dels militants històrics i de la base obrera immigrada. En fou primer president Pere Ardiaca i secretari general Joan Ramos i, posteriorment, Marià Pere. Té presència a diversos ajuntaments del cinturó industrial de Barcelona, però no ha aconseguit representació parlamentària. En 1987-89 formà part de la federació Iniciativa per Catalunya. Molt influent a Comissions Obreres, té com a branca juvenil els Col·lectius de Joves Comunistes, i el setmanari "Avant" n'és l'òrgan de premsa.
Al març del 1989, un grup de militants del PCC ingressà al PSUC, partit que havien abandonat el 1982. El PCC féu el 8è congrés a l'abril del 1989, on Marià Pere fou reelegit secretari general i es renovà el comitè central. Aquell any es produí la ruptura amb IC, després que 2 diputats del PCC negaren el suport al Parlament a una moció en contra de la violència d'ETA. En l'etapa en solitari, el PCC no aconseguí bons resultats electorals i es quedà sense representació parlamentària. A l'abril del 1993, en el seu 9è congrés, el PCC decidí tornar a integrar-se a IC. En aquest congrés fou reelegit secretari general Marià Pere, que repetí en el càrrec en el 10è congrés (maig del 1997), en què s'accentuaren les diferències amb el sector contrari a revitalitzar el PSUC.
El 1997, el secretari general, Marià Pere, anuncià la desvinculació d'aquest grup de la coalició Iniciativa per Catalunya-Els Verds. La marxa del PCC comportà per a la coalició la pèrdua de diversos regidors i d'un diputat al Parlament de Catalunya. El partit participà en la creació d'Esquerra Unida i Alternativa.

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
Formació política creada al maig del 1998. Sorgí a partir de diversos col·lectius escindits d'Iniciativa per Catalunya, com el PSUC-viu o el col·lectiu Roig-Verd-Violeta. També integrà el PCC i alguns grups alternatius, llibertaris i republicans. Malgrat ser una formació política autònoma, és el referent polític a Catalunya d'Izquierda Unida, que en promogué la constitució. En les eleccions municipals del 1999 aconseguí representació en alguns ajuntaments importants com el de Badalona o l'Hospitalet. No obtingué representació parlamentària ni en les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999 ni en les del Congrés dels Diputats del 2000.
Partits catalanistes. El catalanisme durant la transició democràtica
L'extensa tasca desenvolupada per l'Assemblea de Catalunya ocasionà, a la fi del franquisme, una àmplia difusió social de la ideologia i la simbologia bàsiques del catalanisme, com es constatà en les grans mobilitzacions populars en 1976-77; això obligà àdhuc les forces de la dreta espanyolista a assumir algun tipus d'autonomisme i permeté el restabliment de la Generalitat, primer provisional (1977) i després estatuària (1980). Del 1977 ençà, la pràctica totalitat dels grups polítics significatius al Principat reclamen per a si alguna forma de catalanisme, per bé que, sota aquesta denominació, hom hi observa projectes nacionals i socials molt divergents, que van de l'independentisme revolucionari al regionalisme conservador.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa, etc) i revistes ("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell, etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanellas, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicanocatalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas). Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des del 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista, donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament, en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982. Vers el 1977 rebé incorporacions de signe liberal (J.M.Pi-Sunyer, J.Hortalà, Jaume Carner) i nacionalista (una part del FNC). El 1980, amb 14 diputats al Parlament català, prestà suport al govern Pujol, mentre es distanciava dels socialistes. En les eleccions al Parlament català del 1984 —5 diputats— el seu electorat minvà. L'accés de Joan Hortalà a la secretaria general (1987) no millorà els resultats en les successives eleccions catalanas (1988) i generals (1989). Aquest any, Àngel Colom, amb el suport que li donà la incorporació d'un sector de la Crida a la Solidaritat i de l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, substituí Hortalà en el càrrec i inicià una línia més radical, amb l'independentisme com a eix vertebrador del programa del partit, abandonant el federalisme i amb la projecció a tots els Països Catalans. En les eleccions autonòmiques del 1992, Esquerra Republicana es convertí en la tercera força catalana, amb 11 escons, posició que perdé en les eleccions del 1995, tot i aconseguir dos escons més, i que recuperà el 1999. En les eleccions generals del 1993, el 1996 i el 2000 obtingué un escó al Congrés dels Diputats. La creixent contestació al lideratge de Colom des del 1995 provocà una crisi que desembocà l'any següent en una escissió encapçalada pel mateix Colom i en l'elecció de Josep Lluís Carod-Rovira i Jordi Carbonell com a secretari general i president del partit, respectivament. En l'àmbit europeu, Esquerra Republicana formà, amb Eusko Alkartasuna i el Bloque Nacionalista Galego, la coalició Europa dels Pobles, formació amb representació al Parlament Europeu el 1987 i el 1999.

El nou projecte polític, dirigit per Josep Lluís Carod-Rovira, es caracteritzà per la voluntat de generar un discurs nacionalista d'esquerra que, sense renunciar a l'independentisme, adquirís la credibilitat i força suficients per a assumir tasques de govern. El 22è Congrés Nacional, celebrat a Girona al juliol del 1998, reelegí Josep Lluís Carod-Rovira com a secretari general. Les eleccions municipals del juny del 1999 refermaren el partit com a tercera força en aquest àmbit, després d'aconseguir 672 regidories, 45 alcaldies, dues presidències comarcals i representació a les quatre diputacions provincials. En les eleccions al Parlament Europeu del 1999, participà amb la coalició nacionalista Independents per a l'Europa dels pobles, juntament amb el PNB i EA. Obtingué un diputat, l'advocat nord-català Miquel Mayol, amb l'escó compartit amb el candidat d'Eusko Alkartasuna. En el debat previ a les eleccions catalanes, ERC rebutjà les ofertes d'unió de les esquerres fetes per Pasqual Maragall i optà per mantenir un projecte d'esquerra nacional enmig de la bipolarització entre les candidatures de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. En les eleccions al Parlament del 17 d'octubre de 1999, ERC assolí 12 diputats i perdé un escó respecte de les anteriors eleccions. No obstant això, la posició de minoria del govern de CiU reforçà la situació d'ERC, que s'abstingué en l'elecció del president de la Generalitat. Al març del 2000, el partit obtingué els seus millors resultats en unes eleccions generals, amb l'obtenció d'un escó, que fou ocupat per Joan Puigcercós. Pel que fa al Senat, l'aliança amb PSC i IC sota el nom d'Entesa Catalana de Progrés permeté la presència d'ERC a la cambra alta. Al llarg del 2000, ERC debaté la possibilitat de col·laborar amb el govern de CiU. La proposta de Carod-Rovira en aquest sentit fou posteriorment rebutjada pel govern de Jordi Pujol. En el seu 23è Congrés Nacional, celebrat el maig del 2001, ERC aprofundí aquesta línia política i reafirmà el lideratge de Carod-Rovira.
Estat Català
Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren "Estat Català", "Diari de Barcelona" (juliol del 1936 ­ juliol del 1937), "Estat Català" (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector "ortodox", s'ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.
Front Nacional de Catalunya (FNC)
Organització política creada pel setembre del 1939, a l'exili parisenc, com un front català de resistència armada al franquisme. Aplegava nacionalistes radicals d'Estat Català, Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya encapçalats per Joan Cornudella, Manuel Cruells, Francesc Espriu, etc. Des del 1940 actuà a l'interior, i col·laborà amb els aliats a la Segona Guerra Mundial. El 1946 deixà la lluita armada i es transformà en partit polític, partidari d'una federació de Països Catalans d'un difús socialisme. De les escissions per l'esquerra sorgiren el PSAN (1968) i el Partit Popular de Catalunya (1973). Membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, el 1977 figurà en el Pacte Democràtic per Catalunya. El 1980, el nucli restant es vinculà temporalment a Nacionalistes d'Esquerra. Tingué com a òrgans de premsa "Ara" i "Per Catalunya".
Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN)
Organització política constituïda el 1969 partint de l'escissió, produïda l'any anterior, del sector més jove i esquerranista del Front Nacional de Catalunya. Influïda pels fets de Maig francesos, prengué com a àmbit d'actuació els Països Catalans —fou present al País Valencià d'ençà del 1974, i a les Illes des del 1976—. En foren dirigents destacats Joan J.Armet, Jaume Fuster i Josep Guia. Integrà l'independentisme en el marc teòric marxista i volgué mobilitzar les classes populars catalanes per a l'assoliment de l'Estat Socialista dels Països Catalans. Una escissió del 1974, a propòsit de la discussió sobre la lluita armada, formà el PSAN-Provisional, de caràcter més radical, que el 1979 donà lloc a Independentistes dels Països Catalans. El PSAN participà en l'Assemblea de Catalunya i altres instàncies unitàries. Amb presència d'intel·lectuals i implantat en algunes comarques, el 1976 es definí com a partit comunista i el 1977 i el 1980 tingué dues escissions retrobades posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra. Contrari a la constitució espanyola i a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, només participà en eleccions municipals, i des del 1984 promogué el Moviment de Defensa de la Terra als Països Catalans del sud, i Unitat Nacionalista a la Catalunya del Nord. El seu òrgan de premsa fou la revista "Lluita".
Assemblea de Catalunya
Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)
Partit polític d'àmbit català format el 1976. Sorgí al novembre del 1974 com una federació d'Unió Democràtica de Catalunya —que se'n desvinculà el 1976—, els seguidors de Jordi Pujol i Soley (Grup d'Acció al Servei de Catalunya), el Grup d'Independents de Miquel Roca i Junyent i el grup cristià Acció Obrera, els quals es fusionaren pel març del 1976 i convertiren CDC en un partit unificat, del qual J.Pujol esdevingué secretari general. Nacionalista, partidari d'un sistema federal a l'estat espanyol i a Europa, fou membre de l'Assemblea de Catalunya i impulsor del Consell de Forces Polítiques; adoptà inicialment un programa de centreesquerra d'inspiració socialdemòcrata, i formà part del Pacte Democràtic per Catalunya. El 1978 absorbí Esquerra Democràtica de Catalunya i, amb Unió Democràtica de Catalunya, formà la coalició Convergència i Unió, amb la qual ha concorregut a tots els comicis posteriors. Opció de centre reformista, catalanista i populista, arrelada a les comarques i en les classes mitjanes urbanes, la seva victòria en les eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 portà Jordi Pujol i Soley a la presidència de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el qual ha estat reelegit des d'aleshores. El 1986, CDC, i especialment Miquel Roca, impulsaren el Partido Reformista Democrático, d'àmbit estatal, que obtingué escàs suport fora de Catalunya en les eleccions d'aquest any. El 1989 Jordi Pujol fou nomenat president del partit en substitució de Ramon Trias i Fargas, que ho havia estat des del 1978, i Miquel Roca ocupà la secretaria general. El 1993 Esquerra Catalana, escissió d'ERC, s'integrà a CDC. Pel gener del 1996 Pere Esteve substituí Miquel Roca en la secretaria general. El 1998 el partit subscriví, amb altres partits nacionalistes (BNG, PNB i UDC), l'anomenada 'Declaració de Barcelona', que advocava per un ple reconeixement del caràcter plurinacional de l'estat espanyol i perqué se'n reformulés el concepte en un sentit menys unitarista. El 2001 Artur Mas substituí Pere Esteve en la secretaria general. Els principals òrgans de premsa del partit han estat "CDC Informacions" (1976-77) i, des del 1977, "Convergència Democràtica".

Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN)
Grup polític independentista i socialista sorgit al Principat de Catalunya pel gener del 1979. De primer es formà com una coalició electoral del Bloc Català de Treballadors i el PSAN, que se'n desvinculà aviat; més tard fou un moviment aglutinador de col·lectius procedents del nacionalisme radical i del marxisme leninisme, que tingué figures independents com Fèlix Cucurull o Lluís M.Xirinacs. D'estructura assembleària i contrari a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, el qual considerava completament insuficient, fou sempre minoritari i s'autodissolgué el 1982.
Independentistes dels Països Catalans
Partit polític sorgit de la fusió (1979) del PSAN-Provisional i de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, de la Catalunya del Nord (procedent d'una escissió, el 1977, de l'Esquerra Catalana dels Treballadors). Independentista i socialista revolucionari, es relacionà amb Herri Batasuna i amb els nacionalistes gallecs d'esquerra. Publicà la revista "Lluita" i impulsà, entre d'altres organitzacions, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, els Grups de Defensa de la Llengua i Dones Independentistes, etc. Objecte de persecució policíaca per la seva presumpta vinculació a Terra Lliure, el 1985 s'integrà al Moviment de Defensa de la Terra.

Nacionalistes d'Esquerra
Moviment polític sorgit el desembre del 1979 amb el propòsit d'unir, davant les eleccions per al Parlament de Catalunya, l'esquerra independentista del Principat. Sense aconseguir-ho del tot, aplegà un sector del Front Nacional de Catalunya, una part del PSAN, el Col·lectiu Comunista de Catalunya, independents i nuclis nacionalistes radicals, i obtingué 45 000 vots, però no assolí cap escó ni llavors ni a les eleccions generals del 1982. D'estructura assembleària, reivindicà el dret d'autodeterminació en un marc confederal, es definí com a socialista i nacional-popular i englobà agrupaments ecologistes, feministes, gais, de joves, etc. En foren figures representatives Jordi Carbonell, Josep M.Espinàs, Magda Oranich, Avel·lí Artís i Gener i Armand de Fluvià. El 1984, amb un nucli "renovador" exclòs d'ERC (Jaume Nualart) i un grup d'independents (Felip Solé i Sabarís, Josep Dalmau, etc), formà la coalició Entesa de l'Esquerra Catalana, que després de recollir 36 000 vots a les eleccions autonòmiques d'aquell any, es configurà com un partit únic de tipus convencional, sota el nom d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra. El sector més assembleari de NE, però, rebutjà aquest procés i, encapçalat per Joan Oms i Armand de Fluvià, se'n separà per a constituir (1985) el Moviment d'Esquerra Nacionalista.

Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC)
Organització política juvenil creada per l'abril del 1980 a Platja d'Aro, a partir bàsicament de les Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya, existents des del 1976. Reivindica el dret d'autodeterminació i la idea dels Països Catalans, es defineix pacifista i ecologista, treballa per desenvolupar la consciència nacional dels joves i se situa a l'esquerra de CDC, a la qual dóna un suport crític. N'han estat secretaris generals Ramon Camp —fins el 1982—, Joan Oliveras (1982-84), Enric Ticó (1984-86) i Lluís Recoder, i publica des del 1982 la revista "Seguem".

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Organització política creada el 1984. Propugnava la reunificació dels Països Catalans, la independència i el socialisme. De caràcter assembleari, el 1987 s'hi produí una escissió.

Partit per la Independència (PI)
Partit polític format al maig del 1997, fruit d'una escissió d'ERC. El partit fou liderat per Àngel Colom, president de la formació, i Pilar Rahola, vicepresidenta. El fracàs electoral en les eleccions municipals i europees del 1999 comportà la seva posterior dissolució. Al gener del 2000 un nucli de la formació, liderat per Àngel Colom, creà la Fundació Espai Catalunya i un mes després un centenar d'exmilitants del PI, encapçalats per Colom, s'incorporaren a CDC.
Coalicions entre partits de Catalunya. Entesa dels Catalans
Àmplia coalició d'esquerra, amb pretensions unitàries a la Catalunya administrativa, establerta el 1977, per a les eleccions a senadors de les corts de l'estat espanyol. En formaren part Estat Català, ERC, PSC, el PSUC i independents, i presentà a les quatre circumscripcions dotze figures de reconegut prestigi intel·lectual o cívic (J.Benet, F.Candel, F.Solé Sabarís, J.Sobrequés, P.Portabella, J.A.Baixeras, etc), que assoliren totes el triomf i constituïren grup parlamentari propi. El 1979, els intents de mantenir l'aliança es frustraren i, mentre el PSUC i el PTE impulsaven una candidatura "Per l'Entesa" que només obtingué un escó (Benet), el PSC i ERC crearen una "Nova Entesa" que resultà vencedora amb 10 senadors electes.
Pacte Democràtic per Catalunya
Coalició electoral per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, establerta entre Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament, i Front Nacional de Catalunya, a més d'alguns independents. Es presentà com a gran opció de centreesquerra nacionalista al Principat de Catalunya, on fou, amb 11 diputats, la segona força política. Per al senat sostingué, amb Centre Català i UDC, la coalició Democràcia i Catalunya, que obtingué dos escons.
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya
Coalició electoral establerta al Principat, per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, entre els partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya. Obtingué dos diputats.
Convergència i Unió (CiU)
Coalició estable pactada el 1978 entre els partits Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya com a alternativa de centre nacionalista al Principat. Obtingué 8 diputats i 1 senador en les eleccions legislatives de l'estat espanyol del 1979. El 1980, amb 43 diputats, esdevingué la primera força al Parlament de Catalunya, i Jordi Pujol i Soley ocupà la presidència de la Generalitat de Catalunya. El 1982 assolí 12 diputats a corts i, en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya, 5 senadors. El 1984, en les eleccions al Parlament català aconseguí, amb 73 diputats, la majoria absoluta, que mantingué en les eleccions del 1988 (69 diputats) i del 1992 (70), però que perdé en les del 1995 (60) i 1999 (56) tot i continuar com a primera força. En les eleccions del 1986 assolí 18 diputats a corts i 8 senadors, en les del 1989, 18 diputats i 10 senadors, i en les del 1993, 17 diputats i 10 senadors. La pèrdua de la majoria absoluta per part del PSOE en aquesta consulta obligà els socialistes a establir un pacte de governabilitat amb CiU, situació que es repetí en les eleccions generals anticipades del març del 1996 amb la victòria per majoria relativa del Partido Popular. CiU, que havia obtingut 16 diputats i 8 senadors, donà el seu suport extern al PP després de pactar un programa de govern. En les eleccions del 2000 oconseguí 15 escons. L'obtenció de majoria absoluta per part del PP i, al Parlament català, la dependendència de CiU d'aquest partit per a poder governar modificaren substancialment la relació entre ambdues formacions. Pel desembre del 1994 Miquel Roca abandonà el càrrec de portaveu de la coalició al Congrés dels Diputats, en el qual fou substituït pel convergent Joaquim Molins i, el 2000, per Xavier Trias. Al Parlament Europeu, CiU ha obtingut, successivament, una representació de 3 (1987), 2 (1989), 3 (1994) i 3 (1999) diputats.
Centristes de Catalunya-UCD (CC-UCD)
Organització política del Principat de Catalunya. Es constituí el 1978 com a coalició electoral estable entre la UCD catalana, la Unió del Centre de Catalunya (UCC) i el grup d'A.Cañellas i Balcells, Unió Democràtica Centre Ampli, i obtingué 12 diputats i 4 senadors en les eleccions legislatives espanyoles del 1979. Pel desembre del mateix any es transformà, a Girona, en partit unificat i autònom dins la UCD estatal, tot i que una bona part d'UCC no s'hi incorporà. El 1980 assolí 18 escons al Parlament de Catalunya, on féu costat al govern de Jordi Pujol. Amb Anton Cañellas —president— i Julià Valón —secretari general—, en foren dirigents destacats Eduard Punset, Manuel de Sàrraga, Marcel·lí Moreta i Vicenç Capdevila. Després de la crisi de la Unión de Centro Democrático, sofrí escissions en benefici del Centro Democrático y Social, d'Alianza Popular i de Convergència Democràtica de Catalunya i, després de les eleccions generals del 1982, que restà sense representació parlamentària, desaparegué a remolc de la dissolució d'UCD (1983).
Iniciativa per Catalunya (IC)
Federació de partits fundada al febrer del 1987 pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de Catalunya, que el 1988 abandonà la formació. Aglutina diverses tendències a l'esquerra del PSC. Rafael Ribó en fou president en 1987-93, succeït per Joan Saura fins el 1996, que Ribó tornà a ocupar el càrrec. En les eleccions del 1988, el 1992, el 1995 i el 1999 al Parlament de Catalunya obtingué 9, 7, 11 i 5 escons, respectivament. Fora de Catalunya, es presentà a les eleccions conjuntament amb Izquierda Unida fins el 1996, formació dins de la qual obtingué 3 (1989 i 1993) i 2 diputats (1996) en les consultes a les Corts Espanyoles. Al Parlament Europeu mantingué un diputat el 1987, el 1989 i el 1994. El 1997, les creixents divergències amb la direcció d'Izquierda Unida motivaren el trencament de l'aliança entre ambdues formacions; un sector fidel a les directrius d'Izquierda Unida s'escindí d'IC amb el nom d'Esquerra Unida i Alternativa.
A les tensions amb Izquierda Unida se sumaren les tensions entre la direcció i el sector crític. El congrés del PSUC del 1998 produí l'escissió dels sectors que crearen Esquerra Unida i Alternativa, vinculada a Izquierda Unida. L'escissió tingué efectes electorals per a IC-Verds, tot i que en les eleccions municipals del 1999 mantingué la seva representació municipal. Pel que fa a les eleccions europees, IC liderà la coalició Els Verds-L'esquerra dels pobles, que per pocs vots no aconseguí representació. IC es decantà per la unió de les esquerres en les eleccions al Parlament de Catalunya, i es presentà en coalició amb el PSC-PSOE-Ciutadans pel Canvi a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Aconseguí 2 diputats en les llistes conjuntes amb el PSC-PSOE-CpC (que després s'incorporaren al grup parlamentari d'IC) i 3 a Barcelona. Els resultats acusaren l'efecte de les escissions, ja que perdé 6 escons amb relació a les eleccions anteriors. En les eleccions generals del 2000 obtingué un diputat per Barcelona, càrrec que fou ocupat per Joan Saura. Els dies 25 i 26 de novembre de 2000 es realitzà la sisena assemblea, en la qual Rafael Ribó abandonà la presidència de la formació, que passà a Joan Saura. D'altra banda, en l'àmbit estatal es decantà per edificar un espai polític ecosocialista i contribuí decisivament a la constitució, al maig del 2001, de la federació Los Verdes-Izquierda Verde, en la qual s'integrà.
El sindicalisme a Catalunya. El sindicalisme després del franquisme
Amb el restabliment de la llibertat sindical a l'estat espanyol (1977), es produí la resurrecció dels sindicats històrics (UGT, CNT, etc) i l'eclosió dels formats subterràniament sota el franquisme, a l'escalf dels partits polítics de l'esquerra marxista (Comissions Obreres, Sindicato Unitario, Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, etc). Tanmateix, després d'una breu fase d'eufòria, i en part a causa de la dura crisi econòmica, des de 1979-80 hom registrà una caiguda dels nivells d'afiliació sindical, la pèrdua de capacitat de mobilització, la desaparició del SU i la CSUT, la concentració de la representativitat sindical en UGT i CCOO i la reducció a una presència marginal de CNT i USO. Cal remarcar, com a passes importants en el camí cap a un sindicalisme nacional català, la constitució successiva del Sindicat de Quadres de Catalunya (1978), de la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya (1980) i de la Confederació Sindical de Catalunya (1987), que agrupa els dos anteriors, a més de l'existència dels petits sindicats independentistes Col·lectius de Treballadors i Col·lectius d'Obrers en Lluita.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Organitzacions sindicals. Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament. El primer consell estatal fou presidit per A.García Quejido. Formada inicialment per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya, però sí a Madrid (hi acollia la meitat dels seus afiliats), al País Basc (on destacà el seu dirigent F.Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble. Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català J.Comaposada, el 1899 el consell estatal es traslladà a Madrid, on P.Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu creixement fou lent, però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000 el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el 1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major part per obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà A.Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué actituds clarament revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917. En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on destacaren els seus dirigents M.Llaneza i R.González Peña; a partir del 1920 inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per F.Largo Caballero i J.Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central sindical en la legalitat per a intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i Aragó. Es negà, en contra del parer de J.Besteiro, a participar en l'Assemblea Nacional creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la República. Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el 1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933). En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per R.González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà a l'exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l'interior del país, subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista. Fou membre de la Federació Sindical Mundial i, més tard, de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures, a través de la qual denuncià davant de la OIT la violació dels drets sindicals per part del govern franquista. El 1961 formà l'Aliança Sindical amb la CNT i, al País Basc, amb la Solidaritat de Treballadors Bascs. Es negà a participar en el moviment de les Comissions Obreres i demanà el boicot a les eleccions sindicals organitzades per la CNS. Mort el dictador, fou legalitzada (1977) i aconseguí un ressorgiment espectacular: al final del mateix any superava la xifra d'1 300 000 afiliat0, notablement implantada als Països Catalans, Andalusia, País Basc i Madrid. La seva estratègia es basà en l'establiment d'acords marc amb la gran patronal (CEDE) i amb el govern, sobretot des de l'accés dels socialistes al poder (1982). La seva vinculació al PSOE es veié greument afectada arran de la dimissió de N.Redondo i altres càrrecs sindicals de llur escó parlamentari (1977) i, sobretot, arran de la convocatòria de diverses vagues generals, juntament amb Comissions Obreres, com a protesta per la política econòmica del govern socialista (1988, 1992 i 1994). En 1976-94 en fou el secretari general Nicolás Redondo i, a partir d'aquest darrer any, Cándido Méndez, el qual inicià un apropament a la patronal i al govern. La relació amb el govern es deteriorà a partir del 1999, any en què el PP assolí la majoria absoluta; el 2002 impulsà una convocatòria de vaga general juntament amb Comissions Obreres en rebuig a la política social del PP. És el segon sindicat espanyol quant a nombre de militants i el primer des del 1982, quant a delegats sindicals.
Als Països Catalans la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les zones d'implantació. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, J.Pàmies, J.Caparó i R.Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906 s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera. La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30; d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada pels secretaris generals L.Bisbal (1923-25) i J.Bauzà (1925-31). Entre les societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera. Al cinquè congrés de la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se. A partir del 1976 es reconstruí ràpidament —el 1977 superava els 100 000 afiliats, només al Principat— amb una orientació moderada i negociadora. A Catalunya sosté relacions amb el Partit dels Socialistes de Catalunya, té com a president J.Codina i n'han estat secretaris generals L.Fuertes, J.Valentín Antón, J.Domínguez i, des del 1990, J.M.Álvarez; publica els butlletins "Unió" (1977-82) i, darrerament, "Las Noticias". Al País Valencià ha editat "Unió i lluita obrera".
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels quals corresponien a Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar a la vaga general, que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb els miners en vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València; els fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar il·legal la CNT. Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la mort de Canalejas el 1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en demoraren la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el "comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable organització espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud favorable que Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes inicials entre destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT celebrà una "conferència nacional" a València, primera reunió regular amb representacions d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña, Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment impulsada pel congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles (congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca, a Barcelona, que fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels empresonats. Els principals dirigents cenetistes, encapçalats per Seguí, intentaren d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128 delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal, els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants. D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato (1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenetistes i n'envià 26 al castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc, 1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous quadres probolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921) envià com a delegats al primer congrés de la ISR els procomunistes Maurín, Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional "anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El 1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas) i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de diferents bandes i tendències, molts militants cenetistes s'unissin a les conspiracions contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora, començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per Peiró). El 1930 continuà la presència cenetista en les conspiracions; alguns dirigents acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els "anarcobolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenetistes afavoriren de fet el vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions; el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari. La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits aleshores, dugué els dirigents cenetistes i faistes a acceptar la col·laboració política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny). Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez, secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i, alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà, per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT (octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
A l'interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939 —deu comitès nacionals desarticulats fins el 1945—, la Confederació mantingué una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60 000 militants a Catalunya el 1951) com en l'acció armada antifranquista,), i fou la primera força d'oposició a la dictadura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta. Després, mentre a l'exili se succeïen les discòrdies i els intents de reunificació (1961, congrés de Llemotges), l'afeblida CNT de l'interior establia pactes amb altres grups (1962, Alianza Sindical Obrera amb UGT i SOC) i alguns dels seus elements temptejaven l'entesa amb la CNS verticalista (1965). A partir del 1970 sorgiren nuclis llibertaris joves i autònoms que, juntament amb els cenetistes "històrics", feren possible, des del 1975, la reconstrucció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, "CNT" a Madrid, "El Llibertari" a Girona, "Catalunya" a Barcelona, "La Colmena Obrera" a Badalona, etc) abans o després de la legalització (maig del 1977). La diversitat de corrents interns, però, i la precarietat de la reorganització provocaren una nova crisi: en el V Congrés (desembre del 1979) s'imposà el sector intransigent, vinculat a l'exili de Tolosa (F. Montseny) i a les posicions històriques de la FAI, mentre que el sector renovador, representat per Enric Marco, amb un ampli suport al País Valencià, Catalunya, Cantàbria, Canàries, etc, impugnava el Congrés i, sense renunciar a les sigles CNT, establia la seva pròpia estructura orgànica.
Unió Sindical Obrera (USO)
Sindicat obrer, fundat clandestinament a Astúries el 1960 amb motiu de la conflictivitat laboral a les mines asturianes. Malgrat la incorporació de sectors de militància cristiana (JOC, GOAC), l'USO ha estat sempre un sindicat aconfessional. Inicialment col·laborà amb Comissions Obreres, que abandonà (pels volts del 1968), en consolidar-s'hi l'hegemonia del partit comunista. El 1969 s'hi integrà la Federació Catalana de la UGT. El 1974 fou reconeguda per l'OIT. De vocació independent, impulsà un socialisme autogestionari que intentà desmarcar-se del PSOE i de la UGT. Alguns militants de l'USO intervingueren en el procés de creació del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i de la Federació de Partits Socialistes. El 1977 assolí la legalitat i celebrà, a Madrid, el seu primer congrés confederal. El 1977 una escissió dirigida per l'antic secretari general José María Zufiaur, s'integrà a la UGT. Dirigida per Manuel Zaguirre, l'USO no ha assolit mai el 10% que la llei demana a les centrals sindicals d'àmbit estatal.
Comissions Obreres (CCOO)
Sindicat de l'estat espanyol. Sorgida de les organitzacions obreres amb caràcter espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en 1962-63 (bé que la primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón), conegué una ràpida difusió al si de la classe obrera a Biscaia, Madrid, Catalunya (1964) i altres zones industrials, i protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l'impuls conjunt de comunistes, socialistes, catòlics, sindicalistes, etc. A partir del 1966, el moviment penetrà, a través de les eleccions sindicals, en les estructures oficials de la CNS verticalista, però fou declarat il·legal (1967) i sofrí, ultra una severa repressió, diverses crisis internes que hi afavoriren el predomini del PCE. Mort Franco, en 1976-77 diversos sectors minoritaris se'n separaren, cosa que donà lloc al Sindicat Unitari i a la CSUT, i CCOO esdevingué un sindicat de tipus més clàssic —Confederació Sindical de Comissions Obreres— d'estructura federal, vinculat al PCE-PSUC. N'han estat dirigents històrics Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, el qual fou secretari general de l'organització entre el 1976 i el 1987, any que fou substituït per Antonio Gutiérrez. El sindicat s'oposà frontalment a la política econòmica i laboral del govern socialista fins als primers anys noranta, estratègia a la qual s'uní, des del 1988, la UGT malgrat la pugna que mantenia amb aquesta organització sindical per l'hegemonia en el moviment obrer. Ambdues organitzacions protagonitzaren mobilitzacions massives, especialment la vaga general del 14 de desembre de 1988. Posteriorment, CCOO encapçalà els moviments contra la política de reconversió industrial duta a terme a Astúries i el País Basc. Als primers anys noranta la direcció inicià un viratge en la seva estratègia i adoptà postures més conciliadores amb la patronal, motiu pel qual es produïren una sèrie d'enfrontaments interns que culminaren en la destitució de M.Camacho de la presidència del sindicat el 1996. En el 7è Congrés Confederal, celebrat el 1999, Antonio Gutiérrez deixà la secretaria general de la confederació, que passà a ser ocupada per José María Fidalgo Velilla. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1966, tingué com a secretari general des del 1973 a Josep Lluís López Bulla, al qual succeí Joan Coscubiela el 1996. Publica "Lluita Obrera" i, a les Balears, "Unidad".
Sindicat de Quadres de Catalunya
Central sindical fundada a Barcelona a la fi de l'any 1978 com a coordinació de seccions sindicals de tots els sectors d'activitat i amb estructura bàsicament territorial. Defensa la natura nacional del Principat de Catalunya, el seu camp d'actuació, i es defineix com a sindicat reformista i reivindicatiu que postula una major participació de dret dels treballadors en l'empresa i l'Administració, en lloc de la seva col·laboració de fet, tot tendint a la cogestió. Creat originàriament com a organització sindical de quadres (assalariats amb responsabilitat de gestió o de personal), ha anat esdevenint, en la seva línia de dotar Catalunya d'un sindicalisme autòcton eficaç, un sindicat de tots els treballadors. Té un paper important en la coordinació internacional dels sindicats nacionals. El 1987 es fusionà amb la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya, sota el nom de Confederació Sindical de Catalunya (CSC).
Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya (CSTC)
Agrupament sindical nacionalista constituït el 1980. Aplega Solidaritat d'Obrers de Catalunya, Col·lectius de Treballadors, CADCI, Sindicat d'Unitat Sanitària i diversos sindicats locals, especialment de les comarques gironines. El seu òrgan de premsa era "Solidaritat". El 1987 es fusionà amb el Sindicat de Quadres de Catalunya i el Sindicat de Treballadors de la Caixa de Pensions sota el nom de Confederació Sindical de Catalunya.
Organitzacions revolucionàries. Terra Lliure
Organització revolucionària catalana clandestina, creada el 1979 per la fusió de sectors d'Independentistes dels Països Catalans amb els grups armats de l'Exèrcit Popular Català (creat el 1970) i de les Forces Armades Catalanes (1977). Inicià l'activitat armada el 1980, però després de diverses dissensions internes i fracassos s'extingí el 1985. El mateix any es refundà i passà a tenir una relació més estreta amb el Moviment de Defensa de la Terra i amb el Partit Socialista d'Alliberament Nacional. El 1988 incrementà les seves activitats, amb atemptats contra organismes oficials i diverses empreses, fins que el 1991 un sector majoritari renuncià a la lluita armada i s'integrà dins Esquerra Republicana de Catalunya.
Pere Bascompte, que havia estat el màxim dirigent de l'organització, entrà a militar dins d'ERC, tot i que el 1992 en presentà la baixa. Al setembre del 1995 es dissolgué la III Assemblea de Terra Lliure, formada per sectors de l'independentisme català que no havien acceptat la dissolució del 1991.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
La Monarquia. Joan Carles I d'Espanya (1938)
Rei d'Espanya. Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies, quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es convertí en príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera; el 1993, a la mort del seu pare, n'heretà el títol de comte de Barcelona. Després de viure a Itàlia i Suïssa, el 1948 arribà a Espanya, on féu estudis humanístics i militars. El 1962 es casà amb la princesa Sofia de Grècia, filla del rei Pau I, i el 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d'Espanya i el designà successor seu en qualitat de rei. Assumí interinament les funcions de cap de l'estat pel juliol-setembre del 1974 i l'octubre-novembre del 1975, per malalties del dictador, i, a la mort d'aquest, fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975. D'ençà del 1976 (substitució de C.Arias per A.Suárez en la presidència del govern), afavorí la democratització del règim i contingué el malestar de l'exèrcit davant la reforma política i el terrorisme, i també millorà la imatge exterior de l'estat espanyol. Del seu matrimoni amb la reina Sofia nasqueren les infantes Helena (1963) i Cristina (1965) i el príncep d'Astúries, Felip (1968).
Sofia de Grècia (1938)
Reina d'Espanya. Filla gran del rei Pau I de Grècia i de Frederica de Hannover. Amb motiu de la invasió del seu país pels alemanys (1941) la família reial s'exilià a Creta, a Egipte i a l'Àfrica del Sud fins el 1947. Publicà un opuscle sobre les seves investigacions arqueològiques a l'Àtica. El 1962 es casà a Atenes amb el qui ha estat després rei Joan Carles I d'Espanya, de qui ha tingut tres fills. És una entusiasta patrocinadora de la música i el ballet.

Felip de Borbó i de Grècia (1968)
Príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer. Fill de Joan Carles I i de Sofia de Grècia, és l'hereu al tron d'Espanya.
Presidents del Govern central. Arias Navarro, Carlos (1908-1989)
Polític castellà. Havent actuat com a fiscal en la repressió nacionalista durant la guerra civil, i des del 1944 com a governador de diverses províncies, fou director general de seguretat (1957-65) i alcalde de Madrid (1965-73). Ministre de la governació (1973) amb l'almirall Carrero Blanco, després de la mort d'aquest el substituí en la presidència del govern (gener 1974), des d'on volgué promoure una tímida obertura política que no modifiqués les estructures del règim franquista. El rei Joan Carles I el ratificà en el càrrec el 1975, però, incapaç de vèncer la resistència dels sectors immobilistes i de satisfer les demandes mínimes de l'oposició democràtica, fou destituït el juliol del 1976 i rebé el marquesat d'Arias Navarro.
Suárez González, Adolfo (1932)

Polític castellà. Llicenciat en dret a Madrid, prestà serveis a la Delegación Nacional de Provincias (1958-64). Fou cap del Gabinete Técnico de la Vicesecretaría General del Movimiento i director del Gabinete Jurídico de la Delegación Nacional de Juventudes. Posteriorment esdevingué secretari general de Televisión Española i, més tard, director de la Primera Cadena de Televisión. Nomenat governador civil de Segòvia (1968), després fou director general de Radiodifusión y Televisión (1969-73). Pel març del 1975 ocupà la vicesecretaria general del Movimiento i, pel desembre següent, la secretaria general. Designat president del govern (juliol del 1976), impulsà la transformació del règim franquista en una democràcia de tipus occidental. Amb aquesta finalitat promogué la celebració d'un referèndum (15 de desembre de 1976), que li permeté de convocar eleccions generals, que tingueren lloc el 15 de juny de 1977. Guanyades per la coalició electoral Unión de Centro Democrático, que presidia, fou confirmat en el càrrec pel rei i formà un nou govern (juliol del 1977), en el qual introduí successius canvis parcials (febrer del 1978, abril del 1979, maig i setembre del 1980). Orientà amb criteri pragmàtic la configuració del nou sistema polític, tasca per a la qual obtingué el suport de l'oposició (pactes de la Moncloa, octubre del 1977), pactà amb J.Tarradellas el restabliment de la Generalitat de Catalunya i cultivà la seva popularitat com a líder carismàtic d'Unión de Centro Democrático. Fortament desgastat per l'exercici del poder i afeblit per les discòrdies al si del partit, pel gener del 1981 dimití la presidència del govern i la d'UCD, de la qual es separà i a l'agost del 1982 fundà un nou partit, Centro Democrático y Social (CDS). Diputat per Madrid (1977, 1979, 1982, 1986 i 1988), el 1989 fou nomenat president de la Internacional Liberal. El 1991, després dels mals resultats del CDS a les eleccions, dimití els seus càrrecs polítics. Duc de Suárez des del 1981, el 1994 la Generalitat li concedí el premi Blanquerna en agraïment a la seva tasca pel reconeixement i la projecció de Catalunya. El 1991 decidí de renunciar tots els seus càrrecs polítics. El 1994 la Generalitat de Catalunya li concedí el premi Blanquerna en reconeixement a la seva contribució al desenvolupament i la projecció de Catalunya, guardó que recollí al gener del 1995. Al novembre del 1996 li fou lliurat el Premio Príncipe de Asturias de la Concordia pel paper exercit durant la transició política espanyola.
Calvo Sotelo y Bustelo, Leopoldo (1926)
Polític castellà, nebot de José Calvo Sotelo. Enginyer de camins, participà en els plans de desenvolupament franquistes. Fou membre de l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas i procurador en corts (1971-75). Mort el general Franco, esdevingué ministre de comerç (1975-76) i d'obres públiques (1976-77), organitzà la Unión de Centro Democrático i ocupà encara la cartera de relacions amb la CEE (1978-80) i la vicepresidència per a afers econòmics (1980-81) abans de substituir A. Suárez com a president del govern (febrer del 1981 ­ desembre del 1982). La seva gestió tendí a la dretanització del sistema i es veié pertorbada per les discòrdies internes d'UCD, de la qual també exercí la presidència (1981-82). Fou diputat per Madrid en 1977-79, 1979-82 i 1982-86.
González Márquez, Felipe (1942)
Polític andalús. S'afilià el 1962 a les Juventudes Socialistas i, més tard (1964), al Partido Socialista Obrero Español en la clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 s'integrà a la comissió executiva del PSOE, del qual esdevingué primer secretari, sota el pseudònim d'Isidoro (1974). Mort Franco (1975), participà en les negociacions de la reforma democràtica i reeixí a donar del seu partit una imatge moderada que el convertí en la segona força política estatal i a ell en el líder de l'oposició. Malgrat que en el XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata l'apartaren uns mesos de la direcció del PSOE, hi retornà amb més força com a secretari general i cap indiscutit del socialisme espanyol (1979). Diputat al Congrés per Madrid des del 1977, a partir del 1982 presidí els governs del PSOE, partit que aquest any, el 1986 i el 1989 guanyà les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i occidentalista, el 1985 aconseguí l'ingrés espanyol a la CEE, i el 1987 es confirmava per referèndum la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la contestació social a la política econòmica liberal del seu govern anà augmentant i culminà el 1989 en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del PSOE, les divergències a l'interior d'aquest, la recessió iniciada el 1992 i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993, que aquest cop guanyà per majoria relativa. González governà amb el suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li fou retirat el 1995. Amb la derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març de 1996, abandonà la presidència del govern. Les acusacions per corrupció d'alguns membres del seu partit, la crisi econòmica iniciada el 1992, les divergències a l'interior del partit i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993. Guanyà les eleccions, però perdé la majoria absoluta, i governà en minoria amb suport parlamentari de la coalició Convergència i Unió. La legislatura 1992-95 estigué marcada pels continus escàndols polítics i financers relacionats amb l'administració socialista, que, atiats per diferents mitjans de comunicació, deterioraren la imatge pública de Felipe González. Especialment greus foren la fugida i posterior captura i judici de l'antic director de la Guardia Civil, Luis Roldán, i les imputacions contra diversos exministres i altres alts càrrecs socialistes d'ésser responsables de l'activitat terrorista dels GAL. Perdé les legislatives del 3 de març de 1996 i passà a exercir de líder de l'oposició. En el 34è Congrés del PSOE, celebrat al juny del 1997, decidí no presentar-se a la reelecció a la secretaria general i fou substituït en el càrrec per Joaquín Almunia. Des del 1997, que deixà la secretaria general del PSOE, es retirà de la primera línia política, tot i mantenir-se com a referent del partit. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés.
Aznar López, José María (1953)
Polític castellà. Llicenciat en dret, fou cap del Servei de Coordinació del ministeri d'economia. Fou diputat d'Alianza Popular per Àvila (1984-87) i per Madrid (1989), president d'AP per Castella i Lleó (1986) i d'aquesta comunitat autònoma (1989-90), i vicepresident (1989-90) i, des del 1990, president del Partido Popular. En guanyar aquest partit les eleccions generals el 1996, esdevingué cap de govern. La falta de majoria absoluta l'obligà a pactar el suport dels nacionalistes catalans (CiU) i bascs (PNB) i els regionalistes de Coalición Canaria. En aquesta legislatura prioritzà l'acompliment dels criteris per a l'accés a la moneda única europea (assolits el 1998). En les eleccions generals del març del 2000 revalidà el seu mandat, aquest cop amb majoria absoluta. A l'inici de la nova legislatura, la seva gestió es caracteritzà per la confrontació directa amb el nacionalisme basc com a part de l'estratègia governamental contra el terrorisme d'ETA, el reforçament de l'espanyolisme i la intensificació de les privatitzacions dels antics monopolis estatals.
En les eleccions generals del 12 de març de 2000 aconseguí la majoria absoluta al Congrés i tornà a ésser investit president del govern espanyol. En la nova etapa com a president, sense necessitat de suports parlamentaris d'altres grups polítics, inicià un període de forta confrontació amb el Partit Nacionalista Basc. És vicepresident del Partit Popular Europeu i de la Unió Democràtica Internacional.
Ministres catalans del Govern central. Borrell i Fontelles, Josep (1947)
Polític. Llicenciat en enginyeria aeronàutica i doctorat en economia per la universitat Complutense de Madrid, s'afilià al PSOE el 1975 i fou responsable d'hisenda de la Diputació de Madrid (1979). Diputat socialista per Barcelona i membre de l'executiva del PSC des del 1986, secretari d'estat d'hisenda (1984-91), fou ministre d'obres públiques i transports (1991-93 i 1993-96). El 1997 entrà a l'executiva i al Comitè Federal del PSOE. En 1998-99 fou candidat socialista a la presidència del govern central. Des del 1996 és diputat al Congrés dels Diputats. El 1998 guanyà les eleccions primàries del PSOE davant Joaquín Almunia i fou proclamat candidat a la presidència del govern espanyol, però hi renuncià el 1999. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés per Barcelona.
Lavilla Alsina, Landelino (1934)
Polític i jurista. Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid i lletrat del Consell d'Estat, mantingué sòlides vinculacions amb la dreta ideològica i financera —director general adjunt de Banesto, president de l'Editorial Católica— abans d'ocupar càrrecs governamentals. Membre del Grupo Tácito (1973), amb el qual s'integrà a UCD, fou ministre de justícia (1976-79), senador per designació reial (1977-79), diputat per Jaén (1979-82) i president del Congrés (1979-82); a més, encapçalà el sector democratacristià d'UCD. La crisi d'aquest partit el portà (juliol del 1982) a assumir-ne la presidència, però no pogué evitar-ne la dissolució (1983). En les eleccions generals del 1982 fou elegit diputat per Madrid, i l'any següent renuncià a l'escó per a ocupar el càrrec de conseller permanent del Consell d'Estat, de la secció primera del qual el 1995 fou nomenat president.
Lluch i Martín, Ernest (1937-2000)
Economista i polític. Llicenciat (1961) i doctor (1970) en ciències econòmiques, a Barcelona. Professor de les universitats de Barcelona, Madrid i València, des del 1986 és catedràtic d'història de les doctrines econòmiques a la Universitat de Barcelona. Promotor i impulsor de "Recerques", recull d'estudis històrics i econòmics. Col·laborà en un bon nombre de publicacions del Servei d'Estudis de Banca Catalana, sol o en col·laboració —Els preus del sòl (1972 i 1981), La regió fruitera de Lleida, L'economia del Baix Ebre, L'economia de la regió de Tarragona, Les conseqüències comarcals del turisme a la Costa Brava—. La seva estada a València motivà treballs com La via valenciana (1976) i Models d'industrialització i ideologies al País Valencià (1974). En el camp de la història del pensament econòmic féu estudis sobre els economistes clàssics: El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840) (1973) i Agronomía y fisiocracia en España (1750-1820) (1985). De caràcter més històric és La Catalunya vençuda del s XVIII: foscors i clarors de la Il·lustració (1996). Del 1977 al 1989 es dedicà sobretot a la política en els rengles socialistes. Membre del PSC-Congrés, en aquest període fou diputat al Congrés, portaveu parlamentari del Partit dels Socialistes de Catalunya (1980-82) i ministre de sanitat i consum (1982-86) en el primer govern socialista, presidit per Felipe González. Posteriorment retornà a la docència en ésser nomenat rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo el 1989. Morí assassinat en un atemptat d'ETA. Publicà L'alternativa catalana (1700-1714-1740) (2000), on s'analitza el pensament polític dels austriacistes Ramon de Vilana-Perles i Juan Amor de Soria. Fou assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000. Rebé a títol pòstum el premi Godó de periodisme.
Majó i Cruzate, Joan (1939)
Polític. Enginyer industrial i empresari del sector informàtic, milità en grups cristians progressistes abans d'incorporar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fundador i president de l'empresa Telesincro, SA —pionera en el sector informàtic a l'estat espanyol—, degà del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya i president d'Olivetti España, entre altres càrrecs. Alcalde de Mataró (1979-82), fou nomenat director general d'electrònica i informàtica del ministeri d'indústria, i ministre d'indústria i energia (1985-86). Des del 1989 és Conseller Responsable de la Comissió Europea de l'Àrea de Telecomunicacions i Informàtica, i participà en l'elaboració dels informes Delors (1989) i Bangemann (1994). Membre del Comitè Olímpic de Barcelona, és president del Consell Empresarial del l'Institut Català de Tecnologia (ICT). És autor de Xips, cables i poder (1997) i de nombrosos articles sobre la societat de la informació.
Mayor i Zaragoza, Frederic (1934)
Bioquímic i polític. Doctor en farmàcia per la universitat de Madrid (1958), fou catedràtic de bioquímica (1963-73) i rector (1968-72) de la universitat de Granada. Sotssecretari d'educació i ciència (1974-75) i director del centre de biologia molecular del CSIC, que presidí en 1983-87. Diputat d'UCD per Granada (1977), en 1978-81 fou director general adjunt de la UNESCO i en 1981-82 ocupà la cartera ministerial d'educació i ciència. Membre del CDS, en fou diputat al Parlament Europeu en 1987-89. Aquest mateix any fou elegit director general de la UNESCO, càrrec pel qual sortí reelegit el 1993, i que deixà el 1999, en finalitzar el mandat. És autor d'un gran nombre d'articles sobre educació, pau, desenvolupament i prospectiva, i també dels llibres Mañana siempre es tarde (1987), La nueva página (1994), La memoria del futuro (1995), Los nudos gordianos (1999), Un monde nouveau (2000, en col·laboració amb S.Pawlowski i J.Bindé), entre d'altres. Ha rebut el premi Blanquerna (1996), el premi per la Pau de l'Associació per les Nacions Unides d'Espanya (1998) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (2000), entre d'altres distincions.
Punset i Casals, Eduard (1936)
Economista i polític. Es formà a Londres i a París, i fou director econòmic de The Economist (1967-69), alt funcionari del Fons Monetari Internacional (1969-73) i assessor financer de grans empreses espanyoles. Incorporat a Centristes de Catalunya-UCD, fou conseller d'economia i finances de la Generalitat provisional (1980), diputat al Parlament de Catalunya i ministre per a les relacions amb la CEE (1980-81). Desvinculat de CC-UCD, es presentà com a independent a les llistes de Convergència i Unió, per la qual fou elegit diputat a corts (1982), però aviat dimití (1983). L'any 1985 ingressà al Centro Democrático y Social d'Adolfo Suárez, partit per al qual fou elegit al Parlament Europeu el 1987 i el 1989. Membre del Parlament Europeu pel CDS des del 1987 fins al 1994, tot i que des del 1991 ho fou com a independent, després d'abandonar el CDS. Al juny del 1991 creà 'Foro', formació política que fracassà en les eleccions europees del juny del 1994 amb només 182 000 vots a tot Espanya. 'Foro' desaparegué al març del 1995. És autor de La España impertinente (1987).
Serra i Serra, Narcís (1943)
