|
Geografia |
Geografia
Ciència que mira d'analitzar i d'explicar la localització i la distribució en l'espai
dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l'acció que cal dur a
terme. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que
estudia. El seu objecte és l'anàlisi del resultat de les relacions entre dues
estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l'estudi de moltes altres
ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia,
per exemple).
Geografia general
Branca de la geografia que estudia un element geogràfic o un conjunt d'elements
geogràfics en tota la superfície terrestre per tal d'establir una tipologia determinada.
Segons la natura dels elements estudiats, la geografia general es divideix en física,
biològica i humana.
Geografia regional
Branca de la geografia que estudia tots els elements geogràfics que apareixen en
un sector concret de la superfície terrestre o bé una part d'aquests elements, per tal
de posar de manifest les interrelacions que s'hi produeixen.
L'estudi de les interrelacions entre tots els factors i sectors concrets que ha d'establir
contínuament impedeix tota subdivisió en branques i subbranques.
Índex |
|
Geografia general |
Geografia
física
Part de la geografia general que estudia tots els elements naturals inanimats que
constitueixen la superfície terrestre per tal d'analitzar i de comprendre el medi on
l'home viu i on desenvolupa les seves activitats. La diversitat d'aquests elements ha
obligat alhora a subdividir la geografia física en diverses subbranques: la climatologia,
que té per objecte l'estudi dels factors i elements climàtics i llur distribució
atmosfèrica i es relaciona amb la meteorologia (car n'utilitza les dades), bé que el seu
interès està a determinar una tipologia dels diferents climes que afecten l'home, la geomorfologia,
que estudia l'origen i el desenvolupament de les formes del relleu i es relaciona amb la
geologia, bé que no pot fer abstracció dels factors atmosfèrics, biogeogràfics i
antròpics, que tenen un impacte extraordinari sobre les formes del relleu (i en aquest
mateix sentit pot incloure-hi els estudis de paleogeografia), la hidrogeografia,
que estudia els principals elements que componen la hidrosfera per tal de conèixer-ne les
característiques principals i utilitzacions i que, bé que el seu camp d'estudi comprèn
els corrents fluvials (subaeris i subterranis) i marins, els llacs, les glaceres i les
mars (i té relació, doncs, amb la hidrologia i amb l'oceanografia, les dades de les
quals utilitza per tal de relacionar-les amb els altres elements), s'ha dedicat
principalment a l'estudi dels rius, considerats com a síntesi de tots els elements
geogràfics (relleu, clima, vegetació, fauna, activitats humanes).
Geografia biològica
Generalment anomenada biogeografia.
Part de la geografia que estudia la superfície de la Terra en
l'aspecte biològic. S'ocupa de la distribució geogràfica dels animals (zoogeografia),
de les plantes (fitogeografia) i àdhuc de l'home (antropogeografia).
La biogeografia estudia tots els elements naturals
animats, l'home inclòs, en llur aspecte més biològic, i es relaciona amb la biologia,
bé que dóna més importància als fenòmens d'interrelació i de distribució en l'espai
dels éssers vius; per aquest motiu es relaciona estretament amb l'ecologia, tot i
que generalment —llevat del cas d'algunes escoles, com la soviètica —s'ha
centrat només en l'estudi de les plantes. En la biogeografia les relacions amb l'home i
la seva activitat són més fortes i evidents, encara, que en la geografia física.
Malgrat alguns corrents moderns que vindiquen la unitat de tots els elements naturals
influïts per l'home, inclosos en una nova ciència del paisatge, la diversitat
dels objectes estudiats per la biogeografia permet de distingir-ne tres subbranques: la pedologia,
que estudia l'origen, les característiques, la distribució i la utilització dels sòls,
la fitogeografia, que estudia la distribució i la combinació de les plantes, i la
zoogeografia, que fa el mateix amb els animals.
Geografia humana
Part de la geografia general que estudia allò que té relació amb l'home i les seves
activitats. El terme és emprat correntment per a oposar-lo al de geografia física, però
molts autors consideren fictícia aquesta diferenciació, en virtut d'una comprensió
integral de la geografia. Tanmateix, tant l'objecte primer del seu estudi com la seva
metodologia en fan una branca personalitzada, molt relacionada amb les ciències socials.
Segons l'enfocament amb el qual estudia l'home, pot ésser dividida en geografia social,
econòmica i dels establiments humans.
Índex |
|
Geografia física |
Climatologia
Ciència del clima, que estudia els factors que el produeixen, els seus elements, la seva
distribució sobre la superfície de la Terra i la influència sobre els éssers vius. La
climatologia opera amb dades procedents de les observacions meteorològiques durant llargs
períodes de temps (30-35 anys), de les quals extreu els valors mitjans i els valors
extrems dels diferents elements, les oscil·lacions periòdiques i la freqüència o
repetició dels fenòmens atmosfèrics; amb aquestes dades elabora mapes, gràfiques i
diagrames que reflecteixin les condicions climàtiques d'un lloc determinat. La
climatologia és en contacte amb la meteorologia i la geografia, però el factor
geogràfic (localització en l'espai) n'és l'aspecte més important; es diferencia,
però, de la meteorologia perquè estudia l'atmosfera només en l'àrea de contacte amb la
superfície de la Terra, els fets normals que es repeteixen durant llargs períodes
de temps i les relacions dels fenòmens atmosfèrics amb altres fets que es produeixen a
la Terra.
Geodinàmica
Part de la geologia que s'ocupa de les modificacions que experimenten el relleu i
l'estructura de l'escorça terrestre. Els agents geològics que produeixen aquestes
modificacions es divideixen en dos grups: agents geològics externs a l'escorça
terrestre, els més coneguts i més ben estudiats (glaç, aigües superficials, etc), i
agents geològics interns, que actuen des de l'interior de la terra (vulcanisme,
sismologia), poc coneguts, malgrat ésser-ne ben patents els efectes. La geodinàmica es
divideix, doncs, en dos apartats: geodinàmica externa, que estudia els agents
geològics externs, i geodinàmica interna, que estudia els interns.
Geomorfologia
Part de la geodinàmica externa que s'ocupa de l'estudi de les formes de la superfície
terrestre i de les forces que les originen, és a dir, de les formes del relleu terrestre.
Com totes les ciències de la natura, la geomorfologia tracta, en primer lloc, de
descriure els diversos tipus de formes naturals per tal d'intentar d'explicar-ne després
l'origen i l'evolució. Un dels factors decisius en l'evolució morfològica del relleu
és l'erosió, per la qual cosa una bona part de la geomorfologia tracta de l'estudi dels
fenòmens erosius.
Hidrografia
Ciència que estudia les aigües existents sobre la superfície terrestre. D'una manera
particular s'ocupa dels corrents fluvials i de llurs característiques específiques. En
un sentit més ampli comprèn, a més, l'estudi dels oceans i les mars i dels llacs.
Orografia
Part de la geografia física que tracta de la descripció dels relleus i de llur
estructuració, més o menys regular, en una regió determinada.
Orohidrografia
Part de la geografia física que tracta del relleu i de les aigües i, en certa manera, de
les interferències o influències mútues: traçat fluvial segons la diferent duresa del
rocam, acció de les aigües en els processos erosius, etc.
Relleu
Conjunt de formes —muntanya, turó, altiplà, plana, delta, etc— que accidenten
la superfície de la terra. La descripció del relleu és pròpia de l'orografia. Un
relleu és mesurat segons l'altitud o la distància vertical entre el cim i el nivell
marí, i també per l'extensió.
Índex |
|
Geografia humana |
Antropogeografia
Part de la geografia general que estudia la distribució de races i pobles sobre la terra
i llurs activitats, llengua, cultura i organització. Aquest terme fou introduït per
Friedrich Ratzel (1882), amb el qual designava la geografia humana.
Geografia social
Part de la geografia humana que estudia l'home i els grups humans en ells mateixos,
considerant-ne l'existència, els efectius i l'evolució i l'organització. Dintre aquesta
concepció general, que alguns geògrafs, sobretot nord-americans, consideren com l'única
geografia humana possible, hi caben encara diferents subspecialitzacions: l'ecologia
humana, que estudia l'home com a ésser viu en relació amb el medi físic, la demogeografia,
que estudia l'home com a membre del grup, la geografia cultural, que estudia els
fets qualitatius de les comunitats humanes, i la geografia política, que estudia
els grups humans des del punt de vista de llur constitució en estats.
Geografia econòmica
Part de la geografia humana que estudia l'home com a productor i els resultats de la seva
activitat. Els geògrafs que parteixen d'un punt de vista marxista, com els de l'escola
soviètica, consideren aquesta l'única geografia humana, que inclou tots els altres
aspectes. Atesa la gran complexitat de la producció humana, la geografia econòmica es
pot subdividir encara en geografia agrària, geografia industrial, i geografia
comercial i dels serveis, segons que hom hi estudiï els fets geogràfics relacionats
amb el sector primari, secundari o terciari, respectivament. Hom pot parlar també d'una geografia
de la circulació, que s'ocupa de la difusió en l'espai de fets relatius a tots tres
sectors econòmics.
Geografia dels establiments humans
Part de la geografia humana que estudia els resultats de l'existència i l'activitat
humana sobre la superfície terrestre. Bàsicament el seu camp comprèn l'organització
de l'espai, i, d'acord amb la contraposició camp-ciutat, pot subdividir-se en geografia
urbana, que estudia l'establiment urbà, i geografia rural, que estudia els
establiments agraris. Ambdues branques poden tenir també un sentit més ampli i poden
esdevenir les dues úniques de la geografia humana. Alguns geògrafs moderns, especialment
els quantitativistes, consideren superada aquesta contraposició camp-ciutat i redueixen
la geografia de l'establiment humà a l'estudi d'aquella organització de l'espai.
Índex |
|
Doctrines geogràfiques |
Antinatalisme
Denominació aplicada a diverses doctrines partidàries de la restricció de la natalitat,
perquè consideren que l'excés de reproducció és responsable de la misèria i de la
fam. La doctrina antinatalista més notable és el maltusianisme.
Determinisme
Corrent del pensament geogràfic que intenta d'explicar els fets mitjançant la
influència decisiva dels condicionaments naturals. Hom no pot parlar d'un determinisme
absolut, per tal com no es dóna gairebé mai una dependència total entre els fets
físics i l'acció de l'home. Hi ha, però, una certa interconnexió. La influència dels
factors físics (relleu, clima, hidrografia, sòls, mantell vegetal) té un pes no gens
negligible segons les condicions tècniques, la voluntat i l'organització de cada lloc.
Hom pot admetre, doncs, que el determinisme existeix
més o menys en funció del grau de desenvolupament cultural i tècnic d'un grup humà
concret. Els pobles molt endarrerits culturalment (com els indígenes de l'Amazones o els
pigmeus de la selva africana) en sofreixen més acusadament les conseqüències.
Ecologia humana
Estudi del desenvolupament i organització de les
relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d'adaptació al medi ambient.
Maltusianisme
O malthusianisme. Doctrina antinatalista que aconsella la restricció voluntària
de la procreació, basada en la teoria de la població de T.R.Malthus. Segons
aquesta, el destí inevitable de la humanitat és la pobresa: la població tindrà
tendència a créixer més ràpidament que els mitjans de subsistència fins a assolir un
nivell dictat per aquests mitjans. Dos tipus de factors poden, tanmateix, evitar una
densitat de població que condemni la humanitat a l'escassetat econòmica: els factors que
augmenten el coeficient de mortalitat (guerres, la misèria mateixa) i els que
disminueixen el coeficient de natalitat (el "vici" —terme que inclou la
contracepció— i l'autocontenció moral).
Neomaltusianisme
Doctrina social i demogràfica, continuadora de la teoria de R.Malthus, que advoca pel
control de la natalitat per tal de limitar el creixement de la població i d'evitar la
misèria.
Possibilisme
Teoria que s'ocupa de les possibilitats que l'entorn
natural, és a dir, relleu, rius, mars, vegetació, clima, etc, ofereix a l'home, i que
aquest, en certa manera, pot posar al seu servei. En darrer terme tot depèn, en bona
part, de l'activitat i de la voluntat de l'home per a saber escollir les possibilitats
ofertes per la natura i treure'n profit. S'oposa al determinisme.
Índex |
|
Ciències relacionades amb la geografia |
Cartografia
Art i ciència que té per objecte la concepció, preparació, redacció i realització de
mapes, així com la seva utilització. Comprèn el conjunt d'estudis i operacions
científiques, artístiques i tècniques que, a partir dels resultats de les observacions
directes o de l'explotació d'una documentació, intervenen en la confecció de mapes,
plànols i altres formes d'expressió cartogràfica, com els diagrames, els cartogrames,
els cartodiagrames o les representacions tridimensionals, com els mapes en relleu,, etc.
En cada un d'aquests documents la representació dels diferents elements es fa mitjançant
símbols, l'equivalència dels quals es dóna en una llegenda, i la relació de dimensions
(proporció) és donada per l'escala. Molt sovint l'objecte representat és
tridimensional (la superfície de la Terra) i la seva equivalència sobre un pla en dues
dimensions es fa des del s XVI per procediments matemàtics mitjançant una projecció.
Edafologia
Pedologia.
Geologia
Ciència que té per objecte l'estudi de la Terra (composició, estructura, història).
L'observació directa té, en geologia, una gran importància; el geòleg ha de destriar
les causes i les modalitats dels canvis successius, estimar-ne les conseqüències i,
particularment, reconstituir la història de la Terra. El mètode de recerca,
essencialment, no és experimental, sinó més aviat històric.
Meteorologia
Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. La
meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l'atmosfera, sinó
també els diversos efectes directes d'aquesta sobre la superfície de la Terra, els
oceans i la vida en general. Hom empra el mot "temps" per a designar l'estat o
les condicions de l'atmosfera; així, hom parla de fred o de calor, cel cobert o esboirat,
precipitació (pluja, neu, etc), boira i moviment de l'aire (vent). Aquests components,
caracteritzats per la temperatura, el vapor d'aigua i el moviment de l'aire, poden
combinar- se entre ells de distintes maneres i donar com a resultat les diferents
varietats de temps.
Pedologia
Ciència del sòl. La pedologia estudia els sòls, considerats com a éssers o ens
naturals, en tots els aspectes, tant en llur fisiografia o morfologia superficial,
organització interna, característiques físiques, químiques, mineralògiques i
biològiques i fertilitat, com en llur origen, evolució, classificació, sistemàtica,
distribució geogràfica, cartografia, ús, millora i conservació. Mentre que alguns
autors restringeixen el contingut de la pedologia a una part de la ciència del sòl
(estudi de l'evolució, gènesi, morfologia i classificació dels sòls), uns altres hi
inclouen la sistemàtica i fins i tot la cartografia.
Topografia
Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera. La
meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l'atmosfera, sinó
també els diversos efectes directes d'aquesta sobre la superfície de la Terra, els
oceans i la vida en general. Hom empra el mot "temps" per a designar l'estat o
les condicions de l'atmosfera; així, hom parla de fred o de calor, cel cobert o esboirat,
precipitació (pluja, neu, etc), boira i moviment de l'aire (vent). Aquests components,
caracteritzats per la temperatura, el vapor d'aigua i el moviment de l'aire, poden
combinar- se entre ells de distintes maneres i donar com a resultat les diferents
varietats de temps.
Toponímia
Part de l'onomàstica que estudia els noms de lloc. La toponímia és íntimament
lligada a la investigació de l'etimologia i l'evolució dels noms de lloc i constata, en
un pla general, la poca relació que hi ha sovint entre els noms de lloc d'un país i la
llengua dels seus habitants, a causa de la forta resistència dels substrats lingüístics
en els topònims. Per exemple, als EUA, la majoria de noms d'estats són d'origen indi
(Oregon, Massachusetts, Minnesota, Mississippí, etc). Als Països Catalans són
nombrosíssims els topònims que revelen un origen preromà (iber, celta, basc). L'estudi
de la toponímia és estretament vinculat amb el d'altres disciplines, com la geografia,
l'etnologia, l'arqueologia i la història.
Índex |
|
Població i poblament |
Aglomeració
Conjunt d'habitacles compacte i de qualsevol dimensió. L'aglomeració rural
és una unitat
de poblament rural agrupat (llogarret, poble, vila); l'aglomeració urbana és
una unitat de poblament urbà (ciutat). En geografia urbana, però, hom reserva el nom
d'aglomeració per a designar el conjunt format per una ciutat principal i per altres
unitats urbanes menors adjacents, que perden progressivament llur autonomia funcional.
Aquests caràcters la distingeixen de la conurbació, amb la qual és sovint
confosa. L'aglomeració no té en cap cas un sentit administratiu, i ben sovint comprèn
diversos municipis (aglomeració plurimunicipal).
Àrea demogràfica
Territori on viu un grup humà que té un comportament demogràfic propi i homogeni que el
distingeix dels altres.
Densitat de població
Concepte i indicador de la geografia de la població que constitueix la més elemental de
les correlacions entre la població i l'espai. Normalment aquesta correlació és
establerta en habitants per quilòmetre quadrat.
Dispersió de la població
Forma de població que correspon a l'hàbitat dispers.
Ecumene
Conjunt de les terres habitades permanentment. S'oposa a l'anecumene, sempre
deshabitat. El límit entre totes dues àrees és denominat límit anecumènic. El
concepte d'ecumene nasqué a Grècia en discutir hom la teoria de l'esfericitat de la
terra i plantejar el problema de les seves dimensions. Eratòstenes afirmava que la gran
illa del món o ecumene era una massa continental, voltada per la mar; també
Estrabó seguí aquesta teoria.
Hàbitat
1. Conjunt de condicions ambientals (sòl, microclima, factors biòtics, físics,
químics, energètics, etc) en què es desenvolupa la vida d'un ésser viu.
2. Localització territorial de la població humana. El lloc que ocupa
aquesta població planteja el problema bàsic d'adaptació; d'aquí ve que les
característiques distintives d'una població siguin en part atribuïbles a les
peculiaritats del seu hàbitat. La concepció d'aquest respon a dos punts de vista
diferents: el d'àrea natural i el d'àrea cultural.
Població
1. Conjunt d'individus d'una mateixa espècie
que habiten en una àrea determinada o en un medi limitat convencionalment.
2. Col·lectiu d'éssers humans d'una certa magnitud i geogràficament determinat. Una
població és un subsistema dintre els ecosistemes, un complex nivell tròfic de
consumidors pel fet de compondre's d'individus dotats d'un variable bagatge
tècnico-cultural amb el qual manipulen profundament l'ecosistema i els seus propis
mecanismes de reproducció i supervivència. Aquestes especificitats fan que les
poblacions humanes gaudeixin d'unes propietats exclusives: l'ubiqüitat, el creixement
sostingut i el metabolisme cultural. Un cop una població té resolt l'abastament de
matèria i energia, funciona demogràficament com un sistema autoalimentat anomenat demosistema.
Població de dret
Població resident que manté uns drets i uns deures respecte del municipi on és censada.
Si, en el moment d'elaborar-se l'operació censal, les persones registrades es troben en
el seu lloc d'empadronament, es consideren residents presents; en cas que no s'hi trobin,
es consideren residents absents.
Població de fet
Suma de les persones residents presents i de les transeünts, és a dir, d'aquelles que,
tot i no estar empadronades en el lloc on s'efectua l'operació censal, es troben en
aquest indret en el moment d'ésser realitzada.
Població estable
Model teòric de població tancada (sense entrades ni sortides migratòries) amb una
estructura per edats i sexe fixa en el temps i amb un ritme de creixement (positiu o
negatiu) constant. Aquest model és el resultat de simular matemàticament el manteniment
de taxes de mortalitat i de fecunditats inalterades durant moltes dècades, fins que
l'única característica que varia és la grandària de la població. Un cas particular de
població estable és la població estacionària, en la qual, a més, el ritme de
creixement és zero.
Població estacionària
Població estable en la qual el nombre anual de naixements i de defuncions és idèntic.
Es tracta d'un model teòric de població tancada a les migracions i no correspon a cap
població real que hagi existit mai. La seva utilitat en l'anàlisi demogràfica rau en la
gran varietat de relacions aïllades entre variables que permet estudiar. Per exemple, la
població total és igual al nombre anual de naixements multiplicat per l'esperança de
vida.
Poblament
Concepte demogeogràfic que fa referència a la situació de la població en l'espai.
L'anàlisi d'aquest fenomen es fa segons diverses escales i criteris. A escala mundial els
criteris bàsics són dos: l'ecològic i el sòcio-econòmic.
Segons el primer, se cerquen les correlacions entre la distribució
de la població i les condicions ambientals representades bàsicament per la producció de
la biosfera i els condicionants climàtics i topogràfics. Amb aquests criteris
s'expliquen en part les altes densitats humanes a les zones temperades de baixa altitud i
els grans buits demogràfics de les zones polars, equatorial i dels deserts càlids i
freds. El criteri socioeconòmic es basa en les lleis del mercat mundial i cerca les
relacions a escala mundial entre l'activitat econòmica i la distribució de la població.
A escales menors, de tipus estatal o regional, es poden utilitzar també ambdós criteris,
però el socioeconòmic és el més significatiu: el procés de concentració urbana és
un bon exemple. A escala regional hi ha diversos criteris de classificació. El
morfològic distingeix entre poblament rural i urbà i els respectius subtipus (per
exemple, població rural concentrada i dispersa). El demogràfic distingeix els llocs
habitats segons llur índex demogràfic. El funcional es basa en el paper socioeconòmic
representat per les entitats de població: centre de mercat nacional, regional, local,
etc. Les investigacions més recents de la geografia i l'economia espacial cerquen l'ordre
en les distribucions dels llocs poblats més que llur classificació i descripció.
Repoblament
Moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble
densitat de població.
Transferència de població
Intercanvi de poblacions entre estats, organitzat com a conseqüència d'una modificació
de fronteres o per a l'eliminació de minories.
Veïnatge
Vincle que lliga entre ells els veïns d'un terme municipal per la comunitat d'interessos,
drets atorgats al municipi i deures imposats per les lleis. La condició de veí permet
d'estar empadronat.
