|
Conceptes generals |
Art
El conjunt de les arts plàstiques.
Arts figuratives
Arts plàstiques.
Arts majors
Tradicionalment, la pintura, l'escultura i l'arquitectura en oposició a les
anomenades arts menors.
Arts menors
Tradicionalment, l'argenteria, la ceràmica, la vidrieria, la forja, l'esmalt, la
tapisseria, la marqueteria, l'enquadernació, el gravat, l'ebenisteria, el mosaic, etc, en
oposició a les anomenades arts majors.
Arts plàstiques
1. Tradicionalment, l'escultura, la pintura i l'arquitectura (actualment, la pintura i
l'escultura).
2. Conjunt de les arts del dibuix, compreses també la pintura i l'escultura.
Belles arts
Tradicionalment, arts que tenen per objecte l'expressió de la bellesa mitjançant el
color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment (pintura, escultura, arquitectura,
música, poesia, dansa). L'expressió belles arts nasqué a França
la segona meitat del s XVIII. Hom anomena belles arts especialment les arts plàstiques.
 Índex |
|
Teoria de l'art |
Crítica
d'art
Formulació de judicis valoratius sobre l'art plàstic, amb la finalitat d'orientar el
públic.
Ensenyament
Comunicació del coneixement de les arts.
Estètica
Branca de la filosofia que tracta de la bellesa i
l'art. L'estètica engloba, a més d'una reflexió purament filosòfica de l'art i la
bellesa, l'estudi de les obres, les doctrines sobre el gust i les preferències de cada
època i artista.
L'estètica és la octrina sobre la bellesa, l'art i,
més en general, les sensacions. L'estètica discuteix la constitució peculiar dels
objectes artístics i de totes les altres manifestacions de la sensibilitat i procura de
bastir mètodes propis, sense recórrer a d'altres branques de la filosofia, l'objecte de
les quals escapa als fenòmens on l'esteticitat és factor bàsic.
Funcionalisme
Posició teòrica envers l'arquitectura, el moble i el disseny que fa de l'estricta
adaptació de la forma a la finalitat de l'obra el principi d'actuació del dissenyador.
Historiografia de l'art
Ciència especialitzada a historiar els fets artístics.
Iconografia
Ciència auxiliar de la història de l'art que serveix per a desxifrar la temàtica d'una
obra. Mitjançant l'anàlisi iconogràfica hom pot trobar les fonts, l'origen i la
definició d'un tema determinat i estudiar-ne l'evolució i els canvis soferts per la seva
representació en les diferents àrees culturals.
En definitiva, la iconografia és la ciència que estudia l'origen, la formació i el
desenvolupament dels temes figurats i dels atributs que s'hi poden identificar i els que
usualment els acompanyen.
Iconologia
Ciència auxiliar de la història de l'art que dóna un sentit interpretatiu a l'estudi
d'una obra d'art. Estudia el sentit de les formes, imatges, etc. d'una obra, l'al.legoria
o el simbolisme representat.
Interpretació
Art d'entendre o de declarar el contingut o el sentit d'un escrit, un discurs, una obra
d'art, etc, que presenti un sentit obscur o que ofereixi dubtes, o d'explicar els
caràcters profunds, els valors essencials, d'una obra, d'un escriptor o d'un artista.
Més genèricament, és l'art d'explicar tot el que resta expressat o figurat en forma
simbòlica, amb signes convencionals o amb mitjans no assequibles a tothom.
L'art per l'art
Actitud que defensa la validesa de la finalitat de l'art per ell mateix, enfront dels
diferents tipus de compromís o d'alienació.
Medievalística
Branca d'estudis sobre temes d'història, llengua, art, etc, de l'edat mitjana.
Museologia
Conjunt de teories sobre els museus com a institució i sobre llur funció dins la
societat.
Orientalística
Branca d'estudis sobre temes de llengua, història, art, etc, dels pobles orientals.
L'orientalística comprèn els pobles de la costa septentrional de l'Àfrica, Egipte,
Etiòpia, Turquia i tots els pobles asiàtics, des de les costes orientals de la
Mediterrània fins al Japó.
Pinacologia
Estudi de la textura de les superfícies pictòriques artístiques, considerant la
importància de l'empremta de les eines (pinzell, brotxa, espàtula) i llur recorregut.
Anàlogament a la grafologia en l'escriptura, la pinacologia pot arribar a personalitzar
les obres d'atribució dubtosa, perquè permet de descobrir la manera constant del treball
de cada artista.
Tipologia
Estudi dels tipus o models.
Índex |
|
Tipus d'art |
Abstracció
Art no figuratiu, és a dir, que utilitza un conjunt de línies, colors i formes,
sense cap relació amb formes identificables i que pot expressar emocions íntimes,
suggestions, etc.
Acadèmic
Terme utilitzat per a referir-se a l'obra que atén normes considerades com a
clàssiques. També es diu d'un treball correcte, canònic, però mancat d'inspiració.
Art abstracte
Art que no parteix de la representació de la realitat visual ni hi arriba.
Per contraposició amb l'anomenat figuratiu, és aquell art que no
té com a objecte la representació de la realitat visual.
Art aplicada
Art aplicada als productes industrials, amb la finalitat d'embellir objectes d'ús
comú (mobles, orfebreria, ceràmica, armes).
Art brut
Nom amb què es designa les manifestacions artístiques realitzades de manera
irreflexiva o subconscient, com poden ser l'art dels infants o el dels desequilibrats.
Inclou objectes creats o pintats per primitius, nens i
dements, i que presenten unes característiques d'immediatesa ingènua i de curiositat
casual. Aquest nom és donat també, per extensió, a aquelles obres alliberades de la
cultura ambiental.
Art cinètic
Art que tendeix a introduir el moviment i la velocitat en l'espai artístic.
Art conceptual
Corrent artístic que tendeix a la progressiva anihilació de l'objecte a favor del
concepte. Avantguarda d'art que es caracteritza per la renúncia a l'obra d'art com a
objecte (quadre, escultura, poema) o com a resultat. L'obra és la idea, la reflexió,
l'anècdota o simplement la constatació que l'artista exposa sobre uns determinats fets i
que exigeix una reconstrucció mental de part de l'observador. La manera de comunicar
aquesta obra és la més directa: cartes, impresos, revistes, fotografies, films, cintes
magnetofòniques, etc. És una evolució de l'art pobre (arte povera) i de
l'art de la terra (land art o earthworks). També és conegut amb el
nom d'art del cos (body art).
Art decorativa
Art aplicada que afegeix elements d'ornamentació a una estructura arquitectònica.
Art figuratiu
Dit de l'art que s'expressa mitjançant la representació o la
interpretació de realitats externes i concretes, en oposició a l'art abstracte.
Art funerari
Art propi dels ritus funeraris.
Art industrial
Art aplicada.
Art infantil
Representació plàstica feta per un infant com a conseqüència d'una necessitat innata
d'expressar el seu món en imatges.
Art mobiliar
Art executat en objectes que es poden desplaçar.
Art povera
Dit de l'art que utilitza materials pobres, extraartístics, efímers i propers a
l'estètica del rebuig.
Art pobre
Utilització estètica d'una certa classe d'objectes extrets de l'ús de la vida
quotidiana, amb una finalitat dominantment estètica. Tanmateix, el que és definidor no
és la condició pobra dels objectes, sinó la seva sintaxi dins el conjunt obra
d'art. Cal diferenciar-lo de l'arte povera, amb el qual hom entén la presentació
i intervenció mínima de materials diferents (animals, vegetals, minerals, objectes) amb
la finalitat de mostrar les seves propietats plàstiques en relació amb les seves
propietats físiques.
Art popular
1. Art realitzat pel poble i per al poble, generalment d'una manera anònima, amb
finalitat decorativa i amb materials simples i d'escàs valor material.
2. Denominació aplicada a determinats objectes realitzats, en general
anònimament, per estaments no dominants d'una societat, amb finalitats principalment
decoratives, magicoreligioses o utilitàries, i sovint amb materials simples.
Art psicopatològic
Manifestació artística del malalt mental.
Art sacre
Art religiós.
Art sumptuari
Art decoratiu que empra materials luxosos.
Arts decoratives
Conjunt d'activitats que tenen com a finalitat la producció d'objectes destinats
a un ús funcional o sumptuari, amb un valor estètic. També s'anomenen arts
aplicades o menors.
Figuratiu
Dit de l'art que s'expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats
externes i concretes, en oposició a l'art abstracte.
No figuratiu
O abstracció. Dit de l'art que no reprodueix les formes de la natura ni
s'hi inspira.
Índex |
|
Sobre l'art |
Artista
Persona que practica un art, especialment una de les belles arts.
Arquitecte
Professional que dissenya els plans per a fer els edificis i en dirigeix i controla la
construcció.
Clàssic
1. Dit de l'obra que hom té com a model digne d'imitació en una literatura, en un art.
El terme sorgí de la concepció perfeccionista de l'obra d'art, en tant que aquesta
s'ajustava a una estructura modèlica, expressada principalment per l'art grecollatí i
per les successives valoracions posteriors d'aquest.
2. Dit del període que ha representat un moment culminant dins un art nacional.
Dibuixant
Persona que practica l'art del dibuix.
Escultor
Artista que esculpeix, que professa l'art de l'escultura.
Fotògraf
Persona que fa fotografies o que es dedica a la fotografia.
Músic
Professional de la música, que compon música, n'ensenya, etc.
Pintor
Persona que exerceix l'art de la pintura.
Taller
Conjunt de deixebles o de col·laboradors d'un mateix mestre.
Índex |
| Arquitectura |
Arquitectura
1. Concepció d'espais o conjunts d'espais per a l'ús i l'ambientació de l'home. És dit
també d'aquests espais i del conjunt mural que els determina. És part del disseny que es
troba entre l'urbanisme i el disseny industrial. La creació arquitectònica és
l'aplicació correcta dels materials i els principis econòmics a la creació dels espais
per a l'home (Giedion). Alguns autors encara distingeixen entre construcció i
arquitectura, i reserven aquesta denominació a les obres amb d'estètica (Pevsner). Uns
altres combinen les idees d'utilitat i estètica. Per a Le Corbusier és confort i
proporció, raó i estètica, màquina i plàstica, calma i bellesa. Recentment hom
insisteix en l'aspecte semàntic: l'arquitectura és vista com una logotècnica (Barthes)
o com un mitjà útil doblat de mitjà de comunicació social (Fusco). També sobre el
factor temps, l'arquitectura és la caracterització del temps en l'espai (Rogers), en
estructura adaptable, i l'art de transformar l'ambient de l'home (escola d'arquitectura de
Berkeley). Segons Leon Battista Alberti, en De re aedificatoria, l'arquitectura
consisteix a portar a terme una obra de manera que, mitjançant el moviment de pesos, la
unió i l'acumulació de materials, pugui servir per a l'ús de l'home. Viollet-le-Duc
considerava l'arquitectura, art d'edificar, composta de dos elements: la teoria i la
pràctica; la teoria comprèn l'art pròpiament dit, les regles inspirades pel bon gust i
derivades de la tradició, i la ciència, que pot ésser demostrada a través de fórmules
invariables, absolutes; la pràctica és l'aplicació de la teoria a les necessitats, i
és la pràctica allò que fa adaptar l'art i la ciència a la natura dels materials, al
clima, als costums d'una època, a les necessitats del moment. Ruskin defineix
l'arquitectura com l'art de decorar i conformar els edificis de manera que llur visió
contribueixi a la sanitat, a la força i al plaer de l'esperit.
2. Art i tècnica que aplica els seus principis al disseny, localització i construcció
d'edificis.
3. Art de projectar i construir edificis i obres semblants.
CONCEPTES
D'ARQUITECTURA
Índex |
| Escultura |
Escultura
1. Acció, art, d'esculpir obres tridimensionals, bé exemptes, bé en relleu.
2. Obra esculpida. El significat ortodox del mot es limita a l'ofici en què per a produir
l'obra volguda hom procedeix per eliminació de material. Tanmateix, puix que una
generalització simplificadora fa extensiva la denominació a tota obra tridimensional
independentment del seu origen, hom considera també tècniques escultòriques les que
empren procediments basats en l'addició de material. Hom sol emprar com a base del
material escultòric un tipus especial de sella giratòria, coneguda amb el nom de
cavallet, que permet a l'artista de veure tan sovint com calgui la seva obra, en el curs
de la seva realització, en totes les seves facetes. L'escultura obtinguda per eliminació
és tradicionalment considerada una peça definitiva: és l'esculpida en pedra —té
una estima especial la de marbre—, la talla en fusta i, fins i tot, la de
metall cisellat, que convencionalment hom estudia dins el camp de l'argenteria. El treball
directe sobre pedra —emprant el punxó per a desbastar el bloc, i la maça i
l'escarpra per a acabar l'obra— és exercit pel mateix artista o bé per un ajudant
que treu de punts el bloc definitiu basant-se en el model de l'autor. Dins l'apartat de
l'escultura d'eliminació també hom pot incloure la de guix tallat. L'escultura
d'addició, obtinguda mitjançant el modelatge d'una pasta amb un tipus d'eines de boix
que cada artista se sol fer segons les seves necessitats i que sovint van encapçalades
amb ferro, i les pròpies mans, ha servit generalment per a fer els esbossos o models
sobre els quals hom treu la peça definitiva. Els materials emprats són l'argila, el
gres, el guix, la cera —molt emprada pels grecs i després relegada a ésser la base
de la ceroplàstia — i més modernament la plastilina, que no cal humitejar
amb draps xops com l'argila, el gres i el guix. Tot i que sovint les obres modelades
siguin considerades definitives, normalment serveixen per a treure'n un motlle en negatiu,
que sol ésser de guix i serveix per a fer-ne una o diverses còpies en bronze o en terra
cuita; les peces obtingudes —malgrat que sovint són pòstumes— poden rebre
els retocs finals de mans de l'artista mateix, que així té l'oportunitat de fer un
tiratge múltiple, normalment limitat, numerat i justificat, de peces considerades
originals partint d'una sola obra. El mot escultura ha ampliat el seu significat
amb l'adveniment de les avantguardes artístiques del s XX; hom ha elevat les tècniques
de la forja —normalment emprada només com a art decorativa— a la categoria
d'escultura. També el ciment, el formigó armat, l'alumini o el plàstic, entre altres
materials, han estat emprats mitjançant tècniques experimentals i molt sovint mixtes,
per a obtenir unes formes escultòriques.
3. Obra d'art realitzada en tres dimensions. Art de modelar, tallar i esculpir en fang,
pedra, fusta, metall o una altra matèria.
CONCEPTES
D'ESCULTURA
Índex |
|
Pintura |
Pintura
1. Art de pintar.
2. La cosa pintada. La pintura pot representar objectes de la vida quotidiana, paisatges,
de marines o retrats de persones determinades. Rep el nom de pintura de gènere
quan representa escenes de la vida quotidiana, camperoles o ciutadanes, de la vida
domèstica o escenes purament intimistes, on els personatges són sempre anònims; ha
estat conreada des de l'antiguitat, tant a orient com a occident, especialment pels
mestres holandesos i flamencs del s XVII, per J.A.Watteau, A.Renoir, etc. Rep el nom de pintura
d'història aquella que representa escenes del passat o també del present,
però en aquest cas és també anomenada pintura de crònica.
3. Taula, làmina, llenç, mur, en què és pintada una cosa.
CONCEPTES
DE PINTURA
Índex |
|
Arts menors |
Argenteria
Art i ofici de treballar l'argent, l'or (orfebreria), el platí i d'altres metalls fins.
En forma part la joieria.
Art aplicada
Art aplicada als productes industrials, amb la finalitat d'embellir
objectes d'ús comú: mobles, orfebreria, ceràmica, armes. Amb la mecanització de la
producció i l'obtenció d'exemplars en sèrie, la preocupació estètica no ha estat
limitada als objectes sumptuaris. L'expressió art aplicada es difongué en el
sentit d'art decorativa al s XIX.
Art industrial
Art aplicada.
Art publicitari
Especialització de les arts gràfiques que consisteix en llur
aplicació al comerç i la indústria. És, doncs, l'aspecte més artístic de la
publicitat, exercit, fins a l'aparició dels tècnics titulats, pels professionals de
belles arts.
Artesania
Producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a
mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals han donat lloc a formes
d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de l'aram, la vidrieria
(vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc. L'artesania pot correspondre a una
tradició artística de la contrada o la població de l'artesà, i aleshores constitueix
l'anomenat art popular, o bé pot ésser fruit de la creació personal de
l'artesà. Avui l'artesania sofreix una deformació en benefici dels fabricants d'objectes
"típics" de les comarques turístiques.
Arts gràfiques
Conjunt de coneixements, operacions i processos inclosos en el camp
de l'edició impresa.
Brodada
Acció de brodar. La brodada a mà és efectuada disposant el
teixit de base en un tambor o teler i fent a mà les passades d'agulla. La brodada a
màquina és feta amb màquines molt semblants a les de cosir proveïdes d'un bastidor
sobre el qual és disposat el teixit, que és mogut manualment per a resseguir el dibuix,
o amb màquines de brodar.
Ceràmica
Art de fabricar objectes (recipients, elements de construcció, etc)
de materials terrosos cuits.
Ebenisteria
Denominació moderna donada a l'ofici de conjuminar les fustes per
constituir un moble de suport (cadira, taula, llit) o una caixa, forma primària dels
mobles de guardar objectes.
Enquadernació
Conjunt d'operacions necessàries per a unir les
pàgines d'un llibre i protegir-les amb l'aplicació d'unes tapes.
Esmalteria
Art i ofici de fer esmalts, objectes adornats d'esmalt.
Forja
Procediment de conformació de metalls que consisteix a variar la
forma d'una peça metàl·lica per compressió, en calent, entre dues superfícies dures,
l'una fixa i l'altra mòbil.
Gravació
Art de gravar una matriu per reproduir-la en un cert nombre
d'exemplars i d'imprimir aquests.
Gravat
Imatge obtinguda per estampació de la planxa o matriu gravada amb aquest efecte.
Marqueteria
Decoració plana en els mobles, que va des de l'embotit de marquets i del pinyolet de vori
fins a les tires de cadeneta manufacturades en mosaic.
Mosaic
Decoració d'una superfície feta incrustant-hi trossets de pedra, de marbre o d'altres
materials de diferents colors. Es tracta d'una
decoració que es forma juxtaposant, sobre un fons de ciment, petites peces
paral.lelepipèdiques, anomenades tessel.les, que tenen diferents colors, i que formen
dibuixos diversos.
Orfebreria
1. Ofici de treballar els metalls preciosos, especialment
l'or. Correntment, l'orfebreria i l'argenteria són considerades com una mateixa
cosa, car comprenen gairebé els mateixos processos i les respectives històries són
pràcticament indissociables.
2. Obra d'orfebre. Treball artístic sobre metalls preciosos.
Tapisseria
Art i tècnica de fer tapissos. El tapís és una peça de
roba, amb grans dibuixos, sovint figures i paisatges, emprat generalment en l'adornament
de les parets de les habitacions, la fabricació del qual constitueix l'art de la tapisseria.
A diferència del brodat, el tapís és una labor teixida en què les figures que la
decoren formen part de la trama.
Vidrieria
Vitralleria.
Vitralleria
Art de fer vitralls.
Índex |
| Altres
manifestacions artístiques |
Cinema
Cinematografia.
Cinematografia
Art de representar, sobre una pantalla, i mitjançant la fotografia, imatges en moviment.
Dansa
1. Art de dansar.
2. Ball, acció de ballar.
Dibuix artístic
Sistema de representació plàstica basat en la còpia d'obres d'art o en la reproducció
en perspectiva i ombrejat d'objectes o conjunts reals.
Disseny
Activitat encaminada a aconseguir la producció en sèrie d'objectes útils i bells. Tal
com és entès actualment, pretén d'actuar sobre l'entorn físic de l'home per tal de
millorar-lo en el seu conjunt. El disseny és una disciplina sorgida a la fi del segle XIX
i que en els seus orígens va néixer de l'estètica industrial amb la finalitat de
millorar els objectes utilitaris produïts industrialment.
Fotografia
Art de fixar i reproduir per mitjà de reaccions químiques en superfícies adequades les
imatges recollides al fons d'una cambra fosca. És un procediment que permet d'obtenir,
per mitjà de la llum (o d'altres radiacions electromagnètiques) i de substàncies
químiques, imatges permanents d'un objecte, sobre superfícies convenientment preparades.
Aquestes imatges permanents són anomenades, per extensió, fotografies.
Música
Art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps. L'art musical es basa
en els sons que requereixen, per a ésser produïts, una elaboració i organització
prèvies, puix que el so musical no existeix en la natura. Els sons que integren la
música tradicional són generats pels instruments musicals. Aquests sons d'altura
definida es distingeixen en més o menys greus, més o menys forts i per llur durada i
intensitat, així com per tot allò que es relaciona amb la dinàmica i els matisos
d'expressió. Els sorolls, que no tenen altura definida, han estat recentment incorporats
a l'art musical. La música és essencialment ritme i melodia, vinculats entre ells per la
durada de les notes que formen la línia melòdica. La melodia és la successió
horitzontal dels sons, en oposició a l'harmonia, que és la disposició vertical
d'aquests.
Papiroflèxia
Plegatge de paper.
Plegatge de paper
Execució d'objectes decoratius en paper plegat sense tallar, enganxar ni afegir cap
element.
Poesia
Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant
paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques. En aquest sentit, que és
el més tradicional i el més difós, la poesia es contraposa a la prosa i s'identifica
amb l'art de compondre versos.
Teatre
Representació pública d'una obra teatral.
Índex |
|
Gèneres artístics |
Capritx
En pintura i gravat, composició original i fantàstica que defuig les regles i
convencions ordinàries.
Caricatura
Representació de persones, fets, costums o habituds socials fent ressaltar
—preferentment per la plàstica— els trets més característics i aptes per a
produir un efecte grotesc.
Còmic
Història explicada mitjançant una successió de vinyetes que contenen il·lustracions i
text alhora.
Fantàstic
Dit de l'art i dels gèneres literari o cinematogràfic caracteritzats per llur temàtica
irreal, nascuda de la fantasia, per l'aparició d'elements i de personatges imaginaris i
extranaturals o per la incorporació de tècniques que creen una atmosfera d'irrealitat.
Llurs recursos són el desafiament de les lleis de la física, la desaparició de límits
entre la vida animal i la humana, l'aparició d'animals fantàstics, d'éssers
desproporcionats, de vampirs, de fantasmes, de bruixes o de diables, i el tractament de
temes com la mort, les metamorfosis, els mites, etc. L'art fantàstic s'ha manifestat en
l'escultura, l'arquitectura, la decoració i, sobretot, la pintura.
Historieta il.lustrada
Gènere artístic, gràfic i narratiu que explica una història per mitjà de personatges,
l'acció dels quals apareix dibuixada en una successió de vinyetes. La historieta pot ser
muda o pot anar acompanyada d'aspectes verbals incorporats gairebé sempre per mitjà de
bafarades que representen les veus dels protagonistes. També hi poden aparèixer un gran
nombre d'onomatopeies que participen d'un fort component visual i estan integrades a la
resta del dibuix.
Miniatura
1. Qualsevol treball artístic realitzat a petita escala.
2. Tipus de retrat conreat principalment a partir del s XVI, en especial per a medallons i
per a decoració d'objectes; estilísticament està desvinculat de la miniatura pròpia
dels manuscrits i presenta, per contra, estretes relacions amb la pintura.
Paisatgisme
Gènere plàstic que té per tema el paisatge.
Pleinairisme
Pràctica de la pintura de plein air, locució emprada per a expressar la pintura a
l'aire lliure.
Retrat
Representació artística de la figura d'una persona mitjançant la pintura, la
fotografia, l'escultura, etc.
Vanitas
Nom donat a les natures mortes, amb figures o sense, que reflecteixen, mitjançant un
simbolisme d'objectes, la dialèctica entre vida (diners, vestits, càrrecs, llibres) i
mort (rellotge, calavera, etc).
Videoart
Activitat artística basada en l'aprofitament de les possibilitats de comunicació que
ofereix el mitjà televisiu i, concretament, el vídeo.
Índex |
|
Tipus d'obres d'art |
Cartell
1. Gran full manuscrit o imprès que hom fixa en llocs públics per a anunciar alguna
cosa. És un mitjà plàstic amb una finalitat eminentment utilitària. Pel seu caràcter
de comunicació de masses ha de respondre a unes condicions de simplicitat, de força
suggestiva i d'originalitat que el facin atractiu a l'home del carrer i comprensible de
manera fàcil i ràpida. Hi té una importància cabdal el colorit, compost d'un nombre
limitat de tintes planes que el fan ésser més o menys visible a distància segons els
tons emprats i llur distribució dins la composició.
2. Obra publicitària generalment realitzada en paper, il.lustrada. El seu ús habitual
és l'exhibició a la via pública.
Collage
Composició artística feta d'elements diversos (retalls de diaris, teixits, metalls, etc)
enganxats sobre tela o fusta, estructurats amb lliure elecció de formes, colors i
qualitats.
Còpia
Reproducció artesanal, més o menys exacta, d'una obra d'art.
Del natural
Expressió aplicada a l'execució d'una obra d'art en la qual hom pren model de la
realitat i no d'una altra representació.
Falsificació
Obra d'art introduïda en el mercat artístic amb la finalitat d'especular-hi fent que
sigui valorada com a autèntica, sense ésser-ho, o com a feta per un autor diferent del
que l'ha feta. Les falsificacions s'han intensificat a mesura que l'art ha entrat en la
societat com a forma d'inversió econòmica. Per a ésser reconeguda com a tal, la
falsificació ha d'ésser ratificada per uns perits judicials o uns teòrics especialistes
en l'estil artístic corresponent. Hom anomena falsificacions totals les que són
rèplica total d'una obra d'art autèntica, catalogada i generalment signada, i fetes amb
la plena intenció d'enganyar el comprador. Les falsificacions parcials, per
contra, són obres originals en les quals hom ha fet modificacions per aconseguir una
major cotització (alteracions), o bé còpies —origen de la majoria
dels errors d'atribució— que, fetes pel mateix autor o pels seus deixebles, sense
intenció, però, de fer-les passar com a originals, són venudes després com si ho
fossin, o bé imitacions d'artistes especialitzats que venen llurs obres com si
haguessin estat fetes pels mestres, l'estil dels quals imiten, sense copiar-ne, però, cap
obra. Hi ha també el tipus de falsificació fet mitjançant l'alteració de la signatura
d'un autor per la d'un altre, de la mateixa escola, més cotitzat.
Imitació
Cosa, obra d'art, etc, que n'imita una altra.
Múltiple
Obra d'art realitzada d'una manera seriada a fi d'obtenir-ne un nombre major d'exemplars;
hom n'abarata així el cost i posa fi al concepte d'obra d'art única.
Obra
1. Producció artística, literària o teatral.
2. Conjunt de les produccions artístiques, literàries o teatrals d'un autor.
3. Treball artístic.
Obra d'art
Resultat de l'aplicació d'una activitat artística; l'objecte produït.
Original
1. Dit de qualsevol obra artística, literària o documental, feta per l'autor, sense que
sigui còpia, imitació ni traducció de cap altra.
2. L'obra primitiva d'un artista o d'un escriptor.
Ready-made
Expressió amb què hom designa un objecte quotidià, allunyat del seu context habitual,
en què tenia una utilitat pràctica, i inserit en el mecanisme de l'art, com a fruit de
l'elecció voluntària de l'artista. Vindria a ésser un objecte qualsevol fet art. El
primer a fer-ne fou M.Duchamp, el qual no ho considerava com quelcom d'estètic, sinó
provocatiu, com a mecanisme de xoc. Aquest gest de lliure elecció per part de l'artista
inaugura possibilitats immenses dins l'art contemporani: instaura una nova actitud enfront
de la realitat, de l'art i de la vida, i posa en crisi el paper tradicional de l'artista
com a artesà. El ready-made comporta l'acceptació d'objectes ja fets o
fabricats, generalment suggestius (per exemple, un vàter de porcellana), i la seva
exhibició com a obres d'art.
Rèplica
Reproducció d'una obra d'art realitzada pel mateix autor (i en aquest cas el seu valor
és el mateix que el de l'original) o supervisada per ell. La dimensió o la matèria
poden ésser diferents de les de l'original.
Reproducció
Objecte que reflecteix o és conformat a un altre objecte tingut per original artístic,
per tal d'utilitzar-lo en major o menor grau com a intermediari per a la documentació,
coneixement o fruïció dels valors històrics, culturals, estètics o funcionals de
l'objecte original. Comprèn tota la problemàtica dels calcs, les còpies, les
rèpliques, les seriacions, etc (no pas la dels plagis i falsificacions, que pretenen de
fer-se passar per l'objecte original), des de la còpia fidel d'imatges sagrades i de la
repetició d'escenes, cicles o esquemes figuratius o decoratius en l'antiguitat
preclàssica i clàssica i en el món medieval, i des de la fabricació de còpies als
tallers renaixentistes italians, o de la difusió del gravat, o els revivals, fins
a l'actual producció industrial o sistemàtica d'imatges i d'objectes mitjançant
sofisticades tecnologies.
Tipologia
Classificació dels objectes o fenòmens artístics en esquemes genèrics, o tipus,
d'acord amb certes analogies formals o funcionals estables, les quals no en prejutgen el
valor estètic ni la definició històrica. Encara que la caracterització de la tipologia
en classes i subclasses pot resultar complexa, esdevé més necessària com més vast i
variat és el fenomen que cal estudiar. En arquitectura, generalment és relativa a la
funció, i més sovint a la configuració, de la planta i dels sistemes constructius i de
la decoració. Sovint els sistemes proporcionals o modulars són generadors de tipologies,
sobretot en urbanisme. En les arts figuratives, malgrat les freqüents interferències
entre tipologia i iconografia o iconologia, a totes les èpoques de la història de l'art
es pot distingir una gran quantitat de constants tipològiques en molts nivells: tipus de
composició, tipus de figures, d'actituds i d'estats d'ànim o d'expressió facial, tipus
proporcionals, tipologies imaginàries o indicacions ambientals tipificades. Bé que en
l'art contemporani, de l'impressionisme ençà, el component tipològic s'ha afeblit
considerablement, no hi ha desaparegut del tot.
Índex |
|
Art i societat |
Marxandatge
Relació comercial establerta, en exclusiva o no, entre un marxant i un artista,
sovint a sou, anomenat en l'argot poulain, per a la promoció, venda i difusió de
les obres d'aquest.
Marxant
En francès, marchant. Comerciant en obres d'art.
Mecenes
Persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un
artista, etc. El nom procedeix de G.C.Mecenes, que, per la seva actuació, passà a
designar per antonomàsia qualsevol protector de literats o d'artistes.
Protector dels artistes i persona que patrocina les arts.
Meravelles del món
Conjunt de set obres arquitectòniques i escultòriques que, segons els antics,
constituïen les creacions capitals de l'home en el terreny artístic. Eren: les
piràmides d'Egipte, el mausoleu de Mausol a Halicarnàs, el temple d'Àrtemis a Efes, els
jardins de Semíramis a Babilònia, l'estàtua de Zeus a Olímpia, el colós de Rodes i el
far d'Alexandria.
Model
Persona que es posa davant un artista, en l'actitud que aquest vol reproduir en pintura,
escultura o dibuix. Hom l'anomena també model viu.
Monument
1. Obra d'importància notable per a les arts, la història o la literatura d'un país o
d'una cultura.
2. Edifici notable d'un lloc o d'una ciutat, com és ara les esglésies, els palaus, etc.
3. Obra d'escultura o d'arquitectura erigida per perpetuar el record d'una persona o un
fet memorable.
Monument nacional
Monument que pel seu valor arqueològic o històric, per decret positiu, queda sota la
tutoria de l'estat amb vista a la seva conservació i restauració.
Patrimoni
Dit dels béns que incorporen una referència a la història de la civilització
i que pel seu mèrit artístic o pel seu valor històric s'han de considerar com a
monuments dignes de ser conservats.
Patrimoni arquitectònic
Conjunt d'obres arquitectòniques que, per les seves característiques (històriques,
artístiques, urbanístiques, etnològiques, etc), mereixen ésser protegides, estudiades
i conservades per a les generacions futures. Dins el patrimoni arquitectònic, hom inclou
els edificis singulars o monumentals d'arquitectures històriques, coneguts en general com
a "monuments", les manifestacions històriques de formes de producció o
transformació de béns (arquitectura industrial), les formes d'agrupació i organització
de l'hàbitat (centres històrics) i, en general, qualsevol mostra d'activitat humana de
transformació i ordenació del territori.
Patrimoni cultural
O simplement patrimoni. Conjunt de testimonis que conformen l'herència cultural
de la societat. El patrimoni com a concepte cultural ha anat evolucionant. Es parteix de
la idea tradicional, sorgida de les revolucions burgeses, segons la qual el patrimoni és
constituït per tot un seguit de béns que tenen un reconeixement oficial per part de la
col·lectivitat, la qual atorga un valor especial a determinats edificis o objectes que
esdevenen els tresors més preciosos d'un poble o d'una cultura determinada i que, per
tant, han d'ésser preservats i llegats a les generacions futures. Però, avui en dia, la
noció de patrimoni s'amplia cap al conjunt d'elements que remeten a la identitat dels
pobles: l'entorn, els costums, les tradicions, el paisatge, l'art, el llenguatge, etc. El
patrimoni s'entén, d'aquesta manera, com un producte comú de la geografia i de la
història: la identitat cultural dels pobles és formada per tot un conjunt d'elements
interrelacionats.
Patrimoni historicoartístic
Conjunt d'immobles i objectes d'interès artístic, històric, arqueològic o científic
que resten subjectes a una legislació especial per tal que sigui conservada i garantida
llur protecció.
Restauració
Procés o conjunt d'intervencions progressives que, de forma simple o combinadament, tenen
per objectiu de prolongar l'existència dels béns culturals, millorant, fins al màxim,
llurs condicions físiques. Puix que el procés d'envelliment d'una obra és irreversible
i s'inicia tot seguit de la seva creació, la paraula restauració, conceptualment massa
ambiciosa, es va substituint per la de conservació, ja acceptada en el món anglosaxó,
que, tot i ajustant-se molt més a la realitat, inclou la idea d'una acció preventiva.
Actualment, i com a pas transitori vers una homologació universal de la paraula
conservació, existeix una accentuada tendència, en el món llatí, a delimitar la valor
de la paraula restauració a la intervenció quirúrgica en els béns culturals i a
reservar al mot conservació els atributs corresponents a les funcions de caràcter
profilàctic i documental. Restauradors, químics, arquitectes, historiadors i arqueòlegs
tendeixen al treball en equip tant per a la restauració dels béns culturals mobles com
dels immobles. Els processos més habituals en una restauració són la documentació:
diagnosi sobre l'estat de conservació, història de l'obra, etc; consolidació del
suport: en els quadres el reentelatge o adhesió d'una tela nova, en els retaules de
fusta l'eliminació dels xilòfags, el tractament de la pedra en els monuments, etc; neteja
de les superfícies: tant si són policromades com si no ho són, per mitjà de
dissolvents o per mitjans mecànics; la reintegració pictòrica de les llacunes en
les obres pictòriques sota el signe sempre del respecte arqueològic al document
històric; envernissat o protecció final de la superfície de l'obra.
Restaurar
Reparar el deteriorament d'una obra d'art per a retornar-li l'aspecte original.
Fer les reparacions necessàries per a tornar (una obra d'art) a l'estat de quan era nova
o no deteriorada. Actualment es pensa que la restauració ha de ser fidel, no inventada, i
realitzada de manera que s'observi sense que per aquest motiu desentoni del conjunt.
Subhasta
Sistema de venda pública consistent a atorgar una cosa al millor postor, és a dir, a la
persona que n'ofereix un preu més elevat. En el camp de les arts plàstiques, la subhasta
és un dels principals elements de comercialització de l'obra d'art.
Índex |
| Mostra d'art |
Antològica
Exposició, generalment d'homenatge, d'un recull d'obres d'un mateix artista.
Col.lectiva
Exposició on participen diversos artistes.
Biennal
Manifestació que té lloc cada dos anys en forma d'exposició de diverses arts
plàstiques. Les principals són les de Venècia, Sao Paulo i París.
Cinema
Local on són projectades pel·lícules cinematogràfiques.
Cinemateca
Filmoteca.
Concert
Audició pública o privada d'obres musicals.
Discoteca
1. Col·lecció de discs fonogràfics, en especial musicals.
2. Institució que conserva discs fonogràfics musicals, folklòrics, literaris, etc,
sovint per a consulta pública.
Espectacle
Representació pública d'una obra teatral, cinematogràfica, d'una exhibició de
varietats, etc.
Exposició
Manifestació pública organitzada de productes agrícoles, industrials, científics o
artístics, per tal de promoure la producció, el comerç i la cultura i alhora estimular
l'interès públic. Les exposicions poden ésser regionals, nacionals o internacionals,
especialitzades o generals.
Exposició d'art
Mostra d'obres d'art. Pot ésser de dos tipus: periòdica i extraordinària.
Festival de cinema
Manifestació cinematogràfica, d'un gènere determinat o no, que presenta periòdicament
una selecció de les considerades millors pel·lícules inèdites de la producció de
diversos països a un públic especialitzat: professionals del cinema, crítics, etc.
Festival de música
Conjunt d'actes o espectacles musicals.
Filmoteca
1. Col·lecció de films.
2. Local destinat a la projecció del material cinematogràfic conservat en una
cinemateca.
3. Institució la funció de la qual és l'arxivament, la conservació, l'exposició i la
projecció de materials cinematogràfics: films, documentació, aparells, etc.
Fonoteca
Arxiu on hom conserva documents sonors de tota mena, especialment discs fonogràfics i
cintes magnetofòniques.
Fototeca
Lloc on hom guarda i col·lecciona fotografies, arxiu
fotogràfic.
Galeria d'art
1. Establiment públic, generalment d'explotació privada, dedicat a l'exhibició i la
venda d'obres d'art.
2. Exposició permanent d'obres d'art.
Galerista
Persona que regenta una galeria d'art.
Gipsoteca
Col·lecció de calcs d'escultures, fragments d'arquitectura, terracotes, monedes, etc,
fets en guix per a llur estudi.
Museu
1. Lloc on hom conserva i exposa béns o
espècimens als quals reconeix un valor cultural i un interès social. El nom (mouseion)
designà, a la Grècia clàssica, el lloc connectat amb les Muses o les arts inspirades
per elles. Actualment l'ICOM defineix el museu com una institució al servei de la
societat, el qual adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la
natura i de l'home, a fi de salvaguardar-los, d'augmentar els coneixements i d'afavorir el
desenvolupament del patrimoni, de l'educació i de la cultura.
2. Edifici destinat a l'exposició pública de col.leccions, obres
d'art o objectes que il.lustren fenòmens de la natura i de les activitats humanes. La
seva tutela acostuma a estar encomanada a l'Estat, a corporacions de dret públic o a
entitats benèfiques o culturals.
Pinacoteca
Edifici destinat a conservar o exposar col·leccions de pintura.
Recital
Execució d'una sèrie d'obres musicals a càrrec d'un sol intèrpret.
Saló
Exposició pública periòdica, especialment de Belles Arts, sovint organitzada per una
entitat o unes entitats oficials o paraoficials.
Vernissatge
Acte d'inauguració d'una exposició d'art consistent en la reunió de l'artista o els
artistes que hi exposen amb els invitats. Aquest mot prové del costum, obsolet, de
realitzar en públic, el dia de la presentació d'una obra pictòrica, l'acte final
d'elaboració, consistent a aplicar-hi el vernís protector.
Índex |
|
Altres conceptes |
Academicisme
Aplicació a les obres d'art d'un esperit formalista, que substitueix l'expressió
espontània per una correcció en relació amb les normes artístiques tradicionals,
generalment propugnades per les acadèmies d'art.
Academitzar
Fer una obra artística segons les normes acadèmiques.
Acoblament
En frances, assemblage. Reunió d'objectes o fragments d'objectes en
l'espai, la qual cosa origina obres tridimensionals, a mig camí entre el gènere
pictòric i l'escultòric.
Al.legoria
Representació metafòrica d'idees abstractes a través de figures o temes plàstics.
Clàssic
Que segueix els models, les regles, de la literatura i les arts clàssiques.
Classicisme
1. Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l'observança de certes lleis
considerades inviolables.
2. En sentit general, tots els estils artístics que deliberadament estudien i imiten
l'art grecoromà.
Costumisme
Descripció literària o plàstica d'ambients i personatges, de forma tipificada.
Decorativisme
Tendència artística que posa els valors decoratius per damunt dels altres.
Eclecticisme
1. Sincretisme, barreja d'estils i formes.
2. Corrent estètic que admira les obres mestres de tots els temps i estils.
Efecte plàstic
En l'art del s XX, dit de l'efecte estètic de les formes artístiques produït per elles
mateixes com a tals, no pas per la seva semblança amb la natura.
Escenografia
Conjunt d'elements arquitectònics, paisatgístics, decoratius, etc., que es
disposen en una obra d'art de manera que es produeixi l'efecte d'un ambient determinat.
Esquemàtic
Reduït a les línies fonamentals, als elements imprescindibles o més
significatius.
Estètica
Branca de la filosofia que tracta de la bellesa i
l'art. L'estètica engloba, a més d'una reflexió purament filosòfica de l'art i la
bellesa, l'estudi de les obres, les doctrines sobre el gust i les preferències de cada
època i artista.
L'estètica és la octrina sobre la bellesa, l'art i,
més en general, les sensacions. L'estètica discuteix la constitució peculiar dels
objectes artístics i de totes les altres manifestacions de la sensibilitat i procura de
bastir mètodes propis, sense recórrer a d'altres branques de la filosofia, l'objecte de
les quals escapa als fenòmens on l'esteticitat és factor bàsic.
Esteticisme
Doctrina segons la qual, en l'art, predominen els principis estètics.
Expressionisme
Tendència a destacar l'expressió per damunt d'altres
valors o continguts, per analogia amb l'expressionisme històric.
Formalisme
En una obra d'art, el predomini dels components tècnics o formals sobre els
continguts expressius o poètics.
Funcionalisme
Posició teòrica envers l'arquitectura, el moble i el
disseny que fa de l'estricta adaptació de la forma a la finalitat de l'obra el principi
d'actuació del dissenyador.
Hieratisme
Tendència en què predomina un concepte monumental, majestuós, rígid i
contingut i, més especialment, l'art egipci.
Humorisme
Estil literari, gràfic o artístic en general, mitjançant el qual hom interpreta la
realitat en els seus caires còmics, absurds o incongruents. És una òptica vital amb
moltes manifestacions, que van des de la moralització a l'escarni, i és fruit de
l'observació i de l'estudi de les actituds psicològiques. Bé que primitivament cercà
l'exageració dels defectes físics i de les situacions grotesques per provocar el riure,
després analitzà els costums socials i finalment aprofundí el caràcter de les persones
per servir la comunitat o per aprofitar-se'n. La seva manifestació plàstica és
anomenada correntment caricatura. Cal notar també la seva àmplia utilització en
el periodisme com a instrument de penetració política. Tots els pobles i totes les
cultures s'han servit de l'humorisme.
Idealisme
Tendència segons la qual el fi de l'art és de reflectir les essències o perfeccions
arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat. Això equival a dir que l'art ha
de crear un món ideal, no pas repetir la realitat contingent. En conseqüència,
l'idealisme subratlla, contra el sentiment abstracte i la intuïció primària, el valor
cognoscitiu de l'experiència artística. S'oposa a la tendència de la imitació.
L'idealisme és la tendència dels artistes que desitgen
apropar-se tant com és posiible a la representació perfecta dels temes de les seves
obres, i que busca sempre l'arquetip i la superació de les tares o els defectes que tot
model individual presenta.
Imitar
Seguir l'estil (d'un altre autor, d'una altra obra, d'una escola, etc).
Kitsch
Concepte artístic que hom defineix generalment, bé que no exactament, com a mal gust.
És la manca d'opinió que porta un determinat públic a imitar en art allò que creu
modèlic i que, gairebé sempre, pertany a un passat enyorat, generalment l'art burgès de
la fi del s XIX. El terme designa objectes de suposat mal gust, cursis.
Luminisme
Manera de pintar la llum i els seus efectes, de manera que siguin una part
destacada de l'obra.
Manierisme
Fenomen que, en qualsevol estil, es produeix en predominar l'ostentació de l'habilitat
formal sobre el contingut. En aquest sentit és sinònim d'amanerament.
Motiu
En una obra d'art, tema, assumpte, a desenvolupar.
Naturalisme
En el camp de les arts plàstiques, tendència del realisme més lliure temàticament i
tècnicament. És la tendència artística que intenta seguir i representar tan fidelment
com és possible la natura, fugint de l'idealisme.
Orfisme
Mot inventat pel poeta G.Apollinaire durant una conferència que pronuncià a Berlín
l'any 1912 en ocasió de l'exposició que féu R.Delaunay a la galeria Der Sturm.
Apollinaire volgué expressar amb aquest mot tot allò que li suggeria el quadre Fenêtres,
de Delaunay, és a dir, la pintura construïda sense cap referència a la figuració, sols
com una exaltació de la llum i del dinamisme dels colors en contrast amb el
constructivisme cubista.
Plàstica
Art de modelar una matèria, especialment una matèria amb la qual hom farà una obra
artística.
Purisme
Tendència a produir i conservar només obres que responguin exactament a les
característiques canòniques d'un estil.
Primitiu
1. Nom donat als pintors italians de la segona meitat del s XIV i de la primera del s XV
i, per extensió, a tots els pintors europeus de la fi de l'edat mitjana. El terme els fou
aplicat en tant que anteriors al Renaixement.
2. Dit dels pintors autodidactes de la fi del s XIX i començament del s XX, coneguts
també amb el nom de naïfs.
Primitivisme
Imitació dels primitius.
Proporció
Relació ordenada, correspondència harmònica que mantenen les parts entre elles i amb el
tot. Relació d'una part amb el tot o d'una cosa amb una altra, quant a magnitud,
quantitat o grau.
Realisme
1. Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres
literàries i artístiques, sense concessions a l'embelliment o a la idealització.
2. Actitud estilística que mira d'elaborar les formes artístiques amb adequació als
aspectes de la realitat.
3. Actitud o tendència estètica que intenta reproduir fidelment la realitat. Es
diferencia del naturalisme en el fet que és menys cru i descarnat, ja que el
realisme afegeix a la intenció reproductiva una relació dialèctica i un judici de
l'artista sobre la realitat interpretada.
Realisme socialista
Mètode artístic basat en la descripció fidel de la realitat en un context històric
concret, sota una tendència ideològica definida que educa la societat i la faculta per a
la construcció del comunisme. Afirma que una de les tasques més importants de l'art és
de representar, des de tots els angles, l'activitat de les masses populars i considera la
vida laboral, social i privada com un tot indivisible. Pressuposa també l'anàlisi
històrica de conceptes eterns, com el bé i el mal, la bellesa i la lletjor, etc.
Representa l'enfrontament dels termes avantguarda i popular, amb la
sobrevaloració d'aquest. La cultura esdevé, doncs, un fet tancat amb un mínim de
recerca plàstico-artística. Hom pot parlar d'aquest art com d'un ens propagandístic del
sistema polític.
Sensualisme
Tendència a donar preponderància als elements sensuals com a element de bellesa en una
obra d'art.
Sèrie
Col.lecció d'obres d'art que tenen un parentiu determinat pel que fa als temes,
estils, escoles, etc.
Signe
Grafisme que conté un valor semàntic, per ell mateix o en unió amb altres.
Estableix el nexe d'unió entre el món conceptual i lingüístic i el món de
l'expressió gràfica i artística.