Polític i economista. Militant a la secció universitària del Front Obrer de Catalunya des del 1962, més tard a Convergència Socialista i per fi al PSC (PSC-PSOE), ocupà la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional (1977-79). Aquest darrer any fou elegit alcalde de Barcelona amb els vots dels components del " Pacte del progrés" (PSC, PSUC, CiU i ERC). Ha estat (1972-77) professor de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els anys 1982 i 1991 fou designat ministre de defensa del govern central, càrrec des del qual promogué la racionalització i la modernització de les forces armades. Fou vicepresident del govern espanyol des del 1991 fins al juliol del 1995, que dimití en ésser acusat d'estar implicat en un escàndol dels serveis d'intel·ligència de l'exèrcit. El 1994 fou designat secretari nacional en la direcció col·legiada del PSC. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés dels Diputats com a cap de llista del PSC per Barcelona. Deixà el càrrec de primer secretari del partit durant el 9è congrés del PSC celebrat el 18 de juny de 2000. És president de la Fundació CIDOB des del setembre del 2000.
Presidents de la Generalitat de Catalunya. Tarradellas i Joan, Josep (1899-1988)
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l'Esquerra. Des de l'inici de la guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d'economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l'extradició, que fou denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de l'entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats— l'elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d'agost fou elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Pujol i Soley, Jordi (1930)
Polític. Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment universitari, pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages i fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) (1954). El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat. Acusat d'ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de "La Vanguardia", que havia insultat els catalans, i d'haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar. En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a la política amb el lema de "fer país", i aconseguí arreu l'adhesió de persones i de grups. Conseller-delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vice-president executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d'"El Correo Catalán" (1970-77) i de "Destino" (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l'Editorial Lavínia. Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual és el líder indiscutible; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. Diputat a les Corts Espanyoles (1977 i 1979), hi encapçalà la "minoria catalana" i, en 1977-80, fou conseller polític de la Generalitat provisional. El 1980 encapçalà les llistes de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, el qual l'elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. Des d'aquest càrrec ha desenvolupat una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en el marc de l'estat espanyol, posició que sovint li ha valgut confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts Espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l'autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l'estat. Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del Partit Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions de tribunal superior de justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt important de la seva actuació ha estat la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista. En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l'elecció a la vice-presidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d'Europa. Al començament del 1998 continuà garantint suport parlamentari al govern del Partit Popular. En les eleccions catalanes del 17 d'octubre de 1999, clarament polaritzades entre la seva candidatura i la de Pasqual Maragall, tornà a guanyar per sisena vegada consecutiva. Al novembre del mateix any el Parlament de Catalunya l'investí, un cop més, president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC. Les eleccions al Congrés dels Diputats del 12 de març de 2000 i la majoria absoluta que hi obtingué el PP suposaren una pèrdua de la influència que tenia el govern de la Generalitat sobre el govern de l'estat. A Catalunya, atesa la situació de govern en minoria al Parlament català, Pujol continuà acceptant la col·laboració amb el Partit Popular. En el congrés celebrat al novembre del 2000 fou reelegit president de CDC, inicià la complexa tasca de refundar la coalició amb UDC i promocionà Artur Mas com a futur líder del partit. Al març del 2001 anuncià que no es tornaria a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat, i assenyalà Artur Mas com el seu successor. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des dels turons a l'altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat reculls de discursos i conferències, entre els quals Tot compromís comporta risc (1997) i Passió per Catalunya (1999).
Consellers. Alavedra i Moner, Macià (1934)
Fill del poeta Joan Alavedra i Segurañas, passà una part de la seva infantesa a l'exili francès, i més tard treballà com a assessor jurídic en l'empresa privada. Copresident d'Esquerra Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat a corts el 1977 dins el Pacte Democràtic per Catalunya, i reelegit el 1979, ara per CDC. Diputat per Barcelona al Parlament català (1980 i 1984), hi fou portaveu del grup de Convergència i Unió. El 1982 fou nomenat conseller de governació de la Generalitat de Catalunya. El 1987 fou conseller d'indústria i energia, càrrec en el qual continuà després de les eleccions del 1988, bé que l'any següent fou designat per al departament d'economia i finances, en el qual es mantingué després de les eleccions catalanes del 1992 i 1995. El 1996, en el marc del suport parlamentari que CiU prestava al Partido Popular, negocià la cessió del 30% de l'IRPF a les comunitats autònomes. El 1997 dimití els seus càrrecs polítics i fou nomenat president del consell d'administració de la societat Autopistes de Catalunya.
Cahner i Garcia, Max (1936)
Editor, polític i historiador de la literatura. De família establerta a Catalunya des del 1890, hi ha residit d'ençà del 1939. Participà en el moviment estudiantil antifranquista (Assemblea Lliure del Paranimf, 1957) i el 1964 fou expulsat de l'estat espanyol per la seva activitat nacionalista. Amb Ramon Bastardas, impulsà la nova època de "Serra d'Or"(1959) i creà (1961) Edicions 62, que dirigí fins el 1969, per a fundar després (1972) Curial, Edicions Catalanes. Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del "Català al carrer". Alhora maldà per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià, i la consciència de Països Catalans. Vicepresident del Club Ramon Muntaner (1979), del 1980 al 1984 fou conseller de cultura i mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya. És president de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada des del 1985 i director de la nova etapa de la "Revista de Catalunya". Llicenciat en ciències químiques i doctor en filosofia i lletres i professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona des del 1975, és autor d'Epistolari del Renaixement (1977-78), i col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Dirigí la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, publicada en diversos volums (1981-85).
Cullell i Nadal, Josep Maria (1942)
Polític i economista. Després d'haver militat al MSC, cap al 1974-75 s'integrà en el Grup d'Acció al Servei de Catalunya i participà, el 1976, en la formació de Convergència Democràtica de Catalunya. Diputat a corts, regidor i tinent d'alcalde de Barcelona des del 1979, fou membre de la comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat i fou diputat al Parlament català en les legislatures del 1980 i el 1984. Fou conseller de política territorial i obres públiques del 1980 al 1983, i d'economia i finances d'aquest any al 1987. Cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona en 1987-93 i diputat al Parlament espanyol (1989-93), aquest darrer any fou designat conseller d'obres públiques i urbanisme, càrrec que dimití el 1994.
Duran i Lleida, Josep Antoni (1952)
Polític. Llicenciat en dret, entrà a Unió Democràtica de Catalunya el 1974 i des del 1982 fins al 1990 fou diputat al Congrés per la coalició Convergència i Unió, i ocupà el càrrec de portaveu adjunt del grup parlamentari Minoria Catalana. En 1986-87 fou membre del Parlament Europeu. El 1990 fou elegit president d'UDC. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, el 1996 fou escollit president de la part catalana de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat i en 1999-2001 fou conseller de governació i relacions institucionals. Vicepresident (1993-98) i membre de l'executiva (2001) de la Internacional Democratacristiana, fou elegit secretari general de la Federació de CiU, constituïda al desembre d'aquell any. Ha estat distingit amb les medalles de gran oficial Bernardo O'Higgins (Xile 1998) i de gran oficial de l'orde al mèrit de la República Italiana (1999).
Espasa i Oliver, Ramon (1940)
Metge i polític. Es llicencià en medicina a Barcelona (1965), s'especialitzà en cirurgia, traumatologia i ortopèdia i es doctorà el 1975. Coautor dels llibres La sanidad, hoy (1975) i El Servei Nacional de Salut, una alternativa democràtica a la sanitat (1977), col·laborà en el desè Congrés de Metges i Biòlegs (1976) i fou coordinador general de l'Àmbit d'estructura sanitària del Congrés de Cultura Catalana (1977). Afiliat al PSUC el 1968, en fou delegat a l'Assemblea de Catalunya, per la qual cosa fou empresonat el 1974. El 1977 fou nomenat conseller de sanitat i assistència social de la Generalitat de Catalunya. El 1980 i el 1984 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i en les eleccions generals del 1986, diputat al Congrés en representació de la coalició Unió de l'Esquerra Catalana (PSUC-ENE). Abandonà el PSUC el 1996 i fou elegit senador pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) el 1999. Dirigí la revista "Nous Horitzons" (1982-88) i col·labora habitualment en la premsa diària.
Ferrer i Roca, Joaquim (1937)
Historiador i polític. Professor mercantil, s'especialitzà en l'estudi del CADCI i del moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l'Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera: perfil d'un sindicalista (1973) i La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament en "El Correo Catalán" i altres periòdics; és també l'autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994). Al costat de Josep Pallach milità al Reagrupament Socialista i Democràtic, després PSC-Reagrupament, dins del qual s'integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sotsdirector general d'Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al Congrés (1982-85). En 1985-88 fou conseller de cultura del govern català. Des del 1988 és membre del parlament català i senador i portaveu del grup de CiU al parlament espanyol. Membre del Senat per Convergència i Unió (CiU) des del 1988. El 1999 deixà d'ésser senador a les Corts Generals en representació del Parlament de Catalunya. El mateix any fou reelegit diputat al Parlament català. En l'onzè congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, celebrat al novembre del 2000, fou elegit defensor del militant. Darrerament ha publicat Els papers de Salamanca: història d'un botí de guerra (1996, amb J.M.Figueres i J.M.Sans i Travé), Ramon Boladeras "Rambol": Testimoni de llibertat (1997) i Des del centreesquerra (2000, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu). El 1999 reedità el llibre Francesc Layret, 1880-1920, publicat per primera vegada el 1971.
Hortalà i Arau, Joan (1940)
Economista i polític. Llicenciat en dret i doctor en ciències econòmiques, el 1965 guanyà la càtedra de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona i fou degà de la seva facultat (1970-73 i 1979-84); director de l'obra col·lectiva El desarrollo industrial de Cataluña (1968-70) i de la revista "Cuadernos de Economía", fundà l'Institut d'Economia Regional. Regidor de Barcelona (1979) i diputat al Parlament català per Esquerra Republicana de Catalunya (1980 i 1984), renuncià a l'escó el 1984 en ésser nomenat conseller d'indústria i energia de la Generalitat de Catalunya, càrrec al qual renuncià el 1987 en ésser elegit secretari general d'ERC. El 1989 fou substituït en aquest càrrec per Àngel Colom. Abandonà aleshores ERC i, amb un grup d'antics militants, el mateix any fundà el partit Esquerra Catalana, que el 1993 s'incorporà a Convergència Democràtica de Catalunya. El 1993 fou nomenat president de la borsa de Barcelona. El 1989 deixà la secretaria d'ERC, que passà a mans d'Àngel Colom. Abandonà ERC i amb un grup d'antics militants fundà el mateix any el partit Esquerra Catalana, que el 1993 s'incorporà a Convergència Democràtica de Catalunya. A l'abril del 1993 fou nomenat president de la Borsa de Barcelona. Des del 1993 compagina la presidència de la Borsa de Barcelona amb diversos càrrecs en el sector privat. L'any 1999 fou nomenat conseller de FECSA-ENHER i d'ERCROS. Des del 2000 és vicepresident del consell i president de la comissió econòmica del Futbol Club Barcelona.
Gutiérrez i Díaz, Antoni (1929)
Polític. Metge pediatre (1953), ingressà al PSUC el 1959 i desenvolupà una intensa activitat clandestina en el si del partit, de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, a desgrat de diversos empresonaments (1962-65, 1973). Elegit secretari general del PSUC el 1977, la momentània derrota de l'eurocomunisme en el V congrés provocà la seva dimissió el 1981, bé que tornà al càrrec l'any següent, arran del VI congrés, i hi fou reelegit el 1985 en el VII congrés, per abandonar-lo el 1986. Ha estat diputat al Congrés de Madrid (1977-78), conseller de la Generalitat de Catalunya (1977-80), diputat al Parlament català a les legislatures de 1980 i 1984, i diputat al Parlament Europeu per la coalició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, integrada en el grup Esquerres Europees en les eleccions de 1987, 1989 i 1994. Després de les darreres eleccions europees, ocupà la tercera vicepresidència del Parlament Europeu, el 1995. Fou diputat i vicepresident del Parlament Europeu fins al juny del 1999. En les eleccions europees del 1999 fou el cap de llista de la candidatura Els Verds-L'esquerra dels pobles, però no aconseguí ésser reelegit.
Laporte i Salas, Josep (1922)
Metge. Llicenciat el 1945, fou catedràtic de farmacologia de les facultats de medicina de Cadis, València i de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou rector (1976-80). Ha estat president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1970-74), de l'onzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (Reus 1980) i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i del Patronat de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (1993-2002). Especialitzat en temes de drogoadicció és autor de Les drogues (1976). Dedicat també a la política, fou diputat per Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, conseller de sanitat (1980-88) i d'ensenyament (1988-92) de la Generalitat i comissionat per a Universitats i Recerca (1992-95). Ha estat guardonat, entre d'altres, amb el premi d'Honor Jaume I i el premi Anales de Medicina y Cirugía de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1996). Al juliol del 2002 fou elegit president de l'Institut d'Estudis Catalans.
Mas i Gavarró, Artur (1956)

