BUXAWEB

HISTÒRIA Socials

Història

Geografia

Art Economia Política

Sociologia


Història

CONCEPTES DE CIÈNCIES SOCIALS

CONCEPTES DE GEOGRAFIA

ÍNDEX TEMÀTIC

Geografia
Geografia general
Geografia física
Geografia humana
Doctrines geogràfiques
Ciències relacionades amb la geografia
Població i poblament

Formes de vida
Nuclis de poblament

Demografia
Moviments naturals
Moviments migratoris

Estructura de la població
Fonts demogràfiques

Política demogràfica
Problemes demogràfics
Activitats econòmiques
Sectors econòmics
Recursos econòmics

Agricultura
Tipus d'agricultura
Tipus d'agricultura segons el conreu
Sistemes de conreu
Explotacions agràries
Sistemes d'explotació de la terra
Ramaderia
Altres activitats primàries
Paisatges agraris
Món rural
Fonts d'energia
Combustibles
Fonts energètiques alternatives
Centrals energètiques
Indústria

Tipus d'indústria
Tipus d'indústria per sectors
Establiments industrials
Sistemes de treball industrial

Empreses
Tipus d'empreses

Mitjans de producció
Comerç
Tipus de comerç
Establiments comercials
Transports
Transport terrestre
Transport marítim i fluvial
Transport aeri
Vies de comunicació
Mitjans de comunicació
Serveis

Tipus de serveis
Urbanisme
Zones urbanes
Tipus de ciutats
Geoeconomia

Sistemes econòmics
Política econòmica
Documents
Indicadors econòmics

Organismes econòmics
Societat
Geopolítica
Altres conceptes

Tornar a Història

Activa la música

Dream


CONCEPTES

Geografia Geografia
Ciència que mira d'analitzar i d'explicar la localització i la distribució en l'espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l'acció que cal dur a terme. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l'anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l'estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple).

Geografia general
Branca de la geografia que estudia un element geogràfic o un conjunt d'elements geogràfics en tota la superfície terrestre per tal d'establir una tipologia determinada. Segons la natura dels elements estudiats, la geografia general es divideix en física, biològica i humana.
Geografia regional
Branca de la geografia que estudia tots els elements geogràfics que apareixen en un sector concret de la superfície terrestre o bé una part d'aquests elements, per tal de posar de manifest les interrelacions que s'hi produeixen.
L'estudi de les interrelacions entre tots els factors i sectors concrets que ha d'establir contínuament impedeix tota subdivisió en branques i subbranques.

Índex
Geografia general Geografia física
Part de la geografia general que estudia tots els elements naturals inanimats que constitueixen la superfície terrestre per tal d'analitzar i de comprendre el medi on l'home viu i on desenvolupa les seves activitats. La diversitat d'aquests elements ha obligat alhora a subdividir la geografia física en diverses subbranques: la climatologia, que té per objecte l'estudi dels factors i elements climàtics i llur distribució atmosfèrica i es relaciona amb la meteorologia (car n'utilitza les dades), bé que el seu interès està a determinar una tipologia dels diferents climes que afecten l'home, la geomorfologia, que estudia l'origen i el desenvolupament de les formes del relleu i es relaciona amb la geologia, bé que no pot fer abstracció dels factors atmosfèrics, biogeogràfics i antròpics, que tenen un impacte extraordinari sobre les formes del relleu (i en aquest mateix sentit pot incloure-hi els estudis de paleogeografia), la hidrogeografia, que estudia els principals elements que componen la hidrosfera per tal de conèixer-ne les característiques principals i utilitzacions i que, bé que el seu camp d'estudi comprèn els corrents fluvials (subaeris i subterranis) i marins, els llacs, les glaceres i les mars (i té relació, doncs, amb la hidrologia i amb l'oceanografia, les dades de les quals utilitza per tal de relacionar-les amb els altres elements), s'ha dedicat principalment a l'estudi dels rius, considerats com a síntesi de tots els elements geogràfics (relleu, clima, vegetació, fauna, activitats humanes).
Geografia biològica
Generalment anomenada biogeografia.
Part de la geografia que estudia la superfície de la Terra en l'aspecte biològic. S'ocupa de la distribució geogràfica dels animals (zoogeografia), de les plantes (fitogeografia) i àdhuc de l'home (antropogeografia).
La biogeografia estudia tots els elements naturals animats, l'home inclòs, en llur aspecte més biològic, i es relaciona amb la biologia, bé que dóna més importància als fenòmens d'interrelació i de distribució en l'espai dels éssers vius; per aquest motiu es relaciona estretament amb l'ecologia, tot i que generalment —llevat del cas d'algunes escoles, com la soviètica —s'ha centrat només en l'estudi de les plantes. En la biogeografia les relacions amb l'home i la seva activitat són més fortes i evidents, encara, que en la geografia física. Malgrat alguns corrents moderns que vindiquen la unitat de tots els elements naturals influïts per l'home, inclosos en una nova ciència del paisatge, la diversitat dels objectes estudiats per la biogeografia permet de distingir-ne tres subbranques: la pedologia, que estudia l'origen, les característiques, la distribució i la utilització dels sòls, la fitogeografia, que estudia la distribució i la combinació de les plantes, i la zoogeografia, que fa el mateix amb els animals.
Geografia humana
Part de la geografia general que estudia allò que té relació amb l'home i les seves activitats. El terme és emprat correntment per a oposar-lo al de geografia física, però molts autors consideren fictícia aquesta diferenciació, en virtut d'una comprensió integral de la geografia. Tanmateix, tant l'objecte primer del seu estudi com la seva metodologia en fan una branca personalitzada, molt relacionada amb les ciències socials. Segons l'enfocament amb el qual estudia l'home, pot ésser dividida en geografia social, econòmica i dels establiments humans.

Índex
Geografia física Climatologia
Ciència del clima, que estudia els factors que el produeixen, els seus elements, la seva distribució sobre la superfície de la Terra i la influència sobre els éssers vius. La climatologia opera amb dades procedents de les observacions meteorològiques durant llargs períodes de temps (30-35 anys), de les quals extreu els valors mitjans i els valors extrems dels diferents elements, les oscil·lacions periòdiques i la freqüència o repetició dels fenòmens atmosfèrics; amb aquestes dades elabora mapes, gràfiques i diagrames que reflecteixin les condicions climàtiques d'un lloc determinat. La climatologia és en contacte amb la meteorologia i la geografia, però el factor geogràfic (localització en l'espai) n'és l'aspecte més important; es diferencia, però, de la meteorologia perquè estudia l'atmosfera només en l'àrea de contacte amb la superfície de la Terra, els fets normals que es repeteixen durant llargs períodes de temps i les relacions dels fenòmens atmosfèrics amb altres fets que es produeixen a la Terra.
Geodinàmica
Part de la geologia que s'ocupa de les modificacions que experimenten el relleu i l'estructura de l'escorça terrestre. Els agents geològics que produeixen aquestes modificacions es divideixen en dos grups: agents geològics externs a l'escorça terrestre, els més coneguts i més ben estudiats (glaç, aigües superficials, etc), i agents geològics interns, que actuen des de l'interior de la terra (vulcanisme, sismologia), poc coneguts, malgrat ésser-ne ben patents els efectes. La geodinàmica es divideix, doncs, en dos apartats: geodinàmica externa, que estudia els agents geològics externs, i geodinàmica interna, que estudia els interns.
Geomorfologia
Part de la geodinàmica externa que s'ocupa de l'estudi de les formes de la superfície terrestre i de les forces que les originen, és a dir, de les formes del relleu terrestre. Com totes les ciències de la natura, la geomorfologia tracta, en primer lloc, de descriure els diversos tipus de formes naturals per tal d'intentar d'explicar-ne després l'origen i l'evolució. Un dels factors decisius en l'evolució morfològica del relleu és l'erosió, per la qual cosa una bona part de la geomorfologia tracta de l'estudi dels fenòmens erosius.
Hidrografia
Ciència que estudia les aigües existents sobre la superfície terrestre. D'una manera particular s'ocupa dels corrents fluvials i de llurs característiques específiques. En un sentit més ampli comprèn, a més, l'estudi dels oceans i les mars i dels llacs.
Orografia
Part de la geografia física que tracta de la descripció dels relleus i de llur estructuració, més o menys regular, en una regió determinada.
Orohidrografia
Part de la geografia física que tracta del relleu i de les aigües i, en certa manera, de les interferències o influències mútues: traçat fluvial segons la diferent duresa del rocam, acció de les aigües en els processos erosius, etc.
Relleu
Conjunt de formes —muntanya, turó, altiplà, plana, delta, etc— que accidenten la superfície de la terra. La descripció del relleu és pròpia de l'orografia. Un relleu és mesurat segons l'altitud o la distància vertical entre el cim i el nivell marí, i també per l'extensió.
Índex
Geografia humana Antropogeografia
Part de la geografia general que estudia la distribució de races i pobles sobre la terra i llurs activitats, llengua, cultura i organització. Aquest terme fou introduït per Friedrich Ratzel (1882), amb el qual designava la geografia humana.

Geografia social
Part de la geografia humana que estudia l'home i els grups humans en ells mateixos, considerant-ne l'existència, els efectius i l'evolució i l'organització. Dintre aquesta concepció general, que alguns geògrafs, sobretot nord-americans, consideren com l'única geografia humana possible, hi caben encara diferents subspecialitzacions: l'ecologia humana, que estudia l'home com a ésser viu en relació amb el medi físic, la demogeografia, que estudia l'home com a membre del grup, la geografia cultural, que estudia els fets qualitatius de les comunitats humanes, i la geografia política, que estudia els grups humans des del punt de vista de llur constitució en estats.
Geografia econòmica
Part de la geografia humana que estudia l'home com a productor i els resultats de la seva activitat. Els geògrafs que parteixen d'un punt de vista marxista, com els de l'escola soviètica, consideren aquesta l'única geografia humana, que inclou tots els altres aspectes. Atesa la gran complexitat de la producció humana, la geografia econòmica es pot subdividir encara en geografia agrària, geografia industrial, i geografia comercial i dels serveis, segons que hom hi estudiï els fets geogràfics relacionats amb el sector primari, secundari o terciari, respectivament. Hom pot parlar també d'una geografia de la circulació, que s'ocupa de la difusió en l'espai de fets relatius a tots tres sectors econòmics.
Geografia dels establiments humans
Part de la geografia humana que estudia els resultats de l'existència i l'activitat humana sobre la superfície terrestre. Bàsicament el seu camp comprèn l'organització de l'espai, i, d'acord amb la contraposició camp-ciutat, pot subdividir-se en geografia urbana, que estudia l'establiment urbà, i geografia rural, que estudia els establiments agraris. Ambdues branques poden tenir també un sentit més ampli i poden esdevenir les dues úniques de la geografia humana. Alguns geògrafs moderns, especialment els quantitativistes, consideren superada aquesta contraposició camp-ciutat i redueixen la geografia de l'establiment humà a l'estudi d'aquella organització de l'espai.

Índex
Doctrines geogràfiques Antinatalisme
Denominació aplicada a diverses doctrines partidàries de la restricció de la natalitat, perquè consideren que l'excés de reproducció és responsable de la misèria i de la fam. La doctrina antinatalista més notable és el maltusianisme.

Determinisme
Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la influència decisiva dels condicionaments naturals. Hom no pot parlar d'un determinisme absolut, per tal com no es dóna gairebé mai una dependència total entre els fets físics i l'acció de l'home. Hi ha, però, una certa interconnexió. La influència dels factors físics (relleu, clima, hidrografia, sòls, mantell vegetal) té un pes no gens negligible segons les condicions tècniques, la voluntat i l'organització de cada lloc.
Hom pot admetre, doncs, que el determinisme existeix més o menys en funció del grau de desenvolupament cultural i tècnic d'un grup humà concret. Els pobles molt endarrerits culturalment (com els indígenes de l'Amazones o els pigmeus de la selva africana) en sofreixen més acusadament les conseqüències.
Ecologia humana
Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d'adaptació al medi ambient.
Maltusianisme
O malthusianisme. Doctrina antinatalista que aconsella la restricció voluntària de la procreació, basada en la teoria de la població de T.R.Malthus. Segons aquesta, el destí inevitable de la humanitat és la pobresa: la població tindrà tendència a créixer més ràpidament que els mitjans de subsistència fins a assolir un nivell dictat per aquests mitjans. Dos tipus de factors poden, tanmateix, evitar una densitat de població que condemni la humanitat a l'escassetat econòmica: els factors que augmenten el coeficient de mortalitat (guerres, la misèria mateixa) i els que disminueixen el coeficient de natalitat (el "vici" —terme que inclou la contracepció— i l'autocontenció moral).
Neomaltusianisme
Doctrina social i demogràfica, continuadora de la teoria de R.Malthus, que advoca pel control de la natalitat per tal de limitar el creixement de la població i d'evitar la misèria.
Possibilisme

Teoria que s'ocupa de les possibilitats que l'entorn natural, és a dir, relleu, rius, mars, vegetació, clima, etc, ofereix a l'home, i que aquest, en certa manera, pot posar al seu servei. En darrer terme tot depèn, en bona part, de l'activitat i de la voluntat de l'home per a saber escollir les possibilitats ofertes per la natura i treure'n profit. S'oposa al determinisme.
Índex
Ciències relacionades amb la geografia Cartografia
Art i ciència que té per objecte la concepció, preparació, redacció i realització de mapes, així com la seva utilització. Comprèn el conjunt d'estudis i operacions científiques, artístiques i tècniques que, a partir dels resultats de les observacions directes o de l'explotació d'una documentació, intervenen en la confecció de mapes, plànols i altres formes d'expressió cartogràfica, com els diagrames, els cartogrames, els cartodiagrames o les representacions tridimensionals, com els mapes en relleu,, etc. En cada un d'aquests documents la representació dels diferents elements es fa mitjançant símbols, l'equivalència dels quals es dóna en una llegenda, i la relació de dimensions (proporció) és donada per l'escala. Molt sovint l'objecte representat és tridimensional (la superfície de la Terra) i la seva equivalència sobre un pla en dues dimensions es fa des del s XVI per procediments matemàtics mitjançant una projecció.

Edafologia
Pedologia.
Geologia
Ciència que té per objecte l'estudi de la Terra (composició, estructura, història). L'observació directa té, en geologia, una gran importància; el geòleg ha de destriar les causes i les modalitats dels canvis successius, estimar-ne les conseqüències i, particularment, reconstituir la història de la Terra. El mètode de recerca, essencialment, no és experimental, sinó més aviat històric.
Meteorologia
Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. La meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l'atmosfera, sinó també els diversos efectes directes d'aquesta sobre la superfície de la Terra, els oceans i la vida en general. Hom empra el mot "temps" per a designar l'estat o les condicions de l'atmosfera; així, hom parla de fred o de calor, cel cobert o esboirat, precipitació (pluja, neu, etc), boira i moviment de l'aire (vent). Aquests components, caracteritzats per la temperatura, el vapor d'aigua i el moviment de l'aire, poden combinar- se entre ells de distintes maneres i donar com a resultat les diferents varietats de temps.
Pedologia
Ciència del sòl. La pedologia estudia els sòls, considerats com a éssers o ens naturals, en tots els aspectes, tant en llur fisiografia o morfologia superficial, organització interna, característiques físiques, químiques, mineralògiques i biològiques i fertilitat, com en llur origen, evolució, classificació, sistemàtica, distribució geogràfica, cartografia, ús, millora i conservació. Mentre que alguns autors restringeixen el contingut de la pedologia a una part de la ciència del sòl (estudi de l'evolució, gènesi, morfologia i classificació dels sòls), uns altres hi inclouen la sistemàtica i fins i tot la cartografia.
Topografia
Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. La meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l'atmosfera, sinó també els diversos efectes directes d'aquesta sobre la superfície de la Terra, els oceans i la vida en general. Hom empra el mot "temps" per a designar l'estat o les condicions de l'atmosfera; així, hom parla de fred o de calor, cel cobert o esboirat, precipitació (pluja, neu, etc), boira i moviment de l'aire (vent). Aquests components, caracteritzats per la temperatura, el vapor d'aigua i el moviment de l'aire, poden combinar- se entre ells de distintes maneres i donar com a resultat les diferents varietats de temps.
Toponímia
Part de l'onomàstica que estudia els noms de lloc. La toponímia és íntimament lligada a la investigació de l'etimologia i l'evolució dels noms de lloc i constata, en un pla general, la poca relació que hi ha sovint entre els noms de lloc d'un país i la llengua dels seus habitants, a causa de la forta resistència dels substrats lingüístics en els topònims. Per exemple, als EUA, la majoria de noms d'estats són d'origen indi (Oregon, Massachusetts, Minnesota, Mississippí, etc). Als Països Catalans són nombrosíssims els topònims que revelen un origen preromà (iber, celta, basc). L'estudi de la toponímia és estretament vinculat amb el d'altres disciplines, com la geografia, l'etnologia, l'arqueologia i la història.

Índex
Població i poblament Aglomeració
Conjunt d'habitacles compacte i de qualsevol dimensió. L'aglomeració rural
és una unitat de poblament rural agrupat (llogarret, poble, vila); l'aglomeració urbana és una unitat de poblament urbà (ciutat). En geografia urbana, però, hom reserva el nom d'aglomeració per a designar el conjunt format per una ciutat principal i per altres unitats urbanes menors adjacents, que perden progressivament llur autonomia funcional. Aquests caràcters la distingeixen de la conurbació, amb la qual és sovint confosa. L'aglomeració no té en cap cas un sentit administratiu, i ben sovint comprèn diversos municipis (aglomeració plurimunicipal).
Àrea demogràfica
Territori on viu un grup humà que té un comportament demogràfic propi i homogeni que el distingeix dels altres.
Densitat de població
Concepte i indicador de la geografia de la població que constitueix la més elemental de les correlacions entre la població i l'espai. Normalment aquesta correlació és establerta en habitants per quilòmetre quadrat.
Dispersió de la població
Forma de població que correspon a l'hàbitat dispers.
Ecumene
Conjunt de les terres habitades permanentment. S'oposa a l'anecumene, sempre deshabitat. El límit entre totes dues àrees és denominat límit anecumènic. El concepte d'ecumene nasqué a Grècia en discutir hom la teoria de l'esfericitat de la terra i plantejar el problema de les seves dimensions. Eratòstenes afirmava que la gran illa del món o ecumene era una massa continental, voltada per la mar; també Estrabó seguí aquesta teoria.

Hàbitat
1. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors biòtics, físics, químics, energètics, etc) en què es desenvolupa la vida d'un ésser viu.

2. Localització territorial de la població humana. El lloc que ocupa aquesta població planteja el problema bàsic d'adaptació; d'aquí ve que les característiques distintives d'una població siguin en part atribuïbles a les peculiaritats del seu hàbitat. La concepció d'aquest respon a dos punts de vista diferents: el d'àrea natural i el d'àrea cultural.

Població
1. Conjunt d'individus d'una mateixa espècie que habiten en una àrea determinada o en un medi limitat convencionalment.
2. Col·lectiu d'éssers humans d'una certa magnitud i geogràficament determinat. Una població és un subsistema dintre els ecosistemes, un complex nivell tròfic de consumidors pel fet de compondre's d'individus dotats d'un variable bagatge tècnico-cultural amb el qual manipulen profundament l'ecosistema i els seus propis mecanismes de reproducció i supervivència. Aquestes especificitats fan que les poblacions humanes gaudeixin d'unes propietats exclusives: l'ubiqüitat, el creixement sostingut i el metabolisme cultural. Un cop una població té resolt l'abastament de matèria i energia, funciona demogràficament com un sistema autoalimentat anomenat demosistema.

Població de dret
Població resident que manté uns drets i uns deures respecte del municipi on és censada. Si, en el moment d'elaborar-se l'operació censal, les persones registrades es troben en el seu lloc d'empadronament, es consideren residents presents; en cas que no s'hi trobin, es consideren residents absents.
Població de fet
Suma de les persones residents presents i de les transeünts, és a dir, d'aquelles que, tot i no estar empadronades en el lloc on s'efectua l'operació censal, es troben en aquest indret en el moment d'ésser realitzada.
Població estable
Model teòric de població tancada (sense entrades ni sortides migratòries) amb una estructura per edats i sexe fixa en el temps i amb un ritme de creixement (positiu o negatiu) constant. Aquest model és el resultat de simular matemàticament el manteniment de taxes de mortalitat i de fecunditats inalterades durant moltes dècades, fins que l'única característica que varia és la grandària de la població. Un cas particular de població estable és la població estacionària, en la qual, a més, el ritme de creixement és zero.
Població estacionària
Població estable en la qual el nombre anual de naixements i de defuncions és idèntic. Es tracta d'un model teòric de població tancada a les migracions i no correspon a cap població real que hagi existit mai. La seva utilitat en l'anàlisi demogràfica rau en la gran varietat de relacions aïllades entre variables que permet estudiar. Per exemple, la població total és igual al nombre anual de naixements multiplicat per l'esperança de vida.

Poblament
Concepte demogeogràfic que fa referència a la situació de la població en l'espai. L'anàlisi d'aquest fenomen es fa segons diverses escales i criteris. A escala mundial els criteris bàsics són dos: l'ecològic i el sòcio-econòmic.
Segons el primer, se cerquen les correlacions entre la distribució de la població i les condicions ambientals representades bàsicament per la producció de la biosfera i els condicionants climàtics i topogràfics. Amb aquests criteris s'expliquen en part les altes densitats humanes a les zones temperades de baixa altitud i els grans buits demogràfics de les zones polars, equatorial i dels deserts càlids i freds. El criteri socioeconòmic es basa en les lleis del mercat mundial i cerca les relacions a escala mundial entre l'activitat econòmica i la distribució de la població. A escales menors, de tipus estatal o regional, es poden utilitzar també ambdós criteris, però el socioeconòmic és el més significatiu: el procés de concentració urbana és un bon exemple. A escala regional hi ha diversos criteris de classificació. El morfològic distingeix entre poblament rural i urbà i els respectius subtipus (per exemple, població rural concentrada i dispersa). El demogràfic distingeix els llocs habitats segons llur índex demogràfic. El funcional es basa en el paper socioeconòmic representat per les entitats de població: centre de mercat nacional, regional, local, etc. Les investigacions més recents de la geografia i l'economia espacial cerquen l'ordre en les distribucions dels llocs poblats més que llur classificació i descripció.
Repoblament
Moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població.
Transferència de població
Intercanvi de poblacions entre estats, organitzat com a conseqüència d'una modificació de fronteres o per a l'eliminació de minories.
Veïnatge
Vincle que lliga entre ells els veïns d'un terme municipal per la comunitat d'interessos, drets atorgats al municipi i deures imposats per les lleis. La condició de veí permet d'estar empadronat.
Índex
Formes de vida Nomadisme
Sistema de vida d'alguns grups humans que es desplacen periòdicament o constantment d'un lloc a un altre cercant condicions de vida millors. És practicat pels grups humans d'economia caçadora-recol·lectora (com els australians, els sans i altres pobles molt primitius), els caçadors de l'Àrtic (com els esquimals) i els pobles d'agricultura primitiva (els quals, a mesura que les terres s'empobreixen per manca d'adob, han de cercar nous camps de conreu). Però la vida nòmada per excel·lència és la dels pobles d'economia ramadera, que han d'anar amb els ramats per cercar les pastures millors i els dipòsits d'aigua o de sal que convenen als animals. La societat dels pobles nòmades ramaders és sempre patriarcal, amb una forta divisió tribal. Els habitatges són sempre mòbils (tendes), i els objectes d'ús comú es redueixen al mínim possible, a fi que els trasllats dels grups siguin com més fàcils millor.
Sedentarisme
Sistema de vida de molts grups humans que, en oposició als nòmades, fixen llur residència en un lloc, si no per sempre, almenys durant llargues temporades. S'inicià amb el descobriment del conreu de la terra. El pas del nomadisme al sedentarisme caracteritza el principi d'un desenvolupament cultural.
Seminomadisme
Forma de vida condicionada per un tipus d'economia mixta que comporta un conreu temporer de la terra i un pasturatge nòmada. És característic de zones semidesèrtiques o simplement poc afavorides per les pluges que només permeten una sola collita i on es fa necessari portar el bestiar a zones més humides en època de secada. Pot ésser practicat per tota la família o només per una part d'aquesta, habitualment els homes.
Trogloditisme
Pràctica, pròpia dels pobles troglodítics, de viure en coves. Molt difós en el paleolític i en el neolític (fins al punt que hom designà aquests pobles primitius amb el nom de troglodites o homes de les cavernes), els autors de l'antiguitat clàssica el consideraren propi d'algunes regions asiàtiques i africanes, en les quals hom practicava, a més, el nomadisme i la comunitat de dones i de fills. Entre els primitius actuals, és practicat sovint pels veddes i alguns australians i melanesis. Una variant de trogloditisme és l'habitatge excavat totalment o parcialment a la roca: és habitual a les regions semiàrides de l'Àfrica septentrional i, ocasionalment, en algunes zones d'Andalusia.
Índex
Nuclis de poblament Aldea
Llogaret. Era aplicat generalment a llocs de moriscs o de fora les terres de llengua catalana.
Caseria
Agrupament de cases separades del nucli principal d'una població, sorgit amb una certa independència respecte a aquest (cosa que el diferencia del barri).
Ciutat
Lloc d'assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions. Per damunt dels criteris administratius, la ciutat és definida pel conjunt d'una sèrie de factors, com el nombre d'habitants, els condicionaments històrics, la seva morfologia i el tipus de vida dels seus habitants; aquests factors poden canviar segons els països i les àrees culturals a què la definició és aplicada. Són, però, fonamentals una certa aglomeració de població i unes funcions no agrícoles d'aquesta població.
Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències.
Llogaret
Nucli de població més petit que un lloc o poble, que posseeix o ha posseït alguna de les característiques d'aquest (església, terme propi, personalitat administrativa, etc), encara que no forma, ni ha format en època recent, municipi ni parròquia.
Localitat
1. Poble o lloc determinats. Des del punt de vista geogràfic hom pot distingir, en una localitat determinada, l'emplaçament estricte i la situació dins un marc més ampli.
2. Entitat urbana sense jurisdicció pròpia, formada, en general, per un nombre relativament escàs d'habitants.
Poble
Població petita, poblat, inferior a una vila o a una ciutat.
Urbanització
Poblat, barri, etc, establert de nou segons un pla de conjunt.
Veïnat
Grup de cases de camp o d'altres habitatges units o relativament propers entre ells; caseria.
Vila
Població que, sense tenir el títol de ciutat, té alguns privilegis o un nombre d'habitants prou elevat per a distingir-se dels pobles.

Índex
Demografia Anàlisi demogràfica
Mètode d'observació crítica del procés demogràfic d'una població concreta. És establert per la informació estadística que, amb la descripció, la classificació i l'explicació de les lleis que el regeixen i dels factors que han condicionat aquestes, permet d'establir les perspectives de població estudiada.

Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i  una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Cicle demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris.

Creixement de la població
Resultat del creixement vegetatiu net (natalitat menys mortalitat) més el saldo migratori net (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un període de temps.

Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població.

Explosió
Increment sobtat de la població d'un territori a partir d'elements preexistents.

Model demogràfic
Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement vegetatiu o natural.

Pressió demogràfica
Relació entre el nombre d'individus d'una població i els recursos de què disposa.
Primera transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials. Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la transició demogràfica.
Projecció demogràfica
Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base a unes hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per edats i sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la població del moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al comportament previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions.
Revolució demogràfica
Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports.
Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa.
Segona transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XX als països desenvolupats. La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització de les relacions familiars i una secularització de la societat que han provocat una sèrie de canvis de valors, canvis que han tingut com a resultat una major incorporació de la dona al treball i una nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Tota aquesta nova casuística ha comportat la davallada i el retardament de la nupcialitat, la major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis, l'aparició de les segones noces com a resultat de l'increment del nombre de divorcis, l'augment de formes alternatives de convivència (cohabitació), l'augment de naixements fora del matrimoni, etc.
Índex
Moviments naturals Abortivitat
Relació entre el nombre d'avortaments i el nombre total de dones fecundades, per a una població determinada i en un temps donat.
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural.

Creixement vegetatiu
També anomenat creixement natural. És la diferència entre la taxa de natalitat i la taxa de mortalitat, sense tenir en compte les migracions.
Esperança de vida
Perspectiva mitjana de durada de la vida d'una persona. És la mitjana aritmètica dels anys que teòricament, per a cada edat, poden arribar a viure els habitants d'una àrea determinada, tenint en compte la taula de mortalitat.

Fecunditat
Relació del nombre de naixença amb el de dones en edat fèrtil. Una dona és fecunda si té fills, i infecunda si no en té, independentment del fet que sigui fisiològicament capacitada per a tenir-ne o no. Hom estableix normalment la taxa de fecunditat per edats (nombre de nascuts de mares d'una edat dividit per totes les dones de la mateixa edat), i, sumades totes les dones fèrtils (de 15 a 49 anys), constitueixen una taxa neta per a contraposar a la de natalitat general. Hom pot considerar només els naixements femenins, amb la qual cosa hom coneix les possibilitats reproductores futures. La fecunditat presenta taxes molt baixes a 15 anys, i després va augmentant, fins assolir el màxim a 25 anys; a partir d'aquí torna a minvar, fins a esdevenir nul cap a 50-55 anys.
Fertilitat
Possibilitat fisiològica de procrear de les dones. Són edats fèrtils les compreses entre 15 i 49 anys. Si hom no impedís d'una manera o una altra la concepció, la fertilitat seria igual a la fecunditat, però això no s'ha produït mai; el matrimoni tardà, el celibat i la limitació voluntària dels naixements originen una fecunditat molt per sota de les possibilitats fisiològiques de l'espècie.
Morbiditat
Nombre i distribució de les malalties que sofreix una població en un moment donat i estudi de les causes de la mort.
Mortalitat
Relació del nombre de defuncions comptabilitzat en períodes anuals. La mesura demogràfica més elemental de la mortalitat és la taxa bruta de mortalitat, que relaciona el nombre de defuncions d'un any amb la població mitjana a la meitat de l'any esmentat. És costum de calcular aquesta taxa per mil habitants.

Mortalitat infantil
Relació entre el nombre de nens de menys d'un any morts, respecte al nombre total de naixements haguts durant un any. S'anomena mortalitat infantil endògena la causada per malformacions genètiques o per problemes al llarg de la gestació, i mortalitat infantil exògena aquella que té causes posteriors, especialment les derivades del part i de les condicions ambientals del primer any de vida. Es distingeix igualment entre mortalitat neonatal i postneonatal, segons si es produeix durant el primer mes de vida o durant els onze mesos posteriors. No es comptabilitzen com a defuncions infantils, sinó com a avortaments, aquelles que succeeixen abans del naixement.

Natalitat
Concepte demogràfic que en sentit estricte fa referència a una taxa, la taxa bruta de natalitat, que hom obté dividint el nombre anual de naixements esdevinguts en una àrea determinada per la població mitjana d'aquell any. Normalment la taxa és donada en tant per mil.

Nupcialitat
Nombre proporcional de matrimonis en un temps i en un lloc determinats. Perquè l'índex de nupcialitat sigui al màxim de precís, cal tenir en compte les diverses formes d'unió conjugal (monogàmia, poligàmia, matrimoni legal, unió lliure, etc).
Potencial biòtic
Índex de l'increment més alt possible d'una població, que resulta d'una natalitat màxima acompanyada d'una mortalitat mínima.
Taxa
Preu, import, mesura o percentatge en què hom ha taxat alguna cosa. Quan hom fa referència a un determinat percentatge o proporció entre diverses magnituds o variables econòmiques, utilitza preferentment el terme "taxa", en aquells casos en què és fàcilment identificable i relativament estable en el temps. Així, hom parla de taxa de canvi, taxa de mortalitat, taxa de natalitat, mentre que en altres casos més diversificats o modificables és utilitzat el terme "tipus". Aquest és el cas de tipus d'interès, tipus de descompte, etc.

Taxa d'abortivitat
Nombre d'avortaments per mil dones fecundades, en un any determinat.
Taxa d'avortament
Nombre d'avortaments referits al nombre de dones fecundades en un temps donat. Hom sol referir-lo al nombre d'avortaments entre mil dones fecundades en un any.
Taxa de divorcis
Índex qualitatiu d'una població pel qual hom avalua la importància dels divorcis dins un sistema social. La taxa normalment és calculada sobre mil habitants. Amb fins més socials, hom pot calcular la taxa sobre el total de matrimonis, indicant els anys que han durat.
Taxes de reproducció
Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el succés dels naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones fèrtils i del seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil d'una població procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en absència de mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat no canvien. Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el càlcul de les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la població estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats en un moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat de procreació per capita de les dones de la població esmentada durant un cert període de temps.
Índex
Moviments migratoris Assimilació
Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda. L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment com a part aparent de la societat on s'han instal·lat.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire socioeconòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats.
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament.
Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants.
Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient.
Integració
1. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant. Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades sigui inevitable una certa simbiosi.

2. Procés amb què una societat assimila els elements que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
Migració
Canvi espacial significatiu fet per una població. Perquè sigui significatiu, aquest canvi ha de comportar un desplaçament d'un volum considerable de població, una distància notable o una diferència qualitativa entre l'espai de partença i el d'arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació sòcio-econòmica o àdhuc política de la situació (problemes d'integració i adaptació) dels migrants, amb una corresponent repercussió en les estructures sòcio-econòmiques dels espais de partença i d'arribada (emigració, immigració).
Moviment pendular
Mobilitat de la població entre dos punts separats del territori donada per motius laborals o d'estudi principalment. És característic d'aquest tipus de moviment la regularitat diària, si bé també es consideren moviments pendulars els desplaçaments regulars de cap de setmana o de vacances per motius d'oci.
Saldo migratori
Diferència aritmètica entre els fluxos d'entrades (immigració) i de sortides (emigració) en una determinada població.
Índex
Estructura de la població Dinàmica de poblacions
Conjunt de transformacions que determinen la composició i les dimensions d'una població.
Estructura d'edat
Divisió de la població en grups segons l'edat. L'estructura per edats és causa i efecte de l'evolució general de la població i una dada fonamental per a la planificació econòmica i social. Per a classificar la població segons la seva edat els demògrafs treballen a diferents escales. La classificació més elemental és l'anomenada grups d'edat: joves (menys de 15 o 20 anys), adults (entre 15 o 20 i 60 o 65 anys) i vells (més de 60 o 65 anys), sense distinció de sexes.

Piràmide d'edats
Histograma doble simètric que representa l'estructura per edats i sexes d'una població. L'eix d'ordenades és únic i recull les edats o els grups d'edats; l'eix d'abscisses és doble: el de la dreta recull els contingents (en xifres relatives) de dones de cada edat, i el de l'esquerra, els d'homes.

Població activa
Població que té l'edat mínima per a accedir al mercat laboral i es troba en situació d'ocupació o bé en estat d'atur o desocupació. Hom entén per població activa ocupada aquella que realitza una activitat econòmica de la qual obté una remuneració. La població activa desocupada és aquella que busca la seva primera feina o que ha deixat l'activitat econòmica que realitzava anteriorment a la situació de desocupació. El mesurament d'aquest darrer grup de població ve donat per la proporció de població activa; és a dir, la relació entre el conjunt de la població activa respecte del total de la població. La taxa d'ocupació relaciona el nombre de persones ocupades respecte del total de la població activa, mentre que la taxa d'atur relaciona el nombre de persones desocupades respecte del conjunt de la població activa. La relació de dependència és la proporció d'individus en edat no activa respecte del conjunt d'individus que es troben dins les edats considerades com a període d'activitat humana, preferentment entre els 20 i els 64 anys.
Totes les persones de més de 16 anys que tenen ocupació o estan disponibles i fan gestions per incorporar-se al treball.
Població inactiva
Part de la població que no exerceix cap tipus d'activitat econòmica remunerada, ni es troba en disposició de poder-ne realitzar cap (persones que desenvolupen feines de la llar, infants, estudiants, rendistes, jubilats i persones que realitzen el servei militar). La proporció entre la població activa desocupada i la població inactiva respecte de la població activa ocupada dóna lloc a una relació de dependència del conjunt de la població improductiva respecte de l'econòmicament productiva.

Projecció demogràfica
Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base a unes hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per edats i sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la població del moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al comportament previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions.

Quocient sexual
Nombre d'individus del sexe masculí que, per cada cent de sexe femení, són concebuts (quocient sexual primari), neixen (quocient sexual secundari) o atenyen l'edat adulta (quocient sexual terciari).
Sex ratio
Expressió anglesa per a significar l'índex que relaciona el nombre de mascles per cent femelles en una població. Eventualment, percentatge de mascles en una població.
Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats.
Índex
Fonts demogràfiques Cens
Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. En els censos generals hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen, i d'altres particularitats complementàries. Hi ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre), el de les persones d'edat escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a votar (cens electoral), el d'oficis (cens laboral) o professions (cens professional), el de classificacions per procedència o lloc de naixença (cens d'immigrats, d'estrangers, etc). Hi ha també censos parcials referits a determinades fonts econòmiques, com el cens industrial, l'agrícola (cadastre), el ramader, l'avícola, el d'habitatges, etc.

Foc
Casa o habitatge sotmès a la imposició del fogatge.
Fogatjament
Relació de focs, distribuïts per localitats, termes i demarcacions superiors, per a l'exacció de la imposició del fogatge.
Padró
Llista pública i autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un terme municipal en una data determinada. En l'actual legislació de l'estat espanyol, tota persona, fins i tot els estrangers que visquin habitualment en el territori de l'estat espanyol, han d'ésser empadronats en un sol municipi, i és sempre vàlida la darrera inscripció quan n'hi hagi més d'una. El padró municipal és confeccionat cada cinc anys i rectificat anualment amb referència al 31 de desembre. El padró constitueix un document públic en el qual consten noms, cognoms, edat, sexe, professió, estat civil, relació amb el cap de casa, etc.
Índex
Política demogràfica Control de naixements
Control del creixement demogràfic mitjançant l'aplicació sistemàtica dels mètodes contraceptius, el foment o la legalització de l'avortament i àdhuc mitjançant l'esterilització de l'home o de la dona. El control de naixements es pot donar en el pla simplement familiar (en el sentit que la parella decideixi quants fills desitja, en funció del seu nivell de vida i de la projecció en l'escala social que hom vol per a ells) o en el pla oficial estatal (en el sentit que l'estat determina un màxim de fills per parella, amb la promulgació de les lleis corresponents i l'aplicació de penes a aquells que no les compleixen).
Maltusianisme econòmic
Disminució voluntària de la producció de béns per evitar la disminució dràstica dels preus, pràctica que pot arribar a la destrucció física dels béns.
Planificació familiar
Terme aparegut als EUA (family planning) cap a a la fi dels anys cinquanta com a sinònim de control de naixements. En tant que concepte englobador, la pràctica de la planificació familiar representa l'atenció dels aspectes psicològics, mèdics, familiars, socials, econòmics, demogràfics, etc, que condicionen la natalitat.

Poblacionisme
Política de població consistent a consolidar el domini territorial i l'explotació dels recursos naturals de determinades zones geogràfiques mitjançant el foment de la immigració. Els casos més notoris es poden trobar en diversos països de l'Amèrica del Sud durant el s XIX i el principi del XX. L'àmplia disponibilitat de terres i la intenció de consolidar el predomini de la població d'origen europeu davant la població indígena portaren països tan diversos com l'Argentina, el Brasil o Mèxic a obrir oficines de reclutament a tot Europa, oferint passatges gratuïts o a crèdit, lligats a contractes signats abans del viatge.
Política de fill únic
Política de reducció de la fecunditat basada en la limitació de la descendència matrimonial a un únic naixement. Es pot considerar una política de xoc si hom té en compte l'excepcionalitat d'aquesta mesura en les descendències femenines habituals i el fet que un fill per dona no garanteix a llarg termini la reproducció de les poblacions. Només s'ha posat en pràctica en països amb taxes de creixement molt elevades, com ara la Xina, l'exemple més notable.
Política demogràfica
Conjunt de mesures dirigides a modificar l'evolució previsible d'alguna variable demogràfica. Requereixen incidir sobre els comportaments individuals pel que fa a la procreació, la mortalitat i la mobilitat geogràfica. Normalment s'associen amb polítiques de desenvolupament més generals, com és el cas de les campanyes de planificació familiar. A més d'incidir en variables quantitatives, com fan el natalisme o el maltusianisme, les polítiques demogràfiques poden també dirigir-se a variables qualitatives, com la composició de la immigració segons el país d'origen o la millora dels recursos humans existents mitjançant el sistema educatiu o sanitari.
Índex
Problemes demogràfics Desnatalitat
Descens continuat de la natalitat que determina una progressiva reducció dels excedents dels naixements sobre les morts i que a la llarga pot dur a la despoblació d'un país.

Despoblament
Disminució de la població d'un territori determinat. Aquesta minva pot ésser deguda a un desplaçament de la població cap a uns altres llocs o a un augment de les defuncions per damunt dels naixements.
Envelliment
Augment del percentatge de vells (persones de més de 60 o 65 anys) en una població. La causa principal de l'envelliment és el descens de la fecunditat, en especial si va acompanyada d'un descens efectiu de la mortalitat entre adults i vells. També pot donar lloc a un fort envelliment l'emigració, quasi sempre constituïda per joves de sexe masculí, amb la qual cosa no tan sols augmenta la proporció de vells per manca de joves, sinó que el desequilibri entre sexes a l'edat matrimonial fa baixar la nupcialitat i, conseqüentment, la natalitat i les perspectives de rejoveniment. El grau d'envelliment es coneix, bé pel percentatge de vells (a partir d'un 10% de vells hom pot parlar de població vella) o bé per l'índex de vellesa, que s'obté dividint el nombre de vells pel total de la població.

Excedent demogràfic
Inadequació entre la població i els recursos econòmics en un lloc i un moment donats. Aquest concepte, estretament lligat amb el de superpoblació, és molt relatiu, puix que la pressió de la població sobre els recursos pot ésser d'intensitat molt variable, i és difícil de precisar quan és insostenible o quan sobra població i quan els recursos són mal mobilitzats. El concepte té validesa per a aquelles societats d'economia teòricament estable on tot augment quantitatiu de la població dóna lloc a un descens de la renda per capita i a una manca de llocs de treball. Tot l'escreix de població respecte al volum d'equilibri constitueix l'excedent que, o bé emigra, o bé és eliminat per una mortalitat accentuada provocada per la fam i les epidèmies consegüents.

Subnutrició
Nutrició insuficient.
Subpoblació
Concepte demogeogràfic poc precís, ja que el seu punt de referència, l'òptim demogràfic, és sempre relatiu i difícil d'establir. Esquemàticament, hom considera subpoblat aquell territori on manca força de treball per a aprofitar adequadament els recursos potencials i per a permetre una vida social plena.

Supermortalitat
Mortalitat de caràcter especial que afecta certs grups d'una població d'una manera sistemàtica o excepcional. En el primer cas, és típica la supermortalitat masculina que afecta tots els homes des del naixement i que dóna lloc al fet que l'esperança de vida dels homes sigui inferior a la de les dones i que a totes les poblacions les dones siguin més nombroses que no pas els homes, malgrat la superior taxa de masculinitat dels naixements. En el segon cas, es tracta d'augments sobtats de la mortalitat a causa d'epidèmies, catàstrofes, fam, etc. Aquestes supermortalitats, conegudes més aviat com a mortalitats catastròfiques, eren molt freqüents en les societats pre-industrials i constituïen la causa principal de l'estancament de la població, ja que esborraven en poc temps els guanys de població difícilment acumulats els anys bons.
Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup social.
Índex
Activitats econòmiques Activitat econòmica
Activitat conscient i intencional dirigida als camps de la producció i de la distribució de béns, i a la realització de finalitats definides materialment, amb l'ajut de determinats mitjans materials que constitueixen la tècnica.
Activitats primàries
Són les que d'una manera directa o indirecta depenen de la utilització dels recursos naturals i es fan necessàriament als llocs on es troben aquests recursos (agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal...).
Activitats secundàries
Són les que produeixen béns industrials, és a dir, transformen les primeres matèries en productes semielaborats o acabats (artesania, indústria...). La seva localització depèn en gran part de decisions humanes basades en criteris econòmics.
Activitats terciàries
Són les que no produeixen béns, sinó que ofereixen serveis. Aplega un grup heterogeni d'activitats: serveis d'administració pública de l'estat, serveis financers, serveis comercials, serveis de transport, serveis de comunicació, serveis d'educació, serveis culturals (museus, conferències...), serveis de temps lliure (esports, turisme...), serveis d'informació (ràdio, televisió, premsa,...), serveis sanitaris (dispensaris, ambulatoris, hospitals...), serveis relacionats amb professions que aconsellen les empreses o els individus (advocats, publicistes, assessors fiscals...).
Base econòmica
Conjunt d'activitats productives d'una zona que exporta productes o serveis.

Bé econòmic
Cadascun dels mitjans obtinguts a partir de la natura -física o humana- pel procés econòmic de la producció, a través del treball, i utilitzats pels homes per a satisfer llurs necessitats. Hom els anomena béns econòmics per distingir-los dels béns lliures (tota la resta de béns no provinents del procés productiu), dels quals els diferencia el fet de tenir un cost i, per tant, un preu i que, per això, són objecte d'estudi de l'economia política. Des d'un punt de vista econòmic hi ha, en un nivell general, dues classes de béns: béns de producció i béns de consum.

Béns d'equipament
Conjunt de béns materials, tals com plantes industrials, maquinària, instal·lacions, serveis, etc, necessaris per al funcionament d'una unitat de producció. Són part integrant de l'actiu d'una empresa i equivalen al concepte de capital fix.

Béns de producció
Són els que serveixen indirectament per a la satisfacció de les necessitats i que alhora poden ésser objectes de treball (és a dir, objectes obtinguts a través del treball, com, per exemple, els minerals, les primeres matèries, etc), o bé mitjans de treball (és a dir, objectes emprats per a transformar, com ara les màquines, les eines, etc).
Béns de consum
Són els destinats als consumidors, béns que responen d'una manera directa a la satisfacció de les necessitats (productes acabats, aliments, etc).

Circulació econòmica
Conjunt d'activitats relatives a la transmissió i bescanvi de béns econòmics. El concepte de circulació —com a fenomen que uneix els extrems de la producció i del consum, i que recull la imatge de la circulació sanguínia, com a funció fonamental d'un cos (en aquest cas, el cos social)— brolla del canvi que la divisió del treball i el creixement industrial comportaren respecte al sistema antic, basat en la propietat de la terra.

Economia
1. Administració ordenada dels béns d'una comunitat (estat, establiment, família, etc.).
2. Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució.
Índex
Sectors econòmics Sector econòmic
Cadascuna de les parts en què hom divideix l'economia per al seu estudi d'acord amb diversos criteris. Segons la mena d'activitat ha esdevingut clàssica la divisió de Colin Grant Clark en tres sectors productius: primari, secundari i terciari. El sector primari inclou les activitats relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i els boscs.
El sector secundari aplega les activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la construcció. El sector terciari, anomenat també de serveis o residual, inclou el conjunt d'activitats econòmiques, no directament productives en el sentit de crear béns de consum o de producció, siguin agraris o industrials, sinó destinades a possibilitar o facilitar la satisfacció de necessitats humanes.
L'estudi de les interrelacions entre els diferents sectors econòmics ha estat objecte de treball de nombrosos autors, que ha culminat en les aportacions de W.Leontiev, amb les taules input-output, les quals constitueixen la millor síntesi macroeconòmica dels sectors productius. Segons l'origen institucional de les decisions econòmiques i llur control posterior, hom parla de sector públic i de sector privat, segons que aquelles siguin preses i controlades per l'autoritat política o no, i, així, el sector públic és compost pels òrgans de l'estat, en sentit ampli, i la totalitat de les empreses públiques, malgrat que les decisions d'aquestes darreres siguin informades pel principi del mercat. Altres autors, contràriament, consideren el sector públic format únicament pels òrgans de l'estat, i el sector privat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat, criteri recollit per la definició del sector públic en els Sistemes de Comptes Nacionals de les Nacions Unides. El sector quaternari és el nou sector provinent del terciari, segons la classificació de tres sectors de C.Clark, que agrupa les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per llur funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la recerca i el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'ensenyament, etc).
Sector primari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, els boscs, la caça, la pesca i, d'acord amb alguns autors, també les activitats extractives (mineria).
Sector privat
Sector fornat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat. Sector no controlat per l'autoritat política.
Sector públic
Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja sia directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb certes autonomies; el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat banc central i certes entitats de crèdit oficial.

Sector quaternari
Conjunt de les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per llur funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la recerca i el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació, l'ensenyament, etc).
Sector secundari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb les activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la construcció.

Sector terciari
Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o no directament productives, anomenat també sector residual o sector de serveis.
Índex
Recursos econòmics Primeres matèries
Recursos que hom extreu directament de la natura per tal d'utilitzar-los en un posterior procés de producció. En sentit estricte, hom considera primeres matèries els recursos agrícoles i els d'origen mineral, bé que pot estendre's a tots aquells productes resultants d'una elaboració prèvia que són emprats amb caràcter de generalitat com a mitjans de producció. Així, hom parla de primeres matèries per a referir-se als elements, productes o substàncies que hom sotmet a un procés de fabricació o de transformació per tal d'obtenir-ne un producte acabat.

Recursos
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals de què disposa una empresa per portar endavant les activitats econòmiques.
Recursos econòmics
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals, amb què compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en activitats econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes. Aquest concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació, pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries.

Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.
Recursos forestals
Productes que hom extreu del bosc per a llur industrialització i comercialització. El més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes manufacturats.
Recursos naturals
Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la vegetació, la fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs en determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no produïbles condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha configurat el caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder econòmico-polític.
Recursos productius
Béns que hom utilitza com a factors de producció per a obtenir-ne d'altres susceptibles de satisfer més necessitats humanes.
Índex
Agricultura Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles.
Agronomia
Branca de l'agricultura que estudia el conreu racional del sòl. És fonamentada en l'estudi de la dinàmica del sòl i de les plantes, des d'un punt de vista físic, químic i biològic.
Agropecuari -ària
Relatiu o pertanyent a l'agricultura i a la ramaderia.
Agroquímica
Part de la química que estudia els processos relacionats amb l'agricultura; inclou la química d'adobs, de plaguicides i fitoreguladors, etc.
Agrotècnia
Branca de l'agricultura que tracta de la conversió dels productes agrícoles en articles manufacturats a nivell d'indústria rural.
Fitotècnia
Part de l'agricultura que estudia la utilització i les aplicacions de les plantes amb relació a la indústria i l'economia.

Màquina agrícola
Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles, en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora, segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé hom les pot acoblar a un tractor.

Revolució agrària
Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar la màxima explotació dels camps.

Terra
Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció en intensitat variable segons el tipus d'activitat a què es refereix: és bàsic en l'agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o l'electrònica.

Índex
Tipus d'agricultura Agricultura a temps parcial
Agricultura duta a terme per agents productius que desenvolupen la seva principal activitat econòmica en altres sectors d'ocupació.
Agricultura biològica
Agricultura que refusa l'ús d'adobs químics i de tractaments fitosanitaris, així com, en general, les pràctiques agrícoles fortament tecnificades.

Agricultura de sosteniment
Pràctica agrícola que té com a finalitat no agredir el medi ambient. Es basa en el conreu de varietats adaptades a les condicions climàtiques de la zona, sense esgotar els recursos del sòl i reduint l'ús de fertilitzants (principals elements contaminants dels sòls i de les aigües) i de productes fitosanitaris. El tipus de conreu canvia d'any en any segons els seus requeriments nutritius; a més, el camp no és emprat contínuament, sinó que periòdicament hom no hi conrea res i el dedica a la pastura de ramaderia. Aquest tipus d'agricultura és la tendència actual en els països desenvolupats, principalment europeus, amb la finalitat de no esgotar els recursos del sòl.

Agricultura de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital.
Agricultura extensiva
Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de mecanització.
Agricultura intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals.

Agricultura itinerant
Conreu itinerant.
Agricultura orgànica
També agricultura ecològica o biològica. Sistema de producció agrari que tracta de fomentar la diversitat biològica i que evita la utilització de productes fitosanitaris i fertilitzants minerals de síntesi. Combina les tècniques de conreu tradicionals, com la rotació de conreus, els conreus intercalats, la integració entre la producció vegetal i animal, etc, i tècniques modernes sorgides dels coneixements científics. L'agricultura orgànica permet incrementar els rendiments de sistemes agraris amb poques possibilitats d'utilitzar fertilitzants, insecticides, etc.
Agricultura urbana
Agricultura que es desenvolupa en àrees urbanes o àrees d'influència urbana. Inclou l'activitat agrícola en sentit ampli, és a dir, la producció agropecuària, l'aqüicultura, l'horticultura, la silvicultura i, en general, la gestió dels espais verds. Fins fa molt poc, l'activitat agrària s'associava quasi exclusivament al medi rural; és el que es coneix com a agricultura rural. De tota manera, el creixement cada cop més important de les ciutats fa que l'agricultura desenvolupada en el medi urbà o a la seva rodalia sigui cada cop més destacable.

Índex
Tipus d'agricultura segons el conreu Arboricultura
Branca de l'agricultura que s'ocupa del conreu, la multiplicació i l'aprofitament dels vegetals llenyosos. Hom considera l'arboricultura fruitera o fructicultura, l'arboricultura forestal o silvicultura, i l'arboricultura ornamental, que s'ocupa dels arbres i dels arbusts utilitzats en jardineria.
Cerealicultura
Conreu dels cereals.
Horticultura
Conjunt de tècniques i de mètodes que hom empra en el conreu de verdures, de llegums, de fruita, etc.
Oleïcultura
Art i ciència del conreu de l'olivera i d'altres plantes oleaginoses.
Praticultura
Part de l'agricultura dedicada al conreu, estudi i millora de prats i pastures.
Viticultura
Branca de l'agricultura dedicada a l'estudi i al conreu de la vinya. La viticultura és especialment dedicada a l'obtenció d'una primera matèria adient per a l'elaboració de vi de la qualitat desitjada, tenint en compte que el raïm és un producte complex que depèn del sòl, l'aigua, el sol i sobretot la temperatura. Per a mantenir les característiques dels ceps, la reproducció sol ésser vegetativa, sovint amb empelts de ceps americans (d'ençà de la crisi de la fil·loxera). Les feines que cal efectuar inclouen fonamentalment la plantació, a una distància adient, segons les varietats, amb prèvia rompuda del terreny i adobament del sòl, i l'esporgada i els tractaments amb plaguicides, per tal de combatre el míldiu, l'oïdi, la fil·loxera, etc. Hom ha de renovar els conreus al cap d'una trentena d'anys.
Vitivinicultura
Art de conrear les vinyes destinades a l'elaboració de vi.

Índex
Sistemes de conreu Alternança
Divisió o repartiment dels terrenys d'una explotació en tantes parts equivalents com anys previstos per a la successió de conreus escollida com a més convenient.

Associació de conreus
Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes (associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada).

Coltura promiscua
Expressió italiana amb la qual hom designa el sistema de conreu basat en l'existència simultània de plantes de conreu vàries en un mateix camp, de forma que una d'elles serveixi com a suport de les altres. És típic dels països mediterranis i es dóna en àrees de sòl humit o amb possibilitats de regatge, car no suporta una estació seca llarga.
Conreu
Conjunt de treballs destinats a prendre cura de la terra i de les plantes per tal de fer-les fèrtils i obtenir-ne un profit més gran que en el cas d'un desenvolupament espontani de la natura. Aquests treballs són estructurats en els sistemes de conreu, que són un seguit d'operacions que, amb ajuts tècnics concrets, permeten l'obtenció de les millors collites possibles per a un terreny determinat. La diversitat de medis naturals susceptibles d'ésser aprofitats per l'home des del punt de vista agrícola dóna lloc, de forma natural, a una diversificació paral·lela en els sistemes de conreu. El poblament dispers en un medi relativament hostil de molts pobles primitius és característic de les regions equatorials, on l'agricultura té un caire complementari de la caça i de la collita.

Conreu de regadiu
Conreu que és regat.
Conreu de secà
Conreu que no és regat sinó amb l'aigua de pluja.
Guaret
Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.
Itinerant
Dit del tipus de conreu en què hom va treballant noves terres a mesura que les altres ja no són fèrtils.

Monoconreu
Monocultura.

Monocultiu
O monocultura.
Conreu únic o predominant d'una planta en una regió determinada. Conreu d'un sol producte molt rendible comercialment, en extenses zones d'un país determinat.
Policonreu
Policultura.

Policultiu
O policultura. Sistema de conreu primitiu, propi de les societats rurals, que consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos destinats a alimentar la població local. Alguns sistemes de conreu de societats més avançades són basats en la policultura.
Rotació de conreus
Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.

Índex
Explotacions agràries Agrari -ària
Conjunt coordinat de treballs i de tècniques de producció utilitzats per a obtenir els millors rendiments possibles del sòl. Les tècniques emprades són molt diverses: de conquesta del sòl (rompudes, sanejament, creació de bancals, etc); de millorament del sòl (adobs, rectificacions edàfiques, regatges); de treball del sòl (forces motrius i utillatge) i de tractament de cultius (successió, coexistència, rotació, etc). Els sistemes agraris estan molt diversificats, perquè responen a una sèrie de condicions geogràfiques i econòmiques, variables en l'espai i en el temps. Aquesta diversitat pot encloure's en dos grans grups: sistemes agraris autàrquics, encaminats a assegurar la subsistència de grups reduïts, ja sigui a base d'emprar sistemes extensius de policultura (conreus itinerants i conreus fixos amb rotacions), o sistemes intensius de monocultura (conreus amb acumulació de treball humà a Àsia), i sistemes agraris lligats al comerç internacional i generalment basats en una monocultura que pot ésser intensiva (conreus d'horta) o extensiva (conreus de cereals a les grans planes dels EUA i del Canadà). Els sistemes agraris condicionen el ritme de treball, la forma de l'hàbitat, el tipus de casa rural, la mentalitat de l'agricultor i la caracterització del paisatge agrari. La seva evolució és sovint difícil, i sols es dóna gràcies a un estímul extern, com pot ésser la introducció de noves plantes de conreu o a causa d'una revolució social.
Alqueria
Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu.
Explotació
Conjunt d'instal·lacions i activitats aplicades al funcionament d'una empresa agrícola o, per extensió, industrial, al llarg de tot el procés de producció i comercialització. Segons la destinació dels productes obtinguts, les explotacions poden ésser autàrquiques, si produeixen exclusivament per permetre la vida dels propietaris i treballadors d'una manera directa, o comercials, si són destinades al mercat i a l'obtenció de beneficis. Un cas particular d'aquestes explotacions són les denominades de plantació, pròpies dels països nous, en relació, generalment, amb grans companyies.

Segons la classe de productes obtinguts les explotacions poden ésser complexes, en el cas que aquests productes siguin molt variats (com, per exemple, les tradicionals, que eren alhora agrícoles i ramaderes), o especialitzades, si es dediquen exclusivament a un tipus determinat de producte.
Cal distingir en primer lloc entre les agrícoles i les ramaderes i, dintre cadascun d'aquests grups, entre les que siguin només bladeres, farratgeres, vitícoles, olivareres, etc, en el primer cas, i entre les lleteres, productores de carn, ovines, porcines o bé dedicades a l'aviram (pollastres, conills, ous, etc), en el segon cas, en el qual reben sovint la denominació de granja. Actualment els complexos d'explotació, tant agrícola com ramadera, inclouen sovint instal·lacions industrials annexes (com les de conserves). Segons la vinculació dels treballadors a l'explotació i, concretament, a les terres, les explotacions poden ésser directes o indirectes. En les directes el treballador és també propietari de les terres i, per tant, de l'explotació. Són molt freqüents, en aquest tipus, les anomenades explotacions familiars, que acostumen a ésser de dimensions petites o mitjanes; n'és un bon exemple el mas català prepirinenc, que constitueix una explotació de tipus familiar, autàrquic i complex. Quan la propietat i el treball d'una explotació recauen en persones diferents, s'anomenen indirectes, en aquest cas els treballadors es vinculen a les terres en virtut d'uns contractes determinats (arrendaments, parceries, etc). Les explotacions poden tenir caràcter col·lectiu, i llavors és freqüent que l'estat en sigui el propietari, com en el cas del sovkhoz soviètic, o caràcter cooperatiu, com en el cas del kolkhoz de l'URSS o del kibbuts d'Israel.
Explotar
Treure profit del producte (d'alguna cosa, generalment la terra).
Granja
1. Lloc destinat a la cria d'aviram o de bestiar.
2. Masia.
Kolkhoz
Granja collectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus òrgans representatius. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Latifundi
Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis, importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional, amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat, col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats, on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials.

Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació.

Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles.
Minifundi
Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat, conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat, amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del 70% de les explotacions són menors de 5 ha.

Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven bàsicament cereals.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.

Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.

Índex
Sistemes d'explotació de la terra Agricultura de grup
Associació per a l'explotació agrícola constituïda per una sèrie de persones que es distribueixen decisions i responsabilitats, alhora que aporten a la naixent comunitat els elements de producció (capital, sota les seves diverses formes i treball) totalment o parcialment. L'agricultura de grup és una possible via de superació d'estructures tradicionals en zones de petita i mitjana explotació, ja que obre camí a unitats més àmplies, equipades convenientment i, per tant, altament productives. En l'agricultura de grup, la concentració queda subordinada a la lliure associació de persones que resten, col·lectivament, titulars i responsables dels béns aportats al comú. La fusió planteja problemes d'índole vària: necessitat d'adopció d'una fórmula jurídica, direcció col·legiada, distribució equitativa de les càrregues, remuneració atenent les condicions de cada treballador, etc.
Colonat
Sistema social d'explotació de la terra, fruit de l'evolució del sistema agrari del món romà.
Latifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de latifundi.
Minifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de minifundi.

Monoproducció
Sistema d'explotació econòmica basada en el predomini, de vegades gairebé absolut, d'un sol producte -cafè, tabac, sucre, etc.-. En els països pobres, el règim de monoproducció ha generat una dependència de les exportacions i, en molts casos, ha contribuït a mantenir unes relacions econòmiques desiguals amb els països desenvolupats.
Índex
Ramaderia Bestiar
Conjunt d'animals domèstics que pasturen aplegats, o conjunt dels d'una explotació, criats per a l'obtenció de productes o de serveis. La utilització, la criança i el comerç del bestiar constitueixen la ramaderia. Atenent les dimensions, hom distingeix un bestiar gros (cavallí, mular, asiní, boví) i un bestiar menut (oví, cabrú, porcí). Econòmicament es divideix en bestiar de treball, del qual hom obté força motriu, i en bestiar de renda, del qual hom obté matèries alimentàries (carn, llet i derivats, sang), productes epidèrmics (pells o cuirs, pèl, banya, llana), excrements i despulles (sèu, greix, ossos, etc).
Estabulació
Acció i efecte d'estabular el bestiar. L'estabulació pot ésser total, quan el bestiar no surt de l'estable, o lliure, pròpia del bestiar que pastura (boví, oví, etc).
Estabular
Criar i mantenir el bestiar en estables.

Pecuari -ària
Relatiu o pertanyent als ramats.

Ramaderia
Conjunt d'activitats humanes relacionades amb la cria i el comerç de bestiar de renda, gros o menut. En l'actualitat cal distingir la ramaderia transhumant (en la qual els ramats segueixen l'evolució de les pastures i canvien de regió, de vegades fins tres cops l'any) i la ramaderia estant o ramaderia amb estabulació, total o lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot ésser agrícola o industrial). En la ramaderia agrícola l'aliment del bestiar és sembrat i recol·lectat per l'home, generalment prop de l'estable o dels estables, mentre que la ramaderia industrial sol ésser independent de l'agricultura, i els aliments dels animals, generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres sistemes de ramaderia esmentats coexisteixen actualment i no és presumible pensar que cap d'ells desaparegui del tot.

2. Conjunt del bestiar d'un país, d'una comarca.
Transhumància
Migracions estacionals característiques de diverses espècies d'herbívors domèstics, lligades a la disponibilitat i aprofitament dels pasturatges. Els desplaçaments, generalment d'anada i tornada, poden ser latitudinals, verticals (plana i muntanya) o ambdós alhora.
Índex
Altres activitats primàries Pesca
Conjunt de tècniques i activitats mitjançant les quals l'home agafa peixos de l'aigua dels rius i dels llacs o de la mar i, per extensió, crustacis, mol·luscs i d'altres éssers que hi viuen. És anomenada pesca fluvial la practicada en els rius o els llacs i pesca marítima (la més important, especialment des del punt de vista econòmic) la practicada a la mar, prop de la costa, sense perdre-la de vista, o a alta mar, anomenada en aquest cas pesca d'altura.
Silvicultura
Ciència que estudia el conreu dels boscs i llur aprofitament racional. La silvicultura, molt relacionada amb la botànica, l'ecologia, l'entomologia, l'economia, la fitopatologia, etc, s'ocupa també de prevenir els incendis forestals o de limitar-ne els efectes, regula activitats tals com la pastura i, alhora que defensa al màxim els boscs naturals, n'impedeix les explotacions abusives.
Índex
Paisatges agraris Bocage
Tipus de paisatge rural format per camps de mida desigual tancats per closos d'arbres espessos i alts. El bocage és originari de Normandia i Bretanya, però s'ha estès a tot el nord-oest de França, contrastant amb els camps oberts (campagnes, champagnes) de la conca de París.
Open-field
Tipus de paisatge agrari caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles. En vies de franca regressió, s'estén encara per certes regions d'Europa Occidental i Oriental.

Paisatge de camps closos
Paisatge agrari caracteritzat pel fet de presentar els camps tancats mitjançant una filera d'arbres o matolls o per una paret de pedra o terra, els quals constitueixen una xarxa complicada de camps de forma irregular comunicats entre ells per un camí; l'hàbitat és dispers en cases aïllades o en pobles petits.
Paisatge de camps oberts
Paisatge agrari, conegut també amb el nom d'open-field, propi de l'est de França, Bèlgica, Alemanya renana i central, Àustria, Txecoslovàquia i Polònia, i fins al s XVIII predominant a la Gran Bretanya i Escandinàvia. Es caracteritza per l'absència de tanques, la forma ordenada i geomètrica de les parcel·les en llargues faixes juxtaposades i l'existència d'hàbitat concentrat. El seu origen, prehistòric, sembla ésser una primitiva explotació col·lectiva destinada a la producció de cereals (per això es troba en regions de relleu suau i clima temperat), i s'adaptaren al sistema senyorial de tinença de terra. Generalment restaren sotmesos a la rotació de conreus de grans d'hivern (blat), una sembradura de primavera i guaret. Els rostolls de després de les collites eren aprofitats per la ramaderia com a pastura comuna. Des del s XVI i, sobretot, des del s XVIII, amb el canvi del procediment rotatiu i amb la progressiva comercialització agrícola, s'inicià el predomini dels camps closos.
Índex
Món rural Absentisme
Fet de viure el propietari fora de la localitat on són situats els seus béns, tot deixant llur gestió a un tercer i percebent-ne uns ingressos en concepte de parceria o d'arrendament.
Contracte de masoveria
Contracte de parceria en virtut del qual una persona s'obliga a conrear la finca d'una altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada dels fruits i actuar com a encarregat del propietari.

Majoral -a
Principal dels pastors, els segadors, els mossos o els criats, encarregat de governar-los en representació del propietari.
Masover -a
Persona que, a títol d'arrendament o de parceria, explota un mas propietat d'altri i hi acostuma a residir.
Pagesia
Conjunt dels pagesos, els pagesos considerats col·lectivament.
Parcer -a
Persona que mena una terra en contracte de parceria.

Parceria
Contracte d'explotació agrícola o agro-pecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits.
Terratinent
Posseïdor de terres.
Índex
Fonts d'energia Combustible
Substància que a una temperatura determinada reacciona amb l'oxigen produint energia calorífica o lluminosa, que pot ésser transformada després en qualsevol altra forma d'energia que sigui útil a l'home. Els combustibles són, en general, composts de carboni, i poden ésser d'origen natural o sintètic. Els més abundants són els de tipus fòssil, com ara el carbó i el petroli. Per raó del seu estat físic poden ésser classificats en sòlids, líquids i gasosos. Dels combustibles sòlids el més utilitzat és el carbó, en les seves diverses formes (hulla, antracita, lignit, etc); uns altres combustibles de menor importància són la fusta i la torba. La majoria dels combustibles líquids provenen de la destil·lació o transformació del petroli i corresponen a fraccions lleugeres (gasolina, querosè, gasoil) o pesants (fueloil).
Energia
Capacitat d'un sistema físic per a produir un treball. Aquesta definició, bé que és la més estesa, pot induir a error a causa de la vaguetat del terme "capacitat", i, per tant, és millor de definir l'energia com allò que, en produir-se un treball, disminueix en una quantitat igual al treball produït. L'energia, doncs, és mesurada en les mateixes unitats que el treball.

Energies alternatives
Conjunt de formes d'energia que presenten generalment unes característiques determinades, com és ara la producció descentralitzada, la transformació neta —és a dir, sense residus— i el consum a indrets no molt allunyats del punt de producció. Hom qualifica d'alternatives les formes d'energia que actualment no poden ésser considerades convencionals (com és el cas dels combustibles fòssils, l'energia hidràulica i la de fissió nuclear) llevat de la de fusió, pel fet d'estar encara en fase experimental i hom no creu que pugui ésser utilitzada abans de l'any 2 000. Les principals energies alternatives són la solar, l'eòlica, la geotèrmica, la maremotriu, la maremotèrmica, la de les ones i l'agroenergia.

Font energètica
Cos, sistema o dispositiu que emet alguna mena de partícules o d'energia.
Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.
Índex
Combustibles Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és el producte de la descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la matèria orgànica, principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el seu origen o el tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o mineral, carbó vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.
Gas
Mescla combustible de gasos emprada per a la producció de calor, per a l'enllumenat, etc.
Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de composició diversa i en proporcions molt variables segons el jaciment d'origen. Hom els classifica en petrolis de base parafínica, naftènica, aromàtica o mixta, segons els tipus d'hidrocarburs que hi predominen.

Índex
Fonts energètiques alternatives Energia eòlica
Dit de l'energia del vent que pot ésser transformada en treball o electricitat mitjançant un aerogenerador.
Energia geotèrmica
Energia provinent dels jaciments d'aigua calenta i vapor, conseqüència de l'activitat tèrmica de l'interior de la Terra. Si estan situats en conques sedimentàries són generalment de baixa temperatura (de 60 a 150° C) i poden ésser utilitzats per a calefacció domèstica, industrial i agrícola. Quan es troben en zones d'activitat volcànica o tectònica recent, l'aigua està en forma de vapor o salmorra a 200-300° C i és utilitzable en centrals geotèrmiques per a la producció d'energia elèctrica.
Energia mareomotriu
O mareomotora.Tipus d'energia renovable que és fonamentada en l'oscil·lació del nivell del mar en forma aproximadament sinusoïdal a causa de les marees. L'oscil·lació és cíclica de 12,4 hores de durada, l'amplitud de cresta a cresta és màxima en els estuaris on la marea entra en ressonància. Si es tanca l'estuari mitjançant un dic, la diferència de nivells que ocasiona la marea, fa passar aigua del mar a l'embassament a través d'unes comportes i d'aquest al mar a través dels canals d'alimentació del grup de turbines de la central mareomotriu.
Energia solar
Forma de manifestar-se l'activitat del sol. L'energia solar és deguda a la fusió de nuclis d'hidrogen, segons el cicle protó-protó, la qual cosa significa, per a aquest astre, la transformació, cada segon, d'uns 4 milions de tones de la seva massa en energia (a aquest ritme se'n pot assegurar una durada de prop de 100 mil milions d'anys abans que no s'exhaureixi la reserva d'hidrogen).
Índex
Centrals energètiques Central elèctrica
Conjunt d'instal·lacions destinades a produir energia elèctrica a partir d'una altra forma d'energia (mecànica, tèrmica, etc). Segons el tipus de font d'energia emprat les centrals elèctriques seran, fonamentalment, hidroelèctriques, tèrmiques, nuclears i, menys correntment, eòliques, solars, geotèrmiques, mareomotrius i hidrotèrmiques. Segons llur servei les centrals poden ésser de base, de punta, de reserva o d'acumulació. Central de base és la que forneix l'energia corresponent al consum mitjà sense admetre grans variacions d'aquest; central de punta és la prevista per cobrir els moments de màxim consum treballant intermitentment en paral·lel amb una de base; central de reserva és la prevista per als casos d'avaries en les centrals de base; la central d'acumulació és destinada a emmagatzemar energia en determinats períodes de l'any en què hi ha excedent de potència, a fi de poder-la emprar en els períodes de màxim consum.
Central eòlica
Central elèctrica que aprofita l'energia del vent, i l'element fonamental de la qual és un aerogenerador. Aquest tipus de central utilitza una font d'energia gratuïta i inexhaurible, amb l'inconvenient, però, de la seva irregularitat; això obliga a utilitzar sistemes d'acumulació i no permet de connectar-les a una xarxa de distribució. Hom les utilitza per a proporcionar electricitat a cases aïllades en zones rurals, fars, estacions meteorològiques o radioelèctriques, balises, etc.
Central fotovoltaica
Central que utilitza plafons de cèl·lules fotovoltaiques, convenientment connectades per a produir energia elèctrica directament a partir de la radiació solar. No poden ésser regulades i, per tant, hom les ha de connectar a un sistema d'acumulació. Les realitzacions pràctiques actuals arriben a potències d'1 MW. Hom les utilitza per a proveir d'energia els ginys espacials o, en aplicacions estàtiques, per a proporcionar electricitat a habitatges aïllats, centres repetidors en xarxes de telecomunicació, etc.
Central geotèrmica
Central elèctrica que aprofita l'energia tèrmica del subsòl.
Central heliotèrmica
O heliotermodinàmica. Central solar que aprofita l'energia radiada pel Sol per a escalfar el fluid emprat per a la producció d'electricitat mitjançant un turbogenerador.
Central hidràulica
O hidroelèctrica. Central elèctrica que transforma l'energia mecànica de la caiguda de l'aigua (energia hidràulica) en energia elèctrica. Una central hidroelèctrica típica és composta de diverses parts relatives al circuit hidràulic (obra de presa, entrada d'aigua al canal, canal d'alimentació, cambra d'aigua, conducció forçada, canal de sortida d'aigua) i de la central elèctrica pròpiament dita. L'aigua és detinguda a la presa i hom la deriva, tota o una part, pel canal d'alimentació fins a la cambra d'aigua, i d'aquí baixa per la conducció forçada (tub de pressió) fins a la central, on fa girar les turbines. Les turbines transmeten la força giratòria als alternadors, els quals, en voltar, generen l'energia elèctrica. L'aigua, quan ja ha passat per les turbines i ha deixat l'energia mecànica que portava, surt sense quasi cap pressió al canal de sortida i torna al curs del riu del qual hom l'havia derivada.
Central hidrotèrmica
Central elèctrica (hipotètica) que aprofita l'energia tèrmica dels mars o llacs, especialment a les regions tropicals i equatorials.
Central mareomotriu
Central elèctrica que aprofita el desnivell produït per les marees semblantment a una central hidroelèctrica, però amb la diferència que el salt és de poca altura i gran cabal.
Central nuclear
Central elèctrica que aprofita l'energia despresa en la transmutació de nuclis atòmics. Si bé són en estudi o en forma de prototipus diversos procediments d'ús de l'energia nuclear, industrialment parlant totes les centrals nuclears en funcionament o en construcció tenen com a font d'energia la despresa en la fissió, principalment de l'urani, en un reactor nuclear.
Central solar
Central elèctrica que utilitza l'energia radiada pel Sol per a produir electricitat. N'hi ha de dues menes: les que transformen directament la radiació solar en electricitat i les que la utilitzen per a escalfar un fluid que, en vaporitzar-se, pot ésser utilitzat per moure un grup turbogenerador.
Central tèrmica
O termoelèctrica. Central elèctrica que transforma l'energia tèrmica d'un combustible en energia elèctrica. Segons el sistema de transformació poden ésser centrals de vapor, de gas o dièsel. Les més importants i nombroses són les centrals de vapor, que utilitzen el vapor obtingut en una caldera per a fer girar una turbina.
Índex
Indústria Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà.

Producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals han donat lloc a formes d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de l'aram, la vidrieria (vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc. L'artesania pot correspondre a una tradició artística de la contrada o la població de l'artesà, i aleshores constitueix l'anomenat art popular, o bé pot ésser fruit de la creació personal de l'artesà. Avui l'artesania sofreix una deformació en benefici dels fabricants d'objectes «típics» de les comarques turístiques.
Control de qualitat
Anomenat també control estadístic de qualitat. Conjunt d'operacions de verificació a les quals són sotmeses algunes mostres, triades per mètodes estadístics, d'una producció industrial, especialment en sèrie i amb màquines o instal·lacions automàtiques, per tal de poder garantir les qualitats més característiques o més importants del producte.

Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats.

Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.

Manufactura
1. Procés de fabricació de béns. Així, una manufactura o un producte manufacturat signifiquen un article porduït segons un procés fabril, o sigui resultant de la transformació industrial d'unes primeres matèries. Les activitats manufactureres, tal com són enteses actualment, nasqueren a Catalunya, bàsicament a través de les manufactures tèxtils de cotó, vers el 1780.
2. Forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats, impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).

Producte
Cosa produïda o manufacturada en una indústria, eventualment emprada en una altra com a primera matèria. Quan un producte ja no ha d'ésser transformat hom el sol anomenar article.

Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població, l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.

Subproducte
Producte obtingut en l'elaboració, la confecció, la fabricació o l'extracció d'un altre producte, anomenat principal. Innecessari per a aquesta operació, pot ésser aprofitat d'alguna manera, eventualment després d'haver-lo sotmès a algun tractament.
Índex
Tipus d'indústria Indústria de base
També anomenada indústria de primera elaboració. És aquella que fa servir com a matèries primeres els recursos naturals, dels que n'aprofita i transforma aquells elements necessaris per obtenir productes semielaborats que, a la vegada, són matèries primeres d'altres indústries. Són indústries de base la siderúrgia, la sidero-metal.lúrgica, la química de base, etc.
Indústria de béns d'equip
És aquella que fabrica productes acabats que serveixen com a eines o màquines dels altres tipus d'indústries. Són productes típics de la indústria de béns d'equip, els instruments, la maquinària, els ferrocarrils, els vaixells de càrrega, el material per a la construcció, la transformació de la fusta i la informàtica, entre d'altres.
El grau de desenvolupament de les indústries de béns d'equip indica el nivell de desenvolupament tecnològic d'un país i, per tant, el seu grau de dependència tecnològica de l'exterior.
Indústria lleugera
És aquella que necessita una inversió més petita que la indústria pesada, consumeix menys energia i no demana unes instal.lacions tan grans. El seu objectiu és transformar unes matèries primeres, o bé productes semielaborats en les indústries de base, en productes acabats, aptes per al consum immediat. La reduïda magnitud d'aquestes indústries fa que les inversions puguin ser més petites, i l'amortització i l'obtenció de beneficis, ràpida. Per aquest motiu, atreuen amb més facilitat el capital privat.
Són indústries de béns de consum les alimentàries (conserves, farines, embotits, olis, vins...), les tèxtils (fibres naturals o sintètiques provinents de la química de base), els transformats metàl.lics (automòbils, electrodomèstics, fusteria metàl.lica...), les papereres (paper, cartró), les químiques (perfumeria, plàstics...), les d'electromecànica i electrònica de consum (àudio i vídeo, telefonia...), les editorials, les fàbriques de mobles, les indústries farmacèutiques, etc.
Indústria pesada
També indústria pesant. És aquella que es caracteritza per unes grans instal.lacions, un gran consum energètic i un elevat grau de contaminació ambiental. Per engegar una indústria pesada cal invertir un gran capital fix, que s'amortitza lentament i produeix beneficis a llarg termini. Per aquest motiu, les empreses de la indústria pesada són grans companyies privades, sovint societats anònimes o multinacionals, o bé empreses estatals o mixtes amb participació de capital públic i privat.
Segons el caràcter del seu producte final, podem distingir dos tipus d'indústria pesada: la indústria de base i la indústria de béns d'equip.
La producció de les indústries pesades és d'un alt valor econòmic i estratègic (energia, siderúrgia).

Índex
Tipus d'indústria per sectors Automoció
Sector de la indústria dedicat a l'automòbil.
Indústria aeroespacial
Conjunt d'activitats relatives al projecte i la construcció dels vehicles aeris i espacials.
Indústria alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per al bestiar. La importància de la indústria alimentària és donada en la mesura que progressivament els aliments són consumits mitjançant un procés productiu, tendència que s'afermà durant el s XIX. Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a l'industrial en el terreny de l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la sucrera, l'alcohòlica, la de greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i la de begudes no alcohòliques. Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota una sèrie de processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments, des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació; la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància tradicional i la indústria càrnia.

Indústria de l'armament
Conjunt de sectors industrials creats per l'augment absolut o relatiu de les comandes militars dels estats sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. La seva dimensió sol ésser proporcional al nivell de despeses militars quan es tracta dels països més desenvolupats. En alguns d'aquests països ha adquirit una influència tan gran en el món de l'organització econòmica, que hom els anomena complexos militars-industrials.
Indústria farmacèutica
Sector industrial encarregat de la fabricació de productes farmacèutics.
Indústria naval
Indústria de la construcció naval.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles sensibles.
Indústria tèxtil
Nom donat genèricament al conjunt d'indústries lleugeres directament relacionades amb l'obtenció de fils i amb llur tissatge. Inclou les indústries dels filats, dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests.
Indústries de guerra
Conjunt d'indústries destinades a la producció d'armament.
Siderúrgia
Conjunt de tècniques i de procediments que permeten l'extracció del ferro i l'elaboració de tots els seus derivats. És comú de definir com a indústria siderúrgica la que integra tot el procés que va des del tractament de primeres matèries, previ a l'entrada en el forn, fins a l'obtenció del producte siderúrgic, l'acer, inclosos els estadis de producció intermedis, i també la fabricació d'acers amb aliatges i els acers anomenats especials.
Sistema agroalimentari
Conjunt heterogeni d'indústries i empreses que participen en la producció, la transformació, l'elaboració, el condicionament i la comercialització d'una gran diversitat de productes d'origen vegetal o animal destinats principalment a l'alimentació humana, però també a la del bestiar o a ser transformats en primeres matèries per tal de poder elaborar posteriorment d'altres productes.
Índex
Establiments industrials Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències.
Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos
usuaris dels seus serveis. El moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives és el cooperativisme.
Economat
Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. Generalment és de caire laboral, organitzat per l'empresari per assortir els treballadors als quals dóna feina, però també pot ésser creat per una administració pública per als seus funcionaris.
Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Factoria
Establiment industrial o de comerç, dit especialment dels situats en colònies.
Indústria
Establiment dedicat a la indústria.

Obrador
Lloc on treballa algú en les feines d'un art, d'un ofici, d'una indústria o d'un comerç, especialment taulell o oficina on hom fa algun treball manual.
Polígon industrial
Nucli de creixement industrial que respon a una localització específica de les indústries. És utilitzat per a descongestionar les zones industrials molt saturades o bé per a activar económicament els sectors més endarrerits.
Taller
Obrador on hom fa una feina manual, industrial o artística.

Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.
Índex
Sistemes de treball industrial Automatització
Aplicació d'automatismes per tal d'aconseguir que parts importants, i àdhuc la totalitat, d'un procés de producció augmentin la rendibilitat fent que es mantingui un nivell uniforme de qualitat. Es porta a terme amb una producció sense pertorbacions de servei, amb simplificacions en el sistema de treball i amb disminució o anul·lació de la intervenció de l'home com a element de producció.
En sèrie
Forma d'organització i realització del procés de treball que, mitjançant la utilització intensiva de maquinària, té com a resultat l'elaboració de productes (peces, màquines, objectes, etc) idèntics, no diferenciables. La producció en sèrie, que suposa l'obtenció de grans quantitats d'un mateix producte, comporta la utilització de mà d'obra poc o gens qualificada i la realització del treball en forma de cadena.

Estandardització
Mot derivat de la parula anglesa standard, que vol dir estendard o bandera. Com que les banderes tenen sempre unes mides exactament en la relació dels seus components, "estàndard" ha passat a voler dir tipus, model o norma. En economia, és l'especificació de les característiques d'un producte per facilitar-ne la fabricació en sèrie, la qual cosa representa una disminució de la variabilitat de mides o de tipus, tal com s'esdevenia en la producció artesanal.

Fordisme
Sistema de producció industrial introduït per Henry Ford a les primeres dècades del s XX. Les teories clàssiques de l'organització industrial-taylorisme i fordisme- sorgiren al principi del segle XX, època en què culminà el maquinisme, amb la introducció de nous mètodes d'organització del procés de treball. Així com el taylorisme cercava de millorar l'eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més atenció a la sortida comercial dels productes: la producció en massa requereix mercats de masses. El fordisme suposà la introducció de la cadena de muntatge mòbil i la fabricació portada a terme a grans plantes i adreçada a mercats de masses. Aquest sistema de producció a gran escala esdevingué essencial per a la indústria de l'automòbil mundial i, posteriorment, fou adoptat per altres sectors industrials.
Organització científica del treball
Conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la productivitat del treball industrial, la sistematització de les quals fou iniciada per F.W.Taylor el darrer decenni del s XIX. Els seus principis bàsics parteixen de l'anàlisi i el desglossament de les diferents operacions que integren el procés productiu i l'adequació i especialització dels treballadors a cadascuna d'elles. El sistema inclou també l'estímul de la productivitat mitjançant la remuneració i la recerca de la cooperació entre direcció i treballadors, respectant sempre la jerarquia de l'empresa. Aquest sistema fou molt criticat perquè reduïa el treballador a la condició de màquina, i hom en qüestionà, també, els resultats pràctics. L'automatització dels processos industrials l'ha converit en obsolet.

Organització industrial
Utilització racional i coordinada de les distintes parts d'una empresa, a fi d'aconseguir la màxima eficàcia dels mitjans utilitzats.
Racionalització del treball
Aplicació de tècniques i procediments de control i organització del procés de treball l'objecte dels quals és d'incrementar la productivitat i disminuir els costs. La racionalització de l'empresa es fonamenta en el mesurament tècnic del treball i té com a objectiu principal escurçar la diferència entre el treball teòric necessari i el pràctic esmerçat, mitjançant l'eficàcia tècnica.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada.

Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor, perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor, precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers".

Treball en cadena
Sistema de fabricació en que el material passa per les diferents màquines o equips disposats talment que encada un és efectuada l'operació corresponent a l'ordre que aquesta ocupa en el procés. Les operacions són disposades de manera que el treball és efectuat a un ritme uniforme determinat pel temps tipus atorgat a cada operació. La cadena perfecta permet el moviment seguit del material al llarg d'una sèrie d'operacions i de manera que l'activitat sigui simultània a tots els punts, recorrent el producte, fins a la fi de la seva elaboració, un camí raonablement directe. Modernament, amb l'aplicació de l'ordinador hom ha aconseguit l'optimació dels processosde fabricació i muntatge en cadena.
Índex
Empreses Absorció
Fusió d'empreses en la qual la dominant fa desaparèixer la personalitat jurídica independent de les altres, tot englobant-les dins la pròpia estructura.
Agrupació d'empreses
Modalitat contractual de col·laboració entre empresaris que sense arribar a l'extrem de crear un ens amb personalitat jurídica pròpia, serveix per a facilitar o desplegar en comú l'activitat empresarial dels seus membres.

Concentració empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per constitució) les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa.

Concentració horitzontal
És aquella que aplega un conjunt d'empreses que es dediquen a fer el mateix producte. En són exemples les agrupacions de les empreses que exploten el carbó o les plantes siderúrgiques.
Concentració industrial

Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació. Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és condició indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial, hom utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar, substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager. Hom parla de concentració horitzontal per a designar la unió de diverses empreses o fàbriques amb el mateix tipus de producció industrial; la concentració vertical, per contra, suposa la unió d'empreses amb produccions complementàries. Figures destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings i els càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó també polític, en el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli i té una posició força avantatjosa en relació amb la competència.

Concentració vertical
També integració. És aquella que aplega empreses que fabriquen productes que s'ordenen dins d'un procés tecnològic, bé en ordre successiu (filatures, tints, teixits, aprestos, confecció), bé en ordre divergent (del petroli s'obtenen plàstics, adobs, fibres artificials).

Empresa
Unitat econòmico-jurídica que duu a terme la síntesi dels elements de la producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al canvi.

Fusió
Agrupació d'empreses industrials o comercials per a formar una nova unitat econòmica. La fusió pot ésser vertical, que tendeix a abastar totes les transformacions d'un producte, des de la primera matèria fins a l'article acabat, o bé horitzontal, que mira de reunir les indústries del mateix tipus de producció.
Índex
Tipus d'empreses Càrtel
O cartell. Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència mútua. De fet, el seu objecte principal és d'aconseguir una posició monopolística en el mercat; si hom no assoleix aquesta finalitat l'acord sol restar sense efecte ràpidament.

Consorci
Associació d'empreses —que mantenen llur independència jurídica— per assolir un objectiu econòmic. Es diferencia del trust en aquesta independència. El consorci és una forma freqüent de relligament comercial.
Empresa mixta
Empresa que combina atribucions i objectius de l'empresa privada i l'empresa pública. Hi ha dues concepcions d'empresa mixta, segons que hom la consideri —des d'una perspectiva tradicional i també més estreta— com a associació entre el poder públic i els interessos privats en el si d'una mateixa entitat o bé —a partir d'una concepció que desborda àmpliament aquest marc essencialment societari— com un tipus d'acció concertada entre el poder públic i els interessos privats. Molt sovint les empreses mixtes han estat constituïdes deliberadament amb el fi d'assegurar un servei públic o d'explotar determinades riqueses naturals.

Empresa multinacional
O multinacional. Entitat econòmica que duu a terme les seves activitats en diversos països mitjançant inversions directes.

Empresa privada
Empresa que és a la base del sistema d'economia capitalista, caracteritzada per la llibertat de l'empresari, la cerca del màxim benefici i el sotmetiment a les regles de la lliure competència.

Empresa pública
Empresa creada i gestionada per l'estat, amb la finalitat de compatibilitzar en grau variable el benefici amb altres objectius, normalment el subministrament de serveis públics. En l'empresa pública els capitals, els beneficis i els dèficits hi són, respectivament, fornits, absorbits i coberts pel poder públic.

Empreses punta
Empreses o sectors que constitueixen la base de la producció dels ingressos dins el procés econòmic d'una nació o dins un sistema econòmic.
Filial
Empresa o societat amb personalitat jurídica pròpia el capital de la qual resta majoritàriament en mans d'una altra entitat mercantil.
Financera
Societat que té per objecte avançar els recursos financers a d'altres empreses per al finançament de noves inversions, en canvi d'un interès determinat.
Holding
Societat que posseeix accions d'altres societats, del mateix sector o no. Com a representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding, bé que l'actiu industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria dels països han posat restriccions legals als holdings.
Konzern
Associació de diverses empreses, jurídicament independents però sotmeses a una direcció econòmica única.

Lobby
Terme originari dels Estats Units. Empresa especialitzada en el desenvolupament de diverses estratègies per a influir sobre els poders públics, amb la intenció d'assolir els objectius de la instància, personal o jurídica, que ha llogat els seus serveis.
Multinacional
Veure empresa multinacional.

Societat
Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per tal de portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada. Segons l'objectiu concret que pretengui, prendrà una forma específica, regulada en tot cas per la legislació vigent.
Societat anònima

1. Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.

2. Societat mercantil sigui quin sigui el seu objecte; és una societat evidentment capitalista, a diferència de la col·lectiva, en la qual predomina l'element personal; el capital de la societat és dividit en accions; la responsabilitat dels socis es limita al capital que han aportat o s'han compromès a aportar; tots els accionistes tenen els mateixos drets, en proporció a les accions que posseeixin; els socis exerceixen el poder de direcció per mitjà de llur intervenció en els òrgans de gestió de la societat: junta general d'accionistes i consell d'administració.
Societat cooperativa
És de capital variable i organitzada sota els principis democràtics d'igualtat absoluta de drets i deures entre els socis i de lliure entrada i sortida sense discriminacions dels seus membres. La característica més important n'és l'acompliment del cicle econòmic amb els seus propis socis, destinataris naturals dels serveis que presta l'organització, de tal manera que esdevenen empresaris d'ells mateixos. Organitzada sota el principi d'autogestió, no és admissible l'aportació a títol de capitalista o similar. La responsabilitat pot ser limitada o il·limitada segons la forma prescrita en els estatuts.
Societat limitada
És una societat mercantil en què la responsabilitat dels socis és limitada a llur participació i el capital és representat per participacions.
Trust
Agrupament d'empreses que comporten un poder de monopoli. En sentit estricte, és el resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que passa a ésser jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per tant, a tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les empreses integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió d'empreses en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense perdre la personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a tot conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en el fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat.
Índex
Mitjans de producció Capital
Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període en període.
Energia
Capacitat d'un sistema físic per a produir un treball. Aquesta definició, bé que és la més estesa, pot induir a error a causa de la vaguetat del terme "capacitat", i, per tant, és millor de definir l'energia com allò que, en produir-se un treball, disminueix en una quantitat igual al treball produït. L'energia, doncs, és mesurada en les mateixes unitats que el treball.

Factor de producció
Cadascun dels elements que, combinats en unes proporcions determinades, permeten la producció de béns i serveis i possibiliten la percepció d'uns ingressos. Tradicionalment les categories considerades com a factors han estat els recursos naturals, el treball i els béns de capital analitzats des d'una perspectiva tècnica i social, bé que modernament alguns autors neoclàssics hi afegeixen l'empresa o l'organització com a quart factor o factor residual.

Forces productives
Conjunt de mitjans de producció (primeres matèries, força de treball i instruments de treball) i experiència acumulada en la realització del procés de producció disponibles en un moment i en un sistema econòmics determinats. A un cert nivell de desenvolupament de les forces productives, aquestes entren en contradicció amb les relacions de producció existents i es converteixen en un impediment a l'expansió del sistema. És aleshores que segons Marx s'inicia una època de revolució social.
Mà d'obra
Total d'obrers assalariats d'un sector o un país determinats. L'anàlisi del seu volum i de la seva qualificació, així com de la seva distribució entre els diferents sectors econòmics, és un element indicatiu del grau de desenvolupament del país a què aquest correspon.

Mitjans de producció
Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines, energia, matèries primeres, capital,...

Primeres matèries
Recursos que hom extreu directament de la natura per tal d'utilitzar-los en un posterior procés de producció. En sentit estricte, hom considera primeres matèries els recursos agrícoles i els d'origen mineral, bé que pot estendre's a tots aquells productes resultants d'una elaboració prèvia que són emprats amb caràcter de generalitat com a mitjans de producció. Així, hom parla de primeres matèries per a referir-se als elements, productes o substàncies que hom sotmet a un procés de fabricació o de transformació per tal d'obtenir-ne un producte acabat.

Recursos econòmics
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals, amb què compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en activitats econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes. Aquest concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació, pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries.
Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.
Recursos forestals
Productes que hom extreu del bosc per a llur industrialització i comercialització. El més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes manufacturats.
Recursos naturals
Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la vegetació, la fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs en determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no produïbles condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha configurat el caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder econòmico-polític.
Recursos productius
Béns que hom utilitza com a factors de producció per a obtenir-ne d'altres susceptibles de satisfer més necessitats humanes.

Terra
Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció en intensitat variable segons el tipus d'activitat a què es refereix: és bàsic en l'agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o l'electrònica.
Índex
Comerç Balança comercial
En un país donat, part de la balança de pagaments que registra els intercanvis de mercaderies entre aquest país i la resta del món.
Balança de pagaments
Document comptable que recull totes les transaccions econòmiques realitzades en un país durant un temps determinat entre els seus residents i els residents de la resta del món. La balança de pagaments registra a la columna deutora (pagaments) les diferents maneres en què la moneda d'un país és facilitada als estrangers (en pagar importacions, fer turisme fora dels límits nacionals o efectuar inversions en altres països, per exemple). A la columna creditora (ingressos) registra els camins pels quals els residents a l'estranger tornen aquesta moneda (entre altres, en pagar les exportacions, en efectuar despeses turístiques o, simplement, en enviar al país d'origen diners guanyats per treballadors emigrats).
Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda i de bescanvi de mercaderies.
Comercialització
Procés d'acostament d'un bé de la unitat de producció al consumidor.
Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a adquirir.
Exportació
Béns i serveis d'un país que en són exportats. Quan les transaccions són fetes amb mercaderies, hom parla d'exportacions visibles, i d'invisibles quan hom fa un servei (assegurances, interessos, nolis, etc) per compte d'un altre país.
Importació
Conjunt de béns i serveis que un país importa. El volum d'importacions efectuades per un país en un exercici econòmic és comptabilitzat en la balança de pagaments, on hom distingeix entre les adquisicions de primeres matèries i productes acabats (importacions visibles) i de serveis (importacions invisibles), que representen una contrapartida directa en divises o exportaciones, i les de béns de capital en forma d'inversions, préstecs, etc.
Intercanvi
Transferència d'una mercaderia, un servei o diner d'un subjecte a un altre en canvi d'una altra mercaderia, d'un altre servei o altre diner. Hom anomena economia de bescanvi la que es basa en el bescanvi de mercaderies, i economia de canvi aquella en què l'ús del diner és generalitzat.
Lliure comerç
Forma o organització del tràfic mercantil en la qual la circulació de les mercaderies és establerta segons les decisions individuals.
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris.

Màrqueting
Aplicació d'un conjunt de tècniques planificades, coherents i dinàmiques per obtenir un procés de producció, distribució i venda de productes o serveis eficient.
Mercat
1. Intercanvi de mercaderies per altres mercaderies o per diners.
2. Conjunt d'activitats de compra i venda de mercaderies dutes a terme per dues categories de subjectes econòmics, oferents i demandants.

3. Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que es dóna amb altres Estats.
Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es duen a terme intercanvis regulars i on els preus de les mercaderies tendeixen a equiparar-se. El mercat articulat requereix la presència d'una demanda sòlida i regular, d'una divisió regional del treball que garanteixi la producció i comercialització d'excedents i d'uns mitjans de comunicació adequats.
Mercat comú
Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no tan sols la supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de lliure comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les unions duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat Econòmica Europea.

Oferta
1. Quantitat de productes que concorren en un mercat per ésser venuts, en un moment determinat.
Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la metròpoli i les colònies que consistia en el fet que les colònies actuaven com un gran mercat on la metròpoli venia la seva producció manufacturera. El país colonitzador obtenia de les colònies tot tipus de matèries primeres amb les quals fabricava bona part de les manufactures que posteriorment hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar amb la seva pròpia metròpoli.

Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres.
Reexportació
Exportació de mercaderies prèviament importades, que no han pagat drets duaners, després de ser sotmeses a una certa elaboració.

Tràfic
Comerç, activitat desplegada en l'intercanvi de mercaderies entre països, poblacions o individus.
Zona de lliure comerç
Acord d'integració econòmica entre diversos estats, que comporta la supressió dels aranzels i altres restriccions als intercanvis entre ells. Constitueix un model d'integració econòmica de menys intensitat que el mercat comú i la unió duanera.
Índex
Tipus de comerç Bescanvi
Compra-venda de mercaderies en la qual no intervé el diner.
Comerç a l'engròs
El consistent en l'intercanvi de productes en quantitats molt grosses per repartir-los en volums més reduïts.

Comerç en gran quantitat (per oposició a la menuda, al detall).
Comerç al detall
O a la menuda. El relatiu a volums petits de productes d'ús immediat, el preu dels quals és normalment afectat per la interferència de detallistes.

Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les indústries, permetia vendre productes manufacturats i donava grans beneficis.
Comerç d'exportació
El relatiu a la venda de productes nacionals a l'estranger.

Comerç d'importació
Es refereix a la compra de productes estrangers per part d'un estat.

Comerç electrònic
Comerç realitzat a través d'Internet o d'altres xarxes informàtiques. L'ús de l'electrònica per part de les empreses per a realitzar transferències de fons o intercanviar dades comercials no és nou, però ha estat accelerat de manera imparable amb la implantació d'Internet. El comerç electrònic es basa en infinitat d'operacions per via telemàtica relacionades amb la cessió o venda de béns, la prestació de serveis o l'intercanvi d'informació.

Comerç exterior
Correspon a les transaccions d'un estat amb uns altres i a les repercussions que hi tenen les variacions que experimenten.
Comerç interior
L'efectuat entre els diversos centres productius d'un mateix estat.
Comerç internacional
Analitza els intercanvis comercials entre dos o més estats i els processos d'ajustament que hi ha per a compensar les variacions de compra i venda.

Contraban
Infracció administrativa consistent en la importació o exportació d'articles sense despatxar-los per la duana.
Estraperlo
Negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius.
Lliure comerç
Forma o organització del tràfic mercantil en la qual la circulació de les mercaderies és establerta segons les decisions individuals.
Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida o racionada.
Índex
Establiments comercials Autoservei
Establiment d'autoservei. L'autoservei de productes alimentaris, el més corrent, quan sobrepassa els 300 m2 rep el nom de supermercat.
Basar
Botiga gran en què hom ven moltes menes d'articles.

Botiga
Establiment mercantil per a la venda directa a la menuda. Sol tenir un caràcter personal o familiar. Antigament la botiga, com a unitat mercantil parada o oberta al públic, es contraposava al magatzem del mercader a l'engròs. En sentit estricte, era botiga l'establiment dedicat a la venda de teixits de llana, de seda, teles, però en un sentit més ampli també el dedicat a la venda de drogues, cera, etc, i, especialment, de comestibles i merceria. Com encara actualment, les botigues podien constituir negocis de volum molt diferent, des d'aquelles formades per una simple taula o taulell, fins a les que utilitzaven normalment les lletres de canvi i altres instruments de crèdit.
Centre comercial
Sector comercial, planificat i edificat de soca-rel, on a l'entorn de galeries comercials, hom disposa un cert nombre de locals de serveis (bars, restaurants, sucursals bancàries) i algunes sales d'espectacles.

Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives és el cooperativisme.

Economat
Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. Generalment és de caire laboral, organitzat per l'empresari per assortir els treballadors als quals dóna feina, però també pot ésser creat per una administració pública per als seus funcionaris.
Free-shop
Botiga franca, lliure d'imposts.
Galeria
Usat generalment en plural (galeries). Passatge cobert amb botigues a banda i banda.
Grans magatzems
Establiment comercial gran amb distintes seccions on es venen diversos gèneres.
Hipermercat
Empresa comercial de venda al detall per autoservei caracteritzada per les seves grans dimensions —més de 2 500 m2—, per una cobertura molt àmplia de productes de consum i per una política de preus agressiva enfront del comerç de tipus petit i mitjà. Comporta una certa especialització en productes de gran demanda, de marques conegudes i de preus moderats dins de cada gènere, la qual cosa permet una rotació molt ràpida del capital circulant. Normalment situats a les rodalies de les grans aglomeracions urbanes, els hipermercats presenten instal·lacions relativament poc costoses i s'adrecen als compradors que es desplacen en automòbil, la qual cosa fa possible un gran volum de vendes per cada client. Acostumen d'estar emplaçats a la vora de vies ràpides de comunicació, i proveïts d'extenses zones d'aparcament.
Magatzem
Establiment comercial especialitzat en la venda a l'engròs.
Mercat
1. Reunió de mercaders en un lloc públic per tal d'efectuar l'intercanvi comercial.
2. Lloc públic destinat a la venda dels productes alimentaris, anomenat també plaça.
3. Lloc públic on són fetes les transaccions comercials.
Supermercat
Gran establiment comercial d'autoservei on hom ven tota mena de productes de consum relacionats amb l'alimentació, el vestit, els electrodomèstics, etc. Hi ha supermercats de venda al detall i supermercats de venda a l'engròs, i també n'hi ha d'especialitzats en un sol tipus de mercaderia.
Tenda
Establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres.
Índex
Transports Missatgeria
Transport de paquets, de viatgers, etc, per mitjà d'un servei regular de terra o de mar.
Trànsit
Circulació, moviment de persones, vehicles, per carrers i vies públiques, moviment d'embarcacions o d'avions, de ferrocarrils, etc.
Transport
1. Activitat que proporciona els mitjans per a efectuar el transport de persones o de coses. En un sentit ampli hom pot considerar transport el trasllat de gas, d'electricitat o d'aigua des del punt de producció o d'origen fins al punt de consum, o el del mineral des de la mina a la fàbrica on serà emprat com a primera matèria, o àdhuc la transmissió de notícies.
Hom anomena transport terrestre o transport per terra el que és efectuat per vies de comunicació terrestres (vies fèrries o carreteres) o fluvials, transport marítim el que és efectuat per mar amb qualsevol mena d'embarcació, i transport aeri el que és efectuat per l'aire mitjançant avions, helicòpters o altres aeronaus.
2. Acció de portar d'un lloc a un altre persones o coses mitjançant vehicles, transportadors, elevadors, ascensors, escales mecàniques o altres instal·lacions.
Índex
Transport terrestre Estació
Indret on es deturen habitualment els trens per admetre, deixar, transbordar o reexpedir passatgers i mercaderies, amb edificis annexos, on hi ha les oficines i altres dependències.
Ferrocarril
Sistema de comunicació i de transport en el qual els vehicles, enllaçats formant trens i remolcats per un vehicle motor, circulen per vies, constituïdes per dues peces d'acer paral·leles, els carrils, que sostenen i guien les rodes, amb pestanya, dels vehicles. En un sentit ampli, hom entén per ferrocarril el conjunt de les vies, amb els trens que hi circulen i les instal·lacions annexes.
Peatge
Dret que hom paga per passar per vies de trànsit, com camins, ponts, carreteres i autopistes per contribuir a l'economia de la seva construcció i el seu manteniment. El dret a cobrar peatge l'atorga l'estat per concessió administrativa.
Índex
Transport marítim i fluvial Moll
Obra construïda a la vora de la mar o d'un riu navegable que serveix per a facilitar l'embarcament i el desembarcament de persones i mercaderies i, de vegades, de refugi a les naus. Consisteix en una plataforma allargada, disposada al llarg de la ribera o avançant artificialment cap a l'aigua, i que limita les dàrsenes.
Navegació
1. Conjunt de tècniques que permeten de determinar el punt on es troba una nau i d'establir el camí que ha de seguir per tal de traslladar-se a qualsevol altre punt de la superfície de la mar, navegant amb la màxima seguretat i el màxim estalvi de temps possibles.
2. Viatge per mar.
Port
Abric natural o, més generalment, artificial en una costa o a la riba d'un riu, en el qual, ultra romandre-hi segurs els vaixells, hom pot efectuar les operacions d'embarcament i desembarcament de persones i mercaderies, per a les quals compta amb les instal·lacions necessàries adequades. Els ports poden ésser classificats, segons l'origen, en naturals i artificials; segons l'emplaçament, en fluvials i marítims, i segons la funció, en comercials, pesquers, de refugi, militars i esportius.
Travessia
Viatge per riu.
Índex
Transport aeri Aeròdrom
Zona de terreny o d'aigua, proveïda o no d'edificis i d'altres instal·lacions, utilitzada per a l'envol i l'aterratge o l'amaratge d'aeronaus. El mot aeròdrom, aplicat primitivament a qualsevol camp d'aviació, és emprat, després de la generalització de les línies aèries, per a designar, bé aquells camps que no tenen un tràfic regular, bé les instal·lacions dels aeroports utilitzades per al servei de les aeronaus.
Aeroport
Aeròdrom proveït d'instal·lacions i serveis permanents que assisteixen amb regularitat el trànsit aeri i que permeten l'aparcament, l'entreteniment i la reparació de les aeronaus, així com l'embarcament i el desembarcament de passatge i de càrrega. La transformació de l'aeròdrom en aeroport es produí amb la instauració de les línies aèries regulars, poc temps després de la Primera Guerra Mundial.
Aviació comercial
Indústria del transport aeri encarregada de cobrir les línies de passatgers i mercaderies.
Línia aèria
Companyia autoritzada per a fer operacions regulars de transport de persones, mercaderies i correu, per mitjà d'aeronaus.
Navegació aèria
Conjunt de tècniques que permeten de determinar en cada moment les coordenades de situació d'una aeronau respecte a un sistema de referència situat sobre la superfície terrestre, independentment d'altres aeronaus, i d'establir el rumb a seguir per a respectar la ruta i el destí escollits.
Pont aeri
Mètode de transport entre dos llocs que consisteix en un trànsit intens i regular d'avions entre els dos llocs, emprat quan és impossible o poc adequat un altre sistema de transport, a causa del blocatge d'un d'ells, per manca de temps, etc.
Índex
Vies de comunicació Accessibilitat
Possibilitat de contacte entre dues localitzacions en funció de la llur situació dins l'espai. Terme bàsic de la teoria de la localització, anomenat també posició relativa, ha estat utilitzat com a concepte geomètric; així, la geografia quantitativa aplica la teoria de grafs de la topologia matemàtica per analitzar l'accessibilitat de l'espai humà. També ha estat analitzada des del punt de vista social, per les implicacions que té amb el poder econòmic, ja que la major o menor accessibilitat a l'espai i a la informació depèn de la pertanyença a una classe social o a una altra.
Autopista
Carretera de quatre o més vies amb sentits de circulació separats per una mitjana central, amb control total d'accés i projectada per a circular-hi a velocitats elevades.
Autovia
Autopista d'accés no controlat del tot amb alguns encreuaments al mateix nivell.
Camí
Via rural, natural o construïda.
Carretera
Via de comunicació, generalment pavimentada, que permet la circulació, simultània i en dos sentits, d'automòbils (originàriament, de vehicles de quatre o més rodes) a través de dues o més vies de circulació.
Línia
Camí marítim, terrestre o aeri entre dos punts per a efectes de transport, comunicació, etc.
Ronda
Via pública que volta totalment o parcialment una població tot enllaçant les carreteres que hi aflueixen.
Via
Medi (terra, aigua o aire) a través del qual hom pot traslladar-se d'un lloc a un altre.
Xarxa de carreteres
Conjunt de les carreteres d'una zona determinada (estat, nació, regió, comarca, etc).
Xarxa ferroviària
Conjunt de les línies de ferrocarril que pertanyen a una mateixa companyia o administració o que corresponen a una nació, a un estat, a una regió, etc.
Xarxa viària
Conjunt de les vies de circulació destinades a articular el transport terrestre en una zona geogràfica determinada. En les vies interurbanes, d'acord amb la classificació establerta a la xarxa de carreteres de Catalunya, hom anomena xarxa viària bàsica la destinada a la circulació de pas a través del territori i al trànsit intern de llarga distància; xarxa viària comarcal la que serveix a la circulació general dels centres comarcals entre si i amb les ciutats més importants, i xarxa viària local el conjunt de les vies que serveixen per a la circulació intermunicipal, les de connexió d'aquestes amb els nuclis no servits per les xarxes de nivell superior, i les que interconnecten aquests nuclis.
Índex
Mitjans de comunicació Autopista de la informació
Xarxa informàtica, de grans dimensions i capacitat, sobre la qual circula tot tipus d'informació, especialment informació multimèdia. Sovint aquest terme és usat erròniament com a sinònim d'Internet.

Comunicació
Acció i procés de transmetre un missatge, establint una relació i una interacció socials.

Comunicació de massa
Transmissió de significats culturals, dirigida a un gran públic. És feta a través dels anomenats mitjans de comunicació de massa (o mitjans d'informació), dels quals són formes típiques, la premsa, la ràdio, la televisió i la cinematografia. Aquests mitjans depenen molt sovint d'organitzacions públiques o privades —i també de persones individuals—, que assumeixen la informació com una tasca social però amb uns objectius determinats per raons econòmiques, ideològiques o primàriament informatives.
Correu
Usat sobretot en plural (Correus). Servei públic, anomenat també servei de correus, que té per objecte el transport i el repartiment de la correspondència oficial i privada.
Correu electrònic
També e-mail. Conjunt d'eines de programari per mitjà del qual hom pot enviar i rebre missatges personalitzats dins d'una xarxa. Per extensió, conjunt de missatges rebuts o enviats. Dins Internet l'adreça de cada usuari té la forma usuari -domini, on el domini indica l'adreça IP del node de la xarxa on hi ha el servidor de correu electrònic de l'usuari en qüestió.
Internet
Xarxa de xarxes informàtiques, descentralitzada, ampliable indefinidament i d'abast mundial. Nasqué a partir d'un projecte de comunicacions impulsat el 1966 pel departament de defensa dels Estats Units amb l'objectiu de fer possible la comunicació entre ordinadors, de tal manera que, en l'eventualitat d'un atac massiu (especialment nuclear), la comunicació no pogués ser mai completament desactivada. Per aquest motiu la xarxa és descentralitzada, sense cap node neuràlgic. També amb aquest propòsit, les dades són enviades segmentadament i mai seguint una ruta fixa, sinó en funció de l'estat de la xarxa.
Pàgina web
Document al qual s'accedeix a través d'un servidor World Wide Web. Les pàgines web poden contenir qualsevol format d'informació multimèdia: de text a imatges en moviment, passant per so, dibuixos o imatges estàtiques. Cada element d'una pàgina web pot ésser informatiu per si mateix (un text, un mapa, etc) o pot estar vinculat a un enllaç hipertext a una altra pàgina web, no necessàriament pertanyent al mateix sistema, ni tan sols al mateix servidor WWW. Les pàgines web s'escriuen directament en el llenguatge HTML (Hyper Text Mark Language, llenguatge de marques d'hipertext) o indirectament mitjançant un editor específic de pàgines web, i per tal de presentar-les en pantalla cal disposar dels visualitzadors corresponents al format multimèdia dels elements que conté la pàgina.

Xarxa de comunicacions
Interconnexió de dispositius que permet la transmissió i recepció de missatges. Si aquests tenen format digital, hom parla d'una xarxa de dades.
Xarxa telefònica
Conjunt de totes les instal·lacions destinades a la prestació del servei telefònic; comprèn les línies d'abonat, les centrals de commutació i els circuits i enllaços d'interconnexió, com també els sistemes de transmissió. Els elements bàsics de tota xarxa telefònica són els aparells d'abonat (telèfons), els quals són connectats mitjançant circuits (línies d'abonat) als punts de commutació centralitzats (centrals).
Xarxa telegràfica
Conjunt de línies que conflueixen en una mateixa central telegràfica.

WWW
Sigla de World Wide Web. Servidor distribuït d'informació multimèdia amb enllaços hipertextuals (Internet). El World Wide Web, o teranyina mundial, fou desenvolupat el 1989 per Tim Berners-Lee, del CERN de Ginebra, i conté com a element important el llenguatge HTML (Hyper Text Mark Language, 'llenguatge de marques hipertextuals'), que permet definir pàgines web, en les quals es poden combinar tots els elements multimèdia, més enllaços hipertextuals sobre ells.
Índex
Serveis Sector públic
Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja sia directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb certes autonomies; dins aquests són especialment importants els que recullen les assegurances socials amb un volum comparable al pressupost estatal (cas espanyol); el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat banc central i certes entitats de crèdit oficial.

Servei públic
Servei prestat de forma regular i contínua per l'administració directament o mitjançant concessionari, per a satisfer les necessitats generals públiques.
Servei social

Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de persones i grups, generalment impulsats amb administració pública o amb una participació important d'aquesta. Hom hi inclou tant els més generals, habitualment compresos en els serveis públics (educació, seguretat social, sanitat, habitatge etc) com, sobretot, els adreçats a col·lectius amb desavantatges respecte a la població mitjana (discapacitats físics o psíquics, tercera edat, delinqüents juvenils, drogoaddictes, immigrants, etc.).
Serveis
Conjunt de les activitats econòmiques, anomenat també sector terciari o residual, o sector de serveis, que inclou les activitats no incorporades als sectors primari o secundari.
Índex
Tipus de serveis Administració
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen.
Assegurança social
Tipus d'assegurança que comporta una garantia contra els riscs personals que poden afectar els individus en llur capacitat de treball i, consegüentment, la renda de llurs famílies. Així, les assegurances de vellesa, invalidesa-, accidents del treball-, malaltia- (professional o comuna), maternitat-, viduïtat-, orfenesa- i atur forçós.
Assistència pública
Conjunt de serveis que manté l'administració pública per ajudar, quasi sempre gratuïtament, els qui d'una manera momentània o permanent no disposen de mitjans econòmics per a satisfer necessitats ineludibles (menjar, serveis mèdics o hospitalaris, allotjament, maternitat, orfenesa, etc). L'assistència pública, també anomenada beneficència pública, ha estat sempre complementada per l'acció de la beneficència particular o privada, però modernament els seus serveis són totalment o parcialment assumits, a molts països, per la seguretat social.

Banca
Conjunt de bancs que constitueixen l'anomenat sistema bancari.
Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners en forma de préstec. L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari, que comprèn, d'una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de l'administració de l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i que actua com a tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de dipòsits.

Educació
Acció d'educar, d'ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.
Habitatge
Casa
o part de la casa que hom pot habitar. Bé econòmic, de consum durador i de primera necessitat, hom en pot definir la qualitat (equipament, tipus de construcció), la forma (individual, col·lectiu) i el règim jurídic de fruïció (lloguer, propietat, etc).
Informació
Forma més característica de la comunicació de massa. Emprat amb significats diferents i sovint com a sinònim de comunicació, el terme, en l'accepció més usual, equival al d'informació d'actualitat o periodística, i significa la difusió pública d'un fet, d'un esdeveniment o d'unes idees que tenen caràcter d'actualitat, en forma de missatge prèviament elaborat per un periodista, a través d'un mitjà tecnològic de comunicació de massa, i que és rebuda per una audiència heterogènia de receptors.

Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).

Sanitat
Conjunt de serveis governamentals ordenats per a preservar la salut pública.

Seguretat social
Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social que, amb caràcter obligatori, instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie de riscs i que, en una determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions —econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom consideri. Les prestacions acostumen a ésser, bàsicament, d'assistència sanitària (per malaltia, maternitat o accident), de pensions (per jubilació, invalidesa, viduïtat, etc), de subsidis per pèrdua temporal del salari (en cas de malaltia, maternitat, accident o atur), de subsidis d'ajuda familiar i d'ajudes econòmiques especials. Hom pot afegir-hi, com a activitat que generalment forma també part de la seguretat social, l'assistència pública, consistent en prestacions, normalment econòmiques, a favor de persones en situacions especials o d'extrema necessitat.

Sistema educatiu
Organització dels diversos nivells d'ensenyament que estructuren l'aparell educatiu d'un país.

Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les activitats productives, comercials i àdhuc bancàries. Aquestes institucions es caracteritzen per llur forma específica d'atreure l'estalvi i de destinar-lo al finançament d'una activitat econòmica i per llur actuació en el mercat de diner (també dit monetari), on s'efectuen les operacions a curt termini, o en el mercat de capitals (també dit financer), on s'efectuen a llarg termini.

Turisme
Conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les persones (sense motivacions d'estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual. El seu origen coincideix amb la creació dels ferrocarrils europeus al llarg del s XIX.
Índex
Urbanisme Funció urbana
Activitat predominant o conjunt d'activitats d'una ciutat dirigides cap a l'exterior. El concepte neix en entendre la ciutat com un òrgan que exerceix una funció en conjunt dins la societat. Són activitats exteriors les que determinen una influència dins una àrea (si és al nivell regional hom la denomina també funció regional), i no les d'ús intern (com les dels forners, mecànics, adroguers, etc), car aquestes són pròpies de tot agrupament urbà. Hom obté la determinació de la funció o de les funcions d'una ciutat en comparar el tipus d'activitats dirigides cap a la satisfacció de les necessitats exteriors a la ciutat. Les principals funcions resten incloses dins la classificació següent: funcions agrícola, militar i turística, terapèutica, administrativa i política. Normalment la ciutat no presenta cap funció netament predominant, sinó que en concentra diverses, les quals poden evolucionar i canviar.
Morfologia urbana
1. Part de la geografia urbana que estudia la forma de les ciutats.
2. Aparença externa de la ciutat, formada per la trama dels carrers i els espais urbans que originen el pla de la ciutat, pels seus edificis i per la funció d'aquests carrers i aquests edificis, que li proporciona unes característiques determinades d'animació. La morfologia urbana és fruit de l'evolució històrica de la ciutat, i per la seva construcció, amb materials sòlids, i per l'estructuració, en solars de propietat, esdevé molt durable; correntment la forma sobreviu a la funció que l'ha originada. A més del simple paisatge urbà, la morfologia urbana inclou també la conformació del seu contingut humà, és a dir, les característiques de la població que l'habita i la representació de l'estructura socioeconòmica en què ha estat organitzada, de la qual és un reflex ben fidel.
Urbanisme
Ciència i tècnica de l'ordenació de les ciutats i el territori. Entesa habitualment com a ciència de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística com a disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d'aquesta disciplina. L'urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la geografia, la sociologia, l'economia, la jurisprudència i l'arquitectura, interessades en l'estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells.
Urbanística
Nom donat modernament a l'urbanisme en tant que n'estén el concepte fins als problemes de les ordenacions regionals, rurals i de paisatge, sense atènyer, però, l'extensió econòmica i social del concepte de planificació territorial.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals.
Índex
Zones urbanes Àrea
Porció d'una superfície, especialment de superfície terrestre.
Àrea comercial
Zona geogràfica integrada per una sèrie de municipis que, comercialment, graviten sobre un nucli urbà (centre d'àrea) que ha esdevingut autosuficient i ha obtingut un grau d'especialització comercial adequat per a proveir dels productes d'ús més comú a la seva pròpia població i a la dels municipis atrets, a través del seu comerç detallista. Algunes àrees comercials contenen una subàrea comercial o més.
Àrea metropolitana
Agrupació territorial superior al terme municipal d'una gran ciutat, i que normalment inclou diversos municipis, per a l'endegament dels serveis públics que exigeixen una gestió o planificació sobre un territori més extens. La forta concentració urbana de moltes grans ciutats en provoca un creixement en extensió fins a arribar, sovint, a municipis veïns, i això exigeix de planificar-se urbanísticament i d'endegar molts de llurs serveis (accessos, transports, serveis de subsòl, etc.) amb un tractament que englobi tots els municipis afectats; exigeix també normalment la creació d'un organisme amb representativitat política, competència administrativa i mitjans econòmics suficients per a decidir sobre les actuacions públiques d'aquesta àmplia zona. Tenen legalment reconeguda àrea metropolitana —dita també regió, comarca i d'altres denominacions— les ciutats de Barcelona, Bilbao, Estocolm, Londres, Madrid, Milà, Moscou, París, València, Washington, i moltes altres.
Àrea suburbana
Espai situat fora de la ciutat (morfològicament delimitada), però que s'hi integra funcionalment. Comprèn, doncs, una aurèola de nuclis satèl·lits i les vies de comunicació, les aigües, els boscs i els camps (conreats o no) que els separen de la ciutat i entre ells. Per això hom ha proposat també el terme d'àrea rururbana. Així s'explica que prolonguin funcions intraurbanes (residencial, de dormitori, industrial, de distribució comercial) i n'assumeixin d'altres d'específiques: hortícola, allotjament, annexos urbans (els principals), llocs d'esbarjo, etc. Una gran ciutat, juntament amb l'àrea suburbana (que pot incloure altres ciutats prou importants), és anomenada sovint àrea metropolitana.
Àrea urbana
Àrea d'una població amb construcció contínua i compacta.
Ausland
Part de l'umland d'una ciutat que es troba en un país estranger.

Barri
Cadascuna de les parts en què es divideix un poble gran, una vila, una ciutat. El barri, element constitutiu de tota agrupació urbana, correspon alhora, com gairebé tots els conceptes urbanístics, a una entitat sociològica i immaterial que fa referència a un grup social, part de la comunitat urbana, i també al marc físic, component de la ciutat, suport de la vida de relació interna d'aquella subcomunitat urbana.
Centre
Nucli de la població en el qual convergeixen les principals activitats econòmiques o administratives d'una comarca o regió.
City
Mot emprat per a designar el sector central d'una ciutat, on convergeixen totes les activitats administratives i econòmiques. Deu la seva expansió a la City de Londres; actualment els urbanistes nord-americans han introduït el concepte més clar de Central Business District.
Conurbació
Continu urbà resultant del creixement simultani, recíprocament influït, de dues o més ciutats pròximes, i que arriba fins a fer desaparèixer l'espai rural intersticial.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats.
Equipament urbà
A les aglomeracions urbanes, conjunt dels elements necessaris per al compliment de llurs funcions; la reproducció de la força de treball (equipaments escolar, sanitari, social i d'instrucció: clubs, biblioteques, cinema, espais verds), la producció i, sobretot, distribució de les mercaderies (equipament comercial: magatzems, oficines, etc, i de transports), l'administració pública (edificis i oficines públiques) i la dotació d'infrastructures (vies públiques, energia: electricitat, gas, etc; comunicacions: telèfon, correus, etc; aigua i clavegueres).
Hinterland
Rerepaís.
Nucli industrial
Lloc on es concentra predominantment la indústria. Les seves característiques són determinades per diversos factors: facilitat de comunicacions, proximitat de les primeres matèries, abundància de mà d'obra especialitzada o barata, facilitats aranzelàries (plans de desenvolupament), voluntat del poder polític, etc.
Nucli urbà
Sector primitiu d'una ciutat al voltant del qual aquesta s'ha expandit. A Europa, construïts generalment abans de la revolució industrial, els nuclis urbans han sofert un canvi en llurs funcions: han passat d'ésser el lloc d'habitació a ésser una zona de comerços i oficines. Aquest canvi ha transformat la zona arquitectònicament i urbanísticament i ha originat problemes de conservació, que són un dels aspectes que més preocupen actualment dins l'urbanisme.
Perifèria
Extrems o marges de qualsevol entitat geogràfica, en contraposició al centre, i, més específicament, els d'una ciutat.
Pla urbanístic
1. Representació, en una superfície plana o en maqueta, de l'ordenació, total o parcial, d'una ciutat o d'un nucli o conjunt de nuclis urbans. Hom parla sovint de pla metropolità, comarcal, etc, segons que sigui una metròpoli o àdhuc tota una comarca el que és objecte del pla.
2. Ordenació sistemàtica, total o parcial, d'una ciutat o d'un nucli o conjunt de nuclis urbans, en previsió i amb programació del seu creixement futur. Bé que el nom és recent, el contingut i les finalitats dels plans urbanístics responen a institucions antiquíssimes: cada cop que, no pas espontàniament, sinó per raons demogràfiques, polítiques o militars, era establerta o transformada una ciutat, una zona o un nucli urbans, hi era aplicat, si més no embrionàriament, un pla urbanístic. La gran extensió i complexitat de les ciutats i els nuclis urbans contemporanis fa que hom hagi de planificar a escala més àmplia, i així hom parla de plans metropolitans, comarcals, etc.
Polígon industrial
Nucli de creixement industrial que respon a una localització específica de les indústries. És utilitzat per a descongestionar les zones industrials molt saturades o bé per a activar económicament els sectors més endarrerits.
Raval
Barri o caseria situada als afores d'una població. El mot és mantingut en toponímia.

Rerepaís
Territori annex a una ciutat o a un centre comercial. Engloba la zona suburbana de relacions generals directes (migracions quotidianes de mà d'obra i d'empleats, freqüentació de mercats, forniments alimentaris frescs, comunicacions telefòniques dominants, etc), l'extensió regional de relacions comercials dominants (zona d'activitat de la banca local, freqüentació de fires periòdiques, etc), l'àrea de relacions comercials particulars d'alguns centres i també l'extensió regional de la influència intel·lectual (reclutament escolar o universitari, zona de difusió de la premsa local, zona de clientela d'hospitals i clíniques, etc).
Subàrea
Zona inferior a l'àrea, especialment amb relació a l'administració i a les activitats comercials (subàrea comercial), integrada per alguns municipis, però amb dependència del nucli urbà principal o centre d'àrea.

Suburbi
Part d'una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli vital. Històricament, suburbi era sinònim de raval; modernament, però, més fixat raval en el sentit de barri antic intramurs o immediat a les muralles i diferenciat de la ciutat originària, el sentit de suburbi s'ha fixat quant al temps (raval contemporani, sovint posterior a l'enderrocament de les muralles), però s'ha diversificat en l'espai. Els suburbis corresponen a antics nuclis degradats, annexats al municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns serveis gairebé inexistents.

Territori
Superfície de terra subjecta a una determinada qualificació en la planificació urbanística. Comprèn el territori urbà, situat dins la zona edificada o edificable d'una població, destinat a edificis privats o públics, així com a carrers, places, parcs, jardins, etc, i el territori de reserva urbana, destinat a ésser urbanitzat, però que legalment encara no té aquesta qualificació. Tots els altres terrenys són considerats territori rústic. El procés de planificació implica, entre altres coses, convertir el terreny en sòl d'assentament pla i sòlid i dotar-lo d'una infraestructura de serveis imprescindibles (aigua, llum, gas, clavegueres, etc). Amb la qualificació, el territori adquireix un valor de canvi i esdevé, per al seu propietari, un bé d'inversió que li proporciona unes rendes. La concentració d'activitats i de població a les ciutats, així com l'augment de segona residència, han dut a l'escassetat de territori en les zones urbanes i turístiques, la qual cosa s'ha traduït en un augment considerable del seu preu i ha generat el fenomen de l'especulació del territori, amb una manca absoluta de transparència en el seu mercat.
Umland
Àrea entorn de la ciutat, influïda per ella en el sentit econòmic, cultural i polític. Té, doncs, el sentit de rerepaís urbà, bé que abans fou emprat en el sentit general d'aquest mot.

Unitat de veïnatge
Grup d'habitages que té incorporats els serveis col·lectius necessaris per al desenvolupament de la vida de la comunitat: escoles bressol, escola primària, centre social, dispensaris, camps d'esport, banys i diversos establiments d'alimentació. La idea, creada per Clarence A.Perry per al pla regional de Nova York (1924), es desenvolupà juntament amb la de ciutat funcional (integrada per les quatre funcions: residència, lleure, treball i circulació), on la funció residencial no és considerada tant com la suma d'habitatges unifamiliars, cadascun amb la seva parcel·la, ans com el conjunt d'habitatges amb els seus espais interiors públics, on la propietat és considerada "horitzontal".

Zona
Àrea urbana en què hom limita els usos i les densitats permeses. La planificació urbanística, a partir dels anys seixanta, ha tendit a definir les zones primerament per l'ús prioritari o exclusiu que hom els dóna (ús residencial, industrial, etc, o altres de més específics, com l'hospitalari, el portuari, etc) i, en segon lloc, per la intensitat màxima que hom permet, la qual és determinada per la grandària de la unitat base (com és ara la petita indústria o la gran indústria) o, en el cas de la residència, pel tipus arquitectònic i la densitat que li correspon (com l'eixample intensiu, l'eixample semiintensiu, la ciutat jardí intensiva, la ciutat jardí extensiva, etc). Les zones residencials més típiques han estat el nucli antic (que reuneix les àrees urbanes que resten de la ciutat històrica), l'eixample (que recull les àrees d'extensió de la ciutat iniciada al s XIX), la zona residencial urbana o aïllada (que defineix les àrees de nova creació, amb blocs aïllats i construccions en illa oberta) i la ciutat jardí (que comprèn les zones de construcció de xalets i cases unifamiliars aïllades). La crítica a la divisió de la ciutat en parts estàtiques i la pèrdua de confiança en la planificació funcionalista han renovat la idea de zona. Actualment hom tendeix a definir una zona no solament pels usos i les densitats permesos, sinó també pel procés de canvi que hom hi vol endegar. Així, els noms que prenen les zones en una ciutat consolidada són zona de conservació, on cal evitar l'enderroc i la desaparició d'una àrea d'un gran valor urbanístic, zona de substitució de l'edificació, on hom vol afavorir el canvi de l'edificació vella, mantenint, però, l'estructura general, zona de renovació, on hom vol que la nova construcció redefineixi el conjunt urbà, i zona de rehabilitació, on es vol millorar l'hàbitat i els serveis i les infrastructures de la zona. Hom anomena zona verda l'espai determinat pels plans d'urbanisme exclòs de l'aprofitament urbanístic i de l'edificació i especialment protegit.
Zonificació
Descomposició de la ciutat en zones segons usos i densitats.
Índex
Tipus de ciutats Centre de descongestió
Ciutat creada per desfer la congestió de les grans ciutats. En són els millors exemples les ciutats satèl·lit de l'URSS o les ciutats noves de la Gran Bretanya.
Ciutat
Lloc d'assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions. Per damunt dels criteris administratius, la ciutat és definida pel conjunt d'una sèrie de factors, com el nombre d'habitants, els condicionaments històrics, la seva morfologia i el tipus de vida dels seus habitants; aquests factors poden canviar segons els països i les àrees culturals a què la definició és aplicada. Són, però, fonamentals una certa aglomeració de població i unes funcions no agrícoles d'aquesta població.

Ciutat balneari
Ciutat sorgida al voltant d'un establiment d'aigües termals, de tipus especialitzat, on el públic es trasllada per un període curt i que, al costat de la funció més o menys mèdica, en té una altra de tipus recreatiu i d'esbarjo.
Ciutat bolet
Ciutat que ha experimentat un creixement ràpid en un curt termini d'anys.
Ciutat closa
Nom emprat en contraposició a ciutat oberta.
Ciutat colonial
Ciutat desenvolupada en països colonitzats per tal d'exercir les funcions de govern, administració i comerç.
Ciutat comercial
Terme aplicat per antonomàsia a aquella ciutat en la qual la funció comercial domina sobre totes les altres.
Ciutat de pont
Ciutat sorgida per tal de controlar el pas d'un riu, i sovint amb caràcter de fortificació, per oposar-se al pas de l'enemic, quan els ponts són de pas obligat en les rutes de penetració al país.
Ciutat de trànsit
Ciutat comercial, generalment un port o un nus de comunicacions, on les mercaderies són dipositades per tal d'ésser redistribuïdes entre altres nuclis de població o entre els seus hinterländer.
Ciutat dormitori
Ciutat en la qual predomina la funció residencial, mancada de llocs de treball i en què la població es desplaça a una altra ciutat per treballar.
Ciutat episcopal
Ciutat amb seu de bisbat, que estigué històricament sotmesa al poder temporal del seu bisbe.

Ciutat industrial
Ciutat originada per la indústria, que hi és la funció predominant. Entre els factors determinants d'aquest tipus de ciutat hi ha la proximitat de les primeres matèries (actualment poc important si el transport pot ésser fet sense dificultat) i la facilitat de reclutar mà d'obra barata. Les ciutats industrials no han sorgit solament a causa de les necessitats creixents de les regions que les envolten, sinó que algunes vegades hi resulten sobreposades, i només poden desenvolupar-se mitjançant mà d'obra exterior. Els tipus principals de les ciutats industrials són els centres miners i les ciutats especialitzades en indústries de transformació.
Ciutat infantil
Centre d'esplai i atracció en el qual se simula una ciutat a escala dels infants; entre les més conegudes hi ha Disneyland, a Califòrnia, i el Nadu Rodam, als Països Baixos. El terme és aplicat, també, en els països d'economia planificada, per a designar el conjunt d'instal·lacions destinades als infants (escoles, guarderies, menjadors).
Ciutat jardí
Teixit urbà de cases unifamiliars aïllades, envoltades de jardí dins la pròpia parcel·la.
Ciutat lineal
Aportació teòrica i pràctica del madrileny Arturo Soria y Mata (1844-1920), que concep una ciutat estesa en una sola dimensió, al llarg d'una via important de comunicació.

Ciutat mercat
Tipus de ciutat comercial en la qual es concentra l'intercanvi de productes, especialment agrícoles i ramaders, de les diferents regions que l'envolten, i de les quals constitueix el centre regional.
Ciutat milionària
Terme aplicat a la ciutat que té més d'un milió d'habitants
Ciutat nova
Tipus de ciutat satèl·lit desenvolupada a la Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial per tal de descongestionar Londres.
Ciutat oberta
Tipus de ciutat el desenvolupament de la qual és previst però no absolutament fixat, i, doncs, susceptible d'una transformació condicionada.
Ciutat religiosa
Ciutat originada per una funció essencialment religiosa i a la qual es desplaça molta gent en pelegrinatges (Benarés, la Meca, Jerusalem, Lorda, Fàtima). La influència de població fa que hi sorgeixin autèntics complexos de serveis annexos (comerç d'objectes pietosos, hostatgeries).
Ciutat residencial
Ciutat en la qual predomina la funció residencial en detriment de la industrial.
Ciutat santa
Ciutat venerada pels fidels d'una religió (Jerusalem, pels cristians; Roma, pels catòlics; la Meca, pels musulmans; etc).
Ciutat satèl.lit
Tipus de ciutat de segon ordre que, malgrat ésser supeditada a la gestió econòmica o financera d'una gran ciutat, constitueix per a la seva població un medi vital permanent. És de fundació voluntària, en el marc d'una planificació física del territori, i és incompatible amb una bona estructura urbana o regional, que requereix, si no l'autosuficiència que hom reserva per al conjunt regional, sí, almenys, l'autonomia.

Ciutat universitària
Tipus de ciutat de funció essencialment universitària. El cas més clar són les ciutats en què aquesta funció predomina sobre tota altra (Uppsala, Coïmbra, Göttingen, Cambridge, Aarhus, Lovaina, Princeton, Akademgorodok). Els edificis universitaris representen els conjunts més grandiosos, i els serveis ciutadans són en funció dels estudiants que hi resideixen. El terme ha estat aplicat també actualment al conjunt d'edificis universitaris d'una ciutat i que formen una petita ciutat especialitzada dins l'àrea urbana (Blindern, a Oslo; Orsay, a París; Fann, a Dakar; Berkeley, a San Francisco).
Eurociutat
Cadascuna de les grans ciutats de la Unió Europea constituïdes en grup de pressió per tal de fer valer els seus interessos i concepcions europees davant les institucions comunitàries i els governs estatals.
Megalòpoli
Nom amb què hom designa un conjunt de metròpolis que formen una enorme aglomeració urbana. Aquest terme fou utilitzat pel geògraf Jean Gottmann per a designar la façana marítima del NE dels EUA, que, al llarg d'uns 800 km de longitud, s'estén des de Boston fins a Washington, passant per Nova York, Filadèlfia i Baltimore.

Índex
Geoeconomia Cicle econòmic
Canvi poc o molt regular del nivell de l'activitat econòmica que, d'una manera persistent, ha anat alterant —sovint greument— la marxa general de l'economia en els països capitalistes desenvolupats des de la darreria del s XVIII. El cicle comprèn normalment quatre etapes: l'expansió (o prosperitat), la crisi (o recessió), la contracció i la recuperació. Aquestes quatre etapes solen tenir una intensitat i una durada variables en cada cicle, però es presenten sempre en el mateix ordre.

Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. El desenvolupament pressuposa unes condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals l'estat hi té un paper essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la política econòmica, control de fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments de la balança de pagaments. La base fonamental del desenvolupament, però, és la innovació tecnològica creixent i continuada, amb unes creixents necessitats de capital, que no sempre repercuteix en més benestar per a la majoria.
Desenvolupament desigual
Procés de desenvolupament que és desigual en el temps i en l'espai. Es pot produir i generar entre diferents societats, diferents territoris, diferents empreses, diferents classes socials, etc. És intrínsec al sistema econòmic de mercat, ja que d'altra manera seria impossible que algú sortís beneficiat. Des de la geografia, el desenvolupament desigual s'ha estudiat perquè ha suposat el motor bàsic de les ràpides transformacions del paisatge des de la revolució industrial, així com per ser responsable de la formació d'un món desenvolupat i un altre de subdesenvolupat.
Desenvolupament sostenible
Conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic i la preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la biosfera provocada per l'acció humana.

Globalització
Transformació del món en un espai únic, tot i ser desigual, pel que fa a la producció, la distribució i el consum de béns.
Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues darreres dècades del s XX. Designa sobretot la intensificació dels intercanvis de persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi d'informació.

Progrés
1. Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser, o una acció, passa d'un estat, forma o grau a un altre de superior, de millor. A diferència, doncs, del desenvolupament, el progrés comporta una connotació clarament valorativa; és a dir, qualitativa i no solament quantitativa.
2. Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa sempre millor i que pot ésser o no definida d'antuvi.
Quart món
Terme amb el qual hom designa les mancances i la marginació que pateixen determinats col·lectius inserits en societats en les quals bona part dels seus integrants gaudeix d'abundància i de prosperitat. Generalment és associat a grups minoritaris: presos, homosexuals, immigrats, minories ètniques, aturats, drogaaddictes, etc.
Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als països industrialitzats amb economia expansiva.
Tercer Món
Terme emprat en referència amb el conjunt de països sotmesos a condicions de subdesenvolupamet. Els trets fonamentals per a identificar els països que integren el Tercer Món solen ésser: baixa renda per capita, insuficiència alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell d'instrucció, industrialització reduïda, consum feble d'energia mecànica, nivells de subocupació importants i feblesa de la integració nacional.
Índex
Sistemes econòmics Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).

Mode de producció
Concepte teòric elaborat per l'anàlisi de les formacions socials concretes, la validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. Hom el considera com una combinació articulada de relacions de producció (relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció social) i forces productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el procés de treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons quina sigui aquesta combinació, hom distingeix els següents modes de producció tipus, que corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal, asiàtic, capitalista i socialista. El caràcter dominant de les relacions de producció és donat pel fet que aquestes defineixen la forma específica d'apropiació i assignació de l'excedent econòmic. L'excedent econòmic apareix com a element clau en el concepte de mode de producció, mentre que els modes de producció concrets són diferenciats en la forma que, en cadascun d'ells, es realitza l'apropiació d'aquest excedent.

Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats.
Precapitalista
En la teoria del materialisme històric, dit del conjunt de modes de producció anteriors al capitalista. Aquest concepte cobreix, doncs, un llarg període en l'evolució social de la humanitat que va des de les societats comunistes primitives, caracteritzades per un baix nivell de desenvolupament de les forces productives i per la manca d'explotació i de divisió social en classes antagòniques, fins a societats com la feudal, que representen un nivell elevat de divisió social.
Sistema econòmic
Conjunt coherent de relacions capaç d'explicar els objectius i els mitjans de l'organització econòmica total de la societat.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).
Índex
Política econòmica Agrarisme
Denominació aplicada a diverses tendències polítiques que tenen en comú un interès central pels problemes agraris.

Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però, la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.
Concentració parcel.lària
Assignació, feta als propietaris de parcel·les de dimensions reduïdes, d'una superfície equivalent (en classe de terra i conreu) a la que posseïen anteriorment. Amb la política de concentració hom intenta de posar remei als mals d'una parcel·lació excessiva, en racionalitzar l'explotació agrícola i l'augment dels rendiments i en augmentar el rendiment de la terra.

Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta.
Dret agrari
Conjunt de normes que regulen l'explotació i l'aprofitament agrícola, ramader i forestal.

Estabilització
Aplicació de mesures de política econòmica per evitar desajusts greus de les magnituds econòmiques. Bé que les mesures més sovint aplicades són les de tipus monetari, hom pot exercir també controls; directes, sobre la inversió, el consum, l'ocupació, el comerç amb l'exterior; fiscals, etc, per a superar els desequilibris tant per excés com per defecte.
Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.
Expropiació
Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administració pública.

Intervenció
Mesura administrativa adoptada pel govern o l'autoritat governativa consistent a assumir el control i la direcció d'indústries, en els supòsits que així ho autoritza la llei o una resolució judicial perquè convé a l'interès general.

Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social.
Nacionalització
1. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
2. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Dues resolucions de l'Assemblea de les Nacions Unides han accentuat el dret sobirà dels estats a disposar lliurement de llur riquesa; fan referència també al deure de la indemnització, bé que aquest punt no fou acceptat pels anomenats països socialistes.
3. Estatització. Aquesta, però, als estats occidentals, sol donar-se només parcialment, en el sentit que sol afectar només branques aïllades de la producció. És feta per expropiació i amb la indemnització corresponent. D'altra banda, és un principi, acceptat internacionalment, que el fet que una empresa o una propietat esdevingui estatal per via de "nacionalització" apareix a tots els efectes amb personalitat jurídica pròpia no identificada amb l'estat mateix, si doncs aquesta identificació no és reconeguda expressament i prèviament per les parts en un afer determinat.
Pla
Conjunt orgànic de directrius i mesures polítiques i econòmiques adreçades a resoldre un problema o una situació determinats.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Planificació territorial
Procés de decisió pel qual hom determina les directrius i, de vegades, els detalls dels usos del sòl, els moviments de persones i de mercaderies, els equipaments col·lectius i l'ordenació de l'habitatge d'una àrea de dimensions variables i per a un cicle temporal també variable.

Política antimonopolista
Conjunt de disposicions adoptades pels governs per a evitar les situacions que atempten contra el mecanisme del mercat i el lliure joc de l'oferta i la demanda. És coneguda també com a política antitrust o contra les pràctiques restrictives de la competència. Aquesta política és un fet corrent a la majoria de països capitalistes, i s'ocupa, no pas exclusivament del monopoli, sinó també de l'entesa entre empreses, el cartel, el trust, el tracte discriminat i l'abús de posició dominant, sempre que aquestes situacions es produeixin al país i no a l'estranger.

Política econòmica
Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats. D'altra banda, hom entén pels mateixos mots -política econòmica- la branca de la ciència econòmica que s'adreça a racionalitzar, amb l'estudi i l'anàlisi, aquella acció real dels poders públics sobre l'evolució i la realitat econòmiques.
Programació econòmica
Conjunt de tècniques de racionalització de l'activitat econòmica que tenen per objecte la determinació de la mesura i periodificació amb què han d'ésser aplicats certs mitjans per a l'obtenció d'un objectiu prefixat. Aquesta programació pot ésser efectuada per una empresa privada o per un organisme estatal, segons quin sigui l'objectiu a què es refereixi i l'abast que hagin de tenir els seus resultats, emprant en cada cas la tècnica més adequada.
Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic.
Índex
Documents Agenda 21
Document elaborat a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament del 1992 celebrada a Rio de Janeiro. És un pla d'acció que descriu els problemes globals actuals i la forma d'afrontar-los basant-se en els principis del desenvolupament sostenible. Dividida en quatre seccions —dimensions econòmiques i socials, conservació i gestió dels recursos, reforçament de la tasca dels grans grups i mitjans d'execució—, es refereix tant a la contaminació, els residus i la biotecnologia com a la pobresa, el consum, la transferència de tecnologia i les llibertats polítiques.
Factor 4
Informe del Club de Roma, que proposa doblar el benestar consumint la meitat de recursos. Es basa tant en la major eficiència en l'ús de recursos com en un replantejament del que significa el benestar.
Índex
Indicadors econòmics Agregat
Magnituds globals, obtingudes a base de les dades subministrades pels diferents comptes macroeconòmics i corresponents a conjunts estadístics definits. Els quals permeten de calcular les magnituds globals de l'activitat econòmica, des de l'enfocament de la producció fins a la venda, la despesa o l'ocupació.

Estadística
Ciència, mètode, tècniques, operació d'anàlisi matemàtica, que permeten d'estudiar numèricament amb el màxim de precisió els fenòmens col·lectius incompletament coneguts.
Estadística econòmica i social
Branca de l'estadística aplicada que utilitza els mètodes quantitatius en l'estudi numèric dels fenòmens col·lectius de caràcter econòmic i social.

I+D
Sigles d'Investigació i Desenvolupament. Fan referència a les polítiques de foment de la ciència i la investigació. El percentatge del PIB que un país dedica a I+D és un indicador del seu grau de desenvolupament.
Índex
Nombre que expressa la relació entre dues magnituds o més i que és emprat per a comparar factors o magnituds més complexos.

Índex de desenvolupament humà (IDH)
Indicador sintètic que elabora el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) des del 1990. Aquest índex es calcula per a tots els països del món a partir del PIB per càpita, l'esperança de vida, la taxa d'escolaritat i la taxa d'alfabetització d'adults.

Índex de preus
Equació matemàtica que sorgeix de la valoració ponderada dels preus dels productes en un lloc i un moment concrets; permet analitzar d'una manera sintètica la seva variació al llarg del temps.
Índex de preus al consum (IPC)
A l'estat espanyol, mesura efectuada per tal d'avaluar el cost de la vida al llarg d'un període determinat de temps, el resultat de la qual té caràcter oficial. Per a confegir-lo, hom treballa sobre una mostra que té en compte els preus de determinats béns i serveis prèviament seleccionats com a bàsics, el nivell de consum de cada període, els salaris i el pes relatiu de cada grup sòcio-econòmic en la població total.

Indicador
Xifra de referència que hom empra per tal d'explicitar i resumir taules estadístiques i que dóna una idea més clara del fet que hom vol explicar. De vegades aquestes xifres són només l'índex del moviment que la magnitud ha experimentat (per exemple, el PNB el 1960 = 100; el 1970 = 150). Unes altres vegades cal precisar magnituds econòmiques, com la de renda nacional, amb indicadors de nivell de vida o benestar.
Indicador de Progrés Genuí (IPG)
Indicador proposat pel grup Redefining Progress per a substituir el PIB i avaluar millor el benestar i el desenvolupament. Més avançat que l'Índex de Benestar Econòmic creat el 1989 per Herman Daly i John Cobb, engloba contribucions positives i descompta costs com el consum de recursos, la pèrdua de béns naturals, la contaminació, la distribució desigual de la renda i la delinqüència.

Nivell de preus
Índex representatiu de la variació dels preus respecte als d'un any que hom pren com a base. Les desviacions del nivell de preus amb relació a la base, en un mercat i un període determinats, és la inversa de les modificacions del poder adquisitiu del diner, per al mateix període.
Nivell de subsistència
Quantitat de béns i serveis, que, des d'un punt de vista històric, són considerats com el mínim necessari per al sosteniment i la reproducció de la força de treball.

Nivell de vida
Quantitat de béns i serveis que hom pot adquirir amb la renda mitjana d'un grup o una classe social determinats.

Producte Interior Brut (PIB)
Agregat que coincideix amb el PNB, després de la deducció prèvia del produït pels factors nacionals situats a l'estranger i afegint-hi el produït pels factors estrangers situats a l'interior.
Producte Nacional Brut (PNB)
És la mesura bàsica del funcionament d'una economia nacional. Ens ofereix el valor del conjunt de béns i de serveis produïts per un país durant un any, al qual s'ha restat la part que es deu als factors productius estrangers presents en el país i se li ha sumat la part corresponent als factors productius nacionals que operen a l'exterior.
Producte Nacional Net (PNN)
Valor a preus de mercat de la producció neta d'un estat en un període de temps determinat. El PNN coincideix amb el PNB, després de la deducció prèvia en aquest darrer dels béns de capital desgastats en els processos productius (amortitzacions). Si en lloc d'ésser valorat a preus de mercat hom valora el PNN a cost de factors, obté la renda nacional.
Ràtio
Mot anglès, pres del llatí, utilitzat per a significar l'índex que relaciona, per quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a unitats econòmiques distintes per a llur comparació. Les ratios emprades més sovint es refereixen a l'estructura financera de l'empresa, a l'eficiència d'utilització de capitals, a l'apreciació de la situació del fons de maniobra i a la comparació de les tendències del benefici per a un període donat.

Renda nacional
Agregat macroeconòmic fonamental que indica el valor de tots els ingressos derivats de la participació dels diferents factors de producció en el procés de producció durant un temps determinat, generalment un any. En aquest sentit, renda nacional coincideix amb el producte nacional net.

Renda per càpita
Relació per quocient entre la renda nacional i el contingent de població, índex generalment utilitzat per a la comparació de diverses economies, així com la determinació del nivell de desenvolupament.
Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats.

Taxa
Quan hom fa referència a un determinat percentatge o proporció entre diverses magnituds o variables econòmiques, utilitza preferentment el terme "taxa", en aquells casos en què és fàcilment identificable i relativament estable en el temps. Així, hom parla de taxa de canvi, taxa de mortalitat, taxa de natalitat, mentre que en altres casos més diversificats o modificables és utilitzat el terme "tipus". Aquest és el cas de tipus d'interès, tipus de descompte, etc.

Taxa d'analfabetisme
Proporció d'analfabets sobre la població total considerada. Sol ésser donada en percentatge sobre el total de majors de 15 anys i distingeix la població masculina de la femenina. El valor és distint per a cada país car no solament el concepte d'analfabetisme i les edats considerades varien d'un país a l'altre, sinó que uns consideren tota la pobla ció, i d'altres només l'autòctona; uns consideren analfabets la població no controlada o àdhuc els semianalfabets, i d'altres, no. També, una més gran proporció de vells pot donar una taxa d'analfabetisme més alta per un mateix grau d'escolarització. Finalment, certs països només consideren alfabets els qui llegeixen i escriuen una llengua com pot ésser la de colonització, que molts autòctons ni tan sols no parlen.
Taxa demogràfica
Les taxes demogràfiques es diferencien de les proporcions. Posen en relació esdeveniments registrats de manera contínua (fluxos) amb les poblacions mitjanes al llarg del període de registre (estocs), com és el cas de les taxes de mortalitat, natalitat o nupcialitat. Les proporcions, en canvi, relacionen una part amb el total d'una població (proporció de joves, de dones o de solters).
Taxa natural d'atur
Nivell de desocupació per sota del qual l'escassetat de persones disponibles per a ocupar les noves vacants impedeix creixements d'ocupació i acaba provocant increments addicionals de salaris i acceleració de la inflació. Es coneix amb la sigla anglesa NAIRU (Non Accelerating Inflation Rate of Unemployment).

Taxes de reproducció
Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el succés dels naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones fèrtils i del seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil d'una població procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en absència de mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat no canvien. Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el càlcul de les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la població estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats en un moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat de procreació per càpita de les dones de la població esmentada durant un cert període de temps.
Saldo
Diferència aritmètica entre els fluxos d'entrades i de sortides en un determinat estoc de població. El més comú és el saldo migratori. L'inconvenient d'aquest indicador és que pot amagar intensitats elevades en les entrades i sortides que, això no obstant, s'anul·len mútuament. El seu avantatge és que es pot calcular fins i tot quan no es disposa del registre d'entrades i sortides, pel procediment de restar l'estoc final i inicial durant un determinat període.
Índex
Organismes econòmics Cambra
Entitat o organisme, de caràcter oficial i estructurat com a corporació pública, o bé de caràcter privat i estructurat com a associació, que agrupa individus o entitats d'una mateixa activitat econòmica (comerç, indústria, navegació, agricultura, propietat, etc). i que té com a finalitat de cobrir uns serveis determinats i de defensar llurs interessos.

Cambra d'agricultura
Associació generalment voluntària que té per funció de reunir, elaborar i expressar les opinions de les persones lligades amb l'agricultura sobre qüestions públiques referides al benestar de l'interès agrícola.
Cambra d'indústria
Associació que agrupa els industrials, amb funcions similars a la cambra de comerç.
Cambra de comerç
Corporació de dret públic que agrupa les empreses per a la defensa i la promoció de llurs interessos. Les cambres de comerç són òrgans consultius de les administracions, tenen competències públiques encarregades i delegades per les administracions per a gestionar serveis públics i ofereixen serveis directament a les empreses.
Patronal
Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.

Índex
Societat Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.

Classe passiva
Conjunt de persones que cobren de l'estat, del municipi, etc, per raó dels serveis prestats anteriorment per ells mateixos o per algun familiar, i en proporció al sou rebut durant el servei actiu i als anys de permanència. La situació de classe pasiva es pot produir per jubilació, invalidesa, etc, i també per mort (en aquest cas la pensió és percebuda pels familiars).
Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal.

Poder econòmic
Domini que una persona, un grup o un país té damunt els béns i serveis de consum o damunt els factors productius (recursos naturals, força de treball, tecnologia, capital acumulat, etc).

Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari.
Professió liberal
Professió que comporta autonomia laboral i desenvolupament d'una activitat intel·lectual.

Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció.

Subjecte econòmic
Persona individual o organisme col·lectiu que constitueix un centre o una unitat de decisió respecte a les qüestions econòmiques.
Índex
Geopolítica Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional.

Departament
Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori.

Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat.
Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics.

Geopolítica
Estudi de la relació existent entre el medi geogràfic, d'una part, i l'estructura socioeconòmica i l'evolució política d'un país, de l'altra.
Nació proletària
País mancat de primeres matèries i, doncs, de recursos econòmics, mentre, d'altra banda, té excés de mà d'obra.
Ordenació del territori
Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels processos econòmics i socials en la configuració del territori.
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina, Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).
Regionalització
Fraccionament en zones d'un espai econòmic, que es defineix a priori com un conjunt integrat per un nombre determinat d'unitats territorials.
Territori
Porció de la superfície terrestre subjecta d'apropiació per part d'un grup d'individus a fi de portar a terme qualsevol activitat, especialment les activitats de producció i reproducció o consum, els quals la consideren com a demarcació de l'exercici d'una sèrie de competències (polítiques, administratives, etc). Descrit i definit per la geografia tant en termes polítics (emplaçaments de grups ètnics, nacionals o vertaders estats), com econòmics (estructura i especialització productives, existència de recursos naturals), actualment hom tracta d'explicar-ne l'actual configuració espacial i molt en concret el problema dels desequilibris territorials.
Territori estatal
O territori nacional. Espai tridimensional en el qual l'estat exerceix amb titularitat exclusiva el seu poder sobirà.
Índex
Altres conceptes Consum
Apropiació final dels béns o serveis per a ús o propietat del públic.
Espai
Suport de les relacions entre els sistemes físic i humà, objecte de la geografia i d'una branca de l'economia. L'espai geogràfic és fet i evoluciona a partir dels conjunts de relacions, però sempre dins la superfície de la Terra; és canviant i diferenciat i la seva forma exterior és el paisatge.

Excedent
Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per sobreviure.
Part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per a obtenir-lo.

Localització
Factor que expressa la relació de qualsevol fet geogràfic amb els altres, en funció de la seva situació dins l'espai. Expressa les condicions que presenta qualsevol emplaçament respecte a les funcions que s'hi compleixen. Fa referència, sobretot, a les condicions que han determinat la tria d'un lloc, i no d'un altre, per tal d'establir-hi un conreu, una indústria o una ciutat.
Organització de l'espai
Determinació de la funció o de la utilització de les diferents parts d'un territori concret, espai urbà, espai rural, infraestructura, parcs, etc.
Paisatge
Porció d'espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica, i per tant inestable, d'elements geogràfics diferenciats —abiòtics, biòtics i antròpics—. Aquests elements actuen dialècticament els uns sobre els altres i fan del paisatge un "conjunt geogràfic" indissociable, que evoluciona en bloc tant sota l'efecte de les interaccions entre els elements que el constitueixen com sota l'efecte de la dinàmica pròpia de cadascun dels elements considerats separadament. Així, hom pot parlar d'un paisatge humanitzat quan l'element antròpic ha actuat i ha modificat els altres elements i ha afegit a la natura elements propis (paisatge agrari, urbà, industrial), i d'un paisatge natural quan l'home no els ha modificats.
Paisatge vegetal
Estructura de la vegetació d'una unitat geogràfica. Les comunitats vegetals d'un indret no es disposen de qualsevol manera, sinó que són íntimament relacionades en l'espai i en el temps, i són sotmeses a nombrosos factors ecològics i antròpics. La branca de la geobotànica que estudia el paisatge vegetal és la fitotopografia. Hi ha tres menes de paisatges vegetals: el paisatge natural, en què la intervenció de l'home ha estat nul·la o ínfima, el paisatge rural, amb la vegetació força transformada o molt, en el qual cal distingir el paisatge silvopastoral i el paisatge agrícola, i el paisatge urbà, en què la vegetació resta reduïda a zones enjardinades i a comunitats ruderals.
Producció
Conjunt d'activitats humanes acomplertes mitjançant la utilització de recursos naturals i mitjans de producció per tal d'obtenir béns que satisfacin les necessitats humanes.

Take-off
En anglès, "arrencada", "envol", "enlairament". Expressió utilitzada en economia per designar el moment de l'arrencada econòmica, quan s'han pogut superar les trabes que impedien el desenvolupament.

Tecnologia
Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que és com la teoria de la indústria pràctica, i comprèn la descripció i la crítica dels procediments industrials, recull la història dels seus progressos i investiga els milloraments i els avenços de què són susceptibles els dits procediments. La tecnologia és una disciplina relativament moderna, d'ençà la Revolució Industrial, i utilitza els mètodes de la ciència i els de l'enginyeria, en contrast amb el conjunt de regles empíriques que constituïen les tècniques i els oficis anteriorment a la sistematització racional amb l'ajuda de les ciències derivada de l'esmentada Revolució Industrial.
Terciarització
Segons la interpretació del creixement econòmic en termes d'evolució, predomini del sector terciari com a fase més avançada d'aquesta evolució. Representa la preponderància de tota mena de servei i en particular de l'estat.
Índex

Tornar a Conceptes

Tornar a Història


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà