|
Escultura |
Escultura
1. Acció, art, d'esculpir obres tridimensionals, bé exemptes, bé en relleu.
2. Obra esculpida. El significat ortodox del mot es limita a l'ofici en què per a produir
l'obra volguda hom procedeix per eliminació de material. Tanmateix, puix que una
generalització simplificadora fa extensiva la denominació a tota obra tridimensional
independentment del seu origen, hom considera també tècniques escultòriques les que
empren procediments basats en l'addició de material. Hom sol emprar com a base del
material escultòric un tipus especial de sella giratòria, coneguda amb el nom de
cavallet, que permet a l'artista de veure tan sovint com calgui la seva obra, en el curs
de la seva realització, en totes les seves facetes. L'escultura obtinguda per eliminació
és tradicionalment considerada una peça definitiva: és l'esculpida en pedra —té
una estima especial la de marbre—, la talla en fusta i, fins i tot, la de
metall cisellat, que convencionalment hom estudia dins el camp de l'argenteria. El treball
directe sobre pedra —emprant el punxó per a desbastar el bloc, i la maça i
l'escarpra per a acabar l'obra— és exercit pel mateix artista o bé per un ajudant
que treu de punts el bloc definitiu basant-se en el model de l'autor. Dins l'apartat de
l'escultura d'eliminació també hom pot incloure la de guix tallat. L'escultura
d'addició, obtinguda mitjançant el modelatge d'una pasta amb un tipus d'eines de boix
que cada artista se sol fer segons les seves necessitats i que sovint van encapçalades
amb ferro, i les pròpies mans, ha servit generalment per a fer els esbossos o models
sobre els quals hom treu la peça definitiva. Els materials emprats són l'argila, el
gres, el guix, la cera —molt emprada pels grecs i després relegada a ésser la base
de la ceroplàstia — i més modernament la plastilina, que no cal humitejar
amb draps xops com l'argila, el gres i el guix. Tot i que sovint les obres modelades
siguin considerades definitives, normalment serveixen per a treure'n un motlle en negatiu,
que sol ésser de guix i serveix per a fer-ne una o diverses còpies en bronze o en terra
cuita; les peces obtingudes —malgrat que sovint són pòstumes— poden rebre
els retocs finals de mans de l'artista mateix, que així té l'oportunitat de fer un
tiratge múltiple, normalment limitat, numerat i justificat, de peces considerades
originals partint d'una sola obra. El mot escultura ha ampliat el seu significat
amb l'adveniment de les avantguardes artístiques del s XX; hom ha elevat les tècniques
de la forja —normalment emprada només com a art decorativa— a la categoria
d'escultura. També el ciment, el formigó armat, l'alumini o el plàstic, entre altres
materials, han estat emprats mitjançant tècniques experimentals i molt sovint mixtes,
per a obtenir unes formes escultòriques.
3. Obra d'art realitzada en tres dimensions. Art de modelar, tallar i esculpir en fang,
pedra, fusta, metall o una altra matèria.
Relleu
Forma no exempta treballada en un suport bidimensional. Segons que els elements
representats sobresurtin o no del suport, el relleu pot ésser considerat negatiu o
positiu. En aquest últim cas serà alt relleu quan aquells sobresurtin més de
la meitat del seu gruix real, mig relleu quan només sobresurtin la meitat i baix
relleu quan sobresurtin menys de la meitat.
Exempt -a
Dit de l'escultura de tres dimensions i ple relleu.
Índex |
|
Sobre l'escultura |
Entretallador
Artista que fa escultures entretallades.
Escultor
Artista que esculpeix, que professa l'art de l'escultura.
Imatger
Persona que fa imatges o en ven.
Tallista
Persona que fa obres de talla.
Índex |
|
Tècniques escultòriques |
Afegir
1. Unir les unes amb les altres (diferents peces, trossos, etc) formant una sola peça o
un objecte com d'una sola peça.
2. Unir els trossos (d'una gerra, d'un plat, d'una estàtua, etc).
Bisell
Caire o vora escapçats obliquament, al biaix. L'escapçament de caires, també dit
aixamfranament, és practicat per tal d'eliminar l'aresta massa pronunciada que formen la
intersecció de dues cares en angle agut o recte. Ben a l'inrevés, l'escapçament de
vores és practicat per afuar encara més un dels seus caires, generalment amb la
intenció de fer-lo tallant.
Bisellar
Fer bisells en un vidre, un capitell, una peça, etc.
Buidar
Formar un objecte abocant metall fos o qualsevol altra matèria blana dins un motlle buit.
Cera perduda
Dit del procediment emprat en escultura per a reproduir imatges en bronze. El model, de
material refractari, és recobert d'una capa de cera que és novament recoberta del mateix
material que el model; consolidat el conjunt, hom hi aboca, per un orifici superior
practicat al recobriment, bronze fos que desplaça la cera per un altre orifici inferior,
i adopta, en solidificar-se, la forma buida del model inicial.
Ceràmica
Art de fabricar objectes (recipients, elements de construcció, etc) de materials terrosos
cuits. Hom empra bàsicament argila o caolí com a primeres matèries fonamentals a causa
de llurs qualitats plàstiques i refractàries; hom empra també additius amb finalitat
desengreixant que assuaveixen les contraccions durant la cocció (sorra, quars, feldspats,
xamota), materials fundents que rebaixen la refractarietat (feldspats, àlcalis), i uns
altres que l'augmenten (corindó, bauxita metàl·lics). Actualment hom empra també com a
primera matèria commixtions de materials terrosos desproveïts de qualitats plàstiques,
però transformables per cocció.
Ceroplàstia
Modelatge amb cera.
Conformació
Acció de donar als metalls una forma adequada aprofitant llur capacitat de deformar-se
plàsticament, la qual permet de treballar-los en forma de planxes o barres. La
conformació dels metalls pot ésser feta en fred (a la temperatura de l'ambient) o en
calent, sia per doblegament, per extrusió, per estiratge, per laminatge, per forja o per
estampació. L'acabament de les peces pot ésser fet per mecanització, brotxatge,
rectificació, etc. Les superfícies poden ésser protegides amb els procediments normals
per als metalls.
Coroplàstia
Tècnica de modelatge de la terracota, referida especialment a la que hom utilitzà en la
fabricació dels vasos grecs antics.
Dauradura
Recobriment d'objectes amb una capa d'or per mitjà d'electròlisi, si l'objecte és
metàl·lic, o encolant-hi làmines d'or molt fines ja preparades si no ho és.
Emmotllament
Operació de donar la forma desitjada a una matèria per mitjà d'un motlle.
Encolar
Escampar la cola o l'aiguacuit calent per la superfície a enganxar, per tal d'apariar
peces de fusta comunes, aplacar fulloles, etc.
Entallar
Treure trossos d'un bloc de fusta, marbre, etc, amb un instrument tallant, especialment
per esculpir figures, motius decoratius, etc.
Esbós
Primera forma imperfecta d'una
composició artística. En pintura i dibuix és un intermedi entre el croquis i l'obra
definitiva; en escultura és un modelat preparatori a mida reduïda. L'esbós té
l'espontaneïtat que hom no troba en l'obra enllestida, especialment en l'art tradicional,
en què els deixebles acabaven l'esbós del mestre.
Esboscassar
Llevar (d'un bloc) els primers trossos amb vista a afaiçonar alguna cosa; escalabornar.
Esculpir
Afaiçonar en pedra, fusta, metall o un altre material (una estàtua, un ornament o una
figura qualsevol).
Estofar
1. Donar una capa de blanc (a la fusta que hom ha de daurar).
2. Pintar al tremp damunt d'or brunyit formant relleu.
3. Raspar amb el garfi el color donat sobre l'or.
Estatuària
Art d'esculpir estàtues i, per extensió, l'escultura.
Fel.loplàstica
Art de modelar en suro. Hom l'empra sobretot per a reproduir monuments i edificis
cèlebres.
Forja
Procediment de conformació de metalls que consisteix a variar la forma d'una peça
metàl·lica per compressió, en calent, entre dues superfícies dures, l'una fixa i
l'altra mòbil. La forja és el sistema més antic de conformació de metalls.
Forjar
Treballar (un metall) o afaiçonar (un objecte metàl·lic) pel procediment de la forja. Fosa
O buidatge. Tècnica escultòrica que permet l'obtenció de peces de metall. Els
materials emprats solen ésser el bronze per a l'escultura i l'or i l'argent per a
l'orfebreria. Els primers procediments de fosa donaven com a resultat només l'obtenció
de peces massisses; el coneixement del buidatge és més tardà. Dins la fosa amb buidatge
hi ha dos sistemes: el de la cera perduda i el de l'arena. El procediment de la cera
perduda consisteix en la realització en cera d'un model de l'obra, que restarà destruït
en el moment de la fosa. El procediment de l'arena consisteix a modelar l'escultura per
peces en caixes d'arena, on és posat el metall líquid; després, les diferents peces
són unides. En la fosa, el buit interior del motlle és anomenat nucli, i és
omplert de guix i de rajola esmicolada; i després de la recuita és revestit d'una capa
de guix i és colgat de terra per tal que no experimenti cap commoció per obra de la
pressió del metall en fusió.
Modelar
Donar forma amb argila, cera o una altra matèria plàstica (a una figura o a un ornament
que després hom ha d'executar en una matèria dura).
Modelatge
1. En escultura exempta, procediment mitjançant el qual l'escultor, amb una matèria
plàstica i mal·leable (generalment fang o cera), fa un model que després reproduirà en
guix, marbre, bronze o qualsevol altre material. La matèria plàstica és treballada
sobre una armadura de fusta o ferro que actua com a esquelet del model.
2. En relleu, pintura, dibuix, gravat o tota altra representació bidimensional, intent
d'aconseguir la sensació de volum mitjançant recursos lumínics, contrasts de color,
perspectiva, etc.
Motlle
1. Peça buidada en negatiu d'un objecte que hom vol reproduir, la qual hom omple d'una
pasta més aviat clara perquè aquesta prengui la forma de la peça i la conservi un cop
solidificada.
2. Qualsevol model buit o ple que, aplicant-hi una matèria flexible, serveix per a
donar-li una forma determinada o per a estampar-hi un dibuix.
Ombra
Part d'una pintura, un dibuix o un gravat que l'artista, mitjançant la utilització de
colors foscs, enfosqueix més que les altres parts a fi de donar efectes de volum.
Plàstica
Art de modelar una matèria, especialment una matèria amb la qual hom farà una obra
artística.
Policromia
Art de completar amb colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Pot ésser
decorativa, convencional o realista.
Punt
Cadascuna de les marques que hom fa sobre les parts que més sobresurten en una escultura
que hom vol copiar.
Repujar
Fer sortir, a cops de martell, un dibuix en relleu (en
una placa metàl·lica, en un cuir, etc).
Soldadura
Unió de dues peces, d'igual o diferent material, mitjançant l'aplicació d'escalfor
(sovint fins a la temperatura de fusió de les peces) o, eventualment, de pressió.
Talla
Obra de tallar objectes d'una manera o segons una forma determinada.
Tallar
Donar una forma determinada (a una cosa) separant-ne
amb un instrument de tall les parts sobreres.
Toc
1. Cop de pinzell, burí, etc, donat a una obra pictòrica, escultòrica, etc,
especialment per tal de millorar-la, perfer-la.
2. Manera de manejar un artista, un artífex, etc, el pinzell, el burí, etc.
Torèutica
Art de cisellar i esculpir els metalls (generalment metalls nobles i bronze) i el vori,
gairebé sempre amb finalitats decoratives.
Trepant
Tècnica escultòrica que utilitza el trepant (escultura feta a trepant).
És la realitzada amb el trepant, instrument que serveix per a foradar, i que presenta
incisions de poca amplària, localitzades i molt profundes, per a fer l'efecte de gran
relleu, de clarobscur, etc., formant calats.
Treure de punts
Desbastar la matèria que hom vol esculpir a partir dels punts establerts en ella, que
marquen els contorns de l'escultura definitiva. Hom ho realitza generalment mitjançant
procediments mecànics.
Índex |
|
Materials escultòrics |
Alabastre
Varietat de guix en forma d'agregat finament granat, compacte i translúcid. Rep aquest
nom només quan és de color blanc pur. Com a material escultòric, ha estat molt
utilitzat en totes les èpoques perquè és fàcil de treballar i perquè resulta molt
vistent.
Argila
Nom comú d'un tipus de roques sedimentàries no consolidades o poc endurides que
contenen, bàsicament, partícules de diàmetres inferiors als 0,001 mm, i formades
principalment per silicats d'alumini hidratats, que tenen propietats més o menys
plàstiques (argiles plàstiques), refractàries, i adsorbents i desgreixants en sec
(argiles esmèctiques). Quan s'embeuen d'aigua poden augmentar de volum fins a un 40-50% i
es tornen plàstiques i toves (es ratllen amb l'ungla), fins a arribar a perdre la
cohesió i a dispersar-se en l'aigua tot donant una dissolució col·loïdal; si hom les
cou no es deformen, però s'endureixen, es contreuen una mica i canvien de color si
contenen òxids de ferro. En virtut de llur
plasticitat i comportament a la cocció les argiles són la primera matèria principal de
la idústria ceràmica.
Bronze
1. Aliatge de coure i estany que conté d'un 8 a un 40% d'aquest darrer, sovint amb
petites proporcions d'altres elements.
2. Nom aplicat a diversos aliatges de coure i d'altres elements (beril·li, alumini,
antimoni, etc), fins i tot a llautons (aliatges de coure i zinc), per raó de la seva
semblança amb el bronze pròpiament dit.
Caolí
Argila refràctaria de color blanc, formada per descomposició del feldspat, i
constituïda gairebé exclusivament per caolinita. Posseeix una estructura
microcristal·lina de làmines hexagonals. La seva aplicació més important és la
ceràmica, especialment per a obtenir porcellana i terrissa blanca. Els caolins amb
dimensions de partícula prou petites (menys d'un micròmetre) són emprats com a
matèries de càrrega: donen cos i opacitat al paper i n'augmenten el poder absorbent de
la tinta, milloren la resistència a la ruptura i a l'abrasió dels cautxús, augmenten el
poder cobrent de les pintures i la resistència als agents químics dels plàstics, etc.
Són emprats, també, en l'elaboració de catalitzadors del craqueig del petroli. En
farmàcia, el caolí rentat ha estat utilitzat per les seves propietats absorbent,
adsorbent i antiàcida.
Cera
1. Substància secretada per quatre parells de glàndules situades a l'abdomen de les
abelles obreres amb la qual construeixen les bresques. Apareix en forma de petites escates
blanques que les abelles recullen i es posen a les mandíbules, on la masteguen i la
impregnen d'una substància escumosa que la blanqueja, la torna opaca i la fa mal·leable.
La cera és emprada per a la fabricació de ciris i espelmes, de llumins, de cosmètics,
de llustre de sabates, de preparats per a encerar mobles i parquets, com a aglutinant de
pintures, en emulsions al tremp, com a additiu de pintures a l'oli, en tintes
litogràfiques, en farmàcia, en segells, en activitats artístiques diverses, com flors i
fruites, medallons, exvots, figures de cera, en foneria artística, etc.
2. Lípid simple, èster d'un àcid gras amb un alcohol alifàtic de cadena llarga, que
hom troba en el regne animal (cera animal) i que hom obté de les plantes (cera
vegetal) i del regne mineral (cera montana).
Escaiola
Pasta feta de guix i aiguacuit, amb la qual hom construeix figures o revesteix alguna
construcció, donant-li colors, imitant marbre o altres pedres, etc; en traumatologia, hom
també la fa servir per a enguixar.
Estuc
Pasta feta amb calç o guix i pols de marbre que hom aplica, a manera d'arrebossat, a les
superfícies, tant interiors com exteriors (parets, columnes, etc), o utilitza en el
motlluratge de decoracions arquitectòniques.
Estucat
Revestiment d'estuc.
Fang
Mescla de llim, argila i aigua. Quan s'ha endurit, rep el
nom de fangolita. Amb el fang hom fabrica peces de terrisseria, i és utilitzat en
escultura per a modelar.
Ferro
Sigla: Fe. Element de transició del bloc d,
situat entre els elements dels blocs s i p en la taula periòdica. Metall
dúctil, mal.leable i molt tenaç, que és de color gris blavós. Els dos aliatges més
importants de ferro són l'acer i la fosa o ferro colat; l'acer té
un contingut de carboni inferior a l'1,70% i a temperatures elevades es transforma en
austenita (solució sòlida g), que és la microestructura més
flonja i més mal·leable del diagrama ferro-carboni; la fosa té un contingut de carboni
que va de l'1,9% al 6,6% (en la pràctica hom no n'obté amb un contingut de carboni
superior al 4,5%), i l'aliatge és fràgil a totes les temperatures, fins a la fusió.
Formigó
Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra i ciment pòrtland.
Aquesta barreja ha de tenir la proporció adequada perquè en resulti una massa compacta
en què la sorra ompli suficientment els buits compresos entre la grava, i el ciment faci
de lligant dels grans de sorra i la grava i ompli els espais compresos entre aquests
materials.
Fusta
Matèria llenyosa de l'arbre. La
matèria que el tronc aporta és apta per a la construcció de bastiments i de mobiliari.
Hom anomena fusta tova aquella que, com la d'avet o la de balsa, tenen poc
pes específic, fusta dura la que té un pes específic elevat, com la del pi
resinós, l'om, l'alzina, el faig, el roure i la noguera, i fusta semidura la
intermèdia, com la del pi comú i la del làrix.
Granit
Roca plutònica cristal·lina amb textura equigranular; composta per quars, feldspat
alcalí i en menor importància mica, plagiòclasi i hornblenda. El quars és de color
gris i es presenta en grans irregulars, els feldspats alcalins posseeixen colors variables
(blanc, rosa o vermellós), i els cristalls són més regulars. La biotita es presenta en
làmines hexagonals, fàcilment exfoliables. La gènesi del granit constitueix, encara
avui, un dels problemes fonamentals de la geologia. Afloren com a masses intrusives amb
diferents formes. Les masses més grans formen els batòlits. Universalment estès, és
molt emprat en construcció, pavimentació i ornamentació.
Gres
Tipus de ceràmica, dura, compacta i impermeable, obtingut per cocció fins a la
vitrificació d'una pasta de composició variable segons el tipus de gres. El gres
ordinari és constituït per argila plàstica refractària, amb un cert contingut de
ferro i, a vegades, per sílice i feldspat. El producte que hom obté és impermeable i
resistent als agents químics i hom l'empra en la indústria química per a la
construcció de recipients i conduccions, en revestiments, etc. El gres fi és
obtingut a base de caolí, quars, feldspat, etc, i és emprat en la fabricació de
material sanitari, en les indústries química i elèctrica i en la ceràmica artística.
D'origen xinès, el gres ha esdevingut un tipus habitual a l'Occident des del s XV.
Guix
Material per a la construcció obtingut per calcinació del sulfat de calci dihidratat.
Hom l'empra principalment com a material de recobriment i, menys sovint, com a material
d'unió de poca resistència.
Majòlica
Nom amb què és coneguda la ceràmica amb reflexos metàl·lics que hom fabricava a
Itàlia del s XV al s XVIII, a imitació de la tradició hispanoàrab arribada en aquest
país des de Mallorca, del nom llatí de la qual, Maiorica, derivà el nom italià.
Segons alguns estudiosos del tema, això no pressuposa que les peces exportades des de
Mallorca fossin fabricades a l'illa.
Marbre
Roca calcària, metamòrfica, cristal·lina, granular i de gra microscòpic. És formada
quasi totalment per grans de calcita agregats sense orientació, però sense deixar espais
buits. Quan és pur, és de color blanc. A vegades, però, conté, com a components
accessoris, quars, silicats i, sobretot, ferro i grafit, els quals donen els colors que
caracteritzen els diferents marbres i, juntament amb les venes de calcita, l'aspecte
típic. Les condicions físiques del marbre fan que hom el pugui polir amb facilitat i que
sigui la roca principal per a l'estatuària i l'ornamentació.
Marbre artificial
Imitació del marbre feta amb pintura o amb pedra artificial. La pintura fou un mètode
utilitzat en la decoració dels interiors quan, per unes necessitats determinades d'aquell
interior, sia d'acústica (com, per exemple, l'Òpera de Versalles), sia per la voluntat
de donar una aparença luxosa amb escassos mitjans, hom imita el marbre mitjançant la
pintura; aquest sistema fou molt corrent durant el s XVIII. Al s XX ha estat i és usada
una pedra artificial que imita el marbre, tant per a decoració interior com per a la
construcció d'escales.
Metall
Nom donat a un nombre d'elements, aproximadament uns 70, situats a les primeres columnes
de la classificació periòdica o en els períodes de transició, amb alts punts de fusió
i d'ebullició, llevat de l'argent viu, que és líquid. Tots aquests elements tenen en
comú unes característiques determinades, que hom anomena característiques
metàl·liques, les quals representen un conjunt de propietats, com la
mal·leabilitat, la brillantor, la conductivitat elèctrica i calòrica, etc, que es
manifesten amb major o menor grau tant en les substàncies pures (metalls purs) com en les
unions de diverses substàncies, és a dir els aliatges.
Pedra
Tros de matèria mineral de certa grandària, despresa naturalment d'una roca, o treta
artificialment d'una roca, emprada generalment com a material de construcció.
Pedra calcària
Pedra despresa o treta d'una roca calcària, especialment emprada en la fabricació
de calç i de ciment. És anomenada també pedra calcinal.
Pisa
Ceràmica de pasta porosa recoberta d'un vernís vitrificat transparent o opac.
Porcellana
Terrissa molt fina composta de feldspat i caolí que difereix de l'ordinària per la seva
transparència.
Plàstic
Dit de les matèries blanes que poden ésser modelades fàcilment amb les mans, com
l'argila, la cera, etc.
Plastilina
Massa plàstica, de diversos colors, emprada per a modelar. Té una composició variable,
a base d'argiles plàstiques, i és emprada en treballs escolars i per a petits
modelatges.
Terra cuita
Terracota o terrissa.
Terracota
Terra cuita.
Terrissa
1. Material terrós cuit de què són fets els objectes de ceràmica, pisa, porcellana,
etc, i també les peces de bòbila.
2. Terra argilosa de què és feta la terrissa.
Vidre
1. Substància dura i trencadissa quan és freda,
però pastosa i plàstica a temperatures elevades, generalment transparent o translúcida.
2. Matèria amorfa que no té una estructura cristal·lina i, per tant, amb les
partícules que la formen ordenades a l'atzar. Moltes vegades, amb el temps, aquestes
substàncies adquireixen una certa ordenació interna, fenomen conegut amb el nom de desvitrificació.
Els vidres naturals més coneguts són l'obsidiana, les tectites i la fulgurita.
Els vidres també poden ésser obtinguts artificialment, però es diferencien dels
naturals perquè aquests sempre presenten un inici de cristal·lització.
Vori
Forma diferenciada de la dentina dels ullals de l'elefant (en el cas del mamut o altres
mastodòntids hom parla de vori fòssil), de les dents canines de la morsa i del
senglar, de les defenses del narval, etc.
Hom pot
treballar el vori i polir-lo fàcilment. Comercialment hom sol distingir-lo segons les
tonalitats de color, per la compacitat i duresa i també per la seva provinença. Hom
l'utilitza, sobretot, per a fer boles de billar, atesa la seva elasticitat, pintes, tecles
de piano i d'altres instruments de teclat, peces de marqueteria i nombrosos objectes
esculpits.
Índex |
|
Eines escultòriques |
Abrasiu
Material dur capaç de produir abrasió. Els abrasius són utilitzats per a arrencar
matèria, és a dir, per a desbastar, raspar, raure, brunyir o polir, a fi de modificar la
grandària, la forma, la llisor o l'acabat superficial d'un objecte.
Acanalador
Eina per a fer canals o estries en alguna cosa.
Bitxa
Vareta de fusta que serveix per a escatar els racons i llocs poc accessibles d'escultures,
motllures, etc. És de llargària apropiada, aplanada en un extrem —i a vegades amb
diverses formes a la seva punta—, sobre el qual és embolicat un retall de paper de
vidre. Sol ésser fet pels operaris mateixos que l'empren.
Burí
O punxó. Mena de cisell, prim, en forma de bisell per un extrem i proveït d'un
mànec per l'altre que, en ésser percudit, permet que amb la punta hom faci incisions
més o menys profundes sobre una superfície de metall, pedra o fusta. És l'eina que
utilitzen els gravadors per a traçar sobre les planxes els dibuixos, gràfics o
inscripcions que després seran reproduïts sobre el paper.
Cisell
Eina consistent en una barra d'acer de secció hexagonal o octagonal, acabada per un dels
seus extrems en un tall, en el sentit de l'amplada, i per l'altre, en un cap, que hom
percudeix amb eines manuals o mecàniques per tal de tallar o desbastar una peça de
metall, un bloc de pedra, etc.
Escaire
Escarpra amb el tall formant canal en angle recte.
Escarpra
O escarpre. Mena de cisell, de secció rectangular, que té la punta de llavorar
acabada en forma de doble bisell. Hom l'utilitza per a foradar parets i envans, i per a
treballar la pedra.
Gúbia
Enformador amb el tall en forma de mitja canya, més o
menys oberta o tancada.
Llima
Eina per al treball manual dels metalls i d'altres materials (fusta, pedra, etc), emprada
per a desbastar, polir, eliminar les rugositats, allisar, etc. És formada per una barra
d'acer trempat emmanegada, a la superfície de la qual hom ha gravat nombrosos solcs,
dents o estries, en disposició geomètricament regular, de vores tallants, les quals, en
passar per damunt d'una superfície, arrenquen petites partícules de material. La secció
de llima pot ésser rectangular, quadrada, triangular, rodona o semicircular, i, segons
les dimensions de les dents o les estries, són emprades en aplicacions específiques.
Sovint hom les anomena per llur forma (llima rodona, plana, de tres caires o triangular,
de mitja canya, etc) o aplicació (llima de desbastar, de polir, etc), però
algunes reben noms concrets, com carleta, cua de rata, etc.
Maça
Eina de percussió, composta d'un cilindre, o de vegades d'un paral·lelepípede,
generalment de fusta dura o de ferro, travessat per un mànec i afectant una forma
semblant a la d'un martell; és emprada en diferents oficis per a esclafar, trencar o
aplanar alguna cosa.
Martell
Eina de percussió constituïda per un cap de forma allargada i generalment metàl·lic
(els extrems del qual són el cap i la pena), fixat, formant una T, en un
mànec, generalment de fusta, que el travessa per l'ull. Hom l'empra per a clavar
claus o afermar-los, batre metalls, fornir a una altra eina l'energia necessària per a
efectuar el treball, etc. És una de les eines més antigues i el prototip de les que
treballen per percussió. N'hi ha de diverses formes, adaptats a la feina específica a
què són destinats en cada ofici. Els martells reben diferents noms concrets, segons la
forma (martell de bola, de punta, de tall, d'orelles, etc), l'ús (martell de
marcar, de reblar, etc) o l'ofici (martell de fuster, de picapedrer, de tapisser,
etc). Hom utilitza els de cap d'acer amb punta de bola per a reblar, i els de punta recta
per a recalcar. Els martells amb cabota tova, d'aram, cautxú, polivinil o fusta, són
emprats per tal de no deteriorar les peces. El martell de fuster té un extrem del cap en
forma de pota de cabra, per a arrencar claus. El martell de tapisser té la cabota llarga
i prima.
Paletina
Bastonet de boix amb punta plana que usen els escultors per a acabar les figures de fang.
Punxó
Instrument de ferro o d'acer, de cos cilíndric o prismàtic, de punta cònica, acerada en
els de ferro, i cap pla sobre el qual hom percut manualment, amb un martell, o
mecànicament, en la punxonadora, per tal de fer forats, marcar els punts on cal foradar,
etc.
Raspador
Eina o instrument que serveix per a raspar.
Trepant
1. Eina de tall que treballa per rotació, tal com la broca, la barrina, etc, i amb la
qual hom forada metalls, fusta i altres matèries sòlides.
2. Eina en forma de tenalles que té en una de les seves mordasses una espiga i que
serveix, en diversos oficis, per a fer forats al cuir, al cartó, a la lona, etc.
Índex |
| Tipus d'escultures segons els materials i les tècniques
utilitzades |
Alt
relleu
Dit del relleu quan els elements representats sobresurten més de la meitat del
seu gruix real.
Baix relleu
Dit del relleu quan els elements representats quan sobresurten menys de la meitat
del seu gruix real.
Buidat
Dit de les peces i figures en les quals manca la part interior, talment que no en resten
sinó unes vores estretes i es veu el camper de través.
Criselefantí
Dit de l'escultura feta d'or i d'ivori, freqüent, en especial, a l'art grec.
Díptic
Tauleta doble unida per frontisses i plegable.
Entretalladura
Escultura entretallada.
Exempt -a
Dit de l'escultura de tres dimensions i ple relleu.
Gravat al burí
Talla dolça.
Marbre
Obra artística feta de marbre.
Mig relleu
Dit del relleu quan els elements representats només sobresurten la meitat del
seu gruix real.
Mitja talla
Escultura feta en baix relleu.
Monòlit
Monument de pedra d'una sola peça.
Petròglif
Gravat o dibuix sobre una pedra (còdol, llosa, etc),
aplicat sobretot als d'època prehistòrica. Apareixen sobretot a partir del mesolític
(com els còdols pintats de Mas d'Azil), durant el neolític i les edats dels metalls,
com, per exemple, en lloses de monuments megalítics.
Políptic
Retaule de pintura, escultura o orfebreria format per més de tres compartiments o
plafons, articulats de manera que es puguin tancar sobre el plafó central.
Relleu
Forma no exempta treballada en un suport bidimensional. Segons que els elements
representats sobresurtin o no del suport, el relleu pot ésser considerat negatiu o
positiu. En aquest últim cas serà alt relleu quan aquells sobresurtin més de
la meitat del seu gruix real, mig relleu quan només sobresurtin la meitat i baix
relleu quan sobresurtin menys de la meitat. Des d'un punt de vista plàstic, el
relleu pot ésser considerat de dues maneres diferents, és a dir, amb un caràcter
espacial o segons un criteri simplement volumètric. El relleu espacial és aquell en el
qual la superfície suport i el motiu escultòric mantenen una relació d'espai, és a
dir, aquell en què el fons del relleu no és tan sols un suport, sinó un mitjà per a
crear una sensació de profunditat. En l'altre tipus, comú a l'antiguitat (relleus
egipcis, assiris, perses, grecs, etc) i a l'època medieval, la superfície de fons, sigui
pedra, fusta, metall o vori, no intervé com a element expressiu de l'obra, sinó quant a
la seva qualitat textural. En l'art contemporani, el concepte de relleu ha superat
l'àmbit propi de l'escultura i es pot parlar de relleu dins l'obra pictòrica, en la qual
o bé es provoca un trencament tridimensional de la superfície (L.Fontana) o s'afegeixen
objectes o elements trets de la realitat (A.Tàpies, M.Millares).
Retaule
Conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra,
fusta o altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat
darrere l'altar.
Rupestre
Fet sobre la roca, especialment les pintures i els gravats en roca fets pels
pobles prehistòrics.
Talla
Obra escultòrica, especialment de fusta.
Tauleta
Cadascuna de les planxes de metall preciós, de vori, etc, decorades amb baixos relleus,
amb repussats, etc, o amb inscripcions, que formen part d'un díptic, d'un tríptic o d'un
políptic.
Terracota
Peça de terrissa de caràcter artístic. Bé que els límits que separen l'art de la
simple artesania són confusos i sovint és impossible de distingir una terrissa d'una
terracota, hom sol excloure d'aquesta darrera accepció les peces d'ús domèstic
(terrissa de cuina) i les peces de bòbila (rajols, teules, etc). Hom n'exclou igualment
la terrissa antiga, decorada o no, que hom anomena globalment ceràmica.
Tríptic
Composició pictòrica, escultòrica o d'orfebreria dividida en tres cossos, en la qual
els dos exteriors es tanquen sobre el central; tenen també decorada la cara exterior que
resta a la vista quan el tríptic és tancat.
Índex |
| Tipus d'escultures segons la positura o disposició de
les figures
|
Bust
Escultura que només presenta el cap i la part superior del cos.
Dempeus
Escultura que representa una figura única situada en posició aixecada, a peu
dret.
Eqüestre
Escultura que representa una figura humana damunt un cavall.
Grup
Conjunt de figures o retrats en un quadre, una escultura, etc.
Jacent
Escultura que representa una figura en posició de jeure.
Nu
Representació en pintura, escultura o fotografia del cos humà desproveït de vestidures.
Orant
1. Representació d'una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària,
freqüent en l'art paleocristià. Ultra figures bíbliques com Noè, Abraham, Daniel, els
tres minyons dins la fornal, etc, la representació més freqüent sol ésser la d'una
dona que simbolitza Maria o l'Església.
2. Efígie d'un difunt agenollada damunt la llosa sepulcral, amb les mans juntes,
freqüent en les sepultures medievals i renaixentistes.
Pedestre
Dit de l'estàtua que descansa damunt els peus.
Sedent
Escultura que representa una figura en posició asseguda.
Tors
Tronc d'una estàtua, especialment d'una estàtua de la qual han estat llevats el cap i
les extremitats.
Índex |
| Temes i gèneres escultòrics |
Al.legoria
Representació metafòrica d'idees abstractes a través de figures o temes plàstics. Les
composicions al·legòriques han estat molt freqüents en tota la història de l'art.
Ametlla mística
Ornament en general de forma el·líptica, originàriament símbol de les esferes
celestials de la narració bíblica, que encercla una figura sagrada a la qual hom vol
donar un relleu especial. En l'art romànic, tant en la pintura com en l'escultura, el
trobem en representacions del Pantocràtor, de la Mare de Déu, i posteriorment d'àngels
i sants .
Atlant
Estàtua d'home emprada, com la cariàtide, en l'arquitectura
per a sostenir un entaulament o una cornisa. És conegut amb aquest nom per la seva
similitud amb la representació iconogràfica d'Atles sostenint el món amb
l'esquena.
Autoretrat
Retrat d'algú fet per ell mateix.
Bust
Escultura que només presenta el cap i la part superior del
cos. El bust ha esdevingut un gènere que, segons les èpoques i els estils, ha adoptat
amb preferència una forma i unes mesures determinades. Bé que hi pot haver busts per
mutilació, és a dir, com a fragment d'una escultura de cos sencer, llur importància
està en el fet d'ésser un tipus especial de disciplina escultòrica.
Carassa
Representació d'un cap de grans proporcions, normalment de moro, amb turbant i barba,
col·locat a la part inferior dels orgues antics d'algunes esglésies, connectat amb un
registre de l'orgue. Era tradició que el dia dels Sants Innocents les carasses obrissin
la boca en entonar les matines i deixessin caure confits i llepolies per a la quitxalla.
Cariàtide
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna o
pilastra en la seva missió estructural arquitectònica. Les cariàtides foren també
anomenades canèfores o kórai.
Colós
Estàtua de dimensions gegantines.
Creu de terme
Creu monumental de pedra col·locada prop de l'entrada d'algunes poblacions o alguns
monestirs o vora els camins. Consisteix generalment en uns graons de planta circular o
poligonal sobre els quals s'alça el fust o arbre coronat per un nus o llanterna que
sustenta una creu de pedra tallada, decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics.
Sovint, a partir del s XV, fou protegida per una teulada, normalment de quatre
vessants, sostinguda per columnes o per pilars i coneguda amb el nom de creu coberta.
Escaiola
Figura o petita escultura realitzada emmotllant aquesta pasta.
Escorç
Representació plàstica d'una cosa, de manera que
algunes de les seves dimensions apareguin considerablement reduïdes per efecte de la
perspectiva.
Esfinx
Figura fabulosa amb cap humà i bust de dona, urpes de lleó, ales d'àguila, cos de lleó
o de gos i cua de lleó o de drac. Tant la idea de l'esfinx com la seva representació
plàstica són producte de l'Egipte faraònic, on adquirí una gran difusió, sobretot en
l'arquitectura. Partint de la idea del lleó, que simbolitzava el protector dels llocs
sagrats, els sacerdots heliopolitans conferiren a l'animal un cap humà amb la fesomia del
faraó regnant. L'exemple més antic és la Gran Esfinx de Gizeh.
Estampa
Imatge obtinguda per l'empremta d'una pedra litogràfica, d'una planxa gravada, impregnada
d'una tinta especial.
Estàtua
Figura de ple relleu que representa una persona o un animal.
Estàtua-columna
Estàtua de cànon generalment esvelt, adossada al fust d'una columna i de la
seva mateixa alçària aproximada.
Estàtua eqüestre
Escultura que representa una figura humana damunt un cavall.
Estela
Monument monolític en forma de pilar o de làpida
destinat generalment a ésser-hi feta una inscripció.
Figura
Representació d'una forma mitjançant, especialment
la humana, el dibuix, la pintura, l'escultura.
Gravat
Imatge obtinguda per estampació de la planxa o matriu gravada amb aquest efecte. Pren
també el nom de prova i d'estampa. Hom distingeix diversos tipus de
gravats, segons els diferents tipus de planxa (la qual rep el mateix nom) amb què han
estat impresos. Així, hom en diu gravat original si és el mateix artista qui ha
concebut l'obra i ha gravat la planxa, gravat d'interpretació si el gravador ha
pres per model una obra pintada o dibuixada per un altre artista, gravat de
reproducció si la planxa ha estat gravada per procés fotomecànic i no pas per la
mà de l'artista, gravat en relleu si el gravat de la planxa ha estat fet
rebaixant la part corresponent als blancs de la imatge i respectant en relleu (sobre el
qual és posada la tinta per a l'estampació) la superfície que correspon a les línies i
les masses, gravat a la fusta, o xilografia, si hom ha gravat sobre planxa
de fusta i en relleu —pren el nom de gravat de fil (o a fibra) quan
la superfície de la planxa ha estat tallada segons la direcció de la fibra natural de la
fusta, i el de gravat a contra fibra (o a testa, o al boix) si
ha estat tallada perpendicularment a les fibres, el qual procediment permet un
característic treball amb burí i gúbia molt fi i minuciós—. A part el tipus de
gravat que hom anomena calcografia, n'hi ha també molts altres, que són anomenats
segons el tipus de procés o d'eines de què hom se serveix en l'execució de la planxa
(el nom de la qual és, doncs, també el mateix). Així, hom en diu gravat a la goma,
a la sal, al sofre, al sucre i al vernís tou, segons
que hom empri un d'aquests materials o un altre per a treballar la matriu; hom en diu,
així mateix, gravat al burí i gravat martellat, segons que hom
empri com a eina el burí o el martell; i hom en diu gravat al fum, a manera
de llapis, a manera negra i puntejat, segons que hom segueixi un
procés o un altre en l'execució de la planxa. Altres tipus destacables de gravat són l'aiguada,
l'aiguafort, l'aiguatinta, el linòleum i el punta seca.
Griu
O grifó. Animal mitològic de cap i ales d'ocell rapaç i cos de lleó. Apareix
a l'escultura mesopotàmica i posteriorment ha estat un tema freqüent sobretot en les
arts decoratives especialment del manierisme. La seva significació resta desconeguda,
però hom suposa que originàriament era un símbol de la vigilància i la protecció. En
heràldica hom el sol representar rampant o també passant.
Grup escultòric
Escultura integrada per un conjunt de figures.
Iconografia
Ciència auxiliar de la història de l'art que serveix per a desxifrar la temàtica d'una
obra. Mitjançant l'anàlisi iconogràfica hom pot trobar les fonts, l'origen i la
definició d'un tema determinat i estudiar-ne l'evolució i els canvis soferts per la seva
representació en les diferents àrees culturals.
Imatge
1. Aparença visible d'un objecte o una persona
imitats pel dibuix, el gravat, la pintura o l'escultura.
2. Representació de Jesucrit, la Mare de Déu o els sants.
Imatgeria
Fabricació d'imatges.
Kóre
Estàtua femenina grega, de marbre pintat o bronze, característica
de l'època arcaica (ss VII-VI aC). Es presenta com a escultura aïllada o com a suport
d'un objecte ornamental. N'hi ha una variant dòrica, més austera, i una variant jònica,
més graciosa.
Kuros
En grec, koûros. Estàtua de jove nu, de marbre o
bronze, característica de l'escultura grega arcaica (ss VII-V aC). Oferta a una
divinitat, simbolitzava un atleta o un difunt.
Majestat
Nom donat als crucifixos vestits amb túnica datables dels
ss XI al XV. Deriva, possiblement, de Síria; es caracteritza per la manca de dramatisme,
i sovint va coronada.
Màndorla
Ametlla mística.
Mènada
En la mitologia grega, dona seguidora de Dionís i
partidària del seu culte. Sinònim de bacant, la seva figura fou objecte
d'atenció per part de l'escultura hel·lenística, que excel·lí en la seva
representació (sobretot per mitjà d'artistes com Escopes), i plasmà amb realisme els
moviments i les actituds de fúria que la caracteritzaven.
Miniatura
Tipus de retrat conreat principalment a partir del s XVI, en especial per a medallons i
per a decoració d'objectes; estilísticament està desvinculat de la miniatura pròpia
dels manuscrits i presenta, per contra, estretes relacions amb la pintura. Les tècniques
i els materials emprats foren variats (a l'oli damunt làmines metàl·liques
—estany, argent, coure—, damunt vori i a l'esmalt, etc). L'aparició, al s XIX,
de la fotografia marca la seva decadència.
Mòbil
Realització plàstica dotada de moviment constant o alternatiu i autoaccionada o
propulsada per un agent extern, el qual pot ésser un factor natural aleatori —el
vent, per exemple— o l'espectador mateix.
Orant
Efígie d'un difunt agenollada damunt la llosa sepulcral, amb les
mans juntes, freqüent en les sepultures medievals i renaixentistes.
Pantòcrator
Epítet aplicat a Déu Pare en el símbol de la fe i
aplicat també a les representacions de Crist com a senyor de l'univers, típiques de
l'art bizantí, on la figura de Crist només en bust i en actitud de beneir apareix en els
absis i en les cúpules de les esglésies. El terme també és aplicat a les
representacions anàlogues de l'art romànic.
Pas
1. Cadascun dels esdeveniments principals de la
passió de Jesucrist que es commemoren, sobretot per Setmana Santa.
2. Figura o figures que representen un d'aquests esdeveniments.
Pessebrisme
Afecció i art de construir pessebres.
Pietat, la
Devoció mariana derivada del cicle de la Passió o
Davallament de la Creu que representa Maria amb el fill mort sobre els genolls.
Retrat
Representació d'una persona mitjançant la pintura, la fotografia, l'escultura, etc.
Santcrist
Imatge modelada, tallada, fosa, etc (no impresa o pintada) del Sant Crist;
crucifix.
Índex |
|
Elements de l'escultura |
Actitud
Positura o disposició d'una figura.
Aurèola
Entorn que fa ressaltar tota una figura esculpida o pintada. Pot ésser formada per raigs
de llum, per núvols o, simplement, per ornaments abstractes. Adopta diferents formes:
circular, oval, el·líptica, de punta d'ametlla (ametlla mística), etc.
Cànon
Conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria tant en l'arquitectura com en
l'escultura.
Composició
Disposició de figures, colors o altres elements en una obra d'art.
Contrapposto
Oposició harmònica de les diverses parts del cos humà, especialment quan
algunes estan en moviment o tensió i les seves simètriques estan en repòs.
Imatge
Aparença visible d'un objecte o una persona imitats pel dibuix, el gravat, la pintura o
l'escultura.
Llei de frontalitat
Llei que, en els estils arcaics, es compleix en les obres d'art, especialment en
l'escultura, en les quals es dóna un pla mitjà que divideix l'obra en dues parts
simètriques i corresponents.
Monocromia
D'un sol color.
Moviment
Animació, vivacitat, etc, d'una descripció literària, d'una obra d'art, d'una peça
teatral, etc.
Pla
Cadascuna de les superfícies imaginàries d'un dibuix, quadre, relleu, fotografia, etc,
determinades per la distància que mantenen respecte a la superfície real del dibuix,
quadre, relleu, fotografia, etc (també anomenada pla vertical o de projecció),
i en les quals hom situa les diverses figures que integren el conjunt. En aquest sentit
hom parla de primer pla (el pla més pròxim a l'espectador), segon
pla o tercer pla, etc (els plans immediatament i successivament
posteriors), i darrer pla (el pla més llunyà, equivalent a la línia de
fons); aquestes expressions són emprades també, molt sovint, en sentit figurat (com, per
exemple, a la frase ocupar el primer pla de l'actualitat). Hom en diu també terme.
Pla horitzontal
Superfície plana horitzontal que passa per la vista de l'espectador i talla
perpendicularment el pla vertical i alhora determina una recta, anomenada línia
de l'horitzó, que conté els anomenats punt principal i punt o punts
de fuga.
Pla vertical
Superfície vertical, i usualment plana, interposada entre l'ull, o centre de projecció o
de vista, i la figura o figures que hom vol representar o que són representades i que
reben d'ella llur projecció. Correspon a la superfície real del dibuix, quadre, relleu o
fotografia.
Policromia
De diversos colors.
Proporció
Relació matemàtica sistemàtica de dos elements entre ells i amb les diverses parts d'un
conjunt, segons un complex de regles equivalents a les mètriques de la poesia i la
música, amb l'objectiu de produir un efecte d'harmonia o bé el de cenyir-se a unes
normes teòriques o a unes convencions. La diversa consciència d'unes proporcions
matemàtiques objectives, la mateixa concepció de la bellesa i de l'art i el divers
coneixement o subjecció a una normativa proporcional tècnica porten, en el curs de la
història i de la geografia de l'art, a una vasta pluralitat de sistemes i de teories de
la proporció.
Simetria
1. Correspondència de dimensions, forma i posició,
respecte a un punt, una línia o un pla, dels diferents elements d'un conjunt o de dos o
més conjunts entre ells.
2. Disposició d'elements que es corresponen amb perfecta analogia a la dreta i a
l'esquerra d'un eix. La simetria determina un rigorós equilibri en la composició i per
aquest motiu va tenir vigència com a norma en tots els temples i en infinites
manifestacions artístiques.
Índex |
|
Altres conceptes |
Basament
Suport d'una arca, d'una escultura, etc.
Carnació
Color que imita les carns de les figures humanes en les representacions pictòriques o les
talles policromades.
Pàtina
1. To terrós i opac, o coloració suau, que amb el temps
prenen les pintures o les superfícies d'objectes de metall, de vori, de pedra, etc.
2. Pel·lícula verdosa formada generalment per sulfuració en la superfície del bronze
exposat a l'acció de la llum i dels agents atmosfèrics.
Peanya
Suport o seient d'una estàtua.
Pedestal
Pilastra de poca alçària, amb base i cornisa, que
suporta una estàtua, una columna, un vas o un altre motiu decoratiu.
Predel.la
Bancal d'un retaule, generalment dividit en petits
compartiments, on són representades escenes que tenen relació amb les de la part
superior del retaule.
Zoomorf
En figura o forma d'animal.
Índex |
|