Polític. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, en 1982-92 treballà en empreses comercials i ocupà també (1982-88) diversos càrrecs al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat de Catalunya. Regidor per la coalició CiU a l'ajuntament de Barcelona (1987, 1991 i 1995), hi fou portaveu d'afers econòmics del seu grup (1988-91), el 1991 passà a ésser-ne portaveu i el 1993 president fins l'any 1995. Diputat a la Diputació de Barcelona (1991) i al Parlament de Catalunya (1995), president de la Federació de Barcelona de CDC (1996), conseller de política territorial i obres públiques (1995-97) i, posteriorment, d'economia i finances (fins el 2001). Membre (1998) del secretariat permanent de CDC i portaveu del govern de la Generalitat (2000), aquest any fou elegit secretari general de CDC. L'any següent fou nomenat conseller en cap del govern de la Generalitat.
Molins i Amat, Joaquim (1945)
Polític i empresari. Enginyer industrial i destacat portaveu de la burgesia neoliberal i europeista del Principat, el 1976 ocupà la secretaria general de Centre Català i després (1978) la de la Unió del Centre de Catalunya, i fou elegit diputat a Madrid per la coalició centrista el 1979. Més tard, però, es desvinculà d'UCD i, amb un sector del seu partit, ingressà (1981) a Convergència Democràtica de Catalunya i fou elegit de nou diputat el 1982. Conseller de comerç i turisme (1986-88) i de política territorial i obres públiques (1988-93), fou diputat al Congrés de Diputats des del 1993, i el 1995 hi substituí Miquel Roca com a portaveu del grup català, càrrec des del qual encapçalà la negociació del suport de CiU al govern del Partido Popular presidit per J.M. Aznar. El 1988 cessà com a conseller de comerç i turisme de la Generalitat per fer-se càrrec del departament de política territorial (1988-93). Des del 1993 és diputat per CiU a Madrid i des del 1995 exerceix el càrrec de portaveu del grup parlamentari català a Madrid en substitució de Miquel Roca. En les eleccions generals del març del 1996 revalidà l'escó de diputat al Congrés. Fou un dels negociadors de CiU en les converses obertes arran les eleccions del març del 1996 per al suport d'aquesta formació al govern del Partit Popular. El 1999 deixà d'ésser portaveu de CiU al Congrés dels Diputats per a presentar-se com a candidat a l'alcaldia de Barcelona en les eleccions del juny del 1999. En no aconseguir l'alcaldia, exercí com a cap del grup municipal de CiU. Al març del 2001 dimití el seu càrrec a l'ajuntament i anuncià la seva retirada de la política.

Punset i Casals, Eduard (1936)
Economista i polític. Es formà a Londres i a París, i fou director econòmic de The Economist (1967-69), alt funcionari del Fons Monetari Internacional (1969-73) i assessor financer de grans empreses espanyoles. Incorporat a Centristes de Catalunya-UCD, fou conseller d'economia i finances de la Generalitat provisional (1980), diputat al Parlament de Catalunya i ministre per a les relacions amb la CEE (1980-81). Desvinculat de CC-UCD, es presentà com a independent a les llistes de Convergència i Unió, per la qual fou elegit diputat a corts (1982), però aviat dimití (1983). L'any 1985 ingressà al Centro Democrático y Social d'Adolfo Suárez, partit per al qual fou elegit al Parlament Europeu el 1987 i el 1989. Membre del Parlament Europeu pel CDS des del 1987 fins al 1994, tot i que des del 1991 ho fou com a independent, després d'abandonar el CDS. Al juny del 1991 creà 'Foro', formació política que fracassà en les eleccions europees del juny del 1994 amb només 182 000 vots a tot Espanya. 'Foro' desaparegué al març del 1995. És autor de La España impertinente (1987).

Rahola i d'Espona, Frederic (1914-1992)
Editor, advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, treballà al departament de finances de la Generalitat (1936-38) i, acabada la guerra civil de 1936-39, s'exilià a França, on estudià economia política i participà en les tasques de la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols. De retorn a Catalunya (1942), amb el seu cunyat J.Vicens i Vives creà i dirigí l'Editorial Teide i contribuí a la reconstrucció cultural del país. Home de confiança de J.Tarradellas, aquest el nomenà (1976) representant seu a l'interior i, el 1977, conseller de governació, càrrec que dimití l'any següent per desacord amb la gestió presidencial. Membre destacat d'Esquerra Republicana, l'any 1984 el Parlament de Catalunya l'elegí síndic de greuges.

Rigol i Roig, Joan (1943)
Polític. Ordenat de sacerdot, posteriorment se secularitzà i féu estudis d'administració i direcció d'empreses. En 1977-80 fou secretari general de l'organització de la petita i mitjana empresa de Catalunya (PIMEC). Membre d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1976, en fou elegit president el 1986. Fou diputat al Congrés (1979-83) per la coalició Convergència i Unió i representant de la Generalitat al Senat el 1993, cambra de la qual fou vicepresident primer fins el 1995. Conseller de treball (1980-84) i de cultura (1984-85), el 1999 fou elegit president del Parlament de Catalunya.
President d'Unió Democràtica de Catalunya en 1986-99, des del 1988 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya en totes les eleccions catalanes. Del 1993 al 1999 exercí de senador amb el càrrec de vicepresident de la cambra i en representació de la Generalitat. Després de les eleccions catalanes del 17 d'octubre de 1999 fou nomenat president del Parlament de Catalunya. És autor dels assaigs Crisi i país: reflexions a l'interior del meu poble (1982), Poble i consciència nacional (1986), Propostes i reflexions per al catalanisme polític (1989) i Política i comunitat (1996).

Trias i Fargas, Ramon ( 1923-1989)
Economista i polític, fill d'Antoni Trias i Pujol. Exiliat amb la seva família a Suïssa i a Colòmbia, es llicencià en dret a Bogotà (1947). Obtingué el títol de Master of Arts in Economics per la Chicago University el 1950, any que tornà a Barcelona, on exercí com a advocat. Catedràtic d'economia política i hisenda pública a la facultat de dret de València (1962-66) i, des del 1969, a la facultat d'econòmiques de la Universitat de Barcelona, fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1968 (secció de filosofia i ciències socials). Fou cap dels serveis d'estudis del Banco Urquijo (1965). Publicà, entre altres obres, La indústria catalana en els darrers cent anys (1955), La balanza de pagos interior (1960), Entre el capitalismo y el comunismo, ¿un tercer camino? (1963), El tamaño de la empresa referido a Cataluña (1964), La estructura de la base económica de Cataluña (1965), Catalunya i el modern concepte de regió econòmica (1966), El desenvolupament econòmic de Catalunya 1967-70 (1970), El sistema financiero español (1970), Introducció a l'economia de Catalunya (1972), Las condiciones de trabajo de las economías españolas (1973, amb P.Puig Bastard), Principios de economía española (1973), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d'una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985), on denuncià la manca d'autonomia fiscal de Catalunya i el desequilibri del sistema fiscal i redistributiu espanyol. D'ideologia liberal, fundà el partit Esquerra Democràtica de Catalunya (1975), vinculat a la Internacional Liberal, que el 1978 es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual fou president. Diputat a corts pel Pacte Democràtic de Catalunya (1977) i, el 1979, per Convergència i Unió, fou membre de la Comissió Trilateral des del 1979 i conseller d'economia i finances de la Generalitat el 1980. El 1982 hagué de renunciar, per incompatibilitat, al seu escó de diputat a Madrid. A la fi del 1982, novament diputat a corts, dimití com a conseller de la Generalitat de Catalunya, però restà com a assessor del president Jordi Pujol per a afers econòmics. Regidor i cap de l'oposició a l'ajuntament de Barcelona (1983-87), el 1986 fou elegit senador per Barcelona. El 1988 fou nomenat president del Centre de Relacions Autonòmiques, creat per la Generalitat.
Pujals i Vallvé, Joan Maria (1957)
Polític. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, fou alcalde de Vila-seca (1983-91) i president de la Diputació de Tarragona des del juliol del 1988, càrrec que renovà el 1991 després que CiU obtingués la majoria absoluta. Al març del 1992 fou elegit diputat per CiU al Parlament de Catalunya. Nomenat conseller d'ensenyament de la Generalitat al desembre del 1992, deixà l'alcaldia i la diputació. Al juny del 1996 fou nomenat conseller de cultura, des d'on impulsà la reforma de la Llei de Normalització Lingüística. Des del 1989 presideix la Federació Intercomarcal de Tarragona de Convergència Democràtica de Catalunya. Ha escrit, entre altres, La Lluna de Nisan (1994), Catalonia (1995) i De bat a bat. Paisatges de Tarragona (1995). El 1996 deixà la presidència de la Federació Intercomarcal de les Comarques de Tarragona de CDC. Com a conseller de cultura impulsà l'aprovació de la llei de Normalització Lingüística a Catalunya, que fou aprovada pel Parlament al final del 1997. En les eleccions del 17 d'octubre de 1999 fou reelegit diputat al Parlament de Catalunya i deixà el càrrec de conseller de cultura. Contribuí al debat sobre el futur del nacionalisme amb la publicació del llibre Les noves fronteres de Catalunya (1998).
Triginer i Fernández, Josep Maria (1944)
Polític. Perit industrial, i militant socialista des del 1962, amb la fi del franquisme impulsà la reconstrucció de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) i n'esdevingué primer secretari. Diputat a corts (1977, 1979, 1982 i 1986) i conseller sense cartera de la Generalitat provisional (1977-80), afavorí el procés unitari que donà lloc al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