Índex |
|
Formes de vida |
Nomadisme
Sistema de vida d'alguns grups humans que es desplacen periòdicament o constantment d'un
lloc a un altre cercant condicions de vida millors. És practicat pels grups humans
d'economia caçadora-recol·lectora (com els australians, els sans i altres pobles molt
primitius), els caçadors de l'Àrtic (com els esquimals) i els pobles d'agricultura
primitiva (els quals, a mesura que les terres s'empobreixen per manca d'adob, han de
cercar nous camps de conreu). Però la vida nòmada per excel·lència és la dels pobles
d'economia ramadera, que han d'anar amb els ramats per cercar les pastures millors i els
dipòsits d'aigua o de sal que convenen als animals. La societat dels pobles nòmades
ramaders és sempre patriarcal, amb una forta divisió tribal. Els habitatges són sempre
mòbils (tendes), i els objectes d'ús comú es redueixen al mínim possible, a fi que els
trasllats dels grups siguin com més fàcils millor.
Sedentarisme
Sistema de vida de molts grups humans que, en oposició als nòmades, fixen llur
residència en un lloc, si no per sempre, almenys durant llargues temporades. S'inicià
amb el descobriment del conreu de la terra. El pas del nomadisme al sedentarisme
caracteritza el principi d'un desenvolupament cultural.
Seminomadisme
Forma de vida condicionada per un tipus d'economia mixta que comporta un conreu temporer
de la terra i un pasturatge nòmada. És característic de zones semidesèrtiques o
simplement poc afavorides per les pluges que només permeten una sola collita i on es fa
necessari portar el bestiar a zones més humides en època de secada. Pot ésser practicat
per tota la família o només per una part d'aquesta, habitualment els homes.
Trogloditisme
Pràctica, pròpia dels pobles troglodítics, de viure en coves. Molt difós en el
paleolític i en el neolític (fins al punt que hom designà aquests pobles primitius amb
el nom de troglodites o homes de les cavernes), els autors de l'antiguitat clàssica el
consideraren propi d'algunes regions asiàtiques i africanes, en les quals hom practicava,
a més, el nomadisme i la comunitat de dones i de fills. Entre els primitius actuals, és
practicat sovint pels veddes i alguns australians i melanesis. Una variant de
trogloditisme és l'habitatge excavat totalment o parcialment a la roca: és habitual a
les regions semiàrides de l'Àfrica septentrional i, ocasionalment, en algunes zones
d'Andalusia.
Índex |
|
Nuclis de poblament |
Aldea
Llogaret. Era aplicat generalment a llocs de moriscs o de fora les terres de llengua
catalana.
Caseria
Agrupament de cases separades del nucli principal d'una població, sorgit amb una certa
independència respecte a aquest (cosa que el diferencia del barri).
Ciutat
Lloc d'assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en
funció de nombroses i diferents consideracions. Per damunt dels criteris administratius,
la ciutat és definida pel conjunt d'una sèrie de factors, com el nombre d'habitants, els
condicionaments històrics, la seva morfologia i el tipus de vida dels seus habitants;
aquests factors poden canviar segons els països i les àrees culturals a què la
definició és aplicada. Són, però, fonamentals una certa aglomeració de població i
unes funcions no agrícoles d'aquesta població.
Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a
obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències.
Llogaret
Nucli de població més petit que un lloc o poble, que posseeix o ha posseït alguna de
les característiques d'aquest (església, terme propi, personalitat administrativa, etc),
encara que no forma, ni ha format en època recent, municipi ni parròquia.
Localitat
1. Poble o lloc determinats. Des del punt de vista geogràfic hom pot distingir, en una
localitat determinada, l'emplaçament estricte i la situació dins un marc més ampli.
2. Entitat urbana sense jurisdicció pròpia, formada, en general, per un nombre
relativament escàs d'habitants.
Poble
Població petita, poblat, inferior a una vila o a una ciutat.
Urbanització
Poblat, barri, etc, establert de nou segons un pla de conjunt.
Veïnat
Grup de cases de camp o d'altres habitatges units o relativament propers entre ells;
caseria.
Vila
Població que, sense tenir el títol de ciutat, té alguns privilegis o un nombre
d'habitants prou elevat per a distingir-se dels pobles.
Índex |
|
Demografia |
Anàlisi
demogràfica
Mètode d'observació crítica del procés demogràfic d'una població concreta. És
establert per la informació estadística que, amb la descripció, la classificació i
l'explicació de les lleis que el regeixen i dels factors que han condicionat aquestes,
permet d'establir les perspectives de població estudiada.
Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un
ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de
mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de vida, i per
l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties),
causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Cicle demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta
un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes
de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació
i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris.
Creixement de la població
Resultat del creixement vegetatiu net (natalitat menys mortalitat) més el saldo migratori
net (immigració menys emigració) d'un territori determinat al llarg d'un període de
temps.
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població.
Explosió
Increment sobtat de la població d'un territori a partir d'elements preexistents.
Model demogràfic
Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per
l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement
vegetatiu o natural.
Pressió demogràfica
Relació entre el nombre d'individus d'una població i els recursos de què disposa.
Primera transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als
països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió
demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es
mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es
duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la
població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era
bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de
nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí
també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les
millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les
millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals
i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials.
Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del
s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren
descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural
s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la
transició demogràfica.
Projecció demogràfica
Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base a unes
hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per edats i
sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la població del
moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al comportament
previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions.
Revolució demogràfica
Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les
poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un
procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s
XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la
mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en
part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports.
Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat
comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la baixa.
Segona transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XX als països desenvolupats.
La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització de les relacions familiars i
una secularització de la societat que han provocat una sèrie de canvis de valors, canvis
que han tingut com a resultat una major incorporació de la dona al treball i una nova
manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els
papers de cada sexe. Tota aquesta nova casuística ha comportat la davallada i el
retardament de la nupcialitat, la major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis,
l'aparició de les segones noces com a resultat de l'increment del nombre de divorcis,
l'augment de formes alternatives de convivència (cohabitació), l'augment de
naixements fora del matrimoni, etc.
Índex |
|
Moviments naturals |
Abortivitat
Relació entre el nombre d'avortaments i el nombre total de dones fecundades, per a una
població determinada i en un temps donat.
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és
exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn
de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural.
Creixement vegetatiu
També anomenat creixement natural. És la diferència entre la taxa de
natalitat i la taxa de mortalitat, sense tenir en compte les migracions.
Esperança de vida
Perspectiva mitjana de durada de la vida d'una persona. És la mitjana aritmètica dels
anys que teòricament, per a cada edat, poden arribar a viure els habitants d'una àrea
determinada, tenint en compte la taula de mortalitat.
Fecunditat
Relació del nombre de naixença amb el de dones en edat fèrtil. Una dona
és fecunda si té fills, i infecunda si no en té, independentment del fet que sigui
fisiològicament capacitada per a tenir-ne o no. Hom estableix normalment la taxa de
fecunditat per edats (nombre de nascuts de mares d'una edat dividit per totes les dones de
la mateixa edat), i, sumades totes les dones fèrtils (de 15 a 49 anys), constitueixen una
taxa neta per a contraposar a la de natalitat general. Hom pot considerar només els
naixements femenins, amb la qual cosa hom coneix les possibilitats reproductores futures.
La fecunditat presenta taxes molt baixes a 15 anys, i després va augmentant, fins assolir
el màxim a 25 anys; a partir d'aquí torna a minvar, fins a esdevenir nul cap a 50-55
anys.
Fertilitat
Possibilitat fisiològica de procrear de les dones. Són edats fèrtils les compreses
entre 15 i 49 anys. Si hom no impedís d'una manera o una altra la concepció, la
fertilitat seria igual a la fecunditat, però això no s'ha produït mai; el
matrimoni tardà, el celibat i la limitació voluntària dels naixements originen una
fecunditat molt per sota de les possibilitats fisiològiques de l'espècie.
Morbiditat
Nombre i distribució de les malalties que sofreix una població en un moment donat i
estudi de les causes de la mort.
Mortalitat
Relació del nombre de defuncions comptabilitzat en períodes anuals. La mesura
demogràfica més elemental de la mortalitat és la taxa bruta de mortalitat, que
relaciona el nombre de defuncions d'un any amb la població mitjana a la meitat de l'any
esmentat. És costum de calcular aquesta taxa per mil habitants.
Mortalitat infantil
Relació entre el nombre de nens de menys d'un any morts, respecte
al nombre total de naixements haguts durant un any. S'anomena
mortalitat infantil endògena la causada per malformacions genètiques o per
problemes al llarg de la gestació, i mortalitat infantil exògena aquella que
té causes posteriors, especialment les derivades del part i de les condicions ambientals
del primer any de vida. Es distingeix igualment entre mortalitat neonatal i postneonatal,
segons si es produeix durant el primer mes de vida o durant els onze mesos posteriors. No
es comptabilitzen com a defuncions infantils, sinó com a avortaments, aquelles que
succeeixen abans del naixement.
Natalitat
Concepte demogràfic que en sentit estricte fa referència a una taxa, la taxa bruta de
natalitat, que hom obté dividint el nombre anual de naixements esdevinguts en una
àrea determinada per la població mitjana d'aquell any. Normalment la taxa és donada en
tant per mil.
Nupcialitat
Nombre proporcional de matrimonis en un temps i en un lloc determinats. Perquè l'índex
de nupcialitat sigui al màxim de precís, cal tenir en compte les diverses formes d'unió
conjugal (monogàmia, poligàmia, matrimoni legal, unió lliure, etc).
Potencial biòtic
Índex de l'increment més alt possible d'una població, que resulta d'una natalitat
màxima acompanyada d'una mortalitat mínima.
Taxa
Preu, import, mesura o percentatge en què hom ha taxat alguna cosa. Quan hom fa
referència a un determinat percentatge o proporció entre diverses magnituds o variables
econòmiques, utilitza preferentment el terme "taxa", en aquells casos en què
és fàcilment identificable i relativament estable en el temps. Així, hom parla de taxa
de canvi, taxa de mortalitat, taxa de natalitat, mentre que en altres
casos més diversificats o modificables és utilitzat el terme "tipus". Aquest
és el cas de tipus d'interès, tipus de descompte, etc.
Taxa d'abortivitat
Nombre d'avortaments per mil dones fecundades, en un any determinat.
Taxa d'avortament
Nombre d'avortaments referits al nombre de dones fecundades en un temps donat. Hom sol
referir-lo al nombre d'avortaments entre mil dones fecundades en un any.
Taxa de divorcis
Índex qualitatiu d'una població pel qual hom avalua la importància dels divorcis dins
un sistema social. La taxa normalment és calculada sobre mil habitants. Amb fins més
socials, hom pot calcular la taxa sobre el total de matrimonis, indicant els anys que han
durat.
Taxes de reproducció
Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el succés dels
naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones fèrtils i del
seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil d'una població
procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en absència de
mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat no canvien.
Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el càlcul de
les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la població
estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats en un
moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat de
procreació per capita de les dones de la població esmentada durant un cert
període de temps.
Índex |
|
Moviments migratoris |
Assimilació
Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda.
L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les
estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats
immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment
com a part aparent de la societat on s'han instal·lat.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants.
És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur
lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i
una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire socioeconòmic; esquemàticament
constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives
econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats.
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat
tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement
demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració,
en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri
econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat,
ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament
l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé
l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament.
Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants.
Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació
població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs
d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració
urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats
industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament
proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no
existeixi cap planificació socioeconòmica adient.
Integració
1. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més
gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant.
Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades
sigui inevitable una certa simbiosi.
2. Procés amb què una societat assimila els elements
que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
Migració
Canvi espacial significatiu fet per una població. Perquè sigui significatiu, aquest
canvi ha de comportar un desplaçament d'un volum considerable de població, una
distància notable o una diferència qualitativa entre l'espai de partença i el
d'arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no
desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa
periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació sòcio-econòmica o
àdhuc política de la situació (problemes d'integració i adaptació) dels migrants, amb
una corresponent repercussió en les estructures sòcio-econòmiques dels espais de
partença i d'arribada (emigració, immigració).
Moviment pendular
Mobilitat de la població entre dos punts separats del territori donada per motius
laborals o d'estudi principalment. És característic d'aquest tipus de moviment la
regularitat diària, si bé també es consideren moviments pendulars els desplaçaments
regulars de cap de setmana o de vacances per motius d'oci.
Saldo migratori
Diferència aritmètica entre els fluxos d'entrades (immigració) i de sortides (emigració)
en una determinada població.
Índex |
|
Estructura de la població |
Dinàmica
de poblacions
Conjunt de transformacions que determinen la composició i les dimensions d'una població.
Estructura d'edat
Divisió de la població en grups segons l'edat. L'estructura per edats és causa i efecte
de l'evolució general de la població i una dada fonamental per a la planificació
econòmica i social. Per a classificar la població segons la seva edat els demògrafs
treballen a diferents escales. La classificació més elemental és l'anomenada grups
d'edat: joves (menys de 15 o 20 anys), adults (entre 15 o 20 i 60 o 65 anys) i vells
(més de 60 o 65 anys), sense distinció de sexes.
Piràmide d'edats
Histograma doble simètric que representa l'estructura per edats i sexes d'una població.
L'eix d'ordenades és únic i recull les edats o els grups d'edats; l'eix d'abscisses és
doble: el de la dreta recull els contingents (en xifres relatives) de dones de cada edat,
i el de l'esquerra, els d'homes.
Població activa
Població que té l'edat mínima per a accedir al
mercat laboral i es troba en situació d'ocupació o bé en estat d'atur o desocupació.
Hom entén per població activa ocupada aquella que realitza una activitat
econòmica de la qual obté una remuneració. La població activa desocupada és
aquella que busca la seva primera feina o que ha deixat l'activitat econòmica que
realitzava anteriorment a la situació de desocupació. El mesurament d'aquest darrer grup
de població ve donat per la proporció de població activa; és a dir, la relació entre
el conjunt de la població activa respecte del total de la població. La taxa d'ocupació
relaciona el nombre de persones ocupades respecte del total de la població activa, mentre
que la taxa d'atur relaciona el nombre de persones desocupades respecte del conjunt de la
població activa. La relació de dependència és la proporció d'individus en edat no
activa respecte del conjunt d'individus que es troben dins les edats considerades com a
període d'activitat humana, preferentment entre els 20 i els 64 anys.
Totes les persones de més de 16 anys que tenen
ocupació o estan disponibles i fan gestions per incorporar-se al treball.
Població inactiva
Part de la població que no exerceix cap tipus d'activitat econòmica remunerada, ni es
troba en disposició de poder-ne realitzar cap (persones que desenvolupen feines de la
llar, infants, estudiants, rendistes, jubilats i persones que realitzen el servei
militar). La proporció entre la població activa desocupada i la població inactiva
respecte de la població activa ocupada dóna lloc a una relació de dependència del
conjunt de la població improductiva respecte de l'econòmicament productiva.
Projecció demogràfica
Càlcul probabilístic del futur d'una població, o de part d'ella, en base a unes
hipòtesis. Quan el demògraf vol saber quin serà el volum i l'estructura per edats i
sexes d'una població al cap d'un quant temps, necessita conèixer a fons la població del
moment, per generacions i sexes, i establir unes hipòtesis referents al comportament
previsible d'aquestes quant a la fecunditat, la mortalitat i les migracions.
Quocient sexual
Nombre d'individus del sexe masculí que, per cada cent de sexe femení, són concebuts
(quocient sexual primari), neixen (quocient sexual secundari) o atenyen l'edat adulta
(quocient sexual terciari).
Sex ratio
Expressió anglesa per a significar l'índex que relaciona el nombre de mascles per cent
femelles en una població. Eventualment, percentatge de mascles en una població.
Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a
calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són
les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats.
Índex |
|
Fonts demogràfiques |
Cens
Llista oficial o patró estadístic de la població, que constitueix una de les fonts
essencials per al coneixement d'un país i és una de les claus de les investigacions
demogràfiques, econòmiques i socials que s'hi refereixen. En els censos generals
hom fa figurar diverses dades que il·lustren sobre l'edat, el sexe, l'estat civil, la
instrucció i la professió dels individus, així com d'altres de referides a la
constitució de les famílies, circumstàncies dels habitatges que ocupen, i d'altres
particularitats complementàries. Hi ha censos parcials com el de la riquesa (cadastre),
el de les persones d'edat escolar (cens escolar), el de les que tenen dret a
votar (cens electoral), el d'oficis (cens laboral) o professions (cens
professional), el de classificacions per procedència o lloc de naixença (cens
d'immigrats, d'estrangers, etc). Hi ha també censos parcials
referits a determinades fonts econòmiques, com el cens industrial, l'agrícola
(cadastre), el ramader, l'avícola, el d'habitatges, etc.
Foc
Casa o habitatge sotmès a la imposició del fogatge.
Fogatjament
Relació de focs, distribuïts per localitats, termes i demarcacions superiors, per a
l'exacció de la imposició del fogatge.
Padró
Llista pública i autoritzada on es relacionen tots els habitants d'un terme municipal en
una data determinada. En l'actual legislació de l'estat espanyol, tota persona, fins i
tot els estrangers que visquin habitualment en el territori de l'estat espanyol, han
d'ésser empadronats en un sol municipi, i és sempre vàlida la darrera inscripció quan
n'hi hagi més d'una. El padró municipal és confeccionat cada cinc anys i rectificat
anualment amb referència al 31 de desembre. El padró constitueix un document públic en
el qual consten noms, cognoms, edat, sexe, professió, estat civil, relació amb el cap de
casa, etc.
Índex |
|
Política demogràfica |
Control
de naixements
Control del creixement demogràfic mitjançant l'aplicació sistemàtica dels mètodes
contraceptius, el foment o la legalització de l'avortament i àdhuc mitjançant
l'esterilització de l'home o de la dona. El control de naixements es pot donar en el pla
simplement familiar (en el sentit que la parella decideixi quants fills desitja, en
funció del seu nivell de vida i de la projecció en l'escala social que hom vol per a
ells) o en el pla oficial estatal (en el sentit que l'estat determina un màxim de fills
per parella, amb la promulgació de les lleis corresponents i l'aplicació de penes a
aquells que no les compleixen).
Maltusianisme econòmic
Disminució voluntària de la producció de béns per evitar la disminució dràstica dels
preus, pràctica que pot arribar a la destrucció física dels béns.
Planificació familiar
Terme aparegut als EUA (family planning) cap a a la fi dels anys cinquanta com a
sinònim de control de naixements. En tant que concepte englobador, la pràctica de
la planificació familiar representa l'atenció dels aspectes psicològics, mèdics,
familiars, socials, econòmics, demogràfics, etc, que condicionen la natalitat.
Poblacionisme
Política de població consistent a consolidar el domini territorial i l'explotació dels
recursos naturals de determinades zones geogràfiques mitjançant el foment de la
immigració. Els casos més notoris es poden trobar en diversos països de l'Amèrica del
Sud durant el s XIX i el principi del XX. L'àmplia disponibilitat de terres i la
intenció de consolidar el predomini de la població d'origen europeu davant la població
indígena portaren països tan diversos com l'Argentina, el Brasil o Mèxic a obrir
oficines de reclutament a tot Europa, oferint passatges gratuïts o a crèdit, lligats a
contractes signats abans del viatge.
Política de fill únic
Política de reducció de la fecunditat basada en la limitació de la descendència
matrimonial a un únic naixement. Es pot considerar una política de xoc si hom té en
compte l'excepcionalitat d'aquesta mesura en les descendències femenines habituals i el
fet que un fill per dona no garanteix a llarg termini la reproducció de les poblacions.
Només s'ha posat en pràctica en països amb taxes de creixement molt elevades, com ara
la Xina, l'exemple més notable.
Política demogràfica
Conjunt de mesures dirigides a modificar l'evolució previsible d'alguna variable
demogràfica. Requereixen incidir sobre els comportaments individuals pel que fa a la
procreació, la mortalitat i la mobilitat geogràfica. Normalment s'associen amb
polítiques de desenvolupament més generals, com és el cas de les campanyes de
planificació familiar. A més d'incidir en variables quantitatives, com fan el natalisme
o el maltusianisme, les polítiques demogràfiques poden també dirigir-se a variables
qualitatives, com la composició de la immigració segons el país d'origen o la millora
dels recursos humans existents mitjançant el sistema educatiu o sanitari.
Índex |
|
Problemes demogràfics |
Desnatalitat
Descens continuat de la natalitat que determina una progressiva reducció dels excedents
dels naixements sobre les morts i que a la llarga pot dur a la despoblació d'un país.
Despoblament
Disminució de la població d'un territori determinat. Aquesta minva pot ésser deguda a
un desplaçament de la població cap a uns altres llocs o a un augment de les defuncions
per damunt dels naixements.
Envelliment
Augment del percentatge de vells (persones de més de 60 o 65 anys) en una població. La
causa principal de l'envelliment és el descens de la fecunditat, en especial si va
acompanyada d'un descens efectiu de la mortalitat entre adults i vells. També pot donar
lloc a un fort envelliment l'emigració, quasi sempre constituïda per joves de sexe
masculí, amb la qual cosa no tan sols augmenta la proporció de vells per manca de joves,
sinó que el desequilibri entre sexes a l'edat matrimonial fa baixar la nupcialitat i,
conseqüentment, la natalitat i les perspectives de rejoveniment. El grau d'envelliment es
coneix, bé pel percentatge de vells (a partir d'un 10% de vells hom pot parlar de
població vella) o bé per l'índex de vellesa, que s'obté dividint el nombre de vells
pel total de la població.
Excedent demogràfic
Inadequació entre la població i els recursos econòmics en un lloc i un
moment donats. Aquest concepte, estretament lligat amb el de superpoblació, és molt
relatiu, puix que la pressió de la població sobre els recursos pot ésser d'intensitat
molt variable, i és difícil de precisar quan és insostenible o quan sobra població i
quan els recursos són mal mobilitzats. El concepte té validesa per a aquelles societats
d'economia teòricament estable on tot augment quantitatiu de la població dóna lloc a un
descens de la renda per capita i a una manca de llocs de treball. Tot l'escreix de
població respecte al volum d'equilibri constitueix l'excedent que, o bé emigra, o bé
és eliminat per una mortalitat accentuada provocada per la fam i les epidèmies
consegüents.
Subnutrició
Nutrició insuficient.
Subpoblació
Concepte demogeogràfic poc precís, ja que el seu punt de referència, l'òptim
demogràfic, és sempre relatiu i difícil d'establir. Esquemàticament, hom considera
subpoblat aquell territori on manca força de treball per a aprofitar adequadament els
recursos potencials i per a permetre una vida social plena.
Supermortalitat
Mortalitat de caràcter especial que afecta certs grups d'una població d'una manera
sistemàtica o excepcional. En el primer cas, és típica la supermortalitat masculina que
afecta tots els homes des del naixement i que dóna lloc al fet que l'esperança de vida
dels homes sigui inferior a la de les dones i que a totes les poblacions les dones siguin
més nombroses que no pas els homes, malgrat la superior taxa de masculinitat dels
naixements. En el segon cas, es tracta d'augments sobtats de la mortalitat a causa
d'epidèmies, catàstrofes, fam, etc. Aquestes supermortalitats, conegudes més aviat com
a mortalitats catastròfiques, eren molt freqüents en les societats pre-industrials i
constituïen la causa principal de l'estancament de la població, ja que esborraven en poc
temps els guanys de població difícilment acumulats els anys bons.
Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos
en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest
desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc,
factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup
social.
Índex |
|
Activitats econòmiques |
Activitat
econòmica
Activitat conscient i intencional dirigida als camps
de la producció i de la distribució de béns, i a la realització de finalitats
definides materialment, amb l'ajut de determinats mitjans materials que constitueixen la
tècnica.
Activitats primàries
Són les que d'una manera directa o indirecta depenen de la utilització
dels recursos naturals i es fan necessàriament als llocs on es troben aquests recursos
(agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal...).
Activitats secundàries
Són les que produeixen béns industrials, és a dir, transformen les
primeres matèries en productes semielaborats o acabats (artesania, indústria...). La
seva localització depèn en gran part de decisions humanes basades en criteris
econòmics.
Activitats terciàries
Són les que no produeixen béns, sinó que ofereixen serveis.
Aplega un grup heterogeni d'activitats: serveis d'administració pública de l'estat,
serveis financers, serveis comercials, serveis de transport, serveis de comunicació,
serveis d'educació, serveis culturals (museus, conferències...), serveis de temps lliure
(esports, turisme...), serveis d'informació (ràdio, televisió, premsa,...), serveis
sanitaris (dispensaris, ambulatoris, hospitals...), serveis relacionats amb professions
que aconsellen les empreses o els individus (advocats, publicistes, assessors fiscals...).
Base econòmica
Conjunt d'activitats productives d'una zona que exporta productes o serveis.
Bé econòmic
Cadascun dels mitjans obtinguts a partir de la natura -física o humana-
pel procés econòmic de la producció, a través del treball, i utilitzats pels homes per
a satisfer llurs necessitats. Hom els anomena béns econòmics per
distingir-los dels béns lliures (tota la resta de béns no provinents del
procés productiu), dels quals els diferencia el fet de tenir un cost i, per tant, un preu
i que, per això, són objecte d'estudi de l'economia política. Des d'un punt de vista
econòmic hi ha, en un nivell general, dues classes de béns: béns de producció
i béns de consum.
Béns d'equipament
Conjunt de béns materials, tals com plantes industrials, maquinària, instal·lacions,
serveis, etc, necessaris per al funcionament d'una unitat de producció. Són part
integrant de l'actiu d'una empresa i equivalen al concepte de capital fix.
Béns de producció
Són els que serveixen indirectament per a la satisfacció de les necessitats i que
alhora poden ésser objectes de treball (és a dir, objectes obtinguts a través del
treball, com, per exemple, els minerals, les primeres matèries, etc), o bé mitjans de
treball (és a dir, objectes emprats per a transformar, com ara les màquines, les eines,
etc).
Béns de consum
Són els destinats als consumidors, béns que responen d'una manera directa a la
satisfacció de les necessitats (productes acabats, aliments, etc).
Circulació econòmica
Conjunt d'activitats relatives a la transmissió i bescanvi de béns econòmics. El
concepte de circulació —com a fenomen que uneix els extrems de la producció
i del consum, i que recull la imatge de la circulació sanguínia, com a funció
fonamental d'un cos (en aquest cas, el cos social)— brolla del canvi que la divisió
del treball i el creixement industrial comportaren respecte al sistema antic, basat en la
propietat de la terra.
Economia
1. Administració ordenada dels béns d'una comunitat (estat, establiment,
família, etc.).
2. Ciència que té per objecte l'anàlisi de
la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els
recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic.
L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és
l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva
finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el
procés de producció i distribució.
Índex |
|
Sectors econòmics |
Sector
econòmic
Cadascuna de les parts en què hom divideix l'economia per al seu estudi d'acord amb
diversos criteris. Segons la mena d'activitat ha esdevingut clàssica la divisió de Colin
Grant Clark en tres sectors productius: primari, secundari i terciari. El sector
primari inclou les activitats relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, la pesca,
la caça i els boscs. El sector secundari aplega les
activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la
construcció. El sector terciari, anomenat també de serveis o residual, inclou
el conjunt d'activitats econòmiques, no directament productives en el sentit de crear
béns de consum o de producció, siguin agraris o industrials, sinó destinades a
possibilitar o facilitar la satisfacció de necessitats humanes.
L'estudi de les interrelacions entre els diferents sectors econòmics ha estat
objecte de treball de nombrosos autors, que ha culminat en les aportacions de W.Leontiev,
amb les taules input-output, les quals constitueixen la millor síntesi
macroeconòmica dels sectors productius. Segons l'origen institucional de les decisions
econòmiques i llur control posterior, hom parla de sector públic i de sector
privat, segons que aquelles siguin preses i controlades per l'autoritat política o
no, i, així, el sector públic és compost pels òrgans de l'estat, en sentit ampli, i la
totalitat de les empreses públiques, malgrat que les decisions d'aquestes darreres siguin
informades pel principi del mercat. Altres autors, contràriament, consideren el sector
públic format únicament pels òrgans de l'estat, i el sector privat per les economies
familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions
d'acord amb el mercat, criteri recollit per la definició del sector públic en els
Sistemes de Comptes Nacionals de les Nacions Unides. El sector quaternari és el
nou sector provinent del terciari, segons la classificació de tres sectors de C.Clark,
que agrupa les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per llur
funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la recerca i
el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació,
l'ensenyament, etc).
Sector primari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, els boscs,
la caça, la pesca i, d'acord amb alguns autors, també les activitats extractives
(mineria).
Sector privat
Sector fornat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car
aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat. Sector no controlat per l'autoritat
política.
Sector públic
Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja sia
directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat
i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a
agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global
del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de
l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb
certes autonomies; el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats,
municipis, àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials
(INI) o de serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat
banc central i certes entitats de crèdit oficial.
Sector quaternari
Conjunt de les activitats econòmiques del sector terciari que es caracteritzen per
llur funció de servei general o de serveis a totes les activitats econòmiques (la
recerca i el desenvolupament, la informàtica, la publicitat, els mitjans de comunicació,
l'ensenyament, etc).
Sector secundari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb les activitats extractives o mineres,
la producció d'energia i la indústria i la construcció.
Sector terciari
Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o no directament
productives, anomenat també sector residual o sector de serveis.
Índex |
|
Recursos econòmics |
Primeres
matèries
Recursos que hom extreu directament de la natura per tal d'utilitzar-los en un posterior
procés de producció. En sentit estricte, hom considera primeres matèries els recursos
agrícoles i els d'origen mineral, bé que pot estendre's a tots aquells productes
resultants d'una elaboració prèvia que són emprats amb caràcter de generalitat com a
mitjans de producció. Així, hom parla de primeres matèries per a referir-se als
elements, productes o substàncies que hom sotmet a un procés de fabricació o de
transformació per tal d'obtenir-ne un producte acabat.
Recursos
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals de què disposa una
empresa per portar endavant les activitats econòmiques.
Recursos econòmics
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals, amb què
compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en activitats
econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes. Aquest
concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació,
pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries.
Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.
Recursos forestals
Productes que hom extreu del bosc per a llur industrialització i comercialització. El
més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes
manufacturats.
Recursos naturals
Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la vegetació, la
fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs en
determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no produïbles
condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha configurat el
caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder econòmico-polític.
Recursos productius
Béns que hom utilitza com a factors de producció per a obtenir-ne d'altres susceptibles
de satisfer més necessitats humanes.
Índex |
|
Agricultura |
Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències,
pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació
dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim
rendiment possibles.
Agronomia
Branca de l'agricultura que estudia el conreu racional del sòl. És fonamentada en
l'estudi de la dinàmica del sòl i de les plantes, des d'un punt de vista físic, químic
i biològic.
Agropecuari -ària
Relatiu o pertanyent a l'agricultura i a la ramaderia.
Agroquímica
Part de la química que estudia els processos relacionats amb l'agricultura; inclou la
química d'adobs, de plaguicides i fitoreguladors, etc.
Agrotècnia
Branca de l'agricultura que tracta de la conversió dels productes agrícoles en articles
manufacturats a nivell d'indústria rural.
Fitotècnia
Part de l'agricultura que estudia la utilització i les aplicacions de les plantes amb
relació a la indústria i l'economia.
Màquina agrícola
Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles,
en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos
principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat
de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que
poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que
treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i
que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora
té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en
les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i
la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora,
segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé
hom les pot acoblar a un tractor.
Revolució agrària
Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa
productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura
capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a
una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar
la màxima explotació dels camps.
Terra
Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció
en intensitat variable segons el tipus d'activitat a què es refereix: és bàsic en
l'agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball
directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o
l'electrònica.
Índex |
|
Tipus d'agricultura |
Agricultura
a temps parcial
Agricultura duta a terme per agents productius que desenvolupen la seva principal
activitat econòmica en altres sectors d'ocupació.
Agricultura biològica
Agricultura que refusa l'ús d'adobs químics i de tractaments fitosanitaris, així com,
en general, les pràctiques agrícoles fortament tecnificades.
Agricultura de sosteniment
Pràctica agrícola que té com a finalitat no agredir el medi ambient. Es basa en el
conreu de varietats adaptades a les condicions climàtiques de la zona, sense esgotar els
recursos del sòl i reduint l'ús de fertilitzants (principals elements contaminants dels
sòls i de les aigües) i de productes fitosanitaris. El tipus de conreu canvia d'any en
any segons els seus requeriments nutritius; a més, el camp no és emprat contínuament,
sinó que periòdicament hom no hi conrea res i el dedica a la pastura de ramaderia.
Aquest tipus d'agricultura és la tendència actual en els països desenvolupats,
principalment europeus, amb la finalitat de no esgotar els recursos del sòl.
Agricultura de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una
família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del
treball i del capital.
Agricultura extensiva
Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost
d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de
grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada
a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de
mecanització.
Agricultura intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma
continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura
que exigeix elevats capitals.
Agricultura itinerant
Conreu itinerant.
Agricultura orgànica
També agricultura ecològica o biològica. Sistema de producció agrari
que tracta de fomentar la diversitat biològica i que evita la utilització de productes
fitosanitaris i fertilitzants minerals de síntesi. Combina les tècniques de conreu
tradicionals, com la rotació de conreus, els conreus intercalats, la integració entre la
producció vegetal i animal, etc, i tècniques modernes sorgides dels coneixements
científics. L'agricultura orgànica permet incrementar els rendiments de sistemes agraris
amb poques possibilitats d'utilitzar fertilitzants, insecticides, etc.
Agricultura urbana
Agricultura que es desenvolupa en àrees urbanes o àrees d'influència urbana. Inclou
l'activitat agrícola en sentit ampli, és a dir, la producció agropecuària,
l'aqüicultura, l'horticultura, la silvicultura i, en general, la gestió dels espais
verds. Fins fa molt poc, l'activitat agrària s'associava quasi exclusivament al medi
rural; és el que es coneix com a agricultura rural. De tota manera, el creixement cada
cop més important de les ciutats fa que l'agricultura desenvolupada en el medi urbà o a
la seva rodalia sigui cada cop més destacable.
Índex |
| Tipus
d'agricultura segons el conreu |
Arboricultura
Branca de l'agricultura que s'ocupa del conreu, la multiplicació i l'aprofitament dels
vegetals llenyosos. Hom considera l'arboricultura fruitera o
fructicultura, l'arboricultura forestal o silvicultura, i l'arboricultura
ornamental, que s'ocupa dels arbres i dels arbusts utilitzats en jardineria.
Cerealicultura
Conreu dels cereals.
Horticultura
Conjunt de tècniques i de mètodes que hom empra en el conreu de verdures, de llegums, de
fruita, etc.
Oleïcultura
Art i ciència del conreu de l'olivera i d'altres plantes oleaginoses.
Praticultura
Part de l'agricultura dedicada al conreu, estudi i millora de prats i pastures.
Viticultura
Branca de l'agricultura dedicada a l'estudi i al conreu de la vinya. La viticultura és
especialment dedicada a l'obtenció d'una primera matèria adient per a l'elaboració de
vi de la qualitat desitjada, tenint en compte que el raïm és un producte complex que
depèn del sòl, l'aigua, el sol i sobretot la temperatura. Per a mantenir les
característiques dels ceps, la reproducció sol ésser vegetativa, sovint amb empelts de
ceps americans (d'ençà de la crisi de la fil·loxera). Les feines que cal efectuar
inclouen fonamentalment la plantació, a una distància adient, segons les varietats, amb
prèvia rompuda del terreny i adobament del sòl, i l'esporgada i els tractaments amb
plaguicides, per tal de combatre el míldiu, l'oïdi, la fil·loxera, etc. Hom ha de
renovar els conreus al cap d'una trentena d'anys.
Vitivinicultura
Art de conrear les vinyes destinades a l'elaboració de vi.
Índex |
|
Sistemes de conreu |
Alternança
Divisió o repartiment dels terrenys d'una explotació en tantes parts equivalents com
anys previstos per a la successió de conreus escollida com a més convenient.
Associació de conreus
Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a
fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una
millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els
prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de
proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant
el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes
(associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada).
Coltura promiscua
Expressió italiana amb la qual hom designa el sistema de conreu basat en
l'existència simultània de plantes de conreu vàries en un mateix camp, de forma que una
d'elles serveixi com a suport de les altres. És típic dels països mediterranis i es
dóna en àrees de sòl humit o amb possibilitats de regatge, car no suporta una estació
seca llarga.
Conreu
Conjunt de treballs destinats a prendre cura de la terra i de les plantes per tal de
fer-les fèrtils i obtenir-ne un profit més gran que en el cas d'un desenvolupament
espontani de la natura. Aquests treballs són estructurats en els sistemes de conreu,
que són un seguit d'operacions que, amb ajuts tècnics concrets, permeten l'obtenció de
les millors collites possibles per a un terreny determinat. La diversitat de medis
naturals susceptibles d'ésser aprofitats per l'home des del punt de vista agrícola dóna
lloc, de forma natural, a una diversificació paral·lela en els sistemes de conreu. El
poblament dispers en un medi relativament hostil de molts pobles primitius és
característic de les regions equatorials, on l'agricultura té un caire complementari de
la caça i de la collita.
Conreu de regadiu
Conreu que és regat.
Conreu de secà
Conreu que no és regat sinó amb l'aigua de pluja.
Guaret
Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per
tal que torni a adquirir fertilitat.
Itinerant
Dit del tipus de conreu en què hom va treballant noves terres a mesura que les
altres ja no són fèrtils.
Monoconreu
Monocultura.
Monocultiu
O monocultura.
Conreu
únic o predominant d'una planta en una regió determinada.
Conreu d'un sol producte molt rendible comercialment, en
extenses zones d'un país determinat.
Policonreu
Policultura.
Policultiu
O policultura. Sistema de conreu primitiu, propi de les societats rurals, que
consisteix a conrear en una mateixa zona productes molt diversos destinats a alimentar la
població local. Alguns sistemes de conreu de societats més avançades són basats en la
policultura.
Rotació de conreus
Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un
mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i
l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de
l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.
Índex |
|
Explotacions agràries |
Agrari
-ària
Conjunt coordinat de treballs i de tècniques de producció utilitzats per a obtenir els
millors rendiments possibles del sòl. Les tècniques emprades són molt diverses: de
conquesta del sòl (rompudes, sanejament, creació de bancals, etc); de millorament del
sòl (adobs, rectificacions edàfiques, regatges); de treball del sòl (forces motrius i
utillatge) i de tractament de cultius (successió, coexistència, rotació, etc). Els
sistemes agraris estan molt diversificats, perquè responen a una sèrie de condicions
geogràfiques i econòmiques, variables en l'espai i en el temps. Aquesta diversitat pot
encloure's en dos grans grups: sistemes agraris autàrquics, encaminats a assegurar
la subsistència de grups reduïts, ja sigui a base d'emprar sistemes extensius de
policultura (conreus itinerants i conreus fixos amb rotacions), o sistemes intensius de
monocultura (conreus amb acumulació de treball humà a Àsia), i sistemes agraris lligats
al comerç internacional i generalment basats en una monocultura que pot ésser
intensiva (conreus d'horta) o extensiva (conreus de cereals a les grans planes dels EUA i
del Canadà). Els sistemes agraris condicionen el ritme de treball, la forma de
l'hàbitat, el tipus de casa rural, la mentalitat de l'agricultor i la caracterització
del paisatge agrari. La seva evolució és sovint difícil, i sols es dóna gràcies a un
estímul extern, com pot ésser la introducció de noves plantes de conreu o a causa d'una
revolució social.
Alqueria
Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu.
Explotació
Conjunt d'instal·lacions i activitats aplicades al funcionament d'una empresa agrícola
o, per extensió, industrial, al llarg de tot el procés de producció i
comercialització. Segons la destinació dels productes obtinguts, les explotacions poden
ésser autàrquiques, si produeixen exclusivament per permetre la vida dels
propietaris i treballadors d'una manera directa, o comercials, si són destinades
al mercat i a l'obtenció de beneficis. Un cas particular d'aquestes explotacions són les
denominades de plantació, pròpies dels països nous, en relació, generalment,
amb grans companyies.
Segons la classe de productes obtinguts les
explotacions poden ésser complexes, en el cas que aquests productes siguin molt
variats (com, per exemple, les tradicionals, que eren alhora agrícoles i ramaderes), o especialitzades,
si es dediquen exclusivament a un tipus determinat de producte.
Cal distingir en primer lloc entre les agrícoles i les ramaderes i, dintre
cadascun d'aquests grups, entre les que siguin només bladeres, farratgeres, vitícoles,
olivareres, etc, en el primer cas, i entre les lleteres, productores de carn, ovines,
porcines o bé dedicades a l'aviram (pollastres, conills, ous, etc), en el segon cas, en
el qual reben sovint la denominació de granja. Actualment els complexos
d'explotació, tant agrícola com ramadera, inclouen sovint instal·lacions industrials
annexes (com les de conserves). Segons la vinculació dels treballadors a l'explotació i,
concretament, a les terres, les explotacions poden ésser directes o indirectes. En les directes
el treballador és també propietari de les terres i, per tant, de l'explotació. Són
molt freqüents, en aquest tipus, les anomenades explotacions familiars, que
acostumen a ésser de dimensions petites o mitjanes; n'és un bon exemple el mas català
prepirinenc, que constitueix una explotació de tipus familiar, autàrquic i complex. Quan
la propietat i el treball d'una explotació recauen en persones diferents, s'anomenen indirectes,
en aquest cas els treballadors es vinculen a les terres en virtut d'uns contractes
determinats (arrendaments, parceries, etc). Les explotacions poden tenir caràcter
col·lectiu, i llavors és freqüent que l'estat en sigui el propietari, com en el cas del
sovkhoz soviètic, o caràcter cooperatiu, com en el cas del kolkhoz de l'URSS o del
kibbuts d'Israel.
Explotar
Treure profit del producte (d'alguna cosa, generalment la terra).
Granja
1. Lloc destinat a la cria d'aviram o de bestiar.
2. Masia.
Kolkhoz
Granja collectiva soviètica, sorgida el 1917 com a associació cooperativa, de caràcter
socialista, de camperols per a la producció agrícola. Foren la base de l'organització
de l'agricultura soviètica des del 1928. Els mitjans de producció i la producció
mateixa eren col·lectius, i la retribució depenia sobretot dels guanys de la
col·lectivitat. La direcció del kolkhoz era a les mans de la col·lectivitat i dels seus
òrgans representatius. En dissoldre's l'URSS (1991), el 1993 hom procedí a la
reprivatització de les terres i els recursos que gestionaven.
Latifundi
Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu
exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car
cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o
improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la
Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta
dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis,
importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat
revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional,
amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions
dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp
en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat,
col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats,
on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions socials.
Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta
explotació.
Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques
arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes,
generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més
complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal
és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles.
Minifundi
Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat,
conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de
bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en
general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just
arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat,
amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització
dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell
de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats
tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a
coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li
forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de
desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot
l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del
70% de les explotacions són menors de 5 ha.
Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en
camps oberts, en què es cultivaven bàsicament cereals.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal.
Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la
importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i
en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que,
així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El
nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975)
bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de
dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres
dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la
resta de les antigues repúbliques soviètiques.
Índex |
| Sistemes
d'explotació de la terra |
Agricultura
de grup
Associació per a l'explotació agrícola constituïda per una sèrie de persones que es
distribueixen decisions i responsabilitats, alhora que aporten a la naixent comunitat els
elements de producció (capital, sota les seves diverses formes i treball) totalment o
parcialment. L'agricultura de grup és una possible via de superació d'estructures
tradicionals en zones de petita i mitjana explotació, ja que obre camí a unitats més
àmplies, equipades convenientment i, per tant, altament productives. En l'agricultura de
grup, la concentració queda subordinada a la lliure associació de persones que resten,
col·lectivament, titulars i responsables dels béns aportats al comú. La fusió planteja
problemes d'índole vària: necessitat d'adopció d'una fórmula jurídica, direcció
col·legiada, distribució equitativa de les càrregues, remuneració atenent les
condicions de cada treballador, etc.
Colonat
Sistema social d'explotació de la terra, fruit de l'evolució del sistema agrari del món
romà.
Latifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de
latifundi.
Minifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de
minifundi.
Monoproducció
Sistema d'explotació econòmica basada en el predomini, de vegades gairebé
absolut, d'un sol producte -cafè, tabac, sucre, etc.-. En els països pobres, el règim
de monoproducció ha generat una dependència de les exportacions i, en molts casos, ha
contribuït a mantenir unes relacions econòmiques desiguals amb els països
desenvolupats.
Índex |
|
Ramaderia |
Bestiar
Conjunt d'animals domèstics que pasturen aplegats, o conjunt dels d'una explotació,
criats per a l'obtenció de productes o de serveis. La utilització, la criança i el
comerç del bestiar constitueixen la ramaderia. Atenent les dimensions, hom distingeix un bestiar
gros (cavallí, mular, asiní, boví) i un bestiar menut (oví, cabrú,
porcí). Econòmicament es divideix en bestiar de treball, del qual hom obté
força motriu, i en bestiar de renda, del qual hom obté matèries alimentàries
(carn, llet i derivats, sang), productes epidèrmics (pells o cuirs, pèl, banya, llana),
excrements i despulles (sèu, greix, ossos, etc).
Estabulació
Acció i efecte d'estabular el bestiar. L'estabulació pot ésser total, quan el
bestiar no surt de l'estable, o lliure, pròpia del bestiar que pastura (boví,
oví, etc).
Estabular
Criar i mantenir el bestiar en estables.
Pecuari -ària
Relatiu o pertanyent als ramats.
Ramaderia
Conjunt d'activitats humanes relacionades amb la cria i el comerç de bestiar de renda,
gros o menut. En l'actualitat cal distingir la ramaderia transhumant (en la qual
els ramats segueixen l'evolució de les pastures i canvien de regió, de vegades fins tres
cops l'any) i la ramaderia estant o ramaderia amb estabulació, total o
lliure (en la qual no hi ha trasllat del bestiar i que pot ésser agrícola o industrial).
En la ramaderia agrícola l'aliment del bestiar és sembrat i recol·lectat per
l'home, generalment prop de l'estable o dels estables, mentre que la ramaderia
industrial sol ésser independent de l'agricultura, i els aliments dels animals,
generalment pinsos composts, són produïts o conreats per altri. Els tres sistemes de
ramaderia esmentats coexisteixen actualment i no és presumible pensar que cap d'ells
desaparegui del tot.
2. Conjunt del bestiar d'un país, d'una comarca.
Transhumància
Migracions estacionals característiques de diverses espècies d'herbívors domèstics,
lligades a la disponibilitat i aprofitament dels pasturatges. Els desplaçaments,
generalment d'anada i tornada, poden ser latitudinals, verticals (plana i muntanya) o
ambdós alhora.
Índex |
|
Altres activitats primàries |
Pesca
Conjunt de tècniques i activitats mitjançant les quals l'home agafa peixos de l'aigua
dels rius i dels llacs o de la mar i, per extensió, crustacis, mol·luscs i d'altres
éssers que hi viuen. És anomenada pesca fluvial la practicada en els rius o els
llacs i pesca marítima (la més important, especialment des del punt de vista
econòmic) la practicada a la mar, prop de la costa, sense perdre-la de vista, o a alta
mar, anomenada en aquest cas pesca d'altura.
Silvicultura
Ciència que estudia el conreu dels boscs i llur aprofitament racional. La silvicultura,
molt relacionada amb la botànica, l'ecologia, l'entomologia, l'economia, la
fitopatologia, etc, s'ocupa també de prevenir els incendis forestals o de limitar-ne els
efectes, regula activitats tals com la pastura i, alhora que defensa al màxim els boscs
naturals, n'impedeix les explotacions abusives.
Índex |
|
Paisatges agraris |
Bocage
Tipus de paisatge rural format per camps de mida desigual tancats per closos d'arbres
espessos i alts. El bocage és originari de Normandia i Bretanya, però s'ha estès
a tot el nord-oest de França, contrastant amb els camps oberts (campagnes, champagnes)
de la conca de París.
Open-field
Tipus de paisatge agrari caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la
divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per
l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles. En vies de franca regressió, s'estén encara
per certes regions d'Europa Occidental i Oriental.
Paisatge de camps closos
Paisatge agrari caracteritzat pel fet de presentar els camps tancats mitjançant una
filera d'arbres o matolls o per una paret de pedra o terra, els quals constitueixen una
xarxa complicada de camps de forma irregular comunicats entre ells per un camí;
l'hàbitat és dispers en cases aïllades o en pobles petits.
Paisatge de camps oberts
Paisatge agrari, conegut també amb el nom d'open-field, propi de l'est de França,
Bèlgica, Alemanya renana i central, Àustria, Txecoslovàquia i Polònia, i fins al
s XVIII predominant a la Gran Bretanya i Escandinàvia. Es caracteritza per
l'absència de tanques, la forma ordenada i geomètrica de les parcel·les en llargues
faixes juxtaposades i l'existència d'hàbitat concentrat. El seu origen, prehistòric,
sembla ésser una primitiva explotació col·lectiva destinada a la producció de cereals
(per això es troba en regions de relleu suau i clima temperat), i s'adaptaren al sistema
senyorial de tinença de terra. Generalment restaren sotmesos a la rotació de conreus de
grans d'hivern (blat), una sembradura de primavera i guaret. Els rostolls de després de
les collites eren aprofitats per la ramaderia com a pastura comuna. Des del s XVI i,
sobretot, des del s XVIII, amb el canvi del procediment rotatiu i amb la progressiva
comercialització agrícola, s'inicià el predomini dels camps closos.
Índex |
|
Món rural |
Absentisme
Fet de viure el propietari fora de la localitat on són situats els seus béns, tot
deixant llur gestió a un tercer i percebent-ne uns ingressos en concepte de parceria o
d'arrendament.
Contracte de masoveria
Contracte de parceria en virtut del qual una persona s'obliga a conrear la finca d'una
altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada dels fruits i actuar com a
encarregat del propietari.
Majoral -a
Principal dels pastors, els segadors, els mossos o els criats, encarregat de governar-los
en representació del propietari.
Masover -a
Persona que, a títol d'arrendament o de parceria, explota un mas propietat d'altri i hi
acostuma a residir.
Pagesia
Conjunt dels pagesos, els pagesos considerats col·lectivament.
Parcer -a
Persona que mena una terra en contracte de parceria.
Parceria
Contracte d'explotació agrícola o agro-pecuària, en virtut del qual el propietari
cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest
d'una part dels productes o fruits.
Terratinent
Posseïdor de terres.
Índex |
|
Fonts d'energia |
Combustible
Substància que a una temperatura determinada reacciona amb l'oxigen produint energia
calorífica o lluminosa, que pot ésser transformada després en qualsevol altra forma
d'energia que sigui útil a l'home. Els combustibles són, en general, composts de
carboni, i poden ésser d'origen natural o sintètic. Els més abundants són els de tipus
fòssil, com ara el carbó i el petroli. Per raó del seu estat físic poden ésser
classificats en sòlids, líquids i gasosos. Dels combustibles sòlids el més utilitzat
és el carbó, en les seves diverses formes (hulla, antracita, lignit, etc); uns altres
combustibles de menor importància són la fusta i la torba. La majoria dels combustibles
líquids provenen de la destil·lació o transformació del petroli i corresponen a
fraccions lleugeres (gasolina, querosè, gasoil) o pesants (fueloil).
Energia
Capacitat d'un sistema físic per a produir un treball. Aquesta definició, bé que
és la més estesa, pot induir a error a causa de la vaguetat del terme
"capacitat", i, per tant, és millor de definir l'energia com allò que, en
produir-se un treball, disminueix en una quantitat igual al treball produït. L'energia,
doncs, és mesurada en les mateixes unitats que el treball.
Energies alternatives
Conjunt de formes d'energia que presenten generalment unes característiques determinades,
com és ara la producció descentralitzada, la transformació neta —és a dir, sense
residus— i el consum a indrets no molt allunyats del punt de producció. Hom
qualifica d'alternatives les formes d'energia que actualment no poden ésser considerades convencionals
(com és el cas dels combustibles fòssils, l'energia hidràulica i la de fissió nuclear)
llevat de la de fusió, pel fet d'estar encara en fase experimental i hom no creu que
pugui ésser utilitzada abans de l'any 2 000. Les principals energies alternatives
són la solar, l'eòlica, la geotèrmica, la maremotriu, la maremotèrmica, la de les ones
i l'agroenergia.
Font energètica
Cos, sistema o dispositiu que emet alguna mena de partícules o d'energia.
Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.
Índex |
|
Combustibles |
Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és el producte de la
descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la matèria orgànica,
principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el seu origen o el
tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o mineral, carbó
vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.
Gas
Mescla combustible de gasos emprada per a la producció de calor, per a l'enllumenat, etc.
Petroli
Oli mineral constituït per hidrocarburs de composició diversa i en proporcions molt
variables segons el jaciment d'origen. Hom els classifica en petrolis de base parafínica,
naftènica, aromàtica o mixta, segons els tipus d'hidrocarburs que hi predominen.
Índex |
|
Fonts energètiques alternatives |
Energia
eòlica
Dit de l'energia del vent que pot ésser transformada en treball o electricitat
mitjançant un aerogenerador.
Energia geotèrmica
Energia provinent dels jaciments d'aigua calenta i vapor, conseqüència de l'activitat
tèrmica de l'interior de la Terra. Si estan situats en conques sedimentàries són
generalment de baixa temperatura (de 60 a 150° C) i poden ésser utilitzats per a
calefacció domèstica, industrial i agrícola. Quan es troben en zones d'activitat
volcànica o tectònica recent, l'aigua està en forma de vapor o salmorra a 200-300° C i
és utilitzable en centrals geotèrmiques per a la producció d'energia elèctrica.
Energia mareomotriu
O mareomotora.Tipus d'energia renovable que és fonamentada en l'oscil·lació
del nivell del mar en forma aproximadament sinusoïdal a causa de les marees.
L'oscil·lació és cíclica de 12,4 hores de durada, l'amplitud de cresta a cresta és
màxima en els estuaris on la marea entra en ressonància. Si es tanca l'estuari
mitjançant un dic, la diferència de nivells que ocasiona la marea, fa passar aigua del
mar a l'embassament a través d'unes comportes i d'aquest al mar a través dels canals
d'alimentació del grup de turbines de la central mareomotriu.
Energia solar
Forma de manifestar-se l'activitat del sol. L'energia solar és deguda a la fusió de
nuclis d'hidrogen, segons el cicle protó-protó, la qual cosa significa, per a aquest
astre, la transformació, cada segon, d'uns 4 milions de tones de la seva massa en energia
(a aquest ritme se'n pot assegurar una durada de prop de 100 mil milions d'anys abans que
no s'exhaureixi la reserva d'hidrogen).
Índex |
|
Centrals energètiques |
Central
elèctrica
Conjunt d'instal·lacions destinades a produir energia elèctrica a partir d'una altra
forma d'energia (mecànica, tèrmica, etc). Segons el tipus de font d'energia emprat les
centrals elèctriques seran, fonamentalment, hidroelèctriques, tèrmiques, nuclears i,
menys correntment, eòliques, solars, geotèrmiques, mareomotrius i
hidrotèrmiques. Segons llur servei les centrals poden ésser de base, de punta, de
reserva o d'acumulació. Central de base és la que forneix l'energia
corresponent al consum mitjà sense admetre grans variacions d'aquest; central de punta
és la prevista per cobrir els moments de màxim consum treballant intermitentment en
paral·lel amb una de base; central de reserva és la prevista per als casos
d'avaries en les centrals de base; la central d'acumulació és destinada a
emmagatzemar energia en determinats períodes de l'any en què hi ha excedent de
potència, a fi de poder-la emprar en els períodes de màxim consum.
Central eòlica
Central elèctrica que aprofita l'energia del vent, i l'element fonamental de la qual és
un aerogenerador. Aquest tipus de central utilitza una font d'energia gratuïta i
inexhaurible, amb l'inconvenient, però, de la seva irregularitat; això obliga a
utilitzar sistemes d'acumulació i no permet de connectar-les a una xarxa de distribució.
Hom les utilitza per a proporcionar electricitat a cases aïllades en zones rurals, fars,
estacions meteorològiques o radioelèctriques, balises, etc.
Central fotovoltaica
Central que utilitza plafons de cèl·lules fotovoltaiques, convenientment connectades per
a produir energia elèctrica directament a partir de la radiació solar. No poden ésser
regulades i, per tant, hom les ha de connectar a un sistema d'acumulació. Les
realitzacions pràctiques actuals arriben a potències d'1 MW. Hom les utilitza per a
proveir d'energia els ginys espacials o, en aplicacions estàtiques, per a proporcionar
electricitat a habitatges aïllats, centres repetidors en xarxes de telecomunicació, etc.
Central geotèrmica
Central elèctrica que aprofita l'energia tèrmica del subsòl.
Central heliotèrmica
O heliotermodinàmica. Central solar que aprofita l'energia radiada pel Sol per a
escalfar el fluid emprat per a la producció d'electricitat mitjançant un turbogenerador.
Central hidràulica
O hidroelèctrica. Central elèctrica que transforma l'energia mecànica de la
caiguda de l'aigua (energia hidràulica) en energia elèctrica. Una central
hidroelèctrica típica és composta de diverses parts relatives al circuit hidràulic
(obra de presa, entrada d'aigua al canal, canal d'alimentació, cambra d'aigua, conducció
forçada, canal de sortida d'aigua) i de la central elèctrica pròpiament dita. L'aigua
és detinguda a la presa i hom la deriva, tota o una part, pel canal d'alimentació fins a
la cambra d'aigua, i d'aquí baixa per la conducció forçada (tub de pressió) fins a la
central, on fa girar les turbines. Les turbines transmeten la força giratòria als
alternadors, els quals, en voltar, generen l'energia elèctrica. L'aigua, quan ja ha
passat per les turbines i ha deixat l'energia mecànica que portava, surt sense quasi cap
pressió al canal de sortida i torna al curs del riu del qual hom l'havia derivada.
Central hidrotèrmica
Central elèctrica (hipotètica) que aprofita l'energia tèrmica dels mars o llacs,
especialment a les regions tropicals i equatorials.
Central mareomotriu
Central elèctrica que aprofita el desnivell produït per les marees semblantment a una
central hidroelèctrica, però amb la diferència que el salt és de poca altura i gran
cabal.
Central nuclear
Central elèctrica que aprofita l'energia despresa en la transmutació de nuclis atòmics.
Si bé són en estudi o en forma de prototipus diversos procediments d'ús de l'energia
nuclear, industrialment parlant totes les centrals nuclears en funcionament o en
construcció tenen com a font d'energia la despresa en la fissió, principalment de
l'urani, en un reactor nuclear.
Central solar
Central elèctrica que utilitza l'energia radiada pel Sol per a produir electricitat. N'hi
ha de dues menes: les que transformen directament la radiació solar en electricitat i les
que la utilitzen per a escalfar un fluid que, en vaporitzar-se, pot ésser utilitzat per
moure un grup turbogenerador.
Central tèrmica
O termoelèctrica. Central elèctrica que transforma l'energia tèrmica d'un
combustible en energia elèctrica. Segons el sistema de transformació poden ésser
centrals de vapor, de gas o dièsel. Les més importants i nombroses són les centrals
de vapor, que utilitzen el vapor obtingut en una caldera per a fer girar una turbina.
Índex |
|
Indústria |
Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà.
Producció d'obres decoratives o amb
pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals
han donat lloc a formes d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat
de l'aram, la vidrieria (vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc. L'artesania pot
correspondre a una tradició artística de la contrada o la població de l'artesà, i
aleshores constitueix l'anomenat art popular, o bé pot ésser fruit de la creació
personal de l'artesà. Avui l'artesania sofreix una deformació en benefici dels
fabricants d'objectes «típics» de les comarques turístiques.
Control de qualitat
Anomenat també control estadístic de qualitat. Conjunt d'operacions de
verificació a les quals són sotmeses algunes mostres, triades per mètodes estadístics,
d'una producció industrial, especialment en sèrie i amb màquines o instal·lacions
automàtiques, per tal de poder garantir les qualitats més característiques o més
importants del producte.
Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de les matèries primeres mitjançant
maquinària, per tal d'obtenir béns manufacturats.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una
formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de
serveis.
Manufactura
1. Procés de fabricació de béns. Així, una manufactura o
un producte manufacturat signifiquen un article porduït segons un procés fabril, o sigui
resultant de la transformació industrial d'unes primeres matèries. Les activitats
manufactureres, tal com són enteses actualment, nasqueren a Catalunya, bàsicament a
través de les manufactures tèxtils de cotó, vers el 1780.
2. Forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de
dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment
productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats
internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia
entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans
dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats,
impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).
Producte
Cosa produïda o manufacturada en una indústria, eventualment emprada en una altra com a
primera matèria. Quan un producte ja no ha d'ésser transformat hom el sol anomenar article.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Subproducte
Producte obtingut en l'elaboració, la confecció, la fabricació o l'extracció d'un
altre producte, anomenat principal. Innecessari per a aquesta operació, pot ésser
aprofitat d'alguna manera, eventualment després d'haver-lo sotmès a algun tractament.
Índex |
|
Tipus d'indústria |
Indústria
de base
També anomenada indústria de primera elaboració. És aquella que fa
servir com a matèries primeres els recursos naturals, dels que n'aprofita i transforma
aquells elements necessaris per obtenir productes semielaborats que, a la vegada, són
matèries primeres d'altres indústries. Són indústries de base la siderúrgia,
la sidero-metal.lúrgica, la química de base, etc.
Indústria de béns d'equip
És aquella que fabrica productes acabats que serveixen com a eines o màquines dels
altres tipus d'indústries. Són productes típics de la indústria de béns d'equip, els
instruments, la maquinària, els ferrocarrils, els vaixells de càrrega, el material per a
la construcció, la transformació de la fusta i la informàtica, entre d'altres.
El grau de desenvolupament de les indústries de béns d'equip indica el nivell de
desenvolupament tecnològic d'un país i, per tant, el seu grau de dependència
tecnològica de l'exterior.
Indústria lleugera
És aquella que necessita una inversió més petita que la indústria pesada,
consumeix menys energia i no demana unes instal.lacions tan grans. El seu objectiu és
transformar unes matèries primeres, o bé productes semielaborats en les indústries de
base, en productes acabats, aptes per al consum immediat. La reduïda magnitud d'aquestes
indústries fa que les inversions puguin ser més petites, i l'amortització i l'obtenció
de beneficis, ràpida. Per aquest motiu, atreuen amb més facilitat el capital privat.
Són indústries de béns de consum les alimentàries (conserves, farines,
embotits, olis, vins...), les tèxtils (fibres naturals o sintètiques provinents
de la química de base), els transformats metàl.lics (automòbils,
electrodomèstics, fusteria metàl.lica...), les papereres (paper, cartró), les químiques
(perfumeria, plàstics...), les d'electromecànica i electrònica de consum
(àudio i vídeo, telefonia...), les editorials, les fàbriques de mobles,
les indústries farmacèutiques, etc.
Indústria pesada
També indústria pesant. És aquella que es caracteritza per unes grans
instal.lacions, un gran consum energètic i un elevat grau de contaminació ambiental. Per
engegar una indústria pesada cal invertir un gran capital fix, que s'amortitza lentament
i produeix beneficis a llarg termini. Per aquest motiu, les empreses de la indústria
pesada són grans companyies privades, sovint societats anònimes o multinacionals, o bé
empreses estatals o mixtes amb participació de capital públic i privat.
Segons el caràcter del seu producte final, podem distingir dos tipus d'indústria pesada:
la indústria de base i la indústria de béns d'equip.
La producció de les indústries pesades és d'un alt valor econòmic i estratègic
(energia, siderúrgia).
Índex |
|
Tipus d'indústria per sectors |
Automoció
Sector de la indústria dedicat a l'automòbil.
Indústria aeroespacial
Conjunt d'activitats relatives al projecte i la construcció dels vehicles aeris i
espacials.
Indústria alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector primari (agricultura, ramaderia i
pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per al bestiar. La importància de la
indústria alimentària és donada en la mesura que progressivament els aliments són
consumits mitjançant un procés productiu, tendència que s'afermà durant el s XIX.
Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a l'industrial en el terreny de
l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la sucrera, l'alcohòlica, la de
greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i la de begudes no
alcohòliques. Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota una sèrie de
processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts
tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria
farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de
pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha
crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i
el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de
llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments,
des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació;
la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els
d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal
preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les
propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les
begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter
tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no
alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la
indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància
tradicional i la indústria càrnia.
Indústria de l'armament
Conjunt de sectors industrials creats per l'augment absolut o relatiu de les comandes
militars dels estats sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial. La seva dimensió sol
ésser proporcional al nivell de despeses militars quan es tracta dels països més
desenvolupats. En alguns d'aquests països ha adquirit una influència tan gran en el món
de l'organització econòmica, que hom els anomena complexos militars-industrials.
Indústria farmacèutica
Sector industrial encarregat de la fabricació de productes farmacèutics.
Indústria naval
Indústria de la construcció naval.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements
químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o
mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer
són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de
clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada
i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota
la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment
són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la
indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i
cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i
cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i
branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina
sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i
substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles
sensibles.
Indústria tèxtil
Nom donat genèricament al conjunt d'indústries lleugeres directament relacionades amb
l'obtenció de fils i amb llur tissatge. Inclou les indústries dels filats, dels teixits,
de la confecció, dels acabats i dels aprests.
Indústries de guerra
Conjunt d'indústries destinades a la producció d'armament.
Siderúrgia
Conjunt de tècniques i de procediments que permeten l'extracció del ferro i
l'elaboració de tots els seus derivats. És comú de definir com a indústria
siderúrgica la que integra tot el procés que va des del tractament de primeres
matèries, previ a l'entrada en el forn, fins a l'obtenció del producte siderúrgic, l'acer,
inclosos els estadis de producció intermedis, i també la fabricació d'acers amb
aliatges i els acers anomenats especials.
Sistema agroalimentari
Conjunt heterogeni d'indústries i empreses que participen en la producció, la
transformació, l'elaboració, el condicionament i la comercialització d'una gran
diversitat de productes d'origen vegetal o animal destinats principalment a l'alimentació
humana, però també a la del bestiar o a ser transformats en primeres matèries per tal
de poder elaborar posteriorment d'altres productes.
Índex |
|
Establiments industrials |
Colònia
industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a
obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències.
Històricament les colònies industrials estaven situades al
costat del curs d'un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les
primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del
s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d'aprofitar en llur
origen les fonts d'energia, concretament els salts d'aigua per a moure la maquinària
tèxtil.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El
moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives és el
cooperativisme.
Economat
Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb
més economia que a les botigues. Generalment és de caire laboral, organitzat per
l'empresari per assortir els treballadors als quals dóna feina, però també pot ésser
creat per una administració pública per als seus funcionaris.
Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la
transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d'objectes a partir
d'elements més simples.
Factoria
Establiment industrial o de comerç, dit especialment dels situats en colònies.
Indústria
Establiment dedicat a la indústria.
Obrador
Lloc on treballa algú en les feines d'un art, d'un ofici, d'una indústria o d'un
comerç, especialment taulell o oficina on hom fa algun treball manual.
Polígon industrial
Nucli de creixement industrial que respon a una localització específica de les
indústries. És utilitzat per a descongestionar les zones industrials molt saturades o
bé per a activar económicament els sectors més endarrerits.
Taller
Obrador on hom fa una feina manual, industrial o artística.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de
vapor.
Índex |
|
Sistemes de treball industrial |
Automatització
Aplicació d'automatismes per tal d'aconseguir que parts importants, i àdhuc la
totalitat, d'un procés de producció augmentin la rendibilitat fent que es mantingui un
nivell uniforme de qualitat. Es porta a terme amb una producció sense pertorbacions de
servei, amb simplificacions en el sistema de treball i amb disminució o anul·lació de
la intervenció de l'home com a element de producció.
En sèrie
Forma d'organització i realització del procés de treball que, mitjançant la
utilització intensiva de maquinària, té com a resultat l'elaboració de productes
(peces, màquines, objectes, etc) idèntics, no diferenciables. La producció en sèrie,
que suposa l'obtenció de grans quantitats d'un mateix producte, comporta la utilització
de mà d'obra poc o gens qualificada i la realització del treball en forma de cadena.
Estandardització
Mot derivat de la parula anglesa standard, que vol dir estendard o
bandera. Com que les banderes tenen sempre unes mides exactament en la relació dels seus
components, "estàndard" ha passat a voler dir tipus, model o norma. En
economia, és l'especificació de les característiques d'un producte per facilitar-ne la
fabricació en sèrie, la qual cosa representa una disminució de la variabilitat de mides
o de tipus, tal com s'esdevenia en la producció artesanal.
Fordisme
Sistema de producció industrial introduït per Henry Ford a les primeres dècades del s
XX. Les teories clàssiques de l'organització industrial-taylorisme i fordisme- sorgiren
al principi del segle XX, època en què culminà el maquinisme, amb la introducció de
nous mètodes d'organització del procés de treball. Així com el taylorisme cercava de
millorar l'eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més atenció a la sortida
comercial dels productes: la producció en massa requereix mercats de masses. El fordisme
suposà la introducció de la cadena de muntatge mòbil i la fabricació portada a terme a
grans plantes i adreçada a mercats de masses. Aquest sistema de producció a gran escala
esdevingué essencial per a la indústria de l'automòbil mundial i, posteriorment, fou
adoptat per altres sectors industrials.
Organització científica del treball
Conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la productivitat del treball industrial,
la sistematització de les quals fou iniciada per F.W.Taylor el darrer decenni del s XIX.
Els seus principis bàsics parteixen de l'anàlisi i el desglossament de les diferents
operacions que integren el procés productiu i l'adequació i especialització dels
treballadors a cadascuna d'elles. El sistema inclou també l'estímul de la productivitat
mitjançant la remuneració i la recerca de la cooperació entre direcció i treballadors,
respectant sempre la jerarquia de l'empresa. Aquest sistema fou molt criticat perquè
reduïa el treballador a la condició de màquina, i hom en qüestionà, també, els
resultats pràctics. L'automatització dels processos industrials l'ha converit en
obsolet.
Organització industrial
Utilització racional i coordinada de les distintes parts d'una empresa, a fi d'aconseguir
la màxima eficàcia dels mitjans utilitzats.
Racionalització del treball
Aplicació de tècniques i procediments de control i organització del procés de
treball l'objecte dels quals és d'incrementar la productivitat i disminuir els costs. La
racionalització de l'empresa es fonamenta en el mesurament tècnic del treball i té com
a objectiu principal escurçar la diferència entre el treball teòric necessari i el
pràctic esmerçat, mitjançant l'eficàcia tècnica.
Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona
meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de
producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà
la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la
intensificació de la tecnologia emprada.
Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans empreses,
amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor,
perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va
donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó
per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor,
precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix
fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en
diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant
cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al
rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes
de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments
inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta,
íntima, personal, entre la direcció i els obrers".
Treball en cadena
Sistema de fabricació en que el material passa per les diferents màquines o equips
disposats talment que encada un és efectuada l'operació corresponent a l'ordre que
aquesta ocupa en el procés. Les operacions són disposades de manera que el treball és
efectuat a un ritme uniforme determinat pel temps tipus atorgat a cada operació. La
cadena perfecta permet el moviment seguit del material al llarg d'una sèrie d'operacions
i de manera que l'activitat sigui simultània a tots els punts, recorrent el producte,
fins a la fi de la seva elaboració, un camí raonablement directe. Modernament, amb
l'aplicació de l'ordinador hom ha aconseguit l'optimació dels processosde fabricació i
muntatge en cadena.
Índex |
|
Empreses |
Absorció
Fusió d'empreses en la qual la dominant fa desaparèixer la personalitat jurídica
independent de les altres, tot englobant-les dins la pròpia estructura.
Agrupació d'empreses
Modalitat contractual de col·laboració entre empresaris que sense arribar a l'extrem de
crear un ens amb personalitat jurídica pròpia, serveix per a facilitar o desplegar en
comú l'activitat empresarial dels seus membres.
Concentració empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es fusionen les activitats de dues
o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica d'alguna empresa (fusió per
absorció) o de totes (fusió per constitució) les que hi participen. En
sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat de diverses empreses,
incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi pèrdua de personalitat
jurídica de cap empresa.
Concentració horitzontal
És aquella que aplega un conjunt d'empreses que es dediquen a fer el mateix
producte. En són exemples les agrupacions de les empreses que exploten el carbó o les
plantes siderúrgiques.
Concentració industrial
Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació. Nascut amb el
desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és condició
indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix que amb
la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial, hom
utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de
capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la
concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és
incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar,
substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre
d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager.
Hom parla de concentració horitzontal per a designar la unió de diverses
empreses o fàbriques amb el mateix tipus de producció industrial; la concentració
vertical, per contra, suposa la unió d'empreses amb produccions complementàries.
Figures destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings
i els càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó
també polític, en el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli
i té una posició força avantatjosa en relació amb la competència.
Concentració vertical
També integració. És aquella que aplega empreses que fabriquen productes que s'ordenen
dins d'un procés tecnològic, bé en ordre successiu (filatures, tints, teixits,
aprestos, confecció), bé en ordre divergent (del petroli s'obtenen plàstics, adobs,
fibres artificials).
Empresa
Unitat econòmico-jurídica que duu a terme la síntesi dels elements de la
producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al canvi.
Fusió
Agrupació d'empreses industrials o comercials per a formar una nova unitat econòmica. La
fusió pot ésser vertical, que tendeix a abastar totes les transformacions d'un producte,
des de la primera matèria fins a l'article acabat, o bé horitzontal, que mira de reunir
les indústries del mateix tipus de producció.
Índex |
|
Tipus d'empreses |
Càrtel
O cartell. Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les
mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur
independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència
entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la
competència mútua. De fet, el seu objecte principal és d'aconseguir una posició
monopolística en el mercat; si hom no assoleix aquesta finalitat l'acord sol restar sense
efecte ràpidament.
Consorci
Associació d'empreses —que mantenen llur independència jurídica— per assolir
un objectiu econòmic. Es diferencia del trust en aquesta independència. El consorci és
una forma freqüent de relligament comercial.
Empresa mixta
Empresa que combina atribucions i objectius de l'empresa privada i l'empresa
pública. Hi ha dues concepcions d'empresa mixta, segons que hom la consideri
—des d'una perspectiva tradicional i també més estreta— com a associació
entre el poder públic i els interessos privats en el si d'una mateixa entitat o bé
—a partir d'una concepció que desborda àmpliament aquest marc essencialment
societari— com un tipus d'acció concertada entre el poder públic i els interessos
privats. Molt sovint les empreses mixtes han estat constituïdes deliberadament amb el fi
d'assegurar un servei públic o d'explotar determinades riqueses naturals.
Empresa multinacional
O multinacional. Entitat econòmica que duu a terme les seves activitats en
diversos països mitjançant inversions directes.
Empresa privada
Empresa que és a la base del sistema d'economia capitalista, caracteritzada per la
llibertat de l'empresari, la cerca del màxim benefici i el sotmetiment a les regles de la
lliure competència.
Empresa pública
Empresa creada i gestionada per l'estat, amb la finalitat de compatibilitzar en grau
variable el benefici amb altres objectius, normalment el subministrament de serveis
públics. En l'empresa pública els capitals, els beneficis i els dèficits hi són,
respectivament, fornits, absorbits i coberts pel poder públic.
Empreses punta
Empreses o sectors que constitueixen la base de la producció dels ingressos dins el
procés econòmic d'una nació o dins un sistema econòmic.
Filial
Empresa o societat amb personalitat jurídica pròpia el capital de la qual resta
majoritàriament en mans d'una altra entitat mercantil.
Financera
Societat que té per objecte avançar els recursos financers a d'altres empreses per al
finançament de noves inversions, en canvi d'un interès determinat.
Holding
Societat que posseeix accions d'altres societats, del mateix sector o no. Com a
representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding, bé que l'actiu
industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria dels països han
posat restriccions legals als holdings.
Konzern
Associació de diverses empreses, jurídicament independents però sotmeses a una
direcció econòmica única.
Lobby
Terme originari dels Estats Units. Empresa especialitzada en
el desenvolupament de diverses estratègies per a influir sobre els poders públics, amb
la intenció d'assolir els objectius de la instància, personal o jurídica, que ha llogat
els seus serveis.
Multinacional
Veure empresa multinacional.
Societat
Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per tal de portar a
terme una activitat econòmica o mercantil determinada. Segons l'objectiu concret que
pretengui, prendrà una forma específica, regulada en tot cas per la legislació vigent.
Societat anònima
1. Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat
mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor,
que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa.
Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.
2. Societat mercantil sigui quin sigui el seu objecte; és una societat evidentment
capitalista, a diferència de la col·lectiva, en la qual predomina l'element personal; el
capital de la societat és dividit en accions; la responsabilitat dels socis es limita al
capital que han aportat o s'han compromès a aportar; tots els accionistes tenen els
mateixos drets, en proporció a les accions que posseeixin; els socis exerceixen el poder
de direcció per mitjà de llur intervenció en els òrgans de gestió de la societat:
junta general d'accionistes i consell d'administració.
Societat cooperativa
És de capital variable i organitzada sota els principis democràtics d'igualtat absoluta
de drets i deures entre els socis i de lliure entrada i sortida sense discriminacions dels
seus membres. La característica més important n'és l'acompliment del cicle econòmic
amb els seus propis socis, destinataris naturals dels serveis que presta l'organització,
de tal manera que esdevenen empresaris d'ells mateixos. Organitzada sota el principi
d'autogestió, no és admissible l'aportació a títol de capitalista o similar. La
responsabilitat pot ser limitada o il·limitada segons la forma prescrita en els estatuts.
Societat limitada
És una societat mercantil en què la responsabilitat dels socis és limitada a llur
participació i el capital és representat per participacions.
Trust
Agrupament d'empreses que comporten un poder de monopoli. En sentit estricte, és el
resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que passa a ésser
jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per tant, a
tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les empreses
integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió d'empreses
en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense perdre la
personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a tot
conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en el
fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun
aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat.
Índex |
|
Mitjans de producció |
Capital
Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors- que
posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de període
en període.
Energia
Capacitat d'un sistema físic per a produir un treball. Aquesta definició, bé que
és la més estesa, pot induir a error a causa de la vaguetat del terme
"capacitat", i, per tant, és millor de definir l'energia com allò que, en
produir-se un treball, disminueix en una quantitat igual al treball produït. L'energia,
doncs, és mesurada en les mateixes unitats que el treball.
Factor de producció
Cadascun dels elements que, combinats en unes proporcions determinades,
permeten la producció de béns i serveis i possibiliten la percepció d'uns ingressos.
Tradicionalment les categories considerades com a factors han estat els recursos naturals,
el treball i els béns de capital analitzats des d'una perspectiva tècnica i social, bé
que modernament alguns autors neoclàssics hi afegeixen l'empresa o l'organització com a
quart factor o factor residual.
Forces productives
Conjunt de mitjans de producció (primeres matèries, força de treball i instruments de
treball) i experiència acumulada en la realització del procés de producció disponibles
en un moment i en un sistema econòmics determinats. A un cert nivell de desenvolupament
de les forces productives, aquestes entren en contradicció amb les relacions de
producció existents i es converteixen en un impediment a l'expansió del sistema. És
aleshores que segons Marx s'inicia una època de revolució social.
Mà d'obra
Total d'obrers assalariats d'un sector o un país determinats. L'anàlisi del seu volum i
de la seva qualificació, així com de la seva distribució entre els diferents sectors
econòmics, és un element indicatiu del grau de desenvolupament del país a què aquest
correspon.
Mitjans de producció
Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines,
energia, matèries primeres, capital,...
Primeres matèries
Recursos que hom extreu directament de la natura per tal d'utilitzar-los en un posterior
procés de producció. En sentit estricte, hom considera primeres matèries els recursos
agrícoles i els d'origen mineral, bé que pot estendre's a tots aquells productes
resultants d'una elaboració prèvia que són emprats amb caràcter de generalitat com a
mitjans de producció. Així, hom parla de primeres matèries per a referir-se als
elements, productes o substàncies que hom sotmet a un procés de fabricació o de
transformació per tal d'obtenir-ne un producte acabat.
Recursos econòmics
Disponibilitats totals en béns produïts o recursos naturals, amb què
compta un individu o una comunitat, susceptibles d'ésser utilitzats en activitats
econòmiques diverses o en la satisfacció directa de necessitats humanes. Aquest
concepte, referit als mitjans materials, que comporta la problemàtica de la seva assignació,
pot fer-se extensiu a les disponibilitats monetàries.
Recursos energètics
Recursos naturals d'un país que forneixen l'energia necessària a la indústria.
Recursos forestals
Productes que hom extreu del bosc per a llur industrialització i comercialització. El
més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes
manufacturats.
Recursos naturals
Béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües, la vegetació, la
fauna, etc, necessaris per a satisfer necessitats humanes, o com a inputs en
determinats processos productius. Llur característica fonamental d'ésser no produïbles
condiciona l'evolució dels processos d'acumulació. Aquest fet n'ha configurat el
caràcter estratègic, i llur control constitueix un centre de poder econòmico-polític.
Recursos productius
Béns que hom utilitza com a factors de producció per a obtenir-ne d'altres susceptibles
de satisfer més necessitats humanes.
Terra
Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció
en intensitat variable segons el tipus d'activitat a què es refereix: és bàsic en
l'agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball
directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o
l'electrònica.
Índex |
|
Comerç |
Balança
comercial
En un país donat, part de la balança de pagaments que registra els
intercanvis de mercaderies entre aquest país i la resta del món.
Balança de pagaments
Document comptable que recull totes les transaccions econòmiques
realitzades en un país durant un temps determinat entre els seus residents i els
residents de la resta del món. La balança de pagaments registra a la columna deutora
(pagaments) les diferents maneres en què la moneda d'un país és facilitada als
estrangers (en pagar importacions, fer turisme fora dels límits nacionals o efectuar
inversions en altres països, per exemple). A la columna creditora (ingressos) registra
els camins pels quals els residents a l'estranger tornen aquesta moneda (entre altres, en
pagar les exportacions, en efectuar despeses turístiques o, simplement, en enviar al
país d'origen diners guanyats per treballadors emigrats).
Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda i de bescanvi de mercaderies.
Comercialització
Procés d'acostament d'un bé de la unitat de producció al consumidor.
Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a
adquirir.
Exportació
Béns i serveis d'un país que en són exportats. Quan les transaccions
són fetes amb mercaderies, hom parla d'exportacions visibles, i d'invisibles
quan hom fa un servei (assegurances, interessos, nolis, etc) per compte d'un altre país.
Importació
Conjunt de béns i serveis que un país importa. El volum d'importacions
efectuades per un país en un exercici econòmic és comptabilitzat en la balança de
pagaments, on hom distingeix entre les adquisicions de primeres matèries i productes
acabats (importacions visibles) i de serveis (importacions invisibles), que representen
una contrapartida directa en divises o exportaciones, i les de béns de capital en forma
d'inversions, préstecs, etc.
Intercanvi
Transferència d'una mercaderia, un servei o diner d'un subjecte a un altre en canvi d'una
altra mercaderia, d'un altre servei o altre diner. Hom anomena economia de bescanvi
la que es basa en el bescanvi de mercaderies, i economia de canvi aquella en què
l'ús del diner és generalitzat.
Lliure comerç
Forma o organització del tràfic mercantil en la qual la circulació de les mercaderies
és establerta segons les decisions individuals.
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les
importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir
els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives
i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que
justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris.
Màrqueting
Aplicació d'un conjunt de tècniques planificades, coherents i dinàmiques per
obtenir un procés de producció, distribució i venda de productes o serveis eficient.
Mercat
1. Intercanvi de mercaderies per altres mercaderies o per diners.
2. Conjunt d'activitats de compra i venda de mercaderies dutes a terme per dues categories
de subjectes econòmics, oferents i demandants.
3. Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o
nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que
es dóna amb altres Estats.
Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es duen a terme intercanvis regulars
i on els preus de les mercaderies tendeixen a equiparar-se. El mercat articulat requereix
la presència d'una demanda sòlida i regular, d'una divisió regional del treball que
garanteixi la producció i comercialització d'excedents i d'uns mitjans de comunicació
adequats.
Mercat comú
Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no tan sols la
supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de lliure
comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les unions
duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació
industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat
Econòmica Europea.
Oferta
1. Quantitat de productes que concorren en un mercat per
ésser venuts, en un moment determinat.
Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la metròpoli i les colònies que consistia en
el fet que les colònies actuaven com un gran mercat on la metròpoli venia la seva
producció manufacturera. El país colonitzador obtenia de les colònies tot tipus de
matèries primeres amb les quals fabricava bona part de les manufactures que posteriorment
hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar amb la seva pròpia metròpoli.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus
productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents
nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la
utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels
drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política
proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o
pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar
la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva
posició davant les indústries estrangeres.
Reexportació
Exportació de mercaderies prèviament importades, que no han pagat drets duaners,
després de ser sotmeses a una certa elaboració.
Tràfic
Comerç, activitat desplegada en l'intercanvi de mercaderies entre països, poblacions o
individus.
Zona de lliure comerç
Acord d'integració econòmica entre diversos estats, que comporta la supressió dels
aranzels i altres restriccions als intercanvis entre ells. Constitueix un model
d'integració econòmica de menys intensitat que el mercat comú i la unió
duanera.
Índex |
|
Tipus de comerç |
Bescanvi
Compra-venda de mercaderies en la qual no intervé el diner.
Comerç a l'engròs
El consistent en l'intercanvi de productes en quantitats molt grosses per repartir-los en
volums més reduïts.
Comerç en gran quantitat (per oposició a
la menuda, al detall).
Comerç al detall
O a la menuda. El relatiu a volums petits de productes d'ús immediat, el preu
dels quals és normalment afectat per la interferència de detallistes.
Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les
seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les indústries, permetia
vendre productes manufacturats i donava grans beneficis.
Comerç d'exportació
El relatiu a la venda de productes nacionals a l'estranger.
Comerç d'importació
Es refereix a la compra de productes estrangers per part d'un estat.
Comerç electrònic
Comerç realitzat a través d'Internet o d'altres xarxes informàtiques. L'ús de
l'electrònica per part de les empreses per a realitzar transferències de fons o
intercanviar dades comercials no és nou, però ha estat accelerat de manera imparable amb
la implantació d'Internet. El comerç electrònic es basa en infinitat d'operacions per
via telemàtica relacionades amb la cessió o venda de béns, la prestació de serveis o
l'intercanvi d'informació.
Comerç exterior
Correspon a les transaccions d'un estat amb uns altres i a les repercussions que hi tenen
les variacions que experimenten.
Comerç interior
L'efectuat entre els diversos centres productius d'un mateix estat.
Comerç internacional
Analitza els intercanvis comercials entre dos o més estats i els processos d'ajustament
que hi ha per a compensar les variacions de compra i venda.
Contraban
Infracció administrativa consistent en la importació o exportació d'articles sense
despatxar-los per la duana.
Estraperlo
Negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius.
Lliure comerç
Forma o organització del tràfic mercantil en la qual la circulació de les mercaderies
és establerta segons les decisions individuals.
Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida
o racionada.
Índex |
|
Establiments comercials |
Autoservei
Establiment d'autoservei. L'autoservei de productes alimentaris, el més corrent, quan
sobrepassa els 300 m2 rep el nom de supermercat.
Basar
Botiga gran en què hom ven moltes menes d'articles.
Botiga
Establiment mercantil per a la venda directa a la menuda. Sol tenir un caràcter personal
o familiar. Antigament la botiga, com a unitat mercantil parada o oberta al públic, es
contraposava al magatzem del mercader a l'engròs. En sentit estricte, era botiga
l'establiment dedicat a la venda de teixits de llana, de seda, teles, però en un sentit
més ampli també el dedicat a la venda de drogues, cera, etc, i, especialment, de
comestibles i merceria. Com encara actualment, les botigues podien constituir negocis de
volum molt diferent, des d'aquelles formades per una simple taula o taulell, fins a les
que utilitzaven normalment les lletres de canvi i altres instruments de crèdit.
Centre comercial
Sector comercial, planificat i edificat de soca-rel, on a l'entorn de galeries comercials,
hom disposa un cert nombre de locals de serveis (bars, restaurants, sucursals bancàries)
i algunes sales d'espectacles.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El moviment, ideologia i conjunt de teories
relatives a les cooperatives és el cooperativisme.
Economat
Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb
més economia que a les botigues. Generalment és de caire laboral, organitzat per
l'empresari per assortir els treballadors als quals dóna feina, però també pot ésser
creat per una administració pública per als seus funcionaris.
Free-shop
Botiga franca, lliure d'imposts.
Galeria
Usat generalment en plural (galeries). Passatge cobert amb botigues a banda i
banda.
Grans magatzems
Establiment comercial gran amb distintes seccions on es venen diversos gèneres.
Hipermercat
Empresa comercial de venda al detall per autoservei caracteritzada per les seves grans
dimensions —més de 2 500 m2—, per una cobertura molt àmplia de
productes de consum i per una política de preus agressiva enfront del comerç de tipus
petit i mitjà. Comporta una certa especialització en productes de gran demanda, de
marques conegudes i de preus moderats dins de cada gènere, la qual cosa permet una
rotació molt ràpida del capital circulant. Normalment situats a les rodalies de les
grans aglomeracions urbanes, els hipermercats presenten instal·lacions relativament poc
costoses i s'adrecen als compradors que es desplacen en automòbil, la qual cosa fa
possible un gran volum de vendes per cada client. Acostumen d'estar emplaçats a la vora
de vies ràpides de comunicació, i proveïts d'extenses zones d'aparcament.
Magatzem
Establiment comercial especialitzat en la venda a l'engròs.
Mercat
1. Reunió de mercaders en un lloc públic per tal d'efectuar l'intercanvi comercial.
2. Lloc públic destinat a la venda dels productes alimentaris, anomenat també plaça.
3. Lloc públic on són fetes les transaccions comercials.
Supermercat
Gran establiment comercial d'autoservei on hom ven tota mena de productes de consum
relacionats amb l'alimentació, el vestit, els electrodomèstics, etc. Hi ha supermercats
de venda al detall i supermercats de venda a l'engròs, i també n'hi ha d'especialitzats
en un sol tipus de mercaderia.
Tenda
Establiment on hom ven al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres.
Índex |
|
Transports |
Missatgeria
Transport de paquets, de viatgers, etc, per mitjà d'un servei regular de terra o de mar.
Trànsit
Circulació, moviment de persones, vehicles, per carrers i vies públiques, moviment
d'embarcacions o d'avions, de ferrocarrils, etc.
Transport
1. Activitat que proporciona els mitjans per a efectuar el transport de persones o de
coses. En un sentit ampli hom pot considerar transport el trasllat de gas, d'electricitat
o d'aigua des del punt de producció o d'origen fins al punt de consum, o el del mineral
des de la mina a la fàbrica on serà emprat com a primera matèria, o àdhuc la
transmissió de notícies.
Hom anomena transport
terrestre o transport per terra el que és efectuat per vies de comunicació
terrestres (vies fèrries o carreteres) o fluvials, transport marítim el que és
efectuat per mar amb qualsevol mena d'embarcació, i transport aeri el que és
efectuat per l'aire mitjançant avions, helicòpters o altres aeronaus.
2. Acció de portar d'un lloc a un altre persones o
coses mitjançant vehicles, transportadors, elevadors, ascensors, escales mecàniques o
altres instal·lacions.
Índex |
|
Transport terrestre |
Estació
Indret on es deturen habitualment els trens per admetre, deixar, transbordar o reexpedir
passatgers i mercaderies, amb edificis annexos, on hi ha les oficines i altres
dependències.
Ferrocarril
Sistema de comunicació i de transport en el qual els vehicles, enllaçats formant trens i
remolcats per un vehicle motor, circulen per vies, constituïdes per dues peces d'acer
paral·leles, els carrils, que sostenen i guien les rodes, amb pestanya, dels vehicles. En
un sentit ampli, hom entén per ferrocarril el conjunt de les vies, amb els trens que hi
circulen i les instal·lacions annexes.
Peatge
Dret que hom paga per passar per vies de trànsit, com camins, ponts, carreteres i
autopistes per contribuir a l'economia de la seva construcció i el seu manteniment. El
dret a cobrar peatge l'atorga l'estat per concessió administrativa.
Índex |
|
Transport marítim i fluvial |
Moll
Obra construïda a la vora de la mar o d'un riu navegable que serveix per a facilitar
l'embarcament i el desembarcament de persones i mercaderies i, de vegades, de refugi a les
naus. Consisteix en una plataforma allargada, disposada al llarg de la ribera o avançant
artificialment cap a l'aigua, i que limita les dàrsenes.
Navegació
1. Conjunt de tècniques que permeten de determinar el punt on es troba una nau i
d'establir el camí que ha de seguir per tal de traslladar-se a qualsevol altre punt de la
superfície de la mar, navegant amb la màxima seguretat i el màxim estalvi de temps
possibles.
2. Viatge per mar.
Port
Abric natural o, més generalment, artificial en una costa o a la riba d'un riu, en el
qual, ultra romandre-hi segurs els vaixells, hom pot efectuar les operacions d'embarcament
i desembarcament de persones i mercaderies, per a les quals compta amb les instal·lacions
necessàries adequades. Els ports poden ésser classificats, segons l'origen, en naturals
i artificials; segons l'emplaçament, en fluvials i marítims, i segons la funció, en
comercials, pesquers, de refugi, militars i esportius.
Travessia
Viatge per riu.
Índex |
|
Transport aeri |
Aeròdrom
Zona de terreny o d'aigua, proveïda o no d'edificis i d'altres instal·lacions,
utilitzada per a l'envol i l'aterratge o l'amaratge d'aeronaus. El mot aeròdrom, aplicat
primitivament a qualsevol camp d'aviació, és emprat, després de la generalització de
les línies aèries, per a designar, bé aquells camps que no tenen un tràfic regular,
bé les instal·lacions dels aeroports utilitzades per al servei de les aeronaus.
Aeroport
Aeròdrom proveït d'instal·lacions i serveis permanents que assisteixen amb regularitat
el trànsit aeri i que permeten l'aparcament, l'entreteniment i la reparació de les
aeronaus, així com l'embarcament i el desembarcament de passatge i de càrrega. La
transformació de l'aeròdrom en aeroport es produí amb la instauració de les línies
aèries regulars, poc temps després de la Primera Guerra Mundial.
Aviació comercial
Indústria del transport aeri encarregada de cobrir les línies de passatgers i
mercaderies.
Línia aèria
Companyia autoritzada per a fer operacions regulars de transport de persones, mercaderies
i correu, per mitjà d'aeronaus.
Navegació aèria
Conjunt de tècniques que permeten de determinar en cada moment les coordenades de
situació d'una aeronau respecte a un sistema de referència situat sobre la superfície
terrestre, independentment d'altres aeronaus, i d'establir el rumb a seguir per a
respectar la ruta i el destí escollits.
Pont aeri
Mètode de transport entre dos llocs que consisteix en un trànsit intens i regular
d'avions entre els dos llocs, emprat quan és impossible o poc adequat un altre sistema de
transport, a causa del blocatge d'un d'ells, per manca de temps, etc.
Índex |
|
Vies de comunicació |
Accessibilitat
Possibilitat de contacte entre dues localitzacions en funció de la llur situació dins
l'espai. Terme bàsic de la teoria de la localització, anomenat també posició
relativa, ha estat utilitzat com a concepte geomètric; així, la geografia
quantitativa aplica la teoria de grafs de la topologia matemàtica per analitzar
l'accessibilitat de l'espai humà. També ha estat analitzada des del punt de vista
social, per les implicacions que té amb el poder econòmic, ja que la major o menor
accessibilitat a l'espai i a la informació depèn de la pertanyença a una classe social
o a una altra.
Autopista
Carretera de quatre o més vies amb sentits de circulació separats per una mitjana
central, amb control total d'accés i projectada per a circular-hi a velocitats elevades.
Autovia
Autopista d'accés no controlat del tot amb alguns encreuaments al mateix nivell.
Camí
Via rural, natural o construïda.
Carretera
Via de comunicació, generalment pavimentada, que permet la circulació, simultània i en
dos sentits, d'automòbils (originàriament, de vehicles de quatre o més rodes) a través
de dues o més vies de circulació.
Línia
Camí marítim, terrestre o aeri entre dos punts per a efectes de transport, comunicació,
etc.
Ronda
Via pública que volta totalment o parcialment una població tot enllaçant les carreteres
que hi aflueixen.
Via
Medi (terra, aigua o aire) a través del qual hom pot traslladar-se d'un lloc a un altre.
Xarxa de carreteres
Conjunt de les carreteres d'una zona determinada (estat, nació, regió, comarca, etc).
Xarxa ferroviària
Conjunt de les línies de ferrocarril que pertanyen a una mateixa companyia o
administració o que corresponen a una nació, a un estat, a una regió, etc.
Xarxa viària
Conjunt de les vies de circulació destinades a articular el transport terrestre en una
zona geogràfica determinada. En les vies interurbanes, d'acord amb la classificació
establerta a la xarxa de carreteres de Catalunya, hom anomena xarxa viària bàsica
la destinada a la circulació de pas a través del territori i al trànsit intern de
llarga distància; xarxa viària comarcal la que serveix a la circulació general
dels centres comarcals entre si i amb les ciutats més importants, i xarxa viària
local el conjunt de les vies que serveixen per a la circulació intermunicipal, les
de connexió d'aquestes amb els nuclis no servits per les xarxes de nivell superior, i les
que interconnecten aquests nuclis.
Índex |
|
Mitjans de comunicació |
Autopista
de la informació
Xarxa informàtica, de grans dimensions i capacitat, sobre la qual circula tot
tipus d'informació, especialment informació multimèdia. Sovint aquest terme és usat
erròniament com a sinònim d'Internet.
Comunicació
Acció i procés de transmetre un missatge, establint una relació i una interacció
socials.
Comunicació de massa
Transmissió de significats culturals, dirigida a un gran públic. És feta a través dels
anomenats mitjans de comunicació de massa (o mitjans d'informació), dels
quals són formes típiques, la premsa, la ràdio, la televisió i la cinematografia.
Aquests mitjans depenen molt sovint d'organitzacions públiques o privades —i també
de persones individuals—, que assumeixen la informació com una tasca social però
amb uns objectius determinats per raons econòmiques, ideològiques o primàriament
informatives.
Correu
Usat sobretot en plural (Correus). Servei públic, anomenat també servei de
correus, que té per objecte el transport i el repartiment de la correspondència
oficial i privada.
Correu electrònic
També e-mail. Conjunt d'eines de programari per mitjà del qual hom pot enviar i
rebre missatges personalitzats dins d'una xarxa. Per extensió, conjunt de missatges
rebuts o enviats. Dins Internet l'adreça de cada usuari té la forma usuari -domini,
on el domini indica l'adreça IP del node de la xarxa on hi ha el servidor de correu
electrònic de l'usuari en qüestió.
Internet
Xarxa de xarxes informàtiques, descentralitzada, ampliable indefinidament i d'abast
mundial. Nasqué a partir d'un projecte de comunicacions impulsat el 1966 pel departament
de defensa dels Estats Units amb l'objectiu de fer possible la comunicació entre
ordinadors, de tal manera que, en l'eventualitat d'un atac massiu (especialment nuclear),
la comunicació no pogués ser mai completament desactivada. Per aquest motiu la xarxa és
descentralitzada, sense cap node neuràlgic. També amb aquest propòsit, les dades són
enviades segmentadament i mai seguint una ruta fixa, sinó en funció de l'estat de la
xarxa.
Pàgina web
Document al qual s'accedeix a través d'un servidor World Wide Web. Les pàgines web
poden contenir qualsevol format d'informació multimèdia: de text a imatges en moviment,
passant per so, dibuixos o imatges estàtiques. Cada element d'una pàgina web pot
ésser informatiu per si mateix (un text, un mapa, etc) o pot estar vinculat a un enllaç
hipertext a una altra pàgina web, no necessàriament pertanyent al mateix sistema,
ni tan sols al mateix servidor WWW. Les pàgines web s'escriuen directament en el
llenguatge HTML (Hyper Text Mark Language, llenguatge de marques d'hipertext) o
indirectament mitjançant un editor específic de pàgines web, i per tal de
presentar-les en pantalla cal disposar dels visualitzadors corresponents al format
multimèdia dels elements que conté la pàgina.
Xarxa de comunicacions
Interconnexió de dispositius que permet la transmissió i recepció de missatges. Si
aquests tenen format digital, hom parla d'una xarxa de dades.
Xarxa telefònica
Conjunt de totes les instal·lacions destinades a la prestació del servei telefònic;
comprèn les línies d'abonat, les centrals de commutació i els circuits i enllaços
d'interconnexió, com també els sistemes de transmissió. Els elements bàsics de tota
xarxa telefònica són els aparells d'abonat (telèfons), els quals són connectats
mitjançant circuits (línies d'abonat) als punts de commutació centralitzats (centrals).
Xarxa telegràfica
Conjunt de línies que conflueixen en una mateixa central telegràfica.
WWW
Sigla de World Wide Web. Servidor distribuït d'informació multimèdia amb
enllaços hipertextuals (Internet). El World Wide Web, o teranyina mundial, fou
desenvolupat el 1989 per Tim Berners-Lee, del CERN de Ginebra, i conté com a element
important el llenguatge HTML (Hyper Text Mark Language, 'llenguatge de marques
hipertextuals'), que permet definir pàgines web, en les quals es poden combinar
tots els elements multimèdia, més enllaços hipertextuals sobre ells.
Índex |
|
Serveis |
Sector
públic
Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja sia
directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat
i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a
agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global
del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de
l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb
certes autonomies; dins aquests són especialment importants els que recullen les
assegurances socials amb un volum comparable al pressupost estatal (cas espanyol); el
sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees
metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de serveis
públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat banc central i
certes entitats de crèdit oficial.
Servei públic
Servei prestat de forma regular i contínua per l'administració directament o mitjançant
concessionari, per a satisfer les necessitats generals públiques.
Servei social
Cadascuna de les activitats i programes dedicats a
millorar el benestar de persones i grups, generalment impulsats amb administració
pública o amb una participació important d'aquesta. Hom hi inclou tant els més
generals, habitualment compresos en els serveis públics (educació, seguretat
social, sanitat, habitatge etc) com, sobretot, els adreçats a col·lectius amb
desavantatges respecte a la població mitjana (discapacitats físics o psíquics, tercera
edat, delinqüents juvenils, drogoaddictes, immigrants, etc.).
Serveis
Conjunt de les activitats econòmiques, anomenat també sector terciari o residual, o
sector de serveis, que inclou les activitats no incorporades als sectors primari o
secundari.
Índex |
|
Tipus de serveis |
Administració
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les
entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en
l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen.
Assegurança social
Tipus d'assegurança que comporta una garantia contra els riscs personals que poden
afectar els individus en llur capacitat de treball i, consegüentment, la renda de llurs
famílies. Així, les assegurances de vellesa, invalidesa-, accidents del
treball-, malaltia- (professional o comuna), maternitat-, viduïtat-, orfenesa- i
atur forçós.
Assistència pública
Conjunt de serveis que manté l'administració pública per ajudar, quasi sempre
gratuïtament, els qui d'una manera momentània o permanent no disposen de mitjans
econòmics per a satisfer necessitats ineludibles (menjar, serveis mèdics o hospitalaris,
allotjament, maternitat, orfenesa, etc). L'assistència pública, també anomenada beneficència
pública, ha estat sempre complementada per l'acció de la beneficència particular o
privada, però modernament els seus serveis són totalment o parcialment assumits, a molts
països, per la seguretat social.
Banca
Conjunt de bancs que constitueixen l'anomenat sistema bancari.
Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners en forma de préstec.
L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la figura del crèdit,
el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari, que comprèn, d'una
banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de l'administració de
l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i que actua com a
tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials de crèdit,
bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres institucions financeres
que obtenen la major part del seu finançament a partir de dipòsits.
Educació
Acció d'educar, d'ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal
d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.
Habitatge
Casa o part de la casa que hom pot habitar. Bé econòmic, de consum durador i de
primera necessitat, hom en pot definir la qualitat (equipament, tipus de
construcció), la forma (individual, col·lectiu) i el règim jurídic de fruïció
(lloguer, propietat, etc).
Informació
Forma més característica de la comunicació de massa. Emprat amb significats
diferents i sovint com a sinònim de comunicació, el terme, en l'accepció més usual,
equival al d'informació d'actualitat o periodística, i
significa la difusió pública d'un fet, d'un esdeveniment o d'unes idees que tenen
caràcter d'actualitat, en forma de missatge prèviament elaborat per un periodista, a
través d'un mitjà tecnològic de comunicació de massa, i que és rebuda per una
audiència heterogènia de receptors.
Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social
(de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat,
viduïtat, orfenesa i atur forçós).
Sanitat
Conjunt de serveis governamentals ordenats per a preservar la salut pública.
Seguretat social
Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social que, amb caràcter obligatori,
instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie de riscs i que, en una
determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions
individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions
—econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de
cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als
treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom
consideri. Les prestacions acostumen a ésser, bàsicament, d'assistència sanitària
(per malaltia, maternitat o accident), de pensions (per jubilació, invalidesa,
viduïtat, etc), de subsidis per pèrdua temporal del salari (en cas de malaltia,
maternitat, accident o atur), de subsidis d'ajuda familiar i d'ajudes
econòmiques especials. Hom pot afegir-hi, com a activitat que generalment forma
també part de la seguretat social, l'assistència pública, consistent en
prestacions, normalment econòmiques, a favor de persones en situacions especials o
d'extrema necessitat.
Sistema educatiu
Organització dels diversos nivells d'ensenyament que estructuren l'aparell educatiu d'un
país.
Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a
l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les
activitats productives, comercials i àdhuc bancàries. Aquestes institucions es
caracteritzen per llur forma específica d'atreure l'estalvi i de destinar-lo al
finançament d'una activitat econòmica i per llur actuació en el mercat de diner
(també dit monetari), on s'efectuen les operacions a curt termini, o en el mercat
de capitals (també dit financer), on s'efectuen a llarg termini.
Turisme
Conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les
persones (sense motivacions d'estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual. El seu
origen coincideix amb la creació dels ferrocarrils europeus al llarg del s XIX.
Índex |
|
Urbanisme |
Funció
urbana
Activitat predominant o conjunt d'activitats d'una ciutat dirigides cap a l'exterior. El
concepte neix en entendre la ciutat com un òrgan que exerceix una funció en conjunt dins
la societat. Són activitats exteriors les que determinen una influència dins una àrea
(si és al nivell regional hom la denomina també funció regional), i no les d'ús
intern (com les dels forners, mecànics, adroguers, etc), car aquestes són pròpies de
tot agrupament urbà. Hom obté la determinació de la funció o de les funcions d'una
ciutat en comparar el tipus d'activitats dirigides cap a la satisfacció de les
necessitats exteriors a la ciutat. Les principals funcions resten incloses dins la
classificació següent: funcions agrícola, militar i turística, terapèutica,
administrativa i política. Normalment la ciutat no presenta cap funció netament
predominant, sinó que en concentra diverses, les quals poden evolucionar i canviar.
Morfologia urbana
1. Part de la geografia urbana que estudia la forma de les ciutats.
2. Aparença externa de la ciutat, formada per la trama dels carrers i els espais
urbans que originen el pla de la ciutat, pels seus edificis i per la funció d'aquests
carrers i aquests edificis, que li proporciona unes característiques determinades
d'animació. La morfologia urbana és fruit de l'evolució històrica de la ciutat, i per
la seva construcció, amb materials sòlids, i per l'estructuració, en solars de
propietat, esdevé molt durable; correntment la forma sobreviu a la funció que l'ha
originada. A més del simple paisatge urbà, la morfologia urbana inclou també la
conformació del seu contingut humà, és a dir, les característiques de la població que
l'habita i la representació de l'estructura socioeconòmica en què ha estat organitzada,
de la qual és un reflex ben fidel.
Urbanisme
Ciència i tècnica de l'ordenació de les ciutats i el territori. Entesa habitualment com
a ciència de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística
com a disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d'aquesta disciplina.
L'urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la
geografia, la sociologia, l'economia, la jurisprudència i l'arquitectura, interessades en
l'estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells.
Urbanística
Nom donat modernament a l'urbanisme en tant que n'estén el concepte fins als
problemes de les ordenacions regionals, rurals i de paisatge, sense atènyer, però,
l'extensió econòmica i social del concepte de planificació territorial.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en
superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases
històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la
revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la
Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població
urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el
circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari
a posicions marginals.
Índex |
|
Zones urbanes |
Àrea
Porció d'una superfície, especialment de superfície terrestre.
Àrea comercial
Zona geogràfica integrada per una sèrie de municipis que, comercialment, graviten sobre
un nucli urbà (centre d'àrea) que ha esdevingut autosuficient i ha
obtingut un grau d'especialització comercial adequat per a proveir dels productes d'ús
més comú a la seva pròpia població i a la dels municipis atrets, a través del seu
comerç detallista. Algunes àrees comercials contenen una subàrea comercial
o més.
Àrea metropolitana
Agrupació territorial superior al terme municipal d'una gran ciutat, i que normalment
inclou diversos municipis, per a l'endegament dels serveis públics que exigeixen una
gestió o planificació sobre un territori més extens. La forta concentració urbana de
moltes grans ciutats en provoca un creixement en extensió fins a arribar, sovint, a
municipis veïns, i això exigeix de planificar-se urbanísticament i d'endegar molts de
llurs serveis (accessos, transports, serveis de subsòl, etc.) amb un tractament que
englobi tots els municipis afectats; exigeix també normalment la creació d'un organisme
amb representativitat política, competència administrativa i mitjans econòmics
suficients per a decidir sobre les actuacions públiques d'aquesta àmplia zona. Tenen
legalment reconeguda àrea metropolitana —dita també regió, comarca i d'altres
denominacions— les ciutats de Barcelona, Bilbao, Estocolm, Londres, Madrid, Milà,
Moscou, París, València, Washington, i moltes altres.
Àrea suburbana
Espai situat fora de la ciutat (morfològicament delimitada), però que s'hi integra
funcionalment. Comprèn, doncs, una aurèola de nuclis satèl·lits i les vies de
comunicació, les aigües, els boscs i els camps (conreats o no) que els separen de la
ciutat i entre ells. Per això hom ha proposat també el terme d'àrea rururbana. Així
s'explica que prolonguin funcions intraurbanes (residencial, de dormitori, industrial, de
distribució comercial) i n'assumeixin d'altres d'específiques: hortícola, allotjament,
annexos urbans (els principals), llocs d'esbarjo, etc. Una gran ciutat, juntament amb
l'àrea suburbana (que pot incloure altres ciutats prou importants), és anomenada sovint àrea
metropolitana.
Àrea urbana
Àrea d'una població amb construcció contínua i compacta.
Ausland
Part de l'umland d'una ciutat que es troba en un país estranger.
Barri
Cadascuna de les parts en què es divideix un poble gran, una vila, una ciutat. El barri,
element constitutiu de tota agrupació urbana, correspon alhora, com gairebé tots els
conceptes urbanístics, a una entitat sociològica i immaterial que fa referència a un
grup social, part de la comunitat urbana, i també al marc físic, component de la ciutat,
suport de la vida de relació interna d'aquella subcomunitat urbana.
Centre
Nucli de la població en el qual convergeixen les principals activitats econòmiques o
administratives d'una comarca o regió.
City
Mot emprat per a designar el sector central d'una ciutat, on convergeixen totes les
activitats administratives i econòmiques. Deu la seva expansió a la City de Londres;
actualment els urbanistes nord-americans han introduït el concepte més clar de Central
Business District.
Conurbació
Continu urbà resultant del creixement simultani, recíprocament influït, de dues o més
ciutats pròximes, i que arriba fins a fer desaparèixer l'espai rural intersticial.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic
de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la
concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats
durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels
antics recintes emmurallats.
Equipament urbà
A les aglomeracions urbanes, conjunt dels elements necessaris per al compliment de llurs
funcions; la reproducció de la força de treball (equipaments escolar, sanitari, social i
d'instrucció: clubs, biblioteques, cinema, espais verds), la producció i, sobretot,
distribució de les mercaderies (equipament comercial: magatzems, oficines, etc, i de
transports), l'administració pública (edificis i oficines públiques) i la dotació
d'infrastructures (vies públiques, energia: electricitat, gas, etc; comunicacions:
telèfon, correus, etc; aigua i clavegueres).
Hinterland
Rerepaís.
Nucli industrial
Lloc on es concentra predominantment la indústria. Les seves característiques són
determinades per diversos factors: facilitat de comunicacions, proximitat de les primeres
matèries, abundància de mà d'obra especialitzada o barata, facilitats aranzelàries
(plans de desenvolupament), voluntat del poder polític, etc.
Nucli urbà
Sector primitiu d'una ciutat al voltant del qual aquesta s'ha expandit. A Europa,
construïts generalment abans de la revolució industrial, els nuclis urbans han sofert un
canvi en llurs funcions: han passat d'ésser el lloc d'habitació a ésser una zona de
comerços i oficines. Aquest canvi ha transformat la zona arquitectònicament i
urbanísticament i ha originat problemes de conservació, que són un dels aspectes que
més preocupen actualment dins l'urbanisme.
Perifèria
Extrems o marges de qualsevol entitat geogràfica, en contraposició al centre, i, més
específicament, els d'una ciutat.
Pla urbanístic
1. Representació, en una superfície plana o en maqueta, de l'ordenació, total o
parcial, d'una ciutat o d'un nucli o conjunt de nuclis urbans. Hom parla sovint de pla
metropolità, comarcal, etc, segons que sigui una metròpoli o àdhuc tota una comarca
el que és objecte del pla.
2. Ordenació sistemàtica, total o parcial, d'una ciutat o d'un nucli o conjunt de nuclis
urbans, en previsió i amb programació del seu creixement futur. Bé que el nom és
recent, el contingut i les finalitats dels plans urbanístics responen a institucions
antiquíssimes: cada cop que, no pas espontàniament, sinó per raons demogràfiques,
polítiques o militars, era establerta o transformada una ciutat, una zona o un nucli
urbans, hi era aplicat, si més no embrionàriament, un pla urbanístic. La gran extensió
i complexitat de les ciutats i els nuclis urbans contemporanis fa que hom hagi de
planificar a escala més àmplia, i així hom parla de plans metropolitans, comarcals,
etc.
Polígon industrial
Nucli de creixement industrial que respon a una localització específica de les
indústries. És utilitzat per a descongestionar les zones industrials molt saturades o
bé per a activar económicament els sectors més endarrerits.
Raval
Barri o caseria situada als afores d'una població. El mot és mantingut en toponímia.
Rerepaís
Territori annex a una ciutat o a un centre comercial. Engloba la zona suburbana de
relacions generals directes (migracions quotidianes de mà d'obra i d'empleats,
freqüentació de mercats, forniments alimentaris frescs, comunicacions telefòniques
dominants, etc), l'extensió regional de relacions comercials dominants (zona d'activitat
de la banca local, freqüentació de fires periòdiques, etc), l'àrea de relacions
comercials particulars d'alguns centres i també l'extensió regional de la influència
intel·lectual (reclutament escolar o universitari, zona de difusió de la premsa local,
zona de clientela d'hospitals i clíniques, etc).
Subàrea
Zona inferior a l'àrea, especialment amb relació a l'administració i a les activitats
comercials (subàrea comercial), integrada per alguns municipis, però amb
dependència del nucli urbà principal o centre d'àrea.
Suburbi
Part d'una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli
vital. Històricament, suburbi era sinònim de raval; modernament, però,
més fixat raval en el sentit de barri antic intramurs o immediat a les muralles i
diferenciat de la ciutat originària, el sentit de suburbi s'ha fixat quant al temps
(raval contemporani, sovint posterior a l'enderrocament de les muralles), però s'ha
diversificat en l'espai. Els suburbis corresponen a antics nuclis degradats, annexats al
municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns
serveis gairebé inexistents.
Territori
Superfície de terra subjecta a una determinada qualificació en la planificació
urbanística. Comprèn el territori urbà, situat dins la zona edificada o
edificable d'una població, destinat a edificis privats o públics, així com a carrers,
places, parcs, jardins, etc, i el territori de reserva urbana, destinat a ésser
urbanitzat, però que legalment encara no té aquesta qualificació. Tots els altres
terrenys són considerats territori rústic. El procés de planificació implica,
entre altres coses, convertir el terreny en sòl d'assentament pla i sòlid i dotar-lo
d'una infraestructura de serveis imprescindibles (aigua, llum, gas, clavegueres, etc). Amb
la qualificació, el territori adquireix un valor de canvi i esdevé, per al seu
propietari, un bé d'inversió que li proporciona unes rendes. La concentració
d'activitats i de població a les ciutats, així com l'augment de segona residència, han
dut a l'escassetat de territori en les zones urbanes i turístiques, la qual cosa s'ha
traduït en un augment considerable del seu preu i ha generat el fenomen de l'especulació
del territori, amb una manca absoluta de transparència en el seu mercat.
Umland
Àrea entorn de la ciutat, influïda per ella en el sentit econòmic, cultural i polític.
Té, doncs, el sentit de rerepaís urbà, bé que abans fou emprat en el sentit general
d'aquest mot.
Unitat de veïnatge
Grup d'habitages que té incorporats els serveis col·lectius necessaris per al
desenvolupament de la vida de la comunitat: escoles bressol, escola primària, centre
social, dispensaris, camps d'esport, banys i diversos establiments d'alimentació. La
idea, creada per Clarence A.Perry per al pla regional de Nova York (1924), es desenvolupà
juntament amb la de ciutat funcional (integrada per les quatre funcions:
residència, lleure, treball i circulació), on la funció residencial no és considerada
tant com la suma d'habitatges unifamiliars, cadascun amb la seva parcel·la, ans com el
conjunt d'habitatges amb els seus espais interiors públics, on la propietat és
considerada "horitzontal".
Zona
Àrea urbana en què hom limita els usos i les densitats permeses. La planificació
urbanística, a partir dels anys seixanta, ha tendit a definir les zones primerament per
l'ús prioritari o exclusiu que hom els dóna (ús residencial, industrial, etc, o altres
de més específics, com l'hospitalari, el portuari, etc) i, en segon lloc, per la
intensitat màxima que hom permet, la qual és determinada per la grandària de la unitat
base (com és ara la petita indústria o la gran indústria) o, en el cas de la
residència, pel tipus arquitectònic i la densitat que li correspon (com l'eixample
intensiu, l'eixample semiintensiu, la ciutat jardí intensiva, la ciutat jardí extensiva,
etc). Les zones residencials més típiques han estat el nucli antic (que reuneix les
àrees urbanes que resten de la ciutat històrica), l'eixample (que recull les àrees
d'extensió de la ciutat iniciada al s XIX), la zona residencial urbana o aïllada
(que defineix les àrees de nova creació, amb blocs aïllats i construccions en illa
oberta) i la ciutat jardí (que comprèn les zones de construcció de xalets i cases
unifamiliars aïllades). La crítica a la divisió de la ciutat en parts estàtiques i la
pèrdua de confiança en la planificació funcionalista han renovat la idea de zona.
Actualment hom tendeix a definir una zona no solament pels usos i les densitats permesos,
sinó també pel procés de canvi que hom hi vol endegar. Així, els noms que prenen les
zones en una ciutat consolidada són zona de conservació, on cal evitar
l'enderroc i la desaparició d'una àrea d'un gran valor urbanístic, zona de
substitució de l'edificació, on hom vol afavorir el canvi de l'edificació
vella, mantenint, però, l'estructura general, zona de renovació, on hom vol que
la nova construcció redefineixi el conjunt urbà, i zona de rehabilitació, on
es vol millorar l'hàbitat i els serveis i les infrastructures de la zona. Hom anomena zona
verda l'espai determinat pels plans d'urbanisme exclòs de l'aprofitament
urbanístic i de l'edificació i especialment protegit.
Zonificació
Descomposició de la ciutat en zones segons usos i densitats.
Índex |
|
Tipus de ciutats |
Centre
de descongestió
Ciutat creada per desfer la congestió de les grans ciutats. En són els millors exemples
les ciutats satèl·lit de l'URSS o les ciutats noves de la Gran Bretanya.
Ciutat
Lloc d'assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en
funció de nombroses i diferents consideracions. Per damunt dels criteris administratius,
la ciutat és definida pel conjunt d'una sèrie de factors, com el nombre d'habitants, els
condicionaments històrics, la seva morfologia i el tipus de vida dels seus habitants;
aquests factors poden canviar segons els països i les àrees culturals a què la
definició és aplicada. Són, però, fonamentals una certa aglomeració de població i
unes funcions no agrícoles d'aquesta població.
Ciutat balneari
Ciutat sorgida al voltant d'un establiment d'aigües termals, de tipus especialitzat, on
el públic es trasllada per un període curt i que, al costat de la funció més o menys
mèdica, en té una altra de tipus recreatiu i d'esbarjo.
Ciutat bolet
Ciutat que ha experimentat un creixement ràpid en un curt termini d'anys.
Ciutat closa
Nom emprat en contraposició a ciutat oberta.
Ciutat colonial
Ciutat desenvolupada en països colonitzats per tal d'exercir les funcions de govern,
administració i comerç.
Ciutat comercial
Terme aplicat per antonomàsia a aquella ciutat en la qual la funció comercial domina
sobre totes les altres.
Ciutat de pont
Ciutat sorgida per tal de controlar el pas d'un riu, i sovint amb caràcter de
fortificació, per oposar-se al pas de l'enemic, quan els ponts són de pas obligat en les
rutes de penetració al país.
Ciutat de trànsit
Ciutat comercial, generalment un port o un nus de comunicacions, on les mercaderies són
dipositades per tal d'ésser redistribuïdes entre altres nuclis de població o entre els
seus hinterländer.
Ciutat dormitori
Ciutat en la qual predomina la funció residencial, mancada de llocs de treball i en què
la població es desplaça a una altra ciutat per treballar.
Ciutat episcopal
Ciutat amb seu de bisbat, que estigué històricament sotmesa al poder temporal del seu
bisbe.
Ciutat industrial
Ciutat originada per la indústria, que hi és la funció predominant. Entre els factors
determinants d'aquest tipus de ciutat hi ha la proximitat de les primeres matèries
(actualment poc important si el transport pot ésser fet sense dificultat) i la facilitat
de reclutar mà d'obra barata. Les ciutats industrials no han sorgit solament a causa de
les necessitats creixents de les regions que les envolten, sinó que algunes vegades hi
resulten sobreposades, i només poden desenvolupar-se mitjançant mà d'obra exterior. Els
tipus principals de les ciutats industrials són els centres miners i les ciutats
especialitzades en indústries de transformació.
Ciutat infantil
Centre d'esplai i atracció en el qual se simula una ciutat a escala dels infants; entre
les més conegudes hi ha Disneyland, a Califòrnia, i el Nadu Rodam, als Països Baixos.
El terme és aplicat, també, en els països d'economia planificada, per a designar el
conjunt d'instal·lacions destinades als infants (escoles, guarderies, menjadors).
Ciutat jardí
Teixit urbà de cases unifamiliars aïllades, envoltades de jardí dins la pròpia
parcel·la.
Ciutat lineal
Aportació teòrica i pràctica del madrileny Arturo Soria y Mata (1844-1920), que concep
una ciutat estesa en una sola dimensió, al llarg d'una via important de comunicació.
Ciutat mercat
Tipus de ciutat comercial en la qual es concentra l'intercanvi de productes, especialment
agrícoles i ramaders, de les diferents regions que l'envolten, i de les quals constitueix
el centre regional.
Ciutat milionària
Terme aplicat a la ciutat que té més d'un milió d'habitants
Ciutat nova
Tipus de ciutat satèl·lit desenvolupada a la Gran Bretanya després de la Segona Guerra
Mundial per tal de descongestionar Londres.
Ciutat oberta
Tipus de ciutat el desenvolupament de la qual és previst però no absolutament fixat, i,
doncs, susceptible d'una transformació condicionada.
Ciutat religiosa
Ciutat originada per una funció essencialment religiosa i a la qual es desplaça molta
gent en pelegrinatges (Benarés, la Meca, Jerusalem, Lorda, Fàtima). La influència de
població fa que hi sorgeixin autèntics complexos de serveis annexos (comerç d'objectes
pietosos, hostatgeries).
Ciutat residencial
Ciutat en la qual predomina la funció residencial en detriment de la industrial.
Ciutat santa
Ciutat venerada pels fidels d'una religió (Jerusalem, pels cristians; Roma, pels
catòlics; la Meca, pels musulmans; etc).
Ciutat satèl.lit
Tipus de ciutat de segon ordre que, malgrat ésser supeditada a la gestió econòmica o
financera d'una gran ciutat, constitueix per a la seva població un medi vital permanent.
És de fundació voluntària, en el marc d'una planificació física del territori, i és
incompatible amb una bona estructura urbana o regional, que requereix, si no
l'autosuficiència que hom reserva per al conjunt regional, sí, almenys, l'autonomia.
Ciutat universitària
Tipus de ciutat de funció essencialment universitària. El cas més clar són les ciutats
en què aquesta funció predomina sobre tota altra (Uppsala, Coïmbra, Göttingen,
Cambridge, Aarhus, Lovaina, Princeton, Akademgorodok). Els edificis universitaris
representen els conjunts més grandiosos, i els serveis ciutadans són en funció dels
estudiants que hi resideixen. El terme ha estat aplicat també actualment al conjunt
d'edificis universitaris d'una ciutat i que formen una petita ciutat especialitzada dins
l'àrea urbana (Blindern, a Oslo; Orsay, a París; Fann, a Dakar; Berkeley, a San
Francisco).
Eurociutat
Cadascuna de les grans ciutats de la Unió Europea constituïdes en grup de pressió per
tal de fer valer els seus interessos i concepcions europees davant les institucions
comunitàries i els governs estatals.
Megalòpoli
Nom amb què hom designa un conjunt de metròpolis que formen una enorme aglomeració
urbana. Aquest terme fou utilitzat pel geògraf Jean Gottmann per a designar la façana
marítima del NE dels EUA, que, al llarg d'uns 800 km de longitud, s'estén des de Boston
fins a Washington, passant per Nova York, Filadèlfia i Baltimore.
Índex |
|
Geoeconomia |
Cicle
econòmic
Canvi poc o molt regular del nivell de l'activitat econòmica que, d'una manera
persistent, ha anat alterant —sovint greument— la marxa general de l'economia en
els països capitalistes desenvolupats des de la darreria del s XVIII. El cicle comprèn
normalment quatre etapes: l'expansió (o prosperitat), la crisi (o
recessió), la contracció i la recuperació. Aquestes quatre etapes solen
tenir una intensitat i una durada variables en cada cicle, però es presenten sempre en el
mateix ordre.
Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos
disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques,
sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les
transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les
condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment
considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. El
desenvolupament pressuposa unes condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals
l'estat hi té un paper essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la
política econòmica, control de fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments
de la balança de pagaments. La base fonamental del desenvolupament, però, és la
innovació tecnològica creixent i continuada, amb unes creixents necessitats de capital,
que no sempre repercuteix en més benestar per a la majoria.
Desenvolupament desigual
Procés de desenvolupament que és desigual en el temps i en l'espai. Es pot produir i
generar entre diferents societats, diferents territoris, diferents empreses, diferents
classes socials, etc. És intrínsec al sistema econòmic de mercat, ja que d'altra manera
seria impossible que algú sortís beneficiat. Des de la geografia, el desenvolupament
desigual s'ha estudiat perquè ha suposat el motor bàsic de les ràpides transformacions
del paisatge des de la revolució industrial, així com per ser responsable de la
formació d'un món desenvolupat i un altre de subdesenvolupat.
Desenvolupament sostenible
Conjunt de polítiques destinades a fer compatible el creixement econòmic i la
preservació de la biodiversitat i evitar, en darrer terme, la degradació de la biosfera
provocada per l'acció humana.
Globalització
Transformació del món en un espai únic, tot i ser desigual, pel que fa a la
producció, la distribució i el consum de béns.
Nom que hom dóna a determinats trets del capitalisme a partir de les dues
darreres dècades del s XX. Designa sobretot la intensificació dels intercanvis de
persones, béns i serveis i la interdependència econòmica a escala mundial. Les bases de
la globalització són l'eliminació progressiva de les barreres duaneres i l'establiment
d'àmplies àrees de lliure comerç com ara la UE, el NAFTA, Mercosur, etc, i els avenços
tecnològics en les telecomunicacions, que fan gairebé instantani l'intercanvi
d'informació.
Progrés
1. Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser, o una acció, passa d'un
estat, forma o grau a un altre de superior, de millor. A diferència, doncs, del
desenvolupament, el progrés comporta una connotació clarament valorativa; és a dir,
qualitativa i no solament quantitativa.
2. Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa
sempre millor i que pot ésser o no definida d'antuvi.
Quart món
Terme amb el qual hom designa les mancances i la marginació que pateixen determinats
col·lectius inserits en societats en les quals bona part dels seus integrants gaudeix
d'abundància i de prosperitat. Generalment és associat a grups minoritaris: presos,
homosexuals, immigrats, minories ètniques, aturats, drogaaddictes, etc.
Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat
per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als
països industrialitzats amb economia expansiva.
Tercer Món
Terme emprat en referència amb el conjunt de països sotmesos a condicions de subdesenvolupamet.
Els trets fonamentals per a identificar els països que integren el Tercer Món solen
ésser: baixa renda per capita, insuficiència alimentària, estat sanitari
defectuós, baix nivell d'instrucció, industrialització reduïda, consum feble d'energia
mecànica, nivells de subocupació importants i feblesa de la integració nacional.
Índex |
|
Sistemes econòmics |
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada
(generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la
recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Mode de producció
Concepte teòric elaborat per l'anàlisi de les formacions socials concretes, la
validesa del qual no és limitada a un període o a un tipus de societat. Hom el considera com una combinació articulada de relacions de
producció (relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció
social) i forces productives (combinació del treball i els mitjans de producció en el
procés de treball), estructurada per la dominació de les relacions de producció. Segons
quina sigui aquesta combinació, hom distingeix els següents modes de producció tipus,
que corresponen a períodes de la història humana: primitiu, esclavista, feudal,
asiàtic, capitalista i socialista. El caràcter dominant de les relacions de
producció és donat pel fet que aquestes defineixen la forma específica d'apropiació i
assignació de l'excedent econòmic. L'excedent econòmic apareix com a element clau en el
concepte de mode de producció, mentre que els modes de producció concrets són
diferenciats en la forma que, en cadascun d'ells, es realitza l'apropiació d'aquest
excedent.
Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del
decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim
desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació
definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes
anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de
creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç
tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes
relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del
creixement de la producció i la necessitat de mercats.
Precapitalista
En la teoria del materialisme històric, dit del conjunt de modes de producció anteriors
al capitalista. Aquest concepte cobreix, doncs, un llarg període en l'evolució social de
la humanitat que va des de les societats comunistes primitives, caracteritzades per un
baix nivell de desenvolupament de les forces productives i per la manca d'explotació i de
divisió social en classes antagòniques, fins a societats com la feudal, que representen
un nivell elevat de divisió social.
Sistema econòmic
Conjunt coherent de relacions capaç d'explicar els objectius i els mitjans de
l'organització econòmica total de la societat.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical
de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la
col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme,
col·lectivització).
Índex |
|
Política econòmica |
Agrarisme
Denominació aplicada a diverses tendències polítiques que tenen en comú un interès
central pels problemes agraris.
Col.lectivització
Acte pel qual la propietat dels béns de producció (terres, indústries, mines, etc) és
transferida a la col·lectivitat. És el mètode propugnat pel socialisme per tal
d'eliminar les diferències entre les classes socials; la propietat col·lectiva suprimeix
la competència i permet d'orientar la producció cap a les autèntiques necessitats
col·lectives. Hom manté l'existència del mercat d'intercanvi, però els objectes
produïts no són sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Això ha comportat, però,
la intervenció de l'estat socialista com a organisme planificador de la producció, i
que, de fet, el terme col·lectivització hagi estat impròpiament utilitzat; hom
l'ha mantingut, tanmateix, per les seves connotacions democràtiques, tot i que la
intervenció estatal ha estat sovint de caràcter autoritari.
Concentració parcel.lària
Assignació, feta als propietaris de parcel·les de dimensions reduïdes, d'una
superfície equivalent (en classe de terra i conreu) a la que posseïen anteriorment. Amb
la política de concentració hom intenta de posar remei als mals d'una parcel·lació
excessiva, en racionalitzar l'explotació agrícola i l'augment dels rendiments i en
augmentar el rendiment de la terra.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té
per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a
les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o
físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a
canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur
titularitat.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una
intervenció directa o indirecta.
Dret agrari
Conjunt de normes que regulen l'explotació i l'aprofitament agrícola, ramader i
forestal.
Estabilització
Aplicació de mesures de política econòmica
per evitar desajusts greus de les magnituds econòmiques. Bé que les mesures més sovint
aplicades són les de tipus monetari, hom pot exercir també controls; directes, sobre la
inversió, el consum, l'ocupació, el comerç amb l'exterior; fiscals, etc, per a superar
els desequilibris tant per excés com per defecte.
Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social,
etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.
Expropiació
Forma d'extinció del dret de propietat i despossessió d'un bé fet per l'administració
pública.
Intervenció
Mesura administrativa adoptada pel govern o l'autoritat governativa consistent a assumir
el control i la direcció d'indústries, en els supòsits que així ho autoritza la llei o
una resolució judicial perquè convé a l'interès general.
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat
econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la
correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou
l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les
decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter
imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies
capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà
teòricament.
Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets
adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell
internacional hi ha la instància de l'Organització Internacional del Treball.
Comprèn l'assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de
les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs
setmanal, etc) i l'assistència social.
Nacionalització
1. Conversió d'un mitjà de producció en propietat de la comunitat social en els seus
diversos graus: municipal, regional, estatal, etc.
2. Apropiació dels mitjans de producció, del capital, etc, estrangers per part de
l'estat on radiquen aquests béns o per part dels membres d'aquest mateix estat. Dues
resolucions de l'Assemblea de les Nacions Unides han accentuat el dret sobirà dels estats
a disposar lliurement de llur riquesa; fan referència també al deure de la
indemnització, bé que aquest punt no fou acceptat pels anomenats països socialistes.
3. Estatització. Aquesta, però, als estats occidentals, sol donar-se només parcialment,
en el sentit que sol afectar només branques aïllades de la producció. És feta per
expropiació i amb la indemnització corresponent. D'altra banda, és un principi,
acceptat internacionalment, que el fet que una empresa o una propietat esdevingui estatal
per via de "nacionalització" apareix a tots els efectes amb personalitat
jurídica pròpia no identificada amb l'estat mateix, si doncs aquesta identificació no
és reconeguda expressament i prèviament per les parts en un afer determinat.
Pla
Conjunt orgànic de directrius i mesures polítiques i econòmiques adreçades a resoldre
un problema o una situació determinats.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una
activitat econòmica.
Planificació territorial
Procés de decisió pel qual hom determina les directrius i, de vegades, els detalls dels
usos del sòl, els moviments de persones i de mercaderies, els equipaments col·lectius i
l'ordenació de l'habitatge d'una àrea de dimensions variables i per a un cicle temporal
també variable.
Política antimonopolista
Conjunt de disposicions adoptades pels governs per a evitar les situacions que atempten
contra el mecanisme del mercat i el lliure joc de l'oferta i la demanda. És coneguda
també com a política antitrust o contra les pràctiques restrictives de la competència.
Aquesta política és un fet corrent a la majoria de països capitalistes, i s'ocupa, no
pas exclusivament del monopoli, sinó també de l'entesa entre empreses, el cartel,
el trust, el tracte discriminat i l'abús de posició dominant, sempre que aquestes
situacions es produeixin al país i no a l'estranger.
Política econòmica
Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir
uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens
públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política
econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats. D'altra
banda, hom entén pels mateixos mots -política econòmica- la branca de la ciència
econòmica que s'adreça a racionalitzar, amb l'estudi i l'anàlisi, aquella acció real
dels poders públics sobre l'evolució i la realitat econòmiques.
Programació econòmica
Conjunt de tècniques de racionalització de l'activitat econòmica que tenen per objecte
la determinació de la mesura i periodificació amb què han d'ésser aplicats certs
mitjans per a l'obtenció d'un objectiu prefixat. Aquesta programació pot ésser
efectuada per una empresa privada o per un organisme estatal, segons quin sigui l'objectiu
a què es refereixi i l'abast que hagin de tenir els seus resultats, emprant en cada cas
la tècnica més adequada.
Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament
agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra.
Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat
social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet
que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en
socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més
importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom
intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació
d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic.
Índex |
|
Documents |
Agenda
21
Document elaborat a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament del 1992
celebrada a Rio de Janeiro. És un pla d'acció que descriu els problemes globals actuals
i la forma d'afrontar-los basant-se en els principis del desenvolupament sostenible.
Dividida en quatre seccions —dimensions econòmiques i socials, conservació i
gestió dels recursos, reforçament de la tasca dels grans grups i mitjans
d'execució—, es refereix tant a la contaminació, els residus i la biotecnologia com
a la pobresa, el consum, la transferència de tecnologia i les llibertats polítiques.
Factor 4
Informe del Club de Roma, que proposa doblar el benestar consumint la meitat de recursos.
Es basa tant en la major eficiència en l'ús de recursos com en un replantejament del que
significa el benestar.
Índex |
|
Indicadors econòmics |
Agregat
Magnituds globals, obtingudes a base de les dades subministrades pels diferents comptes
macroeconòmics i corresponents a conjunts estadístics definits. Els quals permeten de
calcular les magnituds globals de l'activitat econòmica, des de l'enfocament de la
producció fins a la venda, la despesa o l'ocupació.
Estadística
Ciència, mètode, tècniques, operació d'anàlisi matemàtica, que
permeten d'estudiar numèricament amb el màxim de precisió els fenòmens col·lectius
incompletament coneguts.
Estadística econòmica i social
Branca de l'estadística aplicada que utilitza els mètodes quantitatius en l'estudi
numèric dels fenòmens col·lectius de caràcter econòmic i social.
I+D
Sigles d'Investigació i Desenvolupament. Fan referència a les polítiques de
foment de la ciència i la investigació. El percentatge del PIB que un país dedica a I+D
és un indicador del seu grau de desenvolupament.
Índex
Nombre que expressa la relació entre dues magnituds o més i que és emprat per a
comparar factors o magnituds més complexos.
Índex de desenvolupament humà (IDH)
Indicador sintètic que elabora el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament
(PNUD) des del 1990. Aquest índex es calcula per a tots els països del món a partir del
PIB per càpita, l'esperança de vida, la taxa d'escolaritat i la taxa d'alfabetització
d'adults.
Índex de preus
Equació matemàtica que sorgeix de la valoració ponderada dels preus dels
productes en un lloc i un moment concrets; permet analitzar d'una manera sintètica la
seva variació al llarg del temps.
Índex de preus al consum (IPC)
A l'estat espanyol, mesura efectuada per tal d'avaluar el cost de la vida al llarg
d'un període determinat de temps, el resultat de la qual té caràcter oficial. Per a
confegir-lo, hom treballa sobre una mostra que té en compte els preus de determinats
béns i serveis prèviament seleccionats com a bàsics, el nivell de consum de cada
període, els salaris i el pes relatiu de cada grup sòcio-econòmic en la població
total.
Indicador
Xifra de referència que hom empra per tal d'explicitar i resumir taules estadístiques i
que dóna una idea més clara del fet que hom vol explicar. De vegades aquestes xifres
són només l'índex del moviment que la magnitud ha experimentat (per exemple, el PNB el
1960 = 100; el 1970 = 150). Unes altres vegades cal precisar magnituds econòmiques, com
la de renda nacional, amb indicadors de nivell de vida o benestar.
Indicador de Progrés Genuí (IPG)
Indicador proposat pel grup Redefining Progress per a substituir el PIB i avaluar millor
el benestar i el desenvolupament. Més avançat que l'Índex de Benestar Econòmic creat
el 1989 per Herman Daly i John Cobb, engloba contribucions positives i descompta costs com
el consum de recursos, la pèrdua de béns naturals, la contaminació, la distribució
desigual de la renda i la delinqüència.
Nivell de preus
Índex representatiu de la variació dels preus respecte als d'un any que hom pren com a
base. Les desviacions del nivell de preus amb relació a la base, en un mercat i un
període determinats, és la inversa de les modificacions del poder adquisitiu del diner,
per al mateix període.
Nivell de subsistència
Quantitat de béns i serveis, que, des d'un punt de vista històric, són considerats com
el mínim necessari per al sosteniment i la reproducció de la força de treball.
Nivell de vida
Quantitat de béns i serveis que hom pot adquirir amb la renda mitjana d'un grup o una
classe social determinats.
Producte Interior Brut (PIB)
Agregat que coincideix amb el PNB, després de la deducció prèvia del
produït pels factors nacionals situats a l'estranger i afegint-hi el produït pels
factors estrangers situats a l'interior.
Producte Nacional Brut (PNB)
És la mesura bàsica del funcionament d'una economia nacional. Ens ofereix el
valor del conjunt de béns i de serveis produïts per un país durant un any, al qual s'ha
restat la part que es deu als factors productius estrangers presents en el país i se li
ha sumat la part corresponent als factors productius nacionals que operen a l'exterior.
Producte Nacional Net (PNN)
Valor a preus de mercat de la producció neta d'un estat en un període de
temps determinat. El PNN coincideix amb el PNB, després de la deducció prèvia en aquest
darrer dels béns de capital desgastats en els processos productius (amortitzacions). Si
en lloc d'ésser valorat a preus de mercat hom valora el PNN a cost de factors, obté la renda
nacional.
Ràtio
Mot anglès, pres del llatí, utilitzat per a significar l'índex que relaciona, per
quocient, dos elements o magnituds, referents a una mateixa empresa o a unitats
econòmiques distintes per a llur comparació. Les ratios emprades més sovint es
refereixen a l'estructura financera de l'empresa, a l'eficiència d'utilització de
capitals, a l'apreciació de la situació del fons de maniobra i a la comparació de les
tendències del benefici per a un període donat.
Renda nacional
Agregat macroeconòmic fonamental que indica el valor de tots els ingressos derivats de la
participació dels diferents factors de producció en el procés de producció durant un
temps determinat, generalment un any. En aquest sentit, renda nacional coincideix amb el producte
nacional net.
Renda per càpita
Relació per quocient entre la renda nacional i el contingent de població, índex
generalment utilitzat per a la comparació de diverses economies, així com la
determinació del nivell de desenvolupament.
Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a
calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són
les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats.
Taxa
Quan hom fa referència a un determinat percentatge o proporció entre diverses magnituds
o variables econòmiques, utilitza preferentment el terme "taxa", en aquells
casos en què és fàcilment identificable i relativament estable en el temps. Així, hom
parla de taxa de canvi, taxa de mortalitat, taxa de natalitat, mentre
que en altres casos més diversificats o modificables és utilitzat el terme
"tipus". Aquest és el cas de tipus d'interès, tipus de descompte,
etc.
Taxa d'analfabetisme
Proporció d'analfabets sobre la població total considerada. Sol ésser donada en
percentatge sobre el total de majors de 15 anys i distingeix la població masculina de la
femenina. El valor és distint per a cada país car no solament el concepte
d'analfabetisme i les edats considerades varien d'un país a l'altre, sinó que uns
consideren tota la pobla ció, i d'altres només l'autòctona; uns consideren analfabets
la població no controlada o àdhuc els semianalfabets, i d'altres, no. També, una més
gran proporció de vells pot donar una taxa d'analfabetisme més alta per un mateix grau
d'escolarització. Finalment, certs països només consideren alfabets els qui llegeixen i
escriuen una llengua com pot ésser la de colonització, que molts autòctons ni tan sols
no parlen.
Taxa demogràfica
Les taxes demogràfiques es diferencien de les proporcions. Posen en relació
esdeveniments registrats de manera contínua (fluxos) amb les poblacions mitjanes al llarg
del període de registre (estocs), com és el cas de les taxes de mortalitat, natalitat o
nupcialitat. Les proporcions, en canvi, relacionen una part amb el total d'una població
(proporció de joves, de dones o de solters).
Taxa natural d'atur
Nivell de desocupació per sota del qual l'escassetat de persones disponibles per a ocupar
les noves vacants impedeix creixements d'ocupació i acaba provocant increments
addicionals de salaris i acceleració de la inflació. Es coneix amb la sigla anglesa
NAIRU (Non Accelerating Inflation Rate of Unemployment).
Taxes de reproducció
Mètode demogràfic que permet de mesurar d'una forma neta i operativa el succés dels
naixements. El futur d'una població depèn del nombre de les seves dones fèrtils i del
seu comportament amb vista a la procreació. Si les dones en edat fèrtil d'una població
procreen almenys una substituta per cap, la força reproductiva, en absència de
mortalitat, roman garantida si les normes culturals referents a la fecunditat no canvien.
Per això, la mesura més efectiva de la fecunditat amb vista al futur és el càlcul de
les probabilitats de reemplaçament de les dones en edat fèrtil de la població
estudiada. El mètode parteix del càlcul de les taxes de fecunditat per edats en un
moment donat, en tant per un, la suma de les quals és considerada la probabilitat de
procreació per càpita de les dones de la població esmentada durant un cert període de
temps.
Saldo
Diferència aritmètica entre els fluxos d'entrades i de sortides en un determinat estoc
de població. El més comú és el saldo migratori. L'inconvenient d'aquest
indicador és que pot amagar intensitats elevades en les entrades i sortides que, això no
obstant, s'anul·len mútuament. El seu avantatge és que es pot calcular fins i tot quan
no es disposa del registre d'entrades i sortides, pel procediment de restar l'estoc final
i inicial durant un determinat període.
Índex |
|
Organismes econòmics |
Cambra
Entitat o organisme, de caràcter oficial i estructurat com a corporació pública,
o bé de caràcter privat i estructurat com a associació, que agrupa individus o entitats
d'una mateixa activitat econòmica (comerç, indústria, navegació, agricultura,
propietat, etc). i que té com a finalitat de cobrir uns serveis determinats i de defensar
llurs interessos.
Cambra d'agricultura
Associació generalment voluntària que té per funció de reunir, elaborar i expressar
les opinions de les persones lligades amb l'agricultura sobre qüestions públiques
referides al benestar de l'interès agrícola.
Cambra d'indústria
Associació que agrupa els industrials, amb funcions similars a la cambra de comerç.
Cambra de comerç
Corporació de dret públic que agrupa les empreses per a la defensa i la promoció de
llurs interessos. Les cambres de comerç són òrgans consultius de les administracions,
tenen competències públiques encarregades i delegades per les administracions per a
gestionar serveis públics i ofereixen serveis directament a les empreses.
Patronal
Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus
membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que
agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
Índex |
|
Societat |
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a
Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat
social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
Classe passiva
Conjunt de persones que cobren de l'estat, del municipi, etc, per raó dels serveis
prestats anteriorment per ells mateixos o per algun familiar, i en proporció al sou rebut
durant el servei actiu i als anys de permanència. La situació de classe pasiva es pot
produir per jubilació, invalidesa, etc, i també per mort (en aquest cas la pensió és
percebuda pels familiars).
Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i
que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el
diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus
drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Poder econòmic
Domini que una persona, un grup o un país té damunt els béns i serveis de consum o
damunt els factors productius (recursos naturals, força de treball, tecnologia, capital
acumulat, etc).
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense
recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari.
Professió liberal
Professió que comporta autonomia laboral i desenvolupament d'una activitat
intel·lectual.
Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista
de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació
de la producció.
Subjecte econòmic
Persona individual o organisme col·lectiu que constitueix un centre o una unitat
de decisió respecte a les qüestions econòmiques.
Índex |
|
Geopolítica |
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat,
entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes
certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La
delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques
fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o
de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals,
històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les
activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses
rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica
essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva
aptitud funcional.
Departament
Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori.
Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector
privat.
Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius
polítics.
Geopolítica
Estudi de la relació existent entre el medi geogràfic, d'una part, i l'estructura
socioeconòmica i l'evolució política d'un país, de l'altra.
Nació proletària
País mancat de primeres matèries i, doncs, de recursos econòmics, mentre, d'altra
banda, té excés de mà d'obra.
Ordenació del territori
Conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels
processos econòmics i socials en la configuració del territori.
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina,
Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció,
topografia, administració, etc).
Regionalització
Fraccionament en zones d'un espai econòmic, que es defineix a priori com un
conjunt integrat per un nombre determinat d'unitats territorials.
Territori
Porció de la superfície terrestre subjecta d'apropiació per part d'un grup d'individus
a fi de portar a terme qualsevol activitat, especialment les activitats de producció i
reproducció o consum, els quals la consideren com a demarcació de l'exercici d'una
sèrie de competències (polítiques, administratives, etc). Descrit i definit per la
geografia tant en termes polítics (emplaçaments de grups ètnics, nacionals o vertaders
estats), com econòmics (estructura i especialització productives, existència de
recursos naturals), actualment hom tracta d'explicar-ne l'actual configuració espacial i
molt en concret el problema dels desequilibris territorials.
Territori estatal
O territori nacional. Espai tridimensional en el qual l'estat exerceix amb
titularitat exclusiva el seu poder sobirà.
Índex |
|
Altres conceptes |
Consum
Apropiació final dels béns o serveis per a
ús o propietat del públic.
Espai
Suport de les relacions entre els sistemes físic i humà, objecte de la geografia i d'una
branca de l'economia. L'espai geogràfic és fet i evoluciona a partir dels conjunts de
relacions, però sempre dins la superfície de la Terra; és canviant i diferenciat i la
seva forma exterior és el paisatge.
Excedent
Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per sobreviure.
Part del producte social que sobrepassa el valor dels factors de producció
emprats per a obtenir-lo.
Localització
Factor que expressa la relació de qualsevol fet geogràfic amb els altres, en funció de
la seva situació dins l'espai. Expressa les condicions que presenta qualsevol
emplaçament respecte a les funcions que s'hi compleixen. Fa referència, sobretot, a les
condicions que han determinat la tria d'un lloc, i no d'un altre, per tal d'establir-hi un
conreu, una indústria o una ciutat.
Organització de l'espai
Determinació de la funció o de la utilització de les diferents parts d'un territori
concret, espai urbà, espai rural, infraestructura, parcs, etc.
Paisatge
Porció d'espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica, i per tant
inestable, d'elements geogràfics diferenciats —abiòtics, biòtics i
antròpics—. Aquests elements actuen dialècticament els uns sobre els altres i fan
del paisatge un "conjunt geogràfic" indissociable, que evoluciona en bloc tant
sota l'efecte de les interaccions entre els elements que el constitueixen com sota
l'efecte de la dinàmica pròpia de cadascun dels elements considerats separadament.
Així, hom pot parlar d'un paisatge humanitzat quan l'element antròpic ha actuat i ha
modificat els altres elements i ha afegit a la natura elements propis (paisatge agrari,
urbà, industrial), i d'un paisatge natural quan l'home no els ha modificats.
Paisatge vegetal
Estructura de la vegetació d'una unitat geogràfica. Les comunitats vegetals d'un indret
no es disposen de qualsevol manera, sinó que són íntimament relacionades en l'espai i
en el temps, i són sotmeses a nombrosos factors ecològics i antròpics. La branca de la
geobotànica que estudia el paisatge vegetal és la fitotopografia. Hi ha tres
menes de paisatges vegetals: el paisatge natural, en què la intervenció de
l'home ha estat nul·la o ínfima, el paisatge rural, amb la vegetació força
transformada o molt, en el qual cal distingir el paisatge silvopastoral i el paisatge
agrícola, i el paisatge urbà, en què la vegetació resta reduïda a zones
enjardinades i a comunitats ruderals.
Producció
Conjunt d'activitats humanes acomplertes mitjançant la utilització de recursos naturals
i mitjans de producció per tal d'obtenir béns que satisfacin les necessitats humanes.
Take-off
En anglès, "arrencada", "envol", "enlairament".
Expressió utilitzada en economia per designar el moment de l'arrencada econòmica, quan
s'han pogut superar les trabes que impedien el desenvolupament.
Tecnologia
Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que és com la teoria de la
indústria pràctica, i comprèn la descripció i la crítica dels procediments
industrials, recull la història dels seus progressos i investiga els milloraments i els
avenços de què són susceptibles els dits procediments. La tecnologia és una disciplina
relativament moderna, d'ençà la Revolució Industrial, i utilitza els mètodes de la
ciència i els de l'enginyeria, en contrast amb el conjunt de regles empíriques que
constituïen les tècniques i els oficis anteriorment a la sistematització racional amb
l'ajuda de les ciències derivada de l'esmentada Revolució Industrial.
Terciarització
Segons la interpretació del creixement econòmic en termes d'evolució, predomini del
sector terciari com a fase més avançada d'aquesta evolució. Representa la
preponderància de tota mena de servei i en particular de l'estat.
Índex |
|