Símbol
1. A diferència del signe, imatge o cosa sensible
que hom pren com a signe figuratiu d'una altra per raó d'una analogia que l'enteniment
percep entre elles o d'una convenció.
2. Signe gràfic amb què es representa una idea d'ordre moral o intel.lectual per raó de
la semblança determinada que hi ha entre el símbol i el que simbolitza. Aquesta
semblança pot ser o no objectiva o explícita.
Virtuosisme
Forma de treballar de l'artista que domina de manera extraordinària la tècnica
del seu art.
Zoomorfisme
Fet d'usar formes animals en simbolisme, en art, en ornamentació, etc.
Índex |
Corrents artístics dels segles XVIII,
XIX i XX |
Escola
1. Conjunt de pensadors, escriptors, artistes, científics, etc, que segueixen unes
mateixes directrius ideològiques, estilístiques, estètiques, metodològiques, etc, i
que manifesten en llur activitat i producció uns trets comuns peculiars i distintius. Hom
anomena les escoles per països concrets (escola italiana, flamenca, etc) o per ciutats
(com l'escola florentina i les escoles de Cambridge o d'Alexandria), o
també des d'un punt de vista cronològic, sigui en sentit estricte (com l'escola anglesa
del s XVIII i l'escola romàntica, en art) o amb un significat més ampli (com les escoles
clàssica i neoclàssica, en economia), o àdhuc segons el contingut
ideològic o artístic (escola cínica, escola surrealista, etc). Hi ha també
escoles, formades per deixebles, imitadors i estudiosos d'una personalitat important, que
reben llur nom del mestre que segueixen (com l'escola de Rafael o l'escola neoplatònica
de Cambridge). Sovint la denominació d'una escola per un lloc determinat és deguda al
fet que els seus membres, malgrat llur origen divers, hi han trobat l'ambient que els ha
permès el desenvolupament de llurs possibilitats (escola de París, escoles de Chicago i
de Frankfurt, escola de Viena, etc).
2. Sèrie d'artistes que treballen d'acord amb un conjunt de normes semblants.
3. Conjunt d'aquestes normes i, en general, de les característiques que fan que un
artista o la seva obra presentin nombrosos trets en comú amb els d'un altre o altres. Es
refereix, sobretot, als conceptes generals i a la manera tècnica de treballar o
representar.
Estil
1. Caràcter especial que dóna a les seves obres un artista, una escola, una nació o una
època, siguin quins vulguin els mitjans d'execució. La diferència d'estils és
important, sobretot, en les arts plàstiques, on hom distingeix fàcilment, entre altres,
els estils clàssic grec, romà, bizantí, romànic, gòtic, renaixentista, barroc,
neoclàssic, modernista, etc.
2. Caràcter especial i conjunt de trets originals que imprimeix a les seves obres
l'artista (pintor, escultor, músic, etc), una època, una escola o zona geogràfica, i
que permet d'identificar les obres com a obres fetes per aquest artista o en aquesta
època o zona.
Moviment
1. Conjunt de manifestacions artístiques o ideològiques, amb una certa unitat de trets
característics, que suposen un canvi respecte a l'època anterior.
2. Corrent d'opinió o tendència artística que
recull i tipifica el moviment corresponent.
3. Conjunt de persones que integren un moviment, llur activitat i llurs obres, etc.
Tendència
Orientació o corrent que es desenvolupa a l'interior d'un grup, partit, etc, o d'un
moviment cultural, artístic o literari.
Índex |
|
Art del segle XVIII |
Classicisme
1. Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l'observança de certes lleis
considerades inviolables. Cal considerar classicistes les escoles artístiques sumèria i
egípcia, abans de la Grècia clàssica, Roma, el romànic, el gòtic, el Renaixement,
l'estil francès del s XVII, el neoclassicisme i l'academicisme eclèctic del
s XIX, i també el realisme i el racionalisme dels ss XIX i XX, així com el
noucentisme.
D'una manera més específica, hom coneix amb el nom de classicisme la teoria
estètica molt influent en les arts que neix al voltant del món humanista del s XV,
creix amb el Renaixement, especialment a Itàlia, assoleix la màxima importància a la
segona meitat del s XVIII, després d'haver informat tot el s XVII a la França
dels Lluïsos, i perviu tot el s XIX com a contraposició al romanticisme. Es
fonamenta en la imitació dels models grecs i romans i la reglamentació de l'art
mitjançant les lleis de l'ideal artístic, l'harmonia i la proporció.
L'epoca classicista d'un art és aquella en què tenen lloc de manera més accentuada les
característiques tingudes com a canòniques o ideals de l'art en qüestió.
Estil georgià
Estil arquitectònic de les colònies angleses d'Amèrica des dels
voltants del 1700 fins a llur independència. Es basa en el pal·ladianisme anglès i es
caracteritza pels edificis de rajola vermella i amb decoració de fusta.
Neoclassicisme
Estil artístic inspirat en les formes de l'art clàssic que es va desenvolupar a la fi
del segle XVIII i principis del XIX. Reproduïa les formes solemnes i greus de l'art
grecoromà, encara que no es va desprendre mai d'una certa fredor impassible i d'un
academicisme molt peculiar. Tanmateix, les seves realitzacions van ser notables per la
grandesa i l'elegància. Al neoclassicisme pertany l'estil napoleònic imperi.
Moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del
barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII.
Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments
arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i
la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional.
Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més
popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot
el s XIX.
Neogòtic
Moviment artístic de caràcter romàntic que començà a mitjan s XVIII, gairebé alhora
que el neoclassicisme. Les falses ruïnes de Strawberry Hill (1750) i l'abadia de Fonthill
(1796), a Anglaterra, en són els testimoniatges més antics, juntament amb els jardins
d'Arkadia, vora Varsòvia. Impulsat per la literatura de Chateaubriand i de Victor Hugo,
assolí un gran predicament al principi del s XIX.
Estil inspirat en el gòtic, el sorgiment del qual deu molt als corrents del romanticisme
nacionalista. Va aparèixer a Anglaterra a mitjan segle XVIII. Durant el segle XIX,
l'Europa continental va conèixer una febre neogòtica que va restaurar i completar
catedrals.
Neomedievalisme
Neoromànic.
Neomudèjar
Corrent arquitectònic historicista.
Neoromànic
Corrent arquitectònic historicista, contemporani del neogòtic, però de menor entitat.
Al final del s XIX hom en deia arquitectura bizantina.
Pal.ladianisme
Reviviscència de l'estil de Palladio que es produí durant els ss
XVII i XVIII a Itàlia, França i Anglaterra. El més important és el pal·ladianisme
anglès.
Preromanticisme
Corrent ideològic, artístic i literari que aparegué a Europa durant la segona meitat
del s XVIII i en el qual germinaren les idees que portaren al romanticisme. Es
caracteritza pel retorn als orígens, sia als clàssics, als nòrdics o a la natura i al
sentiment, enfront de les acadèmies i els racionalismes.
Rococó
Dit de l'estil artístic de la primera meitat del s XVIII caracteritzat pel fet de voler
representar les formes de la natura (branques, fulles) i elements xinesos. Afectà
l'arquitectura, l'escultura i la pintura decoratives i les arts decoratives en llur
totalitat. És molt característica d'aquest estil la porcellana, que fou en aquest moment
introduïda a Europa. Per a molts tractadistes el rococó no fou res més que la darrera
etapa del Barroc.
Deformació jocosa del terme rocalla, amb la qual es designava l'estil recarregat
propi de l'època de Lluís XV a França. Aquest terme es refereix als ornaments.
Índex |
|
Art del segle XIX |
Arts
and Crafts
Societat fundada a Londres per Charles Robert Ashbee el 1888. Deriva de la Morris and Co,
que agrupava pintors i arquitectes prerafaelites i que fou fundada per William Morris el
1861, amb la finalitat de perfeccionar i renovar les creacions artesanals, enfront del
predomini del maquinisme. Les orientacions d'Ashbee s'allunyaren en certa manera de les
finalitats primitives i tendiren cap al disseny industrial, bé que lligat estèticament a
idees prerafaelites, sobretot a través de l'obra de Walter Crane, primer president de
l'entitat. El seu decorativisme el lliga a les primeres manifestacions del Modernisme.
Arquitectura de vidre
Arquitectura en la qual l'element vitri té un paper preponderant. Es
desenvolupà a partir del s XIX, que els avenços tècnics permeteren de fer làmines
de vidre de proporcions considerables. Llavors, juntament amb el ferro i l'acer, passà
per una època d'experimentació, que ha permès, ja al s XX, de crear un nou
llenguatge que configura radicalment l'arquitectura contemporània.
Art Nouveau
Modernisme.
Cloisonnisme
Corrent artístic conegut també amb el nom de sintetisme.
Decadentisme
Tendència sorgida a França en 1880-90 que es manifestà en la literatura, l'estètica i
la moral. Partia de la consciència d'ésser a la fi d'una civilització i a l'inici d'un
període decadent. El decadentisme comportava sentiments d'inseguretat, cansament, tedi
byronià i afecció a la mort, propis del romanticisme, i centrava l'atenció en les
cultures exòtiques i antigues: l'hel·lenisme i el darrer període de l'imperi Romà. Com
a reacció, cercava en la forma expressiva la transformació de la realitat en un món de
bellesa ideal, ple de sensacions, i amb imatges i conceptes hermètics. Com a grup, els
decadents es refugiaven en una mena d'aristocràcia espiritual que vivia en la bohèmia.
Dins les arts plàstiques, cal incloure els simbolistes.
Divisionisme
També puntillisme. Tècnica pictòrica del neoimpressionisme basada
en un nou ús del color pur col.locat directament sobre la tela per mitjà de tocs o punts
que ja no es mesclen a la paleta, sinó que s'havien de fondre a la retina de
l'espectador, amb la qual cosa s'obté una gran sensació de vibració lluminosa.
Eclecticisme
Tendència arquitectònica desenvolupada al s XIX que barreja elements estilístics
diversos. Esdevingué explícita des del 1846, moment culminant de la polèmica entre
neoclassicisme i neogoticisme. Fou afavorit pel millor coneixement dels edificis de cada
país i per les prospeccions arqueològiques, al mateix temps que hom posava en
circulació les primeres històries universals il·lustrades de l'arquitectura. Perdurà,
coexistint amb el modernisme i les noves tendències, fins ben entrat el s XX.
Escola d'Olot
Escola pictòrica iniciada a la segona meitat del s XIX. Inclou no
tan sols els artistes olotins, sinó tots aquells que han pres el paisatge d'Olot com a
font d'inspiració per a llurs realitzacions, executades, però, amb plena llibertat de
tendència, d'estil i de tècnica. Pren importància perquè es tracta de l'aparició
d'una escola catalana de paisatge similar a l'escola paisatgística de Barbizon. El seu
creador fou Joaquim Vayreda i Vila, format sota el mestratge de Ramon Martí i Alsina.
Després d'unes obres de clara tendència naturalista passà a un nou concepte de
plasmació: les múltiples versions del paisatge d'Olot, en què el tractament de la llum
i les variacions cromàtiques són elements importants.
Escola de Barbizon
Nom amb què es coneix un grup de pintors realistes que treballaren a la localitat de
Barbizon i al bosc de Fontainebleau, a l'Illa de França, sota el guiatge de Théodore
Rousseau, els quals practicaren una pintura paisatgística i animalística, influïda
bàsicament pels holandesos del s XVII, revaloraren la natura pintant-la directament
i fugiren del "paisatge històric" oficial. Barbizon significà l'evolució del
camí obert pel paisatgisme romàntic i la preparació de l'adveniment de
l'impressionisme.
Escola de Chicago
Corrent arquitectònic nord-americà de la darreria del s XIX. En sentit estricte es
refereix a les construccions comercials típiques de Chicago i de l'oest mitjà, bastides
entre l'incendi de la ciutat (1871) i els primers anys del s XX. En fou el punt
d'arrencada l'obra de Henri H. Richardson, que a partir del 1872 aportà l'ús de la
planta lliure i asimètrica per a residències i planificà des del punt de vista
arquitectònic construccions reservades abans als enginyers (despatxos, estacions,
biblioteques). Willian Le Baron Jenney hi aportà l'estructura metàl·lica revestida
d'obra i el desenvolupament de les finestres, novetats originades per a combatre el perill
del foc; el Home Insurance Building (1833) és, de fet, el primer gratacel del món.
Richardson havia creat una obra molt pura i despullada, però Jenney adoptà un
eclecticisme victorià. En féu la síntesi el mateix Jenney al Leiter Building (1899). D.
H. Burnham construí ja gratacels on el vidre domina, com el Reliance (1890), i Louis H.
Sullivan, amb edificis com el Carson (1899), arribà a una morfologia molt pura, que
influí sobre Loos i el moviment europeu. El terme ha estat també aplicat a l'estil de la
Prada, creat per Frank Lloyd Wright.
Escola de l'Haia
Escola pictòrica (1870-80), inspirada en l'escola de Barbizon i en
les primeres conquestes de l'impressionisme. En fou el precursor Johannes Bosboom, i
l'integrant principal, Josef Israels.
Escola de Pont-Aven
Grup d'artistes format al poble bretó del mateix nom i a l'estació balneària propera de
Le Pouldu al darrer quart del s XIX. En fou el membre principal Paul Gauguin —abans
del seu exili voluntari de la civilització occidental—, tot i que les seves
troballes plàstiques, concretades en el sintetisme, foren reivindicades com a
pròpies per Émile Bernard, un altre membre del grup.
Escola de Posillipo
Grup de pintors paisatgistes napolitans que, oposant-se als
academicismes, es reuniren a partir del 1820 a Posillipo i els seus voltants, on conrearen
la pintura a plein air. La figura cabdal de l'escola va ser
G.Gigante.
Escola de Sitges
Nom donat a un grup de pintors paisatgistes aglutinat a Sitges al
darrer quart del s XIX. En foren els iniciadors Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i
Fontdevila, els quals adoptaren un luminisme intens derivat del darrer Fortuny i el feren
arrelar a Sitges en l'obra de pintors autòctons. El paisatgisme del grup, molt proper en
alguns aspectes a les inquietuds de l'impressionisme, era el contrapès dins l'art català
al realisme melangiós de l'escola d'Olot. Pràcticament tots els pintors d'aquesta
tendència participaren en l'exposició d'art que constituí la primera Festa Modernista
de Sitges (1892), promoguda per Santiago Rusiñol, que passà a ésser cap indiscutible de
la vida artística sitgetana, on creà un focus modernista que ja ultrapassava, però,
l'estètica de l'escola inicial.
Estil isabelí
Estil decoratiu que es donà durant el regnat d'Isabel II d'Espanya. Correlatiu amb el
d'altres països (com el Biedermeier, germànic, i els Restauració, Lluís Felip i Segon
Imperi, francesos), l'estil isabelí creava els feixucs secreters i les consoles de mirall
quadrejat, guarnits de marqueteria monocroma (boix sobre caoba) i, alhora, els prodigats
cadiratges de sala, de corbesa el·líptica, i els mobles auxiliars, ornats de nacre i de
flors policromes esclatant sobre el negre mat d'un paper premut (papier maché), o
bé de to fosc de xicranda, de caoba o envernissats de negre absolut; llur entorn era una
faramalla tèxtil de cortines i frisos en les obertures, segons el deix romanista de
l'època.
Fi de segle
En francès, fin de siècle. Tendència artisticocultural europea de la darreria
del s XIX. El nom prové de l'obra teatral homònima de F.de Jouvenot i H.Micard estrenada
el 1888. Fou més un ambient de moda entre una elit refinada que no pas un corrent que
afectés els creadors. Estretament lligada al simbolisme, constituí una reacció
al materialisme naturalista i al cientifisme. Subratllà aspectes com el subjectivisme, el
misticisme, l'art per l'art, el món oníric, la malenconia, l'exaltació de l'individu,
etc.
Fortunyisme
Corrent pictòric d'abast europeu, desvetllat per l'èxit de la
pintura de Marià Fortuny i Marsal, que transcorregué bàsicament al darrer terç
del s XIX.
Impressionisme
Corrent estètic iniciat i desenvolupat sobretot a França al darrer quart del s XIX. La
característica més evident —bé que no pas la més essencial— és la de
representar la llum actuant sobre els colors: amb pinzellades breus, els impressionistes
normalment no barregen els colors, generalment purs, al suport, sinó que, inspirant-se en
teories científiques com les de Chevreuil —que després foren seguides
dogmàticament pel neoimpressionisme—, deixen que siguin barrejats per l'ull
humà, que obté, així, una aparença molt més viva de la realitat representada. L'inici
oficial de l'impressionisme tingué lloc el 15 d'abril de 1874 amb la
inauguració de la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes
Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part E.Degas, J.-B.-A.Guillaumin,
C.Monet, B.Morisot, A.Renoir, C.Pissarro i A.Sisley, entre altres. Rodin en l'escultura i
Debussy en la música es consideren representants de l'escultura i la música
impressionistes, respectivament.
Nom derivat del títol d'un quadre de Monet i moviment pictòric francès de la fi del
segle XIX. Els impressionistes van aplicar l'estudi científic de la llum, el color,
l'ombra, el contrast, etc. Pintaven a l'aire lliure, anotaven les tonalitats
atmosfèriques i els reflexos lluminosos sobre les coses a diferents hores del dia, per
tal de copsar el moment fugaç, la impressió instantània. Posen en contacte els colors
primaris amb els complementaris per a produir efectes de llum pura, i així aconsegueixen
efectes atmosfèrics sorprenents.
Luminisme
Corrent pictòric de límits imprecisos caracteritzat per la
representació ostensible dels efectes de llum natural. Aquest mot ha estat aplicat
especialment a l'art de Joaquim Sorolla i la seva escola.
Modernisme
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. En
l'aspecte de l'art —tot i que quan s'aplica al català el mot té un sentit més
ampli— sol designar només els corrents de l'art occidental —especialment
arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern
Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style
1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme
i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la
riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per
la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
Estil nascut a la fi del segle XIX, rebuscat, mòbil, amb un dinamisme espiral, amant de
l'arabesc fantàstic i el major mèrit del qual consisteix a haver adequat els productes
artístics a la vida moderna i els objectes moderns al gust artístic. Destaca la seva
influència en les arts industrials i decoratives, en què s'aprecia l'ús de temes
florals i de la fauna aquàtica.
Naturalisme
En el camp de les arts plàstiques, tendència del realisme més lliure temàticament i
tècnicament. És la tendència artística que intenta seguir i representar tan fidelment
com és possible la natura, fugint de l'idealisme. Émile Zola mateix emprava
aquesta denominació en parlar de l'art dels seus amics pintors, que, tanmateix, ha estat
més conegut amb el nom d'impressionisme.
Neobarroc
Corrent arquitectònic historicista. Estil imitació del Barroc que va sorgir en la segona
meitat del segle XIX com a reacció a la fredor acadèmica imperant.
Neoimpressionisme
Escola pictòrica francesa del darrer quart del s XIX. És conegut
també amb els noms de divisionisme i de puntillisme. Constitueix la
radicalització de l'impressionisme, en una pruïja d'emprar únicament colors purs,
aplicats metòdicament en petites pinzellades, de manera que es barregin i es complementin
no pas sobre la tela, sinó a la retina de l'espectador. Tot i que s'autosituava en la
línia Delacroix-impressionisme, retreia a aquell l'ús de colors terrosos, i als
impressionistes, que barregessin els colors a la paleta i que fossin massa intuïtius.
Postimpressionisme
Nom donat al conjunt de tendències i estils individuals que, seguint el camí renovador
obert per l'impressionisme, constituí la consolidació en l'art francès del
darrer quart del s XIX —amb àmplia transcendència internacional— de nous
conceptes de modernitat pictòrica. Malgrat la disparitat de criteris, caracteritzà
aquest conjunt una major expressivitat i una creixent valoració del paper del color. La
denominació inclou els noms de Van Gogh, Gauguin, Cézanne, Toulouse-Lautrec, Monticelli,
el sintetisme i els nabís.
Etapa posterior a l'impressionisme,
caracteritzada per una major preocupació per les sensacions tàctils, formals,
consistents, enfront del predomini de la sensació visual que va caracteritzar
l'impressionisme. Sota aquesta denominació s'agrupen personalitats molt acusades i
diferents entre elles, com Cézanne, Van Gogh, Gauguin, de la influència dels quals
arrenca la pintura del segle XX.
Prerafaelitisme
Moviment pictòric format a Anglaterra el 1848 amb la Pre-Raphaelite
Brotherhood (Germandat Prerafaelita). Els principals membres del grup exposaren l'any 1849
afegint a llurs signatures el monograma comú P.R.B. Partint del mateix criteri de
revaloració de la pintura italiana anterior a Rafael que havien defensat abans els
natzarens alemanys, els caracteritzà una concepció sincera de l'art, un fort
medievalisme literari i cristià —que els portà a la pintura d'història— i
sovint una certa preocupació social. Estilísticament els caracteritzà un detallisme
minuciós, una aproximació constant a la natura —sense, però, conrear gaire el
paisatge pur— i un resultat decorativista, posat tot al servei d'un alt grau
d'idealisme tant formal com conceptual. Bé que la germandat desaparegué pràcticament el
1852, l'estil perdurà en els membres mateixos i en altres pintors.
Puntillisme
Neoimpressionisme o divisionisme.
Purisme
Moviment artístic italià iniciat el 1843 que, derivat del natzarenisme,
preconitzava la inspiració religiosa en l'art i la revaloració del trecento i el quattrocento
italians. Aquest moviment, d'arrel romàntica i oposat al neoclassicisme, fou una
renovació de la temàtica, però no pas de l'estil, que es mantingué dins
l'academicisme.
Realisme
Actitud estilística que mira d'elaborar les formes artístiques amb adequació als
aspectes de la realitat. En sentit estricte el realisme és el corrent artístic,
especialment pictòric i literari, de mitjan s XIX, caracteritzat per voler
representar les coses tal com són en la realitat sense embellir-les. El moviment
realista, nascut a França, s'estengué arreu i tingué com a conseqüència
l'impressionisme.
Romanticisme
Moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del s XVIII i durant el s XIX,
s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura,
però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida.
El romanticisme artístic és la transposició de la revolta de l'home a començament del
s XIX al pla estètic, en el camp dels continguts i fins i tot molt sovint en el de les
tècniques. Les normes rígides de les acadèmies clàssiques, potenciades per la
política cultural de la França borbònica del Grand Siècle, entraren en crisi i donaren
pas en canvi a un període en què la llibertat individual de l'artista es corresponia amb
el nou règim liberal que s'imposava en el món polític. Individualisme, subjectivisme,
expressivitat, vigor, misteri, fantasia o misticisme són característiques que
conflueixen en l'art romàntic. El gust pels ambients exòtics i, sobretot, el món
medieval en contraposició al classicisme grecollatí —tanmateix no del tot
desplaçat— que prevalia en èpoques anteriors i en relació íntima amb la recerca
de les fonts nacionals històriques de cada país, són elements que molt sovint també
juguen en la configuració de l'art romàntic. Els grups ètnics —nacionals—
naturals buscaven la definició de llur personalitat per damunt de les unions i
submissions d'uns territoris amb altres que per motius merament dinàstics existien a
l'antic règim. França, com a bressol de la principal revolució política forjadora del
nou règim, generà un art romàntic amb paper capdavanter.
Moviment cultural que en la primera meitat del segle XIX va reaccionar contra
l'academicisme regnant i, sobretot, contre el Neoclàssic, i que va dirigir l'atenció a
un altre tipus de temes, especialment els relatius a l'edat mitjana i al passat nacional,
que tracta en art de manera apassionada i idealitzada i, de vegades, revolucionària i
detonant. El romanticisme pictòric va introduir definitivament en l'art la valoració del
color i la matèria igual o fins i tot per damunt del dibuix i la forma.
Simbolisme
Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del s XIX. Presenta imatges
oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat
amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir (Arnold
Böcklin, simbolista, diu que la pintura ha d'explicar alguna cosa, fer pensar
l'espectador com una poesia i impressionar-lo com una peça musical). Moviment artístic
plàstic amb connotacions literàries, fou influït tant pels artistes idealistes del
principi del s XIX com pels prerafaelites (inclosos també per algú entre els
simbolistes).
Sintetisme
Corrent artístic postimpressionista, conegut també amb el nom de cloisonnisme,
que recerca la simplificació de les formes i el decorativisme mitjançant grans
superfícies planes de color encerclades per traços negres. S'originà el 1888 a Bretanya
i, bé que E.Bernard en fou el creador, qui sabé donar-li valor i aprofitar-ne totes les
possibilitats fou P.Gauguin.
Sorollisme
Tendència pictòrica que s'inspira en l'ús característic de la
llum i el color en l'obra de J.Sorolla.
Índex |
Art de la
primera meitat del segle XX |
Arquitectura
orgànica
Arquitectura que tracta d'organitzar les parts d'una construcció en consonància amb el
conjunt de l'obra i d'aquesta amb el paisatge de l'entorn. Si des de l'arquitectura grega
es parla d'organisme en molts moments i estils, l'accepció fa referència bàsicament al
corrent del s XX. A Europa, Alvar Aalto i Eric Gunnar Asplund, amb les escoles finlandesa
i sueca, són els dos arquitectes que tipifiquen aquesta tendència i els que han tingut
més influència en les joves generacions. Però l'obra organicista més important és la
realitzada pel nord-americà Frank Lloyd Wright, que, a través de la seva escola
d'arquitectura de Taliesin i els seus escrits, adquirí una gran repercussió. A Itàlia,
la propagà i s'imposà l'historiador Bruno Zevi.
Art abstracte
Per contraposició amb l'anomenat figuratiu, és aquell art que no té com a
objecte la representació de la realitat visual. És una expressió ja consagrada però
discutida. En contra d'ella, Theo van Doesburg ja proposà (1930) el concepte alternatiu
d'art concret. Max Bill assolí de fer-lo reeixir a Itàlia i a l'Amèrica del Sud.
Hilla Rebay llançà, a l'Amèrica del Nord, el nom de no objectivisme. A França
(i també als Països Catalans) sovint hom l'ha anomenat no figuratiu.
En sentit històric, anomenem art abstracte una de les tendències més
representatives de l'art del segle XX, desenvolupada a partir de l'experiència de
Kandinskij (1910). Entre els seus antecedents immediats es troben algunes derivacions de
l'art simbolista i modernista, com també del cubisme. Amb Über das Geistige in der
Kunst ('De l'espiritual en l'art', escrit el 1910) Kandinskij establí la primera
formulació teòrica de l'art abstracte. Emprant sovint analogies entre música i pintura
hi subratlla com els colors i les formes tenen valors expressius propis i poden arribar a
produir emocions en l'espectador, independentment d'allò que representen. A partir
d'aquí defensa la necessitat de despullar l'art de qualsevol complement retòric o
anecdòtic, com també dels sentiments naturalistes que l'havien dominat durant el segle
XIX, per reclamar-ne una purificació i una espiritualització creixents com a signes dels
nous temps.
Art concret
Denominació donada a l'art abstracte per Theo van Doesburg, contrari a aquest nom,
tot i pertànyer al corrent artístic que designa. El 1930 començà a París el moviment
i la formació del grup artístic de l'art concret, els principis del qual (la creació
d'una obra d'art ha d'ésser plasmada en formes plàstiques i en colors purs) foren
exposats a la revista del mateix nom. A la mort de van Doesburg (1931) es dissolgué el
grup.
Art naïf
Dit del corrent artístic practicat per artistes en un principi no professionals i sense
cap formació acadèmica i, per tant, d'una espontaneïtat suposadament sense
interferències. Per aquesta ingenuïtat (naïf vol dir, en francès, 'ingenu'), ha
estat relacionat amb l'art dels infants, amb els quals comparteix l'absència de
convencionalismes, tant de tècnica com de continguts, i del qual es diferència,
tanmateix, per la minuciositat i la simplicitat enganyosa. Comparteix, d'altra banda, amb
l'art popular i dels pobles primitius la presència d'elements màgics i onírics, sense
solució de continuïtat amb el món natural. És un art bàsicament pictòric, on destaca
l'absència de perspectives, la utilització del color amb un valor simbòlic i expressiu,
el caràcter sempre figuratiu (bé que sovint simplificat i deformat) i un concepte
estàtic de la representació. Bé que el romanticisme, amb l'enaltiment de la
subjectivitat, preparà el terreny per a l'acceptació d'aquest art, no fou fins a
l'època de les avantguardes (al principi del s XX) que sorgí, a França. La pintura
naïf ha tingut una gran repercussió en l'estètica contemporània. Actualment, una gran
part de l'art naïf que es produeix respon a fórmules tòpiques més properes al
decorativisme que no pas a una espontaneïtat genuïna.
En conclusió, l'art naïf és un corrent artístic que concep la pintura com una obra que
respon a un art instintiu, antinaturalista i espontani, sense perspectives, i que usa
alhora la representació del somni i de la realitat dels personatges representats.
Ash Can School
Moviment pictòric del començament del s XX, iniciat a Nova York,
que cercava els elements d'inspiració en els ambients populars. La denominació els fou
donada perquè en alguns dels quadres figuraven galledes d'escombraries. Formalment eren
realistes o expressionistes, i alguns d'entre ells havien viscut o estudiat a Europa.
Avantguardisme
Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la
crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del
segle XX. Els aspectes més notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de
cultura elaborats per la burgesia (Belle Époque); intent de destruir l'art tal com
era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i d'assimilació
de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social
-que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics
(Majakovskij)-, actitud que persistí fins el 1929; incorporació de les noves formes de
vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i
les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda, iniciats cap a l'any 1905,
prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament
cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es
mantingueren en moviments concrets. Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de
destrucció i d'experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el
dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que
reactualitzaren l'avantguarda. Durant la dècada dels vuitanta, quan els avantguardistes
clàssics ja han estat plenament reconeguts i integrats com a valors propis de la
tradició cultural occidental, hom constata una minva de la fe en la subversió cultural
permanent com a força transformadora de la societat i, d'aquí, la creació de nous
conceptes per a definir situacions, com ara el postmodernisme, o fins i tot
moviments concrets, com el transavantguardisme.
En general no fou acceptat en el moment en què es va manifestar. Per això se l'anomena
avantguardisme, volent dir que anava al davant del seu temps i anunciava el futur.
Bauhaus
Escola fundada per Walter Gropius a Weimar el 1919 i traslladada a Dessau el 1925. Mies
van der Rohe en va ser el continuador el 1928. El seu programa era restablir la unitat i
l'harmonia entre les diverses activitats de l'art, entre totes les disciplines artesanals
i artístiques, per tal de transformar-les en alguna cosa d'acord amb una nova concepció
de l'arquitectura.
El primer programa defensava la supressió de les fronteres entre artistes i artesans i la
substitució de la recerca individual pel treball en equip. Des del primer moment hi
hagué Lyonel Feininger, l'any 1920 hi entraren Paul Klee i Oskar Schlemmer, i el 1922 ,
Vasilij Kandinskij. L'orientació pedagògica fou obra de Johannes Itten, que preconitzava
la supremacia de mitjans d'expressió sobre el tema, i la necessitat d'aprendre per
l'experimentació i la pràctica. El 1923 Itten fou substituït per László Moholy-Nagy,
el qual hi introduí l'esperit de recerca científica i de connectar amb la producció
industrial. El 1925 la pressió dels partits de dreta al poder dificultà la vida de
l'escola, que hagué de tancar. La ciutat de Dessau invità Gropius, que hi construí
l'escola i les cases dels professors. El 1926 fou inaugurat el Bauhaus de Dessau, on
professaren exalumnes, com Josef Albers, Marcel Breuer i Herbert Bayer. La connexió amb
la indústria l'alliberà de la dependència política. Moholy-Nagy desvetllà l'esperit
creador en tipografia, fotografia, fotomuntatge, aparadors, publicitat i altres activitats
relacionades amb la producció i la vida econòmica moderna. El 1928 Gropius, Breuer,
Moholy-Nagy i Bayer s'establiren a Berlín. La direcció fou confiada al suís Hannes
Meyer, exalumne, que introduí l'ensenyament de l'arquitectura d'acord amb els
procediments de l'època revolucionària russa, el de l'urbanisme i el del disseny
industrial. El 1929 fou l'apogeu; Mies van der Rohe en prengué la direcció el 1930. Amb
ell, l'arquitectura fou la disciplina sobresortint. El 1931 els nazis dominaven ja el
municipi a Dessau, i el 1932 Mies traslladà l'escola a Berlín. Quan Hitler arribà al
poder, l'escola fou dissolta. El 1937 Moholy-Nagy creà a Chicago el New-Bauhaus.
Constructivisme
Moviment plàstic internacional dins l'art abstracte, contemporani del suprematisme de
Malevic i del no-objectivisme de Rodcenko. Iniciat (1914) per Vladimir Tatlin (Monument
a la III Internacional, 1920), formulat pels germans Naum Gabo i Anton Pevsner en el Manifest
realista (1920) a Moscou, i plasmat en llur obra escultòrica, constitueix una recerca
dels plens i dels buits per mitjà de línies i de plans travats dins l'espai. Aquest
moviment inclou també el neoconstructivisme de les tendències geomètriques i
cinètiques.
Moviment abstracte avantguardista rus. El seu fundador, Tatlin, va afirmar la necessitat
de les formes abstractes relacionades amb la indústria i la tècnica. Aquest art és
geomètric, lineal i funcional.
Corrente
Moviment plàstic i ideològic italià de marcat caràcter antifeixista i contrari al
Novecento, que es manifestà a Milà i s'estengué per tot Itàlia entre els anys 1938 i
1945. Prengué cos entorn de la revista del mateix nom. Promogut inicialment per
universitaris, s'hi uniren artistes plàstics i gent del cinema, de la filosofia i de les
lletres. L'ideari de conjunt pot ésser caracteritzat per la llibertat d'expressió, que
admetia tots els formalismes mentre anessin lligats als problemes de la vida concreta i
quotidiana. El moviment es fongué amb el Fronte Nuovo delle Arti.
Cubisme
Moviment artístic desenvolupat principalment entre el 1907 i el 1914, les principals
aportacions del qual consistiren en una nova interpretació de l'espai, en la renovació
de les tècniques i en l'ús d'un llenguatge formal geometritzant. Els orígens poden
ésser situats en la influència de Cézanne i en l'aprofitament de certes solucions
procedents d'arts primitius, com el dels negres i el dels polinesis. Sembla que la
denominació tingué origen en el comentari que féu Matisse davant el quadre de Braque
exposat al saló de tardor de París el 1908, en definir com a cubs algunes de les formes
utilitzades. Els seus representants més importants són Picasso i Braque.
El cubisme és un moviment artístic que valora l'expressió primària del volum i la
forma (reduïts a cons, cubs, cilindres, esferes) enfront de la negligència a què en
aquest aspecte havia arribat a incórrer l'impressionisme, atent sobretot a la superfície
i a l'aparença momentània de la realitat. Es bifurca en dues branques: la sintètica,
que vol mostrar de manera simultània la forma d'un objecte vist des de prespectives
diferents, i l'analítica, en què els cossos es desintegren i mostren els seus components
volumínics essencials. Els seus orígens són a les obres de la darrera època de
Cézanne, encara que els primers conreadors del cubisme van ser Picasso i Braque.
Dadaisme
Moviment antiacademicista nascut com a protesta contra qualsevol ordre establert o sistema
racionalitzat i subjecte a normes. En va ser fundador Tristan Tzara el 1916.
Moviment artístic i literari del segon i del tercer decennis del s
XX, també anomenat dadà, caracteritzat per la revolta contra les concepcions generals de
la cultura i contra la situació social coetànies. Tingué com a precedents
l'expressionisme, el cubisme i el futurisme, i les obres d'Alfred Jarry, Raymond Roussel i
Guillaume Apollinaire. Aquest, juntament amb Kandinskij i Marinetti, fou la personalitat
més significativa per als dadaistes. Els ready-mades de Marcel Duchamp (París, 1913)
marcaren l'inici del "protodadaisme", desenvolupat a Nova York (1915-23) amb
l'obra inconformista de Man Ray, M. de Zayas, A. Cravan i, sobretot, Francis Picabia, que
tingueren com a portaveu, entre d'altres, la revista "391". Els principals
animadors foren el poeta Tristan Tzara ,Francis Picabia i Hans Arp entre d'altres.
De Stijl
Moviment artístic holandès, també anomenat neoplasticisme, que, partint de la
raó i de models teoricopràctics concrets, proposa una nova ordenació geomètrica del
món en contraposició a la irracionalitat destructora de la Primera Guerra Mundial. Es
desenvolupà entre el 1917 i el 1924 i publicà la revista "De Stijl", que en
fou l'òrgan de difusió. Tendeix sempre a la màxima reducció dels elements integrants
de l'obra artística i fa de les línies vertical i horitzontal, així com dels tres
colors elementals (groc, blau i vermell) la base de tota la seva gramàtica formal. La
finalitat social que dóna a la seva producció fa de l'arquitectura el model que integra
totes les altres arts, dirigida vers l'ordenació funcional de l'espai habitat. Es
caracteritza, en definitiva, per l'elementalitat, racionalitat i funcionalitat de les
formes.
Elementarisme
Moviment dissident del neoplasticisme. Fou promogut per Theo van Doesburg amb la
publicació a "De Stijl" (1926) d'un article on exposava les seves divergències
amb el dogmatisme del neoplasticisme de Mondrian i defensava l'ús de la composició
diagonal de l'angle recte, que fins aleshores havia estat limitat a la composició
horitzontal-vertical.
Escola de Nagybánya
Moviment pictòric i grup de pintors hongaresos. Fou fundada el 1896
per Simon Hollósy a la ciutat transsilvana de Nagybánya. A partir del 1902 esdevingué
escola lliure, per la qual passaren pràcticament tots els joves pintors hongaresos.
L'estil de Nagybánya, tributari del plein air, influí decisivament en l'evolució
de la pintura hongaresa al començament del s XX.
Espacialisme
Tendència de l'art contemporani creada per Lucio Fontana durant la Segona Guerra Mundial.
Refugiat a l'Argentina, Fontana presentà el Manifiesto Blanco (1946), i alhora,
plasmà la nova tendència en la seva obra escultòrica i pictòrica posterior.
Bàsicament consistia en la creació d'un espai mitjançant la matèria i un ritme de
masses i buits (els quals, en articular-se, donen un espai) i també mitjançant el
contrast dels colors, de la llum i l'ombra i de gruixuts empastats que l'artista estripava
amb incisions típiques en ell.
Estil internacional
Estil arquitectònic aparegut a Los Angeles vers 1920-25, resultat de
la fusió de l'arquitectura nord-americana i els corrents europeus aportats per R.
Schindler i R. Neutra. Aquesta denominació fou donada per H.R. Hitchcock i P. Johnson en
llur llibre The International Style. Architecture since 1922, on definiren les
principals característiques d'aquest estil: la concepció de l'arquitectura com a volum
—no com a massa—, la idea que l'ordre —no la simetria axial— és el
mitjà per a donar claredat al projecte arquitectònic i el rebuig de la decoració
immotivada.
Expressionisme
Moviment artístico-literari desenvolupat a Alemanya i
en l'àmbit centreuropeu entre el 1905 i el 1933. Com a escola representa la consciència
més evident d'un estat col·lectiu d'inseguretat i temor produïts pels canvis i
esdeveniments que s'anaven succeint en el país. Té lligams amb el barroc i el
romanticisme alemanys i és una mena de renovació del Sturm und Drang. Ideològicament
representa la voluntat de l'artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre
d'idees abstractes que, expressades, expliquin l'univers tot prescindint conscientment de
l'anàlisi dels fets reals. El nom donat a l'escola indica l'esperit que s'expressa en la
deformació de figures i ambients, per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme
interiors i comunicar una crítica cruel i pessimista sobre la societat, i que alhora fa
un elogi de la follia, la mort i la desesperació.
Es tracta d'un moviment artístic preocupat per
traslladar a l'art l'expressió dels sentiments i del món, les vivències interiors de
l'artista. Les seves obres més típiques miren de reflectir, de manera brusca i
inquietant, les angoixes i els sentiments de l'ésser humà davant la incertesa dels temps
contemporanis. Actualment, el terme es pot aplicar a qualsevol tendència a acusar
violentament l'expressió amb minva d'altres valors o continguts, per analogia amb
l'expressionisme històric.
Fauvisme
Moviment pictòric francès que durà del 1905 al 1908. Hom deu
l'origen d'aquest nom al crític d'art Louis Vauxcelles, que, quan volgué caracteritzar
les pintures de Matisse i els seus amics exposades a la mateixa sala, al Saló de Tardor
del 1905, les qualificà de fauves. El fauvisme es definí com a reacció a
l'anàlisi impressionista del color i de la llum, bé que participava d'una mateixa
sensibilitat pel paisatge, i com a continuació de les recerques de Van Gogh i Gauguin.
Els pintors fauves construïren llur obra com un treball de síntesi, fruit d'una
interpretació de llur treball individual i de llur món interior. No es caracteritzen per
una doctrina pictòrica, sinó tan solament per un mode d'expressió que manifestaven en
tota l'estructura del quadre i, segons les tècniques d'aplicació del color i de les
tintes planes, mitjançant el traç del dibuix i els colors arbitraris a partir de la
realitat.
Moviment sorgit l'any 1905 en què els pintors només
empren tons purs, inventats, sense relació amb la realitat. Neguen la licitud de buscar
la forma per mitjà de la llum i l'ombra o la representació de l'espai basada en el
clarobscur.
Funcionalisme
Posició teòrica envers l'arquitectura, el moble i el disseny que fa de l'estricta
adaptació de la forma a la finalitat de l'obra el principi d'actuació del dissenyador.
Hom pot entendre l'axioma clàssic grec que allò que és bo és bell com una primera
definició funcionalista. L'escolàstica, relacionada evidentment amb l'estètica
d'Aristòtil, insisteix en la natura pràctica i funcional de l'obra d'art, i
posteriorment fou l'estament eclesiàstic mateix el que propugnà el funcionalisme. Al
s XIX, amb el renaixement del món goticista, hom implantà les teories funcionals, i
hom pot considerar funcionalista en un primer grau Eugène Viollet-le-Duc, el qual,
propugnà l'estudi de l'arquitectura medieval a fi d'aplicar els principis que la regiren
a les necessitats modernes. Jean-Nicolas-Louis Durand s'havia avançat ja a la concepció
funcionalista en subratllar que la utilitat és el fi de l'arquitectura i, per tant, la
seva font de bellesa. Gottfried Semper establí que l'estructura depèn del material
emprat, del mètode constructiu i de l'ús proposat. Qui assentà, tanmateix, amb més
claredat les idees funcionalistes fou Louis Sullivan, el qual, formulà el principi que
hom pot prendre com a definició del funcionalisme, "form follows function" ('la
forma segueix la funció'), tot fent dependre aquesta funció de la societat que la crea.
El terme orgànic i el racional s'han relacionat en diverses ocasions amb el terme
funcional, fins a l'extrem que molts teòrics no utilitzen la paraula racionalisme,
sinó funcionalisme, per a designar una tendència i l'altra. Les teories de
Gropius i de Le Corbusier, tot i tenir molt de funcionalistes, val més incloure-les en el
capítol del racionalisme.
Futurisme
Moviment artístic, literari i musical d'avantguarda. Fou donat a conèixer mitjançant el
Manifeste du futurisme, publicat a «Le Figaro» (22 de febrer de 1909) i redactat
pel poeta Filippo Tommaso Marinetti. Els postulats d'aquest moviment eren el rebuig de la
tradició i de la conservació del passat i una exaltació de les innovacions -sobretot
mecàniques- presents i futures. Propugnava la guerra, la velocitat i la violència. El
programa, projectat totalment de cara al futur i en lluita constant amb la tradició,
demostrà aviat les seves limitacions d'actuació, es degradà progressivament i, a
Itàlia, arribà, fins i tot, a la col·laboració amb el feixisme. La cronologia i la
vigència del futurisme han estat molt discutides. No obstant això, hom en pot donar dues
dates clau: el 22 de febrer de 1909, data d'aparició del primer manifest, i el 1920, que
es clou el període de lluita i la publicació de les revistes portaveus d'aquest
moviment. El punt més positiu del futurisme fou segurament l'obertura a un seguit
d'experiències en el camp de l'avantguarda, que foren ben aprofitades posteriorment pel
dadaisme i pel surrealisme.
Aquest moviment vol expressar el dinamisme de la vida moderna, mecanitzada i
industrialitzada, de manera que fa la sensació de moviment o dels sentiments dinàmics, i
fa simultànies les posicions successives dels cossos, però de tal manera que la forma
pot ser entesa per l'espectador, per tal de fer-lo partícip del que es representa. Es
relaciona amb el cubisme en alguns aspectes (descomposició de plans i volums), estudia
sobretot el moviment, i prescindeix de les línies contínues, de l'harmonia i del bon
gust.
Gestaltisme
Tendència de l'art abstracte que afirma que l'obra d'art ha d'ésser formada per
l'esperit abans de la seva execució sense rebre cap influència dels elements formals de
la natura ni de la sensibilitat. Aquesta afirmació, que fa de la intel·ligència la font
suprema de la creació, és un dels principis fonamentals proposats per T.van Doesburg
i per Max Bill, creadors de l'art concret, i hom la pot relacionar amb la doctrina
de la psicologia de la forma.
Lucisme
Moviment artístic abstracte, més conegut amb el nom de rayonnisme, creat a Moscou
els anys 1911-12 per M.Larjonov. El manifest fou publicat el 1913. Aquest moviment vol
donar a la pintura una realització abstracta a base del paral·lelisme i l'oposició de
ratlles de color per tal de donar una tercera dimensió.
Encapçalat per Larjonov i Gontxarova, pretén de construir un espai sense objectes,
absolut, format només per moviments i per llum: un ritme dinàmic de raigs que
s'interfereixen, que es descomponen en els colors del prisma.
Luminisme
Corrent pictòric de límits imprecisos caracteritzat per la
representació ostensible dels efectes de llum natural. Aquest mot ha estat aplicat
especialment a l'art de Joaquim Sorolla i la seva escola.
Monumentalisme
Tendència arquitectònica que intenta de crear edificis que impressionin no tant per les
mides colossalistes com per la proporció dels elements que utilitza. Pròpia de moments
d'estructura política dictatorial, en són exemples diverses construccions nazis i
múltiples obres soviètiques a partir del 1931. A l'estat espanyol, aquesta tendència
dominà l'arquitectura oficial de l'època franquista.
Naïf
Art naïf. Nom que es va donar a l'art dels pintors encapçalats per Rousseau i
que es caracteritza per la recerca de la candidesa i ingenuïtat, per l'espontaneïtat,
l'autodidactisme, sense cap propòsit. La seva pintura és càndida, poètica, molt
lírica, i produeix un efecte simpàtic i immediatament intel.ligible per part de
l'espectador. L'estilització buscada conscientment, la paleta diàfana i senzilla i la
composició primitiva són els principals aspectes de la pintura naïf.
Neoclassicisme
Nom donat a un corrent arquitectònic del s XX representat al principi per Behrens, A.Loos
i Mies van der Rohe, formats encara dins la normativa neoclàssica, que utilitzaren en
llurs primeres obres. Després abandonaren el repertori formal clàssic, però continuaren
amb el mateix ordre i la mateixa disciplina compositives.
Neoplasticisme
Nom amb què és conegut també el moviment artístic holandès De Stijl.
Neue Sachlichkeit
Corrent pictòric alemany desenvolupat bàsicament durant la república de Weimar
(1918-33). Representà un retorn al realisme, sovint amb connotacions crítiques, després
de la primera gran etapa de predomini expressionista i avantguardista. La seva
característica general és una freda objectivitat al servei d'una temàtica quotidiana
que en alguns casos no ha perdut, però, el llast expressionista.
Noucentisme
Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX.
En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol
ja semblava preludiar el noucentisme des del Rosselló al principi del segle, tot i que al
començament el nou moviment es concretà, en la plàstica, en l'arcaisme depurador
conreat per alguns postmodernistes, molts dels quals integrats després en l'associació
Les Arts i els Artistes, que sintetitzà en un concepte ampli de noucentisme
—com a l'Almanac— inquietuds renovadores diverses. El dandisme d'Ismael
Smith també fou vist com una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la
pintura, el noucentisme fou encarnat pel classicisme de Torres-Garcia, muralista de la
sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el mediterranisme cezannià
de Joaquim Sunyer, consagrat el 1911 per Maragall com la gran figura de la nova
generació, el barroquisme casolà de Francesc d'A.Galí, el gran mestre de tota una
generació d'artistes, i el popularisme irònic de Xavier Nogués, pont i síntesi de
generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau de Liost.
Paral·lelament, en l'escultura, Josep Clarà coincidia amb la morfologia classicista
típica del moviment, però en feien seu més decididament l'ideari Enric Casanovas i,
sobretot, Esteve Monegal, organitzador de la secció d'escultura de l'Escola Superior
dels Bells Oficis, fruit típic del noucentisme, fill de l'escola de Galí; al costat
d'ells, Pau Gargallo —successor de Monegal a l'Escola— alternava el classicisme
amb l'avantguarda, Manolo Hugué feia la seva síntesi personal allunyat al principi a
França i Joan Borrell-Nicolau, el maillolenc Joaquim Claret i els malaguanyats Fidel
Aguilar —del nucli gironí— i Josep Armengol —del terrassenc—
completen el panorama. En l'arquitectura, Rafael Masó, ànima de la Societat Athenea de
Girona, personifica el pas del modernisme al noucentisme, i a Barcelona Josep Goday és
l'autor de l'amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats en l'etapa que
hom ha anomenat blanca de l'obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch,
l'arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat.
Novecento
Corrent artístic italià, fundat a Milà el 1922 com a conseqüència d'un nou tombant de
l'art aparegut a Itàlia a la fi de la Primera Guerra Mundial i animat des de la revista
"Valori Plastici", que preconitzava un retorn a la línia autòctona de Giotto o
Masaccio. Malgrat el paral·lelisme amb el noucentisme català, iniciat més d'una
dècada abans, no es coneix cap influència directa d'aquest corrent sobre l'italià.
Orfisme
Estil pictòric no figuratiu anomenat així el 1912. Els seus propòsits, d'un lirisme
musical, es podien aconseguir només mitjançant purs jocs cromàtics. Delaunay i Kupka
van pintar amb aquesta tendència, que havia nascut com a reacció al cubisme analític.
Orgànica
Arquitectura orgànica. Nom que rep l'arquitectura propugnada pel nord-americà
Frank Lloyd Wright. La seva tesi defensa una arquitectura que desenvolupa orgànicament
les seves parts i conjunts en combinació amb el paisatge i els elements naturals emprats
en la construcció.
Pictorialisme
Tendència fotogràfica sorgida a la darreria del s XIX i desenvolupada durant les
primeres dècades del s XX. Constitueix, de fet, el primer intent reeixit d'elevar la
tècnica fotogràfica a la categoria artística. Es caracteritza, doncs, per l'ús de la
fotografia com a recurs expressiu i per un llenguatge amb continguts i punts de vista
anàlegs als de l'art realista. El pictorialisme també implicà una certa
preocupació per la qualitat dels materials i la depuració dels processos tècnics.
Pintura metafísica
Moviment pictòric desenvolupat a Itàlia aproximadament entre els
anys 1916 i 1919 com a reacció contra el futurisme. Retorna als valors tradicionals de la
pintura però donant als personatges i objectes una situació inhabitual. Hom li donà el
nom de pintura metafísica precisament al·ludint al significat diferent que té cada
objecte o personatge fora del seu àmbit habitual. G.De Chirico fou el primer artista que
practicà aquest tipus de pintura, i la seva obra és un precedent del dadaisme i del
surrealisme.
Poetisme
Moviment literari i artístic txec, que florí a Praga entre el 1924 i el 1930. En
formaren part, a l'entorn del seu teòric Karel Teige, poetes, pintors, directors
d'escena, lingüistes, músics, pallassos, etc. Fundat sobre el marxisme, el poetisme
procedia d'Apollinaire, de la pintura cubista, de Majakovskij, i, sobretot, del dadaisme,
i es proposava transformar l'art en un divertiment que expressés la joia de viure,
després de l'angoixa de la postguerra.
Postexpressionisme
Realisme màgic.
Racionalisme
Moviment arquitectònic que es formà cap al 1918 i que tingué com a representants més
significatius Bruno Zevi —el qual popularitzà la denominació—, Le Corbusier,
Walter Gropius, Jacobus Johannes Pieter Oud, Erich Mendelsohn i Ludwig Mies van der Rohe.
Com a trets remarcables d'aquesta tendència hi ha la concepció de l'edifici de dins cap
enfora, la planta i façana lliures i l'ús d'elements prefabricats. Aquesta denominació,
però, està com més va més en desús i és substituïda —amb diferents
connotacions— per la d'estil internacional, funcionalisme i moviment modern, segons
els tractadistes i segons cada moment.
Rayonnisme
Lucisme.
Realisme màgic
Corrent pictòric del s XX caracteritzat pel fet de representar amb una gran minuciositat
els objectes de la vida quotidiana, talment juxtaposats que facin una impressió
d'inquietud i d'irrealitat, amb una tècnica de pinzellada plana. Conegut també com a postexpressionisme,
s'inicià vers el 1920.
Superrealisme
Surrealisme.
Suprematisme
Moviment pictòric creat per Malevic el 1913 que defensa l'ús dels colors purs sobre fons
blanc i que preconitza la utilització del cercle, el quadrat, el triangle i la creu com a
formes de la simplificació suprema.
Tendència pictòrica de caràcter no figuratiu teoritzada i duta a la pràctica per
K.Malevic. Com ell mateix escriu, "el suprematisme abandona la representació de la
figura humana (i la dels objectes naturals en general) per tal de trobar nous símbols per
a provocar sentiments directes; el suprematista no observa ni toca: sent".
Històricament el suprematisme es desenvolupà lligat al procés ideològic i
revolucionari soviètic. Es basa, com el constructivisme, en la concepció de l'art com a
dispositiu creador de nous models per tal de canviar, així, les condicions alienants de
la producció industrial.
Surrealisme
També superrealisme.
Moviment literari i artístic aparegut a França el 1924 que
afectà primordialment la poesia i la pintura, però també la prosa, el teatre, el cinema
i l'escultura. L'absència de controls racionals sobre l'expressió caracteritza
aquest moviment, que fa servir profusament imatges de procedència psíquica, onírica i
subjetivista, i que procura reflectir l'inconscient i el subconscient en oposició a allò
factual i objectiu. Nascut com a conseqüència del dadaisme, formà escola,
definida i mantinguda per A.Breton (que redactà el Manifeste du surréalisme,
1924), i altres. Proposa l'automatisme psíquic, mitjançant el qual hom pretén
d'expressar de paraula, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del
pensament. Es fonamenta en el món dels somnis i en el subconscient, cosa que el lliga amb
la psicoanàlisi de S.Freud. El 1925 tingué lloc la primera exposició col·lectiva dels
surrealistes a París.
Vibracionisme
Corrent artístic d'avantguarda aparegut a Barcelona (1917-20). Promogut per Rafael
Barradas, a qui s'afegí més tard Àngel Marsà, consistia en una síntesi personal de la
plàstica cubista i de certs elements de la ideologia futurista, especialment la
valoració del dinamisme. Es difongué especialment a través de les exposicions de
Barradas a les galeries Dalmau (1917 i 1920) i de publicacions minoritàries, com 'Arc
Voltaic".
Vorticisme
Moviment intel·lectual i artístic nascut a Anglaterra amb caràcter polèmic i amb
projectes de renovació. El seu naixement fou obra de l'artista abstracte Percy Wyndham
Lewis, amb la publicació, el 1914, de la revista "Blast! A Review of the Great
English Vortex", de la qual sortiren només dos números. S'hi declarà partidari
d'una estètica apropiada per a la societat moderna, en lluita amb els moviments anteriors
i en contra del conservadorisme anglès. El vorticisme no tenia cap doctrina concreta, i
preparà el terreny per als moviments posteriors. El paral·lelisme que existeix entre
vorticisme i suprematisme és degut, probablement, al fet que tots dos foren influïts pel
cubisme i el futurisme, així com per la fotografia, el nou desenvolupament de
l'enginyeria tecnològica i l'arquitectura.
Índex |
Art de la
segona meitat del segle XX |
Action
painting
Pintura d'acció. Forma de l'expressionisme abstracte practicada després del 1945 per
l'escola de Nova York. Manera de pintar caracteritzada pel dinamisme, la velocitat,
l'absència de premeditació, l'automatisme psíquic i la valoració de l'acte de pintar.
Com a reacció contra l'esteticisme de París i en contacte amb immigrats europeus, alguns
pintors com Jackson Pollock expressen el dinamisme de la vida primària pintant a partir
d'esquitxos i regalims. El pressupòsit bàsic és que l'inconscient s'apodera de
l'artista i produeix l'obra d'art. Aquesta tècnica té molt de semblant amb el tachisme.
L'èxit del moviment ha provocat, com a reacció, dos moviments contraris: el pop-art i
el hard edge.
Art cinètic
Art que tendeix a introduir el moviment i la velocitat en l'espai artístic.
Es tracta d'una tendència artística sorgida a la fi dels
anys cinquanta, en la qual els elements plàstics adquireixen dinamisme, que normalment es
recloza en efectes lluminosos i en d'altres de diversa naturalesa.
L'art cinètic arrenca dels futuristes italians, però
només com una transcripció plàstica del moviment en un element tradicional.
L'exposició a la galeria Denise René de París (1955) fou una veritable desclosa
d'aquest art. A partir d'aquesta data han proliferat els grups d'investigació cinètica,
les exposicions i les diverses formes destriables en aparells luminotècnics, mòbils
sense motor, mòbils amb força magnètica, objectes transformables i moviments ocasionats
per la percepció òptica o per fenòmens d'ambigüitat perceptora.
Art conceptual
Avantguarda d'art que es caracteritza per la renúncia a l'obra d'art com a objecte
(quadre, escultura, poema) o com a resultat. Aquest corrent artístic tendeix a la
progressiva anihilació de l'objecte a favor del concepte. L'obra és la idea, la
reflexió, l'anècdota o simplement la constatació que l'artista exposa sobre uns
determinats fets i que exigeix una reconstrucció mental de part de l'observador. La
manera de comunicar aquesta obra és la més directa: cartes, impresos, revistes,
fotografies, films, cintes magnetofòniques, etc. És una evolució de l'art pobre (arte
povera) i de l'art de la terra (land art o earthworks). També
és conegut amb el nom d'art del cos (body art). Com a antecedent cal citar
els ready-made de M. Duchamp, orientats cap aquest tipus d'art de la idea.
Art pobre
Utilització estètica d'una certa classe d'objectes extrets de l'ús de la vida
quotidiana, amb una finalitat dominantment estètica. Tanmateix, el que és definidor no
és la condició pobra dels objectes, sinó la seva sintaxi dins el conjunt obra
d'art. Cal diferenciar-lo de l'arte povera, terme formulat pel crític
italià Germano Celant, amb el qual hom entén la presentació i intervenció mínima de
materials diferents (animals, vegetals, minerals, objectes) amb la finalitat de mostrar
les seves propietats plàstiques en relació amb les seves propietats físiques.
Art povera
Denominació que rep l'art que utilitza materials pobres, extraartístics,
efímers i propers a l'estètica del rebuig.
Body art
O art del cos. Actitud artística sorgida els darrers anys de la dècada dels
seixanta. Modalitat d'art corporal que reivindica un nou mitjà d'expressió, no tant
físic, sinó psíquic i vital, per a la definició artística. Pren el cos com a suport o
instrument de l'obra d'art. Pot englobar processos molt diversos, tots, però, amb el tret
comú que el cos de l'artista és el suport o el medi de l'acció artística, generalment
marcada per elements de violència o de provocació. Així, doncs, aquestes accions
artístiques volgudament efímeres —bé que sovint es tracta de retenir llur
contingut mitjançant filmacions, fotografies, etc— se situen en la línia de
voluntat de superació de l'objecte artístic com a objecte de consum i són difícilment
separables dels happenings.
Brutalisme
Corrent arquitectònic iniciat pels arquitectes anglesos Alison i Peter Smithson, creadors
de l'escola Hunstanton, construïda amb totxos i acer, a Norfolk (Anglaterra) (1954). En
el decenni de 1950-60 els arquitectes seguidors del racionalisme de Mies van der Rohe i de
Le Corbusier, esdevinguts capdavanters d'aquest moviment, deixaren sense revestir els
materials i les conduccions exteriors; conrearen també un sever formalisme (formes
massisses, una nova il·luminació, etc), que donà un aspecte funcional aviat
internacionalitzat i relacionat amb l'informalisme pictòric.
COBRA
Moviment artístic sorgit, el 1948, com a reacció contrària a l'Escola de París, a la
qual, tres anys després, foren assimilats els artistes que s'hi agruparen. El nom prové
de les primeres lletres de les ciutats d'on eren originaris (Copenhaguen, Brussel·les i
Amsterdam). Amb llur vigorosa pintura, expressionista i informal, de gran coloració,
espontània i d'un cert humor, de factura relacionable amb l'art gestual i l'action
painting nord-americana, manifestaren una nova concepció artística per damunt del
dilema abstracció-figuració i una defensa de l'art dels primitius, dels infants i
d'altres formes de comunicació coetània; les dues exposicions col·lectives al Stedelijk
Museum d'Amsterdam (1949) i al Palau de Belles Arts de Lieja (1951) representen un dels
fets més renovadors a escala internacional de l'art de la postguerra.
Color-field painting
Tendència pictòrica també anomenada camps de color, derivada de
l'expressionisme abstracte. Es basa exclusivament en la valoració cromàtica de les
superfícies, que normalment s'estructuren segons composicions geomètriques.
Environament
Muntatge, decoració o ambientació artístiques d'un espai determinat amb objectes,
materials tàctils, visuals, sonors i olfactius, els quals tenen com a fi produir un
determinat "clima" per a l'espectador. Els primers environaments com a tals
foren duts a terme, en 1958-59, a la Reubern Gallery de Nova York per K. Oldenburg, J.
Dine i A. Kaprow, els quals empraren, com a materials, filats, cartons, palla, draps,
cautxú, diaris, alumini i deixalles. L'environament, però, pot consistir també en
l'acumulació d'objectes diversos, l'associació entre objectes reals i artificials, la
transformació d'aquests objectes, una concepció geomètrica, el treball en
l'arquitectura o urbanisme, l'ús de la llum, fotografia o cinètica, etc.
Estructurisme
Corrent artístic basat en la creació d'unes formes tridimensionals, regulars i pintades
amb colors plans i estructurades damunt un suport. Centrat en l'obra de Ch.Biederman,
constitueix el pont (mal conegut i, a la seva època, marginat) entre el neoplasticisme i
els corrents cinètics i de l'op-art.
Expressionisme abstracte
Art no figuratiu dels anys quaranta i cinquanta als Estats Units. La pintura és
l'expressió no controlada que reflecteix els estats d'ànim del pintor. Corrent artístic
que expressa la reacció contra l'art abstracte geomètric. Fou creat a la postguerra
(1945) i defensà l'expressió per damunt de l'estètica.
Fluxus
Moviment artístic dels primers anys seixanta consistent en la realització d'actes
creatius centrats en el concepte de participació. Incorporà a les seves accions la
filosofia i les formes del happening. Nascut a Nova York, passà també a Europa i
es desenvolupà els anys seixanta i setanta com un moviment experimental radical. Realitza
un treball molt poc convencional en el qual intervenen diferents disciplines i que vol
trencar la barrera entre art i públic, tot manifestant el caràcter estètic de la vida
quotidiana. Georges Maciunas n'és l'impulsor i aglutina un col·lectiu d'artistes,
escriptors, compositors, directors de cinema i actors que no respon a un estil determinat
sinó a una actitud alternativa davant de la creació i, sovint, a un estil de vida.
Organitza nombrosos festivals i concerts, que promouen 'l'art en viu', i les performances,
que emfatitzen el cos en l'activitat artística.
Happening
Manifestació artística i teatral consistent en un espectacle de desinhibició, de
comunicació intel·lectual i d'agitació política. El happening és una modalitat d'art
d'acció que, en forma d'esdeveniment, representa una ruptura respecte del comportament
convencional de l'espectador davant l'obra. Escenificació d'accions, muntatge
d'esdeveniments, art en què es fa participar el públic. Portat a terme per una comunitat
en plena llibertat d'improvisació, on ha desaparegut la distinció tradicional entre
artista i espectador, bé que hi ha sempre un guió de base que n'especifica el contingut
i l'estructura. En el camp artístic es desenvolupa en el marc de l'avantguarda
neodadaista i conceptual contemporània; en teatre adopta les característiques de festa,
de ritu i de psicodrama terapèutic. Tingué el primer desenvolupament als EUA durant el
decenni dels anys cinquanta, especialment en l'off Broadway novaiorquès.
Hard-edge
Moviment caracteritzat pel preciosisme i la netedat del contorn de la forma, encara que no
sigui geomètrica o irregular, o que s'estableixi un contrast entre la massa i el color.
Aquesta expressió fou inventada (1959) pel crític Jules Langsner.
Hiperrealisme
Escola pictòrica, coneguda també com a realisme fotogràfic, realisme radical, etc, que
pretén d'oferir una versió minuciosa i detallada de les imatges. Es tracta d'un
moviment pictòric de trajectòria realista autòctona. És una veritable crònica de la
realitat. Nascut a la West-Coast dels EUA, l'hiperrealisme fou promogut a Europa per la
cinquena Documenta (1972) de Kassel i confirmat per l'exposició que Uldo Kulterman
presentà a París sota aquest nom. Els artistes hiperrealistes tracten de cercar amb el
més radical dels verismes una transcripció de la realitat, fent servir els mitjans
tècnics i fotogràfics de manipulació de les imatges. Aconsegueixen, amb la pintura a
l'oli o amb l'escultura, el mateix detallisme i enquadrament que ofereix la fotografia.
Informalisme
Tendència artística, desenvolupada després de la Segona Guerra Mundial, que es basa en
el valor expressiu de la matèria pictòrica. Agrupa corrents afins, com l'art autre,
el tachisme, l'action painting i la pintura de la matèria.
Moviment artístic europeu que, de manera paral.lela a l'expressionisme abstracte
nord-americà, engloba els llenguatges que s'oposen a la forma i a tota estructura
preconcebuda i racional, i que defineix un abstractisme que no és geomètric ni
constructivista. Sorgeix en la dècada dels anys cinquanta i reivindica una certa
llibertat cromàtica i la valoració de la textura, el tacte i la matèria.
Land art
O art de la terra. Nom donat a tota activitat artística desplegada fora de
l'àmbit de les galeries d'art i de qualsevol àrea habitada, és a dir, en plena natura.
Consisteix a manipular les estructures preexistents mitjançant elements procedents de la
civilització del consum. És practicat per artistes conceptuals nord-americans des del
final dels seixanta.
Moviment artístic que pren la natura no com a referència de representació ni com a fons
decoratiu per a obres escultòriques, sinó com a objecte artístic, de manipulació i de
transformació.
Minimal art
O minimalisme. Tendència artística originada durant els anys seixanta als EUA,
que es basa en una màxima reducció morfològica, però tendent a una màxima complexitat
d'ordres perceptius i del comportament de l'espectador. Hom en diu també estructures
primàries, art mínim i ABC art. Té molt de formalista per la
"neutralitat" de les estructures matemàtiques, geomètriques i serials que
treballa. Això, juntament amb els materials industrials utilitzats, dóna com a resultat
un producte pretesament anònim. El color acostuma a ésser pla i monocrom.
Modalitat d'art que defineix les pràctiques escultòriques reduccionistes que es
produeixen en el context anglosaxó i nord-americà a partir de l'any 1965. L'estil
minimalista es defineix per les formes concises, simples, geomètriques, de factura
impersonal i d'un alt nivell d'acabat. Sota el lema d'un criteri d'economia formal que
respon a l'equació "més = menys", és a dir, a un màxim ordre, mínims
mitjans, i amb un marcat culte per les coses prefabricades, manufacturades i industrials,
els artistes minimalistes treballen a base de sistemes modulars o seriacions; també és
notòria la incidència que aquesta modalitat d'art té en el terreny de l'art ambiental.
Minimalisme
Minimal art.
Neodadaisme
Nom amb què és conegut als Països Catalans el moviment New Dada, iniciat als EUA
el 1955 per artistes que participaven de l'actitud artística de M.Duchamp, amb
l'alienació de l'objecte fora del seu context habitual, i que, com R.Rauschenberg i
J.Johns, incorporaven, mitjançant el collage fotogràfic, elements de la realitat
com ho havien fet K.Schwitters i Hausmann. Ha estat denominat art pop i confós amb
aquest moviment, bé que les intencions dels neodadaistes eren molt diferents de les dels
artistes pop.
Neofigurativisme
Moviment pictòric, també anomenat nova figuració, que
reacciona contra l'estètica institucionalitzada de l'informalisme i proposa un
retorn a la figuració, bé que ultrapassant els estrets límits de la representació
especular de l'objecte en qüestió. Es tracta d'un corrent artístic que s'imposa en el context europeu de la
dècada dels seixanta, que va sorgir com a reacció als continguts liricosubjectius de
l'informalisme europeu, i que tomba la mirada cap a la societat industrial consumista i
mecanicista, alhora que es reinventa una nova iconografia objectual i còsmica. És un
intent de recuperar la figura, la imatge, la mateixa representació icònica, sense deixar
de renunciar completament a una certa indeterminació informalista. El que és subjectiu i
personal continua imperant per damunt de l'univers conceptual.
El neofigurativisme engloba una sèrie diversificada de tendències durant la dècada dels
anys seixanta i conserva una bona part de residus informalistes i de la pintura d'acció.
Les deformacions, les transformacions i les prolongacions a què sotmet, sobretot, el cos
humà fan que aquest es constitueixi en la condensació de tota una experiència viscuda i
es converteixi en l'escena del terror, l'aïllament i l'angoixa. Alliberat del pes de la
tradició acadèmica representativa, es llança, en una mena d'autoteràpia, a la dura
crítica del seu context opressor, alhora en un gest d'impotència i de venjança. El
representant més significatiu és l'irlandès Bacon.
Nou realisme
Neofigurativisme.
Nova abstracció
Nom genèric que agrupa diverses manifestacions (abstracció postpictòrica,
minimal art, op art, art cinètic) dels anys seixanta, amb voluntat de ruptura i
d'oposició respecte de l'expressionisme abstracte. La nova pintura queda definida per
l'esperit analític i geomètric, expressat per mitjà d'una plàstica de contorns nets i
durs, de colors purs i amb un concepte mecanicista, objectiu i impersonal.
Nova figuració
Neofigurativisme.
Op art
Art òptic. Tendència pictòrica de caràcter abstractogeomètric que vers els anys
seixanta conreà la recerca i l'aplicació dels principis fonamentals de la percepció
visual. Es fan servir formes geomètriques simples per a provocar en l'espectador efectes
visuals de translació, d'increment d'espais, de falses perspectives, etc. L'op art
(contracció d'optical art) fou la continuació de les temptatives neoplasticistes i
concretistes, però portades a terme amb més coherència metodològica. Quant a la forma,
pren per base les investigacions clàssiques de la psicologia gestàltica: trompe-l'oeil,
moviments il·lusoris, contradiccions visuals, figures impossibles, jocs òptics, etc.
Quant al color, practicà una reducció molt considerable, fent ús, moltes vegades,
exclusivament del blanc i el negre. L'op-art es transformà posteriorment en art cinètic.
Performance
Actuació artística (pictòrica, teatral, etc) basada en la improvisació de l'artista,
en la implicació del públic i en l'ús de mitjans sofisticats o d'efectes escènics.
Realització individual d'art viu que cobreix un ampli camp de pràctiques artístiques
(ball, teatre, música, accions dramàtiques i espectaculars). Es tracta d'una modalitat
d'art d'acció en marcs tant convencionals (museus, galeries, etc) com casuals (via
pública, etc), de posada en escena precisa i calculada, generalment irrepetible i davant
un públic passiu.
Pop art
Art popular. Moviment artístic (de popular art) essencialment pictòric que pren
com a punt de referència la cultura de masses. El pop-art emfasitza
l'accessibilitat, fins al punt de banalitzar-los, dels objectes de consum propis de
l'anomenada 'societat opulenta', dels quals subratlla també la impersonalitat i el
caràcter accessori i repetitiu. Amb aquest propòsit, recorre a la juxtaposició, la
seriació, l'aïllament i l'engrandiment dels objectes més quotidians per mitjà de
tècniques de la publicitat. Aquest moviment es desenvolupa amb clares al.lusions a una
iconografia popular, quotidiana i lligada a la cultura de masses. Hom ha vist en el pop-art
tant una denúncia com una exaltació de la societat de consum. Sorgit a la fi dels anys
cinquanta, s'ha estès ràpidament arreu del món occidental a partir dels dos focus
originaris: els EUA i la Gran Bretanya.
Tachisme
Moviment pictòric creat a França el 1950, consistent en l'aplicació per part de
l'artista de taques de color sobre la tela d'una manera completament espontània i
extremament dinàmica, com si es tractés de materialitzar el ritual mateix del procés
pictòric. D'aquí que la qualitat física de la pintura tingui una gran importància. Es
tracta d'una tendència de la pintura abstracta i informal dels anys cinquanta,
caracteritzada per la utilització espontània de taques de pintura i regalims. El tachisme
ha estat influït en alguns aspectes per l'art cal·ligràfic de l'Extrem Orient. El
concepte de tachisme, moltes vegades utilitzat en el sentit d'informalisme, és
més europeu que nord-americà, puix que als EUA hom sol utilitzar altres termes
parallels, com els d'expressionisme abstracte, action painting, etc.
Índex |
|
Fotografia |
Fotografia
1. Art de fixar i reproduir per mitjà de reaccions químiques en superfícies adequades
les imatges recollides al fons d'una cambra fosca. És un procediment que permet
d'obtenir, per mitjà de la llum (o d'altres radiacions electromagnètiques) i de
substàncies químiques, imatges permanents d'un objecte, sobre superfícies
convenientment preparades. Aquestes imatges permanents són anomenades, per extensió, fotografies.
2. Reproducció d'una imatge, obtinguda mitjançant el procediment de la fotografia,
especialment la còpia o el positiu.
Índex |
|
Sobre la fotografia |
Clixé
Negatiu fotogràfic.
Dibuix
Imatge que hom obté a partir d'una fotografia resseguint la figura amb tinta xinesa i
esborrant-la fotogràficament. Té molta aplicació en el camp de la publicitat i en la
confecció de pòsters i cartells per a cinemes.
Exposició
1. Acció d'exposar una pel·lícula o un material sensible a la llum. Perquè una imatge
sigui impressionada sobre una emulsió sensible, la llum que aquesta reflecteix ha de
passar per l'objectiu i pel diafragma fins a arribar a l'emulsió. El temps durant
el qual la llum impressiona l'emulsió és anomenat temps d'exposició. Per a les
plaques i les pel·lícules, aquest temps depèn de l'estació de l'any, de l'hora, del
temps atmosfèric i de la posició de l'objecte amb referència al de la llum; és a dir,
de la qualitat i la quantitat de la llum. Per a les còpies en paper, depèn de la duresa
del paper emprat, del grau de contrast del negatiu i de la distància del negatiu al
paper. Com a guia els fabricants de pel·lícules acostumen a donar una taula de valors
per a tenir una referència a l'hora de calcular les exposicions.
2. Cadascuna de les imatges d'una pel·lícula impressionada.
Fotograma
Cadascun dels espais d'una pel·lícula fotogràfica ocupats per una exposició.
Microfilm
Rodet de pel·lícula amb la reproducció fotogràfica de documents a una escala molt
reduïda, a fi de conservar-los i emprar-los sota una forma extremament compacta, amb el
màxim de fidelitat i sense necessitat de restitució a les dimensions originals, bé que
també és possible aquest ús. Generalment són bobines de longitud variable de 3 m com a
màxim i una amplada d'entre 16 i 35 mm. Els avantatges d'aquest sistema de còpia i arxiu
són el reduït volum, la integritat de la reproducció i la facilitat d'accés a la
informació que conté. Són molt emprats en biblioteques, bancs i, en general, en tota
mena de centres de documentació tècnica. Actualment aquesta microforma ha deixat pas, en
molts casos, a la microfitxa.
Negatiu
Primera imatge que hom obté en fer una fotografia, en la qual els tons foscs i clars són
oposats als de la realitat fotografiada.
Pel.lícula
Pel·lícula impressionada amb imatges.
Positiu
Prova fotogràfica en la qual la imatge representada ho és en la mateixa escala de clars
i obscurs i eventualment de colors de l'original, obtinguda generalment a partir del
negatiu per contacte i eventualment per ampliació.
Índex |
|
Tècniques fotogràfiques |
Ambrotip
Antic procediment fotogràfic en el retrat, consistent en l'obtenció de negatius molt
tènues sobre plaques de col·lodió humit. Ben ajustats sobre un fons negre, o pintats
pel darrere amb el mateix color, la imatge apareix en positiu amb un aspecte molt semblant
als retrats fets pel procediment de Daguerre.
Amfitípia
Procés fotogràfic de mitjan s XIX, que usava un negatiu d'albúmina sobre cristall que
s'observava per reflexió disposant-lo sobre un fons negre. Semblant a l'ambrotip.
Anàglif
Sistema fotogràfic consistent en la superposició de dues imatges estereoscòpiques de
colors complementaris —generalment blau-verd i vermell— lleugerament
desplaçades sobre el suport. Mirant-les a través d'unes ulleres amb filtres també
complementaris per a cada ull, convenientment orientades, a través del filtre blau-verd
hom veu negra la imatge vermella i la blau-verda no la veu, mentre que a través del
filtre vermell hom veu negra la imatge blau-verda, i no veu la vermella. En unir-se la
visió d'ambdues imatges produeixen la sensació de relleu.
Antihalo
Procediment usat per a evitar l'efecte halo que poden presentar les parts fosques.
Ordinàriament consisteix en una capa de color aplicada al dors de la pel·lícula
fotogràfica, entre l'emulsió i el suport. Quan el suport ja és de color, el procediment
és innecessari.
Apodització
Tractament dels objectius destinat a eliminar els halos produïts al voltant dels llums de
la imatge.
Autocrom
Dit del primer procés pràctic per a l'obtenció de fotografies en color, inventat a
França, el 1906, pels germans Lumière. Una trama de grans de midó tenyits dels tres
colors, blau, verd i vermell, espargits sobre la placa fotogràfica, és exposada a la
llum. Revelada per inversió pot veure's per transparència.
Bromoli
Procediment fotogràfic, d'entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final
presenta un aspecte similar a l'aiguafort. Hom l'obté a partir d'una còpia al bromoli
sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que
en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen.
L'estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió
d'un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat.
Calotip
Procés fotogràfic, anomenat també talbotip, patentat per W.H.F. Talbot el 1841,
el qual significà la iniciació del procés negatiu-positiu, que hom obtingué a base de
paper sensibilitzat en totes dues fases. Permetia el tiratge de còpies. Fou desplaçat
pel procés al col·lodió.
Calotípia
Talbotípia.
Cronofotografia
Tècnica fotogràfica per a l'enregistrament de moviments mitjançant exposicions
realitzades a temps regulars.
Daguerreotip
Daguerreotípia.
Daguerreotípia
Procediment fotogràfic descobert per Louis-Jacques Mandé Daguerre. Consisteix a fixar la
imatge en una placa de coure argentat sensibilitzada amb vapors de iode; aquesta placa
esdevé el positiu de la imatge i és impossible d'obtenir-ne còpies. Després de
l'exposició, hom la revela amb vapors de mercuri i fixa la imatge amb una solució
d'hiposulfit de sodi.
Densitometria
Mesura de la densitat òptica d'un medi o de la densitat d'un color.
Electronografia
Tècnica que permet d'enregistrar una imatge electrònica sobre una pel·lícula
fotogràfica. És assolida mitjançant una cambra electronogràfica, que conté una
emulsió electronogràfica que és directament sensible als electrons. Hom n'obté
una fotografia electrònica o electronografia.
Estrioscòpia
Sistema òptic d'observació de fenòmens aerodinàmics a alta velocitat que posa de
manifest el gradient de densitats existent en tot moviment en un fluid. Aquest sistema,
també conegut com a mètode de Schlieren o de les estries, aprofita les
desviacions dels raigs lluminosos en travessar una zona de gas en moviment on hi ha un
gradient de densitats.
Fotografia digital
Procediment fotogràfic en el qual s'ha substituït l'emulsió química per sensors
digitals. Les imatges obtingudes són imatges virtuals, ja que en realitat la informació
és recollida en forma de valors numèrics emmagatzemats en qualsevol sistema de memòria
informàtica; així doncs, les imatges digitals només són visibles a través de
monitors. El sistema consisteix en una càmera digital, dotada d'un sensor digital i de
memòria suficient per a guardar, com a mínim, una imatge sencera; cada fotografia presa
es grava en una targeta especial o es transmet directament a un ordinador. La fotografia
digital es basa en el principi de la divisió de les imatges en punts que a la vegada es
descomponen en els tres colors primaris: vermell, verd i blau. De cada un d'aquests
colors, se'n registra la intensitat. El conjunt de dades numèriques que descriuen la
lluminositat i el color de cada punt s'anomena píxel. El nombre de píxels que un sensor
és capaç de detectar determina la definició de la imatge resultant.
Fotografia instantània
Procediment fotogràfic basat en la utilització d'una pel·lícula que és revelada
automàticament quan surt, un cop exposada, de la càmera fotogràfica.
Fotomicrografia
Tècnica d'obtenció de fotografies d'objectes invisibles a simple vista mitjançant
l'aplicació d'una càmera fotogràfica a un microscopi.
Fotomuntatge
Tècnica fotogràfica que consisteix a realitzar una sola composició a partir de
fragments de diverses fotografies.
Heliocromia
Producció de fotografies en colors naturals.
Hipersensibilització
Tractament donat a una emulsió fotogràfica per tal d'augmentar la seva sensibilitat
intrínseca.
Macrofotografia
Tècnica per a l'obtenció d'imatges fotogràfiques d'unes dimensions més grans que les
del model original mitjançant l'ús d'un objectiu de tipus corrent. Generalment hom
acobla una manxa d'extensió entre la càmera i l'objectiu, que són normals, però també
pot ésser emprada una càmera grossa amb un objectiu de focus molt curt, puix que ambdós
sistemes proporcionen una imatge engrandida de l'objecte. Aquest tipus de fotografia és
extremament útil i té una àmplia aplicació científica, industrial, tècnica, etc.
Microfilmació
Operació de microfilmar.
Microfotografia
Tècnica que permet d'obtenir fotografies de dimensions molt petites, per reducció
òptica d'objectes de dimensions normals.
Procés del carbó
Procediment per mitjà del qual hom obté còpies en un paper, en què una de les cares
és recoberta de gelatina i d'un pigment (originàriament, carbó, i després, diversos
colorants), sensibilitzat amb dicromat potàssic i revelat amb aigua. Es basa en l'acció
de la llum damunt la gelatina cromatitzada, la qual roman insoluble en els punts atacats.
Després d'unes manipulacions, la imatge és transportada des de damunt d'un suport
primari (còpia simple, imatge invertida) a un segon suport, per tal d'obtenir una imatge
directa (còpia repetida o de doble trasllat).
Retoc digital
Sistema de modificació d'una imatge fotogràfica mitjançant un ordinador. L'original ha
de ser una imatge digital, ja sigui obtinguda directament amb una càmera digital o
a través d'un escàner a partir d'una imatge química. Aquesta tècnica ha obert un nou
camp dins el món de la imatge, ja que permet, amb molta facilitat, modificar imatges,
eliminar-ne alguns elements, incorporar-hi parts d'altres fotografies, duplicar-ne alguns
components, alterar el color, etc. Les imatges, un cop retocades, es poden conservar en
format digital o es poden filmar sobre suport químic.
Talbotípia
Procediment fotogràfic, descobert per W.H.F.Talbot el 1834 i comunicat el 1839, que
consisteix a fixar la imatge sobre paper fotosensible mitjançant el procés
negatiu-positiu. La talbotípia, que permetia el tiratge de còpies i que fou l'origen
dels procediments moderns de fotografia, és anomenada també calotípia.
Termografia
Sistema de sensibilització d'emulsions fotogràfiques especials, per radiacions de baixa
freqüència, a la regió dels raigs infraroigs, entre, aproximadament, -115 i 140°C.
Índex |
|
Tipus de fotografia |
Aerofotografia
Fotografia aèria.
Ampliació
Prova fotogràfica obtinguda per projecció del negatiu sobre una emulsió de paper
sensible, mitjançant els aparells adequats.
Daguerreotip
Fotografia obtinguda per daguerreotípia.
Diapositiva
Imatge positiva obtinguda sobre una pel·lícula transparent i que hom pot projectar amb
l'ajut d'aparells especials. Hom les anomena també transparències. Poden ésser
en color i en blanc i negre. Les diapositives en blanc i negre provenen generalment d'un
contacte d'un negatiu normal sobre una pel·lícula especial de baixa sensibilitat que hom
revela com el paper fotogràfic. Les diapositives en color són obtingudes directament
sobre una pel·lícula especial anomenada inversible. Tenen una gran definició,
puix que són fetes per a ésser projectades ampliades. Hom les presenta amb marc especial
de cartó o plàstic per a protegir-les i fer-les adaptables als projectors.
Filmina
Cinta contínua de diapositives emprada en alguns tipus de muntatge audiovisual.
Foto 'finish'
Fotografia del pas per la meta dels participants en una cursa (atlètica, ciclista, de
cavalls, etc), mitjançant la qual hom determina exactament l'ordre d'arribada.
Fotografia digital
Fotografia obtinguda amb aquesta tècnica.
Fotografia instantània
1. Fotografia obtinguda amb un temps d'exposició molt curt, per tal d'assolir una imatge
neta malgrat el moviment.
2. Fotografia obtinguda amb una càmera fotogràfica elemental.
Fotomicrografia
Fotografia obtinguda amb aquesta tècnica.
Fotomuntatge
Fotografia composta obtinguda retallant diverses fotografies o parts de fotografies i
enganxant-les juntes per tal d'aconseguir un efecte determinat.
Macrofotografia
Imatge fotogràfica obtinguda per mitjà de la macrofotografia.
Microfilm
Fotografia sobre microfilm.
Microfotografia
Imatge fotogràfica obtinguda per mitjà de la microfotografia.
Muntatge
Fotomuntatge.
Orla
Làmina orlada on hi ha les fotografies amb llegendes al·lusives a les persones que han
cursat uns estudis plegats, treballat en una obra col·lectiva, etc.
Talbotip
Fotografia obtinguda per talbotípia. És anomenat també calotip.
Termografia
O fotografia tèrmica. Fotografia que és impressionada per les ones de longitud
llarga, de la regió extrema de l'espectre infraroig, emeses per objectes a temperatures
compreses entre -115 i 140°C. Les termografies s'impressionen en colors i tons diferents
d'acord amb les temperatures de les superfícies que copsen. Bé que utilitzades
originàriament amb finalitats bèl·liques (a la guerra del Vietnam per a detectar des de
l'aire els guerrillers del Viet-cong amagats dins la jungla), trobà aviat una funció en
la diagnosi dels tumors de mamella, entre d'altres.
Transparència
Diapositiva.
Índex |
|
Gèneres fotogràfics |
Autoretrat
Retrat d'algú fet per ell mateix.
Pictorialisme
Tendència fotogràfica sorgida a la darreria del s XIX i desenvolupada durant les
primeres dècades del s XX. Constitueix, de fet, el primer intent reeixit d'elevar la
tècnica fotogràfica a la categoria artística. Es caracteritza, doncs, per l'ús de la
fotografia com a recurs expressiu i per un llenguatge amb continguts i punts de vista
anàlegs als de l'art realista. El pictorialisme també implicà una certa preocupació
per la qualitat dels materials i la depuració dels processos tècnics.
Reportatge gràfic
Conjunt de fotografies o film documental sobre algun tema d'actualitat.
Retrat
Representació d'una persona mitjançant la pintura, la fotografia, l'escultura, etc.
Índex |
|
Cinema |
Cineclub
Agrupació de persones afeccionades al cinema com a vehicle cultural, amb la finalitat de
promoure activitats d'estudi i de difusió del medi cinematogràfic.
Cinema
Local on són projectades pel·lícules cinematogràfiques.
Cinema d'art i assaig
Denominació de certes sales especialitzades en l'exhibició de films en versió original
i íntegra d'obres de qualitat, de repertori clàssic, d'experimentació i d'avantguarda.
Cinemateca
Filmoteca.
Cinematògraf
Cinema.
Cinematografia
Art de representar, sobre una pantalla, i mitjançant la fotografia, imatges en moviment.
Crítica cinematogràfica
Activitat del qui comenta i valora el cinema des d'una tribuna pública, especialment
periòdica.
Filmografia
Llista de films d'un actor, d'un director o d'un productor, o bé sobre un tema
determinat.
Filmologia
Estudi científic del cinema i de la seva influència sobre la vida social.
Índex |
|
Sobre el cinema |
Acceleració
Procediment consistent en la projecció a velocitat nornal (24 imatges per segon) d'una
figuració filmada amb alentiment (16, 8, 4, imatges per segon) que origina la il·lusió
d'accelerar el moviment.
Cadència
Quantitat de fotogrames que són projectats sobre la pantalla en un segon. La normal en el
cinema mut era de 16 fotogrames. En el sonor és de 24, i en la televisió de 25 imatges
per segon.
Cinefòrum
Sessió de cinema amb debat organitzat entorn del film projectat.
Coproducció
Col·laboració entre productors cinematogràfics de diferents estats per a produir
pel·lícules.
Direcció
Art i tècnica de guiar la realització de totes les etapes d'un film. La direcció
cinematogràfica pot ésser dividida en dues funcions: direcció de producció, que
té cura de tots els aspectes financers i econòmics del film, i direcció artística,
que s'encarrega dels altres aspectes, l'adaptació del guió, el control de la fotografia,
la direcció d'actors, la mescla i el muntatge del film. És en aquest darrer sentit que
el director de cinema esdevé l'autèntic creador i autor del film, i la història de la
direcció és la mateixa història del cinema. De tota manera, en la producció
industrial, la direcció cinematogràfica pot restar com una feina purament tècnica on el
director no fa sinó dur a terme els encàrrecs de les grans empreses.
Fotograma
Cadascuna de les imatges que componen una pel·lícula cinematogràfica.
Metratge
Longitud o extensió d'un film o de qualsevol de les seves parts, expressada en metres.
Muntar
Empalmar (diverses seqüències fílmiques), obtingudes separadament, de manera que formin
una successió ordenada que produeixi una línia temàtica coherent.
Pel.lícula
Obra cinematogràfica.
Producció
Conjunt d'activitats o funcions econòmiques i financeres encaminades a la realització
d'un film, per oposició a la part pròpiament artística, anomenada direcció.
Projectar
Formar en una pantalla, mitjançant un projector les imatges ampliades d'una pel·lícula
cinematogràfica, d'una diapositiva o d'un objecte opac.
Star system
Fórmula comercial consistent a utilitzar la fama i popularitat d'alguns actors i actrius
per tal d'assegurar l'èxit del film amb la consegüent explotació socioeconòmica i
política d'aquests fenòmens.
Superproducció
Pel·lícula que requereix un cost extraordinàriament elevat pels mitjans de producció
utilitzats, les exigències de l'argument i la categoria dels artistes que hi intervenen.
Índex |
Tècniques cinematogrà-
fiques |
Acceleració
Procediment consistent en la filmació fotograma a fotograma, a intervals regulars, que fa
perceptibles en la projecció normal moviments extremadament lents, tals com el creixement
d'una planta.
Alentiment
Procediment cinematogràfic que consisteix a allargar un moviment durant un temps superior
a aquell en què és produït. És el resultat de l'acceleració de la velocitat de presa
de vistes en proporció al grau d'alentiment que hom vol aconseguir, i de projectar-les a
la cadència normal (24 imatges per segon). L'efecte contrari és l'acceleració.
Ambientació
Conjunt d'efectes que situen l'acció en la circumstància determinada dins la qual es
desenrotlla l'obra, mitjançant la utilització real o figurada d'éssers, objectes,
llums, sons, etc. Lligada a l'escenografia, aquesta no és sinó una de les possibles
concrecions de l'ambientació. L'ambientació cinematogràfica, ultra els elements que
comparteix amb la teatral, exigeix un equilibri de les qualitats de la fotografia, un
equilibri rítmic segons els gèneres i un tractament especial del detall (decisiu en els
primers plans). En teatre hom ha advertit darrerament una tendència a convertir
l'ambientació en agent generador de motivacions afectives i sensorials i, potenciada
aquesta actitud a situacions extremes, ha estat utilitzada en alguns tipus de happening.
Animació
Designació de diverses tècniques cinematogràfiques que tenen en comú de basar-se en un
univers de proporcions reduïdes i de no reproduir cap element real. En el rodatge hom no
usa el moviment, sinó que són emprades tècniques de filmació d'imatge per imatge i
mitjançant diversos trucatges és creada la impressió de relleu i moviment. Comprèn el dibuix
animat, amb el qual sovint es confon, el de ninots, titelles, collages,
objectes en moviment, gravats mòbils, ombres i àdhuc composicions plàstiques
abstractes. Un aspecte més de l'animació és el film amb la imatge produïda directament
sobre el suport, sense filmació. El film d'animació entronca amb l'estètica i les
tècniques de les joguines òptiques i dels estris de física recreativa. Inicialment,
l'animació fou emprada per a produir un cinema dit per a infants, però ha arribat a
representar una de les possibilitats del cinema més intel·lectual, complex i minoritari.
La publicitat se'n serveix sovint i ha contribuït a desenvolupar-ne certs aspectes,
malgrat que ha tendit a reduir-ne les possibilitats expressives. La televisió, per raons
de producció accelerada, ha forçat una esquematització que no va paral·lela a una
funció de síntesi, la qual cosa constitueix una veritable regressió.
Animació cíclica
Tècnica del film d'animació que permet l'economia de dibuixos, per repetició d'un
moviment.
Animació limitada
Procediment introduït per la United Productions of America després del 1948, que
consisteix a donar moviment només a les parts substancials del quadre i que, a més
d'estalviar feina i rebaixar el cost, permet d'aportar al cinema dibuixos animats d'estils
poc habituals.
Asincronisme
Trencament de la correspondència lògica de les imatges amb els sons que, les acompanyen.
La seva utilització estètica, que s'insereix en les lleis generals del contrapunt entre
veu i imatge, ha esdevingut d'una considerable importància expressiva.
Bobinar
Transportar la pel·lícula d'una bobina a l'altra. En projecció la màquina arrossega el
film de la primera bobina a la segona, anomenada 'de càrrega'.
Cinematografiar
Enregistrar cinematogràficament.
Contraplà
Pla de dimensions iguals i simètricament oposat a l'anterior.
Doblar
Fer un doblatge.
Doblatge
1. Enregistrament dels diàlegs originals d'un film, quan aquest no ha estat rodat amb so
directe.
2. Enregistrament dels diàlegs d'un film, traduïts a l'idioma de l'estat on el film ha
d'ésser projectat.
Efecte
Complement acústic o visual destinat a reforçar la creació d'un ambient o a condicionar
la visió de l'espectador. Des de temps molt antic el teatre ha emprat efectes sonors
(trons, vent, etc), produïts de la manera més diversa, fins que al s XIX els locals
instal·laren aparells manuals específics per a produir-los. L'aparició del teatre
radiofònic i la del cinema sonor promogueren l'enregistrament en disc d'efectes sonors.
L'ús de la llum elèctrica als escenaris fomentà els efectes luminotècnics per a
produir un ambient o a destacar un espai. Per a provocar efectes especials (pluja,
boira, neu, etc) hom empra tota mena de trucs. En cinema, el mitjà tècnic de la
projecció ha facilitat la utilització d'efectes especials propis (distorsió de la
imatge, variació del ritme de projecció, etc).
Empalmar
Enganxar (dues pel·lícules o dues imatges) entre elles.
Encadenament
Recurs del llenguatge cinematogràfic que consisteix en la desaparició gradual d'una
imatge i l'aparició, també gradual, damunt la primera d'una altra imatge diferent.
Durant alguns segons es produeix una sobreimpressió, que acaba en cobrar plena
entitat la nova imatge i desaparèixer totalment l'anterior.
Filmació
Acció i efecte de filmar.
Filmar
Enregistrar una pel·lícula cinematogràfica per mitjà d'una cambra cinematogràfica.
Fosa
Recurs cinematogràfic que consisteix a fer aparèixer o a fer desaparèixer gradualment
les imatges de la pantalla.
Fotografia
Procediment que permet d'obtenir, per mitjà de la llum (o d'altres radiacions
electromagnètiques) i de substàncies químiques, imatges permanents d'un objecte, sobre
superfícies convenientment preparades. Aquestes imatges permanents són anomenades, per
extensió, fotografies.
Imatge per imatge
Procediment de filmació, conegut com a pas de maneta, consubstancial amb el cinema
d'animació. Consisteix a impressionar, fotograma per fotograma, dibuixos o objectes,
desplaçant lleugerament a cada operació l'objecte fotografiat.
Pla
Unitat fílmica que comprèn un conjunt de fotogrames corresponents a una sola filmació
estàtica. La longitud de cada pla és expressada en metres i fotogrames, i la seva
duració pot oscil·lar entre uns quants segons i un màxim d'11 segons.
Pla americà
Pla la imatge del qual recull aproximadament les tres quartes parts del cos humà, fins
als genolls. Utilitzat ja amb anterioritat en films nord-americans, el seu ús es
generalitzà a partir del 1909.
Pla general
Pla la imatge del qual recull la totalitat d'un escenari, natural o d'estudi, utilitzat
per primera vegada el 1910 per D.W.Griffith.
Pla mitjà
Pla la imatge del qual recull la meitat del cos dels personatges.
Playback
Tècnica de muntatge consistent a superposar a les imatges un so prèviament enregistrat.
És utilitzat amb molta freqüència en el cinema i la televisió i, més rarament, en
espectacle en directe.
Primer pla
Pla la imatge del qual recull un detall concret d'un personatge o d'un objecte, utilitzat
per primera vegada el 1898 per G.A.Smith, però que no es generalitzà fins cinc anys
després. Els primers plans, sobretot del rostre humà, tenen una importància molt
peculiar, per exemple, en el conjunt de la producció d'I.Bergman.
Procediment additiu
Procediment d'obtenció del color en cinema en el qual la bicromia o la tricromia són
aconseguides per síntesi additiva, sigui per mitjans fotoquímics o òptics, o per
superposició a la pantalla d'imatges de diferents colors.
Seqüència
Successió de plans i escenes d'una pel·lícula en els quals es desenvolupa una acció
concreta dins d'un mateix enquadrament espaciotemporal.
Sincronització
Correspondència absoluta entre la imatge visual i el so en una pel·lícula
cinematogràfica. Tot i que algunes pel·lícules són rodades en so directe, la tècnica
emprada normalment, sobretot en exteriors, per a evitar sorolls excessius i paràsits,
consisteix en el rodatge mut de les imatges i la posterior incorporació del so
corresponent en els estudis. També és emprada en films musicals, de cant, etc, i per a
efectes sonors especials.
Sobreimpressió
Impressió de dues o més imatges diferents sobre una mateixa pel·lícula amb la
finalitat d'aconseguir efectes especials. Aquest trucatge, bàsicament fotogràfic, és
emprat en el cinema i també en televisió.
Sonorització
Tècnica consistent a incorporar el so a una pel·lícula cinematogràfica. Per a aquest
fi, la pel·lícula duu una banda sonora on són enregistrats els diferents sons
(diàlegs, música i sorolls o efectes especials) mitjançant una pista o unes quantes. En
el cinema sonor, hom empra, per a l'enregistrament del so, generalment el sistema òptic,
però en certs casos és utilitzat bastant el sistema magnètic, per a la qual cosa la
pel·lícula duu incorporada una pista magnètica, adherida o bé disposada al damunt
d'aquella, a un costat del quadre de la imatge. L'auditori destinat a efectuar la
sonorització ha d'ésser condicionat i adequat acústicament i equipat amb tots els
mitjans electrònics i electroacústics apropiats, com ara micròfons, magnetòfons,
consoles de mescla, amplificadors, reproductors, etc. Per al doblatge de pel·lícules
corrents de 35 mm, hom parteix de l'anomenada banda internacional (que conté la
música i els efectes especials), i hi afegeix el diàleg en la llengua desitjada. Tot
això, un cop mesclat, constitueix el so, que és enregistrat pel sistema òptic en una
sola pista de la pel·lícula, situada entre el dentat i la imatge. En el cas de
pel·lícules especials de 70 mm, hom acostuma a utilitzar diverses pistes per a
aconseguir efectes d'estereofonia. En el cinema amateur de 8 i 16 mm, és bastant
corrent l'enregistrament magnètic del so.
Subtítols
Inscripció que apareix a la part inferior de la pantalla en els films projectats en
versió original, quan es tracta d'una llengua estrangera, i que tradueix el diàleg dels
actors d'una manera abreujada.
Transparència
Procediment tècnic que permet de rodar als estudis cinematogràfics escenes d'exteriors,
i consisteix a situar els actors davant una pantalla especial, sobre la qual hom projecta
l'escenari real en el qual hom situa l'acció (un paisatge o una escena rodats
prèviament) i entre aquella i la càmera. Aquest procediment fou emprat per primera
vegada en el rodatge del film King-Kong (1933) i ha estat molt emprat, especialment
per a les grans produccions amb efectes òptics especials, però ha estat progressivament
abandonat per les exigències del cinema veritat.
Tràveling
Tècnica de filmació que consisteix a desplaçar lentament la càmera, muntada sobre un
suport mòbil. El desplaçament, sovint sobre carrils, pot ésser cap endavant, cap enrere
o lateral. Però hom també pot instal·lar la càmera en una grua, un camió, un
helicòpter o un avió, per a la filmació de plans circulars, aeris o en desplaçament
vertical.
Tràveling òptic
Moviment d'aproximació o d'allunyament aparent de l'objecte filmat, que s'aconsegueix
variant la distància focal del zoom.
Trucatge
Tècnica cinematogràfica consistent en l'obtenció d'imatges diferents de les
impressionades realment i que s'utilitza directament durant el rodatge o després en el
laboratori, mitjançant modificacions òptiques, sobreimpressions, etc.
Versió
Adaptació d'un film a una altra llengua distinta de la de l'original, amb la traducció
del diàleg i el consegüent doblatge del guió parlat. També, adaptació d'un film
conservant l'audició de la seva llengua original, traduïda, però, per mitjà de la
visualització del diàleg en forma de subtítols (versió subtitulada).
Índex |
|
Sistemes cinematogràfics |
Cinemascop
Sistema de rodatge i projecció cinematogràfica panoràmica, basat en l'objectiu
anamòrfic Hypergonar del professor francès Henry Chrétien, inventat el 1925. Deforma
les imatges lateralment, comprimint-les en el rodatge i eixamplant-les en la projecció.
El procediment fou comercialitzat el 1952 per la 20th Century Fox.
Cinerama
Sistema de rodatge i projecció cinematogràfica que utilitzava sincrònicament tres
cambres i tres projectors, patentat per Fred Waller el 1950 i comercialitzat el 1952. Les
inevitables deficiències tècniques del sistema feren que hom el substituís per la
projecció de films de 70 mm sobre pantalles de gran format.
Tecnicolor
Marca enregistrada d'un dels primers procediments comercials de cinematografia en color,
ideat el 1914 pels nord-americans D.Frost Conestock, H.T.Kalmus i W.B.Westcott i basat en
l'ús d'una cambra proveïda d'un mirall dicroic que permet d'impressionar simultàniament
tres pel·lícules, cadascuna de les quals correspon a un dels tres colors fonamentals
(groc, vermell i blau). Hom obté còpies d'aquests negatius en emulsions de gelatina
dicromatada, les quals, un cop han estat tenyides amb colorant dels respectius tres colors
fonamentals, són aplicades sobreposades a una pel·lícula positiva, revelada, fixada i
proveïda de banda sonora. El primer assaig de tecnicolor fou fet en la pel·lícula The
Gulf Between (1917), i la primera pel·lícula comercial que emprà aquest sistema fou
The Toll of the Sea (1921). Actualment el terme "color per Technicolor"
significa que el procés de laboratori ha estat realitzat per la firma Technicolor.
Vistavisión
Marca enregistrada de la tècnica cinematogràfica que consisteix a impressionar
fotogrames de mida doble de la normal. Les còpies positives, però, s'obtenen sobre una
mida estàndard. Amb aquest procediment s'aconsegueix, mitjançant projectors especials,
projeccions de gran format i alhora una gran precisió d'imatges.
Índex |
Formes cinematogrà-
fiques |
Curtmetratge
Film de longitud inferior a 1 000 metres i d'uns 35 minuts de projecció.
Espot
Pel·lícula de caràcter publicitari, emprada tant en el cinema com en la TV, la durada
de la qual no sol ultrapassar els quinze segons.
Filmet
Projecció cinematogràfica de durada molt curta (uns 30 segons), feta amb una finalitat
generalment publicitària.
Llargmetratge
Film de més de 1 600 metres de longitud i de projecció superior a 60 minuts.
Migmetratge
Film de longitud compresa entre els 1 000 i els 1 600 metres o de durada superior a 35
minuts i inferior a 60.
Noticiari
Secció de notícies d'actualitat d'una publicació, d'un film o d'una emissió
radiofònica o televisiva. Com a film, d'una durada de deu a quinze minuts, nasqué de les
escenes filmades dels germans Lumière, de l'impacte de les filmacions als fronts de la
Primera Guerra Mundial i de la incorporació del so òptic a la mateixa pel·lícula a
partir del 1927. El primer noticiari sonor fou el Fox Movietone (EUA), seguit del Pathé
Journal (França), l'UFA (Alemanya) i el Luce (Itàlia).
Reportatge gràfic
Conjunt de fotografies o film documental sobre algun tema d'actualitat.
Spot
Espot.
Telefilm
Pel·lícula rodada per ésser transmesa per televisió. Pot constituir un film complet,
amb durada normal de pel·lícula cinematogràfica, o pot ésser transmès
fragmentàriament a base de capítols successius o com a episodis independents dins una
mateixa sèrie.
Tràiler
Successió de breus escenes d'una pel·lícula per tal de contribuir a la seva publicitat.
Índex |
|
Gèneres cinematogràfics |
Actualitats
Reproducció cinematogràfica de realitats pròximes en el temps.
Anticipació
Ciència-ficció.
Ciència-ficció
Gènere literari i cinematogràfic basat en ingredients de caràcter extraordinari però
racionalitzables per la imaginació, i centrat generalment en el desenvolupament de les
possibilitats atribuïdes a la tècnica i a la ciència.
Cinema "amateur"
Activitat cinematogràfica no professional realitzada generalment en pel·lícula de pas
estret. Els realitzadors especialitzats s'agrupen en entitats dedicades a difondre llurs
films mitjançant concursos i exhibicions.
Cinema de terror
Modalitat del cinema fantàstic destinada a infondre als espectadors la sensació
de por i d'horror.
Cinema negre
Nom amb el qual és coneguda una tendència del cinema, que es desenvolupà sobretot als
EUA entre el 1941 i el 1955, i tingué una certa continuïtat a Europa, especialment a
França. Violència, sexe, criminalitat i societat marginal són elements bàsics
d'aquesta tendència, i n'és l'origen el film The Maltese Falcon (1941) de John
Huston. Gilda de Charles Vidor (1946), The Lady of Shanghai (1947) d'Orson
Welles, The Asphalt Jungle (1950) de Huston i bastants films d'Otto Preminger o
d'Alfred Hitchcock poden ésser inscrits, també, en aquesta tendència.
Cinema policíac
Tendència del cinema desenvolupada sobretot als EUA, que combina l'acció i la intriga,
que resta al descobert en el procés final. En són elements bàsics el sexe, la
criminalitat i la societat marginal, entre altres. En principi els films són adaptacions
de la literatura policíaca.
Comèdia cinematogràfica
Gènere cinematogràfic del tipus del cinema còmic, del qual, però, es diferencia per un
humor molt més refinat i intel·lectualitzat, com indica el seu nom anglès (sophisticated
comedy), i perquè és el director qui dóna caràcter a l'obra i no l'actor. Els seus
gags són les frases amb doble sentit, les situacions finament ridícules i els embolics
elegants, que fan somriure un públic burgès, moralista i de certa cultura, sense ferir
el seu bon gust i educació.
Dibuixos animats
Gènere cinematogràfic basat tècnicament en la reproducció de dibuixos que, en ésser
projectats en una sèrie d'instantànies d'un moviment continuat, apareixen animats.
Documental
Gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una
finalitat bàsicament informativa.
Fantàstic
Dit de l'art i dels gèneres literari o cinematogràfic caracteritzats per llur temàtica
irreal, nascuda de la fantasia, per l'aparició d'elements i de personatges imaginaris i
extranaturals o per la incorporació de tècniques que creen una atmosfera d'irrealitat.
Llurs recursos són el desafiament de les lleis de la física, la desaparició de límits
entre la vida animal i la humana, l'aparició d'animals fantàstics, d'éssers
desproporcionats, de vampirs, de fantasmes, de bruixes o de diables, i el tractament de
temes com la mort, les metamorfosis, els mites, etc.
Film abstracte
Film caracteritzat per la successió de formes gràfiques no figuratives, sovint seguint
el ritme d'una banda sonora musical.
Thriller
Mot emprat per a definir una pel·lícula de suspens, policíaca o de terror, que provoca
una forta tensió emotiva en els espectadors.
Western
Gènere cinematogràfic l'acció del qual se situa al Far West, durant la segona
meitat del s XIX. El gènere aprofita l'esperit d'aventura, les condicions atzaroses i el
caràcter violent que acompanyaren la colonització d'aquests territoris. A partir d'una
visió romàntica, un conjunt d'arquetips (el xèrif, els fora de la llei, el cow-boy,
els indis, les caravanes, el ferrocarril, la diligència, el foraster, etc) i d'arguments
(el viatge, la transhumància, la rivalitat ramaders-agricultors, la guerra contra els
indis, la febre de l'or, etc) es repeteixen amb variacions i superposicions, acompanyades
d'una estètica inconfusible (el barret vaquer, les pistoles, el saloon, el
paisatge dels canyons, etc).
Índex |
|
Moviments cinematogràfics |
Cinema
Novo
Corrent cinematogràfic originat els anys seixanta al Brasil. Els seus antecedents són
l'obra crítica d'Alex Viany, pròxima al neorealisme, i els films de Nelson Pereira dos
Santos. Definit teòricament pel manifest A estética da fome de Glauber Rocha com
un cinema del tercer món, popular, revolucionari, que adopta postures radicals i
anticolonials.
Cinema ull
Teoria exposada i portada a la pràctica pel cineasta soviètic Dziga Vertov vers el 1922,
segons la qual la càmera és un autèntic ull que ha de donar una visió objectiva de la
realitat i s'ha d'aliar amb la radioorella per a obtenir el "nou art de la societat
proletària". Tingué una influència notable en escoles documentalistes i
avantguardistes d'arreu.
Cinema veritat
Moviment cinematogràfic de caràcter documentalista, sorgit durant els anys cinquanta en
diversos països europeus, que maldava per assolir la captació fidel i autèntica de la
realitat audiovisual més espontània, com a mitjà d'estudi antropològic o social. El
seu antecedent teòric era el cinema ull de Dziga Vertov (1922). La primera
utilització del terme cinema veritat fou motivada pel film Chronique d'un été
(1961), de Jean Rouch i Edgar Morin.
Free cinema
Denominació del grup cinematogràfic anglès format principalment per Lindsay Anderson,
Karel Reisz i Tony Richardson. Es manifestà en contra del conformisme de la producció
comercial britànica dels anys cinquanta i realitzà un cinema inspirat en l'experiència,
en la realitat social del moment i en el rigor de l'escola documentalista anglesa. El grup
nasqué oficialment el 1956 amb una sèrie de curtmetratges produïts i dirigits pels
components del grup en els quals exposaven llur ideologia cinematogràfica, amb un
interès especial per un enfocament humà de la vida popular britànica. Però la
fundació d'una productora per Richardson i l'èxit comercial de Saturday Night and
Sunday Morning (1959), de Karel Reisz, determinà el pas de les principals figures
d'aquest moviment al camp del llargmetratge. Per llur tècnica peculiar de rodatge i llur
temàtica han influït sobre el cinema britànic posterior.
Neorealisme
Moviment cinematogràfic italià que sorgí el 1945, a l'acabament de la Segona Guerra
Mundial i del feixisme, i durà fins cap al 1952, quan el profund canvi econòmic,
polític i social que experimentà el país canvià les orientacions cinematogràfiques.
Nouvelle Vague
Moviment cinematogràfic francès, nascut el 1958 com a reacció al cinema d'aquell
moment, eminentment literari. De primer fou només una actitud crítica, manifestada
mitjançant la revista "Cahiers du Cinéma", però ràpidament es consolidà, i
el 1959 dos joves realitzadors aconseguiren a Canes els premis al millor film (Orfeu
negro, de Marcel Camus) i el millor realitzador (François Truffaut per Les
quatre-cents coups). A partir d'aquell moment la indústria cinematogràfica francesa
obrí les portes a una sèrie de nous realitzadors —procedents sovint del camp del
curtmetratge i de la crítica—, que imposaren una valoració nova de la capacitat
expressiva de la imatge per ella mateixa, com ja havien fet els grans clàssics del cinema
(Griffith, Einsenstein, Chaplin, etc). Contra el cinema de productor o de guionista,
crearen un cinema d'autor, manifestat a través de la realització.
Sonor
Dit del cinema o de la pel·lícula sonoritzats, per oposició al primitiu cinema, que hom
anomena "mut".
Índex |
| Música |
Crítica
musical
Anàlisi i valoració d'una peça, un estil, un autor o una interpretació musicals, sia
en forma de ressenya, sia en forma d'assaig més o menys exhaustiu. En aquest últim cas,
de vegades no és clara la distinció entre la crítica i l'estudi musicològic o
l'anàlisi filosòfica d'una obra musical. De tota manera, hom tendeix a considerar més
pròpiament com a crítica els comentaris que apareixen en publicacions periòdiques,
especialitzades o no.
Discografia
Ciència que ordena i classifica els discs fonogràfics. Sovint ha estat assimilada a la bibliografia
(biblioteca del Congrés de Washington).
Ensenyament
Comunicació dels coneixements i de la tècnica musicals.
Gènere musical
Forma musical concreta: ballada, cantata, concert, coral, lied, madrigal, melodia,
missa, motet, oratori, rondó, simfonia, sonata, suite, etc.
Música
Art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps. L'art musical es basa
en els sons que requereixen, per a ésser produïts, una elaboració i organització
prèvies, puix que el so musical no existeix en la natura. Els sons que integren la
música tradicional són generats pels instruments musicals. Aquests sons d'altura
definida es distingeixen en més o menys greus, més o menys forts i per llur durada i
intensitat, així com per tot allò que es relaciona amb la dinàmica i els matisos
d'expressió. Els sorolls, que no tenen altura definida, han estat recentment incorporats
a l'art musical. La música és essencialment ritme i melodia, vinculats entre ells per la
durada de les notes que formen la línia melòdica. La melodia és la successió
horitzontal dels sons, en oposició a l'harmonia, que és la disposició vertical
d'aquests.
Musicografia
Conjunt de texts o publicacions de tema musical.
Musicologia
Conjunt de disciplines que estudien la música com a fet de cultura. Comprèn nombroses
branques que són objecte d'una gran especialització: l'estètica i la sociologia
musicals, la fisiologia i la psicologia del so, la mecànica dels instruments, l'etnologia
musical i la branca històrica, que estudia l'evolució del ritme, de la melodia, del
contrapunt, de l'harmonia dels sistemes, les formes i els gèneres musicals, així com
l'evolució dels instruments.
Pedagogia musical
Ciència i art d'ensenyar la música.
Teoria
Ensenyament que comprèn un conjunt de regles relatives a la melodia, l'harmonia, el
contrapunt, el ritme, les formes i la instrumentació
Índex |
|
Sobre la música |
Cant
Acció i art de proferir sons musicals amb la veu ja sigui vocalitzant, taral·larejant o
articulant paraules. El valor artístic del cant és condicionat per la respiració,
l'emissió de la veu i el seu timbre, el fraseig i els matisos expressius.
Compàs
Gran unitat de mesura del temps musical en funció de la disposició dels accents i el
conjunt de valors mètrics que hi són compresos, gràficament representats, des del s
XVI, entre dues ratlles verticals sobre tot el pentagrama, dites precisament barres de
compàs. Els compassos constitueixen sovint, en una composició, grups rítmics
iguals, iniciats pels temps forts. A part els compassos d'amalgama, són anomenats binaris,
ternaris o quaternaris, segons que siguin formats per un nombre de subunitats
divisible per dos (temps binaris) o divisible per tres (temps ternaris). Són considerats simples
els compassos de temps binaris (i els ternaris el numerador dels quals sigui 3) en què
cada temps pot ésser representat per una figura de nota simple (negra, blanca, etc). Són
considerats composts aquells compassos ternaris cada temps dels quals valgui una
nota (o un silenci) amb puntet.
Composició
Part de l'ensenyament de la música que tracta les regles per a compondre.
Conjunt
Grup de músics (conjunt instrumental) o de cantors (conjunt vocal) que executen
simultàniament una composició musical.
Direcció
Art i tècnica de guiar i orientar un conjunt instrumental o vocal en l'estudi i
l'execució d'una obra musical.
Enregistrament
Fixació de peces o fragments musicals damunt una superfície, amb possibilitat de
reproduir-los a voluntat. Els primers enregistraments es basaren en procediments
mecànics: perforació (rotlles de pianola, discs de cartó), o, a la fi del s XIX,
gravació de solcs en cilindre i, al cap de poc, en disc. Amb l'enregistrament
elèctric (1925) la qualitat de presa i reproducció millorà notablement; tot seguit hom
desenvolupà els procediments òptics (banda sonora de les pel·lícules) i la cinta
magnètica, de gran difusió després del 1945. Actualment, els sistemes d'enregistrament
analògic tradicionals tendeixen a ésser substituïts pel sistema d'enregistrament
digital que pot ésser adaptat tant a la cinta magnètica com al disc convencional i
al compacte.
Escala
Successió de sons disposats segons un mode o sistema determinat. És anomenada
ascendent si els sons progressen en el sentit greu-agut, i descendent en cas contrari. Les
escales difereixen per la distribució de les distàncies entre les notes i per llur
altura inicial.
Execució
Interpretació d'una obra o d'un fragment musical.
Harmonia
Ciència que té per objecte la formació i l'encadenament dels acords. Al s XVII els
músics començaren a extreure de l'escriptura polifònica al voltant de la monòdia els
principis harmònics bàsics. Les relacions harmòniques es manifestaren en les
combinacions dels acords. L'estudi de l'harmonia pot ésser dividit en tres grans
apartats: els acords i llurs característiques, la manera de realitzar-los i l'estudi de
les notes estranyes a l'acord. En el primer hom estudia la nomenclatura dels acords i llur
classificació en consonants i dissonants. Això ha estat en evolució constant, puix que
la noció de consonància i de dissonància ha variat molt al llarg de la història de la
música occidental. La realització es refereix a la posició i a l'encadenament dels
acords, i comprèn els moviments melòdics, les cadències, la modulació, les falses
relacions, les marxes, la imitació, la resolució i la preparació. El tercer apartat
estudia els acords alterats, els ornaments melòdics, els retards, els pedals, etc.
L'estudi de l'evolució de les regles harmòniques ajuda a distingir els diferents estils.
Hi ha dos grans períodes harmònics: l'estàtic, que gira entorn d'un centre tonal
(ss XVI al XIX), i el fluctuant, en el qual l'acord de tònica ja no és un punt de
referència (ss XIX i XX). Aquesta última ja no es basa en l'acord, sinó en els
intervals que en resulten, que tenen un valor funcional.
Instrument
Objecte natural o elaborat expressament que hom empra per a produir sons musicals. N'hi ha
dues grans classificacions. La classificació més tradicional, que es basa en criteris
com ara la forma de produir el so, les característiques de certes parts de l'instrument i
el tipus d'execució, en deriva tres grups principals: corda, vent i percussió. Dins cada
grup hi ha subdivisions: així, els instruments de corda poden ésser d'arc, de cordes
polsades i de tecla; els de percussió poden ésser autòfons (quan hom percudeix el cos
de l'instrument) o de membrana. El grup més variat és el d'instruments de vent, que, al
marge de la distinció entre els de fusta i els de metall, poden ésser de boca, de
llengüeta, d'embocadura i de teclat (com l'orgue). Dins cada grup hi ha les anomenades
famílies, que reuneixen instruments semblants: així, hom diu que el violí, la viola, el
violoncel, el contrabaix, etc, formen una mateixa família. També poden diferenciar-se
els instruments pel fet que uns són d'afinació fixa i d'altres són d'afinació
variable. La moderna classificació organològica, deguda a C.Sachs i E.Hornbostel,
proposa un criteri únic, basat en la manera en què l'instrument produeix les vibracions
sonores. Així, en un instrument aeròfon el so és produït per la vibració d'una
columna d'aire, en el cordòfon ho és per la vibració d'una o diverses cordes,
mentre que en l'idiòfon és tot l'instrument que vibra en ésser percudit, i en el
membranòfon ho fa mitjançant una membrana tesada sobre l'instrument; finalment,
l'electròfon genera el so amb dispositius elèctrics o electrònics. Els
instruments emprats en l'orquestra de tipus occidental són només una mínima part dels
existents, sense comptar la immensa quantitat dels de les cultures no europees. D'altra
banda, hi ha varietats de música electrònica que prescindeixen dels instruments. La
música experimental ha incorporat nous instruments i ha adaptat objectes en principi no
musicals a la producció sonora.
Interpretació
Execució d'una obra musical. Hom considera que aquesta ha d'ésser fidel al pensament de
l'autor de l'obra, però la interpretació pot alhora proposar-ne l'anàlisi des de punts
de vista inèdits, en la qual pot desenvolupar-se també la personalitat i la creativitat
de l'intèrpret.
Lletra
Conjunt de paraules posades en música per ésser cantades.
Melodia
Successió de sons musicals de diferent altura que formen un conjunt i posseeixen un
sentit musical. Juntament amb el ritme i l'harmonia constitueix un dels elements
essencials de la música tradicional occidental a partir del s XVI. Per extensió, hom
denomina melodia de colors de timbre una successió d'una mateixa nota en la qual
varia únicament el timbre (die Klangfarbenmelodie); fou ideada per A.Schönberg.
Nota
Signe gràfic que serveix per a representar cadascun dels sons d'una composició musical i
la seva durada. La forma d'aquests signes varia segons el sistema de notació
musical emprat.
Notació
Sistema d'escriptura musical que mitjançant signes convencionals ajuda a precisar
l'altura absoluta o relativa dels sons, llur durada i la durada dels silencis. La notació
musical és una modalitat molt complexa de l'escriptura, i un gran nombre de les notacions
són basades en signes gramaticals, com les lletres, els accents i els signes de
puntuació, als quals hom ha atribuït una funció musical.
Pentagrama
Conjunt de cinc línies i quatre espais on s'hi representen les notes musicals. El sistema
data del s XII i és original de Guido d'Arezzo, bé que ell només emprà tres línies
(anteriorment hom emprava una línia que servia per a separar els neumes greus dels
aguts); hom n'emprà quatre per al cant gregorià; el pentagrama apareix ja en alguns
manuscrits del s XIII però no es generalitzà fins més tard. Algunes vegades foren
emprades sis línies. Per a escriure notes fora del pentagrama hom utilitza les línies
addicionals o bé la indicació octava alta o octava baixa.
Repertori
Conjunt de les obres musicals, teatrals, etc, que una orquestra, una companyia o una
persona té apreses i està preparada per a executar o representar.
Ritme
Moviment que hom imprimeix a la música, de la qual és un element essencial. Consisteix
en l'alternació de sons forts i febles, llargs i breus en una successió de sons i
sorgeix de l'autodesenvolupament de la frase musical. La sistematització del ritme és el
pols regular, o temps que apareix en grups de dos o tres i en llurs combinacions compostes
. La música és sempre ritmada, però pot no tenir compàs, que és la unitat mètrica
que serveix per a organitzar esquemàticament el ritme. Bé que en certa manera
antagònics, ritme i compàs es complementen, car gràcies a la regularitat del compàs
pot copsar-se la llibertat del ritme. Es divideix en ritme isomètric (si cada temps és
un múltiple o fracció d'un compàs amb accent en un dels temps, sovint el primer) i
ritme multimètric, quan els temps són diferents, sense accent fix.
Solfeig
Exercici de pràctica musical consistent en la lectura cantada de les notes tenint en
compte l'entonació, la durada, la intensitat i el fraseig. En els cursos superiors dins
un mateix exercici alternen sovint diferents claus.
Índex |
|
Moviments i estils musicals |
Beat
Dit d'un tipus de música, bàsicament rítmica, sorgida a Anglaterra al començament del
decenni dels anys seixanta. La música beat tingué grans influències del rythm
and blues. En foren exponents màxims The Beatles i The Rolling Stones.
Blues
Gènere poeticomusical del folklore negre americà, de tema personal i de llengua gairebé
exclusivament anglesa. El blues procedent del folklore negre rural és posterior
als cants de treball (work songs) i als negro-spirituals. Els blues primitius,
de forma predominantment vocal, utilitzen l'estructura de les balades anglosaxones. Els
temes de blues són la desesperació, la desgràcia, la frustració, el treball mal
pagat, l'ésser estimat perdut i d'altres realitats quotidianes. El blues clàssic,
contemporani del ragtime, consta de tres versos: els dos primers repetits, i el
tercer, que rima amb els dos anteriors, completa el sentit. Aquesta frase repetida
s'incorpora en forma de riff en el jazz instrumental. Musicalment consta de
tres períodes AAB, de quatre compassos, en cadascun dels quals dos són ocupats pel text
i dos per una resposta vocal o instrumental. Durant les interrupcions (breaks), els
intèrprets cantaven o improvisaven amb la guitarra, l'instrument habitual dels cantants
de blues. Més tard, petites bandes o orquestres acompanyaven el blues, que
adquirí un caràcter marcadament instrumental. Els anys trenta aparegué un tipus de blues
anomenat rhythm and blues. Aquestes diferents formes de blues coexistiren
sovint. El mode melòdic és determinat per les blue notes. El blues és a
la base del rock-and-roll i, en menor grau, de la música pop. Entre els bluesmen
més destacats cal esmentar Ma Rainey, Bessie Smith, Big Bill Bronzy, Blind Lemon
Jefferson, Memphis Slim, John Lee Hooker i B.B.King.
Boogie-woogie
Estil pianístic de jazz, utilitzat també per l'orquestra. Es caracteritza per la
repetició vigorosa i constant en la part greu (mà esquerra) d'un motiu de vuit notes a
cada compàs (8/8) i d'una estructura harmònica derivada del blues. Aquest ritme
obsessiu és contrastat per la melodia de la part aguda (mà dreta).
Bop
O Be-bop. Estil de jazz aparegut a Nova York vers el 1942, també anomenat bebop
o rebop. Els seus músics, boppers, intentaren una ruptura, no tan sols
musical, sinó també ideològica (en qüestions racials i polítiques), amb les
generacions anteriors. Les seves característiques són l'abandó de la continuïtat
rítmica i la prolongació de les bases harmòniques. Vers el 1950 el bop donà
naixement al moviment anomenat cool.
Bossa nova
Tipus de música basada, sobretot, en la samba i altres aires del Brasil, i influïda pel jazz.
Clàssic -a
Dit de la música creada a Europa a la segona meitat del s XVIII i al començament
del XIX, entre la barroca i la romàntica, els compositors culminants de la qual foren
Franz Joseph Haydn (1732-1809), Wolfgang Amadeus Mozart (1756-91) i Ludwig
van Beethoven (1770-1827).
Cool
Dit d'una tendència del jazz modern que refusa l'expressionisme sonor i conrea
l'intimisme. Tingué els seus inicis vers l'any 1945 i el seu moment culminant fou l'any
1951. Es caracteritza per una recerca d'una qualitat sonora adient al caràcter intimista
i líric d'aquesta tendència. El cool presenta influències de la música europea,
paleses en la preponderància de la melodia i l'harmonia, en detriment del ritme, i en la
puresa de la seva sonoritat. En fou l'iniciador Lester Young, i el seguiren el trompeta
Miles Davis, el pianista Lennie Tristano, els saxofonistes Stan Getz i Lee Konitz i
l'arranjador i també saxofonista Gerry Mulligan.
Country
Gènere de música popular propi d'algunes zones rurals dels EUA. És generalment
interpretada per conjunts reduïts de corda, en els quals els instruments més
característics són el banjo, la guitarra i el violí. Les melodies acostumen a ésser
simples i de fàcil assimilació. Aquest fet i la revaloració de la folk-song en
les dues darreres dècades han contribuït a la projecció internacional de la música country
que, al mateix temps, ha influït en intèrprets d'altres gèneres de música pop. Entre
els seus intèrprets més coneguts cal esmentar John Denver i Jimmie Rogers. Al final dels
anys vuitanta, el country experimentà un procés de renovació que desembocà en
l'anomenat country alternatiu, basat en la convivència del country clàssic
amb estils com el rock, el folk, el pop i altres músiques populars de
l'Amèrica del Nord, i esdevingué bàsicament un gènere urbà. Prenent com a font
d'inspiració artistes com Neil Young i Bob Dylan i com a 'pare espiritual' Gram Parsons,
unànimement considerat el pare del country-folk, als EUA sorgiren bandes com Uncle
Tupelo, The Jayhawks i Wilco.
Dixieland style
Modalitat de jazz tradicional sorgit a la Louisiana a la primeria del s XX i
practicat per músics blancs, a imitació de l'estil dels negres de Nova Orleans. Executat
per petits conjunts instrumentals, es caracteritza per una polifonia improvisada pels
instrumentistes de vent. Empra un llenguatge melòdic expressiu i harmònicament molt
simple. Algunes de les orquestres de més relleu han estat la Reliance Brass Band, la
Original Dixieland Jazz Band i la New Orleans Rhythm Kings. Ha estat actualitzat després
de la Segona Guerra Mundial.
Free jazz
Varietat de jazz sorgida a mitjan dècada dels seixanta. Des d'un punt de vista
tècnic, hom prescindeix de les regles harmòniques i els esquemes tradicionals. El
timbre, sovint deformat per aconseguir una major expressivitat, passa a primer pla, i hom
adopta sovint la polirítmia i l'atonalitat. La improvisació no presenta limitacions de
cap mena, i hom introdueix sovint elements de cultures musicals no occidentals. Té els
seus precedents en la música de Ch. Mingus, E. Dolphy i J. Coltrane, i els seus
representants més destacats són C. Taylor, O. Coleman, A. Ayler, les orquestres de Sun
Ra i C. Bley i l'Art Ensemble of Chicago, entre d'altres. Estigué associat estretament al
moviment d'emancipació dels negres nord-americans dels anys seixanta, per bé que en
alguns casos hom li volgué donar un significat més místic i religiós. A mitjan dècada
dels setanta s'inicià el seu declivi. Això no obstant, ha influït poderosament en el jazz
d'avantguarda posterior, així com en corrents del jazz més conservadors, com
el bop.
Folk
Terme amb el qual hom indica la cançó o la música popular en general.
Gènere musical
Forma musical concreta: ballada, cantata, concert, coral, lied, madrigal, melodia,
missa, motet, oratori, rondó, simfonia, sonata, suite, etc.
Gospel
O Gospel song. Melodia religiosa dels negres dels EUA. Té per text algun episodi o alguna
al·lusió evangèlica. Pot ésser a una veu o a diverses, amb cor, i amb acompanyament o
sense. Mahalia Jackson n'ha estat una de les intèrprets més destacades.
Jazz
Varietat de música popular nord-americana. Aparegué, al principi del s XX, principalment
a l'àrea de Nova Orleans, però es desenvolupà simultàniament en altres punts dels EUA
(Missouri, Kansas, Chicago i Nova York, sobretot). Els orígens —i els del seu
nom— són obscurs, i cal atribuir-los a la intervenció —en diverses
proporcions— d'elements de folklore africà, música religiosa, música de ball de
tavernes i bordells, música militar i elements clàssics europeus (sobretot pel que fa
als instruments emprats) i, d'una manera directa, als seus antecedents, el minstrel
show, el ragtime i, sobretot, el blues. Era interpretada principalment
per negres, bé que als primers temps sovint ho era per blancs (alguns cops disfressats de
negres). La instrumentació era variable, i la improvisació, molt freqüent.
Jazz-rock
Variant del jazz sorgida al començament dels anys setanta que combina elements del
jazz i del rock. Sobre un ritme binari propi del rock, hom hi
superposa la improvisació pròpia del jazz, per bé que en una mesura menor que en
aquest. És també característic el predomini dels instruments electrònics o
electrificats. En fou l'iniciador Miles Davis amb el seu disc Bitches Brew (1969).
Altres conreadors notables són C.Corea, H.Hancock, J.Zawinul, S.Clarke, T.Williams i
J.McLaughlin. La majoria d'ells han format part també dels grups de M.Davis, el qual ha
continuat també en aquest estil. Als EUA és anomenat fusion.
Negro spiritual
O cant espiritual negre. Nom donat als salms religiosos afroamericans que cantaven els
negres cristianitzats dels estats del sud dels EUA al s XIX. Inicialment basats en
l'escala pentatònica, pròpia de l'Àfrica Occidental, sofriren fortes influències del
cant coral luterà i del gregorià. Adoptaren una estructura dual en la qual un solista
canta un vers i és respost amb el mateix text per un cor. Al s XX han tingut una difusió
universal i han adquirit caràcter de música d'espectacle en mans d'intèrprets com el
Golden Gate Quartet, Mahalia Jackson, Rosetta Tharpe i Louis Armstrong. La difusió dels negro
spirituals als Països Catalans ha estat molt forta des de l'inici del 1960 i la
majoria dels seus texts han estat traduïts al català i publicats en reculls; sovint han
estat indiscriminadament aplicats a substituir la música religiosa i folklòrica
auctòctona.
Pop
Denominació genèrica d'un tipus de música sorgida als països anglosaxons a partir de
la segona meitat del s XX. Vinculada al protagonisme social de la joventut, es
caracteritzà des d'un principi pel seu caràcter informal i popular (d'on prové el nom),
l'eclecticisme, que l'ha portat a manllevar elements de tradicions molt diverses com el blues,
el jazz, la música folklòrica, etc, i l'àmplia difusió. De límits imprecisos,
el pop comprèn o és associat a diversos gèneres musicals com ara el rock and roll
(la variant més suau del qual ha donat lloc a l'anomenat pop-rock), el folk,
el country, la música disco, etc.
Punk
Dit d'un estil musical i d'una moda sorgits a Anglaterra a la segona meitat dels anys
setanta. Musicalment, és una varietat del rock-and-roll i es caracteritza per una
tècnica molt rudimentària i per l'agressivitat de les interpretacions. Pel que fa a les
lletres de les cançons, és típic l'esperit de provocació i l'ostentació de cinisme.
Ragtime
Estil de música popular dels EUA, impulsat pel pianista Ben Harvey i, sobretot, pel
compositor de color Scott Joplin (1868-1917). El ragtime, d'harmonia tradicional i
ritme viu i sincopat, tingué una gran difusió els anys 1895-1925 i influí profundament
en la formació del jazz.
Reggae
Música popular jamaicana de ritme en 4/4 i amb considerables influències africanes,
així com del rhythm and blues i de cants religiosos. Estretament vinculat a la
secta jamaicana dels rastafarians, els texts són d'un caire entre místic i polític. Els
anys setanta tingué una notable projecció mundial, de la qual Bob Marley i el seu grup
The Wailers foren els exponents més destacats.
Rhythm and blues
Música popular pròpia dels negres nord-americans emprada sobretot en el ball. Té una
base predominantment rítmica, a la qual hom superposa melodies provinents del gospel i
del blues. Sorgí els anys trenta a partir, sobretot, del boogie-woogie orquestral,
i posteriorment n'ha derivat el rock- and- roll. Entre els intèrprets més
destacats d'aquest gènere cal esmentar Fats Domino, Ray Charles i Chuck Berry.
Rock
Abreviatura de rock-and-roll.
Rock-and-roll
Modalitat de música lleugera sorgida a mitjan anys cinquanta als EUA, de ritme 4/4,
fortament accentuat en els temps segon i quart. En la seva forma més típica, presenta un
predomini de l'aspecte rítmic, així com dels instruments amplificats elèctricament.
Originàriament, constitueix una versió blanca del rhythm and blues propi dels
negres nord-americans. En aquest darrer gènere, foren precursors del rock els
cantants Fats Domino i Chuck Berry, que obtingueren un gran èxit en emissions
radiofòniques, però no fou fins a l'aparició dels intèrprets blancs Bill Haley, i
sobretot, Elvis Presley que el rock assolí una audiència massiva entre el jovent.
A la darreria dels anys cinquanta ja n'eren nombrosos els intèrprets i els compositors i
s'estengué a la Gran Bretanya, on conegué una gran implantació per mitjà de grups com
els Beatles, els Rolling Stones o els Who. Simultàniament, tingué també una gran èxit
al continent, per bé que, en un primer moment i probablement a causa de l'idioma, hi
arrelà molt més en el seu vessant de consum que no pas en el de la creació.
Posteriorment, el rock ha donat lloc a diversos estils, com el hard-rock, el
countryrock, el folk-rock, etc d'acord amb les influències que acullen,
l'èmfasi en un o altre procediment expressiu, etc, però molts d'aquests dels quals no
han superat la categoria de moda. Malgrat les seves connotacions sovint contradictòries,
el rock s'ha imposat com un dels senyals d'identitat més característics de la
joventut occidental com a grup amb uns interessos, unes aspiracions i un estil de vida
propis, en principi en radical oposició al món dels adults. D'altra banda, l'acceptació
massiva del rock ha contribuït, en gran mesura, al desenvolupament actual de la
indústria discogràfica. En aquest sentit, bona part de la música rock és
produïda i promoguda en funció de criteris estrictament econòmics.
Salsa
Música de ball apareguda a les Antilles, a alguns països de l'Amèrica Central i en
determinades colònies d'immigrants d'aquestes regions als Estats Units. És constituïda
per la fusió de la samba, la rumba, el mambo i altres modalitats de música ballable
pròpies de l'Amèrica Llatina amb el Jazz o el rock. Per bé que sovint
inclouen instruments elèctrics, la base de les orquestres de salsa sol ésser formada pel
metall i la percussió. Rep també altres denominacions, com jazz afrocubà, latin jazz,
etc.
Soul
Terme (que significa 'ànima') utilitzat pel folklore negre americà de mitjan anys
cinquanta per indicar, originalment, una forma musical d'expressió aspra i poc polida,
amb predomini de l'emotivitat sobre l'academicisme. Popularitzat uns anys després com a
fórmula estètica característica dels artistes negres nord-americans procedents del spiritual,
del blues i del rythm and blues, assolí una gran força cap a mitjan
decenni dels seixanta amb la incorporació de diversos músics de relleu com Aretha
Franklin, Otis Redding, etc.
Índex |
| Tradicions musicals |
Música
africana
Música dels pobles de l'Àfrica negra. Les nombroses variants de la música negra tenen
com a únic denominador comú el fet de pertànyer a la categoria de música no escrita,
de tradició oral. Des del punt de vista estilístic, hom pot subdividir l'Àfrica negra
en dues grans àrees musicals delimitades per una línia paral·lela a l'equador situada
entre aquest i el tròpic de Càncer.
Música afroamericana
Música creada pels negres d'Amèrica. Els esclaus negres deportats tenien llurs
tradicions sonores i conservaren llur sensibilitat musical. Al S dels EUA els negres
forjaren un art musical popular, de caràcter religiós jubilee, gospel
que bé que notablement influït, des del punt de vista melòdic, pels càntics baptistes
o metodistes, té profundes arrels africanes. Al costat d'aquest art musical religiós en
crearen un altre de caràcter profà (blues, cants de treball, etc). Els elements
musicals africans més importants que hom troba en la música afroamericana són: les
escales pentatòniques, l'ús de la síncopa que originà el ragtime i la manera
original de tocar els instruments, africans o de procedència occidental. Aquest art
folklòric afroamericà constitueix la prehistòria del jazz.
Música afrocubana
Música popular pròpia de Cuba i d'alguns països del Carib. L'aportació africana és
molt forta en els balls tals com el bembé, la caringa o la conga, en
els instruments de percussió (agogó, bongo, güiro, claves, etc) i en el típic
ritme cubà, el cinquet, que es troba també a Puerto Rico, a Haití i a la
República Dominicana. Moltes danses cubanes d'origen hispànic (el son, el bolero,
etc) tenen una forta influència africana.
Música índia
Art musical conreat pels indis nord-americans. No és unitari, car hi ha almenys sis
nuclis identificables a partir de criteris ètnics i geografics (l'esquimal i
nord-occidental, el de Califòrnia-Yuma, el de la Gran Conca, el d'Athabasca, el de les
Grans Planes i Nou Mèxic i el de la costa est). Tots tenen, però, trets comuns: la
importància dels elements rítmics i la limitació dels instruments (els de corda són
gairebé desconeguts); es destaquen alguns tipus de flautes, tambors, xerric-xerracs i
xiulets. És freqüent l'ús de l'escala pentatònica. El confinament dels indis ha tendit
a unificar llur música.
Música negra
Nom donat a la música de les races melanodermes d'Àfrica, de les comunitats negres de
les Antilles i de l'Amèrica del Nord (música nord-americana, jazz).
L'expressió ha estat emprada alguns cops en to despectiu, com a equivalent a música de
ritme exagerat o de sonoritat excessiva.
Música nord-americana
Art musical conreat als EUA. Entre d'altres manifestacions de la música nord-americana,
ha tingut també una gran importància la música de jazz, que ha influït
extraordinàriament als mateixos EUA i a Europa; la gran difusió del teatre musical i del
cinema ha fet que la música lleugera de tot el món hagi estat fortament influïda pels
ritmes i els balls creats als EUA. El mateix ha succeït amb la cançó lleugera.
Nacionalisme musical
Moviment sorgit en la música culta europea al s XIX. Prescrivia la inclusió en les obres
musicals d'elements del folklore (danses, cançó popular, etc), de manera que la música
d'una nació determinada es diferenciés de la d'una altra pels elements racials que
contingués. El nacionalisme musical ha estat més propi de les nacions europees de poca
tradició musical culta; hom ho ha considerat una reacció davant el predomini de la
música alemanya i italiana (i, àdhuc, francesa), fins aleshores imitada pels músics
d'altres països que, per aquest fet, es despersonalitzaven.
Índex
|
Inici
Tornar a Conceptes Tornar a Història
Pàgina
principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|