Xicoy i Bassegoda, Joaquim (1925)
Advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, s'especialitzà en assessoria empresarial i ha estat membre de la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Inicià la seva activitat política el 1954, en el Partit Demòcrata Cristià, i el 1975 s'incorporà a la Unió Democràtica de Catalunya, en la qual ha ocupat diversos càrrecs de direcció. Ha estat diputat al Congrés (1982-86) i membre de la diputació permanent del Congrés (1986). El 1986 fou nomenat conseller de justícia del govern de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins a les eleccions del 1988, després de les quals fou elegit president del Parlament català. El 1992 fou reelegit en el càrrec fins el 1995, que el substituí Joan Reventós i Carner.
Presidents del Parlament de Catalunya. Barrera i Costa, Heribert (1917)
Polític i científic, fill de Martí Barrera. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d'electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre National de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA). A més del seu treball com a especialista en química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d'investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes. El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l'ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí. El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular. Inicià la seva activitat política el 1934 a la FNEC, i el 1935 s'incorporà a les Joventuts d'ERC. Lluità durant la guerra de 1936-39 i, el 1952, després de tretze anys d'exili, emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat a corts (1977 i 1979), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984) i, en la primera legislatura, fou president de la cambra. Fou parlamentari europeu (1991-93) i, des del 1989, president d'ERC.
Entre el 1989 i el 1995 fou president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i en 1991-93 fou parlamentari europeu. Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 acceleraren la seva retirada de la política activa. Al juliol d'aquell mateix any no optà a la reelecció a la presidència d'ERC, per estar en desacord amb la línia marcada per Àngel Colom. Fou substituït per Jaume Campabadal.
Coll i Alentorn, Miquel (1904-1990)
Historiador i polític. Fou un dels organitzadors de Palestra i dirigent de la joventut d'Acció Catalana Republicana (1931-32). El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern i del consell nacional i president. Enginyer industrial de professió, aviat inicià la seva activitat d'historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, a recer dels Estudis Universitaris Catalans, que reorganitzà amb Ramon Aramon (1942), i on succeí Ferran Soldevila com a professor d'història de Catalunya. Del 1969 al 1977 fou professor a la Universitat de Barcelona. Centrat en l'estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l'edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-51) i les d'altres cronicons catalans: el de Sant Cugat (1962), el de Sant Pere de les Puelles (1967) i el de Skokloster (1970). Es dedicà a desbrossar la part d'història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós (1953), Guillem Ramon de Montcada (La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, 1957), el fabulós Otger Cataló (1947-48) i el cas polèmic de Bernat Boades entorn de la falsificació del Llibre dels feits d'armes de Catalunya (1948); feu estudis sobre èpica i cançons de gesta catalanes i franceses. En articles i conferències tractà temes històrics, des de l'època visigòtica (sobre l'intrusisme reial en l'elecció de bisbes de Barcelona al s VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (adjunt el 1961, numerari el 1970), membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1971), membre fundador de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946) i de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1951), delegat de l'IEC a la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970) i president de la Secció Historicoarqueològica de l'IEC. President del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu el 1976, des del 1977 en fou president honorari. Diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió el 1980, fou durant els quatre anys següents conseller adjunt a la presidència de la Generalitat i, del 1984 al 1988, president de la cambra autonòmica catalana. El 1988 deixà la presidència d'Unió Democràtica de Catalunya i l'agost del mateix any li fou atorgada la Medalla d'Or de la Generalitat. L'any de la seva mort hom publicà el seu darrer llibre Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda. El 1991 hom publicà un recull de treballs seus titulat Historiografia.
Xicoy i Bassegoda, Joaquim (1925)
Advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, s'especialitzà en assessoria empresarial i ha estat membre de la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Inicià la seva activitat política el 1954, en el Partit Demòcrata Cristià, i el 1975 s'incorporà a la Unió Democràtica de Catalunya, en la qual ha ocupat diversos càrrecs de direcció. Ha estat diputat al Congrés (1982-86) i membre de la diputació permanent del Congrés (1986). El 1986 fou nomenat conseller de justícia del govern de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins a les eleccions del 1988, després de les quals fou elegit president del Parlament català. El 1992 fou reelegit en el càrrec fins el 1995, que el substituí Joan Reventós i Carner.
Reventós i Carner, Joan (1927)
Polític. Fill de Manuel Reventós i Bordoy i nét de Jaume Carner i Romeu. Es llicencià en dret a Barcelona (1950), i a la universitat milità en el moviment catalanista (juntament amb Pere Figuera i Jordi Pujol, entre d'altres) i intervingué en la Primera antologia poètica universitària (1949). Havia format part del Grup Torras i Bages i de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Ingressà en el Moviment Socialista de Catalunya (1950) i n'esdevingué un dels líders, com, després, de la Convergència Socialista de Catalunya. Fou professor —expulsat— de les facultats de dret i d'econòmiques. Detingut per la seva militància de partit (1957), passà uns quants mesos a la presó. Vinculat a la Companyia d'Indústries Agrícoles per herència, treballà al grup editorial Seix-Ariel. Líder del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i cap de llista de la coalició electoral Socialistes de Catalunya (PSC-C i PSOE), fou elegit diputat al parlament (1977) i nomenat conseller de la Generalitat. En el 1978 fou elegit primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, després de la fusió dels dos PSC i de la federació catalana del PSOE. Reelegit diputat al Congrés per Barcelona el 1979, renuncià el càrrec el 1980 per disputar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, que no aconseguí. Líder de l'oposició al Parlament català, cercà la cohesió de les diverses tendències que integren el PSC, però el 1983 abandonà la secretaria general, passà a ocupar una presidència del partit més aviat honorífica i fou nomenat ambaixador a l'estat francès, càrrec que dimití el 1986. Senador en 1986-93, fou diputat al Parlament català des del 1988, i, en 1995-99, president d'aquesta cambra. L'any 2000 rebé la Medalla d'Or del Parlament. Amb el pseudònim de Pere Oliva publicà el llibre de poemes El Delta (1967). Ha publicat, entre altres, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en España (1960), Dos infants i la guerra (1975), Un sol combat (1986), Missió a París (1992) i Novíssimes semblances (2000).
Rigol i Roig, Joan (1943)
Polític. Ordenat de sacerdot, posteriorment se secularitzà i féu estudis d'administració i direcció d'empreses. En 1977-80 fou secretari general de l'organització de la petita i mitjana empresa de Catalunya (PIMEC). Membre d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1976, en fou elegit president el 1986. Fou diputat al Congrés (1979-83) per la coalició Convergència i Unió i representant de la Generalitat al Senat el 1993, cambra de la qual fou vicepresident primer fins el 1995. Conseller de treball (1980-84) i de cultura (1984-85), el 1999 fou elegit president del Parlament de Catalunya.
President d'Unió Democràtica de Catalunya en 1986-99, des del 1988 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya en totes les eleccions catalanes. Del 1993 al 1999 exercí de senador amb el càrrec de vicepresident de la cambra i en representació de la Generalitat. Després de les eleccions catalanes del 17 d'octubre de 1999 fou nomenat president del Parlament de Catalunya.
És autor dels assaigs Crisi i país: reflexions a l'interior del meu poble (1982), Poble i consciència nacional (1986), Propostes i reflexions per al catalanisme polític (1989) i Política i comunitat (1996).
Alcaldes de Barcelona. Viola i Sauret, Joaquim (1913-1978)
Polític. De família lleidatana, féu la guerra en el bàndol franquista i exercí després com a registrador de la propietat. Procurador a corts del terç familiar per Lleida des del 1971, director general de Règim Local i alcalde de Barcelona (setembre del 1975 — desembre del 1976), esdevingué molt impopular per la seva gestió autoritària i hostil als moviments ciutadans. Fracassat en l'intent d'ésser senador per Lleida el 1977, s'havia apartat de la política quan fou assassinat, amb la seva muller, per elements independentistes catalans.
Serra i Serra, Narcís (1943)
Polític i economista. Militant a la secció universitària del Front Obrer de Catalunya des del 1962, més tard a Convergència Socialista i per fi al PSC (PSC-PSOE), ocupà la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional (1977-79). Aquest darrer any fou elegit alcalde de Barcelona amb els vots dels components del " Pacte del progrés" (PSC, PSUC, CiU i ERC). Ha estat (1972-77) professor de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els anys 1982 i 1991 fou designat ministre de defensa del govern central, càrrec des del qual promogué la racionalització i la modernització de les forces armades. Fou vicepresident del govern espanyol des del 1991 fins al juliol del 1995, que dimití en ésser acusat d'estar implicat en un escàndol dels serveis d'intel·ligència de l'exèrcit. El 1994 fou designat secretari nacional en la direcció col·legiada del PSC. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés dels Diputats com a cap de llista del PSC per Barcelona. Deixà el càrrec de primer secretari del partit durant el 9è congrés del PSC celebrat el 18 de juny de 2000. És president de la Fundació CIDOB des del setembre del 2000.
Maragall i Mira, Pasqual (1941)
Polític. Fill de Jordi Maragall i Noble. Doctorat en ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, amplià estudis a la New School for Social Research de Nova York. Fins l'any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament barceloní. Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya (1974) i del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), del qual és membre de la comissió executiva. És també membre de la Comissió Federal del PSOE. Tinent d'alcalde durant el mandat de Narcís Serra i Serra (1979-82), aquest any fou nomenat alcalde, càrrec que revalidà en les eleccions dels anys 1983, 1987, 1991 i 1995. Els anys anteriors a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona dugué a terme una important millora de les infraestructures de la ciutat. El 1997 dimití el càrrec i designà com a successor a l'alcaldia Joan Clos i Matheu. Candidat el 1999 a la presidència de la Generalitat de Catalunya al front d'una coalició integrada pel PSC i l'agrupació d'independents Ciutadans pel Canvi, superà CiU en nombre de vots però no pas en nombre d'escons, i Maragall passà a encapçalar l'oposició al govern Pujol. Ha estat vicepresident (1994-96) i president (1996-98) del Comitè de les Regions de la Unió Europea. Al setembre del 1997 deixà l'alcaldia de Barcelona per voluntat pròpia i inicià la preparació de la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. El 1998 abandonà la presidència del Comitè de les Regions d'Europa. Desenvolupà una activitat política destinada a generar una candidatura que no es limités al PSC sinó que inclogués tots els sectors socials que, des del centre fins a l'esquerra, desitgessin un canvi de govern a la Generalitat. Aquest projecte polític fou articulat amb la creació de Ciutadans pel Canvi, organització política que, vinculada a Maragall, es presentà en coalició amb el PSC-PSOE a les eleccions al Parlament català del 1999. En aquestes eleccions la candidatura encapçalada per Maragall fou la més votada, però no aconseguí superar CiU en nombre d'escons. Fou elegit president del grup parlamentari PSC-PSOE-CpC. En el congrés del PSC celebrat al juny del 2000 fou elegit president del PSC.
Clos i Matheu, Joan (1949)
Polític. Llicenciat en medicina (1974), s'especialitzà en anestesiologia i reanimació i en epidemiologia. President de la Societat Espanyola d'Epidemiologia i de l'Associació Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (1981-91), en 1979-81 fou director dels serveis sanitaris de l'ajuntament de Barcelona, i en 1981-83 coordinador de la subàrea de salut pública. El 1983 fou elegit per primer cop regidor a l'ajuntament de Barcelona pel PSC. Designat successivament director del districte de Ciutat Vella (1987), segon tinent d'alcalde (1991) i primer tinent d'alcalde i president de la comissió d'hisenda i infraestructures (1995), el 1997 accedí a l'alcaldia en renunciar Pasqual Maragall a aquest càrrec i designar-lo com a successor.
Nacionalistes. Barrera i Costa, Heribert (1917)
Polític i científic, fill de Martí Barrera. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d'electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre National de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA). A més del seu treball com a especialista en química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d'investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes. El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l'ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí. El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular. Inicià la seva activitat política el 1934 a la FNEC, i el 1935 s'incorporà a les Joventuts d'ERC. Lluità durant la guerra de 1936-39 i, el 1952, després de tretze anys d'exili, emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat a corts (1977 i 1979), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984) i, en la primera legislatura, fou president de la cambra. Fou parlamentari europeu (1991-93) i, des del 1989, president d'ERC.
Entre el 1989 i el 1995 fou president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i en 1991-93 fou parlamentari europeu. Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 acceleraren la seva retirada de la política activa. Al juliol d'aquell mateix any no optà a la reelecció a la presidència d'ERC, per estar en desacord amb la línia marcada per Àngel Colom. Fou substituït per Jaume Campabadal.

Carod-Rovira, Josep Lluís (1952)
Polític. Llicenciat en filologia catalana i autor de Rovira i Virgili i la qüestió nacional (1984) i Marcel·lí Domingo (1884-1939). De l'escola a la República (1989), ha estat professor de l'Escola Universitària de Tarragona (1976-82), tècnic superior de Planificació Lingüística de la Generalitat (1981-88) i vicepresident de la Universitat Catalana d'Estiu (1986-95). Després del seu pas pel PSAN (1970-77) i per Nacionalistes d'Esquerra (1980-86), ingressà a ERC el 1987, partit pel qual és diputat al Parlament català des del 1988 i portaveu del grup parlamentari fins el 1996, any que, després de l'escissió protagonitzada per A.Colom, fou elegit secretari general. Com a secretari general d'ERC canvià el rumb de la formació política, i situà el partit a l'esquerra del panorama polític català tot articulant un programa progressista que anés més enllà de la reivindicació independentista. Optà per mantenir la personalitat pròpia d'ERC i generar un espai polític enmig de la bipolarització que experimentava la política catalana. En el 22è Congrés Nacional d'ERC, celebrat a Girona el 1998, fou reelegit com a secretari general i el partit avalà les seves tesis polítiques. Després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999, i davant la situació minoritària en què quedà el govern de CiU, Carod proposà al partit la possibilitat de col·laborar amb el govern de Jordi Pujol. La proposta, que fou acceptada per ERC, fou posteriorment rebutjada per CiU. Al març del 2001 fou reelegit en el càrrec, durant el 23è Congrés Nacional, celebrat a Tarragona.
Colom i Colom, Àngel (1951)
Polític. Estudià magisteri. Participà en l'Assemblea de Catalunya fins la seva dissolució. En 1980-86 treballà a la direcció del CIEMEN i el 1981 fou cofundador de la Crida a la Solidaritat, que dirigí fins el 1986. Militant d'Esquerra Republicana de Catalunya des del 1987, en fou diputat des del 1988 al Parlament de Catalunya, i al novembre del 1989 n'esdevingué secretari general (reelegit el 1991). En 1996-99 fou senador designat pel Parlament català. Aquest any, la creixent contestació al seu lideratge a l'interior d'ERC el portà a encapçalar una escissió, i el 1997 fundà el Partit per la Independència (PI), dissolt arran dels mals resultats obtinguts en les eleccions al Parlament del 1999. L'any 2000 ingressà a CDC. La forta derrota del Partit per la Independència en les eleccions municipals i europees del 13 de juny de 1999 comportà la dissolució de la formació política de la qual era president. Al gener del 2000 creà la Fundació Espai Catalunya i el mateix any ingressà a Convergència Democràtica de Catalunya. Ha continuat la seva tasca de defensa dels drets humans en l'àmbit internacional.
Conservadors. Cañellas i Balcells, Anton (1923)
Polític. Vinculat al catalanisme universitari, contribuí a crear (1946) la Joventut Catalana Democràtica i, l'any següent, la Joventut d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Actiu opositor al franquisme, fou membre de l'executiu de la Unió Europea Democràtica-Cristiana i impulsà empreses culturals com l'editorial Nova Terra o la revista "Oriflama". President de l'Associació d'Amics de les Nacions Unides, membre de Justícia i Pau i secretari de l'Equip Demòcrata-Cristià de l'estat espanyol, el representà en les negociacions per a la reforma política, i el 1977 fou l'únic diputat i líder virtual d'UDC. El 1978 volgué integrar aquest partit en un centrisme català patrocinat per la UCD espanyola i, en fracassar, en fou exclòs per haver creat una Unió Democràtica Centre Ampli, la qual li serví de pont per a accedir (1979) a la presidència de Centristes de Catalunya-UCD. Diputat a corts el 1979 i al Parlament català del 1980 al 1984, s'allunyà de la política després de l'ensulsiada del seu partit. Posteriorment, fou president de l'Hospital General de Catalunya i el 1992 fou nomenat síndic de greuges (reelegit el 1998).
Fernández i Díaz, Albert (1961)
Polític. Germà de Jordi Fernández i Díaz, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Militant d'Alianza Popular des del 1980, fou president de Noves Generacions (1983-91), les joventuts del Partit Popular. Regidor a l'ajuntament de Barcelona des del 1989, substituí Aleix Vidal-Quadras com a president del PP a Catalunya en el congrés de setembre del 1996. En els successius congressos fou reelegit president del Partit Popular de Catalunya. Fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, president del grup municipal popular i membre del consell general de la Fira de Barcelona fins el 1999. En les eleccions al Parlament de Catalunya del 17 d'octubre de 1999 fou elegit diputat i passà a ésser president del grup popular al Parlament.
Fernández i Díaz, Jordi (1950)
Polític. Germà d'Albert Fernández i Díaz, estudià enginyeria industrial. Delegat del ministeri de treball a Barcelona (1978-80), governador civil d'Astúries (1980-81) i Barcelona (1981-82), ingressà al CDS d'Adolfo Suárez i, el mateix 1982, a AP, partit pel qual fou regidor a l'ajuntament de Barcelona (1983-84), diputat al Parlament de Catalunya (1984-89), senador autonòmic i diputat al parlament espanyol des del 1989. El 1996 fou designat secretari d'estat d'administracions territorials. En les eleccions generals del març del 2000 fou reelegit diputat per Barcelona i passà a ésser secretari d'estat de relacions amb les corts al ministeri de la presidència.
Güell i de Sentmenat, Carles (1930)
Polític i empresari. Conseller-delegat de la Companyia Asland, presidí el Cercle d'Economia i promogué el Comitè Espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica. Fundador del partit Centre Català (1976), el 1977 fou elegit diputat per Barcelona dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana; després impulsà la creació de la Unió de Centre de Catalunya, de la qual fou president (1978-80). Candidat a l'alcaldia de Barcelona i regidor (1979), s'integrà en els rengles de Centristes de Catalunya-UCD fins a l'extinció d'aquest partit. Fou president de la Junta d'Obres i del Port Autònom de Barcelona (1979-85).
Sentís i Anfruns, Carles (1911)
Periodista i polític. S'inicià amb èxit a "La Publicitat" i "Mirador" i el 1936 s'exilià a París. Anà després al front del general Franco i arribà a alferes provisional. Col·laborà en "Destino" i fou corresponsal d'"ABC", "La Vanguardia" i "Clarín" de Buenos Aires. Col·laborà també en "El Correo Catalán". Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg i la crisi del Congo. Ha estat agregat de premsa de l'ambaixada espanyola a Brussel·les i, després, a París, director de l'agència EFE (1963), fundador i director de "Tele-exprés" (1966), director de Ràdio Barcelona (1974), president de l'Associació de la Premsa de Barcelona (1974-77 i des del 1984) i director general de coordinació informativa durant el primer govern de la monarquia. Encapçalant la candidatura de la Unión de Centro Democrático a Barcelona, sortí diputat a corts el 1977 i, novament, el 1979. El 1977 gestionà el retorn de J.Tarradellas i l'acompanyà des de París a les primeres entrevistes amb A.Suárez i el rei. Fou conseller polític de la Generalitat provisional (1977-80), secretari general de la UCD catalana (1977-80), president d'honor de Centristes de Catalunya-UCD des del 1979 fins a l'extinció del partit i ambaixador extraordinari de l'estat espanyol (1980). Ha publicat, entre altres, La Europa que he visto morir (1942), África en blanco y negro (1944) i Protagonistas que conocí (1982). Els últims anys ha esdevingut president del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. El 1989 rebé el premi Ciutat de Barcelona de periodisme, i el 1998, el Premio Nacional de periodisme. Ha publicat el recull d'articles Al filo del siglo (2000).
Vidal-Quadras i Roca, Aleix (1945)
Físic i polític. Doctor en ciències físiques per la Universitat Autòmoma de Barcelona (1975), assumí la càtedra de física atòmica, molecular i nuclear de la UAB el 1989. Després d'un breu pas per Unió Democràtica de Catalunya, l'any 1983 entrà a Alianza Popular. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1988, fou president del Partit Popular de Catalunya des del 1991. El 1992 i el 1995 fou candidat a la presidència de la Generalitat per aquest partit. Des del desembre del 1995 fou senador del PP en representació del Parlament de Catalunya. Arran de l'acord de governabilitat a què arribaren el PP i CiU després de les eleccions generals de març del 1996, la posició de Vidal-Quadras dins el seu partit, eminentment combativa contra el nacionalisme català, s'afeblí. Al setembre anuncià que no es presentaria a la reelecció com a president del PP a Catalunya, i fou substituït per Alberto Fernández Díaz, fins aleshores portaveu municipal del PP a Barcelona. L'any 1999 renuncià a l'acta de senador per assumir el càrrec de diputat al Parlament Europeu, cambra de la qual ocupà una de les vicesecretaries. El 1997, fou nomenat coordinador general de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, i el 1998 fundà Convivència Cívica Catalana en el marc de l'oposició a la normalització lingüística del català. Continuà essent senador fins el 1999, any en què fou elegit diputat al Parlament Europeu, on ocupa una vicepresidència.
Socialistes. Maragall i Mira, Pasqual (1941)
Polític. Fill de Jordi Maragall i Noble. Doctorat en ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, amplià estudis a la New School for Social Research de Nova York. Fins l'any 1976 treballà de funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament barceloní. Participà activament en el Front Obrer de Catalunya des de la seva creació (1961) i prengué part en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya (1974) i del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), del qual és membre de la comissió executiva. És també membre de la Comissió Federal del PSOE. Tinent d'alcalde durant el mandat de Narcís Serra i Serra (1979-82), aquest any fou nomenat alcalde, càrrec que revalidà en les eleccions dels anys 1983, 1987, 1991 i 1995. Els anys anteriors a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona dugué a terme una important millora de les infraestructures de la ciutat. El 1997 dimití el càrrec i designà com a successor a l'alcaldia Joan Clos i Matheu. Candidat el 1999 a la presidència de la Generalitat de Catalunya al front d'una coalició integrada pel PSC i l'agrupació d'independents Ciutadans pel Canvi, superà CiU en nombre de vots però no pas en nombre d'escons, i Maragall passà a encapçalar l'oposició al govern Pujol. Ha estat vicepresident (1994-96) i president (1996-98) del Comitè de les Regions de la Unió Europea. Al setembre del 1997 deixà l'alcaldia de Barcelona per voluntat pròpia i inicià la preparació de la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. El 1998 abandonà la presidència del Comitè de les Regions d'Europa. Desenvolupà una activitat política destinada a generar una candidatura que no es limités al PSC sinó que inclogués tots els sectors socials que, des del centre fins a l'esquerra, desitgessin un canvi de govern a la Generalitat. Aquest projecte polític fou articulat amb la creació de Ciutadans pel Canvi, organització política que, vinculada a Maragall, es presentà en coalició amb el PSC-PSOE a les eleccions al Parlament català del 1999. En aquestes eleccions la candidatura encapçalada per Maragall fou la més votada, però no aconseguí superar CiU en nombre d'escons. Fou elegit president del grup parlamentari PSC-PSOE-CpC. En el congrés del PSC celebrat al juny del 2000 fou elegit president del PSC.

Nadal i Farreras, Joaquim (1948)
Historiador i polític. Es llicencià (1969) i es doctorà (1975) en història a la Universitat de Barcelona. Ensenyà a la universitat de Liverpool (1970-72) i al Col·legi Universitari de Girona (on fou director en funcions, 1978-79) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1972), on el 1987 obtingué la càtedra d'història de Catalunya. Col·laborador de "L'Avenç", ha publicat, entre altres obres: La introducción del catastro en Gerona. Contribución al estudio del régimen fiscal en Cataluña en tiempos de Felipe V (1971), La Revolución de 1868 en Gerona (1972), Dos segles d'obscuritat: els segles XVI i XVII (1979), Comercio exterior y subdesarrollo. Las relaciones comerciales hispano-británicas 1772-1914 (1979). Ha dirigit, amb Ph.Wolff, una Història de Catalunya (1982). Elegit en consultes successives alcalde de Girona des del 1979 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), en 1981-95 fou president de la Federació de Municipis de Catalunya. Diputat al Parlament català des del 1984, el 1995 fou el candidat del PSC a les eleccions autonòmiques catalanes. Fou president del grup socialista al Parlament de Catalunya fins el 1999. En les eleccions municipals del juny del 1999 fou reelegit alcalde de Girona. Es presentà com a número dos de la candidatura PSC-PSOE-CPC, en les eleccions parlamentàries catalanes del 1999, fou reelegit diputat i passà a ésser portaveu del Grup Socialista-Ciutadans pel Canvi.
Obiols i Germà, Raimon (1940)
Polític. El seu veritable nom és Josep Maria. Fill del pintor Josep Obiols i Palau, es llicencià en geologia mentre militava activament en el Moviment Socialista de Catalunya; participà en la Caputxinada (1966) i, més tard, tingué un paper destacat en les tasques de l'Assemblea de Catalunya. Per mitjà de CSC i del PSC-Congrés, arribà al Partit dels Socialistes de Catalunya, dins del qual fou considerat portaveu de l'ala esquerra i més nacionalista. Diputat per Barcelona al congrés el 1977, el 1979 i el 1982, del 1983 al 1996 fou primer secretari i del 1996 al 2000, president, del PSC (PSC-PSOE), i des d'aquest any n'és membre del Consell Nacional. El 1984, el 1988 i el 1992 fou candidat a la presidència de la Generalitat. El 1990 passà a formar part de l'executiva federal del PSOE, de la qual fou nomenat secretari de les relacions internacionals el 1994. Vicepresident del Partit dels Socialistes Europeus (1993-2000), president del Comitè del Mediterrani de la Internacional Socialista des de 1993, el 1999 fou elegit diputat al Parlament Europeu. Ha exposat el seu ideari polític en els assaigs Escrit al pas dels dies, Catalunya oberta (1984), Els futurs imperfectes (1987), Hereus del futur (1988), El suc dels dies (1996), Nou segle. Nou cicle (1997) i Patria Humana. Globalización y socialismo del siglo XXI (1999).

Pallach i Carolà, Josep (1920-1977)
Polític i pedagog. De jove s'afilià al Bloc Obrer i Camperol i lluità durant la guerra amb la Divisió 27. S'exilià el 1939, es llicencià en filosofia i lletres a Montpeller i s'incorporà a la resistència francesa. Entrà clandestinament a Catalunya (1942) i fou detingut (1944), però s'escapà de la presó de Girona (1946) i, refugiat a França —on es dedicà a l'ensenyament—, ingressà al Moviment Socialista de Catalunya, l'òrgan del qual, "Endavant", dirigí del 1948 al 1967. S'escindí, amb un grup de militants, del partit i retornà a Catalunya (1969), es doctorà en Ciències de l'Educació i fou professor de la Universitat Autònoma. Creà el Secretariat d'Orientació Socialista, després el Reagrupament Democràtic i Socialista (1974), que adoptà el 1976 el nom de Partit Socialista de Catalunya i que en el congrés del gener del 1977 el confirmà com a secretari general. Publicà Els Instituts Pilot i la Reforma de l'ensenyament mitjà (1971), L'explosió educativa (1975) i La democràcia, per fer què? (1975), i, a més, els opuscles d'exili El nostre combat, acció i perspectives del socialisme a Catalunya (1954), Les nostres arrels (1962) i El gran problema: escola per a tots (1964).
Reventós i Carner, Joan (1927)

Polític. Fill de Manuel Reventós i Bordoy i nét de Jaume Carner i Romeu. Es llicencià en dret a Barcelona (1950), i a la universitat milità en el moviment catalanista (juntament amb Pere Figuera i Jordi Pujol, entre d'altres) i intervingué en la Primera antologia poètica universitària (1949). Havia format part del Grup Torras i Bages i de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Ingressà en el Moviment Socialista de Catalunya (1950) i n'esdevingué un dels líders, com, després, de la Convergència Socialista de Catalunya. Fou professor —expulsat— de les facultats de dret i d'econòmiques. Detingut per la seva militància de partit (1957), passà uns quants mesos a la presó. Vinculat a la Companyia d'Indústries Agrícoles per herència, treballà al grup editorial Seix-Ariel. Líder del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i cap de llista de la coalició electoral Socialistes de Catalunya (PSC-C i PSOE), fou elegit diputat al parlament (1977) i nomenat conseller de la Generalitat. En el 1978 fou elegit primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, després de la fusió dels dos PSC i de la federació catalana del PSOE. Reelegit diputat al Congrés per Barcelona el 1979, renuncià el càrrec el 1980 per disputar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, que no aconseguí. Líder de l'oposició al Parlament català, cercà la cohesió de les diverses tendències que integren el PSC, però el 1983 abandonà la secretaria general, passà a ocupar una presidència del partit més aviat honorífica i fou nomenat ambaixador a l'estat francès, càrrec que dimití el 1986. Senador en 1986-93, fou diputat al Parlament català des del 1988, i, en 1995-99, president d'aquesta cambra. L'any 2000 rebé la Medalla d'Or del Parlament. Amb el pseudònim de Pere Oliva publicà el llibre de poemes El Delta (1967). Ha publicat, entre altres, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en España (1960), Dos infants i la guerra (1975), Un sol combat (1986), Missió a París (1992) i Novíssimes semblances (2000).

Serra i Serra, Narcís (1943)
Polític i economista. Militant a la secció universitària del Front Obrer de Catalunya des del 1962, més tard a Convergència Socialista i per fi al PSC (PSC-PSOE), ocupà la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional (1977-79). Aquest darrer any fou elegit alcalde de Barcelona amb els vots dels components del " Pacte del progrés" (PSC, PSUC, CiU i ERC). Ha estat (1972-77) professor de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els anys 1982 i 1991 fou designat ministre de defensa del govern central, càrrec des del qual promogué la racionalització i la modernització de les forces armades. Fou vicepresident del govern espanyol des del 1991 fins al juliol del 1995, que dimití en ésser acusat d'estar implicat en un escàndol dels serveis d'intel·ligència de l'exèrcit. El 1994 fou designat secretari nacional en la direcció col·legiada del PSC. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés dels Diputats com a cap de llista del PSC per Barcelona. Deixà el càrrec de primer secretari del partit durant el 9è congrés del PSC celebrat el 18 de juny de 2000. És president de la Fundació CIDOB des del setembre del 2000.
Comunistes. Gutiérrez i Díaz, Antoni (1929)
Polític. Metge pediatre (1953), ingressà al PSUC el 1959 i desenvolupà una intensa activitat clandestina en el si del partit, de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, a desgrat de diversos empresonaments (1962-65, 1973). Elegit secretari general del PSUC el 1977, la momentània derrota de l'eurocomunisme en el V congrés provocà la seva dimissió el 1981, bé que tornà al càrrec l'any següent, arran del VI congrés, i hi fou reelegit el 1985 en el VII congrés, per abandonar-lo el 1986. Ha estat diputat al Congrés de Madrid (1977-78), conseller de la Generalitat de Catalunya (1977-80), diputat al Parlament català a les legislatures de 1980 i 1984, i diputat al Parlament Europeu per la coalició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, integrada en el grup Esquerres Europees en les eleccions de 1987, 1989 i 1994. Després de les darreres eleccions europees, ocupà la tercera vicepresidència del Parlament Europeu, el 1995. Fou diputat i vicepresident del Parlament Europeu fins al juny del 1999. En les eleccions europees del 1999 fou el cap de llista de la candidatura Els Verds-L'esquerra dels pobles, però no aconseguí ésser reelegit.
López i Raimundo, Gregori (1914)

Polític. Resident a Barcelona des del 1931, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes (1934) amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i el 1936 s'integrà en les JSU i en el PSUC. Comissari polític al front d'Aragó durant la guerra, de 1936-39, s'exilià el 1939. El 1947 tornà il·legalment al Principat i treballà en la reorganització del partit. Empresonat (1951-54) i expulsat del país, el 1956 fou nomenat màxim responsable del PSUC a l'interior i des del 1960 alternà l'activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l'estranger. Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977) i hi defensà l'eurocomunisme propugnat des del PCE per S. Carrillo. Les resolucions del V Congrés del PSUC (1981) l'apartaren del càrrec, al qual tornà en el VI Congrés (març del 1982) i que dimití definitivament en el VII Congrés (març del 1985). Fou elegit diputat al Congrés de Madrid el 1977, el 1979 i el 1982. Casat amb l'escriptora Teresa Pàmies i Bertran, és pare de l'escriptor Sergi Pàmies. Ha publicat, entre d'altres, els llibres Escrits. 50 anys d'acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).

Ribó i Massó, Rafael (1945)
Polític. Doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona i professor titular de teoria de l'estat des del 1986. Membre de l'Assemblea d'Intel·lectuals i de l'Assemblea de Catalunya, ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya el 1974, del qual esdevingué membre del comitè central (1977). Diputat al Parlament català, on ha estat reelegit (1980-93 i des del 1995), i a les Corts espanyoles (1993-95), fou secretari general del PSUC (1986-97) i des del 1998 membre de la secretaria general col·legiada d'aquest partit. Fou el principal promotor d'Iniciativa per Catalunya, coalició que aglutina formacions d'esquerra de tradicions diverses i que presidí des de la seva fundació (1987) fins el 1993 i, novament, des del 1996 fins al 2000. Les tensions amb Izquierda Unida, el seu homòleg estatal liderat per Julio Anguita, precipitaren el 1997 el trencament entre ambdues formacions i l'escissió, dins d'IC, d'un sector contrari a Ribó. Ha publicat els llibres Sobre el fet nacional (1977), Debat ideològic i democràcia interna (1979), Catalunya, nació d'esquerra (1988) i Una altra Catalunya, una altra esquerra (1999).
Saura i Laporta, Joan (1950)
Polític. Estudià enginyeria química. Tinent d'alcalde a l'Hospitalet de Llobregat (1979-91) i diputat al Parlament de Catalunya (1988-95), el 1993 fou elegit vicepresident d'Iniciativa per Catalunya (IC). Diputat al Congrés el 1996 i reelegit el 2000, el 1998 s'integrà en el grup mixt del Congrés dels Diputats. El 2000 fou nomenat president d'IC-Verds, en substitució de R.Ribó.
Altres personatges destacats. Samaranch i Torelló, Joan Antoni (1920)
Dirigent esportiu i diplomàtic. Professor mercantil i empresari. Seleccionador estatal d'hoquei sobre patins i president de la federació espanyola d'aquest esport, del comitè olímpic estatal (1967-70) i de la diputació de Barcelona (1973-77). Membre del Comitè Olímpic Internacional des del 1966, en fou vicepresident en 1974-78 i president del 1980 al 2001. Durant el seu mandat presidencial al COI, Barcelona fou nomenada (1986) ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 1992. Fou ambaixador a la Unió Soviètica (1977-80) i president de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat del 1987 al 1990) entre el 1987 i el 1999, any en què fou designat president honorífic de l'entitat. El 1993 rebé la medalla d'or de la ciutat de Barcelona.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1975 Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre). Govern continuista de Carlos Arias Navarro. Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Fi de la guerra del Vietnam i inici de la segona guerra freda. Independència del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola.
1976 Adolfo Suárez, cap de govern. Les Corts aproven la Llei de Reforma Política, ratificada (15 desembre) en referèndum. Coordinación Democrática. Agitació social creixent. Grans manifestacions a Barcelona, demanant l'amnistia, convocades per l'Assemblea de Catalunya (febrer). Mobilitzacions de pagesos a Tarragona i Lleida.Terra Lliure. Apareix el diari AVUI (23 abril). Commemoració de l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat.
1977 Campanya Volem l'Estatut! (gener). El Govern aprova la Llei d'Associacions Polítiques: legalització dels partits polítics i dels sindicats. Pacte electoral PSC(C)-PSOE (abril). Eleccions Generals (15 juny) (primeres eleccions democràtiques des del 1936): victòria d'UCD. Victòria socialista a Catalunya. Manifestació multitudinària de l'11 de setembre a Barcelona (un milió de persones). Pactes de La Moncloa (octubre). Darrera amnistia (octubre). Restauració de la Generalitat (provisional) (octubre). Retorn del president Tarradellas (23 octubre). Primer govern d'unitat de la Generalitat (desembre). 
1978 Redacció de l'Estatut de Sau. Constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) (juliol). Coalició Convergència i Unió de Catalunya (CiU) (setembre). Diversos atemptats a Barcelona. Incorporació del català a l'ensenyament (juny). Constitució, aprovada en referèndum
(6 desembre).
Eleccions Sindicals: a Catalunya, triomf de CCOO, seguit de la UGT.
1979 Eleccions generals: victòria d'UCD (març). Eleccions municipals (abril). Aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en referèndum (25 octubre). Estatuts d'Autonomia de Catalunya i del País Basc (desembre). Agudització de la crisi econòmica.
1980 Eleccions al Parlament de Catalunya (primeres eleccions des de la República): victòria de CiU per majoria relativa (20 març). Jordi Pujol, president de la Generalitat (abril).
1981 Dimissió de Suárez (29 gener). Cop d'Estat del 23 de febrer: intent frustrat dels generals Armada i Milans del Bosch. Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern. Pla de reconversió del tèxtil (setembre). Estatuts d'Autonomia de Galícia (abril), d'Andalusia, d'Astúries i de Cantàbria (desembre).
1982 Espanya ingressa a l'OTAN. LOHPA (LOAPA). Eleccions generals: victòria del PSOE per majoria absoluta (28 octubre). Felipe González, president del govern. Obertura del reixat de Gibraltar. Manifestació contra la LOAPA (març). Escissió del PSUC (abril). Inauguració a Barcelona del Mundial de futbol (juny). Crisi de Banca Catalana (novembre). Estatuts d'Autonomia de la Rioja, de Múrcia (juny), del País Valencià (juliol), de l' Aragó, de Canàries (amb règim especial), de Navarra i de Castella-la Manxa (agost).
1983 Dissolució d'UCD (febrer). Expropiació de RUMASA (febrer). Eleccions municipals (maig). El Tribunal Constitucional anul.la la LOHPA. Comença la reconversió industrial. El Parlament aprova la Llei de Normalització Lingüística. Inauguració de TV3 (setembre). Estatuts d'Autonomia de Castella i Lleó, de Madrid, d'Extremadura i de les Illes Balears (febrer).
1984 Plan Energético Nacional (gener). Eleccions al Parlament: victòria de CiU per majoria absoluta (abril). Cas Banca Catalana.
1985 Comença la reactivació econòmica. Llei d'Avortament.
1986 Signatura de l'Acta de la Unió Europea (Acta Única Europea) (febrer). Entrada d'Espanya i Portugal en la CEE. Adhesió d'Espanya a la CEE. Referèndum de l'OTAN (març). Eleccions generals: victòria del PSOE (juny). Coalició Iniciativa per Catalunya (abril). Barcelona, nominada seu dels Jocs Olímpics de 1992 (octubre).
1987 Eleccions municipals i europees (juny). El Parlament aprova la LOT. Atemptat d'ETA a Hipercor (Barcelona) (juny).
1988 Eleccions autonòmiques: nova victòria de CiU per majoria absoluta (maig). Vaga a l'ensenyament. Inici de les emissions de Canal 33. Vaga general del 14 de desembre.
1989 Eleccions europees (juny). Eleccions generals: el PSOE perd la majoria absoluta (octubre). Caiguda del mur de Berlín (novembre). Descomposició del bloc socialista de l'Europa oriental: canvis en els països de l'Est (revolucions democràtiques). Fi de la guerra freda després de la cimera de Malta entre Bush i Gorbatxov (desembre).
1990 Aprovació de la LOGSE (reforma del sistema educatiu). Reunificació d'Alemanya (octubre).
1991 Eleccions municipals (maig). Desaparició de l'URSS i formació de la Comunitat d'Estats Independents (CEI) (desembre).
1992 Els membres de la Unió Europea signen el Tractat de Maastricht (Tractat de la Unió Europea) (febrer), que revisa i amplia el Tractat de Roma de 1957. Eleccions autonòmiques: victòria de CiU (març). El F.C.Barcelona guanya la seva primera Copa d'Europa de futbol a l'estadi de Wembley (Londres) (maig). Jocs Olímpics de Barcelona (juliol-agost). Agudització de la crisi econòmica. Exposició Universal de Sevilla.
1993 Eleccions generals: victòria apretada del PSOE, que perd la majoria absoluta (juny). Suport parlamentari de CiU. Crispació política.
1994 Eleccions europees (juny).
1995 Eleccions municipals (maig). Eleccions autonòmiques: victòria de CiU, que perd la majoria absoluta (novembre). Estatuts d'Autonomia de Ceuta i de Melilla (març).
1996 Eleccions generals: victòria del PP (març). José María Aznar, president del govern. Acord de governabilitat PP-CiU. Escissió d'ERC (octubre).
1998 Espanya compleix els criteris de convergència europea i s'adhereix als països fundadors de l'euro (abril). ETA declara l'alto al foc total i indefinit (setembre). CiU, PNB i BNG signen la Declaració de Barcelona (setembre).
1999 Entra en vigor la moneda única europea, l'euro (gener). Eleccions municipals i europees (juny). ETA aixeca la treva. Eleccions autonòmiques: victòria ajustada de CiU (octubre).
2000 Eleccions generals: victòria del PP per majoria absoluta (12 març).
2002 Entra en circulació l'euro, moneda única de la Unió Europea (1 gener). Vaga general (20 juny). Conflicte hispanomarroquí per l'illa del Perejil (juliol). Catàstrofe ecològica a les costes de Galícia: enfonsament del petrolier Prestige (novembre).
2003 Implicació del govern Aznar en la guerra de l'Iraq. Imponent mobilització popular contra la guerra.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • CARR, R. i FUSI, J.P. España, de la dictadura a la democracia. Planeta. Barcelona, 1979.
  • DD.AA. Memoria de la Transición. Taurus. Madrid, 1996.
  • FUSI, J.P. i PALAFOX, J. España, 1808-1996. Espasa. Madrid, 1998.
  • GONZÁLEZ CASANOVA, J.M. El cambio inacabable (1975-1985). Anthropos. Barcelona, 1986.
  • LORÉS, J. La transició a Catalunya (1977-1984). Empúries. Barcelona, 1985.
  • MASCARELL, F. i MANITO, F. Catalunya, 1973-1983. De la dictadura a la democràcia. L'Avenç. Barcelona, 1984.
  • MESTRE, J. (dir.) Atles de la transició. Edicions 62. Barcelona, 1997.
  • MOLINERO, C. i YSÀS, P. (dir.) De la dictadura a la democràcia, 1960-1980. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. XI. Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1998.
  • PÉREZ PICAZO, M.T. Historia de España del siglo XX. Crítica. Barcelona, 1996.
  • TUÑÓN DE LARA, M. (dir.) Transición y democracia. Labor. Barcelona, 1992.
  • RIQUER, B. DE i CULLA, J.B. El franquisme i la transició democràtica, 1939-1988. Història de Catalunya, vol. VII. Edicions 62.   Barcelona, 1989.
  • TUSELL, J. i SOTO, A. (editors). Historia de la transición (1975-1986). Alianza Universidad. Madrid, 1996.
  • YSÀS I SOLANES, P. (editor). La transició a Catalunya i Espanya. Fundació Doctor Lluís Vila d'Abadal - L'Avenç. Barcelona, 1997.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BALCELLS, A. Història del nacionalisme català. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1997.
  • BASSETS, Ll.; CULLA, J.B. i RIQUER, B. DE. Memòria de Catalunya. Taurus. Madrid, 1997.
  • COLOMER, J.M. L'Assemblea de Catalunya. Avance. Barcelona, 1976.
  • CULLA, J.B. (coord.) El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000). Pòrtic. Barcelona, 2001.
  • CULLELL, P. i FARRÀS, A. L'oasi català. Un recorregut per les bones famílies de Barcelona. Planeta. Barcelona, 2001.
  • DD.AA. Catalunya 77/88. Fundació Jaume Bofill. Barcelona, 1989.
  • Equip de Sociologia Electoral. Atlas electoral de Catalunya, 1975-1980. Fundació Jaume Bofill. Barcelona, 1981.
  • FARRÀS, A. i CULLELL, P. El 23-F a Catalunya. Planeta. Barcelona, 1998.
  • GARRIDO F. i altres. Comentarios a la Constitución. Cívitas. Madrid, 1985.
  • MORENO JUSTE, A. España y el proceso de construcción europea. Ariel. Barcelona, 1997.
  • PRESTON, P. Juan Carlos. El rey de un pueblo. Plaza & Janés. Barcelona, 2003.
  • RUIZ JIMÉNEZ, J. Iglesia, Estado y sociedad en España, 1930-1982. Argos Vergara. Barcelona, 1984.
  • VIVER PI-SUNYER, C. La Constitución. Conocimiento del ordenamiento constitucional. Vicens Vives. Barcelona, 1980.
  • VIVER PI-SUNYER, C. Ordenament constitucional. La Constitució. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • BARRIL, J. Un submarí a les estovalles.
  • CEBRIÁN, J.L. La España que bosteza. Apuntes para una historia crítica de la transición. Taurus. Madrid, 1980.
  • DELIBES, M. Diario de un jubilado.
  • RICO GODOY, C. Cómo ser mujer y no morir en el intento.
  • ROIG, M. El temps de les cireres.
  • VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. Asesinato en el Comité Central.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • CASTELLÓ, J.E. España: siglo XX (1939-1978). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1989.
  • DD.AA. Desatado y bien desatado. El Periódico de Catalunya. Barcelona, 1985.
  • GARRONERA, A. El Estado español como Estado social y democrático de derecho. Col. Temas clave de la Constitución española. Tecnos. Madrid, 1990.
  • GARCÍA, C. ¿Qué sabes de la transición democrática española?. Mondadori. Madrid, 1989.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Asignatura pendiente. José Luis Garci, 1977.
  • Siete días de enero. Juan Antonio Bardem, 1978.
  • El caso Almería. Pedro Costa, 1984.
  • El disputado voto del señor Cayo. Antonio Giménez Rico, 1986.
  • Boom, Boom. Rosa Vergés, 1990.
  • Què t'hi jugues, Mari Pili?. Ventura Pons, 1991.
  • Los años vividos. Mercedes Odina-RTVE, 1991.
  • La transición española. Elías Andrés i Victoria Prego-RTVE, 1993.
  • Días contados. Imanol Uribe, 1994.
  • Todos los hombres sois iguales. Manuel Gómez Pereira, 1994.
  • Actrius. Ventura Pons, 1997.
  • Barrio. Fernando León de Aranoa, 1998.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà